Llibre llegit: "La pregària de Txernòbil"

El context

Enguany, 2016, s'ha commemorat el 30è aniversari del que es coneix com l'accident de Txernòbil. La data ha passat força desapercebuda als mitjans, tot i que, probablement, es tracta d'un dels esdeveniments clau del segle passat.

Aquell any 1986, Mikhail Gorbatxov parlava de la necessitat d'un procés de perestroika i de glàsnost a la Unió Soviètica. La guerra freda entrava en una etapa de finalització però el teló d'acer encara era una realitat. El mur de Berlín seguia alçat separant les dues Alemanyes.

És en el context indicat que "el 26 d'abril de 1986, a les 1h 23' 58'', una sèrie d'explosions van destruir el reactor i l'edifici del quart bloc energètic de la Central Elèctrica Atòmica (CEA) de Txernòbil (Ucraïna), situada prop de la frontera bielorussa. la catàstrofe de Txernòbil es va convertir en el desastre tecnològic més greu del segle XX" (de la Nota Històrica que encapçala "La pregària de Txernòbil" d'Svetlana Aleksiévitx).

No són pas pocs els que veuen en el desastre de Txernòbil l'inici de la fi de la Unió Soviètica. A Europa, el desastre va servir per prendre consciència del perill de l'energia nuclear i la necessitat de formes d'energia netes, al constatar-se que la contaminació radioactiva es va estendre i va afectar una bona part del continent europeu, tot i que en un grau d'afectació molt menys perillós que el que es va patir a Rússia, Ucraïna i, sobretot, Bielorússia que va veure el 30% del seu territori afectat.

L'autora

Svetlana Aleksiévitx és periodista i escriptora en llengua russa, nascuda a Bielorússia (1948). És la creadora d'un gènere literari nou -la novel·la de veus- que li ha valgut el premi Nobel de literatura de 2015.

Svetlana Aleksiévitx parla d'esdeveniments, sovint tràgics, que han capgirat el mon i, en particular, el que va ser el món soviètic. Ens parla de les dones que van lluitar a la segona guerra mundial, dels soldats soviètics a la guerra de l'Afganistan, dels que van patir la catàstrofe de Txernòbil i la vida als territoris contaminats... però ho fa donant la veu als testimonis d'aquests fets. A la gent senzilla que han estat els protagonistes, les víctimes, els herois o, també, els botxins. Els relats s'ajunten en monòlegs, duets, o cors de veus que teixeixen la història, n'exploren els matisos i ens transmeten sentiments i idees .

A continuació us proposo un parell de vídeos per a conèixer Svetlana Aleksiévitx en les seves pròpies paraules.

El primer, la periodista Anna Guitart entrevista Svetlana Aleksiévitx al programa Tria33:



I aquest altre. Al festival Kosmópolis d'enguany, l'escriptor Francesc Serés entrevista Svetlana Aleksiévitx.



(el mateix vídeo al youtube)

El llibre

Jo l'he llegit en castellà: "Voces de Chernóbil. Crónica del futuro", d'Svetlana Alexievich, traducció de Ricardo San Vicente, de la col·lecció DeBolsillo de Penguin Random House Grupo Editorial.

En català també està, així com molta de l'obra de l'escriptora bielorussa. En concret: "La pregària de Txernòbil", traducció de Marta Rebón, de la col·lecció Ciclogènesi de l'editorial Raig Verd.

El llibre s'estructura en una pròleg i tres parts. El pròleg conté la nota històrica, una primera declaració de la dona d'un dels bombers que van morir a conseqüència de l'accident amb el títol "una solitària veu humana", i l'"entrevista de l'autora amb ella mateixa sobre la història omesa i sobre perquè Txernòbil ens qüestiona la nostra visió del món", en la que l'autora ens exposa els motius que la van dur a escriure sobre Txernòbil i les seves reflexions i sentiments mentre entrevistava als testimoni i escrivia les seves declaracions.

Les tres parts -"la terra dels morts", "La corona de la creació" i "L'admiració de la tristesa"- segueixen formalment un esquema similar: diversos capítols o "monòlegs", que són la declaració d'un testimoni, amb algun capítol que és un "monòleg" a dos veus (per dos testimonis diferents), o un capítol que és construeix amb tres monòlegs de testimonis diferents sobre un mateix fet. Tanca cada part un "cor de veus", que és un grup de declaracions més curtes de molts testimonis. Respectivament són el "cor de soldats", "cor del poble" i "cor dels nens". A la tercera part, la simetria formal es trenca i un testimoni amb amb el mateix títol que al pròleg "una solitària veu humana" segueix al cor dels nens. És, també, la història de la dona d'un altre bomber víctima de les radiacions. Un capítol final "a mode d'epíleg", acaba el llibre.

Una opinió

La "Pregària de Txernòbil" es va escriure a partir de les declaracions de desenes de testimonis recollides uns deus anys després de l'accident. En aquells moments, la URSS ja no existia. L'esfondrament del bloc soviètic i la conseqüent crisi van ser un cataclisme social a afegir a al desastre nuclear.

El relat de les veus ens parla de víctimes, d'herois, de sentit del deure i patriotisme, d'incompetència i de burocràcia. Però ens parla també d'amor, d'amors embogits, de por, de dolor, d'ignorància, de mesquinesa. Ens aporta també interpretacions personals i filosòfiques sobre la llibertat, sobre el futur, sobre la vida i la mort. Sempre des de les veus, amb noms i cognoms, de persones concretes que van ser allà i que ens expliquen el que van viure i sentir. Totes les veus juntes fan un relat, una novel·la, una història.

Es tracta d'un llibre colpidor i directe. Es llegiria d'una tirada si no fos perquè les veus ens expliquen històries que reclamen aturar-se a pensar. En el llenguatge ric i divers, senzill, del poble, sentim històries que ens emocionen, i reflexions sovint sorprenents.

Una lectura que m'ha interessat i m'ha fet rumiar. Per a mi Svetlana Aleksiévitx ha estat un gran descobriment. Apunto com a pendents de lectura "Els nois del zinc" i "La guerra no té rostre de dona", també de l'escriptora bielorussa.

No és només literatura de qualitat en un format innovador. És també una crida a la reflexió. És també una crida a estimar el planeta i la vida, totes les formes de vida, que sosté.

Txernòbil va ser fa 30 anys. De Fukushima, en fa cinc. Tant ens costa d'aprendre? El perill atòmic existeix i és un risc global. Però el risc més greu és el de deixar en mans d'altres el que és responsabilitat individual. No es pot bescanviar la llibertat, que implica responsabilitat, per la comoditat. En particular per la comoditat de fer el que et manin de forma acrítica i irresponsable

El món sencer, tota la vida, és la nostra responsabilitat individual i col·lectiva.

Descansi en pau, Jordi Carbonell i de Ballester.

Farem la independència. Aquest és el compromís.

La farem per nosaltres i pels nostres fills, i també la farem pels que ens han precedit, pels que han maldat fidelment, durant anys, per aconseguir-la.

Com Jordi Carbonell i de Ballester -polític, filòleg, lingüista, professor, ex-president d'ERC- que va morir ahir. Tenia 92 anys.

Estem en deute amb vos. Moltes gràcies, Jordi Carbonell i de Ballester.

Personatges - Jordi Carbonell Ballester

Descansi en pau.

inaugurat el Calaix sobre la via a Sants. No era això.

Ahir als carrers de la festa major de Sants s'enllestien a corre-cuita els darrers detalls de les decoracions. Era un bon moment per visitar els carrers sense aglomeracions i per comentar la jugada amb els veïns.

A més, ahir, després de prop de deu anys d'obres, es va inaugurar "el calaix".

Sants és un barri que, històricament, ha estat partit per les vies del tren. És el mateix que passa a l'Hospitalet, tot i que allà és força més greu, perquè a poc d'entrar a la ciutat, les vies es bifurquen aïllant entre elles les diferents parts de la vila.

En el cas de Sants, això és va començar a mig solucionar allà pels setanta amb la nova estació i el soterrament parcial de les vies. Però des de la Plaça de Sants, fins Badal i l'Hospitalet, les vies seguien a l'exterior partint el barri en dos. Tu eres de sobre, o de sota la via.

Històricament hi ha hagut la reivindicació del soterrament de la via a Sants i a l'Hospitalet.

Amb l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona aquesta reivindicació va prendre volada, però aviat es va descartar. L'ajuntament va dir que no es soterrarien les vies, si no que es taparien amb un calaix, i que el calaix seria una rambla.

Això va ser fa deu anys. Han estat deu anys en que els veïns hem vist com creixia un calaix amb murs de ciment d'una alçada de quatre pisos que separen La Bordeta de Sants.

Després de deu anys d'obres, el resultat és que:

Certament, han tapat la via, però només fins Riera Blanca. La nova rambla s'acaba de forma abrupta a la frontera amb l'Hospitalet. No hi havien quartos per seguir més enllà? Es veu que aquest és només el primer tram. Els veïns de l'Hospitalet, doncs, hauran d'esperar els següents trams, quant de temps?

Cal dir que l'enjardinat del calaix i dels accessos per Plaça de Sants, Riera de Tena, Jocs Florals és força bonic. Certament, en aquests punts la cosa ha quedat molt millor de com estava: S'ha passat d'uns escadussers túnels sota la via força intimidatoris i insegurs a un rambla àmplia i lluminosa, un espai verd força raonable i el que sembla que serà una pèrgola enjardinada. La gent d'aquesta banda surten guanyant. Fins i tot Can Vies ha guanyat visibilitat (o, més ben dit, el que queda que Can Vies).

Ara bé. Que la nova rambla en la part que toca a la Plaça de Sants sigui bonica no perdona el nyap urbanístic que s'ha fet a l'encreuament amb la rambla de Badal. En aquest punt els murs puguen fins a l'alçada de tercers i quarts pisos (que combinada amb l'alçada afegida del pas per sota la via, s'incremente a cinc o sis pisos), i la plataforma per on passegen els vianants és a menys de cinc metres dels balcons de particulars.

En tots aquests pisos els veïns han penjat pancartes protestant per l'absoluta pèrdua d'intimitat, per l'increment de la inseguretat i per les molèsties i sorolls que previsiblement es produiran.

Imagina't que t'havies comprat un quart pis al costat de la via. Potser algun dia la soterrarien, o potser no. Sabies que la via era allà i n'assumies les molèsties. Mai de la vida t'hauries pensat que algun dia hi hauria un plataforma a menys de cinc metres del balcó per on hi passaria gent. Mai de la vida t'hauries imaginat que vivint a un quart pis estaries exposant la teva llar a qualsevol que passes per allà.

No és només la intimitat. Res podrà evitar bretolades com que des de la plataforma de la rambla es llencin objectes, o brutícia, als balcons.

Els veïns d'aquests pisos afectats han reaccionat protestant i tancant les portes i finestres que donen a la rambla, en una defensa bàsica de la pròpia intimitat i seguretat: Han perdut  un espai tan important de casa seva com són els balcons i les finestres.  No em consta que se'ls vagi a indemnitzar de cap forma perquè, és clar, ningú els ha fet fora ni els impedeix obrir i tancar els balcons.

Ja veurem com acaba això. En to cas: Primer, en general estem millor que amb la via. Però no tothom. Aquí hi ha gent que, amb tota la justícia té dret a reclamar i a ser escoltada. Segon, estem millor, sí, però no és el que es reclamava i, en tot cas, només és una "solució" parcial. I els veïns de l'Hospitalet, per a quan?

Solidaritat amb les "víctimes" del "calaix". Ara ja està fet. Però no era això.

A Can Vies també ho han entès així:

Ara ja està fet. Reclamo una solució per als afectats. El Calaix  no és el que es reivindicava. Sí, cert, la via està coberta. Però ara tenim uns murs ben alts. De presó. El Calaix ha costat massa, econòmicament i socialment, i no és, ni de bon tros, el que es reclamava, ni -al menys per ara- per a tothom que ho reclamava. I és inacceptable el que s'ha fet amb els veïns que han vist vulnerada la seva intimitat.

Senyors de l'ajuntament: a Sants estem de festa però no s'equivoquin, no estem contents. Pel calaix, no.

Ni som ni serem un parc temàtic.

L'increïble argument de culpar al PSOE per haver de votar al Nadal.

No puc estar-me de comentar-ho. El 25 de desembre com a data de possibles eleccions. Des del PP s'han afanyat a construir aquest "argument": "La tossuderia de Sánchez no pot fer que els espanyols es vegin obligats a votar del dia de Nadal".

Ei! Que no ho dic jo! que ho diu l'Albiol!

El 30 debate investidura. A ver si @sanchezcastejon tiene "narices" d enviar a 36.000.000 d españoles a repetir elecciones el día d Navidad

— Xavier García Albiol (@Albiol_XG) 18 d’agost de 2016

Jo no ho veig tan malament: el nadal és temps de família, de nadales... i si parlem de nadales, hem de parlar de panderetes, i això s'escau molt a tota aquesta mandanga.

Però el que és genial és haver forçat un debat d'investidura per a fer que la data, en cas de noves eleccions, caigui en Nadal... i culpar-ne al PSOE! És molt bo: el PP ha posat una data que provoca aquesta coincidència, però si hi han terceres eleccions, la "culpa" per "obligar" a la gent a votar pel Nadal serà del PSOE.

És brutal l'argumentació. Deu ser l'argument més ridícul de tota la història de la democràcia universal. Diu alguna cosa del nivell democràtic en que es mou el país del costat.

Increïble. O no tant. El PP i Mariano Rajoy representen i interpreten millor que ningú una amplíssima capa social, molt transversal. A certa minoria majoritària dels espanyols, no només votants del PP, que compraran aquest argument. Se'l creuran. 

I mira que és fàcil rebatre'l: Primer, a mi ningú m'obliga a votar. Això ho veu tothom.

Segon, anar (o no anar) a votar no és una molèstia, és una responsabilitat. Exercir les pròpies responsabilitats no és una molèstia a evitar, és una deure que, si et prens una mica seriosament això de la democràcia, estàs sempre disposat a complir. El que sap greu és, si de cas, és no poder votar (o no poder no-votar de forma activa).

Sí, d'acord, aquest últim argument ja costa una mica més.  Sí, d'acord també: malgrat el que dic, soc conscient que per a molta gent votar serà una molèstia. Què dic una molèstia? Votar tres cops en un any serà una experiència traumàtica! Molta gent no anirà a votar perquè tothom sap que votar tres cops en un any pot tenir conseqüències imprevisibles per a la salut física i mental del votant. Sobretot si és espanyol. Pobrets, tu. Hòstia quin greu que em sap.

I això justifica al PP a dir que si toca votar per Nadal serà per culpa del PSOE, i que a veure si el PSOE es marca un detall i s'absté, i deslliura als espanyols del tràngol penós, inhumà, insà, dolorós, un autèntic calvari, d'haver de votar el dia de Nadal. S'ha de ser molt roju per obligar als espanyols a votar en Nadal!

Doncs mira, tercer: coi, si  això és tan greu, la senyora Ana Pastor, del PP hauria tingut prou amb moure un parell de dies el debat d'investidura, no? digue'm gilipolles, però això no ho havien previst?  és aquest un exemple extrem del principi de Hanlon? Si no s'explica per Hanlon aleshores és que és una coincidència buscada amb la intenció de forçar aquest argument de culpar al PSOE. Ves que no sigui això.

Les conclusions són que si l'explicació és Hanlon, aleshores és que són uns inútils que no són capaços de planificar res més enllà del proper minut. Si, en canvi, han buscat aquesta data per poder "culpar" al PSOE, aleshores, és que miren de jugar brut tan com poden: crear una culpa inexistent, i buscar activament l'increment de l'abstenció que, com se sap de sociologia, sempre afecta més als partits d'esquerra. Democràcia en estat pur.

En condicions normals i mogut per una fe ingènua i pueril en la bondat humana jo hauria dit Hanlon, però crec que ara seria subestimar l'enemic. El PP espera amb ganes que el PSOE es mantingui ferm al no. Potser amb terceres eleccions, la majoria absoluta del bloc PP+C's s'aconseguirà finalment, qui sap si el PP tot sol en tindria prou, fins i tot.

Quina passada el Mariano: Si no m'agraden els resultats, forço que es repeteixin votacions fins que les guanyo. És un crack el tiu. Coneix millor que ningú la seva clientela i millor que ningú les regles del joc.

Les regles de la constitució espanyola, per ser més exactes.

Democràcia en diuen.

Faria riure si no fos que s'ho creuen.

Tot passejant per Gràcia...

Jo soc de Sants i, inevitable i indiscutiblement, la festa major que sento com a pròpia és la del meu barri.

Ara bé, com també m'agrada viatjar i sóc de ment oberta a vegades em passo per la vila de Gràcia quan fan la seva festa major.

Doncs bé, avui ens hem passejat per Gràcia per veure els guarniments dels carrers. Realment n'hi han alguns d'espectaculars. El vaixell pirata del carrer Fraternitat (crec) és monumental. I no era pas l'únic carrer amb decoracions aclaparadores.

La foto no és gaire bona. Està presa de lluny perquè... no es podia entrar al carrer! No deixaven entrar. Només sortir.

La massificació de la festa està començant a ser un problema greu. Espero que ho puguin controlar. No tinc clar si aquesta massificació és només per la festa, o si és que, realment Gràcia comença a patir la transformació en parc temàtic. Diria que això, a Sants, encara no està passant, o que només passa a les proximitats de la Plaça Espanya. De fet, tot Barcelona s'està transmutant en una mena de parc temàtic gegant per al turisme. És una tendència que ja fa anys que dura, però em sembla que darrerament s'ha accentuat. O, si més no, és el que em penso.

En tot cas, la festa major de Gràcia té alguns cops de molta autenticitat. Les decoracions dels carrers són un esforç dels veïns que hi aboquen ganes, il·lusió, imaginació, i moltes hores de feina. Per mi és el millor de la festa. Sempre és d'agrair aquest esforç dels veïns i cal gaudir-lo i respectar-lo. Però més enllà que alguns decorats són espectaculars i cinematogràfics, alguns d'altres, potser més modestos, l'encerten amb el gust, o amb la idea, o amb com li donen la volta a un tema.

A mi m'ha agradat molt aquest:

Els personatges del Gernika -les víctimes de les guerres- que són a una barca ben atapeïda. Alguns d'ells són a l'aigua, ofegant-se. Són a prop d'una riba on hi ha una tanca i uns guàrdies civils.

No recordo quin carrer era. Però aquesta deconstrucció del Gernika mereixeria romandre més enllà del que duri la festa. Mentre hi hagin refugiats. Mentre el mediterrani segueixi sent una tomba per a gent que fuig de la guerra.

Per allà prop, havia aquesta pintada al terra.

Potser la millor decoració de totes. La que remou, ni que sigui una mica, les consciències.

Gràcia està de Festa Major fins diumenge. Crec que encara ens hi tornarem a passar.

A veure si és veritat. Ens veiem als carrers!

"Pacte" entre PP i C's... i al desembre, a votar

C's i PP s'han posat d'acord i C's votarà a favor de Rajoy. Fa uns mesos C's va votar a favor de Pedro Sánchez. Cal provar-ho tot a la vida, tu! Amb prudència, això sí.

El problema és que, igual com va passar al desembre, no n'hi ha prou amb els vots de C's. Aleshores calia l'abstenció del PP, i ara cal la del PSOE.

I el PSOE s'abstindrà? Jo crec que no. Per què hauria de fer-ho? És l'ocasió perfecta per a revenjar-se de la investidura fallida de Pedro Sánchez. Ja diuen que la venjança és un plat que s'assaboreix fred.

És cert que hi han personatges dins del PSOE que estarien més còmodes amb l'abstenció i deixant passar a Rajoy. Suposo que hi han pressupostos, projectes -interessos particulars, en definitiva- que necessiten un "govern" amb el que "poder negociar" per a que prosperin. També està el sector més nacionalista que argumenta que "el desafío separatista catalán" requereix donar suport al PP. Però em fa l'efecte que aquest discurs és més de cara als votants que no d'us intern. Tinc la sospita que dins del PSOE, com dins del PP, s'està consolidant la idea que el "procés" no és més que la reencarnació del "peix al cove", més radicalitzada en les formes, segur, però "peixalcovisme" en definitiva. Que no va de debò, en resum.

No només el "peixaclcovisme 2.0": crec que ni PSOE ni PP pensen que aquesta història del suport de C's al PP vagi de debò. Tot això només és la meva opinió, però crec que a PSOE i PP ja els va bé anar a unes terceres eleccions perquè la tendència que em sembla que han detectat és que el bipartidisme seria el major beneficiat. C's no només sospita que és així, és que ja ho han patit en forma de pèrdua important d'escons. Unidos Podemos de moment resisteix, però ja ha perdut l'empenta revolucionària: ja no poden assaltar el Palau d'hivern. Ara seran un partit "normal". A l'esquerra del PSOE, en un espai que ja és conegut: porta camí de convertir-se en la reencarnació d'IU, és a dir, residual. Només és qüestió d'una mica més de temps. No serà aquesta generació la que enterrarà l'R78. Potser més endavant.

Tot això, amb l'afegit que el PP no té cap pressa. Sense fer res haurà tingut un extra-bonus d'un any al govern en concepte d'interinatge. Un any sencer per fer i desfer, i sense control parlamentari. Estic segur que és, de fet, la situació ideal per a ells.

Els analistes madrilenys l'encerten quan identifiquen com a principal problema "el desafío separatista catalán". És l'única amenaça real a l'R78. Ja hem vist que l'amenaça que podia suposar Unidos Podemos queda avortada allà on mor la democràcia espanyola: al seu "Congreso de los Diputados". Aquesta esgarrifosa realitat la descobriran Pablo Iglesias i companyia més aviat que tard i hauran d'assumir el seu paper de minoria a l'esquerra del PSOE, amb una veu cridanera i moralment superior, sens dubte, però sense capacitat real de canviar res amb les regles del joc actual. És per això que l'única amenaça a l'R78 és l'independentisme, perquè no juga ni amb les seves regles, ni al seu Parlament.

En fi. Esperem esdeveniments. Potser sí, ves a saber, que al final el PSOE deixa manar al PP. Però seria un doble error estratègic: hauria claudicat davant el seu enemic en una demostració de debilitat incompatible amb la testosterònica forma espanyola d'entendre la política; i hauria donat espai a C's i P's per a actuar com a partit de govern l'un, i com a única oposició legitimada enfront del PP l'altre. No seran tan rucs.

O sí. Qui sap. No dic que no pugui ser, però com més ho penso, més inversemblant ho trobo.

Em refermo: eleccions al Nadal. A veure si l'encerto.

Terceres eleccions? o millor quartes?

Per la ràdio estan dient que C's podria acabar votant Sí a Rajoy si aquest posa data per a la investidura i signa un document amb una sèrie de condicions, com per exemple, crear una comissió d'investigació del cas Bárcenas tan bon punt es formi govern. Només amb el sí de C's, Rajoy no en tindria prou per a fer govern, però a Madrid diuen que si C's es mou al Sí, el PSOE ho tindrà més fàcil per a moure's a l'abstenció, i amb això el PP sí que en tindria prou.

I es veu que a Madrid frisen per a que passi això.

Qui ho sap. Potser sí, però jo tinc els meus dubtes. Sobretot després de veure les darreres enquestes.

Al meu entendre, a PP i PSOE ja els va bé anar a unes terceres eleccions. I a unes quartes, si cal. Per què? perquè la tendència és que com més temps passa, més es recupera el bipartidisme.

En el cas del PP, la situació és comodíssima. Fet i fet, el govern en funcions és seu i en solitari, sense pactes ni condicions imposades per altres forces. Poden seguir fent i desfent a plaer. Sí, és cert que l'interinatge no els permet disposar de tots els mecanismes, però ben mirat, si una cosa no es pot fer per un camí, potser es pot aconseguir per un altre. I si al final hi ha una multa a l'estat per part de la UE pel fet de no disposar d'uns pressupostos amb les noves retallades, no passa res tampoc: en definitiva, la multa l'acaben pagant els ciutadans, no ells.

Pel que fa al PSOE, anar a unes noves eleccions, sobretot després de la publicació de la darrera enquesta del CIS, és un escenari fins i tot recomanable: s'apunta una lleugera millora del PSOE, i es vaticina un retrocés de Podemos i C's. Bingo. la tendència apunta al retorn del bipartidisme. Potser amb unes quartes (no ja terceres) eleccions pel juny de l'any que ve, es conjuraria definitivament el perill del trencament del sistema de dos partits. Tot seguiria "atado y bien atado" i aquest seria el millor dels mons.

Les darreres enquestes del CEO i del CIS no fan més que reflectir una cosa que els sociòlegs saben: que els canvis en el sentit de vot de les masses electorals són com els moviments de plaques tectòniques. Es produeixen, però són molt lents. Fa massa poc de les darreres eleccions com per a que es detectin canvis significatius, en tot cas, només s'apunten les tendències. A manca de greus errors o de fets inesperats (com la caiguda d'un "meteorit electoral") els canvis seran mínims i en el sentit de les tendències de fons. A Génova i a Ferraz saben que la tendència de fons els afavoreix i apunta al retorn del bipartidisme.

Per mi, anar a terceres eleccions és un frau de llei. Gairebé un cop d'estat. Però, d'altra banda, la majoria de la gent no protesta massa (o gens). Sospito que la misèrrima qualitat democràtica de l'estat i els seus partits de govern, combinada amb la també molt minsa formació i conviccions democràtiques de la majoria dels ciutadans, ajuden molt a aquest anar passant. Sí, heu llegit bé la frase anterior. Perdoneu, però algú ho havia de dir: és el que passa quan la democràcia ja no és ni una penosa "dictadura de la majoria" per esdevenir només el sistema per triar qui mana.

Tant li fa el que jo pensi. En tot cas, em fa molt l'efecte que al novembre o al desembre tocarà tornar a votar.

I potser un altre cop al juny que ve, àdhuc. Però tot aquest anàlisi pot quedar en no res: a Catalunya el full de ruta hauria d'estar a punt de culminar-se. Atents.

10 anys de blog

Vaig escriure el primer post d'aquest blog fa deu anys. Si mireu l'històric del blog veureu que el post inicial va ser el 30 de juliol de 2006. Era una prova mínima i bàsica per veure com funcionava això del blogspot. Uns dies després, el 2 d'agost, ja vaig escriure un parell de posts amb més cara i ulls.

Després, en aquests deu anys, han vingut prop de mil dues-centes entrades al blog. Deu anys donen per a molt i podria dir que "he anat aprenent" a escriure un blog. Suposo que ara "ho faig millor", per dir-ho d'alguna manera. Amb tot, per més que m'hi fixo, quan reviso a l'endemà el text que vaig escriure la nit passada, sempre hi trobo algun error. És un pel frustrant.

Mil dues-centes entrades en un plaç de deu anys em posa en una mitja de deu apunts al mes. Al començament el ritme era de més de dotze posts al mes. L'any 2010 vaig assolir el "màxim" de publicació amb cent noranta-tres apunts, uns setze apunts per mes o, aproximadament, un apunt cada dos dies. Però des de fa cosa d'uns tres anys que he baixat el ritme de publicació i els darrers temps estic en una mitja de sis posts al mes. També cal dir -a tall de justificació- que pel camí he obert, o he participat, en altres blogs i que part del temps he passat a dedicar-lo a aquests altres, diguem-ne, projectes.

En particular, el blog d'"Apunts de Tecnologia" m'ocupa molt temps, tot i que el seu ritme és, més o menys, d'un post al mes. També he "col·laborat" amb un "bloc" (?) molt rabiós amb el que tinc una estranya relació.

Deu anys en els que he escrit sobre les qüestions que em capfiquen. He escrit molt i molt de política i d'independentisme. Ocasionalment fent anàlisi. Algun n'he fet que tenia sentit i tot, però reconec que sovint el to és pamfletari. És el que té posar-se a escriure, escalfar-ser amb el que has vist, escoltat o parlat i acabar escopint serps i aranyes i deixant-se endur pels dimonis. Coses dels blogs personals.

La política és el tema principal: independentisme, ecologisme, decreixement... però també he escrit sobre campanyes socials, cine, llibres, excursions i passejos, converses, vivències personals... Continguts variats dels que em venia de gust parlar-ne, o potser la necessitat.

Deu anys ininterromputs de blog. Explicant opinions i històries. Moltes vegades el blog ha estat l'eina que m'ha ajudat a trobar punts de vista nous, o a madurar-los tenint en compte el que havia vist, escoltat, o xerrat abans. El blog m'ha servit tant per a l'anàlisi com per a la síntesi. Per a defensar tesis i per a plantejar hipòtesis.

Al blog hi aboco textos que són una barreja entre les neures personals i raonaments més o menys lògics i assenyats. El blog, doncs, és divers i personal. Ara bé, malgrat que nominalment és individual cal reconèixer, i agrair, que molts cops ha estat el resultat de converses, xerrades, debats apassionants i apassionats amb família, amistats, companyes i companys. Hi ha molt, i de molta gent que m'estimo, en aquest blog. L'escric jo i és la meva veu i la meva responsabilitat, però indirectament també hi han altres veus que hi diuen la seva. Moltes gràcies, doncs, a totes i tots per les vostres opinions, per explicar-me-les, per contrastar-les amb les meves, per ajudar-me a construir la meva visió particular.

Gràcies també pels comentaris als posts. Val a dir que no hi han gaires comentaris. Suposo que no hi tanta gent que li interessi aquest blog, i està bé que així sigui. És un blog personal. Potser és, precisament, massa personal i, ben mirat, els sentiments de cadascú són poc "discutibles" per un tercer. En tot cas, el blog, sobretot, em serveix a mi. Sobretot m'interessa a mi. Però aprecio molt quan algú deixa comentaris. Il·lusiona comprovar que algú més que jo mateix ha llegit aquell post del que estava particularment satisfet, o que algú agraeix una ressenya d'un llibre, o d'una excursió. És bonic. Gràcies.

Hi ha una altre cosa important amb els comentaris: són la prova fefaent que, malgrat tot, aquest blog és públic. Qualsevol pot llegir el blog i, per tant, cal tenir-ho en compte. Jo tinc dret a opinar i a escriure les meves opinions sobre tot allò que em sembli. Però tinc també, crec, el deure d'un mínim de qualitat en la forma, i el respecte a la dignitat humana en el fons.

Bé, ja està. I ara què? Seguir. Tindria gràcia que aquest blog durés molts anys més. Ja veurem. Les circumstàncies personals varien i, en el meu cas, estic entrant en una etapa vital nova en la que ja veurem com encaixa el blog i quant temps tinc per dedicar-li (o per dedicar-lis, que en tinc més d'un!). Però m'agradaria seguir. Per una banda és una qüestió de disciplina. Per l'altra, de no angoixar-se si venen períodes amb poca publicació. Diria que tothom que escriu passa, més tard o més d'hora pel "síndrome de la pantalla en blanc", i es pot superar.

En fi. Feliç aniversari i per molts anys. Moltes gràcies a totes i tots els que algun cop heu llegit algun post. Moltes gràcies pels vostres comentaris. Moltes gràcies per haver-me ajudat, encara que no en hàgiu estat conscients, a escriure tants i tants posts. Gràcies. De cor, moltes gràcies!

Seguim!

Presidenta, no estàs sola.

Els divendres faves tendres, que diu la cançó, i també consell de ministres i la conseqüent roda de premsa en la que el, o la, portaveu del "gobierno" explica els acords de la reunió.

Val a recordar que l'actual "gobierno" del país del costat ho és en règim d'interinatge, i que ja veurem quan deixa el règim. De fet, aquest règim ja dura massa. Alguns diran que porta uns dos-cents dies, altres que ve del 1978, i d'altres que del 1939.

Sense voler discutir aquestes precisions, el cas és que des de fa molt de temps -anys- un clàssic de les rodes de premsa és el capítol dedicat a fotre a l'independentisme català, en particular, i al govern de Catalunya (i, per tant, a Catalunya: a les catalanes i als catalans) en general.

Un clàssic. I és d'ofici. Que no cal punxar-los gaire per a fer-los actuar. Però en dies com avui, just a l'endemà de l'acte de sobirania del Parlament de Catalunya, la declaració és exuberant, sentida, emocionant, els veus amb l'aire greu de les grans ocasions, però una gravetat que no es suficient per ocultar aquest mig somriure de biaix, aquesta satisfacció mal continguda en anunciar que en preparen una de grossa per defensar la unitat de destí contra els atacs dels pèrfids separatistes.

Una de grossa: volen enviar Carme Forcadell a presó. I si troben alguna via per a fer-ho, també a Carles Puigdemont, i a tothom que es posi per davant.

Per a aconseguir-ho, han donat instruccions al tribunal constitucional. Ja sabeu, aquell tribunal que, entre d'altres, es passa pels collons un referèndum estatutari i que està format per membres posats a dit pel "gobierno" i, per tant, està al seu servei. Aquell tribunal que està més comprat que els vots dels jurats professionals a Eurovision i que és jutge, part i el que calgui quan es tracta de servir als seus amos. Aquell tribunal del que, ves quina cosa, el Parlament de Catalunya no en reconeix l'autoritat.

Estic bastant convençut que la Forcadell no deixarà el càrrec per molt que des de Madrid la inhabilitin per a fer de presidenta del Parlament. No poden fer-la fora com no sigui per la força. I per la força tampoc poden. Aquest és un conflicte polític. No d'ordre públic. És tan senzill com això. Però si Madrid s'entesta en solucions testosteròniques i pretén fer presoners polítics, o fer servir la força, aleshores el conflicte sí que passarà a ser d'ordre públic.

La incapacitat dels polítics del país del costat per encarar políticament el conflicte amb Catalunya és manifesta. De fet, la seva incapacitat per encarar políticament els conflictes, en general, és palmària i només cal veure com a dia d'avui la possibilitat de repetició d'eleccions és penosament versemblant. No es pot descartar, doncs, que la situació empitjori.

Els independentistes ens hem de preparar perquè em sembla que es va apropant en moment en que caldrà sortir al carrer. Potser caldrà anar al Parlament, envoltar-lo i que els nostres representants se sàpiguen acompanyats. Potser caldrà ser a la plaça de sant Jaume i fer costat al govern de la Generalitat. Potser caldrà manifestar-se davant les seus i oficines de les conselleries. Potser caldrà que els ajuntaments facin un pas al front, i que les ciutadanes i ciutadans dels pobles i ciutats de Catalunya donin el suport a les seves institucions representatives i de govern, fins i tot que n'assumeixin tasques, o el control, si cal.

Arriba el moment de la veritat. Presidenta, no estàs sola.

Parlament sobirà. Gràcies, diputats.

Fa una estona que Joan Tarda declarava que ell creu que la formació de nou govern a l'estat espanyol és més possible avui. Per què? el raonament és que amb l'aprovació de les conclusions de la comissió pel procés constituent pel Parlament de Catalunya, aquest enceta formalment amb un acte de desobediència la via unilateral; i que això provocarà, com a reacció immediata, la cohesió i l'acord de les forces espanyoles nacionalistes (PP, PSOE, C's i qui sap si algú altre) entorn de l'única cosa en la que els nacionalistes espanyols es posen d'acord: en negar el reconeixement nacional a Catalunya.

Podria ser: a pocs minuts de l'aprovació de les conclusions al Parlament Soraya Sáenz de Santamaria (PP) i Pedro Sánchez (PSOE), en sengles compareixences, ja han començat a amenaçar i a qualificar l'acte com a "gravíssim" i que és "motiu de cesse", que diria Núñez.

Per mi és una gran notícia. Ja era hora. Ja tocava. És un pas més important que el del 9N. Es tracta d'un acte de desobediència al TC, explícit, signat per 72 representants del poble de Catalunya. El Parlament és sobirà i el TC no és una autoritat superior. Queda demostrat per la via dels fets. Punt.

És un pas, més decisiu del que potser ara podria semblar.

Ara bé, igual com es donen passes endavant, també es pot recular. La reacció primera de l'estat sembla que serà encausar a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, la segona autoritat de Catalunya. No té més importància: l'autoritat o es reconeix, o s'imposa; però l'autoritat del TC no es reconeix i crec se'n cuidaran molt d'imposar-la per la força. No ho van fer el 9N i tampoc ho faran ara. No és per aquesta via que l'estat pot fer recular l'independentisme. Més aviat intentaran la via de l'ofec econòmic i la destrucció dels serveis socials ("les hemos destrozado el sistema sanitario"). Per aquesta via tenen més opcions. O no?

Aquesta és la meva pregunta. Em congratulo per l'acte de sobirania del Parlament, però em demano com seguir? quin pas ve ara? estem preparats pel bloqueig? Jo entenc que així és. Que tot aquest temps que ha passat des del 27S ha servit per posar en marxa els mecanismes efectius per desconnectar, per realitzar, de forma pràctica, la desconnexió. Per posar una imatge, que el tren ja està en marxa i només queda "prémer el botó" per a fer el canvi d'agulles i tirar per una via pròpia.

Estem en aquest punt? tant de bo.

Mirem al futur: aquest mes de setembre tindrem, un cop més, una diada nacional reivindicativa ("a punt!"),i pocs dies després, la qüestió de confiança de Puigdemont.

Mentrestant, al país del costat, suposant que el ple d'investidura es faci a primers d'agost, tindran un parell de mesos per fer un govern, o sigui que al setembre estaran discutint-se per fer govern.

Els escenaris que es dibuixen per a la tardor, doncs, poden ser diametralment oposats: Pot ser que, efectivament, el govern català hagi fet els deures i tingui tota la maquinària preparada, que el setembre es resolgui la qüestió de confiança amb la ratificació del President, i que a l'octubre l'estat espanyol es precipiti a terceres eleccions. Somni humit, si voleu.

També podria ser que no estiguin a punt les estructures d'estat i que, a més, Puigdemont perdi i anem a eleccions anticipades catalanes; a més, que el PPSOEC's, es posi d'acord per fer un govern nacionalista espanyol. Quedaríem a l'espera de les eleccions catalanes i de si es mantindria la majoria independentista al Parlament. Suposant que es mantingués, seria un tornar a començar i, per tant, una reculada d'un any. Si no hi ha majoria independentista, la reculada seria encara més gran.

O un tercer escenari, amb una Catalunya més o menys preparada per a la desconnexió i amb un govern que ha superat la qüestió de confiança, però amb un tot just constituït govern tripartit nacionalista espanyol oposant-se-li. Seguiríem avançant, però amb una major polarització que segurament a qui afectaria més seria a CSQEP. Amb tot, un tripartit PPSOEC's no hauria de tenir molt més recorregut que el de fer front al govern de Catalunya i, fora d'aquest àmbit, seria molt inestable. "Difícil de veure. Sempre en moviment el futur està", que diria el mestre Yoda.

En fi. Felicitar i agrair als 72 diputats independentistes que han defensat la dignitat i la sobirania del Parlament, que ens representa a totes i tots. Ben fet. Però no ens aturem. I no l'espifiem. Com deia el poeta: "Tot està per fer, i tot és possible". Compte, doncs, amb això últim. Tot és possible: el millor i el pitjor.

Però avui, diputades i diputats (fins i tot els i les que s'han oposat), us dono les gràcies.

Atemptat a Niça

Això que ha passat a Niça ha estat una monstruositat. La meva solidaritat amb els familiars i amics de les víctimes.

A hores d'ara, en el moment que escric això, encara no hi ha hagut ningú que hagi reclamat l'autoria de l'atemptat. Els mitjans de comunicació, de forma unànime, assenyalen al jihadisme.

Tanmateix, el perfil de l'atacant no sembla confirmar, a hores d'ara, aquesta hipòtesi. Es veu que l'agressor era un home amb antecedents per petits delictes, violència domèstica, en un procés de divorci i que hauria estat acomiadat recentment de la seva feina per haver-se quedat adormit mentre conduïa un camió. O sigui, podria tractar-se d'un cas semblant al del suïcida de German Wings, on el jihadisme no hi tindria res a veure.

A mi em crida l'atenció que els mitjans de comunicació, en canvi, estiguin obviant completament aquesta possibilitat, que a hores d'ara és versemblant.

És com si el discurs oficial prefereixi assenyalar a l'enemic extern. Em preocupa que això sigui així.

Assenyalar un enemic extern permet tancar files. "No canviaran el nostre estil de vida". Nosaltres som els bons i "els altres", els dolents. Ens mirem al mirall satisfets, tenim raó enfront de la barbàrie.

I si resulta que, al final, tot plegat és un cas com el de German Wings? És dir, es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida.

El culpable de la massacre és l'assassí. Això és indiscutible, però ens podríem preguntar què fa, què permet, què hi ha de profundament pervers i diabòlic en el sistema que genera aquesta mena de bogeries, o de monstres, que provoquen desastres com el de l'avió de German Wings o el camió assassí de Niça.

Aleshores ens mirem al mirall i ja no ens podem sentir tan satisfets perquè sospitem que aquests monstres no apareixen per generació espontània. Alguna cosa hi ha espatllada en el sistema. Potser no tenim tota la raó. Ja no va de bons contra dolents, perquè els bons poden acabar sent dolents.

És més, i si, en realitat, el jihadisme és, essencialment, un altre dels monstres del sistema? Suposem que l'assassí és un jihadista. Per què es un jihadista? Doncs potser perquè "es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida." L'islam, la religió, o el que sigui no apareix en l'equació.

I això em porta de nou a la presentació dels fets als mitjans. Em sorprèn com de forma unànime s'assenyala al jihadisme. A hores d'ara l'atemptat no ha estat reivindicat per ningú i, per tant, és versemblant pensar que pot tractar-se d'un cas d'un desequilibrat, com el del pilot de l'avió de German Wings. Segur que el tractament mediàtic seria diferent. Però tant se val, suposem que, efectivament, es tracti d'un jihadista. La situació seria la mateixa que el cas de German Wings. Entenc que el Jihadisme seria un símptoma, com la febre d'una malaltia. Però els mitjans es fixen en el símptoma, tothom està centrat a fer desaparèixer el símptoma, a fer baixar la febre, però el problema és una altre. És la malaltia el que cal curar.

És el sistema el que està malalt. Si no es detecten i es solucionen els problemes de fons, seran desequilibrats, o jihadistes, o ultradretans, o ultraesquerrans, o ecoterroristes o els que siguin, però tornaran produir-se, més d'hora que tard, atemptats massius con el d'ahir a Niça, i no hi ha prou policia al món per impedir-ho.

RUI, si o no?

Quin serà el culebrot de l'estiu? La formació del govern a l'estat? Noves eleccions al desembre? Potser aquest és el més cridaner però també hi han altres rèptils a tenir en compte: per exemple, el debat "RUI,sí o no?" que sembla que està ocupant temps als mitjans catalans.

D'això de la RUI, primer de tot, la definició: RUI vol dir "Referèndum Unilateral de Independència". O sigui: fer un referèndum d'independència NO acordat amb l'estat.

És molt interessant. RUI, sí o no? El 9N va ser una RUI?

El 9N no va ser una RUI. Una RUI, és dir, un referèndum, referenda; però el 9N no es va referendar res. Si de cas es va manifestar una voluntat. Ara bé, el 9N es va fer una cosa molt important: es va desobeir, de forma massiva. Es va tirar pel dret i es va actuar de forma unilateral i amb independència.

Es pot criticar tot el que es vulgui aquella consulta però els fets són els fets: va ser un acte de desobediència massiu. L'estat no el va aturar, i el resultat va ser incontestable.

La participació no va ser alta? cert. Es va topar amb el rebuig a la participació en la consulta per part de la majoria de l'unionisme. També es va plantejar una pregunta tipus arbre per fer més còmoda la participació de cert federalisme, però que dificultava la interpretació del resultat, i que vist amb distància no deixa clar si va servir per interpel·lar prou als que anava dirigit com per a motivar-los a participar.

En tot cas, el resultat va ser una victòria contundent de l'independentisme. La incompareixença del contrari no pot amagar aquest fet. El tractament barroer de l'unionisme, de sumar tota l'abstenció a la consulta al seu plantejament no resisteix cap anàlisi.

Cal remarcar el fet que una part de l'independentisme NO va anar a votar perquè no va veure en la consulta del 9N el referèndum d'autodeterminació. De fet, a les eleccions del 27S de 2015, JxSí i CUP van obtenir més vots que dobles Sí el 9N. És dir, efectivament el 9N no marcava el sostre per a l'independentisme, invalidant així l'argument unionista; i no només: també invalidava l'argument unionista el resultat de CSQEP, quan els seus portantveus van dir que no es podia sumar els seus vots ni a l'independentisme ni a l'unionisme perquè entre els seus votants hi han tant independentistes, com federalistes o unionistes.

Bé, en tot cas, més enllà de la precisió del resultat. EL valor polític del 9N és doble, torno a insistir, perquè es va tractar d'un acte de desobediència massiva; i segon, perquè va resultar en una victòria evident de l'independentisme.

A les posteriors eleccions espanyoles al desembre, el sobiranisme va guanyar a Catalunya -amb majoria absoluta llarga- amb molts votants independentistes que optaren per l'opció de posar un govern a Madrid favorable a una profunda reforma de l'estat i a un referèndum acordat. Però aquesta opció guanyadora a Catalunya i el País Basc, i amb bons resultats a Galícia i País Valencià, no es va veure acompanyada de resultats similars a les altres comunitats espanyoles. Amb la impossibilitat de formar govern es van repetir les eleccions al juny. Amb uns resultats que essencialment, eren els del desembre, però amb matisos: el PP millorava lleugerament i afegia tres escons; Unidos Podemos resistia en escons però perdia suport electoral; el PSOE perdia vots i escons.

L'aritmètica resultant, però, no ha permès dibuixar una majoria clara de ningú. El bloqueig està servit de nou i unes terceres eleccions al desembre són una possibilitat que cal tenir en compte. Podria ser que Íñigo Errejón s'hagi precipitat en afirmar qe "el canvi arribarà el 2020".

Caldrà veure l'efecte de les eleccions del juny a la política catalana. ERC aconsegueix millorar en vots, però no en escons, i DL (o CDC, o hauria de començar a dir PDC?) pateix un retrocés en vots però, tampoc en aquest cas, en escons. Igual com li passa a Podem i a C's, que perden vots, però no escons. Només el PP millora en vots i afegeix un escó, que perd el PSC, que també perd vots.

Val a dir que les majors pèrdues de vots corresponen a Podem i CDC, i els majors guanys a PP i ERC. Si això és una tendència ho dirà el temps.

En tot cas, amb aquest resultats el govern de Puigdemont sembla decidit a continuar amb el full de ruta independentista, tot i que al setembre haurà d'afrontar una moció de confiança. Sembla que els missatges que arriben des de la CUP, clau per a superar la moció de confiança, són conciliadors.

És en aquest context que salta la idea de fer un Referèndum Unilateral d'Independència per a "ampliar la base social de l'independentisme".

Un RUI serveix per referendar una independència, és dir, que cal haver fet una declaració d'independència explícita o implícita abans. Tota aquesta història ens porta de nou al 9N. Si volem llegir que l'acte de desobediència del 9N va ser una declaració d'independència implícita, aleshores resulta que portem un any i mig de transició a la independència de fet. Una independència força peculiar perquè sense estructures d'estat que li donin contingut això no va enlloc. Però és clau adonar-se que el punt de no retorn ja es va passar des de fa més d'un any.

Aleshores, la RUI tindria sentit? Si, si es posés en valor la declaració unilateral d'independència que va ser el passat 9N. El problema és que és molt difícil posar el 9N en valor quan no hi han estructures d'estat que la sustentin. Dit d'una altre forma. El 9N es va fer un important pas endavant. Els voluntaris i els votants vam avançar de forma decidida. Però resulta que els polítics es van quedar enrere discutint sobre com aprofitar, electoralment, allò. Hem perdut un any i mig de temps?

Ara ens diuen que fem una RUI. Sí? L'unilateralitat de la RUI només té sentit si hi han altres actes d'unilateralitat. Si això vol dir que, d'una vegada per totes, es deixa de fer cas de les bestieses del tribunal constitucional i que les estructures d'estat famoses entren en funcionament d'una vegada, i que les lleis de desconnexió són aprovades i es fan efectives...Si d'un vegada per totes el govern de Catalunya actua de forma unilateral i així ho reconeix la majoria del Parlament i tots, tots, els sobiranistes de veritat actuen en conseqüència, aleshores sí, fem la RUI si realment serveix per referendar la independència de fet.

Però que la majoria social ha de ser abans, que els organismes estatals catalans han de ser abans, que primer cal ser independents de fet. Estem en aquest punt? El govern entén que aquesta és la seva missió? Que aquest és l'objectiu d'aquesta legislatura? I encara un altre: El RUI no és el mateix que, ni més ni menys, el referèndum de ratificació de la nova constitució que apareix com últim pas del full de ruta? Doncs si és així millor seguir el pla, no despistar-se i fer feina efectiva.

L'anàlisi de les eleccions per Jaime Miquel als Matins de TV3

Per deixar enrere les votacions del diumenge, una última anàlisi que trobo particularment encertat i brillant: El de Jaime Miquel, ahir, als Matins de TV3.

Com diu TV3: "Jaime Miquel és dels pocs analistes polítics que va preveure el triomf clar del PP i que Units Podem no faria el "sorpasso" al PSOE. Amb ell fem un repàs detallat i profund de les causes sociològiques i polítiques del resultats del 26-J."

Val la pena escoltar-lo. Hi han algunes idees molt interessants: L'espai Le Pen, el trencament generacional, o la "certesa" de la plurinacionalitat... I apunteu-vos la predicció: o el PSOE s'absté, o eleccions al desembre.

L'endemà del 26J.

Au, ja està. Ja hem votat. I el resultat ha estat que amb una participació essencialment similar a la del passat desembre (a Catalunya una mica menor) els resultats han estat, oh! sorpresa! essencialment iguals.

Era el més esperable des d'un punt de vista de comportaments de les masses electorals. Hi ha una regla que diu que els canvis en els blocs electorals són, en condicions normals, de plaques tectòniques: es produeixen, però molt lentament. Per tant, a sis mesos de les anteriors eleccions i sense cap afer destacable, els resultats havien de ser molt similars, com així ha estat.

Cap afer destacable. Les gravacions de Fernández Díaz no han estat un afer destacable. No ho han estat per molt que siguin una demostració palmària de la baixíssima qualitat democràtica de l'estat espanyol. Val a dir, en descàrrec dels votants espanyols i d'una fraternitat entre pobles ben entesa que, a diferència de Catalunya, a la resta de l'estat primer hi va haver una apagada informativa d'aquesta qüestió, i després es va presentar assenyalant al ministre com a víctima d'un complot.

El resultat és que si l'escàndol de les gravacions ha influït d'alguna forma, ha estat, probablement, per provocar simpaties cap al PP. El Fernández Díaz hauria estat atacat per la seva lluita contra l'independentisme català. Es tractaria d'un heroi, en definitiva. L'opinió pública estatal, catalanòfoba -que cal reconèixer que existeix per evitar que la fraternitat esdevingui pagafantisme- estava més preparada o més predisposada a fer un heroi de Fernández Díaz que a reconèixer que l'estat espanyol fa servir clavegueres i joc brut contra milers dels seus, per ara, ciutadans.

Tampoc tenen importància els casos de corrupció. La corrupció és estructural a Espanya. Es dona per descomptada. Per a la majoria no influeix a l'hora d'anar a votar. Quin país, oi?

El PP millora sensiblement. PSOE i C's reculen, però el que pateix més és el partit de Rivera. La resta han mantingut posicions. En particular Unidos Podemos suma els mateixos escons que al desembre passat van obtenir per separat Podemos i IU. Potser l'efecte Fernández Díaz explica la millora del PP. Segurament el càlcul de C's es correcte i han estat més perjudicats per la llei d'Hondt però segur que també per la recuperació del vot prestat del PP el passat desembre. Sembla que el PSOE, a hores, és potser l'únic que, realment, està perdent vots, però P's no ho capitalitza (de fet, també perd vots). Em sembla que a P's li ha faltat un any de descomposició socialista per a poder obtenir el seu anhelat sorpasso... o per a desinflar-se més. Ah, i per cert! El PACMA és el gran perjudicat per la llei d'Hondt: gairebé amb els mateixos vots que el PNB (5 escons) i més que Bildu (2 escons) o Coalició Canària (1 escó), no obté cap representació.

Molt divertit. Però ara, què? Doncs res. Taules de nou. El poble ha parlat i ha repetit el mateix que ja havia dit. Els partits polítics obtenen, si fa no fa, el repartiment del 20D.

És l'hora, doncs, dels polítics, però vet aquí que a hores d'ara, els missatges d'uns i altres són tan tancats com abans de les eleccions.

El pacte més plausible, al meu entendre, és un govern PPSOE(+ C's). Ja sigui amb un pacte de govern explícit o amb una abstenció del PSOE a l'investidura. Però avui, els socialistes ja han dit que això no passarà. Amén.

Una altra possibilitat és un pacte PSOE + P's+ ERC + CDC + PNB (i potser Bildu i tot). Un pentapartito que segur que posaria una llagrimeta nostàlgica a qualsevol polític italià. Però em sembla que aquest pacte és encara més improbable que el del PPSOE(+ C's). Pels vets de PSOE a ERC i CDC, o pel vet de P's a CDC i PNB, o fins i tot, pel vet d'una part del PSOE a P's. Vets que en moltes ocasions no són més que egos personals disfressats d'interessos de partit, i que són tot un clàssic de la política de vol gallinaci estatal.

Hi ha una tercera possibilitat: un pacte PP + C's + PNB + Coalició Canària. Però en aquest cas el vet es de C's a PNB. I sense PNB no suma.

Per tant, que és el més probable? qui sap. Hi ha qui diu que ara ja serà per força que s'haurà de fer un nou govern. Però, de fet, també es deia fa sis mesos. A mi em sembla que si no es treu del mig a la major part de les cúpules de PP, PSOE, C's i P's, necessàriament al desembre es repetiran les eleccions. I llavors a veure si es supera el rècord de Bèlgica de més temps sense govern.

M'agradaria que a les eleccions del desembre ja no em calgués votar. Voldria dir que aquest país, el meu país, Catalunya, ha donat passes endavant. Que ja hem deixat de creure en unicorns de colors i hem entès que l'únic canvi possible és la República Catalana. Que la fraternitat, per ser-ho, ha de ser mútua. Que la fraternitat de veritat és entre lliures i iguals. Que per a fer la República Catalana cal i caldrà desobeir l'estat i estar disposats a resistir un temps, que no serà llarg, perquè l'ofec de Catalunya és el suïcidi d'Espanya.

Recordem-ho: el 9N ja vam començar a desobeir. L'estat no va tenir resposta pel 9N. Aquella primera desobediència és la referència per les que cal fer i les que han de venir. El 9N va marcar el punt de no retorn en el procés d'Independència i cal posar els fets d'aquella data en tot el seu valor i la seva potència. Aquella va ser la RUI, i la vam guanyar amb contundència i una claredat diàfana. La incompareixença dels unionistes va ser la seva falta i no l'ha d'assumir l'independentisme.

Espanya està empantanegada i ho seguirà estant. És el moment d'avançar de forma decidida

Com si calgués rumiar-s'ho gaire.

la resposta de Gibraltar a l'oferta interessada de l'estat espanyol ha estat, com era d'esperar, que ni parlar-ne.

Els gibraltarencs prefereixen vagar per l'espai sideral com a britànics que formar part de la UE de bracet d'Espanya. És molt, molt, significatiu. Sobretot perquè si ha algun lloc on va guanyar rotundament l'opció de romandre a la UE va ser, precisament, a Gibraltar. Però és que una cosa és estar a la UE com a Regne Unit i una altre, de molt diferent, com a membre del club PIGS.

Perquè el que és fa insuportable no és estar fora de la UE. EL que es fa insuportable és estar dins d'un estat que, com s'ha demostrat amb les gravacions al ministre de l'interior, és molt lluny d'assolir uns mínims de qualitat democràtica; es fa insuportable ser a un estat en que la majoria dels ciutadans voten partits declaradament corruptes; es fa insuportable ser a un estat en que el feixisme franquista es va fer una transició a mida i avui segueix remenant les cireres de forma impune, com es veu amb els papers de la Castellana; es fa insuportable l'estat del cas del metro de València; l'estat dels AVES a cap lloc i dels aeroports sense avions. Es fa insuportable. Ni de broma els gibraltarencs volen entrar; i som molts els que desitgem sortir.

Els Gibraltarencs en van tenir prou amb escoltar "l'immillorable" oferta de Margallo per saber que no en volien saber-ne res. A Catalunya, els indepes fa molts anys que maldem per desfer-nos-en. Molts anys d'aguantar tota aquesta repressió, corrupció, brutícia i prepotència. Molt anys i, a més, per si no fos prou, avui a sobre tenim una "diada de reflexió" per a meditar el sentit de vot de demà, com si calgués rumiar-s'ho gaire més.

Aprofitaré la jornada de reflexió per treure'm la ràbia i la mala llet d'aquest últim escàndol de les gravacions del ministre. Mes val que em calmi. Millor votar amb il·lusió i amb projecte. Els indepes hem de guanyar demà per esvair dubtes.

Demà cal votar independentisme perquè és l'únic canvi possible. Un nou país. L'oportunitat única de fer les coses bé des del principi.

Demà toca tornar a guanyar!

Fog in Channel; Continent Cut Off

Fent ús de la seva sobirania nacional els britànics, amb una majoria petita però suficient, han decidit que volen deixar la UE.

No per inesperat deixa de ser legítim. I resulta patètic veure com els primers en reaccionar han estat els polítics ... espanyols! per dir que això dels referèndums està molt malament.

El problema dels polítics madrilenys és que no han aprovat primer de democràcia. Repassin: vostès no són els que manen, vostès ens representen. Qui mana és el poble, o aquesta és la idea; Els referèndums i les consultes no "les carrega el diable". Serveixen per copsar la voluntat del poble quan és poc clar quin és el seu sentit, i que surti el que surti. Encara que als polítics no els agradi. Perquè, com he dit abans, vostès no manen, vostès ens representen.

Però, és clar, quan de democràcia només has llegit el títol del llibre, però no te l'has estudiat, resulta que dius coses com que "no m'agraden els referèndums", o que "no cal traslladar als votants problemes complexos que han de ser resolts per la política", com si la política només la poguessin fer els polítics "professionals". Més aviat diria "interessats". Molt poca qualitat democràtica és el que hi ha.

Ara veurem vàries coses: primer de tot, que el Regne Unit no flota per l'espai sideral aïllat de tot i de tothom. Al contrari, avui a Londres i Brussel·les ja hi ha qui malda per trobar la millor forma i la menys costosa per a que no es produeixi cap daltabaix, i persones, capitals, mercaderies i serveis continuïn creuant el canal sense dificultats. Exactament com passarà amb Catalunya i Escòcia quan arribi el moment.

Ja hem vist, a poques hores de conèixer el brèxit, al ministre Margallo oferint la doble nacionalitat als gibraltarencs per garantir tots els seus drets, i els drets dels ciutadans del Campo de Gibraltar, que treballen al penyal. És Espanya la que ofereix la doble nacionalitat als gibraltarencs! i amb Catalunya, amb una potència econòmica infinitament superior a la de Gibraltar, que representa el 25% del PIB espanyol, l'aïllaran? au, va! Amb la Independència de Catalunya, seran els espanyols els que demanaran la doble nacionalitat catalana! Espanya serà la primera interessada en que Catalunya sigui el seu soci preferent a la UE, i que no passi ni mig segon fora!

Una altre cosa és si realment aquesta UE paga la pena. El brèxit, pel que es veu en una primera anàlisi, és el resultat del vot de càstig a polítiques austericides. Ha estat el resultat del vot de càstig dels treballadors britànics que han vist com els seus salaris baixen, l'atur puja i, sí, cert, la immigració creix. La UE que havia de servir per fer d'aquest un món de vi i roses ha estat percebuda, en canvi, com un camp d'espines.

Polítiques austericides que són, primer de tot, responsabilitat de labours i tories. Polítiques dictades a la UE, però implementades pels distints governs britànics. I el poble britànic ha protestat. Així no. Austeritat no. Aquesta UE, no. I sí, a aquest discurs també s'hi ha afegit un discurs nacionalista i xenòfob, però faríem bé de no confondre la part pel tot.

Brèxit, doncs. Queda per veure com s'implementa, però avui la UE s'ha despertat amb una cossa als pebrots. I perdonin que sigui tan gràfic. El cas és que s'ho mereixia. No es pot tractar a la gent com una merda. I perdó de nou.

Al menys, però, com a cosa bona, hem vist que la democràcia, quan te la creus, funciona. Que no hi ha res immutable, començant per la "sagrada unidad de la patria" o la "unidad de destino", ja sigui hispà o europeu. Que votant es poden canviar fronteres, i no a bufetades, que era la forma tradicional. Que els ciutadans ens podem empoderar i provocar canvis, fins i tot en contra dels grans poders fàctics, tot i que aquests mai perden del tot. Estic segur que a la City hi ha més d'un que ara mateix s'està fregant les mans.

Ahir ho deia, triïn el que triïn, estarà bé. Bye, bye, United Kingdom! ens heu donat una lliçó, i un bon avís. Ara que el continent ha quedat aïllat ("Fog in Channel; Continent Cut Off"), a veure si el que queda de la UE té prou intel·ligència per aprofitar-ho.

Democràcies: Espanya, escàndol; Regne Unit, referèndum.

A Espanya el govern actualment en funcions és corrupte i ha fet servir els recursos de l'estat per a fer una persecució política de l'independentisme, català en particular, i de les opcions més o menys reformadores.

Com a mostra: el cas de les gravacions del diari Público, de les que avui se n'ha publicat una segona tongada, o de l'informe revelat avui per Ràdio Barcelona que demostra que la policia va elaborar informes per criminalitzar l'independentisme català, seguint a personatges com Carme Forcadell i el seu entorn familiar.

Fa fàstic. Fa venir arcades viure un dia rere l'altre en aquest país corrupte. Saber que, pel fet de ser català, ets ciutadà de segona, ciutadà sota sospita. Saber que la democràcia ja ni tan sols arriba a orgànica. Saber que ja només estem a un pas de que la policia comenci a venir de nit a buscar als insurgents.

Però et plena d'orgull saber, també, que ets a la banda correcta de la historia, de la democràcia, de la llibertat. Que avui l'independentisme català és la força que planta cara, de veritat, a aquesta maldat. Que tenim la raó i l'empenta per fer de Catalunya un país lliure. Lliure, primer de tot, de mafiosos corruptes.

I sents enveja quan mires a països democràtics i civilitzats i observes, meravellat, com al Regne Unit avui estan decidint, en un referèndum, si segueixen o marxen de la Unió Europea. Sobirania nacional és exactament el que estan exercint els britànics.

Es quedaran o marxaran, però en pocs anys el Regne Unit ha donat un parell de lliçons de democràcia a tot el món amb sengles consultes, primer a Escòcia, i després al conjunt dels seus ciutadans.

El Regne Unit representa el millor i el pitjor de la civilització occidental. Però és una democràcia que ve d'antic i és el poble britànic el que assumeix aquesta tradició democràtica de forma natural i inherent, com quelcom que es porta als gens, i avui voten si seguir o marxar a la UE.

No em ficaré en els arguments a favor o en contra. La decisió que prenguin serà correcta. Avui Europa provoca vergonya aliena i necessita un revulsiu, un mastegot ben fort i el Brèxit podria ser-ne un de potent.

Tanmateix, si jo fos britànic i m'assabentés, per exemple, de l'escàndol democràtic que es viu a Espanya afegiria nous motius per marxar i perdre de vista una Unió Europea que tolera aquesta corrupció i aquesta immundícia.

Per altra banda, em sabrà greu si el Regne Unit deixa la UE. Els britànics són part indestriable de la idea d'Europa. El que passa és que avui la idea d'Europa està molt lluny de la UE, que és la seva implementació política. Potser ens convé a tots, si ha de servir per recuperar el nord, l'adéu temporal de la Gran Bretanya.

Però quina enveja, en tot cas. Quina enveja d'aquests països civilitzats i democràtics. Països amb valors nacionals (encara que després els seus governs actuïn com manades de llops). La ciutadania d'aquests països els comparteixen, entenen que són bons. Tenen uns ideals, positius, comuns.

I no com en aquest estat en que encara som presos. Deia Rajoy que la conversació gravada entre Fernández Díaz i Daniel de Alonso “no va a producir ningún efecto en la campaña”. Que això és de les gravacions és "una broma". Doncs mireu que us dic: normalment aquest senyor diu moltes bajanades però té una virtut, interpreta molt bé un sentiment majoritari a l'estat i el representa millor que cap altre. Em penso que té raó. Aquest escàndol li prendrà pocs vots al PP si és que li en pren cap.

No només això, estic convençut que seran molts els que pensaran que, si era per fotre a Catalunya, han fet ben fet. La democràcia hi pinta poc en aquest afer. En canvi hi pinta molt el nacionalisme supremacista hispà.

Perquè el pitjor de tot és que aquests polítics, i aquesta forma de fer que tenen a Espanya és, en realitat, la que millor els representa.

A favor de Catalunya i contra les clavegueres de l'estat, el 26 vota Independència.

L'estat espanyol és molt semblant a una dictadura bananera d'aquestes de les que a Madrid critiquen tant des de la xuleria i la prepotència. El cas, però, és que no tenen res que envejar als més antidemocràtics governs del món.

Fa no res que el diari Público ha filtrat que "Fernández Díaz conspiró con el jefe de la Oficina Antifraude catalana para fabricar escándalos contra ERC y CDC".

Sí, les clavegueres de l'estat contra l'independentisme català. Espanya jugant brut. Quina novetat. La democràcia espanyola té la qualitat que té, ja ho sabíem, i no és casualitat que les cúpules de PP i PSOE (i m'agradaria fer un cop d'ull a la de C's) estan plenes d'(ex?)-franquistes i (ex?)-falangistes. De nacionalistes supremacistes espanyols disposats a defensar el seu ideal de pàtria, a qualsevol a preu. "Demòcrates" de tota la vida.

A hores d'ara la més gran amenaça al cortijo que tenen muntat el PPSOEC's a l'estat espanyol és la independència de Catalunya. Amb la independència de Catalunya cau tot el castell de cartes -més aviat de sobres- corrupteles, clientelismes, supremacismes, classes, castes i misèria econòmica i democràtica a que aquests depredadors han condemnat a tot l'estat espanyol. El passat diumenge ho deien al debat a quatre referint-se al PP: "vostès han fet molt de mal". Però es pot estendre també al PSOE i als aspirants C's, i sí, també, a la dreta catalana que s'ha aprofitat d'aquest estat de les coses i ha actuat amb connivència i ha estat còmplice dels lladres i els mafiosos de la capital de l'estat.

Un escàndol, sens dubte, però només serà un escàndol a Catalunya. A Espanya aquestes coses fins i tot donen vots. Atacar l'independentisme es barat i efectiu per excitar els ànims i, de fet, per a la molt migrada qualitat democràtica espanyola aquest fet profundament escandalós i antidemocràtic pot passar desapercebut o despertar, perquè no, simpaties.

Aquesta notícia, en canvi, sí que pot servir a Catalunya per mobilitzar al votant indepe i per fer-lo adonar que malgrat que els nostres representants deixen molt que desitjar segueix sent necessari guanyar aquestes batalles. El procés no està mort. Està ben viu i és l'oportunitat de la nostra vida, de la nostra generació, de fer un nou estat, independent, més democràtic, més net, més culte, més humà, tant de bo que més pròsper a Catalunya.

I per als espanyols de bona voluntat, que n'hi han, també ho és. La independència de Catalunya és la gran oportunitat per a tots els pobles, per a tots els ciutadans de l'estat, per a ser més lliures, més democràtics, més pròspers. Fraternitat autèntica entre pobles lliures i ciutadans lliures. És l'autèntica revolució i ja està en marxa.

Al PPSOEC's ho saben i per això les clavegueres d'aquest estat sinistre van plenes de merda, i es conspira i es pretén embrutar el nom de bona gent, i s'excita el pitjor nacionalisme supremacista.

Però és perquè tenen por. Es veuen venir que perdran. Que ja han perdut. NO és el moment d'afluixar. El proper diumenge els independentistes hem d'anar a votar tots i els partits independentistes han de guanyar. El missatge ha de quedar molt clar:

La independència de Catalunya és inevitable i no depèn de referèndums que mai no es faran.

La independència de Catalunya és una gran oportunitat de canvi i de fer net. Per descomptat que ho és per a Catalunya, però també ho és per a la bona gent d'Espanya.

En tot cas, la Independència de Catalunya és un tren en marxa. Que des d'Espanya es pugui aprofitar depèn, si de cas, dels espanyols. Tant de bo que l'aprofitin, doncs Espanya és un país, i uns pobles i nacions, estimat, però aquesta ha de ser la seva tasca. La independència no s'aturarà si no són capaços d'aprofitar-la.

Diumenge, doncs, a votar tots. A votar Independència. És el que ens cal. També als nostres veïns, i amics. Tant de bo que ho entenguin aviat.

Sense pressupost

la CUP no ha retirat la seva esmena a la totalitat i, per tant, el pressupost no s'aprovarà.

Ahir Junqueras deia que «els dubtes de la CUP són "una qüestió de confiança política"».

Avui, Anna Gabriel, en una dura entrevista amb Mònica Terribas, defensava la posició cupaire.



Jo me la crec. I no soc cupaire. Però estic convençut que dins la CUP hi han dubtes sincer i qui sap si potser fonamentats, sobre la determinació i la forma de fer la independència.

La CUP, de nou, s'ha dividit, d'una forma que seria inversemblant a qualsevol altre formació política. Però la CUP funciona així.

El resultat final, en tot cas, és que el pressupost no s'aprovarà. La resposta de Puigdemont ha tingut un to, com era previsible, molt dur. Però, el més remarcable és que se sotmetrà a una moció de confiança el proper setembre. Previsiblement, l'única forma de superar aquesta moció serà amb el vot favorable de la CUP.



A l'anunci de Puigdemont, la CUP ha respost amb un to suau però que, també com era previsible, aplaça el posicionament de la CUP.



Prorrogar el pressupost, en sí mateix, no és catastròfic. La CUP tenia tot el dret del món a no estar d'acord amb el pressupost, ni en com s'ha dut a terme la negociació entre JxSí i CUP; i JxSí segurament té dret a sentir-se traïda. No és catastròfic, però la cosa queda més aviat lletja: tothom desconfia de tothom i no hi ha pressupost.

És un fet que entre els independentistes avui hi ha molta gent desconcertada o, directament, emprenyada. Penso, per exemple, en l'editorial d'avui del Vilaweb, per Vicent Partal.

En fi. D'acord. Una nova batussa interna al bàndol independentista. Jo també ho trobo emprenyador. Però crec que cal tenir en compte un detall important: l'adversari és al davant, no al costat. I per a fer la independència, JxSí i CUP estan costat per costat. I un altre detall important: hi han unes eleccions d'aquí poc més de dues setmanes.

Per tant, un cop passada la trencadissa, toca fer el que ja va sent un costum: ajuntar els trossets i tornar a muntar la maquinària. Maquinària amb l'objectiu de fer la independència. Que ho tinguin clar tots.

Potser el més emprenyador d'aquest episodi de tensió fratricida és que per a aquest setembre ja està anunciat un de nou. Dins la CUP hi ha un sector important que se sent molt incòmode amb possibles pactes d'estabilitat amb JxSí, que considera només una façana per a CDC i, cal suposar, que aquest grup ja té decidit el sentit de vot contrari en la moció de confiança. Cal preveure, doncs, que la CUP tornarà a dividir-se al setembre. Però aquest cop, el sentit final del seu vot pot tenir conseqüències dramàtiques per a l'independentisme, en general, però més que a ningú per a la mateixa CUP.

Això sí, hi ha tanta incertesa que em penso que, com a cosa bona, enguany ens estalviarem les performances massives amb samarretes de colorins per la Diada. Dubto que ningú estigui d'humor per a numerets. Encara bo, tu.

Repensar el vot del 26J

Iñaki té raó.

Escolteu, primer, al noiet del PSOE:

LA frase és diàfana: O guanya el PSOE o "no hay cambio" (traducció: "o guanya el PP").

Això ho ha interpretat correctament el sr. Gabilondo  que s'ha emprenyat, com era d'esperar. En el seu sermó d'avui, Iñaki ha dit:

En definitiva, quatre anys més de PP, amb el suport de C's. També ho crec.

Ho interpreto així: la majoria dels espanyols són molt feliços amb aquest repartiment de poder. La minoria dels que volen un canvi -accepto que Unidos Podemos volen un canvi de veritat. Em crec que el volen de debò- són, ai las! una minoria.

Tal com ho veig, en democràcia només hi ha un vot útil. El vot útil és el vot que et creus. En aquest sentit entenc que si algú creu, o se sent ben representat, votant a la confluència catalana de Podemos, doncs és perfectament respectable, i endavant amb el vot. Només faltaria. Això mateix val per al vot a tots els partits.

Un cop fet l'aclariment anterior, permeteu-me que provi de plantar la llavor del dubte sobre la confluència catalana de Podemos.

Crec, igual que Iñaki Gabilondo, que a les properes eleccions cristal·litzarà el gran pacte PPSOEC's. Probablement més per passiva (amb l'abstenció del PSOE), que per activa (amb Pedro Sánchez vicepresident de Rajoy, per dir alguna cosa).

Aquesta Gran Coalició aplaça per quatre anys, com a poc, totes les promeses de canvi de Podemos i les seves confluències. En el cas de Catalunya no fa més que posar sobre la taula, un cop més, la impossibilitat absoluta de que mai es faci un referèndum pactat amb l'estat. No es farà. Mai. Pactat, mai.

Però no només el referèndum. La Gran Coalició nacionalista espanyola garanteix l'hostilitat i l'agressivitat de l'estat envers la Generalitat. La de dalt (Catalunya) i la d'avall (País Valencià), i també contra el govern de les Illes Balears.

Potser al País Valencià i les Illes Balears el vot a les confluències de Podem sigui la millor forma de plantar cara al tripartit nacionalista espanyol. Però, i a Catalunya?

Catalunya està en un altre discurs polític. A Catalunya s'està en un procés d'Independència. Amb un govern independentista. El discurs del referèndum que mai serà està fora de lloc. Per altra banda, el discurs  de la confluència catalana de Podemos és, essencialment, el mateix discurs eco-socialdemòcrata, amb matisos, de ICv. Però és que, essencialment, aquest és el mateix discurs social d'ERC.   

La diferència important és que ERC no demana un impossible referèndum pactat. En aquest sentit, la proposta d'ERC és, aquesta sí, rupturista de veritat i amb un pla de canvi conegut i realitzable. ERC no proposa esperar almoines d'un estat que considera súbdits a tots els seus ciutadans. ERC proposa la construcció d'un estat propi al servei dels ciutadans fet des de l'empoderament dels ciutadans i amb un procés constituent popular i participatiu.

A Catalunya és possible fer-ho. Som prou gent per fer-ho. A Espanya no. No hi han prou gent amb ganes reals de canvi.

Demano, doncs, als possibles votants de la confluència catalana de Podemos -algun n'hi haurà que llegeixi això- que s'ho repensin. Que es repensin quin és el seu vot útil. Quin vot creuen que pot portar un canvi de veritat. Quin vot els representa millor. Que es repensin en quin vot creuen.

L'únic vot útil és el vot en el que creus.

Banc Expropiat

Fa un parell d'anys va ser Can Vies, a Sants, i enguany, el Banc Expropiat, a Gràcia.

No se si tots dos casos són gaire comparables però, el cas, és que tant en l'un com l'altre la gestió que ha fet l'ajuntament ha estat, més aviat, nefasta.

El moviment okupa és, des de fa molts anys, un grà al cul de l'ajuntament, independentment de qui ocupi la batllia.

Sembla com si en entrar a la plaça de Sant Jaume als polítics municipals se'ls oblidés el detall que Barcelona és una ciutat d'una enorme complexitat amb un substrat, diguem-ne, anarquista, molt important.

No parlo d'un anarquisme organitzat al voltant de sindicats o col·lectius llibertaris. Em refereixo a trets del caràcter: al mantenir distàncies amb les institucions; o a la idea que la missió de les forces d'ordre públic és més repressiva que de servei; o que "els bons ciutadans" només serveixen per a pagar els impostos, els peatges i els bitllets de transport religiosament... i ai d'ells si deixen de fer-ho.

La sospita que ser un "bon ciutadà" només et dona dret a fer de figurant del decorat. Fantàstic decorat, sens dubte, però de cartró-pedra al cap i a la fi. En canvi, ser un "bon ciutadà" no esvaeix el dubte sobre la qualitat i la disponibilitat dels serveis socials.

No ajuda, gens, a esvair aquests dubtes, que el cas Quintana hagi acabat amb absolucions. Sí, no és el mateix, i la responsabilitat, en aquest cas no és directament de l'ajuntament. Tant li fa. No ajuda. La percepció del poder és monolítica. Amb una imatge ho explico: no és Ajuntament i Generalitat, és plaça de Sant Jaume.

Barcelona és moltes coses. També hi ha una Barcelona insurgent i, sobretot, autogestionària. Des del meu particular punt de vista el model autogestionari és el que ofereix majors nivells de democràcia participativa.

Amb això no estic dient que la forma com el moviment okupa implementa el model sigui la correcta. No ho sé. No ho conec prou. Però si crec que la idea que els anima és bona; en definitiva, la de l'empoderament ciutadà.

També hi ha un gran problema de desconeixement. Una cosa és el moviment okupa i la xarxa d'Assemblees populars, Ateneus, Casals i CSOA de la ciutat. Una l'altre les ocupacions de pisos buits, i una tercera, les accions més o menys violentes dels black bloc. És un greu error posar tots tres al mateix sac.

O potser no. Potser interessadament es vol mantenir confusió sobre el moviment okupa. Potser també el moviment okupa hauria de fer un esforç més gran de comunicació. Un esforç que passes per sortir-se dels seus canals habituals. Canals on, segurament, hi aboca molta informació, però que són, essencialment, desconeguts per a la majoria.

En fi. La sang no ha arribat al riu (o, si més no, no n'ha arribat gaire) i els veïns de Gràcia tornen a tenir nits tranquil·les (amb permís dels bars). 

Però el conflicte no està resolt. El Banc Expropiat avui està tancat, però el moviment okupa ja ha anunciat que en cap cas renuncia a aquest espai: busqueu a Twitter el hashtag #TornemAlBanc.

Potser estaria bé que tant institucions com moviments socials fessin autocrítica.

Crec que les relacions de poder que tenim, o teníem, permeten fer aquesta autocrítica.  Jo crec que una ciutat més autogestionada, una ciutat amb una ciutadania empoderada és el model. No sé si la forma d'arribar-hi és amb Bancs Expropiats o amb CSA com Can Vies, però del que estic segur és que no ho és la repressió policial.

El que vull dir, doncs, és que potser que abans de la propera batussa s'asseguessin tots plegats a parlar una mica, no?

Estelades al Calderón

Era tan bèstia la prohibició de les estelades que, al final, un jutge ha aixecat la prohibició.

Millor. Molt millor. Però, en tot cas, la desconfiança envers l'estat espanyol segueix estant més que plenament justificada. La retirada de la prohibició no fa res més que tornar les coses a la situació original.

Situació original que era molt dolenta perquè, si ho repassem,alguna variació del numeret feixista d'acte de censura o intimidació apareix, en una forma o altre, de forma recurrent gairebé sempre que per l'estat espanyol hi ha algun esdeveniment amb molta gent, com una final esportiva, que involucra equips catalans.

Numerets feixistes que al país del costat, en el millor dels caos, provoquen indiferència, i en el pitjor compten amb una simpatia general poc o gens dissimulada.

Accepto que sempre hi ha alguna honorable excepció. Fins i tot que darrerament sovintegen. Però, a hores d'ara, segueixen sent l'excepció.

Tornem a la normalitat, doncs. A la lamentable normalitat.

I així, un cop superat el moment troll de la delegada del "gobierno", la final de Copa torna a ser "només un partit de futbol". Que guanyi, doncs, el millor (i que sigui el Barça!)

Això sí, de la xiulada no se n'escapen!

Banderes negres al Calderón

...I quan tothom estava distret pensant en les eleccions del 26J, i alguns deien que el suflé indepe, aquest cop sí, estava baixant, va arribar la delegada el "gobierno" a Madrit i va dir que es prohibien les estelades a la final de la Copa del Rei.

Com encara no he vist el cromo al Pinterest, postulo  a la delegada del "gobierno" com a nova heroïna indepe del mes de maig. Sincerament, crec que és una nominació merescuda i que ha ajudat a fer un bon grapat de nous indepes.

Pel que fa a la final,  jo ho tinc molt clar: primer de tot, cal anar a guanyar-la; segon, la xiulada ha de ser de rècord; tercer, si no es poden colar estelades perquè la policia es dedica a requisar-les i a tocar els nassos als seguidors del Barça, proposo com alternativa la bandera negra.

Bandera negra. Totalment negra, o si es vol, també l'opció de la bandera negra amb estel i creu de Santa Eulàlia, o la més explícita amb una calavera i el lema "lliures o morts".

La bandera negra, a més de ser la bandera i el color anarquista per excel·lència, expressa exactament el contrari que la bandera blanca. La bandera blanca vol dir rendició. La negra vol dir lluita a mort. Sense treva.

Sense arribar a aquest punt tan fort, la bandera negra és també la bandera que denuncia la censura

El problema de la bandera negra llisa és que també és la bandera de l'Estat Islàmic i els del PP encara diran que aquesta és la connexió que estaven buscant.

O sigui que millor incorporar algun símbol distintiu: La bandera negra amb estel i creu de Santa Eulàlia afegeix l'estel independentista i la creu de Santa Eulàlia identifica el drap com a barceloní.

Bé, suposo que un cop explicada la simbologia d'aquesta bandera queda bastant clar que no és una bandera pensada per anar fer les paus amb ningú. Al contrari. Es tracta d'una bandera de buscar brega. És una bandera tan independentista com les estelades, vermelles o blaves, però sense l'aire happy flower  dels seus color vius. La negra estelada amb la creu és una bandera, obertament, de guerra. No volies arròs? dues tasses!

"Potser que afluixis noi!" sí, potser m'estic passant, però aniria bé que tinguéssim clar que Espanya és un estat feixista i que està en conflicte (ells ho tenen claríssim que  estan en conflicte) amb la República Catalana. No volen dialogar ni parlar. Pretenen guanyar per anorreament del contrari.

Cosa que ara mateix ens juga a favor dels independentistes perquè són moltes i de calibre les cagades del "gobierno".

Justament per això, caldria deixar-los ben clar que la independència va de debò. Que hi ha conflicte i no s'evita. Que no ens rendim i que anem a totes.

"Ep! no perdem el nord! que només es tracta d'un partit de futbol!".  No, ja no. Era un partit de futbol fins que la "delegada del gobierno" va ficar-hi les urpes. A partir d'aquell moment es va transformar en un atac feixista a la democràcia i a la llibertat d'expressió, i un atac del nacionalisme espanyol, ranci i agressiu, contra ciutadans catalans que seran escorcollats i tractats com presumptes delinqüents només pel fet  de ser catalans i del Barça. Un acte d'intimidació amb la policia espanyola, com no, de còmplice.

No és una qüestió menor.