Ada Colau serà l'alcaldessa de Barcelona. A un ajuntament complicat. O interessant, com a la maledicció xinesa. Repassem:
- Barcelona en Comú guanya a Barcelona. La coalició de partits (ICV,
Podem, EQUO, Procés Constituent i independents) s'imposa a la ciutat
amb onze regidors. Un més que CiU.
- La tercera força a Barcelona és Ciutadans, que obté cinc regidors.
Sembla evident que Ciutadans gairebé fagocita al PP i també capta vot
del PSC. ERC queda menys de mil vots per darrera de C's, i obté el
mateix nombre de regidors.
- PSC i PP pateixen un daltabaix molt important i queden,
respectivament, amb quatre i tres regidors .
- La CUP entra a Barcelona amb tres regidors.
Les forces nominalment independentistes a Barcelona (CiU, ERC i CUP)
creixen a la ciutat, però queden tres regidors per sota de la majoria
absoluta. .
Les forces sobiranistes, o a favor d'exercir el dret a decidir (BeC,
ERC, CUP i CiU) sumen còmodament la majoria absoluta a la ciutat.
Les forces nominalment d'esquerres (BeC, ERC, PSC i CUP) creixen a la
ciutat i sumen també majoria absoluta
Se'm fa difícil, però, visualitzar un pacte sobiranista estable o un pacte
estable de tota l'esquerra. Personalment, el pacte que em sembla més
probable i menys antinatural és BeC, ERC i CUP. No fa majoria absoluta
però probablement serà el màxim que es podrà assolir. De fet, està per
veure si s'obté un pacte de govern, és dir, un govern municipal bi o
tripartit; o el que es fa és una acord de suport "extern", és dir,
sense entrar al govern municipal. Jo diria que això últim és, a hores
d'ara, el més probable (avui mateix la CUP es pronunciava en aquest
sentit).
Tant si és una fórmula o l'altre, es tracta d'un escenari de
dificultat extrema.
Això sí: potencialment obre un ventall de possibilitats immens.
L'escenari és de dificultat extrema. Convé remarcar-ho. Ada Colau em
fa patir. Vull pensar que sap en quin vesper s'ha ficar. Tinc la
sensació que Colau és una mica kamikaze. No és una "política
professional" si no que ve del món de l'activisme. Sospito que està
més preparada per plantar-se davant la BRIMO que per veure venir els
paranys, les traïcions, el joc brut o l'afany de poder de determinats
personatges. M'agradaria pensar que quan parla dels psicòpates al
poder no està fent servir només una paraula d'impacte si no que és
plenament conscient que és exactament així.
Espero, però, que tingui sort. Que pugui tirar endavant el programa
que proposa i espero, també, que rebi el suport, directe o indirecte
d'ERC i CUP. Vull pensar que el procés constituent s'enceta a
Barcelona, potser de forma inesperada per a l'independentisme, però
amb les mateixes conseqüències: el poble defineix com vol que sigui el
seu futur. Si això és així, si estem parlant d'un procés constituent,
aleshores no tinc cap mena de dubte que BeC acabarà decantant-se per
la independència, més d'hora que tard, perquè no hi ha alternativa amb
el model actual. I els resultats a l'estat espanyol són molt clars i
no admeten gaires interpretacions: no hi haurà cap procés constituent
a l'estat en un grapat d'anys. No hi han majories per fer-ho.
Però a casa nostra la porta del 9N segueix oberta, i el passat 24M es
va obrir una mica més. La porta del 9N també la pot aprofitar BeC.
Procés constituent és el concepte clau que està emergint.
Potser ja ens va bé a tots plegats que Ada sigui una mica kamikaze.
Si aquesta és la direcció en la que vol marxar, tindrà aliats molt fidels a
l'esquerra independentista.
Que tinguis sort, alcaldessa. De veritat.
dimarts, 26 de maig del 2015
dissabte, 23 de maig del 2015
Eurovision i Municipals
Jornada de reflexió. Ves al racó de pensar i rumia sobre el que has fet i, sobre tot, el que faràs a partir d'ara, concretament, demà. Les jornades de reflexió fan molta gràcia perquè confirmen que, per al poder, els administrats som criatures, canalleta. Gent als que has de dir quan pensar i quan no.
T'ho pots prendre com vulguis. En el meu cas, això de que algú em digui quan he de pensar me'l posa a la mateixa alçada dels que em diuen què he de pensar. No els faig cap cas.
Ep, que la campanya ha tingut debats molt interessants, però també crec que s'han quedat coses al tinter.
En fi, per mi la cosa divertida d'aquesta última setmana de campanya ha estat, i vostès perdonin, el festival d'Eurovision. I aquesta nit és la final. També es vota. Això sí que tindrà gràcia. No puc fer-hi més: soc molt eurofan. Pronostico, al igual que que la majoria dels eurofans, una victòria aclaparadora del cantant suec. Ja havia vist el videoclip al youTube i els videoclips de la resta de cançons i el meu vot està més que decidit.
Jo votaré. A Eurovision. I demà també, a les municipals. M'agradaria pensar que el meu vot a les municipals servirà per alguna cosa més que per triar qui guanya.
Ja que estem posats, i aprofitant que avui es vota a Eurovision i demà a les municipals, faré algunes reflexions i una mica de joc de les diferències entre Eurovision i les Municipals. Som-hi.
- Ningú t'obliga a votar. Estàs, només faltaria, en el dret de quedar-te a casa i no votar. O d'anar-te'n a la platja, o a on sigui, o a canviar de canal, o posar-te una peli.
- La democràcia representativa es basa en que tries els teus representants. No en que tries a qui guanya, o a qui mana. Triar els representants permet, després, passar comptes sobre l'acció dels representants i donar-los un mandat, revisable, per a la seva acció. Quan tries a "qui guanya", en canvi, el que fas és donar-li un premi per a que el gaudeixi. Mala idea quan aquest premi és a compte del pressupost públic. Pitjor encara quan tries a "qui mana", llavors resulta que el premi ets tu mateix, que et poses a disposició de l'amo. Cas pràctic: a Eurovision es tria a qui guanya. Que serà el suec. A les municipals, a qui ens representa. Diferència important.
- El vot útil no existeix. O si voleu, l'únic vot útil és aquell en que un creu. Per exemple: Jo votaré per Suècia aquesta nit, perquè crec que és la millor cançó, la més ben equilibrada i la que té el show més impactant. La meva dona diu que, a més, el cantant és molt atractiu. En realitat ha fet servir una altre expressió que no reproduiré aquí. M'agraden molt, també, les cançons de Regne Unit, Bèlgica, Estònia i Geòrgia. Però votaré Suècia. Ja està decidit. A les municipals, per exemple, jo crec que la independència és la via que permetrà avançar aquest país i, a la vegada, crec que cal posar la reivindicació social, laboral, de gènere, mediambiental, municipalista en el centre. Això em porta a pensar amb ERC i la CUP com les llistes que millor em representen. A hores d'ara tinc un dilema entre les dos, la veritat. M'agradaria poder votar-los als dos. A les Municipals, que és gratis votar, no es pot votar més que un cop. A Eurovision, en canvi, sí que podria votar més d'un cop. Pots votar per telefon tants cops com vulguis i per qui vulguis. Però el preu de cada trucada és exagerat. Votaré un cop i gràcies. Tant a Eurovision com a les Municipals.
- Eurovision és cada any. Les municipals cada quatre. Atenció a la dada. En definitiva, una cançó et pot agradar molt però a força de repetir-la i posar-la fins a la sopa, pot acabar avorrint. No passa res, l'any que ve en triem una altre. En canvi, aguantar quatre anys un equip municipal nefast, que es dediqui a dilapidar el pressupost municipal en despeses sense sentit, o antisocials, o alguna cosa pitjor -repeteixo, durant quatre anys- és bastant més dur que haver d'aguantar una cançoneta pesada a un ball de festa major. Tinguem-ho present.
- Un dels moments mes divertits d'Eurovision és quan els països donen els seus vots. Allò del "Ruayomini, dus puans; Yunaitedkingdom, tuelf poins". Súper graciós. És el moment en que es veuen més clarament les amistats, famílies i aliances europees: Els escandinaus, els balcànics, els eslaus... es voten entre ells de forma natural. No és casualitat que els països occidentals més grans (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i... Espanya) s'hagin reservat, per la cara i de forma permanent, cinc llocs a la final. Al meu poble d'això se'n diu jugar brut. Ho fan, bàsicament, perquè no tenen amics tot i que l'excusa oficial és que són els que posen més quartos per a fer el festival. Patètic. En conseqüència, la resta de països essencialment els ignoren i, amb la notable excepció d'Alemanya, que va guanyar al 2010 amb Lena i la cançó "Satellite", la resta del "big five" (humils que són) no rasquen bola des de fa un munt d'anys (el Regne Unit va guanyar, al 97, amb Katrina and the Waves i "Love shine a light").
- En fi. A Eurovision, qui guanya, guanya, i s'emociona molt i surt a cantar de nou. Qui perd, en canvi, ho fa esportivament i a vegades se'ls veu molt fumuts. És l'eurodrama, en vocabulari eurofan. En canvi a les eleccions, en aquest cas municipals, el show del recompte és una cosa molt aspra, molt seca i molt ensopida. Com no sigui el cas que no t'ha votat ni la iaia, ningú perd. Ningú reconeix que ha perdut. A vegades, fins i tot, tothom guanya. Molt sorprenent. I les aliances van a posteriori dels resultats. Un cop s'ha vist quina és la força de cadascú, aleshores es busquen els amics. És molt interessat. A Eurovision, els amics són els que et fan guanyar. En política només tens amics quan has guanyat. Això diu molt poc de bo de la política.
Acabo. Voteu a qui vulgueu. O no voteu. Que la democràcia es pot fer cada dia i és més que votar. No és només votar. Però també ho és.
Aprofito, de pas, per fer campanya. De la cançó sueca, per descomptat:
T'ho pots prendre com vulguis. En el meu cas, això de que algú em digui quan he de pensar me'l posa a la mateixa alçada dels que em diuen què he de pensar. No els faig cap cas.
Ep, que la campanya ha tingut debats molt interessants, però també crec que s'han quedat coses al tinter.
En fi, per mi la cosa divertida d'aquesta última setmana de campanya ha estat, i vostès perdonin, el festival d'Eurovision. I aquesta nit és la final. També es vota. Això sí que tindrà gràcia. No puc fer-hi més: soc molt eurofan. Pronostico, al igual que que la majoria dels eurofans, una victòria aclaparadora del cantant suec. Ja havia vist el videoclip al youTube i els videoclips de la resta de cançons i el meu vot està més que decidit.
Jo votaré. A Eurovision. I demà també, a les municipals. M'agradaria pensar que el meu vot a les municipals servirà per alguna cosa més que per triar qui guanya.
Ja que estem posats, i aprofitant que avui es vota a Eurovision i demà a les municipals, faré algunes reflexions i una mica de joc de les diferències entre Eurovision i les Municipals. Som-hi.
- Ningú t'obliga a votar. Estàs, només faltaria, en el dret de quedar-te a casa i no votar. O d'anar-te'n a la platja, o a on sigui, o a canviar de canal, o posar-te una peli.
- La democràcia representativa es basa en que tries els teus representants. No en que tries a qui guanya, o a qui mana. Triar els representants permet, després, passar comptes sobre l'acció dels representants i donar-los un mandat, revisable, per a la seva acció. Quan tries a "qui guanya", en canvi, el que fas és donar-li un premi per a que el gaudeixi. Mala idea quan aquest premi és a compte del pressupost públic. Pitjor encara quan tries a "qui mana", llavors resulta que el premi ets tu mateix, que et poses a disposició de l'amo. Cas pràctic: a Eurovision es tria a qui guanya. Que serà el suec. A les municipals, a qui ens representa. Diferència important.
- El vot útil no existeix. O si voleu, l'únic vot útil és aquell en que un creu. Per exemple: Jo votaré per Suècia aquesta nit, perquè crec que és la millor cançó, la més ben equilibrada i la que té el show més impactant. La meva dona diu que, a més, el cantant és molt atractiu. En realitat ha fet servir una altre expressió que no reproduiré aquí. M'agraden molt, també, les cançons de Regne Unit, Bèlgica, Estònia i Geòrgia. Però votaré Suècia. Ja està decidit. A les municipals, per exemple, jo crec que la independència és la via que permetrà avançar aquest país i, a la vegada, crec que cal posar la reivindicació social, laboral, de gènere, mediambiental, municipalista en el centre. Això em porta a pensar amb ERC i la CUP com les llistes que millor em representen. A hores d'ara tinc un dilema entre les dos, la veritat. M'agradaria poder votar-los als dos. A les Municipals, que és gratis votar, no es pot votar més que un cop. A Eurovision, en canvi, sí que podria votar més d'un cop. Pots votar per telefon tants cops com vulguis i per qui vulguis. Però el preu de cada trucada és exagerat. Votaré un cop i gràcies. Tant a Eurovision com a les Municipals.
- Eurovision és cada any. Les municipals cada quatre. Atenció a la dada. En definitiva, una cançó et pot agradar molt però a força de repetir-la i posar-la fins a la sopa, pot acabar avorrint. No passa res, l'any que ve en triem una altre. En canvi, aguantar quatre anys un equip municipal nefast, que es dediqui a dilapidar el pressupost municipal en despeses sense sentit, o antisocials, o alguna cosa pitjor -repeteixo, durant quatre anys- és bastant més dur que haver d'aguantar una cançoneta pesada a un ball de festa major. Tinguem-ho present.
- Un dels moments mes divertits d'Eurovision és quan els països donen els seus vots. Allò del "Ruayomini, dus puans; Yunaitedkingdom, tuelf poins". Súper graciós. És el moment en que es veuen més clarament les amistats, famílies i aliances europees: Els escandinaus, els balcànics, els eslaus... es voten entre ells de forma natural. No és casualitat que els països occidentals més grans (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i... Espanya) s'hagin reservat, per la cara i de forma permanent, cinc llocs a la final. Al meu poble d'això se'n diu jugar brut. Ho fan, bàsicament, perquè no tenen amics tot i que l'excusa oficial és que són els que posen més quartos per a fer el festival. Patètic. En conseqüència, la resta de països essencialment els ignoren i, amb la notable excepció d'Alemanya, que va guanyar al 2010 amb Lena i la cançó "Satellite", la resta del "big five" (humils que són) no rasquen bola des de fa un munt d'anys (el Regne Unit va guanyar, al 97, amb Katrina and the Waves i "Love shine a light").
- En fi. A Eurovision, qui guanya, guanya, i s'emociona molt i surt a cantar de nou. Qui perd, en canvi, ho fa esportivament i a vegades se'ls veu molt fumuts. És l'eurodrama, en vocabulari eurofan. En canvi a les eleccions, en aquest cas municipals, el show del recompte és una cosa molt aspra, molt seca i molt ensopida. Com no sigui el cas que no t'ha votat ni la iaia, ningú perd. Ningú reconeix que ha perdut. A vegades, fins i tot, tothom guanya. Molt sorprenent. I les aliances van a posteriori dels resultats. Un cop s'ha vist quina és la força de cadascú, aleshores es busquen els amics. És molt interessat. A Eurovision, els amics són els que et fan guanyar. En política només tens amics quan has guanyat. Això diu molt poc de bo de la política.
Acabo. Voteu a qui vulgueu. O no voteu. Que la democràcia es pot fer cada dia i és més que votar. No és només votar. Però també ho és.
Aprofito, de pas, per fer campanya. De la cançó sueca, per descomptat:
dimarts, 19 de maig del 2015
24M. Encetem el Procés Constituent.
Poques vegades unes eleccions -en aquesta ocasió, les municipals a Barcelona- hauran estat tan incertes. Les enquestes que s'han fet semblen coincidir només en una cosa: que hi haurà una gran fragmentació i que les dues forces principals seran CiU i BeC, però no tindran capacitat per elles mateixes de fer un govern estable. Hauran de pactar.
Una altre de les coses que sembla que es dedueixen de les enquestes és que seran possibles pactes en eixos (social, nacional) múltiples.
Tot plegat, per descomptat, només són enquestes. Al final, el pes dels diferents grups dependrà del vot dels ciutadans. I llavors veurem què passa amb els pactes. Seria democràtic que, els pactes els ratifiquessin els electors o, com a mínim, les militàncies dels grups que pactin.
Molt interessant. S'han publicat moltes enquestes i anàlisis de resultats. La pregunta és, què vol dir això? Què vol dir la fragmentació? què vol dir l'emergència de BeC, CUP i ERC? Què vol dir el retrocés de PSC, PP i CiU? o el creixement de C's? (sempre basant-se en les enquestes).
La meva teoria és que el procés constituent ja ha començat. I, com ve passant des del principi del procés independentista, el poble va per davant dels partits. Més per davant com més sistèmic sigui el partit.
Sembla com si BeC recollís més vot constituent que els partits independentistes i això hauria de fer pensar molt a aquests partits (crec que convé llegir l'anàlisi que ha fet avui Vicent Partal). En aquest sentit, el vot a BeC és necessàriament un vot sobiranista que a aquestes alçades del partit ja hauria d'estar decantat, per una qüestió de simple observació de la realitat, cap a la independència, tot i que sembla que no es decideixen a explicitar aquest pas.
Segons com vagin les coses, caldrà que el donin. Ahir Colau deia que a BeC "hi ha independentistes, federalistes, altres que no ho consideren prioritari i aquest debat, i altres como jo que no sóc independentista i que pot donar suport o no al procés sobiranista en funció de qui el lideri". Doncs bé, potser resulta que és BeC el que haurà de "liderar". De fet, l'equilibri de forces independentistes està basculant clarament cap a l'esquerra. BeC decantaria del tot.
Ens trobem en un punt, doncs de gran incertesa. Els partits, la baula més dèbil, tornen a ser superats, un cop més, per una ciutadania que pensa pel seu compte.
Això es faria evident a Barcelona on molts dels Sí-Sí del 9N anirien, qui sap si fins i tot el grup més majoritari de vots, a BeC per davant dels vots que anirien als partits independentistes.
És molt curiós, no? O no tant. En definitiva, quina mena de ciutat volem? aquesta és la primera pregunta. En definitiva, el nostre procés constituent comença a les ciutats. Sense voler, o potser amb una clarividència extraordinària de la que no ens havíem adonat, BeC s'ha posat al capdavant del procés.
Em temo, però, que si bé algun dels grups de BeC ha funcionat amb aquesta clarividència, d'altres s'han mogut per un càlcul tàctic. En algun moment, depenent dels resultats del proper diumenge, s'hauran d'enfrontar amb el fet que no es tracta de donar suport depenent de qui lideri: Liderarà l'esquerra, sempre que ells participin plenament. Hauran de donar un pas al front i encarar el procés constituent amb tot el que això significa. Començant per desfer-se de les ambigüitats i el no mullar-se (va de debò això de la consulta a la ciutadania sobre l'ingrés a l'AMI? a quatre mesos del 27S? ).
Aquest, al meu entendre, serà el missatge de la ciutadania si, com sembla, BeC esdevé primera o segona força a Barcelona.
I no. No es tracta de donar suport o no a una DUI. Jo crec que la DUI és el pas necessari que caldrà donar per assolir efectivament la independència, però no és el pas suficient. Dins de l'independentisme trobarem els que creuen que cal fer aquest pas ja, i d'altres que estan relaxant aquest requeriment. Ara bé, està emergint una idea important: el procés constituent ja és aquí. El procés constituent és l'altra condició necessària. Estem en aquest punt. Ara toca posar les bases de com volem que sigui el nou país.
El proper diumenge 24M es trien alcaldes i equips municipals que han de gestionar el dia a dia. Aquesta serà la seva tasca principal. Però no serà l'única. Nacionalment, és també una data clau: el procés constituent s'enceta definint les forces municipals que el determinaran i l'impulsaran. Per atzar, o per càlcul, però tindrem l'oportunitat de començar a definir el nou país des de baix. Com volem els nostres pobles i ciutats? Com es constituirà Catalunya a partir de les seves ciutats i pobles?
Atents, doncs. El proper diumenge cal anar a votar. Perquè aquest cop sí que és veritat que les coses estan canviant.
divendres, 15 de maig del 2015
Un dia qualsevol (PP on fire).
A veure. Que tothom és lliure de votar el que li sembli més bé, o de no votar. Només faltaria.
Però amb les coses que passen se'm fa difícil entendre no votar independentista.
Mireu un dia qualsevol, per exemple avui:
1. Després de denunciar el nou atac contra el sistema d'immersió lingüística, Joan Tardà és expulsat del congrés per dir veritats:
Tardà acusa Wert de 'mala persona i fanàtic' i... por vilawebtv
2. Al Coscubiela, l'han amenaçat d'expulsar-lo per haver-se solidaritzat amb el Tardà. Al final ha abandonat l'escó voluntàriament.
3. La policia espanyola entorpint la tasca dels mossos d'esquadra contra grups jihadistes.
El ministre de l'interior, a sobre es posa xulo. O sigui, aquests pollastres que paguem amb els nostres imposts són els que ens "protegeixen" d'amenaces terroristes. Però si ho fan els mossos, llavors col·laboren amb els jihadistes. La notícia: Picabaralla entre Espadaler i Fernández Díaz per la possible xivatada de dos policies nacionals a una cèl·lula
4. La junta electoral ordena la retirada de les estelades dels centres públics. Es veu que això vulnera no se quin dret o coarta no se quina llibertat. Deu ser que la presència de la bandera espanyola no coarta res. Potser no coarta, però toca força els collons. De fet, l'objectiu de l'ordre de la junta electoral espanyola deu ser, precisament, tocar els collons. Si no, no s'entén.
En fi. Un dia qualsevol. El PP ja trigava a entrar en campanya fent us de l'aparell de l'estat però ja s'hi han posat. Estan on fire, com diuen a Massachussets. Han engegat la màquina de fer independentistes i l'han posat a tota castanya.
Doncs res, tu, no els defraudem. El proper 24 toca votar independentista.
Però amb les coses que passen se'm fa difícil entendre no votar independentista.
Mireu un dia qualsevol, per exemple avui:
1. Després de denunciar el nou atac contra el sistema d'immersió lingüística, Joan Tardà és expulsat del congrés per dir veritats:
Tardà acusa Wert de 'mala persona i fanàtic' i... por vilawebtv
2. Al Coscubiela, l'han amenaçat d'expulsar-lo per haver-se solidaritzat amb el Tardà. Al final ha abandonat l'escó voluntàriament.
3. La policia espanyola entorpint la tasca dels mossos d'esquadra contra grups jihadistes.
El ministre de l'interior, a sobre es posa xulo. O sigui, aquests pollastres que paguem amb els nostres imposts són els que ens "protegeixen" d'amenaces terroristes. Però si ho fan els mossos, llavors col·laboren amb els jihadistes. La notícia: Picabaralla entre Espadaler i Fernández Díaz per la possible xivatada de dos policies nacionals a una cèl·lula
4. La junta electoral ordena la retirada de les estelades dels centres públics. Es veu que això vulnera no se quin dret o coarta no se quina llibertat. Deu ser que la presència de la bandera espanyola no coarta res. Potser no coarta, però toca força els collons. De fet, l'objectiu de l'ordre de la junta electoral espanyola deu ser, precisament, tocar els collons. Si no, no s'entén.
En fi. Un dia qualsevol. El PP ja trigava a entrar en campanya fent us de l'aparell de l'estat però ja s'hi han posat. Estan on fire, com diuen a Massachussets. Han engegat la màquina de fer independentistes i l'han posat a tota castanya.
Doncs res, tu, no els defraudem. El proper 24 toca votar independentista.
dimecres, 13 de maig del 2015
Llibre llegit: "Tot un país per decidir. El llibre dels colors per la República Catalana Independent"
Una tasca que m'havia auto-imposat de cara a poder votar amb fonament aquest proper diumenge 24 era la de llegir el llibre (o llibret, o opuscle) "Tot un país per decidir. El llibre dels colors per la República Catalana independent." editat per les "Esquerres per la Independència". Nom que aglutina partits, sindicats, i associacions de l'esquerra independentista. Traduït: gent de CUP, ERC, Procés Constituent... i també de la Intersindical-CSC, o CONC (CCOO, per entendre'ns)... No hi són tots els moviments i grups independentistes d'esquerres, sens dubte, però els que hi són donen una bona idea de la pluralitat d'aquest espai.
Es tracta d'un llibre que proposa les línies mestres d'un model de país. Un país amb matriu d'esquerres, de la pluralitat de l'esquerra. El llibre pretén aportar un posicionament de cara al procés constituent que és a punt d'encetar-se.
Cada capítol està dedicat a fer una proposta sobre un aspecte de la nova República: marc laboral, gènere, educació, sanitat, justícia, medi ambient, energia, pagesia i ramaderia, banca, economia, indústria, municipalisme, cooperació internacional... Cada capítol és escrit per un autor, diguem-ne, especialitzat.
Això fa que el text resulti més aviat un recull d'assajos i, per mi, això el torna irregular: hi han capítols més interessants i amb més suc que no pas d'altres. En alguns el to es didàctic, en d'altres reivindicatiu. El respecte a la pluralitat dels autors fa que es pugui trobar alguna proposta que es contradiu amb alguna altre. En fi. Si més no, però, a tot el llibre es percep una forta preocupació mediambiental. Finalment, l'esquerra sembla haver assumit el repte climàtic en tota la seva importància crítica i vital. És bo que el nou país incorpori aquesta pulsió a la seva matriu.
En el meu cas, aquest llibre em dona una base per triar a qui votaré. El meu vot anirà cap a aquells partits que d'alguna forma incorporin les idees que s'hi recullen en els seus programes. Ja sigui per triar alcalde el proper 24M, o per determinar la matriu de la nova República.
Com deia ahir, esquerra independentista: El 24M perquè per a fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. El 27S, perquè el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des de l'esquerra.
Encetem el debat. L'esquerra independentista fa aquesta proposta.
Es tracta d'un llibre que proposa les línies mestres d'un model de país. Un país amb matriu d'esquerres, de la pluralitat de l'esquerra. El llibre pretén aportar un posicionament de cara al procés constituent que és a punt d'encetar-se.
Cada capítol està dedicat a fer una proposta sobre un aspecte de la nova República: marc laboral, gènere, educació, sanitat, justícia, medi ambient, energia, pagesia i ramaderia, banca, economia, indústria, municipalisme, cooperació internacional... Cada capítol és escrit per un autor, diguem-ne, especialitzat.
Això fa que el text resulti més aviat un recull d'assajos i, per mi, això el torna irregular: hi han capítols més interessants i amb més suc que no pas d'altres. En alguns el to es didàctic, en d'altres reivindicatiu. El respecte a la pluralitat dels autors fa que es pugui trobar alguna proposta que es contradiu amb alguna altre. En fi. Si més no, però, a tot el llibre es percep una forta preocupació mediambiental. Finalment, l'esquerra sembla haver assumit el repte climàtic en tota la seva importància crítica i vital. És bo que el nou país incorpori aquesta pulsió a la seva matriu.
En el meu cas, aquest llibre em dona una base per triar a qui votaré. El meu vot anirà cap a aquells partits que d'alguna forma incorporin les idees que s'hi recullen en els seus programes. Ja sigui per triar alcalde el proper 24M, o per determinar la matriu de la nova República.
Com deia ahir, esquerra independentista: El 24M perquè per a fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. El 27S, perquè el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des de l'esquerra.
Encetem el debat. L'esquerra independentista fa aquesta proposta.
Volem la independència:
- … per garantir feina, salaris, prestacions i pensions dignes per a totes i tots
- … per una democràcia plena i lliure de corrupció
- … per aturar els desnonaments i garantir un habitatge digne per a tothom
- … per garantir el dret de totes les persones a decidir sobre el seu propi cos
- … pel repartiment dels treballs i la riquesa
- … per una banca pública i amb control social
- … per rescatar les persones i deixar de pagar el deute il·legítim
- … per una salut i sanitat públiques d’accés universal
- … per un sistema judicial proper, imparcial, gratuït i eficient
- … per garantir els drets de ciutadania a tots els que viuen a Catalunya
- … per la sobirania energètica, el control dels recursos naturals i una economia ecològica.
- … per una economia productiva i solidària al servei de les persones
- … per una educació pública, integradora i de qualitat
- … per un serveis públics universals
- … per un territoris cohesionat amb les infraestructures integrades i equilibrades
- … per una participació veïnal que influeixi directament en les polítiques públiques municipals
dimarts, 12 de maig del 2015
Debat dels candidats a l'ajuntament de Barcelona
Aquest matí, simultàniament per Catalunya Ràdio i per TV de Catalunya, i moderat per Mònica Terribas, han fet el debat entre els caps de llista a l'ajuntament de Barcelona. En desconnexions territorials també les ciutats de Lleida, Tarragona i Girona han tingut els seus respectius debats.
Per horari no l'he pogut veure, i prou que m'hauria agradat. No passa res. El podeu veure al "3 a la carta": Debat eleccions municipals 2015 Barcelona.
Doncs bé. Ja l'heu vist. Interessant. O potser no tant?
No teniu la sensació que la realitat és molt més complexa i molt més líquida que el que hom podria deduir dels discursos dels candidats?
Les campanyes electorals, totes, es basen en unes tècniques: En l'ús d'idees força, en la repetició d'eslògans, en l'atac al rival, en excitar al propi electorat i en confondre a l'electorat del rival. En fi. El cas és que les campanyes, al meu entendre, aporten poc, o si es vol, més aviat desmotiven al vot.
Per mi seria millor que hom pogués identificar per a cada partit quins són els principis d'acció. Els principis amb els que afrontarà la realitat complexa i mutable del dia a dia de la ciutat.
Aquest seria el primer pas. També caldria saber si hom es por refiar dels representants. És dir, si diem que es vol fer una determinada acció que implicarà un enfrontament amb poders del tipus que siguin. La faran? O mes ben dit, seran capaços d'enfrontar-se als poders oposats?
Barcelona és molt gran. La seva dimensió i la seva densitat fan que la tria d'alcalde sigui molt més política que a d'altres municipis més petits. Per tant, quan es tria alcalde al cap i casal, tot i que és cert que es tenen en compte, de forma principal, els afers de la ciutat, també es tenen en compte, o jo tinc en compte si més no, altres factors que ultrapassen l'àmbit municipal.
En resum, he escoltat el debat. No m'ha aportat gaire. Em refermo en que votaré l'esquerra independentista. Totes dues coses a l'hora i sense matisos. Per un motiu: per fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. Encara més: el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des del municipalisme. Doble eix, doncs: esquerra i independentisme.
Independentisme. El dret a decidir no és quelcom que calgui guanyar. Per mi es tracta d'exercir-lo. En aquest sentit, la promesa d'una candidata d'una consulta ciutadana per decidir l'ingrés, o no, a l'AMI (Associació de Municipis per la Independència) no m'aporta gaire. Em sembla, més aviat, un problema d'indefinició interna de la seva candidatura. Són els seus votants els que han d'aclarir-se. Jo ja ho tinc clar.
En definitiva, el proper 24 ja podré votar una llista que segur que votarà per l'ingrés de Barcelona a l'AMI, però que, sense dubtes, l'endemà del 27 de setembre (d'aquí quatre mesos) ja estarà alineada amb el procés d'independència. Independentisme vol dir això: aspirar a que Barcelona sigui la capital de la República de Catalunya i afegir aquesta característica a la marca internacional de Barcelona des de ja mateix.
Esquerra. Per mi esquerra vol dir algunes coses. Empoderament ciutadà, democràcia, remunicipalització de serveis públics (educació, sanitat, transport), remunicipalització de l'aigua i de l'energia, parc públic d'habitatge i lloguers socials... I també polítiques d'igualtat de gènere, de polítiques contra la discriminació sexual, el respecte i protecció de la multiculturalitat de Barcelona, la promoció de la cultura i llengua catalanes com a llengua d'integració i cohesió social... i em deixo coses.
En fi. Potser més que debats entre candidats, caldrien més debats entre persones. Més debats entre veïns, o entre companys de feina. I arribat el moment, més participació d'aquest veïns als consells de barri, per exemple.
Reconec que és difícil. Des de la ignorància, però em fa l'efecte que involucrar-se en la governança d'un poble petit deu permetre, si més no, veure la concreció de la feina que es fa en forma de projectes que es poden tocar; en canvi, a Barcelona, potser per una dimensió inadequada de les eines de participació i de governança, costa seguir els projectes. Tanmateix, si es vol canviar les coses, caldrà fer-ho des de baix. Caldrà participar si es volen canvis.
En tot cas, ja veurem què vota o que és deixa de votar. Personalment, espero un bon resultat de l'esquerra (la sobiranista, formada per ERC, CUP i BeC), en primer lloc i, tant de bo, que sigui un gran resultat de l'èsquerra independentista (ERC i CUP). Així sigui. Amén.
I com deia Vicent Partal el passat diumenge, no ens equivoquem, el 24M es tria alcalde. Fem-ho amb seny, o amb rauxa, i cadascú seguint el seu criteri.
Després, el 27S, triarem independència.
Per horari no l'he pogut veure, i prou que m'hauria agradat. No passa res. El podeu veure al "3 a la carta": Debat eleccions municipals 2015 Barcelona.
Doncs bé. Ja l'heu vist. Interessant. O potser no tant?
No teniu la sensació que la realitat és molt més complexa i molt més líquida que el que hom podria deduir dels discursos dels candidats?
Les campanyes electorals, totes, es basen en unes tècniques: En l'ús d'idees força, en la repetició d'eslògans, en l'atac al rival, en excitar al propi electorat i en confondre a l'electorat del rival. En fi. El cas és que les campanyes, al meu entendre, aporten poc, o si es vol, més aviat desmotiven al vot.
Per mi seria millor que hom pogués identificar per a cada partit quins són els principis d'acció. Els principis amb els que afrontarà la realitat complexa i mutable del dia a dia de la ciutat.
Aquest seria el primer pas. També caldria saber si hom es por refiar dels representants. És dir, si diem que es vol fer una determinada acció que implicarà un enfrontament amb poders del tipus que siguin. La faran? O mes ben dit, seran capaços d'enfrontar-se als poders oposats?
Barcelona és molt gran. La seva dimensió i la seva densitat fan que la tria d'alcalde sigui molt més política que a d'altres municipis més petits. Per tant, quan es tria alcalde al cap i casal, tot i que és cert que es tenen en compte, de forma principal, els afers de la ciutat, també es tenen en compte, o jo tinc en compte si més no, altres factors que ultrapassen l'àmbit municipal.
En resum, he escoltat el debat. No m'ha aportat gaire. Em refermo en que votaré l'esquerra independentista. Totes dues coses a l'hora i sense matisos. Per un motiu: per fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. Encara més: el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des del municipalisme. Doble eix, doncs: esquerra i independentisme.
Independentisme. El dret a decidir no és quelcom que calgui guanyar. Per mi es tracta d'exercir-lo. En aquest sentit, la promesa d'una candidata d'una consulta ciutadana per decidir l'ingrés, o no, a l'AMI (Associació de Municipis per la Independència) no m'aporta gaire. Em sembla, més aviat, un problema d'indefinició interna de la seva candidatura. Són els seus votants els que han d'aclarir-se. Jo ja ho tinc clar.
En definitiva, el proper 24 ja podré votar una llista que segur que votarà per l'ingrés de Barcelona a l'AMI, però que, sense dubtes, l'endemà del 27 de setembre (d'aquí quatre mesos) ja estarà alineada amb el procés d'independència. Independentisme vol dir això: aspirar a que Barcelona sigui la capital de la República de Catalunya i afegir aquesta característica a la marca internacional de Barcelona des de ja mateix.
Esquerra. Per mi esquerra vol dir algunes coses. Empoderament ciutadà, democràcia, remunicipalització de serveis públics (educació, sanitat, transport), remunicipalització de l'aigua i de l'energia, parc públic d'habitatge i lloguers socials... I també polítiques d'igualtat de gènere, de polítiques contra la discriminació sexual, el respecte i protecció de la multiculturalitat de Barcelona, la promoció de la cultura i llengua catalanes com a llengua d'integració i cohesió social... i em deixo coses.
En fi. Potser més que debats entre candidats, caldrien més debats entre persones. Més debats entre veïns, o entre companys de feina. I arribat el moment, més participació d'aquest veïns als consells de barri, per exemple.
Reconec que és difícil. Des de la ignorància, però em fa l'efecte que involucrar-se en la governança d'un poble petit deu permetre, si més no, veure la concreció de la feina que es fa en forma de projectes que es poden tocar; en canvi, a Barcelona, potser per una dimensió inadequada de les eines de participació i de governança, costa seguir els projectes. Tanmateix, si es vol canviar les coses, caldrà fer-ho des de baix. Caldrà participar si es volen canvis.
En tot cas, ja veurem què vota o que és deixa de votar. Personalment, espero un bon resultat de l'esquerra (la sobiranista, formada per ERC, CUP i BeC), en primer lloc i, tant de bo, que sigui un gran resultat de l'èsquerra independentista (ERC i CUP). Així sigui. Amén.
I com deia Vicent Partal el passat diumenge, no ens equivoquem, el 24M es tria alcalde. Fem-ho amb seny, o amb rauxa, i cadascú seguint el seu criteri.
Després, el 27S, triarem independència.
dijous, 7 de maig del 2015
Llibre llegit: "Això ho canvia tot" de Naomi Klein.
"Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima", de Naomi Klein, Editorial Empúries, és el llibre que m'ha tingut ocupat des del passat Sant Jordi. És una lectura més que recomanable. Una crida urgent a l'acció per tractar d'atenuar els efectes del canvi climàtic.
Es tracta, però, d'una crida a l'acció argumentada; amb una exposició dels motius pels que cal actuar; amb una crítica, ferotge, als grups que, en nom d'un ecologisme de saló, han acabat pactant amb les multinacionals que destrueixen el clima; amb propostes d'acció rumiades. És un llibre que cal llegir.
Naomi Klein és una referència imprescindible dins el moviment altermundialista. És obligatori recordar que és l'autora de "No logo" i "la doctrina del shock. A "No Logo" denunciava el poder antidemocràtic de les multinacionals a "La doctrina del shock", com aquestes multinacionals aconseguien mitjançant el capitalisme del desastre, arrabassar drets civils, fer-se lleis a mida, privatitzar serveis públics i acaparar la riquesa; a "Això ho canvia tot", Klein ens mostra com aquesta avarícia és suïcida per una banda, i "ecocida" per l'altre.
Els tres llibres estan separats per catorze anys i però tenen una continuḯtat, es veu una evolució entre ells, seguint el pas del temps. El món és molt diferent de fa una dècada i mitja, quan es va publicar "No logo". L'avarícia de les multinacionals avui és evident i la "doctrina del shock" aplicada a escala global com a "resposta" a la gran crisi que encara patim no deixen dubtes sobre la natura perversa del capitalisme del segle XXI. El capitalisme no enganya, l'objectiu és acaparar riqueses sense aturador. El creixement infinit. I, en aquesta cursa, tots els recursos natural són susceptibles de ser consumits.
La Klein explica això en un llibre gruixut: 640 pàgines de contingut i 116 pàgines de notes. Aquestes pàgines s'estructuren en tres blocs:
1. "Mala sincronització". La lluita contra el canvi climàtic pot ser el gran relligador de les diferents lluites pels drets de tota mena, laborals, de gènere, de llibertat democràtica, o directament ambientals. Pel seu caràcter crític per a la vida. Però, tanmateix, avui encara no ho és. En canvi la dreta global ha captat perfectament el caràcter revolucionari de la lluita contra el canvi climàtic i, la seva resposta ha estat múltiple: des del negacionisme; fins al capitalisme "verd"; o l'adopció de fonts d'energia "neta", con el gas natural, o l'etanol reconvertits en nous productes de les multinacionals de l'energia; o directament l'us de la força per imposar l'extracció per fracking, o d'arenes bituminoses.
La dreta global està organitzada per continuar aquesta extracció criminal, l'esquerra global tot just comença a organitzar-se, o reorganitzar-se per respondre. Mala sincronització.
2. "El pensament màgic". Part d'aquest retard en donar resposta, uns temps preciós perdut, és degut a com l'ecologisme "de saló" ha encarat la resposta. NO s'han atacat problemes puntuals, però no s'ha vist, o no s'ha volgut veure la relació directa entre capitalisme i canvi climàtic. En canvi, s'ha confiat en l'aparició de "súper-herois ecologistes", en la forma de multimilionaris donants de grans sumes de diners per a la investigació climàtica; o la creença que la ciència descobrirà alguna energia miraculosa, no contaminant; o que, potser es descobrirà la forma de regular la temperatura del planeta mitjançant solucions de geoenginyeria globals... El cas és que no es planteja que la solució per no emetre més gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera és molt més senzilla: no consumir combustibles fòssils. Però, és clar, aquest plantejament, decreixentista, xoca amb el model capitalista basat en el creixement infinit.
3. "Els indicis d'un començament". Han passat anys i el capitalisme extractiu ha actuat i actua cada vegada amb més fatxenderia, prepotència i des de posicions de força per continuar acaparant beneficis (amb governs corruptes que no son pas aliens a aquestes accions). Aquesta operació de saqueig es troba, cada vegada més, amb respostes d'acció directa persistents i, sovint, eficaces per aturar projectes extractius. És una resposta global que Klein anomena Blockadia, una línia de front que es troba escampada arreu del món. Blockadia és allà on hi ha una lluita mediambiental, però també una lluita per la democràcia, per l'autodeterminació i el dret a decidir, una lluita feminista, una lluita per drets laborals, o per serveis públics. Perquè resulta que, en realitat totes aquests lluites comparteixen un punt comú: cal un canvi de paradigma, un canvi de cosmovisió, de forma d'entendre el món. El món no és un recurs, la gent no és un recurs, el món és on vivim, però amb unes condicions que estan canviant i que dos graus d'escalfament faran que deixi de ser el lloc, malgrat tot, acollidor que és ara.
D'aquest tercer bloc en destaco el darrer capítol del llibre "El dret a la regeneració". És la cosa més personal que he llegit mai de Naomi Klein: relaciona la seva difícil maternitat (Klein ha estat mare per primer cop mentre escrivia aquest llibre) amb les dificultats que tenim cada vegada més com espècie per a reproduir la vida, o les dificultats que tenen tantes i tantes altres espècies, o les especies que, directament, s'han extingit o s'estan extingint.
Aquestes dificultats estan fortament relacionades amb una forma de vida tòxica i amb un planeta cada cop més brut. La Terra, però, amb prou temps, és capaç de regenerar-se, o més ben dit, la vida és capaç de brollar de nou. Doncs bé, aquest dret a la renovació de la vida és un dret fonamental, un dret relacionat amb la maternitat i la paternitat. La idea és que l'ecosistema, les diferents espècies d'animals, plantes i biosfera, en conjunt, som un bressol de vida i tenim el dret a la regeneració. la regeneració vital va més enllà de la transmissió de gens de pares a fills, Tots i tothom formem part d'aquest procés de regeneració vital i de protecció de la vida. És una gran visió.
Klein acaba amb un capítol de conclusió en el que crida a l'acció. No queda massa temps per evitar la pujada de dos graus que ens durà a un clima desfermat i hostil. No hi ha gaire temps i al màxim que es pot aspirar ara es, amb prou feines, a atenuar els efectes del canvi climàtic. Però fins i tot per a aixo caldrà una acció contundent. Es poden fer coses però ha d'haver un canvi general de valors. I de la pròpia visió de la humanitat al món. Cal oferir alternatives pràctiques. Per exemple un municipalisme fort capaç de recuperar el control sobre les fonts d'energia i els recursos i posar-los al servei de la gent, i no de les multinacionals de l'energia. No només: les lluites laborals, les reivindicacions feministes... es poden llegir des d'un punt de vista mediambiental. La conciliació familiar és alguna cosa més que paraules quan és la mateixa reproducció la que està amenaçada. El dret a decidir, l'autodeterminació, la democràcia en si mateixa, és un poderós actiu en la defensa del medi ambient. L'estimació i el coneixement del propi territori, vist com una llar, i no com un recurs, les varietats culturals i lingüístiques esdevenen en elles mateixes biodiversitat.
Em deixo moltíssimes coses al tinter. No pretenia ser exhaustiu. Només vull fer una recomanació: Llegiu-lo. Us excitarà. Us farà pensar. Us motivarà a l'acció.
Repeteixo, em deixo moltes coses, potser que escoltem a la mateixa Naomi Klein explicant el seu propi llibre. Naomi Klein va ser a Barcelona el passat 27 de març, al CCCB, presentant el llibre, i va donar aquesta conferència (traduïda al català):
Moltes gràcies, Naomi Klein. Feia falta aquest llibre. Gràcies infinites per la vostra lucidesa.
...i felicitats pel petit Toma!
Es tracta, però, d'una crida a l'acció argumentada; amb una exposició dels motius pels que cal actuar; amb una crítica, ferotge, als grups que, en nom d'un ecologisme de saló, han acabat pactant amb les multinacionals que destrueixen el clima; amb propostes d'acció rumiades. És un llibre que cal llegir.
Naomi Klein és una referència imprescindible dins el moviment altermundialista. És obligatori recordar que és l'autora de "No logo" i "la doctrina del shock. A "No Logo" denunciava el poder antidemocràtic de les multinacionals a "La doctrina del shock", com aquestes multinacionals aconseguien mitjançant el capitalisme del desastre, arrabassar drets civils, fer-se lleis a mida, privatitzar serveis públics i acaparar la riquesa; a "Això ho canvia tot", Klein ens mostra com aquesta avarícia és suïcida per una banda, i "ecocida" per l'altre.
Els tres llibres estan separats per catorze anys i però tenen una continuḯtat, es veu una evolució entre ells, seguint el pas del temps. El món és molt diferent de fa una dècada i mitja, quan es va publicar "No logo". L'avarícia de les multinacionals avui és evident i la "doctrina del shock" aplicada a escala global com a "resposta" a la gran crisi que encara patim no deixen dubtes sobre la natura perversa del capitalisme del segle XXI. El capitalisme no enganya, l'objectiu és acaparar riqueses sense aturador. El creixement infinit. I, en aquesta cursa, tots els recursos natural són susceptibles de ser consumits.
La Klein explica això en un llibre gruixut: 640 pàgines de contingut i 116 pàgines de notes. Aquestes pàgines s'estructuren en tres blocs:
1. "Mala sincronització". La lluita contra el canvi climàtic pot ser el gran relligador de les diferents lluites pels drets de tota mena, laborals, de gènere, de llibertat democràtica, o directament ambientals. Pel seu caràcter crític per a la vida. Però, tanmateix, avui encara no ho és. En canvi la dreta global ha captat perfectament el caràcter revolucionari de la lluita contra el canvi climàtic i, la seva resposta ha estat múltiple: des del negacionisme; fins al capitalisme "verd"; o l'adopció de fonts d'energia "neta", con el gas natural, o l'etanol reconvertits en nous productes de les multinacionals de l'energia; o directament l'us de la força per imposar l'extracció per fracking, o d'arenes bituminoses.
La dreta global està organitzada per continuar aquesta extracció criminal, l'esquerra global tot just comença a organitzar-se, o reorganitzar-se per respondre. Mala sincronització.
2. "El pensament màgic". Part d'aquest retard en donar resposta, uns temps preciós perdut, és degut a com l'ecologisme "de saló" ha encarat la resposta. NO s'han atacat problemes puntuals, però no s'ha vist, o no s'ha volgut veure la relació directa entre capitalisme i canvi climàtic. En canvi, s'ha confiat en l'aparició de "súper-herois ecologistes", en la forma de multimilionaris donants de grans sumes de diners per a la investigació climàtica; o la creença que la ciència descobrirà alguna energia miraculosa, no contaminant; o que, potser es descobrirà la forma de regular la temperatura del planeta mitjançant solucions de geoenginyeria globals... El cas és que no es planteja que la solució per no emetre més gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera és molt més senzilla: no consumir combustibles fòssils. Però, és clar, aquest plantejament, decreixentista, xoca amb el model capitalista basat en el creixement infinit.
3. "Els indicis d'un començament". Han passat anys i el capitalisme extractiu ha actuat i actua cada vegada amb més fatxenderia, prepotència i des de posicions de força per continuar acaparant beneficis (amb governs corruptes que no son pas aliens a aquestes accions). Aquesta operació de saqueig es troba, cada vegada més, amb respostes d'acció directa persistents i, sovint, eficaces per aturar projectes extractius. És una resposta global que Klein anomena Blockadia, una línia de front que es troba escampada arreu del món. Blockadia és allà on hi ha una lluita mediambiental, però també una lluita per la democràcia, per l'autodeterminació i el dret a decidir, una lluita feminista, una lluita per drets laborals, o per serveis públics. Perquè resulta que, en realitat totes aquests lluites comparteixen un punt comú: cal un canvi de paradigma, un canvi de cosmovisió, de forma d'entendre el món. El món no és un recurs, la gent no és un recurs, el món és on vivim, però amb unes condicions que estan canviant i que dos graus d'escalfament faran que deixi de ser el lloc, malgrat tot, acollidor que és ara.
D'aquest tercer bloc en destaco el darrer capítol del llibre "El dret a la regeneració". És la cosa més personal que he llegit mai de Naomi Klein: relaciona la seva difícil maternitat (Klein ha estat mare per primer cop mentre escrivia aquest llibre) amb les dificultats que tenim cada vegada més com espècie per a reproduir la vida, o les dificultats que tenen tantes i tantes altres espècies, o les especies que, directament, s'han extingit o s'estan extingint.
Aquestes dificultats estan fortament relacionades amb una forma de vida tòxica i amb un planeta cada cop més brut. La Terra, però, amb prou temps, és capaç de regenerar-se, o més ben dit, la vida és capaç de brollar de nou. Doncs bé, aquest dret a la renovació de la vida és un dret fonamental, un dret relacionat amb la maternitat i la paternitat. La idea és que l'ecosistema, les diferents espècies d'animals, plantes i biosfera, en conjunt, som un bressol de vida i tenim el dret a la regeneració. la regeneració vital va més enllà de la transmissió de gens de pares a fills, Tots i tothom formem part d'aquest procés de regeneració vital i de protecció de la vida. És una gran visió.
Klein acaba amb un capítol de conclusió en el que crida a l'acció. No queda massa temps per evitar la pujada de dos graus que ens durà a un clima desfermat i hostil. No hi ha gaire temps i al màxim que es pot aspirar ara es, amb prou feines, a atenuar els efectes del canvi climàtic. Però fins i tot per a aixo caldrà una acció contundent. Es poden fer coses però ha d'haver un canvi general de valors. I de la pròpia visió de la humanitat al món. Cal oferir alternatives pràctiques. Per exemple un municipalisme fort capaç de recuperar el control sobre les fonts d'energia i els recursos i posar-los al servei de la gent, i no de les multinacionals de l'energia. No només: les lluites laborals, les reivindicacions feministes... es poden llegir des d'un punt de vista mediambiental. La conciliació familiar és alguna cosa més que paraules quan és la mateixa reproducció la que està amenaçada. El dret a decidir, l'autodeterminació, la democràcia en si mateixa, és un poderós actiu en la defensa del medi ambient. L'estimació i el coneixement del propi territori, vist com una llar, i no com un recurs, les varietats culturals i lingüístiques esdevenen en elles mateixes biodiversitat.
Em deixo moltíssimes coses al tinter. No pretenia ser exhaustiu. Només vull fer una recomanació: Llegiu-lo. Us excitarà. Us farà pensar. Us motivarà a l'acció.
Repeteixo, em deixo moltes coses, potser que escoltem a la mateixa Naomi Klein explicant el seu propi llibre. Naomi Klein va ser a Barcelona el passat 27 de març, al CCCB, presentant el llibre, i va donar aquesta conferència (traduïda al català):
Moltes gràcies, Naomi Klein. Feia falta aquest llibre. Gràcies infinites per la vostra lucidesa.
...i felicitats pel petit Toma!
diumenge, 3 de maig del 2015
Enquesta de la Vanguardia
Ja ho he dit en alguna altra ocasió: les enquestes les carrega el diable i si, a més, les encarrega el grup Godó, aleshores són doblement malèfiques.
Tanmateix, crida l'atenció l'enquesta que ha publicat avui La Vanguardia.
Objectivament, segons aquesta enquesta, l'independentisme està a cinc mesos de donar un tomb a la història d'aquest país (una altre cosa, per descomptat, és la lectura que en fa La Vanguardia): la suma d'escons de CiU, ERC i CUP dibuixa una majoria neta.
També crec que a aquest grup es sumarà ICV, que crec que acabarà decantat-se cap a la independència més d'hora que tard. Els tinc per seriosos i compromesos amb el país, amb la seva gent.
Però, sobretot, ho faran per tàctica i per estratègia: faran el pas perquè veuran que no hi ha cap més sortida i perquè, de fet, amb ells la majoria dins de l'independentisme serà clarament d'esquerres (segons l'enquesta, avui, esquerra i dreta empaten dins l'independentisme). Amb ICV al bloc independentista/constituent es garanteix que la matriu del nou país estarà a l'esquerra, amb l'ecologisme i amb el feminisme.
Tampoc cal ser molt llest per adonar-se que després del 27S, no es podrà perdre el temps. I caldrà anar per feina i amb decisió. L'objectiu del bloc CiU, ERC. CUP i ICV serà el procés constituent. Haurà d'encetar-se d'immediat. Segur que en parlarem d'això quan arribi el moment.
Fin i tot hi ha qui considera que Podemos no serà hostil al procés independentista perquè aquest, per una banda, esdevindrà el procés constituent a Catalunya i perquè forçarà de forma inevitable el procés constituent a Espanya.
Repeteixo: "hi ha qui considera". Personalment, tinc moltes reserves sobre la posició que prendrà Podemos envers el procés independentista/constituent de Catalunya, però, en fi, hi ha qui ho diu, i jo ho consigno.
Ara bé, el que per mi és absolutament al·lucinant de l'enquesta de La Vanguardia és el resultat de Ciutadans.
Va de debò? M'estan dient que C's serà tercera força? El PP de Catalunya mai ha tingut 26 diputats com se li atribueixen en aquesta enquesta a C's. I ara una coalició PP+C's se n'aniria als 35. 35 diputats nacionalistes espanyols de dretes a Catalunya? estan bojos, o què? Bé, no se, potser sí. Però, la veritat, crec que una força com aquesta seria molt evident al carrer i, vostès perdonin, jo no veig aquests votants per enlloc.
Potser és la majoria silenciosa que profetitza la senyora Camacho. Qui ho sap. Però jo no la veig. Així que no m'ho crec. No soc capaç de trobar tots aquests votants de C's que diu el grup Godó.
I això em porta a pensar que, potser l'objectiu d'aquesta enquesta no és tant descobrir l'aparició d'una gran esperança blanca del nacionalisme espanyolista de dretes com, més aviat, construir-la.
Val la pena que llegiu aquest estudi de l'observatori media.cat sobre com els mitjans estan tractant a C's i P's. Força revelador.
I la pregunta és perquè? doncs, crec que en essència l'encerten en aquest article d'opinió a "República": es tracta d'inflar artificialment a C's i P's per a que, arribat el moment, siguin les taules de salvació del PPSOE i, un cop aturat el cop, sense el suport dels mitjans, i ja convertits en "casta" puguin ser fàcilment devorats, fagocitats, assimilats per aquest mateix PPSOE. Fan falta cares noves que essencialment serviran per entomar els bolets.
La diferència més gran entre C's i P's és, però, que molt probablement a C's ja li va bé aquest paper. Hom diria, fin i tot, que és per al que va néixer C's. Algun dia Rivera serà ministre d'un govern del PP. Ja ho veureu. Temps. En canvi, a Pablo Iglesias, no el veig de ministre. Roma no paga traïdors. Em sembla que el destí de P's acabarà sent molt semblant al de Izquierda Unida (també us dic que entre P's i IU, prefereixo IU).
En fi, reflexions al voltant d'una enquesta que, pel meu gust, fa massa olor de socarrim per un excés d'hores de forn.
Als amics indepes: no afluixem. No afluixem. Estem a cinc mesos d'aconseguir-ho. El passat 9N vam obrir la porta. El proper 27S la creuarem.
No afluixem! Fins aconseguir-ho!
Donec perficiam!
Tanmateix, crida l'atenció l'enquesta que ha publicat avui La Vanguardia.
Objectivament, segons aquesta enquesta, l'independentisme està a cinc mesos de donar un tomb a la història d'aquest país (una altre cosa, per descomptat, és la lectura que en fa La Vanguardia): la suma d'escons de CiU, ERC i CUP dibuixa una majoria neta.
També crec que a aquest grup es sumarà ICV, que crec que acabarà decantat-se cap a la independència més d'hora que tard. Els tinc per seriosos i compromesos amb el país, amb la seva gent.
Però, sobretot, ho faran per tàctica i per estratègia: faran el pas perquè veuran que no hi ha cap més sortida i perquè, de fet, amb ells la majoria dins de l'independentisme serà clarament d'esquerres (segons l'enquesta, avui, esquerra i dreta empaten dins l'independentisme). Amb ICV al bloc independentista/constituent es garanteix que la matriu del nou país estarà a l'esquerra, amb l'ecologisme i amb el feminisme.
Tampoc cal ser molt llest per adonar-se que després del 27S, no es podrà perdre el temps. I caldrà anar per feina i amb decisió. L'objectiu del bloc CiU, ERC. CUP i ICV serà el procés constituent. Haurà d'encetar-se d'immediat. Segur que en parlarem d'això quan arribi el moment.
Fin i tot hi ha qui considera que Podemos no serà hostil al procés independentista perquè aquest, per una banda, esdevindrà el procés constituent a Catalunya i perquè forçarà de forma inevitable el procés constituent a Espanya.
Repeteixo: "hi ha qui considera". Personalment, tinc moltes reserves sobre la posició que prendrà Podemos envers el procés independentista/constituent de Catalunya, però, en fi, hi ha qui ho diu, i jo ho consigno.
Ara bé, el que per mi és absolutament al·lucinant de l'enquesta de La Vanguardia és el resultat de Ciutadans.
Va de debò? M'estan dient que C's serà tercera força? El PP de Catalunya mai ha tingut 26 diputats com se li atribueixen en aquesta enquesta a C's. I ara una coalició PP+C's se n'aniria als 35. 35 diputats nacionalistes espanyols de dretes a Catalunya? estan bojos, o què? Bé, no se, potser sí. Però, la veritat, crec que una força com aquesta seria molt evident al carrer i, vostès perdonin, jo no veig aquests votants per enlloc.
Potser és la majoria silenciosa que profetitza la senyora Camacho. Qui ho sap. Però jo no la veig. Així que no m'ho crec. No soc capaç de trobar tots aquests votants de C's que diu el grup Godó.
I això em porta a pensar que, potser l'objectiu d'aquesta enquesta no és tant descobrir l'aparició d'una gran esperança blanca del nacionalisme espanyolista de dretes com, més aviat, construir-la.
Val la pena que llegiu aquest estudi de l'observatori media.cat sobre com els mitjans estan tractant a C's i P's. Força revelador.
I la pregunta és perquè? doncs, crec que en essència l'encerten en aquest article d'opinió a "República": es tracta d'inflar artificialment a C's i P's per a que, arribat el moment, siguin les taules de salvació del PPSOE i, un cop aturat el cop, sense el suport dels mitjans, i ja convertits en "casta" puguin ser fàcilment devorats, fagocitats, assimilats per aquest mateix PPSOE. Fan falta cares noves que essencialment serviran per entomar els bolets.
La diferència més gran entre C's i P's és, però, que molt probablement a C's ja li va bé aquest paper. Hom diria, fin i tot, que és per al que va néixer C's. Algun dia Rivera serà ministre d'un govern del PP. Ja ho veureu. Temps. En canvi, a Pablo Iglesias, no el veig de ministre. Roma no paga traïdors. Em sembla que el destí de P's acabarà sent molt semblant al de Izquierda Unida (també us dic que entre P's i IU, prefereixo IU).
En fi, reflexions al voltant d'una enquesta que, pel meu gust, fa massa olor de socarrim per un excés d'hores de forn.
Als amics indepes: no afluixem. No afluixem. Estem a cinc mesos d'aconseguir-ho. El passat 9N vam obrir la porta. El proper 27S la creuarem.
No afluixem! Fins aconseguir-ho!
Donec perficiam!
dijous, 30 d’abril del 2015
1er maig 2015
Primer de maig, dia internacional dels treballadors. Diada reivindicativa i de lluita per a molts col·lectius.
Els treballadors. La classe obrera. Serà herètic el que diré però cada vegada tinc menys clar que la classe obrera tingui gaire consciència de classe i, em temo, que això vol dir que si la mateixa classe obrera no es reconeix com a tal, és que essencialment no deu existir. O que el concepte ha de repensar-se.
En la línia de "repensar el concepte", sí que crec que cada vegada més, més i més gent es va adonant que el món està mal repartit. Que hi han pocs que manen molt i que tenen tot i de tot, i que som,en canvi, molts als que sistemàticament se'ns imposen impostos (fixeu-vos que l'arrel és la mateixa), normes, reglaments, lleis, sancions, multes i càstigs.
Imposicions i càstigs tan brutals i desproporcionats com els tres anys de presó per als encausats per encerclar el Parlament. L'"Audiencia Nacional" ha donat 10 dies per al seu ingrés a presó. Quina barbaritat és aquesta?
La gent, al meu parer, no té consciència de classe obrera, però cada cop hi ha més gent que pren consciència de que som "els de baix". Una nova consciència de classe. Un grup que inclou assalariats, sens dubte, però també autònoms i petits empresaris, i aturats, mestresses de casa, pensionistes, immigrants i emigrants, pobres. A tot aquell que s'adona que hi ha molta injustícia, començant per la social.
Els "de baix" són heterogenis, i les seves lluites, diverses. I repeteixo, no veig gaire enlloc la seva consciència de classe, però també crec cap d'ells dubtarà que la de demà és la seva diada. L'1 de maig és el dia de la reivindicació i de les lluites. L'1 de maig els empara.
Som heterogenis però segurament ens hauríem de posar d'acord en alguns punts clau. Demà, primer de maig, es una bona nova oportunitat per posar de manifest els punts d'acord i per unificar lluites: pels drets laborals, pel feminisme, per la reivindicació de la democràcia, per la reivindicació nacional, per la reivindicació mediambiental. Totes són importants.
Des de l'heterogeneïtat ideològica, des de la diversitat de les lluites, des de la unitat de les lluites, com cada any, reprodueixo el manifest de la CGT del primer de maig.
Estem ja en el setè any de l’actual crisi del sistema capitalista, un sistema dins del qual les crisis són quelcom inherent, cosubstancial, no pas una disfunció ni una anomalia. Aquesta no és la primera crisi de la història capitalista, i en la mesura en que el capitalisme sobrevisqui a la mateixa, no serà tampoc la darrera. Tanmateix, nosaltres, les dones i els homes del sindicalisme revolucionari lluitem cada dia, i seguirem lluitant amb totes les nostres forces, per a construir un altre model de societat sense desigualtats i amb drets socials i laborals garantits.
Com totes les altres crisis anteriors, les seves conseqüències es descarreguen amb violència sobre les nostres esquenes, les de la classe treballadora, les de les explotades i explotats pel sistema. I ens prepara les bases d’un futur de misèria, amb una "recuperació econòmica" que cavalca sobre el cavall de la devaluació salarial, els minijobs, la ultraprecarietat i l’exclusió social.
Més d’un terç de les treballadores ja cobra un sou inferior al salari mínim. En el cas dels i les joves per sota dels 25 anys que reben algun salari, la proporció és de més de la meitat. Cada vegada som més els assalariats i les assalariades que ens veiem obligades a fer-nos "falses autònoms" per tal d’abaratir els costos a les empreses. I les que treballem sense contracte, o estem unes hores amb feina per a tornar després a patir de nou l’atur forçós... Així és el nostre dia a dia, el de la classe treballadora, la que fa funcionar el món i a la qual el Capital ens precaritza cada cop més les condicions de vida i de treball, fins al punt que a Catalunya ja tenim un 14% de treballadors/es pobres, tot i treballar. I no oblidem com assenyala l’EPA que tenim 756.500 persones a l’atur a Catalunya, entre ells 126.400 joves d’entre 16 i 24 anys a l’atur.
Les diverses modificacions legals i iniciatives governamentals (d’aquí i d’allà) que s’han tirat endavant durant aquests anys han tingut un únic objectiu: protegir els interessos dels més poderosos i esprémer la gran majoria de la població fins a extreure’ns l’última gota de sang, tot deixant pel camí un reguitzell de desnonaments, acomiadaments massius, suicidis, detingudes, represaliades...
L’increment del patiment al qual se’ns ha sotmés ha provocat durant aquests anys un augment de les protestes al carrer i als centres de treball. I, amb aquestes, un enduriment de la repressió de l’Estat, que ha adquirit les dimensions d’una autèntica escalada. Centenars de treballadors i treballadores hem visitat o restem a l’espera de visitar els seus tribunals, per a ser castigats penalment pel simple fet d’exercir el dret de vaga i defensar els drets socials i laborals, els drets de totes nosaltres. Noves lleis inquisitorials s’han aprovat en els últims temps per a rearmar la capacitat punitiva de l’Estat. Amb aquestes lleis, la desobediència civil s’equipara a un crim; aturar un desnonament, s’equipara a terrorisme.
Amb aquest escenari, hi ha qui opta pel camí de la domesticació i accepta les engrunes que el sistema li ofereix per a sobreviure. Hi ha qui assumeix, com ho ha fet sempre, un paper de col·laboració amb l’Estat i el Capital, signant retallades brutals a les pensions, qui valida acomiadaments, qui està a punt de reeditar un nou acord de pau social basat en l’atac als salaris, deslligant la seva actualització de l’evolució de l’IPC; regalant encara més plusvàlues a uns empresaris que mai no en tenen prou. Davant d’aquests, cal recordar a tothom que el sindicalisme -almenys tal com nosaltres l’entenem- no és això, que cal revindicar el sindicalisme que planta cara, enfront el sindicalisme de concertació.
També hi ha qui ha optat, en el present escenari, per prioritzar l’assalt a les institucions per la via electoral. Nosaltres, com a organització anarcosindicalista, pensem que hem de posar en valor i continuar reivindicant la lluita i la mobilització al carrer, des de la base, per la via de l’acció directa i el suport mutu, com a forma de plantar cara i d’obtenir victòries, també en l’actual conjuntura. Podem provar de comprar la il·lusió del vot i confiar en què tots els problemes se solucionaran quan triïs aquesta o aquella altra opció electoral. Però avançar en el canvi social per aquesta via no és tan fàcil per provocar canvis estructurals reals, i no tan sols estètics, al servei de la classe treballadora, mai no ho ha estat senzill, ni tampoc no ho serà ara.
Potser delegar a les institucions la nostra capacitat d’acció política i retirar-nos del carrer resulta còmode, o ho pot semblar. La política de veritat, la nostra, és la de l’organització autogestionària i no la de la conquesta del poder. Passa per treballar dia a dia a les assemblees de treballadores als centres de treball, per les lluites als barris, per frenar desnomanents o impedir acomiadaments. Per obligar als governs, mitjançant l’acció col·lectiva, a fer marxa enrera en les seves polítiques criminals i de desmantellament de serveis públics per imposar el dogma de l’austericidi.
Des de la Confederació General del Treball de Catalunya volem dir alt i clar que no serem domesticades. No estem aquí per a col·laborar amb el poder, i continuarem plantant-li cara al carrer. Ahir, avui, demà i sempre, fins a acabar amb el patiment que està vivint la gent de la nostra classe treballadora i a tota persona que pateix desigualtats i discriminacions de qualsevol tipus. Diem alt i clar que serem insubmises a les seves lleis injustes i repressives, que no ens emmordassaran. Seguirem practicant la desobediència a la feina i al carrer quan i allà on ho considerem oportú, juntament amb la resta de la població oprimida i explotada, a cara descoberta i essent plenament solidàries.
Fem una crida a tota la classe treballadora a continuar amb una tradició de lluita col·lectiva que ve d’antic i que ens fa fortes, a que no ens deixem acovardir, a no deixar-nos domesticar i a articular respostes a les agressions des del suport mutu i l’acció directa, que és la forma com sempre hem guanyat els nostres drets.
Barcelona, a 12 d´abril de 2015
Els treballadors. La classe obrera. Serà herètic el que diré però cada vegada tinc menys clar que la classe obrera tingui gaire consciència de classe i, em temo, que això vol dir que si la mateixa classe obrera no es reconeix com a tal, és que essencialment no deu existir. O que el concepte ha de repensar-se.
En la línia de "repensar el concepte", sí que crec que cada vegada més, més i més gent es va adonant que el món està mal repartit. Que hi han pocs que manen molt i que tenen tot i de tot, i que som,en canvi, molts als que sistemàticament se'ns imposen impostos (fixeu-vos que l'arrel és la mateixa), normes, reglaments, lleis, sancions, multes i càstigs.
Imposicions i càstigs tan brutals i desproporcionats com els tres anys de presó per als encausats per encerclar el Parlament. L'"Audiencia Nacional" ha donat 10 dies per al seu ingrés a presó. Quina barbaritat és aquesta?
La gent, al meu parer, no té consciència de classe obrera, però cada cop hi ha més gent que pren consciència de que som "els de baix". Una nova consciència de classe. Un grup que inclou assalariats, sens dubte, però també autònoms i petits empresaris, i aturats, mestresses de casa, pensionistes, immigrants i emigrants, pobres. A tot aquell que s'adona que hi ha molta injustícia, començant per la social.
Els "de baix" són heterogenis, i les seves lluites, diverses. I repeteixo, no veig gaire enlloc la seva consciència de classe, però també crec cap d'ells dubtarà que la de demà és la seva diada. L'1 de maig és el dia de la reivindicació i de les lluites. L'1 de maig els empara.
Som heterogenis però segurament ens hauríem de posar d'acord en alguns punts clau. Demà, primer de maig, es una bona nova oportunitat per posar de manifest els punts d'acord i per unificar lluites: pels drets laborals, pel feminisme, per la reivindicació de la democràcia, per la reivindicació nacional, per la reivindicació mediambiental. Totes són importants.
Des de l'heterogeneïtat ideològica, des de la diversitat de les lluites, des de la unitat de les lluites, com cada any, reprodueixo el manifest de la CGT del primer de maig.
Estem ja en el setè any de l’actual crisi del sistema capitalista, un sistema dins del qual les crisis són quelcom inherent, cosubstancial, no pas una disfunció ni una anomalia. Aquesta no és la primera crisi de la història capitalista, i en la mesura en que el capitalisme sobrevisqui a la mateixa, no serà tampoc la darrera. Tanmateix, nosaltres, les dones i els homes del sindicalisme revolucionari lluitem cada dia, i seguirem lluitant amb totes les nostres forces, per a construir un altre model de societat sense desigualtats i amb drets socials i laborals garantits.
Com totes les altres crisis anteriors, les seves conseqüències es descarreguen amb violència sobre les nostres esquenes, les de la classe treballadora, les de les explotades i explotats pel sistema. I ens prepara les bases d’un futur de misèria, amb una "recuperació econòmica" que cavalca sobre el cavall de la devaluació salarial, els minijobs, la ultraprecarietat i l’exclusió social.
Més d’un terç de les treballadores ja cobra un sou inferior al salari mínim. En el cas dels i les joves per sota dels 25 anys que reben algun salari, la proporció és de més de la meitat. Cada vegada som més els assalariats i les assalariades que ens veiem obligades a fer-nos "falses autònoms" per tal d’abaratir els costos a les empreses. I les que treballem sense contracte, o estem unes hores amb feina per a tornar després a patir de nou l’atur forçós... Així és el nostre dia a dia, el de la classe treballadora, la que fa funcionar el món i a la qual el Capital ens precaritza cada cop més les condicions de vida i de treball, fins al punt que a Catalunya ja tenim un 14% de treballadors/es pobres, tot i treballar. I no oblidem com assenyala l’EPA que tenim 756.500 persones a l’atur a Catalunya, entre ells 126.400 joves d’entre 16 i 24 anys a l’atur.
Les diverses modificacions legals i iniciatives governamentals (d’aquí i d’allà) que s’han tirat endavant durant aquests anys han tingut un únic objectiu: protegir els interessos dels més poderosos i esprémer la gran majoria de la població fins a extreure’ns l’última gota de sang, tot deixant pel camí un reguitzell de desnonaments, acomiadaments massius, suicidis, detingudes, represaliades...
L’increment del patiment al qual se’ns ha sotmés ha provocat durant aquests anys un augment de les protestes al carrer i als centres de treball. I, amb aquestes, un enduriment de la repressió de l’Estat, que ha adquirit les dimensions d’una autèntica escalada. Centenars de treballadors i treballadores hem visitat o restem a l’espera de visitar els seus tribunals, per a ser castigats penalment pel simple fet d’exercir el dret de vaga i defensar els drets socials i laborals, els drets de totes nosaltres. Noves lleis inquisitorials s’han aprovat en els últims temps per a rearmar la capacitat punitiva de l’Estat. Amb aquestes lleis, la desobediència civil s’equipara a un crim; aturar un desnonament, s’equipara a terrorisme.
Amb aquest escenari, hi ha qui opta pel camí de la domesticació i accepta les engrunes que el sistema li ofereix per a sobreviure. Hi ha qui assumeix, com ho ha fet sempre, un paper de col·laboració amb l’Estat i el Capital, signant retallades brutals a les pensions, qui valida acomiadaments, qui està a punt de reeditar un nou acord de pau social basat en l’atac als salaris, deslligant la seva actualització de l’evolució de l’IPC; regalant encara més plusvàlues a uns empresaris que mai no en tenen prou. Davant d’aquests, cal recordar a tothom que el sindicalisme -almenys tal com nosaltres l’entenem- no és això, que cal revindicar el sindicalisme que planta cara, enfront el sindicalisme de concertació.
També hi ha qui ha optat, en el present escenari, per prioritzar l’assalt a les institucions per la via electoral. Nosaltres, com a organització anarcosindicalista, pensem que hem de posar en valor i continuar reivindicant la lluita i la mobilització al carrer, des de la base, per la via de l’acció directa i el suport mutu, com a forma de plantar cara i d’obtenir victòries, també en l’actual conjuntura. Podem provar de comprar la il·lusió del vot i confiar en què tots els problemes se solucionaran quan triïs aquesta o aquella altra opció electoral. Però avançar en el canvi social per aquesta via no és tan fàcil per provocar canvis estructurals reals, i no tan sols estètics, al servei de la classe treballadora, mai no ho ha estat senzill, ni tampoc no ho serà ara.
Potser delegar a les institucions la nostra capacitat d’acció política i retirar-nos del carrer resulta còmode, o ho pot semblar. La política de veritat, la nostra, és la de l’organització autogestionària i no la de la conquesta del poder. Passa per treballar dia a dia a les assemblees de treballadores als centres de treball, per les lluites als barris, per frenar desnomanents o impedir acomiadaments. Per obligar als governs, mitjançant l’acció col·lectiva, a fer marxa enrera en les seves polítiques criminals i de desmantellament de serveis públics per imposar el dogma de l’austericidi.
Des de la Confederació General del Treball de Catalunya volem dir alt i clar que no serem domesticades. No estem aquí per a col·laborar amb el poder, i continuarem plantant-li cara al carrer. Ahir, avui, demà i sempre, fins a acabar amb el patiment que està vivint la gent de la nostra classe treballadora i a tota persona que pateix desigualtats i discriminacions de qualsevol tipus. Diem alt i clar que serem insubmises a les seves lleis injustes i repressives, que no ens emmordassaran. Seguirem practicant la desobediència a la feina i al carrer quan i allà on ho considerem oportú, juntament amb la resta de la població oprimida i explotada, a cara descoberta i essent plenament solidàries.
Fem una crida a tota la classe treballadora a continuar amb una tradició de lluita col·lectiva que ve d’antic i que ens fa fortes, a que no ens deixem acovardir, a no deixar-nos domesticar i a articular respostes a les agressions des del suport mutu i l’acció directa, que és la forma com sempre hem guanyat els nostres drets.
Som i serem ingovernables. No ens deixarem domesticar!
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
Barcelona, a 12 d´abril de 2015
dilluns, 20 d’abril del 2015
apunts ràpids (II): homicidi a l'escola
Un nen de tretze anys ha matat el seu professor amb, sembla, un arma blanca i també ha ferit a companys. Aquest matí. A un col·legi de Barcelona.
Primer de tot, solidaritat amb la família del professor mort. No hi han paraules.
També amb els ferits. Sembla que, afortunadament, no hi han ferits greus.
I el nen que ha comès l'homicidi?
Es desconeix gairebé tot, i suposo que al tractar-se d'un menor, no se'n sabrà res. Per tant, no se sabrà res sobre què ha portat a aquest nen a fer el que ha fet. No se sabrà si el seu desenvolupament era l'adequat, si patia algun trastorn, si la seva família presentava algun problema socioeconòmic, si potser patia algun tipus d'assetjament al seu entorn, o a la mateixa escola... Res d'això se sabrà.
L'opinió pública no ho sabrà., o no n'hauria de saber gran cosa, per una qüestió legal, de protecció del menor. Per tant, tot el que es digui seran especulacions.
Justament, per això, m'han cridat molt l'atenció aquestes declaracions del ministre de l'interior: "alguna cosa està fallant". "Això ens ha de fer reflexionar a tots sobre quin és el tipus de societat que estem construint i quins valors estem inculcant als nostres joves" (enllaç).
Em sorprèn. Em sorprèn com el ministre generalitza el fet particular. Em sorprèn com aprofita la tragèdia per ficar la falca del discurs ultra. No té vergonya?
El ministre ja sap tot el que ha de saber. Ha jutjat i condemnat: el que ha passat és culpa d'una educació deficient, de falta de valors morals... Jo crec que ha estat a un pel de dir que amb Franco això no passava.
Potser encara ho dirà el Wert.
El cas és que avui ha mort un home i no em puc explicar perquè. Potser serà millor doncs, el silenci respectuós. Ja s'han dit, i mira que és trist, massa bajanades en tant poc temps.
Primer de tot, solidaritat amb la família del professor mort. No hi han paraules.
També amb els ferits. Sembla que, afortunadament, no hi han ferits greus.
I el nen que ha comès l'homicidi?
Es desconeix gairebé tot, i suposo que al tractar-se d'un menor, no se'n sabrà res. Per tant, no se sabrà res sobre què ha portat a aquest nen a fer el que ha fet. No se sabrà si el seu desenvolupament era l'adequat, si patia algun trastorn, si la seva família presentava algun problema socioeconòmic, si potser patia algun tipus d'assetjament al seu entorn, o a la mateixa escola... Res d'això se sabrà.
L'opinió pública no ho sabrà., o no n'hauria de saber gran cosa, per una qüestió legal, de protecció del menor. Per tant, tot el que es digui seran especulacions.
Justament, per això, m'han cridat molt l'atenció aquestes declaracions del ministre de l'interior: "alguna cosa està fallant". "Això ens ha de fer reflexionar a tots sobre quin és el tipus de societat que estem construint i quins valors estem inculcant als nostres joves" (enllaç).
Em sorprèn. Em sorprèn com el ministre generalitza el fet particular. Em sorprèn com aprofita la tragèdia per ficar la falca del discurs ultra. No té vergonya?
El ministre ja sap tot el que ha de saber. Ha jutjat i condemnat: el que ha passat és culpa d'una educació deficient, de falta de valors morals... Jo crec que ha estat a un pel de dir que amb Franco això no passava.
Potser encara ho dirà el Wert.
El cas és que avui ha mort un home i no em puc explicar perquè. Potser serà millor doncs, el silenci respectuós. Ja s'han dit, i mira que és trist, massa bajanades en tant poc temps.
apunts ràpids (I): naufragis
Convé recordar-ho: la major part de la immigració ha arribat, i arriba, a Europa a través dels seus aeroports amb passaport de turista. "Turistes" que després no han tornat als seus països d'origen. Ha estat així en la majoria llarga dels casos.
Les pasteres que creuen el Mediterrani són, tenint en compte l'anterior, tràfic de persones. Es probable que es tracti dels casos més desesperats d'immigració, però no del cas més comú.
Tanmateix, el drama, i quan s'esdevé, la tragèdia, de creuar el Mediterrani en pastera fa que aquests casos prenguin una dimensió que ultrapassa el drama de l'emigració.
O sigui, hi han dos reptes plantejats:
Un de general: el de respondre al dret fonamental bàsic i inalienable que té tothom a buscar-se la vida. O, el que és el mateix, que tots els humans naixem amb els mateixos drets, independent del lloc de naixement. I que un d'aquest drets, potser el més fonamental, és el de buscar un lloc on poder viure.
L'emigrant, l'emigració, no és una amenaça. És, si de cas, un dret que té tothom.
Quina és la resposta a la reclamació d'aquest dret és una pregunta que fa grinyolar i posar en dubte marcs legals, fronteres i polítiques. No té una resposta fàcil. Però em sembla evident que la resposta que estan donant els estats europeus està més a prop del racisme, de la repressió i de la conculcació de drets que no pas a una resposta basada en l'ètica.
No vull pecar de postureig. Abans de parlar d'ètica hauríem de parlar de por, de desconeixement, de crisi i d'atur. Sobretot, crec, caldria parlar de por, i de la seva derivada principal, que és el racisme, més o menys explícit.
Potser hauríem d'aprendre a no tenir por. A treure'ns tots plegats moltes pors col·lectives. Començant per adonar-nos que mentre més por tinguem, menys lliures serem. El principal instrument del poder és la por. Por a qualsevol cosa, per exemple a l'immigrant, a la pell fosca, als ulls oblics, a la religió estranya, a la llengua incomprensible, al pobre, al diferent. Tens por a l'altre i, per tant, estàs sol a mercè de l'estat "protector".
La resposta ha de ser política. De moment, però, la resposta no hi és ni se l'espera. Hi ha qui treu profit de les coses tal com estan. Hi ha qui ja li va bé la por.
El segon repte és tàctic: cal acabar amb el tràfic de persones. La resposta ha de ser immediata. Però tampoc n'hi ha de resposta. Avui sentia un argument demolidor per la ràdio: la UE no fa res perquè els naufragis tenen un efecte dissuasiu. SI la UE muntés un dispositiu de rescat amb prou mitjans i eficient, si acabessin els naufragis, aleshores es podria produir un "efecte crida".
És tant bàrbar que em temo que podria ser cert: que es contempla aquest argument.
I això només vol dir una cosa: els naufragis de pasteres al Mediterrani continuaran.
Els nostres governs ens estan convertint en còmplices d'homicidis per omissió del deure de socors, o per denegació d'auxili. Això són delictes tipificats.
Pitjor encara: són delictes contra la humanitat.
Les pasteres que creuen el Mediterrani són, tenint en compte l'anterior, tràfic de persones. Es probable que es tracti dels casos més desesperats d'immigració, però no del cas més comú.
Tanmateix, el drama, i quan s'esdevé, la tragèdia, de creuar el Mediterrani en pastera fa que aquests casos prenguin una dimensió que ultrapassa el drama de l'emigració.
O sigui, hi han dos reptes plantejats:
Un de general: el de respondre al dret fonamental bàsic i inalienable que té tothom a buscar-se la vida. O, el que és el mateix, que tots els humans naixem amb els mateixos drets, independent del lloc de naixement. I que un d'aquest drets, potser el més fonamental, és el de buscar un lloc on poder viure.
L'emigrant, l'emigració, no és una amenaça. És, si de cas, un dret que té tothom.
Quina és la resposta a la reclamació d'aquest dret és una pregunta que fa grinyolar i posar en dubte marcs legals, fronteres i polítiques. No té una resposta fàcil. Però em sembla evident que la resposta que estan donant els estats europeus està més a prop del racisme, de la repressió i de la conculcació de drets que no pas a una resposta basada en l'ètica.
No vull pecar de postureig. Abans de parlar d'ètica hauríem de parlar de por, de desconeixement, de crisi i d'atur. Sobretot, crec, caldria parlar de por, i de la seva derivada principal, que és el racisme, més o menys explícit.
Potser hauríem d'aprendre a no tenir por. A treure'ns tots plegats moltes pors col·lectives. Començant per adonar-nos que mentre més por tinguem, menys lliures serem. El principal instrument del poder és la por. Por a qualsevol cosa, per exemple a l'immigrant, a la pell fosca, als ulls oblics, a la religió estranya, a la llengua incomprensible, al pobre, al diferent. Tens por a l'altre i, per tant, estàs sol a mercè de l'estat "protector".
La resposta ha de ser política. De moment, però, la resposta no hi és ni se l'espera. Hi ha qui treu profit de les coses tal com estan. Hi ha qui ja li va bé la por.
El segon repte és tàctic: cal acabar amb el tràfic de persones. La resposta ha de ser immediata. Però tampoc n'hi ha de resposta. Avui sentia un argument demolidor per la ràdio: la UE no fa res perquè els naufragis tenen un efecte dissuasiu. SI la UE muntés un dispositiu de rescat amb prou mitjans i eficient, si acabessin els naufragis, aleshores es podria produir un "efecte crida".
És tant bàrbar que em temo que podria ser cert: que es contempla aquest argument.
I això només vol dir una cosa: els naufragis de pasteres al Mediterrani continuaran.
Els nostres governs ens estan convertint en còmplices d'homicidis per omissió del deure de socors, o per denegació d'auxili. Això són delictes tipificats.
Pitjor encara: són delictes contra la humanitat.
dijous, 16 d’abril del 2015
Prosèrpina i el falciot
Em sembla que ha estat via twitter que m'ha arribat una referència a aquesta bellíssima escultura:
Es tracta del "Rapte de Prosèrpina", de Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), un dels grans noms del barroc italià.
La història d'aquest rapte i moltes altres histories es poden trobar a l'obra clàssica d'Ovidi, les Metamorfosis (enllaç al llibre).
La història de Prosèrpina, en la mitologia romana, o de Persèfone, en la grega, explicada en les meves paraules és, més o menys, aquesta:
Prosèrpina era una nimfa, filla de Ceres i Júpiter. Amb aquests antecedents familiars ja podeu suposar que Prose era una noia maquíssima. Un bombó. I de molt bona família. I era la nineta dels ulls de la seva mare Ceres.
Prosèrpina es dedicava a gaudir de la vida, banyant-se nua als estanys i jugant amb les altres nimfes de la seva classe.
El cas és que Plutó -o Hades, si preferiu els panteó grec- que era el déu de l'infern, va decidir, un bon dia, sortir a fer un passeig per la terra, amb tanta mala sort que va anar a petar on estava Prosèrpina, tota nua ella, jugant amb les seves amigues de l'insti.
Plutó va quedar totalment enamorat (sí, enamorat, au va! anava més calent que un mico!) i va protagonitzar un dels primers casos documentats de violència masclista: va raptar a la noia i se la va endur a l'infern per casar-se amb ella.
És molt típic. Tiu madur que es troba amb una Lolita i perd l'oremus. Nabokov no va descobrir res.
El cas és que mamà Ceres ja tenia fet el sopar i estava cridant a la nena. "Prosèrpina! a sopar! On t'has ficat, nena?"
Però Prosèrpina no responia. A mamà Ceres li va pujar la mosca al nas i es va preocupar molt: Prosèrpina era una nena molt assenyada i sempre deia on anava.
Molt enfadada per la desaparició de la noia, Ceres va maleir la terra i com que era la deessa de la fertilitat i les collites, el resultat va ser que la terra va quedar erma i sense vida.
Una de les amigues de l'insti de Prosèrpina que havia vist el rapte va dir-li a Ceres el que havia passat. Ceres va posar el crit al cel i va anar a parlar amb el seu marit, el senyor Júpiter, que era un tipus de molta influència -ni més ni menys que el senyor dels déus- per exigir-li que fes alguna cosa al respecte.
Júpiter va anar a parlar amb Plutó i li va fer veure que tot aquell assumpte es podia haver arreglat de forma molt més civilitzada. Després d'una discussió molt agra Plutó va fer veure que cedia i que deixava que Prosèrpina tornés amb els seus pares.
El tipus, que la sabia llarga, va acomiadar-se de Prosèrpina i s'ho va fer venir bé per fer menjar a la noia sis llavors de magrana. Però menjar llavors de magrana era un ritus de fidelitat matrimonial de l'època i, per si fos poc, quan algú menja res a l'infern, ja en queda lligat per sempre més.
El resultat va ser que Prosèrpina hauria de passar sis mesos de l'any a l'infern, però podria estar amb la seva família de l'Olimp els altres sis mesos
I quan Prosèrpina és a l'infern, Ceres està trista i enfadada i són els mesos freds de l'any. Diguem que la tardor i l'hivern.
En canvi, quan la nena és amb els papes Ceres està contenta i la terra és fèrtil i la vida bull. Són els mesos càlids o, si us sembla millor, la primavera i l'estiu.
Tota aquesta història és escaient per això: que ha arribat la Primavera. O sigui que Prosèrpina ja ha tornat a casa amb la família.
Aquest mite és una història molt bonica. No és l' únic cas. El panteó greco-llatí és de les coses més divertides i emocionants de la nostra civilització. Pots trobar històries de deus i deesses, semi-deus i nimfes per a explicar gairebé tots els aspectes de la vida. Amb un punt llibertí i sensual que el fa proper i, pel meu gust, alegrement humà.
L'arribada de la Primavera és, per mi, un dels grans moments de l'any. M'agrada molt quan Prosèrpina torna a casa però jo crec que l'autèntic indicador de l'arribada de la primavera és un altre:
Sí, exacte. Els falciots. Aquesta setmana ja els he pogut sentir. Ja han arribat els primers falciots a Barcelona. Ara sí que ha arribat la Primavera. Segur que Prosèrpina també els ha vist, allà des del balcó de la seva habitació a l'Olimp.
La nimfa els sent, i somriu.
La història d'aquest rapte i moltes altres histories es poden trobar a l'obra clàssica d'Ovidi, les Metamorfosis (enllaç al llibre).
La història de Prosèrpina, en la mitologia romana, o de Persèfone, en la grega, explicada en les meves paraules és, més o menys, aquesta:
Prosèrpina era una nimfa, filla de Ceres i Júpiter. Amb aquests antecedents familiars ja podeu suposar que Prose era una noia maquíssima. Un bombó. I de molt bona família. I era la nineta dels ulls de la seva mare Ceres.
Prosèrpina es dedicava a gaudir de la vida, banyant-se nua als estanys i jugant amb les altres nimfes de la seva classe.
El cas és que Plutó -o Hades, si preferiu els panteó grec- que era el déu de l'infern, va decidir, un bon dia, sortir a fer un passeig per la terra, amb tanta mala sort que va anar a petar on estava Prosèrpina, tota nua ella, jugant amb les seves amigues de l'insti.
Plutó va quedar totalment enamorat (sí, enamorat, au va! anava més calent que un mico!) i va protagonitzar un dels primers casos documentats de violència masclista: va raptar a la noia i se la va endur a l'infern per casar-se amb ella.
És molt típic. Tiu madur que es troba amb una Lolita i perd l'oremus. Nabokov no va descobrir res.
El cas és que mamà Ceres ja tenia fet el sopar i estava cridant a la nena. "Prosèrpina! a sopar! On t'has ficat, nena?"
Però Prosèrpina no responia. A mamà Ceres li va pujar la mosca al nas i es va preocupar molt: Prosèrpina era una nena molt assenyada i sempre deia on anava.
Molt enfadada per la desaparició de la noia, Ceres va maleir la terra i com que era la deessa de la fertilitat i les collites, el resultat va ser que la terra va quedar erma i sense vida.
Una de les amigues de l'insti de Prosèrpina que havia vist el rapte va dir-li a Ceres el que havia passat. Ceres va posar el crit al cel i va anar a parlar amb el seu marit, el senyor Júpiter, que era un tipus de molta influència -ni més ni menys que el senyor dels déus- per exigir-li que fes alguna cosa al respecte.
Júpiter va anar a parlar amb Plutó i li va fer veure que tot aquell assumpte es podia haver arreglat de forma molt més civilitzada. Després d'una discussió molt agra Plutó va fer veure que cedia i que deixava que Prosèrpina tornés amb els seus pares.
El tipus, que la sabia llarga, va acomiadar-se de Prosèrpina i s'ho va fer venir bé per fer menjar a la noia sis llavors de magrana. Però menjar llavors de magrana era un ritus de fidelitat matrimonial de l'època i, per si fos poc, quan algú menja res a l'infern, ja en queda lligat per sempre més.
El resultat va ser que Prosèrpina hauria de passar sis mesos de l'any a l'infern, però podria estar amb la seva família de l'Olimp els altres sis mesos
I quan Prosèrpina és a l'infern, Ceres està trista i enfadada i són els mesos freds de l'any. Diguem que la tardor i l'hivern.
En canvi, quan la nena és amb els papes Ceres està contenta i la terra és fèrtil i la vida bull. Són els mesos càlids o, si us sembla millor, la primavera i l'estiu.
Tota aquesta història és escaient per això: que ha arribat la Primavera. O sigui que Prosèrpina ja ha tornat a casa amb la família.
Aquest mite és una història molt bonica. No és l' únic cas. El panteó greco-llatí és de les coses més divertides i emocionants de la nostra civilització. Pots trobar històries de deus i deesses, semi-deus i nimfes per a explicar gairebé tots els aspectes de la vida. Amb un punt llibertí i sensual que el fa proper i, pel meu gust, alegrement humà.
L'arribada de la Primavera és, per mi, un dels grans moments de l'any. M'agrada molt quan Prosèrpina torna a casa però jo crec que l'autèntic indicador de l'arribada de la primavera és un altre:
Sí, exacte. Els falciots. Aquesta setmana ja els he pogut sentir. Ja han arribat els primers falciots a Barcelona. Ara sí que ha arribat la Primavera. Segur que Prosèrpina també els ha vist, allà des del balcó de la seva habitació a l'Olimp.
La nimfa els sent, i somriu.
divendres, 10 d’abril del 2015
Llibre llegit: "Desclassificat: 9N"
El 9 de novembre de 2014 els catalans, o si més no els catalans amb ciutadania al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, vam tenir l'oportunitat d'expressar el nostre desig, o rebuig, al projecte d'independència política d'aquest territori.
La història prèvia a aquell dia, el desenvolupament del "procés participatiu", el resultat que es va obtenir, les reaccions posteriors, són claus per explicar el moment actual i, probablement, seran d'importància, potser decisiva, als esdeveniments que estan per venir. N'estic convençut.
El 9N és una data clau. Una data, aquesta sí, que ja ha és Història (amb majúscula).
El futur, però, encara no està escrit. Hi han fites que també han de ser clau a l'horitzó, sent la del 27 de setembre d'enguany la que ha de donar el mandat democràtic per a la Independència, o potser per aparcar el projecte per un temps indeterminat.
Però el 27S no s'explica sense el 9N.
És massa d'hora per parlar d'història perquè la història encara s'està escrivint.
Però sí que es pot parlar d'informació i periodisme. És lícit parlar del 9N des d'un punt de vista més proper al periodisme, a la crònica dels fets, i als reportatges. És amb aquesta visió, em penso, que Vicent Partal ha escrit "Desclassificat: 9N".
Vicent Partal és un nom de referència imprescindible a la Internet catalana. El seu curriculum de servei al país des del seu àmbit professional és, trobo jo, admirable. Avui Vicent Partal és el director de Vilaweb (digital de referència també imprescindible des de l'òptica dels Països Catalans). Com a director de Vilaweb va tenir accés de primera ma als personatges i fets que van portar al 9N, i n'ha pogut fer el seguiment dels fets posteriors.
"Desclassificat: 9N", "Història secreta d'una votació revolucionària". Ed. RBA La Magrana. Col·leccio Orígens, núm. 217.
El llibre s'estructura en un "episodi pilot", nou "episodis" i uns extres. Tot plegat sembla que Partal estigués pensant en un DVD quan l'escrivia... i potser, de fet, ho estava pensant... En alguna entrevista de presentació del llibre explica el perquè d'aquesta forma de nomenar els capítols del llibre.
En resum, al llibre es descriuen les negociacions, el protocol de Palau, el acords, els desacords, els punts de vista dels diferents grups, els personatges, les frases, les reunions, les assemblees, les anècdotes (alguna de molt emocionant), que van portar a la convocatòria i celebració de la votació del 9N.
Personalment, em feia molta il·lusió llegir aquest llibre. Per una raó en particular: jo era un dels 40.000 voluntaris que aquell dia érem a taules. El 9N jo estava a l'IES Baldiri Guilera del Prat de Llobregat. O sigui, que si bé tothom que va anar a votar aquell dia va ser protagonista, vostès perdonaran, però crec que els voluntaris ens en podem sentir una mica més. Els voluntaris teníem un plus de protagonisme.
Més enllà del meu interès personal, aquest llibre ajuda a "fer bullir l'olla". No ha passat ni mig any d'aquell data però sembla que s'ha perdut part de la trempera que ens hi va dur. Crec que per tirar endavant amb la Independència convé recuperar aquell esperit, i superar-lo. Es pot fer, però cal tenir present on som i com hi hem arribat. A això també ajuda aquest llibre.
A més, és un llibre amè. Molt fàcil de llegir. Jo el vaig devorar en un no res (És curt, i es fa curt, 143 pàgines) i el vaig gaudir molt. Crec que és un llibre necessari, no per la informació que aporta -essencialment, la informació del llibre és la que ja ha estat publicada als mitjans informatius- si no per la contextualització que en fa i que la presenta en la seqüència temporal de fets que li dona sentit.
I també perquè Partal, i això ho sabem els que seguim habitualment les editorials del Vilaweb, és un tipus molt lúcid i un patriota de pedra picada capaç de transmetre confiança. I això és el que ens cal ara, en aquest espai de temps que avui em sembla massa llarg fins el 27S.
Es fa molt difícil dir quin és el sentiment majoritari del país. Cal una percepció molt fina -gairebé extrasensorial- per a captar "l'esperit", l'estat d'ànim, aquella cosa que escapa al dibuix de les enquestes i els sondejos d'opinió, que les fa canviar, o que impulsa a centenars de milers, potser a milions, a sortir al carrer a fer una monumental cadena humana, o un mosaic gegant dibuixant una "V" entre la Diagonal i la Gran Via de Barcelona. En aquestes temps fins el 27S en que "l'esperit del país" és més inaprehensible que mai, no és el moment de gurús i endevins del futur. És, en canvi, el moment de dir les coses clares. De la veritat. De recordar que si estem aquí és, sobretot, perquè el poble ha volgut. Avançarem tant com siguem capaços.
El 9N vam obrir una porta. Que el 27S la porta estigui oberta de bat a bat i la creuem és la feina que tenim pendent.
Segur que "Desclassificat: 9N" serà una de les estrelles del proper Sant Jordi. Però no penseu pas que aquest serà un dels "llibres d'autor mediàtic" que trobarem el 23 d'abril (Partal ja és a la categoria de Mediàtics), mes aviat, crec jo, aquest és un llibre que pot ajudar -Per la pujada de moral que aporta. Un xute. I per l'estructuració i la contextualització del 9N- en els debats de guerrilla que segur que viurem fins al 27S. Uns debats en els que més que tractar de convèncer (és un mite) el que cal és mostrar fermesa, que les idees estan clares i mobilitzar. Digues-li propaganda pel fet.
Però aquest, si de cas, serà tema per un altre post.
La història prèvia a aquell dia, el desenvolupament del "procés participatiu", el resultat que es va obtenir, les reaccions posteriors, són claus per explicar el moment actual i, probablement, seran d'importància, potser decisiva, als esdeveniments que estan per venir. N'estic convençut.
El 9N és una data clau. Una data, aquesta sí, que ja ha és Història (amb majúscula).
El futur, però, encara no està escrit. Hi han fites que també han de ser clau a l'horitzó, sent la del 27 de setembre d'enguany la que ha de donar el mandat democràtic per a la Independència, o potser per aparcar el projecte per un temps indeterminat.
Però el 27S no s'explica sense el 9N.
És massa d'hora per parlar d'història perquè la història encara s'està escrivint.
Però sí que es pot parlar d'informació i periodisme. És lícit parlar del 9N des d'un punt de vista més proper al periodisme, a la crònica dels fets, i als reportatges. És amb aquesta visió, em penso, que Vicent Partal ha escrit "Desclassificat: 9N".
Vicent Partal és un nom de referència imprescindible a la Internet catalana. El seu curriculum de servei al país des del seu àmbit professional és, trobo jo, admirable. Avui Vicent Partal és el director de Vilaweb (digital de referència també imprescindible des de l'òptica dels Països Catalans). Com a director de Vilaweb va tenir accés de primera ma als personatges i fets que van portar al 9N, i n'ha pogut fer el seguiment dels fets posteriors.
"Desclassificat: 9N", "Història secreta d'una votació revolucionària". Ed. RBA La Magrana. Col·leccio Orígens, núm. 217.
El llibre s'estructura en un "episodi pilot", nou "episodis" i uns extres. Tot plegat sembla que Partal estigués pensant en un DVD quan l'escrivia... i potser, de fet, ho estava pensant... En alguna entrevista de presentació del llibre explica el perquè d'aquesta forma de nomenar els capítols del llibre.
En resum, al llibre es descriuen les negociacions, el protocol de Palau, el acords, els desacords, els punts de vista dels diferents grups, els personatges, les frases, les reunions, les assemblees, les anècdotes (alguna de molt emocionant), que van portar a la convocatòria i celebració de la votació del 9N.
Personalment, em feia molta il·lusió llegir aquest llibre. Per una raó en particular: jo era un dels 40.000 voluntaris que aquell dia érem a taules. El 9N jo estava a l'IES Baldiri Guilera del Prat de Llobregat. O sigui, que si bé tothom que va anar a votar aquell dia va ser protagonista, vostès perdonaran, però crec que els voluntaris ens en podem sentir una mica més. Els voluntaris teníem un plus de protagonisme.
Més enllà del meu interès personal, aquest llibre ajuda a "fer bullir l'olla". No ha passat ni mig any d'aquell data però sembla que s'ha perdut part de la trempera que ens hi va dur. Crec que per tirar endavant amb la Independència convé recuperar aquell esperit, i superar-lo. Es pot fer, però cal tenir present on som i com hi hem arribat. A això també ajuda aquest llibre.
A més, és un llibre amè. Molt fàcil de llegir. Jo el vaig devorar en un no res (És curt, i es fa curt, 143 pàgines) i el vaig gaudir molt. Crec que és un llibre necessari, no per la informació que aporta -essencialment, la informació del llibre és la que ja ha estat publicada als mitjans informatius- si no per la contextualització que en fa i que la presenta en la seqüència temporal de fets que li dona sentit.
I també perquè Partal, i això ho sabem els que seguim habitualment les editorials del Vilaweb, és un tipus molt lúcid i un patriota de pedra picada capaç de transmetre confiança. I això és el que ens cal ara, en aquest espai de temps que avui em sembla massa llarg fins el 27S.
Es fa molt difícil dir quin és el sentiment majoritari del país. Cal una percepció molt fina -gairebé extrasensorial- per a captar "l'esperit", l'estat d'ànim, aquella cosa que escapa al dibuix de les enquestes i els sondejos d'opinió, que les fa canviar, o que impulsa a centenars de milers, potser a milions, a sortir al carrer a fer una monumental cadena humana, o un mosaic gegant dibuixant una "V" entre la Diagonal i la Gran Via de Barcelona. En aquestes temps fins el 27S en que "l'esperit del país" és més inaprehensible que mai, no és el moment de gurús i endevins del futur. És, en canvi, el moment de dir les coses clares. De la veritat. De recordar que si estem aquí és, sobretot, perquè el poble ha volgut. Avançarem tant com siguem capaços.
El 9N vam obrir una porta. Que el 27S la porta estigui oberta de bat a bat i la creuem és la feina que tenim pendent.
Segur que "Desclassificat: 9N" serà una de les estrelles del proper Sant Jordi. Però no penseu pas que aquest serà un dels "llibres d'autor mediàtic" que trobarem el 23 d'abril (Partal ja és a la categoria de Mediàtics), mes aviat, crec jo, aquest és un llibre que pot ajudar -Per la pujada de moral que aporta. Un xute. I per l'estructuració i la contextualització del 9N- en els debats de guerrilla que segur que viurem fins al 27S. Uns debats en els que més que tractar de convèncer (és un mite) el que cal és mostrar fermesa, que les idees estan clares i mobilitzar. Digues-li propaganda pel fet.
Però aquest, si de cas, serà tema per un altre post.
dilluns, 23 de març del 2015
Apunts ràpids (4). Eleccions departamentals a França.
França
Ja tinc una edat i soc dels que, al cole, fèiem francès. Potser per aquesta formació tiro a francòfil. Em temo que sí, que soc d'aquells que admiren França i m'emociono amb els seus valors republicans.
Després em dol i em fa ràbia com sistemàticament l'estat francès tracta de reduir la cultura i la llengua catalana, i les altres llengües regionals franceses, al no res.
Em fot. Però prefereixo creure que aquesta actitud del govern francès té a veure, sobretot, amb una comprensió errònia i del passat del que signifiquen els valors republicans. Vull creure això. Llibertat, Igualtat i Fraternitat és un gran lema. El lema no diu enlloc que l'única llengua de l'hexàgon hagi de ser el francès. O que només hagi una forma de ser francès.
El primer cop que vaig voltar per la Catalunya Nord em vaig adonar d'una cosa que em va fer rumiar: A tots els pobles, per petits que fossin, hi havia un monument, un monòlit, una estàtua, algun tipus de memorial als enfants de la patrie, als fills d'aquell poble caiguts defensant França. Llistes de noms de joves caiguts a la primera o segona guerra mundial. A tots els pobles.
I a la Catalunya Nord, aquestes llistes de noms duen els seus corresponents cognoms catalans. Podrien ser llistes perfectament reubicables a qualsevol població catalana al sud de la frontera, balear o valenciana.
Recordo que en aquesta primera ocasió van fer base a Ripoll. A Ripoll també hi ha un monument que recorda als caiguts defensant el poble. Atenció! al poble de Ripoll. Ripoll ha estat assetjada per forces de banderes molt diferents. Al final, doncs, la fidelitat més important és amb el propi poble. En una mesura diferent, no és casualitat que el Barcelonisme, el "jo sóc de Barcelona", sigui l'autèntic nacionalisme inconfessable de molts barcelonins.
Em va xocar això: els fills del poble, catalans, morts defensant França. Recordats amb orgull. A la vegada fiers d'être catalans. No hi ha un equivalent a aquesta banda del Pirineu.
Segurament aquest orgull republicà avui ja no és el mateix. Assenyalo un culpable: l'assimilació francesa està gairebé completa. Avui són molt més indistingibles un normand i un català de Perpinyà que fa 100 anys. 100 anys en que, sistemàticament, s'ha confós igualtat amb homogeneïtat.
L'homogeneïtat és un error. El món no és homogeni. El món és divers. França és diversa, com Catalunya.
Els altres, els que es resisteixen a l'homogeneïtat, apareixen com una amenaça. SI a més són els més pobres, aleshores apareix la marginació.
La pobresa, la incomprensió de la diferència, la por... duen al racisme. No és casualitat, doncs, que el Front National obtingui els resultats que obté.
França ha pogut homogeneïtzar i assimilar, gairebé anorrear, les velles nacions que conviuen al seu territori per a fer-ne una de nova, la del francès "republicà". Una forma "racional" de nacionalisme. generacions educades en francès, dècades de menysteniment de les cultures i llengües regionals, dues guerres mundials, la grandeur, un poderós imaginari col·lectiu... gairebé ho havien aconseguit. Quan de cop va arribar la immigració massiva, la "construcció europea", la colonització cultural americana, finalment, la globalització, la crisi. Impossible assimilar-ho. La nació del francès "republicà" no es capaç d'assimilar aquesta onada.
El resultat és que el Front National és primera força a França. La dreta francesa i els socialistes francesos tornen a dir que volen fer una "aliança republicana" per aturar a Marie Le Pen.
Però no serà fàcil, perquè, de fet, el FN és el fruit d'una concepció equivocada de la República. Una concepció que fa moltes generacions que va prenent forma. Una concepció que, de fet, comparteixen la dreta i el PS.
A l'homogeneïtzar, al menystenir la seva pluralitat, França es va tirar un tret al peu. Ha covat, sense adonar-se'n, l'ou de la serp. La mateixa serp contra la que van lluitar, i morir, tants i tants enfants de la Patrie.
És molt greu. Em sap molt greu. La República, la de veritat, està en perill. I no estan preparats per salvar-la, no en saben, no poden, s'han oblidat del que són.
Com volen poder aturar res si el mateix Valls amaga que és català?
Ja tinc una edat i soc dels que, al cole, fèiem francès. Potser per aquesta formació tiro a francòfil. Em temo que sí, que soc d'aquells que admiren França i m'emociono amb els seus valors republicans.
Després em dol i em fa ràbia com sistemàticament l'estat francès tracta de reduir la cultura i la llengua catalana, i les altres llengües regionals franceses, al no res.
Em fot. Però prefereixo creure que aquesta actitud del govern francès té a veure, sobretot, amb una comprensió errònia i del passat del que signifiquen els valors republicans. Vull creure això. Llibertat, Igualtat i Fraternitat és un gran lema. El lema no diu enlloc que l'única llengua de l'hexàgon hagi de ser el francès. O que només hagi una forma de ser francès.
El primer cop que vaig voltar per la Catalunya Nord em vaig adonar d'una cosa que em va fer rumiar: A tots els pobles, per petits que fossin, hi havia un monument, un monòlit, una estàtua, algun tipus de memorial als enfants de la patrie, als fills d'aquell poble caiguts defensant França. Llistes de noms de joves caiguts a la primera o segona guerra mundial. A tots els pobles.
I a la Catalunya Nord, aquestes llistes de noms duen els seus corresponents cognoms catalans. Podrien ser llistes perfectament reubicables a qualsevol població catalana al sud de la frontera, balear o valenciana.
Recordo que en aquesta primera ocasió van fer base a Ripoll. A Ripoll també hi ha un monument que recorda als caiguts defensant el poble. Atenció! al poble de Ripoll. Ripoll ha estat assetjada per forces de banderes molt diferents. Al final, doncs, la fidelitat més important és amb el propi poble. En una mesura diferent, no és casualitat que el Barcelonisme, el "jo sóc de Barcelona", sigui l'autèntic nacionalisme inconfessable de molts barcelonins.
Em va xocar això: els fills del poble, catalans, morts defensant França. Recordats amb orgull. A la vegada fiers d'être catalans. No hi ha un equivalent a aquesta banda del Pirineu.
Segurament aquest orgull republicà avui ja no és el mateix. Assenyalo un culpable: l'assimilació francesa està gairebé completa. Avui són molt més indistingibles un normand i un català de Perpinyà que fa 100 anys. 100 anys en que, sistemàticament, s'ha confós igualtat amb homogeneïtat.
L'homogeneïtat és un error. El món no és homogeni. El món és divers. França és diversa, com Catalunya.
Els altres, els que es resisteixen a l'homogeneïtat, apareixen com una amenaça. SI a més són els més pobres, aleshores apareix la marginació.
La pobresa, la incomprensió de la diferència, la por... duen al racisme. No és casualitat, doncs, que el Front National obtingui els resultats que obté.
França ha pogut homogeneïtzar i assimilar, gairebé anorrear, les velles nacions que conviuen al seu territori per a fer-ne una de nova, la del francès "republicà". Una forma "racional" de nacionalisme. generacions educades en francès, dècades de menysteniment de les cultures i llengües regionals, dues guerres mundials, la grandeur, un poderós imaginari col·lectiu... gairebé ho havien aconseguit. Quan de cop va arribar la immigració massiva, la "construcció europea", la colonització cultural americana, finalment, la globalització, la crisi. Impossible assimilar-ho. La nació del francès "republicà" no es capaç d'assimilar aquesta onada.
El resultat és que el Front National és primera força a França. La dreta francesa i els socialistes francesos tornen a dir que volen fer una "aliança republicana" per aturar a Marie Le Pen.
Però no serà fàcil, perquè, de fet, el FN és el fruit d'una concepció equivocada de la República. Una concepció que fa moltes generacions que va prenent forma. Una concepció que, de fet, comparteixen la dreta i el PS.
A l'homogeneïtzar, al menystenir la seva pluralitat, França es va tirar un tret al peu. Ha covat, sense adonar-se'n, l'ou de la serp. La mateixa serp contra la que van lluitar, i morir, tants i tants enfants de la Patrie.
És molt greu. Em sap molt greu. La República, la de veritat, està en perill. I no estan preparats per salvar-la, no en saben, no poden, s'han oblidat del que són.
Com volen poder aturar res si el mateix Valls amaga que és català?
Apunts ràpids (3). Referèndum al Moianès.
Els veïns del Moianès han votat que
volen esdevenir comarca. No era imprescindible i la llei que permet
aquesta subdivisió ja estava preparada. Però el pobles del Moianès han
pogut fer explícita aquesta voluntat amb la consulta.
Votar és una aproximació democràtica, no la millor però sí la més comú, a la resolució de conflictes o a la presa de decisions col·lectives. Hi han altres opcions més sofisticades i potser "més democràtiques" en el sentit que respecten més la voluntat majoritària, per exemple el consens sistèmic de Christian Felber.
Tot i les pegues, votar, de la forma tradicional, està bé. I permet que la majoria expressi el que pensa sobre alguna qüestió.
HI han mitjans humans i tècnics per que es pugui votar més. Sobre tot. A diari. I que aquests vots tinguin influència en les decisions que es prenen. Votar no hauria de ser "la festa de la democràcia", hauria de ser normal, habitual, comú, avorrit fins i tot.
Amb la repetició es veuria que la democràcia és perfectible i potser s'avançaria cap a sistemes més sofisticats, de major consens i de major respecte. Però el primer pas és més democràcia.
I potser si no ens la donen, ens caldrà prendre-la.
Votar és una aproximació democràtica, no la millor però sí la més comú, a la resolució de conflictes o a la presa de decisions col·lectives. Hi han altres opcions més sofisticades i potser "més democràtiques" en el sentit que respecten més la voluntat majoritària, per exemple el consens sistèmic de Christian Felber.
Tot i les pegues, votar, de la forma tradicional, està bé. I permet que la majoria expressi el que pensa sobre alguna qüestió.
HI han mitjans humans i tècnics per que es pugui votar més. Sobre tot. A diari. I que aquests vots tinguin influència en les decisions que es prenen. Votar no hauria de ser "la festa de la democràcia", hauria de ser normal, habitual, comú, avorrit fins i tot.
Amb la repetició es veuria que la democràcia és perfectible i potser s'avançaria cap a sistemes més sofisticats, de major consens i de major respecte. Però el primer pas és més democràcia.
I potser si no ens la donen, ens caldrà prendre-la.
Apunts ràpids (2). Barça 2 - Madrit 1.
Parlant de futbol:
2 a 1 no és cap resultat d'aquells que passen a la història, però mira, guanyar al Madrid sempre fa molta gràcia. A mi me'n fa. Soc un tiu simple, què hi farem.
Des de la ignorància furgolera: El Luís Enrique està fent un Barça més testosterònic, més gamberro i al que les coses, a vegades, no li surten bé. Res a veure amb el Barça excels de Pep Guardiola. Són pel·lícules diferents. Aquell era un Barça preocupat per la tibantor entre l'ètica i l'estètica. Avui no. Aquestes paraules no són gaire de l'equip actual. Avui tot plegat és més prosaic. Jugar malament i guanyar es contempla com una possibilitat.
A mi m'agradava més el Barça del Pep, però mira, de moment, el Luís Enrique està fent un Barça que, a dia d'avui, encara pot guanyar-ho tot. Jo aposto per Copa i Lliga. Encara queda molt. Ja veurem.
En aquest país petit, que el Barça doni alegries és molt important. És així. Fa sentir millor, més forts, més segurs... Hi ha una connexió, estranya, perversa, insana, malaltissa... tot el que vulgueu, entre els resultats del Barça i l'esperit, optimista, o pessimista, del país. Millor, doncs, que guanyi el Barça. I si és al Madrit, millor.
I si és per cinc a zero, encara millor.
2 a 1 no és cap resultat d'aquells que passen a la història, però mira, guanyar al Madrid sempre fa molta gràcia. A mi me'n fa. Soc un tiu simple, què hi farem.
Des de la ignorància furgolera: El Luís Enrique està fent un Barça més testosterònic, més gamberro i al que les coses, a vegades, no li surten bé. Res a veure amb el Barça excels de Pep Guardiola. Són pel·lícules diferents. Aquell era un Barça preocupat per la tibantor entre l'ètica i l'estètica. Avui no. Aquestes paraules no són gaire de l'equip actual. Avui tot plegat és més prosaic. Jugar malament i guanyar es contempla com una possibilitat.
A mi m'agradava més el Barça del Pep, però mira, de moment, el Luís Enrique està fent un Barça que, a dia d'avui, encara pot guanyar-ho tot. Jo aposto per Copa i Lliga. Encara queda molt. Ja veurem.
En aquest país petit, que el Barça doni alegries és molt important. És així. Fa sentir millor, més forts, més segurs... Hi ha una connexió, estranya, perversa, insana, malaltissa... tot el que vulgueu, entre els resultats del Barça i l'esperit, optimista, o pessimista, del país. Millor, doncs, que guanyi el Barça. I si és al Madrit, millor.
I si és per cinc a zero, encara millor.
Apunts ràpids (1). Eleccions andaluses.
Ahir va passar de tot: les eleccions autonòmiques andaluses, la victòria del Barça sobre el Madrid, la consulta al Moianès i la primera volta de les eleccions cantonals s França.
Bé. És evident que cadascun dels fets anteriors tindrà la importància que cadascú vulguin donar-li. O cap importància, ves. En tot cas, a mi em van cridar l'atenció.
Comencem:
Andalusia
Idees, poc elaborades, sobre les eleccions andaluses:
Andalusia té un funcionament particular i no es pot extrapolar el resultat andalús a unes eleccions generals espanyoles, però...
El PSOE manté el nombre d'escons. Mira-ho com vulguis, però amb els temps que corren és un èxit.
El PP es fum una gran patacada. IU També.
P's i C's entren amb força. Però mentre que C's pot obrir amb convicció i satisfets una ampolla de cava per celebrar-ho, a can P's em sembla que no estan tan contents.
P's s'ha menjat IU.
C's li ha clavat una bona mossegada al PP.
el bipartidisme aguanta. Retrocedeix, és cert, però segueix representant a dos de cada tres electors andalusos.
Cap partit d'esquerres pot aspirar a guanyar a Espanya si no guanya a Andalusia i a Catalunya. Això vol dir que el PSOE ho té magre, però sobretot qui ho té magre és P's.
Amb les eleccions d'ahir P's haurà de replantejar-se el discurs de "tot el que farà amb la majoria absoluta". P's no obtindrà la majoria absoluta a les properes eleccions generals.
De fet, està per veure si simplement serà la força majoritària. En realitat, els andalusos ens demostren que una cosa són les enquestes i, una altre de molt diferent, el que s'acaba votant.
Jo crec que PSOE i C's pactaran. Però C's faria bé de rumiar-s'ho. Potser s'esperen a després de les generals, a veure què passa.
Sorprèn que el PSOE aguanti. D'altra banda, crec que són injustes les crítiques del tipus "si votes als corruptes, ets còmplice". Penso que avui la Terribas ho encertava: davant la incertesa molta gent deu haver votat amb el criteri "virgencita, virgencita, que me quede como estoy". I és que P's encara té molt de promesa, i poc de certesa; i posats a votar a IU, millor votar el PSOE original. Entre moltes d'altres raons, evidentment.
En fi, per mi les idees bàsiques són:
- La gran reculada del PP
- La resistència del PPSOE
- La irrupció de C's com a contrapès de P's, i que tots dos, però, avui encara són a la 2na divisió.
Bé. És evident que cadascun dels fets anteriors tindrà la importància que cadascú vulguin donar-li. O cap importància, ves. En tot cas, a mi em van cridar l'atenció.
Comencem:
Andalusia
Idees, poc elaborades, sobre les eleccions andaluses:
Andalusia té un funcionament particular i no es pot extrapolar el resultat andalús a unes eleccions generals espanyoles, però...
El PSOE manté el nombre d'escons. Mira-ho com vulguis, però amb els temps que corren és un èxit.
El PP es fum una gran patacada. IU També.
P's i C's entren amb força. Però mentre que C's pot obrir amb convicció i satisfets una ampolla de cava per celebrar-ho, a can P's em sembla que no estan tan contents.
P's s'ha menjat IU.
C's li ha clavat una bona mossegada al PP.
el bipartidisme aguanta. Retrocedeix, és cert, però segueix representant a dos de cada tres electors andalusos.
Cap partit d'esquerres pot aspirar a guanyar a Espanya si no guanya a Andalusia i a Catalunya. Això vol dir que el PSOE ho té magre, però sobretot qui ho té magre és P's.
Amb les eleccions d'ahir P's haurà de replantejar-se el discurs de "tot el que farà amb la majoria absoluta". P's no obtindrà la majoria absoluta a les properes eleccions generals.
De fet, està per veure si simplement serà la força majoritària. En realitat, els andalusos ens demostren que una cosa són les enquestes i, una altre de molt diferent, el que s'acaba votant.
Jo crec que PSOE i C's pactaran. Però C's faria bé de rumiar-s'ho. Potser s'esperen a després de les generals, a veure què passa.
Sorprèn que el PSOE aguanti. D'altra banda, crec que són injustes les crítiques del tipus "si votes als corruptes, ets còmplice". Penso que avui la Terribas ho encertava: davant la incertesa molta gent deu haver votat amb el criteri "virgencita, virgencita, que me quede como estoy". I és que P's encara té molt de promesa, i poc de certesa; i posats a votar a IU, millor votar el PSOE original. Entre moltes d'altres raons, evidentment.
En fi, per mi les idees bàsiques són:
- La gran reculada del PP
- La resistència del PPSOE
- La irrupció de C's com a contrapès de P's, i que tots dos, però, avui encara són a la 2na divisió.
dimecres, 18 de març del 2015
Una venjança de tres anys de presó.
El 16 de juny de 2011 una concentració de manifestants va impedir, si més no, per una estona, l'accés dels diputats als Parlament de Catalunya. Aquell dia es votava la "Llei omnibus" que es caracteritzava per importants retallades en despesa social.
L'any 2011 va ser l'any de l'acampada a la Plaça Catalunya, que s'incardinava dins el moviment del 15M. Va ser un any de gran efervescència social. Probablement el mapa polític actual, recull una part, i encara ha de canalitzar, una bona part d'aquell impuls.
En particular, la "llei omnibus" va ser objetce d'una gran contestació. A mes encara cuejava el violent desallotjament de la Plaça Catalunya per part dels mossos d'esquadra.
Aquell dia 16 hi havia molta ràbia acumulada. Aquella ràbia es va demostrar impedint l'accés dels diputats al Parlament, i amb alguna empenta i taques de pintura. Va ser una avançada del que posteriorment s'ha conegut amb el nom d'escarnis (en castellà, "escraches").
En el seu moment, aquella acció em va provocar dubtes. Dubtes que avui encara tinc. Encerclar i impedir l'accés a un Parlament democràtic és, penso jo, una cosa molt grossa. D'altra banda, el dret a la protesta és inalienable, i indiscutible.
La cosa és com de "democràtic" és un Parlament "democràtic", encara més quan aquest parlament està legislant en perjudici del poble. Sobretot quan hi ha una majoria social que té aquesta percepció, però aquesta majoria no pot influir sobre els seus suposats representants. També caldria demanar-se si el dret a la protesta inclou impedir accessos, o empentar, o llançar pintura. Els meus dubtes persisteixen.
Però el cas és que a rel d'aquells fets van haver-hi detencions que s'han jutjat i, segons el codi penal, l'atemptat contra les institucions democràtiques és castiga amb penes de presó, entre tres i sis anys. El Tribunal Suprem ha considerat que impedir l'accés va ser un atemptat contra el Parlament de Catalunya i ha dictat el càstig que, segons la llei, correspon al cas.
O sigui: tres anys de privació de llibertat per un escarni.
Tres anys.
És una barbaritat.
No és un càstig. És una venjança. O pitjor, un intent d'exemplaritzar. De voler espantar la dissidència. De dir que ells són intocables, i tu no.
Aquesta sentència fa molt de mal. Fa molt de mal, primer de tot, als condemnats. No s'entén la desproporció. No és justificable. No té explicació. És un horror. Aquesta gent que han estat condemnats no són delinqüents, ni terroristes. Per mi són presos polítics. Les víctimes d'una injustícia i un crim d'estat.
I ens fa mal a tots perquè, justament, ens converteix en còmplices d'un crim d'estat: el segrest durant tres anys dels condemnats. Els còmplices d'una venjança de la casta, a Catalunya també en tenim, oi tant! contra la dissidència.
Jo no vull ser còmplice. Jo vull poder respectar el Parlament de Catalunya i vull sentir que representa al poble de Catalunya (la CUP avui tampoc ho veia). Em nego a acceptar que el poble de Catalunya sigui capaç d'aquests crims d'estat. D'aquests atemptats contra la democràcia. En democràcia la dissidència és escoltada. En democràcia, la dissidència no es persegueix. En democràcia, si un Parlament es veu assetjat com ho va ser el dia 16 de juny de 2011, quan aquell Parlament finalment es reuneix, es demana perquè ha passat allò. S'investiga què ha provocat aquest esclat de ràbia. Es demana com és que no ha pogut canalitzar-se la protesta pels representants del poble. En cap cas, però, fa servir el poder atorgat pel poble per a venjar-se.
Aquesta sentència fa molt mal: per injusta i per antidemocràtica. Però és que, a més, hi haurà una reacció. També és una sentència miop.
Espero que al Parlament hi hagi algú que s'adoni que aquesta sentència mai ha de poder executar-se. Pel bé de tots. Pel futur que volem construir.
Enllaço un parell d'opinions que trobo molt interessants de llegir, la de David Fernández i la de Montserrat Tura, totes dues publicades avui al Vilaweb.
L'any 2011 va ser l'any de l'acampada a la Plaça Catalunya, que s'incardinava dins el moviment del 15M. Va ser un any de gran efervescència social. Probablement el mapa polític actual, recull una part, i encara ha de canalitzar, una bona part d'aquell impuls.
En particular, la "llei omnibus" va ser objetce d'una gran contestació. A mes encara cuejava el violent desallotjament de la Plaça Catalunya per part dels mossos d'esquadra.
Aquell dia 16 hi havia molta ràbia acumulada. Aquella ràbia es va demostrar impedint l'accés dels diputats al Parlament, i amb alguna empenta i taques de pintura. Va ser una avançada del que posteriorment s'ha conegut amb el nom d'escarnis (en castellà, "escraches").
En el seu moment, aquella acció em va provocar dubtes. Dubtes que avui encara tinc. Encerclar i impedir l'accés a un Parlament democràtic és, penso jo, una cosa molt grossa. D'altra banda, el dret a la protesta és inalienable, i indiscutible.
La cosa és com de "democràtic" és un Parlament "democràtic", encara més quan aquest parlament està legislant en perjudici del poble. Sobretot quan hi ha una majoria social que té aquesta percepció, però aquesta majoria no pot influir sobre els seus suposats representants. També caldria demanar-se si el dret a la protesta inclou impedir accessos, o empentar, o llançar pintura. Els meus dubtes persisteixen.
Però el cas és que a rel d'aquells fets van haver-hi detencions que s'han jutjat i, segons el codi penal, l'atemptat contra les institucions democràtiques és castiga amb penes de presó, entre tres i sis anys. El Tribunal Suprem ha considerat que impedir l'accés va ser un atemptat contra el Parlament de Catalunya i ha dictat el càstig que, segons la llei, correspon al cas.
O sigui: tres anys de privació de llibertat per un escarni.
Tres anys.
És una barbaritat.
No és un càstig. És una venjança. O pitjor, un intent d'exemplaritzar. De voler espantar la dissidència. De dir que ells són intocables, i tu no.
Aquesta sentència fa molt de mal. Fa molt de mal, primer de tot, als condemnats. No s'entén la desproporció. No és justificable. No té explicació. És un horror. Aquesta gent que han estat condemnats no són delinqüents, ni terroristes. Per mi són presos polítics. Les víctimes d'una injustícia i un crim d'estat.
I ens fa mal a tots perquè, justament, ens converteix en còmplices d'un crim d'estat: el segrest durant tres anys dels condemnats. Els còmplices d'una venjança de la casta, a Catalunya també en tenim, oi tant! contra la dissidència.
Jo no vull ser còmplice. Jo vull poder respectar el Parlament de Catalunya i vull sentir que representa al poble de Catalunya (la CUP avui tampoc ho veia). Em nego a acceptar que el poble de Catalunya sigui capaç d'aquests crims d'estat. D'aquests atemptats contra la democràcia. En democràcia la dissidència és escoltada. En democràcia, la dissidència no es persegueix. En democràcia, si un Parlament es veu assetjat com ho va ser el dia 16 de juny de 2011, quan aquell Parlament finalment es reuneix, es demana perquè ha passat allò. S'investiga què ha provocat aquest esclat de ràbia. Es demana com és que no ha pogut canalitzar-se la protesta pels representants del poble. En cap cas, però, fa servir el poder atorgat pel poble per a venjar-se.
Aquesta sentència fa molt mal: per injusta i per antidemocràtica. Però és que, a més, hi haurà una reacció. També és una sentència miop.
Espero que al Parlament hi hagi algú que s'adoni que aquesta sentència mai ha de poder executar-se. Pel bé de tots. Pel futur que volem construir.
Enllaço un parell d'opinions que trobo molt interessants de llegir, la de David Fernández i la de Montserrat Tura, totes dues publicades avui al Vilaweb.
dimarts, 10 de març del 2015
Petita guia d'autodefensa laboral per a precàries
Avui em venia de gust presentar un text que crec que és molt interessant: la "Petita guia d'autodefensa laboral pera precàries".
Es tracta d'una guia que va editar la CGT de Catalunya el passat juliol i que, com indica el títol, pretén recordar als treballadors en condicions de precarietat que, malgrat tot, tenen drets laborals i que, en algunes ocasions, la llei els empara.
És un text necessari perquè la precarietat és allà fora i no són pas pocs els treballadors que hi estan atrapats. Tots coneixem gent amb contractes de precarietat i alguns d'aquests encara es consideren afortunats per tenir feina.
És una situació terriblement injusta que cal capgirar entre tots, però que ni s'aconseguirà fàcilment ni aviat. Els primers interessats en defensar-se ells mateixos són els treballadors, siguin precaris o no. Aquesta guia ofereix això, amb un llenguatge planer i directe fa el recordatori dels drets, i d'opcions d'actuació per a defensar-los.
No és la guia definitiva, però no està gens malament per començar. Hi han massa treballadors que ignoren gairebé completament que tenen drets i poden exercir-los. Caldria demanar-se com és que tants i tants joves acaben la seva etapa formativa ignorant-ho gairebé tot sobre els seus drets laborals.
I ja per acabar, el que definitivament em va motivar a dedicar un post (cosa que faig avui) a aquesta guia va ser la seva introducció:
EL PER QUÈ D’AQUESTA PETITA GUIA D’AUTODEFENSA LABORAL
Aquest document ha estat confegit amb la intenció de ser una eina útil per a l’organització de base i per a la lluita dels treballadors i les treballadores, destinat especialment a aquelles que prestem els nostres serveis laborals en condicions més precàries, és a dir, en realitat, a aquelles persones que actualment constituïm la majoria de la classe treballadora al nostre país. Amb aquesta petita guia volem que pugueu tenir a mà alguns recursos que us permetin orientar-vos a l’hora de defensar els vostres drets i el de les vostres companyes de feina.
Òbviament, aquestes pàgines no us solucionaran tots els problemes amb els quals haureu de bregar a la feina, però sí que us aportaran una mica de llum en aspectes que potser desconeixeu, i que us poden ser d’utilitat a l’hora de fer front a les arbitrarietats de l’empresa. Ras i curt: L’objectiu és que tingueu algunes pautes clares per a no anar venuts davant l’empresari. Nosaltres molt sovint cometem l’error de no conèixer prou bé els nostres drets, ni els límits on podem situar la ratlla que els nostres caps no poden traspassar. Ells, en canvi, se les saben totes, fan un ús extensiu quan els convé del xantatge emocional i del maltracte psicològic i, a més, tenen sempre a l’abast de la mà l’arma definitiva: El recurs a l’acomiadament o a la no renovació del contracte (allò de “si no t’agrada, ja saps on tens la porta”). Volem que aquestes pàgines us puguin servir per a equilibrar aquesta situació, tot fent-vos conscients que hi ha vies segures per a plantar cara, més de les que potser us imagineu, i que hom pot, si les aprofita, doblegar la voluntat de l’empresari.
Si bé és cert que les reformes laborals que s’han anat aprovant durant les últimes dècades han anat configurant un marc de relacions laborals cada cop més desregulat i amb una legislació que ens ofereix cada cop menys garanties, és important estar assabentada d’algunes de les armes que encara ens ofereix la legalitat per a plantar cara al poder dels patrons. És per això que aquesta guia posa l’èmfasi, en alguns dels seus apartats, en explicar elements de caràcter jurídic que és important conèixer (què són els convenis col·lectius, la Inspecció de Treball, quins tipus d’acomiadament hi ha, etc). Però no ens enganyem. Més enllà de les garanties, cada cop més minses, que ens ofereix la legislació, defensar els nostres drets a la feina és, bàsicament, una qüestió d’actitud. I en relació a aquest particular, cal tenir sempre en compte un seguit de punts:
La feina forma part de la vida. No s’hi val dissociar mentalment el
temps que passem al curro del temps que passem a fora, com si una cosa
i altra no tinguessin res a veure. Aquest és un mecanisme psicològic
que convé evitar. Molt sovint ens trobem companyes precàries amb una
gran activitat militant fora de la feina (per exemple, en moviments
socials, assemblees de barri, etc), però que tenen, en canvi,
un comportament absolutament submís dins d’aquesta, i només cerquen
“no complicar-se la vida” durant la seva jornada laboral. Hem de
tenir clar, però, que la feina és també un camp de batalla, tant o
més important que qualsevol altre, ja que té una influència molt
directa sobre la majoria dels aspectes de la nostra vida quotidiana.
Canviar la societat en la qual vivim també implica canviar les
relacions laborals (que determinen els nostres horaris, els nostres
ingressos, les nostres possibilitats d’oci i consum…) No podem ser
actius al barri, al centre social, a l’ateneu, a les lluites al
carrer, i desactivar-nos un cop creuem la porta del centre de
treball. Això és una anomalia, i és contraproduent per a nosaltres i
per a les companyes amb qui compartim espai a la feina.
A la feina no s’hi val a fer l´orni. De fet, això és que li
interessa a l’empresari, que totes les treballadores vagin a la seva,
i ningú no es preocupi pel que li passa a les altres. Cal
relacionar-se amb els companys, parlar-hi (i no només de futbol,
ni de si el cafè de la màquina és bo o dolent), prendre-hi
confiança. La majoria de les empreses tendeixen a crear múltiples
barreres psicològiques en la ment de les seves treballadores, barreres
que cal trencar. Cal interessar-se per les condicions de treball
d’aquelles que curren amb nosaltres, per la feina que fan, si estan a
gust o no, si tenen els mateixos problemes que tu o en tenen uns
altres, si a la seva nòmina els consta una altra categoria laboral
diferent a la teva, malgrat que feu la mateixa feina… Només teixint
vincles de solidaritat mútua, de comunicació horitzontal entre
vosaltres, trencant les línies de jerarquia que us imposarà
l’empresa, és com podreu articular respostes de caràcter
COL·LECTIU. I la solució al teu problema (que més sovint del que
penses serà un problema compartit amb molta altra gent) passa la
immensa majoria de vegades per això, per donar-hi una resposta
col·lectiva, entre totes, no pas per buscar-se la vida
individualment.
Cal mirar més enllà de la teva màquina o del monitor del teu
ordinador. L’organització del treball en moltes empreses ens
atomitza, ens aïlla i fa que tinguem una visió parcial de com funciona
tot plegat. Això ens fa més febles. És bo adquirir una visió
global, que no es limiti exclusivament a les tasques que tens
assignades. Fixa’t bé com funciona l’empresa, en conjunt, quina és
la seva estructura, els noms dels responsables… Interessa’t per com
s’organitza el treball, el teu i el dels companys, quins
departaments hi ha, quins torns, quines línies jeràrquiques… I si
pots, fes-te esquemes de tot plegat, et podran ser molt útils. El
coneixement és poder, l’empresari ho sap prou bé. Hem de tenir-ho
també nosaltres en compte i evitar viure en la inòpia i en la ignorància
de tot
allò que ens envolta en el nostre entorn laboral.
L’empresari no és el nostre amic, ni tampoc ho són els nostres caps
directes, encara que puguem tenir “bon rotllo” amb ells a nivell
personal. Hem de tenir clar que els interessos de l’empresa no són els
nostres, i no ser ingenus pel que fa aquest particular. Potser el
teu cap és un paio simpàtic, potser sou del mateix equip de futbol,
potser us agrada el mateix tipus de música. Però no t’equivoquis,
si te la pot fotre te la fotrà, si ha de triar entre la seva
conveniència (o la de l’empresa) i la teva (o la de la gent que
treballa amb tu), no ho dubtarà ni un sol moment. I no et deixis
menjar l’olla amb coses com ara “el que és bo per a l’empresa és bo
per a les treballadores”, perquè no és cert. No et deixis enganyar
i sigues murri, molt murri, perquè ells se les saben totes, i
nosaltres hem d’actuar en conseqüència.
Un agraïment a la CGT per aquesta guia.
Els enllaços:
A l'article de la web de la CGT en que presenten la guia
Al PDF de la guia per centres de treball.
A la versió per a moviments socials.
Per llegir, compartir i posar en pràctica.
Si lluites pots perdre. Si no lluites estàs perdut.
Es tracta d'una guia que va editar la CGT de Catalunya el passat juliol i que, com indica el títol, pretén recordar als treballadors en condicions de precarietat que, malgrat tot, tenen drets laborals i que, en algunes ocasions, la llei els empara.
És un text necessari perquè la precarietat és allà fora i no són pas pocs els treballadors que hi estan atrapats. Tots coneixem gent amb contractes de precarietat i alguns d'aquests encara es consideren afortunats per tenir feina.
És una situació terriblement injusta que cal capgirar entre tots, però que ni s'aconseguirà fàcilment ni aviat. Els primers interessats en defensar-se ells mateixos són els treballadors, siguin precaris o no. Aquesta guia ofereix això, amb un llenguatge planer i directe fa el recordatori dels drets, i d'opcions d'actuació per a defensar-los.
No és la guia definitiva, però no està gens malament per començar. Hi han massa treballadors que ignoren gairebé completament que tenen drets i poden exercir-los. Caldria demanar-se com és que tants i tants joves acaben la seva etapa formativa ignorant-ho gairebé tot sobre els seus drets laborals.
I ja per acabar, el que definitivament em va motivar a dedicar un post (cosa que faig avui) a aquesta guia va ser la seva introducció:
EL PER QUÈ D’AQUESTA PETITA GUIA D’AUTODEFENSA LABORAL
Aquest document ha estat confegit amb la intenció de ser una eina útil per a l’organització de base i per a la lluita dels treballadors i les treballadores, destinat especialment a aquelles que prestem els nostres serveis laborals en condicions més precàries, és a dir, en realitat, a aquelles persones que actualment constituïm la majoria de la classe treballadora al nostre país. Amb aquesta petita guia volem que pugueu tenir a mà alguns recursos que us permetin orientar-vos a l’hora de defensar els vostres drets i el de les vostres companyes de feina.
Òbviament, aquestes pàgines no us solucionaran tots els problemes amb els quals haureu de bregar a la feina, però sí que us aportaran una mica de llum en aspectes que potser desconeixeu, i que us poden ser d’utilitat a l’hora de fer front a les arbitrarietats de l’empresa. Ras i curt: L’objectiu és que tingueu algunes pautes clares per a no anar venuts davant l’empresari. Nosaltres molt sovint cometem l’error de no conèixer prou bé els nostres drets, ni els límits on podem situar la ratlla que els nostres caps no poden traspassar. Ells, en canvi, se les saben totes, fan un ús extensiu quan els convé del xantatge emocional i del maltracte psicològic i, a més, tenen sempre a l’abast de la mà l’arma definitiva: El recurs a l’acomiadament o a la no renovació del contracte (allò de “si no t’agrada, ja saps on tens la porta”). Volem que aquestes pàgines us puguin servir per a equilibrar aquesta situació, tot fent-vos conscients que hi ha vies segures per a plantar cara, més de les que potser us imagineu, i que hom pot, si les aprofita, doblegar la voluntat de l’empresari.
Si bé és cert que les reformes laborals que s’han anat aprovant durant les últimes dècades han anat configurant un marc de relacions laborals cada cop més desregulat i amb una legislació que ens ofereix cada cop menys garanties, és important estar assabentada d’algunes de les armes que encara ens ofereix la legalitat per a plantar cara al poder dels patrons. És per això que aquesta guia posa l’èmfasi, en alguns dels seus apartats, en explicar elements de caràcter jurídic que és important conèixer (què són els convenis col·lectius, la Inspecció de Treball, quins tipus d’acomiadament hi ha, etc). Però no ens enganyem. Més enllà de les garanties, cada cop més minses, que ens ofereix la legislació, defensar els nostres drets a la feina és, bàsicament, una qüestió d’actitud. I en relació a aquest particular, cal tenir sempre en compte un seguit de punts:
La feina forma part de la vida. No s’hi val dissociar mentalment el
temps que passem al curro del temps que passem a fora, com si una cosa
i altra no tinguessin res a veure. Aquest és un mecanisme psicològic
que convé evitar. Molt sovint ens trobem companyes precàries amb una
gran activitat militant fora de la feina (per exemple, en moviments
socials, assemblees de barri, etc), però que tenen, en canvi,
un comportament absolutament submís dins d’aquesta, i només cerquen
“no complicar-se la vida” durant la seva jornada laboral. Hem de
tenir clar, però, que la feina és també un camp de batalla, tant o
més important que qualsevol altre, ja que té una influència molt
directa sobre la majoria dels aspectes de la nostra vida quotidiana.
Canviar la societat en la qual vivim també implica canviar les
relacions laborals (que determinen els nostres horaris, els nostres
ingressos, les nostres possibilitats d’oci i consum…) No podem ser
actius al barri, al centre social, a l’ateneu, a les lluites al
carrer, i desactivar-nos un cop creuem la porta del centre de
treball. Això és una anomalia, i és contraproduent per a nosaltres i
per a les companyes amb qui compartim espai a la feina.
A la feina no s’hi val a fer l´orni. De fet, això és que li
interessa a l’empresari, que totes les treballadores vagin a la seva,
i ningú no es preocupi pel que li passa a les altres. Cal
relacionar-se amb els companys, parlar-hi (i no només de futbol,
ni de si el cafè de la màquina és bo o dolent), prendre-hi
confiança. La majoria de les empreses tendeixen a crear múltiples
barreres psicològiques en la ment de les seves treballadores, barreres
que cal trencar. Cal interessar-se per les condicions de treball
d’aquelles que curren amb nosaltres, per la feina que fan, si estan a
gust o no, si tenen els mateixos problemes que tu o en tenen uns
altres, si a la seva nòmina els consta una altra categoria laboral
diferent a la teva, malgrat que feu la mateixa feina… Només teixint
vincles de solidaritat mútua, de comunicació horitzontal entre
vosaltres, trencant les línies de jerarquia que us imposarà
l’empresa, és com podreu articular respostes de caràcter
COL·LECTIU. I la solució al teu problema (que més sovint del que
penses serà un problema compartit amb molta altra gent) passa la
immensa majoria de vegades per això, per donar-hi una resposta
col·lectiva, entre totes, no pas per buscar-se la vida
individualment.
Cal mirar més enllà de la teva màquina o del monitor del teu
ordinador. L’organització del treball en moltes empreses ens
atomitza, ens aïlla i fa que tinguem una visió parcial de com funciona
tot plegat. Això ens fa més febles. És bo adquirir una visió
global, que no es limiti exclusivament a les tasques que tens
assignades. Fixa’t bé com funciona l’empresa, en conjunt, quina és
la seva estructura, els noms dels responsables… Interessa’t per com
s’organitza el treball, el teu i el dels companys, quins
departaments hi ha, quins torns, quines línies jeràrquiques… I si
pots, fes-te esquemes de tot plegat, et podran ser molt útils. El
coneixement és poder, l’empresari ho sap prou bé. Hem de tenir-ho
també nosaltres en compte i evitar viure en la inòpia i en la ignorància
de tot allò que ens envolta en el nostre entorn laboral.
L’empresari no és el nostre amic, ni tampoc ho són els nostres caps
directes, encara que puguem tenir “bon rotllo” amb ells a nivell
personal. Hem de tenir clar que els interessos de l’empresa no són els
nostres, i no ser ingenus pel que fa aquest particular. Potser el
teu cap és un paio simpàtic, potser sou del mateix equip de futbol,
potser us agrada el mateix tipus de música. Però no t’equivoquis,
si te la pot fotre te la fotrà, si ha de triar entre la seva
conveniència (o la de l’empresa) i la teva (o la de la gent que
treballa amb tu), no ho dubtarà ni un sol moment. I no et deixis
menjar l’olla amb coses com ara “el que és bo per a l’empresa és bo
per a les treballadores”, perquè no és cert. No et deixis enganyar
i sigues murri, molt murri, perquè ells se les saben totes, i
nosaltres hem d’actuar en conseqüència.Un agraïment a la CGT per aquesta guia.
Els enllaços:
A l'article de la web de la CGT en que presenten la guia
Al PDF de la guia per centres de treball.
A la versió per a moviments socials.
Per llegir, compartir i posar en pràctica.
Si lluites pots perdre. Si no lluites estàs perdut.
diumenge, 8 de març del 2015
8 de març 2015. Dia Internacional de la Dona.
Avui és 8 de març, Dia Internacional de les Dones, o més ben dit, el Dia Internacional de la Dona Treballadora.
Es tracta d'una diada de caràcter reivindicatiu que s'associa amb la lluita feminista. Al meu entendre, però, les reivindicacions de la diada el 8 de març són bàsiques, fonamentals i purament ètiques.
És per ètica que cal que es respecti el principi de "a igual treball, igual salari". Cosa que a casa nostra, estadístiques a la mà, no es respecta.
També ho és que no es produeixi discriminació per raó de sexe. Aquesta discriminació pot prendre moltes formes, però és significatiu que, estadístiques a la mà, la pobresa sigui major entre les dones grans.
És per ètica simple acabar d'una vegada amb la imposició de models de bellesa, sobretot per a les dones, que converteixen el cos de la dona en un objecte sexual.
És per humanitat, prèvia a l'ètica, que cal acabar amb la violència, amb tota la violència i, en particular, amb la violència sexual, i amb la de gènere.
Ens cal feminitzar la societat. Fer-la menys productiva però més reproductiva. Ens cal foragitar el masclisme i donar més importància a l'ètica.
Més educació, més respecte, i més humanitat. Si voleu, a tot plegat, digueu-li més feminisme.
Finalment, crec imprescindible dir que, trobant-nos enmig de la construcció d'un nou país cal, indubtablement, posar les bases per a fer de la República Catalana un país en femení. Valors com la protecció social i del medi, la igualtat de drets, la cura dels infants, malalts i grans, la pau i el diàleg... valors femenins, o reproductius si preferiu la paraula, han de ser els que donin el caràcter del nou estat. És aquesta una gran oportunitat. La independència també és per fer un país de les dones.
A les dones que conec i estimo: parella, família, amigues, companyes... bona i reivindicativa diada.
Com cada any, reprodueixo els manifestos d'un parell d'organitzacions que em són properes (que no vol dir que siguin semblants):
Manifest d'ERC
El 8 de març, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents.
Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.
S’ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l’eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. Ens trobem amb poca representació política i en els òrgans de direcció no s’arriba de cap manera a la paritat.
Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaires possibilitat d’ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existent en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l’Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.
Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones ja que de mitjana, i segons dades del 2012, és d'un 24,81% a Catalunya, al País Valencià d’un 26,42% i a les Illes d’un 16.78%. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.
Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsablilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.
Un cop retirada la reforma integral de la llei d’avortament, cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement i sense permís parental, i rebutgem la proposta de modificació presentada pel PP.
Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels PPCC desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com per exemple la llei d’igualtat.
Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d’una nova societat més justa,inclusiva, pròspera, transparent i equitativa per a tothom.
Apel·lem a la mobilització de tota la nostra gent a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans. Cal per fer sentir la nostra reivindicació als diferents actes i mobilitzacions a favor de la igualtat efectiva i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.
Dones amb tots els drets!
Manifest de CGT
En aquests temps de crisis-estafa, de capitalisme i patriarcat, de pèrdua generalitzada de drets i llibertats, les treballadores i precàries ens organitzem i denunciem des de CGT:
Les mentides del Govern, de la resta de partits polítics i dels poders econòmics sobre la falsa sortida de la crisi i les millores en les taxes d’atur, que ens mantenen adormides, esperant una millora que no arribarà.
Quan la realitat segueix sent:
El descens de la taxa d’activitat de les dones en el mercat laboral.
L’augment de l’atur femení.
L’augment de la temporalitat en el treball de les dones.
La precarització de les nostres condicions laborals, econòmiques i de prestacions.
La sobrecàrrega de les cures.
La deterioració de la nostra salut.
La privació dels nostres drets sexuals i reproductius.
El pitjor accés i condicions en l’educació.
L’augment del pes que portem les dones en el sosteniment econòmic i psicològic de la família.
L’increment de la violència que sofrim les dones, tant en les llars com en els entorns laborals.
El manteniment dels rols sexistes en tots els àmbits de la vida.
En aquest context social, les dones de CGT, organitzades i aliades en la lluita amb les diferents plataformes, moviments socials, centres de treball, espais culturals... hem aconseguit parar molts dels atacs contra els nostres drets i llibertats. I seguim denunciant-los i frenant-los, canviant la realitat i prenent el que és nostre, conquistant els drets que ens mereixem.
PERQUÈ ELS NOSTRES DRETS NO ES DEMANEN. ES LLUITEN. ES CONQUEREIXEN.
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Es tracta d'una diada de caràcter reivindicatiu que s'associa amb la lluita feminista. Al meu entendre, però, les reivindicacions de la diada el 8 de març són bàsiques, fonamentals i purament ètiques.
És per ètica que cal que es respecti el principi de "a igual treball, igual salari". Cosa que a casa nostra, estadístiques a la mà, no es respecta.
També ho és que no es produeixi discriminació per raó de sexe. Aquesta discriminació pot prendre moltes formes, però és significatiu que, estadístiques a la mà, la pobresa sigui major entre les dones grans.
És per ètica simple acabar d'una vegada amb la imposició de models de bellesa, sobretot per a les dones, que converteixen el cos de la dona en un objecte sexual.
És per humanitat, prèvia a l'ètica, que cal acabar amb la violència, amb tota la violència i, en particular, amb la violència sexual, i amb la de gènere.
Ens cal feminitzar la societat. Fer-la menys productiva però més reproductiva. Ens cal foragitar el masclisme i donar més importància a l'ètica.
Més educació, més respecte, i més humanitat. Si voleu, a tot plegat, digueu-li més feminisme.
Finalment, crec imprescindible dir que, trobant-nos enmig de la construcció d'un nou país cal, indubtablement, posar les bases per a fer de la República Catalana un país en femení. Valors com la protecció social i del medi, la igualtat de drets, la cura dels infants, malalts i grans, la pau i el diàleg... valors femenins, o reproductius si preferiu la paraula, han de ser els que donin el caràcter del nou estat. És aquesta una gran oportunitat. La independència també és per fer un país de les dones.
A les dones que conec i estimo: parella, família, amigues, companyes... bona i reivindicativa diada.
Com cada any, reprodueixo els manifestos d'un parell d'organitzacions que em són properes (que no vol dir que siguin semblants):
Manifest d'ERC
El 8 de març, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents.
Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.
S’ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l’eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. Ens trobem amb poca representació política i en els òrgans de direcció no s’arriba de cap manera a la paritat.
Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaires possibilitat d’ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existent en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l’Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.
Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones ja que de mitjana, i segons dades del 2012, és d'un 24,81% a Catalunya, al País Valencià d’un 26,42% i a les Illes d’un 16.78%. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.
Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsablilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.
Un cop retirada la reforma integral de la llei d’avortament, cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement i sense permís parental, i rebutgem la proposta de modificació presentada pel PP.
Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels PPCC desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com per exemple la llei d’igualtat.
Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d’una nova societat més justa,inclusiva, pròspera, transparent i equitativa per a tothom.
Apel·lem a la mobilització de tota la nostra gent a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans. Cal per fer sentir la nostra reivindicació als diferents actes i mobilitzacions a favor de la igualtat efectiva i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.
Dones amb tots els drets!
Manifest de CGT
En aquests temps de crisis-estafa, de capitalisme i patriarcat, de pèrdua generalitzada de drets i llibertats, les treballadores i precàries ens organitzem i denunciem des de CGT:
Les mentides del Govern, de la resta de partits polítics i dels poders econòmics sobre la falsa sortida de la crisi i les millores en les taxes d’atur, que ens mantenen adormides, esperant una millora que no arribarà.
Quan la realitat segueix sent:
El descens de la taxa d’activitat de les dones en el mercat laboral.
L’augment de l’atur femení.
L’augment de la temporalitat en el treball de les dones.
La precarització de les nostres condicions laborals, econòmiques i de prestacions.
La sobrecàrrega de les cures.
La deterioració de la nostra salut.
La privació dels nostres drets sexuals i reproductius.
El pitjor accés i condicions en l’educació.
L’augment del pes que portem les dones en el sosteniment econòmic i psicològic de la família.
L’increment de la violència que sofrim les dones, tant en les llars com en els entorns laborals.
El manteniment dels rols sexistes en tots els àmbits de la vida.
En aquest context social, les dones de CGT, organitzades i aliades en la lluita amb les diferents plataformes, moviments socials, centres de treball, espais culturals... hem aconseguit parar molts dels atacs contra els nostres drets i llibertats. I seguim denunciant-los i frenant-los, canviant la realitat i prenent el que és nostre, conquistant els drets que ens mereixem.
PERQUÈ ELS NOSTRES DRETS NO ES DEMANEN. ES LLUITEN. ES CONQUEREIXEN.
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)