Comunicat públic GEAB N°33

Font: http://www.leap2020.eu/GEAB-N-33-est-disponible!-Tensions-transatlantiques-croissantes-a-la-veille-du-G20-Exemple-d-une-tentative-de_a2936.html

Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual posterior.

En cap cas això és una traducció oficial.


GEAB N°33 està disponible! Tensions transatlàntiques creixents en vigílies del G20 : Exemple d'una temptativa de desestabilització del sistema bancari de la UE i de l'Euro per Wall Street i la City.



Per a LEAP/E2020, les alternatives ofertes als dirigents del G20 que es reuniran a Londres el 2 d'Abril pròxim són dues: reconstruir el sistema monetari internacional per a que permeti un nou joc global integrant equitativament tots els principals actors mundials i reduir la crisi a una duració de tres a cinc anys ; o bé, intentar fer durar el sistema actual i submergir el món a partir de finals de 2009 en una crisi tràgica de més d'un decenni.

En aquest GEAB N°33, descrivim així les dues grans línies de futur que continuaran estant obertes fins a l'estiu 2009. Més enllà d'aquest període, el nostre equip considera en efecte que l'opció «crisi curta» serà obsoleta i que el món s'introduirà en el camí de la fase de dislocació geopolítica mundial de la crisi (1), i de la crisi profunda de més d'un decenni.

D'altra banda, de cara a la urgència, LEAP/E2020 publicarà el proper 24 de març una carta oberta als dirigents del G20, modesta contribució del nostre equip per intentar evitar una crisi llarga i tràgica.

La situació encara és més inquietant en la mesura que creixen tensions en vigílies de la cimera del 2 d'abril, que es veuen emergir amenaces a penes velades de certs dirigents i de les operacions de manipulació de les opinions públiques per altres líders del G20.

Entrarem a més en detall sobre aquests elements en el GEAB N°33 en el qual, d'altra banda, l'equip de LEAP/E2020 ha fet un exercici útil per a tots aquells (incloent-hi als Estats Units d'on provenen més del 20% dels lectors de LEAP/E2020) que exciten la il·lusió mantinguda pels principals mitjans de comunicació occidentals sobre l'estat del pilar americà del nostre sistema actual: anticipar l'estat socioeconòmic dels Estats Units d'aquí un any, a la Primavera 2010. Les grans tendències ens semblen, en efecte, que ja estan prou afirmades perquè tal anticipació tingui sentit. Un exercici del mateix ordre serà, és clar, efectuat per a la Unió Europea, Rússia i la Xina en els pròxims números de GEAB.



Gràfic sintètic de l'evolució del sentiment d'inquietud col·lectiva als Estats Units (en blau : percepció d'un risc de crisi greu ; en verd : percepció de capacitat adquisitiva; en rosa : preocupació pel manteniment de la feina) - Font: Chart of Doom, 02/2009


En la preocupació per la fiabilitat de les informacions, l'equip de LEAP/E2020, que des de desembre de 2007, en el GEAB N°20, havia posat en guàrdia contra el risc immobiliari a l'Europa central i oriental, ha decidit analitzar en aquest comunicat públic GEAB N°33 la realitat de la suposada «bomba bancària est-europea» que ha envaït els mitjans de comunicació d'un mes ençà, aproximàdament.

Aquesta tema ens sembla pertinent perquè creiem que és una temptativa deliberada de part de Wall Street i de la City(2) de fer creure en una fractura de la UE i d'instil·lar la idea d'un risc «mortal» afectant la zona Euro, abocant sense parar falses informacions sobre el «risc bancari vingut de l'Europa de l'Est» i intentant estigmatitzar una zona Euro «tèbia» envers les mesures «voluntaristes» americanes i britàniques. Un dels objectius és igualment d'intentar desviar l'atenció internacional de l'agreujament dels problemes financers a New York i Londres, tot debilitant la posició europea en vigílies del cim del G20.

La idea és brillant : reprendre un tema ja ben conegut de les opinions públiques, assegurant així una adhesió fàcil al nou contingut; integrar-hi una o dues analogies colpidores per assegurar una àmplia repercussió en els mitjans de comunicació i sobre Internet (faci «crisi bancària Europa de l'est» sobre Google, el resultat és eloqüent); i després utilitzar el concurs d'alguns personatges i organitzacions addictes influents sempre disponibles per a una mentida suplementària. Amb un còctel així fins i tot és possible fer creure per un temps que la guerra a l'Iraq és un èxit, que la crisi dels subprime no afectarà l'esfera financera, que la crisi financera no afectarà l'economia real, que la crisi no és verdaderament greu, i que si és greu, en tot cas es troba sota control!

En el que ens concerneix aquí, el tema és ben conegut:, és la «separació entre la «Vella Europa» i la «Nova Europa», entre una Europa rica i egoista i una Europa pobra i plena d'esperança. Des de Rumsfeld amb l'Iraq fins el Regne Unit amb l'ampliació, aquesta és una vella cançó que ens ha estat repetida sense parar durant deu anys per tots els mitjans de comunicació anglosaxons i afins, i del qual en particular certs mitjans de comunicació britànics n'han fet una especialitat (3).

Les analogies són dues: Europa de l'Est és «la crisi dels subprime de la UE» (es sobreentén que tots els actors han de tenir per força una crisi de subprime al seu si (4)); i una crisi a Europa de l'Est tindrà el mateix efecte terrible que la Crisi asiàtica de 1997 (segurament perquè tot això passa a l'est (5)).

I els col·laboradors disponibles són nombrosos. Per començar una agència qualificadora, en aquest cas Moodys(6), que com els seus congèneres, per una banda està integrament al servei de Wall Street, i d'altra banda va ser incapaç de veure un elefant en un passadís (no van veure venir les subprimes, els CDS, Bear Stearn, Lehman Brothers, AIG...) Misteriosament, però, la premsa financera continua fen molt de cas a les seves opinions, aplicant segurament un principi ple d'humanitat que consisteix en pensar que algun dia, per mer atzar estadístic, l'encertaran. En el nostre cas, la brama va ser unànime: Moodys havia identificat una enorme «bomba» amagada al pati del darrera de la zona Euro (ja que és de l'Euro del que es tracta aquí)... que devastaria el sistema financer europeu.

Llavors, per donar credibilitat a la cosa, s'utilitzen alguns mitjans de comunicació rabiosament antieuro (com el Telegraph, per exemple, que d'altra banda produeix molt bones anàlisis de la crisi, amb l'excepció de la caiguda de la Lliura Esterlina i de l'economia britànica, qüestions que té la tendència a silenciar per a parlar, en canvi, del que concerneix a la zona Euro) i es difon una informació que se suprimeix immediatament (ja que és inexacta) per donar-li la sal del prohibit, del secret (7) que descobriria un tsunami financer» mundial en preparació, sobretot a conseqüència dels compromisos dels bancs de la Vella Europa amb el sector financer de la Nova Europa (8). Es remena tot cada dia als principals mitjans de comunicació financers americans i britànics, sabent que els altres els seguiran per inèrcia. Amb la UE és fàcil ja que li cal sempre molt temps per comprendre i encara més temps per reaccionar, amb la inevitable dissensió que permet fer rebotar la manipulació. Aquesta vegada, és el Primer Ministre hongarès, Ferenc Gyurcsany, que juga el paper del «pobre petit nou europeu màrtir». Però, com a recordatori: els hongaresos intenten en và desfer-se d'ell des que ha reconegut involuntàriament que fa 2 va mentir al seu poble per fer-se escollir de nou, confirmant a la vegada que havia endeutat el seu país més enllà de tot límit raonable. I és ell que anuncia xifres delirants per a un pla de salvament del sistema financer d'Europa de l'Est, posant de nou en posició de «dolents» o de «inconscients» als vells europeus. El rebuig a aquests últims és posat de relleu pel conjunt de la premsa americana i britànica, acabant, és clar, en l'inevitable fracàs de la solidaritat europea... i minorant (o oblidant fins i tot de vegades) el fet que són els polonesos o els txecoslovacs que han estat els més virulents contra les exigències aberrants del Primer Ministre hongarès (9). La temptativa de debilitar la zona Euro i la UE per l'Est pot, doncs, prosseguir. Cal esperar les declaracions repetides dels dirigents de la zona Euro, l'anunci d'un pla de suport financer substancial (pel que fa als riscs reals) i els comunicats musculats dels dirigents polítics i dels banquers centrals de la regió perquè aquesta manipulació comenci a perdre una mica del seu vigor. Però no ha desaparegut per sempre, ja que el paral·lelisme és manté, als mitjans de comunicació mencionats, entre la crisi de les subprime i la crisi immobiliària a l'Europa de l'Est; com si Hongria equivalgués a Califòrnia, o Letònia a Florida.

I aquest és el nus del problema: el tamany sí que importa en matèria econòmica i financera, i no és la cua la que fa moure el gos, com alguns voldrien fer-ho creure.

Al desembre de 2007, en un moment en què els nous «experts actuals en crisis de l'Europa de l'Est» no tenien la menor idea del problema, el LEAP/E2020 ja havia subratllat el risc immobiliari important que pesava sobre els països europeus concernits (Letònia, Hongria, Romania...) i, és clar, també sobre els seus creditors (Àustria i Suïssa en particular), era igualment evident per al nostre equip que era un problema molt limitat als països concernits. Hi ha molts problemes a venir per a aquests operadors i aquests països, però no són més greus que la mitjana dels problemes del sistema financer mundial ; i sense punt de comparació amb els problemes de les places financeres de New-York, Londres o de Suïssa. Recordem que el banc més citat com «detonador» d'aquesta «bomba est-europea», és a dir el banc austríac Raiffeisen, ha obtingut un increment de benefici del 17% el 2008; una prestació més enllà de les esperances més boges de la majoria dels bancs americans o britànics com va destacar molt encertadament en William Gamble, un dels rars analistes que s'han interessat per la realitat de la situació (10).



P.I.B. de la Unió Europea, de la zona Euro i dels Estats-Membres - Font: Eurostat, 2008


Per als que coneixen malament la geografia de la UE, el titular «Hongria en bancarrota» o «Letònia en bancarrota» pot semblar, àdhuc, comparable a «Califòrnia en bancarrota». Per als que perden el seu treball a causa d'aquestes fallides és, en efecte, un problema idèntic. Però en termes d'impacte més ample, no hi ha cap relació entre els dos. Així, Califòrnia, durament colpejada per la crisi dels subprimes, és l'estat més poblat i el més ric en els Estats Units mentre que Letònia és un país pobre amb una població que representa menys de l'1% de la UE (contra el 12% de la població EUA per a Califòrnia (11)). El P.I.B. d'Hongria representa, amb prou feines, l' 1,1% del P.I.B. de la zona Euro (per a Letònia aquesta xifra és de 0,2%) (12): és una proporció comparable a la d'Oklahoma (1% del P.I.B. dels Estats Units (13)), no a la de Florida. Ens trobem, doncs, lluny d'una d'una crisi dels subprime a l'europea portada per Europa de l'Est. El conjunt dels nous Estats Membres de la UE representa menys del 10% del P.I.B. de la UE (i entre aquells, els més rics o els més forts com la República Txeca o Polònia gairebé no estan afectats). La suma en joc, per al sistema financer europeu, se situa en el pitjor dels casos al voltant de 100.000 milions d'euros (130.000 milions de dòlars) (14), que és una suma molt mòdica en l'escala del sistema financer de la UE (15). D'altra banda, la UE ha pres la iniciativa injectant ja prop de 25.000 milions d'euros (és dir, un 20% del cas més greu) per estabilitzar la situació (16), a més que la recent baixada del Franc suís en disminueix la gravetat.

I, last but not least, a l'Europa de l'Est, els bens immobles recents guardaran un valor important (fins i tot més que en 2007/2008) ja que, després de 50 anys de comunisme, hi ha una penúria d'immobles moderns. Mentre que als Estats Units, les cases construïdes durant el festí immobiliari d'aquests últims anys són construccions en excedent, d'una qualitat molt variable i que ja s'estan degradant en els estats els més afectats. Hi ha allà una verdadera destrucció de riquesa per als propietaris, l'economia, els creditors i els bancs.

La complexitat d'aquesta crisi imposa estar molt vigilant per identificar les tendències i els factors que són realment portadors de perills greus i no deixar-se enganyar pels rumors o les falses informacions.

Esperem doncs que aquesta explicació detallada permetrà no només de tòrcer el coll a la mentida orquestrada al voltant de la suposada «bomba financera» d'Europa de l'Est (17) ; i que servirà d'exemple per permetre a cadascun «trencar les aparences» i d'anar a buscar « darrere el mirall» dels mitjans de comunicació financers dominants els fets que permeten de fer-se una idea precisa.

Si el cim del G20 de Londres no aconsegueix evitar l'entrada en la fase de dislocació geopolítica mundial, aquestes operacions de manipulació i de desestabilització es multiplicaran, cada bloc intentant desacreditar el seu adversari, com en tot joc de suma nul·la (18): el que perd el rival, ho guanyo jo.


----------

Notes:

(1) Veure GEAB N°32

(2) Rellevats per tot el que aquests dos llocs compten de mitjans de comunicació i experts financers, dels quals la majoria ni tan sols no tenia idea del problema immobiliari/financer de certs països d'Europa de l'Est quan LEAP/E2020 ho analitzava el desembre de 2007.

(3) Cap sorpresa doncs al que Marketwatch reprengui en un article sobre l'assumpte les acusacions a les seves paraules del Banc Central txec. Font : Marketwatch, 09/03/2009.

(4) El que és tanmateix fals. Cap altre país, a part dels Estats Units i el Regne Unit no coneix tal convergència de factors catastròfics.

(5) Mentre que els països d'Europa central i oriental afectats (Hongria, països bàltics, Bulgària, Romania) són totalment marginals en l'economia mundial, els països del sud est asiàtic eren actors-claus de la globalització dels anys 1990.
(6) Font: Reuters, 17/02/2009

(7) I que fet que fins i tot els indrets astuts són incerts sobre l'actitud a tenir enfront d'aquesta «informació», mantenint doncs la credibilitat de la «informació»., com per exemple és el cas de Gary North, el 19/02/2009, sobre l'indret LewRockwell.com.

(8) Font: Telegraph, 15/02/2009

(9) Font: EasyBourse, 01/03/2009

(10) Font: SeekingAlpha, 26/02/2009

(11) Font : Estadístiques 2007, EUA Census Bureau.


(12) Font : Estadístiques 2008, Eurostat. I els països bàltics són «covats» pels països escandinaus, en particular per Suècia que pren gran cura a evitar una espiral incontrolable a la regió. Font: Internacional Herald Tribune, 12/03/2009

(13) Font: Estadístiques 2008, Bureau of Economic Analysis, EUA Departament de Comerç.

(14) Font: Baltic Course, 05/03/2009

(15) I ridiculesa pel que fa als centenars de milers de milions que no paren d'injectar als seus bancs de manera repetida els governs americà i britànic.

(16) Font: Banc Europeu d'Inversió, 27/02/2009

(17) I no ens endarrerim aquí sobre l'amalgama feta amb Ucraïna (amalgama a la qual Nouriel Roubini, tanmateix generalment més astut, ha prestat igualment el seu concurs - font: Forbes, 26/02/2009), que no només no pertany no a la UE, sinó que, a més, és un peó de Washington i Londres des de la «revolució taronja». L'actual esfondrament d'Ucraïna, sí pot plantejar problemes a la UE com tot factor d'inestabilitat a les seves fronteres, però il·lustra, sobretot, l'«esfondrament del Mur Dòlar» en detriment de les posicions americanes ja que és Rússia qui hi trobarà la seva influència. En el moment on a Wall Street i a la City, els grans bancs s'esfondren o són nacionalitzats, s'ha ajudat verdaderament amb aquesta manipulació a fer amagar el bosc américano-britànic per l'arbre est-europeu. Alguns s'hi han deixat engalipar amb tota honestedat, perquè d'altra banda la història era tan creïble: «Tan no è vero è bello» com suggereixen els italians.

18) Allò que es farà el món a partir de finals de 2009 si un nou joc no és llançat d'aquí al proper estiu.


Diumenge 15 de març de 2009

"Crisi? Podem!"

Avui es pot trobar al carrer la publicació "Crisi? Podem!" del col·lectiu Crisi, els de la publicació homònima del 17 de setembre passat. El grup de gent que, al voltant d'Enric Duran van obtenir préstecs de bancs i caixes per valor de 429.000€ sense que els calgués presentar ni un paper (i sense la intenció de tornar-los!).

Aquells diners es van destinar a grups alternatius i a finançar la publicació de "Crisi", i cal suposar que, d'alguna forma, també a finançar la publicació d'avui.

L'acció es va fer per a denunciar el sistema especulatiu bancari que amb els crèdits indiscriminats estava abocant-nos a tots plegats al col·lapse, com després s'ha comprovat.

L'Enric Duran i companyia van passar a l'acció. És el que ens proposen avui. En comptes de ser víctimes resignades, o que només es queixen però sense fer res, ens fan propostes per a transformar el món aprofitant l'oportunitat que brinda la crisi.

La publicació es pot descarregar en format PDF, però també és accessible en línia. Vet aquí els enllaços als articles publicats:

• Editorial i índex
• Comic del 17-S al 17-M
• Mentides!
• Crisi informativa dels grans mitjans de comunicació
• Capitalisme, vaixell tocat i a la deriva
• Avís per a navegants: declarem naufragada la propietat privada. Es l'inici d'una nova era postcapitalista
• Contracte temporal en frau de llei
• Vaga d'usuaris i usuàries de bancs. Si ens unim no ens podran aturar
• Deus diners al banc? Si no pagues seràs lliure
• Torno de l'exili preventiu, per participar d'un moviment social cada cop més massiu.
• Podem viure sense capitalisme
• Construint un sistema de banca ètica d'abast estatal i amb vocació internacional
• Un moviment social que també és un banc (JAK Medelmsbank, Suècia)
• Fem una Xarxa de Solidaritat Activa Contra els Desnonaments
  
• Els tres porquets i el llop Crisi (Ei! jo també tinc un conté dels 3 porquets! del 12 de setembre de 2006! però el meu conte era molt bèstia...)
• Una proposta per començar a viure d'altres maneres: les cooperatives integrals
• De l'educació submisa a l'aprenentatge en llibertat
• Passatemps. El joc de la crisi de creixement
• La salut no és un negoci. Recuperem-ne el control!
• De baix a dalt. Un pla organitzatiu per ser el canvi que volem
• enllaços de les diferents pàgines

En particular, m'ha semblat molt interessant la iniciativa que proposen de cooperatives integrals:

"L'objectiu d'aquesta idea és crear una forma jurídica que ens permeti construir un espai de relacions econòmiques autogestionades entre els participants, que estigui blindada contra els embargaments privats o públics i que minimitzi de manera totalment legal el pagament d'impostos i seguretat social, tot protegint-nos tant com sigui possible de l'acció de la banca i de l'Estat. Així doncs, és una forma jurídica legal de transició per permetre'ns construir, des de l'àmbit més local, una manera de viure on ni la banca ni l'estat seran necessàries.

Per a més info, consulta el document - guia sobre les cooperatives integrals (www.17-s.info/forum/alternatives-economiques-i-de-vida-despres-de-la-vag...) o l'article - resum (http://17-s.info/publi17m/una-proposta-cooperatives-integrals)."

Un altre món és possible!

El treball dignifica (Pepe Rubianes dixit)

El treball dignifica...

El tall d'audio de l'espectacle "Rubianes solamente" on el Rubianes ens recorda que el treball dignifica, amb algunes consideracions addicionals.

Montilla i el Q3

El President Montilla va dir ahir, com a recepta per a la crisi, que "és el moment de treballar més, però no per a guanyar més". Diu això en una conferència davant d'empresaris. Va dir això justament el mateix dia que UGT feia la seva proposta sobre congelar els salaris per a assegurar que el Q3 es fabriqui a la fàbrica de SEAT a Martorell.

Ves quins pebrots que té el president "socialista".

Ves quins pebrots que té el president de comunitat autònoma més ben pagat de l'estat. Ves quins pebrots que té l'administració autonòmica i local de la Comunitat Autònoma de Catalunya que té dels sous més alts per als càrrecs polítics.

I qui ha de treballar més? el milió d'aturats dels Països Catalans? Aquests ho tenen fotut, sap?

¿O és que està suggerint que l'escenari serà aquest? Reducció del nombre total de treballadors necessaris: molts dels que avui són a l'atur ja no treballaran mai més de forma "legal"; Els "afortunats" que tinguin feina hauran de fer les 60 hores que suggereix la UE en una directiva infame que va ser aturada en primera instància, però que la UE vol aprovar sigui com sigui; Els "afortunats" que gaudiran del dubtós honor de poder ser explotats ho faran per menys salaris i amb condicions laborals precaritzades.

Això és el que volia dir Montilla amb "és el moment de treballar més, però no per a guanyar més"?

No sabia que els "socialistes" apostessin per receptes liberals. De fet, el socialisme no aposta per receptes liberals, ans al contrari, les combat. Però els "socialistes" catalans en tenen poc de socialistes. És que, en realitat, són "socialdemòcrates". Ah! Alerta!

Socialistes? Socialdemòcrates? Avui, les crides a la "responsabilitat" que es llegien a "El Periódico", orgue oficiós de l'aparell mediàtic del PSC-PSOE, feien feredat: No és el moment de les protestes. Cal acceptar les condicions... Però, amb perdó, quina merda és aquesta?

És extraordinari. Capital públic per a empreses privades. En nom del no-intervencionisme, la societat i els governs no tenen dret a piular. Doncs no, mirin, això és xantatge.El no-intervencionisme comença per no ficar ni un duro en aquestes empreses que creuen que poden fer el que volen amb diners públics. I qui ha dit que l'intervencionisme és negatiu? en la meva opinió el que cal fer és nacionalitzar sectors productius sencers. I més que nacionalitzar, col·lectivitzar. Socialisme, de veritat, des de baix; no des de dalt.

Un comentari que he llegit recentment és que aquesta crisi confirma: 1, el fracàs del capitalisme; i 2, el fracàs de la socialdemocràcia, en el sentit que aquesta aspirava a "gestionar" el capitalisme. Doncs bé, ja els tenim tots, el capitalisme ha fracassat, la socialdemocràcia també ha fracassat i el socialisme d'un sol estat ja va certificar el seu fracàs amb el trencament de la URSS. Queda, doncs, pendent l'experiment del socialisme planetari, un cop vist el fracàs del capitalisme planetari.

Els paradisos socialdemòcrates escandinaus són extrapolables a la resta del món? Em temo que no. Les socialdemocràcies escandinaves ho són portes endins. Les corporacions i transnacionals escandinaves, un cop surten de les fronteres matrius, són competidors globals que juguen al mateix joc capitalista que la resta. Aquest macabre joc global és el que ha provocat la escassedat alimentària que afecta a milions d'éssers humans; la crisi financera i econòmica que està ensorrant el sistema capitalista; i el canvi climàtic que ens amenaça a tots.

La utopia d'un socialisme humà a escala global no vindrà d'aplicar els models que ja han estat assajats. Cal un model nou i un nou camí.

M'he anat per les branques. Jo estava parlant de les, no tant, sorprenents declaracions de José Montilla.

La recepta per sortir de la crisi no la té ningú, a dia d'avui. Ningú sap quant durarà ni quina profunditat tindrà. Hi han països que estan més ben preparats que altres per encarar-la. Segur. I aquesta capacitat està relacionada amb la seva estructura econòmica. Justament per això, el que no està gens clar és que la solució sigui que treballi menys gent, que els pocs que treballin facin jornades molt més llargues i que ho facin cobrant menys.

Una mica sorprenent, no? i aquesta és la recepta contra la crisi? És lluitar contra la crisi el condemnar a milions d'ex-treballadors a l'atur de per vida? No estic d'acord. A la crisi se li afegeix sempre un qualificador: crisi financera, crisi econòmica. Però la crisi de veritat és la que estan patint aquests milions de treballadors que es quedaran a l'atur. És aquesta, i no la dels bancs, la que clama al cel. I abans que aquesta, és la dels milions d'homes i dones que estan passant gana, mentre al primer món es destrueixen tones de menjar per evitar que arribin al mercat i s'abarateixin els preus.

Miri, President, jo estic pel decreixement. Decreixement vol dir entre d'altres coses guanyar menys, però també treballar menys. Vol dir molt més, és clar, i el seu principi és molt simple: El creixement sostenible no és possible. Quan els recursos s'esgoten no es pot créixer. Molt abans que els recursos s'esgotin serà tan difícil obtenir-los que cap creixement serà possible. El decreixement no és una opció. Per les bones o per les males caldrà decréixer.

No és amb neoliberals ni amb neocons que el món emprendrà el camí de la racionalitat. No és aquest el camí, President. Esquerra faria bé de començar a decidir de part de qui està: de part dels rics i poderosos, dels que diuen que cal treballar més i cobrar menys i mantenir així el seu "creixement", o de part dels que no som rics, dels pobres, dels que aposten per un món on tothom pugui viure en pau, amb dignitat, amb casa, menjar i cultura.

A veure si Esquerra ho entén, cal triar entre la dreta i l'esquerra. I aquesta no és una divisió que entengui de sigles de partits. Fets, no paraules: Montilla parla de doctrines neoliberals. PP i PSOE pactaran al País Basc. Seguim?

Aquesta crisi, que la paguin els rics.

Un altre món és possible.

El Q3 a Martorell

Impressionant. La secció sindical de UGT de SEAT demana als treballadors que acceptin la moderació salarial com a condició indispensable per a fabricar l'Audi Q3 a Martorell i salvar així uns 1500 llocs de treball.

CCOO i CGT responen que la fabricació del Q3 ja està pactada i que si ve no serà per cap nova renúncia dels treballadors sinó pels ajuts que rebrà VW de fons públics, de l'Estat i de la Generalitat.

VW diu ara que, de moment, queda en suspens la fabricació del Q3 a Martorell, i que la culpa és dels sindicats que no es posen d'acord.

A ningú no se li ha acudit pensar que l'alternativa podria ser, digues-me herètic, reduïr els beneficis dels accionistes i rebaixar els sous dels directius fins a equiparar-los als sous de tècnics de planta qualificats? oi que no? oi que aquí els únics que hauran de treballar més i cobrar menys seran els treballadors?

I de debò a la UGT no se li cau la cara de vergonya quan diu això?

El sector de l'automòbil està patint la crisi. No hi han crèdits, no es compren cotxes. Però unes reflexions: últimament es comencen a veure més anuncis de cotxes "barats", de menys de, diguem-ne 9.000€. Perquè durant tant de temps pràcticament no es podien comprar cotxes per sota del 18.000€? Perquè els preus dels cotxes han estat tan inflats? Una pregunta vella: perquè els cotxes han de tenir tanta potència i velocitat si en ciutat la velocitat mitja és de 30Km/h i en autopista el límit és de 120Km/h? i perquè un cotxe amb cinc anys ja era vell?

El sector de l'automòbil pateix la crisi i també l'explosió d'una bombolla específica que ha permès vendre molt i car. Doncs això s'ha acabat. Els cotxes útils hauran de durar molt, consumir molt poc i ser barats, molt barats. Com ho eren els 600, els Escarabats o els 2-Cavalls.

I què vol dir això: indiscutiblement que el sector haurà de reestructurar-se. Sobra ma d'obra en el sector de l'automòbil. No es vendrà ni tant ni tant car.

Al meu parer la reducció de llocs de treball directes i indirectes és inevitable a curt o mig plaç.

Què fer? abordar la reconversió industrial, quin remei, però fer-ho de forma ordenada. En cap cas és acceptable tancar fàbriques d'un dia per l'altre. Però una cosa és adonar-se de això, i una altre demanar "moderació" o "congelació" salarial.

Quan s'ha venut molt i car, les pujades de sou dels treballadors directes i indirectes han estat proporcionals als beneficis? No. La tendència ha estat precaritzar. Contractes temporals i sous baixos. No hi ha més. La "participació" en els beneficis ha estat, i encara gràcies, poder treballar.

I ara, un "sindicat" proposa als treballadors que s'abaixin els pantalons? Ajudarà això a la reconversió del sector? a fer una sortida ordenada i amb recol·locacions de l'excedent de ma d'obra? o, pel contrari, és la forma de continuar garantint que alguns seguiran obtenint beneficis.

Espero que CCOO i CGT mantinguin la dignitat i que no s'accepti aquest xantatge. I si VW vol, que foti el camp, però la fàbrica es queda aquí.

Quan hi havia beneficis, ningú no va preveure que aquella bombolla no podria durar? no es van fer plans per a l'època de vaques flaques? No. La cobdícia de les multinacionals combinada amb la desig d'aparentar, l'orgull o la supèrbia de molts compradors han dut la bombolla a esclatar,en comptes de provar de desinflar-la poc a poc. I ara peta.

Si les empreses del sector no són capaces de fer-ho, potser caldrà nacionalitzar les fàbriques.Prou que Chavez a Veneçuela ho està fent. Si els mitjans de producció ja no han de donar beneficis, i per això els tanquen, potser serà el moment d'ocupar les fàbriques, no per a que donin beneficis sinó per a que donin ocupació mentre es busca un nou model productiu.

I aquest nou model no pot ser el del creixement continuat. Ha de ser el del decreixement. Ens hi juguem els recursos del planeta, l'aigua i el mateix aire que respirem; i que en aquest món hi puguem viure tots sense matar-nos i sense que ningú es mori de gana. És possible, però no com funciona ara.

Caldrà lluitar per transformar-lo. Però un altre món és possible.

8 de març. Dia de la dona treballadora

8 de març. Dia de la Dona treballadora.

A totes les companyes, mares, germanes, amigues i camarades, una salutació. Amb admiració i afecte.

Jornada de lluita per denunciar i reclamar, un cop més, la fi de la violència masclista en totes les seves formes. Per denunciar la diferent escala salarial i reclamar un cop més, l'equiparació de salaris. Per denunciar la discriminació laboral per raó de sexe i reclamar-ne, un cop més, la seva fi i, en particular, la discriminació a les dones embarassades.

Per reclamar el dret de la dona a decidir sobre el seu cos.

Per denunciar el model actual i reclamar un model laboral que permeti la conciliació familiar, que permeti que mare i pare puguin fer-se responsables tots dos dels fills i de la llar.

Per denunciar que la pobresa i la ignorància afecten més a dones i infants, i que les víctimes de la força i de la violència arreu del món són els més dèbils, dones i infants.

Per denunciar l'homofòbia i la discriminació que pateixen, en particular, les dones homosexuals.

Per demanar un món sense masclisme. Un món d'homes i dones lliures, diferents i complementaris en la seva masculinitat i en la seva feminitat, i iguals en drets i deures.

Per demanar un món diferent.

8 de març. Dia de la Dona treballadora. Jornada de lluita.

Un altre món és possible.

Els 10.000 de Brussel·les

Aquest matí milers de catalans i catalanes han caminat pels carrers de Brussel·les per a reivindicar el dret d'autodeterminació del nostre poble i per manifestar a Europa la voluntat d'esdevenir un estat independent al si de la Unió Europea.

A Brussel·les en saben prou del significat d'aquestes reclamacions perquè el mateix estat belga està en entredit i flamencs i valons podrien separar-se. El lleó negre de Flandes podria aviat rugir en solitari, al mateix cor de la UE.

La UE no està tancada i les seves fronteres interiors estan en moviment. És un signe de la vitalitat de les societats i les nacions que són l'ànima d'Europa, per molt que el seu cos estigui articulat sobre antigues estructures estatals. Europa haurà de mirar-se i reconèixer-se. Europa ha de canviar.

La crisi que estem visquent té causes financeres, econòmiques, però la seva causa fonamental és que el model del món és caduc. Les estructures que ens han dut fins avui s'han esgotat. És necessari canviar. El món no pot seguir igual.

Catalunya demana un model diferent. Europa l'ha d'assumir perquè el món ha de canviar. És necessari.

Els 10.000 de Brussel·les hi han anat amb el nom de Catalunya als llavis i als cors, però també han hi anat amb el nom d'Europa.

Perquè creuen, i crec, que una Catalunya lliure és possible, i necessària.
Perquè creuen que un altre Europa és possible.
Perquè creuen que un altre món és possible.

Gràcies, moltes gràcies als 10.000 de Brussel·les!

IBEX, cinema i 10.000

Doncs sí, l'IBEX ha acabat la setmana per sota dels 7000 punts. Veurem fins on baixa.

Tanmateix, fins a cert punt, és anecdòtic. El que no és anecdòtic és que el número d'aturats s'incrementi de forma imparable.

Canvi de tema: la llei del cinema obligarà a que la meitat de les pel·lícules al cine siguin en català. No es tracta d'imposar a ningú cap llengua. Es tracta de donar dret a poder triar la llengua.
Les productores de cinema han saltat: "qui pagarà els doblatges?". Doncs miris, si per llei han de fer-ho les productores, doncs que ho facin. També diuen que es crearà un circuit de sales de titularitat pública on la programació respectarà la llei lingüística... De retruc, pot ser una bona forma d'abaixar els preus de les entrades del cinema, si l'administració entra en el mercat com a competidor.

Tot plegat pot ser bo per a la indústria del doblatge en català. Potser no tant per a les productores. Però serà bo per a tots els que creuen en el dret a triar (en català o castellà, tant és).

No ens salvarà de res, però és que, trenta anys després, ja va sent hora de que es pugui triar en quin idioma es vol anar al cine.

La llei també va en la línia d'augmentar la quantitat de pel·lícules en versió original subtitulades. Aquesta és una bona iniciativa de cara a augmentar l'interès general pels idiomes estrangers, com es fa a altres països.

I canvi de tema: 10.000 a Brussel·les. Una manifestació que demà, dia 7, pretén portar la reivindicació independentista a la capital administrativa d'Europa.



És l'estratègia de la internacionalització. Els suport CiU i Esquerra podia haver estat més gran però ha quedat en adhesions a títol personal.

Tanmateix, l'esforç fet ha estat important. Des d'aquí els desitjo molt d'èxit i que el dia a Brussel·les acompanyi. Que la reivindicació se senti amb força.

El que em sembla molt interessant són les accions paral·leles: s'està impulsant una Iniciativa Legislativa Popular per a una llei de convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Es tracta de recollir signatures en nombre suficient per a fer entrar aquesta llei a tràmit al Parlament.

Espero que tinguin èxit. Certament que arribar al Parlament no serà fàcil, i un cop allí, també caldrà veure com evoluciona.

El que valoro és que aquesta iniciativa no surt dels partits sinó de plataformes cíviques. D'alguna manera està en la línia de superar el model partitocràtic i, tot plegat, sortirà o no sortirà bé, però és un pas en, crec jo, almenys, la bona direcció.

El nostre país lliure és possible.

Un altre món és possible.

Atur i més del País Basc

Les dades d'atur d'ahir continuen la macabra tendència de destrucció de llocs de treball encetada fa un munt de mesos.

Als Països Catalans, prop d'un milió d'aturats, com apunta Guillem al Racó Català.

Aquest és el problema de veritat. L'extraordinari tràngol de la crisi. Del cert que ajudaria a superar-lo no tenir un estat en contra, i encara més no tenir un estat corrupte en contra.

Un estat corrupte que incompleix les seves pròpies lleis, doncs l'estatutet, a l'espera que el TC el riboti definitivament, és llei. I el finançament havia d'estar per llei fa mesos. I fa mesos que l'estat no acompleix la llei i menteix

I és corrupte, o ho sembla -digue'm suspicaç- perquè els diaris i les notñicies en van plens de com polítics del PPSOE s'omplen les butxaques a mans plenes.

Un estat corrupte on els jutges són amics dels ministres i encausen als polítics de l'oposició quan els convè, i ilegalitzen partits i es passen per l'engonal els resultats d'un referèndum.

Doncs mira, ara que el PSOE necessitarà del PP al País Basc (Un lehendakari del PPSOE!) resulta que, oh meravella! les causes contra aforats del PP no tenen fonaments. I ja no es jutjaran a peixos grossos del PP: Quina coincidència, no?

Però és el que hi ha, ben mirat, al País Basc i a Galícia el PPSOE ha estat la força més votada. és el que hi ha, a una majoria dels ciutadans de l'estat o, si més no, a la minoria majoritària o casi majoritària, el PPSOE ja els hi està bé.

Es poden fer moltes anàlisis i es pot dir que cadascú vota per les seves pròpies raons. Segur que això és cert i més cert que no el següent: la gent va avotar com qui va a un partit de futbol. A veure si guanya el seu partit, el seu equip. Després diuen que "hem guanyat", tot i que ell, per descomptat, no juga i potser es un damnificat de la crisi. La gent va a votar als del seu equip perquè els altres són els dolents. És senzill i no cal pensar. El lema del PSOE (i del PSC) anava per aquí, "si tu no vas, ells tornen". Buuuu! que ve el PP! PP dolent! PSOE bo!

Doncs això és el que hi ha. La gent continua votant als majoritaris:Aquests són els que de debò es reparteixen el poder. La resta estan en una segona divisió, malgrat que puguin participar en governs. La gent demana més del mateix quan reprodueix votació rera votació el mateix esquema amb poques variacions.

Només que l'abstenció puja. Poc a poc va pujant i, de fet, ja és la minoria majoritària o casi majoritària empatant amb no vots amb els vots del partit "vencedor". No em sembla malament si és una acció més. En canvi, si la disidència i la rebel·lia comencen i s'esgoten amb l'abstenció a les eleccions, aleshores em sembla molt pobre.

La democràcia, tal com està muntada a l'estat, no va. O sí, perquè la societat no es queixa. Mo es queixa o no es queixa amb prou força. El cas és que aquí no passa res.

No passa res però à a l'estat, si segueix la tendència, i no es veu que tingui que canviar malgrat les afirmacions del ministre Corbacho i de la senyora Maravillas, l'any acabarà amb... quatre? cinc milions d'aturats? Llavors potser algú es queixarà, o potser no. Potser s'assumirà la desgràcia de la fam i la misèria amb resignació cristiana. Ves tu a saber. I continuarà manant el PPSOE amb gairebé 20 milions de vots.

És el que hi ha. Als Països Catalans, a Catalunya i a l'estat espanyol. TEnim un problema molt gran i l'haurem de solucionar sols. Amb els rics i poderosos no cal comptar. Ocupen el seu temps barallant-se entre ells. Conspiren, Són corruptes. S'aprofiten de les institucions i posen la "justícia" al seu servei. No ens podem fiar d'ells, són una rèmora. Uns paràsits. Ens els hem de treure de sobre...

Només que serà difícil mentre tota la rebelió es quedi en no anar a votar, i els que ja ho veuen bé siguin prop de 20 milions.

Jo no vull perdre l'esperança.

Un altre món és possible.

Eleccions a Euskadi i Galícia

Ja ho he dit algun altre cop: una de les regles no escrites del bloc és que està centrat a Catalunya. Tanmateix, no se m'escapa que, si més no, d'un temps cap aquí, pot semblar que l'òptica ha passat a l'àmbit estatal.

En part, potser és per la desesperant constatació que el poder real és a Madrid, que les polítiques sobre qüestions que em preocupen com la crisi econòmica, o el canvi climàtic, es decideixen a Madrid. Les qüestions que es podrien resoldre en l'àmbit estricte del Principat, País Valencià, Balears i Catalunya Nord es redueixen a la prestació de serveis, importants, sens dubte i a les culturals o lingüístiques, i inclús aquestes acaben passant per Madrid.

És l'enganyifa de les "comunitats autònomes", i l'enganyifa del "finançament". Sobre el paper, l'estatutet de Catalunya és el que dona més poder a la Generalitat. En la pràctica, però, l'ofec econòmic és evident i les decisions acaben passant totes pel peix al cove i la jugada tàctica en curt.

Política d'estar per casa amb ínfules d'estat europeu modern. Però res, a la fi.

El cas és que el sermó d'avui va de les eleccions autonòmiques a País Basc i Galícia.

Es veu que molts nacionalistes bascos, gallecs i catalans estan molt tristos, i que molts nacionalistes espanyols estan contents.

Jo em considero nacionalista, independentista per a ser més exactes, i no estic gaire trist, la veritat.

Potser em sap més greu el cas gallec que no pas el basc.

Al País Basc s'ha viscut un nou capítol de la infàmia de la llei de partits. Una llei que amb l'excusa d'evitar que diners públics fossin a parar a ETA, ha servit per fer que prop de 100.000 vots hagin estat considerats nuls, en comptes de per a portar a diputats de D3M i Askatasuna al Parlament de Vitòria.

Si es tractava d'evitar que els diners públics anessin a ETA, n'hi havia prou amb fer una llei d'auditoria de les finances dels partits que obligués declarar d'on ve fins l'últim cèntim que entra a caixa i a on va fins l'últim cèntim que en surt. I amb això n'hi hagués hagut prou. Res més. No calia il·legalitzar cap partit.

Però, és clar, llavors s'hauria vist el formidable, corrupte i llefiscós entrallat de suports, donacions, interessos i favors entre polítics, empresaris i banquers. S'hauria vist com tots són el mateix.

Tots excepte aquestes formacions "petites" i "radicals", profundament "antisistema", per no dir, directament, "terroristes" que la llei de partits a il·legalitzat.

O no tan petites, que amb 100.000 vots, Askatasuna hauria pogut portar fins a set diputats abertzales al Parlament.

Les eleccions a Euskadi han estat una mentida. Res de nou. Venen sent una mentida des de l'aprovació de la llei de partits. La nova correlació de forces que portarà a un president del PPSOE al govern basc no és més que el subproducte adulterat d'un procés adulterat.

No em fa cap pena el PNB, que ara farà de CiU a Euskadi. Els més votats, sí, però fora del govern perquè les coalicions compten. Només que allà la divisió no és com al Principat. Allà s'han pres seriosament la divisió entre "Sobiranistes" i "Constitucionalistes" i així els ha anat als "Sobiranistes" quan els Independentistes han estat expulsats del joc i han decidit que no jugar no els convertia automàticament en cheerleaders de l'equip de "casa". En canvi, el que han fet és denunciar el joc brut a banda i banda i cridar ben fort que el partit estava comprat.

Perquè els votants d'Askatasuna haurien d'haver votat el PNB? Per cap motiu. A veure, és que algun cop el PNB ha estat independentista? Els 100.000 votants d'Askatasuna ho han tingut clar, i han preferit votar nul que votar a un partit que serà tot el sobiranista que vulguis, que vol exercir tot el dret a decidir que vulguis, però que no es planteja un referèndum d'autodeterminació amb totes les paraules ni busca activament la independència.

A més, el PNB és dreta, exactament com el PPSOE. Només que les famílies que representen uns i altres són diferents, i tampoc tan diferents, que al final tots són parents.

¿Perquè un votant d'esquerra independentista, probablement comunista o filocomunista, hauria de votar a la dreta democristiana conservadora del PNB? quina mena d'absurd ideològic és aquest? Com era d'esperar i natural, no ho han fet.

Només una petita part dels vots abertzales han anat a parar a Aralar, vots que, probablement, també hauria pogut capitalitzar EA.

Jo ho veig així: o ets independentista (què vol dir la paraulota "sobiranista"?) o el que vols és una altre forma d'encaix amb Espanya, potser més d'acord amb els interessos dels poderosos del País Basc.

Doncs mira, ara manarà a Euskadi el PPSOE. Seguiran manant els poderosos, però ara seran uns altres.

No es pot extrapolar al Principat. El gran argument de venta del PSC és "Que ve el PP!" i el personal que vota al PSC l'ha interioritzat. El PPSC no és factible a Catalunya. Els votants socialistes no ho entendrien. Em fa l'efecte que el cas català té alguna semblança remota amb al gallec més que no pas amb que al basc. Però poques. A Catalunya el govern d'Entesa ha esmenat els errors del Govern Tripartit, començant pel nom.

A Catalunya, el nacionalisme és transversal i l'eix del combat polític és el esquerra - dreta. Els resultats d'Euskadi i Galícia em fan pensar que, a hores d'ara, aquest sembla ser el plantejament més encertat. La lectura fàcil a Euskadi podria ser la derrota del nacionalisme basc enfront del nacionalisme espanyol. A Catalunya aquesta lectura no és possible. Per molt que des de CiU s'intenti fer aquesta lectura.

A Catalunya l'eix esquerra dreta està més ben definit, quan CiU va pactar amb el PP, de fet, ja va establir unes determinades regles del joc. La Sociovergència no és impossible, però sí és difícil.

Per mi, un factor determinant en el cas català és el PP. El discurs que el PP és el dimoni no és tolerable. Empobreix el discurs de tothom. És dolent per a tothom. Ens idiotitza. La pega és que al PP sembla que ja li va bé. Mira que els costaria poc posar-se PPC, per dir alguna cosa.

Tanmateix, els resultats del País Basc poden tenir una repercusió. El PSOE li tirarà la canya a CiU? què li prometrà acanvi del seu suport? el cap de Montilla? potser els diputats del PSC passaran a tindran ara, com diu Ridao, la paella pel mànec?

Em penso que no serà tant. El PSOE suarà sang a partir d'ara a Madrid. Dubto molt que els diputats del PSC a Madriddeixin de ser fidels a ZP, però dubto també que ZP intenti fer servir el govern de la Generalitat com a moneda de canvi per a obtenir els favors convergents. L'aposta seria massa perillosa i, malgrat el que digui CiU, el nacionalisme és transversal a Catalunya.

I de Galícia, poc a dir, allà la cosa ha estat entre PP i PSOE, amb un BNG que ha anat fent. Passada aquesta legislatura de bipartit, gairebé es pot dir que torna la normalitat a Galícia. Una oportunitat perduda per al nacionalisme gallec. I ja es veurà quan triga a gaudir-ne d'una altre.

Tot plegat una jornada interessant a dos països amics, sens dubte, però amb històries i circumstàncies ben diferents a la nostra. I que, potser, influeixen, via Madrid, com no, sobre el devenir del nostre govern.

Ja es veurà.

I avui, l'IBEX que ha caigut un 4.6%. Acabarà la setmana per sota dels 7000 punts? S'admeten apostes.

Adéu, Pepe.

He tingut la sort de poder anar un parell de cops als seus espectacles. Monòlegs plens d'històries, sorolls, absurds, tocs de mim, paraulotes a dojo, pornografia verbalitzada, denúncia descarada.

Recordo els gags: les tapes, el missioner que es talla la llengua amb la gilette, el "zoy un niño bueeeeeeno", la cara d'alegria de tothom als matins en anar a la feina, les aventures a l'Àfrica i a Cuba amb exuberants i sexuals mulates...

Recordaré sempre el seu "mecagüen en todos los fascistas hijos de puta de mierda que ya pueden ir saliendo del teatro" amb que encetava els seus espectacles. I es cagava en el rei i en la monarquia i en tota la xusma dels polítics. Un anarquista a l'escenari. Una denuncia feta amb tota la mala bava possible i amb les paraules més gruixudes que es podien trobar. Políticament molt i molt incorrecte. Extraordinàriament humà.

Recordo moltes de les seves intervencions a la televisió: en una minisèrie que s'emetia dins del "digi digui". Les memorables participacions als programes del Toni Soler i l'Andreu Buenafuente, -era un convidat segur- Recordo les 24 hores parlant en un programa especial del Toni Soler.

Els feixistes espanyols el volien encalçar per haver-se cagat en la seva puta espanya. Per haver-los pintat com els miserables que són. Ell es cagava en la puta espanya de la pandereta, la cabra, la mediocritat, l'obscurantisme, la repressió, l'odi, l'uniformitat. L'espanya feixista i violenta.

Però, sobretot, el volien encalçar perquè s'enfotia d'ells amb grans riallades, i perquè ens havia fet partícips a molts d'aquest riure sa, energitzant i subversiu.

Avui, però, s'ha callat. Pepe Rubianes, actor i director galaicocatalà de teatre. Ha mort avui.

Adéu, Pepe. Descansa en pau. Et trobarem a faltar.

apagada informativa sobre la crisi?

No tinc clar si només és una sensació meva, més o menys conspiranòica, però allà va: Hi ha una apagada informativa sobre la crisi? O millor, es censuren les notícies sobre la crisi?

No ho dic pas en broma. En aquests moments per assabentar-se de notícies i opinions sobre l'evolució de la crisi cal anar a circuits no-oficials.

Les fonts que segueixo són:

Fonamentals: kaosenlared, indymedia, rebelion, la haine, a las barricadas, contra-infos, crisisenergetica, Totes elles vinculades a l'esquerra alternativa en tot el seu espectre, des dels marxistes, passant per ecologistes, feministes o anarquistes.

Hi han també un conjunt de personatges, blogs i publicacions digitals que resulten molt importants per a seguir la crisi. A mi m'agraden aquests: els articles d'opinió del catedràtic d'estructura econòmica de l'IQS, Santiago Niño Becerra a "La Carta de la Bolsa"; el bloc de Marc Vidal, probablement el bloquer català més popular, tot i que el seu bloc en castellà és més actiu; La web del LEAP/GEAB de la que, fins que em cansi i sense comprometre'm a fer-ho, aniré posant la traducció al català dels seus comunicats públics mensuals; i també, recentment el bloc de Leopoldo Abadia, ex-professor de política d'empresa a l'IESE, i que va popularitzar el concepte de crisi NINJA.

Les anteriors serien veus que estarien denunciant, explicant, pronosticant la crisi que vivim i que ve, des de l'autoritat que donen uns curriculums impecables i, a més, fent la comunicació d'aquestes opinions de forma elegant.

Hi han, a més, un parell d'adreces a tenir en compte, necessàries, que són, però, definitivament, destraleres. Tanmateix, compte amb el que s'hi diu. Es pot sospitar que darrera molts dels nicknames dels participants s'hi amaguen professionals de l'economia amb criteri i molt ben informats: el diari Ácratas, i el fòrum Burbuja.info.

Totes aquestes adreces són fonts alternatives d'informació sobre el que està passant. Segur que en podriem afegir més.

Jo no se si hi ha censura. No se si des de les administracions s'ha manat, suggerit, demanat als mitjans oficials que vagin en compte amb el que publiquen. Podria ser, ben bé, que els mitjans oficials estiguin apagant el tema de la crisi perquè "ja no és notícia" o perquè "ja avorreix".

El cas, però, és que la crisi és real, els aturats són de veritat, la destrucció de llocs de treball també i la frenada en l'activitat econòmica es un fet.

Mentrestant, però, als mitjans les notícies han estat les caceres del furtiu i del seu amic jutge, de les corrupcions dels opositors.

Inclús, algú podria pensar que les coses van com mai: ara mateix a la portada de "El Periódico" digital surt que l'a d'avui ha estat la segona pujada més gran de la borsa en el que va d'any, i que als Monegres es construirà un complex que emularà Las Vegas. Notícies certes, no cal dir-ho, però, les úniques notícies d'economia? fins a quin punt una jugada especulativa com la que es farà als Monegres és una "bona" notícia?

Els mitjans oficials em provoquen, almenys, escepticisme.

Una notícia dolenta: el govern francès ha tancat el repetidor que enviava el senyal de TV Catalunya a les comarques nord-catalanes. No cal dir que aquesta és una nova batalla que es planteja i que se suma a l'actual batallà per les emissions de TV Catalunya al País Valencià.

Caldrà aconseguir alguna mena de tracte per a que els compatriotes nord-catalans puguin rebre el senyal del sud. L'espai comunicacional que abasti tot l'àmbit catalanoparlant és una aspiració a la que no es pot renunciar.

És una necessitat de país, però també és un objectiu tàctic per a realitzar un model d'Europa: L'Europa de les nacions, que supera les velles, i manta cops repressores, fronteres estatals.

El cercle seria complet i es tancaria si aquest model comunicacional fos lliure de veritat.

No com ara, que està fraccionat i, com a mínim, sota sospita de censura.

Ens calen mitjans lliures i informació i opinió no censurada. Són una eina necessària i fonamental per a canviar les coses.

Un altre món és possible.

The Take

Avui va una pel·lícula documental de 2004: "the Take" del director Avi Lewis i la periodista i escriptora Naomi Klein.

Explica la història d'un grup de treballadors en atur del sector de l'automoció que tornen a la fàbrica on treballaven abans per a tornar a posar-la en marxa.

Es, doncs, en certa manera, la història d'una "okupació".

Allà va:



Unes reflexions: per què va tancar aquesta fàbrica? perquè no donava prou beneficis. Per què els treballadors que l'ocupen són un perill? perquè no busquen beneficis, només una forma de guanyar-se la vida. Què té de "dolent" això? la denúncia que fa del sistema: Qui ha dit que cal tenir un mínim de beneficis i que això passa al davant del dret al treball i a guanyar-se la vida de forma digna?

Aquells treballadors van superar el dret a la vaga fent valer el dret al treball. És un exemple extraordinari. I ataca la base mateixa del sistema: podem treballar tots, només que cal arribar a un model on el model productiu i el repartiment del treball tinguin en compte el dret de tots a viure amb dignitat. El dret de tots a tenir un treball i guanyar-se la vida dignament contra el "dret" d'uns pocs d'obtenir beneficis extraordinaris.

Aquestes són alternatives: la reorganització dels aturats. La creació de cooperatives. La recuperació (i humanització?) dels mitjans de producció.

Tot això pot admetre moltes objeccions:

La situació actual és que la maquinària de les fàbriques és extraordinàriament cara. i cada cop tenen un grau més elevat d'automatització que n'elimina el factor humà que esdevé més escàs com més moderna sigui la factoria. Dit d'una altre forma: és molt difícil que els treballadors puguin comprar la maquinària amb la que treballen. perquè el preu de les màquines és molt més alt que salari dels treballadors.

És allò que anunciava Jeremy Riffkin amb "La fi del treball": L'automatització com a arma de destrucció massiva de llocs de treball. La progressiva reducció de la importància i del pes del factor humà en la cadena productiva.

La utopia d'un món on les màquines treballarien enlloc dels humans xoca amb el fet que el sistema capitalista funciona sobre l'acaparament de les plusvàlues del treball. Està clar que a un món on no treballés ningú no hi haurien, en conseqüència, plusvàlues del treball. La paradoxa és que per a augmentar les plusvàlues del treball s'ha automatitzat la producció de forma que calen pocs treballadors súper-tecnificats i súper-productius amb sous molt baixos. Sobren llocs de treball. Tanmateix, els treballadors també són consumidors.Si no hi han consumidors, aleshores l'oferta de productes hauria d'adequar-se a la baixa demanda. Sobre el paper això podria anar així, però també és cert que la major part del món viu en condicions de pobresa i està fora d'aquest circuit. Ben bé podria passar que el primer món es reduís i n'expulsés del seu si a milions d'excedents de treballadors.

Suposo que comença a ser el moment de parlar seriosament de decreixement. El problema és que el decreixement xoca amb la forma de pensar en que ens hem educat, en que estem educant als nostres fills. El decreixement xoca amb la cerca del benefici, amb el respecte religiós envers les marques, xoca amb la inhibició democràtica i amb la cessió de la sobirania individual a llistes tancades de partits polítics professionals d'una partitocràcia majoritàriament corrupta, xoca amb l'acceptació i submissió acrítica a l"autoritat". Xoca amb el conformisme de saber-se d'un "primer" món (per quan de temps?) i oblidar que hi ha tot un món allà fora que està exclòs dels drets humans.

I ho veurem. Veurem com a les properes eleccions europees els partits majoritaris obtindran milions i milions de vots a tot l'estat. La majoria no discuteix el sistema. No se'l qüestiona. Ja li va bé, o és incapaç d'imaginar quelcom de diferent. També, potser, la crisi capitalista encara no ha colpejat amb la brutalitat que ho va fer a Argentina.

No vull ser pessimista. Tenim alternatives.

Un altre món és possible!

les propostes de la patronal

La patronal també vol ajudar a superar la crisi, per això proposa les següents mesures que, sens dubte, han de col·laborar: Primer, que l'acomiadament sigui gratuït. Com van fer notar l'acomiadament ja és lliure, però és massa car. La patronal demana poder acomiadar sense indemnitzacions. Aquesta mesura afectaria, doncs, als treballadors amb contracte indefinit.
Segon, els ERO (Expedients de Regulació d'Ocupació) no haurien de ser supervisats per l'administració.

Hi han a l'estat al voltant de 4.000.000 d'aturats que són conseqüència de la crisi, però que, degut al seu nombre, són també causa de la crisi, i la patronal suggereix que per a superar la crisi la solució podria ser l'acomiadament gratuït i sense que calgui justificar-lo. Es veu que poder enviar quatre milions més de persones al carrer ha d'ajudar a superar la crisi.

Bé, doncs això és el que proposen.

Suposo que sent assenyat, podria fer moltes propostes alternatives extretes directament del manual de les esquerres: nacionalització de sectors estratègics, fiscalitat progressiva (qui més té, més paga), limitació de sous per a alts directius, regulació de mercats amb bandes de preus fixades per l'estat, inspeccions laborals eficients... I moltes d'altres.

Tanmateix, crec que no. No és assenyat fer aquestes propostes extretes del "manual de l'esquerra". Per dues raons, perquè aquestes propostes no les duran a terme les "esquerres" que governen. Les "esquerres" que governen ho són només en el "social" (en el show, en realitat). En l'econòmic són indistingibles de la dreta més carca. Per tant, proposar això és perdre el temps.
I segon, perquè quan la patronal proposa l'acomiadament gratuït i sense justificar el que està dient és que considera que els treballadors són coses.

La patronal espera que li facilitin la vida per desfer-se dels treballadors que la baixada de la producció i l'alentiment de l'economia estan convertint en innecessaris.

Jo crec que els governs, tard o d'hora els acabaran donant la raó. Els poderosos voten en finestreta apart i, per si fos poc, són la mateixa gent els que estan a banda i banda de la finestreta.Només que van canviant de banda, avui estan aquí i demà allà, però sempre els mateixos.

No. El problema és que no es pot oposar una proposta "assenyada". Ells no fan una proposta assenyada, ells fan la proposta que els convé i si per això han d'haver-hi 7 milions d'aturats, doncs al carrer hi falta gent.

La proposta assenyada, la única proposta assenyada quan tractes amb psicòpates, és la camisa de força i tancar-los en algun lloc on no facin mal.

La proposta és canviar el sistema de dalt a baix, i desfer-se de la banda de psicòpates que és la patronal.

Per posar-li al psicòpata la camisa de força cal ser més fort que ell. La unió fa la força. La cosa, doncs, és clara.

Un altre món és possible.

Comunicat públic GEAB N°32 (15 febrer de 2009)

He llegit comunicats públics de GEAB amb més informació que no pas aquest. El to és, aquest cop cal reconèixer-ho, força apocalíptic.
Una cosa, però, crec que és certa: els dirigents mundials, en particular el G20 semblen no tenir ni punyetera idea de què fer amb, durant i contra aquesta crisi.

Particularment interessant em sembla la darrera frase: "Altres estats, en conseqüència, seran projectats brutalment fora d'estructures protegides per capbussar-se dins de caos regionals."

M'agradaria pensar que la debilitat de l'estructura estatal oferirà una oportunitat d'or per als catalans per a trencar amb l'estat espanyol, tanmateix crec que la gent del LEAP/GEAB estan pensant, més aviat, en l'expulsió dels PIGS, o d'algun d'ells, del sistema Euro.

Fa un temps la idea que Espanya fos expulsada de l'Euro semblava impossible.Però massa gent comença a plantejar-se la possibilitat ("La Vanguardia" d'ahir, sense anar més lluny, tot i que ho pinta com un escenari desastrós). Ben mirat, però, es un càlcul "simple": què és més car? se segueixen abocant diners a la península ibèrica (amb quin objectiu, en realitat)? o bé es dona el deute ibèric per perdut a curt i mig plaç (mai cancel·lat, compte, els deutes es pagaran!) a canvi de deixar anar llast per a les economies centrals del sistema (Alemanya i França)?

Fa por, eh?

En fi. Com cada mes, allà va:

(traducció per http://traductor.gencat.cat de francès a català més repassada manual posterior)

Comunicat públic GEAB N°32 (15 febrer de 2009)

4rt trimestre 2009 - Començament de la 5na fase de la crisi sistèmica global: la fase de dislocació geopolítica mundial

Des de Febrer de 2006, LEAP/E2020 ha considerat que la crisi sistèmica global es desenvoluparà en 4 grans fases. És a dir, les fases de desencadenament, d'acceleració, d'impacte i de decantació. Aquest procés ha descrit bé els esdeveniments fins a avui. Però el nostre equip estima d'ara endavant que la incapacitat dels dirigents mundials per a calibrar la magnitud de la crisi, caracteritzada sobretot pel seu aferrissament des de fa més d'un any a tractar-ne les conseqüències en lloc d'atacar radicalment les seves causes, farà entrar la crisi sistèmica global en una cinquena fase a partir del 4° trimestre 2009 : la fase dita de dislocació geopolítica mundial.

Segons LEAP/E2020, aquesta nova fase de la crisi serà així afaiçonada per dos fenòmens majors organitzant els esdeveniments en dues seqüències paral·leles, és a dir :

A. Dos fenòmens majors :
1. La desaparició del sòcol financer (Dòlars + Deutes) sobre el conjunt del planeta
2. La fragmentació accelerada dels interessos dels principals actors del sistema global i dels grans conjunts mundials

B. Dues seqüències paral·leles :
1. La descomposició ràpida del conjunt del sistema internacional actual
2. La dislocació estratègica de grans actors globals

.
Esperàvem que la fase de decantació permetria als dirigents món sencer comprendre les conseqüències de l'esfondrament del sistema que organitza el planeta des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Per desgràcia, en l'estat actual, no és pot possible ser optimista sobre la qüestió. Als Estats Units com a Europa, a la Xina o al Japó, els dirigents persisteixen a fer com si el sistema global només fos víctima d'una avaria passatgera i que n'hi hagués prou amb afegir-hi molts carburants (liquiditats) i altres ingredients (baixada de taxa, compres d'actius tòxics, plans de reactivació de les indústries en quasi-fallida) per fer que maquinària torni a rutllar. Ara bé, i és el sentit del terme de «crisi sistèmica global» creat per LEAP/E2020 des de Febrer de 2006, el sistema global és d'ara endavant fora de servei. Cal reconstruir-ne un de nou en lloc d'acarnissar-se a salvar el que ja no ho pot ser.

Evolució dels encàrrecs a la indústria en el curs del 4° trimestre 2008 (Japó, Estats Units, zona Euro, el Regne Unit, Xina, Índia) - Fonts : MarketOracle / JPMorgan

No sent La Història particularment pacient, doncs, en aquesta cinquena fase de la crisi començarà aquest procés de reconstrucció però de manera brutal, per la dislocació completa del sistema preexistent. I les dues seqüències paral·leles, descrites en aquest GEAB N°32, que organitzaran els esdeveniments prometen ser particularment tràgiques per a diversos grans actors mundials.

Segons LEAP/E2020, no queda més que una molt petita finestra de tir per intentar evitar el pitjor, és a dir els quatre mesos a venir, d'aquí l'estat 2009. Molt concretament, la cimera del G20 d'abril de 2009 constitueix segons el nostre equip l'última oportunitat per reorientar de manera constructiva les forces en acció, és a dir abans que la seqüència de suspensions de pagaments del Regne Unit, primer, i després dels Estats Units no engeguin la cadena de fallides(2). Aquests països perdran tot control sobre els esdeveniments (3), incloent-hi, per a molts d'ells, als seus propis països, mentre que el planeta entrarà en aquesta fase de dislocació geopolítica a la manera d'un «vaixell ebri». Al Final d'aquesta fase de dislocació geopolítica, el món s'arrisca a assemblar-se a l'Europa de 1913 més que al planeta de 2007.

Així, a força d'intentar portar sobre les seves espatlles el pes sempre creixent de la crisi en curs, la majoria dels Estats concernits, incloent-hi els més poderosos, no s'han adonat que estaven organitzant el seu propi esclafament sota el pes de la Història, oblidant que no eren més que construccions humanes, que no sobrevivien més que perquè l'interès de la majoria. En aquest número 32 del GEAB, LEAP/E2020 ha escollit doncs anticipar les conseqüències d'aquesta fase de dislocació geopolítica sobre els Estats Units i la UE.

Evolució de la base monetària dels Estats Units - (12/2002 - 12/2008) - Font Reserva Federal EUA / DollarDaze

És doncs hora per a les persones com per als actors socioeconòmics de preparar-se per enfrontar un període molt difícil que veurà fortament afectats a sectors sencers de les nostres societats (4), que poden desaparèixer provisionalment o, fins i tot en certs casos, de manera durable. Així, la ruptura del sistema monetari mundial en el transcurs de l'estiu 2009 no només comportarà un esfondrament del Dòlar EUA (i del valor de tots els actius nominats en USD), sinó que també induirà per contagi psicològic una pèrdua de confiança generalitzada a les monedes fiduciàries. És a tot això que s'adrecen les recomanacions d'aquest GEAB N°32.

Last but not least, el nostre equip considera que d'ara endavant seran les entitats polítiques (5) més monolítiques, les més «imperials», les que seran les més greument trastornades en el transcurs d'aquesta cinquena fase de la crisi. La dislocació geopolítica s'aplicarà així a estats que coneixeran una verdadera dislocació estratègica qüestionant la seva integritat territorial i el conjunt de les seves zones d'influències al món. Altres estats, en conseqüència, seran projectats brutalment fora d'estructures protegides per capbussar-se dins de caos regionals.

--------
Notes:

(1) Barak Obama com Nicolas Sarkozy o Gordon Brown passen el seu temps a invocar la dimensió històrica de la crisi per amagar millor la seva incomprensió de la seva naturalesa i intentar arreglar-se amb antelació del fracàs de les seves polítiques. Quant als altres, prefereixen persuadir-se que tot això funcionarà com un problema tècnic una mica més greu que habitualment. I tot aquest petit món continua jugant segons les regles que coneixen des de fa decennis, sense rendir-se compte que el joc està desapareixent sota els seus ulls.

(2) Veure GEAB precedents.

(3) de fet és fins i tot probable que el G20 tingui dificultats creixents per a, simplement, poder reunir-se, sobre fons de «cadascun per a si mateix».

(4) Font : New York Times, 14/02/2009

(5) I allò ens sembla veritat igualment per a les empreses.

Diumenge 15 Febrer de 2009

El conte de la Vanguardia

Avui el suplement central d'economia de "La Vanguardia" obria amb un conte de ciència ...ficció? del seu col·laborador Andy Robinson. La cosa anava del següent: l'acció se situa en un futur proper, posem 2014. A la Puerta del Sol de Madrid s'està celebrant l'entrada de l'any nou. L'any anterior el "Partido Pesetero" (PP!!!) ha guanyat les eleccions per amplia majoria. En el seu programa, la sortida del sistema Euro i el retorn de la pesseta. Amb el canvi d'any s'abandona la moneda única.

Per saludar l'any la gent crema espontàniament bitllets de 5 euros. Se saluda el retorn de la vella pesseta però les males notícies arriben quan encara cremen els eurobitllets. Es produeix una devaluació de la pesseta to just recuperada, la devaluacions es repeteixen durant els següents dies. La gent entèn que sortir de la nau europea tindrà un preu.

La devaluació va acompanyada d'un altre efecte, una inflació creixent, l'hiperinflació. Tot puja de preu. Els preus en pessetes assoleixen valors mai vistos. La dependència energètica de l'exterior, cal comprar l'energia, repercuteix en tot. El pagament del deute cal fer-lo en euros, la compra a l'exterior cal fer-la en euros. Uns anys més tard, des de l'exterior és molt més fàcil comprar i reneix l'activitat constructora a les costes. Antigues urbanitzacions que mai van ser acabades ara veuen com tornen els paletes. Un xalet amb terreny a primera línia de mar costa al canvi uns 7000€ i els britànics tornen per a comprar un lloc on jubilar-se. Cert turisme reneix quan pocs anys abans s'havia clausurat la darrera línia aèria regular entre les illes britàniques i les balears.

Tanmateix, el pagament dels deutes, el sistema desballestat, els gravíssims problemes estructurals no resolts fan que el panorama sigui negre. El conte acaba així. No hi ha final feliç.

Bé, potser alguna part de la història no casa ben bé amb el que ha publicat "La Vanguardia" avui. He llegit el conte aquest fora de casa i no he comprat el diari, o sigui que el que escric és de memòria. Però la idea del conte és aquesta.

El que trobo brutal no és el conte en si, que Déu n'hi do. El que és brutal és que un conte com aquest ocupi la portada del suplement d'economia de "La Vanguardia".

Es tracta d'explicar molt clarament perquè no convé sortir de l'Euro. Perquè malgrat tot cal seguir-hi. I també del perill d'una possible expulsió del sistema de moneda únic. Improbable. Perquè el deute amb la UE està en euros. Possible? perquè no? Només cal que a UE valori què li surt més barat: Seguir abocant diners a la península ibèrica? o fer bones les paraules de Winston Churchill: "Àfrica comença als Pirineus"? i el perdut, perdut, i prou.

"la pitjor recessió"

Finalment, el flautista de Hamelin ho ha reconegut: Hi ha crisi. Segons diu, "la pitjor recessió de caràcter global de la història recent". Encara no s'ha tocat fons i no se sap quant durarà.

Home, reconèixer això és un primer pas. Llàstima que hagi calgut perdre un any ben bo per a reconèixer-ho i actuar en conseqüència.

Als parlaments no hi ha un autèntic debat sinó que, més que res, es juga a escenificar. Entre tots els partits de l'oposició s'ha forçat la compareixença, però costa pensar que no estaria tot plegat molt apamat. Vull dir que sí, hi ha hagut compareixença, però no han rodat caps. Ni s'ha buscat tallar caps.

ZP és, al meu parer, culpable de dues coses: d'haver tolerat les bombolles especulatives (que ja venien d'abans) de l'estat durant la seva primera legislatura; i dos, de mentir per electoralisme i negar que hi havia crisi fa un any, quan les eleccions generals, i durant el primer any de la seva segona legislatura. D'això és culpable directament.

Però de tolerar les bombolles especulatives també en poden parlar el PP, i CiU i PNB i, diguem-ho calr, també el govern Maragall i el govern Montilla, o sigui, en la seva mida també IC i Esquerra.És el que té estar al govern.

De fet, potser la reacció dels darrers governs del Principat ha estat la única possible: en veure l'ofec econòmic, el col·lapse imminent dels serveis, del país, i que no es disposaven de mitjans per afrontar-ho es va decidir que calia un nou estatut i, sobretot, un nou finançament.

Era necessari fer alguna cosa. El peix al cove ens havia conduit a l'ofec. El nou estaut i el nou finançament eren una mesura possible. Però també era una mesura desesperada. I les mesures desesperades no sempre són les adequades. Quina era la mesura adequada?

Es va perdre la legislatura de Maragall en una batalla terrible, primer aquí, on el tacticisme -eufemisme per a estretor de mires, cobdícia, ànsia de poder- va afartar al poble. Ens vam matar els uns als altres i a Madrid es va anar dividits. Allí va continuar el tacticisme: l'estretor de mires, la cobdícia, l'ànsia de poder, la roinesa i l'estupidesa.

Malgrat tot va tornar-ne un estatutet, que no era el que es volia, amb un finançament que no era el que calia, però que suposava alguna millora. Un altre cop el peix al cove. Sempre el peix al cove. Alguns vam dir que allò era inacceptable. En un referèndum on la participació no va arribar al 50%, però, es va aprovar aquell estatutet i, per tant, allò passava a ser, de forma oficial, el nou Estatut de Catalunya. És doncs, la llei que amb totes les seves pegues i peròs, caldrà defensar i respectar.

Però aquest respecte se l'han saltat des de les Espanyes amb recursos al Tribunal Constitucional. Aquest cop els espanyols han negat fins-hi tot el roï i mesquí peix al cove. Catalunya és l'enemic.

L'altre dia fent broma amb un company deiem que Espanya és l'estat del món on es respecta més les lleis de mercat. El proteccionisme a l'estat és impossible. És més: es fan boicots als propis productes. Bé, el cert és que el comentari té una trampa, realment són molt proteccionistes. Catalunya sempre ha estat un país estranger. Això sí, sotmès a les seves lleis i als seus impostos. Allò que se'n diu una colònia.

La promesa de l'Estatut ha estat una més de les moltes que ha fet el flautista de Hamelin i, com totes les altres, aquesta tampoc l'ha complert. Avui encara no hi ha finançament ni acord. El govern Montilla està lligat de mans i peus. La crisi colpeja i el país s'ofega.

No es veu llum al final del túnel, diu ZP. No es veu. Sospito que l'acudit que diu que quan es veurà la llum al final del túnel serà un tren que vindrà cap a nosaltres, pot ser alguna cosa més que un acudit.

El resum: No podem esperar res dels governs. De cap.

Una constatació: els mitjans de comunicació dels darres dies han estat una crònica de successos. L'assassinat d'un executiu d'hosteleria, agressions a mossos d'esquadra, una persecució amb trets a Sants, bandes de brètols... Sempre hi ha hagut violència. N'hi ha més ara? Exageren els mitjans? que proven d'espantar-nos? Està relacionat amb la descomposició social que provoca la crisi?

Personalment, i penso en el cas de l'executiu assassinat, trobo que la delinqüència comú mereix la condemna i el càstig més dur. Em fan riure aquests que diuen que no es pot comparar aquell que roba una cartera amb el que roba millions des del despatx d'un banc. No estic d'acord. Els mètodes són diferents, cert, però el crim és el mateix en tots dos casos: sostreure, manllevar, robar, fer mal, torturar o matar. Uns i altres són psicòpates. Uns i altres no senten res quan fan mal, quan roben o maten, només pensen en el seu propi benefici. És cobdícia. Sempre la cobdícia.

Són l'enemic. Un enemic que cal combatre. Són el mateix enemic: el psicòpata ric i poderós que mata des del seu despatx a gent que no veu, i el psicòpata que mata a sang freda a l'home que té al davant, potser mirant-lo als ulls.

No penso perdonar als delinqüents, per petits delinqüents que siguin. Hi ha un càlcul en la mida del delicte: fins a tant, no és delicte sinó falta. No hi ha presó. No hi ha càstig. Però el mal es fa. El psicòpata calcula pel seu benefici i no té en compte él mal que rep la víctima, les víctimes. Els petits delinqüents fan tant mal com els grans delinqüents.

La delinqüència va en contra de qualsevol utopia. Per activa, perquè destrueix espais de llibertat, perquè els saqueja. Per pasiva, perquè provoca reaccions d'increment del control i de la repressió, o simplement, perquè n'és l'excusa.

Ja costarà prou canviar les coses com per a sobre haver de vigilar els paràsits.

Si la llei ha de ser trencada que ho sigui per a assolir un ordre de més llibertat per a tots. No per a satisfer la cobdícia de criminals.

Xarxa d'Intercanvi de Sants

A Sants els grups llibertaris, anarquistes o afins tenen una implantació important, amb llocs tan interessants com el CSA Can Vies , la cooperativa "La ciutat Invisible", l'ateneu llibertari de Sants, o el col·lectiu "Negres Tempestes".

Doncs bé, ara han organitzat el febrer llibertari, del 30 de gener al 8 de març, en el que es faran un conjunt d'actes, conferències, exposicions de temàtica llibertària.

De totes les activitats que tenen muntades, n'hi ha una que m'ha cridat l'atenció, la presentació de la Xarxa d'Intercanvi de Sants, la XIS.

Demà, diumenge 8, també se celebrarà a la plaça de la Farga la 2na Fira d'Intercanvi de Sants.

Una xarxa d'intercanvi és exactament el que diu: intercanvi de bens, serveis, coneixements... sense que calguin diners. Consulteu http://www.intercanvis.net

Al barri de Gràcia hi ha mercat d'intercanvi des de fa temps. Vegeu el video http://www.tv3.cat/videos/721599.

Algun cop he dit que la crisi provocarà reaccions autogestionàries i alternatives al model de consum en el que estem immersos. Està per veure si aquestes fires d'intercanvi poden representar una alternativa. Personalment, crec que ara per ara encara els cal massa crítica, cosa que no vol dir que no la puguin aconseguir a curt o mig plaça. En tot cas, la simple existència d'aquestes xarxes a mi ja em val com exemple.

Aquestes respostes són, tanmateix, un atac directe al cor del sistema. Perquè el cor del sistema no està en un lloc, sinó a les nostres ments. El cor del sistema és l'acceptació íntima de les relacions de poder, de propietat, de diners i valors que fem als nostres caps. L'atac directe al sistema es produeix quan deixes de pensar en comprar i vendre per pensar en donar i prendre. El sistema es atacat quan es desmonetitzen les relacions entre les persones.

És profundament subversiu. M'entusiasma.

La XIS, doncs, és una resposta que ja s'està construint. Benvinguda sigui. En calen moltes més.

Prova amb Slideshare. Discurs de Gervasio Sánchez.

Segueixo fent experiments.

Ara estic provant l'Slideshare, es tracta d'un lloc web que permet compartir presentacions PPT (els power points de tota la vida!)

Doncs aquí poso aquest power point que em va arribar per correu. Es tracta del discurs que el periodista Gervasio Sánchez va fer en recollir el premi Ortega y Gasset de fotografia que li havien concedit.

A l'acte hi era present el ZP i mig govern espanyol.

El Gervasio Sánchez els va cantar la canya perquè l'estat és exportador d'armes. Armes que maten i mutilen. Armes com les s'han venut a Israel i que, segons el flautista de Hamelin, no han provocat morts a Palestina.

Doncs vet aquí el PPT.

Discurs de Gervasio Sánchez el 07/05/2008 a la recollida del premi Ortega y Gasset de fotografia

View more presentations from abaranguer. (tags: gervasio sánchez)

Prova amb el Facebook

Això és un escrit de prova per veure si s'actualitza el feed al Facebook.

Mercadona limitarà l'oferta de productes

Escriure un bloc ajuda a clarificar les idees. Llegir-ne, si més no alguns blocs que tenen prou qualitat, també.

A vegades, una notícia, una conversa, algun fet del dia m'encenen la bombeta i al llarg del dia, la vaig madurant i acaba en un escrit. Altres cops, mentre escric vaig fent i refent el text fins que la idea expressada em convenç. Més d'un cop m'adono mentre escric que les coses són al contrari del que pensava escriure originalment. Això acostuma a passar quan escric el post més per exercici que per ganes, que a vegades també. I suposo que això és un símptoma d'estar molt enganxat. En fi.

Però bé, una de les coses que tinc clares és que l'abús del les paraules és molt fàcil. I un dels abusos fàcils dels blocs és fer passar opinió per anàlisi, o opinió per síntesi

La meva opinió és que, en general, als blocs s'hi vessa opinió. Opinió més o menys documentada, més o menys ben escrita, més o menys raonada, però, en general, opinió. Que està molt bé. El que no està tant bé és quan l'opinió es vol fer passar per una altre cosa.

Anàlisi és descripció precisa i exhaustiva de fets, de relacions entre fets, de les seves causes. És la descripció del perquè, del com, quan, on i per a què.

La síntesi és l'altre eina. La síntesi infereix regles, lleis, patrons a partir de l'anàlisi fet. Una bona síntesi serà aquella que proporcioni lleis prou generals per explicar els fets, detalls, relacions... descrits a l'anàlisi.

Doncs bé, en molts blocs es fa el següent: es parteix d'un cas i aquest cas serveix d'exemple per a exposar una opinió general. Fins aquí res a dir, excepte que una cosa és fer servir un cas com exemple il·lustratiu i l'altre inferir d'un cas particular una regla general i pretendre que el cas particular el demostra. Aquest és un truc vell per donar autoritat a una opinió i no cola, o no hauria de colar.

En definitiva, que anàlisi i síntesi són una cosa, i opinió una altre.

Doncs ara va una opinió il·lustrada amb un cas particular. Avui, a El Periódico, anava una notícia que m'ha sembla interessant: Mercadona s'adapta a la caiguda del consum limitant la oferta. Resulta que la cadena de supermercats reduirà l'oferta de marques per a un producte i, probablement, això anirà en benefici de la marca blanca. Incís, quin gran invent la marca blanca: La cadena busca el proveïdor que li fa el millor preu pel volum demanat. Avui el proveïdor es un, i demà un altre. El preu sempre és el més barat.

El cas és que els proveïdors exclosos - alguns noms importants, per cert - s'han emprenyat com era d'esperar. De moment, però, no pensen emprendre accions.

La tàctica de Mercadona és lògica. És un fet que es consumeix menys o, si es vol, que el pressupost destinat a alimentació i parament de les llars s'ha reduït. El personal tira més d'ofertes de 3x2, de marques blanques, de promocions... Es deixa de consumir la marca i s'opta per la marca blanca.

La meva opinió és que la crisi està provocant el pet d'una altre de les moltes bombolles que s'han inflat aquests anys: la bombolla de les marques. Les empreses, durant els anys de la luxúria, s'han dedicat a conrear unes marques amb l'efecte que una sabatilla esportiva ha esdevingut més que una sabatilla, que un refresc més que un refresc, que un cotxe més que un cotxe...

Però ara, la crisi, està portant a molta gent a descobrir que només els calen un parell de sabatilles, només els cal un refresc, només els cal un vehicle... i que no té sentit pagar el doble només perquè a la sabatilla, refresc o vehicle li han afegit un logo i una marca.

Naomi Klein a No Logo, llibre de referència, anunciava que les marques temien el dia en que els consumidors es despertarien i deixarien de pensar en marques per pensar simplement en necessitats.

Doncs bé, sospito que aquest moment, alliberador al meu entendre, està arribant. El fals "valor afegit" de les marques cau davant el fet que la crisi no permet alegries. El que calen són coses útils a un preu ajustat. Pagar més per poder lluir un logo és una estupidesa. Em fa l'efecte que cada cop més gent ho veu així.

També crec que molta gent viu aquesta impossibilitat de consumir marques com un trauma: "Déu meu! només puc portar calçotets de Calvin Klein! els altres calçotets em couran els ous!". Tanmateix si, com em temo, la crisi s'allarga, molt d'aquest personal que avui ha de deixar de consumir marques tindrà prou temps per 1) descobrir que els ous no se li couen encara que els calçotets no siguin de marca 2) que les marques són massa cares per a ser inútils.

Per cert, que de la "bombolla de les marques", "The Brand Bubble" en anglès, ja n'han parlat als EUA. Hi ha un llibre destinat al públic professional del màrqueting que ha llençat l'alarma pel pet d'aquesta bombolla i proposa noves estratègies per a superar-la. Pels professionals del màrqueting que peti la bombolla de les marques és l'apocalipsi. A mi, personalment, m'entusiasma.

Les marques continuaran. Tot te una marca. En definitiva, la marca blanca és, primer de tot, una marca. Segur que es mantindrà una "elit" que consumirà marques cares de forma preferent, i millor com més cares. Sempre han existit. Sempre han existit el "pijo", l'snob i el nou ric.

Però crec que una altre de les conseqüències d'aquesta crisi serà que tornaran determinats valors: la sobrietat, l'estalvi, valorar per la utilitat...

Només espero que aquesta crisi serveixi per a fer que la cobdícia deixi de ser el motor que mou el món.

Un altre món és possible.

l'endemà de la publicació de les dades d'atur

Un dia després de la publicació de les dades oficials, amb el cap més fred és, potser, millor moment per a dedicar-hi un post.

Les dades són aquestes: (del Vilaweb d'ahir, "Castells preveu que...")
El nombre d'aturats al conjunt del Principat, País Valencià i Illes Balears s'ha incrementat en "64.695 desocupats més que no a final de desembre del 2008. Al Principat, li'n corresponent 32.525, un 7,68% més que no el desembre. A les Illes, 149 més, un 1,57% més que no al desembre. Al País Valencià, 31.021 més, és a dir, un 8,67% més. "
(del Vilaweb d'ahir, "La desocupació creix fins...")

"El nombre total d'aturats ja suma 907.000 persones: 455.800 al Principat, 381.000 al País Valencià i 69.500 a les Illes. La taxa d'atur se situa, per tant, en un 14,85 al País Valencià, un 12,32 a les Illes i un 11,82 al Principat. "

Tanmateix, aquestes dades són de la EPA (Enquesta de Població Activa) que fa el govern de l'estat.

Doncs bé, en Marc Vidal, abans d'ahir, dilluns, al seu bloc en castellà es mullava amb el vaticini de 250.000 aturats més a tot l'estat. L'endemà, dimarts, l'Enquesta de Població Activa el "desmentia" donat una xifra una mica per sota de 200.000.

Avui, en Marc Vidal contraatacava suggerint que la EPA està un pel cuinada i que el nombre d'aturats real a l'estat està en 3.569.430 aturats. Aporta un argument força convincent "No es posible y además es inoperable que se establezca la formulación básica de que apenas 200.000 nuevos parados surgen de una pérdida de 350.000 contratos. Estas 150.000 personas que han pasado a parados que no demandan empleo, se han ido, se han jubilado o les ha atropellado un camión".

El missatge del Marc Vidal és que s'està ocultant la magnitud del desastre.

Personalment, trobo igual de desastre 250.000 que 200.000. És una brutalitat en tots dos casos.

De fet, la sospita que l'estat està cuinant les dades o que, sense cuinar les dades, aquestes es presenten de forma tendenciosa podria tenir alguna cosa més que fonaments. Un exemple: en el recompte d'aturats no es tenen en compte als 700.000 demandants de feina que estan "ocupats", en què? doncs, per exemple, fent cursos de formació a l'INEM. Suggeriment també de Marc Vidal, aquest cop, però, la font que cita és el mateix INEM.


(font: http://www.inem.es/inem/cifras/datos_avance/datos/datos_2008/AV_SISPE_0812.PDF
Pàgina 19 de l'informe)

El fet d'estar "formant-se" els treu de la llista de l'atur.

Una mica fort, no?

El pitjor, per mi, no és tant que les previsions d'atur siguin més o menys esgarrifoses. El pitjor no és tampoc la sensació que el govern espanyol no té ni idea de què fer. El pitjor, per mi, és la sospita que el govern està manipulant la informació amb la intenció d'enganyar a la gent.

El ZP va arribar a la Moncloa perquè es va enganxar a Aznar en un intent de manipulació barroer, provant de culpar a ETA dels atemptats de Madrid quan arreu del món tothom ja assenyalava a Al-Qaeda. Doncs bé, ara passa alguna cosa semblant amb la crisi.

I què? Res. L'atur creix. És imparable. I amb el seu creixement, el fantasma de la deflació és cada cop més proper. Una depressió és a les portes i ZP no té capacitat de resposta. Rajoy tampoc, no ens enganyem. De fet ningú té capacitat de resposta perquè ara mateix, un cop la realimentació recessiva del sistema s'ha engegat ja no es pot aturar. Aquesta crisi es tenia que haver aturat fa molts anys, amb un sistema educatitu eficient, havent fet que la economia girés cap a a sectors productius, amb infraestructures modernes per a tothom. Res d'això es va fer, o va fer-se malament i amb moltes carències. El resultat és aquest. La crisi colpeja arreu, és cert, però l'atur a Espanya duplica el de la UE i creix. mentre que a Alemanya, per dir alguna cosa, no només no creix l'atur sinó que fins hi tot, el redueixen una mica.

No dic que l'atur a la UE no pugui empitjorar radicalment, però el cert és que, de moment, a l'únic lloc de la UE on la tragèdia de l'atur és alguna cosa més que una amenaça és a l'estat espanyol.

Un estat amb milions de funcionaris. Un atur creixent. Pensionistes. La població activa ha de suportar tot això. Una proposta evident: simplificar tot allò que sigui simplificable. Simplificar l'administració. Eliminar l'estat central. Eliminar la monstruosa burocràcia madrilenya. Escapçar l'estat, el mandarinat madrileny que actua com a forat negre que xucla recursos d'arreu: dels territoris de l'estat, d'Europa... A on ha anat a parar innecessari rescat financer? Exacte: a Madrid. A mans dels que avui són polítics i demà membres de consells d'administració de multinacionals amb seus madrilenyes, o viceversa. La casta dels mandarins madrilenys, en definitiva. Els mateixos que han "liderat" el desgavell estructural espanyols dels 30 anys de "democràcia". Els mateixos que s'han fet funcionaris per a tenir influència. Els mateixos que allà on havia d'haver voluntat de servei, han tingut cobdícia i ànsia de poder.

Un raonament similar es podria fer amb Barcelona respecte del Principat, que ningú no s'enganyi, i no diguem amb Ciutat de València i el País Valencià, o amb Ciutat de Mallorca i les Balears.

Tanmateix, sempre serà molt més eficient un govern proper d' ajuntaments i Generalitat (amb la necessària purga), que no pas la ineficiència demostrada, corrupta i cobdiciosa del funcionariat madrileny.

Una altre cosa que ajudaria seria que fóssim més nacionalistes. Estic convençut que aquesta és una diferència fonamental amb els països de la UE. Hi ha de tot, segur, però crec que trobaríem més gent compromesa de veritat amb el propi país que no pas aquí. Potser haver estat l'escenari de les dues guerres mundials, dues reconstruccions nacionals, doncs, ha marcat el caràcter dels altres paḯsos de la UE amb un esperit nacionalista que aquí no tenim i que potser ells mateixos no es reconeixen, però que el tenen.

Aquest sentiment que porta a considerar-se compatriotes a gent molt diferent, i compromesos d'alguna forma amb el bé comú. És allò que permet que no calguin torns al metro, ni revisors als autobusos, perquè la gent paga els bitllets sense provar d'escaquejar-se. No és només civisme. És pertinença a una societat i assumpció natural de drets i deures. En el fons, és nacionalisme.

Doncs això tampoc hi és. Tenim prou compromís amb Catalunya?

Tot plegat, però, això també tenia que haver-se fet abans. Aquest compromís amb el civisme, amb el patriotisme, es tenia que haver conreat fa anys a les escoles i és una més de les coses que no funcionen.

Ara tocarà patir. Estem en mans de mentiders i ens falta confiança en el país. El pitjor escenari doncs la crisi és real. L'atur és real i va a més. Això portarà desesperació. Quan hi ha desesperació les mesures que es prenen són les desesperades, no les raonables.

Ara costa més que mai, i cada cop costarà més, però cal tenir el cap fred, ser solidaris i no deixar a cap compatriota sol, cal usar la imaginació i tenir clar que no vindran a ajudar-nos de fora (ni de Madrid ni d'Europa, ans al contrari) i que hem de posar-nos en marxa cap allà on vulguem anar. Com individus. Com País.

Un altre país és possible.

Un altre món és possible.

El còmic del Polònia

Fa vergonya haver trigat tant, però m'esmeno i penjo post:

El meu germà Joan, dibuixant de còmics i/o cantant rock, ha vist publicat el seu darrer treball gràfic.

I no és pas poca cosa: es tracta del còmic del Polònia! "Polònia. Tenim un problema!"

Visiteu http://www.tv3.cat/polonia/elcomic.htm

El tiu que està dibuixant és el Joan!

Es tracta d'alguns dels millors gags del Polònia però ara en paper, relligats en una història ambientada en una Catalunya que ha patit una catàstrofe i on només sobreviuen un petit grup de catalans que són, justament, els personatges del Polònia.

Els autors del guió són, doncs, els guionistes del Polònia i, de la part gràfica, l'Estudio Fénix on treballa el Joan. És el Joan qui ha fet els llàpissos, els dibuixos, en definitiva.


Felicitats Joan! I a tot l'estudi!

Les dades:
Editorial Columna
ISBN 978-84-6641-010-6
Tapa dura
21,5 x 30cm
80 pàgines
uns 18€ aprox.

Els rostres de la crisi

Aquesta nit han dedicat el "30 minuts" als "rostres de la crisi". Han presentat com la crisi, els tancaments, l'atur, estan afectant a gent concreta, amb rostre, amb nom, amb famílies.

S'han pogut sentir paraules de tristesa, de por, de ràbia, també d'esperança.

El documental ha estat punyent. Si l'objectiu era posar cara a la crisi, crec que ho han aconseguit.

Tanmateix, un dels rostres de la crisi no ha sortit al "Trenta".

Em refereixo al rostre crispat, rabiós, diria, de ZP. "No és el moment de presentar grans beneficis" li diu a la gran banca amb la que es reuneix demà.

I és que aquesta setmana li deu haver quedat un cos de màmbo quan una darrera l'altra, la gran banca espanyola ha presentat uns resultats més que bons. Diguem-ne que amb "grans beneficis".

Però, és clar, potser la culpa és seva, no? no es pot anar a la reunió de Washington, amb cadira de préstex, xulejant de sistema financer "El millor del món" per, a continuació, fer un "plà de rescat" a la banca.

Esta clar que sí que és el "millor sistema financer del món". Ho han demostrat amb aquests beneficis enmig de la crisi.

Encara que, tenint en compte això, llavors potser no calia cap rescat, oi?

O potser, apreciat ZP, és que t'han clavat una punyalada per l'esquena i t'han enganyat, a tu, al millor mentider del món.

Potser la banca et va dir que sí, que obriria l'aixeta del crèdit i tu no et vas fixar com per darrera la cadira creuaven els dits. Et deien que sí, però ells ja sabien que els calers anirien a fer encara millors els comptes de resultats.

I així, milers de milions, una animalada de milions, han anat als "grans beneficis" de la banca, i el ZP que veu que l'han enganyat i que l'han deixat amb el cul a l'aire i, pitjor, sense calers.

Sense els calers de tots els contribuents, i aquest és el problema. Que el ZP ha jugat amb els diners dels contribuents (bonic eufemisme per "pagadors d'impostos", és dir súbdits) i els ha perdut. Els va donar a la banca pensant que la banca li arreglaria el problema. Quin il·lús. La banca ha agafat els calers i ha fugit.

I ara el ZP està vermell de ràbia perquè l'han enganyat. A ell, al flautista de Hamelin.

Però la seva ràbia i el seu enuig, en definitiva, només són un petit problema d'orgull. En canvi la ràbia, la por, la tristesa i l'angoixa dels rostres de la crisi són un problema de tots. Són el nostre problema. Perquè d'aturats, de possibles aturats, de gent que està patint les conseqüències de la crisi tots en coneixem, i potser nosaltres mateixos en som.

Venen temps molt durs. Tots podem ser els rostres de la crisi. Rostres de tristesa, de por, de ràbia.

També d'unitat, d'imaginació, de solidaritat.

També d'esperança.