Demà, ciutats de 35 països es comprometen a NO consumir energia de 20:00 a 21:00. Una apagada d'una hora, per entendre'ns.
Es tracta d'un moviment reivindicatiu, però aquest cop, l'apagada d'una hora farà que es noti força més el descens del consum que no a les apagades de cinc minuts que venien sent la durada habitual d'aquestes accions.
A Barcelona, però, aquest cop les institucions, i l'ajuntament en particular, han preferit no apuntar-se a la iniciativa.
Recordo la primera acció d'aquest estil que es va fer l'1 de febrer de l'any passat. L'ajuntament de Barcelona s'hi va apuntar. Molts ciutadans també. Nosaltres vam baixar al carrer per veure com s'apagava el Tibidabo. Les coses com siguin: si no sabies on t'havies de fixar, no te n'adonaves que hi havia una "apagada". Tot i això va haver-hi un descens d'una mica mé del 3% del consum durant aquells cinc minuts.
L'acció es va tornar a repetir el 15 de novembre i, aquest cop, la participació va ser menor.
Ara, però, els testimonials cinc minuts donen pas a una hora, també testimonial, però que ja suposa un cert esforç. Si les elèctriques es van emprenyar per la disminució dels beneficis que podien suposar cinc minuts, no diguem com es posarien amb l'aturada d'una hora
Bé, en tot cas, l'ajuntament no s'ha apuntat a aquesta aturada. Ignoro si hi han ciutats i pobles dels Països Catalans que participin d'aquesta acció. Barcelona no. I dubto que a títol particular ho facin gaires ciutadans.
És un acció més de conscienciació. Aquesta és la batalla: anar ficant al cap de la gent que cal estalviar, primer; que cal canviar el model de consum, després; i que tots podem ser responsables de la producció i distribució eficients i sostenibles de l'energia, finalment.
Em sap greu el poc ressò que ha tingut aquesta noticia. Tampoc m'agrada que l'ajuntament s'hagi fet l'orni.
En tot cas, aquí queda escrit. Demà, com una iniciativa contra el canvi climàtic, a molts llocs del món s'apagaran els llums. El meu suport.
Molt bé per aquesta iniciativa. Però anant més enllà, avui, demà i sempre, les 3R: Redueix el teu consum i les teves deixalles, Recicla les deixalles per a que se'n facin materials nous, Reutilitza els objectes mentre es puguin fer servir, repara'ls si cal, i quan ja no serveixin pel la seva tasca original, destina'ls a una altre tasca.
divendres, 28 de març del 2008
dijous, 27 de març del 2008
escassedat
Una gran placa de gel es desprèn de l'Antàrtida. Es tracta, sembla ser, d'una conseqüència del canvi climàtic. Els científics es mostren sorpresos i preocupats perquè no esperaven que passés tan aviat.
Mentrestant, a casa nostra, el govern prepara per l'octubre un possible transvasament del Segre cap al Llobregat. Només en el cas que la situació d ' "excepcionalitat" produïda per la sequera s'agreugi.
Les pluges de la setmana passada han permès retardar l'inici del pla d'emergència i les restriccions durant quinze dies.
Les previsions, però, no apunten a més pluges a curt plaç. El Meteocat no dona gaires esperances
A mi em preocupa una cosa: i si l'"excepcionalitat", en realitat, no ho és? i si aquests cinc anys llargs de sequera segueixen durant, posem, un parell o tres d'anys més? i si plou menys, àdhuc, que ara?
El conseller del ram ha felicitat la ciutadania pel seu esforç d'estalvi d'aigua. No hi ha de què, conseller. No s'estalvia per fer-lo content a vostè, sinó perquè aquest sí, de debò, és un problema greu. Un problema que limitarà la nostra qualitat de vida.
Jo no crec que portar aigua del Segre sigui cap solució. En la meva visió de les coses la solució passa per un canvi molt important en la forma d'obtenir l'aigua i de distribuir-la. Les poblacions, les llars individuals, els edificis de pisos haurien de ser capaços de: captar i emmagatzemar aigua del seu entorn de forma no depredadora, ja sigui l'aigua de pluja, ja siguin aigües subterrànies, o d'altres fonts; l'aigua hauria de ser reciclada: les aigües grises (les que són el resultat de bany, dutxa o lavabos) un cop filtrades i tractades es poden utilitzar en, per exemple, neteja de roba, inodors o regs...; les instal·lacions comunitàries haurien de disposar de serveis de rentadora comuns i eficients.
Però passa que no és tan senzill canviar el model de consum i de transport d'aigua fina a les llars. En molts casos, les opcions que plantejo seran inviables. El nostre país, avui, està auns quants anys de canviar aquest model de consum d'aigua ni que avui s'emprengués decididament el canvi.
No és tan fàcil. És el mateix que passa amb el transport públic enfront del privat. Prou que s'estalviaria molta energia fent us del transport públic, però, ai las, el transport públic és marcàdament insuficient. El nostre país funciona perquè el transport privat és el que porta el per majoritari de la mobilitat.
És curiós, no? l'aigua, o l'energia, la captació de la qual, el seu emmagatzematge i la seva distribució serien òptims si la població funcionés com una gran xarxa de col·laboradors privats, és un model que contrasta amb el del transport on interessa, sobretot la compartició dels vehicles de transport públics.
És just al contrari de com és ara, on el transport es basa en una població que es mou en milions de vehicles privats que consumeixen i contaminen molt, i on l'energia i l'aigua les forneixen monopolis que en determinen la seva producció, i el preu, i on l'emmagatzematge i el transport encareixen el cost, doncs estan lluny dels consumidors.
És una qüestió de models. Fa poc vaig llegir que l'escassedat que s'apropa ens aboca a un món socialista, no per cap retòrica ideològica, sinó per necessitat: caldrà compartir de forma racional perquè serà la única forma de que tothom pugui accedir a part dels recursos.
Potser sí. Tanmateix, però, abans caldrà fer caure als que avui fan negoci amb l'aigua, l'aire i l'energia. No serà fàcil. Un altre problema: caldria que el grau d'intel·ligència dels particulars fos prou alt com per entendre que compartir és més beneficiós, també econòmicament, que vendre.
És una batalla que ens interessa, perquè avui, aquest monopolis de l'aigua o l'energia han descobert que els seus beneficis són igual de grans ( o més grans) si venen car el seu producte als qui el poden comprar, encara que siguin pocs, que si el venen barat a molts.
Per ells no compta la set dels nens. El que compta és el resultat econòmic.
Avui qui parla de compartir està sota sospita. Suposo que perquè compartir no seria beneficiós pels monopolis. Els mateixos monopolis que són, en bona part, els causants de l'escassedat actual i futura.
El temps dirà qui guanya aquesta partida. Però si perdem, ens matarem per un got d'aigua.
Mentrestant, a casa nostra, el govern prepara per l'octubre un possible transvasament del Segre cap al Llobregat. Només en el cas que la situació d ' "excepcionalitat" produïda per la sequera s'agreugi.
Les pluges de la setmana passada han permès retardar l'inici del pla d'emergència i les restriccions durant quinze dies.
Les previsions, però, no apunten a més pluges a curt plaç. El Meteocat no dona gaires esperances
A mi em preocupa una cosa: i si l'"excepcionalitat", en realitat, no ho és? i si aquests cinc anys llargs de sequera segueixen durant, posem, un parell o tres d'anys més? i si plou menys, àdhuc, que ara?
El conseller del ram ha felicitat la ciutadania pel seu esforç d'estalvi d'aigua. No hi ha de què, conseller. No s'estalvia per fer-lo content a vostè, sinó perquè aquest sí, de debò, és un problema greu. Un problema que limitarà la nostra qualitat de vida.
Jo no crec que portar aigua del Segre sigui cap solució. En la meva visió de les coses la solució passa per un canvi molt important en la forma d'obtenir l'aigua i de distribuir-la. Les poblacions, les llars individuals, els edificis de pisos haurien de ser capaços de: captar i emmagatzemar aigua del seu entorn de forma no depredadora, ja sigui l'aigua de pluja, ja siguin aigües subterrànies, o d'altres fonts; l'aigua hauria de ser reciclada: les aigües grises (les que són el resultat de bany, dutxa o lavabos) un cop filtrades i tractades es poden utilitzar en, per exemple, neteja de roba, inodors o regs...; les instal·lacions comunitàries haurien de disposar de serveis de rentadora comuns i eficients.
Però passa que no és tan senzill canviar el model de consum i de transport d'aigua fina a les llars. En molts casos, les opcions que plantejo seran inviables. El nostre país, avui, està auns quants anys de canviar aquest model de consum d'aigua ni que avui s'emprengués decididament el canvi.
No és tan fàcil. És el mateix que passa amb el transport públic enfront del privat. Prou que s'estalviaria molta energia fent us del transport públic, però, ai las, el transport públic és marcàdament insuficient. El nostre país funciona perquè el transport privat és el que porta el per majoritari de la mobilitat.
És curiós, no? l'aigua, o l'energia, la captació de la qual, el seu emmagatzematge i la seva distribució serien òptims si la població funcionés com una gran xarxa de col·laboradors privats, és un model que contrasta amb el del transport on interessa, sobretot la compartició dels vehicles de transport públics.
És just al contrari de com és ara, on el transport es basa en una població que es mou en milions de vehicles privats que consumeixen i contaminen molt, i on l'energia i l'aigua les forneixen monopolis que en determinen la seva producció, i el preu, i on l'emmagatzematge i el transport encareixen el cost, doncs estan lluny dels consumidors.
És una qüestió de models. Fa poc vaig llegir que l'escassedat que s'apropa ens aboca a un món socialista, no per cap retòrica ideològica, sinó per necessitat: caldrà compartir de forma racional perquè serà la única forma de que tothom pugui accedir a part dels recursos.
Potser sí. Tanmateix, però, abans caldrà fer caure als que avui fan negoci amb l'aigua, l'aire i l'energia. No serà fàcil. Un altre problema: caldria que el grau d'intel·ligència dels particulars fos prou alt com per entendre que compartir és més beneficiós, també econòmicament, que vendre.
És una batalla que ens interessa, perquè avui, aquest monopolis de l'aigua o l'energia han descobert que els seus beneficis són igual de grans ( o més grans) si venen car el seu producte als qui el poden comprar, encara que siguin pocs, que si el venen barat a molts.
Per ells no compta la set dels nens. El que compta és el resultat econòmic.
Avui qui parla de compartir està sota sospita. Suposo que perquè compartir no seria beneficiós pels monopolis. Els mateixos monopolis que són, en bona part, els causants de l'escassedat actual i futura.
El temps dirà qui guanya aquesta partida. Però si perdem, ens matarem per un got d'aigua.
dimarts, 25 de març del 2008
Mor Josep Benet i moviments a Esquerra
Avui ha mort Josep Benet i Morell. Un altre gran nom necessari per explicar la nostra història recent. El temps passa i la vida s'acaba, i no en tenim prou amb el temps que se'ns ha donat per conèixer i agrair el treball de tants que ens han precedit. Avui, calia encetar el post amb aquest petit homenatge.
Dia de moviment a Esquerra. Carod ha anunciat que no es postularà ni com a candidat a la presidència del partit ni com a secretari general. Tanmateix, no renuncia a la candidatura a la presidència de la Generalitat. No deixa el govern i afalaga als corrents crítics de Carretero i Bertran.
I ara, quan són les 00:39, tot just acaba l'entrevista que la Terribas li ha fet al Joan Puigcercós.
Joan Puigcercós segurament representa la continuïtat, amb més o menys retocs de l'estratègia actual. O si més no, això crec ara. Per mi aquesta és l'opció més intel·ligent. Hi ha una aposta estratègica feta, hi han uns pactes de govern contrets, hi ha un compromís amb els electors. No és el moment de desfer la feina feta, al contrari, ara que sembla que el projecte trontolla, és quan toca fermesa i no dubtar.
Dia de moviment a Esquerra. Carod ha anunciat que no es postularà ni com a candidat a la presidència del partit ni com a secretari general. Tanmateix, no renuncia a la candidatura a la presidència de la Generalitat. No deixa el govern i afalaga als corrents crítics de Carretero i Bertran.
I ara, quan són les 00:39, tot just acaba l'entrevista que la Terribas li ha fet al Joan Puigcercós.
Joan Puigcercós segurament representa la continuïtat, amb més o menys retocs de l'estratègia actual. O si més no, això crec ara. Per mi aquesta és l'opció més intel·ligent. Hi ha una aposta estratègica feta, hi han uns pactes de govern contrets, hi ha un compromís amb els electors. No és el moment de desfer la feina feta, al contrari, ara que sembla que el projecte trontolla, és quan toca fermesa i no dubtar.
diumenge, 23 de març del 2008
avaria reparada!
Finalment ja torno a tenir la banda ampla! Lloat sia Déu! Al·lah akbar!
Resulta que la IP fixa del rang privat era deguda a que els cablemòdem la porten prefixada. Si no poden obtenir una IP púvblica del servidor DHCP, es queden amb la seva.
Això és un comportament més sofisticat que el de un simple mòdem telefònic: un aparell que serveix per modular-demodular una portadora analògica amb un senyal digital. Es veu que els cablemòdems afegeixen part de la capa lògica de protocol IP al tractament de la capa física dels mòdems de XTB.
Sempre s'aprèn alguna cosa. Es veu que "l'avaria" estava al terrat. En el manteniment d'un altre veí, em van desconnectar el meu cable de baixada. Que trist. A veure si em tornen els quartos dels quinze dies sense accés pel seu mal servei.
Ara ja ho se per un altre cop. Miraré el terrat abans de trucar.
La conseqüencia de la reparació ha estat que aquest cap de setmana he tingut sobredosi d'Internet. M'he estat una bona estona als fòrums del Racó Català, parlant de política, com no, i mantenint un debat amb un senyor que deia que els resultats del 9 de març certificaven la mort d'Esquerra.
Collons, tu! i jo sense adonar-me'n! Si es veritat, espero que algú em torni els calers de l'afiliació.
Si els ajunto amb els calers que m'han de tornar de l'accés a Internet, encara em podré pagar un cap de setmana d'hotel al Ripollès.
Esquerra està força rebregada, segur que sí. Negar-ho seria un excés de hooliganisme. No es perden cinc diputats així com així i et quedes tan ample. Tot i això, em sembla que el cop ha tingut molt de conjuntural. Tanmateix, és cert que molt vot que s'ha anat a l'abstenció i que s'ha fallat e mobilitzar-lo.
Jo crec que cal descomptar el vot anti-sistema que, normalment ja és a l'abstenció.
Cal descomptar,també, el vot independentista que va fer cas de les crides a l'abstenció de l'esquerra independentista extra-parlamentària.
També cal descomptar vot independentista que normalment vota Esquerra i que aquest cop va optar per votar al PSC com a recurs per aturar al PP.
Cal enumerar també el vot d'Esquerra que es va quedar a casa per mostrar el seu desacord amb la participació d'Esquerra al govern d'Entesa, el vot de càstig.
Segurament aquest dos darrers tipus de votants són els més fàcilment recuperables però hi ha un problema: és evident que són incomptatibles entre ells. Uns són capaços de votar al PSC, ni que sigui com últim recurs i amb una pinça al nas; els altres senzillament estan disposats a a quedar-se a casa abans que es pugui interpretar que amb els seu vot estan d'acord amb un govern de pacte amb el PSC.
Aquest és l'enfrontament que s'està covant dins Esquerra i que es dilucidarà en el congrés de juny: Entesa sí o no. Però potser si és mira de més aprop: Entesa sí, però en quin grau?
Parlant només d'oïdes, i resumint de forma molt burda, ho reconec, diria que:
Carretero i Reagrupament.cat és partidari de sortir del govern si no "s'aconsegueixen resultats" tals com un finançament equiparable al concert basc.
Uriel Bertran i Esquerra Independentista aposten pel manteniment, però amb revisió a fons, del pacte d'Entesa, si ho tinc ben entès.
Puigcercós i Carod, malgrat estar enfrontats entre ells són, segons crec entendre, en general coincidents en el manteniment del model actual del pacte d'Entesa sense grans canvis.
Sembla doncs, que els corrents majoritaris dins el partit es decanten pel manteniment de l'Entesa, amb més o menys grau de revisió. A mi això ja m'està bé. Crec que a més, coincideix amb el que pensen la majoria dels electors consolidats d'Esquerra.
Tanmateix, caldrà veure quin equilibri de forces sorgeix del congrés de juny. Estarem al cas.
Resulta que la IP fixa del rang privat era deguda a que els cablemòdem la porten prefixada. Si no poden obtenir una IP púvblica del servidor DHCP, es queden amb la seva.
Això és un comportament més sofisticat que el de un simple mòdem telefònic: un aparell que serveix per modular-demodular una portadora analògica amb un senyal digital. Es veu que els cablemòdems afegeixen part de la capa lògica de protocol IP al tractament de la capa física dels mòdems de XTB.
Sempre s'aprèn alguna cosa. Es veu que "l'avaria" estava al terrat. En el manteniment d'un altre veí, em van desconnectar el meu cable de baixada. Que trist. A veure si em tornen els quartos dels quinze dies sense accés pel seu mal servei.
Ara ja ho se per un altre cop. Miraré el terrat abans de trucar.
La conseqüencia de la reparació ha estat que aquest cap de setmana he tingut sobredosi d'Internet. M'he estat una bona estona als fòrums del Racó Català, parlant de política, com no, i mantenint un debat amb un senyor que deia que els resultats del 9 de març certificaven la mort d'Esquerra.
Collons, tu! i jo sense adonar-me'n! Si es veritat, espero que algú em torni els calers de l'afiliació.
Si els ajunto amb els calers que m'han de tornar de l'accés a Internet, encara em podré pagar un cap de setmana d'hotel al Ripollès.
Esquerra està força rebregada, segur que sí. Negar-ho seria un excés de hooliganisme. No es perden cinc diputats així com així i et quedes tan ample. Tot i això, em sembla que el cop ha tingut molt de conjuntural. Tanmateix, és cert que molt vot que s'ha anat a l'abstenció i que s'ha fallat e mobilitzar-lo.
Jo crec que cal descomptar el vot anti-sistema que, normalment ja és a l'abstenció.
Cal descomptar,també, el vot independentista que va fer cas de les crides a l'abstenció de l'esquerra independentista extra-parlamentària.
També cal descomptar vot independentista que normalment vota Esquerra i que aquest cop va optar per votar al PSC com a recurs per aturar al PP.
Cal enumerar també el vot d'Esquerra que es va quedar a casa per mostrar el seu desacord amb la participació d'Esquerra al govern d'Entesa, el vot de càstig.
Segurament aquest dos darrers tipus de votants són els més fàcilment recuperables però hi ha un problema: és evident que són incomptatibles entre ells. Uns són capaços de votar al PSC, ni que sigui com últim recurs i amb una pinça al nas; els altres senzillament estan disposats a a quedar-se a casa abans que es pugui interpretar que amb els seu vot estan d'acord amb un govern de pacte amb el PSC.
Aquest és l'enfrontament que s'està covant dins Esquerra i que es dilucidarà en el congrés de juny: Entesa sí o no. Però potser si és mira de més aprop: Entesa sí, però en quin grau?
Parlant només d'oïdes, i resumint de forma molt burda, ho reconec, diria que:
Carretero i Reagrupament.cat és partidari de sortir del govern si no "s'aconsegueixen resultats" tals com un finançament equiparable al concert basc.
Uriel Bertran i Esquerra Independentista aposten pel manteniment, però amb revisió a fons, del pacte d'Entesa, si ho tinc ben entès.
Puigcercós i Carod, malgrat estar enfrontats entre ells són, segons crec entendre, en general coincidents en el manteniment del model actual del pacte d'Entesa sense grans canvis.
Sembla doncs, que els corrents majoritaris dins el partit es decanten pel manteniment de l'Entesa, amb més o menys grau de revisió. A mi això ja m'està bé. Crec que a més, coincideix amb el que pensen la majoria dels electors consolidats d'Esquerra.
Tanmateix, caldrà veure quin equilibri de forces sorgeix del congrés de juny. Estarem al cas.
dimecres, 19 de març del 2008
mòdem 56K i perspectiva
He retrocedit cinc anys en el temps i, en vista que Ono segueix passant de mi i no són capaços de fer que el meu accés a Internet funcioni, he posat un mòdem de56Kbps. El que dic: com fa cinc anys.
Fa cinc anys 56Kbps era una velocitat que començava a resultar poca cosa. Fa cinc anys, més o menys, que començava la popularització de la "banda ampla" i les ADSL. En aquella època, la "banda ampla" eren els vertiginosos 128Kbps o, velocitat de bogeria, els 256 Kbps.
Les coses han canviat molt en cinc anys. Cinc anys, en informàtica, són una era geològica.
Doncs bé, jo he tornat a l'era dels dinosaures.
Millor això que res, és clar. Si més no ja puc consultar el correu i pujar posts al bloc.
Tanmateix, espero que els d'Ono reparin l'accés a la major brevetat possible. No havia tingut queixa fins avui, però ara s'estan lluint. I espero que algú em torni els calers dels dies que no he tingut connexió.
En fi...
Des del divendres 7 de març cap aquí, els esdeveniments del món polític s'han succeït un darrera l'altre. No he pogut publicar res, però, a canvi, he llegit i escoltat moltes opinions.
El diumenge 9 a la nit la meva sensació era més aviat de decepció, avui, en canvi veig les coses amb més perspectiva:
1 - Com més va, més em refermo en la convicció que la davallada electoral d'Esquerra no és producte del suport d'Esquerra al govern d'Entesa. Crec que això no ha perjudicat a Esquerra. Més aviat, si de cas, ha estat al contrari. L'argument és que fa dos anys els votants catalans van triar entre Entesa i CiU. Ho van fer amb una distribució de forces concreta i per a un mandat de quatre anys. Aquell compromís de govern ha de respectar-se. En el combat intern que s'apropa dins Esquerra cal preservar l'estabilitat del govern d'Entesa.
2 - Crec que Esquerra faria bé de formar un grup al congrés juntament amb IU i IC. Argument: Els programes són prou similars com per a que un grup sigui útil als interessos de tots tres partits.
3 - Ser dèbils a Madrid és un mal negoci. Es pot compensar, només en part, sent forts a Catalunya. El govern d'Entesa haurà de negociar a Madrid sense fissures.
4 - Els reptes a curt i mig plaç per Catalunya són: desplegament de l'estatutet, en particular la negociació del model de finançament; infraestructures, en particular aigua i transports; traspassos, en particular rodalies i aeroport; més inversió en educació i despesa social; eficiència energètica, aprofitament sostenible dels recursos; mitigació i prevenció dels efectes del canvi climàtic; integració de la immigració i dels fills de la immigració en la nació catalana.
5 - Repte a llarg plaç: establir el full de ruta cap a la independència.
Què en sortirà del congrés de juny d'Esquerra? no ho se, però avui votaria per l'opció que s'assemblés més al que estic plantejant ara.
S'esperen ofertes.
Fa cinc anys 56Kbps era una velocitat que començava a resultar poca cosa. Fa cinc anys, més o menys, que començava la popularització de la "banda ampla" i les ADSL. En aquella època, la "banda ampla" eren els vertiginosos 128Kbps o, velocitat de bogeria, els 256 Kbps.
Les coses han canviat molt en cinc anys. Cinc anys, en informàtica, són una era geològica.
Doncs bé, jo he tornat a l'era dels dinosaures.
Millor això que res, és clar. Si més no ja puc consultar el correu i pujar posts al bloc.
Tanmateix, espero que els d'Ono reparin l'accés a la major brevetat possible. No havia tingut queixa fins avui, però ara s'estan lluint. I espero que algú em torni els calers dels dies que no he tingut connexió.
En fi...
Des del divendres 7 de març cap aquí, els esdeveniments del món polític s'han succeït un darrera l'altre. No he pogut publicar res, però, a canvi, he llegit i escoltat moltes opinions.
El diumenge 9 a la nit la meva sensació era més aviat de decepció, avui, en canvi veig les coses amb més perspectiva:
1 - Com més va, més em refermo en la convicció que la davallada electoral d'Esquerra no és producte del suport d'Esquerra al govern d'Entesa. Crec que això no ha perjudicat a Esquerra. Més aviat, si de cas, ha estat al contrari. L'argument és que fa dos anys els votants catalans van triar entre Entesa i CiU. Ho van fer amb una distribució de forces concreta i per a un mandat de quatre anys. Aquell compromís de govern ha de respectar-se. En el combat intern que s'apropa dins Esquerra cal preservar l'estabilitat del govern d'Entesa.
2 - Crec que Esquerra faria bé de formar un grup al congrés juntament amb IU i IC. Argument: Els programes són prou similars com per a que un grup sigui útil als interessos de tots tres partits.
3 - Ser dèbils a Madrid és un mal negoci. Es pot compensar, només en part, sent forts a Catalunya. El govern d'Entesa haurà de negociar a Madrid sense fissures.
4 - Els reptes a curt i mig plaç per Catalunya són: desplegament de l'estatutet, en particular la negociació del model de finançament; infraestructures, en particular aigua i transports; traspassos, en particular rodalies i aeroport; més inversió en educació i despesa social; eficiència energètica, aprofitament sostenible dels recursos; mitigació i prevenció dels efectes del canvi climàtic; integració de la immigració i dels fills de la immigració en la nació catalana.
5 - Repte a llarg plaç: establir el full de ruta cap a la independència.
Què en sortirà del congrés de juny d'Esquerra? no ho se, però avui votaria per l'opció que s'assemblés més al que estic plantejant ara.
S'esperen ofertes.
dilluns, 17 de març del 2008
Sense Internet. Dia 11.
Continuen els problemes de connexió amb Ono. M'han canviat el cable-mòdem però, com em temia, les coses segueixen igual. Ahir tenia una IP privada, de nou.
Ara tinc dos cable-mòdem. M'agradava més l'antic. Però ja que s'han pres la molèstia de venir a portar-lo el deixaré posat. Ves.
Avui ha vingut el tècnic. Doncs ahir ja els vam dir que això no anava. Ha vingut i ha coincidit en venir un dia que la llum de l'escala està avariada. No va ni l'antena col·lectiva. I el tècnic va i diu que vol pujar al terrat perquè no hi ha senyal al mòdem. No m'estranya. Si no hi ha llum, com collons vol que vagi el router o el coi de cafetera que tenen al terrat?
És un problema del servidor DHCP. N'estic segur. Quan els servidors DHCP esgoten les IPs del pool, que fan? Com s'explica que la meva IP sigui del rang privat?
Algun dia, en el futur, llunyà potser... tornaré a tenir Internet a casa.
Fins que arribi aquell moment gloriós, esperaré i resaré i faré servir aquesta connexió prestada per informar, ni que sigui un cop per setmana, que encara soc viu i de les aventures del tècnic d'Ono en busca de la connexió perduda.
Ara tinc dos cable-mòdem. M'agradava més l'antic. Però ja que s'han pres la molèstia de venir a portar-lo el deixaré posat. Ves.
Avui ha vingut el tècnic. Doncs ahir ja els vam dir que això no anava. Ha vingut i ha coincidit en venir un dia que la llum de l'escala està avariada. No va ni l'antena col·lectiva. I el tècnic va i diu que vol pujar al terrat perquè no hi ha senyal al mòdem. No m'estranya. Si no hi ha llum, com collons vol que vagi el router o el coi de cafetera que tenen al terrat?
És un problema del servidor DHCP. N'estic segur. Quan els servidors DHCP esgoten les IPs del pool, que fan? Com s'explica que la meva IP sigui del rang privat?
Algun dia, en el futur, llunyà potser... tornaré a tenir Internet a casa.
Fins que arribi aquell moment gloriós, esperaré i resaré i faré servir aquesta connexió prestada per informar, ni que sigui un cop per setmana, que encara soc viu i de les aventures del tècnic d'Ono en busca de la connexió perduda.
dimecres, 12 de març del 2008
Problema de connexió amb Ono
Des del divendres passat que estic sense Internet a casa. Ono te una problema d'enrutat de forma que la IP que em proporciona el DHCP és interna (10.x.y.z), en comptes de pública. Vaig a trucada diària al servei tècnic. I dos dies seguits amb el mòdem connectat per a que "els tècnics facin proves". Coi, no se que més volen provar. Jo l'únic que vull és una IP dinàmica pública.
Pel camí ha passat el que ha passat: eleccions, patacada d'Esquerra, moviments (bèl·lics?) interns al partit... I jo amb mono de bloc.
Aprofito per denunciar la lentitud del servei tècnic d'Ono des d'una connexió "prestada".
A veure si quan arribi a casa ja està l'avaria reparada.
Com m'emprenyi engego a Ono a pastar fang.
Pel camí ha passat el que ha passat: eleccions, patacada d'Esquerra, moviments (bèl·lics?) interns al partit... I jo amb mono de bloc.
Aprofito per denunciar la lentitud del servei tècnic d'Ono des d'una connexió "prestada".
A veure si quan arribi a casa ja està l'avaria reparada.
Com m'emprenyi engego a Ono a pastar fang.
dijous, 6 de març del 2008
Raons x votar Esquerra
Argumentari servit per la Vicesecretaria d'Acció Política d'Esquerra:
1. Aquelles preguntes que et fan o que et fas
A què aspira Esquerra el proper 9-M?
A tenir un grup parlamentari propi de lʼesquerra catalana al parlament espanyol.
La resta de forces dʼesquerra són, al Congrés, sucursals de forces polítiques dʼobediència espanyola. Esquerra va passar el 2004 dʼun representant a vuit i aspirem a revalidar la confiança que la ciutadania de Catalunya va fer després de vuit anys de governs de la dreta espanyolista amb la complicitat de Convergència i Unió.
I a Madrid què se’ns ha perdut?
Fins que els independentistes no siguem majoria i mentre Catalunya pertanyi a Espanya haurem dʼanar a Madrid a defensar els nostres interessos. A reclamar allò que és nostre i a posar en evidència, com hem fet aquests darrers quatre anys, que pertànyer a Espanya és un mal negoci per als catalans i catalanes.
Sóm molt conscients que la feina important la tenim a Catalunya i és aconseguir una majoria social per a la independència amb lʼhoritzó fixat en el 2014 com a data dʼuna possible consulta a la ciutadania.
També podem dir, amb absoluta claredat, que si dʼEsquerra depèn, el PP no governarà mai.
Però si vostès governen amb el PSOE, segur que votaran la investidura de
Zapatero
Esquerra a Madrid no ha governat amb el PSOE, no ha tingut un pacte estable de legislatura. Esquerra va establir acords puntuals i ha negociat llei a llei amb el PSOE durant tota la legislatura.
Aquests acords es van centrar principalment en els dos primers anys i Esquerra va ser lʼartífex dʼun gir cap a lʼesquerra en polítiques socials del govern espanyol fins que Zapatero va pactar lʼestatut amb CiU.
A partir de lʼengany de Zapatero, el PSOE comença a pactar-ho tot amb CiU, inclosa la frustrada Presidència de la Generalitat que Mas va voler negociar a Madrid a canvi dʼun Estatut absolutament rebaixat.
El PSOE ha legislat durant 2 anys amb els vots dʼEsquerra i 2 anys amb els vots de CiU.
I què diferencia aquests dos darrers anys de legislatura dels dos primers?
En els dos primers es van aprovar lleis com el retorn dels Papers de Salamanca, es va derogar el transvasament de lʼEbre, es van aconseguir conquestes socials com que les persones del mateix sexe que vulguin es puguin casar. O, a més, vam aconseguir una modificació de la llei de finançament de partits que prohibeix els donatius anònims als partits polítics que fins la reforma proposada per Esquerra eren completament legals.
O vam ser el grup parlamentari que va negociar la nova Llei estatal del Sòl amb el PSOE que preveu per llei una reserva mínima del 30% del sòl públic a habitatge protegit. O la Llei dʼatenció a la dependència i a persones amb discapacitat, que universalitza progressivament lʼatenció a la gent gran i amb discapacitats, suposa que després de la universalització de la Sanitat a primers dels 80, és el pas més gran que sʼha donat en la consolidació de lʼEstat del benestar.
En la segona part de legislatura ja ho hem vist: Pressupostos de lʼEstat que no complien amb el que marca lʼEstatut. Llei de Memòria Històrica que condemna els represaliats del franquisme que si volen algun tipus de reconeixement han dʼanar pel seu compte als tribunals a reclamar. La llei de retorn dels Papers de Salamanca segueix al 50% de la seva aplicació perquè encara segueixen a lʼarxiu de la ciutat castellana els documents de particulars i associacions. La llei de reforma de la Seguretat Social ha estat tímida. Tot i tenir 12.000 milions dʼeuros de superàvit, en els darrers Pressupostos de lʼEstat, el Govern de Zapatero segueix al 0,69% del PIB en
inversions en política social lluny del 2 per cent de mitjana europea.
I podríem seguir. Dels dos primers anys de legislatura, Esquerra nʼha estat part activa.
En la segona meitat hem denunciat els incompliments i hem plantat cara, per exemple, sent lʼúnic grup català que en la negociació dels Pressupostos per a 2007 i 2008 ─que no complien lʼEstatut─ hem presentat i mantingut fins al final una esmena a la totalitat per reclamar que es complís la llei, que es complís lʼEstatut. El 2007 i el 2008 hem votat en contra dels Pressupostos del PSOE.
Els seus socis de govern a Catalunya, a Madrid no han fet res. Això és contradictori amb què segueixin governant amb ells.
El PSC a Madrid sí que ha estat la gran decepció. Tot i comptar amb 21 diputats han estat completament invisibles perquè han actuat sempre com a diputats del PSOE i no del PSC. Els 21 diputats del PSC al Congrés dels Diputats han arribat fins i tot a votar en contra de sis lleis que el PSC havia votat a favor al Parlament de Catalunya. O han avalat amb el seu vot que lʼEstatut valencià separi el valencià del català qualificant-lo dʼidioma valenciano. O que hagin votat en contra del retorn íntegre dels Papers de Salamanca. O que alguns departaments de la Generalitat del PSC (com justícia i en algun moment Agricultura per exemple) hagin hagut de recórrer a Esquerra perquè defensés esmenes a les lleis estatals ja que els diputats del PSC a Madrid no es
podien desmarcar del PSOE. El PSC va renunciar en el seu dia a tenir Grup Parlamentari a les Corts espanyoles i això, a la pràctica, ha fet que els diputats del PSC quedin absolutament subordinats al PSOE al Congrés.
Amb Iniciativa hem fet pinya en molts moments de la legislatura. Però el cert és que el fet que comptin amb només dos diputats i que a més estiguin integrats dins el grup estatal dʼIzquierda Unida ha fet que en determinats temes hagin actuat en clau estatal com a diputats dʼIzquierda Unida. Dos exemples: la Llei de la memòria històrica i els darrers Pressupostos de lʼEstat que, a canvi de no sabem encara què, els dos diputats dʼICV van retirar lʼesmena a la totalitat i van acabar votant favorablement als comptes; tot i que no incloïen cap compensació per als afectats del caos de Rodalies, ni garantien el compromís de compliment de lʼEstatut en quan a inversions de lʼEstat a Catalunya, o rebaixaven el fons dʼatenció a la immigració creat a instàncies dʼEsquerra el 2005 destinat a donar uns recursos extra als ajuntaments i a lʼeducació per donar
resposta a lʼarribada de nous immigrants.
És cert que a Madrid lʼactuació dels socis del Govern dʼEntesa no ha estat la que Esquerra hauria desitjat, sobretot dels 21 diputats del PSC. Això no és contradictori amb governar amb ells a Catalunya perquè al Principat tenim un programa de Govern, un full de ruta amb objectius traçats que sʼhan de complir i que la presència dʼEsquerra al Govern és la millor garantia que així es faci, sempre amb lʼobjectiu de treballar per demostrar que allò que ens gestionem nosaltres funciona millor, que amb la independència viuríem millor.
És per això que durant aquests quatre anys hem estat lʼEsquerra catalana útil a Madrid. I quan ens hem hagut de plantar ─com després de la retallada de lʼEstatut─ ens hem plantat, hem estat lʼEsquerra digna de Catalunya a Madrid.
2. Coherència i utilitat del vot a Esquerra
ZAPATERO? RAJOY? CATALUNYA!
El debat que interessa Catalunya no és el debat Zapatero–Rajoy. Ni qui guanya el debat. Zapatero? Rajoy? Catalunya segur que no.
El debat que interessa Catalunya no és el Zapatero–Rajoy. El debat que interessa Catalunya i els seus ciutadans és aconseguir un finançament just i proporcional a l'esforç que fem amb els nostres impostos.
El debat que interessa a Catalunya és si l'Estat es compromet de debò a invertir en infraestructures allò que ens pertoca i fer que les infraestructures que encara són propietat de l'Estat funcionin bé, com la Renfe i no només la xarxa de Rodalies sinó també els Regionals.
La bipolarització a què ens volen sotmetre Zapatero i Rajoy és l'Espanya en blanc i negre. La seva prioritat no és Catalunya, és Espanya. No ens hem de deixar entabanar per falsos debats, en que parlaran dels seus interessos, que com hem pogut comprovar no són els nostres.
NOMÉS ESQUERRA PLANTA CARA AL PP
Durant la majoria absoluta del PP dʼAznar, del 2000 al 2004, Esquerra, amb un sol diputat, Joan Puigcercós, va plantar cara al PP i es va fer respectar.
Lʼelectorat va premiar aquella feina fent crèixer Esquerra dʼ1 a 8 diputats.
Mentre el PSOE hi pactava lleis tan regressives democràticament, com la Llei de partits, mentre el PSC beneïa i deia amen a tot pacte PSOE-PP, mentre CiU va donar suport al govern Aznar a canvi dʼoxigen pel darrer govern Pujol... Mentre tot això succeïa, Esquerra no en va deixar passar ni una. Esquerra tota sola va plantar cara al PP.
Esquerra ha continuat plantant cara a un PP que des de lʼoposició ha fet bandera dʼun anticatalanisme barroer. I Esquerra continuarà en el futur plantant cara al PP. Ni PSOE, ni PSC, ni CiU, només Esquerra és la garantia per barrar el pas al PP.
Allí on Esquerra és forta el PP és testimonial o extraparlamentari, com a les províncies de Girona i Lleida, les úniques de tot lʼEstat on el PP no té cap diputat, perquè Esquerra els hi va prendre el 2004. I esperem que enguany Girona i Lleida continuïn sent “terra alliberada”.
Sentireu a molts polítics que malparlen del PP. Que si tu no hi vas, ells tornen, que si són dʼextrema dreta, que si són els hereus del franquisme. I aleshores perquè tots hi acaben pactant?
Els altres partits es deixen intimidar pel PP. El PSOE acaba fent la política espanyolista del PP perquè el PP no sʼenfadi. Els de CiU acaben fent la política econòmica del PP perquè són companys de dreta, perquè tenen el mateix model de societat.
Només Esquerra està lliure de complexos respecte el PP. Esquerra és el malson de Rajoy.
CiU VA DONAR SUPORT AL PP. I HO POT TORNAR A FER. NO ARRISQUIS EL VOT.
El famós “Plantarem cara” de la campanya de CiU del 1996 es va dissoldre com un terrós de sucre lʼendemà de les eleccions amb el pacte del Majestic.
Durant 8 anys CiU va donar suport a un PP, primer amb majoria relativa, i des del 2000 amb majoria absoluta, aprovant 7 dels 8 pressupostos de lʼèpoca Aznar. I si no van aprovar el 8è és perquè Aznar els va prorrogar.
El diari ABC entrevistava a principis de la darrera setmana de campanya el cap de llista de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, qui afirma: “Si Rajoy gana, no impediremos que gobierne pactando con el perdedor”.
Més clar, lʼaigua: Duran no impediria, podent-ho fer, que el PP governés lʼEstat.
Esquerra sempre combatrà democràticament el PP, i farà tot el possible per impedir que pugui fer efectives des del govern les seves polítiques anticatalanes.
QUE GOVERNI LA LLISTA MÉS VOTADA, SEMPRE, SENYORS DE CIU?
La teoria de CiU que governi la llista més votada però, és ben curiosa, doncs malgrat la retòrica sobre aquesta qüestió, allò cert és que, CiU governa a 18 municipis de Catalunya sense ser la força més votada:
Cabrera de Mar
Sant Quirze del Vallès
Ullastrell
Vallromanes
Castellbell i el Vilar
Corbera de Llobregat
La Granada
Palau-solità i Plegamans
Puigdàlber
La Roca del Vallès
Sant Celoni
Sant Pol de Mar
Aiguaviva
Blanes
Quart
Pont de Molins
LʼArboç
Els Pallaresos
En els quatre primers casos (Cabrera de Mar, Sant Quirze del Vallès, Ullastrell i Vallromanes) la força més votada va ser Esquerra. I qui governa és CiU, deixant Esquerra a lʼoposició.
PROU DE RAUXA ESPANYOLA, VOLEM EL SENY DE LA INDEPENDÈNCIA
És insultant que el senyor Pizarro vulgui donar-nos lliçons de catalanisme, copiant un parell de frases de Josep Pla sense entendre ben bé que volen dir. Pizarro és un oportunista, un beneficiari del pelotazo com tants altres que ja coneixem.
El que hem de fer és fer el mateix que van fer els nostres pares i els nostres avis: tocar de peus a terra. És de seny continuar a Espanya? Amb una gent que no ens vol? No parlem dels familiars que puguem tenir a la resta de l'Estat, sinó dels militars que insinuen cops d'Estat amb l'excusa de l'Estatut, de l'Església que financia la COPE i l'odi als catalans, dels polítics que es burlen de la decisió del Parlament de Catalunya i retallen el nou Estatut.
Aquesta gent no ens vol. És de seny continuar amb gent que, a la que pot, ens agredeix? El que hem de fer nosaltres és tocar de peus a terra i reconèixer que ja n'hi ha prou i que hem de posar seny: deixar-ho estar amb Espanya, per què encara prendrem més mal.
El més de seny és la independència. Prou de la rauxa que suposa seguir lligats de mans i peus als capricis de Zapatero i de Rajoy. Prou de la rauxa que suposa no defensar-se dels que ens maltracten.
Catalunya no pot continuar pel camí de la irresponsabilitat de l'espanyolisme del PP i del PSOE. Ni en el temps del general Franco, que no podíem parlar en català ni dir ni piu, ens van acceptar. Ens voldran ara? El millor és la veritat, la sinceritat. Deixar-ho estar. La independència. Marxar per poder construir un futur en llibertat com totes les nacions del món dignes dʼaquest nom.
Ja nʼhi ha prou de la rauxa de lʼEspanya que no compleix els seus compromisos, de lʼEspanya del trens que arriben tard, de lʼEspanya que deixa Barcelona a les fosques, de lʼEspanya que abandona les infraestructures de Catalunya.
És lʼhora del seny de la independència.
ESQUERRA ÉS “3 en 1”: PLANTA CARA AL PP, CONDICIONA EL PSOE, ARROSSEGA CiU
Esquerra, el partit més antic de Catalunya, fundat per Francesc Macià, sempre ha plantat cara a la dreta espanyola, fos la CEDA de lʼèpoca republicana, fos la Falange franquista o lʼactual PP. I continuarem plantant cara a aquesta dreta anticatalana, en solitari si cal, doncs ja sabem que PSOE, PSC i CiU no tenen tants escrúpols i sovint hi pacten.
Esquerra, el partit més antic de Catalunya, fundat per Lluís Companys, sap arribar a acords amb lʼesquerra espanyola, el PSOE, ja des de lʼèpoca republicana, malgrat que massa sovint el PSOE no està a lʼalçada.
Esquerra continuarà utilitzant la seva força per condicionar al màxim possible al PSOE, en polítiques socials, de radicalitat democràtica... com hem fet aquesta legislatura.
Fent sovint, des de fora, el paper que el PSC és incapaç de fer des de dins. El PSC no és capaç de condicionar al PSOE perquè van a Madrid amb por. I Esquerra no té por.
Esquerra, el partit més antic de Catalunya, també ha sabut històricament arrossegar a la dreta catalana. Als anys 30 Esquerra arrossega la Lliga de posicions monàrquiques a republicanes, pel bé de Catalunya. Esquerra va arrossegar a CiU a una reforma de lʼEstatut que Pujol havia rebutjat sempre. I Esquerra continua arrossegant a la dreta catalana, com demostra que per primer cop CiU mou fitxa i comença, tímidament, a parlar del dret a decidir. Sense una Esquerra forta res no es mou, tot continua rovellat.
ESQUERRA ÉS EL VOT ÚTIL, L’ÚNICA VEU DE L’ESQUERRA CATALANA A MADRID
Lʼúnica veu de lʼesquerra catalana a Madrid és Esquerra. Perquè ni el PSC ni Iniciativa tenen grup propi al Congrés. Ni el PSC ni Iniciativa poden defensar amb veu pròpia les seves propostes. Ho han de fer a través del PSOE i dʼIzquierda Unida i cap dʼaquests dos partits tenen Catalunya com la seva prioritat.
Lʼúnica força que pot defensar els postulats de lʼesquerra catalana a Madrid, sense interferències, amb total independència de cap força espanyola, és Esquerra.
Per això Esquerra és el vot útil de lʼesquerra catalana, perquè som lʼúnica veu de la gent dʼesquerres i catalanista. Una veu que Madrid ha dʼescoltar encara que no vulgui.
Perquè parlem clar i català.
3. Vot útil d’esquerres al PSC? Vegeu els incompliments de Zapatero
El primer i més flagrant incompliment: “Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament de Catalunya”. La promesa solemne dʼaprovar lʼEstatut pronunciada en campanya electoral des del Palau Sant Jordi el 13 de novembre de 2003 va quedar en la meitat de la meitat del que va aprovar el 90% dels representants polítics al Parlament de Catalunya.
Tot i la retallada substancial de lʼEstatut, a més hi ha un desplegament mandrós del text estatutari, com demostra lʼabsència de garanties per a un traspàs en condicions del servei de Rodalies. O les incògnites amb el nou sistema de finançament en què no hi ha cap garantia que el Govern espanyol accepti un model que rebaixi el dèficit fiscal actual situat en 2.600 euros per català i catalana a lʼany o el que és el mateix, el 10% del Producte Interior Brut.
Manca de transparència i de respecte a les resolucions parlamentaries aprovades al Congrés i el Senat reclamant la publicació de les balances fiscals, element bàsic per a saber què paga en impostos cada territori i què rep en contrapartida en inversions de lʼEstat.
Lʼincompliment de promeses o deixar-les a la meitat ha estat la constant els dos darrers anys de legislatura, després del pacte de lʼEstatut entre Mas i Zapatero. El president espanyol ha estat condicionat permanentment al què diran, a què dirà el PP.
Aquesta excusa del PP ha servit en molts moments de la legislatura per rebaixar continguts en diverses lleis. La més flagrant, la Llei de la Memòria Històrica, una promesa del mateix Zapatero durant la seva investidura recordant el seu avi afusellat pels franquistes per republicà. La gran cosa de la Llei de la Memòria ha estat afirmar que el franquisme va ser il·legítim. La Llei ha condemnat els represaliats de la dictadura franquista a una doble humiliació: esperar 30 anys
lʼarribada dʼaquesta llei i condemnar-los a un viacrucis judicial, en què si volen un reconeixement exclusivament moral, hauran dʼanar a títol individual als tribunals amb les dificultats que això suposa per a persones dʼavançada edat.
LʼEspanya plural de Zapatero ha quedat retratada amb la nul·la pluralitat existent, per exemple, en institucions controlades pel Partit Socialista com el propi Congrés dels Diputats. Ni traducció parcial de la pàgina web del Congrés, ni permís per efectuar intervencions inicials i breus en català dels parlaments al Parlament espanyol.
Incompliment de lʼacord parlamentari de juny de 2004 de no dificultar la presència internacional de les seleccions esportives catalanes. La millor demostració de lʼincompliment, lʼexclusió intencionada de la Federació Catalana de Patinatge de la Federació Internacional en lʼassemblea de Fresno.
Oblit total en el Pla Estatal dʼInfraestructures del Corredor Mediterrani. Aquest eix de comunicacions és la porta dʼentrada a Europa i es troba completament saturat i obsolet. Els territoris que composen lʼEix Mediterrani generen prop del 60% del PIB estatal i el 70% del conjunt dʼexportacions de lʼEstat.
No haver tingut present alcaldes i institucions de les comarques de Girona en el traçat de la línia de Molta Alta Tensió i el traçat del TGV, tot i els diversos mandats parlamentaris que així ho reclamaven.
Haver aprovat un Estatut del País Valencià que legitima els secessionistes lingüístics amb lʼoficialització dʼun suposat ʻidioma valencianoʼ.
Incomplir la data dʼarribada del TGV a Barcelona. Incomplir la seva promesa que abans del 21 de desembre de 2007 faria pública la proposta del Govern espanyol sobre la gestió de lʼaeroport del Prat i la resta dʼaeroports catalans.
No aplicació completa de la Llei de retorn dels Papers de Salamanca ja que resten encara a lʼarxiu de la ciutat castellana els documents de particulars i entitats.
Només van retornar a Catalunya els pertanyents a la Generalitat republicana.
4. Feina feta a Madrid: objectius assolits
Derogació del transvasament de lʼEbre.
Mínim reconeixement institucional del català a Europa.
Llei de retorn dels Papers de Salamanca.
Retirada de les tropes espanyoles de lʼIraq.
Demostració de la falta de pluralisme lingüístic de lʼEstat i les seves institucions amb la batalla pel reconeixement del català al Congrés. Alhora, partides anuals de 12 milions dʼeuros als Pressupostos de lʼEstat per a la promoció exterior i en les noves tecnologies del català.
50 esmenes de millora incorporades a la llei contra la violència de gènere.
10 esmenes de millora incorporades a la llei dʼigualtat.
Modificació de la llei dʼestabilitat pressupostària que dificultava a les comunitats autònomes augmentar la despesa social en els seus pressupostos.
El primer Grup parlamentari a plantejar la necessitat que lʼEstat aturés el dèficit sanitari que patim i que lʼEstat sufragués part dʼaquest desequilibri.
Aprovació a partir dʼuna Proposició de Llei dʼEsquerra de la nova llei de finançament de partits polítics que impedeix els donatius anònims i injustificats a les formacions polítiques.
Primer grup parlamentari que va arribar a un principi dʼacord de la nova Llei del Sòl que garanteix un mínim dʼun 30% de construcció dʼhabitatge protegit.
Participació activa en la negociació del nou Estatut de lʼAutònom que facilita, entre altres, la incorporació de familiars a la pròpia empresa.
Participació determinant en lʼaprovació de la nova Llei dʼeducació que derogava la LOCE del Partit Popular amb estreta col·laboració entre el Departament dʼEnsenyament de la Generalitat i el ministeri estatal.
Nova Llei dʼuniversitats que garanteix lʼautonomia universitària catalana i el repartiment de beques tenint en compte el cost de la vida de cada territori.
Primer grup en la negociació dʼun principi dʼacord amb lʼExecutiu espanyol per a la Llei dʼautonomia personal i dʼatenció a les persones amb situació de dependència.
Des de la universalització de la Sanitat a primers dels vuitanta no sʼaconseguia universalitzar un dret com lʼatenció domiciliària a les persones grans o que no es poden valdre per si soles.
Aprovació de les esmenes plantejades a la Llei de qualitat de lʼaire que incorporen el principi que paga més qui més contamina. Primera inclusió dʼaquest principi en els impostos de matriculació dels vehicles fomentant així la reducció de la contaminació atmosfèrica.
Inclusió en la Llei de desenvolupament sostenible del medi rural dʼesmenes dʼEsquerra que fomentaven que lʼagricultura ecològica sʼinclogui dins de les explotacions beneficiàries de manera prioritària dels suports inclosos en la llei i la potenciació del paper de la dona en aquest tipus de conreu, entre dʼaltres.
Col·laboració en les gestions de reconeixement del poble gitano, del poble sahrauí o de les persones propietàries de diners de la República que el franquisme va deixar sense validesa legal.
Pressupostos de l’Estat 2005
400 milions dʼeuros dʼinversions addicionals a Catalunya, el País Valencià i les Illes en els primers Pressupostos de lʼEstat amb especial incidència en municipis governats per Esquerra.
Aquests primers Pressupostos incorporaven fons dʼacollida a la immigració amb 30 milions dʼeuros per als ajuntaments catalans.
Fons dʼatenció a la dependència per començar a garantir el desplegament efectiu i amb el finançament corresponent de la Llei que sʼaprovaria un any més tard.
Exempcions fiscals per a les empreses que reinvertissin els beneficis en modernitzar-se.
Pressupostos de l’Estat 2006
350 milions dʼeuros addicionals en esmenes introduïdes per inversions per a Catalunya, les Illes i el País Valencià, en especial en molts municipis governats per Esquerra.
Pla de xoc per al sector tèxtil dotat amb 800 milions per a tot lʼEstat comptant que la major part del sector es concentra País Valencià i Illes.
Fons de rescat de peatges. Per primera vegada en la història en uns Pressupostos de lʼEstat, insuficients, però van servir per al rescat inicial del peatge de Mollet.
1. Aquelles preguntes que et fan o que et fas
A què aspira Esquerra el proper 9-M?
A tenir un grup parlamentari propi de lʼesquerra catalana al parlament espanyol.
La resta de forces dʼesquerra són, al Congrés, sucursals de forces polítiques dʼobediència espanyola. Esquerra va passar el 2004 dʼun representant a vuit i aspirem a revalidar la confiança que la ciutadania de Catalunya va fer després de vuit anys de governs de la dreta espanyolista amb la complicitat de Convergència i Unió.
I a Madrid què se’ns ha perdut?
Fins que els independentistes no siguem majoria i mentre Catalunya pertanyi a Espanya haurem dʼanar a Madrid a defensar els nostres interessos. A reclamar allò que és nostre i a posar en evidència, com hem fet aquests darrers quatre anys, que pertànyer a Espanya és un mal negoci per als catalans i catalanes.
Sóm molt conscients que la feina important la tenim a Catalunya i és aconseguir una majoria social per a la independència amb lʼhoritzó fixat en el 2014 com a data dʼuna possible consulta a la ciutadania.
També podem dir, amb absoluta claredat, que si dʼEsquerra depèn, el PP no governarà mai.
Però si vostès governen amb el PSOE, segur que votaran la investidura de
Zapatero
Esquerra a Madrid no ha governat amb el PSOE, no ha tingut un pacte estable de legislatura. Esquerra va establir acords puntuals i ha negociat llei a llei amb el PSOE durant tota la legislatura.
Aquests acords es van centrar principalment en els dos primers anys i Esquerra va ser lʼartífex dʼun gir cap a lʼesquerra en polítiques socials del govern espanyol fins que Zapatero va pactar lʼestatut amb CiU.
A partir de lʼengany de Zapatero, el PSOE comença a pactar-ho tot amb CiU, inclosa la frustrada Presidència de la Generalitat que Mas va voler negociar a Madrid a canvi dʼun Estatut absolutament rebaixat.
El PSOE ha legislat durant 2 anys amb els vots dʼEsquerra i 2 anys amb els vots de CiU.
I què diferencia aquests dos darrers anys de legislatura dels dos primers?
En els dos primers es van aprovar lleis com el retorn dels Papers de Salamanca, es va derogar el transvasament de lʼEbre, es van aconseguir conquestes socials com que les persones del mateix sexe que vulguin es puguin casar. O, a més, vam aconseguir una modificació de la llei de finançament de partits que prohibeix els donatius anònims als partits polítics que fins la reforma proposada per Esquerra eren completament legals.
O vam ser el grup parlamentari que va negociar la nova Llei estatal del Sòl amb el PSOE que preveu per llei una reserva mínima del 30% del sòl públic a habitatge protegit. O la Llei dʼatenció a la dependència i a persones amb discapacitat, que universalitza progressivament lʼatenció a la gent gran i amb discapacitats, suposa que després de la universalització de la Sanitat a primers dels 80, és el pas més gran que sʼha donat en la consolidació de lʼEstat del benestar.
En la segona part de legislatura ja ho hem vist: Pressupostos de lʼEstat que no complien amb el que marca lʼEstatut. Llei de Memòria Històrica que condemna els represaliats del franquisme que si volen algun tipus de reconeixement han dʼanar pel seu compte als tribunals a reclamar. La llei de retorn dels Papers de Salamanca segueix al 50% de la seva aplicació perquè encara segueixen a lʼarxiu de la ciutat castellana els documents de particulars i associacions. La llei de reforma de la Seguretat Social ha estat tímida. Tot i tenir 12.000 milions dʼeuros de superàvit, en els darrers Pressupostos de lʼEstat, el Govern de Zapatero segueix al 0,69% del PIB en
inversions en política social lluny del 2 per cent de mitjana europea.
I podríem seguir. Dels dos primers anys de legislatura, Esquerra nʼha estat part activa.
En la segona meitat hem denunciat els incompliments i hem plantat cara, per exemple, sent lʼúnic grup català que en la negociació dels Pressupostos per a 2007 i 2008 ─que no complien lʼEstatut─ hem presentat i mantingut fins al final una esmena a la totalitat per reclamar que es complís la llei, que es complís lʼEstatut. El 2007 i el 2008 hem votat en contra dels Pressupostos del PSOE.
Els seus socis de govern a Catalunya, a Madrid no han fet res. Això és contradictori amb què segueixin governant amb ells.
El PSC a Madrid sí que ha estat la gran decepció. Tot i comptar amb 21 diputats han estat completament invisibles perquè han actuat sempre com a diputats del PSOE i no del PSC. Els 21 diputats del PSC al Congrés dels Diputats han arribat fins i tot a votar en contra de sis lleis que el PSC havia votat a favor al Parlament de Catalunya. O han avalat amb el seu vot que lʼEstatut valencià separi el valencià del català qualificant-lo dʼidioma valenciano. O que hagin votat en contra del retorn íntegre dels Papers de Salamanca. O que alguns departaments de la Generalitat del PSC (com justícia i en algun moment Agricultura per exemple) hagin hagut de recórrer a Esquerra perquè defensés esmenes a les lleis estatals ja que els diputats del PSC a Madrid no es
podien desmarcar del PSOE. El PSC va renunciar en el seu dia a tenir Grup Parlamentari a les Corts espanyoles i això, a la pràctica, ha fet que els diputats del PSC quedin absolutament subordinats al PSOE al Congrés.
Amb Iniciativa hem fet pinya en molts moments de la legislatura. Però el cert és que el fet que comptin amb només dos diputats i que a més estiguin integrats dins el grup estatal dʼIzquierda Unida ha fet que en determinats temes hagin actuat en clau estatal com a diputats dʼIzquierda Unida. Dos exemples: la Llei de la memòria històrica i els darrers Pressupostos de lʼEstat que, a canvi de no sabem encara què, els dos diputats dʼICV van retirar lʼesmena a la totalitat i van acabar votant favorablement als comptes; tot i que no incloïen cap compensació per als afectats del caos de Rodalies, ni garantien el compromís de compliment de lʼEstatut en quan a inversions de lʼEstat a Catalunya, o rebaixaven el fons dʼatenció a la immigració creat a instàncies dʼEsquerra el 2005 destinat a donar uns recursos extra als ajuntaments i a lʼeducació per donar
resposta a lʼarribada de nous immigrants.
És cert que a Madrid lʼactuació dels socis del Govern dʼEntesa no ha estat la que Esquerra hauria desitjat, sobretot dels 21 diputats del PSC. Això no és contradictori amb governar amb ells a Catalunya perquè al Principat tenim un programa de Govern, un full de ruta amb objectius traçats que sʼhan de complir i que la presència dʼEsquerra al Govern és la millor garantia que així es faci, sempre amb lʼobjectiu de treballar per demostrar que allò que ens gestionem nosaltres funciona millor, que amb la independència viuríem millor.
És per això que durant aquests quatre anys hem estat lʼEsquerra catalana útil a Madrid. I quan ens hem hagut de plantar ─com després de la retallada de lʼEstatut─ ens hem plantat, hem estat lʼEsquerra digna de Catalunya a Madrid.
2. Coherència i utilitat del vot a Esquerra
ZAPATERO? RAJOY? CATALUNYA!
El debat que interessa Catalunya no és el debat Zapatero–Rajoy. Ni qui guanya el debat. Zapatero? Rajoy? Catalunya segur que no.
El debat que interessa Catalunya no és el Zapatero–Rajoy. El debat que interessa Catalunya i els seus ciutadans és aconseguir un finançament just i proporcional a l'esforç que fem amb els nostres impostos.
El debat que interessa a Catalunya és si l'Estat es compromet de debò a invertir en infraestructures allò que ens pertoca i fer que les infraestructures que encara són propietat de l'Estat funcionin bé, com la Renfe i no només la xarxa de Rodalies sinó també els Regionals.
La bipolarització a què ens volen sotmetre Zapatero i Rajoy és l'Espanya en blanc i negre. La seva prioritat no és Catalunya, és Espanya. No ens hem de deixar entabanar per falsos debats, en que parlaran dels seus interessos, que com hem pogut comprovar no són els nostres.
NOMÉS ESQUERRA PLANTA CARA AL PP
Durant la majoria absoluta del PP dʼAznar, del 2000 al 2004, Esquerra, amb un sol diputat, Joan Puigcercós, va plantar cara al PP i es va fer respectar.
Lʼelectorat va premiar aquella feina fent crèixer Esquerra dʼ1 a 8 diputats.
Mentre el PSOE hi pactava lleis tan regressives democràticament, com la Llei de partits, mentre el PSC beneïa i deia amen a tot pacte PSOE-PP, mentre CiU va donar suport al govern Aznar a canvi dʼoxigen pel darrer govern Pujol... Mentre tot això succeïa, Esquerra no en va deixar passar ni una. Esquerra tota sola va plantar cara al PP.
Esquerra ha continuat plantant cara a un PP que des de lʼoposició ha fet bandera dʼun anticatalanisme barroer. I Esquerra continuarà en el futur plantant cara al PP. Ni PSOE, ni PSC, ni CiU, només Esquerra és la garantia per barrar el pas al PP.
Allí on Esquerra és forta el PP és testimonial o extraparlamentari, com a les províncies de Girona i Lleida, les úniques de tot lʼEstat on el PP no té cap diputat, perquè Esquerra els hi va prendre el 2004. I esperem que enguany Girona i Lleida continuïn sent “terra alliberada”.
Sentireu a molts polítics que malparlen del PP. Que si tu no hi vas, ells tornen, que si són dʼextrema dreta, que si són els hereus del franquisme. I aleshores perquè tots hi acaben pactant?
Els altres partits es deixen intimidar pel PP. El PSOE acaba fent la política espanyolista del PP perquè el PP no sʼenfadi. Els de CiU acaben fent la política econòmica del PP perquè són companys de dreta, perquè tenen el mateix model de societat.
Només Esquerra està lliure de complexos respecte el PP. Esquerra és el malson de Rajoy.
CiU VA DONAR SUPORT AL PP. I HO POT TORNAR A FER. NO ARRISQUIS EL VOT.
El famós “Plantarem cara” de la campanya de CiU del 1996 es va dissoldre com un terrós de sucre lʼendemà de les eleccions amb el pacte del Majestic.
Durant 8 anys CiU va donar suport a un PP, primer amb majoria relativa, i des del 2000 amb majoria absoluta, aprovant 7 dels 8 pressupostos de lʼèpoca Aznar. I si no van aprovar el 8è és perquè Aznar els va prorrogar.
El diari ABC entrevistava a principis de la darrera setmana de campanya el cap de llista de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, qui afirma: “Si Rajoy gana, no impediremos que gobierne pactando con el perdedor”.
Més clar, lʼaigua: Duran no impediria, podent-ho fer, que el PP governés lʼEstat.
Esquerra sempre combatrà democràticament el PP, i farà tot el possible per impedir que pugui fer efectives des del govern les seves polítiques anticatalanes.
QUE GOVERNI LA LLISTA MÉS VOTADA, SEMPRE, SENYORS DE CIU?
La teoria de CiU que governi la llista més votada però, és ben curiosa, doncs malgrat la retòrica sobre aquesta qüestió, allò cert és que, CiU governa a 18 municipis de Catalunya sense ser la força més votada:
Cabrera de Mar
Sant Quirze del Vallès
Ullastrell
Vallromanes
Castellbell i el Vilar
Corbera de Llobregat
La Granada
Palau-solità i Plegamans
Puigdàlber
La Roca del Vallès
Sant Celoni
Sant Pol de Mar
Aiguaviva
Blanes
Quart
Pont de Molins
LʼArboç
Els Pallaresos
En els quatre primers casos (Cabrera de Mar, Sant Quirze del Vallès, Ullastrell i Vallromanes) la força més votada va ser Esquerra. I qui governa és CiU, deixant Esquerra a lʼoposició.
PROU DE RAUXA ESPANYOLA, VOLEM EL SENY DE LA INDEPENDÈNCIA
És insultant que el senyor Pizarro vulgui donar-nos lliçons de catalanisme, copiant un parell de frases de Josep Pla sense entendre ben bé que volen dir. Pizarro és un oportunista, un beneficiari del pelotazo com tants altres que ja coneixem.
El que hem de fer és fer el mateix que van fer els nostres pares i els nostres avis: tocar de peus a terra. És de seny continuar a Espanya? Amb una gent que no ens vol? No parlem dels familiars que puguem tenir a la resta de l'Estat, sinó dels militars que insinuen cops d'Estat amb l'excusa de l'Estatut, de l'Església que financia la COPE i l'odi als catalans, dels polítics que es burlen de la decisió del Parlament de Catalunya i retallen el nou Estatut.
Aquesta gent no ens vol. És de seny continuar amb gent que, a la que pot, ens agredeix? El que hem de fer nosaltres és tocar de peus a terra i reconèixer que ja n'hi ha prou i que hem de posar seny: deixar-ho estar amb Espanya, per què encara prendrem més mal.
El més de seny és la independència. Prou de la rauxa que suposa seguir lligats de mans i peus als capricis de Zapatero i de Rajoy. Prou de la rauxa que suposa no defensar-se dels que ens maltracten.
Catalunya no pot continuar pel camí de la irresponsabilitat de l'espanyolisme del PP i del PSOE. Ni en el temps del general Franco, que no podíem parlar en català ni dir ni piu, ens van acceptar. Ens voldran ara? El millor és la veritat, la sinceritat. Deixar-ho estar. La independència. Marxar per poder construir un futur en llibertat com totes les nacions del món dignes dʼaquest nom.
Ja nʼhi ha prou de la rauxa de lʼEspanya que no compleix els seus compromisos, de lʼEspanya del trens que arriben tard, de lʼEspanya que deixa Barcelona a les fosques, de lʼEspanya que abandona les infraestructures de Catalunya.
És lʼhora del seny de la independència.
ESQUERRA ÉS “3 en 1”: PLANTA CARA AL PP, CONDICIONA EL PSOE, ARROSSEGA CiU
Esquerra, el partit més antic de Catalunya, fundat per Francesc Macià, sempre ha plantat cara a la dreta espanyola, fos la CEDA de lʼèpoca republicana, fos la Falange franquista o lʼactual PP. I continuarem plantant cara a aquesta dreta anticatalana, en solitari si cal, doncs ja sabem que PSOE, PSC i CiU no tenen tants escrúpols i sovint hi pacten.
Esquerra, el partit més antic de Catalunya, fundat per Lluís Companys, sap arribar a acords amb lʼesquerra espanyola, el PSOE, ja des de lʼèpoca republicana, malgrat que massa sovint el PSOE no està a lʼalçada.
Esquerra continuarà utilitzant la seva força per condicionar al màxim possible al PSOE, en polítiques socials, de radicalitat democràtica... com hem fet aquesta legislatura.
Fent sovint, des de fora, el paper que el PSC és incapaç de fer des de dins. El PSC no és capaç de condicionar al PSOE perquè van a Madrid amb por. I Esquerra no té por.
Esquerra, el partit més antic de Catalunya, també ha sabut històricament arrossegar a la dreta catalana. Als anys 30 Esquerra arrossega la Lliga de posicions monàrquiques a republicanes, pel bé de Catalunya. Esquerra va arrossegar a CiU a una reforma de lʼEstatut que Pujol havia rebutjat sempre. I Esquerra continua arrossegant a la dreta catalana, com demostra que per primer cop CiU mou fitxa i comença, tímidament, a parlar del dret a decidir. Sense una Esquerra forta res no es mou, tot continua rovellat.
ESQUERRA ÉS EL VOT ÚTIL, L’ÚNICA VEU DE L’ESQUERRA CATALANA A MADRID
Lʼúnica veu de lʼesquerra catalana a Madrid és Esquerra. Perquè ni el PSC ni Iniciativa tenen grup propi al Congrés. Ni el PSC ni Iniciativa poden defensar amb veu pròpia les seves propostes. Ho han de fer a través del PSOE i dʼIzquierda Unida i cap dʼaquests dos partits tenen Catalunya com la seva prioritat.
Lʼúnica força que pot defensar els postulats de lʼesquerra catalana a Madrid, sense interferències, amb total independència de cap força espanyola, és Esquerra.
Per això Esquerra és el vot útil de lʼesquerra catalana, perquè som lʼúnica veu de la gent dʼesquerres i catalanista. Una veu que Madrid ha dʼescoltar encara que no vulgui.
Perquè parlem clar i català.
3. Vot útil d’esquerres al PSC? Vegeu els incompliments de Zapatero
El primer i més flagrant incompliment: “Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament de Catalunya”. La promesa solemne dʼaprovar lʼEstatut pronunciada en campanya electoral des del Palau Sant Jordi el 13 de novembre de 2003 va quedar en la meitat de la meitat del que va aprovar el 90% dels representants polítics al Parlament de Catalunya.
Tot i la retallada substancial de lʼEstatut, a més hi ha un desplegament mandrós del text estatutari, com demostra lʼabsència de garanties per a un traspàs en condicions del servei de Rodalies. O les incògnites amb el nou sistema de finançament en què no hi ha cap garantia que el Govern espanyol accepti un model que rebaixi el dèficit fiscal actual situat en 2.600 euros per català i catalana a lʼany o el que és el mateix, el 10% del Producte Interior Brut.
Manca de transparència i de respecte a les resolucions parlamentaries aprovades al Congrés i el Senat reclamant la publicació de les balances fiscals, element bàsic per a saber què paga en impostos cada territori i què rep en contrapartida en inversions de lʼEstat.
Lʼincompliment de promeses o deixar-les a la meitat ha estat la constant els dos darrers anys de legislatura, després del pacte de lʼEstatut entre Mas i Zapatero. El president espanyol ha estat condicionat permanentment al què diran, a què dirà el PP.
Aquesta excusa del PP ha servit en molts moments de la legislatura per rebaixar continguts en diverses lleis. La més flagrant, la Llei de la Memòria Històrica, una promesa del mateix Zapatero durant la seva investidura recordant el seu avi afusellat pels franquistes per republicà. La gran cosa de la Llei de la Memòria ha estat afirmar que el franquisme va ser il·legítim. La Llei ha condemnat els represaliats de la dictadura franquista a una doble humiliació: esperar 30 anys
lʼarribada dʼaquesta llei i condemnar-los a un viacrucis judicial, en què si volen un reconeixement exclusivament moral, hauran dʼanar a títol individual als tribunals amb les dificultats que això suposa per a persones dʼavançada edat.
LʼEspanya plural de Zapatero ha quedat retratada amb la nul·la pluralitat existent, per exemple, en institucions controlades pel Partit Socialista com el propi Congrés dels Diputats. Ni traducció parcial de la pàgina web del Congrés, ni permís per efectuar intervencions inicials i breus en català dels parlaments al Parlament espanyol.
Incompliment de lʼacord parlamentari de juny de 2004 de no dificultar la presència internacional de les seleccions esportives catalanes. La millor demostració de lʼincompliment, lʼexclusió intencionada de la Federació Catalana de Patinatge de la Federació Internacional en lʼassemblea de Fresno.
Oblit total en el Pla Estatal dʼInfraestructures del Corredor Mediterrani. Aquest eix de comunicacions és la porta dʼentrada a Europa i es troba completament saturat i obsolet. Els territoris que composen lʼEix Mediterrani generen prop del 60% del PIB estatal i el 70% del conjunt dʼexportacions de lʼEstat.
No haver tingut present alcaldes i institucions de les comarques de Girona en el traçat de la línia de Molta Alta Tensió i el traçat del TGV, tot i els diversos mandats parlamentaris que així ho reclamaven.
Haver aprovat un Estatut del País Valencià que legitima els secessionistes lingüístics amb lʼoficialització dʼun suposat ʻidioma valencianoʼ.
Incomplir la data dʼarribada del TGV a Barcelona. Incomplir la seva promesa que abans del 21 de desembre de 2007 faria pública la proposta del Govern espanyol sobre la gestió de lʼaeroport del Prat i la resta dʼaeroports catalans.
No aplicació completa de la Llei de retorn dels Papers de Salamanca ja que resten encara a lʼarxiu de la ciutat castellana els documents de particulars i entitats.
Només van retornar a Catalunya els pertanyents a la Generalitat republicana.
4. Feina feta a Madrid: objectius assolits
Derogació del transvasament de lʼEbre.
Mínim reconeixement institucional del català a Europa.
Llei de retorn dels Papers de Salamanca.
Retirada de les tropes espanyoles de lʼIraq.
Demostració de la falta de pluralisme lingüístic de lʼEstat i les seves institucions amb la batalla pel reconeixement del català al Congrés. Alhora, partides anuals de 12 milions dʼeuros als Pressupostos de lʼEstat per a la promoció exterior i en les noves tecnologies del català.
50 esmenes de millora incorporades a la llei contra la violència de gènere.
10 esmenes de millora incorporades a la llei dʼigualtat.
Modificació de la llei dʼestabilitat pressupostària que dificultava a les comunitats autònomes augmentar la despesa social en els seus pressupostos.
El primer Grup parlamentari a plantejar la necessitat que lʼEstat aturés el dèficit sanitari que patim i que lʼEstat sufragués part dʼaquest desequilibri.
Aprovació a partir dʼuna Proposició de Llei dʼEsquerra de la nova llei de finançament de partits polítics que impedeix els donatius anònims i injustificats a les formacions polítiques.
Primer grup parlamentari que va arribar a un principi dʼacord de la nova Llei del Sòl que garanteix un mínim dʼun 30% de construcció dʼhabitatge protegit.
Participació activa en la negociació del nou Estatut de lʼAutònom que facilita, entre altres, la incorporació de familiars a la pròpia empresa.
Participació determinant en lʼaprovació de la nova Llei dʼeducació que derogava la LOCE del Partit Popular amb estreta col·laboració entre el Departament dʼEnsenyament de la Generalitat i el ministeri estatal.
Nova Llei dʼuniversitats que garanteix lʼautonomia universitària catalana i el repartiment de beques tenint en compte el cost de la vida de cada territori.
Primer grup en la negociació dʼun principi dʼacord amb lʼExecutiu espanyol per a la Llei dʼautonomia personal i dʼatenció a les persones amb situació de dependència.
Des de la universalització de la Sanitat a primers dels vuitanta no sʼaconseguia universalitzar un dret com lʼatenció domiciliària a les persones grans o que no es poden valdre per si soles.
Aprovació de les esmenes plantejades a la Llei de qualitat de lʼaire que incorporen el principi que paga més qui més contamina. Primera inclusió dʼaquest principi en els impostos de matriculació dels vehicles fomentant així la reducció de la contaminació atmosfèrica.
Inclusió en la Llei de desenvolupament sostenible del medi rural dʼesmenes dʼEsquerra que fomentaven que lʼagricultura ecològica sʼinclogui dins de les explotacions beneficiàries de manera prioritària dels suports inclosos en la llei i la potenciació del paper de la dona en aquest tipus de conreu, entre dʼaltres.
Col·laboració en les gestions de reconeixement del poble gitano, del poble sahrauí o de les persones propietàries de diners de la República que el franquisme va deixar sense validesa legal.
Pressupostos de l’Estat 2005
400 milions dʼeuros dʼinversions addicionals a Catalunya, el País Valencià i les Illes en els primers Pressupostos de lʼEstat amb especial incidència en municipis governats per Esquerra.
Aquests primers Pressupostos incorporaven fons dʼacollida a la immigració amb 30 milions dʼeuros per als ajuntaments catalans.
Fons dʼatenció a la dependència per començar a garantir el desplegament efectiu i amb el finançament corresponent de la Llei que sʼaprovaria un any més tard.
Exempcions fiscals per a les empreses que reinvertissin els beneficis en modernitzar-se.
Pressupostos de l’Estat 2006
350 milions dʼeuros addicionals en esmenes introduïdes per inversions per a Catalunya, les Illes i el País Valencià, en especial en molts municipis governats per Esquerra.
Pla de xoc per al sector tèxtil dotat amb 800 milions per a tot lʼEstat comptant que la major part del sector es concentra País Valencià i Illes.
Fons de rescat de peatges. Per primera vegada en la història en uns Pressupostos de lʼEstat, insuficients, però van servir per al rescat inicial del peatge de Mollet.
debat a "59 segundos"
Apunt ràpid que és molt tard.
Acabo de veure el segon debat a set de la TVE al "59 segundos". Aquest cop el representant d'esquerra ha estat Agustí Cerdà. Els únics caps de llista aquest cop han estat el Josu Erkoreka de PNB que ha repetit, i Ana Oramas de Coalició Canària.
Agustí Cerdà no té el mateix verb que Joan Ridao, com ha quedat clar. Ahir Ridao va estar amb la Mònica Terribas a "la Nit al Dia" i va deixar anar les idees força de la campanya d'Esquerra com una metralladora. La Terribas quedava desbordada en algun moment, com ella mateixa va dir.
En Cerdà no m'ha semblat tan bon orador. Tanmateix, el seu discurs ha estat prou contundent. Ha fuetejat des del principi amb la idea força "Esquerra, força política dels països catalans". Aquesta idea força només va aparèixer de resquitllo al primer debat. Avui, en canvi ha estat present a gairebé totes les intervencions de Cerdà. Un 10 per a Cerdà. Ha continuat amb la reclamació d'infraestructures, publicació de les balances fiscals i polítiques socials i sense esmentar-la (el micròfon se li enretirava), però amb un gest de les mans, ha proclamat la independència com a objectiu.
Aquest cop sí que s'ha reclamat el reconeixement de Kosovo. A diferència del debat anterior a TVE. Molt bé.
En canvi, en el darrer bloc "reptes de futur" ha destinat dues intervencions de les tres disponibles a una discussió sobre Esquerra al País Valencia, els Països Catalans i la unitat de la llengua amb el representant del PP. Degut a això no s'ha parlat de cap altra qüestió més. Per mi, s'ha tornat a perdre l'oportunitat de parlar de canvi climàtic. Ni que només fos per esmentar-lo. Malament.
La campanya s'acaba. Només queda demà i el divendres. El que s'havia de dir, ja està gairebé tot dit. Els missatges són els que són i ja admetran poques matisacions.
Ara ve el darrer impuls per convèncer als compatriotes abstencionistes de la necessitat d'anar a votar. De que cal votar per aconseguir molts diputats catalans, valencians i balears a Madrid amb veu pròpia i nacional. Molts diputats disposats a defensar els Països Catalans al congrés. Molts diputats d'Esquerra i d'Unitat per les Illes.
Ens cal aquesta veu. Es la nostra veu. És la teva veu.
Per un país de primera. Per això vull la independència
Vota Esquerra
Acabo de veure el segon debat a set de la TVE al "59 segundos". Aquest cop el representant d'esquerra ha estat Agustí Cerdà. Els únics caps de llista aquest cop han estat el Josu Erkoreka de PNB que ha repetit, i Ana Oramas de Coalició Canària.
Agustí Cerdà no té el mateix verb que Joan Ridao, com ha quedat clar. Ahir Ridao va estar amb la Mònica Terribas a "la Nit al Dia" i va deixar anar les idees força de la campanya d'Esquerra com una metralladora. La Terribas quedava desbordada en algun moment, com ella mateixa va dir.
En Cerdà no m'ha semblat tan bon orador. Tanmateix, el seu discurs ha estat prou contundent. Ha fuetejat des del principi amb la idea força "Esquerra, força política dels països catalans". Aquesta idea força només va aparèixer de resquitllo al primer debat. Avui, en canvi ha estat present a gairebé totes les intervencions de Cerdà. Un 10 per a Cerdà. Ha continuat amb la reclamació d'infraestructures, publicació de les balances fiscals i polítiques socials i sense esmentar-la (el micròfon se li enretirava), però amb un gest de les mans, ha proclamat la independència com a objectiu.
Aquest cop sí que s'ha reclamat el reconeixement de Kosovo. A diferència del debat anterior a TVE. Molt bé.
En canvi, en el darrer bloc "reptes de futur" ha destinat dues intervencions de les tres disponibles a una discussió sobre Esquerra al País Valencia, els Països Catalans i la unitat de la llengua amb el representant del PP. Degut a això no s'ha parlat de cap altra qüestió més. Per mi, s'ha tornat a perdre l'oportunitat de parlar de canvi climàtic. Ni que només fos per esmentar-lo. Malament.
La campanya s'acaba. Només queda demà i el divendres. El que s'havia de dir, ja està gairebé tot dit. Els missatges són els que són i ja admetran poques matisacions.
Ara ve el darrer impuls per convèncer als compatriotes abstencionistes de la necessitat d'anar a votar. De que cal votar per aconseguir molts diputats catalans, valencians i balears a Madrid amb veu pròpia i nacional. Molts diputats disposats a defensar els Països Catalans al congrés. Molts diputats d'Esquerra i d'Unitat per les Illes.
Ens cal aquesta veu. Es la nostra veu. És la teva veu.
Per un país de primera. Per això vull la independència
Vota Esquerra
dilluns, 3 de març del 2008
Campanya en bicing
Ara mateix el PP el Sonrisas i Marianico el corto estan acabant de perpetrar un nou atemptat contra la pluralitat, contra la democràcia i contra la llibertat d'expressió.
Rercordem-ho: no és veritat que això siguin unes presidencials. Ni tan sols encara que la Carmeta Chacón, presidenta súperguai de la secció catalana del club de fans de Pepe el Sonrisas, no es canses de repetir-ho al debat del passat divendres.
En tot cas, el que facin aquests dos a la tele no te molta importància. En canvi sí que la te que, per fi, m'ha arribat a casa el carnet del bicing! Ja l'he activat!
Demà mateix l'estreno per tornar de la feina. Fent càlculs resulta que fent metro per anar i bicing per tornar, m'estalvio un munt de calerons. I el lloguer de les bicis segueix sent més barat que comparar-ne i mantenir-ne una.
Tope ecològic i sostenible, nen! i per fer memòria, això del bicing va ser una iniciativa del Portabella i d'Esquerra. (Encara que l'Hereu la va exhibir com seva, després d'assignar a dit, segons tinc entès, el servei a a una empresa de Madrid. Però aquesta és una altra història.)
Doncs res. Que segueix la campanya. I que a partir de demà jo la seguiré en bicicleta.
Diuen que l'estratègia del PP passa per un increment de l'abstenció. També sembla que un escò de Girona balla entre Esquerra i el PP. No és un gran argument. De fet, no m'agrada gens que un dels arguments de campanya de tothom, excepte del PP, és clar, sigui, justament, fer-li bullyng al PP, però està clar que hi han electors abstencionistes que d'aquesta forma es mobilitzaran. A aquestes alçades dubto que hi hagin massa electors dubtant entre un partit o un altre. En canvi, crec que sí cal fer un gran esforç per mobilitzar als abstencionistes.
L'argument a Catalunya és clar. Cal votar per donar força als partits catalans. Esquerra, CiU i Iniciativa han de sumar com més diputats millor, perquè, malgrat que són molt diferents entree ells, són la tercera via entre el PSOE i el PP. Millor que ningú són els que representen els interessos estrictament catalans (o d'una part dels catalans, si es vol) .
A més Esquerra ha de mobilitzar el seu vot a País Valencià i a les Illes Balears (sota les sigles d'Unitat per les Illes). Si ve al País Valencià les possibilitats d'obtenir representació són més aviat escasses, no ho són, en canvi, a les Illes Balears. Esquerra és a tot el país. Cal mobilitzar a tot el país cap a la independència i, de moment, per obtenir una veu pròpia que defensi els interessos de tots i cadascun dels territoris a Madrid.
A la Catalunya Nord també hi han eleccions, en el seu cas municipals. La situació allí és força diferent. Esquerra es presenta a Perpinyà dins una coalició de partits d'esquerra per donar suport a la Jacqueline Amiel-Donat. El perfil catalanista de la campanya de les esquerres és baix, si més no vist des dels estàndards principatins. Però existeix, que no és poc, i avança. L'alternativa catalanista per la dreta és la Unitat Catalana (més coneguda per aquesta banda del Pirineu) que dona suport a la UMP de Joan Pau Alduy, actual batlle de Perpinyà. També hi és CDC però sembla que no té moltes opcions. Per descomptat que la campanya a Catalunya Nord és molt més que la batalla de Perpinyà, però Perpinyà és la capital del país nordcatalà i el seu valor simbòlic és indiscutible.
Doncs això: a tots els nacionalistes de Catalunya Nord, Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, molta salut, força i empenta!
Rercordem-ho: no és veritat que això siguin unes presidencials. Ni tan sols encara que la Carmeta Chacón, presidenta súperguai de la secció catalana del club de fans de Pepe el Sonrisas, no es canses de repetir-ho al debat del passat divendres.
En tot cas, el que facin aquests dos a la tele no te molta importància. En canvi sí que la te que, per fi, m'ha arribat a casa el carnet del bicing! Ja l'he activat!
Demà mateix l'estreno per tornar de la feina. Fent càlculs resulta que fent metro per anar i bicing per tornar, m'estalvio un munt de calerons. I el lloguer de les bicis segueix sent més barat que comparar-ne i mantenir-ne una.
Tope ecològic i sostenible, nen! i per fer memòria, això del bicing va ser una iniciativa del Portabella i d'Esquerra. (Encara que l'Hereu la va exhibir com seva, després d'assignar a dit, segons tinc entès, el servei a a una empresa de Madrid. Però aquesta és una altra història.)
Doncs res. Que segueix la campanya. I que a partir de demà jo la seguiré en bicicleta.
Diuen que l'estratègia del PP passa per un increment de l'abstenció. També sembla que un escò de Girona balla entre Esquerra i el PP. No és un gran argument. De fet, no m'agrada gens que un dels arguments de campanya de tothom, excepte del PP, és clar, sigui, justament, fer-li bullyng al PP, però està clar que hi han electors abstencionistes que d'aquesta forma es mobilitzaran. A aquestes alçades dubto que hi hagin massa electors dubtant entre un partit o un altre. En canvi, crec que sí cal fer un gran esforç per mobilitzar als abstencionistes.
L'argument a Catalunya és clar. Cal votar per donar força als partits catalans. Esquerra, CiU i Iniciativa han de sumar com més diputats millor, perquè, malgrat que són molt diferents entree ells, són la tercera via entre el PSOE i el PP. Millor que ningú són els que representen els interessos estrictament catalans (o d'una part dels catalans, si es vol) .
A més Esquerra ha de mobilitzar el seu vot a País Valencià i a les Illes Balears (sota les sigles d'Unitat per les Illes). Si ve al País Valencià les possibilitats d'obtenir representació són més aviat escasses, no ho són, en canvi, a les Illes Balears. Esquerra és a tot el país. Cal mobilitzar a tot el país cap a la independència i, de moment, per obtenir una veu pròpia que defensi els interessos de tots i cadascun dels territoris a Madrid.
A la Catalunya Nord també hi han eleccions, en el seu cas municipals. La situació allí és força diferent. Esquerra es presenta a Perpinyà dins una coalició de partits d'esquerra per donar suport a la Jacqueline Amiel-Donat. El perfil catalanista de la campanya de les esquerres és baix, si més no vist des dels estàndards principatins. Però existeix, que no és poc, i avança. L'alternativa catalanista per la dreta és la Unitat Catalana (més coneguda per aquesta banda del Pirineu) que dona suport a la UMP de Joan Pau Alduy, actual batlle de Perpinyà. També hi és CDC però sembla que no té moltes opcions. Per descomptat que la campanya a Catalunya Nord és molt més que la batalla de Perpinyà, però Perpinyà és la capital del país nordcatalà i el seu valor simbòlic és indiscutible.
Doncs això: a tots els nacionalistes de Catalunya Nord, Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, molta salut, força i empenta!
divendres, 29 de febrer del 2008
debats
Aquesta setmana s'han pogut seguir per la TV almenys dos debats amb representants de partits catalans.
El dijous passat, per TVE1 es va fer un debat amb representants de tots els grups parlamentaris del congrès. El divendres, per la TVC, es va fer el debat entre els caps de llista dels partits amb representació parlamentària del Principat.
De debat de la TVE em vaig quedar amb algunes reflexions que escric ara.
Només veure els participants vaig pensar que, excepte Esquerra i el PNB, que enviaven a Joan Ridao i Josu Erkoreka, caps de llista respectius, la resta de partits es prenia allò més com una molèstia que com una oportunitat de transmetre el seu missatge.
Després, però, per mi el debat va resultar força aclaridor.
Va ser molt fàcil notar com el discurs econòmic de PP, PNB i CiU venia a ser de la mateixa corda: la solució a tot és l'abaixada d'impostos.
Per la seva banda, el discurs econòmic de Esquerra i Izquierda Unida era prou similar: polítiques generals de promoció de la indústria, la innovació. Tanmateix, en Ridao va apostar per la deducció d'impostos a la societats de la inversió realitzada en innovació.
Es va visualitzar clarament l'eix esquerra dreta. La dreta liberal: PP, PNB i CiU i PSOE, més o menys modulada; i l'esquerra socialdemòcrata: Esquerra i Izquierda Unida.
En Joan Ridao, com en Jordi Jané i en Joan Herrera, van deixar força clar perquè cal votar: Cal fer-ho perquè ens juguem els quartos i les inversions i les infraestructures i moltes coses que si no es vota, no hi haurà ningú Madrid per reclamar-les.
El candidat d'Esquerra va fer, malgrat les diferències constatables entre Esquerra, CiU i Iniciativa una proposta de pacte per a defensar tots tres junts un model de finançament a Madrid situat en el camí del concert econòmic.
La presència de Ridao i de Jané va fer que es parlés molt de Catalunya al debat de la TVE. Els atacs a la unitat de la llengua catalana del representant del PP ban provocar l'únic moment de tancament de files nacional Esquerra-Convergència. Durant la resta, però, es va viure la reproducció del conflicte entre els dos partits catalans.
Malgrat els retrets, la proposta de Ridao de front comú per al finançament no va ser rebutjada de pla. Fa de mal dir si a CiU i IC (i perquè no, el PSC) s'arribarà, almenys, a prendre en consideració. M'agradaria pensar que sí.
Cal aquesta unitat. L'Últim moment d'orgull nacional, trobo jo, va ser l'aprovació de proposta d'estatut del 30 de setembre de 2005 aconseguida per la unitat dels partits catalans.
El discurs de futur de Joan Ridao va estar centrat en les infraestructures, que és on està el dèficit a Catalunya. Tanmateix, vaig trobar a faltar una pinzellada ecologista en aquest discurs. Penso que la representant d'Izquierda Unida va fer molt bé acaparant el rol de partit verd.
El perfil ecologista d'Esquerra és perfectament comparable al d'IU, però el que està clar és que IU ha estat més hàbil a l'hora de comunicar la imatge de partit verd. A Catalunya el discurs ecologista de Joan Herrera és fonamental. Esquerra no transmet aquest discurs i això és, trobo jo, un error. Estem a mitja campanya. Encara hi ha temps d'esmenar-ho.
També vaig trobar a faltar la demanda del reconeixement oficial de Kosovo. Estic convençut que en la preparació del debat es deuria parlar d'això. Estic segur que si en Ridao tenia previst esmentar-ho ho hauria fet. Dedueixo, per tant, que aquesta omissió va ser deliberada. Ho podia esperar de CiU, però em costa acceptar-ho d'Esquerra. No ho entenc.
Per a qui va veure el debat del dijous a TVE, el debat del divendres a TVC resultaria, en alguns moment, un déja-vu. Un cop vistos els dos debats ja es pot fer una llista de les idees força de cada partit.
Em va sorprendre veure la migradesa de les idees força de la Chacón: "en aquestes eleccions es decideix qui serà el proper president: o el ZP, o el Rajoy". Això ho va repetir fina cansar-se
És fals. No són presidencials. El que es tria és la composició del congrés i del senat. Es trien 350 diputats i 279 senadors. Una de dues: o la Chacón no té ni puta idea de com funciona el sistema democràtic espanyol, o prou que ho sap massa bé com funciona i, efectivament, llavors tot plegat és un paripé. L'altre gran argument és "que ve el PP!" i "Mireu que malament que ho va fer el PP i que bé que ho fa el ZP".
Sembla ser que la crítica a governs anteriors és un argument de campanya recurrent del PSC-PSOE. I l'atac personal, un altre. Va resultar particularment patètic quan va retreure les desavinences dins CiU per a sortir-se'n de l'ocasional assetjament a la que l'expert gat vell Duran Lleida la va sotmetre. De fet, no se'n va sortir de l'atac. En Duran va deixar clar que té moltes més taules que la candidata socialista.
Crec que el missatge general de la campanya d'Esquerra és bo (model de finançament, infraestructures, polítiques socials, independència), però hi veig una mancança greu: no es pot sacrificar el discurs ecologista i amagar-lo sota el discurs de les infraestructures.
Queda una setmana de campanya.
Proper debat amb tots els grups parlamentaris el 5 de març al programa "59 segundos" de la TVE1. Serà el moment de veure com remodulen el missatge els diferents partits.
El dijous passat, per TVE1 es va fer un debat amb representants de tots els grups parlamentaris del congrès. El divendres, per la TVC, es va fer el debat entre els caps de llista dels partits amb representació parlamentària del Principat.
De debat de la TVE em vaig quedar amb algunes reflexions que escric ara.
Només veure els participants vaig pensar que, excepte Esquerra i el PNB, que enviaven a Joan Ridao i Josu Erkoreka, caps de llista respectius, la resta de partits es prenia allò més com una molèstia que com una oportunitat de transmetre el seu missatge.
Després, però, per mi el debat va resultar força aclaridor.
Va ser molt fàcil notar com el discurs econòmic de PP, PNB i CiU venia a ser de la mateixa corda: la solució a tot és l'abaixada d'impostos.
Per la seva banda, el discurs econòmic de Esquerra i Izquierda Unida era prou similar: polítiques generals de promoció de la indústria, la innovació. Tanmateix, en Ridao va apostar per la deducció d'impostos a la societats de la inversió realitzada en innovació.
Es va visualitzar clarament l'eix esquerra dreta. La dreta liberal: PP, PNB i CiU i PSOE, més o menys modulada; i l'esquerra socialdemòcrata: Esquerra i Izquierda Unida.
En Joan Ridao, com en Jordi Jané i en Joan Herrera, van deixar força clar perquè cal votar: Cal fer-ho perquè ens juguem els quartos i les inversions i les infraestructures i moltes coses que si no es vota, no hi haurà ningú Madrid per reclamar-les.
El candidat d'Esquerra va fer, malgrat les diferències constatables entre Esquerra, CiU i Iniciativa una proposta de pacte per a defensar tots tres junts un model de finançament a Madrid situat en el camí del concert econòmic.
La presència de Ridao i de Jané va fer que es parlés molt de Catalunya al debat de la TVE. Els atacs a la unitat de la llengua catalana del representant del PP ban provocar l'únic moment de tancament de files nacional Esquerra-Convergència. Durant la resta, però, es va viure la reproducció del conflicte entre els dos partits catalans.
Malgrat els retrets, la proposta de Ridao de front comú per al finançament no va ser rebutjada de pla. Fa de mal dir si a CiU i IC (i perquè no, el PSC) s'arribarà, almenys, a prendre en consideració. M'agradaria pensar que sí.
Cal aquesta unitat. L'Últim moment d'orgull nacional, trobo jo, va ser l'aprovació de proposta d'estatut del 30 de setembre de 2005 aconseguida per la unitat dels partits catalans.
El discurs de futur de Joan Ridao va estar centrat en les infraestructures, que és on està el dèficit a Catalunya. Tanmateix, vaig trobar a faltar una pinzellada ecologista en aquest discurs. Penso que la representant d'Izquierda Unida va fer molt bé acaparant el rol de partit verd.
El perfil ecologista d'Esquerra és perfectament comparable al d'IU, però el que està clar és que IU ha estat més hàbil a l'hora de comunicar la imatge de partit verd. A Catalunya el discurs ecologista de Joan Herrera és fonamental. Esquerra no transmet aquest discurs i això és, trobo jo, un error. Estem a mitja campanya. Encara hi ha temps d'esmenar-ho.
També vaig trobar a faltar la demanda del reconeixement oficial de Kosovo. Estic convençut que en la preparació del debat es deuria parlar d'això. Estic segur que si en Ridao tenia previst esmentar-ho ho hauria fet. Dedueixo, per tant, que aquesta omissió va ser deliberada. Ho podia esperar de CiU, però em costa acceptar-ho d'Esquerra. No ho entenc.
Per a qui va veure el debat del dijous a TVE, el debat del divendres a TVC resultaria, en alguns moment, un déja-vu. Un cop vistos els dos debats ja es pot fer una llista de les idees força de cada partit.
Em va sorprendre veure la migradesa de les idees força de la Chacón: "en aquestes eleccions es decideix qui serà el proper president: o el ZP, o el Rajoy". Això ho va repetir fina cansar-se
És fals. No són presidencials. El que es tria és la composició del congrés i del senat. Es trien 350 diputats i 279 senadors. Una de dues: o la Chacón no té ni puta idea de com funciona el sistema democràtic espanyol, o prou que ho sap massa bé com funciona i, efectivament, llavors tot plegat és un paripé. L'altre gran argument és "que ve el PP!" i "Mireu que malament que ho va fer el PP i que bé que ho fa el ZP".
Sembla ser que la crítica a governs anteriors és un argument de campanya recurrent del PSC-PSOE. I l'atac personal, un altre. Va resultar particularment patètic quan va retreure les desavinences dins CiU per a sortir-se'n de l'ocasional assetjament a la que l'expert gat vell Duran Lleida la va sotmetre. De fet, no se'n va sortir de l'atac. En Duran va deixar clar que té moltes més taules que la candidata socialista.
Crec que el missatge general de la campanya d'Esquerra és bo (model de finançament, infraestructures, polítiques socials, independència), però hi veig una mancança greu: no es pot sacrificar el discurs ecologista i amagar-lo sota el discurs de les infraestructures.
Queda una setmana de campanya.
Proper debat amb tots els grups parlamentaris el 5 de març al programa "59 segundos" de la TVE1. Serà el moment de veure com remodulen el missatge els diferents partits.
dimarts, 26 de febrer del 2008
fastiguejat
Avui, a diversos llocs de l'estat, quatre dones han mort a mans de les seves parelles.
Aquesta violència és real. Aquesta violència ha d'aturar-se.
Avui no he llegit que el ZP o el Rajoy en parlessin de la violència contra les dones. He llegit que sí que van parlar de terrorisme. Per de la violència contra les dones en diuen "violència de gènere" i no és important. El terrorisme contra les dones acumula més víctimes que cap altre terrorisme a l'estat.
El terrorisme masclista no ocupa el temps ni les agendes de ZP i de Rajoy.
No és un problema que exciti a l'opinió pública. És per això, no?
Avui he llegit que a una illa noruega, a l'àrtic, es volen preservar les llavors de les plantes del món. La iniciativa sorgeix com una resposta als efectes del canvi climàtic, les guerres o les catàstrofes naturals.
Si hom rumia el significat d'això s'adona que te un significat aterridor. Hi han països que s'estan prenent molt seriosament el canvi climàtic.
Avui no he llegit que el ZP o el Rajoy parlessin de canvi climàtic. De fet, quan el Rajoy, n'ha parlat ha sigut per enfotre-se'n. I el ZP per prometre que amb ell no hi haurà canvi climàtic.
Suposo, però, que el canvi climàtic no és una qüestió que exciti l'opinió pública. És així, veritat?
Avui sí que he llegit cròniques dient quin candidat parlava més reposadament, o amb més seguretat, o més crispat i he sentit per més d'una banda que el Rajoy movia massa el boli i que la camisa li quedava estreta.
És la imatge, estúpids! em diran els directors de campanya
I potser sí que ho és, però acceptem, llavors, que tot plegat és una farsa.
No tenim redempció si entre tos plegats tolerem aquest engany.
El pitjor no és que es va viure un fals debat, l'exclusió de la resta de veus, i no es va parlar de problemes reals sinó del que excita a l'opinió pública.
El pitjor és que a l'endemà, molts ho han trobat bé, han parlat del debat com si de futbol es tractés i han identificat la camisa del Rajoy com element desequilibrant.
D'acord. L'estrany sóc jo, doncs. Suposo que és el primer pas. Algun dia agafaré la dona i el fill i emigraré ben lluny d'aquí.
Aquesta violència és real. Aquesta violència ha d'aturar-se.
Avui no he llegit que el ZP o el Rajoy en parlessin de la violència contra les dones. He llegit que sí que van parlar de terrorisme. Per de la violència contra les dones en diuen "violència de gènere" i no és important. El terrorisme contra les dones acumula més víctimes que cap altre terrorisme a l'estat.
El terrorisme masclista no ocupa el temps ni les agendes de ZP i de Rajoy.
No és un problema que exciti a l'opinió pública. És per això, no?
Avui he llegit que a una illa noruega, a l'àrtic, es volen preservar les llavors de les plantes del món. La iniciativa sorgeix com una resposta als efectes del canvi climàtic, les guerres o les catàstrofes naturals.
Si hom rumia el significat d'això s'adona que te un significat aterridor. Hi han països que s'estan prenent molt seriosament el canvi climàtic.
Avui no he llegit que el ZP o el Rajoy parlessin de canvi climàtic. De fet, quan el Rajoy, n'ha parlat ha sigut per enfotre-se'n. I el ZP per prometre que amb ell no hi haurà canvi climàtic.
Suposo, però, que el canvi climàtic no és una qüestió que exciti l'opinió pública. És així, veritat?
Avui sí que he llegit cròniques dient quin candidat parlava més reposadament, o amb més seguretat, o més crispat i he sentit per més d'una banda que el Rajoy movia massa el boli i que la camisa li quedava estreta.
És la imatge, estúpids! em diran els directors de campanya
I potser sí que ho és, però acceptem, llavors, que tot plegat és una farsa.
No tenim redempció si entre tos plegats tolerem aquest engany.
El pitjor no és que es va viure un fals debat, l'exclusió de la resta de veus, i no es va parlar de problemes reals sinó del que excita a l'opinió pública.
El pitjor és que a l'endemà, molts ho han trobat bé, han parlat del debat com si de futbol es tractés i han identificat la camisa del Rajoy com element desequilibrant.
D'acord. L'estrany sóc jo, doncs. Suposo que és el primer pas. Algun dia agafaré la dona i el fill i emigraré ben lluny d'aquí.
dilluns, 25 de febrer del 2008
Stage6 is dead, i protesta,
Hi han dos bons motius per escriure l'apunt d'avui i per fer-ho justament ara:
El primer: m'he passat per la pàgina d'Stage6 i trobo, horroritzat, l'anunci del tancament imminent.
El 28 de febrer Stage6 tanca les portes.
És per fer-se l'hara-kiri. Com si tanqués la MTV. Demano adreces web de l'estil d'Stage6! de debò que tanquen el temple del DivX? no m'ho puc creure... I no em val el YouTube, si us plau, YouTube està mil anys llum per darrera de la qualitat de vídeo d'Stage6.
En fi, iniciaré la cerca ara mateix...
I segon motiu: ara mateix el Pepe el Sonrisas i Marianico el Corto estan discutint qui dos d'ells te més ganes de ser califa.
A mi em sembla que és una falta de respecte, com a mínim, i un atemptat contra la pluralitat democràtica en el millor dels casos, que es faci un debat a dos.
No és veritat que les properes eleccions espanyoles siguin unes presidencials, ni que només hi hagin dos partits. Les eleccions del 9 de març són per triar 350 diputats i 259 senadors. L'enfoc bipartidista empobreix el debat i rebaixa la qualitat democràtica. PP i PSOE han pactat una estratègia que va contra la resta de partits, però sobretot, va contra el mateix sistema democràtic.
El sistema democràtic, tal com s'implementa en la majoria d'estats de l'autoanomenat món occidental, és en ell mateix un sistema de carències. Només es pot votar a un nombre limitat de partits. En general es vota al partit que més s'assembla a la pròpia ideologia, o el que està menys allunyat, però, en tot cas, és una delegació de vot que ja suposa una renúncia a la sobirania particular.
No diguem si, a més, encara es redueix més l'espectre ideològic centrant el debat en exclusivament dues opcions.
El PP el sonrisas i el Marianico estan atemptant contra la democràcia, ara mateix.
El PSOE i l PP han pactat excloure a la resta. Són antidemocràtics. Són covards.
Perquè no es fa un debat amb tots els candidats dels partits presents avui al congrés?
El PSOE i el PP, el PP i el PSOE estan, ara mateix, censurant a la resta de partits. Tanmateix ja hi tenen pràctica tots dos a fer callar les veus que no són de la seva corda: il·legalització de partits, tancament de diaris...
el PSOE i el PP censuren. PP i PSOE atempten contra la llibertat d'expressió.
L'altre dia vaig veure un cartell de propaganda (del PSC? del PP?) amb la cara del ZP i la cara del Rajoy, i un text que em sembla recordar que deia "¿Seguro que són lo mismo?"
I tant que ho són!
El primer: m'he passat per la pàgina d'Stage6 i trobo, horroritzat, l'anunci del tancament imminent.
El 28 de febrer Stage6 tanca les portes.
És per fer-se l'hara-kiri. Com si tanqués la MTV. Demano adreces web de l'estil d'Stage6! de debò que tanquen el temple del DivX? no m'ho puc creure... I no em val el YouTube, si us plau, YouTube està mil anys llum per darrera de la qualitat de vídeo d'Stage6.
En fi, iniciaré la cerca ara mateix...
I segon motiu: ara mateix el Pepe el Sonrisas i Marianico el Corto estan discutint qui dos d'ells te més ganes de ser califa.
A mi em sembla que és una falta de respecte, com a mínim, i un atemptat contra la pluralitat democràtica en el millor dels casos, que es faci un debat a dos.
No és veritat que les properes eleccions espanyoles siguin unes presidencials, ni que només hi hagin dos partits. Les eleccions del 9 de març són per triar 350 diputats i 259 senadors. L'enfoc bipartidista empobreix el debat i rebaixa la qualitat democràtica. PP i PSOE han pactat una estratègia que va contra la resta de partits, però sobretot, va contra el mateix sistema democràtic.
El sistema democràtic, tal com s'implementa en la majoria d'estats de l'autoanomenat món occidental, és en ell mateix un sistema de carències. Només es pot votar a un nombre limitat de partits. En general es vota al partit que més s'assembla a la pròpia ideologia, o el que està menys allunyat, però, en tot cas, és una delegació de vot que ja suposa una renúncia a la sobirania particular.
No diguem si, a més, encara es redueix més l'espectre ideològic centrant el debat en exclusivament dues opcions.
El PP el sonrisas i el Marianico estan atemptant contra la democràcia, ara mateix.
El PSOE i l PP han pactat excloure a la resta. Són antidemocràtics. Són covards.
Perquè no es fa un debat amb tots els candidats dels partits presents avui al congrés?
El PSOE i el PP, el PP i el PSOE estan, ara mateix, censurant a la resta de partits. Tanmateix ja hi tenen pràctica tots dos a fer callar les veus que no són de la seva corda: il·legalització de partits, tancament de diaris...
el PSOE i el PP censuren. PP i PSOE atempten contra la llibertat d'expressió.
L'altre dia vaig veure un cartell de propaganda (del PSC? del PP?) amb la cara del ZP i la cara del Rajoy, i un text que em sembla recordar que deia "¿Seguro que són lo mismo?"
I tant que ho són!
diumenge, 24 de febrer del 2008
Esquerra-dreta i Brent
Acabo de veure la repetició d'una entrevista que li van fer a l'Anna Simó (ex-consellera de benestar social d'Esquerra) en la que ha parlat de diverses qüestions de la campanya i de l'actualitat.
M'he quedat amb una dada que complementa les del post anterior: en la darrera legislatura Esquerra ha votat a favor de 93 lleis del PSOE. CiU a 94.
La dada ens aporta el preu del suport del PSOE a les iniciatives presentades per Esquerra i CiU.
Tanmateix, la Simó ha fet notar que les lleis votades per Esquerra i CiU no han estat les mateixes en tots els casos. Així PSOE i CIU han votat junts reformes fiscals i econòmiques que cal situar en l'àmbit de les polítiques de dretes.
El PSOE s'ha recolzat en uns o altres per a tirar endavant normes que no sempre han servit per millorar les condicions dels més desafavorits.
La conclusió el post anterior era "cal anar a votar per a recuperar els diners, o una part, que se'n van". La conclusió d'aquest: "cal votar Esquerra si vols que els diners recuperats es destinin a polítiques d'esquerres".
Doncs això.
Canvi de tema, o no: el preu del barril Brent està més alt que mai: 98,63$. Aquesta setmana hi ha hagut un repunt decidit del preu del barril. La fita dels 100$ / Brent sembla a punt de caure.
El tema és prou important i se'n parla arreu del món. Se'n parla perquè afecta l'economia del dia a dia. Afecta al carret de la compra i no poc, precisament. Per descomptat, afecta als números grans de l'economia.
A veure quants partits en parlen d'això a la campanya. En la meva opinió crec que cal dir clarament que cal plantejar i dur a la pràctica polítiques ecològiques, i per afrontar la crisi energètica, dels recursos i del canvi climàtic. Cal fer replantejaments globals i profunds.
Això no són bestieses d'ecologista revingut. Això són necessitats. No es pot permetre perdre temps. Em fa por que un PP o un PSOE amb les mans lliures ens facin perdre el temps a tots en comptes d'encarar els reptes climàtics i energètics -econòmics i socials, en definitiva- que se'ns venen a sobre.
M'he quedat amb una dada que complementa les del post anterior: en la darrera legislatura Esquerra ha votat a favor de 93 lleis del PSOE. CiU a 94.
La dada ens aporta el preu del suport del PSOE a les iniciatives presentades per Esquerra i CiU.
Tanmateix, la Simó ha fet notar que les lleis votades per Esquerra i CiU no han estat les mateixes en tots els casos. Així PSOE i CIU han votat junts reformes fiscals i econòmiques que cal situar en l'àmbit de les polítiques de dretes.
El PSOE s'ha recolzat en uns o altres per a tirar endavant normes que no sempre han servit per millorar les condicions dels més desafavorits.
La conclusió el post anterior era "cal anar a votar per a recuperar els diners, o una part, que se'n van". La conclusió d'aquest: "cal votar Esquerra si vols que els diners recuperats es destinin a polítiques d'esquerres".
Doncs això.
Canvi de tema, o no: el preu del barril Brent està més alt que mai: 98,63$. Aquesta setmana hi ha hagut un repunt decidit del preu del barril. La fita dels 100$ / Brent sembla a punt de caure.
El tema és prou important i se'n parla arreu del món. Se'n parla perquè afecta l'economia del dia a dia. Afecta al carret de la compra i no poc, precisament. Per descomptat, afecta als números grans de l'economia.
A veure quants partits en parlen d'això a la campanya. En la meva opinió crec que cal dir clarament que cal plantejar i dur a la pràctica polítiques ecològiques, i per afrontar la crisi energètica, dels recursos i del canvi climàtic. Cal fer replantejaments globals i profunds.
Això no són bestieses d'ecologista revingut. Això són necessitats. No es pot permetre perdre temps. Em fa por que un PP o un PSOE amb les mans lliures ens facin perdre el temps a tots en comptes d'encarar els reptes climàtics i energètics -econòmics i socials, en definitiva- que se'ns venen a sobre.
divendres, 22 de febrer del 2008
Inici de campanya
Ja hi som.
El PP i el PSOE volen convèncer al personal que la cosa es redueix a triar entre ZP i Rajoy. I demanen el vot útil.
El PP demana el vot útil per, grosso modo, salvar la unitat d'Espanya.
El PSOE demana el vot útil per evitar que guanyi el PP.
Què pobre i que mentiders.
L'únic vot útil és el vot en el que un creu.
Jo votaré útil. Per mi votar útil serà votar Esquerra.
Votaré Esquerra perquè tinc confiança que en Ridao i els altres diputats del grup d'Esquerra a Madrid faran bona feina. Com la que han fet aquests darrers quatre anys:
A la web del "Congreso de los diputados", si es fa la cerca de les iniciatives parlamentàries pèr grup resulta que el grup d'Esquerra ha presentat 776 iniciatives, de les quals han estat aprovades sense modificacions 38, i amb modificacions 179
Aquesta tasca l'han feta els 8 diputats d'Esquerra al Congrés: Josep Andreu Domingo, Rosa María Bonàs Pahisa, Laia Cañigueral Olivé, Agustí Cerdà Argent, Georgina Oliva i Peña, Joan Puig Cordón, Jordi Ramón Torres i Joan Tardà i Coma.
Per a la propera legislatura ja sabem que Josep Andreu Domingo no seguirà perquè no és a la llista. Cal agrair l'esforç que ha realitzat. Tant de bo, però, que tots els altres i en Joan Ridao sí que rebin la confiança de prou votants com per obtenir l'escó corresponent.
La tasca realitzada pels diputats i diputades d'Esquerra al congrés ha estat important. És un exercici interessant comparar-la amb la tasca de la resta de grups.
Com a comparativa la següent taula (entre parèntesi el número de diputats).
Grup PSOE (164): 823 presentades, aprovades sense modificacions 176, amb modificacions 211
Grup PP (148): 2779 presentades, aprovades sense modificacions 61, amb modificacions 250
Grup CiU (10): 745 presentades, aprovades sense modificacions 51, amb modificacions 177
Grup ERC (8): 776 presentades, aprovades sense modificacions 38, amb modificacions 179
Grup PNB (7): 183 presentades, aprovades sense modificacions 42, amb modificacions 27
Grup IU (5): 1015 presentades, aprovades sense modificacions 52, amb modificacions 134
Grup canari (2): 84 presentades, aprovades sense modificacions 24, amb modificacions 20
Grup mixt (6): 728 presentades, aprovades sense modificacions 50, amb modificacions 127
Anàlisi sense pretensions de les dades anteriors amb les ratios: (iniciatives / diputat); (aprovades sense modificacions / presentades); (aprovades amb modificacions / presentades) en aquest enllaç. Un incís, els Google Docs són una passada.
La "productivitat", per dir-ho d'alguna forma, del grup d'Esquerra només l'han superat els grups d'IU i el mixt. Una lectura possible: ha funcionat el peix al cove. El suport al PSOE s'ha traduït també en un suport des del PSOE les iniciatives d'Esquerra. D'altra banda, el suport que alternativament ha rebut el PSOE en CiU pot fer pensar que, en correspondència, també moltes de les seves iniciatives han prosperat. En aquest sentit, cal felicitar també al grup de CiU perquè la seva posició a Madrid ha estat difícil i, malgrat tot, han estat constructius. Peix al cove també.
Molt interessant és el resultat del grup del PNB. Segons els números, fa l'efecte que a Madrid no són gaire actius. Tanmateix, és lògic que així sigui. L'estatut basc i el concert econòmic fa que no els calgui anar a Madrid a obtenir inversions o recursos. Per això la baixa "productivitat" del seu grup. Simplement no els cal demanar ni proposar res, en tenen prou amb vigilar que el seu estatut es respecti i "mantenir les distàncies".
Una conclusió important d'això és: Sí que és important votar per tenir diputats de partits d'obediència nacional catalana a Madrid. Com més diputats millor. Perquè? doncs perquè a Catalunya no tenim concert. Per tant, ens cal passar forçosament per Madrid per obtenir calers per inversions. I la forma d'obtenir aquests calers és que a Madrid calgui els vots dels diputats catalans. Punt. Aquesta és l'Espanya de les autonomies. Abstenir-se vol dir que PP i PSOE faran i desfaran i això vol dir desinversió de l'estat a Catalunya, deteriorament d'infraestructures i baixada del nivell de vida. Objectivament, abstenir-se i permetre una majoria absoluta de PP o PSOE significa que els catalans serem més pobres i ens costarà més arribar a fi de mes.
Aquesta és l'Espanya de les autonomies i no vol ser diferent. Els que volien canviar-la han fracassat.
Aleshores, potser serà cosa de fer un pensament. Peix al cove. D'acord. Anem tirant així fins a la propera majoria absoluta d'uns o altres. I aleshores, quatre, o vuit, o més anys, de reculada. tenim l'experiència de les majories absolutes de Felipe González i d'Aznar. Quan passi això, a resistir un altre cop? això és tot el que pot oferir Espanya?
No seria millor pla tenir els diputats catalans a Madrid només de forma transitòria, fins que no calgui que hi vagin més, perquè Catalunya ja és independent?
No és millor pla la independència?
El PP i el PSOE volen convèncer al personal que la cosa es redueix a triar entre ZP i Rajoy. I demanen el vot útil.
El PP demana el vot útil per, grosso modo, salvar la unitat d'Espanya.
El PSOE demana el vot útil per evitar que guanyi el PP.
Què pobre i que mentiders.
L'únic vot útil és el vot en el que un creu.
Jo votaré útil. Per mi votar útil serà votar Esquerra.
Votaré Esquerra perquè tinc confiança que en Ridao i els altres diputats del grup d'Esquerra a Madrid faran bona feina. Com la que han fet aquests darrers quatre anys:
A la web del "Congreso de los diputados", si es fa la cerca de les iniciatives parlamentàries pèr grup resulta que el grup d'Esquerra ha presentat 776 iniciatives, de les quals han estat aprovades sense modificacions 38, i amb modificacions 179
Aquesta tasca l'han feta els 8 diputats d'Esquerra al Congrés: Josep Andreu Domingo, Rosa María Bonàs Pahisa, Laia Cañigueral Olivé, Agustí Cerdà Argent, Georgina Oliva i Peña, Joan Puig Cordón, Jordi Ramón Torres i Joan Tardà i Coma.
Per a la propera legislatura ja sabem que Josep Andreu Domingo no seguirà perquè no és a la llista. Cal agrair l'esforç que ha realitzat. Tant de bo, però, que tots els altres i en Joan Ridao sí que rebin la confiança de prou votants com per obtenir l'escó corresponent.
La tasca realitzada pels diputats i diputades d'Esquerra al congrés ha estat important. És un exercici interessant comparar-la amb la tasca de la resta de grups.
Com a comparativa la següent taula (entre parèntesi el número de diputats).
Grup PSOE (164): 823 presentades, aprovades sense modificacions 176, amb modificacions 211
Grup PP (148): 2779 presentades, aprovades sense modificacions 61, amb modificacions 250
Grup CiU (10): 745 presentades, aprovades sense modificacions 51, amb modificacions 177
Grup ERC (8): 776 presentades, aprovades sense modificacions 38, amb modificacions 179
Grup PNB (7): 183 presentades, aprovades sense modificacions 42, amb modificacions 27
Grup IU (5): 1015 presentades, aprovades sense modificacions 52, amb modificacions 134
Grup canari (2): 84 presentades, aprovades sense modificacions 24, amb modificacions 20
Grup mixt (6): 728 presentades, aprovades sense modificacions 50, amb modificacions 127
Anàlisi sense pretensions de les dades anteriors amb les ratios: (iniciatives / diputat); (aprovades sense modificacions / presentades); (aprovades amb modificacions / presentades) en aquest enllaç. Un incís, els Google Docs són una passada.
La "productivitat", per dir-ho d'alguna forma, del grup d'Esquerra només l'han superat els grups d'IU i el mixt. Una lectura possible: ha funcionat el peix al cove. El suport al PSOE s'ha traduït també en un suport des del PSOE les iniciatives d'Esquerra. D'altra banda, el suport que alternativament ha rebut el PSOE en CiU pot fer pensar que, en correspondència, també moltes de les seves iniciatives han prosperat. En aquest sentit, cal felicitar també al grup de CiU perquè la seva posició a Madrid ha estat difícil i, malgrat tot, han estat constructius. Peix al cove també.
Molt interessant és el resultat del grup del PNB. Segons els números, fa l'efecte que a Madrid no són gaire actius. Tanmateix, és lògic que així sigui. L'estatut basc i el concert econòmic fa que no els calgui anar a Madrid a obtenir inversions o recursos. Per això la baixa "productivitat" del seu grup. Simplement no els cal demanar ni proposar res, en tenen prou amb vigilar que el seu estatut es respecti i "mantenir les distàncies".
Una conclusió important d'això és: Sí que és important votar per tenir diputats de partits d'obediència nacional catalana a Madrid. Com més diputats millor. Perquè? doncs perquè a Catalunya no tenim concert. Per tant, ens cal passar forçosament per Madrid per obtenir calers per inversions. I la forma d'obtenir aquests calers és que a Madrid calgui els vots dels diputats catalans. Punt. Aquesta és l'Espanya de les autonomies. Abstenir-se vol dir que PP i PSOE faran i desfaran i això vol dir desinversió de l'estat a Catalunya, deteriorament d'infraestructures i baixada del nivell de vida. Objectivament, abstenir-se i permetre una majoria absoluta de PP o PSOE significa que els catalans serem més pobres i ens costarà més arribar a fi de mes.
Aquesta és l'Espanya de les autonomies i no vol ser diferent. Els que volien canviar-la han fracassat.
Aleshores, potser serà cosa de fer un pensament. Peix al cove. D'acord. Anem tirant així fins a la propera majoria absoluta d'uns o altres. I aleshores, quatre, o vuit, o més anys, de reculada. tenim l'experiència de les majories absolutes de Felipe González i d'Aznar. Quan passi això, a resistir un altre cop? això és tot el que pot oferir Espanya?
No seria millor pla tenir els diputats catalans a Madrid només de forma transitòria, fins que no calgui que hi vagin més, perquè Catalunya ja és independent?
No és millor pla la independència?
dijous, 21 de febrer del 2008
Enciclopèdia i TAV
Avui s'ha posat en marxa el servei de consulta gratuïta de l'Enciclopèdia Catalana a Internet.
Moltes gràcies als que ho han fet possible.
He fet algunes consultes de prova i té bon aspecte. Inevitablement, però, penso en la Viquipèdia. Entenc que són dues coses diferents, però també crec que és clar que entre totes dues hi han solapaments evidents. Més que competència, però, crec que caldrà parlar de complementarietat.
Avui també hi han hagut problemes a les rodalies que han servit, entre d'altres coses per a que un senyor que sortia a Can Bassas digués que havia perdut el tren per anar a Madrit. Sí, el tren aquell.
Per cert, també avui, el govern català ha traslladat al govern espanyol la petició del parlament que demanava aturar les obres de l'alta velocitat pel centre de Barcelona.
A veure si entre tots plegats s'aconsegueix que el TAV no passi pel centre i que ho faci o pel litoral o pel vallès. A veure si sí, coi.
Moltes gràcies als que ho han fet possible.
He fet algunes consultes de prova i té bon aspecte. Inevitablement, però, penso en la Viquipèdia. Entenc que són dues coses diferents, però també crec que és clar que entre totes dues hi han solapaments evidents. Més que competència, però, crec que caldrà parlar de complementarietat.
Avui també hi han hagut problemes a les rodalies que han servit, entre d'altres coses per a que un senyor que sortia a Can Bassas digués que havia perdut el tren per anar a Madrit. Sí, el tren aquell.
Per cert, també avui, el govern català ha traslladat al govern espanyol la petició del parlament que demanava aturar les obres de l'alta velocitat pel centre de Barcelona.
A veure si entre tots plegats s'aconsegueix que el TAV no passi pel centre i que ho faci o pel litoral o pel vallès. A veure si sí, coi.
dimarts, 19 de febrer del 2008
grans de la UE i Cuba.
Aquest matí, al quiosc, m'he trobat amb el titular de portada de "El Periódico" i m'he descollonat:
Companys: "Els grans de la UE, excepte Espanya, reconeixen Kosovo"
Hilarant.
Per al redactor de "El Periódico", Espanya és un dels "grans d'Europa". De què, moreno? Fot-li fort nacionalisme espanyol.
Espanya no és un dels grans. Espanya ha viscut de les ajudes del UE durant molts anys i ara, quan la UE deixarà de subvencionar el totxo i als txupons que han viscut de la corrupció inmobiliària, ara Espanya sabrà el pa que s'hi dona. Ara veurem també com alguns d'aquests països "petits" que sí que rebran ajuda dels fons de la UE els aprofitaran bé i passaran per davant d'Espanya com una Raikkonen qualsevol.
Grans de la UE. Jo vull fumar el mateix que aquest tiu.
Espanya està cagada perquè és molt poqueta cosa i un país petitet en superfície i població i acabat de néixer la posa nerviosa. La posa nerviosa perquè la forma com Kosovo s'ha independitzat posa de manifest com d'antidemocràtica i violenta és la terrible proclamació que fa la constitució espanyola de l'exercit com a garant de la unitat de la pàtria i d'aquesta mateixa unitat com quelcom de sagrat i inviolable.
Com ho saben, per això tenen por. Espanya te la por escrita en la seva constitució. Per això l'apel·lació a l'exercit en la constitució. Per això l'amenaça de mort, per escrit, que aquesta apel·lació representa a tots els que volem la independència dels nostres països. Per això aquesta histèria espanyolista per la llibertat de Kosovo. Per això aquest afany de negar qualsevol comparació amb Catalunya o Euskadi.
I llavors arriba el senyor Cossiga, ex-president de la República Italiana, i reclama al Reino de España que reconegui el dret d'autodeterminació per a Catalunya, Euskadi i Galícia, com es pot llegir en aquest link a Vilaweb. Per descomptat, d'això a "El Periódico" no n'han dit ni piu. És el que faltava als espanyols per acabar de cagar-se a les calces: que des d'Europa els diguin que la seva constitució no reconeix els drets dels pobles. Cossiga diu que Espanya adopta una actitud franquista envers els militants independentistes catalans, bascos i gallecs. Kosovo potser ha obert algunes esquerdes. I Potser són fondes. Gràcies Senyor Cossiga. Gràcies per proclamar aquesta obvietat.
I nosaltres aquí hem d'aprofitar el moment per fer més fondes les esquerdes. Segur que tomba. Ben corcada deu ser ja.
Apunt final: Cuba. Castro plega. Jo espero que el seu successor segueixi fent que la sanitat pública de Cuba sigui la millor de tot el continent americà, així com la seva educació pública.
Espero que Cuba sigui capaç de mantenir la seva revolució sense Castro i que els cubans segueixin podent parlar amb orgull de la seva revolució. També els desitjo llibertat. Però la llibertat de veritat. La llibertat de reunir-se i expressar-se lliurement. Llibertat de pensament i d'acció. Llibertat de lliure. Categoria moral. No aquesta mentidera "llibertat" que és sinònim de capitalisme. No la "llibertat" que és llibertat només per comprar o vendre. No aquesta "llibertat" que et redueix a consumidor. D'aquesta "llibertat" en tenim molta, massa, per aquí i si alguna cosa he après és que aquesta "llibertat" mata, crea pobresa i desigualtat i destrueix el planeta. D'aquesta "llibertat"que ha convertit el nostre en un país de "peatges", en un país de falsos propietaris del no res, en un país de ciutadans de lloguer en el propi país.
Per Cuba i per Catalunya jo demano Llibertat.
Companys: "Els grans de la UE, excepte Espanya, reconeixen Kosovo"Hilarant.
Per al redactor de "El Periódico", Espanya és un dels "grans d'Europa". De què, moreno? Fot-li fort nacionalisme espanyol.
Espanya no és un dels grans. Espanya ha viscut de les ajudes del UE durant molts anys i ara, quan la UE deixarà de subvencionar el totxo i als txupons que han viscut de la corrupció inmobiliària, ara Espanya sabrà el pa que s'hi dona. Ara veurem també com alguns d'aquests països "petits" que sí que rebran ajuda dels fons de la UE els aprofitaran bé i passaran per davant d'Espanya com una Raikkonen qualsevol.
Grans de la UE. Jo vull fumar el mateix que aquest tiu.
Espanya està cagada perquè és molt poqueta cosa i un país petitet en superfície i població i acabat de néixer la posa nerviosa. La posa nerviosa perquè la forma com Kosovo s'ha independitzat posa de manifest com d'antidemocràtica i violenta és la terrible proclamació que fa la constitució espanyola de l'exercit com a garant de la unitat de la pàtria i d'aquesta mateixa unitat com quelcom de sagrat i inviolable.
Com ho saben, per això tenen por. Espanya te la por escrita en la seva constitució. Per això l'apel·lació a l'exercit en la constitució. Per això l'amenaça de mort, per escrit, que aquesta apel·lació representa a tots els que volem la independència dels nostres països. Per això aquesta histèria espanyolista per la llibertat de Kosovo. Per això aquest afany de negar qualsevol comparació amb Catalunya o Euskadi.
I llavors arriba el senyor Cossiga, ex-president de la República Italiana, i reclama al Reino de España que reconegui el dret d'autodeterminació per a Catalunya, Euskadi i Galícia, com es pot llegir en aquest link a Vilaweb. Per descomptat, d'això a "El Periódico" no n'han dit ni piu. És el que faltava als espanyols per acabar de cagar-se a les calces: que des d'Europa els diguin que la seva constitució no reconeix els drets dels pobles. Cossiga diu que Espanya adopta una actitud franquista envers els militants independentistes catalans, bascos i gallecs. Kosovo potser ha obert algunes esquerdes. I Potser són fondes. Gràcies Senyor Cossiga. Gràcies per proclamar aquesta obvietat.
I nosaltres aquí hem d'aprofitar el moment per fer més fondes les esquerdes. Segur que tomba. Ben corcada deu ser ja.
Apunt final: Cuba. Castro plega. Jo espero que el seu successor segueixi fent que la sanitat pública de Cuba sigui la millor de tot el continent americà, així com la seva educació pública.
Espero que Cuba sigui capaç de mantenir la seva revolució sense Castro i que els cubans segueixin podent parlar amb orgull de la seva revolució. També els desitjo llibertat. Però la llibertat de veritat. La llibertat de reunir-se i expressar-se lliurement. Llibertat de pensament i d'acció. Llibertat de lliure. Categoria moral. No aquesta mentidera "llibertat" que és sinònim de capitalisme. No la "llibertat" que és llibertat només per comprar o vendre. No aquesta "llibertat" que et redueix a consumidor. D'aquesta "llibertat" en tenim molta, massa, per aquí i si alguna cosa he après és que aquesta "llibertat" mata, crea pobresa i desigualtat i destrueix el planeta. D'aquesta "llibertat"que ha convertit el nostre en un país de "peatges", en un país de falsos propietaris del no res, en un país de ciutadans de lloguer en el propi país.
Per Cuba i per Catalunya jo demano Llibertat.
diumenge, 17 de febrer del 2008
Today Kosovo, tomorrow Catalonia
Kosovo acaba de proclamar la seva independència.
Felicitats, amics. Que tingueu sort. Que l'estat que us heu atorgat us ajudi a viure millor, doncs per aquesta molt més que per cap altre raó els kosovars heu donat aquest gran pas.
I el PP i el PSOE que s'han afanyat a dir que mai reconeixeran una declaració unilateral d'independència. I s'han afanyat a dir que Kosovo no és comparable amb Catalunya, Galícia i el País Basc.
Si no és comparable, a que venen aquestes declaracions a corre cuita, i aquesta por, i aquestes amenaces? Potser sí que és comparable, oi? potser és més comparable que cap altre cas. Doncs justament una província, comunitat o regió autònoma, una autonomia, en definitiva, decideix escindir-se de l'estat que l'ha maltractada.
No es pot ser més net. No volien seguir lligats i, aprofitant que Sèrbia no podrà usar la força, Kosovo se'n va.
Potser la diferència és que Espanya segurament usaria la força. Ja han dit PP i PSOE que Espanya no reconeixerà declaracions unilaterals d'independència. Avís per a navegants. Pel que fa a la qüestió nacional de Catalunya, Galiza i Euskadi, PP i PSOE són el mateix: nacionalisme espanyol que nega la nostra existència, que ens vol sotmesos i lligats.
També el govern de Sèrbia va dir fa uns dies que declarava il·legal per avançat la independència Kosovar. Però va ser un brindis al sol. No té força per imposar la seva pretesa legalitat. La Espanya del PP i del PSOE usaria la força contra Catalunya? Hi hauria repressió contra els militants de partits diferents del PP i del PSC-PSOE?
Tanmateix, potser la diferència és també que la majoria ampla del poble Kosovar vol aquesta independència i han votat un parlament amb una gran majoria independentista. Aquesta és la seva legitimitat. A casa nostra, això no és així. A casa nostra hi ha qui parla de "sobiranisme" i fa jocs retòrics per no fer servir la paraula independència. Potser a quests no els reprimirien.
En aquest sentit, potser les paraules de la representant del govern basc són una mica massa optimistes: "el cas de Kosovo ens demostra que es poden resoldre els problemes de manera pacífica". Caldria dir, però, que és perquè Sèrbia no ha tingut l'oportunitat d'usar la força. Espanya, de moment, sí que podria usar-la.
Catalunya podrà independitzar-se quan es donin tres condicions: una majoria independentista al seu parlament; la debilitat estructural de l'estat espanyol i un context internacional propici. Llavors caldrà actuar amb decisió i sense vacil·lacions.
El primer pas, però, és ser forts a casa nostra. No és només un eslògan.
El dia de la llibertat arribarà. Aviat . N'estic segur. Espanya és una mentida i no pot durar.
Mentrestant, felicitats Kosovo. Des d'aquí em sumo a la vostra festa! per mi també és una gran alegria!
Independència. Pavarësia.
Avui, 17 de febrer de 2008, Kosovo. Aviat, Catalunya.
Des de la xarxa de blocs sobiranistes, s'ha encetat una campanya: posar avui el següent títol als posts "Today Kosovo, tomorrow Catalonia". Allà va el meu post.
divendres, 15 de febrer del 2008
Kosovo
Si no es produeix un avortament d'última hora, Europa parirà aviat un nou estat.
La criatura es dirà Kosovo.
Kosovo ocupa un territori que ve a ser com una tercera part del Principat. El país l'ocupen uns dos milions de ciutadans en la major part albanesos.
El camí fins el previsible nou estat ha estat dur i sagnant. Més si es té en compte que ja es venia de la tortuosa història de Iugoslàvia.
Kosovo és, d'alguna manera, el bressol nacional de Sèrbia. Tanmateix, els albanesos hi han viscut i han estat majoritaris des de fa molt de temps. Els albanesos la consideren històricament com una part d'Albània.
Pel que tinc entès, no es pot dir que existeixi el sentiment nacional Kosovar. Existeix, més aviat, el sentiment nacional albanès. Suposo que podria donar-se el cas que la independència de Kosovo fos el primer pas per la reunificació amb Albània. Ves a saber. Hi ha qui diu que el líders independentistes de Kosovo no només no volen unir-se amb Albània, sinó que, al contrari, aspiren a aconseguir una mena d'estat franc per als negocis i les finances internacionals.
Si les teories de Naomi Klein són certes, podria ser que Kosovo esdevingui efectivament això: un exemple de llibre d'estat capitalista i de lliure comerç. Un territori franc per empreses i capitals estrangers. Avui Kosovo necessita l'ajut estranger per ser viable. Si l'ajuda li ve de l'FMI i del Banc Mundial segurament es podrà esperar l'aplicació de la teràpia de xoc econòmica: privatització dels bens i serveis públics. Desmantellament de les polítiques socials i entrada d'empreses i capital estrangers. Potser no. Caldrà veure com afecta la independència a la població.
En tot cas, la població d'una regió, o província, o com vulguem dir-li, de Sèrbia, ha decidit que no se senten serbis, sinó una altra cosa, i que marxen. Es cosa feta.
Sembla lícit pensar que si Sèrbia no fos avui un estat amb la sobirania vigilada per la "comunitat internacional", la qüestió Kosovar hauria estat resolta de forma expeditiva. Probablement amb l'ocupació militar i la liquidacio física del moviment independentista. Per sort per als kosovars, els serbis no podran fer això.
No obstant, no tota la "comunitat internacional" veu amb gaires bons ulls aquesta independència. Rússia, aliada tradicional de Sèrbia ha posat el dit a la nafra fent notar que si la UE dona suport a aquesta independència, també hauria de donar suport a altres processos. Putin ha parlat, concretament, de Catalunya i del País Basc. Ara t'escolto, Vladimir.
Per la seva banda, El govern espanyol, Espanya, s'ha afanyat a dir que no és comparable el cas de Kosovo amb el de Catalunya o el País Basc.
No ho és? Perquè? I tant que ho és de comparable.
Són comparables i al comparar veiem que no són situacions similars. A Kosovo, una majoria de la població vol la independència i ha votat per tenir un majoria independentista al seu parlament. Volen la independència per sortir del forat econòmic i de la pobresa. Tant de bo que se'n se'n surtin. Tenen molt poc a perdre en aquest sentit. A Kosovo, si més no, ara és un bon moment per tirar pel dret, ja que la resposta armada de Sèrbia no es produirà.
A Catalunya, només el 19,4% de la població vol la independència, segons dades del baròmetre d'opinió política de gener de 2008 del Centre d'Estudis d'Opinió de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat.
A diferència del cas Kosovar, no es pot descartar que una proclamació d'independència d'una hipotètica majoria absoluta al Parlament de Catalunya fos contestada amb l'ocupació militar i la repressió per part espanyola. Hi ha qui diu que això no passaria i que des d'Espanya es respectaria la decisió democràtica i sobirana del Parlament català. També hi ha qui diu que la intervenció militar seria segura.
La viabilitat econòmica d'una Catalunya independent és una conclusió unànime dels estudis realitzats. No es perdria res i guanyaria molt. Tant en la macroeconomia, com en la microeconomia: en la economia domèstica o en el carret de la compra.
Comparable? i tant! iguals? no.
Hi ha una lliçó important en tot això. Kosovo ens recorda que no hi ha res immutable. Que les unitats de les pàtries no són ni sagrades ni permanents. Menteixen els que parlen de la indissoluble unitat de la pàtria. De qualsevol pàtria.
Europa està a punt per infantar un nou estat. Els estats no són ens sagrats sinó instruments al servei dels ciutadans. O haurien de ser-ho. Si l'estat no serveix als ciutadans, o és un llast, aleshores cal canviar-lo. I canviar-lo pot voler dir moltes coses: escindir-lo; federar-lo o confederar-lo amb d'altres estats; o reconstituir-lo.
Sèrbia no és útil als ciutadans de Kosovo. És Espanya útil als ciutadans de Catalunya?
Jo crec que no.
La criatura es dirà Kosovo.
Kosovo ocupa un territori que ve a ser com una tercera part del Principat. El país l'ocupen uns dos milions de ciutadans en la major part albanesos.
El camí fins el previsible nou estat ha estat dur i sagnant. Més si es té en compte que ja es venia de la tortuosa història de Iugoslàvia.
Kosovo és, d'alguna manera, el bressol nacional de Sèrbia. Tanmateix, els albanesos hi han viscut i han estat majoritaris des de fa molt de temps. Els albanesos la consideren històricament com una part d'Albània.
Pel que tinc entès, no es pot dir que existeixi el sentiment nacional Kosovar. Existeix, més aviat, el sentiment nacional albanès. Suposo que podria donar-se el cas que la independència de Kosovo fos el primer pas per la reunificació amb Albània. Ves a saber. Hi ha qui diu que el líders independentistes de Kosovo no només no volen unir-se amb Albània, sinó que, al contrari, aspiren a aconseguir una mena d'estat franc per als negocis i les finances internacionals.
Si les teories de Naomi Klein són certes, podria ser que Kosovo esdevingui efectivament això: un exemple de llibre d'estat capitalista i de lliure comerç. Un territori franc per empreses i capitals estrangers. Avui Kosovo necessita l'ajut estranger per ser viable. Si l'ajuda li ve de l'FMI i del Banc Mundial segurament es podrà esperar l'aplicació de la teràpia de xoc econòmica: privatització dels bens i serveis públics. Desmantellament de les polítiques socials i entrada d'empreses i capital estrangers. Potser no. Caldrà veure com afecta la independència a la població.
En tot cas, la població d'una regió, o província, o com vulguem dir-li, de Sèrbia, ha decidit que no se senten serbis, sinó una altra cosa, i que marxen. Es cosa feta.
Sembla lícit pensar que si Sèrbia no fos avui un estat amb la sobirania vigilada per la "comunitat internacional", la qüestió Kosovar hauria estat resolta de forma expeditiva. Probablement amb l'ocupació militar i la liquidacio física del moviment independentista. Per sort per als kosovars, els serbis no podran fer això.
No obstant, no tota la "comunitat internacional" veu amb gaires bons ulls aquesta independència. Rússia, aliada tradicional de Sèrbia ha posat el dit a la nafra fent notar que si la UE dona suport a aquesta independència, també hauria de donar suport a altres processos. Putin ha parlat, concretament, de Catalunya i del País Basc. Ara t'escolto, Vladimir.
Per la seva banda, El govern espanyol, Espanya, s'ha afanyat a dir que no és comparable el cas de Kosovo amb el de Catalunya o el País Basc.
No ho és? Perquè? I tant que ho és de comparable.
Són comparables i al comparar veiem que no són situacions similars. A Kosovo, una majoria de la població vol la independència i ha votat per tenir un majoria independentista al seu parlament. Volen la independència per sortir del forat econòmic i de la pobresa. Tant de bo que se'n se'n surtin. Tenen molt poc a perdre en aquest sentit. A Kosovo, si més no, ara és un bon moment per tirar pel dret, ja que la resposta armada de Sèrbia no es produirà.
A Catalunya, només el 19,4% de la població vol la independència, segons dades del baròmetre d'opinió política de gener de 2008 del Centre d'Estudis d'Opinió de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat.
A diferència del cas Kosovar, no es pot descartar que una proclamació d'independència d'una hipotètica majoria absoluta al Parlament de Catalunya fos contestada amb l'ocupació militar i la repressió per part espanyola. Hi ha qui diu que això no passaria i que des d'Espanya es respectaria la decisió democràtica i sobirana del Parlament català. També hi ha qui diu que la intervenció militar seria segura.
La viabilitat econòmica d'una Catalunya independent és una conclusió unànime dels estudis realitzats. No es perdria res i guanyaria molt. Tant en la macroeconomia, com en la microeconomia: en la economia domèstica o en el carret de la compra.
Comparable? i tant! iguals? no.
Hi ha una lliçó important en tot això. Kosovo ens recorda que no hi ha res immutable. Que les unitats de les pàtries no són ni sagrades ni permanents. Menteixen els que parlen de la indissoluble unitat de la pàtria. De qualsevol pàtria.
Europa està a punt per infantar un nou estat. Els estats no són ens sagrats sinó instruments al servei dels ciutadans. O haurien de ser-ho. Si l'estat no serveix als ciutadans, o és un llast, aleshores cal canviar-lo. I canviar-lo pot voler dir moltes coses: escindir-lo; federar-lo o confederar-lo amb d'altres estats; o reconstituir-lo.
Sèrbia no és útil als ciutadans de Kosovo. És Espanya útil als ciutadans de Catalunya?
Jo crec que no.
dijous, 14 de febrer del 2008
Duran, vagues i TAV
Quan un personatge públic pateix una situació personal crítica, la seva imatge s'humanitza. També acostuma a passar que la seva situació personal passa a ocupar el centre d'atenció dels mitjans de comunicació i l'opinió pública i, en alguna cas, es promou un moviment de solidaritat cap a les persones afectades i el seu problema. Inclús els poders públics arriben a destinar un pressuposto especial.
No se si serà el cas de Duran i Lleida. Estaria bé que la seva rellevància pública servís per canalitzar més ajudes per a combatre el càncer. O, en general, que servís per a millorar d'alguna forma la sanitat pública, o per a reduir el temps de les llistes d'espera.
Que es recuperi aviat.
Més coses: vaga de mestres. El conseller Maragall ha aconseguit carregar-se el pacte nacional per l'educació en menys d'una legislatura. Maragall, el conseller que volia colar la tercera hora en castellà.
No fa tants dies els diaris ens parlaven del model educatiu finlandès. També se'ns deia que per a millorar el nivell educatiu calia millorar la condició i qualitat del professorat. Doncs bé, avui el professorat està en vaga per queixar-se pel document de bases de la llei d'educació. Algú s'equivoca aquí. A mi em fa l'efecte que Maragall està tirant per la borda la bona feina feta a la legislatura anterior per la conselleria d'educació que capitanejava Esquerra. És incompetència o és premeditat?
En fi. Vaga de mestres que s'afegeix a la de metges i a la de conductors d'autobús. Funcionaris públics en la major part. No està mal. Ara que hi hauran les eleccions és el millor moment per a pressionar a l'estat empresari.
Ah, sí! i finalment que la ministra va venir en tren. I que ja he sentit uns quants cops la cançoneta que l'AVE dels pebrots servirà per "vertebrar Espanya".
Vertebrar Espanya. Porten 300 anys provant de vertebrar Espanya i Espanya que no es vertebra. Serà que és un invertebrat, com els cargols, els pops, o els cucs de terra. Jo dic que provar de vertebrar a un invertebrat és fer-lo anar contra la seva natura. Millor que pensin només a fer que el tren en qüestió faci un bon servei i no en experiments d'enginyeria genètica. I de pas, duguin el tren a la Sagrera pel litoral, o pel Vallès però no per sota de Barcelona. I ja posats, que les rodalies funcionin, que això sí que ho faig servir jo.
No se si serà el cas de Duran i Lleida. Estaria bé que la seva rellevància pública servís per canalitzar més ajudes per a combatre el càncer. O, en general, que servís per a millorar d'alguna forma la sanitat pública, o per a reduir el temps de les llistes d'espera.
Que es recuperi aviat.
Més coses: vaga de mestres. El conseller Maragall ha aconseguit carregar-se el pacte nacional per l'educació en menys d'una legislatura. Maragall, el conseller que volia colar la tercera hora en castellà.
No fa tants dies els diaris ens parlaven del model educatiu finlandès. També se'ns deia que per a millorar el nivell educatiu calia millorar la condició i qualitat del professorat. Doncs bé, avui el professorat està en vaga per queixar-se pel document de bases de la llei d'educació. Algú s'equivoca aquí. A mi em fa l'efecte que Maragall està tirant per la borda la bona feina feta a la legislatura anterior per la conselleria d'educació que capitanejava Esquerra. És incompetència o és premeditat?
En fi. Vaga de mestres que s'afegeix a la de metges i a la de conductors d'autobús. Funcionaris públics en la major part. No està mal. Ara que hi hauran les eleccions és el millor moment per a pressionar a l'estat empresari.
Ah, sí! i finalment que la ministra va venir en tren. I que ja he sentit uns quants cops la cançoneta que l'AVE dels pebrots servirà per "vertebrar Espanya".
Vertebrar Espanya. Porten 300 anys provant de vertebrar Espanya i Espanya que no es vertebra. Serà que és un invertebrat, com els cargols, els pops, o els cucs de terra. Jo dic que provar de vertebrar a un invertebrat és fer-lo anar contra la seva natura. Millor que pensin només a fer que el tren en qüestió faci un bon servei i no en experiments d'enginyeria genètica. I de pas, duguin el tren a la Sagrera pel litoral, o pel Vallès però no per sota de Barcelona. I ja posats, que les rodalies funcionin, que això sí que ho faig servir jo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)