diumenge, 22 de març de 2009

avalots i referèndum

La setmana que tot just acaba ha deixat, per una banda, les protestes d'estudiants universitaris pel Pla Bolonya, amb ocupació del rectorat i manifestacions al carrer, i la repressió de les manifestacions per part dels mossos d'esquadra.

La repressió dels estudiants ha estat violenta, amb càrregues policials, cops i ferits.

Ha estat també la setmana de la publicació de "Crisi? Podem!" (revolta?) i de la detenció d'Enric Duran (repressió?).

Avui, al diari homònim, hi ha aquesta noticia: la brigada antiavalots està desbordada per la crisi.
Es veu que la crispació social de la crisi provoca que cada dia els calgui sortir al carrer per manifestacions de protestes de treballadors. Els antiavalots han de ser-hi, encara que no actuïn.

Es produeix la combinació de les protestes de treballadors amb la protesta dels estudiants. I no hi ha prou policia per... controlar-los? reprimir-los? a tots.

Era d'esperar que amb la crisi augmentaria la conflictivitat social. Està per veure quant més pot augmentar la tensió.

Tanmateix, ara que hi han col·lectius que semblen disposats a portar la seva lluita i les seves reivindicacions al carrer, també s'ha vist aquesta setmana el referèndum per acceptar la congelació salarial per als propers dos anys a la SEAT.

Els treballadors de la SEAT han acceptat una congelació dels salaris a canvi del manteniment dels llocs de treball. La proposta de la UGT ha estat votada pel 76% de la plantilla i ha rebut el suport del 65.5% dels vots emesos.

Les declaracions dels treballadors que han votat a favor anaven en la direcció de la "responsabilitat". Renunciar a increments salarials per a "garantir" els llocs de treball, en forma de l'arribada de l'Audi Q3. Els votants contraris a la proposta han parlat de "triomf de la por" i de xantatge de la patronal.

El cas és que aquest referèndum no garanteix que el Q3 es fabriqui aquí.

Ara mateix, la direcció de SEAT té un referèndum guanyat en el que la majoria dels treballadors diu que estan disposats a renunciar a part de la seva capacitat adquisitiva.

Audi va obtenir, en l'exercici 2008, beneficis nets per valor de 2.207 milions d'euros.

Tanmateix, són els treballadors els que han de renunciar al seu salari.

I estan disposats a fer-ho.

Mantenir el lloc de treball es considera la prioritat màxima. Es preferible tenir un sou encara que sigui més petit, que anar a l'atur. Els dos anys d'atur, que en circumstàncies de major oferta laboral, serien un moment per a aprofitar en formació, en recerca de millors expectatives laborals o en altres activitats personals resulten avui, en canvi, un malson. Es tem l'atur perquè es constata la destrucció de llocs de treball. Qui va a l'atur tem que no podrà trobar feina en una temporada molt llarga, i que si en troba serà en condicions molt pitjors a les actuals.

Certament, doncs, el resultat del referèndum de la SEAT ha estat la victòria de la por.

Ja fa un temps que es veuen campaments pels voltants de les grans ciutats californianes. Campaments de gent que ha perdut tot: feina, habitatge, propiestats... Campaments com els que descriu John Steinbeck a "Els raïms de la ira".

La situació encara no s'està donant aquí. S'hi pot donar? Potser aquí està prenent una altre forma: els menjadors socials; i potser està en un estat incipient.

Segurament no hi ha gran cosa més a fer que resistir. Anar guanyant temps. Fer el que calgui i renunciar poc a poc al que sigui per a que vinguin molts Q3. I quan et toqui, et toca.

A qui defensen els sindicats: a ells mateixos? als seus afiliats? als treballadors que estan treballant? A tots els treballadors, siguin actius o a l'atur? O als dèbils enfront dels poderosos?

I què vol dir defensar als treballadors? en el fons no ens estan dient amb altres paraules, que es vol mantenir el sistema? No es tracta de defensar els treballadors dins del sistema. Es tracta de canviar el sistema.

Però no serà gens fàcil. Aquesta setmana la borsa ha pujat sense parar des del fons de 7.000 punts fins gairebé els 7.700. Certes notícies han donat ínfules a ZP per anunciar que es veuran símptomes de recuperació aviat.

Tanmateix, des de FMI i institucions internacionals, el missatge és el contrari. Hi ha crisi per estona. Vendre optimisme sempre se li ha donat bé al flautista de Hamelin, però per molt que digui, estavellar-se contra el terra no és el mateix que un aterratge forçós.

En el cas de Catalunya, les mentides de ZP sobre el finançament continuen, i cada dia que passa, la Generalitat està més ala vora de no poder afrontar pagaments ni les despeses dels serveis que ha de prestar.

En canvi, el "deute històric" d'Andalusia ja s'ha resolt. "Deute històric" que no deixa de ser una cosa semblant al "dèficit fiscal", però dit amb paraules més gruixudes. Com han assenyalat tertulians de ràdio i TV, la que s'hauria armat si des de Catalunya algú parlés del "deute històric" d'Espanya cap a Catalunya. L'haurien tancat. El cas, però, és que a Andalusia se li resol el finançament i aquesta reclamació, i a Catalunya, no.

No és amb aquest sistema espanyol d'autonomies de primera, segona i tercera, que a Catalunya es resoldran els problemes de finançament i tot el que això implica.

En general, no serà amb el sistema econòmic que està en crisi que se solucionaran els problemes que assoten el món.

Quan abans s'entengui això, abans es podran posar solucions.

No es tracta de resistir. Es tracta de canviar.

Un altre món és possible
Publica un comentari a l'entrada