La federació d'Esquerra de Barcelona ha pres la decisió de retirar-se del govern d'Entesa municipal. Segons Portabella no està tancada la porta a un diàleg amb Hereu, però, té tot l'aspecte que la retirada és cosa feta.
Jo, personalment, no veuria malament continuar al govern municipal, però, tanmateix, entenc que alguna cosa cal fer.
Les expectatives que s'havien creat a la federació d'Esquerra de Barcelona eren molt altes i no s'han obtingut els resultats esperats, ni molt menys. És un fet objectiu que s'han perdut posicions i la greu davallada de vots a Barcelona és la causa de més pes en la devallada general de vots al Principat. Els números canten.
Alguna cosa cal fer. La davallada de vots ha estat general a tots els partits, però cabia esperar que fos proporcional al tamany dels electorats respectius. En aquest sentit, cal dir que l'abstenció ha perjudicat amb més força a Esquerra i IC. En el cas d'Esquerra aquesta abstenció és molt evident a Barcelona.
Caldria preguntar-se pels motius d'aquesta abstenció i en trobarem de molt diversos i generals i també de particulars a cada partit.
De les causes generals n'hi han d'haver dotzenes. Faig la següent reflexió: l'espai electoral català està dividit en dues meitats. La meitat que vota ho fa amb una dispersió ideològica que que encabeix a CDC, UDC, PSC, CpC, Esquerra, IC, EUA, Verds, Cs, PP, CUPs, PxC, vot blanc... Els motius que duen a triar unes sigles determinades també són diverses. Cal suposar que la meitat que no vota ho fa també amb un grau de dispersió ideològica similar, o el que és el mateix, i que ja sabíem: les motivacions de l'abstenció són moltes, igual com ho són les motivacions del vot.
En aquest sentit, les veus que postulen una raó o altre com a motiu principal de l'abstenció haurien de reconèixer que, com a màxim, el millor motiu que és pugui donà només explicarà un 30% del total de l'abstenció. Que no està mal, però que obliga a seguir pensant.
L'abstenció en té moltes de causes. En el cas particular d'ERC cal veure que, no només no s'ha aconseguit motivar a nous votants sinó que no s'ha aconseguit motivar a votants anteriors.
En aquest sentit, la decisió de la Federació de Barcelona de no tornar al govern municipal hauria de ser la primera de les accions orientades a engrescar de nou als antics votants i a la mobilització de votants nous de l'abstenció, si és que això és possible. No és evident quin és el sostre electoral d'Esquerra, però sí que és evident que diumenge passat, la meitat de la gent que va votar ERC a les nacionals que van dur al primer tripartit, es va abstenir.
De totes formes hi ha una aposta estratègica d'Esquerra. Esquerra és independentista i d'esquerres. Una cosa no treu l'altre. Com a comentari adjacent diré que en algun fòrum he sentit a parlar de la irrupció de les CUPs com la demostració que Esquerra ha de ser més independentista. Voldria fer notar que les CUP són per definició, esquerra revolucionària. O sigui, si de cas, amb les CUP ens podríem discutir sobre la via per assolir la independència, però pel que fa l'eix esquerra-dreta, cal dir que les CUP estan clarament ubicades a l'esquerra, allà on Esquerra és socialdemòcrata, les CUP són una amalgama de marxistes, trostkistes, o, en resum, socialisme "fort".
Jo crec que les CUPs, felicitats i benvingudes siguin, ha mobilitzat vot que estava a l'abstenció i que, en algun moment, potser ha estat a Esquerra en préstec, però que la votava com a mal menor.
En aquest sentit, la CUP, allà on es presenta, simplement el que provocarà es que cert vot podia arribar a refugiar-se excepcionalment a Esquerra, ara ja no ho farà. Això, en principi, és una oportunitat per a fer un discurs ideològic més net.
En aquest sentit, trobo que cal tenir uns plantejaments ideològics clars. Aquests missatges transversals a grans espais ideològics que són capaços d'anar del centre a l'extrema esquerra, són, sens dubte, falsos. Algun dia, tant de bo, caldrà pactar amb le CUP i amb altres forces per donar un pas endavant. Per pactar, però, cal saber molt bé on és cadascú.
I amb això tornem a Barcelona. Esquerra és esquerra. La sortida no ha de servir per entregar l'ajuntament a la dreta. La sortida ha de servir per forçar, si de cas, més polítiques d'esquerres a l'ajuntament. Des de l'oposició hauria de ser possible, si és que Trias és tan socialdemòcrata com diu.
la sortida ha de servir per enviar el missatge clar que la tercera via existeix i que la lidera Esquerra.
Serà molt interessant seguir les vicissituds dels regidors d'ERC a l'oposició barcelonina. Es renuncia als recursos que proporciona el govern per, a canvi, deixar clar quin és el propi perfil que ha de ser, forçosament, independentista i socialdemòcrata, i amb una marcada sensibilitat ecològica.
Una idea agafada al vol, que caldria desenvolupar: el tripartit municipal, que d'alguna forma era un dels productes del maragallisme, no ha resistit a l'acabament d'aquesta via, doncs no es pot considerar Hereu un maragallista, encara que, potser, tampoc montil·lià.
En tot cas, si avui ERC surt del govern municipal, s'obre un escenari nou. Els tripartits i les enteses no són quelcom indissoluble. Aquesta constatació ha de servir per recuperar la plasticitat de la política principatina i, espero, per a recuperar de l'abstenció als antics votants que podien pensar que, a Barcelona, Esquerra es subordinava al PSC.
No és el primer cop en els darrers anys que Esquerra renuncia a posicions de poder real per mantenir-se fidel als propis principis.
Espero, però, que se sàpiga transmetre aquests principis de forma clara. Aquesta, però, és una altre batalla.
dijous, 31 de maig del 2007
dimarts, 29 de maig del 2007
Abstenció
Vaig estar d'apoderat d'Esquerra al meu col·legi electoral. A diferència d'altres cops, però, la jornada em va deixar mal cos. Els resultats del País Valencià han estat molt descoratjadors. Els de Balears tampoc són com per tirar cohets, tot i que millors. Al Principat Esquerra ha comptabilitzat una baixada sensible en número de vots. Malgrat el descens, però, més de tres cents nous regidors d'Esquerra han estat triats pels seus veïns per a representar-los en llurs ajuntaments. En total, més de 1500 regidors d'Esquerra estaran als ajuntaments; en molts casos formant part de governs municipals.
Moltes felicitats per haver estat capaços de generar confiança. Els desitjo sort i que puguin dur a terme una bona tasca. Que recordin que estan al servei dels seus veïns i compatriotes.
Aquest mateix desig és extensible a tots els regidors de tots els partits que s'han presentat. Els felicito a tots ells. Ara han de ser dignes de la confiança rebuda.
Malgrat tot, crec que cal estar amoïnat. No pot ser que a les municipals la participació amb prou feines sigui del 50%. Això és terrible. Avui el poble està dividit com mai no ho havia estat. Dividit entre els que voten i els que no voten. No és una circumstància menor, al meu parer.
El diumenge al vespre sentia enveja pels resultats del PP a Madrid i País Valencià. Amb participacions més altes que al Principat, el PP ha obtingut unes majories rotundes. Com les que havia obtingut el president Pujol als seus millors moments.
No podia deixar de sentir enveja i pensava que tant Madrid com el País Valencià, agradarà o no agradarà, el PP ha aconseguit sumar i il·lusionar al gruix de les respectives ciutadanies. No cometré l'error de negar una evidència. Al País Valencià hi ha un majoria àmplia de compatriotes que aprova i aplaudeix les polítiques de Camps. És així per malament que em soni. L'enveja em venia de l'eufòria dels simpatitzants. Aquella gent estaven contents i il·lusionats, se sentien units i confiats.
En canvi, a la nit del 27, a les seus dels partits del Principat les cares eres de contenció, de "podria haver estat pitjor", o, directament, de pomes agres. Ningú podia sentir-se satisfet, perquè tothom -excepció feta de les CUPs, i de la PxC (Mare de Déu Senyor!)- ha perdut la confiança de desenes de milers de votants.
Alguns periodistes comentaven que per primer cop ningú deia que havia guanyat. Trias reconeixia que havia perdut, i Carod, que no s'havia guanyat. La Mayol parlava de mals resultats. Només el PSC s'atrevia a dir, però amb la boca petita i la por al cos, que havien guanyat.
Potser, ara que ningú ha guanyat, per als candidats és el moment de ser humils i reconèixer que no es tracta de guanyar o perdre sinó de ser dipositaris d'una confiança i d'una representativitat, i que és un préstec amb interessos, no un xec en blanc.
Un préstec dels que vam anar a votar. I aquest préstec cada cop és més petit. És un préstec que elecció rera elecció ha anat minvant. Ahir la meitat del cos electoral simplement no va anar a votar. Uns 90000 dels que van anar a votar, la sisena força al Principat, van fer-ho en blanc.
Només un suïcida pot pensar que el desastre de l'abstenció no va amb ell o, pitjor encara, utilitzar l'abstenció com a arma política. Algunes veus, però, ja van en aquesta direcció. S'han tornat bojos?
És molt greu. El poble no confia en les seves institucions i ni els ajuntaments se n'escapen d'aquest desastre. Les institucions es veuen deslegitimades pel poble que no se les creu.
La llengua, les institucions i l'associacionisme són fonamentals. Les institucions són, però, encara més fonamentals per la seva missió de representació interna i externa i per que són els mitjans per a regular, defensar i promoure drets, deures, serveis, territori, país i identitat.
Una abstenció com la del 27/M és la pitjor notícia per a les institucions. No és quelcom de puntual, ja en són uns quants els processos electorals amb abstencions rècord.
La pervivència de les institucions a l'exili va ser molts cops una tasca personal de patriotes que hi van consagrar la seva vida. Aquests patriotes, però sentien que hi havia un poble, a l'altra banda de l'oceà, o al sud dels Pirineus que els esperava i, certament, aquest era el cas. La institució potser només era, físicament, un despatxet a un pis de París. La institució era, sobretot, una voluntat, una esperança, un poble resistent, un poble vençut per les armes, però no en l'esperit.
L'abstenció és el símptoma, no la causa. És el símptoma que alguna cosa greu passa, que potser darrera els despatxos de les grans conselleries, de les seus de les diputacions, dels salons dels ajuntaments hi batega, cada cop amb menys força i defallint, la voluntat i l'esperança del poble.
D'aquest defalliment en el pols del poble tots -institucions, partits, associacions, compatriotes- ens n'hem de fer responsables. N'estic convençut.
No podem ser ciutadans i prou. Hem de ser poble. És el que marca la diferència entre ser cívic i respectuós amb les lleis, d'una banda, i ser capaç, a més, de preocupar-se pels demés i sentir la comunitat de valors fonamentals amb els veïns del barri, del poble, i de l'altra punta del país. És la diferència entre ser, només, ciutadans i ser, a més, compatriotes.
Ens cal recuperar el batec fort dels pobles vius.
Moltes felicitats per haver estat capaços de generar confiança. Els desitjo sort i que puguin dur a terme una bona tasca. Que recordin que estan al servei dels seus veïns i compatriotes.
Aquest mateix desig és extensible a tots els regidors de tots els partits que s'han presentat. Els felicito a tots ells. Ara han de ser dignes de la confiança rebuda.
Malgrat tot, crec que cal estar amoïnat. No pot ser que a les municipals la participació amb prou feines sigui del 50%. Això és terrible. Avui el poble està dividit com mai no ho havia estat. Dividit entre els que voten i els que no voten. No és una circumstància menor, al meu parer.
El diumenge al vespre sentia enveja pels resultats del PP a Madrid i País Valencià. Amb participacions més altes que al Principat, el PP ha obtingut unes majories rotundes. Com les que havia obtingut el president Pujol als seus millors moments.
No podia deixar de sentir enveja i pensava que tant Madrid com el País Valencià, agradarà o no agradarà, el PP ha aconseguit sumar i il·lusionar al gruix de les respectives ciutadanies. No cometré l'error de negar una evidència. Al País Valencià hi ha un majoria àmplia de compatriotes que aprova i aplaudeix les polítiques de Camps. És així per malament que em soni. L'enveja em venia de l'eufòria dels simpatitzants. Aquella gent estaven contents i il·lusionats, se sentien units i confiats.
En canvi, a la nit del 27, a les seus dels partits del Principat les cares eres de contenció, de "podria haver estat pitjor", o, directament, de pomes agres. Ningú podia sentir-se satisfet, perquè tothom -excepció feta de les CUPs, i de la PxC (Mare de Déu Senyor!)- ha perdut la confiança de desenes de milers de votants.
Alguns periodistes comentaven que per primer cop ningú deia que havia guanyat. Trias reconeixia que havia perdut, i Carod, que no s'havia guanyat. La Mayol parlava de mals resultats. Només el PSC s'atrevia a dir, però amb la boca petita i la por al cos, que havien guanyat.
Potser, ara que ningú ha guanyat, per als candidats és el moment de ser humils i reconèixer que no es tracta de guanyar o perdre sinó de ser dipositaris d'una confiança i d'una representativitat, i que és un préstec amb interessos, no un xec en blanc.
Un préstec dels que vam anar a votar. I aquest préstec cada cop és més petit. És un préstec que elecció rera elecció ha anat minvant. Ahir la meitat del cos electoral simplement no va anar a votar. Uns 90000 dels que van anar a votar, la sisena força al Principat, van fer-ho en blanc.
Només un suïcida pot pensar que el desastre de l'abstenció no va amb ell o, pitjor encara, utilitzar l'abstenció com a arma política. Algunes veus, però, ja van en aquesta direcció. S'han tornat bojos?
És molt greu. El poble no confia en les seves institucions i ni els ajuntaments se n'escapen d'aquest desastre. Les institucions es veuen deslegitimades pel poble que no se les creu.
La llengua, les institucions i l'associacionisme són fonamentals. Les institucions són, però, encara més fonamentals per la seva missió de representació interna i externa i per que són els mitjans per a regular, defensar i promoure drets, deures, serveis, territori, país i identitat.
Una abstenció com la del 27/M és la pitjor notícia per a les institucions. No és quelcom de puntual, ja en són uns quants els processos electorals amb abstencions rècord.
La pervivència de les institucions a l'exili va ser molts cops una tasca personal de patriotes que hi van consagrar la seva vida. Aquests patriotes, però sentien que hi havia un poble, a l'altra banda de l'oceà, o al sud dels Pirineus que els esperava i, certament, aquest era el cas. La institució potser només era, físicament, un despatxet a un pis de París. La institució era, sobretot, una voluntat, una esperança, un poble resistent, un poble vençut per les armes, però no en l'esperit.
L'abstenció és el símptoma, no la causa. És el símptoma que alguna cosa greu passa, que potser darrera els despatxos de les grans conselleries, de les seus de les diputacions, dels salons dels ajuntaments hi batega, cada cop amb menys força i defallint, la voluntat i l'esperança del poble.
D'aquest defalliment en el pols del poble tots -institucions, partits, associacions, compatriotes- ens n'hem de fer responsables. N'estic convençut.
No podem ser ciutadans i prou. Hem de ser poble. És el que marca la diferència entre ser cívic i respectuós amb les lleis, d'una banda, i ser capaç, a més, de preocupar-se pels demés i sentir la comunitat de valors fonamentals amb els veïns del barri, del poble, i de l'altra punta del país. És la diferència entre ser, només, ciutadans i ser, a més, compatriotes.
Ens cal recuperar el batec fort dels pobles vius.
dimecres, 23 de maig del 2007
IMI i OO, Clima,Campanya
Avui he tingut converses i lectures que m'han proporcionat frases, notícies o pensaments al vol que m'han fet pensar. Avui toca mix.
Una notícia: L'ajuntament pararà una morterada en llicències del Microsoft Office. Encara que hi havia un compromís per a migrar cap al software lliure, diguem, com a exemple paradigmàtic, a l'OpenOffice (l'OO), l'IMI (Institut Municipal d'Informàtica) diu, però, que aquesta migració seria massa cara. Que hi han dos milions de documents fets amb l'Office i que només que un 2% d'aquest documents donés problemes, el total d'hores perdudes en reparar-ho, a part dels costos explícits en consultoria especialitzada per a la migració farien el procés molt més costós que les noves llicències de l'Office.
Les empreses i institucions són, en bona mesura, el seu sistema d'informació. L'argument que esgrimeix l'ajuntament, en la meva opinió, és poderós: una migració precipitada podria provocar una allau d'errors. Tanmateix, caldria dir que l'escenari d'una migració precipitada em sembla força inversemblant. No es fa una migració de tecnologia per les bones. Te un procés. El que espero és que s'enceti el procés. Fonts de l'IMI asseguren al Vilaweb que "mentrestant treballaran per fer més viable el canvi al programari lliure." Doncs espero que sigui veritat i no només bones paraules i qui dia passa any empeny. Això de la migració a OpenOffice és com l'estratègia per combatre el canvi climàtic. Els mitjans hi són, però falten les ganes, i cal acceptar que a l'inici tindrà un cost. A llarg i mig termini, però, és molt més costós no canviar.
Sobre Canvi climàtic, una frase que he sentit: "Sembla que els mitjans comencen a fer arribar a la població el missatge que cal canviar i ens proposen canvis petits, o canviar valors. A mi em fa l'efecte que de valors ja hauríem d'haver canviat fa anys, i que per a mitigar el canvi climàtic el que ara tocaria és canviar de forma de vida". El problema és que això dels valors queda molt bé al discurs ideològic, però és impracticable. De forma de vida no es pot esperar cap canvi col·lectiu si no és provocat per alguna força externa. Parlant en plata: si no hi ha una gran desgràcia, no hi hauran canvis. Ja fa temps que algunes utopies les contemplo amb l'enyorança de vells amics del passat, avui, la meva utopia de capçalera és pensar que encara es pot evitar el desastre.
Tercera: que votaré al Portabella. Les enquestes que s'han publicat aquests darrers dies fan pensar que és possible una Entesa municipal amb el PSC en minoria, o el que és el mateix, amb un bloc ERC+IC que finalment es deslliuraria del corró socialista. Això sí que seria una alenada d'aire fresc.
Les propostes d'Esquerra per Barcelona es recullen al PDF "cent propostes per Barcelona", que és prou interessant de llegir. Hi han algunes propostes, com les de conciliació familiar, que em semblen particularment interessants; Molt interessant la Barcelona-central fotovoltaica de 250MW; la proposta dels "metrocates" ; la proposta del bus ortogonal no hi és al PDF, però també és interessant; el concepte d'economia de butxaca i l'ajuda a la llista de la compra i a arribar a fi de mes, amb informació sobre ofertes. Algunes propostes són realment molt originals i suposo que dur-les a la pràctica no és ni molt menys immediat ni depèn exclusivament de l'ajuntament, però em sembla bo que es facin aquestes propostes. Home, si més no, posem sobre la taula que la gent que viu aquí té uns problemes del dia a dia que no tenen ni molta èpica ni molta estètica, però són els problemes reals. Els que fan més probable que et vagis a dormir neguitós o tranquil segons com hagin anat.
Jo votaré a Portabella. Espero que la llista d'ERC rebi prou sufragis com per a ser decisiva.
Espero també, com he llegit en una intervenció al Racó Català, que els polítics dels diferents partits quan surtin a fer les declaracions valorant els resultats la nit de diumenge, tinguin la delicadesa de dir que han estat triats, no que han guanyat.
A tots els candidats de tots els partits: a alguns us triarem per a una missió. Assumiu el repte amb humilitat i intel·ligència.
Una notícia: L'ajuntament pararà una morterada en llicències del Microsoft Office. Encara que hi havia un compromís per a migrar cap al software lliure, diguem, com a exemple paradigmàtic, a l'OpenOffice (l'OO), l'IMI (Institut Municipal d'Informàtica) diu, però, que aquesta migració seria massa cara. Que hi han dos milions de documents fets amb l'Office i que només que un 2% d'aquest documents donés problemes, el total d'hores perdudes en reparar-ho, a part dels costos explícits en consultoria especialitzada per a la migració farien el procés molt més costós que les noves llicències de l'Office.
Les empreses i institucions són, en bona mesura, el seu sistema d'informació. L'argument que esgrimeix l'ajuntament, en la meva opinió, és poderós: una migració precipitada podria provocar una allau d'errors. Tanmateix, caldria dir que l'escenari d'una migració precipitada em sembla força inversemblant. No es fa una migració de tecnologia per les bones. Te un procés. El que espero és que s'enceti el procés. Fonts de l'IMI asseguren al Vilaweb que "mentrestant treballaran per fer més viable el canvi al programari lliure." Doncs espero que sigui veritat i no només bones paraules i qui dia passa any empeny. Això de la migració a OpenOffice és com l'estratègia per combatre el canvi climàtic. Els mitjans hi són, però falten les ganes, i cal acceptar que a l'inici tindrà un cost. A llarg i mig termini, però, és molt més costós no canviar.
Sobre Canvi climàtic, una frase que he sentit: "Sembla que els mitjans comencen a fer arribar a la població el missatge que cal canviar i ens proposen canvis petits, o canviar valors. A mi em fa l'efecte que de valors ja hauríem d'haver canviat fa anys, i que per a mitigar el canvi climàtic el que ara tocaria és canviar de forma de vida". El problema és que això dels valors queda molt bé al discurs ideològic, però és impracticable. De forma de vida no es pot esperar cap canvi col·lectiu si no és provocat per alguna força externa. Parlant en plata: si no hi ha una gran desgràcia, no hi hauran canvis. Ja fa temps que algunes utopies les contemplo amb l'enyorança de vells amics del passat, avui, la meva utopia de capçalera és pensar que encara es pot evitar el desastre.
Tercera: que votaré al Portabella. Les enquestes que s'han publicat aquests darrers dies fan pensar que és possible una Entesa municipal amb el PSC en minoria, o el que és el mateix, amb un bloc ERC+IC que finalment es deslliuraria del corró socialista. Això sí que seria una alenada d'aire fresc.
Les propostes d'Esquerra per Barcelona es recullen al PDF "cent propostes per Barcelona", que és prou interessant de llegir. Hi han algunes propostes, com les de conciliació familiar, que em semblen particularment interessants; Molt interessant la Barcelona-central fotovoltaica de 250MW; la proposta dels "metrocates" ; la proposta del bus ortogonal no hi és al PDF, però també és interessant; el concepte d'economia de butxaca i l'ajuda a la llista de la compra i a arribar a fi de mes, amb informació sobre ofertes. Algunes propostes són realment molt originals i suposo que dur-les a la pràctica no és ni molt menys immediat ni depèn exclusivament de l'ajuntament, però em sembla bo que es facin aquestes propostes. Home, si més no, posem sobre la taula que la gent que viu aquí té uns problemes del dia a dia que no tenen ni molta èpica ni molta estètica, però són els problemes reals. Els que fan més probable que et vagis a dormir neguitós o tranquil segons com hagin anat.
Jo votaré a Portabella. Espero que la llista d'ERC rebi prou sufragis com per a ser decisiva.
Espero també, com he llegit en una intervenció al Racó Català, que els polítics dels diferents partits quan surtin a fer les declaracions valorant els resultats la nit de diumenge, tinguin la delicadesa de dir que han estat triats, no que han guanyat.
A tots els candidats de tots els partits: a alguns us triarem per a una missió. Assumiu el repte amb humilitat i intel·ligència.
Subcampiones i AdSense
Són pocs els dies que resten de campanya i cal reconèixer que està resultant força ensopida. Em fa l'efecte que aquest cop hi ha menys caliu, menys tertúlia i poques ganes de debatre. Sembla que hi haurà més del mateix. O potser no. Però dona la impressió que tampoc ningú no s'esverarà massa si canvia alguna cosa.
Sigui per que les propostes dels candidats no aconsegueixen crear debat, jo em quedo amb la notícia que la selecció catalana femenina de hockey-patins s'ha proclamat subcampiona del món en la seva primera actuació oficial, a la Copa Amèrica. Moltes felicitats a les noies de l'stick.
Malgrat el silenci dels mitjans el fet consumat és que la selecció catalana ha participat en la seva primera competició oficial en un esport popular (la segona de fet, doncs ja va guanyar el Mundial B abans dels fets de Fresno) i que el seu paper ha estat més que digne. És una excel·lent notícia.
I segona: l'AdSense de Google ja està en català.
En aquest apunt jo em queixava d'aquesta mancança. Doncs avui ha estat coberta. Ara ja podré fer-me d'or gràcies a la publicitat pels beneficis que em reportaran els milions de visites diàries del meu bloc! Bé, potser algunes menys... el Google Analytics em diu que hauria de posar títols més engrescadors i explicar històries més divertides... però no, sóc un plasta i m'encanta parlar de política!!!
En tot cas, cinc estrelles per Google, que cada dia que passa són més grans i més indestriables de la mateixa Internet. Per cert, que he provat les Google Apps: el processador de textos i el full de càlcul i són, directament, una flipada. Jo, de gran, vull treballar a Can Google (quan era més petit, volia fer-ho a Microsoft, però ja se sap: madures, et fas gran, descobreixes Linux i l'Open Source, ho proves, t'enganxa, et fas addicte...)
Sigui per que les propostes dels candidats no aconsegueixen crear debat, jo em quedo amb la notícia que la selecció catalana femenina de hockey-patins s'ha proclamat subcampiona del món en la seva primera actuació oficial, a la Copa Amèrica. Moltes felicitats a les noies de l'stick.
Malgrat el silenci dels mitjans el fet consumat és que la selecció catalana ha participat en la seva primera competició oficial en un esport popular (la segona de fet, doncs ja va guanyar el Mundial B abans dels fets de Fresno) i que el seu paper ha estat més que digne. És una excel·lent notícia.
I segona: l'AdSense de Google ja està en català.
En aquest apunt jo em queixava d'aquesta mancança. Doncs avui ha estat coberta. Ara ja podré fer-me d'or gràcies a la publicitat pels beneficis que em reportaran els milions de visites diàries del meu bloc! Bé, potser algunes menys... el Google Analytics em diu que hauria de posar títols més engrescadors i explicar històries més divertides... però no, sóc un plasta i m'encanta parlar de política!!!
En tot cas, cinc estrelles per Google, que cada dia que passa són més grans i més indestriables de la mateixa Internet. Per cert, que he provat les Google Apps: el processador de textos i el full de càlcul i són, directament, una flipada. Jo, de gran, vull treballar a Can Google (quan era més petit, volia fer-ho a Microsoft, però ja se sap: madures, et fas gran, descobreixes Linux i l'Open Source, ho proves, t'enganxa, et fas addicte...)
dissabte, 19 de maig del 2007
debat municipals
Ahir divendres es va celebrar el debat electoral de les municipals. Quatre candidats, dos per l'esquerra: Portabella i Mayol; dos per la dreta: Trias i Fernández Díaz; i un teletubbie, o un blandiblub, si es prefereix: Hereu.
Les propostes de l'Entesa municipal les han presentades el Portabella i la Mayol. L'Hereu semblava no saber de què anava la cosa. Quan el Trias i el Fernández Díaz s'han posat matons amb l'Hereu, cosa que ha passat més d'un cop, han vingut al rescat els socis, sobretot la Mayol. La Mayol és, en la meva opinió, la que ha sortit més ben parada del debat.
Tant Portabella com Mayol han aconseguit presentar els seus respectius missatges i posar-se medalles pels anys de govern municipal. L'Hereu ha parlat de vaguetats. M'ha semblat fluix. Trias i Fernández Díaz han esta bé, han presentat una proposta de canvi i han collat al candidat socialista. De fet, era fàcil, només els calia buscar el cos a cos amb l'Hereu per deixar-lo tocat, no KO, però sí tocat. Crec que no hi ha hagut debat més que quan s'han acarat entre ells els candidats d'Esquerra , IC, CiU i PP.
Si el CIS no va molt desencaminat, l'Entesa guanyarà de nou, i això em fa dir que a Barcelona, es vota a partits, més que a candidats, i/o programes. Perquè mira que l'Hereu és fluixet...
Això també li suma dificultat a Esquerra . Digue'm que l'objectiu seria esdevenir la tercera força, però costarà. A Barcelona les inèrcies són fortes. De fet, es podria caure inclús de la quarta posició. En aquest sentit, l'incertesa és gran, i opino que des del partit farien bé de relativitzar els resultats, tant si són bons com si són dolents.
Parlant de la immigració, i relacionant amb el documental sobre canvi climàtic d'ahir, crec que caldria fer una reflexió: la contractació en origen és una part de la solució per aturar la immigració, però compte, que podria ser que a immigració centreafricana estigui fugint de l'avanç del desert. Contra això no funciona la contractació en origen. Potser caldria un enfoc més general i estudiar les actuals migracions humanes sota el prisma de l'ecologia, i del canvi climàtic. Com diu l'Agustí Galiana al seu llibre "Nosaltres els humans", l'economia només és la restricció a unes condicions de contorn concretes de l'ecologia, més general. Si les condicions de contorn canvien, l'economia s'ha de revisar sota criteris ecològics.
Crec que caldria dins Esquerra potenciar el discurs verd. L'ecologisme ha estat sempre dins el moviment d'alliberament nacional, així que no acabo de veure perquè cedir, ni que sigui nominalment, aquest espai ideològic a IC. També és cert que el missatge dels verds és "una veritat incòmoda", però la qüestió és que cal fer propostes per al futur. Si el futur és dur, caldran accions dures, i caldrà dir-ho, encara que no soni bé. No es pot tancar els ulls, ni amagar el cap a un forat.
Calen moltes coses a Barcelona, cal crear habitatge social en quantitat, cal fer fora els cotxes de la ciutat, cal millorar les infraestructures, i l'eficiència energètica i de consum de recursos. Calen més serveis i equipaments socials públics. Cal neteja i seguretat. Calen més coses perquè com ha dit el Portabella, som molts més. Tot plegat no és només responsabilitat de l'ajuntament. Aquí també juga la Generalitat. Cal posar a Barcelona com a objecte i com a motor dels grans projectes nacionals.
Espero que el debat d'ahir ajudi a que la relació de forces a l'Entesa municipal sigui diferent, amb un bloc Esquerra+IC que superi en nombre de regidors al PSC. Aquest seria el canvi bo per mi. Molt millor si a més Esquerra esdevé la tercera força de la ciutat. La solució diumenge que ve.
Les propostes de l'Entesa municipal les han presentades el Portabella i la Mayol. L'Hereu semblava no saber de què anava la cosa. Quan el Trias i el Fernández Díaz s'han posat matons amb l'Hereu, cosa que ha passat més d'un cop, han vingut al rescat els socis, sobretot la Mayol. La Mayol és, en la meva opinió, la que ha sortit més ben parada del debat.
Tant Portabella com Mayol han aconseguit presentar els seus respectius missatges i posar-se medalles pels anys de govern municipal. L'Hereu ha parlat de vaguetats. M'ha semblat fluix. Trias i Fernández Díaz han esta bé, han presentat una proposta de canvi i han collat al candidat socialista. De fet, era fàcil, només els calia buscar el cos a cos amb l'Hereu per deixar-lo tocat, no KO, però sí tocat. Crec que no hi ha hagut debat més que quan s'han acarat entre ells els candidats d'Esquerra , IC, CiU i PP.
Si el CIS no va molt desencaminat, l'Entesa guanyarà de nou, i això em fa dir que a Barcelona, es vota a partits, més que a candidats, i/o programes. Perquè mira que l'Hereu és fluixet...
Això també li suma dificultat a Esquerra . Digue'm que l'objectiu seria esdevenir la tercera força, però costarà. A Barcelona les inèrcies són fortes. De fet, es podria caure inclús de la quarta posició. En aquest sentit, l'incertesa és gran, i opino que des del partit farien bé de relativitzar els resultats, tant si són bons com si són dolents.
Parlant de la immigració, i relacionant amb el documental sobre canvi climàtic d'ahir, crec que caldria fer una reflexió: la contractació en origen és una part de la solució per aturar la immigració, però compte, que podria ser que a immigració centreafricana estigui fugint de l'avanç del desert. Contra això no funciona la contractació en origen. Potser caldria un enfoc més general i estudiar les actuals migracions humanes sota el prisma de l'ecologia, i del canvi climàtic. Com diu l'Agustí Galiana al seu llibre "Nosaltres els humans", l'economia només és la restricció a unes condicions de contorn concretes de l'ecologia, més general. Si les condicions de contorn canvien, l'economia s'ha de revisar sota criteris ecològics.
Crec que caldria dins Esquerra potenciar el discurs verd. L'ecologisme ha estat sempre dins el moviment d'alliberament nacional, així que no acabo de veure perquè cedir, ni que sigui nominalment, aquest espai ideològic a IC. També és cert que el missatge dels verds és "una veritat incòmoda", però la qüestió és que cal fer propostes per al futur. Si el futur és dur, caldran accions dures, i caldrà dir-ho, encara que no soni bé. No es pot tancar els ulls, ni amagar el cap a un forat.
Calen moltes coses a Barcelona, cal crear habitatge social en quantitat, cal fer fora els cotxes de la ciutat, cal millorar les infraestructures, i l'eficiència energètica i de consum de recursos. Calen més serveis i equipaments socials públics. Cal neteja i seguretat. Calen més coses perquè com ha dit el Portabella, som molts més. Tot plegat no és només responsabilitat de l'ajuntament. Aquí també juga la Generalitat. Cal posar a Barcelona com a objecte i com a motor dels grans projectes nacionals.
Espero que el debat d'ahir ajudi a que la relació de forces a l'Entesa municipal sigui diferent, amb un bloc Esquerra+IC que superi en nombre de regidors al PSC. Aquest seria el canvi bo per mi. Molt millor si a més Esquerra esdevé la tercera força de la ciutat. La solució diumenge que ve.
dimarts, 15 de maig del 2007
Sectorial SI i Documental A3
Un parell d'anotacions abans d'anar a dormir:
He rebut un correu electrònic de part de la sectorial de la Societat de la Informació d'Esquerra-Barcelona en el que em comuniquen que han obert bloc.
El nou bloc de la sectorial de la Societat de la Informació d'Esquerra-Barcelona ha de servir per fer públics i compartir amb la ciutadania els objectius de la sectorial i les seves principals línies de treball.
I jo, que reconec que sóc més militant de pagar quota que d'acció al carrer, he pensat que el que sí que puc fer és comentar el naixement del bloc i afegir-lo a la llista d'enllaços. Més val això que res...
Hi ha un bloc nou al poble, foraster.
Segon: acabo de veure un documental que han fet a Antena3 sobre el canvi climàtic a l'estat espanyol. Ha estat interessant, encara que no han dit res que no digués, per exemple, el documental d'Al Gore. El que sí que vull destacar i que m'enllaça amb el post anterior ("de la immigració") és el raonament d'un dels científics, més o menys: "es diu des de fa anys que la immigració africana ve per l'efecte de crida, és dir buscant el benestar i el nivell de vida europeu; però si observen els països de procedència, es pot veure que aquesta població està fugint de les males collites, de la fam, de la sequera i de les malalties. Aquesta immigració està fugint del canvi climàtic".
Algú ho tenia que dir així de clar.
Tot està relacionat. Immigració, canvi climàtic, energia... Em sembla que ens caldrà ser molt més intel·ligents i molt més humils col·lectivament si volem tenir algun futur. Si volem deixar algun futur als nostres fills.
He rebut un correu electrònic de part de la sectorial de la Societat de la Informació d'Esquerra-Barcelona en el que em comuniquen que han obert bloc.
El nou bloc de la sectorial de la Societat de la Informació d'Esquerra-Barcelona ha de servir per fer públics i compartir amb la ciutadania els objectius de la sectorial i les seves principals línies de treball.
I jo, que reconec que sóc més militant de pagar quota que d'acció al carrer, he pensat que el que sí que puc fer és comentar el naixement del bloc i afegir-lo a la llista d'enllaços. Més val això que res...
Hi ha un bloc nou al poble, foraster.
Segon: acabo de veure un documental que han fet a Antena3 sobre el canvi climàtic a l'estat espanyol. Ha estat interessant, encara que no han dit res que no digués, per exemple, el documental d'Al Gore. El que sí que vull destacar i que m'enllaça amb el post anterior ("de la immigració") és el raonament d'un dels científics, més o menys: "es diu des de fa anys que la immigració africana ve per l'efecte de crida, és dir buscant el benestar i el nivell de vida europeu; però si observen els països de procedència, es pot veure que aquesta població està fugint de les males collites, de la fam, de la sequera i de les malalties. Aquesta immigració està fugint del canvi climàtic".
Algú ho tenia que dir així de clar.
Tot està relacionat. Immigració, canvi climàtic, energia... Em sembla que ens caldrà ser molt més intel·ligents i molt més humils col·lectivament si volem tenir algun futur. Si volem deixar algun futur als nostres fills.
municipals (II) - de la immigració
Dins del context de la campanya de les municipals, aquests dies es parla amb força estridència de la immigració. La immigració és el problema? Segons CiU i PP, sí. Últimament han aparegut notícies relacionades d'alguna forma amb la immigració que fan pensar.
Sembla ser que existeix una correlació entre la major o menor presència de nens procedents de famílies immigrants i el rendiment acadèmic de la classe. A major quantitat de nens immigrants, menor és el nivell acadèmic.
També diuen que s'ha produït un desembarcament de yihadistes a Barcelona, que estan concentrats a la zona del Barcelonès Nord. Que aquest desembarcament ha anat associat a un increment en l'entrada i tràfic de droga. Es veu que les activitats mafioses al voltant de la droga són el mecanisme preferit de finançament del terrorisme yihadista.
De forma força barroera, crec jo, s'ha relacionat yihadisme amb immigració. Estan suggerint que una cosa és conseqüència de l'altre? va de debò?
També, uns altres han editat un vídeo on assenyalen la immigració com la causa de la inseguretat, la brutícia i molts altres problemes de la tercera ciutat amb més població del Principat de Catalunya. No hi ha cap altra causa més? Badalona no tindria aquest problemes si se n'eliminés la població immigrada?
Estan suggerint que hem de tenir por de la immigració? que hem de malfiar-nos dels immigrants?
En els darrers anys la població del Principat ha augmentat en més d'un milió de persones per l'arribada d'immigrants sud-americans, magrebins, asiàtics i d'Europa oriental.
Aquesta població en la seva major part treballa, paga impostos, ha comprat o està pagant el lloguer d'habitatges, tenen fills i els duen a l'escola.
Aquesta població, però, no te dret a vot.
Bé, exceptuant romanesos i búlgars, com avui feia notar un tertulià del Bassas, que com a nous membres de la UE han passat de l'estatus de simples "immigrants" a l'estatus de "Ciutadans de la Unió" i que, per tant, en empadronar-se, ja poden votar a les Europees i a les Municipals.
Però la resta, no. Tenen deures i drets. Però, en particular, no tenen el dret a votar per decidir sobre el lloc on viuen.
Sembla força injust, no?
Aquesta immigració que poc a poc, amb molt d'esforç, està esdevenint "classe mitja" en molts casos; però també marginal, malgrat l'esforç, en molts d'altres.
Les dades són les que són. Hi ha una correlació entre presència de nens de famílies immigrants i rendiment acadèmic. La visió política consisteix en considerar aquesta dada com un símptoma, o com una causa.
És la causa del baix rendiment del conjunt? potser sí. És la conseqüència d'una guetificació de la immigració que acaba anant a unes escoles, públiques normalment, i no a d'altres? segurament també. Què es pot fer? es pot continuar vetant, directa o indirectament, l'entrada dels fills de la immigració a les escoles no públiques? o es pot provar de combatre la guetificació de la immigració i fer que el sistema educatiu sigui públic, gratuït, de qualitat i no classista a tot arreu?
No estic parlant de papers per tothom. Estic parlant de la major part de la immigració que viu i treballa aquí, avui, amb papers, legal, i que pateix el racisme dels autòctons. Racisme subtil si és vol, però real.
Parlo de la immigració que pel mateix treball cobra menys, que pel mateix pis paga més de lloguer, que s'ha sentit dir més d'un cop i més de dos comentaris racistes, que és sistemàticament un presumpte delinqüent. Que li demanen que s'integri i després veu com li posen pegues per al reagrupament familiar.
No parlo d'immigrants sense papers, que també caldrà parlar-ne. Parlo de veïns meus, amb papers, legals, parlo de nens que són companys d'escola dels nostres fill.
Parlo de gent que volen fer d'aquest el seu país i el dels seus fills.
Parlo de més d'un milió de nous compatriotes.
Són part del present i del futur del país. Els demanem que s'integrin. Segur que sí. Cal que ho facin. Però aquest esforç haurà de ser bidireccional. Nosaltres, els autòctons, també ens haurem d'integrar. Ens hem d'integrar en un país nou. En el país desconegut del futur.
Des de finals del XIX i durant el XX, han arribat a Catalunya no menys de tres grans onades migratòries. Avui estem veient la primera gran onada migratòria del segle XXI, per la seva magnitud, i per les circumstàncies socials particulars que tenim avui no podem buscar massa referents en la història. Es tracta d'una nova conjuntura. És quelcom de nou. No em sembla bé deixar que les pors antigues facin malbé aquest país nou. Al contrari, el que cal és plantejar cap a on volem, tots, fer anar aquest país. Com volem que sigui Catalunya? Què podem fer per que aquest país sigui un bon lloc per a viure-hi plegats? Què ens cal per a tirar-ho endavant? Com ens ho fem per sumar voluntats de compromís amb aquesta terra, compromís dels que ja hi érem, dels nouvinguts i dels que vindran?
Potser que comencem per esbandir el racisme. No serà sospitant dels veïns que tirarem això endavant. Potser que seguim amb la igualtat de drets. No serà amb ciutadans de segona que es farà un país de primera.
No em sembla un bon camí sembrar la malfiança envers la immigració.
Tindrem compromís amb el país quan ens tindrem confiança els uns als altres.
Sembla ser que existeix una correlació entre la major o menor presència de nens procedents de famílies immigrants i el rendiment acadèmic de la classe. A major quantitat de nens immigrants, menor és el nivell acadèmic.
També diuen que s'ha produït un desembarcament de yihadistes a Barcelona, que estan concentrats a la zona del Barcelonès Nord. Que aquest desembarcament ha anat associat a un increment en l'entrada i tràfic de droga. Es veu que les activitats mafioses al voltant de la droga són el mecanisme preferit de finançament del terrorisme yihadista.
De forma força barroera, crec jo, s'ha relacionat yihadisme amb immigració. Estan suggerint que una cosa és conseqüència de l'altre? va de debò?
També, uns altres han editat un vídeo on assenyalen la immigració com la causa de la inseguretat, la brutícia i molts altres problemes de la tercera ciutat amb més població del Principat de Catalunya. No hi ha cap altra causa més? Badalona no tindria aquest problemes si se n'eliminés la població immigrada?
Estan suggerint que hem de tenir por de la immigració? que hem de malfiar-nos dels immigrants?
En els darrers anys la població del Principat ha augmentat en més d'un milió de persones per l'arribada d'immigrants sud-americans, magrebins, asiàtics i d'Europa oriental.
Aquesta població en la seva major part treballa, paga impostos, ha comprat o està pagant el lloguer d'habitatges, tenen fills i els duen a l'escola.
Aquesta població, però, no te dret a vot.
Bé, exceptuant romanesos i búlgars, com avui feia notar un tertulià del Bassas, que com a nous membres de la UE han passat de l'estatus de simples "immigrants" a l'estatus de "Ciutadans de la Unió" i que, per tant, en empadronar-se, ja poden votar a les Europees i a les Municipals.
Però la resta, no. Tenen deures i drets. Però, en particular, no tenen el dret a votar per decidir sobre el lloc on viuen.
Sembla força injust, no?
Aquesta immigració que poc a poc, amb molt d'esforç, està esdevenint "classe mitja" en molts casos; però també marginal, malgrat l'esforç, en molts d'altres.
Les dades són les que són. Hi ha una correlació entre presència de nens de famílies immigrants i rendiment acadèmic. La visió política consisteix en considerar aquesta dada com un símptoma, o com una causa.
És la causa del baix rendiment del conjunt? potser sí. És la conseqüència d'una guetificació de la immigració que acaba anant a unes escoles, públiques normalment, i no a d'altres? segurament també. Què es pot fer? es pot continuar vetant, directa o indirectament, l'entrada dels fills de la immigració a les escoles no públiques? o es pot provar de combatre la guetificació de la immigració i fer que el sistema educatiu sigui públic, gratuït, de qualitat i no classista a tot arreu?
No estic parlant de papers per tothom. Estic parlant de la major part de la immigració que viu i treballa aquí, avui, amb papers, legal, i que pateix el racisme dels autòctons. Racisme subtil si és vol, però real.
Parlo de la immigració que pel mateix treball cobra menys, que pel mateix pis paga més de lloguer, que s'ha sentit dir més d'un cop i més de dos comentaris racistes, que és sistemàticament un presumpte delinqüent. Que li demanen que s'integri i després veu com li posen pegues per al reagrupament familiar.
No parlo d'immigrants sense papers, que també caldrà parlar-ne. Parlo de veïns meus, amb papers, legals, parlo de nens que són companys d'escola dels nostres fill.
Parlo de gent que volen fer d'aquest el seu país i el dels seus fills.
Parlo de més d'un milió de nous compatriotes.
Són part del present i del futur del país. Els demanem que s'integrin. Segur que sí. Cal que ho facin. Però aquest esforç haurà de ser bidireccional. Nosaltres, els autòctons, també ens haurem d'integrar. Ens hem d'integrar en un país nou. En el país desconegut del futur.
Des de finals del XIX i durant el XX, han arribat a Catalunya no menys de tres grans onades migratòries. Avui estem veient la primera gran onada migratòria del segle XXI, per la seva magnitud, i per les circumstàncies socials particulars que tenim avui no podem buscar massa referents en la història. Es tracta d'una nova conjuntura. És quelcom de nou. No em sembla bé deixar que les pors antigues facin malbé aquest país nou. Al contrari, el que cal és plantejar cap a on volem, tots, fer anar aquest país. Com volem que sigui Catalunya? Què podem fer per que aquest país sigui un bon lloc per a viure-hi plegats? Què ens cal per a tirar-ho endavant? Com ens ho fem per sumar voluntats de compromís amb aquesta terra, compromís dels que ja hi érem, dels nouvinguts i dels que vindran?
Potser que comencem per esbandir el racisme. No serà sospitant dels veïns que tirarem això endavant. Potser que seguim amb la igualtat de drets. No serà amb ciutadans de segona que es farà un país de primera.
No em sembla un bon camí sembrar la malfiança envers la immigració.
Tindrem compromís amb el país quan ens tindrem confiança els uns als altres.
dilluns, 14 de maig del 2007
municipals
Ja hi tornem a ser. Al Principat, municipals. A les balears i al País Valencià, a més, autonòmiques.
Al Principat les enquestes no preveuen gaires canvis. A Barcelona sembla cantada la victòria de l'Entesa i el dubte és saber si la suma d'ERC i IC serà capaç de deixar a l'Hereu en minoria. Aquest seria el canvi de debò: un govern d'Entesa on el PSC no tingués la majoria absoluta. Pel demés, poca cosa: S'assoliran els objectius de nombre de regidors per part d'ERC? Qui guanyarà a la ciutat de Tarragona? hi haurà o no patacada general de PSC i/o CiU? Quants regidors obtindran les CUP? Ciudadanos desapareixerà del Principat? esgarraparan algun regidor?
Les municipals són difícils de valorar en conjunt: de forma evident només la participació i la variació de nombre de regidors de tendències esquerra/dreta. A la que es parla del poble o ciutat concret, però, cal tenir en compte les batalles urbanes particulars i el perfil dels candidats.
Tant de bo que la participació s'acosti a la de les presidencials franceses. Em temo, però, que no serà tan bonic. Ja es veurà. Si el poble s'absté per triar alcalde, o sigui, qui acaba dirigint als municipals, la neteja, moltes escoles públiques, residències, casals i centres cívics, els permisos d'obres, un munt d'impostos, tràmits, serveis propers i del dia a dia... Si el poble passa d'això, és que alguna cosa està espatllada. Les municipals són, més que cap altre procés electoral, les eleccions de la proximitat. Si les municipals no interessen, és que no interessa res.
Al País Valencià, les previsions, per mi, son descoratjadores. Des del Principat jo m'ho miro amb un punt d'incredulitat. Camps tornarà a guanyar? i ampliant la majoria absoluta? Aquesta enquesta del CIS està bé? El CIS s'ha tornat boig? D'altra banda, si el poble valencià així ho vol de forma majoritària, que així sigui, evidentment. Les regles del joc són aquestes. En fi. Caldrà esperar al dia de les eleccions i veure què acaba passant.
De totes formes, en la meva opinió, els pobles no són innocents. Quan un poble tria una opció, assumeix una part de responsabilitat. Quan un poble s'absté, l'assumeix tota. Espere i desitge que el poble valencià parle fort i clar.
A les Balears, en canvi, l'esquerra té la possibilitat de tombar al PP. A veure si es veritat i es destapen les corrupteles i les màfies immobiliàries que han massacrat les illes. Dit sigui de pas, el que de debò cal és que l'esquerra sigui de la bona, que el PSOE també sabem com les gasta. Que de merders immobiliaris hi han regidors del PSOE que també en saben molt.
De regidors mafiosos immobiliaris n'hi han al País Valencià, a les Balears i, per descomptat, també al Principat. No tinc molt clar com funciona la cosa al Rosselló, però últimament es veuen als diaris principatins tot d'anuncis de de cases, pisos i apartaments a pobles de l'Alta Cerdanya que fan pensar en coses molt lletges. De la plaga mafiosa-immobiliària no se n'ha escapat ningú.
El polític mafiós és la pitjor espècie de totes. La carronya més llefiscosa. El porc més llardós. Però, compte, que no se'ls pot subestimar. S'aprofiten de les circumstàncies. Coneixen molt bé els mecanismes i el funcionament del poder. Són prou hàbils com per ser desitjats i triats en una elecció aparentment lliure i democràtica.
Torno a dir-ho. Els pobles no són innocents. El pitjor pecat del poble, però, és la indiferència.
La corrupció és la característica del que està podrit. La podrimenta no és cosa de temps. Un govern pot durar molt anys i ser quelcom que funciona. Més aviat és qüestió de que es donin les circumstàncies: polítics corruptibles, pobles amb poc fonament, egoisme i ambició... No és qüestió de temps. És qüestió de ser o no honestos. És qüestió d'estimar o no el teu poble. És qüestió de voler fer del teu poble un lloc per viure, o de convertir-lo en una inversió en totxos. La corrupció es culpa de pocs, però és responsabilitat de tots.
Al Principat les enquestes no preveuen gaires canvis. A Barcelona sembla cantada la victòria de l'Entesa i el dubte és saber si la suma d'ERC i IC serà capaç de deixar a l'Hereu en minoria. Aquest seria el canvi de debò: un govern d'Entesa on el PSC no tingués la majoria absoluta. Pel demés, poca cosa: S'assoliran els objectius de nombre de regidors per part d'ERC? Qui guanyarà a la ciutat de Tarragona? hi haurà o no patacada general de PSC i/o CiU? Quants regidors obtindran les CUP? Ciudadanos desapareixerà del Principat? esgarraparan algun regidor?
Les municipals són difícils de valorar en conjunt: de forma evident només la participació i la variació de nombre de regidors de tendències esquerra/dreta. A la que es parla del poble o ciutat concret, però, cal tenir en compte les batalles urbanes particulars i el perfil dels candidats.
Tant de bo que la participació s'acosti a la de les presidencials franceses. Em temo, però, que no serà tan bonic. Ja es veurà. Si el poble s'absté per triar alcalde, o sigui, qui acaba dirigint als municipals, la neteja, moltes escoles públiques, residències, casals i centres cívics, els permisos d'obres, un munt d'impostos, tràmits, serveis propers i del dia a dia... Si el poble passa d'això, és que alguna cosa està espatllada. Les municipals són, més que cap altre procés electoral, les eleccions de la proximitat. Si les municipals no interessen, és que no interessa res.
Al País Valencià, les previsions, per mi, son descoratjadores. Des del Principat jo m'ho miro amb un punt d'incredulitat. Camps tornarà a guanyar? i ampliant la majoria absoluta? Aquesta enquesta del CIS està bé? El CIS s'ha tornat boig? D'altra banda, si el poble valencià així ho vol de forma majoritària, que així sigui, evidentment. Les regles del joc són aquestes. En fi. Caldrà esperar al dia de les eleccions i veure què acaba passant.
De totes formes, en la meva opinió, els pobles no són innocents. Quan un poble tria una opció, assumeix una part de responsabilitat. Quan un poble s'absté, l'assumeix tota. Espere i desitge que el poble valencià parle fort i clar.
A les Balears, en canvi, l'esquerra té la possibilitat de tombar al PP. A veure si es veritat i es destapen les corrupteles i les màfies immobiliàries que han massacrat les illes. Dit sigui de pas, el que de debò cal és que l'esquerra sigui de la bona, que el PSOE també sabem com les gasta. Que de merders immobiliaris hi han regidors del PSOE que també en saben molt.
De regidors mafiosos immobiliaris n'hi han al País Valencià, a les Balears i, per descomptat, també al Principat. No tinc molt clar com funciona la cosa al Rosselló, però últimament es veuen als diaris principatins tot d'anuncis de de cases, pisos i apartaments a pobles de l'Alta Cerdanya que fan pensar en coses molt lletges. De la plaga mafiosa-immobiliària no se n'ha escapat ningú.
El polític mafiós és la pitjor espècie de totes. La carronya més llefiscosa. El porc més llardós. Però, compte, que no se'ls pot subestimar. S'aprofiten de les circumstàncies. Coneixen molt bé els mecanismes i el funcionament del poder. Són prou hàbils com per ser desitjats i triats en una elecció aparentment lliure i democràtica.
Torno a dir-ho. Els pobles no són innocents. El pitjor pecat del poble, però, és la indiferència.
La corrupció és la característica del que està podrit. La podrimenta no és cosa de temps. Un govern pot durar molt anys i ser quelcom que funciona. Més aviat és qüestió de que es donin les circumstàncies: polítics corruptibles, pobles amb poc fonament, egoisme i ambició... No és qüestió de temps. És qüestió de ser o no honestos. És qüestió d'estimar o no el teu poble. És qüestió de voler fer del teu poble un lloc per viure, o de convertir-lo en una inversió en totxos. La corrupció es culpa de pocs, però és responsabilitat de tots.
dimecres, 9 de maig del 2007
estaran preparats?
Aquesta nit tenia una conversa sobre l'educació dels fills. Estem preocupats pel futur que els espera. Ens demanem si estaran prou preparats per afrontar la vida que tindran. La preocupació ve de que ens han dit que a P2 els estan ensenyant els colors, i resulta que "avui, explicarem el verd". De debò? cal un dia per explicar el color verd? com s'explica el color verd? és la radiació electromagnètica de freqüències compreses entre els 530 i els 580 terahertz. D'acord. Això no li pots dir a un nen de dos anys, per superdotat que sigui. Però què li dius? durant tot un dia li vas ensenyant coses de color verd? durant tota una setmana? dediques una setmana més al vermell, una altre al groc... i si el nen ja coneix els colors? en fi... Diuen que les Universitats de l'estat espanyol no donen la talla. A les proves d'aptitud, resulta que els joves i els nens donen un nivell més baix que la mitja europea.
Estaran ben preparats els nostres fills? i ben preparats per a què?
Ens agradaria que els nostres fills tinguessin "èxit" en la vida. Però què és l'"èxit"? suposo que per tenir "èxit" cal descobrir què vols fer amb la pròpia vida, quins objectius et planteges. Objectius que haurien d'estar d'acord amb les pròpies capacitats i valors, pensant que en la vida sempre som a temps d'aprendre alguna cosa nova, i de canviar. Que, de fet, pot canviar tot. Per tant, resulta que per a tenir èxit, a més de saber què vols aconseguir, també has de ser conscient de les pròpies forces, t'has de conèixer, i has de ser conscient de que el món i un mateix van canviant en el temps, és dir, has de relacionar-te i has de madurar.
Hi han certs coneixements i actituds fonamentals per a tenir "èxit" en la vida i no és gens evident on, quan i com s'aprenen. Tots naixem amb una certa tendència de caràcter, un tret emocional característic: més colèrics, més porucs, més valents, més tristos, més alegres... Però només amb una tendència. L'educació rebuda pot atenuar o potenciar aquesta tendència. A l'infant el volten adults que l'eduquen. Adults que de forma passiva o activa eduquen a la criatura, segurament amb la intenció que l'infant tingui "èxit" en la vida, i seguint els esquemes apresos, els propis valors i conviccions i el propi caràcter. Quan eduquem li diem al nen què és l'"èxit" per nosaltres. Li estem donant referències. Potser li estem marcant objectius. Potser l'estem ensenyant a conèixer-se ell mateix, a valorar el mon. Tot aquest món adult que volta al nen, contribueix, per bé o per mal, a educar-lo.
Estaran ben preparats? ben preparats per al mon que els deixem? i quin mon els deixem?
Ser pares també és preservar el mon per als nostres fills.
I, per descomptat, estimar.
No es pot predir el futur. No sabem si estaran ben preparats. No sabem quin mon, finalment, els deixarem. Només sabem del cert el que podem fer ara i aquí.
Això, potser, és del poc que, sincerament, els podem ensenyar.
Estaran ben preparats els nostres fills? i ben preparats per a què?
Ens agradaria que els nostres fills tinguessin "èxit" en la vida. Però què és l'"èxit"? suposo que per tenir "èxit" cal descobrir què vols fer amb la pròpia vida, quins objectius et planteges. Objectius que haurien d'estar d'acord amb les pròpies capacitats i valors, pensant que en la vida sempre som a temps d'aprendre alguna cosa nova, i de canviar. Que, de fet, pot canviar tot. Per tant, resulta que per a tenir èxit, a més de saber què vols aconseguir, també has de ser conscient de les pròpies forces, t'has de conèixer, i has de ser conscient de que el món i un mateix van canviant en el temps, és dir, has de relacionar-te i has de madurar.
Hi han certs coneixements i actituds fonamentals per a tenir "èxit" en la vida i no és gens evident on, quan i com s'aprenen. Tots naixem amb una certa tendència de caràcter, un tret emocional característic: més colèrics, més porucs, més valents, més tristos, més alegres... Però només amb una tendència. L'educació rebuda pot atenuar o potenciar aquesta tendència. A l'infant el volten adults que l'eduquen. Adults que de forma passiva o activa eduquen a la criatura, segurament amb la intenció que l'infant tingui "èxit" en la vida, i seguint els esquemes apresos, els propis valors i conviccions i el propi caràcter. Quan eduquem li diem al nen què és l'"èxit" per nosaltres. Li estem donant referències. Potser li estem marcant objectius. Potser l'estem ensenyant a conèixer-se ell mateix, a valorar el mon. Tot aquest món adult que volta al nen, contribueix, per bé o per mal, a educar-lo.
Estaran ben preparats? ben preparats per al mon que els deixem? i quin mon els deixem?
Ser pares també és preservar el mon per als nostres fills.
I, per descomptat, estimar.
No es pot predir el futur. No sabem si estaran ben preparats. No sabem quin mon, finalment, els deixarem. Només sabem del cert el que podem fer ara i aquí.
Això, potser, és del poc que, sincerament, els podem ensenyar.
dilluns, 7 de maig del 2007
Der Schwarm
Tot just acabo de llegir la traducció al castellà del llibre de Frank Schätzing "Der Schwarm".
"Der Schwarm" vol dir "l'eixam", o "l'estol", en alemany. En castellà, els editors van canviar el títol i van fer servir "El quinto día". Referint-se al dia en que, segons el Gènesi, el mar i les bèsties marines foren creats.
La primera edició en alemany es va publicar el 2004 obtenint un considerable èxit de vendes, amb uns tres milions d'exemplars venuts. La traducció al castellà es va publicar el juny del 2006. Per tant, aviat en farà un any.
Es tracta d'un llibre voluminós, amb més de mil pàgines.
El llibre cau dins el gènere de la ciència ficció: un dia, els animals marins comencen a atacar als homes. Els científics tracten de trobar una explicació a les anomalies de comportament de bal·lenes, crancs, o cucs marins. Amb la seva investigació descobreixen que es tracta d'una guerra d'extermini contra la humanitat dirigida per una misteriosa raça intel·ligent que habita al mar. El desastre per a la humanitat es va revelant inevitable.
El llibre és molt extens i desenvolupa aquest argument en quatre parts. A la primera es descriu l'atac de les forces del mar. Tota ella és un crescendo que assoleix un clímax de gran espectacularitat i dramatisme; La segona explica la investigació que duu als científics a la conclusió que que l'atac del mar està dirigit per una intel·ligència no humana. Al contrari de la primera part aquesta és més pausada i de viatge interior dels personatges; La següent part és el descobriment de la sorprenent natura d'aquesta intel·ligència no humana i l'intent de defensa per part de militars i científics. De forma similar a la primera part, aquí també hi ha un crescendo que arriba a un poderós clímax final; A la part final es produeix el contacte entre les dues intel·ligències. Aquesta part és un descens a les profunditats que s'aprofita per a un discurs sobre l'antropocentrisme. El llibre, doncs, presenta un paral·lelisme pel que fa a ritme entre les parts que el composen. Acaba el llibre amb un petit epíleg que se situa un any després del contacte, amb una interessant reflexió religiosa.
Hi han un munt de personatges: Els científics, per una banda, i el grup dels militars, polítics i agents de la CIA per l'altre. No cal dir quins són "els bons" i "els dolents". Dins dels "dolents", el president dels USA i la general en cap m'han recordat sospitosament a George Bush i, en certa forma, a Condolezza Rice. L'autor els deixa força mal parats i el president USA que pinta ratlla en l'estupidesa. L'autor critica de forma oberta la política exterior USA de fer el que calgui, on calgui per a mantenir la supremacia.
El llibre està documentat de forma prolixa. Un exercici molt interessant és llegir el llibre amb l'ordinador al costat, i buscar pel Google les moltes referències a animals, teories, llocs i noms que apareixen. És impressionat l'esforç de documentació que ha fet l'autor. Per això, també sobta quan parla de la pudor que fa el metà, quan resulta que el metà és inodor.
La ciència ficció és, sovint, la forma d'acostar-se al nostre mon des d'un angle diferent. "Der Schwarm" fa una denúncia del model antropocèntric i econòmic occidental que ha dut a destruir el medi ambient, a enverinar els mars i els seus habitants, i de retruc, a nosaltres mateixos. Critica també, l'avarícia, la set de poder, la violència que són el revers tenebrós de la civilització occidental. Ens recorda que el mon és únic i que tot està connectat, a vegades per fils invisibles, però, certament, reals i ferms.
Jo l'he trobat extraordinari. M'ha agradat molt. En particular m'ha agradat la darrera part, amb tot el seu discurs de crítica a l'antropocentrisme. Jo crec que la lògica del llibre no el duia a acabar-lo bé, però com diu l'autor, el final feliç és una necessitat gairebé genètica de la nostra espècie. Així que, per compromís diria jo, el llibre acaba obert i que cadascú pensi si realment ens en sortirem.
El llibre ens diu: Ens pensem que dominem el mon, però desconeixem el fons dels oceans molt més que l'espai. Ens pensem que la nostra tècnica ens fa immunes, però estem indefensos quan es desfermen les forces de la natura. Ens oblidem que tot està connectat i que el mal que fem al medi ambient és mal que ens fem a nosaltres mateixos.
Malgrat les seves mil pàgines me l'he llegit en pocs dies. M'ha enganxat des del començament i ara m'està fent reflexionar i escriure. No es pot demanar més.
Cinc estrelles per "Der Schwarm".
"Der Schwarm" vol dir "l'eixam", o "l'estol", en alemany. En castellà, els editors van canviar el títol i van fer servir "El quinto día". Referint-se al dia en que, segons el Gènesi, el mar i les bèsties marines foren creats.
La primera edició en alemany es va publicar el 2004 obtenint un considerable èxit de vendes, amb uns tres milions d'exemplars venuts. La traducció al castellà es va publicar el juny del 2006. Per tant, aviat en farà un any.
Es tracta d'un llibre voluminós, amb més de mil pàgines.
El llibre cau dins el gènere de la ciència ficció: un dia, els animals marins comencen a atacar als homes. Els científics tracten de trobar una explicació a les anomalies de comportament de bal·lenes, crancs, o cucs marins. Amb la seva investigació descobreixen que es tracta d'una guerra d'extermini contra la humanitat dirigida per una misteriosa raça intel·ligent que habita al mar. El desastre per a la humanitat es va revelant inevitable.
El llibre és molt extens i desenvolupa aquest argument en quatre parts. A la primera es descriu l'atac de les forces del mar. Tota ella és un crescendo que assoleix un clímax de gran espectacularitat i dramatisme; La segona explica la investigació que duu als científics a la conclusió que que l'atac del mar està dirigit per una intel·ligència no humana. Al contrari de la primera part aquesta és més pausada i de viatge interior dels personatges; La següent part és el descobriment de la sorprenent natura d'aquesta intel·ligència no humana i l'intent de defensa per part de militars i científics. De forma similar a la primera part, aquí també hi ha un crescendo que arriba a un poderós clímax final; A la part final es produeix el contacte entre les dues intel·ligències. Aquesta part és un descens a les profunditats que s'aprofita per a un discurs sobre l'antropocentrisme. El llibre, doncs, presenta un paral·lelisme pel que fa a ritme entre les parts que el composen. Acaba el llibre amb un petit epíleg que se situa un any després del contacte, amb una interessant reflexió religiosa.
Hi han un munt de personatges: Els científics, per una banda, i el grup dels militars, polítics i agents de la CIA per l'altre. No cal dir quins són "els bons" i "els dolents". Dins dels "dolents", el president dels USA i la general en cap m'han recordat sospitosament a George Bush i, en certa forma, a Condolezza Rice. L'autor els deixa força mal parats i el president USA que pinta ratlla en l'estupidesa. L'autor critica de forma oberta la política exterior USA de fer el que calgui, on calgui per a mantenir la supremacia.
El llibre està documentat de forma prolixa. Un exercici molt interessant és llegir el llibre amb l'ordinador al costat, i buscar pel Google les moltes referències a animals, teories, llocs i noms que apareixen. És impressionat l'esforç de documentació que ha fet l'autor. Per això, també sobta quan parla de la pudor que fa el metà, quan resulta que el metà és inodor.
La ciència ficció és, sovint, la forma d'acostar-se al nostre mon des d'un angle diferent. "Der Schwarm" fa una denúncia del model antropocèntric i econòmic occidental que ha dut a destruir el medi ambient, a enverinar els mars i els seus habitants, i de retruc, a nosaltres mateixos. Critica també, l'avarícia, la set de poder, la violència que són el revers tenebrós de la civilització occidental. Ens recorda que el mon és únic i que tot està connectat, a vegades per fils invisibles, però, certament, reals i ferms.
Jo l'he trobat extraordinari. M'ha agradat molt. En particular m'ha agradat la darrera part, amb tot el seu discurs de crítica a l'antropocentrisme. Jo crec que la lògica del llibre no el duia a acabar-lo bé, però com diu l'autor, el final feliç és una necessitat gairebé genètica de la nostra espècie. Així que, per compromís diria jo, el llibre acaba obert i que cadascú pensi si realment ens en sortirem.
El llibre ens diu: Ens pensem que dominem el mon, però desconeixem el fons dels oceans molt més que l'espai. Ens pensem que la nostra tècnica ens fa immunes, però estem indefensos quan es desfermen les forces de la natura. Ens oblidem que tot està connectat i que el mal que fem al medi ambient és mal que ens fem a nosaltres mateixos.
Malgrat les seves mil pàgines me l'he llegit en pocs dies. M'ha enganxat des del començament i ara m'està fent reflexionar i escriure. No es pot demanar més.
Cinc estrelles per "Der Schwarm".
dissabte, 5 de maig del 2007
boicot al whisky escocès!
El Partit Nacionalista Escocès ha estat el partit que ha obtingut més diputats al Parlament d'Escòcia. Moltes felicitats per l'èxit obtingut!
Però que es preparin...
El PP no tolerarà pas que als Highlands un partit democràtic reclami la independència d'Escòcia perquè això es podria prendre d'exemple a Catalunya i Euskadi. El PP i l'Espanya eterna NO ho toleraran! Avui mateix, sota el crit de guerra de "¡El Reino Unido se desmembra!" s'està articulant una poderosa campanya de boicot contra el whisky escocès; s'elaboren llistes de productes escocesos que no es poden consumir, i s'ofereix una llista de productes espanyols (evidentment no s'inclouen els originaris de les regions desafectes abans esmentades). Es reclama el dret de les famílies castellanoparlants de Glasgow a poder decidir l'idioma de l'educació dels seus fills. Es demana que portin al candidat de l'SNP a presó per la seva inconstitucional pretensió de convocar un referèndum d'autodeterminació. Als turistes escocesos de viatge per l'estat espanyol se'ls obliga a parlar castellà i pobres d'ells que parlin en anglès, gaèlic, polaco o el collons que sigui que parlin, que sempre hi ha l'amo d'un bar amb una escopeta carregada dedicada a aquests escocesos enemics d'Espanya. Es fan brometes feridores sobre el kilt. Es recorda que el Real Madrid ha guanyat moltes copes d'Europa, i el Celtic de Glasgow, cap. Es proclama que la lliga espanyola és molt millor que l'escocesa. Que quina merda de partit deu ser el derby escocès. I que si et vols independitzar per tenir lliga pròpia (ai no, que ja la tenen). Es crida als quatre vents que els escocesos són uns insolidaris, uns victimistes, uns avars. Es recorda que al Braveheart el van esquarterar i que Glasgow és una ciutat que convé bombardejar cada 50 anys. Es fa notar que el ball típic escocès és molt soso comparat amb les sevillanes i que la sonoritat de la gaita escocesa és clarament inferior a la guitarra espanyola. S'afirma rotundament que Escòcia és una país fred on es menja malament, mentre que a Espanya sempre fa bon temps, es fa la siesta i es menja molt bé.
Sí... tot això els espera a aquests escocesos. Si creuen que tenen alguna possibilitat de separar-se del Regne Unit, que sàpiguen que Espanya defensarà la unitat del que calgui, on calgui. Ja ho va deixar clar l'Aznar, al alba, amb vent dur de ponent, quan l'exercit va reconquerir el Perejil. Que sàpiga el Blair que sempre podrà comptar amb la Legion, i amb la Blanquita, si cal.
Però que es preparin...
El PP no tolerarà pas que als Highlands un partit democràtic reclami la independència d'Escòcia perquè això es podria prendre d'exemple a Catalunya i Euskadi. El PP i l'Espanya eterna NO ho toleraran! Avui mateix, sota el crit de guerra de "¡El Reino Unido se desmembra!" s'està articulant una poderosa campanya de boicot contra el whisky escocès; s'elaboren llistes de productes escocesos que no es poden consumir, i s'ofereix una llista de productes espanyols (evidentment no s'inclouen els originaris de les regions desafectes abans esmentades). Es reclama el dret de les famílies castellanoparlants de Glasgow a poder decidir l'idioma de l'educació dels seus fills. Es demana que portin al candidat de l'SNP a presó per la seva inconstitucional pretensió de convocar un referèndum d'autodeterminació. Als turistes escocesos de viatge per l'estat espanyol se'ls obliga a parlar castellà i pobres d'ells que parlin en anglès, gaèlic, polaco o el collons que sigui que parlin, que sempre hi ha l'amo d'un bar amb una escopeta carregada dedicada a aquests escocesos enemics d'Espanya. Es fan brometes feridores sobre el kilt. Es recorda que el Real Madrid ha guanyat moltes copes d'Europa, i el Celtic de Glasgow, cap. Es proclama que la lliga espanyola és molt millor que l'escocesa. Que quina merda de partit deu ser el derby escocès. I que si et vols independitzar per tenir lliga pròpia (ai no, que ja la tenen). Es crida als quatre vents que els escocesos són uns insolidaris, uns victimistes, uns avars. Es recorda que al Braveheart el van esquarterar i que Glasgow és una ciutat que convé bombardejar cada 50 anys. Es fa notar que el ball típic escocès és molt soso comparat amb les sevillanes i que la sonoritat de la gaita escocesa és clarament inferior a la guitarra espanyola. S'afirma rotundament que Escòcia és una país fred on es menja malament, mentre que a Espanya sempre fa bon temps, es fa la siesta i es menja molt bé.
Sí... tot això els espera a aquests escocesos. Si creuen que tenen alguna possibilitat de separar-se del Regne Unit, que sàpiguen que Espanya defensarà la unitat del que calgui, on calgui. Ja ho va deixar clar l'Aznar, al alba, amb vent dur de ponent, quan l'exercit va reconquerir el Perejil. Que sàpiga el Blair que sempre podrà comptar amb la Legion, i amb la Blanquita, si cal.
dimecres, 2 de maig del 2007
Políticament incorrecte
M'he descarregat el PDF amb l'entrevista que li fan a Pasqual Maragall a l'Avenç. No he llegit res que no sospités i, de fet, no acabo d'entendre el terrabastall que diuen que ha produït. Suposo que cou que un ex-president de la Generalitat digui que l'estatutet és una enganyifa, que el ZP és felipista, que al PSC li cal un grup propi al congrés, que el pacte Mas-ZP es va carregar i enterrar definitivament la unitat que va fructificar en l'estatut del 30-S, que Barcelona ha de ser un hub aeroportuari, que cal recuperar el control en les infraestructures, que s'ha perdut molt de temps en lluites i debats estèrils sobre infraestructures, que cal repensar l'esquerra a Europa... Però que cogui no vol dir que no se sabés.
Maragall apunta a la superació de la relació de "conllevancia" entre Catalunya i Espanya incardinat-les dins un espai europeu. Proposa la creació d'un gran partit demòcrata europeu i de la supernació europea. Europa com a referent.
Maragall, el darrer federalista viu, ara també el darrer europeista de les nacions, dels pobles, de les regions, o de les ciutats, que al final sembla ser que ho veu tot igual. Si el teu somni no es pot acomplir, somia en quelcom més gran.
Però Europa avui és dels estats. Els nous estats d'Europa en són la prova fefaent que per donar un pas endavant dins Europa, o ets estat o no ets res. I la comparació entre el poder de decisió d'aquests nous estats d'Europa i la nostra comunitat autònoma, això sí, amb un super-mega-hiper-extra-estatutet que la converteix en un quasi estat, resulta demolidora.
No se'n lliura ningú d'aquest daltabaix. Començant pel PP, destructor de qualsevol esperança de canvi en la relació entre Catalunya i Espanya, seguint pel mateix Maragall, que va pecar de debilitat enfront el govern ZP (i que ha pagat amb el seu cap). Continuant amb PSOE i PSC que van acabar sent una mateix veu i han esdevingut mestres ribotaires. Seguint per una CiU que ha fet mans i mànigues per destruir (i aquesta és la paraula) abans al govern del Tripartit i ara al govern d'Entesa, i també d'ERC que potser en el seu moment va creure en alguna possibilitat d'encetar una via al canvi federalitzant d'Espanya, i digues-li bona fe, dugues-li innocència, o digue'ns burros, li va faltar la mala llet i la puteria necessària per tractar amb el "aliats" i amb el govern d'Espanya, i més tenint en compte que ni tan sols era la força hegemònica al Principat.
Avui, els partits que es van mentir, es van traïcionar, es van clavar punyalades i es van cridar el nom del porc a l'anterior legislatura estan, un cop més, front a front, al govern uns, a l'oposició als altres. Els partits de l'Entesa han d'assumir el desenvolupament del que queda de l'estatut i hauran de batallar amb la darrera retallada, si es produeix, que en faci el TC. Hauran de gestionar el calers que Madrid graciosament concedeixi, i hauran de tractar de tirar endavant les infraestructures que calguin per a fer que tot plegat rutlli de la millor forma possible. l'Entesa gestionarà les restes del naufragi, entre d'altres raons, perquè encara que ZP preferia a Mas de president de la Generalitat -un govern amb ERC de soci és munició pel PP- amb Montilla, si més no, els enfrontaments es solucionaran a porta tancada i amb poc soroll.
ERC i IC tenen la possibilitat de créixer com a partits de govern i, a l'hora, consolidar el tercer espai. La nova esquerra de la que parla avui Vicent Partal (cada dia que passa, més referent. Em declaro fan seu). Aquesta nova esquerra que Maragall prediu que creixerà i que el porta a especular amb el partit demòcrata Europeu, una esquerra diferent a la dels partits socialistes Europeus. Una visió Maragalliana. De fet, el tercer espai d'esquerra alternativa ja existeix, però és tan divers que em sembla que difícilment es podria agrupar en un super-partit europeu pròpiament dit. Tanmateix, si no en la forma d'un gran partit demòcrata, sí que en el fons, és necessari articular l'esquerra alternativa a Europa. O , si de cas, i més en la línia del que proposa Maragall, reconstruir l'esquerra a Europa a partir de l'alternativa.
Tornant al Principat, però, la tercera via sí es pot construir. Cal temps i esforç. Cal entendre i afrontar els canvis que, malgrat Espanya i malgrat l'encotillat sistema polític, estan produint-se. Canvis estructurals profunds: Relacionats amb la immigració, amb l'habitatge, amb el treball, amb el canvi climàtic, amb la crisi del model energètic...
I d'això, Maragall en parla una miqueta. Poc. És que, de fet, no en parla gairebé cap dels polítics dels grans partits d'esquerra i dreta tradicionals. O bé ho fan de forma que resulta massa poc tranquil·litzadora pel fet que quan en parlen ho fan emprant les qüestions com armes llancívoles i no plantejant reptes i solucions. Jo diria que per això avui els polítics apareixen en el baròmetres d'opinió com un dels problemes i motius de preocupació de la gent. No com els que han de solucionar els problemes.
Finalment, caldrà seguir atents a Maragall. Els opinadors diuen que Maragall encara no les ha deixat anar totes i que encara en sentirem alguna de grossa. A veure si és veritat. A mi, personalment, l'entrevista no m'ha sorprès. Com deia algú a la ràdio aquest matí, el que ha emprenyat de l'entrevista és que manifestés en veu alta la versió del fets que no havia de ser explicada. Per ningú, i menys per un ex-president de la Generalitat, i encara menys per l'ex-president del nou estatut. Algú deia a la ràdio aquest matí que el món de la política es el regne de l'ocultació i la mentida.
Es pot estar d'acord o no amb Maragall. Compartir o no els seus diagnòstics. Però és hipòcrita escandalitzar-se perquè ha explicat la seva versió dels fets.
Dir la veritat (ni que només sigui la teva) és políticament incorrecte.
Maragall apunta a la superació de la relació de "conllevancia" entre Catalunya i Espanya incardinat-les dins un espai europeu. Proposa la creació d'un gran partit demòcrata europeu i de la supernació europea. Europa com a referent.
Maragall, el darrer federalista viu, ara també el darrer europeista de les nacions, dels pobles, de les regions, o de les ciutats, que al final sembla ser que ho veu tot igual. Si el teu somni no es pot acomplir, somia en quelcom més gran.
Però Europa avui és dels estats. Els nous estats d'Europa en són la prova fefaent que per donar un pas endavant dins Europa, o ets estat o no ets res. I la comparació entre el poder de decisió d'aquests nous estats d'Europa i la nostra comunitat autònoma, això sí, amb un super-mega-hiper-extra-estatutet que la converteix en un quasi estat, resulta demolidora.
No se'n lliura ningú d'aquest daltabaix. Començant pel PP, destructor de qualsevol esperança de canvi en la relació entre Catalunya i Espanya, seguint pel mateix Maragall, que va pecar de debilitat enfront el govern ZP (i que ha pagat amb el seu cap). Continuant amb PSOE i PSC que van acabar sent una mateix veu i han esdevingut mestres ribotaires. Seguint per una CiU que ha fet mans i mànigues per destruir (i aquesta és la paraula) abans al govern del Tripartit i ara al govern d'Entesa, i també d'ERC que potser en el seu moment va creure en alguna possibilitat d'encetar una via al canvi federalitzant d'Espanya, i digues-li bona fe, dugues-li innocència, o digue'ns burros, li va faltar la mala llet i la puteria necessària per tractar amb el "aliats" i amb el govern d'Espanya, i més tenint en compte que ni tan sols era la força hegemònica al Principat.
Avui, els partits que es van mentir, es van traïcionar, es van clavar punyalades i es van cridar el nom del porc a l'anterior legislatura estan, un cop més, front a front, al govern uns, a l'oposició als altres. Els partits de l'Entesa han d'assumir el desenvolupament del que queda de l'estatut i hauran de batallar amb la darrera retallada, si es produeix, que en faci el TC. Hauran de gestionar el calers que Madrid graciosament concedeixi, i hauran de tractar de tirar endavant les infraestructures que calguin per a fer que tot plegat rutlli de la millor forma possible. l'Entesa gestionarà les restes del naufragi, entre d'altres raons, perquè encara que ZP preferia a Mas de president de la Generalitat -un govern amb ERC de soci és munició pel PP- amb Montilla, si més no, els enfrontaments es solucionaran a porta tancada i amb poc soroll.
ERC i IC tenen la possibilitat de créixer com a partits de govern i, a l'hora, consolidar el tercer espai. La nova esquerra de la que parla avui Vicent Partal (cada dia que passa, més referent. Em declaro fan seu). Aquesta nova esquerra que Maragall prediu que creixerà i que el porta a especular amb el partit demòcrata Europeu, una esquerra diferent a la dels partits socialistes Europeus. Una visió Maragalliana. De fet, el tercer espai d'esquerra alternativa ja existeix, però és tan divers que em sembla que difícilment es podria agrupar en un super-partit europeu pròpiament dit. Tanmateix, si no en la forma d'un gran partit demòcrata, sí que en el fons, és necessari articular l'esquerra alternativa a Europa. O , si de cas, i més en la línia del que proposa Maragall, reconstruir l'esquerra a Europa a partir de l'alternativa.
Tornant al Principat, però, la tercera via sí es pot construir. Cal temps i esforç. Cal entendre i afrontar els canvis que, malgrat Espanya i malgrat l'encotillat sistema polític, estan produint-se. Canvis estructurals profunds: Relacionats amb la immigració, amb l'habitatge, amb el treball, amb el canvi climàtic, amb la crisi del model energètic...
I d'això, Maragall en parla una miqueta. Poc. És que, de fet, no en parla gairebé cap dels polítics dels grans partits d'esquerra i dreta tradicionals. O bé ho fan de forma que resulta massa poc tranquil·litzadora pel fet que quan en parlen ho fan emprant les qüestions com armes llancívoles i no plantejant reptes i solucions. Jo diria que per això avui els polítics apareixen en el baròmetres d'opinió com un dels problemes i motius de preocupació de la gent. No com els que han de solucionar els problemes.
Finalment, caldrà seguir atents a Maragall. Els opinadors diuen que Maragall encara no les ha deixat anar totes i que encara en sentirem alguna de grossa. A veure si és veritat. A mi, personalment, l'entrevista no m'ha sorprès. Com deia algú a la ràdio aquest matí, el que ha emprenyat de l'entrevista és que manifestés en veu alta la versió del fets que no havia de ser explicada. Per ningú, i menys per un ex-president de la Generalitat, i encara menys per l'ex-president del nou estatut. Algú deia a la ràdio aquest matí que el món de la política es el regne de l'ocultació i la mentida.
Es pot estar d'acord o no amb Maragall. Compartir o no els seus diagnòstics. Però és hipòcrita escandalitzar-se perquè ha explicat la seva versió dels fets.
Dir la veritat (ni que només sigui la teva) és políticament incorrecte.
divendres, 27 d’abril del 2007
La Carrasqueta
No han passat. La Carrasqueta continua emetent i TVC es veu a Alacant.
Gràcies. Moltes gràcies als que avui heu pujat a la Carrasqueta.
300 anys i un parell de dies de resistència. Hem perdut moltes batalles des d'Almansa, i se n'han guanyat d'altres. La d'avui s'ha guanyat.
No és definitiu, és clar. Ningú no pot assegurar que no ho tornaran a provar i que, finalment, la Carrasqueta tanqui.
Però ha estat una batalla guanyada, com diu l'Eliseu Climent. Avui és més possible que ahir construir un espai audiovisual dels països de llengua catalana. Amb tots els seus accents. Amb el del nord i amb el del sud. Amb el de terra endins i amb el de mar enllà.
Sí. Avui hem sentit veus que parlaven català a la manera de València. Aquestes veus han guanyat una batalla. Han dit alt i fort que la llengua és una, que el País Valencià existeix i que la Televisió de Catalunya també és la seva. Han cridat amb orgull el nom de País Valencià, que el Camps els ha volgut furtar i canviar-los per un vergonyant "comunitat valenciana". Avui, s'han tornat a sentir crits de Visca la Terra i s'ha invocat l'esperit dels Maulets.
En Vicent Partal diu avui al "mail obert" del Vilaweb que el País Valencià sembla estar despertant. Ho diu amb aquest to vibrant que fa servir quan parla de la seva terra. Tant de bo que sigui veritat que el País Valencià es desperta, que es posa en marxa per recuperar la seva identitat. Que així sigui. Crec que cal a catalans i valencians recuperar els vincles. Cal reconstruir l'eix València - Barcelona. L'eix nacional, cultural, econòmic i social.
M'agradaria pensar que algun dia veurem uns Països Catalans lliures.
Només ha estat una petita batalla guanyada, i poden tornar a provar de tancar la Carrasqueta, però avui, em sento bé. I somiar no costa.
Un altre cop: Gràcies. Gràcies, amics, compatriotes, per creure en el País Valencià.
Carrasqueta, la lluita continua.
Gràcies. Moltes gràcies als que avui heu pujat a la Carrasqueta.
300 anys i un parell de dies de resistència. Hem perdut moltes batalles des d'Almansa, i se n'han guanyat d'altres. La d'avui s'ha guanyat.
No és definitiu, és clar. Ningú no pot assegurar que no ho tornaran a provar i que, finalment, la Carrasqueta tanqui.
Però ha estat una batalla guanyada, com diu l'Eliseu Climent. Avui és més possible que ahir construir un espai audiovisual dels països de llengua catalana. Amb tots els seus accents. Amb el del nord i amb el del sud. Amb el de terra endins i amb el de mar enllà.
Sí. Avui hem sentit veus que parlaven català a la manera de València. Aquestes veus han guanyat una batalla. Han dit alt i fort que la llengua és una, que el País Valencià existeix i que la Televisió de Catalunya també és la seva. Han cridat amb orgull el nom de País Valencià, que el Camps els ha volgut furtar i canviar-los per un vergonyant "comunitat valenciana". Avui, s'han tornat a sentir crits de Visca la Terra i s'ha invocat l'esperit dels Maulets.
En Vicent Partal diu avui al "mail obert" del Vilaweb que el País Valencià sembla estar despertant. Ho diu amb aquest to vibrant que fa servir quan parla de la seva terra. Tant de bo que sigui veritat que el País Valencià es desperta, que es posa en marxa per recuperar la seva identitat. Que així sigui. Crec que cal a catalans i valencians recuperar els vincles. Cal reconstruir l'eix València - Barcelona. L'eix nacional, cultural, econòmic i social.
M'agradaria pensar que algun dia veurem uns Països Catalans lliures.
Només ha estat una petita batalla guanyada, i poden tornar a provar de tancar la Carrasqueta, però avui, em sento bé. I somiar no costa.
Un altre cop: Gràcies. Gràcies, amics, compatriotes, per creure en el País Valencià.
Carrasqueta, la lluita continua.
dijous, 26 d’abril del 2007
Carrasqueta, llistes i hubs
Diuen que el Camps segueix entestat a tancar el repetidor de la Carrasqueta i deixar Alacant sense TV3. Es veu que l'home està encabronat perquè no li va sortir la gran jugada de tancar tots els repetidors per commemorar la victòria dels seus a Almansa. Diuen que serà demà a les 11:00. Veurem què acaba passant.
Mentrestant, al Principat, CiU està impugnant llistes d'independents perquè diu que es tracta de llistes encobertes dels partits de l'Entesa i que la gent té dret a saber què vota. Home, no entenc perquè ERC preferiria presentar-se sota una marca diferent. A mi em sembla que si els candidats d'aquestes llistes diuen que són independents, doncs serà veritat. Però l'argument resulta un pel paradoxal si tenim en compte com es queixaven a CiU de que els partits de l'Entesa no es van presentar junts, i que la gent tenia dret a saber què votava. CiU està copiant el pitjor de l'estil PP: facin el que facin, el que fan els altres sempre està malament. I si no ets dels meus, ets el meu contrari. Àdhuc si aquests altres són els candidats independents en llistes de pobles petits.
I última: Les companyies aèries que opten a la terminal sud no estan per la tasca de fer-ne un hub internacional. "La Generalitat entén que cap aerolínia vulgui fer del Prat un aeroport internacional". Ho entén. Jo també ho entenc. Entenc que quan t'has passat els últims 300 anys sent "el motor" d'un estat centralista amb dirigents que diuen que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys, entenc que, per a certes coses, t'has quedat endarrere. Entenc que quan l'estat duu anys acordant amb altres estats bilateralment que els vols han d'entrar per Barajas, aquí no hi ha res a fer. No es recuperarà per decret, ni en una setmana, ni en un mes, ni en un any, tot el que s'ha perdut sent "el motor" d'un estat centralista amb dirigents que diuen que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys. Jo també ho entenc. El que no entenc és que molts compatriotes encara no ho entenen. Potser és que ja va tocant la revisió dels 50 anys. O justament per això.
Mentrestant, al Principat, CiU està impugnant llistes d'independents perquè diu que es tracta de llistes encobertes dels partits de l'Entesa i que la gent té dret a saber què vota. Home, no entenc perquè ERC preferiria presentar-se sota una marca diferent. A mi em sembla que si els candidats d'aquestes llistes diuen que són independents, doncs serà veritat. Però l'argument resulta un pel paradoxal si tenim en compte com es queixaven a CiU de que els partits de l'Entesa no es van presentar junts, i que la gent tenia dret a saber què votava. CiU està copiant el pitjor de l'estil PP: facin el que facin, el que fan els altres sempre està malament. I si no ets dels meus, ets el meu contrari. Àdhuc si aquests altres són els candidats independents en llistes de pobles petits.
I última: Les companyies aèries que opten a la terminal sud no estan per la tasca de fer-ne un hub internacional. "La Generalitat entén que cap aerolínia vulgui fer del Prat un aeroport internacional". Ho entén. Jo també ho entenc. Entenc que quan t'has passat els últims 300 anys sent "el motor" d'un estat centralista amb dirigents que diuen que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys, entenc que, per a certes coses, t'has quedat endarrere. Entenc que quan l'estat duu anys acordant amb altres estats bilateralment que els vols han d'entrar per Barajas, aquí no hi ha res a fer. No es recuperarà per decret, ni en una setmana, ni en un mes, ni en un any, tot el que s'ha perdut sent "el motor" d'un estat centralista amb dirigents que diuen que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys. Jo també ho entenc. El que no entenc és que molts compatriotes encara no ho entenen. Potser és que ja va tocant la revisió dels 50 anys. O justament per això.
dimecres, 25 d’abril del 2007
300 anys de resistència.
Avui es commemora el 300 aniversari de la batalla d'Almansa. Es la commemoració del desastre que va precedir els de l'11 de setembre de 1714, i de l'11 de juliol de 1715. És, per tant, la data que marca l'inici de la fi de la independència política de la corona d'Aragó. És, per tant, la data de l'inici de la resistència al País Valencià. Avui es commemora que fa 300 anys que som ací.
Ací estem.
Avui, hi han algunes diferències a fa 300 anys. Al senyor Camps, per exemple, no li preocupa que "se note el cuidado"i està provant de tancar els repetidors de TV3. Sembla, però, que aquesta batalla la podria perdre. I no només aquesta. Si a les properes valencianes les forces d'ERPV, BLOC i PSPV sumen, potser donarem un altre pas més en la bona direcció.
El cinisme de Camps el porta a ser un agent genocida contra la nostra llengua, com un virrei borbònic qualsevol, i a proclamar després que la reforma de l'estatutet valencià recupera la llibertat anterior al decret de nova planta i culmina el procés autonòmic al País València. En conec uns quants que pensen que no.
Jo espero que, algun dia, a aquest personatge el veurem tancat. A ell i al Zaplana.
Mentrestant, però, la resistència continua.
Avui, el Maragall diu que això de l'estatutet ha estat un error, que potser hauria estat millor reformar l'article 2 de la constitució per a especificar les nacionalitats històriques. Pobret. Després de tot el que hem vist i escoltat encara creu que es pot canviar Espanya. Ell i el Duran deuen ser els únics. Bé, segurament només ell, que el Duran només està provant de ser ministre. Pobret Maragall. Tots els partits, excepte ERC l'han tractat de sonat. PSC i CiU què han de dir, sí segons ells aquest és el super-mega-hiper-extra-estatutet que ens ha de fer més bufons, lliures i espavilats del mon mundial. En conec uns quants que pensen que no. Però, és clar, que han de dir PSC i CiU. ERC, en canvi, coincideix amb l'anàlisi però, de forma bastant més realista, no en la solució. Jo crec que ningú pot dir amb sinceritat que aquest estatutet mereixia l'esforç, els boicots i els insults. Ni les rebaixes, les traïcions i la roïnesa. Això tampoc no ens ho mereixiem. Si més no, però, ha servit per deixar clar de quin peu calcen els d'aquí i els d'allà als que encara no ho sabien
No calia fer el camí fet per arribar fins l'estatutet. Massa esforç per a un resultat minso que encara pot minvar més. Si alguna cosa ha quedat clara és que no hi ha res a fer amb Espanya. Cap reforma més, ni d'estatutets ni de constitucions. Si alguna cosa ha quedat clara és que cal l'estat propi. La nostra República.
El post d'avui és un homenatge als resistents del País Valencià. Només un post perquè encara hi ha combat. Reprodueixo a continuació l'editorial del Vilaweb d'avui, escrit pel Vicent Partal. Aquest senyor sí que en sap d'escriure. A mi m'ha emocionat.
"Ací estem
Tres-cents anys després ací estem. Ací estem valencians i valencianes que ens sabem hereus dels maulets que van lluitar a Almansa, dels seguidors del general Basset, dels resistents de la Xàtiva que Felip V (mal dia va néixer...) va ordenar de cremar fins als fonaments. Ací estem. Tres-cents anys després ací estem els valencians que parlem cada dia la llengua que perseguiren els vencedors d'Almansa, la llengua que ens fa diferents i únics en aquest món global on vivim i que ens fa iguals a tots aquells qui, quan algú els diu 'bon dia!', responem amb un 'bon dia!'. Ací estem.
I ací estem disposats a alçar la veu sense gens de vergonya ni de por. Ací estem per a encendre llums la nit d'Almansa als cims de les muntanyes, per escriure blocs, per llaurar la terra o per entendre el cosmos. Nosaltres, únics en la globalitat, ens reclamem hereus de tots aquells qui sempre han intentat d'entendre el món des de la lògica i de la raó, contra el fanatisme, la irracionalitat i la ignorància. Ací estem. Hereus de Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. De Carles Salvador, Vicent Tomàs i Marti i del Maximilià Thous que escrivia la 'Cançó de Lluita' en resposta a l'himne subordinat, la sarsuela dependentista, de son pare. Ací estem 'Ajuntem-nos / que ja ha arribat l'hora / de ser lliures i ser valencians'.
Ací estem. Amb l'Ovidi cantant a Teresa. I amb Raimon. Amb els Obrint Pas i Al Tall, 'lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig'... Ací estem. Amb les universitats i els mestres. Amb Escola Valenciana i desenes de milers de pares i mares units en les trobades. Amb els xiquets i les xiquetes que exigeixen un futur digne. Ací estem amb cada botiga que retola en valencià, amb cada carta escrita en català, amb cada ràdio i televisió que parla en veu alta i clara. Amb cada web que porta amb normalitat el .cat Ací estem amb l'Escola Gavina, amb la Comarcal, amb la Masia. Amb els pioners que feren entrar la llengua prohibida en les noves aules. Ací estem amb els mestres i amb els pares que cada dia batallen en les escoles públiques pel drets dels nostres fills a anar a escola en la llengua que parlen. Amb ells ací estem.
Ací estem amb Constantí Llombart. Amb Llorente i amb Querol. Amb els valencianistes que lluitaren amb les armes a la mà contra el feixisme i per la república. Amb Miquel Grau que mataren a Alacant per haver demanat l'estatut, i amb Guillem Agulló, assassinat pels feixistes perquè volia la independència. Amb ells, ací estem. Ací estem amb Vicent Ventura, amb els 10 d'Alaquàs, amb Alfons Cucó i el president Albinyana, amb Josep Guia i Carles Dolç. Ací estem amb els comunistes de Renau i Doro Balaguer, amb els democristians de Ruiz Monrabal. Ací estem amb Paco Burguera. Ací estem amb Joan Ramon Peris i la Unió de Llauradors. Amb la unió Democràtica, amb la UPV, amb el PSV, amb el PSAN, amb les Germanies de Josep Vicent Marquès i amb tots i cadascun dels nacionalismes i els nacionalistes que un any i un altre, un dia i un altre, han treballat i treballen de Vinaròs a Guardamar. Ací estem al costat de cada sigla, de cada nom i de cada temps. De cada lleialtat i bandera. Ací estem 300 anys després dempeus i disposats a prosseguir.
Ací estem amb els d'El Temps i els d'El Punt i els de l'Avanç. Amb els de Crònica i amb els d'InfoTV. Amb les ràdios i els periodistes que han fet de la llengua ofici i comunicació. Ací estem amb Toni Mestre, cal dir. I amb les editorials, amb Tàndem i Bromera, amb 3i4 i amb Afers, amb Camacuc i el Bullent ací estem. Ací estem amb tots els instituts que s'escampen per tot el país. De la Vall d'Albaida al Camp de Túria. De la Safor a la Plana. Ací estem amb les torres de TV3 al Mondúver i el Bartolo, a Perenxisa. Ací estem amb l'Eliseu Climent i amb els socis d'Acció Cultural, amb la Castellonenca de Cultura i el Micalet, amb els casals Jaume I i amb El Tempir d'Elx. Ací estem amb els del Tirant lo Blanc i amb el Raig de Crevillent. Amb les filaes i les falles que saben en quin país viuen. Amb els esportistes i els equips. Amb les penyes. Ací estem al costat del Tòtil amb el Llevant i al costat del Gol Gran amb el València. Ací estem amb els trinquets, amatents a les mans del Genovés i als peus de Claramunt. Ací estem.
Ací estem de nord a sud i de sud a nord. De Benicarló a Sant Joan, de Tabarca al Forcall, de la Vall d'Uixó a Pego, de la Font de la Figuera a Benassal, de Vila-real a Guardamar i de Xaló a Olocau. Ací estem amb la pedra de Basset a Otos i el monòlit de Xàtiva, amb Felip V penjat cap per avall a l'Almodí i el Penó de la Conquesta a la Casa de la Ciutat de València. Ací estem amb la Valldigna amenaçada i Porxinos. Amb el Cabanyal i la Punta, per l'Horta. I pel Botànic i el Montgó. Ací estem amb el desert de les Palmes i els Columbrets. Ací estem amb el Xúquer, que volem viu.
Ací estem amb tots els qui escriuen i fan i lligen llibres, amb les veus de la terra. Amb Joan Francesc Mira i Isabel-Clara Simó. Amb Ferran Torrent i Martí Domínguez, amb Enric Sòria i Enric Valor, amb Carme Miquel i amb Vicent Usó. Amb Josep Iborra i Francesc Pérez Moragon. Ací estem amb Rosa Serrano i Toni Mollà. Ací estem amb Enric Soler i Godes i amb Enric Solà, amb Josep Piera i Carmelina Sànchez Cutillas, amb Miquel Duran de València i amb tanta gent que ha fet del text una barricada i una forma de viure. I estem, ací estem, amb Llorenç Giménez que conta contes i amb Pep Ricart que fa teatre. Amb Rosana Pastor i amb Xavi Castillo, amb Carles Alberola i Manolo Molins. Ací estem amb Vicent J. Martínez, que té un estel a càrrec seu, i amb Bernat Sòria que lluita per conèixer l'entrellat de la vida. Amb Juli Peretó que es baralla contra els qui volen desfer els camins de la ciència i amb Jordi Adell que continua traçant camins a la xarxa. Ací estem amb Gregori Mayans i amb el rector Pesset.
Ací estem tots, tres-cents anys després, dia a dia, mes a mes, any a any i segle a segle. Però hi ha una cosa encara més important i que ens justifica: ací és on estarem demà i demà passat i l'altre. Fins que el record d'Almansa no reste sinó en els llibres d'història i en les cançons i deixe de condicionar per sempre més el nostre viure. Fins aleshores i per damunt de les diferències del dia a dia ací estem i ací estarem.
Vicent Partal
Editorial de Vilaweb. 25 d'abril de 2007"
Ací estem.
Avui, hi han algunes diferències a fa 300 anys. Al senyor Camps, per exemple, no li preocupa que "se note el cuidado"i està provant de tancar els repetidors de TV3. Sembla, però, que aquesta batalla la podria perdre. I no només aquesta. Si a les properes valencianes les forces d'ERPV, BLOC i PSPV sumen, potser donarem un altre pas més en la bona direcció.
El cinisme de Camps el porta a ser un agent genocida contra la nostra llengua, com un virrei borbònic qualsevol, i a proclamar després que la reforma de l'estatutet valencià recupera la llibertat anterior al decret de nova planta i culmina el procés autonòmic al País València. En conec uns quants que pensen que no.
Jo espero que, algun dia, a aquest personatge el veurem tancat. A ell i al Zaplana.
Mentrestant, però, la resistència continua.
Avui, el Maragall diu que això de l'estatutet ha estat un error, que potser hauria estat millor reformar l'article 2 de la constitució per a especificar les nacionalitats històriques. Pobret. Després de tot el que hem vist i escoltat encara creu que es pot canviar Espanya. Ell i el Duran deuen ser els únics. Bé, segurament només ell, que el Duran només està provant de ser ministre. Pobret Maragall. Tots els partits, excepte ERC l'han tractat de sonat. PSC i CiU què han de dir, sí segons ells aquest és el super-mega-hiper-extra-estatutet que ens ha de fer més bufons, lliures i espavilats del mon mundial. En conec uns quants que pensen que no. Però, és clar, que han de dir PSC i CiU. ERC, en canvi, coincideix amb l'anàlisi però, de forma bastant més realista, no en la solució. Jo crec que ningú pot dir amb sinceritat que aquest estatutet mereixia l'esforç, els boicots i els insults. Ni les rebaixes, les traïcions i la roïnesa. Això tampoc no ens ho mereixiem. Si més no, però, ha servit per deixar clar de quin peu calcen els d'aquí i els d'allà als que encara no ho sabien
No calia fer el camí fet per arribar fins l'estatutet. Massa esforç per a un resultat minso que encara pot minvar més. Si alguna cosa ha quedat clara és que no hi ha res a fer amb Espanya. Cap reforma més, ni d'estatutets ni de constitucions. Si alguna cosa ha quedat clara és que cal l'estat propi. La nostra República.
El post d'avui és un homenatge als resistents del País Valencià. Només un post perquè encara hi ha combat. Reprodueixo a continuació l'editorial del Vilaweb d'avui, escrit pel Vicent Partal. Aquest senyor sí que en sap d'escriure. A mi m'ha emocionat.
"Ací estem
Tres-cents anys després ací estem. Ací estem valencians i valencianes que ens sabem hereus dels maulets que van lluitar a Almansa, dels seguidors del general Basset, dels resistents de la Xàtiva que Felip V (mal dia va néixer...) va ordenar de cremar fins als fonaments. Ací estem. Tres-cents anys després ací estem els valencians que parlem cada dia la llengua que perseguiren els vencedors d'Almansa, la llengua que ens fa diferents i únics en aquest món global on vivim i que ens fa iguals a tots aquells qui, quan algú els diu 'bon dia!', responem amb un 'bon dia!'. Ací estem.
I ací estem disposats a alçar la veu sense gens de vergonya ni de por. Ací estem per a encendre llums la nit d'Almansa als cims de les muntanyes, per escriure blocs, per llaurar la terra o per entendre el cosmos. Nosaltres, únics en la globalitat, ens reclamem hereus de tots aquells qui sempre han intentat d'entendre el món des de la lògica i de la raó, contra el fanatisme, la irracionalitat i la ignorància. Ací estem. Hereus de Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. De Carles Salvador, Vicent Tomàs i Marti i del Maximilià Thous que escrivia la 'Cançó de Lluita' en resposta a l'himne subordinat, la sarsuela dependentista, de son pare. Ací estem 'Ajuntem-nos / que ja ha arribat l'hora / de ser lliures i ser valencians'.
Ací estem. Amb l'Ovidi cantant a Teresa. I amb Raimon. Amb els Obrint Pas i Al Tall, 'lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig'... Ací estem. Amb les universitats i els mestres. Amb Escola Valenciana i desenes de milers de pares i mares units en les trobades. Amb els xiquets i les xiquetes que exigeixen un futur digne. Ací estem amb cada botiga que retola en valencià, amb cada carta escrita en català, amb cada ràdio i televisió que parla en veu alta i clara. Amb cada web que porta amb normalitat el .cat Ací estem amb l'Escola Gavina, amb la Comarcal, amb la Masia. Amb els pioners que feren entrar la llengua prohibida en les noves aules. Ací estem amb els mestres i amb els pares que cada dia batallen en les escoles públiques pel drets dels nostres fills a anar a escola en la llengua que parlen. Amb ells ací estem.
Ací estem amb Constantí Llombart. Amb Llorente i amb Querol. Amb els valencianistes que lluitaren amb les armes a la mà contra el feixisme i per la república. Amb Miquel Grau que mataren a Alacant per haver demanat l'estatut, i amb Guillem Agulló, assassinat pels feixistes perquè volia la independència. Amb ells, ací estem. Ací estem amb Vicent Ventura, amb els 10 d'Alaquàs, amb Alfons Cucó i el president Albinyana, amb Josep Guia i Carles Dolç. Ací estem amb els comunistes de Renau i Doro Balaguer, amb els democristians de Ruiz Monrabal. Ací estem amb Paco Burguera. Ací estem amb Joan Ramon Peris i la Unió de Llauradors. Amb la unió Democràtica, amb la UPV, amb el PSV, amb el PSAN, amb les Germanies de Josep Vicent Marquès i amb tots i cadascun dels nacionalismes i els nacionalistes que un any i un altre, un dia i un altre, han treballat i treballen de Vinaròs a Guardamar. Ací estem al costat de cada sigla, de cada nom i de cada temps. De cada lleialtat i bandera. Ací estem 300 anys després dempeus i disposats a prosseguir.
Ací estem amb els d'El Temps i els d'El Punt i els de l'Avanç. Amb els de Crònica i amb els d'InfoTV. Amb les ràdios i els periodistes que han fet de la llengua ofici i comunicació. Ací estem amb Toni Mestre, cal dir. I amb les editorials, amb Tàndem i Bromera, amb 3i4 i amb Afers, amb Camacuc i el Bullent ací estem. Ací estem amb tots els instituts que s'escampen per tot el país. De la Vall d'Albaida al Camp de Túria. De la Safor a la Plana. Ací estem amb les torres de TV3 al Mondúver i el Bartolo, a Perenxisa. Ací estem amb l'Eliseu Climent i amb els socis d'Acció Cultural, amb la Castellonenca de Cultura i el Micalet, amb els casals Jaume I i amb El Tempir d'Elx. Ací estem amb els del Tirant lo Blanc i amb el Raig de Crevillent. Amb les filaes i les falles que saben en quin país viuen. Amb els esportistes i els equips. Amb les penyes. Ací estem al costat del Tòtil amb el Llevant i al costat del Gol Gran amb el València. Ací estem amb els trinquets, amatents a les mans del Genovés i als peus de Claramunt. Ací estem.
Ací estem de nord a sud i de sud a nord. De Benicarló a Sant Joan, de Tabarca al Forcall, de la Vall d'Uixó a Pego, de la Font de la Figuera a Benassal, de Vila-real a Guardamar i de Xaló a Olocau. Ací estem amb la pedra de Basset a Otos i el monòlit de Xàtiva, amb Felip V penjat cap per avall a l'Almodí i el Penó de la Conquesta a la Casa de la Ciutat de València. Ací estem amb la Valldigna amenaçada i Porxinos. Amb el Cabanyal i la Punta, per l'Horta. I pel Botànic i el Montgó. Ací estem amb el desert de les Palmes i els Columbrets. Ací estem amb el Xúquer, que volem viu.
Ací estem amb tots els qui escriuen i fan i lligen llibres, amb les veus de la terra. Amb Joan Francesc Mira i Isabel-Clara Simó. Amb Ferran Torrent i Martí Domínguez, amb Enric Sòria i Enric Valor, amb Carme Miquel i amb Vicent Usó. Amb Josep Iborra i Francesc Pérez Moragon. Ací estem amb Rosa Serrano i Toni Mollà. Ací estem amb Enric Soler i Godes i amb Enric Solà, amb Josep Piera i Carmelina Sànchez Cutillas, amb Miquel Duran de València i amb tanta gent que ha fet del text una barricada i una forma de viure. I estem, ací estem, amb Llorenç Giménez que conta contes i amb Pep Ricart que fa teatre. Amb Rosana Pastor i amb Xavi Castillo, amb Carles Alberola i Manolo Molins. Ací estem amb Vicent J. Martínez, que té un estel a càrrec seu, i amb Bernat Sòria que lluita per conèixer l'entrellat de la vida. Amb Juli Peretó que es baralla contra els qui volen desfer els camins de la ciència i amb Jordi Adell que continua traçant camins a la xarxa. Ací estem amb Gregori Mayans i amb el rector Pesset.
Ací estem tots, tres-cents anys després, dia a dia, mes a mes, any a any i segle a segle. Però hi ha una cosa encara més important i que ens justifica: ací és on estarem demà i demà passat i l'altre. Fins que el record d'Almansa no reste sinó en els llibres d'història i en les cançons i deixe de condicionar per sempre més el nostre viure. Fins aleshores i per damunt de les diferències del dia a dia ací estem i ací estarem.
Vicent Partal
Editorial de Vilaweb. 25 d'abril de 2007"
diumenge, 22 d’abril del 2007
Madame la présidente
A França, el Sarkozy i la Ségolène es disputaran la presidència. Cap dels dos m'entusiasma gaire. Però millor la Royal, que és, nominalment, d'esquerres. En cercles nacionalistes s'havia apostat pel François Bayrou pel fet de tenir l'occità com a llengua materna i per la creença que això podria obrir una porta per avançar en el camí del reconeixement del plurilingüisme a l'estat francès... Ja no ho sabrem. La primera volta s'ha carregat l'opció Bayrou. Tampoc m'ha entusiasmat massa el Bayrou. El reconeixement de les llengües autòctones a l'estat francès (no parlo de realitats nacionals, que això sí que seria de ciència ficció), encara té un camí llarg per fer, de final incert i que sembla que haurà de ser recorregut per anònims corredors de fons més que per brillants sprinters. De totes formes, si realment la part del missatge de Bayrou que va en la direcció de la protecció de les llengües autòctones és sincer, només espero que la Ségolène se'l faci seu o l'assumeixi i que la major part dels vots Bayrou ara vagin cap a la Royal. A hores d'ara, és l'única opció que em sembla presentable. Tampoc és que em faci moltes il·lusions.
L'estat francès tracta de reduir al pur folklorisme, o a la curiositat antropològica, a les llengües regionals; nega, i combat, qualsevol intent de reconstrucció nacional de les nacions que el conformen. Això són fets. Aquests fets que neixen d'un racionalisme i d'una il·lustració que pretén crear una nació a partir de l'estat. Com diuen ells: no és la Nació la que fa la República, sinó la República la que fa la Nació.
Aquesta nació francesa que, molt més que l'espanyola, es construeix sobre la negació de les nacions que es troben sota la seva jurisdicció. Una nació que es fonamenta, si més no sobre el paper, en els valors d'igualtat, llibertat i fraternitat. Una nació que pretén ser una construcció racional però que ha creat una potentissima iconografia d'herois nacionals i apel·la directament als sentiments i a l'orgull nacional. Als enfants de la patrie. On a cada poble, per petit que sigui, i només cal creuar la frontera per veure-ho, hi ha un monument als caiguts defensant la pàtria. Als morts en la primera i segona guerres mundials. A tots. A tots els pobles hi ha un altar pels morts per la pàtria.
Confesso que a mi em fa enveja l'orgull nacional francès. I això que a les comarques de Catalunya Nord tens la sensació que la catalanitat és quelcom que també els infla i els plena d'orgull. Que realment, no semblen tenir dubte que catalans del nord i del sud pertanyen a alguna cosa que, per ells és el mateix. T'ho diuen en francès molts cops. Els que t'ho diuen en català ho fan amb aquell punt de militància que et fa sentir la vergonya del "jo no faig prou". A mi, Catalunya Nord em desconcerta per la seva dualitat: la catalanitat i l'esperit francès, aparentment indestriables i simultanis.
El republicanisme, en sí, el fet de crear una consciència nacional mitjançant un estat que s'inspira en grans valors, és trobo jo, quelcom d'admirable. És quelcom que comparteixo. La independència de Catalunya només serà possible si s'aconsegueix engrescar als compatriotes, amb la idea de crear una societat justa, lliure, amb igualtat d'oportunitats, on els compatriotes es reconeixen com a tals i es senten orgullosos els uns dels altres, disposats a ajudar-se entre ells, digues-li fraternitat. I, aquí és on el model francès em trontolla, respectant la diversitat. No és veritat que la uniformitat porti a la igualtat. República Terra. Som iguals perquè som diferents. Parlem llengües diferents. Venim de passats diferents. Vivim en llocs diferents. Gran projecte. Suposo que la República és una construcció ideològica que es pot pervertir, i que l'imperialisme va pervertir la idea de República. L'estat va acabar sotmetent el concepte a uns interessos en comptes de posar-se al servei de la idea. França, la República impura. Avui, però, la idea de República ha tornat a materialitzar-se en els nous estats d'Europa. Nous països, amb societats més lliures i progressistes, més modernes. Antics estats que s'han separat i que han esdevingut societats veïnes i amigues. No separen les noves repúbliques. Al contrari: cohesionen societats i fructifiquen en aliances sinceres.
Recordo quan vaig visitar Paris. Ciutat fantàstica. Extraordinària. M'hi aniria a viure avui mateix. Esplendorosa capital de la Vella República Francesa. No puc deixar d'admirar França. No puc deixar, però, de pensar que és enemiga de la reconstrucció nacional de Catalunya.
Ségolène diu que caldria refundar la República. Marxar cap a la sisena República. Una forma elegant de referir-se a la reforma de la constitució.
Doncs que així sigui. Espero que França trii bé. Que iniciïn un procés constituent. Tant de bo que siguin capaços de reconèixer la seva diversitat social i nacional. Tant de bo que entenguin que igualtat no és uniformitat.
Allò que segurament caldria fer a l'estat espanyol per a reconèixer de debò la plurinacionalitat i el plurilingüisme. Però Espanya, per no ser, no és ni una república impura.
En fi. Somiar és gratis. No me'n faig moltes il·lusions. Si més no, espero que l'esquerra guanyi, o sigui que el menys dolent, per mi, serà que guanyi la Ségolène. Madame la Présidente.
A Catalunya, haurem de seguir fent el nostre camí. Si en som capaços. Cap a la nostra República.
L'estat francès tracta de reduir al pur folklorisme, o a la curiositat antropològica, a les llengües regionals; nega, i combat, qualsevol intent de reconstrucció nacional de les nacions que el conformen. Això són fets. Aquests fets que neixen d'un racionalisme i d'una il·lustració que pretén crear una nació a partir de l'estat. Com diuen ells: no és la Nació la que fa la República, sinó la República la que fa la Nació.
Aquesta nació francesa que, molt més que l'espanyola, es construeix sobre la negació de les nacions que es troben sota la seva jurisdicció. Una nació que es fonamenta, si més no sobre el paper, en els valors d'igualtat, llibertat i fraternitat. Una nació que pretén ser una construcció racional però que ha creat una potentissima iconografia d'herois nacionals i apel·la directament als sentiments i a l'orgull nacional. Als enfants de la patrie. On a cada poble, per petit que sigui, i només cal creuar la frontera per veure-ho, hi ha un monument als caiguts defensant la pàtria. Als morts en la primera i segona guerres mundials. A tots. A tots els pobles hi ha un altar pels morts per la pàtria.
Confesso que a mi em fa enveja l'orgull nacional francès. I això que a les comarques de Catalunya Nord tens la sensació que la catalanitat és quelcom que també els infla i els plena d'orgull. Que realment, no semblen tenir dubte que catalans del nord i del sud pertanyen a alguna cosa que, per ells és el mateix. T'ho diuen en francès molts cops. Els que t'ho diuen en català ho fan amb aquell punt de militància que et fa sentir la vergonya del "jo no faig prou". A mi, Catalunya Nord em desconcerta per la seva dualitat: la catalanitat i l'esperit francès, aparentment indestriables i simultanis.
El republicanisme, en sí, el fet de crear una consciència nacional mitjançant un estat que s'inspira en grans valors, és trobo jo, quelcom d'admirable. És quelcom que comparteixo. La independència de Catalunya només serà possible si s'aconsegueix engrescar als compatriotes, amb la idea de crear una societat justa, lliure, amb igualtat d'oportunitats, on els compatriotes es reconeixen com a tals i es senten orgullosos els uns dels altres, disposats a ajudar-se entre ells, digues-li fraternitat. I, aquí és on el model francès em trontolla, respectant la diversitat. No és veritat que la uniformitat porti a la igualtat. República Terra. Som iguals perquè som diferents. Parlem llengües diferents. Venim de passats diferents. Vivim en llocs diferents. Gran projecte. Suposo que la República és una construcció ideològica que es pot pervertir, i que l'imperialisme va pervertir la idea de República. L'estat va acabar sotmetent el concepte a uns interessos en comptes de posar-se al servei de la idea. França, la República impura. Avui, però, la idea de República ha tornat a materialitzar-se en els nous estats d'Europa. Nous països, amb societats més lliures i progressistes, més modernes. Antics estats que s'han separat i que han esdevingut societats veïnes i amigues. No separen les noves repúbliques. Al contrari: cohesionen societats i fructifiquen en aliances sinceres.
Recordo quan vaig visitar Paris. Ciutat fantàstica. Extraordinària. M'hi aniria a viure avui mateix. Esplendorosa capital de la Vella República Francesa. No puc deixar d'admirar França. No puc deixar, però, de pensar que és enemiga de la reconstrucció nacional de Catalunya.
Ségolène diu que caldria refundar la República. Marxar cap a la sisena República. Una forma elegant de referir-se a la reforma de la constitució.
Doncs que així sigui. Espero que França trii bé. Que iniciïn un procés constituent. Tant de bo que siguin capaços de reconèixer la seva diversitat social i nacional. Tant de bo que entenguin que igualtat no és uniformitat.
Allò que segurament caldria fer a l'estat espanyol per a reconèixer de debò la plurinacionalitat i el plurilingüisme. Però Espanya, per no ser, no és ni una república impura.
En fi. Somiar és gratis. No me'n faig moltes il·lusions. Si més no, espero que l'esquerra guanyi, o sigui que el menys dolent, per mi, serà que guanyi la Ségolène. Madame la Présidente.
A Catalunya, haurem de seguir fent el nostre camí. Si en som capaços. Cap a la nostra República.
palla mental (reprise)
Acabo de fer ping al catapings i al bitàcoles, just per llegir el bloc de la Mireia que celebra el seu primer any de blocaire i que enllaça al bloc de l'avi-ninotaire.
Doncs bé, resulta que l'avi ninotaire també té palles mentals com les meves.
Doncs mira, em sento més acompanyat.
Tant la Mireia com l'Avi ninotaire passen a formar part dels enllaços d'aquest bloc. Amb tots els honors. Sí senyor.
Au, bona nit.
Doncs bé, resulta que l'avi ninotaire també té palles mentals com les meves.
Doncs mira, em sento més acompanyat.
Tant la Mireia com l'Avi ninotaire passen a formar part dels enllaços d'aquest bloc. Amb tots els honors. Sí senyor.
Au, bona nit.
dissabte, 21 d’abril del 2007
palla mental
El bloc demana temps. Demana el temps d'escriure l'apunt i també la motivació i el temps d'elaboració de les idees de l'apunt. A mi, les motivacions per escriure em són variades. Normalment n'hi ha prou amb escoltar la ràdio, o llegir el diari, o veure les notícies; també em funciona bé la lectura d'un llibre, o un film; i també, l'experiència personal present o passada.
L'elaboració dels arguments, requereix molt més temps. A mi em serveix la bona conversa, la tertúlia i el diàleg; acompanyada de la reflexió personal, en silenci.
És dir, tot plegat, molt temps.
En alguna ocasió els apunts han estat molt improvisats. Aquest n'és un. En d'altres he tirat d'escrits antics que m'ha vingut de gust de publicar, com l'aventura de Sant Nicolau Pistoler, o la versió immobiliària dels tres porquets. En alguna altra ocasió, l'apunt ha estat de caràcter tècnic.
En qualsevol cas, l'elaboració d'un apunt m'ocupa força temps. Des que buido el pap fins que m'hi torno a posar poden passar uns dies. El temps de producció, però, no és fix.
El bloc és més que una afició. Evidentment que l'escric per gust, però ara mateix hi ha també un punt d'obligació. I en aquest sentit, arribo a la conclusió que ara mateix escric aquest apunt per disciplina. Per enfrontar-me al repte del full en blanc. Per les ganes de mantenir un ritme de publicació.
Hauria estat més fàcil d'escriure un pamflet. Passa, però, que també hauria estat més mentider. Les meves conviccions són una cosa molt seriosa, si més no per mi. Puc perdonar-me escriure un pamflet en un moment d'enervament, però no com a recurs per a pujar una estadística...
I quina és la conclusió de tot plegat: cap ni una. No he dit res. He estat trampós perquè he parlat del que costa escriure un apunt, amb l'únic objectiu d'escriure'l.
Podria haver escrit sobre les coses que han succeït aquesta setmana. Sobre la matança a la politècnica de Virgínia, o sobre la setmana del canvi climàtic a TV3, o sobre el gol de Messi (sigui dit de pas, encara no he parlat de futbol al bloc), o sobre els llibres del Sant Jordi, o sobre el desplegament de l'estatutet, o de les avaries de la RENFE, o del traspàs dels aeroports de Reus, Sabadell i La Seu, o del sou del Rajoy, o de la desacceleració del preu dels pisos...
El cas és que cap d'aquestes coses ha aconseguit fer-me rumiar gaire.
La meva activitat diària combinada amb l'aprenentatge del funcionament d'un paquet informàtic han ocupat tot el meu temps i han centrat els meus esforços. No hi ha hagut elaboració d'arguments.
Potser llavors aquest apunt d'avui ha estat l'únic possible. I em permet descobrir la importància relativa dels meus arguments, i la dels arguments que m'arriben des dels mitjans, i em permet valorar la força de les meves conviccions. He preferit no fer xerrameca sobre les coses en les que crec, però m'adono que molts cops tant el meu discurs com el discurs que m'arriba des dels media no és més que xerrameca per a omplir espais buits.
Quina palla mental, Senyor.
L'elaboració dels arguments, requereix molt més temps. A mi em serveix la bona conversa, la tertúlia i el diàleg; acompanyada de la reflexió personal, en silenci.
És dir, tot plegat, molt temps.
En alguna ocasió els apunts han estat molt improvisats. Aquest n'és un. En d'altres he tirat d'escrits antics que m'ha vingut de gust de publicar, com l'aventura de Sant Nicolau Pistoler, o la versió immobiliària dels tres porquets. En alguna altra ocasió, l'apunt ha estat de caràcter tècnic.
En qualsevol cas, l'elaboració d'un apunt m'ocupa força temps. Des que buido el pap fins que m'hi torno a posar poden passar uns dies. El temps de producció, però, no és fix.
El bloc és més que una afició. Evidentment que l'escric per gust, però ara mateix hi ha també un punt d'obligació. I en aquest sentit, arribo a la conclusió que ara mateix escric aquest apunt per disciplina. Per enfrontar-me al repte del full en blanc. Per les ganes de mantenir un ritme de publicació.
Hauria estat més fàcil d'escriure un pamflet. Passa, però, que també hauria estat més mentider. Les meves conviccions són una cosa molt seriosa, si més no per mi. Puc perdonar-me escriure un pamflet en un moment d'enervament, però no com a recurs per a pujar una estadística...
I quina és la conclusió de tot plegat: cap ni una. No he dit res. He estat trampós perquè he parlat del que costa escriure un apunt, amb l'únic objectiu d'escriure'l.
Podria haver escrit sobre les coses que han succeït aquesta setmana. Sobre la matança a la politècnica de Virgínia, o sobre la setmana del canvi climàtic a TV3, o sobre el gol de Messi (sigui dit de pas, encara no he parlat de futbol al bloc), o sobre els llibres del Sant Jordi, o sobre el desplegament de l'estatutet, o de les avaries de la RENFE, o del traspàs dels aeroports de Reus, Sabadell i La Seu, o del sou del Rajoy, o de la desacceleració del preu dels pisos...
El cas és que cap d'aquestes coses ha aconseguit fer-me rumiar gaire.
La meva activitat diària combinada amb l'aprenentatge del funcionament d'un paquet informàtic han ocupat tot el meu temps i han centrat els meus esforços. No hi ha hagut elaboració d'arguments.
Potser llavors aquest apunt d'avui ha estat l'únic possible. I em permet descobrir la importància relativa dels meus arguments, i la dels arguments que m'arriben des dels mitjans, i em permet valorar la força de les meves conviccions. He preferit no fer xerrameca sobre les coses en les que crec, però m'adono que molts cops tant el meu discurs com el discurs que m'arriba des dels media no és més que xerrameca per a omplir espais buits.
Quina palla mental, Senyor.
dimarts, 17 d’abril del 2007
falciots
Falciots. Des de fa uns pocs dies se senten els falciots pel matí. Cap novetat, això ja s'ho porta la primavera, però per mi és una de les grans notícies de l'any. Des de petit que m'agrada el seu cant. Similar a l'oreneta, però de més envergadura, tot ell fosc, amb un xisclet més potent. Fan nius a forats de les parets. El xiscle del falciot és un dels sons de la primavera. Des de petit que m'agrada el seu cant. Sobretot al matí. Amb la llum del matí, i també a la tarda.
A la façana de la casa d'enfront, hi fan niu els falciots. Aprofiten uns forats que hi han. Altres anys, més avançada la primavera, a la tarda, sortia al balcó i veia els falciots que hi niaven com entraven i sortien dels forats. Volant molt de pressa, aturant-se gairebé de cop per entrar als nius. Sempre amb el seu xisclet. La primavera mateixa volant.
Amb la llum, els falciots, les orenetes i el verd dels arbres del parc. Fa una setmana van començar a brotar les fulles dels plataners de can Mercader. Avui les fulles comencen a amagar les branques. Aviat serà una atapeïda massa de fulles verdes. Primavera de debò, aquest és el meu desig, després d'aquest estrany hivern que ha esperat a les seves acaballes per portar el blanc als cims.
Que així sigui. Benvinguts, falciots. Recordeu els vells nius. Us espero, com cada any, al balcó de casa. Escoltaré un cop més el vostre cant. Moltes gràcies per tornar a ser aquí.
A la façana de la casa d'enfront, hi fan niu els falciots. Aprofiten uns forats que hi han. Altres anys, més avançada la primavera, a la tarda, sortia al balcó i veia els falciots que hi niaven com entraven i sortien dels forats. Volant molt de pressa, aturant-se gairebé de cop per entrar als nius. Sempre amb el seu xisclet. La primavera mateixa volant.
Amb la llum, els falciots, les orenetes i el verd dels arbres del parc. Fa una setmana van començar a brotar les fulles dels plataners de can Mercader. Avui les fulles comencen a amagar les branques. Aviat serà una atapeïda massa de fulles verdes. Primavera de debò, aquest és el meu desig, després d'aquest estrany hivern que ha esperat a les seves acaballes per portar el blanc als cims.
Que així sigui. Benvinguts, falciots. Recordeu els vells nius. Us espero, com cada any, al balcó de casa. Escoltaré un cop més el vostre cant. Moltes gràcies per tornar a ser aquí.
dissabte, 14 d’abril del 2007
una setmana difícil
Ara mateix, pel TN: Els bancs passen a fer l'horari d'estiu, i només atendran als clients pel matí. Els clients especials com grans fortunes, però, tenen un tractament especial i aquests seran atesos sempre que ho demanin.
Bé, el que m'ha fet gràcia és que els bancs estudien la possibilitat d'ampliar els horaris de prestació de serveis de forma que augmenti el negoci. Els sindicats del sector diuen que d'acord, però que caldria ampliar plantilles. La patronal del sector diu que ampliar horaris té un cost i que la millor dorma de repercutir aquest cost seria flexibilitzar el conveni.
Digue'm tonto, però em sembla entendre que: 1 - volen ampliar els horaris. 2 - la plantilla actual ja fa totes les hores que li toquen i diu que si cal fer més hores, cal més plantilla. 3 - la patronal diu que el que hauria de fer la plantilla és treballar més hores. Cobrant el mateix, suposo? I si amplien el negoci, em volen fer creure que els beneficis no compensaran el cost d'ampliar els horaris d'atenció? Au, vinga...
Perquè tinc la sensació que a cada bugada els treballadors perdem un llençol, o em de vigilar per a que no ens el prenguin?
Mentrestant, les empreses s'omplen la boca amb la concil·liació familiar i les condicions laborals i tota la pesca... sí, sí, però a l'hora de la veritat, es tracta de fer que el treballador faci més per menys i que assumeixi els costos del lloc de treball.
No ho se. Segurament la tendència serà aquesta i el model de sindicats de classe està condemnat a desaparèixer o a limitar-se a l'administració pública o a grans empreses industrials. Potser el model de sindicats professionals és cap a on caldrà avançar.
Però alguna cosa caldrà fer.
Més coses. Canvi climàtic. TV3 dedicarà una setmana al canvi climàtic i a conscienciar al personal. Home, sembla que, per fi, algú es posa les piles. Però caldrà anar amb compte. Sembla que al 30 minuts faran un reportatge sobre cinc projectes de científics de la NASA per a combatre el canvi climàtic. Si es tracta dels projectes que van sortir anunciats fa unes setmanes al 20 minuts tornem a anar malament. Parlaven del arbres artificials que actuaven com a captadors de CO2, o d'un escut de miralls en òrbita pe a reduir la radiació solar... Cap d'aquests projectes és realista. Sembla fet a propòsit per a que els personatges i contertulians habituals de certa premsa o ràdio tinguin carnada per a enfotre-se'n.
Perquè no es parla de l'IPCC? perquè no passen "Una veritat incòmoda"? perquè no es parla del zenit de la producció del petroli? perquè es centren a parlar de les prediccions a 100 anys vista i no ens parlen dels efectes reals, tangibles i mesurables d'avui mateix?
Es terrible com avui encara hi han tertulians i opinadors que es riuen del canvi climàtic, en neguen la mateixa existència o les conseqüències. Avui, als nostres mitjans es dona més crèdit a aquest opinadors que no a organismes internacionals de l'ONU o a la comunitat científic en ple. Ens posen com exemple el forat de la capa d'ozó. Diuen "on està el forat a l'ozó? quines han estat les conseqüències" Coi! Va haver-hi una reacció internacional! una reducció dràstica dels CFCs! els països van respondre enfront d'un problema. Si avui no hi han conseqüències és perquè es van combatre les causes a temps. Però es van combatre les causes, no ens vam quedar de braços plegats que és al que ens conduïen aquests opinadors. Ara, el problema és molt més greu. És absolutament abominable que alguns d'aquest opinadors diguin que les energies que es destinaran a combatre el canvi climàtic no es destinaran a combatre la pobresa o la fam al mon. És pur cinisme. El canvi climàtic serà particularment devastador amb l'hemisferi sud, que és també l'espai més castigat pel model neoliberal que l'ha condemnat a la misèria. Model que, sigui dit de pas, és la panacea que aquest opinadors recepten per a tots els mals del mon.
Com poden tenir tant crèdit aquests opinadors als mitjans públics? em temo que no hi ha una voluntat ferma per part de les el·lits dirigents del nostre país d'encarar el problema del canvi climàtic . Una veritat incòmoda...
Però qui dia passa, any empeny. A les espanyes segueixen decidits a demostrar que a Catalunya ens les podem empassar grosses com elefants i ens munten un reportatge a telemadrid digne de la "dimensió desconeguda". Mentrestant, a una metgessa del Prat la fan fora per parlar en català als pacients. Però aquí no passa res. Qui dia passa, any empeny.
Al món, però, les coses van molt pitjor. Atemptats d'Al-Qaeda al Magreb. A Algèria i al Marroc. I també a Bagdad. Dotzenes de morts. Dotzenes de persones senzilles, famílies com la meva que han perdut fills, pares, germans, amics, parents o coneguts. Perquè? Com s'ha arribat a aquesta situació. Potser, en el fons estem parlant també de la conseqüència d'un model que ens ha conduit a tot plegat: a un clima malalt i a unes societats humanes encara més malaltes.
Tinc la ferma convicció que això encara es pot salvar, però també crec que no serà fàcil. No n'hi ha prou amb veure-li les orelles al llop. Caldrà, em temo, que el llop mossegui. Potser llavors entendrem que cal canviar moltes coses, començant per moltes idees que estan als nostres caps.
El que és terrible és que el llop avui ja mossega, però encara no hi ha reacció.
Ha estat una setmana difícil, com a treballador, com a català, com a ésser humà. A vegades aquest món nostre em fa molta pena.
Bé, el que m'ha fet gràcia és que els bancs estudien la possibilitat d'ampliar els horaris de prestació de serveis de forma que augmenti el negoci. Els sindicats del sector diuen que d'acord, però que caldria ampliar plantilles. La patronal del sector diu que ampliar horaris té un cost i que la millor dorma de repercutir aquest cost seria flexibilitzar el conveni.
Digue'm tonto, però em sembla entendre que: 1 - volen ampliar els horaris. 2 - la plantilla actual ja fa totes les hores que li toquen i diu que si cal fer més hores, cal més plantilla. 3 - la patronal diu que el que hauria de fer la plantilla és treballar més hores. Cobrant el mateix, suposo? I si amplien el negoci, em volen fer creure que els beneficis no compensaran el cost d'ampliar els horaris d'atenció? Au, vinga...
Perquè tinc la sensació que a cada bugada els treballadors perdem un llençol, o em de vigilar per a que no ens el prenguin?
Mentrestant, les empreses s'omplen la boca amb la concil·liació familiar i les condicions laborals i tota la pesca... sí, sí, però a l'hora de la veritat, es tracta de fer que el treballador faci més per menys i que assumeixi els costos del lloc de treball.
No ho se. Segurament la tendència serà aquesta i el model de sindicats de classe està condemnat a desaparèixer o a limitar-se a l'administració pública o a grans empreses industrials. Potser el model de sindicats professionals és cap a on caldrà avançar.
Però alguna cosa caldrà fer.
Més coses. Canvi climàtic. TV3 dedicarà una setmana al canvi climàtic i a conscienciar al personal. Home, sembla que, per fi, algú es posa les piles. Però caldrà anar amb compte. Sembla que al 30 minuts faran un reportatge sobre cinc projectes de científics de la NASA per a combatre el canvi climàtic. Si es tracta dels projectes que van sortir anunciats fa unes setmanes al 20 minuts tornem a anar malament. Parlaven del arbres artificials que actuaven com a captadors de CO2, o d'un escut de miralls en òrbita pe a reduir la radiació solar... Cap d'aquests projectes és realista. Sembla fet a propòsit per a que els personatges i contertulians habituals de certa premsa o ràdio tinguin carnada per a enfotre-se'n.
Perquè no es parla de l'IPCC? perquè no passen "Una veritat incòmoda"? perquè no es parla del zenit de la producció del petroli? perquè es centren a parlar de les prediccions a 100 anys vista i no ens parlen dels efectes reals, tangibles i mesurables d'avui mateix?
Es terrible com avui encara hi han tertulians i opinadors que es riuen del canvi climàtic, en neguen la mateixa existència o les conseqüències. Avui, als nostres mitjans es dona més crèdit a aquest opinadors que no a organismes internacionals de l'ONU o a la comunitat científic en ple. Ens posen com exemple el forat de la capa d'ozó. Diuen "on està el forat a l'ozó? quines han estat les conseqüències" Coi! Va haver-hi una reacció internacional! una reducció dràstica dels CFCs! els països van respondre enfront d'un problema. Si avui no hi han conseqüències és perquè es van combatre les causes a temps. Però es van combatre les causes, no ens vam quedar de braços plegats que és al que ens conduïen aquests opinadors. Ara, el problema és molt més greu. És absolutament abominable que alguns d'aquest opinadors diguin que les energies que es destinaran a combatre el canvi climàtic no es destinaran a combatre la pobresa o la fam al mon. És pur cinisme. El canvi climàtic serà particularment devastador amb l'hemisferi sud, que és també l'espai més castigat pel model neoliberal que l'ha condemnat a la misèria. Model que, sigui dit de pas, és la panacea que aquest opinadors recepten per a tots els mals del mon.
Com poden tenir tant crèdit aquests opinadors als mitjans públics? em temo que no hi ha una voluntat ferma per part de les el·lits dirigents del nostre país d'encarar el problema del canvi climàtic . Una veritat incòmoda...
Però qui dia passa, any empeny. A les espanyes segueixen decidits a demostrar que a Catalunya ens les podem empassar grosses com elefants i ens munten un reportatge a telemadrid digne de la "dimensió desconeguda". Mentrestant, a una metgessa del Prat la fan fora per parlar en català als pacients. Però aquí no passa res. Qui dia passa, any empeny.
Al món, però, les coses van molt pitjor. Atemptats d'Al-Qaeda al Magreb. A Algèria i al Marroc. I també a Bagdad. Dotzenes de morts. Dotzenes de persones senzilles, famílies com la meva que han perdut fills, pares, germans, amics, parents o coneguts. Perquè? Com s'ha arribat a aquesta situació. Potser, en el fons estem parlant també de la conseqüència d'un model que ens ha conduit a tot plegat: a un clima malalt i a unes societats humanes encara més malaltes.
Tinc la ferma convicció que això encara es pot salvar, però també crec que no serà fàcil. No n'hi ha prou amb veure-li les orelles al llop. Caldrà, em temo, que el llop mossegui. Potser llavors entendrem que cal canviar moltes coses, començant per moltes idees que estan als nostres caps.
El que és terrible és que el llop avui ja mossega, però encara no hi ha reacció.
Ha estat una setmana difícil, com a treballador, com a català, com a ésser humà. A vegades aquest món nostre em fa molta pena.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)