diumenge, 6 d’abril de 2008

Escassedat d'igua

Extraordinari article d'opinió de Ramon Folch avui a "El Periódico".

El transvasament de l'aigua del Segre no és la solució. Com a molt podria arribar a ser una part de la solució, però mentiria qui digui que la captació d'aigua a la capçalera del Segre garanteix el consum de l'àrea metropolitana.

El transvasament del Segre seria, com a molt, una mesura més.

Una mesura més per a combatre la situació d'emergència nacional. És emergència nacional i no un problema que només afecta a una part de la població, com han afirmat algunes veus. És emergència nacional i no només una visió centralista del país.

És emergència nacional, no per la visió, sinó per la realitat centralista. Catalunya és un país amb una macrocefàlia brutal. L'economia i el pes social de l'àrea metropolitana influeixen i determinen en molta mesura l'economia i la societat de tots els racons del país.

Jo no dic que això estigui bé. Al contrari, és la constatació d'un fracàs en la vella qüestió de l'equilibri territorial. L'equilibri territorial a casa nostra molts cops ha estat una subordinació als interessos de l'omnipresent capital.

No està clar que la puixança de Barcelona hagi repercutit en una redistribució consolidada de bens al país. Més aviat a creat una satel·lització de les comarques que han vist com els diners de Barcelona arribaven en forma de totxo i bens immobles. La puixança de Barcelona ha provocat que comarques senceres esdevinguin immensos parcs temàtics empestats de segones residències.

El dèficit d'infraestructures del que tant es queixa l'àrea metropolitana és un zero absolut un cop ens allunyem a la perifèria barcelonina: és, per exemple, l'absoluta manca d'inversió ferroviària, amb la vergonya de la via única cap a Vic i Puigcerdà, o cap a Calaf, Tàrrega, Cervera i Lleida des de Manresa.

Aquest model de subordinació és en el que vivim.

I ara, el centre barceloní ha crescut fins extrems on esgota els recursos del seu hinterland.

Es pot produir el col·lapse. Aquest col·lapse afectarà a Barcelona, però també al territori. Com diu Ramon Folch, cap despesa econòmica que es faci per impedir les restriccions no serà mai tan cara com les mateixes restriccions i el cop mortal a l'economia i societat barcelonines i catalanes.

Si Barcelona pateix un sol dia de restriccions d'aigua, perdrà de cop tota la seva credibilitat com a capital d'Europa. L'àrea metropolitana haurà entrat en la categoria de regió tercermundista. Algú creu, sincerament, que una cosa així pot passar-li a una ciutat europea? Algú creu que en la llista mundial de les ciutats amb restriccions de consum d'aigua apareix alguna ciutat europea?

Algú creu que el turisme anirà a una ciutat on no pots dutxar-te? o que s'hi farà un congrés? o que s'instal·larà una seu empresarial o institucional?

Com diu Ramon Folch, la situació es veia venir des de feia temps i per això les desaladores estan a un any vista d'entrar en servei i per això ja havien plans per dur l'aigua amb vaixells (com ja s'ha fet altres cops per abastir les Balears). Per això els transvasaments, la interconnexió de conques i tantes altres accions de gestió de recursos hídrics en els darrers anys

Sembla doncs, que el problema no és que no es veies venir el cop sinó, més aviat, que el cop ha arribat uns anys abans del previst. La sequera, l'increment de la població i l'activitat econòmica, industrial i urbanística han accelerat un esgotament que ha situat el país en el límit de l'esgotament dels recursos hídrics. Es treballava per evitar el col·lapse, però el col·lapse es produeix perquè no s'ha calculat correctament la velocitat d'esgotament dels recursos, o perquè no s'ha fet cas dels indicadors que en mostraven l'acceleració del procés o perquè, malgrat llegir correctament els indicadors, no es podia frenar el consum de recursos del sistema.

Si això és així, ara la realitat s'encarregarà de frenar per nosaltres. Mai com ara serà veritat allò de "d'on no n'hi ha, no en raja"

Hi ha alguna cosa a aprendre en tot això. El xoc de l'aigua és un dels xocs que ens depara el futur. L'altre és, com no, el de l'esgotament del petroli. Rebre el mastegot de l'aigua ens hauria de donar lliçons sobre con afrontar l'escassedat.

Tot sigui que la solució al problema de l'aigua no passi, justament i erròniament, per un increment en la despesa energètica. Malauradament, les solucions previstes: desaladores i vaixells, van en aquest sentit d'increment de la despesa. Perquè? perquè en realitat aquestes solucions no discuteixen el model de consum ni pretenen canviar-lo.

Fa uns quants anys que es parla de la nova cultura de l'aigua. NO és només de l'aigua. Hauria de ser una nova cultura del consum. Del decreixement si es vol.

Hauríem d'aprendre que la solució a l'escassedat és, primer de tot, adaptació i eficiència, i no ho és més despesa. Escassedat vol dir això: escassedat. No es pot créixer amb l'escassedat. El que sí que es pot és especular, això també ho veurem.

Aquesta frenada tindrà un preu, és clar. Serà un xoc.

Un xoc formidable a tot el país. El mastegot econòmic de l'àrea metropolitana tindrà efectes brutals a la resta del país.

Certament que les comarques que no han venut la seva ànima al totxo barceloní ho tindran millor per resistir que les que avui són, sobretot, terrenys de servitud barcelonina. Tanmateix, a aquests territoris lliures, el cop també els afectarà.

I sigui com sigui, cal evitar les restriccions a l'àrea metropolitana. En això estan. El govern de Madrid diu, no diu com, que Barcelona no patirà restriccions.

Però aquí, de moment, i fins on arriben les competències de l'Agència Catalana de l'Aigua -l'organisme de la Generalitat que gestiona les aigües de competència catalana- les restriccions arribaran, si no plou, a finals de l'estiu.

Potser si no plou, vindrà algú com el Víctor Morlan amb allò de les rodalies. I amb ell vindrà la pluja. L'home blanc ha portat el cavall de ferro. L'home blanc portarà l'aigua.

Els catalans de la reserva, mentrestant, i dins de les competències del nostre estatutet, podem, això sí, fer la dansa de la pluja.
Publica un comentari a l'entrada