M'ha cridat molt l'atenció la notícia de la descoberta d'una tribu indígena a la selva de l'Amazones que no ha tingut cap contacte previ amb la "civilització".
Segons diuen, al món pot haver-hi un centenar de tribus com aquesta: que no han estat mai vistos. En la seva major part, però, s'ubicarien a la regió amazònica.
A la tribu de la notícia els han vist durant el vol de l'helicòpter d'una ONG que te l'objectiu de protegir aquestes tribus de l'assalt de les empreses que estan explotant els recursos naturals de la selva de l'Amazones.
No puc deixar de veure la similitud entre la tasca d'aquesta ONG amb la "missió permanent de recerca de noves civilitzacions, arribant allà on no ha arribat mai ningú" de la nau estel·lar Enterprise de la sèrie Star Trek. Una de les pel·lícules de la sèrie, "Insurrection", comença amb la tripulació de la nau camuflada a un planeta fent l'observació de la seva civilització. La intenció de l'expedició és observar sense ser vistos fins trobar la forma de manifestar-se de forma amistosa i provocant els mínims daltabaixos a la societat observada.
La ONG aquesta no ha estat tan escrupolosa com el capità Picard. Està clar que als indígenes de l'Amazones, l'aparició d'un monstruós insecte bramulant al cel, farcit d'éssers amb aparença d'homes només els podia provocar una reacció extraordinària. La vida de la seva tribu ha patit un xoc traumàtic, que hauran d'assimilar.
El cas és que el descobriment d'aquesta tribu convida a rumiar sobre la condició humana. Ells viuen al segle XXI, igual com nosaltres però la seva forma de vida, segons diuen, no ha variat de forma substancial des del neolític.
Això ultim potser és més discutible. La falta de registres escrits, però, ens deixa sense la possibilitat d'investigar quina ha estat l'aventura històrica d'aquesta tribu. Dir que no ha canviat res en milers d'anys és una opció, però tal vegada afirmar-ho sigui simplificar més del compte.
Què en pensaria del nostre món un científic extraterrestre que investigués les societats humanes? per a ell, tant els indis de l'Amazones com nosaltres mateixos seriem objecte d'estudi. No en faria diferències, per ell tots seriem terrícoles.
Potser no ens veuria tan diferents com nosaltres mateixos estem disposats a acceptar. El nostre major desenvolupament tecnològic potser ens fa mirar amb desdeny aquestes societats "primitives", tot i que primer de tot cal dir que ells també han arribat al segle XXI sense que els hagi calgut tota la nostra tecnologia. Això posa una mica en entredit aplicar el qualificatiu de "primitiu" a la seva societat: "primitiu" afegeix el matís de que hi ha d'haver una evolució forçosament. És dir, que la història de les societats marxa inevitablement en el sentit del progrés tècnic. Jo això no ho veig tan clar. De fet, per saber-ho caldria fer una foto de les societats del planeta cada mil anys durant, posem, 10000 anys i comparar, per dir alguna cosa.
De fet, 10000 anys corresponen més o menys a l'antiguitat dels rastres prehistòrics corresponents al neolític. De fet, podríem dir que durant milers d'anys el progrés tècnic no ha estat quelcom de general a les societats del món. Només ha estat un element general en els darrers temps i més aviat com el resultat de la destrucció de societats anteriors i la seva substitució per la societat tècnicament superior. O sigui: el "progrés" científic s'ha escampat pel món a punta de baioneta. L'expansió del progrés científic per les armes ha estat el resultat col·lateral de l'expansió de societats depredadores de recursos naturals.
En tot cas, posats a parlar de societats superiors o inferior potser primer caldria demanar "en què?". Afrontar aquesta pregunta de forma científica té un greu escull a superar: l'anàlisi científica ha de deslliurar-se de judicis de valor. Això, però, és extremadament complicat. Caldria decidir els indicadors adequats que mesurin el grau de desenvolupament humà. La dificultat és que la tria dels indicadors ja suposa un judici de valor. Un intent d'aconseguir un indicador que acompleixi aquests requisits és l'índex desenvolupament humà. Tot i que segurament en podríem discutir perquè te en compte uns paràmetres i no uns altres.
Que una societat aparegui més amunt o més avall en les taules de desenvolupament segons determinats índexs no pot abocar-nos a fer el judici de valor: "aquesta societat és millor o és pitjor". Com a molt podríem dir que el seu nivell tècnic és menor. Es podria discutir si són més "primitius".
A menys, és clar, que estiguem disposats a acceptar que nosaltres mateixos som "més primitius" que els noruecs, doncs és Noruega el país que ostenta l'IDH ('índex de desenvolupament humà) més alt de tots.
Tornem al científic extraterrestre. A mi em fa l'efecte que per a ell no hi hauria una diferència important entre uns individus i altres. Com l'extraterrestre no formaria part de cap societat humana, estaria lliure del prejudici cultural que això suposa i no faria judicis de valor del tipus "Són millors perquè disposen de més coneixements científics". De fet, potser descobriria que sota la nostra aparent superioritat tecnològica seguim confiant l'explicació del món a mites.
A la nostra societat, les explicacions científiques de la realitat són desconegudes per molta gent, o són conegudes amb moltes imprecisions, mancances i errors. De fet, dins la nostra societat, les "explicacions científiques" en molts casos no són més que relats mitològics.
De fet, és allò que s'ha dit tants cops. Per alguna cosa al nostre món té tant d'èxit la pseudociència. És per que la ciència cada cop ocupa més l'espai abans reservat a la religió o als mites en l'explicació de la realitat. En aquest sentit, no som tan diferents. Els relats "científics" han substituït les creences religioses.
La cosa arriba al punt que es pretenen demostrar "científicament" valors morals o ètics. O s'apel·la a l'"autoritat" moral que aporta la ciència.
La ciència és capaç de "fer miracles". Però la comprensió íntima d'aquests "miracles" s'escapa a la majoria que en tenen prou amb una explicació superficial, incompleta o errònia, és dir, amb un mite. És més, ningú és capaç d'abastar totes les branques del coneixement, per tant, poc o molt, tots creiem en mites. El fet que hi hagi algú al món que comprengui de forma íntima aquell procés científic no invalida que per a tu segueixi sent un mite.
En aquest sentit, potser el més intel·ligent seria acceptar que l'explicació mitològica de la realitat resulta el més convenient manta vegades.
Posem un exemple: La descripció del sistema solar. Des d'un punt de vista antropològic, la explicació del sistema solar no és més que un relat. Aquesta tribu de l'Amazones deuen tenir també un relat que explica les llums del cel a la nit.
Amb la literatura o les arts, passa igual. Només són relats. Totes aquestes tribus també tenen relats i històries que passen de pares a fills.
És evident que hi ha diferències abismals pel que fa a la sofisticació d'uns i altres, o en el grau de desenvolupament tècnic. Però no hi ha una superioritat intrínseca d'una societat sobre l'altre. Totes dues conviuen a l'hora al segle XXI. No hi ha res en una o altre societat que en faci als seus membres "millors" humans.
No som tan diferents d'aquest indis. Ells i nosaltres, senzillament, som humans.
dissabte, 31 de maig del 2008
dimecres, 28 de maig del 2008
L'ACB censura el català
Prohibeixen respondre en català en la roda de premsa prèvia al primer assalt Barça-TAU
Actualitzat a les 21:34 h 28/05/2008"En la roda de premsa oficial que s'ha fet a les instal·lacions del FC Barcelona, prèvia al partit Barça-TAU de dijous, no s'ha permès respondre en català ni als entrenadors ni als jugadors. Segons el responsable de premsa del club, per petició expressa de l'ACB. Això ha provocat una situació incòmoda als dos capitans, que, quan es disposaven a respondre en català, han vist com el moderador de la roda de premsa els obligava a parlar en castellà."
(Notícia del 3cat24.cat)La reacció dels jugadors i l'entrenador de Barça i Tau ha sigut posar mala cara però continuar en castellà.
Anava a dir que ara es podria encetar una campanya de mails als malparits de l'ACB i dir-lis que es fiquin la seva censura al cul. Però - oh,sorpresa!- miro la pàgina web (només en castellà) de l'ACB i la seva adreça de contacte és, esgarrifança:
Oficinas: c/ Iradier 37 - 08017 Barcelona
Teléfono: 93.417.24.04
Fax: 93.418.23.94
Web: http://www.acb.com
Patètic. De Barcelona. Els molt malparits tenen les oficines a Barcelona...
Bé, no tenen correu de contacte. Però vist que estan aquí al costat, potser que anem en persona a dur-lis el correu de protesta.
Hi ha un cas paral·lel, d'alguna manera similar: el cas del mosso d'esquadra al que el jutge ha dictaminat que té l'obligació de fer els atestats en català.
Suposo que quan hom treballa a compte d'altre té l'obligació de treballar segons les normes que li imposen.
En aquest sentit, un treballador del govern català té l'obligació de conèixer i emprar el català com a llengua de treball. Les comunicacions escrites es faran en català, llevat de casos excepcionals.
Les tripulacions de vols internacionals tenen l'obligació de parlar l'anglès i tan bon punt s'envolen, l'anglès passa a ser la llengua habitual.
Fent una extraordinària extrapolació, llavors es podria considerar que els jugadors del Barça i del Tau són empleats de l'ACB o, si més no, estan lligats pels contractes comercials de l'ACB i, per tant, l'ACB imposa les seves normes al Barça i al TAU i, per extensió, als seus jugadors. En aquest sentit, si l'ACB diu que els jugadors només poden parlar hongarès a les rodes premsa, doncs així haurà de ser.
Recordo que el Dani Pedrosa tenia una clàusula en el seu contracte comercial amb una empresa (crec que Telefónica de España) segons la qual, si guanyava una carrera la única bandera que podia portar en la volta d'honor era l'espanyola.
Totes aquestes normes tenen una única intenció: evitar la terrible molèstia que suposa als espanyols sentir parlar en català, o evitar-los la terrible decepció de la visió d'una senyera en mans d'un català vencedor a una competició internacional.
Es veu que això fa perdre vendes als patrocinadors.
De tot plegat, intueixo que, en el cas de l'ACB, deuen pensar que la final la juguin un club català i un de basc, amb jugadors que parlen català en tots dos equips és gairebé una ofensa per als espanyols.
Per això, l'ACB prohibeix l'ús del català en una roda de premsa a can Barça. Estan provant d'espanyolitzar una final en la que, com ja ho deia un jugador del Real Madrid fa molts anys quan el Barça va guanyar la lliga: "me sabe mal que gane la liga un equipo que no es español".
O Barça o Tau guanyaran la lliga ACB. No serà, doncs, un equip espanyol qui la guanyi.
Com això els farà perdre calers, ara proven d'espanyolitzar la final estrangera. En el fons els hem d'agrair que ells ho tinguin tant clar que no som espanyols. A veure si aquí alguns també comencen a veure-ho clar.
Pel camí, però, potser recordar-los que el català és llengua oficial i pròpia de Catalunya, que per desgràcia, a dia d'avui és una comunitat autònoma de l'estat. Que a l'NBA es poden fer preguntes en català i es poden rebre respostes també en català i ningú prohibeix això.
Que s'ho facin mirar.
Que per no emprenyar als espanyols -que s'emprenyen per tot- a canvi fer emprenyar als catalans és un costum del qual alguns ja en tenim els collons plens.
Aquestes coses les acabaran pagant.
dilluns, 26 de maig del 2008
Aturem el transvasament
La sequera s'ha acabat. L'episodi de pluges que ens beneeix permet dir que, formalment, la llargua sequera ha arribat a la seva fi. Segurament les pluges allunyen el fantasma de les restriccions de forma definitiva.
Tanmateix, l'escassedat persisteix. La sequera ha estat un fenomen conjuntural, amb el que segurament haurem de conviure més sovint en el futur degut al canvi climàtic.
Conjuntural, però no havia deixat mai tan a la vora del KO al país com enguany, degut a que la sequera conjuntural s'ha combinat perillosament amb l'escassedat, aquesta sí, estructural.
Però plou i ja no hi ha sequera o, si més no, els registres pluviomètrics per enguany arribaran fàcilment a valors agregats corresponents a un any amb valors estadístics mitjans, o àdhuc, plujós.
L'escassedat, però, persisteix, com s'han encarregat de recordar des del govern. L'aigua embassada arriba al 40% de la capacitat dels pantans, quan l'any passat estava per sobre del 60%. per aquestes mateixes dates. L'any passat es parlava d'escassedat, amb molt més motiu enguany, doncs.
Dit d'una altre forma, caldrà seguir portant aigua amb vaixells, recuperant aqüífers, millorant l'eficiència en el transport i utilització d'aquest recurs, caldrà seguir estalviant i s'ha de mantenir la prohibició d'omplir piscines, rentar vehicles o regar jardins. Estem en estat d'excepcionalitat. Cal seguir actuant d'acord amb el fet incontestable de que a Catalunya, a dia d'avui, tenim escassedat estructural d'aigua.
L'escassedat estructural persisteix. Tanmateix, les restriccions d'aigua potable s'allunyen. En aquest sentit, la proposta de derogar el decret de transvasament si es garanteix el subministre a l'àrea metropolitana té tot el sentit del món. Tant IC com Esquerra han llençat la proposta i crec que cal atendre-la.
Potser la situació d'excepcionalitat obligava a solucions tan radicals com la del transvasament. Tanmateix, algun sant del cel que ens deu estimar, ens deixa el camí lliure per a que no calgui comprovar-ho. Només que plogui una mica més, es disposarà de marge suficient com per capgirar la situació d'escassedat estructural sense haver de posar una bomba de rellotgeria a l'Ebre.
El decret està promulgat, però de savis és rectificar. Més ara que la natura es posa de part nostra.
Aturem el transvasament. Derogació del decret ja! Esquerra i IC de les terres de l'Ebre sempre van estar amb el riu; avui les direccions nacionals de tots dos partits s'han alineat amb els que defensen l'Ebre; Ara li toca al PSC fer el pas i aturar el projecte.
Un govern va caure per l'empenta del riu. Que no en caigui un altre.
Tanmateix, l'escassedat persisteix. La sequera ha estat un fenomen conjuntural, amb el que segurament haurem de conviure més sovint en el futur degut al canvi climàtic.
Conjuntural, però no havia deixat mai tan a la vora del KO al país com enguany, degut a que la sequera conjuntural s'ha combinat perillosament amb l'escassedat, aquesta sí, estructural.
Però plou i ja no hi ha sequera o, si més no, els registres pluviomètrics per enguany arribaran fàcilment a valors agregats corresponents a un any amb valors estadístics mitjans, o àdhuc, plujós.
L'escassedat, però, persisteix, com s'han encarregat de recordar des del govern. L'aigua embassada arriba al 40% de la capacitat dels pantans, quan l'any passat estava per sobre del 60%. per aquestes mateixes dates. L'any passat es parlava d'escassedat, amb molt més motiu enguany, doncs.
Dit d'una altre forma, caldrà seguir portant aigua amb vaixells, recuperant aqüífers, millorant l'eficiència en el transport i utilització d'aquest recurs, caldrà seguir estalviant i s'ha de mantenir la prohibició d'omplir piscines, rentar vehicles o regar jardins. Estem en estat d'excepcionalitat. Cal seguir actuant d'acord amb el fet incontestable de que a Catalunya, a dia d'avui, tenim escassedat estructural d'aigua.
L'escassedat estructural persisteix. Tanmateix, les restriccions d'aigua potable s'allunyen. En aquest sentit, la proposta de derogar el decret de transvasament si es garanteix el subministre a l'àrea metropolitana té tot el sentit del món. Tant IC com Esquerra han llençat la proposta i crec que cal atendre-la.
Potser la situació d'excepcionalitat obligava a solucions tan radicals com la del transvasament. Tanmateix, algun sant del cel que ens deu estimar, ens deixa el camí lliure per a que no calgui comprovar-ho. Només que plogui una mica més, es disposarà de marge suficient com per capgirar la situació d'escassedat estructural sense haver de posar una bomba de rellotgeria a l'Ebre.
El decret està promulgat, però de savis és rectificar. Més ara que la natura es posa de part nostra.
Aturem el transvasament. Derogació del decret ja! Esquerra i IC de les terres de l'Ebre sempre van estar amb el riu; avui les direccions nacionals de tots dos partits s'han alineat amb els que defensen l'Ebre; Ara li toca al PSC fer el pas i aturar el projecte.
Un govern va caure per l'empenta del riu. Que no en caigui un altre.
diumenge, 25 de maig del 2008
Eurofan
Jo sóc Eurofan. Ho proclamo. M'entusiasma això dels "douze points" i dels "twelve points".
I ahir, des de Belgrad, Sèrbia, antiga nació constituida en república de nova creació, va ser la gran nit del festival. El rus Dima Bilan va guanyar el festival. Aquest noi interpreta a la perfecció aquella cosa de "l'ànima eslava": cantants amb un sentiment i un dramatisme que posen la gallina de pell que diria Cruyff.
Dima Bilan - Believe (YouTube)
Encara que de gallina la pell també la posava la contundent, espectacular, absolutament divina Ani Lorak. La ucraïnesa va quedar segona i a mitja Europa (la meitat de sexe masculí, i potser part de la meitat del femení) encara li tremolen els genolls.
Ina Lorak - Shady Lady (VeoH)
Per si fos poc, la tercera classificada, Kalomira, de Grècia, podia competir en bellesa amb la deessa eslava, tot i que, sens dubte, es tracta de prototipus de bellesa diferents. Només cap a la part final del concurs es va decantar la balança en favor de la ucraïnesa. Durant bona part de la nit, la representant de Grècia semblava que anava a quedar com a propietària de la segona plaça.
Kalomira - Secret combination (Veoh)
Pel camí van quedar participacions molt notables: l'espectacular posada en escena d'àngels i dimonis de l'Azerbadjan; Els divertits pirates letons; Els sanots, fortots i rossots heavies de Finlàndia; la divertidissima actuació, en anglès, del barbut representant francès; l'anunci de Cruzcampo protagonitzat pels danesos; la poderosa versió turca dels Foo Fighters; El tango amb rapper jubilat dels croates; la delirant posada en escena dels bosnis; la dolça cantant albanesa; la múrria i picant cantant armènia; la pacifista invident georgiana; o la gran actuació de britànics i romanesos. I segur que em deixo algú.
També pel camí, a les semifinals, es va quedar Gisela, representant d'Andorra. Al meu parer la Gisela es va autoeliminar amb el modelet que portava. Exactament què significava el seu estrany barret? amb perdó, però semblava un escarabat. No entenc quin problema hi havia en fer que la noia lluïs un model més afavoridor, com el de la grega, la ucraniana o la sueca.
Menció apart pel chikilikuatre. Que feia aquest senyor ahir? era una broma, oi? Tot i que he de reconèixer que va obtenir molts més punts que no pas em pensava i això em porta al següent raonament: Primera, Eurovision és la demostració que el nacionalisme és la ideologia més important d'Europa; segona: el mèrit, l'esforç, el treball són només una part, i no la més decisiva, en la consecució de bons resultats. Més important, com en la vida mateixa, ho són els padrins, l'amiguisme o l'enchufisme.
Un exemple. El Chikilikuatre, va rebre douze points d'Andorra i dix points de Portugal. Quins pebrots. Si algun dia a Eurovision participen Catalunya, Païs Basc, Galícia, Castella, i potser Canàries, Andalusia, País Valencià, Balears, adhuc potser Lleó i Aragó el que serà segur és que apareixerà un lobby ibèric tant o més potent que l'escandinau, l'ex-soviètic o el balcànic... O potser no. Està per veure si amb cadascú pel seu compte estaríem parlant de països amics, de països indiferent entre ells o, directament, d'enemics irreconciliables.
A mi, en tot cas, m'agradaria provar-ho.
Algú em dirà que parlar d'independències nacionals i barrejar-ho amb el festival d'Eurovision és d'una superficialitat extraordinària. Hi estic d'acord. Però passa una cosa, recordo que a l'entrevista que li van fer a Carod-Rovira al "tengo una pregunta para usted" la gent del públic li va preguntar més d'un cop "Si Catalunya és independent, amb qui jugarà el Barça?". Per la gent del públic, allò semblava ser l'obstacle més greu i el motiu més important per oposar-se a la independència de Catalunya. Això em fa pensar un parell de coses: una, que l'argument a favor de la independència que és la creació d'un lobby ibèric a Eurovision és un argument que està a l'alçada intelectual de l'argument en contra dels aficionats unionistes del Barça; i segona, tranquil·litat, qui planteja aquestes objeccions no matarà per defensar les seves idees. En aquest sentit Eurovision és del millor que ofereix la civilització: Una quarantena de cantants que representen als corresponents països que competeixen en un festival de cançons, i després es voten per afinitats o simpaties. A mi m'omple d'optimisme. És molt més humà que els jocs olímpics.
D'això dels països amics, una companya de feina m'explicava, després d'un viatge per Polònia, havent visitat Varsòvia i el ghetto, que els polonesos es malfiaven de tothom. No podien veure ni als ex soviètics ni als alemanys per la rancúnia històrica que els guarden des de la segona guerra mundial i la guerra freda, tampoc poden veure als aliats per que interpreten que els van fer servir com moneda de canvi amb la URSS. Ahir Polònia va quedar a les últimes posicions, tot i que la seva actuació va ser prou solvent. Itàlia, que no ha entès això de l'Eurovision, fa molts anys que no juga. Però, és clar, també voten a Berlusconi.
El que és molt interessant és que l'esquema de repartiment de vots va néixer de les votacions populars. En aquest sentit crec hi han dues forces principals que l'expliquen: les afinitats nacionals, ètniques, culturals, per una banda; i la quantitat d'emigrants. Això explica, per exemple, el tradicional vot alemany cap a Turquia, o els resultats de Romanesos i Bosnis.
Amb tot, una part sí que compta el propi esforç. Rússia, Ucraïna i Grècia, poc o molt van rebre vots de tots els països.
Ahir va ser, doncs, un dia de molt de nacionalisme a Europa. A Catalunya també, amb el partit disputat amb Argentina. La recent sentència judicial del TAS ratifica la federació catalana de bitlles com a membre de ple dret de la federació internacional i dictamina que, en l'àmbit internacional, les lleis espanyoles no estan per sobre de les internacionals (és penós que hagi calgut arribar a corts internacionals per obtenir una conclusió tan evident).
Aquesta sentència obre la porta al reconeixement oficial de les seleccions catalanes. Per la seva banda, per fer palanca amb aquesta sentència, des de la federació catalana de futbol s'impulsa un Torneig de les Nacions (a l'estil del Sis Nacions de Rugby). Una competició on sobre el paper hi podran participar seleccions FIFA i no FIFA.
Poc a poc es van aconseguint reconeixements internacionals. Fins hi tot l'estat francès, en una decisió recent i sobtada i que encara cal valorar, ha reconegut explícitament a la seva constitució les llengües regionals, entre elles el català. A priori, això és bo. És un pas endavant. Pas a pas. Poc a poc.
De mica en mica, s'omple la pica.
I ahir, des de Belgrad, Sèrbia, antiga nació constituida en república de nova creació, va ser la gran nit del festival. El rus Dima Bilan va guanyar el festival. Aquest noi interpreta a la perfecció aquella cosa de "l'ànima eslava": cantants amb un sentiment i un dramatisme que posen la gallina de pell que diria Cruyff.
Dima Bilan - Believe (YouTube)
Encara que de gallina la pell també la posava la contundent, espectacular, absolutament divina Ani Lorak. La ucraïnesa va quedar segona i a mitja Europa (la meitat de sexe masculí, i potser part de la meitat del femení) encara li tremolen els genolls.
Ina Lorak - Shady Lady (VeoH)
Per si fos poc, la tercera classificada, Kalomira, de Grècia, podia competir en bellesa amb la deessa eslava, tot i que, sens dubte, es tracta de prototipus de bellesa diferents. Només cap a la part final del concurs es va decantar la balança en favor de la ucraïnesa. Durant bona part de la nit, la representant de Grècia semblava que anava a quedar com a propietària de la segona plaça.
Kalomira - Secret combination (Veoh)
Pel camí van quedar participacions molt notables: l'espectacular posada en escena d'àngels i dimonis de l'Azerbadjan; Els divertits pirates letons; Els sanots, fortots i rossots heavies de Finlàndia; la divertidissima actuació, en anglès, del barbut representant francès; l'anunci de Cruzcampo protagonitzat pels danesos; la poderosa versió turca dels Foo Fighters; El tango amb rapper jubilat dels croates; la delirant posada en escena dels bosnis; la dolça cantant albanesa; la múrria i picant cantant armènia; la pacifista invident georgiana; o la gran actuació de britànics i romanesos. I segur que em deixo algú.
També pel camí, a les semifinals, es va quedar Gisela, representant d'Andorra. Al meu parer la Gisela es va autoeliminar amb el modelet que portava. Exactament què significava el seu estrany barret? amb perdó, però semblava un escarabat. No entenc quin problema hi havia en fer que la noia lluïs un model més afavoridor, com el de la grega, la ucraniana o la sueca.
Menció apart pel chikilikuatre. Que feia aquest senyor ahir? era una broma, oi? Tot i que he de reconèixer que va obtenir molts més punts que no pas em pensava i això em porta al següent raonament: Primera, Eurovision és la demostració que el nacionalisme és la ideologia més important d'Europa; segona: el mèrit, l'esforç, el treball són només una part, i no la més decisiva, en la consecució de bons resultats. Més important, com en la vida mateixa, ho són els padrins, l'amiguisme o l'enchufisme.
Un exemple. El Chikilikuatre, va rebre douze points d'Andorra i dix points de Portugal. Quins pebrots. Si algun dia a Eurovision participen Catalunya, Païs Basc, Galícia, Castella, i potser Canàries, Andalusia, País Valencià, Balears, adhuc potser Lleó i Aragó el que serà segur és que apareixerà un lobby ibèric tant o més potent que l'escandinau, l'ex-soviètic o el balcànic... O potser no. Està per veure si amb cadascú pel seu compte estaríem parlant de països amics, de països indiferent entre ells o, directament, d'enemics irreconciliables.
A mi, en tot cas, m'agradaria provar-ho.
Algú em dirà que parlar d'independències nacionals i barrejar-ho amb el festival d'Eurovision és d'una superficialitat extraordinària. Hi estic d'acord. Però passa una cosa, recordo que a l'entrevista que li van fer a Carod-Rovira al "tengo una pregunta para usted" la gent del públic li va preguntar més d'un cop "Si Catalunya és independent, amb qui jugarà el Barça?". Per la gent del públic, allò semblava ser l'obstacle més greu i el motiu més important per oposar-se a la independència de Catalunya. Això em fa pensar un parell de coses: una, que l'argument a favor de la independència que és la creació d'un lobby ibèric a Eurovision és un argument que està a l'alçada intelectual de l'argument en contra dels aficionats unionistes del Barça; i segona, tranquil·litat, qui planteja aquestes objeccions no matarà per defensar les seves idees. En aquest sentit Eurovision és del millor que ofereix la civilització: Una quarantena de cantants que representen als corresponents països que competeixen en un festival de cançons, i després es voten per afinitats o simpaties. A mi m'omple d'optimisme. És molt més humà que els jocs olímpics.
D'això dels països amics, una companya de feina m'explicava, després d'un viatge per Polònia, havent visitat Varsòvia i el ghetto, que els polonesos es malfiaven de tothom. No podien veure ni als ex soviètics ni als alemanys per la rancúnia històrica que els guarden des de la segona guerra mundial i la guerra freda, tampoc poden veure als aliats per que interpreten que els van fer servir com moneda de canvi amb la URSS. Ahir Polònia va quedar a les últimes posicions, tot i que la seva actuació va ser prou solvent. Itàlia, que no ha entès això de l'Eurovision, fa molts anys que no juga. Però, és clar, també voten a Berlusconi.
El que és molt interessant és que l'esquema de repartiment de vots va néixer de les votacions populars. En aquest sentit crec hi han dues forces principals que l'expliquen: les afinitats nacionals, ètniques, culturals, per una banda; i la quantitat d'emigrants. Això explica, per exemple, el tradicional vot alemany cap a Turquia, o els resultats de Romanesos i Bosnis.
Amb tot, una part sí que compta el propi esforç. Rússia, Ucraïna i Grècia, poc o molt van rebre vots de tots els països.
Ahir va ser, doncs, un dia de molt de nacionalisme a Europa. A Catalunya també, amb el partit disputat amb Argentina. La recent sentència judicial del TAS ratifica la federació catalana de bitlles com a membre de ple dret de la federació internacional i dictamina que, en l'àmbit internacional, les lleis espanyoles no estan per sobre de les internacionals (és penós que hagi calgut arribar a corts internacionals per obtenir una conclusió tan evident).
Aquesta sentència obre la porta al reconeixement oficial de les seleccions catalanes. Per la seva banda, per fer palanca amb aquesta sentència, des de la federació catalana de futbol s'impulsa un Torneig de les Nacions (a l'estil del Sis Nacions de Rugby). Una competició on sobre el paper hi podran participar seleccions FIFA i no FIFA.
Poc a poc es van aconseguint reconeixements internacionals. Fins hi tot l'estat francès, en una decisió recent i sobtada i que encara cal valorar, ha reconegut explícitament a la seva constitució les llengües regionals, entre elles el català. A priori, això és bo. És un pas endavant. Pas a pas. Poc a poc.
De mica en mica, s'omple la pica.
dissabte, 24 de maig del 2008
Crisi global
No cal seguir les notícies per adonar-se que hi ha crisi. Als assalariats nomes ens cal fer comptes a fi de mes. En el millor dels caos es notarà que no es pot estalviar tant. En els pitjors tenim tota una escala que va des d'estar-se de coses fins a la tragèdia.
Des dels mitjans les noticies van en aquest sentit, però, la informació és ocasionalment contradictòria. En diuen una de freda i una de calenta. Tanmateix hi han uns fets que són indiscutibles:
- el preu del petroli puja sense aturar-se. Avui el barril de petroli costa el doble que fa un any. Algunes previsions diuen que pot acabar l'any fregant els 200$
- Arreu del món han esclatat revoltes per l'encariment dels aliments. Hi ha escassedat d'arròs (aliment bàsic per a mig món).
- El mercat immobiliari i les hipoteques subprime estan suposant un cop demolidor a l'economia dels EUA. A Catalunya, a l'estat espanyol en general, ens diuen que la crisi dels EUA no ens afectarà perquè els bancs i les caixes no han entrat en el joc de les subprime nord-americanes però no se'ns diu que, en realitat, hipoteques subprime és exactament el que han estat concedint els bancs i caixes aquests darrers anys a casa nostra. És dir, potser és cert que non ens afectarà la crisi importada dels EUA, però és que en tenim una d'autòctona de les mateixes característiques, o pitjor.
- Els mitjans ens diuen que s'atura el consum, que es compren menys electrodomèstics, que la gent surt menys... les revisions dels analistes redueixen les previsions de creixement fins a valors propers a zero. Properes revisions ens parlaran de recessions?
- Ja he dit al començament que parlava des del punt de vista de l'assalariat que soc. Els petits empresaris també estan notant la crisi. No tothom nota la crisi de la mateixa manera. Malgrat aquest panorama, les grans empreses segueixen exhibint (indecents) beneficis.
La pregunta que em faig és: quan es tocarà fons? les noticies són contradictòries, algunes declaracions diuen que ja s'ha tocat fons tot i que els efectes encara es notaran durant força temps. La sospita és que aquestes declaracions van més en la línia de calmar els ànims per evitar el pànic i que no responen a una anàlisi de situació.
Dit d'una altra forma. Podria ser que les notícies optimistes siguin, directament, mentides. És aquella vella cançó que diu que els "mercats" depenen de la confiança dels consumidors.
És molt emprenyador. Podríem dir: hi ha crisi, la gent no arriba a fi de mes. Però per a que certs comptes de resultats surtin bé cal que el públic segueixi consumint. Cal que cada cop es consumeixi més. I que es fa? es menteix. Es diu que les coses milloraran aviat i que no cal preocupar-se. Consumiu, consumiu, maleïts!
Quan es tocarà fons? quants llençols perdrem pel camí? és aquesta, com diu el LEAP, una crisi global del sistema que canviarà de forma profunda les relacions econòmiques mundials i la nostra forma de vida particular?
Caldrà seguir-ho, estar atents i ser prudents, sobretot perquè, més que mai, aquest cop ens juguem les garrofes.
Des dels mitjans les noticies van en aquest sentit, però, la informació és ocasionalment contradictòria. En diuen una de freda i una de calenta. Tanmateix hi han uns fets que són indiscutibles:
- el preu del petroli puja sense aturar-se. Avui el barril de petroli costa el doble que fa un any. Algunes previsions diuen que pot acabar l'any fregant els 200$
- Arreu del món han esclatat revoltes per l'encariment dels aliments. Hi ha escassedat d'arròs (aliment bàsic per a mig món).
- El mercat immobiliari i les hipoteques subprime estan suposant un cop demolidor a l'economia dels EUA. A Catalunya, a l'estat espanyol en general, ens diuen que la crisi dels EUA no ens afectarà perquè els bancs i les caixes no han entrat en el joc de les subprime nord-americanes però no se'ns diu que, en realitat, hipoteques subprime és exactament el que han estat concedint els bancs i caixes aquests darrers anys a casa nostra. És dir, potser és cert que non ens afectarà la crisi importada dels EUA, però és que en tenim una d'autòctona de les mateixes característiques, o pitjor.
- Els mitjans ens diuen que s'atura el consum, que es compren menys electrodomèstics, que la gent surt menys... les revisions dels analistes redueixen les previsions de creixement fins a valors propers a zero. Properes revisions ens parlaran de recessions?
- Ja he dit al començament que parlava des del punt de vista de l'assalariat que soc. Els petits empresaris també estan notant la crisi. No tothom nota la crisi de la mateixa manera. Malgrat aquest panorama, les grans empreses segueixen exhibint (indecents) beneficis.
La pregunta que em faig és: quan es tocarà fons? les noticies són contradictòries, algunes declaracions diuen que ja s'ha tocat fons tot i que els efectes encara es notaran durant força temps. La sospita és que aquestes declaracions van més en la línia de calmar els ànims per evitar el pànic i que no responen a una anàlisi de situació.
Dit d'una altra forma. Podria ser que les notícies optimistes siguin, directament, mentides. És aquella vella cançó que diu que els "mercats" depenen de la confiança dels consumidors.
És molt emprenyador. Podríem dir: hi ha crisi, la gent no arriba a fi de mes. Però per a que certs comptes de resultats surtin bé cal que el públic segueixi consumint. Cal que cada cop es consumeixi més. I que es fa? es menteix. Es diu que les coses milloraran aviat i que no cal preocupar-se. Consumiu, consumiu, maleïts!
Quan es tocarà fons? quants llençols perdrem pel camí? és aquesta, com diu el LEAP, una crisi global del sistema que canviarà de forma profunda les relacions econòmiques mundials i la nostra forma de vida particular?
Caldrà seguir-ho, estar atents i ser prudents, sobretot perquè, més que mai, aquest cop ens juguem les garrofes.
dissabte, 17 de maig del 2008
el medi ambient avui al TN
Reprenc el bloc. Darrerament, les notícies relacionades amb el medi ambient ocupen més lloc al TN. Crec que la sensibilització pel l'escassedat d'aigua ha contribuït a posar el focus dels mitjans en aquestes qüestions. Per mi això, en si, ja és una bona noticia. Penso que la problemàtica mediambiental, juntament amb la crisi energètica, i la crisis econòmica global han de propiciar un gran canvi en la nostra forma de vida i que pot ser més ràpid que no ens pensem.
El cas, però, és que em sorprenen molt algunes notícies i que quan les rumio, em trobo amb que o bé hi ha molta hipocresia, o bé hi ha molta incompetència.
Pel TN explicaven que les parades dels ocellaires de la Rambla estan sota sospita. Que potser són un perill per la salut pública i que caldria posar gàbies més modernes pels ocellets. Sembla ser que les parades dels ocellaires no acompleixen del tot la llei de protecció dels animals.
És la mateixa llei que permet pràctiques de sadisme extrem amb toros a La Monumental.
És l'excusa de la llei. La mateixa llei permet torturar toros i obligar als ocellaires a posar gàbies noves als ocells.
Fins hi tot, segons la llei, s'atreveixen a dir que potser les parades de venda d'ocells són un perill per a la salut pública.
Obligaran a tancar a les parades de venda d'animals? L'Hereu es carregarà les parades?
I un perill per a la salut pública. Què curiós. A Ascó, el grau de contaminació radioactiva sembla que ha estat 750 cops més gran que el que va reconèixer la direcció de la central nuclear. Girebé tres ordres de magnitud més gran que en la alerta inicial.
Ens diuen també que es va manipular el sistema d'alerta.
Si es demostra això, només té un nom: accions criminals. Com s'ha pogut permetre? Es veu que al Japó es va destapar que per tal de millorar el rendiment econòmic de les centrals nuclears, no es prenien totes les precaucions i s'estalviaven els controls estipulats als protocols de seguretat. Aquesta mala pràctica va provocar accidents laborals, fuites i contaminació ambiental.
Ha passat el mateix aquí? per fer una mica més de caixa es manipulen sensors i se salten controls? Els accionistes d'Endesa estaran contents: més beneficis d'una de els empreses del grup. Potser no estaran tant contents els malats de càncer a conseqüència de la contaminació radioactiva.
Els tancaran? tancaran a la direcció de la central que sí que ha comès un greu atemptat contra la salut pública? i tancaran també als accionistes majoritaris d'Endesa que s'han lucrat amb els morts que han provocat?
I REE? que se li han caigut unes torres d'energia, segons deien al TN que no ha provocat morts de miracle? Molt parlar d'infraestructures però les inversions segueixen sense fer-se.
Als ocellaires potser els faran tancar les parades... I a Endesa ia REE? no els haurien de fer tancar la parada també? perquè aquests sí que provoquen morts.
Mentrestant, plou. I els pantans van acumulant aigua de mica en mica. El conseller Baltasar potser desitjós de donar una bona notícia després d'una temporada de crítiques contínues va i diu que com que amb les darreres pluges els pantans estan per sobre del límit d'excepcionalitat ja es podran retirar les restriccions. La reacció immediata ha estat que tots els que estan prestant aigua per salvar l'episodi d'escassedat a l'àrea metropolitana s'han exclamat dient que l'aigua dels seus pous no ha de servir per omplir piscines. Lògicament. Montilla, un cop més, deixa a Baltasar amb el cul a l'aire dient que el decret s'ha de modificar per mantenir certes restriccions. Tant evident ha estat la cagada del Conseller de Medi Ambient, que aquest s'apressa a donar la raó al President. Inexperiència? Ingenuïtat? Incompetència?
Jo suposo que el conseller està per donar directrius polítiques i que el detall de les lleis i dels reglaments són cosa de tècnics.
Tots els tècnics coneixen els controls amb histèresi. El seu funcionament és senzill: tinc dos estats, un de baix i un d'alt, per passar de l'estat baix a l'alt cal que una variable de control superi un determinat valor llindar alt. Per passar del nivell alt al baix, la variable de control ha de caure a un valor inferior de llindar baix. El valor de llindar alt és més gran que el valor llindar baix.
Es fan servir abastament: per exemple amb els aires condicionats. Són els controls que fan que l'aire s'apagui i s'engegui sol mantenint la temperatura dins un marge de confort.
El que deia Montilla: no te sentit que eliminem les restriccions si en un parell de setmanes hem de tornar a aplicar-les perquè l'estat dels pantans torna a caure al nivell d'excepcionalitat.
En el cas dels pantans, s'hauria pogut posar un control amb histèresi a la llei i ara no caldria tocar-la. Podria haver anat així: Si el nivell cau per sota del 20% aleshores es passa de l'excepcionalitat 2 a l'excepcionalitat 1 i s'apliquen restriccions. Si plou i el nivell puja, aleshores es torna al nivell d'excepcionalitat 2 només quan el nivell dels pantans supera, per dia un valor, el 35%.
No dic que la llei havia de tenir aquest control, però està clar que la llei no tenia previst què fer en cas de que el nivell dels pantans estigués justament en el de transició entre estats. És la situació típica de rebots entre estats que resolen de forma simple els controls amb histèresi.
Qualsevol tècnic coneix els controls amb histèresi. Baltasar no és un tècnic. Segurament, no cal tenir cap mena de coneixement tècnic per a ser conseller. Però el que sí que cal és escoltar-los. O, si més no, escoltar als analistes que parlen amb els tècnics. Ni que només sigui per no quedar com un inepte. És dir: Un conseller no te perquè tenir cap mena de coneixement tècnic sobre l'àmbit d'actuació de la seva conselleria, però ha de semblar que sí que el té.
En el cas de medi ambient, la cosa és te importància. No és el mateix ecologia que ecologisme. L'ecologia no és una actitud, ni una ideologia política. És una ciència. Una altre cosa és l'ecologisme, que sí que pot ser una forma de vida o una doctrina política. Em sembla molt bonic que, si més no nominalment així es defineix, un ecologista sigui el conseller de medi ambient. Però no estaria de més que s'envoltés de tècnics mediambientals amb formació ecològica i amb tècnics en implementació de polítiques que siguin capaços de traduir les línies ideològiques en lleis i reglaments útils.
L'Aigua. I resulta que al final el cop l'haurem de parar els ciutadans. Mentrestant, serà Agbar l'operadora del transvasament. Perquè l'empresa privada que no ha invertit en les fuites de Badalona i en les fuites d'aigua de tota la xarxa ara es veu premiada amb aquesta nova infraestructura?
I, per si fos poc, posem en perill l'Ebre?
El cas, però, és que em sorprenen molt algunes notícies i que quan les rumio, em trobo amb que o bé hi ha molta hipocresia, o bé hi ha molta incompetència.
Pel TN explicaven que les parades dels ocellaires de la Rambla estan sota sospita. Que potser són un perill per la salut pública i que caldria posar gàbies més modernes pels ocellets. Sembla ser que les parades dels ocellaires no acompleixen del tot la llei de protecció dels animals.
És la mateixa llei que permet pràctiques de sadisme extrem amb toros a La Monumental.
És l'excusa de la llei. La mateixa llei permet torturar toros i obligar als ocellaires a posar gàbies noves als ocells.
Fins hi tot, segons la llei, s'atreveixen a dir que potser les parades de venda d'ocells són un perill per a la salut pública.
Obligaran a tancar a les parades de venda d'animals? L'Hereu es carregarà les parades?
I un perill per a la salut pública. Què curiós. A Ascó, el grau de contaminació radioactiva sembla que ha estat 750 cops més gran que el que va reconèixer la direcció de la central nuclear. Girebé tres ordres de magnitud més gran que en la alerta inicial.
Ens diuen també que es va manipular el sistema d'alerta.
Si es demostra això, només té un nom: accions criminals. Com s'ha pogut permetre? Es veu que al Japó es va destapar que per tal de millorar el rendiment econòmic de les centrals nuclears, no es prenien totes les precaucions i s'estalviaven els controls estipulats als protocols de seguretat. Aquesta mala pràctica va provocar accidents laborals, fuites i contaminació ambiental.
Ha passat el mateix aquí? per fer una mica més de caixa es manipulen sensors i se salten controls? Els accionistes d'Endesa estaran contents: més beneficis d'una de els empreses del grup. Potser no estaran tant contents els malats de càncer a conseqüència de la contaminació radioactiva.
Els tancaran? tancaran a la direcció de la central que sí que ha comès un greu atemptat contra la salut pública? i tancaran també als accionistes majoritaris d'Endesa que s'han lucrat amb els morts que han provocat?
I REE? que se li han caigut unes torres d'energia, segons deien al TN que no ha provocat morts de miracle? Molt parlar d'infraestructures però les inversions segueixen sense fer-se.
Als ocellaires potser els faran tancar les parades... I a Endesa ia REE? no els haurien de fer tancar la parada també? perquè aquests sí que provoquen morts.
Mentrestant, plou. I els pantans van acumulant aigua de mica en mica. El conseller Baltasar potser desitjós de donar una bona notícia després d'una temporada de crítiques contínues va i diu que com que amb les darreres pluges els pantans estan per sobre del límit d'excepcionalitat ja es podran retirar les restriccions. La reacció immediata ha estat que tots els que estan prestant aigua per salvar l'episodi d'escassedat a l'àrea metropolitana s'han exclamat dient que l'aigua dels seus pous no ha de servir per omplir piscines. Lògicament. Montilla, un cop més, deixa a Baltasar amb el cul a l'aire dient que el decret s'ha de modificar per mantenir certes restriccions. Tant evident ha estat la cagada del Conseller de Medi Ambient, que aquest s'apressa a donar la raó al President. Inexperiència? Ingenuïtat? Incompetència?
Jo suposo que el conseller està per donar directrius polítiques i que el detall de les lleis i dels reglaments són cosa de tècnics.
Tots els tècnics coneixen els controls amb histèresi. El seu funcionament és senzill: tinc dos estats, un de baix i un d'alt, per passar de l'estat baix a l'alt cal que una variable de control superi un determinat valor llindar alt. Per passar del nivell alt al baix, la variable de control ha de caure a un valor inferior de llindar baix. El valor de llindar alt és més gran que el valor llindar baix.
Es fan servir abastament: per exemple amb els aires condicionats. Són els controls que fan que l'aire s'apagui i s'engegui sol mantenint la temperatura dins un marge de confort.
El que deia Montilla: no te sentit que eliminem les restriccions si en un parell de setmanes hem de tornar a aplicar-les perquè l'estat dels pantans torna a caure al nivell d'excepcionalitat.
En el cas dels pantans, s'hauria pogut posar un control amb histèresi a la llei i ara no caldria tocar-la. Podria haver anat així: Si el nivell cau per sota del 20% aleshores es passa de l'excepcionalitat 2 a l'excepcionalitat 1 i s'apliquen restriccions. Si plou i el nivell puja, aleshores es torna al nivell d'excepcionalitat 2 només quan el nivell dels pantans supera, per dia un valor, el 35%.
No dic que la llei havia de tenir aquest control, però està clar que la llei no tenia previst què fer en cas de que el nivell dels pantans estigués justament en el de transició entre estats. És la situació típica de rebots entre estats que resolen de forma simple els controls amb histèresi.
Qualsevol tècnic coneix els controls amb histèresi. Baltasar no és un tècnic. Segurament, no cal tenir cap mena de coneixement tècnic per a ser conseller. Però el que sí que cal és escoltar-los. O, si més no, escoltar als analistes que parlen amb els tècnics. Ni que només sigui per no quedar com un inepte. És dir: Un conseller no te perquè tenir cap mena de coneixement tècnic sobre l'àmbit d'actuació de la seva conselleria, però ha de semblar que sí que el té.
En el cas de medi ambient, la cosa és te importància. No és el mateix ecologia que ecologisme. L'ecologia no és una actitud, ni una ideologia política. És una ciència. Una altre cosa és l'ecologisme, que sí que pot ser una forma de vida o una doctrina política. Em sembla molt bonic que, si més no nominalment així es defineix, un ecologista sigui el conseller de medi ambient. Però no estaria de més que s'envoltés de tècnics mediambientals amb formació ecològica i amb tècnics en implementació de polítiques que siguin capaços de traduir les línies ideològiques en lleis i reglaments útils.
L'Aigua. I resulta que al final el cop l'haurem de parar els ciutadans. Mentrestant, serà Agbar l'operadora del transvasament. Perquè l'empresa privada que no ha invertit en les fuites de Badalona i en les fuites d'aigua de tota la xarxa ara es veu premiada amb aquesta nova infraestructura?
I, per si fos poc, posem en perill l'Ebre?
divendres, 9 de maig del 2008
comiat
Ahir, sense adonar-te'n, somiant, et van venir a buscar els teus pares i el teu germà. No se on seràs ara.
T'hem dit l'últim adéu avui. En aquest dia plujós. Una fuetada d'hivern enmig de la primavera. Eren més que potser no et pensaves. No hi eren els nens. No hi era el teu net, massa petit per entendre aquestes cerimònies de l'adéu. Massa petit encara per comprendre l'adéu.
El net amb el que no vas poder jugar doncs la malaltia cruel i penosa que has patit també et va manllevar l'oportunitat de ser l'àvia joguenera i dolça que hauries estat. Et va manllevar ser la mare i l'esposa. A tu, que sempre havies posat la família per davant de tot.
Adéu. Fins aviat, he vist escrit més d'un cop al llibre de signatures.
No hi érem nosaltres sols. He pogut veure altres adéus. Una coneguda de quan era petit estava allà acomiadant el seu germà. Ens hem donat condols. També hi eren els familiars, amics i companys d'un vailet de l'escola del costat de casa.
Massa joves tots ells. Tu, el nen, el germà d'aquesta noia...
Avui i ahir han estat dies de trasbals, potser també de pensar si es va fer prou o es va fer el que calia. Però el llibre ja ha estat escrit i aquest n'ha estat el punt final. La mort, àdhuc quan és un alliberament, és una pèrdua. La pèrdua, més que cap altre cosa, de l'oportunitat d'esmenar errors, de dir t'estimo un cop més, o de perdonar.
El buit, molt més gran que no ens pensem, que has deixat caldrà omplir-lo amb els records i amb noves vides.
Però sabent com has patit amb la teva llarga agonia et diré una última cosa: molt més que no pas flors, que està bé portar-les, però que són sobretot pels vius, el nostre homenatge serà viure i sentir. El nostre homenatge serà l'escalfor del sol a la pell, serà respirar intensament l'aire fresc i els perfums de la gespa i la terra mullada, serà assaborir la dolçor de les fruites, serà pujar una muntanya ben alta i fer el cim, serà foragitar totes les pors, serà trobar-nos per menjar junts i parlar i explicar-nos com ens ha anat i serà recordar com de dolça era la teva mirada.
T'hem dit l'últim adéu avui. En aquest dia plujós. Una fuetada d'hivern enmig de la primavera. Eren més que potser no et pensaves. No hi eren els nens. No hi era el teu net, massa petit per entendre aquestes cerimònies de l'adéu. Massa petit encara per comprendre l'adéu.
El net amb el que no vas poder jugar doncs la malaltia cruel i penosa que has patit també et va manllevar l'oportunitat de ser l'àvia joguenera i dolça que hauries estat. Et va manllevar ser la mare i l'esposa. A tu, que sempre havies posat la família per davant de tot.
Adéu. Fins aviat, he vist escrit més d'un cop al llibre de signatures.
No hi érem nosaltres sols. He pogut veure altres adéus. Una coneguda de quan era petit estava allà acomiadant el seu germà. Ens hem donat condols. També hi eren els familiars, amics i companys d'un vailet de l'escola del costat de casa.
Massa joves tots ells. Tu, el nen, el germà d'aquesta noia...
Avui i ahir han estat dies de trasbals, potser també de pensar si es va fer prou o es va fer el que calia. Però el llibre ja ha estat escrit i aquest n'ha estat el punt final. La mort, àdhuc quan és un alliberament, és una pèrdua. La pèrdua, més que cap altre cosa, de l'oportunitat d'esmenar errors, de dir t'estimo un cop més, o de perdonar.
El buit, molt més gran que no ens pensem, que has deixat caldrà omplir-lo amb els records i amb noves vides.
Però sabent com has patit amb la teva llarga agonia et diré una última cosa: molt més que no pas flors, que està bé portar-les, però que són sobretot pels vius, el nostre homenatge serà viure i sentir. El nostre homenatge serà l'escalfor del sol a la pell, serà respirar intensament l'aire fresc i els perfums de la gespa i la terra mullada, serà assaborir la dolçor de les fruites, serà pujar una muntanya ben alta i fer el cim, serà foragitar totes les pors, serà trobar-nos per menjar junts i parlar i explicar-nos com ens ha anat i serà recordar com de dolça era la teva mirada.
dimecres, 7 de maig del 2008
extremenys
de l'Avui, edició Internet:
"El president d'Extremadura adverteix que "es veuran les cares" amb Catalunya si canvia el model de finançament
El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran"
EFE
Badajoz
Ult. Act. 07.05.2008 - 16:46 hs
El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran".
Vara ha fet aquestes declaracions en resposta a una pregunta sobre les reivindicacions dels nacionalistes catalans en aquesta matèria, formulada per un alumne de l'Institut Enrique Díaz Canedo de Puebla de la Calzada (Badajoz) en el transcurs d'una recepció pública a 60 estudiants d'aquest centre que participen en un seminari sobre política.
El president extremeny s'ha mostrat contrari a qualsevol mena de nacionalisme, inclòs el nacionalisme espanyol, per considerar-los "excloents dels altres", i ha reconegut que Espanya, per la seva història, "és un país complicat de fer funcionar".
A aquest ...diguem-ne personatge... l'han votat de forma majoritària els extremenys, així que cal pensar que les seves opinions són compartides per la majoria d'ells.
És lícit pensar que, si més no, per a una majoria d'extremenys el fet que el govern català busqui un canvi favorable més acord amb les necessitats del país en el model de finançament, és un motiu per alçar-se en armes i que si això passa llavors ens els trobarem.
És una amenaça? On ens els trobarem a aquests extremenys gallets? què vol dir que els trobarem? que es dedicaran a rebentar les rodes dels cotxes catalans que circulin per la seva comunitat autònoma, o que es negaran a servir-los quan entrin a un restaurant? o que els diran que parlin en cristià, només a ells, enmig de tots els turistes? o boicotejaran els productes amb denominació d'origen de Catalunya? o faran acudits ofensius de catalans i ens diran polacos?
Suposo que no, que serà alguna cosa més greu, perquè tot això ja ho fan ara. Potser cremaran viva a una família catalana dins el seu cotxe? o linxaran als turistes catalans que visiten Mèrida i es neguen a deixar de parlar català entre ells? o potser, directament, els mataran enmig d'una plaça pública? O més traïdorament, els apunyalaran de nit i en un carreró llòbrec i solitari?
I nosaltres? nosaltres tolerarem que aquests extremenys diguin barbaritats sense donar-los una resposta? posarem "seny" i callarem, com sempre, àdhuc acceptarem un model de finançament insatisfactori per no fer enfadar ningú?
Així, quan el malalt crònic, dependent i català que no pugui rebre els ajuts socials pel finançament escàs es mori, podrà fer-ho amb la tranquil·litat que dona el saber que els extremenys no s'han emprenyat.
Potser el que caldria seria anar a trobar-los. I llavors veure'ls les cares, tan valents que són.
I fotre'ls
I fotre el camp d'Espanya d'una puta vegada.
"El president d'Extremadura adverteix que "es veuran les cares" amb Catalunya si canvia el model de finançament
El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran"
EFE
Badajoz
Ult. Act. 07.05.2008 - 16:46 hs
El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran".
Vara ha fet aquestes declaracions en resposta a una pregunta sobre les reivindicacions dels nacionalistes catalans en aquesta matèria, formulada per un alumne de l'Institut Enrique Díaz Canedo de Puebla de la Calzada (Badajoz) en el transcurs d'una recepció pública a 60 estudiants d'aquest centre que participen en un seminari sobre política.
El president extremeny s'ha mostrat contrari a qualsevol mena de nacionalisme, inclòs el nacionalisme espanyol, per considerar-los "excloents dels altres", i ha reconegut que Espanya, per la seva història, "és un país complicat de fer funcionar".
A aquest ...diguem-ne personatge... l'han votat de forma majoritària els extremenys, així que cal pensar que les seves opinions són compartides per la majoria d'ells.
És lícit pensar que, si més no, per a una majoria d'extremenys el fet que el govern català busqui un canvi favorable més acord amb les necessitats del país en el model de finançament, és un motiu per alçar-se en armes i que si això passa llavors ens els trobarem.
És una amenaça? On ens els trobarem a aquests extremenys gallets? què vol dir que els trobarem? que es dedicaran a rebentar les rodes dels cotxes catalans que circulin per la seva comunitat autònoma, o que es negaran a servir-los quan entrin a un restaurant? o que els diran que parlin en cristià, només a ells, enmig de tots els turistes? o boicotejaran els productes amb denominació d'origen de Catalunya? o faran acudits ofensius de catalans i ens diran polacos?
Suposo que no, que serà alguna cosa més greu, perquè tot això ja ho fan ara. Potser cremaran viva a una família catalana dins el seu cotxe? o linxaran als turistes catalans que visiten Mèrida i es neguen a deixar de parlar català entre ells? o potser, directament, els mataran enmig d'una plaça pública? O més traïdorament, els apunyalaran de nit i en un carreró llòbrec i solitari?
I nosaltres? nosaltres tolerarem que aquests extremenys diguin barbaritats sense donar-los una resposta? posarem "seny" i callarem, com sempre, àdhuc acceptarem un model de finançament insatisfactori per no fer enfadar ningú?
Així, quan el malalt crònic, dependent i català que no pugui rebre els ajuts socials pel finançament escàs es mori, podrà fer-ho amb la tranquil·litat que dona el saber que els extremenys no s'han emprenyat.
Potser el que caldria seria anar a trobar-los. I llavors veure'ls les cares, tan valents que són.
I fotre'ls
I fotre el camp d'Espanya d'una puta vegada.
dimarts, 6 de maig del 2008
Nargis, Raxen i Franki
L'huracà Nargis ha devastat Birmània. Ara només cal pensar en com es pot ajudar als milers de víctimes. Caldrà estar mol,t atents per assegurar que l'ajuda la reben les víctimes. Que l'ajuda que reben és la que els cal i que tot plegat no acabarà sent un exemple més del capitalisme del desastre que ha denunciat Naomi Klein a "La doctrina del xoc".
Que no passi com a tants altres llocs on l'"ajuda humanitària" ha estat l'excusa per privatitzar serveis públics, vendre els territoris destruïts a preu de saldo a empreses forasteres i per fer retrocedir els drets democràtics quan no per acabar amb les dissidències i fer fora a grups socials o formes tradicionals de vida de "baix rendiment" econòmic.
Que sobre les cases negades dels pobres no en construeixin hotels per a rics, sinó que es millori la qualitat de vida dels supervivents al mateix lloc on vivien. Que no els facin fora, sinó que els ajudin a tornar a començar en la terra dels seus pares i la que volen per pels seus fills.
Estiguem atents a ajudar a qui li cal i a impedir que els voltors facin encara més mal que el mateix desastre climàtic.
Però això és allà. Més a la vora, el "Movivmiento contra la intolerancia" ha publicat l'informe Raxen especial 2008.
Aquest informe denuncia els grups d'ultradreta, imatge, simbologia, llocs i atacs que han realitzat durant l'any passat. Inclou també una llista (incompleta) dels més de 70 assassinats de la violència ultradretana des del 1991 fins 2007.
El que diu l'informe Raxen és que la violència d'ultradreta (que es manifesta en formes molt diverses) existeix i és letal. A diferència de la violència d'ETA (que en una estadística macabra compte en el seu haver força més de 100 morts en el mateix període de temps) el terrorisme d'ultradreta no genera el mateix consens entre polítics, institucions i mitjans a l'hora de denunciar-lo.
Però és terrorisme. Amb morts. Existeix. Es troba estès per tot l'estat i tots en podem ser víctimes. La guerrilla urbana també compta entre els seus mètodes. No els cal matar per ser terroristes: per infondre por i per ferir i fer mal.
La clau de la lluita contra el terrorisme d'ultradreta és començar per això: dir que és terrorisme. Que les seves víctimes són víctimes del terrorisme i que cal aturar a aquests grups per a que no segueixin fent mal. Els nazis maten.
Algun dia caldria analitzar també quina relació hi ha entre la violència de gènere i la violència d'ultradreta. Potser ens sorprendríem de veure coincidències.
Mentrestant, al Franki l'han tancat a la presó per "ultratjar" la bandera espanyola.
A aquest sí que l'han tancat.
Que no passi com a tants altres llocs on l'"ajuda humanitària" ha estat l'excusa per privatitzar serveis públics, vendre els territoris destruïts a preu de saldo a empreses forasteres i per fer retrocedir els drets democràtics quan no per acabar amb les dissidències i fer fora a grups socials o formes tradicionals de vida de "baix rendiment" econòmic.
Que sobre les cases negades dels pobres no en construeixin hotels per a rics, sinó que es millori la qualitat de vida dels supervivents al mateix lloc on vivien. Que no els facin fora, sinó que els ajudin a tornar a començar en la terra dels seus pares i la que volen per pels seus fills.
Estiguem atents a ajudar a qui li cal i a impedir que els voltors facin encara més mal que el mateix desastre climàtic.
Però això és allà. Més a la vora, el "Movivmiento contra la intolerancia" ha publicat l'informe Raxen especial 2008.
Aquest informe denuncia els grups d'ultradreta, imatge, simbologia, llocs i atacs que han realitzat durant l'any passat. Inclou també una llista (incompleta) dels més de 70 assassinats de la violència ultradretana des del 1991 fins 2007.
El que diu l'informe Raxen és que la violència d'ultradreta (que es manifesta en formes molt diverses) existeix i és letal. A diferència de la violència d'ETA (que en una estadística macabra compte en el seu haver força més de 100 morts en el mateix període de temps) el terrorisme d'ultradreta no genera el mateix consens entre polítics, institucions i mitjans a l'hora de denunciar-lo.
Però és terrorisme. Amb morts. Existeix. Es troba estès per tot l'estat i tots en podem ser víctimes. La guerrilla urbana també compta entre els seus mètodes. No els cal matar per ser terroristes: per infondre por i per ferir i fer mal.
La clau de la lluita contra el terrorisme d'ultradreta és començar per això: dir que és terrorisme. Que les seves víctimes són víctimes del terrorisme i que cal aturar a aquests grups per a que no segueixin fent mal. Els nazis maten.
Algun dia caldria analitzar també quina relació hi ha entre la violència de gènere i la violència d'ultradreta. Potser ens sorprendríem de veure coincidències.
Mentrestant, al Franki l'han tancat a la presó per "ultratjar" la bandera espanyola.
A aquest sí que l'han tancat.
divendres, 2 de maig del 2008
1 de maig
Enguany els sindicats majoritaris han enviat un missatge clar: els salaris no han de pagar la crisi. Una pintada al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants cridava a les armes en el mateix sentit, i amb el to més fort: "Els treballadors no pagarem la crisi dels rics."
No la pagarem? de fet, ja l'estem pagant. Els salaris, si de cas, seran l'últim a rebre, però rebran.
I rebran si els assalariats no ens plantem. Inclús si ens plantem, poden rebre. Però com diu la dita: pots lluitar i perdre; si no lluites, perds segur.
Hem tingut un exemple recent de treballadors que s'han plantat i han guanyat: els conductors d'autobusos en la seva reivindicació dels dos dies seguits de festa. Els ha calgut ser molt ferms i durs. No hi ha una altre via.
També hem vist fa poc la reivindicació dels treballadors d'atenció a la gent gran. Desconec com ha acabat la cosa, recordo que van haver-hi mobilitzacions. També recordo aquest mateix any les mobilitzacions dels treballadors del Mercadona; en aquest cas, tampoc se quin ha estat el resultat.
En tot cas, la defensa dels salaris, o dels descansos, en general la defensa o reivindicació de millores requereixen unió i mobilització. La defensa de l'aire, de l'aigua, de l'espai per viure. la defensa de l'habitatge, de l'escola i la seguretat social públiques... la defensa del país i de la llengua... la defensa de tants i tants drets, del planeta mateix, demanen unió i mobilització.
No hi ha res més. Aquest és el missatge. Els anys que han dut des de la caiguda del mur fins avui han servit per certificar que la "solució" capitalista és voraç, destrueix la diversitat de les cultures i de la vida, destrueix la terra i no reparteix la riquesa. Els pobres són més pobres i els rics, més rics.
Avui sabem que els mercats "lliures" no afavoreixen la "competència" sinó l'especulació. Avui sabem que el capitalisme és tan pervers com feia suposar la seva motivació última que no és altra que la cobdícia.
Avui, com ahir, com sempre segurament, la historia de la terra és una història de lluita entre rics i pobres, la diferència entre avui i ahir és que aquest cop el món està esgotat. Per tant, la cobdícia que depreda ja no pot saquejar les fronteres i es regira i mira cap a l'interior, cap a nosaltres.
Venen temps de lluita.
Lluitarem?
No la pagarem? de fet, ja l'estem pagant. Els salaris, si de cas, seran l'últim a rebre, però rebran.
I rebran si els assalariats no ens plantem. Inclús si ens plantem, poden rebre. Però com diu la dita: pots lluitar i perdre; si no lluites, perds segur.
Hem tingut un exemple recent de treballadors que s'han plantat i han guanyat: els conductors d'autobusos en la seva reivindicació dels dos dies seguits de festa. Els ha calgut ser molt ferms i durs. No hi ha una altre via.
També hem vist fa poc la reivindicació dels treballadors d'atenció a la gent gran. Desconec com ha acabat la cosa, recordo que van haver-hi mobilitzacions. També recordo aquest mateix any les mobilitzacions dels treballadors del Mercadona; en aquest cas, tampoc se quin ha estat el resultat.
En tot cas, la defensa dels salaris, o dels descansos, en general la defensa o reivindicació de millores requereixen unió i mobilització. La defensa de l'aire, de l'aigua, de l'espai per viure. la defensa de l'habitatge, de l'escola i la seguretat social públiques... la defensa del país i de la llengua... la defensa de tants i tants drets, del planeta mateix, demanen unió i mobilització.
No hi ha res més. Aquest és el missatge. Els anys que han dut des de la caiguda del mur fins avui han servit per certificar que la "solució" capitalista és voraç, destrueix la diversitat de les cultures i de la vida, destrueix la terra i no reparteix la riquesa. Els pobres són més pobres i els rics, més rics.
Avui sabem que els mercats "lliures" no afavoreixen la "competència" sinó l'especulació. Avui sabem que el capitalisme és tan pervers com feia suposar la seva motivació última que no és altra que la cobdícia.
Avui, com ahir, com sempre segurament, la historia de la terra és una història de lluita entre rics i pobres, la diferència entre avui i ahir és que aquest cop el món està esgotat. Per tant, la cobdícia que depreda ja no pot saquejar les fronteres i es regira i mira cap a l'interior, cap a nosaltres.
Venen temps de lluita.
Lluitarem?
diumenge, 27 d’abril del 2008
F1 i 25 d'abril
Del patró a la patrona. Avui és la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Felicitats Montse!
Durant el cap de setmana per la TV3 han estat molt i molt pesadets amb la fòrmula-1. Serà que sóc un inadaptat però dedicar, gairebé de forma íntegra, la programació de la cadena a aquest esdeveniment esportiu em sembla excessiu.
No ho acabo d'entendre. De debò cal canviar la durada i l'hora d'emissió d'un telenotícies de TV3 per tal de fer l'emissió de la carrera? el 33 no estava plantejat com el canal per aquesta mena de retransmissions?
És veritat que a Catalunya hi ha afició al motor, però tanta? De debò pot justificar aquests canvis de programació?
I perquè? velocitat, potència, risc, tecnologia, herois... i també marques, patrocinadors, luxe, imatge, glamour... darrerament també hem tingut enveja, rivalitat, espionatge, joc brut
A mi, els cotxes no m'agraden gens. Reconec que sóc un inadaptat que detesta viatjar en cotxe. Per mi el mitjà favorit per viatjar és el tren i l'autocar en el seu defecte. No m'agrada enxovar-me a un vehicle on només hi puc cabre assegut i on he de fer contorsionisme per entrar i sortir. I la calor que passes, i l'olor, i els girs que maregen...
I per si fos poc: la tensió de la carretera, els avançaments, la mala llet, les frenades, les pitades, les enveges...
Mai he entès aquestes converses, tant de tius, sobre motors, sobre si potències, sobre velocitats i consums, o sobre quin color és el més xulo, o sobre preus. Per mi és incomprensible.
A més, ideològicament he acabat desenvolupant aversió als automòbils. Els veig com aparells perillosos, bruts, cars i contaminants, en resum: anti-socials i anti-ecològics.
En fi, no és el més comú. Certament aquest país es mou perquè cada dia es realitzen milions de desplaçaments amb cotxe. És un fet.
Però vaja, que aquest sigui un país que per força ha de tirar del cotxe no és en si mateix cap bona notícia, més aviat és al contrari. I tampoc vol dir que hi hagi una afició tan gran a la F1. En definitiva, te poc a veure amb la F1 haver d'anar cada dia a la feina amb cotxe. En tot cas, tindrà a veure amb un servei de transport públic deficient.
En fi. Tant li fa.
Canvi de tema. El passat 25 d'abril al País Valencià es va commemorar la derrota a la batalla d'Almansa, la pèrdua dels furs i la fi del regne de València.
Enguany els valencians que s'han manifestat a Alacant ho han fet amb una reivindicació molt clara i concreta: poder veure TVC lliurement a casa seva. És la batalla per l'espai comunicacional en català i que té una importància cabdal. L'any passat, la commemoració del 25 d'abril va anar seguida de la "batalla de la Carrasqueta" on un grup de patriotes valencians van impedir el tancament del repetidor. El tancament, però, es va fer efectiu el 10 de desembre posterior sense preavís i amb nocturnitat i TVC es va deixar de veure a Alacant.
Avui, sentències posteriors, els pactes i la conjuntura política fan difícil de dir si a curt termini les comarques del sud del País Valencià recuperaran el senyal de TVC. Sembla que hi ha un acostament entre els governs del Principat i del País Valencià, i caldrà veure en que es traduirà això.
Tot plegat, aquesta batalla està lliurant-se encara. Tant de bo que tornin a disposar del senyal de TVC aviat. És molt important per a la nostra llengua, per a la llengua comuna de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja, Catalunya Nord i Alguer, que els parlants puguem visualitzar clarament l'espai lingüístic que ens és propi. De Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer.
Per això, encara que després a mi em resulti insuportable i inexplicable destinar la programació del cap se setmana a la F1, és tan important la reivindicació del senyal de TVC. No és pas una qüestió banal. És una batalla amb importants conseqüències.
País Valencià. 301 anys de resistència.
Durant el cap de setmana per la TV3 han estat molt i molt pesadets amb la fòrmula-1. Serà que sóc un inadaptat però dedicar, gairebé de forma íntegra, la programació de la cadena a aquest esdeveniment esportiu em sembla excessiu.
No ho acabo d'entendre. De debò cal canviar la durada i l'hora d'emissió d'un telenotícies de TV3 per tal de fer l'emissió de la carrera? el 33 no estava plantejat com el canal per aquesta mena de retransmissions?
És veritat que a Catalunya hi ha afició al motor, però tanta? De debò pot justificar aquests canvis de programació?
I perquè? velocitat, potència, risc, tecnologia, herois... i també marques, patrocinadors, luxe, imatge, glamour... darrerament també hem tingut enveja, rivalitat, espionatge, joc brut
A mi, els cotxes no m'agraden gens. Reconec que sóc un inadaptat que detesta viatjar en cotxe. Per mi el mitjà favorit per viatjar és el tren i l'autocar en el seu defecte. No m'agrada enxovar-me a un vehicle on només hi puc cabre assegut i on he de fer contorsionisme per entrar i sortir. I la calor que passes, i l'olor, i els girs que maregen...
I per si fos poc: la tensió de la carretera, els avançaments, la mala llet, les frenades, les pitades, les enveges...
Mai he entès aquestes converses, tant de tius, sobre motors, sobre si potències, sobre velocitats i consums, o sobre quin color és el més xulo, o sobre preus. Per mi és incomprensible.
A més, ideològicament he acabat desenvolupant aversió als automòbils. Els veig com aparells perillosos, bruts, cars i contaminants, en resum: anti-socials i anti-ecològics.
En fi, no és el més comú. Certament aquest país es mou perquè cada dia es realitzen milions de desplaçaments amb cotxe. És un fet.
Però vaja, que aquest sigui un país que per força ha de tirar del cotxe no és en si mateix cap bona notícia, més aviat és al contrari. I tampoc vol dir que hi hagi una afició tan gran a la F1. En definitiva, te poc a veure amb la F1 haver d'anar cada dia a la feina amb cotxe. En tot cas, tindrà a veure amb un servei de transport públic deficient.
En fi. Tant li fa.
Canvi de tema. El passat 25 d'abril al País Valencià es va commemorar la derrota a la batalla d'Almansa, la pèrdua dels furs i la fi del regne de València.
Enguany els valencians que s'han manifestat a Alacant ho han fet amb una reivindicació molt clara i concreta: poder veure TVC lliurement a casa seva. És la batalla per l'espai comunicacional en català i que té una importància cabdal. L'any passat, la commemoració del 25 d'abril va anar seguida de la "batalla de la Carrasqueta" on un grup de patriotes valencians van impedir el tancament del repetidor. El tancament, però, es va fer efectiu el 10 de desembre posterior sense preavís i amb nocturnitat i TVC es va deixar de veure a Alacant.
Avui, sentències posteriors, els pactes i la conjuntura política fan difícil de dir si a curt termini les comarques del sud del País Valencià recuperaran el senyal de TVC. Sembla que hi ha un acostament entre els governs del Principat i del País Valencià, i caldrà veure en que es traduirà això.
Tot plegat, aquesta batalla està lliurant-se encara. Tant de bo que tornin a disposar del senyal de TVC aviat. És molt important per a la nostra llengua, per a la llengua comuna de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja, Catalunya Nord i Alguer, que els parlants puguem visualitzar clarament l'espai lingüístic que ens és propi. De Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer.
Per això, encara que després a mi em resulti insuportable i inexplicable destinar la programació del cap se setmana a la F1, és tan important la reivindicació del senyal de TVC. No és pas una qüestió banal. És una batalla amb importants conseqüències.
País Valencià. 301 anys de resistència.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Sant Jordi
Molt ràpid que és tard. Primer de tot: Feliç Sant Jordi!
Del parell de llibres que em feien gràcia n'ha caigut un: "Nosaltres, els catalans" de Víctor Alexandre.
Pel broc gros, podríem dir que en Víctor Alexandre és una de les veus i opinions més escoltades de l'independentisme català. Amb matisos, o amb discrepàncies, és una veu que em mereix molt respecte i que per mi és proveïdora de munició ideològica.
Doncs bé, el seu llibre ens parla de catalans que tenen el seu origen fora dels Catalunya. Ens parla de la immigració amb unes paraules que alguns dels que acusen als immigrants de ser els causants de tots els mals del país farien bé d'escoltar.
Extrec aquest fragment d'una entrevista publicada al seu bloc:
"Nosaltres, els catalans és un llibre amb el qual defenso els valors de la immigració i intento fer veure a la societat que la immigració no és cap amenaça per a la nostra identitat. Els immigrants no tenen cap culpa que nosaltres no hàgim estat capaços de resoldre el conflicte polític que tenim amb Espanya. És d'una covardia immensa, després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, carregar els neulers de la desaparició de Catalunya als immigrants. Ells vénen aquí i no hi troben una nació independent, hi troben un territori subordinat a Espanya. És cert que col·loquialment els catalans diem que són una nació, però també ho és que la por i l'acomplexament ens tenalla quan se'ns demana que ho demostrem i que tinguem sentit d'Estat. Portem tants anys en captivitat que hem oblidat que les ales per volar no són un atribut d'alguns pobles privilegiats, sinó de tots els pobles del món. La por catalana a la immigració pot tenir trets xenofòbics, però sobretot té trets infantils. Dic això perquè denota una gran immaduresa traspassar a tercers les nostres responsabilitats. Si Catalunya desapareix no serà per culpa dels immigrants, sinó per la covardia dels propis catalans."
Més clar, impossible.
M'he fullejat la conversa amb na Najat el-Hachmi, l'autora del darrer premi Ramon Llull de Novel·la amb "L'últim patriarca". L'altre llibre de la llista dels que em feien gràcia. Aquest me l'hauré de comprar. És la història d'un immigrant marroquí que arriba a la Catalunya interior i allí fa la vida seguint els seus costums fins que xoca amb la filla que ha adoptat costums dels país.
La immigració. Els compatriotes que han arribat des de països forasters. Sant Jordi, enguany, ha tingut més colors i accents que mai. Les roses i els llibres ens han fet més país. La llengua també ens ha d'unir. Avui més de vint entitats vinculades a la immigració han organitzat l’acte «El català, llengua comuna», que ha tingut lloc al Moll de les Drassanes de Barcelona.
Sant Jordi. Tots junts. Roses i llibres.
Del parell de llibres que em feien gràcia n'ha caigut un: "Nosaltres, els catalans" de Víctor Alexandre.
Pel broc gros, podríem dir que en Víctor Alexandre és una de les veus i opinions més escoltades de l'independentisme català. Amb matisos, o amb discrepàncies, és una veu que em mereix molt respecte i que per mi és proveïdora de munició ideològica.
Doncs bé, el seu llibre ens parla de catalans que tenen el seu origen fora dels Catalunya. Ens parla de la immigració amb unes paraules que alguns dels que acusen als immigrants de ser els causants de tots els mals del país farien bé d'escoltar.
Extrec aquest fragment d'una entrevista publicada al seu bloc:
"Nosaltres, els catalans és un llibre amb el qual defenso els valors de la immigració i intento fer veure a la societat que la immigració no és cap amenaça per a la nostra identitat. Els immigrants no tenen cap culpa que nosaltres no hàgim estat capaços de resoldre el conflicte polític que tenim amb Espanya. És d'una covardia immensa, després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, carregar els neulers de la desaparició de Catalunya als immigrants. Ells vénen aquí i no hi troben una nació independent, hi troben un territori subordinat a Espanya. És cert que col·loquialment els catalans diem que són una nació, però també ho és que la por i l'acomplexament ens tenalla quan se'ns demana que ho demostrem i que tinguem sentit d'Estat. Portem tants anys en captivitat que hem oblidat que les ales per volar no són un atribut d'alguns pobles privilegiats, sinó de tots els pobles del món. La por catalana a la immigració pot tenir trets xenofòbics, però sobretot té trets infantils. Dic això perquè denota una gran immaduresa traspassar a tercers les nostres responsabilitats. Si Catalunya desapareix no serà per culpa dels immigrants, sinó per la covardia dels propis catalans."
Més clar, impossible.
M'he fullejat la conversa amb na Najat el-Hachmi, l'autora del darrer premi Ramon Llull de Novel·la amb "L'últim patriarca". L'altre llibre de la llista dels que em feien gràcia. Aquest me l'hauré de comprar. És la història d'un immigrant marroquí que arriba a la Catalunya interior i allí fa la vida seguint els seus costums fins que xoca amb la filla que ha adoptat costums dels país.
La immigració. Els compatriotes que han arribat des de països forasters. Sant Jordi, enguany, ha tingut més colors i accents que mai. Les roses i els llibres ens han fet més país. La llengua també ens ha d'unir. Avui més de vint entitats vinculades a la immigració han organitzat l’acte «El català, llengua comuna», que ha tingut lloc al Moll de les Drassanes de Barcelona.
Sant Jordi. Tots junts. Roses i llibres.
dimarts, 22 d’abril del 2008
Dia de la terra
Avui se celebra el "dia de la terra". Bé, se celebra un dels dos dies de la terra que se celebren cada any.
Viquipèdia explica el d'avui: "El Dia de la Terra és un dia festiu celebrat en molts països. El dia de la Terra es celebra al 22 d'abril. Aquest dia es celebra internacionalment des de el 1970. El seu promotor es el senador nord-americà Gaylord Nelson, que volia conscienciar dels problemes del medi ambient per protegir la Terra.
Aquest dia s'ha convertit amb un esdeveniment informatiu i educatiu sobre el problemes del medi ambient. El ecologistes aprofiten per avaluar contaminació del aire, aigua i sòl, la destrucció dels ecosistemes, els cents de milers de plantes i animals en perill d'extinció i el agotament dels recursos no renovables. Les solucions aquest per aquests problemes són el reciclatge, preservació de recursos naturals com el petroli, la prohibició d'utilitzar productes químics perillosos pel medi ambient, acabar amb la destrucció de hàbitats fonamentals com els boscs humits i la protecció de les espècies en perill d'extinció."
L'altre "dia de la terra" el promou l'ONU i se celebra el 20 o 21 de març, coincidint amb l'equinocci de primavera a l'hemisferi nord, i amb l'equinocci de tardor, al sud. Aquell dia sona la campana de la pau japonesa a la seu de les Nacions Unides. La Earth Society Foundation se n'encarrega de l'organització de l'acte. Una aportació molt interessant és la "bandera de la terra", una bandera que no està reconeguda per cap país, però que potser representa millor que cap altre al planeta: sobre fons blau una foto de la terra feta des de l'Apollo 17, on es veu casa nostra completament il·luminada degut a que el sol es trobava just darrera de la nau espacial. La foto va rebre el nom de "the blue marble", "la bala blava" on bala es pren en l'accepció DIEC de "Petita esfera de terra cuita, de pedra, de vidre o d’altres materials que serveix per a jugar. Joc de bales.". Vet aquí la foto:
Però el "dia de la terra" d'avui és el que té més tirada mediàtica. Al voltant del dia de la terra hi ha la "Earthday Network" que fan activisme i campanyes diverses als EUA. A Catalunya, hi ha l'associació "Dia de la Terra", que tenen una web, i que aquesta darrera setmana han estat fent la "Fira de la Terra" al parc de la Ciutadella.
És molt curiós com aquest dia de la terra ha passat del tot desapercebut als mitjans i les institucions. En particular, l'ajuntament de Barcelona (on participa del govern un partit autoproclamat verd) no se n'ha fet cap mena de ressò.
És que potser els fa mala consciència alguna cosa? potser un riu?
En tot cas, feliç dia de la terra i si pot ser, per un moment, pensem en la nostra única, petita, bella i bruta bala blava. La nostra llar. L'hem de preservar. Hem de tornar-la endreçada als nostres fills.
Viquipèdia explica el d'avui: "El Dia de la Terra és un dia festiu celebrat en molts països. El dia de la Terra es celebra al 22 d'abril. Aquest dia es celebra internacionalment des de el 1970. El seu promotor es el senador nord-americà Gaylord Nelson, que volia conscienciar dels problemes del medi ambient per protegir la Terra.
Aquest dia s'ha convertit amb un esdeveniment informatiu i educatiu sobre el problemes del medi ambient. El ecologistes aprofiten per avaluar contaminació del aire, aigua i sòl, la destrucció dels ecosistemes, els cents de milers de plantes i animals en perill d'extinció i el agotament dels recursos no renovables. Les solucions aquest per aquests problemes són el reciclatge, preservació de recursos naturals com el petroli, la prohibició d'utilitzar productes químics perillosos pel medi ambient, acabar amb la destrucció de hàbitats fonamentals com els boscs humits i la protecció de les espècies en perill d'extinció."
L'altre "dia de la terra" el promou l'ONU i se celebra el 20 o 21 de març, coincidint amb l'equinocci de primavera a l'hemisferi nord, i amb l'equinocci de tardor, al sud. Aquell dia sona la campana de la pau japonesa a la seu de les Nacions Unides. La Earth Society Foundation se n'encarrega de l'organització de l'acte. Una aportació molt interessant és la "bandera de la terra", una bandera que no està reconeguda per cap país, però que potser representa millor que cap altre al planeta: sobre fons blau una foto de la terra feta des de l'Apollo 17, on es veu casa nostra completament il·luminada degut a que el sol es trobava just darrera de la nau espacial. La foto va rebre el nom de "the blue marble", "la bala blava" on bala es pren en l'accepció DIEC de "Petita esfera de terra cuita, de pedra, de vidre o d’altres materials que serveix per a jugar. Joc de bales.". Vet aquí la foto:
Però el "dia de la terra" d'avui és el que té més tirada mediàtica. Al voltant del dia de la terra hi ha la "Earthday Network" que fan activisme i campanyes diverses als EUA. A Catalunya, hi ha l'associació "Dia de la Terra", que tenen una web, i que aquesta darrera setmana han estat fent la "Fira de la Terra" al parc de la Ciutadella.
És molt curiós com aquest dia de la terra ha passat del tot desapercebut als mitjans i les institucions. En particular, l'ajuntament de Barcelona (on participa del govern un partit autoproclamat verd) no se n'ha fet cap mena de ressò.
És que potser els fa mala consciència alguna cosa? potser un riu?
En tot cas, feliç dia de la terra i si pot ser, per un moment, pensem en la nostra única, petita, bella i bruta bala blava. La nostra llar. L'hem de preservar. Hem de tornar-la endreçada als nostres fills.
dissabte, 19 d’abril del 2008
Escassedat d'igua (II)
Continua el culebrot de la sequera. Avui, els consellers de medi ambient de les diferents comunitats autònomes han donat el seu vist-i-plau a que aigua de l'Ebre vagi a Barcelona. Han reconegut que la situació és d'emergència.
Els consellers del PP diuen que així no hi haurà excusa per dur l'aigua a les seves comunitats quan calgui. Que, de fet, és l'excusa per recuperar el "Plan Hidrológico"
S'ha passat, doncs, del "al enemigo ni agua", i mai millor dit, al "sí, i per a mi més".
El problema és: qui decideix quan cal transvasar? qui decideix que és la millor solució? amb quins criteris?
Segurament, el transvasament temporal és la solució més senzilla a aquest episodi d'escassedat fins la posada en marxa de les desalinitzadores. Però és la única? N'hi han d'altres que tinguin un sobrecost acceptable? Val la pena obrir una escletxa per la que atacaran els transvasistes per a rescatar el "Plan Hidrológico".
Quins interessos estan en joc en aquesta batalla de l'aigua?
Jo tinc molt clar que és inacceptable per al país que l'àrea metropolitana pateixi restriccions.
També, però, tinc molt clar que és inacceptable per al país que l'Ebre i el delta morin. El Ebre i el delta poden morir si es capta aigua per a Barcelona? és cert que els equilibris ecològics són delicats i que tenim els exemples del Ter i del Llobregat. Rius reduïts a canals industrials. El risc existeix? A l'Ebre estan convençuts que aquest transvasament obre el camí cap a la mort del riu. Des de Barcelona, les veus de les diferents administracions parlen d'una solució que només s'aplicaria en cas d'excepcionalitat, com a darrer recurs en l'actual episodi d'escassedat.
A mi em sobta veure la malfiança dels ebrencs. Parlen de traïció i d'engany. No és pas poca cosa venint de qui ve. És així? se'ls ha traïcionat? Se'ns està enganyant?
Ignoro si les gents de l'Ebre pensen que l'aportació puntual a Barcelona és un perill o no en ella mateixa, però està clar que crea un precedent: si hi ha emergència, es pot transvasar aigua. El perill, evidentment, és que "l'emergència" es pot provocar, per exemple, en forma d'una "Marina d'Or", o d'un complex "Gran Scala" a los Monegros, o en forma de creixement descontrolat de l'àrea metropolitana.
El dilema és terrible: Cal aigua per l'àrea metropolitana i puntualment potser caldrà treure-la de l'Ebre, però cal també defensar el riu. Defensar el riu és més que mantenir els cabals ecològics. Defensar-lo és, sobretot, defensar una política hídrica diferent, un actitud responsable i de sostenibilitat dels recursos.
Mentrestant, aquesta setmana ha plogut. Els pantans que abasteixen l'àrea metropolitana han registrat petits augments després de mesos de descens continuat. Diuen que seguirà plovent. Potser tindrem sort i es pararà el cop. Potser tindrem sort i no caldrà obrir l'aixeta de l'Ebre.
Tant de bo que tinguem sort. .
Però no es pot confiar que la sort salvarà la planificació. I tant si tenim sort com si no la tenim, el que és segur és que cal fer les coses d'una altre forma. Ja ho he dit en algun altre moment. Cal reequilibrar el país. Cal adaptar el nivell de consum i la forma de consumir del país al fet que aquí hi ha l'aigua que hi ha, i no més.
Als pobles, abans, la gent s'espavilava amb dipòsits, pous, aigua recollida de pluges, canals, sèquies... Després va venir la industrialització i els grans pantans productors d'energia i magatzems d'aigua, i es va incrementar el consum proporcionalment a l'increment de despesa energètica. Molt ràpidament es va passar de la consciència individual de que l'aigua era un bé escàs i que calia administrar-lo acuradament, estalviar-lo, emmagatzemar-lo, compartir-lo... a la inconscient comoditat d'una aixeta d'aigua barata i abundant. I també amb l'energia. Abans les cases es feien pensant en les estacions, en aprofitar l'escalfor del sol, en murs sòlids per defugir el fred... L'aprofitament dels recursos era quelcom conscient, fonamental i necessari per a la supervivència.
Avui, l'eficiència ambiental dels edificis és escassa. El confort no te en compte el clima, ni el medi ambient i és una funció exclusiva de l'energia. Més energia, més confort. L'aigua s'esgota i la solució és dessalar aigua del mar amb un cost energètic... O dur-la de rius llunyans, al cost de destruir un delta, o una societat fluvial o, simplement, acabar amb un ecosistema.
En el nostre món, però, l'energia barata s'esgota. Si l'energia és cara, el confort també ho serà. Serà cara l'aigua si obtenir-la depèn de l'energia.
L'energia barata, de fet, no s'esgota. El planeta rep l'energia del sol. L'energia del sol és tan immensa que agita marees i vents i manté els cicles de la vida en moviment continuu. Si no fos pels blindatges electromagnètics de la terra, la irradiació d'energia solar seria tan intensa que enlloc de proporcionar la vida la fregiria literalment.
I aquesta energia solar, ja sigui en la seva forma tèrmica, fotovoltaica, eòlica, o en qualsevol altre expressió és més que suficient per a abastir qualsevol requeriment. Diuen que en pocs anys es vol arribar a que la meitat de l'energia provingui de fonts renovables.
Jo estic convençut que no és només una qüestió de canviar de fonts. Que ja costarà. És, sobretot, una qüestió de canviar d'actituds. Es tracta, al meu entendre, de prendre consciència individual i col·lectiva de que som responsables.
Som responsables d'estalviar, de produir i emmagatzemar energia, recursos i aigua, i d'administrar-los com a bens que cal compartir. Això, aquesta responsabilitat envers el recurs escàs, el que ha dut a la mobilització als homes i les dones de les terres de l'Ebre.
Em temo, però, que poques coses hi han més difícils de canviar que les actituds.
I és que l'actitud és el sistema.
Els consellers del PP diuen que així no hi haurà excusa per dur l'aigua a les seves comunitats quan calgui. Que, de fet, és l'excusa per recuperar el "Plan Hidrológico"
S'ha passat, doncs, del "al enemigo ni agua", i mai millor dit, al "sí, i per a mi més".
El problema és: qui decideix quan cal transvasar? qui decideix que és la millor solució? amb quins criteris?
Segurament, el transvasament temporal és la solució més senzilla a aquest episodi d'escassedat fins la posada en marxa de les desalinitzadores. Però és la única? N'hi han d'altres que tinguin un sobrecost acceptable? Val la pena obrir una escletxa per la que atacaran els transvasistes per a rescatar el "Plan Hidrológico".
Quins interessos estan en joc en aquesta batalla de l'aigua?
Jo tinc molt clar que és inacceptable per al país que l'àrea metropolitana pateixi restriccions.
També, però, tinc molt clar que és inacceptable per al país que l'Ebre i el delta morin. El Ebre i el delta poden morir si es capta aigua per a Barcelona? és cert que els equilibris ecològics són delicats i que tenim els exemples del Ter i del Llobregat. Rius reduïts a canals industrials. El risc existeix? A l'Ebre estan convençuts que aquest transvasament obre el camí cap a la mort del riu. Des de Barcelona, les veus de les diferents administracions parlen d'una solució que només s'aplicaria en cas d'excepcionalitat, com a darrer recurs en l'actual episodi d'escassedat.
A mi em sobta veure la malfiança dels ebrencs. Parlen de traïció i d'engany. No és pas poca cosa venint de qui ve. És així? se'ls ha traïcionat? Se'ns està enganyant?
Ignoro si les gents de l'Ebre pensen que l'aportació puntual a Barcelona és un perill o no en ella mateixa, però està clar que crea un precedent: si hi ha emergència, es pot transvasar aigua. El perill, evidentment, és que "l'emergència" es pot provocar, per exemple, en forma d'una "Marina d'Or", o d'un complex "Gran Scala" a los Monegros, o en forma de creixement descontrolat de l'àrea metropolitana.
El dilema és terrible: Cal aigua per l'àrea metropolitana i puntualment potser caldrà treure-la de l'Ebre, però cal també defensar el riu. Defensar el riu és més que mantenir els cabals ecològics. Defensar-lo és, sobretot, defensar una política hídrica diferent, un actitud responsable i de sostenibilitat dels recursos.
Mentrestant, aquesta setmana ha plogut. Els pantans que abasteixen l'àrea metropolitana han registrat petits augments després de mesos de descens continuat. Diuen que seguirà plovent. Potser tindrem sort i es pararà el cop. Potser tindrem sort i no caldrà obrir l'aixeta de l'Ebre.
Tant de bo que tinguem sort. .
Però no es pot confiar que la sort salvarà la planificació. I tant si tenim sort com si no la tenim, el que és segur és que cal fer les coses d'una altre forma. Ja ho he dit en algun altre moment. Cal reequilibrar el país. Cal adaptar el nivell de consum i la forma de consumir del país al fet que aquí hi ha l'aigua que hi ha, i no més.
Als pobles, abans, la gent s'espavilava amb dipòsits, pous, aigua recollida de pluges, canals, sèquies... Després va venir la industrialització i els grans pantans productors d'energia i magatzems d'aigua, i es va incrementar el consum proporcionalment a l'increment de despesa energètica. Molt ràpidament es va passar de la consciència individual de que l'aigua era un bé escàs i que calia administrar-lo acuradament, estalviar-lo, emmagatzemar-lo, compartir-lo... a la inconscient comoditat d'una aixeta d'aigua barata i abundant. I també amb l'energia. Abans les cases es feien pensant en les estacions, en aprofitar l'escalfor del sol, en murs sòlids per defugir el fred... L'aprofitament dels recursos era quelcom conscient, fonamental i necessari per a la supervivència.
Avui, l'eficiència ambiental dels edificis és escassa. El confort no te en compte el clima, ni el medi ambient i és una funció exclusiva de l'energia. Més energia, més confort. L'aigua s'esgota i la solució és dessalar aigua del mar amb un cost energètic... O dur-la de rius llunyans, al cost de destruir un delta, o una societat fluvial o, simplement, acabar amb un ecosistema.
En el nostre món, però, l'energia barata s'esgota. Si l'energia és cara, el confort també ho serà. Serà cara l'aigua si obtenir-la depèn de l'energia.
L'energia barata, de fet, no s'esgota. El planeta rep l'energia del sol. L'energia del sol és tan immensa que agita marees i vents i manté els cicles de la vida en moviment continuu. Si no fos pels blindatges electromagnètics de la terra, la irradiació d'energia solar seria tan intensa que enlloc de proporcionar la vida la fregiria literalment.
I aquesta energia solar, ja sigui en la seva forma tèrmica, fotovoltaica, eòlica, o en qualsevol altre expressió és més que suficient per a abastir qualsevol requeriment. Diuen que en pocs anys es vol arribar a que la meitat de l'energia provingui de fonts renovables.
Jo estic convençut que no és només una qüestió de canviar de fonts. Que ja costarà. És, sobretot, una qüestió de canviar d'actituds. Es tracta, al meu entendre, de prendre consciència individual i col·lectiva de que som responsables.
Som responsables d'estalviar, de produir i emmagatzemar energia, recursos i aigua, i d'administrar-los com a bens que cal compartir. Això, aquesta responsabilitat envers el recurs escàs, el que ha dut a la mobilització als homes i les dones de les terres de l'Ebre.
Em temo, però, que poques coses hi han més difícils de canviar que les actituds.
I és que l'actitud és el sistema.
dimarts, 15 d’abril del 2008
transvasament
Finalment sembla ser que l'aigua que en darrer terme haurà de permetre superar l'episodi d'escassedat fins a l'eventual fi de l'actual sequera o la posada en marxa de les desalinitzadores serà l'aigua sobrant dels regants de Tarragona, és dir: mantenint l'actual cabal de l'Ebre, s'agafarà els excedents del mini-transvasament a Tarragona.
En tot cas, la solució només es podrà aplicar en fase d'emergència i amb permís del govern de l'estat. L'aportació d'aigua serà un mesura excepcional. No estructural.
Segons han dit, aquesta solució és la mateixa que s'ha adoptat en situacions d'emergència al País Valencià i Múrcia. Per tant, no hi ha greuge comparatiu.
Per una banda, penso que si aquests són els termes de l'acord i realment s'acompleixen, l'Ebre i el delta resten preservats.
Per altra banda, em sap greu veure com l'àrea metropolitana ha hagut d'anar pidolant aigua.
Encara més greu em sap veure com la "solució" ha vingut de Madrid, que primer ha prohibit el transvasament del Segre (per mi, també una mala solució) i ara s'erigeix com el jutge i autoritzador necessari per a la perllongació del mini-transvasament. Madrid fa i desfà, un cop més, a Catalunya.
L'estatutet demostra un cop més la seva absoluta i lamentable inutilitat. L'estatutet de la vergonya. Amb les competències de l'estatutet, Barcelona s'hauria quedat sense aigua.
Per cert, l'estatutet tampoc serveix per portar l'aigua del Roine. En aquest cas, i més tractant-se d'un acord entre estats, també es dependria de Madrid, primer per a la infraestructura de transvasament, i segon, per administrar-ne l'ús.
El que sí que es pot fer amb l'estatutet, però, és desacoblar-se del sistema hídric espanyol. Com? doncs apostant per l'eficiència, apostant per solucions sostenibles de veritat (les desalinitzadores tampoc ho són), apostant de debò per una nova cultura de l'aigua i dels recursos, en general.
Però, es pot fer? pot canviar de rumb al Titanic?
En tot cas, la solució només es podrà aplicar en fase d'emergència i amb permís del govern de l'estat. L'aportació d'aigua serà un mesura excepcional. No estructural.
Segons han dit, aquesta solució és la mateixa que s'ha adoptat en situacions d'emergència al País Valencià i Múrcia. Per tant, no hi ha greuge comparatiu.
Per una banda, penso que si aquests són els termes de l'acord i realment s'acompleixen, l'Ebre i el delta resten preservats.
Per altra banda, em sap greu veure com l'àrea metropolitana ha hagut d'anar pidolant aigua.
Encara més greu em sap veure com la "solució" ha vingut de Madrid, que primer ha prohibit el transvasament del Segre (per mi, també una mala solució) i ara s'erigeix com el jutge i autoritzador necessari per a la perllongació del mini-transvasament. Madrid fa i desfà, un cop més, a Catalunya.
L'estatutet demostra un cop més la seva absoluta i lamentable inutilitat. L'estatutet de la vergonya. Amb les competències de l'estatutet, Barcelona s'hauria quedat sense aigua.
Per cert, l'estatutet tampoc serveix per portar l'aigua del Roine. En aquest cas, i més tractant-se d'un acord entre estats, també es dependria de Madrid, primer per a la infraestructura de transvasament, i segon, per administrar-ne l'ús.
El que sí que es pot fer amb l'estatutet, però, és desacoblar-se del sistema hídric espanyol. Com? doncs apostant per l'eficiència, apostant per solucions sostenibles de veritat (les desalinitzadores tampoc ho són), apostant de debò per una nova cultura de l'aigua i dels recursos, en general.
Però, es pot fer? pot canviar de rumb al Titanic?
diumenge, 13 d’abril del 2008
Laboratori Europeu d'Anticipació Política i el pet de la bombolla immobiliària a l'estat
Fins fa pocs dies no n'havia ni sentit a parlar del LEAP, el Laboratori Europeu d'Anticipació Política.
el LEAP/Europa 2020 ('Laboratori Europeu d'Anticipació Política') és un think tank que analitza i preveu desenvolupaments econòmics globals des d'una perspectiva europea.
Va ser fundat entre d'altres per Franck Biancheri, el fundador de l'AEGEE (Association des États Généraux des Étudiants de l'Europe, també anomenada Fòrum d'Estudiants Europeus), que és la xarxa d'estudiants europeus impulsora entre d'altres coses, del programa Erasmus i és, també, el fundador d'un dels pocs partits pan-europeus: els newropeans.
A rel d'un debat al Racó Català sobre la bombolla immobiliària van aparèixer aquestes sigles misterioses, LEAP2020, i em vaig posar a buscar. Encara no m'he fet una idea clara de quin grau de fiabilitat em mereixen aquestes prediccions, però, cal dir que semblen força raonades i, pel que es veu, el temps els està donant la raó. El LEAP acostuma a fer un comunicat públic cada mes des de gener de 2006.
El comunicat de març de 2006 deuria semblar una pel·lícula de ciència ficció llavors, però avui es veu com quelcom terriblement precís.
La web de Europe2020 està en les llengües més parlades de la UE. No està en català, com era de témer. Això m'ha servit per veure que el Traductor on-line de la Generalitat és molt útil, tot i que no se'l pot deixar sol: cal fer alguns retocs, però la versió que produeix és força intel·ligible.
Els comunicats del LEAP2020 són molt interessants ...i molt preocupants.
Vet aquí què en diuen de l'explosió de la bombolla immobiliària als EUA, al Regne Unit i a l'estat espanyol:
Immobles europeus: Espanya i el Regne Unit s'enfonsen en la crisi i Europa oriental està a punt de l'explosió d'una bombolla immobiliària el 2008
- Fragment de GEAB N°20 (17 de desembre, 2007) -
Abans de pronosticar més detalladament l'evolució del mercat immobiliari en aquests tres països europeus, val la pena assenyalar que l'evolució actual de les principals monedes del món té un impacte directe sobre alguns d'aquests mercats. Per exemple, els immobles d'una gran part de l'Europa oriental s'estan finançant amb préstecs bancaris en francs suïssos; mentre que a Israel (1), la fuga del dòlar dels EUA cap a la moneda nacional, el Shekel, caracteritza l'evolució del mercat immobiliari. Paradoxalment, la mateixa raó que empeny els operadors israelians a deixar el dòlar és la que farà explotar la bombolla immobiliària de diversos països d'Europa central i oriental en els pròxims mesos: la pèrdua de confiança en la moneda nord-americana i les seves conseqüències al mercat de divises.
Però abans d'abordar la situació en els nous estats membres de l'UE, és útil per preveure l'evolució dels tres mercats europeus occidentals per als quals el nostre equip havia pronosticat un brusc descens en el 2007, a saber Espanya, el Regne Unit i França.
Espanya
A Espanya, la situació del mercat de béns arrels és simplement desastrosa amb un descens de gairebé el 50% de les cases en construcció en un any i l'estoc de cases no venudes va passar de 16, 4 a 24, 5 mesos en l'àmbit nacional (2). Comparat amb el 2006, el col·lapse és encara més perceptible perquè les projeccions per a les construccions del 2008 són aproximadament 300.000 que, comparades amb més de 900.000 el 2006, és una caiguda del 70%.
Les conseqüències econòmiques d'aquest col·lapse del mercat immobiliari espanyol són desastroses. El sector immobiliari i el de la construcció estan en greu crisi (3). Els mitjans espanyols són plens d'històries d'agents immobiliaris que no embenin gens durant mesos, o empreses constructores o lligades a la construcció immobiliària el treball de la qual es va congelar a causa de la insolvència dels promotors. El 75% de les immobiliàries trencaran en el 2008 (4).
Evolució dels preus dels immobles a Espanya - Font Ministeri Espanyol de l'habitatge
Com ho va preveure el LEAP/E2020, el 2007 ha estat l'any de l'explosió de bombolla immobiliària a Espanya. Per al nostre equip, en el 2008 es produirà la crisi econòmica i financera. Darrere de les seguretats reiterades, del Banc Central Espanyol i dels principals bancs del país, afirmant que aquesta crisi no té gens en comú amb la crisi de la "subprime" dels Estats Units i que les institucions financeres espanyoles són sanes, no hi ha gens diferent de l'habitual discurs tranquil·litzador que precedeix les greus crisis (amb l'agregat d'un context global de crisi del crèdit). Així els bancs espanyols han començat a reduir considerablement els seus crèdits per a immobles (i el consum en general); i estan començant a perdre la confiança dels inversors internacionals com l'il·lustra el recent fracàs del BBVA (segon banc espanyol) en vendre més d'una quarta part d'un programa de 6, 6 milions d'euros als quals és donat suport per préstecs immobiliaris. Amb el segon nivell de deute internacional (immediatament després dels Estats Units, veure GEAB N°17), i dels bancs que han alimentat en aquells mesos la bombolla immobiliària ara per explotar Espanya, segons els nostres investigadors, està a punt d'entrar en una greu crisi soci-econòmica en el 2008.
El col·lapse del mercat immobiliari seguirà i l'economia del país s'està dirigint cap a la recessió amb un fons de crisi bancària nacional reforçat pel context internacional. Aquesta situació serà una prova de foc, a gran escala, per als dirigents de l'Euro zona.
Regne Unit
Evolució dels preus immobiliari d'UK - Font Halifax
Al Regne Unit, la situació és diferent quant als seus components, però idèntics a Espanya quant al sentit dels esdeveniments. El mercat immobiliari britànic efectivament s'ha revertit en el 2007, i l'impacte de la crisi financera mundial sobre la City (acomiadaments, final dels mega-bono...), ara ha escombrat l'últim factor que mantenien sota pressió els mercats de Londres i South-East. De fet la ciutat sí que va anunciar una caiguda del 10% dels preus dels immobles britànics el 2008 (5).
Les dificultats del refinançament de milions de préstecs hipotecaris a taxa variable degut, per un parteix, a les majors taxes (6) i a la restricció del crèdit, per una altra, generen una altra font de debilitament del mercat immobiliari a la Gran Bretanya amb probablement gairebé un terç de prestataris sense poder refinançar (7) (i per tant obligats a vendre o a ser rematats) (8).
Per al nostre equip, l'any 2008, per tant, es mantindrà la caiguda del mercat immobiliari britànic, amb una acceleració cap a la meitat de l'any quan la crisi financera mundial s'intensifiqui, que afectarà encara més fortament la City.
Europa Central i Oriental
Europa oriental: Percentatge de préstecs per a immobles en moneda estrangera - juny 2006/Wall Street Journal
A Europa central i oriental, la situació és diferent perquè són economies en ple desenvolupament havent-se unit a l'UE i preparant-se per unir-se a l'euro en els pròxims 3 a 4 anys. També és una qüestió monetària el que va arrossegar alguns països d'aquesta regió a l'explosió de les bombolles immobiliària en el 2008.
De fet, aquests anys, els bancs hongaresos, romanesos, búlgars i els països bàltics s'han especialitzat en préstecs indexats sobre divises (euros, dòlars americans i francs suïssos) per tractar de limitar l'impacte de les seves superiors taxes d'interès nacional i les seves monedes poc confiables. I a diversos països de la regió, especialment Hungria (9), Romania (10) i Bulgària (11), els préstecs per a immobles indexats sobre el franc suís s'han multiplicat aprofitant les baixes taxes d'interès helvètica (12). Tot això òbviament és sostenible en el cas de l'estabilitat del mercat de divises, especialment entre les principals d'elles (Euro, Dolar i aquí franc suís), i de les taxes d'interès. Però sobre aquests dos punts, el final de l'any 2007 (i les nostres expectatives per al 2008) mostren que aquest no va ser el cas i que no ho serà l'any pròxim. No esmentarem el retorn de la inflació a Europa i als Estats Units. Les taxes d'interès dels estats de les principals monedes del món convergiran en el 2008 (incloent Suïssa). Quant al franc suís recuperarà el seu prestigi (i valor) de moneda de refugi, com sempre en un període de gran incertesa.
El més sorprenent en és que els nous membres (i en última instància darrere del BCE) no han encoratjat als seus bancs a realitzar aquest tipus d'indexació en euros. És de l'euro que depèn el seu futur econòmic i financer; no del franc suís.
Sempre, segons el LEAP/E2020, aquesta situació absurda acaba dolorosament als països implicats. El mercat immobiliari d'una gran part de la regió començarà a caure en el 2008 després del gran ascens dels últims anys. Una altra vegada, com en les altres bombolles immobiliàries del món, la "inventiva" financera i la falta de control dels bancs centrals es combinen per produir la crisi... (13) les més preocupants van tenir una pausa a intervinguts 2007, però la pràctica perillosa en va retornar a caps d'any 2007 (14).
-----------
Notes:
(1) El mercat dels immobles israelians durant dècades es va basar en l'ús de dòlar dels EUA com a moneda de referència. Els estrets llaços entre Israel i els Estats Units, l'estat de moneda mundial de referència del dòlar dels EUA i els grans corrents (humans i financers) entre els dos països justifica aquesta situació fins a 2007. Però a partir d'aquell any s'ha desenvolupament d'un poderós fenomen la sortida del dòlar dels EUA cap a la moneda israeliana per part dels operadors immobiliaris (venda i lloguers). Fortament recolzat pel Banc Central israelià, l'evolució és tal que el nombre de contractes de lloguer en dòlar dels EUA va caure al 85% el gener de 2007 al 68% l'Octubre 2007. I aquests últims mesos la tendència és fins i tot més pronunciada fins al punt que els professionals de béns arrels prediuen ara que tots els contractes es faran en Shekel d'aquí a finals de 2008. Font: Jerusalem Post, 13-12-2007.
(2) Con becs en àrees tals com a Costa del Sol, les accions de venda va passar de 19, 3 a 35 mesos, Font: Invertia, 13/12/2007
(3) Per exemple, la fabricació de maons actualment es va detenir per falta de clients, com es mostra en el cas dels fabricants de Bailen Jaen que representa 30% del mercat espanyol. Font: Cienladrillos, 06/12/2007.
(4) Font : El Nuevo Herald, 15/12/2007
(5) Font: The Independent, 12/09/2007
(6) El Bank of England recentment va baixar les seves taxes d'interes però massa tard: una gran restricció de crèdit originada pel "credit crunch" global va cancel·lar els seus efectes.
(7) Font: International Herald Tribune, 12/11/2007
(8) Font: Telegraph, 12/06/2007
(9) En general, Hongria, junt amb Letònia com descrits per LEAP/E2020 en GEAB N°16, demana sense preocupar-se per les conseqüències, probablement esperant l'euro zona per fer front amb el problema. Font: Rosemanblog, 10/11/2007
(10) Font: Estàndard, 11/21/2007
(11) Font: The Sofia Echo, 06/25/2007
(12) Font: Bonobo Land, 11/05/2007
(13) Com sempre, aquests bancs afirmen que no hi ha motius per preocupar-se. Font: Reuters, 10/17/2007
(14) Font: Hungary Economy Watch, 12/05/2007
el LEAP/Europa 2020 ('Laboratori Europeu d'Anticipació Política') és un think tank que analitza i preveu desenvolupaments econòmics globals des d'una perspectiva europea.
Va ser fundat entre d'altres per Franck Biancheri, el fundador de l'AEGEE (Association des États Généraux des Étudiants de l'Europe, també anomenada Fòrum d'Estudiants Europeus), que és la xarxa d'estudiants europeus impulsora entre d'altres coses, del programa Erasmus i és, també, el fundador d'un dels pocs partits pan-europeus: els newropeans.
A rel d'un debat al Racó Català sobre la bombolla immobiliària van aparèixer aquestes sigles misterioses, LEAP2020, i em vaig posar a buscar. Encara no m'he fet una idea clara de quin grau de fiabilitat em mereixen aquestes prediccions, però, cal dir que semblen força raonades i, pel que es veu, el temps els està donant la raó. El LEAP acostuma a fer un comunicat públic cada mes des de gener de 2006.
El comunicat de març de 2006 deuria semblar una pel·lícula de ciència ficció llavors, però avui es veu com quelcom terriblement precís.
La web de Europe2020 està en les llengües més parlades de la UE. No està en català, com era de témer. Això m'ha servit per veure que el Traductor on-line de la Generalitat és molt útil, tot i que no se'l pot deixar sol: cal fer alguns retocs, però la versió que produeix és força intel·ligible.
Els comunicats del LEAP2020 són molt interessants ...i molt preocupants.
Vet aquí què en diuen de l'explosió de la bombolla immobiliària als EUA, al Regne Unit i a l'estat espanyol:
Immobles europeus: Espanya i el Regne Unit s'enfonsen en la crisi i Europa oriental està a punt de l'explosió d'una bombolla immobiliària el 2008
- Fragment de GEAB N°20 (17 de desembre, 2007) -
Abans de pronosticar més detalladament l'evolució del mercat immobiliari en aquests tres països europeus, val la pena assenyalar que l'evolució actual de les principals monedes del món té un impacte directe sobre alguns d'aquests mercats. Per exemple, els immobles d'una gran part de l'Europa oriental s'estan finançant amb préstecs bancaris en francs suïssos; mentre que a Israel (1), la fuga del dòlar dels EUA cap a la moneda nacional, el Shekel, caracteritza l'evolució del mercat immobiliari. Paradoxalment, la mateixa raó que empeny els operadors israelians a deixar el dòlar és la que farà explotar la bombolla immobiliària de diversos països d'Europa central i oriental en els pròxims mesos: la pèrdua de confiança en la moneda nord-americana i les seves conseqüències al mercat de divises.
Però abans d'abordar la situació en els nous estats membres de l'UE, és útil per preveure l'evolució dels tres mercats europeus occidentals per als quals el nostre equip havia pronosticat un brusc descens en el 2007, a saber Espanya, el Regne Unit i França.
Espanya
A Espanya, la situació del mercat de béns arrels és simplement desastrosa amb un descens de gairebé el 50% de les cases en construcció en un any i l'estoc de cases no venudes va passar de 16, 4 a 24, 5 mesos en l'àmbit nacional (2). Comparat amb el 2006, el col·lapse és encara més perceptible perquè les projeccions per a les construccions del 2008 són aproximadament 300.000 que, comparades amb més de 900.000 el 2006, és una caiguda del 70%.
Les conseqüències econòmiques d'aquest col·lapse del mercat immobiliari espanyol són desastroses. El sector immobiliari i el de la construcció estan en greu crisi (3). Els mitjans espanyols són plens d'històries d'agents immobiliaris que no embenin gens durant mesos, o empreses constructores o lligades a la construcció immobiliària el treball de la qual es va congelar a causa de la insolvència dels promotors. El 75% de les immobiliàries trencaran en el 2008 (4).
Evolució dels preus dels immobles a Espanya - Font Ministeri Espanyol de l'habitatgeCom ho va preveure el LEAP/E2020, el 2007 ha estat l'any de l'explosió de bombolla immobiliària a Espanya. Per al nostre equip, en el 2008 es produirà la crisi econòmica i financera. Darrere de les seguretats reiterades, del Banc Central Espanyol i dels principals bancs del país, afirmant que aquesta crisi no té gens en comú amb la crisi de la "subprime" dels Estats Units i que les institucions financeres espanyoles són sanes, no hi ha gens diferent de l'habitual discurs tranquil·litzador que precedeix les greus crisis (amb l'agregat d'un context global de crisi del crèdit). Així els bancs espanyols han començat a reduir considerablement els seus crèdits per a immobles (i el consum en general); i estan començant a perdre la confiança dels inversors internacionals com l'il·lustra el recent fracàs del BBVA (segon banc espanyol) en vendre més d'una quarta part d'un programa de 6, 6 milions d'euros als quals és donat suport per préstecs immobiliaris. Amb el segon nivell de deute internacional (immediatament després dels Estats Units, veure GEAB N°17), i dels bancs que han alimentat en aquells mesos la bombolla immobiliària ara per explotar Espanya, segons els nostres investigadors, està a punt d'entrar en una greu crisi soci-econòmica en el 2008.
El col·lapse del mercat immobiliari seguirà i l'economia del país s'està dirigint cap a la recessió amb un fons de crisi bancària nacional reforçat pel context internacional. Aquesta situació serà una prova de foc, a gran escala, per als dirigents de l'Euro zona.
Regne Unit
Evolució dels preus immobiliari d'UK - Font Halifax
Al Regne Unit, la situació és diferent quant als seus components, però idèntics a Espanya quant al sentit dels esdeveniments. El mercat immobiliari britànic efectivament s'ha revertit en el 2007, i l'impacte de la crisi financera mundial sobre la City (acomiadaments, final dels mega-bono...), ara ha escombrat l'últim factor que mantenien sota pressió els mercats de Londres i South-East. De fet la ciutat sí que va anunciar una caiguda del 10% dels preus dels immobles britànics el 2008 (5).
Les dificultats del refinançament de milions de préstecs hipotecaris a taxa variable degut, per un parteix, a les majors taxes (6) i a la restricció del crèdit, per una altra, generen una altra font de debilitament del mercat immobiliari a la Gran Bretanya amb probablement gairebé un terç de prestataris sense poder refinançar (7) (i per tant obligats a vendre o a ser rematats) (8).
Per al nostre equip, l'any 2008, per tant, es mantindrà la caiguda del mercat immobiliari britànic, amb una acceleració cap a la meitat de l'any quan la crisi financera mundial s'intensifiqui, que afectarà encara més fortament la City.
Europa Central i Oriental
Europa oriental: Percentatge de préstecs per a immobles en moneda estrangera - juny 2006/Wall Street Journal
A Europa central i oriental, la situació és diferent perquè són economies en ple desenvolupament havent-se unit a l'UE i preparant-se per unir-se a l'euro en els pròxims 3 a 4 anys. També és una qüestió monetària el que va arrossegar alguns països d'aquesta regió a l'explosió de les bombolles immobiliària en el 2008.
De fet, aquests anys, els bancs hongaresos, romanesos, búlgars i els països bàltics s'han especialitzat en préstecs indexats sobre divises (euros, dòlars americans i francs suïssos) per tractar de limitar l'impacte de les seves superiors taxes d'interès nacional i les seves monedes poc confiables. I a diversos països de la regió, especialment Hungria (9), Romania (10) i Bulgària (11), els préstecs per a immobles indexats sobre el franc suís s'han multiplicat aprofitant les baixes taxes d'interès helvètica (12). Tot això òbviament és sostenible en el cas de l'estabilitat del mercat de divises, especialment entre les principals d'elles (Euro, Dolar i aquí franc suís), i de les taxes d'interès. Però sobre aquests dos punts, el final de l'any 2007 (i les nostres expectatives per al 2008) mostren que aquest no va ser el cas i que no ho serà l'any pròxim. No esmentarem el retorn de la inflació a Europa i als Estats Units. Les taxes d'interès dels estats de les principals monedes del món convergiran en el 2008 (incloent Suïssa). Quant al franc suís recuperarà el seu prestigi (i valor) de moneda de refugi, com sempre en un període de gran incertesa.
El més sorprenent en és que els nous membres (i en última instància darrere del BCE) no han encoratjat als seus bancs a realitzar aquest tipus d'indexació en euros. És de l'euro que depèn el seu futur econòmic i financer; no del franc suís.
Sempre, segons el LEAP/E2020, aquesta situació absurda acaba dolorosament als països implicats. El mercat immobiliari d'una gran part de la regió començarà a caure en el 2008 després del gran ascens dels últims anys. Una altra vegada, com en les altres bombolles immobiliàries del món, la "inventiva" financera i la falta de control dels bancs centrals es combinen per produir la crisi... (13) les més preocupants van tenir una pausa a intervinguts 2007, però la pràctica perillosa en va retornar a caps d'any 2007 (14).
-----------
Notes:
(1) El mercat dels immobles israelians durant dècades es va basar en l'ús de dòlar dels EUA com a moneda de referència. Els estrets llaços entre Israel i els Estats Units, l'estat de moneda mundial de referència del dòlar dels EUA i els grans corrents (humans i financers) entre els dos països justifica aquesta situació fins a 2007. Però a partir d'aquell any s'ha desenvolupament d'un poderós fenomen la sortida del dòlar dels EUA cap a la moneda israeliana per part dels operadors immobiliaris (venda i lloguers). Fortament recolzat pel Banc Central israelià, l'evolució és tal que el nombre de contractes de lloguer en dòlar dels EUA va caure al 85% el gener de 2007 al 68% l'Octubre 2007. I aquests últims mesos la tendència és fins i tot més pronunciada fins al punt que els professionals de béns arrels prediuen ara que tots els contractes es faran en Shekel d'aquí a finals de 2008. Font: Jerusalem Post, 13-12-2007.
(2) Con becs en àrees tals com a Costa del Sol, les accions de venda va passar de 19, 3 a 35 mesos, Font: Invertia, 13/12/2007
(3) Per exemple, la fabricació de maons actualment es va detenir per falta de clients, com es mostra en el cas dels fabricants de Bailen Jaen que representa 30% del mercat espanyol. Font: Cienladrillos, 06/12/2007.
(4) Font : El Nuevo Herald, 15/12/2007
(5) Font: The Independent, 12/09/2007
(6) El Bank of England recentment va baixar les seves taxes d'interes però massa tard: una gran restricció de crèdit originada pel "credit crunch" global va cancel·lar els seus efectes.
(7) Font: International Herald Tribune, 12/11/2007
(8) Font: Telegraph, 12/06/2007
(9) En general, Hongria, junt amb Letònia com descrits per LEAP/E2020 en GEAB N°16, demana sense preocupar-se per les conseqüències, probablement esperant l'euro zona per fer front amb el problema. Font: Rosemanblog, 10/11/2007
(10) Font: Estàndard, 11/21/2007
(11) Font: The Sofia Echo, 06/25/2007
(12) Font: Bonobo Land, 11/05/2007
(13) Com sempre, aquests bancs afirmen que no hi ha motius per preocupar-se. Font: Reuters, 10/17/2007
(14) Font: Hungary Economy Watch, 12/05/2007
divendres, 11 d’abril del 2008
15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ
Avui, el bloc es solidaritza amb la campanya per recordar Guillem Agulló.
Copio d'Antifeixistes.org:
"Amb motiu que l'11 d'abril d'aquest any es compliran 15 anys de la mort del jove antifeixista Guillem Agulló, a mans d'un grup neonazi a la localitat de Montanejos, i que diversos Col·lectius de tot arreu del País Valencià han convocat unes jornades per al dia 12 d'abril per a conmemorar aquest assassinat, s'ha dissenyat una campanya per a dur-la a terme a través d'internet.
La campanya consisteix en plenar la xarxa amb banners que recorden la mort de Guillem Agulló. Per això vos demanem a tots els que tingueu un blog, una web o qualsevol altre espai en internet que penjeu un d'aquests banners amb un breu text o comunicat, sobretot el dia 11 d'abril.
Si no teniu cap text podeu utilitzar el de la nostra web."
"15 anys sense Guillem Agulló"
El proper 12 d'abril es compleixen 15 anys de l'assassinat del jove antifeixista i militant de Maulets de Burjassot Guillem Agulló i Salvador, que ha marcat la història recent de la lluita contra el feixisme al País Valencià. Des d'antifeixistes.org hem decidit retre-li homenatge amb aquest dossier especial, rescatant tot l'arxiu de notícies sobre el judici i tot el que ha envoltat aquests anys el cas, i recordar que la seua memòria, igual que la seua lluita i la nostra constància, continuen ben vives. Malauradament, la bogeria nazi i feixista també continua, així com la impunitat dels agressors, com demostren els darrers episodis de violència arreu del país. L'autor material de la mort de Guillem, Pedro Cuevas Silvestre, continua militant activament als moviments neonazis, i està a l'espera de judici pel Cas Panzer, el més gran contra l'extrema dreta a l'Estat. El jutge del Cas Agulló no va considerar cap motiu polític a l'assassinat de Guillem, i Cuevas tan sols va acomplir 4 dels 16 anys als que fou condemnat. Diversos actes commemoraran l'aniversari i tornaran a cridar ben fort la frase que ha marcat tota una generació:
GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!
LA LLUITA CONTINUA!
Fa 15 anys i sembla que fou ahir. Els qui vam viure la mort de Guillem no l'hem oblidat ni un sol dia. No ens deixen. No podem i no deguem, ja que l'actualitat tristament ens retorna al passat, a aquells anys d'Acción Radical, dels concerts nazis i les caceres a immigrants, homosexuals i rojos. Les velles ferides que no es curen bé mai cicatritzen, i la de Guillem és una que resta encara ben oberta. Ens agradaria poder dir que allò dels skinheads nazis, de les pallisses i els atacs queda ben lluny, que fou una moda passatgera dels '90 que va seduir a uns quants joves sense expectatives que acabaren per desertar d'aquella bogeria. Però no és així. I no ho és perquè en el seu moment no es va prendre seriosament, no es va voler admetre el problema, es reduïa tot a baralles juvenils entre tribus urbanes, es despolititzava i s'esquivaven les responsabilitats, i ara tenim el que és conseqüència d'aquella hipocresia.
En només 17 anys, segons publica el darrer Informe Raxen que elabora Movimiento Contra la Intolerancia, s'han produït 75 assassinats coneguts a mans de l'extrema dreta per motius de discriminació i odi al diferent. Aquesta xifra, a la que se sumen les nombroses barbaritats que constantment van coneixent-se a través de la premsa protagonitzades per feixistes i neonazis, hauria de servir sense cap dubte perquè l'Estat prenguera mesures eficaces d'una vegada. Amagar la pols sota l'estora, aquesta és la política dels responsables, perquè no volen admetre-ho, perquè no els toca a ells, perquè tenen altres preocupacions com els grans esdeveniments o conservar la simpatia de la monarquia. Llavors si que s'apliquen. Cremen fotos del rei i en dos dies detenen els responsables, els jutgen i els cau una pena pròpia de l'edat mitjana. A València, un grup de nazis apunyala un jove que quasi perd la vida, a Castelló li graven una esvàstica a la cara a un altre jove, i ara apareixen videos d'ultres agredint i humiliant immigrants a Orriols, i no passa res. Només en el cas de la punyalada es detenen a 5 neonazis, que son deixats en llibertat el mateix dia, no suposen un perill, han estat apunt de matar un jove perquè sí, però no passa res, tonteries de xiquets. De les constants agressions a Castelló no se sap res, cap detingut, igual que de les bombes contra ERPV, BNV i CEAR.
15 anys després, el panorama no és gens esperançador pels defensors de la llibertat. Els partits ultres comencen a tindre regidors als ajuntaments, els camps de futbol continuen sent un paradís pels psicòpates, i les caceres continuen. Però, quin interès té l'Estat en conservar aquesta situació de setge, d'impunitat i de terror? Serà perquè als polítics i jutges de torn no els esguita la sang? Es pensen que als seus fills, als seus germans i cosins no els pot passar res? Es pensen que qualsevol dia no és el seu fill qui ha estat apunyalat al barri del carme? Què això només els passa als rojos, als punkis, als separatistes, als homosexuals o als immigrants? què faran doncs quan siguen ells o els seus les víctimes?
L'assassí de Guillem, Pedro Cuevas, fou caçat ara fa 3 anys per la Guardia Civil dins el marc de l'Operació Panzer ja que formava part de la organització neonazi Frente Antisistema (FAS), a la que van incautar armes de tot tipus, fins i tot un llençagrenades. Dos anys després, a les darreres eleccions municipals, el seu nom apareixia a la candidatura del partit neonazi Alianza Nacional per la localitat de Xiva, on viu el líder d'aquesta formació, Juan Manuel Soria, també implicat al Cas Panzer. La premsa se'n va fer ressó: l'assassí de Guillem, que no fou considerat que tingués motivacions polítiques per matar Guillem, apareixia sota l'esvàstica 14 anys després. Els fets ens donaren la raó. Un crim polític en majúscules, però clar, ara ja Cuevas havia complit la seua pena. Però ara, què passarà amb els nazis del FAS? Seran considerats associació il·lícita o banda armada? segons la Guardia Civil, s'organitzaven per apallissar immigrants, venien armes per internet i posseïen material bèl·lic amb gran capacitat destructiva. El judici està al caure. Hi ha una nova acusació popular, aquesta vegada de la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat, de la que formen part ajuntaments, partits, Ongs i associacions culturals. Molts ulls atents a les pel·lícules que ens vullguen contar jutges, periodistes i advocats defensors.
El judici del Cas Agulló ja fou una vergonya. A través del diari Las Provincias, llavors en mans de Mª Consuela Reyna, es criminalitzà la figura de Guillem, de tot el moviment independentista, els okupes del Kasal Popular, l'antifeixisme i tot aquell que advertia del perill neonazi. L'acusació popular es va retirar per la gran farsa que es cuinava als despatxos dels jutjats de Castelló. Estàvem bojos, veiem fantasmes, érem inclús igual que els nazis, però de l'altre extrem. Un discurs malaurat que des dels governs i responsables de torn es repeteix cada vegada que ocorre una desgràcia similar. Quan assassinaren a Carlos Javier Palomino a Madrid el passat novembre, irremeiablement, miràrem enrere i vam vore el cas d'en Guillem. I els mateixos discursos, les mateixes paraules buides i les mateixes mentides. I què ha passat des d'aleshores? Que els neonazis i feixistes han vist que a l'Estat espanyol tenen carta blanca per fer el que vullguen, i així han continuat, amb més punyalades, més atemptats i més caceres, sense cap represàlia.
La llei a més, mima els racistes. Absolen un dels màxims difusors d'aquestes tesis, Pedro Varela, propietari de la Llibreria Europa, i permeten que porte a oradors com David Duke, vetat a la resta de països "civilitzats". La Llei de Partits no alcança als qui defensen la qüestió racial als seus programes, ni als qui assenyalen els immigrants com el major problema de l'Estat, permetent que gran part de la joventut desencantada acabe seduïda pels discursos apocalíptics i discriminatoris, i quan apareixen videos de joves neonazis intentant cremar dos immigrants que dormien en un cotxe, ens preguntem com algú pot tindre aquestes cruels i males idees. A Pamplona detenen 50 ultres de Yomus armats amb ganivets, pals, petards i boles de billar. Havien provocat disturbis contra els seguidors de l'Osasuna, i la policia els va caçar. Els van pujar a l'autobús i els van tornar a València, a dormir tranquil·lament a casa.
Per molt que s'amague amb eufemismes de gamberrisme, vandalisme o rivalitat entre tribus urbanes, el problema està ací. El perill què qualsevol de nosaltres i vosaltres siga víctima de l'odi, tolerat per uns i promogut per altres continua. Però on està el límit? Quants morts fan falta sobre la taula perquè els responsables polítics i judicials es prenguen en serio aquest càncer? Només amb la creació de la Fiscalia especialitzada en delictes d'odi que promouen diverses ongs, dotarien d'una protecció necessària a totes aquelles víctimes que avui dia estan totalment desemparades, que fins i tot ni denuncien per por a represàlies, per sentir-se indefenses davant els violents. Mentre, les xifres van creixent, i el País Valencià continua al capdavant de l'Estat en agressions feixistes. Fets aïllats que si els ajuntem, formen quasi un continent, per molt que intenten amagar-ho.
És per això que cal reivindicar el simbolisme que el Cas Agulló te. Pel gran frau que significà a la "democràcia" que intenten vendre'ns, a les llibertats i a la justícia, i per la vigència dels seus ideals, dels nostres, i del nostre compromís amb la lluita contra els imbècils que pretenen retornar-nos a les cavernes i colpejar-nos, com si no hagueren tingut prou amb els darrers 70 anys. Així, fins que no s'acabe d'arrel amb els qui promouen i executen l'odi, no pararem. Continuarem lluitant amb totes les nostres forces, sense perdre la il·lusió ni el somriure, sense oblidar i sense retrocedir.
País Valencià, abril de 2008.
Equip de Redacció d'antifeixistes.org
Copio d'Antifeixistes.org:
"Amb motiu que l'11 d'abril d'aquest any es compliran 15 anys de la mort del jove antifeixista Guillem Agulló, a mans d'un grup neonazi a la localitat de Montanejos, i que diversos Col·lectius de tot arreu del País Valencià han convocat unes jornades per al dia 12 d'abril per a conmemorar aquest assassinat, s'ha dissenyat una campanya per a dur-la a terme a través d'internet.
La campanya consisteix en plenar la xarxa amb banners que recorden la mort de Guillem Agulló. Per això vos demanem a tots els que tingueu un blog, una web o qualsevol altre espai en internet que penjeu un d'aquests banners amb un breu text o comunicat, sobretot el dia 11 d'abril.
Si no teniu cap text podeu utilitzar el de la nostra web."
"15 anys sense Guillem Agulló"
El proper 12 d'abril es compleixen 15 anys de l'assassinat del jove antifeixista i militant de Maulets de Burjassot Guillem Agulló i Salvador, que ha marcat la història recent de la lluita contra el feixisme al País Valencià. Des d'antifeixistes.org hem decidit retre-li homenatge amb aquest dossier especial, rescatant tot l'arxiu de notícies sobre el judici i tot el que ha envoltat aquests anys el cas, i recordar que la seua memòria, igual que la seua lluita i la nostra constància, continuen ben vives. Malauradament, la bogeria nazi i feixista també continua, així com la impunitat dels agressors, com demostren els darrers episodis de violència arreu del país. L'autor material de la mort de Guillem, Pedro Cuevas Silvestre, continua militant activament als moviments neonazis, i està a l'espera de judici pel Cas Panzer, el més gran contra l'extrema dreta a l'Estat. El jutge del Cas Agulló no va considerar cap motiu polític a l'assassinat de Guillem, i Cuevas tan sols va acomplir 4 dels 16 anys als que fou condemnat. Diversos actes commemoraran l'aniversari i tornaran a cridar ben fort la frase que ha marcat tota una generació:
GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!
LA LLUITA CONTINUA!
Fa 15 anys i sembla que fou ahir. Els qui vam viure la mort de Guillem no l'hem oblidat ni un sol dia. No ens deixen. No podem i no deguem, ja que l'actualitat tristament ens retorna al passat, a aquells anys d'Acción Radical, dels concerts nazis i les caceres a immigrants, homosexuals i rojos. Les velles ferides que no es curen bé mai cicatritzen, i la de Guillem és una que resta encara ben oberta. Ens agradaria poder dir que allò dels skinheads nazis, de les pallisses i els atacs queda ben lluny, que fou una moda passatgera dels '90 que va seduir a uns quants joves sense expectatives que acabaren per desertar d'aquella bogeria. Però no és així. I no ho és perquè en el seu moment no es va prendre seriosament, no es va voler admetre el problema, es reduïa tot a baralles juvenils entre tribus urbanes, es despolititzava i s'esquivaven les responsabilitats, i ara tenim el que és conseqüència d'aquella hipocresia.
En només 17 anys, segons publica el darrer Informe Raxen que elabora Movimiento Contra la Intolerancia, s'han produït 75 assassinats coneguts a mans de l'extrema dreta per motius de discriminació i odi al diferent. Aquesta xifra, a la que se sumen les nombroses barbaritats que constantment van coneixent-se a través de la premsa protagonitzades per feixistes i neonazis, hauria de servir sense cap dubte perquè l'Estat prenguera mesures eficaces d'una vegada. Amagar la pols sota l'estora, aquesta és la política dels responsables, perquè no volen admetre-ho, perquè no els toca a ells, perquè tenen altres preocupacions com els grans esdeveniments o conservar la simpatia de la monarquia. Llavors si que s'apliquen. Cremen fotos del rei i en dos dies detenen els responsables, els jutgen i els cau una pena pròpia de l'edat mitjana. A València, un grup de nazis apunyala un jove que quasi perd la vida, a Castelló li graven una esvàstica a la cara a un altre jove, i ara apareixen videos d'ultres agredint i humiliant immigrants a Orriols, i no passa res. Només en el cas de la punyalada es detenen a 5 neonazis, que son deixats en llibertat el mateix dia, no suposen un perill, han estat apunt de matar un jove perquè sí, però no passa res, tonteries de xiquets. De les constants agressions a Castelló no se sap res, cap detingut, igual que de les bombes contra ERPV, BNV i CEAR.
15 anys després, el panorama no és gens esperançador pels defensors de la llibertat. Els partits ultres comencen a tindre regidors als ajuntaments, els camps de futbol continuen sent un paradís pels psicòpates, i les caceres continuen. Però, quin interès té l'Estat en conservar aquesta situació de setge, d'impunitat i de terror? Serà perquè als polítics i jutges de torn no els esguita la sang? Es pensen que als seus fills, als seus germans i cosins no els pot passar res? Es pensen que qualsevol dia no és el seu fill qui ha estat apunyalat al barri del carme? Què això només els passa als rojos, als punkis, als separatistes, als homosexuals o als immigrants? què faran doncs quan siguen ells o els seus les víctimes?
L'assassí de Guillem, Pedro Cuevas, fou caçat ara fa 3 anys per la Guardia Civil dins el marc de l'Operació Panzer ja que formava part de la organització neonazi Frente Antisistema (FAS), a la que van incautar armes de tot tipus, fins i tot un llençagrenades. Dos anys després, a les darreres eleccions municipals, el seu nom apareixia a la candidatura del partit neonazi Alianza Nacional per la localitat de Xiva, on viu el líder d'aquesta formació, Juan Manuel Soria, també implicat al Cas Panzer. La premsa se'n va fer ressó: l'assassí de Guillem, que no fou considerat que tingués motivacions polítiques per matar Guillem, apareixia sota l'esvàstica 14 anys després. Els fets ens donaren la raó. Un crim polític en majúscules, però clar, ara ja Cuevas havia complit la seua pena. Però ara, què passarà amb els nazis del FAS? Seran considerats associació il·lícita o banda armada? segons la Guardia Civil, s'organitzaven per apallissar immigrants, venien armes per internet i posseïen material bèl·lic amb gran capacitat destructiva. El judici està al caure. Hi ha una nova acusació popular, aquesta vegada de la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat, de la que formen part ajuntaments, partits, Ongs i associacions culturals. Molts ulls atents a les pel·lícules que ens vullguen contar jutges, periodistes i advocats defensors.
El judici del Cas Agulló ja fou una vergonya. A través del diari Las Provincias, llavors en mans de Mª Consuela Reyna, es criminalitzà la figura de Guillem, de tot el moviment independentista, els okupes del Kasal Popular, l'antifeixisme i tot aquell que advertia del perill neonazi. L'acusació popular es va retirar per la gran farsa que es cuinava als despatxos dels jutjats de Castelló. Estàvem bojos, veiem fantasmes, érem inclús igual que els nazis, però de l'altre extrem. Un discurs malaurat que des dels governs i responsables de torn es repeteix cada vegada que ocorre una desgràcia similar. Quan assassinaren a Carlos Javier Palomino a Madrid el passat novembre, irremeiablement, miràrem enrere i vam vore el cas d'en Guillem. I els mateixos discursos, les mateixes paraules buides i les mateixes mentides. I què ha passat des d'aleshores? Que els neonazis i feixistes han vist que a l'Estat espanyol tenen carta blanca per fer el que vullguen, i així han continuat, amb més punyalades, més atemptats i més caceres, sense cap represàlia.
La llei a més, mima els racistes. Absolen un dels màxims difusors d'aquestes tesis, Pedro Varela, propietari de la Llibreria Europa, i permeten que porte a oradors com David Duke, vetat a la resta de països "civilitzats". La Llei de Partits no alcança als qui defensen la qüestió racial als seus programes, ni als qui assenyalen els immigrants com el major problema de l'Estat, permetent que gran part de la joventut desencantada acabe seduïda pels discursos apocalíptics i discriminatoris, i quan apareixen videos de joves neonazis intentant cremar dos immigrants que dormien en un cotxe, ens preguntem com algú pot tindre aquestes cruels i males idees. A Pamplona detenen 50 ultres de Yomus armats amb ganivets, pals, petards i boles de billar. Havien provocat disturbis contra els seguidors de l'Osasuna, i la policia els va caçar. Els van pujar a l'autobús i els van tornar a València, a dormir tranquil·lament a casa.
Per molt que s'amague amb eufemismes de gamberrisme, vandalisme o rivalitat entre tribus urbanes, el problema està ací. El perill què qualsevol de nosaltres i vosaltres siga víctima de l'odi, tolerat per uns i promogut per altres continua. Però on està el límit? Quants morts fan falta sobre la taula perquè els responsables polítics i judicials es prenguen en serio aquest càncer? Només amb la creació de la Fiscalia especialitzada en delictes d'odi que promouen diverses ongs, dotarien d'una protecció necessària a totes aquelles víctimes que avui dia estan totalment desemparades, que fins i tot ni denuncien per por a represàlies, per sentir-se indefenses davant els violents. Mentre, les xifres van creixent, i el País Valencià continua al capdavant de l'Estat en agressions feixistes. Fets aïllats que si els ajuntem, formen quasi un continent, per molt que intenten amagar-ho.
És per això que cal reivindicar el simbolisme que el Cas Agulló te. Pel gran frau que significà a la "democràcia" que intenten vendre'ns, a les llibertats i a la justícia, i per la vigència dels seus ideals, dels nostres, i del nostre compromís amb la lluita contra els imbècils que pretenen retornar-nos a les cavernes i colpejar-nos, com si no hagueren tingut prou amb els darrers 70 anys. Així, fins que no s'acabe d'arrel amb els qui promouen i executen l'odi, no pararem. Continuarem lluitant amb totes les nostres forces, sense perdre la il·lusió ni el somriure, sense oblidar i sense retrocedir.
País Valencià, abril de 2008.
Equip de Redacció d'antifeixistes.org
dijous, 10 d’abril del 2008
tempestes
Plourà, això diuen els del temps. També diuen que pal·liarà una mica la sequera però que, en cap cas, en serà la solució i ni molt menys la solució definitiva.
Però agraïts a qui sigui. Tot el temps que es retardi l'execució de les mesures excepcionals és temps que es guanya per acabar desaladores o la potabilitzadora del Prat, o per enllestir infraestructures suficients per evitar el desastre nacional que suposarien les restriccions a l'àrea metropolitana.
Es tracta d'una cursa contra el temps per parar un cop devastador.
Per això, la cosa del Roina em produeix tanta perplexitat. Que algú m'ho expliqui. Perquè des de CiU hi ha aquesta obsessió amb el riu occità si, com diuen, es tracta d'una obra que trigaria una dècada i mitja a estar en funcionament? perquè el ZP li va donar a entendre al Duran que "estudiarien el transvasament del Roina" i avui el Moratinos diu que no està en l'agenda? és la primera mentida del ZP en el compte de CiU en aquesta legislatura encara no estrenada?
Bé, si més no, en Ridao i Esquerra ja li ha plantificat el primer NO al ZP. Alguna cosa haviem d'haver après d'aquests darrers dos anys.
En Duran, però, deu estar contentissim. ZP Encara no és president i ja està mentint.Aquesta legislatura promet.
Però, és clar, si li fa això als "socis preferents", què no li farà als "governs amics"? Com es justifica la putada de la negativa al govern català pel transvasament del Segre?
Al ZP se la bufa, és clar. Demà serà investit president que és el que vol, i prou. Si a més plou a Catalunya i es pot anar tirant sense arribar a les mesures excepcionals. Doncs millor.
Malgrat el ZP, però, més ens val que plogui.
Canvi. Una notícia que prové del Parlament Europeu "A Europa hi han dinou milions d'infants pobres". Com és que els mitjans no s'han fet ressò d'aquesta notícia? Potser perquè en la llista de pobresa infantil Espanya també queda retratada?
En canvi, sí que se n'han fet d'aquesta: "el president de la CEOEveu poques mesures del govern espanyol per alleugerir la crisi econòmica" (el País). El missatge és similar al del Pedrito Solbes, i al del Rajoy. Venen vaques flaques i calen moderació salarial, flexibilització del mercat laboral, liberalització de mercats ...
Incís: "Foment del Treball", la patronal catalana, ha tornat a la CEOE, la patronal espanyola, després de dos anys de funcionament "autonom", per no dir "d'independència". Serà que veuen la sociovergència més a la vora.
Reprenc. El senyor de la CEOE ens diu que preveuen que tindran menys beneficis. Com que això no els agrada, els sous no pujaran, volen deixar de pagar impostos, volen poder acomiadar sense indemnitzar i precaritzar el treball, volen estalviar-se tot allò que es puguin estalviar i, posats a pagar, que els costos es repercuteixin entre tots els ciutadans. I podríem seguir.
Ells en diuen ideologia neoliberal, però no: És avarícia. En el seu cas, una psicopatia perillosa que ens afecta a tots.
La seva resposta a les vaques flaques és que nosaltres ens estrenyem el cinturó: Ells seran més rics, i nosaltres, més pobres.
No n'hi ha prou amb que plogui. El que cal és una tempesta.
Però agraïts a qui sigui. Tot el temps que es retardi l'execució de les mesures excepcionals és temps que es guanya per acabar desaladores o la potabilitzadora del Prat, o per enllestir infraestructures suficients per evitar el desastre nacional que suposarien les restriccions a l'àrea metropolitana.
Es tracta d'una cursa contra el temps per parar un cop devastador.
Per això, la cosa del Roina em produeix tanta perplexitat. Que algú m'ho expliqui. Perquè des de CiU hi ha aquesta obsessió amb el riu occità si, com diuen, es tracta d'una obra que trigaria una dècada i mitja a estar en funcionament? perquè el ZP li va donar a entendre al Duran que "estudiarien el transvasament del Roina" i avui el Moratinos diu que no està en l'agenda? és la primera mentida del ZP en el compte de CiU en aquesta legislatura encara no estrenada?
Bé, si més no, en Ridao i Esquerra ja li ha plantificat el primer NO al ZP. Alguna cosa haviem d'haver après d'aquests darrers dos anys.
En Duran, però, deu estar contentissim. ZP Encara no és president i ja està mentint.Aquesta legislatura promet.
Però, és clar, si li fa això als "socis preferents", què no li farà als "governs amics"? Com es justifica la putada de la negativa al govern català pel transvasament del Segre?
Al ZP se la bufa, és clar. Demà serà investit president que és el que vol, i prou. Si a més plou a Catalunya i es pot anar tirant sense arribar a les mesures excepcionals. Doncs millor.
Malgrat el ZP, però, més ens val que plogui.
Canvi. Una notícia que prové del Parlament Europeu "A Europa hi han dinou milions d'infants pobres". Com és que els mitjans no s'han fet ressò d'aquesta notícia? Potser perquè en la llista de pobresa infantil Espanya també queda retratada?
En canvi, sí que se n'han fet d'aquesta: "el president de la CEOEveu poques mesures del govern espanyol per alleugerir la crisi econòmica" (el País). El missatge és similar al del Pedrito Solbes, i al del Rajoy. Venen vaques flaques i calen moderació salarial, flexibilització del mercat laboral, liberalització de mercats ...
Incís: "Foment del Treball", la patronal catalana, ha tornat a la CEOE, la patronal espanyola, després de dos anys de funcionament "autonom", per no dir "d'independència". Serà que veuen la sociovergència més a la vora.
Reprenc. El senyor de la CEOE ens diu que preveuen que tindran menys beneficis. Com que això no els agrada, els sous no pujaran, volen deixar de pagar impostos, volen poder acomiadar sense indemnitzar i precaritzar el treball, volen estalviar-se tot allò que es puguin estalviar i, posats a pagar, que els costos es repercuteixin entre tots els ciutadans. I podríem seguir.
Ells en diuen ideologia neoliberal, però no: És avarícia. En el seu cas, una psicopatia perillosa que ens afecta a tots.
La seva resposta a les vaques flaques és que nosaltres ens estrenyem el cinturó: Ells seran més rics, i nosaltres, més pobres.
No n'hi ha prou amb que plogui. El que cal és una tempesta.
dilluns, 7 d’abril del 2008
moderació salarial
El Pedrito Solbes, socialista ell, diu que cal moderació salarial.
Moderació salarial? m'agradaria saber quants assalariats veurem una pujada de l'IPC. Jo en conec uns quants que els pujaran un punt o dos el sou i encara els preguntaran si estan contents. En conec uns quants més que tindran la "pujada zero" (això és un oxímoron, no?) i els donaran una explicació, o no, de perquè tot puja menys el seu sou.
Segons un estudi del sector del metall, els increments salarials dels darrers anys s'han fet sobre la previsió de l'IPC espanyol. No sobre l'IPC real. I encara menys, sobre l'IPC real català. El resultat és que no hi ha hagut cap pujada de sou i sí, en canvi, una pèrdua de poder adquisitiu.
Però això de la moderació salarial ho diu un "socialista". I deu esperar que coli.
Doncs no. No cola.
A la dreta de la dreta "socialista" està el PP. El Rajoy demana un "pla de xoc" per a l'economia.
"Pla de xoc" no és un lloc comú, una frase feta o una metàfora mediàtica. "Pla de xoc" té un significat precís en el vocabulari neoliberal friedmanista.
Pla de xoc, per a aquesta gent vol dir: privatització dels serveis públics, reducció dels salaris, reducció de llocs de treball, obertura total a capitals exteriors, desregularització de les condicions laborals, reducció de la despesa pública... Diuen que tot això estimula l'economia i la competitivitat.
Però l'experiència arreu del món és que el seu pla de xoc serveix per fer més pobres als pobres i molt més rics als rics.
Ells diuen que si els grans números de l'economia van bé, els pobres podran alimentar-se amb les engrunes de la taula dels rics. Ho diuen i s'ho creuen. Però, és clar, els rics són ells.
Doncs això. Per una banda un ministre "socialista" que demana moderació salarial. Per l'altra un neoliberal que demana "plans de xoc". En major o menor mesura, coincideixen els uns i els altres.
Una de les grans victòries del capitalisme ha estat recolzar amb teories matemàtiques uns plantejaments econòmics i demostrar el seu "èxit" basant-se en determinats indicadors.
Però aquests indicadors no saben res del patiment de la gent, de la destrucció de l'aire i de l'aigua, de l'esgotament dels recursos, de l'especulació amb l'habitatge, o de l'especulació amb els productes farmacèutics.
Ells demostren el seu "èxit" amb creixements macroeconòmics sostinguts però no diuen res del CO2 de l'atmosfera, ni diuen res de la SIDA, ni de les guerres pel petroli, ni de la desesperació de la gana, la malaltia i la ignorància, ni parlen de la desesperació de l'atur
El primer indicador per valorar l'"èxit" d'un model és la dignitat humana.
Ells, però, prefereixen mirar l'IBEX.
Moderació salarial? m'agradaria saber quants assalariats veurem una pujada de l'IPC. Jo en conec uns quants que els pujaran un punt o dos el sou i encara els preguntaran si estan contents. En conec uns quants més que tindran la "pujada zero" (això és un oxímoron, no?) i els donaran una explicació, o no, de perquè tot puja menys el seu sou.
Segons un estudi del sector del metall, els increments salarials dels darrers anys s'han fet sobre la previsió de l'IPC espanyol. No sobre l'IPC real. I encara menys, sobre l'IPC real català. El resultat és que no hi ha hagut cap pujada de sou i sí, en canvi, una pèrdua de poder adquisitiu.
Però això de la moderació salarial ho diu un "socialista". I deu esperar que coli.
Doncs no. No cola.
A la dreta de la dreta "socialista" està el PP. El Rajoy demana un "pla de xoc" per a l'economia.
"Pla de xoc" no és un lloc comú, una frase feta o una metàfora mediàtica. "Pla de xoc" té un significat precís en el vocabulari neoliberal friedmanista.
Pla de xoc, per a aquesta gent vol dir: privatització dels serveis públics, reducció dels salaris, reducció de llocs de treball, obertura total a capitals exteriors, desregularització de les condicions laborals, reducció de la despesa pública... Diuen que tot això estimula l'economia i la competitivitat.
Però l'experiència arreu del món és que el seu pla de xoc serveix per fer més pobres als pobres i molt més rics als rics.
Ells diuen que si els grans números de l'economia van bé, els pobres podran alimentar-se amb les engrunes de la taula dels rics. Ho diuen i s'ho creuen. Però, és clar, els rics són ells.
Doncs això. Per una banda un ministre "socialista" que demana moderació salarial. Per l'altra un neoliberal que demana "plans de xoc". En major o menor mesura, coincideixen els uns i els altres.
Una de les grans victòries del capitalisme ha estat recolzar amb teories matemàtiques uns plantejaments econòmics i demostrar el seu "èxit" basant-se en determinats indicadors.
Però aquests indicadors no saben res del patiment de la gent, de la destrucció de l'aire i de l'aigua, de l'esgotament dels recursos, de l'especulació amb l'habitatge, o de l'especulació amb els productes farmacèutics.
Ells demostren el seu "èxit" amb creixements macroeconòmics sostinguts però no diuen res del CO2 de l'atmosfera, ni diuen res de la SIDA, ni de les guerres pel petroli, ni de la desesperació de la gana, la malaltia i la ignorància, ni parlen de la desesperació de l'atur
El primer indicador per valorar l'"èxit" d'un model és la dignitat humana.
Ells, però, prefereixen mirar l'IBEX.
diumenge, 6 d’abril del 2008
Escassedat d'igua
Extraordinari article d'opinió de Ramon Folch avui a "El Periódico".
El transvasament de l'aigua del Segre no és la solució. Com a molt podria arribar a ser una part de la solució, però mentiria qui digui que la captació d'aigua a la capçalera del Segre garanteix el consum de l'àrea metropolitana.
El transvasament del Segre seria, com a molt, una mesura més.
Una mesura més per a combatre la situació d'emergència nacional. És emergència nacional i no un problema que només afecta a una part de la població, com han afirmat algunes veus. És emergència nacional i no només una visió centralista del país.
És emergència nacional, no per la visió, sinó per la realitat centralista. Catalunya és un país amb una macrocefàlia brutal. L'economia i el pes social de l'àrea metropolitana influeixen i determinen en molta mesura l'economia i la societat de tots els racons del país.
Jo no dic que això estigui bé. Al contrari, és la constatació d'un fracàs en la vella qüestió de l'equilibri territorial. L'equilibri territorial a casa nostra molts cops ha estat una subordinació als interessos de l'omnipresent capital.
No està clar que la puixança de Barcelona hagi repercutit en una redistribució consolidada de bens al país. Més aviat a creat una satel·lització de les comarques que han vist com els diners de Barcelona arribaven en forma de totxo i bens immobles. La puixança de Barcelona ha provocat que comarques senceres esdevinguin immensos parcs temàtics empestats de segones residències.
El dèficit d'infraestructures del que tant es queixa l'àrea metropolitana és un zero absolut un cop ens allunyem a la perifèria barcelonina: és, per exemple, l'absoluta manca d'inversió ferroviària, amb la vergonya de la via única cap a Vic i Puigcerdà, o cap a Calaf, Tàrrega, Cervera i Lleida des de Manresa.
Aquest model de subordinació és en el que vivim.
I ara, el centre barceloní ha crescut fins extrems on esgota els recursos del seu hinterland.
Es pot produir el col·lapse. Aquest col·lapse afectarà a Barcelona, però també al territori. Com diu Ramon Folch, cap despesa econòmica que es faci per impedir les restriccions no serà mai tan cara com les mateixes restriccions i el cop mortal a l'economia i societat barcelonines i catalanes.
Si Barcelona pateix un sol dia de restriccions d'aigua, perdrà de cop tota la seva credibilitat com a capital d'Europa. L'àrea metropolitana haurà entrat en la categoria de regió tercermundista. Algú creu, sincerament, que una cosa així pot passar-li a una ciutat europea? Algú creu que en la llista mundial de les ciutats amb restriccions de consum d'aigua apareix alguna ciutat europea?
Algú creu que el turisme anirà a una ciutat on no pots dutxar-te? o que s'hi farà un congrés? o que s'instal·larà una seu empresarial o institucional?
Com diu Ramon Folch, la situació es veia venir des de feia temps i per això les desaladores estan a un any vista d'entrar en servei i per això ja havien plans per dur l'aigua amb vaixells (com ja s'ha fet altres cops per abastir les Balears). Per això els transvasaments, la interconnexió de conques i tantes altres accions de gestió de recursos hídrics en els darrers anys
Sembla doncs, que el problema no és que no es veies venir el cop sinó, més aviat, que el cop ha arribat uns anys abans del previst. La sequera, l'increment de la població i l'activitat econòmica, industrial i urbanística han accelerat un esgotament que ha situat el país en el límit de l'esgotament dels recursos hídrics. Es treballava per evitar el col·lapse, però el col·lapse es produeix perquè no s'ha calculat correctament la velocitat d'esgotament dels recursos, o perquè no s'ha fet cas dels indicadors que en mostraven l'acceleració del procés o perquè, malgrat llegir correctament els indicadors, no es podia frenar el consum de recursos del sistema.
Si això és així, ara la realitat s'encarregarà de frenar per nosaltres. Mai com ara serà veritat allò de "d'on no n'hi ha, no en raja"
Hi ha alguna cosa a aprendre en tot això. El xoc de l'aigua és un dels xocs que ens depara el futur. L'altre és, com no, el de l'esgotament del petroli. Rebre el mastegot de l'aigua ens hauria de donar lliçons sobre con afrontar l'escassedat.
Tot sigui que la solució al problema de l'aigua no passi, justament i erròniament, per un increment en la despesa energètica. Malauradament, les solucions previstes: desaladores i vaixells, van en aquest sentit d'increment de la despesa. Perquè? perquè en realitat aquestes solucions no discuteixen el model de consum ni pretenen canviar-lo.
Fa uns quants anys que es parla de la nova cultura de l'aigua. NO és només de l'aigua. Hauria de ser una nova cultura del consum. Del decreixement si es vol.
Hauríem d'aprendre que la solució a l'escassedat és, primer de tot, adaptació i eficiència, i no ho és més despesa. Escassedat vol dir això: escassedat. No es pot créixer amb l'escassedat. El que sí que es pot és especular, això també ho veurem.
Aquesta frenada tindrà un preu, és clar. Serà un xoc.
Un xoc formidable a tot el país. El mastegot econòmic de l'àrea metropolitana tindrà efectes brutals a la resta del país.
Certament que les comarques que no han venut la seva ànima al totxo barceloní ho tindran millor per resistir que les que avui són, sobretot, terrenys de servitud barcelonina. Tanmateix, a aquests territoris lliures, el cop també els afectarà.
I sigui com sigui, cal evitar les restriccions a l'àrea metropolitana. En això estan. El govern de Madrid diu, no diu com, que Barcelona no patirà restriccions.
Però aquí, de moment, i fins on arriben les competències de l'Agència Catalana de l'Aigua -l'organisme de la Generalitat que gestiona les aigües de competència catalana- les restriccions arribaran, si no plou, a finals de l'estiu.
Potser si no plou, vindrà algú com el Víctor Morlan amb allò de les rodalies. I amb ell vindrà la pluja. L'home blanc ha portat el cavall de ferro. L'home blanc portarà l'aigua.
Els catalans de la reserva, mentrestant, i dins de les competències del nostre estatutet, podem, això sí, fer la dansa de la pluja.
El transvasament de l'aigua del Segre no és la solució. Com a molt podria arribar a ser una part de la solució, però mentiria qui digui que la captació d'aigua a la capçalera del Segre garanteix el consum de l'àrea metropolitana.
El transvasament del Segre seria, com a molt, una mesura més.
Una mesura més per a combatre la situació d'emergència nacional. És emergència nacional i no un problema que només afecta a una part de la població, com han afirmat algunes veus. És emergència nacional i no només una visió centralista del país.
És emergència nacional, no per la visió, sinó per la realitat centralista. Catalunya és un país amb una macrocefàlia brutal. L'economia i el pes social de l'àrea metropolitana influeixen i determinen en molta mesura l'economia i la societat de tots els racons del país.
Jo no dic que això estigui bé. Al contrari, és la constatació d'un fracàs en la vella qüestió de l'equilibri territorial. L'equilibri territorial a casa nostra molts cops ha estat una subordinació als interessos de l'omnipresent capital.
No està clar que la puixança de Barcelona hagi repercutit en una redistribució consolidada de bens al país. Més aviat a creat una satel·lització de les comarques que han vist com els diners de Barcelona arribaven en forma de totxo i bens immobles. La puixança de Barcelona ha provocat que comarques senceres esdevinguin immensos parcs temàtics empestats de segones residències.
El dèficit d'infraestructures del que tant es queixa l'àrea metropolitana és un zero absolut un cop ens allunyem a la perifèria barcelonina: és, per exemple, l'absoluta manca d'inversió ferroviària, amb la vergonya de la via única cap a Vic i Puigcerdà, o cap a Calaf, Tàrrega, Cervera i Lleida des de Manresa.
Aquest model de subordinació és en el que vivim.
I ara, el centre barceloní ha crescut fins extrems on esgota els recursos del seu hinterland.
Es pot produir el col·lapse. Aquest col·lapse afectarà a Barcelona, però també al territori. Com diu Ramon Folch, cap despesa econòmica que es faci per impedir les restriccions no serà mai tan cara com les mateixes restriccions i el cop mortal a l'economia i societat barcelonines i catalanes.
Si Barcelona pateix un sol dia de restriccions d'aigua, perdrà de cop tota la seva credibilitat com a capital d'Europa. L'àrea metropolitana haurà entrat en la categoria de regió tercermundista. Algú creu, sincerament, que una cosa així pot passar-li a una ciutat europea? Algú creu que en la llista mundial de les ciutats amb restriccions de consum d'aigua apareix alguna ciutat europea?
Algú creu que el turisme anirà a una ciutat on no pots dutxar-te? o que s'hi farà un congrés? o que s'instal·larà una seu empresarial o institucional?
Com diu Ramon Folch, la situació es veia venir des de feia temps i per això les desaladores estan a un any vista d'entrar en servei i per això ja havien plans per dur l'aigua amb vaixells (com ja s'ha fet altres cops per abastir les Balears). Per això els transvasaments, la interconnexió de conques i tantes altres accions de gestió de recursos hídrics en els darrers anys
Sembla doncs, que el problema no és que no es veies venir el cop sinó, més aviat, que el cop ha arribat uns anys abans del previst. La sequera, l'increment de la població i l'activitat econòmica, industrial i urbanística han accelerat un esgotament que ha situat el país en el límit de l'esgotament dels recursos hídrics. Es treballava per evitar el col·lapse, però el col·lapse es produeix perquè no s'ha calculat correctament la velocitat d'esgotament dels recursos, o perquè no s'ha fet cas dels indicadors que en mostraven l'acceleració del procés o perquè, malgrat llegir correctament els indicadors, no es podia frenar el consum de recursos del sistema.
Si això és així, ara la realitat s'encarregarà de frenar per nosaltres. Mai com ara serà veritat allò de "d'on no n'hi ha, no en raja"
Hi ha alguna cosa a aprendre en tot això. El xoc de l'aigua és un dels xocs que ens depara el futur. L'altre és, com no, el de l'esgotament del petroli. Rebre el mastegot de l'aigua ens hauria de donar lliçons sobre con afrontar l'escassedat.
Tot sigui que la solució al problema de l'aigua no passi, justament i erròniament, per un increment en la despesa energètica. Malauradament, les solucions previstes: desaladores i vaixells, van en aquest sentit d'increment de la despesa. Perquè? perquè en realitat aquestes solucions no discuteixen el model de consum ni pretenen canviar-lo.
Fa uns quants anys que es parla de la nova cultura de l'aigua. NO és només de l'aigua. Hauria de ser una nova cultura del consum. Del decreixement si es vol.
Hauríem d'aprendre que la solució a l'escassedat és, primer de tot, adaptació i eficiència, i no ho és més despesa. Escassedat vol dir això: escassedat. No es pot créixer amb l'escassedat. El que sí que es pot és especular, això també ho veurem.
Aquesta frenada tindrà un preu, és clar. Serà un xoc.
Un xoc formidable a tot el país. El mastegot econòmic de l'àrea metropolitana tindrà efectes brutals a la resta del país.
Certament que les comarques que no han venut la seva ànima al totxo barceloní ho tindran millor per resistir que les que avui són, sobretot, terrenys de servitud barcelonina. Tanmateix, a aquests territoris lliures, el cop també els afectarà.
I sigui com sigui, cal evitar les restriccions a l'àrea metropolitana. En això estan. El govern de Madrid diu, no diu com, que Barcelona no patirà restriccions.
Però aquí, de moment, i fins on arriben les competències de l'Agència Catalana de l'Aigua -l'organisme de la Generalitat que gestiona les aigües de competència catalana- les restriccions arribaran, si no plou, a finals de l'estiu.
Potser si no plou, vindrà algú com el Víctor Morlan amb allò de les rodalies. I amb ell vindrà la pluja. L'home blanc ha portat el cavall de ferro. L'home blanc portarà l'aigua.
Els catalans de la reserva, mentrestant, i dins de les competències del nostre estatutet, podem, això sí, fer la dansa de la pluja.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)