Avui s'han commemorat els 30 anys de les primeres eleccions al Parlament del Principat De Catalunya després de la dictadura.
S'ha realitzat un acte al Parlament que he pogut segur parcialment per la TV.
He pogut sentir a l'Albert Rivera que, ves quina cosa, des de la discrepància que sento cap el que representa, cal reconèixer que ha dit coses que tenien sentit pel que fa a la confiança dels ciutadans amb les institucions i els polítics.
El portant-veu de IC, Jaume Bosch, ha intervingut a continuació i el seu discurs es podia escoltar fins que ha parlat de la decisió de la junta de fiscals de l'estat sobre el judici a Companys. Just abans de la seva intervenció estaven anunciant per les notícies que la junta de fiscals no revisarà el judici perquè en la seva interpretació particular de la llei de la memòria històrica resulta que aquest judici ja és nul. En aquell moment m'ha semblat que els d'IC desconeixien aquesta informació, però pel que he vist després, resulta que no, que la donen per bona. Increïble.
A continuació,el Sirera del PP ha fet un discurs molt en la línia pepera d'ala dura. Res a dir. Tenen el seu públic. M'ha semblat més nacionalista espanyol, però molt més, que l'Albert Rivera, que ja és dir.
De fet, de tots els discursos que he sentit, només m'ha agradat el del Puigcercós, però he de reconèixer que d'entrada ja me l'escolto amb més simpatia. També és cert que després de la intervenció del Sirera del PP, era molt fàcil brillar pel contrast, i la intervenció posterior de la Manuela de Madre també ha ajudat bastant. Puigcercós ha fet una defensa de la Política, del debat polítics i de la importància de la política en la construcció de la societat. És un discurs que Puigcercós porta temps repetint. Els polítics potser no donen la talla, però la política és important. El descrèdit dels polítics no ha de ser el descrèdit de la Política. Cal en tot cas, que el poble s'adoni de la necessitat imperiosa de fer política i de participar en les decisions i el debat polític. És impossible una renovació de la política si el poble se'n desvincula.
Durant la seva intervenció Puigcercós ha fet una valoració d'urgència de la decisió de la junta de fiscals: no acceptarem un succedani descafeïnat. És necessària una revisió del judici i una declaració formal de nul·litat. Però sembla que, si més no des del Parlament, ERC es quedarà sola defensant això. Lamentable aquesta tebior dels partits. Això no pot quedar així.
Puigcercós ha recordat la resolució del Parlament en la qual s'afirmava que Catalunya no ha renunciat a exercir el dret d'autodeterminació i ha acabat la intervenció deixant clar que l'objectiu d'ERC és convertir la cambra d'avui en el Parlament de la República de Catalunya i ha acabat el seu discurs amb una Visca Catalunya Lliure, que és el que calia sentir en un dia com aquest.
Després del secretari general d'ERC ha intervingut Manuela de Madre. M'ha semblat de bastant mal gust encetar la intervenció amb una referència a la constitució espanyola. En tot cas,m'ha semblat més desordenada que de costum i amb imprecisions al seu discurs.
La intervenció de Mas ha estat bona, realment aquest home es veu president i ha fet un discurs en aquest to. En particular, ha fet una defensa de l'estatutet: el constitucional no pot tocar el que el poble ha aprovat. Molt bé. Però si el toca què?
Finalment Montilla ha tancat amb un discurs en qualitat i amb to de President de la Generalitat. Interessant la referència a un darrer intent per fer la nova llei electoral. Tant de bo que pugui ser així i, en el temps que encara resta de legislatura, es pugui corregir aquesta deficiència històrica del Principat.
El que passa és que tot i que el discurs de Montilla era adequat, aquest home pot avorrir a les pedres: La càmara ha fet un parell de plànols sobre els honorables diputats i m'ha semblat que la Tura s'estava adormint i que l'Huguet, directament, ho estava.
L'acte s'ha tancat quan el President del Parlament Ernest Benach ha convidat a tots els assistents a l'acte a cantar l'Himne Nacional de Catalunya, cosa que han fet dempeus. Ocasionalment el nostre Parlament té aquestes pinzellades de dignitat i sobrietat i crec que cal agrair-ho.
30 anys. Fa 30 anys que els nostres pares van a anar a votar per encetar un camí de reconstrucció nacional que ens ha portat fins avui: gràcies a ells, pel seu esforç i el seu coratge. Ara nosaltres som els que hem de seguir i marcar-nos noves fites per assolir. No serà fàcil. Ens cal fer política. Ens cal recuperar la confiança. Ens cal recuperar la confiança en la política. Ens cal esperança,força i coratge. Ens cal creure en la divisa republicana de llibertat, igualtat, solidaritat i justícia.
Que d'aquí trenta anys la nostra, la que entregarem als nostres fills i nets, sigui una nació rica i plena, "políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".
dijous, 25 de març del 2010
dimecres, 24 de març del 2010
Terrorista?
Mayor Oreja diu, flipa, que ETA i ERC són socis.
Jo que soc militant d'ERC, tot i que no m'hi passo sovint pel casal del carrer Olzinelles, dec ser, doncs, soci d'ETA? còmplice d'ETA, doncs? No recordo haver vist al casal material que es pugui considerar útil per a perpetrar atemptats.
Em sembla que el senyor Oreja en té prou per considerar-me còmplice d'ETA el fet que militi en el partit independentista més important dels Països Catalans i que, per si fos poc, forma part dels governs triats, en principi democràticament, de Principat i Illes Balears. Tot això em converteix segons aquest personatge en un terrorista.
I és que, no ens enganyem, avui en dia dels partits parlamentaris a l'estat, segurament el que es troba més a les antípodes del PP deu ser ERC. Compartint posició en l'eix esquerra dreta amb IC i IU, i en solitari pel que fa a l'eix nacional. Convé no oblidar-ho. I aquesta oposició es pot demostrar en fets. Perquè ERC ha estat i és a governs on dins del que permetia la seva força ha desplegat el que ha pogut del seu programa, i on no governa ha fet una oposició dura i constructiva. En el cas del País Valencià, en particular contra el PP. I a les corts, quan ha calgut (i ha calgut més d'un cop i més de dos) contra el PSOE. I sempre a favor dels Països Catalans.
Una cosa així, per força ha de provocar que els dòbermans del PP ens titllin a ERC de terroristes. Què menys.
No està mal. En fi, en tot cas no ofèn qui vol, sinó qui pot. De bajanades com aquesta, el Mayor Oreja ja n'ha dit algunes abans, o sigui que tampoc cal tenir-li molt en compte. Si de cas, amb fair-play britànic, li diria: gràcies per la propaganda, però, sincerament, que no calia.
Jo que soc militant d'ERC, tot i que no m'hi passo sovint pel casal del carrer Olzinelles, dec ser, doncs, soci d'ETA? còmplice d'ETA, doncs? No recordo haver vist al casal material que es pugui considerar útil per a perpetrar atemptats.
Em sembla que el senyor Oreja en té prou per considerar-me còmplice d'ETA el fet que militi en el partit independentista més important dels Països Catalans i que, per si fos poc, forma part dels governs triats, en principi democràticament, de Principat i Illes Balears. Tot això em converteix segons aquest personatge en un terrorista.
I és que, no ens enganyem, avui en dia dels partits parlamentaris a l'estat, segurament el que es troba més a les antípodes del PP deu ser ERC. Compartint posició en l'eix esquerra dreta amb IC i IU, i en solitari pel que fa a l'eix nacional. Convé no oblidar-ho. I aquesta oposició es pot demostrar en fets. Perquè ERC ha estat i és a governs on dins del que permetia la seva força ha desplegat el que ha pogut del seu programa, i on no governa ha fet una oposició dura i constructiva. En el cas del País Valencià, en particular contra el PP. I a les corts, quan ha calgut (i ha calgut més d'un cop i més de dos) contra el PSOE. I sempre a favor dels Països Catalans.
Una cosa així, per força ha de provocar que els dòbermans del PP ens titllin a ERC de terroristes. Què menys.
No està mal. En fi, en tot cas no ofèn qui vol, sinó qui pot. De bajanades com aquesta, el Mayor Oreja ja n'ha dit algunes abans, o sigui que tampoc cal tenir-li molt en compte. Si de cas, amb fair-play britànic, li diria: gràcies per la propaganda, però, sincerament, que no calia.
diumenge, 21 de març del 2010
"A la carretera" de Jack Kerouac
Llibre llegit: "A la carretera (el rotlle original)" de Jack Kerouac. Traducció de Laia Font i Anna LListerri. El Balancí - Edicions 62.
"A la carretera" (On the road) és un llibre singular. Pel que representa, per com està escrit i, en aquesta versió (el rotlle original), a més, pel fet que els protagonistes apareixen amb els seus noms reals, sense amagar-los amb pseudònims i respectant l'estil i la forma d'escriure que Jack Kerouac va emprar en la seva el·laboració.
Què representa? què vol dir "A la carretera"? Aquest llibre és el relat dels viatges que l'escriptor Jack Kerouac fa fer pel llarg i ample dels Estats Units i del viatge a Mèxic. Aquests viatges els va fer acompanyat d'amics de la seva colla. La colla de Jack Kerouac eren ni més ni menys que el grup d'artistes de l'anomenada generació beat.
En aquesta imatge podem veure els recorreguts que relata el llibre (de Wikipedia).
En vermell: 1947; en blau: 1949; en verd: 1950.
Generació beat (de Viquipèdia): "La generació beat va ser un moviment social i literari que va sotragar la societat nord-americana als anys cinquanta. El terme beat prové de "beaten down" (derrotat), reflectint la desesperació d'una societat afectada per la depressió econòmica, la Segona Guerra Mundial i l'amenaça de la bomba atòmica. Representà una nova manera d'entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d'obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció. En la literatura de la generació beat destaquen autors com Jack Kerouac, Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, entre d'altres."
Quedem-nos amb els noms que cita la viquipèdia: Jack Kerouac, Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs. Exactament els personatges que apareixen a "A la carretera". I és que el llibre és un autèntic apunt autobiogràfic de Kerouac que serveix, a l'hora, per presentar als seus amics de la Generació Beat i, més que a cap altre, a l'embogit, explosiu, tendre, salvatge i contradictori Neal Cassady. L'autèntic heroi i inspirador d'aquesta colla de joves incomformistes i somiadors.
El bo del cas és que Cassady no va escriure mai res. Els seus amics el seguien fidelment en una mena d'adoració messiànica i el prenien com inspiració en les seves aventures, però Cassady, potser també de forma messiànica, no va deixar escrits de consideració.
AL llibre hi passa de tot i, a la vegada, no hi passa res. Són joves salvatges fent salvatjades. Viatjant de totes les formes possibles, preferiblement amb cotxe i conduint en Neal, amb el viatge i la carretera com a motivació més que no pas l'assoliment de la destinació. Ens expliquen com mengen, com recullen autoestopistes, a qui coneixen, com els persegueix la policia, amb qui i com tenen sexe, com beuen, ballen, es droguen, com busquen per tot arreu al pare rodamon de'n Neal, com circulen a tota velocitat per les llargues carreteres dels Estats Units. Hi ha qui diu que "A la carretera" prefigura com ha de ser el gènere de les Road Movies. Cèrtament,aquest relat apassionant fa olor de benzina, de quitrà i la seva música barreja el soroll de motor de cotxe amb el virtuosisme del jazz bop.
El llibre és, en paraules de l'autor, una autèntica carretera. L'edició en català incorpora uns annexos i en el primer d'ells "Jack Kerouac i la redacció d'A la carretera" per Howard Cunnell hi trobem el següent:
"He explicat tota la carretera ja", deia Kerouac en una carta del 12 de maig de 1951 que va travessar el país de Nova York a San Francisco per al seu amic Neal Cassady. "Ha anat ràpid perquè la carretera és ràpida. Kerouac deia a Cassady que entre el 2 i el 22 d'abril havia escrit una "novel·la sencera de 125.000 [paraules]... La història va de tu i de mi i de la carretera". Ho havia escrit "tot en una sola tira de paper de 36.5 metres de llargada... to un rotlle mecanografiat i sense paràgrafs... el desenrotlles a a terra i sembla una carretera"
És ben bé com diu Kerouac, el llibre no té divisions visibles. Tot és una tirallonga de paraules de principi a fi sense ni un sol punt i apart. Amb tot, el text es divideix en cinc llibres. Només que la divisió és estrictament conceptual. No hi ha un trencament formal. Acaba una frase d'un "llibre" i tot seguit un títol en majúscules "LLIBRE número del llibre" marca l'inici del següent, que també s'enceta tot seguit.
(el rotlle original, en una exhibició. De Wikipedia.)
El text adquireix la categoria de llegendari, per la potència dels personatges, en particular del messiànic Neal Cassady, per la forma com està escrit sense pauses formals i molt ràpidament per a la seva llargada, en 20 dies, i sobre aquest suport tan poc habitual com és un rotlle de paper continuu.
Vital,esbojarrada, trista, desesperada, salvatge, tendra. La declaració d'una Amèrica rebel que s'estima el mite d'Amèrica i la vol més lliure, més barrejada, humil i pura. Un somni americà diferent, no de riquesa, sinó de llibertat. Viatges, camins. La carretera.
"A la carretera" (On the road) és un llibre singular. Pel que representa, per com està escrit i, en aquesta versió (el rotlle original), a més, pel fet que els protagonistes apareixen amb els seus noms reals, sense amagar-los amb pseudònims i respectant l'estil i la forma d'escriure que Jack Kerouac va emprar en la seva el·laboració.
Què representa? què vol dir "A la carretera"? Aquest llibre és el relat dels viatges que l'escriptor Jack Kerouac fa fer pel llarg i ample dels Estats Units i del viatge a Mèxic. Aquests viatges els va fer acompanyat d'amics de la seva colla. La colla de Jack Kerouac eren ni més ni menys que el grup d'artistes de l'anomenada generació beat.
En aquesta imatge podem veure els recorreguts que relata el llibre (de Wikipedia).
En vermell: 1947; en blau: 1949; en verd: 1950.
Generació beat (de Viquipèdia): "La generació beat va ser un moviment social i literari que va sotragar la societat nord-americana als anys cinquanta. El terme beat prové de "beaten down" (derrotat), reflectint la desesperació d'una societat afectada per la depressió econòmica, la Segona Guerra Mundial i l'amenaça de la bomba atòmica. Representà una nova manera d'entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d'obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció. En la literatura de la generació beat destaquen autors com Jack Kerouac, Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, entre d'altres."
Quedem-nos amb els noms que cita la viquipèdia: Jack Kerouac, Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs. Exactament els personatges que apareixen a "A la carretera". I és que el llibre és un autèntic apunt autobiogràfic de Kerouac que serveix, a l'hora, per presentar als seus amics de la Generació Beat i, més que a cap altre, a l'embogit, explosiu, tendre, salvatge i contradictori Neal Cassady. L'autèntic heroi i inspirador d'aquesta colla de joves incomformistes i somiadors.
El bo del cas és que Cassady no va escriure mai res. Els seus amics el seguien fidelment en una mena d'adoració messiànica i el prenien com inspiració en les seves aventures, però Cassady, potser també de forma messiànica, no va deixar escrits de consideració.
AL llibre hi passa de tot i, a la vegada, no hi passa res. Són joves salvatges fent salvatjades. Viatjant de totes les formes possibles, preferiblement amb cotxe i conduint en Neal, amb el viatge i la carretera com a motivació més que no pas l'assoliment de la destinació. Ens expliquen com mengen, com recullen autoestopistes, a qui coneixen, com els persegueix la policia, amb qui i com tenen sexe, com beuen, ballen, es droguen, com busquen per tot arreu al pare rodamon de'n Neal, com circulen a tota velocitat per les llargues carreteres dels Estats Units. Hi ha qui diu que "A la carretera" prefigura com ha de ser el gènere de les Road Movies. Cèrtament,aquest relat apassionant fa olor de benzina, de quitrà i la seva música barreja el soroll de motor de cotxe amb el virtuosisme del jazz bop.
El llibre és, en paraules de l'autor, una autèntica carretera. L'edició en català incorpora uns annexos i en el primer d'ells "Jack Kerouac i la redacció d'A la carretera" per Howard Cunnell hi trobem el següent:
"He explicat tota la carretera ja", deia Kerouac en una carta del 12 de maig de 1951 que va travessar el país de Nova York a San Francisco per al seu amic Neal Cassady. "Ha anat ràpid perquè la carretera és ràpida. Kerouac deia a Cassady que entre el 2 i el 22 d'abril havia escrit una "novel·la sencera de 125.000 [paraules]... La història va de tu i de mi i de la carretera". Ho havia escrit "tot en una sola tira de paper de 36.5 metres de llargada... to un rotlle mecanografiat i sense paràgrafs... el desenrotlles a a terra i sembla una carretera"
És ben bé com diu Kerouac, el llibre no té divisions visibles. Tot és una tirallonga de paraules de principi a fi sense ni un sol punt i apart. Amb tot, el text es divideix en cinc llibres. Només que la divisió és estrictament conceptual. No hi ha un trencament formal. Acaba una frase d'un "llibre" i tot seguit un títol en majúscules "LLIBRE número del llibre" marca l'inici del següent, que també s'enceta tot seguit.
(el rotlle original, en una exhibició. De Wikipedia.)
El text adquireix la categoria de llegendari, per la potència dels personatges, en particular del messiànic Neal Cassady, per la forma com està escrit sense pauses formals i molt ràpidament per a la seva llargada, en 20 dies, i sobre aquest suport tan poc habitual com és un rotlle de paper continuu.
Vital,esbojarrada, trista, desesperada, salvatge, tendra. La declaració d'una Amèrica rebel que s'estima el mite d'Amèrica i la vol més lliure, més barrejada, humil i pura. Un somni americà diferent, no de riquesa, sinó de llibertat. Viatges, camins. La carretera.
dissabte, 20 de març del 2010
Nota publica de GEAB N°43
La traducció al català del comunicat públic del Global European Anticipation Bulletin (GEAB) del Laboratori Europeu d'Anticipació Política (LEAP). Segons GEAB-LEAP, la descomposició de l'ordre mundial actual és imminent.
Les anticipacions del LEAP, que duu als gens una òptica eurocèntrica continental, tenen una certa tendència a castigar als EUA en particular i al món anglosaxó en general o, si més no, a mi em fa aquest efecte. En tot cas, veurem aviat si estan encertant. Sembla que les anticipacions dels dos últims anys hagin estat encaminades a arribar a aquest 2010 on, segons LEAP, arriba el xoc. Agafin-se fort.
Nota publica de GEAB N°43 (16 de març de 2010)
El GEAB N°43 està disponible! Les cinc seqüències de la fase de desarticulació geopolítica global
En aquest final del primer trimestre 2010, quan en els fronts monetaris, financers, comercials i estratègics, augmenten els signes de confrontacions a nivell internacional, quan la violència del conflicte social de la crisi es confirma en els grans països i conjunts regionals, el LEAP/E2020 està en condicions de subministrar-ne una primera seqüència anticipatòria del desenvolupament d'aquesta fase de desarticulació geopolítica mundial.
Recordem que aquesta fase podria ser el preludi a una reorganització permanent del sistema internacional si, d'aquí a mitjan aquesta dècada, les conseqüències del col·lapse de l'ordre mundial heretat de la Segona Guerra Mundial i de la caiguda del teló d'acer, estan totalment elaborades. Això implicaria una reforma completa del sistema monetari internacional, especialment per reemplaçar el sistema actual fundat en el dòlar, per un sistema basat en una divisa internacional el valor de la qual estigui fonamentat en una cistella de les principals monedes mundials ponderades pel pes respectiu de les seves economies.
L'any passat per a aquesta la mateixa època, en vigílies de la cimera del G20 a Londres, vam publicar en el Financial Times un missatge a tota pàgina on assenyalàvem que la «finestra d'oportunitat» ideal per a tal reforma radical estava entre la primavera i l'estiu de 2009, altrament el món entraria en la fase de desarticulació geopolítica global a finals de 2009 (1).
L'«Anell de Foc» dels deutes sobirans - Distribució gràfica dels Estats en funció del seu deute i del seu dèficit públic, ( en % PBI) - Font : Reuters Ecowin, 02/2010
El fracàs de la cimera de Copenhaguen el desembre de 2009, que posa fi a prop de dues dècades d'una dinàmica cooperació internacional sobre la qüestió (2), en un context de creixents conflictes entre nord-americans i xinesos, i de divisió occidental respecte a la mateixa, és un indicador pertinent que confirma aquesta anticipació dels nostres investigadors. Les relacions internacionals es degraden augmentant les tensions (zones i subjectes) mentre que la capacitat dels Estats Units per exercir la seva funció de conductor (3) o fins i tot simplement d'e ser «modelo» de qui hi ha sota seu orbita s'esvaeix cada dia una mica més (4). Cap al final del primer trimestre de 2010 podem, en particular, destacar:
. el constant deteriorament de les relacions xineses - nord-americanes (Taiwan, Tibet, Iran, paritat Dòlar-Yuan (5), caiguda de les compres de Bons del Tresor d'EUA, conflictes comercials múltiples...);
. les creixents dissensions transatlàntiques (Afganistan (6), OTAN (7), contractes dels avions cisternes de la Força Aèria d'EUA (8), clima, crisi grega);
. la paràlisi decisòria de Washington (9);
. la permanent inestabilitat del Mitjà Orient (10) i l'empitjorament de les crisis potencials Israel-Palestina i Israel-Iran;
. el reforç de la tendència a constituir blocs regionals (Àsia, Amèrica Llatina (11), Europa en particular;
. la volatilitat monetària (12) i financera (13) mundial que augmenta;
. l'enfortiment del temor en els riscos sobirans;
. el creixent paper crític dels bancs nord-americans associat a una reglamentació que mira a regionalitzar els mercats financers (14)
. etc...
Evolució de la rendibilitat (%) del Mercat de Valors de Nova York de 1825 a 2008 - Font : Value Square Asset Management / Yale School of Management, 2009
Alhora, en circumstàncies d'absència de recuperació econòmica (15), les confrontacions socials s'incrementen a Europa mentre que als Estats Units la xarxa social, dit de manera planera, es desmantella (16). Si bé el primer fenomen és més visible que el segon, el segon és més taxatiu. El domini de l'eina de comunicació internacional pels Estats Units li permet ocultar les conseqüències socials d'aquesta destrucció dels seus serveis de públics i socials, mentre ocorre un accelerat empobriment de la classe mitjana del país (17). Aquest camuflament es torna tant més fàcil perquè a diferència d'Europa la seva xarxa social està atomitzada (18): sindicalització feble, sindicats molt sectoritzats sense reivindicacions socials generals, identificació històrica del reclam social amb les actituds «anti nord-americanes» (19)... Avui en ambdós costats de l'atlàntic (i al Japó) els serveis públics (transports públics, policia, bombers.) i socials (salut, educació, jubilació...) estan en procés de desmantellament, quan no són simplement tancats; les manifestacions (20), algunes violentes, augmenten a Europa mentre que les accions de terrorisme domèstic o de radicalització política (21) són cada vegada més nombroses als Estats Units. A la Xina, el creixent control d'Internet i dels mitjans de comunicació és abans que res un bon indicador del creixent nerviosisme dels dirigents pekinesos en el que concerneix la situació de la seva opinió pública. Les manifestacions quant a l'atur i la pobresa continuen augmentant, contradient el discurs optimista dels líders xinesos sobre l'estat de la seva economia. A l'Àfrica, la freqüència dels cops d'estat s'accelera des de l'últim any. I a Llatinoamèrica, malgrat les anteriors xifres macroeconòmiques positives, la insatisfacció social alimenta riscs de canvis radicals de rumb polític com ja s'ha vist a a Xile.
Evolució de la despesa nominal (22) de l'OCDE (en % del PIB de l'any passat) - Font : MacroMarketMusings / David Beckworth, 11/2009
El cúmul d'aquestes tendències està formant molt ràpidament un «cocktail socio-polític explosiu» que condueix directament a conflictes entre els components de la mateixa entitat geopolítica: entre l'Estat federal i els estats a Estats Units, tensions entre Estat-membres a l'UE, entre repúbliques i federació a Rússia, províncies i govern central a Xina, entre grups ètnics, augment dels sentiments anti-immigrants per tot arreu, i l'apel·lar al nacionalisme o al regionalisme (23) per canalitzar aquestes tensions destructives. El conjunt es desenvolupa en un context d'empobriment de les classes mitjanes als Estats Units, el Japó i Europa (en particular en el Regne Unit i en els països europeus i asiàtics (24) on les famílies i les col·lectivitats són més endeutades).
En aquest context, el LEAP/E2020 considera que la fase de desarticulació geopolítica mundial s'estendrà segons cinc seqüències temporals, que es desenvolupen en aquest GEAB Núm. 43, a saber:
0. Inici de la fase de desarticulació geopolítica mundial - 4rt trimestre de 2009 / 2on trimestre de 2010
1. Seqüència 1: Conflictes monetaris i de xocs financers
2. Seqüència 2: Conflictes comercials
3. Seqüència 3: Crisis sobiranes
4. Seqüència 4: Crisi soci-polítiques
5. Seqüència 5: Crisis estratègiques
D'altra banda, en aquest número del GEAB, el nostre equip presenta els vuit països que estima més perillosos que Grècia en matèria de deute sobirà; presentant la seva anàlisi de l'evolució post-crisi de l'economia financera respecte a l'economia real. Finalment, el LEAP/E2020 presenta les seves recomanacions mensuals (divises, actius...) incloent alguns criteris per a una lectura més fiable de les informacions en el context particular de la fase de desarticulació geopolítica mundial.
-------
Notes:
(1) Joseph Stiglitz i Simon Johnson ja no diuen cap altra cosa quan estimen que la crisi està convertint-se en una ocasió fallida de reforma del sistema financer mundial que conduirà ràpidament a nous conflictes. Font: USAToday, 12/03/2010.
(2) Nord-Americans i europeus tenen posicions diametralment oposades sobre aquest tema i l'arribada al poder de Barack Obama només ha tornat més complicat el posicionament públic dels europeus (com ho han afirmat immediatament des del principi els «Obamafils») sense canviar el fonamental.
(3) El mateix passa respecte a la investigació, la posició dels Estats Units retrocedeix molt ràpidament. La classificació mundial de les millors institucions d'investigació només compta amb sis institucions nord-americana entre els quinze primeres contra quatre europees i dues xineses; i cap als primers tres llocs. Font: Scimago Institutions Rankings 2009, 03/2009
(4) Com ho mostra l'actitud d'Israel que està actuant de manera gairebé injuriosa respecte a Washington. Aquest és un indicador important ja que ningú millor que els aliats més propers per percebre el grau d'impotència d'un imperi. Els enemics o bé els aliats recents o llunyans són incapaços de tal percepció en no tenir un accés tan íntim al poder central, ni una perspectiva històrica suficient com per a poder percebre tal evolució. L'editorial de Thomas Friedman en el New York Times del 13/03/2010 il·lustra bé el desconcert de les elits americanes davant l'actitud cada vegada més atrevida del seu aliat israelià, i igualment la incapacitat del govern nord-americà la per reaccionar fermament a aquesta barra.
(5) El to puja considerablement sobre aquesta matèria el que el converteix un joc en una aposta de poder simbòlic com a econòmic per a Pequín i/o per a Washington. Fonts: China Daily, 14/03/2010; Washington Post, 14/03/2010.
(6) El replegament probable de nombroses tropes de l'OTAN de l'Afganistan el 2011 condueix a Rússia i Índia a desenvolupar una estratègia comuna, especialment amb Iran, per prevenir una tornada dels Talibans al poder. Font : Times of Índia, 12/03/2010
(7) A més de la caiguda del govern dels Països Baixos per diferències sobre la seva presència a l'Afganistan, ara és Alemanya la que porta la idea d'integrar Rússia a l'OTAN, una bona vella idea russa, amb el pretext que l'OTAN ja no és pertinent en la seva forma actual. Font: Spiegel, 08/03/2010
(8) Els europeus estan tots molt nerviosos davant de la decisió de Washington d'eliminar l'oferta europea de renovar els contracte pels avions cisterna de la Força Aèria d'EUA.. Aquesta decisió marca probablement el final del mite (molt popular en Europa) d'un mercat transatlàntic d'armaments. Washington només permetrà que les seves companyies guanyin tals grans contractes. Els europeus han de preveure seriosament proveir-se essencialment en la seva indústria de defensa. Font: Financial Times
(9) Inclús Los Angeles Times del 28/02/2010 es fa l'eco de les inquietuds de l'historiador britànic Niall Ferguson que opina que el «imperi nord-americà» pugues col·lapsar d'un dia per l'altre com va ser el cas de l'URSS
(10) El fet que el món àrab ara està fortament afectat per la crisi econòmica mundial afegirà una inestabilitat crònica a la regió. Font: Awid/Pnud, 19/02/2010
(11) Veneçuela s'equipa d'avions de caça xinesos. Una situació pròpia d'un guió de política ficció fa només cinc anys. Font : YahooNews, 14/03/2010
(12) Com ho hem anticipat en els anteriors GEAB, la «crisi grega» es dissipa, tornant a la realitat de les grans tendències de la crisi i com per casualitat, des de fa alguns dies es comença a veure de nou que les anàlisis posen en consideració la pèrdua dels Estats Units de la seva notació AAA en el que concerneix el seu deute; i la fi del rol de moneda de reserva del dòlar. Font: BusinessInsider/Standard & Poor's, 12/03/2010
(13) El gràfic de més endavant il·lustra la volatilitat cada vegada més major que caracteritza les places financessis i que, segons LEAP/E2020, és un indicador d'un risc sistèmic major. Si es mira la rendibilitat del New York Stock Exchange durant més de 180 anys, es comprova que en els anys de la dècada passada (2000-2008, certament, es podria afegir 2009) estan els resultats extrems, els millors i dels pitjors. La mida de les ordres passades als mercats financers mundials s'ha reduït en un 50% en cinc anys, sota l'efecte de l'automatització i dels mètodes de «alta-freqüència» que augmenten la seva volatilitat potencial. Font: Financial Times, 21/02/2010
(14) La recent advertència del Secretari d'Estat del Tresor nord-americà, Thimoty Geithner, referent als riscs del desviament transatlàntic en matèria de reglamentació financera és només l'últim indici d'aquesta evolució. Font: Financial Times, 10/03/2010
(15) L'exemple més recent, Suècia, que pensava haver passat la crisi, es troba de nou submergida en la recessió tenint en compte les molt males xifres del 4rt trimestre 2009. Font: SeekingAlpha, 02/03/2010
(16) La taxa d'atur d'EUA és ja pròxima al 20%, amb pics de 40%-50% per a les classes socials desfavorides. Per evitar fer front a aquesta realitat, les autoritats nord-americanes practiquen una gran manipulació de les xifres de la població activa i de la població a la recerca d'ocupació. L'article de Steven Hansen publicat el 21/02/2010 sobre SeekingAlpha i titolat «Which economic world are we in?» ofereix una perspectiva interessant sobre aquesta qüestió...
(17) Un anàlisi certament radical però molt ben documentat i bastant pertinent d'aquesta situació és desenvolupat per David DeGraw a Alternet de 15/02/2010.
(18) Font (inclòs els comentaris) : MarketWatch, 25/02/2010
(19) La sospita de «Roig» i de «Comunista» és la que hi ha en cada sindicalista que es manifesti per causes socials
(20) Igualmente als Estats Units els estudiants es manifesten contra les alces de les drets de matrícula; i on la població s'inquieta pel tancament de la meitat de les escoles públiques en una ciutat com Kansas City; mentre que a Nova York, són 62 les brigades de bombers que seran suprimida. Fonts: New York Times, 04/03/2010 ; USAToday, 12/03/2010 ; Fire Engineering, 11/03/2010
(21) Des de Joe Stack fins als Tea Parties, 2009 la classe mitjana americana tendeix a radicalitzar-se molt ràpidament des de mitjans de 2009.
(22) la despesa nominal és el valor total de les despeses en una economia no corregida per la inflació. És en realitat el valor de la demanda total. Es constata sobre aquest gràfic que la crisi assenyala un enfonsament de la demanda..
(23) El terme regional és utilitzat aquí al sentit geopolític, de conjunt regional (UE, Asean...).
(24) Así a Corea del Sud, el deute de les famílies continua agreujant-se amb la crisi mentre que les empreses acumulen de reserves de liquiditat en lloc d'invertir ja que no creuen en la recuperació. Font: Korea Herald, 03/03/2010
Dimecres, 17 de març de 2010
Les anticipacions del LEAP, que duu als gens una òptica eurocèntrica continental, tenen una certa tendència a castigar als EUA en particular i al món anglosaxó en general o, si més no, a mi em fa aquest efecte. En tot cas, veurem aviat si estan encertant. Sembla que les anticipacions dels dos últims anys hagin estat encaminades a arribar a aquest 2010 on, segons LEAP, arriba el xoc. Agafin-se fort.
Nota publica de GEAB N°43 (16 de març de 2010)
El GEAB N°43 està disponible! Les cinc seqüències de la fase de desarticulació geopolítica global
En aquest final del primer trimestre 2010, quan en els fronts monetaris, financers, comercials i estratègics, augmenten els signes de confrontacions a nivell internacional, quan la violència del conflicte social de la crisi es confirma en els grans països i conjunts regionals, el LEAP/E2020 està en condicions de subministrar-ne una primera seqüència anticipatòria del desenvolupament d'aquesta fase de desarticulació geopolítica mundial.
Recordem que aquesta fase podria ser el preludi a una reorganització permanent del sistema internacional si, d'aquí a mitjan aquesta dècada, les conseqüències del col·lapse de l'ordre mundial heretat de la Segona Guerra Mundial i de la caiguda del teló d'acer, estan totalment elaborades. Això implicaria una reforma completa del sistema monetari internacional, especialment per reemplaçar el sistema actual fundat en el dòlar, per un sistema basat en una divisa internacional el valor de la qual estigui fonamentat en una cistella de les principals monedes mundials ponderades pel pes respectiu de les seves economies.
L'any passat per a aquesta la mateixa època, en vigílies de la cimera del G20 a Londres, vam publicar en el Financial Times un missatge a tota pàgina on assenyalàvem que la «finestra d'oportunitat» ideal per a tal reforma radical estava entre la primavera i l'estiu de 2009, altrament el món entraria en la fase de desarticulació geopolítica global a finals de 2009 (1).
L'«Anell de Foc» dels deutes sobirans - Distribució gràfica dels Estats en funció del seu deute i del seu dèficit públic, ( en % PBI) - Font : Reuters Ecowin, 02/2010
El fracàs de la cimera de Copenhaguen el desembre de 2009, que posa fi a prop de dues dècades d'una dinàmica cooperació internacional sobre la qüestió (2), en un context de creixents conflictes entre nord-americans i xinesos, i de divisió occidental respecte a la mateixa, és un indicador pertinent que confirma aquesta anticipació dels nostres investigadors. Les relacions internacionals es degraden augmentant les tensions (zones i subjectes) mentre que la capacitat dels Estats Units per exercir la seva funció de conductor (3) o fins i tot simplement d'e ser «modelo» de qui hi ha sota seu orbita s'esvaeix cada dia una mica més (4). Cap al final del primer trimestre de 2010 podem, en particular, destacar:
. el constant deteriorament de les relacions xineses - nord-americanes (Taiwan, Tibet, Iran, paritat Dòlar-Yuan (5), caiguda de les compres de Bons del Tresor d'EUA, conflictes comercials múltiples...);
. les creixents dissensions transatlàntiques (Afganistan (6), OTAN (7), contractes dels avions cisternes de la Força Aèria d'EUA (8), clima, crisi grega);
. la paràlisi decisòria de Washington (9);
. la permanent inestabilitat del Mitjà Orient (10) i l'empitjorament de les crisis potencials Israel-Palestina i Israel-Iran;
. el reforç de la tendència a constituir blocs regionals (Àsia, Amèrica Llatina (11), Europa en particular;
. la volatilitat monetària (12) i financera (13) mundial que augmenta;
. l'enfortiment del temor en els riscos sobirans;
. el creixent paper crític dels bancs nord-americans associat a una reglamentació que mira a regionalitzar els mercats financers (14)
. etc...
Evolució de la rendibilitat (%) del Mercat de Valors de Nova York de 1825 a 2008 - Font : Value Square Asset Management / Yale School of Management, 2009
Alhora, en circumstàncies d'absència de recuperació econòmica (15), les confrontacions socials s'incrementen a Europa mentre que als Estats Units la xarxa social, dit de manera planera, es desmantella (16). Si bé el primer fenomen és més visible que el segon, el segon és més taxatiu. El domini de l'eina de comunicació internacional pels Estats Units li permet ocultar les conseqüències socials d'aquesta destrucció dels seus serveis de públics i socials, mentre ocorre un accelerat empobriment de la classe mitjana del país (17). Aquest camuflament es torna tant més fàcil perquè a diferència d'Europa la seva xarxa social està atomitzada (18): sindicalització feble, sindicats molt sectoritzats sense reivindicacions socials generals, identificació històrica del reclam social amb les actituds «anti nord-americanes» (19)... Avui en ambdós costats de l'atlàntic (i al Japó) els serveis públics (transports públics, policia, bombers.) i socials (salut, educació, jubilació...) estan en procés de desmantellament, quan no són simplement tancats; les manifestacions (20), algunes violentes, augmenten a Europa mentre que les accions de terrorisme domèstic o de radicalització política (21) són cada vegada més nombroses als Estats Units. A la Xina, el creixent control d'Internet i dels mitjans de comunicació és abans que res un bon indicador del creixent nerviosisme dels dirigents pekinesos en el que concerneix la situació de la seva opinió pública. Les manifestacions quant a l'atur i la pobresa continuen augmentant, contradient el discurs optimista dels líders xinesos sobre l'estat de la seva economia. A l'Àfrica, la freqüència dels cops d'estat s'accelera des de l'últim any. I a Llatinoamèrica, malgrat les anteriors xifres macroeconòmiques positives, la insatisfacció social alimenta riscs de canvis radicals de rumb polític com ja s'ha vist a a Xile.
Evolució de la despesa nominal (22) de l'OCDE (en % del PIB de l'any passat) - Font : MacroMarketMusings / David Beckworth, 11/2009
El cúmul d'aquestes tendències està formant molt ràpidament un «cocktail socio-polític explosiu» que condueix directament a conflictes entre els components de la mateixa entitat geopolítica: entre l'Estat federal i els estats a Estats Units, tensions entre Estat-membres a l'UE, entre repúbliques i federació a Rússia, províncies i govern central a Xina, entre grups ètnics, augment dels sentiments anti-immigrants per tot arreu, i l'apel·lar al nacionalisme o al regionalisme (23) per canalitzar aquestes tensions destructives. El conjunt es desenvolupa en un context d'empobriment de les classes mitjanes als Estats Units, el Japó i Europa (en particular en el Regne Unit i en els països europeus i asiàtics (24) on les famílies i les col·lectivitats són més endeutades).
En aquest context, el LEAP/E2020 considera que la fase de desarticulació geopolítica mundial s'estendrà segons cinc seqüències temporals, que es desenvolupen en aquest GEAB Núm. 43, a saber:
0. Inici de la fase de desarticulació geopolítica mundial - 4rt trimestre de 2009 / 2on trimestre de 2010
1. Seqüència 1: Conflictes monetaris i de xocs financers
2. Seqüència 2: Conflictes comercials
3. Seqüència 3: Crisis sobiranes
4. Seqüència 4: Crisi soci-polítiques
5. Seqüència 5: Crisis estratègiques
D'altra banda, en aquest número del GEAB, el nostre equip presenta els vuit països que estima més perillosos que Grècia en matèria de deute sobirà; presentant la seva anàlisi de l'evolució post-crisi de l'economia financera respecte a l'economia real. Finalment, el LEAP/E2020 presenta les seves recomanacions mensuals (divises, actius...) incloent alguns criteris per a una lectura més fiable de les informacions en el context particular de la fase de desarticulació geopolítica mundial.
-------
Notes:
(1) Joseph Stiglitz i Simon Johnson ja no diuen cap altra cosa quan estimen que la crisi està convertint-se en una ocasió fallida de reforma del sistema financer mundial que conduirà ràpidament a nous conflictes. Font: USAToday, 12/03/2010.
(2) Nord-Americans i europeus tenen posicions diametralment oposades sobre aquest tema i l'arribada al poder de Barack Obama només ha tornat més complicat el posicionament públic dels europeus (com ho han afirmat immediatament des del principi els «Obamafils») sense canviar el fonamental.
(3) El mateix passa respecte a la investigació, la posició dels Estats Units retrocedeix molt ràpidament. La classificació mundial de les millors institucions d'investigació només compta amb sis institucions nord-americana entre els quinze primeres contra quatre europees i dues xineses; i cap als primers tres llocs. Font: Scimago Institutions Rankings 2009, 03/2009
(4) Com ho mostra l'actitud d'Israel que està actuant de manera gairebé injuriosa respecte a Washington. Aquest és un indicador important ja que ningú millor que els aliats més propers per percebre el grau d'impotència d'un imperi. Els enemics o bé els aliats recents o llunyans són incapaços de tal percepció en no tenir un accés tan íntim al poder central, ni una perspectiva històrica suficient com per a poder percebre tal evolució. L'editorial de Thomas Friedman en el New York Times del 13/03/2010 il·lustra bé el desconcert de les elits americanes davant l'actitud cada vegada més atrevida del seu aliat israelià, i igualment la incapacitat del govern nord-americà la per reaccionar fermament a aquesta barra.
(5) El to puja considerablement sobre aquesta matèria el que el converteix un joc en una aposta de poder simbòlic com a econòmic per a Pequín i/o per a Washington. Fonts: China Daily, 14/03/2010; Washington Post, 14/03/2010.
(6) El replegament probable de nombroses tropes de l'OTAN de l'Afganistan el 2011 condueix a Rússia i Índia a desenvolupar una estratègia comuna, especialment amb Iran, per prevenir una tornada dels Talibans al poder. Font : Times of Índia, 12/03/2010
(7) A més de la caiguda del govern dels Països Baixos per diferències sobre la seva presència a l'Afganistan, ara és Alemanya la que porta la idea d'integrar Rússia a l'OTAN, una bona vella idea russa, amb el pretext que l'OTAN ja no és pertinent en la seva forma actual. Font: Spiegel, 08/03/2010
(8) Els europeus estan tots molt nerviosos davant de la decisió de Washington d'eliminar l'oferta europea de renovar els contracte pels avions cisterna de la Força Aèria d'EUA.. Aquesta decisió marca probablement el final del mite (molt popular en Europa) d'un mercat transatlàntic d'armaments. Washington només permetrà que les seves companyies guanyin tals grans contractes. Els europeus han de preveure seriosament proveir-se essencialment en la seva indústria de defensa. Font: Financial Times
(9) Inclús Los Angeles Times del 28/02/2010 es fa l'eco de les inquietuds de l'historiador britànic Niall Ferguson que opina que el «imperi nord-americà» pugues col·lapsar d'un dia per l'altre com va ser el cas de l'URSS
(10) El fet que el món àrab ara està fortament afectat per la crisi econòmica mundial afegirà una inestabilitat crònica a la regió. Font: Awid/Pnud, 19/02/2010
(11) Veneçuela s'equipa d'avions de caça xinesos. Una situació pròpia d'un guió de política ficció fa només cinc anys. Font : YahooNews, 14/03/2010
(12) Com ho hem anticipat en els anteriors GEAB, la «crisi grega» es dissipa, tornant a la realitat de les grans tendències de la crisi i com per casualitat, des de fa alguns dies es comença a veure de nou que les anàlisis posen en consideració la pèrdua dels Estats Units de la seva notació AAA en el que concerneix el seu deute; i la fi del rol de moneda de reserva del dòlar. Font: BusinessInsider/Standard & Poor's, 12/03/2010
(13) El gràfic de més endavant il·lustra la volatilitat cada vegada més major que caracteritza les places financessis i que, segons LEAP/E2020, és un indicador d'un risc sistèmic major. Si es mira la rendibilitat del New York Stock Exchange durant més de 180 anys, es comprova que en els anys de la dècada passada (2000-2008, certament, es podria afegir 2009) estan els resultats extrems, els millors i dels pitjors. La mida de les ordres passades als mercats financers mundials s'ha reduït en un 50% en cinc anys, sota l'efecte de l'automatització i dels mètodes de «alta-freqüència» que augmenten la seva volatilitat potencial. Font: Financial Times, 21/02/2010
(14) La recent advertència del Secretari d'Estat del Tresor nord-americà, Thimoty Geithner, referent als riscs del desviament transatlàntic en matèria de reglamentació financera és només l'últim indici d'aquesta evolució. Font: Financial Times, 10/03/2010
(15) L'exemple més recent, Suècia, que pensava haver passat la crisi, es troba de nou submergida en la recessió tenint en compte les molt males xifres del 4rt trimestre 2009. Font: SeekingAlpha, 02/03/2010
(16) La taxa d'atur d'EUA és ja pròxima al 20%, amb pics de 40%-50% per a les classes socials desfavorides. Per evitar fer front a aquesta realitat, les autoritats nord-americanes practiquen una gran manipulació de les xifres de la població activa i de la població a la recerca d'ocupació. L'article de Steven Hansen publicat el 21/02/2010 sobre SeekingAlpha i titolat «Which economic world are we in?» ofereix una perspectiva interessant sobre aquesta qüestió...
(17) Un anàlisi certament radical però molt ben documentat i bastant pertinent d'aquesta situació és desenvolupat per David DeGraw a Alternet de 15/02/2010.
(18) Font (inclòs els comentaris) : MarketWatch, 25/02/2010
(19) La sospita de «Roig» i de «Comunista» és la que hi ha en cada sindicalista que es manifesti per causes socials
(20) Igualmente als Estats Units els estudiants es manifesten contra les alces de les drets de matrícula; i on la població s'inquieta pel tancament de la meitat de les escoles públiques en una ciutat com Kansas City; mentre que a Nova York, són 62 les brigades de bombers que seran suprimida. Fonts: New York Times, 04/03/2010 ; USAToday, 12/03/2010 ; Fire Engineering, 11/03/2010
(21) Des de Joe Stack fins als Tea Parties, 2009 la classe mitjana americana tendeix a radicalitzar-se molt ràpidament des de mitjans de 2009.
(22) la despesa nominal és el valor total de les despeses en una economia no corregida per la inflació. És en realitat el valor de la demanda total. Es constata sobre aquest gràfic que la crisi assenyala un enfonsament de la demanda..
(23) El terme regional és utilitzat aquí al sentit geopolític, de conjunt regional (UE, Asean...).
(24) Así a Corea del Sud, el deute de les famílies continua agreujant-se amb la crisi mentre que les empreses acumulen de reserves de liquiditat en lloc d'invertir ja que no creuen en la recuperació. Font: Korea Herald, 03/03/2010
Dimecres, 17 de març de 2010
corrupcions
Alguna cosa deu anar molt malament al ministeri d'interior quan es confon a cinc ciutadans catalans en viatge de turisme amb un grup terrorista. Sembla un mal acudit. El que passa és que estan fent broma amb una cosa que no té gràcia com és l'assassinat d'una persona.
Igual com l'acudit de deixar anar a l'ex-director corrupte de la Guàrdia Civil. "Ja ha complert la seva condemna", dirà algú i sí, és cert, només que la seva condemna ha quedat en la meitat del que originalment tenia, "li han reduït per bona conducta","diu l'altre. Segur que sí. Una conducta excel·lent. Els calers segueixen sense aparèixer.
Però bé, aquest és el funcionament habitual, no? Encara sort que no li han donat un càrrec. Com en el cas Filesa de finançament il·legal de la campanya del PSOE de l'any 1989. A l'any 97 es va dictar sentència sobre aquest cas i el llavors senador Josep Maria Sala va ser condemnat a tres anys de presó, dels que en va fer dos fins que el Tribunal Constitucional (el mateix que porta gairebé quatre anys amb el judici contra Catalunya, altrament conegut com "el cas de l'estatutet") va anul·lar la sentència. El TC funciona per a segons quines coses:per exemple, tapar les vergonyes de PP i PSOE. Doncs bé, el senyor Sala és actualment secretari de l'àrea d'immigració del PSC. I és que cal retenir a la gent valuosa.
Als innocents els cau un marronàs (sort que s'ha aclarit!). Jutjats i condemnats (mira que costa condemnar a un alt càrrec!), en canvi, encara s'enduen premi gros.
És el que hi ha. La justícia no funciona igual amb tothom ni funciona igual amb tots el casos. No es jutja igual a un ciutadà corrent que a un alt càrrec. No es jutja igual un cas contra l'independentisme que un cas contra el feixisme. No es jutgen igual als treballadors en conflictes socials que els casos d'abusos de grans empreses. La capacitat de defensa d'uns i altres no és la mateixa. La influència política tampoc.
És el que passa quan es viu a un país on es percep que la corrupció no és l'excepció sinó la norma. Un país on la proporció d'imputats en casos de corrupció entre polítics i alts càrrecs supera de llarg la proporció d'imputats que es pot trobar entre el comú de la societat.
Poca cosa a fer. Quan sortiu al carrer vigileu la cartera.
Igual com l'acudit de deixar anar a l'ex-director corrupte de la Guàrdia Civil. "Ja ha complert la seva condemna", dirà algú i sí, és cert, només que la seva condemna ha quedat en la meitat del que originalment tenia, "li han reduït per bona conducta","diu l'altre. Segur que sí. Una conducta excel·lent. Els calers segueixen sense aparèixer.
Però bé, aquest és el funcionament habitual, no? Encara sort que no li han donat un càrrec. Com en el cas Filesa de finançament il·legal de la campanya del PSOE de l'any 1989. A l'any 97 es va dictar sentència sobre aquest cas i el llavors senador Josep Maria Sala va ser condemnat a tres anys de presó, dels que en va fer dos fins que el Tribunal Constitucional (el mateix que porta gairebé quatre anys amb el judici contra Catalunya, altrament conegut com "el cas de l'estatutet") va anul·lar la sentència. El TC funciona per a segons quines coses:per exemple, tapar les vergonyes de PP i PSOE. Doncs bé, el senyor Sala és actualment secretari de l'àrea d'immigració del PSC. I és que cal retenir a la gent valuosa.
Als innocents els cau un marronàs (sort que s'ha aclarit!). Jutjats i condemnats (mira que costa condemnar a un alt càrrec!), en canvi, encara s'enduen premi gros.
És el que hi ha. La justícia no funciona igual amb tothom ni funciona igual amb tots el casos. No es jutja igual a un ciutadà corrent que a un alt càrrec. No es jutja igual un cas contra l'independentisme que un cas contra el feixisme. No es jutgen igual als treballadors en conflictes socials que els casos d'abusos de grans empreses. La capacitat de defensa d'uns i altres no és la mateixa. La influència política tampoc.
És el que passa quan es viu a un país on es percep que la corrupció no és l'excepció sinó la norma. Un país on la proporció d'imputats en casos de corrupció entre polítics i alts càrrecs supera de llarg la proporció d'imputats que es pot trobar entre el comú de la societat.
Poca cosa a fer. Quan sortiu al carrer vigileu la cartera.
dimarts, 16 de març del 2010
La MAT no ho hauria arreglat pas (per Joan Martí Colomer)
En Joan Martí Colomer, portaveu de la Plataforma No a la MAT, explica en aquest article d'opinió d'avui al Vilaweb, perquè amb la MAT no s'hauria evitat el caos viscut (i que encara cueja) a conseqüència de la nevada de dilluns de la setmana passada.
Per cert, que des d'ERC proposen als usuaris donar-se de baixa d'Endesa, aprofitant que el mercat està liberalitzat i es pot contractar el subministrament amb una altre companyia.
No està pas malament com a càstig a Endesa.
En tot cas, però, i almenys de moment i fins que la nova distribuïdora no obtingués una quota de mercat prou gran com per esmerçar-hi quartos, podem jugar-nos que la xarxa de distribució seria la ja existent, amb un manteniment a mitges entre Endesa i el nou competidor. De fet, sembla que com que alguns usuaris ja han canviat de distribuïdora, en alguns casos s'han produït situacions de "terra de ningú" en la que no estava ben determinat qui se n'havia de fer càrrec de les reparacions, afegint complexitat i més retard a una situació prou penosa en ella mateixa.
El que vull dir és que, encara que canviar de distribuïdora pot fotre a Endesa, molt probablement en una situació similar, els problemes serien els mateixos (o pitjors) perquè el que falla no és quina empresa fa el subministrament, sinó el model de generació i distribució d'energia.
I, sobretot, el que falla de fons és que es vol fer negoci amb l'energia quan la prioritat hauria de ser el servei de qualitat i universal.
En fi. Anem per l'article del Joan Martí Colomer:
La MAT no ho hauria arreglat pas
Aquesta setmana restarà gravada en la memòria de molta gent, que ben difícilment l'oblidarà. Pensar que en el segle XXI, i en el món occidental, una nevada pugui originar un caos tan gran fa tremolar. A part la gestió política de la nevada, cal parlar del trinxament de torres i línies que ja havíem dit que fallarien. Sort que tenim els articles publicats, per recordar, ara, a molta gent una cosa que fa anys i panys que diem: falla la xarxa de distribució. I ha fallat un altre cop. En tenim més casos de no fa pas gaires anys. Encara tenim memòria.
Milions de beneficis que no repercuteixen en el territori. Ni modernització (torres pintades damunt de rovell) ni manteniment (empreses subcontractades per a fer el manteniment que cal i que no fan). Però, tot això, ho hauria de controlar el govern, amb el director d'energia al davant, i la realitat de fa anys és que tenen mans lliures per a fer els protocols pertinents i allò que vulguin. Però hi ha una responsabilitat del govern en el nomenament d'aquest director, Agustí Maure, que, ves per on, havia estat el número 2 de REE, la promotora de la MAT. Cal recordar que, després de la gran apagada de l'estiu del 2007 a Barcelona (amb multa de 22 milions d'euros que encara no han pagat), van decidir que hi hauria una comissió de seguiment de manteniment, inversions, etc. Ja es veu com s'ha planificat. I per això exigim la dimissió fulminant del senyor Maure. Ni un dia més pot estar en aquest govern.
La MAT com a línia de transport pertany a un model energètic centralitzat, que forma part de la doble anella de la Mediterrània. Depèn de poques empreses (lobbies i tinks-tanks al darrere) que fixen les condicions de tot: també del preu també, perquè tenen per missió el negoci. No dóna pas més seguretat al sistema, sinó que el fa més vulnerable. L'energia que ve d'una altra part d'Europa en qualsevol accident pot deixar d'arribar a molts països, com en tenim exemples recents. Encara que haguéssim tingut vint MAT, no s'haurien pas resolt els problemes.
I és que el 'quid' de la qüestió és planificar al costat del territori. Amb debat, diàleg, dades, transparència, etc., com es fa amb els nostres germans i amics de Catalunya Nord. Ho hem pogut comprovar tots aquests anys de treballar plegats; fins i tot hem participat i participem en els debats oberts que porten a terme.
Quan el ciutadà és tractat com un súbdit, sense respondre-li durant els dos primers dies, renyant-lo, pregonant que ells ho han fet bé... Lentitud, incompetència, prepotència…, normes actuals d'aquests dies. I ara expedients oberts, reclamacions que es miraran de pagar…, ja sabem la cançó de l'enfadós. Per això ja fa temps que la gent es malfia dels polítics 'professionals', que s'allunyen del ciutadà corrent. No el serveixen ni en aquests moments. Sort que la gent del carrer fa la feina primera de netejar els camins, tallar els arbres, etc.
Nosaltres, com a ciutadans responsables, proposem una nova cultura de l'energia, basada en el consum responsable, més eficient; una gestió de la demanda i una generació distribuïda; el foment de les energies renovables, però gestionades per la societat civil, no pas per grans empreses que abans es dedicaven al negoci del totxo i ara es diuen 'renovables' per poder continuar guanyant diners. Però ja veiem i comprovem, una vegada més, en mans de qui estem.
Joan Martí Colomer
Per cert, que des d'ERC proposen als usuaris donar-se de baixa d'Endesa, aprofitant que el mercat està liberalitzat i es pot contractar el subministrament amb una altre companyia.
No està pas malament com a càstig a Endesa.
En tot cas, però, i almenys de moment i fins que la nova distribuïdora no obtingués una quota de mercat prou gran com per esmerçar-hi quartos, podem jugar-nos que la xarxa de distribució seria la ja existent, amb un manteniment a mitges entre Endesa i el nou competidor. De fet, sembla que com que alguns usuaris ja han canviat de distribuïdora, en alguns casos s'han produït situacions de "terra de ningú" en la que no estava ben determinat qui se n'havia de fer càrrec de les reparacions, afegint complexitat i més retard a una situació prou penosa en ella mateixa.
El que vull dir és que, encara que canviar de distribuïdora pot fotre a Endesa, molt probablement en una situació similar, els problemes serien els mateixos (o pitjors) perquè el que falla no és quina empresa fa el subministrament, sinó el model de generació i distribució d'energia.
I, sobretot, el que falla de fons és que es vol fer negoci amb l'energia quan la prioritat hauria de ser el servei de qualitat i universal.
En fi. Anem per l'article del Joan Martí Colomer:
La MAT no ho hauria arreglat pas
Aquesta setmana restarà gravada en la memòria de molta gent, que ben difícilment l'oblidarà. Pensar que en el segle XXI, i en el món occidental, una nevada pugui originar un caos tan gran fa tremolar. A part la gestió política de la nevada, cal parlar del trinxament de torres i línies que ja havíem dit que fallarien. Sort que tenim els articles publicats, per recordar, ara, a molta gent una cosa que fa anys i panys que diem: falla la xarxa de distribució. I ha fallat un altre cop. En tenim més casos de no fa pas gaires anys. Encara tenim memòria.
Milions de beneficis que no repercuteixen en el territori. Ni modernització (torres pintades damunt de rovell) ni manteniment (empreses subcontractades per a fer el manteniment que cal i que no fan). Però, tot això, ho hauria de controlar el govern, amb el director d'energia al davant, i la realitat de fa anys és que tenen mans lliures per a fer els protocols pertinents i allò que vulguin. Però hi ha una responsabilitat del govern en el nomenament d'aquest director, Agustí Maure, que, ves per on, havia estat el número 2 de REE, la promotora de la MAT. Cal recordar que, després de la gran apagada de l'estiu del 2007 a Barcelona (amb multa de 22 milions d'euros que encara no han pagat), van decidir que hi hauria una comissió de seguiment de manteniment, inversions, etc. Ja es veu com s'ha planificat. I per això exigim la dimissió fulminant del senyor Maure. Ni un dia més pot estar en aquest govern.
La MAT com a línia de transport pertany a un model energètic centralitzat, que forma part de la doble anella de la Mediterrània. Depèn de poques empreses (lobbies i tinks-tanks al darrere) que fixen les condicions de tot: també del preu també, perquè tenen per missió el negoci. No dóna pas més seguretat al sistema, sinó que el fa més vulnerable. L'energia que ve d'una altra part d'Europa en qualsevol accident pot deixar d'arribar a molts països, com en tenim exemples recents. Encara que haguéssim tingut vint MAT, no s'haurien pas resolt els problemes.
I és que el 'quid' de la qüestió és planificar al costat del territori. Amb debat, diàleg, dades, transparència, etc., com es fa amb els nostres germans i amics de Catalunya Nord. Ho hem pogut comprovar tots aquests anys de treballar plegats; fins i tot hem participat i participem en els debats oberts que porten a terme.
Quan el ciutadà és tractat com un súbdit, sense respondre-li durant els dos primers dies, renyant-lo, pregonant que ells ho han fet bé... Lentitud, incompetència, prepotència…, normes actuals d'aquests dies. I ara expedients oberts, reclamacions que es miraran de pagar…, ja sabem la cançó de l'enfadós. Per això ja fa temps que la gent es malfia dels polítics 'professionals', que s'allunyen del ciutadà corrent. No el serveixen ni en aquests moments. Sort que la gent del carrer fa la feina primera de netejar els camins, tallar els arbres, etc.
Nosaltres, com a ciutadans responsables, proposem una nova cultura de l'energia, basada en el consum responsable, més eficient; una gestió de la demanda i una generació distribuïda; el foment de les energies renovables, però gestionades per la societat civil, no pas per grans empreses que abans es dedicaven al negoci del totxo i ara es diuen 'renovables' per poder continuar guanyant diners. Però ja veiem i comprovem, una vegada més, en mans de qui estem.
Joan Martí Colomer
dilluns, 15 de març del 2010
un cop més, Spandau Ballet
Divendres passat, al Pavelló Olímpic de Badalona el grup anglès Spandau Ballet van fer un concert de revival. No, no hi vaig anar. Tot i que a la meva dona i a mi ens hauria agradat. És el que té ser un pureta: que et mola la música dels 80 i trobes que ja no es fa música com abans.
ONCE MORE Spandau Ballet (2009)
I dont wanna let you down, I just want a chance and turn this love around
I keep searching for the sound
I dont wanna do you wrong, I just wanna take us back where we belong
We were hot and we were, oh so strong
Ooh I know I ll make it if we try
Reach for the stars and we can touch the sky
Chorus
Darling, once more
Wont you give me one more time
Say these words together, I need you more than ever trying once more
One more chance to make it right
Never say never
Lets rise up together
Take on the world
I dont wanna change a thing
I dont wanna change this whisper to a scream
Same old song in a different dream
Sorry I stole the show
I cant believe I had your heart and let it go
Always love you but I didn t know
Ooh theres nothing standing in our way
We ve got the love but do we wanna play
(Chorus)
Let's stick around, go round again
Another chance to make amends
(Chorus)
Lets rise up together
Take on the world (3x)
El bo del cas és que els Spandau Ballet no eren un grup pel que sentís una especial predilecció en el seu moment. Aquella estètica pulcra i immaculada, aquella imatge de bons nois i, sobretot, aquell romanticisme de pa sucat amb oli... impossible prendre-se'ls seriosament.
L'altre gran grup de romàntics de l'època els Duran Duran tenien, si més no, una certa imatge de gamberrisme que, malgrat el maquillatge i els cabells crepats, els afegien una dosi de credibilitat, a més de sonar més rockers que els Spandau. En aquella època jo hauria triat abans anar a un concert de Duran Duran que a un dels Spandau. Ara bé, en tot cas, sempre hauria triat un concert de rock abans que un concert de cap dels dos.
Però va arribar el moment d'anar a les discoteques i allà vaig descobrir que les cançons lentes eren dels Spandau. En aquella època quan posaven les lentes era el gran moment de la sessió de tarda. Els Spandau van ser la banda sonora de grans moments.
Vaig arribar a entendre que aquell grup que feia cançons lentes tenia alguna cosa que agradava a les noies. En definitiva, una colla de galifardeus que aconseguien que centenars de noies els llencessin les calcetes en una singular demostració d'afecte eren, forçosament, mereixedors de respecte i admiració. Ara penso que potser això també valdria pel David Bisbal, per dir algú, però estic convençut que als Spandau els han tirat moltes més calcetes que al Bisbal.
El cas és que ha passat el temps i al llarg dels anys he escoltat molts cops "True", "Gold", "Through de barricades"... Altres cançons de l'època d'altres grups i cantants s'han perdut, però aquestes han quedat. Elegants, sòbries, melòdiques, ben cantades. Amb el pas del temps aquestes cançons han guanyat. Els Spandau del passat divendres ja no son aquell grup de jovenets bufons col·leccionistes de calcetes sinó un veterà i elegant grup de pop rock que té en el seu repertori algunes cançons imprescindibles.
El temps ha deixat la marca del seu pas en arrugues i quilos de més tant amunt com avall de l'escenari, és cert, però també una mirada més intensa on els somnis i els records, les victòries i les derrotes, es barregen. Vides a mig camí. En la foscor s'aturen i es retroben per ballar, ben arrapats, aquells himnes. Vam ser aquella generació. Som nosaltres.
Els Spandau van fer, doncs un concert de revival a Badalona. Als himnes de sempre n'hi han afegit un de nou "Once more" ("un cop més") que resulta molt escaient per aquest tour de la memòria que estan fent. La cançó dona nom al seu darrer(?) disc.
Per a tots vostès, el videoclip de "Once more". Un cop més: Spandau Ballet.
ONCE MORE Spandau Ballet (2009)
I dont wanna let you down, I just want a chance and turn this love around
I keep searching for the sound
I dont wanna do you wrong, I just wanna take us back where we belong
We were hot and we were, oh so strong
Ooh I know I ll make it if we try
Reach for the stars and we can touch the sky
Chorus
Darling, once more
Wont you give me one more time
Say these words together, I need you more than ever trying once more
One more chance to make it right
Never say never
Lets rise up together
Take on the world
I dont wanna change a thing
I dont wanna change this whisper to a scream
Same old song in a different dream
Sorry I stole the show
I cant believe I had your heart and let it go
Always love you but I didn t know
Ooh theres nothing standing in our way
We ve got the love but do we wanna play
(Chorus)
Let's stick around, go round again
Another chance to make amends
(Chorus)
Lets rise up together
Take on the world (3x)
diumenge, 14 de març del 2010
Per la dignitat dels gironins (i de tots!)
A diumenge, 6 dies, doncs, després de la nevada, encara hi han vora de 10.000 persones que no tenen llum per la nevada, sobretot a comarques gironines.
Personalment, crec que aquí hem anat a parar a conseqüència d'una privatització de l'energia on el criteri dominant ha estat la cobdícia i el pagament de favors. Estem en mans d'un monopoli privat, i d'un model energètic que és deriva, justament, d'aquest plantejament monopolístic. Per mi la via de millora és clara: cal la nacionalització de l'energia i la reestructuració a un model energètic de generació distribuïda i de xarxa intel·ligent.
També està clar que no ho voldran els que manen. I els que manen avui són polítics i demà alts càrrecs directius o de consells d'administració d'aquestes grans empreses. No seran aquests els que canviaran les coses. No. Haurem de ser nosaltres, les persones, els treballadors, els ciutadans, els que girem la truita. Com? Doncs a mi em sembla que ja va tocant una vaga general. Però no una vaga general d'un dia, que el sistema és prou fort per aguantar-la, el que cal és una vaga general indefinida.
És com jo crec que podria forçar-se un canvi. Tanmateix, prou que veig que les coses no aniran per aquí. En tot cas, els alcaldes de la zona de les comarques de Girona han posat el crit al cel, com no pot ser d'una altre forma i han escrit un manifest on critiquen la situació. Més de quaranta alcaldes s'hi han adherit.
En solidaritat amb els afectats, i amb els alcaldes, penjo el manifest al bloc. També el podeu llegir en aquest enllaç de "El Punt".
Per la dignitat dels gironins
Personalment, crec que aquí hem anat a parar a conseqüència d'una privatització de l'energia on el criteri dominant ha estat la cobdícia i el pagament de favors. Estem en mans d'un monopoli privat, i d'un model energètic que és deriva, justament, d'aquest plantejament monopolístic. Per mi la via de millora és clara: cal la nacionalització de l'energia i la reestructuració a un model energètic de generació distribuïda i de xarxa intel·ligent.
També està clar que no ho voldran els que manen. I els que manen avui són polítics i demà alts càrrecs directius o de consells d'administració d'aquestes grans empreses. No seran aquests els que canviaran les coses. No. Haurem de ser nosaltres, les persones, els treballadors, els ciutadans, els que girem la truita. Com? Doncs a mi em sembla que ja va tocant una vaga general. Però no una vaga general d'un dia, que el sistema és prou fort per aguantar-la, el que cal és una vaga general indefinida.
És com jo crec que podria forçar-se un canvi. Tanmateix, prou que veig que les coses no aniran per aquí. En tot cas, els alcaldes de la zona de les comarques de Girona han posat el crit al cel, com no pot ser d'una altre forma i han escrit un manifest on critiquen la situació. Més de quaranta alcaldes s'hi han adherit.
En solidaritat amb els afectats, i amb els alcaldes, penjo el manifest al bloc. També el podeu llegir en aquest enllaç de "El Punt".
Per la dignitat dels gironins
Les comarques gironines, la nostra gent, els nostres municipis, les nostres empreses, han patit les conseqüències del temporal de neu i vent que es va produir el dilluns dia 8 de març.
Els alcaldes de les comarques gironines que hem viscut a primera línia des de dilluns l'evolució de la crisi volem expressar a l'opinió pública del país, especialment als nostres conciutadans de les comarques gironines, i en nom seu, el nostre clam perquè l'experiència que ens ha tocat patir no es repeteixi mai més en allò que sigui responsabilitat de les administracions i de les empreses de serveis públics. Ha estat una experiència evitable en bona part. Una experiència que ha de servir per prendre mesures que millorin tot allò que sabem que ha fallat, si cal corregint protocols i destinant-hi inversions, millorant coordinació, informació i recursos humans i materials.
Com a portaveus del món local, volem expressar la nostra queixa per les dificultats que hem tingut durant les fases més crítiques de la crisi, provocades per una manca de comunicació i d'informació, davant de les actuacions previstes per les administracions i les empreses de subministrament energètic, per les operadores de telecomunicacions i per les concessionàries d'infraestructures de la comunicació. No hi ha res pitjor que la poca informació, o insuficient. La manca de subministrament elèctric, que ha estat el principal problema viscut i que n'ha comportat d'altres, s'està allargant molt més del que seria desitjable, i està provocant un greu perjudici a la ciutadania i al teixit econòmic i empresarial dels nostres municipis. No és acceptable que en situacions com les viscudes, les companyies elèctriques actuïn amb tanta opacitat i ofereixin als alcaldes una informació tan poc precisa, i sovint poc creïble. No és acceptable que les companyies elèctriques actuïn amb tan poca celeritat per oferir alternatives a la manca de subministrament elèctric des de la xarxa. Aquesta manca de previsió i de resposta immediata ha fet que el problema s'hagi allargat molt més del que és comprensible i tolerable en situacions d'emergència com la viscuda.
No és acceptable que aquesta manca de subministrament hagi provocat un greu problema sobre els sistemes de telecomunicació. Quan més els hem necessitat, no n'hem disposat, ni els hem pogut fer servir. El col·lapse integral del sistema –llum, telecomunicacions, xarxa viària, transport públic, informació pública– ha caigut sobre les espatlles dels nostres conciutadans. Reconèixer-ho seria un acte de justícia i de reparació moral als centenars de milers d'afectats per aquest temporal, i reforçaria el servei que la política local ha prestat. Hem hagut de destinar recursos econòmics, que no tenim, a donar resposta i protegir els nostres conciutadans, mentre esperàvem l'arribada d'una ajuda promesa que mai no acabava d'arribar. L'ajut ha arribat tard i no en la mesura necessària. És per tot això que manifestem les següents reclamacions:
1. Que les companyies elèctriques assumeixin la responsabilitat que ha comportat la manca de subministrament elèctric, i les conseqüències que se'n deriven.
2. Que el govern de Catalunya, recollint el clam dels alcaldes, exigeixi a les companyies elèctriques que restableixin, posant-hi tots els mitjans necessaris, el subministrament elèctric a tota la població que en aquests moments encara es troba afectada, amb la major brevetat possible. Així mateix, que obligui les companyies elèctriques a fer una auditoria de l'estat de totes les línies de distribució, tant les afectades com les que no ho estan, a fi i efecte d'invertir-hi els recursos necessaris, perquè mai més, davant de situacions imprevistes, es repeteixi una situació com aquesta.
3. Que el govern de la Generalitat de Catalunya revisi els protocols d'actuació i de protecció civil davant de situacions d'emergència, per tal de fer-los més àgils i operatius; i que els recursos necessaris es posin ràpidament al servei dels municipis i dels ciutadans. Tanmateix, que es revisin i es millorin els sistemes de comunicació i informació, tant pel que fa als serveis propis del govern com als dels altres operadors implicats en el territori.
4. Que davant les dificultats econòmiques dels nostres municipis, i tenint en compte l'esforç econòmic que hem hagut de suportar per fer front a l'emergència viscuda, el govern de Catalunya obri de manera immediata i àgil línies d'ajuts als municipis per fer front a les despeses que els ajuntaments hem assumit per recuperar la normalitat i per atendre els ciutadans afectats. Igualment, i per fer front a les conseqüències del temporal, que els diferents departaments de la Generalitat implicats obrin línies d'ajuts per minimitzar els efectes de la nevada, especialment pel que fa a la neteja de boscos i restauració de camins.
És per això que, fent-nos portaveus dels nostres veïns i veïnes, gosem alçar la veu col·lectivament per reclamar canvis en els protocols d'actuació, recursos i disculpes a qui en responsabilitat pertoqui perquè en el futur, quan s'esdevingui una nevada o altres situacions d'emergència, no haguem de patir una situació com la que hem viscut i s'està vivint aquests dies. Que l'experiència ens serveixi a tots plegats per ser millors governants, millors servidors públics, millors prestadors de servei públic, millors ciutadans. Finalment, volem agrair la comprensió i solidaritat dels nostres conciutadans, el suport desinteressat que hem rebut d'ells i de moltes persones anònimes que ens estan ajudant, així com també de tot el personal que ha intervingut en els operatius.
dijous, 11 de març del 2010
quatre dies de fred i a les fosques
No volia. M'he resistit fins avui. Però no hi ha més remei. És inacceptable que avui, dijous, tres dies després de la nevada del dilluns, encara hi hagi un munt de gent que està sense electricitat, o sense telèfon, o nens sense escola, línies de transport que no funcionen... No pot ser.
Estem com a l'estiu del 2007, quan un foc a un transformador va deixar barris sencers de Barcelona sense llum durant una setmana. De fet, ara és pitjor. Allò va passar a l'estiu. La nevada i les seves conseqüències, en canvi, ens afecten enmig d'un hivern que s'ha endurit de cop.
És acceptable dir que aquesta nevada ha estat un cas extraordinari? Doncs no. Es podria arribar a acceptar el caos circulatori que es va patir el mateix dia de la nevada. Es podria arribar a acceptar els talls de carreteres el mateix dia de la nevada o durant un curt marge d'hores posterior, el temps necessari per fer-les transitables de nou.
Però no és acceptable que unes torres caiguin a terra i tres dies després tinguem que encara i hagin tants ciutadans afectats, sense llum, sense calefacció, amb dificultats de transport.
No és la primera vegada que Endesa i REE ens prenen el pel. Aquests monopolis privatitzats i privats d'amics del govern (la famosa casta d'alts càrrecs i funcionaris que avui estan al sector privat, demà al públic i demà passat tornen al privat per una porta giratòria que sempre està en moviment) i que s'enriqueixen de forma ostentosa, no els tremola gens la ma a l'hora d'apujar les tarifes, i se'n cuiden prou de reinvertir un sol duro en millorar instal·lacions, això sí, provaran d'encol·lomar la línia de molt alta tensió (MAT) i ens diran que és la sol·lució de tot.
Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no és cert que els serveis privats funcionin millor. Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no hi ha res que funcioni pitjor que un monopoli privat. Es demostra, un cop més i amb la dura realitat que aquest model de generació centralitzada d'energia i de distribució a partir d'una estructura jeràrquica són extraordinàriament sensibles a situacions excepcionals. Excepcionals, no catastròfiques com al·leguen amb cinisme des d'Endesa. El que és catastròfic és dependre d'un monopoli privat. I la MAT no és sol·lució. Si de cas, la MAT és aprofundir en les causes que han provocat aquest daltabaix.
Hi han vàries lliçons que es poden extreure: no es pot deixar en mans privades, i encara menys en mans de monopolis privats, bens i serveis de primera necessitat com poden ser l'energia, l'aigua, la sanitat, l'educació, l'habitatge, el transport. Molts d'aquest bens i serveis, per a una veritable eficiència, on eficiència no vol dir guanyar diners sinó universalitat i satisfacció dels usuaris, han de ser públics. Una altre lliçó, el model energètic ha de canviar, cal anar a la generació distribuida d'energia, en compte de la generació centralitzada. Conseqüentment, cal anar a la xarxa de distribució intel·ligent d'energia. El caduc model centralitzat i de repartiment jerarquitzat en arbre ha de donar pas a un nou model de generació i distribució en xarxa. Per descomptat, cal millorar l'eficiència energètica de l'edificació.
El problema de tot això és, com sempre, que té un cost. És una inversió molt important que s'hauria d'haver encetat fa molts anys i que ara, i cada cop més, serà molt més difícil de fer. No serà fàcil afrontar aquest canvi i hi ha una gran resistència, precisament per part dels monopolis dominants (en definitiva per la casta s'alts càrrecs, funcionaris i polítics) enfront qualsevol canvi que signifiqui retornar la independència energètica als ciutadans, doncs és aquesta la gran força i el gran perill amb que els amenaça la generació distribuida i la xarxa intel·ligent: que, per definició, esmicola els monopolis energètics.
Bé, tot plegat és una dissertació molt interessant. El problema, però, persisteix i ciutadans d'arreu de Catalunya segueixen a les fosques, passant fret i emprenyats. La realitat prosaica és aquesta. No parlem dels accidents que ha provocat aquesat situació de desampara, fins i tot un mort per l'us maldestre d'un generador.
És inacceptable. Un país de fireta. Mantingut de fireta a propòsit per una elit que se'n beneficia. Potser sí que d'on no hi ha no en raja, i que aquí només donem per això. A aquesta situació s'ha arribat després de molts anys d'anar passant, de no plantar-se i dir prou. Tenim el que tenim perquè entre tots hem anat passant sense preocupar-nos de l'expoli. La culpa principal és dels lladres, ara bé, les víctimes, durant anys, no ho hem denunciat ni ho hem combatut quan tocava. Segurament enganyats per un fals "progrés".
Però ara el "progrés" s'ha acabat. El primer de tot és restablir la normalitat, cert ,i que torni l'energia i els serveis als ciutadans que avui, de forma vergonyosa per a tots, segueixen afectats. Ara bé, si amb la normalitat ve l'oblit, llavors tot aquest patiment, totes aquestes molèsties, tota aquesta emprenyamenta no hauran servit de res.
El nostre país pot ser millor. Però nosaltres hem de canviar.
Estem com a l'estiu del 2007, quan un foc a un transformador va deixar barris sencers de Barcelona sense llum durant una setmana. De fet, ara és pitjor. Allò va passar a l'estiu. La nevada i les seves conseqüències, en canvi, ens afecten enmig d'un hivern que s'ha endurit de cop.
És acceptable dir que aquesta nevada ha estat un cas extraordinari? Doncs no. Es podria arribar a acceptar el caos circulatori que es va patir el mateix dia de la nevada. Es podria arribar a acceptar els talls de carreteres el mateix dia de la nevada o durant un curt marge d'hores posterior, el temps necessari per fer-les transitables de nou.
Però no és acceptable que unes torres caiguin a terra i tres dies després tinguem que encara i hagin tants ciutadans afectats, sense llum, sense calefacció, amb dificultats de transport.
No és la primera vegada que Endesa i REE ens prenen el pel. Aquests monopolis privatitzats i privats d'amics del govern (la famosa casta d'alts càrrecs i funcionaris que avui estan al sector privat, demà al públic i demà passat tornen al privat per una porta giratòria que sempre està en moviment) i que s'enriqueixen de forma ostentosa, no els tremola gens la ma a l'hora d'apujar les tarifes, i se'n cuiden prou de reinvertir un sol duro en millorar instal·lacions, això sí, provaran d'encol·lomar la línia de molt alta tensió (MAT) i ens diran que és la sol·lució de tot.
Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no és cert que els serveis privats funcionin millor. Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no hi ha res que funcioni pitjor que un monopoli privat. Es demostra, un cop més i amb la dura realitat que aquest model de generació centralitzada d'energia i de distribució a partir d'una estructura jeràrquica són extraordinàriament sensibles a situacions excepcionals. Excepcionals, no catastròfiques com al·leguen amb cinisme des d'Endesa. El que és catastròfic és dependre d'un monopoli privat. I la MAT no és sol·lució. Si de cas, la MAT és aprofundir en les causes que han provocat aquest daltabaix.
Hi han vàries lliçons que es poden extreure: no es pot deixar en mans privades, i encara menys en mans de monopolis privats, bens i serveis de primera necessitat com poden ser l'energia, l'aigua, la sanitat, l'educació, l'habitatge, el transport. Molts d'aquest bens i serveis, per a una veritable eficiència, on eficiència no vol dir guanyar diners sinó universalitat i satisfacció dels usuaris, han de ser públics. Una altre lliçó, el model energètic ha de canviar, cal anar a la generació distribuida d'energia, en compte de la generació centralitzada. Conseqüentment, cal anar a la xarxa de distribució intel·ligent d'energia. El caduc model centralitzat i de repartiment jerarquitzat en arbre ha de donar pas a un nou model de generació i distribució en xarxa. Per descomptat, cal millorar l'eficiència energètica de l'edificació.
El problema de tot això és, com sempre, que té un cost. És una inversió molt important que s'hauria d'haver encetat fa molts anys i que ara, i cada cop més, serà molt més difícil de fer. No serà fàcil afrontar aquest canvi i hi ha una gran resistència, precisament per part dels monopolis dominants (en definitiva per la casta s'alts càrrecs, funcionaris i polítics) enfront qualsevol canvi que signifiqui retornar la independència energètica als ciutadans, doncs és aquesta la gran força i el gran perill amb que els amenaça la generació distribuida i la xarxa intel·ligent: que, per definició, esmicola els monopolis energètics.
Bé, tot plegat és una dissertació molt interessant. El problema, però, persisteix i ciutadans d'arreu de Catalunya segueixen a les fosques, passant fret i emprenyats. La realitat prosaica és aquesta. No parlem dels accidents que ha provocat aquesat situació de desampara, fins i tot un mort per l'us maldestre d'un generador.
És inacceptable. Un país de fireta. Mantingut de fireta a propòsit per una elit que se'n beneficia. Potser sí que d'on no hi ha no en raja, i que aquí només donem per això. A aquesta situació s'ha arribat després de molts anys d'anar passant, de no plantar-se i dir prou. Tenim el que tenim perquè entre tots hem anat passant sense preocupar-nos de l'expoli. La culpa principal és dels lladres, ara bé, les víctimes, durant anys, no ho hem denunciat ni ho hem combatut quan tocava. Segurament enganyats per un fals "progrés".
Però ara el "progrés" s'ha acabat. El primer de tot és restablir la normalitat, cert ,i que torni l'energia i els serveis als ciutadans que avui, de forma vergonyosa per a tots, segueixen afectats. Ara bé, si amb la normalitat ve l'oblit, llavors tot aquest patiment, totes aquestes molèsties, tota aquesta emprenyamenta no hauran servit de res.
El nostre país pot ser millor. Però nosaltres hem de canviar.
dilluns, 8 de març del 2010
8 de març, dia de la dona treballadora
Avui és 8 de març i és,per tant, el dia de la dona treballadora.Es veu que el políticament correcte és dir "dia internacional de la dona". És una bestiesa. El dia de la dona treballadora té un sentit molt clar. De la viquipèdia:
"El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de les dones russes el 8 de març de 1917.
El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials".
Dia de las dona treballadora i orgulloses que han d'estar d'aquest qualificatiu. Tan treballadora és una mestressa de casa com una administrativa. Aquest dia és per a totes elles. Es veu, però, que des del sistema pretenen fer oblidar el significat de lluita de classe i de gènere que té aquesta diada. Doncs no.
En aquest nevat dia de la dona treballadora molts col·lectius han aprofitat per dir la seva. Reprodueixo a continuació el de la Secretaria de la Dona del comitè confederal de la CGT, que va acompanyat d'un poema de l'escriptora nicaragüenca Gioconda Belli.
El post d'avui dedicat a vosaltres: companyes, amigues, parelles, mares, dones treballadores.
El 8 de Març celebrem el dia de la dona. Des de les institucions també
Manifest 2010 de la Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Aquestes institucions, que al llarg dels últims anys promulguen lleis i organitzen actes a favor de la igualtat de la dona. Actes que resulten hipòcrites, electoralistes, buits i contradictoris que poc fan en realitat per tractar de millorar la nostra consecució de la igualtat.
Intenten que els donem el nostre vot amb actes al seu parer, políticament correctes, que solament emmascaren una realitat feminicída.
Els mitjans de comunicació intenten que acceptem sense resistència el seu codi patriarcal i no siguem plenament conscients que no existeixen reformes reals sinó demagògia passada.
Les dones continuem tenint doble jornada laboral, tenim limitada la possibilitat d’accedir a llocs de treball millor remunerats, patim major precarietat laboral, som víctimes del terrorisme masclista, continuem realitzant els treballs necessaris per al manteniment de la vida, entre altres desigualtats.
Des de CGT MANIFESTEM LA NOSTRA ABSOLUTA RESISTÈNCIA a aquest sistema patriarcal i fem una crida a tota la joventut perquè, juntament amb qui portem anys lluitant, cridin i es rebel·lin, rebutjant l’aberrant sistema patriarcal que no cessa en la seva obstinació de minvar la capacitat de les dones com éssers pensants.
Amb el convenciment que la lluita és sempre possible, que ens serveixi d’exemple que fins en les societats més masclistes com la mexicana, hi ha dones zapatistes o indígenes que, organitzant-se, han arribat fins i tot a l’elaboració d’una Constitució de les Dones. Dones d’Atenco, també a Mèxic, que lluiten contra l’agressió sexual com forma de repressió política. I recordem també a les Dones del Shari rosa a l’Índia, que lluiten contra la violència masclista en la llar, reunint-se en grups i marxant totes juntes durant quilòmetres fins a la casa de l’agredida, Mujeres Creando, a Bolívia o Amazonas, a Argentina, que a través de pintades, documentals, accions en el carrer, articles en premsa o declaracions en la ràdio expressen el seu rebuig a seguir sent excloses i maltractades, al marge de les institucions i a través de l’acció directa.
La majoria d’aquestes lluites es porten a terme en unes condicions en les quals la subsistència seria el prioritari, i no obstant això veiem que per a elles la dignitat de la dona és equiparable a la de l’aliment diari.
Des d’aquí per tant, volem reconèixer la seva resistència, ja que la lluita de la dona és una, aquí i allà: la de parir un món nou on les relacions de les persones estan basades en la igualtat.
A Europa, l’Europa del capital, de la qual el nostre estat ocupa la presidència aquest semestre, tenim una imatge molt més “avançada” quant a drets laborals i cívics: dret al vot, dret a un treball digne, lleis que ens emparen…. i malgrat tot, veiem que encara que la distància que ens separava dels homes és una mica menor, aquesta segueix estant present en gairebé tots els àmbits de les nostres vides: salaris menors, doble jornada laboral, dificultat per a accedir a llocs de major responsabilitat, les cures segueixen sent responsabilitat nostra, treballs precaris….
Aquest món que sempre han dominat els homes segueix conservant la imatge que han imprès en ell. No podem perdre de vista aquests fets que fan tan complexa la qüestió del treball femení… la majoria de les dones que treballen no PODEN EVADIR-SE DE LA NORMATIVA QUE PROCLAMA EL SISTEMA FEMENÍ TRADICIONAL ja que no rebem de la societat ni dels nostres companys l’ajuda que ens resultaria necessària per a convertir-nos concretament en IGUALS DELS HOMES.
Solament les que resisteixen poden donar cert sentit a les labors quotidianes àdhuc privades de descans, hereves d’una tradició de submissió.
Lamentablement en el mercat laboral moltes dones continuen sofrint vexacions veient-se obligades de forma natural, a usar “el seu encant” (assetjament laboral) ja que els seus salaris són mínims exigint d’ella alguna cosa més que el seu currículum o forma de treball.
La dona que s’allibera econòmicament de l’home NO ESTÀ PER AIXÒ EN UNA SITUACIÓ MORAL, SOCIAL, PSICOLÒGICA IDÈNTICA A ELL. La forma que ens impliquem en les nostres professions depèn d’un context global que desafortunadament no ens ajuda.
DES DE CGT, NOSALTRES, TOTES, VOLEM PARIR UN MÓN NOU ON HI HAGI IGUALTAT REAL I QUE NO SIGUIN SOLAMENT LES LLEIS LES QUE INTERPRETIN SENSE DIFERÈNCIA DE GÈNERES, RACES O ESTATUS SOCIAL, SINÓ TOTS I TOTES AMB EL CONVENCIMENT QUE ÉS POSSIBLE
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
HUELGA
Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.
Quiero una huelga
de obreros, de palomas,
de chóferes, de flores,
de técnicos, de niños,
de médicos, de mujeres.
Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj, las fábricas,
el plantel, los colegios,
el bus, los hospitales,
la carretera, los puertos.
Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oir los pasos del tirano que se marcha.
Gioconda Belli
"El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de les dones russes el 8 de març de 1917.
El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials".
Dia de las dona treballadora i orgulloses que han d'estar d'aquest qualificatiu. Tan treballadora és una mestressa de casa com una administrativa. Aquest dia és per a totes elles. Es veu, però, que des del sistema pretenen fer oblidar el significat de lluita de classe i de gènere que té aquesta diada. Doncs no.
En aquest nevat dia de la dona treballadora molts col·lectius han aprofitat per dir la seva. Reprodueixo a continuació el de la Secretaria de la Dona del comitè confederal de la CGT, que va acompanyat d'un poema de l'escriptora nicaragüenca Gioconda Belli.
El post d'avui dedicat a vosaltres: companyes, amigues, parelles, mares, dones treballadores.
El 8 de Març celebrem el dia de la dona. Des de les institucions també
Manifest 2010 de la Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Aquestes institucions, que al llarg dels últims anys promulguen lleis i organitzen actes a favor de la igualtat de la dona. Actes que resulten hipòcrites, electoralistes, buits i contradictoris que poc fan en realitat per tractar de millorar la nostra consecució de la igualtat.
Intenten que els donem el nostre vot amb actes al seu parer, políticament correctes, que solament emmascaren una realitat feminicída.
Els mitjans de comunicació intenten que acceptem sense resistència el seu codi patriarcal i no siguem plenament conscients que no existeixen reformes reals sinó demagògia passada.
Les dones continuem tenint doble jornada laboral, tenim limitada la possibilitat d’accedir a llocs de treball millor remunerats, patim major precarietat laboral, som víctimes del terrorisme masclista, continuem realitzant els treballs necessaris per al manteniment de la vida, entre altres desigualtats.
Des de CGT MANIFESTEM LA NOSTRA ABSOLUTA RESISTÈNCIA a aquest sistema patriarcal i fem una crida a tota la joventut perquè, juntament amb qui portem anys lluitant, cridin i es rebel·lin, rebutjant l’aberrant sistema patriarcal que no cessa en la seva obstinació de minvar la capacitat de les dones com éssers pensants.
Amb el convenciment que la lluita és sempre possible, que ens serveixi d’exemple que fins en les societats més masclistes com la mexicana, hi ha dones zapatistes o indígenes que, organitzant-se, han arribat fins i tot a l’elaboració d’una Constitució de les Dones. Dones d’Atenco, també a Mèxic, que lluiten contra l’agressió sexual com forma de repressió política. I recordem també a les Dones del Shari rosa a l’Índia, que lluiten contra la violència masclista en la llar, reunint-se en grups i marxant totes juntes durant quilòmetres fins a la casa de l’agredida, Mujeres Creando, a Bolívia o Amazonas, a Argentina, que a través de pintades, documentals, accions en el carrer, articles en premsa o declaracions en la ràdio expressen el seu rebuig a seguir sent excloses i maltractades, al marge de les institucions i a través de l’acció directa.
La majoria d’aquestes lluites es porten a terme en unes condicions en les quals la subsistència seria el prioritari, i no obstant això veiem que per a elles la dignitat de la dona és equiparable a la de l’aliment diari.
Des d’aquí per tant, volem reconèixer la seva resistència, ja que la lluita de la dona és una, aquí i allà: la de parir un món nou on les relacions de les persones estan basades en la igualtat.
A Europa, l’Europa del capital, de la qual el nostre estat ocupa la presidència aquest semestre, tenim una imatge molt més “avançada” quant a drets laborals i cívics: dret al vot, dret a un treball digne, lleis que ens emparen…. i malgrat tot, veiem que encara que la distància que ens separava dels homes és una mica menor, aquesta segueix estant present en gairebé tots els àmbits de les nostres vides: salaris menors, doble jornada laboral, dificultat per a accedir a llocs de major responsabilitat, les cures segueixen sent responsabilitat nostra, treballs precaris….
Aquest món que sempre han dominat els homes segueix conservant la imatge que han imprès en ell. No podem perdre de vista aquests fets que fan tan complexa la qüestió del treball femení… la majoria de les dones que treballen no PODEN EVADIR-SE DE LA NORMATIVA QUE PROCLAMA EL SISTEMA FEMENÍ TRADICIONAL ja que no rebem de la societat ni dels nostres companys l’ajuda que ens resultaria necessària per a convertir-nos concretament en IGUALS DELS HOMES.
Solament les que resisteixen poden donar cert sentit a les labors quotidianes àdhuc privades de descans, hereves d’una tradició de submissió.
Lamentablement en el mercat laboral moltes dones continuen sofrint vexacions veient-se obligades de forma natural, a usar “el seu encant” (assetjament laboral) ja que els seus salaris són mínims exigint d’ella alguna cosa més que el seu currículum o forma de treball.
La dona que s’allibera econòmicament de l’home NO ESTÀ PER AIXÒ EN UNA SITUACIÓ MORAL, SOCIAL, PSICOLÒGICA IDÈNTICA A ELL. La forma que ens impliquem en les nostres professions depèn d’un context global que desafortunadament no ens ajuda.
DES DE CGT, NOSALTRES, TOTES, VOLEM PARIR UN MÓN NOU ON HI HAGI IGUALTAT REAL I QUE NO SIGUIN SOLAMENT LES LLEIS LES QUE INTERPRETIN SENSE DIFERÈNCIA DE GÈNERES, RACES O ESTATUS SOCIAL, SINÓ TOTS I TOTES AMB EL CONVENCIMENT QUE ÉS POSSIBLE
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
HUELGA
Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.
Quiero una huelga
de obreros, de palomas,
de chóferes, de flores,
de técnicos, de niños,
de médicos, de mujeres.
Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj, las fábricas,
el plantel, los colegios,
el bus, los hospitales,
la carretera, los puertos.
Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oir los pasos del tirano que se marcha.
Gioconda Belli
diumenge, 7 de març del 2010
Referèndum a Islàndia
Ahir els ciutadans d'Islàndia van votar en referèndum que NO estaven d'acord en pagar els deutes del banc privat Icesave amb diners públics.
No crec que ningú pugui pensar seriosament que els islandesos siguin uns abanderats del capitalisme laissez-faire, en canvi sí que crec que tothom estarà d'acord en que els islandesos han votat en contra d'aquest altre principi "privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", que no té cap escola de pensament reconeguda que el faci seu, però que, a la pràctica, resulta ser d'aplicació arreu per sistemes i partits aparentment oposats i enfrontats.
I és que, al final, resulta que la cosa es divideix entre els que manen i els que obeeixen. I els que manen ho fan, malgrat els discursos ideològics de tota mena, pel seu benefici.
Ara bé, també hi han països i països. No tinc gens clar si els islandesos aconseguiran que el seu estat no els obligui a pagar el deute d'un banc privat, però ha quedat clar, en un referèndum que hauria de passar a la història de la democràcia, que hi ha una majoria llarga (més del 90% dels votants) que no s'empassen aquesta mentida i aquest abús i que si ha de pagar algú són els que van estafar.
El principi de subsidiarietat que podrien al·legar alguns per obligar a pagar als islandesos és una altre mentida. Totes les constitucions dels món porten alguna frase de l'estil "la sobirania resideix en el poble", però immediatament aquesta sobirania és segrestada per sistemes electorals que separen la casta dels manaires del comú dels serfs, allò que anomenaríem poble.En una perversió del llenguatge del sistema electoral en diuen democràcia. I llavors es matisa "democràcia" amb adjectius com "representativa", "proporcional", o de sistema que respecta la "territorialitat"...
Aquest no és el millor dels mons, per molt que la propaganda del sistema s'esforci contínuament a repetir-ho. El missatge clar que han emès els islandesos està en la línia de les manifestacions i revoltes a Grècia contra el "pla d'austeritat" que el govern grec imposarà per la força. A Islàndia s'imposarà el pagament per la força? la UE pot ser convincent en les seves amenaces: prou que van obligar als irlandesos a repetir el referèndum de ratificació del tractat de Lisboa perquè havien comès el greu error de negar-se a acceptar-lo. Aquesta és la veritable cara de la Unió Europea. I no és una cara gaire agradable.
Ara bé, el calbot d'Islàndia no és contra la UE. El calbot d'islàndia va contra el sistema que pretén "socialitzar les pèrdues". Doncs bé, si els islandesos són prou forts (ho dubto) potser resistiran aquest intent de robatori i el missatge serà demolidor: els deutes dels bancs els han de pagar els bancs. I si un banc ha de fer fallida perquè no pot pagar, que faci fallida, exactament igual com totes les empreses del món. No es socialitzaran les pèrdues. El missatge es pot estendre com una taca d'oli a tots aquests països que veuen com els estats respectius s'han posat de part (sempre ho han estat) dels poderosos per fer que els pobres siguin més pobres i per a que els rics tinguin barra lliure a la festa. Rescatar l'economia, en diuen. Una estafa i regles del joc diferents per a uns i altres, en dic jo.
El no dels islandesos és el no a un sistema que es disfressa de democràcia, que es disfressa de capitalisme, que s'omple la boca amb la paraula llibertat, però que a Islàndia i arreu no és més que el domini d'una elit i l'explotació del poble. Doncs bé: no a aquest sistema. No es socialitzaran les pèrdues.
El que ha passat a Islàndia és tota una declaració: "no ens estafareu". Veurem si ho aconsegueixen i, si ho fan, espero de tot cor que molts països segueixin l'exemple.
No crec que ningú pugui pensar seriosament que els islandesos siguin uns abanderats del capitalisme laissez-faire, en canvi sí que crec que tothom estarà d'acord en que els islandesos han votat en contra d'aquest altre principi "privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", que no té cap escola de pensament reconeguda que el faci seu, però que, a la pràctica, resulta ser d'aplicació arreu per sistemes i partits aparentment oposats i enfrontats.
I és que, al final, resulta que la cosa es divideix entre els que manen i els que obeeixen. I els que manen ho fan, malgrat els discursos ideològics de tota mena, pel seu benefici.
Ara bé, també hi han països i països. No tinc gens clar si els islandesos aconseguiran que el seu estat no els obligui a pagar el deute d'un banc privat, però ha quedat clar, en un referèndum que hauria de passar a la història de la democràcia, que hi ha una majoria llarga (més del 90% dels votants) que no s'empassen aquesta mentida i aquest abús i que si ha de pagar algú són els que van estafar.
El principi de subsidiarietat que podrien al·legar alguns per obligar a pagar als islandesos és una altre mentida. Totes les constitucions dels món porten alguna frase de l'estil "la sobirania resideix en el poble", però immediatament aquesta sobirania és segrestada per sistemes electorals que separen la casta dels manaires del comú dels serfs, allò que anomenaríem poble.En una perversió del llenguatge del sistema electoral en diuen democràcia. I llavors es matisa "democràcia" amb adjectius com "representativa", "proporcional", o de sistema que respecta la "territorialitat"...
Aquest no és el millor dels mons, per molt que la propaganda del sistema s'esforci contínuament a repetir-ho. El missatge clar que han emès els islandesos està en la línia de les manifestacions i revoltes a Grècia contra el "pla d'austeritat" que el govern grec imposarà per la força. A Islàndia s'imposarà el pagament per la força? la UE pot ser convincent en les seves amenaces: prou que van obligar als irlandesos a repetir el referèndum de ratificació del tractat de Lisboa perquè havien comès el greu error de negar-se a acceptar-lo. Aquesta és la veritable cara de la Unió Europea. I no és una cara gaire agradable.
Ara bé, el calbot d'Islàndia no és contra la UE. El calbot d'islàndia va contra el sistema que pretén "socialitzar les pèrdues". Doncs bé, si els islandesos són prou forts (ho dubto) potser resistiran aquest intent de robatori i el missatge serà demolidor: els deutes dels bancs els han de pagar els bancs. I si un banc ha de fer fallida perquè no pot pagar, que faci fallida, exactament igual com totes les empreses del món. No es socialitzaran les pèrdues. El missatge es pot estendre com una taca d'oli a tots aquests països que veuen com els estats respectius s'han posat de part (sempre ho han estat) dels poderosos per fer que els pobres siguin més pobres i per a que els rics tinguin barra lliure a la festa. Rescatar l'economia, en diuen. Una estafa i regles del joc diferents per a uns i altres, en dic jo.
El no dels islandesos és el no a un sistema que es disfressa de democràcia, que es disfressa de capitalisme, que s'omple la boca amb la paraula llibertat, però que a Islàndia i arreu no és més que el domini d'una elit i l'explotació del poble. Doncs bé: no a aquest sistema. No es socialitzaran les pèrdues.
El que ha passat a Islàndia és tota una declaració: "no ens estafareu". Veurem si ho aconsegueixen i, si ho fan, espero de tot cor que molts països segueixin l'exemple.
dimarts, 2 de març del 2010
propostes, atur i contracte d'inserció
El "gobierno" ha presentat la seva gran solució a la crisi. Atenció: com que la construcció d'obra nova ja s'ha esgotat, el que faran serà ajudar a la rehabilitació d'edificis antics per tal de millorar-ne la seva eficiència energètica. Amb aquest solució tan enginyosa (de qui serà la idea?) pretenen matar dos ocells d'un tret: per una banda ressuscitar el sector de la construcció i, per l'altra, reduir el consum d'energia i la corresponent despesa.
Aquest pla genial permetrà, segons els seus càlculs,donar feina a 350.000 treballadors de la construcció en dos anys.
Per tirar coets.
Avui també s'han conegut les xifres d'atur del gener: més de 80.000 nous aturats. El "gobierno" ven això com una notícia positiva. Diuen que "estem millor que fa un any, quan gairebé es van perdre el doble de llocs de treball."
No. Miri, millor no estem. En aquest any que va des de febrer de 2009 a febrer de 2010 cada mes s'han perdut llocs de treball. Cada mes. Per tant, al febrer de 2009 hi havien centenars de milers d'aturats menys. Objectivament, fa un any la situació de l'atur era millor. La lectura correcta és que la situació de l'atur avui és molt pitjor i que la velocitat amb que s'agreuja sembla que s'alenteix. Però porten sis mesos dient que s'alenteix i no acaba d'alentir-se del tot.
Al Principat s'han perdut 13.404 llocs de treball. Al País Valencià 13.422. A les Illes Balears, en canvi, l'atur ha disminuït lleugerament. En el conjunt dels Països Catalans, afegint Andorra i Catalunya Nord, avui hi han més d'1.400.000 aturats.
La proposta de la Salgado fa riure. Aquesta nova proposta no és més que un Plan E-2, però de més durada en el temps que el de l'any passat. No va servir per res més que per mantenir artificialment un sector mort i maquillar durant pocs mesos les xifres d'atur. A un cost de 8.000 milions d'euros de diner públic.
No es va crear ni es van posar les bases per a cap sector nou. Evidentment, perquè això no s'arregla amb pocs mesos. El problema és estructural. No pots reubicar un sector que representava un % molt important del PIB en un altre sector aparegut del no res. I fes-lo aparèixer primer aquest nou sector miraculós.
Em fa l'efecte que el nou Plan-E2 només pretén maquillar les xifres d'atur durant un parell d'anys. Suposo que amb l'esperança d'arribar a la convocatòria d'eleccions sense haver superat la barrera dels 5.000.000 d'aturats segons l'INEM. No crec que el nou pla tingui gaires explicacions més.
Ara bé, si el pla de la Salgado fa riure, la proposta de la CEOE provoca ràbia i mala llet: un contracte per a joves per sota del salari mínim interprofessional sense cost d'acomiadament ni cotització a la seguretat social.
D'aquesta merda en diuen "contracte d'inserció". Certament és adequat i escaient: d'inserció. En concret d'inserció de la cigala en el cul del desgraciat que quedi atrapat per un d'aquest contactes. Però la gent encara no ha cremat res, ni ha sortit als carrers, ni s'han tallat caps. Per mi és increïble. No per la proposta de la CEOE que fan el que creuen que els convé, sinó per la nul·la resposta de la gent. La gent no fa res. Xais a l'escorxador.
Un altre món és possible, però així no.
Aquest pla genial permetrà, segons els seus càlculs,donar feina a 350.000 treballadors de la construcció en dos anys.
Per tirar coets.
Avui també s'han conegut les xifres d'atur del gener: més de 80.000 nous aturats. El "gobierno" ven això com una notícia positiva. Diuen que "estem millor que fa un any, quan gairebé es van perdre el doble de llocs de treball."
No. Miri, millor no estem. En aquest any que va des de febrer de 2009 a febrer de 2010 cada mes s'han perdut llocs de treball. Cada mes. Per tant, al febrer de 2009 hi havien centenars de milers d'aturats menys. Objectivament, fa un any la situació de l'atur era millor. La lectura correcta és que la situació de l'atur avui és molt pitjor i que la velocitat amb que s'agreuja sembla que s'alenteix. Però porten sis mesos dient que s'alenteix i no acaba d'alentir-se del tot.
Al Principat s'han perdut 13.404 llocs de treball. Al País Valencià 13.422. A les Illes Balears, en canvi, l'atur ha disminuït lleugerament. En el conjunt dels Països Catalans, afegint Andorra i Catalunya Nord, avui hi han més d'1.400.000 aturats.
La proposta de la Salgado fa riure. Aquesta nova proposta no és més que un Plan E-2, però de més durada en el temps que el de l'any passat. No va servir per res més que per mantenir artificialment un sector mort i maquillar durant pocs mesos les xifres d'atur. A un cost de 8.000 milions d'euros de diner públic.
No es va crear ni es van posar les bases per a cap sector nou. Evidentment, perquè això no s'arregla amb pocs mesos. El problema és estructural. No pots reubicar un sector que representava un % molt important del PIB en un altre sector aparegut del no res. I fes-lo aparèixer primer aquest nou sector miraculós.
Em fa l'efecte que el nou Plan-E2 només pretén maquillar les xifres d'atur durant un parell d'anys. Suposo que amb l'esperança d'arribar a la convocatòria d'eleccions sense haver superat la barrera dels 5.000.000 d'aturats segons l'INEM. No crec que el nou pla tingui gaires explicacions més.
Ara bé, si el pla de la Salgado fa riure, la proposta de la CEOE provoca ràbia i mala llet: un contracte per a joves per sota del salari mínim interprofessional sense cost d'acomiadament ni cotització a la seguretat social.
D'aquesta merda en diuen "contracte d'inserció". Certament és adequat i escaient: d'inserció. En concret d'inserció de la cigala en el cul del desgraciat que quedi atrapat per un d'aquest contactes. Però la gent encara no ha cremat res, ni ha sortit als carrers, ni s'han tallat caps. Per mi és increïble. No per la proposta de la CEOE que fan el que creuen que els convé, sinó per la nul·la resposta de la gent. La gent no fa res. Xais a l'escorxador.
Un altre món és possible, però així no.
diumenge, 28 de febrer del 2010
28F. Consultes per la Independència. 2na onada. (bis)
Participació del 21%. Més baixa que la del 13D, però significativa. El resultat que s'està perfilant, a l'espera de completar el recompte, és un aclaparador Sí.
Els resultats els podem consultar a la web de decidim.cat o a la de la coordinadora
Moltes gràcies a tots els que han votat, als voluntaris i als organitzadors. Aquest ha estat un altre pas endavant.
Entre les consultes del 13D i les d'avui 28F, prop d'un milió de compatriotes han tingut el dret a expressar-se lliurement sobre quin és el futur que volen per al país, i més d'un quart de milió han apostat per la independència. No hi ha dubte. Repeteixo: estem donant passos endavant.
La propera cita és el 25 d'abril. Serà la tercera onada. Cal preparar-la amb cura. Cal millorar la participació, cal corregir els errors organitzatius, cal seguir donant passes endavant.
Una gran jornada, un cop més. La taca d'oli s'estén.
Els resultats els podem consultar a la web de decidim.cat o a la de la coordinadora
Moltes gràcies a tots els que han votat, als voluntaris i als organitzadors. Aquest ha estat un altre pas endavant.
Entre les consultes del 13D i les d'avui 28F, prop d'un milió de compatriotes han tingut el dret a expressar-se lliurement sobre quin és el futur que volen per al país, i més d'un quart de milió han apostat per la independència. No hi ha dubte. Repeteixo: estem donant passos endavant.
La propera cita és el 25 d'abril. Serà la tercera onada. Cal preparar-la amb cura. Cal millorar la participació, cal corregir els errors organitzatius, cal seguir donant passes endavant.
Una gran jornada, un cop més. La taca d'oli s'estén.
28F. Consultes per la Independència. 2na onada.
Segona onada de consultes per la Independència. Avui, 300.000 compatriotes de diferents comarques del Principat, podran expressar-se sobre la voluntat d'esdevenir un estat independent.
A diferència del referèndum d'Arenuys de Munt i de la primera onada de consultes del 13D, aquest cop l'estat espanyol no ha piulat ni han hagut amenaces de cap tipus. Via lliure , doncs.
Cal aprofitar aquesta "via lliure" per anar a votar. A favor o en conta, això no és tant important com reclamar el dreta poder dir el que cadascun pensa.
Per descomptat, que votar sí a la independència té algunes implicacions importants. Una victòria clara de l'independentisme amb una bona participació serien un altre pas endavant.
Votar sí és, avui, votar a favor de models nous i superar models obsolets, és denunciar vells vicis i fer fora pors. És proposar una via pròpia per transitar i superar aquesta crisi tan dura que tenalla. Pot ser una via per canalitzar el descontentament, que també ho és, però jo prefereixo veure una camí d'esperança.
A molt pobles avui fan festa, a Breda, a Xerta ... Que votin i que diguin la seva. Aquesta nit ja en parlarem dels resultats però ara toca votar i gaudir del dia.
Tu que pots, vota Sí! Visca Catalunya Lliure!
dimecres, 24 de febrer del 2010
exportar models catalans a Madrid
Avui tocava parlar de la crisi al Parlament. No ho he seguit. Dubto molt que d'un debat al Parlament en pugui sortir una solució a la crisi. Es veu que s'han fet juraments i promeses, s'han alçat fronts unitaris i s'han proposat accions que irremeiablement ens han de dur a la salvació.
Digues-me escèptic, però no se perquè que em fa l'efecte que això no anirà així.
En tot cas, ahir algú parlava -i això sí que feia riure- d'exportar el model català a Madrid. Traducció, pactar. No se sap ben bè el què s'ha pactat, però es veu que posar-se d'acord en alguna cosa és el que es coneix com a "model català" i que cal exportar-lo a Madrid. I perquè els partits catalans volem encetar aquesta arriscada empresa? doncs, un cop més, per fer que Catalunya lideri la recuperaciò i la sortida de la crisi d'Espanya.
I llavors a mi m'entra la mala llet. No han entès res. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. A Espanya cal perdre-la de vista. Espanya no la vull ni en pintura. Mirin senyors Mas i Montilla: Espanya ja té qui la lidera, i ho fa tan bé que la balança fiscal dels Països Catalans amb Espanya és nefasta. A això ha conduit aquesta pretensió d'estúpida supèrbia del lideratge d'Espanya. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. Catalunya ja en tindria prou que li vingués el finançament que se li suposa a l'estatutet, malgrat que segueix sent un finançament de la Srta. Pepis, és dir, de joguina. Però és que ara, que anem vacil·lant de lideratges i d'exportar models, no arribem ni a finançaments de joguina.
Els polítics catalans, amb això d'exportar models i l'animalada dels lideratges, ens vacil·len. Ens vacil·len als ciutadans i li vacil·len al govern d'Espanya. Però mentre els ciutadans d'aquí només podem fer que anar a votar cada quatre anys quins polítics volem al Parc de la Ciutadella, i cada quatre anys ens deixem prendre el pel col·lectivament, al govern d'Espanya, en canvi, les vacil·lades se la pelen, i perdonin el llenguatge, perquè entre d'altres coses, són ells els que controlen l'aixeta del finançament i, a més, veuen venir als polítics catalans d'una hora lluny, els coneixen la facilitat que tenen per a la vacil·lada i encara més la facilitat per abaixar-se els pantalons i deixar-se enganyar, sempre, aixà sí, amb un alt sentit d'estat.
Caldria engegar-los. El proper diumenge 28 de febrer, hi haurà la segona onada de consultes per la independència. Serà un bon moment per engegar-los, per votar, per votar amb ràbia a favor de la independència i en contra d'aquests vacil·letes i prepotents, tant els d'aquí com els d'allà. Votar per la Independència, i en contra dels que han fet que aquesta crisi sigui molt més greu del que ja ho era per ella mateixa.
Així sigui. 28F, els que pugueu, voteu. Voteu com a teràpia, com alliberament, voteu amb ràbia, voteu cridant que esteu farts de preses de pel, voteu Sí a la Independència. Voteu per dignitat.
Digues-me escèptic, però no se perquè que em fa l'efecte que això no anirà així.
En tot cas, ahir algú parlava -i això sí que feia riure- d'exportar el model català a Madrid. Traducció, pactar. No se sap ben bè el què s'ha pactat, però es veu que posar-se d'acord en alguna cosa és el que es coneix com a "model català" i que cal exportar-lo a Madrid. I perquè els partits catalans volem encetar aquesta arriscada empresa? doncs, un cop més, per fer que Catalunya lideri la recuperaciò i la sortida de la crisi d'Espanya.
I llavors a mi m'entra la mala llet. No han entès res. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. A Espanya cal perdre-la de vista. Espanya no la vull ni en pintura. Mirin senyors Mas i Montilla: Espanya ja té qui la lidera, i ho fa tan bé que la balança fiscal dels Països Catalans amb Espanya és nefasta. A això ha conduit aquesta pretensió d'estúpida supèrbia del lideratge d'Espanya. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. Catalunya ja en tindria prou que li vingués el finançament que se li suposa a l'estatutet, malgrat que segueix sent un finançament de la Srta. Pepis, és dir, de joguina. Però és que ara, que anem vacil·lant de lideratges i d'exportar models, no arribem ni a finançaments de joguina.
Els polítics catalans, amb això d'exportar models i l'animalada dels lideratges, ens vacil·len. Ens vacil·len als ciutadans i li vacil·len al govern d'Espanya. Però mentre els ciutadans d'aquí només podem fer que anar a votar cada quatre anys quins polítics volem al Parc de la Ciutadella, i cada quatre anys ens deixem prendre el pel col·lectivament, al govern d'Espanya, en canvi, les vacil·lades se la pelen, i perdonin el llenguatge, perquè entre d'altres coses, són ells els que controlen l'aixeta del finançament i, a més, veuen venir als polítics catalans d'una hora lluny, els coneixen la facilitat que tenen per a la vacil·lada i encara més la facilitat per abaixar-se els pantalons i deixar-se enganyar, sempre, aixà sí, amb un alt sentit d'estat.
Caldria engegar-los. El proper diumenge 28 de febrer, hi haurà la segona onada de consultes per la independència. Serà un bon moment per engegar-los, per votar, per votar amb ràbia a favor de la independència i en contra d'aquests vacil·letes i prepotents, tant els d'aquí com els d'allà. Votar per la Independència, i en contra dels que han fet que aquesta crisi sigui molt més greu del que ja ho era per ella mateixa.
Així sigui. 28F, els que pugueu, voteu. Voteu com a teràpia, com alliberament, voteu amb ràbia, voteu cridant que esteu farts de preses de pel, voteu Sí a la Independència. Voteu per dignitat.
dimarts, 23 de febrer del 2010
Quaranta mitjans en defensa de TV3 al País Valencià i de la llengua catalana
Editorial conjunta de quaranta diaris en català per demanar que prosperi la ILP per una televisió sense fronteres en català als territoris de parla catalana. Ho comparteixo totalment. En el nostre món poques coses defineixen tant un país com el seu espai comunicacional. Que es puguin escoltar tots els accents, tots els parlars arreu dels Països Catalans segurament és tant important per la defensa de la nostra llengua comuna com el seu ensenyament a les escoles.
Aquesta editorial unitària cal incardinar-la al costat de l'editorial conjunta "La dignitat de Catalunya" en defensa de l'estatut, del passat 26 de novembre. Aquella editorial va tenir un gran ressò mediàtic tot i que penso que errava el tret: l'estatut i l'autonomisme són una via morta. La única via practicable és la independentista.
Tant de bo que aquesta editorial tingui també un gran ressò. En aquest cas, sí que crec que el tret va ben dirigit. Es tracta d'una gran demostració d'unitat per a una qüestió que, nacionalment i culturalment, és, al meu parer, molt important.
Vet aquí l'editorial (la prenc del Vilaweb):
Quaranta mitjans en defensa de TV3 al País Valencià i de la llengua catalana
23.02.2010
El 2 de febrer passat el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d'adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) 'Televisió sense Fronteres' amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració s'afirmava: 'Es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d'emissió i distribució de continguts comunicatius que es produeixen al conjunt de l'Estat espanyol' i que l'acord es prenia 'valorant la conveniència que l'Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital'.
L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s'afegeix al consens, cada vegada més unànime, entorn d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les vint universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, i també tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.
Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i de declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat.
I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat 'un marc nacional de comunicació'.
Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè es mantingui a l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és al tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.
Aquest editorial, el signen VilaWeb i les publicacions seg:
El Punt
Avui
Diari de Balears
Diari de Sabadell
Diari de Tarragona
Segre
El 9 Nou Osona
El 9 Nou Vallès Oriental
El Temps
L'esquerda de la Bastida
L'informador
La Farga
Nova Tàrrega
La Palanca
La Comarca
Estela
Som-hi
Vallenc
Nova Conca
El Salí
El Martinet
El 3 de vuit
La Veu de la Segarra
Som Garrigues
www.anoiadiari.cat
www.comarquesnord.cat
Diari de Manlleu,
Diari de Vic
El Mirador del Pla de l'Estany
Els Colors
La Fura
L'hiperbòlic
Mediterranean Daurat
Noticiestgn
Revista Enrenou
Secundèria
www.deria.cat
www.sies.tv
Viure als Pirineus
Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)
Aquesta editorial unitària cal incardinar-la al costat de l'editorial conjunta "La dignitat de Catalunya" en defensa de l'estatut, del passat 26 de novembre. Aquella editorial va tenir un gran ressò mediàtic tot i que penso que errava el tret: l'estatut i l'autonomisme són una via morta. La única via practicable és la independentista.
Tant de bo que aquesta editorial tingui també un gran ressò. En aquest cas, sí que crec que el tret va ben dirigit. Es tracta d'una gran demostració d'unitat per a una qüestió que, nacionalment i culturalment, és, al meu parer, molt important.
Vet aquí l'editorial (la prenc del Vilaweb):
Quaranta mitjans en defensa de TV3 al País Valencià i de la llengua catalana
23.02.2010
El 2 de febrer passat el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d'adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) 'Televisió sense Fronteres' amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració s'afirmava: 'Es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d'emissió i distribució de continguts comunicatius que es produeixen al conjunt de l'Estat espanyol' i que l'acord es prenia 'valorant la conveniència que l'Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital'.
L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s'afegeix al consens, cada vegada més unànime, entorn d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les vint universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, i també tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.
Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i de declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat.
I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat 'un marc nacional de comunicació'.
Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè es mantingui a l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és al tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.
Aquest editorial, el signen VilaWeb i les publicacions seg:
El Punt
Avui
Diari de Balears
Diari de Sabadell
Diari de Tarragona
Segre
El 9 Nou Osona
El 9 Nou Vallès Oriental
El Temps
L'esquerda de la Bastida
L'informador
La Farga
Nova Tàrrega
La Palanca
La Comarca
Estela
Som-hi
Vallenc
Nova Conca
El Salí
El Martinet
El 3 de vuit
La Veu de la Segarra
Som Garrigues
www.anoiadiari.cat
www.comarquesnord.cat
Diari de Manlleu,
Diari de Vic
El Mirador del Pla de l'Estany
Els Colors
La Fura
L'hiperbòlic
Mediterranean Daurat
Noticiestgn
Revista Enrenou
Secundèria
www.deria.cat
www.sies.tv
Viure als Pirineus
Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)
Mani de CCOO-UGT contra la jubilació als 67
Manifestació de CCOO-UGT contra el retard de l'edat de jubilació als 67 anys. Per fi, una mobilització! tanmateix, de què estem parlant? de manifestacions a les sis de la tarda, no fos cas que algú perdés hores de feina.
En fi, benvinguda sia la mobilització,encara que sigui de pa sucat amb oli i que molta gent ni se n'hagi assabentat (per descomptat, el ZP no se n'ha assabentat).
Només espero que més mobilitzacions segueixin a aquestes manifestacions, que jo veig tímides i amb ganes de no molestar.
Demà, a Grècia, hi ha convocada una vaga general per protestar contra moltes coses: contra el pla "d'austeritat" de la UE, però també contra una classe política corrupta. Crec que no m'equivoco quan dic que demà veurem unes mobilitzacions d'una intensitat que, pel contrast, faran caure la cara de vergonya als organitzadors de les manifestacions d'avui.
I és que aquí no hi ha voluntat de confrontació. En acabar la manifestació d'avui al Pla de Palau, el secretari de CCOO ha vingut a a dir que el govern ha de plegar-se a negociar perquè "val més la pau social que el conflicte social". Sí, és clar, ves a saber que els prometrà ZP al Toxo i al Méndez a canvi de la "pau social". I pobres d'ells que se'l creguin. També els enganyarà. Si ZP enganya al Toxo i al Méndez tindrà el rècord d'haver enganyat a tothom.
Coi,tenen raó els del PP quan diuen que si el Rajoy fos president, amb les mateixes circumstàncies ja li n'haurien fotut tres de vagues generals. Al ZP res. Què els dona el PSOE a CCOO-UGT? com és que són tan indistingibles? Per què fa l'efecte que CCOO-UGT són una eina més del govern i del sistema i no un poder democràtic amb capacitat de representació dels treballadors? Per què fa tant l'efecte que CCOO-UGT funcionen en vertical i de dalt a baix?
Cada cop em convenço més que l'autèntica esquerra és l'extra-parlamentària, i que per a trobar sindicats de veritat cal buscar-los entre els anarquistes CGT i CNT, o sindicats amb compromís nacional i de classe com podrien ser CSC, O alternatives com Co-Bas.
Em temo que avui CCOO-UGT són els principals garants de la "pau social". Tant de bo m'equivoqui però em temo que a molt més no aniran. I caldria. Tant de bo que la manifestació d'avui -que quedi clar també, màxim reconeixement i respecte per als manifestants- sigui el primer pas per dur a CCOO-UGT a la vaga general.
En fi, benvinguda sia la mobilització,encara que sigui de pa sucat amb oli i que molta gent ni se n'hagi assabentat (per descomptat, el ZP no se n'ha assabentat).
Només espero que més mobilitzacions segueixin a aquestes manifestacions, que jo veig tímides i amb ganes de no molestar.
Demà, a Grècia, hi ha convocada una vaga general per protestar contra moltes coses: contra el pla "d'austeritat" de la UE, però també contra una classe política corrupta. Crec que no m'equivoco quan dic que demà veurem unes mobilitzacions d'una intensitat que, pel contrast, faran caure la cara de vergonya als organitzadors de les manifestacions d'avui.
I és que aquí no hi ha voluntat de confrontació. En acabar la manifestació d'avui al Pla de Palau, el secretari de CCOO ha vingut a a dir que el govern ha de plegar-se a negociar perquè "val més la pau social que el conflicte social". Sí, és clar, ves a saber que els prometrà ZP al Toxo i al Méndez a canvi de la "pau social". I pobres d'ells que se'l creguin. També els enganyarà. Si ZP enganya al Toxo i al Méndez tindrà el rècord d'haver enganyat a tothom.
Coi,tenen raó els del PP quan diuen que si el Rajoy fos president, amb les mateixes circumstàncies ja li n'haurien fotut tres de vagues generals. Al ZP res. Què els dona el PSOE a CCOO-UGT? com és que són tan indistingibles? Per què fa l'efecte que CCOO-UGT són una eina més del govern i del sistema i no un poder democràtic amb capacitat de representació dels treballadors? Per què fa tant l'efecte que CCOO-UGT funcionen en vertical i de dalt a baix?
Cada cop em convenço més que l'autèntica esquerra és l'extra-parlamentària, i que per a trobar sindicats de veritat cal buscar-los entre els anarquistes CGT i CNT, o sindicats amb compromís nacional i de classe com podrien ser CSC, O alternatives com Co-Bas.
Em temo que avui CCOO-UGT són els principals garants de la "pau social". Tant de bo m'equivoqui però em temo que a molt més no aniran. I caldria. Tant de bo que la manifestació d'avui -que quedi clar també, màxim reconeixement i respecte per als manifestants- sigui el primer pas per dur a CCOO-UGT a la vaga general.
dilluns, 22 de febrer del 2010
25è aniversari de la mort de Salvador Espriu
Avui es commemora el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. Molts blocàires han penjat posts que recorden la data.
ELs que ja tenim una edat (tampoc molta edat, no ens passem) podem dir que hi havia una cosa que es deia BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) que era, en definitiva, el Batxillerat. Resulta que a mi em va tocar fer el 3er de BUP al curs 84-85. En aquella època al 3er de BUP es feia literatura catalana. I un dels autors que s'estudiaven era Salvador Espriu.
Salvador Espriu va morir el 22 de febrer de 1985. La coincidència de dates va fer que aquell any el tema Espriu fos tractat de forma especialment acurada. La professora ens va ampliar el material del nostre llibre de text (SOLC, Edicions 62) començant per la data de traspàs d'aquell escriptor del que jo no en sabia res i que havia mort aquell mateix any.
Va ser en el marc d'aquesta assignatura del batxillerat que vaig tenir el primer contacte amb Salvador Espriu. Així, sense èpica. Com tots els companys i companyes d'aquell moment. Val a dir, a més, que com que no era gaire bon estudiant, aquella primera experiència espriuenca va ser, més aviat, ben poc profitosa. No ens enganyem, el senyor de la foto del llibre estava molt prim, no semblava gaire simpàtic, tenia un posat molt seriós, i parlava de qüestions massa transcendentals per a un cap de trons que només pensava a escaquejar-se, passar-s'ho bé i que -i això sí que és trist- tampoc reeixia gaire en aquest intent.
Aquella època d'estudiant adolescent va passar. Més endavant, tot just abans d'entrar a la Universitat, però sobretot a la Universitat vaig tenir una etapa de creixement identitari que em va portar a mirar-me la literatura del meu país com allò que era: com un gran tresor. Vaig redescobrir a Espriu. Va ajudar molt en aquesta redescoberta que un diari avui desaparegut, "El observador", publiqués les obres de molts autors en un format de llibre de butxaca molt pràctic per dur amunt i avall. Em vaig gastar molts dels calers que els meus pares em donaven pels esmorzars en aquells llibres. En aquella època jo estudiava fora de Barcelona (era l'ultim any de carrera), així que els trajectes en tren els aprofitava per estudiar i per llegir. Era ben d'hora pel matí, en un tren baixant cap a Vilanova, veient les llums de les barques dels pescadors tornant a port i com sortia el sol sobre el mar, que jo llegia a Espriu.
Recordo les reflexions precises i ascètiques sobre la mort. Recordo també la poesia que em costava d'entendre i que em semblava gairebé mística. Amb un llenguatge precís. Destil·lat. Elegant en la seva sobrietat hieràtica. Complex per la seva càrrega de símbols i conceptes. Els mots eren els necessaris i suficients. No era fàcil llegir Espriu.
Però cal llegir-lo, com no pot ser d'una altra forma. Cal tornar al cementiri de Sinera, cal escoltar Antígona, a Laia i a Ariadna, al doctor RIP, cal escoltar la pell de brau i la història d'Ester. Ens cal la seva reflexió sobre la mort, i adonar-nos que som vius i que aquest és un fràgil tresor. La nostra llengua és viva. Depèn de nosaltres que visqui i hem de portar-la fins a la generació dels nostres nets. Venim dels pares però ens arrelem en els nostres fills. La llengua viurà si és la llengua dels nostres fills. Aquest seria el millor homenatge, 25 anys després.
Petita selecció de poemes de Salvador Espriu
dijous, 18 de febrer del 2010
Entrevista a Santiago Niño al programa Círculo de Telemadrid
Navegant pel fòrum de burbuja.info em vaig trobar amb aquesta entrevista que li van fer a Santiago Niño Becerra en un programa matinal de Telemadrid.
Soc fan incondicional del professor Santiago i el recomano arreu. Poso l'enllaç per a qui vulgui descarregar-se el vídeo,
http://ondemand.telemadrid.ondemand.flumotion.com/telemadrid/ondemand/circulo/circulo_16022010.flv
El discurs de Santiago Niño és el que ja li coneixem: el que està escrit al seu llibre "El crash del 2010". Ens diu que l'autèntica crisi s'encetarà a mitjans d'enguany, que l'atur s'enfilarà fins al 30% el 2012, que la crisi, recessió, no es podrà considerar acabada fins d'aquí a deu anys...
Molt interessants els "consells per a ciutadans corrents": no s'endeutin, tractin de cancel·lar deutes, comprin només allò que, en consciència, sigui necessari, analitzin quines són les seves expectatives, o tendències, professionals o laborals i prenguin una decisió en conseqüència.
Santiago Niño ens ve a dir que la festa ha acabat i que ara tocarà estrènyer-se el cinturó, ben bé un parell o tres (o quatre!) de forats més.
En tot cas, és el que diu el catedràtic d'estructura econòmica de l'IQS. Es pot fer cas o no. En tot cas val la pena escoltar-lo críticament (molts encerts, lamentablement per a tots, l'avalen).
I escoltant-lo críticament a mi m'ha plantejat un dubte: realment, quin és el deute de l'estat? quin és el deute mundial? he llegit a diferents llocs que el PIB financer mundial que correspon a derivats de borsa està en una relació de 10 a 1 amb el PIB "real" mundial corresponent a manufactures, serveis o matèries primeres. Això és una brutalitat que no he vist desmentida enlloc.
Santiago Niño diu que el deute total espanyol correspon al 270% del seu PIB Total (el dels EUA és de 430%!). El deute privat és del 120% del PIB. És bestial. És veritat? A quin deute s'està referint? ahir, a l'Expansión, posaven un article comparant el deute extern de Grècia i d'Espanya. El deute extern espanyol segons Expansión és del 55% del PIB. (suposo que més, després que avui s'hagin col·locat 12.500 milions més de deute públic). Però aquest deute només correspon al deute sobirà a llarg plaç.
Segons dades d'octubre de 2009 del Banc d'Espanya (pdf del BdE) el deute extern públic espanyol és del 170% del PIB, aproximadament 1,70 bilions d'euros. Deute extern és, com el seu nom indica, obligació de pagar a a un creditor "de fora".
Aquestes magnituds maregen. Tanmateix, 170% no és el mateix que 270%. D'on surt el 270%? Suposo que d'estudis internacionals: aquest article de setembre de 2009 ens parla d'una anàlisi d'Alliance Bernstein que parlava llavors d'un deute extern per a Espanya del 240% del PIB. En aquest cas se suma el deute públic i, sobretot, el privat. En aquest punt entren els números de Ricard Vergés que situa el deute de promotors bancs i caixes amb l'interbancari de Frankfurt en uns 350.000 milions d'Euros, és dir, un 35% aproximat del PIB.
Ara ja tenim sumant deute extern públic i privat, amb dades relativament recents i que es poden trobar sent una mica tossuts amb el Google, una suma del 205% del PIB. Ens anem acostant. Encara no arribo al 270% que diu Santiago Niño, però, en tot cas, per mi ja és suficient. El deute extern, segons dades públiques, és de més del 200% del PIB i em crec que creixent.
Resulta que altres països de la UE tenen nivells de deute similars, Parlo d'Alemanya i França, com es diu en l'anàlisi d'Alliance Bernstein, però ells no estan enmig del pet de la mare de totes les bombolles immobiliàries ni tenen l'atur de gairebé el 20% població.
Tindrà raó Santiago Niño? ahir segons el comunicat del LEAP, podria resultar, fins i tot, que sigui una mica optimista, el Laboratori Europeu d'Anticipació Política preveu l'esclat de la crisi per al segon trimestre d'enguany, una mica abans del que diu Santiago Niño. Si no fos perquè ens juguem el futur diria que s'admeten apostes.
No està la cosa com per fer bromes. La crisi econòmica serà un xoc. I els xocs són el moment predilecte per acabar amb drets socials i amb llibertats democràtiques. Amb la crisi ens juguem alguna cosa més que les nostres feines i guanyar-nos la vida. Ens hi juguem la llibertat.
Soc fan incondicional del professor Santiago i el recomano arreu. Poso l'enllaç per a qui vulgui descarregar-se el vídeo,
http://ondemand.telemadrid.ondemand.flumotion.com/telemadrid/ondemand/circulo/circulo_16022010.flv
El discurs de Santiago Niño és el que ja li coneixem: el que està escrit al seu llibre "El crash del 2010". Ens diu que l'autèntica crisi s'encetarà a mitjans d'enguany, que l'atur s'enfilarà fins al 30% el 2012, que la crisi, recessió, no es podrà considerar acabada fins d'aquí a deu anys...
Molt interessants els "consells per a ciutadans corrents": no s'endeutin, tractin de cancel·lar deutes, comprin només allò que, en consciència, sigui necessari, analitzin quines són les seves expectatives, o tendències, professionals o laborals i prenguin una decisió en conseqüència.
Santiago Niño ens ve a dir que la festa ha acabat i que ara tocarà estrènyer-se el cinturó, ben bé un parell o tres (o quatre!) de forats més.
En tot cas, és el que diu el catedràtic d'estructura econòmica de l'IQS. Es pot fer cas o no. En tot cas val la pena escoltar-lo críticament (molts encerts, lamentablement per a tots, l'avalen).
I escoltant-lo críticament a mi m'ha plantejat un dubte: realment, quin és el deute de l'estat? quin és el deute mundial? he llegit a diferents llocs que el PIB financer mundial que correspon a derivats de borsa està en una relació de 10 a 1 amb el PIB "real" mundial corresponent a manufactures, serveis o matèries primeres. Això és una brutalitat que no he vist desmentida enlloc.
Santiago Niño diu que el deute total espanyol correspon al 270% del seu PIB Total (el dels EUA és de 430%!). El deute privat és del 120% del PIB. És bestial. És veritat? A quin deute s'està referint? ahir, a l'Expansión, posaven un article comparant el deute extern de Grècia i d'Espanya. El deute extern espanyol segons Expansión és del 55% del PIB. (suposo que més, després que avui s'hagin col·locat 12.500 milions més de deute públic). Però aquest deute només correspon al deute sobirà a llarg plaç.
Segons dades d'octubre de 2009 del Banc d'Espanya (pdf del BdE) el deute extern públic espanyol és del 170% del PIB, aproximadament 1,70 bilions d'euros. Deute extern és, com el seu nom indica, obligació de pagar a a un creditor "de fora".
Aquestes magnituds maregen. Tanmateix, 170% no és el mateix que 270%. D'on surt el 270%? Suposo que d'estudis internacionals: aquest article de setembre de 2009 ens parla d'una anàlisi d'Alliance Bernstein que parlava llavors d'un deute extern per a Espanya del 240% del PIB. En aquest cas se suma el deute públic i, sobretot, el privat. En aquest punt entren els números de Ricard Vergés que situa el deute de promotors bancs i caixes amb l'interbancari de Frankfurt en uns 350.000 milions d'Euros, és dir, un 35% aproximat del PIB.
Ara ja tenim sumant deute extern públic i privat, amb dades relativament recents i que es poden trobar sent una mica tossuts amb el Google, una suma del 205% del PIB. Ens anem acostant. Encara no arribo al 270% que diu Santiago Niño, però, en tot cas, per mi ja és suficient. El deute extern, segons dades públiques, és de més del 200% del PIB i em crec que creixent.
Resulta que altres països de la UE tenen nivells de deute similars, Parlo d'Alemanya i França, com es diu en l'anàlisi d'Alliance Bernstein, però ells no estan enmig del pet de la mare de totes les bombolles immobiliàries ni tenen l'atur de gairebé el 20% població.
Tindrà raó Santiago Niño? ahir segons el comunicat del LEAP, podria resultar, fins i tot, que sigui una mica optimista, el Laboratori Europeu d'Anticipació Política preveu l'esclat de la crisi per al segon trimestre d'enguany, una mica abans del que diu Santiago Niño. Si no fos perquè ens juguem el futur diria que s'admeten apostes.
No està la cosa com per fer bromes. La crisi econòmica serà un xoc. I els xocs són el moment predilecte per acabar amb drets socials i amb llibertats democràtiques. Amb la crisi ens juguem alguna cosa més que les nostres feines i guanyar-nos la vida. Ens hi juguem la llibertat.
dimecres, 17 de febrer del 2010
Nota pública LEAP-GEAB núm. 42
La nota pública del LEAP-GEAB de febrer de 2010. Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual.
Per al LEAP, el cas grec és un mal menor assumible per a l'eurozona i no esmenten per a res el cas espanyol, ni la resta de PIGS.
Més que en d'altres ocasions es veu en aquest comunicat el llautó franco-germànic (més franco que germànic) que sempre els ha caracteritzat. Les coses com siguin.
La crisi que Santiago Niño preveu que es desfermarà a mitjans d'any, segons el LEAP ho farà abans, durant el segon trimestre. Qui encertarà?
El GEAB N°42 està disponible! Segon trimestre de 2010: El sobtat empitjorament de la crisi sistèmica global - Enfortiment de les cinc tendències negatives fonamentals.
Per al LEAP/E2020, l'efecte dels bilions desemborsats pels Estats per a «trampejar el temporal» durarà molt. Aquestes immenses sumes han ajudat a frenar per uns mesos l'evolució de la crisi sistèmica global, però com s'havia previst en el GEAB anterior, aquesta estratègia haurà servit, en última instància, només per complicar definitivament els Estats en la crisi generada per les institucions financeres.
El nostre equip preveu ara una escalada sobtada de la crisi durant el segon trimestre 2010, generada pel doble efecte dels fenòmens que van restar provisionalment «congelats» en el segon semestre de 2009 i la impossibilitat de mantenir les mesures pal·liatives de l'any passat.
D'altra banda, durant aquest febrer, un any després que anunciéssim que el final de l'any 2009 marcaria el principi de la fase de desarticulació geopolítica mundial, tots poden comprovar que aquesta fase està en ple procés amb el seu seguit d'Estats a punt de la fallida, la pujada inexorable de l'atur, milions de persones que van quedar fora de les xarxes de protecció social, reducció de salaris, supressió de serveis públics, desagregació del sistema de governació global (fracàs de la Cimera de Copenhaguen, confrontació creixent Xina/EUA, reaparició del risc de conflicte Iran/Israel/USA, guerra monetària global) (1). Tanmateix estem només al començament d'aquesta fase sobre la qual el LEAP/E2020 donarà un cronograma anticipatiu en el pròxim número del GEAB.
L'abrupte deteriorament de la crisi sistèmica global es caracteritzarà per l'acceleració i/o l'enfortiment de les cinc tendències negatives fonamentals:
. l'esclat de la bombolla dels dèficits públics i el conseqüent augment de les fallides d'Estats;
. la col·lisió fatal del sistema bancari occidental amb l'augment de la morositat i el mur dels deutes que arriben al seu venciment;
. l'inevitable retorn de l'increment de les taxa d'interès;
. la multiplicació de les tensions internacionals;
. la creixent inseguretat social.
En aquest GEAB N° 42, el nostre equip desenvolupa les tres primeres tendències d'aquest procés i una anticipació sobre l'evolució de Rússia davant la crisi; i, sens dubte, amb les nostres recomanacions mensuals.
En aquest comunicat públic, decidim analitzar el «cas grec», d'una banda perquè ens sembla emblemàtic del que ens reserva l'any 2010; i per un altre, perquè il·lustra perfectament l'evolució de la informació sobre la crisi mundial cap a «comunicats de guerra» entre blocs i interessos cada vegada més conflictius. Clarament, aquesta és una («must») lectura obligada per desxifrar la informació mundial dels mesos i anys venidors, que serà un vector d'operacions de manipulació en creixement.
Deute nord-americà: Evolució del percentatge net de nou deute comprat per la Xina; Nou endeutament net i Percentatge de T-Bonds pendent de pagament de propietat de Xina (2002-2009) - Fonts: US Treasury, Haver Analytics, New York Times
Les cinc característiques que fan del «cas grec» l'arbre amb què es tracta d'ocultar el bosc
Passem ara al cas « grec » que convulsa als mitjans de comunicació i experts en les últimes setmanes. Abans d'entrar en detalls del que succeeix, necessitem els cinc punts essencials de la nostra previsió en aquest àmbit:
1. Com s'indica en les nostres expectatives per a 2010, publicades en el GEAB N° 41, el problema grec haurà desaparegut dels radars mediàtics internacionals dins d'algunes setmanes. És l'arbre utilitzat per ocultar tant el bosc de deutes sobirans molt més perillosos (les de Washington i Londres), com el començament de la recaiguda de l'economia mundial, amb EE.UU. al capdavant (2).
2. El problema grec és un assumpte intern de l'Eurozona i de l'UE i la situació actual ofereix una oportunitat única als seus líders per a finalment obligar a Grècia (país que anomenem l'«ampliació fallida» desde 1982) a sortir del seu feudalisme polític i econòmic. Altres països de l'Eurozona, encapçalaments per Alemanya, faran tot el possible per restringir a l'elit grega perquè adeqüin al seu país al segle XXI, a canvi de la seva ajuda i alhora, usant el fet que Grècia és només 2,5% del PBI a l'Eurozona (3), exploren els mecanismes d'estabilització que en temps de crisi l'Eurozona necessita (4).
3. Els dirigents i els mitjans anglosaxons utilitzen la situació (com amb el tsunami bancari provinent d'Europa Oriental que anava arrossegar a l'Eurozona (5) l'any passat) per ocultar el desenvolupament catastròfic de les seves economies i els seus deutes públics; i per tractar de debilitar l'atractiu de l'Eurozona en un moment en què EE.UU. i el Regne Unit tenen cada vegada més dificultats per atreure el capital que necessiten amb urgència. Mentre tant, Washington i Londres (que des de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa estan totalment exclosos de la gobvernació de l'Euro) estarien encantats de veure l'FMI, que controlen completament (6), introduir-se en la governació de l'Eurozona.
4. Els dirigents de l'Eurozona estan complaguts de poder veure l'Euro baixar-ne d'1,35 davant l'USD. Ells saben molt bé que això no és perdurable perquè el problema subjacent és el del col·lapse de l'USD (i la lliura), però valoren aquest «salvavides» per als exportadors.
5. Els especuladors (hedge-funds i d'altres) i els bancs àmpliament compromesos a Grècia (7) tenen un interès comú, tractar de portar una ajuda financera ràpida de l'Eurozona a Grècia, perquè altrament, les agències de qualificació, involuntàriament, li hauran jugat una dolenta passada si els europeus es neguen recórrer a les seves carteres (a la manera escandalosa del tàndem Paulson-Geithner amb AIG i del conjunt de Wall Street en 2008/2009): en efecte, la degradació de les qualificació grega submergeix a aquest petit món en les angoixes d'importants pèrdues financeres si, per als bancs, el valor dels seus préstecs a Grècia es reduís un altre tant; o si les seves apostes contra l'Euro finalment no funcionen (8).
Comparació en 2009 dels dèficits i de les participació de Portugal, Irlanda, Grècia, Espanya, França i Alemanya al PIB de l'Eurozona - Font: Spiegel / Comissió Europea, 02/2010
Goldman Sachs com a protagonista de la tragèdia grega... i les pròximes fallides sobiranes
En el «cas grec», com en qualsevol thriller, es necessita un dolent (o, per repetir la lògica de la tragèdia antiga, un «deus ex machina»). Però en aquesta fase de la crisi sistèmica global, el paper de «dolent» està en general a les mans dels grans bancs d'inversió de Wall Street, especialment del seu líder, Goldman Sachs. El cas «grec» no és una excepció a la norma ja que el Banc de Nova York està directament involucrat en els passis màgics sobre el pressupost que va permetre a Grècia l'aprovat per entrar a l'Euro, mentre que el seu dèficit pressupostari real l'hauria desqualificat. Carall! Va ser Goldman Sachs qui el 2002 va crear un muntatge financer enginyós que va mantenir en secret (9) i que, de manera gairebé natural, torna contra el propi client uns anys més tard. Però, que importa, sempre que GS (Goldman Sachs) pugui augmentar els seus guanys!
En el cas grec, el que el banc va proposar va ser molt simple: proporcionar un préstec invisible des del punt de vista pressupostari (acord Swap que li va permetre reduir fictíciament la magnitud del dèficit públic grec (10). La responsabilitat dels dirigents grecs de l'època és, sens dubte, totalment compromesa i deurien, segons el LEAP/E2020 ser objecte d'investigacions polítiques i judicials tant gregues com europees per enganyar l'UE i els seus propis ciutadans en el marc d'un important procés històric, la creació de la moneda única europea.
Però, siguem molt clars, la responsabilitat del Banc d'Inversió de Nova York (còmplice) és tan important, sobretot pel fet que el vicepresident per a Europa de Goldman Sachs, en l'època, era un cert Mario Draghi (11), president actual del Banc Central d'Itàlia i candidat (12) a la successió de Jean-Claude Trichet al capdavant del Banc Central Europeu (13).
Sense prejutjar sobre el paper de Sr Draghi en l'assumpte del préstec manipulador d'estadístiques gregues (14), podem preguntar-nos si no seria útil interrogar-lo sobre aquesta qüestió (15). En democràcia, s'espera que tant la premsa (16) com els parlaments (en aquest cas, grec i europeu) que s'encarreguin d'aquesta tasca. Donada la importància de GS en els assumptes financers mundials en aquests últims anys, res del que aquest banc faci no hauria de ser indiferent per a governs i legisladors. D'altra banda, Paul Volcker, l'actual cap d'assessors econòmics de Barack Obama s'ha constituït en un dels censors més estrictes de les activitats de Goldman Sachs (17). Llavors, com ja havíem tingut l'oportunitat d'escriure-ho en el moment de l'elecció del president nord-americà actual, és l'única persona del seu entorn que té l'experiència i la capacitat per prendre mesures difícils (18); i en aquest cas sap sobre que o, més aviat, sobre qui parla.
En aquesta mateixa lògica, amb el coneixement del nefast paper de Goldman Sachs, i en general dels importants bancs d'inversió, quant a la transparència de les activitats financeres i respecte als pressuposts públics, el LEAP/E2020 considera que seria molt útil per a la Unió Europea i els seus cinc-cents milions de ciutadans, negar-los l'accés a totes les funcions de gestió financera, pressupostària i econòmica (BCE, comissió, bancs centrals nacionals) als antics dirigents d'aquests bancs (19). La confusió d'identitats només pot conduir a una gran col·lisió entre interessos públics i privats, la qual cosa només pot fer-se en detriment dels interessos dels ciutadans europeus.
Per començar, l'Eurozona també podria demanar ara al Govern grec que deixi d'usar els serveis de Goldman Sachs, ja que segons el Financial Times, 28/01/2010, Atenes continua utilitzant-los.
Si el cap de Goldman Sachs es veu a si mateix com «Déu», com va dir en una entrevista recent (20), és prudent suposar que el seu banc, i els seus homòlegs, poden comportar-se com dimonis, i per tant cové prevenir-se de les seves conseqüències. Aquest consell, segons el nostre equip és bo per a Europa, i també per a tots els altres continents. Hi ha «serveis privats» que van en contra de l'«interès col·lectiu»: preguntin-li als ciutadans grecs i als propietaris d'habitatges nord-americans embargats pels bancs!
Per concloure, el nostre equip proposa un joc edificant per a aquells que volen saber on ocorrerà la pròxima crisi de deute sobirà: busqui quin Estat ha utilitzat els serveis de Goldman Sachs en els últims anys, i obtindrà una pista segura (21)!
--------
Notes:
(1) Las recents declaracions de l'antic secretari d'Estat del tresor de G.W. Bush, Hank Paulson, en el sentit que Rússia i la Xina haurien conspirat per fer caure a Wall Street a la tardor de 2008 il·lustra el grau de desconfiança que ja embolica els grans actors globals. Font: DailyMail, 29/01/2010
(2) El nostre equip regularment, des de fa quatre anys, ha exposat les aberracions del sistema de mesurament del PBI nord-americà. No tornarem aquí sobre aquest aspecte molt «grec» de les seves estadístiques. Quant a l'evolució de la seva economia en els pròxims mesos, n'hi ha prou amb comprovar que l'índex sectorial del tonatge de els transporti per carretera està en caiguda lliure el gener de 2010, com ho havia estat al final del primer semestre 2008. Font: USAToday, 11/02/2010
(3) Veure el gràfic que figura a continuació per circumscriure el «cas grec» a les justes proporcions en matèria de PBI d'Eurozona.
(4) El GEAB ve subratllant la seva necessitat des de fa quatre anys; així com l'ampli i públic suport (de més del 90% en terme mig dels enquestats mensualment per GlobalEurometer) de què gaudiria una gobernanza econòmica de l'Eurozona.
(5) Recordamos referent a això, que el GEAB N° 33 havia estat un dels pocs mitjans de comunicació durant la primavera 2008 en denunciar el caràcter fal·laç i manipulador del gran temor d'un « tsunami bancari » que vindria d'Europa de l'Est i que un s'emportaria posat al sistema bancari de l'Eurozona. En aquella època, l'Euro es va sumir a nivells molt més baixos que els d'avui... per recuperar-se algunes setmanes més tard. Convidem d'altra banda els que desitgen comprendre bé la situació mediàtica actual que rellegeixin el comunicat públic del GEAB N°33.
(6) El fet que un francès sigui al capdavant no canvia en res aquesta situació.
(7) Font: Le Figaro, 12/02/2010
(8) Dit això, en la matèria, la manipulació dels mitjans de difusió és notable. Aquests últims dies, s'ha sentit una mica per tot arreu de les sumes enormes que s'havien compromès contra l'Euro (apostant a la baixa) eren de vuit mil milions d'USD. De fet la «suma enorme», és una gota d'aigua a l'oceà del mercat mundial de divises que cada dia s'eleva a diversos cents de milers de milions d'USD. Font: Financial Times, 08/02/2010
(9) En el mateix esperit altament constructiu per als països on actua que va conduir als Estats Units durant 2006/2007 a jugar a la baixa amb el seu propi compte de productes financers basats en el sector immobiliari que venia als seus clients.
(10) Font: Spiegel, 08/02/2010; Le Temps, 13/02/2010; Reuters, 09/02/2010
(11) Durant la preparació de l'entrada d'Itàlia a l'Euro, era director general del Tresor italià. Fonts: Banc d'Italia; Wikipedia; Goldman Sachs.
(12) Molt activament sostingut pels mitjans financers londinencs i nord-americans com ja ens havíem fet eco fa alguns mesos al nostre butlletí. Font: Sharenet/Reuters, 10/02/2010
(13) El seu competidor més seriós és Axel Weber, actual director de la Bundesbank.
(14) Encara que seria sorprenent que el director del banc encarregat d'un préstec per a Europa destinat a emmascarar una part del dèficit públic d'un país, i l'antic Director del Tresor d'un país veí, no estiguessin al corrent de l'operació.
(15) En vista de les seves responsabilitats passades, podem apreciar el seu sentit de l'humor quan criden a un enfortiment de la gestió econòmica de l'Eurozona. Font: Les Echos, 13/02/2010
(16) Que de moment es contenta amb tornar a copiar els articles anglosaxons que fan jugar al cas grec el paper de «destructor dels mercats mundials», i que repeteixen al llarg de l'article que l'Euro cau ... mentre que és troba a un nivell que aquests mateixos mitjans de comunicació consideraven impossible arribar fa només quatre anys.
(17) Font: Reuters, 12/02/2010
(18) Pertany a les generacions de nord-americans que van construir el «Imperi d'EUA» que coneixen la seva debilitat i que sabien com usar-la, a diferència de Summers, Geithner i Rubin entre d'altres. El nostre equip rares vegades saluda Barack Obama, però si continua escoltant gent com Paul Volcker, aleshorews caldrà reconèixer que està definitivament en la direcció correcta.
(19) El nostre equip sap, per haver-lo conegut, que hi va haver una època fa una trentena d'anys, on els banquers de negocis sabien intervenir tenint en compte l'interès a llarg termini dels seus clients. Aquella època ha quedat enrere i ara només tenen a la vista el seu propi interès de curt termini. Per tant, és necessari extreure totes les conseqüències i prohibir-los l'accés a funcions públiques claus, en lloc de pretendre reformar el seu comportament. Si hi hagués casos de nens-banquers (com hi ha nens-soldats) es podria esperar rehabilitar-ne alguns de la seva addicció als guanys a curt termini; però per als banquers de negocis adults, és massa tard.
(20) Font: Times, 08/11/2009
(21) Del costat del sector privat, preguntin Lehman Brothers, AIG... podran confirmar que és un bon indicador.
dimarts, 16 de febrer de 2010
Per al LEAP, el cas grec és un mal menor assumible per a l'eurozona i no esmenten per a res el cas espanyol, ni la resta de PIGS.
Més que en d'altres ocasions es veu en aquest comunicat el llautó franco-germànic (més franco que germànic) que sempre els ha caracteritzat. Les coses com siguin.
La crisi que Santiago Niño preveu que es desfermarà a mitjans d'any, segons el LEAP ho farà abans, durant el segon trimestre. Qui encertarà?
El GEAB N°42 està disponible! Segon trimestre de 2010: El sobtat empitjorament de la crisi sistèmica global - Enfortiment de les cinc tendències negatives fonamentals.
Per al LEAP/E2020, l'efecte dels bilions desemborsats pels Estats per a «trampejar el temporal» durarà molt. Aquestes immenses sumes han ajudat a frenar per uns mesos l'evolució de la crisi sistèmica global, però com s'havia previst en el GEAB anterior, aquesta estratègia haurà servit, en última instància, només per complicar definitivament els Estats en la crisi generada per les institucions financeres.
El nostre equip preveu ara una escalada sobtada de la crisi durant el segon trimestre 2010, generada pel doble efecte dels fenòmens que van restar provisionalment «congelats» en el segon semestre de 2009 i la impossibilitat de mantenir les mesures pal·liatives de l'any passat.
D'altra banda, durant aquest febrer, un any després que anunciéssim que el final de l'any 2009 marcaria el principi de la fase de desarticulació geopolítica mundial, tots poden comprovar que aquesta fase està en ple procés amb el seu seguit d'Estats a punt de la fallida, la pujada inexorable de l'atur, milions de persones que van quedar fora de les xarxes de protecció social, reducció de salaris, supressió de serveis públics, desagregació del sistema de governació global (fracàs de la Cimera de Copenhaguen, confrontació creixent Xina/EUA, reaparició del risc de conflicte Iran/Israel/USA, guerra monetària global) (1). Tanmateix estem només al començament d'aquesta fase sobre la qual el LEAP/E2020 donarà un cronograma anticipatiu en el pròxim número del GEAB.
L'abrupte deteriorament de la crisi sistèmica global es caracteritzarà per l'acceleració i/o l'enfortiment de les cinc tendències negatives fonamentals:
. l'esclat de la bombolla dels dèficits públics i el conseqüent augment de les fallides d'Estats;
. la col·lisió fatal del sistema bancari occidental amb l'augment de la morositat i el mur dels deutes que arriben al seu venciment;
. l'inevitable retorn de l'increment de les taxa d'interès;
. la multiplicació de les tensions internacionals;
. la creixent inseguretat social.
En aquest GEAB N° 42, el nostre equip desenvolupa les tres primeres tendències d'aquest procés i una anticipació sobre l'evolució de Rússia davant la crisi; i, sens dubte, amb les nostres recomanacions mensuals.
En aquest comunicat públic, decidim analitzar el «cas grec», d'una banda perquè ens sembla emblemàtic del que ens reserva l'any 2010; i per un altre, perquè il·lustra perfectament l'evolució de la informació sobre la crisi mundial cap a «comunicats de guerra» entre blocs i interessos cada vegada més conflictius. Clarament, aquesta és una («must») lectura obligada per desxifrar la informació mundial dels mesos i anys venidors, que serà un vector d'operacions de manipulació en creixement.
Deute nord-americà: Evolució del percentatge net de nou deute comprat per la Xina; Nou endeutament net i Percentatge de T-Bonds pendent de pagament de propietat de Xina (2002-2009) - Fonts: US Treasury, Haver Analytics, New York Times
Les cinc característiques que fan del «cas grec» l'arbre amb què es tracta d'ocultar el bosc
Passem ara al cas « grec » que convulsa als mitjans de comunicació i experts en les últimes setmanes. Abans d'entrar en detalls del que succeeix, necessitem els cinc punts essencials de la nostra previsió en aquest àmbit:
1. Com s'indica en les nostres expectatives per a 2010, publicades en el GEAB N° 41, el problema grec haurà desaparegut dels radars mediàtics internacionals dins d'algunes setmanes. És l'arbre utilitzat per ocultar tant el bosc de deutes sobirans molt més perillosos (les de Washington i Londres), com el començament de la recaiguda de l'economia mundial, amb EE.UU. al capdavant (2).
2. El problema grec és un assumpte intern de l'Eurozona i de l'UE i la situació actual ofereix una oportunitat única als seus líders per a finalment obligar a Grècia (país que anomenem l'«ampliació fallida» desde 1982) a sortir del seu feudalisme polític i econòmic. Altres països de l'Eurozona, encapçalaments per Alemanya, faran tot el possible per restringir a l'elit grega perquè adeqüin al seu país al segle XXI, a canvi de la seva ajuda i alhora, usant el fet que Grècia és només 2,5% del PBI a l'Eurozona (3), exploren els mecanismes d'estabilització que en temps de crisi l'Eurozona necessita (4).
3. Els dirigents i els mitjans anglosaxons utilitzen la situació (com amb el tsunami bancari provinent d'Europa Oriental que anava arrossegar a l'Eurozona (5) l'any passat) per ocultar el desenvolupament catastròfic de les seves economies i els seus deutes públics; i per tractar de debilitar l'atractiu de l'Eurozona en un moment en què EE.UU. i el Regne Unit tenen cada vegada més dificultats per atreure el capital que necessiten amb urgència. Mentre tant, Washington i Londres (que des de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa estan totalment exclosos de la gobvernació de l'Euro) estarien encantats de veure l'FMI, que controlen completament (6), introduir-se en la governació de l'Eurozona.
4. Els dirigents de l'Eurozona estan complaguts de poder veure l'Euro baixar-ne d'1,35 davant l'USD. Ells saben molt bé que això no és perdurable perquè el problema subjacent és el del col·lapse de l'USD (i la lliura), però valoren aquest «salvavides» per als exportadors.
5. Els especuladors (hedge-funds i d'altres) i els bancs àmpliament compromesos a Grècia (7) tenen un interès comú, tractar de portar una ajuda financera ràpida de l'Eurozona a Grècia, perquè altrament, les agències de qualificació, involuntàriament, li hauran jugat una dolenta passada si els europeus es neguen recórrer a les seves carteres (a la manera escandalosa del tàndem Paulson-Geithner amb AIG i del conjunt de Wall Street en 2008/2009): en efecte, la degradació de les qualificació grega submergeix a aquest petit món en les angoixes d'importants pèrdues financeres si, per als bancs, el valor dels seus préstecs a Grècia es reduís un altre tant; o si les seves apostes contra l'Euro finalment no funcionen (8).
Comparació en 2009 dels dèficits i de les participació de Portugal, Irlanda, Grècia, Espanya, França i Alemanya al PIB de l'Eurozona - Font: Spiegel / Comissió Europea, 02/2010
Goldman Sachs com a protagonista de la tragèdia grega... i les pròximes fallides sobiranes
En el «cas grec», com en qualsevol thriller, es necessita un dolent (o, per repetir la lògica de la tragèdia antiga, un «deus ex machina»). Però en aquesta fase de la crisi sistèmica global, el paper de «dolent» està en general a les mans dels grans bancs d'inversió de Wall Street, especialment del seu líder, Goldman Sachs. El cas «grec» no és una excepció a la norma ja que el Banc de Nova York està directament involucrat en els passis màgics sobre el pressupost que va permetre a Grècia l'aprovat per entrar a l'Euro, mentre que el seu dèficit pressupostari real l'hauria desqualificat. Carall! Va ser Goldman Sachs qui el 2002 va crear un muntatge financer enginyós que va mantenir en secret (9) i que, de manera gairebé natural, torna contra el propi client uns anys més tard. Però, que importa, sempre que GS (Goldman Sachs) pugui augmentar els seus guanys!
En el cas grec, el que el banc va proposar va ser molt simple: proporcionar un préstec invisible des del punt de vista pressupostari (acord Swap que li va permetre reduir fictíciament la magnitud del dèficit públic grec (10). La responsabilitat dels dirigents grecs de l'època és, sens dubte, totalment compromesa i deurien, segons el LEAP/E2020 ser objecte d'investigacions polítiques i judicials tant gregues com europees per enganyar l'UE i els seus propis ciutadans en el marc d'un important procés històric, la creació de la moneda única europea.
Però, siguem molt clars, la responsabilitat del Banc d'Inversió de Nova York (còmplice) és tan important, sobretot pel fet que el vicepresident per a Europa de Goldman Sachs, en l'època, era un cert Mario Draghi (11), president actual del Banc Central d'Itàlia i candidat (12) a la successió de Jean-Claude Trichet al capdavant del Banc Central Europeu (13).
Sense prejutjar sobre el paper de Sr Draghi en l'assumpte del préstec manipulador d'estadístiques gregues (14), podem preguntar-nos si no seria útil interrogar-lo sobre aquesta qüestió (15). En democràcia, s'espera que tant la premsa (16) com els parlaments (en aquest cas, grec i europeu) que s'encarreguin d'aquesta tasca. Donada la importància de GS en els assumptes financers mundials en aquests últims anys, res del que aquest banc faci no hauria de ser indiferent per a governs i legisladors. D'altra banda, Paul Volcker, l'actual cap d'assessors econòmics de Barack Obama s'ha constituït en un dels censors més estrictes de les activitats de Goldman Sachs (17). Llavors, com ja havíem tingut l'oportunitat d'escriure-ho en el moment de l'elecció del president nord-americà actual, és l'única persona del seu entorn que té l'experiència i la capacitat per prendre mesures difícils (18); i en aquest cas sap sobre que o, més aviat, sobre qui parla.
En aquesta mateixa lògica, amb el coneixement del nefast paper de Goldman Sachs, i en general dels importants bancs d'inversió, quant a la transparència de les activitats financeres i respecte als pressuposts públics, el LEAP/E2020 considera que seria molt útil per a la Unió Europea i els seus cinc-cents milions de ciutadans, negar-los l'accés a totes les funcions de gestió financera, pressupostària i econòmica (BCE, comissió, bancs centrals nacionals) als antics dirigents d'aquests bancs (19). La confusió d'identitats només pot conduir a una gran col·lisió entre interessos públics i privats, la qual cosa només pot fer-se en detriment dels interessos dels ciutadans europeus.
Per començar, l'Eurozona també podria demanar ara al Govern grec que deixi d'usar els serveis de Goldman Sachs, ja que segons el Financial Times, 28/01/2010, Atenes continua utilitzant-los.
Si el cap de Goldman Sachs es veu a si mateix com «Déu», com va dir en una entrevista recent (20), és prudent suposar que el seu banc, i els seus homòlegs, poden comportar-se com dimonis, i per tant cové prevenir-se de les seves conseqüències. Aquest consell, segons el nostre equip és bo per a Europa, i també per a tots els altres continents. Hi ha «serveis privats» que van en contra de l'«interès col·lectiu»: preguntin-li als ciutadans grecs i als propietaris d'habitatges nord-americans embargats pels bancs!
Per concloure, el nostre equip proposa un joc edificant per a aquells que volen saber on ocorrerà la pròxima crisi de deute sobirà: busqui quin Estat ha utilitzat els serveis de Goldman Sachs en els últims anys, i obtindrà una pista segura (21)!
--------
Notes:
(1) Las recents declaracions de l'antic secretari d'Estat del tresor de G.W. Bush, Hank Paulson, en el sentit que Rússia i la Xina haurien conspirat per fer caure a Wall Street a la tardor de 2008 il·lustra el grau de desconfiança que ja embolica els grans actors globals. Font: DailyMail, 29/01/2010
(2) El nostre equip regularment, des de fa quatre anys, ha exposat les aberracions del sistema de mesurament del PBI nord-americà. No tornarem aquí sobre aquest aspecte molt «grec» de les seves estadístiques. Quant a l'evolució de la seva economia en els pròxims mesos, n'hi ha prou amb comprovar que l'índex sectorial del tonatge de els transporti per carretera està en caiguda lliure el gener de 2010, com ho havia estat al final del primer semestre 2008. Font: USAToday, 11/02/2010
(3) Veure el gràfic que figura a continuació per circumscriure el «cas grec» a les justes proporcions en matèria de PBI d'Eurozona.
(4) El GEAB ve subratllant la seva necessitat des de fa quatre anys; així com l'ampli i públic suport (de més del 90% en terme mig dels enquestats mensualment per GlobalEurometer) de què gaudiria una gobernanza econòmica de l'Eurozona.
(5) Recordamos referent a això, que el GEAB N° 33 havia estat un dels pocs mitjans de comunicació durant la primavera 2008 en denunciar el caràcter fal·laç i manipulador del gran temor d'un « tsunami bancari » que vindria d'Europa de l'Est i que un s'emportaria posat al sistema bancari de l'Eurozona. En aquella època, l'Euro es va sumir a nivells molt més baixos que els d'avui... per recuperar-se algunes setmanes més tard. Convidem d'altra banda els que desitgen comprendre bé la situació mediàtica actual que rellegeixin el comunicat públic del GEAB N°33.
(6) El fet que un francès sigui al capdavant no canvia en res aquesta situació.
(7) Font: Le Figaro, 12/02/2010
(8) Dit això, en la matèria, la manipulació dels mitjans de difusió és notable. Aquests últims dies, s'ha sentit una mica per tot arreu de les sumes enormes que s'havien compromès contra l'Euro (apostant a la baixa) eren de vuit mil milions d'USD. De fet la «suma enorme», és una gota d'aigua a l'oceà del mercat mundial de divises que cada dia s'eleva a diversos cents de milers de milions d'USD. Font: Financial Times, 08/02/2010
(9) En el mateix esperit altament constructiu per als països on actua que va conduir als Estats Units durant 2006/2007 a jugar a la baixa amb el seu propi compte de productes financers basats en el sector immobiliari que venia als seus clients.
(10) Font: Spiegel, 08/02/2010; Le Temps, 13/02/2010; Reuters, 09/02/2010
(11) Durant la preparació de l'entrada d'Itàlia a l'Euro, era director general del Tresor italià. Fonts: Banc d'Italia; Wikipedia; Goldman Sachs.
(12) Molt activament sostingut pels mitjans financers londinencs i nord-americans com ja ens havíem fet eco fa alguns mesos al nostre butlletí. Font: Sharenet/Reuters, 10/02/2010
(13) El seu competidor més seriós és Axel Weber, actual director de la Bundesbank.
(14) Encara que seria sorprenent que el director del banc encarregat d'un préstec per a Europa destinat a emmascarar una part del dèficit públic d'un país, i l'antic Director del Tresor d'un país veí, no estiguessin al corrent de l'operació.
(15) En vista de les seves responsabilitats passades, podem apreciar el seu sentit de l'humor quan criden a un enfortiment de la gestió econòmica de l'Eurozona. Font: Les Echos, 13/02/2010
(16) Que de moment es contenta amb tornar a copiar els articles anglosaxons que fan jugar al cas grec el paper de «destructor dels mercats mundials», i que repeteixen al llarg de l'article que l'Euro cau ... mentre que és troba a un nivell que aquests mateixos mitjans de comunicació consideraven impossible arribar fa només quatre anys.
(17) Font: Reuters, 12/02/2010
(18) Pertany a les generacions de nord-americans que van construir el «Imperi d'EUA» que coneixen la seva debilitat i que sabien com usar-la, a diferència de Summers, Geithner i Rubin entre d'altres. El nostre equip rares vegades saluda Barack Obama, però si continua escoltant gent com Paul Volcker, aleshorews caldrà reconèixer que està definitivament en la direcció correcta.
(19) El nostre equip sap, per haver-lo conegut, que hi va haver una època fa una trentena d'anys, on els banquers de negocis sabien intervenir tenint en compte l'interès a llarg termini dels seus clients. Aquella època ha quedat enrere i ara només tenen a la vista el seu propi interès de curt termini. Per tant, és necessari extreure totes les conseqüències i prohibir-los l'accés a funcions públiques claus, en lloc de pretendre reformar el seu comportament. Si hi hagués casos de nens-banquers (com hi ha nens-soldats) es podria esperar rehabilitar-ne alguns de la seva addicció als guanys a curt termini; però per als banquers de negocis adults, és massa tard.
(20) Font: Times, 08/11/2009
(21) Del costat del sector privat, preguntin Lehman Brothers, AIG... podran confirmar que és un bon indicador.
dimarts, 16 de febrer de 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)