França
Ja tinc una edat i soc dels que, al
cole, fèiem francès. Potser per aquesta formació tiro a francòfil. Em
temo que sí, que soc d'aquells que admiren França i m'emociono amb els
seus valors republicans.
Després em dol i em fa ràbia com
sistemàticament l'estat francès tracta de reduir la cultura i la
llengua catalana, i les altres llengües regionals franceses, al no res.
Em
fot. Però prefereixo creure que aquesta actitud del govern francès té a
veure, sobretot, amb una comprensió errònia i del passat del que
signifiquen els valors republicans. Vull creure això. Llibertat,
Igualtat i Fraternitat és un gran lema. El lema no diu enlloc que l'única
llengua de l'hexàgon hagi de ser el francès. O que només hagi una forma
de ser francès.
El primer cop que vaig voltar per la
Catalunya Nord em vaig adonar d'una cosa que em va fer rumiar: A tots
els pobles, per petits que fossin, hi havia un monument, un monòlit, una
estàtua, algun tipus de memorial als enfants de la patrie, als fills
d'aquell poble caiguts defensant França. Llistes de noms de joves
caiguts a la primera o segona guerra mundial. A tots els pobles.
I
a la Catalunya Nord, aquestes llistes de noms duen els seus
corresponents cognoms catalans. Podrien ser llistes perfectament
reubicables a qualsevol població catalana al sud de la frontera, balear o valenciana.
Recordo
que en aquesta primera ocasió van fer base a Ripoll. A Ripoll també hi
ha un monument que recorda als caiguts defensant el poble. Atenció! al
poble de Ripoll. Ripoll ha estat assetjada per forces de banderes molt
diferents. Al final, doncs, la fidelitat més important és amb el propi
poble. En una mesura diferent, no és casualitat que el Barcelonisme, el
"jo sóc de Barcelona", sigui l'autèntic nacionalisme inconfessable de
molts barcelonins.
Em va xocar això: els fills del poble, catalans, morts defensant França. Recordats amb orgull. A la vegada fiers d'être catalans. No hi ha un equivalent a aquesta banda del Pirineu.
Segurament
aquest orgull republicà avui ja no és el mateix. Assenyalo un culpable:
l'assimilació francesa està gairebé completa. Avui són molt més
indistingibles un normand i un català de Perpinyà que fa 100 anys. 100
anys en que, sistemàticament, s'ha confós igualtat amb homogeneïtat.
L'homogeneïtat és un error. El món no és homogeni. El món és divers. França és diversa, com Catalunya.
Els
altres, els que es resisteixen a l'homogeneïtat, apareixen com una
amenaça. SI a més són els més pobres, aleshores apareix la marginació.
La
pobresa, la incomprensió de la diferència, la por... duen al racisme.
No és casualitat, doncs, que el Front National obtingui els resultats
que obté.
França ha pogut homogeneïtzar i assimilar,
gairebé anorrear, les velles nacions que conviuen al seu territori per a
fer-ne una de nova, la del francès "republicà". Una forma "racional" de
nacionalisme. generacions educades en francès, dècades de menysteniment
de les cultures i llengües regionals, dues guerres mundials, la grandeur,
un poderós imaginari col·lectiu... gairebé ho havien aconseguit. Quan
de cop va arribar la immigració massiva, la "construcció europea", la
colonització cultural americana, finalment, la globalització, la crisi.
Impossible assimilar-ho. La nació del francès "republicà" no es capaç
d'assimilar aquesta onada.
El resultat és que el Front National és primera força a França. La dreta francesa i els socialistes francesos tornen a dir que
volen fer una "aliança republicana" per aturar a Marie Le Pen.
Però
no serà fàcil, perquè, de fet, el FN és el fruit d'una concepció
equivocada de la República. Una concepció que fa moltes generacions que va prenent forma. Una concepció que, de fet, comparteixen la
dreta i el PS.
A l'homogeneïtzar, al menystenir la
seva pluralitat, França es va tirar un tret al peu. Ha covat, sense
adonar-se'n, l'ou de la serp. La mateixa serp contra la que van lluitar,
i morir, tants i tants enfants de la Patrie.
És molt greu. Em sap molt greu. La República, la de veritat, està en perill. I no estan preparats per salvar-la, no en saben, no poden, s'han oblidat del que són.
Com volen poder aturar res si el mateix Valls amaga que és català?
dilluns, 23 de març del 2015
Apunts ràpids (3). Referèndum al Moianès.
Els veïns del Moianès han votat que
volen esdevenir comarca. No era imprescindible i la llei que permet
aquesta subdivisió ja estava preparada. Però el pobles del Moianès han
pogut fer explícita aquesta voluntat amb la consulta.
Votar és una aproximació democràtica, no la millor però sí la més comú, a la resolució de conflictes o a la presa de decisions col·lectives. Hi han altres opcions més sofisticades i potser "més democràtiques" en el sentit que respecten més la voluntat majoritària, per exemple el consens sistèmic de Christian Felber.
Tot i les pegues, votar, de la forma tradicional, està bé. I permet que la majoria expressi el que pensa sobre alguna qüestió.
HI han mitjans humans i tècnics per que es pugui votar més. Sobre tot. A diari. I que aquests vots tinguin influència en les decisions que es prenen. Votar no hauria de ser "la festa de la democràcia", hauria de ser normal, habitual, comú, avorrit fins i tot.
Amb la repetició es veuria que la democràcia és perfectible i potser s'avançaria cap a sistemes més sofisticats, de major consens i de major respecte. Però el primer pas és més democràcia.
I potser si no ens la donen, ens caldrà prendre-la.
Votar és una aproximació democràtica, no la millor però sí la més comú, a la resolució de conflictes o a la presa de decisions col·lectives. Hi han altres opcions més sofisticades i potser "més democràtiques" en el sentit que respecten més la voluntat majoritària, per exemple el consens sistèmic de Christian Felber.
Tot i les pegues, votar, de la forma tradicional, està bé. I permet que la majoria expressi el que pensa sobre alguna qüestió.
HI han mitjans humans i tècnics per que es pugui votar més. Sobre tot. A diari. I que aquests vots tinguin influència en les decisions que es prenen. Votar no hauria de ser "la festa de la democràcia", hauria de ser normal, habitual, comú, avorrit fins i tot.
Amb la repetició es veuria que la democràcia és perfectible i potser s'avançaria cap a sistemes més sofisticats, de major consens i de major respecte. Però el primer pas és més democràcia.
I potser si no ens la donen, ens caldrà prendre-la.
Apunts ràpids (2). Barça 2 - Madrit 1.
Parlant de futbol:
2 a 1 no és cap resultat d'aquells que passen a la història, però mira, guanyar al Madrid sempre fa molta gràcia. A mi me'n fa. Soc un tiu simple, què hi farem.
Des de la ignorància furgolera: El Luís Enrique està fent un Barça més testosterònic, més gamberro i al que les coses, a vegades, no li surten bé. Res a veure amb el Barça excels de Pep Guardiola. Són pel·lícules diferents. Aquell era un Barça preocupat per la tibantor entre l'ètica i l'estètica. Avui no. Aquestes paraules no són gaire de l'equip actual. Avui tot plegat és més prosaic. Jugar malament i guanyar es contempla com una possibilitat.
A mi m'agradava més el Barça del Pep, però mira, de moment, el Luís Enrique està fent un Barça que, a dia d'avui, encara pot guanyar-ho tot. Jo aposto per Copa i Lliga. Encara queda molt. Ja veurem.
En aquest país petit, que el Barça doni alegries és molt important. És així. Fa sentir millor, més forts, més segurs... Hi ha una connexió, estranya, perversa, insana, malaltissa... tot el que vulgueu, entre els resultats del Barça i l'esperit, optimista, o pessimista, del país. Millor, doncs, que guanyi el Barça. I si és al Madrit, millor.
I si és per cinc a zero, encara millor.
2 a 1 no és cap resultat d'aquells que passen a la història, però mira, guanyar al Madrid sempre fa molta gràcia. A mi me'n fa. Soc un tiu simple, què hi farem.
Des de la ignorància furgolera: El Luís Enrique està fent un Barça més testosterònic, més gamberro i al que les coses, a vegades, no li surten bé. Res a veure amb el Barça excels de Pep Guardiola. Són pel·lícules diferents. Aquell era un Barça preocupat per la tibantor entre l'ètica i l'estètica. Avui no. Aquestes paraules no són gaire de l'equip actual. Avui tot plegat és més prosaic. Jugar malament i guanyar es contempla com una possibilitat.
A mi m'agradava més el Barça del Pep, però mira, de moment, el Luís Enrique està fent un Barça que, a dia d'avui, encara pot guanyar-ho tot. Jo aposto per Copa i Lliga. Encara queda molt. Ja veurem.
En aquest país petit, que el Barça doni alegries és molt important. És així. Fa sentir millor, més forts, més segurs... Hi ha una connexió, estranya, perversa, insana, malaltissa... tot el que vulgueu, entre els resultats del Barça i l'esperit, optimista, o pessimista, del país. Millor, doncs, que guanyi el Barça. I si és al Madrit, millor.
I si és per cinc a zero, encara millor.
Apunts ràpids (1). Eleccions andaluses.
Ahir va passar de tot: les eleccions autonòmiques andaluses, la victòria del Barça sobre el Madrid, la consulta al Moianès i la primera volta de les eleccions cantonals s França.
Bé. És evident que cadascun dels fets anteriors tindrà la importància que cadascú vulguin donar-li. O cap importància, ves. En tot cas, a mi em van cridar l'atenció.
Comencem:
Andalusia
Idees, poc elaborades, sobre les eleccions andaluses:
Andalusia té un funcionament particular i no es pot extrapolar el resultat andalús a unes eleccions generals espanyoles, però...
El PSOE manté el nombre d'escons. Mira-ho com vulguis, però amb els temps que corren és un èxit.
El PP es fum una gran patacada. IU També.
P's i C's entren amb força. Però mentre que C's pot obrir amb convicció i satisfets una ampolla de cava per celebrar-ho, a can P's em sembla que no estan tan contents.
P's s'ha menjat IU.
C's li ha clavat una bona mossegada al PP.
el bipartidisme aguanta. Retrocedeix, és cert, però segueix representant a dos de cada tres electors andalusos.
Cap partit d'esquerres pot aspirar a guanyar a Espanya si no guanya a Andalusia i a Catalunya. Això vol dir que el PSOE ho té magre, però sobretot qui ho té magre és P's.
Amb les eleccions d'ahir P's haurà de replantejar-se el discurs de "tot el que farà amb la majoria absoluta". P's no obtindrà la majoria absoluta a les properes eleccions generals.
De fet, està per veure si simplement serà la força majoritària. En realitat, els andalusos ens demostren que una cosa són les enquestes i, una altre de molt diferent, el que s'acaba votant.
Jo crec que PSOE i C's pactaran. Però C's faria bé de rumiar-s'ho. Potser s'esperen a després de les generals, a veure què passa.
Sorprèn que el PSOE aguanti. D'altra banda, crec que són injustes les crítiques del tipus "si votes als corruptes, ets còmplice". Penso que avui la Terribas ho encertava: davant la incertesa molta gent deu haver votat amb el criteri "virgencita, virgencita, que me quede como estoy". I és que P's encara té molt de promesa, i poc de certesa; i posats a votar a IU, millor votar el PSOE original. Entre moltes d'altres raons, evidentment.
En fi, per mi les idees bàsiques són:
- La gran reculada del PP
- La resistència del PPSOE
- La irrupció de C's com a contrapès de P's, i que tots dos, però, avui encara són a la 2na divisió.
Bé. És evident que cadascun dels fets anteriors tindrà la importància que cadascú vulguin donar-li. O cap importància, ves. En tot cas, a mi em van cridar l'atenció.
Comencem:
Andalusia
Idees, poc elaborades, sobre les eleccions andaluses:
Andalusia té un funcionament particular i no es pot extrapolar el resultat andalús a unes eleccions generals espanyoles, però...
El PSOE manté el nombre d'escons. Mira-ho com vulguis, però amb els temps que corren és un èxit.
El PP es fum una gran patacada. IU També.
P's i C's entren amb força. Però mentre que C's pot obrir amb convicció i satisfets una ampolla de cava per celebrar-ho, a can P's em sembla que no estan tan contents.
P's s'ha menjat IU.
C's li ha clavat una bona mossegada al PP.
el bipartidisme aguanta. Retrocedeix, és cert, però segueix representant a dos de cada tres electors andalusos.
Cap partit d'esquerres pot aspirar a guanyar a Espanya si no guanya a Andalusia i a Catalunya. Això vol dir que el PSOE ho té magre, però sobretot qui ho té magre és P's.
Amb les eleccions d'ahir P's haurà de replantejar-se el discurs de "tot el que farà amb la majoria absoluta". P's no obtindrà la majoria absoluta a les properes eleccions generals.
De fet, està per veure si simplement serà la força majoritària. En realitat, els andalusos ens demostren que una cosa són les enquestes i, una altre de molt diferent, el que s'acaba votant.
Jo crec que PSOE i C's pactaran. Però C's faria bé de rumiar-s'ho. Potser s'esperen a després de les generals, a veure què passa.
Sorprèn que el PSOE aguanti. D'altra banda, crec que són injustes les crítiques del tipus "si votes als corruptes, ets còmplice". Penso que avui la Terribas ho encertava: davant la incertesa molta gent deu haver votat amb el criteri "virgencita, virgencita, que me quede como estoy". I és que P's encara té molt de promesa, i poc de certesa; i posats a votar a IU, millor votar el PSOE original. Entre moltes d'altres raons, evidentment.
En fi, per mi les idees bàsiques són:
- La gran reculada del PP
- La resistència del PPSOE
- La irrupció de C's com a contrapès de P's, i que tots dos, però, avui encara són a la 2na divisió.
dimecres, 18 de març del 2015
Una venjança de tres anys de presó.
El 16 de juny de 2011 una concentració de manifestants va impedir, si més no, per una estona, l'accés dels diputats als Parlament de Catalunya. Aquell dia es votava la "Llei omnibus" que es caracteritzava per importants retallades en despesa social.
L'any 2011 va ser l'any de l'acampada a la Plaça Catalunya, que s'incardinava dins el moviment del 15M. Va ser un any de gran efervescència social. Probablement el mapa polític actual, recull una part, i encara ha de canalitzar, una bona part d'aquell impuls.
En particular, la "llei omnibus" va ser objetce d'una gran contestació. A mes encara cuejava el violent desallotjament de la Plaça Catalunya per part dels mossos d'esquadra.
Aquell dia 16 hi havia molta ràbia acumulada. Aquella ràbia es va demostrar impedint l'accés dels diputats al Parlament, i amb alguna empenta i taques de pintura. Va ser una avançada del que posteriorment s'ha conegut amb el nom d'escarnis (en castellà, "escraches").
En el seu moment, aquella acció em va provocar dubtes. Dubtes que avui encara tinc. Encerclar i impedir l'accés a un Parlament democràtic és, penso jo, una cosa molt grossa. D'altra banda, el dret a la protesta és inalienable, i indiscutible.
La cosa és com de "democràtic" és un Parlament "democràtic", encara més quan aquest parlament està legislant en perjudici del poble. Sobretot quan hi ha una majoria social que té aquesta percepció, però aquesta majoria no pot influir sobre els seus suposats representants. També caldria demanar-se si el dret a la protesta inclou impedir accessos, o empentar, o llançar pintura. Els meus dubtes persisteixen.
Però el cas és que a rel d'aquells fets van haver-hi detencions que s'han jutjat i, segons el codi penal, l'atemptat contra les institucions democràtiques és castiga amb penes de presó, entre tres i sis anys. El Tribunal Suprem ha considerat que impedir l'accés va ser un atemptat contra el Parlament de Catalunya i ha dictat el càstig que, segons la llei, correspon al cas.
O sigui: tres anys de privació de llibertat per un escarni.
Tres anys.
És una barbaritat.
No és un càstig. És una venjança. O pitjor, un intent d'exemplaritzar. De voler espantar la dissidència. De dir que ells són intocables, i tu no.
Aquesta sentència fa molt de mal. Fa molt de mal, primer de tot, als condemnats. No s'entén la desproporció. No és justificable. No té explicació. És un horror. Aquesta gent que han estat condemnats no són delinqüents, ni terroristes. Per mi són presos polítics. Les víctimes d'una injustícia i un crim d'estat.
I ens fa mal a tots perquè, justament, ens converteix en còmplices d'un crim d'estat: el segrest durant tres anys dels condemnats. Els còmplices d'una venjança de la casta, a Catalunya també en tenim, oi tant! contra la dissidència.
Jo no vull ser còmplice. Jo vull poder respectar el Parlament de Catalunya i vull sentir que representa al poble de Catalunya (la CUP avui tampoc ho veia). Em nego a acceptar que el poble de Catalunya sigui capaç d'aquests crims d'estat. D'aquests atemptats contra la democràcia. En democràcia la dissidència és escoltada. En democràcia, la dissidència no es persegueix. En democràcia, si un Parlament es veu assetjat com ho va ser el dia 16 de juny de 2011, quan aquell Parlament finalment es reuneix, es demana perquè ha passat allò. S'investiga què ha provocat aquest esclat de ràbia. Es demana com és que no ha pogut canalitzar-se la protesta pels representants del poble. En cap cas, però, fa servir el poder atorgat pel poble per a venjar-se.
Aquesta sentència fa molt mal: per injusta i per antidemocràtica. Però és que, a més, hi haurà una reacció. També és una sentència miop.
Espero que al Parlament hi hagi algú que s'adoni que aquesta sentència mai ha de poder executar-se. Pel bé de tots. Pel futur que volem construir.
Enllaço un parell d'opinions que trobo molt interessants de llegir, la de David Fernández i la de Montserrat Tura, totes dues publicades avui al Vilaweb.
L'any 2011 va ser l'any de l'acampada a la Plaça Catalunya, que s'incardinava dins el moviment del 15M. Va ser un any de gran efervescència social. Probablement el mapa polític actual, recull una part, i encara ha de canalitzar, una bona part d'aquell impuls.
En particular, la "llei omnibus" va ser objetce d'una gran contestació. A mes encara cuejava el violent desallotjament de la Plaça Catalunya per part dels mossos d'esquadra.
Aquell dia 16 hi havia molta ràbia acumulada. Aquella ràbia es va demostrar impedint l'accés dels diputats al Parlament, i amb alguna empenta i taques de pintura. Va ser una avançada del que posteriorment s'ha conegut amb el nom d'escarnis (en castellà, "escraches").
En el seu moment, aquella acció em va provocar dubtes. Dubtes que avui encara tinc. Encerclar i impedir l'accés a un Parlament democràtic és, penso jo, una cosa molt grossa. D'altra banda, el dret a la protesta és inalienable, i indiscutible.
La cosa és com de "democràtic" és un Parlament "democràtic", encara més quan aquest parlament està legislant en perjudici del poble. Sobretot quan hi ha una majoria social que té aquesta percepció, però aquesta majoria no pot influir sobre els seus suposats representants. També caldria demanar-se si el dret a la protesta inclou impedir accessos, o empentar, o llançar pintura. Els meus dubtes persisteixen.
Però el cas és que a rel d'aquells fets van haver-hi detencions que s'han jutjat i, segons el codi penal, l'atemptat contra les institucions democràtiques és castiga amb penes de presó, entre tres i sis anys. El Tribunal Suprem ha considerat que impedir l'accés va ser un atemptat contra el Parlament de Catalunya i ha dictat el càstig que, segons la llei, correspon al cas.
O sigui: tres anys de privació de llibertat per un escarni.
Tres anys.
És una barbaritat.
No és un càstig. És una venjança. O pitjor, un intent d'exemplaritzar. De voler espantar la dissidència. De dir que ells són intocables, i tu no.
Aquesta sentència fa molt de mal. Fa molt de mal, primer de tot, als condemnats. No s'entén la desproporció. No és justificable. No té explicació. És un horror. Aquesta gent que han estat condemnats no són delinqüents, ni terroristes. Per mi són presos polítics. Les víctimes d'una injustícia i un crim d'estat.
I ens fa mal a tots perquè, justament, ens converteix en còmplices d'un crim d'estat: el segrest durant tres anys dels condemnats. Els còmplices d'una venjança de la casta, a Catalunya també en tenim, oi tant! contra la dissidència.
Jo no vull ser còmplice. Jo vull poder respectar el Parlament de Catalunya i vull sentir que representa al poble de Catalunya (la CUP avui tampoc ho veia). Em nego a acceptar que el poble de Catalunya sigui capaç d'aquests crims d'estat. D'aquests atemptats contra la democràcia. En democràcia la dissidència és escoltada. En democràcia, la dissidència no es persegueix. En democràcia, si un Parlament es veu assetjat com ho va ser el dia 16 de juny de 2011, quan aquell Parlament finalment es reuneix, es demana perquè ha passat allò. S'investiga què ha provocat aquest esclat de ràbia. Es demana com és que no ha pogut canalitzar-se la protesta pels representants del poble. En cap cas, però, fa servir el poder atorgat pel poble per a venjar-se.
Aquesta sentència fa molt mal: per injusta i per antidemocràtica. Però és que, a més, hi haurà una reacció. També és una sentència miop.
Espero que al Parlament hi hagi algú que s'adoni que aquesta sentència mai ha de poder executar-se. Pel bé de tots. Pel futur que volem construir.
Enllaço un parell d'opinions que trobo molt interessants de llegir, la de David Fernández i la de Montserrat Tura, totes dues publicades avui al Vilaweb.
dimarts, 10 de març del 2015
Petita guia d'autodefensa laboral per a precàries
Avui em venia de gust presentar un text que crec que és molt interessant: la "Petita guia d'autodefensa laboral pera precàries".
Es tracta d'una guia que va editar la CGT de Catalunya el passat juliol i que, com indica el títol, pretén recordar als treballadors en condicions de precarietat que, malgrat tot, tenen drets laborals i que, en algunes ocasions, la llei els empara.
És un text necessari perquè la precarietat és allà fora i no són pas pocs els treballadors que hi estan atrapats. Tots coneixem gent amb contractes de precarietat i alguns d'aquests encara es consideren afortunats per tenir feina.
És una situació terriblement injusta que cal capgirar entre tots, però que ni s'aconseguirà fàcilment ni aviat. Els primers interessats en defensar-se ells mateixos són els treballadors, siguin precaris o no. Aquesta guia ofereix això, amb un llenguatge planer i directe fa el recordatori dels drets, i d'opcions d'actuació per a defensar-los.
No és la guia definitiva, però no està gens malament per començar. Hi han massa treballadors que ignoren gairebé completament que tenen drets i poden exercir-los. Caldria demanar-se com és que tants i tants joves acaben la seva etapa formativa ignorant-ho gairebé tot sobre els seus drets laborals.
I ja per acabar, el que definitivament em va motivar a dedicar un post (cosa que faig avui) a aquesta guia va ser la seva introducció:
EL PER QUÈ D’AQUESTA PETITA GUIA D’AUTODEFENSA LABORAL
Aquest document ha estat confegit amb la intenció de ser una eina útil per a l’organització de base i per a la lluita dels treballadors i les treballadores, destinat especialment a aquelles que prestem els nostres serveis laborals en condicions més precàries, és a dir, en realitat, a aquelles persones que actualment constituïm la majoria de la classe treballadora al nostre país. Amb aquesta petita guia volem que pugueu tenir a mà alguns recursos que us permetin orientar-vos a l’hora de defensar els vostres drets i el de les vostres companyes de feina.
Òbviament, aquestes pàgines no us solucionaran tots els problemes amb els quals haureu de bregar a la feina, però sí que us aportaran una mica de llum en aspectes que potser desconeixeu, i que us poden ser d’utilitat a l’hora de fer front a les arbitrarietats de l’empresa. Ras i curt: L’objectiu és que tingueu algunes pautes clares per a no anar venuts davant l’empresari. Nosaltres molt sovint cometem l’error de no conèixer prou bé els nostres drets, ni els límits on podem situar la ratlla que els nostres caps no poden traspassar. Ells, en canvi, se les saben totes, fan un ús extensiu quan els convé del xantatge emocional i del maltracte psicològic i, a més, tenen sempre a l’abast de la mà l’arma definitiva: El recurs a l’acomiadament o a la no renovació del contracte (allò de “si no t’agrada, ja saps on tens la porta”). Volem que aquestes pàgines us puguin servir per a equilibrar aquesta situació, tot fent-vos conscients que hi ha vies segures per a plantar cara, més de les que potser us imagineu, i que hom pot, si les aprofita, doblegar la voluntat de l’empresari.
Si bé és cert que les reformes laborals que s’han anat aprovant durant les últimes dècades han anat configurant un marc de relacions laborals cada cop més desregulat i amb una legislació que ens ofereix cada cop menys garanties, és important estar assabentada d’algunes de les armes que encara ens ofereix la legalitat per a plantar cara al poder dels patrons. És per això que aquesta guia posa l’èmfasi, en alguns dels seus apartats, en explicar elements de caràcter jurídic que és important conèixer (què són els convenis col·lectius, la Inspecció de Treball, quins tipus d’acomiadament hi ha, etc). Però no ens enganyem. Més enllà de les garanties, cada cop més minses, que ens ofereix la legislació, defensar els nostres drets a la feina és, bàsicament, una qüestió d’actitud. I en relació a aquest particular, cal tenir sempre en compte un seguit de punts:
La feina forma part de la vida. No s’hi val dissociar mentalment el
temps que passem al curro del temps que passem a fora, com si una cosa
i altra no tinguessin res a veure. Aquest és un mecanisme psicològic
que convé evitar. Molt sovint ens trobem companyes precàries amb una
gran activitat militant fora de la feina (per exemple, en moviments
socials, assemblees de barri, etc), però que tenen, en canvi,
un comportament absolutament submís dins d’aquesta, i només cerquen
“no complicar-se la vida” durant la seva jornada laboral. Hem de
tenir clar, però, que la feina és també un camp de batalla, tant o
més important que qualsevol altre, ja que té una influència molt
directa sobre la majoria dels aspectes de la nostra vida quotidiana.
Canviar la societat en la qual vivim també implica canviar les
relacions laborals (que determinen els nostres horaris, els nostres
ingressos, les nostres possibilitats d’oci i consum…) No podem ser
actius al barri, al centre social, a l’ateneu, a les lluites al
carrer, i desactivar-nos un cop creuem la porta del centre de
treball. Això és una anomalia, i és contraproduent per a nosaltres i
per a les companyes amb qui compartim espai a la feina.
A la feina no s’hi val a fer l´orni. De fet, això és que li
interessa a l’empresari, que totes les treballadores vagin a la seva,
i ningú no es preocupi pel que li passa a les altres. Cal
relacionar-se amb els companys, parlar-hi (i no només de futbol,
ni de si el cafè de la màquina és bo o dolent), prendre-hi
confiança. La majoria de les empreses tendeixen a crear múltiples
barreres psicològiques en la ment de les seves treballadores, barreres
que cal trencar. Cal interessar-se per les condicions de treball
d’aquelles que curren amb nosaltres, per la feina que fan, si estan a
gust o no, si tenen els mateixos problemes que tu o en tenen uns
altres, si a la seva nòmina els consta una altra categoria laboral
diferent a la teva, malgrat que feu la mateixa feina… Només teixint
vincles de solidaritat mútua, de comunicació horitzontal entre
vosaltres, trencant les línies de jerarquia que us imposarà
l’empresa, és com podreu articular respostes de caràcter
COL·LECTIU. I la solució al teu problema (que més sovint del que
penses serà un problema compartit amb molta altra gent) passa la
immensa majoria de vegades per això, per donar-hi una resposta
col·lectiva, entre totes, no pas per buscar-se la vida
individualment.
Cal mirar més enllà de la teva màquina o del monitor del teu
ordinador. L’organització del treball en moltes empreses ens
atomitza, ens aïlla i fa que tinguem una visió parcial de com funciona
tot plegat. Això ens fa més febles. És bo adquirir una visió
global, que no es limiti exclusivament a les tasques que tens
assignades. Fixa’t bé com funciona l’empresa, en conjunt, quina és
la seva estructura, els noms dels responsables… Interessa’t per com
s’organitza el treball, el teu i el dels companys, quins
departaments hi ha, quins torns, quines línies jeràrquiques… I si
pots, fes-te esquemes de tot plegat, et podran ser molt útils. El
coneixement és poder, l’empresari ho sap prou bé. Hem de tenir-ho
també nosaltres en compte i evitar viure en la inòpia i en la ignorància
de tot
allò que ens envolta en el nostre entorn laboral.
L’empresari no és el nostre amic, ni tampoc ho són els nostres caps
directes, encara que puguem tenir “bon rotllo” amb ells a nivell
personal. Hem de tenir clar que els interessos de l’empresa no són els
nostres, i no ser ingenus pel que fa aquest particular. Potser el
teu cap és un paio simpàtic, potser sou del mateix equip de futbol,
potser us agrada el mateix tipus de música. Però no t’equivoquis,
si te la pot fotre te la fotrà, si ha de triar entre la seva
conveniència (o la de l’empresa) i la teva (o la de la gent que
treballa amb tu), no ho dubtarà ni un sol moment. I no et deixis
menjar l’olla amb coses com ara “el que és bo per a l’empresa és bo
per a les treballadores”, perquè no és cert. No et deixis enganyar
i sigues murri, molt murri, perquè ells se les saben totes, i
nosaltres hem d’actuar en conseqüència.
Un agraïment a la CGT per aquesta guia.
Els enllaços:
A l'article de la web de la CGT en que presenten la guia
Al PDF de la guia per centres de treball.
A la versió per a moviments socials.
Per llegir, compartir i posar en pràctica.
Si lluites pots perdre. Si no lluites estàs perdut.
Es tracta d'una guia que va editar la CGT de Catalunya el passat juliol i que, com indica el títol, pretén recordar als treballadors en condicions de precarietat que, malgrat tot, tenen drets laborals i que, en algunes ocasions, la llei els empara.
És un text necessari perquè la precarietat és allà fora i no són pas pocs els treballadors que hi estan atrapats. Tots coneixem gent amb contractes de precarietat i alguns d'aquests encara es consideren afortunats per tenir feina.
És una situació terriblement injusta que cal capgirar entre tots, però que ni s'aconseguirà fàcilment ni aviat. Els primers interessats en defensar-se ells mateixos són els treballadors, siguin precaris o no. Aquesta guia ofereix això, amb un llenguatge planer i directe fa el recordatori dels drets, i d'opcions d'actuació per a defensar-los.
No és la guia definitiva, però no està gens malament per començar. Hi han massa treballadors que ignoren gairebé completament que tenen drets i poden exercir-los. Caldria demanar-se com és que tants i tants joves acaben la seva etapa formativa ignorant-ho gairebé tot sobre els seus drets laborals.
I ja per acabar, el que definitivament em va motivar a dedicar un post (cosa que faig avui) a aquesta guia va ser la seva introducció:
EL PER QUÈ D’AQUESTA PETITA GUIA D’AUTODEFENSA LABORAL
Aquest document ha estat confegit amb la intenció de ser una eina útil per a l’organització de base i per a la lluita dels treballadors i les treballadores, destinat especialment a aquelles que prestem els nostres serveis laborals en condicions més precàries, és a dir, en realitat, a aquelles persones que actualment constituïm la majoria de la classe treballadora al nostre país. Amb aquesta petita guia volem que pugueu tenir a mà alguns recursos que us permetin orientar-vos a l’hora de defensar els vostres drets i el de les vostres companyes de feina.
Òbviament, aquestes pàgines no us solucionaran tots els problemes amb els quals haureu de bregar a la feina, però sí que us aportaran una mica de llum en aspectes que potser desconeixeu, i que us poden ser d’utilitat a l’hora de fer front a les arbitrarietats de l’empresa. Ras i curt: L’objectiu és que tingueu algunes pautes clares per a no anar venuts davant l’empresari. Nosaltres molt sovint cometem l’error de no conèixer prou bé els nostres drets, ni els límits on podem situar la ratlla que els nostres caps no poden traspassar. Ells, en canvi, se les saben totes, fan un ús extensiu quan els convé del xantatge emocional i del maltracte psicològic i, a més, tenen sempre a l’abast de la mà l’arma definitiva: El recurs a l’acomiadament o a la no renovació del contracte (allò de “si no t’agrada, ja saps on tens la porta”). Volem que aquestes pàgines us puguin servir per a equilibrar aquesta situació, tot fent-vos conscients que hi ha vies segures per a plantar cara, més de les que potser us imagineu, i que hom pot, si les aprofita, doblegar la voluntat de l’empresari.
Si bé és cert que les reformes laborals que s’han anat aprovant durant les últimes dècades han anat configurant un marc de relacions laborals cada cop més desregulat i amb una legislació que ens ofereix cada cop menys garanties, és important estar assabentada d’algunes de les armes que encara ens ofereix la legalitat per a plantar cara al poder dels patrons. És per això que aquesta guia posa l’èmfasi, en alguns dels seus apartats, en explicar elements de caràcter jurídic que és important conèixer (què són els convenis col·lectius, la Inspecció de Treball, quins tipus d’acomiadament hi ha, etc). Però no ens enganyem. Més enllà de les garanties, cada cop més minses, que ens ofereix la legislació, defensar els nostres drets a la feina és, bàsicament, una qüestió d’actitud. I en relació a aquest particular, cal tenir sempre en compte un seguit de punts:
La feina forma part de la vida. No s’hi val dissociar mentalment el
temps que passem al curro del temps que passem a fora, com si una cosa
i altra no tinguessin res a veure. Aquest és un mecanisme psicològic
que convé evitar. Molt sovint ens trobem companyes precàries amb una
gran activitat militant fora de la feina (per exemple, en moviments
socials, assemblees de barri, etc), però que tenen, en canvi,
un comportament absolutament submís dins d’aquesta, i només cerquen
“no complicar-se la vida” durant la seva jornada laboral. Hem de
tenir clar, però, que la feina és també un camp de batalla, tant o
més important que qualsevol altre, ja que té una influència molt
directa sobre la majoria dels aspectes de la nostra vida quotidiana.
Canviar la societat en la qual vivim també implica canviar les
relacions laborals (que determinen els nostres horaris, els nostres
ingressos, les nostres possibilitats d’oci i consum…) No podem ser
actius al barri, al centre social, a l’ateneu, a les lluites al
carrer, i desactivar-nos un cop creuem la porta del centre de
treball. Això és una anomalia, i és contraproduent per a nosaltres i
per a les companyes amb qui compartim espai a la feina.
A la feina no s’hi val a fer l´orni. De fet, això és que li
interessa a l’empresari, que totes les treballadores vagin a la seva,
i ningú no es preocupi pel que li passa a les altres. Cal
relacionar-se amb els companys, parlar-hi (i no només de futbol,
ni de si el cafè de la màquina és bo o dolent), prendre-hi
confiança. La majoria de les empreses tendeixen a crear múltiples
barreres psicològiques en la ment de les seves treballadores, barreres
que cal trencar. Cal interessar-se per les condicions de treball
d’aquelles que curren amb nosaltres, per la feina que fan, si estan a
gust o no, si tenen els mateixos problemes que tu o en tenen uns
altres, si a la seva nòmina els consta una altra categoria laboral
diferent a la teva, malgrat que feu la mateixa feina… Només teixint
vincles de solidaritat mútua, de comunicació horitzontal entre
vosaltres, trencant les línies de jerarquia que us imposarà
l’empresa, és com podreu articular respostes de caràcter
COL·LECTIU. I la solució al teu problema (que més sovint del que
penses serà un problema compartit amb molta altra gent) passa la
immensa majoria de vegades per això, per donar-hi una resposta
col·lectiva, entre totes, no pas per buscar-se la vida
individualment.
Cal mirar més enllà de la teva màquina o del monitor del teu
ordinador. L’organització del treball en moltes empreses ens
atomitza, ens aïlla i fa que tinguem una visió parcial de com funciona
tot plegat. Això ens fa més febles. És bo adquirir una visió
global, que no es limiti exclusivament a les tasques que tens
assignades. Fixa’t bé com funciona l’empresa, en conjunt, quina és
la seva estructura, els noms dels responsables… Interessa’t per com
s’organitza el treball, el teu i el dels companys, quins
departaments hi ha, quins torns, quines línies jeràrquiques… I si
pots, fes-te esquemes de tot plegat, et podran ser molt útils. El
coneixement és poder, l’empresari ho sap prou bé. Hem de tenir-ho
també nosaltres en compte i evitar viure en la inòpia i en la ignorància
de tot allò que ens envolta en el nostre entorn laboral.
L’empresari no és el nostre amic, ni tampoc ho són els nostres caps
directes, encara que puguem tenir “bon rotllo” amb ells a nivell
personal. Hem de tenir clar que els interessos de l’empresa no són els
nostres, i no ser ingenus pel que fa aquest particular. Potser el
teu cap és un paio simpàtic, potser sou del mateix equip de futbol,
potser us agrada el mateix tipus de música. Però no t’equivoquis,
si te la pot fotre te la fotrà, si ha de triar entre la seva
conveniència (o la de l’empresa) i la teva (o la de la gent que
treballa amb tu), no ho dubtarà ni un sol moment. I no et deixis
menjar l’olla amb coses com ara “el que és bo per a l’empresa és bo
per a les treballadores”, perquè no és cert. No et deixis enganyar
i sigues murri, molt murri, perquè ells se les saben totes, i
nosaltres hem d’actuar en conseqüència.Un agraïment a la CGT per aquesta guia.
Els enllaços:
A l'article de la web de la CGT en que presenten la guia
Al PDF de la guia per centres de treball.
A la versió per a moviments socials.
Per llegir, compartir i posar en pràctica.
Si lluites pots perdre. Si no lluites estàs perdut.
diumenge, 8 de març del 2015
8 de març 2015. Dia Internacional de la Dona.
Avui és 8 de març, Dia Internacional de les Dones, o més ben dit, el Dia Internacional de la Dona Treballadora.
Es tracta d'una diada de caràcter reivindicatiu que s'associa amb la lluita feminista. Al meu entendre, però, les reivindicacions de la diada el 8 de març són bàsiques, fonamentals i purament ètiques.
És per ètica que cal que es respecti el principi de "a igual treball, igual salari". Cosa que a casa nostra, estadístiques a la mà, no es respecta.
També ho és que no es produeixi discriminació per raó de sexe. Aquesta discriminació pot prendre moltes formes, però és significatiu que, estadístiques a la mà, la pobresa sigui major entre les dones grans.
És per ètica simple acabar d'una vegada amb la imposició de models de bellesa, sobretot per a les dones, que converteixen el cos de la dona en un objecte sexual.
És per humanitat, prèvia a l'ètica, que cal acabar amb la violència, amb tota la violència i, en particular, amb la violència sexual, i amb la de gènere.
Ens cal feminitzar la societat. Fer-la menys productiva però més reproductiva. Ens cal foragitar el masclisme i donar més importància a l'ètica.
Més educació, més respecte, i més humanitat. Si voleu, a tot plegat, digueu-li més feminisme.
Finalment, crec imprescindible dir que, trobant-nos enmig de la construcció d'un nou país cal, indubtablement, posar les bases per a fer de la República Catalana un país en femení. Valors com la protecció social i del medi, la igualtat de drets, la cura dels infants, malalts i grans, la pau i el diàleg... valors femenins, o reproductius si preferiu la paraula, han de ser els que donin el caràcter del nou estat. És aquesta una gran oportunitat. La independència també és per fer un país de les dones.
A les dones que conec i estimo: parella, família, amigues, companyes... bona i reivindicativa diada.
Com cada any, reprodueixo els manifestos d'un parell d'organitzacions que em són properes (que no vol dir que siguin semblants):
Manifest d'ERC
El 8 de març, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents.
Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.
S’ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l’eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. Ens trobem amb poca representació política i en els òrgans de direcció no s’arriba de cap manera a la paritat.
Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaires possibilitat d’ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existent en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l’Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.
Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones ja que de mitjana, i segons dades del 2012, és d'un 24,81% a Catalunya, al País Valencià d’un 26,42% i a les Illes d’un 16.78%. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.
Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsablilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.
Un cop retirada la reforma integral de la llei d’avortament, cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement i sense permís parental, i rebutgem la proposta de modificació presentada pel PP.
Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels PPCC desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com per exemple la llei d’igualtat.
Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d’una nova societat més justa,inclusiva, pròspera, transparent i equitativa per a tothom.
Apel·lem a la mobilització de tota la nostra gent a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans. Cal per fer sentir la nostra reivindicació als diferents actes i mobilitzacions a favor de la igualtat efectiva i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.
Dones amb tots els drets!
Manifest de CGT
En aquests temps de crisis-estafa, de capitalisme i patriarcat, de pèrdua generalitzada de drets i llibertats, les treballadores i precàries ens organitzem i denunciem des de CGT:
Les mentides del Govern, de la resta de partits polítics i dels poders econòmics sobre la falsa sortida de la crisi i les millores en les taxes d’atur, que ens mantenen adormides, esperant una millora que no arribarà.
Quan la realitat segueix sent:
El descens de la taxa d’activitat de les dones en el mercat laboral.
L’augment de l’atur femení.
L’augment de la temporalitat en el treball de les dones.
La precarització de les nostres condicions laborals, econòmiques i de prestacions.
La sobrecàrrega de les cures.
La deterioració de la nostra salut.
La privació dels nostres drets sexuals i reproductius.
El pitjor accés i condicions en l’educació.
L’augment del pes que portem les dones en el sosteniment econòmic i psicològic de la família.
L’increment de la violència que sofrim les dones, tant en les llars com en els entorns laborals.
El manteniment dels rols sexistes en tots els àmbits de la vida.
En aquest context social, les dones de CGT, organitzades i aliades en la lluita amb les diferents plataformes, moviments socials, centres de treball, espais culturals... hem aconseguit parar molts dels atacs contra els nostres drets i llibertats. I seguim denunciant-los i frenant-los, canviant la realitat i prenent el que és nostre, conquistant els drets que ens mereixem.
PERQUÈ ELS NOSTRES DRETS NO ES DEMANEN. ES LLUITEN. ES CONQUEREIXEN.
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Es tracta d'una diada de caràcter reivindicatiu que s'associa amb la lluita feminista. Al meu entendre, però, les reivindicacions de la diada el 8 de març són bàsiques, fonamentals i purament ètiques.
És per ètica que cal que es respecti el principi de "a igual treball, igual salari". Cosa que a casa nostra, estadístiques a la mà, no es respecta.
També ho és que no es produeixi discriminació per raó de sexe. Aquesta discriminació pot prendre moltes formes, però és significatiu que, estadístiques a la mà, la pobresa sigui major entre les dones grans.
És per ètica simple acabar d'una vegada amb la imposició de models de bellesa, sobretot per a les dones, que converteixen el cos de la dona en un objecte sexual.
És per humanitat, prèvia a l'ètica, que cal acabar amb la violència, amb tota la violència i, en particular, amb la violència sexual, i amb la de gènere.
Ens cal feminitzar la societat. Fer-la menys productiva però més reproductiva. Ens cal foragitar el masclisme i donar més importància a l'ètica.
Més educació, més respecte, i més humanitat. Si voleu, a tot plegat, digueu-li més feminisme.
Finalment, crec imprescindible dir que, trobant-nos enmig de la construcció d'un nou país cal, indubtablement, posar les bases per a fer de la República Catalana un país en femení. Valors com la protecció social i del medi, la igualtat de drets, la cura dels infants, malalts i grans, la pau i el diàleg... valors femenins, o reproductius si preferiu la paraula, han de ser els que donin el caràcter del nou estat. És aquesta una gran oportunitat. La independència també és per fer un país de les dones.
A les dones que conec i estimo: parella, família, amigues, companyes... bona i reivindicativa diada.
Com cada any, reprodueixo els manifestos d'un parell d'organitzacions que em són properes (que no vol dir que siguin semblants):
Manifest d'ERC
El 8 de març, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents.
Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.
S’ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l’eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. Ens trobem amb poca representació política i en els òrgans de direcció no s’arriba de cap manera a la paritat.
Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaires possibilitat d’ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existent en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l’Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.
Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones ja que de mitjana, i segons dades del 2012, és d'un 24,81% a Catalunya, al País Valencià d’un 26,42% i a les Illes d’un 16.78%. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.
Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsablilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.
Un cop retirada la reforma integral de la llei d’avortament, cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement i sense permís parental, i rebutgem la proposta de modificació presentada pel PP.
Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels PPCC desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com per exemple la llei d’igualtat.
Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d’una nova societat més justa,inclusiva, pròspera, transparent i equitativa per a tothom.
Apel·lem a la mobilització de tota la nostra gent a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans. Cal per fer sentir la nostra reivindicació als diferents actes i mobilitzacions a favor de la igualtat efectiva i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.
Dones amb tots els drets!
Manifest de CGT
En aquests temps de crisis-estafa, de capitalisme i patriarcat, de pèrdua generalitzada de drets i llibertats, les treballadores i precàries ens organitzem i denunciem des de CGT:
Les mentides del Govern, de la resta de partits polítics i dels poders econòmics sobre la falsa sortida de la crisi i les millores en les taxes d’atur, que ens mantenen adormides, esperant una millora que no arribarà.
Quan la realitat segueix sent:
El descens de la taxa d’activitat de les dones en el mercat laboral.
L’augment de l’atur femení.
L’augment de la temporalitat en el treball de les dones.
La precarització de les nostres condicions laborals, econòmiques i de prestacions.
La sobrecàrrega de les cures.
La deterioració de la nostra salut.
La privació dels nostres drets sexuals i reproductius.
El pitjor accés i condicions en l’educació.
L’augment del pes que portem les dones en el sosteniment econòmic i psicològic de la família.
L’increment de la violència que sofrim les dones, tant en les llars com en els entorns laborals.
El manteniment dels rols sexistes en tots els àmbits de la vida.
En aquest context social, les dones de CGT, organitzades i aliades en la lluita amb les diferents plataformes, moviments socials, centres de treball, espais culturals... hem aconseguit parar molts dels atacs contra els nostres drets i llibertats. I seguim denunciant-los i frenant-los, canviant la realitat i prenent el que és nostre, conquistant els drets que ens mereixem.
PERQUÈ ELS NOSTRES DRETS NO ES DEMANEN. ES LLUITEN. ES CONQUEREIXEN.
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
dijous, 26 de febrer del 2015
PP desencadenat
El PP és ultra-nacionalista i coneix molt bé quin peu calcen els seus votants. Els votants del PP són, numèricament, i mentre no es demostri el contrari, la minoria majoritària sociològica a l'estat espanyol.
No són pas pocs els que veuen en aquest bloc sociològic l'hereu del franquisme. Un bloc sociològic prou potent al llarg del temps que va permetre que el dictador feixista morís al seu llit i que avui segueixi enterrat al Valle de los Caídos i no a una fossa amagada per evitar que la seva tomba esdevingui un lloc de peregrinació ultra. Al contrari. El lloc de peregrinació ultra es paga i es manté amb subvencions de l'estat. Els votants del PP han estat i són, en bona part, el bloc sociològic necessari que va permetre perpetrar "La Transición" i perpetuar les elits franquistes als llocs de poder i de control de l'actual estat.
Això és el PP i els votants que representa. Aquest aclariment és necessari per explicar coses que s'han vist ahir i avui, com la llei de senyes d'identitat valenciana, o el nou currículum de religió, o el rebuig del PP valencià a dedicar el 2015 a la memòria d'Ovidi Montllor.
En la meva opinió, les senyes d'identitat valenciana són quelcom que cal protegir i respectar. El que no tinc tan clar és el com. I encara tinc menys clar que les senyes d'identitat valenciana, o d'on siguin, serveixin per distingir, discriminar, separar entre "bons" i "mals" valencians. Això és justament el que fa por d'aquesta llei.
I si no t'agraden els petards? O la paella? Ets mal valencià? Una mica fort, no? O, per exemple, és absolutament imprescindible considerar determinades celebracions religioses com senyes d'identitat? Si ets ateu, agnòstic, o no practicant, ja ets un mal valencià?
Doncs potser sí, i per això el PP s'ha afanyat a fer una llei que converteix el BOE en una versió articulada del catecisme i posa fi al dubte de si era lícit creure en Déu si la Sagrada Constitució Espanyola, text suprem i veritat revelada, no en deia res. Ara, finalment, amb el nou curriculum publicat al BOE, el PP confereix caràcter constitucional a Jahvè. Lloat sia Déu i la sagrada Constitució. Amén.
Era necessari aquest pas. Nostrosinyor l'Estat Espanyol ens diu que nosaltres sols som incapaços de ser feliços. Però això ara ja quedarà solucionat, perquè Déu ja és constitucional. Ara ja no tindrem excuses per no anar lloant a Déu i al PP quan sortirem al carrer el proper Diumenge, Dia del Senyor, i de Rajoy el seu profeta.
Val a dir, però, sobre això de que per llei els nens hauran d'aprendre que ells tot sols no podran ser feliços, que aquesta proposició sembla feta per algú molt amargat. Per no dir que es carrega dècades de literatura d'autoajuda. Al meu poble, que són una mica animals, dirien que dir coses així és d'anar mal follats. Ja podria ser. En tot cas, els recomanaria als autors d'aquest currículum la lectura d'alguns clàssics de l'auto-ajuda, com el senyor Wayne W. Dyer i el seu celebrat "Les teves zones errònies". Els garanteixo que es sorprendran.
En tot cas, és de molt mal gust obligar a aprendre els preceptes i els ritus catòlics, o fin i tot, obligar-los a resar pregàries catòliques als nens musulmans, sikhs, evangelistes, o seguidors de la religió tradicional xinesa...per dir-ne només algunes de les religions que es poden trobar a moltes de les aules de les nostres escoles.
Quines coses. I la llengua. La llengua Valenciana. És allò que deia. La llei de senyes ja permet discriminar, separar, destriar, el gra de la palla, els bons dels dolents, els valencians dels catalans. Ah! els catalans! I per això al PP valencià s'oposen a dedicar el 2015 a l'homenatge a Ovidi Montllor, perquè segons la llei de senyes era un mal valencià. Dels pitjors. Un tipus rastrer capaç de dir coses com la cançó del cansat:
Ai, Ovidi! com ens hem de veure! Quant d'odi i quanta ràbia tenen aquesta gent! Però no afluixarem, Ovidi. No ens arronsarem. Aquest país serà lliure. També el castigat, depredat i saquejat País Valencià. Els farem fora, Ovidi. Farem fora als feixistes. Farem fora aquests nacionalistes ultres espanyols que es creuen que poden dictar com hem de sentir o com hem d'estimar, que es creuen que poden jutjar-nos i dir qui és bo i qui dolent. Els farem fora, Ovidi.
AFEGIT (22:25): Fa una estona que s'ha fet públic que han suspès per tres anys a Santi Vidal. La falta comesa ha estat redactar un esborrany de constitució catalana en el seu temps lliure. Res de nou: el PP amb el suport necessari del PSOE s'han carregat la divisó de poders i avui l'estat espanyol és un poder monolític. Espanya esdevé cada cop més, a cada minut que passa, un estat descaradament feixista. El PP de Rajoy està deixant al d'Aznar al nivell de colla d'aficionats. Cal fotre el camp i com abans millor. És urgent.
No són pas pocs els que veuen en aquest bloc sociològic l'hereu del franquisme. Un bloc sociològic prou potent al llarg del temps que va permetre que el dictador feixista morís al seu llit i que avui segueixi enterrat al Valle de los Caídos i no a una fossa amagada per evitar que la seva tomba esdevingui un lloc de peregrinació ultra. Al contrari. El lloc de peregrinació ultra es paga i es manté amb subvencions de l'estat. Els votants del PP han estat i són, en bona part, el bloc sociològic necessari que va permetre perpetrar "La Transición" i perpetuar les elits franquistes als llocs de poder i de control de l'actual estat.
Això és el PP i els votants que representa. Aquest aclariment és necessari per explicar coses que s'han vist ahir i avui, com la llei de senyes d'identitat valenciana, o el nou currículum de religió, o el rebuig del PP valencià a dedicar el 2015 a la memòria d'Ovidi Montllor.
En la meva opinió, les senyes d'identitat valenciana són quelcom que cal protegir i respectar. El que no tinc tan clar és el com. I encara tinc menys clar que les senyes d'identitat valenciana, o d'on siguin, serveixin per distingir, discriminar, separar entre "bons" i "mals" valencians. Això és justament el que fa por d'aquesta llei.
I si no t'agraden els petards? O la paella? Ets mal valencià? Una mica fort, no? O, per exemple, és absolutament imprescindible considerar determinades celebracions religioses com senyes d'identitat? Si ets ateu, agnòstic, o no practicant, ja ets un mal valencià?
Doncs potser sí, i per això el PP s'ha afanyat a fer una llei que converteix el BOE en una versió articulada del catecisme i posa fi al dubte de si era lícit creure en Déu si la Sagrada Constitució Espanyola, text suprem i veritat revelada, no en deia res. Ara, finalment, amb el nou curriculum publicat al BOE, el PP confereix caràcter constitucional a Jahvè. Lloat sia Déu i la sagrada Constitució. Amén.
Era necessari aquest pas. Nostrosinyor l'Estat Espanyol ens diu que nosaltres sols som incapaços de ser feliços. Però això ara ja quedarà solucionat, perquè Déu ja és constitucional. Ara ja no tindrem excuses per no anar lloant a Déu i al PP quan sortirem al carrer el proper Diumenge, Dia del Senyor, i de Rajoy el seu profeta.
Val a dir, però, sobre això de que per llei els nens hauran d'aprendre que ells tot sols no podran ser feliços, que aquesta proposició sembla feta per algú molt amargat. Per no dir que es carrega dècades de literatura d'autoajuda. Al meu poble, que són una mica animals, dirien que dir coses així és d'anar mal follats. Ja podria ser. En tot cas, els recomanaria als autors d'aquest currículum la lectura d'alguns clàssics de l'auto-ajuda, com el senyor Wayne W. Dyer i el seu celebrat "Les teves zones errònies". Els garanteixo que es sorprendran.
En tot cas, és de molt mal gust obligar a aprendre els preceptes i els ritus catòlics, o fin i tot, obligar-los a resar pregàries catòliques als nens musulmans, sikhs, evangelistes, o seguidors de la religió tradicional xinesa...per dir-ne només algunes de les religions que es poden trobar a moltes de les aules de les nostres escoles.
Quines coses. I la llengua. La llengua Valenciana. És allò que deia. La llei de senyes ja permet discriminar, separar, destriar, el gra de la palla, els bons dels dolents, els valencians dels catalans. Ah! els catalans! I per això al PP valencià s'oposen a dedicar el 2015 a l'homenatge a Ovidi Montllor, perquè segons la llei de senyes era un mal valencià. Dels pitjors. Un tipus rastrer capaç de dir coses com la cançó del cansat:
Ai, Ovidi! com ens hem de veure! Quant d'odi i quanta ràbia tenen aquesta gent! Però no afluixarem, Ovidi. No ens arronsarem. Aquest país serà lliure. També el castigat, depredat i saquejat País Valencià. Els farem fora, Ovidi. Farem fora als feixistes. Farem fora aquests nacionalistes ultres espanyols que es creuen que poden dictar com hem de sentir o com hem d'estimar, que es creuen que poden jutjar-nos i dir qui és bo i qui dolent. Els farem fora, Ovidi.
AFEGIT (22:25): Fa una estona que s'ha fet públic que han suspès per tres anys a Santi Vidal. La falta comesa ha estat redactar un esborrany de constitució catalana en el seu temps lliure. Res de nou: el PP amb el suport necessari del PSOE s'han carregat la divisó de poders i avui l'estat espanyol és un poder monolític. Espanya esdevé cada cop més, a cada minut que passa, un estat descaradament feixista. El PP de Rajoy està deixant al d'Aznar al nivell de colla d'aficionats. Cal fotre el camp i com abans millor. És urgent.
dimecres, 25 de febrer del 2015
Polítics mentiders i Candy Crush.
Aquesta setmana està resultant particularment hilarant: hem sabut del caloret de la mai prou valorada Rita Barberá, o la compareixença de Pujol i família a la comissió d'investigació de la corrupció al Parlament, o les vacances de Bárcenas a Vaquèira per recuperar-se d'l'experiència tan dura que ha viscut, el reietó. Avui, seguint la tonica, el debat sobre l'estat de la nació veïna també ha deixat alguns moments memorables.
A mi m'ha fet molta gràcia l'afer Villalobos, o Villabollos, o com coi es digui la senyora que estava jugant al Candy Crush. Molt gran. Estava parlant el seu quefe que responia a l'advertència (que no amenaça) de l'ínclit Duran i Lleida sobre la declaració unilateral d'Independència que es trobaran després del #27S2015. Rajoy contestava allò de la llei i tal, i la senyora aquesta, imbuïda de la trascendència del moment i de la gravetat dels fets, estava jugant al Candy Crush.
A veure, que jugar al Candy Crush està molt bé. És més: és democràtic. En una democràcia representativa, els representants electes del poble tenen el l'obligació de representar al poble. Si el poble juga al Candy Crush, els seus representants també. Jo em sentiria representat per un polític que afirmés sense vergonya que juga al Candy Crush. I que fa rècords de puntuació. I tant.
El que ja no té tanta gràcia és que menteixin. Però el que és absolutament penós és que menteixin quan hi han proves públiques i irrefutables que demostren que estan mentint. La Villalobos nega que estigués jugant (vegi's el vídeo) i, en canvi, diu que estava llegint el diari (quina millora, ves).
Per dir-ho que s'entengui: és lleig ser un corrupte i tenir calés amagats a Andorra, per exemple, però si ets prou hàbil per a no deixar proves, al final les coses queden en un diuen, diuen, diuen. En canvi, si t'enganxen jugant al Candy Crush, et fan un vídeo, el pugen al YouTube i és trending topic al cap de no res, després, home! no diguis que no, que tu no estaves jugant! Calla, o digues que estàs molt enganxat i no ho has pogut evitar... o qualsevol cosa, però no menteixis. Coi, que tothom ho sap que estava jugant! Tots els que estaven connectats al Facebook en aquell moment rebien una notificació "Celia Villalobos te ha invitado a jugar al Candy Crush Saga", i això que no la tinc com amiga! com ho haurà fet? i quin és el seu rècord?
Però és que no ho poden evitar. Hi han polítics que de tant mentir, ja no saben fer altra cosa. Fins i tot en trivialitats menteixen. Però clar, quan menteixes tan descaradament en bestieses, quines boles seràs capaç d'inventar en el que realment és important i, sobretot, quin menysteniment tan gran de la gent. O dit en col·loquial: ens prenen pel pitu del sereno. A tothom.
En fi, un debat insubstancial. Començant pel fet que en cap cas és un debat. Més aviat, uns discursos de míting destinats a les parròquies respectives. Una democràcia patètica i uns polítics de tan baix nivell que són incapaços de no mentir, ni quan els enganxen in fraganti. Penós i patètic. Es que no fa ni gràcia. Mentrestant, el Pablo Iglesias deu estar fregant-se les mans.
A mi m'ha fet molta gràcia l'afer Villalobos, o Villabollos, o com coi es digui la senyora que estava jugant al Candy Crush. Molt gran. Estava parlant el seu quefe que responia a l'advertència (que no amenaça) de l'ínclit Duran i Lleida sobre la declaració unilateral d'Independència que es trobaran després del #27S2015. Rajoy contestava allò de la llei i tal, i la senyora aquesta, imbuïda de la trascendència del moment i de la gravetat dels fets, estava jugant al Candy Crush.
A veure, que jugar al Candy Crush està molt bé. És més: és democràtic. En una democràcia representativa, els representants electes del poble tenen el l'obligació de representar al poble. Si el poble juga al Candy Crush, els seus representants també. Jo em sentiria representat per un polític que afirmés sense vergonya que juga al Candy Crush. I que fa rècords de puntuació. I tant.
El que ja no té tanta gràcia és que menteixin. Però el que és absolutament penós és que menteixin quan hi han proves públiques i irrefutables que demostren que estan mentint. La Villalobos nega que estigués jugant (vegi's el vídeo) i, en canvi, diu que estava llegint el diari (quina millora, ves).
Per dir-ho que s'entengui: és lleig ser un corrupte i tenir calés amagats a Andorra, per exemple, però si ets prou hàbil per a no deixar proves, al final les coses queden en un diuen, diuen, diuen. En canvi, si t'enganxen jugant al Candy Crush, et fan un vídeo, el pugen al YouTube i és trending topic al cap de no res, després, home! no diguis que no, que tu no estaves jugant! Calla, o digues que estàs molt enganxat i no ho has pogut evitar... o qualsevol cosa, però no menteixis. Coi, que tothom ho sap que estava jugant! Tots els que estaven connectats al Facebook en aquell moment rebien una notificació "Celia Villalobos te ha invitado a jugar al Candy Crush Saga", i això que no la tinc com amiga! com ho haurà fet? i quin és el seu rècord?
Però és que no ho poden evitar. Hi han polítics que de tant mentir, ja no saben fer altra cosa. Fins i tot en trivialitats menteixen. Però clar, quan menteixes tan descaradament en bestieses, quines boles seràs capaç d'inventar en el que realment és important i, sobretot, quin menysteniment tan gran de la gent. O dit en col·loquial: ens prenen pel pitu del sereno. A tothom.
En fi, un debat insubstancial. Començant pel fet que en cap cas és un debat. Més aviat, uns discursos de míting destinats a les parròquies respectives. Una democràcia patètica i uns polítics de tan baix nivell que són incapaços de no mentir, ni quan els enganxen in fraganti. Penós i patètic. Es que no fa ni gràcia. Mentrestant, el Pablo Iglesias deu estar fregant-se les mans.
dimarts, 24 de febrer del 2015
Entrevista amb Teresa Forcades
Fa un parell de dies escrivia sobre el sondeig de La Vanguardia per les municipals i, com a kamaku capitalí i centralista que soc, dedicava el post, en exclusiva, a la que ja s'ha batejat com la Batalla de Barcelona.
En particular, en algun moment em demanava sobre la presència de Procés Constituent (PC) a la candidatura de Barcelona en Comú (BeC); i sobre la no integració de la CUP en aquesta candidatura. Deia que, per mi, el posicionament de BeC en l'eix nacional és, com a mínim, poc clar. De fet, jo posava que "des del punt de vista independentista, BeC és unionista". No tots els components de la candidatura, cert, i recordava que l'estratègia de Procés Constituent és independentista. Però a efectes pràctics, per l'equilibri de forces que suposo a BeC, amb Podem i ICV com a pesos pesants, crec que la resultant és unionista.
Doncs bé, avui mateix m'ha arribat a les mans aquesta entrevista amb Teresa Forcades publicada al directe.cat. Un digital que ubicaria com més aviat proper a sectors de l'independentisme més dur d'ERC. Opinió personal. Que ningú s'ofengui si no és aquesta la línia editorial.
A l'entrevista parla, entre d'altres coses, del posicionament en l'eix nacional de BeC i dels grups que la conformen. Trobo interessant el que diu. Però em fa patir i, la veritat, no em convenç. Més ben dit, sento molta desconfiança envers Podem.
Tanmateix, Sempre és un plaer llegir a la germana Forcades. No és només que argumenta amb molta solidesa, és que, de fet, coincideixo gairebé plenament amb les seves opinions (però jo soc més malfiat).
Reprodueixo l'entrevista. A la web de directe.cat també teniu la possibilitat d'escoltar-la.
Teresa Forcades líder de Procés Constituent
PODEMOS ha de fer un càlcul electoral i no es pot presentar a Catalunya com una força espanyolista
Gerard Sesé @gerardsese .- En acabar l’entrevista, en una sala del Monestir de Sant Benet de Montserrat, ens n’adonem que ens han tancat per fora. Intentem sortir per un altra porta sense èxit. ‘Ja em va passar una vegada’, exclama Teresa Forcades. ‘I què vas fer, aquí tancada?’ pregunto encuriosit. ‘Doncs em vaig posar a resar’. ‘Però Teresa, què hi fas aquí?’ no podia entendre com ella, després d’aquella magnífica hora d’entrevista, una superdotada metgessa, teòloga, feminista i ferma independentista s’havia fet monja benedictina. ‘Em vaig sentir cridada. Perquè m’entenguis, el que vaig sentir seria com un gran amor per Déu.’ Una reflexió que plasma molt bé el tarannà de la Teresa, que ens va atendre per parlar d’actualitat i de les aliances de Procés Constituent.
© @gerardsese
Com veus el procés? Ha baixat el suflé?
Jo sempre he preguntat: sortirem al carrer quan no ens convoqui TV3? Doncs ara és el moment de saber-ho. Aquesta sensació que teníem de ‘poble mobilitzat’, de ser una força des de baix que empenyia els dirigents a seguir unes idees que no havien generat ells, havia quedat com plasmada amb les grans manifestacions i convocatòries però.. potser ens havíem intoxicat amb aquesta idea. Cal tenir en compte que tenim un moviment popular, és a dir, de base social, que s’enfronta a l’autoritat. En aquest cas, però, el moviment popular s’oposa a una segona autoritat, l’Estat espanyol, perquè la primera animava a la mobilització. La clau serà quan aquesta primera autoritat, TV3 (i quan dic TV3 em refereixo al govern, a l’oficialitat catalana) no ens convoqui. Ens seguirem mobilitzant?
Uses, doncs, TV3 per referir-te a ‘allò institucionalitzat’… però TV3 t’ha tractat molt bé…
M’agradaria que les meves opinions no estiguessin influïdes pel meu interès personal. La veu del Govern està present d’una forma inequívoca a TV3. La reflexió és en aquest sentit: ara s’ha de mirar endavant. Aquest procés té força, és una necessitat que no mori i l’única manera que tiri endavant és que continuï sent de base i popular. Hem de recuperar la iniciativa des de baix. El maridatge entre el moviment i el Govern no ha de servir perquè el poble ara quedi despistat.
I com ho fem això? L’ANC ho pot fer?
Doncs, evidentment, jo no li he de dir a l’ANC quin ha de ser el seu paper però crec que s’han posat a sota dels governants...
Veig per on vas… l’ANC s’ha ‘tevetresalitzat’?
Sí, ja t’ho dic directament: va ser molt curiós que passat el 9N, just després de la conferència d’en Mas amb la proposta de la llista única i abans de la resposta de l’Oriol Junqueras, el cap de l’oposició, sortís la Muriel Casals amb en Jaume Marfany -estrany que no fos la Carme Forcadell- als Matins de TV3 dient ‘estupendo, fantàstic, tots amb aquesta proposta’. I jo vaig pensar: ‘I això què és?’. El paper essencial que exerceix l’ANC fent de societat civil que es desmarca del poder havia quedat desdibuixat. I m’imagino que en Junqueras deuria pensar: ‘caram, gràcies, encara no he dit res i l’ANC ja s’ha posicionat...’
Crec que en Junqueras va tardar més d’una setmana a comparèixer i es reclamava una posició a l’ANC…
Es podia haver posicionat esperant a veure què deia l’altre.
La llista unitària era engrescadora, no?
De la manera que es va presentar a mi no em va agradar gens. Hem d'entendre la pluralitat com un valor i estimular-la. Un diàleg democràtic ha de tenir en compte les diferències i no les ha de suspendre temporalment situant-les sota d’una autoritat única… Això és el problema de la llista única
. L’església, durant segles, ha mantingut aquesta estratègia…
Jo crec que no… per això hi ha hagut tants cremats a la foguera defensant la pluralitat… Comença amb els evangelis.(posant-me a prova) Quants n’hi ha?
Doncs… quatre.
Molt bé! Menys mal! I diuen el mateix?
No...
Exacte! En essència sí però hi ha petites divergències. Ja al segle II es van voler unificar amb el Diatessaron, un evangeli harmonitzat per poder-se presentar al món amb un text coherent, i es va decidir una versió unitària fixada però hi sorgiren moviments en contra a favor de mantenir els 4 evangelis. Això ens dóna peu a no obliterar aquest espai obert. A més, això lliga amb un model de país descentralitzat. Jo no estic per l’abolició de l’Estat que ha de ser garantia d’una sèrie de drets i que cohesiona un territori però, un cop dit això, l’Estat hauria de tenir les mínimes atribucions possibles i delegar en els poders municipals. L’Arcadi Oliveres diu que a Suècia els municipis gestionen el 55% del pressupost. Aquí és el 14% si no m’equivoco…
En ciència política s’explica que la màxima descentralització del poder fa que aquest sigui més eficient…
Sí. Gestionar el 55% del pressupost és poder real. Qui sabrà millor com ha de ser el pont o una carretera per al teu poble que les persones que hi viuen?
I… ho serem, d’independents?
Depèn de nosaltres. Jo ho veig possible però la independència no ens la regalarà ningú. Si esperem ser independents sense desobediència institucional, no la tindrem. I si la tinguéssim sense desobediència, no m’agradaria perquè voldria dir que seria una independència finançada per La Caixa. Hi ha un status quo, hi ha uns poders establerts amb uns interessos, i la independència sembla que hi va en contra... i per això m’agrada, entre d’altres coses. En el moment que el status quo veiés amb bons ulls la independència no aconseguiríem un país més just. Ep! I no només desobediència a un govern de dretes del PP a Espanya sinó també a segons quins dictàmens europeus. S’ha de fer una desobediència intel·ligent com, per exemple, la que està fent ara Syriza a Grècia. Molta ciutadania europea es pregunta què està fent el Banc Central Europeu o el ministre d’economia alemany amb el tema grec. Crec que la gent, a Europa, està reflexionant sobre si al final són els grecs els qui poden tenir la raó.
Em va molt bé que citis Syriza. A Barcelona hi ha hagut un canvi de rumb de Procés Constituent (PC) ja que no ha pactat amb la CUP i sí amb PODEMOS i la Colau… conec gent de la CUP decebuda amb Procés Constituent...
Hi ha molts altres més municipis on…
Però Barcelona és la capital…!
Bé… no hi creiem massa en la capital, no? Hem fet un acte a Sant Esteve de Palautordera, per exemple, per presentar una candidatura pels municipis del Baix Montseny, on el Procés va amb la CUP, a Vic també... a Sant Cugat també hi anem amb la CUP. A cada municipi hi ha hagut una aposta del PC per aglutinar les forces que volen el canvi revolucionari i pacífic per aconseguir més justícia social. Entenem que, amb totes les diferencies que hi ha, PODEMOS ho vol, EUiA i ICV, almenys molta gent de les bases, també... Estem intentant l’aliança més àmplia possible amb les forces que volen el canvi social i això passa perquè el destí de Catalunya el decideixi Catalunya. Tot i això, l’eix nacional és un tema que, si no fos clar, per a les aliances municipals és menys rellevant perquè no és a nivell municipal que això s’ha de decidir. D’altra banda, si ens hi presentem, a les autonòmiques no pactarem amb ningú que no deixi clar que aquest procés, a Catalunya, ha de ser unilateral.
La suma de la població dels pobles que m’has dit no arriben ni a mig barri de Barcelona...
No t’he posat d’exemple aquests pobles per fer balança, sinó per demostrar que no tenim les mans lligades amb ningú de cara a les autonòmiques.
Però la simbologia de Barcelona... PODEMOS no és independentista...
Si volem aconseguir la independència ens falten molts vots. Si féssim ara el referèndum ens faltarien uns 250.000 vots. Això què vol dir? Ens posem la bena als ulls i anem movent la bandereta i després... la gran patacada? O busquem l’opció política que ens porti a aconseguir aquests vots i així assolir encaminar el procés cap a la unilateralitat? Si aconseguim això tindrem el pas significatiu per fer guanyador el procés.
Però això va ser l’estratègia d’Esquerra d’en Carod: acostar-se als socialistes per ‘catalanitzar un gran sector de la població...’ Després d’això a Esquerra hi havia fins 4 moviments crítics...
Els socialistes no són PODEMOS. Els socialistes són status quo totalment. Són part d’això que jo vull canviar: els lligams institucionals. No només els polítics sinó el de les grans empreses i les financeres que fan que tot quedi en un discurs superficial. Si tu tens un gran deute amb aquestes forces fàctiques, com vols que aquest partit treballi per canviar el status quo?
Si Barcelona en Comú (BEC) fos la llista més votada a Barcelona...
Doncs ens ajuntaríem amb la CUP per governar, no?
Però, justament, després que la CUP s’hagi quedat fora de BEC, té pinta que ho pot passar magre ja que és un espai electoral compartit...
Però la CUP pot venir amb BEC, no?
Ah, encara hi és a temps de sumar-s’hi?
Home, clar! Bé..., a veure si ara parlaré de més... En cap moment des de BEC hi ha hagut cap tipus de vet a la CUP. Ben al contrari, el desig dels qui en formem part, Procés i també Guanyem, era fer una candidatura el més àmplia i potent possible i demostrar que un front d’esquerres pot dur a terme allò que ens diuen que és impossible de fer.
Em costa molt d’imaginar, i sobretot després d’haver entrevistat a Quim Arrufat, que la CUP i PODEMOS vagin a una llista conjunta. Cada un marca paquet i diuen no tenir res a veure entre ells...
Bé, això en tot cas és una valoració legítima. Així com et deia que no estava a favor de la llista unitària d’en Mas, doncs tampoc s’ha d’imposar una llista única d’esquerres. Si jo estic defensant una llista unitària d’esquerres ho faig perquè hem de creure que així és possible guanyar i governar aquestes institucions. Jo crec que sí que podem. Si anem separats ho tenim més difícil...
Alfred Bosch ha dit que respectarà la llista més votada a Barcelona...
Ah sí? Ho celebro!
Si BEC governa la capital.... Barcelona entrarà a l’AMI?
És una interessant pregunta. Suposo que des del PC treballarem perquè així sigui...
Però PODEMOS... tenint unes eleccions espanyoles tan properes... això li restaria molts vots, no ho faria mai...
PODEMOS pot dir a la resta d’Espanya que aquí ells no són una opció majoritària... Si ells estan dins d’una candidatura unitària vol dir que hi ha hagut pacte. Pensa que PODEMOS ha de fer un càlcul electoral i no es pot presentar a Catalunya com una força espanyolista...
És clar... ja hi som! Amb el discurs de sempre: ‘sí a un procés d’autodeterminació legal, dins d’Espanya...’ Ja ho em viscut això!
Si no es tiren enrere... no. Jo em remeto a les declaracions més favorables al procés, que són d’Íñigo Errejón, que explicava que els catalans no ens hem d’esperar a que ells moguin fitxa des de Madrid.
Però és el discurs fals de l’esquerra espanyola de sempre... ‘Apoyaré la reforma del Estatuto...’
No. El que diu ara PODEMOS no ho havia dit mai ningú, ni tan sols IU.
Ja ens han enredat molts cops amb un discurs amable... per després acabar no fent res! Portem 300 anys igual!
Si jo t’estigués defensant el discurs de ‘va fiem-nos-en, ara sí...’ o ‘primer ells i després nosaltres’... t’entendria. Però no és això el que jo estic dient. Jo dic que això serà un procés unilateral. Ells que facin i nosaltres ‘a la nostra’.
PODEMOS no farà aquest discurs a Espanya, no els interessa.
No ho sé tant... Primer perquè els vots que els han de portar a les Corts també són els vots d’aquí. També per aquesta noció d’Espanya que tots són anti-catalans... Jo ara vinc d’Astúries on m’han publicat unes declaracions. Quan pots explicar-te, trobes gent oberta i amb mentalitat progressista, i ho acaben entenent.
Ada Colau és independentista?
Crec que s’ha declarat a favor d’una independència estratègica.
Sembla que ha afluixat i navega en aigües ambigües ara...
Jo amb ella no he parlat d’això però recordo que va dir que votaria el Sí/Sí. A Procés Constituent intentem fer de pont, cosa sempre difícil però essencial, entre els que són furibunds independentistes i els qui preferirien que no ens independitzéssim d’Espanya però, en vista del panorama actual, creuen que per avançar cap a la justícia social el camí és la independència. A Procés Constituent hi ha representat tot el ventall. Hi ha gent de PC a dins de Podemos, gent que contemplen l’opció de la declaració unilateral. De fet, tenien una candidatura...
... que no ha guanyat... Has parlat amb en Pablo Iglesias?
Quan encara no era tan conegut, quan li vaig donar suport a les eleccions Europees.
De fet, tu has viatjat, com ell, a Veneçuela, per exemple... El chavisme és res on emmirallar-se?
El que es fa aquí amb el chavisme és una caricatura esbiaixada. Ell mateix va trucar aquí al Monestir per felicitar-me pel llibre ‘Converses amb Teresa Forcades’ on jo deia que a Europa no hi havia cap líder polític tan culte com Hugo Chávez.
Estàs a favor de la seva gestió? És un referent?
Per a mi sí. Quan hi vaig anar el més impactant va ser veure com la gent més pobre i de les classes més baixes tenien consciència de ser subjecte polític. Trobaves unes persones molt pobres que creien que, al seu país, la seva veu comptava. Clar, jo estava acostumada al discurs d’aquí on ens deien (fins i tot polítics dels ajuntaments i altres institucions, ja no gent del carrer) que les decisions polítiques no depenien d’ells i que ells no pintaven res. Un bon exemple és l’alfabetització que s’ha fet en deu anys, d’acord amb la UNESCO, partint d’un índex d’analfabetisme del 60%. També les eleccions a Veneçuela són modèliques. I no ho dic jo sinó que ho diu la fundació The Carter Center.
Conec gent de Veneçuela i m’explica cada cosa... Van fugir-ne d’allà...
És cert que hi ha coses a criticar com la violència, que existeix, tot i que considero que no està creada per culpa del govern, la corrupció... Jo també tinc parents que han marxat d’allà i que quan els parlo de Veneçuela em diuen que no en tinc ni idea del que afirmo. Però això és com la Guerra Civil: depèn d’on hagis viscut en tindràs una versió diferent. Ser testimoni presencial no vol dir que tinguis la veritat absoluta. Aquí al monestir no es pot parlar de la Guerra Civil espanyola: hi ha monges que estaven a cada un dels dos bàndols...
És un tema tabú?
Totalment. Fa molt mal, sobretot si hi ha morts pel mig, per més reflexions objectives que es pretenguin fer.
Es diu que l’actual Govern treballa a nivell internacional per a tenir suports a la independència i que un dels Estats que ens reconeixeria seria l’Estat del Vaticà...
No tinc informació confidencial sobre aquest tema (riem). Però estaria molt bé que així fos. Quan parlem de suports internacionals, el que a mi em sembla fonamental és allò pel que estic en contra de la màxima: ‘primer la independència i després ja veurem’. Si això fos possible jo ho firmaria ara mateix! Per què no hauria de voler-ho? Tots ho hem de voler... però no és possible.
I per què no és possible?
Perquè necessites aliances internacionals i els estats amb qui t’aliïs et preguntaran que quin país vols fer. La Merkel et dirà: ‘quin país vols fer?’ Si els dius que serà un país que els pagarà el deute tres vegades més que l’actual, tindràs tot el suport dels alemanys. Si els diem que volem un estat anticapitalista, a la Merkel li agafarà un cobriment de cor però, d’altra banda, tindríem el recolzament de Grècia, per exemple.
Ostres... però pragmàticament, no és el mateix Alemanya que Grècia. Podríem provar d’enganyar-los als alemanys... Farem un país així...
Prefereixo Syriza que han anat amb la veritat d’entrada.
Però no van dir que pactarien amb la dreta al minut u...
Han pactat amb la dreta perquè no els afecta en res. Aquesta dreta estava a favor de tot el seu programa econòmic i el discurs de Syriza sobre l’homosexualitat i les llibertats individuals no variarà gens perquè tinguin aquests aliats. Ah, i també les aliances no han de ser només internacionals, també nacionals i amb grans empreses i poders...
Ara que dius empreses... Almirall, Grífols, Esteve, Ferrer...
Aquestes em sonen bastant (riem)
Les necessitem per a la independència, oi?
Hem de tenir un projecte de país clar i ben elaborat. La societat que jo vull no aboleix la propietat privada. Crec que ha d’existir un marge per exercir la iniciativa econòmica però no pas marge per poder acumular riquesa de manera que cada vegada, com passa per exemple a Catalunya, hi hagi més separació entre rics i pobres. Hem de marcar quin és l’horitzó possible i aquí han de ser les empreses les que valorin si els convé ser-hi.
I com els podem seduir?
És que per a mi aquest no és un objectiu.
Però els necessitem, t’he posat l’exemple de farmacèutiques, però em refereixo que és clau tenir el món empresarial, en general, amb nosaltres.
Jo crec que no. Això que comentes és el discurs neoliberal de dir ‘no hi ha alternativa’. Tu què creus? Podem ser independents sense Grífols? Jo crec que sí. Jo no vull pactar amb ells una rebaixa del sostre de la justícia social que aspiro per al meu nou país. El poder real està a baix. L’únic que cal és que ens ho hem de creure... i despertar. Mira Islàndia. Els van dir que havien de pagar el deute, que no hi havia alternativa. La gent va dir ‘no’ i va ser ‘no’. Si la gent es desperta no hi ha Grífols que valgui.
Algun català al club Bilderberg que ens pugui ajudar...?
(riu) A mi no em preguntis pel Club Bilderberg. Jo no vull una independència finançada per La Caixa. Ara sí que vull una Catalunya intel·ligent. No estic fent una cosa utòpica absurda. Sé que existeix el Club Bilderberg, Davos... Però mira... oi que Syriza no ha començat per aquí? La força la treuen d’un altre lloc gràcies a un discurs anticapitalista. Això no vol dir que vulguin una societat bolxevic, centralista, estatalista i violenta. Ben al contrari, es tracta de construir una societat per a la gent, democràtica de veritat. La propietat privada ha d’existir, però no com a dret absolut. Això, de fet, ho diu la doctrina social de l’església.
L’Estat català haurà de ser laic?
Clar! La separació entre estat i església és una reivindicació de l’església catòlica des del Concili Vaticà Segon. És l’única manera de donar testimoni de l’evangeli en la seva puresa: Déu et convida però no t’imposa.
I sense exèrcit?
Sí, sense exèrcit.
Que ens defensin els Cascos Blaus? L’OTAN?
No, la diplomàcia ens ha de defensar. Perquè si anem a la força bruta perdem segur.
I si som atacats?
Doncs perdrem segur. Quin exercit podrem crear aquí? Un sol míssil d’Israel ens ho destrossa tot. No volem despesa militar obscena ni volem la cultura militarista. La pau no es pot aconseguir a través de la guerra.
I quina llei d’avortament tindríem al nou estat?
Jo m’he posicionat sempre en contra de la criminalització de l’avortament.
La cambra dels Lords ha aprovat que al Regne Unit es podrà practicar aquesta tècnica d’un fill de tres pares.
Durant segles, a l’església catòlica hem viscut, fins i tot amb honor per part dels pares biològics, l’adopció dels seus fills als Monestirs. El més important per a una criatura és l’amor que se li dóna i la qualitat d’aquest amor. Pots tenir una criatura que estigui amb els seus pares biològics en una dinàmica nociva i pots tenir una criatura que no creix amb els progenitors i acabi esdevenint Tomàs d’Aquino o Hildegarda de Bingen, per exemple. Dit això, la part tècnica hem de vigilar-la. S’ha d’anar amb compte ja que tota la indústria de la fertilització i fecundació in vitro està pujant molt i, en un entorn capitalista, això la corromp.
En quin sentit?
Doncs aquí a Catalunya hi ha llocs on tu pots fer aquesta fecundació artificial però, com que primer s’han de recollir els òvuls de la mare, s’acostuma a interrompre el cicle natural de l’ovulació per després donar hormones que provoquin una ovulació múltiple. Es podria esperar a que la mare ovulés de manera natural. Es podria donar de forma habitual aquesta opció, però no es fa. Per què l’has de forçar amb hormones que després tenen efectes secundaris? Això fa més rendible el negoci. Si tu actues dins del marc capitalista admets una corrupció dels valors, en aquest cas d’un dels que jo estimo més: la defensa de la salut de les persones. Conec noies joves que han fet, fins a cinc vegades, una hormonació que té uns efectes secundaris entre els quals hi ha el càncer. Per què no els ho expliquen, que hi ha una alternativa? Perquè és un negoci. És una aberració que la sanitat sigui un negoci. Això repercuteix negativament sobre les persones més vulnerables.
Què et sembla que en Mas i en Junqueras hagin dit obertament que són catòlics i practicants?
Em sembla que hauria de ser indiferent. El que ens importa d’ells no és que siguin catòlics sinó que siguin bons polítics i veure com exerceixen la seva responsabilitat pública.
És cert que quan estaves en el teu moment més àlgid, amb gran presència als mitjans, i creaves opinió, discurs, ideologia... et van enviar a Berlín per apartar-te de tot plegat?
No. Em van oferir un contracte per ser professora per un any i vaig valorar-ho personalment perquè ja havíem engegat el PC. I, per a mi, va ser ideal perquè estava esgotada. Si m’haguessin apartat ho hauria dit sense problemes. També vaig creure que PC no havia de dependre només de dues persones, l’Arcadi i jo.
Déu seria independentista?
La justícia és un dels noms de Déu. Ser ‘just’ també passa pel respecte a l’autodeterminació de les persones i dels pobles. Si parlem d’un trepitjar les llibertats ja ho veiem com sí que ho seria. A la bíblia, a l’èxode, Déu allibera el poble que està esclavitzat a l’Egipte i els dóna una terra per a ells.
Què és millor: una Catalunya independent de dretes o una Catalunya autònoma d’esquerres’
Una Catalunya independent d’esquerres (riem). Ja sabies que contestaria això, oi?
En particular, en algun moment em demanava sobre la presència de Procés Constituent (PC) a la candidatura de Barcelona en Comú (BeC); i sobre la no integració de la CUP en aquesta candidatura. Deia que, per mi, el posicionament de BeC en l'eix nacional és, com a mínim, poc clar. De fet, jo posava que "des del punt de vista independentista, BeC és unionista". No tots els components de la candidatura, cert, i recordava que l'estratègia de Procés Constituent és independentista. Però a efectes pràctics, per l'equilibri de forces que suposo a BeC, amb Podem i ICV com a pesos pesants, crec que la resultant és unionista.
Doncs bé, avui mateix m'ha arribat a les mans aquesta entrevista amb Teresa Forcades publicada al directe.cat. Un digital que ubicaria com més aviat proper a sectors de l'independentisme més dur d'ERC. Opinió personal. Que ningú s'ofengui si no és aquesta la línia editorial.
A l'entrevista parla, entre d'altres coses, del posicionament en l'eix nacional de BeC i dels grups que la conformen. Trobo interessant el que diu. Però em fa patir i, la veritat, no em convenç. Més ben dit, sento molta desconfiança envers Podem.
Tanmateix, Sempre és un plaer llegir a la germana Forcades. No és només que argumenta amb molta solidesa, és que, de fet, coincideixo gairebé plenament amb les seves opinions (però jo soc més malfiat).
Reprodueixo l'entrevista. A la web de directe.cat també teniu la possibilitat d'escoltar-la.
Teresa Forcades líder de Procés Constituent
PODEMOS ha de fer un càlcul electoral i no es pot presentar a Catalunya com una força espanyolista
Gerard Sesé @gerardsese .- En acabar l’entrevista, en una sala del Monestir de Sant Benet de Montserrat, ens n’adonem que ens han tancat per fora. Intentem sortir per un altra porta sense èxit. ‘Ja em va passar una vegada’, exclama Teresa Forcades. ‘I què vas fer, aquí tancada?’ pregunto encuriosit. ‘Doncs em vaig posar a resar’. ‘Però Teresa, què hi fas aquí?’ no podia entendre com ella, després d’aquella magnífica hora d’entrevista, una superdotada metgessa, teòloga, feminista i ferma independentista s’havia fet monja benedictina. ‘Em vaig sentir cridada. Perquè m’entenguis, el que vaig sentir seria com un gran amor per Déu.’ Una reflexió que plasma molt bé el tarannà de la Teresa, que ens va atendre per parlar d’actualitat i de les aliances de Procés Constituent.
© @gerardsese
Com veus el procés? Ha baixat el suflé?
Jo sempre he preguntat: sortirem al carrer quan no ens convoqui TV3? Doncs ara és el moment de saber-ho. Aquesta sensació que teníem de ‘poble mobilitzat’, de ser una força des de baix que empenyia els dirigents a seguir unes idees que no havien generat ells, havia quedat com plasmada amb les grans manifestacions i convocatòries però.. potser ens havíem intoxicat amb aquesta idea. Cal tenir en compte que tenim un moviment popular, és a dir, de base social, que s’enfronta a l’autoritat. En aquest cas, però, el moviment popular s’oposa a una segona autoritat, l’Estat espanyol, perquè la primera animava a la mobilització. La clau serà quan aquesta primera autoritat, TV3 (i quan dic TV3 em refereixo al govern, a l’oficialitat catalana) no ens convoqui. Ens seguirem mobilitzant?
Uses, doncs, TV3 per referir-te a ‘allò institucionalitzat’… però TV3 t’ha tractat molt bé…
M’agradaria que les meves opinions no estiguessin influïdes pel meu interès personal. La veu del Govern està present d’una forma inequívoca a TV3. La reflexió és en aquest sentit: ara s’ha de mirar endavant. Aquest procés té força, és una necessitat que no mori i l’única manera que tiri endavant és que continuï sent de base i popular. Hem de recuperar la iniciativa des de baix. El maridatge entre el moviment i el Govern no ha de servir perquè el poble ara quedi despistat.
I com ho fem això? L’ANC ho pot fer?
Doncs, evidentment, jo no li he de dir a l’ANC quin ha de ser el seu paper però crec que s’han posat a sota dels governants...
Veig per on vas… l’ANC s’ha ‘tevetresalitzat’?
Sí, ja t’ho dic directament: va ser molt curiós que passat el 9N, just després de la conferència d’en Mas amb la proposta de la llista única i abans de la resposta de l’Oriol Junqueras, el cap de l’oposició, sortís la Muriel Casals amb en Jaume Marfany -estrany que no fos la Carme Forcadell- als Matins de TV3 dient ‘estupendo, fantàstic, tots amb aquesta proposta’. I jo vaig pensar: ‘I això què és?’. El paper essencial que exerceix l’ANC fent de societat civil que es desmarca del poder havia quedat desdibuixat. I m’imagino que en Junqueras deuria pensar: ‘caram, gràcies, encara no he dit res i l’ANC ja s’ha posicionat...’
Crec que en Junqueras va tardar més d’una setmana a comparèixer i es reclamava una posició a l’ANC…
Es podia haver posicionat esperant a veure què deia l’altre.
La llista unitària era engrescadora, no?
De la manera que es va presentar a mi no em va agradar gens. Hem d'entendre la pluralitat com un valor i estimular-la. Un diàleg democràtic ha de tenir en compte les diferències i no les ha de suspendre temporalment situant-les sota d’una autoritat única… Això és el problema de la llista única
. L’església, durant segles, ha mantingut aquesta estratègia…
Jo crec que no… per això hi ha hagut tants cremats a la foguera defensant la pluralitat… Comença amb els evangelis.(posant-me a prova) Quants n’hi ha?
Doncs… quatre.
Molt bé! Menys mal! I diuen el mateix?
No...
Exacte! En essència sí però hi ha petites divergències. Ja al segle II es van voler unificar amb el Diatessaron, un evangeli harmonitzat per poder-se presentar al món amb un text coherent, i es va decidir una versió unitària fixada però hi sorgiren moviments en contra a favor de mantenir els 4 evangelis. Això ens dóna peu a no obliterar aquest espai obert. A més, això lliga amb un model de país descentralitzat. Jo no estic per l’abolició de l’Estat que ha de ser garantia d’una sèrie de drets i que cohesiona un territori però, un cop dit això, l’Estat hauria de tenir les mínimes atribucions possibles i delegar en els poders municipals. L’Arcadi Oliveres diu que a Suècia els municipis gestionen el 55% del pressupost. Aquí és el 14% si no m’equivoco…
En ciència política s’explica que la màxima descentralització del poder fa que aquest sigui més eficient…
Sí. Gestionar el 55% del pressupost és poder real. Qui sabrà millor com ha de ser el pont o una carretera per al teu poble que les persones que hi viuen?
I… ho serem, d’independents?
Depèn de nosaltres. Jo ho veig possible però la independència no ens la regalarà ningú. Si esperem ser independents sense desobediència institucional, no la tindrem. I si la tinguéssim sense desobediència, no m’agradaria perquè voldria dir que seria una independència finançada per La Caixa. Hi ha un status quo, hi ha uns poders establerts amb uns interessos, i la independència sembla que hi va en contra... i per això m’agrada, entre d’altres coses. En el moment que el status quo veiés amb bons ulls la independència no aconseguiríem un país més just. Ep! I no només desobediència a un govern de dretes del PP a Espanya sinó també a segons quins dictàmens europeus. S’ha de fer una desobediència intel·ligent com, per exemple, la que està fent ara Syriza a Grècia. Molta ciutadania europea es pregunta què està fent el Banc Central Europeu o el ministre d’economia alemany amb el tema grec. Crec que la gent, a Europa, està reflexionant sobre si al final són els grecs els qui poden tenir la raó.
Em va molt bé que citis Syriza. A Barcelona hi ha hagut un canvi de rumb de Procés Constituent (PC) ja que no ha pactat amb la CUP i sí amb PODEMOS i la Colau… conec gent de la CUP decebuda amb Procés Constituent...
Hi ha molts altres més municipis on…
Però Barcelona és la capital…!
Bé… no hi creiem massa en la capital, no? Hem fet un acte a Sant Esteve de Palautordera, per exemple, per presentar una candidatura pels municipis del Baix Montseny, on el Procés va amb la CUP, a Vic també... a Sant Cugat també hi anem amb la CUP. A cada municipi hi ha hagut una aposta del PC per aglutinar les forces que volen el canvi revolucionari i pacífic per aconseguir més justícia social. Entenem que, amb totes les diferencies que hi ha, PODEMOS ho vol, EUiA i ICV, almenys molta gent de les bases, també... Estem intentant l’aliança més àmplia possible amb les forces que volen el canvi social i això passa perquè el destí de Catalunya el decideixi Catalunya. Tot i això, l’eix nacional és un tema que, si no fos clar, per a les aliances municipals és menys rellevant perquè no és a nivell municipal que això s’ha de decidir. D’altra banda, si ens hi presentem, a les autonòmiques no pactarem amb ningú que no deixi clar que aquest procés, a Catalunya, ha de ser unilateral.
La suma de la població dels pobles que m’has dit no arriben ni a mig barri de Barcelona...
No t’he posat d’exemple aquests pobles per fer balança, sinó per demostrar que no tenim les mans lligades amb ningú de cara a les autonòmiques.
Però la simbologia de Barcelona... PODEMOS no és independentista...
Si volem aconseguir la independència ens falten molts vots. Si féssim ara el referèndum ens faltarien uns 250.000 vots. Això què vol dir? Ens posem la bena als ulls i anem movent la bandereta i després... la gran patacada? O busquem l’opció política que ens porti a aconseguir aquests vots i així assolir encaminar el procés cap a la unilateralitat? Si aconseguim això tindrem el pas significatiu per fer guanyador el procés.
Però això va ser l’estratègia d’Esquerra d’en Carod: acostar-se als socialistes per ‘catalanitzar un gran sector de la població...’ Després d’això a Esquerra hi havia fins 4 moviments crítics...
Els socialistes no són PODEMOS. Els socialistes són status quo totalment. Són part d’això que jo vull canviar: els lligams institucionals. No només els polítics sinó el de les grans empreses i les financeres que fan que tot quedi en un discurs superficial. Si tu tens un gran deute amb aquestes forces fàctiques, com vols que aquest partit treballi per canviar el status quo?
Si Barcelona en Comú (BEC) fos la llista més votada a Barcelona...
Doncs ens ajuntaríem amb la CUP per governar, no?
Però, justament, després que la CUP s’hagi quedat fora de BEC, té pinta que ho pot passar magre ja que és un espai electoral compartit...
Però la CUP pot venir amb BEC, no?
Ah, encara hi és a temps de sumar-s’hi?
Home, clar! Bé..., a veure si ara parlaré de més... En cap moment des de BEC hi ha hagut cap tipus de vet a la CUP. Ben al contrari, el desig dels qui en formem part, Procés i també Guanyem, era fer una candidatura el més àmplia i potent possible i demostrar que un front d’esquerres pot dur a terme allò que ens diuen que és impossible de fer.
Em costa molt d’imaginar, i sobretot després d’haver entrevistat a Quim Arrufat, que la CUP i PODEMOS vagin a una llista conjunta. Cada un marca paquet i diuen no tenir res a veure entre ells...
Bé, això en tot cas és una valoració legítima. Així com et deia que no estava a favor de la llista unitària d’en Mas, doncs tampoc s’ha d’imposar una llista única d’esquerres. Si jo estic defensant una llista unitària d’esquerres ho faig perquè hem de creure que així és possible guanyar i governar aquestes institucions. Jo crec que sí que podem. Si anem separats ho tenim més difícil...
Alfred Bosch ha dit que respectarà la llista més votada a Barcelona...
Ah sí? Ho celebro!
Si BEC governa la capital.... Barcelona entrarà a l’AMI?
És una interessant pregunta. Suposo que des del PC treballarem perquè així sigui...
Però PODEMOS... tenint unes eleccions espanyoles tan properes... això li restaria molts vots, no ho faria mai...
PODEMOS pot dir a la resta d’Espanya que aquí ells no són una opció majoritària... Si ells estan dins d’una candidatura unitària vol dir que hi ha hagut pacte. Pensa que PODEMOS ha de fer un càlcul electoral i no es pot presentar a Catalunya com una força espanyolista...
És clar... ja hi som! Amb el discurs de sempre: ‘sí a un procés d’autodeterminació legal, dins d’Espanya...’ Ja ho em viscut això!
Si no es tiren enrere... no. Jo em remeto a les declaracions més favorables al procés, que són d’Íñigo Errejón, que explicava que els catalans no ens hem d’esperar a que ells moguin fitxa des de Madrid.
Però és el discurs fals de l’esquerra espanyola de sempre... ‘Apoyaré la reforma del Estatuto...’
No. El que diu ara PODEMOS no ho havia dit mai ningú, ni tan sols IU.
Ja ens han enredat molts cops amb un discurs amable... per després acabar no fent res! Portem 300 anys igual!
Si jo t’estigués defensant el discurs de ‘va fiem-nos-en, ara sí...’ o ‘primer ells i després nosaltres’... t’entendria. Però no és això el que jo estic dient. Jo dic que això serà un procés unilateral. Ells que facin i nosaltres ‘a la nostra’.
PODEMOS no farà aquest discurs a Espanya, no els interessa.
No ho sé tant... Primer perquè els vots que els han de portar a les Corts també són els vots d’aquí. També per aquesta noció d’Espanya que tots són anti-catalans... Jo ara vinc d’Astúries on m’han publicat unes declaracions. Quan pots explicar-te, trobes gent oberta i amb mentalitat progressista, i ho acaben entenent.
Ada Colau és independentista?
Crec que s’ha declarat a favor d’una independència estratègica.
Sembla que ha afluixat i navega en aigües ambigües ara...
Jo amb ella no he parlat d’això però recordo que va dir que votaria el Sí/Sí. A Procés Constituent intentem fer de pont, cosa sempre difícil però essencial, entre els que són furibunds independentistes i els qui preferirien que no ens independitzéssim d’Espanya però, en vista del panorama actual, creuen que per avançar cap a la justícia social el camí és la independència. A Procés Constituent hi ha representat tot el ventall. Hi ha gent de PC a dins de Podemos, gent que contemplen l’opció de la declaració unilateral. De fet, tenien una candidatura...
... que no ha guanyat... Has parlat amb en Pablo Iglesias?
Quan encara no era tan conegut, quan li vaig donar suport a les eleccions Europees.
De fet, tu has viatjat, com ell, a Veneçuela, per exemple... El chavisme és res on emmirallar-se?
El que es fa aquí amb el chavisme és una caricatura esbiaixada. Ell mateix va trucar aquí al Monestir per felicitar-me pel llibre ‘Converses amb Teresa Forcades’ on jo deia que a Europa no hi havia cap líder polític tan culte com Hugo Chávez.
Estàs a favor de la seva gestió? És un referent?
Per a mi sí. Quan hi vaig anar el més impactant va ser veure com la gent més pobre i de les classes més baixes tenien consciència de ser subjecte polític. Trobaves unes persones molt pobres que creien que, al seu país, la seva veu comptava. Clar, jo estava acostumada al discurs d’aquí on ens deien (fins i tot polítics dels ajuntaments i altres institucions, ja no gent del carrer) que les decisions polítiques no depenien d’ells i que ells no pintaven res. Un bon exemple és l’alfabetització que s’ha fet en deu anys, d’acord amb la UNESCO, partint d’un índex d’analfabetisme del 60%. També les eleccions a Veneçuela són modèliques. I no ho dic jo sinó que ho diu la fundació The Carter Center.
Conec gent de Veneçuela i m’explica cada cosa... Van fugir-ne d’allà...
És cert que hi ha coses a criticar com la violència, que existeix, tot i que considero que no està creada per culpa del govern, la corrupció... Jo també tinc parents que han marxat d’allà i que quan els parlo de Veneçuela em diuen que no en tinc ni idea del que afirmo. Però això és com la Guerra Civil: depèn d’on hagis viscut en tindràs una versió diferent. Ser testimoni presencial no vol dir que tinguis la veritat absoluta. Aquí al monestir no es pot parlar de la Guerra Civil espanyola: hi ha monges que estaven a cada un dels dos bàndols...
És un tema tabú?
Totalment. Fa molt mal, sobretot si hi ha morts pel mig, per més reflexions objectives que es pretenguin fer.
Es diu que l’actual Govern treballa a nivell internacional per a tenir suports a la independència i que un dels Estats que ens reconeixeria seria l’Estat del Vaticà...
No tinc informació confidencial sobre aquest tema (riem). Però estaria molt bé que així fos. Quan parlem de suports internacionals, el que a mi em sembla fonamental és allò pel que estic en contra de la màxima: ‘primer la independència i després ja veurem’. Si això fos possible jo ho firmaria ara mateix! Per què no hauria de voler-ho? Tots ho hem de voler... però no és possible.
I per què no és possible?
Perquè necessites aliances internacionals i els estats amb qui t’aliïs et preguntaran que quin país vols fer. La Merkel et dirà: ‘quin país vols fer?’ Si els dius que serà un país que els pagarà el deute tres vegades més que l’actual, tindràs tot el suport dels alemanys. Si els diem que volem un estat anticapitalista, a la Merkel li agafarà un cobriment de cor però, d’altra banda, tindríem el recolzament de Grècia, per exemple.
Ostres... però pragmàticament, no és el mateix Alemanya que Grècia. Podríem provar d’enganyar-los als alemanys... Farem un país així...
Prefereixo Syriza que han anat amb la veritat d’entrada.
Però no van dir que pactarien amb la dreta al minut u...
Han pactat amb la dreta perquè no els afecta en res. Aquesta dreta estava a favor de tot el seu programa econòmic i el discurs de Syriza sobre l’homosexualitat i les llibertats individuals no variarà gens perquè tinguin aquests aliats. Ah, i també les aliances no han de ser només internacionals, també nacionals i amb grans empreses i poders...
Ara que dius empreses... Almirall, Grífols, Esteve, Ferrer...
Aquestes em sonen bastant (riem)
Les necessitem per a la independència, oi?
Hem de tenir un projecte de país clar i ben elaborat. La societat que jo vull no aboleix la propietat privada. Crec que ha d’existir un marge per exercir la iniciativa econòmica però no pas marge per poder acumular riquesa de manera que cada vegada, com passa per exemple a Catalunya, hi hagi més separació entre rics i pobres. Hem de marcar quin és l’horitzó possible i aquí han de ser les empreses les que valorin si els convé ser-hi.
I com els podem seduir?
És que per a mi aquest no és un objectiu.
Però els necessitem, t’he posat l’exemple de farmacèutiques, però em refereixo que és clau tenir el món empresarial, en general, amb nosaltres.
Jo crec que no. Això que comentes és el discurs neoliberal de dir ‘no hi ha alternativa’. Tu què creus? Podem ser independents sense Grífols? Jo crec que sí. Jo no vull pactar amb ells una rebaixa del sostre de la justícia social que aspiro per al meu nou país. El poder real està a baix. L’únic que cal és que ens ho hem de creure... i despertar. Mira Islàndia. Els van dir que havien de pagar el deute, que no hi havia alternativa. La gent va dir ‘no’ i va ser ‘no’. Si la gent es desperta no hi ha Grífols que valgui.
Algun català al club Bilderberg que ens pugui ajudar...?
(riu) A mi no em preguntis pel Club Bilderberg. Jo no vull una independència finançada per La Caixa. Ara sí que vull una Catalunya intel·ligent. No estic fent una cosa utòpica absurda. Sé que existeix el Club Bilderberg, Davos... Però mira... oi que Syriza no ha començat per aquí? La força la treuen d’un altre lloc gràcies a un discurs anticapitalista. Això no vol dir que vulguin una societat bolxevic, centralista, estatalista i violenta. Ben al contrari, es tracta de construir una societat per a la gent, democràtica de veritat. La propietat privada ha d’existir, però no com a dret absolut. Això, de fet, ho diu la doctrina social de l’església.
L’Estat català haurà de ser laic?
Clar! La separació entre estat i església és una reivindicació de l’església catòlica des del Concili Vaticà Segon. És l’única manera de donar testimoni de l’evangeli en la seva puresa: Déu et convida però no t’imposa.
I sense exèrcit?
Sí, sense exèrcit.
Que ens defensin els Cascos Blaus? L’OTAN?
No, la diplomàcia ens ha de defensar. Perquè si anem a la força bruta perdem segur.
I si som atacats?
Doncs perdrem segur. Quin exercit podrem crear aquí? Un sol míssil d’Israel ens ho destrossa tot. No volem despesa militar obscena ni volem la cultura militarista. La pau no es pot aconseguir a través de la guerra.
I quina llei d’avortament tindríem al nou estat?
Jo m’he posicionat sempre en contra de la criminalització de l’avortament.
La cambra dels Lords ha aprovat que al Regne Unit es podrà practicar aquesta tècnica d’un fill de tres pares.
Durant segles, a l’església catòlica hem viscut, fins i tot amb honor per part dels pares biològics, l’adopció dels seus fills als Monestirs. El més important per a una criatura és l’amor que se li dóna i la qualitat d’aquest amor. Pots tenir una criatura que estigui amb els seus pares biològics en una dinàmica nociva i pots tenir una criatura que no creix amb els progenitors i acabi esdevenint Tomàs d’Aquino o Hildegarda de Bingen, per exemple. Dit això, la part tècnica hem de vigilar-la. S’ha d’anar amb compte ja que tota la indústria de la fertilització i fecundació in vitro està pujant molt i, en un entorn capitalista, això la corromp.
En quin sentit?
Doncs aquí a Catalunya hi ha llocs on tu pots fer aquesta fecundació artificial però, com que primer s’han de recollir els òvuls de la mare, s’acostuma a interrompre el cicle natural de l’ovulació per després donar hormones que provoquin una ovulació múltiple. Es podria esperar a que la mare ovulés de manera natural. Es podria donar de forma habitual aquesta opció, però no es fa. Per què l’has de forçar amb hormones que després tenen efectes secundaris? Això fa més rendible el negoci. Si tu actues dins del marc capitalista admets una corrupció dels valors, en aquest cas d’un dels que jo estimo més: la defensa de la salut de les persones. Conec noies joves que han fet, fins a cinc vegades, una hormonació que té uns efectes secundaris entre els quals hi ha el càncer. Per què no els ho expliquen, que hi ha una alternativa? Perquè és un negoci. És una aberració que la sanitat sigui un negoci. Això repercuteix negativament sobre les persones més vulnerables.
Què et sembla que en Mas i en Junqueras hagin dit obertament que són catòlics i practicants?
Em sembla que hauria de ser indiferent. El que ens importa d’ells no és que siguin catòlics sinó que siguin bons polítics i veure com exerceixen la seva responsabilitat pública.
És cert que quan estaves en el teu moment més àlgid, amb gran presència als mitjans, i creaves opinió, discurs, ideologia... et van enviar a Berlín per apartar-te de tot plegat?
No. Em van oferir un contracte per ser professora per un any i vaig valorar-ho personalment perquè ja havíem engegat el PC. I, per a mi, va ser ideal perquè estava esgotada. Si m’haguessin apartat ho hauria dit sense problemes. També vaig creure que PC no havia de dependre només de dues persones, l’Arcadi i jo.
Déu seria independentista?
La justícia és un dels noms de Déu. Ser ‘just’ també passa pel respecte a l’autodeterminació de les persones i dels pobles. Si parlem d’un trepitjar les llibertats ja ho veiem com sí que ho seria. A la bíblia, a l’èxode, Déu allibera el poble que està esclavitzat a l’Egipte i els dóna una terra per a ells.
Què és millor: una Catalunya independent de dretes o una Catalunya autònoma d’esquerres’
Una Catalunya independent d’esquerres (riem). Ja sabies que contestaria això, oi?
diumenge, 22 de febrer del 2015
Sondeig de les municipals a La Vanguardia
Sóc dels que pensen que els sondejos els carrega el diable i que si, a més, el diable ve de part del grup Godó, aleshores van amb doble càrrega. Aquest aclariment és necessari abans de començar a parlar del sondeig que ha publicat "La Vanguardia" (sondeig que no casa ben bé amb el de 8TV, també grup Godó, d'ahir).
En resum resumit, es tracta d'un sondeig sobre les eleccions municipals a Barcelona. A aquest sondeig, fet a tres mesos de les eleccions, i près amb totes les precaucions que cal prendre, el que es veu és:
1. Gran fragmentació de forces. Podrien arribar a ser presents fins a set llistes, de les quals algunes d'elles són coalicions. Des del punt de vista de la qualitat democràtica això és, per mi, una gran notícia. Pluralitat és exactament això.
La pluralitat plantejarà reptes: no serà fàcil fer majories de govern i caldrà fer política de la bona per aconseguir les "geometries variables".
2. La resistència de CiU i l'ascens de "Barcelona en Comú" (Guanyem Barcelona). Els moviments de majories sociològiques són moviments tectònics. Imparables, però lents. CiU compta amb un electorat molt fidel i, essencialment, satisfet amb Trias. Això explicaria en bona part la seva resistència. L'entrada de Barcelona en Comú com a segona força (segons la Vanguardia) té una explicació més difícill. La coalició d'esquerres suma a gent molt diversa entre independents i grups i partits. Fins on conec: Iniciativa, EUiA, Podem, Procés Constituent i Equo. La simple agregació no explica els resultats que se li suposen. BeC segurament capta vots provinents del PSC i, probablement, de l'abstenció. El sondeig de 8TV no dona a BeC com a segona força. Costa fer un pronòstic. El fraccionament i el volum de vot rescatat de l'abstenció fan difícil dir res.
3. El resultat d'ERC. Principi bàsic de l'anàlisi: només es poden comparar pomes amb pomes i taronges amb taronges. Per què ho dic? Perquè ERC va ser el partit més votat a Barcelona a les darreres eleccions europees i, en canvi, ara ERC se n'aniria al cinquè o sisè lloc (sempre segons el sondeig de La Vanguardia, convé tenir-ho present ). Milloraria rsultats, cert, passaria de dos a quatre o cinc regidors. Però es quedaria molt lluny de l'expectativa d'esdevenir segona (o primera) força.
En tot cas, el d'ERC també és un resultat que s'explica per un trasvàs de votants de CiU cap a ERC. Però això és molt pobre per a les expectatives creades i pel discurs de fer Barcelona la capital de la República (potser és aquest el problema: un excés de grandiloquència quan, per l'altre banda, veiem crisi, desnonaments i repressió de lluites socials). ERC no es converteix en la referència socialdemòcrata de la ciutat que és el que de debò la faria créixer.
Des d'un punt de vista estrictament independentista potser la millor notícia seria que sembla força probable l'entrada de la CUP a la casa gran. L'agregació de les forces nominalment independentistes, CUP, ERC i CiU, millora respecte la composició de l'actual ajuntament. Però no és un gran resultat. Si el sondeig acaba fent-se cert, voldrà dir que els independentistes barcelonins, entesos com aquella gent que votarien sí a la independència en un referèndum, no hauran considerat les municipals com una "primera volta de les plebiscitàries". Avís per a navegants: Per convertir les eleccions del #27S2015 en unes plebiscitàries caldrà explicar-ho molt bé a la ciutadania. Si no és així, simplement, massa gent no ho entendrà i votarà seguint altres claus.
Finalment, el front unionista dur recula. Recula? a primer cop d'ull sembla que sí: la suma PSC, PP i C's és força menys que l'actual consistori. Ara bé. La pregunta és en quin punt de l'eix nacional es situa BeC? dins BeC només Procés Constituent té una estratègia independentista. Però quin és el seu pes dins BeC? O, si es vol, qui és el "Primo de Zumosol" dins BeC? Sembla que la cosa està entre ICV i Podem. Cap dels dos és independentista i la seva posició sobre el tema es la de proposar una hipotètica reforma constitucional els uns o un improbable referèndum els altres. Ni els uns ni els altres estan disposats a reconèixer el caràcter plebiscitari al #27S2015. Comptat i sumat, des del punt de vista independentista, BeC és unionista. En aquest sentit, que la CUP decidís no integrar-se a la BeC és tot un indicador.
En definitiva, els independentistes diem que la independència és l'eina necessària per a desenvolupar les politiques socials, econòmiques, ecològiques, culturals, lingüístiques, d'exteriors... la independència és el pas necessari perque l'objectiu de l'estat és la uniformització, la recentralització i l'ofec de l'autogovern. La independència no un "premi" al final del camí. És una eina. L'eina. És clar que es poden fer - i el govern té l'obligació de fer- polítiques socials, econòmiques, ecològiques, culturals sense la independència, però estaran coixes, i subjectes a revisió, tutela i esmena des de Madrid. És un fet. L'autogovern actual arriba fins on arriba, i no arriba gaire lluny. L'objectiu de l'estat és que encara arribi menys lluny.
En fi. Només és un sondeig, i de la Vanguardia per més inri. Però és un bon avís. Els que creiem que la independència és una necessitat vital i urgent ens haurem d'esforçar per explicar-ho, i no ens podrem estar per punyetes. Nosaltres no volem reformes fetes a 600km de la Plaça Catalunya. Nosaltres volem una ruptura amb el vell model i amb el vell estat. Ruptura, i no reforma. Volem la independència per canviar-ho tot.
Si més no, volem exercir el dret a intentar canviar-ho.
En resum resumit, es tracta d'un sondeig sobre les eleccions municipals a Barcelona. A aquest sondeig, fet a tres mesos de les eleccions, i près amb totes les precaucions que cal prendre, el que es veu és:
1. Gran fragmentació de forces. Podrien arribar a ser presents fins a set llistes, de les quals algunes d'elles són coalicions. Des del punt de vista de la qualitat democràtica això és, per mi, una gran notícia. Pluralitat és exactament això.
La pluralitat plantejarà reptes: no serà fàcil fer majories de govern i caldrà fer política de la bona per aconseguir les "geometries variables".
2. La resistència de CiU i l'ascens de "Barcelona en Comú" (Guanyem Barcelona). Els moviments de majories sociològiques són moviments tectònics. Imparables, però lents. CiU compta amb un electorat molt fidel i, essencialment, satisfet amb Trias. Això explicaria en bona part la seva resistència. L'entrada de Barcelona en Comú com a segona força (segons la Vanguardia) té una explicació més difícill. La coalició d'esquerres suma a gent molt diversa entre independents i grups i partits. Fins on conec: Iniciativa, EUiA, Podem, Procés Constituent i Equo. La simple agregació no explica els resultats que se li suposen. BeC segurament capta vots provinents del PSC i, probablement, de l'abstenció. El sondeig de 8TV no dona a BeC com a segona força. Costa fer un pronòstic. El fraccionament i el volum de vot rescatat de l'abstenció fan difícil dir res.
3. El resultat d'ERC. Principi bàsic de l'anàlisi: només es poden comparar pomes amb pomes i taronges amb taronges. Per què ho dic? Perquè ERC va ser el partit més votat a Barcelona a les darreres eleccions europees i, en canvi, ara ERC se n'aniria al cinquè o sisè lloc (sempre segons el sondeig de La Vanguardia, convé tenir-ho present ). Milloraria rsultats, cert, passaria de dos a quatre o cinc regidors. Però es quedaria molt lluny de l'expectativa d'esdevenir segona (o primera) força.
En tot cas, el d'ERC també és un resultat que s'explica per un trasvàs de votants de CiU cap a ERC. Però això és molt pobre per a les expectatives creades i pel discurs de fer Barcelona la capital de la República (potser és aquest el problema: un excés de grandiloquència quan, per l'altre banda, veiem crisi, desnonaments i repressió de lluites socials). ERC no es converteix en la referència socialdemòcrata de la ciutat que és el que de debò la faria créixer.
Des d'un punt de vista estrictament independentista potser la millor notícia seria que sembla força probable l'entrada de la CUP a la casa gran. L'agregació de les forces nominalment independentistes, CUP, ERC i CiU, millora respecte la composició de l'actual ajuntament. Però no és un gran resultat. Si el sondeig acaba fent-se cert, voldrà dir que els independentistes barcelonins, entesos com aquella gent que votarien sí a la independència en un referèndum, no hauran considerat les municipals com una "primera volta de les plebiscitàries". Avís per a navegants: Per convertir les eleccions del #27S2015 en unes plebiscitàries caldrà explicar-ho molt bé a la ciutadania. Si no és així, simplement, massa gent no ho entendrà i votarà seguint altres claus.
Finalment, el front unionista dur recula. Recula? a primer cop d'ull sembla que sí: la suma PSC, PP i C's és força menys que l'actual consistori. Ara bé. La pregunta és en quin punt de l'eix nacional es situa BeC? dins BeC només Procés Constituent té una estratègia independentista. Però quin és el seu pes dins BeC? O, si es vol, qui és el "Primo de Zumosol" dins BeC? Sembla que la cosa està entre ICV i Podem. Cap dels dos és independentista i la seva posició sobre el tema es la de proposar una hipotètica reforma constitucional els uns o un improbable referèndum els altres. Ni els uns ni els altres estan disposats a reconèixer el caràcter plebiscitari al #27S2015. Comptat i sumat, des del punt de vista independentista, BeC és unionista. En aquest sentit, que la CUP decidís no integrar-se a la BeC és tot un indicador.
En definitiva, els independentistes diem que la independència és l'eina necessària per a desenvolupar les politiques socials, econòmiques, ecològiques, culturals, lingüístiques, d'exteriors... la independència és el pas necessari perque l'objectiu de l'estat és la uniformització, la recentralització i l'ofec de l'autogovern. La independència no un "premi" al final del camí. És una eina. L'eina. És clar que es poden fer - i el govern té l'obligació de fer- polítiques socials, econòmiques, ecològiques, culturals sense la independència, però estaran coixes, i subjectes a revisió, tutela i esmena des de Madrid. És un fet. L'autogovern actual arriba fins on arriba, i no arriba gaire lluny. L'objectiu de l'estat és que encara arribi menys lluny.
En fi. Només és un sondeig, i de la Vanguardia per més inri. Però és un bon avís. Els que creiem que la independència és una necessitat vital i urgent ens haurem d'esforçar per explicar-ho, i no ens podrem estar per punyetes. Nosaltres no volem reformes fetes a 600km de la Plaça Catalunya. Nosaltres volem una ruptura amb el vell model i amb el vell estat. Ruptura, i no reforma. Volem la independència per canviar-ho tot.
Si més no, volem exercir el dret a intentar canviar-ho.
divendres, 13 de febrer del 2015
ministres mentiders
Ahir el ministre Margallo deia que si no s'haguessin donat els crèdits a Grècia, les pensions "haurien pujat un 38%".
Evidentment, és mentida.
És mentida, però la diu. La diu seriosament adreçant-se als mitjans de comunicació.
Coi, et venen al cap un munt de preguntes. O sigui, les prestacions d'atur hauríen pujat un 50%? i les pensions, un 38%? de veritat? doncs que es facin mirar les prioritats, perquè, que jo sàpiga, a Espanya hi ha un 25% d'atur, si fa no fa, i les pensions no són exactament com per tirar coets.
Es clar, llavors diran allò dels "compromisos internacionals" i que calia fer aqusts préstecs... Home, doncs també que es facin mirar quins compromisos són aquests que passen per davant dels pensionistes i dels aturats. Que jo sàpiga a la Sagrada Constitució van afegir uns versets nous que obligaven a pagar els deutes als creditors amb la sang dels teus fills si fos cas, però no deien res de l'obligació de donar préstecs.
Ah! espera! la clau és la paraula préstec! efectivament, la idea era fer un préstec per cobrar-ne els interessos... Molt espavilats, o potser no tant: si alguna cosa caldria haver après del pet de la bombolla immobiliària és no prestar a qui no et pot tornar el préstec. Digue'm usurer.
Perquè el que és evident és que Grècia no podia tornar els calers. O potser Margallo i companyia es pensaven que algú dictaria versets per a la Constitució Grega semblants als de l'espanyola, sobre allò dels deutes i la sang dels fills. Ves per on, resulta que o no deuen tenir aquests versets tan interessants o, qui sap, igual sí que els tenen però han decidit que no en faran cas! Ai, senyor!
Bé, és igual, perquè és mentida que els calers prestats a Grècia s'haguessin destinat altrament a pensions o prestacions d'atur. És mentida. I encara són més mentida els hipotètics increments anunciats pel ministre. Són mentides de la mida d'un campanar.
Però el tiu aquest va i les diu i es queda tan fresc.
Ho fa per dos motius: primer, els peperus, en general, creuen que la gent no pepera és idiota. Ho creuen de forma natural. No és una cosa que vingui d'n procés empíric, o estadístic, o de raonament ideològic. No. És una convicció íntima. Una manca d'empatia cap als que consideren poc mes que races inferiors. No peperu igual a caca. Per tant, ens prenen per idiotes. Segon. Les cúpules dirigents del PP, com el ministre Margallo, consideren que el votant del PP és, essencialment, un fan, un ultra-sur, un tiu que vota al PP encara que el candidat sigui Rajoy. Això, ai las! sí que respon a un raonablement fiable estudi estadístic: vegi's el resultat de les darreres votacions a les eleccions al "Congreso".
Tenint en compte els dos factors anteriors,queda explicat que Margallo i, en general, els dirigents del PP menteixin com ho fan: Els seus votants els faran la ona diguin el que diguin. I els seus no-votants no mereixen cap consideració per part seva. Punt.
Tot això no deixa de ser una crítica al ministre i la seva capacitat de dir bajanades però, de fet, té algun fons: de les dues característiques anteriors, el menysteniment del PP per als votants d'altres partits és marca de la casa, però l'altre, el funcionament dels votants propis com un club de fans, com seguidors d'un equip de futbol, com gent que sent els colors i que seran incondicionals de forma acrítica és bastant comú. Molt més estès i intens als partits de dreta, però també es troba força estès entre els partits auto-denominats d'esquerres. Una llàstima. El vot hooligan és un dels defectes més grans del, de per si, força defectuós "sistema democràtic" que patim.
Nota mental: a la República de Catalunya caldrà trobar la forma de fer que la democràcia sigui de qualitat, que la gent pugui demanar comptes als seus representants i canviar-los si no són honestos o no fan bé la seva feina. A la República , l'educació hauria d'ensenyar valors i impedir la generació de personatges tan prepotents i mentiders com Margallo. Un tiu com Margallo, a la República, només hauria d'aparèixer a les tires còmiques dels diaris, o als shows comics de la tele, una cosa així del rotllo dels monòlegs del Buenafuente. Tindria molt d'èxit. Segur.
Evidentment, és mentida.
És mentida, però la diu. La diu seriosament adreçant-se als mitjans de comunicació.
Coi, et venen al cap un munt de preguntes. O sigui, les prestacions d'atur hauríen pujat un 50%? i les pensions, un 38%? de veritat? doncs que es facin mirar les prioritats, perquè, que jo sàpiga, a Espanya hi ha un 25% d'atur, si fa no fa, i les pensions no són exactament com per tirar coets.
Es clar, llavors diran allò dels "compromisos internacionals" i que calia fer aqusts préstecs... Home, doncs també que es facin mirar quins compromisos són aquests que passen per davant dels pensionistes i dels aturats. Que jo sàpiga a la Sagrada Constitució van afegir uns versets nous que obligaven a pagar els deutes als creditors amb la sang dels teus fills si fos cas, però no deien res de l'obligació de donar préstecs.
Ah! espera! la clau és la paraula préstec! efectivament, la idea era fer un préstec per cobrar-ne els interessos... Molt espavilats, o potser no tant: si alguna cosa caldria haver après del pet de la bombolla immobiliària és no prestar a qui no et pot tornar el préstec. Digue'm usurer.
Perquè el que és evident és que Grècia no podia tornar els calers. O potser Margallo i companyia es pensaven que algú dictaria versets per a la Constitució Grega semblants als de l'espanyola, sobre allò dels deutes i la sang dels fills. Ves per on, resulta que o no deuen tenir aquests versets tan interessants o, qui sap, igual sí que els tenen però han decidit que no en faran cas! Ai, senyor!
Bé, és igual, perquè és mentida que els calers prestats a Grècia s'haguessin destinat altrament a pensions o prestacions d'atur. És mentida. I encara són més mentida els hipotètics increments anunciats pel ministre. Són mentides de la mida d'un campanar.
Però el tiu aquest va i les diu i es queda tan fresc.
Ho fa per dos motius: primer, els peperus, en general, creuen que la gent no pepera és idiota. Ho creuen de forma natural. No és una cosa que vingui d'n procés empíric, o estadístic, o de raonament ideològic. No. És una convicció íntima. Una manca d'empatia cap als que consideren poc mes que races inferiors. No peperu igual a caca. Per tant, ens prenen per idiotes. Segon. Les cúpules dirigents del PP, com el ministre Margallo, consideren que el votant del PP és, essencialment, un fan, un ultra-sur, un tiu que vota al PP encara que el candidat sigui Rajoy. Això, ai las! sí que respon a un raonablement fiable estudi estadístic: vegi's el resultat de les darreres votacions a les eleccions al "Congreso".
Tenint en compte els dos factors anteriors,queda explicat que Margallo i, en general, els dirigents del PP menteixin com ho fan: Els seus votants els faran la ona diguin el que diguin. I els seus no-votants no mereixen cap consideració per part seva. Punt.
Tot això no deixa de ser una crítica al ministre i la seva capacitat de dir bajanades però, de fet, té algun fons: de les dues característiques anteriors, el menysteniment del PP per als votants d'altres partits és marca de la casa, però l'altre, el funcionament dels votants propis com un club de fans, com seguidors d'un equip de futbol, com gent que sent els colors i que seran incondicionals de forma acrítica és bastant comú. Molt més estès i intens als partits de dreta, però també es troba força estès entre els partits auto-denominats d'esquerres. Una llàstima. El vot hooligan és un dels defectes més grans del, de per si, força defectuós "sistema democràtic" que patim.
Nota mental: a la República de Catalunya caldrà trobar la forma de fer que la democràcia sigui de qualitat, que la gent pugui demanar comptes als seus representants i canviar-los si no són honestos o no fan bé la seva feina. A la República , l'educació hauria d'ensenyar valors i impedir la generació de personatges tan prepotents i mentiders com Margallo. Un tiu com Margallo, a la República, només hauria d'aparèixer a les tires còmiques dels diaris, o als shows comics de la tele, una cosa així del rotllo dels monòlegs del Buenafuente. Tindria molt d'èxit. Segur.
diumenge, 8 de febrer del 2015
síndrome del full blocaire en blanc.
Va a ratxes. O, potser és cíclic. El síndrome del full en blanc. Allò de fer click al "nova entrada" del Blogspot i adonar-te'n que, de fet, no tens ganes d'escriure.
"Doncs no escriguis res!", sí, però no. Llavors es desencadena aquell pensament que diu, "esforça't una mica", "autodisciplina", "fem un mínim d'x apunts al mes".
I, per l'altra banda, la veu que diu: "estic embolicat amb massa mogudes", "estic cansat", "tinc son", "em poso al youtube una estona i torno a provar després."
O si estàs depressiu: "no tinc res a dir", "tampoc ho llegeix ningú", "només són les meves neures".
És una barreja de tot plegat. Per poder escriure has de tenir alguna cosa que dir. Per tenir alguna cosa que dir primer cal escoltar molt, llegir molt, parlar i debatre molt. Trobar les preguntes. Destil·lar arguments. Per tenir alguna cosa que dir, has de conèixer allò que dius o, si més no, tenir-ne interès. Tenir, almenys, preguntes que fer.
I tot plegat demana temps. Temps per parar les orelles, per escoltar. Temps i silencis per rumiar. Temps per parlar, construïr i contrastar arguments, i també temps per escriure, per editar el text, per escriure un paràgraf, rellegir-lo i esborrar-lo. "No, no és això", o "Sí, és això el que volia dir".
Escoltar, estar atent, pensar, parlar. Al final, potser, també escriure.
Què literari! No es pot dir que no hagi tingut arguments aquests dies. A més, dels que m'agraden: El cas del jutge Santi Vidal i la seva més que probable, i de vergonya aliena, expulsió de la carrera judicial per haver escrit, a hores lliures, un esborrany de constitució catalana. O els esborranys de Constitució catalana que s'han fet públics. O la llei contra el "terrorisme jihadista" que ha perpetrat el PPSOE i que, a la pràctica, els permetrà qualificar qualsevol dissidència de terrorisme. O la brutalitat dels crims d'Estat Islàmic que més que per provocar el terror, semblen dissenyats i escenificats per fer créixer l'odi i el desig de venjança. O els primers passos de Syriza al govern de Grècia, amb l'intimidant, però magnètic, ministre de finances Yanis Varoufakis.
I de totes aquestes qüestions hauria pogut parlar, o dir alguna cosa, però potser no tenia prou informació, o no les he rumiat prou, o no he tingut temps o, simplement, que havia d'obrir el meló, com es diu ara.
I vet aquí, doncs, aquest post. Que és un exorcisme. Que és una crida a la disciplina. Que és sotmetre's de nou a l'orde i la regla dels blocaires. Foragito el full en blanc.
Més val tard que mai. Enceto el mes de febrer al blog.
"Doncs no escriguis res!", sí, però no. Llavors es desencadena aquell pensament que diu, "esforça't una mica", "autodisciplina", "fem un mínim d'x apunts al mes".
I, per l'altra banda, la veu que diu: "estic embolicat amb massa mogudes", "estic cansat", "tinc son", "em poso al youtube una estona i torno a provar després."
O si estàs depressiu: "no tinc res a dir", "tampoc ho llegeix ningú", "només són les meves neures".
És una barreja de tot plegat. Per poder escriure has de tenir alguna cosa que dir. Per tenir alguna cosa que dir primer cal escoltar molt, llegir molt, parlar i debatre molt. Trobar les preguntes. Destil·lar arguments. Per tenir alguna cosa que dir, has de conèixer allò que dius o, si més no, tenir-ne interès. Tenir, almenys, preguntes que fer.
I tot plegat demana temps. Temps per parar les orelles, per escoltar. Temps i silencis per rumiar. Temps per parlar, construïr i contrastar arguments, i també temps per escriure, per editar el text, per escriure un paràgraf, rellegir-lo i esborrar-lo. "No, no és això", o "Sí, és això el que volia dir".
Escoltar, estar atent, pensar, parlar. Al final, potser, també escriure.
Què literari! No es pot dir que no hagi tingut arguments aquests dies. A més, dels que m'agraden: El cas del jutge Santi Vidal i la seva més que probable, i de vergonya aliena, expulsió de la carrera judicial per haver escrit, a hores lliures, un esborrany de constitució catalana. O els esborranys de Constitució catalana que s'han fet públics. O la llei contra el "terrorisme jihadista" que ha perpetrat el PPSOE i que, a la pràctica, els permetrà qualificar qualsevol dissidència de terrorisme. O la brutalitat dels crims d'Estat Islàmic que més que per provocar el terror, semblen dissenyats i escenificats per fer créixer l'odi i el desig de venjança. O els primers passos de Syriza al govern de Grècia, amb l'intimidant, però magnètic, ministre de finances Yanis Varoufakis.
I de totes aquestes qüestions hauria pogut parlar, o dir alguna cosa, però potser no tenia prou informació, o no les he rumiat prou, o no he tingut temps o, simplement, que havia d'obrir el meló, com es diu ara.
I vet aquí, doncs, aquest post. Que és un exorcisme. Que és una crida a la disciplina. Que és sotmetre's de nou a l'orde i la regla dels blocaires. Foragito el full en blanc.
Més val tard que mai. Enceto el mes de febrer al blog.
dissabte, 31 de gener del 2015
La bici (pares, fills, bicis i cavallers Jedi)
Fa uns dies va ser l'aniversari del meu fill. Va fer 10 anys! i li vam regalar una bici.
La veritat és que haver esperat fins al desè aniversari per regalar-li la bici és una cosa que em sap greu. Jo crec que com abans aprenguis a anar en bici, millor. En fi. Hem trigat una mica, però, finalment, ja té una bici.
I avui, després d'alguns dies de tenir-la al rebedor, ha fet un dia prou bó, i hem tingut temps per sortir a provar-la.
Vet aquí, doncs, que ens hem passat bona part del matí al costat de l'estació de Sants, a aquest passeig que han deixat entre l'estació i el parc de l'Espanya Industrial i que resulta perfecte per anar amb patins, skates o bicicletes. Ideal. Sense la molèstia dels cotxes.
L'Artiom no en sabia d'anar amb bici. Així que ha calgut experimentar. Vinga passeig cap amunt i passeig cap avall. Poc a poc. Ara jo li aguanto la bici, ara aprofitem una mica de rampa per veure que amb la bici en moviment es manté l'equilibri. Torna a provar...
Ha anat agafant confiança i, finalment, després de fer una parada tècnica per dinar i recuperar forces al Pans del la Plaça de Sants, ha aconseguit mantenir l'equilibri i fer algunes pedalades seguides.
El somriure que ens ha llençat després d'aquesta petita proesa no tenia preu.
Després, potser sorprès o emocionat, ho ha tornat a intentar i no se n'ha sortit. Bé, no passa res. No importa. demà ho tornarem a provar. A veure si el temps acompanya. El més important és que ho ha fet. Que sap que pot fer-ho. Ell "ja ha après a anar amb bici". Ara només es tracta de perfeccionar-ho.
Jo li deia, "no pensis en com anar en bici, tu només ves-hi". És una versió suavitzada de l que li diu Yoda a Luke Skywalker al planeta Dagobah: "fes-ho o no ho facis, però no ho intentis". Coi, que n'era de savi el mestre Yoda! I és que anar en bici té molt del poder de la Força. Tu no has de pensar en com has de pedalar, o en mantenir l'equilibri. Tu només has de "sentir" la bici i deixar-te anar. Ja sabeu, tu i la bici sou un en la Força. Has de conèixer la teva bici i sentir-la. Com fa un Jedi amb el seu sabre laser. L'Artiom s'ha flipat bastant amb aquests arguments. I jo també.
La bici és una màquina, però té un component d'animal. Quant ets un nen acabes estimant la teva bicicleta perquè saps que està viva. Per a un nen, si més no, per al nen que algun cop vaig ser, la bici era una màquina d'aventures. La meva bici era més que un vehicle, era una nau espacial, un cavall, un avió de combat, el meu vaixell pirata. Pujar a la bici i imaginar coses era el mateix.
També era la primera màquina, aquell mecanisme que transmetia la força dels pedals amb la cadena que enllaçava les rodes dentades del plat i el pinyó (en aquella època, les bicis amb marxes eren cosa de nens de peles, i a casa erem sis, i alegries les justes), el misteri dels frens. El taller de reparacions de rodes punxades, amb els "partxes". Tot plegat era una introducció a la mecànica per la via del mirar i tocar. Un aprenentatge que no té preu.
I les patacades! I tant! També. Realment, algun cop vaig estar a punt d'obrir-me el cap i fer-me mal de debò. Sort. Mai va passar res massa greu. Genolls pelats i algun trau dels bons sí, per descomptat. Encara tinc senyals d'aquella època per mans, peus i genolls.
Ai, senyor. Quins records. Tot això ho rumiava avui, mentre convencia a l'Artiom que això de la bici és gairebé com dominar la Força, com els Jedi. I ell feia les seves primeres pedalades, vacil·lants. No m'ho ha dit però estic segur que, per uns instants, ha pogut veure als llunyans (com li diu Luke a Obi-Wan).
Ell encara no ho sap, però avui ha obert una porta als somnis i a les aventures. Que sempre fa una mica de por, i a vegades pot fer mal, pero que és tan apassionant que deixes la por a banda i t'hi llences. Això és, justament, en el que consisteix ser valent. Aprendre a anar amb bici també es això.
Després et fas gran i aquella meravellosa màquina d'aventures es converteix en un esport, i et preocupes pels detalls tècnics, pels materials del quadre, pels diferents tipus de frens... o esdevé un transport públic més i t'emprenyes quan l'estació del bicing està plena, o el terminal no funciona i no tens prou temps fins a la següent estació per estalviar-te el recàrrec. O un municipal et posa un multa per saltar-te un semàfor amb el bicing. 200 eurassos la broma. Punyeta!
En fi. Ja tindrà temps de fer-se gran. Que aprengui a anar amb bici. Que conegui la seva bici. Si les coses li surten una mica bé haurà fet una amiga extraordinària. Una companya fidel d'aventures.
Un nen amb la seva bici... Que la Força t'acompanyi.
La veritat és que haver esperat fins al desè aniversari per regalar-li la bici és una cosa que em sap greu. Jo crec que com abans aprenguis a anar en bici, millor. En fi. Hem trigat una mica, però, finalment, ja té una bici.
I avui, després d'alguns dies de tenir-la al rebedor, ha fet un dia prou bó, i hem tingut temps per sortir a provar-la.
Vet aquí, doncs, que ens hem passat bona part del matí al costat de l'estació de Sants, a aquest passeig que han deixat entre l'estació i el parc de l'Espanya Industrial i que resulta perfecte per anar amb patins, skates o bicicletes. Ideal. Sense la molèstia dels cotxes.
L'Artiom no en sabia d'anar amb bici. Així que ha calgut experimentar. Vinga passeig cap amunt i passeig cap avall. Poc a poc. Ara jo li aguanto la bici, ara aprofitem una mica de rampa per veure que amb la bici en moviment es manté l'equilibri. Torna a provar...
Ha anat agafant confiança i, finalment, després de fer una parada tècnica per dinar i recuperar forces al Pans del la Plaça de Sants, ha aconseguit mantenir l'equilibri i fer algunes pedalades seguides.
El somriure que ens ha llençat després d'aquesta petita proesa no tenia preu.
Després, potser sorprès o emocionat, ho ha tornat a intentar i no se n'ha sortit. Bé, no passa res. No importa. demà ho tornarem a provar. A veure si el temps acompanya. El més important és que ho ha fet. Que sap que pot fer-ho. Ell "ja ha après a anar amb bici". Ara només es tracta de perfeccionar-ho.
Jo li deia, "no pensis en com anar en bici, tu només ves-hi". És una versió suavitzada de l que li diu Yoda a Luke Skywalker al planeta Dagobah: "fes-ho o no ho facis, però no ho intentis". Coi, que n'era de savi el mestre Yoda! I és que anar en bici té molt del poder de la Força. Tu no has de pensar en com has de pedalar, o en mantenir l'equilibri. Tu només has de "sentir" la bici i deixar-te anar. Ja sabeu, tu i la bici sou un en la Força. Has de conèixer la teva bici i sentir-la. Com fa un Jedi amb el seu sabre laser. L'Artiom s'ha flipat bastant amb aquests arguments. I jo també.
La bici és una màquina, però té un component d'animal. Quant ets un nen acabes estimant la teva bicicleta perquè saps que està viva. Per a un nen, si més no, per al nen que algun cop vaig ser, la bici era una màquina d'aventures. La meva bici era més que un vehicle, era una nau espacial, un cavall, un avió de combat, el meu vaixell pirata. Pujar a la bici i imaginar coses era el mateix.
També era la primera màquina, aquell mecanisme que transmetia la força dels pedals amb la cadena que enllaçava les rodes dentades del plat i el pinyó (en aquella època, les bicis amb marxes eren cosa de nens de peles, i a casa erem sis, i alegries les justes), el misteri dels frens. El taller de reparacions de rodes punxades, amb els "partxes". Tot plegat era una introducció a la mecànica per la via del mirar i tocar. Un aprenentatge que no té preu.
I les patacades! I tant! També. Realment, algun cop vaig estar a punt d'obrir-me el cap i fer-me mal de debò. Sort. Mai va passar res massa greu. Genolls pelats i algun trau dels bons sí, per descomptat. Encara tinc senyals d'aquella època per mans, peus i genolls.
Ai, senyor. Quins records. Tot això ho rumiava avui, mentre convencia a l'Artiom que això de la bici és gairebé com dominar la Força, com els Jedi. I ell feia les seves primeres pedalades, vacil·lants. No m'ho ha dit però estic segur que, per uns instants, ha pogut veure als llunyans (com li diu Luke a Obi-Wan).
Ell encara no ho sap, però avui ha obert una porta als somnis i a les aventures. Que sempre fa una mica de por, i a vegades pot fer mal, pero que és tan apassionant que deixes la por a banda i t'hi llences. Això és, justament, en el que consisteix ser valent. Aprendre a anar amb bici també es això.
Després et fas gran i aquella meravellosa màquina d'aventures es converteix en un esport, i et preocupes pels detalls tècnics, pels materials del quadre, pels diferents tipus de frens... o esdevé un transport públic més i t'emprenyes quan l'estació del bicing està plena, o el terminal no funciona i no tens prou temps fins a la següent estació per estalviar-te el recàrrec. O un municipal et posa un multa per saltar-te un semàfor amb el bicing. 200 eurassos la broma. Punyeta!
En fi. Ja tindrà temps de fer-se gran. Que aprengui a anar amb bici. Que conegui la seva bici. Si les coses li surten una mica bé haurà fet una amiga extraordinària. Una companya fidel d'aventures.
Un nen amb la seva bici... Que la Força t'acompanyi.
dijous, 29 de gener del 2015
Esborranys per al procés constituent.
Aquest proper 31 de gener el jutge Santi Vidal presentarà l'esborrany de constitució catalana que ell i un grup de juristes han estat preparant.
En la mateixa línea: ahir mateix em va arribar la url d'un altre esborrany de constitució que s'està el·laborant a http://www.constitucio.cat. Sembla que encara hi ha un tecer grup que també és a punt de presentar el seu esborrany.
Encara més, un altre grup ha presentat una proposta de com hauria de ser el procés constituent.
Per mi és una gran notícia aquesta efervescència. Els vuit mesos (sí, ja només són vuit) fins el plebiscit del 27 de setembre han de servir per perfilar la constitució. Entenc que després del 27 encara hi haurà un plaç per debatre la constitució. Però potser el debat ja entrarà en la fase institucional. Qui ho sap.
En tot cas, ara, amb temps, és un bon moment per llegir aquests esborranys. Per reflexionar sobre el que proposen i, per descomptat, per fer les pròpies propostes.
Ahir, de fet, vaig poder llegir l'esborrany de constitucio.cat. És ràpid. només són 18 pàgines. Algunes coses em van agradar, i d'altres no. Em va agradar, per exemple, que el text fos curt. Em va agradar la vocació i inspiració republicana. Em va agradar la menció explícita de les noves tecnologies per a implementar un sistema democràtic més participatiu. No em va agradar la creació d'un tribunal constitucional. No em va agradar que em va recordar massa el disseny de dalt a baix de l'estat espanyol. M'agradaria una constitució de caire municipalista. De baix a dalt. I més coses.
Només un esborrany. Catalunya, a hores d'ara -però per poc temps- no és independent. Res no està aprovat. Però ara crec que sí. Que veuré el nou país. Un país que imagino més net, més lliure i just i al que li caldrà una carta magna. Carta magna que haurà de ser el fruit d'un acord el més majoritari possible. Els tres esborranys que es presentaran dissabte, i les propostes que se'ls afegiran han de ser llegides, debatudes, millorades o rebutjades per la majoria més ampla que es pugui aconseguir.
I per l'altra banda cal el mandat democràtic, el 27S els partits independentistes han d'obtenir la majoria absoluta. D'aquí al setembre, doncs, se'ns gira feina: el debat, apassionant, del procés constituent i convèncer als compatriotes que no ho veuen clar o, si més no, parlar amb ells amb el màxim respecte per fer-los conèixer de primera ma el projecte del nou país.
I sempre el respecte. Passi el que passi, l'endemà de la independència, tots hem de poder seguir mirant-nos als ulls amb confiança.
Que ningú ho espatlli. Que tothom sigui digne i honest. Que es digui la veritat de cara.
Tinguem confiança. Fem un país nou.
En la mateixa línea: ahir mateix em va arribar la url d'un altre esborrany de constitució que s'està el·laborant a http://www.constitucio.cat. Sembla que encara hi ha un tecer grup que també és a punt de presentar el seu esborrany.
Encara més, un altre grup ha presentat una proposta de com hauria de ser el procés constituent.
Per mi és una gran notícia aquesta efervescència. Els vuit mesos (sí, ja només són vuit) fins el plebiscit del 27 de setembre han de servir per perfilar la constitució. Entenc que després del 27 encara hi haurà un plaç per debatre la constitució. Però potser el debat ja entrarà en la fase institucional. Qui ho sap.
En tot cas, ara, amb temps, és un bon moment per llegir aquests esborranys. Per reflexionar sobre el que proposen i, per descomptat, per fer les pròpies propostes.
Ahir, de fet, vaig poder llegir l'esborrany de constitucio.cat. És ràpid. només són 18 pàgines. Algunes coses em van agradar, i d'altres no. Em va agradar, per exemple, que el text fos curt. Em va agradar la vocació i inspiració republicana. Em va agradar la menció explícita de les noves tecnologies per a implementar un sistema democràtic més participatiu. No em va agradar la creació d'un tribunal constitucional. No em va agradar que em va recordar massa el disseny de dalt a baix de l'estat espanyol. M'agradaria una constitució de caire municipalista. De baix a dalt. I més coses.
Només un esborrany. Catalunya, a hores d'ara -però per poc temps- no és independent. Res no està aprovat. Però ara crec que sí. Que veuré el nou país. Un país que imagino més net, més lliure i just i al que li caldrà una carta magna. Carta magna que haurà de ser el fruit d'un acord el més majoritari possible. Els tres esborranys que es presentaran dissabte, i les propostes que se'ls afegiran han de ser llegides, debatudes, millorades o rebutjades per la majoria més ampla que es pugui aconseguir.
I per l'altra banda cal el mandat democràtic, el 27S els partits independentistes han d'obtenir la majoria absoluta. D'aquí al setembre, doncs, se'ns gira feina: el debat, apassionant, del procés constituent i convèncer als compatriotes que no ho veuen clar o, si més no, parlar amb ells amb el màxim respecte per fer-los conèixer de primera ma el projecte del nou país.
I sempre el respecte. Passi el que passi, l'endemà de la independència, tots hem de poder seguir mirant-nos als ulls amb confiança.
Que ningú ho espatlli. Que tothom sigui digne i honest. Que es digui la veritat de cara.
Tinguem confiança. Fem un país nou.
dijous, 15 de gener del 2015
#27S2015
El dubte va quedar resolt ahir: les plebiscitàries sobre la independència de Catalunya seran el 27 de setembre d'enguany.
És dir, després de les municipals, en les que es tindrà una primera mesura de l'abast del canvi de signe que se suposa que s'està produint a l'estat: retrocés de PP i PSOE i irrupció de Podemos i candidatures tipus Guanyem.
És evident que havent posat la data del plebiscit el 27S aquest es veurà afectat -més o menys, però es veurà afectat- pels resultats que es donin a l'estat. Jo crec que als independentistes "de sempre" els resultats que es puguin donar a Espanya no els afectaran gens, però em sembla, en canvi, que la influència sobre l'independentisme de nova volada i sobre els indecisos caldrà tenir-la en compte.
Influirà, però el signe no està en cap cas determinat. pot jugar a favor, o en contra, del procés d'independència català. Si juga a favor, doncs gràcies, però també és possible que jugui en contra. Aleshores cal que el discurs independentista sigui prou sòlid. En definitiva, si la independència del país depèn que al país veí els ajuntaments siguin d'un color o d'un altre, aleshores és que la reclamació nacional és de pa sucat amb oli.
El que és fonamental -sempre ho ha estat- és que el projecte independentista sigui sòlid (procés constituent) i versemblant (full de ruta a la independència). Pot ser encara molt més fonamental si, en una demostració d'intel·ligència que ni hi és ni se l'espera, Rajoy decidís convocar eleccions a corts generals també el mateix 27 de setembre.
Sospito que a un escenari de coincidència del plebiscit per la independència amb les eleccions espanyoles el 27S seria més fàcil per l'unionisme captar als indecisos, sobretot si hom preveu un canvi de signe important al govern de l'estat.
Però no crec que passi. Les enquestes diuen que Podemos no aconsegueix arrabassar el primer lloc al PP, i el pacte entre Podemos i PSOE sembla, a dia d'avui, difícil (per començar, difícil d'explicar als votants de Podemos). En aquests moments, el que sembla més probable és que Podemos hagi de passar quatre anys a l'oposició, ja es veurà si creixent, o desinflant-se. En tot cas, quatre anys amb un govern molt probablement del PPSOE (sembla que és a punt de repetir-se el cas grec a la península ibèrica).
Tanmateix, un avançament de les eleccions estatals al 27S permetria presentar projectes versemblants de reforma. Aquesta és una cosa que el país del costat necessita com respirar. Sembla, però, que Rajoy pretén estirar tant com pugui el seu mandat i es parla d'eleccions al gener de 2016. Segurament és el millor escenari en els càlculs electorals del PP.
És igual. El que cal és centrar-se en el que convé a Catalunya. Ja hi ha data. 27S. Ara que tothom faci el que li toca. Les estructures d'estat: hisenda pública, seguretat social, cossos de seguretat... han d'estar preparades. Parlar i debatre públicament sobre com es vol el nou país, és dir, encetar el procés constituent, que és quelcom que ja fa temps que era necessari però que ara ja és imprescindible i, també, el full de ruta que digui quins han de ser els passos a donar des de l'endemà del 27S si s'obté la majoria suficient.
Si s'obté la majoria suficient. Aquesta és la clau de volta. Cal guanyar. Cal que la suma de la candidatura al voltant de CiU (o només CDC?) i de la candidatura al voltant d'ERC facin majoria absoluta al Parlament. Cal que la candidatura d'esquerra anti-capitalista al voltant de la CUP (i Procés Consituent?) obtingui un gran resultat. Cal guanyar en escons i vots per a que el món no pugui tenir dubtes. En aquest sentit, després de la reunió d'ahir, la compareixença d'avui de la CUP era molt important. Han estat molt crítics, però no s'han posat de cul. Al contrari, donen per bo el caràcter plebiscitari de les eleccions i, no només, també pretenen extendre el caràcter plebiscitari a les municipals.
Per guanyar cal convèncer els indecisos i per a fer-ho cal encetar ja un procés constituent veritablement democràtic i honest, amb participació de tothom que vulgui. Cal un full de ruta net, clar, diàfan, amb una declaració d'indepèndència explícita. Cal debatre, escoltar i parlar amb tothom.
La veritat: la independència no ens treurà de res per ella mateixa, però és una oportunitat que ens donem. Tots tenim el dret de triar el futur que volem i de treballar per aconseguir-lo. Tots tenim el deure de respectar el dret dels altres d'expressar-se lliurement. Tots tenim el deure de respectar el resultat del 27S, sigui quin sigui.
Som-hi, doncs.
Per acabar, crec que s'escau la introducció de l'Ara mateix de Miquel Martí i Pol:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
És dir, després de les municipals, en les que es tindrà una primera mesura de l'abast del canvi de signe que se suposa que s'està produint a l'estat: retrocés de PP i PSOE i irrupció de Podemos i candidatures tipus Guanyem.
És evident que havent posat la data del plebiscit el 27S aquest es veurà afectat -més o menys, però es veurà afectat- pels resultats que es donin a l'estat. Jo crec que als independentistes "de sempre" els resultats que es puguin donar a Espanya no els afectaran gens, però em sembla, en canvi, que la influència sobre l'independentisme de nova volada i sobre els indecisos caldrà tenir-la en compte.
Influirà, però el signe no està en cap cas determinat. pot jugar a favor, o en contra, del procés d'independència català. Si juga a favor, doncs gràcies, però també és possible que jugui en contra. Aleshores cal que el discurs independentista sigui prou sòlid. En definitiva, si la independència del país depèn que al país veí els ajuntaments siguin d'un color o d'un altre, aleshores és que la reclamació nacional és de pa sucat amb oli.
El que és fonamental -sempre ho ha estat- és que el projecte independentista sigui sòlid (procés constituent) i versemblant (full de ruta a la independència). Pot ser encara molt més fonamental si, en una demostració d'intel·ligència que ni hi és ni se l'espera, Rajoy decidís convocar eleccions a corts generals també el mateix 27 de setembre.
Sospito que a un escenari de coincidència del plebiscit per la independència amb les eleccions espanyoles el 27S seria més fàcil per l'unionisme captar als indecisos, sobretot si hom preveu un canvi de signe important al govern de l'estat.
Però no crec que passi. Les enquestes diuen que Podemos no aconsegueix arrabassar el primer lloc al PP, i el pacte entre Podemos i PSOE sembla, a dia d'avui, difícil (per començar, difícil d'explicar als votants de Podemos). En aquests moments, el que sembla més probable és que Podemos hagi de passar quatre anys a l'oposició, ja es veurà si creixent, o desinflant-se. En tot cas, quatre anys amb un govern molt probablement del PPSOE (sembla que és a punt de repetir-se el cas grec a la península ibèrica).
Tanmateix, un avançament de les eleccions estatals al 27S permetria presentar projectes versemblants de reforma. Aquesta és una cosa que el país del costat necessita com respirar. Sembla, però, que Rajoy pretén estirar tant com pugui el seu mandat i es parla d'eleccions al gener de 2016. Segurament és el millor escenari en els càlculs electorals del PP.
És igual. El que cal és centrar-se en el que convé a Catalunya. Ja hi ha data. 27S. Ara que tothom faci el que li toca. Les estructures d'estat: hisenda pública, seguretat social, cossos de seguretat... han d'estar preparades. Parlar i debatre públicament sobre com es vol el nou país, és dir, encetar el procés constituent, que és quelcom que ja fa temps que era necessari però que ara ja és imprescindible i, també, el full de ruta que digui quins han de ser els passos a donar des de l'endemà del 27S si s'obté la majoria suficient.
Si s'obté la majoria suficient. Aquesta és la clau de volta. Cal guanyar. Cal que la suma de la candidatura al voltant de CiU (o només CDC?) i de la candidatura al voltant d'ERC facin majoria absoluta al Parlament. Cal que la candidatura d'esquerra anti-capitalista al voltant de la CUP (i Procés Consituent?) obtingui un gran resultat. Cal guanyar en escons i vots per a que el món no pugui tenir dubtes. En aquest sentit, després de la reunió d'ahir, la compareixença d'avui de la CUP era molt important. Han estat molt crítics, però no s'han posat de cul. Al contrari, donen per bo el caràcter plebiscitari de les eleccions i, no només, també pretenen extendre el caràcter plebiscitari a les municipals.
Per guanyar cal convèncer els indecisos i per a fer-ho cal encetar ja un procés constituent veritablement democràtic i honest, amb participació de tothom que vulgui. Cal un full de ruta net, clar, diàfan, amb una declaració d'indepèndència explícita. Cal debatre, escoltar i parlar amb tothom.
La veritat: la independència no ens treurà de res per ella mateixa, però és una oportunitat que ens donem. Tots tenim el dret de triar el futur que volem i de treballar per aconseguir-lo. Tots tenim el deure de respectar el dret dels altres d'expressar-se lliurement. Tots tenim el deure de respectar el resultat del 27S, sigui quin sigui.
Som-hi, doncs.
Per acabar, crec que s'escau la introducció de l'Ara mateix de Miquel Martí i Pol:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
dimarts, 13 de gener del 2015
Sí i Sí! (Avançades? Sí-No; Al març? Sí-No)
El dijous se sabrà definitivament si es fan eleccions anticipades (amb caràcter plebiscitari), o no; i en cas de fer-se, si seran abans de les municipals.
Una doble pregunta.
- Vol fer eleccions anticipades de caràcter plebiscitari?
- En cas de voler fer-les, vol fer-les abans de les municipals?
Jo crec que un independentista triaria el sí-sí. Per què? Perquè les plebiscitàries són, han de ser, el referèndum que no s'ha pogut fer per les bones. La meva opnió és que els independentistes volen dues coses: fer aquest referèndum i, obviament, guanyar-lo. La sensació és que "ara és l'hora" o, dit amb llenguatge modern (o cool, o de guais), la finestra d'oportunitat és oberta i cal aprofitar-la.
Algú pot argumentar que arribats al punt actual del procés d'independència, la finestra d'oportunitat no es tancarà en uns mesos i que, de fet, pot ser interessant fer coincidir el procés independentista amb un hipotètic canvi de signe polític a l'estat espanyol. Fins i tot es podria fer que les municipals fossin en elles mateixes el referendum plebiscitari (no us recorda res?).
Finalment, algú podria dir que la desconfiança entre els partits que hauríen de concòrrer a les plebiscitàries amb la proposta independentista desconfien els uns dels altres i que, vist el panorama, millor no avançar les eleccions i esperar a veure com queda la distribució de forces després de les eleccions municipals del maig, i les generals a corts, en principi, pel novembre.
Tres opcions. Sí-Sí, Sí-No, No. En aquesta ocasió, la natura de les preguntes inhabilita altres opcions de vot més exòtiques.
Aquests arguments que he donat per a cada opció es poden rebatre i contra-argumentar de forma molt sòlida. Igualment, es podríen discutir els avantatges i desavantages, des del punt de vista independentista, de les diferents opcions. No entro en aquesta anàlisi.
Perquè aquesta doble pregunta no va adreçada al poble de Catalunya si no que l'ha de respondre Artur Mas. És ell qui ha de prendre aquesta decisió.
Mas dirà el què i el com el proper dijous.
Però per mi, l'opció independentista guanyadora, com ja ha passat abans, és el doble sí. I m'ho hauran d'explicar molt bé si no es pot votar aquest març.
#AraÉsLHora. #SíiSí.
Una doble pregunta.
- Vol fer eleccions anticipades de caràcter plebiscitari?
- En cas de voler fer-les, vol fer-les abans de les municipals?
Jo crec que un independentista triaria el sí-sí. Per què? Perquè les plebiscitàries són, han de ser, el referèndum que no s'ha pogut fer per les bones. La meva opnió és que els independentistes volen dues coses: fer aquest referèndum i, obviament, guanyar-lo. La sensació és que "ara és l'hora" o, dit amb llenguatge modern (o cool, o de guais), la finestra d'oportunitat és oberta i cal aprofitar-la.
Algú pot argumentar que arribats al punt actual del procés d'independència, la finestra d'oportunitat no es tancarà en uns mesos i que, de fet, pot ser interessant fer coincidir el procés independentista amb un hipotètic canvi de signe polític a l'estat espanyol. Fins i tot es podria fer que les municipals fossin en elles mateixes el referendum plebiscitari (no us recorda res?).
Finalment, algú podria dir que la desconfiança entre els partits que hauríen de concòrrer a les plebiscitàries amb la proposta independentista desconfien els uns dels altres i que, vist el panorama, millor no avançar les eleccions i esperar a veure com queda la distribució de forces després de les eleccions municipals del maig, i les generals a corts, en principi, pel novembre.
Tres opcions. Sí-Sí, Sí-No, No. En aquesta ocasió, la natura de les preguntes inhabilita altres opcions de vot més exòtiques.
Aquests arguments que he donat per a cada opció es poden rebatre i contra-argumentar de forma molt sòlida. Igualment, es podríen discutir els avantatges i desavantages, des del punt de vista independentista, de les diferents opcions. No entro en aquesta anàlisi.
Perquè aquesta doble pregunta no va adreçada al poble de Catalunya si no que l'ha de respondre Artur Mas. És ell qui ha de prendre aquesta decisió.
Mas dirà el què i el com el proper dijous.
Però per mi, l'opció independentista guanyadora, com ja ha passat abans, és el doble sí. I m'ho hauran d'explicar molt bé si no es pot votar aquest març.
#AraÉsLHora. #SíiSí.
divendres, 9 de gener del 2015
Som Charlie Hebdo.
Terrorisme és l'atemptat contra "Charlie Hebdo", la policia assassinada i el tiroteig d'aquest matí.
No són terrorisme les activitats als Centres Socials Okupats Autogestionats i, en particular, no era terrorisme el que s'estava fent a la Kasa de la Muntanya. Potser no era legal, però no era terrorisme.
Com tampoc és terrorisme el gag de Facu Díaz. Per molt que porti passamuntanyes i sembli un perillós terrorista. El cas és que no ho és.
En la mateixa línia, no són terrorisme ni les portades de "El Jueves" ni els gags del Polònia. Seràn, si es vol, més o menys bons, divertits, molestos o crítics, però no són terrorisme.
No és terrorisme que algú protesti, ni són terrorisme els escarnis, ni ho és fer fotos a la represió violenta de la policia. Els supòsits de la "llei mordassa" no són terrorisme. De fet, ja existeix una "llei anti-terrorista". Llei que algú, algun dia, haurà de revocar. Una llei que dona el marc legal per a que Arnaldo Otegi estigui, encara, empresonat. Fins on jo ho veig, Arnaldo Otegi no és cap terrorista. Més aviat em sembla un pres polític.
Cap de les coses anteriors és terrorisme. Terrorisme és el que ha passat a París. La diferència és òbvia, no?
Només era per tenir-ho en compte la propera vegada que sentiu, que ho sentireu, com algú banalitza aquesta paraula.
Per cert, des que es va tenir notícia de l'atemptat, tothom ha dit la seva. Coses amb sentit i coses sense sentit. S'estan construint relats per explicar, condemnar o justificar el que ha passat i cadascú triarà aquell que li escaigui més. De tots els comentaris que he escoltat un m'ha fet rumiar: el terrorisme "sempre guanya" perquè la resposta a un atac terrorista és, gairebé de forma automàtica, la limitació de llibertats individuals i col·lectives. La gent es mostra més disposada a acceptar canviar llibertat per seguretat sense adonar-se que és justament aquest canvi la victòria del fanatisme. No només dels fanàtics. També és la victòria dels que s'aprofiten dels fanatismes per retallar llibertats i drets.
Per no parlar dels fanàtics de la banda oposada que justifiquen el seu propi terrorisme amb els atemptats dels altres. Terrorisme també ho són els atacs que s'han produit aquesta nit contra mesquites.
Amb l'atemptat contra el Charlie, aquests fanàtics ens foten a tots. No només a les víctimes, que són els que han perdut tot.
Per això cal plantar-se. No ens fotran. No ens prendran la llibertat. Ni els uns ni els altres. Jo sóc Charlie, o a la manera nord-catalana: Som Charlie Hebdo.
Afegit 18:49. La policia ha assaltat el supermercat on s'havien amagat els terroristes. Han mort els terroristes i alguns ostatges.
Més víctimes innocents i uns fanàtics que moren matant i que no seran jutjats.
De tots els finals aquest era el pitjor possible.
Descansin en pau les víctimes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)