Avui xerrava amb un company del comitè sobre els partits d'esquerra i em feia el comentari de com aquests partits semblen haver abdicat de la seva tasca de representació de la classe treballadora. I de l'aparició de la classe política, no com a representants de cap grup social, sinó com a representants d'ells mateixos.
Això no és només és un joc de paraules i aquesta és una part del problema: els partits d'esquerra no representen la classe treballadora, sinó que es representen a ells mateixos; i a més, tinc la sensació, quan observo l'ambient en el que desenvolupo la meva activitat laboral, que molts companys han renunciat a considerar-se a ells mateixos classe treballadora, potser degut a l'aburgesament i les comoditats. No se si això és generalitzat, però com hipòtesi és versemblant. Em comentava que malgrat tot, es plantejava en militar en un partit d'esquerra.
La sensació és que després del desconcert per la caiguda del mur (aviat serà el 17è aniversari del 9 de novembre del 1989), l'esquerra ha perdut referents. Ha passat a ser una amalgama de lluites, des de l'ecologisme al feminisme, passant pel pacifisme i el multiculturalisme, i una dotzena d'altres ismes; i ha renunciat al conflicte entre la classe obrera i el capital, amb el pretext del canvi en les formes del treball i la evolució de la classe obrera cap a alguna cosa diferent.
La meva impressió és que l'alternativa al sistema està passant de les mans de l'esquerra tradicional a una mena d'anarquisme difús, diferent del socialisme llibertari. Quelcom que podriem dir que es representa per gent com Noam Chomsky, Naomi Klein o Toni Negri. Una esquerra anti-sistema, que no es refia dels partits d'esquerra tradicionals, o potser hauria de dir socialdemòcrates, i que proposa l'autoorganització i el flux lliure d'informació com a estructures organitzatives de base. Una nova esquerra que és cristal·litza en el moviment internacional contra la globalització neoliberal. Polifacètica i tan diversa que pot ser contradictòria.
Els darrers tres anys han estat els de la reforma de l'estatut i aquest debat estatalista a tapat el soroll de fons creixent del moviment antiglobalització a Catalunya. Barcelona s'estava convertint en un dels punts de trobada fix dels grups antiglobalització, i el debat de l'estatut també s'ha endut això. Curiosament, contra Aznar, la dissidència va creixer però ara, amb "l'esquerra" governant en totes les estructures estatals, la movilització ha decaigut. Barcelona sembla estar fora del circuit altermundialista. Del discurs de l'aliança de les civilitzacions el PSOE n'ha fet una bandera de la política exterior. La impressió és que els moviments no guvernamentals han vist com els prenien el discurs i ara estan desorientats. El govern no era part del sistema? Encara que està clar que l'aliança de civilitzacions només és política de saló, no és millor això que res? cal lluitar també contra aquest govern que ha fet seu cert discurs altermundialista? encara que això només sigui de saló?
Doncs segurament sí. Aquest diumenge passat va haver una manifestació a Barcelona amb el lema "No tindràs una casa en la puta vida". És això, no? és el vell conflicte. Els rics, poderosos, capital, amos del sistema... que acapara tot contra pobres, dèbils, classe obrera, exclosos del sistema que no tenen res i el poc que tenen ho perden per la cobdícia dels primers. És el vell conflicte que torna a manifestar-se de nou a casa nostra després d'uns anys d'aparent pau social. De discurs triomfalista i propaganda neoliberal, però de pujades constants de preus de productes bàsics, de transport, d'habitatge, d'estancament de salaris, de precarització laboral, de destrucció del medi ambient proper, d'arribada creixent de mà d'obra barata, de degradació creixent de serveis públics, de reconversió de monopolis estatals a monopolis privats. Uns anys en els que la classe obrera aburgesada que era, i és encara, el grup majoritari del teixit social va reduïnt el seu nombre progressivament i està descobrint ara que si bé alguns poden pujar a la classe alta i acomodada, la major part, en canvi veu com poc a poc es baixa cap a l'exclusió. Aquest degoteig lent però implacable està produïnt-se avui.
L'estatutet ha estat una oportunitat perduda, però ha estat molt pitjor que això: s'ha consumit molta energia en aquest procés que ha estat massa llarg i penòs per la miqueta de cosa que se n'ha tret. Els moviments socials han rebut també el cop. Els governs "d'esquerra" han segrestat el discurs i, en certa forma, han desmobilitzat a la dissidència. S'ha produït una desconnexió del altermundialisme, en part per la intensitat del discurs estatutari però, sobretot, perquè resulta cada cop més evident que la globalització neoliberal comença a passar la seva factura aquí mateix i no cal anar massa lluny a buscar fronts de combat.
Espero que ens els propers mesos veurem un rearmament del moviment alternatiu. Cal que recuperi el discurs i el terreny. Hem de concentrar-nos. Preparar-nos per a la lluita i els temps difícils que s'acosten. Haurem de fer servir la imaginació. No n'hi ha prou amb anar a votar.
Això no és només és un joc de paraules i aquesta és una part del problema: els partits d'esquerra no representen la classe treballadora, sinó que es representen a ells mateixos; i a més, tinc la sensació, quan observo l'ambient en el que desenvolupo la meva activitat laboral, que molts companys han renunciat a considerar-se a ells mateixos classe treballadora, potser degut a l'aburgesament i les comoditats. No se si això és generalitzat, però com hipòtesi és versemblant. Em comentava que malgrat tot, es plantejava en militar en un partit d'esquerra.
La sensació és que després del desconcert per la caiguda del mur (aviat serà el 17è aniversari del 9 de novembre del 1989), l'esquerra ha perdut referents. Ha passat a ser una amalgama de lluites, des de l'ecologisme al feminisme, passant pel pacifisme i el multiculturalisme, i una dotzena d'altres ismes; i ha renunciat al conflicte entre la classe obrera i el capital, amb el pretext del canvi en les formes del treball i la evolució de la classe obrera cap a alguna cosa diferent.
La meva impressió és que l'alternativa al sistema està passant de les mans de l'esquerra tradicional a una mena d'anarquisme difús, diferent del socialisme llibertari. Quelcom que podriem dir que es representa per gent com Noam Chomsky, Naomi Klein o Toni Negri. Una esquerra anti-sistema, que no es refia dels partits d'esquerra tradicionals, o potser hauria de dir socialdemòcrates, i que proposa l'autoorganització i el flux lliure d'informació com a estructures organitzatives de base. Una nova esquerra que és cristal·litza en el moviment internacional contra la globalització neoliberal. Polifacètica i tan diversa que pot ser contradictòria.
Els darrers tres anys han estat els de la reforma de l'estatut i aquest debat estatalista a tapat el soroll de fons creixent del moviment antiglobalització a Catalunya. Barcelona s'estava convertint en un dels punts de trobada fix dels grups antiglobalització, i el debat de l'estatut també s'ha endut això. Curiosament, contra Aznar, la dissidència va creixer però ara, amb "l'esquerra" governant en totes les estructures estatals, la movilització ha decaigut. Barcelona sembla estar fora del circuit altermundialista. Del discurs de l'aliança de les civilitzacions el PSOE n'ha fet una bandera de la política exterior. La impressió és que els moviments no guvernamentals han vist com els prenien el discurs i ara estan desorientats. El govern no era part del sistema? Encara que està clar que l'aliança de civilitzacions només és política de saló, no és millor això que res? cal lluitar també contra aquest govern que ha fet seu cert discurs altermundialista? encara que això només sigui de saló?
Doncs segurament sí. Aquest diumenge passat va haver una manifestació a Barcelona amb el lema "No tindràs una casa en la puta vida". És això, no? és el vell conflicte. Els rics, poderosos, capital, amos del sistema... que acapara tot contra pobres, dèbils, classe obrera, exclosos del sistema que no tenen res i el poc que tenen ho perden per la cobdícia dels primers. És el vell conflicte que torna a manifestar-se de nou a casa nostra després d'uns anys d'aparent pau social. De discurs triomfalista i propaganda neoliberal, però de pujades constants de preus de productes bàsics, de transport, d'habitatge, d'estancament de salaris, de precarització laboral, de destrucció del medi ambient proper, d'arribada creixent de mà d'obra barata, de degradació creixent de serveis públics, de reconversió de monopolis estatals a monopolis privats. Uns anys en els que la classe obrera aburgesada que era, i és encara, el grup majoritari del teixit social va reduïnt el seu nombre progressivament i està descobrint ara que si bé alguns poden pujar a la classe alta i acomodada, la major part, en canvi veu com poc a poc es baixa cap a l'exclusió. Aquest degoteig lent però implacable està produïnt-se avui.
L'estatutet ha estat una oportunitat perduda, però ha estat molt pitjor que això: s'ha consumit molta energia en aquest procés que ha estat massa llarg i penòs per la miqueta de cosa que se n'ha tret. Els moviments socials han rebut també el cop. Els governs "d'esquerra" han segrestat el discurs i, en certa forma, han desmobilitzat a la dissidència. S'ha produït una desconnexió del altermundialisme, en part per la intensitat del discurs estatutari però, sobretot, perquè resulta cada cop més evident que la globalització neoliberal comença a passar la seva factura aquí mateix i no cal anar massa lluny a buscar fronts de combat.
Espero que ens els propers mesos veurem un rearmament del moviment alternatiu. Cal que recuperi el discurs i el terreny. Hem de concentrar-nos. Preparar-nos per a la lluita i els temps difícils que s'acosten. Haurem de fer servir la imaginació. No n'hi ha prou amb anar a votar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada