dissabte, 25 de novembre de 2006

nova etapa

Montilla ja és president. Ho és perquè ha estat el candidat que ha aconseguit aplegar el nombre de forces parlamentàries suficient per a la majoria absoluta. Això que és la normalitat democràtica per alguns ha estat ofensiu i toc de sometent. La maquinària mediàtica de CiU (i de PSC) està ben greixada i la seva potència de foc és indiscutible.
M'ha sorprès comprovar l'alineament en ordre de batalla dels contertulians ciuencs de la tertúlia del Bassas. Aquesta tertúlia l'escolto molts matins. Aquests darrers dies és hilarant com els intel·lectuals i opinadors ciuencs no han parat d'atacar al govern d'Entesa encara no constituït. Se l'ha acusat d'il·legitimitat, dels mals passats, dels mals futurs, que el Montilla és soso, que no parla, que quan ho fa, ho fa amb un accent molt lleig, que els d'ERC són uns traïdors, que com es pot ajuntar en una conselleria universitats i indústria, que això abans de començar ja és un desastre i un desgavell. Però el cas és que el president va ser investit ahir, i que el govern, encara no ho ha estat... Encara no han tingut temps de cagar-la! Per la banda de PSC, però, tampoc s'han quedat callats. Hi ha grups dins el PSC que veuen amb mals ulls la reedició del pacte a tres i, en particular, amb ERC. Des dels mitjjans pro-sociates no han parat de dir que a veure si ara aquests d'ERC es porten bé, que a veure si deixen de ser irresponsables, que a veure si aprenen a estar-se callats...
ERC té un problema amb els mitjans. Els grans mitjans pertanyen a grans grups que es fan favors amb PSC i CiU. I par a aquests grups, ERC és un gra al cul. Espero que ERC segueixi sent un gra al cul d'aquests poderosos. I tant li fa el que diguin els seus mitjans. En hi han d'altres.
La impressió que tinc d'aquest dies que han passat des de la decisió de conformar un govern d'Entesa fins ahir, com a militant d'ERC, és la de veure ploure bastonades. De part dels rivals era d'esperar però sobta la virulència. De part dels "aliats", sent francs, també cabia esperar algun calbot. Ja sabem de quin peu calcen tots plegats.
Voldria quatre anys avorrits però, n'estic segur, als militants d'ERC ens faran bullir la sang. En fi. Jo, si més no, em podré desfogar aquí.
Però cansa. Cansa veure la mesquinesa. Esgota el discurs dels poderosos. Cansa, i molt, veure com obliden, un cop i un altre, en quin país viuen i qui viu en aquest país.
Sí, lideren amplis sectors socials. I justament per això. No caldria mobilitzar per construir, més que no pas per enfrontar? No parlem del mateix país?
Espero, desitjo, prego per quatre anys avorrits en que es construeixin escoles i pisos per a joves. En que es despleguin les polítiques socials. En que s'atengui a la immigració i se l'ajudi a formar part del país. Que aquest sigui, d'aquí quatre anys, un lloc millor per viure. On més gent conegui i utilitzi el català perquè creu que això és bò per ells. On més gent senti que Catalunya és la seva pàtria. La seva nació. La nació dels seus fills.
Espero que d'aquí quatre anys, la majoria dels compatriotes creguem que hem millorat la nostra
qualitat de vida i que podrem seguir fent-ho. Que el nostre serà un país més net, més sostenible, amb una societat amant dels seus valors de llibertat, igualtat i justícia.
Fem-ho.
Publica un comentari a l'entrada