Pàgines

dimarts, 28 d’agost del 2012

Per una foto

En la primera reunió després de les vacances (han tingut els pebrots de fer vacances?) el consell executiu de la Generalitat de Catalunya S.A. ha decidit sol·licitar el "rescat". Això sí, com amb Generalitat de Catalunya S.A. no juga ningú han dit que no acceptaran condicions polítiques complementàries. I no et passis un pel, Mariano. Ni se t'acudeixi posar-nos condicions especials. Amb les "normals" ja passem. No se si us adoneu de com de còmic resulta. Sembla un esquetx del Polònia.

Com puc qualificar la vacil·lada de Mas i el seus consellers? de grotesca? de patètica? Això de les condicions complementàries té molta gràcia. Com si les condicions "normals" no resultessin per elles mateixes draconianes. Com diu l'Elisenda Paluzie, les condicions del rescat són "demolidores". De "demolició". Demolició de què? de l'autogovern de Catalunya. Les condicions del rescat són econòmiques, sens dubte, però per això mateix són profundament polítiques.

El que ha demanat avui el President Mas és que l'estat espanyol intervingui la comunitat autònoma de Catalunya. Es confirma que quan parlaven del "dret a decidir" es referien al "dret a decidir deixar de decidir", com he vist en una piulada. Mas demana, fent números rodons, 5.000 milions d'euros per poder arribar a desembre i aconsegueix una entrevista amb Mariano Rajoy per al proper 20 de setembre, per parlar del "pacte fiscal"; A canvi, es ven l'autogovern de Catalunya.

Mas té cops molt provincians. És molt provincià això de deixar-se enlluernar pels càrrecs i els títols dels senyors de la Villa y Corte. Em fa l'efecte que a Mas el fa inflar-se d'allò més això de tenir una entrevista amb tot un "Presidente de Gobierno". És el que té la dreta catalana: que és terriblement provinciana. AL Mas ja el va entabanar el ZP quan allò de l'estatutet. Ara, més expert, ha aconseguit que l'entrevista estigui anunciada amb temps i crec que aspira a obtenir un resultat similar al que va aconseguir llavors: una promesa. Que després aquesta promesa no s'acompleixi no té tanta importància. No seria el primer cop. Jo crec que Mas aspira a obtenir una declaració del Rajoy que vingui a ser equivalent a "Apoyaré el pacto fiscal que salga del Parlament de Cataluña". Si li va funcionar amb el ZP, perquè no amb el Marianín? Rajoy pot donar a Mas un altre moment de glòria: el Presidente del Gobierno prometent-li flors i violes a ell en persona. Tractant-lo de tu a tu- Com un igual. Si Rajoy és una mica llest, farà aquesta "promesa".

Després aquesta promesa tindrà un recorregut com el de l'estatutet, evidentment, o més curt i tot. En tot cas, acabarà a la paperera. Però això és el de menys. L'important és aconseguir una pastanaga per a que l'electorat ciuenc pugui seguir votant CiU uns quants anys més.

I és que quan tens de President a algú tan provincià i tan pagat de sí mateix no pots esperar gaire més. I quan el govern dels "millors" és, en realitat, un cau d'ex-alumnes i professors d'ESADE, llavors ja és per apretar a còrrer.

Els interessos econòmics de certes famílies i grups empresarials estan molt ben protegits amb aquest govern de la Generalitat. I en la defensa d'els interessos d'aquestes famílies i grups no hi entra, ni per casualitat, cap projecte de secessió. A CiU, d'això de la independència només en parlen els més exaltats de la JNC. La resta es dediquen a vetllar pels seus negocis. Per això hi han els escàndols que hi han, i per això aquests escàndols després queden tapats.

Aquest proper 11 de setembre alguns sortirem a manifestar-nos. Ho farem cridant INDEPENDÈNCIA. Molta gent es manifestarà aquest proper 11 de setembre i cridarà Independència. Però, ai las! molts d'aquest que cridaran independència quan arribi el moment votaran PPSCIU.

El PPSCIU és el tap que impedeix que aquest país sigui independent. El PPSCIU són els partits, però també la gent que els vota. No ets independentista si votes PPSCIU. Ho sento. No ho ets. Per molt que l'onze de setembre et passegis amb una estelada i cridis consignes. Pitjor encara. Quan votes el PPSCIU estàs donant força als que no han mogut un dit contra l'espoli, als que han enterrat l'autogovern de Catalunya, als que han retallat en sanitat i educació pública, als que han retallat en dependència. Als que han votat a favor de les successives reformes laborals... Tot per a major glòria dels comptes de resultats de La Caixa, o de les empreses del lobby Puente Aéreo. A major glòria de Fèlix Millet i els 400 de l'oasi català. Tots aquesta guanyen. Catalunya, que no són ells, que som nosaltres, fins i tot molts dels que voten PPSCIU, perd. Mas acaba de vendre's l'autogovern a canvi de poder pagar les nòmines fins el desembre i una foto amb el Rajoy prometent el "pacte fiscal".

I un es demana, aquests calés que demana el Mas els té el Rajoy? perquè sospito que no els té. Nominalment el fons de rescat autonòmic compta amb 18.000 milions d'euros. Els té de veritat? El País Valencià, perdó, volia dir la "Comunitat Valenciana", que ja va demanar el rescat el juny, ha rebut els calés? i com? ben bé podria donar-se el cas que el rescat no serveixi per a res, simplement perquè Espanya tampoc té calés. Que no els té. Aleshores la cosa seria encara més sagnant. Mas es ven l'autogovern a canvi d'una foto. I si tampoc hi ha foto? aleshores Mas s'ha venut l'autogovern a canvi de res. De res. A veure quan entendrem que CiU mai farà el més mínim moviment secessionista. Ni tan sols convocarà eleccions anticipades (La Camacho, la primera dama de Catalunya, li ha deixat ben clar que res d'animalades). Però, de fet, com és barat i potser els convé fer un cop de ma a CiU, potser sí que hi haurà foto. Només la foto, evidentment.

Això sí, a Mas ja ningú li treu que el dia 20 tindrà una entrevista de tu a tu, com un igual, amb el "Presidente". Et felicito, fill.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Pacte Fiscal, Oriol?

Ho ha dit la vicepresidenta Joana Ortega. També el Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya: el pacte fiscal és per seguir a Espanya, no per anar-se'n. Ja ho sabíem, però que facin l'aclariment és d'agrair.

L'aclariment és important. la posició del govern de la Generalitat i d'actors com l'UGT és, doncs, la d'intentar el penúltim encaix de Catalunya a l'estat. Això és el que volen Mas i els seus i aquest és el suport que reclamen del país. Aquest i no cap altre.

A la manifestació del proper 11 de setembre la gent tindrà un crit, un lema i un anhel. Independència. Llevat, potser, dels hooligans més fanàtics de CiU que cridaran "Pacte Fiscal!". El govern farà veure que només se sentien les veus dels seus hooligans, i dirà que la manifestació ha estat un clam pel pacte fiscal. Punt. Seguiran fent la seva. Perdent un temps preciós.

Preciós per a tots. En particular per als treballadors de les empreses públiques de la Generalitat que ja estan advertits, Joana Ortega, de nou, que venen més EROS. Em demano quants d'aquests treballadors estaran afiliats a la UGT.

En fi. Que l'aparell de poder que domina aquest país vulgui intentar, de nou, l'encaix amb Espanya no em sorprèn. És l'únic que saben fer. És el que volen fer i el que els demana el cos. No és cap sorpresa.

El que sí em sorprèn és que ERC encara no s'hagi desmarcat del pacte fiscal. Al meu entendre, s'està repetint el mateix error que amb l'estatutet. Error que, finalment, va ser corregit des de les assemblees locals del partit fent que es demanés el no a l'estatutet mutilat i humiliant que havia tornat de Madrid (amb retallades pactades entre Rodríguez Zapatero i Artur Mas, convé no oblidar-ho). M'explico: el suport al "Pacte Fiscal" es podia justificar, originalment, pel que aparentment portava implícit de marxar a la consecució de la hisenda pròpia i el concert econòmic. Aquest suport es va donar amb el ben entès que el rebuig de l'estat a la proposta de pacte fiscal implicaria una acció immediata: la creació d'una hisenda pròpia unilateralment, i una consulta al poble català sobre quina ha de ser la relació, o no relació, amb Espanya.

És obligació del govern de la Generalitat, per mandat del Parlament, fer tots els passos que calguin per tramitar aquesta proposta. Els partits que en van donar suport, lògicament, ho han de seguir fent mentre dura la tramitació; i mentre es mantinguin els termes en que es va acordar prestar aquest suport.

El pacte fiscal, de tenir èxit. Deixaria Catalunya en una situació similar a la del País Basc. No exactament igual, perquè el País Basc no té "quota de solidaritat". Sempre em crida l'atenció que es pretengui endolcir la paraula "impostos", amb "solidaritat". La "solidaritat" té una connotació de voluntarietat que els "impostos", d'imposar, no tenen enlloc. "Solidaritat" també té una altre connotació: la de "cosa indivisible", solidària, de parts que "es mouen a l'hora". És una connotació d'unió. O sigui "quota de solidaritat" és la "quota voluntària per la unió". Bé, de voluntària res. I de la unió aquesta, la veritat, tota la meva vida que estic maldant per desunir-me'n. En tot cas, aquest nou estatus, que no és la independència, semblaria millor (la quota de solidaritat fa pujar la mosca al nas) que el model actual. Però atenció, objectivament, donant suport al pacte fiscal, ERC estaria renunciant, si tingués èxit, a la Independència per una bona temporada.

Ara bé, aquest suport respon a un criteri tàctic. L'estat mai acceptarà el pacte fiscal (No. Mirin-t'ho com vulguin. No ho farà.) i, per tant, el següent pas serà la creació d'una hisenda pròpia unilateralment que permeti afrontar el procés de secessió i la constitució del nou estat. En un parell de jugades, doncs, acaba la partida. Una tàctica brillant. O no?

La qüestió és: les condicions que permetien donar suport segueixen sent les mateixes? Aparentment sí. Però hi ha un moviment de fons inesperat: CiU s'està desmarcant clarament de la reivindicació independentista. No fos cas que algú anés despistat. La intervenció d'Artur Mas quan va comparèixer per fer unes declaracions per la mort d'Ainaud de Lasarte van ser diàfanes: La reclamació ha de ser pel Pacte Fiscal; Del Pacte Fiscal avui mateix només s'espera un "compromís" que en algun moment s'obtindrà de l'estat; El "Pacte Fiscal" ara no li costarà diners a l'estat.

Oriol Junqueras diu que el suport d'ERC al Pacte Fiscal és el suport al "Concert econòmic" i a la Hisenda Pròpia. Que si no hi ha concert, no hi ha suport i CiU ja s'ho farà.

Doncs bé, Oriol, crec que està molt clar que, primer de tot: des d'Espanya, de concert econòmic i pacte fiscal, res de res. Segon: a Catalunya, el Pacte Fiscal ha anat rebaixant-se de "Concert Econòmic" a "compromís que algun dia serà". No és el que s'havia acordat. Per si fos poc, la maquinària s'està posant en marxa per rebaixar l'empenta que havia pres la convocatòria de manifestació de l'11 de setembre per l'ANC (Assemblea Nacional Catalana).

El soufflé, que diria Maragall, pretenen abaixar-lo des del mateix govern de la Generalitat, i pretenen fer-ho amb la bandera del "Pacte Fiscal", i ficant en això del "Pacte Fiscal" als partits que n'han donat suport. El "Pacte Fiscal" es farà servir per matar la reivindicació independentista, amb una tramitació que CiU tractarà d'eternitzar. No es pot permetre això sense denunciar-ho. Per simple supervivència del partit. Però, sobretot, per simple supervivència d'alguna forma d'autogovern per Catalunya.

Ja hi ha mal fet. Cada cop que el President, o la Vicepresidenta, o un secretari general d'UGT diu que el "Pacte Fiscal" és per seguir a Espanya, cent independentistes es demanen que fa ERC donant suport a això. Sobretot amb el que ja hem sentit dir des de Madrid. Sobretot, amb el que hem sentit dir a Barcelona. Sobretot quan sabem que volem la Independència. Jo també m'ho demano, Oriol.

Estelada argentina.

Diuen que el futur és de les dones. També diuen que els jocs de Londres han estat els jocs de les dones. Amb dones a totes les delegacions i a tots els esports. Cosa que no poden dir els homes que, per exemple, no fan competició de natació sincronitzada.

No he seguit gaire els jocs. Tot i que gairebé sense voler he pogut veure algunes competicions. La segona plata de Mireia Belmonte, per exemple. Que va ser una carrera emocionant. Amb un final brillant per la badalonina. Mireia mereix totes les felicitacions per l'èxit aconseguit, i l'admiració pel camí d'esforç i de perseverança en l'entrenament que hi condueix.

I és que totes aquestes medalles tenen noms i cognoms. Nois i noies que s'han preparat durant anys, en molts casos amb entrenaments diaris de vàries hores. La majoria d'aquests nois i noies participants als jocs mereixen una admiració sincera.

Després, sobre aquest esforç individual, s'hi basteix tot un món. Tot el show mediàtic dels Jocs. Totes les desfilades de banderes. Tots els himnes i les classificacions als medallers. Estats Units ha obtingut n+1 medalles. Xina n'ha obtingut m-2... El sentiment nacionalista amara als aficionats d'arreu del món.

La cosa arriba a l'extrem que es parla dels "èxits" o "fracassos" dels diferents països en funció de la quantitat de medalles que obtenen les respectives delegacions olímpiques. No només això, el nacionalisme banal dels jocs esclata a les opinions públiques nacionals quan els resultats no acompanyen o, pel contrari, amb els èxits inesperats.

Nacionalisme banal. Fora de l'estadi, els Jocs són dues setmanes de nacionalisme banal. Enguany, els primers jocs amb Twitter, el nacionalisme banal de les medalles ha fet furor al popular servei de microblogging. Primer, amb les medalles que "Espanya" no guanyava. Amb crítiques als esportistes que, "evidentment", no s'estaven esforçant prou per deixar ben amunt el pavelló espanyol. Després, l'exaltació nacionalista per les medalles que començaven a caure; i encara després amb la condemna a aquells esportistes, com Àlex Fàbregas, o Maider Unda, que no s'han prestat a l'aquelarre nacionalista espanyol.

No ens enganyem. A molts catalans ens ha sabut greu que, un cop més, Catalunya hagi estat exclosa dels jocs.

Fa 20 anys dels Jocs de Barcelona i ja en aquells jocs alguns reclamàvem, a través de l'ADOC (Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya), la creació d'un Comitè Olímpic Català. Aquesta és, doncs, una reivindicació antiga. 20 anys després, les coses segueixen per l'estil, però clarificades: Per evitar reclamacions com la catalana(o potser per evitar la reclamació catalana?), Samaranch va modificar els estatuts del COI per a que, en el futur, només estats independents s'hi poguessin afegir (ja hi havien nacions sense estat que hi participaven). I hom pensa que alguna cosa hem de tenir els catalans quan els espanyols són capaços d'anar a tocar normes internacionals per tractar d'anorrear la identitat catalana.

En definitiva, però, que Catalunya no pugui participar del nacionalisme banal dels jocs no és tan greu. No és pas un cas únic. Hi han d'altres nacions que no participen sota la seva bandera i això no representa un problema per els seus esportistes. Per descomptat, que el cas habitual és el dels esportistes que competeixen amb la seva bandera nacional. Amb la que s'estimen. Però el cas és que, objectivament parlant, la participació voluntària, sota una bandera que et representi, amb la que et sentis còmode, encara que no sigui la de la teva nació, és una opció plausible.

Vet aquí el problema. La participació sota la bandera espanyola no és voluntària. O Espanya, o res. I si no, oblida't de les ajudes a l'esport. I és que el nacionalisme banal espanyol està al Twitter, però el nacionalisme real espanyol està en l'obligatorietat d'oferir glòries a Espanya tant sí com no. Està en la prohibició d'exhibir símbols nacionals que no siguin els espanyols. Està en el xantatge de dir que si vols entrenar, hauràs de fer-ho sota bandera espanyola, o no hi hauran subvencions, per molta marca personal que tinguis.

El nacionalisme real espanyol excita el nacionalisme banal dels jocs... i prohibeix els símbols nacionals catalans. Prohibir els símbols nacionals catalans és exactament el mateix que prohibir la nació catalana. No és cap exageració: està a la Constitució Espanyola i és el primer que es van carregar amb l'estatutet. Fins i tot es van voler carregar el vergonyós preàmbul de l'estatutet on "apareix la paraula nació", cosa que ens va ser venuda com un gran èxit, però que quan llegeixes el preàmbul t'adones com n'és d'humiliant.

Humiliació del nacionalisme real espanyol que s'infringeix contra la nació catalana cada quatre anys: obligant a esportistes catalans a inflar un medaller per a satisfacció del nacionalisme banal de l'opinió pública espanyola, per una banda. No és el més greu. El més greu és que s'està obligant a aquests mateixos esportistes a amagar la seva identitat nacional, la seva identitat, en definitiva. Per fer-los dir sense paraules que la seva és una nació prohibida. Un xantatge subtil. O no. Si vols competir, has d'ocultar la teva pròpia identitat. L'estat contra l'individu. L'estat nacional espanyol ficant-se al cap dels esportistes catalans amb el xantatge: "si vols seguir practicant aquest esport, haurà de ser renunciant a la teva identitat". Això és, de fet, una agressió. És una violació. És la cosificació dels esportistes que esdevenen màquines de fer medalles per al sistema de propaganda nacional espanyola.

Però aquests han estat els jocs de les dones. Una basca, Maider Unda, sense manies, va passar de les amenaces espanyoles i de la censura de la TVE i, en acabar de guanyar la medalla de bronze en lluita, va celebrar-ho posant-se una txapela i abraçant la Ikurriña. Li oferien les dues banderes, l'espanyola i la basca i just en el moment que el comentarista espanyol de TVE, estava dient "ahora cogerá la española", Maider va fer la tria que el cor li dictava. La censura va funcionar, tallant d'immediat l'emissió, però aquesta batalla ja l'havien perdut. Gora Iron Maider.

I el diumenge, quan ja gairebé tot havia acabat, una noia argentina, Sofia Maccari, que acabava de guanyar la plata amb la seva selecció nacional, va veure un aficionat que havia anat a animar a Argentina amb l'estelada catalana. Sofia va demanar la bandera independentista catalana i se la va lligar a la cintura. Sofia ha jugat set anys a l'Athletic de Terrassa, on va aprendre el català. Coneix molt bé el significat d'aquesta bandera.

Sofia no té res que témer de les federacions esportives espanyoles. Ni depèn de les seves subvencions. No la poden atrapar. No estava coaccionada. La seva acció va provocar la darrera alegria per a molts catalans en aquests jocs. El Twitter bullia amb missatges de felicitació i agraïment a la nostra amiga argentina.

El més bonic de la cosa és que crec que la interpretació correcte d'aquest acte és molt senzilla: una noia que acaba d'obtenir un gran èxit, està feliç i ho celebra recordant-se d'uns amics, a Terrassa, a Catalunya, on se sap estimada. És difícil trobar res més net.

Sofia va respondre a les felicitacions rebudes al Twitter amb aquest missatge:
"Vull agrair tots els missatges i estima q he rebut des de tota Catalunya. realment l`estelada va ser una manera d`agrair i compartir amb tots els catalans aquest moment somiat. el meu cor sempre serà mig argentí mig català!! VISCA CATALUNYA!!"



I és que les banderes, aquests draps de colors, poden ser quelcom molt alegre, quan surten del cor, quan ens parlen dels amics, de llocs i paisatges familiars, d'aquells que ens estimem, quan parlen de nosaltres mateixos, quan coquetament s'arrapen a la cintura d'una noia. Quan són un símbol en positiu. I poden ser també quelcom de molt sinistre, quan te les volen imposar per la força o amb xantatges, quan les utilitzen per negar-te, quan enlloc de ser símbols dels amics, ho són dels que t'odien.

Felicitats per l'èxit esportiu, Sofia. I gràcies. De cor, moltes gràcies. I també felicitar a tots aquells esportistes que van obtenir l'èxit als jocs. Felicitats a ells, i l'admiració per l'esforç que els ha dut al triomf. Felicitats als que van poder fer-ho sota la bandera que estimen, i també a aquells que van fer-ho sota bandera imposada. Espero que aquesta situació, aberrant i injusta, aviat deixi de produir-se. Somniem, Sofia. T'agradaria, a Brasil 2016, una final de Hockei herba femení entre Argentina i Catalunya?

divendres, 10 d’agost del 2012

"Pacte fiscal" oposat a "Independència"

S'estan congriant les forces per a que el proper 11 de setembre s'esdevingui una gran manifestació independentista a Barcelona. Una manifestació amb un lema clar i inequívoc: Independència.

Segur que son dotzenes les seccions locals de CiU que donen suport a la manifestació de l'11 de setembre.

El donen, o el donaven. Perquè des del govern de CiU es vol que la diada nacional sigui un dia de reivindicació del "Pacte fiscal". (Felip Puig també ho reclama en aquest enllaç).

Em demano: les seccions locals de CiU que segur que volien participar a la manifestació al crit d'Independència ¿tractaran de rebentar la manifestació per la Independència amb lemes, crits i càntics en favor del "Pacte Fiscal"?

Veurem la maquinària de CiU (potser de bracet amb la del PSC) manifestant-se contra la Independència?

Perquè, cal dir-ho, el "Pacte Fiscal" va en contra de la Independència.

El pacte fiscal és el penúltim intent d'encaixar Catalunya a Espanya. És un projecte autonomista, doncs. Espanyolista, per tant. D'un espanyolisme diferent al que gasten el PP i el PSOE, però espanyolisme a la fi. Un espanyolisme molt català, si es vol. Perquè no: un espanyolisme catalanista. Això sí, el que no és, per descomptat, és independentisme. No pots fer un acte en favor del pacte fiscal al matí i manifestar-te per la independència per la tarda. És una contradicció. Vol dir que no es tenen les idees clares.

El cas és que suport al "Pacte Fiscal" és el que demanava Mas en les declaracions posteriors a la intervenció que va fer per glossar la figura de Josep Maria Ainaud de Lasarte.

Les paraules del President en reconeixement de l'historiador i les respostes a les preguntes dels periodistes les podeu escoltar entre els minuts 06:56 i 24:20 del bloc horari de 13:00 a 14:00 Catalunya Informació d'ahir dijous.

El que sobta més és que, tal com diu Artur Mas en les declaracions, el que es pretén aconseguir ara mateix ni tan sols és un acord de mínims que millori el finançament amb caràcter urgent. Alguna cosa que permeti sortir de la situació d'ofec actual. No.

El que es pretén aconseguir és el compromís de "sortir del sistema de finançament comú", que "això no costa diners d'entrada", i que es vol un tracte bilateral "de tu a tu" amb l'estat.

O sigui, el gran "projecte nacional" del "pacte fiscal" és un "compromís". CiU donarà per bo, per èxit, una "promesa" de que "ja en parlarem".

Home, si ho rebaixem a aquest nivell, potser sí que tindrem "pacte fiscal" i CDC es podrà apuntar un "èxit". Ara bé, jo dubto que la Generalitat acabi l'any sense fer fallida. De fet dubto que la Generalitat sobrevisqui.

El millor de tot, és que em sembla que el Rajoy, que en tindria prou amb fer-se el gallec i que hom sospita que el "ja en parlarem" li sortirà sense voler, dirà que no. Que ni parlar-ne.

Puc entendre que havent un acord del Parlament, és obligació del President de la Generalitat el seguir tots els passos legals per presentar-lo a Espanya. Però un cop vist el panorama, amb les declaracions de Montoro, Rajoy, Cospedal... Que han deixat clar que aquesta és una via morta, el que caldria, si em permeten el consell, és tancar aquest tema del "pacte fiscal" amb el mínim desgast possible. No se si és gaire bona idea provar de rebentar la manifestació de la Diada, la veritat.

I és que en el molt hipotètic cas que al Rajoy se li escapés el "ja en parlarem", no hi han ni ganes, ni forces, ni diners per repetir un procés tan penós com el de l'estatutet. I, si m'accepten un altre consell, aniria preparant el trencament amb Espanya: La Hisenda Pròpia Unilateral Immediata o, dit més senzillament, fons suficients per afrontar els pagaments d'un any, que és el plaç màxim amb el que Catalunya hauria d'accedir a la plena independència. A tenir la clau i la caixa, com tots els països adults del món. El temps que caldria fins que pugui passar a finançar-se als mercats internacionals com un estat sobirà més.

No perdin més el temps. No maregin amb un pacte fiscal que no va enlloc. I a veure si és veritat que a les properes eleccions -anticipades, tant de bo que abans d'acabar l'any, que tenim pressa- CDC es presenta amb la independència al programa.

CDC amb la Independència al programa. No "estat propi". No "dret a decidir". No eufemismes equívocs. No. Independència. Clarament i amb lletres grosses. Sense trampes, eh?

dilluns, 6 d’agost del 2012

Prou d'amenaces ridícules.

És l'hora de passar a l'acció... o de la rendició definitiva.

Ahir, Josep Rull, secretari d'organització de CDC es despenjava amb l'enèsima "amenaça" a l'estat espanyol: "o pacte fiscal o independència". I és que a can CDC encara es pensen que aquesta "amenaça" encara funciona després de 35 anys de fer-la servir.

Com era d'esperar, avui se li han rigut a la cara. Un "calentón" ha dit el portaveu del PP al congrés. Jo no hagués estat tan amable.

A veure si a can CDC ho entenen: és el moment de passar a l'acció. Repetiu amb mi, amics de CDC: "La independència no és una amenaça ni un recurs tàctic. És un objectiu en el que creiem, que volem assolir aviat i que no està condicionat a res." Quan tinguem aquest senzill parell de frases interioritzat ja estarem en condicions d'avançar.

Cap a on? cap a la hisenda pròpia seguida de la Declaració Unilateral d'Independència, i ratificada en referèndum d'autodeterminació. Simultàniament negociant amb l'estat Espanyol les condicions i termes d'aquesta independència: acords, reciprocitats, repartiment de càrregues i patrimoni... Un cop independents, un govern provisional, la mateixa Generalitat que haurà comandat el procés d'independència, exercirà les funcions mentre es redacta la Constitució de la República Catalana i es tria el primer govern independent de la nova República.

Semblen molts passos i molt complicats, però es poden donar en pocs mesos. En un any. El que cal és fer el primer pas i després, el següent, i no aturar-se.

Estan disposats a això?

Si no estan disposats, aleshores això s'ha acabat. Ens queda l'exili.

Si us plau, però, si no estan disposats, almenys callin i deixin de fer el ridícul amb "amenaces" de nen malcriat.

dimarts, 31 de juliol del 2012

Cal encetar el procés d'independència.

Vicent Partal opina, al Vilaweb d'avui, que Artur Mas convocarà les properes eleccions amb l'objectiu de l'Agència Tributària Catalana, és dir, La independència fiscal o, si es prefereix, el concert econòmic com objectiu.

L'opinió de Partal sempre cal tenir-a en compte. Ben bé podria ser aquest el moviment que prepara Artur Mas que, recordem-ho, a diferència de, per exemple, Oriol Pujol, mai s'ha declarat independentista de forma clara. Això és ensopegar de nou a la mateixa pedra. Perquè creu que s'aconseguiria l'agència tributària pròpia dins de la legalitat espanyola? no s'aconseguirà. I en el suposit que és trenqués la legalitat espanyola per obtenir la independència fiscal per a tornar, a continuació. a aquesta mateixa legalitat, el que s'estaria fent és deixar en fals aquesta agència tributària a punt per una nova involució.

O sigui, si et mous cap a la independència, ha de ser un moviment complet. No fer-ho completament no és més que deixar, un cop més, obert el tema de l'encaix de Catalunya dins Espanya. Al meu entendre, encaix impossible, com crec que ha quedat demostrat.

D'altra banda, és un fet que la independència fiscal -en la línia del concert econòmic - sembla ser una situació força estable d'encaix, com es veu al País Basc. És un model quasi-confederal.

En tot cas, significaria un canvi constitucional de l'estat. Jo crec que és inacceptable per a Espanya que, de fet, s'està movent en la direcció re-centralitzadora.

Aleshores, perquè es planteja l'Agència Tributària Pròpia? L'estat espanyol mai l'acceptarà! la resposta al rebuig espanyol serà plantejar la independència? És això?

L'error de fons és el de sempre: es planteja la independència com l'amenaça, com allò que "pot passar" si no hi ha pacte fiscal, o agència tributària pròpia. Però el mateix fet de plantejar la independència com a últim recurs li treu la força a l'amenaça. Fa 35 anys que s'amenaça a Espanya amb la independència i Espanya ja sap que aquesta amenaça és un bluff. Si més no provenint de qui prové, si més no quan es planteja com amenaça d'últim recurs.

I és que la independència no pot ser una amenaça. La independència és un procés en el que l'objecte de la negociació són els termes de la independència, i aquest procés té una data de caducitat: el dia en que hi han dos estats independents amb unes noves fronteres on abans n'hi havia un.

Jo crec que l'estat espanyol descompta que Catalunya, més aviat que tard encetarà el procés de la independència i està prenent posicions. Per això el setge (post de Jordi Graupera al seu bloc).

El problema el tenim a Catalunya. El nostre govern comet de nou l'error d'amenaçar amb la independència. No es pot amenaçar amb la independència. Això, a Madrid ja no cola. Senzillament, el que cal és negociar els termes de la independència. Espanya està prenent posicions i té la iniciativa. Mentre que a Barcelona encara no han entès que la jugada està descoberta.

I tenint en compte que ens anem a saltar la legalitat espanyola i la seva constitució, emprendre el camí dels fets consumats: per exemple, potser caldria crear d'urgència una entitat que faci d'agència tributària pròpia provisional, de cara a superar la situació de bloqueig econòmic, l'acció hostil -segurament se'n pot dir de forma legítima, acte de guerra- a la que l'estat espanyol sotmetrà, ja sotmet, a la Generalitat durant aquest procés. Paradoxalment, per l'estat espanyol ja s'ha encetat el nostre procés d'independència.

dissabte, 28 de juliol del 2012

Ni pactes fiscals ni punyetes.

Cal agrair al PP que hagi deixat clar, d'entrada, que de pacte fiscal res de res. Que ni parlar-ne.

Sincerament, gràcies. Ara mateix tot el numeret mediàtic que es podia muntar al voltant del "pacte fiscal" i que només hauria servit per tenir entretingut al personal durant el temps que al PP li hagués semblat bé, i que CiU hauria desitjat que s'allargués fins a les properes eleccions catalanes, s'ha esfumat.

No haurem de patir la vergonya d'un circ com el que es va muntar al voltant de l'estatutet. Ja està. Des de CiU no ho donen per tancat i diuen que aquest cop als morros no ha estat oficial i que, de fet, encara no s'han posat a negociar.

Quina gràcia. Com si tinguessin alguna força per negociar. Desperteu! els heu demanat un "rescat"! i ara voleu negociar amb ells? És de ser inútils, com diuen a la tele.

Vaig poder veure uns moments del debat al Parlament sobre el "pacte fiscal" i no em podia treure del cap la sensació d'estar contemplant l'escenificació d'una gran mentida: Uns parlant de "la clau i la caixa", altres dient que demanem el concert econòmic, uns altres que si la Hisenda pròpia, uns de més enllà que si "l'agència compartida amb doble clau", encara d'altres que "Lofca o res", i també els que diuen que "pacte fiscal en la línia del concert econòmic".

En defensa del "pacte fiscal en la línia del concert econòmic" que ha de ser "tenir la clau i la caixa" es va alinear la majoria de CiU,ERC i ICV. Sembla ser que aquesta cosa tan complicada que es vol demanar és assimilable a demanar la independència fiscal. Em demano si no seria més senzill, en comptes de demanar la independència fiscal, proclamar la independència nacional.

Sigui el que sigui, l'endemà, el ministre Montoro va dir que de pactes fiscals res. I la vice-presidenta Soraya va acabar de reblar el clau amb un pujolià "ara no toca". Fi de la partida.

Suposo que a CiU el "no" el donen per descomptat, però que en els seus càlculs esta el poder entrar en el procés parlamentari i arribar a una situació de gran dramatisme mediàtic, com amb el Pla Ibarretxe, que els permeti ser "víctimes" d'una gran derrota i aparèixer com herois tràgics que lluiten contra forces infinitament superiors. Tot això amb vistes a capitalitzar la frustració generada per obtenir una majoria còmoda a les properes eleccions catalanes, i qui dia passa, any empeny. Si és aquest el pla, que sàpiga CiU que se'ls veu el llautó d'una hora lluny. No colarà.

El PP ho ha fet bé: uns copets a l'esquena i "Mirin, ara no toca". Els faltava dir "No emprenyeu amb bajanades". La "derrota" del pacte fiscal no tindrà, doncs, l'èpica de la "derrota" del "Pla Ibarretxe". En part perquè el PP actual, tot i que és molt més agressivament centralista i uniformitzador per la via dels fets, per la via de les formes, en canvi, és molt més civilitzat que el PP d'Aznar (tot i que no poden evitar tenir personatges extraordinàriament desagradables, com els mateixos Montoro, De Guindos, o Andrea Fabra).

A mi, el que em sorprèn, com a militant, és el suport que ERC està donant al pacte fiscal. Tal com ho veig jo, és fer-li el joc a CiU. Està escrit que el pacte fiscal no anirà enlloc i que el seu fracàs no mourà CiU cap a l'independentisme. Només se m'acut que és una forma de tractar de posar en evidència a CiU de cara a intentar créixer a les properes eleccions. Similars deuen ser les motivacions d'ICV.

Qui està fent un paper més galdós en tot aquest afer és el PSC. Aquest partit, que va arribar a aprovar un projecte d'estatut (l'estatut del Parlament del 30 de setembre de 2005) que recollia en el seu "TÍTOL VI. DEL FINANÇAMENT DE LA GENERALITAT I L’APORTACIÓ CATALANA A LES FINANCES DE L’ESTAT", el concert econòmic o, si és prefereix, un "pacte fiscal en la línia del concert econòmic" avui se'n desdiu de tot allò. El PSC ha perdut el nord.

En fi. Només espero que el PP liquidi aquesta llufa del pacte fiscal ben aviat. de fet, el que és trist és veure com al Parlament perden el temps en anar-se per les branques. És que no han entès en quin punt estem? Els parlamentaris del Parc de la Ciutadella prenen per rucs als ciutadans de Catalunya? per pura lògica: ¿com és que demanes un préstec d'emergència a canvi de deixar que se't fiquin a casa a dir-te què fer i què no fer i, a continuació, demanes posar condicions sobre unes finances que ni controles ni et deixaran controlar per les bones?

És que és ben senzill, coi! les independències, fiscals, nacionals, o les que siguin, no es demanen. Es proclamen. No hi ha més. En comptes de demanar l'impossible, el que cal és emprendre una acció que permeti obtenir el control efectiu sobre el que es recapta a Catalunya. Potser alguna cosa en la línia del que va suggerir Múriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. Fets consumats, i no paraules.

Per il·lustrar aquest text, adjunto la intervenció de Joan Puigcercós en el debat sobre el pacte fiscal. Interessant. Explica la posició d'ERC, que com he dit abans, trobo que en la pràctica només dona aire a CiU. El no al "pacte fiscal" està més que assegurat, i CiU no sortirà d'aquest afer re-fundat com a partit veritablement independentista. Perdem un temps preciós discutint el sexe dels àngels quan caldria passar a l'acció amb decisió i coratge. Un temps que es perd que es tradueix en més empobriment, més atur i menys drets per als homes i dones de Catalunya.

Tot estant de vacances (II)

I el segon dels posts. En aquesta ocasió, del dimecres, quan ja se sabia que el govern de Mas demanaria el "rescat". Amb el foc de l'Empordà en fase de control, però encara cremant, la petició de rescat em va semblar poc més que un acte de traïció.

Vet aquí el text:

25/07/2012. Rescat? Ràbia i vergonya!

M'assebento que Mas ha demanat el "rescat". En el millor estil de quan va pactar l'estatutet amb el ZP, a canvi d'una presidència de la Generalitat que, oh sorpresa! m'han enganyat! no va ser, Mas acaba de vendre's la marca Generalitat de Catalunya S.A. a canvi de poder pagar les nòmines de juliol.

Brutal. I com que sap que això és molt lleig, dissimula i es fa el milhomes: "aquí no vindrà ningú a dir-nos que hem de fer". No només això, avui es vota la proposta de "pacte fiscal" que es portarà a Madrid. Serà "ara o mai", i Mas rebla, "per tant, serà ara". Ah, sí? ja els ho ha comentat al Montoro i al De Guindos? I quan ho farà? abans o després de demanar el "rescat"?

Casualitats de la vida, ara per la tele fan un programa per commemorar el 20 aniversari dels jocs de Barcelona, un moment d'incerta glòria. Millor això que res, però avui és un dia de vergonya certa. Fa 20 anys, els reis del mambo. avui, venent-nos l'autonomia per pagar les nòmines de juliol.

I, a més, hom es demana: que potser Espanya S.A. pot pagar aquest rescat? Més encara: En cas que pugui, Espanya S.A. voldrà pagar aquest rescat? En realitat aquest el moment ideal per fer passar als molt molestos administradors de Catalunya S.A. i als seus rebels clients per l'adreçador.

És el moment de la dolça venjança contra aquests orgullosos que s'entesten a fer servir una llengua diferent i que diuen que "Catalunya no és Espanya". vaja si ho és! ara ho serà més que mai! El "rescat" serà amb les condicions que posi Espanya S.A. Els calés arribaran justets i es gastaran en allò que dicti l'administració central. Els homes de negre ja s'han buscat pis prop de la Plaça de Sant Jaume. Espanya S.A. no té calés, però almenys s'ho passarà d'allò més bé desfent l'autonomia de Catalunya S.A. entregada de forma vergonyosa per l'administració més poruga que ha vist aquest país.

Mas ha entregat les claus de la Generalitat a canvi de poder pagar les nòmines de juliol. Potser els homes de negre li diran que ni amb "rescat" tampoc hi han calés per pagar totes les nòmines. Aquesta serà la primera.

Com s'ha pogut caure tan baix? La situació és tan sagnant que després d'anys d'espoli, Catalunya S.A. ha de demanar "rescat", i comunitats com Andalusia S.A. o Extremadura S.A. passegen per la cara dels administradors i clientela de Catalunya S.A. unes "finances sanejades".

I tot això el mateix dia que el foc de l'empordà ha quedat controlat. Aquest país que s'ha unit contra el foc que el cremava, amb voluntaris d'arreu, amb suport arreu amb un esperit de superació que cristalitza en la campanya 1català1arbre... Aquest mateix poble ha estat traït pels seus "administradors". Era el millor moment, Sr. Mas, per fer-lo caure, oi? aprofitar, i mai millor dit, el foc creuat. I rematar-lo d'una punyalada per l'esquena. Ens venem el país per pagar les nòmines de juliol... No hi havia cap altre opció, oi? No. Seguint les regles d'Espanya, no.

I ara el Mas ens vol fer creure no se quina merda del pacte fiscal? au, vinga... que el Montoro i el De Guindos no es mamen el dit. I nosaltres, tampoc.

Oh, Déu meu! Quanta ràbia que sento!

Tot estant de vacances (I)

Aquesta setmana passada hem estat fora i amb Internet racionat. En aquest espai de temps s'han produït un parell d'esdeveniments que m'han fet escriure. Avui, un cop de nou a casa, penjo els escrits al bloc.

El primer escrit és del dilluns. Amb el fum i l'olor de cendra del foc de l'Emporda a Barcelona. En aquells moments se sabia que el Govern s'estava plantejant acollir-se al "rescat" autonòmic.


Vet aquí el text:

23/07/2012. Foc.

De camí a Ribes, en sortir de Barcelona, el fum cobreix el Besòs.

Anys de dèficit fiscal, d'espoli, porten al govern a plantejar-se el "rescat".

Mentrestant, retallades a sanitat, educació i... bombers.

Anys de ràbia. Al 92 ja es parlava d'un espoli d'un billió de pessetes. 20 anys d'espoli després, avui, de quant parlem? en quant xifra la Generalitat el'espoli? quants diners es volen demanar de "rescat"?

I, mentrestant, el foc crema a l'Empordà. Pagesos, voluntaris i Bombers, de banda i banda del Pirineu, bombers catalans, lluiten per apagar-lo.

I, mentrestant, els diaris de Madrid, a les portades, es feliciten a plana completa pel triomf d'un espanyol a la Fòrmula 1. És natural. Aquest no és el seu país. A veure quan ho entenen alguns.

I, mentrestant, al Twitter és impossible obviar els tuits de nacionalistes espanyols que se n'alegren que Catalunya es cremi. És impossible obviar-los. Mireu Apuntem.cat. És natural. Aquest no és el seu país. Més aviat som els seus enemics. Els rebels mai assimilats. A veure quan ho entenen alguns.

Espero que, per dignitat nacional, CiU no s'abaixi els pantalons i demani cap "rescat". No es pot demanar ajuda als qui ens volen sotmesos. A més, que no serà ajuda. Serà un xantatge. Absurd monstruós i sagnant, anys d'espoli i ara, amb el país exhaust i cremant, demanar ajuda als que han expoliat? és el síndrome d'Estocolm?

I és cert que a aquest expoli han contribuit i se n'han beneficiat catalans. I és cert que hi han despeses inútils: que aquest és un país on una administració a dos nivells, Generalitat i ajuntaments, és més que suficient, no com ara, on hi han, a més, administració de l'estat, diputacions, consells comarcals... i segur que em deixo alguna cosa més.

Tot això és cert. I el resultat és que el foc crema l'Empordà. Crema un sotabosc que les retallades no han permès netejar. Crema el sotabosc i crema la ràbia.

És el moment de dir prou.

divendres, 20 de juliol del 2012

La Generalitat de Catalunya també demanarà el "rescat"?

Els esdeveniments estan accelerant-se: En un altre divendres negre, l'IBEX s'ha deixat gairebé un 6% i la prima de risc puja per sobre dels 600 punts bàsics. Situació d'alerta roja. En aquest context, la Generalitat del País Valencià -de la "Comunitat" per als constitucionalistes i espanyols de bé- ha demanat el "rescat" a l'Estat Espanyol S.A.

Amb la qual cosa, el PP ha aconseguit per la via dels fets carregar-se la minsa autonomia, o imatge de marca local, del País Valencià. No van tenir prou amb canviar-li el nom i rebaixar-lo a "Comunitat". Finalment han aconseguit que tots els comptes valencians passin ja per Madrid, on seran tutelats i vigilats per funcionaris espanyols que, al seu cop, estaran tutelats, vigilats i actuaran als dictats de funcionaris europeus (els homes de negre!) que seran, al final, els que prendran les decisions d'aprovar o denegar els comptes. Fi de l'autonomia.

En el cas del País Valencià, puc arribar a creure que aquest final fins i tot respon a un pla. Vull dir que al PP de la "Comunitat" ja li va bé. Espanya com a "salvadora". Només que aquest "rescat" es traduirà en més retallades a serveis públics i aquesta Espanya "salvadora" mostrarà la seva cara més lletja. Però bé. El "rescat" l'han demanat voluntàriament, no?

Amb la liquidació de l'autonomia valenciana el PP es cobra una peça important. Esquartera la minsa autonomia de la meitat del territori que de forma difosa i sense saber ben bé què és volia dir, algun cop s'ha conegut com a Països Catalans. I ho fa gairebé per aclamació popular. Bona caça.

Ara la pregunta és, i la Generalitat de dalt? (AKA Generalitat de Catalunya S.A.) Què pensen fer els administradors de la sucursal de la regió nord-est d'Estat Espanyol S.A.? ¿Prendran exemple dels administradors de la sucursal del "llevant" i demanaran el rescat?, això sí, explicant a la clientela que es fa en lliure exercici al dret a decidir, que aquesta és la millor solució i que d'aquesta forma es salvaguarda l'autogovern català.

Ben mirat, si s'aconsegueix convèncer als clients, aquesta és la millor solució. Els "homes de negre" d'Europa S.A. ho veuran bé. L'alternativa és anar fent la viu-viu fins que els els homes de negre ordenin als administradors d'Estat Espanyol S.A. que tanquin la sucursal nord-est perquè és massa cara. Això seria la "intervenció". Jo suposo que els administradors d'Estat Espanyol S.A., conscients que això no cauria molt bé a Catalunya, prepararan alguna esmena legal, constitucional,o de la natura que sigui per a evitar conflictes innecessaris (potser la suspensió de l'autonomia i el tancament del Parlament?). Però tot plegat seria molt lleig i faria quedar molt malament als actuals administradors de Generalitat de Catalunya S.A., així que penso que abans d'arribar a una situació tan desagradable els administradors de la sucursal nord-est demanaran el "rescat" voluntàriament. Ah, el "dret a decidir"! finalment l'exercirem!

Això és el que hi ha , nois. Tant de bo que m'hagi de menjar les meves paraules, però sospito que tots aquests que veuen la independència a tocar, estan somiant truites. Hi ha una tercera via, és clar. Que s'exerceixi de veritat el dret a decidir i que s'exposin clarament les alternatives al poble per a que triï en una consulta: o demanar la intervenció i fins aquí hem arribat, i potser d'aquí un parell de generacions el "problema català" haurà quedat resolt per defunció del subjecte; o proclamació de la independència envers el Regne d'Espanya i negociar amb Europa què és el que hem de tornar els catalans. Intervenció per intervenció, és millor estar intervinguts directament per Europa S.A. Hi han més possibilitats de tornar els calés.

Sí, amics, es tracta de triar amo. O Espanya S.A., o Europa S.A. Ara bé, no cal dir que Espanya S.A. és una empresa en fallida i Europa S.A. de moment, no. Amb Espanya S.A. tenim amo per sempre. Amb Europa S.A., un cop pagats els deutes, tenim la promesa de veu i vot en "igualtat" de condicions, ni haurem de ser "solidaris" per collons i que, a sobre, ens diguin el nom del porc. La veritat, no veig gaires arguments per seguir a Espanya S.A. No dubto que, posat en aquesta tessitura, el poble català engegarà Espanya S.A. a fer punyetes. Sembla que les successives enquestes del CEO (pàg 36) així ho confirmen. Per descomptat, podria ser que el poble català decidís auto immolar-se, i si aquest fos el cas caldria acceptar-ho; però vaja, que ho dubto que decidís tal cosa. En tot cas, també caldria que a Europa S.A. ens hi volguessin, cosa que està per veure. O sigui que, finalment, tot plegat tampoc depèn tant de nosaltres. En fi.

Però, com ja he dit, això, em temo, és somiar truites. Exercirem, per delegació via Parlament de Catalunya S.L. no fos cas que algú prengués mal! el nostre inalienable "dret a decidir", i "decidirem" renunciar -és el millor, el més responsable, el que demostra sentit d'estat- a la nostra minsa autonomia. I l'exili cada dia és més a la vora. Bona nit.

dimarts, 17 de juliol del 2012

La disjuntiva

No crec que hi hagi gran cosa a comentar sobre les mesures que està prenent dia sí, i dia també, el "govern" de l'estat. "Govern" entre cometes, doncs Estat Espanyol S.A. és una empresa en concurs de creditors i el que s'està fent és una liquidació. El "govern", el consell d'administració, fa el que li manen amb l'esperança que salvaran el seu cul. El seu, no el nostre. En això consisteix el "rescat" i per això estan tan interessats en ser "rescatats".

No. No em posaré a comentar res d'això. No paga la pena. Ja n'hi han que en parlen i que diuen cap a on anem i el que encara està per venir (el proper són les pensions). En aquest sentit, crec que pot ser útil llegir aquest article: "España entra en la espiral de la muerte" en el que se'ns avisa com l'Estat Espanyol S.A. està emprenent el camí en el que es troben Grècia, Portugal i Irlanda (també Estats S.A.). Un camí en el que els respectius clients captius (eufemísticament: ciutadans) d'aquests estats S.A. són cada dia més pobres.

No. És massa trist. El comentari va en una altre direcció: Estat Espanyol S.A. funciona (funciona malament) amb un sistema de sucursals conegut amb el nom de Comunitats Autònomes. Aleshores, de cara als clients captius de Catalunya, Estat Espanyol S.A. es presenta sota la forma més propera i comercial de Generalitat de Catalunya S.A. És un tema de marca, bàsicament.

Doncs bé. Resulta que en els últims consells de direcció al que han estat convidats els administradors de la sucursal catalana (juntament amb les altres sucursals) els han dit que no hi han calers i que hauran de fer retallades a les sucursals. Els capitostos del consell d'administració poden ordenar això, i moltes coses més, als administradors de les sucursals. Els han dit, a més, que vist com està el panorama, es caldrà substituir determinades marques locals per la marca blanca estatal, que és més barata.

Aleshores arriba el més extraordinari. Els administradors de la sucursal diuen que no ho veuen bé, i fan com que s'enfaden molt. I es queixen que Estat Espanyol S.A. els retalla el pressupost i que no fa efectiu el pressupost anterior.

I això és sorprenent? sí que ho és. Una sucursal és una sucursal i una sucursal no pren decisions. Punt. A que venen, doncs, aquests escarafalls?

La cosa és molt senzilla, senyors Mas, Mas-Colell i Mena, vostès no pinten res. No pinten res perquè han triat ser administradors de sucursal i malden per seguir sent-ho. Aquest és el seu negoci. La seva aspiració en la vida. Generalitat de Catalunya S.A. sucursal de la región nordeste de Estado Español S.A. Una feina segura i molt ben pagada. Càrrecs de responsabilitat, què caram! no ens menystinguem!

Això sí, les decisions no les prenen vostès. Les prenen lluny de Barcelona un senyors que, pel seu mal cap, ara veuen com tampoc poden prendre decisions i les decisions de veritat, d'un temps cap aquí, es prenen al consell d'administració del grup Unió Europea S.A. al qual pertany Estat Espanyol S.A.

La cosa és, repeteixo, que vostès no pinten res. Pintaven molt poc quan només eren administradors de la sucursal. Però és que ara que Estat Espanyol S.A. ha estat intervingut per UE S.A. és possible, fins i tot, que vegin com els degraden a simples encarregats de planta. Conservant el sou, això sí. Si més no, de moment. En els temps que corren, però, això ja és un gran què.

Fixin-s'hi que no parlo per res dels clients captius de Generalitat de Catalunya S.A. Aquests no són gaire importants. Fent meves les paraules d'aquesta gran pensadora castellonenca del PP, Andrea Fabra, diré "que es fotin!" Ben mirat, els van votar a vostès de forma majoritària, oi? (bé potser no tant majoritària, però el sistema electoral permet obviar aquests molests detalls)

No, jo em preocupo pel seu futur. Senyors Mas, Mas-Colell i Mena. I els donaré un consell: Es millor està callat i semblar tonto que obrir la boca i confirmar-ho. Per què ho dic? Pel següent: vostès no pintaven res abans i encara pinten menys ara. Un administrador de sucursal no discuteix les ordres del consell d'administració, com han anat fent vostès fins ara. Doncs encara menys un encarregat de planta alça la veu per reclamar no se sap què a la direcció del grup. Ells no perdran temps amb bestieses: gran animalada de fa un mesos del Mas-Colell dient que es denunciaria davant "Europa" els incompliments pressupostaris de l'estat amb la Generalitat. I la més recent en la mateixa línia: es demanarà la mediació d'"Europa" si "Espanya" intervé "Catalunya". Ai senyor! No toqui els ous als amos que potser encara s'emprenyaran i els fotran fora!

Això d'amenaçar amb "que aniré a la senyo" és una variant del "doncs ara no jugaré i me'n vaig". Però no funciona. No funciona perquè la senyo no perd el temps amb nens repelents i el bullyng, si de cas, no és contra la Generalitat, si no contra els ciutadans de Catalunya, i aquests, com hem dit abans "que és fotin".

Mirin, la cosa és aquesta: Arribem al final i només hi han dos camins. Un és el que estem emprenent: retallades, recentralització de l'estat i pèrdua de l'autogovern. O bé l'altre camí: deixar Estat Espanyol S.A. i emprendre el propi negoci. De veritat. Tocar el dos. Marxar. Anar-se'n. La independència. Però fer-ho de veritat. Marxar de veritat en comptes d'amenaçar amb "desafeccions", "sobiranismes" i pallassades similars.

I això solucionarà els seus problemes? Segur que d'entrada els en crearà molts. Fixin-se, caldria bastir un procés constituent i negociar les condicions de la independència. Ara bé, la independència podria ser un gran moment per corregir errors; per fer net de corrupcions; per simplificar l'ordenament territorial català a dos nivells, en comptes dels cinc actuals; i sense comptar que, de cop, es passaria a tenir la clau de la caixa de la fiscalitat; i també que les infraestructures es decidirien aquí i que, per exemple, el corredor mediterrani es podria completar ràpidament; o que l'aeroport del Prat deixaria de subordinar-se a Barajas i podria esdevenir el hub que sempre ha volgut ser... En definitiva, que es podria posar el país a funcionar. Seguiríem en crisi, cert, però tindríem una il·lusió, un objectiu. Aquest cop sí. Un país per redreçar.

En fi. No em facin cas. Ben mirat, tot això només són aventures i somiar truites. És millor ser encarregat de planta a UE S.A. (amb un bon sou!) que president del consell d'administració de República Catalana S.A. A més, tal com està el mercat, no trigaríem ni dos dies a ser absorbits pel grup UE S.A. O sigui que acabaríem on som. Bé, igual del tot, no. Ara vostès tindrien cadira pròpia al consell d'administració del grup, on de debò es remenen les cireres. El vell amo ara seria col·lega de taula. No està tan malament vist així, oi? Però prou. Ja hi tornem a ser amb el conte de la lletera...

Res, res, que aquest és un país de Senyors Esteve. Ja ho deia Santiago Rusiñol. És el que s'ha votat majoritàriament, oi? No dic que estigui malament, al contrari. Però si és aquest el cas, llavors deixin de dir bajanades i assumeixin el seu paper. El poble els seguirà votant.

I jo, sense recança, m'exiliaré a un país més digne.

dimecres, 27 de juny del 2012

El 51% "independentista".

"Més de la meitat dels catalans votaria "sí" en un referèndum sobre la independència segons el CEO". I jo que me n'alegro... Crec que és una bona notícia. Sincerament.

Ara bé, també crec que cal adonar-se del que vol dir, realment, aquesta notícia. Des d'un punt de vista independentista, molt posa cosa. Per què? doncs, perquè aquesta majoria de votants del Sí en un referèndum d'independència no té cap possibilitat d'esdevindre realitat. És molt senzill. La majoria d'aquests votants en un hipotètic referèndum d'autodeterminació voten realment, res d'hipotètic, a partits que mai plantejaran aquest referèndum. Ho sento, nois, CiU no és independentista.

No és independentista perquè se'n cuiden prou de deixar clar que el partit no és independentista. Són "sobiranistes", son "nacionalistes", són "catalanistes", estan pel "dret a decidir" i totes aquestes mandangues que distreuen molt a la parròquia i la fan sentir com el Braveheart abans d'una batalla, però no apareixen per enlloc les paraules autodeterminació i independència.

I aquest jugar amb les paraules i fer-les perdre el sentit és quelcom de molt dolent i perniciós.

Perquè, diguem-ho d'una vegada, fer servir "l'independentisme" com argument tàctic és un error. És un error monumental perquè només enganya a la pròpia parròquia. No enganya a l'adversari. A Espanya, a Madrid, "l'independentisme" tàctic de CiU fa molts anys que no cola. Voldria pensar, m'agradaria pensar, que cada cop cola menys a Catalunya. però no ho se. Em fa l'efecte que en aquest país som molt burros en aquesta qüestió, o molt còmodes i, tot plegat, aquest "independentisme" tàctic ja li va bé a la majoria perquè, ben mirat no fa pensar gaire i deixa les coses ben bé com estan.

L'argument independentista, quan és tàctic, quan és fa servir com amenaça, no té força. És inútil. Pitjor, és infantil: és el "doncs ara no jugo!" dels nens, que tot seguit diuen "buenu, va, sí que jugo, però la propera vegada no jugaré, eh?". És patètic. Només serveix per enganyar al personal. Però no per aconseguir res.

No és per casualitat que només s'han tingut en compte algunes reivindicacions de CiU o el PNB o fins i tot ERC. quan l'aritmètica parlamentària al Congreso de los Diputados ha situat aquestes forces com a imprescindibles per a fer majories per aprovar els pressupostos. I prou. A Madrid aquesta és la força que val, no la suposada "força" d'un "independentisme tàctic".

Sabeu quan té força l'argument independentista? només en un cas: quan es negocia les condicions de la independència.

Aquest és l'únic moment en que l'argument independentista té força: a l'hora de negociar com es reparteixen els bens, el traçat de les fronteres, compensacions allà on calguin... Només quan es negocien les condicions de la independència és quan "l'argument independentista" pren tota la seva força. Quan és la realitat. Un fet inevitable. Quan no és una amenaça, si no la realització del desig ferm i de la tria lliure d'un poble. Quan no és tacticisme, si no fet històric.

Amenaçar amb la independència per obtenir beneficis partidistes? No. Si us plau, no. Deixeu de fer-ho. És mesquí. És absurd i se us veu el llautó. A Madrid no s'ho creu ningú. I a Catalunya, espero, cada cop són menys els que s'ho creuen.

Independència? Sí. Ara mateix. Per molts motius: econòmics, culturals, de simple qualitat democràtica... Però, sobretot, perquè podem i volem. Perquè la història del nostre poble és nostra i l'hem d'escriure, i ha de ser una bella pàgina de la història.

I deixeu de malbaratar els mots.

Singulars amb la germana Teresa Forcades

El sermonet del Barberà del començament no té preu, i la xerrada posterior amb la Teresa Forcades, tampoc.

Amén, germana, amén... Tanmateix, veig més que difícil una sortida a la islandesa. Sobretot perquè em fa molt l'efecte, per una banda, que la cultura democràtica de la majoria dels ciutadans de l'estat espanyol és, més aviat, escadussera. I per l'altre, perquè crec que hi ha molta por. Quan hi ha por em fa l'efecte que es gairebé instintiu, i no m'agrada la paraula, buscar la "protecció" de figures "d'autoritat". és dir, es busca una "ma dura", fins i tot quan aquesta ma dura "castiga" als seus protegits.

I és que, malgrat tot, continua havent una franja important, potser majoritària, de ciutadans que tot i que aquesta crisi també està afectant té, en canvi, molt a perdre si es trenca la baralla. Essencialment, tots aquells que mantenen els llocs de treball, que no estan endeutats amb hipoteques i que poden tenir estalvis.

Tot aquest conjunt de gent tenen bons motius per voler que es paguin els deutes adquirits, que es segueixi dins l'euro i que la inflació sigui baixa.

Estic parlant de molta gent. Potser la majoria. Són la gent que volen seguir al sistema. Sospito que molts, potser la majoria? dels que avui estan a l'atur, hipotecats o sense estalvis el que volen és poder tornar als vells temps. A que les coses tornin a com eren abans, quan hi havia feina, i estar hipotecat o no tenir estalvis no era quelcom de problemàtic.

I la promesa que s'està fent des del sistema és que les mesures d'austeritat, les retallades a les prestacions socials, les privatitzacions, les retallades de drets laborals, la repressió policial... ens retornaran algun dia als temps de vi i roses.

Només que sembla que no hi estem tornant. De fet, sembla que ens hi allunyem. Que sembla que els "rescats" només són per a alguns. Que la majoria que té molt a perdre si la baralla es trenca, resulta que està perdent, poc a poc, o més de pressa, ara que la baralla encara està sencera.

Potser és que encara no hem perdut prou.

En fi, com diu la germana abadesa. "Vigila, Teresa, vigila, pensa que tens una comunitat al darrera". Vigila, Teresa. Però també "Endavant". Afegeixo: Gràcies, Teresa, per dir el que penses, lliurement i amb valentia. I per fer-ho entenedor. Gràcies, de debò.

Amén, germana. La Pau en Crist.

Vet aquí l'enllaç al vídeo al 3 a la carta. Com sempre, el Singulars, referent televisiu.

I vet aquí el vídeo per si el voleu veure aquí mateix.

dilluns, 18 de juny del 2012

L'endemà de les eleccions gregues amb la prima pujant

Què va passar ahir a les eleccions gregues? Partint del fet que, al final, només cadascú sap perquè vota, m'atreviré a fer una interpretació: Ahir, a Grècia, els grecs que van anar a votar van fer-ho pensant en la seva butxaca, en la pròpia i particular de cadascun d'ells.

I el resultat va ser que el partit de dretes Nova democràcia va guanyar, amb una mica més de diferència que a la primera tongada. Syriza s'ha consolidat com a segona força i el PASOK se'n va, definitivament, a la tercera posició.

I què vol dir això? doncs que aquest cop és molt probable que ND i PASOK acabin format govern. ND i PASOK representen els partits que estan "d'acord" amb les retallades imposades des de la UE. Syriza representa a aquells que tot i voler romandre a l'euro, no estan d'acord amb les retallades.

Jo crec que els grecs que han votat (l'abstenció ha estat de fet el "partit" més "no votat") ho han fet pensant en la pròpia cartera. Amb un raonament senzill: si Grècia surt de l'euro, els estalvis en euros quedarien nominats en una nova moneda que seria immediatament devaluada. I això vol dir que es perdria riquesa efectiva. I segon, caldria esperar una inflació alta, o altíssima, durant una bona temporada. Aquesta inflació acabaria de convertir els estalvis dels qui els tinguessin en poc més que xavalla.

Amb aquest raonament, és bastant lògic que els grecs hagin votat majoritàriament romandre a l'euro. Els tres partits més votats estaven d'acord amb això.

I perquè ha guanyat ND+PASOK? Segurament la campanya per associar Syriza amb sortida de l'euro ha funcionat.

El problema és que era una associació fàcil. Syriza volia "renegociar". Renegociar? Quan dos "negocien" és perquè l'alternativa, barallar-se, pot provocar alguns danys irreparables a totes dues parts. Dit més bèstia, si tots dos es tenen agafats pels collons, és millor negociar. Era aquesta la situació entre el govern de Grècia i el de la UE? No. Sens dubte. Grècia S.A. depèn, per a seguir funcionant, dels diners que li proporciona UE S.A. No hi ha negociació possible. La UE posa les condicions. Si Grècia no les vol seguir, allà és la porta. Jo crec que això ho han vist molts grecs.

De moment, Grècia S.A. continua a la partida. Vindran més retallades. La qüestió és saber si el govern ND+PASOK format per, no ho oblidem, la mateixa gentola de polítics corruptes que han portat Grècia a la situació en que es troba, seran capaços de reconduir la situació. Si es tornaran bons i virtuosos després d'anys i anys de corrupció, vaja. Jo també crec que no. D'aquí la importància dels men in black de la UE. Visca la democràcia.

Ara que em rellegeixo el paràgraf anterior, veig que si es fa un paral·lelisme amb Espanya S.A. es aprofitable del tot. Ves quina cosa...

Perquè, a més, es pot preveure que si la situació no es recondueix, cada cop seran menys els que pensant en la pròpia butxaca trobin menys arguments per seguir a l'euro o per suportar les "mesures d'austeritat". No es pot descartar que si la situació a Grècia no millora, i no hi han motius per pensar que ha de millorar, a les properes eleccions que potser són més aviat que no ens pensem, Syriza podria ser la força majoritària i, llavors, el seu discurs potser ja serà el de sortir de l'euro.

En resum, el passat diumenge, a Grècia es va guanyar temps. Tot i que sospito que no se sap molt bé per a fer què.

El post hauria d'acabar aquí, però el dissabte abans de les eleccions a Grècia, un actor inesperat va obrir la seva boqueta de pinyó i, si no m'equivoco, la va cagar. Em refereixo, com no, al Mariano.

Jo crec que el Mariano es pensava que guanyaria Syriza a Grècia. Que una Syriza oposant-se a les retallades imposades per Brussel·les seria un bon escut per fer el mateix discurs a l'Estat Espanyol S.A. I l'home va deixar-la anar: Espanya no seguiria, de moment, les recomanacions de l'FMI: apujar l'IVA, retallades de sou dels funcionaris... Con en els millors episodis del Polònia, aquella mateixa tarda l'Artur Mas li recomanava al Mariano que no vacil·les a la Merkel que la teutona té mala llet. Però el Mariano va seguir amb el seu ful. El resultat, oh! sorpresa! és que l'aposta no li ha sortit bé i els grecs han optat per, de moment, fer bondat. I el Mariano es va quedar ahir, de nou, amb el cul a l'aire.

Per acabar-ho d'adobar, avui la prima de risc s'ha disparat fins a màxims absoluts i l'IBEX (un indicador histèric i molt poc de fiar, per tant) s'ensorrava gairebé un 3%. Gràficament,li han fotut un parell d'hòsties. Mariano, si us plau, calla't, home. Pel be de tots, però sobretot, mira que et dic, pel teu.

L'enèsima xulada madrilenya a Brussel·les s'acabarà pagant. A la UE ja estan pensant seriosament en un substitut. Es parla bastant descaradament del Joaquín Almunia. Ah! la democràcia! L'aposta és, fent un símil futbolístic d'aquests que tan agraden al Mariano: es menjarà els torrons a la Moncloa?

diumenge, 17 de juny del 2012

Teresa Forcades al Vilaweb TV

La germana Teresa Forcades, que alguns recordareu per la denúncia que va fer de la indústria farmacèutica a rel de la vacuna contra la grip A ("Campanades per la grip A"), reflexiona sobre moltes qüestions, en particular sobre la crisi, sobre com hem arribat al punt on ens trobem i ens proposa reaccionar en aquesta entrevista que li han fet al Vilaweb TV.

Senzillament, subscric les paraules de la germana Forcades de la primera a l'última. Amén, germana.

Si voleu, podeu veure aquí el vídeo de l'entrevista.



dijous, 14 de juny del 2012

La "justícia" i la corrupció a la sanitat.

Aquest és un miserable país de pandereta. Em refereixo a Catalunya, que no té res que envejar d'Espanya.

És un miserable país de pandereta en el que els poderosos poden fer el que els surt dels collons i l els "administrats", per dir-ho suaument, o  "dats pel cul" per dir-ho més cruament, que som tota la resta, no pintem una merda.

Resulta que fa uns mesos des de la revista "Cafè amb Llet" del Maresme van publicar la seva investigació sobre una trama de corrupció al voltant dels hospitals i del consorci sanitari de la comarca.

Aquesta denúncia es va il·lustrar al youTube amb els vídeos que podeu veure a continuació:





Després d'aquesta denúncia, a "Cafè amb Llet" van fer aquests altres dos vídeos demanant explicacions al President de la Generalitat:





Doncs bé, com informa Kaosenlared "aquest matí (ahir, 13 de juny) Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l'Alt Maresme "Cafè amb Llet" han comparegut davant un jutjat de Barcelona en l'audiència prèvia al judici al que es poden haver d'enfrontar després d'haver estat denunciats pel president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de Presidència, Josep Maria Via. Aquesta demanda per "atemptat a l'honor" -amb una petició de 20.000 euros en concepte de danys y perjudicis- arriba després que la revista publiqués una sèrie d'investigacions sobre las presumptes irregularitats en la gestió de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva en la que estaven implicats, tant Vía como d'altres alts càrrecs de CiU i el PSC, inclòs el diputat convergent i ex alcalde de Lloret Xavier Crespo, que també ha amenaçat la revista amb una altre querella.

Malgrat la contundència de la informació revelada per "Cafè amb Llet" i l'èxit d'un resum de la mateixa publicat en forma de vídeo al YouTube -amb prop de 300.000 visualitzacions sumant les versions en català i castellà- la gran majoria de mitjans van optar per obviar el tema i només "El País" se'n va interessar seriosament, encetant la seva pròpia investigació amb una sèrie de reportatges propis.

Però qui sí se'n va fixar va ser l'Oficina Antifrau de Catalunya, que al gener va iniciar una investigació que, per ara, segueix oberta; i -després de les pressions d'ICV- el Tribunal de Comptes, que la setmana passada va acceptar a tràmit l'informe de la formació eco-socialista. Amb aquest pas la notícia ha arribat per primer cop als principals diaris de Barcelona i "El Periódico" fins i tot en fa una menció a la seva portada d'avui.

Pero per ara, els únics que han de comparèixer davant del jutge són Dante i Sibina, en un altre exemple de la peculiar doble velocitat de la justícia que també s'ha donat en d'altres casos de corrupció, como als casos "Gürtel" o "Brugal", en que també els denunciants van arribar a judici abans que els denunciats.

A la sortida de la vista prèvia, Marta Sibina va adreçar aquestes paraules als amics que s'havien aplegat per a prestar-los suport.



A través de la xarxa s'està difonent una campanya de denúncia i un manifest de solidaritat amb "Cafè amb Llet" i els seus editors."

Més informació de la campanya: http://www.lademandadevia.org/
i també al Twitter: cerqueu el hashtag #lademandadevia

dimecres, 13 de juny del 2012

Banc de Temps de Sants




Més ens valdrà que ens espavilem tots sols. L'autogestió, la desmonetització de l'economia, els intercanvis i formes alternatives de prestació de serveis, el canvi dels hàbits de consum... això pot semblar avui mateix cosa de hippies o "perroflautas", però podria ser que no. De fet, ja hi han moltes famílies que avui, al barri, estan tirant de solidaritat. I moltes d'altres que han descobert el significat de les R (recicla, reutilitza, repara, redueix, recupera). O del decreixement, en molts casos per la força, en altres per prudència.

És en aquesta línia que cal posar aquesta iniciativa: el Banc de Temps de Sants. El proper dimarts 19 se'n fa la presentació oficial. Podeu consultar la web de l'associació de veïns de Joan Güell: http://www.avjoanguell.org/banc-de-temps/

Ells mateixos ens expliquen en què consisteix això:






"Què es el Banc del Temps?

El Banc del Temps és el primer banc que funciona sense diners. En aquest Banc únicament es pot dipositar temps, que es retira en el moment de fer-lo servir.

Totes les persones tenim coses per oferir o demanar.



Objectius del Banc de Temps

El Banc del Temps vol promoure intercanvis per a tasques d’atenció a persones, siguin criatures, gent gran o gent malalta, i també vol donar oportunitats per a què la gent es conegui i confïi en els altres per tal de resoldre necessitats de la vida diària. El banc de temps està obert a dones i homes i pretén millorar la qualitat de vida.



El funcionament és molt simple

Una persona diposita unes hores de temps oferint un servei que vol donar i, a canvi, pot demanar temps d’altres persones per resoldre algunes necessitats diàries.

Crear un espai d'intercanvi de temps, participat per dones i homes, on es contribueixi a afavorir el canvi d'estereotips tradicionals assignats a dones i homes.

Desenvolupar a través del Banc del temps una actuació al nostre barri que afavoreixi la Conciliació de la vida personal, familiar i laboral, fent partícip a tota la ciutadania.

Promoure intercanvis entre totes les persones majors d'edat que estiguin disposades a compartir habilitats, coneixements i serveis entre elles. Aquest projecte pretén fomentar les relacions socials trencant l'aïllament i la solitud de la vida urbana.

Al mateix temps ofereix oportunitats perquè la gent es conegui i confiï en els altres per resoldre necessitats de la vida quotidiana en actuacions més igualitàries per a dones i homes.



Què es pot intercanviar?

A titol de exemple es poden intercanviar els següents serveis:

- Acompanyar nens i nenes a l’escola o d’altres activitats.
- Llegir contes o jugar amb infants.
- Cuidar criatures o d’altres persones durant períodes curts de malaltia.
- Acompanyar persones grans al metge.
- Llegir llibres a persones grans.
- Passar treballs al ordinador.
- Ajudar a fer els deures.
- Fer la compra a persones grans o malates.
- Fer petites tasques domèstiques.
- Cuidar animals domèstics i plantes.
- Passejar, acompanyar al cinema, teatre.
- Ajuda general en temes relacionats amb la informàtica.
- Assessorament i orientació: legal, fiscal, psicològic...
- Idiomes: conversa, traducció ...
- Tasques domèstiques, reparacions tècniques i mecàniques, bricolatge...
- Esports, dansa...
- Atenció a persones: companyia, gestions de carrer, sortides culturals...
- Cura del cos i salut: massatge, reflexologia, fisioteràpia...


Recordeu que això només són exemples d’alguns intercanvis. El Banc del Temps té moltes més potencialitats, així que animeu-vos i feu les vostres demandes i oferiments per originals que us semblin."

Singulars: Rescat, amb Jonathan Tepper, Ada Colau i Robert Tornabell

Imagina't que ets un president de govern espanyol qualsevol. Et lleves pel matí, esmorzes, rescates el país -pressionant a la UE per a obtenir unes condicions extraordinàriament favorables, i després, amb els deures fets, te'n vas a veure el futbol. Com diuen a Spain: "Porque yo lo valgo, y con un par."

En fi. Aquest curiós personatge demostra que els votants del PP tenen molt sentit de l'humor. Igual com els del PSOE van demostrar tenir-lo amb ZP. I és una gran notícia, perquè hom temia que el problema dels votants del PP era un excés de mala llet, personificat en l'irascible JM "Ansar".

Centrem-nos. Fer la conyeta fàcil és a l'abast de tothom. La veritat és que la cosa és bastant dramàtica i caldria il·lustrar de forma seriosa això del rescat.

Com sempre Jaume Barberà i el seu Singulars estan fent de dit a l'ull de les versions oficials en el més pur estil Mourinho. Aquesta setmana ens han ofert un debat imprescindible sobre el rescat. Rescat,Mariano, rescat.

Rescat, no en el sentit de salvar la vida d'algú sinó en el sentit econòmic, Déu mos guard, de la paraula. Pobreta paraula, que ha estat més prostituïda que les gallines. Com deien a Airbag.

En fi. Ric per no plorar. Us recomano aquest Singulars. Molt interessants les comparacions que fa Jaume Barberà al començament per presentar la magnitud de la tragèdia. I molt interessants les opinions de Tepper.

Per cert, cal dir que Tepper no és totalment imparcial. Simplificant podríem dir que en la guerra Euro - Dòlar, Tepper estaria més de la banda anglo-saxona. Tanmateix, les seves opinions són molt interessants.

Vet aquí l'enllaç a TV3: http://www.tv3.cat/videos/4125510/Rescat-amb-Jonathan-Tepper-Ada-Colau-i-Robert-Tornabell

O si ho preferiu, també el podeu veure aquí:

dissabte, 9 de juny del 2012

Singulars. "Germà Bel: trens, aeroports i decadència"

Els dos darrers "Singulars" d'en Jaume Barberà han tractat d'infraestructures. En el de fa dues setmanes, Barberà va parlar amb Germà Bel, professor de política econòmica a la UB. La setmana passada, amb Salvador Alemany, president d'Abertis.

El que vull comentar és el Singulars amb el Germà Bel.

Germà Bel va posar en context històric les sorprenents inversions en infraestructures de l'estat espanyol. Es podria arribar a dir que els AVEs a Galícia, o a Extremadura; o la no existència del corredor Mediterrani; o la insistència des del govern de l'estat en el corredor central; o els inexplicables aerports de Ciudad Real o Castelló podrien arribar a justificar-se per un projecte polític encetat el 1740.

La veritat és que costa pensar en Rajoy, Zapatero, Aznar o Felipe González com els continuadors d'un projecte de construcció nacional encetat fa 252 anys. En realitat hom tendiria a pensar, que aquests personatges només tenen visió "fins a les properes eleccions". Però, en aquest cas, potser sí que cal pensar que alguna cosa hi ha en l'educació, en la forma de pensar, dels espanyols que fa que aquell mapa radial del 1740 estigui esdevenint una realitat.

Una realitat que empobreix als ciutadans de l'estat en general, i que els separa entre Madrid i Provincias. I que, per descomptat, esborra qualsevol altre identitat nacional i cultural que no sigui "l'espanyola".

Una realitat en la que s'estan abocant milions i milions per a construir-la i que serà tan absolutament deficitària que exigirà milions i milions de despesa per a mantenir-se fins que, finalment, tingui que ser abandonada per l'esgotament i endeutament que suposa i suposarà. Una realitat que està servint d'empara per a que mafiosos locals estiguin acaparant fortunes immenses. Quantitats que són malversades, legalment, això sí. Però malversades i que van a omplir butxaques sense escrúpols. Tot sota la mirada bovina i de xai de les masses d'electors i "contribuents" (perquè en diran contribuent a qui paga impostos? que jo sàpiga, no és voluntari) .

Un Singulars interessant. Com tots. Molt gran el Jaume Barberà i el seu equip.

Aquí l'enllaç: "Germà Bel: Trens, aeroports i decadència".

O si preferiu, el podeu veure aquí:

Rescat

Finalment, el govern espanyol (la màfia espanyola) ha demanat als "socis europeus" (la màfia europea) el "rescat per a la banca". El ministre, però, no ha fet servir la paraula "rescat", que ha esdevingut lletja, si no "financiació". Ben mirat, entre "rescat" i "financiació" cal dir que és més encertada aquesta última.

Financiació vol dir que et financen, que et presten diners per a alguna cosa. Els préstecs, al meu poble, cal tornar-los. Que ara la UE presti diners, quan abans ja ha prestat diners vol dir que la paraula que més escau és refinanciació. És dir, com que no s'arriba a tornar el que s'ha rebut en préstec més els interessos, hom confia que allargant plaços o demanant més diners les coses començaran a rutllar o, potser, un cop de sort girarà la truita i, finalment, es podrà tornar allò que es deu.

O no. Potser les coses no començaran a funcionar bé, o potser no hi haurà cop de sort. Per què haurien de canviar les coses?

Els bancs taparan els seus forats amb un crèdit. Si això és l'únic que passa, aleshores el que s'està fent és afegir molt més llast al deute. Però no hi ha res que daci pensar que es canvia la direcció que ha dut a aquesta situació de fallida. Algú creu que, de cop, l'economia es posarà en marxa? que es crearà ocupació? que la màfia deixar de ser màfia?

Algú creu que, de cop es deixaran de gastar quantitats astronòmiques i indecents en AVEs i aeroports inútils? algú creu que s'invertirà en recerca? algú creu que s'invertirà decididament en el corredor mediterrani? algú creu que Spain deixarà de ser different? jo crec que no.

I si per dalt hi ha la màfia. Per avall què hi ha? Jo crec que és impossible fer confiança a una gent que arriben a plantejar-se un referèndum per triar entre toros i feina. I que de forma inqualificable opten pels toros. A aquests els presten diners? Que potser compten que mentre aquests es dediquin a massacrar toros, des d'altres regions, ciutadans de l'estat infinitament més estúpids pagaran els deutes?

I encara no hi ha revolta als carrers? potser és que estan esperant que acabi el partit de "la Roja". Què ens importa que no tinguem res més que deutes per als nostres fills si Iker i els seus s'alcen de nou amb l'Eurocopa! Gloriosa la portada d'un diari esportiu d'avui "El futbol al rescat". Una portada així hauria de provocar indignació. Ens prenen per estúpids? Potser és que ho som: ciutadans infinitament estúpids amb sang d'orxata; o potser demostrem una ignorància absoluta.

I els joves emigren. Emigrar no és la paraula. Més aviat és exili. O fugida. Fugir de l'estupidesa d'uns, de la prepotència d'altres, de la malversació i de la corrupció que poc o molt empastifa totes les capes d'una societat zombie.

No és "rescat", ni "financiació", ni "refinanciació". Tampoc és "claudicació", com alguns podrien pensar. No. Més aviat és "sacrifici". El homes i dones, amb noms i cognoms, que formen el govern de l'estat, en les seves diferents capes, inclosa l'autonòmica, ha decidit salvar-se ells de la pitjor forma: venent com esclaus als ciutadans, als estudiants, als jubilats, als autònoms i petits empresaris, als funcionaris... Se salven ells venent carn de xai a pes.

Rescat. Quin cinisme. Ara sí que de debò comença la tempesta.

dijous, 31 de maig del 2012

Pel maig cada dia un raig.

Alguns companys de feina diuen que "em posa" parlar de la crisi. Que és el meus tema favorit. Jo no diria tant. No soc un psicòpata, ni un sàdic que s'ho passa be veient patir la gent. Home, una mica de raó potser sí que porten, però tampoc ens passem. En to cas, no és res de sexual!

Però és cert que és una de les qüestions que em fan rumiar. I el que sí que és cert d'un temps cap aquí és que la qüestió ja no està només en boca de catastrofistes, apocalítics i personatges sinistres. A la feina, poc o molt, tothom té alguna cosa a dir. Cada dia. Pel maig, cada dia un raig.

I és que d'un temps cap aquí cada dia hi ha una notícia, un rumor, una anècdota que algú comenta. Perquè ara ja no estem parlant de notícies que només poden ser dexifrades per especialistes en economia. No. Estem parlant de coses que afecten al dia a dia de cadascun de nosaltres, al dels que ens són molt propers.

Aquest mes de maig n'ha deixat moltes de notícies. La degradació de l'economia espanyola s'està accelerant. La borsa cau, la prima de risc puja, Bankia, els plans de reducció del dèficit de les comunitats autònomes...

No tot ha estat dolent! ara mateix se m'acut que el Barça ha guanyat la copa d'aquell senyor que caça elefants. la xiulada a l'himne i les cançons fent conyeta sobre el senyor titular de la copa, reinterpretats com reivindicació independentista per part de la Presindenta de la Comunitat de Madrid, li ha proporcionat a aquesta senyora una cortina de fum, si més no per uns dies, sobre l'escàndol de Bankia. Per si fos poc, algú va decidir enviar patrulleres de la Guàrdia Civil a "defensar" als pescadors que feinejaven en aigües territorials de Gibraltar! una altre cortina de fum que, això sí, va durar encara menys que la de la copa.

I és que això dels enemics (ja siguin interns: catalans i bascos; o externs: anglesos) sempre ha funcionat molt bé. Que aquest cop no hagi triomfat vol dir alguna cosa sobre la magnitud de la tragèdia.

Quan no funcionen les maniobres de distracció, aleshores és que el personal està molt encès. El personal encès es pot revoltar. És el moment de deixar de ser bons i passar a ser dolents: això vol dir repressió. Una de les bones notícies d'aquest mes de maig ha estat l'alliberament de Laura. la secretària d'Organització de la Federació Local de Barcelona de la CGT va ser alliberada després d'un mes de captiveri. Coincidint, quina casualitat, amb la finalització dels actes de protesta en el marc de l'aniversari del 15M.

Es veu que la volien tenir tancada per recordar a la CGT que si poden tancar a la seva SO, poden tancar a qualsevol pel motiu que més els vingui de gust. O sense cap motiu. El missatge que enviaven a la CGT va ser "feu bondat mentre els capitostos del BCE estiguin aquí, i mentre passa aquesta cosa del 12M15M, o potser a la Laura no la tornareu a veure en una bona temporada".

A la Laura l'han deixada anar amb una fiança de 6000€. Demanen 36 anys de presó. Per què? que potser ha provocat un forat de 23000 milions d'euros? No. Es veu que va cremar una capsa amb diners de mentida a la porta de la borsa de Barcelona. En realitat, no. Va fer alguna cosa més que cremar una capsa: va denunciar amb noms i cognoms als que han provocat la crisi. La Laura no te por. Que la gent no tingui por és el que més espanta als poderosos.

Però la Laura va sortir. Ara bé, s'estan produint detencions de vaguistes del 29M. Sota acusacions inversemblants. Aquest mes de maig ens està deixant noves detencions. El mes de maig ens està mostrant cruament la cara repressora de l'estat. La llei és per obeir-la. Punt. I quan la llei està de part del reprimit, aleshores no hi ha llei que valgui. has d'obeir, i punt final. Les protestes, al Facebook i al Twitter. Però les protestes que impliquen desobeir al poder, fer vaga o manifestar-se al carrer no agraden al règim.

I és en aquest context que resulta decebedor com la Generalitat està començant a enviar multes als #novullpagar a les autopistes. Algú dubta encara de part de qui està el govern de la Generalitat? Està de part del govern del'estat. Que està de part de Bankia, i dels que son com Bankia. Són els mateixos. Només que aquí parlen català en públic, i castellà en la intimitat.

I mentrestant, les forces de seguretat de l'estat - de l'Estat S.A. - continuen la seva tasca de represaliar. Aquí, a vaguistes, per rojos o per anarquistes. A Madrid, a la final de copa del caçaelefants, a seguidors del Barça amb estelada, o del Bilbao amb Ikurriña, per independentistes. La qüestió és repartir llenya i deixar clar qui mana.

I en aquestes estem. Perdem drets, perdem la feina, perdem capacitat econòmica. Som sospitosos de no estar d'acord. Som sospitosos de creure que la culpa és seva. Com som sospitosos som reprimits.

Tot això em recorda a la Mafia. la Mafia et "protegeix". Tu no has demanat aquesta protecció, però et "protegeixen" igual. I s'ho "cobren". I si no "pagues" ho lamentaràs. L'estat funciona de forma semblant: cada any pagues tres mesos sencers del teu salari a canvi de "serveis públics" que estan en retirada, i de la "protecció" externa (exercit) i interna (policia). Però, de moment, ver quina cosa, el més probable és que qui rebi les multes o les garrotades siguis tu.

Mentrestant, els diners que es "cobren", a compte de la "protecció", van a parar a Bankia...

En fi. S'ha acabat maig. I aquest maig, dia sí i dia també, hem patit un bon raig. Un bon jec d'hòsties, millor dit.

dimecres, 16 de maig del 2012

Singulars. Edward Hugh i Jonathan Tepper: el que no es vol sentir.

Cal veure'l. Singulars, com sempre, imprescindible.

L'enllaç: http://www.tv3.cat/videos/4093933/Edward-Hugh-i-Jonathan-Tepper-el-que-no-es-vol-sentir

Jaume Barberà entrevista a Edward Hugh i Jonathan Tepper. Dos economistes que quan tot eren flors i violes (o ja no tant) van descriure la situació de crisi en la que ara en trobem.

Dues receptes possibles: sortida de l'euro i devaluació de la pesseta un 35%, Jonathan Tepper; o bé "rescat" i "devaluació interna" amb baixada de salaris i preus, Edward Hugh.

En tots dos casos, la situació que preveuen no serà gens fàcil.

Per si el voleu veure aquí: