dijous, 14 de setembre de 2006

Plou

Plou i el mon s'atura. Plou. Plou fort, això sí. Tan fort que deixen de funcionar els transports, les carreteres es tallen, les rieres es desborden i els rius surten de mare. A Foix, el petit pantà ha sobreixit, i com les comportes estan espatllades -des de fa anys, si és cert el que diuen a la tele- no es pot desembassar.
Plou i es talla el corrent. Els ordinadors s'apaguen. Plou fort, certament. I el nostre mon se'n va a n'orris.
Diuen que plou més fort que fa una anys enrera. Que abans plovia més sovint i no tant fort. Ara plou menys i amb ràbia. També diuen, però, que l'aigua fa mal per un excés de ciment. Abans l'aigua xopava la terra que se la bevia i n'esmorteïa la seva força. Ara la terra ha estat impermebilitzada per capes de ciment que fan que l'aigua llisqui fins rieres on acumula força i ràbia i es llença contra els imprudents que en menyspreen el seu ímpetu.
Plou. Plou fort. I en remullar-nos l'aigua ens desvetlla les vergonyes. La vergonya d'un país que es creu qui sap que, però que que té uns transports que deixen de funcionar quan plou; que té unes carreteres que es tallen per la pluja; que té rieres que es desborden; quen té un indigent que mor endut per la força de l'aigua a l'Hospitalet; que pateix talls de llum quan plou; que té un pantà a Foix amb comportes espatllades des de fa anys. Un país que es pensa qui sap què però que té goteres (i grosses) al pis.
Per sort, aviat passarà la temporada de pluges.




Publica un comentari a l'entrada