Un article d'opinió de Sergi Sol i Bros, periodista i cap de comunicació d'ERC , publicat avui a "El Punt".
Cada dia menys nacionalista
Sergi Sol i Bros
"El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel seu to classista"
Cada dia em sento menys nacionalista i més independentista. Una de les causes és constatar que el nacionalisme d'ordre no ha estat mai independentista. Abans ho proclamava de manera diàfana. Ara, jugant a la puta i la ramoneta. Després de set anys tastant la dissort de l'oposició, i en veure el terrabastall generat per l'operació de reforma de l'Estatut, han acabat per flirtejar amb el dret a decidir, més forçats per les circumstàncies que per convicció. Però tant és, CiU ha hagut d'aproximar-se al sobiranisme i elevar el baròmetre de la seva praxi, sobretot en constatar com el xarneguet Montilla presidia un govern amb més ambició nacional que els de CiU; ja sigui en la llei d'acollida, en la llei de vegueries, en la llei de consultes, en la llei d'educació o molt especialment en la llei del cinema. Queden per a les hemeroteques els discursos de Puig, Duran o Pujol júnior acusant el govern d'imposar el català per decret, penós.
La segona causa del meu accentuat independentisme en detriment del nacionalisme és que mai podré acceptar que els cognoms i els orígens pesin més que la voluntat de destí. El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel to classista i elitista que l'ha amarat i per la incapacitat per admetre que el gir de Montilla essent president (quan era ministre em feia més basarda que servei) és una victòria històrica del catalanisme. Que sigui un home nascut a Còrdova qui avali la immersió lingüística o la llei del cinema, les vegueries o la llei d'acollida amb el català com a llengua comuna, atorga un plus de legitimitat inapel·lable a la causa del catalanisme. Em temo que és precisament això el que ha encabronat el nacionalisme d'ordre, veure com un “xarneguet sense estudis”, per utilitzar una expressió que tant els agrada, exercia amb un esperit inequívocament nacional, a través d'un pacte amb l'esquerra independentista que el nacionalisme es va afanyar a denunciar com un pacte d'altra traïció, un discurs que dissortadament ha comprat bona part d'un món sobiranista que ara rivalitza per fer candidatures al Parlament.
dijous, 2 de setembre del 2010
dimarts, 31 d’agost del 2010
Carta oberta de Joan Puigcercós als i les independentistes
Al Vilaweb d'avui, Joan Puigcercós adreça aquesta carta oberta als i les independentistes. Explica el punt de vista d'ERC, i els plantejaments estratègics que han propiciat els dos governs tripartits i que orientaran el partit en la propera legislatura.
El reprodueixo a continuació (les negretes són meves, m'han semblat idees clau):
Carta oberta als i les independentistes
L'independentisme viu moments efervescents. Sens dubte, comencem a recollir els fruits de molts anys de feina, feina que hem fet entre tots, des del carrer i des de les institucions. El debat sobre la Independència està damunt la taula, se'n parla d'una manera normalitzada en els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les converses familiars. Les enquestes detecten moviments significatius en l'actitud de la societat catalana davant de la hipòtesi independentista. Progressem adequadament, i darrerament a bon ritme. M'agradaria aprofitar el moment per compartir una sèrie de reflexions sobre el moment històric que vivim com a país, i també sobre el moment que viu l'independentisme.
Voldria en primer lloc posar en valor el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s'ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l'independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l'alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d'un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l'Espanya plural i del projecte autonomista-federalista. Com era d'esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l'Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L'autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s'obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.
En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l'Estatut del 30 de setembre, la Llei d'Educació, la Llei d'Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l'assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d'Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d'haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l'eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.
Una de les bones notícies del creixement social de l'independentisme és la seva extensió transversal entre gent d'ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d'esquerres, n'hi ha de liberals, de conservadors, de democristians... Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.
Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l'independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l'independentisme ha anat creixent i s'ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s'han sentit representats per l'ideari i per l'acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.
Esquerra és un partit republicà i d'esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l'essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a l'esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l'esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.
Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d'una candidatura única de l'independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d'aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l'independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d'acord entre ells i que no sabem si d'aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l'efecte que la militància i l'electorat d'Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d'aquestes crides.
Estic completament d'acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l'expectativa d'una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia l'endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.
Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l'independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.
La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l'autonomisme i les obligui a moure's en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d'un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d'ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.
Personalment m'he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d'aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya).
És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s'acosta demanaré, inequívocament des de l'esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.
Visca Catalunya lliure!
Joan Puigcercós
President d’Esquerra
El reprodueixo a continuació (les negretes són meves, m'han semblat idees clau):
Carta oberta als i les independentistes
L'independentisme viu moments efervescents. Sens dubte, comencem a recollir els fruits de molts anys de feina, feina que hem fet entre tots, des del carrer i des de les institucions. El debat sobre la Independència està damunt la taula, se'n parla d'una manera normalitzada en els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les converses familiars. Les enquestes detecten moviments significatius en l'actitud de la societat catalana davant de la hipòtesi independentista. Progressem adequadament, i darrerament a bon ritme. M'agradaria aprofitar el moment per compartir una sèrie de reflexions sobre el moment històric que vivim com a país, i també sobre el moment que viu l'independentisme.
Voldria en primer lloc posar en valor el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s'ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l'independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l'alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d'un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l'Espanya plural i del projecte autonomista-federalista. Com era d'esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l'Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L'autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s'obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.
En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l'Estatut del 30 de setembre, la Llei d'Educació, la Llei d'Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l'assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d'Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d'haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l'eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.
Una de les bones notícies del creixement social de l'independentisme és la seva extensió transversal entre gent d'ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d'esquerres, n'hi ha de liberals, de conservadors, de democristians... Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.
Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l'independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l'independentisme ha anat creixent i s'ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s'han sentit representats per l'ideari i per l'acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.
Esquerra és un partit republicà i d'esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l'essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a l'esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l'esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.
Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d'una candidatura única de l'independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d'aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l'independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d'acord entre ells i que no sabem si d'aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l'efecte que la militància i l'electorat d'Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d'aquestes crides.
Estic completament d'acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l'expectativa d'una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia l'endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.
Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l'independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.
La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l'autonomisme i les obligui a moure's en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d'un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d'ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.
Personalment m'he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d'aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya).
És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s'acosta demanaré, inequívocament des de l'esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.
Visca Catalunya lliure!
Joan Puigcercós
President d’Esquerra
dijous, 26 d’agost del 2010
La reforma laboral supera el tràmit al Senat.
La reforma laboral que impulsa el PSOE i que és l'atemptat més gran contra els drets dels treballadors d'aquest país dels darrers 30 anys ha estat aprovat al senat amb els vots a favor del PSOE i de l'Entesa Catalana de Progrés (PSC, ERC i IC) més l'abstenció de CiU i PNB.
Com a militant d'ERC només puc dir que em sento molt emprenyat i disgustat pel suport que els senadors d'ERC han donat a aquesta llei. Suposo que el fet d'haver-se presentat en coalició amb PSC i IC tenia el risc d'haver-se d'empassar algun gripau. Suposo que s'ha fet per disciplina de grup. Vull creure que aquest ha estat el motiu.
Però aquest gripau és dels que tenen molt mal gust. No em serveix que un l'Entesa s'autoproclami "de progrés" si després es fan polítiques de dretes. Això no ha tingut gràcia. La 'E' d'ERC vol dir alguna cosa, i no vol dir votar lleis que criminalitzen als aturats i deixen sense protecció i drets als treballadors.
El pitjor és que en el tramit al senat la reforma laboral s'ha endurit encara més. Els treballadors perdem un llençol en cada bugada.
En concret i a falta de detalls, sembla ser que (aprofito un mail que m'ha passat un company de CGT):
-Absentisme: es podrà acomiadar de forma procedent a qui tingui més d'una baixa amb un total del 20% de les jornades de 2 mesos, és dir: 12 dies. Fins ara només es podia acomiadar si l'absentisme total de l'empresa era del 5%. Al senat han eliminat els percentatges. Més et valdrà no posar-te malalt.
-Sancions pels aturats: passats 30 dies no es podran rebutjar ofertes de formació. Després d'això vindrà que no es puguin rebutjar ofertes de treball. El que es pretén aconseguir és obrir el camí a obligar a acceptar ofertes de treball precari.
-Conversió de temporal a fix gairebé impossible: Abans del pas pel senat, la reforma deia que si un treballador encadenava més de tres anys amb la mateixa empresa passaria a fix. Ara s'ha introduït un canvi que diu que això serà així només si és "de forma ininterrompuda i en el mateix lloc de treball i amb idèntica activitat". Només cal modificar una coma, o una paraula en cada contracte temporal que se li faci al treballador per assegurar-se que mai passarà a fix.
Al 29 de setembre hi ha vaga. Però segurament pel 29 la reforma ja estarà aprovada perquè està cremant les etapes ràpidament. La vaga calia haver-la fet al juny com a molt tard. Cada dia que passa la mobilització del 29S esdevé més i més inútil. Ara bé, hi ha una possibilitat de que serveixi per alguna cosa: la vaga comença el 29 i ja veurem quan acaba: fem-la indefinida. Dubto que cap reforma laboral tiri endavant amb una setmana de vaga general.
Només que em temo que la del 29S serà una vaga per a la galeria, i ja veurem com de general.
Tanmateix, tots, cadascú, hem d'actuar segons el que creiem que és just. Jo crec que si lluitem podem perdre, però si no lluitem perdem segur.
Com a militant d'ERC només puc dir que em sento molt emprenyat i disgustat pel suport que els senadors d'ERC han donat a aquesta llei. Suposo que el fet d'haver-se presentat en coalició amb PSC i IC tenia el risc d'haver-se d'empassar algun gripau. Suposo que s'ha fet per disciplina de grup. Vull creure que aquest ha estat el motiu.
Però aquest gripau és dels que tenen molt mal gust. No em serveix que un l'Entesa s'autoproclami "de progrés" si després es fan polítiques de dretes. Això no ha tingut gràcia. La 'E' d'ERC vol dir alguna cosa, i no vol dir votar lleis que criminalitzen als aturats i deixen sense protecció i drets als treballadors.
El pitjor és que en el tramit al senat la reforma laboral s'ha endurit encara més. Els treballadors perdem un llençol en cada bugada.
En concret i a falta de detalls, sembla ser que (aprofito un mail que m'ha passat un company de CGT):
-Absentisme: es podrà acomiadar de forma procedent a qui tingui més d'una baixa amb un total del 20% de les jornades de 2 mesos, és dir: 12 dies. Fins ara només es podia acomiadar si l'absentisme total de l'empresa era del 5%. Al senat han eliminat els percentatges. Més et valdrà no posar-te malalt.
-Sancions pels aturats: passats 30 dies no es podran rebutjar ofertes de formació. Després d'això vindrà que no es puguin rebutjar ofertes de treball. El que es pretén aconseguir és obrir el camí a obligar a acceptar ofertes de treball precari.
-Conversió de temporal a fix gairebé impossible: Abans del pas pel senat, la reforma deia que si un treballador encadenava més de tres anys amb la mateixa empresa passaria a fix. Ara s'ha introduït un canvi que diu que això serà així només si és "de forma ininterrompuda i en el mateix lloc de treball i amb idèntica activitat". Només cal modificar una coma, o una paraula en cada contracte temporal que se li faci al treballador per assegurar-se que mai passarà a fix.
Al 29 de setembre hi ha vaga. Però segurament pel 29 la reforma ja estarà aprovada perquè està cremant les etapes ràpidament. La vaga calia haver-la fet al juny com a molt tard. Cada dia que passa la mobilització del 29S esdevé més i més inútil. Ara bé, hi ha una possibilitat de que serveixi per alguna cosa: la vaga comença el 29 i ja veurem quan acaba: fem-la indefinida. Dubto que cap reforma laboral tiri endavant amb una setmana de vaga general.
Només que em temo que la del 29S serà una vaga per a la galeria, i ja veurem com de general.
Tanmateix, tots, cadascú, hem d'actuar segons el que creiem que és just. Jo crec que si lluitem podem perdre, però si no lluitem perdem segur.
Raimon Panikkar, descansi en pau
Acabo de sentir per la ràdio la notícia de la mort de Raimon Panikkar.
Al Panikkar me l'escoltava per la ràdio, al programa del Bassas, els matins quan anava a la feina. Quan tocava Panikkar sabia que el discurs no em deixaria indiferent, que escoltaria arguments rumiats i gens convencionals.
Després vaig poder llegir algunes de les converses entre Panikkar i Bassas en el llibre de recull que va publicar Catalunya Radio. Aquelles converses, fins i tot quan les qüestions tractades semblaven més un exercici dialèctic que no un autèntic i quotidià dilema ètic, resultaven instructives i em feien rumiar.
Er algú amb el que crec m'hauria agradat parlar.
Se'n va un savi. Un mestre.
Que descansi en pau.
La meva pregària
És un crit
Que no projecta
-en un Altre que no hi és,
És un plany
Que no extrapola
-del dolor el seu sentit.
És un prec
Que no imagina
-que tot l’univers el sent.
És un goig
Que no es creu pas
-alegria universal.
És un cant
Que no s´escolta
-com si fos a si mateix.
És un doll
Que surt de l´ànima
-com si fos un respirar.
És un plor
Que el cos lamenta
-perquè no es pot amagar.
És un prec
Que jo m´invento
-pel que no puc atrapar.
És un salt
Que el meu cor sent
-per no estar en lloc absent.
És un bes
Que surt dels llavis
-puix no saben més parlar.
La meva pregària és muda
Car no sap dir estimar.
A quin Déu es dirigeix
Puix que Déu està pertot?
De quin dimoni s´enfuig
Si fugir ja és demoníac?
A quin àngel s´encomen
Si l´àngel vetlla per mí?
No és diàleg,
No som dos:
Car pregar no és xerrameca.
No és monòleg,
No som u:
La pregària no és silenci.
Què serà doncs la pregària,
Sinó viure amb atenció,
Escoltant l´alè de Vida
Que palpita a tot arreu,
I escoltant-lo transformar-lo
Per fer-lo més bell I bo?
No és pregària inocencia
Que no vol sinó estimar?
Raimon Panikkar
La nova inocència
dimecres, 25 d’agost del 2010
Festa Major Sants 2010!
Sants està de Festa Major!
Ahir, a l'Espanya Industrial "Delafé i las Flores Azules" van presentar el seu rap poètic, fresquet i de bon rotllo. Ja els coneixia,i vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe. Com era d'esperar, en viu sonen molt millor. No ens vam poder estar gaire estona, però el suficient com per fer alguna foto i decidir-me a escoltar el seu últim disc "vs Las Trompetas de la Muerte".
De l'últim treball de "Delafé y las Flores Azules" es poden trobar els vídeos promocionals al youTube, però aquest és d'un veí que el va gravar ahir al concert. El directe és vida. Gràcies company!!
Per cert, una reclamació: un cop vistos els diferents carrers només puc que solidaritzar-me amb la protesta de la comissió organitzadora del carrer Canalejas. Jo tampoc em crec que la decoració del seu carrer mereixi només el sisè premi. Home! jo no dic guanyar, però mínim podi!
Una proposta: crear el canal #festamajorsants al twitter! i que els piuladors santsencs posem els twets allà.
En tot cas, feliç festa major a tots! Ens veiem als carrers.la festa to just ha començat!
Ahir, a l'Espanya Industrial "Delafé i las Flores Azules" van presentar el seu rap poètic, fresquet i de bon rotllo. Ja els coneixia,i vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe. Com era d'esperar, en viu sonen molt millor. No ens vam poder estar gaire estona, però el suficient com per fer alguna foto i decidir-me a escoltar el seu últim disc "vs Las Trompetas de la Muerte".
De l'últim treball de "Delafé y las Flores Azules" es poden trobar els vídeos promocionals al youTube, però aquest és d'un veí que el va gravar ahir al concert. El directe és vida. Gràcies company!!
Per cert, una reclamació: un cop vistos els diferents carrers només puc que solidaritzar-me amb la protesta de la comissió organitzadora del carrer Canalejas. Jo tampoc em crec que la decoració del seu carrer mereixi només el sisè premi. Home! jo no dic guanyar, però mínim podi!
Una proposta: crear el canal #festamajorsants al twitter! i que els piuladors santsencs posem els twets allà.
En tot cas, feliç festa major a tots! Ens veiem als carrers.la festa to just ha començat!
dimarts, 24 d’agost del 2010
Manters a Calafell i el Vendrell
Avui els ajuntaments de Calafell i el Vendrell han retirat la seva proposta de reservar un espai de tolerància per als "manters".
la idea era que en aquesta zona de tolerància, els mossos no hi entrarien i els deixarien vendre. A canvi, els manters es comprometien a no sortir d'allà.
Una proposta així per força havia de provocar un incendi. Evidentment, si jo soc comerciant i pago impostos, no m'ha de fer cap gràcia veure com l'ajuntament reserva un espai per a una activitat que escapa dels deures contributius. Un basar al més pur estil dels socs àrabs. Una zona franca xarona per a DVD i música pirata.
Ara bé, què ha pogut portar als ajuntament de Calafell i el Vendrell a arribar ni tan sols a plantejar quelcom així? oficialment la qüestió es planteja com una manca de policia. Serà veritat. Sembla que la conselleria ha ofert més policia i que amb això els dos ajuntaments n'han tingut prou per fer-se enrere.
Així que el que diré segurament no és veritat. En definitiva és més que probable que la majoria dels venedors ambulants que han posat el Vendrell i Calafell en el centre de l'huracà siguin "professionals" de llarga experiència en el ram. Però no he pogut deixar de pensar que hi ha una crisi de cavall allà fora i m'ha semblat veure una rel·lació entre aquest afer dels manters i un increment en l'economia submergida.
Dit d'una altre forma, potser és un problema d'ordre. Però el soc àrab, els manters, els intercanvis i una economia en negre o alternativa que no declara però que és fonamental per a la supervivència són quelcom que va a més, o aquest és l'efecte que em fa. No crec que només sigui un problema d'ordre. I anem amb compte si el plantejament que en volen fer des dels diferents governs es reduir les respostes espontànies, alternatives, o en negre, a la crisi, a un problema d'ordre. Anem a compte que no oposin porres a iniciatives justes.
Per cert, que els brots verds de l'economia de començament de l'estiu sembla que s'han assecat amb les calorades dels últims dies. D'això en parlaré un altre dia. Però estem a una setmana de veure quantes persianes romanen "tancades per vacances" en començar el setembre. Encetem un nou curs i no va de broma: seguim enmig de la tempesta perfecta. El dia 29 hi ha vaga. Caldrà lluitar.
la idea era que en aquesta zona de tolerància, els mossos no hi entrarien i els deixarien vendre. A canvi, els manters es comprometien a no sortir d'allà.
Una proposta així per força havia de provocar un incendi. Evidentment, si jo soc comerciant i pago impostos, no m'ha de fer cap gràcia veure com l'ajuntament reserva un espai per a una activitat que escapa dels deures contributius. Un basar al més pur estil dels socs àrabs. Una zona franca xarona per a DVD i música pirata.
Ara bé, què ha pogut portar als ajuntament de Calafell i el Vendrell a arribar ni tan sols a plantejar quelcom així? oficialment la qüestió es planteja com una manca de policia. Serà veritat. Sembla que la conselleria ha ofert més policia i que amb això els dos ajuntaments n'han tingut prou per fer-se enrere.
Així que el que diré segurament no és veritat. En definitiva és més que probable que la majoria dels venedors ambulants que han posat el Vendrell i Calafell en el centre de l'huracà siguin "professionals" de llarga experiència en el ram. Però no he pogut deixar de pensar que hi ha una crisi de cavall allà fora i m'ha semblat veure una rel·lació entre aquest afer dels manters i un increment en l'economia submergida.
Dit d'una altre forma, potser és un problema d'ordre. Però el soc àrab, els manters, els intercanvis i una economia en negre o alternativa que no declara però que és fonamental per a la supervivència són quelcom que va a més, o aquest és l'efecte que em fa. No crec que només sigui un problema d'ordre. I anem amb compte si el plantejament que en volen fer des dels diferents governs es reduir les respostes espontànies, alternatives, o en negre, a la crisi, a un problema d'ordre. Anem a compte que no oposin porres a iniciatives justes.
Per cert, que els brots verds de l'economia de començament de l'estiu sembla que s'han assecat amb les calorades dels últims dies. D'això en parlaré un altre dia. Però estem a una setmana de veure quantes persianes romanen "tancades per vacances" en començar el setembre. Encetem un nou curs i no va de broma: seguim enmig de la tempesta perfecta. El dia 29 hi ha vaga. Caldrà lluitar.
el rescat el pagarà sa p...
Al final, els dos voluntaris de la ONG "Barcelona Acció Solidària" han tornat a casa després de que Al-Qaida els alliberés del llarg captiveri al que els ha sotmès.
Està bé que així sigui i que recuperin la llibertat i la seva vida. Res a dir.
Tanmateix, el regust que deixa aquest afer és agredolç i ambigu.
Era absolutament necessari que aquests voluntaris viatgessin amb una caravana que travessava zones en conflicte? no té tot plegat un cert aire d'aventura? de turisme en plan París-Dakar?
¿Perquè un no pot treure's de sobre la sensació que quan visita la web de Barcelona Acció Solidària hi ha alguna cosa que no lliga gaire? ¿de veritat es creuen això del "Turisme Solidari"? ¿qui fa aquest "Turisme Solidari" enguany que amb la crisi el més semblant a fer turisme per a molts ha estat passar un parell de setmanes al poble dels avis? ¿no fa la web de BAS, i tot el discurs que se'n desprèn, un tuf de cosa elitista (per no dir pijo-progre)?
En fi. Benvinguts siguin els voluntaris aquests. Segur que ho han passat malament i això no li desitjo a ningú... això sí, també els diré una cosa: quan avui un representant de BAS ha anunciat que l'any que ve hi tornaran per una ruta diferent jo m'he encès, i un pensament m'ha creuat pel cap com un llamp: el rescat el pagarà sa puta mare!
Està bé que així sigui i que recuperin la llibertat i la seva vida. Res a dir.
Tanmateix, el regust que deixa aquest afer és agredolç i ambigu.
Era absolutament necessari que aquests voluntaris viatgessin amb una caravana que travessava zones en conflicte? no té tot plegat un cert aire d'aventura? de turisme en plan París-Dakar?
¿Perquè un no pot treure's de sobre la sensació que quan visita la web de Barcelona Acció Solidària hi ha alguna cosa que no lliga gaire? ¿de veritat es creuen això del "Turisme Solidari"? ¿qui fa aquest "Turisme Solidari" enguany que amb la crisi el més semblant a fer turisme per a molts ha estat passar un parell de setmanes al poble dels avis? ¿no fa la web de BAS, i tot el discurs que se'n desprèn, un tuf de cosa elitista (per no dir pijo-progre)?
En fi. Benvinguts siguin els voluntaris aquests. Segur que ho han passat malament i això no li desitjo a ningú... això sí, també els diré una cosa: quan avui un representant de BAS ha anunciat que l'any que ve hi tornaran per una ruta diferent jo m'he encès, i un pensament m'ha creuat pel cap com un llamp: el rescat el pagarà sa puta mare!
diumenge, 22 d’agost del 2010
Concert econòmic: l'engany de CiU
El Cercle Català de Negocis reflexiona sobre la proposta de CiU de "demanar el concert econòmic".
En resum i ràpid: és una presa de pel. La sentència del Tribunal Constitucional es carrega tots els arguments que podria utilitzar CiU per a demanar semblant cosa, i en el cas que el govern de torna Madrid: sigui PSOE o sigui PP, decidissin modificar alguna llei per tal de permetre algun avenç en aquest sentit, l'oposició respectiva PP o PSOE en tindria prou amb anar al Constitucional.
Per cert que això mateix és el que passarà amb el "rescat de l'estatut". El PSOE pot pretendre canviar alguna llei per saltar-se la sentència, dubto molt que ho facin, però en cas que cometessin aquest absurd, el PP en tindria prou amb presentar recurs al constitucional que li donaria la rao, més que res, perquè ja se l'ha donat ara.
A dia d'avui menteixen PSOE, PSC i CiU. PSOE i PSC quan diuen que rescataran l'estatut, i CiU quan diu que demanarà una cosa que no se li pot donar constitucionalment.
La cosa és molt simple: O independència o claudicació. I si anem pel camí de la independència, tard o d'hora caldrà saltar-se les lleis espanyoles. D'aquí un mes o mes i mig, a l'octubre, a molt estirar el novembre, caldrà triar un nou Parlament. Serà un Parlament que dirà mentides? o serà un Parlament valent, amb majoria independentista? serem un poble valent disposat a guanyar la seva llibertat?
Serà una bona oportunitat per fer passes endavant.
Reprodueixo l'opinió del Cercle Català de Negocis sobre la proposta de Concert Econòmic de CiU. L'article va apreixer dissabte 21/08/2010 a l'Avui.
Concert econòmic: l'engany de CiU
per Junta executiva del Cercle Català de Negocis
Convergència i Unió ja ha començat la campanya per intentar convèncer l'electorat que ara cal anar assumint noves quotes d'autogovern, començant per aquelles en què hi ha més complicitat social i política –diu–, i sense límits. El primer pas, doncs, és assumir el concert econòmic.
Caldrà que el Sr. Mas ens digui com pensa fer-ho, perquè la proposta, després de la sentència del TC, és totalment inviable. És evident que la sentència del TC crea plena jurisprudència sobre el tema i deixa clar que no són argumentables els drets històrics, ni el principi d'ordinalitat, ni la bilateralitat, ni un màxim de solidaritat interterritorial. Basant-se en què, doncs, es veuen amb cor d'aconseguir el concert econòmic, si el sistema de finançament que sortia de l'Estatut implicava un resultat molt menor i ha estat desballestat sense pietat?
Si algun lector encara té dubtes sobre el tema només ha de repassar els articles dels darrers dies d'aquest mateix diari, de distingits economistes com ara la degana Elisenda Paluzie, el doctor Emili Valdero i el catedràtic Guillem López-Casasnovas. Imaginem que la proposta de CiU va en línia amb el que hem sentit darrerament, ser prou forts per tornar a ser necessaris al govern central i obligar-lo a negociar.
Però amb la sentència del TC aquesta via ja no és factible, ja que si CiU o qui sigui pacta amb el PSOE per arribar a acords que vulnerin la sentència del TC, el PP recorrerà contra els seus acords, i si és al revés, qui hi recorrerà en contra serà el PSOE nacional o el de qualsevol comunitat que interessi per guanyar vots amb el seu electorat. Sigui com sigui, Catalunya hi sortirà perdent. Des del Cercle Català de Negocis (CCN) i amb el suport de centenars de milers de catalans, els diem que ja n'hi ha prou de peix al cove amb Espanya, ja no estem per perdre més temps i sobretot més diners, i ara només hi ha una via de consens cada cop més ampli, la independència. Mentre vostès es volen passar quatre anys de legislatura intentant aconseguir quelcom impossible, els catalans quedaríem espoliats de nou amb més de 80.000 milions d'euros. Per altra banda, Sr. Mas, si es queixa que el dèficit fiscal actual és massa elevat, com explica que mentre el seu partit governava del 1993 al 2002 s'incrementés d'un 4,5% a un 9%. I això que durant força anys van tenir la paella pel mànec amb el PSOE i el PP.
La resposta és clara, ni vostès ni cap altre partit polític al capdavant de la Generalitat tenen eines per negociar en igualtat de condicions amb qui mani al govern espanyol. Tant costa d'entendre? No n'han tingut prou en tants anys de governar la Generalitat?
Durant tots aquests anys CiU no només no ha reconegut que no va saber aturar el creixement del dèficit fiscal, sinó que a més va intentar confondre els catalans explicant que havien aconseguit el millor sistema de finançament de la història, per cert el mateix que va fer el tripartit amb el finançament inclòs en l'Estatut. Des del CCN donem suport obertament a totes les formacions polítiques que vagin a les properes eleccions amb la declaració d'independència al Parlament de Catalunya i posarem en evidència aquells partits que com CiU intentin enganyar els electors amb propostes enganyoses. La del concert econòmic n'és una.
En resum i ràpid: és una presa de pel. La sentència del Tribunal Constitucional es carrega tots els arguments que podria utilitzar CiU per a demanar semblant cosa, i en el cas que el govern de torna Madrid: sigui PSOE o sigui PP, decidissin modificar alguna llei per tal de permetre algun avenç en aquest sentit, l'oposició respectiva PP o PSOE en tindria prou amb anar al Constitucional.
Per cert que això mateix és el que passarà amb el "rescat de l'estatut". El PSOE pot pretendre canviar alguna llei per saltar-se la sentència, dubto molt que ho facin, però en cas que cometessin aquest absurd, el PP en tindria prou amb presentar recurs al constitucional que li donaria la rao, més que res, perquè ja se l'ha donat ara.
A dia d'avui menteixen PSOE, PSC i CiU. PSOE i PSC quan diuen que rescataran l'estatut, i CiU quan diu que demanarà una cosa que no se li pot donar constitucionalment.
La cosa és molt simple: O independència o claudicació. I si anem pel camí de la independència, tard o d'hora caldrà saltar-se les lleis espanyoles. D'aquí un mes o mes i mig, a l'octubre, a molt estirar el novembre, caldrà triar un nou Parlament. Serà un Parlament que dirà mentides? o serà un Parlament valent, amb majoria independentista? serem un poble valent disposat a guanyar la seva llibertat?
Serà una bona oportunitat per fer passes endavant.
Reprodueixo l'opinió del Cercle Català de Negocis sobre la proposta de Concert Econòmic de CiU. L'article va apreixer dissabte 21/08/2010 a l'Avui.
Concert econòmic: l'engany de CiU
per Junta executiva del Cercle Català de Negocis
Convergència i Unió ja ha començat la campanya per intentar convèncer l'electorat que ara cal anar assumint noves quotes d'autogovern, començant per aquelles en què hi ha més complicitat social i política –diu–, i sense límits. El primer pas, doncs, és assumir el concert econòmic.
Caldrà que el Sr. Mas ens digui com pensa fer-ho, perquè la proposta, després de la sentència del TC, és totalment inviable. És evident que la sentència del TC crea plena jurisprudència sobre el tema i deixa clar que no són argumentables els drets històrics, ni el principi d'ordinalitat, ni la bilateralitat, ni un màxim de solidaritat interterritorial. Basant-se en què, doncs, es veuen amb cor d'aconseguir el concert econòmic, si el sistema de finançament que sortia de l'Estatut implicava un resultat molt menor i ha estat desballestat sense pietat?
Si algun lector encara té dubtes sobre el tema només ha de repassar els articles dels darrers dies d'aquest mateix diari, de distingits economistes com ara la degana Elisenda Paluzie, el doctor Emili Valdero i el catedràtic Guillem López-Casasnovas. Imaginem que la proposta de CiU va en línia amb el que hem sentit darrerament, ser prou forts per tornar a ser necessaris al govern central i obligar-lo a negociar.
Però amb la sentència del TC aquesta via ja no és factible, ja que si CiU o qui sigui pacta amb el PSOE per arribar a acords que vulnerin la sentència del TC, el PP recorrerà contra els seus acords, i si és al revés, qui hi recorrerà en contra serà el PSOE nacional o el de qualsevol comunitat que interessi per guanyar vots amb el seu electorat. Sigui com sigui, Catalunya hi sortirà perdent. Des del Cercle Català de Negocis (CCN) i amb el suport de centenars de milers de catalans, els diem que ja n'hi ha prou de peix al cove amb Espanya, ja no estem per perdre més temps i sobretot més diners, i ara només hi ha una via de consens cada cop més ampli, la independència. Mentre vostès es volen passar quatre anys de legislatura intentant aconseguir quelcom impossible, els catalans quedaríem espoliats de nou amb més de 80.000 milions d'euros. Per altra banda, Sr. Mas, si es queixa que el dèficit fiscal actual és massa elevat, com explica que mentre el seu partit governava del 1993 al 2002 s'incrementés d'un 4,5% a un 9%. I això que durant força anys van tenir la paella pel mànec amb el PSOE i el PP.
La resposta és clara, ni vostès ni cap altre partit polític al capdavant de la Generalitat tenen eines per negociar en igualtat de condicions amb qui mani al govern espanyol. Tant costa d'entendre? No n'han tingut prou en tants anys de governar la Generalitat?
Durant tots aquests anys CiU no només no ha reconegut que no va saber aturar el creixement del dèficit fiscal, sinó que a més va intentar confondre els catalans explicant que havien aconseguit el millor sistema de finançament de la història, per cert el mateix que va fer el tripartit amb el finançament inclòs en l'Estatut. Des del CCN donem suport obertament a totes les formacions polítiques que vagin a les properes eleccions amb la declaració d'independència al Parlament de Catalunya i posarem en evidència aquells partits que com CiU intentin enganyar els electors amb propostes enganyoses. La del concert econòmic n'és una.
dijous, 19 d’agost del 2010
Joan Puigcercós als Matins de TVC
Abans d'ahir va ser quan al programa Els Matins de TV de Catalunya l'Ariadna Oltra (m'agrada molt més que la Melero!) va entrevistar a Joan Puigcercós.
En Puigcercós té un estil directe i prou entenedor i va dir algunes coses interessants.
El que està clar és que aquests darrers quatre anys ERC ha estat partit de govern. Que gracies a ERC tenim la Llei del Cine, la de Consultes, la d’Acollida d'Immigrants, o la llei de Vegueries... o que conjuntament amb PSC i IC s'ha desenvolupat una xarxa de protecció social (malauradament encara insuficient) que està aturant alguns dels cops amb els que la crisi està castigant als grups socials més dèbils.
La crisi per una banda i la pertinença a un govern liderat per un PSC que un cop i un altre desapareix a Madrid, o inclús es transforma en PSOE contra els interessos de la Generalitat passaran factura. No cal dir que l'escissió de Reagrupament (RCat) també tindrà un cost, però comparteixo aquesta anàlisi segons la qual aquesta escissió, així com la resta de factors negatius ja estan descomptats i ara toca remuntar.
En aquest sentit, l'aparició de Laporta i Solidaritat Catalana (SCat) queda lluny del perfil de votant potencial d'ERC que ja la veu com el referent independentista i d'esquerres. Laporta, si de cas, competirà amb Reagrupament i Carretero si com sembla es presenten per separat, i SCat i RCat, totes dues, amb CiU per arrossegar a les seves tesis als molts votants independentistes de la federació; i tant de bo, també poden mobilitzar als abstencionistes independentistes.
Bé, en tot cas, aquí deixo l'entrevista. Crec que és prou interessant escoltar-lo.
En Puigcercós té un estil directe i prou entenedor i va dir algunes coses interessants.
El que està clar és que aquests darrers quatre anys ERC ha estat partit de govern. Que gracies a ERC tenim la Llei del Cine, la de Consultes, la d’Acollida d'Immigrants, o la llei de Vegueries... o que conjuntament amb PSC i IC s'ha desenvolupat una xarxa de protecció social (malauradament encara insuficient) que està aturant alguns dels cops amb els que la crisi està castigant als grups socials més dèbils.
La crisi per una banda i la pertinença a un govern liderat per un PSC que un cop i un altre desapareix a Madrid, o inclús es transforma en PSOE contra els interessos de la Generalitat passaran factura. No cal dir que l'escissió de Reagrupament (RCat) també tindrà un cost, però comparteixo aquesta anàlisi segons la qual aquesta escissió, així com la resta de factors negatius ja estan descomptats i ara toca remuntar.
En aquest sentit, l'aparició de Laporta i Solidaritat Catalana (SCat) queda lluny del perfil de votant potencial d'ERC que ja la veu com el referent independentista i d'esquerres. Laporta, si de cas, competirà amb Reagrupament i Carretero si com sembla es presenten per separat, i SCat i RCat, totes dues, amb CiU per arrossegar a les seves tesis als molts votants independentistes de la federació; i tant de bo, també poden mobilitzar als abstencionistes independentistes.
Bé, en tot cas, aquí deixo l'entrevista. Crec que és prou interessant escoltar-lo.
Retirada de soldats dels EUA a l'Iraq
Avui ha finalitzat la "missió de combat" dels EUA a l'Iraq, amb la retirada de 12.000 soldats. És, doncs, el punt i final (ho és?) oficial d'un conflicte armat que va encetar-se fa set anys.
Aquest final oficial, però, sembla que no es correspondrà amb el dia a dia sobre el terreny. Per descomptat que aquesta retirada no vol dir cap mena de pèrdua d'influència dels EUA. Encara hi han més de 50.000 soldats dels EUA a l'Iraq i cal pensar que hi seran per molt de temps. Ha acabat la "missió de combat", però la "missió geopolítica" és ben viva.
Fa set anys van haver-hi unes manifestacions multitudinàries a les que molts vam participar en les que vam cridar "No a la guerra!". Aznar i el PP ens van ignorar, com ja se sap i es van enviar soldats a l'Iraq. L'infame trio de les Açores va saltar-se la legalitat internacional del moment per posar-se al servei dels interessos geopolítics del complex financer-industrial-militar dels governs de Washington i Londres. Encara avui és hora que algú expliqui que pretenia obtenir Aznar a canvi d'aquell acte de vassallatge.
Tanmateix, Aznar va estar a punt de sortir-se'n amb la seva. Només l'atemptat criminal d'Al-Quaida a Madrid un parell de dies abans de les eleccions va permetre capgirar una tendència que donava al PP una majoria simple que segurament hauria estat suficient per repetir govern. No és que votants del PP deixessin de votar al PP; que potser en van haver alguns; més aviat van ser abstencionistes que van decidir anar a votar, en aquest cas, contra el PP. Les actituds ambígües de CiU sobre la guerra van passar-li factura i molta gent va votar allò que veia com el vot anti PP i contra la guerra més clar: El PSOE a Espanya, i el PSC i ERC a Catalunya.
Em quedo, però, amb aquelles manifestacions: transversals i multitudinàries que, tanmateix, el PP va minimitzar i ignorar.
A l'Iraq, la guerra va deslliurar la població del dictador Sadam Hussein, però Iraq va quedar devastat i va passar de ser el país de la regió amb el nivell de vida més alt, amb un sistema educatiu i sanitari eficients, i lliure d'integrismes religiosos, al que és actualment: una desferra sense serveis, amb violència i inseguretat arreu i un integrisme islamista creixent.
I milers i milers de morts. La pitjor herència és aquesta: milers i milers de morts, milers i milers de ferits. Mort, dolor, malaltia, por. Destrucció arreu. Les guerres només serveixen per això.
Els queda esperança?
Els permetran tenir esperança els milers de soldats dels EUA que encara són allà? els permetran tenir esperança els milers de mercenaris i les tropes privades de Blackwater? Els permetran tenir esperança els senyors de la guerra que campen arreu?
Bagdad, la ciutat de les mil i una nits. Tingues esperança. Tinguem esperança. Algun dia no hi hauran més guerres al món.
No a la guerra. Un altre món és possible.
Tinc un altre bloc!
Porto uns quants dies ocupat en posar en refondre en un únic espai el que era el meu bloc tecnològic i la pàgina del projecte d'empresa de serveis.
El fruit d'aquest esforç és la nova web d'Apunts de Tecnologia - El Bloc de Serveis TIC i Programari Lliure - STICiPL. Aquesta web és un bloc al que aniré afegint continguts regularment, tot i que tinc l'esperança que algun dia hauran socis o col·laboradors que també n'aportaran. Per a conseguir-ho, el nou bloc està connectat a diverses xarxes socials: Twitter, Facebook i Google Buzz, per ara.
El que és clar és que el dia només té 24 hores i que ara mateix tinc dos blocs, aquest i el del STICiPL, que es repartiran el temps que dedico a escriure. Dit d'una altre forma: és molt probable que la freqüència de publicació de posts en aquest bloc disminueixi, o que els enfoqui d'una forma diferent que no em porti tanta feina, o que faci els posts més curts.
Ben mirat, i vist com m'he arribat a enrotllar en alguns escrits, potser ja anirà bé ser més breu per sistema.
Dit això, res més que fer una crida a qui pugui estar interessat en serveis en tecnologia de la informació i comunicacions (TIC) i de la implementació dels mateixos fent us preferiblement de programari lliure, a que es doni una volta per la nova web (en realitat, una versió 2.0) de STICiPL.
El fruit d'aquest esforç és la nova web d'Apunts de Tecnologia - El Bloc de Serveis TIC i Programari Lliure - STICiPL. Aquesta web és un bloc al que aniré afegint continguts regularment, tot i que tinc l'esperança que algun dia hauran socis o col·laboradors que també n'aportaran. Per a conseguir-ho, el nou bloc està connectat a diverses xarxes socials: Twitter, Facebook i Google Buzz, per ara.
El que és clar és que el dia només té 24 hores i que ara mateix tinc dos blocs, aquest i el del STICiPL, que es repartiran el temps que dedico a escriure. Dit d'una altre forma: és molt probable que la freqüència de publicació de posts en aquest bloc disminueixi, o que els enfoqui d'una forma diferent que no em porti tanta feina, o que faci els posts més curts.
Ben mirat, i vist com m'he arribat a enrotllar en alguns escrits, potser ja anirà bé ser més breu per sistema.
Dit això, res més que fer una crida a qui pugui estar interessat en serveis en tecnologia de la informació i comunicacions (TIC) i de la implementació dels mateixos fent us preferiblement de programari lliure, a que es doni una volta per la nova web (en realitat, una versió 2.0) de STICiPL.
dimarts, 10 d’agost del 2010
700 enguany i 5000 el que ve!
El que ve a continuació és un argument per la independència exprés. Com abans millor!
Resulta que degut al nou model de finançament i a la crisi, el govern espanyol reclama al govern de Catalunya, per enguany, 700 milions d'euros. I per l'any que ve, aquesta xifra pujarà als 5.000 milions d'euros. Amb el ben entès que això va apart del dèficit fiscal de Catalunya amb l'estat.
Sí, sí, ho hem entès bé: apart del dèficit fiscal que Catalunya, País Valencià i Illes Balears (us en recordeu de les balances fiscals?) tenen amb l'estat i que paguem tots els ciutadans en concepte d'impostos i que són diners que mai no tornen. Doncs l'estat diu que, en el cas del Principat, encara hem de pagar 700 Milions d'€ el 2010. i 5.000 milions d'€ el 2011. Resulta que com que hi ha crisi, ha baixat la recaptació de l'IVA. I es veu que en els pressupostos de l'estat no estava contemplada aquesta baixada en la recaptació i, per tant, es va pressupostar de més a favor de la Generalitat. Ara aquests calers de més s'han de tornar.
El millor ve ara: tots els governs autonòmics, i en particular també els del País Valencià i de les Illes Balears, hauran de tornar diners a l'estat. El d'Andalusia encara més que el de Catalunya. Tots els governs autonòmics... Tots? no! N'hi ha un que en comptes de pagar, cobrarà diners. 15 milions d'€ per ser precisos. Quin? Oh sorpresa! la CAM! o sigui la Comunidad Autónoma de Madrid. Acollonant.
És broma? no ho és. L'estat vol "els seus" calers. I jo demano: on collons han anat a parar els milers -sí, són milers- d'euros que, en concepte de dèficit fiscal l'estat m'ha pres, m'ha furtat, m'ha robat any rere any, cada any de la meva vida? I ara, perquè hi ha crisi, encara em volen robar més?
Au, va, adéu Espanya. A fer punyetes, home.
L'article és del Directe.cat.
L'Estat reclama a Catalunya 690 milions d'euros aquest any i 5.000 milions l'any vinent en concepte de la liquidació del sistema de finançament autonòmic.
Madrid, en canvi, ingressarà 15 milions
Ha arribat el moment de passar comptes amb l'Estat espanyol i Catalunya, com sempre, en surt perjudicada ja que haurà de retornar 690 milions d'euros com a resultat de la liquidació del sistema de finançament autonòmic corresponent a l'any 2008. Aquests 690 milions corresponen al retorn d'un excessiu avançament d'impostos per part de l'Estat. Al baixar la recaptació, Catalunya haurà d'abonar a l'Estat espanyol aquesta xifra, que s'incrementarà en 5.000 milions més per les liquidacions de 2009. En total, els prop de 6.000 milions que directe!cat ja havia avançat.
Els diners que Catalunya haurà de retornar a Espanya suposen uns 100 milions d'euros mensuals durant els propers cinc anys.
Andalusia és la comunitat que té el deute autonòmic més elevat ja que arriba als 1.475 milions, i Catalunya se situa en la segona posició. El tercer lloc és per al País Valencià amb 635 milions, seguit de Galícia que es despendrà de 573 milions d'euros. A l'altre extrem de la balança hi apareixen les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla amb un deute que no arriba als dos milions. Catalunya i Andalusia s'han vist especialment afectades pel descens en la recaptació de l'IVA corresponent al 2008. A casa nostra s'han ingressat, per aquest impost, 839 milions menys.
Al marge del País Basc i Navarra (que tenen el seu propi règim), la resta de territoris hauran de gratar-se les butxaques i també tornarà diners a l'Estat.
Madrid, la gran beneficiada
En aquest marc de dispendi de les comunitats en favor de l'Estat, hi ha qui en surt beneficiada. És la comunitat de Madrid, que pel fet de capitalitzar la majoria d'administracions de l'Estat, percebrà una quantitat que s'aproxima als 15 milions d'euros. Pel que fa a l'IRPF, Madrid ha estat la comunitat que més diners va recaptar amb 618 milions, mentre que Catalunya es va quedar en segon lloc ingressant 155 milions menys; la xifra final va ser de 463.
Mas en culpa al tripartit
El líder de CiU Artur Mas ha carregat contra el tripartit pels 690 milions d'euros que Catalunya haurà de tornar a l'estat espanyol. Mas ha explicat que l'estat va avançar a Catalunya més diners dels que després s'han recaptat, però ha recordat que va ser el tripartit qui va signar una clàusula en el nou model de finançament segons la qual l'estat deixava de pagar el que li devia a Catalunya, en concepte de la Llei de dependència, per exemple, però no passava a l'inrevés. Així, ha explicat, l'estat donava per saldat el seu deute però no succeïa el mateix amb Catalunya. 'El negoci de Robert i les cabres', ha lamentat.
Resulta que degut al nou model de finançament i a la crisi, el govern espanyol reclama al govern de Catalunya, per enguany, 700 milions d'euros. I per l'any que ve, aquesta xifra pujarà als 5.000 milions d'euros. Amb el ben entès que això va apart del dèficit fiscal de Catalunya amb l'estat.
Sí, sí, ho hem entès bé: apart del dèficit fiscal que Catalunya, País Valencià i Illes Balears (us en recordeu de les balances fiscals?) tenen amb l'estat i que paguem tots els ciutadans en concepte d'impostos i que són diners que mai no tornen. Doncs l'estat diu que, en el cas del Principat, encara hem de pagar 700 Milions d'€ el 2010. i 5.000 milions d'€ el 2011. Resulta que com que hi ha crisi, ha baixat la recaptació de l'IVA. I es veu que en els pressupostos de l'estat no estava contemplada aquesta baixada en la recaptació i, per tant, es va pressupostar de més a favor de la Generalitat. Ara aquests calers de més s'han de tornar.
El millor ve ara: tots els governs autonòmics, i en particular també els del País Valencià i de les Illes Balears, hauran de tornar diners a l'estat. El d'Andalusia encara més que el de Catalunya. Tots els governs autonòmics... Tots? no! N'hi ha un que en comptes de pagar, cobrarà diners. 15 milions d'€ per ser precisos. Quin? Oh sorpresa! la CAM! o sigui la Comunidad Autónoma de Madrid. Acollonant.
És broma? no ho és. L'estat vol "els seus" calers. I jo demano: on collons han anat a parar els milers -sí, són milers- d'euros que, en concepte de dèficit fiscal l'estat m'ha pres, m'ha furtat, m'ha robat any rere any, cada any de la meva vida? I ara, perquè hi ha crisi, encara em volen robar més?
Au, va, adéu Espanya. A fer punyetes, home.
L'article és del Directe.cat.
L'Estat reclama a Catalunya 690 milions d'euros aquest any i 5.000 milions l'any vinent en concepte de la liquidació del sistema de finançament autonòmic.
Madrid, en canvi, ingressarà 15 milions
Ha arribat el moment de passar comptes amb l'Estat espanyol i Catalunya, com sempre, en surt perjudicada ja que haurà de retornar 690 milions d'euros com a resultat de la liquidació del sistema de finançament autonòmic corresponent a l'any 2008. Aquests 690 milions corresponen al retorn d'un excessiu avançament d'impostos per part de l'Estat. Al baixar la recaptació, Catalunya haurà d'abonar a l'Estat espanyol aquesta xifra, que s'incrementarà en 5.000 milions més per les liquidacions de 2009. En total, els prop de 6.000 milions que directe!cat ja havia avançat.
Els diners que Catalunya haurà de retornar a Espanya suposen uns 100 milions d'euros mensuals durant els propers cinc anys.
Andalusia és la comunitat que té el deute autonòmic més elevat ja que arriba als 1.475 milions, i Catalunya se situa en la segona posició. El tercer lloc és per al País Valencià amb 635 milions, seguit de Galícia que es despendrà de 573 milions d'euros. A l'altre extrem de la balança hi apareixen les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla amb un deute que no arriba als dos milions. Catalunya i Andalusia s'han vist especialment afectades pel descens en la recaptació de l'IVA corresponent al 2008. A casa nostra s'han ingressat, per aquest impost, 839 milions menys.
Al marge del País Basc i Navarra (que tenen el seu propi règim), la resta de territoris hauran de gratar-se les butxaques i també tornarà diners a l'Estat.
Madrid, la gran beneficiada
En aquest marc de dispendi de les comunitats en favor de l'Estat, hi ha qui en surt beneficiada. És la comunitat de Madrid, que pel fet de capitalitzar la majoria d'administracions de l'Estat, percebrà una quantitat que s'aproxima als 15 milions d'euros. Pel que fa a l'IRPF, Madrid ha estat la comunitat que més diners va recaptar amb 618 milions, mentre que Catalunya es va quedar en segon lloc ingressant 155 milions menys; la xifra final va ser de 463.
Mas en culpa al tripartit
El líder de CiU Artur Mas ha carregat contra el tripartit pels 690 milions d'euros que Catalunya haurà de tornar a l'estat espanyol. Mas ha explicat que l'estat va avançar a Catalunya més diners dels que després s'han recaptat, però ha recordat que va ser el tripartit qui va signar una clàusula en el nou model de finançament segons la qual l'estat deixava de pagar el que li devia a Catalunya, en concepte de la Llei de dependència, per exemple, però no passava a l'inrevés. Així, ha explicat, l'estat donava per saldat el seu deute però no succeïa el mateix amb Catalunya. 'El negoci de Robert i les cabres', ha lamentat.
dilluns, 9 d’agost del 2010
El tema nacional ofega el tema social?
Com que estic molt mandrós i es molt tard, passo d'escriure i faig allò tant lleig de repostejar un article que m'ha semblat interessant.
En aquest cas és de Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, Professor de Public Policy. The Johns Hopkins University. En aquest article defensa que des de la dreta s'està carregant sobre el tema nacional per amagar la tasca social realitzada per l'actual govern de la Generalitat.
Personalment crec que l'eix nacional i l'eix social són indestriables. La millora i la universalització de les prestacions socials van de bracet d'una major sobirania nacional. És un càlcul senzill: Hi han molts diners que cada any marxen de Catalunya en concepte d'impostos i que no retornen com serveis o com prestacions. Amb la independència,aquesta riquesa que ara vola, es quedaria aquí.
L'espoli esdevé d'una forma tan sagnant que els ciutadans de Catalunya perdem posicions després d'impostos en favor dels ciutadans de les comunitats receptores de la "solidaritat". Es tracta d'una quantitat tan elevada que proporcionalment supera, de llarg, les aportacions als fons de cohesió europeus dels països rics. I és que cap país dels rics, després d'aportar als fons veu com la seva posició en els índex de benestar social es situa per darrera dels països beneficiaris.
Doncs això és el que passa aquí. Fes-te fotre.
Tanmateix, l'acció dels dos governs tripartits ha contribuït a millorar la despesa social heretada dels anys convergents. Aquesta millora, però, no l'ha sabut comunicar el govern o bé s'ha trobat amb forta oposició a l'hora de donar-la a conèixer. Si més no, aquesta és l'opinió de Vicenç Navarro.
L'article l'he tret d'aquest enllaç al debat.cat, un digital proper al PSC, no ens enganyem. Però, primer, cal llegir de tot i segon, alguna cosa de certa hi ha. Aquest set anys de govern tenen elements positius i negatius a les balances. No és veritat que només hagin estat negatius.
Ara bé, és evident que en el present, degut a la crisi i a les mesures que des de Madrid (via París i Berlín) s'estan imposant, com la reforma laboral, per dir-ne la més recent, ens aboquem a un temps de reculades socials importants is no es planta cara. Tanmateix, quan simultàniament estan oberts el front nacional i el front social, sembla que totes les forces catalanistes es decanten per carregar pel front nacional.
Al meu parer és un error greu: no es pot guanyar a una banda sense guanyar a l'altre. ERC, en particular, és la que més clar ho hauria de tenir.
De fet, és per aquesta clau social que es rebutja la coalició amb Laporta i Carretero. Això està provocant una resposta furiosa de l'independentisme de dretes, si és que això és possible. Però ERC fa bé de mantenir-se al marge d'aquest joc i d'aquests anuncis de coalicions de vol gallinaci fets per interès estrictament electoral.
http://www.eldebat.cat/cat/notices/2010/08/el_tema_nacional_ofega_el_tema_social_73541.php
El tema nacional ofega el tema social
El tema nacional i identitari centra constantment el debat polític i mediàtic a Catalunya, deixant en segon pla el tema social. En realitat, les dretes, tant espanyoles com catalanes, estan accentuant deliberadament el tema nacional. El seu domini i els seus prospectes positius electorals es basen precisament en aquest fet. Als dos costats de l'Ebre, s'han tret les banderes de l'armari per intentar centrar l'atenció de la ciutadania en temes nacionals i identitaris, oblidant-se dels temes que afecten directament la qualitat de vida de les classes populars de Catalunya i d'Espanya. No cal dir que els temes nacionals i identitaris són de gran importància. I crec haver escrit extensament sobre això, defensant els interessos de Catalunya davant d'un establishment centralista madrileny que utilitza la bandera espanyola per defensar els seus propis interessos territorials (veure el meu blog www.vnavarro.org, secció política catalana). Però l'objectiu d'aquest article és subratllar que les dretes catalanes estan utilitzant també el nacionalisme per ocultar l'enorme responsabilitat que tenen en el considerable endarreriment de l'estat del benestar català i que no es deu com constantment indiquen únicament al dèficit fiscal de Catalunya, és a dir , la diferència entre el que els ciutadans a Catalunya paguen a l'estat central en impostos i taxes i el que Catalunya rep com a Comunitat Autonòmica. Vegem les dades.
Es miri com es miri, a Catalunya (i a Espanya) l'estat del benestar està a la cua de la Unió Europea dels Quinze, el grup de països de la UE de semblant nivell de riquesa al nostre. El PIB per càpita a Catalunya és ja el 110% de la mitjana de la UE-15 (l'any 2007, últim any que Eurostat, l'agència de dades de la UE, ha publicat dades). En canvi la despesa pública social (que cobreix la despesa en l'estat del benestar) per habitant és només el 73% de la mitjana de la UE-15. Si ens gastéssim el 110% de la despesa pública social mitjana de la UE-15, tindríem 20.000 milions d'euros més del que ara ens gastem en escoles, sanitat, escoles bressol, serveis domiciliaris, habitatge protegit, entre altres serveis.
Una conseqüència d'aquesta baixa despesa pública és l'escassetat de persones treballant en els serveis de l'estat del benestar. En realitat, i en contra del que les dretes estan dient, el sector públic a Catalunya és dels més petits de la UE-15. Només el 7,32% de la població adulta treballa en el sector públic (aquesta xifra inclou també el sector concertat), gairebé la meitat de la mitjana de la UE-15, 14% (Suècia té un 25%). Aquest endarreriment no es deu primordialment al dèficit fiscal, el qual existeix i s'ha de corregir (els acords presos pel govern tripartit català amb el govern socialista espanyol són un bon pas en aquesta direcció), sinó a l'enorme poder que les forces conservadores han tingut en la vida política i cultural del nostre país, tal com ha passat a la resta d'Espanya i en altres països del sud d'Europa com Grècia i Portugal. Catalunya va estar governada durant quaranta anys per una dictadura (que a més de ser profundament repressiva es va caracteritzar per la seva escassa sensibilitat social) i vint anys per una coalició d'un partit Liberal (CDC) i un partit cristià demòcrata (Unió) que no van prioritzar al sector públic, tant en despesa com en ocupació.
I aquí està la causa del subdesenvolupament de l'estat del benestar català que els partits de les dretes, tant espanyoles com catalanes, estan ocultant. Aquesta baixa despesa pública social determina una polarització de l'estat del benestar a Catalunya, de manera que el 30-35% de la població de renda superior utilitza els serveis privats, i el 65-70% restant utilitza els serveis públics, sent l'estat del benestar català un dels més polaritzats per classe social a la UE-15. Aquest enorme endarreriment de despesa pública social s'ha anat corregint pel govern tripartit des del 2003, havent estat aquest un dels canvis més importants (ignorat o desconegut pels mitjans d'informació i persuasió, inclosos els mitjans públics de la Generalitat, que tenen en la seva majoria una orientació conservadora i neoliberal) que s'ha realitzat a Catalunya, reduint l'enorme dèficit que aquesta té amb la mitjana de la UE-15.
La despesa pública social per habitant va pujar d'una manera espectacular durant el període 2003-2007 últim any en que Eurostat ha recollit dades comparables per a tota la UE. De 3.781 euros el 2003 va passar a 4.806 el 2007, un creixement superior que en el període de 1999-2003 durant el govern CiU, que va passar de 3.013 a 3.781. Es va incrementar la despesa en 257 euros per habitant la qual cosa és una xifra molt significativa ja que això implica molts milions d'euros més per l'estat del benestar català. Conseqüència d'això, el dèficit de despesa pública social per habitant que Catalunya tenia amb la mitjana de la UE-15 va baixar de 2.747 euros estandarditzats (per tal de poder homologar la capacitat de compra del euros en diversos països de nivells de vida diferents) al 2003 a 2658 el 2007. Ha continuat baixant des de llavors.
En totes les àrees de l'estat del benestar com salut, educació, serveis socials, serveis domiciliaris, escoles bressol, entre altres, la despesa pública ha crescut molt més en els anys del tripartit que durant els set darrers anys de CiU. I d'això no es parla en els mitjans. I per això les esquerres ho tenen malament per les properes eleccions. El recurs del tema nacional a Catalunya gairebé sempre s'utilitza per les dretes per amagar el tema social.
En aquest cas és de Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, Professor de Public Policy. The Johns Hopkins University. En aquest article defensa que des de la dreta s'està carregant sobre el tema nacional per amagar la tasca social realitzada per l'actual govern de la Generalitat.
Personalment crec que l'eix nacional i l'eix social són indestriables. La millora i la universalització de les prestacions socials van de bracet d'una major sobirania nacional. És un càlcul senzill: Hi han molts diners que cada any marxen de Catalunya en concepte d'impostos i que no retornen com serveis o com prestacions. Amb la independència,aquesta riquesa que ara vola, es quedaria aquí.
L'espoli esdevé d'una forma tan sagnant que els ciutadans de Catalunya perdem posicions després d'impostos en favor dels ciutadans de les comunitats receptores de la "solidaritat". Es tracta d'una quantitat tan elevada que proporcionalment supera, de llarg, les aportacions als fons de cohesió europeus dels països rics. I és que cap país dels rics, després d'aportar als fons veu com la seva posició en els índex de benestar social es situa per darrera dels països beneficiaris.
Doncs això és el que passa aquí. Fes-te fotre.
Tanmateix, l'acció dels dos governs tripartits ha contribuït a millorar la despesa social heretada dels anys convergents. Aquesta millora, però, no l'ha sabut comunicar el govern o bé s'ha trobat amb forta oposició a l'hora de donar-la a conèixer. Si més no, aquesta és l'opinió de Vicenç Navarro.
L'article l'he tret d'aquest enllaç al debat.cat, un digital proper al PSC, no ens enganyem. Però, primer, cal llegir de tot i segon, alguna cosa de certa hi ha. Aquest set anys de govern tenen elements positius i negatius a les balances. No és veritat que només hagin estat negatius.
Ara bé, és evident que en el present, degut a la crisi i a les mesures que des de Madrid (via París i Berlín) s'estan imposant, com la reforma laboral, per dir-ne la més recent, ens aboquem a un temps de reculades socials importants is no es planta cara. Tanmateix, quan simultàniament estan oberts el front nacional i el front social, sembla que totes les forces catalanistes es decanten per carregar pel front nacional.
Al meu parer és un error greu: no es pot guanyar a una banda sense guanyar a l'altre. ERC, en particular, és la que més clar ho hauria de tenir.
De fet, és per aquesta clau social que es rebutja la coalició amb Laporta i Carretero. Això està provocant una resposta furiosa de l'independentisme de dretes, si és que això és possible. Però ERC fa bé de mantenir-se al marge d'aquest joc i d'aquests anuncis de coalicions de vol gallinaci fets per interès estrictament electoral.
http://www.eldebat.cat/cat/notices/2010/08/el_tema_nacional_ofega_el_tema_social_73541.php
El tema nacional ofega el tema social
El tema nacional i identitari centra constantment el debat polític i mediàtic a Catalunya, deixant en segon pla el tema social. En realitat, les dretes, tant espanyoles com catalanes, estan accentuant deliberadament el tema nacional. El seu domini i els seus prospectes positius electorals es basen precisament en aquest fet. Als dos costats de l'Ebre, s'han tret les banderes de l'armari per intentar centrar l'atenció de la ciutadania en temes nacionals i identitaris, oblidant-se dels temes que afecten directament la qualitat de vida de les classes populars de Catalunya i d'Espanya. No cal dir que els temes nacionals i identitaris són de gran importància. I crec haver escrit extensament sobre això, defensant els interessos de Catalunya davant d'un establishment centralista madrileny que utilitza la bandera espanyola per defensar els seus propis interessos territorials (veure el meu blog www.vnavarro.org
Es miri com es miri, a Catalunya (i a Espanya) l'estat del benestar està a la cua de la Unió Europea dels Quinze, el grup de països de la UE de semblant nivell de riquesa al nostre. El PIB per càpita a Catalunya és ja el 110% de la mitjana de la UE-15 (l'any 2007, últim any que Eurostat, l'agència de dades de la UE, ha publicat dades). En canvi la despesa pública social (que cobreix la despesa en l'estat del benestar) per habitant és només el 73% de la mitjana de la UE-15. Si ens gastéssim el 110% de la despesa pública social mitjana de la UE-15, tindríem 20.000 milions d'euros més del que ara ens gastem en escoles, sanitat, escoles bressol, serveis domiciliaris, habitatge protegit, entre altres serveis.
Una conseqüència d'aquesta baixa despesa pública és l'escassetat de persones treballant en els serveis de l'estat del benestar. En realitat, i en contra del que les dretes estan dient, el sector públic a Catalunya és dels més petits de la UE-15. Només el 7,32% de la població adulta treballa en el sector públic (aquesta xifra inclou també el sector concertat), gairebé la meitat de la mitjana de la UE-15, 14% (Suècia té un 25%). Aquest endarreriment no es deu primordialment al dèficit fiscal, el qual existeix i s'ha de corregir (els acords presos pel govern tripartit català amb el govern socialista espanyol són un bon pas en aquesta direcció), sinó a l'enorme poder que les forces conservadores han tingut en la vida política i cultural del nostre país, tal com ha passat a la resta d'Espanya i en altres països del sud d'Europa com Grècia i Portugal. Catalunya va estar governada durant quaranta anys per una dictadura (que a més de ser profundament repressiva es va caracteritzar per la seva escassa sensibilitat social) i vint anys per una coalició d'un partit Liberal (CDC) i un partit cristià demòcrata (Unió) que no van prioritzar al sector públic, tant en despesa com en ocupació.
I aquí està la causa del subdesenvolupament de l'estat del benestar català que els partits de les dretes, tant espanyoles com catalanes, estan ocultant. Aquesta baixa despesa pública social determina una polarització de l'estat del benestar a Catalunya, de manera que el 30-35% de la població de renda superior utilitza els serveis privats, i el 65-70% restant utilitza els serveis públics, sent l'estat del benestar català un dels més polaritzats per classe social a la UE-15. Aquest enorme endarreriment de despesa pública social s'ha anat corregint pel govern tripartit des del 2003, havent estat aquest un dels canvis més importants (ignorat o desconegut pels mitjans d'informació i persuasió, inclosos els mitjans públics de la Generalitat, que tenen en la seva majoria una orientació conservadora i neoliberal) que s'ha realitzat a Catalunya, reduint l'enorme dèficit que aquesta té amb la mitjana de la UE-15.
La despesa pública social per habitant va pujar d'una manera espectacular durant el període 2003-2007 últim any en que Eurostat ha recollit dades comparables per a tota la UE. De 3.781 euros el 2003 va passar a 4.806 el 2007, un creixement superior que en el període de 1999-2003 durant el govern CiU, que va passar de 3.013 a 3.781. Es va incrementar la despesa en 257 euros per habitant la qual cosa és una xifra molt significativa ja que això implica molts milions d'euros més per l'estat del benestar català. Conseqüència d'això, el dèficit de despesa pública social per habitant que Catalunya tenia amb la mitjana de la UE-15 va baixar de 2.747 euros estandarditzats (per tal de poder homologar la capacitat de compra del euros en diversos països de nivells de vida diferents) al 2003 a 2658 el 2007. Ha continuat baixant des de llavors.
En totes les àrees de l'estat del benestar com salut, educació, serveis socials, serveis domiciliaris, escoles bressol, entre altres, la despesa pública ha crescut molt més en els anys del tripartit que durant els set darrers anys de CiU. I d'això no es parla en els mitjans. I per això les esquerres ho tenen malament per les properes eleccions. El recurs del tema nacional a Catalunya gairebé sempre s'utilitza per les dretes per amagar el tema social.
dimecres, 4 d’agost del 2010
Terra i Llibertat
Una pel·lícula que em va agradar molt quan vaig anar a veure-la al cinema i que després he tornat a veure més cops i sempre em torna a agradar.
Es tracta de Land and Freedom (1995, Terra i LLibertat). El director Ken Loach va inspirar-se en el llibre Homage to Catalonia (Homenatge a Catalunya) en el que George Orwell relatava les seves vivències a Catalunya i al front d'Aragó quan va estar a les Brigades Internacionals lluitant contra el feixisme, durant la guerra d'Espanya.
Per a una anàlisi del llibre d'Orwell,podeu consultar aquest article de la Fundació Andreu Nin.
L'original en anglès es pot llegir online a la web de recursos sobre George Orwell.
I en aquest altre enllaç, podeu trobar la traducció al castellà: el llibre "Homenaje a Cataluña" en format PDF.
Vet aquí la pel·lícula:
Es tracta de Land and Freedom (1995, Terra i LLibertat). El director Ken Loach va inspirar-se en el llibre Homage to Catalonia (Homenatge a Catalunya) en el que George Orwell relatava les seves vivències a Catalunya i al front d'Aragó quan va estar a les Brigades Internacionals lluitant contra el feixisme, durant la guerra d'Espanya.
Per a una anàlisi del llibre d'Orwell,podeu consultar aquest article de la Fundació Andreu Nin.
L'original en anglès es pot llegir online a la web de recursos sobre George Orwell.
I en aquest altre enllaç, podeu trobar la traducció al castellà: el llibre "Homenaje a Cataluña" en format PDF.
Vet aquí la pel·lícula:
dissabte, 31 de juliol del 2010
Intersindical-CSC: "La reforma laboral es consolida, amb les noves esmenes, com una agressió als drets laborals sense precedents"
A continuació, un text de la Intersindical-CSC en el que detalla els aspectes de la nova reforma laboral, més les esmenes introduides en la seva tramitació, que més ens afecten:
La comissió de treball del Congrés dels Diputats va aprovar ahir en primera instància la reforma laboral gràcies als vots a favor del PSOE i les abstencions de CiU i PNB, amb qui el Govern central havia pactat diverses esmenes que endurien el projecte inicial. Des de la Intersindical-CSC ja vam denunciar les profundes mancances d’aquest projecte, que no tan sols no servirà per sortir de la crisi, sinó que serà contraproduent, en facilitar l’acomiadament en moments d’atur elevat i reduir l’estabilitat laboral precisament quan cal incentivar el consum. Però ara, amb les últimes modificacions, el resultat és encara més nociu per als interessos dels treballadors i les treballadores i una victòria més clara de les tesis patronals.
D’aquesta manera, al projecte inicial, que abaratia l’acomiadament, laminava les garanties de la negociació col·lectiva, eliminava les restriccions per actuar de les ETT i les agències privades de col·locació i aprofundia en la flexibilitat interna al servei de l’empresari, les esmenes més importants pactades i incorporades a la reforma han estat:
- Es permet acomiadar amb una indemnització de 20 dies per any treballat amb un topall de 12 mensualitat en cas que l’empresa “prevegi pèrdues”. No caldrà esperar a què aquestes es consolidin per tal d’obtenir la rebaixa i, amb el frau que té lloc actualment, no costarà gaire maquillar els números.
- Amb l’excusa d’una teòrica lluita contra l’absentisme laboral, es permet acomiadar amb la mateixa indemnització de 20 dies per any treballat amb un topall de 12 mensualitat els empleats i les empleades que faltin a la feina de forma reiterada, encara que sigui per malaltia. De la mateixa manera, els inspectors i inspectores de Seguretat Social podran forçar l’alta d’un/a malalt/a a partir del quart dia de baixa, i no del 14è, com fins ara. El sol fet d’emmalaltir, doncs, pot passar a estar penat o limitat.
- Es consolida la judicialització de les relacions laborals. Quan l’empresari no es posa d’acord amb els i les representants de la plantilla per modificar condicions laborals i evitar complir convenis i contractes, serà un jutge qui determinarà si la mesura convé.
- Qualsevol persona que porti un mes a l’atur, podrà ser contractada a través del contracte de foment de l’ocupació, amb una indemnització per acomiadament de 33 dies per any treballat, enlloc dels 45 dies del contracte indefinit ordinari. Per tal que fos així, en el projecte inicial la persona havia de dur 3 mesos a l’atur.
- Es dóna mig any a sindicats i patronal perquè negociïn la reforma de la negociació col·lectiva. De no posar-se d’acord, legislaria el Congrés, al qual de qui ja sabem de qui està i s’avançaria en noves mesures per laminar la representació col·lectiva i la força dels sindicats.
- Una esmena de CiU ha aconseguit arrencar el compromís que, un cop s’acabi la crisi actual, el Govern procedirà a dificultar la percepció de la prestació d’atur per part dels desocupats i les desocupades, els i les quals estarien obligats/des a assistir a cursos de formació o a acceptar ofertes de feina.
La comissió de treball del Congrés dels Diputats va aprovar ahir en primera instància la reforma laboral gràcies als vots a favor del PSOE i les abstencions de CiU i PNB, amb qui el Govern central havia pactat diverses esmenes que endurien el projecte inicial. Des de la Intersindical-CSC ja vam denunciar les profundes mancances d’aquest projecte, que no tan sols no servirà per sortir de la crisi, sinó que serà contraproduent, en facilitar l’acomiadament en moments d’atur elevat i reduir l’estabilitat laboral precisament quan cal incentivar el consum. Però ara, amb les últimes modificacions, el resultat és encara més nociu per als interessos dels treballadors i les treballadores i una victòria més clara de les tesis patronals.
D’aquesta manera, al projecte inicial, que abaratia l’acomiadament, laminava les garanties de la negociació col·lectiva, eliminava les restriccions per actuar de les ETT i les agències privades de col·locació i aprofundia en la flexibilitat interna al servei de l’empresari, les esmenes més importants pactades i incorporades a la reforma han estat:
- Es permet acomiadar amb una indemnització de 20 dies per any treballat amb un topall de 12 mensualitat en cas que l’empresa “prevegi pèrdues”. No caldrà esperar a què aquestes es consolidin per tal d’obtenir la rebaixa i, amb el frau que té lloc actualment, no costarà gaire maquillar els números.
- Amb l’excusa d’una teòrica lluita contra l’absentisme laboral, es permet acomiadar amb la mateixa indemnització de 20 dies per any treballat amb un topall de 12 mensualitat els empleats i les empleades que faltin a la feina de forma reiterada, encara que sigui per malaltia. De la mateixa manera, els inspectors i inspectores de Seguretat Social podran forçar l’alta d’un/a malalt/a a partir del quart dia de baixa, i no del 14è, com fins ara. El sol fet d’emmalaltir, doncs, pot passar a estar penat o limitat.
- Es consolida la judicialització de les relacions laborals. Quan l’empresari no es posa d’acord amb els i les representants de la plantilla per modificar condicions laborals i evitar complir convenis i contractes, serà un jutge qui determinarà si la mesura convé.
- Qualsevol persona que porti un mes a l’atur, podrà ser contractada a través del contracte de foment de l’ocupació, amb una indemnització per acomiadament de 33 dies per any treballat, enlloc dels 45 dies del contracte indefinit ordinari. Per tal que fos així, en el projecte inicial la persona havia de dur 3 mesos a l’atur.
- Es dóna mig any a sindicats i patronal perquè negociïn la reforma de la negociació col·lectiva. De no posar-se d’acord, legislaria el Congrés, al qual de qui ja sabem de qui està i s’avançaria en noves mesures per laminar la representació col·lectiva i la força dels sindicats.
- Una esmena de CiU ha aconseguit arrencar el compromís que, un cop s’acabi la crisi actual, el Govern procedirà a dificultar la percepció de la prestació d’atur per part dels desocupats i les desocupades, els i les quals estarien obligats/des a assistir a cursos de formació o a acceptar ofertes de feina.
30-07-2010
Aprovada la reforma laboral
Estem a l'estiu i els treballadors en actiu se'n van majoritàriament de vacances (això si no les han fet ja). Aquesta és, segurament, la preocupació més immediata.
Pels que han anat seguint l'actualitat, no cal dir que l'abolició de les corridas a Catalunya ha estat la qüestió que més debat i polèmica ha provocat, però ha esdevingut immediatament d'altres qüestions que s'han viscut amb intensitat: tot just encara no s'ha explicat bé l'abast de la sentència de del constitucional sobre l'estatutet; encara estan penjades les darreres banderes de la manifestació per la Independència del 10 de juliol; i de la victòria de la selecció Espanyola al Mundial. El final d'aquest curs ha estat intens en notícies.
Doncs bé, el dijous passat no se'n va parlar gaire, però es va produir una notícia que no per prevista deixa de ser important: dijous es va aprovar la reforma laboral.
Només va comptar amb els vots a favor del PSOE (en particular, amb els vots del PSC), i l'abstenció de PNB i CiU. Van votar en contra la resta de grups. La coincidència de vot negatiu de PP amb ERC i IC cal trobar-la en motius ben diferents: el PP només pretén desgastar al Sr. Rodríguez. per la seva banda, el discurs d'ERC i IC, va ser clarament el de denunciar l'agressió a la classe treballadora que representa aquesta reforma.
El preu de l'abstenció de PNB i CiU va ser, atenció, endurir les condicions de la reforma.
Aquest reforma, segons CCOO i UGT, els mateixos que esperaran al 29 de setembre pe a fer una vaga general, diuen que aquest és el major atac als drets laborals en els darrers 30 anys. I tenen raó. Però la vaga general, que serà de broma i no indefinida i a per totes, la segueixen deixant per a finals de setembre, i encara està per veure.
Aquesta reforma laboral aprovada pel PSOE (i pel PSC), amb les esmenes que s'han pactat amb CiU i PNB endureix una mica les condicions per als treballadors i abarateix l'acomiadament, sobre les condicions del projecte que es va presentar el juny passat. De fet, segons alguns entesos, cal esperar una nova reforma per endurir encara més les condicions. Aquest també afirmen que això haurà d'anar acompanyat de noves mesures de protecció social per tal d'evitar "un desastre". El ministre Corbacho, en canvi, sembla que no ho ha entès.
Només una pregunta: com pot ser que abaratir l'acomiadament serveixi per a reduir l'atur?
Pels que han anat seguint l'actualitat, no cal dir que l'abolició de les corridas a Catalunya ha estat la qüestió que més debat i polèmica ha provocat, però ha esdevingut immediatament d'altres qüestions que s'han viscut amb intensitat: tot just encara no s'ha explicat bé l'abast de la sentència de del constitucional sobre l'estatutet; encara estan penjades les darreres banderes de la manifestació per la Independència del 10 de juliol; i de la victòria de la selecció Espanyola al Mundial. El final d'aquest curs ha estat intens en notícies.
Doncs bé, el dijous passat no se'n va parlar gaire, però es va produir una notícia que no per prevista deixa de ser important: dijous es va aprovar la reforma laboral.
Només va comptar amb els vots a favor del PSOE (en particular, amb els vots del PSC), i l'abstenció de PNB i CiU. Van votar en contra la resta de grups. La coincidència de vot negatiu de PP amb ERC i IC cal trobar-la en motius ben diferents: el PP només pretén desgastar al Sr. Rodríguez. per la seva banda, el discurs d'ERC i IC, va ser clarament el de denunciar l'agressió a la classe treballadora que representa aquesta reforma.
El preu de l'abstenció de PNB i CiU va ser, atenció, endurir les condicions de la reforma.
Aquest reforma, segons CCOO i UGT, els mateixos que esperaran al 29 de setembre pe a fer una vaga general, diuen que aquest és el major atac als drets laborals en els darrers 30 anys. I tenen raó. Però la vaga general, que serà de broma i no indefinida i a per totes, la segueixen deixant per a finals de setembre, i encara està per veure.
Aquesta reforma laboral aprovada pel PSOE (i pel PSC), amb les esmenes que s'han pactat amb CiU i PNB endureix una mica les condicions per als treballadors i abarateix l'acomiadament, sobre les condicions del projecte que es va presentar el juny passat. De fet, segons alguns entesos, cal esperar una nova reforma per endurir encara més les condicions. Aquest també afirmen que això haurà d'anar acompanyat de noves mesures de protecció social per tal d'evitar "un desastre". El ministre Corbacho, en canvi, sembla que no ho ha entès.
Només una pregunta: com pot ser que abaratir l'acomiadament serveixi per a reduir l'atur?
dimecres, 28 de juliol del 2010
Dignitat. Toros no.
Avui el Parlament de Catalunya ha prohibit els toros.
Amb aquesta prohibició es corregeix una anomalia en les lleis de protecció dels animals que mantenien les corridas de toros com una excepció.
Una excepció brutal en la que a un animal se'l tortura i se'l massacra fins a la mort.
Una excepció en la que hi ha també un perill evident per als artífex de la tortura, de forma que cada any hi han toreros ferits o morts per haver estat enganxats per un toro malferit.
Un acte, las corridas, que personalment trobo una salvatjada i una demostració de barbàrie.
No trobo que això sigui cultura. I si és cultura, és el mateix tipus de cultura que eren les lluites de gladiadors, o les execucions públiques. Potser ha estat "cultura" algun cop. Però avui, jo dic que no ho és. Les corridas no són cultura.
Jo avui em sento alleujat i agraeixo als 68 diputats del Parlament que han votat per a prohibir aquests actes de barbàrie al meu país. De cor, gràcies.
Per cert, que els partits espanyols han vist en aquesta prohibició un atac a Espanya. Curiós que ho sentin així. A Canàries fa anys que els toros estan prohibits i ningú ha considerat que fos cap atac a Espanya. Potser perquè avui ha estat el parlament de Catalunya (només esmentar el nom de la nostra Nació, a Madrid se'ls infla la vena patriòtica) que a les Espanyes ja se senten agredits i amenacen amb nous boicots.
I compte que, ara que ja tenen pràctica, estan disposats a presentar recurs al Tribunal Constitucional (com no!) per a revocar (això em sona!) una decisió presa pel Parlament de Catalunya (ja ho havia dit que era una llei de Catalunya?)
Aquesta batalla, la d'avui s'ha guanyat. Avui, si més no, hem salvat la dignitat. Avui li hem dit al món que hi ha una majoria de catalans que estem en contra de torturar i matar animals per diversió i que en cap cas ens pensem que això és pugui anomenar cultura.
Avui s'ha guanyat una batalla, però compte, que no la guerra. I no ens equivoquem, com en tantes altres coses, la última paraula, la decisió final, mentre no siguem un país independent, la seguiran dient a Madrid. Entesos?
Amb aquesta prohibició es corregeix una anomalia en les lleis de protecció dels animals que mantenien les corridas de toros com una excepció.
Una excepció brutal en la que a un animal se'l tortura i se'l massacra fins a la mort.
Una excepció en la que hi ha també un perill evident per als artífex de la tortura, de forma que cada any hi han toreros ferits o morts per haver estat enganxats per un toro malferit.
Un acte, las corridas, que personalment trobo una salvatjada i una demostració de barbàrie.
No trobo que això sigui cultura. I si és cultura, és el mateix tipus de cultura que eren les lluites de gladiadors, o les execucions públiques. Potser ha estat "cultura" algun cop. Però avui, jo dic que no ho és. Les corridas no són cultura.
Jo avui em sento alleujat i agraeixo als 68 diputats del Parlament que han votat per a prohibir aquests actes de barbàrie al meu país. De cor, gràcies.
Per cert, que els partits espanyols han vist en aquesta prohibició un atac a Espanya. Curiós que ho sentin així. A Canàries fa anys que els toros estan prohibits i ningú ha considerat que fos cap atac a Espanya. Potser perquè avui ha estat el parlament de Catalunya (només esmentar el nom de la nostra Nació, a Madrid se'ls infla la vena patriòtica) que a les Espanyes ja se senten agredits i amenacen amb nous boicots.
I compte que, ara que ja tenen pràctica, estan disposats a presentar recurs al Tribunal Constitucional (com no!) per a revocar (això em sona!) una decisió presa pel Parlament de Catalunya (ja ho havia dit que era una llei de Catalunya?)
Aquesta batalla, la d'avui s'ha guanyat. Avui, si més no, hem salvat la dignitat. Avui li hem dit al món que hi ha una majoria de catalans que estem en contra de torturar i matar animals per diversió i que en cap cas ens pensem que això és pugui anomenar cultura.
Avui s'ha guanyat una batalla, però compte, que no la guerra. I no ens equivoquem, com en tantes altres coses, la última paraula, la decisió final, mentre no siguem un país independent, la seguiran dient a Madrid. Entesos?
diumenge, 25 de juliol del 2010
Entrevista amb Puigcercós
En aquesta entrevista Puigcercós dona per acabada l'etapa del tripartit. Ni en cas de que sumin hi haurà nou tripartit.
És una noticia important. ERC ha esmerçat els anys del tripartit en la reconciliació de l'eix esquerra-dreta amb l'eix nacional. Avui aquests dos eixos estan més lligats que fa set anys.
El final dels governs tripartits, en la meva opinió, cal entendre'ls així. En cap cas significa un retorn als vells esquemes pujolians. No. El plantejament d'ERC és la superació del model autonòmic i el camí cap a la independència. Però és que aquest és un objectiu prioritari de l'esquerra.
Som els treballadors, més que no pas les elits burgeses els que obtindrem un benefici de la independència. I si no, torneu a llegir la sentència dels constitucional, o demaneu-vos a qui afecten les retallades de l'estat en l'obra pública.
És una noticia important. ERC ha esmerçat els anys del tripartit en la reconciliació de l'eix esquerra-dreta amb l'eix nacional. Avui aquests dos eixos estan més lligats que fa set anys.
El final dels governs tripartits, en la meva opinió, cal entendre'ls així. En cap cas significa un retorn als vells esquemes pujolians. No. El plantejament d'ERC és la superació del model autonòmic i el camí cap a la independència. Però és que aquest és un objectiu prioritari de l'esquerra.
Som els treballadors, més que no pas les elits burgeses els que obtindrem un benefici de la independència. I si no, torneu a llegir la sentència dels constitucional, o demaneu-vos a qui afecten les retallades de l'estat en l'obra pública.
Retallada en la inversió en infraestructures
Retallada en la inversió en infraestructures de l'estat. Quina és la comunitat més afectada? efectivament: Catalunya.
Amb la sentència de l'estatut quedava dit que la situació d'espoli i dèficit fiscal català persistiria i que l'esforç fiscal no tindria perquè tenir una correspondència a altres comunitats. És dir, la sentència de l constitucional ens condemna als ciutadans de Catalunya a seguir sent els que paguem més per rebre menys a canvi i per veure com amb el que paguem, altres comunitats que fan esforços fiscals menors... ens passen al davant! Això últim és molt fort!
Doncs bé, el cas és que, per si fos poc, l'esmena addicional tercera de l'estatut, la que garantia que durant un determinat període de temps, l'estat esmerçaria recursos i diners em infraestructures que són fonamentals per al desenvolupament de Catalunya queda en paper mullat (mullat i remullat, doncs al maig ja va haver una retallada), ara no per una sentencia del Constitucional, sinó perquè el "gobierno amigo" de l'estat diu que rescindeix contractes d'obres i se'n retardarà l'execució d'altres. El que és sagnant és que la retallada no afecta a tothom per un igual sinó que, una vegada més, el càstig gros recau sobre Catalunya. ZP, un cop més, ens vol enganyar. Només que a dia d'avui, ja no se'l creu ningú.
Aquesta retallada en obra pública, per si algú no ho ha entès, significa que molts treballadors s'aniran a l'atur, o hi seguiran. Parlem d'atur. Parlem també, que aquestes infraestructures són inversió directa en el territori i són també un pol d'atracció d'inversió, és dir, de treball. Aquestes retallades són, indirectament, més atur.
Aquestes retallades estan fotent i fotran, a molts treballadors.
La llàstima és que ZP va trampejant (més d'un cop amb el suport de partits catalans!). I els catalans, en particular els treballadors catalans, anem rebent.
Encara algú es demana què hi pintem a Espanya. No hi i pintem res. Si de cas, ser la bèstia de càrrega, la que rep els cops. Cada cop som més els que així ho entenem. Ja no ens enganyen.
Amb la sentència de l'estatut quedava dit que la situació d'espoli i dèficit fiscal català persistiria i que l'esforç fiscal no tindria perquè tenir una correspondència a altres comunitats. És dir, la sentència de l constitucional ens condemna als ciutadans de Catalunya a seguir sent els que paguem més per rebre menys a canvi i per veure com amb el que paguem, altres comunitats que fan esforços fiscals menors... ens passen al davant! Això últim és molt fort!
Doncs bé, el cas és que, per si fos poc, l'esmena addicional tercera de l'estatut, la que garantia que durant un determinat període de temps, l'estat esmerçaria recursos i diners em infraestructures que són fonamentals per al desenvolupament de Catalunya queda en paper mullat (mullat i remullat, doncs al maig ja va haver una retallada), ara no per una sentencia del Constitucional, sinó perquè el "gobierno amigo" de l'estat diu que rescindeix contractes d'obres i se'n retardarà l'execució d'altres. El que és sagnant és que la retallada no afecta a tothom per un igual sinó que, una vegada més, el càstig gros recau sobre Catalunya. ZP, un cop més, ens vol enganyar. Només que a dia d'avui, ja no se'l creu ningú.
Aquesta retallada en obra pública, per si algú no ho ha entès, significa que molts treballadors s'aniran a l'atur, o hi seguiran. Parlem d'atur. Parlem també, que aquestes infraestructures són inversió directa en el territori i són també un pol d'atracció d'inversió, és dir, de treball. Aquestes retallades són, indirectament, més atur.
Aquestes retallades estan fotent i fotran, a molts treballadors.
La llàstima és que ZP va trampejant (més d'un cop amb el suport de partits catalans!). I els catalans, en particular els treballadors catalans, anem rebent.
Encara algú es demana què hi pintem a Espanya. No hi i pintem res. Si de cas, ser la bèstia de càrrega, la que rep els cops. Cada cop som més els que així ho entenem. Ja no ens enganyen.
Sentència sobre la independència de Kosovë.
Hem estat uns dies fora de Barcelona i, per tant, desconnectats de l'actualitat. Poc més que la lectura dels titulars dels diaris de l'hotel, però sense llegir-ne les continguts. Toca ara, doncs, posar-se al dia. M'han cridat l'atenció les següents informacions:
El Tribunal Internacional de Justícia ha ratificat el procés d'independència de Kosovë. Aquest article d'opinió de Vicent Partal és una bona referència. Per cert: histories paralel·les, el constitucional espanyol ens nega el ser i els drets. El Tribunal Internacional, en canvi, reconeix drets i, indirectament, refuta al constitucional Espanyol. Com diu en Partal:
"Resulta molt important, en aquest sentit, de llegir els paràgrafs 79-84 del document (pdf), en què s'aclareixen del tot i sense ni una ombra de dubte els principis d'aplicació general següents:
–el principi d'integritat territorial, el principi de salvaguarda de la integritat territorial d'un estat, només es pot aplicar a les relacions entre estats, o siga a un estat que, per exemple, provàs d'envair-ne un altre. Però no es pot aplicar aquest principi per impedir un procés d'independència (§ 80)
–de la pràctica del Consell de Seguretat de les Nacions Unides no es pot inferir en cap cas ni un sol argument que prohibesca una declaració d'independència (§ 81)
–el Tribunal considera que la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d'independència –i atenció a l'ús del plural! (§ 84)"
Tribunals democràtics i tribunals "constitucionals"... Felicitats, un cop més, Kosovë. Gràcies Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, per donar-nos la raó.
Serem independents si volem ser-ho.
El Tribunal Internacional de Justícia ha ratificat el procés d'independència de Kosovë. Aquest article d'opinió de Vicent Partal és una bona referència. Per cert: histories paralel·les, el constitucional espanyol ens nega el ser i els drets. El Tribunal Internacional, en canvi, reconeix drets i, indirectament, refuta al constitucional Espanyol. Com diu en Partal:
"Resulta molt important, en aquest sentit, de llegir els paràgrafs 79-84 del document (pdf), en què s'aclareixen del tot i sense ni una ombra de dubte els principis d'aplicació general següents:
–el principi d'integritat territorial, el principi de salvaguarda de la integritat territorial d'un estat, només es pot aplicar a les relacions entre estats, o siga a un estat que, per exemple, provàs d'envair-ne un altre. Però no es pot aplicar aquest principi per impedir un procés d'independència (§ 80)
–de la pràctica del Consell de Seguretat de les Nacions Unides no es pot inferir en cap cas ni un sol argument que prohibesca una declaració d'independència (§ 81)
–el Tribunal considera que la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d'independència –i atenció a l'ús del plural! (§ 84)"
Tribunals democràtics i tribunals "constitucionals"... Felicitats, un cop més, Kosovë. Gràcies Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, per donar-nos la raó.
Serem independents si volem ser-ho.
dimecres, 21 de juliol del 2010
Cau la iniciativa popular i "solidaritat independentista"
Apunto un parell de fets destacats d'avui:
1. Finalment, CiU i IC han rebutjat avui de tornar a votar la IP per al referèndum per la independència. Ara sí, aquesta partida s'ha acabat. Amb derrota per gol en pròpia porta. Des del punt de vista de CiU es tractava de complicar-li la campanya a ERC i és en aquesta clau tàctica que cal entendre el rebuig. De nou, el tacticisme.
Però la IP no era d'ERC. Era d'Òmnium, i dels milers que hauríem estat disposats a signar-la.
2. Joan Laporta (Democràcia Catalana, DCat, el partit de Laporta), Alfons López Tena (CDC) i Uriel Bertran (ERC) han presentat una crida a la solidaritat independentista. Demanen una gran coalició de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Entesa pel Progrés Municipal (EPM), Reagrupament (Rcat) i Democràcia Catalana (DCat).
Ara bé, CiU de moment no es pronuncia. ERC diu que faran depenent del que faci CiU. Cap dels dos s'hi apuntarà, sospito. En la meva opinió IC i EUiA, senzillament, diran que no. Crec que les CUP també passaran. Al final només s'ajuntaran Reagrupament i Democràcia Catalana.
Crec que cal entendre aquest moviment com el primer pas necessari de DCat tot i que crec que ells tenen clar que cap dels altres partits els acompanyarà.
Tanmateix, el que és important és què passarà ara: La irrupció de Laporta flanquejat per (una escissió de CDC capitanejada per) Alfons López Tena i per (una nova! escissió d'ERC capitanejada per) Uriel Bertran, pot sacsejar el mapa polític i fer que les previsions i enquestes fetes fins a la data siguin poc fiables.
Com a militant d'ERC trobo que la marxa d'Uriel Bertran seria una pèrdua per ERC. Ara bé, compto que l'escissió de Reagrupament ja està feta. Si Uriel marxa, poca gent el seguirà. Em fa l'efecte que això ja està descomptat.
No se si el mateix pot dir CDC. Un partit en el que Artur Mas, Oriol Pujol, Felip Puig, les JNC... es declaren independentistes (o partidaris de la independència) i pel que es veu també una bona part dels seus càrrecs, militants i votants se'n declaren... per anunciar, immediatament, que la independència no és el seu objectiu.
Caldrà veure com evoluciona aquesta nova formació. D'entrada, benvinguts siguin si és que aconsegueixen traduir la seva iniciativa en escons independentistes. Tant de bo que la suma d'escons independentistes a la tardor superi els 25 diputats que són el màxim assolits fins ara per ERC.
Personalment, crec que ERC està demostrant el seu múscul aquests darrers compassos de la legislatura. Les enquestes pronostiquen una forta davallada d'ERC a la tardor. Jo no ho veig. Davallada, potser sí, però forta no.
En aquest sentit, el Joan Puigcercós ens va mostrar quin és l'esperit d'ERC en aquesta intervenció en el debat sobre la sentència de l'estatut:
1. Finalment, CiU i IC han rebutjat avui de tornar a votar la IP per al referèndum per la independència. Ara sí, aquesta partida s'ha acabat. Amb derrota per gol en pròpia porta. Des del punt de vista de CiU es tractava de complicar-li la campanya a ERC i és en aquesta clau tàctica que cal entendre el rebuig. De nou, el tacticisme.
Però la IP no era d'ERC. Era d'Òmnium, i dels milers que hauríem estat disposats a signar-la.
2. Joan Laporta (Democràcia Catalana, DCat, el partit de Laporta), Alfons López Tena (CDC) i Uriel Bertran (ERC) han presentat una crida a la solidaritat independentista. Demanen una gran coalició de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Entesa pel Progrés Municipal (EPM), Reagrupament (Rcat) i Democràcia Catalana (DCat).
Ara bé, CiU de moment no es pronuncia. ERC diu que faran depenent del que faci CiU. Cap dels dos s'hi apuntarà, sospito. En la meva opinió IC i EUiA, senzillament, diran que no. Crec que les CUP també passaran. Al final només s'ajuntaran Reagrupament i Democràcia Catalana.
Crec que cal entendre aquest moviment com el primer pas necessari de DCat tot i que crec que ells tenen clar que cap dels altres partits els acompanyarà.
Tanmateix, el que és important és què passarà ara: La irrupció de Laporta flanquejat per (una escissió de CDC capitanejada per) Alfons López Tena i per (una nova! escissió d'ERC capitanejada per) Uriel Bertran, pot sacsejar el mapa polític i fer que les previsions i enquestes fetes fins a la data siguin poc fiables.
Com a militant d'ERC trobo que la marxa d'Uriel Bertran seria una pèrdua per ERC. Ara bé, compto que l'escissió de Reagrupament ja està feta. Si Uriel marxa, poca gent el seguirà. Em fa l'efecte que això ja està descomptat.
No se si el mateix pot dir CDC. Un partit en el que Artur Mas, Oriol Pujol, Felip Puig, les JNC... es declaren independentistes (o partidaris de la independència) i pel que es veu també una bona part dels seus càrrecs, militants i votants se'n declaren... per anunciar, immediatament, que la independència no és el seu objectiu.
Caldrà veure com evoluciona aquesta nova formació. D'entrada, benvinguts siguin si és que aconsegueixen traduir la seva iniciativa en escons independentistes. Tant de bo que la suma d'escons independentistes a la tardor superi els 25 diputats que són el màxim assolits fins ara per ERC.
Personalment, crec que ERC està demostrant el seu múscul aquests darrers compassos de la legislatura. Les enquestes pronostiquen una forta davallada d'ERC a la tardor. Jo no ho veig. Davallada, potser sí, però forta no.
En aquest sentit, el Joan Puigcercós ens va mostrar quin és l'esperit d'ERC en aquesta intervenció en el debat sobre la sentència de l'estatut:
diumenge, 18 de juliol del 2010
Felicitats Joan i Àngels!
Ahir va ser el gran dia del Joan i l'Àngels.
Moltes gràcies pel dia tan divertit que tots plegats vam passar junts.
Us desitjo salut, diners i, més que cap altre cosa, amor!
Felicitats, Àngels i Joan! Molta sort!
Us estimem!
divendres, 16 de juliol del 2010
Comunicat d'Òmnium
Avui es podia trobar a pàgina completa el comunicat d'Òmnium Cultural agraint la participació en la manifestació del 10 de juliol i amb algunes reflexions interessants.
Òmnium ens emplaça a tots a una nova jornada reivindicativa aquest proper 11 de setembre.
A continuació reprodueixo el comunicat:
La manifestació del 10J, un èxit sense precedents
Òmnium Cultural vol expressar en primer lloc i per damunt de tot el seu profund reconeixement a totes les persones i entitats que s'hi van abocar amb entusiasme. A la multitud de gent que s'hi va aplegar, de totes les edats i condicions, i de les més variades procedències i adscripcions ideològiques. A les organitzacions de tot tipus --tant sindicals com empresarials, polítiques, culturals i socials-- que s'hi van implicar sense reserves, amb els seus dirigents al capdavant. Volem manifestar una gratitud especial a les persones de les diferents seus d'Òmnium i de les entitats de tots els racons del país que van participar incansablement en els preparatius i en les feines diverses de la jornada. I sobretot, deixar constància de l'orgull que sentim d'aquesta societat nostra que ha sabut afirmar-se rotundament com una nació amb el dret de decidir lliurement el nostre futur.
L'èxit i el mèrit són de tothom, encara que li hagi correspost a Òmnium el paper d'aglutinar l'expressió de la voluntat col·lectiva, des de la unitat plural i la independència política de la nostra entitat.
Ara bé: siguem tots conscients que la manifestació no és més que una fita inicial del procés, i que el seu èxit constitueix alhora una tremenda exigència per a cadascun de nosaltres.
1. Ara cal que cadascun de nosaltres sapiguem sostenir aquest inici esplèndid amb un treball coherent i continuat, infatigable i sistemàtic, sabent cadascú quin és el lloc que li pertoca en les noves etapes del projecte col·lectiu que hem començat a construir.
Òmnium Cultural té ben clar quin és el paper que li correspon tenir en aquesta conjuntura històrica i quines són les properes fites que posaran a prova la nostra capacitat d'organització col·lectiva. Precisament perquè tenim el dret inalienable de decidir, hem de demostrar que som capaços en cada moment de prendre les decisions adequades al nivell adequat, d'exercir aquest dret amb la justa proporció d'audàcia i de prudència.
2. En un sistema democràtic són evidentment les institucions polítiques que ens representen -el Parlament i el Govern de Catalunya- les que han d'exercir en nom de tota la societat el dret a decidir. Invoquem la responsabilitat de les forces polítiques i socials de tot el país perquè actuïn amb decisió i eficàcia per canalitzar aquesta empenta col·lectiva, que en cap cas ha de sentir-se a la intempèrie, abocada a una creixent desafecció política: la nostra llibertat depèn d'una democràcia representativa forta i plenament regenerada.
3. Avui es parla de la unitat imprescindible. Ens cal unitat, però no qualsevol unitat. La manifestació va ser un exemple de la unitat possible, de la unitat a l'alça, entesa com una base de mínims compartits, a partir de la qual totes les opcions que vagin més enllà han de ser acollides positivament. Però també hi pot haver una unitat indesitjable i a la baixa, entesa com un sostre en què ningú pugui aspirar a res més que allò que accepten els menys agosarats. Sapiguem escollir quina unitat ens impulsa i quina unitat ens engavanya.
4. Abans de la gran mobilització que sens dubte serà l'Onze de Setembre, ens correspon de fer i difondre una anàlisi crítica de la infausta sentència del Tribunal Constitucional. Però aquí també podem enfocar aquesta operació des d'òptiques molt diferents. No podem limitar-nos a fer una valoració de la sentència amb criteris possibilistes i acomodaticis, explorant quines serien les vies més o menys rocambolesques per les quals es podria salvar alguna de les moltes i greus mutilacions que ha sofert el projecte que va aprovar el 89 per cent del Parlament el 2005.
Ens cal sobretot una crítica de l'Estatut que desmunti partint de criteris radicalment democràtics els arguments immobilistes del Tribunal Constitucional: cal que el marc constitucional s'adapti a la voluntat democràtica i no al revés, que es pretengui fer-la entrar amb calçador dins d'una interpretació restrictiva i fossilitzada del pacte constituent. La nostra societat necessita arguments sòlids capaços de contrarestar les insídies que pretendran emparar-se en la sentència per a frenar la democràcia i escampar el conflicte i la controvèrsia.
En definitiva, ens cal arribar a la cita electoral imminent amb un ventall sòlid de projectes estratègics avalats per les diverses forces polítiques, amb la voluntat de consolidar una majoria social capaç d'aprofundir sense límits en la democràcia i en el dret a decidir, centrats en l'interès nacional, més enllà dels tacticismes partidistes, i sobretot, centrats en la plenitud de Catalunya, i no perdent estèrilment més energies en la regeneració d'un Estat que no té el més mínim interès a reconèixer que l'integren diferents nacions.
Òmnium ens emplaça a tots a una nova jornada reivindicativa aquest proper 11 de setembre.
A continuació reprodueixo el comunicat:
La manifestació del 10J, un èxit sense precedents
Òmnium Cultural vol expressar en primer lloc i per damunt de tot el seu profund reconeixement a totes les persones i entitats que s'hi van abocar amb entusiasme. A la multitud de gent que s'hi va aplegar, de totes les edats i condicions, i de les més variades procedències i adscripcions ideològiques. A les organitzacions de tot tipus --tant sindicals com empresarials, polítiques, culturals i socials-- que s'hi van implicar sense reserves, amb els seus dirigents al capdavant. Volem manifestar una gratitud especial a les persones de les diferents seus d'Òmnium i de les entitats de tots els racons del país que van participar incansablement en els preparatius i en les feines diverses de la jornada. I sobretot, deixar constància de l'orgull que sentim d'aquesta societat nostra que ha sabut afirmar-se rotundament com una nació amb el dret de decidir lliurement el nostre futur.
L'èxit i el mèrit són de tothom, encara que li hagi correspost a Òmnium el paper d'aglutinar l'expressió de la voluntat col·lectiva, des de la unitat plural i la independència política de la nostra entitat.
Ara bé: siguem tots conscients que la manifestació no és més que una fita inicial del procés, i que el seu èxit constitueix alhora una tremenda exigència per a cadascun de nosaltres.
1. Ara cal que cadascun de nosaltres sapiguem sostenir aquest inici esplèndid amb un treball coherent i continuat, infatigable i sistemàtic, sabent cadascú quin és el lloc que li pertoca en les noves etapes del projecte col·lectiu que hem començat a construir.
Òmnium Cultural té ben clar quin és el paper que li correspon tenir en aquesta conjuntura històrica i quines són les properes fites que posaran a prova la nostra capacitat d'organització col·lectiva. Precisament perquè tenim el dret inalienable de decidir, hem de demostrar que som capaços en cada moment de prendre les decisions adequades al nivell adequat, d'exercir aquest dret amb la justa proporció d'audàcia i de prudència.
2. En un sistema democràtic són evidentment les institucions polítiques que ens representen -el Parlament i el Govern de Catalunya- les que han d'exercir en nom de tota la societat el dret a decidir. Invoquem la responsabilitat de les forces polítiques i socials de tot el país perquè actuïn amb decisió i eficàcia per canalitzar aquesta empenta col·lectiva, que en cap cas ha de sentir-se a la intempèrie, abocada a una creixent desafecció política: la nostra llibertat depèn d'una democràcia representativa forta i plenament regenerada.
3. Avui es parla de la unitat imprescindible. Ens cal unitat, però no qualsevol unitat. La manifestació va ser un exemple de la unitat possible, de la unitat a l'alça, entesa com una base de mínims compartits, a partir de la qual totes les opcions que vagin més enllà han de ser acollides positivament. Però també hi pot haver una unitat indesitjable i a la baixa, entesa com un sostre en què ningú pugui aspirar a res més que allò que accepten els menys agosarats. Sapiguem escollir quina unitat ens impulsa i quina unitat ens engavanya.
4. Abans de la gran mobilització que sens dubte serà l'Onze de Setembre, ens correspon de fer i difondre una anàlisi crítica de la infausta sentència del Tribunal Constitucional. Però aquí també podem enfocar aquesta operació des d'òptiques molt diferents. No podem limitar-nos a fer una valoració de la sentència amb criteris possibilistes i acomodaticis, explorant quines serien les vies més o menys rocambolesques per les quals es podria salvar alguna de les moltes i greus mutilacions que ha sofert el projecte que va aprovar el 89 per cent del Parlament el 2005.
Ens cal sobretot una crítica de l'Estatut que desmunti partint de criteris radicalment democràtics els arguments immobilistes del Tribunal Constitucional: cal que el marc constitucional s'adapti a la voluntat democràtica i no al revés, que es pretengui fer-la entrar amb calçador dins d'una interpretació restrictiva i fossilitzada del pacte constituent. La nostra societat necessita arguments sòlids capaços de contrarestar les insídies que pretendran emparar-se en la sentència per a frenar la democràcia i escampar el conflicte i la controvèrsia.
En definitiva, ens cal arribar a la cita electoral imminent amb un ventall sòlid de projectes estratègics avalats per les diverses forces polítiques, amb la voluntat de consolidar una majoria social capaç d'aprofundir sense límits en la democràcia i en el dret a decidir, centrats en l'interès nacional, més enllà dels tacticismes partidistes, i sobretot, centrats en la plenitud de Catalunya, i no perdent estèrilment més energies en la regeneració d'un Estat que no té el més mínim interès a reconèixer que l'integren diferents nacions.
és broma? reformar la constitució?
Segons "La Vanguardia" el president Montilla vol que es reformi la Constitució per a recuperar la confiança en Espanya.
Increïble.
Ens pren el pel o s'ho creu de debò? És broma o ho diu seriosament?
A veure:
1. la sentència de l'estatut ha deixat clar fins on es pot arribar amb la constitució actual.
2. els partits espanyols: PSOE i PP, el PPSOE, mitjançant els seus jutges al Constitucional han estat els que han marcat les línies roges que tanquen la constitució.
3. Per canviar la Constitució cal una majoria ampla de dos terços al congrés de diputats. Això vol dir que és necessari un pacte entre PP i PSOE per a canviar la constitució. Són els únics que poden canviar-la.
Però el PP i el PSOE mai canviaran la constitució espanyola per encabir-hi coses del tipus "Espanya és un estat plurinacional"; o "Els ciutadans de les diferents nacions d'Espanya tenen el dret i el deure de conèixer la llengua pròpia de la seva Nació"; encara menys: "Les nacions d'Espanya podran exercir el dret a l'Autodeterminació"; o "Els governs de les nacions d'Espanya es poden relacionar entre elles i amb l'aparell de l'estat lliurement i en igualtat"; o si parlem de la butxaca, "Els diferents governs nacionals de l'estat recapten els seus impostos i paguen una quota a l'estat en concepte dels serveis d'àmbit supranacional que aquest presta en el seu territori". Un model confederal, per exemple..
Però això és fer volar coloms perquè ni al PP ni al PSOE mai se'ls acudiria ni tan sols intuir que pot haver un model com aquest. I encara menys posar-se d'acord en quelcom així.
No passarà mai. Si amb el "gobierno amigo" del Sr. Rodríguez, el resultat ha estat un estatut mutilat ¿perquè suposem que amb un "gobierno amigo" no tindríem una Constitució encara més espanyolista que l'actual? És ben bé el que ha passat.Això sense comptar amb la vergonya democràtica de veure uns jutges ignorant i esmenant el resultat d'un referèndum.
Demanar, des de Catalunya, reformes de la Constitució orientades a reconèixer la plurinacionalitat de l'estat, ni que sigui tan sols de forma cosmètica o superficial, és com demanar que et toqui la loteria sense tenir ni tan sols un bitllet. La possibilitat de que et donin el premi per error existeix, però més aviat té una probabilitat petita.
Montilla està enganyant, perquè demana un impossible: aquestes reformes de la constitució són impensables. Ara bé, "constitucionalment" és l'únic que pot dir: com que potencialment és pot canviar la constitució, aleshores "potencialment" la constitució reconeix tots els drets. Però, legalment només els que estan escrits són els que valen. I aquesta Constitució ens nega com a nació i com a poble. I el que diguin 10 paios a Madrid val més que el que vota el poble català en referèndum.
Prou galdosa també és la via alternativa que es comença a perfilar: no es demanen reformes a la Constitució, només es demana de canviar lleis per a poder obtenir per la porta del darrera allò que la Constitució i la sentència de l'estatut neguen. Això també és enganyar. Si una llei no és constitucional, doncs no ho és i en qualsevol moment algú podrà presentar un recurs d'inconstitucionalitat guanyador. La via que ofereixen, canviar lleis per a obtenir per a porta del darrera allò que la constitució i el constitucional deneguen, és també un engany. I miserable. És agafar-se al peix al cove sabent que el peix està podrit i el cove foradat.
No hi ha més que una via: superar la legalitat constitucional espanyola amb la legitimitat de la sobirania del poble català. Cal la independència i cal una majoria independentista al Parlament que proclami unilateralment la independència. Ens calen 68 diputats independentistes al Parlament de Catalunya.
Increïble.
Ens pren el pel o s'ho creu de debò? És broma o ho diu seriosament?
A veure:
1. la sentència de l'estatut ha deixat clar fins on es pot arribar amb la constitució actual.
2. els partits espanyols: PSOE i PP, el PPSOE, mitjançant els seus jutges al Constitucional han estat els que han marcat les línies roges que tanquen la constitució.
3. Per canviar la Constitució cal una majoria ampla de dos terços al congrés de diputats. Això vol dir que és necessari un pacte entre PP i PSOE per a canviar la constitució. Són els únics que poden canviar-la.
Però el PP i el PSOE mai canviaran la constitució espanyola per encabir-hi coses del tipus "Espanya és un estat plurinacional"; o "Els ciutadans de les diferents nacions d'Espanya tenen el dret i el deure de conèixer la llengua pròpia de la seva Nació"; encara menys: "Les nacions d'Espanya podran exercir el dret a l'Autodeterminació"; o "Els governs de les nacions d'Espanya es poden relacionar entre elles i amb l'aparell de l'estat lliurement i en igualtat"; o si parlem de la butxaca, "Els diferents governs nacionals de l'estat recapten els seus impostos i paguen una quota a l'estat en concepte dels serveis d'àmbit supranacional que aquest presta en el seu territori". Un model confederal, per exemple..
Però això és fer volar coloms perquè ni al PP ni al PSOE mai se'ls acudiria ni tan sols intuir que pot haver un model com aquest. I encara menys posar-se d'acord en quelcom així.
No passarà mai. Si amb el "gobierno amigo" del Sr. Rodríguez, el resultat ha estat un estatut mutilat ¿perquè suposem que amb un "gobierno amigo" no tindríem una Constitució encara més espanyolista que l'actual? És ben bé el que ha passat.Això sense comptar amb la vergonya democràtica de veure uns jutges ignorant i esmenant el resultat d'un referèndum.
Demanar, des de Catalunya, reformes de la Constitució orientades a reconèixer la plurinacionalitat de l'estat, ni que sigui tan sols de forma cosmètica o superficial, és com demanar que et toqui la loteria sense tenir ni tan sols un bitllet. La possibilitat de que et donin el premi per error existeix, però més aviat té una probabilitat petita.
Montilla està enganyant, perquè demana un impossible: aquestes reformes de la constitució són impensables. Ara bé, "constitucionalment" és l'únic que pot dir: com que potencialment és pot canviar la constitució, aleshores "potencialment" la constitució reconeix tots els drets. Però, legalment només els que estan escrits són els que valen. I aquesta Constitució ens nega com a nació i com a poble. I el que diguin 10 paios a Madrid val més que el que vota el poble català en referèndum.
Prou galdosa també és la via alternativa que es comença a perfilar: no es demanen reformes a la Constitució, només es demana de canviar lleis per a poder obtenir per la porta del darrera allò que la Constitució i la sentència de l'estatut neguen. Això també és enganyar. Si una llei no és constitucional, doncs no ho és i en qualsevol moment algú podrà presentar un recurs d'inconstitucionalitat guanyador. La via que ofereixen, canviar lleis per a obtenir per a porta del darrera allò que la constitució i el constitucional deneguen, és també un engany. I miserable. És agafar-se al peix al cove sabent que el peix està podrit i el cove foradat.
No hi ha més que una via: superar la legalitat constitucional espanyola amb la legitimitat de la sobirania del poble català. Cal la independència i cal una majoria independentista al Parlament que proclami unilateralment la independència. Ens calen 68 diputats independentistes al Parlament de Catalunya.
dimecres, 14 de juliol del 2010
2na oportunitat
En contra del que semblava, la partida de la IP encara no ha acabat.
Ahir explicava que la IP per una consulta oficial per l'autodeterminació havia estat rebutjada per la mesa del Parlament (Només ERC la defensava, amb el vot del president del Parlament Ernest Benach), i es rebutjava per unanimitat el pla "B", la ILP per a una consulta no vinculant seguin el model de la de la Diagonal. Ernest Benach explica al seu bloc el perquè del sentit dels seus vots.
Esquerra ha fet un gest de dignitat que obligarà als partits catalans a reposicionar-se, o a confirmar que ja els va bé l'status quo actual. En cas de que CiU doni suport, de nou, a la IP, aleshores caldrà veure quina és la velocitat de reflexos del govern espanyol per a presentar recurs d'inconstituacionalitat però, en tot cas, s'obligarà al govern de l'estat, al ZP directament, a que digui en veu alta que nega als catalans el dret a decidir. A veure quina en diu.
El que ha passat és que ERC ha aconseguit aturar el vet a la IP per una consulta oficial per l'autodeterminació basant-se en els defectes de forma i en l'incompliment del reglament. Ara, la mesa del Parlament haurà de tornar a pronunciar-se.
Tant de bo que CiU i IC recuperin el sentit original del seu vot. Ara bé, jo em temo que el tacticisme, de nou, jugarà en contra dels interessos nacionals. És sabut que ERC volia centrar la seva campanya electoral al voltant de la recollida de signatures per la IP. Amb la sentència del constitucional, CiU i IC han trobat l'excusa perfecta per desactivar aquesta estratègia.
Només que l'estratègia de la IP no era d'ERC. Era, si de cas, d'un col·lectiu transversal que comptava amb noms com López Tena (CDC) o Uriel Bertran (ERC). En última instància, era l'estratègia dels milers i milers de catalans que hauríem aportat la nostra signatura.
Era, és, l'estratègia -si més no, una de les possibles- del milió llarg (potser més de dos milions) que votaríem a favor de la independència en un referèndum oficial.
I ara que tornin a jugar al tacticisme.
Vet aquí la noticia del directe.cat
La portaveu d'ERC al Parlament, Anna Simó, i el diputat republicà Pere Aragonès, han formalitzat aquest dimecres al Parlament el recurs on mostren la seva queixa i reclamen que la Mesa del Parlament reconsideri la decisió d'avortar la tramitació de la IP pel referèndum d'independència després del dictamen contrari del Consell de Garanties Estatutàries (CGE). Des de l’entrada a registre de la petició d’Esquerra, ha quedat en suspens la revocació del tràmit de la IP sobre la independència fins que no es resolgui de nou a la Mesa. ERC vol donar així una 'segona oportunitat' perquè 'escoltin el clam' del 10J a CiU i ICV-EUiA, que van votar a favor fa un mes i mig a la tramitació de la IP, i, en canvi, dimarts van canviar de parer i van votar al costat de PSC i PP per revocar aquella decisió, impedint així que s'iniciï la recollida de signatures per tal de convocar un referèndum nacional d'independència.
Per ERC la revocació és un 'frau de llei' perquè es dóna a un dictamen no vinculant del CGE caràcter de vinculant, cosa pels republicans antiestatutària, i perquè la revocació es va fer fora del termini reglamentari.
Per això i amb l’objectiu que la Proposta de referèndum sobre la independència de Catalunya pugui continuar la seva tramitació d’acord amb allò previst a la Llei de consultes populars per via de referèndum, el Grup Parlamentari d’Esquerra ha registrat la petició que la Mesa del Parlament reconsideri i deixi sense efecte l’acord de revocació de l’admissió a tràmit de la Proposta de consulta o IP.
Reconsideració 'fora de reglament'
Esquerra argumenta que l’acord de la Mesa d’aquest dimarts incompleix l’article 30 del Reglament del Parlament, perquè el PSC i el PP van entrar la petició de reconsideració de l’acord de tramitació de la IP del 8 de juny un mes després d’aquest acord, quan el termini màxim per demanar de reconsiderar-lo són dos dies.
Per altra banda, argumenta que no es poden atorgar als dictàmens no vinculants del Consell de Garanties Estatutàries la capacitat d’aturar o incidir en una tramitació parlamentària que ja estava iniciada i no preveia cap més tràmit a la Mesa segons la Llei de consultes, tal com fa setmanes havien advertit els promotors de la IP.
La portaveu parlamentària d’Esquerra, Anna Simó, ha fet una crida tant a CiU com IC-V ‘que aprofitin la segona oportunitat que brindem per rectificar i permetre que el poble de Catalunya pugui exercir el seu dret a decidir, escoltant l’esperit d’unitat i valentia de la manifestació del 10 de juliol passat’.
Ahir explicava que la IP per una consulta oficial per l'autodeterminació havia estat rebutjada per la mesa del Parlament (Només ERC la defensava, amb el vot del president del Parlament Ernest Benach), i es rebutjava per unanimitat el pla "B", la ILP per a una consulta no vinculant seguin el model de la de la Diagonal. Ernest Benach explica al seu bloc el perquè del sentit dels seus vots.
Esquerra ha fet un gest de dignitat que obligarà als partits catalans a reposicionar-se, o a confirmar que ja els va bé l'status quo actual. En cas de que CiU doni suport, de nou, a la IP, aleshores caldrà veure quina és la velocitat de reflexos del govern espanyol per a presentar recurs d'inconstituacionalitat però, en tot cas, s'obligarà al govern de l'estat, al ZP directament, a que digui en veu alta que nega als catalans el dret a decidir. A veure quina en diu.
El que ha passat és que ERC ha aconseguit aturar el vet a la IP per una consulta oficial per l'autodeterminació basant-se en els defectes de forma i en l'incompliment del reglament. Ara, la mesa del Parlament haurà de tornar a pronunciar-se.
Tant de bo que CiU i IC recuperin el sentit original del seu vot. Ara bé, jo em temo que el tacticisme, de nou, jugarà en contra dels interessos nacionals. És sabut que ERC volia centrar la seva campanya electoral al voltant de la recollida de signatures per la IP. Amb la sentència del constitucional, CiU i IC han trobat l'excusa perfecta per desactivar aquesta estratègia.
Només que l'estratègia de la IP no era d'ERC. Era, si de cas, d'un col·lectiu transversal que comptava amb noms com López Tena (CDC) o Uriel Bertran (ERC). En última instància, era l'estratègia dels milers i milers de catalans que hauríem aportat la nostra signatura.
Era, és, l'estratègia -si més no, una de les possibles- del milió llarg (potser més de dos milions) que votaríem a favor de la independència en un referèndum oficial.
I ara que tornin a jugar al tacticisme.
Vet aquí la noticia del directe.cat
ERC atura el vet de la IP pel referèndum i la mesa s'haurà de tornar a pronunciar
Demanen que la Mesa del Parlament reconsideri la votació d'aquest dimarts, on CiU i ICV van canviar el vot respecte la del 8 de juny
La portaveu d'ERC al Parlament, Anna Simó, i el diputat republicà Pere Aragonès, han formalitzat aquest dimecres al Parlament el recurs on mostren la seva queixa i reclamen que la Mesa del Parlament reconsideri la decisió d'avortar la tramitació de la IP pel referèndum d'independència després del dictamen contrari del Consell de Garanties Estatutàries (CGE). Des de l’entrada a registre de la petició d’Esquerra, ha quedat en suspens la revocació del tràmit de la IP sobre la independència fins que no es resolgui de nou a la Mesa. ERC vol donar així una 'segona oportunitat' perquè 'escoltin el clam' del 10J a CiU i ICV-EUiA, que van votar a favor fa un mes i mig a la tramitació de la IP, i, en canvi, dimarts van canviar de parer i van votar al costat de PSC i PP per revocar aquella decisió, impedint així que s'iniciï la recollida de signatures per tal de convocar un referèndum nacional d'independència.
Per ERC la revocació és un 'frau de llei' perquè es dóna a un dictamen no vinculant del CGE caràcter de vinculant, cosa pels republicans antiestatutària, i perquè la revocació es va fer fora del termini reglamentari.
Per això i amb l’objectiu que la Proposta de referèndum sobre la independència de Catalunya pugui continuar la seva tramitació d’acord amb allò previst a la Llei de consultes populars per via de referèndum, el Grup Parlamentari d’Esquerra ha registrat la petició que la Mesa del Parlament reconsideri i deixi sense efecte l’acord de revocació de l’admissió a tràmit de la Proposta de consulta o IP.
Reconsideració 'fora de reglament'
Esquerra argumenta que l’acord de la Mesa d’aquest dimarts incompleix l’article 30 del Reglament del Parlament, perquè el PSC i el PP van entrar la petició de reconsideració de l’acord de tramitació de la IP del 8 de juny un mes després d’aquest acord, quan el termini màxim per demanar de reconsiderar-lo són dos dies.
Per altra banda, argumenta que no es poden atorgar als dictàmens no vinculants del Consell de Garanties Estatutàries la capacitat d’aturar o incidir en una tramitació parlamentària que ja estava iniciada i no preveia cap més tràmit a la Mesa segons la Llei de consultes, tal com fa setmanes havien advertit els promotors de la IP.
La portaveu parlamentària d’Esquerra, Anna Simó, ha fet una crida tant a CiU com IC-V ‘que aprofitin la segona oportunitat que brindem per rectificar i permetre que el poble de Catalunya pugui exercir el seu dret a decidir, escoltant l’esperit d’unitat i valentia de la manifestació del 10 de juliol passat’.
dimarts, 13 de juliol del 2010
Només hi ha una via.
El dissabte es va viure la manifestació independentista més important que mai ha viscut Barcelona. Avui, dimarts 13, quina ha estat la resposta dels partits catalans?
Cagar-se als pantalons.
Alfons López Tena i Uriel Bertran havien impulsat una Iniciativa Popular (IP) per a que es realitzes una consulta per demanar al Poble Català si la Generalitat havia de sol·licitar els canvis constitucionals necessaris per a que Catalunya pogués assolir la independència. El redactat era d'aquest estil per a fer-lo, precisament, constitucional: és una atribució de la Generalitat poder sol·licitar canvis a la Constitució. Després que el canvi es realitzi o no depèn de que es tingui majoria a les Corts, però això no és el que es demanava.
Aquesta IP va ser, en el seu moment, acceptada per la mesa del Parlament i, en principi, hauria d'haver-se votat properament. Però la sentència del Tribunal Constitucional ha estroncat aquesta via.
Addicionalment a aquesta primera IP, també es va presentar una segona Iniciativa Popular el passat dilluns, el Pla "B", que tenia en compte les retallades a l'estatut i les interpretacions a del Tribunal Constitucional. Aquesta segona IP pretenia copiar el model de consulta popular feta per l'ajuntament de Barcelona amb la consulta de la Diagonal. Aquesta consulta no es va declarar il·legal i la segona IP pretenia repetir l'esquema però afegint-hi garanties democràtiques.
Doncs bé, avui tots els partits, llevat d'ERC, han "reconsiderat" la petició de la primera IP. En principi, aquesta IP ja havia superat el tràmit inicial i d'haver seguit el seu curs normal hauria acabat morint pel recurs d'inconstitucionalitat que el govern espanyol pretenia presentar.
En tot cas, aquesta petició anava a morir, però no és el mateix que te la matin des de Madrid, que no que la matin a Barcelona. A més, és el primer cop que es "reconsidera" una decisió de la mesa del Parlament.
CiU i IC, que l'havien votat a favor juntament amb ERC, avui han "reconsiderat" i han votat en contra.
La segona IP, la que es va presentar el 5 de juliol, dilluns passat, també ha estat rebutjada. Aquest cop per tots els partits de la mesa, també ERC, perquè atenent a la interpretació que ha fet el constitucional, les úniques consultes que es poden fer només són les d'àmbit municipal. Explícitament la interpretació del constitucional denega a la Generalitat cap competència per fer consultes o referèndums.
Dit d'una altre forma: No hi haurà referèndum d'autodeterminació o consulta similar.
La reacció d'Alfons López Tena (CDC) i Uriel Bertran (ERC) ha estat dimitir dels seus càrrecs a CiU i ERC, pel que consideren una claudicació dels propis partits i una acceptació incondicional de la sentència del Constitucional. Tant més greu, tenint en compte que el passat dissabte el clam de la manifestació va ser un i molt clar.
Amb la sentència dels constitucional a tots aquells que creiem que tenim el dret a decidir, que tenim el dret a l'autodeterminació, només ens estan deixant una via: si volem la independència de Catalunya només ens queda la proclamació unilateral d'independència per un Parlament amb majoria independentista. Ens calen 68 diputats independentistes.
La propera tardor tindrem la primera oportunitat per a triar-los. Què podem fer, mentrestant (i sempre, fins que siguem independents)? seguir preparant les consultes populars per la independència que encara resten. Seguir denunciant el tracte discriminatori que cap als catalans, cap a la nostra butxaca, cap a la nostra llengua i cap a la nostra llibertat es produeix cada dia, amb agressions tan brutals com la sentència del Constitucional. Cal seguir treballant, per convèncer i explicar als que encara no ho han entès (cada cop són menys, això també és cert) que ens cal la independència, per a nosaltres i per als nostres fills. Cal ser activistes cada dia i quan arribi el moment votar sent conseqüents amb allò que desitgem. Cada dia que passa la independència és més a la vora.
Cagar-se als pantalons.
Alfons López Tena i Uriel Bertran havien impulsat una Iniciativa Popular (IP) per a que es realitzes una consulta per demanar al Poble Català si la Generalitat havia de sol·licitar els canvis constitucionals necessaris per a que Catalunya pogués assolir la independència. El redactat era d'aquest estil per a fer-lo, precisament, constitucional: és una atribució de la Generalitat poder sol·licitar canvis a la Constitució. Després que el canvi es realitzi o no depèn de que es tingui majoria a les Corts, però això no és el que es demanava.
Aquesta IP va ser, en el seu moment, acceptada per la mesa del Parlament i, en principi, hauria d'haver-se votat properament. Però la sentència del Tribunal Constitucional ha estroncat aquesta via.
Addicionalment a aquesta primera IP, també es va presentar una segona Iniciativa Popular el passat dilluns, el Pla "B", que tenia en compte les retallades a l'estatut i les interpretacions a del Tribunal Constitucional. Aquesta segona IP pretenia copiar el model de consulta popular feta per l'ajuntament de Barcelona amb la consulta de la Diagonal. Aquesta consulta no es va declarar il·legal i la segona IP pretenia repetir l'esquema però afegint-hi garanties democràtiques.
Doncs bé, avui tots els partits, llevat d'ERC, han "reconsiderat" la petició de la primera IP. En principi, aquesta IP ja havia superat el tràmit inicial i d'haver seguit el seu curs normal hauria acabat morint pel recurs d'inconstitucionalitat que el govern espanyol pretenia presentar.
En tot cas, aquesta petició anava a morir, però no és el mateix que te la matin des de Madrid, que no que la matin a Barcelona. A més, és el primer cop que es "reconsidera" una decisió de la mesa del Parlament.
CiU i IC, que l'havien votat a favor juntament amb ERC, avui han "reconsiderat" i han votat en contra.
La segona IP, la que es va presentar el 5 de juliol, dilluns passat, també ha estat rebutjada. Aquest cop per tots els partits de la mesa, també ERC, perquè atenent a la interpretació que ha fet el constitucional, les úniques consultes que es poden fer només són les d'àmbit municipal. Explícitament la interpretació del constitucional denega a la Generalitat cap competència per fer consultes o referèndums.
Dit d'una altre forma: No hi haurà referèndum d'autodeterminació o consulta similar.
La reacció d'Alfons López Tena (CDC) i Uriel Bertran (ERC) ha estat dimitir dels seus càrrecs a CiU i ERC, pel que consideren una claudicació dels propis partits i una acceptació incondicional de la sentència del Constitucional. Tant més greu, tenint en compte que el passat dissabte el clam de la manifestació va ser un i molt clar.
Amb la sentència dels constitucional a tots aquells que creiem que tenim el dret a decidir, que tenim el dret a l'autodeterminació, només ens estan deixant una via: si volem la independència de Catalunya només ens queda la proclamació unilateral d'independència per un Parlament amb majoria independentista. Ens calen 68 diputats independentistes.
La propera tardor tindrem la primera oportunitat per a triar-los. Què podem fer, mentrestant (i sempre, fins que siguem independents)? seguir preparant les consultes populars per la independència que encara resten. Seguir denunciant el tracte discriminatori que cap als catalans, cap a la nostra butxaca, cap a la nostra llengua i cap a la nostra llibertat es produeix cada dia, amb agressions tan brutals com la sentència del Constitucional. Cal seguir treballant, per convèncer i explicar als que encara no ho han entès (cada cop són menys, això també és cert) que ens cal la independència, per a nosaltres i per als nostres fills. Cal ser activistes cada dia i quan arribi el moment votar sent conseqüents amb allò que desitgem. Cada dia que passa la independència és més a la vora.
dilluns, 12 de juliol del 2010
La independència, en marxa (vídeo a Vilaweb.tv)
Encara un altre vídeo sobre la gran manifestació del dissabte. Lamentablement no es pot encastar al bloc, però vet aquí l'enllaç.
En aquesta ocasió el signa Vilaweb.tv. Per a qui no ho tingui clar, aquests sí que són de la corda indepe.
En aquesta ocasió el signa Vilaweb.tv. Per a qui no ho tingui clar, aquests sí que són de la corda indepe.
diumenge, 11 de juliol del 2010
Després de la Manifestació per la Independencia del 10 de juliol de 2010.
Tota aquesta setmana passada hem estat fora de Barcelona. Desconnexió total a un bonic poblet situat el bell mig del triangle que fan Vic, Ripoll i Olot.
Hauria pagat per poder anar a la mani del dissabte, però no va poder ser. Em sap molt de greu. Tinc la certesa que aquesta mani marca una inflexió i com deia en el post anterior, crec que el 10 de juliol de 2010 serà una data a recordar,
El que sí que vaig poder veure, a canvi, va ser com la mobilització per la mani estava estesa pels pobles de la comarca on passàvem els dies de descans. Amb la gent del càmping, ahir, vam estar veient el seguiment de la mani que se'n feia per Televisió de Catalunya, i ens vam emocionar.
No tot van ser flors i violes, però estava dins del guió previst: els polítics insistint en que aquesta era una mani per defensar l'estatut. Els manifestants -no diré que tots, però n'estic segur que una àmplia majoria- en canvi, ho tenien molt clar per a què estaven allà: El crit era Independència! Un cop més el poble està per davant dels polítics.
Un pas més. Gran o petit ja ho veurem. Sobretot ho veurem aquesta tardor quan tota aquesta mobilització haurà de traduir-se en vots a opcions polítiques. El plantejament és clar: A una banda del ring els partits espanyolistes, els que defensen una forma o una altre d'unitat espanyola o "refer pactes". I a l'altra els que defensen la independència.
Quin és el següent pas? continuar treballant dia a dia per la independència. No hi ha més. La d'ahir va ser una gran jornada. Molta gent es va manifestar per primer cop per la independència. Gent que mai ho haurien pensat. Cal seguir endavant
Jo no hi vaig poder ser. Però gràcies de cor als que sí que vau anar-hi. Als que vau manifestar-vos per la independència. Molt ben fet. Us envejo. Gràcies.
Una perla per acabar: El diari "El Periódico" que no és precisament de la corda indepe. ha fet aquest vídeo per il·lustrar la noticia.
Hauria pagat per poder anar a la mani del dissabte, però no va poder ser. Em sap molt de greu. Tinc la certesa que aquesta mani marca una inflexió i com deia en el post anterior, crec que el 10 de juliol de 2010 serà una data a recordar,
El que sí que vaig poder veure, a canvi, va ser com la mobilització per la mani estava estesa pels pobles de la comarca on passàvem els dies de descans. Amb la gent del càmping, ahir, vam estar veient el seguiment de la mani que se'n feia per Televisió de Catalunya, i ens vam emocionar.
No tot van ser flors i violes, però estava dins del guió previst: els polítics insistint en que aquesta era una mani per defensar l'estatut. Els manifestants -no diré que tots, però n'estic segur que una àmplia majoria- en canvi, ho tenien molt clar per a què estaven allà: El crit era Independència! Un cop més el poble està per davant dels polítics.
Un pas més. Gran o petit ja ho veurem. Sobretot ho veurem aquesta tardor quan tota aquesta mobilització haurà de traduir-se en vots a opcions polítiques. El plantejament és clar: A una banda del ring els partits espanyolistes, els que defensen una forma o una altre d'unitat espanyola o "refer pactes". I a l'altra els que defensen la independència.
Quin és el següent pas? continuar treballant dia a dia per la independència. No hi ha més. La d'ahir va ser una gran jornada. Molta gent es va manifestar per primer cop per la independència. Gent que mai ho haurien pensat. Cal seguir endavant
Jo no hi vaig poder ser. Però gràcies de cor als que sí que vau anar-hi. Als que vau manifestar-vos per la independència. Molt ben fet. Us envejo. Gràcies.
Una perla per acabar: El diari "El Periódico" que no és precisament de la corda indepe. ha fet aquest vídeo per il·lustrar la noticia.
diumenge, 4 de juliol del 2010
Independence Day ;-)
Avui és el 4 de juliol, El Dia de la Independència, Festa nacional dels Estats Units .
La cosa no passaria de ser un aniversari més -i en aquest senti i sent educats, felicitats als amics nord-americans, això sí- però per d'altra banda, com al nostre país les coses també van remogudes i sembla que s'estan donant passes en la direcció de l'emancipació nacional, no puc estar-me de penjar al bloc aquest cartell que he trobat i que fa referència a cert film de ciència ficció protagonitzat per Will Smith. El film prenia com a títol, justament, El Dia de la Independència.
Té un bonic detall. A veure si el trobeu.
;-)
La cosa no passaria de ser un aniversari més -i en aquest senti i sent educats, felicitats als amics nord-americans, això sí- però per d'altra banda, com al nostre país les coses també van remogudes i sembla que s'estan donant passes en la direcció de l'emancipació nacional, no puc estar-me de penjar al bloc aquest cartell que he trobat i que fa referència a cert film de ciència ficció protagonitzat per Will Smith. El film prenia com a títol, justament, El Dia de la Independència.
Té un bonic detall. A veure si el trobeu.
;-)
divendres, 2 de juliol del 2010
10 de juliol. Manifestació per la Independència
El proper dissabte 10 de juliol es farà a Barcelona la més gran manifestació independentista que ha vist la ciutat.
Omnium Cultural porta prop d'un any preparant aquesta manifestació que estava previst convocar-la el "primer dissabte després que s'emetés la sentència".
El lema de la convocatòria d'Omnium és "Som una nació. Nosaltres decidim.". Però les manifestacions les fan els manifestants i el crit únic, unànime dels manifestants serà: Independència!
Cal anar-hi. Cal anar-hi perquè serà la primera demostració de força de l'independentisme després de la sentència. Cal anar-hi amb l'estelada. Tothom ha de dur la seva estelada. I des del primer pas només hi ha una consigna a cridar i ben fort: Independència!!
Cal anar-hi perquè n'hi hauran que voldran transformar aquesta demostració de força per la independència en una manifestació en "defensa de l'estatutet", com si no hagués quedat prou clar que l'estatutet ja està mort i enterrat i amb ell l'autonomisme. Provaran de manipular i tindran mitjans per tractar de distorsionar la realitat. Però la realitat és molt puta i sempre acaba imposant-se, i la realitat és que la del 10 de juliol serà una manifestació per la Independència.
La més gran que s'haurà vist a Barcelona.
Cal anar-hi. Si pots, ves-hi. Algun dia podràs dir, jo vaig ser-hi.
Omnium Cultural porta prop d'un any preparant aquesta manifestació que estava previst convocar-la el "primer dissabte després que s'emetés la sentència".
El lema de la convocatòria d'Omnium és "Som una nació. Nosaltres decidim.". Però les manifestacions les fan els manifestants i el crit únic, unànime dels manifestants serà: Independència!
Cal anar-hi. Cal anar-hi perquè serà la primera demostració de força de l'independentisme després de la sentència. Cal anar-hi amb l'estelada. Tothom ha de dur la seva estelada. I des del primer pas només hi ha una consigna a cridar i ben fort: Independència!!
Cal anar-hi perquè n'hi hauran que voldran transformar aquesta demostració de força per la independència en una manifestació en "defensa de l'estatutet", com si no hagués quedat prou clar que l'estatutet ja està mort i enterrat i amb ell l'autonomisme. Provaran de manipular i tindran mitjans per tractar de distorsionar la realitat. Però la realitat és molt puta i sempre acaba imposant-se, i la realitat és que la del 10 de juliol serà una manifestació per la Independència.
La més gran que s'haurà vist a Barcelona.
Cal anar-hi. Si pots, ves-hi. Algun dia podràs dir, jo vaig ser-hi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)