No he pogut seguir el debat sobre el desplegament de l'estatut en directe com m'hauria agradat i només me n'he pogut fer una idea del que ha passat per les referències als mitjans.
La composició que me n'he fet em deixa una sensació de buit. Què ha passat? El diumenge, Xavier Vendrell deia que estarien disposats a fer govern amb CiU si es comprometia a convocar un referèndum d'autodeterminació. A CiU primer se n'enfoten però després algú olora sang i llencen el repte de dur aquesta proposta al Parlament. A ERC primer diuen que CiU ha menystingut la proposta però després diuen que d'acord, que en parlarem al Parlament (potser algú també ha olorat sang). Finalment arriba el debat demanat per CiU per a parlar sobre com es desplegarà l'estatutet i què caldrà fer si el TC se'l carrega o el mutila més.
Arriba el debat. Carod diu clarament que l'Entesa és una realitat sòlida i no pensen fer president a Mas. ERC i CiU es tiren els trastos. Els altres s'ho miren. Jo diria que, directament, flipen. Vaig poder sentir la primera intervenció del Ridao ahir i em vaig quedar amb la sensació que havia repartit estopa contra CiU a dues mans. ERC i CiU anuncien que presentaran sengles resolucions.
Segon dia. Presentació de resolucions. ERC demana un estat català. La resolució d'ERC és independentista. Acusa el pacte Mas-ZP com el principal causant de la retallada de l'estatut. CiU diu que ni en broma votaran això.
CiU presenta una resolució en la que diu que en cas de retallada per part del TC caldrà contemplar totes les opcions, inclosa la possibilitat de convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. ERC diu que això i res són la mateixa cosa, i diu que no li en donarà suport.
Resultat: CiU retira la seva proposta de resolució perquè no comptarà amb prou vots per a prosperar. ERC sí que presenta la seva proposta independentista que perd per 21 a 114. Només ERC vota independentista.
Finalment, l'Entesa presenta una resolució conjunta a la que en algun punt concret "respecte pel text íntegre aprovat en referèndum" s'hi afegeix CiU. Aquesta resolució és la que finalment s'aprova.
Fi? No. A CiU diuen que Montilla ha de prendre mesures contra ERC i fer-la fora del govern perquè ha perjudicat greument a la institució del President de la Generalitat. Montilla li respon a Mas que "amb el debat d'avui, vostè ha perdut credibilitat i centralitat".
L'Entesa és igual de sòlida que abans del debat i CiU no ha votat una resolució independentista. Entenc que estiguin emprenyats. Suposo que es pensaven que el Vendrell anava de farol però, com deia ahir, aquí hi ha molta gent que no ha entès que a ERC ens prenem la independència com un objectiu seriós i assolible. No era un farol. És CiU la que ha anat de farol.
Les bateries mediàtiques de CiU estan, tanmateix, funcionant a tota màquina. L'agressivitat contra ERC ha tornat als nivells de quan ERC va dir que no a l'estatutet. He sentit avui a un tertulià del Bassas, tertulià que s'autoproclama independentista i, en principi, no vinculat a CiU, fent la conyeta que potser la calçotada la van fer amb porros més que no amb calçots. Ha rebut queixes de part del públic oient, però no ha estat capaç de disculpar-se de forma convincent. Lleig, senyor S.C. Molt lleig. Molt lleig.
El país és el que és. L'independentisme al Parlament, li agradi o no a CiU, està avui representat per ERC. CiU ni és independentista, ni està en el seu programa res que s'assembli a un referèndum d'autodeterminació. Ja ho vam veure a les eleccions al Parlament. El seu "pacte nacional" amb ERC era una segona opció i només per anar fent, no per avançar.
Per a fer això, per mi, llavors i ara, millor l'Entesa, sense discussió. Amb PSC i IC les cartes estan cap amunt i les polítiques seran d'esquerres, per molt que això també emprenyi a alguns. Coi, dretes i esquerres existeixen per molts esforços que esmercin alguns en negar-ho. No poc que existeixen.
Als que acusen a ERC d'haver fet una proposta frívola, tacticista, que no tocava i no se quantes coses més també els diré que a aquest joc CiU també ha jugat. Més: ha jugat i ha perdut. Mala sort. A CiU, si més no, tenen prou diaris, ràdios i televisions per difondre el missatge que més els vingui de gust. Fins podrien fer un DVD.
Amb tot, el més calent és a l'aigüera. El debat sobre el desplegament de l'estatut que volia CiU només era una excusa per atacar i desgastar al govern, com no, que ha acabat girant-se-li en contra.
Han quedat clares les posicions de cadascú. Posicions que no s'han mogut. Tot segueix igual. Clarificat, si vols, però res concret. Ha estat un debat estèril.
El problema real és que el TC es pot carregar l'estatutet, i el debat ha servit de poca cosa en aquest sentit. Inclús ha estat perjudicial. Entre ERC i CiU hi ha avui un abisme encara més gran que el de fa un parell de dies.
Sí, tot plegat, força lamentable.
dijous, 29 de març del 2007
dimarts, 27 de març del 2007
Sorpresa
Acabava el meu darrer apunt dient que potser tindríem sorpreses.
Avui ha estat un dia que ha començat amb totes les bateries mediàtiques atacant a ERC, acusant-la de ridícul, de contradictòria, de fer una proposta poc seriosa -de calçotada- i algun dels tertulians del Bassas ha afirmat que en Vendrell va fer les declaracions en estat etílic.
La proposta: "Si el TC es carrega l'estatutet, proposem un pacte de govern amb CiU amb l'únic punt programàtic de tirar endavant un referèndum d'autodeterminació", més aviat caldria dir-ne un plebiscit per la independència.
No tenia clar quin seria el següent pas. Sospitava que podia tractar-se d'una jugada tàctica com deien alguns. Simplement ERC forçava CiU a posicionar-se clarament. En principi, la resposta de CiU previsible era la d'engegar a ERC, però algú va dir: "porteu la proposta al Parlament i discutim-la allà". Suposo que això s'ha fet pensant que ERC no s'atreviria a presentar una proposta que podria trencar el govern. A força de repetir mentides sobre ERC, alguns que les diuen han acabat creient-se-les. Doncs resulta que ERC sí que s'ha atrevit. Sorpresa.
Cert espai mediàtic i polític encara no ha entès gens de què va això d'ERC. ERC pot trencar el govern si és el pas necessari cap a la independència. Resulta que ERC defensa una ideologia, una utopia, si es vol. A ERC creiem que la independència de Catalunya és el millor pels catalans.
El cas és que si el TC es carrega el poc que queda de l'estatutet, ERC presentarà una proposició per a celebrar un referèndum d'autodeterminació. El que demanava en Mas, ja ho té.
Sorpresa.
Potser, però, potser, jo tenia l'esperança que això passaria.
I ara pregunto: si realment CiU està disposada a tirar endavant amb aquesta iniciativa per l'autodeterminació, per a què esperar a que el TC digui res? és que si el TC diu que respecta l'estatutet a CiU ja en tindran prou per anar passant trenta anys més? Per a què esperar trenta anys si el futur és nostre i comença ara? No cal per res esperar a cap sentència del TC.
Malgrat això últim que he escrit, però, millor serà tenir el cap fred i el cor valent.
Caldrà estar atents als aconteixements.
Avui ha estat un dia que ha començat amb totes les bateries mediàtiques atacant a ERC, acusant-la de ridícul, de contradictòria, de fer una proposta poc seriosa -de calçotada- i algun dels tertulians del Bassas ha afirmat que en Vendrell va fer les declaracions en estat etílic.
La proposta: "Si el TC es carrega l'estatutet, proposem un pacte de govern amb CiU amb l'únic punt programàtic de tirar endavant un referèndum d'autodeterminació", més aviat caldria dir-ne un plebiscit per la independència.
No tenia clar quin seria el següent pas. Sospitava que podia tractar-se d'una jugada tàctica com deien alguns. Simplement ERC forçava CiU a posicionar-se clarament. En principi, la resposta de CiU previsible era la d'engegar a ERC, però algú va dir: "porteu la proposta al Parlament i discutim-la allà". Suposo que això s'ha fet pensant que ERC no s'atreviria a presentar una proposta que podria trencar el govern. A força de repetir mentides sobre ERC, alguns que les diuen han acabat creient-se-les. Doncs resulta que ERC sí que s'ha atrevit. Sorpresa.
Cert espai mediàtic i polític encara no ha entès gens de què va això d'ERC. ERC pot trencar el govern si és el pas necessari cap a la independència. Resulta que ERC defensa una ideologia, una utopia, si es vol. A ERC creiem que la independència de Catalunya és el millor pels catalans.
El cas és que si el TC es carrega el poc que queda de l'estatutet, ERC presentarà una proposició per a celebrar un referèndum d'autodeterminació. El que demanava en Mas, ja ho té.
Sorpresa.
Potser, però, potser, jo tenia l'esperança que això passaria.
I ara pregunto: si realment CiU està disposada a tirar endavant amb aquesta iniciativa per l'autodeterminació, per a què esperar a que el TC digui res? és que si el TC diu que respecta l'estatutet a CiU ja en tindran prou per anar passant trenta anys més? Per a què esperar trenta anys si el futur és nostre i comença ara? No cal per res esperar a cap sentència del TC.
Malgrat això últim que he escrit, però, millor serà tenir el cap fred i el cor valent.
Caldrà estar atents als aconteixements.
dilluns, 26 de març del 2007
pacte amb CiU?
M'encanta la proposta del Xavier Vendrell. Des de CiU clamaven que, si l'estatutet era retallat pel TC, hi havien al Parlament majories alternatives per a donar un cop de timó. Doncs mira. Aquí en tens una. I el cop de timó podria ser dels històrics. La proposta del Xavi Vendrell, si ho tinc ben entès, és: Canvi de govern per a fer Mas president i CiU i ERC al govern amb el punt únic d'elaborar una llei de referèndums per a convocar, tan bon punt estigui aprovat, un referèndum d'autodeterminació.
Sí, ja ho se, és il·legal, però, coi, i què? ERC vol la independència de Catalunya. Això, segons la constitució, no és que sigui il·legal, és que és prou motiu com per fer venir la Brunete. ERC vol la independència, per tant, que sigui il·legal, en realitat, a ERC se la porta, ens la porta, fluixa.
A més, no és una qüestió de legalitats, és una qüestió de sobiranies. La constitució diu que l'única sobirania que val és la del poble espanyol, i els independentistes catalans, en canvi, diem que la sobirania del poble català, és igual de certa i amb el mateix dret. Al final, la font del dret última esta en la sobirania del poble. No es tracta de legalitats o il·legalitats. Es tracta d'un xoc de sobiranies. Es tracta de, en virtut de l'exercici de la sobirania, trencar amb la legalitat espanyola.
És així de simple. Jo dubto que CiU com a coalició entre CDC i UDC pugui acceptar aquesta proposta, però CdC potser sí, i els joves d'UdC, segurament també. Pel que diuen els mitjans, però, sembla que ni CiU ni ERC hi vulguin insistir gaire. Es valora aquesta proposta com a poc seriosa segons CiU. La veuen a rebutjada segons ERC.
Segurament quedarà en res. Bé, no puc negar que m'ho temia.
Potser, però, potser, encara tindrem una sorpresa.
Sí, ja ho se, és il·legal, però, coi, i què? ERC vol la independència de Catalunya. Això, segons la constitució, no és que sigui il·legal, és que és prou motiu com per fer venir la Brunete. ERC vol la independència, per tant, que sigui il·legal, en realitat, a ERC se la porta, ens la porta, fluixa.
A més, no és una qüestió de legalitats, és una qüestió de sobiranies. La constitució diu que l'única sobirania que val és la del poble espanyol, i els independentistes catalans, en canvi, diem que la sobirania del poble català, és igual de certa i amb el mateix dret. Al final, la font del dret última esta en la sobirania del poble. No es tracta de legalitats o il·legalitats. Es tracta d'un xoc de sobiranies. Es tracta de, en virtut de l'exercici de la sobirania, trencar amb la legalitat espanyola.
És així de simple. Jo dubto que CiU com a coalició entre CDC i UDC pugui acceptar aquesta proposta, però CdC potser sí, i els joves d'UdC, segurament també. Pel que diuen els mitjans, però, sembla que ni CiU ni ERC hi vulguin insistir gaire. Es valora aquesta proposta com a poc seriosa segons CiU. La veuen a rebutjada segons ERC.
Segurament quedarà en res. Bé, no puc negar que m'ho temia.
Potser, però, potser, encara tindrem una sorpresa.
dissabte, 24 de març del 2007
Verges 2007
Falten uns quaranta minuts per a que comenci el concert a Verges. Lluís Llach s'acomiada amb un concert al seu poble. Llach va ser un descobriment per mi amb el seu concert al Camp Nou. A través de Llach vaig descobrir a Martí i Pol, vaig descobrir una música i unes lletres que em parlaven del meu país, i de l'amor i de la tendresa...
...
Són gairebé les 11. El concert està arribant a la seva meitat. M'he agafat la Palm i el teclat inalàmbric i em poso al menjador, amb el concert del Llach a la tele, a continuar el post que he hagut d'interrompre.
Molts Vips, han escridassat als polítics, crits d'Independència, reivindicacions diverses, confessió d'intimitats. denuncia del tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. Llach domina l'escenari. Gestos, discurs ètic: "les paraules importants són tendresa, generositat, voluntat...". "Ai, si no fos per la tendresa...".
Parla del seu poble, anècdotes d'infància i records, el públic riu, ara canta Verges 50. Festiu. "Temps de cinema, tres peles amb dret a xiular", tendresa, un cop més.
"Nosaltres som perquè volem ser, i això ens honora com a poble". País. "Fermament som aquí, aquí, tossudament alçats". Oficialment, el concert acaba aquí. Encara no són les dotze. El públic aplaudeix, dempeus, Llach i els músics saluden i llencen clavells al públic. Parla. Presenta a la banda i als tècnics. Comencen els bisos, recorda a Martí i Pol. Canta "sabessis bé com ploren les paraules...". Tristesa, melancolia... Canvi. Energia. Esperança: "si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar... que tinguem sort... i així pren tot el fruit que et pugui donar..." el public canta, encenedors, espelmes... "...per això malgrat la boira cal caminar" públic dempeus, ovació. Entusiasme. Espantada de Llach i dels músics. Reclamen la tornada a l'escenari. El joc dels bisos. Surten els músics. Saluden. Marxen. Surt Llach, sol a l'escenari, amb el seu piano, canta "Alè". Segueix amb "Vida", també sol al piano. Solemnitat. Dos nois pugen a l'escenari i mostren una pancarta demanant la llibertat de Núria Portulas. Llach els deixa mostrar la pancarta. No han estat els primers espontanis: fa una estona un altre noi també ha pujat a l'escenari. M'ho he perdut, però abans que el fessin fora s'ha abraçat a Llach i li ha dit "t'estimem".
Un poema de Màrius Torres: "Cançó a Mahalta". Fa broma. És molt tard, diu. El concert va acostant-se al seu final. "País petit", "el meu país és tant petit..."
Dempeus, un altre cop, ovació del públic. Ara canta "Venim del nord, venim del sud", "caminem per poder ser i volem ser per caminar", "no ens mena cap bandera que no es digui llibertat, llibertat de vida plena, que es llibertat dels meus companys...". Segueix "amor particular", "T'estimo, sí, potser amb timidesa, potser sense saber-ne...". S'acosta el final. "Viatge a Itaca". Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg..." "sabràs que volen dir les Itaques". I final. Ara cantarà "Verges 2007". "S'està bé, plegats a Verges...". "Molta sort, que tingueu molta sort. S'està bé, aquí junts, a Verges....". S'acomiada. baixa al pati de butaques, saluda a gent del públic. S'abraça amb la Maria del Mar Bonet, amb la seva gent, amb els veïns i els amics, saluda als polítics, alguna pitada. El públic canta "L'estaca". La canta el poble perquè és seva, va ser un regal de Llach als pobles que lluiten. Ja fa temps que no és una cançó de Llach: és una cançó del poble. El poble canta "l'Estaca". Crits d'Independència. Canta el públic, "Laura", dedicat a Laura Almerich. La fidel Laura. Final de la retransmissió. S'hi esta bé, plegats, a Verges...
Gràcies, Lluís.
...
Són gairebé les 11. El concert està arribant a la seva meitat. M'he agafat la Palm i el teclat inalàmbric i em poso al menjador, amb el concert del Llach a la tele, a continuar el post que he hagut d'interrompre.
Molts Vips, han escridassat als polítics, crits d'Independència, reivindicacions diverses, confessió d'intimitats. denuncia del tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. Llach domina l'escenari. Gestos, discurs ètic: "les paraules importants són tendresa, generositat, voluntat...". "Ai, si no fos per la tendresa...".
Parla del seu poble, anècdotes d'infància i records, el públic riu, ara canta Verges 50. Festiu. "Temps de cinema, tres peles amb dret a xiular", tendresa, un cop més.
"Nosaltres som perquè volem ser, i això ens honora com a poble". País. "Fermament som aquí, aquí, tossudament alçats". Oficialment, el concert acaba aquí. Encara no són les dotze. El públic aplaudeix, dempeus, Llach i els músics saluden i llencen clavells al públic. Parla. Presenta a la banda i als tècnics. Comencen els bisos, recorda a Martí i Pol. Canta "sabessis bé com ploren les paraules...". Tristesa, melancolia... Canvi. Energia. Esperança: "si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar... que tinguem sort... i així pren tot el fruit que et pugui donar..." el public canta, encenedors, espelmes... "...per això malgrat la boira cal caminar" públic dempeus, ovació. Entusiasme. Espantada de Llach i dels músics. Reclamen la tornada a l'escenari. El joc dels bisos. Surten els músics. Saluden. Marxen. Surt Llach, sol a l'escenari, amb el seu piano, canta "Alè". Segueix amb "Vida", també sol al piano. Solemnitat. Dos nois pugen a l'escenari i mostren una pancarta demanant la llibertat de Núria Portulas. Llach els deixa mostrar la pancarta. No han estat els primers espontanis: fa una estona un altre noi també ha pujat a l'escenari. M'ho he perdut, però abans que el fessin fora s'ha abraçat a Llach i li ha dit "t'estimem".
Un poema de Màrius Torres: "Cançó a Mahalta". Fa broma. És molt tard, diu. El concert va acostant-se al seu final. "País petit", "el meu país és tant petit..."
Dempeus, un altre cop, ovació del públic. Ara canta "Venim del nord, venim del sud", "caminem per poder ser i volem ser per caminar", "no ens mena cap bandera que no es digui llibertat, llibertat de vida plena, que es llibertat dels meus companys...". Segueix "amor particular", "T'estimo, sí, potser amb timidesa, potser sense saber-ne...". S'acosta el final. "Viatge a Itaca". Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg..." "sabràs que volen dir les Itaques". I final. Ara cantarà "Verges 2007". "S'està bé, plegats a Verges...". "Molta sort, que tingueu molta sort. S'està bé, aquí junts, a Verges....". S'acomiada. baixa al pati de butaques, saluda a gent del públic. S'abraça amb la Maria del Mar Bonet, amb la seva gent, amb els veïns i els amics, saluda als polítics, alguna pitada. El públic canta "L'estaca". La canta el poble perquè és seva, va ser un regal de Llach als pobles que lluiten. Ja fa temps que no és una cançó de Llach: és una cançó del poble. El poble canta "l'Estaca". Crits d'Independència. Canta el públic, "Laura", dedicat a Laura Almerich. La fidel Laura. Final de la retransmissió. S'hi esta bé, plegats, a Verges...
Gràcies, Lluís.
dijous, 22 de març del 2007
Post 100
Aquest és l'apunt que fa 100 des que vaig iniciar el bloc.
Avui es feia un acte per reclamar que l'aeroport de Barcelona sigui un hub intercontinental, avui també es feia públic que que l'estat espanyol signa tractats amb països de fora de la UE que obliguen als vols provinents d'aquest països a que aterrin a Barajas...
Encara hi ha qui demana qui es quedarà amb la terminal sud, si Iberia o si Star Alliance, però home, si està clar: se la quedarà, perquè ja és seva AENA, AEropuertos NAcionales, per si algú no ho sabia, i ja et dic jo que la nació a la que es refereixen no és Catalunya. Punt-pilota.
I no és ni l'única ni la més grossa. La interpretació dels advocats de l'estat al text de l'estatutet està posant-lis els pels de punta als partits del sí. Tant d'esforç en voler convèncer al personal que allò de l'àmplia majoria al preàmbul era un reconeixement nacional indiscutible per a que ara vinguin els picaplets de l'estat a dir que no. Estatutet, res de res.
En fi, com he sentit dir últimament, aquí hi ha molt de seny i ningú no s'enfadarà. Caldrà acatar la resolució del TC i tota la pesca. És clar que sí, home, aquí no passa res.
Mentrestant, les rodalies segueixen sense anar. La culpa, segons la ministra, és del PP que no va invertir. No dic que no. Segur que són culpables de la manca d'inversió. Ara ja ho sabem. Però el cas és que segueixen sense anar les rodalies. I mira que han posat uns trens nous molt macos.
Tot sigui dit: pateixen retards igual que els altres. Hi han infraestructures que cal millorar, però no pot ser només això, han d'haver més factors. ADIF i RENFE es coordinen bé?
Al final, si vols anar ben servit, t'hauràs de fer tu mateix el llit. A Barcelona s'ha estrenat el servei de bicing: podràs llogar una bicicleta per a fer desplaçaments per la ciutat, i deixar-la a qualsevol dels punts de recollida. El que passa és que, de moment, el servei és molt reduït i té poques bicis per llogar. No se. Molt bonic. Sembla més aviat propaganda xupi-guai i sostenible de la Mayol pensant en les municipals. No dic que sigui mala idea. Potser d'aquí uns anys, amb la pujada del petroli, igual anem tots en bici, o en carro. Per cert, és que no n'he vist cap d'aquestes bicis, duen el logo de TMB? o de l'AMT? i l'escut de Barcelona? són les del Fòrum?
I fred i neu. Per fi una nevada en condicions. Bona notícia. Em temo, però, que no arreglarà gran cosa pel que fa a recursos hídrics. A les pistes d'esquí, si més no, els maquilla la temporada una mica.
I ja està. El pròxim post, el 101.
Avui es feia un acte per reclamar que l'aeroport de Barcelona sigui un hub intercontinental, avui també es feia públic que que l'estat espanyol signa tractats amb països de fora de la UE que obliguen als vols provinents d'aquest països a que aterrin a Barajas...
Encara hi ha qui demana qui es quedarà amb la terminal sud, si Iberia o si Star Alliance, però home, si està clar: se la quedarà, perquè ja és seva AENA, AEropuertos NAcionales, per si algú no ho sabia, i ja et dic jo que la nació a la que es refereixen no és Catalunya. Punt-pilota.
I no és ni l'única ni la més grossa. La interpretació dels advocats de l'estat al text de l'estatutet està posant-lis els pels de punta als partits del sí. Tant d'esforç en voler convèncer al personal que allò de l'àmplia majoria al preàmbul era un reconeixement nacional indiscutible per a que ara vinguin els picaplets de l'estat a dir que no. Estatutet, res de res.
En fi, com he sentit dir últimament, aquí hi ha molt de seny i ningú no s'enfadarà. Caldrà acatar la resolució del TC i tota la pesca. És clar que sí, home, aquí no passa res.
Mentrestant, les rodalies segueixen sense anar. La culpa, segons la ministra, és del PP que no va invertir. No dic que no. Segur que són culpables de la manca d'inversió. Ara ja ho sabem. Però el cas és que segueixen sense anar les rodalies. I mira que han posat uns trens nous molt macos.
Tot sigui dit: pateixen retards igual que els altres. Hi han infraestructures que cal millorar, però no pot ser només això, han d'haver més factors. ADIF i RENFE es coordinen bé?
Al final, si vols anar ben servit, t'hauràs de fer tu mateix el llit. A Barcelona s'ha estrenat el servei de bicing: podràs llogar una bicicleta per a fer desplaçaments per la ciutat, i deixar-la a qualsevol dels punts de recollida. El que passa és que, de moment, el servei és molt reduït i té poques bicis per llogar. No se. Molt bonic. Sembla més aviat propaganda xupi-guai i sostenible de la Mayol pensant en les municipals. No dic que sigui mala idea. Potser d'aquí uns anys, amb la pujada del petroli, igual anem tots en bici, o en carro. Per cert, és que no n'he vist cap d'aquestes bicis, duen el logo de TMB? o de l'AMT? i l'escut de Barcelona? són les del Fòrum?
I fred i neu. Per fi una nevada en condicions. Bona notícia. Em temo, però, que no arreglarà gran cosa pel que fa a recursos hídrics. A les pistes d'esquí, si més no, els maquilla la temporada una mica.
I ja està. El pròxim post, el 101.
dilluns, 19 de març del 2007
Dia del pare
Avui se celebra el dia del pare. Interessant celebració per a una societat que confia la seva regeneració a l'arribada de forasters. Difícil ser pares quan cal destinar dos sous a pagar una hipoteca, o que quan finalment s'aconsegueix una posició econòmica més o menys estable, l'embaràs resulta ser una qüestió de risc. Una aventura incerta.
De la necessitat se n'ha fet virtut i poca gent es queixa de la dificultat d'arribar a ser pares. El fet és qe les previsions són que per al 2050, l'estat espanyol sigui el que tingui més població per sobre dels 65 de tota la UE. Aquesta dada, de totes formes, és poc important. Ja ens hi trobarem els pensionistes de llavors. Més ens val anar estalviant. Però em sorprèn el fet que avui, aquí, malgrat els esforços continus, titànics, de tants i tants conciutadans, malgrat tota l'energia que consumim, malgrat tota la tècnica i tota la ciència, el cas és que cada vegada se'ns fa més difícil trobar un lloc per viure i per criar uns fills.
Els restaurants xinesos de Barcelona són, en última instància, l'obra d'un sacerdot xinès que va arribar a la ciutat fa molts anys, a treballar a la catedral i que va fundar el primer restaurant de tots, segons crec recordar d'un programa sobre cuines que van fer a la TVC. Doncs a aquest senyor el van entrevistar i com a bon xinès, en va dir algunes que de tan senzilles resulten irrefutables: quan li preguntaven per la cuina ràpida i que al nostre món no hi ha temps per menjar l'home va venir a respondre: "Treballes per menjar. Si el treball no et deixa menjar, canvia de feina". No està mal. Em penso que alguna cosa semblant es podria aplicar a una societat que cada cop se m'apareix com més malalta, com més boja i com més mancada de sentit: Si aquest món no et deixa ser humà, cal canviar el món. Un altre món és possible.
A tots els pares la meva enhorabona i feliç dia del pare. I a tots els que desitgen ser-ho, molta sort. Espero que els vostres fills arribin aviat.
De la necessitat se n'ha fet virtut i poca gent es queixa de la dificultat d'arribar a ser pares. El fet és qe les previsions són que per al 2050, l'estat espanyol sigui el que tingui més població per sobre dels 65 de tota la UE. Aquesta dada, de totes formes, és poc important. Ja ens hi trobarem els pensionistes de llavors. Més ens val anar estalviant. Però em sorprèn el fet que avui, aquí, malgrat els esforços continus, titànics, de tants i tants conciutadans, malgrat tota l'energia que consumim, malgrat tota la tècnica i tota la ciència, el cas és que cada vegada se'ns fa més difícil trobar un lloc per viure i per criar uns fills.
Els restaurants xinesos de Barcelona són, en última instància, l'obra d'un sacerdot xinès que va arribar a la ciutat fa molts anys, a treballar a la catedral i que va fundar el primer restaurant de tots, segons crec recordar d'un programa sobre cuines que van fer a la TVC. Doncs a aquest senyor el van entrevistar i com a bon xinès, en va dir algunes que de tan senzilles resulten irrefutables: quan li preguntaven per la cuina ràpida i que al nostre món no hi ha temps per menjar l'home va venir a respondre: "Treballes per menjar. Si el treball no et deixa menjar, canvia de feina". No està mal. Em penso que alguna cosa semblant es podria aplicar a una societat que cada cop se m'apareix com més malalta, com més boja i com més mancada de sentit: Si aquest món no et deixa ser humà, cal canviar el món. Un altre món és possible.
A tots els pares la meva enhorabona i feliç dia del pare. I a tots els que desitgen ser-ho, molta sort. Espero que els vostres fills arribin aviat.
divendres, 16 de març del 2007
Entrevista al Mas
Acabo de veure l'entrevista de la Terribas al Mas. Comentaris: sembla que a CiU han entès que el seu rival és el PSC, no ERC. Trobo molt d'agrair que ERC no hagi estat el motiu central de debat, ni se l'hagi acusar de ser la causant de tots els mals i desgràcies passades, presents i futures de Catalunya. I també és molt d'agrair no haver sentit un cop més la molesta cançoneta del vencedor moral i del govern dels perdedors. Home, alguna cosa hem guanyat.
Però pel demés, res de destacable. Ha criticat el que era criticable, com les pensions del col·lectiu de vídues, i això exigeix una acció decidida per part del govern;I ha criticat el que no era criticable, com el fet que el PSC no tingui grup propi al parlament espanyol, que l'estatutet que va pactar amb el ZP ara els advocats de l'estat diguin que es pot interpretar com el xurro que és, o que es vol definir el model d'aeroport per anar a defensar-lo a Madrid (com? amb l'estatutet va quedar clar que això depèn de com es llevi el funcionari de torn, no?)
Ha dit que no es pot confiar amb ZP, i ho justifica dient que li recorda coses com allò de que donaria suport a l'estatut que sortís del parlament. Ara jo recordo que el Mas va dir que no donaria suport a un estatut que no tingués el concert econòmic. Tot plegat, a les hemeroteques està arxivat, però, coi, tampoc parlem de coses de fa mil anys. No fa ni un any de l'estatutet! tan poca memòria es pensa que tinc?
Una cosa és certa, i també ho ha dit: Els del PSOE no són uns xaiets. Anar a Madrid a negociar és difícil. Amb l'estatutet va quedar clar. Cada dia que passa es veu en com de miserables han estat els resultats, i com ho poden arribar a ser encara més de miserables.
Però, atenció! si l'estatutet surt encara més esquilat del que ja està, hi haurà un conflicte! Ha estat molt contundent afirmant que al Parlament hi han majories alternatives a l'Entesa però no quines! amb ERC o amb el PSC? i que arribat el cas caldrà donar veu al Poble de Catalunya. Sí, però, com? parla d'eleccions anticipades o parla de convocar un referèndum? d'autodeterminació? vinga, si té collons de dir que amb Mas president el primer que fa és convocar un referèndum d'autodeterminació, ERC que li doni suport ja!.
Jo diria que es podia parlar més clar i que no ho ha fet. O millor dit, ha parlat amb claredat per a qui vulgui entendre que aquí no ha canviat res. A les municipals, a Barcelona, ha dit ben clar que compten amb el PP. Ja veus. Ja veus tu quin conflicte tindrem. I que no sigui que amb el PP sumin a Madrid a les pròximes espanyoles que encara veurem al Duran de ministre del Rajoy.
I anem passant. I veurem fins a quant puja l'abstenció aquest cop.
Mentrestant, i aquestes sí que són notícies: Diuen que la setmana que ve torna l'hivern i que pot arribar a nevar en cotes molt baixes. Espero que aquesta predicció no sigui una llufa com ja ha passat abans a quest mateix hivern. I segon: que si no plou i vist el nivell dels embassaments, aviat començarà la campanya de restriccions al consum.
Vols un conflicte? si aquest agost a Barcelona, d'onze del matí a vuit de la nit no hi ha aigua corrent ja veuràs quin conflicte tindrem.
Però pel demés, res de destacable. Ha criticat el que era criticable, com les pensions del col·lectiu de vídues, i això exigeix una acció decidida per part del govern;I ha criticat el que no era criticable, com el fet que el PSC no tingui grup propi al parlament espanyol, que l'estatutet que va pactar amb el ZP ara els advocats de l'estat diguin que es pot interpretar com el xurro que és, o que es vol definir el model d'aeroport per anar a defensar-lo a Madrid (com? amb l'estatutet va quedar clar que això depèn de com es llevi el funcionari de torn, no?)
Ha dit que no es pot confiar amb ZP, i ho justifica dient que li recorda coses com allò de que donaria suport a l'estatut que sortís del parlament. Ara jo recordo que el Mas va dir que no donaria suport a un estatut que no tingués el concert econòmic. Tot plegat, a les hemeroteques està arxivat, però, coi, tampoc parlem de coses de fa mil anys. No fa ni un any de l'estatutet! tan poca memòria es pensa que tinc?
Una cosa és certa, i també ho ha dit: Els del PSOE no són uns xaiets. Anar a Madrid a negociar és difícil. Amb l'estatutet va quedar clar. Cada dia que passa es veu en com de miserables han estat els resultats, i com ho poden arribar a ser encara més de miserables.
Però, atenció! si l'estatutet surt encara més esquilat del que ja està, hi haurà un conflicte! Ha estat molt contundent afirmant que al Parlament hi han majories alternatives a l'Entesa però no quines! amb ERC o amb el PSC? i que arribat el cas caldrà donar veu al Poble de Catalunya. Sí, però, com? parla d'eleccions anticipades o parla de convocar un referèndum? d'autodeterminació? vinga, si té collons de dir que amb Mas president el primer que fa és convocar un referèndum d'autodeterminació, ERC que li doni suport ja!.
Jo diria que es podia parlar més clar i que no ho ha fet. O millor dit, ha parlat amb claredat per a qui vulgui entendre que aquí no ha canviat res. A les municipals, a Barcelona, ha dit ben clar que compten amb el PP. Ja veus. Ja veus tu quin conflicte tindrem. I que no sigui que amb el PP sumin a Madrid a les pròximes espanyoles que encara veurem al Duran de ministre del Rajoy.
I anem passant. I veurem fins a quant puja l'abstenció aquest cop.
Mentrestant, i aquestes sí que són notícies: Diuen que la setmana que ve torna l'hivern i que pot arribar a nevar en cotes molt baixes. Espero que aquesta predicció no sigui una llufa com ja ha passat abans a quest mateix hivern. I segon: que si no plou i vist el nivell dels embassaments, aviat començarà la campanya de restriccions al consum.
Vols un conflicte? si aquest agost a Barcelona, d'onze del matí a vuit de la nit no hi ha aigua corrent ja veuràs quin conflicte tindrem.
dimarts, 13 de març del 2007
super-mani
Ruby i Zaply s'estan esbroncant. Es tiren en cara el De Juana i el GAL. És diuen de tot menys guapus. Amb l'excusa del Chaos, a Espanya, els peperus i la gent de bé es manifesten per defensar la nació Espanyola i plenen Madrid d'estanqueres, pollastres, toros d'Osborne, marxes granaderes, cintes blaves i mala llet o, segons un altre punt de vista, fan una bonica manifestació, alegre i serena i, sobretot, amb molta, molta, però molta, gent de bé.
Jo, com no soc gent de bé, em vaig quedar a casa.
Hi ha alguna cosa que em sembla monumentalment perversa quan tants milers de persones surten al carrer per demanar que un individu (assassí confés i no penedit) no surti de la presó i que es mori allà. Surten i branden banderes. Estan demanant la pena de mort? El terrorista aquest els fa tanta por? tanta por i tanta ràbia tenen? i demanen també la pena de mort pel ZP? i "una, grande y libre"? i per això els pollastres i els toros? per això la super-mani? Aquesta és realment la preocupació de tota aquesta gent? fent servir l'expressió diré que ETA ha aconseguit amb un esforç mínim marcar l'agenda. El PP li fa la feina bruta. Avui, el PP és el que fa la kale borroka.
I mentrestant, va passant el temps i les rodalies que no van, els accidents de trànsit de cada cap de setmana, la violència contra les dones, el petroli que s'acaba, el canvi climàtic, les hipoteques que s'apugen, el fracàs escolar, l'alcoholisme juvenil, el mobbing laboral i immobiliari i el bullyng infantil i juvenil, la precarització de les feines, les pensions i els salaris baixos, les cues i les llistes d'espera a la seguretat social, la inseguretat ciutadana i Al-Qaeda que diu que Espanya és objectiu d'atemptats.
Però el problema de veritat és el Chaos. De fet, no. El problema, com molt bé ha donat a entendre el Marianu, és que "España se desmembra".
Doncs mira, potser té raó, potser sí que Espanya se desmembra, però reconeguem que els nois de PP i PSOE fan venir ganes que es desmembri aviat. Que vist el panorama i vista la utilitat d'Espanya, millor que algú pensi en tancar el xiringuitu i repartir el que quedi a caixa. En resum, que a veure si es desmembra d'una punyetera vegada i ens posem a treballar en el que de debó interessa a la gent. Vostès perdonaran que avui em passi de demagògic, però, coi, me'n moria de ganes.
Jo, com no soc gent de bé, em vaig quedar a casa.
Hi ha alguna cosa que em sembla monumentalment perversa quan tants milers de persones surten al carrer per demanar que un individu (assassí confés i no penedit) no surti de la presó i que es mori allà. Surten i branden banderes. Estan demanant la pena de mort? El terrorista aquest els fa tanta por? tanta por i tanta ràbia tenen? i demanen també la pena de mort pel ZP? i "una, grande y libre"? i per això els pollastres i els toros? per això la super-mani? Aquesta és realment la preocupació de tota aquesta gent? fent servir l'expressió diré que ETA ha aconseguit amb un esforç mínim marcar l'agenda. El PP li fa la feina bruta. Avui, el PP és el que fa la kale borroka.
I mentrestant, va passant el temps i les rodalies que no van, els accidents de trànsit de cada cap de setmana, la violència contra les dones, el petroli que s'acaba, el canvi climàtic, les hipoteques que s'apugen, el fracàs escolar, l'alcoholisme juvenil, el mobbing laboral i immobiliari i el bullyng infantil i juvenil, la precarització de les feines, les pensions i els salaris baixos, les cues i les llistes d'espera a la seguretat social, la inseguretat ciutadana i Al-Qaeda que diu que Espanya és objectiu d'atemptats.
Però el problema de veritat és el Chaos. De fet, no. El problema, com molt bé ha donat a entendre el Marianu, és que "España se desmembra".
Doncs mira, potser té raó, potser sí que Espanya se desmembra, però reconeguem que els nois de PP i PSOE fan venir ganes que es desmembri aviat. Que vist el panorama i vista la utilitat d'Espanya, millor que algú pensi en tancar el xiringuitu i repartir el que quedi a caixa. En resum, que a veure si es desmembra d'una punyetera vegada i ens posem a treballar en el que de debó interessa a la gent. Vostès perdonaran que avui em passi de demagògic, però, coi, me'n moria de ganes.
dissabte, 10 de març del 2007
An Inconvenient Truth
Aquest migdia he pogut veure el documental "Una veritat incòmoda" d'Al Gore. El documental està basat en les presentacions de les conferències que Al Gore ha donat per tot el mon alertant dels perills reals que comporta el canvi climàtic i proposant solucions per a combatre'l. El documental té també apunts autobiogràfics com quan explica la seva etapa universitària, l'accident que va patir el seu fill, la mort per càncer de pulmó de la seva germana o el fracàs electoral enfront de Bush. Al Gore presenta la seva lluita contra el canvi climàtic i la motiva amb les seves experiències personals a més de, sobre tot, explicar les conseqüències de l'escalfament global, les causes d'aquest escalfament i, és d'agrair, obrir una porta a l'optimisme al demostrar que encara hi ha temps per capgirar la situació.
El missatge és que els mitjans existeixen, i si no es capgira la situació és degut a certs interessos creats que estan oposant el benefici immediat a la supervivència de milions d'éssers humans. Ho mostra gràficament: els que diuen que combatre el canvi climàtic suposarà pèrdues econòmiques ens volen convèncer mostrant-nos una balança que té diner a un plat i el món a l'altre. És una escena que val per tota la pel·lícula. Dóna una gran frase: "potser els polítics no estan per la tasca d'afrontar el repte de l'escalfament global, però, per sort, els polítics són un recurs renovable". I rebla el clau: però cal també un canvi en el que fem cadascun de nosaltres dia a dia. Als títols de crèdit finals i barrejat amb el llistat del personal ens aconsella accions que es poden emprendre individualment i que en la mesura de les pròpies forces són útils per a combatre el canvi climàtic.
Un dels consells: Combatre l'escalfament global és un problema polític. Polititzat! Vota als partits que estan disposat a emprendre accions. La imatge de la frontera entre Haití i la república Dominicana és esclaridora: la frontera queda delimitada pels boscos. Un govern ha talat els arbres, l'altre els ha protegit. A una banda una estepa, a l'altre, una selva.
Missatges senzills amb "idees força". Presentació acurada i efectista. Aportació de dades. Rebatiment contundent dels negacionistes del canvi climàtic i l'escalfament global. Rebatiment també dels negacionistes dels efectes sobre la humanitat d'aquest canvi. Per fer-ho no aporta projeccions, sinó dades de l'història recent: El Katrina i Nova Orleans, el dessecament del mar d'Aral, o l'acumulació de rècords de temperatura a la darrera dècada.
És un document de treball que cal difondre, presentar a les escoles i a les televisions. Cal donar-li publicitat.
A la nit dels Oscar el crític de cine Àlex Gorina va dir que: " 'An inconvenient truth' és un Oscar mal donat". No és un documental que innovi ni aporti res al llenguatge audiovisual dels documentals, potser, inclús, és massa pensat per a un públic nord-americà. És un documental fet amb ofici i poca cosa més pel que fa al llenguatge. Diu Gorina: "un documental molt interessant pel que explica, però no per com ho explica". Trobo que sí. Però també és cert que els Oscars més d'un cop i més de dos s'han donat amb criteris polítics i que una pel·licula oscaritzada rep més atenció. Per tant, ni que sigui per una vegada, ni que sigui per que a Hollywood no poden veure al Bush i la millor forma de fotre-li un calbot era premiant a Gore, ni que sigui per això, per mi, ben donat aquest Oscar.
L'escalfament global és i serà cada cop més un problema integral per a la humanitat. I cal abordar-lo en tots els seus vessants. Els reptes que se'ns proposens són econòmics, socials, polítics, ètics i morals.
És d'agrair que la UE estigui disposada a liderar el combat contra l'escalfament global, però, avui per avui, hi veig una mancança. Cal combatre l'escalfament global, però la solució al problema no és només trobar fonts d'energia netes no emissores de CO2 per substituir el petroli. El que cal aportar és una solució integral que contempli un mon de més de 6000 milions d'humans. Per dir alguna cosa: Deute extern -extern a què?- no és un concepte per a en un món únic. Som diversos, sí, però només hi ha una terra. Pensem en els nostres fills i en la casa que els deixem: un punt blau a l'espai.
El missatge és que els mitjans existeixen, i si no es capgira la situació és degut a certs interessos creats que estan oposant el benefici immediat a la supervivència de milions d'éssers humans. Ho mostra gràficament: els que diuen que combatre el canvi climàtic suposarà pèrdues econòmiques ens volen convèncer mostrant-nos una balança que té diner a un plat i el món a l'altre. És una escena que val per tota la pel·lícula. Dóna una gran frase: "potser els polítics no estan per la tasca d'afrontar el repte de l'escalfament global, però, per sort, els polítics són un recurs renovable". I rebla el clau: però cal també un canvi en el que fem cadascun de nosaltres dia a dia. Als títols de crèdit finals i barrejat amb el llistat del personal ens aconsella accions que es poden emprendre individualment i que en la mesura de les pròpies forces són útils per a combatre el canvi climàtic.
Un dels consells: Combatre l'escalfament global és un problema polític. Polititzat! Vota als partits que estan disposat a emprendre accions. La imatge de la frontera entre Haití i la república Dominicana és esclaridora: la frontera queda delimitada pels boscos. Un govern ha talat els arbres, l'altre els ha protegit. A una banda una estepa, a l'altre, una selva.
Missatges senzills amb "idees força". Presentació acurada i efectista. Aportació de dades. Rebatiment contundent dels negacionistes del canvi climàtic i l'escalfament global. Rebatiment també dels negacionistes dels efectes sobre la humanitat d'aquest canvi. Per fer-ho no aporta projeccions, sinó dades de l'història recent: El Katrina i Nova Orleans, el dessecament del mar d'Aral, o l'acumulació de rècords de temperatura a la darrera dècada.
És un document de treball que cal difondre, presentar a les escoles i a les televisions. Cal donar-li publicitat.
A la nit dels Oscar el crític de cine Àlex Gorina va dir que: " 'An inconvenient truth' és un Oscar mal donat". No és un documental que innovi ni aporti res al llenguatge audiovisual dels documentals, potser, inclús, és massa pensat per a un públic nord-americà. És un documental fet amb ofici i poca cosa més pel que fa al llenguatge. Diu Gorina: "un documental molt interessant pel que explica, però no per com ho explica". Trobo que sí. Però també és cert que els Oscars més d'un cop i més de dos s'han donat amb criteris polítics i que una pel·licula oscaritzada rep més atenció. Per tant, ni que sigui per una vegada, ni que sigui per que a Hollywood no poden veure al Bush i la millor forma de fotre-li un calbot era premiant a Gore, ni que sigui per això, per mi, ben donat aquest Oscar.
L'escalfament global és i serà cada cop més un problema integral per a la humanitat. I cal abordar-lo en tots els seus vessants. Els reptes que se'ns proposens són econòmics, socials, polítics, ètics i morals.
És d'agrair que la UE estigui disposada a liderar el combat contra l'escalfament global, però, avui per avui, hi veig una mancança. Cal combatre l'escalfament global, però la solució al problema no és només trobar fonts d'energia netes no emissores de CO2 per substituir el petroli. El que cal aportar és una solució integral que contempli un mon de més de 6000 milions d'humans. Per dir alguna cosa: Deute extern -extern a què?- no és un concepte per a en un món únic. Som diversos, sí, però només hi ha una terra. Pensem en els nostres fills i en la casa que els deixem: un punt blau a l'espai.
dijous, 8 de març del 2007
dones, 100 i euro-cimera.
Dia de la dona treballadora. Una jornada per reivindicar la igualtat de drets i deures. Encara hi ha molt de camí per endavant. Algunes de les dones que em són properes ni tan sols saben que avui és el dia de la dona treballadora. Se que algunes d'elles, que treballen a casa seva a les feines domèstiques, fins-hi tot em dirien que aquesta jornada no va dirigida a elles. La veritat, però, és que aquestes dones treballen. No paren de treballar. Són mares, educadores i infermeres, netegen, renten, cuinen, son sastresses i perruqueres, si cal electricistes, lampistes o fusteres. Un dia rere l'altre. Amb unes vacances que molts cops són indistingibles dels dies feiners. No cobren diners per tota aquesta feina; molts cops, ni tan sols reben paraules d'agraïment. Dia de la dona treballadora. Lluita laboral, reivindicació de drets, equiparació de salaris, no discriminació per maternitat. Un cop més, necessitat de canvi,canvi de valors, que diuen que s'està produint entre els joves. Que així sigui. Però també, crec, un canvi de model econòmic i social.
Govern d'Entesa. 100 dies. Un govern que governa. A la web de la Generalitat es poden consultar els acords de govern. S'han acabat els deures pendents de la legislatura anterior i ara s'afronta el desenvolupament d'acords nous i, sobretot, el desplegament de l'estatutet. Estatutet que veurem en què queda després que el TC en faci el raspallat final. Hi han hagut èxits, decisions discutibles, posicionaments ferms i han aparegut dubtes seriosos sobre la lleialtat de les institucions espanyoles. Els components del govern actuen de forma tan solidària que, malgrat alguna sortida de to puntual -a l'Ernest Maragall li haurien de clavar un bon calbot- és de mal gust tractar de separar les seves accions per partits. El govern governa i la seva veu és única encara que dóna la impressió que el càrrec de portaveu va per torn rotatori.
Cimera Europea. Parlaran del canvi climàtic i de la política energètica comuna. Volen fixar un mínim de producció d'energia amb fonts renovables. Des de fa anys que a Europa es prenen seriosament la qüestió. Els estats, sempre els estats, no estan tots per la feina. En particular, Espanya és l'estat de la UE que treu pitjor nota pel que fa als acords de Kyoto. Llàstima que no es disposi de dades específiques sobre emissions de CO2 a Catalunya. Em temo que no serien per fer volar campanes. Vet aquí un altre canvi necessari. I com abans, un canvi de doble vessant: de model econòmic i social, i d'escala de valors individual. A Europa tenen clar que el gran repte del futur immediat és l'energètic. A Catalunya, com a País, necessitem posar-nos en marxa per afrontar aquest repte. Una impressió personal: amb Espanya ens empantanem amb tot. Estatutet, aeroport, infraestructures, energia... Per supervivència ens n'hem de desfer del terrible llast que és Espanya. Cal autocentrament i determinar i executar polítiques que ens permetin afrontar els reptes gegantins del futur: l'energia, el canvi climàtic, la inmigració, la supervivència de la cultura i la llengua catalanes. No podem perdre més temps... i ens en fan perdre.
Govern d'Entesa. 100 dies. Un govern que governa. A la web de la Generalitat es poden consultar els acords de govern. S'han acabat els deures pendents de la legislatura anterior i ara s'afronta el desenvolupament d'acords nous i, sobretot, el desplegament de l'estatutet. Estatutet que veurem en què queda després que el TC en faci el raspallat final. Hi han hagut èxits, decisions discutibles, posicionaments ferms i han aparegut dubtes seriosos sobre la lleialtat de les institucions espanyoles. Els components del govern actuen de forma tan solidària que, malgrat alguna sortida de to puntual -a l'Ernest Maragall li haurien de clavar un bon calbot- és de mal gust tractar de separar les seves accions per partits. El govern governa i la seva veu és única encara que dóna la impressió que el càrrec de portaveu va per torn rotatori.
Cimera Europea. Parlaran del canvi climàtic i de la política energètica comuna. Volen fixar un mínim de producció d'energia amb fonts renovables. Des de fa anys que a Europa es prenen seriosament la qüestió. Els estats, sempre els estats, no estan tots per la feina. En particular, Espanya és l'estat de la UE que treu pitjor nota pel que fa als acords de Kyoto. Llàstima que no es disposi de dades específiques sobre emissions de CO2 a Catalunya. Em temo que no serien per fer volar campanes. Vet aquí un altre canvi necessari. I com abans, un canvi de doble vessant: de model econòmic i social, i d'escala de valors individual. A Europa tenen clar que el gran repte del futur immediat és l'energètic. A Catalunya, com a País, necessitem posar-nos en marxa per afrontar aquest repte. Una impressió personal: amb Espanya ens empantanem amb tot. Estatutet, aeroport, infraestructures, energia... Per supervivència ens n'hem de desfer del terrible llast que és Espanya. Cal autocentrament i determinar i executar polítiques que ens permetin afrontar els reptes gegantins del futur: l'energia, el canvi climàtic, la inmigració, la supervivència de la cultura i la llengua catalanes. No podem perdre més temps... i ens en fan perdre.
dimarts, 6 de març del 2007
retorns
Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat de tornar a fer a peu la Ruta del Ferro, entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Hivern amb sol i calor de maig. De l'estació de Ripoll estant s'albiraven clapes neu als cims llunyans. Molt poca neu.
Xerrant amb veïns del poble em diuen que aquest any ha estat molt dolent, que no ha nevat ni ha plogut i que ha fet massa calor. Diuen que a Núria només va nevar bé pels volts del 19 de febrer, però que ha fet massa calor per mantenir-se i que ara només hi ha neu a les pistes i gràcies als canons que funcionen a la nit.
El paisatge del Ripollès m'enamora. A l'hivern espero el fred i la neu i aquest any he sentit una certa angoixa en trobar-me una primavera fora de dates i sense l'esclat de colors, de verds i de vida que li són propis. Però malgrat aquest sentiment, m'han vençut, un cop més la llum, els camins, l'olor dels camps que m'han omplert l'ànima. Em mancava aquell paisatge, i el poble, i el robust campanar de Santa Maria de Ripoll, coronat per la seva rotunda Senyera, i la llum de la tarda, i el cant dels ocells, i la remor dels rius, i el vent entre els arbres...
Tornada. Torno a ser a Barcelona. Tornem a la feina. Tornarà el fred, diuen. Tan de bo que torni, sobretot, la pluja. Ja que no hem tingut neu, si més no, que plogui. Desitjo de tot cor que l'aigua i la primavera pintin un any més aquests paisatges del Ripollès. Desitjo poder tornar aviat per confirmar que l'angoixa que he passat només ha estat un petit malentès, que la manca de neu només ha estat un accident passatger. Vull que aquests paisatges que estimo estiguin vius i no siguin només un record. Vull mostrar-li al meu fill camins per recórrer i per estimar. Camins que cal tornar a fressar. Vull trepitjar els senders un cop més. Tornar a fer els cims.
Vull sentir, un cop més, aquesta Terra, la mare terra, viva.
Senyor, protegiu aquesta Terra, la mare terra. Feu-nos estimar-la. Que sapiguem cuidar-la. Permeteu, Senyor, que esmenem els pecats contra la Mare. Tingues una mica de paciència, Mare. Arreglarem el que hem fet malbé. Si ho fem, ens perdonaràs, Mare?
Xerrant amb veïns del poble em diuen que aquest any ha estat molt dolent, que no ha nevat ni ha plogut i que ha fet massa calor. Diuen que a Núria només va nevar bé pels volts del 19 de febrer, però que ha fet massa calor per mantenir-se i que ara només hi ha neu a les pistes i gràcies als canons que funcionen a la nit.
El paisatge del Ripollès m'enamora. A l'hivern espero el fred i la neu i aquest any he sentit una certa angoixa en trobar-me una primavera fora de dates i sense l'esclat de colors, de verds i de vida que li són propis. Però malgrat aquest sentiment, m'han vençut, un cop més la llum, els camins, l'olor dels camps que m'han omplert l'ànima. Em mancava aquell paisatge, i el poble, i el robust campanar de Santa Maria de Ripoll, coronat per la seva rotunda Senyera, i la llum de la tarda, i el cant dels ocells, i la remor dels rius, i el vent entre els arbres...
Tornada. Torno a ser a Barcelona. Tornem a la feina. Tornarà el fred, diuen. Tan de bo que torni, sobretot, la pluja. Ja que no hem tingut neu, si més no, que plogui. Desitjo de tot cor que l'aigua i la primavera pintin un any més aquests paisatges del Ripollès. Desitjo poder tornar aviat per confirmar que l'angoixa que he passat només ha estat un petit malentès, que la manca de neu només ha estat un accident passatger. Vull que aquests paisatges que estimo estiguin vius i no siguin només un record. Vull mostrar-li al meu fill camins per recórrer i per estimar. Camins que cal tornar a fressar. Vull trepitjar els senders un cop més. Tornar a fer els cims.
Vull sentir, un cop més, aquesta Terra, la mare terra, viva.
Senyor, protegiu aquesta Terra, la mare terra. Feu-nos estimar-la. Que sapiguem cuidar-la. Permeteu, Senyor, que esmenem els pecats contra la Mare. Tingues una mica de paciència, Mare. Arreglarem el que hem fet malbé. Si ho fem, ens perdonaràs, Mare?
dijous, 1 de març del 2007
Incompetents o enemics?
Els trens de rodalies de Barcelona no van. La mitjana, hi ha prous casos com per fer una anàlisi estadística, és que cada tres dies hi ha una avaria. No són pas poca cosa aquestes avaries, deixen a milers de treballadors tirats. Són milers d'hores de feina o de lleure perdudes.
És un daltabaix.
Aquests milers de treballadors han de buscar vies alternatives: en molts casos això significa que prenen el propi vehicle i en d'altres que passen nervis i perden temps i diners tractant d'improvisar una solució amb altres mitjans de transport públics o privats.
Es perden hores i la solució al problema és més cara per als treballadors i per la comunitat. Paga el més dèbil.
Diuen que aquestes avaries contínues són degudes a la manca d'inversió a la xarxa. Bé, doncs, no se a què esperen. Si el problema és que cal renovar una infraestructura vella, doncs ja tarden. Ignoro si amb el traspàs immediat es solucionaria res, Més viat em sembla que, simplement, les protestes anirien adreçades a altres caps. Del cert que rodalies ha de ser gestionat des de Catalunya, però cal reclamar la gestió i els diners a gestionar. Mentrestant no arribin aquestes dues coses, els que han embolicat la troca que ho arreglin. Qui penja la pilota, la va a buscar. Regles del joc.
Recordo que una de les promeses de l'Entesa era promoure el transport ferroviari i impulsar les inversions en noves línies: el tren orbital, la línia transversal entre Girona i Lleida per Vic i Manresa, el tren fins a la Seu (i fins Andorra?), la millora de la línia de Puigcerdà (i allargar-la fins Andorra i la Seu?), la millora del tren de la Pobla de Segur, increment del servei de rodalies i interurbans...
És clar, també la part que toca del TGV.
D'acord, però tot això no és res si no funciona el que ja tenim. No se com ha passat que un servei que funcionava ha deixat de fer-ho i ha esdevingut caòtic. Com ha passat? és inacceptable.
Em temo, però, que això és el que hi ha: deixadesa i incompetència. Hi hauran més avaries, més pèrdues econòmiques i més emprenyamenta. Això és molt greu. Aquestes coses no es tradueixen en un càstig al "gobierno", o al govern, o a un partit o un altre. Aquestes coses castiguen el sistema. Aquests coses provoquen abstenció, insolidaritat i desconfiança. Aquestes coses fan molt de mal.
I l'Aeroport: Quina por! quina por que fa el ZP! amb qui vol quedar bé? amb Aena? amb els funcionaris de Madrid? amb el PP? amb els votants socialistes espanyols de la corda del Bono? No ho entenc. Iberia ja ha dit, clarament, que vol fer del Prat la T5 de Madrid. Tant mana Iberia? Iberia pot dir que es pixarà a l'aeroport i en comptes de clavar-li un clatellot van a espolsar-li la titola? I del hub d'Star Alliance, què? No és millor l'oferta de Lufthansa? A què juguen Aena i Iberia? I a que juga el ZP?
Són inútils o és mala llet? Són incompetents o són enemics? Adif, Renfe, Aena, Iberia.... funcionaris de Madrid, en general, govern "amic" del ZP, també? Espanya, en definitiva? Pregunto, són incompetents o ...
És un daltabaix.
Aquests milers de treballadors han de buscar vies alternatives: en molts casos això significa que prenen el propi vehicle i en d'altres que passen nervis i perden temps i diners tractant d'improvisar una solució amb altres mitjans de transport públics o privats.
Es perden hores i la solució al problema és més cara per als treballadors i per la comunitat. Paga el més dèbil.
Diuen que aquestes avaries contínues són degudes a la manca d'inversió a la xarxa. Bé, doncs, no se a què esperen. Si el problema és que cal renovar una infraestructura vella, doncs ja tarden. Ignoro si amb el traspàs immediat es solucionaria res, Més viat em sembla que, simplement, les protestes anirien adreçades a altres caps. Del cert que rodalies ha de ser gestionat des de Catalunya, però cal reclamar la gestió i els diners a gestionar. Mentrestant no arribin aquestes dues coses, els que han embolicat la troca que ho arreglin. Qui penja la pilota, la va a buscar. Regles del joc.
Recordo que una de les promeses de l'Entesa era promoure el transport ferroviari i impulsar les inversions en noves línies: el tren orbital, la línia transversal entre Girona i Lleida per Vic i Manresa, el tren fins a la Seu (i fins Andorra?), la millora de la línia de Puigcerdà (i allargar-la fins Andorra i la Seu?), la millora del tren de la Pobla de Segur, increment del servei de rodalies i interurbans...
És clar, també la part que toca del TGV.
D'acord, però tot això no és res si no funciona el que ja tenim. No se com ha passat que un servei que funcionava ha deixat de fer-ho i ha esdevingut caòtic. Com ha passat? és inacceptable.
Em temo, però, que això és el que hi ha: deixadesa i incompetència. Hi hauran més avaries, més pèrdues econòmiques i més emprenyamenta. Això és molt greu. Aquestes coses no es tradueixen en un càstig al "gobierno", o al govern, o a un partit o un altre. Aquestes coses castiguen el sistema. Aquests coses provoquen abstenció, insolidaritat i desconfiança. Aquestes coses fan molt de mal.
I l'Aeroport: Quina por! quina por que fa el ZP! amb qui vol quedar bé? amb Aena? amb els funcionaris de Madrid? amb el PP? amb els votants socialistes espanyols de la corda del Bono? No ho entenc. Iberia ja ha dit, clarament, que vol fer del Prat la T5 de Madrid. Tant mana Iberia? Iberia pot dir que es pixarà a l'aeroport i en comptes de clavar-li un clatellot van a espolsar-li la titola? I del hub d'Star Alliance, què? No és millor l'oferta de Lufthansa? A què juguen Aena i Iberia? I a que juga el ZP?
Són inútils o és mala llet? Són incompetents o són enemics? Adif, Renfe, Aena, Iberia.... funcionaris de Madrid, en general, govern "amic" del ZP, també? Espanya, en definitiva? Pregunto, són incompetents o ...
dimecres, 28 de febrer del 2007
Crisi / Revolució
Sembla que, segons un article al "cinco días", Microsoft no les té totes amb el Windows Vista. Alguns experts asseguren que els Sistemes Operatius del futur seran més lleugers i, probablement, gratuïts (com Linux?). Que els SO han de marxar cap a una concepció network cèntric i que és molt més important tenir una bona connexió de banda ampla que no una bèstia amb microprocessador de doble nucli, targeta gràfica acceleradora, 2GBytes de memòria i 8 GBytes de disc dur com requisits mínims per a poder veure la primera pantalla d'entrada al sistema. N'hi han que diuen que el Vista va pel camí equivocat i que serà l'últim d'una raça de Sistemes Operatius que Internet ha desubicat.
Quan a la botiga de PCs de segona mà de la carretera de Sants veig portàtils Pentium III a menys de 300€, amb memòria RAM i disc dur similars a l'equip de sobretaula amb el que estic escrivint ara em venen moltes ganes de canviar el sobretaula pel portàtil. Guanyaria espai, estalviaria energia i no perdria prestacions. Si no ho faig és perquè em sap greu desfer-me de coses que funcionen i que no tinc clar si estan amortitzades del tot. El que vull dir és quanta gent no ho faria? a la carretera de Sants veig més gent a la botiga de segona mà, o a la botiga del "Fes-te tu mateix el teu PC", que a la botiga d'ordinadors nous. La lectura que jo en faig és "no em gastaré més calers per obtenir el mateix". Criteri aplicat als PCs però generalitzable a tot.
Internet està arrasant amb moltes coses. Les portes al camp que han provat de posar forces molt poderoses de "l'antic règim" no tanquen bé. Jo diria que molts usuaris (la majoria) ni saben que existeixen aquestes portes. Sorprenentment Internet es basa en la cooperació, el flux d'informació lliure i multi direccional, la solució lliure i gratuïta. A Internet funciona compartir en lloc de competir. És una subversió del sistema que està atacant a l'arrel mateixa de models de negoci consolidats. Molt millor encara: converteix en normal la cooperació, la comunicació i la confiança en els altres. És exactament el contrari de la competència, el secretisme, la propaganda, la jerarquització i la producció i distribució centralitzades del model capitalista tradicional. Em sembla percebre que aquests valors capitalistes estan perdent la batalla d'Internet.
No es poca cosa. És un canvi mental de gran magnitud. Un canvi de valors.
El sistema té la capacitat d'encaixar aquests canvis. O de minimitzar-los. D'altra banda, Internet és un mon virtual, diferent del mon real. Al món real tots els atributs del sistema capitalista estan presents, amb tota la seva brutalitat.
Però és molt important que en una època despolitització existeixi un espai, ni que sigui virtual, on els conceptes polítics de cooperació, solidaritat o llibertat d'informació estiguin guanyant la partida.
Virtualitzar la realitat aplana el camí a la rebel·lió? Cooperar, compartir, intercanviar, estalviar així a la terra com es fa a Internet?
Canviem les ments per canviar el món?
La Revolució ha començat a Internet?
Aquesta és una de les idees del llibre de Rifkin: ¿què passa quan s'ajunta un nou model de comunicació, Internet, amb un canvi de model energètic? Ell diu que hi ha un canvi de civilització.
Potser no n'hi ha per tant, però, i si tots som capaços de produir energia? I si compartim l'energia? Fonts d'energia compartida? centrals energètiques virtuals? No és ciència ficció. I si comprem pel que necessitem, obviant les marques? i si compartim com a sistema? I si fem valdre més el "això és nostre", o millor el "això és de tots", que el "això és meu". El model virtual esdevé real. Lliure com en Llibertat. Free as in Freedom.
Una constatació final: el que cada dia és més clar és que caldrà apretar-se (més) el cinturó, o sigui que al final, la crisi del petroli, o la revolució del decreixement, caldrà passar-les igual. A les nostres mans està en fer que sigui una crisi o una revolució.
Quan a la botiga de PCs de segona mà de la carretera de Sants veig portàtils Pentium III a menys de 300€, amb memòria RAM i disc dur similars a l'equip de sobretaula amb el que estic escrivint ara em venen moltes ganes de canviar el sobretaula pel portàtil. Guanyaria espai, estalviaria energia i no perdria prestacions. Si no ho faig és perquè em sap greu desfer-me de coses que funcionen i que no tinc clar si estan amortitzades del tot. El que vull dir és quanta gent no ho faria? a la carretera de Sants veig més gent a la botiga de segona mà, o a la botiga del "Fes-te tu mateix el teu PC", que a la botiga d'ordinadors nous. La lectura que jo en faig és "no em gastaré més calers per obtenir el mateix". Criteri aplicat als PCs però generalitzable a tot.
Internet està arrasant amb moltes coses. Les portes al camp que han provat de posar forces molt poderoses de "l'antic règim" no tanquen bé. Jo diria que molts usuaris (la majoria) ni saben que existeixen aquestes portes. Sorprenentment Internet es basa en la cooperació, el flux d'informació lliure i multi direccional, la solució lliure i gratuïta. A Internet funciona compartir en lloc de competir. És una subversió del sistema que està atacant a l'arrel mateixa de models de negoci consolidats. Molt millor encara: converteix en normal la cooperació, la comunicació i la confiança en els altres. És exactament el contrari de la competència, el secretisme, la propaganda, la jerarquització i la producció i distribució centralitzades del model capitalista tradicional. Em sembla percebre que aquests valors capitalistes estan perdent la batalla d'Internet.
No es poca cosa. És un canvi mental de gran magnitud. Un canvi de valors.
El sistema té la capacitat d'encaixar aquests canvis. O de minimitzar-los. D'altra banda, Internet és un mon virtual, diferent del mon real. Al món real tots els atributs del sistema capitalista estan presents, amb tota la seva brutalitat.
Però és molt important que en una època despolitització existeixi un espai, ni que sigui virtual, on els conceptes polítics de cooperació, solidaritat o llibertat d'informació estiguin guanyant la partida.
Virtualitzar la realitat aplana el camí a la rebel·lió? Cooperar, compartir, intercanviar, estalviar així a la terra com es fa a Internet?
Canviem les ments per canviar el món?
La Revolució ha començat a Internet?
Aquesta és una de les idees del llibre de Rifkin: ¿què passa quan s'ajunta un nou model de comunicació, Internet, amb un canvi de model energètic? Ell diu que hi ha un canvi de civilització.
Potser no n'hi ha per tant, però, i si tots som capaços de produir energia? I si compartim l'energia? Fonts d'energia compartida? centrals energètiques virtuals? No és ciència ficció. I si comprem pel que necessitem, obviant les marques? i si compartim com a sistema? I si fem valdre més el "això és nostre", o millor el "això és de tots", que el "això és meu". El model virtual esdevé real. Lliure com en Llibertat. Free as in Freedom.
Una constatació final: el que cada dia és més clar és que caldrà apretar-se (més) el cinturó, o sigui que al final, la crisi del petroli, o la revolució del decreixement, caldrà passar-les igual. A les nostres mans està en fer que sigui una crisi o una revolució.
dilluns, 26 de febrer del 2007
de llibres
El Busot plega. Llàstima. M'agradava molt. Em quedo sense el confidencial de referència.
Oscars. L'Al Gore ha guanyat un parell d'Oscars amb el seu documental "Una veritat incòmoda": al millor documental i a la millor cançó. Tinc moltes ganes de veure i escoltar el què ens vol dir Al Gore.
Rifkin. Avui he acabat el llibre del Rifkin. Això m'ha motivat a buscar informació i he descobert que en català hi ha una manca d'espais webs dedicats a parlar i informar sobre aquesta qüestió del pic de producció del petroli. M'ha semblat molt sorprenent. Afegiré els enllaços que he trobat al bloc i els reorganitzaré, que ja toca.
Sobre el Rifkin, encara tinc un parell de llibres més que vull llegir: "la fi del treball" i "l'era de l'accés". A veure si hi són a la biblioteca.
Amb els llibres em passa, però, que a vegades en llegeixo un parell simultàniament. De fet, ahir vaig acabar un recull de contes de Voltaire, que contenia entre d'altres: "Càndid", "Zadig", "Micromegues", "L'ingenu" i alguns més. La veritat és que després de llegir unes històries on tot acaba com el rosari de l'aurora, un pensa que és veritat el que em deia un company de feina: que aquest home era un amargat. Ara estic llegint la "Cavalleria Roja" de Bàbel. Aquesta "Cavalleria Roja" és una historia que descriu situacions brutals i de misèria i les alterna amb imatges belles que es contrasten de forma surrealista. És, en certa manera, la confirmació dels pitjors malsons de Voltaire. No sembla tindre remei l'ésser humà. A Voltaire, però, malgrat tot, crec trobar-li alguna esperança, remota i potser escèptica, en la raó, en l'amor i en la pròpia consciència ètica.
I a aquesta esperança vull agafar-m'hi com a un ferro roent.
Oscars. L'Al Gore ha guanyat un parell d'Oscars amb el seu documental "Una veritat incòmoda": al millor documental i a la millor cançó. Tinc moltes ganes de veure i escoltar el què ens vol dir Al Gore.
Rifkin. Avui he acabat el llibre del Rifkin. Això m'ha motivat a buscar informació i he descobert que en català hi ha una manca d'espais webs dedicats a parlar i informar sobre aquesta qüestió del pic de producció del petroli. M'ha semblat molt sorprenent. Afegiré els enllaços que he trobat al bloc i els reorganitzaré, que ja toca.
Sobre el Rifkin, encara tinc un parell de llibres més que vull llegir: "la fi del treball" i "l'era de l'accés". A veure si hi són a la biblioteca.
Amb els llibres em passa, però, que a vegades en llegeixo un parell simultàniament. De fet, ahir vaig acabar un recull de contes de Voltaire, que contenia entre d'altres: "Càndid", "Zadig", "Micromegues", "L'ingenu" i alguns més. La veritat és que després de llegir unes històries on tot acaba com el rosari de l'aurora, un pensa que és veritat el que em deia un company de feina: que aquest home era un amargat. Ara estic llegint la "Cavalleria Roja" de Bàbel. Aquesta "Cavalleria Roja" és una historia que descriu situacions brutals i de misèria i les alterna amb imatges belles que es contrasten de forma surrealista. És, en certa manera, la confirmació dels pitjors malsons de Voltaire. No sembla tindre remei l'ésser humà. A Voltaire, però, malgrat tot, crec trobar-li alguna esperança, remota i potser escèptica, en la raó, en l'amor i en la pròpia consciència ètica.
I a aquesta esperança vull agafar-m'hi com a un ferro roent.
divendres, 23 de febrer del 2007
Energia
Fa uns dies em vaig fer amb un exemplar del llibre "La economía del hidrógeno" del Jeremy Rifkin. Em queda poc per acabar-lo. Un llibre interessant. El llibre va aparèixer al mercat just després dels atacs a les torres bessones i recull les pors del moment, però aporta idees que he trobat molt interessants i que m'estan fent rumiar molt. No trobo que les crítiques d'apocalíptic que va rebre (i rep) siguin justificades. De fet, moltes de les prediccions que va fer llavors es van cumplint aquests dies. Al llibre hi ha, ben mirat, un optimisme utòpic que l'últim qualificatiu que mereix és el d'apocalíptic.
Simultàniament amb la lectura he aprofitat per buscar informació relacionada i, a més, suposo que m'he sensibilitzat per la qüestió, m'han arribat un munt d'informacions per altres vies: Notícies a mitjans, el programa l'Agenda de l'energia -dijous de 18 a 19 a Radio 4-, blocs, o comentaris al Racó Català. Vàries webs: http://www.crisisenergetica.org
Ara penso, i si no és només una hipersensibilització per la qüestió energètica? i si realment és que la preocupació per l'escassedat energètica està arribant al carrer i, en poc temps, aquesta qüestió serà "la qüestió"?
Fets: El llibre de Rifkin és antic, del 2002, i dibuixa un escenari que a ell li sembla terrible amb un preu del barril de petroli per sobre dels 40 dòlars. Avui, el petroli està per sobre dels 50 i seguirà pujant. Parla de l'arribada al pic de producció mundial de petroli per a algun moment abans del 2020. Avui, hi ha experts que opinen que estem vivint aquest pic, si és que no l'hem passat ja. Segons informes del govern USA aquest pic es va produir el juliol del 2006. Tots els grans fabricants de vehicles estan preparant models que abandonen l'ús del petroli, per exemple, Opel està preparant el llençament inminent de l'Hydrogen3, un vehicle amb piles d'hidrogen que tindrà vapor d'aigua com únic residu. Tot és cada cop més car. En particular les ciutats són llocs molt cars per viure-hi. Només fets aïllats, o fets connectats entre ells?
Hi ha tècnica suficient com per girar la truita de l'escassedat energètica. No només això: com per proporcionar energia a suficient com per alimentar i educar a la població mundial. Això ja ho sabíem de fa temps, igual que sabíem que hi ha tècnica suficient com per destruir el mon una vegada i una altre. Jo crec que ens cal, a més de tècnica i temps, un profund canvi de valors. En aquest sentit, una de les paraules que he vist aquests últims dies és "decreixement".
La llei del mercat: el petroli pujarà i pujarà, aviat fins a 150 dòlars el barril i més. En quant de temps? poc o molt? serem capaços de canviar sense un daltabaix? ens en sortirem per les bones o serà traumàtic? Arribat a un cert preu, es buscaran altres alternatives que degut al cost del petroli, seran viables. Pel camí, es lluitarà per aconseguir el domini dels (últims) pous de petroli barat. Avui em resulta evident que Afganistan, Irak (i tal vegada Iran?) son només els camps de batalla per les últimes reserves de petroli.
El capital també fa moviments per seguir mantenint els seu domini, el cas de les OPA sobre Endesa, per exemple, però aquest model no aguantarà molt més: ni el petroli, ni el gas natural, ni l'energia nuclear ens donen reserves per més de 60 anys. El carbó podria resistir més però la contaminació provocada per una economia mundial basada en el carbó seria molt superior a la del petroli. Quina serà l'energia que permetrà transicionar cap un nou model? quin serà aquest model? Quin mon quedarà després del canvi?
Rifkin aposta per una economia de l'hidrògen amb energia produïda amb generació distribuida. Al model d'avui, la generació i distribució d'energia és cosa d'unes poques grans companyies. En el model proposat, tothom pot generar energia i posar els excedents en comú. Tothom vol dir tothom. Tothom té accés a l'energia. Energia neta que no provoca contaminació, sinó vapor d'aigua Quin seria l'efecte de dotzenes de milers de vehicles movent-se per Barcelona i generant vapor d'aigua? un: s'acaben els fums. dos: un clima humit de selva amazònica amb boires permanents? Són viables les ciutats tal com estan pensades avui, però amb el model energètic de la generació distribuïda?
La promesa de la generació distribuïda és que a tot arreu es disposaria d'energia suficient per cultivar camps intensivament i alimentar la població. Es disposaria d'energia suficient com per poder donar una educació a tots els nens de la terra. Estem parlant d'energia pràcticament lliure produïda en una xarxa mundial de petits generadors a la que tothom pot aportar els seus watts de potència i sense residus contaminants o deixant, en el cas de l'hidrogen, aigua com a residu. Aigua.
El camí que porta a aquesta Arcàdia energètica, però, està ple de dubtes. Podrem canviar a temps? no és només canviar les fonts d'energia, és reciclar tota una maquinària i una indústria que necessita petroli per moure's. Directament o indirectament mengem petroli i vestim petroli. Serem capaços de canviar les màquines i de canviar, sobretot, les ments? Els interessos creats, les multinacionals, l'imperi, permetran un canvi que significaria la pèrdua de quotes de poder, de riquesa, de control i una subversió de l'ordre mundial?
No hi ha alternativa, el canvi està servit perquè el petroli s'acaba. És possible canviar a temps? i dirigir aquest canvi? Em puc creure que el model de societat de consum de petroli canviarà pel model de societat de la cooperació energètica? No serà que se'ns prepara un mon de més del mateix, però més car, amb més rics molt rics, però amb molts més pobres, molts més, i molt més pobres? Podem ser indiferents amb això? Les circumstàncies ens permetran ser indiferents, o, pel contrari, serà tan brutal l'impacte que no tindrem més remei que assumir l'escassedat? Quants dels que avui estem al primer món passarem a formar part dels exclosos?
Simultàniament amb la lectura he aprofitat per buscar informació relacionada i, a més, suposo que m'he sensibilitzat per la qüestió, m'han arribat un munt d'informacions per altres vies: Notícies a mitjans, el programa l'Agenda de l'energia -dijous de 18 a 19 a Radio 4-, blocs, o comentaris al Racó Català. Vàries webs: http://www.crisisenergetica.org
Ara penso, i si no és només una hipersensibilització per la qüestió energètica? i si realment és que la preocupació per l'escassedat energètica està arribant al carrer i, en poc temps, aquesta qüestió serà "la qüestió"?
Fets: El llibre de Rifkin és antic, del 2002, i dibuixa un escenari que a ell li sembla terrible amb un preu del barril de petroli per sobre dels 40 dòlars. Avui, el petroli està per sobre dels 50 i seguirà pujant. Parla de l'arribada al pic de producció mundial de petroli per a algun moment abans del 2020. Avui, hi ha experts que opinen que estem vivint aquest pic, si és que no l'hem passat ja. Segons informes del govern USA aquest pic es va produir el juliol del 2006. Tots els grans fabricants de vehicles estan preparant models que abandonen l'ús del petroli, per exemple, Opel està preparant el llençament inminent de l'Hydrogen3, un vehicle amb piles d'hidrogen que tindrà vapor d'aigua com únic residu. Tot és cada cop més car. En particular les ciutats són llocs molt cars per viure-hi. Només fets aïllats, o fets connectats entre ells?
Hi ha tècnica suficient com per girar la truita de l'escassedat energètica. No només això: com per proporcionar energia a suficient com per alimentar i educar a la població mundial. Això ja ho sabíem de fa temps, igual que sabíem que hi ha tècnica suficient com per destruir el mon una vegada i una altre. Jo crec que ens cal, a més de tècnica i temps, un profund canvi de valors. En aquest sentit, una de les paraules que he vist aquests últims dies és "decreixement".
La llei del mercat: el petroli pujarà i pujarà, aviat fins a 150 dòlars el barril i més. En quant de temps? poc o molt? serem capaços de canviar sense un daltabaix? ens en sortirem per les bones o serà traumàtic? Arribat a un cert preu, es buscaran altres alternatives que degut al cost del petroli, seran viables. Pel camí, es lluitarà per aconseguir el domini dels (últims) pous de petroli barat. Avui em resulta evident que Afganistan, Irak (i tal vegada Iran?) son només els camps de batalla per les últimes reserves de petroli.
El capital també fa moviments per seguir mantenint els seu domini, el cas de les OPA sobre Endesa, per exemple, però aquest model no aguantarà molt més: ni el petroli, ni el gas natural, ni l'energia nuclear ens donen reserves per més de 60 anys. El carbó podria resistir més però la contaminació provocada per una economia mundial basada en el carbó seria molt superior a la del petroli. Quina serà l'energia que permetrà transicionar cap un nou model? quin serà aquest model? Quin mon quedarà després del canvi?
Rifkin aposta per una economia de l'hidrògen amb energia produïda amb generació distribuida. Al model d'avui, la generació i distribució d'energia és cosa d'unes poques grans companyies. En el model proposat, tothom pot generar energia i posar els excedents en comú. Tothom vol dir tothom. Tothom té accés a l'energia. Energia neta que no provoca contaminació, sinó vapor d'aigua Quin seria l'efecte de dotzenes de milers de vehicles movent-se per Barcelona i generant vapor d'aigua? un: s'acaben els fums. dos: un clima humit de selva amazònica amb boires permanents? Són viables les ciutats tal com estan pensades avui, però amb el model energètic de la generació distribuïda?
La promesa de la generació distribuïda és que a tot arreu es disposaria d'energia suficient per cultivar camps intensivament i alimentar la població. Es disposaria d'energia suficient com per poder donar una educació a tots els nens de la terra. Estem parlant d'energia pràcticament lliure produïda en una xarxa mundial de petits generadors a la que tothom pot aportar els seus watts de potència i sense residus contaminants o deixant, en el cas de l'hidrogen, aigua com a residu. Aigua.
El camí que porta a aquesta Arcàdia energètica, però, està ple de dubtes. Podrem canviar a temps? no és només canviar les fonts d'energia, és reciclar tota una maquinària i una indústria que necessita petroli per moure's. Directament o indirectament mengem petroli i vestim petroli. Serem capaços de canviar les màquines i de canviar, sobretot, les ments? Els interessos creats, les multinacionals, l'imperi, permetran un canvi que significaria la pèrdua de quotes de poder, de riquesa, de control i una subversió de l'ordre mundial?
No hi ha alternativa, el canvi està servit perquè el petroli s'acaba. És possible canviar a temps? i dirigir aquest canvi? Em puc creure que el model de societat de consum de petroli canviarà pel model de societat de la cooperació energètica? No serà que se'ns prepara un mon de més del mateix, però més car, amb més rics molt rics, però amb molts més pobres, molts més, i molt més pobres? Podem ser indiferents amb això? Les circumstàncies ens permetran ser indiferents, o, pel contrari, serà tan brutal l'impacte que no tindrem més remei que assumir l'escassedat? Quants dels que avui estem al primer món passarem a formar part dels exclosos?
dimecres, 21 de febrer del 2007
Confiança (II)
El jutge recusat del TC no dimitirà. I, des del punt de vista del TC, farà ben fet. Si estem dient que el TC és independent aleshores no cal dir que la pitjor cosa que es podria fer era dimitir per permetre la intervenció d'un partit polític amb l'objecte de restablir un equilibri. En teoria, aquest equilibri entre esquerres i dretes al TC no aplica. Tots els jutges que hi són allà ho estan perquè se'ls reconeix com a autoritats constitucionalistes: tant a nivell tècnic, com a nivell d'interpretació de l'esperit constitucional...
Interpretar un esperit em sembla més propi de sessió de ouija.
La imparcialitat però, és teoria, i existeixen els blocs d'esquerra i dreta.
Però ni que només sigui per estètica la dimissió era inacceptable. Seria el mateix que acceptar públicament la submissió del TC als interessos dels partits, no ja del govern.
Per això, la recusació d'un altre jutge per part de la Generalitat és la reacció correcta. Si hom creu que un jurat no és imparcial, té dret a recusar-lo. És el procediment que es segueix a qualsevol judici. També és cert que el joc de les recusacions no pretén jutges imparcials sinó jutges favorables.
D'altra banda, la constitució espanyola és quelcom d'ambigu. Per entendre'ns: si el consell consultiu va dir que l'estatut el 30-S era constitucional, o són uns patates, o realment era constitucional sota certa interpretació. Per tant, si aquell era constitucional, per força també ho és l'estatutet, que és un subconjunt descafeïnat del primer. La pega és que el consultiu només emet dictàmens. Els judicis i la jurisprudència provenen del TC. El qual, sota una altre interpretació que es pot encabir ala constitució pot acabar dient que l'estatutet no és constitucional.
Pinten bastos per l'estatutet? tal vegada sí, però el TC té l'oportunitat de demostrar que és realment independent dels partits. Una altra cosa és que, segons alguns experts, la caiguda definitiva de l'estatutet pot acabar provocant un col·lapse institucional a Catalunya i Espanya, però aquesta és una qüestió que algú que en sàpiga hauria d'explicar.
La sensació que em queda, però, és que les institucions que havien de ser garants i inspirar confiança, l'han perduda. Que no em puc refiar ni del govern espanyol, ni del TC.
Els darrers anys han estat demolidors per l'estat: l'aznarat, l'11-M i la teoria de la conspiració, la batalla de l'estatut de Catalunya i tot l'anticatalanisme que ha aflorat, el frustrant procés de pau i l'atemptat de Barajas. El Rajoy potser té rao quan diu que "España se desmembra", però no diu que ell i els seus en són una de les causes principals. Molt més que no l'independentisme que té la força que té. El desballestament d'Espanya se l'estan fent ells tots solets. I ho fan de la forma més eficient: destrueixen la confiança. Avui, el pitjor enemic d'un espanyol és un altre espanyol.
I a mi que em sembla molt bé. Tant de bo que tingui raó.
Interpretar un esperit em sembla més propi de sessió de ouija.
La imparcialitat però, és teoria, i existeixen els blocs d'esquerra i dreta.
Però ni que només sigui per estètica la dimissió era inacceptable. Seria el mateix que acceptar públicament la submissió del TC als interessos dels partits, no ja del govern.
Per això, la recusació d'un altre jutge per part de la Generalitat és la reacció correcta. Si hom creu que un jurat no és imparcial, té dret a recusar-lo. És el procediment que es segueix a qualsevol judici. També és cert que el joc de les recusacions no pretén jutges imparcials sinó jutges favorables.
D'altra banda, la constitució espanyola és quelcom d'ambigu. Per entendre'ns: si el consell consultiu va dir que l'estatut el 30-S era constitucional, o són uns patates, o realment era constitucional sota certa interpretació. Per tant, si aquell era constitucional, per força també ho és l'estatutet, que és un subconjunt descafeïnat del primer. La pega és que el consultiu només emet dictàmens. Els judicis i la jurisprudència provenen del TC. El qual, sota una altre interpretació que es pot encabir ala constitució pot acabar dient que l'estatutet no és constitucional.
Pinten bastos per l'estatutet? tal vegada sí, però el TC té l'oportunitat de demostrar que és realment independent dels partits. Una altra cosa és que, segons alguns experts, la caiguda definitiva de l'estatutet pot acabar provocant un col·lapse institucional a Catalunya i Espanya, però aquesta és una qüestió que algú que en sàpiga hauria d'explicar.
La sensació que em queda, però, és que les institucions que havien de ser garants i inspirar confiança, l'han perduda. Que no em puc refiar ni del govern espanyol, ni del TC.
Els darrers anys han estat demolidors per l'estat: l'aznarat, l'11-M i la teoria de la conspiració, la batalla de l'estatut de Catalunya i tot l'anticatalanisme que ha aflorat, el frustrant procés de pau i l'atemptat de Barajas. El Rajoy potser té rao quan diu que "España se desmembra", però no diu que ell i els seus en són una de les causes principals. Molt més que no l'independentisme que té la força que té. El desballestament d'Espanya se l'estan fent ells tots solets. I ho fan de la forma més eficient: destrueixen la confiança. Avui, el pitjor enemic d'un espanyol és un altre espanyol.
I a mi que em sembla molt bé. Tant de bo que tingui raó.
dilluns, 19 de febrer del 2007
contes
Per una d'aquelles coses aquesta nit m'he llegit el conte de Hansel i Gretel. El conte, per fer memòria, va de dos germans que es perden al bosc i que van a parar a la casa de xocolata d'una bruixa que els atrapa menjant-se-li la propietat. Tanca al Hansel en una gàbia amb la intenció d'engreixar-lo per a cruspir-se'l. A la Gretel la fa treballar fent les feines de casa. Com la vella és curta de vista, no és capaç d'apreciar que el Hansel se la rifa donant-li un os de pollastre en comptes de la seva ma i fent-la creure que encara està molt prim. Al final, la Gretel aprofita que la vella s'adorm per prendre-li la clau de la gàbia del Hansel i tots dos aconsegueixen fugir.
Jo anava llegint això i flipava: Una psicòpata caníbal que segresta dos nens i que es deixa enganyar d'una forma absolutament surrealista per l'os de pollastre. Bestial.
Els contes clàssics tenen això: la caputxeta vermella és incapaç de distingir la seva àvia del llop que se les acaba menjant a totes dues i sort d'un caçador que es carrega el llop i les treu de la seva panxa. Però com? a mitja digestió? És una peli de zombies!
O la bella i la bèstia: la història d'un segrest i d'un síndrome d'Estocolm galopant que duu a una noia jove i sana a mantenir relacions sentimentals i potser alguna cosa més amb un ésser monstruós.
O el conte de la vella dorment, la Blancaneus. La Blancaneus de la Disney és demolidora: La història de dos intents d'assassinat en grau de temptativa. El primer intent d'assassinat és una animalada: la reina encomana a un sicari que es carregui a la Blancaneus i que li dugui el cor de la noia com a prova. El tiu va a fer-ho, però al final es talla quan la veu tan bufona i el que fa és dur el cor d'un animal a la reina. Quin sicari tan poc professional. El segon intent d'assassinat és amb la poma enverinada. Aquí la Blancaneus se salva perquè s'ennuega i no arriba a empassar-se el verí. La reina en aquest cas, segueix la màxima de "si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Però la perd l'estètica: ¿com es pot passar d'un intent d'assassinat digne de pel·lícula gore a un intent ultra-sofisticat, amb disfressa, enganys i verins? no hauria estat millor tirar pel dret i fer servir un arma que assegurés el tret, i mai millor dit? o contractar un sicari eunuc? o una sicària? doncs, no ens enganyem, tota la història mante una tensió sexual important. El que posa la Blancaneus en perill de mort és l'enveja pel seu físic. El que la salva, també. Fortíssima la càrrega sexual associada a l'aparició dels set secundaris treballadors representants del proletariat que quan troben a la nena pija fent d'okupa a casa seva, en comptes de fotre-la a mar acaben, en canvi, fent-li de criats per a que després vingui un príncep que només apareix al final just a temps per endur-se a la titi i deixar-los amb set pams de nas, un per a cadascun d'ells, respectivament. La bella subjugant al proletari, com a Metròpolis. Una altre tensió sexual no resolta. O potser sí. Doncs set homes vivint junts sota el mateix sostre, tots ells lletjos de collons, freakis amb personalitats malaltisses, sense relacions conegudes em porten a preguntar: els set nans són cèlibes? onanistes compulsius? homosexuals reprimits? Cas digne d'estudi. En fi.
Tot hauria estat més civilitzat si la Reina s'hagués posat pits.
Vet aquí el poder de la cirurgia estètica.
Jo anava llegint això i flipava: Una psicòpata caníbal que segresta dos nens i que es deixa enganyar d'una forma absolutament surrealista per l'os de pollastre. Bestial.
Els contes clàssics tenen això: la caputxeta vermella és incapaç de distingir la seva àvia del llop que se les acaba menjant a totes dues i sort d'un caçador que es carrega el llop i les treu de la seva panxa. Però com? a mitja digestió? És una peli de zombies!
O la bella i la bèstia: la història d'un segrest i d'un síndrome d'Estocolm galopant que duu a una noia jove i sana a mantenir relacions sentimentals i potser alguna cosa més amb un ésser monstruós.
O el conte de la vella dorment, la Blancaneus. La Blancaneus de la Disney és demolidora: La història de dos intents d'assassinat en grau de temptativa. El primer intent d'assassinat és una animalada: la reina encomana a un sicari que es carregui a la Blancaneus i que li dugui el cor de la noia com a prova. El tiu va a fer-ho, però al final es talla quan la veu tan bufona i el que fa és dur el cor d'un animal a la reina. Quin sicari tan poc professional. El segon intent d'assassinat és amb la poma enverinada. Aquí la Blancaneus se salva perquè s'ennuega i no arriba a empassar-se el verí. La reina en aquest cas, segueix la màxima de "si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Però la perd l'estètica: ¿com es pot passar d'un intent d'assassinat digne de pel·lícula gore a un intent ultra-sofisticat, amb disfressa, enganys i verins? no hauria estat millor tirar pel dret i fer servir un arma que assegurés el tret, i mai millor dit? o contractar un sicari eunuc? o una sicària? doncs, no ens enganyem, tota la història mante una tensió sexual important. El que posa la Blancaneus en perill de mort és l'enveja pel seu físic. El que la salva, també. Fortíssima la càrrega sexual associada a l'aparició dels set secundaris treballadors representants del proletariat que quan troben a la nena pija fent d'okupa a casa seva, en comptes de fotre-la a mar acaben, en canvi, fent-li de criats per a que després vingui un príncep que només apareix al final just a temps per endur-se a la titi i deixar-los amb set pams de nas, un per a cadascun d'ells, respectivament. La bella subjugant al proletari, com a Metròpolis. Una altre tensió sexual no resolta. O potser sí. Doncs set homes vivint junts sota el mateix sostre, tots ells lletjos de collons, freakis amb personalitats malaltisses, sense relacions conegudes em porten a preguntar: els set nans són cèlibes? onanistes compulsius? homosexuals reprimits? Cas digne d'estudi. En fi.
Tot hauria estat més civilitzat si la Reina s'hagués posat pits.
Vet aquí el poder de la cirurgia estètica.
dissabte, 17 de febrer del 2007
Plou!!!
Està plovent. No ha plogut ens els darrers mil anys però ara ho fa.
És que ni recordava de com és de bonic veure com plou, la llum dels llamps i el soroll dels trons.
L'aire estarà net durant un parell de dies. Tal vegada refrescarà una mica. La pols dels carrers se n'anirà i, si més no per un parell de dies, la ciutat estarà més neta. A aquest sorprenent hivern primaveral li faltava aigua i ara ja en tenim.
Tan de bo que plogui molt més.
Estan fent campanya per promoure l'estalvi d'aigua. Avui diuen que si plou prou ("plou poc però plou prou", repeteix-ho 5 cops dient-ho de pressa!), en el que queda d'hivern i, sobretot, durant la primavera, aturaran la campanya. Si no plou la campanya seguirà i s'intensificarà d'acord amb el grau d'escassedat.
Jo crec que la campanya caldria fer-la sempre. No només quan van mal dades.
Estalviar aigua i energia. Avui he vist a l'Abacus el llibre "La economía del hidrógeno" del Jeremy Rifkin, l'autor de "El fin del trabajo", del que es va parlar molt fa uns anys, que m'ha cridat l'atenció. Diuen que els analistes que es dediquen a la futurologia ocupen la meitat del seu temps fent prediccions i l'altra meitat explicant perquè van fallar. El senyor Rifkin, però, sembla que l'està encertant.
El cas és que plou. I ja tocava. Que ens vingui aigua que ens cal i molt.
Però, és clar, mai prou a gust de tothom. Aquest any la rua de carnaval a fer punyetes.
És que ni recordava de com és de bonic veure com plou, la llum dels llamps i el soroll dels trons.
L'aire estarà net durant un parell de dies. Tal vegada refrescarà una mica. La pols dels carrers se n'anirà i, si més no per un parell de dies, la ciutat estarà més neta. A aquest sorprenent hivern primaveral li faltava aigua i ara ja en tenim.
Tan de bo que plogui molt més.
Estan fent campanya per promoure l'estalvi d'aigua. Avui diuen que si plou prou ("plou poc però plou prou", repeteix-ho 5 cops dient-ho de pressa!), en el que queda d'hivern i, sobretot, durant la primavera, aturaran la campanya. Si no plou la campanya seguirà i s'intensificarà d'acord amb el grau d'escassedat.
Jo crec que la campanya caldria fer-la sempre. No només quan van mal dades.
Estalviar aigua i energia. Avui he vist a l'Abacus el llibre "La economía del hidrógeno" del Jeremy Rifkin, l'autor de "El fin del trabajo", del que es va parlar molt fa uns anys, que m'ha cridat l'atenció. Diuen que els analistes que es dediquen a la futurologia ocupen la meitat del seu temps fent prediccions i l'altra meitat explicant perquè van fallar. El senyor Rifkin, però, sembla que l'està encertant.
El cas és que plou. I ja tocava. Que ens vingui aigua que ens cal i molt.
Però, és clar, mai prou a gust de tothom. Aquest any la rua de carnaval a fer punyetes.
dimecres, 14 de febrer del 2007
fa 70 anys
El meu pare m'ha explicat dotzenes de cops que poc després de néixer el 10 de febrer del 1937, els feixistes van començar a bombardejar la ciutat de Barcelona des dels seus vaixells. M'ha explicat que la meva avia Carme, veïna del 74 de la Carretera de Sants -L'edifici de la pastisseria Can Vives- havia d'agafar-lo a ell , al Jaume, i baixar corrent als refugis. Ella sola amb el seu fill, perquè el seu marit, el meu avi Joaquim, soldat de la República, lluitava al front.
Al carrer Fernàndez Duró (el que passa per darrera del pati dels Maristes) hi havia fins no fa massa una porta tapiada, que segons em deien, havia estat la porta d'un refugi. La meva àvia i el meu pare potser es van haver d'amagar allà més d'un cop.
M'explicaven que alguna bomba havia caigut a la vora de Can Vives i que havia causat morts.
Avui penso en la por que passaria la meva àvia quan sentia les alarmes. Van salvar la pell i per això avui sóc viu.
Aquestes històries que m'explicaven els meus avis i el meu pare avui tenen l'exposició "Quan plovien bombes" que les recorda i que es pot visitar al museu d'història de Catalunya fins el 13 de maig.
Cal anar-hi.
Al carrer Fernàndez Duró (el que passa per darrera del pati dels Maristes) hi havia fins no fa massa una porta tapiada, que segons em deien, havia estat la porta d'un refugi. La meva àvia i el meu pare potser es van haver d'amagar allà més d'un cop.
M'explicaven que alguna bomba havia caigut a la vora de Can Vives i que havia causat morts.
Avui penso en la por que passaria la meva àvia quan sentia les alarmes. Van salvar la pell i per això avui sóc viu.
Aquestes històries que m'explicaven els meus avis i el meu pare avui tenen l'exposició "Quan plovien bombes" que les recorda i que es pot visitar al museu d'història de Catalunya fins el 13 de maig.
Cal anar-hi.
dilluns, 12 de febrer del 2007
de recursos i rumors
És possible que tinguin raó les veus que diuen que el govern "amic" de ZP està tractant de boicotejar i de fer saltar al govern d'Entesa. Potser sí. Potser en part. Els arguments en favor d'aquesta tesi parlen de la recusació al TC, de la tercera hora, de la invasió de competències per la llei de dependència, o de la invasió de competències per la llei d'adopció.
Des de la dreta catalana es parla de la debilitat del govern que no permet defensar l'estatut ni les competències ni res de res.
Jo no en sabré molt, però em dona la impressió que la recusació al TC ha estat producte de les maniobres del PP. La defensa de l'estatut al TC no depèn de la Generalitat, sinó dels magistrats del TC, lloc on la Generalitat ara mateix no té ni veu ni vot. Per cert, però, que la correl·lació de forces al TC no és pas cosa d'avui, sinó que s'ha anat construint els darrers anys, en particular quan el PP manava a Espanya amb el suport de certa dreta regionalista.
Potser avui es paga haver escalfat l'ou de la serp?
El PP controla el TC, qui o que li impedirà al PP fer sentències des del TC en contra dels recursos de la Generalitat? Sentències inapel·lables. Sentències que establiran jurisprudència.
És evident l'engany de la façana institucional i de la independència judicial.
Tot es redueix a una guerra de trinxeres entre PP i PSOE.
Hi ha indefensió, cert, justament per això caldria en la mida del possible no haver de passar pel constitucional per no donar l'oportunitat de laminar de forma inapel·lable les competències de la Generalitat.
És millor negociar que oposar-s'hi frontalment.
L'àrbitre no és de fiar però en algun moment serà inevitable anar al TC.
Tercera hora: hi ha recurs. Hi haurà una llei catalana que està per escriure però que, pels senyals i rumors que arriben, no tindrà tercera hora en castellà. Atenció aquí: el perill real és que el TC obligui a la tercera hora en castellà.
Certa dreta ha volgut fer sang amb material sensible: l'educació dels fills. Posem primer les competències i després l'educació dels nens.
Llei de dependència: ERC va donar suport a aquesta llei a les corts espanyoles. A aquesta llei els únics que es van oposar van ser CiU i PNB afirmant que envaeix competències. Això vols dir que a més d'ERC, altres partits nacionalistes i independentistes tampoc no es van oposar.
El dictamen del consell consultiu sobre la llei de dependència argumenta que envaeix competències. El dictamen del consell consultiu, però, va tenir tres vots en contra.
Això de dictàmens de consells consultius i tribunals constitucionals d'acord amb la corda dels que manen o han manat i han aconseguit de blindar posicions és força familiar, no? El dictamen del consultiu, per sort, és una opinió, no un veredicte com els del TC. És una opinió en la que dins del mateix consultiu hi han hagut discrepàncies.
El que si que és veritat és que certa dreta ha volgut fer sang amb material sensible: els malalts dependents. Posem primer les competències i després els malalts dependents.
Adopció: La llei actual que ha d'aplicar la Generalitat, ignoro si és una llei espanyola o catalana, pel que fa a l'adopció de nens tutelats per l'estat, permet coses com el cas de la nena de Cardedeu, de fa un parell d'anys, on la mare biològica va poder treure la seva filla de la família adoptant, per dir un cas. La llei actual d'adopció d'infants tutelats per l'estat obliga a passar un període molt llarg d'acolliment durant el qual els pares biològics poden reclamar els nens. No trobarem un psicòleg que defensi que això és bo per als nens que necessiten vincular-se als pares i tenir famílies estables. Aquesta llei ha de canviar.
Pel que fa a l'adopció internacional: Catalunya deu ser, en termes relatius, el país del món que fa més adopcions internacionals: el primer són els USA, el segon és l'estat espanyol, però Catalunya fa el 30% de les adopcions de l'estat, per tant, des del punt de vista català, és absolutament imprescindible actualitzar la regulació de l'adopció i fer-ho bé.
La llei vigent avui és la que permet que cada any més d'un miler de famílies adoptin. Potser no és una llei dolenta. Però sí és molt millorable. Cal impedir situacions com la de les famílies adoptants al Congo.
La llei que proposa el ministeri de justícia sembla que pot presentar un conflicte de competències e la regulació de l'obtenció del certificat d'idoneïtat (CI), i amb l'acreditació de les Entitats Col·laboradores a l'Adopció Internacional (ECAI).
Doncs molt bé, que es faci una una proposta catalana per assegurar que els CI s'assignen amb criteris clars i contrastables; i que els ECAIs no són només bufets d'advocats confabulats amb agències de viatges. Adoptar vol dir tenir fills i ser pares. No es pot permetre que esdevingui un negoci amb nens com a mercaderia. Ni aquí ni a la Rússia.
La llei del ministeri encara no l'hem vist. Un cop més rumors. Ningú ha dit que si hi ha invasió de competències no hi hagi recurs, encara que, vist el panorama, millor negociar amb el govern de l'estat que anar a un TC, on potser perdem llençols i tovalloles.
Certa dreta, però, s'omple la boca dient que la Generalitat s'empassarà la llei que vingui de Madrid sense dir ni piu. Futuròlegs que són.
Certa dreta ha volgut fer sang amb material sensible: adoptar nens, tenir fills. Posem primer les competències i després ser pares.
És possible que tinguin raó les veus que diuen que el govern "amic" de ZP està tractant de boicotejar i de fer saltar al govern d'Entesa. Potser sí. Potser en part. Jo no dic que no. Però no podria ser que la política d'esquerra (i d'Esquerra) no agradi a la dreta? que tot val per atacar al govern de la Generalitat i a ERC en particular? que la dreta fa trampa quan exhorta a posar recursos quan el TC és hostil? Que hi ha qui posa la nació com excusa per a defensar els interessos creats?
Des de la dreta catalana es parla de la debilitat del govern que no permet defensar l'estatut ni les competències ni res de res.
Jo no en sabré molt, però em dona la impressió que la recusació al TC ha estat producte de les maniobres del PP. La defensa de l'estatut al TC no depèn de la Generalitat, sinó dels magistrats del TC, lloc on la Generalitat ara mateix no té ni veu ni vot. Per cert, però, que la correl·lació de forces al TC no és pas cosa d'avui, sinó que s'ha anat construint els darrers anys, en particular quan el PP manava a Espanya amb el suport de certa dreta regionalista.
Potser avui es paga haver escalfat l'ou de la serp?
El PP controla el TC, qui o que li impedirà al PP fer sentències des del TC en contra dels recursos de la Generalitat? Sentències inapel·lables. Sentències que establiran jurisprudència.
És evident l'engany de la façana institucional i de la independència judicial.
Tot es redueix a una guerra de trinxeres entre PP i PSOE.
Hi ha indefensió, cert, justament per això caldria en la mida del possible no haver de passar pel constitucional per no donar l'oportunitat de laminar de forma inapel·lable les competències de la Generalitat.
És millor negociar que oposar-s'hi frontalment.
L'àrbitre no és de fiar però en algun moment serà inevitable anar al TC.
Tercera hora: hi ha recurs. Hi haurà una llei catalana que està per escriure però que, pels senyals i rumors que arriben, no tindrà tercera hora en castellà. Atenció aquí: el perill real és que el TC obligui a la tercera hora en castellà.
Certa dreta ha volgut fer sang amb material sensible: l'educació dels fills. Posem primer les competències i després l'educació dels nens.
Llei de dependència: ERC va donar suport a aquesta llei a les corts espanyoles. A aquesta llei els únics que es van oposar van ser CiU i PNB afirmant que envaeix competències. Això vols dir que a més d'ERC, altres partits nacionalistes i independentistes tampoc no es van oposar.
El dictamen del consell consultiu sobre la llei de dependència argumenta que envaeix competències. El dictamen del consell consultiu, però, va tenir tres vots en contra.
Això de dictàmens de consells consultius i tribunals constitucionals d'acord amb la corda dels que manen o han manat i han aconseguit de blindar posicions és força familiar, no? El dictamen del consultiu, per sort, és una opinió, no un veredicte com els del TC. És una opinió en la que dins del mateix consultiu hi han hagut discrepàncies.
El que si que és veritat és que certa dreta ha volgut fer sang amb material sensible: els malalts dependents. Posem primer les competències i després els malalts dependents.
Adopció: La llei actual que ha d'aplicar la Generalitat, ignoro si és una llei espanyola o catalana, pel que fa a l'adopció de nens tutelats per l'estat, permet coses com el cas de la nena de Cardedeu, de fa un parell d'anys, on la mare biològica va poder treure la seva filla de la família adoptant, per dir un cas. La llei actual d'adopció d'infants tutelats per l'estat obliga a passar un període molt llarg d'acolliment durant el qual els pares biològics poden reclamar els nens. No trobarem un psicòleg que defensi que això és bo per als nens que necessiten vincular-se als pares i tenir famílies estables. Aquesta llei ha de canviar.
Pel que fa a l'adopció internacional: Catalunya deu ser, en termes relatius, el país del món que fa més adopcions internacionals: el primer són els USA, el segon és l'estat espanyol, però Catalunya fa el 30% de les adopcions de l'estat, per tant, des del punt de vista català, és absolutament imprescindible actualitzar la regulació de l'adopció i fer-ho bé.
La llei vigent avui és la que permet que cada any més d'un miler de famílies adoptin. Potser no és una llei dolenta. Però sí és molt millorable. Cal impedir situacions com la de les famílies adoptants al Congo.
La llei que proposa el ministeri de justícia sembla que pot presentar un conflicte de competències e la regulació de l'obtenció del certificat d'idoneïtat (CI), i amb l'acreditació de les Entitats Col·laboradores a l'Adopció Internacional (ECAI).
Doncs molt bé, que es faci una una proposta catalana per assegurar que els CI s'assignen amb criteris clars i contrastables; i que els ECAIs no són només bufets d'advocats confabulats amb agències de viatges. Adoptar vol dir tenir fills i ser pares. No es pot permetre que esdevingui un negoci amb nens com a mercaderia. Ni aquí ni a la Rússia.
La llei del ministeri encara no l'hem vist. Un cop més rumors. Ningú ha dit que si hi ha invasió de competències no hi hagi recurs, encara que, vist el panorama, millor negociar amb el govern de l'estat que anar a un TC, on potser perdem llençols i tovalloles.
Certa dreta, però, s'omple la boca dient que la Generalitat s'empassarà la llei que vingui de Madrid sense dir ni piu. Futuròlegs que són.
Certa dreta ha volgut fer sang amb material sensible: adoptar nens, tenir fills. Posem primer les competències i després ser pares.
És possible que tinguin raó les veus que diuen que el govern "amic" de ZP està tractant de boicotejar i de fer saltar al govern d'Entesa. Potser sí. Potser en part. Jo no dic que no. Però no podria ser que la política d'esquerra (i d'Esquerra) no agradi a la dreta? que tot val per atacar al govern de la Generalitat i a ERC en particular? que la dreta fa trampa quan exhorta a posar recursos quan el TC és hostil? Que hi ha qui posa la nació com excusa per a defensar els interessos creats?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)