dijous, 17 de març de 2011

el segrest nuclear


La situació a Fukushima és confosa. Per una banda, el comissari europeu d'energia, Günther Oettinger, parlava de situació "apocalíptica" al Japó. Per l'altra, El director general de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (l'AEIA), el japonès Yukiya Amano, afirma que "no es pot dir que la situació estigui fora de control", que no deixa de ser un gir retòric curiós, però que, si més no, rebaixa el grau d'alarma.

No ho se. En tot cas el que avui ha cristal·litzat en el meu cap és la següent idea: El debat sobre nuclears sí o nuclears no és fals. Potser en els orígens de la utilització pacífica de l'energia nuclear, amb el desconeixement, algú podia de bona fe considerar-la com una font principal d'energia. Però fa molt de temps que això no és així.

L'energia nuclear és el paradigma de les mentides del sistema: ens diuen que és imprescindible, que és necessària pel progrés, que és segura... i es crea un  debat. És un debat estèril perquè l'energia nuclear ens ha estat imposada. És un debat mentider perquè pretén donar credibilitat democràtica a una aposta perillosa en el que s'intercanvien beneficis i interessos comercials, o militars, a canvi de posar en perill milers de vides humanes.

I cal reconèixer que la propaganda en favor de les nuclears la fan prou bé. Son milers de persones les que estan a for de les nuclears i aporten arguments i raons.

Però, torno a dir, aquests arguments i raons presumptament democràtics fallen per la base: a mi ningú no m'ha preguntat si vull tenir centrals nuclears a Ascó i Vandellós. I no, no val a dir que puc votar a partits antinuclears. No és el mateix.

Per posar un exemple. Jo puc decidir que volar en avió té un risc, i puc decidir no volar. O puc decidir fer-ho, pagar un bitllet d'avió i viatjar. Volar té un risc, igual com anar amb cotxe (anar amb cotxe és molt més arriscat que fer-ho amb avió, per cert), però és un risc que prenc jo. Fins i tot puc pagar per córrer aquest risc perquè considero que és un risc assumible i els avantatges són clarament superior als riscos. Sóc jo qui tria.

Però amb les nuclears no. Amb les nuclears em diuen no tinc dret a queixar-me perquè gaudeixo de l'energia que em proporcionen. Però és que no tinc alternativa. Jo no se d'on ve el corrent que m'arriba a casa pels endolls, ni puc discriminar-lo pel seu origen. Si pogués fer-ho, prou que rebutjaria l'energia provinent de les nuclears.

Però el pitjor no és això. EL pitjor és que el risc de les nuclears és un risc que m'han imposat. És un risc amb el que he de conviure i sobre el que no puc triar. No puc triar tenir, o no, una central al costat.

M'han imposat, ens han imposat a tots un risc. Alguns l'accepten, son els pro-nuclears. Els antinuclears no l'acceptem i ens manifestem en contra. Però tots estem sota risc. Algú va decidir per nosaltres. Fins i tot puc acceptar que aquesta decisió va ser democràtica originalment, però avui ja no ho és mantenir-la.

Jo reclamo el meu dret a baixar-me. Seguint el símil de l'avió, i reconeixent que no puc abaixar-me en marxa, reclamo el meu dret a abandonar l'avió en el proper aeroport. Vull que la propera parada tècnica de les centrals nuclears sigui la definitiva. Oi que això no serà així? oi que no em deixaran baixar-me de l'avió nuclear? oi que estic segrestat? oi que és profundament antidemocràtic?

És el segrest nuclear: dirigents polítics i alts directius de l'energia que pretenen allargar la vida útil de les centrals, i que volen forçar-nos a tants i tants a conviure amb un risc que rebutgem. I ens parlen de democràcia i de debat nuclear, i que pots votar al partit verd si vols.

Aquest és un bon exemple de que la democràcia no és només votar. La democràcia és també el respecte als drets de les persones. Jo tinc dret a assumir per mi mateix els riscos que suposa viure. Jo tinc dret a a l'aire, l'aigua i la terra, que són de tots. El risc de contaminar-los no el pot assumir una elit enlloc de cadascú de nosaltres, i encara menys imposar-me'l, o imposar-nos-el.

Encara que hi hagués, que ho dubto, una majoria de pro-nuclears, jo seguiria tenint el dret a negar-me a assumir aquest risc. És un dret fonamental.

I no. No és un deure acceptar aquest risc. Ningú té aquest deure. Per molt que des del sistema diguin que és necessari pel progrés del país. Ningú té el deure d'exposar la vida per defensar els beneficis de cap empresa energètica. Els tècnics que estan a Fukushima tractant de refrigerar els nuclis dels reactors no tenen el deure de ser-hi allà. Com tampoc el tenien els soldats que ha Txernòbil van morir tractant de tapar amb ciment el nucli del reactor.

Si de cas, agrair-los i admirar-los perquè son valents per exposar-se, o sacrificar-se, d'aquesta manera. Si es que van de voluntaris. Si, en canvi, és que estan obligats allà, o enganyats, aleshores estem parlant d'un assassinat. No se sabrà mai, en això la propaganda del sistema també funciona molt bé. Un deure.

El sistema funciona així, però, si us plau, que no diguin que és democràcia. I, per cert, que aquí no hi ha res a debatre: nuclears, no gracies.
Publica un comentari a l'entrada