dilluns, 4 de juny de 2007

Abstenció (II)

Dades de "El Punt" edició impresa de Barcelona de dilluns 28 de maig d'enguany, o sigui, de l'endemà de les eleccions:

Total del Principat:
__________________2007_______2003____variació
cens ......... 5366073 .. 5306719 ..... 59354
participació . 2887029 .. 3261921 ... -374892
participació % . 53,80
.... 61,47 ..... -7,67
abstenció .... 2479044
.. 2044798 .... 434246
abstenció % .... 46,20 .... 38,53 ...... 7,67


Vots per partits:

___________2003_____2007__variació________comentari

ciu .... 791932 . 722653 .. -69279 ...... trompada!
psc ... 1103851 . 923969 . -179882 .......castanya!
erc .... 414549 . 334680 .. -79869 ...... mastegot!
pp ..... 360553 . 283408 .. -77145 .... clatellada!
ic-eua . 335861 . 258978 .. -76883 ........ calbot!
altres . 182582 . 255677 ... 73095 ....... Millora!
blancs .. 55742 .. 89617 ... 33875 .. sisena força!
nuls .... 17456 .. 19420 .... 1964 ....... més nuls

Vaja! sembla ser que tothom a perdut confiança dels votants. Què més podem veure?
Podem veure que amb un increment en el cens de 59315 nous votants, la participació, en canvi, ha caigut en 434246 votants. Si comparo aquesta xifra amb les pèrdues del pentapartit, 483058, no puc deixar de veure-hi una forta coincidència. L'increment d'Altres + Nuls + Blancs és de gairebé 108934 vots, passant de 255780 a 364714. Dada sensible i que cal tenir en compte.
Una interpretació: la pèrdua de confiança en el pentapartit és tradueix en un increment dels "partits antisistema" (un oximoron), però sobretot i majoritàriament en un increment de l'abstenció.
Fa de mal dir què ha passat amb els 59315 vots nous (joves, sobretot, i també els nous ciutadans UE: romanesos i búlgars). Segurament el més prudent seria projectar les enquestes d'intenció de vot per edats i plantejo la hipòtesi que aquests vots han anat (encara més) majoritàriament a l'abstenció i a candidatures alternatives, molt més que al pentapartit en general.

Si es mira el tant per cent de número de vots rebuts sobre cens (la gent que estava convocada a votar) es veu que el pentapartit, en ple, perd confiança del cos electoral.

_________2003____2007____DIF.
Ciu ... 14,92 . 13,47 . -1,46
psc ... 20,80 . 17,22 . -3,58
erc .... 7,81 .. 6,24 . -1,57
pp ..... 6,79 .. 5,28 . -1,51
ic-eua . 6,33 .. 4,83 . -1,50
altres . 3,44 .. 4,76 .. 1,32
blancs . 1,05 .. 1,67 .. 0,62
nuls ... 0,33 .. 0,36 .. 0,03

Si es mira el tant per cent en número de vots rebuts sobre participació (la gent que va anar a votar),
__________2003____2007____DIF.
ciu .... 24,28 . 25,03 .. 0,75
psc .... 33,84 . 32,00 . -1,84
erc .... 12,71 . 11,59 . -1,12
pp ..... 11,05 .. 9,82 . -1,24
ic-eua . 10,30 .. 8,97 . -1,33
altres .. 5,60 .. 8,86 .. 3,26
blancs .. 1,71 .. 3,10 .. 1,40
nuls .... 0,54 .. 0,67 .. 0,14

Es veu que CiU té motius per saltar d'alegria (guanya tes quarts de punt!!!!) mentre que PSC, IC, PP i ERC, per aquest ordre perden entre un 1.84 punts el que més (PSC) i 1.12 punts el que menys (Esquerra).
Aleshores, dins una realitat objectiva de pèrdua general de confiança envers el pentapartit, com és que el revés electoral, segons el titular de portada de El Periódico del dilluns, aparentment nomes afecta a Esquerra? No serà que és un error tipogràfic i volien posar PSC? És part d'una tàctica de pressió sobre Esquerra per forçar un tripartit municipal? Perquè tinc la sensació que des de les bateries mediàtiques de PSC i CiU s'aprofita qualsevol moment de debilitat (real o fictícia) per a provar d'ensorrar una mica més si es pot als adversaris? perquè tinc la sensació que darrera dels discursos de pactes i aliances hi han sempre punyals i espases? i la alerta permanent del millor moment per a colpejar per l'esquena? Adversaris i aliats, en definitiva, indistingibles en mala fe?
És evident que els resultats d'Esquerra son dolents. Però han estat pitjors, objectivament, els de tota la resta, a excepció dels de CiU que, en tot cas, tampoc són per tirar cohets.
De totes formes, com ve sent costum darrerament, segons els grans mitjans, sembla que és Esquerra la que te la culpa de l'abstenció, la única que s'ha fotut la patacada i la que pràcticament a entrat col·lapse organitzatiu.
Potser és que dins Esquerra ha començat un procés de reflexió. O que la democràcia interna permet expressar discrepàncies. En tot cas, anem malament si el missatge que es transmet des dels mitjans és que tota la reflexió que cal comença i acaba amb Esquerra. Segons els mitjans, aquest és el millor dels mons possibles. Anem bé.

Aquesta reflexió no és només cosa d'un partit. Les forces que mouen l'espai social són molt més fortes que simples conjuntures. En una altre lectura, les causes que motiven l'abstenció són moltes i venen de lluny. Són estructurals.
Un govern d'Entesa, o tripartit, només tindrà efectes socials importants si dura moltes legislatures. Si és capaç de remoure els fons estructural social. Només tindrà efectes si incideix en la formació a les escoles, en la fusió entre els autòctons i la immigració i en la promoció d'un espai comunicatiu audiovisual vehicular majoritàriament en català.

Però centrant-se a esquerra, la reflexió que cal fer a Esquerra no és pas poca cosa. En aquest sentit, els corrents interns haurien d'aportar alguna cosa si són (som tots plegats) prou humils com per entendre que l'últim que cal ara són salvapàtries. La direcció d'Esquerra ha de saber molt bé a quin electorat representa i quin missatge és el que lidera.
Per mi, el primer és fer aquest pas: Definir el missatge. Esquerra te una dificultat fonamental en el seu missatge que és lligar el discurs "anti-sistema" de l'independentisme amb l'exercici i la voluntat d'exercici de governs d'esquerres. Per mi és clar: Ésquerra ha de ser independentista, socialdemocrata i ecologista. Totes tres coses a l'hora. No ha de ser ni trostkista, ni marxista, ni eco-socialista, ni exclusivament independentista... i cal tenir present que l'estratègia independentista no és cosa per a realitzar-la de demà; menys encara quan la meitat del cens electoral desconfia del sistema fins al punt de no anar a triar els seus alcaldes. Dit d'una altre forma. Esquerra ha d'abandonar el llast d'un discurs ambigu que pugui resultar atractiu a cert independentisme socialista revolucionari; i també ha de deixar anar el llast de l'independentisme sense discurs social i etnicista (per no dir racista).
Esquerra ha de ser partit de govern i això vol dir plantejar l'estratègia independentista a llarg plaç, construint l'espai social. No es tracta de mobilitzar puntualment, es tracta d'assentar el sentiment nacional en capes àmplies. Dient-ho de forma senzilla: es tracta d'aconseguir que a les properes eleccions, les que siguin, l'abstenció es redueixi perquè hi ha un convenciment generalitzat que és bo participar. El que cal és aconseguir que els treballadors pensin que els comitès d'empresa i les seccions sindicals serveixen per alguna cosa més que per a fer bonic. El que cal és recuperar el sentir-se preocupats pel benestar dels compatriotes. Es tracta d'aconseguir que l'autoreconeixement com a país creixi, i que el compromís amb el país, també. Es tracta que hom senti la necessitat de dir la seva i anar a votar perquè s'estima el país i el preocupa el seu destí, i es tracta de que hom s'involucri en la vida social del país, i que s'entengui que el país és una realitat tangible: veins i territori, no una idealització romàntica.

Estem lluny de la independència i l'abstenció ens n'allunya més. Ens allunya de la independència, i de l'escola i la sanitat públiques i de qualitat, i de la jornada laboral de 35 hores, i d'una resposta intel·ligent i adaptativa als efectes del canvi climàtic, i de l'integració mútua entre autòctons i immigrants. De totes aquests coses i de moltes més ens allunya l'abstenció.

D'altra banda, què tenim? uns grans mitjans que en molts casos resulten manipuladors, un pentapartit que resulta descoratjador, un tacticisme i un joc curt frustrant.

Cal renovar, segur. Segons l'Avui (paper) del 05/06/2007 s'ha presentat un nou corrent intern que reclama un nou rumb per Esquerra i renovació dels dirigents. No tinc molt clar si Esquerra Independentista és un corrent que ha sorgit com a opció espontània o rep alguna mena de suport des de la direcció del partit. Aparentment, on Reagrupament sembla ser més aviat de tall només independentista, el corrent Esquerra Independentista aposta pel doble eix; caldrà veure en què acaba això.

Torno a dir: a Esquerra, hauríem de ser una mica més humils i més intel·ligents. En la meva opinió, malgrat que a alguns els pesi, Esquerra no és ni la causant dels problemes passats, presents i futurs del Principat i dels Països Catalans, ni per ella mateixa durà a la solució del problemes, ni a la remisió del pecats. Esquerra és només una peça més. No és la més important, per molt que es mogui i que és girin corrents interns. És fonamental entendre que, malgrat que el tacticisme o les conjuntures puguin fer aparèixer la força com un element central o clau, aquesta és, però, una sensació falsa. Si la posició no va acompanyada de la força real d'una majoria, aleshores és un ful.

L'objectiu és clavar el sentiment nacional al cor de la majoria de catalans. I opino que la via que ha de seguir Esquerra, com diria Carod, passa per l'independentisme de pluja fina, per independentisme social. Crec que anem per bon camí, ara. Encara que potser no estem donant les passes amb l'eficàcia suficient, ni potser en l'entorn més propici. Però no la caguem. No llencem per la borda una estratègia que trobo correcta. Que no ens perdi, un cop més, l'estètica mal entesa. Cal corregir errors sens dubte, però crec que sobretot, ens cal perfilar un missatge molt clar, i fer-lo arribar al poble, als veïns, als immigrants.

I, sobretot, ens cal Esquerra fent bon govern. Bon govern amb Esquerra: nacionalista, d'esquerres i ecologista.
Publica un comentari a l'entrada