L'actuació de l'estat per impedir el nomenament dels consellers ha estat, simplement, impedir-ne la publicació al DOGC dels nomenaments.
La "legalitat" adduïda és que el 155 els permet fer el que els roti. No ho han dit amb aquestes paraules, però aquest era l'esperit.
Som un país ocupat. I fins que no ens captinguem com un país ocupat que lluita per la seva llibertat ens fotran.
Ens foten i ens fotran. El nacionalisme de PPSOEC's es basa en l'odi a Catalunya, al català i a qualsevol senyal de catalanitat. Sigui quin sigui.
Amb el 155 el PPSOEC's té l'arma perfecta per fer mal. Per aquest motiu el 155 ja no decaurà fins que fotem fora l'ocupant.
Torra ha decidit canviar els consellers "vetats" per nous noms. Aquesta segona llista li serveix per corregir la lamentable manca de paritat de la primera proposta de govern. Però aquesta correcció no pot amagar el gravíssim fet que l'estat espanyol, el PPSOEC's, via 155, ha impedit que el president del govern català pogués nomenar els consellers de la seva elecció, ens agradessin més o menys els noms de la llista proposada.
Us penseu que amb la nova llista decaurà el 155? No em feu riure. Entrarà en una nova fase de control penitenciari que en qualsevol moment reactivaran a plena repressió pel motiu que sigui.
En fi, Torra farà govern i descobrirà ell mateix que el 155 no se n'anirà fins que no se'l foragiti.
Ni el 155 decaurà, ni els segrestats tornaran a casa, ni es farà efectiva la República fins que els carrers no tornin a bullir amb la gent mobilitzada, de nou disposada a defensar la República fins allà on calgui.
Cal recuperar la mobilització perquè el que se'ns oposa és el feixisme espanyol disfressat de PPSOEC's. El feixisme espanyol que és l'enèsima encarnació de l'odi a Catalunya característic i secular d'Espanya. Un odi que ens vol físicament destruïts. Un odi que ens vol sotmesos i empresonats com a opció dolenta, ja que la pena de mort no la poden aplicar, de moment. Exagero? No, no exagero. Poseu qualsevol TV de l'estat i escolteu el discurs d'odi de les seves tertúlies.
I aquí anem de pacífics i no-violents.
No violents. És clar, hem de ser no-violents perquè la força només és una forma de lluita política útil quan ets més fort. Per això tothom assenteix quan es parla del "monopoli de la violència" per part dels estats. El que no diuen aquests és que quan l'estat no pot exercir "legalment" el monopoli de la violència: amb llei mordassa, amb presos polítics, amb presos de consciència... aleshores fa servir escamots d'ultra-dreta, com estem veient a Catalunya, com estan dolorosament farts de veure al País Valencià, o com ho han patit, i pateixen encara, al País Basc i Navarra. Això és guerra bruta i criminal, no "monopoli de la violència". La impunitat dels escamots de la ultra-dreta tampoc és una interpretació "generosa" del concepte "monopoli de la violència". És, simplement que la "justícia" és part, que Catalunya és un país ocupat, qualsevol insurgència reprimida i que la democràcia no existeix.
Serem no-violents, quin remei, però ni oblit ni perdó. I no podem descartar en cap moment la força de la indignació, que ha de créixer i s'ha de desbordar.
Perquè no podem deixar de plantar cara ni un segon. Cal atacar l'estat, posar-lo en evidència, denunciar-lo, i arribat el moment col·lapsar-lo i enfrontar-se de nou a les seves armes.
Sí, aquest és un discurs insurgent. Un discurs que el dia menys pensat serà motiu de denúncia, qui sap si de segrest. Però no podem callar. No podem deixar de denunciar i, quan arribi el moment, que arribarà, i tant de bo que sigui aviat, no podrem deixar de lluitar i plantar cara al feixisme.
Han caigut les caretes. O derrotem el feixisme, o la democràcia, la llibertat, el nostre país, la nostra llengua, nosaltres mateixos, serem anorreats.
Ens necessitem totes i tots, i ens cal determinació, contundència, intel·ligència, sacrifici i persistència. No hi ha una altre. No cap esperar miracles o regeneracions que són completament il·lusòries. A l'altra banda el seu nacionalisme només acceptarà la nostra desaparició com a poble. Per això sistemàticament es neguen a reconèixer la nostra existència com a nació i a procurar que es faci efectiva la nostra aniquilació. Ho fan tots. Tot el PPSOECs en bloc. I ara que algun unicorn demani donar suport a mocions de censura per canviar a un del PPSOECs per un altre del PPSOECs.
Lluitem contra el feixisme. Al feixisme se'l combat i se'l derrota, o morim en el combat.
No és una frase èpica, al contrari: és un angoixada crida a fer el que calgui per sobreviure.
Mobilització. No en tenim una altre. Fins aconseguir-ho.
dimarts, 29 de maig del 2018
divendres, 18 de maig del 2018
"El gobierno actuará"
Amb l'infinit cinisme que els caracteritza, avui deia un portaveu de l'estat que és hora de començar un diàleg amb el govern català, i deia això just després d'amenaçar amb que no es poden restituir els consellers del govern legítim: Que si Rull, Turull, Puig o Comín són nomenats consellers, "el gobierno actuará".
No ha dit quina mena d'actuació. Aposto que la cosa serà presentar recurs al constitucional o alguna cosa per l'estil, i el constitucional es treurà del barret alguna sorprenent resolució per impedir aquests nomenaments.
O, qui sap, igual el constitucional ens sorprèn complint la llei que assegura defensar i permetent-los. En definitiva, si no estan inhabilitats per a exercir càrrecs públics, aleshores és que els poden exercir, no? O és que m'he perdut alguna cosa?
En tot cas, el que és segur, és que cal intentar aquests nomenaments, i la feina que sigui seva per a no permetre'ls.
Però i si la cosa no va de recurs al constitucional? aleshores, què pensen fer? matar als presos polítics? tancar-los permanentment a cel·les d'aïllament? Quina barbaritat tenen en ment? torturar-los? Espanya té una llarga tradició en aquesta mena d'actes repressius, val a dir.
Recordem que aquests presos polítics no han comès cap delicte de sang, fins al punt que Pedro Sánchez "El Cínic" ha demanat canviar el codi penal perquè la "rebel·lió" de l'1 d'octubre, en realitat, no encaixa amb el delicte de rebel·lió dels codi penal. Hòstia! Aleshores què hi foten a presó? I què coi és això de legislar amb efectes retroactius? quina merda és aquesta? O sigui, la presó preventiva només s'hauria d'aplicar en casos d'evident perill per a les persones: assassins, violadors; i en cap cas a gent que no ha comès delictes amb sang i violència. Però és que resulta que el delicte del que se'ls acusa no és correspon amb els fets. I arriba el cínic de Pedro Sánchez, que fa uns mesos demanava una reforma constitucional per solucionar el "encaje territorial", i demana una reforma del codi penal per a poder aplicar retroactivament uns delictes a una gent que està tancada a presó sense judici perquè un "jutge" a les ordres del govern d'Espanya així ho ha decidit. Au va.
És tan urgent desplegar la República... És tan urgent corregir l'error monumental de no haver defensat amb tots els mitjans possibles la República proclamada el 27O. És tan absolutament necessari tornar a posar-nos en aquella situació.
I recordem-ho: cap ajuda ni cap recolzament vindrà dels fraternals països ibèrics. Prou pena tenen. A Espanya guanyarà l'ultra-dreta de Ciutadans, que cada dia que passa és més evident que és l'últra-dreta que fins avui vivia còmoda al PP; que ara, per fi té un partit que la representa, amb l'afegit de no estar ni la meitat d'emmerdat per la corrupció que el PP, per ara; i que resulta que l'ultra-dreta era la part majoritària de la dreta.
A més, amb les declaracions de Pedro Sánchez d'avui, el que és segur és que el PSOE confirma un cop més el que fa temps que se sap, que també són dreta. L'esquerra espanyola, petitoneta i acollonida és, si de cas, UP; i sembla que van pel camí de ser cada dia més petitonets i estar més acollonits.
Cap ajuda, doncs, ens vindrà de ponent i així, un cop més, queda clar que l'¡única via és la unilateral, la mobilització ciutadana i l'enfrontament directe amb l'estat. Europa ja fa més del que s'espera deixant en ridícul la justícia espanyola.
Però la llibertat ens l'haurem de guanyar nosaltres. Ens haurem d'enfrontar a la dreta i ultra-dreta espanyola que són de llarg, les forces absolutament majoritàries del país del costat. Una dreta cada cop més extrema i que representada a Ciutadans esdevé a cada dia que passa una ultra-dreta més i més indistingible dels partits més radicals de l'ultra-dreta europea.
I Pedro Sánchez que va qualificant a Quim Torra del "Le Pen español"...
No us vulgueu imaginar quina sorpresa que es portarà amb Albert Rivera i C's. O potser no, perquè sembla que cada dia que passa Pedro Sánchez, Mariano Rajoy i Albert Rivera s'assemblen més, i més a la dreta es troben.
Pinta molt malament tot plegat, perquè quan les ultra-dretes guanyen -i hi ha un munt d'exemples històrics, i recents- corre la sang.
Tornaran a venir, és cosa de temps. poc. Tornaran a fer-ho al crit de "a por ellos" i "dejadnos actuar".
Aquest cop ens haurem que defensar. Som l'únic que s'interposa entre la ultra-dreta espanyola i la democràcia, a Catalunya i a Espanya, al sud d'Europa.
Que vinguin.
No ha dit quina mena d'actuació. Aposto que la cosa serà presentar recurs al constitucional o alguna cosa per l'estil, i el constitucional es treurà del barret alguna sorprenent resolució per impedir aquests nomenaments.
O, qui sap, igual el constitucional ens sorprèn complint la llei que assegura defensar i permetent-los. En definitiva, si no estan inhabilitats per a exercir càrrecs públics, aleshores és que els poden exercir, no? O és que m'he perdut alguna cosa?
En tot cas, el que és segur, és que cal intentar aquests nomenaments, i la feina que sigui seva per a no permetre'ls.
Però i si la cosa no va de recurs al constitucional? aleshores, què pensen fer? matar als presos polítics? tancar-los permanentment a cel·les d'aïllament? Quina barbaritat tenen en ment? torturar-los? Espanya té una llarga tradició en aquesta mena d'actes repressius, val a dir.
Recordem que aquests presos polítics no han comès cap delicte de sang, fins al punt que Pedro Sánchez "El Cínic" ha demanat canviar el codi penal perquè la "rebel·lió" de l'1 d'octubre, en realitat, no encaixa amb el delicte de rebel·lió dels codi penal. Hòstia! Aleshores què hi foten a presó? I què coi és això de legislar amb efectes retroactius? quina merda és aquesta? O sigui, la presó preventiva només s'hauria d'aplicar en casos d'evident perill per a les persones: assassins, violadors; i en cap cas a gent que no ha comès delictes amb sang i violència. Però és que resulta que el delicte del que se'ls acusa no és correspon amb els fets. I arriba el cínic de Pedro Sánchez, que fa uns mesos demanava una reforma constitucional per solucionar el "encaje territorial", i demana una reforma del codi penal per a poder aplicar retroactivament uns delictes a una gent que està tancada a presó sense judici perquè un "jutge" a les ordres del govern d'Espanya així ho ha decidit. Au va.
És tan urgent desplegar la República... És tan urgent corregir l'error monumental de no haver defensat amb tots els mitjans possibles la República proclamada el 27O. És tan absolutament necessari tornar a posar-nos en aquella situació.
I recordem-ho: cap ajuda ni cap recolzament vindrà dels fraternals països ibèrics. Prou pena tenen. A Espanya guanyarà l'ultra-dreta de Ciutadans, que cada dia que passa és més evident que és l'últra-dreta que fins avui vivia còmoda al PP; que ara, per fi té un partit que la representa, amb l'afegit de no estar ni la meitat d'emmerdat per la corrupció que el PP, per ara; i que resulta que l'ultra-dreta era la part majoritària de la dreta.
A més, amb les declaracions de Pedro Sánchez d'avui, el que és segur és que el PSOE confirma un cop més el que fa temps que se sap, que també són dreta. L'esquerra espanyola, petitoneta i acollonida és, si de cas, UP; i sembla que van pel camí de ser cada dia més petitonets i estar més acollonits.
Cap ajuda, doncs, ens vindrà de ponent i així, un cop més, queda clar que l'¡única via és la unilateral, la mobilització ciutadana i l'enfrontament directe amb l'estat. Europa ja fa més del que s'espera deixant en ridícul la justícia espanyola.
Però la llibertat ens l'haurem de guanyar nosaltres. Ens haurem d'enfrontar a la dreta i ultra-dreta espanyola que són de llarg, les forces absolutament majoritàries del país del costat. Una dreta cada cop més extrema i que representada a Ciutadans esdevé a cada dia que passa una ultra-dreta més i més indistingible dels partits més radicals de l'ultra-dreta europea.
I Pedro Sánchez que va qualificant a Quim Torra del "Le Pen español"...
No us vulgueu imaginar quina sorpresa que es portarà amb Albert Rivera i C's. O potser no, perquè sembla que cada dia que passa Pedro Sánchez, Mariano Rajoy i Albert Rivera s'assemblen més, i més a la dreta es troben.
Pinta molt malament tot plegat, perquè quan les ultra-dretes guanyen -i hi ha un munt d'exemples històrics, i recents- corre la sang.
Tornaran a venir, és cosa de temps. poc. Tornaran a fer-ho al crit de "a por ellos" i "dejadnos actuar".
Aquest cop ens haurem que defensar. Som l'únic que s'interposa entre la ultra-dreta espanyola i la democràcia, a Catalunya i a Espanya, al sud d'Europa.
Que vinguin.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
política,
Procés Constituent,
República
dilluns, 14 de maig del 2018
Quim Torra, president.
Jo no ho veia gaire clar, la CUP podia haver dit que no, però han mantingut l'abstenció de la primera sessió i han permès l'a investidura.
La CUP és la que més crítiques rebrà per aquesta abstenció. Des de l'ala dura de l'independentisme que demanava anar a noves eleccions per tractar d'incrementar la majoria independentista i allargar la situació de bloqueig de la Generalitat, fins a l'extrema dreta de Ciutadans que veia en unes noves eleccions la possibilitat de fagocitar encara més a PP i PSOE, passant per ECP que s'ha apressat a acusar a la CUP de "permetre un govern de la dreta", i de fer president a "un racista i un xenòfob". En fi.
Tal com ho veig jo, tant l'abstenció que finalment ha estat, com un 'No' de la CUP haurien estat lícits i tenien, tots dos, arguments a favor i en contra.
Tanmateix, permetre, o no, la investidura implica estratègies ben diferents.
Per la rapidesa en com han pres la decisió sospito que el debat de si permetre o no permetre la investidura ja portava temps dins la CUP i que, realment, els objectius estratègics estaven força ben definits. Tenint en compte això, suposo les assemblees cupaires han decidit que la investidura afavoreix la consecució d'aquests objectius estratègics. O els motius que siguin que hagin tingut en compte.
En tot cas, la CUP permet que tiri endavant l'estratègia de PDECat i ERC de recuperació de la Generalitat.
Investir a Torra té un valor polític per la forma com s'ha fet : amb els vots delegats de Puigdemont, Comín, Junqueras, Jordi Sánchez, Rull, Turull i Romeva. A més, és probable que, excepte Puigdemont, tots o alguns d'ells siguin proposats com a consellers. Per acabar de rematar-ho, demà Torra serà a Berlín per a fer una conferència amb Puigdemont.
El missatge és clar : el govern legítim és el que va ser segrestat o forçat a l'exili. El 155 no ha canviat aquesta percepció. El nou govern reconeix la primacia del govern legítim víctima dels colpistes. Són missatges polítics que reforcen a Puigdemont en la seva batalla al front internacional.
Per la seva banda, Torra té una missió fonamental. La Generalitat és la principal institució de l'estat a Catalunya, i aquesta institució, amb el 155 va passar a estar controlada per voluntats que l'han utilitzada per reprimir al poble de Catalunya, moltes vegades trepitjant i traïnt la voluntat de servei al país dels funcionaris de la institució. El 155 és profundament odiós i algú haurà de pagar per tot aquest mal quan arribi el moment de retre comptes, que arribarà.
El mal que fan els colpistes del 155 a la institució de la Generalitat i a les seves treballadores i treballadors és immens, sagnant i dolorós. Torra ha de procurar, primer de tot, que la Generalitat deixi d'actuar contra el poble de Catalunya, és dir, deixi de ser un instrument més de la repressió, per tornar a posar-se al servei del país. Pel bé del país, i per la dignitat dels mateixos funcionaris de la Generalitat. No serà fàcil. Pot ser que sigui impossible. Però és la primera tasca.
.
Només algú que cregui en unicorns de colors pot pensar que el 155 serà retirat. Com a molt ho serà nominalment, però no efectivament. La tasca de Torra és tractar de recuperar allò que es pugui, per una banda, i denunciar i desemmascarar el control il·lícit i il·legítim que l'estat espanyol seguirà exercint.
Hi ha, doncs, un president investit que farà un govern. Un govern que no podrà fer gran cosa més que denunciar l'ocupació. No ens podem plantejar falses expectatives.
Caldrà, doncs, construir una nova institucionalitat. Des dels municipis, des de l'assemblea d'electes, dels del Procés Constituent i des del Consell de la República. Sempre, amb la força de la mobilització ciutadana.
Necessitem un procés constituent. De fet, és el pas natural un cop s'ha arribat al punt en que la principal institució del país ha estat destruïda pels colpistes del 155. No hi ha una altre via.
Sigui com sigui, Quim Torra és el nou president de la Generalitat. Una Generalitat que ha de donar pas a una nova institucionalitat. Certament un moment molt difícil, trist i desagradable que el posa a ell, personalment, en perill de ser, també, segrestat per l'estat ocupant.
Hi ha qui acusen a Torra de ser xenòfob i de dretes. Potser sí que ho és. Però el que se segur és que està acceptant un compromís i uns riscos que tots aquests que l'acusen no han pres mai.
N'hi han que assenyalen amb el dit i acusen de manca de puresa, A Torra, a la CUP, a ERC, al PDECat, a Òmnium, a l'ANC... Però aquests que acusen mai seran capaços del coratge i el compromís amb el país de Carme Forcadell i Dolors Bassa, de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, d'Oriol Junqueras i Quim Forn, De Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, Ni tampoc del de Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Marta Rovira i Anna Gabriel, ni el de Carles Puigdemot, Toni Comín i Lluís Puig... el coratge i el compromís de tants i tants d'altres compatriotes. Un compromís que avui ha acceptat solemnement Quim Torra.
Sí, ja ho se, anar a la presó o a l'exili no et fa tenir raó, no et fa superior èticament. Només et converteix en un presoner o un exiliat.
Però és que no és la presó. El que les fa i els fa grans a tots ells és el compromís. El compromís amb els propis ideals i el país. Estic parlant de compromís amb la llibertat, la justícia i la República i d'aquí els hi ve l'alçada ètica.
Aquesta és la diferència entre uns i altres : a uns me'ls puc creure, estigui o no estigui completament d'acord amb ells. A d'altres, potser els donaré la raó, potser tindré, fins i tot, més punts d'acord... però el que diuen i el que fan no va a l'hora i no em crec el seu compromís. Em sembla que aquest és el motiu últim pel que la CUP ha permès la investidura.
Som-hi, doncs.
Coratge i encert, President Torra. El seu serà un mandat més que difícil. Recordi que no està sol. En la defensa de la República ens trobarem. Ens trobarà a molts.
Persistim. Fins aconseguir-ho.
La CUP és la que més crítiques rebrà per aquesta abstenció. Des de l'ala dura de l'independentisme que demanava anar a noves eleccions per tractar d'incrementar la majoria independentista i allargar la situació de bloqueig de la Generalitat, fins a l'extrema dreta de Ciutadans que veia en unes noves eleccions la possibilitat de fagocitar encara més a PP i PSOE, passant per ECP que s'ha apressat a acusar a la CUP de "permetre un govern de la dreta", i de fer president a "un racista i un xenòfob". En fi.
Tal com ho veig jo, tant l'abstenció que finalment ha estat, com un 'No' de la CUP haurien estat lícits i tenien, tots dos, arguments a favor i en contra.
Tanmateix, permetre, o no, la investidura implica estratègies ben diferents.
Per la rapidesa en com han pres la decisió sospito que el debat de si permetre o no permetre la investidura ja portava temps dins la CUP i que, realment, els objectius estratègics estaven força ben definits. Tenint en compte això, suposo les assemblees cupaires han decidit que la investidura afavoreix la consecució d'aquests objectius estratègics. O els motius que siguin que hagin tingut en compte.
En tot cas, la CUP permet que tiri endavant l'estratègia de PDECat i ERC de recuperació de la Generalitat.
Investir a Torra té un valor polític per la forma com s'ha fet : amb els vots delegats de Puigdemont, Comín, Junqueras, Jordi Sánchez, Rull, Turull i Romeva. A més, és probable que, excepte Puigdemont, tots o alguns d'ells siguin proposats com a consellers. Per acabar de rematar-ho, demà Torra serà a Berlín per a fer una conferència amb Puigdemont.
El missatge és clar : el govern legítim és el que va ser segrestat o forçat a l'exili. El 155 no ha canviat aquesta percepció. El nou govern reconeix la primacia del govern legítim víctima dels colpistes. Són missatges polítics que reforcen a Puigdemont en la seva batalla al front internacional.
Per la seva banda, Torra té una missió fonamental. La Generalitat és la principal institució de l'estat a Catalunya, i aquesta institució, amb el 155 va passar a estar controlada per voluntats que l'han utilitzada per reprimir al poble de Catalunya, moltes vegades trepitjant i traïnt la voluntat de servei al país dels funcionaris de la institució. El 155 és profundament odiós i algú haurà de pagar per tot aquest mal quan arribi el moment de retre comptes, que arribarà.
El mal que fan els colpistes del 155 a la institució de la Generalitat i a les seves treballadores i treballadors és immens, sagnant i dolorós. Torra ha de procurar, primer de tot, que la Generalitat deixi d'actuar contra el poble de Catalunya, és dir, deixi de ser un instrument més de la repressió, per tornar a posar-se al servei del país. Pel bé del país, i per la dignitat dels mateixos funcionaris de la Generalitat. No serà fàcil. Pot ser que sigui impossible. Però és la primera tasca.
.
Només algú que cregui en unicorns de colors pot pensar que el 155 serà retirat. Com a molt ho serà nominalment, però no efectivament. La tasca de Torra és tractar de recuperar allò que es pugui, per una banda, i denunciar i desemmascarar el control il·lícit i il·legítim que l'estat espanyol seguirà exercint.
Hi ha, doncs, un president investit que farà un govern. Un govern que no podrà fer gran cosa més que denunciar l'ocupació. No ens podem plantejar falses expectatives.
Caldrà, doncs, construir una nova institucionalitat. Des dels municipis, des de l'assemblea d'electes, dels del Procés Constituent i des del Consell de la República. Sempre, amb la força de la mobilització ciutadana.
Necessitem un procés constituent. De fet, és el pas natural un cop s'ha arribat al punt en que la principal institució del país ha estat destruïda pels colpistes del 155. No hi ha una altre via.
Sigui com sigui, Quim Torra és el nou president de la Generalitat. Una Generalitat que ha de donar pas a una nova institucionalitat. Certament un moment molt difícil, trist i desagradable que el posa a ell, personalment, en perill de ser, també, segrestat per l'estat ocupant.
Hi ha qui acusen a Torra de ser xenòfob i de dretes. Potser sí que ho és. Però el que se segur és que està acceptant un compromís i uns riscos que tots aquests que l'acusen no han pres mai.
N'hi han que assenyalen amb el dit i acusen de manca de puresa, A Torra, a la CUP, a ERC, al PDECat, a Òmnium, a l'ANC... Però aquests que acusen mai seran capaços del coratge i el compromís amb el país de Carme Forcadell i Dolors Bassa, de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, d'Oriol Junqueras i Quim Forn, De Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, Ni tampoc del de Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Marta Rovira i Anna Gabriel, ni el de Carles Puigdemot, Toni Comín i Lluís Puig... el coratge i el compromís de tants i tants d'altres compatriotes. Un compromís que avui ha acceptat solemnement Quim Torra.
Sí, ja ho se, anar a la presó o a l'exili no et fa tenir raó, no et fa superior èticament. Només et converteix en un presoner o un exiliat.
Però és que no és la presó. El que les fa i els fa grans a tots ells és el compromís. El compromís amb els propis ideals i el país. Estic parlant de compromís amb la llibertat, la justícia i la República i d'aquí els hi ve l'alçada ètica.
Aquesta és la diferència entre uns i altres : a uns me'ls puc creure, estigui o no estigui completament d'acord amb ells. A d'altres, potser els donaré la raó, potser tindré, fins i tot, més punts d'acord... però el que diuen i el que fan no va a l'hora i no em crec el seu compromís. Em sembla que aquest és el motiu últim pel que la CUP ha permès la investidura.
Som-hi, doncs.
Coratge i encert, President Torra. El seu serà un mandat més que difícil. Recordi que no està sol. En la defensa de la República ens trobarem. Ens trobarà a molts.
Persistim. Fins aconseguir-ho.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
política,
Procés Constituent,
República
dissabte, 12 de maig del 2018
Quim Torra, president?
Ahir plantejava una teoria i deia que, probablement, avui algun fet la desautoritzaria.
Bé, potser encara no, però el cert és que sembla que PDECat i ERC estan decidits a fer que Quim Torra sigui el proper president de la Generalitat i, de pas, desautoritzar la meva teoria. Jo ja ho deia.
El PP i el PSC no s'hi han posat de cul, cosa que vol dir que potser ja els va bé, o és el que menys malament els va.
Em fa arrufar el nas.
C's sí que s'ha posat obertament en contra. Per als tabarnis, Quim Torra ja hauria de ser a la cadira elèctrica.
Per la seva banda, la CUP encara no ha decidit què votarà.
Avui s'ha conegut la darrera enquesta del CEO. Aquestes dades estimen que, en cas de noves eleccions, la majoria independentista podria, fins i tot, ampliar-se, gràcies al creixement de la CUP que compensaria els descensos d'ERC i PDECat i captaria vot provinent de CeC.
LA CUP pot plantejar-se seriosament l'estratègia que comentava ahir que passa per forçar unes noves eleccions, bloquejar la formació del govern i convertir la Generalitat del 155 en una trampa per al govern espanyol. Tot amb la intenció d'encarar unes eleccions municipals en les que caldria que la majoria dels municipis, començant per Barcelona, passessin a mans republicanes.
És una aposta arriscada, però em fa l'efecte que encaixa en el municipalisme i el projecte de país cupaire. Crec que la CUP necessita debatre sobre el sentit del seu vot. Ara mateix jo no donaria per fet que s'abstindran el proper dilluns.
Per la seva banda, C's veu que si hi ha nou govern independentista a Catalunya es confirmarà el seu fracàs en l'assalt a la Generalitat. Un fracàs molt dolorós, perquè ho han tingut tot a favor, la mobilització ha estat màxima i han posat tot el que tenien i el que no tenien, però no. Sospiten, penso que amb raó, que mai més ho tindran tan a tocar. Per ells, el nou govern és la fi d'aquesta batalla i la confirmació de la seva derrota. Ni amb 155, ni amb el poder mediàtic al seu favor, ni fagocitant a PP i PSOE han pogut amb els republicans.
Per C's, anar a noves eleccions sembla, doncs, bo. Els pronòstics del CEO els confirmen com el vot útil unionista i, tot i que perdrien algun diputats, seguirien sent primera força. El creixement, ni que fos per poc, dels republicans els permetria justificar la seva reclamació d'endurir el 155 i atiar l'estratègia de la confrontació. Amb quin objectiu? Apropar-se al PP i, en els seus somnis humits, superar-lo. Sembla possible : segons el darrer CIS, el PP es manté com a primera força, però cada cop a menys distància de C's, que sembla el gran beneficiat del 155.
Des del càlcul estrictament electoral, doncs, és evident que C's és el primer interessat en que no hagi govern a la Generalitat i que, nominalment, el 155 segueixi i es reforci.
Què cal fer? Jo crec que forçar noves eleccions per part de la CUP tindria sentit dins d'una estratègia de confrontació i de tractar de portar el combat als municipis. Però també crec aquesta estratègia només funciona si PDECat i ERC hi estan d'acord. Ho estan? Si ho estan, aleshores és que hi ha un pla traçat. Si no ho estan, de debò la CUP es veu capaç de portar-los a aquesta estratègia?
No ho se pas. Jo no creuré fins que no veuré, el proper dilluns.
Per acabar. Avui ha fet un dia esplendorós de sol i he aprofitat per tornar caminant de la feina tot fent un passeig. He passat per davant d'un parell d'edificis de conselleries de la Generalitat i m'he fixat en el detall que els llaços grocs hi eren ben visibles. He pensat en el que deia ahir de que la Generalitat del 155 és la principal institució de l'estat a Catalunya.
Ho és. Però una cosa és la institució i l'altre els funcionaris que hi treballen.
El 155 posa la Generalitat, com a institució, en contra del seu poble. Però no tinc cap dubte que els treballadors de la Generalitat, en la seva majoria, són demòcrates, estan al servei de Catalunya, estimen i són fidels a aquest país.
No per cap qüestió de patriotisme o nacionalisme. Ho estan perquè, simplement, aquest és el seu país, on viuen ells i els seus fills i, com tota la resta de compatriotes, volen el millor per a Catalunya i per a la gent que hi viu, sigui el que sigui el que per a cadascun d'ells vulgui dir "millor".
Per això hi havien llaços grocs penjats. Per això és tan odiós el 155, i tot el mal que ha fet, fa i farà. Per això cal enviar tota la solidaritat i l'afecte als treballadors de la Generalitat. Per això una nit més cal reclamar ben fort la llibertat dels presos polítics i el retorn, en llibertat, dels exiliats.
Cosa que només passarà quan fem efectiva la República.
Bé, potser encara no, però el cert és que sembla que PDECat i ERC estan decidits a fer que Quim Torra sigui el proper president de la Generalitat i, de pas, desautoritzar la meva teoria. Jo ja ho deia.
El PP i el PSC no s'hi han posat de cul, cosa que vol dir que potser ja els va bé, o és el que menys malament els va.
Em fa arrufar el nas.
C's sí que s'ha posat obertament en contra. Per als tabarnis, Quim Torra ja hauria de ser a la cadira elèctrica.
Per la seva banda, la CUP encara no ha decidit què votarà.
Avui s'ha conegut la darrera enquesta del CEO. Aquestes dades estimen que, en cas de noves eleccions, la majoria independentista podria, fins i tot, ampliar-se, gràcies al creixement de la CUP que compensaria els descensos d'ERC i PDECat i captaria vot provinent de CeC.
LA CUP pot plantejar-se seriosament l'estratègia que comentava ahir que passa per forçar unes noves eleccions, bloquejar la formació del govern i convertir la Generalitat del 155 en una trampa per al govern espanyol. Tot amb la intenció d'encarar unes eleccions municipals en les que caldria que la majoria dels municipis, començant per Barcelona, passessin a mans republicanes.
És una aposta arriscada, però em fa l'efecte que encaixa en el municipalisme i el projecte de país cupaire. Crec que la CUP necessita debatre sobre el sentit del seu vot. Ara mateix jo no donaria per fet que s'abstindran el proper dilluns.
Per la seva banda, C's veu que si hi ha nou govern independentista a Catalunya es confirmarà el seu fracàs en l'assalt a la Generalitat. Un fracàs molt dolorós, perquè ho han tingut tot a favor, la mobilització ha estat màxima i han posat tot el que tenien i el que no tenien, però no. Sospiten, penso que amb raó, que mai més ho tindran tan a tocar. Per ells, el nou govern és la fi d'aquesta batalla i la confirmació de la seva derrota. Ni amb 155, ni amb el poder mediàtic al seu favor, ni fagocitant a PP i PSOE han pogut amb els republicans.
Per C's, anar a noves eleccions sembla, doncs, bo. Els pronòstics del CEO els confirmen com el vot útil unionista i, tot i que perdrien algun diputats, seguirien sent primera força. El creixement, ni que fos per poc, dels republicans els permetria justificar la seva reclamació d'endurir el 155 i atiar l'estratègia de la confrontació. Amb quin objectiu? Apropar-se al PP i, en els seus somnis humits, superar-lo. Sembla possible : segons el darrer CIS, el PP es manté com a primera força, però cada cop a menys distància de C's, que sembla el gran beneficiat del 155.
Des del càlcul estrictament electoral, doncs, és evident que C's és el primer interessat en que no hagi govern a la Generalitat i que, nominalment, el 155 segueixi i es reforci.
Què cal fer? Jo crec que forçar noves eleccions per part de la CUP tindria sentit dins d'una estratègia de confrontació i de tractar de portar el combat als municipis. Però també crec aquesta estratègia només funciona si PDECat i ERC hi estan d'acord. Ho estan? Si ho estan, aleshores és que hi ha un pla traçat. Si no ho estan, de debò la CUP es veu capaç de portar-los a aquesta estratègia?
No ho se pas. Jo no creuré fins que no veuré, el proper dilluns.
Per acabar. Avui ha fet un dia esplendorós de sol i he aprofitat per tornar caminant de la feina tot fent un passeig. He passat per davant d'un parell d'edificis de conselleries de la Generalitat i m'he fixat en el detall que els llaços grocs hi eren ben visibles. He pensat en el que deia ahir de que la Generalitat del 155 és la principal institució de l'estat a Catalunya.
Ho és. Però una cosa és la institució i l'altre els funcionaris que hi treballen.
El 155 posa la Generalitat, com a institució, en contra del seu poble. Però no tinc cap dubte que els treballadors de la Generalitat, en la seva majoria, són demòcrates, estan al servei de Catalunya, estimen i són fidels a aquest país.
No per cap qüestió de patriotisme o nacionalisme. Ho estan perquè, simplement, aquest és el seu país, on viuen ells i els seus fills i, com tota la resta de compatriotes, volen el millor per a Catalunya i per a la gent que hi viu, sigui el que sigui el que per a cadascun d'ells vulgui dir "millor".
Per això hi havien llaços grocs penjats. Per això és tan odiós el 155, i tot el mal que ha fet, fa i farà. Per això cal enviar tota la solidaritat i l'afecte als treballadors de la Generalitat. Per això una nit més cal reclamar ben fort la llibertat dels presos polítics i el retorn, en llibertat, dels exiliats.
Cosa que només passarà quan fem efectiva la República.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
política,
Procés Constituent,
República
divendres, 11 de maig del 2018
Política ficció
Fer pronòstics sobre política catalana és més difícil que mirar d'encertar quina cançó guanyarà Eurovision.
Només saps quines cançons t'agraden, i després, la geopolítica soft europea ja decidirà, tenint en compte, o no, les opinions del espectadors.
A la política catalana passa alguna cosa semblant. Els discursos són molt variats però després els fets poden portar-nos per camins absolutament inesperats.
Com que realment ningú sap què passarà (o potser sí?) podem inventar les teories que ens semblin més bé.
Jo en tinc una, a veure què us sembla :
La meva teoria és que l'estat major republicà (si és que existeix alguna cosa digna d'aquest nom) vol anar a noves eleccions.
És una jugada més que arriscada. Gairebé suïcida. Per què?
Primer de tot, perquè saben que la principal força de la República és la gent. La mobilització de la gent. La millor forma de mobilitzar a la gent és amb una campanya.
Segon: saben que el 155 no es retirarà. Mai més. Hi hagi govern o no. Qualsevol nou govern de la Generalitat serà, forçosament, menys que autonòmic. Estarà sota vigilància i tutela. Amb el 155 la Generalitat ha mort com govern autonòmic de Catalunya, i els morts no ressusciten.
Ara bé, que la Generalitat ja no sigui una institució útil per al desplegament de la República no vol dir que hagi de ser un instrument útil per a la repressió espanyola.
Per tant, què cal fer? bloquejar-la. Convertir-la en una institució buida. Una institució a la que el Republicanisme no participarà, però que tampoc li servirà a l'estat ocupant. Si Espanya vol posar un president i un govern titelles a la Generalitat, que els posi a dit, però per això haurà de carregar-se primer el Parlament de Catalunya i esmicolar encara més la pròpia constitució.
És molt simple. El republicanisme hauria de governar la Generalitat, però no vol fer-ho en les condicions del 155 que ja sabem que mai més es retiraran. No es pot restaurar la Generalitat, però es pot impedir que la faci servir l'ocupant. Com? guanyant les eleccions, negant-se a formar govern i impedint fer govern a la minoria unionista.
L'aparent victòria espanyola, amb presos polítics i govern a l'exili es revela com un regal enverinat. Com un boomerang. Han buidat la institució de la Generalitat però ara tenen un país, Catalunya, sense govern autonòmic, és dir sense la representació ordinària de l'estat. Al carregar-se la Generalitat s'han carregat la principal institució de l'estat a Catalunya.
Però resulta que, oh sorpresa! el país segueix funcionant. Resulta que l'entramat social del país resisteix aquesta manca de govern. No hi ha caos. El que hi ha és una societat organitzada i madura que sap cuidar-se d'ella mateixa sense tuteles estatals i que, si bé aspira a transformar aquest autogovern en institucions, també vol que aquestes institucions siguin pròpies i que la representin. Sense tuteles, ingerències o imposicions.
Jo dic, per tant, que Catalunya no tindrà govern autonòmic. Ni simbòlic, ni efectiu. La Generalitat ja no tornarà.
I això és dolent? Crec que no.
Les administracions han de servir al poble. Han de servir als ciutadans que la financen amb els seus impostos. Si l'administració no serveix al poble, perd el seu sentit. La Generalitat del 155 ha perdut el seu sentit. El 155 no es retirarà mai. Potser sí, nominalment, però no en la pràctica. Per tant, és bo i necessari que no es faci govern, i que no torni aquesta Generalitat enemiga del poble.
Però, com es pot fer una República sense la Generalitat?
Igual com es va fer l'última. Des dels ajuntaments.
Junqueras ja ho ha dit algun cop. Les eleccions municipals de 2019 seran claus. Em fa molt l'efecte que la proposta de Jordi Graupera de fer unes primàries municipals de l'independentisme Barceloní també va en aquesta via.
Estem en una guerra. La Generalitat ha caigut. Ens sap molt greu, però seria un error estratègic mirar de recuperar-la ara. El que hem de fer és convertir-la en inútil per l'enemic, per una banda; i per l'altra, portar la batalla per la República allà on som forts i la podem guanyar: al Parlament i als ajuntaments.
A les properes eleccions al Parlament, d'aquí un parell de mesos, sospito, cal ampliar la majoria independentista i cal, d'una vegada per totes, superar el 50% dels vots. No perquè a Espanya en vagin a fer cap cas, que no en farien ni que els resultats fossin del 80% a favor de la República, si no per dominar completament el Parlament i fer callar d'una vegada als feixistes de PPSC's.
I no fer govern. Per pura lògica. Pel país és preferible viure sense govern, que amb un govern hostil. El país està demostrant que pot viure sense la Generalitat del 155, que és capaç d'organitzar-se i de crear estructures pròpies, està demostrant que és capaç de reconstruir-se des dels municipis, els barris i les assemblees locals.
El següent pas seran les eleccions del 2019. Que cal guanyar-les amb claredat absoluta. Cal tenir majories independentistes a la major part del territori, i cal derrotar al PPSC's al cinturó taronja.
Per descomptat, cal que l'ajuntament de Barcelona sigui republicà
Arribat el moment, des dels ajuntaments, des de la seva confederació, es construirà la República Catalana, com ha de ser, amb un procés constituent, de baix a dalt i des dels municipis.
Vet aquí la meva teoria.
Demà, segurament, alguna nova notícia la invalidarà completament.
Però aquesta nit, si més no, ja he buidat el pap i em quedo més tranquil.
Bona nit.
Salut i República.
Només saps quines cançons t'agraden, i després, la geopolítica soft europea ja decidirà, tenint en compte, o no, les opinions del espectadors.
A la política catalana passa alguna cosa semblant. Els discursos són molt variats però després els fets poden portar-nos per camins absolutament inesperats.
Com que realment ningú sap què passarà (o potser sí?) podem inventar les teories que ens semblin més bé.
Jo en tinc una, a veure què us sembla :
La meva teoria és que l'estat major republicà (si és que existeix alguna cosa digna d'aquest nom) vol anar a noves eleccions.
És una jugada més que arriscada. Gairebé suïcida. Per què?
Primer de tot, perquè saben que la principal força de la República és la gent. La mobilització de la gent. La millor forma de mobilitzar a la gent és amb una campanya.
Segon: saben que el 155 no es retirarà. Mai més. Hi hagi govern o no. Qualsevol nou govern de la Generalitat serà, forçosament, menys que autonòmic. Estarà sota vigilància i tutela. Amb el 155 la Generalitat ha mort com govern autonòmic de Catalunya, i els morts no ressusciten.
Ara bé, que la Generalitat ja no sigui una institució útil per al desplegament de la República no vol dir que hagi de ser un instrument útil per a la repressió espanyola.
Per tant, què cal fer? bloquejar-la. Convertir-la en una institució buida. Una institució a la que el Republicanisme no participarà, però que tampoc li servirà a l'estat ocupant. Si Espanya vol posar un president i un govern titelles a la Generalitat, que els posi a dit, però per això haurà de carregar-se primer el Parlament de Catalunya i esmicolar encara més la pròpia constitució.
És molt simple. El republicanisme hauria de governar la Generalitat, però no vol fer-ho en les condicions del 155 que ja sabem que mai més es retiraran. No es pot restaurar la Generalitat, però es pot impedir que la faci servir l'ocupant. Com? guanyant les eleccions, negant-se a formar govern i impedint fer govern a la minoria unionista.
L'aparent victòria espanyola, amb presos polítics i govern a l'exili es revela com un regal enverinat. Com un boomerang. Han buidat la institució de la Generalitat però ara tenen un país, Catalunya, sense govern autonòmic, és dir sense la representació ordinària de l'estat. Al carregar-se la Generalitat s'han carregat la principal institució de l'estat a Catalunya.
Però resulta que, oh sorpresa! el país segueix funcionant. Resulta que l'entramat social del país resisteix aquesta manca de govern. No hi ha caos. El que hi ha és una societat organitzada i madura que sap cuidar-se d'ella mateixa sense tuteles estatals i que, si bé aspira a transformar aquest autogovern en institucions, també vol que aquestes institucions siguin pròpies i que la representin. Sense tuteles, ingerències o imposicions.
Jo dic, per tant, que Catalunya no tindrà govern autonòmic. Ni simbòlic, ni efectiu. La Generalitat ja no tornarà.
I això és dolent? Crec que no.
Les administracions han de servir al poble. Han de servir als ciutadans que la financen amb els seus impostos. Si l'administració no serveix al poble, perd el seu sentit. La Generalitat del 155 ha perdut el seu sentit. El 155 no es retirarà mai. Potser sí, nominalment, però no en la pràctica. Per tant, és bo i necessari que no es faci govern, i que no torni aquesta Generalitat enemiga del poble.
Però, com es pot fer una República sense la Generalitat?
Igual com es va fer l'última. Des dels ajuntaments.
Junqueras ja ho ha dit algun cop. Les eleccions municipals de 2019 seran claus. Em fa molt l'efecte que la proposta de Jordi Graupera de fer unes primàries municipals de l'independentisme Barceloní també va en aquesta via.
Estem en una guerra. La Generalitat ha caigut. Ens sap molt greu, però seria un error estratègic mirar de recuperar-la ara. El que hem de fer és convertir-la en inútil per l'enemic, per una banda; i per l'altra, portar la batalla per la República allà on som forts i la podem guanyar: al Parlament i als ajuntaments.
A les properes eleccions al Parlament, d'aquí un parell de mesos, sospito, cal ampliar la majoria independentista i cal, d'una vegada per totes, superar el 50% dels vots. No perquè a Espanya en vagin a fer cap cas, que no en farien ni que els resultats fossin del 80% a favor de la República, si no per dominar completament el Parlament i fer callar d'una vegada als feixistes de PPSC's.
I no fer govern. Per pura lògica. Pel país és preferible viure sense govern, que amb un govern hostil. El país està demostrant que pot viure sense la Generalitat del 155, que és capaç d'organitzar-se i de crear estructures pròpies, està demostrant que és capaç de reconstruir-se des dels municipis, els barris i les assemblees locals.
El següent pas seran les eleccions del 2019. Que cal guanyar-les amb claredat absoluta. Cal tenir majories independentistes a la major part del territori, i cal derrotar al PPSC's al cinturó taronja.
Per descomptat, cal que l'ajuntament de Barcelona sigui republicà
Arribat el moment, des dels ajuntaments, des de la seva confederació, es construirà la República Catalana, com ha de ser, amb un procés constituent, de baix a dalt i des dels municipis.
Vet aquí la meva teoria.
Demà, segurament, alguna nova notícia la invalidarà completament.
Però aquesta nit, si més no, ja he buidat el pap i em quedo més tranquil.
Bona nit.
Salut i República.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
política,
Procés Constituent,
República
dilluns, 30 d’abril del 2018
1er de maig 2018. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.
Demà és 1 de maig. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.
És una diada reivindicativa i de lluita.
SI cada any hi han motius per sortir al carrer, enguany aquests motius es multipliquen : l'estat espanyol ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva o, directament, feixista i s'acarnissa contra el poble treballador català, en particular, i contra els treballadors de l'estat, en general.
Salaris baixos, precarietat laboral, destrucció de la protecció social i de les pensions. Tot amanit amb la repressió violenta de la policia, i la conculcació de drets bàsics com la llibertat d'expressió.
Prou que ho sabem que a l'estat hi han presos polítics. Els sindicats combatius fa temps que coneixen les comissaries i les presons. En canvi, no veiem tant sovint, per no dir mai, als responsables de les morts de treballadors en accidents laborals provocats per mesures de seguretat insuficients, o per obligar a treballar en condicions perilloses.
Aquest primer de maig, doncs, com a treballador, manifesto la solidaritat amb tots els presos i preses polítics que hi ha a l'estat i en particular amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, amb Oriol Junqueras i Quim Forn, amb Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.
També amb les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel.
Cal ocupar, doncs, els carrers. No només el primer de maig. Cal fer-hoc ada dia, sempre que es pugui, cal portar la reivindicació i la mobilització constant al carrer. Cal fer-ho perquè és la forma de guanyar. No hi ha ni prou policia ni prou exercit per aturar a la classe treballadora mobilitzada. I ens hem de mobilitzar.
Més que cap altre col·lectiu, els treballadors som els primers interessats en desplegar la República i encetar-ne el procés constituent.
Un procés constituent liderat per la classe treballadora que garanteixi el caràcter democràtic i social de la República. Que garanteixi el dret al treball, salaris i pensions dignes i suficients. Una República que garanteixi quelcom tan bàsic com que a igual treball es remuneri el mateix salari a homes i dones. Una República que garanteixi el repartiment del treball i que permeti la transició a un món on cada cop caldrà menys ma d'obra. Una República que ens posi en el camí de les 35 hores setmanals, per anar-les reduint progressivament, a mida que el treballa deixi de ser necessari.
Per aconseguir-ho ens cal la mobilització, perquè no ho aconseguirem amb reformes. És necessària la ruptura. Cal la ruptura amb el model d'estats neoliberals i cal un procés constituent cap a un nou model. Demà ens manifestarem per tot això.
Com cada any, doncs, ens veiem als carrers.
Reprodueixo a continuació el comunicat de CGT amb motiu del 1er de maig :
És una diada reivindicativa i de lluita.
SI cada any hi han motius per sortir al carrer, enguany aquests motius es multipliquen : l'estat espanyol ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva o, directament, feixista i s'acarnissa contra el poble treballador català, en particular, i contra els treballadors de l'estat, en general.
Salaris baixos, precarietat laboral, destrucció de la protecció social i de les pensions. Tot amanit amb la repressió violenta de la policia, i la conculcació de drets bàsics com la llibertat d'expressió.
Prou que ho sabem que a l'estat hi han presos polítics. Els sindicats combatius fa temps que coneixen les comissaries i les presons. En canvi, no veiem tant sovint, per no dir mai, als responsables de les morts de treballadors en accidents laborals provocats per mesures de seguretat insuficients, o per obligar a treballar en condicions perilloses.
Aquest primer de maig, doncs, com a treballador, manifesto la solidaritat amb tots els presos i preses polítics que hi ha a l'estat i en particular amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, amb Oriol Junqueras i Quim Forn, amb Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.
També amb les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel.
Cal ocupar, doncs, els carrers. No només el primer de maig. Cal fer-hoc ada dia, sempre que es pugui, cal portar la reivindicació i la mobilització constant al carrer. Cal fer-ho perquè és la forma de guanyar. No hi ha ni prou policia ni prou exercit per aturar a la classe treballadora mobilitzada. I ens hem de mobilitzar.
Més que cap altre col·lectiu, els treballadors som els primers interessats en desplegar la República i encetar-ne el procés constituent.
Un procés constituent liderat per la classe treballadora que garanteixi el caràcter democràtic i social de la República. Que garanteixi el dret al treball, salaris i pensions dignes i suficients. Una República que garanteixi quelcom tan bàsic com que a igual treball es remuneri el mateix salari a homes i dones. Una República que garanteixi el repartiment del treball i que permeti la transició a un món on cada cop caldrà menys ma d'obra. Una República que ens posi en el camí de les 35 hores setmanals, per anar-les reduint progressivament, a mida que el treballa deixi de ser necessari.
Per aconseguir-ho ens cal la mobilització, perquè no ho aconseguirem amb reformes. És necessària la ruptura. Cal la ruptura amb el model d'estats neoliberals i cal un procés constituent cap a un nou model. Demà ens manifestarem per tot això.
Com cada any, doncs, ens veiem als carrers.
Reprodueixo a continuació el comunicat de CGT amb motiu del 1er de maig :
Comunicat del Primer de Maig de 2018 de la CGT de Catalunya
Fa ja un any que les hores de vaga realitzades a Catalunya estan
creixent. De fet, el darrer any van duplicar les de l’anterior. I tot
això sense tenir en compte l’impacte de les 3 darreres vagues generals
realitzades i sense que la presa de pèl de la falsa recuperació que ens
venen ho impedeixi. Com ja vam dir en el darrer 1er de maig, calia
passar a l’ofensiva per trencar un cicle de resistencialisme esgotat.
Val a dir que, a cop de lluita, la tendència s’està revertint.Vagues
llargues han tombat el braç de diferents patronals. Exemples en tenim a
Metro, Bicing i Telefèric de Barcelona, a les sitges de Coca-Cola,
empreses de neteja, estibadors i un llarg etcètera. A data d’avui, i des
del 15 de març, la plantilla de Funosa segueix en vaga indefinida dos
dies a la setmana contra la precarietat, amb seguiment del 100%. El
carrer s’està tornant a omplir amb lluites en defensa de les pensions,
de les llibertats i dels drets civils i contra la repressió cada vegada
més descarnada de l’Estat. I fa poques setmanes amb una vaga general
feminista que ha fet esclatar la força acumulada per generacions de
dones sotmeses pel patriarcat.
En un context on les lleis són paper mullat en el millor dels casos, i cadenes en l’habitual, només l’expressió del conflicte pot reequilibrar la balança. Un conflicte que no és ni bo ni dolent. Simplement existeix. Hi ha conflicte quan caduquen convenis col·lectius per la darrera Reforma Laboral, quan es fa xantatge des de posicions de poder, quan ens acomiaden, quan paguem per un lloguer dues terceres parts del nostre sou, quan hem de combinar diverses feines per poder sobreviure, quan no podem plantejar un projecte vital per la inseguretat laboral a la que ens condemnen, quan després de treballar tota la vida se’ns condemna a pensions de misèria. Aquells que estan guanyant volen que acotem el cap acceptant el paper de perdedors en aquest conflicte quotidià i permanent. I ens plantegen la seva pau social com el silenci dels i les oprimides.
No. No volem cap pau social de la derrota. Una pau que en situacions d’injustícia només és positiva per a qui ens explota. Cal dir alt i clar que els models sindicals que fan bandera de la concertació són projectes esgotats i fracassats, sense capacitat per assolir les molles que governs i empreses oferien fa uns anys a canvi d’una contenció social que ja no controlen. L’experiència ens ho mostra clarament: els darrers anys només han pogut acumular retrocessos en les condicions laborals de la majoria dels i les treballadores. Només les reivindicacions plantejades des de posicions de força i determinació, diverses i coordinades, són les que ofereixen millors condicions per poder aturar la voracitat de beneficis capitalistes i la precarització de les nostres vides.
Davant la lluita de la classe treballadora o d’altres tipus de mobilitzacions col·lectives el sistema alça, un cop més, els murs de la repressió per salvaguardar els seus privilegis i status quo: més vaguistes en processos penals, més acomiadaments disciplinaris per l’activitat sindical a les empreses, més autoritarisme, més criminalització i l’ús del codi penal d’enemic per normalitzar el dret de càstig del poder. En aquest escenari no hi ha cap altre camí que respondre solidàriament. Com hem fet sempre, sense importar el color de la bandera del govern que hi hagi al darrere d’aquests actes o el sector productiu on es trobi la darrera empresa que ha fet fora una companya.
Som força creixent: l’anarcosindicalisme està incrementant la seva presència cada vegada a més territori, a més empreses i amb més afiliació. Amb aquesta capacitat estem, dia rere dia, en millors condicions per defensar les nostres llibertats, els nostres drets i les nostres reivindicacions. Aquest 1er de maig fem una crida a afiliar-se i organitzar-se al sindicalisme llibertari, a mantenir l’actitud de lluita a tots els espais, amb un orgull de pertànyer a la classe treballadora que ens permet mirar als ulls d’aquells que ens estan explotant fins que, un cop més, abaixin la mirada i els fem retrocedir cada vegada amb major intensitat.
Organitzem-nos, fem créixer la nostra força, plantem batalla a l’explotació.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
17 d’abril de 2018
En un context on les lleis són paper mullat en el millor dels casos, i cadenes en l’habitual, només l’expressió del conflicte pot reequilibrar la balança. Un conflicte que no és ni bo ni dolent. Simplement existeix. Hi ha conflicte quan caduquen convenis col·lectius per la darrera Reforma Laboral, quan es fa xantatge des de posicions de poder, quan ens acomiaden, quan paguem per un lloguer dues terceres parts del nostre sou, quan hem de combinar diverses feines per poder sobreviure, quan no podem plantejar un projecte vital per la inseguretat laboral a la que ens condemnen, quan després de treballar tota la vida se’ns condemna a pensions de misèria. Aquells que estan guanyant volen que acotem el cap acceptant el paper de perdedors en aquest conflicte quotidià i permanent. I ens plantegen la seva pau social com el silenci dels i les oprimides.
No. No volem cap pau social de la derrota. Una pau que en situacions d’injustícia només és positiva per a qui ens explota. Cal dir alt i clar que els models sindicals que fan bandera de la concertació són projectes esgotats i fracassats, sense capacitat per assolir les molles que governs i empreses oferien fa uns anys a canvi d’una contenció social que ja no controlen. L’experiència ens ho mostra clarament: els darrers anys només han pogut acumular retrocessos en les condicions laborals de la majoria dels i les treballadores. Només les reivindicacions plantejades des de posicions de força i determinació, diverses i coordinades, són les que ofereixen millors condicions per poder aturar la voracitat de beneficis capitalistes i la precarització de les nostres vides.
Davant la lluita de la classe treballadora o d’altres tipus de mobilitzacions col·lectives el sistema alça, un cop més, els murs de la repressió per salvaguardar els seus privilegis i status quo: més vaguistes en processos penals, més acomiadaments disciplinaris per l’activitat sindical a les empreses, més autoritarisme, més criminalització i l’ús del codi penal d’enemic per normalitzar el dret de càstig del poder. En aquest escenari no hi ha cap altre camí que respondre solidàriament. Com hem fet sempre, sense importar el color de la bandera del govern que hi hagi al darrere d’aquests actes o el sector productiu on es trobi la darrera empresa que ha fet fora una companya.
Som força creixent: l’anarcosindicalisme està incrementant la seva presència cada vegada a més territori, a més empreses i amb més afiliació. Amb aquesta capacitat estem, dia rere dia, en millors condicions per defensar les nostres llibertats, els nostres drets i les nostres reivindicacions. Aquest 1er de maig fem una crida a afiliar-se i organitzar-se al sindicalisme llibertari, a mantenir l’actitud de lluita a tots els espais, amb un orgull de pertànyer a la classe treballadora que ens permet mirar als ulls d’aquells que ens estan explotant fins que, un cop més, abaixin la mirada i els fem retrocedir cada vegada amb major intensitat.
Organitzem-nos, fem créixer la nostra força, plantem batalla a l’explotació.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
17 d’abril de 2018
Etiquetes de comentaris:
CGT,
llibertat presos polítics,
política,
Procés Constituent,
República,
social
dijous, 26 d’abril del 2018
No és No.
No és No.
Una violació és una violació, no un abús.
La violència de gènere i les violacions són terrorisme masclista.
Una justícia masclista en els seus fets. En les seves sentències. Masclisme. Un altre supremacisme, un altre feixisme.
La "justícia" espanyola continua la seva retracció franquista. Les dones veuen, un cop més, com la "justícia" les menysté. A totes les dones. Les converteix en objectes d'us i gaudi per als homes. En particular per als homes que formen part dels cossos i forces de seguretat de l'estat.
Perquè no és només una sentència que blanqueja el masclisme. És molt més greu. Cal entendre-ho bé : "seguretat de l'estat" no vol dir "per a protegir a les ciutadanes i ciutadans de l'estat", si no "per a protegir la institució de l'estat, si cal, en contra de les ciutadanes i ciutadans de l'estat".
És una sentència que ha buscat "protegir" als "seus". Als "seus homes".
Fa temps que l'estat espanyol, i això també vol dir la gent que forma part d'aquest aparell, ha deixat de servir als ciutadans per passar a servir-se a ell mateix. Ha deixat de protegir drets per passar a imposar lleis; ha deixat, si és que mai ho ha fet, de servir al bé general, per convertir-se en el instrument executor -amb força, amb coerció, amb violència, amb violacions- d'una màfia que depreda, roba, agredeix, viola i assassina per satisfer els propis interessos. Una màfia que s'estén des del més alt (qui deu ser M.Rajoy?) fins a números de la guàrdia civil, passant per tota mena de càrrecs.
Corrupció generalitzada. Màfia, violència i agressions sexuals. I li en diuen democràcia...
Aquesta tarda, a moltes ciutats hi han hagut concentracions per protestar contra aquest sentència vergonyosa, moltes dones i molts homes han reclamat junts justícia, han clamat contra una societat masclista.
Al carrer. A les places. No Marxeu. Seguiu allà.
L'única forma d'acabar amb la violència de gènere i el masclisme és canviant la societat, completament. No serà amb lleis o reformes. Cal un canvi total. Cal la destrucció de les estructures franquistes de l'estat. Cal derrotar els poders que encara ens lliguen i ens sotmeten a totes i tots i, un cop derrotats, cal un procés constituent.
No ho faran els partits. Els partits són estat i l'estat es defensa i es reprodueix tal com és ara, sense canvis.
No. El procés constituent l'hem d'encetar nosaltres.
Unilateralment, i la lògica és simple : amb les seves regles sempre perdrem. L'hem d'encetar entre totes i tots. Des de les places i els carrers. Com ho va intentar el 15M, com ho fan avui els CDR. Incloent-nos a totes i tots. Unificant lluites. Mantenint-les al carrer i desafiant l'estat.
La lluita feminista és la lluita de totes i tots. La República serà de les dones , o no serà.
No oblidem. No perdonem.
Si ens toquen a una, ens toquen a totes.
Una violació és una violació, no un abús.
La violència de gènere i les violacions són terrorisme masclista.
Una justícia masclista en els seus fets. En les seves sentències. Masclisme. Un altre supremacisme, un altre feixisme.
La "justícia" espanyola continua la seva retracció franquista. Les dones veuen, un cop més, com la "justícia" les menysté. A totes les dones. Les converteix en objectes d'us i gaudi per als homes. En particular per als homes que formen part dels cossos i forces de seguretat de l'estat.
Perquè no és només una sentència que blanqueja el masclisme. És molt més greu. Cal entendre-ho bé : "seguretat de l'estat" no vol dir "per a protegir a les ciutadanes i ciutadans de l'estat", si no "per a protegir la institució de l'estat, si cal, en contra de les ciutadanes i ciutadans de l'estat".
És una sentència que ha buscat "protegir" als "seus". Als "seus homes".
Fa temps que l'estat espanyol, i això també vol dir la gent que forma part d'aquest aparell, ha deixat de servir als ciutadans per passar a servir-se a ell mateix. Ha deixat de protegir drets per passar a imposar lleis; ha deixat, si és que mai ho ha fet, de servir al bé general, per convertir-se en el instrument executor -amb força, amb coerció, amb violència, amb violacions- d'una màfia que depreda, roba, agredeix, viola i assassina per satisfer els propis interessos. Una màfia que s'estén des del més alt (qui deu ser M.Rajoy?) fins a números de la guàrdia civil, passant per tota mena de càrrecs.
Corrupció generalitzada. Màfia, violència i agressions sexuals. I li en diuen democràcia...
Aquesta tarda, a moltes ciutats hi han hagut concentracions per protestar contra aquest sentència vergonyosa, moltes dones i molts homes han reclamat junts justícia, han clamat contra una societat masclista.
Al carrer. A les places. No Marxeu. Seguiu allà.
L'única forma d'acabar amb la violència de gènere i el masclisme és canviant la societat, completament. No serà amb lleis o reformes. Cal un canvi total. Cal la destrucció de les estructures franquistes de l'estat. Cal derrotar els poders que encara ens lliguen i ens sotmeten a totes i tots i, un cop derrotats, cal un procés constituent.
No ho faran els partits. Els partits són estat i l'estat es defensa i es reprodueix tal com és ara, sense canvis.
No. El procés constituent l'hem d'encetar nosaltres.
Unilateralment, i la lògica és simple : amb les seves regles sempre perdrem. L'hem d'encetar entre totes i tots. Des de les places i els carrers. Com ho va intentar el 15M, com ho fan avui els CDR. Incloent-nos a totes i tots. Unificant lluites. Mantenint-les al carrer i desafiant l'estat.
La lluita feminista és la lluita de totes i tots. La República serà de les dones , o no serà.
No oblidem. No perdonem.
Si ens toquen a una, ens toquen a totes.
Etiquetes de comentaris:
feminisme,
Procés Constituent,
República
dilluns, 23 d’abril del 2018
Groc de Sant Jordi
Sant Jordi, un any més.
Però no com els altres anys.
No pas per les roses i els llibres, o el sol, o els colors, o pels rius i rius de gent pel carrer. No, no pas pels falciots, ni per les flors que broten als jardins.
No, tots aquests elements imprescindibles per a la diada de primavera hi són.
Enguany ha aparegut un element nou : el groc. Els llaços grocs, les roses grogues, tants i tants detalls i peces de roba d'aquest color.
Aquest color que el passat dissabte van prohibir a la final de copa a Madrid.
Prohibir un color! No es poden prohibir els colors. No es poden prohibir les olors i els perfums. Ni els sons, per molt que no t'agradi el que diguin. Ni les carícies, les abraçades o les mans agafades, per molt que la policia vulgui separar aquestes mans a cops.
No es pot prohibir la vida. Podran matar, podran segrestar i tancar a presons, però no poden prohibir la vida, i la vida s'escapa de tota aquesta repressió. La vida triomfa. I no, no poden prohibir el groc. És un fanatisme absurd.
Aquest color que un ministre ...de justícia! diu que és insultant.
Aquest color que representa el clam per la llibertat d'unes dones i homes justos i bons que han estat segrestats per un estat que com més va més feixista esdevé.
Un clam que és majoritari, i que els acusa, i per això se senten "insultats", però no és que ningú els insulti : és la seva mala consciència, els que encara en tenen. És la denúncia enfront el món dels seus actes mafiosos i feixistes, és la fi de la seva impunitat als ulls del món que s'escandalitza de la seva manca de decència, de la seva supèrbia i del seu fanatisme violent.
És aquesta pèrdua de la impunitat el que els posa rabiosos i els espanta, i per això diuen que el llaç els "insulta".
El llaç no els insulta : El llaç els denuncia. El llaç és rebel. Una rebel·lió ben humil però eficaç i poderosa, perquè és la meva petita rebel·lió, i la teva, i la d'ella, i la d'ell. Els diem que no els tenim por. Els diem que han perdut. Una rebel·lió no violenta, però rebel·lió a la fi. I tant que ho és.
Són ells els que estan corcats d'odi. I alerta, que l'odi és poderós. L'odi guanya batalles. Però no tan sovint les guerres. L'odi no és invencible. Se'l pot guanyar. Hem de derrotar-lo.
Per això els llacets grocs els espanten i els posen rabiosos.
Per això, enguany, el vermell de tantes roses s'ha tornat groc.
Enguany el groc ha estat el color del Sant Jordi.
Feliç Sant Jordi.
Llibertat Presos Polítics.
Visca la República.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
política,
República
dimarts, 17 d’abril del 2018
Tenen por
Una massacre. Segons la interlocutòria del tribunal suprem espanyol, si l'1 d'octubre s'hagués enviat més policia s'hagués produït una massacre. És una barbaritat. Però ens diu alguna cosa : és la interlocutòria de la por.
Està dient que amb més policia s'hagués produït una massacre, el que confirma que la violència va venir amb les porres de la policia.
Lògic. Venien cridant "A por ellos". Venien a fer mal. El que passa és que es van trobar amb una resistència pacífica i no violenta que no s'esperaven.
No se l'esperaven i, com venien disposats a fer mal, d'haver estat més, d'haver vingut més policies, haurien emprat encara més violència, i sospiten que a conseqüència d'aquesta violència encara superior potser hagués saltat una espurna que hauria acabat amb morts. Molts morts. Potser desenes. Potser centenars. Milers? També morts seus. Ara s'adonen que potser han jugat amb foc.
I, tanmateix, no són capaços de sumar dos i dos. Mira que era fàcil d'evitar la violència. Com ells diuen, la van portar ells. La violència sempre va ser seva. Com ells diuen, n'hi havia prou amb no enviar policia.
Però, és clar, aleshores el referèndum hauria estat pacífic. Hauria estat com el 9N2014, però més gran, més legitimat, amb més força política. Un 9N més legítim i més legitimat, encara. Hauria esta un acte de sobirania rotund. Això encara els fa més por que la violència i els morts.
Per això van venir a cops de porra. Es pensaven que la gent s'espantaria i fugiria. Però no. Es van trobar amb un poble digne i valent. Amb un poble determinat i convençut de la no-violència. Es van trobar amb un rotund acte de sobirania.
Es pensaven que la visió dels uniformats, les porres, els cascs i les cuirasses, i tota la seva parafernàlia militar serien suficients per sotmetre'ns, per rendir-nos a l'autoritat, per a fer-nos acotar el cap, callar i marxar. Però no.
No va ser així. La gent no tenia por, i si la tenia, la dominava, i es va quedar a les escoles i als punts de votació. A defensar-los amb el cos, de forma no violenta, però activa i efectivament. A defensar les urnes i els vots.
Els vots de tots : dels que estàvem a favor de la independència, i dels que no. Tots lícits, tots necessaris, tots democràtics.
La gent, els que vam votar sí i els que van votar no, tots, no vam reconèixer aquella falsa autoritat uniformada que perseguia la democràcia.
Això els terroritza. Si jo no et tinc por, si no et reconec l'autoritat, tu ja no em pots manar, potser em podràs obligar, però només per la força, i acabaràs cedint.
Mai com l'1 d'octubre les forces d'ocupació han estat tan clarament identificades com a tals per tanta gent. Aquelles forces d'ocupació es pensaven que trobarien els súbdits dels territoris ocupats, per contra es van trobar dones i homes lliures d'una República que vist amb distància, ja es pot afirmar que va néixer aquell dia, encara que avui continuï l'ocupació.
Les forces d'ocupació no podien fer més que emprar la violència. Però érem molts i no es van atrevir. Es van adonar que no n'hi havia prou amb les porres. Es van sentir dèbils. Ells van tenir por.
La resposta política de l'estat espanyol al referèndum de l'1 d'octubre només podia ser una : la violència, la força i el sotmetiment. Però es van trobar amb un poble que plantava cara i no s'agenollava ni es rendia a la força i a la violència. Només podien aplicar més violència. Però van tenir por d'aplicar-la, van tenir por de la resposta. No es van sentir prou forts. Esperaven xais, i es van trobar dones i homes. Van tenir por.
Per això estan rabiosos. Perquè els vam fer passar por. Com mai l'han tinguda.
Per la seva ràbia i per venjar-se de la por que van passar ens van segrestar els representants. Ens volen espantar i per això els atacs de grups ultradreta s'han incrementat i gaudeixen d'impunitat, per això tot l'odi i les mentides dels seus mitjans de propaganda.
També hi ha hagut por en la nostra banda, no cal dir-ho. Però l'hem dominat. L'hem superat un i altre cop. EL 21D vam tornar a guanyar : a la por que ens volien inocular, i en les urnes.
Amb cada victòria som més forts i ells més dèbils perquè la seva por creix. En venjança, més empresonats i més atacs feixistes. Però malgrat la seva ràbia i els seus atacs, la por a la nostra banda s'està esvaint, i per això el passat diumenge ens vam manifestar com ho vam fer. La por, en canvi, està creixent a la seva banda.
Encara no ens hem adonat de com d'absoluta va ser la victòria de l'1 d'octubre, per la forma com es va aconseguir i pel que representa.
Avui, com la por que van sentir l'1d'octubre no ha fet més que créixer, ho han dit. Ho ha dit ni més ni menys que un jutge : que van tenir por. Que tenen molta por. Una por mortal. una por que hauria pogut provocar, diuen, una massacre.
Patirem, encara. És ben cert. Per causa de la seva por.
Però estem guanyant. Guanyarem. Precisament perquè tenen por.
Alliberarem la República, i amb ella, a les segrestades i als segrestats. Tornaran a casa les exiliades i els exiliats.
No ens aturarem fins aconseguir-ho.
Està dient que amb més policia s'hagués produït una massacre, el que confirma que la violència va venir amb les porres de la policia.
Lògic. Venien cridant "A por ellos". Venien a fer mal. El que passa és que es van trobar amb una resistència pacífica i no violenta que no s'esperaven.
No se l'esperaven i, com venien disposats a fer mal, d'haver estat més, d'haver vingut més policies, haurien emprat encara més violència, i sospiten que a conseqüència d'aquesta violència encara superior potser hagués saltat una espurna que hauria acabat amb morts. Molts morts. Potser desenes. Potser centenars. Milers? També morts seus. Ara s'adonen que potser han jugat amb foc.
I, tanmateix, no són capaços de sumar dos i dos. Mira que era fàcil d'evitar la violència. Com ells diuen, la van portar ells. La violència sempre va ser seva. Com ells diuen, n'hi havia prou amb no enviar policia.
Però, és clar, aleshores el referèndum hauria estat pacífic. Hauria estat com el 9N2014, però més gran, més legitimat, amb més força política. Un 9N més legítim i més legitimat, encara. Hauria esta un acte de sobirania rotund. Això encara els fa més por que la violència i els morts.
Per això van venir a cops de porra. Es pensaven que la gent s'espantaria i fugiria. Però no. Es van trobar amb un poble digne i valent. Amb un poble determinat i convençut de la no-violència. Es van trobar amb un rotund acte de sobirania.
Es pensaven que la visió dels uniformats, les porres, els cascs i les cuirasses, i tota la seva parafernàlia militar serien suficients per sotmetre'ns, per rendir-nos a l'autoritat, per a fer-nos acotar el cap, callar i marxar. Però no.
No va ser així. La gent no tenia por, i si la tenia, la dominava, i es va quedar a les escoles i als punts de votació. A defensar-los amb el cos, de forma no violenta, però activa i efectivament. A defensar les urnes i els vots.
Els vots de tots : dels que estàvem a favor de la independència, i dels que no. Tots lícits, tots necessaris, tots democràtics.
La gent, els que vam votar sí i els que van votar no, tots, no vam reconèixer aquella falsa autoritat uniformada que perseguia la democràcia.
Això els terroritza. Si jo no et tinc por, si no et reconec l'autoritat, tu ja no em pots manar, potser em podràs obligar, però només per la força, i acabaràs cedint.
Mai com l'1 d'octubre les forces d'ocupació han estat tan clarament identificades com a tals per tanta gent. Aquelles forces d'ocupació es pensaven que trobarien els súbdits dels territoris ocupats, per contra es van trobar dones i homes lliures d'una República que vist amb distància, ja es pot afirmar que va néixer aquell dia, encara que avui continuï l'ocupació.
Les forces d'ocupació no podien fer més que emprar la violència. Però érem molts i no es van atrevir. Es van adonar que no n'hi havia prou amb les porres. Es van sentir dèbils. Ells van tenir por.
La resposta política de l'estat espanyol al referèndum de l'1 d'octubre només podia ser una : la violència, la força i el sotmetiment. Però es van trobar amb un poble que plantava cara i no s'agenollava ni es rendia a la força i a la violència. Només podien aplicar més violència. Però van tenir por d'aplicar-la, van tenir por de la resposta. No es van sentir prou forts. Esperaven xais, i es van trobar dones i homes. Van tenir por.
Per això estan rabiosos. Perquè els vam fer passar por. Com mai l'han tinguda.
Per la seva ràbia i per venjar-se de la por que van passar ens van segrestar els representants. Ens volen espantar i per això els atacs de grups ultradreta s'han incrementat i gaudeixen d'impunitat, per això tot l'odi i les mentides dels seus mitjans de propaganda.
També hi ha hagut por en la nostra banda, no cal dir-ho. Però l'hem dominat. L'hem superat un i altre cop. EL 21D vam tornar a guanyar : a la por que ens volien inocular, i en les urnes.
Amb cada victòria som més forts i ells més dèbils perquè la seva por creix. En venjança, més empresonats i més atacs feixistes. Però malgrat la seva ràbia i els seus atacs, la por a la nostra banda s'està esvaint, i per això el passat diumenge ens vam manifestar com ho vam fer. La por, en canvi, està creixent a la seva banda.
Encara no ens hem adonat de com d'absoluta va ser la victòria de l'1 d'octubre, per la forma com es va aconseguir i pel que representa.
Avui, com la por que van sentir l'1d'octubre no ha fet més que créixer, ho han dit. Ho ha dit ni més ni menys que un jutge : que van tenir por. Que tenen molta por. Una por mortal. una por que hauria pogut provocar, diuen, una massacre.
Patirem, encara. És ben cert. Per causa de la seva por.
Però estem guanyant. Guanyarem. Precisament perquè tenen por.
Alliberarem la República, i amb ella, a les segrestades i als segrestats. Tornaran a casa les exiliades i els exiliats.
No ens aturarem fins aconseguir-ho.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
política,
Procés Constituent,
República
Ja han arribat!
Una bona notícia: aquest matí, anant cap a la feina he pogut sentir, clarament, ben forts, els xisclets d'un grup de falciots.
He mirat el cel a veure si els localitzava, però del carrer estant, envoltat d'edificis, a la meva quota de cel blau no se'n veia cap, de falciot.
Tant li fa. És evident, només cal mirar el cel, que el petit escamot aeri d'aquest matí és només una avançada del gruix migratori que encara trigarà uns quants dies a arribar.
Però ja arriben. Persèfone torna a casa. Envoltada de falciots.
Més avançada la primavera, el gessamí d'estrella perfumarà la rambla de Sants (el calaix, altrament dit). Quan això passí voldrà dir que la primavera serà plena.
Ja arribarà. Tindrà el seu moment. El moment que compta de debò, però, és ara.
I per mi, amb el retorn dels coratjosos falciots, ha començat la Primavera. Ara sí.
Lliures com ocells. L'escalf de la primavera. Com de greu em sap pels que avui són lluny o segrestats.
A elles i ells va dedicat aquest post. Com tots els posts, fins que puguin tornar a casa. Fins que elles i ells, i amb elles i ells tots nosaltres, siguin i siguem lliures.
He mirat el cel a veure si els localitzava, però del carrer estant, envoltat d'edificis, a la meva quota de cel blau no se'n veia cap, de falciot.
Tant li fa. És evident, només cal mirar el cel, que el petit escamot aeri d'aquest matí és només una avançada del gruix migratori que encara trigarà uns quants dies a arribar.
Però ja arriben. Persèfone torna a casa. Envoltada de falciots.
Més avançada la primavera, el gessamí d'estrella perfumarà la rambla de Sants (el calaix, altrament dit). Quan això passí voldrà dir que la primavera serà plena.
Ja arribarà. Tindrà el seu moment. El moment que compta de debò, però, és ara.
I per mi, amb el retorn dels coratjosos falciots, ha començat la Primavera. Ara sí.
* * * * *
Lliures com ocells. L'escalf de la primavera. Com de greu em sap pels que avui són lluny o segrestats.
A elles i ells va dedicat aquest post. Com tots els posts, fins que puguin tornar a casa. Fins que elles i ells, i amb elles i ells tots nosaltres, siguin i siguem lliures.
dissabte, 14 d’abril del 2018
15 d'abril. Manifestació pels presos.
Demà hi ha la manifestació per reclamar la llibertat dels presos polítics.
La manifestació de demà la convoca l'Espai, democràcia i convivència que és un conjunt «d'entitats, sindicats i organitzacions de la societat catalana contra la vulneració dels drets cívics i polítics». Aquest espai aplega organitzacions no explícitament republicanes, però que sí consideren necessari manifestar-se arribats el punt de repressió i de reculada de drets civils que estem patint.
Si podeu, aneu-hi. Fem la gran i que se senti la nostra veu.
Aneu-hi si podeu. Manifestar-nos és important i necessari, per moltes raons. No és suficient, ni de bon tros, per canviar les coses, però sí necessari. El carrer impulsa els canvis. Hem de trobar-nos al carrer, veure'ns, sentir-nos acompanyats i solidaris, hem de saber que som molts, hem de donar-nos ànims els uns als altres i adonar-nos que l'enemic no ens pot vèncer quan estem junts. Hem de recordar que podem guanyar. Que tenim la força per a fer-ho. Que tenim l'obligació fer-ho.
Tenim l'obligació de guanyar, per elles i ells, per les preses i els presos, per les exiliades i els exiliats, per tots aquells que avui són amenaçats per l'estat. Però també per nosaltres, i per als que vindran després de nosaltres. No només. També per tots els demòcrates d'arreu del món.
Ho sentia dir per la TV aquesta setmana passada, no recordo qui ho deia, però sí la frase : "Estem passant de l'estat de dret, a l'estat de llei". I afegia : "l'estat de dret és aquell en que l'estat garanteix els drets de les persones". En canvi, l'estat de llei, l'imperi de la llei, és aquell estat que sotmet la gent a la llei. És aquell estat en que les lleis fetes a mides dels poderosos i les elits són utilitzades per a sotmetre la població, i fer-la obeir. L'estat no protegeix els drets de la gent, si no que la sotmet.
La democràcia és a "l'estat de dret", com la dictadura ho és a "l'imperi de la llei". Fixeu-vos en els discursos de membres del govern espanyol i comprovareu com fan servir sovint el concepte de "imperi de la llei". No és casualitat.
Demà, manifestant-nos, defensarem la llibertat, la democràcia, els drets civils, els drets de tots, i dels presos i exiliats en particular.
Els republicans, més que ningú, estem cridats a participar, perquè ningú millor que els republicans entén que l'estat, la República, ha de ser -forçosament, necessàriament- de dret, i que quan l'estat fa servir la llei per sotmetre als ciutadans -l'imperi de la llei- esdevé dictadura i feixisme.
Demà doncs, ens veiem al carrer,
Llibertat per a les segrestades i segrestats : Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.
Llibertat per a les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí , Meritxell Serret, Toni Comín, Lluis Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
política,
Procés Constituent,
República
dimecres, 11 d’abril del 2018
#TotsSomCDR
La repressió estatal trepitja ja les darreres línies vermelles. Ahir mateix, membres dels CDR han estat detinguts -segrestats, en realitat. El cas de l'activista de Viladecans, Tamara Carrasco, clama al cel. Se l'acusa de terrorisme i de rebel·lió. I les "proves" són que li han trobat unes samarretes a casa.
És repressió pura i dura. Es tracta d'espantar als activistes perseguint de forma aleatòria i indiscriminada. Qualsevol -tu, jo- pot ser detinguts al carrer, o a casa, per un escamot de tipus armats i amb els rostres ocults amb passamuntanyes. Què volen aquesta gent que arriben de matinada? volen espantar, volen terroritzar...
Els terroristes són ell.
És terrorisme de l'estat espanyol contra la República de Catalunya i contra la resistència republicana.
No se'n sortiran.
No se'n sortiran i això provocarà que, finalment, quan vegin que no en tindran prou amb el terrorisme d'estat -violent, aquest sí, i l'únic terrorisme que hem vist fins ara- faran servir les clavegueres més brutes i profundes : veurem l'aparició explícita del terrorisme unionista.
Els atemptats, que ja s'han produït, de grups d'ultradreta es multiplicaran en nombre i grau. Ho veurem. Els morts que la policia no pot fer indiscriminadament els faran aquests grup terroristes que, no cal ser un geni, estaran emparats, subvencionats i blanquejats pels aparells de l'estat.
A Euskadi va ser el GAL. Aposto que aquí ho serà (ja ho és, en realitat) el GDR.
La violència parapolicial és la darrera línia vermella. Aquesta també la trepitjaran.
La trepitjaran perquè ja ho han fet altres cops. No només el GAL : ahir va fer 25 anys que Guillem Agulló, independentista i antifeixista valencià, va ser assassinat per un grup neonazi. L'operació de blanqueig posterior va fer que l'assassí confés de Guillem sortís de la presó quatre anys meś tard del seu ingrés i que, fins i tot, es presentés a les eleccions.
Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó.
No pot haver equidistància entre la Llibertat i el feixisme. No pot haver-ne entre la República i la dictadura.
És repressió pura i dura. Es tracta d'espantar als activistes perseguint de forma aleatòria i indiscriminada. Qualsevol -tu, jo- pot ser detinguts al carrer, o a casa, per un escamot de tipus armats i amb els rostres ocults amb passamuntanyes. Què volen aquesta gent que arriben de matinada? volen espantar, volen terroritzar...
Els terroristes són ell.
És terrorisme de l'estat espanyol contra la República de Catalunya i contra la resistència republicana.
No se'n sortiran.
No se'n sortiran i això provocarà que, finalment, quan vegin que no en tindran prou amb el terrorisme d'estat -violent, aquest sí, i l'únic terrorisme que hem vist fins ara- faran servir les clavegueres més brutes i profundes : veurem l'aparició explícita del terrorisme unionista.
Els atemptats, que ja s'han produït, de grups d'ultradreta es multiplicaran en nombre i grau. Ho veurem. Els morts que la policia no pot fer indiscriminadament els faran aquests grup terroristes que, no cal ser un geni, estaran emparats, subvencionats i blanquejats pels aparells de l'estat.
A Euskadi va ser el GAL. Aposto que aquí ho serà (ja ho és, en realitat) el GDR.
La violència parapolicial és la darrera línia vermella. Aquesta també la trepitjaran.
La trepitjaran perquè ja ho han fet altres cops. No només el GAL : ahir va fer 25 anys que Guillem Agulló, independentista i antifeixista valencià, va ser assassinat per un grup neonazi. L'operació de blanqueig posterior va fer que l'assassí confés de Guillem sortís de la presó quatre anys meś tard del seu ingrés i que, fins i tot, es presentés a les eleccions.
Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó.
No pot haver equidistància entre la Llibertat i el feixisme. No pot haver-ne entre la República i la dictadura.
#ResistènciaNoViolenta #TotsSomCDR #LlibertatPresosPolítics
#UsVolemACasa #ProcésConstituent #República
Etiquetes de comentaris:
Procés Constituent,
República
dijous, 5 d’abril del 2018
Europa no es creu el discurs de la violència
Al darrer post deia que l'extradició del President Carles Puigdemont era una possibilitat. Avui, amb la decisió del jutge alemany, de descartar l'extradició per rebel·lió i deixant-lo anar amb fiança, la situació del President és, certament, una mica millor. Tanmateix, i és important recordar-ho, l'extradició continua sent possible.
En tot cas, més enllà de la situació personal de Puigdemont, la decisió del jutge alemany, dient que no hi ha hagut rebel·lió perquè no hi ha hagut violència és importantíssima políticament. Europa no es creu el discurs de la violència.
Dubto moltíssim que la revinclada d'avui serveixi per millorar la vida de les i els nostres que estan segrestats a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del real. Per descomptat, a Espanya ni es plantegen alliberar-los.
El problema és que a Espanya no hi ha un govern de polítics. El que hi ha és un cúpula de mafiosos i/o feixistes. Per a aquests delinqüents, la política no és quelcom natural. En canvi sí que ho és la violència, el xantatge i l'extorsió. No només això, es pensen que la resta dels estats també funcionen així ("Piensa el ladrón...").
Per això, en algun moment o altre, caldrà tornar a fer front al fet que no hi ha cap negociació política possible entre Catalunya i Espanya. Simplement, no es pot negociar res políticament amb feixistes o mafiosos. A uns se'ls combat i derrota, i als altres se'ls deté i engarjola.
La única via és la unilateral i, arribats al punt on estem, ja no hi han referèndums que valguin. Hem de desplegar la República i fer el nostre procés constituent.
Espanya hauria de fer també un procés constituent, però ni està en aquest camí ni se l'espera. A dia d'avui l'esquerra espanyola només aspira a no ser escombrada pel nacionalcatolicisme del PPSOEC's. Algú hauria de preguntar-se com va ser que el poder constituent que es va gestar al 15M fou avortat i per qui. Com es va passar de la ruptura a la reforma, i d'allà a la simple supervivència. Donaré una pista : van abandonar el carrer.
Tornant a Europa. No és que Europa em mereixi una gran consideració : els camps de concentració de refugiats i els morts al mediterrani ens diuen que la US és un club d'estats cínic i cruel. Tanmateix -ni que només sigui de cara al públic intern- hi han certes línies vermelles que els membres principals d'aquest club no traspassen.
Per exemple, una raonable separació de poders. Quelcom d'impensable a l'Espanya del PPSOEC's on tots els aparells de l'estat estan al servei de la idea nacionalcatòlica d'estat. Els feixistes/mafiosos de l'estat espanyol creuen -sincerament ho creuen, per això els Eurofighter, per això Falciani- que a Europa aquestes ratlles es poden passar tal com fan ells al seu cortijo; i resulta que no o, si més no, no tan descaradament. Ja ho veurem.
Acabo. No sabem si Puigdemont serà finalment extradit, o no, però almenys avui tots hem pogut veure com li queien clatellades importants a l'estat espanyol, des d'Alemanya, des de Bèlgica i des de Suïssa. Me n'alegro pels exiliats. Me n'alegro pel President. Tan de bo serveixi per alliberar aviat als segrestats.
Però tinguem-ho clar : La lluita continua i depèn de nosaltres. Dels que estem a Catalunya. L'alliberament de la República es decideix a Catalunya. Als nostres carrers. Hem de persistir, amb els CDRs i l'estratègia de la no-violència.
#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #CDR #ProcésConstituent #República #DonecPerficiam
En tot cas, més enllà de la situació personal de Puigdemont, la decisió del jutge alemany, dient que no hi ha hagut rebel·lió perquè no hi ha hagut violència és importantíssima políticament. Europa no es creu el discurs de la violència.
Dubto moltíssim que la revinclada d'avui serveixi per millorar la vida de les i els nostres que estan segrestats a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del real. Per descomptat, a Espanya ni es plantegen alliberar-los.
El problema és que a Espanya no hi ha un govern de polítics. El que hi ha és un cúpula de mafiosos i/o feixistes. Per a aquests delinqüents, la política no és quelcom natural. En canvi sí que ho és la violència, el xantatge i l'extorsió. No només això, es pensen que la resta dels estats també funcionen així ("Piensa el ladrón...").
Per això, en algun moment o altre, caldrà tornar a fer front al fet que no hi ha cap negociació política possible entre Catalunya i Espanya. Simplement, no es pot negociar res políticament amb feixistes o mafiosos. A uns se'ls combat i derrota, i als altres se'ls deté i engarjola.
La única via és la unilateral i, arribats al punt on estem, ja no hi han referèndums que valguin. Hem de desplegar la República i fer el nostre procés constituent.
Espanya hauria de fer també un procés constituent, però ni està en aquest camí ni se l'espera. A dia d'avui l'esquerra espanyola només aspira a no ser escombrada pel nacionalcatolicisme del PPSOEC's. Algú hauria de preguntar-se com va ser que el poder constituent que es va gestar al 15M fou avortat i per qui. Com es va passar de la ruptura a la reforma, i d'allà a la simple supervivència. Donaré una pista : van abandonar el carrer.
Tornant a Europa. No és que Europa em mereixi una gran consideració : els camps de concentració de refugiats i els morts al mediterrani ens diuen que la US és un club d'estats cínic i cruel. Tanmateix -ni que només sigui de cara al públic intern- hi han certes línies vermelles que els membres principals d'aquest club no traspassen.
Per exemple, una raonable separació de poders. Quelcom d'impensable a l'Espanya del PPSOEC's on tots els aparells de l'estat estan al servei de la idea nacionalcatòlica d'estat. Els feixistes/mafiosos de l'estat espanyol creuen -sincerament ho creuen, per això els Eurofighter, per això Falciani- que a Europa aquestes ratlles es poden passar tal com fan ells al seu cortijo; i resulta que no o, si més no, no tan descaradament. Ja ho veurem.
Acabo. No sabem si Puigdemont serà finalment extradit, o no, però almenys avui tots hem pogut veure com li queien clatellades importants a l'estat espanyol, des d'Alemanya, des de Bèlgica i des de Suïssa. Me n'alegro pels exiliats. Me n'alegro pel President. Tan de bo serveixi per alliberar aviat als segrestats.
Però tinguem-ho clar : La lluita continua i depèn de nosaltres. Dels que estem a Catalunya. L'alliberament de la República es decideix a Catalunya. Als nostres carrers. Hem de persistir, amb els CDRs i l'estratègia de la no-violència.
#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #CDR #ProcésConstituent #República #DonecPerficiam
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
política,
Procés Constituent,
República
dimarts, 3 d’abril del 2018
Col·labora, participa, ajuda al CDR del teu poble, ciutat o barri.
Deu presos polítics. Deu segrestos. Carme Forcadell i Dolors Bassa a Alcalà-Meco. Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull a Estremera. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a Soto del Real. Carles Puigdemont a Neumünster.
Sis exiliats. Clara Ponsatí a Escòcia. Meritxell Serret, Toni Comín i Lluís Puig a Bèlgica. Anna Gabriel i Marta Rovira, a Suïssa. Sis exiliats perquè la repressió de l'estat ocupant els vol segrestats.
L'única forma de que siguin alliberats, i que puguin tornar a casa lliurement és derrotant l'ocupant. No hi ha una altre.
L'única forma que tots siguem una mica més lliures -tot el lliure que es pot ser en un món com el nostre- és derrotant l'estat ocupant. Que derrotem els estats opressors.
No es pot demanar més ni als segrestats ni als exiliats. Han donat molt més del que calia. Són valentes i valents. Exemples de coratge. Però la seva situació és la que és. La responsabilitat de seguir el combat per la defensa de la República és nostra. Del poble. Sempre ho ha estat, però ara encara més. Perquè també els hem d'alliberar a elles i ells.
En particular segueixo amb l'ai al cor la petició d'extradició de Carles Puigdemont. Tant de bo que es resolgui favorablement, però cal preveure el pitjor.
El pitjor seria l'extradició i que acabés segrestat a una presó dels ocupants.
Només tindria una lectura positiva : el darrer lliri, aquell que encara confia en una mediació europea, seria eliminat. El miratge de la UE democràtica i defensora dels drets humans seria a la fi, esborrat. Si més no a casa nostra, però segurament també cauria davant dels ulls de tants i tants militants de partits autènticament democràtics i defensors dels drets de les persones i dels pobles d'arreu d'Europa.
Enfrontar-se amb la realitat, per lletja i fosca que fos, seria bo. La UE es mostraria com el cruel i cínic club d'estats que és. Aquest club que ha convertit el Mediterrani en una tomba i les fronteres de pas de les vies de fugida dels refugiats, en camps de concentració.
Espero que Puigdemont no sigui extradit però no es pot descartar. En cap cas. Al contrari. És una possibilitat ben real.
El que hem de tenir ben clar és el que s'ha dit sempre : Catalunya només ens té als catalans i el nacionalisme feixista espanyol vol destruir la nació catalana.
Sempre ho ha volgut i ara s'acarnissa i s'escarrassa per aconseguir-ho aprofitant el llirisme que ha estat sempre el nostre pitjor defecte i el nostre més gran error.
Alguna cosa hem d'aprendre. Ara van a pels CDR. La resposta, per tant, només pot ser una : col·labora o apunta't al CDR del teu barri o ciutat . Segueix-lo al canal de Telegram. Participa a les seves assemblees i a les seves accions. Passa-ho.
Els CDR són la primera línia de combat avui mateix. Primera línia en un combat que ha de ser, essencialment no violent. Per un motiu principal : perquè en estudis realitzats s'ha demostrat que les tàctiques no violentes obtenen més bons resultats, i el que volem són resultats. Volem guanyar. No perdem el temps discutint sobre superioritats morals. La superioritat moral no aporta res si tot plegat acaba en derrota.
Tinguem-ho clar, també. Ells faran servir la força i la repressió, i ens caldrà persistir i lluitar molt i durament per derrotar als ocupants. Cal assenyalar-los com el que són : ocupants. Cal dir ben alt el que són : corruptes, mafiosos i feixistes que no respecten ni les pròpies lleis. Això vol dir, per tant, que adaptar-se a les seves regles del joc és perdre. No es poden seguir les seves regles del joc. L'única via és la unilateral. Tinguem-ho clar també.
Aquesta lluita és la del nostre poble, però no és només la del nostre poble. És la lluita de tots els pobles i de totes les persones que s'oposen a les tiranies, els estats autoritaris i feixistes, el capitalisme salvatge i les màfies transnacionals. És la lluita contra la corrupció, i és la lluita pel planeta i la seva vida, per la democràcia i la llibertat com a conceptes ètics i humans. Entenguem que aquesta és una lluita per la supervivència que nosaltres lliurem al nostre territori, però que és una lluita que s'està lliurant a molts altres territoris del món. Si ens adonem d'aquesta transversalitat global -planetària- copsarem molt millor la importància d'aquest combat. De la necessitat urgent i vital de guanyar aquesta batalla dins la guerra global contra els nous feixismes.
Persistim. Donec perficiam.
#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #República #ProcésConstituent
Sis exiliats. Clara Ponsatí a Escòcia. Meritxell Serret, Toni Comín i Lluís Puig a Bèlgica. Anna Gabriel i Marta Rovira, a Suïssa. Sis exiliats perquè la repressió de l'estat ocupant els vol segrestats.
L'única forma de que siguin alliberats, i que puguin tornar a casa lliurement és derrotant l'ocupant. No hi ha una altre.
L'única forma que tots siguem una mica més lliures -tot el lliure que es pot ser en un món com el nostre- és derrotant l'estat ocupant. Que derrotem els estats opressors.
No es pot demanar més ni als segrestats ni als exiliats. Han donat molt més del que calia. Són valentes i valents. Exemples de coratge. Però la seva situació és la que és. La responsabilitat de seguir el combat per la defensa de la República és nostra. Del poble. Sempre ho ha estat, però ara encara més. Perquè també els hem d'alliberar a elles i ells.
En particular segueixo amb l'ai al cor la petició d'extradició de Carles Puigdemont. Tant de bo que es resolgui favorablement, però cal preveure el pitjor.
El pitjor seria l'extradició i que acabés segrestat a una presó dels ocupants.
Només tindria una lectura positiva : el darrer lliri, aquell que encara confia en una mediació europea, seria eliminat. El miratge de la UE democràtica i defensora dels drets humans seria a la fi, esborrat. Si més no a casa nostra, però segurament també cauria davant dels ulls de tants i tants militants de partits autènticament democràtics i defensors dels drets de les persones i dels pobles d'arreu d'Europa.
Enfrontar-se amb la realitat, per lletja i fosca que fos, seria bo. La UE es mostraria com el cruel i cínic club d'estats que és. Aquest club que ha convertit el Mediterrani en una tomba i les fronteres de pas de les vies de fugida dels refugiats, en camps de concentració.
Espero que Puigdemont no sigui extradit però no es pot descartar. En cap cas. Al contrari. És una possibilitat ben real.
El que hem de tenir ben clar és el que s'ha dit sempre : Catalunya només ens té als catalans i el nacionalisme feixista espanyol vol destruir la nació catalana.
Sempre ho ha volgut i ara s'acarnissa i s'escarrassa per aconseguir-ho aprofitant el llirisme que ha estat sempre el nostre pitjor defecte i el nostre més gran error.
Alguna cosa hem d'aprendre. Ara van a pels CDR. La resposta, per tant, només pot ser una : col·labora o apunta't al CDR del teu barri o ciutat . Segueix-lo al canal de Telegram. Participa a les seves assemblees i a les seves accions. Passa-ho.
Els CDR són la primera línia de combat avui mateix. Primera línia en un combat que ha de ser, essencialment no violent. Per un motiu principal : perquè en estudis realitzats s'ha demostrat que les tàctiques no violentes obtenen més bons resultats, i el que volem són resultats. Volem guanyar. No perdem el temps discutint sobre superioritats morals. La superioritat moral no aporta res si tot plegat acaba en derrota.
Tinguem-ho clar, també. Ells faran servir la força i la repressió, i ens caldrà persistir i lluitar molt i durament per derrotar als ocupants. Cal assenyalar-los com el que són : ocupants. Cal dir ben alt el que són : corruptes, mafiosos i feixistes que no respecten ni les pròpies lleis. Això vol dir, per tant, que adaptar-se a les seves regles del joc és perdre. No es poden seguir les seves regles del joc. L'única via és la unilateral. Tinguem-ho clar també.
Aquesta lluita és la del nostre poble, però no és només la del nostre poble. És la lluita de tots els pobles i de totes les persones que s'oposen a les tiranies, els estats autoritaris i feixistes, el capitalisme salvatge i les màfies transnacionals. És la lluita contra la corrupció, i és la lluita pel planeta i la seva vida, per la democràcia i la llibertat com a conceptes ètics i humans. Entenguem que aquesta és una lluita per la supervivència que nosaltres lliurem al nostre territori, però que és una lluita que s'està lliurant a molts altres territoris del món. Si ens adonem d'aquesta transversalitat global -planetària- copsarem molt millor la importància d'aquest combat. De la necessitat urgent i vital de guanyar aquesta batalla dins la guerra global contra els nous feixismes.
Persistim. Donec perficiam.
#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #República #ProcésConstituent
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
República
divendres, 23 de març del 2018
Llibertat Presos Polítics
No hi han paraules, i no en poden haver.
Ara només poden haver fets, i els fets s'esdevindran.
Alliberarem als segrestats : Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Quim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.
Que tornin a casa en pau : Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Toni Comín, Lluís Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira.
Defensem la República, perquè defensar-la és defensar la democràcia, els drets fonamentals i la llibertat.
Ni un pas enrere.
No passaran.
Visca Catalunya Lliure.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
República
dijous, 15 de març del 2018
La República no es rendeix.
Les forces d'ocupació de l'estat espanyol han entrat a la seu d'Òmnium i al Palau de la Generalitat.
Deien que era un escorcoll per buscar documentació sobre el referèndum de l'1 d'octubre.
Però tothom sap que l'únic que pretenen les forces d'ocupació és espantar i humiliar. Demostrar que poden entrar quan volen i fer el que volen allà on volen. I ho fan. Volen demostrar que aquí manen ells.
El que cal fer, doncs, és tot el que calgui per a fer-los fora i demostrar exactament el contrari. Que aquí no manen.
No serà fàcil. Els partits independentistes en ple van cometre un error monumental quan van decidir que la República no es defensaria. De fet, sembla que les cúpules dels partits independentistes, potser no tothom, JxCat i ERC no es creien que la independència fos possible, o que fos possible sense sang, i el seu autèntic objectiu era forçar una negociació bilateral amb l'estat, o un referèndum pactat.
Però l'estat ja ha viscut això abans. S'ho coneix de fa dècades. La insistent reivindicació nacionalista pujoliana al final no era més que un xantatge cada cop menys convincent. Amenaçar amb "la independència" a canvi de traspassos, o pressupost. Però l'estat va acabar comprenent que aquesta "independència" ni es buscava ni s'esperava. I els seus traspassos cada cop eren més escadussers i els pressupostos més minsos. Finalment, CiU va perdre la Generalitat a mans del tripartit maragallià que va intentar una reforma de l'estatut que, al menys per una generació, acabés amb aquella reivindicació permanent. Ja sabem que va passar després, que no deixa de ser el cicle en que ens trobem avui.
Del drama de l'estatut del 2005 alguna cosa vam aprendre els catalans. Però l'estat també. Va aprendre que, efectivament, qui fa servir la independència com amenaça és que realment, no la vol.
El mes d'octubre passat l'estat va demostrar que ens coneixia millor que nosaltres mateixos. O, si més no, que coneixia molt bé els lideratges dels partits independentistes. Va apostar fort a que no hi hauria defensa de la República. Quan es va proclamar la República per, als tres segons, posar-la en suspens, l'estat ja sabia que havia guanyat. Que no li calia cedir en res, i no ha cedit en res. Ni cedirà en res.
No cedirà fins que aquí no entenguem que defensar la República costarà sang. Rius de sang, em temo.
El que l'estat ens està ensenyant ara amb la repressió és que no defensar la República també té un preu. Un preu molt alt, en forma de silenci i autocensura, en forma de por, en forma d'espoli i d'humiliació, en forma de vergonya i, sí, també en forma de sang, de porres i bales de goma -de moment, que ja arribaran les de plom- en forma de pallisses, en forma d'exili, de presos polítics i de pèrdua de drets i llibertat per a tothom.
La qüestió és aquesta. Triem el que triem, tocarà patir. Ara bé : podem triar rendir-nos i potser alguna generació posterior emprendrà la lluita de nou, o potser no; o podem triar aixecar-nos i lluitar per la República, sabent que això té un preu, un cost que serà elevat, però en el que hi ha la possibilitat de guanyar. Podem perdre, però també podem guanyar.
Jo vull guanyar. Podem guanyar. Hem de guanyar. La República no es rendeix.
Per a fer això calen dos coses : el poble alçat en mobilització permanent, i representants polítics - em nego a dir lideratges- que comprenguin que la independència i la República no es negocien. El poble mana i el govern escolta. El poble lluita i el govern es posa al front. Ningú diu que sigui fàcil ser el govern de Catalunya.
Avui les forces d'ocupació han entrat a la seu d'Òmnium i a la Generalitat, i han amenaçat que si havien concentracions s'acusaria de sedició i de rebel·lió. Com era d'esperar, hi han hagut concentracions, aquest cop sense cotxes de la guàrdia civil enmig de la gent. Tanmateix, algú pot afirmar que no hi haurà acusació de sedició i rebel·lió? jo tampoc.
Un dia més de repressió i us de la força per part dels ocupants. Esperem. No oblidem. No perdonem. Tindrem el nostre moment.
La República no es rendeix.
Deien que era un escorcoll per buscar documentació sobre el referèndum de l'1 d'octubre.
Però tothom sap que l'únic que pretenen les forces d'ocupació és espantar i humiliar. Demostrar que poden entrar quan volen i fer el que volen allà on volen. I ho fan. Volen demostrar que aquí manen ells.
El que cal fer, doncs, és tot el que calgui per a fer-los fora i demostrar exactament el contrari. Que aquí no manen.
No serà fàcil. Els partits independentistes en ple van cometre un error monumental quan van decidir que la República no es defensaria. De fet, sembla que les cúpules dels partits independentistes, potser no tothom, JxCat i ERC no es creien que la independència fos possible, o que fos possible sense sang, i el seu autèntic objectiu era forçar una negociació bilateral amb l'estat, o un referèndum pactat.
Però l'estat ja ha viscut això abans. S'ho coneix de fa dècades. La insistent reivindicació nacionalista pujoliana al final no era més que un xantatge cada cop menys convincent. Amenaçar amb "la independència" a canvi de traspassos, o pressupost. Però l'estat va acabar comprenent que aquesta "independència" ni es buscava ni s'esperava. I els seus traspassos cada cop eren més escadussers i els pressupostos més minsos. Finalment, CiU va perdre la Generalitat a mans del tripartit maragallià que va intentar una reforma de l'estatut que, al menys per una generació, acabés amb aquella reivindicació permanent. Ja sabem que va passar després, que no deixa de ser el cicle en que ens trobem avui.
Del drama de l'estatut del 2005 alguna cosa vam aprendre els catalans. Però l'estat també. Va aprendre que, efectivament, qui fa servir la independència com amenaça és que realment, no la vol.
El mes d'octubre passat l'estat va demostrar que ens coneixia millor que nosaltres mateixos. O, si més no, que coneixia molt bé els lideratges dels partits independentistes. Va apostar fort a que no hi hauria defensa de la República. Quan es va proclamar la República per, als tres segons, posar-la en suspens, l'estat ja sabia que havia guanyat. Que no li calia cedir en res, i no ha cedit en res. Ni cedirà en res.
No cedirà fins que aquí no entenguem que defensar la República costarà sang. Rius de sang, em temo.
El que l'estat ens està ensenyant ara amb la repressió és que no defensar la República també té un preu. Un preu molt alt, en forma de silenci i autocensura, en forma de por, en forma d'espoli i d'humiliació, en forma de vergonya i, sí, també en forma de sang, de porres i bales de goma -de moment, que ja arribaran les de plom- en forma de pallisses, en forma d'exili, de presos polítics i de pèrdua de drets i llibertat per a tothom.
La qüestió és aquesta. Triem el que triem, tocarà patir. Ara bé : podem triar rendir-nos i potser alguna generació posterior emprendrà la lluita de nou, o potser no; o podem triar aixecar-nos i lluitar per la República, sabent que això té un preu, un cost que serà elevat, però en el que hi ha la possibilitat de guanyar. Podem perdre, però també podem guanyar.
Jo vull guanyar. Podem guanyar. Hem de guanyar. La República no es rendeix.
Per a fer això calen dos coses : el poble alçat en mobilització permanent, i representants polítics - em nego a dir lideratges- que comprenguin que la independència i la República no es negocien. El poble mana i el govern escolta. El poble lluita i el govern es posa al front. Ningú diu que sigui fàcil ser el govern de Catalunya.
Avui les forces d'ocupació han entrat a la seu d'Òmnium i a la Generalitat, i han amenaçat que si havien concentracions s'acusaria de sedició i de rebel·lió. Com era d'esperar, hi han hagut concentracions, aquest cop sense cotxes de la guàrdia civil enmig de la gent. Tanmateix, algú pot afirmar que no hi haurà acusació de sedició i rebel·lió? jo tampoc.
Un dia més de repressió i us de la força per part dels ocupants. Esperem. No oblidem. No perdonem. Tindrem el nostre moment.
La República no es rendeix.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
República
dijous, 8 de març del 2018
Lectura del manifest de la marxa del 8M a Barcelona
Gràcies i felicitats, companyes.
Felicitats perquè la d'avui ha estat una gran victòria, i les vostres victòries són victòries de totes i tots.
I gràcies. Gràcies per haver sortit al carrer a reivindicar la igualtat entre homes i dones, per haver rebutjat la violència masclista, per haver rebutjat la feminització de la pobresa, per haver reivindicat de forma valenta i contundent un món millor per a tothom, en definitiva, un món més divers i igualitari, sense violència, sense pobresa, sense discriminació d'origen, raça i, per descomptat, gènere Per haver reivindicat un món nou. Un món més net i més just. Gràcies per haver acollit la transversalitat de les lluites. Gràcies per haver demanat, valentes i orgulloses, la llibertat i la revolució. La República serà feminista, o no serà. Gràcies per ser tres voltes rebels
No he d'afegir res més, és millor que les escolteu a elles.
Molt d'orgull pel manifest. Caldria passar-lo a totes les escoles.
Vet aquí la lectura del manifest de la marxa del 8M. Escolteu-lo atentament, us ho recomano intensament.
Demà, 9M, la lluita continua. Seguim. Tenim el camí marcat i elles obren camí.
Felicitats perquè la d'avui ha estat una gran victòria, i les vostres victòries són victòries de totes i tots.
I gràcies. Gràcies per haver sortit al carrer a reivindicar la igualtat entre homes i dones, per haver rebutjat la violència masclista, per haver rebutjat la feminització de la pobresa, per haver reivindicat de forma valenta i contundent un món millor per a tothom, en definitiva, un món més divers i igualitari, sense violència, sense pobresa, sense discriminació d'origen, raça i, per descomptat, gènere Per haver reivindicat un món nou. Un món més net i més just. Gràcies per haver acollit la transversalitat de les lluites. Gràcies per haver demanat, valentes i orgulloses, la llibertat i la revolució. La República serà feminista, o no serà. Gràcies per ser tres voltes rebels
No he d'afegir res més, és millor que les escolteu a elles.
Molt d'orgull pel manifest. Caldria passar-lo a totes les escoles.
Vet aquí la lectura del manifest de la marxa del 8M. Escolteu-lo atentament, us ho recomano intensament.
Demà, 9M, la lluita continua. Seguim. Tenim el camí marcat i elles obren camí.
dimecres, 7 de març del 2018
8 de març de 2018. El Dia de la Dona Treballadora fem Vaga General.
Demà és el dia internacional de la dona treballadora i hi ha convocada vaga general de 24h.
De motius per a la vaga de demà n'hi han molts : denúncia de la bretxa salarial, de la feminització de la pobresa, de la doble jornada laboral...
En realitat, qualsevol d'aquests arguments, per ell mateix, ja justifica un vaga general.
És una qüestió d'ètica simple : a igual feina ha d'haver igual salari. És diàfan i independent del gènere. És una reivindicació general que justifica una vaga general. Que sistemàticament les dones cobrin menys pel fet de ser dones és, directament, aberrant. I el que justificaria, fins i tot, una vaga indefinida.
I només he parlat de la bretxa salarial. La feminització de la pobresa o la doble jornada laboral van encara més enllà del laboral i ens diuen que la nostra societat té un problema molt greu de discriminació de gènere. Ens diuen que el nostre model no funciona. Més que una vaga general indefinida, el que ens cal és una revolució. No una reforma. Una revolució social i un procés constituent que la segueixi.
Però és que sense arribar a aquests extrems, només cal veure els que s'oposen a la vaga: PP i C's. Diuen que ells no fan vaga perquè no són anticapitalistes. Els felicito per la coherència : cert, el capitalisme és masclista. El capitalisme és desigualtat de tota mena, també de gènere. En aquest sentit, és lògic que s'oposin a la vaga. Com deia algú : només cal veure qui és a cada banda per saber quina és la correcta.
En definitiva, hi han un munt de motius per a la vaga general. Més encara en aquests dies que vivim, amb retallada de drets fonamentals, com el d'expressió; amb presoners polítics; amb amenaces i violència ultra; amb poders de l'estat reprimint de forma violenta i antidemocràtica qualsevol forma de dissidència: ja sigui nacional, social o de gènere. I tant que cal una vaga general. Allargar-la de forma indefinida és el que de debò caldria.
Arribats a aquest punt, dic que se'm fa inexplicable l'actitud de CCOO i UGT de rebaixar la reivindicació de la vaga general proposant, com alternativa, la aturada parcial de dues hores. No ho entenc. Amb aquesta proposta més aviat creen confusió, desmobilitzen i rebenten la vaga general.
La vaga general és l'arma més poderosa de la classe treballadora. Per això l'últim que s'ha de fer és malbaratar-la o utilitzar-la de forma irresponsable. Una vaga general és una cosa molt seriosa que suposa un sacrifici important per a molts vaguistes. No és un acte festiu i colorista. És un acte de sacrifici i lluita que, molts cops, s'estén més enllà del mateix dia de la vaga
Per això, també, em semblen increïbles alguns textos que m'han arribat que, en nom d'una suposada reivindicació feminista demanen als homes que vagin a treballar i que supleixin el treball de les seves companyes per a permetre que es puguin manifestar lliurement. Qui demana això no té ni idea de com funcionen les vagues o és que vol rebentar-la. L'èxit d'una vaga general es mesura pel grau de participació. Punt. Sense distingir entre homes i dones. Si volem que la vaga de demà, general, tingui èxit, cal que l'aturada sigui el més massiva possible. I cal l'acció dels piquets informatius, evidentment.
Arribats a aquest punt, res més que animar-vos a fer vaga demà, i a participar als actes reivindicatius que es faran.
Pe acabar, vet aquí el manifest de la CGT per a la vaga general de demà :
Aquest 8 de Març, la CGT, en coordinació amb el Moviment Feminista, convoca VAGA GENERAL DE 24 HORES, LABORAL, DE CONSUM, DE CURES, sumant-nos a l’estudiantil. Fem una crida a tota la societat perquè la secundi i participi en quantes mobilitzacions i accions es duguin a terme.
Denunciem la mercantilització que ens explota i esclavitza en la precarietat de les nostres vides, sent especialment cruel en les vides i discriminació a les dones.
Denunciem que ens dificultin doblement a les dones l’accés a l’ocupació, no volem més ocupació precària, temporal, jornades parcials i horaris incompatibles amb el treball de cures que se’ns imposen. Exigim que s’acabi amb la bretxa salarial, la desigualtat en les pensions, l’assetjament sexual i per raó de sexe als centres de treball.
No poden continuar les violències masclistes i del mercat que ens tracten com a objectes, possessions del mercat, dels homes que ens violen, assetgen, maltracten i assassinen, que emmalalteixen i incapaciten a les dones per viure.
Però també de les institucions i les seves lleis que reprodueixen actituds i conductes masclistes. Denunciem les lleis per no garantir el dret al fet que totes les vides siguin sostingudes sense discriminar a cap. Exigim respecte social i que l’Església no se segueixi immiscuint.
Volem un sistema educatiu que reconegui tota la nostra diversitat, com a dones lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals, sense gènere, queers+; Volem drets sexuals i reproductius per a totes.
Cal que s’eduqui en la corresponsabilitat de les cures tant als homes com a la societat. No volem ni suportem més seguir sent les úniques responsables invisibles de les cures de les persones depenents.
Volem tenir una sanitat pública i de qualitat que no tracti com a malalties la vida de les dones, la seva menstruació, els seus embarassos, la seva menopausa. Que la medicina dels homes reconegui i respecti els nostres cossos i les nostres vides.
Les dones ens declarem insubmises de les fronteres que sostenen el racisme, els CIE, i les deportacions de vides.
Volem que es nomenin i s’equipari el valor en tots els treballs que sostenen les nostres vides: el treball domèstic i de cures, en particular, el que realitzen les dones esclavitzades en el règim especial d’empleades de llar; i el treball reproductiu, de la vida i de la resposta social a la precarietat.
Dones migrants, preses, diverses funcionals, de tots els sectors productius i reproductius, juntes en els col·lectius socials de classe cridem:
Sense nosaltres no hi ha ni producció ni reproducció. Volem aturar-nos per aturar el món.
Com deia Louise Michel en la Comuna de París: “Les dones no es preguntaven si una cosa era possible, sinó si era útil, i llavors aconseguien dur-la a terme”.
Vaga per viure, vaga per cuidar-nos.
Uneix-te a la lluita que som moltes.
Confederació General del Treball (CGT)
Annex :
Material per a la Vaga General Feminista del 8 de març de 2018 convocada per CGT:
Preavís de la CGT per a la Vaga General Feminista
Argumentari de la CGT per a la Vaga General Feminista
Díptic de la CGT per a la Vaga General Feminista
Còmic de la CGT per a la Vaga General Feminista
Cartell de la CGT per a la Vaga General Feminista - 24h
Cartell de la CGT per a la Vaga General Feminista
De motius per a la vaga de demà n'hi han molts : denúncia de la bretxa salarial, de la feminització de la pobresa, de la doble jornada laboral...
En realitat, qualsevol d'aquests arguments, per ell mateix, ja justifica un vaga general.
És una qüestió d'ètica simple : a igual feina ha d'haver igual salari. És diàfan i independent del gènere. És una reivindicació general que justifica una vaga general. Que sistemàticament les dones cobrin menys pel fet de ser dones és, directament, aberrant. I el que justificaria, fins i tot, una vaga indefinida.
I només he parlat de la bretxa salarial. La feminització de la pobresa o la doble jornada laboral van encara més enllà del laboral i ens diuen que la nostra societat té un problema molt greu de discriminació de gènere. Ens diuen que el nostre model no funciona. Més que una vaga general indefinida, el que ens cal és una revolució. No una reforma. Una revolució social i un procés constituent que la segueixi.
Però és que sense arribar a aquests extrems, només cal veure els que s'oposen a la vaga: PP i C's. Diuen que ells no fan vaga perquè no són anticapitalistes. Els felicito per la coherència : cert, el capitalisme és masclista. El capitalisme és desigualtat de tota mena, també de gènere. En aquest sentit, és lògic que s'oposin a la vaga. Com deia algú : només cal veure qui és a cada banda per saber quina és la correcta.
En definitiva, hi han un munt de motius per a la vaga general. Més encara en aquests dies que vivim, amb retallada de drets fonamentals, com el d'expressió; amb presoners polítics; amb amenaces i violència ultra; amb poders de l'estat reprimint de forma violenta i antidemocràtica qualsevol forma de dissidència: ja sigui nacional, social o de gènere. I tant que cal una vaga general. Allargar-la de forma indefinida és el que de debò caldria.
Arribats a aquest punt, dic que se'm fa inexplicable l'actitud de CCOO i UGT de rebaixar la reivindicació de la vaga general proposant, com alternativa, la aturada parcial de dues hores. No ho entenc. Amb aquesta proposta més aviat creen confusió, desmobilitzen i rebenten la vaga general.
La vaga general és l'arma més poderosa de la classe treballadora. Per això l'últim que s'ha de fer és malbaratar-la o utilitzar-la de forma irresponsable. Una vaga general és una cosa molt seriosa que suposa un sacrifici important per a molts vaguistes. No és un acte festiu i colorista. És un acte de sacrifici i lluita que, molts cops, s'estén més enllà del mateix dia de la vaga
Per això, també, em semblen increïbles alguns textos que m'han arribat que, en nom d'una suposada reivindicació feminista demanen als homes que vagin a treballar i que supleixin el treball de les seves companyes per a permetre que es puguin manifestar lliurement. Qui demana això no té ni idea de com funcionen les vagues o és que vol rebentar-la. L'èxit d'una vaga general es mesura pel grau de participació. Punt. Sense distingir entre homes i dones. Si volem que la vaga de demà, general, tingui èxit, cal que l'aturada sigui el més massiva possible. I cal l'acció dels piquets informatius, evidentment.
Arribats a aquest punt, res més que animar-vos a fer vaga demà, i a participar als actes reivindicatius que es faran.
Pe acabar, vet aquí el manifest de la CGT per a la vaga general de demà :
Aquest 8 de Març, la CGT, en coordinació amb el Moviment Feminista, convoca VAGA GENERAL DE 24 HORES, LABORAL, DE CONSUM, DE CURES, sumant-nos a l’estudiantil. Fem una crida a tota la societat perquè la secundi i participi en quantes mobilitzacions i accions es duguin a terme.
8 DE MARÇ DE 2018. DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
SENSE NOSALTRES EL MÓN NO FUNCIONA
Denunciem la mercantilització que ens explota i esclavitza en la precarietat de les nostres vides, sent especialment cruel en les vides i discriminació a les dones.
Denunciem que ens dificultin doblement a les dones l’accés a l’ocupació, no volem més ocupació precària, temporal, jornades parcials i horaris incompatibles amb el treball de cures que se’ns imposen. Exigim que s’acabi amb la bretxa salarial, la desigualtat en les pensions, l’assetjament sexual i per raó de sexe als centres de treball.
No poden continuar les violències masclistes i del mercat que ens tracten com a objectes, possessions del mercat, dels homes que ens violen, assetgen, maltracten i assassinen, que emmalalteixen i incapaciten a les dones per viure.
Però també de les institucions i les seves lleis que reprodueixen actituds i conductes masclistes. Denunciem les lleis per no garantir el dret al fet que totes les vides siguin sostingudes sense discriminar a cap. Exigim respecte social i que l’Església no se segueixi immiscuint.
Volem un sistema educatiu que reconegui tota la nostra diversitat, com a dones lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals, sense gènere, queers+; Volem drets sexuals i reproductius per a totes.
Cal que s’eduqui en la corresponsabilitat de les cures tant als homes com a la societat. No volem ni suportem més seguir sent les úniques responsables invisibles de les cures de les persones depenents.
Volem tenir una sanitat pública i de qualitat que no tracti com a malalties la vida de les dones, la seva menstruació, els seus embarassos, la seva menopausa. Que la medicina dels homes reconegui i respecti els nostres cossos i les nostres vides.
Les dones ens declarem insubmises de les fronteres que sostenen el racisme, els CIE, i les deportacions de vides.
Volem que es nomenin i s’equipari el valor en tots els treballs que sostenen les nostres vides: el treball domèstic i de cures, en particular, el que realitzen les dones esclavitzades en el règim especial d’empleades de llar; i el treball reproductiu, de la vida i de la resposta social a la precarietat.
Dones migrants, preses, diverses funcionals, de tots els sectors productius i reproductius, juntes en els col·lectius socials de classe cridem:
Sense nosaltres no hi ha ni producció ni reproducció. Volem aturar-nos per aturar el món.
Com deia Louise Michel en la Comuna de París: “Les dones no es preguntaven si una cosa era possible, sinó si era útil, i llavors aconseguien dur-la a terme”.
Vaga per viure, vaga per cuidar-nos.
Uneix-te a la lluita que som moltes.
Confederació General del Treball (CGT)
Annex :
Material per a la Vaga General Feminista del 8 de març de 2018 convocada per CGT:
Etiquetes de comentaris:
CGT,
feminisme,
Procés Constituent,
República
diumenge, 4 de març del 2018
Laura Rosel entrevista Martín Pallín al Preguntes Freqüents
Al darrer "Preguntes Freqüents", Laura Rosel va entrevistar al magistrat emèrit del Tribunal Suprem, José Antonio Martín Pallín.
El to de Martín Pallín va ser distès i pedagògic, i el contingut profundament esclaridor pel que fa la situació profundament irregular dels presos polítics i els exiliats, però també a l'estat molt preocupant de la llibertat d'expressió a l'estat espanyol.
Si no vau poder veure el "Preguntes Freqüents" del passat dissabte, us recomano que, si més no, dediqueu una estona a veure l'entrevista a Martín Pallín.
El to de Martín Pallín va ser distès i pedagògic, i el contingut profundament esclaridor pel que fa la situació profundament irregular dels presos polítics i els exiliats, però també a l'estat molt preocupant de la llibertat d'expressió a l'estat espanyol.
Si no vau poder veure el "Preguntes Freqüents" del passat dissabte, us recomano que, si més no, dediqueu una estona a veure l'entrevista a Martín Pallín.
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics
Bea Talegón (Diario 16) entrevista el President Carles Puigdemont a Brussel·les
Fa uns dies, la periodista Bea Talegón va viatjar a Brussel·les per entrevistar al President Carles Puigdemont.
L'entrevista ha estat publicada al YouTube, dividida en tres blocs.
Crec que és una entrevista que convé escoltar atentament.
Vet aquí l'entrevista :
part 1
part 2
part 3
L'entrevista ha estat publicada al YouTube, dividida en tres blocs.
Crec que és una entrevista que convé escoltar atentament.
Vet aquí l'entrevista :
part 1
part 2
part 3
Etiquetes de comentaris:
llibertat presos polítics,
política,
Procés Constituent,
República
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








