Es presenten els resultats del Projecte Internet Catalunya

Copio el reportatge publicat a la web de la UOC sobre la presentació dels resultats del Projecte Internet Catalunya. Es tracta d'un reportatge que podria valdre perfectament com a resum executiu d'urgència:

"Es presenten els resultats del Projecte Internet Catalunya
Juny de 2007
Projecte Internet Catalunya


El PIC és un programa de recerca desenvolupat entre el setembre del 2001 i el juliol del 2007 per l'IN3 de la UOC, l’institut de recerca de la UOC. És un programa de recerca bàsica, definit pels investigadors i codirigit per Manuel Castells i Imma Tubella. Es compon de 7 projectes de recerca, tots centrats a Catalunya, però a partir del coneixement de la recerca internacional en cada tema.

El PIC ha estudiat les transformacions de la societat catalana induïdes per l'ús d'internet, en tots els àmbits de la vida social, empresarial i administrativa. Però també ha estudiat el conjunt de la societat, l'economia i les institucions per establir la relació entre tecnologia i societat.

Han participat en el PIC uns quaranta investigadors, i cada equip ha tingut un director de projecte. S'han fet en total 15.390 entrevistes presencials i 40.400 entrevistes per internet. Els resultats són públics i a l'abast de tothom. Es publiquen al web de l'IN3 (uns quants milers de pàgines i uns quants milers de taules estadístiques). La publicació s'anirà fent al web de l'IN3 entre l'octubre del 2007 i el gener del 2008. També, es publicaran 7 volums que resumeixen i analitzen el que és essencial de cada projecte. Aquests 7 volums tindran una doble edició, en castellà i en català, i seran publicats per Ariel entre l'octubre del 2007 i el maig del 2008.

El projecte ha estat finançat enterament per la Generalitat de Catalunya, diversos departaments, coordinats des de Presidència i el Departament d'Universitats. El PIC va tenir el suport, primer, del president Pujol. Posteriorment, el president Maragall i el president Montilla van continuar el suport i van ampliar el finançament.

El PIC ha estat lliurat formalment al president Montilla el 26 de juny del 2007 i, després, presentat a la comunitat científica i als mitjans de comunicació.

El PIC, almenys des del punt de vista quantitatiu, és el projecte de recerca més gran en ciències socials que s'ha fet mai a Catalunya, el projecte més important de recerca sobre la societat de la informació que s'ha fet mai a l'Estat espanyol i un dels més importants d'Europa.

PIC Societat Xarxa

Es tracta d'un estudi sobre els usos d'internet per part de les persones i els efectes que tenen en els comportaments, les actituds i les relacions socials dels catalans. Es basa en una enquesta per qüestionari amb entrevistes presencials a una mostra de 3.005 persones estadísticament representativa de la població de Catalunya. Es va fer la primavera del 2002 i més endavant es va actualitzar amb dades procedents d'altres fonts. L'enquesta va tenir 170 preguntes, a partir de les quals es van construir 1.000 variables i es van analitzar les relacions entre elles. Els autors de l'estudi, de l'informe i del llibre són Manuel Castells, Imma Tubella, Teresa Sancho i Meritxell Roca, i van comptar amb la col·laboració d'Isabel Díaz de Isla i del professor Barry Wellman de la Universitat de Toronto.

L'estudi mostra els fets següents.

* L'ús d'internet s'ha difós ràpidament a Catalunya en l'última dècada i la divisòria digital s'ha anat reduint. En aquests moments, un 41,5% són usuaris freqüents d'internet i un 53,9% han estat usuaris en els darrers tres mesos. La difusió de banda ampla encara és més significativa. Pel que fa a les empreses, Catalunya és el país número u d'Europa en penetració de banda ampla i el número sis pel que fa a les llars. La principal diferència en la freqüència de l'ús és resultat de l'edat. A partir dels cinquanta anys, la proporció d'usuaris se situa en menys del 10%, mentre que arriba al 75% entre els menors de trenta anys. Així mateix, hi ha més abonaments de telèfon mòbil que persones, a Catalunya.


* Catalunya és una societat de la informació desinformada. Gairebé un 60% dels adults no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb internet. Hi ha un 39% de la població que ni fa servir internet ni ho vol fer perquè no hi veu la utilitat. Aquest grup són fonamentalment persones més grans de cinquanta anys. Hi ha clarament un tall generacional en l'adaptació a la societat de la informació. Aquest és un problema social com més va més important, perquè la població jove, incloent-hi els immigrants joves, viuen en un univers tecnològic diferent de la gent gran. I la gent gran encara té una forta influència en la política i en la gestió de la societat.


* Internet no disminueix la sociabilitat ni fomenta l'aïllament. Al contrari, en concordança amb els resultats de la investigació internacional, els usuaris d'internet són més sociables, més actius, tenen relacions d'amistat i familiars d'alta intensitat i també participen més en la societat. Internet augmenta la sociabilitat. Les relacions presencials i virtuals es reforcen recíprocament.


* L'estudi analitza la construcció de la identitat i situa el paper d'internet en aquest procés. La principal font d'identificació de les persones és la família, seguida d'"un mateix". La llengua, la nació, el territori o la religió tenen un lloc molt subordinat en la consciència d'identitat de la població en general. Els joves, malgrat que la gran majoria són capaços de parlar i escriure català, fan servir més el castellà que el català en la relació amb la família i els amics. Però, alhora, el sentiment de pertinença a Catalunya és present en el 37,5% de la població, i el sentiment de ser espanyol és tan sols del 19,7%, mentre que el 40% es considera tan català com espanyol. Per tant, en certa manera sembla haver-se diluït la identitat de resistència catalana davant de la relativa normalització de l'expressió cultural pròpia del país. És a dir, no fa falta afirmar-se per a saber que s'és català. Però hi ha un grup minoritari molt actiu, gairebé un 20% de la població, que es defineix amb un fort component nacionalista català. És un grup jove, professional, educat i que és l'usuari més actiu d'internet. És a dir, l'ús d'internet és associat a un projecte de construcció identitària catalana que busca una nova modernitat del país com a cultura autònoma.


* Internet activa els projectes d'autonomia de les persones: autonomia personal, autonomia professional, autonomia en la gestió del seu cos, autonomia comunicativa, autonomia emprenedora i autonomia sociopolítica. L'estudi demostra que com més autònoma i més capaç de projecte és una persona més fa servir internet. I com més la fa servir més desenvolupa la seva autonomia. Internet és una plataforma d'expressió de l'emprenedoria, la iniciativa i la llibertat.


* La societat catalana no creu en els polítics i en la política. Però té un profund interès en els assumptes del món i hi vol intervenir amb la seva autoorganització com a societat civil i amb les seves mobilitzacions pròpies. Internet es revela com un instrument important d'aquesta autonomia sociopolítica.

L’escola en la societat xarxa: internet en l’educació primària i secundària

La recerca identifica i analitza la incorporació d’internet a l’educació primària i a l’educació secundària de Catalunya i la seva relació amb l’organització, la cultura i les pràctiques educatives dels centres. Es basa en una enquesta per qüestionaris a una mostra de 350 centres, representativa del conjunt de centres públics i privats d’educació primària i secundària de Catalunya. L’aplicació de l’enquesta ha comportat la realització d’un total de 350 fitxes de centre i 9.876 qüestionaris, distribuïts, per col·lectius, de la manera següent: 700 directius de centres docents, 350 professorat coordinador de TIC, 2.187 professorat i 6.639 alumnat.

Principals resultats:

* La immensa majoria del professorat i l’alumnat d’educació primària i secundària de Catalunya accedeix a internet en la seva vida quotidiana, es mostra interessat per aquesta eina i la considera important per a l’educació. Tanmateix, la presència d’internet a les aules és molt baixa en comparació amb l’ús que en fan professorat i alumnat fora dels centres docents. Aquest poc ús d’internet també es fa palès en les relacions entre la comunitat escolar, especialment entre l’escola i els pares.


* Malgrat l’increment sostingut de dotacions en infraestructures i maquinari (al final del curs 2005-06 s’esperava arribar a una ràtio de 6,43 alumnes per ordinador als centres públics), fins fa ben poc la major part d’ordinadors amb connexió a internet es concentraven en aules d’informàtica als ordinadors de les quals els alumnes tenien accés d’una manera molt més restringida que si els tinguessin a la seva pròpia aula. Aquest ha estat un dels grans impediments materials de més generalització de l’ús de la xarxa a les escoles.


* La manera en què els alumnes utilitzen internet a les aules i la freqüència amb què ho fan depèn molt de la manera en què el professorat integra aquesta eina en la seva pràctica pedagògica. Internet s’utilitza sobretot per a preparar l’activitat docent i per a cercar informació relacionada amb les diverses assignatures. Els alumnes la fan servir principalment per a fer els deures i per a preparar treballs escolars. Però la presència d’internet en les activitats escolars com a eina per a la col·laboració entre professors i alumnes i per al desenvolupament de projectes innovadors és pràcticament testimonial. En definitiva, el professorat tendeix a utilitzar internet per a mantenir els patrons de docència tradicionals, més que no pas per a innovar.


* Una bona part dels directius dels centres docents no tenen entre les seves prioritats la integració de les TIC i d’internet amb finalitats educatives. Però, fins i tot quan aquesta prioritat es manifesta, els directius dels centres tenen poca capacitat per a liderar aquest procés i poder influir en les pràctiques educatives que tenen lloc en els centres de la seva responsabilitat. Aquest problemàtica es manifesta tant als centres públics com als privats.


* El professorat és l’element clau en la incorporació d’internet a l’educació escolar. El professorat que utilitza internet d’una manera més freqüent i variada amb els seus alumnes té un bon nivell de competències en la utilització instrumental de les TIC, ha rebut formació en l’ús educatiu d’internet, considera que la xarxa li és útil per als seus propòsits educatius i adopta un tipus de pràctiques pedagògiques personalitzades que fomenten la participació activa dels alumnes en les decisions sobre el propi procés d’aprenentatge, el treball en equip i l’obertura a l’entorn.


* No s'han trobat evidències que les diferències en l’ús d’internet als centres docents influeixin en els resultats escolars dels alumnes. En canvi, sí que hem trobat diferències pel què fa a l’ús d’internet a casa. Els nois i noies amb millor rendiment acadèmic accedeixen més a internet quan són fora del centre que els que obtenen pitjors resultats, però, a més, el seu rendiment acadèmic incideix en la manera com utilitzen la xarxa fora del centre. Els alumnes que no tenen dificultats acadèmiques utilitzen més internet per a finalitats escolars que la resta, quan són a casa. Així mateix, més ús d’internet per part dels pares i mares comporta un nivell més alt d’accés per part dels nois i noies, i més ús d’internet a casa per a fer treballs escolars.

* En aquest sentit, la feina que es fa actualment des de les escoles i els instituts encara no proporciona als alumnes les competències necessàries per a treure un profit adequat de les xarxes informacionals i, en conseqüència, no contribueix prou a compensar les "desigualtats digitals" entre alumnes, producte de les diferències que es generen en els entorns socials i familiars de procedència.

Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons. Podeu copiar-la, distribuir-la i comunicar-la públicament sempre que citeu l'autor i la font, no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.ca"

TVC-C9 i PIC

Del TN: "Indústria autoritza que TVC i Canal 9 es puguin veure tant a Catalunya com al País Valencià". El camí cap a la construcció d'un espai comunicacional comú dels Països Catalans ha donat un pas important. Si més no, el Camps ara ho tindrà més difícil per tancar els repetidors de TVC.
Avui, la batalla de La Carrasqueta revela la importància que va tenir, doncs segurament una derrota aquell dia hauria significat una pèrdua de terreny molt difícil de recuperar i, ves a saber, potser la noticia d'avui hauria anat en un sentit diferent. Cal donar les gràcies un cop més als que van ser-hi allà, el 27 d'abril d'enguany, defensant el dret del poble valencià a accedir a canals en la seva llengua.
En el món de la globalització, provar d'impedir l'accés a canals de televisió sembla molt i molt difícil i, en tot cas, més aviat propi d'inquisicions, censors i dictadures.
Però bé, sembla que s'ha superat un obstacle. Ara el que cal és construir l'espai comunicacional dels Països Catalans. O sigui: jo vull veure a Barcelona els canals en català del País Valencià. I també m'agradaria que es millorés la qualitat de recepció de l'IB3 de Balears que sigui dit de pas, sembla que només es veu, i no gaire bé, a la costa del Principat ( i crec que no a tota).
Però cal molt més. No entenc com és que encara, tants anys després, no es poden veure amb qualitat qualsevol dels canals públics dels Països Catalans a tots els Països Catalans. I ja posats, també els canals públics municipals de les ciutats més importants o les xarxes de les diputacions.
Que costaria molt fer això? amb la TDT no hauria de ser possible?
Potser l'alternativa vindrà per les Xarxa. I parlant de la Xarxa: avui han estat presentats els resultats del PIC (Projecte Internet Catalunya) encapçalat per Manuel Castells. Un estudi que (cito Vilaweb) "segons la rectora de la UOC, Imma Tubella, que ha co-dirigit el projecte amb Manuel Castells, es tracta de l'estudi en ciències socials més ambiciós que s'ha fet mai al Principat."
L'Estudi diu moltes coses: Que a Catalunya la gent es connecta a Internet més que la mitja europea, que hi ha fractura digital sobretot entre joves i més grans, que l'ús d'Internet millora els resultats econòmics però que el que és veritablement clau és el treball i col·laboració en xarxa, que malgrat que mestres, nens i joves són tots usuaris d'Internet a casa seva, resulta que a l'escola Internet no ha estat integrat en el model educatiu.
Crec que serà un exercici molt interessant llegir els resultats d'aquest estudi. Sempre és instructiu llegir a Castells.
I una conclusió de l'estudi molt important també: que no es veritat que els usuaris d'Internet siguem uns frikis sociòpates incapaços de relacionar-se si no hi ha una interfície PHP+DHTML de per mig. No senyor. L'estudi diu que els usuaris d'Internet són gent més autònoma, més comunicativa i que es relacionen més que els no usuaris. I jo afegeixo: i som més bufons, més alts i més simpàtics.
Jo ja ho sabia...

Sant Joan

Feliç revetlla i feliç Sant Joan a tothom!

Des de Vilaweb es poden passar e-flames del Canigó i demanar desitjos mullant els peus a la platja virtual de la Malva-Rosa. Podeu fer-ho tot aquí.

Per cert, sobre això de demanar desitjos a la platja. Us heu fixat en l'anunci d'Estrella Damm? resulta que el noi celebra els seu 80 anys el 1992. L'anunci va reculant en el temps fins arribar a la platja on amb una mitjana a la ma demana el desig a l'estel fugaç. Quin desig demana? "ser jove per sempre?" "sentir-me per sempre més tant bé com em sento ara?".
Bé, en tot cas, resulta que l'any del desig a la platja és el 1952, per tant, si al 1992 té 80 anys, resulta que 1992-1952 = 40. Per tant, 80 -40 = 40 anyets.
El xavalet que surt a l'anunci té, segons les xifres dels anys que van sortint, ni més ni menys que 40 anys de res. Digue'm escèptic però no m'ho crec. Més aviat té l'aspecte de 20.
Puc formular algunes hipòtesis: o bé els publicistes d'Estrella no saben restar. O bé es pensen que en això no es fixarà ningú, o potser pensen que posar 1932 queda massa llunyà i poc glamourós.
Bé, és igual. Pren-te la birra i no rumiïs tant.
Feliç Sant Joan. Felicitats a Joanes i Joans.
Salut, unitat i lluita, camarades, en la diada nacional dels Països Catalans.
Sant Joan. Solstici d'Estiu. La nit més curta de l'any. Coques, focs i petards!
L'estiu és aquí i aquesta és la seva festa!

en versió original

Blogger ja està en català. La pàgina de control des de la que faig el manteniment del bloc em surt en català. Bona notícia. Me n'alegro molt. D'alguna manera és el reconeixement al important món blocaire de parla catalana. Que no som pocs, coi! i que ja ens tocava.
Avui que han dit per la tele que de les 40000 llengües parlades a tot el món, el català és la que fa 88 en nombre de parlants (per darrera del Zulú! si és que m'he fixat bé en la imatge), encara que també segurament el nombre dels parlants en català és una mica superior perquè l'enquesta feta no ha tingut en compte els menors de 15 anys. Més de 9 milions de parlants en català. Aquests 9 milions de parlants són bilingües i segurament menys de la meitat tenen el català com a llengua d'ús preferent.
La llengua amb més parlants del món és el xinès-mandarí, la segona, oh quina cosa, el perseguit i reprimit -segons els nacionalistes espanyols- castellà.
Un comentari de la presentadora de la notícia ha estat, per mi, fonamental: "la majoria de la població mundial és plurilingüe".
Sí, és clar, no és el mateix ser plurilingüe en català-castellà que en holandès-anglès.
Pel que em diuen coneguts, el bilingüisme català-castellà als Països Baixos te els equivalents neerlandès-anglès, o neerlandès-alemany... Per mi és admirable si mitjançant el sistema educatiu i una política lingüística de l'espai comunicacional neerlandès són capaços d'aconseguir que una majoria de la població tingui aquest automatisme bilingüe. Ignoro si és cert. Però si ho és em trec el barret.
El bilingüisme català-castellà no te el mateix caché que el bilingüisme anglès-"qualsevol altre cosa". Però, en tot cas, és una situació normal. Conèixer més d'una llengua. Tenir més d'una llengua és el que li passa a la majoria de la població mundial. No tinc clar, però, el grau d'automatisme d'aquest plurilingüisme planetari.
I és que això de llengua materna, pròpia, apresa, o coneguda té les seves subtileses.
És problemàtica aquesta distinció perquè n'he sentit almenys un parell de definicions:
Definició política: llengua materna i llengua pròpia són sinònims. Quan es parla de "pròpia" ens estem referint a "pròpia" del territori o país. Les altres llengües del parlant són, per tant, "apreses".
Definició psicopedagògica: La llengua materna és la llengua del primer entorn familiar del nen. És la primera llengua que aprèn. Les llengües pròpies, en canvi, són les apreses fins a una certa edat, crec recordar que l'equivalent a l'acabament de la infantil i primària. El nen és competent i bilingüe o trilingüe en aquestes llengües pròpies. Encara que, en tot cas, usa preferentment una de les llengües (la materna, normalment). Les llengües apreses més tard són altres llengües en les que el parlant pot arribar a ser més o menys competent. Pel que he entès d'aquesta definició, el pas de llengua apresa a llengua pròpia és una qüestió d'automatisme mental. Si jo pogués reproduir l'automatisme que tinc en parlar català o castellà amb, per exemple, l'anglès, aleshores podria comptar l'anglès com a llengua pròpia.
Llengües pròpies serien, doncs, les que parlo "automàticament".
Bé, sense entrar a discutir sobre sociolingüística, el que em sembla pels casos que conec és que els nens en acabar la primària són bilingües en català i castellà. En acabar la secundària obligatòria, però, no són trilingües. La meva opinió és que la immersió i la política lingüística dels mitjans públics per a la població infantil, en general, funciona per a fixar l'automatisme del català. L'entorn sociolingüístic general i l'escola són capaços de fixar l'automatisme del castellà. Per a fixar l'automatisme de la tercera llengua cal confiar exclusivament en l'escola. En aquest cas, però, resulta insuficient per a la molt ample majoria dels nens i joves.
La realitat sociolingüística, de fet, pot acabar fent que els automatismes es perdin i no cal dir que les llengües amb menys us social són les més perjudicades: la tercera llengua i el català.
A mi, la idea de crear canals de TV exclusivament amb versions originals no em sembla gaire eficaç. Avui ja es poden veure moltes series estrangeres en versió original sense més que posar el canal de so dual. Estic força convençut que avui es poden fer moltes hores diàries d'anglès sense més que posar el dual als diferents canals.
El problema, crec, és que és molt fàcil fer zapping, però "costa" molt posar el dual.
Dit d'una altre forma: si vols posa un canal en llengua estrangera, però no et servirà de res si no es fa necessari l'ús social de la llengua; per posar un cas: no servirà de res un canal en llengua estrangera si en un altre canal puc accedir a les mateixes series doblades.
I el que seria un suicidi seria passar pels canals de la CCRTV les versions originals de les series estrangeres mentre que a la resta de canals la situació es mantingués igual com ara. és dir: tot doblat al castellà.
Per mi, és un problema d'ús social i de compromís en una política lingüística que estimuli el plurilingüisme. No es tractaria, doncs, de fer un canal en anglès i un altre en francès. Més aviat es tractaria de que tots els canals, públics i privats -tots- emetessin el cine i les series estrangeres sense doblar i amb subtítols optatius en la llengua original o traduïts a cadascuna de les llengües oficials. I també, que tots els canals -tots- públics i privats, tinguessin clar i respectessin el bilingüisme del país. I sense fer trampes. Per exemple, amb franges horàries d'us de llengües o alternant llengües entre programes. O, simplement, amb programes plurilingües, fent-los de forma que realment calgués el coneixement de les dues llengües per a copsar el total dels continguts. Bé, només és una proposta poc pensada.
La qüestió, en resum, és aquesta: la catalana és la llengua dèbil inclús jugant a casa. La decisió política és protegir-la i promoure-la. A més hi ha la necessitat d'adquirir l'anglès com a tercera llengua "automàtica". Poca broma, company.

indiferència

A Can Mas i Duran sembla que estan a partir peres. El Duran diu que la política a Madrid la decidirà ell. I el Mas li diu que d'això d'anar de ministres a Madrid encara n'han de parlar.
El Duran respon que o li deixen fer o que es buscarà amiguets nous.
No és el primer cop que CDC i UDC es barallen en públic i s'amenacen amb la separació i sempre ha acabat en una romàntica reconciliació. Però, serà aquest cop igual? està afectant a la relació entre els dos partits el fet d'estar perdent progressivament posicions de poder real?
Avui mateix es pot trobar a la pàgina web de CDC un comunicat sobre el debat que hi ha hagut a Unió.
Venen a dir que el cap de llista per Madrid el tria Unió, però que el programa i l'acció es decideixen conjuntament, com s'ha fet sempre. I convida a la direcció d'Unió, amistosament, això sí, a no dramatitzar.
Per la seva banda, a la web d'Unió, hi ha una nota segons la qual "Seria un error gravíssim anar per separat a les eleccions generals" i s'enllaça a les declaracions de Duran segons les quals "ni ell ni Unió desitgen la ruptura amb CDC i que no es planteja la campanya perquè CiU tingui o no ministres en el govern central sinó que la implicació en el govern passa per arribar a un acord de programa".
Només que la nota és ambigua (com tantes de les coses que diu el Duran): amb qui ha de ser aquest acord de programa. Amb qui mani a Madrid? amb CDC?
Si CiU se separen tindrem un escenari nou. Tanmateix, abans d'especular amb el futur de CiU, caldrà esperar aconteixements. Jo encara vull veure una escena de reconciliació, a la platja, al capvespre, Duran i Mas corrent l'un cap a l'altre...
Bé, és igual. CiU, junts o separats, són dipositaris de la confiança de molts compatriotes. Espero que les decisions que prenguin siguin beneficioses per al conjunt del país o, si més no, espero que les prenguin amb aquest interès, que després ja es veurà si ho són o no.

I fins aquí podria arribar aquest post, però avui també:

Un atemptat a una mesquita de Bagdad ha causat 75 víctimes mortals, més de 200 ferits i un nombre indeterminat de famílies destrossades i por i odi. Aquest és el gran argument informatiu d'avui. El d'ahir era que a Palestina, ha esclatat una guerra civil de fet. La dotzena de conflictes armats que també s'estan esdevenint al món no formen part dels arguments informatius habituals i avui tampoc ho són. Tot i que són reals i que també escampen mort, malaltia, dolor, misèria, odi i por.
I també: uns científics dels EUA diuen que els efectes del canvi climàtic seran molt més greus i molt més intensos que no el que anuncien des de l'IPCC. Un altre diari ens diu que des del Google Earth es pot comprovar els efectes actuals del canvi climàtic en observar les lleres seques d'importants rius asiàtics. I encara una altre web diu que el 30% del sol de la península ibèrica i, en particular, del País Valencià estan desertitzant-se.

Es fa difícil sentir al ritme de les notícies. El resultat personal és la insensibilització. Es fa difícil ubicar en valor absolut la importància de les notícies. Sembla evident que el més important de tot és allò que afecta a els vides humanes, però també és cert que la capacitat d'afectació i d'acció és més alta com més propera és la notícia. En la valoració del que passa pel món, faig un càlcul racional, on l'emoció és, si de cas, auto suggestionada.

Cada dia passen moltes coses. I la indiferència creix.

mani antitaurina 17/6

Per al proper diumenge 17 de juny, a les 16:00, Ramblas (sortida L3, Drassanes) hi ha convocada una manifestació antitaurina.
Tradueixo d'Indymedia: "El 17 de juny no és un dia qualsevol, és un dia molt important per als taurins. El matador José Tomás que es va retirar el 2002 i que d'aleshores ençà, els taurins han esperat el seu retorn a les places. L'1 de març va anunciar el seu retorn per al proper dia 17 de juny i el món taurí està desitjant que arribi aquest diumenge. José Tomás, madrileny, ha triat Barcelona amb intenció. Des que Esquerra va iniciar la seva campanya política contra les corridas ell ha format part de la resposta taurina a la dita campanya. Per entendre'ns, ve a Barcelona a reanimar l'afició taurina del nostre país."

Sembla que la Monumental es plenarà. Si més no, la revenda està a uns preus que a mi em semblen absolutament increïbles.

No se si podré anar a la manifestació, però, almenys, poso al bloc aquest apunt. Em solidaritzo amb els manifestants del diumenge.

És intolerable que a Barcelona es perpetrin actes de tortura salvatge contra animals indefensos. Vergonya ha de donar-li a l'ajuntament que la Monumental segueixi dedicada a la barbàrie.

Sí, ja ho se que això és cultura. També ho és el burka, i l'ablació de clítoris, i els correbous, i també ho era l'ase de Solsona, i també és cultura el canibalisme, i són cultura les amputacions rituals, i era la cultura d'Esparta matar als nadons més dèbils, i el racisme també forma part de la cultura de grans països com els Estats Units.

Si no dic que no. Si segur que és cultura.

Però jo prefereixo ser incult. I serà que sóc simple i a les curses de braus només veig crueltat. I no entenc perquè en nom de la cultura, o de la religió, o de la nació es tortura animals, es mutila a les dones, i es massacra als que són diferents.

Segur que és cultura, però jo hi veig barbàrie i crueltat.

I sí, no tinc cap superioritat moral per dir que és bo o dolent. I no ho dic. Però tinc el dret de revoltar-me contra el que em repugna, i em repugna la crueltat i la violència. I tinc dret a revoltar-me i provar de convèncer a altres per a que també es revoltin. I tinc dret, amb el meu vot i amb els meus actes a provar de canviar les lleis que permeten la crueltat i la violència.

Espero i desitjo que la manifestació del diumenge sigui un gran èxit. Que la Monumental esdevingui la nova seu dels Encants i, sobretot, que el meu país i la meva ciutat es deslliurin per sempre més de la vergonya d'aquests horribles actes de barbàrie i tortura. Que mai ningú pugui associar la matança de toros amb el nom de la meva terra. Que aquest ajuntament entengui que la declaració de ciutat antitaurina exigeix el tancament de la Monumental com a espai de tortura.

I espero també que arribarà aviat el dia que perdré de vista per sempre a aquests torturadors sanguinaris com el José Tomás, i a tots els torturadors voyeurs que ompliran la Monumental aquest diumenge.

Quina vergonya.

Espanya 3 - Catalunya 5

Resulta que sí. Resulta que no és només esport. Resulta que hi ha política de per mig i això els ha fet emprenyar. El resultat Espanya 3- Catalunya 5 segurament també ha ajudat. També haurà ajudat que l'organització encertés a posar "Els Segadors" com a himne català, però fallés estrepitosament en posar el "God save the Queen" per a l'espanyol.
El que resulta molt interessant és aquesta llei de l'esport que diu que les seleccions "oficials" representen a "Espanya". Això vol dir que: algú té molt clar que vol dir això d'"Espanya", i segon, que aquesta cosa tan ben definida pot ser i és representada per les seleccions oficials. Més encara: aquesta selecció oficial té dret a usar la bandera i els himnes oficials i nacionals (per tant, sense lletra), mentre que les seleccions no-oficials no en tenen dret (si hi posen lletra tindran dret?).
Segons una puntualització d"El Periódico", la selecció espanyola "de veritat" està jugant-se la classificació a no se on per no se quin torneig oficial. El Periódico remarca aquesta distinció entre "oficials" i "no oficials". A can PP, però, no estan per aquestes punyetes sobre les oficialitats i han tret el Sant Cristu gros i carreguen contra Carod Rovira i diuen que no es pot jugar amb els sentiments de la gent.
Mira, en això tenen rao. No es pot jugar amb els sentiments de la gent. Per mi això de que algú decideixi per mi que sóc espanyol, i tocat els ous, i que em representa un selecció oficial, quan jo no ho he demanat pas! em fa el mateix efecte que si em trepitgen l'ull de poll. És una cosa que sento molt. Podríem dir doncs que és sentimental i que, comparteixo amb ells, no em sembla bé que ningú vulgui jugar amb els meus sentiments.
De fet, malgrat que des del Periódico ja han aclarit que no és "oficial", a mi, sentimentalment m'entusiasma que una selecció catalana li hagi fet una maneta a una d'espanyola. Encara que no sigui oficial.
Es podria discutir que vol dir això d'oficial. Oficial en aquest cas vol dir reconeixement. La selecció espanyola FIFA és oficial perquè els membres de la FIFA es reconeixen entre ells. I Espanya (o els seus representants, amb himne sense lletra i tot) ja se n'ha cuidat prou d'impedir que Catalunya (o els seus representants, amb "Els segadors") hi pugui ingressar. Però si hi hagués una altre organització paralel·la a la FIFA on Espanya (o els seus representants) fossin més civilitzats, o menys polititzats, o simplement tinguessin una visió diferent del que és Espanya, potser Catalunya, o els seus representants, hi serien membres de ple dret.
I, fins hi tot, Catalunya i Espanya es podrien enfrontar en competicions esportives sense que això suposes més que un espectacle esportiu, i no una batalla política en la que uns neguen l'existència als altres basant-se en la "legalitat" i "l'oficialitat", per la força i amb amenaces i coaccions, en definitiva. I aquests altres busquen el reconeixement, la oficialitat, en alternatives.
I els del PP, però, que prou que han vist que l'excusa de la "legalitat" no amaga els fets i els sentiments sobre aquests fets, van i diuen que no es juga amb els sentiments. I tenen raó. El que a ells els cou és que Espanya ha perdut amb Catalunya, ni més ni menys. I els cou perquè tenen molt clar quina Espanya volen i quina Catalunya no volen. I aquesta victòria de Catalunya és per ells una trepitjada a l'ull de poll. I tenen ràbia.
Doncs ara ja saben que se sent. Amb els sentiments no es juga. Que es vagin calçant, que no serà l'última.

Perquè, n'estic segur, al final l'acabarem portant.

Una nació, una selecció.

Jo també sóc aquí

Estava mirant el TN a l'hora de dinar i m'he trobat amb la notícia de la tercera jornada "Jo també sóc aquí" que s'ha celebrat avui al Parc de la Ciutadella de Barcelona que ha organitzat la Comunitat de Sant Egidio.

En aquesta jornada es demana que s'agilitzi la tramitació dels tràmits de nacionalització per als nens i menors fills de residents extra-comunitaris. Les imatges servides mostraven el cas d'un noi i una noia que tindran problemes a l'hora de poder fer estudis universitaris pel fet de no disposar de la nacionalitat i malgrat haver estat escolaritzats durant anys en el sistema educatiu català.

Nens i menors que porten més temps vivint aquí que al seu país de procedència, o que des de que tenen ús de raó sempre han viscut aquí i s'han educat aquí, resulta que no tenen dret a la ciutadania. I això els limitarà en els seus drets, començant pels educatius, i continuarà, per exemple, amb el de vot, o el dret a concórrer a oposicions per a la funció pública.

Copio la nota d'Europa Press que ha aparegut al Vilaweb:

"Desenes de famílies demanen a Barcelona que s'agiliti la nacionalització dels menors estrangers residents
09/06/2007 13:38

BARCELONA, 9 de juny (EUROPA PRESS)

Desenes de nens acompanyats dels seus familiars s'han reunit avui al parc de la Ciutadella de Barcelona en una jornada festiva per reclamar l'agilitació dels tràmits de la nacionalització dels menors estrangers residents al territori i que es reformi la normativa sobre nacionalització de menors.

La tercera jornada 'Jo també sóc aquí', organitzada per la Comunitat de Sant Egidio, ha tingut com a objectiu conscienciar la ciutadania de la situació que viuen els nens i joves fills de pares estrangers.
Segons ha explicat a Europa Press una portaveu de la Comunitat de Sant Egidio, Meritxell Téllez, l'associació reclama que "molts nens i joves que viuen al nostre país puguin millorar la seva situació arribant a obtenir la nacionalització espanyola".
Així mateix, ha recalcat la situació que viuen molts menors, "que han nascut aquí o han arribat de molt petits, tenen la nostra llengua i els nostres costums, però no tenen la nacionalitat" i, a més, molts d'ells "tindran moltes dificultats per obtenir-la en el cas que els seus pares no la tinguin".
En total, segons Téllez, es calcula que hi ha mig milió de nens estrangers a l'Estat, tot i que no tots estan en la mateixa situació. Part d'ells, tot i això, tenen pares en situació irregular, el que dificulta que els nens puguin obtenir la nacionalització.
Durant la jornada, els nens han pogut veure actuacions musicals i obres de teatre de diversos col·legis, fer activitats i jocs, participar en un mercat solidari o escoltar l'experiència d'alguns menors que han relatat la seva situació."

Crec que és urgent canviar la llei per a fer que la ciutadania es concedeixi als menors fills de residents extracomunitaris que hagin cursat la primària i /o la ESO a les escoles catalanes.

Per mi, retardar el reconeixement d'aquest dret seria, simplement, racisme. Ni que només sigui per poder seguir mirant a la cara als nostres veïns i compatriotes, cal solucionar aquesta vergonya de forma urgent.

El pitjor racisme és contra els nens.

Web 2.0

Darrerament he llegit comentaris i opinions d'escriptors, músics o economistes que d'alguna forma o altre critiquen els blocs, la wikipèdia, o les aplicacions col·laboratives que estan apareixent amb la web 2.0.
És un fet que qualsevol pot tenir un bloc, escriure i tenir lectors. Que manta vegades s'escriu amb poc respecte per l'ortografia i la gramàtica. Amb molt poca de qualitat. Banalitzant la tasca d'escriure i opinant de qualsevulla qüestió sense ser ni expert ni entès.
La vulgarització de la producció d'opinió fins a la irrupció dels blocs estava reservada al gremi dels tertulians dels mitjans: periodistes, escriptors i opinadors professionals.
Ara, en canvi, l'opinió es pot generar a molts més llocs. En molts casos aquests nous opinadors funcionen repetint de forma més o menys personalitzada arguments manllevats dels opinadors professionals que pugui tenir de referència, però en d'altres casos, hi ha autèntica producció d'idees i opinions originals, fonamentades i independents. A més, els blocs admeten el comentari i el fòrum, i l'enllaçat amb altres blocs afins. El bloc és una factoria d'opinió que aglutina un públic afí i s'incardina en una xarxa de producció ideològica. Bé, si més no, el bloc pot arribar a ser això.
Per descomptat canviant ideologia per propaganda, la frase també funciona.
Democratització de la producció d'opinió seria el concepte que, crec, defineix els blocs.
I col·laboració. Col·laboració és l'altre paraula. La viquipèdia n'és l'exemple més clar, encara que com diu Quim Monzó, la publicació lliure ens ha dut a alguns continguts que resulten difícilment discernibles de la propaganda o de la tendenciositat ideològica. El vandalisme es veu ràpid, en canvi un article ben fonamentat i sense errors però ideològicament tendenciós pot ser de molt difícil detecció.
Però això no treu que les wiki, en general, són un grandissim mitjà de col·laboració que funciona molt bé per a documentar. Cada cop veig més llocs web que inclouen una wiki per als usuaris del producte o de la temàtica que es tracta.
Les enciclopèdies són, les de paper també, malgrat tot, ideològicament tendencioses. La censura és quelcom que ha estat present fins no fa tant a l'estat. I l'autocensura és quelcom que segueix aplicant-se per la simple protecció dels interessos. Només cal llegir els articles històrics de qualsevol enciclopèdia de paper d'una editorial de prestigi. Que potser aquests articles no tindran un aire d'història oficial? que no és la història oficial res més que la censura de la història?
Però la col·laboració segueix sent el gran poder de les wiki. La Wikipèdia és, potser, l'exemple més difícil de considerar degut a la seva magnitud. A la Wikipèdia es poden trobar articles excel·lents, buits sorprenents i manipulacions. Cal, potser, més temps per perfeccionar un projecte colossal que, juntament amb Google, és un altre dels noms clau de la Web 2.0. Perfeccionar, o continuar construint. Beta permanent. Beta permanent és l'altre concepte clau i ja en portem tres: democratització de la producció de contingut, col·laboració, contrucció permanent i afegeixo compartició, i les xarxes P2P com a paradigma. La propietat intel·lectual és una fal·làcia quan la intel·ligència és col·lectiva.
Una mica com funciona el cervell: producció continua de neurones, establiment de sinapsis i reconfiguració contínua de les sinapsis. Però més poderós, doncs la seva sensibilitat està també distribuïda, i veu i sent arreu en tot moment.
I aquesta és l'altre frase que se supera amb Web2.0: "La xarxa és l'ordinador". La Xarxa és més que l'ordinador. O potser és que la visió dels gurús de Sun que van dir-la era tan poderosa que no la vaig entendre del tot al seu moment. No estem parlant només d'una xarxa en la que jo puc obtenir serveis i informació prestats per sistemes remots de forma ubiqua. No, en realitat, la xarxa és un cervell distribuit. La connexió de milions d'intel·ligències individuals en una intel·ligència col·lectiva. Un ens que no és nou. Un sistema que ve d'antic i que àdhuc aplicat en ordres de magnitud molt més reduïts que els actuals ha permès la consecució de miracles com Linux i el software OpenSource.
la Xarxa, cada cop s'assembla més (esdevé?) a un macro-organisme dotat d'una poderosa intel·ligència col·lectiva. I aquest super-organisme està lluitant per manifestar-se a través d'una nova interfase, que avui en diem Web2.0.
Què serà capaç de produir aquest ésser? Serà un aliat per a la resolució dels grans reptes als que ens enfrontem com espècie: canvi climàtic, escassedat de recursos, onades migratòries? En el fons, la Xarxa no som nosaltres mateixos? La demostració que la intel·ligència humana en llibertat tendeix naturalment a col·laborar i compartir? Que no és veritat que guanya el més fort sinó l'espècie que col·labora millor? Que tenim la possibilitat d'articular respostes planetàries als reptes planetaris, passant per sobre de multinacionals i d'interessos particulars?

dimarts negre

Aquest ha estat un dimarts negre, i no només pel que te de tornar a la feina després de tres dies de festa. No. És per la frustració que no cessa: avui mateix Artur Mas posava a Can Cuní com a remei per a l'abstenció fer que que la llista més votada sigui la que guanyi. Cinisme, tacticisme, joc curt i ens prenen per tontos un cop més.
Cap interès real en el problema estructural, al contrari, aprofitar la situació per mirar d'esgarrapar poder a curt termini.
Potser, tot plegat, no és més que un altre dels signes dels temps. Avui ha estat particularment dur: fa pocs dies al Parlament Europeu discutien sobre els sexe dels àngels i sobre l'homosexualitat del Tinky Winky dels Teletubbies; simultàniament Putin diu que si EUA desplega l'escut antimíssils a Txèquia i Polònia, els caps nuclears russos tornaran a apuntar a ciutats d'Europa. En l'ordre del dia de la UE cal parlar del Tinki Winky i dels caps nuclears. Totes dues, qüestions capitals.
Primer de tot, algú em pot aclarir de quina forma l'escut antimíssils pot defensar-nos dels missils iranians com diu Bush? no havíem quedat que a l'Iran encara li queden anys per tenir míssils nuclears? inclús en el cas que els vulgui tenir, cosa que també està per veure? no serà que Bush vol marcar paquet amb Putin, i aquest, se la torna amb "el meu és més gros"? amb el resultat que les ciutats d'Europa tenen, de nou, l'amenaça d'uns míssils nuclears apuntant-les. Amb això no es fa broma! Ens adonem tots plegats de què vol dir això? entenem que aquests dos sonats estan jugant amb la destrucció de les nostres ciutats? dels ciutadans? de la vida? com és que encara no els han tancat a aquests dos criminals?
ETA, per la seva banda, diu que la treva s'ha acabat. Que després del numeret de la il·legalització de les llistes de ANB, ASB i independents abertzales, amb l'estat dialogarà el seu psiquiatra. Al govern basc es temen un atemptat en breu. Com pot ser que això s'hagi fet tan malament? Com s'ha pogut cagar tant enmig el ZP? com és que no han estat capaços d'aprofitar aquesta oportunitat? com poden ser tan desesperadament inútils, cecs i bàrbars tots plegats?
Tercera, el Rajoy ofereix un pacte al ZP per a... posar-li lletra a l'himne espanyol. Fot-li fort! qüestió identitària de primera magnitud que cal situar-la al mateix nivell que el cas Tinky-Winky o les bombes de Moscou. Ai Mariano, Mariano... si ja en té lletra, home, si jo recordo una que deia no se què d'una canya, que si la canya peta i no se que més... Per cert, la lletra serà en tots els idiomes oficials a l'estat? o només en castellà? i de què parlarà? de les essències pàtries? glossarà un moment històric? quin? les copes d'Europa del Madrid?
Proposo que cada partit polític presenti a votació un possible text per a l'himne. Que al final surti vencedor l'himne més votat, o el de CiU en cas de dubte, que serà el mateix. I després, quae aprofitin l'himne per inaugurar una cimera extraordinària de la UE on es tractarà del cas Tinky Winky i es recomanarà a la població que es compri crema protectora per prevenir-se contra les radiacions intenses del sol a l'estiu i, qui sap, potser també d'algun cap nuclear descontrolat.

Aquest matí, sentint les notícies, no m'ho podia creure. Semblava un malson. Una darrera l'altre.

Sort que el meu fill encara no parla, perquè em moriria de la vergonya d'haver d'explicar-li

Jo faig el que puc, però no dono per més. Perdona, fill, per la merda de planeta que t'estic deixant.

Abstenció (II)

Dades de "El Punt" edició impresa de Barcelona de dilluns 28 de maig d'enguany, o sigui, de l'endemà de les eleccions:

Total del Principat:
__________________2007_______2003____variació
cens ......... 5366073 .. 5306719 ..... 59354
participació . 2887029 .. 3261921 ... -374892
participació % . 53,80 .... 61,47 ..... -7,67
abstenció .... 2479044 .. 2044798 .... 434246
abstenció % .... 46,20 .... 38,53 ...... 7,67

Vots per partits:

___________2003_____2007__variació________comentari
ciu .... 791932 . 722653 .. -69279 ...... trompada!
psc ... 1103851 . 923969 . -179882 .......castanya!
erc .... 414549 . 334680 .. -79869 ...... mastegot!
pp ..... 360553 . 283408 .. -77145 .... clatellada!
ic-eua . 335861 . 258978 .. -76883 ........ calbot!
altres . 182582 . 255677 ... 73095 ....... Millora!
blancs .. 55742 .. 89617 ... 33875 .. sisena força!
nuls .... 17456 .. 19420 .... 1964 ....... més nuls

Vaja! sembla ser que tothom a perdut confiança dels votants. Què més podem veure?
Podem veure que amb un increment en el cens de 59315 nous votants, la participació, en canvi, ha caigut en 434246 votants. Si comparo aquesta xifra amb les pèrdues del pentapartit, 483058, no puc deixar de veure-hi una forta coincidència. L'increment d'Altres + Nuls + Blancs és de gairebé 108934 vots, passant de 255780 a 364714. Dada sensible i que cal tenir en compte.
Una interpretació: la pèrdua de confiança en el pentapartit és tradueix en un increment dels "partits antisistema" (un oximoron), però sobretot i majoritàriament en un increment de l'abstenció.
Fa de mal dir què ha passat amb els 59315 vots nous (joves, sobretot, i també els nous ciutadans UE: romanesos i búlgars). Segurament el més prudent seria projectar les enquestes d'intenció de vot per edats i plantejo la hipòtesi que aquests vots han anat (encara més) majoritàriament a l'abstenció i a candidatures alternatives, molt més que al pentapartit en general.

Si es mira el tant per cent de número de vots rebuts sobre cens (la gent que estava convocada a votar) es veu que el pentapartit, en ple, perd confiança del cos electoral.

_________2003____2007____DIF.
Ciu ... 14,92 . 13,47 . -1,46
psc ... 20,80 . 17,22 . -3,58
erc .... 7,81 .. 6,24 . -1,57
pp ..... 6,79 .. 5,28 . -1,51
ic-eua . 6,33 .. 4,83 . -1,50
altres . 3,44 .. 4,76 .. 1,32
blancs . 1,05 .. 1,67 .. 0,62
nuls ... 0,33 .. 0,36 .. 0,03

Si es mira el tant per cent en número de vots rebuts sobre participació (la gent que va anar a votar),
__________2003____2007____DIF.
ciu .... 24,28 . 25,03 .. 0,75
psc .... 33,84 . 32,00 . -1,84
erc .... 12,71 . 11,59 . -1,12
pp ..... 11,05 .. 9,82 . -1,24
ic-eua . 10,30 .. 8,97 . -1,33
altres .. 5,60 .. 8,86 .. 3,26
blancs .. 1,71 .. 3,10 .. 1,40
nuls .... 0,54 .. 0,67 .. 0,14

Es veu que CiU té motius per saltar d'alegria (guanya tes quarts de punt!!!!) mentre que PSC, IC, PP i ERC, per aquest ordre perden entre un 1.84 punts el que més (PSC) i 1.12 punts el que menys (Esquerra).
Aleshores, dins una realitat objectiva de pèrdua general de confiança envers el pentapartit, com és que el revés electoral, segons el titular de portada de El Periódico del dilluns, aparentment nomes afecta a Esquerra? No serà que és un error tipogràfic i volien posar PSC? És part d'una tàctica de pressió sobre Esquerra per forçar un tripartit municipal? Perquè tinc la sensació que des de les bateries mediàtiques de PSC i CiU s'aprofita qualsevol moment de debilitat (real o fictícia) per a provar d'ensorrar una mica més si es pot als adversaris? perquè tinc la sensació que darrera dels discursos de pactes i aliances hi han sempre punyals i espases? i la alerta permanent del millor moment per a colpejar per l'esquena? Adversaris i aliats, en definitiva, indistingibles en mala fe?
És evident que els resultats d'Esquerra son dolents. Però han estat pitjors, objectivament, els de tota la resta, a excepció dels de CiU que, en tot cas, tampoc són per tirar cohets.
De totes formes, com ve sent costum darrerament, segons els grans mitjans, sembla que és Esquerra la que te la culpa de l'abstenció, la única que s'ha fotut la patacada i la que pràcticament a entrat col·lapse organitzatiu.
Potser és que dins Esquerra ha començat un procés de reflexió. O que la democràcia interna permet expressar discrepàncies. En tot cas, anem malament si el missatge que es transmet des dels mitjans és que tota la reflexió que cal comença i acaba amb Esquerra. Segons els mitjans, aquest és el millor dels mons possibles. Anem bé.

Aquesta reflexió no és només cosa d'un partit. Les forces que mouen l'espai social són molt més fortes que simples conjuntures. En una altre lectura, les causes que motiven l'abstenció són moltes i venen de lluny. Són estructurals.
Un govern d'Entesa, o tripartit, només tindrà efectes socials importants si dura moltes legislatures. Si és capaç de remoure els fons estructural social. Només tindrà efectes si incideix en la formació a les escoles, en la fusió entre els autòctons i la immigració i en la promoció d'un espai comunicatiu audiovisual vehicular majoritàriament en català.

Però centrant-se a esquerra, la reflexió que cal fer a Esquerra no és pas poca cosa. En aquest sentit, els corrents interns haurien d'aportar alguna cosa si són (som tots plegats) prou humils com per entendre que l'últim que cal ara són salvapàtries. La direcció d'Esquerra ha de saber molt bé a quin electorat representa i quin missatge és el que lidera.
Per mi, el primer és fer aquest pas: Definir el missatge. Esquerra te una dificultat fonamental en el seu missatge que és lligar el discurs "anti-sistema" de l'independentisme amb l'exercici i la voluntat d'exercici de governs d'esquerres. Per mi és clar: Ésquerra ha de ser independentista, socialdemocrata i ecologista. Totes tres coses a l'hora. No ha de ser ni trostkista, ni marxista, ni eco-socialista, ni exclusivament independentista... i cal tenir present que l'estratègia independentista no és cosa per a realitzar-la de demà; menys encara quan la meitat del cens electoral desconfia del sistema fins al punt de no anar a triar els seus alcaldes. Dit d'una altre forma. Esquerra ha d'abandonar el llast d'un discurs ambigu que pugui resultar atractiu a cert independentisme socialista revolucionari; i també ha de deixar anar el llast de l'independentisme sense discurs social i etnicista (per no dir racista).
Esquerra ha de ser partit de govern i això vol dir plantejar l'estratègia independentista a llarg plaç, construint l'espai social. No es tracta de mobilitzar puntualment, es tracta d'assentar el sentiment nacional en capes àmplies. Dient-ho de forma senzilla: es tracta d'aconseguir que a les properes eleccions, les que siguin, l'abstenció es redueixi perquè hi ha un convenciment generalitzat que és bo participar. El que cal és aconseguir que els treballadors pensin que els comitès d'empresa i les seccions sindicals serveixen per alguna cosa més que per a fer bonic. El que cal és recuperar el sentir-se preocupats pel benestar dels compatriotes. Es tracta d'aconseguir que l'autoreconeixement com a país creixi, i que el compromís amb el país, també. Es tracta que hom senti la necessitat de dir la seva i anar a votar perquè s'estima el país i el preocupa el seu destí, i es tracta de que hom s'involucri en la vida social del país, i que s'entengui que el país és una realitat tangible: veins i territori, no una idealització romàntica.

Estem lluny de la independència i l'abstenció ens n'allunya més. Ens allunya de la independència, i de l'escola i la sanitat públiques i de qualitat, i de la jornada laboral de 35 hores, i d'una resposta intel·ligent i adaptativa als efectes del canvi climàtic, i de l'integració mútua entre autòctons i immigrants. De totes aquests coses i de moltes més ens allunya l'abstenció.

D'altra banda, què tenim? uns grans mitjans que en molts casos resulten manipuladors, un pentapartit que resulta descoratjador, un tacticisme i un joc curt frustrant.

Cal renovar, segur. Segons l'Avui (paper) del 05/06/2007 s'ha presentat un nou corrent intern que reclama un nou rumb per Esquerra i renovació dels dirigents. No tinc molt clar si Esquerra Independentista és un corrent que ha sorgit com a opció espontània o rep alguna mena de suport des de la direcció del partit. Aparentment, on Reagrupament sembla ser més aviat de tall només independentista, el corrent Esquerra Independentista aposta pel doble eix; caldrà veure en què acaba això.

Torno a dir: a Esquerra, hauríem de ser una mica més humils i més intel·ligents. En la meva opinió, malgrat que a alguns els pesi, Esquerra no és ni la causant dels problemes passats, presents i futurs del Principat i dels Països Catalans, ni per ella mateixa durà a la solució del problemes, ni a la remisió del pecats. Esquerra és només una peça més. No és la més important, per molt que es mogui i que és girin corrents interns. És fonamental entendre que, malgrat que el tacticisme o les conjuntures puguin fer aparèixer la força com un element central o clau, aquesta és, però, una sensació falsa. Si la posició no va acompanyada de la força real d'una majoria, aleshores és un ful.

L'objectiu és clavar el sentiment nacional al cor de la majoria de catalans. I opino que la via que ha de seguir Esquerra, com diria Carod, passa per l'independentisme de pluja fina, per independentisme social. Crec que anem per bon camí, ara. Encara que potser no estem donant les passes amb l'eficàcia suficient, ni potser en l'entorn més propici. Però no la caguem. No llencem per la borda una estratègia que trobo correcta. Que no ens perdi, un cop més, l'estètica mal entesa. Cal corregir errors sens dubte, però crec que sobretot, ens cal perfilar un missatge molt clar, i fer-lo arribar al poble, als veïns, als immigrants.

I, sobretot, ens cal Esquerra fent bon govern. Bon govern amb Esquerra: nacionalista, d'esquerres i ecologista.

Esquerra a BCN

La federació d'Esquerra de Barcelona ha pres la decisió de retirar-se del govern d'Entesa municipal. Segons Portabella no està tancada la porta a un diàleg amb Hereu, però, té tot l'aspecte que la retirada és cosa feta.
Jo, personalment, no veuria malament continuar al govern municipal, però, tanmateix, entenc que alguna cosa cal fer.
Les expectatives que s'havien creat a la federació d'Esquerra de Barcelona eren molt altes i no s'han obtingut els resultats esperats, ni molt menys. És un fet objectiu que s'han perdut posicions i la greu davallada de vots a Barcelona és la causa de més pes en la devallada general de vots al Principat. Els números canten.
Alguna cosa cal fer. La davallada de vots ha estat general a tots els partits, però cabia esperar que fos proporcional al tamany dels electorats respectius. En aquest sentit, cal dir que l'abstenció ha perjudicat amb més força a Esquerra i IC. En el cas d'Esquerra aquesta abstenció és molt evident a Barcelona.
Caldria preguntar-se pels motius d'aquesta abstenció i en trobarem de molt diversos i generals i també de particulars a cada partit.
De les causes generals n'hi han d'haver dotzenes. Faig la següent reflexió: l'espai electoral català està dividit en dues meitats. La meitat que vota ho fa amb una dispersió ideològica que que encabeix a CDC, UDC, PSC, CpC, Esquerra, IC, EUA, Verds, Cs, PP, CUPs, PxC, vot blanc... Els motius que duen a triar unes sigles determinades també són diverses. Cal suposar que la meitat que no vota ho fa també amb un grau de dispersió ideològica similar, o el que és el mateix, i que ja sabíem: les motivacions de l'abstenció són moltes, igual com ho són les motivacions del vot.
En aquest sentit, les veus que postulen una raó o altre com a motiu principal de l'abstenció haurien de reconèixer que, com a màxim, el millor motiu que és pugui donà només explicarà un 30% del total de l'abstenció. Que no està mal, però que obliga a seguir pensant.
L'abstenció en té moltes de causes. En el cas particular d'ERC cal veure que, no només no s'ha aconseguit motivar a nous votants sinó que no s'ha aconseguit motivar a votants anteriors.
En aquest sentit, la decisió de la Federació de Barcelona de no tornar al govern municipal hauria de ser la primera de les accions orientades a engrescar de nou als antics votants i a la mobilització de votants nous de l'abstenció, si és que això és possible. No és evident quin és el sostre electoral d'Esquerra, però sí que és evident que diumenge passat, la meitat de la gent que va votar ERC a les nacionals que van dur al primer tripartit, es va abstenir.
De totes formes hi ha una aposta estratègica d'Esquerra. Esquerra és independentista i d'esquerres. Una cosa no treu l'altre. Com a comentari adjacent diré que en algun fòrum he sentit a parlar de la irrupció de les CUPs com la demostració que Esquerra ha de ser més independentista. Voldria fer notar que les CUP són per definició, esquerra revolucionària. O sigui, si de cas, amb les CUP ens podríem discutir sobre la via per assolir la independència, però pel que fa l'eix esquerra-dreta, cal dir que les CUP estan clarament ubicades a l'esquerra, allà on Esquerra és socialdemòcrata, les CUP són una amalgama de marxistes, trostkistes, o, en resum, socialisme "fort".
Jo crec que les CUPs, felicitats i benvingudes siguin, ha mobilitzat vot que estava a l'abstenció i que, en algun moment, potser ha estat a Esquerra en préstec, però que la votava com a mal menor.
En aquest sentit, la CUP, allà on es presenta, simplement el que provocarà es que cert vot podia arribar a refugiar-se excepcionalment a Esquerra, ara ja no ho farà. Això, en principi, és una oportunitat per a fer un discurs ideològic més net.
En aquest sentit, trobo que cal tenir uns plantejaments ideològics clars. Aquests missatges transversals a grans espais ideològics que són capaços d'anar del centre a l'extrema esquerra, són, sens dubte, falsos. Algun dia, tant de bo, caldrà pactar amb le CUP i amb altres forces per donar un pas endavant. Per pactar, però, cal saber molt bé on és cadascú.
I amb això tornem a Barcelona. Esquerra és esquerra. La sortida no ha de servir per entregar l'ajuntament a la dreta. La sortida ha de servir per forçar, si de cas, més polítiques d'esquerres a l'ajuntament. Des de l'oposició hauria de ser possible, si és que Trias és tan socialdemòcrata com diu.
la sortida ha de servir per enviar el missatge clar que la tercera via existeix i que la lidera Esquerra.
Serà molt interessant seguir les vicissituds dels regidors d'ERC a l'oposició barcelonina. Es renuncia als recursos que proporciona el govern per, a canvi, deixar clar quin és el propi perfil que ha de ser, forçosament, independentista i socialdemòcrata, i amb una marcada sensibilitat ecològica.
Una idea agafada al vol, que caldria desenvolupar: el tripartit municipal, que d'alguna forma era un dels productes del maragallisme, no ha resistit a l'acabament d'aquesta via, doncs no es pot considerar Hereu un maragallista, encara que, potser, tampoc montil·lià.
En tot cas, si avui ERC surt del govern municipal, s'obre un escenari nou. Els tripartits i les enteses no són quelcom indissoluble. Aquesta constatació ha de servir per recuperar la plasticitat de la política principatina i, espero, per a recuperar de l'abstenció als antics votants que podien pensar que, a Barcelona, Esquerra es subordinava al PSC.
No és el primer cop en els darrers anys que Esquerra renuncia a posicions de poder real per mantenir-se fidel als propis principis.
Espero, però, que se sàpiga transmetre aquests principis de forma clara. Aquesta, però, és una altre batalla.

Abstenció

Vaig estar d'apoderat d'Esquerra al meu col·legi electoral. A diferència d'altres cops, però, la jornada em va deixar mal cos. Els resultats del País Valencià han estat molt descoratjadors. Els de Balears tampoc són com per tirar cohets, tot i que millors. Al Principat Esquerra ha comptabilitzat una baixada sensible en número de vots. Malgrat el descens, però, més de tres cents nous regidors d'Esquerra han estat triats pels seus veïns per a representar-los en llurs ajuntaments. En total, més de 1500 regidors d'Esquerra estaran als ajuntaments; en molts casos formant part de governs municipals.
Moltes felicitats per haver estat capaços de generar confiança. Els desitjo sort i que puguin dur a terme una bona tasca. Que recordin que estan al servei dels seus veïns i compatriotes.
Aquest mateix desig és extensible a tots els regidors de tots els partits que s'han presentat. Els felicito a tots ells. Ara han de ser dignes de la confiança rebuda.
Malgrat tot, crec que cal estar amoïnat. No pot ser que a les municipals la participació amb prou feines sigui del 50%. Això és terrible. Avui el poble està dividit com mai no ho havia estat. Dividit entre els que voten i els que no voten. No és una circumstància menor, al meu parer.
El diumenge al vespre sentia enveja pels resultats del PP a Madrid i País Valencià. Amb participacions més altes que al Principat, el PP ha obtingut unes majories rotundes. Com les que havia obtingut el president Pujol als seus millors moments.
No podia deixar de sentir enveja i pensava que tant Madrid com el País Valencià, agradarà o no agradarà, el PP ha aconseguit sumar i il·lusionar al gruix de les respectives ciutadanies. No cometré l'error de negar una evidència. Al País Valencià hi ha un majoria àmplia de compatriotes que aprova i aplaudeix les polítiques de Camps. És així per malament que em soni. L'enveja em venia de l'eufòria dels simpatitzants. Aquella gent estaven contents i il·lusionats, se sentien units i confiats.
En canvi, a la nit del 27, a les seus dels partits del Principat les cares eres de contenció, de "podria haver estat pitjor", o, directament, de pomes agres. Ningú podia sentir-se satisfet, perquè tothom -excepció feta de les CUPs, i de la PxC (Mare de Déu Senyor!)- ha perdut la confiança de desenes de milers de votants.
Alguns periodistes comentaven que per primer cop ningú deia que havia guanyat. Trias reconeixia que havia perdut, i Carod, que no s'havia guanyat. La Mayol parlava de mals resultats. Només el PSC s'atrevia a dir, però amb la boca petita i la por al cos, que havien guanyat.
Potser, ara que ningú ha guanyat, per als candidats és el moment de ser humils i reconèixer que no es tracta de guanyar o perdre sinó de ser dipositaris d'una confiança i d'una representativitat, i que és un préstec amb interessos, no un xec en blanc.
Un préstec dels que vam anar a votar. I aquest préstec cada cop és més petit. És un préstec que elecció rera elecció ha anat minvant. Ahir la meitat del cos electoral simplement no va anar a votar. Uns 90000 dels que van anar a votar, la sisena força al Principat, van fer-ho en blanc.
Només un suïcida pot pensar que el desastre de l'abstenció no va amb ell o, pitjor encara, utilitzar l'abstenció com a arma política. Algunes veus, però, ja van en aquesta direcció. S'han tornat bojos?
És molt greu. El poble no confia en les seves institucions i ni els ajuntaments se n'escapen d'aquest desastre. Les institucions es veuen deslegitimades pel poble que no se les creu.
La llengua, les institucions i l'associacionisme són fonamentals. Les institucions són, però, encara més fonamentals per la seva missió de representació interna i externa i per que són els mitjans per a regular, defensar i promoure drets, deures, serveis, territori, país i identitat.
Una abstenció com la del 27/M és la pitjor notícia per a les institucions. No és quelcom de puntual, ja en són uns quants els processos electorals amb abstencions rècord.
La pervivència de les institucions a l'exili va ser molts cops una tasca personal de patriotes que hi van consagrar la seva vida. Aquests patriotes, però sentien que hi havia un poble, a l'altra banda de l'oceà, o al sud dels Pirineus que els esperava i, certament, aquest era el cas. La institució potser només era, físicament, un despatxet a un pis de París. La institució era, sobretot, una voluntat, una esperança, un poble resistent, un poble vençut per les armes, però no en l'esperit.
L'abstenció és el símptoma, no la causa. És el símptoma que alguna cosa greu passa, que potser darrera els despatxos de les grans conselleries, de les seus de les diputacions, dels salons dels ajuntaments hi batega, cada cop amb menys força i defallint, la voluntat i l'esperança del poble.
D'aquest defalliment en el pols del poble tots -institucions, partits, associacions, compatriotes- ens n'hem de fer responsables. N'estic convençut.
No podem ser ciutadans i prou. Hem de ser poble. És el que marca la diferència entre ser cívic i respectuós amb les lleis, d'una banda, i ser capaç, a més, de preocupar-se pels demés i sentir la comunitat de valors fonamentals amb els veïns del barri, del poble, i de l'altra punta del país. És la diferència entre ser, només, ciutadans i ser, a més, compatriotes.
Ens cal recuperar el batec fort dels pobles vius.

IMI i OO, Clima,Campanya

Avui he tingut converses i lectures que m'han proporcionat frases, notícies o pensaments al vol que m'han fet pensar. Avui toca mix.
Una notícia: L'ajuntament pararà una morterada en llicències del Microsoft Office. Encara que hi havia un compromís per a migrar cap al software lliure, diguem, com a exemple paradigmàtic, a l'OpenOffice (l'OO), l'IMI (Institut Municipal d'Informàtica) diu, però, que aquesta migració seria massa cara. Que hi han dos milions de documents fets amb l'Office i que només que un 2% d'aquest documents donés problemes, el total d'hores perdudes en reparar-ho, a part dels costos explícits en consultoria especialitzada per a la migració farien el procés molt més costós que les noves llicències de l'Office.
Les empreses i institucions són, en bona mesura, el seu sistema d'informació. L'argument que esgrimeix l'ajuntament, en la meva opinió, és poderós: una migració precipitada podria provocar una allau d'errors. Tanmateix, caldria dir que l'escenari d'una migració precipitada em sembla força inversemblant. No es fa una migració de tecnologia per les bones. Te un procés. El que espero és que s'enceti el procés. Fonts de l'IMI asseguren al Vilaweb que "mentrestant treballaran per fer més viable el canvi al programari lliure." Doncs espero que sigui veritat i no només bones paraules i qui dia passa any empeny. Això de la migració a OpenOffice és com l'estratègia per combatre el canvi climàtic. Els mitjans hi són, però falten les ganes, i cal acceptar que a l'inici tindrà un cost. A llarg i mig termini, però, és molt més costós no canviar.
Sobre Canvi climàtic, una frase que he sentit: "Sembla que els mitjans comencen a fer arribar a la població el missatge que cal canviar i ens proposen canvis petits, o canviar valors. A mi em fa l'efecte que de valors ja hauríem d'haver canviat fa anys, i que per a mitigar el canvi climàtic el que ara tocaria és canviar de forma de vida". El problema és que això dels valors queda molt bé al discurs ideològic, però és impracticable. De forma de vida no es pot esperar cap canvi col·lectiu si no és provocat per alguna força externa. Parlant en plata: si no hi ha una gran desgràcia, no hi hauran canvis. Ja fa temps que algunes utopies les contemplo amb l'enyorança de vells amics del passat, avui, la meva utopia de capçalera és pensar que encara es pot evitar el desastre.
Tercera: que votaré al Portabella. Les enquestes que s'han publicat aquests darrers dies fan pensar que és possible una Entesa municipal amb el PSC en minoria, o el que és el mateix, amb un bloc ERC+IC que finalment es deslliuraria del corró socialista. Això sí que seria una alenada d'aire fresc.
Les propostes d'Esquerra per Barcelona es recullen al PDF "cent propostes per Barcelona", que és prou interessant de llegir. Hi han algunes propostes, com les de conciliació familiar, que em semblen particularment interessants; Molt interessant la Barcelona-central fotovoltaica de 250MW; la proposta dels "metrocates" ; la proposta del bus ortogonal no hi és al PDF, però també és interessant; el concepte d'economia de butxaca i l'ajuda a la llista de la compra i a arribar a fi de mes, amb informació sobre ofertes. Algunes propostes són realment molt originals i suposo que dur-les a la pràctica no és ni molt menys immediat ni depèn exclusivament de l'ajuntament, però em sembla bo que es facin aquestes propostes. Home, si més no, posem sobre la taula que la gent que viu aquí té uns problemes del dia a dia que no tenen ni molta èpica ni molta estètica, però són els problemes reals. Els que fan més probable que et vagis a dormir neguitós o tranquil segons com hagin anat.
Jo votaré a Portabella. Espero que la llista d'ERC rebi prou sufragis com per a ser decisiva.
Espero també, com he llegit en una intervenció al Racó Català, que els polítics dels diferents partits quan surtin a fer les declaracions valorant els resultats la nit de diumenge, tinguin la delicadesa de dir que han estat triats, no que han guanyat.
A tots els candidats de tots els partits: a alguns us triarem per a una missió. Assumiu el repte amb humilitat i intel·ligència.

Subcampiones i AdSense

Són pocs els dies que resten de campanya i cal reconèixer que està resultant força ensopida. Em fa l'efecte que aquest cop hi ha menys caliu, menys tertúlia i poques ganes de debatre. Sembla que hi haurà més del mateix. O potser no. Però dona la impressió que tampoc ningú no s'esverarà massa si canvia alguna cosa.
Sigui per que les propostes dels candidats no aconsegueixen crear debat, jo em quedo amb la notícia que la selecció catalana femenina de hockey-patins s'ha proclamat subcampiona del món en la seva primera actuació oficial, a la Copa Amèrica. Moltes felicitats a les noies de l'stick.
Malgrat el silenci dels mitjans el fet consumat és que la selecció catalana ha participat en la seva primera competició oficial en un esport popular (la segona de fet, doncs ja va guanyar el Mundial B abans dels fets de Fresno) i que el seu paper ha estat més que digne. És una excel·lent notícia.
I segona: l'AdSense de Google ja està en català.
En aquest apunt jo em queixava d'aquesta mancança. Doncs avui ha estat coberta. Ara ja podré fer-me d'or gràcies a la publicitat pels beneficis que em reportaran els milions de visites diàries del meu bloc! Bé, potser algunes menys... el Google Analytics em diu que hauria de posar títols més engrescadors i explicar històries més divertides... però no, sóc un plasta i m'encanta parlar de política!!!
En tot cas, cinc estrelles per Google, que cada dia que passa són més grans i més indestriables de la mateixa Internet. Per cert, que he provat les Google Apps: el processador de textos i el full de càlcul i són, directament, una flipada. Jo, de gran, vull treballar a Can Google (quan era més petit, volia fer-ho a Microsoft, però ja se sap: madures, et fas gran, descobreixes Linux i l'Open Source, ho proves, t'enganxa, et fas addicte...)

debat municipals

Ahir divendres es va celebrar el debat electoral de les municipals. Quatre candidats, dos per l'esquerra: Portabella i Mayol; dos per la dreta: Trias i Fernández Díaz; i un teletubbie, o un blandiblub, si es prefereix: Hereu.
Les propostes de l'Entesa municipal les han presentades el Portabella i la Mayol. L'Hereu semblava no saber de què anava la cosa. Quan el Trias i el Fernández Díaz s'han posat matons amb l'Hereu, cosa que ha passat més d'un cop, han vingut al rescat els socis, sobretot la Mayol. La Mayol és, en la meva opinió, la que ha sortit més ben parada del debat.
Tant Portabella com Mayol han aconseguit presentar els seus respectius missatges i posar-se medalles pels anys de govern municipal. L'Hereu ha parlat de vaguetats. M'ha semblat fluix. Trias i Fernández Díaz han esta bé, han presentat una proposta de canvi i han collat al candidat socialista. De fet, era fàcil, només els calia buscar el cos a cos amb l'Hereu per deixar-lo tocat, no KO, però sí tocat. Crec que no hi ha hagut debat més que quan s'han acarat entre ells els candidats d'Esquerra , IC, CiU i PP.
Si el CIS no va molt desencaminat, l'Entesa guanyarà de nou, i això em fa dir que a Barcelona, es vota a partits, més que a candidats, i/o programes. Perquè mira que l'Hereu és fluixet...
Això també li suma dificultat a Esquerra . Digue'm que l'objectiu seria esdevenir la tercera força, però costarà. A Barcelona les inèrcies són fortes. De fet, es podria caure inclús de la quarta posició. En aquest sentit, l'incertesa és gran, i opino que des del partit farien bé de relativitzar els resultats, tant si són bons com si són dolents.
Parlant de la immigració, i relacionant amb el documental sobre canvi climàtic d'ahir, crec que caldria fer una reflexió: la contractació en origen és una part de la solució per aturar la immigració, però compte, que podria ser que a immigració centreafricana estigui fugint de l'avanç del desert. Contra això no funciona la contractació en origen. Potser caldria un enfoc més general i estudiar les actuals migracions humanes sota el prisma de l'ecologia, i del canvi climàtic. Com diu l'Agustí Galiana al seu llibre "Nosaltres els humans", l'economia només és la restricció a unes condicions de contorn concretes de l'ecologia, més general. Si les condicions de contorn canvien, l'economia s'ha de revisar sota criteris ecològics.
Crec que caldria dins Esquerra potenciar el discurs verd. L'ecologisme ha estat sempre dins el moviment d'alliberament nacional, així que no acabo de veure perquè cedir, ni que sigui nominalment, aquest espai ideològic a IC. També és cert que el missatge dels verds és "una veritat incòmoda", però la qüestió és que cal fer propostes per al futur. Si el futur és dur, caldran accions dures, i caldrà dir-ho, encara que no soni bé. No es pot tancar els ulls, ni amagar el cap a un forat.
Calen moltes coses a Barcelona, cal crear habitatge social en quantitat, cal fer fora els cotxes de la ciutat, cal millorar les infraestructures, i l'eficiència energètica i de consum de recursos. Calen més serveis i equipaments socials públics. Cal neteja i seguretat. Calen més coses perquè com ha dit el Portabella, som molts més. Tot plegat no és només responsabilitat de l'ajuntament. Aquí també juga la Generalitat. Cal posar a Barcelona com a objecte i com a motor dels grans projectes nacionals.
Espero que el debat d'ahir ajudi a que la relació de forces a l'Entesa municipal sigui diferent, amb un bloc Esquerra+IC que superi en nombre de regidors al PSC. Aquest seria el canvi bo per mi. Molt millor si a més Esquerra esdevé la tercera força de la ciutat. La solució diumenge que ve.

Sectorial SI i Documental A3

Un parell d'anotacions abans d'anar a dormir:
He rebut un correu electrònic de part de la sectorial de la Societat de la Informació d'Esquerra-Barcelona en el que em comuniquen que han obert bloc.
El nou bloc de la sectorial de la Societat de la Informació d'Esquerra-Barcelona ha de servir per fer públics i compartir amb la ciutadania els objectius de la sectorial i les seves principals línies de treball.
I jo, que reconec que sóc més militant de pagar quota que d'acció al carrer, he pensat que el que sí que puc fer és comentar el naixement del bloc i afegir-lo a la llista d'enllaços. Més val això que res...
Hi ha un bloc nou al poble, foraster.
Segon: acabo de veure un documental que han fet a Antena3 sobre el canvi climàtic a l'estat espanyol. Ha estat interessant, encara que no han dit res que no digués, per exemple, el documental d'Al Gore. El que sí que vull destacar i que m'enllaça amb el post anterior ("de la immigració") és el raonament d'un dels científics, més o menys: "es diu des de fa anys que la immigració africana ve per l'efecte de crida, és dir buscant el benestar i el nivell de vida europeu; però si observen els països de procedència, es pot veure que aquesta població està fugint de les males collites, de la fam, de la sequera i de les malalties. Aquesta immigració està fugint del canvi climàtic".
Algú ho tenia que dir així de clar.
Tot està relacionat. Immigració, canvi climàtic, energia... Em sembla que ens caldrà ser molt més intel·ligents i molt més humils col·lectivament si volem tenir algun futur. Si volem deixar algun futur als nostres fills.

municipals (II) - de la immigració

Dins del context de la campanya de les municipals, aquests dies es parla amb força estridència de la immigració. La immigració és el problema? Segons CiU i PP, sí. Últimament han aparegut notícies relacionades d'alguna forma amb la immigració que fan pensar.
Sembla ser que existeix una correlació entre la major o menor presència de nens procedents de famílies immigrants i el rendiment acadèmic de la classe. A major quantitat de nens immigrants, menor és el nivell acadèmic.
També diuen que s'ha produït un desembarcament de yihadistes a Barcelona, que estan concentrats a la zona del Barcelonès Nord. Que aquest desembarcament ha anat associat a un increment en l'entrada i tràfic de droga. Es veu que les activitats mafioses al voltant de la droga són el mecanisme preferit de finançament del terrorisme yihadista.
De forma força barroera, crec jo, s'ha relacionat yihadisme amb immigració. Estan suggerint que una cosa és conseqüència de l'altre? va de debò?
També, uns altres han editat un vídeo on assenyalen la immigració com la causa de la inseguretat, la brutícia i molts altres problemes de la tercera ciutat amb més població del Principat de Catalunya. No hi ha cap altra causa més? Badalona no tindria aquest problemes si se n'eliminés la població immigrada?
Estan suggerint que hem de tenir por de la immigració? que hem de malfiar-nos dels immigrants?
En els darrers anys la població del Principat ha augmentat en més d'un milió de persones per l'arribada d'immigrants sud-americans, magrebins, asiàtics i d'Europa oriental.
Aquesta població en la seva major part treballa, paga impostos, ha comprat o està pagant el lloguer d'habitatges, tenen fills i els duen a l'escola.
Aquesta població, però, no te dret a vot.
Bé, exceptuant romanesos i búlgars, com avui feia notar un tertulià del Bassas, que com a nous membres de la UE han passat de l'estatus de simples "immigrants" a l'estatus de "Ciutadans de la Unió" i que, per tant, en empadronar-se, ja poden votar a les Europees i a les Municipals.
Però la resta, no. Tenen deures i drets. Però, en particular, no tenen el dret a votar per decidir sobre el lloc on viuen.
Sembla força injust, no?
Aquesta immigració que poc a poc, amb molt d'esforç, està esdevenint "classe mitja" en molts casos; però també marginal, malgrat l'esforç, en molts d'altres.
Les dades són les que són. Hi ha una correlació entre presència de nens de famílies immigrants i rendiment acadèmic. La visió política consisteix en considerar aquesta dada com un símptoma, o com una causa.
És la causa del baix rendiment del conjunt? potser sí. És la conseqüència d'una guetificació de la immigració que acaba anant a unes escoles, públiques normalment, i no a d'altres? segurament també. Què es pot fer? es pot continuar vetant, directa o indirectament, l'entrada dels fills de la immigració a les escoles no públiques? o es pot provar de combatre la guetificació de la immigració i fer que el sistema educatiu sigui públic, gratuït, de qualitat i no classista a tot arreu?
No estic parlant de papers per tothom. Estic parlant de la major part de la immigració que viu i treballa aquí, avui, amb papers, legal, i que pateix el racisme dels autòctons. Racisme subtil si és vol, però real.
Parlo de la immigració que pel mateix treball cobra menys, que pel mateix pis paga més de lloguer, que s'ha sentit dir més d'un cop i més de dos comentaris racistes, que és sistemàticament un presumpte delinqüent. Que li demanen que s'integri i després veu com li posen pegues per al reagrupament familiar.
No parlo d'immigrants sense papers, que també caldrà parlar-ne. Parlo de veïns meus, amb papers, legals, parlo de nens que són companys d'escola dels nostres fill.
Parlo de gent que volen fer d'aquest el seu país i el dels seus fills.
Parlo de més d'un milió de nous compatriotes.
Són part del present i del futur del país. Els demanem que s'integrin. Segur que sí. Cal que ho facin. Però aquest esforç haurà de ser bidireccional. Nosaltres, els autòctons, també ens haurem d'integrar. Ens hem d'integrar en un país nou. En el país desconegut del futur.
Des de finals del XIX i durant el XX, han arribat a Catalunya no menys de tres grans onades migratòries. Avui estem veient la primera gran onada migratòria del segle XXI, per la seva magnitud, i per les circumstàncies socials particulars que tenim avui no podem buscar massa referents en la història. Es tracta d'una nova conjuntura. És quelcom de nou. No em sembla bé deixar que les pors antigues facin malbé aquest país nou. Al contrari, el que cal és plantejar cap a on volem, tots, fer anar aquest país. Com volem que sigui Catalunya? Què podem fer per que aquest país sigui un bon lloc per a viure-hi plegats? Què ens cal per a tirar-ho endavant? Com ens ho fem per sumar voluntats de compromís amb aquesta terra, compromís dels que ja hi érem, dels nouvinguts i dels que vindran?
Potser que comencem per esbandir el racisme. No serà sospitant dels veïns que tirarem això endavant. Potser que seguim amb la igualtat de drets. No serà amb ciutadans de segona que es farà un país de primera.
No em sembla un bon camí sembrar la malfiança envers la immigració.
Tindrem compromís amb el país quan ens tindrem confiança els uns als altres.

municipals

Ja hi tornem a ser. Al Principat, municipals. A les balears i al País Valencià, a més, autonòmiques.
Al Principat les enquestes no preveuen gaires canvis. A Barcelona sembla cantada la victòria de l'Entesa i el dubte és saber si la suma d'ERC i IC serà capaç de deixar a l'Hereu en minoria. Aquest seria el canvi de debò: un govern d'Entesa on el PSC no tingués la majoria absoluta. Pel demés, poca cosa: S'assoliran els objectius de nombre de regidors per part d'ERC? Qui guanyarà a la ciutat de Tarragona? hi haurà o no patacada general de PSC i/o CiU? Quants regidors obtindran les CUP? Ciudadanos desapareixerà del Principat? esgarraparan algun regidor?
Les municipals són difícils de valorar en conjunt: de forma evident només la participació i la variació de nombre de regidors de tendències esquerra/dreta. A la que es parla del poble o ciutat concret, però, cal tenir en compte les batalles urbanes particulars i el perfil dels candidats.
Tant de bo que la participació s'acosti a la de les presidencials franceses. Em temo, però, que no serà tan bonic. Ja es veurà. Si el poble s'absté per triar alcalde, o sigui, qui acaba dirigint als municipals, la neteja, moltes escoles públiques, residències, casals i centres cívics, els permisos d'obres, un munt d'impostos, tràmits, serveis propers i del dia a dia... Si el poble passa d'això, és que alguna cosa està espatllada. Les municipals són, més que cap altre procés electoral, les eleccions de la proximitat. Si les municipals no interessen, és que no interessa res.
Al País Valencià, les previsions, per mi, son descoratjadores. Des del Principat jo m'ho miro amb un punt d'incredulitat. Camps tornarà a guanyar? i ampliant la majoria absoluta? Aquesta enquesta del CIS està bé? El CIS s'ha tornat boig? D'altra banda, si el poble valencià així ho vol de forma majoritària, que així sigui, evidentment. Les regles del joc són aquestes. En fi. Caldrà esperar al dia de les eleccions i veure què acaba passant.
De totes formes, en la meva opinió, els pobles no són innocents. Quan un poble tria una opció, assumeix una part de responsabilitat. Quan un poble s'absté, l'assumeix tota. Espere i desitge que el poble valencià parle fort i clar.
A les Balears, en canvi, l'esquerra té la possibilitat de tombar al PP. A veure si es veritat i es destapen les corrupteles i les màfies immobiliàries que han massacrat les illes. Dit sigui de pas, el que de debò cal és que l'esquerra sigui de la bona, que el PSOE també sabem com les gasta. Que de merders immobiliaris hi han regidors del PSOE que també en saben molt.
De regidors mafiosos immobiliaris n'hi han al País Valencià, a les Balears i, per descomptat, també al Principat. No tinc molt clar com funciona la cosa al Rosselló, però últimament es veuen als diaris principatins tot d'anuncis de de cases, pisos i apartaments a pobles de l'Alta Cerdanya que fan pensar en coses molt lletges. De la plaga mafiosa-immobiliària no se n'ha escapat ningú.
El polític mafiós és la pitjor espècie de totes. La carronya més llefiscosa. El porc més llardós. Però, compte, que no se'ls pot subestimar. S'aprofiten de les circumstàncies. Coneixen molt bé els mecanismes i el funcionament del poder. Són prou hàbils com per ser desitjats i triats en una elecció aparentment lliure i democràtica.
Torno a dir-ho. Els pobles no són innocents. El pitjor pecat del poble, però, és la indiferència.
La corrupció és la característica del que està podrit. La podrimenta no és cosa de temps. Un govern pot durar molt anys i ser quelcom que funciona. Més aviat és qüestió de que es donin les circumstàncies: polítics corruptibles, pobles amb poc fonament, egoisme i ambició... No és qüestió de temps. És qüestió de ser o no honestos. És qüestió d'estimar o no el teu poble. És qüestió de voler fer del teu poble un lloc per viure, o de convertir-lo en una inversió en totxos. La corrupció es culpa de pocs, però és responsabilitat de tots.

estaran preparats?

Aquesta nit tenia una conversa sobre l'educació dels fills. Estem preocupats pel futur que els espera. Ens demanem si estaran prou preparats per afrontar la vida que tindran. La preocupació ve de que ens han dit que a P2 els estan ensenyant els colors, i resulta que "avui, explicarem el verd". De debò? cal un dia per explicar el color verd? com s'explica el color verd? és la radiació electromagnètica de freqüències compreses entre els 530 i els 580 terahertz. D'acord. Això no li pots dir a un nen de dos anys, per superdotat que sigui. Però què li dius? durant tot un dia li vas ensenyant coses de color verd? durant tota una setmana? dediques una setmana més al vermell, una altre al groc... i si el nen ja coneix els colors? en fi... Diuen que les Universitats de l'estat espanyol no donen la talla. A les proves d'aptitud, resulta que els joves i els nens donen un nivell més baix que la mitja europea.
Estaran ben preparats els nostres fills? i ben preparats per a què?
Ens agradaria que els nostres fills tinguessin "èxit" en la vida. Però què és l'"èxit"? suposo que per tenir "èxit" cal descobrir què vols fer amb la pròpia vida, quins objectius et planteges. Objectius que haurien d'estar d'acord amb les pròpies capacitats i valors, pensant que en la vida sempre som a temps d'aprendre alguna cosa nova, i de canviar. Que, de fet, pot canviar tot. Per tant, resulta que per a tenir èxit, a més de saber què vols aconseguir, també has de ser conscient de les pròpies forces, t'has de conèixer, i has de ser conscient de que el món i un mateix van canviant en el temps, és dir, has de relacionar-te i has de madurar.
Hi han certs coneixements i actituds fonamentals per a tenir "èxit" en la vida i no és gens evident on, quan i com s'aprenen. Tots naixem amb una certa tendència de caràcter, un tret emocional característic: més colèrics, més porucs, més valents, més tristos, més alegres... Però només amb una tendència. L'educació rebuda pot atenuar o potenciar aquesta tendència. A l'infant el volten adults que l'eduquen. Adults que de forma passiva o activa eduquen a la criatura, segurament amb la intenció que l'infant tingui "èxit" en la vida, i seguint els esquemes apresos, els propis valors i conviccions i el propi caràcter. Quan eduquem li diem al nen què és l'"èxit" per nosaltres. Li estem donant referències. Potser li estem marcant objectius. Potser l'estem ensenyant a conèixer-se ell mateix, a valorar el mon. Tot aquest món adult que volta al nen, contribueix, per bé o per mal, a educar-lo.
Estaran ben preparats? ben preparats per al mon que els deixem? i quin mon els deixem?
Ser pares també és preservar el mon per als nostres fills.
I, per descomptat, estimar.
No es pot predir el futur. No sabem si estaran ben preparats. No sabem quin mon, finalment, els deixarem. Només sabem del cert el que podem fer ara i aquí.
Això, potser, és del poc que, sincerament, els podem ensenyar.

Der Schwarm

Tot just acabo de llegir la traducció al castellà del llibre de Frank Schätzing "Der Schwarm".
"Der Schwarm" vol dir "l'eixam", o "l'estol", en alemany. En castellà, els editors van canviar el títol i van fer servir "El quinto día". Referint-se al dia en que, segons el Gènesi, el mar i les bèsties marines foren creats.
La primera edició en alemany es va publicar el 2004 obtenint un considerable èxit de vendes, amb uns tres milions d'exemplars venuts. La traducció al castellà es va publicar el juny del 2006. Per tant, aviat en farà un any.
Es tracta d'un llibre voluminós, amb més de mil pàgines.
El llibre cau dins el gènere de la ciència ficció: un dia, els animals marins comencen a atacar als homes. Els científics tracten de trobar una explicació a les anomalies de comportament de bal·lenes, crancs, o cucs marins. Amb la seva investigació descobreixen que es tracta d'una guerra d'extermini contra la humanitat dirigida per una misteriosa raça intel·ligent que habita al mar. El desastre per a la humanitat es va revelant inevitable.
El llibre és molt extens i desenvolupa aquest argument en quatre parts. A la primera es descriu l'atac de les forces del mar. Tota ella és un crescendo que assoleix un clímax de gran espectacularitat i dramatisme; La segona explica la investigació que duu als científics a la conclusió que que l'atac del mar està dirigit per una intel·ligència no humana. Al contrari de la primera part aquesta és més pausada i de viatge interior dels personatges; La següent part és el descobriment de la sorprenent natura d'aquesta intel·ligència no humana i l'intent de defensa per part de militars i científics. De forma similar a la primera part, aquí també hi ha un crescendo que arriba a un poderós clímax final; A la part final es produeix el contacte entre les dues intel·ligències. Aquesta part és un descens a les profunditats que s'aprofita per a un discurs sobre l'antropocentrisme. El llibre, doncs, presenta un paral·lelisme pel que fa a ritme entre les parts que el composen. Acaba el llibre amb un petit epíleg que se situa un any després del contacte, amb una interessant reflexió religiosa.
Hi han un munt de personatges: Els científics, per una banda, i el grup dels militars, polítics i agents de la CIA per l'altre. No cal dir quins són "els bons" i "els dolents". Dins dels "dolents", el president dels USA i la general en cap m'han recordat sospitosament a George Bush i, en certa forma, a Condolezza Rice. L'autor els deixa força mal parats i el president USA que pinta ratlla en l'estupidesa. L'autor critica de forma oberta la política exterior USA de fer el que calgui, on calgui per a mantenir la supremacia.
El llibre està documentat de forma prolixa. Un exercici molt interessant és llegir el llibre amb l'ordinador al costat, i buscar pel Google les moltes referències a animals, teories, llocs i noms que apareixen. És impressionat l'esforç de documentació que ha fet l'autor. Per això, també sobta quan parla de la pudor que fa el metà, quan resulta que el metà és inodor.
La ciència ficció és, sovint, la forma d'acostar-se al nostre mon des d'un angle diferent. "Der Schwarm" fa una denúncia del model antropocèntric i econòmic occidental que ha dut a destruir el medi ambient, a enverinar els mars i els seus habitants, i de retruc, a nosaltres mateixos. Critica també, l'avarícia, la set de poder, la violència que són el revers tenebrós de la civilització occidental. Ens recorda que el mon és únic i que tot està connectat, a vegades per fils invisibles, però, certament, reals i ferms.
Jo l'he trobat extraordinari. M'ha agradat molt. En particular m'ha agradat la darrera part, amb tot el seu discurs de crítica a l'antropocentrisme. Jo crec que la lògica del llibre no el duia a acabar-lo bé, però com diu l'autor, el final feliç és una necessitat gairebé genètica de la nostra espècie. Així que, per compromís diria jo, el llibre acaba obert i que cadascú pensi si realment ens en sortirem.
El llibre ens diu: Ens pensem que dominem el mon, però desconeixem el fons dels oceans molt més que l'espai. Ens pensem que la nostra tècnica ens fa immunes, però estem indefensos quan es desfermen les forces de la natura. Ens oblidem que tot està connectat i que el mal que fem al medi ambient és mal que ens fem a nosaltres mateixos.
Malgrat les seves mil pàgines me l'he llegit en pocs dies. M'ha enganxat des del començament i ara m'està fent reflexionar i escriure. No es pot demanar més.
Cinc estrelles per "Der Schwarm".

boicot al whisky escocès!

El Partit Nacionalista Escocès ha estat el partit que ha obtingut més diputats al Parlament d'Escòcia. Moltes felicitats per l'èxit obtingut!
Però que es preparin...
El PP no tolerarà pas que als Highlands un partit democràtic reclami la independència d'Escòcia perquè això es podria prendre d'exemple a Catalunya i Euskadi. El PP i l'Espanya eterna NO ho toleraran! Avui mateix, sota el crit de guerra de "¡El Reino Unido se desmembra!" s'està articulant una poderosa campanya de boicot contra el whisky escocès; s'elaboren llistes de productes escocesos que no es poden consumir, i s'ofereix una llista de productes espanyols (evidentment no s'inclouen els originaris de les regions desafectes abans esmentades). Es reclama el dret de les famílies castellanoparlants de Glasgow a poder decidir l'idioma de l'educació dels seus fills. Es demana que portin al candidat de l'SNP a presó per la seva inconstitucional pretensió de convocar un referèndum d'autodeterminació. Als turistes escocesos de viatge per l'estat espanyol se'ls obliga a parlar castellà i pobres d'ells que parlin en anglès, gaèlic, polaco o el collons que sigui que parlin, que sempre hi ha l'amo d'un bar amb una escopeta carregada dedicada a aquests escocesos enemics d'Espanya. Es fan brometes feridores sobre el kilt. Es recorda que el Real Madrid ha guanyat moltes copes d'Europa, i el Celtic de Glasgow, cap. Es proclama que la lliga espanyola és molt millor que l'escocesa. Que quina merda de partit deu ser el derby escocès. I que si et vols independitzar per tenir lliga pròpia (ai no, que ja la tenen). Es crida als quatre vents que els escocesos són uns insolidaris, uns victimistes, uns avars. Es recorda que al Braveheart el van esquarterar i que Glasgow és una ciutat que convé bombardejar cada 50 anys. Es fa notar que el ball típic escocès és molt soso comparat amb les sevillanes i que la sonoritat de la gaita escocesa és clarament inferior a la guitarra espanyola. S'afirma rotundament que Escòcia és una país fred on es menja malament, mentre que a Espanya sempre fa bon temps, es fa la siesta i es menja molt bé.
Sí... tot això els espera a aquests escocesos. Si creuen que tenen alguna possibilitat de separar-se del Regne Unit, que sàpiguen que Espanya defensarà la unitat del que calgui, on calgui. Ja ho va deixar clar l'Aznar, al alba, amb vent dur de ponent, quan l'exercit va reconquerir el Perejil. Que sàpiga el Blair que sempre podrà comptar amb la Legion, i amb la Blanquita, si cal.

Políticament incorrecte

M'he descarregat el PDF amb l'entrevista que li fan a Pasqual Maragall a l'Avenç. No he llegit res que no sospités i, de fet, no acabo d'entendre el terrabastall que diuen que ha produït. Suposo que cou que un ex-president de la Generalitat digui que l'estatutet és una enganyifa, que el ZP és felipista, que al PSC li cal un grup propi al congrés, que el pacte Mas-ZP es va carregar i enterrar definitivament la unitat que va fructificar en l'estatut del 30-S, que Barcelona ha de ser un hub aeroportuari, que cal recuperar el control en les infraestructures, que s'ha perdut molt de temps en lluites i debats estèrils sobre infraestructures, que cal repensar l'esquerra a Europa... Però que cogui no vol dir que no se sabés.
Maragall apunta a la superació de la relació de "conllevancia" entre Catalunya i Espanya incardinat-les dins un espai europeu. Proposa la creació d'un gran partit demòcrata europeu i de la supernació europea. Europa com a referent.
Maragall, el darrer federalista viu, ara també el darrer europeista de les nacions, dels pobles, de les regions, o de les ciutats, que al final sembla ser que ho veu tot igual. Si el teu somni no es pot acomplir, somia en quelcom més gran.
Però Europa avui és dels estats. Els nous estats d'Europa en són la prova fefaent que per donar un pas endavant dins Europa, o ets estat o no ets res. I la comparació entre el poder de decisió d'aquests nous estats d'Europa i la nostra comunitat autònoma, això sí, amb un super-mega-hiper-extra-estatutet que la converteix en un quasi estat, resulta demolidora.
No se'n lliura ningú d'aquest daltabaix. Començant pel PP, destructor de qualsevol esperança de canvi en la relació entre Catalunya i Espanya, seguint pel mateix Maragall, que va pecar de debilitat enfront el govern ZP (i que ha pagat amb el seu cap). Continuant amb PSOE i PSC que van acabar sent una mateix veu i han esdevingut mestres ribotaires. Seguint per una CiU que ha fet mans i mànigues per destruir (i aquesta és la paraula) abans al govern del Tripartit i ara al govern d'Entesa, i també d'ERC que potser en el seu moment va creure en alguna possibilitat d'encetar una via al canvi federalitzant d'Espanya, i digues-li bona fe, dugues-li innocència, o digue'ns burros, li va faltar la mala llet i la puteria necessària per tractar amb el "aliats" i amb el govern d'Espanya, i més tenint en compte que ni tan sols era la força hegemònica al Principat.
Avui, els partits que es van mentir, es van traïcionar, es van clavar punyalades i es van cridar el nom del porc a l'anterior legislatura estan, un cop més, front a front, al govern uns, a l'oposició als altres. Els partits de l'Entesa han d'assumir el desenvolupament del que queda de l'estatut i hauran de batallar amb la darrera retallada, si es produeix, que en faci el TC. Hauran de gestionar el calers que Madrid graciosament concedeixi, i hauran de tractar de tirar endavant les infraestructures que calguin per a fer que tot plegat rutlli de la millor forma possible. l'Entesa gestionarà les restes del naufragi, entre d'altres raons, perquè encara que ZP preferia a Mas de president de la Generalitat -un govern amb ERC de soci és munició pel PP- amb Montilla, si més no, els enfrontaments es solucionaran a porta tancada i amb poc soroll.
ERC i IC tenen la possibilitat de créixer com a partits de govern i, a l'hora, consolidar el tercer espai. La nova esquerra de la que parla avui Vicent Partal (cada dia que passa, més referent. Em declaro fan seu). Aquesta nova esquerra que Maragall prediu que creixerà i que el porta a especular amb el partit demòcrata Europeu, una esquerra diferent a la dels partits socialistes Europeus. Una visió Maragalliana. De fet, el tercer espai d'esquerra alternativa ja existeix, però és tan divers que em sembla que difícilment es podria agrupar en un super-partit europeu pròpiament dit. Tanmateix, si no en la forma d'un gran partit demòcrata, sí que en el fons, és necessari articular l'esquerra alternativa a Europa. O , si de cas, i més en la línia del que proposa Maragall, reconstruir l'esquerra a Europa a partir de l'alternativa.
Tornant al Principat, però, la tercera via sí es pot construir. Cal temps i esforç. Cal entendre i afrontar els canvis que, malgrat Espanya i malgrat l'encotillat sistema polític, estan produint-se. Canvis estructurals profunds: Relacionats amb la immigració, amb l'habitatge, amb el treball, amb el canvi climàtic, amb la crisi del model energètic...
I d'això, Maragall en parla una miqueta. Poc. És que, de fet, no en parla gairebé cap dels polítics dels grans partits d'esquerra i dreta tradicionals. O bé ho fan de forma que resulta massa poc tranquil·litzadora pel fet que quan en parlen ho fan emprant les qüestions com armes llancívoles i no plantejant reptes i solucions. Jo diria que per això avui els polítics apareixen en el baròmetres d'opinió com un dels problemes i motius de preocupació de la gent. No com els que han de solucionar els problemes.
Finalment, caldrà seguir atents a Maragall. Els opinadors diuen que Maragall encara no les ha deixat anar totes i que encara en sentirem alguna de grossa. A veure si és veritat. A mi, personalment, l'entrevista no m'ha sorprès. Com deia algú a la ràdio aquest matí, el que ha emprenyat de l'entrevista és que manifestés en veu alta la versió del fets que no havia de ser explicada. Per ningú, i menys per un ex-president de la Generalitat, i encara menys per l'ex-president del nou estatut. Algú deia a la ràdio aquest matí que el món de la política es el regne de l'ocultació i la mentida.
Es pot estar d'acord o no amb Maragall. Compartir o no els seus diagnòstics. Però és hipòcrita escandalitzar-se perquè ha explicat la seva versió dels fets.
Dir la veritat (ni que només sigui la teva) és políticament incorrecte.