El germà del Juan Guerra y el Chaves estan emprenyats amb la unitat catalana. Jo gairebé els diria que tinguin una mica de paciència que, en aquest país, totes aquestes coses són focs d'encenalls. Tanmateix, que estiguin nerviosos potser vol dir algunes coses.
Potser vol dir que la crisi està debilitant al govern de Madrid i que això des de Barcelona es veu com una oportunitat única d'obtenir un bon finançament, que sigui dit de pas, és imprescindible doncs la crisi també està debilitant al govern de la Generalitat.
Potser vol dir que la crisi és prou bèstia com per a que a Barcelona s'hagi entès que cal anar a per totes i cal estar disposats a morir matant.
Potser vol dir que a Madrid també ho han vist això i que la revolta per un finançament just que aixecaria un front Català-Valencià-Balear davant Madrid es veu com el pitjor dels escenaris.
Un canvi profund en el model de finançament de l'estat que deslliurés els Països Espoliats del seu dèficit fiscal suposaria un aprimament de l'estructura administrativa central que les xarxes clientelars sobretot del PSOE no podrien suportar.
El cas és que el Guerra diu que des de Catalunya es vol derrocar al govern d'Espanya.
Com si això fos possible. A l'inversa sí que ho és: ja sabem com en ZP es va carregar a Maragall, va timar a Mas, va enganyar a tots els catalans amb les mentides sobre l'Estatut.
Però des d'aquí no es pot tombar el govern d'allà. No es disposa de tanta potència de foc. Això sí: com va dir en Ridao, Si Catalunya cau en un pou econòmic i social, Espanya la seguirà. No és cap amenaça, és la simple constatació de que el sistema econòmic i social està interrelacionat i que no es pot deixar que s'ensorrin Catalunya, el País Valencià i les Balears sense que les conseqüències econòmiques siguin devastadores per a l'estat.
El millor del cas és que no s'està demanant ajuda. El que s'està demanant és pagar el mateix que la resta pels mateixos serveis. El que s'està demanant és que s'aturi l'espoli. El que s'està demanant és un model de finançament que aturi l'espoli fiscal.
I llavors al Guerra li surt la vena "socialista". "O s'és socialista, o no se n'és". Com si ell fos massa socialista. Com si algú d'aquest govern que aplica mesures tan ultraliberals com els 400€, o els xecs nadó, o els xecs lloguer (on a més, ha mentit perquè no els dóna) fos socialista. Quin socialisme és aquest que vol mantenir un sistema de finançament que espolia Catalunya, on hi viuen més d'un milió de pobres, més pobres que ciutadans té Extremadura, comunitat autònoma on el 25% de la població activa són funcionaris del PSOE. Tots ben pagats i fidels votants. I això és el que vol mantenir el Guerra: els vots comprats amb els diners robats.
Aquest govern del PSOE és dreta econòmica com el PP. La diferència entre PSOE i PP és que el PSOE no és la ultradreta social carca del PP. Què vol dir això? Si el Rajoy aconsegueix treure's de sobre el fantasma dels Aznar, Zaplana i Acebes i s'envolta dels col·laboradors correctes, ja no servirà de res el gran recurs electoral del PSOE: "que ve el PP!".
Els del PSOE que ja han vist les orelles del llop i ara es despengen amb una llei sobre el suïcidi assistit, per excitar l'ala més carca del PP, a veure si així es distreu l'atenció sobre la crisi.
Ves a saber. Igual preveuen que la crisi serà tan bèstia que caldrà regular que la gent és llenci des dels gratacels.
Al PSOE li aniria la mar de bé un gran debat sobre el dret a morir i tota la pesca. Però no se'n sortiran. El problema és que el gran debat el tenim ja sobre el dret a viure. El dret a a viure quan no tens feina, quan la cistella de la compra puja, quan la hipoteca també, quan l'atur puja... Els grans debats filosòfics van bé quan és època de vaques grasses. Com la cultura, que és filla de l'oci. Quan les vaques són famolenques la gent es preocupa de menjar cada dia i amb això ja en té prou i no s'està per animalades.
Més o menys com sembla que està passant amb la unitat catalana. No és que siguin amics de cop. No. Entre ells es matarien. Inclús els tres partits del govern català. Però hi ha un fet: una crisi al carrer, diuen que una crisi com la del 29 o pitjor. No sabem quant durarà ni quina profunditat tindrà.
Potser, per una vegada, han entès que cal anar junts perquè la percepció és que o ens en sortim amb un finançament adequat o les conseqüències seran molt greus. Greus per a les nostres butxaques. Greus per a la qualitat de vida que sembla, amb tot, destinada a empitjorar o a canviar o a decréixer.
O potser no. Potser tot és escenificació i estan esperant el millor moment per deixar-se timar i tmar-nos a tots.
En tot cas, des de Madrid s'han reservat la carta del constitucional. Al final, passi el que passi, sempre podran carregar-se l'estatutet.
Tot plegat, cap sortida. O, si més no, cap sortida dins el seu esquema constitucional espanyol. El que ens cal de debò és la nostra constitució de la República Catalana.
Veurem com acaba el culebrot però no tinguem moltes esperances. Ni tan sols en l'hipotètic i inversemblant cas que s'aconsegueixi un bon finançament ens escaparem de la crisi. Ja hi som. ja hem fet tard per a posar-hi mesures. Caldrà capejar el temporal sols. La crisi ens l'haurem de menjar. Molta sort.
diumenge, 7 de setembre del 2008
dissabte, 6 de setembre del 2008
Amadeu Casellas abandona la vaga de fam
Acabo de visitar la plana del Vilaweb i em trobo amb la següent notícia: "El pres Amadeu Casellas abandona la vaga de fam".
El que interessa: "Amadeu Casellas va abandonar ahir la vaga de fam que protagonitzava des de feia setanta-sis dies. L'advocada del reclús anarquista, Diana Reich, explicà a VilaWeb que el Síndic de Greuges va traslladar a Casellas el compromís del departament de Justícia d'atorgar-li dos permisos de 48 hores quan es recuperi de la vaga de fam i després, obtindrà un tercer grau penitenciari restringit que el permetrà treballar fora de la presó i anar-hi a dormir"
Espero que Amadeu Casellas es recuperi aviat i que pugui gaudir un altre cop de la llibertat, si més no del tercer grau.
La història d'Amadeu Casellas continuarà. Està per veure per quins camins. Està per veure si es farà honor de les promeses fetes.
Tant de bo que el cas d'Amadeu Casellas serveixi per alguna cosa. Però avui, si més no, me n'alegro que hagi abandonat la vaga de fam.
Més enllà de grans paraules i d'èpiques de lluites i combats. Avui, potser, ha salvat la seva vida.
El que interessa: "Amadeu Casellas va abandonar ahir la vaga de fam que protagonitzava des de feia setanta-sis dies. L'advocada del reclús anarquista, Diana Reich, explicà a VilaWeb que el Síndic de Greuges va traslladar a Casellas el compromís del departament de Justícia d'atorgar-li dos permisos de 48 hores quan es recuperi de la vaga de fam i després, obtindrà un tercer grau penitenciari restringit que el permetrà treballar fora de la presó i anar-hi a dormir"
Espero que Amadeu Casellas es recuperi aviat i que pugui gaudir un altre cop de la llibertat, si més no del tercer grau.
La història d'Amadeu Casellas continuarà. Està per veure per quins camins. Està per veure si es farà honor de les promeses fetes.
Tant de bo que el cas d'Amadeu Casellas serveixi per alguna cosa. Però avui, si més no, me n'alegro que hagi abandonat la vaga de fam.
Més enllà de grans paraules i d'èpiques de lluites i combats. Avui, potser, ha salvat la seva vida.
divendres, 5 de setembre del 2008
Llibertat per Amadeu Casellas (i 2)
Al darrer apunt em feia ressò de la campanya en solidaritat amb Amadeu Casellas. Vaig afegir al text aquest article de Vilaweb del dia 22/08/2008.
Avui he trobat aquest article posterior publicat també a Vilaweb que amplia una mica el primer. Hi diu el següent:
"Abans de la condemna del 1986 per atracament a mà armada, Amadeu Casellas ja havia estat a la presó. El 1973 va entrar en un grup anarquista que va començar a atracar bancs el 1976 per aconseguir diners per a les famílies treballadores que feien vaga i recursos per al grup. El 1979 el van agafar i empresonar; quan va sortir, el 1981, continuava pensant igual i va tornar a la lluita armada; un any més tard el van tornar a agafar i empresonar. El 1985 reincidí i un any més tard fou empresonat de bell nou. Des de llavors és a la presó, tot i que ha tingut uns quants permisos en tot aquest temps. L'any 2000, a més, va fer anticossos de sida quan era a la presó i va aprofitar una revisió mèdica per escapar-se. Va trucar a Institucions Penitenciàries per dir que no volia tornar a la presó on s'havia contagiat, però aviat el van tornar a detenir. Més ençà, encara va cometre més delictes, trencaments de condemna, però el 2006 va reincidir i va atracar una entitat bancària de Vic, fet que li va costar quatre anys i mig de presó més."
No puc negar que quan ho he llegit m'ha decebut. He rumiat una estona sobre això. Què volia dir amb el meu post anterior? que l'estat mantenia empresonat un anarquista només pel fet de ser anarquista? que l'estat el mantenia tancat saltant-se fins-hi tot les mateixes lleis de l'estat?
Però, el cas és que les lleis de l'estat sí que s'estan aplicant en aquest cas. De fet, l'estat pot al·legar que el pres no està penedit ni rehabilitat segons les seves mateixes paraules i que si està en presó és per un delicte que va cometre el 2006.
Vist així ja no és tan clar, no?
Però, d'altra banda què vol dir penedir-se o rehabilitar-se? estem parlant d'un anarquista que considera que atracar un banc és una forma de lluita contra el capital. És el seu enfoc. En aquest cas, què vol dir penedir-se ? vol dir abandonar els propis ideals? Penedir-se vol dir que renuncia explícitament a la lluita armada? En aquest cas, penedir-se seria trair-se. Donar la raó i acceptar el càstig del sistema opressor.
És dir: cal acceptar que si Amadeu Casellas surt amb vida d'aquesta vaga de fam i és alliberat, existix la possibilitat real que torni a atracar un banc.
Tornem a les lleis. Pel que sembla concloure's de les informacions aparegudes, existeix la possibilitat legal d'agrupar les condemnes de forma que es podria arribar a obtenir el tercer grau penitenciari.
Sí, en aquest cas, però, cal que un jutge estigui de prou humor per fer-ho, tot i que em fa l'efecte que hi ha la recomanació de ser "benèvols".
Jo m'he decebut abans perquè la història ja no era tan senzilla? ja no estic parlant d'un heroi innocent i idealista tancat a presó per uns errors de joventut? No és el cas.
No. Potser ni tan sols parlo d'algú que té unes conviccions i que ha actuat seguint aquestes conviccions. Potser, inclús, només parlo d'algú que viu a la marginalitat.
El cas, però, és que no se exactament de qui parlo. Només he sentit que hi ha alguna possibilitat que aquesta persona sigui lliure si les lleis s'apliquen d'una determinada manera.
I llavors la cosa es redueix al següent: Aquest home està en vaga de fam a la presó per demanar que se li apliquin les lleis de forma favorable per a que pugui ser lliure. Està disposat a deixar-se morir en aquesta lluita per ser lliure.
M'és igual si el primer que farà si surt és atracar un banc.
És un home que està lluitant per la seva llibertat i està disposat a morir per ser lliure.
Per mi, amb això n'hi ha prou.
Amadeu Casellas, Llibertat!
Avui he trobat aquest article posterior publicat també a Vilaweb que amplia una mica el primer. Hi diu el següent:
"Abans de la condemna del 1986 per atracament a mà armada, Amadeu Casellas ja havia estat a la presó. El 1973 va entrar en un grup anarquista que va començar a atracar bancs el 1976 per aconseguir diners per a les famílies treballadores que feien vaga i recursos per al grup. El 1979 el van agafar i empresonar; quan va sortir, el 1981, continuava pensant igual i va tornar a la lluita armada; un any més tard el van tornar a agafar i empresonar. El 1985 reincidí i un any més tard fou empresonat de bell nou. Des de llavors és a la presó, tot i que ha tingut uns quants permisos en tot aquest temps. L'any 2000, a més, va fer anticossos de sida quan era a la presó i va aprofitar una revisió mèdica per escapar-se. Va trucar a Institucions Penitenciàries per dir que no volia tornar a la presó on s'havia contagiat, però aviat el van tornar a detenir. Més ençà, encara va cometre més delictes, trencaments de condemna, però el 2006 va reincidir i va atracar una entitat bancària de Vic, fet que li va costar quatre anys i mig de presó més."
No puc negar que quan ho he llegit m'ha decebut. He rumiat una estona sobre això. Què volia dir amb el meu post anterior? que l'estat mantenia empresonat un anarquista només pel fet de ser anarquista? que l'estat el mantenia tancat saltant-se fins-hi tot les mateixes lleis de l'estat?
Però, el cas és que les lleis de l'estat sí que s'estan aplicant en aquest cas. De fet, l'estat pot al·legar que el pres no està penedit ni rehabilitat segons les seves mateixes paraules i que si està en presó és per un delicte que va cometre el 2006.
Vist així ja no és tan clar, no?
Però, d'altra banda què vol dir penedir-se o rehabilitar-se? estem parlant d'un anarquista que considera que atracar un banc és una forma de lluita contra el capital. És el seu enfoc. En aquest cas, què vol dir penedir-se ? vol dir abandonar els propis ideals? Penedir-se vol dir que renuncia explícitament a la lluita armada? En aquest cas, penedir-se seria trair-se. Donar la raó i acceptar el càstig del sistema opressor.
És dir: cal acceptar que si Amadeu Casellas surt amb vida d'aquesta vaga de fam i és alliberat, existix la possibilitat real que torni a atracar un banc.
Tornem a les lleis. Pel que sembla concloure's de les informacions aparegudes, existeix la possibilitat legal d'agrupar les condemnes de forma que es podria arribar a obtenir el tercer grau penitenciari.
Sí, en aquest cas, però, cal que un jutge estigui de prou humor per fer-ho, tot i que em fa l'efecte que hi ha la recomanació de ser "benèvols".
Jo m'he decebut abans perquè la història ja no era tan senzilla? ja no estic parlant d'un heroi innocent i idealista tancat a presó per uns errors de joventut? No és el cas.
No. Potser ni tan sols parlo d'algú que té unes conviccions i que ha actuat seguint aquestes conviccions. Potser, inclús, només parlo d'algú que viu a la marginalitat.
El cas, però, és que no se exactament de qui parlo. Només he sentit que hi ha alguna possibilitat que aquesta persona sigui lliure si les lleis s'apliquen d'una determinada manera.
I llavors la cosa es redueix al següent: Aquest home està en vaga de fam a la presó per demanar que se li apliquin les lleis de forma favorable per a que pugui ser lliure. Està disposat a deixar-se morir en aquesta lluita per ser lliure.
M'és igual si el primer que farà si surt és atracar un banc.
És un home que està lluitant per la seva llibertat i està disposat a morir per ser lliure.
Per mi, amb això n'hi ha prou.
Amadeu Casellas, Llibertat!
dimarts, 2 de setembre del 2008
Llibertat per Amadeu Casellas
Amadeu Casellas porta més de 70 dies de vaga de fam. La seva salut és precària. Dit clar i català: s'està morint.
Qui és Amadeu Casellas? Per què fa això? Aquest resum de l'Enric Borràs Abelló al Vilaweb ens posa en antecedents:
"Amadeu Casellas compleix condemna des del 1986 per atracament a mà armada, entre més delictes,però mai no ha estat condemnat per haver fet mal a ningú. Però ja havia estat a la presó abans. El 1973 va entrar en un grup anarquista que, per aconseguir diners per a les famílies treballadores que feien vaga i per sufragar-se va començar a atracar bancs el 1976. El 1979 el van agafar i empresonar però, quan va sortir, el 1981, continuava pensant igual i va tornar a la lluita armada. Va tornar a sortir el 1985 i un any més tard el van tornar a empresonar. Així, doncs, des del 1979 tan sols ha passat dos anys fora de la presó.
Durant tot aquest temps Amadeu Casellas ha passat per moltes presons i ha viscut el traspàs del sistema penitenciari del govern espanyol al de Catalunya. Diu que les condicions higièniques i el menjar han millorat, però que tota la resta continua igual, que hi ha maltractaments de moltes menes i que la presó no serveix precisament per reintegrar els presos. Sempre ha lluitat per millorar les condicions de vida dels presos, ha participat en força protestes i vagues de fam i Francesc Arnau considera que això l'ha perjudicat i ha fet més difícil que li fessin informes favorables perquè sortís de la presó. L'advocat Francesc Arnau considera que la situació de Casellas és com la de molts altres presos que no tenen ningú a fora que vetlli pels seus drets."
El mateix Amadeu Casellas ha escrit aquest comunicat en el que es presenta i ens explica la seva situació:
Comunicat d’Amadeu Casellas: "Vull agrair públicament el suport que estic rebent"
Amadeu Casellas, llibertat!
Qui és Amadeu Casellas? Per què fa això? Aquest resum de l'Enric Borràs Abelló al Vilaweb ens posa en antecedents:
"Amadeu Casellas compleix condemna des del 1986 per atracament a mà armada, entre més delictes,però mai no ha estat condemnat per haver fet mal a ningú. Però ja havia estat a la presó abans. El 1973 va entrar en un grup anarquista que, per aconseguir diners per a les famílies treballadores que feien vaga i per sufragar-se va començar a atracar bancs el 1976. El 1979 el van agafar i empresonar però, quan va sortir, el 1981, continuava pensant igual i va tornar a la lluita armada. Va tornar a sortir el 1985 i un any més tard el van tornar a empresonar. Així, doncs, des del 1979 tan sols ha passat dos anys fora de la presó.
Durant tot aquest temps Amadeu Casellas ha passat per moltes presons i ha viscut el traspàs del sistema penitenciari del govern espanyol al de Catalunya. Diu que les condicions higièniques i el menjar han millorat, però que tota la resta continua igual, que hi ha maltractaments de moltes menes i que la presó no serveix precisament per reintegrar els presos. Sempre ha lluitat per millorar les condicions de vida dels presos, ha participat en força protestes i vagues de fam i Francesc Arnau considera que això l'ha perjudicat i ha fet més difícil que li fessin informes favorables perquè sortís de la presó. L'advocat Francesc Arnau considera que la situació de Casellas és com la de molts altres presos que no tenen ningú a fora que vetlli pels seus drets."
El mateix Amadeu Casellas ha escrit aquest comunicat en el que es presenta i ens explica la seva situació:
Comunicat d’Amadeu Casellas: "Vull agrair públicament el suport que estic rebent"
D’entrada em presentaré, per als qui no em coneguin. Em dic Amadeu Casellas Ramon, i fa més de dues dècades que sóc la presó. Estic en vaga de fam des del dia 22 de juny de 2008. Hi haurà gent que estarà d’acord amb mi, i altra que no; tots mereixen el meu respecte, perquè en això es basen les llibertats individuals.
Els motius que m’han portat a aquesta vaga (fins a les últimes conseqüències) són: denunciar i protestar per la situació en què es troben, a les presons catalanes i de tot l’estat, companys meus, i jo mateix. Perquè darrera aquests murs es cometen tota mena d’abusos i tortures per part de les institucions penitenciàries, amb la permissivitat i complicitat dels jutjats de vigilància, i amb la ceguesa, cinisme i hipocresia a què ens tenen acostumats els polítics i la justícia.
La majoria dels qui estem dintre aquestes parets no demanem un tracte de favor ni de privilegi per part de les institucions penitenciàres, ni dels jutges, ni dels polítics; ben contràriament als Julián Muñoz, Javier de la Rosa, els Alberto, Mariano Rubio, els del cas Filesa, Mariano Conde, Barrionuevo, Conde, Rafael Vera, Puigneró…i un llarg etcètera. Perquè tots sabem que ells poden comprar la seva llibertat, amb diners i influències.
La meva denúncia i protesta és per als qui, com jo, són pobres, obrers, o gent que, simplement, venim de llocs marginats. Ni nosaltres, ni les nostres famílies, no podem comprar la llibertat, i hem de lluitar amb els pocs mitjans de què disposem. En el meu cas, com en el de tants altres companys, he acomplert el màxim de presó establert pel codi penal vigent: 20 anys, o 30 amb el codi antic.
Però se’m nega la llibertat perquè jo no sóc submís amb un sistema penal i penitenciari podrit i corrupte, tal com es demostra en el dia a dia, en què aquesta constitució i aquestes lleis catalanes i espanyoles de què tant parlen els polítics i els jutges no s’apliquen. Per què no em concedeixen la limitació de condemna? La resposta és molt senzilla: perquè vaig néixer pobre, com tants altres companys. I no hem d’oblidar que, en democràcia, es gaudeix de llibertat sempre i quan no s’utilitzi.
No sé com acabarà aquesta vaga. Tinc l’esperança que se’m doni el que, per dret i per llei, em correspon, i que sigui lliure, a la fi. També espero que aquesta vaga serveixi perquè els meus companys tinguin una mica més de llum i d’esperança; perquè molts d’ells no tenen la mateixa fortalesa i es queden en el camí i en l’oblit.
També vull aprofitar aquest comunicat per agrair públicament el recolzament que estic rebent per part de la meva mare, a qui estimo moltíssim; agrair-lo també a la CNT de Manresa i d’altres llocs; als meus grans amics (…) i a tants d’altres que no dic, perquè la llista seria inacabable. A tots , gràcies pel vostre recolzament. També vull donar les gràcies a tots els qui m’estan escrivint i animant: perquè, sense el vostre suport, el més segur és que em faltaria la força. Gràcies a tots.
També vull agrair d’una manera molt especial la tasca de la meva advocada i del seu company. Perquè, malgrat les dificultats que tenen, no m’hn deixat ni un minut.
Gràcies a tots! La vaga de fam continua, i la lluita serà llarga. Però, entre tots plegats, amb el vostre suport, guanyarem i seré lliure.
Una abraçada fraternal i llibertària.
Llibertat o mort!
Salut i anarquia!
Post Data: Avui som nosaltres, els qui estem dins de la presó, però…i demà? Podeu ser vosaltres?
Amadeu Casellas Ramon.
Hospital Penitenciari de Terrassa.
27 d’agost de 2008."
Per demanar la llibertat d'Amadeu Casellas, es pot escriure...
...Al responsable de la reducció de la condemna que és:
Jutgessa Erika López Gracia
Jutjat Penal núm. 2 de Manresa
C/ Alfons XII, 7. Manresa
Descarregar escrit model [PDF]
...Als responsables de donar-li el tercer grau que són:
Secretari Albert Batlle i Bastardas
Direcció general de Serveis Penitenciaris.
C/ Aragó, 332. Barcelona.
Descarregar escrit model [PDF]
També se li pot demanar al
Excel·lentíssim Senyor Rafael Ribó i Massó
Síndic de Greuges de Catalunya
C/ Josep Anselm Clavé, 31. 08002 – Barcelona
Descarregar escrit model [PDF]
Finalment, també pots escriure-li a ell mateix i mostrar-li el teu suport:
Amadeu Casellas Ramón
Hospital de Terrassa-Pabelló Penitenciari
Carretera de Torreblanca S/N
08227 Terrassa
Amadeu Casellas, llibertat!
dijous, 28 d’agost del 2008
Festa Major de Sants. Correfoc!
Encara no havia dit res de la Festa Major de Sants! Massa dies seguits amb molt males notícies m'estaven amargant l'agost, però, com cada any, ha arribat la diada de sant Bartomeu, el nostre sant patró i ens ha dut la Festa.
I sortim plegats el nen, la senyora i jo i ens anem pels carrers. A mi, que em fa tanta il·lusió com quan era més jove, que dic d'anar al Correfoc. Dit i fet. Cervesa i Entrepà ràpid, i quan gairebé és l'hora que ha de començar que passem per la Plaça d'Osca, centre neuràlgic de l'Alternativa. I jo que me'ls miro i m'entra una mica d'enveja al trobar-los tan joves, tan alegres, tan combatius. Aquest és el seu moment.
Gaudiu-lo!
Fa alguns anys jo era allà, assegut amb la cervesa a les mans, o amb la colla. Ara ells on abans era jo. A aquests se'ls veu més organitzats. Quins temps.
Tiro algunes fotos. Seguim. El Terra d'Escudella és obert, però no tenim temps d'acostar-nos-hi. Arribem al carrer de l'Espanya Industrial. Les colles de tambors dels diables escalfen l'ambient. Estrèpit de tambors i timbals. Ritme, força, suor, joventut, bellesa, energia, energia, ENERGIA!!!
Les colles de timbalers s'aturen. Expectació. Els diables fan pinya. S'acosta una bengala i l'infern es desferma a Sants.
Un infern lúdic i festiu. Un joc fantàstic d'espurnes, pólvora, esclats, fum, llum i energia. Energia als cossos i a les ments. Estem en comunió. El correfoc avança.
Bèsties i diables dansen dins les fonts de guspires. Dolls abundants d'espurnes blanques i brillants. Colles de joves tapats de caps a peus dansen amb els joves diables. Són el poble i la terra. Un pacte en forma d'orgia. Un pacte que ens plena d'ENERGIA!
...
Han marxat. EL meu fill estava una mica espantat amb el xivarri i no seguim el correfoc. És massa petit encara. La il·lusió del pare per la festa no ha d'encomanar-se prematurament al fill. Ja arribarà el dia que serà ell qui es taparà de cap a peus, potser com a poble, potser com a diable, per a ballar al correfoc.
Per avui, però, els diem adéu. Els serveis de neteja segueixen el correfoc i eliminen els rastres de la desfilada diabòlica.
Nosaltres restem al Parc de l'Espanya Industrial on el concert de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries no comença fins que el soroll del correfoc s'ha allunyat prou. És la calma després de la tempesta. Però és una calma musical, intel·ligent, i alegre.
Són molt grans aquests tres. Tenim temps de d'escoltar i participar en algunes cançons fins que el nen, cansat, demana tornar a casa. A més demà toca treballar. Ens allunyem amb les notes i l'accent ebrenc del trio tortosí.
Ja a casa, amb el nen al llit, sentim ben forts els trons de la traca final del correfoc.
Somric i me'n vaig a dormir.
Gràcies. Moltes gràcies per l'energia.
I sortim plegats el nen, la senyora i jo i ens anem pels carrers. A mi, que em fa tanta il·lusió com quan era més jove, que dic d'anar al Correfoc. Dit i fet. Cervesa i Entrepà ràpid, i quan gairebé és l'hora que ha de començar que passem per la Plaça d'Osca, centre neuràlgic de l'Alternativa. I jo que me'ls miro i m'entra una mica d'enveja al trobar-los tan joves, tan alegres, tan combatius. Aquest és el seu moment.
Gaudiu-lo!
Fa alguns anys jo era allà, assegut amb la cervesa a les mans, o amb la colla. Ara ells on abans era jo. A aquests se'ls veu més organitzats. Quins temps.
Tiro algunes fotos. Seguim. El Terra d'Escudella és obert, però no tenim temps d'acostar-nos-hi. Arribem al carrer de l'Espanya Industrial. Les colles de tambors dels diables escalfen l'ambient. Estrèpit de tambors i timbals. Ritme, força, suor, joventut, bellesa, energia, energia, ENERGIA!!!
Les colles de timbalers s'aturen. Expectació. Els diables fan pinya. S'acosta una bengala i l'infern es desferma a Sants.
Un infern lúdic i festiu. Un joc fantàstic d'espurnes, pólvora, esclats, fum, llum i energia. Energia als cossos i a les ments. Estem en comunió. El correfoc avança.
Bèsties i diables dansen dins les fonts de guspires. Dolls abundants d'espurnes blanques i brillants. Colles de joves tapats de caps a peus dansen amb els joves diables. Són el poble i la terra. Un pacte en forma d'orgia. Un pacte que ens plena d'ENERGIA!
...
Han marxat. EL meu fill estava una mica espantat amb el xivarri i no seguim el correfoc. És massa petit encara. La il·lusió del pare per la festa no ha d'encomanar-se prematurament al fill. Ja arribarà el dia que serà ell qui es taparà de cap a peus, potser com a poble, potser com a diable, per a ballar al correfoc.
Per avui, però, els diem adéu. Els serveis de neteja segueixen el correfoc i eliminen els rastres de la desfilada diabòlica.
Nosaltres restem al Parc de l'Espanya Industrial on el concert de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries no comença fins que el soroll del correfoc s'ha allunyat prou. És la calma després de la tempesta. Però és una calma musical, intel·ligent, i alegre.
Són molt grans aquests tres. Tenim temps de d'escoltar i participar en algunes cançons fins que el nen, cansat, demana tornar a casa. A més demà toca treballar. Ens allunyem amb les notes i l'accent ebrenc del trio tortosí.
Ja a casa, amb el nen al llit, sentim ben forts els trons de la traca final del correfoc.
Somric i me'n vaig a dormir.
Gràcies. Moltes gràcies per l'energia.
dimarts, 26 d’agost del 2008
Congratulations Abkhazia and South Ossetia!
Avui s'ha viscut el naixement de dos nous estats: Abkhàzia i Ossètia del Sud. Felicitats als nous estats! Congratulations, Abkhazia and South Ossetia!
Es podrà dir que aquest naixement ha estat forçat i que el bloc EUA-UE més aliats no reconeixen aquestes noves entitats polítiques i jurídiques. Certament, el ple reconeixement d'aquests estats justificaria cridar encara més fort Congratulations, Abkhazia and South Ossetia! Amb el reconeixement de Rússia al que seguiran d'altres, la carta de naturalesa ja està escrita. El seu ingrés a l'ONU arribarà tard o d'hora, però ni això cal. És molt discutible la legitimitat d'una ONU on una elit d'estats té dret a veto.
La situació és la mateixa que a Kosovo, però al bloc oposat. Els governs de Sèrbia i Rússia (i Espanya i Grècia!) i algun altre no reconeixen aquesta república. La resta del món, sí.
Tant Abkhàzia com Ossètia del Sud eren repúbliques independents de fet. El pas que ha precipitat el reconeixement de part de la comunitat internacional ha estat l'atac del govern georgià contra aquestes repúbliques.
És evident que darrera de tot plegat hi han els interessos geoestratègics de Rússia i dels Estats Units. És evident que la resposta russa a l'agressió georgiana ha anat molt més enllà del que esperaven els governs georgià i nord-americà.
És necessari que els governs de Georgia, EUA i UE demanin perdó pels prop de dos mil morts civils que l'atac georgià va provocar.
Evidentment, no ho faran. Els morts no valen el mateix segons si són del bloc amic o del bloc enemic, o segons si resulten útils o no en el tauler d'escacs de la política internacional. Amb perdó pels escacs.
Les víctimes d'Ossètia del Sud provocades per l'atac georgià han estat, de forma vergonyosa, ignorades i considerades danys col·laterals.
Europa no ha reparat aquesta vergonya. No només no ha demanat perdó pels morts ossetis provocats per acció o omissió, sinó que ni tan sols reconeix els nous estats.
Perdó, Ossetia. Perdó Abkhàzia. Us demanem disculpes.
Pardon, Ossetia. Pardon, Abkhazia. We ask you for apologies.
Saludo a les noves repúbliques. La seva independència els ha costat un tribut de sang que potser encara no ha estat pagat del tot. Del cert que la seva independència ha estat propiciada per un atac des de l'exterior i que la seva independència té el preu d'una nova dependència envers el seu gegantí veí i protector.
No, no hi ha cap èpica nacional en aquesta independència. Fa l'efecte de ser més aviat una fugida, un buscar la protecció contra les agressions exteriors.
Però, malgrat tot, me n'alegro per les noves repúbliques. Espero que siguin útils als seus ciutadans. Que puguin viure en pau. Que siguin pròsperes. Tant de bo que hagin quedat fora de l'abast dels ullals i les urpes dels estats pirates que han volgut fer-les servir de carn de canó en una guerra de l'energia.
En podem treure alguna lliçó?
Una: cal tenir padrins. Una altre: aquesta nostra estimada i admirada Europa té molt, però molt, de mala puta. Tercera: cada vegada estic més convençut que la independència no s'aconseguirà sense traumes.
Que el trauma, o el conflicte, es forci des de l'interior o ens vingui donat des de l'exterior, per exemple en forma d'una brutal crisi econòmica, d'un desastre climàtic o mediambiental, d'un cop d'estat a l'estat espanyol o d'una combinació d'aquests i/o altres factors, és una altre cosa.
No veig clar que el conflicte es pugui generar des de Catalunya. En canvi, em sembla més possible que les circumstàncies externes aboquin a una situació de ruptura amb l'estat o al simple desmembrament d'aquest.
Els indicadors assenyalen que s'acosta un temps de turbulències. Caldrà estar preparats.
Es podrà dir que aquest naixement ha estat forçat i que el bloc EUA-UE més aliats no reconeixen aquestes noves entitats polítiques i jurídiques. Certament, el ple reconeixement d'aquests estats justificaria cridar encara més fort Congratulations, Abkhazia and South Ossetia! Amb el reconeixement de Rússia al que seguiran d'altres, la carta de naturalesa ja està escrita. El seu ingrés a l'ONU arribarà tard o d'hora, però ni això cal. És molt discutible la legitimitat d'una ONU on una elit d'estats té dret a veto.
La situació és la mateixa que a Kosovo, però al bloc oposat. Els governs de Sèrbia i Rússia (i Espanya i Grècia!) i algun altre no reconeixen aquesta república. La resta del món, sí.
Tant Abkhàzia com Ossètia del Sud eren repúbliques independents de fet. El pas que ha precipitat el reconeixement de part de la comunitat internacional ha estat l'atac del govern georgià contra aquestes repúbliques.
És evident que darrera de tot plegat hi han els interessos geoestratègics de Rússia i dels Estats Units. És evident que la resposta russa a l'agressió georgiana ha anat molt més enllà del que esperaven els governs georgià i nord-americà.
És necessari que els governs de Georgia, EUA i UE demanin perdó pels prop de dos mil morts civils que l'atac georgià va provocar.
Evidentment, no ho faran. Els morts no valen el mateix segons si són del bloc amic o del bloc enemic, o segons si resulten útils o no en el tauler d'escacs de la política internacional. Amb perdó pels escacs.
Les víctimes d'Ossètia del Sud provocades per l'atac georgià han estat, de forma vergonyosa, ignorades i considerades danys col·laterals.
Europa no ha reparat aquesta vergonya. No només no ha demanat perdó pels morts ossetis provocats per acció o omissió, sinó que ni tan sols reconeix els nous estats.
Perdó, Ossetia. Perdó Abkhàzia. Us demanem disculpes.
Pardon, Ossetia. Pardon, Abkhazia. We ask you for apologies.
Saludo a les noves repúbliques. La seva independència els ha costat un tribut de sang que potser encara no ha estat pagat del tot. Del cert que la seva independència ha estat propiciada per un atac des de l'exterior i que la seva independència té el preu d'una nova dependència envers el seu gegantí veí i protector.
No, no hi ha cap èpica nacional en aquesta independència. Fa l'efecte de ser més aviat una fugida, un buscar la protecció contra les agressions exteriors.
Però, malgrat tot, me n'alegro per les noves repúbliques. Espero que siguin útils als seus ciutadans. Que puguin viure en pau. Que siguin pròsperes. Tant de bo que hagin quedat fora de l'abast dels ullals i les urpes dels estats pirates que han volgut fer-les servir de carn de canó en una guerra de l'energia.
En podem treure alguna lliçó?
Una: cal tenir padrins. Una altre: aquesta nostra estimada i admirada Europa té molt, però molt, de mala puta. Tercera: cada vegada estic més convençut que la independència no s'aconseguirà sense traumes.
Que el trauma, o el conflicte, es forci des de l'interior o ens vingui donat des de l'exterior, per exemple en forma d'una brutal crisi econòmica, d'un desastre climàtic o mediambiental, d'un cop d'estat a l'estat espanyol o d'una combinació d'aquests i/o altres factors, és una altre cosa.
No veig clar que el conflicte es pugui generar des de Catalunya. En canvi, em sembla més possible que les circumstàncies externes aboquin a una situació de ruptura amb l'estat o al simple desmembrament d'aquest.
Els indicadors assenyalen que s'acosta un temps de turbulències. Caldrà estar preparats.
dilluns, 25 d’agost del 2008
tot va bé
Segons les autoritats, tot va bé. Mai no passa res que no estigui previst.
Els avions han passat les revisions puntualment. Les cancel·lacions de vols per motius tècnics són quelcom de normal i encara més a l'agost.
El petit incendi de la central nuclear no ha tingut cap perill.
Podríem seguir, no? la crisi, fins al juny no existia. Ara, per situacions alienes a l'economia domèstica, hi han unes certes dificultats que el sòlid sistema financer local resistirà.
Faré una cosa molt lletja: diré que no m'ho crec. Diré, com diuen molts, que no em crec el que diuen les autoritats. Ells mai reconeixen que s'han equivocat. Ni quan el mal és evident i indefugible reconeixen els errors. Llavors parlen de motius externs, o que els sistemes han funcionat correctament, i que gràcies a això el mal no ha estat pitjor.
Mai reconeixen els errors.
Mai has d'acceptar que estàs equivocat, o que no saps alguna cosa. Sempre ho saps tot, mai t'equivoques, les culpes sempre són d'algú altre.
Molt professionals.
Però diré, com diuen molts, que aquesta professionalitat és una mentida, imatge, per amagar el que de veritat és: cobdícia.
Cobdícia que porta a estalviar en sous, i en inspeccions tècniques, i en materials adequats i en reparacions. A considerar tot això com a costos en la facturació.
És cobdícia.
Però tot va bé. Ni una sola prova es trobarà. Massa interessos en joc. Al poble no li cal saber. El poble no es queixa mai. El poble també és cobdiciós, oi?
Diré, com diuen molts, que si mai passés res de greu, no ens ho dirien fins que no es pogués amagar més, i llavors encara mentirien. Massa interessos en joc. Massa diners en joc.
Els beneficis (ells diuen: per a tots) justifiquen les morts. La carn humana és barata.
I la vida, què?
Els avions han passat les revisions puntualment. Les cancel·lacions de vols per motius tècnics són quelcom de normal i encara més a l'agost.
El petit incendi de la central nuclear no ha tingut cap perill.
Podríem seguir, no? la crisi, fins al juny no existia. Ara, per situacions alienes a l'economia domèstica, hi han unes certes dificultats que el sòlid sistema financer local resistirà.
Faré una cosa molt lletja: diré que no m'ho crec. Diré, com diuen molts, que no em crec el que diuen les autoritats. Ells mai reconeixen que s'han equivocat. Ni quan el mal és evident i indefugible reconeixen els errors. Llavors parlen de motius externs, o que els sistemes han funcionat correctament, i que gràcies a això el mal no ha estat pitjor.
Mai reconeixen els errors.
Mai has d'acceptar que estàs equivocat, o que no saps alguna cosa. Sempre ho saps tot, mai t'equivoques, les culpes sempre són d'algú altre.
Molt professionals.
Però diré, com diuen molts, que aquesta professionalitat és una mentida, imatge, per amagar el que de veritat és: cobdícia.
Cobdícia que porta a estalviar en sous, i en inspeccions tècniques, i en materials adequats i en reparacions. A considerar tot això com a costos en la facturació.
És cobdícia.
Però tot va bé. Ni una sola prova es trobarà. Massa interessos en joc. Al poble no li cal saber. El poble no es queixa mai. El poble també és cobdiciós, oi?
Diré, com diuen molts, que si mai passés res de greu, no ens ho dirien fins que no es pogués amagar més, i llavors encara mentirien. Massa interessos en joc. Massa diners en joc.
Els beneficis (ells diuen: per a tots) justifiquen les morts. La carn humana és barata.
I la vida, què?
dimecres, 20 d’agost del 2008
Escut antimíssils. NO A LA GUERRA
L'escut antimíssils dels EUA es desplegarà a països de l'antic bloc de l'est: Polònia, República Txeca...
La defensa dels EUA passa per envoltar Rússia de bases militars i d'armament d'última generació?
És això una "tàctica defensiva"?
Els russos se senten amenaçats, lògicament.
La meva visió de les coses és la següent: tant avui com durant la guerra freda, la maquinària de propaganda americana va inculcar la por a l'agressió soviètica i aquesta va ser l'excusa per derrocar governs d'esquerres, posar bases militars arreu i desenvolupar la més gran indústria de guerra que han vist tots els temps.
Avui,els EUA han anat un pas més enllà i han desenvolupat també el negoci de la guerra. La "defensa" dels interessos americans és, al mateix temps, una important font d'ingressos. La indústria de la destrucció i la reconstrucció són el negoci més pròsper dels Estats Units.
Estic convençut que a la cúpula dels Estats Units hi ha qui pensa que una guerra convencional amb Rússia, participant-hi directament o indirectament, limitada a l territori Georgià o, perquè no, als països de l'antic Pacte de Varsòvia, pot ser un gran negoci.
Més encara, si el resultat final d'aquest negoci és el botí del control dels recursos energètics russos.
A ningú no li interessa una guerra? no li interessa una guerra, cap guerra, als éssers humans. Tanmateix, quan la guerra és un negoci, aleshores hi haurà qui sí la trobarà interessant. Quan es "defensen" els interessos nacionals, aleshores hi ha qui justifica convertir-se en agressor.
Aquesta pàgina de kaosenlared ofereix un estudi sobre els conflictes bèl·lics actuals que afecten a un total de 23 països. No té en compte les zones dels anomenats "conflictes de baixa intensitat", que no són guerres obertes malgrat que sí que són escenaris de violència armada (seria, per exemple, el cas del País Basc).
Hi han guerres arreu. Hi ha indústria de la guerra i negoci de la guerra.
I ara, que algú m'expliqui per què l'escut antimíssils és defensa. Jo crec que els falcons de Washington estan disposats a cometre el crim d'encetar una guerra a Europa en nom dels beneficis i dels comptes de resultats. Volen empènyer als països de la OTAN a participar en una guerra contra Rússia. Guerra en la que els Estats Units seran els proveïdors d'armes a preus especials de temporada.
Jo seré una dany col·lateral? Ho serà el meu fill?
Tant malament està Europa que no pot engegar als EUA a pastar fang?
Tan malament està l'economia dels Estats Units que la única forma que se'ls acut per a redreçar-la és embolicar el món en una guerra? Tan bàrbars són?
Tan estúpids seran els governs europeus com per deixar-se arrossegar a aquest acte criminal?
Jo no vull cap guerra. Ni a Georgia, ni a Polònia, ni a la República Txeca, ni a Ucraïna, Ni a Rússia, ni, per descomptat, a Catalunya.
Jo crec que l'escut antimíssils és una provocació a Rússia. Crec que els Estats Units volen arrossegar a Rússia i a l'OTAN a un conflicte armat.
Crec que estem en mans de bojos sanguinaris. El seu negoci és el terror, la mort, la malaltia i la fam.
Un altre món és possible i necessari. Però compte que un altre món també és possible, i pitjor: un món en guerra, un món feixista, un món militaritzat. N'hi han que han vist negoci en aquest món i estan posant els mitjans per obtenir-lo.
Un altre món és possible. Però com serà depèn de les decisions d'avui.
NO A LA GUERRA!
La defensa dels EUA passa per envoltar Rússia de bases militars i d'armament d'última generació?
És això una "tàctica defensiva"?
Els russos se senten amenaçats, lògicament.
La meva visió de les coses és la següent: tant avui com durant la guerra freda, la maquinària de propaganda americana va inculcar la por a l'agressió soviètica i aquesta va ser l'excusa per derrocar governs d'esquerres, posar bases militars arreu i desenvolupar la més gran indústria de guerra que han vist tots els temps.
Avui,els EUA han anat un pas més enllà i han desenvolupat també el negoci de la guerra. La "defensa" dels interessos americans és, al mateix temps, una important font d'ingressos. La indústria de la destrucció i la reconstrucció són el negoci més pròsper dels Estats Units.
Estic convençut que a la cúpula dels Estats Units hi ha qui pensa que una guerra convencional amb Rússia, participant-hi directament o indirectament, limitada a l territori Georgià o, perquè no, als països de l'antic Pacte de Varsòvia, pot ser un gran negoci.
Més encara, si el resultat final d'aquest negoci és el botí del control dels recursos energètics russos.
A ningú no li interessa una guerra? no li interessa una guerra, cap guerra, als éssers humans. Tanmateix, quan la guerra és un negoci, aleshores hi haurà qui sí la trobarà interessant. Quan es "defensen" els interessos nacionals, aleshores hi ha qui justifica convertir-se en agressor.
Aquesta pàgina de kaosenlared ofereix un estudi sobre els conflictes bèl·lics actuals que afecten a un total de 23 països. No té en compte les zones dels anomenats "conflictes de baixa intensitat", que no són guerres obertes malgrat que sí que són escenaris de violència armada (seria, per exemple, el cas del País Basc).
Hi han guerres arreu. Hi ha indústria de la guerra i negoci de la guerra.
I ara, que algú m'expliqui per què l'escut antimíssils és defensa. Jo crec que els falcons de Washington estan disposats a cometre el crim d'encetar una guerra a Europa en nom dels beneficis i dels comptes de resultats. Volen empènyer als països de la OTAN a participar en una guerra contra Rússia. Guerra en la que els Estats Units seran els proveïdors d'armes a preus especials de temporada.
Jo seré una dany col·lateral? Ho serà el meu fill?
Tant malament està Europa que no pot engegar als EUA a pastar fang?
Tan malament està l'economia dels Estats Units que la única forma que se'ls acut per a redreçar-la és embolicar el món en una guerra? Tan bàrbars són?
Tan estúpids seran els governs europeus com per deixar-se arrossegar a aquest acte criminal?
Jo no vull cap guerra. Ni a Georgia, ni a Polònia, ni a la República Txeca, ni a Ucraïna, Ni a Rússia, ni, per descomptat, a Catalunya.
Jo crec que l'escut antimíssils és una provocació a Rússia. Crec que els Estats Units volen arrossegar a Rússia i a l'OTAN a un conflicte armat.
Crec que estem en mans de bojos sanguinaris. El seu negoci és el terror, la mort, la malaltia i la fam.
Un altre món és possible i necessari. Però compte que un altre món també és possible, i pitjor: un món en guerra, un món feixista, un món militaritzat. N'hi han que han vist negoci en aquest món i estan posant els mitjans per obtenir-lo.
Un altre món és possible. Però com serà depèn de les decisions d'avui.
NO A LA GUERRA!
dilluns, 18 d’agost del 2008
un ordinador per a cada nen
"Un ordinador per a cada nen". Aquest és el lema de Nicholas Negroponte que ha inspirat la recerca i el desenvolupament dels Ordinadors de 100 dòlars, altrament coneguts com Lap Top Per Child o LTPC.
L'èxit dels LTPC està per discutir. Tanmateix, una conseqüència del LTPC és que ha aparegut una nova raça d'ultraportàtils: ordinadors hiperconnectables i molt lleugers, però complets, i amb sistemes operatius comuns com XP o Linux. I molt barats.
Un company de feina em va parlar fa mesos de l'Asus EeePC. Fa tres mesos aquest ordinador arribava a les botigues amb un preu per sobre dels 350€ en la seva versió Windows XP i per més de 310€ en la versió bàsica amb Linux. Avui, tres mesos més tard, es pot trobar la versió Linux des de 250€.
Pel camí han aparegut nous competidors: l'Acer Aspire One per mi és el rival més dur. L'Acer s'ofereix a 289€ la versió Linux millor de preu.
Com a potencial comprador, he de reconèixer que són terriblement temptadors. Potser m'agraden més les prestacions de l'Acer, però el preu de l'Asus és una provocació. Quan parlem de preus entre 200€ i 300€, una diferència de 60€ pot desequilibrar la balança... tanmateix, potser paga la pena un preu més car per a obtenir la pantalla més gran... En fi.
De moment no penso comprar cap ordinador mentres el meu vell sobretaula segueixi funcionant. Encara que sigui amb solucions d'emergència com el ventilador addicional comprat al basar xinès d'aquí a baix.
Però qui sí que podria comprar ordinadors, ordinadors per als nens, és la Generalitat. A la comunitat autònoma d'Extremadura, tots els nens a l'escola tenen un portàtil. Per què aquí no? Per preu no hi ha excusa: 230€ unitat. Segurament molt menys si la compra és d'alguns milers d'unitats.
No valen excuses de mal pagador del tipus que aquest no és l'ordinador escaient. Si amb un ordinador més car resulta que la meitat dels nens no en poden disposar, aleshores cal arribar al 100% dels nens amb un ordinador més barat. Si el LTPC és bo per als nens del tercer món, per que un ultraportàtil hauria ser dolent per als nostres nens?
O és que potser algú es pensa que l'amplissima majoria dels usuaris li treuen un rendiment del 100% al seu ordinador? No. La majoria podrien funcionar amb un ordinador que els permetés la navegació, el correu, xats de veu i videoconferència; ofimàtica molt, però molt simple; i una mica d'entreteniment, fotos, vídeos i escoltar música. Tot això es pot fer amb ultraportàtils barats.
I ja posats, perquè gastar en llibres? perquè comprar llibres en paper quan resulta que tots els llibres de text es podrien servir en format PDF? Algú ha comptat l'estalvi que suposaria això ?
Sí, entenc que aquest estalvi per a moltes famílies també suposaria un cop molt dur per al sector del llibre de text. Potser atur per a molta gent que en depenen. No dic que no.
Tanmateix, hi ha un fet: entre les moltes crisis dels nostres temps n'hi ha una que és la tecnològica. Quan es parla de la revolució informàtica i de les telecomunicacions al que ens estem referint és justament a això: a la connectivitat, a nous mitjans de distribució de la informació, a la llibertat d'accés, al poder computacional en mans del poble. Això suposa que certes formes antigues de fer, de treballar, de distribuir continguts, de suports per a la distribució de continguts hauran de canviar, adaptar-se o conviure amb els nouvinguts. També vol dir que hi hauran feines que desapareixeran, o que reduiran la seva activitat o que canviaran. Els treballadors d'aquestes feines hauran de competir per menys llocs de treball, canviar de sector o adaptar-se a la nova forma de treballar.
També, per descomptat, poden decidir combatre el canvi, però no està clar que puguin aturar-lo. Potser seria millor lluitar per fer una transició suau i el menys dolorosa possible cap els nous sistemes.
El que jo veig clar és que l'educació no pot ser ni un privilegi ni un negoci.
La meva aposta és aquesta: Un ordinador per a cada nen; Continguts formatius lliures i descarregables en format electrònic; Adaptació progressiva de les escoles i de la industria de l'educació als nous recursos disponibles per a l'ensenyament.
Hi ha crisi i cal estalviar, però on no es pot estalviar és a l'escola.
L'èxit dels LTPC està per discutir. Tanmateix, una conseqüència del LTPC és que ha aparegut una nova raça d'ultraportàtils: ordinadors hiperconnectables i molt lleugers, però complets, i amb sistemes operatius comuns com XP o Linux. I molt barats.
Un company de feina em va parlar fa mesos de l'Asus EeePC. Fa tres mesos aquest ordinador arribava a les botigues amb un preu per sobre dels 350€ en la seva versió Windows XP i per més de 310€ en la versió bàsica amb Linux. Avui, tres mesos més tard, es pot trobar la versió Linux des de 250€.
Pel camí han aparegut nous competidors: l'Acer Aspire One per mi és el rival més dur. L'Acer s'ofereix a 289€ la versió Linux millor de preu.
Com a potencial comprador, he de reconèixer que són terriblement temptadors. Potser m'agraden més les prestacions de l'Acer, però el preu de l'Asus és una provocació. Quan parlem de preus entre 200€ i 300€, una diferència de 60€ pot desequilibrar la balança... tanmateix, potser paga la pena un preu més car per a obtenir la pantalla més gran... En fi.
De moment no penso comprar cap ordinador mentres el meu vell sobretaula segueixi funcionant. Encara que sigui amb solucions d'emergència com el ventilador addicional comprat al basar xinès d'aquí a baix.
Però qui sí que podria comprar ordinadors, ordinadors per als nens, és la Generalitat. A la comunitat autònoma d'Extremadura, tots els nens a l'escola tenen un portàtil. Per què aquí no? Per preu no hi ha excusa: 230€ unitat. Segurament molt menys si la compra és d'alguns milers d'unitats.
No valen excuses de mal pagador del tipus que aquest no és l'ordinador escaient. Si amb un ordinador més car resulta que la meitat dels nens no en poden disposar, aleshores cal arribar al 100% dels nens amb un ordinador més barat. Si el LTPC és bo per als nens del tercer món, per que un ultraportàtil hauria ser dolent per als nostres nens?
O és que potser algú es pensa que l'amplissima majoria dels usuaris li treuen un rendiment del 100% al seu ordinador? No. La majoria podrien funcionar amb un ordinador que els permetés la navegació, el correu, xats de veu i videoconferència; ofimàtica molt, però molt simple; i una mica d'entreteniment, fotos, vídeos i escoltar música. Tot això es pot fer amb ultraportàtils barats.
I ja posats, perquè gastar en llibres? perquè comprar llibres en paper quan resulta que tots els llibres de text es podrien servir en format PDF? Algú ha comptat l'estalvi que suposaria això ?
Sí, entenc que aquest estalvi per a moltes famílies també suposaria un cop molt dur per al sector del llibre de text. Potser atur per a molta gent que en depenen. No dic que no.
Tanmateix, hi ha un fet: entre les moltes crisis dels nostres temps n'hi ha una que és la tecnològica. Quan es parla de la revolució informàtica i de les telecomunicacions al que ens estem referint és justament a això: a la connectivitat, a nous mitjans de distribució de la informació, a la llibertat d'accés, al poder computacional en mans del poble. Això suposa que certes formes antigues de fer, de treballar, de distribuir continguts, de suports per a la distribució de continguts hauran de canviar, adaptar-se o conviure amb els nouvinguts. També vol dir que hi hauran feines que desapareixeran, o que reduiran la seva activitat o que canviaran. Els treballadors d'aquestes feines hauran de competir per menys llocs de treball, canviar de sector o adaptar-se a la nova forma de treballar.
També, per descomptat, poden decidir combatre el canvi, però no està clar que puguin aturar-lo. Potser seria millor lluitar per fer una transició suau i el menys dolorosa possible cap els nous sistemes.
El que jo veig clar és que l'educació no pot ser ni un privilegi ni un negoci.
La meva aposta és aquesta: Un ordinador per a cada nen; Continguts formatius lliures i descarregables en format electrònic; Adaptació progressiva de les escoles i de la industria de l'educació als nous recursos disponibles per a l'ensenyament.
Hi ha crisi i cal estalviar, però on no es pot estalviar és a l'escola.
dijous, 14 d’agost del 2008
Pinten bastos
Les notícies econòmiques d'avui han estat de les que treuen la son.
Tanmateix no es pot dir que fossin inesperades. Al contrari. Sembla que, amb la notable excepció del govern, la sensació d'aturada del creixement era generalitzada.
Els resultats que ha presentat el govern corresponents al segon trimestre fins hi tot poden llegir-se com a millors dels esperats, tenint en compte que pel que fa a Europa, els resultats sí que parlen de retrocés de l'activitat econòmica.
Resulta molt sorprenent que països amb economies, en principi, més diversificades i robustes que la de l'estat espanyol, en canvi, presentin retrocessos.
S'han cuinat les dades?
En tot cas, és igual. La nota de premsa que presenta l'indicador d'estimació del PIB per aql segon trimestre es pot trobar en aquest enllaç de l'INE.
El resum de la nota és la següent gràfica (extret de la mateixa nota de premsa):
Si la tendència (caiguda en picat!) és la que es veu, així a ull, caldrà esperar per al proper trimestre una estimació de retrocés de l'activitat econòmica interanual de, més o menys, un punt percentual i la variació trimestral en zero o inclús alguna dècima negativa.
el ZP ha anunciat un paquet de 24 mesures per a combatre l'aturada econòmica. Caldrà analitzar aquestes mesures. Però així, ràpidament, es veu que són mesures generals que trigaran a aplicar-se i, per tant, no tindran un impacte immediat... i tampoc esta clar quina serà la magnitud del seu impacte.
En fi. Ja veurem. Les dades oficials completes es publicaran el 27 d'agost
Podria parlar de les conseqüències nefastes que tindrà això. O especular un cop més dels perquès d'aquesta situació. Però passo. Tot plegat m'està deixant massa mal cos.
Pinten bastos.
Tanmateix no es pot dir que fossin inesperades. Al contrari. Sembla que, amb la notable excepció del govern, la sensació d'aturada del creixement era generalitzada.
Els resultats que ha presentat el govern corresponents al segon trimestre fins hi tot poden llegir-se com a millors dels esperats, tenint en compte que pel que fa a Europa, els resultats sí que parlen de retrocés de l'activitat econòmica.
Resulta molt sorprenent que països amb economies, en principi, més diversificades i robustes que la de l'estat espanyol, en canvi, presentin retrocessos.
S'han cuinat les dades?
En tot cas, és igual. La nota de premsa que presenta l'indicador d'estimació del PIB per aql segon trimestre es pot trobar en aquest enllaç de l'INE.
El resum de la nota és la següent gràfica (extret de la mateixa nota de premsa):
Si la tendència (caiguda en picat!) és la que es veu, així a ull, caldrà esperar per al proper trimestre una estimació de retrocés de l'activitat econòmica interanual de, més o menys, un punt percentual i la variació trimestral en zero o inclús alguna dècima negativa.
el ZP ha anunciat un paquet de 24 mesures per a combatre l'aturada econòmica. Caldrà analitzar aquestes mesures. Però així, ràpidament, es veu que són mesures generals que trigaran a aplicar-se i, per tant, no tindran un impacte immediat... i tampoc esta clar quina serà la magnitud del seu impacte.
En fi. Ja veurem. Les dades oficials completes es publicaran el 27 d'agost
Podria parlar de les conseqüències nefastes que tindrà això. O especular un cop més dels perquès d'aquesta situació. Però passo. Tot plegat m'està deixant massa mal cos.
Pinten bastos.
diumenge, 10 d’agost del 2008
excés verbal i jocs olímpics
La senyora De la Vega diu que el President Montilla ha comès un excés verbal, i demana lleialtat.
Lleialtat?
Deslleialtat envers Catalunya, País Valencià i Balears és el que ha provocat que totes tres comunitats dibuixin el mapa dels països espoliats amb balances fiscals negatives.
Aquesta deslleialtat és la que es prova de corregir amb la reclamació del model de finançament que ja hauria d'haver estat pactat segons llei orgànica de l'estat.
Lleialtat enver qui? envers els delinqüents que no compleixen la llei per a poder seguir amb el seu espoli?
Ser lleials per a què?
Com que no hi ha resposta per això, l'estat fa servir el recurs del pla B: propaganda nacionalista espanyola. Nacionalisme espanyol en estat pur és el que s'està veient aquests dies de jocs olímpics.
Seré un paranoic però m'ha semblat veure que els esportistes catalans sempre són presentats com "espanyols", en canvi un asturià, un madrileny, un el que sigui, són identificats sense cap problema amb el seu origen: Mireia Belmonte ahir era la nedadora espanyola; en canvi l'or al ciclisme és asturià, l'Almudena Cid, madrilenya i un esgrimista que sortia aquesta matí, també.
La delegació espanyola té un 30% d'esportistes catalans. Caldria esperar que el seu origen quedés explicitat igual com es fa amb els de la resta d'esportistes. Però el cas és que no. Segons els comentaristes de TVE a l'equip olímpic espanyol no hi han catalans.
Per si fos poc, el mateix Comitè Olímpic Espanyol ha prohibit als atletes fer declaracions polítiques. Amnesty International ha denunciat aquest atac a la llibertat d'expressió. Espanya reprimeix als seus mateixos "herois". Cal assegurar que ningú no es carrega l'operació de propaganda del règim.
No només això: ja s'ha pogut veure el pitjor estil dels presentadors de la TVE. Ahir, l'equip olímpic espanyol de gimnàstica va tenir una actuació amb uns quants errors. El presentador de la TVE estava emprenyat(Per cert Gervasio Deferr també era presentat com espanyol, els altres, en canvi eren un madrileny, un no se què...).
Jo penso que un esportista que arriba als jocs olímpics i competeix entre els millors mereix respecte i segurament admiració, més enllà que la seva actuació resulti mereixedora o no de medalles o diplomes. Hi ha un esforç i un esperit de superació que té, al meu entendre, un valor implícit i mereix un reconeixent.
Però el cas és que no. El cas és que aquests esportistes tenen la sagrada missió de proporcionar major glòria i un medaller ample a Espanya. Per què? perquè és propaganda nacionalista. Perquè cal projectar una imatge d'unitat i d'èxit al preu que sigui. És igual l'esforç personal, la superació, els anys d'entrenament. Tot això no és res. El que compta és la bandereta i fer podi. Si no fas podi ets una merda. Per a l'aparell de propaganda espanyol, és clar.
Jo se que algun dia tindrem un equip olímpic català. Espero que aquell dia no cometem els mateixos errors. No s'hauria de permetre que els atletes olímpics catalans quan defensin Catalunya siguin mers instruments de propaganda.
És molt interessant el punt de vista que proporciona el cas Messi. Messi, jugador en nòmina d'un club privat, el Barça, ha estat reclamat pel Comitè Olímpic Argentí que, de fet, és una entitat privada també. Els "moviment olímpic" és, a la fi, una organització privada. És dir, un treballador d'una empresa privada es veu reclamat per una altre empresa privada però no en virtut de cap contracte sinó per l'apel·lació al seu esperit "nacional" o "patriòtic". Els contractes privats a prendre pel sac. Vist així, resulta evident perquè el TAS li ha donat la raó al Barça. Tanmateix Messi es queda a la Xina perquè diuen que el noi ho vol i ves a saber quines contrapartides ha obtingut el Barça.
El grandiós negoci olímpic es mostra llavors com un enorme abús i una extraordinària mentida i manipulació: Els estats utilitzen els jocs per a un monstruós exercici de propaganda on els esportistes són utilitzats com a peons obedients. El públic i els espectadors reben durant un parell de setmanes un bany de nacionalisme d'estadi de la pitjor espècie i el medaller acaba sent l'únic barem que transcendeix a la població: Qui ha guanyat més medalles. Els anys d'esforç, d'entrenament... això no compta per res.
És dir, sí que compta, és el que de debò compta. Però no per als aparells de propaganda.
Un gran show propagandístic i diplomàtic. Per això la delegació de Georgia s'ha retirat dels jocs.
El conflicte del Ossètia del Sud ha esclatat tot just iniciats els jocs. Les notícies són contradictòries: diuen que el govern Georgià va atacar la regió d'Ossètia del Sud, governada per un govern separatista pro-rus (separatista de Georgia i unionista amb Rússia). Els ossets diuen que el govern Georgià pretén dur a terme una neteja ètnica a Ossètia i el govern rus respon enviant tropes en suport dels separatistes. El plantejament superficial que han fet els mitjans és aquest: un nou conflicte nacionalista. Gratant una mica, però, es descobreix que també és cert que el govern rus no veu gens bé que el govern Georgià s'hagi acostat a l'OTAN i estigui disposat a permetre la instal·lació de bases nord-americanes al seu territori.
Rússia torna a ser presentada com la dolenta de la pel·lícula? podriem alegar que és autodefensa. Tant avui com durant la guerra freda l'autèntic agressor va ser el govern dels Estats Units.
Per quina raó volen posar bases just a a tocar de la frontera russa? Quan el govern soviètic va provar de fer el mateix posant míssils a Cuba al món li va anar d'un pel de l'esclat d'una guerra. Exactament com passaria ara si, per dir alguna cosa molt improbable, el govern rus plantés una base a Mèxic o al Canadà.
El govern nord-americà, en canvi, en nom de la "llibertat" vol posar bases a tocar de la frontera russa. Per què?
Potser té a veure amb el control de l'oleoducte que va de Bakú a l'Azerbadjan, a Ceyan (Turquia), que es va inaugurar el maig de 2005 i que li manllevava al govern rus una part important del control de la ruta del petroli des del mar Caspi. O el futur gasoducte entre Bakú, passant per Tiblissi i arribant a Erzerum (Turquia).
En definitiva, el govern rus no vol perdre el control sobre aquestes rutes de l'energia. El govern EUA vol, per la seva banda, arrabassar-li aquest control. Per això, cal posar bases militars. Ens diuen que és un conflicte nacionalista, però, de fet, la cosa és, un cop més, la lluita pel control dels recursos.
I morirà gent, segur. Segur que ja n'hi han de morts i no saben perquè han mort.
Mentrestant, a Beijing, la maquinària de propaganda fa la seva feina..
Lleialtat?
Deslleialtat envers Catalunya, País Valencià i Balears és el que ha provocat que totes tres comunitats dibuixin el mapa dels països espoliats amb balances fiscals negatives.
Aquesta deslleialtat és la que es prova de corregir amb la reclamació del model de finançament que ja hauria d'haver estat pactat segons llei orgànica de l'estat.
Lleialtat enver qui? envers els delinqüents que no compleixen la llei per a poder seguir amb el seu espoli?
Ser lleials per a què?
Com que no hi ha resposta per això, l'estat fa servir el recurs del pla B: propaganda nacionalista espanyola. Nacionalisme espanyol en estat pur és el que s'està veient aquests dies de jocs olímpics.
Seré un paranoic però m'ha semblat veure que els esportistes catalans sempre són presentats com "espanyols", en canvi un asturià, un madrileny, un el que sigui, són identificats sense cap problema amb el seu origen: Mireia Belmonte ahir era la nedadora espanyola; en canvi l'or al ciclisme és asturià, l'Almudena Cid, madrilenya i un esgrimista que sortia aquesta matí, també.
La delegació espanyola té un 30% d'esportistes catalans. Caldria esperar que el seu origen quedés explicitat igual com es fa amb els de la resta d'esportistes. Però el cas és que no. Segons els comentaristes de TVE a l'equip olímpic espanyol no hi han catalans.
Per si fos poc, el mateix Comitè Olímpic Espanyol ha prohibit als atletes fer declaracions polítiques. Amnesty International ha denunciat aquest atac a la llibertat d'expressió. Espanya reprimeix als seus mateixos "herois". Cal assegurar que ningú no es carrega l'operació de propaganda del règim.
No només això: ja s'ha pogut veure el pitjor estil dels presentadors de la TVE. Ahir, l'equip olímpic espanyol de gimnàstica va tenir una actuació amb uns quants errors. El presentador de la TVE estava emprenyat(Per cert Gervasio Deferr també era presentat com espanyol, els altres, en canvi eren un madrileny, un no se què...).
Jo penso que un esportista que arriba als jocs olímpics i competeix entre els millors mereix respecte i segurament admiració, més enllà que la seva actuació resulti mereixedora o no de medalles o diplomes. Hi ha un esforç i un esperit de superació que té, al meu entendre, un valor implícit i mereix un reconeixent.
Però el cas és que no. El cas és que aquests esportistes tenen la sagrada missió de proporcionar major glòria i un medaller ample a Espanya. Per què? perquè és propaganda nacionalista. Perquè cal projectar una imatge d'unitat i d'èxit al preu que sigui. És igual l'esforç personal, la superació, els anys d'entrenament. Tot això no és res. El que compta és la bandereta i fer podi. Si no fas podi ets una merda. Per a l'aparell de propaganda espanyol, és clar.
Jo se que algun dia tindrem un equip olímpic català. Espero que aquell dia no cometem els mateixos errors. No s'hauria de permetre que els atletes olímpics catalans quan defensin Catalunya siguin mers instruments de propaganda.
És molt interessant el punt de vista que proporciona el cas Messi. Messi, jugador en nòmina d'un club privat, el Barça, ha estat reclamat pel Comitè Olímpic Argentí que, de fet, és una entitat privada també. Els "moviment olímpic" és, a la fi, una organització privada. És dir, un treballador d'una empresa privada es veu reclamat per una altre empresa privada però no en virtut de cap contracte sinó per l'apel·lació al seu esperit "nacional" o "patriòtic". Els contractes privats a prendre pel sac. Vist així, resulta evident perquè el TAS li ha donat la raó al Barça. Tanmateix Messi es queda a la Xina perquè diuen que el noi ho vol i ves a saber quines contrapartides ha obtingut el Barça.
El grandiós negoci olímpic es mostra llavors com un enorme abús i una extraordinària mentida i manipulació: Els estats utilitzen els jocs per a un monstruós exercici de propaganda on els esportistes són utilitzats com a peons obedients. El públic i els espectadors reben durant un parell de setmanes un bany de nacionalisme d'estadi de la pitjor espècie i el medaller acaba sent l'únic barem que transcendeix a la població: Qui ha guanyat més medalles. Els anys d'esforç, d'entrenament... això no compta per res.
És dir, sí que compta, és el que de debò compta. Però no per als aparells de propaganda.
Un gran show propagandístic i diplomàtic. Per això la delegació de Georgia s'ha retirat dels jocs.
El conflicte del Ossètia del Sud ha esclatat tot just iniciats els jocs. Les notícies són contradictòries: diuen que el govern Georgià va atacar la regió d'Ossètia del Sud, governada per un govern separatista pro-rus (separatista de Georgia i unionista amb Rússia). Els ossets diuen que el govern Georgià pretén dur a terme una neteja ètnica a Ossètia i el govern rus respon enviant tropes en suport dels separatistes. El plantejament superficial que han fet els mitjans és aquest: un nou conflicte nacionalista. Gratant una mica, però, es descobreix que també és cert que el govern rus no veu gens bé que el govern Georgià s'hagi acostat a l'OTAN i estigui disposat a permetre la instal·lació de bases nord-americanes al seu territori.
Rússia torna a ser presentada com la dolenta de la pel·lícula? podriem alegar que és autodefensa. Tant avui com durant la guerra freda l'autèntic agressor va ser el govern dels Estats Units.
Per quina raó volen posar bases just a a tocar de la frontera russa? Quan el govern soviètic va provar de fer el mateix posant míssils a Cuba al món li va anar d'un pel de l'esclat d'una guerra. Exactament com passaria ara si, per dir alguna cosa molt improbable, el govern rus plantés una base a Mèxic o al Canadà.
El govern nord-americà, en canvi, en nom de la "llibertat" vol posar bases a tocar de la frontera russa. Per què?
Potser té a veure amb el control de l'oleoducte que va de Bakú a l'Azerbadjan, a Ceyan (Turquia), que es va inaugurar el maig de 2005 i que li manllevava al govern rus una part important del control de la ruta del petroli des del mar Caspi. O el futur gasoducte entre Bakú, passant per Tiblissi i arribant a Erzerum (Turquia).
En definitiva, el govern rus no vol perdre el control sobre aquestes rutes de l'energia. El govern EUA vol, per la seva banda, arrabassar-li aquest control. Per això, cal posar bases militars. Ens diuen que és un conflicte nacionalista, però, de fet, la cosa és, un cop més, la lluita pel control dels recursos.
I morirà gent, segur. Segur que ja n'hi han de morts i no saben perquè han mort.
Mentrestant, a Beijing, la maquinària de propaganda fa la seva feina..
divendres, 8 d’agost del 2008
escenificació
Demà, si no s'apareix la Verge i ho canvia, no passarà res res de nou
A veure. Segur que passaran moltes coses. Però pel que fa al finançament no passara res de nou. No passarà res que una ment mitjanament desperta no hagués vist venir: l'enèsim incompliment per part de l'estat. En aquest cas l'estafa prendrà la forma de violació d'una llei orgànica, la de l'estatutet de Catalunya, pel que fa a l'acord de finançament que estava ordenat per al 9 d'agost i que no serà.
No és que ho digui jo. També ho diu el President.
A mi, si incompleixo una llei, em multen, m'embarguen i poden arribar a tancar-me a la presó. Això en el millors del casos, és clar, que aquí també es tortura.
Però a l'estat que se salta les lleis, qui el tanca a presó? El tribunal constitucional? no ho crec: la tasca del TC és, més aviat, la de retallar aquesta llei que incompleix l'estat. Llei aprovada per dos parlaments i refrendada pel poble. Aquesta llei, l'estat no l'acompleix.
la bona, o mala, notícia és que llavors no cal complir cap llei, i tot plegat es redueix a una qüestió de força.
En el cas de Catalunya, la força depèn de la unitat. Demà, el govern i CiU faran, segons he sentit dir més d'un cop aquests dies, l'escenificació de la unitat.
Escenificació.
Es diu que els debats parlamentaris són l'escenificació de la democràcia. Certament, abans de votar res a cap parlament, ja se sap de bell antuvi quin en serà el resultat. La tasca de negociació es fa en les comissions i, de fet, ni tan sols allà. Es fa en reunions, en dinars i sopars, en converses de passadís, algun cop a seu parlamentària, però també i sovint a les seus dels partits o en seus d'institucions i empreses públiques o privades de tota mena, això sense comptar amb les trobades en domicilis particulars o en els terrenys neutrals d'hotels d'arreu.
Es negocia partint dels postulats ideològics dels partits, però em fa l'efecte que sobretot, atenent a les peticions, interessos, compromisos de tota mena entre polítics, empresaris, funcionaris, sindicalistes, oenegistes, representants d'organitzacions i comitès de tota mena, ... On és el poble? En molts casos, el poble no hi és representat, o només ho és parcialment. En molts casos no és evident qui representa al poble.
En tots cas és en aquesta capilaritat fina de contactes i relacions personals on es construeixen les negociacions. Molt abans d'arribar a asseure's en una taula dues posicions enfrontades, s'ha fet aquest contacte previ, s'han acostat posicions, s'han fet promeses, s'han defensat interessos i n'han sorgit d'ocults. Al final, quan s'arriba a la taula de negociació, n'hi ha alguns que ja saben com acabarà allò. A la taula de negociació, aleshores, s'escenifica la discusió.
Els grans debats parlamentaris, amb molta més raó, són una escenificació. Teatre.
Demà, com deia, s'escenificarà la unitat de govern i oposició per a denunciar l'incompliment del govern espanyol.
Quina és la força real de la unitat que s'amaga darrera de l'escenificació de demà? quins són els acords? S'ha forjat la unitat catalana?
O només serà teatre?
A veure. Segur que passaran moltes coses. Però pel que fa al finançament no passara res de nou. No passarà res que una ment mitjanament desperta no hagués vist venir: l'enèsim incompliment per part de l'estat. En aquest cas l'estafa prendrà la forma de violació d'una llei orgànica, la de l'estatutet de Catalunya, pel que fa a l'acord de finançament que estava ordenat per al 9 d'agost i que no serà.
No és que ho digui jo. També ho diu el President.
A mi, si incompleixo una llei, em multen, m'embarguen i poden arribar a tancar-me a la presó. Això en el millors del casos, és clar, que aquí també es tortura.
Però a l'estat que se salta les lleis, qui el tanca a presó? El tribunal constitucional? no ho crec: la tasca del TC és, més aviat, la de retallar aquesta llei que incompleix l'estat. Llei aprovada per dos parlaments i refrendada pel poble. Aquesta llei, l'estat no l'acompleix.
la bona, o mala, notícia és que llavors no cal complir cap llei, i tot plegat es redueix a una qüestió de força.
En el cas de Catalunya, la força depèn de la unitat. Demà, el govern i CiU faran, segons he sentit dir més d'un cop aquests dies, l'escenificació de la unitat.
Escenificació.
Es diu que els debats parlamentaris són l'escenificació de la democràcia. Certament, abans de votar res a cap parlament, ja se sap de bell antuvi quin en serà el resultat. La tasca de negociació es fa en les comissions i, de fet, ni tan sols allà. Es fa en reunions, en dinars i sopars, en converses de passadís, algun cop a seu parlamentària, però també i sovint a les seus dels partits o en seus d'institucions i empreses públiques o privades de tota mena, això sense comptar amb les trobades en domicilis particulars o en els terrenys neutrals d'hotels d'arreu.
Es negocia partint dels postulats ideològics dels partits, però em fa l'efecte que sobretot, atenent a les peticions, interessos, compromisos de tota mena entre polítics, empresaris, funcionaris, sindicalistes, oenegistes, representants d'organitzacions i comitès de tota mena, ... On és el poble? En molts casos, el poble no hi és representat, o només ho és parcialment. En molts casos no és evident qui representa al poble.
En tots cas és en aquesta capilaritat fina de contactes i relacions personals on es construeixen les negociacions. Molt abans d'arribar a asseure's en una taula dues posicions enfrontades, s'ha fet aquest contacte previ, s'han acostat posicions, s'han fet promeses, s'han defensat interessos i n'han sorgit d'ocults. Al final, quan s'arriba a la taula de negociació, n'hi ha alguns que ja saben com acabarà allò. A la taula de negociació, aleshores, s'escenifica la discusió.
Els grans debats parlamentaris, amb molta més raó, són una escenificació. Teatre.
Demà, com deia, s'escenificarà la unitat de govern i oposició per a denunciar l'incompliment del govern espanyol.
Quina és la força real de la unitat que s'amaga darrera de l'escenificació de demà? quins són els acords? S'ha forjat la unitat catalana?
O només serà teatre?
dimecres, 6 d’agost del 2008
Deconstrucció d'un tambor
Avui he vist aquest rètol: 'Deconstrucció del "tambor" de plaça de les Glòries'.
No parlaré aquí de la conveniència o no de... deconstruïr? el "tambor" de les Glòries. En part perquè no tinc gaire clar que vol dir això de "deconstuïr". No ho he trobat ni al DIEC ni a l'Enciclopèdia Catalana. A la viquipèdia he trobat això:
"Deconstrucció o deconstructivisme és un concepte que s'empra en la filosofia contemporània, la crítica literària, i en les ciències socials, i que denota un procés pel qual els texts i els llenguatges de la filosofia adquireixen un nou significat a la llum dels seus propis supòsits i absències. Jacques Derrida emprà per primer cop aquest terme els anys seixanta. El terme s'ha estès a l'arquitectura, on es refereix als edificis que trenquen amb el volum únic i la geometria ordinària".
No parlaré aquí de la conveniència o no de... deconstruïr? el "tambor" de les Glòries. En part perquè no tinc gaire clar que vol dir això de "deconstuïr". No ho he trobat ni al DIEC ni a l'Enciclopèdia Catalana. A la viquipèdia he trobat això:
"Deconstrucció o deconstructivisme és un concepte que s'empra en la filosofia contemporània, la crítica literària, i en les ciències socials, i que denota un procés pel qual els texts i els llenguatges de la filosofia adquireixen un nou significat a la llum dels seus propis supòsits i absències. Jacques Derrida emprà per primer cop aquest terme els anys seixanta. El terme s'ha estès a l'arquitectura, on es refereix als edificis que trenquen amb el volum únic i la geometria ordinària".
He ampliat la meva cerca a la wikipedia en castellà i allà posa que (tradueixo) "Consisteix en mostrar com s'ha construit un concepte qualsevol a partir de processos històrics i acumulacions de metàfores (d'ací el nom de deconstrucció), mostrant que el que és evident i clar no ho és en cap cas, doncs els útils de la consciència en que el que és veritable en sí es verifica, en realitat són històrics, relatius i sotmesos a les paradoxes de la les figures retòriques de la metàfora i la metonímia".
Coi.
Em sembla que ho he entès.
El que no entenc és com deconstruiran el "tambor".
Relacionant-ho amb això, em ve al cap que a la Plaça d'Espanya també hi havia, fa temps, un cartell que anunciava la deconstrucció de les casernes de la policia. Al final el que va passar és que les van enderrocar i ara fa temps que no hi passo però em sembla que estan fent un edifici nou.
A més també em sembla que vaig sentir fa poc que volien enderrocar el "tambor" de les Glòries per a fer-ne una nova ordenació.
Tot plegat em fa pensar que, en realitat, algun geni de l'ajuntament està emprant "Deconstruïr" per "Enderrocar". Què potser és això? Em fa molt l'efecte que sí que ho és. I els molt animals fan un cartell ben gros per mostrar al món que enzes que són.
Com els nens petits que no saben parlar anglès però s'inventen paraules que acaben amb "ing", "ei" i "ai' perquè sonen bé i és guay. Doncs igual.
A l'ajuntament n'hi han uns quants que haurien de deixar de mirar tant la tele i llegir més.
Els suggereixo que aprofitin la deconstrucció del tambor per afegir una doble esferificació a la torre Agbar. Quedarà de conya.
Ferran Adrià ha fet molt de mal.
diumenge, 3 d’agost del 2008
els darrers presoners del feixisme
Poc a poc retornen els darrers presoners.
Les set caixes que mancaven per a completar el primer rescat de presoners han arribat finalment a casa.
El contingut: documentació de l'ajuntament d'Igualada i de la conselleria de justícia. Es tracta de l'alliberament de presos polítics amb rang d'oficial.
Aquestes caixes han vist, però, com els guardians franquistes encara han tractat de retenir-los i el seu captiveri s'ha allargat dos anys més que el dels primers alliberats.
Finalment, els oficials republicans presoners han tornat a casa gracies al pagament del rescat per part de la Generalitat, doncs no és una altre cosa el que ha fet el govern català en assumir el cost de la digitalització.
Malgrat tot, la llibertat d'aquests presoners demanava fer el pagament, per molt que es tracta d'un mercadeig innoble. Innoble sobretot per als raptors. Però la llibertat s'ho val.
Tanmateix, encara queda un contingent de presoners i aquest és el que hauria d'haver retornat primer de tot: els presoners civils. Els presos polítics que ho han estat només per haver estat capturats al bàndol republicà.
Aquests presoners, molts d'ells encara tenen una família a Catalunya que els està esperant. Encara hi ha homes i dones que tenen cartes als pares, a la parella, als fills, que estan segrestats a Salamanca. Alguns d'aquests papers encara esperen arribar al seu destinatari per a poder descansar en pau. Encara poden fer-ho. El nostre deure és permetre que completin el seu camí.
Hi han papers que ja no podran arribar al seu destí. Alguns d'aquests papers, però, seran acollits pels hereus d'aquells que els van escriure. Els rebran amb l'emoció i l'estranyesa, amb l'orgull i amb el dolor de recuperar aquell familiar exiliat. "Com és que ens han fet perdre tant de temps? Perquè ens han volgut negar la nostra història, els nostres records, la memòria de la nostra família? perquè avui ens odien tant aquests que no coneixem de res?"
Els darrers presoners. Els papers de l'àmbit privat. Els papers de la gent, dels avis que van perdre la guerra i van ser engarjolats, tancats i que esdevingueren presoners polítics. Presoners de l'odi. Presoners del feixisme.
Cal pagar el rescat, que no pas altra cosa és la digitalització, i que tornin a casa com abans millor.
Llavors, un cop a casa, caldrà retornar-los als seus legítims propietaris. Els papers orfes, aquells que amb la guerra i el captiveri van perdre la família, aquests han de ser els que custodiï l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Espero que torneu a casa aviat, vells combatents republicans, els darrers presoners del feixisme.
Caldria molt més, però el franquisme encara és aquí. Caldria que el govern espanyol demanés perdó públicament per haver retingut aquests papers privats fins avui. Per retenir-los encara. Però compte que encara hi ha franquisme. Encara poden retenir-los molt de temps. Encara torturaran amb més espera als familiars dels presoners. A tots nosaltres.
Encara hi ha guerra. No acabarà mentre no torni l'últim dels presoners.
Camarades, Salut i República.
Les set caixes que mancaven per a completar el primer rescat de presoners han arribat finalment a casa.
El contingut: documentació de l'ajuntament d'Igualada i de la conselleria de justícia. Es tracta de l'alliberament de presos polítics amb rang d'oficial.
Aquestes caixes han vist, però, com els guardians franquistes encara han tractat de retenir-los i el seu captiveri s'ha allargat dos anys més que el dels primers alliberats.
Finalment, els oficials republicans presoners han tornat a casa gracies al pagament del rescat per part de la Generalitat, doncs no és una altre cosa el que ha fet el govern català en assumir el cost de la digitalització.
Malgrat tot, la llibertat d'aquests presoners demanava fer el pagament, per molt que es tracta d'un mercadeig innoble. Innoble sobretot per als raptors. Però la llibertat s'ho val.
Tanmateix, encara queda un contingent de presoners i aquest és el que hauria d'haver retornat primer de tot: els presoners civils. Els presos polítics que ho han estat només per haver estat capturats al bàndol republicà.
Aquests presoners, molts d'ells encara tenen una família a Catalunya que els està esperant. Encara hi ha homes i dones que tenen cartes als pares, a la parella, als fills, que estan segrestats a Salamanca. Alguns d'aquests papers encara esperen arribar al seu destinatari per a poder descansar en pau. Encara poden fer-ho. El nostre deure és permetre que completin el seu camí.
Hi han papers que ja no podran arribar al seu destí. Alguns d'aquests papers, però, seran acollits pels hereus d'aquells que els van escriure. Els rebran amb l'emoció i l'estranyesa, amb l'orgull i amb el dolor de recuperar aquell familiar exiliat. "Com és que ens han fet perdre tant de temps? Perquè ens han volgut negar la nostra història, els nostres records, la memòria de la nostra família? perquè avui ens odien tant aquests que no coneixem de res?"
Els darrers presoners. Els papers de l'àmbit privat. Els papers de la gent, dels avis que van perdre la guerra i van ser engarjolats, tancats i que esdevingueren presoners polítics. Presoners de l'odi. Presoners del feixisme.
Cal pagar el rescat, que no pas altra cosa és la digitalització, i que tornin a casa com abans millor.
Llavors, un cop a casa, caldrà retornar-los als seus legítims propietaris. Els papers orfes, aquells que amb la guerra i el captiveri van perdre la família, aquests han de ser els que custodiï l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Espero que torneu a casa aviat, vells combatents republicans, els darrers presoners del feixisme.
Caldria molt més, però el franquisme encara és aquí. Caldria que el govern espanyol demanés perdó públicament per haver retingut aquests papers privats fins avui. Per retenir-los encara. Però compte que encara hi ha franquisme. Encara poden retenir-los molt de temps. Encara torturaran amb més espera als familiars dels presoners. A tots nosaltres.
Encara hi ha guerra. No acabarà mentre no torni l'últim dels presoners.
Camarades, Salut i República.
dissabte, 2 d’agost del 2008
Hugo, avions i negociacions
Un parell de dies carregats.
El camarada Hugo Chávez vol nacionalitzar el Banco de Venezuela, propietat del Banco de Santander. Això no ha fet molta gràcia per les espanyes, que es pensaven que fent-lo callar amb un parell de crits i regalant-li una samarreta amb la conyeta ja el tindrien content.
Doncs mira, resulta que el Chávez els l'ha fotut ben fotuda.
Caldrà veure quines implicacions té això pel Santander. I, sobretot, per als clients del banc.
De Venezuela al Prat. La fusió de British Airways i Iberia (alguns en diuen absorció per part de British) no és la millor notícia per a l'aeroport del Prat. Tanmateix, i paradoxalment, el nou model de gestió en el que entren el capital privat i la Generalitat fa que, de fet, tampoc calgui preocupar-se'n molt (però què diu aquest!). No cal preocupar-se'n molt perquè les coses, una mica maquillades, segueixen aproximadament igual. És dir: el poder de decisió segueix detentant-lo Madrid i no n'ha cedit ni mig gram.
És un model dolent. Ara, si més no, a les reunions hi podrà anar un representant de la Generalitat que tindrà veu (sense vot) i, com a mal menor, estarà (nominalment) informat de les operacions i martingales que s'empesquin els mandarins madrilenys.
En definitiva, la Generalitat no hi pintarà res. M'hi jugo un pèsol que qui en surt guanyant de debó en tota aquesta operació és la CA de Madrid que estarà amb Barajas en la mateixa situació que la Generalitat amb el Prat però, és clar, amb una diferència no tant subtil: La casta de funcionaris de la CAM, d'AENA i de les cambres de Madrid són exactament la mateixa gent, per molt que estiguin en opcions polítiques diferents. No veig que aquesta situació es repeteixi al Prat.
Amb tot, saber que es cou és important, ni que només sigui per conèixer de quin mal has de morir. Per això, malgrat que no és poder real, el govern balear demana que es repeteixi l'esquema amb Son Sant Joan que és el tercer aeroport de l'estat i el segon dels Països Catalans. Resulta que el nou model de gestió estava pensat només, què curiós, per a aeroports amb volums de passatgers per sobre dels 30.000.000 anuals, que només hi arriben Barajas i el Prat. Son Sant Joan, per poc, no arriba.
No cal dir que Son Sant Joan és central i determinant per a l'economia de les Balears. Molt més que el queés el Prat per al Principat.
Manises, del País Valencià, ja queda més enrere. És el que passa quan Madrid et fagocita.
Crec que la publicació de las balances fiscals i la nova definició del Països Catalans com a zona de l'estat amb balança fiscal negativa ha fet tant o més pel reforçament de la solidaritat interterritorial dels països de parla catalana que tots els actes d'afirmació nacional més o menys reeixits dels darrers anys.
En aquest sentit potser sí que hi haurà un front comú principatí-valencià a Madrid pel finançament. Ja veurem com n'és de sòlid. Jo en dubto de la seva consistència. I em sap greu. A més, em preocupa molt menys la solidesa de la unitat principatina-valenciana que la solidesa interna del bloc principatí. Sobretot quan ja abans de començar a negociar comencem les amenaces de trencar la unitat dins de la part principatina.
És que no van aprendre res amb la negociació de l'estatutet?
No se de qui he sentit a dir, fa poc, que al ZP no li preocupa el més mínim la negociació pel finançament: ell sap que només quan hi ha unitat catalana a l'estat li toca cedir; ell sap que la unitat catalana només és per a les fotos.
Potser l'encerta en ZP en menystenir-nos.
El camarada Hugo Chávez vol nacionalitzar el Banco de Venezuela, propietat del Banco de Santander. Això no ha fet molta gràcia per les espanyes, que es pensaven que fent-lo callar amb un parell de crits i regalant-li una samarreta amb la conyeta ja el tindrien content.
Doncs mira, resulta que el Chávez els l'ha fotut ben fotuda.
Caldrà veure quines implicacions té això pel Santander. I, sobretot, per als clients del banc.
De Venezuela al Prat. La fusió de British Airways i Iberia (alguns en diuen absorció per part de British) no és la millor notícia per a l'aeroport del Prat. Tanmateix, i paradoxalment, el nou model de gestió en el que entren el capital privat i la Generalitat fa que, de fet, tampoc calgui preocupar-se'n molt (però què diu aquest!). No cal preocupar-se'n molt perquè les coses, una mica maquillades, segueixen aproximadament igual. És dir: el poder de decisió segueix detentant-lo Madrid i no n'ha cedit ni mig gram.
És un model dolent. Ara, si més no, a les reunions hi podrà anar un representant de la Generalitat que tindrà veu (sense vot) i, com a mal menor, estarà (nominalment) informat de les operacions i martingales que s'empesquin els mandarins madrilenys.
En definitiva, la Generalitat no hi pintarà res. M'hi jugo un pèsol que qui en surt guanyant de debó en tota aquesta operació és la CA de Madrid que estarà amb Barajas en la mateixa situació que la Generalitat amb el Prat però, és clar, amb una diferència no tant subtil: La casta de funcionaris de la CAM, d'AENA i de les cambres de Madrid són exactament la mateixa gent, per molt que estiguin en opcions polítiques diferents. No veig que aquesta situació es repeteixi al Prat.
Amb tot, saber que es cou és important, ni que només sigui per conèixer de quin mal has de morir. Per això, malgrat que no és poder real, el govern balear demana que es repeteixi l'esquema amb Son Sant Joan que és el tercer aeroport de l'estat i el segon dels Països Catalans. Resulta que el nou model de gestió estava pensat només, què curiós, per a aeroports amb volums de passatgers per sobre dels 30.000.000 anuals, que només hi arriben Barajas i el Prat. Son Sant Joan, per poc, no arriba.
No cal dir que Son Sant Joan és central i determinant per a l'economia de les Balears. Molt més que el queés el Prat per al Principat.
Manises, del País Valencià, ja queda més enrere. És el que passa quan Madrid et fagocita.
Crec que la publicació de las balances fiscals i la nova definició del Països Catalans com a zona de l'estat amb balança fiscal negativa ha fet tant o més pel reforçament de la solidaritat interterritorial dels països de parla catalana que tots els actes d'afirmació nacional més o menys reeixits dels darrers anys.
En aquest sentit potser sí que hi haurà un front comú principatí-valencià a Madrid pel finançament. Ja veurem com n'és de sòlid. Jo en dubto de la seva consistència. I em sap greu. A més, em preocupa molt menys la solidesa de la unitat principatina-valenciana que la solidesa interna del bloc principatí. Sobretot quan ja abans de començar a negociar comencem les amenaces de trencar la unitat dins de la part principatina.
És que no van aprendre res amb la negociació de l'estatutet?
No se de qui he sentit a dir, fa poc, que al ZP no li preocupa el més mínim la negociació pel finançament: ell sap que només quan hi ha unitat catalana a l'estat li toca cedir; ell sap que la unitat catalana només és per a les fotos.
Potser l'encerta en ZP en menystenir-nos.
divendres, 1 d’agost del 2008
Dos anys de bloc
El primer post de prova va ser el 30 de juliol de 2006. Per tant, fa un parell de dies del segon aniversari.
No negaré que em produeix un cert orgull que el bloc ja tingui un parell d'anys. No és pas poca cosa en aquest món de productes efímers. Àdhuc enguany l'he reforçat posant-li la bandera del meu domini .cat. Del .cat també n'estic molt orgullós.
Sent autocrític he de dir que encara se m'escapen faltes i errors de tota mena. També reconec que hi ha un cert to apocalíptic de fons que no aconsegueixo treure'm de sobre. No se si he aconseguit fer del bloc una eina per a millorar el meu esperit crític o si, pel contrari, el que he reforçat és la meva vena demagogica i pamfletària.
Tanmateix, estic orgullós d'alguns posts. M'han agradat. Coi, diré que m'han quedat rodons. No gaires, també sigui dit, però algun n'hi ha que em fa molta gràcia.
També, hi ha algun post que avui no hauria escrit, o que llegit avui em fa venir un pel de vergonya, o que no m'hi reconeixo. Dos anys donen per a una gran evolució del pensament.
En fi. Suposo que sí que ha servit per a depurar el meu estil... que necessita més depuració, tot i això.
M'agradaria seguir escrivint durant molt de temps.
Ja he parlat de mi. El bloc ja te dos anys.
No negaré que em produeix un cert orgull que el bloc ja tingui un parell d'anys. No és pas poca cosa en aquest món de productes efímers. Àdhuc enguany l'he reforçat posant-li la bandera del meu domini .cat. Del .cat també n'estic molt orgullós.
Sent autocrític he de dir que encara se m'escapen faltes i errors de tota mena. També reconec que hi ha un cert to apocalíptic de fons que no aconsegueixo treure'm de sobre. No se si he aconseguit fer del bloc una eina per a millorar el meu esperit crític o si, pel contrari, el que he reforçat és la meva vena demagogica i pamfletària.
Tanmateix, estic orgullós d'alguns posts. M'han agradat. Coi, diré que m'han quedat rodons. No gaires, també sigui dit, però algun n'hi ha que em fa molta gràcia.
També, hi ha algun post que avui no hauria escrit, o que llegit avui em fa venir un pel de vergonya, o que no m'hi reconeixo. Dos anys donen per a una gran evolució del pensament.
En fi. Suposo que sí que ha servit per a depurar el meu estil... que necessita més depuració, tot i això.
M'agradaria seguir escrivint durant molt de temps.
Ja he parlat de mi. El bloc ja te dos anys.
dijous, 31 de juliol del 2008
Traspàs a vida o mort
He col·laborat en un parell d'ocasions amb el bloc de "La Xarxa Republicana" de la que és l'ànima mater en Moisès Rial Medina. En Moisès també és un dels impulsors del manifest "Sindicalistes per la sobirania" (bloc) i és delegat de CGT a la Pirelli de Manresa.
Doncs bé, en Moisès ha publicat el següent post a la "Xarxa Republicana" que reprodueixo tot seguit aquí.
Abans de seguir he de dir que les dades que apunta el Moisès esglaien. No me les podia creure. Com no les podia acceptar he anat a la web del departament de treball de la Generalitat, a l'apartat corresponent a a sinistralitat laboral. Allà he descobert que la web de la Generalitat disposa d'una consulta interactiva de sinistralitat laboral accessible a tothom. He verificat algunes de les dades i m'he quedat blanc.
Parlem de més de 1000 morts a la feina en els darrers vuit anys. Quants d'aquests accidents han estat una desgràcia fortuïta? i quants altres el resultat de la gasiveria? de la cobdícia? de voler estalviar en seguretat per obtenir més benefici? quants d'aquests treballadors van anar a la mort sota l'amenaça de l'acomiadament? No és això terrorisme?
"Després de 1142 morts i 1.360.514 accidents els 8 darrers anys, ara hi haurà traspàs d´inspecció de Treball
Tenim ja confirmada després de la comissió bilateral Estat-Generalitat aprovés el traspàs de l´Inspecció de Treball i dels permisos inicials de treball d´estrangers. El traspàs es farà pel juny del 2009, quan era un tema discutit ja el gener del 2008, que va posar pals a les rodes cúpules de CCOO i UGT estatals, i com passa en tots els àmbits socioeconòmics, l´estat es resisteix a retornar marc competencial, i perpetua l´espoli fiscal, salarial i de sinistralitat, ni que sigui que s´empitjori la situació actual, ja que amb dades del propi Departament de Treball, a Catalunya a la feina hi ha hagut 1142 morts en horari laboral més 1.360.514 d´accidents lleus i greus.
Les dades parlen per si mateixes:
CATALUNYA. 2000 - 2007
2000 - 151
2001 - 155
2002 - 186
2003 - 151
2004 - 149
2005 - 102
2006 - 143
2007 - 105
En quan a accidents Lleus:
2000 - 181.755
2001 - 187.045
2002 - 181.958
2003 - 168.293
2004 - 155.852
2005 - 151.149
2006 - 161.586
2007 - 159.676
que fan un total de1.347.314 accidents Lleus en 8 anys, una epidèmia silenciada.
I si parlem d´accidents Greus:
2000 - 1.487
2001 - 1.700
2002 - 1.685
2003 - 1.601
2004 - 1.620
2005 - 1.423
2006 - 1.250
1007 - 1.292
que donen un total de 12.058 accidents greus en 8 anys, que per sort no van ésser mortals molts d´ells.
I el resultat més nefast són els mortals:
2000 - 151
2001 - 155
2002 - 186
2003 - 151
2004 - 149
2005 - 102
2006 - 143
2007 - 105
que fan 1142 persones mortes en horari laboral a Catalunya els 8 darrers anys.
En xifres globals els darrers 8 anys n´hi ha:
any
2000 - 183.393
2001 - 188.900
2002 - 183.829
2003 - 170.045
2004 - 157.621
2005 - 152.674
2006 - 162.979
2007 - 161.073
que donen un resultat escandalós de 1.360.514 accidents diversos a Catalunya en 8 anys!
Aquesta epidèmia social, si tenim en compte que a Catalunya a 1 de gener del 2008 érem 7.354.441 habitants, en el supòsit que els accidents fossin únics(que malauradament no és el cas), corregit per l´evolució a l´alça de la població, donaria que un 18,49% de la població catalana hauria patit algun tipus d´accident laboral.
Ara cal esperar la creació de l´Agència d´Inspecció de Treball d´immediat i el ple desplegament que eixampli i garanteixi unes relacions laborals amb condicions dignes, que passa per assumir el 100% dels 240 inspectors i subsinspectors de Catalunya i els 150 agents de suport que hi ha, i sobretot la reunió que l´administració catalana i l´espanyola s´han fixat per l´octubre vinent que detalli el règim econòmic, de funcionaris(170.2) i respecti el que marca l´estatut retallat a l´article 170: que ens doti de l´execució de les qualificacions professionals, la negociació col.lectiva i el registre dels convenis col.lectius de treball, i les relacions laborals per fixar convenis marc a Catalunya , davant inacció en aquest sentit pel Consell de Relacions Laborals de Catalunya, que perpetua a pitjors condicions laborals a la majoria social sotmesa a convenis estatals, al no formalitzar-se d´àmbit català. Cal que el traspàs nou reforci el marc català de relacions laborals, i no ens converteixi en una simple gestora de l´administració de l´estat, i avancem més enllà de l´esquifit marc legal espanyol ens limita a gestionar sota la seva tutela . No podem oblidar que l´estatut que tenia un suport majoritari al Parlament, el del 30 de setembre ens donava la possilibitat d´un marc català de relacions laborals , que juntament amb una Seguretat social catalana, amb els més de 3,5 milions de cotitzants/es que tenim al país ens dotaria un catàleg de prestacions que superés la recentment aprovada cartera de serveis socials de copagament, i ens acostaria a un model real d´estat del Benestar, que ens acostés als països nòrdics, davant la febre inversió pública en prestacions socials.
Moisès Rial Medina
Doncs bé, en Moisès ha publicat el següent post a la "Xarxa Republicana" que reprodueixo tot seguit aquí.
Abans de seguir he de dir que les dades que apunta el Moisès esglaien. No me les podia creure. Com no les podia acceptar he anat a la web del departament de treball de la Generalitat, a l'apartat corresponent a a sinistralitat laboral. Allà he descobert que la web de la Generalitat disposa d'una consulta interactiva de sinistralitat laboral accessible a tothom. He verificat algunes de les dades i m'he quedat blanc.
Parlem de més de 1000 morts a la feina en els darrers vuit anys. Quants d'aquests accidents han estat una desgràcia fortuïta? i quants altres el resultat de la gasiveria? de la cobdícia? de voler estalviar en seguretat per obtenir més benefici? quants d'aquests treballadors van anar a la mort sota l'amenaça de l'acomiadament? No és això terrorisme?
"Després de 1142 morts i 1.360.514 accidents els 8 darrers anys, ara hi haurà traspàs d´inspecció de Treball
Tenim ja confirmada després de la comissió bilateral Estat-Generalitat aprovés el traspàs de l´Inspecció de Treball i dels permisos inicials de treball d´estrangers. El traspàs es farà pel juny del 2009, quan era un tema discutit ja el gener del 2008, que va posar pals a les rodes cúpules de CCOO i UGT estatals, i com passa en tots els àmbits socioeconòmics, l´estat es resisteix a retornar marc competencial, i perpetua l´espoli fiscal, salarial i de sinistralitat, ni que sigui que s´empitjori la situació actual, ja que amb dades del propi Departament de Treball, a Catalunya a la feina hi ha hagut 1142 morts en horari laboral més 1.360.514 d´accidents lleus i greus.
Les dades parlen per si mateixes:
CATALUNYA. 2000 - 2007
2000 - 151
2001 - 155
2002 - 186
2003 - 151
2004 - 149
2005 - 102
2006 - 143
2007 - 105
En quan a accidents Lleus:
2000 - 181.755
2001 - 187.045
2002 - 181.958
2003 - 168.293
2004 - 155.852
2005 - 151.149
2006 - 161.586
2007 - 159.676
que fan un total de1.347.314 accidents Lleus en 8 anys, una epidèmia silenciada.
I si parlem d´accidents Greus:
2000 - 1.487
2001 - 1.700
2002 - 1.685
2003 - 1.601
2004 - 1.620
2005 - 1.423
2006 - 1.250
1007 - 1.292
que donen un total de 12.058 accidents greus en 8 anys, que per sort no van ésser mortals molts d´ells.
I el resultat més nefast són els mortals:
2000 - 151
2001 - 155
2002 - 186
2003 - 151
2004 - 149
2005 - 102
2006 - 143
2007 - 105
que fan 1142 persones mortes en horari laboral a Catalunya els 8 darrers anys.
En xifres globals els darrers 8 anys n´hi ha:
any
2000 - 183.393
2001 - 188.900
2002 - 183.829
2003 - 170.045
2004 - 157.621
2005 - 152.674
2006 - 162.979
2007 - 161.073
que donen un resultat escandalós de 1.360.514 accidents diversos a Catalunya en 8 anys!
Aquesta epidèmia social, si tenim en compte que a Catalunya a 1 de gener del 2008 érem 7.354.441 habitants, en el supòsit que els accidents fossin únics(que malauradament no és el cas), corregit per l´evolució a l´alça de la població, donaria que un 18,49% de la població catalana hauria patit algun tipus d´accident laboral.
Ara cal esperar la creació de l´Agència d´Inspecció de Treball d´immediat i el ple desplegament que eixampli i garanteixi unes relacions laborals amb condicions dignes, que passa per assumir el 100% dels 240 inspectors i subsinspectors de Catalunya i els 150 agents de suport que hi ha, i sobretot la reunió que l´administració catalana i l´espanyola s´han fixat per l´octubre vinent que detalli el règim econòmic, de funcionaris(170.2) i respecti el que marca l´estatut retallat a l´article 170: que ens doti de l´execució de les qualificacions professionals, la negociació col.lectiva i el registre dels convenis col.lectius de treball, i les relacions laborals per fixar convenis marc a Catalunya , davant inacció en aquest sentit pel Consell de Relacions Laborals de Catalunya, que perpetua a pitjors condicions laborals a la majoria social sotmesa a convenis estatals, al no formalitzar-se d´àmbit català. Cal que el traspàs nou reforci el marc català de relacions laborals, i no ens converteixi en una simple gestora de l´administració de l´estat, i avancem més enllà de l´esquifit marc legal espanyol ens limita a gestionar sota la seva tutela . No podem oblidar que l´estatut que tenia un suport majoritari al Parlament, el del 30 de setembre ens donava la possilibitat d´un marc català de relacions laborals , que juntament amb una Seguretat social catalana, amb els més de 3,5 milions de cotitzants/es que tenim al país ens dotaria un catàleg de prestacions que superés la recentment aprovada cartera de serveis socials de copagament, i ens acostaria a un model real d´estat del Benestar, que ens acostés als països nòrdics, davant la febre inversió pública en prestacions socials.
Moisès Rial Medina
dimecres, 30 de juliol del 2008
astrologia
No crec en l'astrologia. No llegeixo l'horòscop. L'argument és simple: la influència dels astres llunyans (més enllà de Sol i Lluna) és nul·la. Una muntanya propera té molta més influència gravitatòria que qualsevol dels planetes del sistema solar. Pel que fa a la influència del camp electromagnètic passa el mateix: el telèfon mòbil genera camps electromagnètics molt més intensos, en un munt d'ordres de magnitud, que el camp d'un planeta proper.
Aquí s'acaba la influència dels astres més llunyans. NO influeixen.
I perquè parlo d'això?
Doncs resulta que ahir vaig escriure un post parlant del catedràtic Santiago Niño Becerra i justament avui, es publica en burbuja.info que va participar en en congrés d'astrologia del 2005 a Barcelona, presentant una ponència: "LAS GRANDES CRISIS SOCIOECONÓMICAS EN LA ERA DE PISCIS", juntament amb l'astròloga Inma Fernández, del Círculo Atenea.
En aquest blog es pot trobar el text de la dita ponència. S'hi poden trobar els següents articles fets en col·laboració entre Santiago Niño y Inma Fernández:
Les prediccions de Santiago Niño són a molt llarg plaç. Diu que serà cap al 2018 quan es podrà donar per acabat el periode de crisi. Com calcula aquestes dates? Fa servir models econòmics "corregits" amb una valoració astrològica? Bé, realment crec que no. Si més no, és curiós el maridatge d'economia amb astrologia d'aquesta ponència i, certament, pot provocar que més d'un s'hi agafi per a criticar les anàlisi de Santiago Niño sense escoltar el que diu.
Sigui dit de pas, jo mateix he pensat que vist com es treballa en el món de la consultoria, com de bèsties arriben a ser algunes planificacions, com es menteix en les estimacions per a fer que les ofertes siguin comercialment òptimes, com, en definitiva, es menteix i s'enganya, tampoc estaria tant malament fer les estimacions o planificacions basant-se en la carta astral dels projectes. Per al cas de la consultoria informàtica plantejo la creació del perfil professional de l'AP. No, no vull dir el clàssic AP, Analista-Programador, em refereixo a l'AP, l'Astròleg-Programador.
Sense conyes, hi han fets objectius: el petroli barat s'acaba. N'hi han que diuen que el peak-oil ja s'ha produit, i d'altres que es produirà en un plaç màxim d'un parell d'anys; L'aturada del sector del totxo està aturant, de pas, l'economia; La crisi financera, per la seva banda també és real. Les subprime als EUA o Espanya estan posant en escac i mat el sistema financer. Pot caure un banc? quines conseqüències tindrà això? Més fets: canvi climàtic, desertització i moviments migratoris de refugiats climàtics, el pol nord és navegable, desglaç accelerat de glaceres... conseqüències? el IPCC, organisme de la ONU, porta avisant de la necessitat de poar en l'agenda els reptes climàtics. I podríem seguir. L'esgotament de recursos naturals i la crisi econòmica sembla que, efectivament refermen la idea de que aquesta és una crisi sistèmica, no cojuntural.
Com quedarà el món després d'aquesta crisi? quina durada tindrà? com ens afectarà?
Ahir vaig acabar amb uns eslògans que segueixen sent vàlids avui, diguin el que diguin els estels:
Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.
És un bon moment per a la revolució.
Un altre món és possible.
Aquí s'acaba la influència dels astres més llunyans. NO influeixen.
I perquè parlo d'això?
Doncs resulta que ahir vaig escriure un post parlant del catedràtic Santiago Niño Becerra i justament avui, es publica en burbuja.info que va participar en en congrés d'astrologia del 2005 a Barcelona, presentant una ponència: "LAS GRANDES CRISIS SOCIOECONÓMICAS EN LA ERA DE PISCIS", juntament amb l'astròloga Inma Fernández, del Círculo Atenea.
En aquest blog es pot trobar el text de la dita ponència. S'hi poden trobar els següents articles fets en col·laboració entre Santiago Niño y Inma Fernández:
- ο (Artículo - May '05) Parte I Las Grandes Crisis ...
- ο (Artículo - May '05) Parte II Las Grandes Crisis...
- ο (Artículo - May '05) Parte III Las Grandes Crisi...
- ο (Artículo - May '05) Parte IV Las Grandes Crisis...
- ● (Ponencia - Mar '05) Las Grandes Crisis Socioeco...
- ο (Artículo Premiado - Abr '04) El Gran Crash, 201...
- ● (Ponencia - Dic '03) Auge y caída del Estado de ...
- ο (Artículo - Feb '03) El Promedio Industrial Dow ...
- ● (Ponencia - Dic '02) La evolución del promedio i...
- ο (Artículo - Mar '02) La Realidad Astrológica del..
Les prediccions de Santiago Niño són a molt llarg plaç. Diu que serà cap al 2018 quan es podrà donar per acabat el periode de crisi. Com calcula aquestes dates? Fa servir models econòmics "corregits" amb una valoració astrològica? Bé, realment crec que no. Si més no, és curiós el maridatge d'economia amb astrologia d'aquesta ponència i, certament, pot provocar que més d'un s'hi agafi per a criticar les anàlisi de Santiago Niño sense escoltar el que diu.
Sigui dit de pas, jo mateix he pensat que vist com es treballa en el món de la consultoria, com de bèsties arriben a ser algunes planificacions, com es menteix en les estimacions per a fer que les ofertes siguin comercialment òptimes, com, en definitiva, es menteix i s'enganya, tampoc estaria tant malament fer les estimacions o planificacions basant-se en la carta astral dels projectes. Per al cas de la consultoria informàtica plantejo la creació del perfil professional de l'AP. No, no vull dir el clàssic AP, Analista-Programador, em refereixo a l'AP, l'Astròleg-Programador.
Sense conyes, hi han fets objectius: el petroli barat s'acaba. N'hi han que diuen que el peak-oil ja s'ha produit, i d'altres que es produirà en un plaç màxim d'un parell d'anys; L'aturada del sector del totxo està aturant, de pas, l'economia; La crisi financera, per la seva banda també és real. Les subprime als EUA o Espanya estan posant en escac i mat el sistema financer. Pot caure un banc? quines conseqüències tindrà això? Més fets: canvi climàtic, desertització i moviments migratoris de refugiats climàtics, el pol nord és navegable, desglaç accelerat de glaceres... conseqüències? el IPCC, organisme de la ONU, porta avisant de la necessitat de poar en l'agenda els reptes climàtics. I podríem seguir. L'esgotament de recursos naturals i la crisi econòmica sembla que, efectivament refermen la idea de que aquesta és una crisi sistèmica, no cojuntural.
Com quedarà el món després d'aquesta crisi? quina durada tindrà? com ens afectarà?
Ahir vaig acabar amb uns eslògans que segueixen sent vàlids avui, diguin el que diguin els estels:
Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.
És un bon moment per a la revolució.
Un altre món és possible.
dimarts, 29 de juliol del 2008
Santiago Niño Becerra
Aquests dies he descobert al catedràtic d'estructura econòmica de l'IQS: en Santiago Niño Becerra. El seu nom me l'he anat trobant com a referència en diversos fòrums d'Internet i finalment, he trobat el recull dels articles d'opinió d'aquest senyor en La Carta de la Bolsa des del juliol passat, és dir, un any d'articles.
És una veu més que avisa d'un empitjorament imminent i dramàtic de la crisi que ja estem vivint. El temps -poc temps- dirà si té o no te raó en la magnitud de la crisi que pronostica. Per mi, però, el més interessant que diu és que insisteix i reitera que la crisi és sistèmica, és dir: ens acostem al final del sistema tal com l'hem conegut per canviar a un sistema diferent.
Res a veure, doncs, amb les crisis d'ajust que cada pocs anys han colpejat l'economia.
L'altre matís en el que insisteix: la crisi és de recursos. La crisi financera no és més que la conseqüència i constatació de l'esgotament de recursos de tota mena. Una frase: la crisi esdevé perquè el sistema ha arribat als seus límits.
Déu n'hi do.
Per la seva banda, el senyor Solbes ja parla obertament de crisi. Ara diu que la crisi s'allargarà durant, almenys, dos anys. No fa tant parlava de que a finals de l'any que ve es sortiria de la crisi, o sigui que n'ha doblat la durada prevista.
Tanmateix, al seu discurs hi ha alguna cosa que no m'agrada: tot plegat ho planteja com una qüestió tècnica. La política i la ideologia no entren per enlloc. Ell mateix ho diu als seus articles. L'ètica s'esmenta només de passada.
Això em provoca una certa malfiança. Quan les valoracions es fan sobre determinats indicadors o s'actua sobre el sistema per a modificar-ne els valors es fa, sens dubte, partint d'uns models teòrics que s'han contrastat empíricament seguint un mètode científic, però la tria d'uns determinats indicadors és una tria política.
En aquest sentit, em sento més d'acord amb l'opinió que l'economia clàssica és una restricció de l'ecologia a les condicions de contorn molt ben delimitades i extraordinàriament simplificades dels hàbitats humans, i que els models de l'economia del futur hauran de tenir en compte molts més factors i interaccions
Fent un símil: en el futur l'economia clàssica serà a l'ecologia com la mecànica newtoniana a la mecànica quàntica.
Però avui una cosa és l'economia i una altre el sistema. El sistema és més que economia, el sistema és una gegantina estructura de poder i de control, el sistema és la implementació de diferents models econòmics i productius i la integració global d'aquests diferents models. El sistema inclou diferents tipus de relacions polítiques, socials, religioses, culturals...
I enmig de tot està l'home.
On és l'home? On l'humanisme? Certament que d'on no hi ha, no en raja i això és economia o, senzillament, matemàtica. Però què farà l'home? I això ja no és sociologia. Potser serà política. En tot cas, però, espero que sigui humanitat.
Hi han veus que pronostiquen temps difícils i aporten moltes raons per a fer aquest pronòstic. Patiment és patiment, que ningú no s'enganyi. Sigui el que sigui, però, el futur dependrà de l'home, de l'ésser humà, del coratge, de la caritat, de la bondat dels individus, de que siguem capaços de posar aquesta empremta en el nou món.
Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.
És un bon moment per a la revolució.
Un altre món és possible.
És una veu més que avisa d'un empitjorament imminent i dramàtic de la crisi que ja estem vivint. El temps -poc temps- dirà si té o no te raó en la magnitud de la crisi que pronostica. Per mi, però, el més interessant que diu és que insisteix i reitera que la crisi és sistèmica, és dir: ens acostem al final del sistema tal com l'hem conegut per canviar a un sistema diferent.
Res a veure, doncs, amb les crisis d'ajust que cada pocs anys han colpejat l'economia.
L'altre matís en el que insisteix: la crisi és de recursos. La crisi financera no és més que la conseqüència i constatació de l'esgotament de recursos de tota mena. Una frase: la crisi esdevé perquè el sistema ha arribat als seus límits.
Déu n'hi do.
Per la seva banda, el senyor Solbes ja parla obertament de crisi. Ara diu que la crisi s'allargarà durant, almenys, dos anys. No fa tant parlava de que a finals de l'any que ve es sortiria de la crisi, o sigui que n'ha doblat la durada prevista.
Tanmateix, al seu discurs hi ha alguna cosa que no m'agrada: tot plegat ho planteja com una qüestió tècnica. La política i la ideologia no entren per enlloc. Ell mateix ho diu als seus articles. L'ètica s'esmenta només de passada.
Això em provoca una certa malfiança. Quan les valoracions es fan sobre determinats indicadors o s'actua sobre el sistema per a modificar-ne els valors es fa, sens dubte, partint d'uns models teòrics que s'han contrastat empíricament seguint un mètode científic, però la tria d'uns determinats indicadors és una tria política.
En aquest sentit, em sento més d'acord amb l'opinió que l'economia clàssica és una restricció de l'ecologia a les condicions de contorn molt ben delimitades i extraordinàriament simplificades dels hàbitats humans, i que els models de l'economia del futur hauran de tenir en compte molts més factors i interaccions
Fent un símil: en el futur l'economia clàssica serà a l'ecologia com la mecànica newtoniana a la mecànica quàntica.
Però avui una cosa és l'economia i una altre el sistema. El sistema és més que economia, el sistema és una gegantina estructura de poder i de control, el sistema és la implementació de diferents models econòmics i productius i la integració global d'aquests diferents models. El sistema inclou diferents tipus de relacions polítiques, socials, religioses, culturals...
I enmig de tot està l'home.
On és l'home? On l'humanisme? Certament que d'on no hi ha, no en raja i això és economia o, senzillament, matemàtica. Però què farà l'home? I això ja no és sociologia. Potser serà política. En tot cas, però, espero que sigui humanitat.
Hi han veus que pronostiquen temps difícils i aporten moltes raons per a fer aquest pronòstic. Patiment és patiment, que ningú no s'enganyi. Sigui el que sigui, però, el futur dependrà de l'home, de l'ésser humà, del coratge, de la caritat, de la bondat dels individus, de que siguem capaços de posar aquesta empremta en el nou món.
Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.
És un bon moment per a la revolució.
Un altre món és possible.
dijous, 24 de juliol del 2008
la batalla del finançament?
La propera batalla que s'acosta és la del finançament. Aparentment el quatripartit està unit i farà front comú a Madrid. Fins i tot al Periódico diuen que el PSC es planteja no donar suport als pressupostos de l'estat si no s'obté un finançament satisfactori. Impressionant.
Caldrà esperar aconteixements. Encara estic molt escaldat de la negociació de l'estatutet. Per algun lloc he llegit que es fan apostes per saber qui es despenjarà primer, si PSC o CiU. Per la seva banda Esquerra diu que no donarà suport a cap acord que no tingui el vist-i-plau de CiU.
Fa l'efecte que el joc és el següent: el PSC vol ocupar l'espai de CiU i per això la duresa del seu missatge cap el PSOE. Tothom sap que un cert grau d'enfrontament amb Madrid funciona molt bé per obtenir rèdits electorals. CiU no pot deixar-se sobrepassar pel PSC en la defensa dels interessos de Catalunya, per tant, cal pensar que tibarà la corda (a menys, és clar, que es deixin enganyar de nou, com amb l'estatutet o els ofereixen algun caramel). Esquerra, per la seva banda en té prou amb demanar el mateix que CiU i, quan arribin les rebaixes, mantenir-se ferma. Si tots plegats han après alguna cosa de la negociació de l'estatutet, aquest cop no patirem tacticismes vergonyosos i tots hauran entès que, independentment qui estigui manant a Palau, hi han interessos nacionals que demanen la unió de tots i que la consecució d'aquests objectius, a la llarga, ens ha de beneficiar a tots els catalans en general i als partits en particular.
Cal anar junts i a totes. Si més no per aconseguir un bon Si ho aconsegueixen, l'endemà que arribin a Barcelona amb el finançament ja podran esbudellar-se entre ells si volen, però ara no.
Veurem si ho han après.
Tanmateix, no serà fàcil. Que hi ha crisi es una cosa que ja ho sap tothom. El gobierno ha rebaixat la previsió de creixement de l'economia per al 2009 a un 1% pelat. Quan en començar l'any la previsió era de més del 3%.
Vists els números, no crec que deixin anar els calers tan fàcilment. Un motiu més per plantar-se a Madrid units i disposats a barallar-se amb els lleons del congrés si cal.
Recordem-ho: negociar vol dir que els uns als altres es poden esclafar les pilotes, però proven d'arribar a un acord per no fer-ho o, si de cas, no esclafar-se-les totes. Doncs au, a negociar.
I una nota al marge: amb una previsió de creixement (de créixer, fer-se més gran), tot i que petita, resulta que la gent veu com li costa més arribar a fi de mes, augmenten els impagats i la morositat i, en general, la sensació és de veure-ho tot negre.
És dir: amb un creixement menor, la majoria recula en qualitat de vida. Però el cert és que hi ha creixement, no? a on va aquest creixement? doncs fàcil, a les butxaques dels que mai perden.
És un dels principis mal explicats del model neoliberal que ens volen fer empassar: ells diuen "si l'economia puja i les empreses obtenen beneficis, tothom gaudirà d'una part del pastís". El fet és que per a que això sigui "veritat" cal que les empreses obtinguin molts, però molts beneficis, o sigui, que l'economia creixi molt. Sense entrar en el fet que el creixement econòmic contamina, depreda el medi ambient, esgota recursos i exporta pobresa, el que és evidentment, perquè ho estem veient ara, és que en el model actual, amb creixements petits la majoria s'empobreix.
Si el que ens ve a sobre és una decreixement de l'economia (o fent servir l'eufemística expressió: creixement negatiu) llavors voldrà dir que alguns dels que sempre guanyen hauran de guanyar menys, o perdre.
Si això em passa a mi o a tu, m'estrenyo el cinturó, serro les dents i tiro endavant. Si això els passa a aquests, en canvi, apreten als governs, demanen subvencions, foten al carrer a milers de treballadors i si no els atura algú, se't foten a casa a veure si troben un mitjó amb calers, i s'empesquen alguna per fotre't fins la camisa. Es limita la democràcia, es reprimeix i els drets laborals es perden en nom d'una suposada eficiència i una suposada productivitat.
Compte que si les coses empitjoren, l'enemic seran els creuen que no poden perdre mai. I compte que faran el que calgui per no perdre.
Caldrà esperar aconteixements. Encara estic molt escaldat de la negociació de l'estatutet. Per algun lloc he llegit que es fan apostes per saber qui es despenjarà primer, si PSC o CiU. Per la seva banda Esquerra diu que no donarà suport a cap acord que no tingui el vist-i-plau de CiU.
Fa l'efecte que el joc és el següent: el PSC vol ocupar l'espai de CiU i per això la duresa del seu missatge cap el PSOE. Tothom sap que un cert grau d'enfrontament amb Madrid funciona molt bé per obtenir rèdits electorals. CiU no pot deixar-se sobrepassar pel PSC en la defensa dels interessos de Catalunya, per tant, cal pensar que tibarà la corda (a menys, és clar, que es deixin enganyar de nou, com amb l'estatutet o els ofereixen algun caramel). Esquerra, per la seva banda en té prou amb demanar el mateix que CiU i, quan arribin les rebaixes, mantenir-se ferma. Si tots plegats han après alguna cosa de la negociació de l'estatutet, aquest cop no patirem tacticismes vergonyosos i tots hauran entès que, independentment qui estigui manant a Palau, hi han interessos nacionals que demanen la unió de tots i que la consecució d'aquests objectius, a la llarga, ens ha de beneficiar a tots els catalans en general i als partits en particular.
Cal anar junts i a totes. Si més no per aconseguir un bon Si ho aconsegueixen, l'endemà que arribin a Barcelona amb el finançament ja podran esbudellar-se entre ells si volen, però ara no.
Veurem si ho han après.
Tanmateix, no serà fàcil. Que hi ha crisi es una cosa que ja ho sap tothom. El gobierno ha rebaixat la previsió de creixement de l'economia per al 2009 a un 1% pelat. Quan en començar l'any la previsió era de més del 3%.
Vists els números, no crec que deixin anar els calers tan fàcilment. Un motiu més per plantar-se a Madrid units i disposats a barallar-se amb els lleons del congrés si cal.
Recordem-ho: negociar vol dir que els uns als altres es poden esclafar les pilotes, però proven d'arribar a un acord per no fer-ho o, si de cas, no esclafar-se-les totes. Doncs au, a negociar.
I una nota al marge: amb una previsió de creixement (de créixer, fer-se més gran), tot i que petita, resulta que la gent veu com li costa més arribar a fi de mes, augmenten els impagats i la morositat i, en general, la sensació és de veure-ho tot negre.
És dir: amb un creixement menor, la majoria recula en qualitat de vida. Però el cert és que hi ha creixement, no? a on va aquest creixement? doncs fàcil, a les butxaques dels que mai perden.
És un dels principis mal explicats del model neoliberal que ens volen fer empassar: ells diuen "si l'economia puja i les empreses obtenen beneficis, tothom gaudirà d'una part del pastís". El fet és que per a que això sigui "veritat" cal que les empreses obtinguin molts, però molts beneficis, o sigui, que l'economia creixi molt. Sense entrar en el fet que el creixement econòmic contamina, depreda el medi ambient, esgota recursos i exporta pobresa, el que és evidentment, perquè ho estem veient ara, és que en el model actual, amb creixements petits la majoria s'empobreix.
Si el que ens ve a sobre és una decreixement de l'economia (o fent servir l'eufemística expressió: creixement negatiu) llavors voldrà dir que alguns dels que sempre guanyen hauran de guanyar menys, o perdre.
Si això em passa a mi o a tu, m'estrenyo el cinturó, serro les dents i tiro endavant. Si això els passa a aquests, en canvi, apreten als governs, demanen subvencions, foten al carrer a milers de treballadors i si no els atura algú, se't foten a casa a veure si troben un mitjó amb calers, i s'empesquen alguna per fotre't fins la camisa. Es limita la democràcia, es reprimeix i els drets laborals es perden en nom d'una suposada eficiència i una suposada productivitat.
Compte que si les coses empitjoren, l'enemic seran els creuen que no poden perdre mai. I compte que faran el que calgui per no perdre.
dimarts, 22 de juliol del 2008
Karadzic detingut
Radovan Karadzic ha estat capturat. Karadzic va ordenar i comandar el setge de Sarajevo (del 5 d'abril de 1992 al 29 de feber de 1996) que va provocar més de 12000 morts i 50000 ferits. Va ordenar i comandar la neteja ètnica de les zones de Sarajevo que els serbis van controlar; va ordenar i comandar la matança de 8000 homes bosnis a Srebrenica (juliol de 1995), una ciutat que, en teoria, era segura perquè estava protegida per uns 400 cascos blaus.
A Karadzic, aprenent de Hitler, l'han atrapat viu i el jutjaran i si es demostren les acusacions que se l'imputen, el condemnaran.
No. No seré jo qui condemni ningú a mort. Ni tan sols a aquest monstre.
Demanem-nos com a les acaballes del segle XX el feixisme va ser capaç de cavalcar de nou per Europa i dur a terme un genocidi.
Quan el 1984 a Sarajevo es van celebrar els jocs olímpics d'hivern, cap dels seus ciutadans no es podia imaginar que deu anys més tard, la seva ciutat es convertiria en un camp de batalla i en l'escenari del darrer genocidi racista que ha viscut Europa.
Alguns tertulians espanyols de l'època deien, quan encara no estava clar que tot allò esdevindria un genocidi racista, que Castilla era la Serbia de Espanya. Ningú no s'ha retractat d'aquelles paraules. No només això, el mateix comentari l'he sentit recentment per referir-se a la independència de Kosovo.
I hom pensa si no és impossible que un boig racista arribi al poder a Espanya i que llenci exercit i paramilitars a una neteja ètnica dels Països Catalans, Euskal Herria i Galiza.
Els ciutadans de Sarajevo no ho creien possible.
A Karadzic, aprenent de Hitler, l'han atrapat viu i el jutjaran i si es demostren les acusacions que se l'imputen, el condemnaran.
No. No seré jo qui condemni ningú a mort. Ni tan sols a aquest monstre.
Demanem-nos com a les acaballes del segle XX el feixisme va ser capaç de cavalcar de nou per Europa i dur a terme un genocidi.
Quan el 1984 a Sarajevo es van celebrar els jocs olímpics d'hivern, cap dels seus ciutadans no es podia imaginar que deu anys més tard, la seva ciutat es convertiria en un camp de batalla i en l'escenari del darrer genocidi racista que ha viscut Europa.
Alguns tertulians espanyols de l'època deien, quan encara no estava clar que tot allò esdevindria un genocidi racista, que Castilla era la Serbia de Espanya. Ningú no s'ha retractat d'aquelles paraules. No només això, el mateix comentari l'he sentit recentment per referir-se a la independència de Kosovo.
I hom pensa si no és impossible que un boig racista arribi al poder a Espanya i que llenci exercit i paramilitars a una neteja ètnica dels Països Catalans, Euskal Herria i Galiza.
Els ciutadans de Sarajevo no ho creien possible.
dissabte, 19 de juliol del 2008
Balança fiscal dels Països Catalans - 15/07/2008
Apunt bloc - 15/07/2008
Punt u. Fiscalitat no és solidaritat. La solidaritat és un valor que hom practica voluntàriament. La fiscalitat, pagar impostos, és quelcom amb el que hom pot no estar d'acord o que en pot estar en contra de les motivacions i conseqüències polítiques, però que l'estat. en força, imposa, el pagament, si cal amb coacció.
Per tant és fals dir que Catalunya és més solidària. Catalunya? No, no són solidaris els territoris. Si de cas ho són els catalans i, segons les balances publicades, els balears i els valencians. Els ciutadans dels Països Catalans.
Però no ho són. No ho som.
Senzillament només som els que paguem més impostos.
I els paguem estant-hi o no d'acord o amb o sense la por de la coacció. Són impostos. Que ve de imposar. Pagar impostos no és ser solidaris. Amb els impostos es paguen l'exercit, la policia i les presons i les vacances del rei i família. Es paga o es pagava la fundació Francisco Franco i l'Archivo de Salamanca. Amb els impostos es paguen algunes coses que em repel.len.
Amb els impostos, en canvi, no es "rescaten" els peatges, ni es milloren les rodalies, ni les infraestructures (malgrat la mala excusa de l'AVE); No veig millores a l'educació, a la sanitat, a les pensions. Amb els impostos no es paguen algunes coses que em semblen imprescindibles.
Amb els impostos no veig que es construeixin els Països Catalans , en canvi, sí que es construeix certa idea d'estat espanyol.
Que no em vinguin amb punyetes ni amb la mentida de la solidaritat. Si pago es perquè no tinc alternativa que si per mi fos, ni un puto duro s'aniria a Madrit.
Punt u. Fiscalitat no és solidaritat. La solidaritat és un valor que hom practica voluntàriament. La fiscalitat, pagar impostos, és quelcom amb el que hom pot no estar d'acord o que en pot estar en contra de les motivacions i conseqüències polítiques, però que l'estat. en força, imposa, el pagament, si cal amb coacció.
Per tant és fals dir que Catalunya és més solidària. Catalunya? No, no són solidaris els territoris. Si de cas ho són els catalans i, segons les balances publicades, els balears i els valencians. Els ciutadans dels Països Catalans.
Però no ho són. No ho som.
Senzillament només som els que paguem més impostos.
I els paguem estant-hi o no d'acord o amb o sense la por de la coacció. Són impostos. Que ve de imposar. Pagar impostos no és ser solidaris. Amb els impostos es paguen l'exercit, la policia i les presons i les vacances del rei i família. Es paga o es pagava la fundació Francisco Franco i l'Archivo de Salamanca. Amb els impostos es paguen algunes coses que em repel.len.
Amb els impostos, en canvi, no es "rescaten" els peatges, ni es milloren les rodalies, ni les infraestructures (malgrat la mala excusa de l'AVE); No veig millores a l'educació, a la sanitat, a les pensions. Amb els impostos no es paguen algunes coses que em semblen imprescindibles.
Amb els impostos no veig que es construeixin els Països Catalans , en canvi, sí que es construeix certa idea d'estat espanyol.
Que no em vinguin amb punyetes ni amb la mentida de la solidaritat. Si pago es perquè no tinc alternativa que si per mi fos, ni un puto duro s'aniria a Madrit.
Vida i destí (i II) - 14/07/2008
Apunt bloc - 14/07/2008
Avui he acabat la lectura de"Vida i destí". Una crítica contundent a l'autoritarisme. Una lloa a la llibertat de l'individu i la defensa del dret al lliure pensament enfront el poder de l'estat.
La referència a "Guerra i pau" apareix sovint. Crec que el llibre és un homenatge a l'obra de Tolstoi. Tolstoi també és referenciat sovint, no només com geni literari, sinó també en la seva vessant filosòfica-religiosa. Justament en un capítol, Grossman fa l'acarament entre un ideòleg nazi i un bolxevic stalinista. El nazi prova de demostrar al bolxevic que l'estat nazi i l'estat soviètic no són més que les dues cares de la mateixa moneda, i que en ambdós casos, és l'individu feble, el que no segueix els dictats de l'estat i no n'és intèrpret o encarnació, el que uns i altres proven d'anihilar. El personatge que representa a aquest individu dèbil és un vell ''tolstoista" que escriu que la bondat humana, la que neix de forma espontània, sense cap altre motivació, és més forta que els estats que l'ofeguen.
En tot cas, Tolstoi és una referència necessària, no només per a copsar "Vida i destí'', sinó també per copsar l'anima russa.
Tanmateix, aquesta bondat es veu perseguida i anorreada. És brutal la seqüència de capítols que corresponen al viatge en tren dels presoners jueus fins la mateixa sala de ''dutxes'' on són assassinats. Llegir aquets capítols ens fa partícips d'alguna forma de l'agonia de les víctimes. En acabar la lectura dius"jo vaig morir a Auschwitz".
Però''Vida i destí" és molt més que això. La seva denúncia i descripció abasta les esferes paral.lels que es dibuixen: els soldats i els civils que lluiten i estan atrapats en la batalla i els dos estats omnipotents que aboquen acer i sang de forma despietada i inhumana. La descripció de la relació entre aquestes dues esferes i com certs individus esdevenen l'encarnació de l'estat i d'altres, víctimes.
Malgrat ser un llibre centrat en la batallà d'Stalingrad és un llibre que ens adverteix avui. L'autoritarisme del poder es manifesta avui també. Avui va més enllà dels estats i avui és més subtil que l'adoctrinament polític.
No, avui hi ha "llibertat" i tenim ''democràcia'', però es tanquen les fronteres i tenim una directiva de retorn i anem a les 65 hores quant encara sentim l'eco de la promesa de les 35.
I avui tenim "pau'' malgrat la dotzena de conflictes armats arreu del món i la seixantena de conflictes de "baixa intensitat" que esquitxen el mapa.
Per no parlar dels treballs precaris, o dels obrers morts en accidents laborals.
Per no parlar tampoc de tantes i tantes injustícies.
Avui podem "denunciar'' fins i tot a mitjans oficials totes les injustícies, i el poder ens diu "veieu? Sou lliures!''
Però, demanem-nos, no estem parlant, en realitat, d'una forma de submissió? No hi ha, en el fons, la por a perdre, a no tenir? A ser exclosos de la nació dels "consumidors''?
No és aquesta la nova cadena del poder?
Avui he acabat la lectura de"Vida i destí". Una crítica contundent a l'autoritarisme. Una lloa a la llibertat de l'individu i la defensa del dret al lliure pensament enfront el poder de l'estat.
La referència a "Guerra i pau" apareix sovint. Crec que el llibre és un homenatge a l'obra de Tolstoi. Tolstoi també és referenciat sovint, no només com geni literari, sinó també en la seva vessant filosòfica-religiosa. Justament en un capítol, Grossman fa l'acarament entre un ideòleg nazi i un bolxevic stalinista. El nazi prova de demostrar al bolxevic que l'estat nazi i l'estat soviètic no són més que les dues cares de la mateixa moneda, i que en ambdós casos, és l'individu feble, el que no segueix els dictats de l'estat i no n'és intèrpret o encarnació, el que uns i altres proven d'anihilar. El personatge que representa a aquest individu dèbil és un vell ''tolstoista" que escriu que la bondat humana, la que neix de forma espontània, sense cap altre motivació, és més forta que els estats que l'ofeguen.
En tot cas, Tolstoi és una referència necessària, no només per a copsar "Vida i destí'', sinó també per copsar l'anima russa.
Tanmateix, aquesta bondat es veu perseguida i anorreada. És brutal la seqüència de capítols que corresponen al viatge en tren dels presoners jueus fins la mateixa sala de ''dutxes'' on són assassinats. Llegir aquets capítols ens fa partícips d'alguna forma de l'agonia de les víctimes. En acabar la lectura dius"jo vaig morir a Auschwitz".
Però''Vida i destí" és molt més que això. La seva denúncia i descripció abasta les esferes paral.lels que es dibuixen: els soldats i els civils que lluiten i estan atrapats en la batalla i els dos estats omnipotents que aboquen acer i sang de forma despietada i inhumana. La descripció de la relació entre aquestes dues esferes i com certs individus esdevenen l'encarnació de l'estat i d'altres, víctimes.
Malgrat ser un llibre centrat en la batallà d'Stalingrad és un llibre que ens adverteix avui. L'autoritarisme del poder es manifesta avui també. Avui va més enllà dels estats i avui és més subtil que l'adoctrinament polític.
No, avui hi ha "llibertat" i tenim ''democràcia'', però es tanquen les fronteres i tenim una directiva de retorn i anem a les 65 hores quant encara sentim l'eco de la promesa de les 35.
I avui tenim "pau'' malgrat la dotzena de conflictes armats arreu del món i la seixantena de conflictes de "baixa intensitat" que esquitxen el mapa.
Per no parlar dels treballs precaris, o dels obrers morts en accidents laborals.
Per no parlar tampoc de tantes i tantes injustícies.
Avui podem "denunciar'' fins i tot a mitjans oficials totes les injustícies, i el poder ens diu "veieu? Sou lliures!''
Però, demanem-nos, no estem parlant, en realitat, d'una forma de submissió? No hi ha, en el fons, la por a perdre, a no tenir? A ser exclosos de la nació dels "consumidors''?
No és aquesta la nova cadena del poder?
iPc - iPhone - 11/07/2008
Apunt bloc - 11/07/2008
Per la ràdio han dit que l'IPC ha pujat al 4.9%. La llet un 23% i els ous un 14%. El petroli, barril Brent, ha superat els 147€. Des d'Europa estiren les orelles als governs espanyols per la vista grossa que han fet del mercat immobiliari.
Avui, però, arribava el nou iPhone a les botigues. A Barcelona, cues d'hores per obtenir l'aparell. Un senyor estava fent cua per comprar la maquineta per regalar-se-la al seu fill per celebrar que el nen ha acabat la primària.
"Compreu, compreu, maleïts! El món s'acaba! ''
Per la ràdio han dit que l'IPC ha pujat al 4.9%. La llet un 23% i els ous un 14%. El petroli, barril Brent, ha superat els 147€. Des d'Europa estiren les orelles als governs espanyols per la vista grossa que han fet del mercat immobiliari.
Avui, però, arribava el nou iPhone a les botigues. A Barcelona, cues d'hores per obtenir l'aparell. Un senyor estava fent cua per comprar la maquineta per regalar-se-la al seu fill per celebrar que el nen ha acabat la primària.
"Compreu, compreu, maleïts! El món s'acaba! ''
Represa
Després d'uns dies desconnectat de tot (digues-li vacances!), reprenc el bloc. Un any més la meva mai prou valorada Zire 31 m'ha permès prendre alguns apunts per aprofitar les tardes de pluja.
Variat: crisi, iphone, "Vida i destí", balances fiscals...
Variat: crisi, iphone, "Vida i destí", balances fiscals...
dimarts, 8 de juliol del 2008
No és aquesta Europa
Cada dia que passa Europa fa més por. Segons "El Periódico", la UE pacta acceptar immigrants "a la carta". En què consisteix això? doncs, entre d'altres coses "Els Vint-i-set es comprometen d'aquesta manera a expulsar de la UE tots els immigrants irregulars que es trobin al seu territori, a cooperar entre tots per poder facilitar aquesta expulsió, a combatre amb la màxima fermesa els que exploten els sense papers, a establir els visats biomètrics i un control electrònic d'entrades i de sortides dels visitants a la UE el 2012, i també a fomentar acords de readmissió amb els països d'origen.". A qui deixaran passar? segons el diari, es "potenciarà la captació de persones altament qualificades i afavorirà que la immigració extracomunitària sigui temporal".
Un cop dins, a més de treballar, també hauran "d'integrar-se". Sembla ser que han tret el "contracte d'integració" del text però a canvi en demanen una "integració harmoniosa".
Doncs resulta que a mi, això de fer passar a la gent per un registre biomètric i un control electrònic i triar-ne els altament qualificats em recorda als processos de selecció dels nazis. No aconsegueixo treure'm del nas el tuf racista d'aquest text que ha aprovat la immaculada, democràtica i lliure Unió Europea.
Papers per a tothom? no seré jo qui els demani, però tinc clar que hi ha un dret fonamental, indefugible, que tenim tots que és el dret a recollir les coses i buscar-nos la vida a una altre banda. Jo tinc dret a emigrar i com jo, tothom. Tu tens dret a no deixar-me entrar al teu país? Potser el tens. Però no tens dret a impedir que em busqui la vida. No tens dret a ensenyar-me el menjar i dir-me no n'hi ha per tu, mentre aboqueu a les deixalles el que no podeu menjar de tant farts com esteu. I jo tinc gana i tinc dret a menjar. És el teu dret contra el meu dret. Però tu m'amenaces a mi que no tinc més que les meves mans, les meves pors, la meva esperança i el meu coratge. Tu, en canvi, no defenses el pa dels teus fills, sinó el marge de beneficis obtingut de manllevar del meu país el meu pa i el dels meus fills.
Potser tenim dret a fer d'Europa una fortalesa. Però potser llavors també tindran el dret i el deure d'assaltar-la. No seré jo qui digui que fan mal fet. Tots tenim el dret i el deure de buscar un lloc on poder viure. Sense fer fora ningú, segur, però quan el món es torna petit, la propietat privada es relativitza. Demanem-nos, si de cas, com és que hi ha tan pocs que tenen tant, i tants que tenen tan poc.
Un cop dins, a més de treballar, també hauran "d'integrar-se". Sembla ser que han tret el "contracte d'integració" del text però a canvi en demanen una "integració harmoniosa".
Doncs resulta que a mi, això de fer passar a la gent per un registre biomètric i un control electrònic i triar-ne els altament qualificats em recorda als processos de selecció dels nazis. No aconsegueixo treure'm del nas el tuf racista d'aquest text que ha aprovat la immaculada, democràtica i lliure Unió Europea.
Papers per a tothom? no seré jo qui els demani, però tinc clar que hi ha un dret fonamental, indefugible, que tenim tots que és el dret a recollir les coses i buscar-nos la vida a una altre banda. Jo tinc dret a emigrar i com jo, tothom. Tu tens dret a no deixar-me entrar al teu país? Potser el tens. Però no tens dret a impedir que em busqui la vida. No tens dret a ensenyar-me el menjar i dir-me no n'hi ha per tu, mentre aboqueu a les deixalles el que no podeu menjar de tant farts com esteu. I jo tinc gana i tinc dret a menjar. És el teu dret contra el meu dret. Però tu m'amenaces a mi que no tinc més que les meves mans, les meves pors, la meva esperança i el meu coratge. Tu, en canvi, no defenses el pa dels teus fills, sinó el marge de beneficis obtingut de manllevar del meu país el meu pa i el dels meus fills.
Potser tenim dret a fer d'Europa una fortalesa. Però potser llavors també tindran el dret i el deure d'assaltar-la. No seré jo qui digui que fan mal fet. Tots tenim el dret i el deure de buscar un lloc on poder viure. Sense fer fora ningú, segur, però quan el món es torna petit, la propietat privada es relativitza. Demanem-nos, si de cas, com és que hi ha tan pocs que tenen tant, i tants que tenen tan poc.
dilluns, 7 de juliol del 2008
Vida i destí (I)
El que porto de lectura -un terç, aproximadament- de "Vida i destí" ja m'ha proporcionat alguns moments de gran intensitat. Un d'aclaparador: la carta que la mare aconsegueix enviar al seu fill burlant els filats del ghetto jueu. Li explica l'experiència al gueto i li parla de la maldat i la bondat humanes. Li diu que ella morirà aviat, perquè ja han cavat la seva fossa. Li deman al seu fill que, sobretot, ell visqui.
No es pot resumir en quatre línies l'intensitat de la carta de la mare que és el capítol18.
Com tampoc puc deixar de destacar la reflexió sobre la llibertat i sobre la submissió que es fa al capítol 50. Perquè hi han majories silencioses que tol·leren o participen, malgrat no estar d'acord, en genocidis? en injustícies i en crims? a la vegada, perquè, enmig de la repressió més terrible apareix l'espurna de la revolta i de la insurrecció?
Diu Vassili Grossman:
"[...]l'instint de llibertat en l'home es invencible. Havia estat reprimit, sí, però existia. L'home condemnat a l'esclavitud es converteix en esclau per destí, no per natura.
L'aspiració innnata de l'home a la llibertat és invencible; pot ser aixafada, però no anihilada. El totalitarisme no pot renunciar a la violència. Si ho fes, moriria. La violència ininterrompuda, constant, directa o emmascarada és la base del totalitarisme. L'home no renuncia a la llibertat per pròpia voluntat. Aquesta conclusió és la llum dels nostres temps, la llum del futur".
No es pot resumir en quatre línies l'intensitat de la carta de la mare que és el capítol18.
Com tampoc puc deixar de destacar la reflexió sobre la llibertat i sobre la submissió que es fa al capítol 50. Perquè hi han majories silencioses que tol·leren o participen, malgrat no estar d'acord, en genocidis? en injustícies i en crims? a la vegada, perquè, enmig de la repressió més terrible apareix l'espurna de la revolta i de la insurrecció?
Diu Vassili Grossman:
"[...]l'instint de llibertat en l'home es invencible. Havia estat reprimit, sí, però existia. L'home condemnat a l'esclavitud es converteix en esclau per destí, no per natura.
L'aspiració innnata de l'home a la llibertat és invencible; pot ser aixafada, però no anihilada. El totalitarisme no pot renunciar a la violència. Si ho fes, moriria. La violència ininterrompuda, constant, directa o emmascarada és la base del totalitarisme. L'home no renuncia a la llibertat per pròpia voluntat. Aquesta conclusió és la llum dels nostres temps, la llum del futur".
dimecres, 2 de juliol del 2008
llibre i crisi
Estreno apunts de juliol. Lectures: Acabo de fer-me amb un exemplar del "Vida i destí" de Vassili Grossman. Ed. Galàxia Gutenberg per a Cercle de Lectors. Traducció de Marta Rebón.
Llarg: 1085 pàgines.
És per allò de la "confiança". Cal mantenir l'estabilitat dels mercats i, per això, és necessari transmetre "confiança", i si per "transmetre confiança" cal mentir o negar la realitat, doncs que així sigui. És un principi neoliberal: mentir com a tècnica per a transmetre "confiança". El ZP i els seus són bons seguidors de l'escola econòmica neoliberal. Dels millorets, tu, perquè ho fan des de l'etiqueta "socialista".
És per això que sorpren el cinisme de la segona part de la declaració, cito "El Periódico": Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica, si bé s'ha d'intentar que el repartiment sigui "just i honest". Solbes va situar en aquest marc la moderació salarial, així com l'austeritat en la despesa pública per compensar l'inevitable augment de la protecció a la desocupació. "Perquè quedi clar, tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada". Bestial.
"Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica" qui? jo? he de deduïr que és culpa meva la crisi econòmica? Soc jo qui especula als mercats o explota recursos i treballadors? Dec ser-ho. Per sort, en Solbes serà "just i honest" i per a ser justos i honestos tindrem moderació salarial i reducció de la despesa pública! I no han pensat que potser augmentar la presió fiscal sobre els beneficis seria també una solució? Com pot ser que al parlar de solucions a la crisi sempre es comenci per tocar el crustó als que, segons el mateix Solbes, ja som més pobres que abans. No haviem quedat que la riquesa de l terra se la repartia una minoria privilegiada? Aquesta minoria ja paga?
Per sort, com és "just i honest", tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada! Hosti tu! El meu avi diria que aquests cabrons compten amb retallar per aquí. En definitiva, perquè no pensar-ho? la mentida és un principi neoliberal.
Doncs en això estem. A veure com va això de la crisi. Ara ja diuen ells mateixos que l'acabament de l'any serà dur i el que ve, pitjor.
Sort dels 200€ per les rebaixes. Solucions ZP. Estem salvats.
Per si les mosques, però, plantarem carbassons al balcó. I quina gran inversió que ha estat apuntar-se al bicing
Llarg: 1085 pàgines.
L'he començat. Promet. Serà la primera lectura de l'estiu. Pel poc que porto llegit ja veig que no serà una lectura fàcil. Hi ha una legió de personatges, potser em caldrà anar fent un quadre de personatges o un esquema. Ja es veurà. Els crítics parlen d'aquesta obra com "la gran novel·la russa del segle XX". Certament, crec que si arribo a disposar d'hores de lectura continuades el gaudiré.
Copio la contraportada:
"Vida i destí emociona, commou i pertorba al lector des de la primera frase i ha estat comparada justament amb obres mestres com Guerra i pau i El doctor Jivago. Durant el setge de Stalingrad, l'exercit nazi i les tropes soviètiques escriuen una de les pàgines més terribles de la història, però la història també està feta de vides, dels sentiments, de les misèries humanes o la bondat dels seus protagonistes en el marc de la batalla de Stalingrad, des de camperolsfins a científics, des de soldats rasos fins a Hitler o Stalin.
"Vida i destí és una novel·la de guerra, una saga familiar, una novel·la política, una novel·la d'amor, amb la qual Vassili Grossman potser volia canviar el món i que les autoritats soviètiques van prohibir implacablement. La lectura d'aquesta novel·la, traduïda ara per primera vegada al català, és una experiència que sacseja la consciència, que permet comprendre les grans tragèdies de la història recent i descobrir que l'home, fins i tot davant l'horror màxim, pot sobreviure gràcies a la seva pròpia bondat".
Canvi de tema: el senyor Solbes ha declarat que "Hem d'assumir que som més pobres que abans", i afegeix ""Si seguim utilitzant el mateix petroli que abans i resulta que és tres vegades més car, una de dues, o deixem de consumir energia o deixem de consumir altres coses""
És per allò de la "confiança". Cal mantenir l'estabilitat dels mercats i, per això, és necessari transmetre "confiança", i si per "transmetre confiança" cal mentir o negar la realitat, doncs que així sigui. És un principi neoliberal: mentir com a tècnica per a transmetre "confiança". El ZP i els seus són bons seguidors de l'escola econòmica neoliberal. Dels millorets, tu, perquè ho fan des de l'etiqueta "socialista".
És per això que sorpren el cinisme de la segona part de la declaració, cito "El Periódico": Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica, si bé s'ha d'intentar que el repartiment sigui "just i honest". Solbes va situar en aquest marc la moderació salarial, així com l'austeritat en la despesa pública per compensar l'inevitable augment de la protecció a la desocupació. "Perquè quedi clar, tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada". Bestial.
"Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica" qui? jo? he de deduïr que és culpa meva la crisi econòmica? Soc jo qui especula als mercats o explota recursos i treballadors? Dec ser-ho. Per sort, en Solbes serà "just i honest" i per a ser justos i honestos tindrem moderació salarial i reducció de la despesa pública! I no han pensat que potser augmentar la presió fiscal sobre els beneficis seria també una solució? Com pot ser que al parlar de solucions a la crisi sempre es comenci per tocar el crustó als que, segons el mateix Solbes, ja som més pobres que abans. No haviem quedat que la riquesa de l terra se la repartia una minoria privilegiada? Aquesta minoria ja paga?
Per sort, com és "just i honest", tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada! Hosti tu! El meu avi diria que aquests cabrons compten amb retallar per aquí. En definitiva, perquè no pensar-ho? la mentida és un principi neoliberal.
Doncs en això estem. A veure com va això de la crisi. Ara ja diuen ells mateixos que l'acabament de l'any serà dur i el que ve, pitjor.
Sort dels 200€ per les rebaixes. Solucions ZP. Estem salvats.
Per si les mosques, però, plantarem carbassons al balcó. I quina gran inversió que ha estat apuntar-se al bicing
Subscriure's a:
Missatges (Atom)