diumenge, 1 de març de 2009

Adéu, Pepe.

He tingut la sort de poder anar un parell de cops als seus espectacles. Monòlegs plens d'històries, sorolls, absurds, tocs de mim, paraulotes a dojo, pornografia verbalitzada, denúncia descarada.

Recordo els gags: les tapes, el missioner que es talla la llengua amb la gilette, el "zoy un niño bueeeeeeno", la cara d'alegria de tothom als matins en anar a la feina, les aventures a l'Àfrica i a Cuba amb exuberants i sexuals mulates...

Recordaré sempre el seu "mecagüen en todos los fascistas hijos de puta de mierda que ya pueden ir saliendo del teatro" amb que encetava els seus espectacles. I es cagava en el rei i en la monarquia i en tota la xusma dels polítics. Un anarquista a l'escenari. Una denuncia feta amb tota la mala bava possible i amb les paraules més gruixudes que es podien trobar. Políticament molt i molt incorrecte. Extraordinàriament humà.

Recordo moltes de les seves intervencions a la televisió: en una minisèrie que s'emetia dins del "digi digui". Les memorables participacions als programes del Toni Soler i l'Andreu Buenafuente, -era un convidat segur- Recordo les 24 hores parlant en un programa especial del Toni Soler.

Els feixistes espanyols el volien encalçar per haver-se cagat en la seva puta espanya. Per haver-los pintat com els miserables que són. Ell es cagava en la puta espanya de la pandereta, la cabra, la mediocritat, l'obscurantisme, la repressió, l'odi, l'uniformitat. L'espanya feixista i violenta.

Però, sobretot, el volien encalçar perquè s'enfotia d'ells amb grans riallades, i perquè ens havia fet partícips a molts d'aquest riure sa, energitzant i subversiu.

Avui, però, s'ha callat. Pepe Rubianes, actor i director galaicocatalà de teatre. Ha mort avui.

Adéu, Pepe. Descansa en pau. Et trobarem a faltar.

Publica un comentari a l'entrada