Per la tele diuen que un comando de forces especials dels Estats Units, en una operació secreta que portava preparant-se des de feia un any i mig, va sorprendre i matar a un personatge anomenat Ben Laden, "autor intelectual dels atemptats de les torres bessones" i "líder de la xarxa terrorista Al-Qaeda".
La informació que s'ha proporcionat sobre aquesta acció és confosa i, en un primer moment, fins i tot es va filtrar una fotografia del cadàver que després es va demostrar que era falsa.
Incís. Portem una temporadeta amb manipulacions infogràfiques i fotoxops que abasten des de l'ocultació de la cel·lulitis i potes de gall d'estrelles del cinema, passant per patades misterioses sobre defenses laterals en semifinals de Xampiongs Lig o macabres recreacions de rostres cadavèrics de pressumptes terroristes àrabs. Ah! la informàtica! com hem pogut viure'n sense!
Tornem. Mai s'ha sabut del tot què hi ha de cert en la imatge de Ben Laden que han transmès els mitjans. Aparentment, es tractava del dimoni. Sorprèn, llavors quan ens diuen que a la banda de l'enemic (perquè ens han dividit entre aliats i enemics) Ben Laden fos considerat una mena de sant per molta gent. Però la seva misteriosa mort ha estat presentada i celebrada com un gran triomf. És curiós que la mort d'un home sigui tan significativa quan sempre s'ha dit que Al-Qaeda és una xarxa i, per tant, no té una direcció definida. Llavors, qui era, en realitat Ben Laden? ¿Què té a veure aquest "assassinat selectiu" amb tot allò de que la família Ben Laden tenien tractes comercials amb la família Bush? o que la CIA va entrenar Ben Laden?
I aquesta cosa fantàstica de que no hi han proves fefaents de que aquesta persona és morta. Només unes comunicacions oficials "Ben Laden és mort", i "La prova d'ADN confirma que Ben Laden és mort". UNa prova d'ADN tan misteriosa com el cos del mort. Perquè el cos no és en cap lloc conegut ja que, seguint una tradició islàmica de la que no n'havia sentit a parlar mai, el van "llençar al mar". És curiós, no? No hauria estat més tranquil·litzador que un equip imparcial hagués pogut fer l'autòpsia de Ben Laden? perquè s'ha volgut evitar això?
I ara ens diuen que la mort de Ben Laden fa témer una resposta brutal d'Al-Qaeda. Ah! l'enemic voldrà venjança! Aprofitaran, doncs, la por que ha generat aquest assassinat per a augmentar el nivell d'alerta antiterrorista.
EL pitjor és que si, efectivament acaba produint-se un gran atemptat atribuïble a d'Al-Qaeda, aleshores cap esperar una resposta també terrible dels Aliats. On serà la resposta, de donar-se el cas? el meu cinisme em fa dir que alguna excusa trobaran per entrar a l'Aràbia Saudita. ¿Potser un atemptat desestabilitzador a l'Aràbia Saudita que farà necessària l'entrada de forces internacionals comandades pels EUA per a rescatar al país àrab del caos? i, de pas, potser també per controlar directament les principals reserves de petroli del món.
És conspiranòia, és clar. O no? Aquests dies la conspiranòia està funcionant com mai. La conspiranòia i les manipulacions informatives grolleres. Resulta que el palau on vivia Ben Laden, valorat en un milió de dòlars més aviat era una finca no gaire gran amb un aspecte més aviat deixat. Aquesta mateixa finca a Pedralbes o al Passeig de Gràcia sí costaria molt més que un milió de dòlars, però fa tot l'efecte que el mercat immobiliari d'Islamabad no està tan boig com el de Barcelona i que aquests preus no els assoleixen ni tan sols les zones més pijes i exclusives d'aquesta ciutat paquistanesa. En tot cas, algú volia fer creure alguna cosa quan es va donar la notícia fent servir unes paraules concretes. I és que, en definitiva, a aquesta banda del tauler geopolític, el missatge indiscutible és que Ben Laden era el dimoni. I que ara és mort. Al·lah és gran!
dimecres, 4 de maig del 2011
diumenge, 1 de maig del 2011
1er de maig. Ara nosaltres!
Avui és 1er de maig. Dia del treball.
Amb 5.000.000 d'aturats de l'estat espanyol el dia d'avui només pot prendre un caire reivindicatiu. Aquests millions d'aturats ho són per un sistema que, en canvi, segueix proporcionant grans beneficis a bancs i multinacionals? perquè?
A la vegada, la protecció social, oficial o familiar, combinada amb la malfiança envers tot allò que faci tuf a política, fa que, malgrat tot, la majoria segueixi pensant que les alternatives són pitjors.
Aquesta actitud majoritària, però, és perillosa, i cal combatre-la. Fins i tot en el cas que hom no estigui per lluites més o menys utòpiques, el que és segur és que deixar en mans dels professionals de la política o del sindicalisme allò que pertoca sense cap mena de consideració possible a la sobirania del poble, a l'autonomia dels treballadors és molt mal negoci.
I encara més quan la aquests professionals ens estan fent pagar la crisi al poble i als treballadors. Aquest crisi no l'hem provocat nosaltres i no som nosaltres els que l'hem de pagar. Aquesta crisi anuncia un canvi de model. NO podem permetre que el nou model segui encara més lesiu per a la classe treballadora.
Més enllà de totes les consideracions ideològiques que es vulguin fer, aquest primer de maig ha de ser un dia en el que, al menys, hem de recordar que som treballadors i treballadores, i que el nostre treball, el de tots, a casa i fora de casa, és la nostra força i és la nostra dignitat.
Per dignitat, i per la dels nostres fills, aquest món ha de canviar.
Avui hi han convocades activitats diverses. Aquí hem faig ressò de la que convoca el col·lectiu Ara Nosaltres, i en reprodueixo el seu manifest per un 1 de maig diferent, alternatiu i combatiu:
Amb 5.000.000 d'aturats de l'estat espanyol el dia d'avui només pot prendre un caire reivindicatiu. Aquests millions d'aturats ho són per un sistema que, en canvi, segueix proporcionant grans beneficis a bancs i multinacionals? perquè?
A la vegada, la protecció social, oficial o familiar, combinada amb la malfiança envers tot allò que faci tuf a política, fa que, malgrat tot, la majoria segueixi pensant que les alternatives són pitjors.
Aquesta actitud majoritària, però, és perillosa, i cal combatre-la. Fins i tot en el cas que hom no estigui per lluites més o menys utòpiques, el que és segur és que deixar en mans dels professionals de la política o del sindicalisme allò que pertoca sense cap mena de consideració possible a la sobirania del poble, a l'autonomia dels treballadors és molt mal negoci.
I encara més quan la aquests professionals ens estan fent pagar la crisi al poble i als treballadors. Aquest crisi no l'hem provocat nosaltres i no som nosaltres els que l'hem de pagar. Aquesta crisi anuncia un canvi de model. NO podem permetre que el nou model segui encara més lesiu per a la classe treballadora.
Més enllà de totes les consideracions ideològiques que es vulguin fer, aquest primer de maig ha de ser un dia en el que, al menys, hem de recordar que som treballadors i treballadores, i que el nostre treball, el de tots, a casa i fora de casa, és la nostra força i és la nostra dignitat.
Per dignitat, i per la dels nostres fills, aquest món ha de canviar.
Avui hi han convocades activitats diverses. Aquí hem faig ressò de la que convoca el col·lectiu Ara Nosaltres, i en reprodueixo el seu manifest per un 1 de maig diferent, alternatiu i combatiu:
Aquest joc consta de guanyadors i vençuts. En aquest joc nosaltres sempre perdem. Sembla que la nostra situació sigui fruit de la mala sort en el joc de la vida. NO, Això és el que ens volen fer creure.
Que no tinguem mitjans per a subsistir, que el lloguer sigui impossible, que perdem la feina, que a partir d’ara ens jubilarem més tard i haurem de cotitzar més anys, no és fruit de les nostres errades o de la mala sort, NO.
Es tracta d’un sistema que ens fa còmplices en la seva producció de desigualtat. A aquesta forma de fer-nos còmplices en la nostra pròpia explotació li diem PRECARIETAT i EXPLOTACIÓ. Aquest és el seu joc. Es tanquen hospitals i s’acomiaden a mestres per a salvar bancs. Es tolera la corrupció mentre gent és a la presó per robar menjar. NO, diem no a les retallades i aquesta estafa, aquesta situació té responsables, i són els mateixos de sempre -Polítics, grans empresaris i banquers- treballen per al seu propi benefici a costa de la nostra vida precària.
Ha arribat l’hora que aquest joc acabi. Ara ens toca a Nosaltres!
Juntem-nos totes les que vivim aquesta precarietat, el 1 de Maig comencem: els i les joves,els desocupats, els hipotecats, els que no ens jubilarem, les que no tenim futur, els i les metges, els professors i els alumnes, els pares i les mares. Tothom tenim alguna cosa a dir!
Jardinets de gràcia 17.00 Linea 3,5 Diagonal
dimecres, 27 d’abril del 2011
Madrid 0 - Barça 2. Gràcies, Barça!
El que em fot és que el Barça només n'ha marcat dos.
I no. No sóc ni un forofo ni un fanàtic. Només em miro els partits de la tele quan juga el Barça, i només si són d'aquests partits emocionants.
Però avui el Barça havia de guanyar i havia de fer-ho amb una clara superioritat. D'acord que la clara superioritat només ha vingut després de l'expulsió del jugador del Madrid, però fins aleshores hi havia hagut superioritat i, en tot cas, l'expulsió ha estat, igual com als altres partits, fruit d'aquesta superioritat.
Ara bé, el Barça havia de guanyar amb superioritat, al meu parer, no per a fer callar tot el soroll mediàtic madridista, que també, sinó per a vergonya d'un determinat tipus de culerada que, em temo, permet explicar molt bé perquè aquest país no va més enllà.
Des de la final de copa que portava escoltant veus derrotistes de culers que ja donaven per perduda l'eliminatòria de Champions. Ho sentia i em posava dels nervis: "el Barça té moltes baixes... ja m'agradaria que el Barça guanyés, però el Barça no és capaç de marcar al Madrid... Sense Iniesta no hi ha res a fer...". Hosti! donaven l'eliminatòria per perduda!!
Ho torno a dir: el que em fot és que només hagi guanyat per dos gols. Porto un parell de dies dient que el Barça avui guanyava per tres a zero i fins al final he tingut l'esperança que Messi em faria el favor.
Punt i apart per al segon gol de Messi. De mestre. Golàs. No ha driblat més jugadors perquè no n'hi havien.
Segon punt i apart per a Guardiola. Tu sí que ets el puto amo, Pep!
Recupero el fil. Encara hi ha un partit de tornada i la semifinal no està passada. Està de cara, però queden 90 minuts i em nego a creure que Mourinho, que és murri i molt intel·ligent, i que té un equipàs, hagi tirat la tovallola. No m'ho crec. A la tornada tocarà lluitar i patir.
Però avui el Barça havia de guanyar. I ho ha fet. Lluitant molt s'ha aconseguit. No sempre els millors són els que guanyen però acostuma a passar. I el Barça d'enguany, i des de fa un parell d'anys, és millor equip que el Madrid.
I aquest fet, que és evident, no l'ha sabut veure una determinada culerada que ha preferit donar-se per vençuda abans ni tan sols de començar el partit i desconfiant del que els propis ulls ens venen dient des de fa molt de temps, fins i tot en la final de copa, que el Barça és millor equip que el Madrid. Té més arguments. Té més força. Té més esperit.
I jo penso, i barrejo política i esport perquè, evidentment, estan barrejats i si no que són les seleccions nacionals sinó propaganda política de la pitjor espècie, que aquesta culerada derrotista que s'arronsa davant les dificultats encaixa molt amb un esperit molt majoritari a Catalunya que ens fa ser molt gallets quan les coses van, però que ens torna molt covards quan el rival ens fot un bon bolet. Però és que en tot combat s'escapen hòsties i cal estar disposats a encaixar-ne si al final vols guanyar.
Parlo, per exemple, de la Independència. Ens van d'allò més les performances, les consultes populars, i el dir que som qui sap què, però després no fem res que de veritat vagi de cara, per exemple votar independentista a les eleccions. Déu mos en guard d'arribar a un conflicte. Potser prendríem mal!
Doncs el Barça va prendre mal a la final de copa, però avui s'ha aixecat i li ha fotut un parell de guitzes molt ben donades al rival. No és KO, encara. Però Déu n'hi do.
A mi em sembla, per sort, que d'aquesta culerada covarda cada cop en queden menys i, si més no, demà els farem passar vergonya. Els cridarem llorones! perquè aquests sí que es mereixien perdre. Perquè es pot guanyar i es pot perdre, però és indigne renunciar al combat o rendir-se sense lluita.
Visca el Barça, collons! A veure si aprenem!
I no. No sóc ni un forofo ni un fanàtic. Només em miro els partits de la tele quan juga el Barça, i només si són d'aquests partits emocionants.
Però avui el Barça havia de guanyar i havia de fer-ho amb una clara superioritat. D'acord que la clara superioritat només ha vingut després de l'expulsió del jugador del Madrid, però fins aleshores hi havia hagut superioritat i, en tot cas, l'expulsió ha estat, igual com als altres partits, fruit d'aquesta superioritat.
Ara bé, el Barça havia de guanyar amb superioritat, al meu parer, no per a fer callar tot el soroll mediàtic madridista, que també, sinó per a vergonya d'un determinat tipus de culerada que, em temo, permet explicar molt bé perquè aquest país no va més enllà.
Des de la final de copa que portava escoltant veus derrotistes de culers que ja donaven per perduda l'eliminatòria de Champions. Ho sentia i em posava dels nervis: "el Barça té moltes baixes... ja m'agradaria que el Barça guanyés, però el Barça no és capaç de marcar al Madrid... Sense Iniesta no hi ha res a fer...". Hosti! donaven l'eliminatòria per perduda!!
Ho torno a dir: el que em fot és que només hagi guanyat per dos gols. Porto un parell de dies dient que el Barça avui guanyava per tres a zero i fins al final he tingut l'esperança que Messi em faria el favor.
Punt i apart per al segon gol de Messi. De mestre. Golàs. No ha driblat més jugadors perquè no n'hi havien.
Segon punt i apart per a Guardiola. Tu sí que ets el puto amo, Pep!
Recupero el fil. Encara hi ha un partit de tornada i la semifinal no està passada. Està de cara, però queden 90 minuts i em nego a creure que Mourinho, que és murri i molt intel·ligent, i que té un equipàs, hagi tirat la tovallola. No m'ho crec. A la tornada tocarà lluitar i patir.
Però avui el Barça havia de guanyar. I ho ha fet. Lluitant molt s'ha aconseguit. No sempre els millors són els que guanyen però acostuma a passar. I el Barça d'enguany, i des de fa un parell d'anys, és millor equip que el Madrid.
I aquest fet, que és evident, no l'ha sabut veure una determinada culerada que ha preferit donar-se per vençuda abans ni tan sols de començar el partit i desconfiant del que els propis ulls ens venen dient des de fa molt de temps, fins i tot en la final de copa, que el Barça és millor equip que el Madrid. Té més arguments. Té més força. Té més esperit.
I jo penso, i barrejo política i esport perquè, evidentment, estan barrejats i si no que són les seleccions nacionals sinó propaganda política de la pitjor espècie, que aquesta culerada derrotista que s'arronsa davant les dificultats encaixa molt amb un esperit molt majoritari a Catalunya que ens fa ser molt gallets quan les coses van, però que ens torna molt covards quan el rival ens fot un bon bolet. Però és que en tot combat s'escapen hòsties i cal estar disposats a encaixar-ne si al final vols guanyar.
Parlo, per exemple, de la Independència. Ens van d'allò més les performances, les consultes populars, i el dir que som qui sap què, però després no fem res que de veritat vagi de cara, per exemple votar independentista a les eleccions. Déu mos en guard d'arribar a un conflicte. Potser prendríem mal!
Doncs el Barça va prendre mal a la final de copa, però avui s'ha aixecat i li ha fotut un parell de guitzes molt ben donades al rival. No és KO, encara. Però Déu n'hi do.
A mi em sembla, per sort, que d'aquesta culerada covarda cada cop en queden menys i, si més no, demà els farem passar vergonya. Els cridarem llorones! perquè aquests sí que es mereixien perdre. Perquè es pot guanyar i es pot perdre, però és indigne renunciar al combat o rendir-se sense lluita.
Visca el Barça, collons! A veure si aprenem!
dissabte, 23 d’abril del 2011
Una rosa i un llibre (i una Biblioteca Social digital a Olot)
Avui, una rosa i un llibre. El llibre és "Indigneu-vos", amb que el vell resistent francès Stéphane Hessel ens crida a la insubmissió i a la revolta pacífica.
A propòsit de la traducció al català: és cortesia de la CNT-AIT d'Olot. No només un llibre, sinó tota una llibreria digital us podeu descarregar de l'a Bibioteca Social d'Olot..
La Biblioteca Social d'Olot s'inaugura avui amb la presentació del llibre “Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80.” amb el seu autor en Joni D. que va viure aquella època en primera persona. El llibre està editat per la cooperativa de Sants La ciutat invisible.
Feliç diada de Sant Jordi!
dimarts, 19 d’abril del 2011
Telefónica acomiadarà prop de 6000 treballadors.
Telefónica acomiadarà prop de 6000 treballadors. Per altra banda, repartirà més de 450 milions d'euros en incentius als directius (un col·lectiu de 1900... persones?).
És una brutalitat. Ara bé, crec que seria un error quedar-se en la crítica superficial. Més aviat crec que cal extreure'n alguna conclusió: el que ha fet Telefónica és un signe dels temps i opino que veurem molts moviments similars a empreses de tota mena.
És una brutalitat. Ara bé, crec que seria un error quedar-se en la crítica superficial. Més aviat crec que cal extreure'n alguna conclusió: el que ha fet Telefónica és un signe dels temps i opino que veurem molts moviments similars a empreses de tota mena.
El que ha fet Telefónica, a més, deixa en res el discurs dels defensors de la teoria segons la qual, si les empreses van bé i tenen beneficis contractaran gent.
Això sempre ha estat una fal·làcia. Les empreses, per pur sentit comú, no contracten quan van més bé sinó quan els cal. Quan ho necessiten. Punt.
Més ben dit, les empreses només contracten gent si és que justament és el recurs humà el que els cal per augmentar els beneficis. No és cert que la inversió que cal per a fer créixer els beneficis sigui incrementar la plantilla. Això només és així en aquells (cada cop més escadussers) processos productius on la ma d'obra és més barata i eficient que la maquinària.
Molts cops, cada cop més, la inversió que caldrà per augmentar beneficis serà, en canvi, millorar l'eficiència dels processos productius i això voldrà dir, sovint, fer fora gent.
Per altra banda, les empreses buscaran retenir aquells treballadors "estratègics" que aportin més valor (beneficis), per tant, és "lògic" que incrementin els incentius a directius.
El que Telefónica posa de manifest, per una banda, és la mentida dels que diuen que "si les empreses van bé es crearà treball". Això dit així és fals. És possible crear treball, segur que sí, però la condició no és que "les empreses vagin bé", més aviat és "que a les empreses els calgui personal". La clau és que "els calgui". Com fer que "els calgui"? I no val fer trampes del tipus "l'estat subvencionarà en un xx% els nous contractes".
Un ensenyament fonamental que es pot extreure de Telefónica és la monumental perversió del sistema: L'únic valor del sistema, el principal, el déu al que cal sacrificar tot, és el creixement continuat del benefici.
Un company de feina em deia que la missió de tots els departaments de l'empresa, inclòs Recursos Humans (RH), és incrementar els beneficis de l'empresa. Per tant, si cal fer fora gent per ser "més eficients" i incrementar beneficis, RH prepararà unes boniques cartes d'acomiadament amb la certesa d'estar fent allò que és necessari per assolir els objectius de benefici.
El cas és que són moltes les empreses que estan passant dificultats i, en aquest cas, l'acomiadament i els ERO són la forma de garantir la supervivència de l'empresa. És sempre l'única forma?
El problema és que ja sigui "per millorar l'eficiència" o "per salvar l'empresa", hi han treballadors que van al carrer. No tots els sectors son iguals ni tots els treballadors abocats a l'atur tenen la mateixa capacitat d'afrontar la pèrdua del lloc de treball. Tanmateix, el fet és que el món que es dibuixa presenta, si no es produeix un canvi radical, un atur estructural molt alt a llocs com casa nostra, per exemple.
Qui i com garanteix i garantirà la supervivència dels treballadors que van al carrer? Les prestacions d'atur s'acaben, i després, què? No és un problema aliè. Tots podem ser treballadors en atur.
Finalment, doncs, l'amenaça més brutal de Telefònica és que els llocs de treball poden arribar a convertir-se, en ells mateixos, en un bé escàs! Com oposar-se a això?
Jo trobo que el sistema és pervers. Tanmateix, què fer? em sembla que la principal preocupació dels treballadors de l'estat, avui, és no perdre la feina; la dels milions d'aturats, per la seva banda, és tornar al sistema o que el sistema els proporcioni alguna mena de prestació que els permeti viure. En definitiva, no es discuteix el sistema i es dona per suposada la seva protecció. No es plantegen alternatives o aquestes son marginals.
El decreixement, no en tinc dubte, és i serà per força i de mala gana. Aprendrem alguna cosa?
No tinc respostes. Sens dubte que un altre món, millor, és possible. Jo ho crec i també vull creure que en la mida de les meves possibilitats col·laboro per a fer-lo possible; però també és cert que un altre món molt pitjor que l'actual ho és. El que m'esborrona és la tendència.
La tendència, em temo, és que anem a pitjor. Telefónica és un signe dels temps.
Això sempre ha estat una fal·làcia. Les empreses, per pur sentit comú, no contracten quan van més bé sinó quan els cal. Quan ho necessiten. Punt.
Més ben dit, les empreses només contracten gent si és que justament és el recurs humà el que els cal per augmentar els beneficis. No és cert que la inversió que cal per a fer créixer els beneficis sigui incrementar la plantilla. Això només és així en aquells (cada cop més escadussers) processos productius on la ma d'obra és més barata i eficient que la maquinària.
Molts cops, cada cop més, la inversió que caldrà per augmentar beneficis serà, en canvi, millorar l'eficiència dels processos productius i això voldrà dir, sovint, fer fora gent.
Per altra banda, les empreses buscaran retenir aquells treballadors "estratègics" que aportin més valor (beneficis), per tant, és "lògic" que incrementin els incentius a directius.
El que Telefónica posa de manifest, per una banda, és la mentida dels que diuen que "si les empreses van bé es crearà treball". Això dit així és fals. És possible crear treball, segur que sí, però la condició no és que "les empreses vagin bé", més aviat és "que a les empreses els calgui personal". La clau és que "els calgui". Com fer que "els calgui"? I no val fer trampes del tipus "l'estat subvencionarà en un xx% els nous contractes".
Un ensenyament fonamental que es pot extreure de Telefónica és la monumental perversió del sistema: L'únic valor del sistema, el principal, el déu al que cal sacrificar tot, és el creixement continuat del benefici.
Un company de feina em deia que la missió de tots els departaments de l'empresa, inclòs Recursos Humans (RH), és incrementar els beneficis de l'empresa. Per tant, si cal fer fora gent per ser "més eficients" i incrementar beneficis, RH prepararà unes boniques cartes d'acomiadament amb la certesa d'estar fent allò que és necessari per assolir els objectius de benefici.
El cas és que són moltes les empreses que estan passant dificultats i, en aquest cas, l'acomiadament i els ERO són la forma de garantir la supervivència de l'empresa. És sempre l'única forma?
El problema és que ja sigui "per millorar l'eficiència" o "per salvar l'empresa", hi han treballadors que van al carrer. No tots els sectors son iguals ni tots els treballadors abocats a l'atur tenen la mateixa capacitat d'afrontar la pèrdua del lloc de treball. Tanmateix, el fet és que el món que es dibuixa presenta, si no es produeix un canvi radical, un atur estructural molt alt a llocs com casa nostra, per exemple.
Qui i com garanteix i garantirà la supervivència dels treballadors que van al carrer? Les prestacions d'atur s'acaben, i després, què? No és un problema aliè. Tots podem ser treballadors en atur.
Finalment, doncs, l'amenaça més brutal de Telefònica és que els llocs de treball poden arribar a convertir-se, en ells mateixos, en un bé escàs! Com oposar-se a això?
Jo trobo que el sistema és pervers. Tanmateix, què fer? em sembla que la principal preocupació dels treballadors de l'estat, avui, és no perdre la feina; la dels milions d'aturats, per la seva banda, és tornar al sistema o que el sistema els proporcioni alguna mena de prestació que els permeti viure. En definitiva, no es discuteix el sistema i es dona per suposada la seva protecció. No es plantegen alternatives o aquestes son marginals.
El decreixement, no en tinc dubte, és i serà per força i de mala gana. Aprendrem alguna cosa?
No tinc respostes. Sens dubte que un altre món, millor, és possible. Jo ho crec i també vull creure que en la mida de les meves possibilitats col·laboro per a fer-lo possible; però també és cert que un altre món molt pitjor que l'actual ho és. El que m'esborrona és la tendència.
La tendència, em temo, és que anem a pitjor. Telefónica és un signe dels temps.
diumenge, 10 d’abril del 2011
Consulta a Islàndia
La consulta d'avui a Barcelona, per propera i per significació és, per mi, sens dubte, la notícia del dia.
Però qualsevol altre dia, la notícia hauria estat aquesta altre:
Islàndia es decanta per no tornar els diners als inversors holandesos i britànics del banc Icesave
"Islàndia no pagarà els deutes d'Icesave. El "no" s'ha imposat en el referèndum sobre si els islandesos han d'indemnitzar els inversors britànics i holandesos que van perdre els seus diners quan aquest banc privat va fer fallida. El Parlament del país havia arribat a un acord per pagar 3,9 milions d'euros als clients d'Icesave. Aquesta és la segona vegada que es neguen a assumir aquest deute. Asseguren que és un error dels banquers i no pas dels ciutadans, però el resultat del referèndum pot complicar l'entrada d'Islàndia a la Unió Europea i el seu accés al crèdit dels mercats internacionals."
I aquest referèndum d'Islàndia és oficial i vinculant.
Doncs mala sort si no poden entrar a la Unió Europea i si se'ls complica l'accés als crèdits internacionals, però tinc clar que avui jo també hauria votat per no pagar.
Felicitacions als islandesos per la nova lliçó de democràcia que han donat i pels pebrots que estan demostrant.
Al capitalisme que els vol sotmetre, bufetada a la cara.
Que paguin els deutes els que els han contret, o sigui els bancs i els propietaris dels bancs. ¿Oi que quan aquests tenen beneficis, se'ls queden ells? doncs ara que han tingut pèrdues, que les paguin ells. Punt. No posa enlloc que el sistema tingui que ser "privatitzar beneficis, socialitzar deutes".
A veure si aprenem tots plegats alguna cosa. Quan la democràcia funciona és una poderosa arma anti sistema.
I un altre món és possible.
Però qualsevol altre dia, la notícia hauria estat aquesta altre:
Islàndia es decanta per no tornar els diners als inversors holandesos i britànics del banc Icesave
"Islàndia no pagarà els deutes d'Icesave. El "no" s'ha imposat en el referèndum sobre si els islandesos han d'indemnitzar els inversors britànics i holandesos que van perdre els seus diners quan aquest banc privat va fer fallida. El Parlament del país havia arribat a un acord per pagar 3,9 milions d'euros als clients d'Icesave. Aquesta és la segona vegada que es neguen a assumir aquest deute. Asseguren que és un error dels banquers i no pas dels ciutadans, però el resultat del referèndum pot complicar l'entrada d'Islàndia a la Unió Europea i el seu accés al crèdit dels mercats internacionals."
I aquest referèndum d'Islàndia és oficial i vinculant.
Doncs mala sort si no poden entrar a la Unió Europea i si se'ls complica l'accés als crèdits internacionals, però tinc clar que avui jo també hauria votat per no pagar.
Felicitacions als islandesos per la nova lliçó de democràcia que han donat i pels pebrots que estan demostrant.
Al capitalisme que els vol sotmetre, bufetada a la cara.
Que paguin els deutes els que els han contret, o sigui els bancs i els propietaris dels bancs. ¿Oi que quan aquests tenen beneficis, se'ls queden ells? doncs ara que han tingut pèrdues, que les paguin ells. Punt. No posa enlloc que el sistema tingui que ser "privatitzar beneficis, socialitzar deutes".
A veure si aprenem tots plegats alguna cosa. Quan la democràcia funciona és una poderosa arma anti sistema.
I un altre món és possible.
Independència, 2014.
Sembla que la participació a la consulta per la independència a Barcelona ha superat el 20% i que s'han recollit més de 250.000 vots nous, que de seguir-se la tònica de consultes anteriors, hauran estat de forma majoritària a favor de la independència.
El conjunt de vots recollits arreu de Catalunya des de la primera consulta a Arenys de Munt fins avui -a falta de les dades del recompte de l'organització- deu estar a la vora, potser supera, els 800.000 vots a favor de la independència.
Cal dir que tots els vots independentistes recollits a les consultes ho són. Però que no tots els vots independentistes hi estan. Molts pobles no han pogut fer consulta independentista. Molta gent que votaria Sí en una referèndum oficial per la independència no ho han fet a les consultes justament perquè aquestes no eren "oficials".
Mes encara, cal pensar que en un referèndum "oficial" hi hauria una gran campanya a favor (i també en contra). Sens dubte es produiria una mobilització important de l'electorat.
Jo crec que amb un referèndum oficial aquests 800.000 vots en serien molts més. Jo no tinc cap dubte que un referèndum oficial per la independència, avui, es guanyaria. Estem madurs per la independència. És una reclamació de 800.000 veus que han anat a dir-ho explícitament.
Personalment, crec, a més, que la reclamació de la Independència no és una qüestió aïllada o separada de la situació de crisi que s'està vivint i que ja fa anys que dura. Crec que molts dels vots que s'han emès en favor de la independència veuen en ella una via de sortida a la crisi. La crisi que ha enviat més de 600.000 ciutadans del Principat a l'atur. La crisi que està fent-se servir per justificar retallades en educació, sanitat, prestacions socials i despesa pública. La crisi que no afecta a bancs i caixes, que són "rescatats" a canvi d'empobrir als ciutadans. La crisi que a Catalunya, con al País Valencià i a les Illes Balears és encara més crisi, perquè a més hi ha la llosa d'un terrible dèficit fiscal amb l'estat espanyol.
Però no vull parlar d'aquests votants que es mobilitzarien pel Sí en un hipotètic referèndum. No és el cas. Qui el convocarà aquest referèndum? Ni tampoc es pot parlar d'una Proclamació Unilateral d'Independència. Qui la faria? Quina majoria hi ha al Parlament per a convocar un referèndum d'autodeterminació oficial o per proclamar la independència? Avui, cap.
Ara hi han dues opcions: o bé creure's amb tota la bona fe del món que CiU recollirà aquest desig expressat amb força i l'articularà en una agenda per l'autodeterminació. O aquesta força es canalitza cap a opcions que posen la independència com eix central del seu programa, en la forma de referèndum d'autodeterminació, o de proclamació unilateral d'independència.
Jo crec que CiU no farà el pas cap a l'autodeterminació i la independència. perquè hauria de fer-ho? va guanyar el passat novembre clarament i no en parlava d'això.
Potser avui, passats els cent dies de gràcia i vist que l'obra de govern de Mas va en la línia de les retallades i de la demolició de tot allò que va fer l'Entesa, fos bo o no tant bo; vist que l'impost de successions es treu per tothom, en comptes de fer-lo progressiu; vist que es torna a les velles costums d'anar a Madrid amb un cove, per a que l'omplin de peix, però el peix és només espina i poca carn, això sí, sempre amb el to xulesc de ambs els catalans no s'hi juga i "no ens fa por la confrontació"; potser avui CiU faria bé de replantejar-se si els suports del novembre encara hi són tots.
Jo crec que no ho farà. Perquè hauria de fer-ho? Tant de bo que reflexionin. El que jo em demano és si d'aquí quatre anys, quan toqui tornar a votar serem els votants de les consultes per la independència prou sensats com per dipositar el nostre vot per a una formació independentista de veritat.
Si ha de servir per alguna cosa la consulta d'avui és per encetar la campanya de la consulta per la independència que han de ser les eleccions al Parlament de 2014.
Aquest camí vers la Independència té una fita important a les eleccions municipals del maig. Cal que els ajuntaments de la majoria de ciutats i pobles de Catalunya estiguin alineats amb l'objectiu de la Independència. El Municipalisme va provocar la caiguda d'un rei i la instauració d'una República. El maig caldria fer una passa més cap a la Independència.
Amb 800.000 vots avui ja seriem segona força al Parlament. Preparem-nos, doncs, per al sorpasso, i marquem-nos l'objectiu de la majoria absoluta independentista.
2014. Catalunya, proper estat d'Europa.
El conjunt de vots recollits arreu de Catalunya des de la primera consulta a Arenys de Munt fins avui -a falta de les dades del recompte de l'organització- deu estar a la vora, potser supera, els 800.000 vots a favor de la independència.
Cal dir que tots els vots independentistes recollits a les consultes ho són. Però que no tots els vots independentistes hi estan. Molts pobles no han pogut fer consulta independentista. Molta gent que votaria Sí en una referèndum oficial per la independència no ho han fet a les consultes justament perquè aquestes no eren "oficials".
Mes encara, cal pensar que en un referèndum "oficial" hi hauria una gran campanya a favor (i també en contra). Sens dubte es produiria una mobilització important de l'electorat.
Jo crec que amb un referèndum oficial aquests 800.000 vots en serien molts més. Jo no tinc cap dubte que un referèndum oficial per la independència, avui, es guanyaria. Estem madurs per la independència. És una reclamació de 800.000 veus que han anat a dir-ho explícitament.
Personalment, crec, a més, que la reclamació de la Independència no és una qüestió aïllada o separada de la situació de crisi que s'està vivint i que ja fa anys que dura. Crec que molts dels vots que s'han emès en favor de la independència veuen en ella una via de sortida a la crisi. La crisi que ha enviat més de 600.000 ciutadans del Principat a l'atur. La crisi que està fent-se servir per justificar retallades en educació, sanitat, prestacions socials i despesa pública. La crisi que no afecta a bancs i caixes, que són "rescatats" a canvi d'empobrir als ciutadans. La crisi que a Catalunya, con al País Valencià i a les Illes Balears és encara més crisi, perquè a més hi ha la llosa d'un terrible dèficit fiscal amb l'estat espanyol.
Però no vull parlar d'aquests votants que es mobilitzarien pel Sí en un hipotètic referèndum. No és el cas. Qui el convocarà aquest referèndum? Ni tampoc es pot parlar d'una Proclamació Unilateral d'Independència. Qui la faria? Quina majoria hi ha al Parlament per a convocar un referèndum d'autodeterminació oficial o per proclamar la independència? Avui, cap.
Ara hi han dues opcions: o bé creure's amb tota la bona fe del món que CiU recollirà aquest desig expressat amb força i l'articularà en una agenda per l'autodeterminació. O aquesta força es canalitza cap a opcions que posen la independència com eix central del seu programa, en la forma de referèndum d'autodeterminació, o de proclamació unilateral d'independència.
Jo crec que CiU no farà el pas cap a l'autodeterminació i la independència. perquè hauria de fer-ho? va guanyar el passat novembre clarament i no en parlava d'això.
Potser avui, passats els cent dies de gràcia i vist que l'obra de govern de Mas va en la línia de les retallades i de la demolició de tot allò que va fer l'Entesa, fos bo o no tant bo; vist que l'impost de successions es treu per tothom, en comptes de fer-lo progressiu; vist que es torna a les velles costums d'anar a Madrid amb un cove, per a que l'omplin de peix, però el peix és només espina i poca carn, això sí, sempre amb el to xulesc de ambs els catalans no s'hi juga i "no ens fa por la confrontació"; potser avui CiU faria bé de replantejar-se si els suports del novembre encara hi són tots.
Jo crec que no ho farà. Perquè hauria de fer-ho? Tant de bo que reflexionin. El que jo em demano és si d'aquí quatre anys, quan toqui tornar a votar serem els votants de les consultes per la independència prou sensats com per dipositar el nostre vot per a una formació independentista de veritat.
Si ha de servir per alguna cosa la consulta d'avui és per encetar la campanya de la consulta per la independència que han de ser les eleccions al Parlament de 2014.
Aquest camí vers la Independència té una fita important a les eleccions municipals del maig. Cal que els ajuntaments de la majoria de ciutats i pobles de Catalunya estiguin alineats amb l'objectiu de la Independència. El Municipalisme va provocar la caiguda d'un rei i la instauració d'una República. El maig caldria fer una passa més cap a la Independència.
Amb 800.000 vots avui ja seriem segona força al Parlament. Preparem-nos, doncs, per al sorpasso, i marquem-nos l'objectiu de la majoria absoluta independentista.
2014. Catalunya, proper estat d'Europa.
divendres, 8 d’abril del 2011
A "El Periódico" no li agrada la consulta del diumenge
Alguna cosa important deu ser la consulta per la independència del 10 d'abril quan "el Periódico" li dedica l'editorial d'avui. Editorial que no és, precisament, per a animar a la gent a anar a votar. Més aviat, és per animar-la a no fer-ho. Molt curiós. Com diu un conegut meu, no és el mateix un diari en català que un diari català.
És molt curiós que es preocupin tant per una consulta que és, segons diuen, un mer "acte propagandístic", que "no amenaça en absolut «l'estabilitat política i institucional d'Espanya»", que pel seu "caràcter no vinculant la convocatòria està mancada de garanties, i els resultats, de validesa jurídica", que "Mas ja va admetre fa mesos que un referèndum en tota regla només demostraria que «Catalunya el que vol és ser espanyola», i Pujol, un nou convers, només li posa un però a la independència: que és «inviable»". Són frases de l'editorial. Si de debò es creuen el que diuen, aleshores, potser en fan un gra massa dedicant una editorial a la qüestió, no? que potser estan espantats per alguna cosa?
L'editorial té un moment hilarant: "La declaració unilateral d'independència no té lloc a la Constitució". Evident, senyors, evident. És que justament es la constitució espanyola el que es vol superar amb la declaració d'independència. Es tracta de trencar una legalitat i substituir-la per una nova legalitat. La declaració unilateral no ha de sotmetre's a cap constitució perquè és una acte constituent en ell mateix.
Ara bé, després d'aquesta frase guanyadora d'un primer premi a l'estupidesa, en ve una de punyent: "que els partits nacionalistes vagin a les eleccions amb el referèndum d'autodeterminació als seus programes; el dia en què sumessin una clara majoria al Parlament, tindrien legitimitat per obrir converses amb Madrid". O per a una declaració unilateral d'independència, afegeixo jo. Cert. Demanem-nos perquè això encara no ha passat. La frase és una crítica directa a CiU i Mas.
Tanmateix, amb tots els "però" que des de "El Periódico" vulguin posar, a dia d'avui i sense els vots de Barcelona, ja es comptabilitzen més de 600.000 vots favorables a la Independència. Tant de bo que s'assolís el milió de vots favorables.
En tot cas, els vots independentistes -que tots ho són, però no hi són tots- als llocs on s'han fet la consulta sumen més que els vots dels partits nominalment independentistes, o que els vots de CiU. Alguna cosa vol dir això.
Aquesta força caldrà articular-la d'alguna forma. Jo crec que o es dona un creixement electoral decisiu de l'independentisme, o si es continua amb l'esquema electoral actual encara en tenim per anys de dèficit fiscal i d'infraestructures, de boicots, d'insults, de reculada de la llengua...
I no. CiU no compta com partit independentista. Per molt que Mas i Pujol ja hagin votat a la consulta, suposem que a favor a de la Independència.
Potser que en pensem en tot això mentre esperem a anar a votar el diumenge.
Pensem-ne. I votem. Votem per la Independència.
És molt curiós que es preocupin tant per una consulta que és, segons diuen, un mer "acte propagandístic", que "no amenaça en absolut «l'estabilitat política i institucional d'Espanya»", que pel seu "caràcter no vinculant la convocatòria està mancada de garanties, i els resultats, de validesa jurídica", que "Mas ja va admetre fa mesos que un referèndum en tota regla només demostraria que «Catalunya el que vol és ser espanyola», i Pujol, un nou convers, només li posa un però a la independència: que és «inviable»". Són frases de l'editorial. Si de debò es creuen el que diuen, aleshores, potser en fan un gra massa dedicant una editorial a la qüestió, no? que potser estan espantats per alguna cosa?
L'editorial té un moment hilarant: "La declaració unilateral d'independència no té lloc a la Constitució". Evident, senyors, evident. És que justament es la constitució espanyola el que es vol superar amb la declaració d'independència. Es tracta de trencar una legalitat i substituir-la per una nova legalitat. La declaració unilateral no ha de sotmetre's a cap constitució perquè és una acte constituent en ell mateix.
Ara bé, després d'aquesta frase guanyadora d'un primer premi a l'estupidesa, en ve una de punyent: "que els partits nacionalistes vagin a les eleccions amb el referèndum d'autodeterminació als seus programes; el dia en què sumessin una clara majoria al Parlament, tindrien legitimitat per obrir converses amb Madrid". O per a una declaració unilateral d'independència, afegeixo jo. Cert. Demanem-nos perquè això encara no ha passat. La frase és una crítica directa a CiU i Mas.
Tanmateix, amb tots els "però" que des de "El Periódico" vulguin posar, a dia d'avui i sense els vots de Barcelona, ja es comptabilitzen més de 600.000 vots favorables a la Independència. Tant de bo que s'assolís el milió de vots favorables.
En tot cas, els vots independentistes -que tots ho són, però no hi són tots- als llocs on s'han fet la consulta sumen més que els vots dels partits nominalment independentistes, o que els vots de CiU. Alguna cosa vol dir això.
Aquesta força caldrà articular-la d'alguna forma. Jo crec que o es dona un creixement electoral decisiu de l'independentisme, o si es continua amb l'esquema electoral actual encara en tenim per anys de dèficit fiscal i d'infraestructures, de boicots, d'insults, de reculada de la llengua...
I no. CiU no compta com partit independentista. Per molt que Mas i Pujol ja hagin votat a la consulta, suposem que a favor a de la Independència.
Potser que en pensem en tot això mentre esperem a anar a votar el diumenge.
Pensem-ne. I votem. Votem per la Independència.
10 d'abril. Barcelona decideix!
el "rescat" de Portugal
PIGS, és dir: Portugal, Ireland, Greece i Spain. D'aqests PIGS, ja n'han estat "rescatats" tres.
Ara toca la "S". Gràficament la cosa és, doncs,PIGS.
Ingènuament hom podria pensar que si és un "rescat" és que serà una cosa bona, no? salvar a algú d'un perill és el que entenem per rescat.
Però "rescatar Espanya" és el mateix que "salvar als espanyols d'un perill molt gran"?
Jo crec que no.
Primer de tot, això d'Espanya és molt interessant. A qui s'estan referint? a tots els ciutadans de l'estat? No. No estan referint-se a gent. Com a molt estan referint-se a l'empresa de serveis i assegurances que anomenem "estat" i que està en fallida o a punt de fallida.
Els clients (i inversors) d'aquesta empresa de serveis anomenada "estat" resulta que són els ciutadans particulars que, per les bones o per les males, en són socis via impostos.
Doncs bé, el "rescat" aniria a salvar aquesta empresa anomenada "estat" a base de permetre'n un refinançament dels seus deutes i intervenint-la per a que en redueixi les despeses (fent retallades dels servei que presta) i augmentant-se les quotes als socis (apujant els impostos). El rescat, doncs, és una putada pels abonats. L'objectiu del rescat és assegurar que els creditors cobraran, no salvar als ciutadans del país rescatat de l'empobriment.
El millor del cas és que els "directius" i "gestors" (governants dels darrers quinze anys i més enllà) que han conduit l'empresa anomenada estat a la crisi segurament seguiran mantenint els seus càrrecs, els seus sous i els seus privilegis. Un exemple: avui mateix hem sabut que -amb l'honorable excepció dels erurodiputats Junqueras (ERC), Romeva (IC), Tremosa (CDC) i Rosa Estaras (PP)- la resta d'eurodiputats espanyols han dit que de viatjar en classe turista ni parlar-ne. Que ells o Business Class o res.
Llavors dirà algú: doncs que no rescatin l'estat i que aquest faci fallida, si és que la cosa és tan dolenta per al ciutadà! És una idea, però si l'estat i els bancs espanyols no paguen els seus deutes aleshores és segur que no podran refinançar els deutes i quedaran marcats, si no de per vida, si per un bon grapat d'anys com "no confiables". Estariem parlant d'un boicot internacional cap a l'estat espanyol, els seus bancs i empreses. Més d'un directiu i gestors aniria, o hauria d'anar, a la presó però els que rebrien de valent la patacada serien, tinguem-ho per segur, els ciutadans de l'estat. Com no.
Hi ha una tercera via: l'estat no fa fallida i no hi ha rescat. Els creditors europeus confien amb que les mesures que imposarà el mateix estat (reducció de despesa pública, increment dels impostos) seran suficients per a salvar la situació.
Certament, aquesta tercera via és per la que transitava el govern de Portugal fins que ahir, finalment, va claudicar. De fet, els governs d'Irlanda i Grècia també van transitar per aquesta via per, finalment, descarrilar i sol·licitar els respectius "rescats". El govern d'Espanya serà diferent? Diuen que Espanya és "too big to fall", però de més verdes en maduren.
En tot cas, suposem que sí, que el govern aconsegueix transitar aquesta via sense descarrilar. En què consistirà aquest trànsit? efectivament: reducció de la despesa pública i increment dels impostos. Exactament el mateix que si és "rescatat".
Igual del tot no. En teoria, si no hi ha intervenció exterior la reducció de despesa pública i l'increment dels impostos es podran decidir i modular des de Madrid. En comptes d'una capitulació dictada des de París i Berlín.
I què ens convé des de Barcelona, València o Mallorca? doncs gairebé prefereixo que qui ens colli siguin París i Berlín, que no Madrid. Si és Madrid qui colla farà el que fa sempre: collar als Països Catalans primer i més que a la resta dels territoris de l'estat. Tot per a major glòria de la Villa i Corte i de la seva caterva de polítics que encara diran que "España no ha necesitado ser rescatada". Si, en canvi, ens collen París i Berlín, cal suposar que la sagnia es repartirà més equitativament amb Madrid.
Ara bé, el millor de tot per a nosaltres seria que la decisió de què retallar i quins impostos apujar es prengués a Barcelona, València i Mallorca. I no a Madrid, París o Berlín. Els calers que es recaptin als Països Catalans que es quedin als Països Catalans. Potser ens trobaríem, oh! sorpresa! que ni caldria retallar tant, ni incrementar tant els impostos. I és que quan el 10% del teu PIB se'n va cada any des de fa molts anys a ponent, a fer autovies gratuïtes i cinturons de ronda, i terminals nous a Barajas i un AVE radial i tantes i tantes barbaritats, és normal que l'empresa de serveis anomenada "govern autonòmic" se'n vagi a fer punyetes.
En fi. A Portugal, Grècia i Irlanda, va arribar un moment que els governs respectius van dir que ells no podien retallar més ni collar més a la gent i van optar per claudicar i que fos un altre qui clavés l'estocada. Potser per vergonya cap els propis ciutadans o potser forçats des de l'Unió Europa que ja no es refiava d'ells. Però a priori sembla que podien no haver-ho fet i que ells mateixos tenien la capacitat d'aplicar la medicina.
El missatge és: amb rescat o sense, però venen retallades en despesa social, vindran pujades d'impostos, i com la inflació sembla que es dispara, tindrem també increments dels tipus d'interès. Tocarà patir durant anys, com ja reconeixen els dirigents i governats de l'estat espanyol. Empobriment generalitzat. Les passarem putes una bona temporada.
No hi han gaires opcions. Una opció possible? L'estat hauria de ser molt més eficient, perseguir la corrupció amb rigor... En el cas dels Països Catalans, a més, la independència permetria estalviar el dèficit fiscal crònic i brutal amb Espanya i destinar-lo, per exemple a fer front al deute exterior.
El proper diumenge es vota a Barcelona. Per la independència. És dir, i no és demagogia, contra la crisi.
Ara toca la "S". Gràficament la cosa és, doncs,
Ingènuament hom podria pensar que si és un "rescat" és que serà una cosa bona, no? salvar a algú d'un perill és el que entenem per rescat.
Però "rescatar Espanya" és el mateix que "salvar als espanyols d'un perill molt gran"?
Jo crec que no.
Primer de tot, això d'Espanya és molt interessant. A qui s'estan referint? a tots els ciutadans de l'estat? No. No estan referint-se a gent. Com a molt estan referint-se a l'empresa de serveis i assegurances que anomenem "estat" i que està en fallida o a punt de fallida.
Els clients (i inversors) d'aquesta empresa de serveis anomenada "estat" resulta que són els ciutadans particulars que, per les bones o per les males, en són socis via impostos.
Doncs bé, el "rescat" aniria a salvar aquesta empresa anomenada "estat" a base de permetre'n un refinançament dels seus deutes i intervenint-la per a que en redueixi les despeses (fent retallades dels servei que presta) i augmentant-se les quotes als socis (apujant els impostos). El rescat, doncs, és una putada pels abonats. L'objectiu del rescat és assegurar que els creditors cobraran, no salvar als ciutadans del país rescatat de l'empobriment.
El millor del cas és que els "directius" i "gestors" (governants dels darrers quinze anys i més enllà) que han conduit l'empresa anomenada estat a la crisi segurament seguiran mantenint els seus càrrecs, els seus sous i els seus privilegis. Un exemple: avui mateix hem sabut que -amb l'honorable excepció dels erurodiputats Junqueras (ERC), Romeva (IC), Tremosa (CDC) i Rosa Estaras (PP)- la resta d'eurodiputats espanyols han dit que de viatjar en classe turista ni parlar-ne. Que ells o Business Class o res.
Llavors dirà algú: doncs que no rescatin l'estat i que aquest faci fallida, si és que la cosa és tan dolenta per al ciutadà! És una idea, però si l'estat i els bancs espanyols no paguen els seus deutes aleshores és segur que no podran refinançar els deutes i quedaran marcats, si no de per vida, si per un bon grapat d'anys com "no confiables". Estariem parlant d'un boicot internacional cap a l'estat espanyol, els seus bancs i empreses. Més d'un directiu i gestors aniria, o hauria d'anar, a la presó però els que rebrien de valent la patacada serien, tinguem-ho per segur, els ciutadans de l'estat. Com no.
Hi ha una tercera via: l'estat no fa fallida i no hi ha rescat. Els creditors europeus confien amb que les mesures que imposarà el mateix estat (reducció de despesa pública, increment dels impostos) seran suficients per a salvar la situació.
Certament, aquesta tercera via és per la que transitava el govern de Portugal fins que ahir, finalment, va claudicar. De fet, els governs d'Irlanda i Grècia també van transitar per aquesta via per, finalment, descarrilar i sol·licitar els respectius "rescats". El govern d'Espanya serà diferent? Diuen que Espanya és "too big to fall", però de més verdes en maduren.
En tot cas, suposem que sí, que el govern aconsegueix transitar aquesta via sense descarrilar. En què consistirà aquest trànsit? efectivament: reducció de la despesa pública i increment dels impostos. Exactament el mateix que si és "rescatat".
Igual del tot no. En teoria, si no hi ha intervenció exterior la reducció de despesa pública i l'increment dels impostos es podran decidir i modular des de Madrid. En comptes d'una capitulació dictada des de París i Berlín.
I què ens convé des de Barcelona, València o Mallorca? doncs gairebé prefereixo que qui ens colli siguin París i Berlín, que no Madrid. Si és Madrid qui colla farà el que fa sempre: collar als Països Catalans primer i més que a la resta dels territoris de l'estat. Tot per a major glòria de la Villa i Corte i de la seva caterva de polítics que encara diran que "España no ha necesitado ser rescatada". Si, en canvi, ens collen París i Berlín, cal suposar que la sagnia es repartirà més equitativament amb Madrid.
Ara bé, el millor de tot per a nosaltres seria que la decisió de què retallar i quins impostos apujar es prengués a Barcelona, València i Mallorca. I no a Madrid, París o Berlín. Els calers que es recaptin als Països Catalans que es quedin als Països Catalans. Potser ens trobaríem, oh! sorpresa! que ni caldria retallar tant, ni incrementar tant els impostos. I és que quan el 10% del teu PIB se'n va cada any des de fa molts anys a ponent, a fer autovies gratuïtes i cinturons de ronda, i terminals nous a Barajas i un AVE radial i tantes i tantes barbaritats, és normal que l'empresa de serveis anomenada "govern autonòmic" se'n vagi a fer punyetes.
En fi. A Portugal, Grècia i Irlanda, va arribar un moment que els governs respectius van dir que ells no podien retallar més ni collar més a la gent i van optar per claudicar i que fos un altre qui clavés l'estocada. Potser per vergonya cap els propis ciutadans o potser forçats des de l'Unió Europa que ja no es refiava d'ells. Però a priori sembla que podien no haver-ho fet i que ells mateixos tenien la capacitat d'aplicar la medicina.
El missatge és: amb rescat o sense, però venen retallades en despesa social, vindran pujades d'impostos, i com la inflació sembla que es dispara, tindrem també increments dels tipus d'interès. Tocarà patir durant anys, com ja reconeixen els dirigents i governats de l'estat espanyol. Empobriment generalitzat. Les passarem putes una bona temporada.
No hi han gaires opcions. Una opció possible? L'estat hauria de ser molt més eficient, perseguir la corrupció amb rigor... En el cas dels Països Catalans, a més, la independència permetria estalviar el dèficit fiscal crònic i brutal amb Espanya i destinar-lo, per exemple a fer front al deute exterior.
El proper diumenge es vota a Barcelona. Per la independència. És dir, i no és demagogia, contra la crisi.
dilluns, 4 d’abril del 2011
Arcadi Oliveres al Singulars
EL passat 28 de març Jaume Barberà va portar al seu programa Singulars a l'Arcadi Oliveres.
L'Arcadi Oliveres és un dels referents per a tots els que pensem que un altre món és possible.
Vet aquí a l'enllaç al programa: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3443930
I vet aquí el programa per si el voleu veure aquí mateix:
L'Arcadi Oliveres és un dels referents per a tots els que pensem que un altre món és possible.
Vet aquí a l'enllaç al programa: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3443930
I vet aquí el programa per si el voleu veure aquí mateix:
10A. Barcelona Decideix!
Li podrem posar totes les pegues que vulguem. Estic convençut que no és un pas suficient. És més, si no se sap canalitzar aquesta força no haurà servit de res.
Però és un pas necessari. El diumenge 10 d'abril, cal fer aquesta passa endavant. Després n'hauran de venir moltes més i en la direcció correcta.
La del diumenge és una passa important en la direcció correcte.
El 10 d'abril, a Barcelona, vota per la independència!
I el vídeo de Barcelona Decideix, bonissim!
"Indigneu-vos!" de Stéphane Hessel
No és un llibre. És un pamflet. Un text que busca excitar, enardir, provocar. Una crida a revoltar-se.
L'edició de Columna Edicions S.A / Destino, ISBN: 978-84-9710-202-5 és un llibret de 60 pàgines que es reparteixen entre el pròleg de José Luís Sampedro; el pròleg de l'autor als lectors catalans on es refereix al nostre com un país rebel i valent (fem honor d'aquests adjectius?); el text pròpiament dit que només ocupa 28 pàgines i que es divideix en un pròleg i sis seccions: "El motiu de la resistència és la indignació", "Dues visions de la història", "La indiferència: la pitjor de les actituds", "La meva indignació a propòsit de Palestina", "La no-violència, el camí que hem d'aprendre a seguir" i "Per una insurrecció pacífica"; finalment les notes i l'epíleg de l'editor amb resum de la biografia de l'autor.
A diferència del temps de guerra contra el nazisme que li va tocar viure a Stéphane Hessel, avui l'enemic no és tan evident. Però hi és. Ens diu que el busquem i el trobarem, i llavors el primer pas serà indignar-se.
Aquest no és doncs, un llibre que el pugui llegir tothom. Cal estar preparat. Cal ser capaços d'indignar-se. Cal compartir uns determinats valors. Els valors que tenia la Resistència Francesa, els valors Republicans, i llavors, en veure com el món s'oposa a aquests valors en els que creiem ens indignarem. Indignar-se, diu, és el primer pas de qualsevol revolta. De la mateixa manera, la indiferència és la pitjor de les actituds possibles.
Hessel ens incita a la revolta. Contra què? Contra les injustícies de tota mena, contra la tirania del mercat i del consumisme, contra la discriminació de les minories, contra el drama del poble palestí (Hessel és un defensor de la causa palestina). Hessel ens demana que siguem Resistents. Que lluitem per defensar les conquestes socials de la Resistència.
Però després d'aquesta crida a la indignació Hessel ens presenta la secció "Dues visions de la història" en la que ens diu com la història es pot veure amb una òptica hegeliana: és la llibertat de l'home que progressa etapa rere etapa; o bé una altre visió segons la qual els progressos en la "llibertat", la competitivitat i el consumisme creixent són un "huracà destructor" [...] "una progressió irresistible de catàstrofe en catàstrofe".
Aquesta secció ens prepara per a la següent: "La indiferència és la pitjor de les actituds". Tot que no ho relaciona directament, la indiferència podria ser ben bé filla d'aquesta visió pessimista.
La indiferència també podria ser causada per una manca d'objectius que combatre. Hessel, aprofita aquesta secció sobre la indiferència per a assenyalar objectius clars per a la nostra indignació: la brutal i cada cop major diferència entre rics i pobres, i la defensa dels drets humans i l'estat del planeta.
A continuació Hessel presenta un dels seus motius d'indignació particulars: la lluita del poble palestí per la seva supervivència. I introdueix també el concepte de lluita no violenta justament en aquest conflicte en el que tanta sang s'ha vessat
Com aquest no és un temps de guerra als nostres països, aquesta revolta no pot ser violenta. És molt interessant l'aproximació, més aviat políticament incorrecta, a la qüestió de la violència terrorista. És evident que el conflicte Palestí l'ha fet rumiar sobre aquesta qüestió. Hessel diu que la violència és l'opció quan no hi ha esperança. Que es pot comprendre al terrorista, però que no se n'haurien de compartir els mètodes perquè la violència terrorista neix de la desesperança i mai hem de perdre l'esperança.
Finalment, ens fa una crida a la insurrecció no violenta. La no violència com a mètode.
M'agradaria saber què en pensa de les manifestacions i les protestes al carrer. I si creu o no que aquestes encaixen en la definició de violència. Personalment, crec que no. Crec que la clau és que la revolta no ha de ser violenta, però que sigui no violenta no vol dir que hagi de ser submisa. Violència no, però submissió, tampoc. És revolta perquè és insubmisa.
Dubto molt que Hessel considerés les vagues i protestes viscudes aquest any passat a França. Un any de vagues i de lluita obrera molt dura, i durament reprimida.
La meva opinió és que Hessel ens demana que siguem capaços d'arribar a aquest grau d'enfrontament, d'insubmissió, com el viscut l'any passat a França, amb els nous tirans. No van haver-hi morts, però sí que va haver una lluita aferrissada. De moment Sarkozy se n'ha sortit, però la lluita no s'ha acabat.
En fi, un pamflet. Una crida a la insurrecció, a la insubmissió al sistema. Però aquest cop escrita per un home de 93 anys, que va lluitar a la Resistència francesa, diplomàtic, que va ser militant de la independència algeriana i que avui és defensor de la causa palestina. L'últim redactor que encara és viu de la declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
Un vell combatent que parla des de l'experiència dels anys. Tot plegat, el seu missatge és ben senzill: indigneu-vos! i després, resistiu!
Un altre món és possible.
L'edició de Columna Edicions S.A / Destino, ISBN: 978-84-9710-202-5 és un llibret de 60 pàgines que es reparteixen entre el pròleg de José Luís Sampedro; el pròleg de l'autor als lectors catalans on es refereix al nostre com un país rebel i valent (fem honor d'aquests adjectius?); el text pròpiament dit que només ocupa 28 pàgines i que es divideix en un pròleg i sis seccions: "El motiu de la resistència és la indignació", "Dues visions de la història", "La indiferència: la pitjor de les actituds", "La meva indignació a propòsit de Palestina", "La no-violència, el camí que hem d'aprendre a seguir" i "Per una insurrecció pacífica"; finalment les notes i l'epíleg de l'editor amb resum de la biografia de l'autor.
A diferència del temps de guerra contra el nazisme que li va tocar viure a Stéphane Hessel, avui l'enemic no és tan evident. Però hi és. Ens diu que el busquem i el trobarem, i llavors el primer pas serà indignar-se.
Aquest no és doncs, un llibre que el pugui llegir tothom. Cal estar preparat. Cal ser capaços d'indignar-se. Cal compartir uns determinats valors. Els valors que tenia la Resistència Francesa, els valors Republicans, i llavors, en veure com el món s'oposa a aquests valors en els que creiem ens indignarem. Indignar-se, diu, és el primer pas de qualsevol revolta. De la mateixa manera, la indiferència és la pitjor de les actituds possibles.
Hessel ens incita a la revolta. Contra què? Contra les injustícies de tota mena, contra la tirania del mercat i del consumisme, contra la discriminació de les minories, contra el drama del poble palestí (Hessel és un defensor de la causa palestina). Hessel ens demana que siguem Resistents. Que lluitem per defensar les conquestes socials de la Resistència.
Però després d'aquesta crida a la indignació Hessel ens presenta la secció "Dues visions de la història" en la que ens diu com la història es pot veure amb una òptica hegeliana: és la llibertat de l'home que progressa etapa rere etapa; o bé una altre visió segons la qual els progressos en la "llibertat", la competitivitat i el consumisme creixent són un "huracà destructor" [...] "una progressió irresistible de catàstrofe en catàstrofe".
Aquesta secció ens prepara per a la següent: "La indiferència és la pitjor de les actituds". Tot que no ho relaciona directament, la indiferència podria ser ben bé filla d'aquesta visió pessimista.
La indiferència també podria ser causada per una manca d'objectius que combatre. Hessel, aprofita aquesta secció sobre la indiferència per a assenyalar objectius clars per a la nostra indignació: la brutal i cada cop major diferència entre rics i pobres, i la defensa dels drets humans i l'estat del planeta.
A continuació Hessel presenta un dels seus motius d'indignació particulars: la lluita del poble palestí per la seva supervivència. I introdueix també el concepte de lluita no violenta justament en aquest conflicte en el que tanta sang s'ha vessat
Com aquest no és un temps de guerra als nostres països, aquesta revolta no pot ser violenta. És molt interessant l'aproximació, més aviat políticament incorrecta, a la qüestió de la violència terrorista. És evident que el conflicte Palestí l'ha fet rumiar sobre aquesta qüestió. Hessel diu que la violència és l'opció quan no hi ha esperança. Que es pot comprendre al terrorista, però que no se n'haurien de compartir els mètodes perquè la violència terrorista neix de la desesperança i mai hem de perdre l'esperança.
Finalment, ens fa una crida a la insurrecció no violenta. La no violència com a mètode.
M'agradaria saber què en pensa de les manifestacions i les protestes al carrer. I si creu o no que aquestes encaixen en la definició de violència. Personalment, crec que no. Crec que la clau és que la revolta no ha de ser violenta, però que sigui no violenta no vol dir que hagi de ser submisa. Violència no, però submissió, tampoc. És revolta perquè és insubmisa.
Dubto molt que Hessel considerés les vagues i protestes viscudes aquest any passat a França. Un any de vagues i de lluita obrera molt dura, i durament reprimida.
La meva opinió és que Hessel ens demana que siguem capaços d'arribar a aquest grau d'enfrontament, d'insubmissió, com el viscut l'any passat a França, amb els nous tirans. No van haver-hi morts, però sí que va haver una lluita aferrissada. De moment Sarkozy se n'ha sortit, però la lluita no s'ha acabat.
En fi, un pamflet. Una crida a la insurrecció, a la insubmissió al sistema. Però aquest cop escrita per un home de 93 anys, que va lluitar a la Resistència francesa, diplomàtic, que va ser militant de la independència algeriana i que avui és defensor de la causa palestina. L'últim redactor que encara és viu de la declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
Un vell combatent que parla des de l'experiència dels anys. Tot plegat, el seu missatge és ben senzill: indigneu-vos! i després, resistiu!
Un altre món és possible.
diumenge, 3 d’abril del 2011
10 d'abril. Consulta per la Independència a Barcelona
Perdoneu, però algú ho havia de dir: Dubto molt de la sinceritat del vot d'Artur Mas en la consulta independentista.
Crec que aquest vot li ha anat d'allò més bé al President: li permet visualitzar davant la parròquia més nacionalista la imatge d'un president independentista. A la vegada, el caràcter popular i no oficial de la consulta senzillament no el compromet a res.
Davant d'aquesta mateixa parròquia independentista els permet emetre el discurs que ara espantarem a Madrid i s'avindran a concedir-nos més pressupost.
Però a Madrid ningú es creu aquest vot (llevat potser d'un Aznar cada cop més histèric i fora de lloc) i és que allà saben que CiU ni és, ni pretén ser independentista (i tant de bo que aviat m'hagués d'empassar aquestes paraules, però que ja et dic que no).
Però en fi, després del vot de Pujol, vingué el vot de Mas. I ara a CiU tenim dirigents que s'auto-proclamen independentistes i així ho voten en una consulta popular.
I tant de bo que el proper 10 d'abril, en tancar el recompte de vots puguem dir que més d'un milió de ciutadans del Principat han fet el gest de dipositar una papereta a una urna on posava que volien la independència del seu país, perquè un resultat així no serà oficial, però és un capital polític d'un valor immens. Una força capaç de portar un país a la independència.
Ara bé, les forces han d'aplicar-se correctament per a produir moviment. Aquest gran capital polític també pot anar-se'n per l'aigüera si no s'aplica on toca.
De fet, a dia d'avui, em fa l'efecte que se n'hi està anant.
Sens dubte que els partits independentistes, tots, en tenen una bona part de la culpa de no ser capaços de capitalitzar aquesta força immensa i, en canvi, CiU ha demostrat i està demostrant talent per a fer-ho.
No és casualitat que CiU sigui el partit que té mes votants independentistes. Ara bé, a mi em costa acceptar que és independentista algú que vota un partit que explícitament diu que no ho és. I és que CDC potser es mostra ambigua a l'hora de declarar-se, o no, independentista, però UDC ha dit ben clar que no ho és.
Tant li fa. En tot cas, per a proclamar la independència el que cal és una majoria independentista al Parlament. Res més. Els gestos com anar a votar el 10 d'abril són bonics, fins i tot puc acceptar que necessaris. Però no són suficients.
El que és necessari i suficient és que els diputats i diputades independentistes es plantin i forcin la proclamació unilateral de independència. Quants diputats independentistes hi han avui al Parlament? Com a mínim n'hi han catorze en els partits oficialment independentistes: ERC, SI i DC (Joan Laporta). N'hi han més? Segur que sí. Segur que n'hi han a CiU i IC. Segur que n'hi han també al PSC encara que s'amaguin, i si em diguessin que n'hi ha algun al PP jo m'ho creuria.
¿Quants d'aquests diputats estarien disposats a trencar la disciplina de partit per donar suport a la independència? Jo crec que cap. Ara bé, ¿es independentista qui posa la disciplina de partit per sobre de donar el pas decisiu que representaria votar a favor de la Proclamació Unilateral de Independència del propi País? Jo crec que no.
Dit això, doncs, 10 d'abril, diumenge que ve, a Barcelona, si vols la independència, cal anar a votar. Cal atansar-se en la mida que sigui possible al 1.000.000 de vots independentistes en el total de les consultes populars realitzades arreu del Principat des d'aquella primera de l'any passat a Arenys de Munt. És necessari fer aquest pas.
I llavors caldrà que els polítics que ostentosament diuen que ens lideren, però que en realitat només ens representen, prenguin aquesta força immensa dels vots per a fer passes decisives cap a la independència. Passes decisives. Una agenda amb terminis concrets.
Prou ja de gestos per a la parròquia. O som independentistes i aquesta és la nostra decisió, o no ho som.
O lluitem per la independència o deixem de queixar-nos.
Crec que aquest vot li ha anat d'allò més bé al President: li permet visualitzar davant la parròquia més nacionalista la imatge d'un president independentista. A la vegada, el caràcter popular i no oficial de la consulta senzillament no el compromet a res.
Davant d'aquesta mateixa parròquia independentista els permet emetre el discurs que ara espantarem a Madrid i s'avindran a concedir-nos més pressupost.
Però a Madrid ningú es creu aquest vot (llevat potser d'un Aznar cada cop més histèric i fora de lloc) i és que allà saben que CiU ni és, ni pretén ser independentista (i tant de bo que aviat m'hagués d'empassar aquestes paraules, però que ja et dic que no).
Però en fi, després del vot de Pujol, vingué el vot de Mas. I ara a CiU tenim dirigents que s'auto-proclamen independentistes i així ho voten en una consulta popular.
I tant de bo que el proper 10 d'abril, en tancar el recompte de vots puguem dir que més d'un milió de ciutadans del Principat han fet el gest de dipositar una papereta a una urna on posava que volien la independència del seu país, perquè un resultat així no serà oficial, però és un capital polític d'un valor immens. Una força capaç de portar un país a la independència.
Ara bé, les forces han d'aplicar-se correctament per a produir moviment. Aquest gran capital polític també pot anar-se'n per l'aigüera si no s'aplica on toca.
De fet, a dia d'avui, em fa l'efecte que se n'hi està anant.
Sens dubte que els partits independentistes, tots, en tenen una bona part de la culpa de no ser capaços de capitalitzar aquesta força immensa i, en canvi, CiU ha demostrat i està demostrant talent per a fer-ho.
No és casualitat que CiU sigui el partit que té mes votants independentistes. Ara bé, a mi em costa acceptar que és independentista algú que vota un partit que explícitament diu que no ho és. I és que CDC potser es mostra ambigua a l'hora de declarar-se, o no, independentista, però UDC ha dit ben clar que no ho és.
Tant li fa. En tot cas, per a proclamar la independència el que cal és una majoria independentista al Parlament. Res més. Els gestos com anar a votar el 10 d'abril són bonics, fins i tot puc acceptar que necessaris. Però no són suficients.
El que és necessari i suficient és que els diputats i diputades independentistes es plantin i forcin la proclamació unilateral de independència. Quants diputats independentistes hi han avui al Parlament? Com a mínim n'hi han catorze en els partits oficialment independentistes: ERC, SI i DC (Joan Laporta). N'hi han més? Segur que sí. Segur que n'hi han a CiU i IC. Segur que n'hi han també al PSC encara que s'amaguin, i si em diguessin que n'hi ha algun al PP jo m'ho creuria.
¿Quants d'aquests diputats estarien disposats a trencar la disciplina de partit per donar suport a la independència? Jo crec que cap. Ara bé, ¿es independentista qui posa la disciplina de partit per sobre de donar el pas decisiu que representaria votar a favor de la Proclamació Unilateral de Independència del propi País? Jo crec que no.
Dit això, doncs, 10 d'abril, diumenge que ve, a Barcelona, si vols la independència, cal anar a votar. Cal atansar-se en la mida que sigui possible al 1.000.000 de vots independentistes en el total de les consultes populars realitzades arreu del Principat des d'aquella primera de l'any passat a Arenys de Munt. És necessari fer aquest pas.
I llavors caldrà que els polítics que ostentosament diuen que ens lideren, però que en realitat només ens representen, prenguin aquesta força immensa dels vots per a fer passes decisives cap a la independència. Passes decisives. Una agenda amb terminis concrets.
Prou ja de gestos per a la parròquia. O som independentistes i aquesta és la nostra decisió, o no ho som.
O lluitem per la independència o deixem de queixar-nos.
dijous, 31 de març del 2011
Compte que es planten!
El govern diu que es planta l'endemà que el ZP digués que les autonomies estaran limitades pel sostre de despesa de l'estat. Per si de cas, a més, la Salgado diu que si la Generalitat, audaçment, es planta, no la deixarà emetre deute a llarg termini.
Molt interessant això de plantar-se. Què vol dir plantar-se? Segurament, em temo, no res.
i és que l'educació pública ja ha rebut, i la sanitat pública està en el procés de "reducció de despesa" que sabem que es traduirà en més cues i amb llistes d'espera més llargues, com a mínim. És dir, que tot aquell que no tingui capacitat per pagar-se sanitat privada -la majoria- veurà empitjorar un servei que afecta directament a la qualitat de vida.
Segurament no res vol dir això de "plantar-se". Tanmateix, en una fabulosa combinació de dates, el 10 d'abril es farà la consulta per la independència a Barcelona, i el 13 i 14 es debatrà la moció de Solidaritat sobre la Independència de Catalunya. Per si fos poc, avui mateix l'ex-president Jordi Pujol ha votat a favor de la independència en aquesta consulta popular.
Hom podria llegir, de forma optimista, que "plantar-se" vol dir independència.
Però de forma més aproximada, al meu parer, vol dir "que potser direm que podríem, en cas d'alineació astral i sempre que aquest fos el sentir àmpliament majoritari de la ciutadania, parlar d'un hipotètic i, sens dubte, remot, debat sobre la conveniència d'encetar, o no, un procés que permetés no limitar-nos el dret a decidir en tot allò que ens semblés escaient incloent, tot i que ara no toca, assolir les màximes cotes de sobirania nacional i una nova forma de relació amb el govern de l'estat si s'escaigués, o àdhuc, Déu mos en guard! quelcom de diferent."
És això no? doncs bé, si a mi em sembla que és ben bé això i només soc un humil blocaire ¿perquè es pensen que un tauró com el Rubalcaba no s'està pixant de riure amb les performances i declaracions tan tipiques de la nostra latitud?
Plantar-se? a mi em sembla que fins que no es parli clarament de referèndum oficial d'autodeterminació, i de proclamació unilateral de la Independència, a Madrid seguiran tenint la paella pel mànec. I els calers.
I mentrestant, els pensionistes catalans, a fer més cues i a esperar més temps per a fer-se els anàlisis. I també ens faran pagar els medicaments, i el que calgui per a quadrar els números.
Què hi farem. És el millor dels mons. I, en tot cas, com que amb una bona performance se'ns passa la mala llet, doncs au, res, fem-ne una de ben maca, amb diables, castells i un manifest ben impactant. I l'endemà tots a treballar. Que qui dia passa, any empeny.
Que tremolin a Madrit que ens plantem! cagats estan!
Molt interessant això de plantar-se. Què vol dir plantar-se? Segurament, em temo, no res.
i és que l'educació pública ja ha rebut, i la sanitat pública està en el procés de "reducció de despesa" que sabem que es traduirà en més cues i amb llistes d'espera més llargues, com a mínim. És dir, que tot aquell que no tingui capacitat per pagar-se sanitat privada -la majoria- veurà empitjorar un servei que afecta directament a la qualitat de vida.
Segurament no res vol dir això de "plantar-se". Tanmateix, en una fabulosa combinació de dates, el 10 d'abril es farà la consulta per la independència a Barcelona, i el 13 i 14 es debatrà la moció de Solidaritat sobre la Independència de Catalunya. Per si fos poc, avui mateix l'ex-president Jordi Pujol ha votat a favor de la independència en aquesta consulta popular.
Hom podria llegir, de forma optimista, que "plantar-se" vol dir independència.
Però de forma més aproximada, al meu parer, vol dir "que potser direm que podríem, en cas d'alineació astral i sempre que aquest fos el sentir àmpliament majoritari de la ciutadania, parlar d'un hipotètic i, sens dubte, remot, debat sobre la conveniència d'encetar, o no, un procés que permetés no limitar-nos el dret a decidir en tot allò que ens semblés escaient incloent, tot i que ara no toca, assolir les màximes cotes de sobirania nacional i una nova forma de relació amb el govern de l'estat si s'escaigués, o àdhuc, Déu mos en guard! quelcom de diferent."
És això no? doncs bé, si a mi em sembla que és ben bé això i només soc un humil blocaire ¿perquè es pensen que un tauró com el Rubalcaba no s'està pixant de riure amb les performances i declaracions tan tipiques de la nostra latitud?
Plantar-se? a mi em sembla que fins que no es parli clarament de referèndum oficial d'autodeterminació, i de proclamació unilateral de la Independència, a Madrid seguiran tenint la paella pel mànec. I els calers.
I mentrestant, els pensionistes catalans, a fer més cues i a esperar més temps per a fer-se els anàlisis. I també ens faran pagar els medicaments, i el que calgui per a quadrar els números.
Què hi farem. És el millor dels mons. I, en tot cas, com que amb una bona performance se'ns passa la mala llet, doncs au, res, fem-ne una de ben maca, amb diables, castells i un manifest ben impactant. I l'endemà tots a treballar. Que qui dia passa, any empeny.
Que tremolin a Madrit que ens plantem! cagats estan!
dijous, 24 de març del 2011
Adéu, Liz
La gata d'ulls violeta que estava sobre una teulada de zinc ha marxat.
La gata, Virginia Wolf, Cleopatra, la bellissima Rebeca a Ivanhoe... Tants i tants papers.
Gran dama del cinema. Potser la més gran. Adéu siau, senyora.
Descanseu en pau.
La gata, Virginia Wolf, Cleopatra, la bellissima Rebeca a Ivanhoe... Tants i tants papers.
Gran dama del cinema. Potser la més gran. Adéu siau, senyora.
Descanseu en pau.
diumenge, 20 de març del 2011
No a la guerra
ZP té ganes d'emular a Aznar. Què dic emular? Superar, més aviat! i està decidit a fer-ho amb excreix.
Que Aznar va intentar unes reformes laborals que, pobre cagacalces, van ser aturades per una vaga general? doncs allà va ZP que veu la reforma laboral d'Aznar, i apuja amb una reforma de les pensions, sense deixar-se enganyar pel ful de la vaga general. Esperem a properes jugades.
Ens aturem aquí? no! Aznar va tenir temps d'apuntar-se a la guerra d'Iraq en primera fila. Doncs ZP ja té la seva guerra! Avui els governs de França, Regne Unit i Estats Units estan atacant objectius militars libis. Doncs li ha faltat temps a ZP a apuntar-se a la guerra. El govern d'Espanya ha enviat forces militars a la zona. És el que té ser dels "aliats". Però ZP ho fa millor que Aznar, perquè compta amb una resolució de la ONU donant suport a la intervenció armada.
Una cosa ha de quedar clara: Gadaffi és un malparit que ha massacrat al seu poble, però és que ja ho era de malparit abans de la revolta. Sempre ha sigut un malparit. Com quan va ordenar l'atemptat de Lockerbie.
Perquè ara, en canvi, es bombardeja Líbia. Perquè? D'altra banda, quin és l'objectiu d'aquesta acció bèl·lica? Penjar a Gadaffi, igual com es va penjar a Saddam Hussein?
Posats a especular, a mi em sembla que no. No crec que vulguin penjar a Gadaffi. Cal assegurar el subministrament energètic des de Líbia. Que això ho garanteixi Gadaffi o un govern alternatiu, potser dels rebels, és circumstancial. Però Gadaffi ja va bé. Hi han comptes pendents amb ell però, de fet, ja va be. Si, pel que diuen, gairebé és íntim del Berlusconi! En canvi, qui sap quines derives podria tenir un govern islamista a Líbia?
Així que aquesta guerra servirà per fer veure que se li ensenyen els dents a Gadaffi i, de pas, acontentar a una opinió pública que veu que Gadaffi és molt dolent. Però crec que la missió principal de la zona d'exclusió és garantir el negoci energètic.
Un nou capítol d'una llarga guerra: la guerra de l'energia. Una guerra que va començar fa molts anys i que va canviant d'escenaris. En uns casos els escenaris són camps de batalla i en d'altres les places financeres internacionals, però es tracta de la mateixa guerra i fa molts anys que dura i amb moltes víctimes.
L'escenari calent ara és Líbia. Em fa molt l'efecte que en aquest conflicte de Líbia veurem com el món es divideix entre els que manen i els que obeeixen. Entre els que ordenen les guerres i els que moren en les guerres. Crec que en aquesta "intervenció armada", guerra, a Líbia veurem tripijocs diversos que, al final, deixaran a Gadaffi al mateix lloc on és ara, el petroli i el gas arribant on han d'arribar i a un munt de morts escampats entre Trípoli i Bengasi.
Gadaffi és un malparit. Exactament igual com els governs occidentals que el van posar, l'han tolerat i han fet negocis amb ell. Exactament els mateixos que avui parlen d'intervenció armada però que el deixaran on està, perquè Gadaffi és un malparit, però és el seu malparit.
I llavors un es demana què hi pinta el ZP jugant als soldats amb "els aliats". Què potser li ho han demanat? que enviar soldats és "recomanable" per a rebre els rescats de la UE? No m'estranyaria gens que fos així.
I pensem també a qui s'adrecen, de veritat, els rescats de la UE, o qui són els més beneficiats per la "intervenció armada". Pensem també qui són els que ja han mort, els que moriran, en aquest conflicte.
Si penso en tot això, llavors sento que he de cridar que "No a la guerra. Ni aquesta guerra, ni cap".
dijous, 17 de març del 2011
el segrest nuclear
La situació a Fukushima és confosa. Per una banda, el comissari europeu d'energia, Günther Oettinger, parlava de situació "apocalíptica" al Japó. Per l'altra, El director general de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (l'AEIA), el japonès Yukiya Amano, afirma que "no es pot dir que la situació estigui fora de control", que no deixa de ser un gir retòric curiós, però que, si més no, rebaixa el grau d'alarma.
No ho se. En tot cas el que avui ha cristal·litzat en el meu cap és la següent idea: El debat sobre nuclears sí o nuclears no és fals. Potser en els orígens de la utilització pacífica de l'energia nuclear, amb el desconeixement, algú podia de bona fe considerar-la com una font principal d'energia. Però fa molt de temps que això no és així.
L'energia nuclear és el paradigma de les mentides del sistema: ens diuen que és imprescindible, que és necessària pel progrés, que és segura... i es crea un debat. És un debat estèril perquè l'energia nuclear ens ha estat imposada. És un debat mentider perquè pretén donar credibilitat democràtica a una aposta perillosa en el que s'intercanvien beneficis i interessos comercials, o militars, a canvi de posar en perill milers de vides humanes.
I cal reconèixer que la propaganda en favor de les nuclears la fan prou bé. Son milers de persones les que estan a for de les nuclears i aporten arguments i raons.
Però, torno a dir, aquests arguments i raons presumptament democràtics fallen per la base: a mi ningú no m'ha preguntat si vull tenir centrals nuclears a Ascó i Vandellós. I no, no val a dir que puc votar a partits antinuclears. No és el mateix.
Per posar un exemple. Jo puc decidir que volar en avió té un risc, i puc decidir no volar. O puc decidir fer-ho, pagar un bitllet d'avió i viatjar. Volar té un risc, igual com anar amb cotxe (anar amb cotxe és molt més arriscat que fer-ho amb avió, per cert), però és un risc que prenc jo. Fins i tot puc pagar per córrer aquest risc perquè considero que és un risc assumible i els avantatges són clarament superior als riscos. Sóc jo qui tria.
Però amb les nuclears no. Amb les nuclears em diuen no tinc dret a queixar-me perquè gaudeixo de l'energia que em proporcionen. Però és que no tinc alternativa. Jo no se d'on ve el corrent que m'arriba a casa pels endolls, ni puc discriminar-lo pel seu origen. Si pogués fer-ho, prou que rebutjaria l'energia provinent de les nuclears.
Però el pitjor no és això. EL pitjor és que el risc de les nuclears és un risc que m'han imposat. És un risc amb el que he de conviure i sobre el que no puc triar. No puc triar tenir, o no, una central al costat.
M'han imposat, ens han imposat a tots un risc. Alguns l'accepten, son els pro-nuclears. Els antinuclears no l'acceptem i ens manifestem en contra. Però tots estem sota risc. Algú va decidir per nosaltres. Fins i tot puc acceptar que aquesta decisió va ser democràtica originalment, però avui ja no ho és mantenir-la.
Jo reclamo el meu dret a baixar-me. Seguint el símil de l'avió, i reconeixent que no puc abaixar-me en marxa, reclamo el meu dret a abandonar l'avió en el proper aeroport. Vull que la propera parada tècnica de les centrals nuclears sigui la definitiva. Oi que això no serà així? oi que no em deixaran baixar-me de l'avió nuclear? oi que estic segrestat? oi que és profundament antidemocràtic?
És el segrest nuclear: dirigents polítics i alts directius de l'energia que pretenen allargar la vida útil de les centrals, i que volen forçar-nos a tants i tants a conviure amb un risc que rebutgem. I ens parlen de democràcia i de debat nuclear, i que pots votar al partit verd si vols.
Aquest és un bon exemple de que la democràcia no és només votar. La democràcia és també el respecte als drets de les persones. Jo tinc dret a assumir per mi mateix els riscos que suposa viure. Jo tinc dret a a l'aire, l'aigua i la terra, que són de tots. El risc de contaminar-los no el pot assumir una elit enlloc de cadascú de nosaltres, i encara menys imposar-me'l, o imposar-nos-el.
Encara que hi hagués, que ho dubto, una majoria de pro-nuclears, jo seguiria tenint el dret a negar-me a assumir aquest risc. És un dret fonamental.
I no. No és un deure acceptar aquest risc. Ningú té aquest deure. Per molt que des del sistema diguin que és necessari pel progrés del país. Ningú té el deure d'exposar la vida per defensar els beneficis de cap empresa energètica. Els tècnics que estan a Fukushima tractant de refrigerar els nuclis dels reactors no tenen el deure de ser-hi allà. Com tampoc el tenien els soldats que ha Txernòbil van morir tractant de tapar amb ciment el nucli del reactor.
Si de cas, agrair-los i admirar-los perquè son valents per exposar-se, o sacrificar-se, d'aquesta manera. Si es que van de voluntaris. Si, en canvi, és que estan obligats allà, o enganyats, aleshores estem parlant d'un assassinat. No se sabrà mai, en això la propaganda del sistema també funciona molt bé. Un deure.
El sistema funciona així, però, si us plau, que no diguin que és democràcia. I, per cert, que aquí no hi ha res a debatre: nuclears, no gracies.
dimarts, 15 de març del 2011
terratrèmol
Crec que l'únic que en consciència es pot fer és manifestar solidaritat amb les víctimes pel terratrèmol i les seves conseqüències al Japó.
En aquesta ocasió el desastre ha afectat a un dels països rics. A la tercera economia del planeta.
Però el teu país pot ser el més ric del món i tu un desgraciat. I si una onada de deixalles et passa per sobre, o se t'ensorra la casa, o una central nuclear esclata i la radioactivitat et fregeix, a tu o als teus, t'és ben igual si el teu país era molt ric.
I són molts els que estan patint i tot i que segurament rebran més ajudes que tants i tants damnificats per desastres de tota mena arreu del món, això no treu que ells siguin avui les víctimes i els que requereixen la solidaritat dels altres.
Potser el debat sobre les nuclears és el més intens. Per mi està clar: les nuclears no són la solució. I estan incrementant la magnitud del desastre al Japó. Ja pensava això abans, i ara me'n refermo en aquesta convicció.
Però el que crec que és més important és que aquest desastre posa de relleu la terrible fragilitat de la forma de vida tecnològica. Àdhuc quan aquesta està pensada i dissenyada per a resistir desastres. No diguem quan no ho està.
La vida humana, en general, és fràgil. Les societats humanes, fins i tot les més tecnificades, són sensibles al medi ambient quan aquest es torna hostil.
La certesa de la seguretat és una il·lusió. Tanmateix, un es demana: les coses es podien haver fet d'una altre forma? la prosperitat d'aquest país justificava els riscos, la misèria, d'avui?
I encara una altre: com es reconstruirà? amb quin criteri? qui en traurà més profit de tornar a posar dempeus totes les zones afectades? les experiències de reconstrucció d'altres llocs afectats per desastres, Nova Orleans per l'huracà Katrina, o tots els països afectats pel gran tsunami del 26 de desembre de 2004, fan témer que els més pobres seran els que més perdran. Perquè al Japó també hi han pobres. Aquest seran els que més perdran si es repeteixen els esquemes de "reconstrucció" d'experiències similars.
En fi. Encara avui un reactor nuclear ha patit un incident a conseqüència de les avaries provocades pels fenòmens naturals de la setmana passada. La dependència nuclear del Japó només ha fet que incrementar les dificultats.
Sí, és cert que estaven més ben preparats, que el disseny de les centrals ha tingut en compte que hi han terratrèmols sovint. Però l'estadística també parlava de probabilitat baixa d'un terratrèmol tant potent com el de divendres. Aleshores resulta que es construeix pensant en un nivell de risc. I aquest nivell de risc té una traducció en vides humanes.
Aleshores les vides humanes tenen un valor estadístic. Els governants, el gran capital, les grans corporacions juguen amb valors estadístics. Accepten un "nivell" de risc que vol dir que gastant tant, la probabilitat de morts és tanta. Si, lamentablement, malgrat la baixa probabilitat, la natura supera el nivell de risc, hi hauran més morts que les "acceptables". Mala sort. I molts pocs escrúpols. Aquesta és la diferència entre els que manen i els que obeeixen: els que manen, els de veritat, estan disposats a tacar-se les mans de sang. És part del joc. Assumir riscos per obtenir beneficis, en diuen.
Per exemple, posar centrals nuclears al costat del mar, en zona sísmica i amb perill de tsunamis, a prop de zones amb alta densitat de població.
I qui n'ha tret més, de beneficis?
En aquesta ocasió el desastre ha afectat a un dels països rics. A la tercera economia del planeta.
Però el teu país pot ser el més ric del món i tu un desgraciat. I si una onada de deixalles et passa per sobre, o se t'ensorra la casa, o una central nuclear esclata i la radioactivitat et fregeix, a tu o als teus, t'és ben igual si el teu país era molt ric.
I són molts els que estan patint i tot i que segurament rebran més ajudes que tants i tants damnificats per desastres de tota mena arreu del món, això no treu que ells siguin avui les víctimes i els que requereixen la solidaritat dels altres.
Potser el debat sobre les nuclears és el més intens. Per mi està clar: les nuclears no són la solució. I estan incrementant la magnitud del desastre al Japó. Ja pensava això abans, i ara me'n refermo en aquesta convicció.
Però el que crec que és més important és que aquest desastre posa de relleu la terrible fragilitat de la forma de vida tecnològica. Àdhuc quan aquesta està pensada i dissenyada per a resistir desastres. No diguem quan no ho està.
La vida humana, en general, és fràgil. Les societats humanes, fins i tot les més tecnificades, són sensibles al medi ambient quan aquest es torna hostil.
La certesa de la seguretat és una il·lusió. Tanmateix, un es demana: les coses es podien haver fet d'una altre forma? la prosperitat d'aquest país justificava els riscos, la misèria, d'avui?
I encara una altre: com es reconstruirà? amb quin criteri? qui en traurà més profit de tornar a posar dempeus totes les zones afectades? les experiències de reconstrucció d'altres llocs afectats per desastres, Nova Orleans per l'huracà Katrina, o tots els països afectats pel gran tsunami del 26 de desembre de 2004, fan témer que els més pobres seran els que més perdran. Perquè al Japó també hi han pobres. Aquest seran els que més perdran si es repeteixen els esquemes de "reconstrucció" d'experiències similars.
En fi. Encara avui un reactor nuclear ha patit un incident a conseqüència de les avaries provocades pels fenòmens naturals de la setmana passada. La dependència nuclear del Japó només ha fet que incrementar les dificultats.
Sí, és cert que estaven més ben preparats, que el disseny de les centrals ha tingut en compte que hi han terratrèmols sovint. Però l'estadística també parlava de probabilitat baixa d'un terratrèmol tant potent com el de divendres. Aleshores resulta que es construeix pensant en un nivell de risc. I aquest nivell de risc té una traducció en vides humanes.
Aleshores les vides humanes tenen un valor estadístic. Els governants, el gran capital, les grans corporacions juguen amb valors estadístics. Accepten un "nivell" de risc que vol dir que gastant tant, la probabilitat de morts és tanta. Si, lamentablement, malgrat la baixa probabilitat, la natura supera el nivell de risc, hi hauran més morts que les "acceptables". Mala sort. I molts pocs escrúpols. Aquesta és la diferència entre els que manen i els que obeeixen: els que manen, els de veritat, estan disposats a tacar-se les mans de sang. És part del joc. Assumir riscos per obtenir beneficis, en diuen.
Per exemple, posar centrals nuclears al costat del mar, en zona sísmica i amb perill de tsunamis, a prop de zones amb alta densitat de població.
I qui n'ha tret més, de beneficis?
dimarts, 8 de març del 2011
Dia Internacional de la Dona Treballadora
Dieun que fa molts anys, un grup de dones , treballadores, van morir cremades per l'incendi que havia provocat l'amo per a fer-les sortir de la fàbrica on s'havien tancat per fer vaga, per reclamar millores en les seves condicions de treball.
La història potser no va ser exactament aquesta, però així és com es recorda popularment.
En record d'aquells fets es celebra cada 8 de març el Dia Internacional de la Dona Treballadora.
Avui, estem en una crisi econòmica que fa tres anys que dura. S'ha aprovat una reforma laboral i una de les les pensions. Veiem com creix l'atur de forma imparable. Totes aquestes agressions van en una direcció: retallar els drets laborals i socials adquirits per anys de lluita, per màrtirs com les dones que van morir cremades. Potser aquells sacrificis van ser endebades?
Els treballadors, homes i dones, hem de plantar cara. No hi ha gran cosa més a dir. Aquest món no és el que van somiar aquells treballadors ni és amb el que ens hem de conformar.
Prenguem exemple de dignitat. Prenguem exemple de coratge.
Les dones, treballadores fora i dins les llars, treballadores per partida doble en tantes ocasions. Treballadores no reconegudes en tantes d'altres. Elles porten en aquest dia la bandera de la reivindicació.
Un altre món és possible: Un món amb conciliació autentica entre la vida familiar i laboral, un món sense desigualtats salarials pel gènere, un món sense discriminació sexual al treball, un món sense terrorisme masclista, un món sense repressió de la sexualitat femenina, un món que deixi de fer servir el cos de la dona com un objecte.
Un món que volem millor per a les nostres filles i fills.
8 de març. Dia de la Dona Treballadora. Un bon dia per a la reivindicació i la lluita.
Estimades, amigues, companyes... una salutació en el vostre dia.
La història potser no va ser exactament aquesta, però així és com es recorda popularment.
En record d'aquells fets es celebra cada 8 de març el Dia Internacional de la Dona Treballadora.
Avui, estem en una crisi econòmica que fa tres anys que dura. S'ha aprovat una reforma laboral i una de les les pensions. Veiem com creix l'atur de forma imparable. Totes aquestes agressions van en una direcció: retallar els drets laborals i socials adquirits per anys de lluita, per màrtirs com les dones que van morir cremades. Potser aquells sacrificis van ser endebades?
Els treballadors, homes i dones, hem de plantar cara. No hi ha gran cosa més a dir. Aquest món no és el que van somiar aquells treballadors ni és amb el que ens hem de conformar.
Prenguem exemple de dignitat. Prenguem exemple de coratge.
Les dones, treballadores fora i dins les llars, treballadores per partida doble en tantes ocasions. Treballadores no reconegudes en tantes d'altres. Elles porten en aquest dia la bandera de la reivindicació.
Un altre món és possible: Un món amb conciliació autentica entre la vida familiar i laboral, un món sense desigualtats salarials pel gènere, un món sense discriminació sexual al treball, un món sense terrorisme masclista, un món sense repressió de la sexualitat femenina, un món que deixi de fer servir el cos de la dona com un objecte.
Un món que volem millor per a les nostres filles i fills.
8 de març. Dia de la Dona Treballadora. Un bon dia per a la reivindicació i la lluita.
Estimades, amigues, companyes... una salutació en el vostre dia.
dissabte, 5 de març del 2011
trobada l'evidència de vida extraterrestre a un meteorit
El món científic ho ha de confirmar, però sembla que la NASA (havien de ser ells!) ha trobat l'evidència de vida extraterrestre.
Aquesta era una notícia que en el món científic feia temps que s'estava esperant. Tanmateix, es resistia.
Aquest cop, però, sembla que hi ha confirmació.
A l'edició de març del Journal of Cosmology, Richard B. Hoover diu que en analitzar un grup de 9 meteorits, del tipus anomenat CI, s'han observat fòssils de vida bacteriana. Aquests fòssils observats serien similars en dimensions i estructura a les de la bactèria gegant terrestre Titanospirillum Velox.
De la notícia se n'han fet ressò, les cadenes FOX News i CBS News. Suposo que d'altres se'n faran ressò.
Crec que és una notícia que cal posar-la a l'alçada del descobriment d'Amèrica, o del primer viatge a la lluna. És una notícia que amplia l'univers en el que vivim, que el fa més gran perquè li en dona contingut. Perquè el fa esclatar de vida.
És una notícia que ens diu: no estem sols a l'univers. Avui en tenim la certesa.
Les restes fòssils d'una bactèria a un meteorit. Tan senzill i tan extraordinari. I segurament també, tan comú. Què poderosa és la vida. Com n'és de fantàstic aquest univers on vivim!
Avui hauria de ser un dia de festa a tot el planeta.
Aquesta era una notícia que en el món científic feia temps que s'estava esperant. Tanmateix, es resistia.
Aquest cop, però, sembla que hi ha confirmació.
A l'edició de març del Journal of Cosmology, Richard B. Hoover diu que en analitzar un grup de 9 meteorits, del tipus anomenat CI, s'han observat fòssils de vida bacteriana. Aquests fòssils observats serien similars en dimensions i estructura a les de la bactèria gegant terrestre Titanospirillum Velox.
De la notícia se n'han fet ressò, les cadenes FOX News i CBS News. Suposo que d'altres se'n faran ressò.
Crec que és una notícia que cal posar-la a l'alçada del descobriment d'Amèrica, o del primer viatge a la lluna. És una notícia que amplia l'univers en el que vivim, que el fa més gran perquè li en dona contingut. Perquè el fa esclatar de vida.
És una notícia que ens diu: no estem sols a l'univers. Avui en tenim la certesa.
Les restes fòssils d'una bactèria a un meteorit. Tan senzill i tan extraordinari. I segurament també, tan comú. Què poderosa és la vida. Com n'és de fantàstic aquest univers on vivim!
Avui hauria de ser un dia de festa a tot el planeta.
dijous, 3 de març del 2011
Coalició ERC, RCat i DC a Barcelona?
Joan Laporta sembla decidit a no repetir coalició amb Solidaritat Catalana.
En canvi, existeix la possibilitat que acabi fent coalició amb ERC i Reagrupament per fer una llista independentista conjunta a Barcelona.
Com interpretar aquest moviment? es fa difícil de dir. Les enquestes diuen que la coalició d'ERC, Democràcia Catalana (el partit de Laporta)-i Reagrupament, suma. Suma molt i podria situar l'independentisme com tercera força a l'ajuntament de Barcelona.
Per una banda, suma. Per l'altra banda, Solidaritat perdria la seva cara més popular i això, probablement pel que fa a confiança dels electors, resta. Resultat final, però? Les municipals diran si l'independentisme en conjunt avança.
Caldrà veure si aquest moviment de Laporta no acaba provocant el trencament de Solidaritat. En tot cas, les crisis de Reagrupament i ara de Solidaritat a mi em refermen en una convicció que sempre he tingut: a dia d'avui el projecte independentista més sòlid de tots és de llarg, ERC: per implantació al territori, per projecte polític, per maduresa dels quadres, per fidelitat de la militància i per confiança dels electors, malgrat la patacada a les darreres eleccions.
Encara és d'hora però i, com diuen a la ràdio, tot és molt confós. Està per veure si cristal·litza la coalició independentista a Barcelona, si tindrà més projecció que només les properes municipals, o si només serà un moviment tàctic, Déu mos en guard! Però el dubte més gran el genera el mateix Laporta. És una incògnita.
Sempre he cregut que cal un partit independentista que aglutini l'espai a la dreta d'ERC i que avui està captiu a Convergència. Reagrupament i Solidaritat podrien haver estat aquests aglutinadors però no han reeixit. Tanmateix, han estat capaços de sobreviure fins avui i, fin i tot, d'obtenir una certa representació al Parlament en el cas de Solidaritat. Tot i que sense esgarrapar en el seu teòric espai de creixement que, aparentment, era el dels votants independentistes de CiU.
M'agrada una coalició. Cada partit manté la seva pròpia personalitat, i el projecte del conjunt és un pacte que tots han d'honorar. El problema és que jo em refio d'ERC però, em puc refiar de Reagrupament i de Democràcia Catalana? són socis confiables? la seva curta, però intensa història, recomanen molta prudència.
Ho sento, però algú ho havia de dir.
En canvi, existeix la possibilitat que acabi fent coalició amb ERC i Reagrupament per fer una llista independentista conjunta a Barcelona.
Com interpretar aquest moviment? es fa difícil de dir. Les enquestes diuen que la coalició d'ERC, Democràcia Catalana (el partit de Laporta)-i Reagrupament, suma. Suma molt i podria situar l'independentisme com tercera força a l'ajuntament de Barcelona.
Per una banda, suma. Per l'altra banda, Solidaritat perdria la seva cara més popular i això, probablement pel que fa a confiança dels electors, resta. Resultat final, però? Les municipals diran si l'independentisme en conjunt avança.
Caldrà veure si aquest moviment de Laporta no acaba provocant el trencament de Solidaritat. En tot cas, les crisis de Reagrupament i ara de Solidaritat a mi em refermen en una convicció que sempre he tingut: a dia d'avui el projecte independentista més sòlid de tots és de llarg, ERC: per implantació al territori, per projecte polític, per maduresa dels quadres, per fidelitat de la militància i per confiança dels electors, malgrat la patacada a les darreres eleccions.
Encara és d'hora però i, com diuen a la ràdio, tot és molt confós. Està per veure si cristal·litza la coalició independentista a Barcelona, si tindrà més projecció que només les properes municipals, o si només serà un moviment tàctic, Déu mos en guard! Però el dubte més gran el genera el mateix Laporta. És una incògnita.
Sempre he cregut que cal un partit independentista que aglutini l'espai a la dreta d'ERC i que avui està captiu a Convergència. Reagrupament i Solidaritat podrien haver estat aquests aglutinadors però no han reeixit. Tanmateix, han estat capaços de sobreviure fins avui i, fin i tot, d'obtenir una certa representació al Parlament en el cas de Solidaritat. Tot i que sense esgarrapar en el seu teòric espai de creixement que, aparentment, era el dels votants independentistes de CiU.
M'agrada una coalició. Cada partit manté la seva pròpia personalitat, i el projecte del conjunt és un pacte que tots han d'honorar. El problema és que jo em refio d'ERC però, em puc refiar de Reagrupament i de Democràcia Catalana? són socis confiables? la seva curta, però intensa història, recomanen molta prudència.
Ho sento, però algú ho havia de dir.
dilluns, 28 de febrer del 2011
Setmana blanca
La setmana blanca ha arribat per a la meitat de la població en edat escolar.
El més destacable és que els fets demostren que el conseller Ernest Maragall, d'infaust record, va decidir donar un cop de ma a combatre la crisi amb una reforma d'altissim valor "pedagògic", però destinada, en realitat, a millorar els comptes de resultats del sector del turisme d'hivern.
Resulta que la meitat de les activitats programades per a tenir als escolars distrets durant aquesta setmana han estat cancel·lades per falta d'inscrits.
I és que als centenars de milers d'aturats amb fills en edat escolar, l'últim que els convenia era una despesa extra. I als centenars de milers de potencials aturats que són la resta, tampoc és que la cosa els fes molta gràcia.
I així resulta que moltes famílies han tirat d'avis, de dies de vacances a compte de les d'estiu, o de qualsevol solució que hagin pogut trobar per a poder tenir els fills amb algú sense que això representi una despesa que no per prevista, ha deixat de ser carregosa.
No per tothom. Segons la notícia, les activitats a la neu, les més cares, són les que han tingut més demanda. Així doncs, molts nens, cal pensar que de famílies més ben situades econòmicament, s'han apuntat a la setmana blanca. Blanca per la neu, que aquest és l'origen del concepte.
Feliços els rics, que els és més fàcil ser-ho. I qui ho negui, menteix. El que passa és que cada cop hi han més rics, però, sobretot, cada cop hi han més pobres. I els que es pensaven que estaven el mig, de mica en mica es van adonant que, en realitat, sempre han estat a l'equip dels perdedors. Que cada cop són més iguals a la resta dels seus companys d'equip i més diferents dels de l'equip contrari.
I un s'adona també de la distància planetària que separa a la casta dels polítics de la dels governats. Així, un conseller, nominalment socialista, es treu de la màniga una setmana blanca per a que els nens vagin a la neu, potser pensant que en aquest país la majoria té aquesta capacitat d'enviar als fills a unes apassionants colònies esportives d'una setmana. Encara sort que no va dir d'enviar-los de viatge cultural per Europa. O millor encara, a fer una instructiva volta al món.
El més refotut del cas és que van pretendre vendre-ho com una mesura presa amb criteri pedagògic. Jo crec que es pensaven que, realment, la majoria de les famílies enviarien els seus fills a la neu. I probablement això és el que hauran fet les famílies de l'entorn social en que es mouen aquesta gent. Però, és clar, el seu entorn social no és el mateix que el de la majoria de la població. Sospito que no tenen res a veure.
La setmana blanca a la neu lliga amb el que deia una exconsellera, nominalment socialista també, ves quins pebrots, que es pensava que un salari normal, tampoc sense passar-se, era d'uns 40.000€ l'any. La conclusió és que no tenen ni punyetera idea dels problemes de la gent. Que hi ha crisi, collons! que en aquest país, més de la meitat dels sous són mileuristes o sub-mileuristes!
No tenen ni idea del país en que viuen. Això pensant bé. Pensant malament, és que sí tenen idea, i llavors és que ens prenen per rucs.
Quin crac l'ex-conseller d'educació. S'ho va fer venir bé per que ens recordéssim d'ell fins i tot després de deixar el càrrec. Amb l'actual titular no hem millorat gaire, que ja s'ha encarregat de demostrar-ho amb les retallades anunciades, però és que si l'actual fa por, l'anterior provocava pànic.
Setmana blanca? No. L'última gracieta de l'ex-conseller d'educació. Una broma pesada de molt mal gust.
El més destacable és que els fets demostren que el conseller Ernest Maragall, d'infaust record, va decidir donar un cop de ma a combatre la crisi amb una reforma d'altissim valor "pedagògic", però destinada, en realitat, a millorar els comptes de resultats del sector del turisme d'hivern.
Resulta que la meitat de les activitats programades per a tenir als escolars distrets durant aquesta setmana han estat cancel·lades per falta d'inscrits.
I és que als centenars de milers d'aturats amb fills en edat escolar, l'últim que els convenia era una despesa extra. I als centenars de milers de potencials aturats que són la resta, tampoc és que la cosa els fes molta gràcia.
I així resulta que moltes famílies han tirat d'avis, de dies de vacances a compte de les d'estiu, o de qualsevol solució que hagin pogut trobar per a poder tenir els fills amb algú sense que això representi una despesa que no per prevista, ha deixat de ser carregosa.
No per tothom. Segons la notícia, les activitats a la neu, les més cares, són les que han tingut més demanda. Així doncs, molts nens, cal pensar que de famílies més ben situades econòmicament, s'han apuntat a la setmana blanca. Blanca per la neu, que aquest és l'origen del concepte.
Feliços els rics, que els és més fàcil ser-ho. I qui ho negui, menteix. El que passa és que cada cop hi han més rics, però, sobretot, cada cop hi han més pobres. I els que es pensaven que estaven el mig, de mica en mica es van adonant que, en realitat, sempre han estat a l'equip dels perdedors. Que cada cop són més iguals a la resta dels seus companys d'equip i més diferents dels de l'equip contrari.
I un s'adona també de la distància planetària que separa a la casta dels polítics de la dels governats. Així, un conseller, nominalment socialista, es treu de la màniga una setmana blanca per a que els nens vagin a la neu, potser pensant que en aquest país la majoria té aquesta capacitat d'enviar als fills a unes apassionants colònies esportives d'una setmana. Encara sort que no va dir d'enviar-los de viatge cultural per Europa. O millor encara, a fer una instructiva volta al món.
El més refotut del cas és que van pretendre vendre-ho com una mesura presa amb criteri pedagògic. Jo crec que es pensaven que, realment, la majoria de les famílies enviarien els seus fills a la neu. I probablement això és el que hauran fet les famílies de l'entorn social en que es mouen aquesta gent. Però, és clar, el seu entorn social no és el mateix que el de la majoria de la població. Sospito que no tenen res a veure.
La setmana blanca a la neu lliga amb el que deia una exconsellera, nominalment socialista també, ves quins pebrots, que es pensava que un salari normal, tampoc sense passar-se, era d'uns 40.000€ l'any. La conclusió és que no tenen ni punyetera idea dels problemes de la gent. Que hi ha crisi, collons! que en aquest país, més de la meitat dels sous són mileuristes o sub-mileuristes!
No tenen ni idea del país en que viuen. Això pensant bé. Pensant malament, és que sí tenen idea, i llavors és que ens prenen per rucs.
Quin crac l'ex-conseller d'educació. S'ho va fer venir bé per que ens recordéssim d'ell fins i tot després de deixar el càrrec. Amb l'actual titular no hem millorat gaire, que ja s'ha encarregat de demostrar-ho amb les retallades anunciades, però és que si l'actual fa por, l'anterior provocava pànic.
Setmana blanca? No. L'última gracieta de l'ex-conseller d'educació. Una broma pesada de molt mal gust.
dissabte, 26 de febrer del 2011
Velocitat màxima de 110Km/h
El govern espanyol diu que a partir del 7 de març, es limitarà la velocitat màxima a autopistes i autovies a 110Km/h. És dir, 10Km/h menys de la velocitat màxima actual, de 120Km/h.
Per què? doncs, perquè segons els seus càlculs, cal suposar que algun càlcul hauran demanat que es faci, d'aquesta forma es reduirà el consum energètic i així abaixarà la despesa energètica; això, donada l'actual situació del preu del petroli disparat, avui a 120$ el barril Brent, sembla força sensat.
El preu del petroli s'està disparant per vàries causes: la primera i més evident, la guerra civil a Líbia que ha provocat que aquest país deixi d'exportar petroli. La segona, el temor a que la revolta dels pobles nord-africans contra els respectius governs, motivada per l'encariment dels aliments, s'estengui a l'Aràbia Saudita que és el primer exportador mundial de petroli; la tercera és, segurament, l'especulació que s'està fent sobre aquest recurs energètic fonamental.
El resultat és, a dia d'avui, que el barril Brent s'hagi enfilat fins els 120$. El màxim històric del preu del petroli va ser de gairebé 150$ al 2008, a juliol de 2008. A setembre del 2008 Lehman Brothers es va declarar en fallida. Es considera aquella data la de l'esclat de la crisi financera que ha esdevingut la crisi mundial en que avui estem immersos. No son pas pocs els analistes que veuen una correlació entre els dos fets.
Les previsions sempre són complicades de fer, però seria raonable témer que el preu del petroli es pot continuar enfilant i que, en tot cas, no ha de baixar aviat. No mentre es mantinguin els conflictes actius al nord d'Àfrica.
Cal dir també que altres analistes preveuen que un cop superat aquest tràngol el preu del barril Brent ha de baixar fins oscil·lar al voltant dels 65$.
Les previsions dels analistes són això, previsions. El temps dirà quins l'encerten.
Però avui el petroli es car i esta encarint-se. Literalment mengem petroli. La pujada del preu del cru repercuteix, doncs, en la pràctica totalitat dels productes des consum. En particular en el combustible i ens els aliments.
I llavors el govern espanyol limita la velocitat a les autopistes. És una mesura temporal, es diu. No se sap com de llarga serà aquesta temporalitat. Al govern de la Generalitat aquesta mesura li deu fer molta gràcia, justament ara que havien retirat la limitació de 80Km/h i havien posat la velocitat variable, un cop superat el període anticiclònic amb contaminació alta que els impedia treure-la i acomplir així una de els seves promeses electorals estrella.
Śi més no, hom podria pensar que, vist que uns per estalviar energia i altres per no contaminar més del compte, potser tenien raó els que van posar la limitació a 80Km/h. Potser retirar aquesta limitació ha estat una demostració de força i de la voluntat d'esborrar qualsevol rastre de l'obra de govern de l'Entesa. Però potser resulta que aquesta mesura impopular tenia alguna raó de ser. I potser ara cal reconèixer per la força allò que per la raó no es va voler reconèixer. Només dic que potser.
Abaixar el límit de velocitat farà que es gasti menys benzina i, de retruc, que es contamini menys. En el cas català, la limitació dels 80Km/h era la de combatre la contaminació. En canvi el govern espanyol fa servir l'explicació, al meu parer de forma molt maldestre, econòmica. Les crítiques han estat immediates i amb un argument com aquest: els meus diners són meus i si jo vull gastar tota l'energia que pugui pagar, en definitiva, qui és el govern per dir-me que no la gasti?
És cert que el govern ha de tenir unes reserves estratègiques de combustible per a garantir un determinat nivell de consum durant un temps sense que calgui racionar. En aquest sentit, fer que decreixi el nivell de consum general fa que calguin unes reserves menors. Aquest argument té la seva importància perquè fa aparéixer un parell de verbs clau: decréixer i racionar.
Per mi, aquesta és la qüestió: abaixar el límit de velocitat per "estalviar" energia és un pas en la direcció del decreixement. Decreixement forçós, no un decreixement resultat del convenciment que això és el que cal sinó resultat d'una situació de crisi que ja dura massa i que, dramàticament, sembla que s'allargarà encara molt més. Una crisi - i aquesta és la qüestió- de la que no es veu el final. Perquè potser no en té?
Encetar la via del decreixement no es una notícia que es pugui dir fent servir la paraula corresponent: decreixement, i llavors es fan servir altres arguments: combatre la contaminació, o reduir la despesa en energia. Tant m'és. El cas és que globalment es pretén consumir menys energia.
Ara bé, aquest decreixement forçós té algunes derivades que fan venir calfreds.
Primer de tot, el discurs oficial parla de que el camí que s'enceta és el camí per millorar l'eficiència energètica, és dir, aprofitar millor l'energia.
La idea és molt bona. Ser més eficients en l'utilització de l'energia. Amb molt bon criteri abaixaran les tarifes del transport amb tren per tal d'estimular-ne el seu us. Els trens, elèctrics, són, amb diferència, el mitjà de transport més eficient.
El problema és que de línies de tren no n'hi han tantes. Són milions les persones que depenen del vehicle privat per al seu transport. De fet, el problema és que per a ser més eficients en l'us de l'energia cal una inversió molt important, per exemple en línies de ferrocarril.
Per cert, que fa poc el conseller del ram va estar a Madrid per desbloquejar el quart cinturó. El quart cinturó serà una gran carretera de circumval·lació de Barcelona. El quart cinturó augmenta la dependència del nostre país envers el petroli. El quart cinturó es podia haver fet amb tren, molt més eficient amb l'us de l'energia i, per descomptat, amb molt menys impacte ecològic. En fi. El quart cinturó era una altre de les promeses estrella de CiU. I és que fer carreteres ens agrada molt per aquí. La pega és que la benzina cada cop és més cara.
No n'hi ha prou amb el ferrocarril per a ser més eficients, evidentment. Cal molta inversió en equipaments de tota mena per a reformar-los i fer-los més eficients. Això sense comptar el factor humà: la formació i l'educació en l'eficiència energètica de la societat. És una tasca d'anys i que té un cost.
I vet aquí el primer problema: no hi han recursos per a emprendre aquesta tasca. Tanmateix, el decreixement és inevitable i aquest camí ja s'ha encetat. De l'única forma possible: per la via de la imposició. Per la força. De pressa i corrent. Empesos per les circumstàncies. Sense haver-se adaptat i preparat per assolir una major eficiència energètica.
Si la forma de consumir l'energia no canvia per tornar-se més eficient, el que tindrem com a conseqüència de consumir menys energia serà menys PIB.
Com? el motiu és que el consum d'energia està fortament correlat amb el PIB. Hi ha una altra variable que està fortament correlada amb el creixement del PIB que és l'atur. Amb PIB estancat o decreixent, augmenta l'atur.
No. No estic dient que si la velocitat màxima a les autopistes es redueix en 10Km/h augmentarà el nombre d'aturats.
El que sí estic dient és que el decreixement forçós, fet sense planificar i improvisant, sí que farà augmentar l'atur i la conflictivitat social.
El problema és que no hi ha alternativa a decréixer. La pregunta és: hi ha temps per a decréixer de forma ordenada? i encara una pregunta més: hi ha algú que estigui disposat a decréixer per les bones? ben mirat "jo gasto els meus calers en allò que vulgui! jo vaig a 150Km/h perquè em dona la gana!"
Per què? doncs, perquè segons els seus càlculs, cal suposar que algun càlcul hauran demanat que es faci, d'aquesta forma es reduirà el consum energètic i així abaixarà la despesa energètica; això, donada l'actual situació del preu del petroli disparat, avui a 120$ el barril Brent, sembla força sensat.
El preu del petroli s'està disparant per vàries causes: la primera i més evident, la guerra civil a Líbia que ha provocat que aquest país deixi d'exportar petroli. La segona, el temor a que la revolta dels pobles nord-africans contra els respectius governs, motivada per l'encariment dels aliments, s'estengui a l'Aràbia Saudita que és el primer exportador mundial de petroli; la tercera és, segurament, l'especulació que s'està fent sobre aquest recurs energètic fonamental.
El resultat és, a dia d'avui, que el barril Brent s'hagi enfilat fins els 120$. El màxim històric del preu del petroli va ser de gairebé 150$ al 2008, a juliol de 2008. A setembre del 2008 Lehman Brothers es va declarar en fallida. Es considera aquella data la de l'esclat de la crisi financera que ha esdevingut la crisi mundial en que avui estem immersos. No son pas pocs els analistes que veuen una correlació entre els dos fets.
Les previsions sempre són complicades de fer, però seria raonable témer que el preu del petroli es pot continuar enfilant i que, en tot cas, no ha de baixar aviat. No mentre es mantinguin els conflictes actius al nord d'Àfrica.
Cal dir també que altres analistes preveuen que un cop superat aquest tràngol el preu del barril Brent ha de baixar fins oscil·lar al voltant dels 65$.
Les previsions dels analistes són això, previsions. El temps dirà quins l'encerten.
Però avui el petroli es car i esta encarint-se. Literalment mengem petroli. La pujada del preu del cru repercuteix, doncs, en la pràctica totalitat dels productes des consum. En particular en el combustible i ens els aliments.
I llavors el govern espanyol limita la velocitat a les autopistes. És una mesura temporal, es diu. No se sap com de llarga serà aquesta temporalitat. Al govern de la Generalitat aquesta mesura li deu fer molta gràcia, justament ara que havien retirat la limitació de 80Km/h i havien posat la velocitat variable, un cop superat el període anticiclònic amb contaminació alta que els impedia treure-la i acomplir així una de els seves promeses electorals estrella.
Śi més no, hom podria pensar que, vist que uns per estalviar energia i altres per no contaminar més del compte, potser tenien raó els que van posar la limitació a 80Km/h. Potser retirar aquesta limitació ha estat una demostració de força i de la voluntat d'esborrar qualsevol rastre de l'obra de govern de l'Entesa. Però potser resulta que aquesta mesura impopular tenia alguna raó de ser. I potser ara cal reconèixer per la força allò que per la raó no es va voler reconèixer. Només dic que potser.
Abaixar el límit de velocitat farà que es gasti menys benzina i, de retruc, que es contamini menys. En el cas català, la limitació dels 80Km/h era la de combatre la contaminació. En canvi el govern espanyol fa servir l'explicació, al meu parer de forma molt maldestre, econòmica. Les crítiques han estat immediates i amb un argument com aquest: els meus diners són meus i si jo vull gastar tota l'energia que pugui pagar, en definitiva, qui és el govern per dir-me que no la gasti?
És cert que el govern ha de tenir unes reserves estratègiques de combustible per a garantir un determinat nivell de consum durant un temps sense que calgui racionar. En aquest sentit, fer que decreixi el nivell de consum general fa que calguin unes reserves menors. Aquest argument té la seva importància perquè fa aparéixer un parell de verbs clau: decréixer i racionar.
Per mi, aquesta és la qüestió: abaixar el límit de velocitat per "estalviar" energia és un pas en la direcció del decreixement. Decreixement forçós, no un decreixement resultat del convenciment que això és el que cal sinó resultat d'una situació de crisi que ja dura massa i que, dramàticament, sembla que s'allargarà encara molt més. Una crisi - i aquesta és la qüestió- de la que no es veu el final. Perquè potser no en té?
Encetar la via del decreixement no es una notícia que es pugui dir fent servir la paraula corresponent: decreixement, i llavors es fan servir altres arguments: combatre la contaminació, o reduir la despesa en energia. Tant m'és. El cas és que globalment es pretén consumir menys energia.
Ara bé, aquest decreixement forçós té algunes derivades que fan venir calfreds.
Primer de tot, el discurs oficial parla de que el camí que s'enceta és el camí per millorar l'eficiència energètica, és dir, aprofitar millor l'energia.
La idea és molt bona. Ser més eficients en l'utilització de l'energia. Amb molt bon criteri abaixaran les tarifes del transport amb tren per tal d'estimular-ne el seu us. Els trens, elèctrics, són, amb diferència, el mitjà de transport més eficient.
El problema és que de línies de tren no n'hi han tantes. Són milions les persones que depenen del vehicle privat per al seu transport. De fet, el problema és que per a ser més eficients en l'us de l'energia cal una inversió molt important, per exemple en línies de ferrocarril.
Per cert, que fa poc el conseller del ram va estar a Madrid per desbloquejar el quart cinturó. El quart cinturó serà una gran carretera de circumval·lació de Barcelona. El quart cinturó augmenta la dependència del nostre país envers el petroli. El quart cinturó es podia haver fet amb tren, molt més eficient amb l'us de l'energia i, per descomptat, amb molt menys impacte ecològic. En fi. El quart cinturó era una altre de les promeses estrella de CiU. I és que fer carreteres ens agrada molt per aquí. La pega és que la benzina cada cop és més cara.
No n'hi ha prou amb el ferrocarril per a ser més eficients, evidentment. Cal molta inversió en equipaments de tota mena per a reformar-los i fer-los més eficients. Això sense comptar el factor humà: la formació i l'educació en l'eficiència energètica de la societat. És una tasca d'anys i que té un cost.
I vet aquí el primer problema: no hi han recursos per a emprendre aquesta tasca. Tanmateix, el decreixement és inevitable i aquest camí ja s'ha encetat. De l'única forma possible: per la via de la imposició. Per la força. De pressa i corrent. Empesos per les circumstàncies. Sense haver-se adaptat i preparat per assolir una major eficiència energètica.
Si la forma de consumir l'energia no canvia per tornar-se més eficient, el que tindrem com a conseqüència de consumir menys energia serà menys PIB.
Com? el motiu és que el consum d'energia està fortament correlat amb el PIB. Hi ha una altra variable que està fortament correlada amb el creixement del PIB que és l'atur. Amb PIB estancat o decreixent, augmenta l'atur.
No. No estic dient que si la velocitat màxima a les autopistes es redueix en 10Km/h augmentarà el nombre d'aturats.
El que sí estic dient és que el decreixement forçós, fet sense planificar i improvisant, sí que farà augmentar l'atur i la conflictivitat social.
El problema és que no hi ha alternativa a decréixer. La pregunta és: hi ha temps per a decréixer de forma ordenada? i encara una pregunta més: hi ha algú que estigui disposat a decréixer per les bones? ben mirat "jo gasto els meus calers en allò que vulgui! jo vaig a 150Km/h perquè em dona la gana!"
dimarts, 22 de febrer del 2011
Gadaffi i els seus còmplices.
Fa uns dies parlava de la revolta a Egipte i de com un poble valent i decidit havia pogut tombar un dictador corrupte.
Avui, però cal parlar de la revolta a Línia i de com un poble valent i decidit es pot veure massacrat per un dictador corrupte que compta amb el suport d'unes forces armades i també amb la complicitat d'uns governs estrangers còmplices.
Gadaffi sap el que es fa. Sap que té impunitat. Sap que els seus còmplices són tan criminals com ell.
Els còmplices de Gadaffi són els governs estrangers que li van perdonar, per exemple, l'assassinat de 270 persones a l'atemptat de Lockerbie, en que un agent libi va fer esclatar un avió de passatgers. El van perdonar. Perquè? Ni punyetera idea. Per alguna cosa semblant, els atemptats al World Trade Center, és va declarar una guerra que encara dura. En canvi, al Gadaffi el van perdonar. Perquè? per què Gadaffi tenia, i sembla que encara té, immunitat?
¿De què són còmplices Gadaffi i els governs que el van perdonar, que l'han tolerat, que en són amics, com el de Berlusconi?
Potser, Al·lah ho permeti! els libis siguin prou forts per enderrocar a aquest assassí i alliberar la humanitat d'un altre gos rabiós, tot i que el preu que estan pagant ja és a dia d'avui excessiu. Els libis es fan dignes d'admiració i de solidaritat. Els assassins que els massacren, i els seus còmplices, són els pitjors terroristes de tots: són terroristes d'estat. Però no crec en la pena de mort i em resisteixo a dir la barbaritat que el com em demana.
Però tant de bo, Deú ho permeti, els ciutadans europeus siguem capaços de desemmascarar als governs còmplices. Però em temo que això serà més difícil. I ho serà perquè, poc o molt, els ciutadans europeus es creuen majoritàriament que aquest és el millor dels mons, amb Gadaffi i tot, i perquè de fet, també en som còmplices.
Un altre món és possible, i el preu per canviar-lo és, un cop més, la sang. Aquest no és el millor dels mons. Sí o no? Ets víctima o ets còmplice?
Avui, però cal parlar de la revolta a Línia i de com un poble valent i decidit es pot veure massacrat per un dictador corrupte que compta amb el suport d'unes forces armades i també amb la complicitat d'uns governs estrangers còmplices.
Gadaffi sap el que es fa. Sap que té impunitat. Sap que els seus còmplices són tan criminals com ell.
Els còmplices de Gadaffi són els governs estrangers que li van perdonar, per exemple, l'assassinat de 270 persones a l'atemptat de Lockerbie, en que un agent libi va fer esclatar un avió de passatgers. El van perdonar. Perquè? Ni punyetera idea. Per alguna cosa semblant, els atemptats al World Trade Center, és va declarar una guerra que encara dura. En canvi, al Gadaffi el van perdonar. Perquè? per què Gadaffi tenia, i sembla que encara té, immunitat?
¿De què són còmplices Gadaffi i els governs que el van perdonar, que l'han tolerat, que en són amics, com el de Berlusconi?
Potser, Al·lah ho permeti! els libis siguin prou forts per enderrocar a aquest assassí i alliberar la humanitat d'un altre gos rabiós, tot i que el preu que estan pagant ja és a dia d'avui excessiu. Els libis es fan dignes d'admiració i de solidaritat. Els assassins que els massacren, i els seus còmplices, són els pitjors terroristes de tots: són terroristes d'estat. Però no crec en la pena de mort i em resisteixo a dir la barbaritat que el com em demana.
Però tant de bo, Deú ho permeti, els ciutadans europeus siguem capaços de desemmascarar als governs còmplices. Però em temo que això serà més difícil. I ho serà perquè, poc o molt, els ciutadans europeus es creuen majoritàriament que aquest és el millor dels mons, amb Gadaffi i tot, i perquè de fet, també en som còmplices.
Un altre món és possible, i el preu per canviar-lo és, un cop més, la sang. Aquest no és el millor dels mons. Sí o no? Ets víctima o ets còmplice?
diumenge, 20 de febrer del 2011
"A les escoles dels de CiU no hi ha crisi. A les nostres, retallades" per Joan Tardà
Una de les caricatures que més em diverteixen del Polònia és la de Joan Tardà.
El Tardà (el del Polònia o el de veritat?) gasta aquesta imatge de tipus dur i feréstec que canta la canya sense preocupar-se gaire de qui està al davant.
I això està molt bé. O, si més no, a mi m'agrada molt aquest estil.
Per això, penjo aquest article d'opinió del diputat d'ERC a Madrid, publicat avui mateix al seu bloc, que en diu alguna de fresca sobre la retallada en l'educació. A més, recentment, també n'ha publicat aquest altre. El tema és seriós i cal dir les coses clares.
Té la paraula el diputat Tardà i, perdoneu, però algú ho havia de dir:
A les escoles dels de CiU no hi ha crisi. A les nostres, retallades
Toca respondre amb contundència a l’atac del Govern de la Generalitat contra l’escola pública. Es inacceptable que la consellera Rigau i companys, després d’anys de fustigar Esquerra demagògicament en considerar que mai no havíem fet bé la feina quan comandàvem el Departament a través de Marta Cid i Josep Bargalló i, posteriorment, encara amb més cinisme quan ens acusava de tots els errors d’Ernest Maragall, ara anunciï retallades que afecten al funcionament quotidià de les escoles, tant pel que fa a la voluntat de no cobrir les baixes del professorat ni les provocades per les jubilacions. S’ha de tenir molta barra per fer passar per convenient la reducció de les aportacions a les escoles en tot allò que afecta al manteniment, per cantar les ensoltes al programa 1x1 (ordinadors), per cridar a quatre vents que no pensa consentir les escoles ghettos, però, alhora, canviar la normativa de preinscripció que impedirà una major porositat de les escoles pel que fa a rebre alumnat diferent.
Tot plegat, és inacceptable. Si aquesta ofensiva no s’atura ara, quan tot just som en els inicis de la legislatura, correm el risc que acabi reeixint la idea (tenen molts mitjans de comunicació al seu servei i prou que ja sona) que en “temps de crisi, ja se sap, toca retallar”. Normalment, qui deixa anar-ho (ho tinc comprovat) no ha portat o no porta els fills a l’escola pública i, menys, a les escoles públiques de l’àrea metropolitana.
L’administració no pot ser neutral. En l’escola pública, i sobretot en la conjuntura de econòmica depressiva que patim, rau la clau per aturar una descohesió social que pot ser vertiginosa. Amb pocs anys, podem trobar-nos l’edifici bastit ple d’esberles, per la qual cosa hem de situar la línia vermella infranquejable en el manteniment del mateixos recursos actuals. Minvar-los és un acte de criminalitat social.
En Joan Puigcercós va deixar dit i compromès en la campanya electoral la consigna, referida a l’escola també, que per a Esquerra el full de ruta es resumia en el famós “Ni un euro enrere”. Però no han passat encara els cent dies de gràcia i ja tenim al damunt la primera gran patacada. Doncs ara cal respondre amb contundència. Al Parlament, als ajuntaments i al carrer. I, si cal, a les portes de les seves escoles de la zona alta de Barcelona on, evidentment, a diferència de les públiques de Cornellà, no hi ha immigrants.
El Tardà (el del Polònia o el de veritat?) gasta aquesta imatge de tipus dur i feréstec que canta la canya sense preocupar-se gaire de qui està al davant.
I això està molt bé. O, si més no, a mi m'agrada molt aquest estil.
Per això, penjo aquest article d'opinió del diputat d'ERC a Madrid, publicat avui mateix al seu bloc, que en diu alguna de fresca sobre la retallada en l'educació. A més, recentment, també n'ha publicat aquest altre. El tema és seriós i cal dir les coses clares.
Té la paraula el diputat Tardà i, perdoneu, però algú ho havia de dir:
A les escoles dels de CiU no hi ha crisi. A les nostres, retallades
Toca respondre amb contundència a l’atac del Govern de la Generalitat contra l’escola pública. Es inacceptable que la consellera Rigau i companys, després d’anys de fustigar Esquerra demagògicament en considerar que mai no havíem fet bé la feina quan comandàvem el Departament a través de Marta Cid i Josep Bargalló i, posteriorment, encara amb més cinisme quan ens acusava de tots els errors d’Ernest Maragall, ara anunciï retallades que afecten al funcionament quotidià de les escoles, tant pel que fa a la voluntat de no cobrir les baixes del professorat ni les provocades per les jubilacions. S’ha de tenir molta barra per fer passar per convenient la reducció de les aportacions a les escoles en tot allò que afecta al manteniment, per cantar les ensoltes al programa 1x1 (ordinadors), per cridar a quatre vents que no pensa consentir les escoles ghettos, però, alhora, canviar la normativa de preinscripció que impedirà una major porositat de les escoles pel que fa a rebre alumnat diferent.
Tot plegat, és inacceptable. Si aquesta ofensiva no s’atura ara, quan tot just som en els inicis de la legislatura, correm el risc que acabi reeixint la idea (tenen molts mitjans de comunicació al seu servei i prou que ja sona) que en “temps de crisi, ja se sap, toca retallar”. Normalment, qui deixa anar-ho (ho tinc comprovat) no ha portat o no porta els fills a l’escola pública i, menys, a les escoles públiques de l’àrea metropolitana.
L’administració no pot ser neutral. En l’escola pública, i sobretot en la conjuntura de econòmica depressiva que patim, rau la clau per aturar una descohesió social que pot ser vertiginosa. Amb pocs anys, podem trobar-nos l’edifici bastit ple d’esberles, per la qual cosa hem de situar la línia vermella infranquejable en el manteniment del mateixos recursos actuals. Minvar-los és un acte de criminalitat social.
En Joan Puigcercós va deixar dit i compromès en la campanya electoral la consigna, referida a l’escola també, que per a Esquerra el full de ruta es resumia en el famós “Ni un euro enrere”. Però no han passat encara els cent dies de gràcia i ja tenim al damunt la primera gran patacada. Doncs ara cal respondre amb contundència. Al Parlament, als ajuntaments i al carrer. I, si cal, a les portes de les seves escoles de la zona alta de Barcelona on, evidentment, a diferència de les públiques de Cornellà, no hi ha immigrants.
dijous, 17 de febrer del 2011
Apagada de TV de Catalunya al País Valencià
El PP del País Valencià ha decidit que ja n'hi ha prou de TV en català. Per a fer-ho, s'ha tret de la màniga una llei que castigarà a l'Associació Cultural del Pais Valencià (ACPV), la institució que està gestionant els repetidors que permeten veure TV de Catalunya al País Valencià, amb una multa de 60.000€ cada quinze dies mentre no s'aturin les emissions.
El meu dubte és si al PP ha pesat més que no volen que els valencians puguin veure i sentir una televisió en català, o, que no volen que els valencians puguin veure i sentir una televisió que no controlen.
En tot cas és una agressió brutal a la unitat de la llengua i tinc el convenciment que, a més, és un acte antidemocràtic de censura de la pitjor espècie.
Ara bé, aquí es poden fer, i aquest bloc té també aquesta missió terapèutica personal, tot el munt d'escarafalls que em, o ens, vinguin de gust però, a dia d'avui, l'estat que "democràticament" tolera i permet aquests actes de censura i repressió propis de dictadures és el mateix tant pel País Valencià com pel Principat de Catalunya. Aquest estat és el nostre. És el que votem i estem d'acord els electors de forma majoritària. O sigui, que en som, en bona part, responsables dels seus actes. I si no ens agrada això, altres coses ens agradaran. I tot plegat es compensa, o inclús, al canvi, ens fa l'efecte que hi sortim guanyant. Suposo. És l'única explicació raonable, oi?
En fi. Tindrem, doncs, apagada de la TV en català al País Valencià. Cal felicitar al senyor Camps que, interpretant el sentiment majoritari dels seus votants ha, finalment, netejat l'espai radioelèctric del País Valencià de les ones invasores pancatalanistes. Tot un campió. I de pas s'assegura els valencians rebran només aquella informació que de debò els calgui. Jugada mestra.
I ara, doncs, resistència. Com sempre, al País Valencià, però en pitjors condicions que ahir. Per sort, hi ha una Internet que fa que el cop no sigui tan demolidor, que ho és, però no tant. Cal seguir resistint. Tot i que avui, la veritat, és que només es pot sentir un desànim profund. I cal pair-lo, primer.
Aquest és l'estat en que vivim. Aquesta és la base social que hi ha. Cal resistir.
Si us plau, resistir, que ara no em vingui ningú amb que farem una performance per la independència, per compensar.
El meu dubte és si al PP ha pesat més que no volen que els valencians puguin veure i sentir una televisió en català, o, que no volen que els valencians puguin veure i sentir una televisió que no controlen.
En tot cas és una agressió brutal a la unitat de la llengua i tinc el convenciment que, a més, és un acte antidemocràtic de censura de la pitjor espècie.
Ara bé, aquí es poden fer, i aquest bloc té també aquesta missió terapèutica personal, tot el munt d'escarafalls que em, o ens, vinguin de gust però, a dia d'avui, l'estat que "democràticament" tolera i permet aquests actes de censura i repressió propis de dictadures és el mateix tant pel País Valencià com pel Principat de Catalunya. Aquest estat és el nostre. És el que votem i estem d'acord els electors de forma majoritària. O sigui, que en som, en bona part, responsables dels seus actes. I si no ens agrada això, altres coses ens agradaran. I tot plegat es compensa, o inclús, al canvi, ens fa l'efecte que hi sortim guanyant. Suposo. És l'única explicació raonable, oi?
En fi. Tindrem, doncs, apagada de la TV en català al País Valencià. Cal felicitar al senyor Camps que, interpretant el sentiment majoritari dels seus votants ha, finalment, netejat l'espai radioelèctric del País Valencià de les ones invasores pancatalanistes. Tot un campió. I de pas s'assegura els valencians rebran només aquella informació que de debò els calgui. Jugada mestra.
I ara, doncs, resistència. Com sempre, al País Valencià, però en pitjors condicions que ahir. Per sort, hi ha una Internet que fa que el cop no sigui tan demolidor, que ho és, però no tant. Cal seguir resistint. Tot i que avui, la veritat, és que només es pot sentir un desànim profund. I cal pair-lo, primer.
Aquest és l'estat en que vivim. Aquesta és la base social que hi ha. Cal resistir.
Si us plau, resistir, que ara no em vingui ningú amb que farem una performance per la independència, per compensar.
dimecres, 16 de febrer del 2011
Álex i Sinde
El mateix dia (l'endemà, vist l'hora que és) que el congrés dels diputats aprovava la "Llei Sinde", una llei que diu vetllar pels drets de la "propietat intel·lectual", un oximoron de llibre, però que també es pot llegir com una porta oberta a la censura de webs, amb els vots de PP, PSOE i CiU, no està de més recordar el discurs del director de l'acadèmia espanyola de cinema, Álex de la Iglesia, en l'entrega dels premis Goya.
dilluns, 14 de febrer del 2011
Educació. Te la creus, o no.
No és una bona notícia que una de les víctimes de la retallada pressupostària de la Generalitat sigui el pla de digitalització a les escoles. El pla que havia de fer que a partir de primer de ESO cada nen tingués un ordinador portàtil a la seva disposició.
A veure, amb això no estic dient que l programa de digitalització fos cap meravella. Al contrari. La forma com s'estava duent a terme generava dubtes, per dir-ho d'una manera suau.
Ara bé, la idea, en si, era bona. Més enllà del com, el què era correcte.
Per això crec que és una mala notícia que l'educació rebi aquesta retallada.
personalment hagués preferit que hagueren dit que el motiu per aturar el programa era un altre. Que es pretenien corregir errors, o canviar el model per a fer-lo més eficient. Tot i que eficiència vol dir unes coses o unes altres depenent de qui les diu.
En concret, sembla ser que eficiència en l'educació té un significat merament de cost econòmic. Si més no, això és el que em sembla després de sentir dir a la consellera Irene Rigau, apunteu-vos el nom, que volen "optimitzar" els recursos disponibles en educació.
"Optimitzar" els recursos disponibles vol dir, per una banda, que amb la mateixa plantilla docent, es donaran classes a 12.000 alumnes més. I jo em demano si no seria millor contractar a professorat nou.
Optimitzar també vol dir que es mantindran els mateixos "mòduls prefabricats", o "barracons", si diem les coses pel seu nom. que al curs passat.
I diu que això és "Optimitzar"?
Vist el panorama dels barracons, o de la no contractació de nou professorat, aleshores un pot pensar que, efectivament, el programa de digitalització és la xocolata del lloro.
Estic disposat a acceptar-ho. El eduCAT 1x1 és la xocolata del lloro. Però no és la xocolata del lloro, ni les pipes, que els nens hagin de fer classes a barracons, ni que el professorat hagi de treballar sota criteris d'"optimització" de cost.
O ens creiem que l'educació és fonamental, o no ens ho creiem. O ens creiem que un bon sistema educatiu és una necessitat estructural dels països que funcionen, o no ens ho creiem.
Jo sospito que no s'ho creuen. Sospito que per a determinada gent, l'educació és només el primer filtre per distingir els que poden, dels que no. Els rics dels pobres. La classe, el grup, l'elit, dels que sempre seran rics, de la resta, que sempre seran pobres. L'educació no és una necessitat estructural de les nacions que funcionen. No. És un privilegi dels poderosos, dels que poden enviar els seus fills a bones escoles privades. Escoles que no tenen aquests problemes de plantilles curtes. Escoles que, per descomptat, no saben què és un barracó ni un mòdul prefabricat. Escoles on l'ordinador i els mitjans digitals fa molt temps que han estat introduïts de forma eficient.
Per això envien els seus fills a bons centres privats. En alguna cosa han de gastar els seus sous. I miri, a mi em sembla bé. És una gran cosa tenir centres educatius que funcionen, que tenen mitjans, dels que surten infants i joves ben preparats i competitius.
Però encara hi hauria una cosa millor, penso jo: i és que el conjunt del sistema educatiu del país, les escoles públiques, concertades i privades, totes elles fossin excel·lents. No atenent a un criteri econòmic, sinó, més aviat, atenent a un criteri ètic, és dir, que els infants i els joves rebessin una bona educació i formació, amb mitjans suficients tant humans com materials. Que tots els infants i els joves tinguin unes oportunitats similars de formar-se. Que no es malbarati el capital humà del jovent per no poder disposar d'un sistema educatiu públic i gratuït suficient.
Una de les decepcions més grans del govern d'Entesa va ser que any rere any, es va veure incrementat el nombre de barracons. Però, si més no, les plantilles s'adaptaven al creixement de la població escolar. I, més mal que bé, tot sigui dit, es va encetar un programa de digitalització que era, sens dubte, molt millorable. Però es va iniciar.
Doncs avui veiem que tot allò se'n va per l'aigüera. No hi han quartos, diuen. Potser és veritat, potser no hi han calers. Però sabeu una cosa? l'educació pública, o ens la creiem o no ens la creiem. O ets d'esquerres, o ets de dretes.
I em temo molt que els que hi han ara, no se la creuen.
A veure, amb això no estic dient que l programa de digitalització fos cap meravella. Al contrari. La forma com s'estava duent a terme generava dubtes, per dir-ho d'una manera suau.
Ara bé, la idea, en si, era bona. Més enllà del com, el què era correcte.
Per això crec que és una mala notícia que l'educació rebi aquesta retallada.
personalment hagués preferit que hagueren dit que el motiu per aturar el programa era un altre. Que es pretenien corregir errors, o canviar el model per a fer-lo més eficient. Tot i que eficiència vol dir unes coses o unes altres depenent de qui les diu.
En concret, sembla ser que eficiència en l'educació té un significat merament de cost econòmic. Si més no, això és el que em sembla després de sentir dir a la consellera Irene Rigau, apunteu-vos el nom, que volen "optimitzar" els recursos disponibles en educació.
"Optimitzar" els recursos disponibles vol dir, per una banda, que amb la mateixa plantilla docent, es donaran classes a 12.000 alumnes més. I jo em demano si no seria millor contractar a professorat nou.
Optimitzar també vol dir que es mantindran els mateixos "mòduls prefabricats", o "barracons", si diem les coses pel seu nom. que al curs passat.
I diu que això és "Optimitzar"?
Vist el panorama dels barracons, o de la no contractació de nou professorat, aleshores un pot pensar que, efectivament, el programa de digitalització és la xocolata del lloro.
Estic disposat a acceptar-ho. El eduCAT 1x1 és la xocolata del lloro. Però no és la xocolata del lloro, ni les pipes, que els nens hagin de fer classes a barracons, ni que el professorat hagi de treballar sota criteris d'"optimització" de cost.
O ens creiem que l'educació és fonamental, o no ens ho creiem. O ens creiem que un bon sistema educatiu és una necessitat estructural dels països que funcionen, o no ens ho creiem.
Jo sospito que no s'ho creuen. Sospito que per a determinada gent, l'educació és només el primer filtre per distingir els que poden, dels que no. Els rics dels pobres. La classe, el grup, l'elit, dels que sempre seran rics, de la resta, que sempre seran pobres. L'educació no és una necessitat estructural de les nacions que funcionen. No. És un privilegi dels poderosos, dels que poden enviar els seus fills a bones escoles privades. Escoles que no tenen aquests problemes de plantilles curtes. Escoles que, per descomptat, no saben què és un barracó ni un mòdul prefabricat. Escoles on l'ordinador i els mitjans digitals fa molt temps que han estat introduïts de forma eficient.
Per això envien els seus fills a bons centres privats. En alguna cosa han de gastar els seus sous. I miri, a mi em sembla bé. És una gran cosa tenir centres educatius que funcionen, que tenen mitjans, dels que surten infants i joves ben preparats i competitius.
Però encara hi hauria una cosa millor, penso jo: i és que el conjunt del sistema educatiu del país, les escoles públiques, concertades i privades, totes elles fossin excel·lents. No atenent a un criteri econòmic, sinó, més aviat, atenent a un criteri ètic, és dir, que els infants i els joves rebessin una bona educació i formació, amb mitjans suficients tant humans com materials. Que tots els infants i els joves tinguin unes oportunitats similars de formar-se. Que no es malbarati el capital humà del jovent per no poder disposar d'un sistema educatiu públic i gratuït suficient.
Una de les decepcions més grans del govern d'Entesa va ser que any rere any, es va veure incrementat el nombre de barracons. Però, si més no, les plantilles s'adaptaven al creixement de la població escolar. I, més mal que bé, tot sigui dit, es va encetar un programa de digitalització que era, sens dubte, molt millorable. Però es va iniciar.
Doncs avui veiem que tot allò se'n va per l'aigüera. No hi han quartos, diuen. Potser és veritat, potser no hi han calers. Però sabeu una cosa? l'educació pública, o ens la creiem o no ens la creiem. O ets d'esquerres, o ets de dretes.
I em temo molt que els que hi han ara, no se la creuen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)