dilluns, 4 de febrer de 2008

La doctrina del xoc (I)

He acabat la lectura de "La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre", de Naomi Klein, en l'edició en català que ha fet Empúries.

Es tracta d'un llibre voluminós (739 pàgines), dividit en set parts que comprenen 21 capítols, conclusions i unes extenses notes bibliogràfiques que acrediten l'esforç de documentació que ha fet la periodista canadenca.

Les parts del llibre fan una descripció de fets per ordre cronològic. L'ascens del capitalisme del desastre es mostra així com un procés progressiu, que s'ha anat refinant amb experiments arreu del món.

La descripció dels principis fundadors del capitalisme del desastre es tracten en la primera part: per una part l'estudi de l'electroxoc com a teràpia per a provocar una regressió completa dels malalts mentals i la posterior reconstrucció, remodelació de la ment afectada; l'aplicació metòdica de l'electroxoc i altres mètodes de tortura com a eina per a interrogatoris i rentats de cervell; i tercer la teoria econòmica del Milton Friedman i l'escola de Chicago.

L'escola de Chicago ha proporcionat una bona quantitat de premis Nobel, començant pel mateix Milton Friedman.

Friedman vincula capitalisme i llibertat de forma indestriable. El model social de Friedman correspon a un estat mínim amb despesa social mínima. L'estat de Friedman només s'encarrega de la defensa i de la creació de infraestructura.

Entre les hipòtesis deFriedman estan que el mercat és el que produeix la millor assignació de recursos o que l'economia seria estable de no ser per la intervenció dels governs. Friedman diu que l'aprimament de l'estat i la reducció de la despesa social han de fer-se radicalment, com una teràpia de xoc. La llibertat, la estabilitat dels mercats i la prosperitat econòmica vindran després de superar el tràngol inicial del xoc.

Segurament ningú pot discutir la importància de l'aportació teòrica de Friedman a l'economia, però el cas és que el model de Friedman no ha estat només una construcció teòrica. El model de Friedman va inspirar i inspira al departament d'estat dels EUA i a institucions actuals com l'FMI o el banc mundial. Els xecs nadó, els xecs habitatge, les rebaixes fiscals o les polítiques encaminades a subvencionar amb diners en efectiu beuen directament de les fonts Friedmanistes. L'estat no ha de proporcionar serveis: si de cas proporcionar ajudes monetàries per a facilitar l'accés a aquests serveis del sector privat.

La segona part del llibre parla de la primera contrarevolució inspirada per l'escola de Chicago: El departament d'estat dels EUA veia el govern d'Allende com un perill i es van moure fils per a provocar un cop d'estat a Xile. Pinochet va sotmetre Xile a una dictadura a sang i fetge que, en l'econòmic, estava dictada per l'escola de Chicago. La teràpia de xoc econòmica es va aplicar de forma rigorosa i amb l'oposició d'esquerres reprimida, torturada i assassinada. Els resultats no van ser pas immediats, i Xile va haver de suportar llargs anys de pobresa i desigualtats socials malgrat l'aplicació dels principis econòmics monetaristes i la liberalització i privatització massiva dels bens públics. El "miracle Xilè", no va ser ràpid i va tenir un cost en sang, tortura, privació de llibertat i desigualtats socials que avui encara no s'ha reparat. Un país amb una minoria molt rica i una majoria pobre o molt pobre.

Aquest esquema es va repetir a Argentina, Uruguai i Brasil. En tots els casos, dictadures militars amb suport de la CIA van acabar amb governs democràtics d'esquerres per a implementar la teràpia de xoc friedmanista i convertir estats "desenvolupistes" en estats capitalistes liberalitzats i privatitzats. En tots els casos, la dissidència d'esquerres va ser reprimida, torturada i assassinada. En tots els casos una elit es va enriquir i el poble es va empobrir. En tots els casos la "llibertat" s'assolia enmig d'un bany de sang, de por, tortures i pobresa.


El friedmanisme, en tot cas, mantenia la seva aureola de teoria econòmica científica impoluta i malgrat que en el seu nom es torturava i es matava, els seus gurús abominàven de tot això. Com si no anés amb ells.

El cas, però, és que el friedmanisme només s'havia imposat en situacions de xoc violent, amb guerres i amb repressió.

La trecera part el llibre ens parla de com el Friedmanisme va trobar la via per a imposar-se també en democràcia. El cas és, ni més ni menys, que el regne Unit de Margaret Thatcher. La dama de ferro va doblegar la resistència ferotge dels miners a la privatització i desmantellament de les empreses públiques britàniques mercès l'ajut inesperat dels argentins amb la guerra de les Malvines (o Falkland). La situació d'emergència nacional va permetre suspendre llibertats i qualificar als miners d'enemic interior que també devia ser derrotat.

El mateix esquema de suspensió temporal de la democràcia es va aplicar a la recent democràcia boliviana. Els boliviansacabaven de sortir d'una dictadura i la seva economia estava malmesa. Els EUA van prometre ajudes a canvi de teràpia de xoc. El govern d'esquerres bolivià va traïr l'encàrrec del poble i va implementar la teràpia de xoc reprimint a la dissidència d'esquerres, un cop més.

Malgrat això, es va parlar també d'un "miracle bolivià", encara que en aquest miracle va tenir molt a veure la recuperació del cultiu de coca. De fet, és el mateix esquema, un mercat lliure controlat per empreses estrangeres, una elit molt rica, i una majoria pobre que va fent la viu-viu.

L'escola de Chicago, però, ja no era només la principal proveïdora dels ministres d'economia dels estats privatitzats. Ara també havia ocupat la direcció de l'FMI i del banc mundial. Aquestes institucions fundades a les acaballes de la segona guerra mundial tenine missions molt clares: "el Banc Mundial faria inversions en desenvolupament a llarg termini per treure els països de la pobresa, mentre que l'FMI actuaria com una mena d'amortidor de xocs a escala mundial promovent polítiques econòmiques que reduïssin l'especulació financera i la inestabilitat del mercat. Quan semblés que un país entrava en crisi, l'FMI hi intervendria de seguida amb ajuts i préstecs estabilitzadors per aprevenir les crisis abans que es produïssin". Es tractava d'evitar situacions com la de l'Alemanya d'entre guerres que fossin brous de cultiu de feixismes.

Aquestes institucions ara estaven comandades per friedmanistes. Els mateixos que diuen que capitalisme i llibertat són indestriables, on llibertat vol dir, sobretot, llibertat empresarial i escassa regulació.

Demà segueixo.
Publica un comentari a l'entrada