dijous, 23 de novembre de 2006

tempus fugit

Avui he estat a una petita celebració d'aniversari. Després, a casa, he estat reflexionant sobre el pas del temps. Com al llarg de la vida apreciem de forma diferent el pas del temps. Els nens, com més petits són, veuen passar el temps més lentament. A mida que anem creixent el temps s'accelera.
Avui, adult, fregant els quaranta, veig el temps com passa amb una velocitat que em suggereix la idea de que les persones que estem a aquesta edat hem de tenir molt clar el que pretenem d'aquesta vida, el que volem aconseguir, el que ens interessa. No dic que ja hagim de tenir la feina feta, però sí que hem de saber quins són els principis i els valors que han de permetre aprofitar el temps que se'ns escola com aigua a les mans.
No dic que tothom hagi de tenir les coses clares, però sí que he de suposar que les tenen.
Si algú, a la frontera dels quaranta ha decidit que la seva vida gira al voltant de la feina, jo no ho compartiré, però em veig en l'obligació de respectar-ho. Amb quaranta se'm fa difícil pensar que treballes per fer curriculum. Vas pujant professionalment, però no ho fas amb aquella visió estratègica dels primers trenta, o amb les fantasies de menjar-te el mon dels vint. Amb quaranta, si cada dia dediques més de 10 hores diàries a la feina, o és que et calen els quartos, o és que realment això és la teva vida.
Jo he de respectar a qui té aquesta vida. Però exigeixo envers mi el mateix respecte. El meu temps he de repartir-lo. Amb prioritats, és clar. Atenent al que em cal; al que desitjo; al que és possible; a les circumstàncies. Però no puc tolerar que altres tractin d'imposar-me la seva pròpia visió de la vida, o els seus valors i que tractin, en conseqüència, de repartir-me el meu temps. És una intolerable intromissió. A més d'una pèrdua irrecuperable del escàs bé del meu temps. El temps no es paga amb diners. És la vida mateixa. És inadmissible que t'obliguin a perdre el teu temps.
No podem aturar el temps. El temps passa, cada cop més de pressa. Per tant és indefugible, prioritari, absolutament imprescindible, aprofitar el temps. Per canviar, créixer i evolucionar, per assimilar l'experiència. És el senyal de que estem vius.
Publica un comentari a l'entrada