Tempus fugit

Quan expliquem la nostra vida sovint ho fem per etapes. Parlem de l'etapa de la nostra infantesa, de la nostra joventut, de la primera feina, de l'any, o anys, que vam viure a un lloc determinat... La vida és un continuu, però en el nostre relat personal sovint va per  fascicles, capítols o parts.

Sense entrar en més detalls, en el meu cas, aquest estiu he tancat una etapa, i aquest setembre n'obriré una altre. Una nova etapa. Jo ja tinc una edat, fent el joc de paraules fàcil, ja en tinc dues i vaig camí de la tercera. Tanmateix encara estic tancant i obrint etapes, i que duri. I, de fet, gent que m'envolta, i de més edat que la que tinc, estan tancant i obrint etapes, també, i si Déu vol encara en podran tancar i obrir de noves. 

Però el temps és un continuu. La nostra vida és un viatge en aquest flux que no s'atura, que comença quan naixem i acaba quan morim. És el pas del temps. Sentim la necessitat  de marcar el pas del temps, potser per assaborir-lo, potser per aprofitar-lo.

La cosa és aprofitar el temps. Com s'aprofita el temps? com s'aprofita aquesta cosa líquida i inaprehensible, que som incapaços de copsar en la seva continuïtat i per això dividim en períodes, en cicles, afitem amb dates assenyalades i escapcem en etapes quan l'hem d'explicar?

Què vol dir aprofitar el temps? La societat ens diu: "monetitza el teu temps",  "guanya diners amb el teu temps", "ven el teu temps". Tot el món gira al voltant d'aquesta idea de transformar el temps en diners, que el temps és or. Temps és diner. És el que hem après des de ben petits.

La idea que amaga aquest "temps és diner" és que els diners són més importants que el temps. Però aquesta és una fal·làcia que, a més, és fàcil de refutar:  Per a què volem els diners? sovint els volem... per comprar temps!

És tràgic. Dediquem la major part del nostre temps a guanyar diners. Ho fem així perquè és així com hem après que és el món. Si treballem, guanyarem diners per a poder viure, per a tenir aliment, roba i un lloc on descansar. Serem capaços de satisfer les nostres necessitats bàsiques. És raonable, però ara be la part bona: si treballem molt, si guanyem molts diners dedicant-hi temps, podrem satisfer els desitjos, la necessitat de reconeixement, podrem gaudir de plaers, d'experiències intenses. 

Si dediquem el nostre temps a guanyar diners, podrem fer que el reduït temps d'oci que ens resti sigui tan intens, tingui tanta qualitat que ens sentirem compensats amb el canvi.

Aquesta és la promesa de la nostra societat. I funciona. El cert és que cada vegada hi ha més gent disposada a sacrificar la major part del seu temps per la promesa de petits moments d'oci intens, de reconeixement social, d'èxtasis.

La gent creu aquesta promesa.

Potser perquè m'estic fent gran, ja no me la crec aquesta promesa. El cert és que per a molta gent, aquesta promesa no s'acompleix mai. Amb prou feines el temps que inverteixen en guanyar diners els proporciona els recursos per satisfer les necessitats bàsiques. Sovint ni això. En part, també, perquè el sistema ja s'encarrega de que les necessitats "bàsiques" tinguin més a veure amb el benefici d'uns pocs, que amb les necessitats de la majoria. 

Sigui com sigui, la gent segueix dedicant hores i hores a "guanyar" diners. Com si guanyessin res. No guanyen res. Perden el seu temps. El dilapiden. 

Si sabéssiu del cert que demà us moriu, què faríeu? Tant me fa la resposta. El que és segur és que el vostre temps seria un bé molts escadusser. El vostre temps valdria per vosaltres molt més que or. El cas és que no sabeu si demà seguireu vivint. En realitat el vostre temps és l'únic que teniu. i el seu preu és, independentment del temps que us quedi, infinitament més valuós que tot l'or del món. Perquè és únic i escadusser, més escadusser a cada segon que passa.

Però el sistema està pensat per a que la gent vengui el seu temps de forma miserable, a canvi d'una promesa que difícilment s'acomplirà. Els únics que poden creure en aquest sistema són els compradors de temps. Però el temps també els atrapa. Ningú viu per sempre. 

Els compradors de temps, el poderosos, sí que creuen en aquest sistema. El defensen a mort, amb repressió i violència, si cal, perquè, eventualment, ells sí que gaudeixen de moments d'oci intens, d'èxtasi, de reconeixement... Com addictes busquen viure en aquests moments i per això els cal mantenir a legions de seguidors i d'esclaus que els "venguin", a un preu gairebé gratis, el seu temps i la seva atenció. Per això els cal mantenir i mantenir-se en el poder.  Són vampirs de temps que xuclen la vida mateixa de la gent. 

Com ho fan? amb la falsa promesa del plaer, amb succedanis de l'èxtasi, també amb repressió i amb amenaces. Instintivament volem viure i l'amenaça a la vida és una coerció efectiva. Preferim viure, encara que sigui com esclaus, que deixar de viure. Si més no, podem acceptar l'esclavatge durant una part del nostre temps, si creiem que acabarà algun dia. Si creiem que algun dia serem lliures i gaudirem plenament del temps que ens resti.

Amb el pas del temps he après que no he de creure en falses promeses. He après que el meu temps és un bé preciós i únic. He après a identificar, defugir i combatre a alguns vampirs de temps però, certament, no a tots. No és fàcil detectar aquests  monstres perquè la mateixa societat és el seu constructe, la seva trampa. Un parany farcit d'esquers.

Ens cal un altre món i, com deia l'Arcadi, un altre món és possible. Però la revolta és difícil, perquè ens cal reconèixer, primer de tot, i cada dia, que no viurem per sempre, Que satisfer el desig, el plaer o l'èxtasi no són els objectius de la vida. Encara menys quan son altres els que ens ensinistren en quin plaer hem de sentir, quin desig satisfer, i quin és l'èxtasi que hem d'assolir. Potser caldria començar per llegir a Marc Aureli.