les raons del poble

Parlant amb companys de feina de les properes eleccions del 9 de març m'he trobat amb algunes opinions que no se fins a quin punt són majoritàries, però que m'han fet pensar: Una, les eleccions són cosa de dos, ZP o Rajoy; una altre: cap partit solucionarà res; un mes: entre votar un o l'altre, triaria el que tornés més calers, el ZP diu que donarà 400€, doncs ZP, que el Rajoy millora l'oferta, doncs el Rajoy.

Bé, aquesta era una tertúlia en la que parlaven gent que normalment no estan interessats per la política, llevat, si de cas, del moment de les eleccions. El seu primer dubte és anar o no anar a votar, el segon dubte que tenen és el de a qui votar.

La cosa a mi em provoca reflexions. Suposo que un militant de partit més militant que no pas jo hauria tractat de fer un miting per demanar el vot per a l propi partit, però en el meu cas em vaig sorprendre de veure com tan ràpidament es reduïen les eleccions a una tria entre dos candidats. O com no es distingia entre opcions antagòniques o com es contemplava la subhasta del vot en termes estrictament monetaris: 400 euros a la una, 400 euros a les dues, 400 euros a les tres.

Suposo que un militant més militant s'hauria escandalitzat, però jo crec que el poble és savi i que parla per boca dels companys de feina, de la senyora de la neteja i dels veïns pensionistes. Per tant, vaig posar-me a meditar sobre el que el poble estava dient.

El poble estava dient que el sistema de partits i les llistes tancades han reduït la tria de diputats a l'obtenció d'uns mers percentatges o quotes de poder. A les llistes hi van noms de persones, però podrien anar-hi igual els productes de la llista de la compra, o les classificacions de la lliga. No es trien ideologies, ni tan sols partits, es tria la imatge d'un candidat. És l'únic que de veritat es pot triar, tenint en compte que la confecció de les llistes és una matèria reservada a les direccions dels partits.

Conseqüentment, si només es tracta de triar entre un candidat o altre, i no hi compta per res la ideologia, és lícit triar, per exemple, el candidat més ben pentinat, o el que tingui els ulls més bonics, o el cos més esvelt o la cigala més llarga.

O, molt millor, si realment no hi compta per res la ideologia i vist que la governació és una cosa en la que no tenim res a decidir, llavors és lícit triar el candidat que ens faci els regals més bons, o vist que com això de fer regals sempre és molt compromès, millor fer com els avis amb els nets adolescents: regalar calers i que cadascú se'ls gasti en el que més li agradi.

Tanmateix, el poble ja té molta experiència com a consumidor i sap que les campanyes publicitàries en que et regalen coses, molts cops has d'aguantar discursos molt llargs per a regals que després tampoc són el que t'havien promès. Per aquesta raó, el poble es planteja no anar a votar, doncs tampoc en trauria un gran profit.

Que el poble sàpiga que la ideologia no compta no s'ha d'interpretar amb que el poble no distingeixi entre una ideologia o altre, o que el poble es pensi que no existeixen les ideologies -el poble prou que sap que existeixen- o que el poble no sàpiga que hi ha més de dues opcions, o que el poble no sàpiga que es trien diputats i no percentatges.

El poble sap que hi han uns polítics que es diuen de dretes i que volen privatitzar totes les coses públiques per a quedar-se-les ells o els seus amics per quan no facin de polítics; i el poble sap que hi han uns que es diuen d'esquerres que també estan privatitzant o bé directament, o bé amb la curiosa fórmula de les empreses mixtes públic-privat on, de fet, ells manen a les empreses públiques amb la ganga de poder fer de polítics a l'hora.

Uns i altres diuen que abaixaran impostos pel bé del poble, i llavors el poble es pregunta qui pagarà les pensions, la sanitat i l'ensenyament públic. I el poble també es pregunta si potser alguna empresa privada (o mixta) no acabarà prestant aquests serveis, però no amb voluntat de servei, sinó amb voluntat de lucre.

El poble també es pregunta com pot ser que es reparteixin 400 per a cadascú i si això és just, o 2500€ per nadó, o un xec de 20o€ per lloguer. El poble es pregunta si això servirà per alguna cosa més que per pujar en 200€ o més els preus dels lloguers, o fer més cars els bolquers, els mobles infantils, la roba de nens, o les guarderies en un total agregat de 2500€ o més, o si, senzillament l'IPC ens portarà una pujada de preus que farà que els 400€ desapareguin abans d'haver-los cobrat.

Els de la dreta ja ho volien fer tot això i molt més. Que els de l'esquerra actuïn com els de la dreta és quelcom que resulta força descoratjador. Com va dir algú: per votar a la còpia, millor votar l'original. Els de l'esquerra en diuen d'això ocupar el centre. El poble potser pensa que d'això se'n diu connivència amb la dreta.

Vist que la dreta i "l'esquerra" actuen igual, potser sí que el poble té raó a l'hora de decidir-se pel candidat més bufó, o amb un tarannà més afable. Però també podria decidir que millor anar-se'n a la platja, o a la muntanya, o quedar-se a casa veient la tele. Que voti sa mare i a mi no m'emprenyis.

El poble té la possibilitat també de votar altres opcions. Aquestes opcions poden ser una tercera via si són prou fortes per trencar el bipartidisme. No està escrit que al parlament espanyol només hi hagin d'haver dos blocs hegemònics. Pot haver-hi un tercer bloc que, sense ser hegemònic, sigui prou fort per decantar la balança, o per fiscalitzar al govern sigui del color que sigui, o si és que realment la cosa no dóna per més, que una part del poble d'aquí es pensa que no en dóna, per veure si poden dur el peix al cove del poble d'aquesta banda d'aquí.

I el poble que sembla cansat per això del paripé de les eleccions i un sistema "democràtic" que no ho és gaire. El poble que està cansat de legitimar amb el seu vot a unes elits de polítics-empresaris que juguen a les multinacionals amb diners públics. El poble que veu com li volen comprar el vot amb diners públics aquells que suposadament haurien de defensar els serveis públics de qualitat i la utilització dels impostos pel bé de tots i, en particular, dels més desafavorits.

Jo, com el poble, d'aquesta dreta i d'aquesta "esquerra" no en vull saber res. Però no em quedaré a casa. Aposto per la tercera via.