Em creuré que tot aquest fangar de corruptes en que vergonyosament ens trobem ficats tindrà solució si a les properes eleccions el PPSOE obté menys de deu milions de vots.
A dia d'avui obté gairebé divuit milions de vots
No seria la solució, però seria un pas important.
Però, si he de dir la veritat, soc bastant escèptic. El següent és un article d'Iu Forn d'abril de l'any passat i que fa rumiar, i força, sobre com voten les majories.
LA LLAMBREGADA
Som responsables del que ens passa? Per IU FORN, 19/04/2012.
La Fundación Alternativas ha presentat un informe molt interessant, a la vegada que encoratjador, de cara a mantenir l'esperança en el gènere humà democràtic. Primera dada: 40 dels 69 alcaldes acusats de corrupció que van presentar-se a la reelecció a les municipals del 2011 van repetir mandat (millor xoriço conegut, oi?). Segona dada: en 63 dels 106 municipis amb l'alcalde implicat en un cas de corrupció hi va guanyar el mateix partit polític, cosa que vol dir un 59,4% dels casos (volem lladres dels nostres). "I això és molt o és poc?", em preguntarà ara vostè.
Bé, a la resta dels 8.386 municipis va repetir el mateix partit en 5.566 dels casos, fet que significa el 66.4% del total. Per tant, no cal ser molt hàbil per saber que la diferència és de només 7 punts. Tercera dada: en llocs com Torrejón de Ardoz, l'alcalde del PP, esquitxat per un cas de corrupció dos anys abans de les eleccions, va passar de tenir un 43,3% dels vots a tenir-ne el 68,5% (al bon xoriço nostrat cal premiar-lo).
Quarta dada: el vot al partit de l'alcalde corrupte reelegit va augmentar en 4,8% punts de mitjana quan els ciutadans consideraven que el cas podia produir beneficis econòmics al conjunt del poble i, en canvi, el penalitzava si creien que s'enriquia personalment (volem robatori per a tothom). Conclusió: la culpa de tot és dels mercats.
És que no hi ha res com fem cara de "I a mi què m'està dient, pobre de mi, jo què sabia?" Miri, sense anar més lluny, la Junta Rectora de WWF España (l'antiga Adena), una de les grans ONG ecologistes del món i amb un gran programa de conservació d'elefants a l'Àfrica. L'any 1968 va donar-li la presidència d'honor al rei i només ha necessitat 44 anys per assabentar-se que el rei era un gran caçador i per iniciar el tràmit de revocació de la decisió. El que li deia, que som bellíssimes persones a qui la innocència ens porta pel pedregar.
dijous, 31 de gener del 2013
diumenge, 27 de gener del 2013
Delinqüència
A la ràdio acaben de passar un bloc de notícies relacionades amb assalts a cases, robatoris amb violència i petita delinqüència. Una de les notícies deia que no només s'ha detingut als assaltants si no també a la víctima de l'assalt, que ha resultat que estava en recerca per estafa.
La petita delinqüència és de les coses que més mala llet genera. Les víctimes són, en general, gent ben normal i corrent a les que el trasbals d'un robatori, o d'un assalt, els pot deixar bastant fotuts.
A més, son casos que fan por: Tothom pot ser víctima d'un robatori amb força, o d'un assalt a casa seva. No hi ha gaire defensa possible apart de la precaució i confiar que l'estadística et posi a la banda de la gent que aquest any no serà víctima de la delinqüència. Poca cosa més a fer: la policia, en general, arriba quan els lladres ja han fugit.
La notícia és la notícia i el correcte és dir-ho. L'increment de casos de petita delinqüència és un signe dels temps, difícils, que estem vivint. Com als 70 i 80, quan la crisi econòmica va escampar la delinqüència, l'heroïna i els quinquis per tot arreu.
Per això em sobta quan un polític d'un partit condemnat per corrupció diu "Corrupció n'hi haurà sempre, allà on hi hagi un ésser humà n'hi pot haver". La frase té suc. El problema és l'ésser humà? De veritat? El problema de la corrupció i de la delinqüència és l'ésser humà?
No hi té res a veure un sistema que genera pobresa, atur i exclusió? on els corruptes fan lleis d'amnistia fiscal per perdonar-se la corrupció mentre hi han sis milions d'aturats al carrer? Segur que el sistema no hi té res a veure?
Hi ha un eslògan de l'esquerra anticapitalista que diu: "Qui sembra la misèria, recull la ràbia".
La petita delinqüència és de les coses que més mala llet genera. Les víctimes són, en general, gent ben normal i corrent a les que el trasbals d'un robatori, o d'un assalt, els pot deixar bastant fotuts.
A més, son casos que fan por: Tothom pot ser víctima d'un robatori amb força, o d'un assalt a casa seva. No hi ha gaire defensa possible apart de la precaució i confiar que l'estadística et posi a la banda de la gent que aquest any no serà víctima de la delinqüència. Poca cosa més a fer: la policia, en general, arriba quan els lladres ja han fugit.
La notícia és la notícia i el correcte és dir-ho. L'increment de casos de petita delinqüència és un signe dels temps, difícils, que estem vivint. Com als 70 i 80, quan la crisi econòmica va escampar la delinqüència, l'heroïna i els quinquis per tot arreu.
Per això em sobta quan un polític d'un partit condemnat per corrupció diu "Corrupció n'hi haurà sempre, allà on hi hagi un ésser humà n'hi pot haver". La frase té suc. El problema és l'ésser humà? De veritat? El problema de la corrupció i de la delinqüència és l'ésser humà?
No hi té res a veure un sistema que genera pobresa, atur i exclusió? on els corruptes fan lleis d'amnistia fiscal per perdonar-se la corrupció mentre hi han sis milions d'aturats al carrer? Segur que el sistema no hi té res a veure?
Hi ha un eslògan de l'esquerra anticapitalista que diu: "Qui sembra la misèria, recull la ràbia".
dimecres, 23 de gener del 2013
Sobirania
Ni Principis de Hanlon, ni punyetes. Avui les diputades i diputats de CiU, ERC i ICV m'han fet sentir ple d'orgull.
El pas donat avui té molta importància. És cert, com bé s'han afanyat a recordar els mitjans madrilenys, que no és el primer cop que el Parlament de Catalunya es pronuncia en favor del dret a l'Autodeterminació: Aquest article de "El País" repassa els diferents pronunciaments del Parlament sobre la qüestió.
També diuen que no té valor jurídic. Ho justifiquen amb el fet que textos de sentit similar s'han fet amb anterioritat sense que, en veritat, tinguessin més valor que brindis al sol.
El d'ara és diferent? Sí que ho és. Explícitament el Parlament Declara la Sobirania de Catalunya, allà on en resolucions anteriors només afirmava que "no es renunciava", o que Catalunya té el dret a l'Autodeterminació, de forma neutra. Segon, no pel text en si, si no per la intenció de fer-lo servir a curt plaç, d'emparar-se en la legitimitat que el fonamenta i d'utilitzar-ne la legalitat que se'n desprèn: Anomenar "Declaració de Sobirania" en comptes de simple Resolució no és casual ni innocent. El camp semàntic de "Sobirania" és el mateix que el de "Independència; i "Declaració de Sobirania" és paral·lel a "Declaració (unilateral) d'Independència". Hi ha un camí traçat.
Segons "El País", l'estat espanyol no mourà un dit fins que arribi el dia de la consulta. Fals. Evidentment l'estat espanyol està movent molts fils per fer avortar el procés independentista que avui ha assolit una primera i important fita. Això no vol dir que a l'estat li calgui, per ara, poca cosa més que continuar amb l'asfíxia econòmica de la Generalitat per a minar el procés.
L'esforç que haurà de fer la Generalitat d'aquí a la celebració de la consulta haurà de ser titànic i el marc legal és, al meu entendre, el menor dels problemes. Per què? Perquè la Declaració de Sobirania revoca la legitimitat de la Constitució Espanyola i formalitza una nova legitimitat. Avalada, a més, per la majoria absoluta llarga d'un Parlament acabat de triar democràticament. A partit d'aquí, es pot construir la legalitat ad hoc que calgui. La Constitució Espanyola no ho pot dir això. Cap persona menor de 52 anys ha votat la Constitució. En canvi, el nostre Parlament el vam poder votar el mes passat tots els majors de 18 anys. Qui vol discutir de legitimitats?
Evidentment, que la força del paper signat avui serà tanta com la força i la voluntat de fer-lo efectiu; i aquesta efectivitat passarà per superar el repte d'haver de pagar cada mes les enormes despeses de la Generalitat (nòmines, proveïdors, subvencions...) o, com no, el de l'organització de la pròpia consulta, que comptarà amb l'oposició de la força de l'estat.
El repte és immens, però avui, en escoltar el resultat de la votació m'he emocionat. Crec que ha estat un dia històric. Així ho deuen haver sentit cinc diputats del PSC que han trencat la disciplina de vot del seu partit per evitar votar en contra de la Sobirania de Catalunya. Cal valorar i agrair la força d'aquest gest, igual com cal valorar i agrair, sobretot, la força de tots els vots afirmatius.
No. No ha estat com en les ocasions anteriors. Aquest cop, i aquesta és la millor notícia, hi ha voluntat. Ho sento així. El d'avui ha estat un dia per a reconciliar-se amb la política. Avui he sentit orgull pels meus representants al Parlament.
Avui sento confiança.
El pas donat avui té molta importància. És cert, com bé s'han afanyat a recordar els mitjans madrilenys, que no és el primer cop que el Parlament de Catalunya es pronuncia en favor del dret a l'Autodeterminació: Aquest article de "El País" repassa els diferents pronunciaments del Parlament sobre la qüestió.
També diuen que no té valor jurídic. Ho justifiquen amb el fet que textos de sentit similar s'han fet amb anterioritat sense que, en veritat, tinguessin més valor que brindis al sol.
El d'ara és diferent? Sí que ho és. Explícitament el Parlament Declara la Sobirania de Catalunya, allà on en resolucions anteriors només afirmava que "no es renunciava", o que Catalunya té el dret a l'Autodeterminació, de forma neutra. Segon, no pel text en si, si no per la intenció de fer-lo servir a curt plaç, d'emparar-se en la legitimitat que el fonamenta i d'utilitzar-ne la legalitat que se'n desprèn: Anomenar "Declaració de Sobirania" en comptes de simple Resolució no és casual ni innocent. El camp semàntic de "Sobirania" és el mateix que el de "Independència; i "Declaració de Sobirania" és paral·lel a "Declaració (unilateral) d'Independència". Hi ha un camí traçat.
Segons "El País", l'estat espanyol no mourà un dit fins que arribi el dia de la consulta. Fals. Evidentment l'estat espanyol està movent molts fils per fer avortar el procés independentista que avui ha assolit una primera i important fita. Això no vol dir que a l'estat li calgui, per ara, poca cosa més que continuar amb l'asfíxia econòmica de la Generalitat per a minar el procés.
L'esforç que haurà de fer la Generalitat d'aquí a la celebració de la consulta haurà de ser titànic i el marc legal és, al meu entendre, el menor dels problemes. Per què? Perquè la Declaració de Sobirania revoca la legitimitat de la Constitució Espanyola i formalitza una nova legitimitat. Avalada, a més, per la majoria absoluta llarga d'un Parlament acabat de triar democràticament. A partit d'aquí, es pot construir la legalitat ad hoc que calgui. La Constitució Espanyola no ho pot dir això. Cap persona menor de 52 anys ha votat la Constitució. En canvi, el nostre Parlament el vam poder votar el mes passat tots els majors de 18 anys. Qui vol discutir de legitimitats?
Evidentment, que la força del paper signat avui serà tanta com la força i la voluntat de fer-lo efectiu; i aquesta efectivitat passarà per superar el repte d'haver de pagar cada mes les enormes despeses de la Generalitat (nòmines, proveïdors, subvencions...) o, com no, el de l'organització de la pròpia consulta, que comptarà amb l'oposició de la força de l'estat.
El repte és immens, però avui, en escoltar el resultat de la votació m'he emocionat. Crec que ha estat un dia històric. Així ho deuen haver sentit cinc diputats del PSC que han trencat la disciplina de vot del seu partit per evitar votar en contra de la Sobirania de Catalunya. Cal valorar i agrair la força d'aquest gest, igual com cal valorar i agrair, sobretot, la força de tots els vots afirmatius.
No. No ha estat com en les ocasions anteriors. Aquest cop, i aquesta és la millor notícia, hi ha voluntat. Ho sento així. El d'avui ha estat un dia per a reconciliar-se amb la política. Avui he sentit orgull pels meus representants al Parlament.
Avui sento confiança.
dimarts, 22 de gener del 2013
Principi de Hanlon i Declaració de Sobirania
La de demà pot ser una d'aquelles jornades, al Parlament, de les que fan afició.
Vostès diran que no és gaire respectuós fer servir aquest llenguatge per referir-se a una jornada que pot ser, aquest cop sí, històrica.
Perquè la Declaració de Sobirania és, de ple dret, el primer pas legal - a l'empara de la legalitat internacional, òbviament - en el camí cap al Referèndum d'Autodeterminació i, així ho espero, cap a la Independència.
Serà un dia important i, si segueix el guió previst, la Declaració serà aprovada amb els vots a favor de CiU, ERC i ICV, i els vots en contra de PP i Ciudadados. Sembla segur el vot contrari del PSC i ens podem trobar amb un "sí crític", que pot prendre la forma d'una abstenció parcial, dels diputats de la CUP.
Però la de demà sembla una jornada on el guió estarà per saltar-se'l.
EL PSC. ¿Es trencarà la disciplina de partit i veurem diputats del PSC votant a favor de la Declaració de Sobirania? Espero i desitjo que sí.
CiU. Sí, també CiU. Els diputats d'Unió Democràtica votaran a favor de la Declaració? o Duran espera a demà per venjar-se de la molt inoportuna declaració contra Duran del Consell de Barcelona de CDC. Tan inoportuna que sembla feta a propòsit per donar una excusa per a una abstenció o un vot negatiu. Ep! no dic que no puguin tenir raó. Jo el que dic és que és inoportuna.
Vejam, doncs, què passa: demà es poden trencar PSC i CiU. A més, queda per veure en què consistirà el "Sí crític" de la CUP. Realment, si per un casual demà la Declaració de Sobirania no es pogués aprovar, seria com per plantejar-se seriosament emigrar a un país de gent menys sonada. Tampoc es pot descartar que s'aprovés amb els vots en contra, o l'abstenció d'UDC. En aquest cas, l'escenari resultant obligaria un replantejament profund de les aliances i dels temps del procés: opino que es faria inevitable accelerar-lo molt i donant entrada a ICV al govern.
Tanmateix, el més probable és que uns i altres es cenyeixin al guió escrit, tot i que tinc moltes esperances en que diputats del PSC salvaran la dignitat del partit. També crec que Duran sap prou bé que comprometre la Declaració de demà significa el final d'UDC, cosa que, de moment, no sembla que li convingui gaire. O potser sí. Ves a saber.
Duran no és independentista. Ja ho ha dit més d'un cop i no és novetat. El que preocupa és que gent oposada al procés d'Independència puguin estar ficats al Consell de CDC de Barcelona, i amb prou força per a impulsar una declaració tan explosiva com la d'ahir, amb la intenció de provocar ara el trencament amb UDC. Digues-me paranoic.
Seria preocupant. Ara bé el que debò seria preocupant és que, tot plegat, no respongués més que a una lamentable manca d'olfacte i de gestió dels temps. Em temo que es això. L'independentisme tampoc escapa del Principi de Hanlon. Esperem que uns i altres sàpiguen estar a lloc. Aquest partit només el perdrem si ens fiquem gols en pròpia porta.
Demà serà un dia interessant. Tant de bo, que històric.
Vostès diran que no és gaire respectuós fer servir aquest llenguatge per referir-se a una jornada que pot ser, aquest cop sí, històrica.
Perquè la Declaració de Sobirania és, de ple dret, el primer pas legal - a l'empara de la legalitat internacional, òbviament - en el camí cap al Referèndum d'Autodeterminació i, així ho espero, cap a la Independència.
Serà un dia important i, si segueix el guió previst, la Declaració serà aprovada amb els vots a favor de CiU, ERC i ICV, i els vots en contra de PP i Ciudadados. Sembla segur el vot contrari del PSC i ens podem trobar amb un "sí crític", que pot prendre la forma d'una abstenció parcial, dels diputats de la CUP.
Però la de demà sembla una jornada on el guió estarà per saltar-se'l.
EL PSC. ¿Es trencarà la disciplina de partit i veurem diputats del PSC votant a favor de la Declaració de Sobirania? Espero i desitjo que sí.
CiU. Sí, també CiU. Els diputats d'Unió Democràtica votaran a favor de la Declaració? o Duran espera a demà per venjar-se de la molt inoportuna declaració contra Duran del Consell de Barcelona de CDC. Tan inoportuna que sembla feta a propòsit per donar una excusa per a una abstenció o un vot negatiu. Ep! no dic que no puguin tenir raó. Jo el que dic és que és inoportuna.
Vejam, doncs, què passa: demà es poden trencar PSC i CiU. A més, queda per veure en què consistirà el "Sí crític" de la CUP. Realment, si per un casual demà la Declaració de Sobirania no es pogués aprovar, seria com per plantejar-se seriosament emigrar a un país de gent menys sonada. Tampoc es pot descartar que s'aprovés amb els vots en contra, o l'abstenció d'UDC. En aquest cas, l'escenari resultant obligaria un replantejament profund de les aliances i dels temps del procés: opino que es faria inevitable accelerar-lo molt i donant entrada a ICV al govern.
Tanmateix, el més probable és que uns i altres es cenyeixin al guió escrit, tot i que tinc moltes esperances en que diputats del PSC salvaran la dignitat del partit. També crec que Duran sap prou bé que comprometre la Declaració de demà significa el final d'UDC, cosa que, de moment, no sembla que li convingui gaire. O potser sí. Ves a saber.
Duran no és independentista. Ja ho ha dit més d'un cop i no és novetat. El que preocupa és que gent oposada al procés d'Independència puguin estar ficats al Consell de CDC de Barcelona, i amb prou força per a impulsar una declaració tan explosiva com la d'ahir, amb la intenció de provocar ara el trencament amb UDC. Digues-me paranoic.
Seria preocupant. Ara bé el que debò seria preocupant és que, tot plegat, no respongués més que a una lamentable manca d'olfacte i de gestió dels temps. Em temo que es això. L'independentisme tampoc escapa del Principi de Hanlon. Esperem que uns i altres sàpiguen estar a lloc. Aquest partit només el perdrem si ens fiquem gols en pròpia porta.
Demà serà un dia interessant. Tant de bo, que històric.
diumenge, 20 de gener del 2013
Sobirana irritació
Algú li hauria de dir al senyor Pere Navarro que cansa.
Però cansament no és la paraula. La paraula és irritació.
A la direcció actual del PSC el cos els demana votar en contra de la declaració de sobirania. És perfecte. Res a dir. Només faltaria que un partit democràtic no pogués posicionar-se sobre aquesta qüestió, o sobre qualsevol altre. Tant bo i democràtic és votar a favor com fer-ho en contra.
Però el que no és acceptable és voler enganyar. La via federalista que proposen és una quimera. Ni en somnis el PSC podrà influir al PSOE per a poder encetar una reforma federal de la constitució que reconegui explícitament la plurinacionalitat de l'estat. Ja ho ha dit Rubalcaba: "el concepte d'Espanya" no es toca. L'oferta "socialista" passa per -fa riure- reformar el senat.
El PSC menteix quan parla de via federalista. El PSOE no està per aquesta via. Però, a més, en l'hipotètic cas que el PSOE pretengués fer una reforma del "federalitzant" del Senat, hauria de comptar amb el suport del PP. EL PP és el garant últim de la immobilitat constitucional. Per cert, avui el PP compta amb majoria absoluta al congrés espanyol. Perquè hauria d'"ajudar" al PSOE?
El que li passa al PSC és que no creu que Catalunya sigui un subjecte jurídic sobirà. No ho creu. Per això la insistència en fer una "consulta legal" amb el "permís de l'estat". El PSC no vol dir que ells no creuen que Catalunya sigui subbjecte jurídic sobirà. No s'atreveixen a dir-ho. Tenen por i esperen que el seu particular "Primo de Zumosol", el PSOE, els estalviï del tràngol d'haver de prendre partit. O potser és una tàctica d'engany i estan jugant al poli bo i al poli dolent.
Si Catalunya és un subjecte jurídic i sobirà no cal demanar permís per a fer cap consulta. La legitimitat del Parlament és la que avala la legalitat de la convocatòria. En democràcia, la legitimitat és la que justifica la legalitat. En resum: Catalunya és sobirana? Sí o no? T'ho creus o no t'ho creus?
I que fa el PSC? vol demanar permís. Per què? Perquè no creuen que Catalunya sigui sobirana. Punt. Tenen dret a pensar això i a defensar-ho, evidentment. Però per una banda diuen que Catalunya és sobirana i té el dret a decidir, i per l'altre, el fet és que volen demanar permís. Fets, i no paraules, senyors del PSC. No lliga el que diuen amb el que fan.
El PSC no votarà la declaració de sobirania. Si la vota serà perquè s'ha rebaixat tant que no és un declaració de sobirania. No és negociable. Una rebaixa inacceptable seria, per exemple, afirmar que Catalunya és un subjecte jurídic i sobirà per, a continuació, plantejar l'exercici d'aquesta sobirania amb una consulta sotmesa a la legalitat espanyola. Si et sotmets a la legalitat espanyola, aleshores la legalitat espanyola impedeix la consulta. Ni la permet ni la permetrà. No hi ha consulta i s'ha acabat. Punt i final.
El PSC té por, o potser és tacticisme unionista, i menteix. Al menys que tinguin la dignitat de dir en veu alta que ells no creuen que Catalunya sigui sobirana. Que ho diguin en veu alta que no creuen que Catalunya és una nació. No ho faran. No tenen pebrots, o potser és el seu joc. Però cansa. No, més aviat és irritant. Què irritant que és la mentida.
Però cansament no és la paraula. La paraula és irritació.
A la direcció actual del PSC el cos els demana votar en contra de la declaració de sobirania. És perfecte. Res a dir. Només faltaria que un partit democràtic no pogués posicionar-se sobre aquesta qüestió, o sobre qualsevol altre. Tant bo i democràtic és votar a favor com fer-ho en contra.
Però el que no és acceptable és voler enganyar. La via federalista que proposen és una quimera. Ni en somnis el PSC podrà influir al PSOE per a poder encetar una reforma federal de la constitució que reconegui explícitament la plurinacionalitat de l'estat. Ja ho ha dit Rubalcaba: "el concepte d'Espanya" no es toca. L'oferta "socialista" passa per -fa riure- reformar el senat.
El PSC menteix quan parla de via federalista. El PSOE no està per aquesta via. Però, a més, en l'hipotètic cas que el PSOE pretengués fer una reforma del "federalitzant" del Senat, hauria de comptar amb el suport del PP. EL PP és el garant últim de la immobilitat constitucional. Per cert, avui el PP compta amb majoria absoluta al congrés espanyol. Perquè hauria d'"ajudar" al PSOE?
El que li passa al PSC és que no creu que Catalunya sigui un subjecte jurídic sobirà. No ho creu. Per això la insistència en fer una "consulta legal" amb el "permís de l'estat". El PSC no vol dir que ells no creuen que Catalunya sigui subbjecte jurídic sobirà. No s'atreveixen a dir-ho. Tenen por i esperen que el seu particular "Primo de Zumosol", el PSOE, els estalviï del tràngol d'haver de prendre partit. O potser és una tàctica d'engany i estan jugant al poli bo i al poli dolent.
Si Catalunya és un subjecte jurídic i sobirà no cal demanar permís per a fer cap consulta. La legitimitat del Parlament és la que avala la legalitat de la convocatòria. En democràcia, la legitimitat és la que justifica la legalitat. En resum: Catalunya és sobirana? Sí o no? T'ho creus o no t'ho creus?
I que fa el PSC? vol demanar permís. Per què? Perquè no creuen que Catalunya sigui sobirana. Punt. Tenen dret a pensar això i a defensar-ho, evidentment. Però per una banda diuen que Catalunya és sobirana i té el dret a decidir, i per l'altre, el fet és que volen demanar permís. Fets, i no paraules, senyors del PSC. No lliga el que diuen amb el que fan.
El PSC no votarà la declaració de sobirania. Si la vota serà perquè s'ha rebaixat tant que no és un declaració de sobirania. No és negociable. Una rebaixa inacceptable seria, per exemple, afirmar que Catalunya és un subjecte jurídic i sobirà per, a continuació, plantejar l'exercici d'aquesta sobirania amb una consulta sotmesa a la legalitat espanyola. Si et sotmets a la legalitat espanyola, aleshores la legalitat espanyola impedeix la consulta. Ni la permet ni la permetrà. No hi ha consulta i s'ha acabat. Punt i final.
El PSC té por, o potser és tacticisme unionista, i menteix. Al menys que tinguin la dignitat de dir en veu alta que ells no creuen que Catalunya sigui sobirana. Que ho diguin en veu alta que no creuen que Catalunya és una nació. No ho faran. No tenen pebrots, o potser és el seu joc. Però cansa. No, més aviat és irritant. Què irritant que és la mentida.
dissabte, 19 de gener del 2013
Una teoria sobre el perquè de la corrupció
No és veritat que tots els polítics siguin iguals. Dir que tots els polítics són iguals és una falsedat obvia. En límit, tots som polítics, perquè tots prenem decisions i, en el límit, moltes decisions, més de les que reconeixeríem a primera vista, responen a criteris polítics. Política del dia a dia, si es vol, però política a la fi. Esquerra i dreta existeixen i, en el dia a dia, es manifesten en prioritats, o actituds enfront als reptes quotidians. No tots els polítics són, som, iguals. Si enfoquem només als polítics "professionals" crec que tampoc.
Però la corrupció és allà. Hi han polítics corruptes. El cas Bárcenas és el darrer, però la llista és llarga: Palaus, Pretorians, Palma Arena, Urdangarin, Gürtel, Camps, Pallerols... i aquests són noms que em venen al cap sense haver de fer cap recerca. L'experiment de buscar "casos de corrupció 2012" al Google és demolidor.
La Política, amb majúscules, molts cops s'ha plantejat com una "carrera". Fer "carrera política". És tan antic com les institucions de govern. Estava en la base mateixa de la "democràcia" grega, o del senat romà. L'esquema és: personatge d'èxit que, a manca de reptes millors o impulsat per la mateixa posició social, es presenta a un càrrec públic, o a un alt-càrrec funcionarial, amb l'objectiu, acceptat i reconegut socialment, d'escalar posicions en l'estructura de poder.
Aquesta era la forma tradicional de fer política. La política dels grans imperis era quelcom reservat, doncs, a les capes socials més poderoses. Només aquests tenien els mitjans i la motivació necessària per a fer política. I la política era l'exercici del poder. L'increment de la quota de poder, representava l'èxit en política.
Recordatori: Poder vol dir fer que els demés facin el que se'ls mana, de grat, o per força. El Poder és la submissió dels altres als desitjos d'un. El poder no entén de limitacions territorials o nacionals. Tothom és susceptible de ser sotmès pel Poder.
Potser la millor representació del poder sigui la monarquia absoluta. El representant paradigmàtic en seria Lluís XIV de França, el Rei Sol. Un Borbó, ves per on. Ell deia: "l'estat sóc Jo". El monopoli del Poder, concentrat en una sola persona. Ni tan sols té sentit demanar-se si Lluis XIV era corrupte. El poder s'autojustifica. El poder absolut s'autojustifica absolutament.
Els únics interessos vàlids per Lluis XIV eren els seus. La bona marxa de l'economia, o les guerres en que es va ficar no responien a cap altre interès que no fos el seu. Les vides dels seus súbdits no tenien més importància que la de simples objectes útils, o no, per a l'assoliment dels seus objectius i perpetuar el monopoli del poder per al seu llinatge.
Aquest plantejament del Poder per a servir al propi interès, i al del propi clan perdura avui. De fet, diria que és una forma bastant habitual d'apropar-se a la política.
La Revolució burgesa Francesa, la Revolució socialista Russa, la Revolució llibertària de la CNT a la guerra civil espanola, Les diferents revolucions americanes han aportat, sobretot, una visió nova sobre el poder. El Poder no ha de dominar al Poble o a la classe. Al contrari, és el poble o la classe la que ha d'exercir el poder per a servir els interessos del poble o de la classe. Les "Democràcies Occidentals" afirmen que la sobirania de l'estat resideix al Poble, i que el Poble, a través dels "representants" que tria "lliurement", és el que exerceix el Poder.
EL cas és que és molt discutible que siguin autèntics "representants", així com que se'ls triï "lliurement". Parlar avui de fer "carrera política" segueix tenint un sentit prou similar al que tenia fa centenars, potser milers d'anys. La novetat és que contemporàniament també és possible ficar-se en política no per fer "carrera", si no per idealisme: per la convicció que és possible ser un "representant" del Poble per a servir al Poble.
Jo crec que hi han polítics idealistes d'aquesta mena. També penso que és més fàcil trobar-los en partits extrems (d'esquerra o dreta) que no pas als partits centrals (d'esquerra o dreta) que, justament per la seva ubicació sociològica són els que, més probablement, exerceixen el poder i on amb més probabilitat, doncs, trobarem polítics interessats, simplement, en fer carrera política, és dir, en acaparar i exercir el poder. Vol dir que no es poden trobar idealistes als partits centrals? segur que se'n poden trobar però dubto que a menys que es tracti de personatges molt singulars estiguin en llocs alts dins la jerarquia del poder.
Els "idealistes" no semblen tant corruptibles, però això no vol dir que no tinguin les seves pegues. Potser la més greu és que acabin pensant que,efectivament ells són els representants del Poble o que el Poble parla per la seva boca.
En la meva opinió, doncs, exercint el poder hi han aquests dos tipus principals de polítics "professionals": els idealistes i els polítics de carrera.
Els tipus purs no són el més habitual i, segurament, la majoria dels professionals de la política es trobarien en algun punt intermig, més cap a una banda o més cap a l'altre, de l'eix idealisme - interès personal.
Ara bé, penso que en nombre guanyen per golejada els que són més aviat "de carrera" i també crec que aquesta és la justificació del gran nombre dels casos de corrupció. No vull dir tampoc que el polític "de carrera" hagi de ser corrupte, però el que és evident es que qui es fica en política per prestigi o per promoció personal, fàcilment pot derivar cap a l'interès i el lucre personal i, com ja he dit, el poder s'autojustifica. i com més poder, més autojustificació.
A tot el món passa el mateix. Arreu hi han idealistes i arreu hi han polítics de carrera. Arreu hi han cassos de corrupció. La corrupció sembla inherent al "Sistema Democràtic". Però la quantitat i intensitat dels casos de corrupció a l'estat espanyol no semblen tenir equivalent a altres països, diguem que "occidentals", amb el que s'acostuma a anomenar més "tradició democràtica".
Quina és la diferència? Segurament n'hi han moltes. Sospito que una diferència fonamental és que a altres latituds la gent sí que és conscient que no tria "als que manen", si no que tria els seus "representants" i, per tant, espera una coherència i passar comptes de la feina feta amb la cessió de sobirania personal que implica aquesta "representació".
Em sembla que per aquí va la cosa. Simplificant molt: a l'estat espanyol (Catalunya inclosa, per ara) el "sistema democràtic" està pervertit en el fonamental: el discurs oficial no és aquest, es clar, però el sentiment és que no es tria "a qui et representa", si no "a qui et mana". Se'l tria per manar i, per tant se l'obeeix. És una cessió de poder gairebé absoluta.
A més, ha estat així des de fa molts i molts anys. El poder no ha de justificar-se amb el Poble ni retre comptes a ningú més que a ell mateix. Tampoc és casualitat que els cognoms dels polítics que exerceixen el Poder es repeteixin any rere any i generació rere generació. El Poder s'ha reproduït, i s'ha blindat durant molts anys. Tampoc no hi ha un control del poder: Avui, per exemple, la justícia depèn de quotes de partits. La defensa aferrissada de la immutabilitat de la constitució està plenament justificada pel blindatge i la perpetuació del Poder.
Sospito que l'objectiu fonamental de l'"espanyolitzar" del ministre Wert és, sobretot, ensenyar als nens a acceptar sense discussió "l'autoritat dels que manen". Déu mos guard que esdevinguessin ciutadans formats, informats i crítics amb el Poder, o que s'adonessin del que significa "Sobirania del Poble".
Amb un Poble mesell, com no ha d'haver-hi corrupció?
Però la corrupció és allà. Hi han polítics corruptes. El cas Bárcenas és el darrer, però la llista és llarga: Palaus, Pretorians, Palma Arena, Urdangarin, Gürtel, Camps, Pallerols... i aquests són noms que em venen al cap sense haver de fer cap recerca. L'experiment de buscar "casos de corrupció 2012" al Google és demolidor.
La Política, amb majúscules, molts cops s'ha plantejat com una "carrera". Fer "carrera política". És tan antic com les institucions de govern. Estava en la base mateixa de la "democràcia" grega, o del senat romà. L'esquema és: personatge d'èxit que, a manca de reptes millors o impulsat per la mateixa posició social, es presenta a un càrrec públic, o a un alt-càrrec funcionarial, amb l'objectiu, acceptat i reconegut socialment, d'escalar posicions en l'estructura de poder.
Aquesta era la forma tradicional de fer política. La política dels grans imperis era quelcom reservat, doncs, a les capes socials més poderoses. Només aquests tenien els mitjans i la motivació necessària per a fer política. I la política era l'exercici del poder. L'increment de la quota de poder, representava l'èxit en política.
Recordatori: Poder vol dir fer que els demés facin el que se'ls mana, de grat, o per força. El Poder és la submissió dels altres als desitjos d'un. El poder no entén de limitacions territorials o nacionals. Tothom és susceptible de ser sotmès pel Poder.
Potser la millor representació del poder sigui la monarquia absoluta. El representant paradigmàtic en seria Lluís XIV de França, el Rei Sol. Un Borbó, ves per on. Ell deia: "l'estat sóc Jo". El monopoli del Poder, concentrat en una sola persona. Ni tan sols té sentit demanar-se si Lluis XIV era corrupte. El poder s'autojustifica. El poder absolut s'autojustifica absolutament.
Els únics interessos vàlids per Lluis XIV eren els seus. La bona marxa de l'economia, o les guerres en que es va ficar no responien a cap altre interès que no fos el seu. Les vides dels seus súbdits no tenien més importància que la de simples objectes útils, o no, per a l'assoliment dels seus objectius i perpetuar el monopoli del poder per al seu llinatge.
Aquest plantejament del Poder per a servir al propi interès, i al del propi clan perdura avui. De fet, diria que és una forma bastant habitual d'apropar-se a la política.
La Revolució burgesa Francesa, la Revolució socialista Russa, la Revolució llibertària de la CNT a la guerra civil espanola, Les diferents revolucions americanes han aportat, sobretot, una visió nova sobre el poder. El Poder no ha de dominar al Poble o a la classe. Al contrari, és el poble o la classe la que ha d'exercir el poder per a servir els interessos del poble o de la classe. Les "Democràcies Occidentals" afirmen que la sobirania de l'estat resideix al Poble, i que el Poble, a través dels "representants" que tria "lliurement", és el que exerceix el Poder.
EL cas és que és molt discutible que siguin autèntics "representants", així com que se'ls triï "lliurement". Parlar avui de fer "carrera política" segueix tenint un sentit prou similar al que tenia fa centenars, potser milers d'anys. La novetat és que contemporàniament també és possible ficar-se en política no per fer "carrera", si no per idealisme: per la convicció que és possible ser un "representant" del Poble per a servir al Poble.
Jo crec que hi han polítics idealistes d'aquesta mena. També penso que és més fàcil trobar-los en partits extrems (d'esquerra o dreta) que no pas als partits centrals (d'esquerra o dreta) que, justament per la seva ubicació sociològica són els que, més probablement, exerceixen el poder i on amb més probabilitat, doncs, trobarem polítics interessats, simplement, en fer carrera política, és dir, en acaparar i exercir el poder. Vol dir que no es poden trobar idealistes als partits centrals? segur que se'n poden trobar però dubto que a menys que es tracti de personatges molt singulars estiguin en llocs alts dins la jerarquia del poder.
Els "idealistes" no semblen tant corruptibles, però això no vol dir que no tinguin les seves pegues. Potser la més greu és que acabin pensant que,efectivament ells són els representants del Poble o que el Poble parla per la seva boca.
En la meva opinió, doncs, exercint el poder hi han aquests dos tipus principals de polítics "professionals": els idealistes i els polítics de carrera.
Els tipus purs no són el més habitual i, segurament, la majoria dels professionals de la política es trobarien en algun punt intermig, més cap a una banda o més cap a l'altre, de l'eix idealisme - interès personal.
Ara bé, penso que en nombre guanyen per golejada els que són més aviat "de carrera" i també crec que aquesta és la justificació del gran nombre dels casos de corrupció. No vull dir tampoc que el polític "de carrera" hagi de ser corrupte, però el que és evident es que qui es fica en política per prestigi o per promoció personal, fàcilment pot derivar cap a l'interès i el lucre personal i, com ja he dit, el poder s'autojustifica. i com més poder, més autojustificació.
A tot el món passa el mateix. Arreu hi han idealistes i arreu hi han polítics de carrera. Arreu hi han cassos de corrupció. La corrupció sembla inherent al "Sistema Democràtic". Però la quantitat i intensitat dels casos de corrupció a l'estat espanyol no semblen tenir equivalent a altres països, diguem que "occidentals", amb el que s'acostuma a anomenar més "tradició democràtica".
Quina és la diferència? Segurament n'hi han moltes. Sospito que una diferència fonamental és que a altres latituds la gent sí que és conscient que no tria "als que manen", si no que tria els seus "representants" i, per tant, espera una coherència i passar comptes de la feina feta amb la cessió de sobirania personal que implica aquesta "representació".
Em sembla que per aquí va la cosa. Simplificant molt: a l'estat espanyol (Catalunya inclosa, per ara) el "sistema democràtic" està pervertit en el fonamental: el discurs oficial no és aquest, es clar, però el sentiment és que no es tria "a qui et representa", si no "a qui et mana". Se'l tria per manar i, per tant se l'obeeix. És una cessió de poder gairebé absoluta.
A més, ha estat així des de fa molts i molts anys. El poder no ha de justificar-se amb el Poble ni retre comptes a ningú més que a ell mateix. Tampoc és casualitat que els cognoms dels polítics que exerceixen el Poder es repeteixin any rere any i generació rere generació. El Poder s'ha reproduït, i s'ha blindat durant molts anys. Tampoc no hi ha un control del poder: Avui, per exemple, la justícia depèn de quotes de partits. La defensa aferrissada de la immutabilitat de la constitució està plenament justificada pel blindatge i la perpetuació del Poder.
Sospito que l'objectiu fonamental de l'"espanyolitzar" del ministre Wert és, sobretot, ensenyar als nens a acceptar sense discussió "l'autoritat dels que manen". Déu mos guard que esdevinguessin ciutadans formats, informats i crítics amb el Poder, o que s'adonessin del que significa "Sobirania del Poble".
Amb un Poble mesell, com no ha d'haver-hi corrupció?
dilluns, 14 de gener del 2013
La Declaració de Sobirania ha de comptar amb ICV i la CUP.
Que Duran digui que ell votarà no a la independència és indiscutible. Dret a decidir és justament això: triar entre diverses opcions. Si Duran diu quer vol votar per l'unió amb Espanya, doncs, és de pura normalitat i no mereix cap comentari.
A més, resulta que Duran ho deia també durant la campanya electoral, cosa que caldria veure si va servir per sumar o restar vots a la federació de partits per la que es presentava. Jo opino que va restar més vots que no en va guanyar. Perquè Mas deia una cosa -al final de campanya va començar a dir les coses pel seu nom- i Duran deia la contrària.
Però, amb tot, CiU va obtenir uns resultats que alguns diuen que són dolents, però a mi em costa veure com a resultat dolent el fet d'obtenir més del doble de diputats de que la segona força.
Tanmateix, no ho sabrem mai. El fet és que avui Unió Democràtica compta amb tretze diputats al Parlament. Coses de les llistes tancades. Aquests tretze diputats són, avui en dia, un gran dubte, o potser no tant. Segons el programa electoral de CiU, aquests diputats estan per "l'estat propi". Segons en Duran, aquest "estat propi" ho seria dins un estat confederal.
I això sí que és de pel·lícula. El federalisme del PSC té la dèbil excusa de la interlocució amb el PSOE, al que vol demanar una reforma de la constitució en un sentit federal. Cosa que és molt risible. Com si el PSOE tot solet, sense comptar amb el PP pogués canviar res; i com si el PSOE i el PP tinguessin la més mínima intenció de canviar res.
Cal ser cínic, o prendre a la gent per burra. I clar, el PSC s'ha fotut una patacada, i el que li queda. Doncs bé, el cas del "confederalisme" del Duran ni tan sols compta amb la interlocució del PSOE. Potser per això tant d'interès en afegir el PSC a la declaració de sobirania. Però realment cal ser encara més cínic, o prendre a la gent encara per més burra, per pretendre colar el "confederalisme" a través del "federalisme" del PSC.
Està molt bé a nivell teòric dir que cal considerar totes les propostes: des de la recentralització més durament jacobina de l'estat, fins a la proclamació d'una República Socialista Soviètica. Però a la pràctica, les coses no van així. A la pràctica la declaració de sobirania enceta un camí que té un final definit: la independència. La independència, no el federalisme o, no em facin riure, la confederació. La independència depèn, principalment de la decisió sobirana d'un poble sobirà i que, per això, fa primer una declaració de sobirania. En canvi, per a modificar l'estructura de l'estat espanyol el que cal és un procés constituent que involucri tots els ciutadans de l'estat. No cal una declaració de sobirania del Parlament de Catalunya per a transformar Espanya en un estat federal o confederal. El que cal és una majoria a l'estat espanyol que vulgui aquest canvi. Aquesta majoria, no cal dir-ho, ni hi és ni se l'espera.
A qui vol enganyar Duran? De debò creu que enganya a algú? No, no crec que enganyi a ningú. Duran no vol la independència de Catalunya i farà el que calgui per oposar-s'hi. En l'extrem, els tretze diputats d'Unió Democràtica votaran en contra de la declaració de sobirania tal com està escrita i aquest serà el trencament definitiu de CiU. Veurem diputats d'Unió Democràtica votant contra la independència de Catalunya. Tots? espero que no.
Veurem un front del No integrat per PP, PSC, Unió Democràtica (espero que menys de 13 diputats) i Ciutadans. Quines conseqüències tindrà aquest moviment? Posarà les coses més difícils en el dia a dia, sens dubte. L'aritmètica és apassionant: En el pitjor dels casos, el govern quedaria reduit a (50 - 13) 37 diputats de CDC. Seria el moment que entressin els 21 diputats d'ERC (37 + 21) per a tenir un govern de 58 diputats i es faria imprescindible el suport d'ICV (58 + 13) per sumar fins al 71 diputats. El que es faria evident en aquest cas és que el govern només tindria sentit per a l'organització del referèndum de forma gairebé immediata.
Ara bé, quina seria la pregunta de la consulta? des d'ICV s'ha plantejat més d'un cop la voluntat d'incloure l'opció federalista. Però això seria, al meu entendre un engany i no s'hauria d'acceptar. Caldria anar, penso, a un nou procés electoral, aquest cop amb una coalició de partits amb la Proclamació Unilateral d'Independència al programa, si no es pot plantejar la consulta sense una pregunta clara: independència, sí o no.
Tanmateix, em refio molt més del posicionament nacional que prendrà ICV que del que prendrà Duran. Crec que cal tenir confiança. A més,cal esperar a veure qui acaba votant la Declaració de Sobirania. Esperem que CDC, UDC (de moment), ERC, ICV i la CUP es posin d'acord. La roda ja està girant.
A més, resulta que Duran ho deia també durant la campanya electoral, cosa que caldria veure si va servir per sumar o restar vots a la federació de partits per la que es presentava. Jo opino que va restar més vots que no en va guanyar. Perquè Mas deia una cosa -al final de campanya va començar a dir les coses pel seu nom- i Duran deia la contrària.
Però, amb tot, CiU va obtenir uns resultats que alguns diuen que són dolents, però a mi em costa veure com a resultat dolent el fet d'obtenir més del doble de diputats de que la segona força.
Tanmateix, no ho sabrem mai. El fet és que avui Unió Democràtica compta amb tretze diputats al Parlament. Coses de les llistes tancades. Aquests tretze diputats són, avui en dia, un gran dubte, o potser no tant. Segons el programa electoral de CiU, aquests diputats estan per "l'estat propi". Segons en Duran, aquest "estat propi" ho seria dins un estat confederal.
I això sí que és de pel·lícula. El federalisme del PSC té la dèbil excusa de la interlocució amb el PSOE, al que vol demanar una reforma de la constitució en un sentit federal. Cosa que és molt risible. Com si el PSOE tot solet, sense comptar amb el PP pogués canviar res; i com si el PSOE i el PP tinguessin la més mínima intenció de canviar res.
Cal ser cínic, o prendre a la gent per burra. I clar, el PSC s'ha fotut una patacada, i el que li queda. Doncs bé, el cas del "confederalisme" del Duran ni tan sols compta amb la interlocució del PSOE. Potser per això tant d'interès en afegir el PSC a la declaració de sobirania. Però realment cal ser encara més cínic, o prendre a la gent encara per més burra, per pretendre colar el "confederalisme" a través del "federalisme" del PSC.
Està molt bé a nivell teòric dir que cal considerar totes les propostes: des de la recentralització més durament jacobina de l'estat, fins a la proclamació d'una República Socialista Soviètica. Però a la pràctica, les coses no van així. A la pràctica la declaració de sobirania enceta un camí que té un final definit: la independència. La independència, no el federalisme o, no em facin riure, la confederació. La independència depèn, principalment de la decisió sobirana d'un poble sobirà i que, per això, fa primer una declaració de sobirania. En canvi, per a modificar l'estructura de l'estat espanyol el que cal és un procés constituent que involucri tots els ciutadans de l'estat. No cal una declaració de sobirania del Parlament de Catalunya per a transformar Espanya en un estat federal o confederal. El que cal és una majoria a l'estat espanyol que vulgui aquest canvi. Aquesta majoria, no cal dir-ho, ni hi és ni se l'espera.
A qui vol enganyar Duran? De debò creu que enganya a algú? No, no crec que enganyi a ningú. Duran no vol la independència de Catalunya i farà el que calgui per oposar-s'hi. En l'extrem, els tretze diputats d'Unió Democràtica votaran en contra de la declaració de sobirania tal com està escrita i aquest serà el trencament definitiu de CiU. Veurem diputats d'Unió Democràtica votant contra la independència de Catalunya. Tots? espero que no.
Veurem un front del No integrat per PP, PSC, Unió Democràtica (espero que menys de 13 diputats) i Ciutadans. Quines conseqüències tindrà aquest moviment? Posarà les coses més difícils en el dia a dia, sens dubte. L'aritmètica és apassionant: En el pitjor dels casos, el govern quedaria reduit a (50 - 13) 37 diputats de CDC. Seria el moment que entressin els 21 diputats d'ERC (37 + 21) per a tenir un govern de 58 diputats i es faria imprescindible el suport d'ICV (58 + 13) per sumar fins al 71 diputats. El que es faria evident en aquest cas és que el govern només tindria sentit per a l'organització del referèndum de forma gairebé immediata.
Ara bé, quina seria la pregunta de la consulta? des d'ICV s'ha plantejat més d'un cop la voluntat d'incloure l'opció federalista. Però això seria, al meu entendre un engany i no s'hauria d'acceptar. Caldria anar, penso, a un nou procés electoral, aquest cop amb una coalició de partits amb la Proclamació Unilateral d'Independència al programa, si no es pot plantejar la consulta sense una pregunta clara: independència, sí o no.
Tanmateix, em refio molt més del posicionament nacional que prendrà ICV que del que prendrà Duran. Crec que cal tenir confiança. A més,cal esperar a veure qui acaba votant la Declaració de Sobirania. Esperem que CDC, UDC (de moment), ERC, ICV i la CUP es posin d'acord. La roda ja està girant.
dijous, 10 de gener del 2013
Obrer informàtic
Que Déu em perdoni, però soc informàtic. Cal aclarir-ho perquè avui no se'n diu informàtics dels informàtics. Es parla de Consultors, d'Analistes, o d'Enginyers de Sistemes Senior. Millor encara si es diu en anglès. Està bé. Són noms molt bonics i sonors, però parlem d'informàtics, a la fi. D'obrers informàtics per a ser més precisos.
En descàrrec meu, he de dir que no era la meva intenció, però resulta que era una cosa que sabia fer (i crec que encara en sé), i que em permet guanyar-me la vida. Així que des de fa més de vint anys que treballo en el sector TIC i uns catorze en consultoria. Per cert, aprofito per presentar el meu CV, per si algú em vol fer una oferta que no pugui rebutjar.
Una de les conseqüències de ser informàtic i de portar tant de temps en aquest sector és que me'l conec una mica i que he vist canvis i estic veient canvis, no sempre agradables.
Quan vaig ficar-m'hi (tot just abans dels Jocs de Barcelona!) dels informàtics i de les TIC tothom en parlava del seu gran futur, de les oportunitats, de que calia apuntar-se a la revolució digital que era la nova revolució industrial.
El cas és que en aquell moment es valorava, fonamentalment, la formació, el coneixement, la creativitat... Els obrers d'aquella nova revolució digital teníem poc a veure, o crec que així ho sentíem la majoria, amb els treballadors de les fàbriques de la revolució industrial i, de fet, poc a veure també amb els treballadors i obrers de les fabriques contemporànies.
A més es va viure l'auge de les "punt com", i la desaparició i desindustrialització de sectors econòmics complets i la terciarització de l'economia en conjunt. En el seu moment, un treballador del sector podia, en un any, doblar o triplicar el seu sou fent un parell de canvis de lloc de treball. Hi havia feina de sobres. A canvi de què? de vendre's l'ànima i fer més hores que un rellotge. Però la joventut ho aguanta tot. I l'ambició i l'èxit són motors d'una enorme impulsió.
Tot això passava en aquells anys d'eufòria. S'aprofitava, entre d'altres, la liberalització del mercat de les telecomunicacions. Es parlava d'stock options per a tothom, de plans de carrera, de moltes coses. També es parlava de fidelització dels treballadors, un bé escàs, i de programes de conciliació familiar, i d'avantatges socials.
La de les "punt com" va ser una de les primeres bombolles a petar. Però el sector TIC podia assumir raonablement aquella punxada. Realment, aquella revolució digital estava allà per quedar-se i, efectivament, havia de ser la nova revolució industrial. Això tenia unes implicacions importants: calia industrialitzar-se.
Industrialitzar és el pas següent a l'artesania. On hi havia un programador genial i creatiu, calia posar un equip planificable i previsible. No va ser fàcil. Va caldre desenvolupar mètodes. Va caldre fer autèntica enginyeria. Han calgut anys i és relativament recent la implantació majoritària de frameworks i metodologies. No sempre estan assumides com caldria i fins i tot avui costa fer equips autènticament capacitats i experts en mètodes i frameworks.
Aquest canvi va ser important perquè va marcar una tendència. Els obrers de la revolució digital passaven a ser obrers, ara sí, d'una revolució industrial. Passaven a ser "recursos humans". El valor afegit ja no estava en l'enginyer amb coneixements, creatiu, genial, capaç d'aportar solucions innovadores, si no en els processos, en els procediments, en les metodologies. Previsibles i planificables. Amb "recursos humans" intercanviables, sense nom.
El següent pas ha estat la globalització il'externalització. L'outsourcing i les factories. Aplicar conceptes d'escala. Una factoria de software a Argentina, o Filipines, o la Índia proporciona el codi i les aplicacions a demanda que li encarreguen els equips funcionals de Barcelona, Madrid, o Londres. On només es desenvoluparien, arribat el cas, les parts més altament especialitzades i de màxim valor afegit, tot i que segurament subcontractant a una empresa externa petita, molt especialitzada i global.
Ara estem en aquest moment: ja no cal parlar de conciliació familiar. Ni de fidelització dels treballadors. Avui els obrers digitals ja són, simplement, obrers. Se'ls pot tractar com "recursos".
Per a les empreses del sector aquest canvi ha arribat just a temps, coincidint amb la crisi que també ha arribat. Tot sigui dit, el sector ha resistit amb poques baixes aquests primers cinc anys de crisi global. Però el tsunami ja és aquí. Les grans empreses del 22@ ja han decidit que és hora de deixar anar llast i que, per a mantenir beneficis, cal aprofundir en la globalització, l'externalització i, sobretot, aprofitar la reforma laboral. Això vol dir: baixades de sou i canvis en l'estructura de les retribucions amb introducció de variables, canvis a les condicions laborals pel que fa a horaris, intensives i vacances, EROS...
I avui, els obrers digitals, a la fi, simplement obrers, estan fent el que fan i han fet tots els obrers arreu del món quan la patronal els ha tocat els collons: plantar cara, unir-se i fer vaga.
De moment a Alten i Cap Gemini els treballadors han aturat el cop. Els ha calgut arribar a la vaga indefinida. La meva admiració per ells, els meus ànims i la meva solidaritat, perquè els caldrà, ens caldrà, no abaixar la guàrdia.
Venen temps durs. Hi hauran més EROS, reduccions de salari... Es tocarà als treballadors de les empreses que encara no han estat tocades. Hi han altres empreses on la reforma laboral s'ha aplicat per a major glòria dels comptes de resultats i sense oposició eficaç del col·lectiu dels treballadors. No sempre els treballadors estan auto-organitzats. Molt pitjor, no sempre la representació laboral dels treballadors, llegeixi's comitès d'empresa o seccions sindicals, actua en defensa dels interessos del col·lectiu que diu representar.
Quin gran viatge, oi? dels hackers capaços de programar en assemblador rutines òptimes en velocitat i espai per a optimitzar el temps d'execució de processos; a la revolta i la vaga indefinida dels serveis de helpdesk. De la conciliació familiar, a l'increment de les hores de jornada. Del "demana el salari que vulguis i d'incentiu, stock options", a la reducció de sou i el sub-mileurisme com a norma. De l'informàtic, a l'obrer.
Però crec que ara, quan a la fi ja ens reconeixem com obreres i obrers, és quan tenim la possibilitat de ser més forts. Ara es quan podem començar a pensar en termes de classe obrera, de lluita obrera i de creació obrera.
Creació obrera. No n'hi ha prou amb fer vagues. Cal crear també alternatives. És el moment de recuperar la gran tradició cooperativista de l'obrerisme. És el moment de les organitzacions de solidaritat obrera. També és el moment de la imaginació i de ser valents. Som Obrers Informàtics. Ens motiva la tècnica i el coneixement. La nostra feina és resoldre problemes complexos. Hauríem de ser capaços, doncs, de trobar solucions noves.
I no ho dubteu: ens caldrà fer-ho.
En descàrrec meu, he de dir que no era la meva intenció, però resulta que era una cosa que sabia fer (i crec que encara en sé), i que em permet guanyar-me la vida. Així que des de fa més de vint anys que treballo en el sector TIC i uns catorze en consultoria. Per cert, aprofito per presentar el meu CV, per si algú em vol fer una oferta que no pugui rebutjar.
Una de les conseqüències de ser informàtic i de portar tant de temps en aquest sector és que me'l conec una mica i que he vist canvis i estic veient canvis, no sempre agradables.
Quan vaig ficar-m'hi (tot just abans dels Jocs de Barcelona!) dels informàtics i de les TIC tothom en parlava del seu gran futur, de les oportunitats, de que calia apuntar-se a la revolució digital que era la nova revolució industrial.
El cas és que en aquell moment es valorava, fonamentalment, la formació, el coneixement, la creativitat... Els obrers d'aquella nova revolució digital teníem poc a veure, o crec que així ho sentíem la majoria, amb els treballadors de les fàbriques de la revolució industrial i, de fet, poc a veure també amb els treballadors i obrers de les fabriques contemporànies.
A més es va viure l'auge de les "punt com", i la desaparició i desindustrialització de sectors econòmics complets i la terciarització de l'economia en conjunt. En el seu moment, un treballador del sector podia, en un any, doblar o triplicar el seu sou fent un parell de canvis de lloc de treball. Hi havia feina de sobres. A canvi de què? de vendre's l'ànima i fer més hores que un rellotge. Però la joventut ho aguanta tot. I l'ambició i l'èxit són motors d'una enorme impulsió.
Tot això passava en aquells anys d'eufòria. S'aprofitava, entre d'altres, la liberalització del mercat de les telecomunicacions. Es parlava d'stock options per a tothom, de plans de carrera, de moltes coses. També es parlava de fidelització dels treballadors, un bé escàs, i de programes de conciliació familiar, i d'avantatges socials.
La de les "punt com" va ser una de les primeres bombolles a petar. Però el sector TIC podia assumir raonablement aquella punxada. Realment, aquella revolució digital estava allà per quedar-se i, efectivament, havia de ser la nova revolució industrial. Això tenia unes implicacions importants: calia industrialitzar-se.
Industrialitzar és el pas següent a l'artesania. On hi havia un programador genial i creatiu, calia posar un equip planificable i previsible. No va ser fàcil. Va caldre desenvolupar mètodes. Va caldre fer autèntica enginyeria. Han calgut anys i és relativament recent la implantació majoritària de frameworks i metodologies. No sempre estan assumides com caldria i fins i tot avui costa fer equips autènticament capacitats i experts en mètodes i frameworks.
Aquest canvi va ser important perquè va marcar una tendència. Els obrers de la revolució digital passaven a ser obrers, ara sí, d'una revolució industrial. Passaven a ser "recursos humans". El valor afegit ja no estava en l'enginyer amb coneixements, creatiu, genial, capaç d'aportar solucions innovadores, si no en els processos, en els procediments, en les metodologies. Previsibles i planificables. Amb "recursos humans" intercanviables, sense nom.
El següent pas ha estat la globalització il'externalització. L'outsourcing i les factories. Aplicar conceptes d'escala. Una factoria de software a Argentina, o Filipines, o la Índia proporciona el codi i les aplicacions a demanda que li encarreguen els equips funcionals de Barcelona, Madrid, o Londres. On només es desenvoluparien, arribat el cas, les parts més altament especialitzades i de màxim valor afegit, tot i que segurament subcontractant a una empresa externa petita, molt especialitzada i global.
Ara estem en aquest moment: ja no cal parlar de conciliació familiar. Ni de fidelització dels treballadors. Avui els obrers digitals ja són, simplement, obrers. Se'ls pot tractar com "recursos".
Per a les empreses del sector aquest canvi ha arribat just a temps, coincidint amb la crisi que també ha arribat. Tot sigui dit, el sector ha resistit amb poques baixes aquests primers cinc anys de crisi global. Però el tsunami ja és aquí. Les grans empreses del 22@ ja han decidit que és hora de deixar anar llast i que, per a mantenir beneficis, cal aprofundir en la globalització, l'externalització i, sobretot, aprofitar la reforma laboral. Això vol dir: baixades de sou i canvis en l'estructura de les retribucions amb introducció de variables, canvis a les condicions laborals pel que fa a horaris, intensives i vacances, EROS...
I avui, els obrers digitals, a la fi, simplement obrers, estan fent el que fan i han fet tots els obrers arreu del món quan la patronal els ha tocat els collons: plantar cara, unir-se i fer vaga.
De moment a Alten i Cap Gemini els treballadors han aturat el cop. Els ha calgut arribar a la vaga indefinida. La meva admiració per ells, els meus ànims i la meva solidaritat, perquè els caldrà, ens caldrà, no abaixar la guàrdia.
Venen temps durs. Hi hauran més EROS, reduccions de salari... Es tocarà als treballadors de les empreses que encara no han estat tocades. Hi han altres empreses on la reforma laboral s'ha aplicat per a major glòria dels comptes de resultats i sense oposició eficaç del col·lectiu dels treballadors. No sempre els treballadors estan auto-organitzats. Molt pitjor, no sempre la representació laboral dels treballadors, llegeixi's comitès d'empresa o seccions sindicals, actua en defensa dels interessos del col·lectiu que diu representar.
Quin gran viatge, oi? dels hackers capaços de programar en assemblador rutines òptimes en velocitat i espai per a optimitzar el temps d'execució de processos; a la revolta i la vaga indefinida dels serveis de helpdesk. De la conciliació familiar, a l'increment de les hores de jornada. Del "demana el salari que vulguis i d'incentiu, stock options", a la reducció de sou i el sub-mileurisme com a norma. De l'informàtic, a l'obrer.
Però crec que ara, quan a la fi ja ens reconeixem com obreres i obrers, és quan tenim la possibilitat de ser més forts. Ara es quan podem començar a pensar en termes de classe obrera, de lluita obrera i de creació obrera.
Creació obrera. No n'hi ha prou amb fer vagues. Cal crear també alternatives. És el moment de recuperar la gran tradició cooperativista de l'obrerisme. És el moment de les organitzacions de solidaritat obrera. També és el moment de la imaginació i de ser valents. Som Obrers Informàtics. Ens motiva la tècnica i el coneixement. La nostra feina és resoldre problemes complexos. Hauríem de ser capaços, doncs, de trobar solucions noves.
I no ho dubteu: ens caldrà fer-ho.
Duran no dimitirà
Duran no dimitirà. Ha quedat prou clar. Una altre cosa és que el "facin dimitir" o que "el dimiteixin", però em sembla que això no passarà.
Evidentment que no dimitirà. Per què hauria de fer-ho? Només perquè ho va dir fa 10 anys? Au, va, és diuen tantes coses que després no es poden fer! Pregunteu al Rajoy què en pensa de tantes promeses que va fer i que després, sempre per circumstàncies externes, no ha pogut complir o, directament, s'ha vist obligat a fer el contrari del que prometia. Per què en Duran hauria de ser menys que el Rajoy?
"És que estem parlant de que s'han reconegut culpables!" I què? que no veieu la tele? que no sabeu que la forma de reduir les condemnes és declarar-se culpable? És curiós, oi? et declares culpable i et redueixen la condemna. "Però declarar-se culpable vol dir exactament això: que són culpables, per molt que els redueixin la condemna!" Ui sí, mira, que torracollons que sou alguns!
No, home, no. Duran no dimitirà. Seria molt trist acabar una carrera política tan brillant de forma tan poc llustrosa. Duran aspira a ser ministre del Regne d'Espanya, a veure si us queda clar d'una vegada per totes. Avui, més que mai,els seus serveis són imprescindibles pel seu país. Un país que representa arreu del món amb orgull en virtut del seu càrrec de President de la Comissió d'Exteriors del Congrés de Diputats, que entre d'altres coses, li concedeix un passaport diplomàtic.
I a Duran li agrada això de viatjar en Bussiness, amb un seguici, i allotjar-se en hotels cars, com fa no només quan va a l'estranger sinó també a la mateixa capital (la Capital de debò, no les de "provincias"), on té suite reservada a l'Hotel Palace. Casualitat? Palace, que vol dir palau. Connotació de luxe. Palau. com el de la Moncloa, o el de la Zarzuela, on és el poder "de veritat", no "l'autonòmic".
Per què què hauria de dimitir? Si fa el que li agrada! Per què deixar aquest nivell de vida? ben merescut que el té! Per què hauria de deixar càrrecs, honors, suites i luxes? doneu-me una sola bona raó!
"Perquè hi ha un finançament irregular!" Doncs els sociates més! i sense que calgui filar prim, de finançaments irregulars en trobem a tots els partits grans, i no em vull fixar en els petits. No és motiu per dimitir. Això ho fa tothom. Uns hipòcrites és el que són alguns!
No. No es motiu per dimitir. O potser sí. Però és igual. No pensa fer-ho. En tot cas, és un bon motiu per deixar de votar-lo. No voteu a Unió Democràtica mentre hi sigui el Duran. No voteu partits amb candidats corruptes o imputats. No voteu partits que són estrictament màquines de poder al servei dels seus líders. Feu campanya contra aquests partits. Denuncieu els seus casos de corrupció. Amb duresa. Cal depurar tota aquesta púrria.
Ja es prou patètic el sistema "democràtic" que patim com per afegir-hi partits de quadres, dirigits, a més, per egòlatres mentiders.
Cal un gran canvi de sistema. A més, i perdoneu, però algú ho havia de dir: És més necessari que mai ara que s'està fent un nou país. No es pot permetre que siguin corruptes i egòlatres els que dirigeixin aquest procés, o els que decideixin les línies mestres del nou estat.
No plegarà, no. Però se'l veu venir d'una hora lluny. Qui es deixi enganyar per aquest paio, que s'ho faci mirar.
Evidentment que no dimitirà. Per què hauria de fer-ho? Només perquè ho va dir fa 10 anys? Au, va, és diuen tantes coses que després no es poden fer! Pregunteu al Rajoy què en pensa de tantes promeses que va fer i que després, sempre per circumstàncies externes, no ha pogut complir o, directament, s'ha vist obligat a fer el contrari del que prometia. Per què en Duran hauria de ser menys que el Rajoy?
"És que estem parlant de que s'han reconegut culpables!" I què? que no veieu la tele? que no sabeu que la forma de reduir les condemnes és declarar-se culpable? És curiós, oi? et declares culpable i et redueixen la condemna. "Però declarar-se culpable vol dir exactament això: que són culpables, per molt que els redueixin la condemna!" Ui sí, mira, que torracollons que sou alguns!
No, home, no. Duran no dimitirà. Seria molt trist acabar una carrera política tan brillant de forma tan poc llustrosa. Duran aspira a ser ministre del Regne d'Espanya, a veure si us queda clar d'una vegada per totes. Avui, més que mai,els seus serveis són imprescindibles pel seu país. Un país que representa arreu del món amb orgull en virtut del seu càrrec de President de la Comissió d'Exteriors del Congrés de Diputats, que entre d'altres coses, li concedeix un passaport diplomàtic.
I a Duran li agrada això de viatjar en Bussiness, amb un seguici, i allotjar-se en hotels cars, com fa no només quan va a l'estranger sinó també a la mateixa capital (la Capital de debò, no les de "provincias"), on té suite reservada a l'Hotel Palace. Casualitat? Palace, que vol dir palau. Connotació de luxe. Palau. com el de la Moncloa, o el de la Zarzuela, on és el poder "de veritat", no "l'autonòmic".
Per què què hauria de dimitir? Si fa el que li agrada! Per què deixar aquest nivell de vida? ben merescut que el té! Per què hauria de deixar càrrecs, honors, suites i luxes? doneu-me una sola bona raó!
"Perquè hi ha un finançament irregular!" Doncs els sociates més! i sense que calgui filar prim, de finançaments irregulars en trobem a tots els partits grans, i no em vull fixar en els petits. No és motiu per dimitir. Això ho fa tothom. Uns hipòcrites és el que són alguns!
No. No es motiu per dimitir. O potser sí. Però és igual. No pensa fer-ho. En tot cas, és un bon motiu per deixar de votar-lo. No voteu a Unió Democràtica mentre hi sigui el Duran. No voteu partits amb candidats corruptes o imputats. No voteu partits que són estrictament màquines de poder al servei dels seus líders. Feu campanya contra aquests partits. Denuncieu els seus casos de corrupció. Amb duresa. Cal depurar tota aquesta púrria.
Ja es prou patètic el sistema "democràtic" que patim com per afegir-hi partits de quadres, dirigits, a més, per egòlatres mentiders.
Cal un gran canvi de sistema. A més, i perdoneu, però algú ho havia de dir: És més necessari que mai ara que s'està fent un nou país. No es pot permetre que siguin corruptes i egòlatres els que dirigeixin aquest procés, o els que decideixin les línies mestres del nou estat.
No plegarà, no. Però se'l veu venir d'una hora lluny. Qui es deixi enganyar per aquest paio, que s'ho faci mirar.
dimecres, 9 de gener del 2013
Barcelona - Figueres en TGV.
Tinc la sort, que no tothom té, de poder prescindir del vehicle particular. Però encara més, soc usuari militant i convençut del transport públic.
En particular m'agrada molt el tren.
Me n'alegro molt que finalment -amb nou anys de retràs- avui s'hagi estrenat la línia d'alta velocitat entre Figueres, Girona i Barcelona. És una bona notícia.
Las mala notícia és que des de Montcada i cap a Vic, Ripoll, Puigcerdà i Enveitg només hi ha línia única. Cap a Lleida per Manresa, només hi ha línia única. La línia de Lleida a La Pobla de Segur és línia única i no està electrificada... Segueixo?
Només dir que la bona notícia no treu la dolenta. Algú, algun dia, haurà de fer un pensament molt seriós sobre el transport de passatgers i mercaderies a Catalunya. Està molt bé desdoblar l'eix transversal. Però també estaria molt bé desdoblar la línia de tren cap a Puigcerdà i Enveitg; o la línia de Lleida per Manresa; o electrificar la de la Pobla de Segur.
Seria fabulós posar algunes línies de tren noves. Algú havia parlat, per exemple, d'allargar la línia de la Pobla cap Andorra i connectar amb la línia de Puigcerdà. També s'havia parlat de la línia orbital...
M'agradaria molt veure un auge del ferrocarril al meu país. Algú dirà, i reconec, que en soc part interessada. Ara bé, crec que, vist l'escenari d'escassedat del petroli al que estem abocats i al conseqüent encariment del transport per carretera, part interessada en aquest auge en som tots.
Posats a dissenyar el model de país que volem amb la independència, assenyalo la importància estratègica que haurà de tenir el transport ferroviari: més barat, més net i de gran capacitat. Molt més eficient.
A Europa ho tenen clar i, per això, també aposten pel Corredor Mediterrani. Com a país, a més del gran troncal del corredor, el que ens interessa de veritat són totes les branques regionals i locals; i els centres logístics que l'han de capilaritzar per a fer-lo útil de veritat per a la indústria local.
Com deia avui el nord-català Hervé Pi, el nou tram d'Alta Velocitat, que és una infraestructura important i útil, és la culminació d'un projecte centralista i radial. No pot ser això. Figueres ha de ser una estació de pas, no de final. La xarxa no ha de ser radial, ha de ser mallada. Útil a tot el país.
Tot i que va amb retard, no es pot perdre aquest tren.
En particular m'agrada molt el tren.
Me n'alegro molt que finalment -amb nou anys de retràs- avui s'hagi estrenat la línia d'alta velocitat entre Figueres, Girona i Barcelona. És una bona notícia.
Las mala notícia és que des de Montcada i cap a Vic, Ripoll, Puigcerdà i Enveitg només hi ha línia única. Cap a Lleida per Manresa, només hi ha línia única. La línia de Lleida a La Pobla de Segur és línia única i no està electrificada... Segueixo?
Només dir que la bona notícia no treu la dolenta. Algú, algun dia, haurà de fer un pensament molt seriós sobre el transport de passatgers i mercaderies a Catalunya. Està molt bé desdoblar l'eix transversal. Però també estaria molt bé desdoblar la línia de tren cap a Puigcerdà i Enveitg; o la línia de Lleida per Manresa; o electrificar la de la Pobla de Segur.
Seria fabulós posar algunes línies de tren noves. Algú havia parlat, per exemple, d'allargar la línia de la Pobla cap Andorra i connectar amb la línia de Puigcerdà. També s'havia parlat de la línia orbital...
M'agradaria molt veure un auge del ferrocarril al meu país. Algú dirà, i reconec, que en soc part interessada. Ara bé, crec que, vist l'escenari d'escassedat del petroli al que estem abocats i al conseqüent encariment del transport per carretera, part interessada en aquest auge en som tots.
Posats a dissenyar el model de país que volem amb la independència, assenyalo la importància estratègica que haurà de tenir el transport ferroviari: més barat, més net i de gran capacitat. Molt més eficient.
A Europa ho tenen clar i, per això, també aposten pel Corredor Mediterrani. Com a país, a més del gran troncal del corredor, el que ens interessa de veritat són totes les branques regionals i locals; i els centres logístics que l'han de capilaritzar per a fer-lo útil de veritat per a la indústria local.
Com deia avui el nord-català Hervé Pi, el nou tram d'Alta Velocitat, que és una infraestructura important i útil, és la culminació d'un projecte centralista i radial. No pot ser això. Figueres ha de ser una estació de pas, no de final. La xarxa no ha de ser radial, ha de ser mallada. Útil a tot el país.
Tot i que va amb retard, no es pot perdre aquest tren.
dissabte, 5 de gener del 2013
Ensopegada
Recentment he ensopegat amb una situació amb gent amb plantejaments vitals oposats a les meves conviccions personals. No és el primer cop ni serà l'últim, però algunes coses que vaig sentir m'han fet rumiar. Si més no, alguna cosa de profit en treuré, ni que sigui el primer post de l'any.
El més desagradable d'aquestes ensopegades és la sensació de pèrdua del meu temps. El temps és el bé més preuat que tinc. No vull perdre el temps amb tristeses, pors, o enuigs absurds. No m'interessa.
No vull perdre el temps en discusions estèrils. Cal deixar que els altres cometin els seus propis errors. Cal aprendre continuament i no refiar-se gaire de l'experiència: el món canvia, el temps flueix.
Però he ensopegat amb gent que es fa la il·lusió de defugir el pas del temps. No es pot aturar el temps. No es pot viure als records. Ni es pot viure dels records. Potser algun temps passat va ser millor; Ara no ho és. Ara no existeix el passat.
El present és, i no hi ha alternativa. El passat és història i està enterrat. No existeix. Només en percebem les seves reverberacions. Recordar no és reviure, és reinterpretar a partir del present. Només el present és tangible.
El futur ha de ser el resultat del nostre esforç en el present. Del nostre. És intel·ligent fer plans de futur quan ho fem comptant amb les pròpies forces. Les forces amb les que de debò podem comptar: poc més que les nostres mans. És absurd esperar miracles.
Hem de comptar amb les nostres forces. No podem comptar amb els altres? Sí, amb condicions. No podem esperar l'ajuda gratuita dels que ens envolten. En particular, no és cert que patir una desgràcia ens doni el dret a rebre ajuda en la quantitat i forma que nosaltres dictem.
Els demés no tenen l'obligació d'ajudar-nos per molt desgraciats que poguem sentir-nos, o per molt malament que ho haguem passat o ho estiguem passant.
Ni les desgràcies ni els llaços de sang són motius vàlids per imposar càrregues a ningú o per a disposar del temps de ningú.
Si fos així, en l'extrem, i això sonarà randià, la desgracia més completa donaria el poder més absolut. És un gran absurd. Però hi ha qui creu, o sent, o vol fer creure que la pròpia desgràcia obliga als altres a ajudar-lo. No. Fals. Tenim drets i deures pel fet de ser persones, no pel fet de ser desgraciats.
Podem esperar ajuda si hi ha un pacte. Lliurement acordat i revisable. Fet des de la confiança i el respecte. Sense mentides, amenaces, xantatges o enganys.
Compte amb els vampirs que et xuclen el temps.
* * *
Però no cal que hi hagi un vampir xuclant el temps. Massa cops el meu temps l'he perdut tot sol.
Amb la meitat de la meva vida -creuo els dits- ja viscuda, se que he comès errors, que he triat camins equivocats i, això sí que és greu, he malbaratat molt del meu temps. Hi han errors que he esmenat i que esmenaré, d'altres restaran allà i m'acompanyaran sempre. He trobat dreceres que m'han tornat als camins que volia seguir però hi han d'altres que ara mateix no veig com canviar. La vida et deixa ensopegar més d'un cop a algunes pedres, i a d'altres, només un cop. Viure és això. Ens movem.
El que em sap més greu del que he viscut és el malbaratament del temps. El temps que he malbaratat en dolors, tristeses, pors i enuigs absurds.
Hi han dolors, pors, tristeses i enuigs necessaris, vitals. El que es malbarata és el temps que no ha estat consagrat a viure. Aquest és l'absurd. Malbaratar la vida.
Es malbarata el temps que no s'ha destinat a cercar la felicitat, a estimar i ser estimat, a l'assoliment dels somnis, a vèncer les pors...
Hauríem de saber què vol dir Viure per a poder aprofitar millor el temps que tenim. És d'aquelles preguntes que només té respostes particulars. Tampoc val aquí l'experiència.
* * *
Quin és el teu sentit de la vida? Si ja ho saps, aprofita-la. Ara i aquí. Sempre.
dilluns, 31 de desembre del 2012
Feliç Any Nou!
Queda poc per cap d'any, és dir, que aviat encetarem oficialment una nova volta al Sol. Un nou cicle vital. Una fita arbitrària en la que en aquest racó de món ens posem d'acord per a fer una celebració.
Potser no en som gaire conscients, però crec que celebrem que seguim aquí, donant voltes, literalment, ni que sigui al voltant del Sol. Vol dir que estem vius i que tenim intenció de seguir-ho estant i gaudint-ne d'aquest estat extraordinari i fascinant de la matèria.
Celebrem-ho, doncs. No tant per la fita, que no deixa de ser arbitrària, com per les dificultats superades, que han estat moltes i ens n'hem sortit. Aquí estem. Som vius i estimem la vida.
Carreguem-nos d'energia. Els reptes que s'albiren per al nou any seran grans. Potser més difícils de superar que els que hem batallat aquest any que acaba.
Però aquí hem vingut a jugar, no? hem vingut a viure! La vida és un regal. És un repte. És tot el que tenim i, al meu entendre, és forçós aprofitar-la i gaudir-la. Tenim el deure, així ho crec, de fer un món millor. Per gaudir-lo nosaltres i els nostres fills.
Viu la vida. És el teu regal. Millora-la per als que estimes. És el regal que tu fas.
Qu així sigui. De tot cor, Feliç Any Nou!
Potser no en som gaire conscients, però crec que celebrem que seguim aquí, donant voltes, literalment, ni que sigui al voltant del Sol. Vol dir que estem vius i que tenim intenció de seguir-ho estant i gaudint-ne d'aquest estat extraordinari i fascinant de la matèria.
Celebrem-ho, doncs. No tant per la fita, que no deixa de ser arbitrària, com per les dificultats superades, que han estat moltes i ens n'hem sortit. Aquí estem. Som vius i estimem la vida.
Carreguem-nos d'energia. Els reptes que s'albiren per al nou any seran grans. Potser més difícils de superar que els que hem batallat aquest any que acaba.
Però aquí hem vingut a jugar, no? hem vingut a viure! La vida és un regal. És un repte. És tot el que tenim i, al meu entendre, és forçós aprofitar-la i gaudir-la. Tenim el deure, així ho crec, de fer un món millor. Per gaudir-lo nosaltres i els nostres fills.
Viu la vida. És el teu regal. Millora-la per als que estimes. És el regal que tu fas.
Qu així sigui. De tot cor, Feliç Any Nou!
dimarts, 18 de desembre del 2012
Pacte
Pacte. Dimarts, 18 de desembre de 2012.
CiU i ERC han signat el pacte que ha de dur aquest país a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació (que serà formalment un referèndum o, més probablement, una consulta) durant el 2014.
Ben fet. Gràcies per aquest important pas.
Els detalls de la part corresponent a la consulta es coneixen i han aparegut a mitjans digitals. Per exemple al Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4066620/20121218/document-compromis-consulta-2014.html.
M'agradaria molt conèixer els detalls corresponents a la governabilitat d'aquest any i escaig que resta fins a la consulta i que, n'estic segur, serà un període molt dur. Perquè el d'avui és, per mi, un dia per a l'esperança, però també sospito que serà a partir d'ara serà quan veurem el pitjor rostre del govern espanyol.
Encetarem, doncs, la que ha de ser la darrera legislatura autonòmica i la que ha de donar pas a la República de Catalunya. Esperança.
Hem d'estar a l'altura.Tinguem confiança i serrem les dents. Cal perseverar i resistir fins que s'assoleixi l'objectiu.
Hem de deixar un país nou, més lliure, més just, més culte, més net, endreçat, millor, als nostres fills.
Podem fer-ho.
Ho estem fent.
CiU i ERC han signat el pacte que ha de dur aquest país a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació (que serà formalment un referèndum o, més probablement, una consulta) durant el 2014.
Ben fet. Gràcies per aquest important pas.
Els detalls de la part corresponent a la consulta es coneixen i han aparegut a mitjans digitals. Per exemple al Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4066620/20121218/document-compromis-consulta-2014.html.
M'agradaria molt conèixer els detalls corresponents a la governabilitat d'aquest any i escaig que resta fins a la consulta i que, n'estic segur, serà un període molt dur. Perquè el d'avui és, per mi, un dia per a l'esperança, però també sospito que serà a partir d'ara serà quan veurem el pitjor rostre del govern espanyol.
Encetarem, doncs, la que ha de ser la darrera legislatura autonòmica i la que ha de donar pas a la República de Catalunya. Esperança.
Hem d'estar a l'altura.Tinguem confiança i serrem les dents. Cal perseverar i resistir fins que s'assoleixi l'objectiu.
Hem de deixar un país nou, més lliure, més just, més culte, més net, endreçat, millor, als nostres fills.
Podem fer-ho.
Ho estem fent.
dilluns, 10 de desembre del 2012
Súper poders.
L'estoneta de l'esmorzar és un dels bons moments de la jornada laboral. L'altre és el dinar. Que els dos bons moments estiguin relacionats amb endrapar no és casualitat. La panxa plena o, si més no, distreta, ajuda a estar de bon humor, però el que de debò fa que l'estona sigui agradable és la gent i les converses que es desenvolupen al voltant dels cafès.
Doncs fa uns dies algú va parlar dels súper poders. Com els del Superman, o l'Spiderman. I es va demanar quin súper poder voldríem tenir. Va sortir, com no, l'invisibilitat, amb les inevitables bromes sobre el voyeurisme, també la súper força, llegir la ment, o volar.
Jo em vaig apuntar a la invisibilitat, i és que en el fons...
Més tard, tornant a casa, per alguna d'aquelles raons inexplicables em va venir al cap la conversa sobre els súper poders i vaig estar rumiant que, per anar bé, els súper poders haurien de ser neutres èticament. També vaig fer la constatació que el poder és, per definició, fer que els demés facin el que tu vols. Els súper poders només són mitjans per exercir el poder. Atenent a l'anterior, em vaig adonar que volar no és, realment, un súper poder i que la súper força, per exemple, és neutre. Amb la súper força pots fer el bé i el mal però, a priori, al tractar-se d'un súper poder "mecànic", no se'm va acudir cap connotació negativa.
Em vaig adonar que la invisibilitat, en canvi, sí que té una connotació negativa apriorística. La invisibilitat pretén burlar la privacitat. L'home invisible, el voyeur màxim, pot entrar a casa dels altres sense que se n'adonin i violar la seva privacitat; pot pervertir-la i canviar-la i les seves víctimes no sabran mai qui els ha fet mal.
El mateix es pot dir de la lectura del pensament. El telèpata és com l'home invisible però dut a l'extrem, i la seva violació es produeix a la mateixa ment de la víctima, que no sap que els seus pensaments són escrutats abans fins i tot de ser formulats.
Aquests súper poders tan agressius permeten a qui els posseeix obtenir un avantatge competitiu sobre la resta dels humans. Sap que faran d'antuvi o bé per que els ha espiat o bé per que els ha llegit. Amb aquest avantatge és molt probable que les seves víctimes no tinguin res a fer.
Tanmateix, aquests poders segueixen podent fer-se servir pel bé o pel mal i, en tot cas, respecten una llibertat final de la víctima del súper poder: pot triar. El telèpata haurà de sentir com la seva víctima el maleeix mentalment, i aquesta maledicció l'acompanyarà sempre.
Està clar que aquesta maledicció de la víctima no té cap importància si l'home invisible, o el telèpata, és un psicòpata. Simplement se n'aprofitarà del súper poder i ja està. Els psicòpates no empatitzen amb les emocions alienes. Fingeixen que ho fan per aprofitar-se'n. Els psicòpates són perillosos. Els psicòpates simplement exerceixen el poder
Rumiant més em vaig adonar que encara hi ha un súper poder que va més enllà que el de llegir la ment: el d'escriure a la ment dels altres.
Al manipulador de ments no li cal ser invisible: En té prou amb ordenar a la víctima que ignori que el veu. No li cal llegir la ment de l'altre: en té prou amb dictar-li el pensament.
Com el poder de la Força a Star Wars. Els cavallers Jedi o els lords Sith tenien el poder d'escriure a la ment dels altres. Tot i que el poder funcionava sobretot en ments dèbils, segons afirmava Obi Wan Kenobi. En tot cas els lords Sith -psicòpates, en definitiva- semblaven més disposats a fer servir el control mental que els cavallers Jedi, més donats a la diplomàcia i a la negociació.
Com diu Spiderman, un gran poder implica una gran responsabilitat i el del control mental és, sens dubte, un poder enorme. També es diu que molt de poder porta molta corrupció i no és casualitat, doncs, que els més poderosos mestres de la Força, Darth Vader i l'emperador, ho fossin del cantó fosc.
Bé, tot això és molt divertit i crec que a aquestes alçades del post queda clar que m'encanta llegir còmics i que soc un fan de la ciència ficció. Digues-me friki.
Tot això no hauria passat d'aquí si no hagués estat que ahir a la nit van fer un reportatge al 30 minuts dedicat al neuro-màrqueting: "No pensi, compri!". Us recomano que el veieu. Aviso que l'enllaç tindrà una durada limitada per drets de reproducció. Suposo que en el futur es podrà trobar per xarxes p2p o potser al YouTube.
En resum molt resumit, el neuro-màrqueting estudia la forma d'estimular el circuit del plaer del nostre cervell reptilià (la part més antiga del cervell, relacionada amb la resposta física i automàtica a les emocions), per a fer que el desig de comprar sigui irresistible.
Això és de forma bastant aproximada el súper poder d'escriure la ment. És el poder de manipular la ment. És el control mental.
Doncs bé, aquest súper poder està en mans de les grans corporacions, de les multi nacionals, dels estats i de tots aquells que disposin de mitjans de pagar un estudi estadístic basat en experiments en que es fiquen persones dins d'aparells de ressonància magnètica per veure com reacciona el seu cervell enfront l'estímul que representa una marca o un producte.
Persones com conillets d'índies. Ratolins d'experimentació dins una màquina de ressonància magnètica.
Sempre hem sabut que als súper mercats la disposició dels productes, els colors... estan pensats per estimular la compra, ara bé, amb el neuro-màrqueting anem un pas més enllà i el que es pretén és que la compra esdevingui inevitable, automàtica.
Amb el neuro-màrqueting el que es pretén és que no pensem. Que esdevinguem autòmats. Se'ns dictarà què haurem de comprar i ho farem. Punt. Primer pas a dictar-nos que hem fer en qualsevol situació?
Es tracta de manipular les emocions per a dirigir el comportament. Es tracta de privar de la llibertat de triar. Jo soc les meves emocions i sens dubte que les meves respostes tenen molt més component emocional que racional, com ens explica Eduard Punset amb les seves obres de divulgació (per exemple a Redes: "Programando Emociones" part 1 i part 2, dedicat als robots amb emocions). Però en darrera instància hi ha una certa llibertat individual i l'auto domini de les emocions. Això se'ns vol negar. De nou control absolut. De nou una violació.
Al còmics, per a cada súper malvat hi ha un súper heroi. Sempre hi ha un bo i un dolent i es manté l'equilibri de les forces. I al món real? Al món real els súper poders estan en mans de qui pugui pagar-los. Això és: les corporacions, els estats... que disposen dels súper poders com la força, en forma de cossos de seguretat; d'invisibilitat, en forma d'omni-presents càmeres de vigilància; de lectura del pensament, en forma d'enquestes d'opinió; o d'escriptura del pensament, en forma de propaganda, mitjans o sistemes "educatius" ("espanyolitzar" consistirà, justament, en gravar una emoció als nens).
L'individu està indefens enfront d'aquestes forces. Aquests súper poders són cada cop més sofisticats i ara parlem, per exemple, de neuro màrqueting, quan fa uns anys es parlava d'electro-xoc i de rentat de cervell.
Contra la manipulació mental de masses sembla que, de moment, encara podem oposar el sentit crític. Sembla que ens podem agafar a l'ètica. Realment podem? I si aquest "encara puc triar" només és una més de les manipulacions del sistema? L'engany més gran del diable ha estat fer creure que no existeix.
Puc triar? Pastilla blava o vermella?
Doncs fa uns dies algú va parlar dels súper poders. Com els del Superman, o l'Spiderman. I es va demanar quin súper poder voldríem tenir. Va sortir, com no, l'invisibilitat, amb les inevitables bromes sobre el voyeurisme, també la súper força, llegir la ment, o volar.
Jo em vaig apuntar a la invisibilitat, i és que en el fons...
Més tard, tornant a casa, per alguna d'aquelles raons inexplicables em va venir al cap la conversa sobre els súper poders i vaig estar rumiant que, per anar bé, els súper poders haurien de ser neutres èticament. També vaig fer la constatació que el poder és, per definició, fer que els demés facin el que tu vols. Els súper poders només són mitjans per exercir el poder. Atenent a l'anterior, em vaig adonar que volar no és, realment, un súper poder i que la súper força, per exemple, és neutre. Amb la súper força pots fer el bé i el mal però, a priori, al tractar-se d'un súper poder "mecànic", no se'm va acudir cap connotació negativa.
Em vaig adonar que la invisibilitat, en canvi, sí que té una connotació negativa apriorística. La invisibilitat pretén burlar la privacitat. L'home invisible, el voyeur màxim, pot entrar a casa dels altres sense que se n'adonin i violar la seva privacitat; pot pervertir-la i canviar-la i les seves víctimes no sabran mai qui els ha fet mal.
El mateix es pot dir de la lectura del pensament. El telèpata és com l'home invisible però dut a l'extrem, i la seva violació es produeix a la mateixa ment de la víctima, que no sap que els seus pensaments són escrutats abans fins i tot de ser formulats.
Aquests súper poders tan agressius permeten a qui els posseeix obtenir un avantatge competitiu sobre la resta dels humans. Sap que faran d'antuvi o bé per que els ha espiat o bé per que els ha llegit. Amb aquest avantatge és molt probable que les seves víctimes no tinguin res a fer.
Tanmateix, aquests poders segueixen podent fer-se servir pel bé o pel mal i, en tot cas, respecten una llibertat final de la víctima del súper poder: pot triar. El telèpata haurà de sentir com la seva víctima el maleeix mentalment, i aquesta maledicció l'acompanyarà sempre.
Està clar que aquesta maledicció de la víctima no té cap importància si l'home invisible, o el telèpata, és un psicòpata. Simplement se n'aprofitarà del súper poder i ja està. Els psicòpates no empatitzen amb les emocions alienes. Fingeixen que ho fan per aprofitar-se'n. Els psicòpates són perillosos. Els psicòpates simplement exerceixen el poder
Rumiant més em vaig adonar que encara hi ha un súper poder que va més enllà que el de llegir la ment: el d'escriure a la ment dels altres.
Al manipulador de ments no li cal ser invisible: En té prou amb ordenar a la víctima que ignori que el veu. No li cal llegir la ment de l'altre: en té prou amb dictar-li el pensament.
Com el poder de la Força a Star Wars. Els cavallers Jedi o els lords Sith tenien el poder d'escriure a la ment dels altres. Tot i que el poder funcionava sobretot en ments dèbils, segons afirmava Obi Wan Kenobi. En tot cas els lords Sith -psicòpates, en definitiva- semblaven més disposats a fer servir el control mental que els cavallers Jedi, més donats a la diplomàcia i a la negociació.
Com diu Spiderman, un gran poder implica una gran responsabilitat i el del control mental és, sens dubte, un poder enorme. També es diu que molt de poder porta molta corrupció i no és casualitat, doncs, que els més poderosos mestres de la Força, Darth Vader i l'emperador, ho fossin del cantó fosc.
Bé, tot això és molt divertit i crec que a aquestes alçades del post queda clar que m'encanta llegir còmics i que soc un fan de la ciència ficció. Digues-me friki.
Tot això no hauria passat d'aquí si no hagués estat que ahir a la nit van fer un reportatge al 30 minuts dedicat al neuro-màrqueting: "No pensi, compri!". Us recomano que el veieu. Aviso que l'enllaç tindrà una durada limitada per drets de reproducció. Suposo que en el futur es podrà trobar per xarxes p2p o potser al YouTube.
En resum molt resumit, el neuro-màrqueting estudia la forma d'estimular el circuit del plaer del nostre cervell reptilià (la part més antiga del cervell, relacionada amb la resposta física i automàtica a les emocions), per a fer que el desig de comprar sigui irresistible.
Això és de forma bastant aproximada el súper poder d'escriure la ment. És el poder de manipular la ment. És el control mental.
Doncs bé, aquest súper poder està en mans de les grans corporacions, de les multi nacionals, dels estats i de tots aquells que disposin de mitjans de pagar un estudi estadístic basat en experiments en que es fiquen persones dins d'aparells de ressonància magnètica per veure com reacciona el seu cervell enfront l'estímul que representa una marca o un producte.
Persones com conillets d'índies. Ratolins d'experimentació dins una màquina de ressonància magnètica.
Sempre hem sabut que als súper mercats la disposició dels productes, els colors... estan pensats per estimular la compra, ara bé, amb el neuro-màrqueting anem un pas més enllà i el que es pretén és que la compra esdevingui inevitable, automàtica.
Amb el neuro-màrqueting el que es pretén és que no pensem. Que esdevinguem autòmats. Se'ns dictarà què haurem de comprar i ho farem. Punt. Primer pas a dictar-nos que hem fer en qualsevol situació?
Es tracta de manipular les emocions per a dirigir el comportament. Es tracta de privar de la llibertat de triar. Jo soc les meves emocions i sens dubte que les meves respostes tenen molt més component emocional que racional, com ens explica Eduard Punset amb les seves obres de divulgació (per exemple a Redes: "Programando Emociones" part 1 i part 2, dedicat als robots amb emocions). Però en darrera instància hi ha una certa llibertat individual i l'auto domini de les emocions. Això se'ns vol negar. De nou control absolut. De nou una violació.
Al còmics, per a cada súper malvat hi ha un súper heroi. Sempre hi ha un bo i un dolent i es manté l'equilibri de les forces. I al món real? Al món real els súper poders estan en mans de qui pugui pagar-los. Això és: les corporacions, els estats... que disposen dels súper poders com la força, en forma de cossos de seguretat; d'invisibilitat, en forma d'omni-presents càmeres de vigilància; de lectura del pensament, en forma d'enquestes d'opinió; o d'escriptura del pensament, en forma de propaganda, mitjans o sistemes "educatius" ("espanyolitzar" consistirà, justament, en gravar una emoció als nens).
L'individu està indefens enfront d'aquestes forces. Aquests súper poders són cada cop més sofisticats i ara parlem, per exemple, de neuro màrqueting, quan fa uns anys es parlava d'electro-xoc i de rentat de cervell.
Contra la manipulació mental de masses sembla que, de moment, encara podem oposar el sentit crític. Sembla que ens podem agafar a l'ètica. Realment podem? I si aquest "encara puc triar" només és una més de les manipulacions del sistema? L'engany més gran del diable ha estat fer creure que no existeix.
Puc triar? Pastilla blava o vermella?
diumenge, 9 de desembre del 2012
Videos de propaganda independentista. Feu-ne difusió.
Via Facebook m'ha arribat el video del PP en que càrrecs institucionals del partit afirmen somrients que "Queremos a Cataluña".
Si no us fa res passar vergonya aliena, el podeu veure en aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=-ETZJRBtwD4
És una col·lecció de tòpics sobre Catalunya que fa feredat. Hom arriba ala conclusió que aquesta gent s'han cregut la seva propaganda i els sorprèn que aquí la majoria no se la cregui. És evident que aquesta gent no tenen ni punyetera idea de la complexitat de Catalunya. Això sí, l'estimen pels "regalos que nos hace". Se n'enfoten o és que són profundament estúpids?
En fi, amb amors com el del PP, potser millor cadascú pel seu compte. Però, és que a més, també hi han aquests altres, que també estimen Catalunya i que també són del PP. El vídeo és llarg, però instructiu:
L'apel·lació al famós article 8 és constant. Segons aquests psicòpates, l'exercit pot fer el que vulgui. Em demano que n'opinaria d'això la UE. En tot cas, visca la "democràcia espanyola". Em sembla que no s'han adonat en quin món viuen. O potser sí que ho saben i llavors la cosa és urgent.
Aquests paios són, directament, colpistes. A Espanya haurien de fer-s'ho mirar.
També són us psicòpates que opinen que es pot bombardejar als catalans, pel fet de ser catalans. Caldria recordar, doncs, als votants de PP, Ciutadans, PSC i PxC que si per una remota i nefasta casualitat aquests psicòpates arriben a triomfar amb el seu cop d'estat, els avions que ens bombardegin no distingiran entre votants d'ERC i del PP.
Jo no estimo Espanya. I menys sabent el pa que s'hi dona.
Ja va tocant fotre el camp.
Feu difusió d'aquests vídeos. Aquests fatxes ni volent ens podrien fer millor propaganda de la causa independentista.
Si no us fa res passar vergonya aliena, el podeu veure en aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=-ETZJRBtwD4
És una col·lecció de tòpics sobre Catalunya que fa feredat. Hom arriba ala conclusió que aquesta gent s'han cregut la seva propaganda i els sorprèn que aquí la majoria no se la cregui. És evident que aquesta gent no tenen ni punyetera idea de la complexitat de Catalunya. Això sí, l'estimen pels "regalos que nos hace". Se n'enfoten o és que són profundament estúpids?
En fi, amb amors com el del PP, potser millor cadascú pel seu compte. Però, és que a més, també hi han aquests altres, que també estimen Catalunya i que també són del PP. El vídeo és llarg, però instructiu:
L'apel·lació al famós article 8 és constant. Segons aquests psicòpates, l'exercit pot fer el que vulgui. Em demano que n'opinaria d'això la UE. En tot cas, visca la "democràcia espanyola". Em sembla que no s'han adonat en quin món viuen. O potser sí que ho saben i llavors la cosa és urgent.
Aquests paios són, directament, colpistes. A Espanya haurien de fer-s'ho mirar.
També són us psicòpates que opinen que es pot bombardejar als catalans, pel fet de ser catalans. Caldria recordar, doncs, als votants de PP, Ciutadans, PSC i PxC que si per una remota i nefasta casualitat aquests psicòpates arriben a triomfar amb el seu cop d'estat, els avions que ens bombardegin no distingiran entre votants d'ERC i del PP.
Jo no estimo Espanya. I menys sabent el pa que s'hi dona.
Ja va tocant fotre el camp.
Feu difusió d'aquests vídeos. Aquests fatxes ni volent ens podrien fer millor propaganda de la causa independentista.
dissabte, 8 de desembre del 2012
Singulars amb Xavier Melgarejo. Millorar l'educació per millorar la societat. El model finlandès.
Xavier Melgarejo, psicòleg i doctor en Pedagogia, va passar pel Singulars del passat dimecres per parlar d'un sistema educatiu que funciona: el finlandès.
El model finlandès és un model d'èxit. Si més no si es pren com a paràmetre d'èxit el reduit fracàs escolar i la gran quantitat de nois i noies que obtenen altes qualificacions acadèmiques.
Una de les coses bones del Singulars del passat dimecres és que es va parlar molt poc de la reforma educativa que suposa la Llei Wert. No calia. En va haver prou amb fer la comparació amb el model actual pre-wert.
Però, sobretot, es va posar èmfasi en remarcar què és el que estan fent bé els finesos.
Hom pot arribar a algunes conclusions després de veure i escoltar el Singulars amb Xavier Melgarejo i contrastar-lo amb el sistema educatiu:
Que l'educació a l'estat espanyol es considera una eina d'adoctrinament.
Que aquesta visió instrumental de l'escola respon a una concepció profundament antidemocràtica i classista de la societat, segons la qual, no es pretén formar ciutadans crítics, lliure i cultes; si no consumidors, ma d'obra submisa i poc conflictiva i una acceptació acrítica del poder.
Que en contra de l'educació també hi juga un model socio-econòmic de treball que dificulta als pares l'acompanyament educatiu dels fills.
Que els mitjans de comunicació i la societat, en general, no es facilita la tasca educativa ni es transmeten valors com l'amor a la lectura, a la cultura, o a l'esforç personal. Val a dir que, aquesta constatació està en línia amb la prèvia en la que deia que l'estat considera l'educació una eina d'adoctrinament. El sistema empra els mitjans i les institucions com eines d'adoctrinament.
Que, malgrat tot, les escoles, mestres, associacions de pares... han aconseguit en alguna mesura que l'educació respongui a altres valors més humanistes. Tanmateix, la comparació amb els sistemes educatius d'altres països del marc de referència europeu només permet parlar de fracàs generalitzat del model educatiu. Sense paliatius.
Xavier Melgarejo ens aporta amb aquest programa una explicació d'un model que funciona, repeteixo, considerant com exitós un model amb gairebé nul fracàs escolar i amb una joventut amb una graduació acadèmica mitjana elevada.
Potser la clau és aquesta. Potser per a determinats ministeris i conselleries resulta que el model educatiu ja està funcionant d'allò més bé. Això explicaria algunes coses.
Finalment, una última consideració, el cas finlandès és molt interessant perquè es destaca de la resta dels seus veïns escandinaus. Els "paradisos socialdemòcrates" nòrdics no tenen un model educatiu que funcioni tan bé com el finès.
El model finlandès té unes característiques pròpies que el diferencien dels models educatius dels seus germans socialdemòcrates escandinaus. Val a dir que estem parlant d'escola pública, gratuïta i de qualitat. Algú dirà que això és socialdemocràcia, però resulta que, més aviat, respon a una visió d'independència nacional. En la línia d'aquell antic lema que diu que "l'escola és l'escut de la república" que inspirava als mestres de l'escola republicana.
En resum, un Singulars de molta qualitat, com sempre. Dens. Intens. Tractant una qüestió que cabdal: Com eduquem els nostres fills? El finès és un model a tenir en compte. Certament, caldria canviar moltes coses més que el model educatiu estricte per apropar-nos al seu sistema. Tanmateix, és inspirador, i ens hauria de fer rumiar sobre cap a on anem. Encara més ara, quan estem en el procés de fer un nou país. Un país que tindrà veïns poderosos, com els te Finlàndia, i que hauria de fer de la seva escola, de la formació i de la preparació dels seus ciutadans el seu escut. Una escola que formi ciutadans lliures per a un país lliure.
L'enllaç al programa: http://www.tv3.cat/videos/4368870/Xavier-Melgarejo-millorar-leducacio-per-millorar-la-societat
O, si ho preferiu, el podeu veure aquí:
I, finalment, el Prezi:
SINGULARS XAVIER MELGAREJO on Prezi
Millorar l'educació per millorar la societat
Millorar l'educació per millorar la societat
by Toni Bargalló
on 06 December 2012
dimecres, 5 de desembre del 2012
Cortina de fum verinós
Avui s'han publicat les xifres d'atur de novembre. A l'estat, el nombre de treballadors aturats ha crescut en més de 74.000 persones. A Catalunya la crescuda ha estat de 5.785.
Xifres. Estadística. Quan mor un amic teu, és una tragèdia, quan moren un millió de desconeguts és una estadística, com deia Stalin, oi? Doncs no. No és una estadística. És un drama. Un drama per a prop de 5.000.000 d'aturats.
El PP i les seves polítiques de retallades, així com les polítiques de retallades que fa CiU no serveixen per aturar aquesta sagnia. Punt. L'estadística, o la tragèdia, ho demostren. De fet, hom sospita qe les polítiques de retallades contribueixen a aquest desastre.
Per què no canvien, doncs, les polítiques de retallades? acceptant que cal tornar els calés de la festa als que els van prestar (caldria discutir quants d'aquests préstecs no van ser, en realitat, una estafa) per què per tornar els calés es retalla en serveis públics? en atenció a la dependència? en increment d'IVA sobre el consum? en imposar noves càrregues a la ciutadania?
Per què no retallen en sous de polítics? en exercit? en assessors? per què no persegueixen la corrupció? per què no fan pagara les SICAVS? per què treuen l'impost de successions? per què els rics segueixen de festa i els pobres som cada cop més pobres?
Per què els fills de puta del "gobierno" han decidit que aquest era el millor moment per anunciar la genocida reforma del model educatiu que deixarà la llengua catalana a les escoles en la mateixa situació que es trobava al final de la dictadura franquista?
No hi ha res millor que encabronar als catalans per distreure'ls de les retallades i l'atur, oi? i de pas excitar els anims dels espanyols que, a falta de campionats del Real Madrid, es poden consolar tocant els collons als catalans on més ens fot. I així també estan distrets de les retallades i l'atur.
Sí, no tothom ho viu així, però som molts els que d'entrada així ho sentim.
Després, quan ho rumiem, veiem que, en realitat, encara és pitjor. Perquè han fet servir el català per a muntar una cortina de fum. Però vet aquí que aquest fum és gas tòxic. Verinós. Ataquen el català amb ràbia, amb intenció d'extermini. No és només una cortina de fum. És fum tòxic. Gas verinós. Guerra bruta. És un front nou en tota regla.
CiU i PP tenen un nou front obert en el que, dit sigui de pas, tots dos se senten còmodes. Es un front on es poden fer grans declaracions. Apel·lar a heroismes nacionals. Reclamar insubmissions. És el cor i la identitat. Un estel i quatre barres. La rojigualda. Com no han de sentir-se còmodes?
Però amb aquest nou front de batalla queda ocult que els que perden la guerra no són ni CiU ni PP. Els que perden la guerra són els treballadors que van a l'atur, els pensionistes que fan copagament, els nens que van a escoles públiques degradades, tots aquells que són dependents i veuen com se'ls retalla la dependència. Aquest són els que perden més. I tots els demés, que veiem que tot s'encareix, que som més pobres i tenim menys drets. Perdem tots.
Oculten l'atur amb una cortina de fum tòxic. Ens han obert un nou front de batalla... O no. La nova llei d'educació de Wert només és preocupant si Catalunya segueix sota el jou espanyol. I no seguirà. Wert ha fet un brindis al sol. Prendre-se'l com una amenaça és un error. Si de cas, cal prendre-se'l com un argument més per fer via.
Fa una setmana, a Catalunya es va votar un Parlament amb, nominalment, 74 diputats independentistes. Amb majoria absoluta independentista. A què esperen? O és que potser d'aquest 74 n'hi han 50 que no els hem de comptar entre els independentistes? que no saben que els plans del Wert només són el principi d'una ofensiva? de debò esperen aguantar quatre anys de legislatura en aquestes condicions? que no entenen que cal fer el referèndum ja?
O és que, en realitat, als 50 ja els va bé jugar a les víctimes? que potser els va bé per seguir privatitzant, retallant i fent-nos més pobres als pobres?
A Wert no cal fer-li ni cas. El que diu Wert és una animalada sense importància perquè asquest país fotrà el camp aviat. Perquè el referèndum s'ha de fer aviat i es guanyarà. O no és aquest el pla? És que ara tremolen les cames? És que potser el referèndum no es vol fer aviat?
Que no heu entès que el govern espanyol ja ho te clar? que ens han declarat la guerra? que d'aquesta ens en sortim com a país o reculem al 12 de setembre de 1714? que no hi ha més alternativa que marxar amb decisió cap a la Independència?
Xifres. Estadística. Quan mor un amic teu, és una tragèdia, quan moren un millió de desconeguts és una estadística, com deia Stalin, oi? Doncs no. No és una estadística. És un drama. Un drama per a prop de 5.000.000 d'aturats.
El PP i les seves polítiques de retallades, així com les polítiques de retallades que fa CiU no serveixen per aturar aquesta sagnia. Punt. L'estadística, o la tragèdia, ho demostren. De fet, hom sospita qe les polítiques de retallades contribueixen a aquest desastre.
Per què no canvien, doncs, les polítiques de retallades? acceptant que cal tornar els calés de la festa als que els van prestar (caldria discutir quants d'aquests préstecs no van ser, en realitat, una estafa) per què per tornar els calés es retalla en serveis públics? en atenció a la dependència? en increment d'IVA sobre el consum? en imposar noves càrregues a la ciutadania?
Per què no retallen en sous de polítics? en exercit? en assessors? per què no persegueixen la corrupció? per què no fan pagara les SICAVS? per què treuen l'impost de successions? per què els rics segueixen de festa i els pobres som cada cop més pobres?
Per què els fills de puta del "gobierno" han decidit que aquest era el millor moment per anunciar la genocida reforma del model educatiu que deixarà la llengua catalana a les escoles en la mateixa situació que es trobava al final de la dictadura franquista?
No hi ha res millor que encabronar als catalans per distreure'ls de les retallades i l'atur, oi? i de pas excitar els anims dels espanyols que, a falta de campionats del Real Madrid, es poden consolar tocant els collons als catalans on més ens fot. I així també estan distrets de les retallades i l'atur.
Sí, no tothom ho viu així, però som molts els que d'entrada així ho sentim.
Després, quan ho rumiem, veiem que, en realitat, encara és pitjor. Perquè han fet servir el català per a muntar una cortina de fum. Però vet aquí que aquest fum és gas tòxic. Verinós. Ataquen el català amb ràbia, amb intenció d'extermini. No és només una cortina de fum. És fum tòxic. Gas verinós. Guerra bruta. És un front nou en tota regla.
CiU i PP tenen un nou front obert en el que, dit sigui de pas, tots dos se senten còmodes. Es un front on es poden fer grans declaracions. Apel·lar a heroismes nacionals. Reclamar insubmissions. És el cor i la identitat. Un estel i quatre barres. La rojigualda. Com no han de sentir-se còmodes?
Però amb aquest nou front de batalla queda ocult que els que perden la guerra no són ni CiU ni PP. Els que perden la guerra són els treballadors que van a l'atur, els pensionistes que fan copagament, els nens que van a escoles públiques degradades, tots aquells que són dependents i veuen com se'ls retalla la dependència. Aquest són els que perden més. I tots els demés, que veiem que tot s'encareix, que som més pobres i tenim menys drets. Perdem tots.
Oculten l'atur amb una cortina de fum tòxic. Ens han obert un nou front de batalla... O no. La nova llei d'educació de Wert només és preocupant si Catalunya segueix sota el jou espanyol. I no seguirà. Wert ha fet un brindis al sol. Prendre-se'l com una amenaça és un error. Si de cas, cal prendre-se'l com un argument més per fer via.
Fa una setmana, a Catalunya es va votar un Parlament amb, nominalment, 74 diputats independentistes. Amb majoria absoluta independentista. A què esperen? O és que potser d'aquest 74 n'hi han 50 que no els hem de comptar entre els independentistes? que no saben que els plans del Wert només són el principi d'una ofensiva? de debò esperen aguantar quatre anys de legislatura en aquestes condicions? que no entenen que cal fer el referèndum ja?
O és que, en realitat, als 50 ja els va bé jugar a les víctimes? que potser els va bé per seguir privatitzant, retallant i fent-nos més pobres als pobres?
A Wert no cal fer-li ni cas. El que diu Wert és una animalada sense importància perquè asquest país fotrà el camp aviat. Perquè el referèndum s'ha de fer aviat i es guanyarà. O no és aquest el pla? És que ara tremolen les cames? És que potser el referèndum no es vol fer aviat?
Que no heu entès que el govern espanyol ja ho te clar? que ens han declarat la guerra? que d'aquesta ens en sortim com a país o reculem al 12 de setembre de 1714? que no hi ha més alternativa que marxar amb decisió cap a la Independència?
dimarts, 27 de novembre del 2012
Poseu-vos d'acord!
Dades del recompte :
És molt interessant dedicar una estona a fer sumes i percentatges amb les dades de vots emesos per a cada partit. Crec que donen una visió molt més d'acord amb la realitat que el resultat amb escons, distorsionat per una falsa "compensació territorial" que no té cap sentit en un Parlament dominat per blocs partidistes: És indistingible un diputat de Lleida d'un de Barcelona. Però per fer un de Lleida han calgut la meitat de vots que per fer un de Barcelona.
Sense fer sumes: constatació que el primer no-partit és,un cop més, l'abstenció, amb un 30,44% de no-vots no-emesos: 1.600.510 no-vots; 488169 més que els vots de CiU; més no-vots que el total de vots emesos favorables al PP. El PP és la quarta força amb 19 diputats.
El millor del cas és que una abstenció del 30% és "baixa"! Potser que ens ho fem mirar tots plegats, no?
Tanmateix, fet aquest apunt necessari sobre l'abstenció, crec que l'anàlisi dels resultats més bo que he llegit l'ha fet el sempre lúcid Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb. Us el recomano. És clarificador i ens diu ben clar que la independència només depèn de nosaltres mateixos. La majoria la tenim. Si el d'ahir hagués estat un referèndum d'autodeterminació reconegut internacionalment, avui seríem independents.
De fet, el d'ahir era un referèndum d'autodeterminació encobert. Un assaig. Ahir li vam dir al món, i així ho han entès molts mitjans internacionals, que la majoroa per al independència existeix i que reclamem l'atenció. El referèndum d'ahir el vam guanyar. Hem de repetir-lo aviat aquest cop per a reclamar el reconeixement internacional.
El que cal ara és adonar-se que només depenem de nosaltres. Aquest partit només el perdrem si ens marquem gols en pròpia porta. No la caguem.
No la caguem: cal anar de dret al referèndum, digui el que digui Madrid. No es pot esperar a fer-lo d'aquí quatre anys. Cal fer-lo ja. Un any, any i mig com a màxim. A l'estat espanyol o no ho han entès, estan cecs, o es fan els bojos. Estan sonats si creuen que la "patacada" de CiU aturarà el procés. Mas i CiU ja no poden fer marxa enrera.
ERC ha d'assumir que li toca fer el pas de donar suport a Mas. No un xec en blanc, per descomptat, el suport d'ERC és per a fer el referèndum ja. Aviat. En un any, any i mig com a màxim.
Mentrestant caldrà donar suport i defensar una Generalitat que serà assetjada i ofegada per terra mar i aire. Venen mesos durissims. D'economia de guerra. Justament per això és absurd pensar en una legislatura llarga. Haurà de ser forçosament breu, perquè a Espanya aviat d'adonaran, segurament ja ho saben, que aquest procés no s'atura. Mas no va de farol i Jonqueras tampoc.
La batalla de veritat tot just comença. Ara vindrà un bombardeig intens. Hem de resistir. Anem a una economia de guerra. Justament per això, per evitar l'ofec que produiria un temps excessiu sota presió, cal actuar amb rapidesa, encert, precisió, decisió i coratge. El país patirà, però no s'ha de permetre que pateixi més del necessari. La conclusió és evident: el referèndum s'ha de fer molt aviat. Només un il·lús pot creure que des d'Espanya es buscarà una solució negociada, per molt que ara Rubalcaba vulgui fer de poli bo. Sempre hi serà Rajoy i el PP per fer de poli dolent. No hi ha negociació possible.
Fins i tot trobo que l'11 de setembre de 2014 és una data massa llunyana. Ha de ser abans! durant el 2013. Abans de l'estiu. Tenim pressa. Poseu-vos d'acord!
Escrutat 100%
| 2012 | 2010 | ||
|---|---|---|---|
| Total votants | 3.657.450 | 69,56% | 58,78% |
| Abstenció | 1.600.510 | 30,44% | 41,22% |
| Vots nuls | 32.232 | 0,88% | 0,71% |
| Vots en blanc | 52.899 | 1,45% | 2,91% |
| Vots a candidatures | 3.572.319 | 97,67% | 96,38% |
135 Diputats a escollir:
| 2012 | 2010 | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Candidatures | Vots | Diputats | Diputats | Vots | Candidatures | |||||
 |
CiU | 1.112.341 | 30,68% | 50 | 62 | 1.202.830 | 38,43% | CiU | |
|
 |
ERC-Cat Sí | 496.292 | 13,68% | 21 | 10 | 219.173 | 7,00% | ERC/ESQUERRA | |
|
 |
PSC | 523.333 | 14,43% | 20 | 28 | 575.233 | 18,38% | PSC-PSOE | |
|
 |
P.P. | 471.197 | 12,99% | 19 | 18 | 387.066 | 12,37% | P.P. | |
|
 |
ICV-EUiA | 358.857 | 9,89% | 13 | 10 | 230.824 | 7,37% | ICV-EUiA | |
|
 |
C's | 274.925 | 7,58% | 9 | 3 | 106.154 | 3,39% | C's | |
|
 |
CUP-Alternativa d'Esquerres | 126.219 | 3,48% | 3 | ||||||
| PxC | 60.142 | 1,65% | 75.134 | 2,40% | PxC | |||||
| SI | 46.608 | 1,28% | 4 | 102.921 | 3,29% | SI |  | |||
És molt interessant dedicar una estona a fer sumes i percentatges amb les dades de vots emesos per a cada partit. Crec que donen una visió molt més d'acord amb la realitat que el resultat amb escons, distorsionat per una falsa "compensació territorial" que no té cap sentit en un Parlament dominat per blocs partidistes: És indistingible un diputat de Lleida d'un de Barcelona. Però per fer un de Lleida han calgut la meitat de vots que per fer un de Barcelona.
Sense fer sumes: constatació que el primer no-partit és,un cop més, l'abstenció, amb un 30,44% de no-vots no-emesos: 1.600.510 no-vots; 488169 més que els vots de CiU; més no-vots que el total de vots emesos favorables al PP. El PP és la quarta força amb 19 diputats.
El millor del cas és que una abstenció del 30% és "baixa"! Potser que ens ho fem mirar tots plegats, no?
Tanmateix, fet aquest apunt necessari sobre l'abstenció, crec que l'anàlisi dels resultats més bo que he llegit l'ha fet el sempre lúcid Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb. Us el recomano. És clarificador i ens diu ben clar que la independència només depèn de nosaltres mateixos. La majoria la tenim. Si el d'ahir hagués estat un referèndum d'autodeterminació reconegut internacionalment, avui seríem independents.
De fet, el d'ahir era un referèndum d'autodeterminació encobert. Un assaig. Ahir li vam dir al món, i així ho han entès molts mitjans internacionals, que la majoroa per al independència existeix i que reclamem l'atenció. El referèndum d'ahir el vam guanyar. Hem de repetir-lo aviat aquest cop per a reclamar el reconeixement internacional.
El que cal ara és adonar-se que només depenem de nosaltres. Aquest partit només el perdrem si ens marquem gols en pròpia porta. No la caguem.
No la caguem: cal anar de dret al referèndum, digui el que digui Madrid. No es pot esperar a fer-lo d'aquí quatre anys. Cal fer-lo ja. Un any, any i mig com a màxim. A l'estat espanyol o no ho han entès, estan cecs, o es fan els bojos. Estan sonats si creuen que la "patacada" de CiU aturarà el procés. Mas i CiU ja no poden fer marxa enrera.
ERC ha d'assumir que li toca fer el pas de donar suport a Mas. No un xec en blanc, per descomptat, el suport d'ERC és per a fer el referèndum ja. Aviat. En un any, any i mig com a màxim.
Mentrestant caldrà donar suport i defensar una Generalitat que serà assetjada i ofegada per terra mar i aire. Venen mesos durissims. D'economia de guerra. Justament per això és absurd pensar en una legislatura llarga. Haurà de ser forçosament breu, perquè a Espanya aviat d'adonaran, segurament ja ho saben, que aquest procés no s'atura. Mas no va de farol i Jonqueras tampoc.
La batalla de veritat tot just comença. Ara vindrà un bombardeig intens. Hem de resistir. Anem a una economia de guerra. Justament per això, per evitar l'ofec que produiria un temps excessiu sota presió, cal actuar amb rapidesa, encert, precisió, decisió i coratge. El país patirà, però no s'ha de permetre que pateixi més del necessari. La conclusió és evident: el referèndum s'ha de fer molt aviat. Només un il·lús pot creure que des d'Espanya es buscarà una solució negociada, per molt que ara Rubalcaba vulgui fer de poli bo. Sempre hi serà Rajoy i el PP per fer de poli dolent. No hi ha negociació possible.
Fins i tot trobo que l'11 de setembre de 2014 és una data massa llunyana. Ha de ser abans! durant el 2013. Abans de l'estiu. Tenim pressa. Poseu-vos d'acord!
dijous, 22 de novembre del 2012
El principi de Hanlon i la campanya electoral.
Diu una dita (el "principi de Hanlon") que no s'ha d'atribuir a la malícia allò que pot ser explicat adequadament per l'estupidesa.
Però, tanta estupidesa?
Jo començo a pensar que els primers interessats en que guanyi Mas amb majoria absoluta són les cúpules de PSOE i PP.
Potser a la famosa reunió amb el Rajoy van pactar una secessió i per a fer-la més empassable per a tots els ciutadans espanyols, calia que el Mas obtingués una clara majoria absoluta, i ja posats, a veure si ERC podia ser segona força. Amb aquesta situació, gairebé la secessió es podria presentar com un fet democràticament inevitable. Ves tu a saber. Potser va anar d'això aquella conversa i després han estat fent un númeret, i totes les declaracions, bajanades i estupideses que es venen escoltant, en realitat tenen com objectiu enervar tant als votants catalans que no se'ls acudeixi res més que voler la independència per la via ràpida. Però, i si el Principi de Hanlon?
Perquè, en veritat us dic, que si l'alternativa a la conspiració és l'estupidesa, aleshores és que n'hi ha molta.
Els darrers dies de campanya han estat brutals. Al debat a set de la 8TV, Pere Navarro es va suicidar políticament amb el numeret de la carpeta i la suma. No té assessors d'imatge aquest bon jan? És que no va aprovar ni el primer curs de debats electorals? Si més no, però, la suma estava ben feta, que ahir la Camacho, amb millors assessors d'imatge que el Pere, va treure també papers, aquests més escaients per a ser llegits per TV, però ai las! la suma estava mal feta! l'Alícia i el PP no es van suicidar ahir, però avui les xarxes socials els han massacrat.
Per si encara no n'hi hagués prou, aquell demòcrata reconegut, de nom Antonio Tejero, colpista fracassat però patriota com el que més va i denuncia a Arturo Mas per sedició. A dia d'avui, Artur Mas no ha fet res d'il·legal, si més no, res que es pugui demostrar. Presentar-se a unes eleccions amb un programa en el que, d'entrada, tampoc hi ha res d'il·legal no és cap delicte. Això ja és més del que pot dir el Tejero. És molt esperpèntic. Ara bé, el que resulta increïble és que a un jutjat li hagin acceptat la denúncia! Això sí que hauria de preocupar!
I és que al final, les retallades i els casos de corrupció que esquitexen CiU, potser fins al capdamunt de tot, acaben semblant el menys dolent. És terrible. A dia d'avui començo a tenir la certesa que CiU guanyarà amb majoria absoluta. Albiro la possibilitat que ERC sigui la segona força i que ICV passi al davant de PP i PSC. Un escenari que no me l'hauria imaginat ni amb bolets al·lucinògens.
Avui, quan només resten a un parell de dies pel 25N, em sembla versemblant. I me n'alegro. Però me n'adono que aquesta independència - finalment crec que Artur Mas no va de farol tot i que em preocupa molt que sigui CiU la que lideri la secessió- no estarà motivada per que la majoria del país s'hagi deixat endur per un patriotisme fervent o per un fred càlcul econòmic de benefici-despesa. No. Em temo que la majoria votaran opcions independentistes per pura vergonya aliena. Per poder dir que "jo a aquests no els conec".
En fi. Per la meva part votaré ERC. Espero que sigui la segona força. Espero que s'enceti un procés ràpid cap a la independència. De pocs mesos. No tindria sentit perdre temps esperant impossibles canvis constitucionals. A més que allargar l'estada a Espanya només farà que els problemes econòmics s'agreujin més. Molt més quan des de l'estat espanyol ja no hi haurà cap mania en fer servir l'ofec econòmic per a collar en el procés de negociació de les condicions de la secessió. Així doncs, crec que es pot esperar, raonablement, que 2013, o 2014 a molt estirar, siguin els anys que vegin el reconeixement internacional de la República Catalana. Sincerament, ho veig molt possible.
El dubte que em queda, però, és si aquesta campanya surrealista que estem vivint, en la que, en realitat, fins els més espanyolistes estan jugant a favor de l'independentisme, és deguda a un càlcul, a una conspiració... o, com diu Hanlon, és només que estem envoltats d'una infinita estupidesa.
Però, tanta estupidesa?
Jo començo a pensar que els primers interessats en que guanyi Mas amb majoria absoluta són les cúpules de PSOE i PP.
Potser a la famosa reunió amb el Rajoy van pactar una secessió i per a fer-la més empassable per a tots els ciutadans espanyols, calia que el Mas obtingués una clara majoria absoluta, i ja posats, a veure si ERC podia ser segona força. Amb aquesta situació, gairebé la secessió es podria presentar com un fet democràticament inevitable. Ves tu a saber. Potser va anar d'això aquella conversa i després han estat fent un númeret, i totes les declaracions, bajanades i estupideses que es venen escoltant, en realitat tenen com objectiu enervar tant als votants catalans que no se'ls acudeixi res més que voler la independència per la via ràpida. Però, i si el Principi de Hanlon?
Perquè, en veritat us dic, que si l'alternativa a la conspiració és l'estupidesa, aleshores és que n'hi ha molta.
Els darrers dies de campanya han estat brutals. Al debat a set de la 8TV, Pere Navarro es va suicidar políticament amb el numeret de la carpeta i la suma. No té assessors d'imatge aquest bon jan? És que no va aprovar ni el primer curs de debats electorals? Si més no, però, la suma estava ben feta, que ahir la Camacho, amb millors assessors d'imatge que el Pere, va treure també papers, aquests més escaients per a ser llegits per TV, però ai las! la suma estava mal feta! l'Alícia i el PP no es van suicidar ahir, però avui les xarxes socials els han massacrat.
Per si encara no n'hi hagués prou, aquell demòcrata reconegut, de nom Antonio Tejero, colpista fracassat però patriota com el que més va i denuncia a Arturo Mas per sedició. A dia d'avui, Artur Mas no ha fet res d'il·legal, si més no, res que es pugui demostrar. Presentar-se a unes eleccions amb un programa en el que, d'entrada, tampoc hi ha res d'il·legal no és cap delicte. Això ja és més del que pot dir el Tejero. És molt esperpèntic. Ara bé, el que resulta increïble és que a un jutjat li hagin acceptat la denúncia! Això sí que hauria de preocupar!
I és que al final, les retallades i els casos de corrupció que esquitexen CiU, potser fins al capdamunt de tot, acaben semblant el menys dolent. És terrible. A dia d'avui començo a tenir la certesa que CiU guanyarà amb majoria absoluta. Albiro la possibilitat que ERC sigui la segona força i que ICV passi al davant de PP i PSC. Un escenari que no me l'hauria imaginat ni amb bolets al·lucinògens.
Avui, quan només resten a un parell de dies pel 25N, em sembla versemblant. I me n'alegro. Però me n'adono que aquesta independència - finalment crec que Artur Mas no va de farol tot i que em preocupa molt que sigui CiU la que lideri la secessió- no estarà motivada per que la majoria del país s'hagi deixat endur per un patriotisme fervent o per un fred càlcul econòmic de benefici-despesa. No. Em temo que la majoria votaran opcions independentistes per pura vergonya aliena. Per poder dir que "jo a aquests no els conec".
En fi. Per la meva part votaré ERC. Espero que sigui la segona força. Espero que s'enceti un procés ràpid cap a la independència. De pocs mesos. No tindria sentit perdre temps esperant impossibles canvis constitucionals. A més que allargar l'estada a Espanya només farà que els problemes econòmics s'agreujin més. Molt més quan des de l'estat espanyol ja no hi haurà cap mania en fer servir l'ofec econòmic per a collar en el procés de negociació de les condicions de la secessió. Així doncs, crec que es pot esperar, raonablement, que 2013, o 2014 a molt estirar, siguin els anys que vegin el reconeixement internacional de la República Catalana. Sincerament, ho veig molt possible.
El dubte que em queda, però, és si aquesta campanya surrealista que estem vivint, en la que, en realitat, fins els més espanyolistes estan jugant a favor de l'independentisme, és deguda a un càlcul, a una conspiració... o, com diu Hanlon, és només que estem envoltats d'una infinita estupidesa.
dimarts, 13 de novembre del 2012
De què serveix la vaga general? (de difonlaidea)
14N, Vaga General. Espero que també Nacional i Social. Que la de demà sigui una jornada de lluita i d'expressió del malestar i de la voluntat de canviar de rumb. De lluita, sí, però que ningú prengui mal. Que no ens puguin venir de fora a aprofitar-se'n d'una reivindicació legítima i necessària. Crec que és necessari encetar el post així.
En els darrers anys he participat en les diverses vagues generals que s'han fet. La conclusió és, necessàriament, decebedora. No s'ha aturat res. És un fet objectiu que, en conjunt, estem pitjor que fa un any.
Caldria demanar-se si aquest és el camí. Segurament no. Potser caldria fer cas de la germana Forcades i plantar-se amb una vaga indefinida. Però, amb sinceritat, algú creu que és probable que passi? Jo crec que no. Ho he dit altres cops. La majoria dels exclosos del sistema no volen canviar-lo. Volen tornar-hi. La majoria dels que són dins al sistema no volen canviar-lo. Volen romandre-hi. Si el volen canviar és per a que sigui com abans. Com quan l'època de els vaques grasses.
Aquest és el canvi més difícil que caldria fer per arribar a una vaga indefinida. Aquesta presó daurada, o de llautó, és molt sòlida perquè els seus barrots son al nostre cap. Al cap de la majoria. Al meu cap.
Però crec que cal fer vaga. Ni que sigui per mostrar alguna resistència. Si no haguéssim fet les vagues anteriors, ara encara estaríem pitjor. Cal oposar alguna resistència. Ni que sigui només per dir que encara resistim. Ni que sigui per cridar un cop més que un altre món és possible. Per dir que hi ha esperança. Per fer el propòsit d'esmena.
Demà faré vaga. Potser a cegues i amb gairebé la certesa que no és el camí que portarà el canvi que vull. Amb la forta sospita que el canvi que s'està produint i que és de gran abast l'estan dirigint interessos que no són els meus. Dirigint, i aprofitant-se. O més ben dit, depredant.
He trobat un article que m'ha semblat molt lúcid, si més no en els plantejaments, potser no tant en la seva conclusió, però crec que val molt la pena reproduir-lo aquí.
No està signat. Sigui qui sigui l'autor o autors, el meu reconeixement. M'ha agradat. crec que aporta alguna cosa llegir-lo i rumiar una estona el que diu.
L'article el podeu trobar a la web http://difonlaidea.wordpress.com. De què serveix la vaga general?. Visiteu la web de "Difon la idea", hi han altres articles interessants.
De què serveix la vaga general?
Per què no serveix?
Tot això és per dir que ja ha passat el temps de ploriquejar i fer demandes al papa estat, ha arribat el temps de l’autogestió.
En els darrers anys he participat en les diverses vagues generals que s'han fet. La conclusió és, necessàriament, decebedora. No s'ha aturat res. És un fet objectiu que, en conjunt, estem pitjor que fa un any.
Caldria demanar-se si aquest és el camí. Segurament no. Potser caldria fer cas de la germana Forcades i plantar-se amb una vaga indefinida. Però, amb sinceritat, algú creu que és probable que passi? Jo crec que no. Ho he dit altres cops. La majoria dels exclosos del sistema no volen canviar-lo. Volen tornar-hi. La majoria dels que són dins al sistema no volen canviar-lo. Volen romandre-hi. Si el volen canviar és per a que sigui com abans. Com quan l'època de els vaques grasses.
Aquest és el canvi més difícil que caldria fer per arribar a una vaga indefinida. Aquesta presó daurada, o de llautó, és molt sòlida perquè els seus barrots son al nostre cap. Al cap de la majoria. Al meu cap.
Però crec que cal fer vaga. Ni que sigui per mostrar alguna resistència. Si no haguéssim fet les vagues anteriors, ara encara estaríem pitjor. Cal oposar alguna resistència. Ni que sigui només per dir que encara resistim. Ni que sigui per cridar un cop més que un altre món és possible. Per dir que hi ha esperança. Per fer el propòsit d'esmena.
Demà faré vaga. Potser a cegues i amb gairebé la certesa que no és el camí que portarà el canvi que vull. Amb la forta sospita que el canvi que s'està produint i que és de gran abast l'estan dirigint interessos que no són els meus. Dirigint, i aprofitant-se. O més ben dit, depredant.
He trobat un article que m'ha semblat molt lúcid, si més no en els plantejaments, potser no tant en la seva conclusió, però crec que val molt la pena reproduir-lo aquí.
No està signat. Sigui qui sigui l'autor o autors, el meu reconeixement. M'ha agradat. crec que aporta alguna cosa llegir-lo i rumiar una estona el que diu.
L'article el podeu trobar a la web http://difonlaidea.wordpress.com. De què serveix la vaga general?. Visiteu la web de "Difon la idea", hi han altres articles interessants.
De què serveix la vaga general?
- Serveix per poder desfogar-nos de la ràbia i descontent que anem acumulant dins nostre vers la situació o organització econòmica actual i el dia següent, ja descansats, poder seguir amb la nostra miserable rutina capitalista.
- Serveix per cohesionar una mica (encara que sigui momentàniament) els moviments socials. Costa trobar una causa comuna en la qual tothom s’hi sumi, i la vaga general ho és mínimament.
- Serveix per empoderar els moviments socials. Sortir al carrer i veure que som una gran multitud manifestant-nos contra el sistema ens reconforta i ens dóna ànims per seguir en “la lluita”.Serveix per provocar nous casos repressius i seguir alimentant a la lluita antirepressiva que s’acaba menjant una gran part dels esforços i energia dels moviments socials que altrament podrien anar destinats a… altres coses.
- Serveix
per deixar una mica de constància mediàticament que a la població no li
agrada el que està passant i que està enfadada amb els que estan en el
poder perquè “ells tenen tota la culpa del que està passant.”
- Serveix per promoure una mistificació del gran poder d’un sol dia de vaga general com a eina de transformació social que no té res a veure amb els seus resultats reals, ni a nivell personal ni en el conjunt de la societat.
- Serveix per promoure una mistificació de la capacitat d’agressió al sistema i d’atemorir al poder a través d’algunes imatges mediatitzades com la d’un cotxe de la policia o un starbucks cremant (pessigolles per al monopoli de la violència estatal).
Per què no serveix?
- No serveix per assolir cap dret o millora social. La vaga general d’un sol dia no té cap capacitat d’aturar cap activitat econòmica de forma prou extensa com per produir la pressió necessària perquè els poders fàctics accedeixin a dur a terme alguna demanda dels convocants de la vaga.
- No serveix per entendre la nostra posició privilegiada. Seguim formant part del 20% de la població del planeta que consumeix el 80% de la seva riquesa i recursos. Però preferim fixar-nos amb els pocs que estan per sobre nostre, reclamant-lis que comparteixin la seva riquesa amb nosaltres enlloc de fixar-nos amb la gran majoria que viu molt més precàriament que nosaltres i a costa nostra. Com podem reclamar a algú que renuncii als seus privilegis si nosaltres mateixos som incapaços de fer-ho?
- No serveix per comprendre la naturalesa del nostre sistema tecno-industrial i el moment històric en el qual ens trobem. El nostre sistema tecno-industrial basat en els combustibles fòssils és totalment insostenible, així doncs, el nostre estat del benestar, la nostra tecnologia, i tot el nostre modus vivendi també és insostenible. Hem estat molts anys creixent exponencialment, consumint cada cop més recursos fins que vam tocar sostre. Tot el que puja baixa i ara ens trobem en la consegüent fase de declivi que seguirà fins que assolim una societat sostenible o fins que tot col·lapsi. El decreixement del nostre opulent estat del benestar és un procés irrevocable, a nosaltres sols ens queda elegir si volem que aquest procés sigui penós, forçat, violent, victimista, racional, conscient o voluntari.
- No serveix per conciliar els interessos de la creixent massa d’aturats amb els dels treballadors. Els aturats que no cobren l’atur necessiten feina JA per poder viure i a mesura que empitjora l’economia, la seva única opció és treballar i viure al marge dels drets i les obligacions que ofereix i imposa l’estat. Els drets i les obligacions formen un pack inseparable que passa a ser un obstacle per a ells i, per tant, el seu interès és reduir-lo. Per altra banda tenim els treballadors assalariats i legals que no volen perdre la seva feina i que, malgrat vulguin menys obligacions, segueixen volent més drets laborals i el seu interès és fer créixer el pack de drets i obligacions al màxim.Els aturats volen que es reparteixi la feina i la majoria dels que treballen no volen perdre capacitat adquisitiva treballant menys hores.
Tot això és per dir que ja ha passat el temps de ploriquejar i fer demandes al papa estat, ha arribat el temps de l’autogestió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)