dimarts, 17 d’octubre de 2006

reflexió sobre les nacions

L'altre dia algú es demanava perquè els ultranacionalistes espanyols no diuen d'ells mateixos que són nacionalistes. Aquesta pregunta, banal, m'ha motivat a reflexionar. La resposta que m'ha passat pel cap immediatament és que els radicals de debó no diuen mai d'ells mateixos que són radicals.
Aclareixo: el nacionalisme no és un radicalisme. Els ultres sí que ho són.
Amb això, però no anem enlloc. És una resposta que en un fòrum obert no passa de ser més llenya al foc. Els fòrums oberts són un espai de trobada per a ultres de tota raça i condició i, en definitiva, els debats acaben reduïts a desqualificacions, insults i atacs personals.
Els fòrums oberts on es debaten qüestions ideològiques acaben sent olles de grills on no se'n treu cap conclusió Aquests fòrums farten i, si es té la pell fina, emprenyen. Però és que són diàlegs de sord, o frontons que reboten totes les pilotes.
El problema de les ideologies polítiques és que anant al fons, totes parteixen d'alguna premisa dogmàtica, d'una creença, d'un principi o d'una divisa fonamental que els partidaris de la ideologia consideren indiscutible.
En el cas dels nacionalismes es tracta de posar la nació com a valor fonamental i inqüestionable, amb certs atributs addicionals definitoris. Això vol dir que una mateixa nació pot provocar diferents nacionalismes. Exemple evident: es pot ser nacionalista d'esquerres o de dretes.En el cas català es diu que existeixen tans nacionalismes con nacionalistes: el famós tants caps, tants barrets.
El nacionalisme, diccionari en ma, és el moviment social que pretén per a la nació el màxim de sobirania. Això vol dir que en el cas de nacions sense estat el nacionalisme és, en puritat, independentista. En l'extrem, per als estats nació, és l'imperialisme.
A què porta això? a que no hi ha debat possible entre independentisme i imperialisme. Es neguen mútuament. No hi ha un acord possible quan debaten un nacionalista espanyol i un de català.
El cas és que tots dos són capaços d'argumentar amb precisió i fins hi tot amb lògica matemàtica. L'absurd rau en que es parteix de premises històriques, de valors morals o ètics o de principis polítics, filosòfics o religiosos.
Les operacions lògiques utilitzen els valors cert i fals, en informàtica s'amplien per tenir en compte el valor nul. El nul afegeix indeterminació als "i lògics" i "o lògics". Els raonaments que parteixen de premises històriques, valors morals, filosòfics, religiosos, ètics contenen indeterminació en ells mateixos. Afirmar que catalunya és Espanya és una opinió. No una premisa indiscutible. Igualment és una opinió dir que Espanya és un estat plurinacional. O que els Països Catalans són una nació, o que Espanya és única i indissoluble. Agradi o no agradi, tot això només són opinions. Hi han estructures polítiques que reforcen alguna d'aquestes afirmacions, però ni són inmutables ni, i aquesta també és una opinió, no hi ha res de transcendent en tot això. la meva opinió és que no hi ha res de transcendent en les nacions.
Una nació és, en essència, un grup que s'autoanomena així i que és reconegut com a tal per altres grups. Els estats-nació reconeixen a altres estats nació i, depenent del cas, reconeixen a nacions sense estat. Les nacions sense estat reconeixen a altres nacions sense estat i, en molts casos als estats-nació. No és cert que nació coincideixi amb estat.
Una nació apreix quan hi ha un grup que s'identifica com a nació i és reconegut per altres nacions com a tal.
El que fa desapareixer una nació és que cap altre nació la reconegui com a tal, i que aquesta no tingui prou força per a canviar aquesta percepció.
No és una qüestió d'història. És una qüestió de força i de poder polític. En el nostre món l'estat-nació és, segurament, la millor forma de garantir aquesta percepció. No la única.
Un estat, però, és només una estructura administrativa. Un model organitzatiu. Sobre aquesta estructura hi ha una direcció política que en determina els objectius. Aquests objectius són diversos: garantir serveis, creixement econòmic, supervivència de cert model social, adaptació a canvis geopolítics, estabilitat de mercats, gestió medioambiental...
Dit així sona molt mecànic. No ho és. Les dinàmiques socials son extemadament complexes i van del macro al micro. De la psicologia a la geopolítica. Del individuu al canvi climàtic.
La reorganització dels estats, les separacions de regions per esdevenir estats, les unions d'estats en tractats internacionals es poden veure des d'una òptica de transcendència o des d'una òptica funcional. Totes dues opcions són igual de vàlides, o no vàlides, perquè també són opinions.
des d'un punt de vista funcional, L'independentisme o l'imperialisme són dues cares de la geopolítica. No hi ha més rao en un o altre. La justificació de tots dos no és la història. La justificació és el benefici de qui l'exerceix. Aquest benefici el determina la propia nació. Al final, es tracta de dinàmica de grups. Grups grans, això sí. Amb estructures complexes.
Tota l'anàlisi anterior he intentat fer-la de forma desapassionada, el problema rau en que la identitat nacional és quelcom que matisa la identitat personal. Es tracta de quelcom molt íntim i que està allà en major o menor grau. Quan la identitat nacional entra en conflicte amb la realitat dels estats i de les fronteres és inevitable que apareguin sentiments i emocions contradictoris i apassionats. Si, a més, es considera que hi han valors i transcendència en la nació, aleshores sembla gairebé inevitable que la raó es posi al servei dels sentiments. La intel·ligència permet justificar raonablement opinions oposades No hi ha res més fàcil que autojustificar-se. És un mecanisme psicològic que ens permet sobreviure enmig de les contradiccions de la vida. En molts casos és sa i es necessari.
I quina conclusió se'n treu de tot això? cap. la força és l'argument dels forts. Quan no es dóna el cas del recurs a la força, com ara i aquí, aleshores cal anar a les paraules. Pot haver-hi respecte, debat, discussió, diàleg, però quan les posicions son enfrontades, no ens enganyem, el màxim al que podem aspirar és a la tolerància mútua o a que l'agressió es limiti a ser verbal. Només un il·lús pòt esperar convencer als contraris amb raonaments "lògics".
La meva nació és Catalunya. Catalunya som un grup de gent a un territori. Els valors que crec que representa Catalunya son els de llibertat, igualtat i justicia. Per Catalunya vull un estat propi. No calen més explicacions.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Creus que l'actual mapa polític europeu està basat en estats-nacio? perque?

Albert Baranguer ha dit...

Ei!
Saps que has posat el primer comentari al meu bloc?
Els estats-nació a Europa venen del 1648 i la pau de Westfalia. Les fronteres d'aquells estats han variat contínuament d'aleshores ençà. El concepte d'estat-nació es considera que té l'origen en aquell moment i era i es més administratiu que de pertinença a una nació. Un estat nació pot ser plurinacional. Un estat-nació permet fabricar una identitat nacional nova. Un estat-nació és un concepte sobretot administratiu, que per conveniència es pot carregar de sentit polític i d'identitat.
Sense entrara a definir nació. Si entenem que Catalunya, Còrsega, Occitània, el País Basc... són nacions, llavors podem buscar un mapa de les nacions d'Europa on apareguin aquestes nacions ( i moltes d'altres ) i superposar-lo sobre l'actual mapa d'estats i divisions administratives sub-estatals europeu.
Es veu que els límits nacionals coincideixen (amb algunes dificultats en algun cas) amb divisions administratives territorials.
Aparentment, a cert nivell, el mapa polític d'Europa reflexa la seva diversitat nacional. Les nacions apareixen força ben dibuixades sobre organitzacions territorials.
Bé, lògicament, tot territori ha d'estar dins una organització territorial. I històricament les nacions han configurat divisions i organitzacions territorials.
En alguns casos aquestes organitzacions són estats, en altres son organitzacions administratives sub-estatals, amb diferents graus d'autonomia política: parlem de cantons, lands, comunitats autònomes o repúbliques federades...
Els mapes superposats ens permeten veure, si forcem la vista, com apareixen les divisions territorials tradicionals de les nacions resseguint límits administratiu, passant cops per sobre de fronteres estatals i regionals. Però això són més aviat les ganes de veure coses que no els fets objectius. Els mapes superposats ens mostren nacions amb estat propi, diferents nacions o parts de nacions que formen un estat, nacions repartides entre diferents estats i nacions esquarterades dins un mateix estat.
El problema del reconeixement nacional, penso, és que va per nivells. Un govern nacional que te vetada la interlocució internacional amb estats pot buscar la interlocució amb un altre govern regional, àdhuc es pot definir un mapa de regions-nació estatals i sub-estatals europees que abasti tot el territori europeu.
Però això només és un joc. Al final, la recaptació d'impostos i distribució i prestació de recursos i serveis depèn exclusivament de l'organització estatal en la que s'integra el govern regional.
Per tant, la meva resposta és sí. El mapa polític està basat en estats-nació. Les organitzacions internacionals on es prenen decisions que afecten de veritat a la ciutadania només reconeixen els governs dels estats-nació.
I això és important, i més avui , perquè calen normatives internacionals que regulin coses com la emigració/immigració, els intercanvis comercials i financers trans-nacionals, La lluita contra el canvi climàtic. Aquestes normatives es desenvolupen per la interlocució dels governs dels estat-nació i s'apliquen en els respectius àmbits territorials.
Si el govern regional (nacional o no) vol dir la seva en el consell de ministres de la UE, o té un ministre, o no pot dir la seva. El ministre de l'estat al que pertany el govern regional pot representar a aquest govern regional, però cal pensar que si l'estat en qüestió té molts governs regionals amb interessos distints o oposats, algú perdrà. És el que hi ha. El govern de la petita regió estat-nació d'Andorra te veu a la ONU. El govern de la regió-nació sub-estatal Catalunya no.

Anònim ha dit...

CATALUNYA ES UNA NACIO
SI PER ELS SELECCIONS CATALANES AL MON COM ESCOCES .
WWW.MARC-SABATES.COM
BARCELONA
CATALUNYA DEL MON COR !

Roger ha dit...

El nostre problema és que Espanya no és independent. Necessitem que l'adolescent que no te autonomia, marxi de casa i es fagi amo del seu propi destí. Només així,els catalans deixerem de tenir una rèmora que ens saqueja anualment, com el fill de trenta anys que evita aixecar el vol per peresa.El que necessitem és que marxi l'opresor, només així Catalunya podrà desenvolupar-se i comerciar lliurement amb qui vulgui. No vull cap mal al poble germà d'Espanya. El revés, només desitjo que creixi, que es fagi independent, madura i sàvia. Que voli, que s'en vagi. Potser llavors, podrà entendre i estimar la seva preciosa llengua i identitat i per tant, tambè respectar les altres. Quan hom deixi d'oprimir persones i per extensió altres pobles, el món serà un sumatori de nacions distintes, ben avingudes, que treballaran per la felicitat de les seves pròpies comunitats.