Que els polítics espanyols són uns inútils i que no han aprovat ni primer de diàleg i democràcia ja era cosa sabuda.
Sabuda i demostrada pel fet concloent que les eleccions es repetiran el proper 26J.
Són uns inútils i uns incompetents. Però la seva incompetència és un problema gros per a tothom.
Més enllà del fet que les polítiques que plantegen puguin arribar a ser pernicioses, és dir, que siguin un problema de forma activa, el cas és que el seu grau d'inutilitat arriba a l'extrem que són problemàtics fins i tot per passiva.
I vet aquí que aquests inútils, incompetents, qui sap si prevaricadors, qui sap si amb interessos ocults i, per tant, corruptes, no s'han posat d'acord per fer que la campanya electoral sigui austera.
Ah! l'austeritat! virtut cristiana que evoca l'heroic ascetisme monàstic o ermità. Virtut honorable i ecològica. Virtut molt mal entesa pels polítics i, sens dubte, explicada i aplicada (als administrats) molt malament i, en conseqüència, rebutjada pel poble que és víctima de l'austeritat mal entesa.
Per tant, tots plegats pagarem dels nostres impostos una campanya electoral en la que es malbarataran paperetes, s'enviarà propaganda inútil de candidats inútils, es reservaran espais gratuïts de propaganda electoral als mitjans públics que paguem entre tots... en fi.
En fi, o no. Haurem de suportar que els inútils de torn (i esprem que només siguin inútils) gastin els nostres diners en l'esforç de convèncer-nos que no només no són inútils si no que, ves quina cosa, són el millor que ens podria passar. En definitiva, que són la polla en vinagre. Ja veus, tu.
La realitat és que el cos em demana dedicar el 26J a passar el dia a la platja, i als inútils, que els bombin. No és anarquisme, és no deixar que et prenguin el pel.
Perquè, no ens enganyem: la possibilitat que es repeteixi el ridícul d'un bloqueig i, en conseqüència que les eleccions tornin a repetir-se al desembre és real, a compte, un altre cop, dels contribuents, per cert.
De totes formes, tenint en compte que a Catalunya hi ha un procés constituent i d'emancipació nacional en marxa, i vist que fins i tot en interinatge l'agressivitat del PP contra la Generalitat és pròpia dels fanàtics nacionalistes que, fet i fet, són , jo aniré a votar. Decidit. Independentista i d'esquerres, per descomptat.
Tot i que, o molt m'equivoco, o hi ha Rajoy per quatre anys més, i qui sap si amb el Pedrito Sánchez de vicepresident d'alguna cosa.
I unicorns de colors que veuen referèndums d'autodeterminació constitucionals.
Bolets al·lucinògens és el que han pres alguns.
dimecres, 11 de maig del 2016
dimarts, 3 de maig del 2016
26J. Fracàs i Ridícul.
Ho reconec. M'he equivocat del tot. Estava convençut que al final hi hauria un pacte in extremis del PPSOEC's però no ha estat així.
Per tant, el proper 26 de juny es tornaran a repetir les eleccions per triar el Gobierno.
Ara es pot dir, doncs: els partits espanyols han fracassat. Rotundament.
Han fracassat tots els partits que pretenien governar, és dir: PP, PSOE, C's, P's i, de fet, també IU.
La resta, partits d'àmbits locals, poden al·legar que formar part dels governs d'Espanya no ha estat mai al seus plans. Si de cas, com a molt, aspiren a tenir capacitat d'influència. Queden excusats.
Però els big five -fent servir el símil eurovisiu- han fracassat. No han estat capaços de fer un govern. S'han vetat els uns als altres i, fins i tot, a partits d'àmbit local. Han dilapidat els diners dels contribuents i ara cal tornar a fer unes noves eleccions. La qualitat democràtica de l'estat ha quedat reflectida com mai en aquest fracàs: incapaços de pactar i frontistes.
Ara bé, aquest fracàs no afecta a tots per igual. Algun, fin i tot, en poden sortir beneficiats: crec que és encertat l'anàlisi que fa avui Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb.
Penso que el gran beneficiat de la repetició de les eleccions serà el PP: primer, hi haurà un increment de l'abstenció, fruit del desencant per aquest fracàs, però afectarà més a l'esquerres que a les dretes, com recorden els sociòlegs; segon, sembla molt probable que el PP recuperi part del vot prestat a C's.
O sigui, que tornarà a guanyar el PP i, probablement, la suma d PP i C's aquest cop sí que quedarà prop de la majoria absoluta. Per la banda de l'esquerra, és possible que es produeixi una reorganització a la baixa, i que al suma de P's, confluències i IU acabi superant al PSOE. Estaria bé. Però, de fet, serà inútil de cara a la reforma en profunditat de la Constitució.
Per cert, amb aquest escenari tothom qui parli de consultes o de referèndums d'autodeterminació acordats per Catalunya estarà venent fum. I tothom qui el compri, realment, s'haurà guanyat el dret de tatuar-se unicorns de colors a les natges.
En fi. Tot sigui, però, que l'esquerra retingui, malgrat tot, la capacitat de vetar a Rajoy i, en aquest cas, el supòsit que encara es tingui que tornar a repetir eleccions... al desembre! esdevingui una realitat.
En fi. Espanya ha fet el ridícul internacional. Un cop més. I un cop més, per "mèrits" propis.
De portes endins, però, caldria que algú s'adonés del cop d'estat encobert que ha donat el PP. El PP està fent i desfent en un "règim d'interinitat" que, de fet, se'l salta com i quan vol. De fet sospito que, pel PP, l'escenari de tornar a repetir eleccions al desembre seria el millor que els podria passar. En aquesta interinitat en la que es salten el control parlamentari i està, de fet, en rebel·lia, la màfia pepera se sent d'allò més còmoda, sense la molèstia i les pèrdues de temps del joc parlamentari.
Espanya és avui, bàsicament, un estat fallit.
Mentrestant, a Catalunya, no estaria de més que poséssim en valor el fet que aquí sí que hi ha un govern fruit d'un pacte (un pacte impossible als ulls i la praxi espanyoles), i que té un projecte, independentista, i una voluntat d'acció social. I que tant el projecte com l'acció social estan sent atacats i sabotejats per l'estat espanyol, amb el TC com ariet.
Espanya és un estat fallit en mans de polítics mediocres i amb uns votants que, majoritàriament, estan d'acord amb aquesta mediocritat, i tot plegat regat amb una abundant dosi de catalanofòbia.
Potser encara no és el moment per a la DUI, però com més temps passa més evident és, per mi, que serà com acabarà tot plegat.
Així sigui.
Per tant, el proper 26 de juny es tornaran a repetir les eleccions per triar el Gobierno.
Ara es pot dir, doncs: els partits espanyols han fracassat. Rotundament.
Han fracassat tots els partits que pretenien governar, és dir: PP, PSOE, C's, P's i, de fet, també IU.
La resta, partits d'àmbits locals, poden al·legar que formar part dels governs d'Espanya no ha estat mai al seus plans. Si de cas, com a molt, aspiren a tenir capacitat d'influència. Queden excusats.
Però els big five -fent servir el símil eurovisiu- han fracassat. No han estat capaços de fer un govern. S'han vetat els uns als altres i, fins i tot, a partits d'àmbit local. Han dilapidat els diners dels contribuents i ara cal tornar a fer unes noves eleccions. La qualitat democràtica de l'estat ha quedat reflectida com mai en aquest fracàs: incapaços de pactar i frontistes.
Ara bé, aquest fracàs no afecta a tots per igual. Algun, fin i tot, en poden sortir beneficiats: crec que és encertat l'anàlisi que fa avui Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb.
Penso que el gran beneficiat de la repetició de les eleccions serà el PP: primer, hi haurà un increment de l'abstenció, fruit del desencant per aquest fracàs, però afectarà més a l'esquerres que a les dretes, com recorden els sociòlegs; segon, sembla molt probable que el PP recuperi part del vot prestat a C's.
O sigui, que tornarà a guanyar el PP i, probablement, la suma d PP i C's aquest cop sí que quedarà prop de la majoria absoluta. Per la banda de l'esquerra, és possible que es produeixi una reorganització a la baixa, i que al suma de P's, confluències i IU acabi superant al PSOE. Estaria bé. Però, de fet, serà inútil de cara a la reforma en profunditat de la Constitució.
Per cert, amb aquest escenari tothom qui parli de consultes o de referèndums d'autodeterminació acordats per Catalunya estarà venent fum. I tothom qui el compri, realment, s'haurà guanyat el dret de tatuar-se unicorns de colors a les natges.
En fi. Tot sigui, però, que l'esquerra retingui, malgrat tot, la capacitat de vetar a Rajoy i, en aquest cas, el supòsit que encara es tingui que tornar a repetir eleccions... al desembre! esdevingui una realitat.
En fi. Espanya ha fet el ridícul internacional. Un cop més. I un cop més, per "mèrits" propis.
De portes endins, però, caldria que algú s'adonés del cop d'estat encobert que ha donat el PP. El PP està fent i desfent en un "règim d'interinitat" que, de fet, se'l salta com i quan vol. De fet sospito que, pel PP, l'escenari de tornar a repetir eleccions al desembre seria el millor que els podria passar. En aquesta interinitat en la que es salten el control parlamentari i està, de fet, en rebel·lia, la màfia pepera se sent d'allò més còmoda, sense la molèstia i les pèrdues de temps del joc parlamentari.
Espanya és avui, bàsicament, un estat fallit.
Mentrestant, a Catalunya, no estaria de més que poséssim en valor el fet que aquí sí que hi ha un govern fruit d'un pacte (un pacte impossible als ulls i la praxi espanyoles), i que té un projecte, independentista, i una voluntat d'acció social. I que tant el projecte com l'acció social estan sent atacats i sabotejats per l'estat espanyol, amb el TC com ariet.
Espanya és un estat fallit en mans de polítics mediocres i amb uns votants que, majoritàriament, estan d'acord amb aquesta mediocritat, i tot plegat regat amb una abundant dosi de catalanofòbia.
Potser encara no és el moment per a la DUI, però com més temps passa més evident és, per mi, que serà com acabarà tot plegat.
Així sigui.
dissabte, 23 d’abril del 2016
Feliç Diada de Sant Jordi!
Bon dia i Feliç Sant Jordi!
Roses...
... i llibres!
Llibres en català del Projecte Gutenberg
Llibres a emboscall.com
Llibres a Viquitexts
... i tots els llibres electrònics que podreu trobar a Internet, o en paper a la vostra llibreria de confiança.
I una observació: Us heu fixat que els llibres electrònics no han significat la desaparició del llibre en paper? Portem alguns anys de llibre electrònic i de formats digitals i aquesta és una afirmació, em sembla, que ja es pot fer.
L'aparició del llibre electrònic el que ha permès és un accés molt major a llibres i informació.
És dir, que el llibre electrònic fa que, en conjunt, es llegeixi més.
Segur que alguns hàbits de lectura han canviat i determinat tipus de "productes" escrits en paper deixen de tenir sentit amb el llibre electrònic: per la immediatesa d'accés de l'e-book, pel propi temps de vida curt -l'obsolescència- del material escrit (com poden ser, per exemple, els manuals tècnics)... però, per la resta, em fa l'efecte que el llibre en paper té corda per estona.
No m'enrotllo més. Que vull sortir. Avui toca ser al carrer, amb la gent, les roses, els llibres, el sol i la primavera.
Que gaudiu d'una feliç i lluminosa diada de Sant Jordi!
Roses...
... i llibres!
Llibres en català del Projecte Gutenberg
Llibres a emboscall.com
Llibres a Viquitexts
... i tots els llibres electrònics que podreu trobar a Internet, o en paper a la vostra llibreria de confiança.
I una observació: Us heu fixat que els llibres electrònics no han significat la desaparició del llibre en paper? Portem alguns anys de llibre electrònic i de formats digitals i aquesta és una afirmació, em sembla, que ja es pot fer.
L'aparició del llibre electrònic el que ha permès és un accés molt major a llibres i informació.
És dir, que el llibre electrònic fa que, en conjunt, es llegeixi més.
Segur que alguns hàbits de lectura han canviat i determinat tipus de "productes" escrits en paper deixen de tenir sentit amb el llibre electrònic: per la immediatesa d'accés de l'e-book, pel propi temps de vida curt -l'obsolescència- del material escrit (com poden ser, per exemple, els manuals tècnics)... però, per la resta, em fa l'efecte que el llibre en paper té corda per estona.
No m'enrotllo més. Que vull sortir. Avui toca ser al carrer, amb la gent, les roses, els llibres, el sol i la primavera.
Que gaudiu d'una feliç i lluminosa diada de Sant Jordi!
divendres, 22 d’abril del 2016
Dia de la Terra 2016
Avui, qui més qui menys, està fent els deures per demà, Sant Jordi i potser a la majoria se'ns deu haver passat que avui és el "Dia de la Terra". A Google no se li ha passat i han dedicat el doodle d'avui a la data.
"Dia de la Terra", i també el "Dia de la Mare Terra", que és com l'ONU es refereix a aquest dia des de 2009. Dos noms gairebé idèntics per referir-se al mateix.
Es pot discutir molt sobre l'eficàcia d'aquests "dies internacionals d'alguna cosa". Tot i la doble dedicació del dia, em fa l'efecte que al nostre país la data queda massa tapada per la força de la festa de demà. De totes formes crec que dedicar explícitament un dia a pensar en la cura del planeta és una bona cosa.
De fet, per anar bé, caldria dedicar-hi, no un, si no tots els dies. Tots els dies haurien de ser el "Dia de la Terra", o de la "Mare Terra". La consciència ecològica hauria de ser quelcom que sorgís espontàniament.
Costa. Penso que hauria de ser més senzill. No pot ser que la protecció del planeta acabi passant per les mans de polítics, o del mercat. Dubto que funcioni. Acabarà convertint-se la protecció de l'aire, dels oceans , de la biodiversitat en negocis i no tinc gens clar que el benefici i els interessos d'uns pocs acabin representant el millor per a la biosfera.
A Catalunya, el grup de referència pel que fa a l'organització d'actes amb motiu d'aquesta dia internacional és l'associació Dia de la Terra, que forma part de la Earth Day Network.
Tanmateix, l'acte principal que organitza l'associació Dia de la Terra és la Fira de la Terra, que es va fer el passat cap de setmana. Suposo que per evitar la proximitat amb el Sant Jordi. En tot cas, com diu l'eslògan, cada dia és el Dia de la Terra.
Cada dia ha de ser el Dia de la Terra, això és el que es pretén amb el Compromís Verd.
EL COMPROMÍS VERD
PERQUÈ avui el nostre planeta s’enfronta a greus crisis
ecològiques, com ara l’escalfament global, l’enverinament radioactiu dels
sistemas naturals, la devastació dels boscos humits (tropicals i temperats), el
ràpid increment de la població i de la pol·lució en l’aire, en l’aigua, en
sòls...
PERQUÈ el futur del planeta depèn tant del compromís de cada país o nació, com del de cada persona, JO EM COMPROMETO A APORTAR LA MEVA CONTRIBUCIÓ PER EVITAR LA CONTINUADA DEGRADACIÓ DELS ECOSISTEMES DEL PLANETA, FENT QUE LA MEVA PREOCUPACIÓ PELS SISTEMES NATURALS, CULTURALS I SOCIALS IMPREGNI LES MEVES FORMES DE ACTUAR.
Em comprometo a fer el màxim per reciclar, estalviar l’aigua, conservar l’energia i fer servir fonts renovables, emprar mitjans de transport eficients i mirar d’adoptar un estil de vida com si cada dia fos el DIA DE LA TERRA.
COMPRAR: Em comprometo a fer el màxim a l’hora de comprar i utilitzar productes el menys danyosos possibles per als sistemes naturals i l’entorn. A més, tractaré sempre que pugui amb aquelles corporacions que promoguin una responsabilització ecològica global.
VOTAR: Em comprometo a votar i donar suport a aquells/es candidats/es que demostrin una permanent preocupació per l’entorn.
DONAR SUPORT: Em comprometo a donar suport a l’aprovació d’aquelles iniciatives que proposin lleis locals i/o nacionals i/o tractats internacionals que tinguin per finalitat la protecció de l’entorn.
Així sigui.
Feliç i compromès Dia de la Terra.
Cada dia és el Dia de la Terra
PERQUÈ el futur del planeta depèn tant del compromís de cada país o nació, com del de cada persona, JO EM COMPROMETO A APORTAR LA MEVA CONTRIBUCIÓ PER EVITAR LA CONTINUADA DEGRADACIÓ DELS ECOSISTEMES DEL PLANETA, FENT QUE LA MEVA PREOCUPACIÓ PELS SISTEMES NATURALS, CULTURALS I SOCIALS IMPREGNI LES MEVES FORMES DE ACTUAR.
Em comprometo a fer el màxim per reciclar, estalviar l’aigua, conservar l’energia i fer servir fonts renovables, emprar mitjans de transport eficients i mirar d’adoptar un estil de vida com si cada dia fos el DIA DE LA TERRA.
COMPRAR: Em comprometo a fer el màxim a l’hora de comprar i utilitzar productes el menys danyosos possibles per als sistemes naturals i l’entorn. A més, tractaré sempre que pugui amb aquelles corporacions que promoguin una responsabilització ecològica global.
VOTAR: Em comprometo a votar i donar suport a aquells/es candidats/es que demostrin una permanent preocupació per l’entorn.
DONAR SUPORT: Em comprometo a donar suport a l’aprovació d’aquelles iniciatives que proposin lleis locals i/o nacionals i/o tractats internacionals que tinguin per finalitat la protecció de l’entorn.
Així sigui.
Feliç i compromès Dia de la Terra.
Cada dia és el Dia de la Terra
dijous, 14 d’abril del 2016
Pacte o eleccions? (spanish version)
S'esgoten les possibilitats. Sembla llunya però no fa tant: El pacte PSOE i C's no va superar el debat d'investidura. Més recentment, les discussions a tres entre PSOE, C's i P's han acabat amb la baralla entre P's i PSOE.
Pel camí, algunes enquestes diuen que, de repetir-se eleccions, el pacte PP + C's podria quedar-se a tocar de la majoria absoluta.
A dia d'avui, s'imposa la idea que les eleccions espanyoles es repetiran el proper 26 de juny.
Tanmateix, encara hi ha temps i possibilitats d'evitar aquestes noves eleccions.
Aquesta piulada de Pedro Sánchez del PSOE obre un munt de possibilitats:
Déu n'hi do.
Amb això que ha piulat el Pedrito, seria "coherent" que, per "sentit d'estat", fora el PSOE, a l'últim minut abans que acabi el plaç per a presentar candidats, que demanés al PP la "gran coalició" amb Rajoy al capdavant, of course.
No és tan difícil. El PSOE ja ha pactat amb C's un document que si desborda a algú és al PP per la dreta. De fet, la "gran pega" per al pacte PP-PSOE-C's era el nom de les cadires (i, en concret, la de Mariano). Doncs bé, el Pedrito ha vingut dir que això ja no és problema.
O sigui, jo crec que hem d'esperar la humiliació total i definitiva del PSOE enfront del PP. El PSOE assumeix definitivament el seu paper de força subsidiària dels interessos representats principalment pel PP i, en menor mesura, per C's. Es posa al seu servei. Millor ser cua de lleó, deuen pensar.
El que passa és que no tinc gaire clar que, arribats a aquest punt i vist el que diuen les enquestes, el PP vulgui formar un govern tripartit, quan només amb una mica de paciència pot fer un pacte de govern més natural i senzill amb C's i, de pas, enviar a la molèstia que representa el PSOE al calaix del fons de la història. O més ben dit, deixar-lo que se n'hi vagi tot solet pel seu propi peu.
I és que Rajoy amb totes les seves suposades pegues, i totes les seves suposades mancances s'està cruspint amb patates a tots aquests polítics tan joves, guapots i proactius. Rajoy no és esclau de la seva imatge ni del seu missatge, a diferència de Pedro, Pablo i Albert. "És que no té ni imatge ni missatge!" Sí, potser serà per això, però el cas és que, molt probablement, Rajoy serà el més votat el proper juny. A més discrepo, sí que té missatge. Déu ni do si en té. Una altre cosa és que a mi no m'agradi. El cas és que sí li agrada a una majoria.
Ho he dit algun altre cop: ningú arriba a president de govern si no té certes "virtuts". Potser "virtuts" no és la millor paraula. En tot cas, Rajoy té aquestes virtuts i, en canvi, el tres mosqueters de la "nova política" no les tenen.
No sé què passarà. Jo no crec que es pugui descartar una vergonya final per part del PSOE i, qui sap, si un pacte a tres PPSOEC's. És possible. Tindria alguns avantatges per Rajoy, sobretot pel que fa a la qüestió catalana. Tanmateix, potser en el seu càlcul la destrucció del PSOE pesa més i prefereix anar al 26J. Ves a saber.
En tot cas, quina és la lliçó? N'hi han vàries. La primera: no menystingueu a Rajoy, cal considerar sempre l'excepció al principi de Hanlon quan es jutja la seva actuació. Segona: no n'hi ha prou amb tenir una imatge molt jove, dinàmica i xupiguai. En política cal, sobretot, saber interpretar el que volen la majoria dels votants, i resulta que això ho fa millor Rajoy que Pedro, Pablo i Albert, per això rep, i rebrà, la majoria dels vots. Per si fos poc, aquesta majoria li dona un plus de legitimitat que no tenen, ni tindran, els tres mosqueters, per molt discurs que facin.
És molt dur. El PP és, essencialment, una organització mafiosa (el partit està imputat als jutjats) però, tanmateix, rep la majoria relativa dels vots del electors. És, de fet, la força més representativa de l'estat. Aplicant la transitiva, resulta que La màfia és la força més representativa de l'estat. He dit que era molt dur? No, és el que ve després de "dur".
Val la pena recordar-ho: ni canvis ni reformes constitucionals ni mandangues. Tot això és impossible mentre Rajoy i el que representa (i representa als seus votants) segueixin sent la minoria majoritària, la minoria majoritària imprescindible per a fer governs, la minoria majoritària amb capacitat de vetar qualsevol canvi o reforma. La minoria majoritària nacionalista espanyola, supremacista, nacional catòlica, franquista. Res a fer. I encara menys quan, finalment, PSOE i C's, en el fons només variacions de matís d'aquesta mateixa minoria majoritària, acotin el cap i acceptin sense reserves el seu paper subsidiari del grup alfa i principal.
Per aquestes raons, entre d'altres, aquí ens convindria no perdre ni el temps ni el nord que està marcat. Els divuit mesos ja només són quinze. La independència és urgent. Procés constituent i Independència. Anem per feina.
Pel camí, algunes enquestes diuen que, de repetir-se eleccions, el pacte PP + C's podria quedar-se a tocar de la majoria absoluta.
A dia d'avui, s'imposa la idea que les eleccions espanyoles es repetiran el proper 26 de juny.
Tanmateix, encara hi ha temps i possibilitats d'evitar aquestes noves eleccions.
Aquesta piulada de Pedro Sánchez del PSOE obre un munt de possibilitats:
Lo malo es que continúe Rajoy y lo peor es que se repitan las elecciones en España. #SánchezAR pic.twitter.com/gkgmgWQ4Qt— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) 13 d’abril de 2016
Déu n'hi do.
Amb això que ha piulat el Pedrito, seria "coherent" que, per "sentit d'estat", fora el PSOE, a l'últim minut abans que acabi el plaç per a presentar candidats, que demanés al PP la "gran coalició" amb Rajoy al capdavant, of course.
No és tan difícil. El PSOE ja ha pactat amb C's un document que si desborda a algú és al PP per la dreta. De fet, la "gran pega" per al pacte PP-PSOE-C's era el nom de les cadires (i, en concret, la de Mariano). Doncs bé, el Pedrito ha vingut dir que això ja no és problema.
O sigui, jo crec que hem d'esperar la humiliació total i definitiva del PSOE enfront del PP. El PSOE assumeix definitivament el seu paper de força subsidiària dels interessos representats principalment pel PP i, en menor mesura, per C's. Es posa al seu servei. Millor ser cua de lleó, deuen pensar.
El que passa és que no tinc gaire clar que, arribats a aquest punt i vist el que diuen les enquestes, el PP vulgui formar un govern tripartit, quan només amb una mica de paciència pot fer un pacte de govern més natural i senzill amb C's i, de pas, enviar a la molèstia que representa el PSOE al calaix del fons de la història. O més ben dit, deixar-lo que se n'hi vagi tot solet pel seu propi peu.
I és que Rajoy amb totes les seves suposades pegues, i totes les seves suposades mancances s'està cruspint amb patates a tots aquests polítics tan joves, guapots i proactius. Rajoy no és esclau de la seva imatge ni del seu missatge, a diferència de Pedro, Pablo i Albert. "És que no té ni imatge ni missatge!" Sí, potser serà per això, però el cas és que, molt probablement, Rajoy serà el més votat el proper juny. A més discrepo, sí que té missatge. Déu ni do si en té. Una altre cosa és que a mi no m'agradi. El cas és que sí li agrada a una majoria.
Ho he dit algun altre cop: ningú arriba a president de govern si no té certes "virtuts". Potser "virtuts" no és la millor paraula. En tot cas, Rajoy té aquestes virtuts i, en canvi, el tres mosqueters de la "nova política" no les tenen.
No sé què passarà. Jo no crec que es pugui descartar una vergonya final per part del PSOE i, qui sap, si un pacte a tres PPSOEC's. És possible. Tindria alguns avantatges per Rajoy, sobretot pel que fa a la qüestió catalana. Tanmateix, potser en el seu càlcul la destrucció del PSOE pesa més i prefereix anar al 26J. Ves a saber.
En tot cas, quina és la lliçó? N'hi han vàries. La primera: no menystingueu a Rajoy, cal considerar sempre l'excepció al principi de Hanlon quan es jutja la seva actuació. Segona: no n'hi ha prou amb tenir una imatge molt jove, dinàmica i xupiguai. En política cal, sobretot, saber interpretar el que volen la majoria dels votants, i resulta que això ho fa millor Rajoy que Pedro, Pablo i Albert, per això rep, i rebrà, la majoria dels vots. Per si fos poc, aquesta majoria li dona un plus de legitimitat que no tenen, ni tindran, els tres mosqueters, per molt discurs que facin.
És molt dur. El PP és, essencialment, una organització mafiosa (el partit està imputat als jutjats) però, tanmateix, rep la majoria relativa dels vots del electors. És, de fet, la força més representativa de l'estat. Aplicant la transitiva, resulta que La màfia és la força més representativa de l'estat. He dit que era molt dur? No, és el que ve després de "dur".
Val la pena recordar-ho: ni canvis ni reformes constitucionals ni mandangues. Tot això és impossible mentre Rajoy i el que representa (i representa als seus votants) segueixin sent la minoria majoritària, la minoria majoritària imprescindible per a fer governs, la minoria majoritària amb capacitat de vetar qualsevol canvi o reforma. La minoria majoritària nacionalista espanyola, supremacista, nacional catòlica, franquista. Res a fer. I encara menys quan, finalment, PSOE i C's, en el fons només variacions de matís d'aquesta mateixa minoria majoritària, acotin el cap i acceptin sense reserves el seu paper subsidiari del grup alfa i principal.
Per aquestes raons, entre d'altres, aquí ens convindria no perdre ni el temps ni el nord que està marcat. Els divuit mesos ja només són quinze. La independència és urgent. Procés constituent i Independència. Anem per feina.
dimarts, 5 d’abril del 2016
Han arribat? (els meus amics falciots)
Juro pel més sagrat que acabo de sentir el xisclet d'un falciot.
Ara, tot just que ha acabat el partit del Barça (ha guanyat, per cert) m'he assegut a l'ordinador a fer un cop d'ull al Facebook i m'ha semblat sentir el xisclet d'un falciot pel balcó.
No l'he vist. Només l'he sentit. Potser ha estat una al·lucinació. Qui sap. Justament aquesta tarda, tornant a casa, pensava que pel cel ennuvolat de Barcelona encara no es veien els petits avions. Pensava que enguany encara no havien arribat els falciots. Un pensament trist, fins i tot angoixant, per mi.
Però no fa res, he sentit un xisclet. Dic que d'un falciot. Ara només se sent l'helicòpter de la policia que vigila la sortida del públic del Camp Nou.
Demà quan surti al carrer miraré el cel. Els buscaré. A veure si ja estan arribant. Els meus amics viatgers. Els espero amb moltes ganes.
Quan arriben els falciots és que arriba la primavera.
El seu xisclet impetuós és l'anunci que la vida torna a triomfar. Que arriba la llum, i l'escalfor. Es fa saber que arriba el bon temps!
Mireu-ho com vulgueu, però trobo que és una notícia immillorable.
Feliç primavera per a tothom. I si veieu un falciot volant, o sentiu el seu xisclet, saludeu-lo de part meva!
Doneu-li les gràcies per acompanyar-nos un any més! Per volar pel cel! pel seu cant! per l'alegria! per l'energia!
Protegiu-los. Els falciots estan molt ben adaptats al vol i les seves ales són, proporcionalment al seu cos, molt grans. Això els permet fer molta de la seva vida en vol però, en canvi, no els permet envolar-se des de terra (les seves ales xoquen amb el terra i no poden aletejar i enlairar-se). El cas és que no és infreqüent trobar polls de falciot per terra quan, mes cap a l'estiu, fan els seus primers intents per volar... i no se'n surten
Els falciots són una espècie protegida i, per tant, un particular no se'n pot fer càrrec ni tenir-lo en captiveri. Si trobeu un pollet de falciot pel terra cal trucar als agents rurals de la Generalitat per a que se'n facin càrrec, o bé portar-lo a un Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de la Generalitat.
Què fer si trobem un falciot a terra?
Ara, tot just que ha acabat el partit del Barça (ha guanyat, per cert) m'he assegut a l'ordinador a fer un cop d'ull al Facebook i m'ha semblat sentir el xisclet d'un falciot pel balcó.
No l'he vist. Només l'he sentit. Potser ha estat una al·lucinació. Qui sap. Justament aquesta tarda, tornant a casa, pensava que pel cel ennuvolat de Barcelona encara no es veien els petits avions. Pensava que enguany encara no havien arribat els falciots. Un pensament trist, fins i tot angoixant, per mi.
Però no fa res, he sentit un xisclet. Dic que d'un falciot. Ara només se sent l'helicòpter de la policia que vigila la sortida del públic del Camp Nou.
Demà quan surti al carrer miraré el cel. Els buscaré. A veure si ja estan arribant. Els meus amics viatgers. Els espero amb moltes ganes.
Quan arriben els falciots és que arriba la primavera.
El seu xisclet impetuós és l'anunci que la vida torna a triomfar. Que arriba la llum, i l'escalfor. Es fa saber que arriba el bon temps!
Mireu-ho com vulgueu, però trobo que és una notícia immillorable.
Feliç primavera per a tothom. I si veieu un falciot volant, o sentiu el seu xisclet, saludeu-lo de part meva!
Doneu-li les gràcies per acompanyar-nos un any més! Per volar pel cel! pel seu cant! per l'alegria! per l'energia!
Protegiu-los. Els falciots estan molt ben adaptats al vol i les seves ales són, proporcionalment al seu cos, molt grans. Això els permet fer molta de la seva vida en vol però, en canvi, no els permet envolar-se des de terra (les seves ales xoquen amb el terra i no poden aletejar i enlairar-se). El cas és que no és infreqüent trobar polls de falciot per terra quan, mes cap a l'estiu, fan els seus primers intents per volar... i no se'n surten
Els falciots són una espècie protegida i, per tant, un particular no se'n pot fer càrrec ni tenir-lo en captiveri. Si trobeu un pollet de falciot pel terra cal trucar als agents rurals de la Generalitat per a que se'n facin càrrec, o bé portar-lo a un Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de la Generalitat.
Què fer si trobem un falciot a terra?
diumenge, 3 d’abril del 2016
Papers de Panamà
Diuen que al món, una petita minoria posseeix més que la gran majoria.
D'això se'n diu avarícia i acaparament. L'acaparament i l'acumulació dels bens és una de les característiques essencials de funcionament del capitalisme: posseir més que els altres, encara que sigui físicament impossible poder gaudir d'aquests bens.
L'acumulació sense cap més altre objectiu que ella mateixa és un absurd. Un absurd perillós per a tothom, quan per aconseguir l'acumulació cal, prèviament, la depredació i el saqueig.
L'acumulació i l'avarícia, l'acaparament dels bens inclou també impedir de forma activa que els altres puguin accedir-ne o gaudir-ne. Aquest desig d'exclusivitat condueix directament a la corrupció, a l'evasió de capitals i al frau fiscal.
En el cas català, per exemple, es calcula que el frau fiscal és d'un ordre comparable al del dèficit fiscal de la Generalitat: prop de 16.000 milions d'euros.
És dir, sense frau fiscal, no ho haurien retallades ni la Generalitat tindria dèficit.
Doncs bé, això que passa a Catalunya, també passa a Espanya, i a Europa, i al món.
I no són només paraules.
Fa poques hores s'ha fet públic de forma simultània a mitjans de tot el món una filtració d'informació (més d'onze milions de documents!) que destapa que centenars de personalitats de tot el món han utilitzat els "serveis" d'una empresa de Panamà que els permetia exactament això: evadir impostos.
Es tracta de la filtració de documents més gran de la història i, pel que sembla, pot tractar-se, també, de l'escàndol de corrupció més important que s'hagi destapat mai, amb implicacions arreu del món.
Cal agraïr a "The International Consortium of Investigative Journalists" que hagin destapat el cas.
L'afer dels Papers de Panamà té un lloc web prop on s'informa del cas. (
Interessant també analitzar quins han estat els mitjans que han destapat el cas. Ara veurem també com de "independents" són els mitjans de comunicació "oficials".
WikiLeaks, The Panama Papers... sembla que la societat de la informació se'ls està entrebancant als corruptes del món.
Però no n'hi ha prou amb la denúncia. Ara caldrà que es faci justícia i, per això, cal democràcia i no serà fàcil. Doncs moltes de les "democràcies" del món només ho són de fireta, amb poders judicials al servei de, precisament, aquest 1% corrupte, avariciós, acaparador, acumulador i depredador.
Aquesta és una batallà que va per llarg, doncs. Al món li convé una revolució. Li convé fer net. Desfer-se d'aquesta púrria que es creu per sobre dels demés. Costarà, perquè aquest 1% amb el pas dels anys ha procurat controlar els mecanismes del poder.
Però ara ja ningú podrà negar que hi són. Que existeixen i que són un perill. I que cal combatre'ls, atrapar-los, fer-los pagar i, sobretot, canviar el sistema que permet que els corruptes prosperin.
Ens n'hem de fer responsables en la part que ens toca, que no és petita: el món és com és per l'acció directa d'aquests malvats, però, sobretot, per la indiferència, o per l'aprovació silenciosa de la majoria.
Aquí la tenim, doncs, la prova que se'ns demanava que el capitalisme és, en essència, pervers. Que l'acumulació per l'acumulació condueixen a la corrupció i que la corrupció, en ella mateixa, és un gran negoci. És, de fet, el capitalisme destil·lat.
Això no ha fet més que començar. Caldrà seguir i estar atents, doncs, al cas dels Papers de Panamà.
Aquest pot ser un escàndol demolidor. Però també, i més important, una espurna que cal aprofitar.
D'això se'n diu avarícia i acaparament. L'acaparament i l'acumulació dels bens és una de les característiques essencials de funcionament del capitalisme: posseir més que els altres, encara que sigui físicament impossible poder gaudir d'aquests bens.
L'acumulació sense cap més altre objectiu que ella mateixa és un absurd. Un absurd perillós per a tothom, quan per aconseguir l'acumulació cal, prèviament, la depredació i el saqueig.
L'acumulació i l'avarícia, l'acaparament dels bens inclou també impedir de forma activa que els altres puguin accedir-ne o gaudir-ne. Aquest desig d'exclusivitat condueix directament a la corrupció, a l'evasió de capitals i al frau fiscal.
En el cas català, per exemple, es calcula que el frau fiscal és d'un ordre comparable al del dèficit fiscal de la Generalitat: prop de 16.000 milions d'euros.
És dir, sense frau fiscal, no ho haurien retallades ni la Generalitat tindria dèficit.
Doncs bé, això que passa a Catalunya, també passa a Espanya, i a Europa, i al món.
I no són només paraules.
Fa poques hores s'ha fet públic de forma simultània a mitjans de tot el món una filtració d'informació (més d'onze milions de documents!) que destapa que centenars de personalitats de tot el món han utilitzat els "serveis" d'una empresa de Panamà que els permetia exactament això: evadir impostos.
Es tracta de la filtració de documents més gran de la història i, pel que sembla, pot tractar-se, també, de l'escàndol de corrupció més important que s'hagi destapat mai, amb implicacions arreu del món.
Cal agraïr a "The International Consortium of Investigative Journalists" que hagin destapat el cas.
L'afer dels Papers de Panamà té un lloc web prop on s'informa del cas. (
Interessant també analitzar quins han estat els mitjans que han destapat el cas. Ara veurem també com de "independents" són els mitjans de comunicació "oficials".
WikiLeaks, The Panama Papers... sembla que la societat de la informació se'ls està entrebancant als corruptes del món.
Però no n'hi ha prou amb la denúncia. Ara caldrà que es faci justícia i, per això, cal democràcia i no serà fàcil. Doncs moltes de les "democràcies" del món només ho són de fireta, amb poders judicials al servei de, precisament, aquest 1% corrupte, avariciós, acaparador, acumulador i depredador.
Aquesta és una batallà que va per llarg, doncs. Al món li convé una revolució. Li convé fer net. Desfer-se d'aquesta púrria que es creu per sobre dels demés. Costarà, perquè aquest 1% amb el pas dels anys ha procurat controlar els mecanismes del poder.
Però ara ja ningú podrà negar que hi són. Que existeixen i que són un perill. I que cal combatre'ls, atrapar-los, fer-los pagar i, sobretot, canviar el sistema que permet que els corruptes prosperin.
Ens n'hem de fer responsables en la part que ens toca, que no és petita: el món és com és per l'acció directa d'aquests malvats, però, sobretot, per la indiferència, o per l'aprovació silenciosa de la majoria.
Aquí la tenim, doncs, la prova que se'ns demanava que el capitalisme és, en essència, pervers. Que l'acumulació per l'acumulació condueixen a la corrupció i que la corrupció, en ella mateixa, és un gran negoci. És, de fet, el capitalisme destil·lat.
Això no ha fet més que començar. Caldrà seguir i estar atents, doncs, al cas dels Papers de Panamà.
Aquest pot ser un escàndol demolidor. Però també, i més important, una espurna que cal aprofitar.
dissabte, 26 de març del 2016
Hanlon i les hores
Aquesta nit caldrà avançar una hora el rellotge. Oficialment caldria fer-ho a les fues de la matinada, però jo crec que molts avançaran l'hora tot just en anar-se'n a dormir, o potser demà quan es llevin.
A efectes pràctics, aquesta hora de menys suposarà un lleuger jetlag durant un parell de dies i que, potser el més interessant, serà de dia quan surtis de la feina per la tarda. Fins i tot pot ser que encara sigui de dia quan arribis a casa.
La justificació oficial és l'estalvi d'energia. Però, el cas, és que hi han estudis que no veuen aquest estalvi d'energia per enlloc.
Però, pensant malament, crec que l'objectiu ocult d'aquests jocs amb les busques del rellotge és un altre: primer, crear esperit d'"equip". És com la mentida dels reis mags. Es tracta que tothom faci, o digui, una cosa de forma arbitrària. Sense cap més explicació raonable que perquè sí. Tothom forma part del joc. A totes les llars s'avança l'hora, abans, o després, amb ritual o sense, sols o acompanyats, però tothom. Es crea una complicitat. El que deia, un esperit de grup. I segona, i aquesta és més fosca: tothom obeeix. Tothom fa cas de l'ordre arbitrària i absurda. Ningú no la discuteix. L'ordre va de dalt a baix sense cap qüestionament. Encara que no tingui sentit. Encara que la seva utilitat sigui dubtosa.
L'energia seria el de menys. El més important seria el pur exercici del poder. Tothom ha de fer cas. Tothom ha d'adaptar els seus ritmes circadiaris per la simple voluntat de l'estat. Ni més ni menys que l'estat decidint quan te'n vas a dormir, quan et lleves, i en conseqüència també quan dines, sopes, i ja posats, quan vas de ventre o quan tens sexe. És el que Michel Foucault, primer, i Toni Negri i Michael Hardt a Imperi, després, defineixen com biopoder.
Vist així, avançar l'hora perd molta de la seva gràcia. Perquè resulta que igual que la teva identitat és teva, també el teu cos és teu. Tu ets el teu cos. I hauries de ser tu, i només tu, qui descobrís quins són els ritmes biològics més escaients a la pròpia natura i als propi entorn. Però el món no funciona així.
Tothom ho farà. Tothom (del nostre entorn immediat) canviarà l'hora i s'adaptarà. En realitat, potser millor no pensar malament i convèncer-se que aquest no és més que un altre cas del meu estimat principi de Hanlon: "No atribueixis a la malícia allò que es pot explicar adequadament per l'estupidesa". Personalment trobo que aquest principi és un dels cims de la saviesa humana.
Bé, tant se val. Me'n vaig a dormir. Demà quan em llevi ja canviaré l'hora als rellotges. Qui sap si amb el dubte: malícia o estupidesa? potser millor que els canviï després del cafè, que estaré de més bon humor.
Bona (i escurçada) nit!
A efectes pràctics, aquesta hora de menys suposarà un lleuger jetlag durant un parell de dies i que, potser el més interessant, serà de dia quan surtis de la feina per la tarda. Fins i tot pot ser que encara sigui de dia quan arribis a casa.
La justificació oficial és l'estalvi d'energia. Però, el cas, és que hi han estudis que no veuen aquest estalvi d'energia per enlloc.
Però, pensant malament, crec que l'objectiu ocult d'aquests jocs amb les busques del rellotge és un altre: primer, crear esperit d'"equip". És com la mentida dels reis mags. Es tracta que tothom faci, o digui, una cosa de forma arbitrària. Sense cap més explicació raonable que perquè sí. Tothom forma part del joc. A totes les llars s'avança l'hora, abans, o després, amb ritual o sense, sols o acompanyats, però tothom. Es crea una complicitat. El que deia, un esperit de grup. I segona, i aquesta és més fosca: tothom obeeix. Tothom fa cas de l'ordre arbitrària i absurda. Ningú no la discuteix. L'ordre va de dalt a baix sense cap qüestionament. Encara que no tingui sentit. Encara que la seva utilitat sigui dubtosa.
L'energia seria el de menys. El més important seria el pur exercici del poder. Tothom ha de fer cas. Tothom ha d'adaptar els seus ritmes circadiaris per la simple voluntat de l'estat. Ni més ni menys que l'estat decidint quan te'n vas a dormir, quan et lleves, i en conseqüència també quan dines, sopes, i ja posats, quan vas de ventre o quan tens sexe. És el que Michel Foucault, primer, i Toni Negri i Michael Hardt a Imperi, després, defineixen com biopoder.
Vist així, avançar l'hora perd molta de la seva gràcia. Perquè resulta que igual que la teva identitat és teva, també el teu cos és teu. Tu ets el teu cos. I hauries de ser tu, i només tu, qui descobrís quins són els ritmes biològics més escaients a la pròpia natura i als propi entorn. Però el món no funciona així.
Tothom ho farà. Tothom (del nostre entorn immediat) canviarà l'hora i s'adaptarà. En realitat, potser millor no pensar malament i convèncer-se que aquest no és més que un altre cas del meu estimat principi de Hanlon: "No atribueixis a la malícia allò que es pot explicar adequadament per l'estupidesa". Personalment trobo que aquest principi és un dels cims de la saviesa humana.
Bé, tant se val. Me'n vaig a dormir. Demà quan em llevi ja canviaré l'hora als rellotges. Qui sap si amb el dubte: malícia o estupidesa? potser millor que els canviï després del cafè, que estaré de més bon humor.
Bona (i escurçada) nit!
dijous, 24 de març del 2016
Descansa en pau, Johan.
El 0-5 a Madrid. Els títols com jugador. El retorn com entrenador. Les lligues. El Dream Team. "Este es uno". "Salid y divertíos". "Gallina de piel". La primera Copa d'Europa. Les piruletes.
Ens va explicar, per la via dels fets, que queixar-se no serveix de res, que cal sortir, lluitar i guanyar. Que tenim el dret a guanyar i l'obligació d'esforçar-nos al màxim per aconseguir-ho.
Que és millor fer les coses bé, i amb ganes. Que has de gaudir amb el que fas. Que si és bonic, és millor. Que la millor defensa és un bon atac. Que la pilota és nostra i són els altres els que han de córrer. Que guanya el que marca més gols. Que fins l'ultim segon no hi ha res decidit.
Que no hem de fer drames i sí, en canvi, gaudir de la vida. Que és millor ser positiu. Que si la fortuna et somriu, has de ser agraït. I si no et somriu, també.
Que fumar mata. Que la salut és el primer. Que hem de ser solidaris.
Que ser un país de mida petita no és excusa per no ser un gran país. Que la grandesa es fa. I per fer-la cal donar un primer pas.
L'origen i l'esperit del Barça actual cal buscar-lo al Dream Team de Cruyff.
I m'atreviré a dir que aquest esperit va molt més enllà del club blaugrana.
Johan Cruyff, moltes gràcies, mestre. Descansa en pau.
Ens va explicar, per la via dels fets, que queixar-se no serveix de res, que cal sortir, lluitar i guanyar. Que tenim el dret a guanyar i l'obligació d'esforçar-nos al màxim per aconseguir-ho.
Que és millor fer les coses bé, i amb ganes. Que has de gaudir amb el que fas. Que si és bonic, és millor. Que la millor defensa és un bon atac. Que la pilota és nostra i són els altres els que han de córrer. Que guanya el que marca més gols. Que fins l'ultim segon no hi ha res decidit.
Que no hem de fer drames i sí, en canvi, gaudir de la vida. Que és millor ser positiu. Que si la fortuna et somriu, has de ser agraït. I si no et somriu, també.
Que fumar mata. Que la salut és el primer. Que hem de ser solidaris.
Que ser un país de mida petita no és excusa per no ser un gran país. Que la grandesa es fa. I per fer-la cal donar un primer pas.
L'origen i l'esperit del Barça actual cal buscar-lo al Dream Team de Cruyff.
I m'atreviré a dir que aquest esperit va molt més enllà del club blaugrana.
Johan Cruyff, moltes gràcies, mestre. Descansa en pau.
dimarts, 22 de març del 2016
Atemptat a Brussel·les
Atemptat a Brussel·les. Les notícies són confoses i encara no se'n coneix el nombre de víctimes.
En tot cas, els efectes ja s'estan deixant sentir: el ministre de l'interior francès (el francès! no el belga!) ha anunciat un increment molt important dels controls de seguretat a França.
Amb la qual cosa, els terroristes guanyen, i també tots aquells que volen fer servir la por per augmentar el control sobre la gent.
Guanyen els que diuen que cal tancar fronteres i no permetre l'arribada dels refugiats sirians.
Guanyen els que han alçat murs i tanques. A Hongria, a Grècia, i a Ceuta i Melilla, i a més llocs.
Guanyen els que volen retallar drets de circulació i drets a la privacitat.
Però el cas és que aquest nou atemptat demostra una cosa molt important: no existeix la seguretat absoluta. Bèlgica i França estaven, si fa no fa, en graus d'alerta màxima després dels atemptats de París i d'haver encerclat i capturat un dels membres més buscats del comando terrorista. Tanmateix, no han pogut evitar els atemptats d'avui a l'aeroport i el metro de Brussel·les.
I la resposta dels estats és posar més controls.
Però els controls no serveixen per aturar els terroristes. És evident que no serveixen. Als països en conflicte, amb tocs de queda rigorosos, amb exercits alerta, armats fins els dents i desplegats per combatre, els atemptats i els sabotatges són inevitables. Què no es podrà fer, doncs, a ciutats grans i amb forces de seguretat molt menors sobre el terreny?
I tanmateix, la seguretat és molt millor a les ciutats europees que als llocs en conflicte. Perquè la seguretat no depèn de la vigilància: depèn de l'absència de conflicte i del convenciment de la majoria de la capacitat de resoldre els conflictes de forma pacífica.
Aquesta confiança, però, s'està trencant. Està trencada. I no ajuda convertir els ciutadans en sospitosos, en manllevar-los la seva privacitat i els seus drets. No ajuda sotmetre'ls a controls. No ajuden el ghettos, ni ajuda la marginació social, ni l'atur, ni l'explotació, ni el racisme, ni els supremacismes.
Com no ajuda expulsar refugiats, ni permetre que s'ofeguin al Mediterrani, o que els massacrin a Síria. No ajuda pagar a Turquia per a que bloquegi els refugiats i apartar la vista quan aprofita per atacar als kurds. Precisament als kurds, que estan a la primera línia de foc i en guerra oberta i declarada amb l'ISIS. Però que també lluiten per la seva independència.
Jo no sé què s'ha de fer, però sí sé que si no es canvia res, hi haurà més violència, es perdran més drets i llibertats, i el món serà més injust, més pobre i més brut.
I sí, potser sí que estem en guerra. Però no tinc gens clar on està l'enemic i qui és,
Si de veritat estem en guerra, doncs, comencem per acollir els refugiats. Ells, precisament, fugen de la guerra.
Els atemptats recents demostren que moltes coses s'han fet molt malament des de fa molt de temps. No anem molt sobrats de temps, però cal aturar-se i refredar-se. Què està passant? És aquesta l'Europa que volíem? És aquest el món que volíem? Quin futur volem i quin és possible? Com ho redrecem?
En tot cas, els efectes ja s'estan deixant sentir: el ministre de l'interior francès (el francès! no el belga!) ha anunciat un increment molt important dels controls de seguretat a França.
Amb la qual cosa, els terroristes guanyen, i també tots aquells que volen fer servir la por per augmentar el control sobre la gent.
Guanyen els que diuen que cal tancar fronteres i no permetre l'arribada dels refugiats sirians.
Guanyen els que han alçat murs i tanques. A Hongria, a Grècia, i a Ceuta i Melilla, i a més llocs.
Guanyen els que volen retallar drets de circulació i drets a la privacitat.
Però el cas és que aquest nou atemptat demostra una cosa molt important: no existeix la seguretat absoluta. Bèlgica i França estaven, si fa no fa, en graus d'alerta màxima després dels atemptats de París i d'haver encerclat i capturat un dels membres més buscats del comando terrorista. Tanmateix, no han pogut evitar els atemptats d'avui a l'aeroport i el metro de Brussel·les.
I la resposta dels estats és posar més controls.
Però els controls no serveixen per aturar els terroristes. És evident que no serveixen. Als països en conflicte, amb tocs de queda rigorosos, amb exercits alerta, armats fins els dents i desplegats per combatre, els atemptats i els sabotatges són inevitables. Què no es podrà fer, doncs, a ciutats grans i amb forces de seguretat molt menors sobre el terreny?
I tanmateix, la seguretat és molt millor a les ciutats europees que als llocs en conflicte. Perquè la seguretat no depèn de la vigilància: depèn de l'absència de conflicte i del convenciment de la majoria de la capacitat de resoldre els conflictes de forma pacífica.
Aquesta confiança, però, s'està trencant. Està trencada. I no ajuda convertir els ciutadans en sospitosos, en manllevar-los la seva privacitat i els seus drets. No ajuda sotmetre'ls a controls. No ajuden el ghettos, ni ajuda la marginació social, ni l'atur, ni l'explotació, ni el racisme, ni els supremacismes.
Com no ajuda expulsar refugiats, ni permetre que s'ofeguin al Mediterrani, o que els massacrin a Síria. No ajuda pagar a Turquia per a que bloquegi els refugiats i apartar la vista quan aprofita per atacar als kurds. Precisament als kurds, que estan a la primera línia de foc i en guerra oberta i declarada amb l'ISIS. Però que també lluiten per la seva independència.
Jo no sé què s'ha de fer, però sí sé que si no es canvia res, hi haurà més violència, es perdran més drets i llibertats, i el món serà més injust, més pobre i més brut.
I sí, potser sí que estem en guerra. Però no tinc gens clar on està l'enemic i qui és,
Si de veritat estem en guerra, doncs, comencem per acollir els refugiats. Ells, precisament, fugen de la guerra.
Els atemptats recents demostren que moltes coses s'han fet molt malament des de fa molt de temps. No anem molt sobrats de temps, però cal aturar-se i refredar-se. Què està passant? És aquesta l'Europa que volíem? És aquest el món que volíem? Quin futur volem i quin és possible? Com ho redrecem?
dilluns, 14 de març del 2016
Herois Indepes
Heu sentit a parlar dels "Herois Indepes"? Es tracta d'un perfil de Pinterest (i també de Twitter i Facebook) que vol fer un "homenatge" a tots aquells que amb les seves declaracions, dits i fets permeten que l'independentisme avui sigui majoritari entre els catalans. "Són molts els herois indepes que dia a dia vetllen per generar nous
independentistes a Catalunya. No ens agradaria deixar a cap d’aquests
incansables lluitadors fora d’aquesta col·lecció. "
Doncs el penúltim (tothom vol ser un heroi i l'últim, a hores d'ara, és aquest) d'aquests herois ha estat el recentment triat nou catedràtic de la "Real Academia Española". Aquest personatge ha dit que "la educación [a Catalunya] está en manos de talibanes" i que “La educación en Cataluña consiste en enseñar odio a España y a lo español”.
Personalment trobo que és molt merescut l'homenatge. Se li dedica un cromo per les declaracions que ha fet pel seu nomenament a la RAE, però, de fet, n'és mereixedor per la seva trajectòria. El següent vídeo té tres anys i ja deia que l'educació a Catalunya és cosa de talibans.
Diu més coses. No té preu:
Indubtablement, mereixedor de cromo. Heroi Indepe. Gràcies, Félix (amb accent tancat, per no ofendre).
Ara bé, també us diré que l'esforç de l'amic Azúa no seria res si no fos perquè hi ha hagut a la RAE tot un grupet de "catedràtics" (Com Vargas Llosa, també un important Heroi Indepe
I encara més: aquest esforç no seria res si aquesta elit d'"intel·lectuals" de prestigi no comptés amb el suport entusiasta, convençut i militant de tants i tants homes i dones de bona fe, de bona gent, de gent dialogant i culta i amiga de la Catalunya Real escampats per tot l'estat.
I ara mireu-me als ulls i repetiu-me els arguments en contra de la independència. Prometo no riure.
PD. Per cert, aquest proper dijous 17 de març arriba a les botigues la versió en paper de "Herois Indepes". Jo ja me l'he demanat pel Dia del Pare. Suposo que amb el ritme actual d'heroisme indepe per Sant Jordi ja arribarà a les llibreries el segon volum.
Doncs el penúltim (tothom vol ser un heroi i l'últim, a hores d'ara, és aquest) d'aquests herois ha estat el recentment triat nou catedràtic de la "Real Academia Española". Aquest personatge ha dit que "la educación [a Catalunya] está en manos de talibanes" i que “La educación en Cataluña consiste en enseñar odio a España y a lo español”.
#HeroisIndepes 285. Félix de Azúa: “La educación en Cataluña está en manos de talibanes.” pic.twitter.com/VCD7L85kLx— Herois Indepes ||*|| (@HeroisIndepes) 13 de març de 2016
Personalment trobo que és molt merescut l'homenatge. Se li dedica un cromo per les declaracions que ha fet pel seu nomenament a la RAE, però, de fet, n'és mereixedor per la seva trajectòria. El següent vídeo té tres anys i ja deia que l'educació a Catalunya és cosa de talibans.
Diu més coses. No té preu:
Indubtablement, mereixedor de cromo. Heroi Indepe. Gràcies, Félix (amb accent tancat, per no ofendre).
Ara bé, també us diré que l'esforç de l'amic Azúa no seria res si no fos perquè hi ha hagut a la RAE tot un grupet de "catedràtics" (Com Vargas Llosa, també un important Heroi Indepe
) que han dit que aquest senyor mereixia formar part d'aquesta institució tan important.#HeroisIndepes 183. Vargas Llosa: "Es absolutamente absurdo pensar que Cataluña se pueda independizar de España." pic.twitter.com/P5rDmo7Sgi— Herois Indepes ||*|| (@HeroisIndepes) 17 de novembre de 2013
I encara més: aquest esforç no seria res si aquesta elit d'"intel·lectuals" de prestigi no comptés amb el suport entusiasta, convençut i militant de tants i tants homes i dones de bona fe, de bona gent, de gent dialogant i culta i amiga de la Catalunya Real escampats per tot l'estat.
I ara mireu-me als ulls i repetiu-me els arguments en contra de la independència. Prometo no riure.
PD. Per cert, aquest proper dijous 17 de març arriba a les botigues la versió en paper de "Herois Indepes". Jo ja me l'he demanat pel Dia del Pare. Suposo que amb el ritme actual d'heroisme indepe per Sant Jordi ja arribarà a les llibreries el segon volum.
Molt contents d'encetar per fi aquesta setmana. Dijous surt al carrer el llibre dels #heroisindepes. Amb 'H' d'Azúa. pic.twitter.com/QrxFy5ju5t— Herois Indepes ||*|| (@HeroisIndepes) 14 de març de 2016
dimarts, 8 de març del 2016
8M. Dia Internacional de la Dona Treballadora
Dia Internacional de la Dona Treballadora. Treballadora a la llar o fora de la llar i, sovint, a tots dos llocs.
Diada de reivindicacions fonamentals: a igual feina igual salari. corresponsabilització de les tasques domèstiques, conciliació familiar, no discriminació per raó de sexe i, per descomptat, aturar la violència sexista, la que va dels micro-masclismes fins al terrorisme masclista més violent.
Es tracta de reivindicacions que estan lluny de ser reeixides al nostre país.
Diada, doncs, necessària. Primer de tot per recordar que hi ha molta feina per fer, i que no es pot quedar només en paraules. Feminitzar la societat es tradueix en fets concrets, en fer les coses d'una altre forma, més pacífica, més respectuosa, més empàtica.
Com cada any, els manifestos de dues organitzacions a les que em sento proper. Primer de tot, el manifest d'ERC.
MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS
El 8 de març de l'any 2016, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d'homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents. Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.
S'ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l'eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. La visualització i la representació de les dones en els mitjans de comunicació i en els espais de presa de decisió públics i privats ni s'aproxima a la paritat.
Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaire possibilitats d'ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existents en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l'Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d'administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.
Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones que de mitjana, segons un estudi de l'UGT amb dades del 2013, és d'un 25,01 % a Catalunya; al País valencià d’un 24,24 % i a les illes d’un 15,88 %. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.
Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la coresponsabilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.
Cal replantejar-nos el permís de paternitat. Hem d'apostar per permisos igualitaris com fan ja el països nòrdics. Això faria, d'una banda, que els homes es coresponsabilitzessin de la cura del fill o filles i, de l'altre, que la vida laboral de la dona no es veiés tant trencada o penalitzada pel fet de ser dona. Això implica també, acabar amb la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.
Cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.
Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels Països Catalans desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com la Llei d'igualtat.
Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d'una nova societat més justa i igualitària. Hem de ser una peça clau en el Procés Constituent i tenir la certesa que la nostra República parlarà també amb veu de dona.
També apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i la militància del nostre partit per fer sentir la nostra presència i la nostra veu als diferents actes i mobilitzacions que es realitzaran a favor de la igualtat i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.
Dones amb tots els drets!
i segon, el comunicat de la CGT Catalunya i el col·lectiu Dones Llibertàries
El dia Internacional de la Dona Treballadora neix de la situació d’explotació laboral, de l’abús, de la situació de precarietat d’unes dones valentes que, es van plantar per dir ¡PROU ! (Podeu llegir la història dels orígens del 8 de març a: http://cgtcatalunya.cat/IMG/pdf/origens_8m_cgtcat.pdf)
Cada 8 de març commemorem el Dia de les Dones Treballadores i totes les reivindicacions legítimes, històriques i actuals, contra el patriarcat i el sistema capitalista.
Des de la CGT, denunciem les situacions de doble discriminació que patim les dones, una com a classe treballadora (ja sigui remunerada o no, a través dels treballs reproductius i de cura) i una altra com a dones. Les successives "crisis" econòmiques, en què ens situen periòdicament la classe dominant polític-financera, segueixen mantenint un sistema social, polític i econòmic de progressiva desprotecció i precarització cap a les persones que desenvolupen la major part de les tasques productives i reproductives del país i cap a les persones que no poden treballar, mentre que incrementa l’escletxa salarial a favor dels equips directius, juntes d’accionistes i altres atracadors i corruptes que, des de la política, la patronal i les institucions públiques i privades, saquegen el país.
I així, any rere any, ens trobem novament resistint a les agressions brutals de la mateixa política neoliberal contra la classe treballadora en general, però que pega més fort en nosaltres, les dones, marginant-nos en treballs precaris, amb pitjors sous que els homes, major temporalitat en els contractes, en els quals se’ns reclama completa disponibilitat per jornades parcials, contractes per hores, exigint-nos una sobrequalificació, qüestionant la nostra professionalitat si volem compatibilitzar-la amb un projecte de maternitat, engrossint les llistes de l’atur o treballant en condicions d’esclaves a l’agricultura, en fàbriques, hostaleria, falses autònomes, serveis públics, professores interines, sanitàries i un llarg etc.
No ens acomodem encara que ens auguren temps de canvi. En el moviment llibertari hem après que les transformacions socials que volem no vindran de la mà del món polític, sinó de la consciència i mobilització social. Si les dones no lluitem pels nostres drets, ningú ho farà per nosaltres.
Utilitzant vells discursos recurrents, s’afirma que el nostre benestar depèn del "clima polític" de l’"estabilitat institucional". Estructures del capitalisme que només persegueixen la perpetuació de l’estatus dels seus privilegis a costa de la submissió i l’explotació de les altres. No obstant això, nosaltres tenim altres interessos oposats a aquests actors que volen imposar les condicions de les nostres vides.
Companyes, el poc que s’està avançant està sent fruit exclusivament de la lluita sindical i social alternativa que tenim oberta contra aquest patriarcat que, mitjançant el masclisme, perpetua la desigualtat en tots els ordres de la vida.
Ja que la nostra vida i dignitat és l’únic que posseïm, anem a defensar-les, lluitant. Organitzades construirem el nostre destí mitjançant la nostra pròpia acció davant els gestors de l’estat capitalista.
Si ningú treballa per tu, que ningú decideixi per tu.
TREBALLANT JUNTES PER LA NOSTRA REVOLUCIÓ
VISCA EL 8 DE MARÇ: DIA DE LA DONA TREBALLADORA
Diada de reivindicacions fonamentals: a igual feina igual salari. corresponsabilització de les tasques domèstiques, conciliació familiar, no discriminació per raó de sexe i, per descomptat, aturar la violència sexista, la que va dels micro-masclismes fins al terrorisme masclista més violent.
Es tracta de reivindicacions que estan lluny de ser reeixides al nostre país.
Diada, doncs, necessària. Primer de tot per recordar que hi ha molta feina per fer, i que no es pot quedar només en paraules. Feminitzar la societat es tradueix en fets concrets, en fer les coses d'una altre forma, més pacífica, més respectuosa, més empàtica.
Com cada any, els manifestos de dues organitzacions a les que em sento proper. Primer de tot, el manifest d'ERC.
MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS
El 8 de març de l'any 2016, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d'homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents. Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.
S'ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l'eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. La visualització i la representació de les dones en els mitjans de comunicació i en els espais de presa de decisió públics i privats ni s'aproxima a la paritat.
Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaire possibilitats d'ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existents en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l'Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d'administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.
Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones que de mitjana, segons un estudi de l'UGT amb dades del 2013, és d'un 25,01 % a Catalunya; al País valencià d’un 24,24 % i a les illes d’un 15,88 %. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.
Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la coresponsabilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.
Cal replantejar-nos el permís de paternitat. Hem d'apostar per permisos igualitaris com fan ja el països nòrdics. Això faria, d'una banda, que els homes es coresponsabilitzessin de la cura del fill o filles i, de l'altre, que la vida laboral de la dona no es veiés tant trencada o penalitzada pel fet de ser dona. Això implica també, acabar amb la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.
Cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.
Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels Països Catalans desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com la Llei d'igualtat.
Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d'una nova societat més justa i igualitària. Hem de ser una peça clau en el Procés Constituent i tenir la certesa que la nostra República parlarà també amb veu de dona.
També apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i la militància del nostre partit per fer sentir la nostra presència i la nostra veu als diferents actes i mobilitzacions que es realitzaran a favor de la igualtat i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.
Dones amb tots els drets!
i segon, el comunicat de la CGT Catalunya i el col·lectiu Dones Llibertàries
El dia Internacional de la Dona Treballadora neix de la situació d’explotació laboral, de l’abús, de la situació de precarietat d’unes dones valentes que, es van plantar per dir ¡PROU ! (Podeu llegir la història dels orígens del 8 de març a: http://cgtcatalunya.cat/IMG/pdf/origens_8m_cgtcat.pdf)
Cada 8 de març commemorem el Dia de les Dones Treballadores i totes les reivindicacions legítimes, històriques i actuals, contra el patriarcat i el sistema capitalista.
Des de la CGT, denunciem les situacions de doble discriminació que patim les dones, una com a classe treballadora (ja sigui remunerada o no, a través dels treballs reproductius i de cura) i una altra com a dones. Les successives "crisis" econòmiques, en què ens situen periòdicament la classe dominant polític-financera, segueixen mantenint un sistema social, polític i econòmic de progressiva desprotecció i precarització cap a les persones que desenvolupen la major part de les tasques productives i reproductives del país i cap a les persones que no poden treballar, mentre que incrementa l’escletxa salarial a favor dels equips directius, juntes d’accionistes i altres atracadors i corruptes que, des de la política, la patronal i les institucions públiques i privades, saquegen el país.
I així, any rere any, ens trobem novament resistint a les agressions brutals de la mateixa política neoliberal contra la classe treballadora en general, però que pega més fort en nosaltres, les dones, marginant-nos en treballs precaris, amb pitjors sous que els homes, major temporalitat en els contractes, en els quals se’ns reclama completa disponibilitat per jornades parcials, contractes per hores, exigint-nos una sobrequalificació, qüestionant la nostra professionalitat si volem compatibilitzar-la amb un projecte de maternitat, engrossint les llistes de l’atur o treballant en condicions d’esclaves a l’agricultura, en fàbriques, hostaleria, falses autònomes, serveis públics, professores interines, sanitàries i un llarg etc.
No ens acomodem encara que ens auguren temps de canvi. En el moviment llibertari hem après que les transformacions socials que volem no vindran de la mà del món polític, sinó de la consciència i mobilització social. Si les dones no lluitem pels nostres drets, ningú ho farà per nosaltres.
Utilitzant vells discursos recurrents, s’afirma que el nostre benestar depèn del "clima polític" de l’"estabilitat institucional". Estructures del capitalisme que només persegueixen la perpetuació de l’estatus dels seus privilegis a costa de la submissió i l’explotació de les altres. No obstant això, nosaltres tenim altres interessos oposats a aquests actors que volen imposar les condicions de les nostres vides.
Companyes, el poc que s’està avançant està sent fruit exclusivament de la lluita sindical i social alternativa que tenim oberta contra aquest patriarcat que, mitjançant el masclisme, perpetua la desigualtat en tots els ordres de la vida.
Ja que la nostra vida i dignitat és l’únic que posseïm, anem a defensar-les, lluitant. Organitzades construirem el nostre destí mitjançant la nostra pròpia acció davant els gestors de l’estat capitalista.
Si ningú treballa per tu, que ningú decideixi per tu.
TREBALLANT JUNTES PER LA NOSTRA REVOLUCIÓ
VISCA EL 8 DE MARÇ: DIA DE LA DONA TREBALLADORA
divendres, 4 de març del 2016
Donald Tusk: "Don't come to Europe"
Ahir Donald Tusk, President del consell Europeu, va piular això:
La frase és de vergonya.
És ètica: cap persona és il·legal pel fet de creuar una frontera per buscar feina per guanyar-se la vida. Tothom té l'impuls vital, l'instint, d'aixecar-se i marxar d'un lloc on no es pot viure per buscar-ne un de nou on poder fer-ho.
És més que un dret, és una necessitat primària, com respirar. igual com ningú pot ser il·legal per respirar tampoc ningú pot ser il·legal per fugir de la misèria, o de la violència, per buscar un lloc on viure dignament i mirar de fer realitat els somnis. Emigrar, migrar no és cap delicte.
En canvi sí que son un delicte, contra la humanitat, les morts pels naufragis de barques plenes d'immigrants al Mediterrani, els camps de refugiats insalubres, els filats i les tanques criminals, posats amb la intenció de tallar la carn, de fer sang i de causar dolor.
És d'un cinisme esfereïdor, criminal, que se'ls digui que no poden venir quan la misèria econòmica i la violència que fan fugir a tants i tants immigrants estigui causada, directament, pels interessos econòmics de multinacionals europees, pels interessos geopolítics europeus, pel model de vida de consum i malbaratament dels ciutadans europeus.
I se'ls diu que no vinguin. Que seran il·legals. Sí, mira, fugen de la guerra, fugen de la misèria, se la juguen per creuar el Mediterrani, pateixen i moren, però venen. Als que arriben vius se'ls reté, se'ls amuntega en camps on passen fred i gana. I es diu que són un problema.
No són un problema. Són persones que volen viure.
Ja no tenim empatia? no serà que els tarats estem a aquesta banda del mar? És que no podem fer res més per ajudar-los?
I, si més no, que algú li digui a Donald Tusk que mantingui la boca tancada, ni que només sigui per no avergonyir-nos més.
"Advertència als potencials immigrants econòmics il·legals: No vingueu a Europa. No feu cas de les màfies traficants de persones. Cap país d'Europa serà un país de trànsit"Appeal to potential illegal economic migrants: Don't come to Europe. Don't believe smugglers. No European country will be a transit country— Donald Tusk (@eucopresident) 3 de març de 2016
La frase és de vergonya.
És ètica: cap persona és il·legal pel fet de creuar una frontera per buscar feina per guanyar-se la vida. Tothom té l'impuls vital, l'instint, d'aixecar-se i marxar d'un lloc on no es pot viure per buscar-ne un de nou on poder fer-ho.
És més que un dret, és una necessitat primària, com respirar. igual com ningú pot ser il·legal per respirar tampoc ningú pot ser il·legal per fugir de la misèria, o de la violència, per buscar un lloc on viure dignament i mirar de fer realitat els somnis. Emigrar, migrar no és cap delicte.
En canvi sí que son un delicte, contra la humanitat, les morts pels naufragis de barques plenes d'immigrants al Mediterrani, els camps de refugiats insalubres, els filats i les tanques criminals, posats amb la intenció de tallar la carn, de fer sang i de causar dolor.
És d'un cinisme esfereïdor, criminal, que se'ls digui que no poden venir quan la misèria econòmica i la violència que fan fugir a tants i tants immigrants estigui causada, directament, pels interessos econòmics de multinacionals europees, pels interessos geopolítics europeus, pel model de vida de consum i malbaratament dels ciutadans europeus.
I se'ls diu que no vinguin. Que seran il·legals. Sí, mira, fugen de la guerra, fugen de la misèria, se la juguen per creuar el Mediterrani, pateixen i moren, però venen. Als que arriben vius se'ls reté, se'ls amuntega en camps on passen fred i gana. I es diu que són un problema.
No són un problema. Són persones que volen viure.
Ja no tenim empatia? no serà que els tarats estem a aquesta banda del mar? És que no podem fer res més per ajudar-los?
I, si més no, que algú li digui a Donald Tusk que mantingui la boca tancada, ni que només sigui per no avergonyir-nos més.
Fiasco de Pedro Sánchez
Com era previsible el debat d'investidura ha acabat en fiasco i Pedro Sánchez no ha estat escollit president.
El que potser no era tan previsible ha estat el grau d'enfrontament, de mal rotllo i de mala llet que hi ha hagut. Si fa no fa tothom s'ha barallat amb tothom. Tothom li ha dit el nom del porc a tothom i, vist des de fora, sembla impossible que es pugui fer una majoria, sigui del color que sigui.
M'ha sorprès aquesta agror. Al Parlament de Catalunya, amb un grau de tensió molt més baix, es va esgotar fins a l'últim segon per fornir un pacte. Amb una crispació com la d'avui, algú creu que JxSí i CUP haurien arribat a cap acord? Però és que a més no es comparable, vist el panorama d'avui: la situació a Catalunya era més senzilla, el Parlament estava molt menys fragmentat i l'aritmètica era més simple.
Si tot plegat avui només s'ha vist teatre diria que ha estat sobreactuat. Però qui sap. Potser no. Potser aquest és el gust hispànic, però em fa l'efecte que per les nostres latituds aquests excessos no agraden tant.
En fi. Exactament com abans del debat, avui les opcions segueixen sent o bé el gran pacte PPSOEC'c, o bé la repetició de les eleccions. El pacte PSOE-C's pràcticament anuncia el pacte a tres, i l'argument és que si el PSOE pot pactar amb C's, també pot fer-ho, sense canviar una coma del pacte, amb el PP. Però aquest tripartit també presenta grans dificultats, i més després de les coses que s'han dit i les posicions que han quedat explicitades.
Perquè el PP només s'afegirà al tripartit nacionalista espanyol si el lidera. És dir, amb Rajoy de president. I això és inacceptable per Pedro Sánchez. El PSOE s'ha empassat molts gripaus amb el pacte amb C's. No poden, a més, agenollar-se davant Rajoy i fer-lo president. Potser si s'apartessin tots dos, Sánchez i Rajoy, i es pactés un president de consens del PP podrien arribar a posar-se d'acord.
Però no passarà. M'hi jugo un pèsol. Ni Rajoy ni Sánchez faran un Mas. A Rajoy i a Sánchez els perd l'ambició personal.
Però, sobretot, crec que el càlcul electoral que fa el PP i que caldrà confirmar amb enquestes i sondejos d'opinió: a hores d'ara, en unes noves eleccions, el PP espera recuperar molt del vot prestat a C's (un vot que haurà vist, horroritzat, que es posava al servei del PSOE).
EL PSOE, per la seva banda té molt més interès que el PP en no repetir les eleccions, perquè sap que, ara sí, serà desbordat per l'esquerra per Podemos i les seves confluències (molt del vot del PSOE haurà vist, horroritzat, com es posava al servei de C's, la marca blanca del PP).
Per C's el resultat d'avui no li serveix per laminar al PP. Potser li serveix per pescar entre l'electorat més ultra del PSOE. Sumant i restant, però, em fa l'efecte que a C's, amb noves eleccions, més aviat perdran alguns diputats.
En definitiva que ja han passat dos mesos sense govern al país veí per la banda de ponent. Ara tots plegats tenen dos mesos més per posar-se d'acord en algun pacte de govern.
Però els costarà, perquè se'ls ha escalfat la boca i s'han dit de tot menys bufons. Haurien de començar per prendre una til·la i calmar els ànims.
O no. Ja m'està bé que estiguin barallats i crispats i que es matin entre ells. Com independentista veure com els nacionalistes espanyols es barallen entre ells és divertit. No tan divertit com podria ser perquè, digue'm crític teatral, trobo que sobreactuen, que són excessius i histriònics i aquest estil no acaba de fer-me el pes. Però, en fi, si bé la interpretació és de poca qualitat, el guió, en canvi és força més interessant: de com un país petit aconsegueix la independència aprofitant la decadència i la divisió interna dels poders del país ocupant.
O sigui que, perquè no, a veure si hi ha sort i al final es repeteixen les eleccions al juny. I que es trobin de nou amb un bloqueig. Això ja seria l'hòstia, amb perdó.
El que potser no era tan previsible ha estat el grau d'enfrontament, de mal rotllo i de mala llet que hi ha hagut. Si fa no fa tothom s'ha barallat amb tothom. Tothom li ha dit el nom del porc a tothom i, vist des de fora, sembla impossible que es pugui fer una majoria, sigui del color que sigui.
M'ha sorprès aquesta agror. Al Parlament de Catalunya, amb un grau de tensió molt més baix, es va esgotar fins a l'últim segon per fornir un pacte. Amb una crispació com la d'avui, algú creu que JxSí i CUP haurien arribat a cap acord? Però és que a més no es comparable, vist el panorama d'avui: la situació a Catalunya era més senzilla, el Parlament estava molt menys fragmentat i l'aritmètica era més simple.
Si tot plegat avui només s'ha vist teatre diria que ha estat sobreactuat. Però qui sap. Potser no. Potser aquest és el gust hispànic, però em fa l'efecte que per les nostres latituds aquests excessos no agraden tant.
En fi. Exactament com abans del debat, avui les opcions segueixen sent o bé el gran pacte PPSOEC'c, o bé la repetició de les eleccions. El pacte PSOE-C's pràcticament anuncia el pacte a tres, i l'argument és que si el PSOE pot pactar amb C's, també pot fer-ho, sense canviar una coma del pacte, amb el PP. Però aquest tripartit també presenta grans dificultats, i més després de les coses que s'han dit i les posicions que han quedat explicitades.
Perquè el PP només s'afegirà al tripartit nacionalista espanyol si el lidera. És dir, amb Rajoy de president. I això és inacceptable per Pedro Sánchez. El PSOE s'ha empassat molts gripaus amb el pacte amb C's. No poden, a més, agenollar-se davant Rajoy i fer-lo president. Potser si s'apartessin tots dos, Sánchez i Rajoy, i es pactés un president de consens del PP podrien arribar a posar-se d'acord.
Però no passarà. M'hi jugo un pèsol. Ni Rajoy ni Sánchez faran un Mas. A Rajoy i a Sánchez els perd l'ambició personal.
Però, sobretot, crec que el càlcul electoral que fa el PP i que caldrà confirmar amb enquestes i sondejos d'opinió: a hores d'ara, en unes noves eleccions, el PP espera recuperar molt del vot prestat a C's (un vot que haurà vist, horroritzat, que es posava al servei del PSOE).
EL PSOE, per la seva banda té molt més interès que el PP en no repetir les eleccions, perquè sap que, ara sí, serà desbordat per l'esquerra per Podemos i les seves confluències (molt del vot del PSOE haurà vist, horroritzat, com es posava al servei de C's, la marca blanca del PP).
Per C's el resultat d'avui no li serveix per laminar al PP. Potser li serveix per pescar entre l'electorat més ultra del PSOE. Sumant i restant, però, em fa l'efecte que a C's, amb noves eleccions, més aviat perdran alguns diputats.
En definitiva que ja han passat dos mesos sense govern al país veí per la banda de ponent. Ara tots plegats tenen dos mesos més per posar-se d'acord en algun pacte de govern.
Però els costarà, perquè se'ls ha escalfat la boca i s'han dit de tot menys bufons. Haurien de començar per prendre una til·la i calmar els ànims.
O no. Ja m'està bé que estiguin barallats i crispats i que es matin entre ells. Com independentista veure com els nacionalistes espanyols es barallen entre ells és divertit. No tan divertit com podria ser perquè, digue'm crític teatral, trobo que sobreactuen, que són excessius i histriònics i aquest estil no acaba de fer-me el pes. Però, en fi, si bé la interpretació és de poca qualitat, el guió, en canvi és força més interessant: de com un país petit aconsegueix la independència aprofitant la decadència i la divisió interna dels poders del país ocupant.
O sigui que, perquè no, a veure si hi ha sort i al final es repeteixen les eleccions al juny. I que es trobin de nou amb un bloqueig. Això ja seria l'hòstia, amb perdó.
dimecres, 2 de març del 2016
Debat d'investidura (?) de Pedro Sánchez. Capítol 1.
Pedrito Sánchez i Albertito Rivera. Avui ja ha quedat clar que el tàndem dels xavalets guaperes no sortirà. Ni en primera ni en segona votació. No se si algú s'esperava el contrari, però avui ja ha quedat clar que no.
En contra tindran al PP, les diferents confluències de Podem, ERC i DiL, i potser alguns més.
En definitiva, que el pacte PSOE-C's a hores d'ara no serveix.
Tanmateix té fons: si el PSOE pot pactar amb C's se'n deriva, immediatament, que també pot fer-ho amb el PP. Per què? perquè PP i C's són, essencialemnt, el mateix.
És dir, aquest pacte PSOE-C's no fa més que anunciar el pacte PPSOEC's. Ara bé, podria ser que les ambicions personals de Pedrito i Mariano els portin a esperar fins l'últim segon, com va passar al nostre país. En definitiva, si el PP entra en aquest jocs serà per fer a Rajoy president, però això no ho pot acceptar el Pedritu, al menys per ara.
També podria ser que les ambicions personals de l'un i de l'altre i la seva absoluta falta de visió política els portin a un bloqueig i a noves eleccions al juny. Qui sap. Jo confio molt en l'infinita estupidesa dels "polítics" espanyols de la vella escola, i per molts joves que siguin, l'Albertitu i el Pedritu són vella escola. Escola carca, fins i tot.
Teatre, i del bo, és el que s'està fent a Madrid aquests dies. Per sort, de tant en tant, algú demostra criteri. Un parell d'intervencions: primer, Pablo Iglesias. Molt bé, Pablo. És elèctric i el seu discurs ha tingut moments realment molt bons. No us perdeu aquesta intervenció.
I segon, el sempre contundent Joan Tardà, fent-li uns aclariments importants al Pedritu (fins el min. 34, el discurs, i després les respostes)
Però, per acabar, el millor del debat. El moment de clímax assolit per Mariano Rajoy. El puto amo, amb perdó. No té preu. xD
En contra tindran al PP, les diferents confluències de Podem, ERC i DiL, i potser alguns més.
En definitiva, que el pacte PSOE-C's a hores d'ara no serveix.
Tanmateix té fons: si el PSOE pot pactar amb C's se'n deriva, immediatament, que també pot fer-ho amb el PP. Per què? perquè PP i C's són, essencialemnt, el mateix.
És dir, aquest pacte PSOE-C's no fa més que anunciar el pacte PPSOEC's. Ara bé, podria ser que les ambicions personals de Pedrito i Mariano els portin a esperar fins l'últim segon, com va passar al nostre país. En definitiva, si el PP entra en aquest jocs serà per fer a Rajoy president, però això no ho pot acceptar el Pedritu, al menys per ara.
També podria ser que les ambicions personals de l'un i de l'altre i la seva absoluta falta de visió política els portin a un bloqueig i a noves eleccions al juny. Qui sap. Jo confio molt en l'infinita estupidesa dels "polítics" espanyols de la vella escola, i per molts joves que siguin, l'Albertitu i el Pedritu són vella escola. Escola carca, fins i tot.
Teatre, i del bo, és el que s'està fent a Madrid aquests dies. Per sort, de tant en tant, algú demostra criteri. Un parell d'intervencions: primer, Pablo Iglesias. Molt bé, Pablo. És elèctric i el seu discurs ha tingut moments realment molt bons. No us perdeu aquesta intervenció.
I segon, el sempre contundent Joan Tardà, fent-li uns aclariments importants al Pedritu (fins el min. 34, el discurs, i després les respostes)
Però, per acabar, el millor del debat. El moment de clímax assolit per Mariano Rajoy. El puto amo, amb perdó. No té preu. xD
Arnaldo Otegi torna a casa
Ahir Arnaldo Otegi va sortir de la presó de Logronyo després de complir la condemna de sis anys i mig per haver tractat de reorganitzar Batasuna, que havia estat il·legalitzada.
Sis anys i mig de presó per motius, doncs, estrictament polítics. Arnaldo Otegi ha estat presoner polític durant sis anys i mig.
El fet és aquest i aquesta és la qualitat de la "democràcia espanyola": una democràcia orgànica, just com s'auto-definia el règim franquista, i prou. En cap cas una democràcia per convicció.
Però la "lluita contra ETA" va servir per tapar les moltes i greus mancances democràtiques espanyoles: amb la llei de partits Batasuna es va il·legalitzar amb l'excusa que ETA es finançava a través seu; la llei anti-terrorista, encara vigent, també es va fer amb la intenció de la lluita contra ETA. La llei anti-terrorista conculca drets democràtics fonamentals.
La llei de partits i la llei anti-terrorista es podrien haver estalviat -i la democràcia no se n'hauria sentit dels seus efectes- si s'hagués fet una llei de finançament de partits que obligués als partits i les seves fundacions a explicar clarament d'on ve cada euro (i en aquella època, d'on venia cada pesseta) i a què es destina.
Però, és clar, la màfia no es fa lleis en contra. PP i PSOE sempre han rebutjat aquesta transparència. De fet, el PSOE, en el més pur estil de la Cosa Nostra, va triar fer la guerra bruta del GAL contra ETA. El govern espanyol, Espanya, van fer servir el terrorisme contra ETA. I, fins i tot, ho justificaven.
Avui sabem que aquesta opacitat tenia una explicació: els infinits casos de corrupció i de malversació de diners públics que han estat la característica definitòria dels successius governs de PSOE i PP. Corruptes i mafiosos. Embolicats en la "rojigüalda", i assenyalant el nacionalisme català i basc com l'origen de tots els mals de l'estat quan, en realitat, PP i PSOE han estat els grans corruptors, els grans depredadors i els principals responsables de la misèria democràtica d'Espanya. I segueixen, vegi's la llei mordaça.
Però ha passat el temps i Otegi ha sortit de presó. Torna a casa. Més tard o més d'hora Euskadi tindrà un president independentista, i és ben possible que això sigui aviat i que sigui Arnaldo Otegi. No han pogut amb ell. Ni podran amb el País Basc, ni amb Catalunya.
Els nostres països seran lliures. Aviat.
Que així sigui.
Sis anys i mig de presó per motius, doncs, estrictament polítics. Arnaldo Otegi ha estat presoner polític durant sis anys i mig.
El fet és aquest i aquesta és la qualitat de la "democràcia espanyola": una democràcia orgànica, just com s'auto-definia el règim franquista, i prou. En cap cas una democràcia per convicció.
Però la "lluita contra ETA" va servir per tapar les moltes i greus mancances democràtiques espanyoles: amb la llei de partits Batasuna es va il·legalitzar amb l'excusa que ETA es finançava a través seu; la llei anti-terrorista, encara vigent, també es va fer amb la intenció de la lluita contra ETA. La llei anti-terrorista conculca drets democràtics fonamentals.
La llei de partits i la llei anti-terrorista es podrien haver estalviat -i la democràcia no se n'hauria sentit dels seus efectes- si s'hagués fet una llei de finançament de partits que obligués als partits i les seves fundacions a explicar clarament d'on ve cada euro (i en aquella època, d'on venia cada pesseta) i a què es destina.
Però, és clar, la màfia no es fa lleis en contra. PP i PSOE sempre han rebutjat aquesta transparència. De fet, el PSOE, en el més pur estil de la Cosa Nostra, va triar fer la guerra bruta del GAL contra ETA. El govern espanyol, Espanya, van fer servir el terrorisme contra ETA. I, fins i tot, ho justificaven.
Avui sabem que aquesta opacitat tenia una explicació: els infinits casos de corrupció i de malversació de diners públics que han estat la característica definitòria dels successius governs de PSOE i PP. Corruptes i mafiosos. Embolicats en la "rojigüalda", i assenyalant el nacionalisme català i basc com l'origen de tots els mals de l'estat quan, en realitat, PP i PSOE han estat els grans corruptors, els grans depredadors i els principals responsables de la misèria democràtica d'Espanya. I segueixen, vegi's la llei mordaça.
Però ha passat el temps i Otegi ha sortit de presó. Torna a casa. Més tard o més d'hora Euskadi tindrà un president independentista, i és ben possible que això sigui aviat i que sigui Arnaldo Otegi. No han pogut amb ell. Ni podran amb el País Basc, ni amb Catalunya.
Els nostres països seran lliures. Aviat.
Que així sigui.
dimecres, 17 de febrer del 2016
Pactes i recursos al país veí per la banda de ponent.
Al país veí per la banda de ponent tenen un embolic molt gros.
Nominalment ells diuen que el nacionalisme és una cosa molt dolenta, i us diré que ho comparteixo força. Però ara que ha de fer govern resulta que si es posen d'acord és justament perquè són molt i molt nacionalistes, encara que no tots ho reconeixen, i perquè són de vol gallinaci i de guany a curt termini, i per això no acaben de posar-se d'acord.
Sobre això de ser nacionalista, res a dir. Només faltaria. Tothom té dret a ser el que vulgui, nacionalista també. Però ajuda a mantenir la salut mental reconèixer-ho.
El cas és que PSOE i C's sembla que s'estan posant d'acord. EL PSOE mai ha sigut gaire d'esquerres (de fet, darrerament és força de dretes), però ells es presenten com d'esquerres per la superioritat moral que se li suposa a les esquerres. Una gran bestiesa, per cert. Ells es diuen d'esquerres encara que siguin dretes. I també és diuen patriotes, per no dir nacionalistes.
El PSOE és, de fet, molt nacionalista. Com que és molt nacionalista i volen ser els quefes, han de pactar amb algú. Com amb el PP no poden, perquè es veuria massa que el PP és allò que el PSOE vol ser de gran, i ho fan amb C's que és la marca blanca del PP.
Però per pactar amb C's el PSOE ha hagut de deixar clar que ells son nacionalistes i de dretes. Han hagut de trencar formalment amb Podemos, i dir-lis que són "izquierda radical" i que mai dels mais hi haurà un referèndum a Catalunya. De fet, primer han dit això de Catalunya, i després la cosa de la "izquierda radical".
Ja son nassos. Podemos no és "izquierda radical". Si de cas ocupa l'espai que en el seu moment ocupava Izquierda Unida i han ampliat espais, però tant a l'esquerra de IU, com menjant espai de l'esquerra menys nacionalista del PSOE. Podemos, des del meu punt de vista, una esquerra transversal o, més ben dit, una confluència d'esquerres, que també inclou les esquerres nacionals de diferents nacionalitats de l'estat. No són "radicals" en el sentit més utòpic del terme, però per a la dreta tot el que no és dreta és "izquierda radical". Tot el que no és homogèniament i nacionalment "español" (amb enya) és radical i és ETA (encara que els nens petits ja no saben que és això de ETA).
Va el PSOE, doncs, i pacta amb C's que és el PP rejovenit, però no més culte, ni més democràtic, ni més ètic. De fet, C's fa un populisme que, puntualment, desborda al PP en nacionalisme i en propostes dretanes. Amb C's és amb qui primer s'ha posat d'acord el PSOE. Amb el PP no, però amb C's sí. A mi em fa riure, però entenc que a molts els deu fer llàstima, o ràbia. Ben mirat, si el PSOE pot pactar amb C's també ho pot fer amb el PP. En definitiva, el PP és el que C's vol ser de gran, com el PSOE. Però mira, coses dels atacs de banyes i del vol gallinaci. J
A més, aquesta baixada de pantalons del PSOE és inútil si no aconsegueix l'abstenció del PP.
Permeteu-me que dubti d'aquesta abstenció. Per una banda és evident que l'únic pacte possible és PPSOEC's. La materialització d'aquest pacte potser es pot dur a terme amb l'abstenció dels populars. Però no el veig: jo diria que el càlcul del PP és que amb la repetició de les eleccions es recuperarà el vot prestat a C's, el PSOE patirà un major desgast cap a Podemos i que al juny s'obtindrà un govern del PP amb certa comoditat. Guany a curt termini. Vol gallinaci. Final de partida.
Perquè pel PP (i també pel PSOE) el conflicte amb Catalunya és un tema secundari (i mal entès). Només per a C's és central. Per al PP la qüestió catalana es pot tractar de sobres amb un govern en funcions perquè l'arma és el tribunal constitucional, i el TC està plenament armat i operatiu.
Per això, perquè creuen que en tenen prou amb el TC, recorren la conselleria d'afers exteriors de Raül Romeva, i es preparen per obrir expedients contra Carme Forcadell i les comissions de les lleis de desconnexió i contra tot el que faci falta.
Com avui deia @KRLS "Gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo".
El TC està a punt d'accelerar el procés d'independència. Sempre podem confiar en ells. No fallen mai.
Evidentment, a la Plaça de Sant Jaume i al Parc de la Ciutadella cal fer bé les coses. Fer bé les coses és tan senzill com seguir amb el programa marcat.
Del que diu el TC, per una orella entra i per l'altre, surt. Avui alguns especialistes en dret constitucional deien que n'hi hauria prou amb un canvi de nom de la conselleria per a desmuntar els arguments del TC, doncs bé, potser canviar el nom seria molt senzill jurídicament , i estalviaria conflictes però políticament seria una mala idea.
Per què? Perquè no es fa mal a ningú amb la conselleria d'afers exteriors i sí, en canvi, es pot fer molt de bé. No cal canviar cap nom. No cal acatar res ni cal evitar cap conflicte. El conflicte existeix i és obert i el que cal és guanyar-lo, no defugir-lo.
El TC no pinta res a Catalunya com ja va quedar dit, escrit i ratificat en la declaració de sobirania. La meva opinió és que al TC diguin el que vulguin i recorrin el que els sembli més bé, però que aquesta és una discussió inútil i estèril, sobretot per ells.
És molt senzill: jo se qui soc i quin es el meu nom, i la conselleria també sap quin és el seu nom, i això és independent dels DNIs que reparteixin a Madrid.
Com si reparteixen caramels.
Està clar, el següent pas de no fer-lis cas és deixar de pagar-lis els impostos.
Aquest serà l'autèntic senyal de que la independència va de debò.
A mi em sembla que aquest juny, quan a Espanya vagin a repetir les eleccions i la campanya de la renda estarà a punt d'acabar, la cosa dels impostos estarà molt mes clara que ara. Atents, doncs. Cordeu-vos el cinturó perquè em fa l'efecte que el procés d'Independència de Catalunya és a punt de tornar a agafar velocitat.
Nominalment ells diuen que el nacionalisme és una cosa molt dolenta, i us diré que ho comparteixo força. Però ara que ha de fer govern resulta que si es posen d'acord és justament perquè són molt i molt nacionalistes, encara que no tots ho reconeixen, i perquè són de vol gallinaci i de guany a curt termini, i per això no acaben de posar-se d'acord.
Sobre això de ser nacionalista, res a dir. Només faltaria. Tothom té dret a ser el que vulgui, nacionalista també. Però ajuda a mantenir la salut mental reconèixer-ho.
El cas és que PSOE i C's sembla que s'estan posant d'acord. EL PSOE mai ha sigut gaire d'esquerres (de fet, darrerament és força de dretes), però ells es presenten com d'esquerres per la superioritat moral que se li suposa a les esquerres. Una gran bestiesa, per cert. Ells es diuen d'esquerres encara que siguin dretes. I també és diuen patriotes, per no dir nacionalistes.
El PSOE és, de fet, molt nacionalista. Com que és molt nacionalista i volen ser els quefes, han de pactar amb algú. Com amb el PP no poden, perquè es veuria massa que el PP és allò que el PSOE vol ser de gran, i ho fan amb C's que és la marca blanca del PP.
Però per pactar amb C's el PSOE ha hagut de deixar clar que ells son nacionalistes i de dretes. Han hagut de trencar formalment amb Podemos, i dir-lis que són "izquierda radical" i que mai dels mais hi haurà un referèndum a Catalunya. De fet, primer han dit això de Catalunya, i després la cosa de la "izquierda radical".
Ja son nassos. Podemos no és "izquierda radical". Si de cas ocupa l'espai que en el seu moment ocupava Izquierda Unida i han ampliat espais, però tant a l'esquerra de IU, com menjant espai de l'esquerra menys nacionalista del PSOE. Podemos, des del meu punt de vista, una esquerra transversal o, més ben dit, una confluència d'esquerres, que també inclou les esquerres nacionals de diferents nacionalitats de l'estat. No són "radicals" en el sentit més utòpic del terme, però per a la dreta tot el que no és dreta és "izquierda radical". Tot el que no és homogèniament i nacionalment "español" (amb enya) és radical i és ETA (encara que els nens petits ja no saben que és això de ETA).
Va el PSOE, doncs, i pacta amb C's que és el PP rejovenit, però no més culte, ni més democràtic, ni més ètic. De fet, C's fa un populisme que, puntualment, desborda al PP en nacionalisme i en propostes dretanes. Amb C's és amb qui primer s'ha posat d'acord el PSOE. Amb el PP no, però amb C's sí. A mi em fa riure, però entenc que a molts els deu fer llàstima, o ràbia. Ben mirat, si el PSOE pot pactar amb C's també ho pot fer amb el PP. En definitiva, el PP és el que C's vol ser de gran, com el PSOE. Però mira, coses dels atacs de banyes i del vol gallinaci. J
A més, aquesta baixada de pantalons del PSOE és inútil si no aconsegueix l'abstenció del PP.
Permeteu-me que dubti d'aquesta abstenció. Per una banda és evident que l'únic pacte possible és PPSOEC's. La materialització d'aquest pacte potser es pot dur a terme amb l'abstenció dels populars. Però no el veig: jo diria que el càlcul del PP és que amb la repetició de les eleccions es recuperarà el vot prestat a C's, el PSOE patirà un major desgast cap a Podemos i que al juny s'obtindrà un govern del PP amb certa comoditat. Guany a curt termini. Vol gallinaci. Final de partida.
Perquè pel PP (i també pel PSOE) el conflicte amb Catalunya és un tema secundari (i mal entès). Només per a C's és central. Per al PP la qüestió catalana es pot tractar de sobres amb un govern en funcions perquè l'arma és el tribunal constitucional, i el TC està plenament armat i operatiu.
Per això, perquè creuen que en tenen prou amb el TC, recorren la conselleria d'afers exteriors de Raül Romeva, i es preparen per obrir expedients contra Carme Forcadell i les comissions de les lleis de desconnexió i contra tot el que faci falta.
Com avui deia @KRLS "Gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo".
El TC està a punt d'accelerar el procés d'independència. Sempre podem confiar en ells. No fallen mai.
Evidentment, a la Plaça de Sant Jaume i al Parc de la Ciutadella cal fer bé les coses. Fer bé les coses és tan senzill com seguir amb el programa marcat.
Del que diu el TC, per una orella entra i per l'altre, surt. Avui alguns especialistes en dret constitucional deien que n'hi hauria prou amb un canvi de nom de la conselleria per a desmuntar els arguments del TC, doncs bé, potser canviar el nom seria molt senzill jurídicament , i estalviaria conflictes però políticament seria una mala idea.
Per què? Perquè no es fa mal a ningú amb la conselleria d'afers exteriors i sí, en canvi, es pot fer molt de bé. No cal canviar cap nom. No cal acatar res ni cal evitar cap conflicte. El conflicte existeix i és obert i el que cal és guanyar-lo, no defugir-lo.
El TC no pinta res a Catalunya com ja va quedar dit, escrit i ratificat en la declaració de sobirania. La meva opinió és que al TC diguin el que vulguin i recorrin el que els sembli més bé, però que aquesta és una discussió inútil i estèril, sobretot per ells.
És molt senzill: jo se qui soc i quin es el meu nom, i la conselleria també sap quin és el seu nom, i això és independent dels DNIs que reparteixin a Madrid.
Com si reparteixen caramels.
Està clar, el següent pas de no fer-lis cas és deixar de pagar-lis els impostos.
Aquest serà l'autèntic senyal de que la independència va de debò.
A mi em sembla que aquest juny, quan a Espanya vagin a repetir les eleccions i la campanya de la renda estarà a punt d'acabar, la cosa dels impostos estarà molt mes clara que ara. Atents, doncs. Cordeu-vos el cinturó perquè em fa l'efecte que el procés d'Independència de Catalunya és a punt de tornar a agafar velocitat.
diumenge, 14 de febrer del 2016
Adéu, Muriel Casals.
La vida és extraordinàriament fràgil.
La capacitat de lideratge, d'emocionar i encendre els cors, les dots organitzatives, la visió... Una força immensa. En un cos, però, que és massa fràgil.
Sobta aquesta fragilitat. Encara més quan es posa de manifest a personalitats tan potents com la de Muriel Casals, que ha mort a conseqüència del traumatisme que li va causar l'atropellament per una bicicleta. Costa de creure. La vida és extraordinàriament fràgil.
El darrer missatge, involuntari, de Muriel Casals és aquest: la vida és fràgil!
La majoria de les coses que fem i deixem de fer té un sentit últim que és, justament aquest: protegir la vida, perquè la vida és fràgil. Extraordinàriament fràgil.
Però la vida és, encara més, extraordinàriament meravellosa, diversa, expansiva.
I és per la meravella que és la vida que cal protegir-la i estimar-la, en tota la seva diversitat, en tota la seva extensió.
Protegir la vida, un riu, un paisatge, una llengua.
Protegir la vida. Aquest seria un bon punt d'acord per als habitants del planeta. Perquè és evident. Perquè no costa gaire copsar-lo.
Adéu. Les condolences als familiars. Un record, amable, per Muriel Casals.
La vida és fràgil, però també bella, diversa i expansiva i és per fer florir la vida el nostre capteniment. Com ho era, en definitiva, el seu.
dissabte, 6 de febrer del 2016
Lo riu és vida. Amposta 7F
Lo riu és vida i l'Ebre no es toca.
No és pas casualitat que ara que a Catalunya s'estan fent passes decidides per a la independència la resposta de l'estat espanyol sigui, com no, l'amenaça, la repressió i, directament, l'atac al medi natural català i a la forma de vida d'un grup ben definit de ciutadans de Catalunya.
El Pla Hidrològic és, exactament,una agressió a l'ecosistema del delta de l'Ebre i la gent que n'ha fet el seu lloc i la seva forma de vida.
Aquesta agressió, com tots els actes de racisme catalanòfob característics del nacionalisme espanyol serveixen per tapar les moltes i greus vergonyes de l'estat, el seu caràcter cada cop més repressiu i autoritari.
Per això, demà hi ha una gran manifestació a Amposta. Ha de ser una gran manifestació i, per això, es demana baixar a l'Ebre. El lema per convocar el país a defensar la natura i la pagesia del riu ha estat "Valtros pugeu sempre, ara naltros baixarem", així, en la parla característica dels ebrencs.
Per tenir més detalls, podeu consultar el lloc web de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE).
Prou que m'agradaria baixar a Amposta, però no podrà ser. En tot cas la lluita pel riu també és meva i, encara que sigui poqueta cosa, em solidaritzo amb la mobilització. Des de Sants, doncs, molts ànims als manifestants.
Val a dir que amb la independència de Catalunya, el riu quedaria preservat ja que, com el Danubi, es tractaria d'una conca internacional i, per tant, protegida per la UE. Tots els països per on passés el riu haurien de ser escoltats en igualtat de condicions. No es podria, com ara, tractar el riu com un moble.
Perquè Madrid és molt lluny de l'Ebre i és mira el riu només com una línia blava al mapa. Un objecte remot. Una propietat. L'estat espanyol fa i desfà com vol sobre un riu que ni coneix ni entén i només l'atura la resistència de la gent.
I es que ni l'Ebre -ni Catalunya- són l'objecte de ningú. No són un moble, o una cosa que es pugui vendre. Són el nostre país. Si de cas som nosaltres que pertanyem al país i en som els seus fills. No és la nostra propietat, és la nostra responsabilitat i el lloc on vivim i que estimem.
Demà no hi podré ser a l'Ebre, però segur que tindré (tindrem) més oportunitats per defensar el riu. Toca mobilitzar-se i preparar-se per a un combat llarg. Tornem-hi tants cops com calguin!
Lo riu és vida!
Records de Maristes Les Corts
Jo soc ex-alumne marista, primer de Sants (EGB) i després de Les Corts (BUP i COU). A Les Corts vaig tenir el professor de gimnàstica que aquests dies s'ha sabut que va cometre abusos a nens de l'escola.
De primeres, no m'ho podia creure. Suposo que com la resta de companys, amb alguns dels quals estic més o menys en contacte via xarxes socials, que vam fer el batxillerat al col·legi.
Jo diria que la majoria dels que vam viure aquells anys simplement no vam tenir la més mínima consciència que allò pogués estar passant.
També és cert que per edat, els de la meva generació havíem de ser els primers que coincidien amb aquest personatge i potser en aquells primers grups no es van donar casos d'abusos. No ho sé. Espero que fos així.
En tot cas, el record d'aquells anys no és particularment amable. Suposo que per les meves pròpies característiques personals, indiscutible, per una banda; però també pel tipus d'educació que es rebia. Estic parlant de l'educació d'ara fa 30 anys.
De Sants recordo alguns professors amb molt d'afecte. Particularment al Sr. Urbà, a sisè d'EGB. Ja fa alguns anys que el Sr. Urbà va morir. Un record, i un somriure, per ell. Gràcies.
De Les Corts, també tinc bons records d'alguns mestres i a algun encara me'l trobo i ens saludem per la carretera de Sants, avui. Però,certament, en aquell moment, adolescent i molt despistat, vaig transitar pel batxillerat amb molta més pena que glòria.
Tanmateix, al COU, creuat el mig curs quan ja era evident que els resultats d'aquell any anaven a ser desastrosos, alguna cosa va fer clic al meu cap. Peces molt importants de la meva identitat es van consolidar i la major influència va venir de companys que avui veig que estaven més madurs que jo.
El resultat final d'aquell curs va ser que que vaig evitar a temps un naufragi acadèmic total. La confiança absoluta dels meus pares en mi, mai els ho agrairé prou, em va permetre redreçar els meus estudis i, uns anys més tard obtenir el títol d'enginyer tècnic de telecomunicacions.
Els Maristes Les Corts van ser una etapa molt complicada per mi. L'estil de l'escola era d'un nivell molt alt d'exigència i de competitivitat i jo no estava mentalment preparat per a aquell nivell d'exigència i competència. Era massa nen. Competència era el que definia en moltes ocasions la relació entre companys. Competència no només acadèmica. En manta ocasions també personal. Diguem-ho: vam tenir casos de bullyng entre companys, només que llavors no es feia servir aquesta paraula.
Ideològicament, a més, s'estava iniciant un període d'apertura i la majoria dels germans maristes i dels professors eren gent jove i, en general, oberts de mires. Ara m'adono que aquells anys també ho van ser de transició per al Col·legi. Es venia d'unes estructures franquistes repressives, dogmàtiques i escleròtiques, i s'integraven canvis de model educatiu, canvis tan importants com de la llengua vehicular de l'educació, s'adaptava un ensenyament de la religió a una visió més vinculada a l'ètica que no al dogma. Això, probablement, va fer grinyolar creences considerades immutables tant en alumnes, com en famílies, com als mateixos educadors. No penso que fos per casualitat que molts d'aquells germans deixessin la congregació marista anys després.
Potser la dificultat més gran va ser aquesta: aquest canvi de model que ens va afectar a tots. Tothom anava una mica perdut (o potser només era jo que anava perdut?). En tot cas, però, recordo això: temps de construcció personal que, in extremis i gràcies als meus pares, va encarrilar-se d'una forma de la que avui em sento satisfet i agraït.
I enmig de tot això hi ha el cas dels abusos per part d'un professor de gimnàstica. Aquí hi ha gent que ha patit i que ha quedat tocada de per vida. El més dur de tot plegat és que aquest tipus ha estat prop de 30 anys fent de professor de gimnàstica a l'escola. M'agradaria creure que sense que ningú se n'adonés. Alguna cosa va fallar greument a Maristes i ha estat el pas del temps, el que ha acabat posant-ho de manifest.
Espero que es repari en la mida del possible el dany causat als ex-alumnes del col·legi que han estat victimitzats al llarg dels anys. Que es posi fora de circulació a l'abusador. Si és possible, que algú el tracti. Que se n'aprengui alguna cosa de tot plegat.
Adonar-se que no es pot permetre que a les posicions d'autoritat hi arribi qui se'n pot aprofitar personalment.
Que, de fet, caldria començar per discutir la necessitat de jerarquies i autoritats en l'educació dels fills. No es pot fer d'una altre forma? Més plana i democràtica?
Encara menys es pot permetre que la paraula culpa, tan central en les creences religioses, esdevingui una arma per al sotmetiment de voluntats. Prou culpa i prou dogma. Parlem d'ètica d'una vegada.
Prou també d'imposar models: no hi han identitats equivocades, i menys les sexuals. Ningú és culpable de ser homosexual o bisexual, com no ho és de tenir els ulls blaus, o verds, o un nas gran. No és pecat.
En canvi si és pecat aprofitar-se del poder per obtenir beneficis. Més ben dit: és corrupció, és abús.
És l'abús, en totes les seves manifestacions, en totes les seves escales, el que hem de combatre.
De primeres, no m'ho podia creure. Suposo que com la resta de companys, amb alguns dels quals estic més o menys en contacte via xarxes socials, que vam fer el batxillerat al col·legi.
Jo diria que la majoria dels que vam viure aquells anys simplement no vam tenir la més mínima consciència que allò pogués estar passant.
També és cert que per edat, els de la meva generació havíem de ser els primers que coincidien amb aquest personatge i potser en aquells primers grups no es van donar casos d'abusos. No ho sé. Espero que fos així.
En tot cas, el record d'aquells anys no és particularment amable. Suposo que per les meves pròpies característiques personals, indiscutible, per una banda; però també pel tipus d'educació que es rebia. Estic parlant de l'educació d'ara fa 30 anys.
De Sants recordo alguns professors amb molt d'afecte. Particularment al Sr. Urbà, a sisè d'EGB. Ja fa alguns anys que el Sr. Urbà va morir. Un record, i un somriure, per ell. Gràcies.
De Les Corts, també tinc bons records d'alguns mestres i a algun encara me'l trobo i ens saludem per la carretera de Sants, avui. Però,certament, en aquell moment, adolescent i molt despistat, vaig transitar pel batxillerat amb molta més pena que glòria.
Tanmateix, al COU, creuat el mig curs quan ja era evident que els resultats d'aquell any anaven a ser desastrosos, alguna cosa va fer clic al meu cap. Peces molt importants de la meva identitat es van consolidar i la major influència va venir de companys que avui veig que estaven més madurs que jo.
El resultat final d'aquell curs va ser que que vaig evitar a temps un naufragi acadèmic total. La confiança absoluta dels meus pares en mi, mai els ho agrairé prou, em va permetre redreçar els meus estudis i, uns anys més tard obtenir el títol d'enginyer tècnic de telecomunicacions.
Els Maristes Les Corts van ser una etapa molt complicada per mi. L'estil de l'escola era d'un nivell molt alt d'exigència i de competitivitat i jo no estava mentalment preparat per a aquell nivell d'exigència i competència. Era massa nen. Competència era el que definia en moltes ocasions la relació entre companys. Competència no només acadèmica. En manta ocasions també personal. Diguem-ho: vam tenir casos de bullyng entre companys, només que llavors no es feia servir aquesta paraula.
Ideològicament, a més, s'estava iniciant un període d'apertura i la majoria dels germans maristes i dels professors eren gent jove i, en general, oberts de mires. Ara m'adono que aquells anys també ho van ser de transició per al Col·legi. Es venia d'unes estructures franquistes repressives, dogmàtiques i escleròtiques, i s'integraven canvis de model educatiu, canvis tan importants com de la llengua vehicular de l'educació, s'adaptava un ensenyament de la religió a una visió més vinculada a l'ètica que no al dogma. Això, probablement, va fer grinyolar creences considerades immutables tant en alumnes, com en famílies, com als mateixos educadors. No penso que fos per casualitat que molts d'aquells germans deixessin la congregació marista anys després.
Potser la dificultat més gran va ser aquesta: aquest canvi de model que ens va afectar a tots. Tothom anava una mica perdut (o potser només era jo que anava perdut?). En tot cas, però, recordo això: temps de construcció personal que, in extremis i gràcies als meus pares, va encarrilar-se d'una forma de la que avui em sento satisfet i agraït.
I enmig de tot això hi ha el cas dels abusos per part d'un professor de gimnàstica. Aquí hi ha gent que ha patit i que ha quedat tocada de per vida. El més dur de tot plegat és que aquest tipus ha estat prop de 30 anys fent de professor de gimnàstica a l'escola. M'agradaria creure que sense que ningú se n'adonés. Alguna cosa va fallar greument a Maristes i ha estat el pas del temps, el que ha acabat posant-ho de manifest.
Espero que es repari en la mida del possible el dany causat als ex-alumnes del col·legi que han estat victimitzats al llarg dels anys. Que es posi fora de circulació a l'abusador. Si és possible, que algú el tracti. Que se n'aprengui alguna cosa de tot plegat.
Adonar-se que no es pot permetre que a les posicions d'autoritat hi arribi qui se'n pot aprofitar personalment.
Que, de fet, caldria començar per discutir la necessitat de jerarquies i autoritats en l'educació dels fills. No es pot fer d'una altre forma? Més plana i democràtica?
Encara menys es pot permetre que la paraula culpa, tan central en les creences religioses, esdevingui una arma per al sotmetiment de voluntats. Prou culpa i prou dogma. Parlem d'ètica d'una vegada.
Prou també d'imposar models: no hi han identitats equivocades, i menys les sexuals. Ningú és culpable de ser homosexual o bisexual, com no ho és de tenir els ulls blaus, o verds, o un nas gran. No és pecat.
En canvi si és pecat aprofitar-se del poder per obtenir beneficis. Més ben dit: és corrupció, és abús.
És l'abús, en totes les seves manifestacions, en totes les seves escales, el que hem de combatre.
dimarts, 2 de febrer del 2016
Pedro Sánchez, NO.
El primer que va dir el candidat "guaperes"del PSOE i candidat proposat per Felip VI "El Preparat", a formar govern al país del costat per la banda de ponent, va ser que a Catalunya la convivència està en perill per culpa dels separatistes.
I tant. Aquí surts al carrer i no dones quatre passes sense creuar-te amb alguna barricada, ja sigui d'unionistes o de separatistes que esperen l'aparició d'un enemic (separatista o unionista, respectivament) per a escorxar-lo de viu en viu.
És una cosa que es veu. Les columnes de fum dels violents combats son tan altes i tan espesses que el tràfic aeri està interromput des que Anna Gabriel i els seus van pactar amb Puigdemont i els d'ell.
La convivència, ah,sí... fa temps que la convivència s'ha trencat a Catalunya, i no com al país veí per la banda de ponent, paradís de la convivència i la concòrdia.
Bé. És igual. Jo com a català, emprenyat, impacient, i sobretot, separatista, espero que igual com al Sr. Rajoy estava clar que no se li anava a donar ni aigua, al model de calçotets que tenen com a candidat al PSOE també se li denegui el líquid element.
Si volen fer govern, que s'espavilin ells amb Podem, i amb Ciutadans i amb tothom que es vulgui apuntar. A veure com s'ho fan. Ep! que potser se'n surt. Igual Rajoy decideix abstenir-se. No és impossible. Tot sigui per la unitat del país veí, per la banda de ponent. En definitiva, ja ho deien al 36 que "antes roja que rota". Doncs mira, ho podran posar en pràctica. Encara que segur que al PP preferirien una solució més viril i testosterònica. Digue'ls guerracivilistes.
Però en fi. Que potser se'n surt. Potser pot comptar amb l'abstenció del PP. Partit imputat. Organització imputada, com una màfia qualsevol. Com a un ajuntament de València qualsevol, també imputat. Mare de Déu. Al Capone ploraria de l'emoció.
Potser podrà comptar, si els barons territorials ho permeten, amb els propis vots. Amb vots finançats pels ERES a Andalusia... En fi. També té un llarg currículum el PSOE.
Però que igual ho aconsegueix. Això sí, el problema de convivència el tenim a Catalunya. Per culpa dels separatistes. Coi amb la culpa. Sempre buscant culpables. la tradició judeocristiana del pecat i la culpa ha fet molt de mal. I els separatistes som el dimoni.
Per mi que la convivència la trenca l'atur. La trenca la corrupció. La trenca la corrupció "legal" que són els empresaris del BOE, i els aeroports sense avions, els AVEs a enlloc, les autopistes de peatge paral·leles a autovies gratuïtes, els corredors Mediterranis que passaran per Madrid si és que algun dia es fan, i els enllaços ferroviaris del port de Barcelona que segur que no es faran mai, les retallades, les lleis Mordassa... podríem seguir. Per mi que això és més fotut per a la convivència. Però és clar, en alguna d'aquestes, el PSOE hi té alguna cosa a veure, per no dir algun interès. Per tant és millor dir que la "culpa"és dels separatistes.
O sigui que, senyors d'ERC que em representen al congrés del país del costat per la banda de ponent: espero que el meu vot no serveixi per fer president al Pedro Sánchez igual com sé que no servirà per fer president al Mariano Rajoy. Els demano, ja que em representen, que el meu vot, en cap cas, serveixi per donar suport a partits corruptes, o plens de corruptes, que són, de veritat, els responsables de trencar la convivència, aquí i allà. En tot cas, arribada l'hora de votar, que ho facin en contra d'aquestes màfies i d'aquests mafiosos.
I, també, que votin per fer valdre la dignitat personal d'ells mateixos i dels seus representats. S'ha acabat aguantar a xulos prepotents que es creuen que poden insultar a la gent per les seves idees. Soc separatista. No trenco convivències. Les trenquen els mafiosos i els corruptes.
L'amor és mutu. Pedro, democràticament, ves-te'n a cagar a la via. No estaràs sol: hi trobaràs al Mariano.
Au, i si hi han noves eleccions, ja en tornarem a parlar.
Sánchez diu que a Catalunya la convivència està en perill per culpa dels secessionistes. pic.twitter.com/uQzlb4XGxv— 324.cat (@324cat) 2 febrer, 2016
I tant. Aquí surts al carrer i no dones quatre passes sense creuar-te amb alguna barricada, ja sigui d'unionistes o de separatistes que esperen l'aparició d'un enemic (separatista o unionista, respectivament) per a escorxar-lo de viu en viu.
És una cosa que es veu. Les columnes de fum dels violents combats son tan altes i tan espesses que el tràfic aeri està interromput des que Anna Gabriel i els seus van pactar amb Puigdemont i els d'ell.
La convivència, ah,sí... fa temps que la convivència s'ha trencat a Catalunya, i no com al país veí per la banda de ponent, paradís de la convivència i la concòrdia.
Bé. És igual. Jo com a català, emprenyat, impacient, i sobretot, separatista, espero que igual com al Sr. Rajoy estava clar que no se li anava a donar ni aigua, al model de calçotets que tenen com a candidat al PSOE també se li denegui el líquid element.
Si volen fer govern, que s'espavilin ells amb Podem, i amb Ciutadans i amb tothom que es vulgui apuntar. A veure com s'ho fan. Ep! que potser se'n surt. Igual Rajoy decideix abstenir-se. No és impossible. Tot sigui per la unitat del país veí, per la banda de ponent. En definitiva, ja ho deien al 36 que "antes roja que rota". Doncs mira, ho podran posar en pràctica. Encara que segur que al PP preferirien una solució més viril i testosterònica. Digue'ls guerracivilistes.
Però en fi. Que potser se'n surt. Potser pot comptar amb l'abstenció del PP. Partit imputat. Organització imputada, com una màfia qualsevol. Com a un ajuntament de València qualsevol, també imputat. Mare de Déu. Al Capone ploraria de l'emoció.
Potser podrà comptar, si els barons territorials ho permeten, amb els propis vots. Amb vots finançats pels ERES a Andalusia... En fi. També té un llarg currículum el PSOE.
Però que igual ho aconsegueix. Això sí, el problema de convivència el tenim a Catalunya. Per culpa dels separatistes. Coi amb la culpa. Sempre buscant culpables. la tradició judeocristiana del pecat i la culpa ha fet molt de mal. I els separatistes som el dimoni.
Per mi que la convivència la trenca l'atur. La trenca la corrupció. La trenca la corrupció "legal" que són els empresaris del BOE, i els aeroports sense avions, els AVEs a enlloc, les autopistes de peatge paral·leles a autovies gratuïtes, els corredors Mediterranis que passaran per Madrid si és que algun dia es fan, i els enllaços ferroviaris del port de Barcelona que segur que no es faran mai, les retallades, les lleis Mordassa... podríem seguir. Per mi que això és més fotut per a la convivència. Però és clar, en alguna d'aquestes, el PSOE hi té alguna cosa a veure, per no dir algun interès. Per tant és millor dir que la "culpa"és dels separatistes.
O sigui que, senyors d'ERC que em representen al congrés del país del costat per la banda de ponent: espero que el meu vot no serveixi per fer president al Pedro Sánchez igual com sé que no servirà per fer president al Mariano Rajoy. Els demano, ja que em representen, que el meu vot, en cap cas, serveixi per donar suport a partits corruptes, o plens de corruptes, que són, de veritat, els responsables de trencar la convivència, aquí i allà. En tot cas, arribada l'hora de votar, que ho facin en contra d'aquestes màfies i d'aquests mafiosos.
I, també, que votin per fer valdre la dignitat personal d'ells mateixos i dels seus representats. S'ha acabat aguantar a xulos prepotents que es creuen que poden insultar a la gent per les seves idees. Soc separatista. No trenco convivències. Les trenquen els mafiosos i els corruptes.
L'amor és mutu. Pedro, democràticament, ves-te'n a cagar a la via. No estaràs sol: hi trobaràs al Mariano.
Au, i si hi han noves eleccions, ja en tornarem a parlar.
dilluns, 25 de gener del 2016
Canvi climàtic. Últim avís.
La costa est dels EUA va patir fa un parell de dies els efectes d'una important tempesta de neu. La tempesta Jonas va provocar almenys divuit víctimes i una quantitat important de danys materials, a més de causar problemes en transports i comunicacions.
Una conseqüència del canvi climàtic? segurament, potser de forma indirecta, doncs aquests fenòmens excepcionals no són,històricament, tan excepcionals. D'altre banda el canvi climàtic es manifesta, justament, en l'increment de la freqüència d'aquests fenòmens excepcionals.
Amb tots els matisos que se li vulguin donar, simplificaré i diré que probablement sí, aquesta tempesta és una de les conseqüències del canvi climàtic.
I què? doncs, em temo, res. Per a les víctimes, aquesta tempesta ha estat tràgica però segurament per a la gran majoria dels consumidors de notícies aquesta només és, dos dies després, una notícia consumida.
Pels EUA aquesta tempesta ha estat, en el pitjor dels casos, una molèstia. El gegant nord-americà no s'atura per que nevi una mica, o molt. Com a molt, una molèstia. Res a tenir en compte.
En canvi, fa també cosa d'un parell de dies em va arribar a través de Global Voices en Català aquest article: "El canvi climàtic ja podria estar desplaçant més persones que la guerra" (article de Jason Margolis per The World publicat originalment a PRI.org el 9 de desembre del 2015).
Sí,hem llegit bé. Podria ser que els refugiats climàtics ja fossin més que els refugiats per conflictes bèl·lics.
Uns fugen del desert, altres del mar que augmenta de nivell i nega i salinitza deltes i terres fèrtils, altres de la destrucció provocada per tempestes mai vistes abans. La biosfera està rebent un munt de gasos d'efecte hivernacle i els delicats equilibris planetaris de la biosfera es veuen alterats. El resultat són nous punts d'equilibri als quals s'hi arriba de forma abrupta. O, més greu, apareixen llaços de realimentació positiva que inestabilitzen encara més la biosfera.
L'emissió de gasos d'efecte hivernacle és, majoritàriament, d'origen humà. Tot i que l'emissió del metà atrapat al permafrost siberià podria estar-se disparant per un llaç de realimentació positiva i el CO2 atrapat al llit marí també es podria estar alliberant en un altre cicle de realimentació positiva.
Tanmateix, aquest cicles no serien encara tan determinants com els produïts per l'emissió de gasos per processos industrials. En tot cas, el mal ja està fet i ni que avui s'aturés en sec l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, els seus efectes -alguns d'ells ja irreversibles pel que fa, per exemple, en biodiversitat- continuaran percebent-se de forma catastròfica durant un munt d'anys.
El cas és que avui els efectes ja s'estan notant. A països com els EUA, o a casa nostra, amb aquest hivern calorós que estem passant, no deixen de ser, per ara, una molèstia. Però per als refugiats climàtics és una tragèdia.
Vet aquí el gran problema: pels països rics, el canvi climàtic és, per ara, només una molèstia. No és urgent. No és res que no es pugui arreglar amb uns bons llevaneus, si neva massa, o amb canons de neu a les pistes d'esquí, si neva poc. Encara en podrem fer un bon negoci, i potser podrem obrir noves rutes comercials pel pol nord aprofitant el desglaç de l'Àrtic. Digues-i capitalisme.
Pels països pobres, en canvi, el canvi climàtic és una tragèdia. És la condemna a la pobresa i al deute, a la pèrdua de les formes de vida tradicionals, a l'emigració i al desarrelament.
Interessos econòmics envien gas d'efecte hivernacle a l'atmosfera en benefici d'uns pocs i per a misèria de molts. Igual com les guerres es fan per interessos econòmics, l'emissió de gasos d'efecte hivernacle es un atemptat al procomú que és l'atmosfera, que diria Jeremy Rifkin. Es pot considerar lícitament i a tots els efectes, un acte de guerra de les multinacionals contra els habitants del planeta, humans i no humans, animals i vegetals. El capitalisme contra el clima, que diria Naomi Klein. Convé llegir el llibre "Això ho canvia tot" de l'activista canadenca.
Una nevada als EUA. Notícia caduca ja. Només una molèstia. Informació de consum ràpid i d'entreteniment. Obviem els refugiats, per conflictes bèl·lics o pel conflicte climàtic. Refugiats. Gent que fuig. Que fugen de la guerra, o de la fam o d'un clima que es torna hostil. En realitat fugen dels capitalisme global. Refugiats del capitalisme global en un món on el capitalisme global és a tot arreu.
Tenim un problema, i gros. Però no és l'escalfament global. Certament que l'escalfament global és el seu efecte més cridaner i la febre de la Terra ja és un problema en ella mateixa. Mireu aquest vídeo:
L'escalfament de la Terra des de 1880 fins avui. Des de la Revolució Industrial fins avui. Gairebé segle i mig de capitalisme industrial i progressivament global.
Hem de repensar el present i el futur i no valen els plantejaments econòmics tradicionals. Ordenadament o de forma traumàtica, però haurem de decréixer. És urgent fer-ho. Avui el clima és una "molèstia" -aquest hivern que sembla primavera- a casa nostra, però cal adonar-se que no és una molèstia: és l'últim avís.
Una conseqüència del canvi climàtic? segurament, potser de forma indirecta, doncs aquests fenòmens excepcionals no són,històricament, tan excepcionals. D'altre banda el canvi climàtic es manifesta, justament, en l'increment de la freqüència d'aquests fenòmens excepcionals.
Amb tots els matisos que se li vulguin donar, simplificaré i diré que probablement sí, aquesta tempesta és una de les conseqüències del canvi climàtic.
I què? doncs, em temo, res. Per a les víctimes, aquesta tempesta ha estat tràgica però segurament per a la gran majoria dels consumidors de notícies aquesta només és, dos dies després, una notícia consumida.
Pels EUA aquesta tempesta ha estat, en el pitjor dels casos, una molèstia. El gegant nord-americà no s'atura per que nevi una mica, o molt. Com a molt, una molèstia. Res a tenir en compte.
En canvi, fa també cosa d'un parell de dies em va arribar a través de Global Voices en Català aquest article: "El canvi climàtic ja podria estar desplaçant més persones que la guerra" (article de Jason Margolis per The World publicat originalment a PRI.org el 9 de desembre del 2015).
Sí,hem llegit bé. Podria ser que els refugiats climàtics ja fossin més que els refugiats per conflictes bèl·lics.
Uns fugen del desert, altres del mar que augmenta de nivell i nega i salinitza deltes i terres fèrtils, altres de la destrucció provocada per tempestes mai vistes abans. La biosfera està rebent un munt de gasos d'efecte hivernacle i els delicats equilibris planetaris de la biosfera es veuen alterats. El resultat són nous punts d'equilibri als quals s'hi arriba de forma abrupta. O, més greu, apareixen llaços de realimentació positiva que inestabilitzen encara més la biosfera.
L'emissió de gasos d'efecte hivernacle és, majoritàriament, d'origen humà. Tot i que l'emissió del metà atrapat al permafrost siberià podria estar-se disparant per un llaç de realimentació positiva i el CO2 atrapat al llit marí també es podria estar alliberant en un altre cicle de realimentació positiva.
Tanmateix, aquest cicles no serien encara tan determinants com els produïts per l'emissió de gasos per processos industrials. En tot cas, el mal ja està fet i ni que avui s'aturés en sec l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, els seus efectes -alguns d'ells ja irreversibles pel que fa, per exemple, en biodiversitat- continuaran percebent-se de forma catastròfica durant un munt d'anys.
El cas és que avui els efectes ja s'estan notant. A països com els EUA, o a casa nostra, amb aquest hivern calorós que estem passant, no deixen de ser, per ara, una molèstia. Però per als refugiats climàtics és una tragèdia.
Vet aquí el gran problema: pels països rics, el canvi climàtic és, per ara, només una molèstia. No és urgent. No és res que no es pugui arreglar amb uns bons llevaneus, si neva massa, o amb canons de neu a les pistes d'esquí, si neva poc. Encara en podrem fer un bon negoci, i potser podrem obrir noves rutes comercials pel pol nord aprofitant el desglaç de l'Àrtic. Digues-i capitalisme.
Pels països pobres, en canvi, el canvi climàtic és una tragèdia. És la condemna a la pobresa i al deute, a la pèrdua de les formes de vida tradicionals, a l'emigració i al desarrelament.
Interessos econòmics envien gas d'efecte hivernacle a l'atmosfera en benefici d'uns pocs i per a misèria de molts. Igual com les guerres es fan per interessos econòmics, l'emissió de gasos d'efecte hivernacle es un atemptat al procomú que és l'atmosfera, que diria Jeremy Rifkin. Es pot considerar lícitament i a tots els efectes, un acte de guerra de les multinacionals contra els habitants del planeta, humans i no humans, animals i vegetals. El capitalisme contra el clima, que diria Naomi Klein. Convé llegir el llibre "Això ho canvia tot" de l'activista canadenca.
Una nevada als EUA. Notícia caduca ja. Només una molèstia. Informació de consum ràpid i d'entreteniment. Obviem els refugiats, per conflictes bèl·lics o pel conflicte climàtic. Refugiats. Gent que fuig. Que fugen de la guerra, o de la fam o d'un clima que es torna hostil. En realitat fugen dels capitalisme global. Refugiats del capitalisme global en un món on el capitalisme global és a tot arreu.
Tenim un problema, i gros. Però no és l'escalfament global. Certament que l'escalfament global és el seu efecte més cridaner i la febre de la Terra ja és un problema en ella mateixa. Mireu aquest vídeo:
L'escalfament de la Terra des de 1880 fins avui. Des de la Revolució Industrial fins avui. Gairebé segle i mig de capitalisme industrial i progressivament global.
Hem de repensar el present i el futur i no valen els plantejaments econòmics tradicionals. Ordenadament o de forma traumàtica, però haurem de decréixer. És urgent fer-ho. Avui el clima és una "molèstia" -aquest hivern que sembla primavera- a casa nostra, però cal adonar-se que no és una molèstia: és l'últim avís.
dissabte, 9 de gener del 2016
18 mesos (com a màxim) fins a la Independència.
Hi ha acord. Mas ha fet el que era més raonable: cedir la Presidència. El candidat a la presidència serà l'actual alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que anava de 3 la llista de JxSí per la demarcació gironina.
Mas ha mantingut un pols amb la CUP que gairebé parteix a la formació anticapitalista. La CUP ha resistit com ha pogut. Metafòricament, els han inflat la cara a hòsties. Tanmateix, no han cedit i Mas s'ha vist obligat a fer el pas enrere. A canvi, la CUP garantirà la investidura de Puigdemont i l'estabilitat dels govern constituent i el full de ruta.
No és només la retirada de Mas. La CUP també ha obtingut el pla de xoc contra la probresa. El pla de xoc tenia dues versions: la de JxSí i la de la CUP. Suposo que també haurà estat objecte de negociació. Entenc que hi haurà una versió definitiva i pública del pla en breu.
Mas obté que la presidència de la Generalitat segueix en mans de CDC. Guanya temps per refundar el partit i per presentar-se com a candidat en les futures eleccions... a la Presidència de la República? Com a candidat a la Generalitat autonòmica si tot se'n va en orris?
Aquests tres mesos, des del 27S, l'independentisme ha sagnat. No han estat cops de colze; més aviat han estat punyalades, cops de destral i trets a boca de canó. Una carnisseria. L'unionisme s'ho ha passat en gran.
Però s'ha superat. Tindrem un govern amb una missió clara. Amb fites i agenda.
Ara faríem bé de recuperar el full de ruta i recordar què posava:
- Formació del govern de concentració i Declaració solemne d'inici del procés d'independència.
- Tram civil del procés constituent i creació de les estructures d'estat imprescindibles per a la Independència.
- En no més de 6 a 8 mesos després de l'inici del procés (o sigui, demà, amb la investidura del President de la Generalitat), proclamació Unilateral de la Independència. A partir d'aquest moment ja es poden produir els reconeixements internacionals.
- Desconnexió de l'estat espanyol amb la llei de Successió d'Administracions.
- S'enceta el tram parlamentari del Procés Constituent. Redacció de la constitució a partir dels treballs realitzats durant el tram civil.
- Eleccions constituents, no més tard de 18 mesos a partir de demà.
- Referèndum d'aprovació de la Carta Magna de la República i culminació de la construcció del nou estat.
I sempre tenint en compte que aquest divuit mesos poden ser menys si l'estat espanyol decideix actuar a la brava.
Ara sí. Ara és l'hora de la veritat.
Mas ha mantingut un pols amb la CUP que gairebé parteix a la formació anticapitalista. La CUP ha resistit com ha pogut. Metafòricament, els han inflat la cara a hòsties. Tanmateix, no han cedit i Mas s'ha vist obligat a fer el pas enrere. A canvi, la CUP garantirà la investidura de Puigdemont i l'estabilitat dels govern constituent i el full de ruta.
No és només la retirada de Mas. La CUP també ha obtingut el pla de xoc contra la probresa. El pla de xoc tenia dues versions: la de JxSí i la de la CUP. Suposo que també haurà estat objecte de negociació. Entenc que hi haurà una versió definitiva i pública del pla en breu.
Mas obté que la presidència de la Generalitat segueix en mans de CDC. Guanya temps per refundar el partit i per presentar-se com a candidat en les futures eleccions... a la Presidència de la República? Com a candidat a la Generalitat autonòmica si tot se'n va en orris?
Aquests tres mesos, des del 27S, l'independentisme ha sagnat. No han estat cops de colze; més aviat han estat punyalades, cops de destral i trets a boca de canó. Una carnisseria. L'unionisme s'ho ha passat en gran.
Però s'ha superat. Tindrem un govern amb una missió clara. Amb fites i agenda.
Ara faríem bé de recuperar el full de ruta i recordar què posava:
- Formació del govern de concentració i Declaració solemne d'inici del procés d'independència.
- Tram civil del procés constituent i creació de les estructures d'estat imprescindibles per a la Independència.
- En no més de 6 a 8 mesos després de l'inici del procés (o sigui, demà, amb la investidura del President de la Generalitat), proclamació Unilateral de la Independència. A partir d'aquest moment ja es poden produir els reconeixements internacionals.
- Desconnexió de l'estat espanyol amb la llei de Successió d'Administracions.
- S'enceta el tram parlamentari del Procés Constituent. Redacció de la constitució a partir dels treballs realitzats durant el tram civil.
- Eleccions constituents, no més tard de 18 mesos a partir de demà.
- Referèndum d'aprovació de la Carta Magna de la República i culminació de la construcció del nou estat.
I sempre tenint en compte que aquest divuit mesos poden ser menys si l'estat espanyol decideix actuar a la brava.
Ara sí. Ara és l'hora de la veritat.
divendres, 8 de gener del 2016
Stop Mare Mortum
No se'n parla (excepte, potser, a twitter)...
...però la tragèdia dels refugiats al mediterrani continua.
La plataforma Stop Mare Mortum tracta de respondre en la mida de les seves possibilitats a aquest horror, ja que els governs de la fortalesa Europa no responen, o ho fan malament. Vet aquí el seu manifest:
.
. NOU MANIFEST
. Han passat mesos d’ençà que el darrer 19 d’abril s’enfonsés un vaixell camí de les costes europees, tragèdia que va deixar pel camí centenars de persones ofegades, entre les quals, molts nens i nenes. Aquest fet va despertar la indignació i rebuig de part de la ciutadania, que sabent de la gravetat de la situació, va impulsar la Plataforma Stop Mare Mortum (SMM) com a eina de denúncia, incidència política i sensibilització.
. Mesos després ens trobem que la xifra de morts a la Mediterrània ha anat augmentant dia rere dia, convertint les seves aigües en una autèntica fossa comuna on han perdut la vida més de 30.000 persones des de l’any 2000, i sempre, com a resultat d’unes polítiques migratòries i de control de fronteres que podem catalogar de genocides, ja sigui per acció, com en les morts del Tarajal, o per omissió de les responsabilitats de salvament. Davant d’aquesta crisi humanitària ─la més important a Europa des del final de la II Guerra Mundial─, les institucions europees i els estats membres no tan sols no han sabut respondre amb celeritat, sinó que ho han fet en una línia oposada a allò que exigim des de la gran majoria d’entitats socials, organitzacions no governamentals i moviments socials.
. Des de SMM lluitem pels drets d’aquelles persones que han de deixar els seus països d’origen, sense fer distinció entre persona migrant i persona refugiada: totes elles es veuen obligades a abandonar el seu país, sigui per salvar la vida que una guerra o una persecució ha posat en perill, sigui per fugir d’una situació econòmica insostenible que també posa en perill la seva subsistència.
. Alhora, la Plataforma SMM rebutja frontalment les actuals polítiques europees i estatals d’externalització i control de fronteres, de retenció i expulsió de persones, d’intervenció militar exterior, així com tantes altres que responen més a discursos de l’extrema dreta i a interessos electoralistes que no pas als valors universals de solidaritat, igualtat de tracte i respecte pels drets humans, que la UE suposadament defensa. És per aquest motiu, i perquè ens oposem que se segueixi legitimant aquest genocidi migratori, que la Plataforma SMM exigeix a la UE i als estats membres que:
. Es clausuri FRONTEX i els recursos que ara s’hi inverteixen es destinin a la creació d’una agència europea el mandat de la qual sigui l’ajuda humanitària i el rescat, tant a la mar Mediterrània com en totes les fronteres exteriors de la UE. Les institucions europees no poden seguir obviant la seva responsabilitat de salvament.
. S’elabori i s’apliqui un sistema Europeu Comú d’Asil que estableixi uns drets i procediments unificats per a tots els països d’acollida.
. Es treballi cap a una ampliació del concepte de persona refugiada que inclogui també totes aquelles persones que es troben en una situació de greu vulnerabilitat per motius econòmics i socials, fent-los extensius els drets i garantint-los un procediment d’acollida digne que permeti la seva inclusió social i laboral.
. Es facilitin vies legals d’accés a la UE per a aquelles persones que es troben en una situació d’extrema vulnerabilitat i la vida de les quals corre perill. Les màfies que s’aprofiten d’aquestes persones només són una conseqüència de la política de l’Europa Fortalesa.
. Acabin amb la hipocresia de les polítiques d’externalització de fronteres de la UE, que tenen com a objectiu traslladar el drama migratori a tercers països a canvi d’acords econòmics i comercials, arribant a l’extrem de subvencionar centres de detenció en tercers països amb fons destinats a la cooperació , així com altres pràctiques repressives.
. Canviïn les actuals polítiques europees d’intervenció militar a tercers països per unes polítiques de resolució de conflictes basades en el diàleg entre les parts implicades, evitant així la massacre de milers de persones innocents.
. Acabin amb el comerç irresponsable d’armes del qual es beneficien molts estats europeus, com l’espanyol, i que només contribueixen a alimentar conflictes armats on la violació de drets humans és una pràctica constant.
. Garanteixin que ni l’acció exterior ni els fons de cooperació europeus a tercers països s’instrumentalitzaran a favor dels propis governs europeus o de governants sense escrúpols. És imprescindible assegurar que aquests fons donaran resposta a les necessitats reals dels països d’origen, evitant així èxodes obligats de poblacions per causes econòmiques.
. La participació en els afers públics és un dret i un deure que cal exercir. Apel·lem la ciutadania a posicionar-se i a mobilitzar-se per assolir aquests objectius i per totes aquelles qüestions que generen injustícies i vulneren els drets humans, tant a Catalunya com més enllà.
. Per una Europa d’acollida i respectuosa amb els drets humans. NO MÉS MORTS al mar Mediterrani.
.
No está descansando ni jugando en la arena. Es uno de los tres niños que han muerto hoy al intentar llegar a Grecia. pic.twitter.com/j5XTCz7Fka
— LAGARDER (@lagarder81) 8 gener, 2016
...però la tragèdia dels refugiats al mediterrani continua.
La plataforma Stop Mare Mortum tracta de respondre en la mida de les seves possibilitats a aquest horror, ja que els governs de la fortalesa Europa no responen, o ho fan malament. Vet aquí el seu manifest:
.
. NOU MANIFEST
. Han passat mesos d’ençà que el darrer 19 d’abril s’enfonsés un vaixell camí de les costes europees, tragèdia que va deixar pel camí centenars de persones ofegades, entre les quals, molts nens i nenes. Aquest fet va despertar la indignació i rebuig de part de la ciutadania, que sabent de la gravetat de la situació, va impulsar la Plataforma Stop Mare Mortum (SMM) com a eina de denúncia, incidència política i sensibilització.
. Mesos després ens trobem que la xifra de morts a la Mediterrània ha anat augmentant dia rere dia, convertint les seves aigües en una autèntica fossa comuna on han perdut la vida més de 30.000 persones des de l’any 2000, i sempre, com a resultat d’unes polítiques migratòries i de control de fronteres que podem catalogar de genocides, ja sigui per acció, com en les morts del Tarajal, o per omissió de les responsabilitats de salvament. Davant d’aquesta crisi humanitària ─la més important a Europa des del final de la II Guerra Mundial─, les institucions europees i els estats membres no tan sols no han sabut respondre amb celeritat, sinó que ho han fet en una línia oposada a allò que exigim des de la gran majoria d’entitats socials, organitzacions no governamentals i moviments socials.
. Des de SMM lluitem pels drets d’aquelles persones que han de deixar els seus països d’origen, sense fer distinció entre persona migrant i persona refugiada: totes elles es veuen obligades a abandonar el seu país, sigui per salvar la vida que una guerra o una persecució ha posat en perill, sigui per fugir d’una situació econòmica insostenible que també posa en perill la seva subsistència.
. Alhora, la Plataforma SMM rebutja frontalment les actuals polítiques europees i estatals d’externalització i control de fronteres, de retenció i expulsió de persones, d’intervenció militar exterior, així com tantes altres que responen més a discursos de l’extrema dreta i a interessos electoralistes que no pas als valors universals de solidaritat, igualtat de tracte i respecte pels drets humans, que la UE suposadament defensa. És per aquest motiu, i perquè ens oposem que se segueixi legitimant aquest genocidi migratori, que la Plataforma SMM exigeix a la UE i als estats membres que:
. Es clausuri FRONTEX i els recursos que ara s’hi inverteixen es destinin a la creació d’una agència europea el mandat de la qual sigui l’ajuda humanitària i el rescat, tant a la mar Mediterrània com en totes les fronteres exteriors de la UE. Les institucions europees no poden seguir obviant la seva responsabilitat de salvament.
. S’elabori i s’apliqui un sistema Europeu Comú d’Asil que estableixi uns drets i procediments unificats per a tots els països d’acollida.
. Es treballi cap a una ampliació del concepte de persona refugiada que inclogui també totes aquelles persones que es troben en una situació de greu vulnerabilitat per motius econòmics i socials, fent-los extensius els drets i garantint-los un procediment d’acollida digne que permeti la seva inclusió social i laboral.
. Es facilitin vies legals d’accés a la UE per a aquelles persones que es troben en una situació d’extrema vulnerabilitat i la vida de les quals corre perill. Les màfies que s’aprofiten d’aquestes persones només són una conseqüència de la política de l’Europa Fortalesa.
. Acabin amb la hipocresia de les polítiques d’externalització de fronteres de la UE, que tenen com a objectiu traslladar el drama migratori a tercers països a canvi d’acords econòmics i comercials, arribant a l’extrem de subvencionar centres de detenció en tercers països amb fons destinats a la cooperació , així com altres pràctiques repressives.
. Canviïn les actuals polítiques europees d’intervenció militar a tercers països per unes polítiques de resolució de conflictes basades en el diàleg entre les parts implicades, evitant així la massacre de milers de persones innocents.
. Acabin amb el comerç irresponsable d’armes del qual es beneficien molts estats europeus, com l’espanyol, i que només contribueixen a alimentar conflictes armats on la violació de drets humans és una pràctica constant.
. Garanteixin que ni l’acció exterior ni els fons de cooperació europeus a tercers països s’instrumentalitzaran a favor dels propis governs europeus o de governants sense escrúpols. És imprescindible assegurar que aquests fons donaran resposta a les necessitats reals dels països d’origen, evitant així èxodes obligats de poblacions per causes econòmiques.
. La participació en els afers públics és un dret i un deure que cal exercir. Apel·lem la ciutadania a posicionar-se i a mobilitzar-se per assolir aquests objectius i per totes aquelles qüestions que generen injustícies i vulneren els drets humans, tant a Catalunya com més enllà.
. Per una Europa d’acollida i respectuosa amb els drets humans. NO MÉS MORTS al mar Mediterrani.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)