dimecres, 6 de febrer de 2008

La doctrina del xoc (i III)

La teràpia del xoc als Estats Units. l'atemptat del 11S al World Trade Center va proporcionar a Bush i a Rumsfeld l'estat de xoc i l'enemic exterior que calien per tirar endavant el xoc econòmic necessari per privatitzar allò que semblava imprivatitzable, el servei fonamental que presta qualsevol estat: la seguretat i la defensa.

Seguretat i defensa en un sentit ampli que inclou des de la intel·ligència, militar o civil, fins a unitats de seguretat armada privades, passant per l'assistència mèdica als combatents, pels stocks de reserva de medecines, per la construcció dels campaments militars o per la reconstrucció de les zones afectades per accions bèliques. L'estat unicament proporciona els soldats i l'armament (i no sempre). L'estat, això sí, proporciona les pagues. L'estat ni tan sols organitza les operacions: això també queda en les mans del sector privat.

Aquest procés es va començar a desplegar a l'Afganistan i va arribar al seu punt màxim a l'Iraq.

El llibre ens parla de com els mateixos polítics que dirigien la privatització de la defensa eren, a l'hora, accionistes o caps de les empreses contractades. Tots ells es van enriquir.

Sempre s'ha dit que darrera les guerres de l'Afganistan i l'Iraq hi ha hagut la motivació del control del petroli. Naomi Klein proposa una altra motivació: la guerra mateixa. La guerra com a negoci. La guerra, a més, contra un enemic que en cap cas era una amenaça seriosa. Ni l'Afganistan ni l'Iraq, països exhaustes, endeutats, aïllats, amb violència i repressió interna, podien oposar cap força de consideració a l'exercit més poderós de tots els temps.

De fet, justament per això es tractava d'objectius ideals. A més de pretendre crear en aquests països un estat construït sobre els principis del lliure mercat.

I amb això es tanca el cercle, que és justament el títol de la sisena part del llibre.
Una industria de guerra que fa el negoci de la guerra, que proporciona el xoc necessari per a implementar en el país ocupat una teràpia de xoc econòmica que porta a les empreses ocupants a obtenir el control dels recursos i serveis de l'estat ocupat. La indústria de la reconstrucció també cau en mans de les empreses ocupants que compten amb l'autorització i els contractes del govern dels Estats Units. Contractes pagats pels contribuents nord-americans i que ingressen als comptes dels accionistes i propietaris de les empreses del complex militar que són, a més els mateixos noms que dirigeixen la política exterior del govern.

Mentrestant, la població de l'Iraq que no pot ni tan sols accedir a les tasques de reconstrucció del propi país, perquè les empreses ocupants estrangeres porten els seus treballadors de fora.

El resultat quin és? els iraquians veuen que els "alliberadors" han resultat ser rapinyaires. El model capitalista ha privatitzat i fet inaccessibles uns serveis públics, com l'educació i la sanitat que durant la dictadura de Saddam Hussein funcionaven i situaven l'Iraq com el païs amb els serveis socials més avançats i universalitzats de la regió.

L'Iraq ocupat veu el rebrot de l'islamisme que ocupa el lloc de l'inexistent estat i organitza ajudes i serveis socials. La insurgència armada apareix i l'Iraq és avui un conjunt de fortaleses anomenades zones verdes, defensades per l'exèrcit dels EUA, envoltades per una població empobrida, amb violència inter-religiosa que ocupa un país en runes. Un país en runes perquè les empreses reconstructores estrangeres han fugit de la violència.

La repressió de la insurgència ens porta a Guantánamo i a Abú Grahib: tortura, electroxoc, assassinats i desapareguts. Insurgents torurats d'un país torturat. Retorn a la tortura. Cercle tancat.


Provocar una guerra, però, tampoc és una cosa que es pugui fer cada dia. Tanmateix, a la setena part del llibre, Naomi Klein ens descobreix que els estrategs del xoc estan preparats per actuar allà on calgui i a aprofitar les oportunitats on es presentin.

La natura, ja sigui per causes excepcionals o pels efectes del canvi climàtic proporciona les oportunitats per al negoci del desastre i per conquerir nous espais per al lliure mercat. El lllibre ens parla de l'huracà Katrina i del tsunami a Indonèsia. L'huracà Katrina va ensorrar els dics e contenció que protegien Nova Orleans. La catàstrofe va afectar en particular als barris negres més pobres. La reconstrucció va consistir, sorprenentment? en reconvertir les escoles públiques en escoles privades, en no reconstruir els hospitals públics i en fer promocions d'habitatges nous de luxe on estaven els barris antics que eren la part més propera al pintoresc centre de Nova Orleans.

La població negre va haver de marxar dels que havien estat els seus barris. Van haver d'anar a ocupar els barracons i les caravanes d'emergència que se'ls va proporcionar com alternativa.

L'huracà va permetre crear una zona verda envoltada dels exclosos, dels ciutadans més pobres i dels que ho havien perdut tot.

El tsunami va permetre als governs indonesis fer quelcom de semblant: les platges eren el lloc on vivien els pescadors. L'onada va ser l'excusa per agrupar als supervivents en caps de refugiats a l'interior. La reconstrucció no va consistir en aixecar de nou els pobles de pescadors de forma més segura, sinó en construir complexos hotelers de molt més alt rendiment econòmic que no la pesca. Complexos hotelers finançats per inversors estrangers i pescadors confinats en camps a l'interior, condemnats a barracons i sense possibilitat de dur a terme la seva activitat econòmica tradicional.

Tot això en nom de la "modernització" del país. Al preu d'esborrar tot un segment de la població.

En el cas dels desastres naturals, a més veiem l'aparició de "zones negres": llocs vigilats on es confina a la població exclosa i d'on no en poden sortir. És la crueltat d'un sistema que genera exclosos i fa negoci de la vigilància dels presoners

Naomi Klein, però, obre una porta a l'esperança. No se si realment s'ho creu o és que pretenia donar un cert "happy end" a aquest llibre que provoca tant desassossec, tanta fúria i tanta por.

La Klein diu que la doctrina del xoc, la indústria privada de la guerra, la seguretat i la reconstrucció existeixen i, a més, són parts de la política actual del departament d'estat dels EUA. Fins hi tot amb un canvi de governs al EUA aquesta indústria seguiria allà. l?FMI i el Banc Mundial defensen o imposen la teràpia de xoc econòmic.

Cal pensar que hi hauran més desastres i més situacions de crisi que activaran el desplegament de xocs econòmics de privatització generals de serveis i bens públics i de retallada de despeses socials. Tanmateix, quan s'ha viscut un xoc econòmic és produeix una maduració, un millor coneixement de les pròpies forces i una capacitat per reconèixer millor els enganys. Es construeix una narrativa dels fets que permet explicar-los i saber què fer en cas que es torni a repetir la situació de crisi.

Segons la Klein, a dia d'avui, hi ha massa experiència i massa informació disponible com per a deixar que en cas de crisi les poblacions afectades es deixin sorprendre.

L'FMI i el Banc Mundial, per exemple cada cop estan més arraconats i es tenen menys en compte. Amèrica del sud ha vist com tot un conjunt de governs d'esquerra estan desfent el camí fet pels friedmanistes. Això inclou als governs de Bolívia, Veneçuela, Brasil, Nicaragua o els governs Xilè de Bachelet i argentí de Kischner.

No només Amèrica del sud està revoltant-se contra el model del lliure mercat. En certa forma, la negativa a la constitució europea dels votants de França i dels Països Baixos es pot interpretar també en part en aquest sentit. L'euroescepticisme , en general, també admet aquesta lectura. I fins aquí, el resum del llibre

Com a mínim, aquest llibre mereix una lectura i segurament mereix també un debat.

A mi m'ha suscitat un munt de preguntes.

A Catalunya en quin punt ens trobem? ens acostem a una situació de crisi provocada per la inflació i l'atur? quines conseqüències pot tenir? com en respondrem? la crisi dels recursos, aigua i petroli, quines conseqüències tindrà? és el terrorisme una amenaça real? Fins a quin punt els actuals governs , municipals, autonòmics, estatals, europeu tenen una direcció econòmica en un sentit o en altre? fins a quin punt els partits "socialdemòcrates" ho són? És possible avançar cap a una socialdemocràcia a l'escandinava? és possible fer-ho des d'on ens trobem ara? és aquesta la direcció presa? quines forces s'hi oposen? la destrucció del medi ambient està planificada i forma part de l'estratègia del capitalisme del desastre? Com de sostenible és el model socialdemòcrata? cal una evolució d'aquest model? en la línia del decreixement? què passa amb els arsenals nuclears? alguna empresa ha estudiat un pla de negoci per al cas de conflictes nuclears locals? i globals? algú podria fer diners amb un holocaust nuclear? qui és l'autèntic terrorista?
Publica un comentari a l'entrada