dijous, 30 de desembre de 2010

Resistència

Poc més de 24 hores per acabar l'any.

Em fa l'efecte que si en una cosa ens podríem posar d'acord a l'hora de fer la valoració de com ha anat l'any és que aquest ha estat el de la presa de consciència majoritària de que estem enmig d'una crisi molt greu.

Per a molts milers de treballadors, la crisi ha pres la forma de l'atur. Un atur de llarga durada i l'esgotament de la prestació com una amenaça evident i, cada cop en més casos, realitzada.

Per a molts altres milers de treballadors, la crisi s'ha materialitzat en una reforma laboral que, molt probablement, no els ha tocat en els quefers del seu dia a dia però que ha fet aparèixer la por: una estadística recent mostra que ha disminuit el nombre de baixes per malaltia. Amb la reforma, les absències per malaltia poden ser causa objectiva i procedent per l'acomiadament. La por a l'acomiadament és el que ha portat la reforma. La reforma abarateix l'acomiadament.  Vet aquí, doncs, un canvi no gens menystenible: Ha aparegut la por a perdre la feina entre els que la tenen.


La reforma laboral també té una altre derivada. La baixada de salaris. Abans de la reforma, per decret i del 5% entre els funcionaris públics. Però amb la reforma, amb contractes encara més precaris, per sota del salari mínim, per als joves. la Crisi, en tot cas, ha dut  empreses a plantejar la disjuntiva als seus treballadors: baixem salaris o tanquem.

I tot això són històries que tots coneixem. Tots tenim familiars, amics, coneguts, potser nosaltres mateixos que ens poden explicar la seva història de com la crisi l'està afectant directament.

No se n'escapa ningú. Aquests darrers dies està prenent forma la reforma de les pensions: es retardarà l'edat de jubilació. És un fet. El procediment de càlcul variarà, en la direcció de fer més difícil obtenir la pensió completa. És un altre fet.

Quina és la resposta a tot això? es fa difícil de dir. La vaga del 29S va tenir un seguiment irregular. Va ser un èxit als sectors amb més implantació sindical. Va ser un fracàs a la resta de sectors. En tot cas, i cal dir-ho sense pal·liatius, va fracassar en la seva intenció de forçar al govern a fer marxa enrere en la reforma laboral. No només això. Ha quedat prou clar que el govern continuarà amb el programa de reformes neoliberals. I no es veu cap moviment de resposta seriós contra això.

A mi em resulta angoixant. Repeteixo la idea del principi de que crec que aquest any ha estat el de presa de consciència global de que hi ha una crisi molt greu. Però crec que puc anar més enllà i dir que globalment s'accepta amb resignació que les alternatives per a combatre-la són les que s'estan prenent.

És terrible. És una claudicació total i absoluta. Vençuts sense ni tan sols haver contemplat la possibilitat de resistència. És la meva percepció. Puc estar equivocat, evidentment.

Pot ser també una lectura esbiaixada de la realitat. No puc negar-ho. Jo em miro les coses sota un determinat prisma i, inevitablement, amb un estat d'ànim variable. Dit amb altres paraules, que potser tinc un mal dia.

Però els fets són que, pel que fa a l'estat espanyol i encara es veu millor després de la recent reunió del Pacte de Toledo, l'esquerra que aixeca la veu per protestar ha quedat reduïda a IU-IC, ERC i BNG. La resta de partits estan aplaudint totes les reformes neoliberals. En particular el PSOE està sent l'impulsor d'unes reformes que fan pensar si el seu objectiu no serà desbordar al PP per la dreta. Els del PP estaran atònits. Allò que ells no es van atrevir a fer, ho està fent el Sr. Rodríguez.

L'esquerra digna en el Parlament d'Espanya ha quedat, per tant, reduïda a set  diputats d'un total de tres-cents cinquanta. És molt bèstia dir-ho així, però ho veig d'aquesta forma. En el Parlament català després de les eleccions, la cosa està "una mica millor"  i n'hi han vint d'un total de cent trenta-cinc. Encara sort.

Ens trobem amb aquest fet doncs: l'esquerra ha estat escombrada dels parlaments o reduïda a un nombre testimonial. Per si fos poc, en el cas del Parlament espanyol, les enquestes i els sondejos apunten que el PP podria estar vorejant la majoria absoluta.

És molt dur veure com la resposta majoritària a la crisi és llençar-se als braços de la dreta. Per què? quines solucions aporta la dreta a la crisi? més reformes laborals? més privatitzacions? reduir salaris? De debò aquestes són les solucions?

Això em porta a comentar una altre cosa. Joan Tardà, el diputat d'ERC al parlament de Madrid que s'ha fet popular per la seva caricatura al Polònia i el "Perdoneu, però algú ho havia de dir!", ha publicat en el seu bloc una interessant reflexió sobre la darrera reunió del Pacte de Toledo i les pensions.  Doncs bé, en aquesta reflexió i ha un paràgraf que vull destacar (els subratllats són meus):

"No obstant, el govern i el PSOE erra que erra, entossudits a incrementar el període de carència per obtenir la pensió, a augmentar el còmput d’anys per calcular-la i a sumar més anys a l’actual edat legal de jubilació, per la qual cosa avui ens hi hem posicionat en contra. Vot contrari i anunci de presentació de vots particulars que hauran de ser votats en la sessió plenària que se celebrarà el dia 25 o 26 de gener, un o dos dies abans que el consell de ministres aprovi el projecte de llei i, possiblement, un parell de dies després de la convocatòria d’una altra vaga general,
Perquè, cal dir-ho sense embuts, ningú després tindrà massa dret a queixar-se i a al•legar desconeixement de l’amenaça que s’abat damunt de la joia de la corona de la classe treballadora (si no existís el sistema públic de pensions, l’índex de pobresa assoliria cotes altíssimes). Per això, hem fet tot l’esforç per traslladar el debat des del parlament al carrer per tal de contribuir a convertir-lo en mobilització."

Mobilització. Vaga General. Informació. Jo també ho crec. Ara bé: es mobilitzarà, farà vaga, un país que majoritàriament està abocant-se a la dreta? Jo em temo que no. Ho sento, però algú ho havia de dir.

Subscric la reflexió de Joan Tardà de dalt a baix, i recomano que la llegiu. Però molt em temo que la societat necessita alguna cosa més que informació per mobilitzar-se. Li calen autèntics apòstols guiats per l'Esperit Sant. Li caldrien evangelistes a temps complet durant molts mesos.

I qui té avui aquesta pasta d'evangelista? l'esquerra que és marginal als Parlaments? Certament, que en són els millors candidats i potser els tocarà fer aquest paper, però no ens enganyem, és un paper molt desagraït. I, a menys que tinguis influències poderoses, com la de l'Esperit Sant, és molt probable que els resultats siguin més aviat negatius i l'únic que s'aconsegueixi sigui quedar com algú molt pesat, si no molest.

No. Em temo que les esquerres no estem en condicions d'evangelitzar a ningú. Em temo que a l'únic que podem aspirar és a resistir. A representar-nos a nosaltres mateixos i a tractar de refer un discurs, un relat com es diu ara, que permeti explicar el món, una anàlisi acurada i precisa del món, per una banda, i un projecte de com volem que sigui el món i com aconseguir-ho.

I fer-ho al carrer, que és l'espai natural de l'esquerra, amb la nostra mobilització i convidant a la mobilització a les companyes i companys. Mobilització als llocs de treball per plantar cara al dia a dia de la crisi: als ERES, als abusos i a les violacions als drets dels treballadors allà on es produeixin. No hi ha més. Tampoc es podrà fer gaire més un cop arribats al punt en el que estem.

Ara toca resistir allà on es pugui.
Publica un comentari a l'entrada