Pàgines

dimecres, 18 de març del 2009

Comunicat públic GEAB N°33

Font: http://www.leap2020.eu/GEAB-N-33-est-disponible!-Tensions-transatlantiques-croissantes-a-la-veille-du-G20-Exemple-d-une-tentative-de_a2936.html

Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual posterior.

En cap cas això és una traducció oficial.


GEAB N°33 està disponible! Tensions transatlàntiques creixents en vigílies del G20 : Exemple d'una temptativa de desestabilització del sistema bancari de la UE i de l'Euro per Wall Street i la City.

GEAB N°33 està disponible! Tensions transatlàntiques creixents en vigílies del G20: Exemple d'una temptativa de desestabilització del sistema bancari de la UE i de l'Euro per Wall Street i la City

Per a LEAP/E2020, les alternatives ofertes als dirigents del G20 que es reuniran a Londres el 2 d'Abril pròxim són dues: reconstruir el sistema monetari internacional per a que permeti un nou joc global integrant equitativament tots els principals actors mundials i reduir la crisi a una duració de tres a cinc anys ; o bé, intentar fer durar el sistema actual i submergir el món a partir de finals de 2009 en una crisi tràgica de més d'un decenni.

En aquest GEAB N°33, descrivim així les dues grans línies de futur que continuaran estant obertes fins a l'estiu 2009. Més enllà d'aquest període, el nostre equip considera en efecte que l'opció «crisi curta» serà obsoleta i que el món s'introduirà en el camí de la fase de dislocació geopolítica mundial de la crisi (1), i de la crisi profunda de més d'un decenni.

D'altra banda, de cara a la urgència, LEAP/E2020 publicarà el proper 24 de març una carta oberta als dirigents del G20, modesta contribució del nostre equip per intentar evitar una crisi llarga i tràgica.

La situació encara és més inquietant en la mesura que creixen tensions en vigílies de la cimera del 2 d'abril, que es veuen emergir amenaces a penes velades de certs dirigents i de les operacions de manipulació de les opinions públiques per altres líders del G20.

Entrarem a més en detall sobre aquests elements en el GEAB N°33 en el qual, d'altra banda, l'equip de LEAP/E2020 ha fet un exercici útil per a tots aquells (incloent-hi als Estats Units d'on provenen més del 20% dels lectors de LEAP/E2020) que exciten la il·lusió mantinguda pels principals mitjans de comunicació occidentals sobre l'estat del pilar americà del nostre sistema actual: anticipar l'estat socioeconòmic dels Estats Units d'aquí un any, a la Primavera 2010. Les grans tendències ens semblen, en efecte, que ja estan prou afirmades perquè tal anticipació tingui sentit. Un exercici del mateix ordre serà, és clar, efectuat per a la Unió Europea, Rússia i la Xina en els pròxims números de GEAB.

Gràfic sintètic de l'evolució del sentiment d'inquietud col·lectiva als Estats Units (en blau : percepció d'un risc de crisi greu ; en verd : percepció de capacitat adquisitiva; en rosa: preocupació pel manteniment del lloc de treball)-Font : Chart of Doom, 02/2009

Gràfic sintètic de l'evolució del sentiment d'inquietud col·lectiva als Estats Units (en blau : percepció d'un risc de crisi greu ; en verd : percepció de capacitat adquisitiva; en rosa : preocupació pel manteniment de la feina) - Font: Chart of Doom, 02/2009


En la preocupació per la fiabilitat de les informacions, l'equip de LEAP/E2020, que des de desembre de 2007, en el GEAB N°20, havia posat en guàrdia contra el risc immobiliari a l'Europa central i oriental, ha decidit analitzar en aquest comunicat públic GEAB N°33 la realitat de la suposada «bomba bancària est-europea» que ha envaït els mitjans de comunicació d'un mes ençà, aproximàdament.

Aquesta tema ens sembla pertinent perquè creiem que és una temptativa deliberada de part de Wall Street i de la City(2) de fer creure en una fractura de la UE i d'instil·lar la idea d'un risc «mortal» afectant la zona Euro, abocant sense parar falses informacions sobre el «risc bancari vingut de l'Europa de l'Est» i intentant estigmatitzar una zona Euro «tèbia» envers les mesures «voluntaristes» americanes i britàniques. Un dels objectius és igualment d'intentar desviar l'atenció internacional de l'agreujament dels problemes financers a New York i Londres, tot debilitant la posició europea en vigílies del cim del G20.

La idea és brillant : reprendre un tema ja ben conegut de les opinions públiques, assegurant així una adhesió fàcil al nou contingut; integrar-hi una o dues analogies colpidores per assegurar una àmplia repercussió en els mitjans de comunicació i sobre Internet (faci «crisi bancària Europa de l'est» sobre Google, el resultat és eloqüent); i després utilitzar el concurs d'alguns personatges i organitzacions addictes influents sempre disponibles per a una mentida suplementària. Amb un còctel així fins i tot és possible fer creure per un temps que la guerra a l'Iraq és un èxit, que la crisi dels subprime no afectarà l'esfera financera, que la crisi financera no afectarà l'economia real, que la crisi no és verdaderament greu, i que si és greu, en tot cas es troba sota control!

En el que ens concerneix aquí, el tema és ben conegut:, és la «separació entre la «Vella Europa» i la «Nova Europa», entre una Europa rica i egoista i una Europa pobra i plena d'esperança. Des de Rumsfeld amb l'Iraq fins el Regne Unit amb l'ampliació, aquesta és una vella cançó que ens ha estat repetida sense parar durant deu anys per tots els mitjans de comunicació anglosaxons i afins, i del qual en particular certs mitjans de comunicació britànics n'han fet una especialitat (3).

Les analogies són dues: Europa de l'Est és «la crisi dels subprime de la UE» (es sobreentén que tots els actors han de tenir per força una crisi de subprime al seu si (4)); i una crisi a Europa de l'Est tindrà el mateix efecte terrible que la Crisi asiàtica de 1997 (segurament perquè tot això passa a l'est (5)).

I els col·laboradors disponibles són nombrosos. Per començar una agència qualificadora, en aquest cas Moodys(6), que com els seus congèneres, per una banda està integrament al servei de Wall Street, i d'altra banda va ser incapaç de veure un elefant en un passadís (no van veure venir les subprimes, els CDS, Bear Stearn, Lehman Brothers, AIG...) Misteriosament, però, la premsa financera continua fen molt de cas a les seves opinions, aplicant segurament un principi ple d'humanitat que consisteix en pensar que algun dia, per mer atzar estadístic, l'encertaran. En el nostre cas, la brama va ser unànime: Moodys havia identificat una enorme «bomba» amagada al pati del darrera de la zona Euro (ja que és de l'Euro del que es tracta aquí)... que devastaria el sistema financer europeu.

Llavors, per donar credibilitat a la cosa, s'utilitzen alguns mitjans de comunicació rabiosament antieuro (com el Telegraph, per exemple, que d'altra banda produeix molt bones anàlisis de la crisi, amb l'excepció de la caiguda de la Lliura Esterlina i de l'economia britànica, qüestions que té la tendència a silenciar per a parlar, en canvi, del que concerneix a la zona Euro) i es difon una informació que se suprimeix immediatament (ja que és inexacta) per donar-li la sal del prohibit, del secret (7) que descobriria un tsunami financer» mundial en preparació, sobretot a conseqüència dels compromisos dels bancs de la Vella Europa amb el sector financer de la Nova Europa (8). Es remena tot cada dia als principals mitjans de comunicació financers americans i britànics, sabent que els altres els seguiran per inèrcia. Amb la UE és fàcil ja que li cal sempre molt temps per comprendre i encara més temps per reaccionar, amb la inevitable dissensió que permet fer rebotar la manipulació. Aquesta vegada, és el Primer Ministre hongarès, Ferenc Gyurcsany, que juga el paper del «pobre petit nou europeu màrtir». Però, com a recordatori: els hongaresos intenten en và desfer-se d'ell des que ha reconegut involuntàriament que fa 2 va mentir al seu poble per fer-se escollir de nou, confirmant a la vegada que havia endeutat el seu país més enllà de tot límit raonable. I és ell que anuncia xifres delirants per a un pla de salvament del sistema financer d'Europa de l'Est, posant de nou en posició de «dolents» o de «inconscients» als vells europeus. El rebuig a aquests últims és posat de relleu pel conjunt de la premsa americana i britànica, acabant, és clar, en l'inevitable fracàs de la solidaritat europea... i minorant (o oblidant fins i tot de vegades) el fet que són els polonesos o els txecoslovacs que han estat els més virulents contra les exigències aberrants del Primer Ministre hongarès (9). La temptativa de debilitar la zona Euro i la UE per l'Est pot, doncs, prosseguir. Cal esperar les declaracions repetides dels dirigents de la zona Euro, l'anunci d'un pla de suport financer substancial (pel que fa als riscs reals) i els comunicats musculats dels dirigents polítics i dels banquers centrals de la regió perquè aquesta manipulació comenci a perdre una mica del seu vigor. Però no ha desaparegut per sempre, ja que el paral·lelisme és manté, als mitjans de comunicació mencionats, entre la crisi de les subprime i la crisi immobiliària a l'Europa de l'Est; com si Hongria equivalgués a Califòrnia, o Letònia a Florida.

I aquest és el nus del problema: el tamany sí que importa en matèria econòmica i financera, i no és la cua la que fa moure el gos, com alguns voldrien fer-ho creure.

Al desembre de 2007, en un moment en què els nous «experts actuals en crisis de l'Europa de l'Est» no tenien la menor idea del problema, el LEAP/E2020 ja havia subratllat el risc immobiliari important que pesava sobre els països europeus concernits (Letònia, Hongria, Romania...) i, és clar, també sobre els seus creditors (Àustria i Suïssa en particular), era igualment evident per al nostre equip que era un problema molt limitat als països concernits. Hi ha molts problemes a venir per a aquests operadors i aquests països, però no són més greus que la mitjana dels problemes del sistema financer mundial ; i sense punt de comparació amb els problemes de les places financeres de New-York, Londres o de Suïssa. Recordem que el banc més citat com «detonador» d'aquesta «bomba est-europea», és a dir el banc austríac Raiffeisen, ha obtingut un increment de benefici del 17% el 2008; una prestació més enllà de les esperances més boges de la majoria dels bancs americans o britànics com va destacar molt encertadament en William Gamble, un dels rars analistes que s'han interessat per la realitat de la situació (10).

P.I.B. de la Unió Europea, de la zona Euro i dels Estats-Membres - Font : Eurostat, 2008

P.I.B. de la Unió Europea, de la zona Euro i dels Estats-Membres - Font: Eurostat, 2008


Per als que coneixen malament la geografia de la UE, el titular «Hongria en bancarrota» o «Letònia en bancarrota» pot semblar, àdhuc, comparable a «Califòrnia en bancarrota». Per als que perden el seu treball a causa d'aquestes fallides és, en efecte, un problema idèntic. Però en termes d'impacte més ample, no hi ha cap relació entre els dos. Així, Califòrnia, durament colpejada per la crisi dels subprimes, és l'estat més poblat i el més ric en els Estats Units mentre que Letònia és un país pobre amb una població que representa menys de l'1% de la UE (contra el 12% de la població EUA per a Califòrnia (11)). El P.I.B. d'Hongria representa, amb prou feines, l' 1,1% del P.I.B. de la zona Euro (per a Letònia aquesta xifra és de 0,2%) (12): és una proporció comparable a la d'Oklahoma (1% del P.I.B. dels Estats Units (13)), no a la de Florida. Ens trobem, doncs, lluny d'una d'una crisi dels subprime a l'europea portada per Europa de l'Est. El conjunt dels nous Estats Membres de la UE representa menys del 10% del P.I.B. de la UE (i entre aquells, els més rics o els més forts com la República Txeca o Polònia gairebé no estan afectats). La suma en joc, per al sistema financer europeu, se situa en el pitjor dels casos al voltant de 100.000 milions d'euros (130.000 milions de dòlars) (14), que és una suma molt mòdica en l'escala del sistema financer de la UE (15). D'altra banda, la UE ha pres la iniciativa injectant ja prop de 25.000 milions d'euros (és dir, un 20% del cas més greu) per estabilitzar la situació (16), a més que la recent baixada del Franc suís en disminueix la gravetat.

I, last but not least, a l'Europa de l'Est, els bens immobles recents guardaran un valor important (fins i tot més que en 2007/2008) ja que, després de 50 anys de comunisme, hi ha una penúria d'immobles moderns. Mentre que als Estats Units, les cases construïdes durant el festí immobiliari d'aquests últims anys són construccions en excedent, d'una qualitat molt variable i que ja s'estan degradant en els estats els més afectats. Hi ha allà una verdadera destrucció de riquesa per als propietaris, l'economia, els creditors i els bancs.

La complexitat d'aquesta crisi imposa estar molt vigilant per identificar les tendències i els factors que són realment portadors de perills greus i no deixar-se enganyar pels rumors o les falses informacions.

Esperem doncs que aquesta explicació detallada permetrà no només de tòrcer el coll a la mentida orquestrada al voltant de la suposada «bomba financera» d'Europa de l'Est (17) ; i que servirà d'exemple per permetre a cadascun «trencar les aparences» i d'anar a buscar « darrere el mirall» dels mitjans de comunicació financers dominants els fets que permeten de fer-se una idea precisa.

Si el cim del G20 de Londres no aconsegueix evitar l'entrada en la fase de dislocació geopolítica mundial, aquestes operacions de manipulació i de desestabilització es multiplicaran, cada bloc intentant desacreditar el seu adversari, com en tot joc de suma nul·la (18): el que perd el rival, ho guanyo jo.


----------

Notes:

(1) Veure GEAB N°32

(2) Rellevats per tot el que aquests dos llocs compten de mitjans de comunicació i experts financers, dels quals la majoria ni tan sols no tenia idea del problema immobiliari/financer de certs països d'Europa de l'Est quan LEAP/E2020 ho analitzava el desembre de 2007.

(3) Cap sorpresa doncs al que Marketwatch reprengui en un article sobre l'assumpte les acusacions a les seves paraules del Banc Central txec. Font : Marketwatch, 09/03/2009.

(4) El que és tanmateix fals. Cap altre país, a part dels Estats Units i el Regne Unit no coneix tal convergència de factors catastròfics.

(5) Mentre que els països d'Europa central i oriental afectats (Hongria, països bàltics, Bulgària, Romania) són totalment marginals en l'economia mundial, els països del sud est asiàtic eren actors-claus de la globalització dels anys 1990.
(6) Font: Reuters, 17/02/2009

(7) I que fet que fins i tot els indrets astuts són incerts sobre l'actitud a tenir enfront d'aquesta «informació», mantenint doncs la credibilitat de la «informació»., com per exemple és el cas de Gary North, el 19/02/2009, sobre l'indret LewRockwell.com.

(8) Font: Telegraph, 15/02/2009

(9) Font: EasyBourse, 01/03/2009

(10) Font: SeekingAlpha, 26/02/2009

(11) Font : Estadístiques 2007, EUA Census Bureau.


(12) Font : Estadístiques 2008, Eurostat. I els països bàltics són «covats» pels països escandinaus, en particular per Suècia que pren gran cura a evitar una espiral incontrolable a la regió. Font: Internacional Herald Tribune, 12/03/2009

(13) Font: Estadístiques 2008, Bureau of Economic Analysis, EUA Departament de Comerç.

(14) Font: Baltic Course, 05/03/2009

(15) I ridiculesa pel que fa als centenars de milers de milions que no paren d'injectar als seus bancs de manera repetida els governs americà i britànic.

(16) Font: Banc Europeu d'Inversió, 27/02/2009

(17) I no ens endarrerim aquí sobre l'amalgama feta amb Ucraïna (amalgama a la qual Nouriel Roubini, tanmateix generalment més astut, ha prestat igualment el seu concurs - font: Forbes, 26/02/2009), que no només no pertany no a la UE, sinó que, a més, és un peó de Washington i Londres des de la «revolució taronja». L'actual esfondrament d'Ucraïna, sí pot plantejar problemes a la UE com tot factor d'inestabilitat a les seves fronteres, però il·lustra, sobretot, l'«esfondrament del Mur Dòlar» en detriment de les posicions americanes ja que és Rússia qui hi trobarà la seva influència. En el moment on a Wall Street i a la City, els grans bancs s'esfondren o són nacionalitzats, s'ha ajudat verdaderament amb aquesta manipulació a fer amagar el bosc américano-britànic per l'arbre est-europeu. Alguns s'hi han deixat engalipar amb tota honestedat, perquè d'altra banda la història era tan creïble: «Tan no è vero è bello» com suggereixen els italians.

18) Allò que es farà el món a partir de finals de 2009 si un nou joc no és llançat d'aquí al proper estiu.


Diumenge 15 de març de 2009