Avui, els ciutadans egipcis que han estat protestant durant dies a la plaça Tahrir de El Caire han vist el primer fruit de la seva lluita.
Sempre que algú combat contra la injustícia es fa digne d'admiració i de solidaritat. Els manifestants egipcis, durant molts dies s'han fet mereixedors d'aquesta admiració i d'aquesta solidaritat. Lluitaven i resistien a la plaça Tahrir, i lluitaven per la llibertat del seu poble.
Propietats de la pena
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés,
I avui,després de dies de resistència a la Plaça Tahrir, però segur que també després de molts anys de preparar aquest moment, de lluita que no s'ha vist a molts altres llocs, després d'un llarg combat i de sacrificis dolorosos, cal, a més, felicitar-los perquè la lluita ha tingut recompensa i el dictador ha marxat.
"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d´un poble
unit, alegre i combatiu"
Vicent Andrés Estellés
I avui, els que creiem que cal lluitar perquè un altre món és possible no podem deixar de somriure. Prou que sabem que el futur d'Egipte és incert, àdhuc l'immediat, però el d'avui és un gran exemple de que un poble unit, alegre i combatiu pot girar la truita. La lluita és el camí.
Si hom lluita, existeix la possibilitat de guanyar. Si no és lluita, es perd segur.
Un altre món és possible.
divendres, 11 de febrer del 2011
divendres, 4 de febrer del 2011
Frau Merkel passa revista
Avui, l'Àngela ha estat a Madrid, convidada pel Jose.
Segur?
Avui, frau Merkel ha vingut a passar revista i examinar si el virrei Rodríguez està fent bé els deures.
Potser és més aviat això últim.
Bé,independentment de què sigui més ajustat a la realitat, el que cal remarcar és que Frau Merkel ha dit que "les reformes van pel bon camí".
No ha dit "heu fet les reformes que calien i ja n'hi ha prou", ni "potser us heu passat amb les reformes". No. Ha dit que van pel bon camí. És dir, que la reforma laboral i la reforma de les pensions són el camí que cal seguir. Que en vindran més de reformes de l'estil d'aquestes.
I Frau Merkel ha vingut a dir això als artífex del "pacte social": el Rodríguez, el Rossell i el Toxo i el Méndez. Tots en posició de ferms, llestos per a pas de revista. Ha quedat clar qui mana?
Només una cosa, però: això del Pacte Social, de debò, que no calia. No calia? al contrari! era absolutament necessari! els espanyolets han de sentir i palpar que la resistència és inútil. I res millor que una claudicació en directe, espectacular, sense atenuants del sindicalisme oficial.
Ah! en saben molt! Segur que Frau Merkel n'ha quedat molt satisfeta.
I per part nostra, sens dubte que és arribat el moment de començar el sempre aplaçat curs d'Alemany. Que es noti que som catalans i tenim facilitat pels idiomes, que aquest és un tòpic de catalans que ens fa sentir molt bé, i amb això ja passem.
I ves per on: al final, el Montilla la va encertar portant els fill al col·legi alemany. Qui ho havia de dir. Potser és que ja s'ho ensumava.
I, això sí, amb tota la simpatia cap els alemanys, que ells no en tenen la culpa dels molts vicis dels que som d'aquesta banda del mapa. Ni de les nostres covardies.
Segur?
Avui, frau Merkel ha vingut a passar revista i examinar si el virrei Rodríguez està fent bé els deures.
Potser és més aviat això últim.
Bé,independentment de què sigui més ajustat a la realitat, el que cal remarcar és que Frau Merkel ha dit que "les reformes van pel bon camí".
No ha dit "heu fet les reformes que calien i ja n'hi ha prou", ni "potser us heu passat amb les reformes". No. Ha dit que van pel bon camí. És dir, que la reforma laboral i la reforma de les pensions són el camí que cal seguir. Que en vindran més de reformes de l'estil d'aquestes.
I Frau Merkel ha vingut a dir això als artífex del "pacte social": el Rodríguez, el Rossell i el Toxo i el Méndez. Tots en posició de ferms, llestos per a pas de revista. Ha quedat clar qui mana?
Només una cosa, però: això del Pacte Social, de debò, que no calia. No calia? al contrari! era absolutament necessari! els espanyolets han de sentir i palpar que la resistència és inútil. I res millor que una claudicació en directe, espectacular, sense atenuants del sindicalisme oficial.
Ah! en saben molt! Segur que Frau Merkel n'ha quedat molt satisfeta.
I per part nostra, sens dubte que és arribat el moment de començar el sempre aplaçat curs d'Alemany. Que es noti que som catalans i tenim facilitat pels idiomes, que aquest és un tòpic de catalans que ens fa sentir molt bé, i amb això ja passem.
I ves per on: al final, el Montilla la va encertar portant els fill al col·legi alemany. Qui ho havia de dir. Potser és que ja s'ho ensumava.
I, això sí, amb tota la simpatia cap els alemanys, que ells no en tenen la culpa dels molts vicis dels que som d'aquesta banda del mapa. Ni de les nostres covardies.
dijous, 3 de febrer del 2011
Santiago Niño al Singulars
Sempre és interessant veure i escoltar a Santiago Niño Becerra.
Com aquest home l'encerti... (i sovint l'encerta...)
Com aquest home l'encerti... (i sovint l'encerta...)
atur del gener
Avui s'han conegut les dades d'atur del mes de gener. A tot l'estat espanyol s'han perdut uns 130.000 llocs de treball. Al Principat s'han perdut uns 26.000 llocs de treball.
És massa bèstia.
No hi han paraules. El que es podia dir ja està dit.
Però hi ha una cosa que em sobta: em fa tot l'efecte que ens hi hem acomodat com societat. Que, en definitiva, potser l'atur de tots d'aquells que voldrien treballar a canvi d'un salari però que no poden s'enfila força més enllà del 18% que es dona per Catalunya o el més del 20% per al conjunt de l'estat, segons el que oficialment diu l'INEM, però això, en canvi, sembla que no té gaire importància.
O potser és que som una societat de cínics i covards. La societat diu: el problema de l'atur és dels aturats. Mala sort, nois.
I uns i altres semblen diposats a acceptar-ho. És més còmode i ens estalviem haver de preocupar-nos els uns dels altres, o demanar-nos si el sistema podria funcionar d'una altre forma (ja no dic millor). Uns poden seguir fent com feien, i els altres poden acceptar-ho amb resignació cristiana, o poden emigrar, o s'hi poden arribar a acomodar. En definitiva, que ja ens està bé.
Doncs cap problema, tu. Ja ens estè bé. De fet, a mi no m'està bé. Però jo soc un friki, o pitjor. O sigui que no compto. Si us plau, que ningú es torbi pel que servidor de vostès pugui haver dit.
La pau sigui amb vosaltres. Nàmaste.
És massa bèstia.
No hi han paraules. El que es podia dir ja està dit.
Però hi ha una cosa que em sobta: em fa tot l'efecte que ens hi hem acomodat com societat. Que, en definitiva, potser l'atur de tots d'aquells que voldrien treballar a canvi d'un salari però que no poden s'enfila força més enllà del 18% que es dona per Catalunya o el més del 20% per al conjunt de l'estat, segons el que oficialment diu l'INEM, però això, en canvi, sembla que no té gaire importància.
O potser és que som una societat de cínics i covards. La societat diu: el problema de l'atur és dels aturats. Mala sort, nois.
I uns i altres semblen diposats a acceptar-ho. És més còmode i ens estalviem haver de preocupar-nos els uns dels altres, o demanar-nos si el sistema podria funcionar d'una altre forma (ja no dic millor). Uns poden seguir fent com feien, i els altres poden acceptar-ho amb resignació cristiana, o poden emigrar, o s'hi poden arribar a acomodar. En definitiva, que ja ens està bé.
Doncs cap problema, tu. Ja ens estè bé. De fet, a mi no m'està bé. Però jo soc un friki, o pitjor. O sigui que no compto. Si us plau, que ningú es torbi pel que servidor de vostès pugui haver dit.
La pau sigui amb vosaltres. Nàmaste.
dijous, 27 de gener del 2011
27G - Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral.
Mani tranquil·la. Dia de vaga general amb escassa incidència. Els mitjans no han informat gaire.
Tanmateix avui som molts els que hem fet vaga o que hem participat a la manifestació.
No aturarem la reforma de les pensions. Amb els que han estat avui no. Per aturar la reforma de les pensions o la reforma laboral, o per canviar l'estructura econòmica del nostre país i fer-lo més just per a tots, amb drets garantits per a tots, hauria calgut que a la vaga i a la mani hi haguerem estat tots, avui, demà, molt de temps... esforçant-nos en canviar.
Però malgrat que amb la força que s'ha aplegat avui no n'hi ha prou, cal fer una lectura positiva. Hi ha vida més enllà de CCOO i UGT. Hi ha una esquerra alternativa que s'està rearmant. Que està alçant-se de nou. Que està perdent la por o la vergonya.
Avui els mitjans ens ignoraran. Pitjor encara, continuaran la seva tasca de propagandistes del sistema i repetiran sense parar que la reforma de les pensions és necessària, que encara cal fer més canvis. I aquesta tasca fa efecte, no ens enganyem.
Ara bé, avui s'ha vist que hi ha gent que no es creu la propaganda del sistema. Avui s'ha vist que hi ha gent que creu que un altre món és possible.
Les coses poden canviar.
Per cert, ara mateix al Banda Ampla que presenta la Lídia Herèdia estan fent un debat sobre les pensions, acaben de dir que en una enquesta que han fet, el 78% de la gent enquestada estava en contra d'allargar la data de jubilació als 67 anys.
Vist com ha anat la vaga i la mani, m'agradaria dir als senyors enquestats que es pot fer alguna cosa més que dir el que opines en una enquesta (o eleccions, o referèndums). Per a que ho rumiïn.
Tanmateix avui som molts els que hem fet vaga o que hem participat a la manifestació.
No aturarem la reforma de les pensions. Amb els que han estat avui no. Per aturar la reforma de les pensions o la reforma laboral, o per canviar l'estructura econòmica del nostre país i fer-lo més just per a tots, amb drets garantits per a tots, hauria calgut que a la vaga i a la mani hi haguerem estat tots, avui, demà, molt de temps... esforçant-nos en canviar.
Però malgrat que amb la força que s'ha aplegat avui no n'hi ha prou, cal fer una lectura positiva. Hi ha vida més enllà de CCOO i UGT. Hi ha una esquerra alternativa que s'està rearmant. Que està alçant-se de nou. Que està perdent la por o la vergonya.
Avui els mitjans ens ignoraran. Pitjor encara, continuaran la seva tasca de propagandistes del sistema i repetiran sense parar que la reforma de les pensions és necessària, que encara cal fer més canvis. I aquesta tasca fa efecte, no ens enganyem.
Ara bé, avui s'ha vist que hi ha gent que no es creu la propaganda del sistema. Avui s'ha vist que hi ha gent que creu que un altre món és possible.
Les coses poden canviar.
Per cert, ara mateix al Banda Ampla que presenta la Lídia Herèdia estan fent un debat sobre les pensions, acaben de dir que en una enquesta que han fet, el 78% de la gent enquestada estava en contra d'allargar la data de jubilació als 67 anys.
Vist com ha anat la vaga i la mani, m'agradaria dir als senyors enquestats que es pot fer alguna cosa més que dir el que opines en una enquesta (o eleccions, o referèndums). Per a que ho rumiïn.
27G - Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral.
Els fullets informatius que han editat la CGT, CNT Catalunya, COS i Solidaritat Obrera per informar sobre la retallada de les pensions són d'allò més clars.
Aquesta reforma ens enganxa a tots. Tots aquells que no tinguin prou diners per estalviar (en coneixeu a gaires?) per a quan es retirin, senzillament, o no podran retirar-se fins el dia que es morin o, cas de cobrar alguna cosa, serà misèria.
O si per casualitat t'has tirat una bona temporada a l'atur, o et quedes a l'atur amb una certa edat, llavors també acomiada't. Abans ja era així, però a partir ara serà molt pitjor. I l'atur de llarga durada s'està incrementant.
És una reforma criminal. Una estafa i un robatori per a tots els que estem cotitzant. Però també una amenaça per als pensionistes d'avui.
Vet aquí el text:
El 71,75% dels i les pensionistes reben nòmines inferiors als 1000 €. El 58,5% tenen nòmines inferiors als 600 €, per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI). A l’Estat Espanyol la pensió mitjana contributiva és només el 68% de la mitjana de la Unió Europea dels 15 (UE-15). La despesa pública en pensions a l’Estat Espanyol és només el 9% del Producte Interior Brut (PIB), quan a la UE-15 és del 12 % de mitjana. La despesa per pensionista a l’Estat Espanyol és de 995 €, la més baixa de la UE-15 i molt allunyada dels 2.785 € de l’Estat Francès.
Edat ordinària de jubilació: s’amplia de 65 a 67 anys. Mínim cotització per jubilació: s’amplia de 15 a 20 anys. Cotització per tenir 100% jubilació: s’amplia de 35 a 40 anys. Jubilació parcial: augment dels requisits i majors restriccions. Viduïtat: Actualment les parelles casades NO han de dependre econòmicament del cònjuge per a tenir dret a una prestació de viduïtat. Amb la reforma, només en cas de dependència es rebrà la pensió de viduïtat. Invalidesa: les prestacions d’invalidesa es faran dependre les cotitzacions. Subsidi d’atur majors 52 anys: Canvi del sistema de càlcul, amb un augment de requisits i de restriccions i incentius per a reduir baixes. Seguretat laboral: possible eliminació progressiva de les penalitzacions per manca de mesures de seguretat en casos d’accident laboral.
Més pensions de mínims. Més persones sense dret a accedir a les pensions contributives, especialment dones que no han tingut feina assalariada de manera continuada. Disminució d’entre un 20 i un 30 % de les actuals prestacions per jubilació. Reducció de les pensions de viudedat, invalidesa i incapacitat temporal.
Aquesta reforma ens enganxa a tots. Tots aquells que no tinguin prou diners per estalviar (en coneixeu a gaires?) per a quan es retirin, senzillament, o no podran retirar-se fins el dia que es morin o, cas de cobrar alguna cosa, serà misèria.
O si per casualitat t'has tirat una bona temporada a l'atur, o et quedes a l'atur amb una certa edat, llavors també acomiada't. Abans ja era així, però a partir ara serà molt pitjor. I l'atur de llarga durada s'està incrementant.
És una reforma criminal. Una estafa i un robatori per a tots els que estem cotitzant. Però també una amenaça per als pensionistes d'avui.
Vet aquí el text:
FER VAGA PER DEFENSAR ELS NOSTRES DRETS ÉS UN DRET LEGALMENT RECONEGUT I UN DEURE COM A TREBALLADORS, LA LLUITA ÉS L'ÚNIC CAMÍ!
Tisores contra paper? Pedra contra tisores!
ARA ATAQUEN LES PENSIONS
L’agressió contra les jubilacions i les pensions que estan preparant el govern estatal, la patronal i la dreta, podria plasmar-se en un nou acord confederal amb els sindicats majoritaris; seria una traïció als treballadors i treballadores similar als Pactes de la Moncloa.
Una altra vegada ens volen fer creure que el sistema públic de pensions està a punt del col·lapse i que, si es mantenen els drets socials, els mercats atacaran l’Estat Espanyol com ho han fet a Portugal. Irlanda i Grècia. Per a evitar-ho, el govern espanyol i totes les forces parlamentàries proposen modificar el règim de els pensions i allargar l’edat laboral.
Observem amb indignació com els que diuen ser d’esquerres estan fent la feina bruta pròpia de la dreta: allargar l’edat laboral dels i les treballadores quan, paradoxalment, els avenços tecnològics haurien de permetre’ns anar cap a una reducció de la jornada de treball. I és també un insult plantejar que per a calcular la quantia de les pensions s’utilitzi tota la vida laboral de les persones quan la plena ocupació no existeix i tenim les taxes d’atur i de precarietat més grans de tota la història.
Sabem que darrera l’actual reforma hi ha la voluntat d’abaratir les futures pensions i afavorir els plans de pensions privats, controlats pels mateixos bancs que han rebut ajut milionaris a càrrec del diner públic.
LA NOSTRA RESPOSTA
No podem quedar-nos impassibles davant aquesta nova agressió contra els interessos dels i les treballadores, joves, aturats/des i pensionistes. De la mateixa manera que ho hem fet amb les retallades socials del passat mes de juny (reduccions de salaris, congelació de pensions, retirada d’ajuts socials, etc.) i amb la imposició de la Reforma Laboral, hem de mostrar activament que hi ha altres solucions a l’actual crisi econòmica.
Cal que sortim al carrer i que ens organitzem en els centres de treball. Cal que expliquem què hi ha darrera aquesta nova retallada, quines en seran les conseqüències i quines solucions proposem. Davant de la imposició i l’engany, davant de les mentides del govern i dels empresaris, nosaltres oferim arguments i informació. També oferim lluita i perseverança.
No hem d’oblidar que les pensions i la majoria dels drets socials que tenim avui en dia i que demà podem perdre els han aconseguit els nostres pares/mares, avis/àvies amb les lluites del moviment obrer en el passat.
La CGT de Catalunya, la CNT-Catalunya, la COS i Solidaritat Obrera fem una crida a tota la ciutadania a la mobilització general durant aquest mes de gener. Fem una crida a assistir a les diferents manifestacions convocades arreu del territori.
Fem una crida a tota la classe treballadora, als i les estudiants i als i les pensionistes a seguir de forma massiva el dia 27 de GENER la convocatòria de VAGA GENERAL A CATALUNYA en contra la reforma laboral, la reforma de les pensions i les retallades socials.
LA TRISTA REALITAT DE LES NOSTRES PENSIONS
El 71,75% dels i les pensionistes reben nòmines inferiors als 1000 €. El 58,5% tenen nòmines inferiors als 600 €, per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI). A l’Estat Espanyol la pensió mitjana contributiva és només el 68% de la mitjana de la Unió Europea dels 15 (UE-15). La despesa pública en pensions a l’Estat Espanyol és només el 9% del Producte Interior Brut (PIB), quan a la UE-15 és del 12 % de mitjana. La despesa per pensionista a l’Estat Espanyol és de 995 €, la més baixa de la UE-15 i molt allunyada dels 2.785 € de l’Estat Francès.PRINCIPALS PUNTS DE LA REFORMA
La reforma del Pacte de Toledo que prepara el govern afectarà els següents punts:
Jubilació:
Edat ordinària de jubilació: s’amplia de 65 a 67 anys. Mínim cotització per jubilació: s’amplia de 15 a 20 anys. Cotització per tenir 100% jubilació: s’amplia de 35 a 40 anys. Jubilació parcial: augment dels requisits i majors restriccions. Viduïtat: Actualment les parelles casades NO han de dependre econòmicament del cònjuge per a tenir dret a una prestació de viduïtat. Amb la reforma, només en cas de dependència es rebrà la pensió de viduïtat. Invalidesa: les prestacions d’invalidesa es faran dependre les cotitzacions. Subsidi d’atur majors 52 anys: Canvi del sistema de càlcul, amb un augment de requisits i de restriccions i incentius per a reduir baixes. Seguretat laboral: possible eliminació progressiva de les penalitzacions per manca de mesures de seguretat en casos d’accident laboral.CONSEQÜÈNCIES DE LA REFORMA
Si no l’aturem, la reforma del Pacte de Toledo que pretén tancar el govern espanyol el proper 28 de gener suposarà la retallada més important de la Seguretat Social dels últims 30 anys.
La situació actual de les pensions ens situa en una de les pitjors condicions de la UE-15. La reforma de les pensions ens situarà en una posició encara pitjor. Algunes de les conseqüències seran:
Més pensions de mínims. Més persones sense dret a accedir a les pensions contributives, especialment dones que no han tingut feina assalariada de manera continuada. Disminució d’entre un 20 i un 30 % de les actuals prestacions per jubilació. Reducció de les pensions de viudedat, invalidesa i incapacitat temporal.El col·lectius més perjudicats seran les dones, els i les treballadores immigrants i precàries. L’augment dels anys requerits de cotització farà que moltes persones que no hagin cotitzat tant temps (per motius familiars, per cotitzacions parcials, perquè no se’ls ha fet contracte, perquè no porten tants anys aquí, …) quedin fora del sistema de pensions contributives.
LES NOSTRES PROPOSTES
Són ben senzilles: NO és negociable cap retallada en les prestacions de la Seguretat Social. Les prestacions de la Seguretat Social són un dret i no poden mesurar-se en termes de dèficit (que mai ha tingut la Seguretat Social) i benefici.
Les prestacions de la Seguretat Social han de ser universals i han de millorar en qualitat i quantitat. És possible fer-ho si es garanteix un augment de les cotitzacions reduint l’atur i una millora dels contractes, fomentant una ocupació de qualitat i eradicant la precarietat laboral.
Per a poder-ho fer, només cal voluntat política. Només cal voler afavorir al conjunt de la població i no privilegiar els bancs i les grans empreses amb càrrec als pressupostos públics.
dimecres, 26 de gener del 2011
27G - Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral.
Malgrat que els mitjans no han informat, o han informat malament, demà, 27 de gener, hi ha convocada vaga general contra la reforma de les pensions i contra la reforma laboral.
Els companys de la Secció Sindical de la CGT de l'empresa on treballo ens han enviat aquest comunicat a la plantilla. Crec que és prou interessant reproduir-lo aquí:
Els companys de la Secció Sindical de la CGT de l'empresa on treballo ens han enviat aquest comunicat a la plantilla. Crec que és prou interessant reproduir-lo aquí:
| 27G - Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral. |
Demà, 27 de gener, hi ha convocada per CGT, CNT Catalunya, COS i Solidaritat Obrera una Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral. No compta, doncs, amb el suport dels sindicats majoritaris. Malgrat això, farem faga perquè enfront les agressions, la retallada reduïrà les pensions en un 30%, només es pot plantar cara. L'alternativa és claudicar sense condicions. Cal fer vaga ara. Aquesta vaga es realitza abans que la llei de retallada sigui aprovada pel govern i no tres mesos després quan és molt més difícil cap marxa enrere, com ja s'ha vist amb la reforma laboral i la vaga del 29 de setembre. Segurament aquesta vaga no tindrà la mateixa incidència que la del passat 29 de setembre. Tanmateix, som moltes les seccions sindicals i comitès d'empresa, en particular els comitè d'empresa de TMB (Transports Municipals de Barcelona), que hem decidit donar suport a la vaga i sí que tindrà incidència. Cal denunciar la irresponsabilitat dels mitjans de comunicació que estan ignorant completament aquesta convocatòria. No volem ser malpensats, però demà hi haurà vaga i la mobilitat es pot veure reduïda. Si després les coses no van a l'hora les responsabilitats caldrà demanar-les a qui pertoqui. No a les organitzacions que han avisat correctament en forma i en temps, ni als treballadors que hauran exercit el seu legítim (i legal) dret de vaga. Contra la retallada de les pensions i contra la reforma laboral: Vaga General. Si lluites pots guanyar. Si no ho fas, perds. Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral. Demà, dijous 27 de gener. Manifestació a Barcelona. Demà, dijous 27 de gener, 17:30h. Jardinets de Gràcia. |
| Secció Sindical CGT Indra Sistemas 22@ |
dijous, 20 de gener del 2011
27G - Vaga General contra la retallada de les pensions i la reforma laboral.
El 27 de gener, dijous que ve, els sindicalisme combatiu del nostre país ha convocat als treballadors a vaga general contra la retallada de les pensions i la reforma laboral.
La CGT de Catalunya ha el·laborat les següents presentacions en les que explica com ens afecta aquesta retallada i rebat les mentides que s'estan dient sobre la "inevitabilitat" i la "necessitat" de la reforma.
La reforma de la Seguretat Social
L'atac contra les pensions públiques
Feu-ne difusió!
La CGT de Catalunya ha el·laborat les següents presentacions en les que explica com ens afecta aquesta retallada i rebat les mentides que s'estan dient sobre la "inevitabilitat" i la "necessitat" de la reforma.
La reforma de la Seguretat Social
L'atac contra les pensions públiques
Feu-ne difusió!
Manifest "Aturem la retallada de les pensions. Ja n’hi ha prou, les nostres vides no són un negoci."
Les diverses entitats convocants de la campanya contra les retallades a les pensions públiques signa el següent manifest que subscric de dalt a baix.
El proper dia 22, a la Plaça de Sants hi ha convocada la manifestació central a Barcelona.
El 27 de gener, just el dia abans que el govern espanyol perpetri en consell de ministres aquesta agressió als treballadors, hi ha convocada Vaga General a Catalunya, País Basc i Galícia. Serà un bon moment per protestar.
Aturem la retallada de les pensions. Ja n’hi ha prou, les nostres vides no són un negoci.
Després de la vaga general del 29 de setembre del 2010, el govern espanyol continua amb la seva política de retallades socials i, lluny de derrogar la Reforma Laboral o els Plans d’Ajust del sector públic, ha engegat noves retallades socials (com l’acabament de les ajudes als aturats i la privatitzacions d’aeroports). La darrera, i possiblement la més greu d’aquestes retallades socials serà la Reforma del sistema públic de Pensions, incrementant l’edat de jubilació i el període necessari de cotització. Això implicarà que aquells que ara som treballadors, i molt especialment els joves i les dones, tindrem pensions de jubilació cada vegada més baixes.
Per dur a terme aquesta nova retallada, la classe política, molts dels “experts” economistes que ens van vendre les receptes que ens han portat a aquesta crisi i la major part dels mitjans de comunicació ens intenten convèncer de que l’actual sistema públic de pensions és inviable, a causa de l’envelliment de la població, pronosticant la seva suposada insostenibilitat. Però darrera d’aquests arguments s’amaga una voluntat especulativa i neoliberal: eliminar del sistema públic de pensions i substituir-lo per plans privats de pensions en mans del capital financer (Bancs, Caixes i asseguradores), els mateixos que ens han portat a la crisi i que pretenen, dia a dia, fer de les nostres vides un negoci per enriquir-se encara més. Ens menteixen quan diuen que el sistema de pensions farà fallida, perquè no és el nombre de treballadors el que determina la sostenibilitat de les pensions, sinó la seva capacitat de produir riquesa, la qual cada vegada es major. I si el que falta són treballadors cotitzants, sembla que amb un 20% d’atur el que cal no és allargar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, sinó polítiques d’ocupació de qualitat, relaxar les lleis d’immigració, reduir la precarietat i fer el sistema més progressiu per tal que els més rics paguin més, ja que així es podria incrementar el nivell de cotització i es milloraria el nivell de pensions existent.
Si amb un sistema públic el 73,5% de les pensions està al llindar de la pobresa i més del 10% d’avis i avies no reben cap ingrés, què podria arribar a passar amb un sistema privat? Les pensions públiques representen un pilar fonamental del nostre sistema de drets socials i s’ha aconseguit gràcies a la lluita obrera sostinguda durant molts anys d’esforç i en condicions polítiques molt difícils per la millora de les nostres condicions de vida. En temps on s’imposa l’individualisme i el benefici privat, el sistema de pensions públic representa un model de solidaritat i redistribució que, lluny de ser el millor possible, aconsegueix disminuir la desigualtat que imposa el capitalisme.
L’aprovació de la reforma està prevista pel 28 de Gener i davant aquest nou atac creiem que son la lluita i la mobilització unitàries les que ens permetran encarar amb força un moment històric, on amb la nostra acció i determinació, haurem de demostrar en quina societat volem viure. La de l’explotació i la soledat més salvatges o aquella on mitjançant el repartiment de la riquesa, el treball i la solidaritat ens permeti desenvolupar en llibertat la nostra vida.
Fem una crida a fer sentir la nostra veu d’una forma clara i contundent a les mobilitzacions que es faran arreu del territori durant la setmana del 17 al 23 de gener i en la jornada de mobilitzacions generals convocada pel 27 de gener.
El proper dia 22, a la Plaça de Sants hi ha convocada la manifestació central a Barcelona.
El 27 de gener, just el dia abans que el govern espanyol perpetri en consell de ministres aquesta agressió als treballadors, hi ha convocada Vaga General a Catalunya, País Basc i Galícia. Serà un bon moment per protestar.
Aturem la retallada de les pensions. Ja n’hi ha prou, les nostres vides no són un negoci.
Després de la vaga general del 29 de setembre del 2010, el govern espanyol continua amb la seva política de retallades socials i, lluny de derrogar la Reforma Laboral o els Plans d’Ajust del sector públic, ha engegat noves retallades socials (com l’acabament de les ajudes als aturats i la privatitzacions d’aeroports). La darrera, i possiblement la més greu d’aquestes retallades socials serà la Reforma del sistema públic de Pensions, incrementant l’edat de jubilació i el període necessari de cotització. Això implicarà que aquells que ara som treballadors, i molt especialment els joves i les dones, tindrem pensions de jubilació cada vegada més baixes.
Per dur a terme aquesta nova retallada, la classe política, molts dels “experts” economistes que ens van vendre les receptes que ens han portat a aquesta crisi i la major part dels mitjans de comunicació ens intenten convèncer de que l’actual sistema públic de pensions és inviable, a causa de l’envelliment de la població, pronosticant la seva suposada insostenibilitat. Però darrera d’aquests arguments s’amaga una voluntat especulativa i neoliberal: eliminar del sistema públic de pensions i substituir-lo per plans privats de pensions en mans del capital financer (Bancs, Caixes i asseguradores), els mateixos que ens han portat a la crisi i que pretenen, dia a dia, fer de les nostres vides un negoci per enriquir-se encara més. Ens menteixen quan diuen que el sistema de pensions farà fallida, perquè no és el nombre de treballadors el que determina la sostenibilitat de les pensions, sinó la seva capacitat de produir riquesa, la qual cada vegada es major. I si el que falta són treballadors cotitzants, sembla que amb un 20% d’atur el que cal no és allargar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, sinó polítiques d’ocupació de qualitat, relaxar les lleis d’immigració, reduir la precarietat i fer el sistema més progressiu per tal que els més rics paguin més, ja que així es podria incrementar el nivell de cotització i es milloraria el nivell de pensions existent.
Si amb un sistema públic el 73,5% de les pensions està al llindar de la pobresa i més del 10% d’avis i avies no reben cap ingrés, què podria arribar a passar amb un sistema privat? Les pensions públiques representen un pilar fonamental del nostre sistema de drets socials i s’ha aconseguit gràcies a la lluita obrera sostinguda durant molts anys d’esforç i en condicions polítiques molt difícils per la millora de les nostres condicions de vida. En temps on s’imposa l’individualisme i el benefici privat, el sistema de pensions públic representa un model de solidaritat i redistribució que, lluny de ser el millor possible, aconsegueix disminuir la desigualtat que imposa el capitalisme.
L’aprovació de la reforma està prevista pel 28 de Gener i davant aquest nou atac creiem que son la lluita i la mobilització unitàries les que ens permetran encarar amb força un moment històric, on amb la nostra acció i determinació, haurem de demostrar en quina societat volem viure. La de l’explotació i la soledat més salvatges o aquella on mitjançant el repartiment de la riquesa, el treball i la solidaritat ens permeti desenvolupar en llibertat la nostra vida.
Fem una crida a fer sentir la nostra veu d’una forma clara i contundent a les mobilitzacions que es faran arreu del territori durant la setmana del 17 al 23 de gener i en la jornada de mobilitzacions generals convocada pel 27 de gener.
Aturem la retallada de les pensions. Ja n’hi ha prou, les nostres vides no són un negoci!
diumenge, 16 de gener del 2011
Estat de les autonomies. The end.
Es molt interessant que en dos dies s'hagin produït dues declaracions en el mateix sentit, primer la del sempre fantàstic José María Aznar i l'endemà, les del no menys fantàstic Sr. Rodríguez, sobre la intenció de recuperar competències de les autonomies i homogeneitzar-les.
Dit d'una altre forma: PP i PSOE aniran units per a recentralitzar l'estat espanyol.
És interessant, perquè això és el reconeixement explícit de que l'estat autonòmic està mal implementat.
Molts cops s'ha dit que cal evitar duplicitats (o triplicitats, o quadriplicitats) en l'atenció i la prestació de serveis als ciutadans. Certament, un estat eficient no hauria de necessitar molt més que uns governs municipals forts, un administrador de la caixa comunitària i un exercit. I, si de cas, entitats supramunicipals o regionals, en regions que ho justifiquin per característiques pròpies, o per l'abaratiment del cost en la prestació de serveis comuns.
La simplificació administrativa vol dir, en teoria, major eficiència. Hom podria demanar-se si en el disseny de l'estat de les autonomies no es va plantejar l'eficiència del sistema d'administracions. I hom hauria de respondre que sí. Sí que es va plantejar i fruit d'aquest plantejament estava el mecanisme de transferència de competències. En teoria, el sistema autonòmic podia ser eficient perquè justament s'articulava sobre un mecanisme per evitar duplicitats.
Com diu la dita: en teoria, teoria i pràctica són iguals, però en la pràctica, no ho són, i les duplicitats i les disputes competencials han estat el pa nostre de cada dia, des del primer dia de l'estat autonòmic.
La cosa admet aquesta lectura: Existeix resistència de caire polític a que l'antiga administració central cedeixi competències a les administracions autonòmiques. La mateixa administració central és un actor polític de primer ordre que s'oposa a la descentralització però, a més, hi ha un munt d'interessos de tota mena que tendeixen a mantenir l'estat centralitzat o, donat el cas, a crear duplicitats en les competències transferides. En definitiva, que la cosa no funciona com estava previst.
Ara l'anunci de PP i PSOE es pot entendre com que ĺa força gravitatòria de l'administració central ha, finalment, capgirat la tendència centrífuga i cal pensar que la recentralització de l'estat anirà accelerant-se en els propers temps.
La qüestió no és què farà Madrid.
La qüestió és què farem aquí. O millor dit, què volem ser. I encara filant més prim: què estem disposats a perdre.
Objectivament: l'estat de les autonomies té els dies comptats. Ja ho han anunciat Aznar i ZP. L'autonomia de Catalunya, de seguir el full de ruta que tenen traçat a Madrid esdevindrà, en el millor dels casos, una descentralització administrativa en aquelles competències que a Madrid li semblin bé o toleri i sempre amb l'amenaça d'una retracció cap a l'administració central d'aquesta descentralització.
Però, i si això es fa bé? Si de cop a Madrid es tornessin tots bojos podria ser, per què no? que aquest model funcionés.
Siguem agosarats: suposem que, finalment, la corrupció, el "vuelva usted mañana" i tants i tants vicis madrilenys són finalment superats i l'administració central esdevé, de forma sorprenent i miraculosa, una administració eficient i modèlica. L'enveja de les administracions públiques de la Unió Europea. En definitiva suposem que l'aparell de l'estat espanyol centralitzat i centralista funciona. I funciona bé. Suposem que les polítiques dictades des de Madrid permeten millorar la qualitat de vida, garanteixen llocs de treball, educació, sanitat, pensions i estat del benestar, en general. A canvi, ni Generalitat ni res que se li assembli. I el relegament del català a la cosa tradicional i folklòrica.
Doncs bé, aquesta és l'oferta que fan Aznar i ZP.
És una oferta tramposa perquè no hi ha contraoferta possible i perquè podem sospitar que parteix d'una premissa falsa: que l'administració central serà eficient i modèlica. Però, en fi, no hi ha alternativa: si se segueixen les regles del joc espanyol, toca acceptar l'oferta, fer veure que es negocia (amb grans escarafalls, si cal), i fer veure, a la fi, que hom es creu que es veritat el que prometen.
I llavors ve quan un es demana què es farà des d'aquí. La gran pregunta és: Se seguirà jugant amb les regles del joc espanyol?
Doncs mirin. Jo em temo que sí. Els polítics de partits no independentistes, per descomptat, i l'àmplia majoria dels electors també. És més còmode.
El nostre país és així. Potser algun dia canviarà. O ja no.
Dit d'una altre forma: PP i PSOE aniran units per a recentralitzar l'estat espanyol.
És interessant, perquè això és el reconeixement explícit de que l'estat autonòmic està mal implementat.
Molts cops s'ha dit que cal evitar duplicitats (o triplicitats, o quadriplicitats) en l'atenció i la prestació de serveis als ciutadans. Certament, un estat eficient no hauria de necessitar molt més que uns governs municipals forts, un administrador de la caixa comunitària i un exercit. I, si de cas, entitats supramunicipals o regionals, en regions que ho justifiquin per característiques pròpies, o per l'abaratiment del cost en la prestació de serveis comuns.
La simplificació administrativa vol dir, en teoria, major eficiència. Hom podria demanar-se si en el disseny de l'estat de les autonomies no es va plantejar l'eficiència del sistema d'administracions. I hom hauria de respondre que sí. Sí que es va plantejar i fruit d'aquest plantejament estava el mecanisme de transferència de competències. En teoria, el sistema autonòmic podia ser eficient perquè justament s'articulava sobre un mecanisme per evitar duplicitats.
Com diu la dita: en teoria, teoria i pràctica són iguals, però en la pràctica, no ho són, i les duplicitats i les disputes competencials han estat el pa nostre de cada dia, des del primer dia de l'estat autonòmic.
La cosa admet aquesta lectura: Existeix resistència de caire polític a que l'antiga administració central cedeixi competències a les administracions autonòmiques. La mateixa administració central és un actor polític de primer ordre que s'oposa a la descentralització però, a més, hi ha un munt d'interessos de tota mena que tendeixen a mantenir l'estat centralitzat o, donat el cas, a crear duplicitats en les competències transferides. En definitiva, que la cosa no funciona com estava previst.
Ara l'anunci de PP i PSOE es pot entendre com que ĺa força gravitatòria de l'administració central ha, finalment, capgirat la tendència centrífuga i cal pensar que la recentralització de l'estat anirà accelerant-se en els propers temps.
La qüestió no és què farà Madrid.
La qüestió és què farem aquí. O millor dit, què volem ser. I encara filant més prim: què estem disposats a perdre.
Objectivament: l'estat de les autonomies té els dies comptats. Ja ho han anunciat Aznar i ZP. L'autonomia de Catalunya, de seguir el full de ruta que tenen traçat a Madrid esdevindrà, en el millor dels casos, una descentralització administrativa en aquelles competències que a Madrid li semblin bé o toleri i sempre amb l'amenaça d'una retracció cap a l'administració central d'aquesta descentralització.
Però, i si això es fa bé? Si de cop a Madrid es tornessin tots bojos podria ser, per què no? que aquest model funcionés.
Siguem agosarats: suposem que, finalment, la corrupció, el "vuelva usted mañana" i tants i tants vicis madrilenys són finalment superats i l'administració central esdevé, de forma sorprenent i miraculosa, una administració eficient i modèlica. L'enveja de les administracions públiques de la Unió Europea. En definitiva suposem que l'aparell de l'estat espanyol centralitzat i centralista funciona. I funciona bé. Suposem que les polítiques dictades des de Madrid permeten millorar la qualitat de vida, garanteixen llocs de treball, educació, sanitat, pensions i estat del benestar, en general. A canvi, ni Generalitat ni res que se li assembli. I el relegament del català a la cosa tradicional i folklòrica.
Doncs bé, aquesta és l'oferta que fan Aznar i ZP.
És una oferta tramposa perquè no hi ha contraoferta possible i perquè podem sospitar que parteix d'una premissa falsa: que l'administració central serà eficient i modèlica. Però, en fi, no hi ha alternativa: si se segueixen les regles del joc espanyol, toca acceptar l'oferta, fer veure que es negocia (amb grans escarafalls, si cal), i fer veure, a la fi, que hom es creu que es veritat el que prometen.
I llavors ve quan un es demana què es farà des d'aquí. La gran pregunta és: Se seguirà jugant amb les regles del joc espanyol?
Doncs mirin. Jo em temo que sí. Els polítics de partits no independentistes, per descomptat, i l'àmplia majoria dels electors també. És més còmode.
El nostre país és així. Potser algun dia canviarà. O ja no.
divendres, 14 de gener del 2011
Vaga General a Catalunya el 27 de gener
La CGT de Catalunya ha donat un pas al front i ha convocat Vaga General a Catalunya per al proper 27 de gener en contra de la reforma laboral que ja estem patint, de la reforma de les pensions que el govern espanyol -amb la complicitat de CCOO i UGT- està perpetrant, i també en contra les retallades socials i dels drets dels treballadors.
La Vaga General es convoca només en el territori català i coincideix en data amb la convocatòria de Vaga General feta al País Basc i a Galícia pels sindicats nacionals d'aquest dos països. El caràcter confederal de la CGT fa que la CGT de Catalunya hagi tingut la capacitat de prendre aquesta decisió que, en el nostre cas, doncs, admet la lectura de convocatòria de Vaga General d'àmbit nacional.
De moment a aquesta convocatòria de vaga general ja s'han adherit els sindicats COS (Coordinadora Obrera Sindical), CNT de Catalunya i Solidaritat Obrera. Cal esperar que altres sindicats s'adheriran a la convocatòria i no només sindicats sinó també partits i organitzacions socials i tot aquells que creguin que cal plantar cara.
Així sigui.
Gràcies CGT. De debò, gràcies.
Se del cert que amb una vaga general no s'aturarà la reforma de les pensions, com de fet, no va servir la del 29S per a fer recular la reforma laboral. Se del cert que si no hi ha una resposta i un moviment social en contra contundent i sostingut en el temps, aquestes reformes s'acabaran imposant. També se del cert que no és amb "negociacions" a porta tancada on en cada bugada els treballadors perdem un llençol que es defensen els drets. No és així. Cal lluitar.
La CGT avui m'ofereix una possibilitat de lluitar, de manifestar-me, d'oposar-me a un sistema que ens vol robar i ens vol esclaus i sotmesos. Repeteixo, avui la CGT m'ofereix la possibilitat de lluitar. Si no lluito ja he perdut, si lluito potser perdo, però també puc guanyar, encara que sigui molt difícil. En tot cas, lluitem per l'esperança i prou que sabem que aquesta batalla no serà ni la última ni decisiva.
I els treballadors tenim una gran arma de lluita: la vaga.
Avui el que la CGT ens proposa als treballadors és que lluitem. Que animem als companys a la lluita. Que no fem cas dels que diuen que tot està perdut i no hi ha res a fer, o que és inevitable claudicar enfront al sistema.
No és cert. Un altre món és possible!
27 de gener. Contra la reforma laboral, contra la reforma de les pensions, contra les retallades socials. Vaga General!
Reprodueixo aquí l'anunci de la web de la CGT Catalunya
La Vaga General es convoca només en el territori català i coincideix en data amb la convocatòria de Vaga General feta al País Basc i a Galícia pels sindicats nacionals d'aquest dos països. El caràcter confederal de la CGT fa que la CGT de Catalunya hagi tingut la capacitat de prendre aquesta decisió que, en el nostre cas, doncs, admet la lectura de convocatòria de Vaga General d'àmbit nacional.
De moment a aquesta convocatòria de vaga general ja s'han adherit els sindicats COS (Coordinadora Obrera Sindical), CNT de Catalunya i Solidaritat Obrera. Cal esperar que altres sindicats s'adheriran a la convocatòria i no només sindicats sinó també partits i organitzacions socials i tot aquells que creguin que cal plantar cara.
Així sigui.
Gràcies CGT. De debò, gràcies.
Se del cert que amb una vaga general no s'aturarà la reforma de les pensions, com de fet, no va servir la del 29S per a fer recular la reforma laboral. Se del cert que si no hi ha una resposta i un moviment social en contra contundent i sostingut en el temps, aquestes reformes s'acabaran imposant. També se del cert que no és amb "negociacions" a porta tancada on en cada bugada els treballadors perdem un llençol que es defensen els drets. No és així. Cal lluitar.
La CGT avui m'ofereix una possibilitat de lluitar, de manifestar-me, d'oposar-me a un sistema que ens vol robar i ens vol esclaus i sotmesos. Repeteixo, avui la CGT m'ofereix la possibilitat de lluitar. Si no lluito ja he perdut, si lluito potser perdo, però també puc guanyar, encara que sigui molt difícil. En tot cas, lluitem per l'esperança i prou que sabem que aquesta batalla no serà ni la última ni decisiva.
I els treballadors tenim una gran arma de lluita: la vaga.
Avui el que la CGT ens proposa als treballadors és que lluitem. Que animem als companys a la lluita. Que no fem cas dels que diuen que tot està perdut i no hi ha res a fer, o que és inevitable claudicar enfront al sistema.
No és cert. Un altre món és possible!
27 de gener. Contra la reforma laboral, contra la reforma de les pensions, contra les retallades socials. Vaga General!
Reprodueixo aquí l'anunci de la web de la CGT Catalunya
El Comitè Confederal de la CGT de Catalunya ha acordat convocar vaga general el dia 27 de gener, en contra de la reforma laboral, la reforma de les pensions i les retallades socials. La CGT està treballant per tal que aquesta convocatòria sigui compartida per altres sindicats i rebi un suport ampli d’organitzacions socials.
El Comitè Confederal de la CGT de Catalunya, reunit en plenària realitzada ahir 13 de gener, va decidir convocar vaga general a Catalunya pel dijous 27 de gener. Aquesta vaga general s’afegeix a la campanya de mobilitzacions socials prevista per aquest mes de gener a fi de frenar les retallades en les pensions i el dret de jubilació que el govern vol anunciar el dia 28 de gener. La convocatòria de vaga pretén recollir el descontentament popular que les mesures econòmiques i socials del govern espanyol estan generant i oferir una oportunitat al conjunt de la població treballadora, aturada, jubilada i estudiant de mostrar el seu rebuig abans de la seva aprovació.
Al llarg del dia d’avui la CGT de Catalunya s’adreçarà a altres organitzacions sindicals a fi de completar una convocatòria conjunta de la vaga general del 27 de gener. De moment, els següents sindicats ja han donat una resposta positiva a la crida: CNT de Catalunya, COS i Solidaritat Obrera.
Secretariat Permanent de CGT Catalunya
14 de gener de 2011
dijous, 13 de gener del 2011
Eix Ferroviari Mediterrani
Avui s'ha realitzat un acte a Brusel·les organitzat per la Ferrmed -una institució que aplega empreses i governs directament involucrats en el projecte d'un gran eix ferroviari europeu- en el que els governs de Catalunya i el País Valencià i representants de llurs sectors econòmics, han anat de bracet per a defensar la necessitat d'aquesta infraestructura.
Es tracta d'un projecte d'una enorme importància pels treballadors dels Països Catalans ja que significarà una major integració de les economies dels nostres països amb l'europea. Es tracta d'una inversió directa i indirecta de gran importància per al territori.
HI han molts bons arguments per a fer que aquesta infraestructura tiri endavant. A la web de ferrmed en donen la principal: la xarxa associada al gran eix Ferrmed inclou la major zona d'activitat econòmica i logística de la Unió Europea, i els ports i aeroports més importants. En el cas de l'estat espanyol aquesta zona és avui l'arc mediterrani: Els Països Catalans, Múrcia i la costa d'Andalusia Oriental fins el port d'Algesires.
Hi ha, això sí, un argument per a que l'eix mediterrani no prosperi. Madrid quedaria aïllada. El govern espanyol es resisteix a donar suport a aquesta infraestructura per aquest motiu. No es diu de forma oberta, però aquesta és la motivació de fons.
A favor de l'eix mediterrani hi ha que no és evident que l'última paraula en aquesta qüestió la tingui Madrid. Ben bé podria ser que l'última paraula la tingui Brusel·les o, filant més prim, la senyora Merkel que serà, en definitiva, la que posarà els calers i que, en bona lògica, demanarà que estiguin ben invertits. En aquest sentit, la credibilitat inversora de Madrid està a mínims i potser se li acaba "imposant" l'eix mediterrani malgrat que no en tinguin ganes. Ja veurem.
Una obvietat: si Catalunya fos independent tota aquesta discussió ens l'hauríem estalviat. l'Eix Mediterrani ja estaria fet i passant per Portbou, Figueres, Girona, Granollers, Barcelona, Vilanova o Vilafranca? Tarragona i cap a Castelló i València. Amb branques cap a Ripoll i Puigcerdà, tal vegada cap Andorra, tal vegada cap a Berga i Solsona, cap a Vic, cap a Manresa i Lleida.
Catalunya, però, no és independent i totes aquestes infraestructures ferroviàries depenen de que uns senyors a Madrid es llevin de bon humor. Convé no oblidar-ho. Tampoc convé oblidar que si Catalunya no és independent és perquè els catalans decideixen majoritàriament, elecció rere elecció, que no ho sigui. En fi. Si no lluitem, després, si us plau, no ens queixem.
Per acabar, el següent mapa ens mostra el projecte d'eix. Tant de bo el projecte esdevingui realitat aviat. Una vella aspiració: transport de mercaderies amb ample de via europeu des d'Algesires a Portbou i més enllà, fins Escandinàvia, pel nord, i creuant l'estret i cap a Casablanca i Tunis pel sud.
Creuem els dits i que Santa Merkel ens escolti, perquè a Madrid no ho faran.
Això sí, si no surt, que després ningú no es queixi. La culpa no la té Madrid. Ells, simplement, defensen el "seu" país. I aquí, quan de debò toca, no ho fem. És més fàcil plorar.
Es tracta d'un projecte d'una enorme importància pels treballadors dels Països Catalans ja que significarà una major integració de les economies dels nostres països amb l'europea. Es tracta d'una inversió directa i indirecta de gran importància per al territori.
HI han molts bons arguments per a fer que aquesta infraestructura tiri endavant. A la web de ferrmed en donen la principal: la xarxa associada al gran eix Ferrmed inclou la major zona d'activitat econòmica i logística de la Unió Europea, i els ports i aeroports més importants. En el cas de l'estat espanyol aquesta zona és avui l'arc mediterrani: Els Països Catalans, Múrcia i la costa d'Andalusia Oriental fins el port d'Algesires.
Hi ha, això sí, un argument per a que l'eix mediterrani no prosperi. Madrid quedaria aïllada. El govern espanyol es resisteix a donar suport a aquesta infraestructura per aquest motiu. No es diu de forma oberta, però aquesta és la motivació de fons.
A favor de l'eix mediterrani hi ha que no és evident que l'última paraula en aquesta qüestió la tingui Madrid. Ben bé podria ser que l'última paraula la tingui Brusel·les o, filant més prim, la senyora Merkel que serà, en definitiva, la que posarà els calers i que, en bona lògica, demanarà que estiguin ben invertits. En aquest sentit, la credibilitat inversora de Madrid està a mínims i potser se li acaba "imposant" l'eix mediterrani malgrat que no en tinguin ganes. Ja veurem.
Una obvietat: si Catalunya fos independent tota aquesta discussió ens l'hauríem estalviat. l'Eix Mediterrani ja estaria fet i passant per Portbou, Figueres, Girona, Granollers, Barcelona, Vilanova o Vilafranca? Tarragona i cap a Castelló i València. Amb branques cap a Ripoll i Puigcerdà, tal vegada cap Andorra, tal vegada cap a Berga i Solsona, cap a Vic, cap a Manresa i Lleida.
Catalunya, però, no és independent i totes aquestes infraestructures ferroviàries depenen de que uns senyors a Madrid es llevin de bon humor. Convé no oblidar-ho. Tampoc convé oblidar que si Catalunya no és independent és perquè els catalans decideixen majoritàriament, elecció rere elecció, que no ho sigui. En fi. Si no lluitem, després, si us plau, no ens queixem.
Per acabar, el següent mapa ens mostra el projecte d'eix. Tant de bo el projecte esdevingui realitat aviat. Una vella aspiració: transport de mercaderies amb ample de via europeu des d'Algesires a Portbou i més enllà, fins Escandinàvia, pel nord, i creuant l'estret i cap a Casablanca i Tunis pel sud.
Creuem els dits i que Santa Merkel ens escolti, perquè a Madrid no ho faran.
Això sí, si no surt, que després ningú no es queixi. La culpa no la té Madrid. Ells, simplement, defensen el "seu" país. I aquí, quan de debò toca, no ho fem. És més fàcil plorar.
dilluns, 10 de gener del 2011
Alto al foc "permanent, general i verificable".
L'anunci de l'alto al foc "permanent, general i verificable" és, segurament, una bona notícia.
Ho és perquè sempre és una bona notícia que algú que té la capacitat i la voluntat de matar decideixi renegar d'aquesta voluntat. És bo quan algú arriba ala conclusió o s'autoconvenç que el diàleg és la forma de solucionar els problemes, que és possible arribar a acords sense que calgui emprar la violència.
Tanmateix, fa uns quants mesos que ETA no mata. De fet, fa uns quants mesos que és ETA la que està patint un degoteig de detencions. Avui amb treva o sense treva, la violència que és obra directament d'ETA, pel que es veu a les notícies, està a mínims.
Una altre cosa és que des de sectors de l'independentisme d'esquerres basc encara es realitzin accions de kale borroka. Aquestes accions no serien pas gaire distingibles d'altres guerrilles urbanes com la que, per exemple, sembla tenir l'origen en determinats col·lectius anarquistes.
La cosa és que ETA estava en hores baixes i aquest és un bon moment per plegar. El final, tard o d'hora ha d'arribar. Una de les conseqüencies de l'atemptat de l'11-M a Madrid va ser que ETA quedava descol·locada. La irrupció d'Al-Qaeda situava la lluita armada en un nivell que ETA ja no podia assumir: terroristes suïcides, massacres indiscriminades contra població civil, matar o morir i l'extermini de l'enemic com única opció. I contra això retallades de drets civils, intel·ligència militar i cooperació internacional.
De fet, contra ETA s'ha aplicat exactament això: retallades de drets civils com ho són la il·legalització de Batasuna i les successives llistes electorals abertzales que s'han presentat; i la censura i el tancament de mitjans informatius com el diari Egunkaria, per una banda i cooperació internacional i intel·ligència militar en el setge policial que a dia d'avui encara dura.
ETA, en canvi, no ha respost amb terroristes suïcides, ni amb massacres com la de l'11-M. De fet, ni ha tingut els militants per a fer-ho ni els mitjans de comunicació ni el suport social que els permetés aquest salt qualitatiu. El País Basc no és l'Afganistan. Ni el Gara és Al-Jazeera.
Per tant, més tard o més d'hora hauran de plegar. És qüestió de temps.
Millor. El que jo no tinc tan clar és en quin punt ens trobem ara. Personalment, no em refio ni un pel del govern de l'estat. En definitiva, no són pas millors que els mateixos etarres que persegueixen: Prou que Felipe González va fer unes declaracions que en un país seriós serien un delicte al afirmar que es va estudiar la possibilitat d'assassinar la cúpula d'ETA. El senyor X dels GAL, ni més ni menys. O quan recentment van exasperar als controladors aeris per a provocar-los per a fer vaga i així tenir l'excusa per a declarar un estat d'alarma que, de moment, encara no ha estat revocat.
Personalment crec que el que el govern buscava era, realment, decretar l'estat d'alarma i tenir les mans lliures per a fer i desfer al seu gust. Fer i desfer què? jo penso malament i crec que la reforma de les pensions, i ves a saber què més. En definitiva, qui pot convocar una nova vaga general si el país es troba en estat d'alarma? qui pot mobilitzar-se al carrer si tens l'amenaça de que se t'imputin càrrecs de sedició? o que sigui l'exercit i la llei militar la que s'utilitzi per a reprimir als manifestants?
Dit d'una altre forma. Avui, com a ciutadà, personalment trobo que és molt més perillós per mi el govern d'Espanya que ETA.
A més, ETA diu que fa un alto al foc, i demana que siguin observadors internacionals que ho certifiquin. Mare de Déu! observadors internacionals! no cal ser gaire llest per saber que Espanya mai permetrà per les bones que observadors estrangers vinguin a auditar res. Estic segur que s'escandalitzarien al veure com s'ha instrumentalitzat el conflicte basc per a ocultar tripijocs, corrupcions, una incompetència absoluta a l'hora d'afrontar problemes estructurals i la construcció d'un estat perversament centralitzat a Madrid. La lluita contra ETA ha estat la millor excusa per a fer callar les crítiques. En nom de la "unitat dels demòcrates" s'ha empassat tot. Si més no fins que la crisi i la senyora Merkel han dit que ja n'hi havia prou de jugar i de gastar els calers alemanys.
Si ara ETA plega, i és internacionalment demostrable, a l'elit política madrilenya se li acaba una moma. Per tant, sospito que tractaran de fer com que no s'acaba. L'espantall de l'independentisme basc i català que tant bé funciona no es pot deixar perdre només perquè una colla d'arreplegats diuen que fan un alto al foc.
La derivada de l'alto al foc, si més no una derivada lògica, és que hi han bones possibilitats de que l'esquerra independentista basca pugui tornar a presentar-se a les eleccions municipals basques de forma "legal". Ara bé, jo no em crec que els deixin presentar-se. Per què? doncs perquè és la forma de seguir atiant la violència al País Basc. Significa provocar-los, igual com van fer amb els controladors, per a que tornin a cometre un atemptat i fer que la roda segueixi girant.
Tanmateix, està per veure què passarà si els deixen presentar-se. No se què en pensen els de Batasuna. Potser es pensen que la qualitat democràtica de l'estat dona per a una transició pacífica cap a la independència. Potser creuen que assoliran una majoria independentista suficient per a proclamar la independència o per a convocar un referèndum d'autodeterminació.
Jo ho dubto, primer perquè no veig al PNB en aquesta mena d'aventures. I on dic PNB vull dir una majoria dels seus votants. El cas es força simètric amb CiU. Nominalment són més "sobiranistes" que ningú, però, nominalment també, no són independentistes, o no és "el primer" per als seus votants. I aquesta és la majoria social al País Basc i a Catalunya.
I segon, perquè el govern d'Espanya també juga en aquesta partida i, si cal, està disposat a jugar brut i, arribat el cas, a fer volar pels aires a la cúpula directiva de l'organització que calgui. Tot per la defensa de l'interès nacional de la nació espanyola. La única que es reconeix a Madrid malgrat els discursos mentiders de PNB i CiU. Però la memòria de peix de catalans i bascos permet repetir discursos amb la tranquil·litat de saber que no seran qüestionats.
En fi. Espero que tinguin sort. Tant de bo aquest cop sí que ETA plegui i que Batasuna pugui tornar a les eleccions. Tant de bo que aquest sigui un bon pas en el camí a la independència del País Basc. Tant de bo.
Però més aviat crec que cal ser escèptic.
Ho és perquè sempre és una bona notícia que algú que té la capacitat i la voluntat de matar decideixi renegar d'aquesta voluntat. És bo quan algú arriba ala conclusió o s'autoconvenç que el diàleg és la forma de solucionar els problemes, que és possible arribar a acords sense que calgui emprar la violència.
Tanmateix, fa uns quants mesos que ETA no mata. De fet, fa uns quants mesos que és ETA la que està patint un degoteig de detencions. Avui amb treva o sense treva, la violència que és obra directament d'ETA, pel que es veu a les notícies, està a mínims.
Una altre cosa és que des de sectors de l'independentisme d'esquerres basc encara es realitzin accions de kale borroka. Aquestes accions no serien pas gaire distingibles d'altres guerrilles urbanes com la que, per exemple, sembla tenir l'origen en determinats col·lectius anarquistes.
La cosa és que ETA estava en hores baixes i aquest és un bon moment per plegar. El final, tard o d'hora ha d'arribar. Una de les conseqüencies de l'atemptat de l'11-M a Madrid va ser que ETA quedava descol·locada. La irrupció d'Al-Qaeda situava la lluita armada en un nivell que ETA ja no podia assumir: terroristes suïcides, massacres indiscriminades contra població civil, matar o morir i l'extermini de l'enemic com única opció. I contra això retallades de drets civils, intel·ligència militar i cooperació internacional.
De fet, contra ETA s'ha aplicat exactament això: retallades de drets civils com ho són la il·legalització de Batasuna i les successives llistes electorals abertzales que s'han presentat; i la censura i el tancament de mitjans informatius com el diari Egunkaria, per una banda i cooperació internacional i intel·ligència militar en el setge policial que a dia d'avui encara dura.
ETA, en canvi, no ha respost amb terroristes suïcides, ni amb massacres com la de l'11-M. De fet, ni ha tingut els militants per a fer-ho ni els mitjans de comunicació ni el suport social que els permetés aquest salt qualitatiu. El País Basc no és l'Afganistan. Ni el Gara és Al-Jazeera.
Per tant, més tard o més d'hora hauran de plegar. És qüestió de temps.
Millor. El que jo no tinc tan clar és en quin punt ens trobem ara. Personalment, no em refio ni un pel del govern de l'estat. En definitiva, no són pas millors que els mateixos etarres que persegueixen: Prou que Felipe González va fer unes declaracions que en un país seriós serien un delicte al afirmar que es va estudiar la possibilitat d'assassinar la cúpula d'ETA. El senyor X dels GAL, ni més ni menys. O quan recentment van exasperar als controladors aeris per a provocar-los per a fer vaga i així tenir l'excusa per a declarar un estat d'alarma que, de moment, encara no ha estat revocat.
Personalment crec que el que el govern buscava era, realment, decretar l'estat d'alarma i tenir les mans lliures per a fer i desfer al seu gust. Fer i desfer què? jo penso malament i crec que la reforma de les pensions, i ves a saber què més. En definitiva, qui pot convocar una nova vaga general si el país es troba en estat d'alarma? qui pot mobilitzar-se al carrer si tens l'amenaça de que se t'imputin càrrecs de sedició? o que sigui l'exercit i la llei militar la que s'utilitzi per a reprimir als manifestants?
Dit d'una altre forma. Avui, com a ciutadà, personalment trobo que és molt més perillós per mi el govern d'Espanya que ETA.
A més, ETA diu que fa un alto al foc, i demana que siguin observadors internacionals que ho certifiquin. Mare de Déu! observadors internacionals! no cal ser gaire llest per saber que Espanya mai permetrà per les bones que observadors estrangers vinguin a auditar res. Estic segur que s'escandalitzarien al veure com s'ha instrumentalitzat el conflicte basc per a ocultar tripijocs, corrupcions, una incompetència absoluta a l'hora d'afrontar problemes estructurals i la construcció d'un estat perversament centralitzat a Madrid. La lluita contra ETA ha estat la millor excusa per a fer callar les crítiques. En nom de la "unitat dels demòcrates" s'ha empassat tot. Si més no fins que la crisi i la senyora Merkel han dit que ja n'hi havia prou de jugar i de gastar els calers alemanys.
Si ara ETA plega, i és internacionalment demostrable, a l'elit política madrilenya se li acaba una moma. Per tant, sospito que tractaran de fer com que no s'acaba. L'espantall de l'independentisme basc i català que tant bé funciona no es pot deixar perdre només perquè una colla d'arreplegats diuen que fan un alto al foc.
La derivada de l'alto al foc, si més no una derivada lògica, és que hi han bones possibilitats de que l'esquerra independentista basca pugui tornar a presentar-se a les eleccions municipals basques de forma "legal". Ara bé, jo no em crec que els deixin presentar-se. Per què? doncs perquè és la forma de seguir atiant la violència al País Basc. Significa provocar-los, igual com van fer amb els controladors, per a que tornin a cometre un atemptat i fer que la roda segueixi girant.
Tanmateix, està per veure què passarà si els deixen presentar-se. No se què en pensen els de Batasuna. Potser es pensen que la qualitat democràtica de l'estat dona per a una transició pacífica cap a la independència. Potser creuen que assoliran una majoria independentista suficient per a proclamar la independència o per a convocar un referèndum d'autodeterminació.
Jo ho dubto, primer perquè no veig al PNB en aquesta mena d'aventures. I on dic PNB vull dir una majoria dels seus votants. El cas es força simètric amb CiU. Nominalment són més "sobiranistes" que ningú, però, nominalment també, no són independentistes, o no és "el primer" per als seus votants. I aquesta és la majoria social al País Basc i a Catalunya.
I segon, perquè el govern d'Espanya també juga en aquesta partida i, si cal, està disposat a jugar brut i, arribat el cas, a fer volar pels aires a la cúpula directiva de l'organització que calgui. Tot per la defensa de l'interès nacional de la nació espanyola. La única que es reconeix a Madrid malgrat els discursos mentiders de PNB i CiU. Però la memòria de peix de catalans i bascos permet repetir discursos amb la tranquil·litat de saber que no seran qüestionats.
En fi. Espero que tinguin sort. Tant de bo aquest cop sí que ETA plegui i que Batasuna pugui tornar a les eleccions. Tant de bo que aquest sigui un bon pas en el camí a la independència del País Basc. Tant de bo.
Però més aviat crec que cal ser escèptic.
diumenge, 9 de gener del 2011
La metàfora de l'aquari.
Ahir vam estar a l'aquari de Barcelona.
Veure taurons i peixos manta nedant per sobre teu impressiona. Però a més de les estrelles de l'aquari, també eren instructius els tancs amb les altres espècies d'animals, com les meduses, els peixos tropicals, o els peixos del delta de l'Ebre.
També era d'allò més interessant analitzar els diversos exemplars de l'espècie humana que hom podia trobar a l'aquari: jo diria que més aviat majoria de turistes. Si més no, per la varietat dels idiomes que es podien escoltar.
És clar que l'Aquari o el Zoo formen part del catàleg del atractius turístics de la ciutat.
Com a atractiu turístic cal entendre doncs el preu d'aquestes instal·lacions. És car anar a l'Aquari, igual com és car anar al Zoo. De fet, com la visita a l'Aquari és força més ràpida que la del Zoo, hom podria dir que és molt més car anar a l'Aquari.
Això dels zoològics i dels aquaris té la seva història. El Zoo de Barcelona es remunta al 1892. L'Aquari és més recent, del 1995. Les col·leccions d'animals podien tenir, o bé una finalitat purament ornamental i, per tant, una demostració de luxe; o bé finalitats científiques. Actualment hom podria dir que les finalitats dels zoològics són les educatives, les de reproducció en captivitat d'espècies amenaçades i, sens dubte, el profit econòmic com reclam turístic. I encara avui es poden trobar col·leccions estrictament privades, i de luxe, d'animals vius.
Bé, en tot cas, la visita a aquests llocs sempre em deixa un cos estrany. Una certa angoixa. Per una banda, vull creure que aquests animals estan millor aquí que a cap altre lloc. Certament, no han de preocupar-se de depredadors. Tenen allotjament, menjar en abundància i assistència mèdica gratuïta. Fins i tot quan arriba la temporada de l'aparellament, hom es preocupa que aquesta necessitat també quedi servida. Àdhuc aquesta és la finalitat de la seva existència a zoos o aquàriums per a les espècies en programes reproductius.
Per a tractar-se d'espècies abduïdes, no està mal. No se que en pensaran ells, si és que pensen alguna cosa però, si més no, l'esforç per a proporcionar-lis comoditats hi és.
A canvi d'això han de fer poc més que "treballar" exhibint-se. Potser ni se n'adonen que milers d'ulls encuriosits els contemplen.
Es tracta en la majoria de casos d'espècies amenaçades que, mercès aquesta singular simbiosi amb els humans, aconsegueixen sobreviure una generació més. En captivitat.
Resulta que quan hom consulta els plafons informatius de zoos i aquàriums arriba a la conclusió que són la majoria de les espècies d'animals que estan amenaçades, en major o menor grau.
Les amenaces sempre són les mateixes: destrucció d'habitats naturals, sobre-explotació, contaminació, cacera indiscriminada.
A mi em va xocar el cas del corall roig. Està desapareixent. Es fa servir com matèria primera per a articles de joieria. Malgrat que es tracta d'una espècie protegida, en continua la seva captura de forma furtiva, si cal. De forma similar a com passa amb els ullals dels elefants, o les banyes dels rinoceronts, les aletes dels taurons, el cos sencer de les balenes, o tants i tants animals dels que se'n prenen la pell, o les plomes per a fer peces de roba de gran luxe.
Per una banda es parla de protecció dels animals, per l'altra hi ha una indústria que és el primer depredador del món. El primer? no. En realitat el primer depredador el formen aquest conjunt de súper consumidors que, en alguns casos ho són d'articles de luxe, però, en molts d'altres ho som tots, senzillament perquè consumim recursos i energies que desforesten i contaminen mars, rius, cel i terra.
I llavors un es posa a pensar si és veritat que algun dia es revertirà la tendència que ens aboca a un món més brut, més pobre, amb una diversitat biològica limitada i em temo que no. Que no ho aconseguirem. Resulta que cada any hi ha menys selva, més contaminació, més espècies en perill o, definitivament, extingides.
Perquè per aconseguir revertir-ho caldria una massa crítica de població que fos molt més conscient de les conseqüències dels seus actes i, evidentment, es comprometés a consumir (més aviat a deixar de consumir), i a viure, en definitiva, de forma responsable, amb el món que ens toca viure i amb el món que deixem als nostres fills.
No és veritat que als nostres gens estigui escrit que cal consumir com ho fem ara. Ni és el consum el que ens defineix com espècie. El luxe, l'or, la plata, l'ivori o el corall roig, però també les marques comercials, el merchandising de tota mena i de tota mena de productes tampoc és escrit als nostres gens. Són coses que ens ensenyen i que aprenem (amb gust), però que no són veritats en elles mateixes. Més aviat són grans mentides. Ens cal desaprendre moltes coses d'aquest món i aprendre'n moltes d'altres.
En fi. Ahir vam ser a l'aquari. I va ser car. I va ser bonic, sí. Però ara penso que va ser trist, també. No crec pas que hi torni. I és perquè em sembla que de no canviar, i molt, algun dia, més aviat que tard, hi serem nosaltres, els humans, en una gàbia.
En un programa de reproducció en captivitat.
Veure taurons i peixos manta nedant per sobre teu impressiona. Però a més de les estrelles de l'aquari, també eren instructius els tancs amb les altres espècies d'animals, com les meduses, els peixos tropicals, o els peixos del delta de l'Ebre.
També era d'allò més interessant analitzar els diversos exemplars de l'espècie humana que hom podia trobar a l'aquari: jo diria que més aviat majoria de turistes. Si més no, per la varietat dels idiomes que es podien escoltar.
És clar que l'Aquari o el Zoo formen part del catàleg del atractius turístics de la ciutat.
Com a atractiu turístic cal entendre doncs el preu d'aquestes instal·lacions. És car anar a l'Aquari, igual com és car anar al Zoo. De fet, com la visita a l'Aquari és força més ràpida que la del Zoo, hom podria dir que és molt més car anar a l'Aquari.
Això dels zoològics i dels aquaris té la seva història. El Zoo de Barcelona es remunta al 1892. L'Aquari és més recent, del 1995. Les col·leccions d'animals podien tenir, o bé una finalitat purament ornamental i, per tant, una demostració de luxe; o bé finalitats científiques. Actualment hom podria dir que les finalitats dels zoològics són les educatives, les de reproducció en captivitat d'espècies amenaçades i, sens dubte, el profit econòmic com reclam turístic. I encara avui es poden trobar col·leccions estrictament privades, i de luxe, d'animals vius.
Bé, en tot cas, la visita a aquests llocs sempre em deixa un cos estrany. Una certa angoixa. Per una banda, vull creure que aquests animals estan millor aquí que a cap altre lloc. Certament, no han de preocupar-se de depredadors. Tenen allotjament, menjar en abundància i assistència mèdica gratuïta. Fins i tot quan arriba la temporada de l'aparellament, hom es preocupa que aquesta necessitat també quedi servida. Àdhuc aquesta és la finalitat de la seva existència a zoos o aquàriums per a les espècies en programes reproductius.
Per a tractar-se d'espècies abduïdes, no està mal. No se que en pensaran ells, si és que pensen alguna cosa però, si més no, l'esforç per a proporcionar-lis comoditats hi és.
A canvi d'això han de fer poc més que "treballar" exhibint-se. Potser ni se n'adonen que milers d'ulls encuriosits els contemplen.
Es tracta en la majoria de casos d'espècies amenaçades que, mercès aquesta singular simbiosi amb els humans, aconsegueixen sobreviure una generació més. En captivitat.
Resulta que quan hom consulta els plafons informatius de zoos i aquàriums arriba a la conclusió que són la majoria de les espècies d'animals que estan amenaçades, en major o menor grau.
Les amenaces sempre són les mateixes: destrucció d'habitats naturals, sobre-explotació, contaminació, cacera indiscriminada.
A mi em va xocar el cas del corall roig. Està desapareixent. Es fa servir com matèria primera per a articles de joieria. Malgrat que es tracta d'una espècie protegida, en continua la seva captura de forma furtiva, si cal. De forma similar a com passa amb els ullals dels elefants, o les banyes dels rinoceronts, les aletes dels taurons, el cos sencer de les balenes, o tants i tants animals dels que se'n prenen la pell, o les plomes per a fer peces de roba de gran luxe.
Per una banda es parla de protecció dels animals, per l'altra hi ha una indústria que és el primer depredador del món. El primer? no. En realitat el primer depredador el formen aquest conjunt de súper consumidors que, en alguns casos ho són d'articles de luxe, però, en molts d'altres ho som tots, senzillament perquè consumim recursos i energies que desforesten i contaminen mars, rius, cel i terra.
I llavors un es posa a pensar si és veritat que algun dia es revertirà la tendència que ens aboca a un món més brut, més pobre, amb una diversitat biològica limitada i em temo que no. Que no ho aconseguirem. Resulta que cada any hi ha menys selva, més contaminació, més espècies en perill o, definitivament, extingides.
Perquè per aconseguir revertir-ho caldria una massa crítica de població que fos molt més conscient de les conseqüències dels seus actes i, evidentment, es comprometés a consumir (més aviat a deixar de consumir), i a viure, en definitiva, de forma responsable, amb el món que ens toca viure i amb el món que deixem als nostres fills.
No és veritat que als nostres gens estigui escrit que cal consumir com ho fem ara. Ni és el consum el que ens defineix com espècie. El luxe, l'or, la plata, l'ivori o el corall roig, però també les marques comercials, el merchandising de tota mena i de tota mena de productes tampoc és escrit als nostres gens. Són coses que ens ensenyen i que aprenem (amb gust), però que no són veritats en elles mateixes. Més aviat són grans mentides. Ens cal desaprendre moltes coses d'aquest món i aprendre'n moltes d'altres.
En fi. Ahir vam ser a l'aquari. I va ser car. I va ser bonic, sí. Però ara penso que va ser trist, també. No crec pas que hi torni. I és perquè em sembla que de no canviar, i molt, algun dia, més aviat que tard, hi serem nosaltres, els humans, en una gàbia.
En un programa de reproducció en captivitat.
dimecres, 5 de gener del 2011
Carta oberta als reis
Nit de reis. Aquesta és la nit dels nens. Demà, quan es llevin, algun regal o altre haurà caigut.
El cicle de Nadal que va començar fa gairebé dues setmanes arriba a la seva culminació.
Encara sort. La crisi no ha estat prou excusa per a no caure en excessos alimentaris i de consum. Ep, que no em queixo! les festes són un dels moments de trobada de tota la família i, en una família que està escampada pel territori, aquests moments de "tots amb tots" sempre són especials i tenen un gran valor.
Aquests grans àpats familiars serveixen per veure'ns les cares, per posar-nos al dia. No donen per gaire més. Aquella intimitat familiar, les llargues converses entre germans, amb els pares, amb els oncles que abans teníem quan tots érem més joves no es poden donar amb grans grups.
Però és el que toca ara. Escampats pel territori, cadascú amb el seus projectes. Ara la família són "les famílies", però ens ajuntem una vegada més. De nou compartirem un àpat, unes converses, riurem i recordarem altres àpats, als que fa temps que ja no hi són, anunciarem els nostres projectes, ens animarem a seguir. Hi ha crisi allà fora, i ens ha colpejat, però aquí estem i plantem cara.
Els nens han escrit una carta als reis. Han expressat els seus desitjos. Demà, en major o menor mesura aquests desitjos s'acompliran. Per art de màgia. No és així com funciona el món.
El món demana esforç per assolir els desitjos, demana realisme per a no pretendre el que és impossible, demana coratge per assumir la frustració pels desitjos no acomplerts i demana il·lusió i força per lluitar pels propis somnis.
El món no és un lloc màgic. Ara bé, és un lloc extraordinari. És la nostra casa. És el camp de batalla dels nostres projectes. És l'herència dels nostres fills.
Als reis els demano, doncs: realisme, coratge, il·lusió i força.
Un altre món és possible.
El cicle de Nadal que va començar fa gairebé dues setmanes arriba a la seva culminació.
Encara sort. La crisi no ha estat prou excusa per a no caure en excessos alimentaris i de consum. Ep, que no em queixo! les festes són un dels moments de trobada de tota la família i, en una família que està escampada pel territori, aquests moments de "tots amb tots" sempre són especials i tenen un gran valor.
Aquests grans àpats familiars serveixen per veure'ns les cares, per posar-nos al dia. No donen per gaire més. Aquella intimitat familiar, les llargues converses entre germans, amb els pares, amb els oncles que abans teníem quan tots érem més joves no es poden donar amb grans grups.
Però és el que toca ara. Escampats pel territori, cadascú amb el seus projectes. Ara la família són "les famílies", però ens ajuntem una vegada més. De nou compartirem un àpat, unes converses, riurem i recordarem altres àpats, als que fa temps que ja no hi són, anunciarem els nostres projectes, ens animarem a seguir. Hi ha crisi allà fora, i ens ha colpejat, però aquí estem i plantem cara.
Els nens han escrit una carta als reis. Han expressat els seus desitjos. Demà, en major o menor mesura aquests desitjos s'acompliran. Per art de màgia. No és així com funciona el món.
El món demana esforç per assolir els desitjos, demana realisme per a no pretendre el que és impossible, demana coratge per assumir la frustració pels desitjos no acomplerts i demana il·lusió i força per lluitar pels propis somnis.
El món no és un lloc màgic. Ara bé, és un lloc extraordinari. És la nostra casa. És el camp de batalla dels nostres projectes. És l'herència dels nostres fills.
Als reis els demano, doncs: realisme, coratge, il·lusió i força.
Un altre món és possible.
dijous, 30 de desembre del 2010
Resistència
Poc més de 24 hores per acabar l'any.
Em fa l'efecte que si en una cosa ens podríem posar d'acord a l'hora de fer la valoració de com ha anat l'any és que aquest ha estat el de la presa de consciència majoritària de que estem enmig d'una crisi molt greu.
Per a molts milers de treballadors, la crisi ha pres la forma de l'atur. Un atur de llarga durada i l'esgotament de la prestació com una amenaça evident i, cada cop en més casos, realitzada.
Per a molts altres milers de treballadors, la crisi s'ha materialitzat en una reforma laboral que, molt probablement, no els ha tocat en els quefers del seu dia a dia però que ha fet aparèixer la por: una estadística recent mostra que ha disminuit el nombre de baixes per malaltia. Amb la reforma, les absències per malaltia poden ser causa objectiva i procedent per l'acomiadament. La por a l'acomiadament és el que ha portat la reforma. La reforma abarateix l'acomiadament. Vet aquí, doncs, un canvi no gens menystenible: Ha aparegut la por a perdre la feina entre els que la tenen.
La reforma laboral també té una altre derivada. La baixada de salaris. Abans de la reforma, per decret i del 5% entre els funcionaris públics. Però amb la reforma, amb contractes encara més precaris, per sota del salari mínim, per als joves. la Crisi, en tot cas, ha dut empreses a plantejar la disjuntiva als seus treballadors: baixem salaris o tanquem.
I tot això són històries que tots coneixem. Tots tenim familiars, amics, coneguts, potser nosaltres mateixos que ens poden explicar la seva història de com la crisi l'està afectant directament.
No se n'escapa ningú. Aquests darrers dies està prenent forma la reforma de les pensions: es retardarà l'edat de jubilació. És un fet. El procediment de càlcul variarà, en la direcció de fer més difícil obtenir la pensió completa. És un altre fet.
Quina és la resposta a tot això? es fa difícil de dir. La vaga del 29S va tenir un seguiment irregular. Va ser un èxit als sectors amb més implantació sindical. Va ser un fracàs a la resta de sectors. En tot cas, i cal dir-ho sense pal·liatius, va fracassar en la seva intenció de forçar al govern a fer marxa enrere en la reforma laboral. No només això. Ha quedat prou clar que el govern continuarà amb el programa de reformes neoliberals. I no es veu cap moviment de resposta seriós contra això.
A mi em resulta angoixant. Repeteixo la idea del principi de que crec que aquest any ha estat el de presa de consciència global de que hi ha una crisi molt greu. Però crec que puc anar més enllà i dir que globalment s'accepta amb resignació que les alternatives per a combatre-la són les que s'estan prenent.
És terrible. És una claudicació total i absoluta. Vençuts sense ni tan sols haver contemplat la possibilitat de resistència. És la meva percepció. Puc estar equivocat, evidentment.
Pot ser també una lectura esbiaixada de la realitat. No puc negar-ho. Jo em miro les coses sota un determinat prisma i, inevitablement, amb un estat d'ànim variable. Dit amb altres paraules, que potser tinc un mal dia.
Però els fets són que, pel que fa a l'estat espanyol i encara es veu millor després de la recent reunió del Pacte de Toledo, l'esquerra que aixeca la veu per protestar ha quedat reduïda a IU-IC, ERC i BNG. La resta de partits estan aplaudint totes les reformes neoliberals. En particular el PSOE està sent l'impulsor d'unes reformes que fan pensar si el seu objectiu no serà desbordar al PP per la dreta. Els del PP estaran atònits. Allò que ells no es van atrevir a fer, ho està fent el Sr. Rodríguez.
L'esquerra digna en el Parlament d'Espanya ha quedat, per tant, reduïda a set diputats d'un total de tres-cents cinquanta. És molt bèstia dir-ho així, però ho veig d'aquesta forma. En el Parlament català després de les eleccions, la cosa està "una mica millor" i n'hi han vint d'un total de cent trenta-cinc. Encara sort.
Ens trobem amb aquest fet doncs: l'esquerra ha estat escombrada dels parlaments o reduïda a un nombre testimonial. Per si fos poc, en el cas del Parlament espanyol, les enquestes i els sondejos apunten que el PP podria estar vorejant la majoria absoluta.
És molt dur veure com la resposta majoritària a la crisi és llençar-se als braços de la dreta. Per què? quines solucions aporta la dreta a la crisi? més reformes laborals? més privatitzacions? reduir salaris? De debò aquestes són les solucions?
Això em porta a comentar una altre cosa. Joan Tardà, el diputat d'ERC al parlament de Madrid que s'ha fet popular per la seva caricatura al Polònia i el "Perdoneu, però algú ho havia de dir!", ha publicat en el seu bloc una interessant reflexió sobre la darrera reunió del Pacte de Toledo i les pensions. Doncs bé, en aquesta reflexió i ha un paràgraf que vull destacar (els subratllats són meus):
"No obstant, el govern i el PSOE erra que erra, entossudits a incrementar el període de carència per obtenir la pensió, a augmentar el còmput d’anys per calcular-la i a sumar més anys a l’actual edat legal de jubilació, per la qual cosa avui ens hi hem posicionat en contra. Vot contrari i anunci de presentació de vots particulars que hauran de ser votats en la sessió plenària que se celebrarà el dia 25 o 26 de gener, un o dos dies abans que el consell de ministres aprovi el projecte de llei i, possiblement, un parell de dies després de la convocatòria d’una altra vaga general,
Perquè, cal dir-ho sense embuts, ningú després tindrà massa dret a queixar-se i a al•legar desconeixement de l’amenaça que s’abat damunt de la joia de la corona de la classe treballadora (si no existís el sistema públic de pensions, l’índex de pobresa assoliria cotes altíssimes). Per això, hem fet tot l’esforç per traslladar el debat des del parlament al carrer per tal de contribuir a convertir-lo en mobilització."
Mobilització. Vaga General. Informació. Jo també ho crec. Ara bé: es mobilitzarà, farà vaga, un país que majoritàriament està abocant-se a la dreta? Jo em temo que no. Ho sento, però algú ho havia de dir.
Subscric la reflexió de Joan Tardà de dalt a baix, i recomano que la llegiu. Però molt em temo que la societat necessita alguna cosa més que informació per mobilitzar-se. Li calen autèntics apòstols guiats per l'Esperit Sant. Li caldrien evangelistes a temps complet durant molts mesos.
I qui té avui aquesta pasta d'evangelista? l'esquerra que és marginal als Parlaments? Certament, que en són els millors candidats i potser els tocarà fer aquest paper, però no ens enganyem, és un paper molt desagraït. I, a menys que tinguis influències poderoses, com la de l'Esperit Sant, és molt probable que els resultats siguin més aviat negatius i l'únic que s'aconsegueixi sigui quedar com algú molt pesat, si no molest.
No. Em temo que les esquerres no estem en condicions d'evangelitzar a ningú. Em temo que a l'únic que podem aspirar és a resistir. A representar-nos a nosaltres mateixos i a tractar de refer un discurs, un relat com es diu ara, que permeti explicar el món, una anàlisi acurada i precisa del món, per una banda, i un projecte de com volem que sigui el món i com aconseguir-ho.
I fer-ho al carrer, que és l'espai natural de l'esquerra, amb la nostra mobilització i convidant a la mobilització a les companyes i companys. Mobilització als llocs de treball per plantar cara al dia a dia de la crisi: als ERES, als abusos i a les violacions als drets dels treballadors allà on es produeixin. No hi ha més. Tampoc es podrà fer gaire més un cop arribats al punt en el que estem.
Ara toca resistir allà on es pugui.
Em fa l'efecte que si en una cosa ens podríem posar d'acord a l'hora de fer la valoració de com ha anat l'any és que aquest ha estat el de la presa de consciència majoritària de que estem enmig d'una crisi molt greu.
Per a molts milers de treballadors, la crisi ha pres la forma de l'atur. Un atur de llarga durada i l'esgotament de la prestació com una amenaça evident i, cada cop en més casos, realitzada.
Per a molts altres milers de treballadors, la crisi s'ha materialitzat en una reforma laboral que, molt probablement, no els ha tocat en els quefers del seu dia a dia però que ha fet aparèixer la por: una estadística recent mostra que ha disminuit el nombre de baixes per malaltia. Amb la reforma, les absències per malaltia poden ser causa objectiva i procedent per l'acomiadament. La por a l'acomiadament és el que ha portat la reforma. La reforma abarateix l'acomiadament. Vet aquí, doncs, un canvi no gens menystenible: Ha aparegut la por a perdre la feina entre els que la tenen.
La reforma laboral també té una altre derivada. La baixada de salaris. Abans de la reforma, per decret i del 5% entre els funcionaris públics. Però amb la reforma, amb contractes encara més precaris, per sota del salari mínim, per als joves. la Crisi, en tot cas, ha dut empreses a plantejar la disjuntiva als seus treballadors: baixem salaris o tanquem.
I tot això són històries que tots coneixem. Tots tenim familiars, amics, coneguts, potser nosaltres mateixos que ens poden explicar la seva història de com la crisi l'està afectant directament.
No se n'escapa ningú. Aquests darrers dies està prenent forma la reforma de les pensions: es retardarà l'edat de jubilació. És un fet. El procediment de càlcul variarà, en la direcció de fer més difícil obtenir la pensió completa. És un altre fet.
Quina és la resposta a tot això? es fa difícil de dir. La vaga del 29S va tenir un seguiment irregular. Va ser un èxit als sectors amb més implantació sindical. Va ser un fracàs a la resta de sectors. En tot cas, i cal dir-ho sense pal·liatius, va fracassar en la seva intenció de forçar al govern a fer marxa enrere en la reforma laboral. No només això. Ha quedat prou clar que el govern continuarà amb el programa de reformes neoliberals. I no es veu cap moviment de resposta seriós contra això.
A mi em resulta angoixant. Repeteixo la idea del principi de que crec que aquest any ha estat el de presa de consciència global de que hi ha una crisi molt greu. Però crec que puc anar més enllà i dir que globalment s'accepta amb resignació que les alternatives per a combatre-la són les que s'estan prenent.
És terrible. És una claudicació total i absoluta. Vençuts sense ni tan sols haver contemplat la possibilitat de resistència. És la meva percepció. Puc estar equivocat, evidentment.
Pot ser també una lectura esbiaixada de la realitat. No puc negar-ho. Jo em miro les coses sota un determinat prisma i, inevitablement, amb un estat d'ànim variable. Dit amb altres paraules, que potser tinc un mal dia.
Però els fets són que, pel que fa a l'estat espanyol i encara es veu millor després de la recent reunió del Pacte de Toledo, l'esquerra que aixeca la veu per protestar ha quedat reduïda a IU-IC, ERC i BNG. La resta de partits estan aplaudint totes les reformes neoliberals. En particular el PSOE està sent l'impulsor d'unes reformes que fan pensar si el seu objectiu no serà desbordar al PP per la dreta. Els del PP estaran atònits. Allò que ells no es van atrevir a fer, ho està fent el Sr. Rodríguez.
L'esquerra digna en el Parlament d'Espanya ha quedat, per tant, reduïda a set diputats d'un total de tres-cents cinquanta. És molt bèstia dir-ho així, però ho veig d'aquesta forma. En el Parlament català després de les eleccions, la cosa està "una mica millor" i n'hi han vint d'un total de cent trenta-cinc. Encara sort.
Ens trobem amb aquest fet doncs: l'esquerra ha estat escombrada dels parlaments o reduïda a un nombre testimonial. Per si fos poc, en el cas del Parlament espanyol, les enquestes i els sondejos apunten que el PP podria estar vorejant la majoria absoluta.
És molt dur veure com la resposta majoritària a la crisi és llençar-se als braços de la dreta. Per què? quines solucions aporta la dreta a la crisi? més reformes laborals? més privatitzacions? reduir salaris? De debò aquestes són les solucions?
Això em porta a comentar una altre cosa. Joan Tardà, el diputat d'ERC al parlament de Madrid que s'ha fet popular per la seva caricatura al Polònia i el "Perdoneu, però algú ho havia de dir!", ha publicat en el seu bloc una interessant reflexió sobre la darrera reunió del Pacte de Toledo i les pensions. Doncs bé, en aquesta reflexió i ha un paràgraf que vull destacar (els subratllats són meus):
"No obstant, el govern i el PSOE erra que erra, entossudits a incrementar el període de carència per obtenir la pensió, a augmentar el còmput d’anys per calcular-la i a sumar més anys a l’actual edat legal de jubilació, per la qual cosa avui ens hi hem posicionat en contra. Vot contrari i anunci de presentació de vots particulars que hauran de ser votats en la sessió plenària que se celebrarà el dia 25 o 26 de gener, un o dos dies abans que el consell de ministres aprovi el projecte de llei i, possiblement, un parell de dies després de la convocatòria d’una altra vaga general,
Perquè, cal dir-ho sense embuts, ningú després tindrà massa dret a queixar-se i a al•legar desconeixement de l’amenaça que s’abat damunt de la joia de la corona de la classe treballadora (si no existís el sistema públic de pensions, l’índex de pobresa assoliria cotes altíssimes). Per això, hem fet tot l’esforç per traslladar el debat des del parlament al carrer per tal de contribuir a convertir-lo en mobilització."
Mobilització. Vaga General. Informació. Jo també ho crec. Ara bé: es mobilitzarà, farà vaga, un país que majoritàriament està abocant-se a la dreta? Jo em temo que no. Ho sento, però algú ho havia de dir.
Subscric la reflexió de Joan Tardà de dalt a baix, i recomano que la llegiu. Però molt em temo que la societat necessita alguna cosa més que informació per mobilitzar-se. Li calen autèntics apòstols guiats per l'Esperit Sant. Li caldrien evangelistes a temps complet durant molts mesos.
I qui té avui aquesta pasta d'evangelista? l'esquerra que és marginal als Parlaments? Certament, que en són els millors candidats i potser els tocarà fer aquest paper, però no ens enganyem, és un paper molt desagraït. I, a menys que tinguis influències poderoses, com la de l'Esperit Sant, és molt probable que els resultats siguin més aviat negatius i l'únic que s'aconsegueixi sigui quedar com algú molt pesat, si no molest.
No. Em temo que les esquerres no estem en condicions d'evangelitzar a ningú. Em temo que a l'únic que podem aspirar és a resistir. A representar-nos a nosaltres mateixos i a tractar de refer un discurs, un relat com es diu ara, que permeti explicar el món, una anàlisi acurada i precisa del món, per una banda, i un projecte de com volem que sigui el món i com aconseguir-ho.
I fer-ho al carrer, que és l'espai natural de l'esquerra, amb la nostra mobilització i convidant a la mobilització a les companyes i companys. Mobilització als llocs de treball per plantar cara al dia a dia de la crisi: als ERES, als abusos i a les violacions als drets dels treballadors allà on es produeixin. No hi ha més. Tampoc es podrà fer gaire més un cop arribats al punt en el que estem.
Ara toca resistir allà on es pugui.
divendres, 24 de desembre del 2010
Bon Nadal!
Abans que se m'oblidi, que venen un parell de dies en els que em sembla que no em podré connectar gaire.
A tots els que algun dia heu arribat al bloc i potser heu llegit alguna cosa:
A tots els que algun dia heu arribat al bloc i potser heu llegit alguna cosa:
Molt Bon Nadal a tots!
Que tingui sort, President.
Ahir Artur Mas va ser investit President.
El mateix dia, es van fer públiques tres sentències del Tribunal Suprem que es carreguen el model d'immersió lingüística a l'ensenyament.
Per si fos poc, també es va saber que el "gobierno" de Madrid preparava un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei de consultes.
A Madrid sembla que hagin esperat a que es produís el canvi de govern a Catalunya, amb la sortida de l'Entesa i l'entrada de CiU (amb el suport de PSC) per a engegar una bateria d'accions encaminades a desfer lleis "molestes".
Espero senyor President, i li ho dic des del respecte per la institució que vostè representa, i que representa, en última instància, al poble de Catalunya, que sabrà donar resposta a aquestes agressions. Que en sabrà liderar la resposta a aquestes i a les que em temo que vindran.
Espero que sigui capaç de transmetre confiança i que aconsegueixi alinear el país en la dura batalla contra la crisi que ja ha començat.
Espero que d'aquí quatre anys aquest país nostre sigui més lliure i més pròsper. Que les desigualtats i les injustícies en siguin menors, que els boscos, els rius, les muntanyes i el mar que són la nostra casa estiguin més nets i més vius.
Li desitjo sort. Espero que aquests anys de govern siguin profitosos per al país. Espero que pugui superar aquests temps difícils en els que és el President de Catalunya. Estic segur que no serà gens fàcil.
Bona sort, President. De veritat li ho dic. Ens convé a tots.
El mateix dia, es van fer públiques tres sentències del Tribunal Suprem que es carreguen el model d'immersió lingüística a l'ensenyament.
Per si fos poc, també es va saber que el "gobierno" de Madrid preparava un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei de consultes.
A Madrid sembla que hagin esperat a que es produís el canvi de govern a Catalunya, amb la sortida de l'Entesa i l'entrada de CiU (amb el suport de PSC) per a engegar una bateria d'accions encaminades a desfer lleis "molestes".
Espero senyor President, i li ho dic des del respecte per la institució que vostè representa, i que representa, en última instància, al poble de Catalunya, que sabrà donar resposta a aquestes agressions. Que en sabrà liderar la resposta a aquestes i a les que em temo que vindran.
Espero que sigui capaç de transmetre confiança i que aconsegueixi alinear el país en la dura batalla contra la crisi que ja ha començat.
Espero que d'aquí quatre anys aquest país nostre sigui més lliure i més pròsper. Que les desigualtats i les injustícies en siguin menors, que els boscos, els rius, les muntanyes i el mar que són la nostra casa estiguin més nets i més vius.
Li desitjo sort. Espero que aquests anys de govern siguin profitosos per al país. Espero que pugui superar aquests temps difícils en els que és el President de Catalunya. Estic segur que no serà gens fàcil.
Bona sort, President. De veritat li ho dic. Ens convé a tots.
dimecres, 22 de desembre del 2010
abstenció del PSC?
Avui s'ha realitzat la primera ronda de votacions per triar el President de la Generalitat.
En aquesta primera votació, per a resultar investit, era necessari que Artur Mas obtingués la majoria absoluta de vots. Però no ha estat així, els 62 vots a favor dels diputats de CiU han estat menys que els vots negatius de l'oposició en bloc: 73 vots en contra.
Per tant, anem a segona ronda de votacions on només caldrà la majoria simple.
Mas disposa, doncs, de quaranta-vuit hores per a intentar pactes que garanteixin, o bé l'abstenció de 12 diputats (73 - 12 = 61), o bé el suport d'almenys 6 diputats (62 + 6 = 68, majoria absoluta).
El segon cas, tractar d'obtenir el suport de 6 diputats, sembla missió impossible. Per aritmètica queden descartats automàticament Cs i SCI. ICV, per la seva banda, ja ha anunciat per activa i per passiva que votaran en contra el dijous. De fet, el debat d'investidura de Mas va servir per a visualitzar el xoc frontal i el més complet antagonisme entre ICV i CiU. ERC manté una posició d'ambigüitat i no descarta abstenir-se en segona ronda. Ara bé, serviria per alguuna cosa? No. L'abstenció d'ERC (10 diputats) no garantiria l'investidura de Mas. Només en el cas que ERC votés a favor (62 + 10 = 72, majoria absoluta) es garantiria l'investidura de Mas.
Ara bé, ERC pot ni tan sols plantejar-se el vot a favor? Bé, potser sí. A canvi de què? del referèndum d'autodeterminació? Ni en somnis Mas es planteja fer aquest referèndum. A canvi d'una altre cosa? d'acord. Però haurà de ser una de molt grossa per a no grinyolar amb la promesa electoral de governar només amb qui estigués d'acord amb fer el referèndum. No. ERC no votarà a favor de la investidura.
Descartat el Sí, ERC s'abstindrà? Aposto a que no. Opino que ERC votarà no el dijous. Perquè hauria d'abstenir-se? A canvi de què? Abstenir-se per un gest de bona voluntat cap a CiU? algú li reclama aquest gest? Jo crec que els electors que han votat ERC aquestes eleccions no. Però és que, a més, l'aritmètica parlamentària fa que aquest gest sigui inútil si no va acompanyat de l'abstenció de PP o PSC.
I vet aquí el quid de la qüestió: Els tres partits amb més diputats són CiU, PSC i PP i són els partits verdaderament decisius. Per aritmètica, l'abstenció (o el vot a favor) de qualsevol dels dos garanteix l'investidura. Però lògicament cal pensar que l'abstenció és molt menys cara que el vot a favor.
Per tant, jo crec que des de CiU tenen prou clar que, posats a negociar, l'esforç cal concentrar-lo en obtenir l'abstenció de PP o PSC. Molt Probablement amb el PSC com a primera opció. Un indici: durant el debat ha estat gairebé conciliador amb el PSC. I, en tot cas, tenint en compte que CiU i PSOE hauran d'entendre's per negociar traspassos i suports a Madrid. Si més no fins que el PP faci fora al Sr. Rodríguez d'aquí un parell d'anys.
Això sense comptar que sembla que en Mas és el president de la Generalitat preferit pel PSOE. Cal pensar que, malgrat tota la independència i que són partits diferents i tota la pesca, des de Ferraz s'han donat instruccions clares a Nicaragua. Estic segur que el PSC s'abstindrà.
Aposto per una sociovergència a l'estil Pujolià. Com a mínim aquests propers dos anys.
Estem enmig s'un déjà-vu.
En aquesta primera votació, per a resultar investit, era necessari que Artur Mas obtingués la majoria absoluta de vots. Però no ha estat així, els 62 vots a favor dels diputats de CiU han estat menys que els vots negatius de l'oposició en bloc: 73 vots en contra.
Per tant, anem a segona ronda de votacions on només caldrà la majoria simple.
Mas disposa, doncs, de quaranta-vuit hores per a intentar pactes que garanteixin, o bé l'abstenció de 12 diputats (73 - 12 = 61), o bé el suport d'almenys 6 diputats (62 + 6 = 68, majoria absoluta).
El segon cas, tractar d'obtenir el suport de 6 diputats, sembla missió impossible. Per aritmètica queden descartats automàticament Cs i SCI. ICV, per la seva banda, ja ha anunciat per activa i per passiva que votaran en contra el dijous. De fet, el debat d'investidura de Mas va servir per a visualitzar el xoc frontal i el més complet antagonisme entre ICV i CiU. ERC manté una posició d'ambigüitat i no descarta abstenir-se en segona ronda. Ara bé, serviria per alguuna cosa? No. L'abstenció d'ERC (10 diputats) no garantiria l'investidura de Mas. Només en el cas que ERC votés a favor (62 + 10 = 72, majoria absoluta) es garantiria l'investidura de Mas.
Ara bé, ERC pot ni tan sols plantejar-se el vot a favor? Bé, potser sí. A canvi de què? del referèndum d'autodeterminació? Ni en somnis Mas es planteja fer aquest referèndum. A canvi d'una altre cosa? d'acord. Però haurà de ser una de molt grossa per a no grinyolar amb la promesa electoral de governar només amb qui estigués d'acord amb fer el referèndum. No. ERC no votarà a favor de la investidura.
Descartat el Sí, ERC s'abstindrà? Aposto a que no. Opino que ERC votarà no el dijous. Perquè hauria d'abstenir-se? A canvi de què? Abstenir-se per un gest de bona voluntat cap a CiU? algú li reclama aquest gest? Jo crec que els electors que han votat ERC aquestes eleccions no. Però és que, a més, l'aritmètica parlamentària fa que aquest gest sigui inútil si no va acompanyat de l'abstenció de PP o PSC.
I vet aquí el quid de la qüestió: Els tres partits amb més diputats són CiU, PSC i PP i són els partits verdaderament decisius. Per aritmètica, l'abstenció (o el vot a favor) de qualsevol dels dos garanteix l'investidura. Però lògicament cal pensar que l'abstenció és molt menys cara que el vot a favor.
Per tant, jo crec que des de CiU tenen prou clar que, posats a negociar, l'esforç cal concentrar-lo en obtenir l'abstenció de PP o PSC. Molt Probablement amb el PSC com a primera opció. Un indici: durant el debat ha estat gairebé conciliador amb el PSC. I, en tot cas, tenint en compte que CiU i PSOE hauran d'entendre's per negociar traspassos i suports a Madrid. Si més no fins que el PP faci fora al Sr. Rodríguez d'aquí un parell d'anys.
Això sense comptar que sembla que en Mas és el president de la Generalitat preferit pel PSOE. Cal pensar que, malgrat tota la independència i que són partits diferents i tota la pesca, des de Ferraz s'han donat instruccions clares a Nicaragua. Estic segur que el PSC s'abstindrà.
Aposto per una sociovergència a l'estil Pujolià. Com a mínim aquests propers dos anys.
Estem enmig s'un déjà-vu.
diumenge, 19 de desembre del 2010
Perpinyà-Figueres, París-Algesires
La notícia del dia, per dir-ne una podria ser que dues ciutats catalanes, una a cada banda de la frontera estatal dels Pirineus, però catalanes totes dues, Perpinyà i Figueres, estan connectades per tren d'alta velocitat. És una gran notícia.
L'altre notícia, d'ahir, però, seria que la gran capital del sud, València, està finalment connectada, també amb tren d'alta velocitat, amb la capital castellana. Això que podria ser també una bon notícia no ho és tant quan llegim que les autoritats valencianes no han dubtat ni un segon a assegurar que, per fi Madrid ja te platja.
Això és el que ha de ser València? la platja de Madrid? A la CAJEI no s'ho creuen i han fet aquest dur comunicat en el que expressen clarament el que en pensem alguns del dubtós honor de ser la platja de Madrid.
Mentrestant, el famós eix mediterrani que hauria d'unir Perpinyà amb Algesires per la costa del Mediterrani amb trens d'alta velocitat i amb línia de mercaderies paralel·la segueix esperant, se segueix reclamant, se segueix dient des d'Europa que és una línia prioritària. Però des de Madrid segueixen entorpint-lo.
A Madrid el primer tren d'alta velocitat que van posar va ser per anar a Sevilla. Així el senyor X podia anar fàcilment al seu cortijo. D'això en diuen promocionar el "turisme interior". Seguint el mateix criteri, ahir van continuar promocionant el "turisme interior" i avui Madrid ja te platja, i molts cambrers, i una costa plena d'adossats i Terres mítiques.
Mentrestant, poquet a poquet, de mala gana, emprenyats però no tenen un altre remei i fent-se poc soroll no fos cas que algú s'adonés, l'eix Mediterrani ha superat la frontera. Perpinyà i Figueres avui són mś properes. Barcelona i París són més a prop.
Aquest és el plantejament: València i Barcelona poden ser la platja de Madrid o bé, els cors polítics, econòmics, industrials, culturals del Mediterrani occidental. El problema és que, o les coses canvien molt, o la decisió la prenen (i jo diria que ja l'han pres) a Madrid.
No és només el tren. És qüestió de dir quin país volem ser. I que ningú no s'enganyi. Amb els polítics actuals i els interessos que estan defensat el futur que ens espera és més del mateix que tenim ara. Hi haurà qui ho trobarà bé. Jo no.
Perpinyà Figueres. Aviat, tant de bo, Perpinyà-Barcelona. Aviat, tant de bo, Barcelona-València i, per tant, Perpinyà-València. Tant de bo, a no molt tardar, París-Algesires! Aquest és el projecte que interessa. Tant costa d'entendre?
L'altre notícia, d'ahir, però, seria que la gran capital del sud, València, està finalment connectada, també amb tren d'alta velocitat, amb la capital castellana. Això que podria ser també una bon notícia no ho és tant quan llegim que les autoritats valencianes no han dubtat ni un segon a assegurar que, per fi Madrid ja te platja.
Això és el que ha de ser València? la platja de Madrid? A la CAJEI no s'ho creuen i han fet aquest dur comunicat en el que expressen clarament el que en pensem alguns del dubtós honor de ser la platja de Madrid.
Mentrestant, el famós eix mediterrani que hauria d'unir Perpinyà amb Algesires per la costa del Mediterrani amb trens d'alta velocitat i amb línia de mercaderies paralel·la segueix esperant, se segueix reclamant, se segueix dient des d'Europa que és una línia prioritària. Però des de Madrid segueixen entorpint-lo.
A Madrid el primer tren d'alta velocitat que van posar va ser per anar a Sevilla. Així el senyor X podia anar fàcilment al seu cortijo. D'això en diuen promocionar el "turisme interior". Seguint el mateix criteri, ahir van continuar promocionant el "turisme interior" i avui Madrid ja te platja, i molts cambrers, i una costa plena d'adossats i Terres mítiques.
Mentrestant, poquet a poquet, de mala gana, emprenyats però no tenen un altre remei i fent-se poc soroll no fos cas que algú s'adonés, l'eix Mediterrani ha superat la frontera. Perpinyà i Figueres avui són mś properes. Barcelona i París són més a prop.
Aquest és el plantejament: València i Barcelona poden ser la platja de Madrid o bé, els cors polítics, econòmics, industrials, culturals del Mediterrani occidental. El problema és que, o les coses canvien molt, o la decisió la prenen (i jo diria que ja l'han pres) a Madrid.
No és només el tren. És qüestió de dir quin país volem ser. I que ningú no s'enganyi. Amb els polítics actuals i els interessos que estan defensat el futur que ens espera és més del mateix que tenim ara. Hi haurà qui ho trobarà bé. Jo no.
Perpinyà Figueres. Aviat, tant de bo, Perpinyà-Barcelona. Aviat, tant de bo, Barcelona-València i, per tant, Perpinyà-València. Tant de bo, a no molt tardar, París-Algesires! Aquest és el projecte que interessa. Tant costa d'entendre?
dimecres, 15 de desembre del 2010
Només per saber-ho.
Ja fa uns quants dies de l'incident amb els controladors, de la conseqüent declaració de l'estat d'alarma i de la militarització de les torres i sales de control dels aeroports.
L'estat d'alarma només podia durar 15 dies per llei, a menys que es demanés pròrroga. Doncs bé, el govern espanyol l'ha demanada la pròrroga i PSOE, PNB i CiU li han donat suport.
O sigui, PSOE (amb els 25 diputats del PSC), PNB i CiU donen suport a la suspensió de drets laborals i a la militarització de personal civil. No per a respondre a una situació concreta sinó per "preveure" conflictes durant les vacances de Nadal. Diuen que volen garantir la mobilitat durant aquest període nadalenc.
Està clar: cal protegir els interessos del sector turístic a qualsevol preu (Aclariment: interessos del sector vol dir comptes de resultats i dividends dels accionistes). De fet,el govern ja ha modificat el calendari escolar per posar una setmana de vacances al febrer o a al març per a que les famílies se'n puguin anar de vacances i que així el sector pugui rematar comme il faut la temporada d'hivern.
També cal dir que no totes les famílies se n'aniran de vacances al febrer o al març i, no ens enganyem, no totes les famílies agafaran l'avió per a moure's amunt i avall aquest Nadal.
Segur que moltes d'aquestes famílies que no sortiran de vacances al febrer o al març ni agafaran l'avio aquest Nadal ho faran com un acte de sedició. Segur que se'ls hauria de castigar.
Però no totes. cal dir que moltes famílies veuran, moltes per primer cop, d'altres ja en porten de més temps, com aquest Nadal els desnonen i hauran d'espavilar-se per tenir un sostre, o com per menjar alguna cosa els caldrà anar a Càritas. Veuran com han passat de ser "classe mitjana", o això es pensaven, a ser pobres.
I com que això se sap, n'hi ha que els bull la sang i en volen donar resposta. Per una banda amb solidaritat, solidaritat humana, solidaritat de classe, solidaritat entre veïns.. i es fan recollides d'aliments i roba. Potser ara més, per allò del Nadal, però és evident que la crisi no entén de calendaris i cal l'ajuda tot l'any.
Per l'altra banda, es protesta contra el sistema i es demana que es reverteixi la reforma laboral, que només està servint per abaratir l'acomiadament i, en cap cas està ajudant a la creació de llocs de treball. I es preparen accions contra la més que cantada reforma de les pensions. Potser una nova vaga general. Potser aquest cop no tant pacífica com la del 29S vist el cas que el govern n'hi va fer.
I els treballadors, si més no alguns, protestaran contra un sistema en el que els treballadors sempre perden. Aleshores el que un es demana: Quan arribi el moment de les protestes, quan arribi el moment de la vaga general, potser més aviat que tard, el govern també decretarà l'estat d'alarma? també militaritzarà als treballadors de diferents sectors i els intimidarà amb el codi penal militar? se suspendran, com ara, amb els vots de PSOE (inclòs PSC), PNB i CiU el dret dels treballadors a la vaga? al descans? al salari en pagament pel treball? Obligaran als treballadors a treballar a punta de pistola?
Serà la policia la que reprimeixi les manifestacions o, directament, serà l'exercit? Més que res, per saber-ho, doncs al final resulta que, efectivament, el món es divideix entre els autoritaris, prenguin la forma que prenguin, i els que es rebel·len. Entre repressors i reprimits. Dispararà l'exercit amb foc real contra els treballadors? Només és per saber-ho. Protestarem igual. Però,només per saber-ho: Això és el que en el fons han votat PSOE (i PSC), PNB i CiU, veritat? Aquest és el missatge, no?
Només per saber-ho. Tampoc no té importància. Cada cop en tindrà menys. Protestarem igual.
L'estat d'alarma només podia durar 15 dies per llei, a menys que es demanés pròrroga. Doncs bé, el govern espanyol l'ha demanada la pròrroga i PSOE, PNB i CiU li han donat suport.
O sigui, PSOE (amb els 25 diputats del PSC), PNB i CiU donen suport a la suspensió de drets laborals i a la militarització de personal civil. No per a respondre a una situació concreta sinó per "preveure" conflictes durant les vacances de Nadal. Diuen que volen garantir la mobilitat durant aquest període nadalenc.
Està clar: cal protegir els interessos del sector turístic a qualsevol preu (Aclariment: interessos del sector vol dir comptes de resultats i dividends dels accionistes). De fet,el govern ja ha modificat el calendari escolar per posar una setmana de vacances al febrer o a al març per a que les famílies se'n puguin anar de vacances i que així el sector pugui rematar comme il faut la temporada d'hivern.
També cal dir que no totes les famílies se n'aniran de vacances al febrer o al març i, no ens enganyem, no totes les famílies agafaran l'avió per a moure's amunt i avall aquest Nadal.
Segur que moltes d'aquestes famílies que no sortiran de vacances al febrer o al març ni agafaran l'avio aquest Nadal ho faran com un acte de sedició. Segur que se'ls hauria de castigar.
Però no totes. cal dir que moltes famílies veuran, moltes per primer cop, d'altres ja en porten de més temps, com aquest Nadal els desnonen i hauran d'espavilar-se per tenir un sostre, o com per menjar alguna cosa els caldrà anar a Càritas. Veuran com han passat de ser "classe mitjana", o això es pensaven, a ser pobres.
I com que això se sap, n'hi ha que els bull la sang i en volen donar resposta. Per una banda amb solidaritat, solidaritat humana, solidaritat de classe, solidaritat entre veïns.. i es fan recollides d'aliments i roba. Potser ara més, per allò del Nadal, però és evident que la crisi no entén de calendaris i cal l'ajuda tot l'any.
Per l'altra banda, es protesta contra el sistema i es demana que es reverteixi la reforma laboral, que només està servint per abaratir l'acomiadament i, en cap cas està ajudant a la creació de llocs de treball. I es preparen accions contra la més que cantada reforma de les pensions. Potser una nova vaga general. Potser aquest cop no tant pacífica com la del 29S vist el cas que el govern n'hi va fer.
I els treballadors, si més no alguns, protestaran contra un sistema en el que els treballadors sempre perden. Aleshores el que un es demana: Quan arribi el moment de les protestes, quan arribi el moment de la vaga general, potser més aviat que tard, el govern també decretarà l'estat d'alarma? també militaritzarà als treballadors de diferents sectors i els intimidarà amb el codi penal militar? se suspendran, com ara, amb els vots de PSOE (inclòs PSC), PNB i CiU el dret dels treballadors a la vaga? al descans? al salari en pagament pel treball? Obligaran als treballadors a treballar a punta de pistola?
Serà la policia la que reprimeixi les manifestacions o, directament, serà l'exercit? Més que res, per saber-ho, doncs al final resulta que, efectivament, el món es divideix entre els autoritaris, prenguin la forma que prenguin, i els que es rebel·len. Entre repressors i reprimits. Dispararà l'exercit amb foc real contra els treballadors? Només és per saber-ho. Protestarem igual. Però,només per saber-ho: Això és el que en el fons han votat PSOE (i PSC), PNB i CiU, veritat? Aquest és el missatge, no?
Només per saber-ho. Tampoc no té importància. Cada cop en tindrà menys. Protestarem igual.
dissabte, 11 de desembre del 2010
Crisi dels Controladors. Versions alternatives.
Estat d'alarma. I sembla que el volen allargar.
Segons ZP, Rubalcaba, Blanco y la Chacón la cosa no té volta enrere i l'estat farà el que sigui per garantir la llibertat de viatjar dels ciutadans sense haver de patir el xantatge dels controladors o de la majoria de controladors. Paraules textuals del Sr. Rodríguez.
Però, el cas, és que el tancament de l'espai aeri va ser una decisió d'Aena, no dels controladors, que han recordat que hi havien prou controladors que no feien vaga com per seguir mantenint obert l'espai aeri.
Bé, ara mateix ja m'és igual. Des dels mitjans oficials hi ha una manipulació mediàtica per presentar als controladors com uns éssers molt dolents i perversos i per fer creure que militaritzar civils ha estat la solució a un xantatge d'un grup de sediciosos.
Però, per mitjans alternatius [1] [2] [3] [4] i veus independents (Com Marc Vidal) arriben discursos diferents que diuen altres coses:
- Que la vaga dels controladors va ser la resposta buscada a una provocació del govern, que sembla ser que tenia bastant clar que la resposta al seu decret seria una moguda d'aquest estil. Si això és així, aleshores qui és el culpable? No hauria estat més sensat i millor per als usuaris tractar de fer les coses d'una altre forma?
- Que tota aquesta història ha anat molt bé per a distreure l'opinió pública de la retirada de la subvenció de 420€ als aturats amb més de 2 anys a l'atur; i del retard de l'edat de la jubilació en dos anys, fins al 67.
Per cert, l'acudit del Publico...
- que Aena té pèrdues com mai les havia tingut, conseqüència d'obres faraòniques adjudicades a empreses afins al PSOE, i al mateix ministre Pepe Blanco
- que la privatització d'Aena i dels grans aeroports de Barajas i el Prat és conseqüència directa d'aquestes pèrdues.
- que no es veritat que els controladors cobrin dels contribuents, sinó de les taxes aeroportuàries, però que amb la privatització d'Aena i el traspàs dels aeroports petits i regionals a les comunitats autònomes, a partir d'ara sí que aniran a compte del contribuent.
- que el decret de militarització de l'espai aeri i dels controladors podria ser il·legal!
No hi ha manera de saber la veritat. però la sospita de que hi ha molt més del que s'ensenya no me la treu ningú.
A mi, tot això em sembla terriblement irregular, amb un aire de cop d'estat encobert i d'ensenyar els dents per a que ningú no es mogui que espanta. La qualitat i credibilitat democràtica de l'estat espanyol per mi ja estava a mínims, però és que ara està excavant un pou.
Reprodueixo el que sembla ser un comunicat del sindicat de controladors. No tinc forma de verificar si és cert o no, per tant, cal prendre-se'l amb totes les reserves del món. Però Déu n'hi do.
¿SABÍAS QUE AENA TIENE UN “AGUJERO NEGRO” POR INVERSIONES EN INFRAESTRUCTURAS DE 12.000 MILLONES DE EUROS? (Parece mucho, ¿verdad? Pues son más: son casi 13.000). ¿Sabías que sólo los intereses de esa deuda ya alcanzan los 800.000 euros diarios?
¿Sabías que, antes de la llegada de este gobierno al poder, no sólo no había tenido nunca déficit alguno, sino que siempre había generado grandes beneficios? ¿Sabías que las inversiones en infraestructuras de este gobierno han correspondido a obras adjudicadas siempre a las mismas tres empresas afines al PSOE, una de ellas del ministro Blanco (“Grupo San José”)? Esto último no creo que extrañe a nadie. Lo que sigue, en cambio, sí que debería preocuparnos (y mucho): ¿SABÍAS QUE, A CONSECUENCIA DEL ABULTADO DÉFICIT, Y POR PRIMERA VEZ EN SU HISTORIA, ESTE AÑO -2010- AENA NO TIENE DINERO PARA PAGAR A SUS ACREEDORES EXTRANJEROS, Y QUE LA BANCA EXTRANJERA PUEDE EJERCER SU DERECHO DE EMBARGO SOBRE NUESTRA RED DE AEROPUERTOS NACIONALES?
¿Sabías que -del montante de la deuda- 9.000 millones fueron financiados por bancos españoles y 3.000 millones directamente por bancos extranjeros; pero que los bancos españoles -para mantener su liquidez- al ver que el montante aumentaba, fueron emitiendo deuda y obligaciones que vendieron en el mercado internacional (lo cual es una práctica habitual en banca)? ¿Sabías que apoderarse de la red de aeropuertos de un país turístico es un negociazo muy apetitoso, y que poderosas corporaciones estadounidenses y del Reino Unido ya han iniciado acciones para asumir la deuda de Aena (so pena de que sus bancos ejerzan apremio de embargo) y quedarse así con la mayor tajada que puedan sacar? ¿Sabías que -probablemente por eso- empresas americanas “de consultores” (como las que trabajan en Irak haciendo el trabajo más sucio) trabajan con Fomento y con Aena (McKinley), y que han diseñado sus “Planes de Actuación”, obligándoles a una hoja de ruta para quedarse con la gestión de nuestros aeropuertos “legalmente”, a cambio de evitar el escándalo público de un embargo internacional que acabaría con este gobierno?
¿Qué seguridades y promesas dio Salgado en secreto en Londres (a los representantes de qué empresas) para que el Financial Times dejase de tildar a España como “país con riesgo de insolvencia”?¿Te suena ahora a cuál de las más jugosas “insolvencias” se refería? ¿Y por qué precisamente el Reino Unido estaba tan interesado en hacer pública nuestra “insolvencia” (si no nos doblegábamos a las pretensiones de sus empresas sobre nuestro patrimonio, claro)? ¿Por qué crees que -entre otros motivos- tuvo que intervenir el Rey para pedir a las fuerzas políticas un consenso “ante la gravedad de la situación”? ¿Sabías que la red de aeropuertos nacionales es una propiedad pública, patrimonio de todos los españoles, y que ahora (con el “Plan de Privatización”) la vamos a perder? ¿Sabías que nuestros aeropuertos no nos habían costado a los ciudadanos españoles ni un céntimo porque se pagaban en su totalidad con las ganancias de Aena (que, a su vez, provenían de las compañías aéreas que vuelan a -y sobrevuelan- nuestro país)?
¿Sabías que el sueldo de los controladores tampoco le ha costado un céntimo al contribuyente porque se paga en su totalidad también con esas ganancias? ¿Sabías que los propios controladores habían ofrecido a la comisión “negociadora” de Aena, en abril de 2009, reducir sus retribuciones un 25% (y así consta en acta) y Aena lo rechazó “por no considerarlo interesante” (y nueve meses después, el Sr. Blanco se pavonea diciendo que va a bajarles el sueldo un 25%, como si fuese idea suya)? ¿Sabías que el plan de privatización de Fomento incluye a las Comunidades Autónomas, para que -salvo Madrid y Barcelona- se queden con los aeropuertos pequeños (no rentables), que tendrán que ser financiados a partir de ahora con dinero de los contribuyentes (cuando hasta ahora ningún aeropuerto -grande ni pequeño- nos costaba dinero a los contribuyentes)? ¿Sabías que para los grandes aeropuertos rentables el paquete accionarial reservado a las corporaciones locales es ridículamente pequeño (ni siquiera da para satisfacer a los “poderes económicos” locales) y los inversores extranjeros se llevan “la parte del león”?
¿Sabías que Fomento pretende tranquilizar a la opinión pública declarando que conservará “en todo momento” la titularidad de los aeropuertos, cuando tal cosa no sirve a efectos prácticos para nada y lo que hace es perder -total y absolutamente- cualquier capacidad de gestión sobre los mismos, ahora y para siempre? ¿Sabías que el gobierno tiene “intimidado” al Partido Popular en todo este asunto porque la política de fuertes inversiones en infraestructuras comenzó cuando Álvarez Cascos era ministro? ¿Sabías que, en realidad, dicho argumento no tiene ningún peso porque, cuando el PP perdió las elecciones, dejó en Aena las cuentas claras y había superávit contable en Caja? ¿Sabías que el gobierno tiene de su lado a los nacionalistas catalanes en todo este proceso porque les tiene prometida una jugosa parte en el reparto de la “tarta” de El Prat?
¿Sabías que cuando el ministro de Fomento dice que “no tiene nada en contra de los controladores” está diciendo la verdad porque -en realidad- sólo los está utilizando como pantalla de humo para que la opinión pública no se percate de lo que está sucediendo entre bambalinas hasta que sea demasiado tarde? ¿Sabías que, por eso, Aena necesita que los controladores se pongan en huelga o que, cuando menos, parezca que lo están (huelga “encubierta”) para que el foco mediático siga sobre ellos y toda su arriesgada campaña de distracción siga funcionando? ¿Sabías que, por eso, en el departamento de RR.HH. de Aena nos obligan a programar los turnos de los controladores -sobre todo para Semana Santa- intencionadamente mal para que falte personal, o se saturen los sectores, y haya que poner demoras y se cree un caos? ¿Te explicas ahora cómo es posible que al frente de Fomento, en vez de poner a un ingeniero de carrera -que hubiese sido lo normal-, hayan puesto a un hombre sin estudios pero que ha sido durante años el portavoz del PSOE, “ingeniero” de la comunicación, experto en ocultar y manipular información a su conveniencia, maestro en campañas de prensa, en campañas de difamación, en campañas de “acoso y derribo” mediático?
Ya sé que todo esto te puede parecer uno de esos típicos mensajes “en cadena”, pero comprenderás que en realidad la situación es mucho más seria: Si no lo reenvías a todas aquellas personas que -a tu juicio- deberían conocer esta información, es que te importa un bledo el futuro de tu país.. Si no lo reenvías a todas aquellas personas a las que quieres, es que no te importa que -sin necesidad alguna- nosotros (y nuestros hijos) vivamos en un país aún más esclavizado por los intereses extranjeros. Si no lo reenvías, nunca faltará un millonario, inglés o americano (en las Bahamas o en su mansión de la “City”), riéndose cada vez que se acuerde de lo listo que fue al apoderarse, con un potente paquete de acciones, de los rentables aeropuertos de un país de los “PIGS”, gracias a que la opinión pública de ese país estaba manipulada y aborregada. Ah, por cierto: ya lo hizo Angela Merkel en su día, ahora lo acaba de anunciar el Reino Unido: suben el IVA (al 19% y al 20%) para “hacer frente al déficit público”. Si el Estado va a tener que pagar los aeropuertos “no rentables” (mientras los inmensos beneficios que generan los rentables van a parar a manos privadas), ¿cuánto crees que falta para que nos suban el IVA a nosotros también?
PARA NUESTRA PRINCIPAL INDUSTRIA NACIONAL, EL TURISMO, LA RED DE AEROPUERTOS ES UN SECTOR ESTRATÉGICO DE INTERÉS NACIONAL: EN NINGÚN CASO DEBERÁ PERMITIRSE QUE LA CONTROLEN INTERESES PRIVADOS. ¡MENOS AÚN, INTERESES EXTRANJEROS! Si el turismo es cosa de todos los españoles, nuestros aeropuertos también. —
USCA (Unión Sindical de Controladores Aéreos) Delegación Torre de Control Palma de Mallorca José Teófilo Guerrero Pozo
Segons ZP, Rubalcaba, Blanco y la Chacón la cosa no té volta enrere i l'estat farà el que sigui per garantir la llibertat de viatjar dels ciutadans sense haver de patir el xantatge dels controladors o de la majoria de controladors. Paraules textuals del Sr. Rodríguez.
Però, el cas, és que el tancament de l'espai aeri va ser una decisió d'Aena, no dels controladors, que han recordat que hi havien prou controladors que no feien vaga com per seguir mantenint obert l'espai aeri.
Bé, ara mateix ja m'és igual. Des dels mitjans oficials hi ha una manipulació mediàtica per presentar als controladors com uns éssers molt dolents i perversos i per fer creure que militaritzar civils ha estat la solució a un xantatge d'un grup de sediciosos.
Però, per mitjans alternatius [1] [2] [3] [4] i veus independents (Com Marc Vidal) arriben discursos diferents que diuen altres coses:
- Que la vaga dels controladors va ser la resposta buscada a una provocació del govern, que sembla ser que tenia bastant clar que la resposta al seu decret seria una moguda d'aquest estil. Si això és així, aleshores qui és el culpable? No hauria estat més sensat i millor per als usuaris tractar de fer les coses d'una altre forma?
- Que tota aquesta història ha anat molt bé per a distreure l'opinió pública de la retirada de la subvenció de 420€ als aturats amb més de 2 anys a l'atur; i del retard de l'edat de la jubilació en dos anys, fins al 67.
Per cert, l'acudit del Publico...
- que Aena té pèrdues com mai les havia tingut, conseqüència d'obres faraòniques adjudicades a empreses afins al PSOE, i al mateix ministre Pepe Blanco
- que la privatització d'Aena i dels grans aeroports de Barajas i el Prat és conseqüència directa d'aquestes pèrdues.
- que no es veritat que els controladors cobrin dels contribuents, sinó de les taxes aeroportuàries, però que amb la privatització d'Aena i el traspàs dels aeroports petits i regionals a les comunitats autònomes, a partir d'ara sí que aniran a compte del contribuent.
- que el decret de militarització de l'espai aeri i dels controladors podria ser il·legal!
No hi ha manera de saber la veritat. però la sospita de que hi ha molt més del que s'ensenya no me la treu ningú.
A mi, tot això em sembla terriblement irregular, amb un aire de cop d'estat encobert i d'ensenyar els dents per a que ningú no es mogui que espanta. La qualitat i credibilitat democràtica de l'estat espanyol per mi ja estava a mínims, però és que ara està excavant un pou.
Reprodueixo el que sembla ser un comunicat del sindicat de controladors. No tinc forma de verificar si és cert o no, per tant, cal prendre-se'l amb totes les reserves del món. Però Déu n'hi do.
¿SABÍAS QUE AENA TIENE UN “AGUJERO NEGRO” POR INVERSIONES EN INFRAESTRUCTURAS DE 12.000 MILLONES DE EUROS? (Parece mucho, ¿verdad? Pues son más: son casi 13.000). ¿Sabías que sólo los intereses de esa deuda ya alcanzan los 800.000 euros diarios?
¿Sabías que, antes de la llegada de este gobierno al poder, no sólo no había tenido nunca déficit alguno, sino que siempre había generado grandes beneficios? ¿Sabías que las inversiones en infraestructuras de este gobierno han correspondido a obras adjudicadas siempre a las mismas tres empresas afines al PSOE, una de ellas del ministro Blanco (“Grupo San José”)? Esto último no creo que extrañe a nadie. Lo que sigue, en cambio, sí que debería preocuparnos (y mucho): ¿SABÍAS QUE, A CONSECUENCIA DEL ABULTADO DÉFICIT, Y POR PRIMERA VEZ EN SU HISTORIA, ESTE AÑO -2010- AENA NO TIENE DINERO PARA PAGAR A SUS ACREEDORES EXTRANJEROS, Y QUE LA BANCA EXTRANJERA PUEDE EJERCER SU DERECHO DE EMBARGO SOBRE NUESTRA RED DE AEROPUERTOS NACIONALES?
¿Sabías que -del montante de la deuda- 9.000 millones fueron financiados por bancos españoles y 3.000 millones directamente por bancos extranjeros; pero que los bancos españoles -para mantener su liquidez- al ver que el montante aumentaba, fueron emitiendo deuda y obligaciones que vendieron en el mercado internacional (lo cual es una práctica habitual en banca)? ¿Sabías que apoderarse de la red de aeropuertos de un país turístico es un negociazo muy apetitoso, y que poderosas corporaciones estadounidenses y del Reino Unido ya han iniciado acciones para asumir la deuda de Aena (so pena de que sus bancos ejerzan apremio de embargo) y quedarse así con la mayor tajada que puedan sacar? ¿Sabías que -probablemente por eso- empresas americanas “de consultores” (como las que trabajan en Irak haciendo el trabajo más sucio) trabajan con Fomento y con Aena (McKinley), y que han diseñado sus “Planes de Actuación”, obligándoles a una hoja de ruta para quedarse con la gestión de nuestros aeropuertos “legalmente”, a cambio de evitar el escándalo público de un embargo internacional que acabaría con este gobierno?
¿Qué seguridades y promesas dio Salgado en secreto en Londres (a los representantes de qué empresas) para que el Financial Times dejase de tildar a España como “país con riesgo de insolvencia”?¿Te suena ahora a cuál de las más jugosas “insolvencias” se refería? ¿Y por qué precisamente el Reino Unido estaba tan interesado en hacer pública nuestra “insolvencia” (si no nos doblegábamos a las pretensiones de sus empresas sobre nuestro patrimonio, claro)? ¿Por qué crees que -entre otros motivos- tuvo que intervenir el Rey para pedir a las fuerzas políticas un consenso “ante la gravedad de la situación”? ¿Sabías que la red de aeropuertos nacionales es una propiedad pública, patrimonio de todos los españoles, y que ahora (con el “Plan de Privatización”) la vamos a perder? ¿Sabías que nuestros aeropuertos no nos habían costado a los ciudadanos españoles ni un céntimo porque se pagaban en su totalidad con las ganancias de Aena (que, a su vez, provenían de las compañías aéreas que vuelan a -y sobrevuelan- nuestro país)?
¿Sabías que el sueldo de los controladores tampoco le ha costado un céntimo al contribuyente porque se paga en su totalidad también con esas ganancias? ¿Sabías que los propios controladores habían ofrecido a la comisión “negociadora” de Aena, en abril de 2009, reducir sus retribuciones un 25% (y así consta en acta) y Aena lo rechazó “por no considerarlo interesante” (y nueve meses después, el Sr. Blanco se pavonea diciendo que va a bajarles el sueldo un 25%, como si fuese idea suya)? ¿Sabías que el plan de privatización de Fomento incluye a las Comunidades Autónomas, para que -salvo Madrid y Barcelona- se queden con los aeropuertos pequeños (no rentables), que tendrán que ser financiados a partir de ahora con dinero de los contribuyentes (cuando hasta ahora ningún aeropuerto -grande ni pequeño- nos costaba dinero a los contribuyentes)? ¿Sabías que para los grandes aeropuertos rentables el paquete accionarial reservado a las corporaciones locales es ridículamente pequeño (ni siquiera da para satisfacer a los “poderes económicos” locales) y los inversores extranjeros se llevan “la parte del león”?
¿Sabías que Fomento pretende tranquilizar a la opinión pública declarando que conservará “en todo momento” la titularidad de los aeropuertos, cuando tal cosa no sirve a efectos prácticos para nada y lo que hace es perder -total y absolutamente- cualquier capacidad de gestión sobre los mismos, ahora y para siempre? ¿Sabías que el gobierno tiene “intimidado” al Partido Popular en todo este asunto porque la política de fuertes inversiones en infraestructuras comenzó cuando Álvarez Cascos era ministro? ¿Sabías que, en realidad, dicho argumento no tiene ningún peso porque, cuando el PP perdió las elecciones, dejó en Aena las cuentas claras y había superávit contable en Caja? ¿Sabías que el gobierno tiene de su lado a los nacionalistas catalanes en todo este proceso porque les tiene prometida una jugosa parte en el reparto de la “tarta” de El Prat?
¿Sabías que cuando el ministro de Fomento dice que “no tiene nada en contra de los controladores” está diciendo la verdad porque -en realidad- sólo los está utilizando como pantalla de humo para que la opinión pública no se percate de lo que está sucediendo entre bambalinas hasta que sea demasiado tarde? ¿Sabías que, por eso, Aena necesita que los controladores se pongan en huelga o que, cuando menos, parezca que lo están (huelga “encubierta”) para que el foco mediático siga sobre ellos y toda su arriesgada campaña de distracción siga funcionando? ¿Sabías que, por eso, en el departamento de RR.HH. de Aena nos obligan a programar los turnos de los controladores -sobre todo para Semana Santa- intencionadamente mal para que falte personal, o se saturen los sectores, y haya que poner demoras y se cree un caos? ¿Te explicas ahora cómo es posible que al frente de Fomento, en vez de poner a un ingeniero de carrera -que hubiese sido lo normal-, hayan puesto a un hombre sin estudios pero que ha sido durante años el portavoz del PSOE, “ingeniero” de la comunicación, experto en ocultar y manipular información a su conveniencia, maestro en campañas de prensa, en campañas de difamación, en campañas de “acoso y derribo” mediático?
Ya sé que todo esto te puede parecer uno de esos típicos mensajes “en cadena”, pero comprenderás que en realidad la situación es mucho más seria: Si no lo reenvías a todas aquellas personas que -a tu juicio- deberían conocer esta información, es que te importa un bledo el futuro de tu país.. Si no lo reenvías a todas aquellas personas a las que quieres, es que no te importa que -sin necesidad alguna- nosotros (y nuestros hijos) vivamos en un país aún más esclavizado por los intereses extranjeros. Si no lo reenvías, nunca faltará un millonario, inglés o americano (en las Bahamas o en su mansión de la “City”), riéndose cada vez que se acuerde de lo listo que fue al apoderarse, con un potente paquete de acciones, de los rentables aeropuertos de un país de los “PIGS”, gracias a que la opinión pública de ese país estaba manipulada y aborregada. Ah, por cierto: ya lo hizo Angela Merkel en su día, ahora lo acaba de anunciar el Reino Unido: suben el IVA (al 19% y al 20%) para “hacer frente al déficit público”. Si el Estado va a tener que pagar los aeropuertos “no rentables” (mientras los inmensos beneficios que generan los rentables van a parar a manos privadas), ¿cuánto crees que falta para que nos suban el IVA a nosotros también?
PARA NUESTRA PRINCIPAL INDUSTRIA NACIONAL, EL TURISMO, LA RED DE AEROPUERTOS ES UN SECTOR ESTRATÉGICO DE INTERÉS NACIONAL: EN NINGÚN CASO DEBERÁ PERMITIRSE QUE LA CONTROLEN INTERESES PRIVADOS. ¡MENOS AÚN, INTERESES EXTRANJEROS! Si el turismo es cosa de todos los españoles, nuestros aeropuertos también. —
USCA (Unión Sindical de Controladores Aéreos) Delegación Torre de Control Palma de Mallorca José Teófilo Guerrero Pozo
dissabte, 4 de desembre del 2010
Estat d'alarma. El feixisme truca a la porta.
D'entrada sempre penso que els treballadors que protesten tenen raó en fer-ho.
Dit això, diré també que si els controladors aeris van decidir anar a la vaga en resposta a un decret llei del govern que empitjorava substancialment les seves condicions laborals, aleshores no només penso que han fet bé anant a la vaga, sinó que des d'aquí manifesto la meva solidaritat amb aquest col·lectiu.
Més encara: quan la reacció del govern ha estat militaritzar els controladors i posar a personal civil sota jurisdicció militar, aleshores el que penso és que el Sr. Rodríguez i la seva caterva s'han tornat bojos.
Ara fan això amb els controladors. També haurien pogut fer-ho fet el 29 de setembre passat, dia de la vaga general, i haver tret els soldats i tanquetes al carrer, amb l'ordre de disparar als treballadors que es manifestaven.
L'estat d'alarma només es pot interpretar com una pujada de grau, com el pas previ al toc de queda, com l'avantsala de la dictadura feixista.
El que ha fet el PSOE és molt greu. Res de nou, però, ja sabem com les gastaven amb el GAL. Llavors jugaven als terroristes, avui juguen amb els ous de la serp i declaren un estat d'alarma.
Alerta! que el proper nivell son les detencions, la censura i qui sap si les tortures i les desaparicions. Anem amb compte que el feixisme truca a la porta!
I tenen la barra de fer-se dir socialistes!!!!
Reprodueixo l'editorial del sempre inspirador Vicent Partal del Vilaweb.
No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia
04.12.2010
En primer lloc cal deixar clar que la vaga salvatge dels controladors és totalment inacceptable. No poden deixar el país aturat de colp i de repent i és especialment greu que juguen amb el benestar de tants centenars de milers de persones que han de viatjar en un pont com aquest. No hi ha cap excusa per a la seua actuació.
Però dit això la reacció del govern espanyol és intolerable.
No hi ha cap raó ni una que justifique que un civil siga posat sota la jurisdicció militar. Això posa de relleu un dels pecats originals de la nostra democràcia, que és haver nascut d'una dictadura. Perquè va i resulta que en el cas d'excepcionalitat és el poder civil el que es sotmet al poder militar. Això estava sobre el paper en la constitució i era greu. Però ens havíem acostumat a que sonara retòric. Tanmateix ara, amb un govern socialista al poder, de sobte el malson es fa real.
Jo no tinc cap simpatia ni mitja per un controlador. Però no és una qüestió de si em cau malament o bé. La cosa és molt més greu. Perquè decretat l'estat d'alarma els militars, no només la policia, poden anar a per ell a sa casa, treure-lo a la força, obligar-lo a treballar i si no vol treballar jutjar-lo usant la jurisdicció militar en comptes de la civil. Jurisdicció que, alerta!, encara accepta la pena de mort en casos molt excepcionals. De fet, i així ho deixa clar el decret, els controladors passen a ser personal militar a la força.
Cal aclarir que en altres països d'Europa l'exèrcit s'usa en situacions excepcionals per a garantir l'abastiment per exemple. Però no es fa posant civils sota jurisdicció militar. Els militars són un instrument per a ajudar el poder civil però el poder civil no cedeix els seus atributs al poder militar. Aquesta és la diferència amb el que ha passat avui a l'estat espanyol.
El decret diu, a més, que l'estat d'alarma només s'aplica al conflicte dels controladors. Això és molt dubtós jurídicament però en qualsevol cas els seus límits són impossibles de determinar. Si algú es manifesta a favor dels controladors, per exemple, també se li aplicarà el delicte de sedició militar? Per aquest editorial em podria jutjar la jurisdicció militar? La bogeria de la decisió de Zapatero no té límits.
Afirmar com fa algú que el decret només s'aplica contra un col·lectiu i que no hi ha una suspensió de garanties constitucionals generalitzada no és de rebut. Suspendre les garanties constitucionals a un sol ciutadà ja és massa. O on posem els límits sinó? Fins a quants no passa res? Si es suspenen les garanties constitucionals a mil és tolerable? I a deu mil? I a cent-mil? On posem el límit?
De la mateixa manera fer la distinció entre estat d'alarma i d'excepció, tot i que és important, no justifica l'actuació del govern. L'estat d'alarma s'ha decretat per primer vegada des de que hi ha democràcia. No és prou excepcional això? El problema és haver donat el pas de militaritzar la societat civil. D'acord amb la constitució, sí. Però això només posa de relleu que cal canviar-la.
I tot aquest enrenou, a més, pera tapar la incompetència d'un ministre nefast.
Cal recordar que aquest no és un problema que apareix de la nit al matí, cosa que potser justificaria mesures excepcionals. Però no és el cas. Quants anys fa que els controladors provoquen situacions com aquesta? Quants mesos fa que venen avisant de què prendrien posicions de força com aquesta? I el govern què ha fet per a preparar-se davant l'eventualitat que es compliqués? És d'una incompetència total no haver previst el que podria passar i no haver previst, sobretot, alternatives viables de solució. Fa anys que el ministre Blanco sap que aquest problema li esclatarà a la cara i no ha previst com resoldre'l. Pitjor i tot: ha improvisat.
Quan aquesta matinada el govern espanyol ha enviat els militars a les torres de control no sabia que no podien controlar el tràfic aeri? No en són prou, no tenen la qualificació per a fer el control civil ni poden assumir la coordinació amb Europa. Què es pensava? Que portant els militars a les torres els controladors s'espantarien i tornarien a la feina? En els anys que dura el conflicte podia haver optat per moltes solucions, es podrien haver contractat controladors estrangers, es podia haver canviat l'estructura de treball dels controladors, es podria haver modificat l'empresa a la qual estan adscrits, es podria...
Això però, en ser greu, no és res al costat de la decisió brutal i desmesurada de decretar l'estat d'alarma. Decretar l'estat d'alarma és d'una gravetat històrica que pesarà sempre sobre la consciència de Zapatero.
Dit això, diré també que si els controladors aeris van decidir anar a la vaga en resposta a un decret llei del govern que empitjorava substancialment les seves condicions laborals, aleshores no només penso que han fet bé anant a la vaga, sinó que des d'aquí manifesto la meva solidaritat amb aquest col·lectiu.
Més encara: quan la reacció del govern ha estat militaritzar els controladors i posar a personal civil sota jurisdicció militar, aleshores el que penso és que el Sr. Rodríguez i la seva caterva s'han tornat bojos.
Ara fan això amb els controladors. També haurien pogut fer-ho fet el 29 de setembre passat, dia de la vaga general, i haver tret els soldats i tanquetes al carrer, amb l'ordre de disparar als treballadors que es manifestaven.
L'estat d'alarma només es pot interpretar com una pujada de grau, com el pas previ al toc de queda, com l'avantsala de la dictadura feixista.
El que ha fet el PSOE és molt greu. Res de nou, però, ja sabem com les gastaven amb el GAL. Llavors jugaven als terroristes, avui juguen amb els ous de la serp i declaren un estat d'alarma.
Alerta! que el proper nivell son les detencions, la censura i qui sap si les tortures i les desaparicions. Anem amb compte que el feixisme truca a la porta!
I tenen la barra de fer-se dir socialistes!!!!
Reprodueixo l'editorial del sempre inspirador Vicent Partal del Vilaweb.
No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia
04.12.2010
En primer lloc cal deixar clar que la vaga salvatge dels controladors és totalment inacceptable. No poden deixar el país aturat de colp i de repent i és especialment greu que juguen amb el benestar de tants centenars de milers de persones que han de viatjar en un pont com aquest. No hi ha cap excusa per a la seua actuació.
Però dit això la reacció del govern espanyol és intolerable.
No hi ha cap raó ni una que justifique que un civil siga posat sota la jurisdicció militar. Això posa de relleu un dels pecats originals de la nostra democràcia, que és haver nascut d'una dictadura. Perquè va i resulta que en el cas d'excepcionalitat és el poder civil el que es sotmet al poder militar. Això estava sobre el paper en la constitució i era greu. Però ens havíem acostumat a que sonara retòric. Tanmateix ara, amb un govern socialista al poder, de sobte el malson es fa real.
Jo no tinc cap simpatia ni mitja per un controlador. Però no és una qüestió de si em cau malament o bé. La cosa és molt més greu. Perquè decretat l'estat d'alarma els militars, no només la policia, poden anar a per ell a sa casa, treure-lo a la força, obligar-lo a treballar i si no vol treballar jutjar-lo usant la jurisdicció militar en comptes de la civil. Jurisdicció que, alerta!, encara accepta la pena de mort en casos molt excepcionals. De fet, i així ho deixa clar el decret, els controladors passen a ser personal militar a la força.
Cal aclarir que en altres països d'Europa l'exèrcit s'usa en situacions excepcionals per a garantir l'abastiment per exemple. Però no es fa posant civils sota jurisdicció militar. Els militars són un instrument per a ajudar el poder civil però el poder civil no cedeix els seus atributs al poder militar. Aquesta és la diferència amb el que ha passat avui a l'estat espanyol.
El decret diu, a més, que l'estat d'alarma només s'aplica al conflicte dels controladors. Això és molt dubtós jurídicament però en qualsevol cas els seus límits són impossibles de determinar. Si algú es manifesta a favor dels controladors, per exemple, també se li aplicarà el delicte de sedició militar? Per aquest editorial em podria jutjar la jurisdicció militar? La bogeria de la decisió de Zapatero no té límits.
Afirmar com fa algú que el decret només s'aplica contra un col·lectiu i que no hi ha una suspensió de garanties constitucionals generalitzada no és de rebut. Suspendre les garanties constitucionals a un sol ciutadà ja és massa. O on posem els límits sinó? Fins a quants no passa res? Si es suspenen les garanties constitucionals a mil és tolerable? I a deu mil? I a cent-mil? On posem el límit?
De la mateixa manera fer la distinció entre estat d'alarma i d'excepció, tot i que és important, no justifica l'actuació del govern. L'estat d'alarma s'ha decretat per primer vegada des de que hi ha democràcia. No és prou excepcional això? El problema és haver donat el pas de militaritzar la societat civil. D'acord amb la constitució, sí. Però això només posa de relleu que cal canviar-la.
I tot aquest enrenou, a més, pera tapar la incompetència d'un ministre nefast.
Cal recordar que aquest no és un problema que apareix de la nit al matí, cosa que potser justificaria mesures excepcionals. Però no és el cas. Quants anys fa que els controladors provoquen situacions com aquesta? Quants mesos fa que venen avisant de què prendrien posicions de força com aquesta? I el govern què ha fet per a preparar-se davant l'eventualitat que es compliqués? És d'una incompetència total no haver previst el que podria passar i no haver previst, sobretot, alternatives viables de solució. Fa anys que el ministre Blanco sap que aquest problema li esclatarà a la cara i no ha previst com resoldre'l. Pitjor i tot: ha improvisat.
Quan aquesta matinada el govern espanyol ha enviat els militars a les torres de control no sabia que no podien controlar el tràfic aeri? No en són prou, no tenen la qualificació per a fer el control civil ni poden assumir la coordinació amb Europa. Què es pensava? Que portant els militars a les torres els controladors s'espantarien i tornarien a la feina? En els anys que dura el conflicte podia haver optat per moltes solucions, es podrien haver contractat controladors estrangers, es podia haver canviat l'estructura de treball dels controladors, es podria haver modificat l'empresa a la qual estan adscrits, es podria...
Això però, en ser greu, no és res al costat de la decisió brutal i desmesurada de decretar l'estat d'alarma. Decretar l'estat d'alarma és d'una gravetat històrica que pesarà sempre sobre la consciència de Zapatero.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)