Avui estem a un mes just per a les plebiscitàries.
Un mes. Trenta un dies. Votarem per la Independència i espero que l'independentisme obtingui una victòria que no admeti discussions. En vots i en escons.
Una victòria que ho serà, de forma legítima i suficient, amb el 50% + 1 dels vots emesos.
Els referèndums es guanyen així, amb el 50% + 1 dels vots emesos. No ha de ser diferent ara. No veig perquè, com reclamava Espadaler, hagi de ser un 60% dels vots independentistes. Per què? Per què cal reclamar-li un 60% a l'independentisme per fer la independència, i no en canvi, un 60% a l'unionisme per mantenir l'status quo. Que potser els vots unionistes valen més? que potser hi han ciutadans de primera (els unionistes) i de segona (els independentistes)?
I, a més, qui posaria aquests mínims? L'estat espanyol ja ha deixat ben clar que li serà igual el resultat. Que tant li farà si la majoria és simple, absoluta o unanimitat. Que no acceptaran res.
I què és el que no acceptaran? No acceptaran que hi ha una majoria independentista? Ni tan sols després de comptar i recomptar i que es faci evident que aquesta majoria hi és? Posats a negar, que neguin el dia i la nit, que neguin la llei de la gravetat, que neguin que la terra gira al voltant del sol. Que ho neguin tot. Que siguin cecs. Millor.
Per guanyar de forma legítima i suficient n'hi ha prou amb el 50% + 1 dels vots emesos. Aquest és el mínim en un referèndum. Guanyar només amb escons seguiria donant legitimitat, però aleshores la suficiència quedaria en entredit.
Per això crec que l'objectiu del 27S és aquest: majoria absoluta independentista amplia, llarga, de vots emesos. Amb aquesta restricció la majoria en escons ve donada.
Guanyarem. A l'endemà s'encetarà, en certa forma ja s'ha encetat, el procés constituent unilateral que reclamen algunes veus de CSQEP. El reclamen però sembla que només està disposats a acceptar-lo si és amb les seves condicions, o si són ells que el propicien, o si és "unilateral" però amb el beneplàcit, o amb el permís, de Madrid. Espero, però, que l'evidència de que el procés és allà els farà participar, i a fons.
La llei espanyola només es trencarà un cop: amb la Declaració d'Independència. questa declaració d'Independència no serà immediata, si no que es produirà quan estigui completat el tram civil del Procés Constituent, és a dir, quan es disposi d'un esborrany generat des dels particulars, associacions, partits, institucions, entitats interessades en participar. Aquests seran els subjectes constituents. L'esborrany arribarà al Parlament i, en aquest moment serà quan es trencarà la llei espanyola amb la Declaració d'Independència i amb la llei de Transitorietat Jurídica de Successió entre Administracions.
Serà aquest el moment culminant. Serà quan caldrà mostrar més fermesa i quan caldrà obeir la llei catalana i desobeir l'espanyola.
Quanta gent caldrà que ho faci? quanta més millor, evidentment, una massa crítica. Però, sobretot, caldrà que es mostrin fidels a la llei catalana uns determinats llocs clau, unes determinades cadenes de comandament.
En definitiva, no se li demanaran heroismes a la gent. Però caldrà que determinades cadenes de comandament siguin fidels. Que una majoria d'aquestes cadenes siguin fidels. Serà tasca del nou govern assegurar aquestes cadenes de comandament. Serà així, i no amb actes d'heroisme ni escamots al carrer que es farà la independència. No es demanaran ni seran necessaris vessaments de sang. El que caldrà serà que la gent segueixi fent la seva feina normalment, però determinats fluxos de treball, d'informació, de recursos seran desviats. Els actes d'heroisme que es demanaran seran aquests canvis. Canvis petits, en la seva majoria, però que faran que el control deixi d'estar a unes mans per passar a unes altres.
Caldrà que una majoria de particulars, d'ajuntaments, d'empreses facin els ingressos, o els cobraments, per una finestreta en comptes d'una altre, que un imprès s'enviï a una adreça d'Internet, i no a una altre. Però és que això ja s'està preparant, avui. Això ja gairebé es a punt, avui. Molts ajuntaments,i les diputacions, ja estan fent això, avui.
No ens vindrà de nou. Els particulars i institucions molt importants ja vam desobeir el 9N de 2014 i la policia no només no va entrar a clausurar els locals de votació, si no que va vetllar per a que la jornada no tingués incidents.
I la massa crítica existeix. Torna a ser el 9N el que ens diu que la massa crítica està disponible: 40.000 voluntaris van posar en marxa un dispositiu que va deixar en evidència el poder l'estat a Catalunya. 2.200.000 ciutadans van votar en el major acte de rebel·lia que ha vist mai aquest país. I va ser un assaig general de presa de control.
L'independentisme està mobilitzat i ho estarà. D'entrenament revolucionari, fent servir un antic concepte cenetista, es podrien qualificar les successives i massives mobilitzacions dels 11S: La gran Manifestació del 2012, La Via Catalana del 2013, La V del 2014, La Via Lliure d'enguany. Han estat i són actes lúdics i festius, però també enormes demostracions de força i organització, també un entrenament, un acostumar-se a defensar, en veu alta, amb les mans i amb el cos, amb orgull, el projecte d'independència per Catalunya.
Aquests actes han estat i són força popular. Ha estat un gravíssim error de l'estat, i també de l'esquerra no independentista, el menystenir-les, uns des de la prepotència nacionalista espanyola, i els altres des d'una pretesa superioritat moral.
Arribat el moment, doncs, hi hauran les cadenes de comandament necessàries, els voluntaris necessaris i prou particulars com per que el poder de l'estat sigui minimitzat Catalunya. Des del 9N que sabem que el poder de l'estat minva a Catalunya a cada dia que passa. Com més fort és l'afany recentralitzador, més creix la pressió independentista.
La DUI serà la data clau. El moment de la veritat. El moment en que tots els preparatius hauran d'activar-se. Quan hauran d'arribar els primers reconeixements internacionals (algú dubta que s'estan preparant aquests reconeixements?). A l'estat espanyol no li en quedarà un altre que negociar el repartiment d'actius i passius un cop serà evident al món que el seu poder a Catalunya només és testimonial.
Però tot plegat depèn de que d'aquí un mes es guanyi amb claredat. Falta un mes. No sobra cap vot. Anem a totes.
dijous, 27 d’agost del 2015
dimarts, 18 d’agost del 2015
Via Lliure #11S2015
Mireu, jo estic una mica fart de les performances de les diades.
Sincerament, no em ve gens de gust posar-me samarretes de colorins i
jugar a fer mosaics.
Assistiré, segur, però aniré al meu aire. Estan molt bé les performances però em fa l'efecte que estem arribant a un punt en que l'11S toca performance. Una tradició més a afegir a la llista. Com visitar el fossar, i el monument de Rafel de Casanova. I no és això. Sí, les vies i les manis són molt xules. Molt divertit, i familiar, i colorista, i la revolució dels somriures. Bé. Però no és això. No vull fer la "tradicional performance de la Diada".
Igual com no vull que el procés esdevingui "processisme": Que sempre hagi un pas més a fer. Que sempre estiguem a un pas de la Independència però que mai es doni el pas final. Que la DUI sempre estigui a punt de tocar, i a l'ultim moment s'allunyi una miqueta, prou com per ja no ser a l'abast. Com els malsons angoixosos en que et poses a córrer fins l'esgotament però no avances.
Tampoc m'agrada que encara no estigui definida com serà la participació ciutadana al procés constituent, o quins seran els subjectes constituents. És molt important saber això, i urgent, tenint en compte el calendari previst. Jo vull poder dir la meva. Quines vies tindré? Quina capacitat d'influència?
Canvio totes les performances de les diades per la claredat i la participació massiva de la ciutadania en el procés constituent. Espero que es posi tota la capacitat d'organització i de motivació que es demostra els 11S al servei del procés constituent.
En fi. Segurament aniré a la via, ves. Al meu aire i amb la samarreta que primer trobi a la pila, sigui del color que sigui. Aniré a omplir. Amb mandra. Amb un punt d'emprenyament, si voleu. Amb tot, la via serveix per un parell de coses: una evident, per a mobilitzar de cara al 27S i generar confiança; i una altre, més difícil, per a fer que es parli positivament de Catalunya i tractar de decantar les opinions públiques internacionals en favor del reconeixement del nou estat. En tot cas, em fa mandra. Per mi serà un esforç. Això de les performances no és una tradició, ni ha de ser-ho. Malament rai si acaba sent una tradició.
La història de veritat la farem el 27S si l'independentisme obté majoria i si el nou Parlament compleix amb l'agenda. La història de veritat la farem totes i tots si som capaços de generar una constitució pensada per i per a les persones. Al calendari hi haurà una fita autènticament històrica algun dia dels propers divuit mesos: el dia que es proclami la Independència. Punt tres del programa. Malament rai si, al final, les dates "històriques" acaben sent les de les performances.
Però em sembla que ara sí, que aquesta podria ser l'última, que podrem oblidar-nos de les performances de les diades, que en menys de divuit mesos hi haurà la proclamació de la Independència.
Però pas a pas. Primer la Via. Després la majoria independentista. Divuit mesos. El procés està arribant al final.
Acabo. Amb tots els meus peròs i rondinant, però poso el meu granet de sorra. Penjo l'original vídeo de l'ANC - Omnium convocant a la Via Lliure d'aquesta diada.
Au, va, som-hi!
Assistiré, segur, però aniré al meu aire. Estan molt bé les performances però em fa l'efecte que estem arribant a un punt en que l'11S toca performance. Una tradició més a afegir a la llista. Com visitar el fossar, i el monument de Rafel de Casanova. I no és això. Sí, les vies i les manis són molt xules. Molt divertit, i familiar, i colorista, i la revolució dels somriures. Bé. Però no és això. No vull fer la "tradicional performance de la Diada".
Igual com no vull que el procés esdevingui "processisme": Que sempre hagi un pas més a fer. Que sempre estiguem a un pas de la Independència però que mai es doni el pas final. Que la DUI sempre estigui a punt de tocar, i a l'ultim moment s'allunyi una miqueta, prou com per ja no ser a l'abast. Com els malsons angoixosos en que et poses a córrer fins l'esgotament però no avances.
Tampoc m'agrada que encara no estigui definida com serà la participació ciutadana al procés constituent, o quins seran els subjectes constituents. És molt important saber això, i urgent, tenint en compte el calendari previst. Jo vull poder dir la meva. Quines vies tindré? Quina capacitat d'influència?
Canvio totes les performances de les diades per la claredat i la participació massiva de la ciutadania en el procés constituent. Espero que es posi tota la capacitat d'organització i de motivació que es demostra els 11S al servei del procés constituent.
En fi. Segurament aniré a la via, ves. Al meu aire i amb la samarreta que primer trobi a la pila, sigui del color que sigui. Aniré a omplir. Amb mandra. Amb un punt d'emprenyament, si voleu. Amb tot, la via serveix per un parell de coses: una evident, per a mobilitzar de cara al 27S i generar confiança; i una altre, més difícil, per a fer que es parli positivament de Catalunya i tractar de decantar les opinions públiques internacionals en favor del reconeixement del nou estat. En tot cas, em fa mandra. Per mi serà un esforç. Això de les performances no és una tradició, ni ha de ser-ho. Malament rai si acaba sent una tradició.
La història de veritat la farem el 27S si l'independentisme obté majoria i si el nou Parlament compleix amb l'agenda. La història de veritat la farem totes i tots si som capaços de generar una constitució pensada per i per a les persones. Al calendari hi haurà una fita autènticament històrica algun dia dels propers divuit mesos: el dia que es proclami la Independència. Punt tres del programa. Malament rai si, al final, les dates "històriques" acaben sent les de les performances.
Però em sembla que ara sí, que aquesta podria ser l'última, que podrem oblidar-nos de les performances de les diades, que en menys de divuit mesos hi haurà la proclamació de la Independència.
Però pas a pas. Primer la Via. Després la majoria independentista. Divuit mesos. El procés està arribant al final.
Acabo. Amb tots els meus peròs i rondinant, però poso el meu granet de sorra. Penjo l'original vídeo de l'ANC - Omnium convocant a la Via Lliure d'aquesta diada.
Au, va, som-hi!
Divuit mesos per a fer la Independència. #27S2015
Al calendari de l'indepe, al setembre vinent hi hauran dues dates senyalades: La Diada Nacional amb la la Via Lliure i la consulta plebiscitària del 27S.
Són dues dates molt importants, però encara més important és el calendari que ha de venir a continuació.
Si hi ha majoria independentista, i jo crec fermament que aquesta majoria existeix, i està mobilitzada, a l'endemà del 27S ha de posar-se en pràctica el full de ruta, o alguna cosa molt semblant, de "Junts Pel Sí" (pdf de l'acord).
El document de l'acord explicita una agenda:
Procés cap a la creació d’un estat independent
"Si els ciutadans de Catalunya escullen, a través de les eleccions del proper 27 de setembre, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.
El Parlament acabat de constituir aprovarà una declaració solemne en la qual es proclamarà que, en virtut del mandat rebut de la ciutadania, s’inicia el procés d’independència. En la declaració es posarà en coneixement de les autoritats de l’Estat espanyol, de les europees i de la comunitat internacional l’inici d’aquest procés. La declaració es clourà amb un mandat al Govern de la Generalitat per tal que adopti les mesures necessàries per implementar els acords precedents.
Immediatament després d’aquesta declaració comença el procés per elaborar i aprovar la Constitució del nou Estat en la primera de les seves dues fases: la de participació ciutadana. Es tracta d’una fase gestionada per la societat civil i encara no regulada jurídicament. Les institucions de la Generalitat, i especialment el Govern, centraran la seva tasca en la realització d’activitats materials adreçades a la posada en funcionament de les estructures del nou Estat, alhora que s’ocuparà de la gestió ordinària de les competències de la Generalitat.
Culminada aquesta primera fase, es procedirà a la proclamació de la independència, que suposarà la desconnexió respecte de l’ordenament jurídic espanyol vigent. Immediatament després de la proclamació, el Parlament aprovarà la Llei de transitorietat jurídica, que ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou Estat i les clàusules generals adreçades a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i successió ordenada d’Administracions. A aquests efectes, la llei declararà la continuïtat, llevat excepcions, de l’aplicació del dret autonòmic català, del dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional. També preveurà la continuïtat -mitjançant subrogació- dels contractes de l’Estat i de la Generalitat i la possibilitat que els funcionaris i el personal laboral que prestin els seus serveis a l’Administració de l’Estat a Catalunya puguin integrar-se a l’Administració del nou Estat.
A partir d’aquest nou marc jurídic transitori, caldrà regular la fase parlamentària i referendària del procés d’elaboració i aprovació de la Constitució, així com l’encaix de la participació ciutadana i dels resultats obtinguts en la primera fase del procés constituent en aquesta fase institucional. Posteriorment, s’iniciarà la darrera fase del procés d’elaboració de la Constitució del nou Estat independent amb la convocatòria d’unes eleccions parlamentàries constituents en un període màxim de 18 mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.
El procés de creació del nou Estat independent culminarà amb l’aprovació de la Constitució per referèndum.
No obstant tot l’anterior, en el cas que l’Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques i/o jurídiques, bloquegés l’autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica."
En resum:
Primera fase, prèvia a la proclamació de la independència i de gestió ordinària de l'administració de la Generalitat.
1 - Proclamació de l'inici del procés d'Independència
2 - Tram civil del Procés constituent.
En acabar el tram civil del procés constituent s'encetarà la segona fase, que començarà amb la proclamació de la independència.
3 - Proclamació de la Independència. O sigui, la DUI. A partir d'aquest moment ja es poden produir els reconeixements internacionals.
4 - Llei de transitorietat jurídica entre administracions.
5 - Fase parlamentària de l'elaboració de la constitució partint dels treballs realitzats durant el tram civil de la primera fase.
6 - Convocatòria d'eleccions parlamentàries constituents (no més tard de 18 mesos després del #27S2015).
7 - Referèndum de la nova constitució i culminació de la construcció del nou estat.
I sempre tenint en compte que aquest divuit mesos poden ser menys si l'estat espanyol decideix actuar a la brava.
Val a dir que els punts 3 a 7 no tenen perquè ocupar molt de temps: avui mateix els punts 3 i 4 ja podrien estar preparats i esperant a un calaix; segons quina hagi estat la qualitat de la primera fase, el 5 pot ser purament tècnic i molt ràpid; El punt 6, des de convocatòria fina a celebració, pot estar resolt en un mes.
Això voldria dir que la major part d'aquests divuit mesos podrien correspondre - i crec que haurien d'esmerçar-se - al tram civil del procés constituent.
La forma de fer la independència és amb una majoria absoluta independentista al Parlament, amb una agenda del passos a seguir amb un calendari.
Doncs bé, tenim les condicions per a que el 27S hi hagi una majoria independentista al Parlament, amb una agenda i un calendari.
És qüestió de temps, màxim de divuit mesos des del 27S, podrem constatar si s'han assolit els objectius marcats o no. L'èxit o el fracàs es podran mesurar de forma objectiva.
Tenim un objectiu, i un calendari. La tasca està planificada. Ara cal executar-la.
Són dues dates molt importants, però encara més important és el calendari que ha de venir a continuació.
Si hi ha majoria independentista, i jo crec fermament que aquesta majoria existeix, i està mobilitzada, a l'endemà del 27S ha de posar-se en pràctica el full de ruta, o alguna cosa molt semblant, de "Junts Pel Sí" (pdf de l'acord).
El document de l'acord explicita una agenda:
Procés cap a la creació d’un estat independent
"Si els ciutadans de Catalunya escullen, a través de les eleccions del proper 27 de setembre, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.
El Parlament acabat de constituir aprovarà una declaració solemne en la qual es proclamarà que, en virtut del mandat rebut de la ciutadania, s’inicia el procés d’independència. En la declaració es posarà en coneixement de les autoritats de l’Estat espanyol, de les europees i de la comunitat internacional l’inici d’aquest procés. La declaració es clourà amb un mandat al Govern de la Generalitat per tal que adopti les mesures necessàries per implementar els acords precedents.
Immediatament després d’aquesta declaració comença el procés per elaborar i aprovar la Constitució del nou Estat en la primera de les seves dues fases: la de participació ciutadana. Es tracta d’una fase gestionada per la societat civil i encara no regulada jurídicament. Les institucions de la Generalitat, i especialment el Govern, centraran la seva tasca en la realització d’activitats materials adreçades a la posada en funcionament de les estructures del nou Estat, alhora que s’ocuparà de la gestió ordinària de les competències de la Generalitat.
Culminada aquesta primera fase, es procedirà a la proclamació de la independència, que suposarà la desconnexió respecte de l’ordenament jurídic espanyol vigent. Immediatament després de la proclamació, el Parlament aprovarà la Llei de transitorietat jurídica, que ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou Estat i les clàusules generals adreçades a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i successió ordenada d’Administracions. A aquests efectes, la llei declararà la continuïtat, llevat excepcions, de l’aplicació del dret autonòmic català, del dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional. També preveurà la continuïtat -mitjançant subrogació- dels contractes de l’Estat i de la Generalitat i la possibilitat que els funcionaris i el personal laboral que prestin els seus serveis a l’Administració de l’Estat a Catalunya puguin integrar-se a l’Administració del nou Estat.
A partir d’aquest nou marc jurídic transitori, caldrà regular la fase parlamentària i referendària del procés d’elaboració i aprovació de la Constitució, així com l’encaix de la participació ciutadana i dels resultats obtinguts en la primera fase del procés constituent en aquesta fase institucional. Posteriorment, s’iniciarà la darrera fase del procés d’elaboració de la Constitució del nou Estat independent amb la convocatòria d’unes eleccions parlamentàries constituents en un període màxim de 18 mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.
El procés de creació del nou Estat independent culminarà amb l’aprovació de la Constitució per referèndum.
No obstant tot l’anterior, en el cas que l’Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques i/o jurídiques, bloquegés l’autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica."
En resum:
Primera fase, prèvia a la proclamació de la independència i de gestió ordinària de l'administració de la Generalitat.
1 - Proclamació de l'inici del procés d'Independència
2 - Tram civil del Procés constituent.
En acabar el tram civil del procés constituent s'encetarà la segona fase, que començarà amb la proclamació de la independència.
3 - Proclamació de la Independència. O sigui, la DUI. A partir d'aquest moment ja es poden produir els reconeixements internacionals.
4 - Llei de transitorietat jurídica entre administracions.
5 - Fase parlamentària de l'elaboració de la constitució partint dels treballs realitzats durant el tram civil de la primera fase.
6 - Convocatòria d'eleccions parlamentàries constituents (no més tard de 18 mesos després del #27S2015).
7 - Referèndum de la nova constitució i culminació de la construcció del nou estat.
I sempre tenint en compte que aquest divuit mesos poden ser menys si l'estat espanyol decideix actuar a la brava.
Val a dir que els punts 3 a 7 no tenen perquè ocupar molt de temps: avui mateix els punts 3 i 4 ja podrien estar preparats i esperant a un calaix; segons quina hagi estat la qualitat de la primera fase, el 5 pot ser purament tècnic i molt ràpid; El punt 6, des de convocatòria fina a celebració, pot estar resolt en un mes.
Això voldria dir que la major part d'aquests divuit mesos podrien correspondre - i crec que haurien d'esmerçar-se - al tram civil del procés constituent.
La forma de fer la independència és amb una majoria absoluta independentista al Parlament, amb una agenda del passos a seguir amb un calendari.
Doncs bé, tenim les condicions per a que el 27S hi hagi una majoria independentista al Parlament, amb una agenda i un calendari.
És qüestió de temps, màxim de divuit mesos des del 27S, podrem constatar si s'han assolit els objectius marcats o no. L'èxit o el fracàs es podran mesurar de forma objectiva.
Tenim un objectiu, i un calendari. La tasca està planificada. Ara cal executar-la.
Només hi ha una Via (Esquerres per la Independència).
Vist a FaceBook.
És d'Esquerres per la Independència.
Es pot dir més alt, però no més clar: només hi ha una via.
El reprodueixo a continuació:
"1. La proposta d’un canvi constitucional que afecti l’article preliminar de la Constitució ha de ser aprovada per ⅔ del Congrés i del Senat.
2. Seguidament s'han de dissoldre les dues cambres i convocar eleccions generals, que probablement donarien uns altres arcs parlamentaris.
3. El nous Congrés i Senat haurien de ratificar la votació anterior i obrir un procés d'estudi de la proposta de canvi constitucional.
4. Superat això, el projecte de reforma hauria de ser avalat altra vegada per ⅔ de les dues cambres.
5. Si això s'acabés produint, les Corts haurien de plantejar una consulta ciutadana per tal de ratificar l'aprovació de la nova Constitució.
6. Algú creu que PPSOE quedarà reduït a menys d'1/3 del Congrés i del Senat a les eleccions? No hi ha ni hi haurà majoria per fer res d'això.
7. Les opcions polítiques que parlen de la possibilitat real d’una regeneració democràtica a Espanya s'enganyen.
8. La 'tercera via' és impossible, impedeix l'exercici efectiu del dret a l'autodeterminació i ens supedita a un canvi impossible a Madrid.
9. No es tracta de reformar, sinó de trencar amb l’Estat monàrquic espanyol sorgit de la transició del 78 i hereu de la dictadura franquista.
10. O ens situem al costat del procés popular per la #independència o, per contra, continuem igual com estem ara, o probablement pitjor."
Volem la Independència per a canviar-ho tot!
#27S2015 #Independència
És d'Esquerres per la Independència.
Es pot dir més alt, però no més clar: només hi ha una via.
El reprodueixo a continuació:
"1. La proposta d’un canvi constitucional que afecti l’article preliminar de la Constitució ha de ser aprovada per ⅔ del Congrés i del Senat.
2. Seguidament s'han de dissoldre les dues cambres i convocar eleccions generals, que probablement donarien uns altres arcs parlamentaris.
3. El nous Congrés i Senat haurien de ratificar la votació anterior i obrir un procés d'estudi de la proposta de canvi constitucional.
4. Superat això, el projecte de reforma hauria de ser avalat altra vegada per ⅔ de les dues cambres.
5. Si això s'acabés produint, les Corts haurien de plantejar una consulta ciutadana per tal de ratificar l'aprovació de la nova Constitució.
6. Algú creu que PPSOE quedarà reduït a menys d'1/3 del Congrés i del Senat a les eleccions? No hi ha ni hi haurà majoria per fer res d'això.
7. Les opcions polítiques que parlen de la possibilitat real d’una regeneració democràtica a Espanya s'enganyen.
8. La 'tercera via' és impossible, impedeix l'exercici efectiu del dret a l'autodeterminació i ens supedita a un canvi impossible a Madrid.
9. No es tracta de reformar, sinó de trencar amb l’Estat monàrquic espanyol sorgit de la transició del 78 i hereu de la dictadura franquista.
10. O ens situem al costat del procés popular per la #independència o, per contra, continuem igual com estem ara, o probablement pitjor."
Volem la Independència per a canviar-ho tot!
#27S2015 #Independència
divendres, 31 de juliol del 2015
Un passeig en tren
Us explicaré un passeig en tren. A Calella. La Calella de Barcelona. Serà un viatge d'uns 50Km per la línia de Mataró.
La línia de tren pel Maresme és la més antiga de l'estat. Fa més de 150 anys de la Barcelona-Mataró, patrocinada en el seu moment per l'indià mataroní Miquel Biada.
Avui aquesta línia i les poblacions que connecta viuen, essencialment, del turisme.
Pràcticament des que la línia abandona el túnels de Barcelona i les seves estacions subterrànies (a la línia de Mataró, les estacions de la capital són Sants, Plaça Catalunya, Arc de Triomf i Clot) el trajecte busca primer i s'arrapa, tot seguit, al mar. Sant Adrià del Besòs i les tres xemeneies marquen la fi dels espais industrials en aquesta direcció i enceten tot un seguit de façanes marítimes, platges i ports esportius que se succeeixen gairebé sense interrupció fins a Blanes.
Però seguim, estàvem a Sant Adrià. Avançant, l'antiga fàbrica d'Anís del Mono anuncia que arribem a Badalona. Bandera groga a les platges i, certament, es veuen algunes crestes d'ones. Precaució pels banyistes, doncs. Precaució, tanmateix uns amics que viuen a San Francisco, a la costa del Pacífic, i que estan passant unes dies de platja amb la família a Cunit, ens deien fa uns dies que la bandera vermella a la costa mediterrània equival a un mar en calma a la costa oest nord-americana. Ja podria ser. En fi. Una mica rúfol el dia, però força gent a la platja.
Seguint, del tren estant, el passeig marítim de Badalona, arribem a Montgat, primer poble del Maresme entrant pel sud. Fa alguns anys que a la gran piscina del Malamar Wakepark es pot practicar esquí aquàtic estirats per cable motoritzat. Joves. La barreja d'esports aquàtics i d'aventura amb begudes i música a tot drap ha provocat algun conflicte amb els veïns. En tot cas, aquest espai torna a estar en funcionament. Arribem a Montgat Nord, a la zona del barri de Montsolís. També molts banyistes a la platja.
Després de Montsolís, se succeeixen platgetes separades per punts on la via gairebé toca l'aigua del mar. Molt tranquil·les. Gens massificades. Arribem al Masnou i el seu gran port esportiu. Onegen estelades als fanals. A continuació la platja d'Ocata. Bandera blava de qualitat a les platges de Masnou i Ocata. Ara bé,i per a que consti en acta: no són pas les úniques banderes blaves del Maresme.
Segueix el recorregut al costat del passeig de la platja que porta a Premià de Mar, arbres, bancs, indicacions quilomètriqes per a passejants. El búnquer doble a la Platja de Ponent precedeix l'estació de Premià. Deu tractar-se del búnquer més gran del Maresme. N'hi han un grapat de búnquers escampats per la costa maresmenca.
El mar és a tocar. Platges. La confraria de pescadors de Vilassar obre els seus braços al mar, i arribem a l'estació. Em vindria de gust fer el vermut a can Espinaler. Segueix el recorregut fins a Cabrera de Mar. Club nàutic. Surt el sol darrera els núvols i les platges brillen. Però només un moment, i es tapa de nou. Un cormorà vola, gairebé llisca, sobre el mar. No hi han platges aquí. Ens apropem a Mataró.
Mataró. Punt i apart. Tinc un vincle d'afecte i records amb aquesta ciutat, que s'ha reinventat, que ha crescut, que ha encarat el futur amb una intel·ligent aposta pel coneixement i l'innovació amb el Tecnocampus.
EL tren marxa cap a Sant Andreu de Llavaneres. Un nudista estirat al costat del petit búnquer. La platja està deserta excepte pel naturista solitari.
Segueix el Port Esportiu, platja, antigues torretes de la burgesia barcelonina envoltades de pins que es barregen i se segueixen amb construccions més modernes. Ara som a Caldes d'Estrac o, més col·loquialment, Caldetes. El mar ara és de color verd turquesa, reflectint el cel ennuvolat. Una altre platja nudista. Sembla que els usuaris de la platja que faltaven a Llavaneres són tots aquí.
Un cormorà sobre una roca vigila l'arribada del tren a Arenys de Mar. El cementiri de Sinera, encimbellat al turó de la Pietat, contempla el mar. Ens aturem a l'estació fins que el tren en direcció Barcelona se'n va. Es reprèn el moviment i deixem el port esportiu enrere.
Cap a Canet. Un búnquer ben amagat sota un petit turó ens diu que arribem a Canet. La platja molt ample aquí sembla força buida. Tampoc hi ha gaire ambient al passeig. Potser és per l'hora.
Ja enfilem cap a Sant Pol de Mar. Les platges del Maresme són tranquil·les, potser perquè són més exigents pels banyistes. Roques. Cormorans. Ens donen una idea de com són les platges de la cada cop més propera Costa Brava. Arribem a Sant Pol. Força gent aquí. Des del tren es veuen les barques de pescadors que li confereixen un aire pintoresc a aquesta platja. Aquí tenen bandera verda. Està clar que això de les banderes vermella, groga i verda s'ho manega cada municipi al seu criteri, i en dies com avui, de temps variable, no coincideixen gaire.
Ens fiquem a un túnel. Roques. Una altre platja nudista força buida. Un altre túnel. I un altre. La Roca Grossa. Túnel. Passem sota el Far de Calella. Platja de Garbí, i encara més endavant, seguint el Passeig de Puigvert i la Platja Gran, fins a l'estació. Baixem aquí.
Segons a qui li demaneu us dirà Calella, o Calella de Mar, o de la Costa, fins i tot dels Alemanys, Això sí, si us plau, no la confonguessiu pas amb la de Palafrugell. Fa molt lleig i és de molt mal gust.
El tren se'n va. Amb un salt arribarà a Pineda. Segur que hi seran les barques de pesca. Conec el nom d'algunes d'aquestes barques. De passejos per aquestes platges des de ja fa alguns anys. El tren enfilarà després cap a Santa Susanna, tan plena d'hotels, però amb el seu solitari búnquer de la platja. Tot seguit, Malgrat de Mar, els carboners, amb la pilona que es veu al mar, un vestigi històric que recorda amb orgull (i amb una estelada? l'any passat hi era. Enguany també? he d'apropar-me a verificar-ho) un passat miner que avui sembla molt llunyà.
Hi ha una continuïtat entre les platges de Calella, Pineda, Santa Susanna i Malgrat. Són vuit quilòmetres de sorra gruixuda, platges amples i bons serveis. Senzillament, sensacionals. En veritat us dic que no valorem prou el que tenim.
La platja de Malgrat acaba amb la desembocadura del Tordera. No és possible seguir més enllà caminant (ni en tren) pel costat del mar. Un càmping amb platja privada s'interposa entre Blanes i Malgrat. Una frontera. El Tordera també marca el límit entre el Maresme i La Selva o, esperem que per poc temps -això de les províncies és un invent madrileny que amb la Independència hauria de deixar de ser- entre les províncies de Barcelona i Girona.
Blanes es vanta de ser el primer poble de la Costa Brava. De forma més precisa, la Costa Brava comença amb les roques de Sa Palomera.
Si voleu que us digui, es nota el canvi d'estil. Ei, i que està molt bé la Costa Brava! que no se m'interpreti malament!
És només que a mi -serà que soc poc viatjat, o potser perquè és casa meva- m'agrada molt aquesta banda de la costa de Barcelona i del Maresme. És un dels llocs de referència, un refugi, un inici i un final de camins, de la meva geografia particular.
La línia de tren pel Maresme és la més antiga de l'estat. Fa més de 150 anys de la Barcelona-Mataró, patrocinada en el seu moment per l'indià mataroní Miquel Biada.
Avui aquesta línia i les poblacions que connecta viuen, essencialment, del turisme.
Pràcticament des que la línia abandona el túnels de Barcelona i les seves estacions subterrànies (a la línia de Mataró, les estacions de la capital són Sants, Plaça Catalunya, Arc de Triomf i Clot) el trajecte busca primer i s'arrapa, tot seguit, al mar. Sant Adrià del Besòs i les tres xemeneies marquen la fi dels espais industrials en aquesta direcció i enceten tot un seguit de façanes marítimes, platges i ports esportius que se succeeixen gairebé sense interrupció fins a Blanes.
Però seguim, estàvem a Sant Adrià. Avançant, l'antiga fàbrica d'Anís del Mono anuncia que arribem a Badalona. Bandera groga a les platges i, certament, es veuen algunes crestes d'ones. Precaució pels banyistes, doncs. Precaució, tanmateix uns amics que viuen a San Francisco, a la costa del Pacífic, i que estan passant unes dies de platja amb la família a Cunit, ens deien fa uns dies que la bandera vermella a la costa mediterrània equival a un mar en calma a la costa oest nord-americana. Ja podria ser. En fi. Una mica rúfol el dia, però força gent a la platja.
Seguint, del tren estant, el passeig marítim de Badalona, arribem a Montgat, primer poble del Maresme entrant pel sud. Fa alguns anys que a la gran piscina del Malamar Wakepark es pot practicar esquí aquàtic estirats per cable motoritzat. Joves. La barreja d'esports aquàtics i d'aventura amb begudes i música a tot drap ha provocat algun conflicte amb els veïns. En tot cas, aquest espai torna a estar en funcionament. Arribem a Montgat Nord, a la zona del barri de Montsolís. També molts banyistes a la platja.
Després de Montsolís, se succeeixen platgetes separades per punts on la via gairebé toca l'aigua del mar. Molt tranquil·les. Gens massificades. Arribem al Masnou i el seu gran port esportiu. Onegen estelades als fanals. A continuació la platja d'Ocata. Bandera blava de qualitat a les platges de Masnou i Ocata. Ara bé,i per a que consti en acta: no són pas les úniques banderes blaves del Maresme.
Segueix el recorregut al costat del passeig de la platja que porta a Premià de Mar, arbres, bancs, indicacions quilomètriqes per a passejants. El búnquer doble a la Platja de Ponent precedeix l'estació de Premià. Deu tractar-se del búnquer més gran del Maresme. N'hi han un grapat de búnquers escampats per la costa maresmenca.
El mar és a tocar. Platges. La confraria de pescadors de Vilassar obre els seus braços al mar, i arribem a l'estació. Em vindria de gust fer el vermut a can Espinaler. Segueix el recorregut fins a Cabrera de Mar. Club nàutic. Surt el sol darrera els núvols i les platges brillen. Però només un moment, i es tapa de nou. Un cormorà vola, gairebé llisca, sobre el mar. No hi han platges aquí. Ens apropem a Mataró.
Mataró. Punt i apart. Tinc un vincle d'afecte i records amb aquesta ciutat, que s'ha reinventat, que ha crescut, que ha encarat el futur amb una intel·ligent aposta pel coneixement i l'innovació amb el Tecnocampus.
EL tren marxa cap a Sant Andreu de Llavaneres. Un nudista estirat al costat del petit búnquer. La platja està deserta excepte pel naturista solitari.
Segueix el Port Esportiu, platja, antigues torretes de la burgesia barcelonina envoltades de pins que es barregen i se segueixen amb construccions més modernes. Ara som a Caldes d'Estrac o, més col·loquialment, Caldetes. El mar ara és de color verd turquesa, reflectint el cel ennuvolat. Una altre platja nudista. Sembla que els usuaris de la platja que faltaven a Llavaneres són tots aquí.
Un cormorà sobre una roca vigila l'arribada del tren a Arenys de Mar. El cementiri de Sinera, encimbellat al turó de la Pietat, contempla el mar. Ens aturem a l'estació fins que el tren en direcció Barcelona se'n va. Es reprèn el moviment i deixem el port esportiu enrere.
Cap a Canet. Un búnquer ben amagat sota un petit turó ens diu que arribem a Canet. La platja molt ample aquí sembla força buida. Tampoc hi ha gaire ambient al passeig. Potser és per l'hora.
Ja enfilem cap a Sant Pol de Mar. Les platges del Maresme són tranquil·les, potser perquè són més exigents pels banyistes. Roques. Cormorans. Ens donen una idea de com són les platges de la cada cop més propera Costa Brava. Arribem a Sant Pol. Força gent aquí. Des del tren es veuen les barques de pescadors que li confereixen un aire pintoresc a aquesta platja. Aquí tenen bandera verda. Està clar que això de les banderes vermella, groga i verda s'ho manega cada municipi al seu criteri, i en dies com avui, de temps variable, no coincideixen gaire.
Ens fiquem a un túnel. Roques. Una altre platja nudista força buida. Un altre túnel. I un altre. La Roca Grossa. Túnel. Passem sota el Far de Calella. Platja de Garbí, i encara més endavant, seguint el Passeig de Puigvert i la Platja Gran, fins a l'estació. Baixem aquí.
Segons a qui li demaneu us dirà Calella, o Calella de Mar, o de la Costa, fins i tot dels Alemanys, Això sí, si us plau, no la confonguessiu pas amb la de Palafrugell. Fa molt lleig i és de molt mal gust.
El tren se'n va. Amb un salt arribarà a Pineda. Segur que hi seran les barques de pesca. Conec el nom d'algunes d'aquestes barques. De passejos per aquestes platges des de ja fa alguns anys. El tren enfilarà després cap a Santa Susanna, tan plena d'hotels, però amb el seu solitari búnquer de la platja. Tot seguit, Malgrat de Mar, els carboners, amb la pilona que es veu al mar, un vestigi històric que recorda amb orgull (i amb una estelada? l'any passat hi era. Enguany també? he d'apropar-me a verificar-ho) un passat miner que avui sembla molt llunyà.
Hi ha una continuïtat entre les platges de Calella, Pineda, Santa Susanna i Malgrat. Són vuit quilòmetres de sorra gruixuda, platges amples i bons serveis. Senzillament, sensacionals. En veritat us dic que no valorem prou el que tenim.
La platja de Malgrat acaba amb la desembocadura del Tordera. No és possible seguir més enllà caminant (ni en tren) pel costat del mar. Un càmping amb platja privada s'interposa entre Blanes i Malgrat. Una frontera. El Tordera també marca el límit entre el Maresme i La Selva o, esperem que per poc temps -això de les províncies és un invent madrileny que amb la Independència hauria de deixar de ser- entre les províncies de Barcelona i Girona.
Blanes es vanta de ser el primer poble de la Costa Brava. De forma més precisa, la Costa Brava comença amb les roques de Sa Palomera.
Si voleu que us digui, es nota el canvi d'estil. Ei, i que està molt bé la Costa Brava! que no se m'interpreti malament!
És només que a mi -serà que soc poc viatjat, o potser perquè és casa meva- m'agrada molt aquesta banda de la costa de Barcelona i del Maresme. És un dels llocs de referència, un refugi, un inici i un final de camins, de la meva geografia particular.
dimecres, 29 de juliol del 2015
Condol
Ahir, em va arribar una mala notícia sobre un company de feina: La seva dona, després d'una llarga i greu malaltia, havia mort. He anat al tanatori a presentar-li les meves condolences. No se molt bé què li he dit. No sé què dir en aquestes circumstàncies, gairebé em fa vergonya.
Ell m'ha semblat sencer, però, com deia ell mateix, "quan tothom se'n vagi i em quedi sol, potser llavors serà quan em surti. Però ara no puc ensorrar-me."
Potser ara ja està sol i els familiars i amics ja no hi són. Potser ara és el moment del dol, del plor íntim. No ho sé. No sé com viuré jo la soledat immediata quan tingui pèrdues tan greus. És la meva ignorància el que estic escrivint en aquest post, i la impressió que m'ha fet, que sempre em fa, la mort i la pèrdua.
Ignorància. Però crec en la bellesa. Hi ha qui escriu amb el cor, i qui diu els poemes també amb el cor.
He trobat això a la xarxa: Sílvia Bel recita el poema d'amor que Feliu Formosa va adreçar a la seva esposa morta.
Faràs dos trucs i t’obriré la porta.
Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
del teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.
Les meves condolences, J.
Ell m'ha semblat sencer, però, com deia ell mateix, "quan tothom se'n vagi i em quedi sol, potser llavors serà quan em surti. Però ara no puc ensorrar-me."
Potser ara ja està sol i els familiars i amics ja no hi són. Potser ara és el moment del dol, del plor íntim. No ho sé. No sé com viuré jo la soledat immediata quan tingui pèrdues tan greus. És la meva ignorància el que estic escrivint en aquest post, i la impressió que m'ha fet, que sempre em fa, la mort i la pèrdua.
Ignorància. Però crec en la bellesa. Hi ha qui escriu amb el cor, i qui diu els poemes també amb el cor.
He trobat això a la xarxa: Sílvia Bel recita el poema d'amor que Feliu Formosa va adreçar a la seva esposa morta.
Faràs dos trucs i t’obriré la porta.
Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
del teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.
Les meves condolences, J.
divendres, 24 de juliol del 2015
No existeix la tercera via.
He estat escoltant a l'Albano Dante Fachín que és el candidat de Podem a les eleccions del 27-S. Podem, i ICV -i potser més grups i partits- han creat una candidatura de confluència "Catalunya Sí Que Es Pot" (CSQEP).
CSQEP em produeix ambivalència. Per una banda m'agrada el seu plantejament social; però, per altra banda, el seu plantejament sobre la independència de Catalunya em frustra. Em grinyolen els plantejaments.
Jo crec que la independència de Catalunya és l'eina que permet entrar a fons en la creació d'un model social molt més avançat que no pas l'actual. És l'eina per posar fre, o buscar alguna forma d'autodefensa contra el TTIP. És l'eina per a protegir la llengua i la cultura catalanes. És l'eina, al meu entendre, necessària i imprescindible.
Però, en tot cas, encara que no fos així, la independència de Catalunya seguiria sent bona per ella mateixa, pel que tindria de respecte a la identitat nacional, cultural i/o lingüística de cadascú, de respecte a la identitat (personal) en definitiva. Simplement perquè és un escut contra el supremacisme nacionalista, cultural i lingüístic espanyol. El nacionalisme supremacista et diu com has de ser, defineix com ets un bon "nacional". T'imposa una identitat. La independència seria una protecció contra aquesta agressió, contra aquest intent de violació que és que et vulguin imposar una identitat.
En canvi, crec que CSQEP només tolera la idea d'independència com un afegit, no com una eina. És una molèstia, mes que no pas una necessitat. No se veure que CSQEP reconegui cap valor positiu en la independència per ella mateixa.
De fet, crec que la tendència majoritària dins de CSEQP és considerar que la independència és la pastanaga de CDC i de la dreta catalana per dur-nos a tots plegats pel pedregar neoliberal.
Això és el que em sobta. Perquè aquest anàlisi que entenc que fa CSQEP ignora completament el fet que l'espai sociològic de l'independentisme ha estat històrica i majoritàriament d'esquerres, fins i tot d'extrema esquerra, i que si hi ha un nouvingut és precisament CDC. En tot cas, la incorporació a l'independentisme de l'espai sociològic de dreta i centre-dreta l'únic que fa és completar socialment i fer transversal l'independentisme.
Tinc la sensació, però, que l'anàlisi que es fa a CSQEP és la reducció "independentisme igual a dreta". Reducció o, mes aviat, recuperació d'un vell mantra de l'esquerra espanyolista. Però aquest argument, simplement, no s'aguanta. El pitjor és que sembla que se'l creuen. Per això no entenen que Raül Romeva encapçali la llista "de la dreta". En una nova reducció diuen que Romeva "s'ha passat a la dreta".
Tanmateix, CSQEP, no se si de grat o per força, reconeix que, malgrat tot, cal donar una "sortida" a la reclamació independentista i repesca la "tercera via".
Això, per mi, és un retrocés. La tercera via és la zona de confort del PSC, UDC, ICV... És una zona de confort, que no una zona confortable. Sobretot, és una zona inútil: el PP i el PSOE saben, perfectament, que les terceres vies no existeixen. Els anys del peix al cove van servir per matar la tercera via: durant molts i molts anys el joc era, més o menys, que a canvi de més competències, o de determinades transaccions, el nacionalisme català de dretes donava suport a la governabilitat de l'estat, i si l'estat no en feia cas sempre quedava el recurs d'amenaçar amb la independència. Molts anys d'amenaçar amb la independència, jugant a l'hora a votar junts amb el PPSOE han servit, sobretot, per rebaixar l'"amenaça independentista" a cantarella pesada i avorrida a oïdes dels poders madrilenys.
Poders que, vista la laminació per dalt que suposa la UE, han optat per recuperar poder de les autonomies. Més encara quan aquestes autonomies només tenien sentit com a "cafè per a tots" per diluir l'excepcionalitat basca i catalana. I que, amb el pas del temps han après que l'"amenaça independentista" basca i catalana no era real. Per això el 2006 es va retallar sàdicament l'estatut i després, com càstig i represàlia, amb escarni, mofa i prepotència, es va tornar a retallar pel constitucional.
Aquesta és la clau: L'independentisme no és una amenaça. L'independentisme no pretén aconseguir "privilegis" o si no ens "marxem de casa", com uns nens malcriats qualssevol. Això era, exactament, la "vella política". Però això no és independentisme. L'independentisme no amenaça amb la independència. L'independentisme opera per aconseguir la independència. La independència no és una amenaça en resposta a l'acció o la inacció de l'estat. La independència és un objectiu incondicional. La independència, per tant, no es negocia.
Aquest "no hi ha res a negociar" és el que finalment ha entès l'espai sociològic del centre, centre-dreta i dreta catalanista que ha esdevingut, finalment, independentista.
Això no ho entenen a CSQEP. No es pot buscar "una sortida". No es pot "negociar" la independència. En el moment que acceptis "negociar" la independència, ja hauràs perdut. No es pot negociar la independència. El que sí que es pot negociar és el repartiment d'actius i passius, fronteres en disputa, convenis de reciprocitat, detalls d'aquest tipus, però mai la independència en ella mateixa.
Encara més: Les frases anteriors segueixen sent certes si on posa "independència" hi poses "procés constituent". El raonament és el mateix. El procés constituent no es negocia. Es poden negociar, de fet això és el procés constituent, els drets, els deures, els principis, el contingut. Però l'essència del procés, quins són els poders constituents, no. En el moment en que acceptis que algú altre dicti per tu si ets o no ets un poder constituent, ja has perdut. Aleshores, demano a CSQEP com pretenen realitzar un procés constituent des de la legalitat de l'actual constitució que, d'entrada estableix qui és poder constituent i qui no. No es pot. Jo crec que no es pot. De fet, crec que l'única forma de fer un procés constituent és des de la independència.
És per això que el 27S és una diada a blanc o negre i per això la fórmula discutible i imperfecta de dues llistes independentistes. És per això que cal posicionar-se i que les terceres vies s'han de considerar, lamentablement, un vot unionista. Perquè la tercera via no existeix. Perquè res no pot canviar, o reconstituir-se, si no és des de la independència. Una independència que, idealment, hauria d'anar més enllà de l'estrictament nacional per a ser una independència dels individus, dels ciutadans i dels col·lectius. I des d'aquests poders constituents elaborar la nova estructura social, administrativa i estatal.
Aquesta anàlisi que he fet la pot fer qualsevol. És molt evident i estic segur que l'està fent molta gent. També molta gent dins de l'espai de "tercera via" que pretén ocupar CSQEP. Si no m'equivoco això voldrà dir que CSQEP, més aviat que tard, haurà de prendre partit, decantar-se pel sí o pel no, i probablement això significarà una gran convulsió interna, àdhuc alguna "desconfluència".
Ja veurem. Atents. Els propers dos mesos seran apassionants... i espero que els que vinguin a continuació encara ho seran més. Però ja en parlaré quan toqui.
CSQEP em produeix ambivalència. Per una banda m'agrada el seu plantejament social; però, per altra banda, el seu plantejament sobre la independència de Catalunya em frustra. Em grinyolen els plantejaments.
Jo crec que la independència de Catalunya és l'eina que permet entrar a fons en la creació d'un model social molt més avançat que no pas l'actual. És l'eina per posar fre, o buscar alguna forma d'autodefensa contra el TTIP. És l'eina per a protegir la llengua i la cultura catalanes. És l'eina, al meu entendre, necessària i imprescindible.
Però, en tot cas, encara que no fos així, la independència de Catalunya seguiria sent bona per ella mateixa, pel que tindria de respecte a la identitat nacional, cultural i/o lingüística de cadascú, de respecte a la identitat (personal) en definitiva. Simplement perquè és un escut contra el supremacisme nacionalista, cultural i lingüístic espanyol. El nacionalisme supremacista et diu com has de ser, defineix com ets un bon "nacional". T'imposa una identitat. La independència seria una protecció contra aquesta agressió, contra aquest intent de violació que és que et vulguin imposar una identitat.
En canvi, crec que CSQEP només tolera la idea d'independència com un afegit, no com una eina. És una molèstia, mes que no pas una necessitat. No se veure que CSQEP reconegui cap valor positiu en la independència per ella mateixa.
De fet, crec que la tendència majoritària dins de CSEQP és considerar que la independència és la pastanaga de CDC i de la dreta catalana per dur-nos a tots plegats pel pedregar neoliberal.
Això és el que em sobta. Perquè aquest anàlisi que entenc que fa CSQEP ignora completament el fet que l'espai sociològic de l'independentisme ha estat històrica i majoritàriament d'esquerres, fins i tot d'extrema esquerra, i que si hi ha un nouvingut és precisament CDC. En tot cas, la incorporació a l'independentisme de l'espai sociològic de dreta i centre-dreta l'únic que fa és completar socialment i fer transversal l'independentisme.
Tinc la sensació, però, que l'anàlisi que es fa a CSQEP és la reducció "independentisme igual a dreta". Reducció o, mes aviat, recuperació d'un vell mantra de l'esquerra espanyolista. Però aquest argument, simplement, no s'aguanta. El pitjor és que sembla que se'l creuen. Per això no entenen que Raül Romeva encapçali la llista "de la dreta". En una nova reducció diuen que Romeva "s'ha passat a la dreta".
Tanmateix, CSQEP, no se si de grat o per força, reconeix que, malgrat tot, cal donar una "sortida" a la reclamació independentista i repesca la "tercera via".
Això, per mi, és un retrocés. La tercera via és la zona de confort del PSC, UDC, ICV... És una zona de confort, que no una zona confortable. Sobretot, és una zona inútil: el PP i el PSOE saben, perfectament, que les terceres vies no existeixen. Els anys del peix al cove van servir per matar la tercera via: durant molts i molts anys el joc era, més o menys, que a canvi de més competències, o de determinades transaccions, el nacionalisme català de dretes donava suport a la governabilitat de l'estat, i si l'estat no en feia cas sempre quedava el recurs d'amenaçar amb la independència. Molts anys d'amenaçar amb la independència, jugant a l'hora a votar junts amb el PPSOE han servit, sobretot, per rebaixar l'"amenaça independentista" a cantarella pesada i avorrida a oïdes dels poders madrilenys.
Poders que, vista la laminació per dalt que suposa la UE, han optat per recuperar poder de les autonomies. Més encara quan aquestes autonomies només tenien sentit com a "cafè per a tots" per diluir l'excepcionalitat basca i catalana. I que, amb el pas del temps han après que l'"amenaça independentista" basca i catalana no era real. Per això el 2006 es va retallar sàdicament l'estatut i després, com càstig i represàlia, amb escarni, mofa i prepotència, es va tornar a retallar pel constitucional.
Aquesta és la clau: L'independentisme no és una amenaça. L'independentisme no pretén aconseguir "privilegis" o si no ens "marxem de casa", com uns nens malcriats qualssevol. Això era, exactament, la "vella política". Però això no és independentisme. L'independentisme no amenaça amb la independència. L'independentisme opera per aconseguir la independència. La independència no és una amenaça en resposta a l'acció o la inacció de l'estat. La independència és un objectiu incondicional. La independència, per tant, no es negocia.
Aquest "no hi ha res a negociar" és el que finalment ha entès l'espai sociològic del centre, centre-dreta i dreta catalanista que ha esdevingut, finalment, independentista.
Això no ho entenen a CSQEP. No es pot buscar "una sortida". No es pot "negociar" la independència. En el moment que acceptis "negociar" la independència, ja hauràs perdut. No es pot negociar la independència. El que sí que es pot negociar és el repartiment d'actius i passius, fronteres en disputa, convenis de reciprocitat, detalls d'aquest tipus, però mai la independència en ella mateixa.
Encara més: Les frases anteriors segueixen sent certes si on posa "independència" hi poses "procés constituent". El raonament és el mateix. El procés constituent no es negocia. Es poden negociar, de fet això és el procés constituent, els drets, els deures, els principis, el contingut. Però l'essència del procés, quins són els poders constituents, no. En el moment en que acceptis que algú altre dicti per tu si ets o no ets un poder constituent, ja has perdut. Aleshores, demano a CSQEP com pretenen realitzar un procés constituent des de la legalitat de l'actual constitució que, d'entrada estableix qui és poder constituent i qui no. No es pot. Jo crec que no es pot. De fet, crec que l'única forma de fer un procés constituent és des de la independència.
És per això que el 27S és una diada a blanc o negre i per això la fórmula discutible i imperfecta de dues llistes independentistes. És per això que cal posicionar-se i que les terceres vies s'han de considerar, lamentablement, un vot unionista. Perquè la tercera via no existeix. Perquè res no pot canviar, o reconstituir-se, si no és des de la independència. Una independència que, idealment, hauria d'anar més enllà de l'estrictament nacional per a ser una independència dels individus, dels ciutadans i dels col·lectius. I des d'aquests poders constituents elaborar la nova estructura social, administrativa i estatal.
Aquesta anàlisi que he fet la pot fer qualsevol. És molt evident i estic segur que l'està fent molta gent. També molta gent dins de l'espai de "tercera via" que pretén ocupar CSQEP. Si no m'equivoco això voldrà dir que CSQEP, més aviat que tard, haurà de prendre partit, decantar-se pel sí o pel no, i probablement això significarà una gran convulsió interna, àdhuc alguna "desconfluència".
Ja veurem. Atents. Els propers dos mesos seran apassionants... i espero que els que vinguin a continuació encara ho seran més. Però ja en parlaré quan toqui.
divendres, 17 de juliol del 2015
27S. Referèndum per la Independència.
Estic molt content que, finalment, s'hagi arribat a un acord per a fer una llista unitària independentista.
Encara estic més content perquè aquesta llista l'encapçalen Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals.
Raül Romeva ho deia molt clar ahir: Aquesta és la papereta del Sí a la Independència.
És la papereta que ha de servir per ratificar el doble sí del 9N. Aquest cop el bàndol del No, no podrà negar-se a ser comptat ni menystenir el resultat per la seva incompareixença. És el referèndum que se'ns ha escatimat. És l'hora de la veritat.
El No té tot el dret a dir que aquest no serà el referèndum. Bé, que guanyin. Si els partidaris del Sí obtenim la majoria -i l'obtindrem- les eleccions hauran estat el referèndum. Perquè les regles, aquest cop, les posem nosaltres. Després de tants i tants anys que les regles ens vinguessin imposades, i que l'àrbitre fos de l'equip contrari. Amb el 27S també s'acaba jugar amb desavantatge i contra cartes marcades.
El full de ruta està clar. La forma de fer que aquest full de ruta sigui curt és, ni més ni menys, que una victòria clara, rotunda, de l'independentisme.
Dues llistes independentistes: l'encapçalada per Romeva, i la de la CUP.
I a la banda unionista, variacions des del supremacisme nacionalista espanyolista de dretes de PP i C's passant per la "reforma constitucional federalitzant" de PSC, o la "màxima sobirania sense trencar cap plat" de l'UDC Duranista, o el "procés constituent no subordinat per a fer una República Catalana dins de la Monarquía Espanyola" de P's.
Ho tinc bastant clar: vull la independència de Catalunya, per a fer una país nou, més just, més net, més lliure i per a les persones. Un país amb la justícia social al primer lloc. Per a poder fer això calen eines, i l'eina principal és la independència.
Això és el que es pot aconseguir votant la llista unitària de les entitats independentistes.
La llista de la CUP, diferenciada, explícitament aposta per un model per al nou país. Un model ben respectable, per cert, però que potser s'aparta de la centralitat actual del país (o no, ja veurem). En tot cas, un model que per a ser possible reclama les eines similars a les de la llista de les entitats independentistes. En particular, reclama la Independència. Aquest punt de coincidència en l'anàlisi és fonamental. És el que permetrà, quan arribi el moment, que des de la CUP es doni suport a les passes que calgui donar per obtenir-la.
L'aposta per la independència, doncs, és clara, i és en positiu, ja sigui amb una llista o amb l'altre. Les alternatives, al meu entendre, no ho són:
La Independència només depèn dels catalans. La fem aquí. No depèn, ni ha de dependre, d'una més que improbable reforma constitucional que haurien de votar a favor majoritàriament a Càceres, Terol, Ciudad Real, o Lugo, per posar uns exemples. Simplement ni haurà aquesta reforma constitucional ni, en el cas que es produís, a cap d'aquests llocs es votaria a favor.
Per fer la Independència, és dir, la màxima sobirania, doncs, caldrà trencar "algun plat". Només els pusil·lànimes poden creure que es pot arribar més enllà sense arriscar-se, sense donar un cop de puny a la taula, alçar-se i fer camí. Res no ens serà donat. Però ho volem tot i ho prendrem tot. Perquè podem. I aquest és el podem que m'interessa.
Per descomptat, que el procés constituent català no ha d'estar subordinat a ningú. I serà per fer el que els catalans vulguem. Si els espanyols volen tenir un rei, allà ells, però inventar-se repúbliques monàrquiques fa riure, per no dir que fa plorar.
Finalment, la Independència ens estalviarà per sempre més d'haver d'estar resistint l'intent permanent d'extermini i genocidi cultural i nacional per part del supremacisme espanyolista, força transversal a tota la societat espanyola, però que potser avui es troba més ben representat per la dreta post-franquista de PP i C's.
I no. No accepto aquest argument -un intent xaró, pobre, groller de desmobilitzar- que aquesta és la llista de Mas. Un argument que pretén explotar "l'odi a Mas". Un argument que menysté, que ofèn, a l'enorme quantitat de militants, socis, i particulars de les entitats independentistes que formen, que donem suport, a la llista. Adhesions que encara continuen. No és la llista de Mas. Ni la de CDC-ERC. No ho és. No estem en el joc dels partits. El 27S serà un referèndum perquè el convertirem en referèndum, igual com el 9N vam convertir el "procés participatiu" en una victòria aclaparadora amb un missatge potent i clar a l'opinió pública internacional. I ja està. Li nego la major.
El que cal ara és mobilitzar-se, i guanyar.
Hi han dues llistes per la Independència. A l'altre bàndol potser algú s'ho repensarà. Espero que s'ho repensin. I si no, tant se val. Tothom té dret a equivocar-se. Al final, aquest país, el procés constituent, el farem tots junts. Tots som i serem necessaris per a fer el país.
Ara però, no hi ha temps per perdre. El 27S és el referèndum per la Independència. Toca guanyar.
Tinguem-ho ben clar: Aquest cop als catalans ens toca guanyar (amb els nostres encerts i amb els nostres errors).
I guanyarem.
Encara estic més content perquè aquesta llista l'encapçalen Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals.
Raül Romeva ho deia molt clar ahir: Aquesta és la papereta del Sí a la Independència.
És la papereta que ha de servir per ratificar el doble sí del 9N. Aquest cop el bàndol del No, no podrà negar-se a ser comptat ni menystenir el resultat per la seva incompareixença. És el referèndum que se'ns ha escatimat. És l'hora de la veritat.
El No té tot el dret a dir que aquest no serà el referèndum. Bé, que guanyin. Si els partidaris del Sí obtenim la majoria -i l'obtindrem- les eleccions hauran estat el referèndum. Perquè les regles, aquest cop, les posem nosaltres. Després de tants i tants anys que les regles ens vinguessin imposades, i que l'àrbitre fos de l'equip contrari. Amb el 27S també s'acaba jugar amb desavantatge i contra cartes marcades.
El full de ruta està clar. La forma de fer que aquest full de ruta sigui curt és, ni més ni menys, que una victòria clara, rotunda, de l'independentisme.
Dues llistes independentistes: l'encapçalada per Romeva, i la de la CUP.
I a la banda unionista, variacions des del supremacisme nacionalista espanyolista de dretes de PP i C's passant per la "reforma constitucional federalitzant" de PSC, o la "màxima sobirania sense trencar cap plat" de l'UDC Duranista, o el "procés constituent no subordinat per a fer una República Catalana dins de la Monarquía Espanyola" de P's.
Ho tinc bastant clar: vull la independència de Catalunya, per a fer una país nou, més just, més net, més lliure i per a les persones. Un país amb la justícia social al primer lloc. Per a poder fer això calen eines, i l'eina principal és la independència.
Això és el que es pot aconseguir votant la llista unitària de les entitats independentistes.
La llista de la CUP, diferenciada, explícitament aposta per un model per al nou país. Un model ben respectable, per cert, però que potser s'aparta de la centralitat actual del país (o no, ja veurem). En tot cas, un model que per a ser possible reclama les eines similars a les de la llista de les entitats independentistes. En particular, reclama la Independència. Aquest punt de coincidència en l'anàlisi és fonamental. És el que permetrà, quan arribi el moment, que des de la CUP es doni suport a les passes que calgui donar per obtenir-la.
L'aposta per la independència, doncs, és clara, i és en positiu, ja sigui amb una llista o amb l'altre. Les alternatives, al meu entendre, no ho són:
La Independència només depèn dels catalans. La fem aquí. No depèn, ni ha de dependre, d'una més que improbable reforma constitucional que haurien de votar a favor majoritàriament a Càceres, Terol, Ciudad Real, o Lugo, per posar uns exemples. Simplement ni haurà aquesta reforma constitucional ni, en el cas que es produís, a cap d'aquests llocs es votaria a favor.
Per fer la Independència, és dir, la màxima sobirania, doncs, caldrà trencar "algun plat". Només els pusil·lànimes poden creure que es pot arribar més enllà sense arriscar-se, sense donar un cop de puny a la taula, alçar-se i fer camí. Res no ens serà donat. Però ho volem tot i ho prendrem tot. Perquè podem. I aquest és el podem que m'interessa.
Per descomptat, que el procés constituent català no ha d'estar subordinat a ningú. I serà per fer el que els catalans vulguem. Si els espanyols volen tenir un rei, allà ells, però inventar-se repúbliques monàrquiques fa riure, per no dir que fa plorar.
Finalment, la Independència ens estalviarà per sempre més d'haver d'estar resistint l'intent permanent d'extermini i genocidi cultural i nacional per part del supremacisme espanyolista, força transversal a tota la societat espanyola, però que potser avui es troba més ben representat per la dreta post-franquista de PP i C's.
I no. No accepto aquest argument -un intent xaró, pobre, groller de desmobilitzar- que aquesta és la llista de Mas. Un argument que pretén explotar "l'odi a Mas". Un argument que menysté, que ofèn, a l'enorme quantitat de militants, socis, i particulars de les entitats independentistes que formen, que donem suport, a la llista. Adhesions que encara continuen. No és la llista de Mas. Ni la de CDC-ERC. No ho és. No estem en el joc dels partits. El 27S serà un referèndum perquè el convertirem en referèndum, igual com el 9N vam convertir el "procés participatiu" en una victòria aclaparadora amb un missatge potent i clar a l'opinió pública internacional. I ja està. Li nego la major.
El que cal ara és mobilitzar-se, i guanyar.
Hi han dues llistes per la Independència. A l'altre bàndol potser algú s'ho repensarà. Espero que s'ho repensin. I si no, tant se val. Tothom té dret a equivocar-se. Al final, aquest país, el procés constituent, el farem tots junts. Tots som i serem necessaris per a fer el país.
Ara però, no hi ha temps per perdre. El 27S és el referèndum per la Independència. Toca guanyar.
Tinguem-ho ben clar: Aquest cop als catalans ens toca guanyar (amb els nostres encerts i amb els nostres errors).
I guanyarem.
diumenge, 5 de juliol del 2015
El No de Grècia, o l'oportunitat de bastir una nova Europa.
(estàtua de la dea Atena a l'Acadèmia d'Atenes)
Encara estan fent el recompte a Grècia però a hores d'ara ja fa estona que és evident que el NO guanyarà de forma rotunda.
Els grecs han decidit que NO accepten el pla de la Troika. La por a l'expulsió de l'euro -quelcom que no es pot descartar i que suposaria un patiment important pels grecs- no ha estat suficient per impedir el vot negatiu a les polítiques d'austeritat.
Els grecs han dit que no. Grècia ja ha parlat. Jo crec que no hi ha gran cosa a interpretar aquí: els grecs han dit que no a les polítiques d'austeritat. I punt. No han dit que no a Europa, o que no a l'euro. Opino que les lectures euroescèptiques són interessades.
Quina serà la rèplica de la UE? La UE ha d'entendre que és exactament el rebuig a les polítiques d'austeritat el que democràticament han manifestat els grecs.
Crec que ahir Ernest Maragall va saber explicar-ho d'una forma absolutament entenedora comparant el cas de Grècia i la UE amb la greu crisi econòmica a la ciutat de Detroit i la reacció del govern dels EUA: O ens creiem que la UE és Europa, que existeix i compartim una nacionalitat Europea, que Europa representa uns valors, que hi ha un sentiment que ens uneix des de Fisterra fins els Urals, i es presta ajuda a Grècia sense dubtar; O no ens ho creiem i, de forma molt trista, caldrà acceptar que no hem après gran cosa de la dramàtica història del continent.
No és economia. És política. I de la bona. Es tracta de construir una identitat supranacional.
Europa ha de ser generosa amb Grècia perquè el que està en joc és la mateixa construcció europea. I en aquesta construcció, n'estic segur, tant important és respectar, encabir, comprendre, acollir i aprendre del no grec, com de les reclamacions catalanes a partir del proper 27S. Estan a la mateixa alçada. Es tracta, ni més ni menys, que la identitat europea només pot construir-se des de l'autodeterminació dels pobles d'Europa. Autodeterminació. Sobirania.
Dret a decidir és, exacta i precisament, el que han exercit avui els grecs.
Espero la resposta d'Europa. Espero que sigui la d'Europa. No de la la UE, o pitjor encara, la del BCE.
Espero que Europa no resulti ser la primera i més gran euroescèptica.
Espero que Europa respecti el dret a decidir dels europeus.
Reso i m'encomano a Atena, dea de la saviesa, l'artesania i l'estratègia, protectora d'Atenes, verge dels ulls clars, verge dels ulls d'òliba, per a que ens inspiri i ens faci savis. Que aprenguem del coratge grec i, tots junts, fem una nova Europa, més lliure i democràtica.
Així sigui.
dilluns, 29 de juny del 2015
"Falta molt poc per decidir el nostre futur"
Els grecs votaran aquest diumenge. No se sap què pesarà més, si la por a la sortida de l'Euro; o si la ràbia contra una Europa cruel.
En tot cas, votaran. S'han tret una consulta de la màniga. I no és pas per poca cosa: Es juguen la continuïtat a la zona Euro, i qui sap si també a la UE.
Sobirania és exactament això que faran els grecs el diumenge. Pot ser que la decisió que acabin prenent sigui, justament, cedir sobirania. Però també podria ser tracta d'obtenir-ne més. Encara que costi.
Ser independents permet als grecs decidir sobre el seu futur.
A Catalunya el dia 27S votarem. I serà per prendre una decisió d'una transcendència semblant: Seguir o no seguir a l'estat espanyol. Construir, o no, un nou país. Encetar, o no, un procés constituent.
No sé que pesarà més. No crec que sigui una tria entre por i ràbia. Potser, més aviat, entre por i esperança. Però no simplifiquem. En tot cas, el 27 es vota.
Tot això, ho deia perquè aquest dies he vist al metro aquest cartell (la foto està treta del twitter de l'ANC)
Jo votaré esperança. #27S2015 #Independència
En tot cas, votaran. S'han tret una consulta de la màniga. I no és pas per poca cosa: Es juguen la continuïtat a la zona Euro, i qui sap si també a la UE.
Sobirania és exactament això que faran els grecs el diumenge. Pot ser que la decisió que acabin prenent sigui, justament, cedir sobirania. Però també podria ser tracta d'obtenir-ne més. Encara que costi.
Ser independents permet als grecs decidir sobre el seu futur.
A Catalunya el dia 27S votarem. I serà per prendre una decisió d'una transcendència semblant: Seguir o no seguir a l'estat espanyol. Construir, o no, un nou país. Encetar, o no, un procés constituent.
No sé que pesarà més. No crec que sigui una tria entre por i ràbia. Potser, més aviat, entre por i esperança. Però no simplifiquem. En tot cas, el 27 es vota.
Tot això, ho deia perquè aquest dies he vist al metro aquest cartell (la foto està treta del twitter de l'ANC)
Jo votaré esperança. #27S2015 #Independència
impagament grec
Si no passa alguna cosa aquesta nit, demà el govern grec farà un impagament del deute.
És molt curiós com ha anat això, i diu alguna cosa de com funciona el món: Grècia no podrà pagar el venciment del deute perquè se li ha denegat un préstec. Correcte: Grècia anava a pagar un deute, amb un préstec.
Un cercle viciós de manual. Això és el que el govern grec vol trencar. Però no es pot fer sense temps per implementar canvis, mesurar-ne l'eficàcia, corregir-ne les desviacions, tornar a mesurar... Per a disposar d'aquest temps, Grècia necessita un nou préstec. Però no li ha estat concedit.
I per què no li han concedit el préstec a Grècia? perquè a les condicions del préstec hi havien coses com "retallar pensions" o "pujar més l'IVA". Aquestes condicions són inacceptables per Syriza, el partit del govern grec. Tanmateix, Syriza ha decidit consultar als grecs, aquest proper diumenge, sobre les condicions proposades per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). O sigui, si estan disposats a acceptar les retallades que demanen els creditors.
Què podrà més? la por i la rendició incondicional, i votaran que sí com els demana la mama Europa, que ja s'ho farà venir bé per a que això de l'impagament s'arregli, si més no, per ara; o l'emprenyamenta i la ràbia, i engegaran a la bruixa Europa a pastar fang votant que no?
Avui els bancs grecs no han obert. Només es podran treure 60€ per dia dels comptes. L'objectiu és impedir una fuita de capitals. Molts grecs temen que Grècia sigui expulsada de l'euro. La seqüència que els fa por és la següent: Es decreta el "corralito" (ja el tenim aquí); Grècia és expulsada de l'euro, d'Europa, i del sistema solar; els estalvis nominats en euros passen a nominar-se en dracmes; el govern grec, ja fora de l'euro, devalua el dracma, probablement de forma important; es retira el "corralito". Quin és el resultat de la jugada? que els estalvis dels grecs s'han reduït pel factor de devaluació.
En teoria, amb el dracma devaluat, Grècia tindria major facilitat per vendre els seus productes; la inversa, l'accés als productes exteriors s'encariria notablement. Per una banda, això complicaria accedir a productes que no es fabriquessin a Grècia, potser tan estratègics o vitals com les medecines; per altra banda, això estimularia l'aparició d'una industria nacional que supliria, almenys parcialment, aquesta carència.
Ara bé, l'aparició d'una indústria nacional requeriria molta inversió però -vet aquí el problema més greu després d'un impagament- Grècia no tindria accés als mercats de deute internacionals. És dir: ningú prestaria diners a Grècia, o ho faria amb uns interessos desorbitats.
Sense inversions no es podrà substituir el que es deixi de comprar a l'estranger. Encara més: sense inversions la indústria grega probablement tampoc serà capaç d'aprofitar l'avantatge d'un dracma devaluat. De fet, és probable que la indústria grega acabi caient en mans estrangeres.
Tanmateix, devaluar el dracma seria inevitable. No fer-ho seria pitjor: no podrien aspirar ni a ser comprats.
No és cap broma. Els grecs patiran molt. Escassedat de productes, increment de l'atur... Això es traduirà en emigració, inseguretat social... i ves a saber què més. Tant de bo que m'equivoqui.
L'impagament grec tindrà conseqüències. Quines? es fa difícil de dir, o potser no tant. Sabeu qui són els PIGS? Dons bé, de l'ofensiu acronim per referir-se a les economies del sud de la UE -Portugal, Italy, Greece i Spain- resulta que ja tenim la primera baixa, o víctima. La següent podria estar a la península ibèrica.
Mentrestant, a Espanya, seguien construint AVES al no res, i deixant de construir corredors mediterranis. I una casta política corrupta seguia sistemàticament saquejant l'erari públic, o repartint-se empreses entre els amiguets...
Però tranquils tots, que Rajoy i De Guindos diuen que això de Grècia no afectarà l'estat.
Ara sí que estic cagat.
És molt curiós com ha anat això, i diu alguna cosa de com funciona el món: Grècia no podrà pagar el venciment del deute perquè se li ha denegat un préstec. Correcte: Grècia anava a pagar un deute, amb un préstec.
Un cercle viciós de manual. Això és el que el govern grec vol trencar. Però no es pot fer sense temps per implementar canvis, mesurar-ne l'eficàcia, corregir-ne les desviacions, tornar a mesurar... Per a disposar d'aquest temps, Grècia necessita un nou préstec. Però no li ha estat concedit.
I per què no li han concedit el préstec a Grècia? perquè a les condicions del préstec hi havien coses com "retallar pensions" o "pujar més l'IVA". Aquestes condicions són inacceptables per Syriza, el partit del govern grec. Tanmateix, Syriza ha decidit consultar als grecs, aquest proper diumenge, sobre les condicions proposades per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). O sigui, si estan disposats a acceptar les retallades que demanen els creditors.
Què podrà més? la por i la rendició incondicional, i votaran que sí com els demana la mama Europa, que ja s'ho farà venir bé per a que això de l'impagament s'arregli, si més no, per ara; o l'emprenyamenta i la ràbia, i engegaran a la bruixa Europa a pastar fang votant que no?
Avui els bancs grecs no han obert. Només es podran treure 60€ per dia dels comptes. L'objectiu és impedir una fuita de capitals. Molts grecs temen que Grècia sigui expulsada de l'euro. La seqüència que els fa por és la següent: Es decreta el "corralito" (ja el tenim aquí); Grècia és expulsada de l'euro, d'Europa, i del sistema solar; els estalvis nominats en euros passen a nominar-se en dracmes; el govern grec, ja fora de l'euro, devalua el dracma, probablement de forma important; es retira el "corralito". Quin és el resultat de la jugada? que els estalvis dels grecs s'han reduït pel factor de devaluació.
En teoria, amb el dracma devaluat, Grècia tindria major facilitat per vendre els seus productes; la inversa, l'accés als productes exteriors s'encariria notablement. Per una banda, això complicaria accedir a productes que no es fabriquessin a Grècia, potser tan estratègics o vitals com les medecines; per altra banda, això estimularia l'aparició d'una industria nacional que supliria, almenys parcialment, aquesta carència.
Ara bé, l'aparició d'una indústria nacional requeriria molta inversió però -vet aquí el problema més greu després d'un impagament- Grècia no tindria accés als mercats de deute internacionals. És dir: ningú prestaria diners a Grècia, o ho faria amb uns interessos desorbitats.
Sense inversions no es podrà substituir el que es deixi de comprar a l'estranger. Encara més: sense inversions la indústria grega probablement tampoc serà capaç d'aprofitar l'avantatge d'un dracma devaluat. De fet, és probable que la indústria grega acabi caient en mans estrangeres.
Tanmateix, devaluar el dracma seria inevitable. No fer-ho seria pitjor: no podrien aspirar ni a ser comprats.
No és cap broma. Els grecs patiran molt. Escassedat de productes, increment de l'atur... Això es traduirà en emigració, inseguretat social... i ves a saber què més. Tant de bo que m'equivoqui.
L'impagament grec tindrà conseqüències. Quines? es fa difícil de dir, o potser no tant. Sabeu qui són els PIGS? Dons bé, de l'ofensiu acronim per referir-se a les economies del sud de la UE -Portugal, Italy, Greece i Spain- resulta que ja tenim la primera baixa, o víctima. La següent podria estar a la península ibèrica.
Mentrestant, a Espanya, seguien construint AVES al no res, i deixant de construir corredors mediterranis. I una casta política corrupta seguia sistemàticament saquejant l'erari públic, o repartint-se empreses entre els amiguets...
Però tranquils tots, que Rajoy i De Guindos diuen que això de Grècia no afectarà l'estat.
Ara sí que estic cagat.
divendres, 26 de juny del 2015
L'insomni d'una nit de Sant Joan
I quan ja agafaves el son, peta un tro al carrer que deu haver fet un cràter com el de Tunguska. Segur que aquestes explosions no acceleren el canvi climàtic? algú ha estudiat això?
Recordo les nits de Sant Joan de quan era petit. Es tiraven petards des d'una setmana abans i la revetlla era un esclat continuat i eixordador. Hi influïa que casa nostra era al costat de la riera d'Escuder, que no es va asfaltar fins que vam tenir una edat i que, per la seva condició de via no asfaltada i deixada, era el pipican del barri i, per Sant Joan, el lloc on tots els nens anaven a tirar els petards, coets i material pirotècnic de tota mena, mida i potència.
Potència és la paraula. En aquella època, algun dels petards que es tiraven haurien pogut ostentar dignament el títol de míssils balístics.
Ha passat el temps. Avui som més cultes, més nets, gairebé es diria que del nord si això fos un assaig de càntic a un temple qualsevol. La riera d'Escuder fa molts temps que està asfaltada i dels jardins i horts del carrer Daoiz i Velarde -un sorprenent vestigi del Sants històric que va resistir fins al final del segle passat- ja no en queda més que el record en els veïns que ja no som tan joves. Potser ara que tots som més cultes, nets i sofisticats, algú pensarà que això dels petards haurà perdut part de la seva màgia ancestral. Serà veritat?
Ha passat el temps. I han vingut crisis molt dures. I amb el pas dels anys, els petards han anat reculant. A Barcelona, en general, només es tiren petards per la revetlla de Sant Joan, i en una franja horària de no gaires hores.
No crec que sigui cosa de que avui siguem més cultes, nets o bufons. Diria que és més prosaic: Els petards són cars. Tirar petards és, per a moltes cases i famílies, una despesa difícil de justificar. Literalment, és cremar diners.
En canvi, jo diria que hi han més fogueres. Ho prefereixo. En realitat, és el que debò és tradicional. Fogueres a les que es cremen andròmines velles. Tot allò que volem deixar enrere de l'any. Focs que cremen i il·luminen la nit més curta i disbauxada.
I es fa de la necessitat virtut i ens estalviem uns calerons en petards. Cremen fogueres de Sant Joan. Mengem coca, bevem cava, i vi, i licors dolços. Toquen orquestres i es fan balls. Cançons de moda, i no tant de moda, a les revetlles populars. És el mateix des de fa molts anys, però ara amb menys petards i més focs.
S'afegeixen nous costums i comença a ser tradició anar a la platja, a veure sortir el sol. Ens estirem a la sorra després del ball. Hi han famílies, colles d'amics, parelles abraçades, algun solitari que busca companyia, o que només mira. Alguns dormen. Cansats o ebris. Encara crema la foguera quan neix el dia.
Jo mig dormia al meu llit. Somiava aquesta revetlla. Sant Joan al meu cap, amb la remor de fons dels petards llunyans d'aquesta festa del solstici. De sobte, un altre tro esclatant amb ràbia al carrer m'ha espantat. He saltat d'un bot i m'he quedat penjat de la làmpada. De veritat, era necessari tant d'escàndol? És mala llet, això. Torno al matalàs i, a la fi, m'adormo i ja no esclaten més petards, o ja no els sento.
Són prop de les deu quan em llevo. Ja fa algunes hores que el sol s'enfila al cel. El peculiar silenci del carrer em diu que aquesta ha estat una nit de festa.
Festa. Sant Joan. Solstici.
Estiu.
dissabte, 20 de juny del 2015
A menys de 100 dies del 27S.
Manquen menys de 100 dies per a les plebiscitàries. L’objectiu de l’independentisme és guanyar. Tothom està d’acord que cal sumar. La pregunta, però, segueix sent la mateixa: quin plantejament és el que maximitza el nombre de vots independentistes?
Molts esdeveniments aquests dies. Potser el més interessant ha estat el trencament de la federació de CiU, després de la consulta interna d'Unió Democràtica amb la seva recargolada pregunta. La direcció del partit va guanyar per la mínima, amb denúncia de tupinada a Lleida i, malgrat tot, sense poder anar més enllà del que, objectivament, és un empat tècnic.
Unió s'ha dividit entre independentistes i no se sap ben bé si "sobiranistes", unionistes camuflats, duranistes, o qualsevol altre cosa. Crec que al Polònia en dirien, de forma clarivident, "puta-ramonetistes".
Amb el trencament de la federació es confirma allò que independentisme i sobiranisme no volen dir el mateix. No confonguem amor i sexe.
CDC ja va a totes. Fa una estona Artur Mas ha explicat, en una conferència a Molins de Rei, què és això de la llista del President: en realitat no ha de ser del President, si no que emplaça a ANC, Òmnium i AMI a que siguin ells els que defineixin la llista.
Déu n'hi do. ANC, Òmnium i AMI són clarament molt més transversals que CDC o que ERC.
Mas insisteix en la idea que ja va presentar a la seva conferència del passat 26 de novembre: Es tracta de crear una llista de la societat civil. Avui ha explicitat que la definició d'aquesta llista es cedeix també a la societat civil.
CDC té capacitat d'influència dins ANC, Òmnium i AMI. Però no de forma orgànica si no per militàncies compartides. D'aquesta forma, també hi té influència ERC, i segur que també en tenen la CUP, ICV-EUiA, Procés Constituent, Plataformes de confluència com BeC. Segur que encara hi trobaríem a l’ANC gent amb carnet del PSC, que d’aquesta manera també hi tindria “influència”. Per descomptat, també tenen capacitat d'influència tants i tants independents d'assemblees locals de l'ANC que potser són, de fet, els que tenen més influència.
Amb l'anterior vull dir que si l'ANC recull el guant i fa una proposta de llista, jo no acceptaré que se'm digui que és una llista camuflada de CDC. Aquest argument el rebutjaré. De la mateixa forma que el rebutjaria, referit a ERC, si la proposta hagués vingut de Junqueras. Crec que amb aquesta proposta CDC fa, sincerament, un pas enrere, i cal tenir-ho en compte.
Per la seva banda, Junqueras va proposar quelcom de semblant: una llista de la societat civil però d' esquerres. Aquesta idea sembla que podria arribar a ser explorada per la CUP. Personalment, però, crec que avui és més probable que la CUP acabi construint una candidatura independentista d'esquerra anticapitalista al marge de la llista de la societat civil que proposa Junqueras (tanmateix, i si...?).
En tot cas, el que de debò se'm fa difícil veure són dues llistes civils, només que una "proposada" per Mas, i l'altre per Junqueras.
Un plantejament amb dues llistes civils. No m'agrada. Però l'escenari no té perquè quedar-se congelat. Segur que es mourà. Avui es propicien dues llistes civils. Cert. Però i si, de forma autònoma, aquestes dues llistes acaben confluint en una de sola? Aquest relat sí que me'l puc creure.
Com sigui, però, amb una, dues o tres llistes separades, el que cal és sumar i que s'obtingui una victòria independentista el 27S que no admeti discussió. Escons, per descomptat, i també en vots. Serà la forma que a partir del 27 el procés constituent no es pugui aturar.
I arribats a aquest punt, no crec que sigui raonable dir que el procés constituent el lidera un o altre partit.
El procés constituent, per definició, no pot ser liderat per un partit, sigui quin sigui. Ha de ser el màxim d'inclusiu i obert.
Crec que els moviments d'aquests dies van en aquesta direcció. Només s'exclourà del procés aquell que es vulgui auto-excloure.
És un fet que no són pas pocs els que per raons diverses sembla que ja han decidit auto-excloure's. Hauran d'explicar-ho molt bé. El puta-ramonetisme pren moltes formes. I fa mal. Però avui a qui més mal fa és a qui el practica. La gent no és burra.
Manquen 99 dies pel 27S. Això no ha fet més que començar. Atents.
Molts esdeveniments aquests dies. Potser el més interessant ha estat el trencament de la federació de CiU, després de la consulta interna d'Unió Democràtica amb la seva recargolada pregunta. La direcció del partit va guanyar per la mínima, amb denúncia de tupinada a Lleida i, malgrat tot, sense poder anar més enllà del que, objectivament, és un empat tècnic.
Unió s'ha dividit entre independentistes i no se sap ben bé si "sobiranistes", unionistes camuflats, duranistes, o qualsevol altre cosa. Crec que al Polònia en dirien, de forma clarivident, "puta-ramonetistes".
Amb el trencament de la federació es confirma allò que independentisme i sobiranisme no volen dir el mateix. No confonguem amor i sexe.
CDC ja va a totes. Fa una estona Artur Mas ha explicat, en una conferència a Molins de Rei, què és això de la llista del President: en realitat no ha de ser del President, si no que emplaça a ANC, Òmnium i AMI a que siguin ells els que defineixin la llista.
Déu n'hi do. ANC, Òmnium i AMI són clarament molt més transversals que CDC o que ERC.
Mas insisteix en la idea que ja va presentar a la seva conferència del passat 26 de novembre: Es tracta de crear una llista de la societat civil. Avui ha explicitat que la definició d'aquesta llista es cedeix també a la societat civil.
CDC té capacitat d'influència dins ANC, Òmnium i AMI. Però no de forma orgànica si no per militàncies compartides. D'aquesta forma, també hi té influència ERC, i segur que també en tenen la CUP, ICV-EUiA, Procés Constituent, Plataformes de confluència com BeC. Segur que encara hi trobaríem a l’ANC gent amb carnet del PSC, que d’aquesta manera també hi tindria “influència”. Per descomptat, també tenen capacitat d'influència tants i tants independents d'assemblees locals de l'ANC que potser són, de fet, els que tenen més influència.
Amb l'anterior vull dir que si l'ANC recull el guant i fa una proposta de llista, jo no acceptaré que se'm digui que és una llista camuflada de CDC. Aquest argument el rebutjaré. De la mateixa forma que el rebutjaria, referit a ERC, si la proposta hagués vingut de Junqueras. Crec que amb aquesta proposta CDC fa, sincerament, un pas enrere, i cal tenir-ho en compte.
Per la seva banda, Junqueras va proposar quelcom de semblant: una llista de la societat civil però d' esquerres. Aquesta idea sembla que podria arribar a ser explorada per la CUP. Personalment, però, crec que avui és més probable que la CUP acabi construint una candidatura independentista d'esquerra anticapitalista al marge de la llista de la societat civil que proposa Junqueras (tanmateix, i si...?).
En tot cas, el que de debò se'm fa difícil veure són dues llistes civils, només que una "proposada" per Mas, i l'altre per Junqueras.
Un plantejament amb dues llistes civils. No m'agrada. Però l'escenari no té perquè quedar-se congelat. Segur que es mourà. Avui es propicien dues llistes civils. Cert. Però i si, de forma autònoma, aquestes dues llistes acaben confluint en una de sola? Aquest relat sí que me'l puc creure.
Com sigui, però, amb una, dues o tres llistes separades, el que cal és sumar i que s'obtingui una victòria independentista el 27S que no admeti discussió. Escons, per descomptat, i també en vots. Serà la forma que a partir del 27 el procés constituent no es pugui aturar.
I arribats a aquest punt, no crec que sigui raonable dir que el procés constituent el lidera un o altre partit.
El procés constituent, per definició, no pot ser liderat per un partit, sigui quin sigui. Ha de ser el màxim d'inclusiu i obert.
Crec que els moviments d'aquests dies van en aquesta direcció. Només s'exclourà del procés aquell que es vulgui auto-excloure.
És un fet que no són pas pocs els que per raons diverses sembla que ja han decidit auto-excloure's. Hauran d'explicar-ho molt bé. El puta-ramonetisme pren moltes formes. I fa mal. Però avui a qui més mal fa és a qui el practica. La gent no és burra.
Manquen 99 dies pel 27S. Això no ha fet més que començar. Atents.
diumenge, 7 de juny del 2015
Triplet
... i tres.
Triplet del Barça, que suma la seva cinquena Copa d'Europa, o Champions League, com li diuen ara.
Recordo estar veien el partit per la tele, al 92, quan el Ronald Koeman va clavar-li un míssil a la Sampdoria que va servir per guanyar la primera Copa d'Europa del Barça. Jo crec que ningú s'hauria cregut en aquell moment que menys de vint-i-cinc anys més tard el Barça hauria acumulat cinc copes d'Europa, dues d'elles amb triplet i que seria, estadístiques irrefutables, el gran dominador del futbol Europeu de la dècada i mitja que portem de l'actual segle XXI.
Aquell gol de Koeman va ser, d'alguna manera, el fruit del caràcter guanyador, de l'estil i la forma d'entendre el joc que va implementar Johan Cruyff. Però no només el Barça, i al Barça. Aquell any el Barça va guanyar la Copa d'Europa, i molts barcelonistes, molts catalans, van comprendre que es podia guanyar. En què? en tot. Amb un esforç imprescindible, i amb una convicció ferma en les pròpies possibilitats. Sobretot va quedar clar que es podia ser el millor. Que l'èxit era un objectiu assolible. Que el talent, la imaginació i la convicció assenyalen el camí. Que la sort arriba quan la busques i t'has preparat per aprofitar-la. Aquell Barça va provocar un clic mental necessari.
Van ser els anys del Dream Team. Seguit del Barça de Rijkaard, de l'escola cruyffista, i la segona copa d'Europa. Es va entrar en una etapa de cert desconcert després d'aquell cruyffisme inicial, i cal esperar a Laporta i Guardiola per a recuperar el camí. Guardiola, el cervell al camp del Dream Team de Cruyff, reimplementà aquella filosofia des del seu segell propi i enceta una etapa d'èxits, amb dues Copes d'Europa més que, amb giragonses i alguna interrupció, essencialment, avui encara dura, ara sota la batuta de Luís Enrique.
Ja ho he dit algun altre cop. HI ha una connexió subtil, potser malaltissa, entre el Barça i l'"esperit" del país. O potser és més prosaic: que el Barça guanyi posa de bones a la majoria del país.
Es poden discutir moltes coses: els sous dels jugadors, els patrocinis de l'equip, o les ratlles horitzontals a la samarreta. El que sigui. Només faltaria. Però això no treu que quan el Barça guanya, i ho fa amb èpica, amb brillantor, una majoria del país se sent més bé, amb més confiança. Una majoria del país se sent guanyadora, sent que pot afrontar reptes difícils i superar-los.
No és racional. Al contrari. És visceral. És el click que deia abans. Aquell factor de confiança que t'empeny pel camí nou i desconegut, perquè tens seguretat en tu mateix; en comptes de triar la zona de confort.
Jo crec que aquesta connexió existeix. Per això imatges com les d'ahir no tenen preu: els cracks del Barça vinguts d'arreu del món, contents, celebrant l'èxit lluint les seves banderes nacionals; Però també Pedro, lluint la de Canàries, i Jordi Alba la de la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat lligada a la cintura.
Per descomptat, el gest de Piqué, agafant la bandera mixta Catalunya-Barça i plantant-la al mig del camp. Shakira diu que Piqué serà president del Barça algun dia. Sospito que té raó. De l'actual plantilla, Piqué és qui sintonitza millor que ningú amb aquests anhels de l'afició i qui l'encerta més en interpretar-los (un altre dia caldrà parlar de la seva fixació amb les xarxes...)
Imatges: els nens, els fills dels jugadors, van baixar al camp i van jugar amb aquests elements, com ja van fer amb la Copa del Rei. De nou Piqué, no se si és conscient de la potència de les imatges, li posa, genoll a terra, la medalla al seu fill...
Tot això no té preu. És visceral i les imatges són molt potents. Hi ha un relat i uns valors que estan allà. Amb Guardiola eren molt explícits, potser perquè s'estava construint el relat. Amb Luís Enrique, el relat està interioritzat. Ara, senzillament, es viu.
La d'ahir va ser una gran victòria, lluitada, suada i patida contra la Juve, que va ser un finalista poderós i molt competitiu. Valent. Admirable. Honorable i digníssim. La grandesa de la Juve encara posa més valor al títol aconseguit ahir.
No és paradoxa: la d'ahir va ser una victòria del Barça, però també va ser-ho de la Juve, i de tots aquells que -no cal que siguin del Barça o de la Juve- creuen en una determinada forma d'actuar, de lluitar pel que creus i de confiar en les pròpies forces i en les del teu grup.
Jo crec que aquest sentiment visceral forma part avui del nostre país. S'ha anat formant i ha anat creixent amb el pas del temps per la confluència de diferents factors. Però ara ja tant se val quins i com. No cal ser del Barça per sentir-lo.
Ara estem en aquest punt. Visquem-lo. Tinguem confiança. Perseverem. Lluitem pels nostres anhels. Els aconseguirem. Podem guanyar.
Gràcies, Barça!
dimarts, 26 de maig del 2015
Sort, alcaldessa!
Ada Colau serà l'alcaldessa de Barcelona. A un ajuntament complicat. O interessant, com a la maledicció xinesa. Repassem:
- Barcelona en Comú guanya a Barcelona. La coalició de partits (ICV,
Podem, EQUO, Procés Constituent i independents) s'imposa a la ciutat
amb onze regidors. Un més que CiU.
- La tercera força a Barcelona és Ciutadans, que obté cinc regidors.
Sembla evident que Ciutadans gairebé fagocita al PP i també capta vot
del PSC. ERC queda menys de mil vots per darrera de C's, i obté el
mateix nombre de regidors.
- PSC i PP pateixen un daltabaix molt important i queden,
respectivament, amb quatre i tres regidors .
- La CUP entra a Barcelona amb tres regidors.
Les forces nominalment independentistes a Barcelona (CiU, ERC i CUP)
creixen a la ciutat, però queden tres regidors per sota de la majoria
absoluta. .
Les forces sobiranistes, o a favor d'exercir el dret a decidir (BeC,
ERC, CUP i CiU) sumen còmodament la majoria absoluta a la ciutat.
Les forces nominalment d'esquerres (BeC, ERC, PSC i CUP) creixen a la
ciutat i sumen també majoria absoluta
Se'm fa difícil, però, visualitzar un pacte sobiranista estable o un pacte
estable de tota l'esquerra. Personalment, el pacte que em sembla més
probable i menys antinatural és BeC, ERC i CUP. No fa majoria absoluta
però probablement serà el màxim que es podrà assolir. De fet, està per
veure si s'obté un pacte de govern, és dir, un govern municipal bi o
tripartit; o el que es fa és una acord de suport "extern", és dir,
sense entrar al govern municipal. Jo diria que això últim és, a hores
d'ara, el més probable (avui mateix la CUP es pronunciava en aquest
sentit).
Tant si és una fórmula o l'altre, es tracta d'un escenari de
dificultat extrema.
Això sí: potencialment obre un ventall de possibilitats immens.
L'escenari és de dificultat extrema. Convé remarcar-ho. Ada Colau em
fa patir. Vull pensar que sap en quin vesper s'ha ficar. Tinc la
sensació que Colau és una mica kamikaze. No és una "política
professional" si no que ve del món de l'activisme. Sospito que està
més preparada per plantar-se davant la BRIMO que per veure venir els
paranys, les traïcions, el joc brut o l'afany de poder de determinats
personatges. M'agradaria pensar que quan parla dels psicòpates al
poder no està fent servir només una paraula d'impacte si no que és
plenament conscient que és exactament així.
Espero, però, que tingui sort. Que pugui tirar endavant el programa
que proposa i espero, també, que rebi el suport, directe o indirecte
d'ERC i CUP. Vull pensar que el procés constituent s'enceta a
Barcelona, potser de forma inesperada per a l'independentisme, però
amb les mateixes conseqüències: el poble defineix com vol que sigui el
seu futur. Si això és així, si estem parlant d'un procés constituent,
aleshores no tinc cap mena de dubte que BeC acabarà decantant-se per
la independència, més d'hora que tard, perquè no hi ha alternativa amb
el model actual. I els resultats a l'estat espanyol són molt clars i
no admeten gaires interpretacions: no hi haurà cap procés constituent
a l'estat en un grapat d'anys. No hi han majories per fer-ho.
Però a casa nostra la porta del 9N segueix oberta, i el passat 24M es
va obrir una mica més. La porta del 9N també la pot aprofitar BeC.
Procés constituent és el concepte clau que està emergint.
Potser ja ens va bé a tots plegats que Ada sigui una mica kamikaze.
Si aquesta és la direcció en la que vol marxar, tindrà aliats molt fidels a
l'esquerra independentista.
Que tinguis sort, alcaldessa. De veritat.
- Barcelona en Comú guanya a Barcelona. La coalició de partits (ICV,
Podem, EQUO, Procés Constituent i independents) s'imposa a la ciutat
amb onze regidors. Un més que CiU.
- La tercera força a Barcelona és Ciutadans, que obté cinc regidors.
Sembla evident que Ciutadans gairebé fagocita al PP i també capta vot
del PSC. ERC queda menys de mil vots per darrera de C's, i obté el
mateix nombre de regidors.
- PSC i PP pateixen un daltabaix molt important i queden,
respectivament, amb quatre i tres regidors .
- La CUP entra a Barcelona amb tres regidors.
Les forces nominalment independentistes a Barcelona (CiU, ERC i CUP)
creixen a la ciutat, però queden tres regidors per sota de la majoria
absoluta. .
Les forces sobiranistes, o a favor d'exercir el dret a decidir (BeC,
ERC, CUP i CiU) sumen còmodament la majoria absoluta a la ciutat.
Les forces nominalment d'esquerres (BeC, ERC, PSC i CUP) creixen a la
ciutat i sumen també majoria absoluta
Se'm fa difícil, però, visualitzar un pacte sobiranista estable o un pacte
estable de tota l'esquerra. Personalment, el pacte que em sembla més
probable i menys antinatural és BeC, ERC i CUP. No fa majoria absoluta
però probablement serà el màxim que es podrà assolir. De fet, està per
veure si s'obté un pacte de govern, és dir, un govern municipal bi o
tripartit; o el que es fa és una acord de suport "extern", és dir,
sense entrar al govern municipal. Jo diria que això últim és, a hores
d'ara, el més probable (avui mateix la CUP es pronunciava en aquest
sentit).
Tant si és una fórmula o l'altre, es tracta d'un escenari de
dificultat extrema.
Això sí: potencialment obre un ventall de possibilitats immens.
L'escenari és de dificultat extrema. Convé remarcar-ho. Ada Colau em
fa patir. Vull pensar que sap en quin vesper s'ha ficar. Tinc la
sensació que Colau és una mica kamikaze. No és una "política
professional" si no que ve del món de l'activisme. Sospito que està
més preparada per plantar-se davant la BRIMO que per veure venir els
paranys, les traïcions, el joc brut o l'afany de poder de determinats
personatges. M'agradaria pensar que quan parla dels psicòpates al
poder no està fent servir només una paraula d'impacte si no que és
plenament conscient que és exactament així.
Espero, però, que tingui sort. Que pugui tirar endavant el programa
que proposa i espero, també, que rebi el suport, directe o indirecte
d'ERC i CUP. Vull pensar que el procés constituent s'enceta a
Barcelona, potser de forma inesperada per a l'independentisme, però
amb les mateixes conseqüències: el poble defineix com vol que sigui el
seu futur. Si això és així, si estem parlant d'un procés constituent,
aleshores no tinc cap mena de dubte que BeC acabarà decantant-se per
la independència, més d'hora que tard, perquè no hi ha alternativa amb
el model actual. I els resultats a l'estat espanyol són molt clars i
no admeten gaires interpretacions: no hi haurà cap procés constituent
a l'estat en un grapat d'anys. No hi han majories per fer-ho.
Però a casa nostra la porta del 9N segueix oberta, i el passat 24M es
va obrir una mica més. La porta del 9N també la pot aprofitar BeC.
Procés constituent és el concepte clau que està emergint.
Potser ja ens va bé a tots plegats que Ada sigui una mica kamikaze.
Si aquesta és la direcció en la que vol marxar, tindrà aliats molt fidels a
l'esquerra independentista.
Que tinguis sort, alcaldessa. De veritat.
dissabte, 23 de maig del 2015
Eurovision i Municipals
Jornada de reflexió. Ves al racó de pensar i rumia sobre el que has fet i, sobre tot, el que faràs a partir d'ara, concretament, demà. Les jornades de reflexió fan molta gràcia perquè confirmen que, per al poder, els administrats som criatures, canalleta. Gent als que has de dir quan pensar i quan no.
T'ho pots prendre com vulguis. En el meu cas, això de que algú em digui quan he de pensar me'l posa a la mateixa alçada dels que em diuen què he de pensar. No els faig cap cas.
Ep, que la campanya ha tingut debats molt interessants, però també crec que s'han quedat coses al tinter.
En fi, per mi la cosa divertida d'aquesta última setmana de campanya ha estat, i vostès perdonin, el festival d'Eurovision. I aquesta nit és la final. També es vota. Això sí que tindrà gràcia. No puc fer-hi més: soc molt eurofan. Pronostico, al igual que que la majoria dels eurofans, una victòria aclaparadora del cantant suec. Ja havia vist el videoclip al youTube i els videoclips de la resta de cançons i el meu vot està més que decidit.
Jo votaré. A Eurovision. I demà també, a les municipals. M'agradaria pensar que el meu vot a les municipals servirà per alguna cosa més que per triar qui guanya.
Ja que estem posats, i aprofitant que avui es vota a Eurovision i demà a les municipals, faré algunes reflexions i una mica de joc de les diferències entre Eurovision i les Municipals. Som-hi.
- Ningú t'obliga a votar. Estàs, només faltaria, en el dret de quedar-te a casa i no votar. O d'anar-te'n a la platja, o a on sigui, o a canviar de canal, o posar-te una peli.
- La democràcia representativa es basa en que tries els teus representants. No en que tries a qui guanya, o a qui mana. Triar els representants permet, després, passar comptes sobre l'acció dels representants i donar-los un mandat, revisable, per a la seva acció. Quan tries a "qui guanya", en canvi, el que fas és donar-li un premi per a que el gaudeixi. Mala idea quan aquest premi és a compte del pressupost públic. Pitjor encara quan tries a "qui mana", llavors resulta que el premi ets tu mateix, que et poses a disposició de l'amo. Cas pràctic: a Eurovision es tria a qui guanya. Que serà el suec. A les municipals, a qui ens representa. Diferència important.
- El vot útil no existeix. O si voleu, l'únic vot útil és aquell en que un creu. Per exemple: Jo votaré per Suècia aquesta nit, perquè crec que és la millor cançó, la més ben equilibrada i la que té el show més impactant. La meva dona diu que, a més, el cantant és molt atractiu. En realitat ha fet servir una altre expressió que no reproduiré aquí. M'agraden molt, també, les cançons de Regne Unit, Bèlgica, Estònia i Geòrgia. Però votaré Suècia. Ja està decidit. A les municipals, per exemple, jo crec que la independència és la via que permetrà avançar aquest país i, a la vegada, crec que cal posar la reivindicació social, laboral, de gènere, mediambiental, municipalista en el centre. Això em porta a pensar amb ERC i la CUP com les llistes que millor em representen. A hores d'ara tinc un dilema entre les dos, la veritat. M'agradaria poder votar-los als dos. A les Municipals, que és gratis votar, no es pot votar més que un cop. A Eurovision, en canvi, sí que podria votar més d'un cop. Pots votar per telefon tants cops com vulguis i per qui vulguis. Però el preu de cada trucada és exagerat. Votaré un cop i gràcies. Tant a Eurovision com a les Municipals.
- Eurovision és cada any. Les municipals cada quatre. Atenció a la dada. En definitiva, una cançó et pot agradar molt però a força de repetir-la i posar-la fins a la sopa, pot acabar avorrint. No passa res, l'any que ve en triem una altre. En canvi, aguantar quatre anys un equip municipal nefast, que es dediqui a dilapidar el pressupost municipal en despeses sense sentit, o antisocials, o alguna cosa pitjor -repeteixo, durant quatre anys- és bastant més dur que haver d'aguantar una cançoneta pesada a un ball de festa major. Tinguem-ho present.
- Un dels moments mes divertits d'Eurovision és quan els països donen els seus vots. Allò del "Ruayomini, dus puans; Yunaitedkingdom, tuelf poins". Súper graciós. És el moment en que es veuen més clarament les amistats, famílies i aliances europees: Els escandinaus, els balcànics, els eslaus... es voten entre ells de forma natural. No és casualitat que els països occidentals més grans (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i... Espanya) s'hagin reservat, per la cara i de forma permanent, cinc llocs a la final. Al meu poble d'això se'n diu jugar brut. Ho fan, bàsicament, perquè no tenen amics tot i que l'excusa oficial és que són els que posen més quartos per a fer el festival. Patètic. En conseqüència, la resta de països essencialment els ignoren i, amb la notable excepció d'Alemanya, que va guanyar al 2010 amb Lena i la cançó "Satellite", la resta del "big five" (humils que són) no rasquen bola des de fa un munt d'anys (el Regne Unit va guanyar, al 97, amb Katrina and the Waves i "Love shine a light").
- En fi. A Eurovision, qui guanya, guanya, i s'emociona molt i surt a cantar de nou. Qui perd, en canvi, ho fa esportivament i a vegades se'ls veu molt fumuts. És l'eurodrama, en vocabulari eurofan. En canvi a les eleccions, en aquest cas municipals, el show del recompte és una cosa molt aspra, molt seca i molt ensopida. Com no sigui el cas que no t'ha votat ni la iaia, ningú perd. Ningú reconeix que ha perdut. A vegades, fins i tot, tothom guanya. Molt sorprenent. I les aliances van a posteriori dels resultats. Un cop s'ha vist quina és la força de cadascú, aleshores es busquen els amics. És molt interessat. A Eurovision, els amics són els que et fan guanyar. En política només tens amics quan has guanyat. Això diu molt poc de bo de la política.
Acabo. Voteu a qui vulgueu. O no voteu. Que la democràcia es pot fer cada dia i és més que votar. No és només votar. Però també ho és.
Aprofito, de pas, per fer campanya. De la cançó sueca, per descomptat:
T'ho pots prendre com vulguis. En el meu cas, això de que algú em digui quan he de pensar me'l posa a la mateixa alçada dels que em diuen què he de pensar. No els faig cap cas.
Ep, que la campanya ha tingut debats molt interessants, però també crec que s'han quedat coses al tinter.
En fi, per mi la cosa divertida d'aquesta última setmana de campanya ha estat, i vostès perdonin, el festival d'Eurovision. I aquesta nit és la final. També es vota. Això sí que tindrà gràcia. No puc fer-hi més: soc molt eurofan. Pronostico, al igual que que la majoria dels eurofans, una victòria aclaparadora del cantant suec. Ja havia vist el videoclip al youTube i els videoclips de la resta de cançons i el meu vot està més que decidit.
Jo votaré. A Eurovision. I demà també, a les municipals. M'agradaria pensar que el meu vot a les municipals servirà per alguna cosa més que per triar qui guanya.
Ja que estem posats, i aprofitant que avui es vota a Eurovision i demà a les municipals, faré algunes reflexions i una mica de joc de les diferències entre Eurovision i les Municipals. Som-hi.
- Ningú t'obliga a votar. Estàs, només faltaria, en el dret de quedar-te a casa i no votar. O d'anar-te'n a la platja, o a on sigui, o a canviar de canal, o posar-te una peli.
- La democràcia representativa es basa en que tries els teus representants. No en que tries a qui guanya, o a qui mana. Triar els representants permet, després, passar comptes sobre l'acció dels representants i donar-los un mandat, revisable, per a la seva acció. Quan tries a "qui guanya", en canvi, el que fas és donar-li un premi per a que el gaudeixi. Mala idea quan aquest premi és a compte del pressupost públic. Pitjor encara quan tries a "qui mana", llavors resulta que el premi ets tu mateix, que et poses a disposició de l'amo. Cas pràctic: a Eurovision es tria a qui guanya. Que serà el suec. A les municipals, a qui ens representa. Diferència important.
- El vot útil no existeix. O si voleu, l'únic vot útil és aquell en que un creu. Per exemple: Jo votaré per Suècia aquesta nit, perquè crec que és la millor cançó, la més ben equilibrada i la que té el show més impactant. La meva dona diu que, a més, el cantant és molt atractiu. En realitat ha fet servir una altre expressió que no reproduiré aquí. M'agraden molt, també, les cançons de Regne Unit, Bèlgica, Estònia i Geòrgia. Però votaré Suècia. Ja està decidit. A les municipals, per exemple, jo crec que la independència és la via que permetrà avançar aquest país i, a la vegada, crec que cal posar la reivindicació social, laboral, de gènere, mediambiental, municipalista en el centre. Això em porta a pensar amb ERC i la CUP com les llistes que millor em representen. A hores d'ara tinc un dilema entre les dos, la veritat. M'agradaria poder votar-los als dos. A les Municipals, que és gratis votar, no es pot votar més que un cop. A Eurovision, en canvi, sí que podria votar més d'un cop. Pots votar per telefon tants cops com vulguis i per qui vulguis. Però el preu de cada trucada és exagerat. Votaré un cop i gràcies. Tant a Eurovision com a les Municipals.
- Eurovision és cada any. Les municipals cada quatre. Atenció a la dada. En definitiva, una cançó et pot agradar molt però a força de repetir-la i posar-la fins a la sopa, pot acabar avorrint. No passa res, l'any que ve en triem una altre. En canvi, aguantar quatre anys un equip municipal nefast, que es dediqui a dilapidar el pressupost municipal en despeses sense sentit, o antisocials, o alguna cosa pitjor -repeteixo, durant quatre anys- és bastant més dur que haver d'aguantar una cançoneta pesada a un ball de festa major. Tinguem-ho present.
- Un dels moments mes divertits d'Eurovision és quan els països donen els seus vots. Allò del "Ruayomini, dus puans; Yunaitedkingdom, tuelf poins". Súper graciós. És el moment en que es veuen més clarament les amistats, famílies i aliances europees: Els escandinaus, els balcànics, els eslaus... es voten entre ells de forma natural. No és casualitat que els països occidentals més grans (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i... Espanya) s'hagin reservat, per la cara i de forma permanent, cinc llocs a la final. Al meu poble d'això se'n diu jugar brut. Ho fan, bàsicament, perquè no tenen amics tot i que l'excusa oficial és que són els que posen més quartos per a fer el festival. Patètic. En conseqüència, la resta de països essencialment els ignoren i, amb la notable excepció d'Alemanya, que va guanyar al 2010 amb Lena i la cançó "Satellite", la resta del "big five" (humils que són) no rasquen bola des de fa un munt d'anys (el Regne Unit va guanyar, al 97, amb Katrina and the Waves i "Love shine a light").
- En fi. A Eurovision, qui guanya, guanya, i s'emociona molt i surt a cantar de nou. Qui perd, en canvi, ho fa esportivament i a vegades se'ls veu molt fumuts. És l'eurodrama, en vocabulari eurofan. En canvi a les eleccions, en aquest cas municipals, el show del recompte és una cosa molt aspra, molt seca i molt ensopida. Com no sigui el cas que no t'ha votat ni la iaia, ningú perd. Ningú reconeix que ha perdut. A vegades, fins i tot, tothom guanya. Molt sorprenent. I les aliances van a posteriori dels resultats. Un cop s'ha vist quina és la força de cadascú, aleshores es busquen els amics. És molt interessat. A Eurovision, els amics són els que et fan guanyar. En política només tens amics quan has guanyat. Això diu molt poc de bo de la política.
Acabo. Voteu a qui vulgueu. O no voteu. Que la democràcia es pot fer cada dia i és més que votar. No és només votar. Però també ho és.
Aprofito, de pas, per fer campanya. De la cançó sueca, per descomptat:
dimarts, 19 de maig del 2015
24M. Encetem el Procés Constituent.
Poques vegades unes eleccions -en aquesta ocasió, les municipals a Barcelona- hauran estat tan incertes. Les enquestes que s'han fet semblen coincidir només en una cosa: que hi haurà una gran fragmentació i que les dues forces principals seran CiU i BeC, però no tindran capacitat per elles mateixes de fer un govern estable. Hauran de pactar.
Una altre de les coses que sembla que es dedueixen de les enquestes és que seran possibles pactes en eixos (social, nacional) múltiples.
Tot plegat, per descomptat, només són enquestes. Al final, el pes dels diferents grups dependrà del vot dels ciutadans. I llavors veurem què passa amb els pactes. Seria democràtic que, els pactes els ratifiquessin els electors o, com a mínim, les militàncies dels grups que pactin.
Molt interessant. S'han publicat moltes enquestes i anàlisis de resultats. La pregunta és, què vol dir això? Què vol dir la fragmentació? què vol dir l'emergència de BeC, CUP i ERC? Què vol dir el retrocés de PSC, PP i CiU? o el creixement de C's? (sempre basant-se en les enquestes).
La meva teoria és que el procés constituent ja ha començat. I, com ve passant des del principi del procés independentista, el poble va per davant dels partits. Més per davant com més sistèmic sigui el partit.
Sembla com si BeC recollís més vot constituent que els partits independentistes i això hauria de fer pensar molt a aquests partits (crec que convé llegir l'anàlisi que ha fet avui Vicent Partal). En aquest sentit, el vot a BeC és necessàriament un vot sobiranista que a aquestes alçades del partit ja hauria d'estar decantat, per una qüestió de simple observació de la realitat, cap a la independència, tot i que sembla que no es decideixen a explicitar aquest pas.
Segons com vagin les coses, caldrà que el donin. Ahir Colau deia que a BeC "hi ha independentistes, federalistes, altres que no ho consideren prioritari i aquest debat, i altres como jo que no sóc independentista i que pot donar suport o no al procés sobiranista en funció de qui el lideri". Doncs bé, potser resulta que és BeC el que haurà de "liderar". De fet, l'equilibri de forces independentistes està basculant clarament cap a l'esquerra. BeC decantaria del tot.
Ens trobem en un punt, doncs de gran incertesa. Els partits, la baula més dèbil, tornen a ser superats, un cop més, per una ciutadania que pensa pel seu compte.
Això es faria evident a Barcelona on molts dels Sí-Sí del 9N anirien, qui sap si fins i tot el grup més majoritari de vots, a BeC per davant dels vots que anirien als partits independentistes.
És molt curiós, no? O no tant. En definitiva, quina mena de ciutat volem? aquesta és la primera pregunta. En definitiva, el nostre procés constituent comença a les ciutats. Sense voler, o potser amb una clarividència extraordinària de la que no ens havíem adonat, BeC s'ha posat al capdavant del procés.
Em temo, però, que si bé algun dels grups de BeC ha funcionat amb aquesta clarividència, d'altres s'han mogut per un càlcul tàctic. En algun moment, depenent dels resultats del proper diumenge, s'hauran d'enfrontar amb el fet que no es tracta de donar suport depenent de qui lideri: Liderarà l'esquerra, sempre que ells participin plenament. Hauran de donar un pas al front i encarar el procés constituent amb tot el que això significa. Començant per desfer-se de les ambigüitats i el no mullar-se (va de debò això de la consulta a la ciutadania sobre l'ingrés a l'AMI? a quatre mesos del 27S? ).
Aquest, al meu entendre, serà el missatge de la ciutadania si, com sembla, BeC esdevé primera o segona força a Barcelona.
I no. No es tracta de donar suport o no a una DUI. Jo crec que la DUI és el pas necessari que caldrà donar per assolir efectivament la independència, però no és el pas suficient. Dins de l'independentisme trobarem els que creuen que cal fer aquest pas ja, i d'altres que estan relaxant aquest requeriment. Ara bé, està emergint una idea important: el procés constituent ja és aquí. El procés constituent és l'altra condició necessària. Estem en aquest punt. Ara toca posar les bases de com volem que sigui el nou país.
El proper diumenge 24M es trien alcaldes i equips municipals que han de gestionar el dia a dia. Aquesta serà la seva tasca principal. Però no serà l'única. Nacionalment, és també una data clau: el procés constituent s'enceta definint les forces municipals que el determinaran i l'impulsaran. Per atzar, o per càlcul, però tindrem l'oportunitat de començar a definir el nou país des de baix. Com volem els nostres pobles i ciutats? Com es constituirà Catalunya a partir de les seves ciutats i pobles?
Atents, doncs. El proper diumenge cal anar a votar. Perquè aquest cop sí que és veritat que les coses estan canviant.
divendres, 15 de maig del 2015
Un dia qualsevol (PP on fire).
A veure. Que tothom és lliure de votar el que li sembli més bé, o de no votar. Només faltaria.
Però amb les coses que passen se'm fa difícil entendre no votar independentista.
Mireu un dia qualsevol, per exemple avui:
1. Després de denunciar el nou atac contra el sistema d'immersió lingüística, Joan Tardà és expulsat del congrés per dir veritats:
Tardà acusa Wert de 'mala persona i fanàtic' i... por vilawebtv
2. Al Coscubiela, l'han amenaçat d'expulsar-lo per haver-se solidaritzat amb el Tardà. Al final ha abandonat l'escó voluntàriament.
3. La policia espanyola entorpint la tasca dels mossos d'esquadra contra grups jihadistes.
El ministre de l'interior, a sobre es posa xulo. O sigui, aquests pollastres que paguem amb els nostres imposts són els que ens "protegeixen" d'amenaces terroristes. Però si ho fan els mossos, llavors col·laboren amb els jihadistes. La notícia: Picabaralla entre Espadaler i Fernández Díaz per la possible xivatada de dos policies nacionals a una cèl·lula
4. La junta electoral ordena la retirada de les estelades dels centres públics. Es veu que això vulnera no se quin dret o coarta no se quina llibertat. Deu ser que la presència de la bandera espanyola no coarta res. Potser no coarta, però toca força els collons. De fet, l'objectiu de l'ordre de la junta electoral espanyola deu ser, precisament, tocar els collons. Si no, no s'entén.
En fi. Un dia qualsevol. El PP ja trigava a entrar en campanya fent us de l'aparell de l'estat però ja s'hi han posat. Estan on fire, com diuen a Massachussets. Han engegat la màquina de fer independentistes i l'han posat a tota castanya.
Doncs res, tu, no els defraudem. El proper 24 toca votar independentista.
Però amb les coses que passen se'm fa difícil entendre no votar independentista.
Mireu un dia qualsevol, per exemple avui:
1. Després de denunciar el nou atac contra el sistema d'immersió lingüística, Joan Tardà és expulsat del congrés per dir veritats:
Tardà acusa Wert de 'mala persona i fanàtic' i... por vilawebtv
2. Al Coscubiela, l'han amenaçat d'expulsar-lo per haver-se solidaritzat amb el Tardà. Al final ha abandonat l'escó voluntàriament.
3. La policia espanyola entorpint la tasca dels mossos d'esquadra contra grups jihadistes.
El ministre de l'interior, a sobre es posa xulo. O sigui, aquests pollastres que paguem amb els nostres imposts són els que ens "protegeixen" d'amenaces terroristes. Però si ho fan els mossos, llavors col·laboren amb els jihadistes. La notícia: Picabaralla entre Espadaler i Fernández Díaz per la possible xivatada de dos policies nacionals a una cèl·lula
4. La junta electoral ordena la retirada de les estelades dels centres públics. Es veu que això vulnera no se quin dret o coarta no se quina llibertat. Deu ser que la presència de la bandera espanyola no coarta res. Potser no coarta, però toca força els collons. De fet, l'objectiu de l'ordre de la junta electoral espanyola deu ser, precisament, tocar els collons. Si no, no s'entén.
En fi. Un dia qualsevol. El PP ja trigava a entrar en campanya fent us de l'aparell de l'estat però ja s'hi han posat. Estan on fire, com diuen a Massachussets. Han engegat la màquina de fer independentistes i l'han posat a tota castanya.
Doncs res, tu, no els defraudem. El proper 24 toca votar independentista.
dimecres, 13 de maig del 2015
Llibre llegit: "Tot un país per decidir. El llibre dels colors per la República Catalana Independent"
Una tasca que m'havia auto-imposat de cara a poder votar amb fonament aquest proper diumenge 24 era la de llegir el llibre (o llibret, o opuscle) "Tot un país per decidir. El llibre dels colors per la República Catalana independent." editat per les "Esquerres per la Independència". Nom que aglutina partits, sindicats, i associacions de l'esquerra independentista. Traduït: gent de CUP, ERC, Procés Constituent... i també de la Intersindical-CSC, o CONC (CCOO, per entendre'ns)... No hi són tots els moviments i grups independentistes d'esquerres, sens dubte, però els que hi són donen una bona idea de la pluralitat d'aquest espai.
Es tracta d'un llibre que proposa les línies mestres d'un model de país. Un país amb matriu d'esquerres, de la pluralitat de l'esquerra. El llibre pretén aportar un posicionament de cara al procés constituent que és a punt d'encetar-se.
Cada capítol està dedicat a fer una proposta sobre un aspecte de la nova República: marc laboral, gènere, educació, sanitat, justícia, medi ambient, energia, pagesia i ramaderia, banca, economia, indústria, municipalisme, cooperació internacional... Cada capítol és escrit per un autor, diguem-ne, especialitzat.
Això fa que el text resulti més aviat un recull d'assajos i, per mi, això el torna irregular: hi han capítols més interessants i amb més suc que no pas d'altres. En alguns el to es didàctic, en d'altres reivindicatiu. El respecte a la pluralitat dels autors fa que es pugui trobar alguna proposta que es contradiu amb alguna altre. En fi. Si més no, però, a tot el llibre es percep una forta preocupació mediambiental. Finalment, l'esquerra sembla haver assumit el repte climàtic en tota la seva importància crítica i vital. És bo que el nou país incorpori aquesta pulsió a la seva matriu.
En el meu cas, aquest llibre em dona una base per triar a qui votaré. El meu vot anirà cap a aquells partits que d'alguna forma incorporin les idees que s'hi recullen en els seus programes. Ja sigui per triar alcalde el proper 24M, o per determinar la matriu de la nova República.
Com deia ahir, esquerra independentista: El 24M perquè per a fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. El 27S, perquè el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des de l'esquerra.
Encetem el debat. L'esquerra independentista fa aquesta proposta.
Es tracta d'un llibre que proposa les línies mestres d'un model de país. Un país amb matriu d'esquerres, de la pluralitat de l'esquerra. El llibre pretén aportar un posicionament de cara al procés constituent que és a punt d'encetar-se.
Cada capítol està dedicat a fer una proposta sobre un aspecte de la nova República: marc laboral, gènere, educació, sanitat, justícia, medi ambient, energia, pagesia i ramaderia, banca, economia, indústria, municipalisme, cooperació internacional... Cada capítol és escrit per un autor, diguem-ne, especialitzat.
Això fa que el text resulti més aviat un recull d'assajos i, per mi, això el torna irregular: hi han capítols més interessants i amb més suc que no pas d'altres. En alguns el to es didàctic, en d'altres reivindicatiu. El respecte a la pluralitat dels autors fa que es pugui trobar alguna proposta que es contradiu amb alguna altre. En fi. Si més no, però, a tot el llibre es percep una forta preocupació mediambiental. Finalment, l'esquerra sembla haver assumit el repte climàtic en tota la seva importància crítica i vital. És bo que el nou país incorpori aquesta pulsió a la seva matriu.
En el meu cas, aquest llibre em dona una base per triar a qui votaré. El meu vot anirà cap a aquells partits que d'alguna forma incorporin les idees que s'hi recullen en els seus programes. Ja sigui per triar alcalde el proper 24M, o per determinar la matriu de la nova República.
Com deia ahir, esquerra independentista: El 24M perquè per a fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. El 27S, perquè el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des de l'esquerra.
Encetem el debat. L'esquerra independentista fa aquesta proposta.
Volem la independència:
- … per garantir feina, salaris, prestacions i pensions dignes per a totes i tots
- … per una democràcia plena i lliure de corrupció
- … per aturar els desnonaments i garantir un habitatge digne per a tothom
- … per garantir el dret de totes les persones a decidir sobre el seu propi cos
- … pel repartiment dels treballs i la riquesa
- … per una banca pública i amb control social
- … per rescatar les persones i deixar de pagar el deute il·legítim
- … per una salut i sanitat públiques d’accés universal
- … per un sistema judicial proper, imparcial, gratuït i eficient
- … per garantir els drets de ciutadania a tots els que viuen a Catalunya
- … per la sobirania energètica, el control dels recursos naturals i una economia ecològica.
- … per una economia productiva i solidària al servei de les persones
- … per una educació pública, integradora i de qualitat
- … per un serveis públics universals
- … per un territoris cohesionat amb les infraestructures integrades i equilibrades
- … per una participació veïnal que influeixi directament en les polítiques públiques municipals
dimarts, 12 de maig del 2015
Debat dels candidats a l'ajuntament de Barcelona
Aquest matí, simultàniament per Catalunya Ràdio i per TV de Catalunya, i moderat per Mònica Terribas, han fet el debat entre els caps de llista a l'ajuntament de Barcelona. En desconnexions territorials també les ciutats de Lleida, Tarragona i Girona han tingut els seus respectius debats.
Per horari no l'he pogut veure, i prou que m'hauria agradat. No passa res. El podeu veure al "3 a la carta": Debat eleccions municipals 2015 Barcelona.
Doncs bé. Ja l'heu vist. Interessant. O potser no tant?
No teniu la sensació que la realitat és molt més complexa i molt més líquida que el que hom podria deduir dels discursos dels candidats?
Les campanyes electorals, totes, es basen en unes tècniques: En l'ús d'idees força, en la repetició d'eslògans, en l'atac al rival, en excitar al propi electorat i en confondre a l'electorat del rival. En fi. El cas és que les campanyes, al meu entendre, aporten poc, o si es vol, més aviat desmotiven al vot.
Per mi seria millor que hom pogués identificar per a cada partit quins són els principis d'acció. Els principis amb els que afrontarà la realitat complexa i mutable del dia a dia de la ciutat.
Aquest seria el primer pas. També caldria saber si hom es por refiar dels representants. És dir, si diem que es vol fer una determinada acció que implicarà un enfrontament amb poders del tipus que siguin. La faran? O mes ben dit, seran capaços d'enfrontar-se als poders oposats?
Barcelona és molt gran. La seva dimensió i la seva densitat fan que la tria d'alcalde sigui molt més política que a d'altres municipis més petits. Per tant, quan es tria alcalde al cap i casal, tot i que és cert que es tenen en compte, de forma principal, els afers de la ciutat, també es tenen en compte, o jo tinc en compte si més no, altres factors que ultrapassen l'àmbit municipal.
En resum, he escoltat el debat. No m'ha aportat gaire. Em refermo en que votaré l'esquerra independentista. Totes dues coses a l'hora i sense matisos. Per un motiu: per fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. Encara més: el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des del municipalisme. Doble eix, doncs: esquerra i independentisme.
Independentisme. El dret a decidir no és quelcom que calgui guanyar. Per mi es tracta d'exercir-lo. En aquest sentit, la promesa d'una candidata d'una consulta ciutadana per decidir l'ingrés, o no, a l'AMI (Associació de Municipis per la Independència) no m'aporta gaire. Em sembla, més aviat, un problema d'indefinició interna de la seva candidatura. Són els seus votants els que han d'aclarir-se. Jo ja ho tinc clar.
En definitiva, el proper 24 ja podré votar una llista que segur que votarà per l'ingrés de Barcelona a l'AMI, però que, sense dubtes, l'endemà del 27 de setembre (d'aquí quatre mesos) ja estarà alineada amb el procés d'independència. Independentisme vol dir això: aspirar a que Barcelona sigui la capital de la República de Catalunya i afegir aquesta característica a la marca internacional de Barcelona des de ja mateix.
Esquerra. Per mi esquerra vol dir algunes coses. Empoderament ciutadà, democràcia, remunicipalització de serveis públics (educació, sanitat, transport), remunicipalització de l'aigua i de l'energia, parc públic d'habitatge i lloguers socials... I també polítiques d'igualtat de gènere, de polítiques contra la discriminació sexual, el respecte i protecció de la multiculturalitat de Barcelona, la promoció de la cultura i llengua catalanes com a llengua d'integració i cohesió social... i em deixo coses.
En fi. Potser més que debats entre candidats, caldrien més debats entre persones. Més debats entre veïns, o entre companys de feina. I arribat el moment, més participació d'aquest veïns als consells de barri, per exemple.
Reconec que és difícil. Des de la ignorància, però em fa l'efecte que involucrar-se en la governança d'un poble petit deu permetre, si més no, veure la concreció de la feina que es fa en forma de projectes que es poden tocar; en canvi, a Barcelona, potser per una dimensió inadequada de les eines de participació i de governança, costa seguir els projectes. Tanmateix, si es vol canviar les coses, caldrà fer-ho des de baix. Caldrà participar si es volen canvis.
En tot cas, ja veurem què vota o que és deixa de votar. Personalment, espero un bon resultat de l'esquerra (la sobiranista, formada per ERC, CUP i BeC), en primer lloc i, tant de bo, que sigui un gran resultat de l'èsquerra independentista (ERC i CUP). Així sigui. Amén.
I com deia Vicent Partal el passat diumenge, no ens equivoquem, el 24M es tria alcalde. Fem-ho amb seny, o amb rauxa, i cadascú seguint el seu criteri.
Després, el 27S, triarem independència.
Per horari no l'he pogut veure, i prou que m'hauria agradat. No passa res. El podeu veure al "3 a la carta": Debat eleccions municipals 2015 Barcelona.
Doncs bé. Ja l'heu vist. Interessant. O potser no tant?
No teniu la sensació que la realitat és molt més complexa i molt més líquida que el que hom podria deduir dels discursos dels candidats?
Les campanyes electorals, totes, es basen en unes tècniques: En l'ús d'idees força, en la repetició d'eslògans, en l'atac al rival, en excitar al propi electorat i en confondre a l'electorat del rival. En fi. El cas és que les campanyes, al meu entendre, aporten poc, o si es vol, més aviat desmotiven al vot.
Per mi seria millor que hom pogués identificar per a cada partit quins són els principis d'acció. Els principis amb els que afrontarà la realitat complexa i mutable del dia a dia de la ciutat.
Aquest seria el primer pas. També caldria saber si hom es por refiar dels representants. És dir, si diem que es vol fer una determinada acció que implicarà un enfrontament amb poders del tipus que siguin. La faran? O mes ben dit, seran capaços d'enfrontar-se als poders oposats?
Barcelona és molt gran. La seva dimensió i la seva densitat fan que la tria d'alcalde sigui molt més política que a d'altres municipis més petits. Per tant, quan es tria alcalde al cap i casal, tot i que és cert que es tenen en compte, de forma principal, els afers de la ciutat, també es tenen en compte, o jo tinc en compte si més no, altres factors que ultrapassen l'àmbit municipal.
En resum, he escoltat el debat. No m'ha aportat gaire. Em refermo en que votaré l'esquerra independentista. Totes dues coses a l'hora i sense matisos. Per un motiu: per fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. Encara més: el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des del municipalisme. Doble eix, doncs: esquerra i independentisme.
Independentisme. El dret a decidir no és quelcom que calgui guanyar. Per mi es tracta d'exercir-lo. En aquest sentit, la promesa d'una candidata d'una consulta ciutadana per decidir l'ingrés, o no, a l'AMI (Associació de Municipis per la Independència) no m'aporta gaire. Em sembla, més aviat, un problema d'indefinició interna de la seva candidatura. Són els seus votants els que han d'aclarir-se. Jo ja ho tinc clar.
En definitiva, el proper 24 ja podré votar una llista que segur que votarà per l'ingrés de Barcelona a l'AMI, però que, sense dubtes, l'endemà del 27 de setembre (d'aquí quatre mesos) ja estarà alineada amb el procés d'independència. Independentisme vol dir això: aspirar a que Barcelona sigui la capital de la República de Catalunya i afegir aquesta característica a la marca internacional de Barcelona des de ja mateix.
Esquerra. Per mi esquerra vol dir algunes coses. Empoderament ciutadà, democràcia, remunicipalització de serveis públics (educació, sanitat, transport), remunicipalització de l'aigua i de l'energia, parc públic d'habitatge i lloguers socials... I també polítiques d'igualtat de gènere, de polítiques contra la discriminació sexual, el respecte i protecció de la multiculturalitat de Barcelona, la promoció de la cultura i llengua catalanes com a llengua d'integració i cohesió social... i em deixo coses.
En fi. Potser més que debats entre candidats, caldrien més debats entre persones. Més debats entre veïns, o entre companys de feina. I arribat el moment, més participació d'aquest veïns als consells de barri, per exemple.
Reconec que és difícil. Des de la ignorància, però em fa l'efecte que involucrar-se en la governança d'un poble petit deu permetre, si més no, veure la concreció de la feina que es fa en forma de projectes que es poden tocar; en canvi, a Barcelona, potser per una dimensió inadequada de les eines de participació i de governança, costa seguir els projectes. Tanmateix, si es vol canviar les coses, caldrà fer-ho des de baix. Caldrà participar si es volen canvis.
En tot cas, ja veurem què vota o que és deixa de votar. Personalment, espero un bon resultat de l'esquerra (la sobiranista, formada per ERC, CUP i BeC), en primer lloc i, tant de bo, que sigui un gran resultat de l'èsquerra independentista (ERC i CUP). Així sigui. Amén.
I com deia Vicent Partal el passat diumenge, no ens equivoquem, el 24M es tria alcalde. Fem-ho amb seny, o amb rauxa, i cadascú seguint el seu criteri.
Després, el 27S, triarem independència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)