dimecres, 27 de juny de 2012

El 51% "independentista".

"Més de la meitat dels catalans votaria "sí" en un referèndum sobre la independència segons el CEO". I jo que me n'alegro... Crec que és una bona notícia. Sincerament.

Ara bé, també crec que cal adonar-se del que vol dir, realment, aquesta notícia. Des d'un punt de vista independentista, molt posa cosa. Per què? doncs, perquè aquesta majoria de votants del Sí en un referèndum d'independència no té cap possibilitat d'esdevindre realitat. És molt senzill. La majoria d'aquests votants en un hipotètic referèndum d'autodeterminació voten realment, res d'hipotètic, a partits que mai plantejaran aquest referèndum. Ho sento, nois, CiU no és independentista.

No és independentista perquè se'n cuiden prou de deixar clar que el partit no és independentista. Són "sobiranistes", son "nacionalistes", són "catalanistes", estan pel "dret a decidir" i totes aquestes mandangues que distreuen molt a la parròquia i la fan sentir com el Braveheart abans d'una batalla, però no apareixen per enlloc les paraules autodeterminació i independència.

I aquest jugar amb les paraules i fer-les perdre el sentit és quelcom de molt dolent i perniciós.

Perquè, diguem-ho d'una vegada, fer servir "l'independentisme" com argument tàctic és un error. És un error monumental perquè només enganya a la pròpia parròquia. No enganya a l'adversari. A Espanya, a Madrid, "l'independentisme" tàctic de CiU fa molts anys que no cola. Voldria pensar, m'agradaria pensar, que cada cop cola menys a Catalunya. però no ho se. Em fa l'efecte que en aquest país som molt burros en aquesta qüestió, o molt còmodes i, tot plegat, aquest "independentisme" tàctic ja li va bé a la majoria perquè, ben mirat no fa pensar gaire i deixa les coses ben bé com estan.

L'argument independentista, quan és tàctic, quan és fa servir com amenaça, no té força. És inútil. Pitjor, és infantil: és el "doncs ara no jugo!" dels nens, que tot seguit diuen "buenu, va, sí que jugo, però la propera vegada no jugaré, eh?". És patètic. Només serveix per enganyar al personal. Però no per aconseguir res.

No és per casualitat que només s'han tingut en compte algunes reivindicacions de CiU o el PNB o fins i tot ERC. quan l'aritmètica parlamentària al Congreso de los Diputados ha situat aquestes forces com a imprescindibles per a fer majories per aprovar els pressupostos. I prou. A Madrid aquesta és la força que val, no la suposada "força" d'un "independentisme tàctic".

Sabeu quan té força l'argument independentista? només en un cas: quan es negocia les condicions de la independència.

Aquest és l'únic moment en que l'argument independentista té força: a l'hora de negociar com es reparteixen els bens, el traçat de les fronteres, compensacions allà on calguin... Només quan es negocien les condicions de la independència és quan "l'argument independentista" pren tota la seva força. Quan és la realitat. Un fet inevitable. Quan no és una amenaça, si no la realització del desig ferm i de la tria lliure d'un poble. Quan no és tacticisme, si no fet històric.

Amenaçar amb la independència per obtenir beneficis partidistes? No. Si us plau, no. Deixeu de fer-ho. És mesquí. És absurd i se us veu el llautó. A Madrid no s'ho creu ningú. I a Catalunya, espero, cada cop són menys els que s'ho creuen.

Independència? Sí. Ara mateix. Per molts motius: econòmics, culturals, de simple qualitat democràtica... Però, sobretot, perquè podem i volem. Perquè la història del nostre poble és nostra i l'hem d'escriure, i ha de ser una bella pàgina de la història.

I deixeu de malbaratar els mots.

Publica un comentari a l'entrada