diumenge, 15 d’octubre de 2006

inici de campanya

Aquesta nit comença la campanya electoral. És un formalisme. La campanya fa moltes setmanes que ha començat. podriem dir que la campanya va començar l'endemà mateix del referendum de l'estatutet. Em fa la impressió que aquesta campanya serà molt més com són les campanyes arreu del mon. Una competició per veure qui llemça més draps bruts i més forts. L'oasi català, si algun cop ha existit, també ha desaparegut. Per començar, avui DVD de CiU contra el tripartit. No l'he vist el DVD en qüestió, però prou polseguera està aixecant.
Les coses, però, s'aclaren. El PP és l'espanyolisme de referència. El PSC és l'ambigüetat nacional i social calculada. IC és... què coi és IC? CiU i ERC es disputen un espai nacionalista encara que mentres que CiU ha afiançat l'espai nacionalista conservador, ERC lluita per construir l'espai nacionalista d'esquerres.
Hi han alguns outsiders francament divertits. Els "ciudadanos de catalunya" han recuperat el vell discurs de l'espanyolisme ultra disfressat de no-nacionalisme que en és un anti-nacionalisme català visceral. El discurs del "sóc ciutadà del món, per tant, no nacionalista" i que és "Sóc espanyol i anticatalanista". El discurs d'aquests personatges és mot antic i per ell han passat el PP i el PSC. Aquests, però, ara no amaguen que són espanyolistes ultres el PP i que hi ha un corrent catalanista i altre espanyoliste al PSC. Cosa que és d'agraïr perquè no prenen per tontos al personal, si més no, en això.
En fi. Si a algú li pica que en una institució oficial onegi només la bandera de Catalunya, que no digui que la solució no-nacionalista és posar la bandera d'Espanya. Si de cas que no n'onegi cap, o com a molt, la del poble o ciutat... I si algú es diu no nacionalista , que reconegui el dret dels esportistes a triar si volen participar o no amb una selecció nacional i que no estiguin exposats a una sanció cas de negar-s'hi...
Bé... és igual. Aquests personatges no treuran cap diputat però debilitaran a PSC i PP.

Canvi de tema. Trobada amb familiars que feia temps que no ens veiem. Nous membres a la família. Per sort, d'ençà de l'última trobada, cap baixa. El temps passa poc a poc, però inexorable. Els nens són una mica més grans. Els grans som una mica més vells. Els vells encara no es mereixen que els diguin així. Nets, pares, avis. Pares i fills. Oncles, cosins, nebots. Germans. Casats i solters. Parelles. Esperances. Il·lusions. Cases noves. Bons talls de carn i crits dels nens que juguen. Tres gossos corrent! Bon vi! Riures. Alegria.
Una certa recança al tornar. Sempre he trobat a faltar en aquestes trobades tan grans el moment i l'espai petit, per parlar tranquilament d'alguna cosa sense importància Per recordar el fill que era amb els meus pares. El cosí, el nebot. Per parlar llargament de com t'ha anat la vida. Per recordar-nos a tots plegats que ens hem estimat i que encara ens estimem.
El temps passa poc a poc, però inexorable. Ens allunyem un altre cop i cadacú és a casa seva. Potser farem una altre trobada aviat. Potser tindrem temps llavors per palar més en calma. Segurament no. El temps passa i els vells lligams ara són diferents.
Vaig connectar amb la meva família a través dels meus pares. Ara connectem al nostre fill a la seva. Ell apren que hi ha més gent que la mama i el papa i que tots l'estimen.
Quan erem petits erem les fulles de l'arbre familiar. Ara no som fulles de l'arbre. Ara, la meva dona i jo, en som una de les branques. Amb el temps, si Déu vol, en serem el tronc. Un arbre enmig d'un bosc.
Publica un comentari a l'entrada