La marxa de Joan Carretero d'Esquerra és una notícia de digestió difícil.
Trobo que crear un partit amb l'objectiu únic de la proclamació unilateral de independència és un retrocés.
Si hi ha alguna cosa que és estable són les majories sociològiques. L'experiència recent mostra que només en situacions descontrolades, com en el cas de l'11M es van produir tombs socials inesperats. Amb tot, els mateixos resultats del 14M ens mostren la gran lleialtat dels votants del PP al seu partit, que malgrat tot el que estava caient, van votar per milions.
Tenim a la vista alguna situació descontrolada? doncs no. Ni tan sols la crisi econòmica sembla motiu suficient per a mobilitzar les masses. La xarxa de protecció social, ja sigui subsidi d'atur, pensions o subvencions de qualsevol mena s'estan mostrant suficients, al menys per ara, per aturar accions de revolta social.
Descarto que a menys que la crisi es compliqui de forma dramàtica es produeixi algun fet puntual que catalitzi les forces per a un canvi.
Dubto que un partit que es limités a enviar el missatge d'una proclamació unilateral d'independència pogués capitalitzar les forces que es desfermarien en el cas d'un hipotètic fet o situació d'esclat social.
D'altra banda, és evident que dins l'independentisme hi ha un forat en l'ala del centre-dreta.
Esquerra és socialdemocràcia i ocupa el centre-esquerra (tot i que, per contrast amb el PSC-PSOE, sembla ubicada on el camarada Lenin va perdre la gorra). Les CUPs, per la seva banda, es declaren marxistes. L'ala esquerra està plena i coberta.
El centre-dreta, en canvi, viu, o malviu, a CiU sense ser capaç de convertir-se en l'opció hegemònica dins la coalició. L'extrema dreta independentista existeix en forma de grupúsculs més o menys minoritaris i sorollosos i, en alguns casos, declaradament racistes i xenòfobs.
A més està el vot independentista que des de fa temps és a l'abstenció. Aquest vot és difícil d'avaluar.
Llavors apareix aquesta opció de plataforma o partit "ni d'esquerres ni de dretes" sinó amb l'únic objectiu de la independència.
A l'esquerra no es podrà ubicar. Les esquerres fa temps que han après que aquest és un combat de llarga durada. Que cal convèncer un per un, persona a persona. Que és molt difícil guanyar un vot, un militant, un camarada i, en canvi, és molt fàcil desil·lusionar, frustrar, defraudar expectatives.
I que la forma de convèncer és la coherència. No fer volar coloms. El treball del dia a dia. La mobilització. El missatge directe. El treball al carrer, als barris, a les associacions. Implicar-se. Donar la cara. Dir el que es vol fer i fer-ho. I això vol dir no enganyar amb falses promeses.
I sí, això és molt difícil. No sempre s'ha fet bé. Cal aprendre dels errors i corregir-los. Escoltar. Però sobretot ser conseqüent amb els principis. Hi ha un projecte i uns valors que defineixen el partit. I per a la consecució d'aquests objectius és per al que s'ha bastit l'estructura.
La marxa de Joan Carretero és dolorosa i està per veure quines conseqüències tindrà. Sens dubte és un patriota. Mirem-ho com vulguem, però és una pèrdua. Tal vegada, potser, la seva decisió és el millor per a ell i per al partit.
Que tingui sort. Tan de bo sigui capaç de mobilitzar i articular els sectors socials que avui estan desmobilitzats. Tant de bo que la seva decisió serveixi per a sumar i no per a dividir.
De d'Esquerra, sent conseqüents, només es pot prometre "sang, suor i llàgrimes".
Però al final vencerem.
dimarts, 28 d’abril del 2009
divendres, 24 d’abril del 2009
Enquesta EPA
Per Sant Jordi, ahir, dijous, va lluir el sol i el dia va ser esplèndid. Roses i llibres. Com cada any, una bella diada. Una jornada amable, on la ciutat, la gent, ens mirem als ulls pel carrer de manera còmplice i orgullosa. L'oriflama de senyeres arreu. El roig encès de les roses. Espigues d'or. Llibres. És cert, és una gran diada la festa del patró de Catalunya.
La diada va passar. Divendres, avui, s'ha llevat el dia amb un sol lluent i càlid. Llavors s'han sabut les dades de l'Enquesta de Població Activa.
Enllaç a la notícia publicada en l'AVUI. La notícia al Periódico. La notícia al cronica.cat.
Al Principat, 166.900 aturats més que al trimestre passat. Oficialment hi ha un total de 622.700 persones sense feina que voldrien treballar. Persones. La taxa d'atur és del 16,16%. al País Valencià, 491.000 (un 19'2%) i a les Illes Balears, 110.000 (un 19'7%). Persones. prop d'1.200.000 persones aturades als Països Catalans.
La ministra d'economia ha fet una compareixença aquest matí per dir que les dades són dolentes però s'espera un canvi de tendència imminent: es desaccelerarà la destrucció de llocs de treball. Quina millora.
No és creïble. El detall que no ha explicat la ministra és perquè ha d'haver-hi aquest canvi de tendència. Per què? què canvia d'un mes a l'altre que possibiliti aquest "canvi de tendència"? Exacte. Res. No ha canviat res. Per tant, no hi haurà cap "canvi de tendència".
La setmana que ve, el divendres, és Primer de Maig. És una data que significa alguna cosa. És una data que ha de significar alguna cosa.
Qui lluita pot perdre. Qui no lluita, perd segur.
La diada va passar. Divendres, avui, s'ha llevat el dia amb un sol lluent i càlid. Llavors s'han sabut les dades de l'Enquesta de Població Activa.
Enllaç a la notícia publicada en l'AVUI. La notícia al Periódico. La notícia al cronica.cat.
Al Principat, 166.900 aturats més que al trimestre passat. Oficialment hi ha un total de 622.700 persones sense feina que voldrien treballar. Persones. La taxa d'atur és del 16,16%. al País Valencià, 491.000 (un 19'2%) i a les Illes Balears, 110.000 (un 19'7%). Persones. prop d'1.200.000 persones aturades als Països Catalans.
La ministra d'economia ha fet una compareixença aquest matí per dir que les dades són dolentes però s'espera un canvi de tendència imminent: es desaccelerarà la destrucció de llocs de treball. Quina millora.
No és creïble. El detall que no ha explicat la ministra és perquè ha d'haver-hi aquest canvi de tendència. Per què? què canvia d'un mes a l'altre que possibiliti aquest "canvi de tendència"? Exacte. Res. No ha canviat res. Per tant, no hi haurà cap "canvi de tendència".
La setmana que ve, el divendres, és Primer de Maig. És una data que significa alguna cosa. És una data que ha de significar alguna cosa.
Qui lluita pot perdre. Qui no lluita, perd segur.
dimecres, 22 d’abril del 2009
diumenge, 19 d’abril del 2009
Comunicat públic GEAB N°34
Nota publica de GEAB N°34 (15 d'abril de 2009)
(Traducció amb http://traductor.gencat.cat. i revisió manual. Aquesta no és una traducció oficial.)
El GEAB N°34 està disponible! Estiu de 2009: Es confirma la ruptura del sistema monetari internacional
La pròxima etapa de la crisi vindrà determinada per un somni xinès. Atrapat, segons Washington, en la « trampa dòlar» dels seus 1.400 mil milions en actius nominats en dòlars, en què pot somiar Pequín? (1) Segons els dirigents nord-americans i el seu seguici d'experts mediàtics, en romandre presoners i, àdhuc, en reforçar encara més aquesta presó comprant més Bons del Tresor i més dòlars (2).
Però, tots sabem en el que realment somia un pres. Sens dubte en escapar de la presó. Per això, el LEAP/E2020, no dubta que Pequín ara està tractant (3) de desfer-se com més aviat millor d'aquesta muntanya dels actius «tòxics» en que es van a convertir els Bons del Tresor nord-americans i la divisa monetària en la que la riquesa de 1.300 milions de xinesos (4) és troba presonera. En aquest GEAB N° 34, per tant, el nostre equip detalla els «túnels i passadissoss» que Pequín, discretament, ha excavat durant mesos en el sistema econòmic i financer global, a fi d'evadir-se d'aquí a finals de l'estiu de 2009 de la «trampa del dòlar». En el marc de la suspensió de pagaments dels Estats Units s'obrirà el període del «salvi's qui pugui» que esdevindrà la norma general del joc internacional, d'acord amb el G20 a Londres, el text del comunicat final del quals es llegeix com la crònica de la «desarticulació geopolítica anunciada» que el LEAP/E2020 analitza en aquesta edició del Global Europe Anticipation Bulletin.
Evolució trimestral de l'augment de les reserves de divises xineses - Font: Banc Central de Xina / New York Times, 04/2009
Darrere del «joc de ximples» londinenc, on se suposa que tots creuen que la col·laboració «històrica» (5) internacional està funcionant, existeix una profunda divisió del G20: els nord-americans i britànics (seguit per un dòcil Japó) estan tractant desesperadament de preservar el seu control sobre el sistema financer mundial, bloquejant o diluint qualsevol reforma significativa que pugui donar major autoritat a altres actors del sistema, ja que no tenen el suficient poder per imposar els seus objectius. Els xinesos, russos, hindús, brasilers... tracten de reequilibrar el sistema monetari i financer internacional al seu favor, però no poden (o potser, no volen veritablement (6)) imposar l'esmentada reforma. Els europeus (i quan s'utilitza aquest terme, significa cada vegada més l'UE sense el Regne Unit), per la seva part, són incapaços de decidir entre les dues úniques opcions que tenen a la seva disposició: o enfonsar-se amb els Estats Units i el Regne Unit copiant les seves polítiques, o reconduir el sistema monetari i financer mundial actual en col·laboració amb els xinesos, russos, hindús i brasilers. No seguiran a Washington i Londres en la seva reproducció de les antigues polítiques que ja han fracassat totalment (7), però no s'atreveixen a preparar-se per al futur.
El col·lapse del comerç internacional no té cap precedent - Evolució anual a partir de les taxes Intertrimestrals (corba en línia contínua: evolució en curs / corba discontínua: previsió després de la correlació històrica
Els europeus també tenen una gran responsabilitat en no implementar, durant la breu finestra temporal que encara existeix (menys de sis mesos), alguna acció important per evitar la crisi llarga i tràgica que durarà més d'una dècada (8). Donat que posseeixen el know how per ajudar a establir una nova moneda internacional amb exit, que es basi en una cistella de les principals divises i un mètode polític que permeti la gestió dels interessos estratègics diversos del conjunt de països que seria darrere de la nova divisa internacional de referència. Però, ja és evident el fracàs dels líders de l'UE (incloent l'Eurozona) en assumir aquestes responsabilitats, com si preferissin finalment veure al sistema occidental fer-se trossos (mentre proclamen el contrari), i no lluitar per fer de pont cap a un nou sistema mundial: o es tracta d'una decisió (LEAP/E2020 no ho creu) o és el resultat de la pusil·lanimitat dels dirigents europeus elegits per la seva docilitat (envers Washington i els grans operadors econòmics i financers europeus), en qualsevol cas, la neutralitat és molt perillosa per al planeta, ja que impedeix la posada en marxa d'un procés eficaç per evitar una llarga i tràgica crisi (9).
En aquest GEAB, els nostres investigadors desenvolupen encara més les seves anticipacions sobre les possibles formes que adoptarà l'aturada de pagaments d'EUA a finals de l'estiu de 2009 i que el mes d'abril en curs (principal mes dels ingressos de l'impost a la renda als Estats Units) farà que sigui impossible d'ocultar (10). La insolvència dels Estats Units durant l'estiu de 2009 és, en efecte, una realitat cada vegada més calenta, amb un dèficit ara totalment fora de control, una explosió de la despesa (+41%) i una caiguda dels ingressos fiscals (-28%), com preveia el LEAP/E2020 fa ja més d'un any: el mes passat, el dèficit federal ascendia a gairebé 200 mil milions de dòlars (molt per a sobre de la les previsions més pessimistes). És a dir, amb prou feines una mica menys de la meitat del dèficit, malgrat rècord, de l'any 2008 (11), el mateix fenomen es repeteix en tots els nivells de l'estructura governamental del país: Estat federal, estats federats (12), municipis, ciutats (13), els ingressos fiscals de cada sector... desapareixen causant a tot el país un accelerat espiral de dèficit que ningú (sobre tot Washington) ja no domina.
Evolució dels ingressos fiscals de les empreses dels Estats Units (1930 -2009) - Fonts: US Department of Commerce / Reserva Federal de San Luis (estimació 2° i 3° trimestres 2009 per EconomicEdge)
En aquest GEAB, ens emboquem al « misteri del preu de l'or ». Per al metall groc, els nostres investigadors (no d'or, sinó d'informació) han identificat algunes pistes molt interessants per comprendre perquè (14), quan els compradors d'or són legions i a molts països hi ha informes de falta d'existència de monedes o lingots d'or, el preu d'aquest metall oscil·la al voltant del mateix punt durant mesos.
Finalment, el nostre equip presenta les seves recomanacions per preparar-se per als pròxims mesos de la crisi, se centra aquest mes, principalment en els estalvis en general i les assegurances de vida en particular.
-----------
Notes:
(1) Si el conjunt de les reserves xineses s'avalua en prop de 2.000 mil milions de dòlars, la part d'actius nomenats en USD és com a màxim només del 70%, que dóna prop de 1.400 mil milions de dòlras. La resta essencialment consisteix en actius nomenats en Euros.
(2) No oblidem que aquests són en general els mateixos «experts» que predeien aquests últims anys que l'economia mundial es beneficiaria amb la desregulació dels bancs, que l'economia d'Internet obria la via a un creixement infinit, que els dèficit nord-americans eren un signe de força, que els preus dels béns immobles nord-americans no deixarien de pujar i per fi que endeutar-se sense restriccions era la forma moderna de l'enriquiment durador.
(3) El missatge sobre el canvi necessari de divisa internacional de referència que Pequín va enviar al món sencer, i a les autoritats nord-americanes en particular, en vigílies de la cimera del G20 de Londres no era per a res un «globus sonda» o una temptativa sense esperança d'èxit. Els dirigents xinesos no es feien cap il·lusió sobre la probabilitat que la mateixa fos discutida en el curs d'aquest G20. Van voler imposar aquest debat als passadissos de la Cimera a fi de passar-los un missatge, una advertència oficiosa a tots els actors del sistema monetari internacional: per a Pequín el sistema dòlar està acabat. Si ningú no vol preparar un sistema alternatiu en comú, llavors, això es farà d'una altra manera. I els seus actes, analitzats en aquest número del GEAB, corroboren aquesta intenció. D'altra banda, la casualitat a l'agenda política és rara a Pequín, en el mateix període treu un llibre, titulat «Xina Descontenta» que demanda una acció més voluntariosa dels seus líders xinesos a fi d'imposar les seves decisions en l'escena internacional. Font: ChinaDailyBBS, 27/03/2009
(4) Un vincle original per seguir aquesta xifra en temps real: ChineInformation
(5) Ángela Merkel va donar proves d'una gran clarividència trobant la paraula justa sobre la naturalesa de la Cimera del G20 a Londres. Va dir que era una reunió «gairebé històrica»; la paraula «gairebé» resumeix el que va passar a Londres. Els dirigents de G20 «gairebé» van abordar les qüestions essencials; «gairebé» van definir un programa d'acció comuna; «gairebé» van aconseguir llançar nous estímuls econòmics i una nova regulació financera mundial; «gairebé» van prohibir els paradisos fiscals; i «gairebé» van convèncer a l'opinió pública mundial. «Gairebé» però, per desgràcia, no realment. I aquesta fa una bona diferència per a la continuïtat de la crisi.
(6) Aquest és, en efecte, el dilema del «joc internacional» desenvolupat en el GEAB N°33. En cert moment, l'interès dels protagonistes que adquireix poder és deixar que l'antic joc, pura i simplement, s'auto-destruixi, per a reconstruir-ne un que els convingui en lloc de barallar-se per transformar el joc vell mitjançant una transició llarga i incerta.
(7) Especialmente l'endeutament públic a ultrança, que Washington i Londres anomenen «estímul econòmic».
(8) El G20 de Londres directament s'inscriu en direcció a aquesta crisi de llarga durada.
(9) A propòsit de l'UE, l'equip del LEAP/E2020 desitja subratllar la vacuïtat de l'«anàlisi» econòmic-polític, sorgits essencialment dels eminents economistes i experts pròxims al Partit Demòcrata nord-americà, que ocupen actualment els principals mitjans de comunicació internacionals, i que es limiten a retreure'ls als europeus... que no segueixen Washington. Paul Krugman encapçala aquests «grans amics» d'Europa, que l'estimen tant que pensen saber millor que els europeus el que han de fer (i també el que han de ser, propugnant també la seva extensió a Turquia, i fins i tot a Israel i Àsia Central), farien millor en ocupar-se d'assessorar eficaçment el seu propi partit i el seu nou president per evitar el col·lapse del seu país, perquè és d'això del que ara es tracta. En fi, no sortim de la nostra sorpresa, fins i tot sorprèn que tot un conjunt d'experts que durant anys va lloar tant els mèrits d'un sistema que avui s'enfonsa davant dels ulls de tots, encara s'atreveixi a donar lliçons a la resta del món. La decència més elemental li imposaria, a nivell internacional, una sola via respectable possible: el silenci. En tot cas, a Europa, aquest discurs, que té des de sempre adeptes acadèmics i periodístics, no va a més perquè es refereix directament a una època passada. Com el fet, regularment assenyalat pel LEAP/E2020, que és evident necessari i legítim tenir un punt de vista summament crític amb l'UE, els seus dirigents i les seves polítiques; però fer-ho amb l'únic criteri de la conformitat o no a les orientacions de Washington (o Londres) és inacceptable.
Visiblement, així com els financers no han entès encara que es va passar la pàgina pel que fa a seves stock-options i als «contractes blindats», molts intel·lectuals i polítics no s'han adonat que les seves referències, els seus valors i les seves anàlisis ja pertanyen al passat. Han de pensar en les elits del bloc soviètic per comprendre com i amb quina rapidesa un sistema de pensament pot tornar-se obsolet.
(10) Además de la disminució dels ingressos fiscals, presenciarem als Estats Units un gran moviment de rebel·lió contra la utilització dels impostos per salvar Wall Street i contra la magnitud dels dèficit previstos, que posa en tela de judici al conjunt de la classe dirigent nord-americana. Fonts: USAToday, 13/04/2009; MarketWatch, 16/04/2009
(11) Fonts: USAToday, 11/04/2009; MarketWatch, 10/04/2009
(12) Així, a Califòrnia, els primers dies d'abril els fan témer ingressos molt inferiors a les pitjors previsions, provocant un dèficit pressupostari multiplicat per dos respecte de les previsions de fa només uns mesos. A nivell federal, un procés del mateix tipus està en curs, fent possible segons LEAP/E2020, un dèficit federal de prop de 3,5 bilions de dòlars, o més del 20% del Producte Nacional Brut dels Estats Units. Font: CaliforniaCapitol, 08/04/2009
(13) L'exemple de ciutats que com Auburn, a la regió de Seattle, que va haver de prohibir el transit de camions de grans eixos a causa de la falta de mitjans per mantenir-les, és eloqüent. Font: SeattleBusinessJournal, 10/04/2009
(14) I permetre així anticipar les tendències dels mesos pròxims.
dimecres, 15 d'abril 2009
(Traducció amb http://traductor.gencat.cat. i revisió manual. Aquesta no és una traducció oficial.)
El GEAB N°34 està disponible! Estiu de 2009: Es confirma la ruptura del sistema monetari internacional
La pròxima etapa de la crisi vindrà determinada per un somni xinès. Atrapat, segons Washington, en la « trampa dòlar» dels seus 1.400 mil milions en actius nominats en dòlars, en què pot somiar Pequín? (1) Segons els dirigents nord-americans i el seu seguici d'experts mediàtics, en romandre presoners i, àdhuc, en reforçar encara més aquesta presó comprant més Bons del Tresor i més dòlars (2).
Però, tots sabem en el que realment somia un pres. Sens dubte en escapar de la presó. Per això, el LEAP/E2020, no dubta que Pequín ara està tractant (3) de desfer-se com més aviat millor d'aquesta muntanya dels actius «tòxics» en que es van a convertir els Bons del Tresor nord-americans i la divisa monetària en la que la riquesa de 1.300 milions de xinesos (4) és troba presonera. En aquest GEAB N° 34, per tant, el nostre equip detalla els «túnels i passadissoss» que Pequín, discretament, ha excavat durant mesos en el sistema econòmic i financer global, a fi d'evadir-se d'aquí a finals de l'estiu de 2009 de la «trampa del dòlar». En el marc de la suspensió de pagaments dels Estats Units s'obrirà el període del «salvi's qui pugui» que esdevindrà la norma general del joc internacional, d'acord amb el G20 a Londres, el text del comunicat final del quals es llegeix com la crònica de la «desarticulació geopolítica anunciada» que el LEAP/E2020 analitza en aquesta edició del Global Europe Anticipation Bulletin.
Evolució trimestral de l'augment de les reserves de divises xineses - Font: Banc Central de Xina / New York Times, 04/2009
Darrere del «joc de ximples» londinenc, on se suposa que tots creuen que la col·laboració «històrica» (5) internacional està funcionant, existeix una profunda divisió del G20: els nord-americans i britànics (seguit per un dòcil Japó) estan tractant desesperadament de preservar el seu control sobre el sistema financer mundial, bloquejant o diluint qualsevol reforma significativa que pugui donar major autoritat a altres actors del sistema, ja que no tenen el suficient poder per imposar els seus objectius. Els xinesos, russos, hindús, brasilers... tracten de reequilibrar el sistema monetari i financer internacional al seu favor, però no poden (o potser, no volen veritablement (6)) imposar l'esmentada reforma. Els europeus (i quan s'utilitza aquest terme, significa cada vegada més l'UE sense el Regne Unit), per la seva part, són incapaços de decidir entre les dues úniques opcions que tenen a la seva disposició: o enfonsar-se amb els Estats Units i el Regne Unit copiant les seves polítiques, o reconduir el sistema monetari i financer mundial actual en col·laboració amb els xinesos, russos, hindús i brasilers. No seguiran a Washington i Londres en la seva reproducció de les antigues polítiques que ja han fracassat totalment (7), però no s'atreveixen a preparar-se per al futur.
El col·lapse del comerç internacional no té cap precedent - Evolució anual a partir de les taxes Intertrimestrals (corba en línia contínua: evolució en curs / corba discontínua: previsió després de la correlació històrica
Els europeus també tenen una gran responsabilitat en no implementar, durant la breu finestra temporal que encara existeix (menys de sis mesos), alguna acció important per evitar la crisi llarga i tràgica que durarà més d'una dècada (8). Donat que posseeixen el know how per ajudar a establir una nova moneda internacional amb exit, que es basi en una cistella de les principals divises i un mètode polític que permeti la gestió dels interessos estratègics diversos del conjunt de països que seria darrere de la nova divisa internacional de referència. Però, ja és evident el fracàs dels líders de l'UE (incloent l'Eurozona) en assumir aquestes responsabilitats, com si preferissin finalment veure al sistema occidental fer-se trossos (mentre proclamen el contrari), i no lluitar per fer de pont cap a un nou sistema mundial: o es tracta d'una decisió (LEAP/E2020 no ho creu) o és el resultat de la pusil·lanimitat dels dirigents europeus elegits per la seva docilitat (envers Washington i els grans operadors econòmics i financers europeus), en qualsevol cas, la neutralitat és molt perillosa per al planeta, ja que impedeix la posada en marxa d'un procés eficaç per evitar una llarga i tràgica crisi (9).
En aquest GEAB, els nostres investigadors desenvolupen encara més les seves anticipacions sobre les possibles formes que adoptarà l'aturada de pagaments d'EUA a finals de l'estiu de 2009 i que el mes d'abril en curs (principal mes dels ingressos de l'impost a la renda als Estats Units) farà que sigui impossible d'ocultar (10). La insolvència dels Estats Units durant l'estiu de 2009 és, en efecte, una realitat cada vegada més calenta, amb un dèficit ara totalment fora de control, una explosió de la despesa (+41%) i una caiguda dels ingressos fiscals (-28%), com preveia el LEAP/E2020 fa ja més d'un any: el mes passat, el dèficit federal ascendia a gairebé 200 mil milions de dòlars (molt per a sobre de la les previsions més pessimistes). És a dir, amb prou feines una mica menys de la meitat del dèficit, malgrat rècord, de l'any 2008 (11), el mateix fenomen es repeteix en tots els nivells de l'estructura governamental del país: Estat federal, estats federats (12), municipis, ciutats (13), els ingressos fiscals de cada sector... desapareixen causant a tot el país un accelerat espiral de dèficit que ningú (sobre tot Washington) ja no domina.
Evolució dels ingressos fiscals de les empreses dels Estats Units (1930 -2009) - Fonts: US Department of Commerce / Reserva Federal de San Luis (estimació 2° i 3° trimestres 2009 per EconomicEdge)
En aquest GEAB, ens emboquem al « misteri del preu de l'or ». Per al metall groc, els nostres investigadors (no d'or, sinó d'informació) han identificat algunes pistes molt interessants per comprendre perquè (14), quan els compradors d'or són legions i a molts països hi ha informes de falta d'existència de monedes o lingots d'or, el preu d'aquest metall oscil·la al voltant del mateix punt durant mesos.
Finalment, el nostre equip presenta les seves recomanacions per preparar-se per als pròxims mesos de la crisi, se centra aquest mes, principalment en els estalvis en general i les assegurances de vida en particular.
-----------
Notes:
(1) Si el conjunt de les reserves xineses s'avalua en prop de 2.000 mil milions de dòlars, la part d'actius nomenats en USD és com a màxim només del 70%, que dóna prop de 1.400 mil milions de dòlras. La resta essencialment consisteix en actius nomenats en Euros.
(2) No oblidem que aquests són en general els mateixos «experts» que predeien aquests últims anys que l'economia mundial es beneficiaria amb la desregulació dels bancs, que l'economia d'Internet obria la via a un creixement infinit, que els dèficit nord-americans eren un signe de força, que els preus dels béns immobles nord-americans no deixarien de pujar i per fi que endeutar-se sense restriccions era la forma moderna de l'enriquiment durador.
(3) El missatge sobre el canvi necessari de divisa internacional de referència que Pequín va enviar al món sencer, i a les autoritats nord-americanes en particular, en vigílies de la cimera del G20 de Londres no era per a res un «globus sonda» o una temptativa sense esperança d'èxit. Els dirigents xinesos no es feien cap il·lusió sobre la probabilitat que la mateixa fos discutida en el curs d'aquest G20. Van voler imposar aquest debat als passadissos de la Cimera a fi de passar-los un missatge, una advertència oficiosa a tots els actors del sistema monetari internacional: per a Pequín el sistema dòlar està acabat. Si ningú no vol preparar un sistema alternatiu en comú, llavors, això es farà d'una altra manera. I els seus actes, analitzats en aquest número del GEAB, corroboren aquesta intenció. D'altra banda, la casualitat a l'agenda política és rara a Pequín, en el mateix període treu un llibre, titulat «Xina Descontenta» que demanda una acció més voluntariosa dels seus líders xinesos a fi d'imposar les seves decisions en l'escena internacional. Font: ChinaDailyBBS, 27/03/2009
(4) Un vincle original per seguir aquesta xifra en temps real: ChineInformation
(5) Ángela Merkel va donar proves d'una gran clarividència trobant la paraula justa sobre la naturalesa de la Cimera del G20 a Londres. Va dir que era una reunió «gairebé històrica»; la paraula «gairebé» resumeix el que va passar a Londres. Els dirigents de G20 «gairebé» van abordar les qüestions essencials; «gairebé» van definir un programa d'acció comuna; «gairebé» van aconseguir llançar nous estímuls econòmics i una nova regulació financera mundial; «gairebé» van prohibir els paradisos fiscals; i «gairebé» van convèncer a l'opinió pública mundial. «Gairebé» però, per desgràcia, no realment. I aquesta fa una bona diferència per a la continuïtat de la crisi.
(6) Aquest és, en efecte, el dilema del «joc internacional» desenvolupat en el GEAB N°33. En cert moment, l'interès dels protagonistes que adquireix poder és deixar que l'antic joc, pura i simplement, s'auto-destruixi, per a reconstruir-ne un que els convingui en lloc de barallar-se per transformar el joc vell mitjançant una transició llarga i incerta.
(7) Especialmente l'endeutament públic a ultrança, que Washington i Londres anomenen «estímul econòmic».
(8) El G20 de Londres directament s'inscriu en direcció a aquesta crisi de llarga durada.
(9) A propòsit de l'UE, l'equip del LEAP/E2020 desitja subratllar la vacuïtat de l'«anàlisi» econòmic-polític, sorgits essencialment dels eminents economistes i experts pròxims al Partit Demòcrata nord-americà, que ocupen actualment els principals mitjans de comunicació internacionals, i que es limiten a retreure'ls als europeus... que no segueixen Washington. Paul Krugman encapçala aquests «grans amics» d'Europa, que l'estimen tant que pensen saber millor que els europeus el que han de fer (i també el que han de ser, propugnant també la seva extensió a Turquia, i fins i tot a Israel i Àsia Central), farien millor en ocupar-se d'assessorar eficaçment el seu propi partit i el seu nou president per evitar el col·lapse del seu país, perquè és d'això del que ara es tracta. En fi, no sortim de la nostra sorpresa, fins i tot sorprèn que tot un conjunt d'experts que durant anys va lloar tant els mèrits d'un sistema que avui s'enfonsa davant dels ulls de tots, encara s'atreveixi a donar lliçons a la resta del món. La decència més elemental li imposaria, a nivell internacional, una sola via respectable possible: el silenci. En tot cas, a Europa, aquest discurs, que té des de sempre adeptes acadèmics i periodístics, no va a més perquè es refereix directament a una època passada. Com el fet, regularment assenyalat pel LEAP/E2020, que és evident necessari i legítim tenir un punt de vista summament crític amb l'UE, els seus dirigents i les seves polítiques; però fer-ho amb l'únic criteri de la conformitat o no a les orientacions de Washington (o Londres) és inacceptable.
Visiblement, així com els financers no han entès encara que es va passar la pàgina pel que fa a seves stock-options i als «contractes blindats», molts intel·lectuals i polítics no s'han adonat que les seves referències, els seus valors i les seves anàlisis ja pertanyen al passat. Han de pensar en les elits del bloc soviètic per comprendre com i amb quina rapidesa un sistema de pensament pot tornar-se obsolet.
(10) Además de la disminució dels ingressos fiscals, presenciarem als Estats Units un gran moviment de rebel·lió contra la utilització dels impostos per salvar Wall Street i contra la magnitud dels dèficit previstos, que posa en tela de judici al conjunt de la classe dirigent nord-americana. Fonts: USAToday, 13/04/2009; MarketWatch, 16/04/2009
(11) Fonts: USAToday, 11/04/2009; MarketWatch, 10/04/2009
(12) Així, a Califòrnia, els primers dies d'abril els fan témer ingressos molt inferiors a les pitjors previsions, provocant un dèficit pressupostari multiplicat per dos respecte de les previsions de fa només uns mesos. A nivell federal, un procés del mateix tipus està en curs, fent possible segons LEAP/E2020, un dèficit federal de prop de 3,5 bilions de dòlars, o més del 20% del Producte Nacional Brut dels Estats Units. Font: CaliforniaCapitol, 08/04/2009
(13) L'exemple de ciutats que com Auburn, a la regió de Seattle, que va haver de prohibir el transit de camions de grans eixos a causa de la falta de mitjans per mantenir-les, és eloqüent. Font: SeattleBusinessJournal, 10/04/2009
(14) I permetre així anticipar les tendències dels mesos pròxims.
dimecres, 15 d'abril 2009
dimecres, 15 d’abril del 2009
Santiago Niño Becerra als Matins de Josep Cuní.
El Dr. Santiago Niño Becerra, que ja ha estat referenciat algun altre cop en aquest bloc, ha estat entrevistat avui als matins de Josep Cuní. Molt recomanable escoltar-lo.
Els matins - 14/04/2009
"Espanya tindrà un atur del 30% el 2012"
El catedràtic d'Economia de l'Institut Químic de Sarrià, Santiago Niño Becerra, afirma que "no ens podem imaginar què significa un atur del 30% (1 persona de cada 3 de la població activa), perquè no ho hem viscut mai". Afirma que en la crisi del 1930 les coses estaven malament "però s'anava a més, i ara es va a menys". El catedràtic d'Economia assegura que "estem en una situació de precrisi, perquè la crisi com a tal començarà el 2010, com explica en el seu llibre 'El crash del 2010'."
El vídeo: http://www.tv3.cat/videos/1151539
Només un parell de coses: Primer, pronostico que el llibre del Santiago Niño es vendrà molt aquest Sant Jordi. I segon: ¿com pot ser que el Cuní xerrés més que el seu convidat?
Els matins - 14/04/2009
"Espanya tindrà un atur del 30% el 2012"
El catedràtic d'Economia de l'Institut Químic de Sarrià, Santiago Niño Becerra, afirma que "no ens podem imaginar què significa un atur del 30% (1 persona de cada 3 de la població activa), perquè no ho hem viscut mai". Afirma que en la crisi del 1930 les coses estaven malament "però s'anava a més, i ara es va a menys". El catedràtic d'Economia assegura que "estem en una situació de precrisi, perquè la crisi com a tal començarà el 2010, com explica en el seu llibre 'El crash del 2010'."
El vídeo: http://www.tv3.cat/videos/1151539
Només un parell de coses: Primer, pronostico que el llibre del Santiago Niño es vendrà molt aquest Sant Jordi. I segon: ¿com pot ser que el Cuní xerrés més que el seu convidat?
dimarts, 14 d’abril del 2009
PPSOE a l'ajuntament de Barcelona
Apunt ràpid: avui el PPSOE ha funcionat com a front espanyolista a l'ajuntament de Barcelona.
Els vots del PPSOE han servit per a fer que en la junta gestora del castell de Montjuïc hi sigui present l'exercit espanyol. El mateix exercit que va assassinar a Lluís Companys a Montjuïc i que represàlia i reprimeix al poble català d'aleshores ençà.
El mateix exercit que té el "sagrat deure constitucional" d'esclafar per les armes, a sang i fetge, qualsevol intent de separació política.
Els vots del PPSOE serveixen, doncs, per a permetre que al castell de Montjuïc segueixi sent caserna d'aquest exercit invasor.
El PPSOE ha funcionat a Barcelona com a front espanyolista. Mirem-ho com vulguem, però ha estat així.
Avís per a navegants.
Els vots del PPSOE han servit per a fer que en la junta gestora del castell de Montjuïc hi sigui present l'exercit espanyol. El mateix exercit que va assassinar a Lluís Companys a Montjuïc i que represàlia i reprimeix al poble català d'aleshores ençà.
El mateix exercit que té el "sagrat deure constitucional" d'esclafar per les armes, a sang i fetge, qualsevol intent de separació política.
Els vots del PPSOE serveixen, doncs, per a permetre que al castell de Montjuïc segueixi sent caserna d'aquest exercit invasor.
El PPSOE ha funcionat a Barcelona com a front espanyolista. Mirem-ho com vulguem, però ha estat així.
Avís per a navegants.
14 d'abril. Commemoració de la proclamació de la República Catalana
14 d'abril. Commemoració de la proclamació per part de Francesc Macià de «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el 14 d'abril de 1931. Avui fa, doncs, 78 anys.
Després va resultar que els "pobles germans" van resultar no ser-ho tant i la proclamació de la República Catalana va rebaixar-se a restauració de la Generalitat de Catalunya. I el que es proclamava aquell mateix dia era la 2na República Espanyola, que de confederal no tenia res.
La història dels catalans, de Catalunya, de la Generalitat de durant el període de La República Espanyola mereixen un estudi. Amb clars i obscurs, cloent l'etapa amb la guerra, la derrota i la repressió feixista, la dictadura i la restauració Borbònica. La Generalitat, restaurada de nou, se m'apareix avui com la institució més republicana de l'estat.
Al meu entendre, l'esperit republicà amara la nostra institució d'autogovern. La vocació original, de naixement, de la Generalitat restaurada el 31 i restaurada de nou al 77, és la voluntat de ser, d'esdevenir estat català i República Catalana.
I auesta voluntat és un far i una guia perquè República és institució, però també són valors: igualtat, llibertat, fraternitat. El lema de la República Francesa que ha esdevingut el lema del republicanisme d'arreu.
Perquè crec i creiem que tots els homes neixen iguals en drets i deures. Crec i creiem que tots els pobles tenen el dret a ser lliures. Crec i creiem en la llibertat dels homes i en la llibertat dels pobles. Crec i creiem en la fraternitat entre els homes i en la fraternitat entre els pobles. Crec i creiem que no pot haver fraternitat, sense llibertat i sense igualtat entre homes i pobles.
Com a país, aquest camí encara l'hem de recórrer,
Visca la República Catalana!
diumenge, 12 d’abril del 2009
"La por" de Gabriel Chevallier
Avui, al metro m'he trobat la promoció del llibre "La por" de Gabriel Chevallier, editat per Quaderns Crema, consistent en el primer capítol del llibre. He aprofitat el trajecte per a llegir-me'l.
Conclusió: ja tinc llibre per Sant Jordi.
De la promoció: "La por, una de les novel·les més impactants que s'han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial, narra les experiències viscudes per una soldat francès al front. Publicada el 1930, va ser acusada de promoure l'esperit antipatriota degut al retrat mordaç que fa de l'estament militar, i va ser condemnada a l'oblit. Recentment ha estat redescoberta i Le Figaro l'ha comparat amb Viatge al fons de la nit de Céline i tempestes d'acer d'Ernst Jünger. "
Algunes frases del primer capítol:
"Els homes són estúpids i ignorants. D'aquí ve tota la seva misèria. En comptes de reflexionar, es creuen el que els expliquen, el que els ensenyen. Es trien caps i amos sense jutjar-los, amb un gust funest per l'esclavatge.
Els homes són xais. Això és el que fa possibles els exercits i les guerres. Moren víctimes de la seva estúpida docilitat.
Quan un ha vist una guerra com acabo de veure-la jo, es pregunta «¿Com és possible que una cosa com aquesta hagi estat acceptada? ¿Quin traçat de fronteres, quin honor nacional ho pot legitimar? ¿Com és possible disfressar d'ideal el que és pur bandidatge i fer-lo admetre?».
Van dir als alemanys: «Endavant cap a la guerra fresca i joiosa! Nach Paris i Déu amb nosaltres per la grandesa d'Alemanya!». I els bons alemanys pacífics, que sempre s'ho agafen tot seriosament, es van llançar a la conquesta, es van transformar en bèsties ferotges.
Van dir als francesos: «Ens ataquen. És la guerra del Dret i la Revenja. Cap a Berlín!» I els pacífics francesos, que mai no s'agafen res seriosament, van deixar de banda els seus somiejos de petits rendistes per anar a combatre.
I el mateix va passar amb els austríacs, els belgues, els anglesos, els russos, els turcs i després els italians. En una setmana, vint milions d'homes civilitzats dedicats a viure la vida, a estimar, a guanyar diners, a preparar el futur, van rebre la consigna de deixar-ho tot de banda per anar a matar a altres homes. I aquests vint milions d'individus van acceptar aquesta consigna perquè els havien convençut que allò era el seu deure.
Vint milions, tots de bona fe, tots d'acord amb Déu i amb el seu príncep... Vint milions d'imbècils... Com jo!"
[...]
"I, per culpa d'haver-se cregut el que ensenyen els emperadors, els legisladors i els bisbes en els seus codis, manuals i catecismes, els ministres a la tribuna, els professors a les escoles i la gent com cal als salons, milions d'homes formen ramats innombrables que pastors amb galons menen cap als escorxadors al so de bandes de música.
En pocs dies la civilització és anorreada. En pocs dies, els caps han fet fallida. Perquè el seu paper, l´únic important, era precisament evitar això.
Si nosaltres no sabíem cap a on anàvem, ells, si més no, haurien hagut de saber cap a on estaven portant les seves nacions. Un home te dret de ser estúpid per compte propi, però no per compte dels altres."
[...]
"¿Qui te por? Ningú! Ningú encara...
Vint milions d'homes, que cinquanta milions de dones han cobert de flors i de petons, s'afanyen cap a la glòria, entre cançons nacionals que canten a plens pulmons.
Els esperits estan ben drogats. La guerra va per bon camí. Els estadistes en poden estar orgullosos!"
Conclusió: ja tinc llibre per Sant Jordi.
De la promoció: "La por, una de les novel·les més impactants que s'han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial, narra les experiències viscudes per una soldat francès al front. Publicada el 1930, va ser acusada de promoure l'esperit antipatriota degut al retrat mordaç que fa de l'estament militar, i va ser condemnada a l'oblit. Recentment ha estat redescoberta i Le Figaro l'ha comparat amb Viatge al fons de la nit de Céline i tempestes d'acer d'Ernst Jünger. "
Algunes frases del primer capítol:
"Els homes són estúpids i ignorants. D'aquí ve tota la seva misèria. En comptes de reflexionar, es creuen el que els expliquen, el que els ensenyen. Es trien caps i amos sense jutjar-los, amb un gust funest per l'esclavatge.
Els homes són xais. Això és el que fa possibles els exercits i les guerres. Moren víctimes de la seva estúpida docilitat.
Quan un ha vist una guerra com acabo de veure-la jo, es pregunta «¿Com és possible que una cosa com aquesta hagi estat acceptada? ¿Quin traçat de fronteres, quin honor nacional ho pot legitimar? ¿Com és possible disfressar d'ideal el que és pur bandidatge i fer-lo admetre?».
Van dir als alemanys: «Endavant cap a la guerra fresca i joiosa! Nach Paris i Déu amb nosaltres per la grandesa d'Alemanya!». I els bons alemanys pacífics, que sempre s'ho agafen tot seriosament, es van llançar a la conquesta, es van transformar en bèsties ferotges.
Van dir als francesos: «Ens ataquen. És la guerra del Dret i la Revenja. Cap a Berlín!» I els pacífics francesos, que mai no s'agafen res seriosament, van deixar de banda els seus somiejos de petits rendistes per anar a combatre.
I el mateix va passar amb els austríacs, els belgues, els anglesos, els russos, els turcs i després els italians. En una setmana, vint milions d'homes civilitzats dedicats a viure la vida, a estimar, a guanyar diners, a preparar el futur, van rebre la consigna de deixar-ho tot de banda per anar a matar a altres homes. I aquests vint milions d'individus van acceptar aquesta consigna perquè els havien convençut que allò era el seu deure.
Vint milions, tots de bona fe, tots d'acord amb Déu i amb el seu príncep... Vint milions d'imbècils... Com jo!"
[...]
"I, per culpa d'haver-se cregut el que ensenyen els emperadors, els legisladors i els bisbes en els seus codis, manuals i catecismes, els ministres a la tribuna, els professors a les escoles i la gent com cal als salons, milions d'homes formen ramats innombrables que pastors amb galons menen cap als escorxadors al so de bandes de música.
En pocs dies la civilització és anorreada. En pocs dies, els caps han fet fallida. Perquè el seu paper, l´únic important, era precisament evitar això.
Si nosaltres no sabíem cap a on anàvem, ells, si més no, haurien hagut de saber cap a on estaven portant les seves nacions. Un home te dret de ser estúpid per compte propi, però no per compte dels altres."
[...]
"¿Qui te por? Ningú! Ningú encara...
Vint milions d'homes, que cinquanta milions de dones han cobert de flors i de petons, s'afanyen cap a la glòria, entre cançons nacionals que canten a plens pulmons.
Els esperits estan ben drogats. La guerra va per bon camí. Els estadistes en poden estar orgullosos!"
malastruc
Aquests dies des dels mitjans arriben "bones notícies". Sembla ser que alguns indicadors econòmics de certs països estan sent "positius". Inclús sembla ser que les ofertes de treball a l'Infojobs augmenten. Es veu que calen més teleoperadores.
Jo, com soc malastruc i descregut de mena, no puc evitar de recordar que cada dia augmenta el nombre d'aturats. Que la cosa no està millorant. Sinó que està empitjorant. Que encara ha de venir el pitjor.
No crec que hi hagin motius per l'optimisme. Crec que hi han motius pel pessimisme. Per què? perquè no s'ha canviat res de l'estructura. Perquè no hi ha intenció de canviar-la. Perquè encara que s'hagués decidit canviar-la, seria impossible haver-ho fet en el curt espai de temps que va de de la cimera del G20 cap aquí. Perquè els canvis proposats aporten "solucions" a llarg plaç...
És dir, que aquestes "bones notícies", que no nego que puguin ser, si de cas són cojunturals. No estructurals.
L'estructura és la mateixa, per tant, els resultats són els mateixos: més crisi.
Au, ja està. Ja estic més tranquil.
I tu, no.
Jo, com soc malastruc i descregut de mena, no puc evitar de recordar que cada dia augmenta el nombre d'aturats. Que la cosa no està millorant. Sinó que està empitjorant. Que encara ha de venir el pitjor.
No crec que hi hagin motius per l'optimisme. Crec que hi han motius pel pessimisme. Per què? perquè no s'ha canviat res de l'estructura. Perquè no hi ha intenció de canviar-la. Perquè encara que s'hagués decidit canviar-la, seria impossible haver-ho fet en el curt espai de temps que va de de la cimera del G20 cap aquí. Perquè els canvis proposats aporten "solucions" a llarg plaç...
És dir, que aquestes "bones notícies", que no nego que puguin ser, si de cas són cojunturals. No estructurals.
L'estructura és la mateixa, per tant, els resultats són els mateixos: més crisi.
Au, ja està. Ja estic més tranquil.
I tu, no.
dimecres, 8 d’abril del 2009
nous ministres
Avui els nous ministres del govern de l'estat han pres possessió.
Els nomenaments em porten al cap una teoria semi-conspiranòica que vaig llegir a un llibre, em sembla que de Toni Negri, no se si "Imperi" o "Multitud". La teoria és aquesta: no és veritat que existeixi un club secret amb l'elit dels homes més poderosos del planeta i que dirigeixin els destins del món sense que ningú ho sàpiga. No és cert. Però és una simplificació útil que permet explicar el funcionament del món. És dir: no hi són, però com si hi fossin.
Amb els nomenaments passa una cosa semblant. Al meu parer, no crec que es pugui dir que hagin estat triats a propòsit amb la intenció de tocar els nassos al nacionalisme català (o potser sí?). Ni crec que es pugui dir que estiguin pensats per accelerar i aprofundir els efectes més negatius de la crisi. Però, de fet, és com si així fos.
Amb Chaves caldrà negociar el finançament i el desplegament de l'estatut. Ha anunciat que fomentarà la "cooperació de les institucions" i que s'han acabat les "reivindicacions de les autonomies". Autonomies. Que Catalunya sigui una nació preambular no compta. de fet, mai ha comptat. Amb el Chaves, encara menys. Tanmateix, les reivindicacions, de moment, quedarien prou satisfetes només que s'acomplís la llei.
Perquè la llei, l'estatut, no el compleix l'estat. És prou molest. Si jo no acato la llei, em multen o em tanquen a la garjola. L'estat, no. Els ministres de l'estat no compleixen la llei i ningú no els tanca a la presó.
Tots som iguals davant la llei, excepte els ministres. Ves per on.
Comencem per l'Elena Salgado. La vicepresidenta que farà de Solbes.
Perquè ha plegat Solbes? diuen que perquè estava cansat. També diuen que perquè més d'un cop havia contradit al ZP. Recentment, a la cimera del G20: EL ZP anuncia per la tarda que es començarà a sortir de la crisi el segon semestre d'enguany. L'endemà, el Solbes diu que el Banc d'Espanya probablement té raó en afirmar que almenys durant el 2010 encara continuarà la recessió.
Solbes plega i el substitueix la Salgado que, cal esperar, dirà allò que li agradi escoltar al ZP: "¡prometo! ¡apoyaré! ¡jugamos la championslí! ¡la crisis se acaba!" i coses per l'estil
Seguim amb Pepiño Blanco. Un personatge que és l'equivalent a l'Acebes, o al Trillo de l'època aznariana del PP: allò que es coneix com un "doberman".
El personatge ocuparà el gran buit que deixa la Maleni al ministeri de Fomento, o sigui els responsables de la RENFE i d'AENA.
La Maleni se'n va però els esvorancs es queden. Això ho saben prou bé els usuaris de RENFE. En particular els usuaris de la línia de Girona, que com els de la línia de Tarragona en el seu moment, ara estan patint a les rodalies i els regionals els efectes devastadors de les obres de l'AVE, o del "putoavedelscollons", que és l'expressió més comú entre els afectats per a referir-se al tren ràpid.
Doncs bé, el Pepiño Blanco, en virtut de ministre, és el nou amo de la RENFE. Sí, aquella companyia que havia de traspassar-se fa molt de temps, segons l'estatut.
Serà declaració d'intencions, o no, però avui mateix el Blanco ja ha deixat anar que les obres de Fomento serveixen per vertebrar Espanya.
Ha deixat anar el mot "Espanya" de forma explosiva, al vell estil falangista. De pas ens ha recordat que Espanya, gairebé 300 anys després del Decret de Nova Planta, encara no està vertebrada. O sigui, que és un invertebrat com els cucs.
300 anys després, hom pensa que potser és que la seva natura és aquesta (la del cuc) i que no cal vertebrar-la.
No és una qüestió de vertebracions. Només caldria traspassar la RENFE i complir la llei. Que l'estatutet és llei, encara que estigui recorregut al TC.
La qüestió del traspassos pendents dona peu per a parlar de la nova ministra de cultura: Ángeles González Sinde.
L'existència d'un ministeri de cultura, quan la cultura és competència de les comunitats autonomes és: 1- una duplicitat flagrant. Volen estalviar? eliminin aquest ministeri. 2-en molts casos una font de conflictes i d'agressió. En particular, l'Ángeles González va declarar-se en el seu moment a favor del "manifiesto por la lengua común", amb el que pots comptar quin respecte pel multilingüisme de l'estat pot tenir. I la fan ministra.
A més, la senyora aquesta, que ve de ser presidenta de l'acadèmia del cinema espanyol, està en contra de les descàrregues P2P. i està per protegir més els drets d'autor.
És la infiltrada de la SGAE al govern?
Llavors se m'acut que vet aquí l'explicació del ministeri de cultura: assegurar-se que la maquinària de propaganda del cinema espanyol està a favor del govern (encara que, com a maquinària de propaganda, és prou lamentable) i, segon, defensar els interessos dels "artistes" de la SGAE. En definitiva, els mateixos tipus que fan funcionar la maquinària dita. Com si amb la SGAE no es defensessin prou tots sols.
Ángel Gabilondo, ex rector de la Universitat Autònoma de Madrid (i germà del periodista Iñaki Gabilondo, quina casualitat!), assumeix el ministeri d'educació. Educació també és una competència traspassada. Molt del que he dit de cultura, doncs, també s'aplica aquí.
I també al ministeri de sanitat, que és una altre competència traspassada. La nova ministra és la Trinidad Jiménez.
Aquesta senyora es va fer famosa en el seu moment perquè, fa uns anys, en el cartell de campanya a les eleccions a l'ajuntament de Madrid on era candidata apareixia "massa bonica". Es va censurar el cartell original i se'n va fer un de nou amb la candidata Jiménez vestida de forma més discreta. Quines coses!
Adonem-nos que han substituït a tres ministres de carteres que, oficialment, estan traspassades a les comunitats autònomes: educació, sanitat i cultura. Repeteixo la idea d'abans: si volen estalviar, perquè mantenen ministeris inútils? L'administració central sobra! L'existència dels ministeris de Cultura, Educació i Sanitat és una estafa per als súbdits pagadors d'impostos!
Però si és l'estat el que estafa, paga i calla.
En resum, que em puc equivocar, però em fa l'efecte que aquests canvis al govern de l'estat semblen fets a mida per a tocar els pebrots i per a no ensumar ni de lluny per on vindran les bufetades en el desastre al que ens aboca la crisi.
Cada dia que passa sense finançament la Generalitat està més a prop de la suspensió de pagaments. Cada dia que passa entre 600 i 1000 aturats més al carrer.
Els que han posat ni ho faran millor que els d'abans ni canviaran res de fons. Potser són més bufons i sortiran millor a les fotografies o les seves declaracions tindran més claca. En la pràctica les polítiques seran les mateixes.
Noves cares per a les mateixes polítiques que deixen cada dia entre 600 i 1000 nous aturats al carrer.
Els nomenaments em porten al cap una teoria semi-conspiranòica que vaig llegir a un llibre, em sembla que de Toni Negri, no se si "Imperi" o "Multitud". La teoria és aquesta: no és veritat que existeixi un club secret amb l'elit dels homes més poderosos del planeta i que dirigeixin els destins del món sense que ningú ho sàpiga. No és cert. Però és una simplificació útil que permet explicar el funcionament del món. És dir: no hi són, però com si hi fossin.
Amb els nomenaments passa una cosa semblant. Al meu parer, no crec que es pugui dir que hagin estat triats a propòsit amb la intenció de tocar els nassos al nacionalisme català (o potser sí?). Ni crec que es pugui dir que estiguin pensats per accelerar i aprofundir els efectes més negatius de la crisi. Però, de fet, és com si així fos.
Amb Chaves caldrà negociar el finançament i el desplegament de l'estatut. Ha anunciat que fomentarà la "cooperació de les institucions" i que s'han acabat les "reivindicacions de les autonomies". Autonomies. Que Catalunya sigui una nació preambular no compta. de fet, mai ha comptat. Amb el Chaves, encara menys. Tanmateix, les reivindicacions, de moment, quedarien prou satisfetes només que s'acomplís la llei.
Perquè la llei, l'estatut, no el compleix l'estat. És prou molest. Si jo no acato la llei, em multen o em tanquen a la garjola. L'estat, no. Els ministres de l'estat no compleixen la llei i ningú no els tanca a la presó.
Tots som iguals davant la llei, excepte els ministres. Ves per on.
Comencem per l'Elena Salgado. La vicepresidenta que farà de Solbes.
Perquè ha plegat Solbes? diuen que perquè estava cansat. També diuen que perquè més d'un cop havia contradit al ZP. Recentment, a la cimera del G20: EL ZP anuncia per la tarda que es començarà a sortir de la crisi el segon semestre d'enguany. L'endemà, el Solbes diu que el Banc d'Espanya probablement té raó en afirmar que almenys durant el 2010 encara continuarà la recessió.
Solbes plega i el substitueix la Salgado que, cal esperar, dirà allò que li agradi escoltar al ZP: "¡prometo! ¡apoyaré! ¡jugamos la championslí! ¡la crisis se acaba!" i coses per l'estil
Seguim amb Pepiño Blanco. Un personatge que és l'equivalent a l'Acebes, o al Trillo de l'època aznariana del PP: allò que es coneix com un "doberman".
El personatge ocuparà el gran buit que deixa la Maleni al ministeri de Fomento, o sigui els responsables de la RENFE i d'AENA.
La Maleni se'n va però els esvorancs es queden. Això ho saben prou bé els usuaris de RENFE. En particular els usuaris de la línia de Girona, que com els de la línia de Tarragona en el seu moment, ara estan patint a les rodalies i els regionals els efectes devastadors de les obres de l'AVE, o del "putoavedelscollons", que és l'expressió més comú entre els afectats per a referir-se al tren ràpid.
Doncs bé, el Pepiño Blanco, en virtut de ministre, és el nou amo de la RENFE. Sí, aquella companyia que havia de traspassar-se fa molt de temps, segons l'estatut.
Serà declaració d'intencions, o no, però avui mateix el Blanco ja ha deixat anar que les obres de Fomento serveixen per vertebrar Espanya.
Ha deixat anar el mot "Espanya" de forma explosiva, al vell estil falangista. De pas ens ha recordat que Espanya, gairebé 300 anys després del Decret de Nova Planta, encara no està vertebrada. O sigui, que és un invertebrat com els cucs.
300 anys després, hom pensa que potser és que la seva natura és aquesta (la del cuc) i que no cal vertebrar-la.
No és una qüestió de vertebracions. Només caldria traspassar la RENFE i complir la llei. Que l'estatutet és llei, encara que estigui recorregut al TC.
La qüestió del traspassos pendents dona peu per a parlar de la nova ministra de cultura: Ángeles González Sinde.
L'existència d'un ministeri de cultura, quan la cultura és competència de les comunitats autonomes és: 1- una duplicitat flagrant. Volen estalviar? eliminin aquest ministeri. 2-en molts casos una font de conflictes i d'agressió. En particular, l'Ángeles González va declarar-se en el seu moment a favor del "manifiesto por la lengua común", amb el que pots comptar quin respecte pel multilingüisme de l'estat pot tenir. I la fan ministra.
A més, la senyora aquesta, que ve de ser presidenta de l'acadèmia del cinema espanyol, està en contra de les descàrregues P2P. i està per protegir més els drets d'autor.
És la infiltrada de la SGAE al govern?
Llavors se m'acut que vet aquí l'explicació del ministeri de cultura: assegurar-se que la maquinària de propaganda del cinema espanyol està a favor del govern (encara que, com a maquinària de propaganda, és prou lamentable) i, segon, defensar els interessos dels "artistes" de la SGAE. En definitiva, els mateixos tipus que fan funcionar la maquinària dita. Com si amb la SGAE no es defensessin prou tots sols.
Ángel Gabilondo, ex rector de la Universitat Autònoma de Madrid (i germà del periodista Iñaki Gabilondo, quina casualitat!), assumeix el ministeri d'educació. Educació també és una competència traspassada. Molt del que he dit de cultura, doncs, també s'aplica aquí.
I també al ministeri de sanitat, que és una altre competència traspassada. La nova ministra és la Trinidad Jiménez.
Aquesta senyora es va fer famosa en el seu moment perquè, fa uns anys, en el cartell de campanya a les eleccions a l'ajuntament de Madrid on era candidata apareixia "massa bonica". Es va censurar el cartell original i se'n va fer un de nou amb la candidata Jiménez vestida de forma més discreta. Quines coses!
Adonem-nos que han substituït a tres ministres de carteres que, oficialment, estan traspassades a les comunitats autònomes: educació, sanitat i cultura. Repeteixo la idea d'abans: si volen estalviar, perquè mantenen ministeris inútils? L'administració central sobra! L'existència dels ministeris de Cultura, Educació i Sanitat és una estafa per als súbdits pagadors d'impostos!
Però si és l'estat el que estafa, paga i calla.
En resum, que em puc equivocar, però em fa l'efecte que aquests canvis al govern de l'estat semblen fets a mida per a tocar els pebrots i per a no ensumar ni de lluny per on vindran les bufetades en el desastre al que ens aboca la crisi.
Cada dia que passa sense finançament la Generalitat està més a prop de la suspensió de pagaments. Cada dia que passa entre 600 i 1000 aturats més al carrer.
Els que han posat ni ho faran millor que els d'abans ni canviaran res de fons. Potser són més bufons i sortiran millor a les fotografies o les seves declaracions tindran més claca. En la pràctica les polítiques seran les mateixes.
Noves cares per a les mateixes polítiques que deixen cada dia entre 600 i 1000 nous aturats al carrer.
dilluns, 6 d’abril del 2009
Cant Espiritual
Estava remenant la caixa de DVDs i en un d'ells m'he trobat una antologia de l'obra poètica de "l'alquimista", Josep Palau i Fabre, o el "monstre" com es va posar a ell mateix en la seva autobiografia publicada de forma pòstuma. [1] [2] [3]
I me'ls he rellegit. I he trobat el Cant Espiritual. Em veig identificat en aquest text que descriu la contradicció espiritual de l'home que declarant-se ateu, en canvi desitja conèixer i estimar, i potser estima, Déu.
L'home és contradicció.
Ens aquestes dates de Setmana Santa em sembla adequat adornar el bloc amb el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre.
Cant espiritual
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
I me'ls he rellegit. I he trobat el Cant Espiritual. Em veig identificat en aquest text que descriu la contradicció espiritual de l'home que declarant-se ateu, en canvi desitja conèixer i estimar, i potser estima, Déu.
L'home és contradicció.
Ens aquestes dates de Setmana Santa em sembla adequat adornar el bloc amb el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre.
Cant espiritual
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
París, 14 de maig del 1950
divendres, 3 d’abril del 2009
De Londres a Estrasburg
Ahir, a Londres, cimera del G20 . Avui,a Estrasburg, cimera de l'OTAN.
La d'ahir va acabar amb optimisme, somriures profident i amb el missatge de que això està superat.
Ui, ui, ui...
ZP, amarat de l'esperit positiu amb que va acabar la reunió, va tenir temps per anunciar ahir mateix que es començaran a veure símptomes de recuperació al segon semestre d'enguany.
El Solbes, en canvi, avui dona carta de validesa a les previsions del Banc d'Espanya, que diu que la recessió encara s'allargarà el 2010, que augmentarà l'atur i que caurà l'activitat econòmica.
A mi em sembla que Solbes té rao. De fet, em sembla que Solbes és optimista.
Però tornem al G20. Tinc algunes objeccions. Sense dubtar de la bona voluntat dels "líders del G20", jo em demano: l'ONU serveix per a alguna cosa? No, veritat? i perquè G20?, perquè no G-tothom? Perquè aquesta indissimulada prepotència: "líders mundials refunden capitalisme"?
I com pensaven solucionar la crisi, entre canapé i canapé? És sabut que aquestes reunions tenen una missió: escenificar. Abans de la reunió tothom s'ha posat d'acord i quan van els caps és per signar i fer-se les fotos. Els caps no entren en discussions tècniques. És de suposar, doncs, que a aquesta reunió tothom anava amb el seu paper ben après.
I que han escenificat? una cant a l'optimisme! això està superat! tenim solucions! Adoptarem les mesures adequades per a superar la recessió!
Passa, però, que els experts en economia no es posen d'acord en el fet de si les "mesures" adoptades pel G20 serviran per alguna cosa. En economia hi han escoles de pensament. Es pot pensar que depenent de la teoria econòmica favorita de l'economista de torn, l'opinió sobre les mesures adoptades, variarà.
També se'ns diu que les "mesures adoptades" corresponen más a les preferides per la parella Àngela - Sarko enfront de les proposades pel duet Brown - Obama. Curiosisim. ¿Tindrà alguna cosa a veure l'estat econòmic dels EUA i el Regne Unit, en comparació amb el d'Alemanya i França?
Quina casualitat que tots els defensors d'una determinada "teoria econòmica" estiguin agrupats a sengles bandes de l'Atlàntic, no?
Encara que podria ben bé ser que no estiguem parlant de "teories econòmiques" sinó d'"interessos polítics".
Ningú ens garantitza que les "mesures adoptades" es corresponguin a les de la teoria econòmica més escaient per a superar la crisi. I molt em temo, que ningú ens garanteix que els "interessos polítics" vencedors en la cimera siguin els més adequats.
La crisi continuarà. Les "mesures adoptades" no pretenen canviar res. Només proposen posar més controls financers per evitar futures bombolles especulatives. Han musculat a l'FMI i l'han engreixat amb més fons per intervenir a estats en fallida. Els paradissos fiscals tenen els dies comptats. De les ajudes de l'FMI en poden parlar, i molt, països "emergents" i del tercer món.
No ha canviat res! El sistema és el mateix. Si no canvia res de fons, com això pot contribuir a arreglar res? Tant se val, però, els capitostos estan contents amb les "mesures adoptades". Estan contents? o només ho fan veure?
Escenificació. Teatre. Abans de la cimera del G20, a Londres, les porres de la policia contra els manifestants que protestaven contra els senyors del sistema no eren de broma.
A Estrasburg les porres contra els manifestants anti-OTAN tampoc han estat de broma.
A una banda estan ells. A l'altre nosaltres.
Un altre món és possible.
La d'ahir va acabar amb optimisme, somriures profident i amb el missatge de que això està superat.
Ui, ui, ui...
ZP, amarat de l'esperit positiu amb que va acabar la reunió, va tenir temps per anunciar ahir mateix que es començaran a veure símptomes de recuperació al segon semestre d'enguany.
El Solbes, en canvi, avui dona carta de validesa a les previsions del Banc d'Espanya, que diu que la recessió encara s'allargarà el 2010, que augmentarà l'atur i que caurà l'activitat econòmica.
A mi em sembla que Solbes té rao. De fet, em sembla que Solbes és optimista.
Però tornem al G20. Tinc algunes objeccions. Sense dubtar de la bona voluntat dels "líders del G20", jo em demano: l'ONU serveix per a alguna cosa? No, veritat? i perquè G20?, perquè no G-tothom? Perquè aquesta indissimulada prepotència: "líders mundials refunden capitalisme"?
I com pensaven solucionar la crisi, entre canapé i canapé? És sabut que aquestes reunions tenen una missió: escenificar. Abans de la reunió tothom s'ha posat d'acord i quan van els caps és per signar i fer-se les fotos. Els caps no entren en discussions tècniques. És de suposar, doncs, que a aquesta reunió tothom anava amb el seu paper ben après.
I que han escenificat? una cant a l'optimisme! això està superat! tenim solucions! Adoptarem les mesures adequades per a superar la recessió!
Passa, però, que els experts en economia no es posen d'acord en el fet de si les "mesures" adoptades pel G20 serviran per alguna cosa. En economia hi han escoles de pensament. Es pot pensar que depenent de la teoria econòmica favorita de l'economista de torn, l'opinió sobre les mesures adoptades, variarà.
També se'ns diu que les "mesures adoptades" corresponen más a les preferides per la parella Àngela - Sarko enfront de les proposades pel duet Brown - Obama. Curiosisim. ¿Tindrà alguna cosa a veure l'estat econòmic dels EUA i el Regne Unit, en comparació amb el d'Alemanya i França?
Quina casualitat que tots els defensors d'una determinada "teoria econòmica" estiguin agrupats a sengles bandes de l'Atlàntic, no?
Encara que podria ben bé ser que no estiguem parlant de "teories econòmiques" sinó d'"interessos polítics".
Ningú ens garantitza que les "mesures adoptades" es corresponguin a les de la teoria econòmica més escaient per a superar la crisi. I molt em temo, que ningú ens garanteix que els "interessos polítics" vencedors en la cimera siguin els més adequats.
La crisi continuarà. Les "mesures adoptades" no pretenen canviar res. Només proposen posar més controls financers per evitar futures bombolles especulatives. Han musculat a l'FMI i l'han engreixat amb més fons per intervenir a estats en fallida. Els paradissos fiscals tenen els dies comptats. De les ajudes de l'FMI en poden parlar, i molt, països "emergents" i del tercer món.
No ha canviat res! El sistema és el mateix. Si no canvia res de fons, com això pot contribuir a arreglar res? Tant se val, però, els capitostos estan contents amb les "mesures adoptades". Estan contents? o només ho fan veure?
Escenificació. Teatre. Abans de la cimera del G20, a Londres, les porres de la policia contra els manifestants que protestaven contra els senyors del sistema no eren de broma.
A Estrasburg les porres contra els manifestants anti-OTAN tampoc han estat de broma.
A una banda estan ells. A l'altre nosaltres.
Un altre món és possible.
dilluns, 30 de març del 2009
CCM, deflació? IBEX i G20
Diumenge: intervenció de la Caja de Castilla-La Mancha, que certifica que allò de la Champions League del ZP i del sistema financer dels més sòlids del món, exemple per a tota la civilització era, com no, mentida.
La pregunta és: la bola de neu comença a rodar? Cal esperar fusions entres bancs i caixes i alguna intervenció més. El problema és que el fons de garantia pot quedar ben bé reduït a la meitat després del rescat al CCM. Què passarà si cau algun banc o caixa dels grans?
Avui: es confirma que, per primer cop des de que hi han registres, baixa l'IPC interanual. No hi ha deflació, no. Que va.
Avui també: l'IBEX, que havia viscut una remuntada de mil punts en tretze jornades continuades d'alces perd 400 punts en un dilluns negre, que tot sigui dit: després de les notícies d'ahir es veia venir clarament. I encara prou.
Això a l'estat. En l'internacional, queden un parell de dies per a la festeta que els capitostos del G20 faran a Londres. Bon rotllet, canapès... Aquesta vegada el ZP va amb cadira pròpia i no caldrà que el Sarko li presti un escambell.
Els del LEAP feien propostes per a la cimera, post anterior. Els faran cas? Tenen algun pla millor?
La setmana promet.
La pregunta és: la bola de neu comença a rodar? Cal esperar fusions entres bancs i caixes i alguna intervenció més. El problema és que el fons de garantia pot quedar ben bé reduït a la meitat després del rescat al CCM. Què passarà si cau algun banc o caixa dels grans?
Avui: es confirma que, per primer cop des de que hi han registres, baixa l'IPC interanual. No hi ha deflació, no. Que va.
Avui també: l'IBEX, que havia viscut una remuntada de mil punts en tretze jornades continuades d'alces perd 400 punts en un dilluns negre, que tot sigui dit: després de les notícies d'ahir es veia venir clarament. I encara prou.
Això a l'estat. En l'internacional, queden un parell de dies per a la festeta que els capitostos del G20 faran a Londres. Bon rotllet, canapès... Aquesta vegada el ZP va amb cadira pròpia i no caldrà que el Sarko li presti un escambell.
Els del LEAP feien propostes per a la cimera, post anterior. Els faran cas? Tenen algun pla millor?
La setmana promet.
dissabte, 28 de març del 2009
LEAP/GEAB - Carta oberta als líders del G20
(Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada personal posterior.
Aquesta no és una traducció oficial!)
Carta oberta als líders del G20, publicada en l'edició internaciónal del Financial Times de 24/03/2009
Carta oberta / Cimera del G20 de Londres: Última oportunitat abans de la desarticulació política global
Senyores i Senyors,
La seva pròxima cimera tindrà lloc en alguns dies a Londres però no estem segurs si vostès tenen un semestre per impedir que el món se submergeixi en una crisi que prendrà almenys una dècada en resoldre's, acompanyada d'una sèrie de tragèdies i convulsions. Conseqüentment aquesta carta oberta del LEAP/2020, qui va percebre l'adveniment de la «crisi sistèmica global» ja fa tres anys, intenta explicar breument per què va ocórrer i com limitar un dany addicional.
Si bé vostès van començar a sospitar que s'iniciava una crisi de magnitud fa menys d'un any, el LEAP/E2020, en el segon número de seu «Global Europe Anticipation Bulletin» (GEAB N°2), va preveure que el món estava a punt d'entrar en la «fase d'inici» d'una crisi de proporcions històriques. Des de llavors, mes rere mes, el LEAP/E2020 ha continuat elaborant pronòstics molt exactes del desenvolupament d'aquesta crisi amb la que el món està ara bregant despietadament. Per aquesta raó, ens sentim amb dret a escriure'ls aquesta carta oberta que esperem els ajudi en les decisions que hauran de prendre en pocs dies.
Aquesta crisi està esdevenint més i més perillosa. Recentment, en l'edició 32 del seu Butlletí, el LEAP/E2020 va plantejar una alarma per a vostès, els líders del G20. Si, quan es reuneixin a Londres el proper 2 d'abril, no són capaços d'adoptar un conjunt de decisions audaces i innovadores, enfocades en les qüestions essencials i els problemes, i posar-les en acció a l'estiu de 2009, la crisi comportarà la «desarticulació geopolítica generalitzada» cap a finals d'any, que afectarà tant el sistema internacional com l'estructura mateixa de les grans organitzacions polítiques com els Estats Units, Rússia, la Xina o la Unió Europea. Tota oportunitat perquè controlin el destí dels 6 mil milions habitants del món haurà desaparegut en aquell moment.
La seva decisió: una crisi de 3 a 5 anys o una crisi d'almenys una dècada?
Fins ara vostès simplement s'han preocupat pels símptomes i pels efectes secundaris d'aquesta crisi perquè, per desgràcia, res no els va preparar per enfrontar una crisi de tal dimensió històrica. Van creure que agregar més oli al motor global seria suficient, desconeixent el fet que el motor s'havia gripat, sense possibilitat de reparació. A dir veritat, han de fer un motor nou, i el temps s'està esgotant, mentre el sistema internacional es deteriora, dia a dia, cada cop més.
En una crisi molt important, cal arribar al cor de la qüestió. L'única alternativa és emprendre un conjunt de canvis dràstics, i així escurçar enormement la durada de la crisi i disminuir el seu tràgic resultat o, en cas contrari, negar-se a fer qualsevol canvi en un intent de salvar el que queda del sistema actual prolongant la durada de la crisi i incrementant totes les conseqüències negatives. A Londres, el pròxim 2 d'abril, podran preparar el terreny per solucionar la crisi d'una manera ordenada en 3 a 5 anys, o arrossegar al món a una dècada terrible.
Ens acontentarem amb donar tres recomanacions que considerem estratègiques en el sentit de que, segons el LEAP/E2020, en cas de que no es hagin començat a implementar-les aquest estiu la desarticulació geopolítica mundial es tornarà inevitable a partir de finals d'aquest any.
LES TRES RECOMANACIONS ESTRATÈGIQUES DEL LEAP
1. La clau de la solució de la crisi rau a crear una nova moneda de reserva internacional!
La primera recomanació és una idea molt simple: reformar el sistema monetari internacional heretat de la "Segona Guerra Mundial" i crear una nova moneda de reserva internacional. El dòlar i l'economia nord-americana no són ja capaços de recolzar l'actual ordre econòmic, financer i monetari mundial. Mentre aquest problema estratègic no sigui abordat i resolt, la crisi s'agreujarà. Efectivament és en el cor de les crisis de productes financers, bancs, preus d'energia.... i de les seves conseqüències quant a desocupació massiva i al col·lapse dels nivells de vida. És per tant d'una importància essencial que aquesta qüestió sigui el tema principal de la cimera del G20 de Londres, i que es facin els primers passos cap a una solució. De fet, la solució a aquest problema és bé coneguda, es tracta de la creació d'una moneda de reserva internacional (que podria dir-se el «Global») sobre la base d'una cistella de divises de les principals economies mundials, és a dir, Dòlar dels EUA, Euro, Ien, iuan, Khaleeji (moneda comuna dels productors de petroli del Golf, que es llança el gener de 2010), Ruble, Real..., dirigit per un «Institut Monetari Mundial», El Consell Administratiu del qual reflecteixi la importància relativa de cada una de les economies les monedes que composin el «Global». Li han de demanar el FMI i els bancs centrals competents que preparin aquest pla per a Juny de 2009, amb una data de posada en marxa a partir del 1r de gener de 2010. Aquest és l'únic camí per recuperar algun control dels esdeveniments actualment desencadenats i alhora aconseguir la gestió global compartida sobre la base d'una moneda comuna situada en el centre de l'activitat econòmica i financera.
D'acord amb el LEAP/E2020, si aquesta alternativa al sistema actualment en col·lapse no ha estat posada en marxa durant aquest estiu, provant que hi ha una altra opció a la de «cada un per si mateix», el sistema internacional d'avui no sobreviurà.
Si alguns dels estats del G20 pensen que és millor mantenir els privilegis del «d'estatus quo» tant com sigui possible, han de meditar sobre el fet que, si avui encara poden influir significativament en la futura conformació d'aquest nou sistema monetari mundial, quan la fase de desarticulació geopolítica mundial hagi començat perdran tota capacitat de fer-ho.
2. Implementar els sistemes de control bancaris tan aviat com sigui possible!
La segona recomanació ja ha estat esmentada moltes vegades en els debats preliminars a la seva pròxima Cimera. Ha de ser, conseqüentment, fàcil d'adoptar. Es refereix a crear un sistema de control bancari a escala mundial, abans del final de l'any, que elimini tots els «forats negres» del sistema. Els seus experts ja van suggerir diverses possibilitats. Decideixin-se ja: nacionalitzar les institucions financeres tan aviat com sigui necessari! És l'única manera prevenir un nou episodi d'enorme endeutament per elles (és la classe d'episodi que va contribuir de manera significativa a la crisi actual), i mostrin al públic en general que tenen certa credibilitat per fer front als banquers.
3. Fer que el FMI avaluï els sistemes financers nord-americà, britànic i suís!
La tercera recomanació es relaciona amb un assumpte políticament delicat, que no pot ignorar-se. És essencial que, no més enllà que juliol d'aquest any, el FMI presenti una avaluació independent dels tres sistemes financers nacionals al G20 durant la crisi financera actual: el nord-americà, el britànic i el suís. Cap recomanació sustentable no podrà implementar-se eficientment mentre no se sàpiga clarament el dany causat per la crisi dins d'aquests tres pilars del sistema financer mundial. No és el moment de ser gentil amb els països ubicats en el centre del present caos financer.
Escriguin una declaració simple i breu!
Finalment, si us plau, permeti'ns recordar-los que la seva tasca és restituir la confiança a 6 mil milions persones i a milions d'organitzacions públiques i privades. Per tant no s'oblidin d'escriure una breu declaració - no pas més de 2 pàgines, presentant un màxim de 3 a 4 idees claus que els no experts puguin llegir i comprendre. Si no ho fan així ningú no llegirà el que han de dir, a part d'un petit cercle d'especialistes i, a més, tampoc revifaran la confiança general del públic. La crisi indefectiblement empitjorarà.
Si aquesta carta oberta els ajuda a sentir que la història jutjarà l'èxit o el fracàs d'aquesta Cimera, llavors, haurà estat útil. Segons el LEAP/E2020, les seves ciutadanies no esperaran més d'un any per jutjar-los. Aquesta vegada, almenys, no podran dir que ningú els va advertir!
Franck Biancheri
Director d'estudis del LEAP/E2020
President de Newropeans
http://www.newropeans.eu
dimarts, 24 de marc de 2009
(versió PDF)
Aquesta no és una traducció oficial!)
Carta oberta als líders del G20, publicada en l'edició internaciónal del Financial Times de 24/03/2009
Carta oberta / Cimera del G20 de Londres: Última oportunitat abans de la desarticulació política global
Senyores i Senyors,
La seva pròxima cimera tindrà lloc en alguns dies a Londres però no estem segurs si vostès tenen un semestre per impedir que el món se submergeixi en una crisi que prendrà almenys una dècada en resoldre's, acompanyada d'una sèrie de tragèdies i convulsions. Conseqüentment aquesta carta oberta del LEAP/2020, qui va percebre l'adveniment de la «crisi sistèmica global» ja fa tres anys, intenta explicar breument per què va ocórrer i com limitar un dany addicional.
Si bé vostès van començar a sospitar que s'iniciava una crisi de magnitud fa menys d'un any, el LEAP/E2020, en el segon número de seu «Global Europe Anticipation Bulletin» (GEAB N°2), va preveure que el món estava a punt d'entrar en la «fase d'inici» d'una crisi de proporcions històriques. Des de llavors, mes rere mes, el LEAP/E2020 ha continuat elaborant pronòstics molt exactes del desenvolupament d'aquesta crisi amb la que el món està ara bregant despietadament. Per aquesta raó, ens sentim amb dret a escriure'ls aquesta carta oberta que esperem els ajudi en les decisions que hauran de prendre en pocs dies.
Aquesta crisi està esdevenint més i més perillosa. Recentment, en l'edició 32 del seu Butlletí, el LEAP/E2020 va plantejar una alarma per a vostès, els líders del G20. Si, quan es reuneixin a Londres el proper 2 d'abril, no són capaços d'adoptar un conjunt de decisions audaces i innovadores, enfocades en les qüestions essencials i els problemes, i posar-les en acció a l'estiu de 2009, la crisi comportarà la «desarticulació geopolítica generalitzada» cap a finals d'any, que afectarà tant el sistema internacional com l'estructura mateixa de les grans organitzacions polítiques com els Estats Units, Rússia, la Xina o la Unió Europea. Tota oportunitat perquè controlin el destí dels 6 mil milions habitants del món haurà desaparegut en aquell moment.
La seva decisió: una crisi de 3 a 5 anys o una crisi d'almenys una dècada?
Fins ara vostès simplement s'han preocupat pels símptomes i pels efectes secundaris d'aquesta crisi perquè, per desgràcia, res no els va preparar per enfrontar una crisi de tal dimensió històrica. Van creure que agregar més oli al motor global seria suficient, desconeixent el fet que el motor s'havia gripat, sense possibilitat de reparació. A dir veritat, han de fer un motor nou, i el temps s'està esgotant, mentre el sistema internacional es deteriora, dia a dia, cada cop més.
En una crisi molt important, cal arribar al cor de la qüestió. L'única alternativa és emprendre un conjunt de canvis dràstics, i així escurçar enormement la durada de la crisi i disminuir el seu tràgic resultat o, en cas contrari, negar-se a fer qualsevol canvi en un intent de salvar el que queda del sistema actual prolongant la durada de la crisi i incrementant totes les conseqüències negatives. A Londres, el pròxim 2 d'abril, podran preparar el terreny per solucionar la crisi d'una manera ordenada en 3 a 5 anys, o arrossegar al món a una dècada terrible.
Ens acontentarem amb donar tres recomanacions que considerem estratègiques en el sentit de que, segons el LEAP/E2020, en cas de que no es hagin començat a implementar-les aquest estiu la desarticulació geopolítica mundial es tornarà inevitable a partir de finals d'aquest any.
LES TRES RECOMANACIONS ESTRATÈGIQUES DEL LEAP
1. La clau de la solució de la crisi rau a crear una nova moneda de reserva internacional!
La primera recomanació és una idea molt simple: reformar el sistema monetari internacional heretat de la "Segona Guerra Mundial" i crear una nova moneda de reserva internacional. El dòlar i l'economia nord-americana no són ja capaços de recolzar l'actual ordre econòmic, financer i monetari mundial. Mentre aquest problema estratègic no sigui abordat i resolt, la crisi s'agreujarà. Efectivament és en el cor de les crisis de productes financers, bancs, preus d'energia.... i de les seves conseqüències quant a desocupació massiva i al col·lapse dels nivells de vida. És per tant d'una importància essencial que aquesta qüestió sigui el tema principal de la cimera del G20 de Londres, i que es facin els primers passos cap a una solució. De fet, la solució a aquest problema és bé coneguda, es tracta de la creació d'una moneda de reserva internacional (que podria dir-se el «Global») sobre la base d'una cistella de divises de les principals economies mundials, és a dir, Dòlar dels EUA, Euro, Ien, iuan, Khaleeji (moneda comuna dels productors de petroli del Golf, que es llança el gener de 2010), Ruble, Real..., dirigit per un «Institut Monetari Mundial», El Consell Administratiu del qual reflecteixi la importància relativa de cada una de les economies les monedes que composin el «Global». Li han de demanar el FMI i els bancs centrals competents que preparin aquest pla per a Juny de 2009, amb una data de posada en marxa a partir del 1r de gener de 2010. Aquest és l'únic camí per recuperar algun control dels esdeveniments actualment desencadenats i alhora aconseguir la gestió global compartida sobre la base d'una moneda comuna situada en el centre de l'activitat econòmica i financera.
D'acord amb el LEAP/E2020, si aquesta alternativa al sistema actualment en col·lapse no ha estat posada en marxa durant aquest estiu, provant que hi ha una altra opció a la de «cada un per si mateix», el sistema internacional d'avui no sobreviurà.
Si alguns dels estats del G20 pensen que és millor mantenir els privilegis del «d'estatus quo» tant com sigui possible, han de meditar sobre el fet que, si avui encara poden influir significativament en la futura conformació d'aquest nou sistema monetari mundial, quan la fase de desarticulació geopolítica mundial hagi començat perdran tota capacitat de fer-ho.
2. Implementar els sistemes de control bancaris tan aviat com sigui possible!
La segona recomanació ja ha estat esmentada moltes vegades en els debats preliminars a la seva pròxima Cimera. Ha de ser, conseqüentment, fàcil d'adoptar. Es refereix a crear un sistema de control bancari a escala mundial, abans del final de l'any, que elimini tots els «forats negres» del sistema. Els seus experts ja van suggerir diverses possibilitats. Decideixin-se ja: nacionalitzar les institucions financeres tan aviat com sigui necessari! És l'única manera prevenir un nou episodi d'enorme endeutament per elles (és la classe d'episodi que va contribuir de manera significativa a la crisi actual), i mostrin al públic en general que tenen certa credibilitat per fer front als banquers.
3. Fer que el FMI avaluï els sistemes financers nord-americà, britànic i suís!
La tercera recomanació es relaciona amb un assumpte políticament delicat, que no pot ignorar-se. És essencial que, no més enllà que juliol d'aquest any, el FMI presenti una avaluació independent dels tres sistemes financers nacionals al G20 durant la crisi financera actual: el nord-americà, el britànic i el suís. Cap recomanació sustentable no podrà implementar-se eficientment mentre no se sàpiga clarament el dany causat per la crisi dins d'aquests tres pilars del sistema financer mundial. No és el moment de ser gentil amb els països ubicats en el centre del present caos financer.
Escriguin una declaració simple i breu!
Finalment, si us plau, permeti'ns recordar-los que la seva tasca és restituir la confiança a 6 mil milions persones i a milions d'organitzacions públiques i privades. Per tant no s'oblidin d'escriure una breu declaració - no pas més de 2 pàgines, presentant un màxim de 3 a 4 idees claus que els no experts puguin llegir i comprendre. Si no ho fan així ningú no llegirà el que han de dir, a part d'un petit cercle d'especialistes i, a més, tampoc revifaran la confiança general del públic. La crisi indefectiblement empitjorarà.
Si aquesta carta oberta els ajuda a sentir que la història jutjarà l'èxit o el fracàs d'aquesta Cimera, llavors, haurà estat útil. Segons el LEAP/E2020, les seves ciutadanies no esperaran més d'un any per jutjar-los. Aquesta vegada, almenys, no podran dir que ningú els va advertir!
Franck Biancheri
Director d'estudis del LEAP/E2020
President de Newropeans
http://www.newropeans.eu
dimarts, 24 de marc de 2009
(versió PDF)
"El crack del 29" i entrevista al catedràtic Vicenç Navarro
Ahir a la nit van passar al programa "Sense ficció" de TV de Catalunya un documental -antic, de 1990- que recordava les causes del crack del 29.
Abans swl documental es feia una petita entrevista a Vicenç Navarro, catedràtic d'economia aplicada i de ciències polítiques i socials a la Universitat Pompeu Fabra, i professor a la a la Johns Hopkins University de Baltimore.
Les similituds entre el que va passar el 29 i el que està passant aquest dies és extraordinària. Tanmateix, les diferències entre les el món de llavors i el d'enguany són molt grans.
En tot cas, l'entrevista és prou interessant. Vet aquí el vídeo
El documental sobre el crack del 29 es pot veure a la pàgina del "3 a la carta":
http://www.tv3.cat/videos/1119769
Abans swl documental es feia una petita entrevista a Vicenç Navarro, catedràtic d'economia aplicada i de ciències polítiques i socials a la Universitat Pompeu Fabra, i professor a la a la Johns Hopkins University de Baltimore.
Les similituds entre el que va passar el 29 i el que està passant aquest dies és extraordinària. Tanmateix, les diferències entre les el món de llavors i el d'enguany són molt grans.
En tot cas, l'entrevista és prou interessant. Vet aquí el vídeo
El documental sobre el crack del 29 es pot veure a la pàgina del "3 a la carta":
http://www.tv3.cat/videos/1119769
dijous, 26 de març del 2009
Mani anti bolonya... a Sants!
La mani dels estudiants contra el Pla Bolonya està a Sants! Han despistat tot el circ mediàtic de les teles, dels mossos i de tota la xusma dels pro-sistema i han fet una manifestació lliure que s'ha adreçat a Sants.
En aquest fil del Racó Català han fet un seguiment en directe. També l'han fet en aquest fil de Kaosenlared. A la web www.barrisants.org han fet un seguiment en directe amb una webcam.
Molt bé pels manifestants!
Benvinguts al barri!
No hi han hagut merders, ni violència. Diverses entitats del barri han rebut als manifestants i s'ha fet la lectura del manifest a la plaça Osca. Fins hi tot, hi ha hagut veïns que han rebut als manifestants des dels balcons picant cassoles.
No hi han hagut merders ni violència, repeteixo. Perquè? potser perquè no hi havia policia?
Aquesta manifestació no només ha servit per protestar contra el pla Bolonya i contra la violència del sistema, sinó que, a més, posa en evidència de forma molt greu tant a la conselleria d'interior com a la conselleria d'universitats. IC i Esquerra haurien de replantejar-se a què estan jugant.
No val estar al govern si no és per a fer la política que vols.
I si la política que defensa Esquerra o IC inclou el suport al pla Bolonya, aleshores és que Esquerra i IC ha de canviar de política.
Tot justa ara han fet un petit debat al 3-24 entre la Virginia Ferrer, escriptora i doctora en pedagogia, favorable als manifestants, i un tipus pro-Bolonya que a falta d'arguments millors s'ha dedicat a insultar als estudiants en lluita i titllar-los poc menys que de delinqüents.
Per sort la Virgínia Ferrer l'ha repassat com calia.
Gràcies als que avui s'han manifestat. Ens calia aire fresc.
No a la privatització de la universitat. No al pla Bolonya!
No a la privatització dels serveis públics. No a la directiva Bolkestein!
No a la directiva de les 65 hores!
No a la directiva de la vergonya, de retorn dels immigrants!
No a l'Europa del capital!
Un altre món és possible!
En aquest fil del Racó Català han fet un seguiment en directe. També l'han fet en aquest fil de Kaosenlared. A la web www.barrisants.org han fet un seguiment en directe amb una webcam.
Molt bé pels manifestants!
Benvinguts al barri!
No hi han hagut merders, ni violència. Diverses entitats del barri han rebut als manifestants i s'ha fet la lectura del manifest a la plaça Osca. Fins hi tot, hi ha hagut veïns que han rebut als manifestants des dels balcons picant cassoles.
No hi han hagut merders ni violència, repeteixo. Perquè? potser perquè no hi havia policia?
Aquesta manifestació no només ha servit per protestar contra el pla Bolonya i contra la violència del sistema, sinó que, a més, posa en evidència de forma molt greu tant a la conselleria d'interior com a la conselleria d'universitats. IC i Esquerra haurien de replantejar-se a què estan jugant.
No val estar al govern si no és per a fer la política que vols.
I si la política que defensa Esquerra o IC inclou el suport al pla Bolonya, aleshores és que Esquerra i IC ha de canviar de política.
Tot justa ara han fet un petit debat al 3-24 entre la Virginia Ferrer, escriptora i doctora en pedagogia, favorable als manifestants, i un tipus pro-Bolonya que a falta d'arguments millors s'ha dedicat a insultar als estudiants en lluita i titllar-los poc menys que de delinqüents.
Per sort la Virgínia Ferrer l'ha repassat com calia.
Gràcies als que avui s'han manifestat. Ens calia aire fresc.
No a la privatització de la universitat. No al pla Bolonya!
No a la privatització dels serveis públics. No a la directiva Bolkestein!
No a la directiva de les 65 hores!
No a la directiva de la vergonya, de retorn dels immigrants!
No a l'Europa del capital!
Un altre món és possible!
dimecres, 25 de març del 2009
28-M. Més de 1000 acomiadaments cada dia a Catalunya, no callem!
El proper dissabte 28 de març està convocada una manifestació amb el lema "Més de 1000 acomiadaments cada dia a Catalunya, No callem! " dins de la campanya "Que la crisi la paguin els rics" (www.noalacrisi.cat).
Des d'aquest bloc, tot el meu suport.
Vet aquí el cartell amb la convocatòria:
I vet aquí el manifest de la campanya:
"Manifest de la campanya
dilluns, 9 de febrer de 2009 19:20
Ja fa gairebé un any que els mitjans de comunicació van començar a parlar de l’existència d’una crisi que no és només financera, com ens volen fer creure, sinó també de producció, energètica, ecològica i alimentària.
La situació financera actual és el reflex d'un model econòmic en el qual és millor negoci especular financerament que produir béns reals, fins que les bombolles exploten, com va ocórrer també en aquesta ocasió. Aquesta no és una més de les crisis cícliques del capitalisme; la d'avui és molta més profunda, doncs a més de la inevitable sobreproducció que comporta de seu el capitalisme, significa l'explosió d'un model econòmic que ha detingut la producció en el Sud, generant atur i aprofundint la pobresa.
El capitalisme, en la seva obsessió malaltissa per acumular més i més beneficis pels rics, necessita créixer permanentment per evitar entrar en Crisi: Créixer en especulació financera o de vivenda, en explotació laboral dels treballadors, en sous miserables i precarització, en espoli dels recursos naturals i el medi ambient, en més i més privatitzacions dels serveis públics...
Com si no en tinguéssim prou, ara tot just estem començant a pagar amb molt més patiment la seva Crisi. L’Unió Europea amb las seves polítiques ultraliberals i antisocials es incapaç de trobar una sortida a la crisis que no sigui regalar diner als bancs, amenaçar els drets socials dels treballadors i de la ciutadania, amb creixents contradiccions entre els diferents estats que la composen.
Un any després de l’inici, aprofitant que a prop d’una tercera part del mercat laboral a l’estat espanyol es precari, milers de treballadors i treballadores som acomiadats cada dia a la fi del seu contracte precari, o be a causa dels tancaments d’empreses o por aprovació d’ERO’s, alhora que la patronal intenta reduir les indemnitzacions per acomiadament a una propineta. Tot i que tothom està amenaçat, alguns col·lectius estan rebent més durament aquestes agressions: dones, joves, immigrants, famílies sense feina.
Els grans deutes que els bancs i constructors ens van obligar a tenir per accedir a una vivenda, ara poden fer-se servir per fer-nos fora. Per una altre part el enorme deute generat al torn del greu dèficit comercial espanyol posa el repte de trobar sortides a la crisis dintre de la política monetària de l’UE. Mentrestant, el Govern Zapatero utilitza 150.000 milions d’euros a la Banca sense cap tipus de condició, el 15% del PIB de l’Estat. Amb els nostres impostos paguem l’especulació capitalista.
No es pot obviar el silenci còmplice de les burocràcies sindicals: Mentre a tota Europa s’estenen les lluites de la classe treballadora, vagues generals incloses, aquí participen en les crides a la tranquil·litat i la pau social per mantenir-nos a tots i totes quiets a casa. No podran. No esperem a ser 4 milions d'aturats.
S’ha de dir clar: no hi haurà prou llocs de treball abans que s’acabin les prestacions d’atur dels acomiadats i les seves famílies. I després què?
Només la mobilització dels treballadors i treballadores, estudiants i classes populars podrà aturar la dramàtica situació que tenim a sobre. Si no actuem els governs de dreta o de l'actual esquerra acomodada seguiran actuant com consells d'administració dels poderosos, que ens amenacen amb tancar o deslocalitzar empreses si no s'accedeix als seus desitjós de reduir els ja insuficients salaris Hem de lluitar per aconseguir primer protecció immediata per a tothom i després per decidir si el capitalisme ha de seguir governant i explotant-nos la resta de la nostra vida.
El més d’un centenar de sindicats, moviments socials, partits polítics, comitès d’empresa i les dones i homes en lluita per un món sense explotació, des de la campanya "Que la crisi la paguin els rics!" volem construir assemblees unitàries, que acullin a tots los explotats (aturats, temporals, mileuristes, autònoms, subcontractes,...) i exigim:
* Aturada immediata dels EROs (expedients de regulació per acomiadar) Ni un acomiadament més, garantia de treball estable i digne per a tothom. Modificar la legislació actual que permet acomiadar amb beneficis del grup i eliminar ETTs i la temporalitat.
* Prestació de l'atur indefinit fins a l'obtenció d'un nou treball ( avui només pots gaudir de 720 dies amb 70% de base reguladora o del 60% a partir del setè mes) No es de rebut un subsidi caritatiu de prop de 400 euros si no pots treballar com passa a mes de 1 milió de persones que han finalitzat la prestació d'atur.
* Repartiment del treball assalariat; 35h setmanals sense reducció de salari, com s'ha fet a diversos països d'Europa.· Salari mínim a 1200 EUR.(avui son 624€) i pensions a 1000 € (avui molta gent gran viu amb 494 € per 14 pagues o 336 € la no contributiva als que no ingressen 4708 € l'any i no van cotitzar 15 anys.
* Dret a un habitatge digne (amb un preu màxim del 20% dels ingressos per lloguer) , cap desnonament per motius econòmics.
* Nacionalització amb control dels treballadors, en el cas d'intent d'acomiadaments, tancaments o deslocalització, de grans empreses.
* Aposta per un teixit productiu sostenible, social i ecològicament. Planificació de la producció i l'explotació dels recursos naturals, fomentar formes de propietat de interès social, la propietat pública, la propietat cooperativa, la propietat comunal i col·lectiva i les xarxes de consum alternatiu, en funció de les necessitats de les persones i no pels beneficis dels capitalistes. Garantir la sobirania alimentaria i el màxim de l'energètica.
* Nacionalització sense indemnització i amb control social, dels sectors estratègics, és a dir, Banca, Energia, Infraestructures. Democratitzar la comunicació perquè el 70% de las noticies son de 7 multinacionals de premsa. Socialització del Coneixement, que condiciona amb patents la medicina i l'agricultura.
* Contra la privatització i mercantilització de l’ensenyament. No a la nova Llei d’educació de Catalunya (LEC) que va en contra de l’escola pública, de l’organització democràtica dels centres i de les condicions laborals del professorat. No al pla Bolonya de la UE que supedita la Universitat als interessos empresarials i dificulta l’accés de l’alumnat amb menys recursos econòmics.
* Tancament dels centres d’internament per a estrangers!. No a les restriccions de la regularització per arrelament i del reagrupament familiar. Davant de l’allau d’acomiadaments, els papers no poden dependre d’un contracte. Prou reformes regressives de la Llei d’Estrangeria. Regularització sense condicions.
* Serveis públics universals, gratuïts i de qualitat. Recuperació dels serveis ja privatitzats que fan negoci amb els recursos públics.
* Reconeixement social i econòmic i repartiment del treball domèstic i de cura.(les dones pateixen mes carrega de treball en la societat actual i no es reconeix ni com a feina).
* Control dels capitals financers. Eliminació dels paradisos fiscals. Impostos pels rics per arreglar la crisi, ja que amb PP i PSOE els han reduït molt (20.000 milions €)i acabar amb el frau fiscal i el 25% d'economia submergida.
* Dissolució de l' OMC, FMI, BM i del G-20 donat que són organismes no democràtics. (En el Fons Monetari manen 5 països, en el Banc Mundial 8, en la Organització Mundial de Comerç mai s’ha votat res i son responsables de la crisi.) Per unes institucions financeres sota control democràtic al servei d’una economia solidària sense especulació ni usura. No ens deixarem enganyar amb la reunió del G20 a Londres al 28 de març i la seva sortida per la crisi favorable als rics. Abolició del deute extern del països empobrits i de l'intercanvi desigual al comerç internacional.
* Reinversió de les despeses militars en serveis socials. La despesa militar mundial el 2007 va ser d'1,5 bilions de dòlars. Segons la FAO amb 150.000 milions de dòlars anuals es podria eradicar la pobresa el 2015. D'aquests bilions, l'Estat espanyol (1) va col·laborar amb 17.977 milions d'euros, equivalent a l'1,73 del PIB espanyol. 4.200 milions d'euros a cooperació España.
* Denunciar i aturar l'acció destructiva i d'espoli dels pobles per part de les multinacionals. Les multinacionals mes importants tenen mes poder real que la meitat de los països de la ONU i generen grans corrupcions al Sud i al Nord, invertint cada cop mes en publicitat per la marca.
* Compliment del dret d'autodeterminació dels pobles reconegut a la Carta de Drets Humans de l'ONU, com a forma de poder decidir democràticament, els millors camins per sortir de la crisi i autogovernar-se
* Defensa dels drets democràtics, de vaga, llibertat d'expressió, associació i manifestació. Prou repressió als moviments i persones que lluiten contra la crisi Absolució dels imputats per lluites socials.
Per aconseguir els objectius necessitem unir-nos. Cal començar a crear plataformes- assemblees locals en contra de la crisi. Perquè sols som febles, però units ho podem aconseguir. PARTICIPA, ORGANITZA'T PELS TEUS DRETS, CONTRA LA CRISI. Només amb la lluita de molts podrem sortir favorits de la crisi. Es necessari el treball de base, la conscienciació i la mobilització sostinguda.
Contacte a la teva localitat amb el telèfon nº 690 823 564
Per adherir-se a la Campanya: info@noalacrisi.cat
Web d’informació : www.noalacrisi.cat
TOTS I TOTES A LA MANIFESTACIÓ DE BARCELONA EL 28/3/09, 17,30h Plaça Universitat".
Des d'aquest bloc, tot el meu suport.
Vet aquí el cartell amb la convocatòria:
I vet aquí el manifest de la campanya:
"Manifest de la campanya
dilluns, 9 de febrer de 2009 19:20
Ja fa gairebé un any que els mitjans de comunicació van començar a parlar de l’existència d’una crisi que no és només financera, com ens volen fer creure, sinó també de producció, energètica, ecològica i alimentària.
La situació financera actual és el reflex d'un model econòmic en el qual és millor negoci especular financerament que produir béns reals, fins que les bombolles exploten, com va ocórrer també en aquesta ocasió. Aquesta no és una més de les crisis cícliques del capitalisme; la d'avui és molta més profunda, doncs a més de la inevitable sobreproducció que comporta de seu el capitalisme, significa l'explosió d'un model econòmic que ha detingut la producció en el Sud, generant atur i aprofundint la pobresa.
El capitalisme, en la seva obsessió malaltissa per acumular més i més beneficis pels rics, necessita créixer permanentment per evitar entrar en Crisi: Créixer en especulació financera o de vivenda, en explotació laboral dels treballadors, en sous miserables i precarització, en espoli dels recursos naturals i el medi ambient, en més i més privatitzacions dels serveis públics...
Com si no en tinguéssim prou, ara tot just estem començant a pagar amb molt més patiment la seva Crisi. L’Unió Europea amb las seves polítiques ultraliberals i antisocials es incapaç de trobar una sortida a la crisis que no sigui regalar diner als bancs, amenaçar els drets socials dels treballadors i de la ciutadania, amb creixents contradiccions entre els diferents estats que la composen.
Un any després de l’inici, aprofitant que a prop d’una tercera part del mercat laboral a l’estat espanyol es precari, milers de treballadors i treballadores som acomiadats cada dia a la fi del seu contracte precari, o be a causa dels tancaments d’empreses o por aprovació d’ERO’s, alhora que la patronal intenta reduir les indemnitzacions per acomiadament a una propineta. Tot i que tothom està amenaçat, alguns col·lectius estan rebent més durament aquestes agressions: dones, joves, immigrants, famílies sense feina.
Els grans deutes que els bancs i constructors ens van obligar a tenir per accedir a una vivenda, ara poden fer-se servir per fer-nos fora. Per una altre part el enorme deute generat al torn del greu dèficit comercial espanyol posa el repte de trobar sortides a la crisis dintre de la política monetària de l’UE. Mentrestant, el Govern Zapatero utilitza 150.000 milions d’euros a la Banca sense cap tipus de condició, el 15% del PIB de l’Estat. Amb els nostres impostos paguem l’especulació capitalista.
No es pot obviar el silenci còmplice de les burocràcies sindicals: Mentre a tota Europa s’estenen les lluites de la classe treballadora, vagues generals incloses, aquí participen en les crides a la tranquil·litat i la pau social per mantenir-nos a tots i totes quiets a casa. No podran. No esperem a ser 4 milions d'aturats.
S’ha de dir clar: no hi haurà prou llocs de treball abans que s’acabin les prestacions d’atur dels acomiadats i les seves famílies. I després què?
Només la mobilització dels treballadors i treballadores, estudiants i classes populars podrà aturar la dramàtica situació que tenim a sobre. Si no actuem els governs de dreta o de l'actual esquerra acomodada seguiran actuant com consells d'administració dels poderosos, que ens amenacen amb tancar o deslocalitzar empreses si no s'accedeix als seus desitjós de reduir els ja insuficients salaris Hem de lluitar per aconseguir primer protecció immediata per a tothom i després per decidir si el capitalisme ha de seguir governant i explotant-nos la resta de la nostra vida.
El més d’un centenar de sindicats, moviments socials, partits polítics, comitès d’empresa i les dones i homes en lluita per un món sense explotació, des de la campanya "Que la crisi la paguin els rics!" volem construir assemblees unitàries, que acullin a tots los explotats (aturats, temporals, mileuristes, autònoms, subcontractes,...) i exigim:
* Aturada immediata dels EROs (expedients de regulació per acomiadar) Ni un acomiadament més, garantia de treball estable i digne per a tothom. Modificar la legislació actual que permet acomiadar amb beneficis del grup i eliminar ETTs i la temporalitat.
* Prestació de l'atur indefinit fins a l'obtenció d'un nou treball ( avui només pots gaudir de 720 dies amb 70% de base reguladora o del 60% a partir del setè mes) No es de rebut un subsidi caritatiu de prop de 400 euros si no pots treballar com passa a mes de 1 milió de persones que han finalitzat la prestació d'atur.
* Repartiment del treball assalariat; 35h setmanals sense reducció de salari, com s'ha fet a diversos països d'Europa.· Salari mínim a 1200 EUR.(avui son 624€) i pensions a 1000 € (avui molta gent gran viu amb 494 € per 14 pagues o 336 € la no contributiva als que no ingressen 4708 € l'any i no van cotitzar 15 anys.
* Dret a un habitatge digne (amb un preu màxim del 20% dels ingressos per lloguer) , cap desnonament per motius econòmics.
* Nacionalització amb control dels treballadors, en el cas d'intent d'acomiadaments, tancaments o deslocalització, de grans empreses.
* Aposta per un teixit productiu sostenible, social i ecològicament. Planificació de la producció i l'explotació dels recursos naturals, fomentar formes de propietat de interès social, la propietat pública, la propietat cooperativa, la propietat comunal i col·lectiva i les xarxes de consum alternatiu, en funció de les necessitats de les persones i no pels beneficis dels capitalistes. Garantir la sobirania alimentaria i el màxim de l'energètica.
* Nacionalització sense indemnització i amb control social, dels sectors estratègics, és a dir, Banca, Energia, Infraestructures. Democratitzar la comunicació perquè el 70% de las noticies son de 7 multinacionals de premsa. Socialització del Coneixement, que condiciona amb patents la medicina i l'agricultura.
* Contra la privatització i mercantilització de l’ensenyament. No a la nova Llei d’educació de Catalunya (LEC) que va en contra de l’escola pública, de l’organització democràtica dels centres i de les condicions laborals del professorat. No al pla Bolonya de la UE que supedita la Universitat als interessos empresarials i dificulta l’accés de l’alumnat amb menys recursos econòmics.
* Tancament dels centres d’internament per a estrangers!. No a les restriccions de la regularització per arrelament i del reagrupament familiar. Davant de l’allau d’acomiadaments, els papers no poden dependre d’un contracte. Prou reformes regressives de la Llei d’Estrangeria. Regularització sense condicions.
* Serveis públics universals, gratuïts i de qualitat. Recuperació dels serveis ja privatitzats que fan negoci amb els recursos públics.
* Reconeixement social i econòmic i repartiment del treball domèstic i de cura.(les dones pateixen mes carrega de treball en la societat actual i no es reconeix ni com a feina).
* Control dels capitals financers. Eliminació dels paradisos fiscals. Impostos pels rics per arreglar la crisi, ja que amb PP i PSOE els han reduït molt (20.000 milions €)i acabar amb el frau fiscal i el 25% d'economia submergida.
* Dissolució de l' OMC, FMI, BM i del G-20 donat que són organismes no democràtics. (En el Fons Monetari manen 5 països, en el Banc Mundial 8, en la Organització Mundial de Comerç mai s’ha votat res i son responsables de la crisi.) Per unes institucions financeres sota control democràtic al servei d’una economia solidària sense especulació ni usura. No ens deixarem enganyar amb la reunió del G20 a Londres al 28 de març i la seva sortida per la crisi favorable als rics. Abolició del deute extern del països empobrits i de l'intercanvi desigual al comerç internacional.
* Reinversió de les despeses militars en serveis socials. La despesa militar mundial el 2007 va ser d'1,5 bilions de dòlars. Segons la FAO amb 150.000 milions de dòlars anuals es podria eradicar la pobresa el 2015. D'aquests bilions, l'Estat espanyol (1) va col·laborar amb 17.977 milions d'euros, equivalent a l'1,73 del PIB espanyol. 4.200 milions d'euros a cooperació España.
* Denunciar i aturar l'acció destructiva i d'espoli dels pobles per part de les multinacionals. Les multinacionals mes importants tenen mes poder real que la meitat de los països de la ONU i generen grans corrupcions al Sud i al Nord, invertint cada cop mes en publicitat per la marca.
* Compliment del dret d'autodeterminació dels pobles reconegut a la Carta de Drets Humans de l'ONU, com a forma de poder decidir democràticament, els millors camins per sortir de la crisi i autogovernar-se
* Defensa dels drets democràtics, de vaga, llibertat d'expressió, associació i manifestació. Prou repressió als moviments i persones que lluiten contra la crisi Absolució dels imputats per lluites socials.
Per aconseguir els objectius necessitem unir-nos. Cal començar a crear plataformes- assemblees locals en contra de la crisi. Perquè sols som febles, però units ho podem aconseguir. PARTICIPA, ORGANITZA'T PELS TEUS DRETS, CONTRA LA CRISI. Només amb la lluita de molts podrem sortir favorits de la crisi. Es necessari el treball de base, la conscienciació i la mobilització sostinguda.
Contacte a la teva localitat amb el telèfon nº 690 823 564
Per adherir-se a la Campanya: info@noalacrisi.cat
Web d’informació : www.noalacrisi.cat
TOTS I TOTES A LA MANIFESTACIÓ DE BARCELONA EL 28/3/09, 17,30h Plaça Universitat".
diumenge, 22 de març del 2009
avalots i referèndum
La setmana que tot just acaba ha deixat, per una banda, les protestes d'estudiants universitaris pel Pla Bolonya, amb ocupació del rectorat i manifestacions al carrer, i la repressió de les manifestacions per part dels mossos d'esquadra.
La repressió dels estudiants ha estat violenta, amb càrregues policials, cops i ferits.
Ha estat també la setmana de la publicació de "Crisi? Podem!" (revolta?) i de la detenció d'Enric Duran (repressió?).
Avui, al diari homònim, hi ha aquesta noticia: la brigada antiavalots està desbordada per la crisi.
Es veu que la crispació social de la crisi provoca que cada dia els calgui sortir al carrer per manifestacions de protestes de treballadors. Els antiavalots han de ser-hi, encara que no actuïn.
Es produeix la combinació de les protestes de treballadors amb la protesta dels estudiants. I no hi ha prou policia per... controlar-los? reprimir-los? a tots.
Era d'esperar que amb la crisi augmentaria la conflictivitat social. Està per veure quant més pot augmentar la tensió.
Tanmateix, ara que hi han col·lectius que semblen disposats a portar la seva lluita i les seves reivindicacions al carrer, també s'ha vist aquesta setmana el referèndum per acceptar la congelació salarial per als propers dos anys a la SEAT.
Els treballadors de la SEAT han acceptat una congelació dels salaris a canvi del manteniment dels llocs de treball. La proposta de la UGT ha estat votada pel 76% de la plantilla i ha rebut el suport del 65.5% dels vots emesos.
Les declaracions dels treballadors que han votat a favor anaven en la direcció de la "responsabilitat". Renunciar a increments salarials per a "garantir" els llocs de treball, en forma de l'arribada de l'Audi Q3. Els votants contraris a la proposta han parlat de "triomf de la por" i de xantatge de la patronal.
El cas és que aquest referèndum no garanteix que el Q3 es fabriqui aquí.
Ara mateix, la direcció de SEAT té un referèndum guanyat en el que la majoria dels treballadors diu que estan disposats a renunciar a part de la seva capacitat adquisitiva.
Audi va obtenir, en l'exercici 2008, beneficis nets per valor de 2.207 milions d'euros.
Tanmateix, són els treballadors els que han de renunciar al seu salari.
I estan disposats a fer-ho.
Mantenir el lloc de treball es considera la prioritat màxima. Es preferible tenir un sou encara que sigui més petit, que anar a l'atur. Els dos anys d'atur, que en circumstàncies de major oferta laboral, serien un moment per a aprofitar en formació, en recerca de millors expectatives laborals o en altres activitats personals resulten avui, en canvi, un malson. Es tem l'atur perquè es constata la destrucció de llocs de treball. Qui va a l'atur tem que no podrà trobar feina en una temporada molt llarga, i que si en troba serà en condicions molt pitjors a les actuals.
Certament, doncs, el resultat del referèndum de la SEAT ha estat la victòria de la por.
Ja fa un temps que es veuen campaments pels voltants de les grans ciutats californianes. Campaments de gent que ha perdut tot: feina, habitatge, propiestats... Campaments com els que descriu John Steinbeck a "Els raïms de la ira".
La situació encara no s'està donant aquí. S'hi pot donar? Potser aquí està prenent una altre forma: els menjadors socials; i potser està en un estat incipient.
Segurament no hi ha gran cosa més a fer que resistir. Anar guanyant temps. Fer el que calgui i renunciar poc a poc al que sigui per a que vinguin molts Q3. I quan et toqui, et toca.
A qui defensen els sindicats: a ells mateixos? als seus afiliats? als treballadors que estan treballant? A tots els treballadors, siguin actius o a l'atur? O als dèbils enfront dels poderosos?
I què vol dir defensar als treballadors? en el fons no ens estan dient amb altres paraules, que es vol mantenir el sistema? No es tracta de defensar els treballadors dins del sistema. Es tracta de canviar el sistema.
Però no serà gens fàcil. Aquesta setmana la borsa ha pujat sense parar des del fons de 7.000 punts fins gairebé els 7.700. Certes notícies han donat ínfules a ZP per anunciar que es veuran símptomes de recuperació aviat.
Tanmateix, des de FMI i institucions internacionals, el missatge és el contrari. Hi ha crisi per estona. Vendre optimisme sempre se li ha donat bé al flautista de Hamelin, però per molt que digui, estavellar-se contra el terra no és el mateix que un aterratge forçós.
En el cas de Catalunya, les mentides de ZP sobre el finançament continuen, i cada dia que passa, la Generalitat està més ala vora de no poder afrontar pagaments ni les despeses dels serveis que ha de prestar.
En canvi, el "deute històric" d'Andalusia ja s'ha resolt. "Deute històric" que no deixa de ser una cosa semblant al "dèficit fiscal", però dit amb paraules més gruixudes. Com han assenyalat tertulians de ràdio i TV, la que s'hauria armat si des de Catalunya algú parlés del "deute històric" d'Espanya cap a Catalunya. L'haurien tancat. El cas, però, és que a Andalusia se li resol el finançament i aquesta reclamació, i a Catalunya, no.
No és amb aquest sistema espanyol d'autonomies de primera, segona i tercera, que a Catalunya es resoldran els problemes de finançament i tot el que això implica.
En general, no serà amb el sistema econòmic que està en crisi que se solucionaran els problemes que assoten el món.
Quan abans s'entengui això, abans es podran posar solucions.
No es tracta de resistir. Es tracta de canviar.
Un altre món és possible
La repressió dels estudiants ha estat violenta, amb càrregues policials, cops i ferits.
Ha estat també la setmana de la publicació de "Crisi? Podem!" (revolta?) i de la detenció d'Enric Duran (repressió?).
Avui, al diari homònim, hi ha aquesta noticia: la brigada antiavalots està desbordada per la crisi.
Es veu que la crispació social de la crisi provoca que cada dia els calgui sortir al carrer per manifestacions de protestes de treballadors. Els antiavalots han de ser-hi, encara que no actuïn.
Es produeix la combinació de les protestes de treballadors amb la protesta dels estudiants. I no hi ha prou policia per... controlar-los? reprimir-los? a tots.
Era d'esperar que amb la crisi augmentaria la conflictivitat social. Està per veure quant més pot augmentar la tensió.
Tanmateix, ara que hi han col·lectius que semblen disposats a portar la seva lluita i les seves reivindicacions al carrer, també s'ha vist aquesta setmana el referèndum per acceptar la congelació salarial per als propers dos anys a la SEAT.
Els treballadors de la SEAT han acceptat una congelació dels salaris a canvi del manteniment dels llocs de treball. La proposta de la UGT ha estat votada pel 76% de la plantilla i ha rebut el suport del 65.5% dels vots emesos.
Les declaracions dels treballadors que han votat a favor anaven en la direcció de la "responsabilitat". Renunciar a increments salarials per a "garantir" els llocs de treball, en forma de l'arribada de l'Audi Q3. Els votants contraris a la proposta han parlat de "triomf de la por" i de xantatge de la patronal.
El cas és que aquest referèndum no garanteix que el Q3 es fabriqui aquí.
Ara mateix, la direcció de SEAT té un referèndum guanyat en el que la majoria dels treballadors diu que estan disposats a renunciar a part de la seva capacitat adquisitiva.
Audi va obtenir, en l'exercici 2008, beneficis nets per valor de 2.207 milions d'euros.
Tanmateix, són els treballadors els que han de renunciar al seu salari.
I estan disposats a fer-ho.
Mantenir el lloc de treball es considera la prioritat màxima. Es preferible tenir un sou encara que sigui més petit, que anar a l'atur. Els dos anys d'atur, que en circumstàncies de major oferta laboral, serien un moment per a aprofitar en formació, en recerca de millors expectatives laborals o en altres activitats personals resulten avui, en canvi, un malson. Es tem l'atur perquè es constata la destrucció de llocs de treball. Qui va a l'atur tem que no podrà trobar feina en una temporada molt llarga, i que si en troba serà en condicions molt pitjors a les actuals.
Certament, doncs, el resultat del referèndum de la SEAT ha estat la victòria de la por.
Ja fa un temps que es veuen campaments pels voltants de les grans ciutats californianes. Campaments de gent que ha perdut tot: feina, habitatge, propiestats... Campaments com els que descriu John Steinbeck a "Els raïms de la ira".
La situació encara no s'està donant aquí. S'hi pot donar? Potser aquí està prenent una altre forma: els menjadors socials; i potser està en un estat incipient.
Segurament no hi ha gran cosa més a fer que resistir. Anar guanyant temps. Fer el que calgui i renunciar poc a poc al que sigui per a que vinguin molts Q3. I quan et toqui, et toca.
A qui defensen els sindicats: a ells mateixos? als seus afiliats? als treballadors que estan treballant? A tots els treballadors, siguin actius o a l'atur? O als dèbils enfront dels poderosos?
I què vol dir defensar als treballadors? en el fons no ens estan dient amb altres paraules, que es vol mantenir el sistema? No es tracta de defensar els treballadors dins del sistema. Es tracta de canviar el sistema.
Però no serà gens fàcil. Aquesta setmana la borsa ha pujat sense parar des del fons de 7.000 punts fins gairebé els 7.700. Certes notícies han donat ínfules a ZP per anunciar que es veuran símptomes de recuperació aviat.
Tanmateix, des de FMI i institucions internacionals, el missatge és el contrari. Hi ha crisi per estona. Vendre optimisme sempre se li ha donat bé al flautista de Hamelin, però per molt que digui, estavellar-se contra el terra no és el mateix que un aterratge forçós.
En el cas de Catalunya, les mentides de ZP sobre el finançament continuen, i cada dia que passa, la Generalitat està més ala vora de no poder afrontar pagaments ni les despeses dels serveis que ha de prestar.
En canvi, el "deute històric" d'Andalusia ja s'ha resolt. "Deute històric" que no deixa de ser una cosa semblant al "dèficit fiscal", però dit amb paraules més gruixudes. Com han assenyalat tertulians de ràdio i TV, la que s'hauria armat si des de Catalunya algú parlés del "deute històric" d'Espanya cap a Catalunya. L'haurien tancat. El cas, però, és que a Andalusia se li resol el finançament i aquesta reclamació, i a Catalunya, no.
No és amb aquest sistema espanyol d'autonomies de primera, segona i tercera, que a Catalunya es resoldran els problemes de finançament i tot el que això implica.
En general, no serà amb el sistema econòmic que està en crisi que se solucionaran els problemes que assoten el món.
Quan abans s'entengui això, abans es podran posar solucions.
No es tracta de resistir. Es tracta de canviar.
Un altre món és possible
dimecres, 18 de març del 2009
Comunicat públic GEAB N°33
Font: http://www.leap2020.eu/GEAB-N-33-est-disponible!-Tensions-transatlantiques-croissantes-a-la-veille-du-G20-Exemple-d-une-tentative-de_a2936.html
Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual posterior.
En cap cas això és una traducció oficial.
GEAB N°33 està disponible! Tensions transatlàntiques creixents en vigílies del G20 : Exemple d'una temptativa de desestabilització del sistema bancari de la UE i de l'Euro per Wall Street i la City.
Per a LEAP/E2020, les alternatives ofertes als dirigents del G20 que es reuniran a Londres el 2 d'Abril pròxim són dues: reconstruir el sistema monetari internacional per a que permeti un nou joc global integrant equitativament tots els principals actors mundials i reduir la crisi a una duració de tres a cinc anys ; o bé, intentar fer durar el sistema actual i submergir el món a partir de finals de 2009 en una crisi tràgica de més d'un decenni.
En aquest GEAB N°33, descrivim així les dues grans línies de futur que continuaran estant obertes fins a l'estiu 2009. Més enllà d'aquest període, el nostre equip considera en efecte que l'opció «crisi curta» serà obsoleta i que el món s'introduirà en el camí de la fase de dislocació geopolítica mundial de la crisi (1), i de la crisi profunda de més d'un decenni.
D'altra banda, de cara a la urgència, LEAP/E2020 publicarà el proper 24 de març una carta oberta als dirigents del G20, modesta contribució del nostre equip per intentar evitar una crisi llarga i tràgica.
La situació encara és més inquietant en la mesura que creixen tensions en vigílies de la cimera del 2 d'abril, que es veuen emergir amenaces a penes velades de certs dirigents i de les operacions de manipulació de les opinions públiques per altres líders del G20.
Entrarem a més en detall sobre aquests elements en el GEAB N°33 en el qual, d'altra banda, l'equip de LEAP/E2020 ha fet un exercici útil per a tots aquells (incloent-hi als Estats Units d'on provenen més del 20% dels lectors de LEAP/E2020) que exciten la il·lusió mantinguda pels principals mitjans de comunicació occidentals sobre l'estat del pilar americà del nostre sistema actual: anticipar l'estat socioeconòmic dels Estats Units d'aquí un any, a la Primavera 2010. Les grans tendències ens semblen, en efecte, que ja estan prou afirmades perquè tal anticipació tingui sentit. Un exercici del mateix ordre serà, és clar, efectuat per a la Unió Europea, Rússia i la Xina en els pròxims números de GEAB.
Gràfic sintètic de l'evolució del sentiment d'inquietud col·lectiva als Estats Units (en blau : percepció d'un risc de crisi greu ; en verd : percepció de capacitat adquisitiva; en rosa : preocupació pel manteniment de la feina) - Font: Chart of Doom, 02/2009
En la preocupació per la fiabilitat de les informacions, l'equip de LEAP/E2020, que des de desembre de 2007, en el GEAB N°20, havia posat en guàrdia contra el risc immobiliari a l'Europa central i oriental, ha decidit analitzar en aquest comunicat públic GEAB N°33 la realitat de la suposada «bomba bancària est-europea» que ha envaït els mitjans de comunicació d'un mes ençà, aproximàdament.
Aquesta tema ens sembla pertinent perquè creiem que és una temptativa deliberada de part de Wall Street i de la City(2) de fer creure en una fractura de la UE i d'instil·lar la idea d'un risc «mortal» afectant la zona Euro, abocant sense parar falses informacions sobre el «risc bancari vingut de l'Europa de l'Est» i intentant estigmatitzar una zona Euro «tèbia» envers les mesures «voluntaristes» americanes i britàniques. Un dels objectius és igualment d'intentar desviar l'atenció internacional de l'agreujament dels problemes financers a New York i Londres, tot debilitant la posició europea en vigílies del cim del G20.
La idea és brillant : reprendre un tema ja ben conegut de les opinions públiques, assegurant així una adhesió fàcil al nou contingut; integrar-hi una o dues analogies colpidores per assegurar una àmplia repercussió en els mitjans de comunicació i sobre Internet (faci «crisi bancària Europa de l'est» sobre Google, el resultat és eloqüent); i després utilitzar el concurs d'alguns personatges i organitzacions addictes influents sempre disponibles per a una mentida suplementària. Amb un còctel així fins i tot és possible fer creure per un temps que la guerra a l'Iraq és un èxit, que la crisi dels subprime no afectarà l'esfera financera, que la crisi financera no afectarà l'economia real, que la crisi no és verdaderament greu, i que si és greu, en tot cas es troba sota control!
En el que ens concerneix aquí, el tema és ben conegut:, és la «separació entre la «Vella Europa» i la «Nova Europa», entre una Europa rica i egoista i una Europa pobra i plena d'esperança. Des de Rumsfeld amb l'Iraq fins el Regne Unit amb l'ampliació, aquesta és una vella cançó que ens ha estat repetida sense parar durant deu anys per tots els mitjans de comunicació anglosaxons i afins, i del qual en particular certs mitjans de comunicació britànics n'han fet una especialitat (3).
Les analogies són dues: Europa de l'Est és «la crisi dels subprime de la UE» (es sobreentén que tots els actors han de tenir per força una crisi de subprime al seu si (4)); i una crisi a Europa de l'Est tindrà el mateix efecte terrible que la Crisi asiàtica de 1997 (segurament perquè tot això passa a l'est (5)).
I els col·laboradors disponibles són nombrosos. Per començar una agència qualificadora, en aquest cas Moodys(6), que com els seus congèneres, per una banda està integrament al servei de Wall Street, i d'altra banda va ser incapaç de veure un elefant en un passadís (no van veure venir les subprimes, els CDS, Bear Stearn, Lehman Brothers, AIG...) Misteriosament, però, la premsa financera continua fen molt de cas a les seves opinions, aplicant segurament un principi ple d'humanitat que consisteix en pensar que algun dia, per mer atzar estadístic, l'encertaran. En el nostre cas, la brama va ser unànime: Moodys havia identificat una enorme «bomba» amagada al pati del darrera de la zona Euro (ja que és de l'Euro del que es tracta aquí)... que devastaria el sistema financer europeu.
Llavors, per donar credibilitat a la cosa, s'utilitzen alguns mitjans de comunicació rabiosament antieuro (com el Telegraph, per exemple, que d'altra banda produeix molt bones anàlisis de la crisi, amb l'excepció de la caiguda de la Lliura Esterlina i de l'economia britànica, qüestions que té la tendència a silenciar per a parlar, en canvi, del que concerneix a la zona Euro) i es difon una informació que se suprimeix immediatament (ja que és inexacta) per donar-li la sal del prohibit, del secret (7) que descobriria un tsunami financer» mundial en preparació, sobretot a conseqüència dels compromisos dels bancs de la Vella Europa amb el sector financer de la Nova Europa (8). Es remena tot cada dia als principals mitjans de comunicació financers americans i britànics, sabent que els altres els seguiran per inèrcia. Amb la UE és fàcil ja que li cal sempre molt temps per comprendre i encara més temps per reaccionar, amb la inevitable dissensió que permet fer rebotar la manipulació. Aquesta vegada, és el Primer Ministre hongarès, Ferenc Gyurcsany, que juga el paper del «pobre petit nou europeu màrtir». Però, com a recordatori: els hongaresos intenten en và desfer-se d'ell des que ha reconegut involuntàriament que fa 2 va mentir al seu poble per fer-se escollir de nou, confirmant a la vegada que havia endeutat el seu país més enllà de tot límit raonable. I és ell que anuncia xifres delirants per a un pla de salvament del sistema financer d'Europa de l'Est, posant de nou en posició de «dolents» o de «inconscients» als vells europeus. El rebuig a aquests últims és posat de relleu pel conjunt de la premsa americana i britànica, acabant, és clar, en l'inevitable fracàs de la solidaritat europea... i minorant (o oblidant fins i tot de vegades) el fet que són els polonesos o els txecoslovacs que han estat els més virulents contra les exigències aberrants del Primer Ministre hongarès (9). La temptativa de debilitar la zona Euro i la UE per l'Est pot, doncs, prosseguir. Cal esperar les declaracions repetides dels dirigents de la zona Euro, l'anunci d'un pla de suport financer substancial (pel que fa als riscs reals) i els comunicats musculats dels dirigents polítics i dels banquers centrals de la regió perquè aquesta manipulació comenci a perdre una mica del seu vigor. Però no ha desaparegut per sempre, ja que el paral·lelisme és manté, als mitjans de comunicació mencionats, entre la crisi de les subprime i la crisi immobiliària a l'Europa de l'Est; com si Hongria equivalgués a Califòrnia, o Letònia a Florida.
I aquest és el nus del problema: el tamany sí que importa en matèria econòmica i financera, i no és la cua la que fa moure el gos, com alguns voldrien fer-ho creure.
Al desembre de 2007, en un moment en què els nous «experts actuals en crisis de l'Europa de l'Est» no tenien la menor idea del problema, el LEAP/E2020 ja havia subratllat el risc immobiliari important que pesava sobre els països europeus concernits (Letònia, Hongria, Romania...) i, és clar, també sobre els seus creditors (Àustria i Suïssa en particular), era igualment evident per al nostre equip que era un problema molt limitat als països concernits. Hi ha molts problemes a venir per a aquests operadors i aquests països, però no són més greus que la mitjana dels problemes del sistema financer mundial ; i sense punt de comparació amb els problemes de les places financeres de New-York, Londres o de Suïssa. Recordem que el banc més citat com «detonador» d'aquesta «bomba est-europea», és a dir el banc austríac Raiffeisen, ha obtingut un increment de benefici del 17% el 2008; una prestació més enllà de les esperances més boges de la majoria dels bancs americans o britànics com va destacar molt encertadament en William Gamble, un dels rars analistes que s'han interessat per la realitat de la situació (10).
P.I.B. de la Unió Europea, de la zona Euro i dels Estats-Membres - Font: Eurostat, 2008
Per als que coneixen malament la geografia de la UE, el titular «Hongria en bancarrota» o «Letònia en bancarrota» pot semblar, àdhuc, comparable a «Califòrnia en bancarrota». Per als que perden el seu treball a causa d'aquestes fallides és, en efecte, un problema idèntic. Però en termes d'impacte més ample, no hi ha cap relació entre els dos. Així, Califòrnia, durament colpejada per la crisi dels subprimes, és l'estat més poblat i el més ric en els Estats Units mentre que Letònia és un país pobre amb una població que representa menys de l'1% de la UE (contra el 12% de la població EUA per a Califòrnia (11)). El P.I.B. d'Hongria representa, amb prou feines, l' 1,1% del P.I.B. de la zona Euro (per a Letònia aquesta xifra és de 0,2%) (12): és una proporció comparable a la d'Oklahoma (1% del P.I.B. dels Estats Units (13)), no a la de Florida. Ens trobem, doncs, lluny d'una d'una crisi dels subprime a l'europea portada per Europa de l'Est. El conjunt dels nous Estats Membres de la UE representa menys del 10% del P.I.B. de la UE (i entre aquells, els més rics o els més forts com la República Txeca o Polònia gairebé no estan afectats). La suma en joc, per al sistema financer europeu, se situa en el pitjor dels casos al voltant de 100.000 milions d'euros (130.000 milions de dòlars) (14), que és una suma molt mòdica en l'escala del sistema financer de la UE (15). D'altra banda, la UE ha pres la iniciativa injectant ja prop de 25.000 milions d'euros (és dir, un 20% del cas més greu) per estabilitzar la situació (16), a més que la recent baixada del Franc suís en disminueix la gravetat.
I, last but not least, a l'Europa de l'Est, els bens immobles recents guardaran un valor important (fins i tot més que en 2007/2008) ja que, després de 50 anys de comunisme, hi ha una penúria d'immobles moderns. Mentre que als Estats Units, les cases construïdes durant el festí immobiliari d'aquests últims anys són construccions en excedent, d'una qualitat molt variable i que ja s'estan degradant en els estats els més afectats. Hi ha allà una verdadera destrucció de riquesa per als propietaris, l'economia, els creditors i els bancs.
La complexitat d'aquesta crisi imposa estar molt vigilant per identificar les tendències i els factors que són realment portadors de perills greus i no deixar-se enganyar pels rumors o les falses informacions.
Esperem doncs que aquesta explicació detallada permetrà no només de tòrcer el coll a la mentida orquestrada al voltant de la suposada «bomba financera» d'Europa de l'Est (17) ; i que servirà d'exemple per permetre a cadascun «trencar les aparences» i d'anar a buscar « darrere el mirall» dels mitjans de comunicació financers dominants els fets que permeten de fer-se una idea precisa.
Si el cim del G20 de Londres no aconsegueix evitar l'entrada en la fase de dislocació geopolítica mundial, aquestes operacions de manipulació i de desestabilització es multiplicaran, cada bloc intentant desacreditar el seu adversari, com en tot joc de suma nul·la (18): el que perd el rival, ho guanyo jo.
----------
Notes:
(1) Veure GEAB N°32
(2) Rellevats per tot el que aquests dos llocs compten de mitjans de comunicació i experts financers, dels quals la majoria ni tan sols no tenia idea del problema immobiliari/financer de certs països d'Europa de l'Est quan LEAP/E2020 ho analitzava el desembre de 2007.
(3) Cap sorpresa doncs al que Marketwatch reprengui en un article sobre l'assumpte les acusacions a les seves paraules del Banc Central txec. Font : Marketwatch, 09/03/2009.
(4) El que és tanmateix fals. Cap altre país, a part dels Estats Units i el Regne Unit no coneix tal convergència de factors catastròfics.
(5) Mentre que els països d'Europa central i oriental afectats (Hongria, països bàltics, Bulgària, Romania) són totalment marginals en l'economia mundial, els països del sud est asiàtic eren actors-claus de la globalització dels anys 1990.
(6) Font: Reuters, 17/02/2009
(7) I que fet que fins i tot els indrets astuts són incerts sobre l'actitud a tenir enfront d'aquesta «informació», mantenint doncs la credibilitat de la «informació»., com per exemple és el cas de Gary North, el 19/02/2009, sobre l'indret LewRockwell.com.
(8) Font: Telegraph, 15/02/2009
(9) Font: EasyBourse, 01/03/2009
(10) Font: SeekingAlpha, 26/02/2009
(11) Font : Estadístiques 2007, EUA Census Bureau.
(12) Font : Estadístiques 2008, Eurostat. I els països bàltics són «covats» pels països escandinaus, en particular per Suècia que pren gran cura a evitar una espiral incontrolable a la regió. Font: Internacional Herald Tribune, 12/03/2009
(13) Font: Estadístiques 2008, Bureau of Economic Analysis, EUA Departament de Comerç.
(14) Font: Baltic Course, 05/03/2009
(15) I ridiculesa pel que fa als centenars de milers de milions que no paren d'injectar als seus bancs de manera repetida els governs americà i britànic.
(16) Font: Banc Europeu d'Inversió, 27/02/2009
(17) I no ens endarrerim aquí sobre l'amalgama feta amb Ucraïna (amalgama a la qual Nouriel Roubini, tanmateix generalment més astut, ha prestat igualment el seu concurs - font: Forbes, 26/02/2009), que no només no pertany no a la UE, sinó que, a més, és un peó de Washington i Londres des de la «revolució taronja». L'actual esfondrament d'Ucraïna, sí pot plantejar problemes a la UE com tot factor d'inestabilitat a les seves fronteres, però il·lustra, sobretot, l'«esfondrament del Mur Dòlar» en detriment de les posicions americanes ja que és Rússia qui hi trobarà la seva influència. En el moment on a Wall Street i a la City, els grans bancs s'esfondren o són nacionalitzats, s'ha ajudat verdaderament amb aquesta manipulació a fer amagar el bosc américano-britànic per l'arbre est-europeu. Alguns s'hi han deixat engalipar amb tota honestedat, perquè d'altra banda la història era tan creïble: «Tan no è vero è bello» com suggereixen els italians.
18) Allò que es farà el món a partir de finals de 2009 si un nou joc no és llançat d'aquí al proper estiu.
Diumenge 15 de març de 2009
Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual posterior.
En cap cas això és una traducció oficial.
GEAB N°33 està disponible! Tensions transatlàntiques creixents en vigílies del G20 : Exemple d'una temptativa de desestabilització del sistema bancari de la UE i de l'Euro per Wall Street i la City.
Per a LEAP/E2020, les alternatives ofertes als dirigents del G20 que es reuniran a Londres el 2 d'Abril pròxim són dues: reconstruir el sistema monetari internacional per a que permeti un nou joc global integrant equitativament tots els principals actors mundials i reduir la crisi a una duració de tres a cinc anys ; o bé, intentar fer durar el sistema actual i submergir el món a partir de finals de 2009 en una crisi tràgica de més d'un decenni.
En aquest GEAB N°33, descrivim així les dues grans línies de futur que continuaran estant obertes fins a l'estiu 2009. Més enllà d'aquest període, el nostre equip considera en efecte que l'opció «crisi curta» serà obsoleta i que el món s'introduirà en el camí de la fase de dislocació geopolítica mundial de la crisi (1), i de la crisi profunda de més d'un decenni.
D'altra banda, de cara a la urgència, LEAP/E2020 publicarà el proper 24 de març una carta oberta als dirigents del G20, modesta contribució del nostre equip per intentar evitar una crisi llarga i tràgica.
La situació encara és més inquietant en la mesura que creixen tensions en vigílies de la cimera del 2 d'abril, que es veuen emergir amenaces a penes velades de certs dirigents i de les operacions de manipulació de les opinions públiques per altres líders del G20.
Entrarem a més en detall sobre aquests elements en el GEAB N°33 en el qual, d'altra banda, l'equip de LEAP/E2020 ha fet un exercici útil per a tots aquells (incloent-hi als Estats Units d'on provenen més del 20% dels lectors de LEAP/E2020) que exciten la il·lusió mantinguda pels principals mitjans de comunicació occidentals sobre l'estat del pilar americà del nostre sistema actual: anticipar l'estat socioeconòmic dels Estats Units d'aquí un any, a la Primavera 2010. Les grans tendències ens semblen, en efecte, que ja estan prou afirmades perquè tal anticipació tingui sentit. Un exercici del mateix ordre serà, és clar, efectuat per a la Unió Europea, Rússia i la Xina en els pròxims números de GEAB.
Gràfic sintètic de l'evolució del sentiment d'inquietud col·lectiva als Estats Units (en blau : percepció d'un risc de crisi greu ; en verd : percepció de capacitat adquisitiva; en rosa : preocupació pel manteniment de la feina) - Font: Chart of Doom, 02/2009
En la preocupació per la fiabilitat de les informacions, l'equip de LEAP/E2020, que des de desembre de 2007, en el GEAB N°20, havia posat en guàrdia contra el risc immobiliari a l'Europa central i oriental, ha decidit analitzar en aquest comunicat públic GEAB N°33 la realitat de la suposada «bomba bancària est-europea» que ha envaït els mitjans de comunicació d'un mes ençà, aproximàdament.
Aquesta tema ens sembla pertinent perquè creiem que és una temptativa deliberada de part de Wall Street i de la City(2) de fer creure en una fractura de la UE i d'instil·lar la idea d'un risc «mortal» afectant la zona Euro, abocant sense parar falses informacions sobre el «risc bancari vingut de l'Europa de l'Est» i intentant estigmatitzar una zona Euro «tèbia» envers les mesures «voluntaristes» americanes i britàniques. Un dels objectius és igualment d'intentar desviar l'atenció internacional de l'agreujament dels problemes financers a New York i Londres, tot debilitant la posició europea en vigílies del cim del G20.
La idea és brillant : reprendre un tema ja ben conegut de les opinions públiques, assegurant així una adhesió fàcil al nou contingut; integrar-hi una o dues analogies colpidores per assegurar una àmplia repercussió en els mitjans de comunicació i sobre Internet (faci «crisi bancària Europa de l'est» sobre Google, el resultat és eloqüent); i després utilitzar el concurs d'alguns personatges i organitzacions addictes influents sempre disponibles per a una mentida suplementària. Amb un còctel així fins i tot és possible fer creure per un temps que la guerra a l'Iraq és un èxit, que la crisi dels subprime no afectarà l'esfera financera, que la crisi financera no afectarà l'economia real, que la crisi no és verdaderament greu, i que si és greu, en tot cas es troba sota control!
En el que ens concerneix aquí, el tema és ben conegut:, és la «separació entre la «Vella Europa» i la «Nova Europa», entre una Europa rica i egoista i una Europa pobra i plena d'esperança. Des de Rumsfeld amb l'Iraq fins el Regne Unit amb l'ampliació, aquesta és una vella cançó que ens ha estat repetida sense parar durant deu anys per tots els mitjans de comunicació anglosaxons i afins, i del qual en particular certs mitjans de comunicació britànics n'han fet una especialitat (3).
Les analogies són dues: Europa de l'Est és «la crisi dels subprime de la UE» (es sobreentén que tots els actors han de tenir per força una crisi de subprime al seu si (4)); i una crisi a Europa de l'Est tindrà el mateix efecte terrible que la Crisi asiàtica de 1997 (segurament perquè tot això passa a l'est (5)).
I els col·laboradors disponibles són nombrosos. Per començar una agència qualificadora, en aquest cas Moodys(6), que com els seus congèneres, per una banda està integrament al servei de Wall Street, i d'altra banda va ser incapaç de veure un elefant en un passadís (no van veure venir les subprimes, els CDS, Bear Stearn, Lehman Brothers, AIG...) Misteriosament, però, la premsa financera continua fen molt de cas a les seves opinions, aplicant segurament un principi ple d'humanitat que consisteix en pensar que algun dia, per mer atzar estadístic, l'encertaran. En el nostre cas, la brama va ser unànime: Moodys havia identificat una enorme «bomba» amagada al pati del darrera de la zona Euro (ja que és de l'Euro del que es tracta aquí)... que devastaria el sistema financer europeu.
Llavors, per donar credibilitat a la cosa, s'utilitzen alguns mitjans de comunicació rabiosament antieuro (com el Telegraph, per exemple, que d'altra banda produeix molt bones anàlisis de la crisi, amb l'excepció de la caiguda de la Lliura Esterlina i de l'economia britànica, qüestions que té la tendència a silenciar per a parlar, en canvi, del que concerneix a la zona Euro) i es difon una informació que se suprimeix immediatament (ja que és inexacta) per donar-li la sal del prohibit, del secret (7) que descobriria un tsunami financer» mundial en preparació, sobretot a conseqüència dels compromisos dels bancs de la Vella Europa amb el sector financer de la Nova Europa (8). Es remena tot cada dia als principals mitjans de comunicació financers americans i britànics, sabent que els altres els seguiran per inèrcia. Amb la UE és fàcil ja que li cal sempre molt temps per comprendre i encara més temps per reaccionar, amb la inevitable dissensió que permet fer rebotar la manipulació. Aquesta vegada, és el Primer Ministre hongarès, Ferenc Gyurcsany, que juga el paper del «pobre petit nou europeu màrtir». Però, com a recordatori: els hongaresos intenten en và desfer-se d'ell des que ha reconegut involuntàriament que fa 2 va mentir al seu poble per fer-se escollir de nou, confirmant a la vegada que havia endeutat el seu país més enllà de tot límit raonable. I és ell que anuncia xifres delirants per a un pla de salvament del sistema financer d'Europa de l'Est, posant de nou en posició de «dolents» o de «inconscients» als vells europeus. El rebuig a aquests últims és posat de relleu pel conjunt de la premsa americana i britànica, acabant, és clar, en l'inevitable fracàs de la solidaritat europea... i minorant (o oblidant fins i tot de vegades) el fet que són els polonesos o els txecoslovacs que han estat els més virulents contra les exigències aberrants del Primer Ministre hongarès (9). La temptativa de debilitar la zona Euro i la UE per l'Est pot, doncs, prosseguir. Cal esperar les declaracions repetides dels dirigents de la zona Euro, l'anunci d'un pla de suport financer substancial (pel que fa als riscs reals) i els comunicats musculats dels dirigents polítics i dels banquers centrals de la regió perquè aquesta manipulació comenci a perdre una mica del seu vigor. Però no ha desaparegut per sempre, ja que el paral·lelisme és manté, als mitjans de comunicació mencionats, entre la crisi de les subprime i la crisi immobiliària a l'Europa de l'Est; com si Hongria equivalgués a Califòrnia, o Letònia a Florida.
I aquest és el nus del problema: el tamany sí que importa en matèria econòmica i financera, i no és la cua la que fa moure el gos, com alguns voldrien fer-ho creure.
Al desembre de 2007, en un moment en què els nous «experts actuals en crisis de l'Europa de l'Est» no tenien la menor idea del problema, el LEAP/E2020 ja havia subratllat el risc immobiliari important que pesava sobre els països europeus concernits (Letònia, Hongria, Romania...) i, és clar, també sobre els seus creditors (Àustria i Suïssa en particular), era igualment evident per al nostre equip que era un problema molt limitat als països concernits. Hi ha molts problemes a venir per a aquests operadors i aquests països, però no són més greus que la mitjana dels problemes del sistema financer mundial ; i sense punt de comparació amb els problemes de les places financeres de New-York, Londres o de Suïssa. Recordem que el banc més citat com «detonador» d'aquesta «bomba est-europea», és a dir el banc austríac Raiffeisen, ha obtingut un increment de benefici del 17% el 2008; una prestació més enllà de les esperances més boges de la majoria dels bancs americans o britànics com va destacar molt encertadament en William Gamble, un dels rars analistes que s'han interessat per la realitat de la situació (10).
P.I.B. de la Unió Europea, de la zona Euro i dels Estats-Membres - Font: Eurostat, 2008
Per als que coneixen malament la geografia de la UE, el titular «Hongria en bancarrota» o «Letònia en bancarrota» pot semblar, àdhuc, comparable a «Califòrnia en bancarrota». Per als que perden el seu treball a causa d'aquestes fallides és, en efecte, un problema idèntic. Però en termes d'impacte més ample, no hi ha cap relació entre els dos. Així, Califòrnia, durament colpejada per la crisi dels subprimes, és l'estat més poblat i el més ric en els Estats Units mentre que Letònia és un país pobre amb una població que representa menys de l'1% de la UE (contra el 12% de la població EUA per a Califòrnia (11)). El P.I.B. d'Hongria representa, amb prou feines, l' 1,1% del P.I.B. de la zona Euro (per a Letònia aquesta xifra és de 0,2%) (12): és una proporció comparable a la d'Oklahoma (1% del P.I.B. dels Estats Units (13)), no a la de Florida. Ens trobem, doncs, lluny d'una d'una crisi dels subprime a l'europea portada per Europa de l'Est. El conjunt dels nous Estats Membres de la UE representa menys del 10% del P.I.B. de la UE (i entre aquells, els més rics o els més forts com la República Txeca o Polònia gairebé no estan afectats). La suma en joc, per al sistema financer europeu, se situa en el pitjor dels casos al voltant de 100.000 milions d'euros (130.000 milions de dòlars) (14), que és una suma molt mòdica en l'escala del sistema financer de la UE (15). D'altra banda, la UE ha pres la iniciativa injectant ja prop de 25.000 milions d'euros (és dir, un 20% del cas més greu) per estabilitzar la situació (16), a més que la recent baixada del Franc suís en disminueix la gravetat.
I, last but not least, a l'Europa de l'Est, els bens immobles recents guardaran un valor important (fins i tot més que en 2007/2008) ja que, després de 50 anys de comunisme, hi ha una penúria d'immobles moderns. Mentre que als Estats Units, les cases construïdes durant el festí immobiliari d'aquests últims anys són construccions en excedent, d'una qualitat molt variable i que ja s'estan degradant en els estats els més afectats. Hi ha allà una verdadera destrucció de riquesa per als propietaris, l'economia, els creditors i els bancs.
La complexitat d'aquesta crisi imposa estar molt vigilant per identificar les tendències i els factors que són realment portadors de perills greus i no deixar-se enganyar pels rumors o les falses informacions.
Esperem doncs que aquesta explicació detallada permetrà no només de tòrcer el coll a la mentida orquestrada al voltant de la suposada «bomba financera» d'Europa de l'Est (17) ; i que servirà d'exemple per permetre a cadascun «trencar les aparences» i d'anar a buscar « darrere el mirall» dels mitjans de comunicació financers dominants els fets que permeten de fer-se una idea precisa.
Si el cim del G20 de Londres no aconsegueix evitar l'entrada en la fase de dislocació geopolítica mundial, aquestes operacions de manipulació i de desestabilització es multiplicaran, cada bloc intentant desacreditar el seu adversari, com en tot joc de suma nul·la (18): el que perd el rival, ho guanyo jo.
----------
Notes:
(1) Veure GEAB N°32
(2) Rellevats per tot el que aquests dos llocs compten de mitjans de comunicació i experts financers, dels quals la majoria ni tan sols no tenia idea del problema immobiliari/financer de certs països d'Europa de l'Est quan LEAP/E2020 ho analitzava el desembre de 2007.
(3) Cap sorpresa doncs al que Marketwatch reprengui en un article sobre l'assumpte les acusacions a les seves paraules del Banc Central txec. Font : Marketwatch, 09/03/2009.
(4) El que és tanmateix fals. Cap altre país, a part dels Estats Units i el Regne Unit no coneix tal convergència de factors catastròfics.
(5) Mentre que els països d'Europa central i oriental afectats (Hongria, països bàltics, Bulgària, Romania) són totalment marginals en l'economia mundial, els països del sud est asiàtic eren actors-claus de la globalització dels anys 1990.
(6) Font: Reuters, 17/02/2009
(7) I que fet que fins i tot els indrets astuts són incerts sobre l'actitud a tenir enfront d'aquesta «informació», mantenint doncs la credibilitat de la «informació»., com per exemple és el cas de Gary North, el 19/02/2009, sobre l'indret LewRockwell.com.
(8) Font: Telegraph, 15/02/2009
(9) Font: EasyBourse, 01/03/2009
(10) Font: SeekingAlpha, 26/02/2009
(11) Font : Estadístiques 2007, EUA Census Bureau.
(12) Font : Estadístiques 2008, Eurostat. I els països bàltics són «covats» pels països escandinaus, en particular per Suècia que pren gran cura a evitar una espiral incontrolable a la regió. Font: Internacional Herald Tribune, 12/03/2009
(13) Font: Estadístiques 2008, Bureau of Economic Analysis, EUA Departament de Comerç.
(14) Font: Baltic Course, 05/03/2009
(15) I ridiculesa pel que fa als centenars de milers de milions que no paren d'injectar als seus bancs de manera repetida els governs americà i britànic.
(16) Font: Banc Europeu d'Inversió, 27/02/2009
(17) I no ens endarrerim aquí sobre l'amalgama feta amb Ucraïna (amalgama a la qual Nouriel Roubini, tanmateix generalment més astut, ha prestat igualment el seu concurs - font: Forbes, 26/02/2009), que no només no pertany no a la UE, sinó que, a més, és un peó de Washington i Londres des de la «revolució taronja». L'actual esfondrament d'Ucraïna, sí pot plantejar problemes a la UE com tot factor d'inestabilitat a les seves fronteres, però il·lustra, sobretot, l'«esfondrament del Mur Dòlar» en detriment de les posicions americanes ja que és Rússia qui hi trobarà la seva influència. En el moment on a Wall Street i a la City, els grans bancs s'esfondren o són nacionalitzats, s'ha ajudat verdaderament amb aquesta manipulació a fer amagar el bosc américano-britànic per l'arbre est-europeu. Alguns s'hi han deixat engalipar amb tota honestedat, perquè d'altra banda la història era tan creïble: «Tan no è vero è bello» com suggereixen els italians.
18) Allò que es farà el món a partir de finals de 2009 si un nou joc no és llançat d'aquí al proper estiu.
Diumenge 15 de març de 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)