dimarts, 10 d’octubre de 2006

Selecció nacional

El diumenge passat es va jugar el partit entre les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi. Resultat: dos a dos. 56000 assistents de públic i més de mig milió per la televisió. El partit ha provocat, com era d'esperar, rebombori i discussions.
A mi m'ha cridat molt l'atenció que algunes veus diuen que cal separar esport i política.
És possible separar esport i política quan es parla de seleccions nacionals? Qualsevol partit de qualsevol selecció nacional és un acte d'afirmació nacionalista. No es parla de la selecció de la federació de l'esport X del lloc Y. No. Es parla de la selecció nacional d'Y. Els media transmeten el missatge de que els triomfs i derrotes de la selecció nacional ho són de tot el país. Segons els media, tothom s'atura quan juga la selecció nacional. És nacionalisme en estat pur.
Però és molt més que això. Política en l'esport se n'ha fet sempre. Els grecs aturaven les seves guerres per celebrar els jocs olímpics. Hi ha alguna cosa més netament política que fer la pau o la guerra?
Sense dir que els jocs es dedicaven als déus i, per si fos poc, tenien un dimensió religiosa.
La història contemporània ens parla de jocs olímpics que han estat utilitzats com instrument de propaganda nazi, de reivindicació del black power, que han estat blanc d'atemptats per l'alliberament de Palestina, de boicot USA a la URSS, de boicot URSS a USA, de reconeixement de noves nacions, de certificació de la defunció d'imperis... Hi ha algun lloc a on es pugui trobar més política que a l'esport? Jo no em pregunto si això és bo o dolent, si caldria canviar-ho o no. El que dic és que és així. I que el poder ho sap. I per això algunes seleccions nacionals són potenciades, promogudes, alimentades i glorificades, i d'altres són menystingudes, condemnades, denostades i silenciades.
És així. Hi ha política a l'esport. Els que diuen que no s'ha de barrejar esport i política demanen que una relació antiga de segles es trenqui.
Per que això passés, caldria fer desapareixer el concepte de nacional.
Però és que la política és a tot arreu. Avui he tingut que passar el codi que hem estat desenvolupant per una aplicació que en determina la qualitat. Ho he hagut de fer perquè la metodologia en la que treballem així ho demana. Fins aquí, tot normal.
Però, en realitat, no. El principi sobre el que es basa aquest fet és el següent: "si segueixes les normes, les coses sortiran bé".
Fals. Les coses surten bé si es fan de forma correcta. I, per si fos poc, hi han moltes formes diferents de fer les coses correctament. Fer les coses segons les normes et pot conduir al fracàs. Cal seny, sentit comú, esperit crític.
El que passa és que la organitació s'estructura segons un principi polític: "si segueixes les normes, tot anirà bé". És dir: "obeeix al poder".
Més encara. Un departament de qualitat assegura que les coses es fan segons les normes. I castiga mitjançant informes d'errors crítics, greus o lleus als infractors que no les segueixen. Metodologia és la llei. Qualitat és la policia. No hi ha justícia. El sentit comú és la dissidència.
Bé. Els departaments de metodologia sempre tenen un contacte per a rebre suggerències i millores i corregir els errors i les incongruències entre la crua realitat i el món de fantasia dels models organitzatius.

Al final sempre hi han persones, sempre hi han portes falses i sempre, per sort o per desgràcia, hi ha l'article 26. Aquell que diu que:

"diu l'article vint-i-sis,
diu l'article vint-i-sis
que en un cas de compromís,
que en un cas de compromís
el califa pot, si cal,
refregar-se l'engonal
i passar-se pels dallonses
totes les lleis del país"
Publica un comentari a l'entrada