dimecres, 11 de març de 2009

Montilla i el Q3

El President Montilla va dir ahir, com a recepta per a la crisi, que "és el moment de treballar més, però no per a guanyar més". Diu això en una conferència davant d'empresaris. Va dir això justament el mateix dia que UGT feia la seva proposta sobre congelar els salaris per a assegurar que el Q3 es fabriqui a la fàbrica de SEAT a Martorell.

Ves quins pebrots que té el president "socialista".

Ves quins pebrots que té el president de comunitat autònoma més ben pagat de l'estat. Ves quins pebrots que té l'administració autonòmica i local de la Comunitat Autònoma de Catalunya que té dels sous més alts per als càrrecs polítics.

I qui ha de treballar més? el milió d'aturats dels Països Catalans? Aquests ho tenen fotut, sap?

¿O és que està suggerint que l'escenari serà aquest? Reducció del nombre total de treballadors necessaris: molts dels que avui són a l'atur ja no treballaran mai més de forma "legal"; Els "afortunats" que tinguin feina hauran de fer les 60 hores que suggereix la UE en una directiva infame que va ser aturada en primera instància, però que la UE vol aprovar sigui com sigui; Els "afortunats" que gaudiran del dubtós honor de poder ser explotats ho faran per menys salaris i amb condicions laborals precaritzades.

Això és el que volia dir Montilla amb "és el moment de treballar més, però no per a guanyar més"?

No sabia que els "socialistes" apostessin per receptes liberals. De fet, el socialisme no aposta per receptes liberals, ans al contrari, les combat. Però els "socialistes" catalans en tenen poc de socialistes. És que, en realitat, són "socialdemòcrates". Ah! Alerta!

Socialistes? Socialdemòcrates? Avui, les crides a la "responsabilitat" que es llegien a "El Periódico", orgue oficiós de l'aparell mediàtic del PSC-PSOE, feien feredat: No és el moment de les protestes. Cal acceptar les condicions... Però, amb perdó, quina merda és aquesta?

És extraordinari. Capital públic per a empreses privades. En nom del no-intervencionisme, la societat i els governs no tenen dret a piular. Doncs no, mirin, això és xantatge.El no-intervencionisme comença per no ficar ni un duro en aquestes empreses que creuen que poden fer el que volen amb diners públics. I qui ha dit que l'intervencionisme és negatiu? en la meva opinió el que cal fer és nacionalitzar sectors productius sencers. I més que nacionalitzar, col·lectivitzar. Socialisme, de veritat, des de baix; no des de dalt.

Un comentari que he llegit recentment és que aquesta crisi confirma: 1, el fracàs del capitalisme; i 2, el fracàs de la socialdemocràcia, en el sentit que aquesta aspirava a "gestionar" el capitalisme. Doncs bé, ja els tenim tots, el capitalisme ha fracassat, la socialdemocràcia també ha fracassat i el socialisme d'un sol estat ja va certificar el seu fracàs amb el trencament de la URSS. Queda, doncs, pendent l'experiment del socialisme planetari, un cop vist el fracàs del capitalisme planetari.

Els paradisos socialdemòcrates escandinaus són extrapolables a la resta del món? Em temo que no. Les socialdemocràcies escandinaves ho són portes endins. Les corporacions i transnacionals escandinaves, un cop surten de les fronteres matrius, són competidors globals que juguen al mateix joc capitalista que la resta. Aquest macabre joc global és el que ha provocat la escassedat alimentària que afecta a milions d'éssers humans; la crisi financera i econòmica que està ensorrant el sistema capitalista; i el canvi climàtic que ens amenaça a tots.

La utopia d'un socialisme humà a escala global no vindrà d'aplicar els models que ja han estat assajats. Cal un model nou i un nou camí.

M'he anat per les branques. Jo estava parlant de les, no tant, sorprenents declaracions de José Montilla.

La recepta per sortir de la crisi no la té ningú, a dia d'avui. Ningú sap quant durarà ni quina profunditat tindrà. Hi han països que estan més ben preparats que altres per encarar-la. Segur. I aquesta capacitat està relacionada amb la seva estructura econòmica. Justament per això, el que no està gens clar és que la solució sigui que treballi menys gent, que els pocs que treballin facin jornades molt més llargues i que ho facin cobrant menys.

Una mica sorprenent, no? i aquesta és la recepta contra la crisi? És lluitar contra la crisi el condemnar a milions d'ex-treballadors a l'atur de per vida? No estic d'acord. A la crisi se li afegeix sempre un qualificador: crisi financera, crisi econòmica. Però la crisi de veritat és la que estan patint aquests milions de treballadors que es quedaran a l'atur. És aquesta, i no la dels bancs, la que clama al cel. I abans que aquesta, és la dels milions d'homes i dones que estan passant gana, mentre al primer món es destrueixen tones de menjar per evitar que arribin al mercat i s'abarateixin els preus.

Miri, President, jo estic pel decreixement. Decreixement vol dir entre d'altres coses guanyar menys, però també treballar menys. Vol dir molt més, és clar, i el seu principi és molt simple: El creixement sostenible no és possible. Quan els recursos s'esgoten no es pot créixer. Molt abans que els recursos s'esgotin serà tan difícil obtenir-los que cap creixement serà possible. El decreixement no és una opció. Per les bones o per les males caldrà decréixer.

No és amb neoliberals ni amb neocons que el món emprendrà el camí de la racionalitat. No és aquest el camí, President. Esquerra faria bé de començar a decidir de part de qui està: de part dels rics i poderosos, dels que diuen que cal treballar més i cobrar menys i mantenir així el seu "creixement", o de part dels que no som rics, dels pobres, dels que aposten per un món on tothom pugui viure en pau, amb dignitat, amb casa, menjar i cultura.

A veure si Esquerra ho entén, cal triar entre la dreta i l'esquerra. I aquesta no és una divisió que entengui de sigles de partits. Fets, no paraules: Montilla parla de doctrines neoliberals. PP i PSOE pactaran al País Basc. Seguim?

Aquesta crisi, que la paguin els rics.

Un altre món és possible.
Publica un comentari a l'entrada