dimecres, 15 d’octubre del 2014
Fora dubtes! el 9N tothom a votar!
El 9N tothom ha de votar.
Cap independentista ha de deixar perdre l'oportunitat de dir ben alt que vol la independència de Catalunya.
SI la participació és prou alta, més d'un 50% i el resultat del Sí-Sí és una victòria de més del 50% dels vots emesos, l'opinió pública internacional ho llegirà com un "referèndum d'autodeterminació guanyat", i forçarà als partits a abandonar ambigüitats i acordar una data per la DUI i pels passos següents.
És igual si podem veure tacticismes darrera aquest nou format. Tant se val que no sigui el que estava acordat d'antuvi. No ens ha de fer dubtar que algú digui que la consulta "de veritat" seran les eleccions al Parlament. No és veritat.
Cal mobilitzar-se amb aquest mantra: "El referèndum d'autodeterminació és el 9N".
És igual que li diguin enquesta, o consulta, o que l'estat espanyol digui que no tindrà importància. És mentida. La tindrà. L'opinió pública internacional el que veurà serà un resultat clar. Serà un referèndum d'autodeterminació si la majoria hi participa, i l'hem de guanyar.
Diguin el que diguin avui, si el resultat és clar i no admet interpretacions, s'obre la porta a una DUI immediata, però fins i tot en el cas que es considerés adequat anar a unes plebiscitàries, aquestes ja només tindrien la missió de formalitzar l'agenda per a la DUI i fixar els equips negociadors amb l'estat per a la separació de drets, deures, actius i passius.
No cal que us refieu dels polítics. Refieu-vos de vosaltres mateixos. Aneu a votar. Convenceu als indecisos d'anar a votar. Feu campanya pel 9N i pel doble Sí. Si els polítics s'equivoquen o dubten ens toca a nosaltres redreçar-los. És el país el que marca el camí.
No ho dubteu: toca fer campanya per votar el 9N i toca fer campanya pel doble Sí.
És el nostre moment. Allò que estàvem esperant. Ara és l'hora.
#AraÉslHora #9N2014 #Independència #SíSí
dimarts, 14 d’octubre del 2014
9N (folk version) com prèvia de plebiscitàries?
El resultat de la reunió d'ahir dels partits sobiranistes no feia presagiar res de bo. La compareixença d'avui de'Artur Mas, precedida a la ràdio per una intervenció, gairebé eufòrica, de Mariano Rajoy, i que s'ha hagut d'empassar, permet dir que hi ha una via per seguir però, certament, tot s'ha complicat. En quin punt es troba el procés d'independència? Jo no se com serà el futur però, si més no, puc plantejar-me preguntes, dubtes, escenaris possibles i fer alguns raonaments.
1. Mas ha dit que la consulta es fa. Que el 9N es vota. No crec que sigui just qualificar el pla B de Mas de consulta de fireta. No és de fireta o, si més no, és tan de fireta com la consulta tal com estava plantejada amb la llei de consultes. De fet, amb el model que proposa Mas, es protegeix als funcionaris de possibles represàlies de l'estat i "el risc" l'assumeixen voluntaris. Calen 20.000 voluntaris. On m'he d'apuntar?
2. El dubte no és al model per fer la consulta. Aquesta consulta, amb personal voluntari està, però, organitzada per la Generalitat en locals propis. A tots els efectes és una consulta feta per la Generalitat. El problema és: si la consulta, seguint l'esquema de la llei de consultes, "no es pot fer" per la impugnació de l'estat ¿per què ara hauria de poder-se fer amb les mateixes preguntes quan ja han dit el nou ministre de justícia i la vice-presidenta del "gobierno" que també l'impugnaran? Per què aquesta sí que es podria fer i aquella, no? per una qüestió de legalitats? A Madrid semblen molt convençuts que legalment poden aturar-la.
3. A mi em sembla que l'objectiu de canviar el plantejament organitzatiu de la consulta del 9N és variat: Tractar de salvar la unitat entre els partits creada al voltant de la consulta; També podria buscar una nova fotografia de la manca de democràcia espanyola; En l'extrem, es podria estar buscant la fotografia -per enviar-la a la senyu Europa- de la guàrdia civil tancant locals de votació i identificant als voluntaris o potser repartint algun mastegot i tot (per això mateix calen voluntaris, i no funcionaris!)
4. Tanmateix, la consulta amb la nova organització presenta alguns problemes logístics. Per exemple, el fet que el votant hagi de registrar-se per votar farà que el procés de votació sigui més llarg (i el recompte, en principi, més curt). Caldrà un software ben provat i a prova de fraus, votacions múltiples... Sembla que el software a utilitzar podria ser similar al que es va fer servir a les consultes populars per la independència (algú ho ha mirat això?)
5. Quina participació es pot preveure per la consulta? Per una banda, Mas ha dit que la consulta "de veritat" seran unes eleccions al parlament amb caràcter "plebiscitari". Si aquesta és la consulta de "veritat", aleshores, per què fer-ne una de "mentida"? D'altra banda, si el PP entra en campanya com, de fet, ja ha entrat, la reacció que provocarà serà la de fer créixer la participació. Però, sumant i restant, no crec que es pugui esperar una gran participació. En tot cas, el més probable serà un resultat aclaparador per la independència.
6. Tot depèn de si es fa efectivament la consulta. Si no es fa perquè finalment l'estat la impugna (cosa que faran segur) i la Generalitat ho acata (cosa que també és, lamentablement, força probable) aleshores el que sí que tindrem serà una gran manifestació, o algun gran acte de reivindicació aquell mateix dia. Això està cantat. Si no es vota, hi haurà una gran mobilització. Una més. Amb quin objectiu? reclamar les eleccions ...i una llista "unitària"?
7. De fet, tant si el 9N es vota com si no es vota, anem a unes eleccions al Parlament que haurien de ser aviat. Mas jo ho ha deixat clar. S'especula si el gener o el febrer. No es pot dir que aquest escenari no estigués contemplat. Al contrari, és el que es ve dient des de principi d'aquest procés. Tant, que si de fet hi ha consulta el 9N se la podrà considerar de propina.
8. I es pot fer una llista unitària? Amb les declaracions d'avui dels diferents partits, no. De la llista unitària ja han caigut CUP, ICV, EUiA i, amb grans escarafalls, UDC. per tant, a hores d'ara si hi ha una llista "unitària" serà de CDC i ERC. Però ERC encara no s'ha pronunciat.
9. Jo tampoc veig la llista unitària. Una llista formada per Mas, Junqueras i membres "reconeguts" i "respectats" de la "societat civil" com, per exemple, Lluís Llach. Una llista que tindria l'agenda de la declaració d'independència al programa. L'objectiu seria, doncs, obtenir la majoria absoluta en escons i vots i declarar la independència en la primera sessió del nou Parlament.
10. Però també ICV, EUiA i CUP (i ERC?) podrien fer un pas endavant i recuperar la idea llençada per Procés Constituent d'una llista unitària d'esquerres.
11. ERC no hauria de participar en una llista unitària amb CDC si no hi ha compromís sobre la declaració d'independència. CDC està en aquesta línia? Més aviat em penso que CDC pot preferir insistir en la via de la mínima trencadissa i, per exemple, condicionar la DUI a una reforma constitucional, que una probable coalició d'esquerres a Espanya entre Podemos i PSOE podria propiciar.
12. Però aquesta reforma no serà possible perquè, segons les estimacions i les projeccions de vot, tot i el previsible enfonsament del PP, aquest seguirà disposant d'una minoria de bloqueig, o de veto, a les reformes constitucionals. En definitiva, que la constitució espanyola no es podrà reformar sense el vot favorable del PP, que mai acceptarà la plurinacionalitat de l'estat ni el dret d'autodeterminació dels seus pobles.
13. Entenc el criteri que diu que cal triar molt bé el moment de no acatar perquè, de fet, serà una declaració implícita de independència. Tenint en compte on hem arribat, el moment sembla clar: És la DUI immediata -i no la petició d'una més que improbable reforma constitucional- després d'unes eleccions al Parlament que resultin en una majoria absoluta en vots i en escons independentistes la conseqüència lògica i final d'aquesta part del procés, com ja apuntava el CATN.
14. I, com també apuntava el CATN, no és imprescindible que hagi una llista unitària. Només caldria que cada partit es presentés amb el seu programa i les seves sigles, però que tots els partits independentistes es posessin d'acord amb un punt que digui que la DUI es farà si hi ha majoria de vots i escons independentistes. Aquest seria el punt de trobada mínim i el que em sembla més probable que passi. Però per l'objectiu de la independència, és també el més difícil. Una llista unitària d'ampli abast (que abastés més grups que CDC i ERC) seria molt millor.
15. En tot cas, del que estic segur és que l'estat espanyol no es quedarà de braços creuats si s'ensuma una victòria independentista. Encara podem veure com s'il·legalitzen ERC, CUP i CDC. O alguna barbaritat per l'estil. Si passés això la DUI hauria de ser immediata, amb les forces del Parlament actual.
Qui sap. Ahir tot es veia molt negre. Avui, sembla que està escampant la boira.
Cal insistir en la votació del 9N. En aquest punt hi ha, encara, un acord raonable d'un nombre suficient de forces. Cal insistir-hi, doncs, ni que només sigui per forçar l'estat espanyol a un nou acte d'autoritarisme.
Però estem arribant al moment en que als actes d'autoritarisme caldrà contestar-los desobeint.
En algun moment, ja ha de ser aviat, caldrà dir-lis prou.
1. Mas ha dit que la consulta es fa. Que el 9N es vota. No crec que sigui just qualificar el pla B de Mas de consulta de fireta. No és de fireta o, si més no, és tan de fireta com la consulta tal com estava plantejada amb la llei de consultes. De fet, amb el model que proposa Mas, es protegeix als funcionaris de possibles represàlies de l'estat i "el risc" l'assumeixen voluntaris. Calen 20.000 voluntaris. On m'he d'apuntar?
2. El dubte no és al model per fer la consulta. Aquesta consulta, amb personal voluntari està, però, organitzada per la Generalitat en locals propis. A tots els efectes és una consulta feta per la Generalitat. El problema és: si la consulta, seguint l'esquema de la llei de consultes, "no es pot fer" per la impugnació de l'estat ¿per què ara hauria de poder-se fer amb les mateixes preguntes quan ja han dit el nou ministre de justícia i la vice-presidenta del "gobierno" que també l'impugnaran? Per què aquesta sí que es podria fer i aquella, no? per una qüestió de legalitats? A Madrid semblen molt convençuts que legalment poden aturar-la.
3. A mi em sembla que l'objectiu de canviar el plantejament organitzatiu de la consulta del 9N és variat: Tractar de salvar la unitat entre els partits creada al voltant de la consulta; També podria buscar una nova fotografia de la manca de democràcia espanyola; En l'extrem, es podria estar buscant la fotografia -per enviar-la a la senyu Europa- de la guàrdia civil tancant locals de votació i identificant als voluntaris o potser repartint algun mastegot i tot (per això mateix calen voluntaris, i no funcionaris!)
4. Tanmateix, la consulta amb la nova organització presenta alguns problemes logístics. Per exemple, el fet que el votant hagi de registrar-se per votar farà que el procés de votació sigui més llarg (i el recompte, en principi, més curt). Caldrà un software ben provat i a prova de fraus, votacions múltiples... Sembla que el software a utilitzar podria ser similar al que es va fer servir a les consultes populars per la independència (algú ho ha mirat això?)
5. Quina participació es pot preveure per la consulta? Per una banda, Mas ha dit que la consulta "de veritat" seran unes eleccions al parlament amb caràcter "plebiscitari". Si aquesta és la consulta de "veritat", aleshores, per què fer-ne una de "mentida"? D'altra banda, si el PP entra en campanya com, de fet, ja ha entrat, la reacció que provocarà serà la de fer créixer la participació. Però, sumant i restant, no crec que es pugui esperar una gran participació. En tot cas, el més probable serà un resultat aclaparador per la independència.
6. Tot depèn de si es fa efectivament la consulta. Si no es fa perquè finalment l'estat la impugna (cosa que faran segur) i la Generalitat ho acata (cosa que també és, lamentablement, força probable) aleshores el que sí que tindrem serà una gran manifestació, o algun gran acte de reivindicació aquell mateix dia. Això està cantat. Si no es vota, hi haurà una gran mobilització. Una més. Amb quin objectiu? reclamar les eleccions ...i una llista "unitària"?
7. De fet, tant si el 9N es vota com si no es vota, anem a unes eleccions al Parlament que haurien de ser aviat. Mas jo ho ha deixat clar. S'especula si el gener o el febrer. No es pot dir que aquest escenari no estigués contemplat. Al contrari, és el que es ve dient des de principi d'aquest procés. Tant, que si de fet hi ha consulta el 9N se la podrà considerar de propina.
8. I es pot fer una llista unitària? Amb les declaracions d'avui dels diferents partits, no. De la llista unitària ja han caigut CUP, ICV, EUiA i, amb grans escarafalls, UDC. per tant, a hores d'ara si hi ha una llista "unitària" serà de CDC i ERC. Però ERC encara no s'ha pronunciat.
9. Jo tampoc veig la llista unitària. Una llista formada per Mas, Junqueras i membres "reconeguts" i "respectats" de la "societat civil" com, per exemple, Lluís Llach. Una llista que tindria l'agenda de la declaració d'independència al programa. L'objectiu seria, doncs, obtenir la majoria absoluta en escons i vots i declarar la independència en la primera sessió del nou Parlament.
10. Però també ICV, EUiA i CUP (i ERC?) podrien fer un pas endavant i recuperar la idea llençada per Procés Constituent d'una llista unitària d'esquerres.
11. ERC no hauria de participar en una llista unitària amb CDC si no hi ha compromís sobre la declaració d'independència. CDC està en aquesta línia? Més aviat em penso que CDC pot preferir insistir en la via de la mínima trencadissa i, per exemple, condicionar la DUI a una reforma constitucional, que una probable coalició d'esquerres a Espanya entre Podemos i PSOE podria propiciar.
12. Però aquesta reforma no serà possible perquè, segons les estimacions i les projeccions de vot, tot i el previsible enfonsament del PP, aquest seguirà disposant d'una minoria de bloqueig, o de veto, a les reformes constitucionals. En definitiva, que la constitució espanyola no es podrà reformar sense el vot favorable del PP, que mai acceptarà la plurinacionalitat de l'estat ni el dret d'autodeterminació dels seus pobles.
13. Entenc el criteri que diu que cal triar molt bé el moment de no acatar perquè, de fet, serà una declaració implícita de independència. Tenint en compte on hem arribat, el moment sembla clar: És la DUI immediata -i no la petició d'una més que improbable reforma constitucional- després d'unes eleccions al Parlament que resultin en una majoria absoluta en vots i en escons independentistes la conseqüència lògica i final d'aquesta part del procés, com ja apuntava el CATN.
14. I, com també apuntava el CATN, no és imprescindible que hagi una llista unitària. Només caldria que cada partit es presentés amb el seu programa i les seves sigles, però que tots els partits independentistes es posessin d'acord amb un punt que digui que la DUI es farà si hi ha majoria de vots i escons independentistes. Aquest seria el punt de trobada mínim i el que em sembla més probable que passi. Però per l'objectiu de la independència, és també el més difícil. Una llista unitària d'ampli abast (que abastés més grups que CDC i ERC) seria molt millor.
15. En tot cas, del que estic segur és que l'estat espanyol no es quedarà de braços creuats si s'ensuma una victòria independentista. Encara podem veure com s'il·legalitzen ERC, CUP i CDC. O alguna barbaritat per l'estil. Si passés això la DUI hauria de ser immediata, amb les forces del Parlament actual.
Qui sap. Ahir tot es veia molt negre. Avui, sembla que està escampant la boira.
Cal insistir en la votació del 9N. En aquest punt hi ha, encara, un acord raonable d'un nombre suficient de forces. Cal insistir-hi, doncs, ni que només sigui per forçar l'estat espanyol a un nou acte d'autoritarisme.
Però estem arribant al moment en que als actes d'autoritarisme caldrà contestar-los desobeint.
En algun moment, ja ha de ser aviat, caldrà dir-lis prou.
dijous, 9 d’octubre del 2014
Informe Lugano. Malalties exòtiques. Ebola.
L' "Informe Lugano" és un (fals) informe que analitza cap a on va, i les alternatives per a la pervivèncian del capitalisme neoliberal al segle XXI. Un informe suposadament encarregat per una organització secreta de les elits del planeta.
(Informe Lugano. Susan George. Ed. Encuentro - Icaria editorial - Intermón Oxfam)
Aquest (fals) informe escrit al 2001 per la politòloga Susan George descriu, entre d'altres coses, com dimensionar la població del planeta per a dur-la a un volum ideal per al capitalisme neoliberal. El llibre posa aquesta dimensió en un volum de població similar al de la dècada dels 70 del segle passat. Això vol dir passar d'una població per sobre dels 7.000 milions a una de, aproximadament, 3.000 milions.
Aquest genocidi s'hauria de perpetrar de forma que es respectessin els bens materials. Com aconseguir-ho? L'estudi analitza diferents vies i una d'elles és la de les pandèmies.
Al capítol 7, "Els flagels", hi ha un secció dedicada especialment a "les malalties exòtiques". Explícitament es menciona l'ebola. Reprodueixo (i tradueixo, perquè l'edició que tinc a casa és en castellà) el text. Torno a dir que estic parlant d'un llibre escrit al 2001. De fa, per tant, tretze anys.
"Quines són les perspectives per a les malalties exòtiques? en pocs anys, brots aïllats, símptomes aterridors i escriptors de talent han convertit patologies abans poc conegudes, com lÈbola, en quelcom de familiar. Com ERP (Estratègies de Reducció de la Població), esperem relativament pocs resultats d'aquests virus residents a zones caluroses, siguin filovírids (vector desconegut, possiblement rats penats o micos: Ebola, Marburg, Reston), arenavírids (que propaguen els rosegadors: el Matxupo, la coriomeningitis, la febre hemorràgica, la febre de Lassa) o bunyavírids (que propaguen les garrapates: la febre hemorràgica del Congo de Crimea i la del síndrome renal). Precisament per ser tan espectaculars, aquests brots s'han vigilat molt de propi, al menys fins ara, se n'ha limitat la rapidesa.
Certes pràctiques culturals que no existeixen a occident propicien el contagi. A la majoria de les societats africanes, és habitual el contacte físic amb els morts i els cadàvers han de ser purificats mitjançant la neteja i l'expulsió de l'orina i les femtes, cosa que garanteix pràcticament la transmissió dels virus a la família i els amics. No podem descartar que el portador d'un virus mortal prengui un avió a Nova York o a parís, però no considerem que aquestes malalties causin una gran mortaldat. El temut Ebola, per exemple, és summament sensible a la llum ultraviolada. Naturalment, si aquests virus exòtics es generalitzessin prou com per mutar amb rapidesa, aleshores les conseqüències no serien imprevisibles.
Tanmateix, hi ha una forma en que l'aparició d'una malaltia aterridora i excepcionals podria fomentar una mortaldat més enllà de la pròpia capacitat destructora del virus. Degut a la llarga experiència i per bones raons, els occidentals estan acostumats a a un nivell professional elevat i a la dedicació desinteressada dels seus metges i infermeres i tendeixen a atribuir automàticament aquesta conducta altruista als treballadors mèdics d'altres llocs. Haurien de replantejar-s'ho.
Quan el 1994 la pesta (yersinia pestis) va arribar a Surat, a la regió occidental de la Índia, tres quartes parts dels metges particulars de la ciutat van fugir i només una petita fracció del personal hospitalari va acudir als llocs de treball. Cent pacients que patien la malaltia i que havien acudit a l'hospital local , en veure que no rebrien atenció mèdica, s'ho van rumiar i van tornar a casa seva, escampant el mal pel camí. Va caldre l'exercit per mantenir a la resta de pacients a l'hospital per impedir nous contagis. La conducta de la professió mèdica podria contribuir en alguns casos a la difusió de la malaltia".
Repeteixo el que he dit en alguna ocasió i que vaig llegir o escoltar a alguna banda: no és veritat que existeixi una societat secreta que dirigeix el món des de l'ombra amb l'única finalitat de servir els propis interessos. Ara bé, el funcionament del món s'explica molt bé si fem l'aproximació de considerar que aquesta societat secreta existeix. L'informe Lugano (2001) va ser, entre d'altres coses, el resultat de fer l'exercici justament d'aquesta aproximació.
L'Ebola no matarà milers de persones a Madrid ni a Espanya. Tant de bo que no mati a ningú i espero de tot cor que Teresa se salvi. Però l'Ebola ha posat de manifest la increïble incompetència dels directors de la sanitat a la comunitat de Madrid i del "gobierno de España". I dic increïble incompetència perquè no vull parlar de negligència criminal.
Sí que puc parlar de brutalitat inhumana: de deixalles humanes com el conseller de Sanitat de la comunitat de Madrid. Però en mans d'aquestes desferres està la sanitat pública de Madrid. Tot un signe dels temps. Com he dit abans, fa tretze anys un llibre es plantejava la possibilitat que l'Ebola arribés de forma descontrolada a una ciutat com Nova York o París. Tretze anys. L'ebola va arribar a Madrid, en teoria, de forma controlada. Però hi ha hagut un contagi. De fet, això és el que resulta inversemblant. O, de fet, no.
Segur que Susan George no havia pensat en la incompetència manifesta d'uns "dirigents" com vector de transmissió. No se li pot retreure. Costa d'imaginar.
Per anar acabant, hi ha un parell d'enllaços al blog d'economia Gurusblog que vull posar. Planteja preguntes encertades i incisives. Des d'aquí em sumo a la seva petició de responsabilitats penals:
1. En Madrid tenemos a un inframental de Consejero de Sanidad.
2. Después de leer esto no te extrañará que haya habido un caso de contagio por ébola en Madrid.
En tot cas, ja es fa tard. Es fa molt tard per als centenars o potser milers d'africans que estan afectats per l'ebola. I pels molts més milers afectats de malària, o tuberculosi, o diarrea... o afectats per la manca d'aigua, de mesures sanitàries i d'educació, que aquests són els autèntics vectors transmissors de les pandèmies, molt més que els mosquits o les puces .
Sí, jo també penjaré la foto. Aquest és el rostre de l'ebola a l'Àfrica.
(Informe Lugano. Susan George. Ed. Encuentro - Icaria editorial - Intermón Oxfam)
Aquest (fals) informe escrit al 2001 per la politòloga Susan George descriu, entre d'altres coses, com dimensionar la població del planeta per a dur-la a un volum ideal per al capitalisme neoliberal. El llibre posa aquesta dimensió en un volum de població similar al de la dècada dels 70 del segle passat. Això vol dir passar d'una població per sobre dels 7.000 milions a una de, aproximadament, 3.000 milions.
Aquest genocidi s'hauria de perpetrar de forma que es respectessin els bens materials. Com aconseguir-ho? L'estudi analitza diferents vies i una d'elles és la de les pandèmies.
Al capítol 7, "Els flagels", hi ha un secció dedicada especialment a "les malalties exòtiques". Explícitament es menciona l'ebola. Reprodueixo (i tradueixo, perquè l'edició que tinc a casa és en castellà) el text. Torno a dir que estic parlant d'un llibre escrit al 2001. De fa, per tant, tretze anys.
"Quines són les perspectives per a les malalties exòtiques? en pocs anys, brots aïllats, símptomes aterridors i escriptors de talent han convertit patologies abans poc conegudes, com lÈbola, en quelcom de familiar. Com ERP (Estratègies de Reducció de la Població), esperem relativament pocs resultats d'aquests virus residents a zones caluroses, siguin filovírids (vector desconegut, possiblement rats penats o micos: Ebola, Marburg, Reston), arenavírids (que propaguen els rosegadors: el Matxupo, la coriomeningitis, la febre hemorràgica, la febre de Lassa) o bunyavírids (que propaguen les garrapates: la febre hemorràgica del Congo de Crimea i la del síndrome renal). Precisament per ser tan espectaculars, aquests brots s'han vigilat molt de propi, al menys fins ara, se n'ha limitat la rapidesa.
Certes pràctiques culturals que no existeixen a occident propicien el contagi. A la majoria de les societats africanes, és habitual el contacte físic amb els morts i els cadàvers han de ser purificats mitjançant la neteja i l'expulsió de l'orina i les femtes, cosa que garanteix pràcticament la transmissió dels virus a la família i els amics. No podem descartar que el portador d'un virus mortal prengui un avió a Nova York o a parís, però no considerem que aquestes malalties causin una gran mortaldat. El temut Ebola, per exemple, és summament sensible a la llum ultraviolada. Naturalment, si aquests virus exòtics es generalitzessin prou com per mutar amb rapidesa, aleshores les conseqüències no serien imprevisibles.
Tanmateix, hi ha una forma en que l'aparició d'una malaltia aterridora i excepcionals podria fomentar una mortaldat més enllà de la pròpia capacitat destructora del virus. Degut a la llarga experiència i per bones raons, els occidentals estan acostumats a a un nivell professional elevat i a la dedicació desinteressada dels seus metges i infermeres i tendeixen a atribuir automàticament aquesta conducta altruista als treballadors mèdics d'altres llocs. Haurien de replantejar-s'ho.
Quan el 1994 la pesta (yersinia pestis) va arribar a Surat, a la regió occidental de la Índia, tres quartes parts dels metges particulars de la ciutat van fugir i només una petita fracció del personal hospitalari va acudir als llocs de treball. Cent pacients que patien la malaltia i que havien acudit a l'hospital local , en veure que no rebrien atenció mèdica, s'ho van rumiar i van tornar a casa seva, escampant el mal pel camí. Va caldre l'exercit per mantenir a la resta de pacients a l'hospital per impedir nous contagis. La conducta de la professió mèdica podria contribuir en alguns casos a la difusió de la malaltia".
Repeteixo el que he dit en alguna ocasió i que vaig llegir o escoltar a alguna banda: no és veritat que existeixi una societat secreta que dirigeix el món des de l'ombra amb l'única finalitat de servir els propis interessos. Ara bé, el funcionament del món s'explica molt bé si fem l'aproximació de considerar que aquesta societat secreta existeix. L'informe Lugano (2001) va ser, entre d'altres coses, el resultat de fer l'exercici justament d'aquesta aproximació.
L'Ebola no matarà milers de persones a Madrid ni a Espanya. Tant de bo que no mati a ningú i espero de tot cor que Teresa se salvi. Però l'Ebola ha posat de manifest la increïble incompetència dels directors de la sanitat a la comunitat de Madrid i del "gobierno de España". I dic increïble incompetència perquè no vull parlar de negligència criminal.
Sí que puc parlar de brutalitat inhumana: de deixalles humanes com el conseller de Sanitat de la comunitat de Madrid. Però en mans d'aquestes desferres està la sanitat pública de Madrid. Tot un signe dels temps. Com he dit abans, fa tretze anys un llibre es plantejava la possibilitat que l'Ebola arribés de forma descontrolada a una ciutat com Nova York o París. Tretze anys. L'ebola va arribar a Madrid, en teoria, de forma controlada. Però hi ha hagut un contagi. De fet, això és el que resulta inversemblant. O, de fet, no.
Segur que Susan George no havia pensat en la incompetència manifesta d'uns "dirigents" com vector de transmissió. No se li pot retreure. Costa d'imaginar.
Per anar acabant, hi ha un parell d'enllaços al blog d'economia Gurusblog que vull posar. Planteja preguntes encertades i incisives. Des d'aquí em sumo a la seva petició de responsabilitats penals:
1. En Madrid tenemos a un inframental de Consejero de Sanidad.
2. Después de leer esto no te extrañará que haya habido un caso de contagio por ébola en Madrid.
En tot cas, ja es fa tard. Es fa molt tard per als centenars o potser milers d'africans que estan afectats per l'ebola. I pels molts més milers afectats de malària, o tuberculosi, o diarrea... o afectats per la manca d'aigua, de mesures sanitàries i d'educació, que aquests són els autèntics vectors transmissors de les pandèmies, molt més que els mosquits o les puces .
Sí, jo també penjaré la foto. Aquest és el rostre de l'ebola a l'Àfrica.
9 d'octubre. Diada Nacional del País Valencià
.svg.png)
Avui és 9 d'octubre. És la Diada nacional del País Valencià. Avui es commemora l'entrada del Rei Jaume I la ciutat de València. Es considera la data de naixement de la nació valenciana.
Ahir es va publicar una enquesta a "El País" que pronostica un enfonsament de PP a les Corts Valencianes. És una grandissima notícia. Vol dir que finalment alguna cosa s'ha mogut al País Valencià.
Espero de tot cor que els resultats de Compromís i EUPV siguin fins i tot millors que els que l'enquesta els pronostica. Compromís i EUPV han estat la veu de la dignitat valenciana durant aquests excessius, llargs i dusrissims anys de travessa pel desert. Anys de destrucció sistemàtica de la identitat valenciana, de la seva llengua i de la seva cultura, anys de fer créixer l'odi envers tot el que pogués ser o semblar català, anys de corrupció i saqueig, anys d'espoli, anys de dèficit fiscal, anys de vergonya...
Això s'acaba i el PP haurà de retre comptes... sempre i quan no vagi el PSOE a rescatar-lo, que ben bé podria ser. Però fins i tot en aquest cas, el que vindria a dir l'enquesta és que les coses han canviat. Que malgrat l'intent de genocidi cultural i identitari que ha perpetrat el PP, el País Valencià és viu i ha resistit l'atac.
I s'alçarà. No podran res contra un poble unit, alegre i combatiu.
Espero que els meus amics valencians hagin tingut un bon dia.
De tot cor: Feliç Diada Nacional del País Valencià.
També arriba l'hora per al País Valencià.
divendres, 3 d’octubre del 2014
Unitat pel 9N
Una foto val molt més que mil paraules.
La foto és aquesta:
i algunes de les paraules:
Artur Mas: "Anem endavant, anirem endavant i que a més ho farem junts."
Jordi Turull: "Això s'ha d'entendre com un acte d'obediència al poble de Catalunya."
El missatge emès és de gran potència: hi ha unitat, hi ha decisió i hi ha confiança. Ben fet.
Molt ben fet.
La foto és aquesta:
i algunes de les paraules:
Artur Mas: "Anem endavant, anirem endavant i que a més ho farem junts."
Jordi Turull: "Això s'ha d'entendre com un acte d'obediència al poble de Catalunya."
El missatge emès és de gran potència: hi ha unitat, hi ha decisió i hi ha confiança. Ben fet.
Molt ben fet.
dijous, 2 d’octubre del 2014
Gigaenquesta
Això de la GigaEnquesta és una gran idea. En la línia del multi-referendum. Bé. Tot allò que serveixi per donar veu a la gent és, d'entrada, una bona idea.
També veig que, des del punt de vista operatiu, és molt més senzilla de quantificar una enquesta tipus test, però això té algunes pegues que, personalment, trobo importants:
- Com és que no hi ha una apartat obert del tipus "Com vol que sigui el nou estat"? O, si això és massa genèric, "quins N punts considera imprescindibles del nou estat?". Per exemple.
- Com és que no hi ha en totes les preguntes una resposta del tipus camp lliure "posi vostè aquí el que cregui?"
- Per què aquestes qüestions i aquestes respostes i no d'altres?
Per exemple, quin model d'estat: jo voldria un amb la major part del poder en mans municipals, amb major pes de les assemblees veïnals, o consells de barri, amb municipis amb capacitat de mancomunar-se i només una administració estatal per sobre dels municipis de caire més operatiu que polític. Una república dels pobles i les ciutats, per entendre'ns.
O una agenda per a l'eliminació de l'energia nuclear i la substitució per fonts alternatives renovables.
En fi. Que em queda curta i massa encotillada l'enquesta.
Dit això, aprofito per respondre la GigaEnquesta però sortint-me de l'encotillat de preguntes i respostes allà on em sembli bé.
Si Catalunya fos un estat tindria entre 8.000 i 16.000 milions d’euros més. Com pensa que s’haurien de gastar?
A) Millorar les infraestructures (carreteres, transport públic, aeroport...).
B) Millorar els serveis de l’Estat del Benestar (educació, sanitat, pensions...).
C) Abaixar els impostos.
Entre 8.000 i 16.000 milions d'€ més. Està clar que aquesta xifra surt de l'estimació del dèficit fiscal amb l'estat. Els models d'estimació són variables i, de fet, la variació és del 100% entre el mínim i el màxim estimat de sobre-finançament atribuïble a la independència.
Jo soc dels que pensen que un model a l'escandinava és el que ens convé. El cos em demana votar per millorar els serveis de l'estat del benestar. Això vol dir, també, que els impostos, si són per a servir i revertir a la col·lectivitat, fins i tot podrien pujar, per mi.
Primer les persones. Però no només a curt plaç. També a llarg plaç: es podrien dedicar aquests quartos, o part, a la transició a un model de sobirania energètica i alimentària. Això potser encaixaria en el el punt d'infraestructures, però m'adono que les "infraestructures" que proposo tenen poc a veure amb les grans infraestructures. Per mi, per exemple, és molt més interessant un sistema de xarxes intel·ligents de producció i distribució d'energia (renovable) que la construcció d'aeroports. Per mi és molt més intel·ligent millorar i ampliar les rodalies que insistir en altes velocitats inundables o en carreteres i autopistes, que només fan que augmentar la dependència del petroli.
O la sobirania alimentària: Que aquest país fos capaç d'alimentar els seus pobladors. I fer-ho sense haver de passar pel redreçador de les multinacionals dels transgènics. Per exemple.
Diguem que, per a aquesta primera pregunta, (B) i (A "amb matisos")
Si fem un país nou estarà a les nostres mans decidir com han de ser els serveis públics. Què pensa que és més prioritari?
A) Blindar el sistema sanitari públic.
B) Millorar l’ensenyament i tot el sistema universitari.
C) Garantir un habitatge digne per tothom.
Ja hi tornem a ser. Aquí pregunta què considero prioritari: sanitat, ensenyament o habitatge. Coi! Tot és prioritari! Són serveis socials i són, per tant, prioritaris. També és prioritari i al mateix nivell que els anteriors, la representativitat del sistema electoral i la garantia de la defensa dels drets individuals, laborals, col·lectius i de les minories enfront del poder de l'estat. Això també és prioritari.
O sigui (A), (B), (C) i (D). (D) és l'opció que falta a les respostes d'aquesta enquesta: allò que cadascú pensa sobre el tema. Ho faré servir així a la resta del post.
Fer un país nou ens permetria partir de zero i renovar la democràcia. Què li sembla més prioritari?
A) Regular els sous dels polítics i l’acumulació de càrrecs.
B) Evitar la corrupció amb molt més control.
C) Exigir transparència per saber com es gasten els nostres diners.
Prioritats. Tornem-hi.
Primer de tot: no és veritat que es parteixi de zero. Mai es parteix de zero. El passat marca les condicions del present. És tant així que, justament, per això Catalunya no és independent i estem en aquesta moguda. Per tant: rebuig a la idea de partir de zero per errònia.
Partim d'un país que avui està passant-les putes, en un entorn internacional que preguem que no sigui hostil, però que està per veure.
Partim d'unes institucions a les que les dues centes famílies de l'oasi català segueixen tenint una gran influencia.
Partim d'un país on encara hi ha molta gent que es fica en política (al nivell que sigui, municipal o nacional) per fer "carrera política", no per voluntat de servei.
Partim d'un país on hi han uns casos de corrupció greus i als que m'oposo que se'ls apliqui una llei "d'amnistia", com la que es va aplicar als franquistes i els seus crims. Això sonarà dur, però la independència no pot servir per a que els corruptes, els que han malbaratat i són responsables de molts dels mals actuals puguin escapolir-se de retre comptes.
Partim, també, d'un país que demostra, amb la seva mobilització que està il·lusionat amb el projecte de fer un nou país i que, com s'ha vist amb el gran mosaic del passat 11S, és capaç de demostracions d'una gran disciplina cívica. Sens dubte, és un gran valor i una gran força. Però també és un país on encara hi ha massa gent que confon democràcia amb "triar a qui mana", quan el mínim seria "triar a qui et representa". Fins que no s'assoleixi aquest mínim, la regeneració democràtica anirà coixa.
O sigui: (D). (A)(B) i (C) són conseqüències òbvies però no les úniques. Per exemple: caldria parlar de quin model lectoral es fa servir; de com es poden articular referèndums i consultes a la suïssa...
Catalunya forma part de la UE des del 1986 i paga més del que rep. Si és un estat independent, compleix tots els criteris per a continuar sent membre de la UE. Què li sembla més important de la relació Catalunya-Europa?
A) Tenir l’euro.
B) Assegurar les relacions comercials amb els altres països europeus.
C) Ja decidirem si volem o no continuar a la UE.
Aquesta és fàcil: (C). I també amb l'OTAN.
Els principals partits que impulsen la consulta reclamen que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n’opina?
A) És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.
B) El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües: el català, el castellà i moltes més.
La meva llengua és el català. La que em van ensenyar els meus pares. Soc bilingüe. EL castellà és també la meva llengua. No la materna, però també es meva. És part de la meva identitat. També de la meva identitat nacional. Pregunto: això ha de reflectir-se en una constitució? A Barcelona és parlen dotzenes de llengües. La constitució ha de recollir aquesta qüestió identitària? Potser el més lògic i respectuós seria allò que crec recordar que ha proposat Vicent Partal: La constitució no hauria de fer cap assumpció pel que fa a la llengua del país (de la gent del país), o si es vol, declarar que la llengua, o les llengües pròpies del país són unes o altres, però en cap cas fer-ne obligatori el coneixement. El que sí que es podria dir és que la llengua, o llengües de treball de l'administració i organismes oficials i públics seran, per exemple, el català preferentment, castellà, francès i anglès.
Per mi el criteri és respectar la identitat de la gent. I cadascú sap quina és la seva llengua o llengües. I fer que el català sigui útil. La llengua preferent de treball. Però sempre sense obligar i respectant la identitat individual.
El tema dona per moltes preguntes: per exemple, quin model educatiu de llengües caldria seguir? com queda la immersió lingüística a les escoles? i l'espai comunicacional? les ràdios i TV que emetin a Catalunya haurien de tenir quotes lingüístiques? o podrien fer servir la llengua que es volgués però, a canvi, hauria d'haver un equilibri lingüístic entre canals? hauria de continuar el doblatge de cine i TV? o per potenciar les llengües només es subtitularà?
En definitiva: (D).
I una última pregunta. Anirà a votar el dia 9 de novembre?
A) Aniré a votar i ja tinc decidit el meu vot.
B) Aniré a votar i ja decidiré el meu vot.
C) No aniré a votar.
(A). I tant que votaré! Des dels 17 (ara en tinc 45!) que espero aquest dia i tinc decidit el meu vot! #AraEslHora #9N2014 #SíSí
També veig que, des del punt de vista operatiu, és molt més senzilla de quantificar una enquesta tipus test, però això té algunes pegues que, personalment, trobo importants:
- Com és que no hi ha una apartat obert del tipus "Com vol que sigui el nou estat"? O, si això és massa genèric, "quins N punts considera imprescindibles del nou estat?". Per exemple.
- Com és que no hi ha en totes les preguntes una resposta del tipus camp lliure "posi vostè aquí el que cregui?"
- Per què aquestes qüestions i aquestes respostes i no d'altres?
Per exemple, quin model d'estat: jo voldria un amb la major part del poder en mans municipals, amb major pes de les assemblees veïnals, o consells de barri, amb municipis amb capacitat de mancomunar-se i només una administració estatal per sobre dels municipis de caire més operatiu que polític. Una república dels pobles i les ciutats, per entendre'ns.
O una agenda per a l'eliminació de l'energia nuclear i la substitució per fonts alternatives renovables.
En fi. Que em queda curta i massa encotillada l'enquesta.
Dit això, aprofito per respondre la GigaEnquesta però sortint-me de l'encotillat de preguntes i respostes allà on em sembli bé.
Si Catalunya fos un estat tindria entre 8.000 i 16.000 milions d’euros més. Com pensa que s’haurien de gastar?
A) Millorar les infraestructures (carreteres, transport públic, aeroport...).
B) Millorar els serveis de l’Estat del Benestar (educació, sanitat, pensions...).
C) Abaixar els impostos.
Entre 8.000 i 16.000 milions d'€ més. Està clar que aquesta xifra surt de l'estimació del dèficit fiscal amb l'estat. Els models d'estimació són variables i, de fet, la variació és del 100% entre el mínim i el màxim estimat de sobre-finançament atribuïble a la independència.
Jo soc dels que pensen que un model a l'escandinava és el que ens convé. El cos em demana votar per millorar els serveis de l'estat del benestar. Això vol dir, també, que els impostos, si són per a servir i revertir a la col·lectivitat, fins i tot podrien pujar, per mi.
Primer les persones. Però no només a curt plaç. També a llarg plaç: es podrien dedicar aquests quartos, o part, a la transició a un model de sobirania energètica i alimentària. Això potser encaixaria en el el punt d'infraestructures, però m'adono que les "infraestructures" que proposo tenen poc a veure amb les grans infraestructures. Per mi, per exemple, és molt més interessant un sistema de xarxes intel·ligents de producció i distribució d'energia (renovable) que la construcció d'aeroports. Per mi és molt més intel·ligent millorar i ampliar les rodalies que insistir en altes velocitats inundables o en carreteres i autopistes, que només fan que augmentar la dependència del petroli.
O la sobirania alimentària: Que aquest país fos capaç d'alimentar els seus pobladors. I fer-ho sense haver de passar pel redreçador de les multinacionals dels transgènics. Per exemple.
Diguem que, per a aquesta primera pregunta, (B) i (A "amb matisos")
Si fem un país nou estarà a les nostres mans decidir com han de ser els serveis públics. Què pensa que és més prioritari?
A) Blindar el sistema sanitari públic.
B) Millorar l’ensenyament i tot el sistema universitari.
C) Garantir un habitatge digne per tothom.
Ja hi tornem a ser. Aquí pregunta què considero prioritari: sanitat, ensenyament o habitatge. Coi! Tot és prioritari! Són serveis socials i són, per tant, prioritaris. També és prioritari i al mateix nivell que els anteriors, la representativitat del sistema electoral i la garantia de la defensa dels drets individuals, laborals, col·lectius i de les minories enfront del poder de l'estat. Això també és prioritari.
O sigui (A), (B), (C) i (D). (D) és l'opció que falta a les respostes d'aquesta enquesta: allò que cadascú pensa sobre el tema. Ho faré servir així a la resta del post.
Fer un país nou ens permetria partir de zero i renovar la democràcia. Què li sembla més prioritari?
A) Regular els sous dels polítics i l’acumulació de càrrecs.
B) Evitar la corrupció amb molt més control.
C) Exigir transparència per saber com es gasten els nostres diners.
Prioritats. Tornem-hi.
Primer de tot: no és veritat que es parteixi de zero. Mai es parteix de zero. El passat marca les condicions del present. És tant així que, justament, per això Catalunya no és independent i estem en aquesta moguda. Per tant: rebuig a la idea de partir de zero per errònia.
Partim d'un país que avui està passant-les putes, en un entorn internacional que preguem que no sigui hostil, però que està per veure.
Partim d'unes institucions a les que les dues centes famílies de l'oasi català segueixen tenint una gran influencia.
Partim d'un país on encara hi ha molta gent que es fica en política (al nivell que sigui, municipal o nacional) per fer "carrera política", no per voluntat de servei.
Partim d'un país on hi han uns casos de corrupció greus i als que m'oposo que se'ls apliqui una llei "d'amnistia", com la que es va aplicar als franquistes i els seus crims. Això sonarà dur, però la independència no pot servir per a que els corruptes, els que han malbaratat i són responsables de molts dels mals actuals puguin escapolir-se de retre comptes.
Partim, també, d'un país que demostra, amb la seva mobilització que està il·lusionat amb el projecte de fer un nou país i que, com s'ha vist amb el gran mosaic del passat 11S, és capaç de demostracions d'una gran disciplina cívica. Sens dubte, és un gran valor i una gran força. Però també és un país on encara hi ha massa gent que confon democràcia amb "triar a qui mana", quan el mínim seria "triar a qui et representa". Fins que no s'assoleixi aquest mínim, la regeneració democràtica anirà coixa.
O sigui: (D). (A)(B) i (C) són conseqüències òbvies però no les úniques. Per exemple: caldria parlar de quin model lectoral es fa servir; de com es poden articular referèndums i consultes a la suïssa...
Catalunya forma part de la UE des del 1986 i paga més del que rep. Si és un estat independent, compleix tots els criteris per a continuar sent membre de la UE. Què li sembla més important de la relació Catalunya-Europa?
A) Tenir l’euro.
B) Assegurar les relacions comercials amb els altres països europeus.
C) Ja decidirem si volem o no continuar a la UE.
Aquesta és fàcil: (C). I també amb l'OTAN.
Els principals partits que impulsen la consulta reclamen que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n’opina?
A) És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.
B) El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües: el català, el castellà i moltes més.
La meva llengua és el català. La que em van ensenyar els meus pares. Soc bilingüe. EL castellà és també la meva llengua. No la materna, però també es meva. És part de la meva identitat. També de la meva identitat nacional. Pregunto: això ha de reflectir-se en una constitució? A Barcelona és parlen dotzenes de llengües. La constitució ha de recollir aquesta qüestió identitària? Potser el més lògic i respectuós seria allò que crec recordar que ha proposat Vicent Partal: La constitució no hauria de fer cap assumpció pel que fa a la llengua del país (de la gent del país), o si es vol, declarar que la llengua, o les llengües pròpies del país són unes o altres, però en cap cas fer-ne obligatori el coneixement. El que sí que es podria dir és que la llengua, o llengües de treball de l'administració i organismes oficials i públics seran, per exemple, el català preferentment, castellà, francès i anglès.
Per mi el criteri és respectar la identitat de la gent. I cadascú sap quina és la seva llengua o llengües. I fer que el català sigui útil. La llengua preferent de treball. Però sempre sense obligar i respectant la identitat individual.
El tema dona per moltes preguntes: per exemple, quin model educatiu de llengües caldria seguir? com queda la immersió lingüística a les escoles? i l'espai comunicacional? les ràdios i TV que emetin a Catalunya haurien de tenir quotes lingüístiques? o podrien fer servir la llengua que es volgués però, a canvi, hauria d'haver un equilibri lingüístic entre canals? hauria de continuar el doblatge de cine i TV? o per potenciar les llengües només es subtitularà?
En definitiva: (D).
I una última pregunta. Anirà a votar el dia 9 de novembre?
A) Aniré a votar i ja tinc decidit el meu vot.
B) Aniré a votar i ja decidiré el meu vot.
C) No aniré a votar.
(A). I tant que votaré! Des dels 17 (ara en tinc 45!) que espero aquest dia i tinc decidit el meu vot! #AraEslHora #9N2014 #SíSí
dilluns, 29 de setembre del 2014
Partida d'escacs (II)
El dissabte es va convocar la consulta i avui, dilluns, el constitucional l'ha suspesa atenent als recursos presentats pel govern espanyol.
Val a dir que s'han espavilat. Per un cop la "justícia" va de pressa. Tant de bo que sempre anés tant de pressa. Però mira. Només va de pressa quan es tracta de qüestions tan espinoses com aquesta de reclamar el dret a votar.
Bé. No passa res, seguim dins del guió. El següent pas serà, probablement, fer com si res i esperar a la resolució del constitucional que es preveu que serà ràpida.
Jo crec que encara hi ha una possibilitat de sorpresa. És dir, seria una greu manca de visió un no rotund i sense matisos a la consulta i a la convocatòria. No crec que passi. És d'esperar, com a mínim, algun matís.
O potser no. Pot ser que el constitucional ratifiqui al govern espanyol i no doni cap marge. Fins i tot que obri vies per a emprendre accions en contra dels preparatius de la consulta que s'estiguin duent a terme i contra les persones involucrades. Per què no?
La partida d'escacs es trobarà en un moment decisiu. Artur Mas haurà de prendre la decisió final de seguir amb la consulta tal com està plantejada, o bé alguna altre cosa, que ben bé podria ser plantejar la dissolució del govern i convocar unes eleccions anticipades.
Què serà? fa de molt mal dir.
La consulta del 9N és, de fet, un referèndum d'autodeterminació i així es com s'entén a l'estranger (Espanya inclosa). És la millor opció disponible. La de més qualitat democràtica, i la que té major consens, de moment. Caldrà veure quin serà el consens quan el constitucional resolgui en contra.
Votar sense fer cas del que digui el constitucional té el perill que si no guanya el sí a la independència d'una forma clara i sobre una participació d'almenys la meitat del cens, llavors sí que estarem en una situació compromesa tots plegats.
La meva intuïció és que participarà més de la meitat del cens i que la victòria del doble sí no admetrà discussió. Però només és la meva intuïció. Ben bé podria tractar-se d'un cas de "wishful thinking". O potser no, que els estudis d'opinió del CEO no deuen anar tan desencaminats.
Al final, però, la millor enquesta és el dia de la votació. Seran els votants els que tindran l'última paraula.
El moment sembla propici, les forces aplegades semblen suficients per la victòria del doble sí. Sembla el moment per a l'audàcia. Votar el 9N i obtenir la victòria del doble sí obriria les portes a la DUI, la conseqüent negociació (hostil) dels termes de la separació amb l'estat espanyol; i el procés constituent.
Tanmateix, i si hi han dubtes? i si, malgrat tot, els convocants jutgen que els senyals no són prou forts? Que no hi ha majoria suficient pel sí-sí? que el bloc del no s'abstindrà majoritàriament i que la participació no serà homologable. Són dubtes raonables.
Mas ha dit que la decisió que es prengui serà d'acord amb la resta de partits que estan a favor de la consulta. Com valoren el moment? Audaços o prudents? Em demano, però, si seria prudent contrariar la voluntat de tants i tants ciutadans que han fet del 9N la data clau. Em demano també si seria prudent anar a unes eleccions en les que seria necessària una majoria absoluta en vots d'una coalició que, de moment, no està definida; o d'un bloc de partits diferents amb programes diferents però amb un punt comú al programa amb l'agenda per la declaració d'independència. Això tampoc es preveu. La prudència podria ser mala consellera.
O potser no. Potser està tot previst i l'hermetisme que aquests dies exhibeixen Mas i Junqueras o, fins i tot, l'absència d'Herrera a l'acte de convocatòria, respon a un pla. Tampoc seria tan difícil de creure. Però m'hi resisteixo. Per Hanlon!
Incògnites. El següent moviment, però, és la resposta del constitucional.
Val a dir que s'han espavilat. Per un cop la "justícia" va de pressa. Tant de bo que sempre anés tant de pressa. Però mira. Només va de pressa quan es tracta de qüestions tan espinoses com aquesta de reclamar el dret a votar.
Bé. No passa res, seguim dins del guió. El següent pas serà, probablement, fer com si res i esperar a la resolució del constitucional que es preveu que serà ràpida.
Jo crec que encara hi ha una possibilitat de sorpresa. És dir, seria una greu manca de visió un no rotund i sense matisos a la consulta i a la convocatòria. No crec que passi. És d'esperar, com a mínim, algun matís.
O potser no. Pot ser que el constitucional ratifiqui al govern espanyol i no doni cap marge. Fins i tot que obri vies per a emprendre accions en contra dels preparatius de la consulta que s'estiguin duent a terme i contra les persones involucrades. Per què no?
La partida d'escacs es trobarà en un moment decisiu. Artur Mas haurà de prendre la decisió final de seguir amb la consulta tal com està plantejada, o bé alguna altre cosa, que ben bé podria ser plantejar la dissolució del govern i convocar unes eleccions anticipades.
Què serà? fa de molt mal dir.
La consulta del 9N és, de fet, un referèndum d'autodeterminació i així es com s'entén a l'estranger (Espanya inclosa). És la millor opció disponible. La de més qualitat democràtica, i la que té major consens, de moment. Caldrà veure quin serà el consens quan el constitucional resolgui en contra.
Votar sense fer cas del que digui el constitucional té el perill que si no guanya el sí a la independència d'una forma clara i sobre una participació d'almenys la meitat del cens, llavors sí que estarem en una situació compromesa tots plegats.
La meva intuïció és que participarà més de la meitat del cens i que la victòria del doble sí no admetrà discussió. Però només és la meva intuïció. Ben bé podria tractar-se d'un cas de "wishful thinking". O potser no, que els estudis d'opinió del CEO no deuen anar tan desencaminats.
Al final, però, la millor enquesta és el dia de la votació. Seran els votants els que tindran l'última paraula.
El moment sembla propici, les forces aplegades semblen suficients per la victòria del doble sí. Sembla el moment per a l'audàcia. Votar el 9N i obtenir la victòria del doble sí obriria les portes a la DUI, la conseqüent negociació (hostil) dels termes de la separació amb l'estat espanyol; i el procés constituent.
Tanmateix, i si hi han dubtes? i si, malgrat tot, els convocants jutgen que els senyals no són prou forts? Que no hi ha majoria suficient pel sí-sí? que el bloc del no s'abstindrà majoritàriament i que la participació no serà homologable. Són dubtes raonables.
Mas ha dit que la decisió que es prengui serà d'acord amb la resta de partits que estan a favor de la consulta. Com valoren el moment? Audaços o prudents? Em demano, però, si seria prudent contrariar la voluntat de tants i tants ciutadans que han fet del 9N la data clau. Em demano també si seria prudent anar a unes eleccions en les que seria necessària una majoria absoluta en vots d'una coalició que, de moment, no està definida; o d'un bloc de partits diferents amb programes diferents però amb un punt comú al programa amb l'agenda per la declaració d'independència. Això tampoc es preveu. La prudència podria ser mala consellera.
O potser no. Potser està tot previst i l'hermetisme que aquests dies exhibeixen Mas i Junqueras o, fins i tot, l'absència d'Herrera a l'acte de convocatòria, respon a un pla. Tampoc seria tan difícil de creure. Però m'hi resisteixo. Per Hanlon!
Incògnites. El següent moviment, però, és la resposta del constitucional.
diumenge, 21 de setembre del 2014
Partida d'escacs
Quan molts especulàvem amb la possibilitat que la llei de consultes i la convocatòria del 9N es publiquessin conjuntament i amb urgència, aquest mateix cap de setmana, potser, el President ens ha sorprès. Ens ha driblat. Avui el President ha anunciat que alenteix el ritme. O sigui, sembla que primer es publicarà la llei de consultes i, alguns dies després, la convocatòria.
Què vol dir això? No ho sé, però avui mateix la portaveu del PP a Catalunya rondinava sobre els tempos que Mas estava (im)posant.
Què es guanya amb aquest canvi de ritme? Costa de dir. Potser imatge internacional? Potser va per aquí. L'actitud de normalitat, tant en la publicació de la llei, com en la convocatòria de la consulta, més endavant, li treuen el caràcter urgent i, fins i tot, clandestí que li hauria donat una publicació telemàtica ràpida amb la idea d'evitar la intervenció de l'estat. Ara tothom podrà llegir la llei i veure què té, o no, d'inconstitucional.
A més, se separa la llei de la seva aplicació. Es parteix d'aquesta premissa: la llei no és inconstitucional. L'estat no té arguments no polítics per a bloquejar-la. La llei de consultes només desenvolupa un punt de l'estatut que hi és, fins i tot després del ribot guerrista i de la sentència del constitucional. Es aquest el motiu principal pel que el PSC ha votat a favor de la llei. Perquè per aquesta via, no és atacable.
El PSC ho ha vist. El PSOE, perdut en el seguidisme al PP, no. Tampoc ens hauria d'estranyar, el PSOE es el partit d'aquest aficionat que diu que la consulta del 9N és per triar entre ser catalans o ser espanyols. Doncs no. No és per triar això. Cadascú sap quina és la seva identitat, senyor Sánchez, i és una cosa pròpia i de cadascú. No és una cosa que es pugui votar o deixar de votar en un referèndum. ¿Que potser el senyor Sánchez deixaria que es tries en referèndum qui són els seus amics, o la seva parella, o els seus estudis, la seva identitat en definitiva? oi que no? doncs no digui bestieses. EL 9N no es trien identitats, que cadascú sap qui és. El que es tria (a dreta llei, el que es consulta) és de quina forma ens volem governar a Catalunya, i quina relació es vol tenir amb el govern d'Espanya. Punt.
En fi, potser el PSOE se n'adonarà, o no. Tant li fa. Com sempre, la resposta que compta serà la del PP. EL PP atacarà la llei de consultes només es publiqui? segur que sí. Però amb quin argument? per una consulta que encara no s'ha convocat? Què és el que és inconstitucional, aleshores, la llei o la consulta? ¿Per què no, per exemple, podria ser que la primera consulta de la llei de consultes sigui la que afecta a la constitució de la subcomarca del Moianès? Què té d'inconstitucional això? Res. Punt i seguit.
I arribats aquí, per què la mateixa consulta del 9N hauria de ser inconstitucional? És que potser la Generalitat no pot emprendre iniciatives encaminades a canviar la constitució? Com que la Generalitat pot emprendre aquestes iniciatives, qualsevol cosa que impliqui emprendre una iniciativa d'aquesta mena és susceptible de ser consultada. Punt i final.
El que la Generalitat decideixi fer després amb el resultat de la consulta serà constitucional o no, legal o no, legítim o no, però, de moment, ni la llei ni la convocatòria poden ser aturades amb arguments d'inconstitucionalitat per coses que no han passat.
Qui és el que no està respectant la constitució? La Generalitat? que aplicaria la llei per consultar el poble sobre si ha d'encetar una iniciativa per canviar la constitució, o el govern de l'estat? que simplement, estaria prevaricant al manllevar el dret del poble, o d'una part del poble, si voleu, a expressar-se democràticament. Doncs sí: seria l'estat el que estaria violant la sagrada i immaculada constitució que, si ho és, ho és per què representa la voluntat del poble.
Però bé. No val la pena seguir per aquí. Com sap tothom, la constitució no representa cap voluntat popular. Com a mínim, no la de les generacions dels menors de 54 anys i, probablement, cada cop menys a les dels majors d'aquesta edat, que són els únics que l'han votada.
Tampoc ens hauríem de refiar gaire de la resposta que donarà el constitucional, que serà política i d'acord amb el PPSOE.
Ni, per descomptat, de la resposta del PP. Tan bon punt es publiqui la llei al DOGC, el PPSOE mossegarà l'ham i llençaran tota la maquinària de l'estat contra aquesta llei.
Això és el que penso jo. Em fa l'efecte que aquest joc de temps s'explica perquè Mas està considerant com a molt versemblant que l'estat espanyol acabi acceptant la realització de la consulta, o bé en els termes que està plantejada o potser amb la inclusió d'alguna nova pregunta pactada. O també podria ser que es vulgui transmetre aquesta imatge internacionalment, que es confia en la versemblança que l'estat permeti la consulta (encara que es té la certesa que no ho farà).
Aleshores, quan el PPSOE frustri aquesta darrera possibilitat, haurà quedat clar a tothom, a tot el món, que és el govern de l'estat, actuant contra una llei feta amb garanties constitucionals, el que és bel·ligerant i antidemocràtic. El que impedeix votar només pel què creuen que pot arribar a passar (una mica en la línia de la "guerra preventiva" del trio de les Açores).
En realitat, la forma de guanyar temps i no fer trencadisses seria, justament, fer la consulta amb el marc de la llei de consultes i que surti el que surti. Un cop es tingui un resultat, seria el moment per encetar una reforma constitucional que permetés encabir-hi el resultat que s'hagués obtingut. Estaríem parlant d'un procés que demanaria una legislatura completa i que desembocaria o bé en un referèndum d'autodeterminació, ara sí mereixedor d'aquest nom; o bé en una refundació federal de l'estat espanyol.
Però no seran tan espavilats. El PP ha vist el drap i envestirà. Tot plegat, molt testosterònic i hispànic
Què farà Mas tan aviat com el PPSOE impugni la llei? reunir-se amb els partits pro-consulta i potser els plantejarà opcions: esperar a la resolució del constitucional, dissoldre i convocar eleccions... no crec que Mas estigui per desacatar, o potser sí... Quin serà el següent moviment de la partida?
Què vol dir això? No ho sé, però avui mateix la portaveu del PP a Catalunya rondinava sobre els tempos que Mas estava (im)posant.
Què es guanya amb aquest canvi de ritme? Costa de dir. Potser imatge internacional? Potser va per aquí. L'actitud de normalitat, tant en la publicació de la llei, com en la convocatòria de la consulta, més endavant, li treuen el caràcter urgent i, fins i tot, clandestí que li hauria donat una publicació telemàtica ràpida amb la idea d'evitar la intervenció de l'estat. Ara tothom podrà llegir la llei i veure què té, o no, d'inconstitucional.
A més, se separa la llei de la seva aplicació. Es parteix d'aquesta premissa: la llei no és inconstitucional. L'estat no té arguments no polítics per a bloquejar-la. La llei de consultes només desenvolupa un punt de l'estatut que hi és, fins i tot després del ribot guerrista i de la sentència del constitucional. Es aquest el motiu principal pel que el PSC ha votat a favor de la llei. Perquè per aquesta via, no és atacable.
El PSC ho ha vist. El PSOE, perdut en el seguidisme al PP, no. Tampoc ens hauria d'estranyar, el PSOE es el partit d'aquest aficionat que diu que la consulta del 9N és per triar entre ser catalans o ser espanyols. Doncs no. No és per triar això. Cadascú sap quina és la seva identitat, senyor Sánchez, i és una cosa pròpia i de cadascú. No és una cosa que es pugui votar o deixar de votar en un referèndum. ¿Que potser el senyor Sánchez deixaria que es tries en referèndum qui són els seus amics, o la seva parella, o els seus estudis, la seva identitat en definitiva? oi que no? doncs no digui bestieses. EL 9N no es trien identitats, que cadascú sap qui és. El que es tria (a dreta llei, el que es consulta) és de quina forma ens volem governar a Catalunya, i quina relació es vol tenir amb el govern d'Espanya. Punt.
En fi, potser el PSOE se n'adonarà, o no. Tant li fa. Com sempre, la resposta que compta serà la del PP. EL PP atacarà la llei de consultes només es publiqui? segur que sí. Però amb quin argument? per una consulta que encara no s'ha convocat? Què és el que és inconstitucional, aleshores, la llei o la consulta? ¿Per què no, per exemple, podria ser que la primera consulta de la llei de consultes sigui la que afecta a la constitució de la subcomarca del Moianès? Què té d'inconstitucional això? Res. Punt i seguit.
I arribats aquí, per què la mateixa consulta del 9N hauria de ser inconstitucional? És que potser la Generalitat no pot emprendre iniciatives encaminades a canviar la constitució? Com que la Generalitat pot emprendre aquestes iniciatives, qualsevol cosa que impliqui emprendre una iniciativa d'aquesta mena és susceptible de ser consultada. Punt i final.
El que la Generalitat decideixi fer després amb el resultat de la consulta serà constitucional o no, legal o no, legítim o no, però, de moment, ni la llei ni la convocatòria poden ser aturades amb arguments d'inconstitucionalitat per coses que no han passat.
Qui és el que no està respectant la constitució? La Generalitat? que aplicaria la llei per consultar el poble sobre si ha d'encetar una iniciativa per canviar la constitució, o el govern de l'estat? que simplement, estaria prevaricant al manllevar el dret del poble, o d'una part del poble, si voleu, a expressar-se democràticament. Doncs sí: seria l'estat el que estaria violant la sagrada i immaculada constitució que, si ho és, ho és per què representa la voluntat del poble.
Però bé. No val la pena seguir per aquí. Com sap tothom, la constitució no representa cap voluntat popular. Com a mínim, no la de les generacions dels menors de 54 anys i, probablement, cada cop menys a les dels majors d'aquesta edat, que són els únics que l'han votada.
Tampoc ens hauríem de refiar gaire de la resposta que donarà el constitucional, que serà política i d'acord amb el PPSOE.
Ni, per descomptat, de la resposta del PP. Tan bon punt es publiqui la llei al DOGC, el PPSOE mossegarà l'ham i llençaran tota la maquinària de l'estat contra aquesta llei.
Això és el que penso jo. Em fa l'efecte que aquest joc de temps s'explica perquè Mas està considerant com a molt versemblant que l'estat espanyol acabi acceptant la realització de la consulta, o bé en els termes que està plantejada o potser amb la inclusió d'alguna nova pregunta pactada. O també podria ser que es vulgui transmetre aquesta imatge internacionalment, que es confia en la versemblança que l'estat permeti la consulta (encara que es té la certesa que no ho farà).
Aleshores, quan el PPSOE frustri aquesta darrera possibilitat, haurà quedat clar a tothom, a tot el món, que és el govern de l'estat, actuant contra una llei feta amb garanties constitucionals, el que és bel·ligerant i antidemocràtic. El que impedeix votar només pel què creuen que pot arribar a passar (una mica en la línia de la "guerra preventiva" del trio de les Açores).
En realitat, la forma de guanyar temps i no fer trencadisses seria, justament, fer la consulta amb el marc de la llei de consultes i que surti el que surti. Un cop es tingui un resultat, seria el moment per encetar una reforma constitucional que permetés encabir-hi el resultat que s'hagués obtingut. Estaríem parlant d'un procés que demanaria una legislatura completa i que desembocaria o bé en un referèndum d'autodeterminació, ara sí mereixedor d'aquest nom; o bé en una refundació federal de l'estat espanyol.
Però no seran tan espavilats. El PP ha vist el drap i envestirà. Tot plegat, molt testosterònic i hispànic
Què farà Mas tan aviat com el PPSOE impugni la llei? reunir-se amb els partits pro-consulta i potser els plantejarà opcions: esperar a la resolució del constitucional, dissoldre i convocar eleccions... no crec que Mas estigui per desacatar, o potser sí... Quin serà el següent moviment de la partida?
divendres, 19 de setembre del 2014
Llei de consultes aprovada
Just l'endemà del referèndum d'Escòcia, avui el Parlament català ha aprovat la llei de consultes que donarà empara legal a la del proper 9 de novembre.
Empara legal. Necessària. Però convé tenir present, com ha recordat avui mateix el President, que del que es parla no és d'una qüestió legal, si no política.
Tampoc ens hauria d'estranyar aquesta obsessió de l'estat espanyol per la legalitat i el posar-la per sobre de la política. És el que passa quan els polítics són mediocres: que s'amaguen a les lleis. O bé corruptes: se n'aprofiten de les lleis. Però en cap cas fan Política.
La llei ha estat votada a favor per tots els grups llevat de PP i Ciutadans.
Es significatiu el vot a favor del PSC. EL PSC s'oposa a la convocatòria de la consulta, però no a la llei en ella mateixa.
Molt probablement la llei apareixerà publicada al DOGC aquest mateix cap de setmana, i juntament amb la llei la convocatòria de la consulta.
Arriba el moment de la veritat. L'estat espanyol recorrerà tant la llei con la convocatòria. El PSOE farà el que digui el PP i secundarà la doble impugnació. No crec que ningú pugui esperar res més del constitucional que la confirmació de la doble impugnació. Aquesta resolució arribarà aviat.
El govern espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans, als ciutadans que circumstancialment resideixen a aquest lloc del món anomenat Catalunya. És molt gros. Repeteixo: l'estat espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans.
Ja ho saben què va passar ahir a Escòcia?
Jo, si fos espanyol, estaria, com a mínim, molt preocupat. Tant, que sortiria al carrer a manifestar-me contra un estat que es creu amb l'atribució de donar o retirar un dret democràtic fonamental. Com si fos una concessió graciosa que ell fa, en virtut de la seva magnanimitat. Però resulta que no va així la democràcia. L'estat està al servei dels ciutadans, no a l'inrevés. Els ciutadans no són ni súbdits ni vassalls.
No hi ha res a fer. Aquesta és la qualitat democràtica del govern d'Espanya. Toca, doncs, resistir, fer pinya i aguantar. No hi ha res més a parlar amb els que ens volen a tots sotmesos. Als catalans i als espanyols.
Un altre pas endavant. El 9N votarem.
Empara legal. Necessària. Però convé tenir present, com ha recordat avui mateix el President, que del que es parla no és d'una qüestió legal, si no política.
Tampoc ens hauria d'estranyar aquesta obsessió de l'estat espanyol per la legalitat i el posar-la per sobre de la política. És el que passa quan els polítics són mediocres: que s'amaguen a les lleis. O bé corruptes: se n'aprofiten de les lleis. Però en cap cas fan Política.
La llei ha estat votada a favor per tots els grups llevat de PP i Ciutadans.
Es significatiu el vot a favor del PSC. EL PSC s'oposa a la convocatòria de la consulta, però no a la llei en ella mateixa.
Molt probablement la llei apareixerà publicada al DOGC aquest mateix cap de setmana, i juntament amb la llei la convocatòria de la consulta.
Arriba el moment de la veritat. L'estat espanyol recorrerà tant la llei con la convocatòria. El PSOE farà el que digui el PP i secundarà la doble impugnació. No crec que ningú pugui esperar res més del constitucional que la confirmació de la doble impugnació. Aquesta resolució arribarà aviat.
El govern espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans, als ciutadans que circumstancialment resideixen a aquest lloc del món anomenat Catalunya. És molt gros. Repeteixo: l'estat espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans.
Ja ho saben què va passar ahir a Escòcia?
Jo, si fos espanyol, estaria, com a mínim, molt preocupat. Tant, que sortiria al carrer a manifestar-me contra un estat que es creu amb l'atribució de donar o retirar un dret democràtic fonamental. Com si fos una concessió graciosa que ell fa, en virtut de la seva magnanimitat. Però resulta que no va així la democràcia. L'estat està al servei dels ciutadans, no a l'inrevés. Els ciutadans no són ni súbdits ni vassalls.
No hi ha res a fer. Aquesta és la qualitat democràtica del govern d'Espanya. Toca, doncs, resistir, fer pinya i aguantar. No hi ha res més a parlar amb els que ens volen a tots sotmesos. Als catalans i als espanyols.
Un altre pas endavant. El 9N votarem.
#CongratulationsScotland #CongratulationsUnitedKingdom
Jo volia que guanyés el sí a la independència d'Escòcia. Era difícil però les notícies que arribaven darrerament feien pensar que era possible. M'havia fet il·lusions, per a què negar-ho? aquest matí quan he posat la ràdio, però, ja he notat que alguna cosa no anava bé perquè la Terribas estava massa continguda, diria que amb un puntet (molt petit, això sí) de tristesa en el to. Quan finalment ha dit que el No havia guanyat també a mi m'ha agafat una mica de tristesa.
Però només ha estat un moment. Ahir deia que els escocesos, independentment del resultat, guanyaven tots, perquè avui s'ha fet evident que malgrat que la majoria han decidit seguir format part del Regne Unit, també s'ha fet evident un desacord amb l'estatus actual, i que cal corregir-lo. Com a conseqüència, ja se sap que s'incrementarà l'autogovern escocès (caldrà veure com i cal esperar que el Regne Unit honori la paraula donada).
No només els escocesos han guanyat amb aquesta elecció democràtica. De fet, tots els ciutadans del Regne Unit es beneficiaran de l'embranzida escocesa ja que s'ha fet manifesta la necessitat d'una reforma del mateix estat britànic en un sentit més federalitzant i de major autogovern de les diferents nacions que el composen.
Cameron se la va jugar assumint la demanda escocesa. Salmond se la va jugar a l'acceptar l'exigència de Cameron que el referèndum fos a cara o creu, quan les enquestes, de sempre, havien dit que l'opció "tercera via" era la preferida pels escocesos.
Val a dir que si Cameron se la va jugar va ser perquè confiava plenament en que la majoria dels escocesos preferirien seguir amb el Regne Unit. D'això se li en pot dir jugada tàctica, però també se li en pot dir confiança i convicció en un model. El referèndum d'ahir tenia dues lectures: la mesura del desig de crear un nou estat, i la confiança en una estructura d'estat existent. Només des de la confiança absoluta en el model d'estat del Regne Unit es podia acceptar el referèndum escocès.
La campanya del #YesScotland va millorar molt les expectatives inicials, mentre que la #BetterTogether, excessivament confiada, es va endur algun ensurt inesperat aquests darrers dies. Finalment, Cameron ha vist com la seva jugada al tot o res ha estat guanyadora. Salmond, per la seva banda, ha assumit la derrota, i fa una estona s'ha sabut que ha presentat la dimissió com a primer ministre escocès. Potser amarga i prematurament, però Alex Salmond entra de ple dret en la llista dels grans prohoms escocesos.
El referèndum escocès remou el Regne Unit, i el fa millor, i més unit que mai, doncs avui aquesta unió ho és per voluntat dels ciutadans, no per una signatura de tractats de fa tres cents anys. Avui el Regne Unit és més unit que mai perquè es reconeix a ell mateix com la unió de ciutadans lliures i de nacions lliures que conviuen amb respecte i amb voluntat de restar units, almenys durant el temps d'aquesta generació que va votar ahir.
Però el que va passar ahir transcendeix el Regne Unit. Tot el món ho ha vist que les fronteres es poden qüestionar de forma civilitzada i democràtica. Que els estats ho són, primer de tot per la voluntat dels seus ciutadans. Aquesta és la primera raó, i no per les lleis de les generacions anteriors.
És un missatge senzill i joiosament democràtic. Al meu parer extraordinàriament republicà tot i que ens arriba de la monarquia, quina paradoxa, probablement més prestigiosa del món.
Potser per fets com aquest és la més prestigiosa.
Les esperances i els anhels dels votants independentistes s'han vist frustrats i segur que molts d'ells avui se senten derrotats. Perdre fa mal. Encara que sigui de forma tan honorable i prestant un servei tan gran al propi país. L'ambició dels votants del sí era la de donar un pas molt més gran que el que s'ha donat.
No és cap consol, però voldria dir als amics escocesos que el seu referèndum és un exemple de democràcia com feia molts i molts anys que no es veia a Europa. Crec que els demòcrates del món només podem restar-los profundament agraïts. A ells, els independentistes escocesos, en particular. A Escòcia i al Regne Unit. Sincerament. Moltes, moltes gràcies. La meva admiració i respecte.
#CongratulationsScotland #CongratulationsUnitedKingdom
dimecres, 17 de setembre del 2014
#YesScotland
En poques hores els escocesos exerciran el dret a l'autodeterminació. Que dit així sona molt pompós, però que es tracta de, ni més ni menys, una cosa tan simple, humana i obvia com el dret a buscar-se la vida i el millor futur possible, per a un mateix i per als que s'estima, des del respecte a la resta dels humans, que tots tenim aquest mateix dret.
Aquesta cosa tan grossa, lletja i tan angoixosa pel regne d'Espanya no és més que el dret a dir com volem que sigui el futur i a com ens volem organitzar per aconseguir-ho.
Aquest és un dret humà. Que vol dir de les persones. És tan evident el dret a buscar-se la vida i a decidir què vol ser cadascú que qualsevol legislació que coarti aquest dret és, com a poc, equivocada, però més aviat, malvada i perniciosa.
És un dret de la gent i cap representant del poble, com algun inepte ministre d'exteriors, o algun inversemblant president de govern, haurien de caure en el ridícul de discutir-ho. Encara menys en to i uns termes xulescos i prepotents, com si aquest dret a l'autodeterminació i a l'autonomia no emanés de la gent si no que fos una concessió graciosa de la seva pretesa autoritat.
Zero en democràcia de primer de democràcia. Que encara és pensen aquests franquistes que la democràcia consisteix en triar a qui et mana. Doncs no. La democràcia no s'esgota amb el vot. I, en tot cas, no es vota a qui et mana, si no a qui et representa.
Fa una estona també s'ha votat a Catalunya, al Parlament, una resolució que insta al govern de Catalunya a continuar amb la preparació de la consulta del 9N. Han votat a favor els partits de la consulta, més Ignasi Elena, ex-PSC i adscrit al grup mixt i també Marina Geli i Núria Ventura del PSC. Hi ha unitat en la celebració de la consulta. Una unitat que s'ha ampliat. Bé. Ho aplaudeixo. És una gran pluralitat d'idees i plantejaments la que reclama l'exercici del dret a l'autodeterminació, i un gruix important el que reclama la independència
Cal superar d'una vegada aquest coll d'ampolla que representa l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aquest dret el tenim. El tenim tots. Tothom. No és discutible ni negociable. És un debat fals. L'autèntic debat és què fem. Cap a on anem. Com volem que siguin les coses. Quins models apliquem. Com fem servir el dret a l'autodeterminació. A autodeterminar-nos en tot. Aquest debat encara no ha arribat a tothom. Anem amb un considerable retard i no ens convé aparcar-lo perquè la política, o la fas, o te la fan.
Ara sabem que votarem. De la Diada a avui s'han sentit veus, algunes de raonables, que podien plantejar dubtes sobre la conveniència o no de votar el proper 9N. La unitat per votar s'ha imposat. Això és molt bo perquè aclarim el futur. És lamentable hagim trigat tant a arribar a aquest punt. Que no hàgim tingut més temps. S'ha perdut massa temps discutint l'obvietat del vot, però potser calia l'acumulació de força i la gran demostració cívica de la passada Diada per enderrocar el mur estatal oposat a la consulta.
Tard, però finalment, arriba el moment d'explicar, debatre, confrontar com volem que sigui el país. La resolució de demà parla de l'establiment d'estructures d'estat ja des del mateix 10N. Sí, segurament hi ha una estructura tècnica necessària per a la transició, però el model polític de país depèn del poble, reclamo un procés constituent. Reclamo debats populars. No vull que el nou país em sigui donat. Jo vull decidir, és el meu dret a l'autodeterminació, com ha de ser. Vull ser escoltat, no em conformo amb fer mosaics, o amb votar en un referèndum. Vull saber, escoltar i parlar, i vull triar.
Com han pogut fer a Escòcia durant ben bé un any, i demà votaran. Segurament molt més amb el cor que amb el cap, que les persones som molt més irracionals del que estem disposats a acceptar, però és aquesta la nostra grandesa i la nostra misèria.
Moltes felicitats, amics d'Escòcia, perquè demà triareu lliurement, sense amenaces ni coaccions.
Ja se que això és el normal, però vet aquí que no tots els governs del món són civilitzats.
Molta sort, en particular, amics independentistes d'Escòcia. Tant de bo que assoliu el vostre anhel, el vostre desig. Felicitats, en tot cas, perquè passi el que passi demà, avui ja heu guanyat i el vostre país farà un pas endavant en el seu autogovern. Que sigui un gran pas.
Us desitjo una gran victòria.
#YesScotland
Aquesta cosa tan grossa, lletja i tan angoixosa pel regne d'Espanya no és més que el dret a dir com volem que sigui el futur i a com ens volem organitzar per aconseguir-ho.
Aquest és un dret humà. Que vol dir de les persones. És tan evident el dret a buscar-se la vida i a decidir què vol ser cadascú que qualsevol legislació que coarti aquest dret és, com a poc, equivocada, però més aviat, malvada i perniciosa.
És un dret de la gent i cap representant del poble, com algun inepte ministre d'exteriors, o algun inversemblant president de govern, haurien de caure en el ridícul de discutir-ho. Encara menys en to i uns termes xulescos i prepotents, com si aquest dret a l'autodeterminació i a l'autonomia no emanés de la gent si no que fos una concessió graciosa de la seva pretesa autoritat.
Zero en democràcia de primer de democràcia. Que encara és pensen aquests franquistes que la democràcia consisteix en triar a qui et mana. Doncs no. La democràcia no s'esgota amb el vot. I, en tot cas, no es vota a qui et mana, si no a qui et representa.
Fa una estona també s'ha votat a Catalunya, al Parlament, una resolució que insta al govern de Catalunya a continuar amb la preparació de la consulta del 9N. Han votat a favor els partits de la consulta, més Ignasi Elena, ex-PSC i adscrit al grup mixt i també Marina Geli i Núria Ventura del PSC. Hi ha unitat en la celebració de la consulta. Una unitat que s'ha ampliat. Bé. Ho aplaudeixo. És una gran pluralitat d'idees i plantejaments la que reclama l'exercici del dret a l'autodeterminació, i un gruix important el que reclama la independència
Cal superar d'una vegada aquest coll d'ampolla que representa l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aquest dret el tenim. El tenim tots. Tothom. No és discutible ni negociable. És un debat fals. L'autèntic debat és què fem. Cap a on anem. Com volem que siguin les coses. Quins models apliquem. Com fem servir el dret a l'autodeterminació. A autodeterminar-nos en tot. Aquest debat encara no ha arribat a tothom. Anem amb un considerable retard i no ens convé aparcar-lo perquè la política, o la fas, o te la fan.
Ara sabem que votarem. De la Diada a avui s'han sentit veus, algunes de raonables, que podien plantejar dubtes sobre la conveniència o no de votar el proper 9N. La unitat per votar s'ha imposat. Això és molt bo perquè aclarim el futur. És lamentable hagim trigat tant a arribar a aquest punt. Que no hàgim tingut més temps. S'ha perdut massa temps discutint l'obvietat del vot, però potser calia l'acumulació de força i la gran demostració cívica de la passada Diada per enderrocar el mur estatal oposat a la consulta.
Tard, però finalment, arriba el moment d'explicar, debatre, confrontar com volem que sigui el país. La resolució de demà parla de l'establiment d'estructures d'estat ja des del mateix 10N. Sí, segurament hi ha una estructura tècnica necessària per a la transició, però el model polític de país depèn del poble, reclamo un procés constituent. Reclamo debats populars. No vull que el nou país em sigui donat. Jo vull decidir, és el meu dret a l'autodeterminació, com ha de ser. Vull ser escoltat, no em conformo amb fer mosaics, o amb votar en un referèndum. Vull saber, escoltar i parlar, i vull triar.
Com han pogut fer a Escòcia durant ben bé un any, i demà votaran. Segurament molt més amb el cor que amb el cap, que les persones som molt més irracionals del que estem disposats a acceptar, però és aquesta la nostra grandesa i la nostra misèria.
Moltes felicitats, amics d'Escòcia, perquè demà triareu lliurement, sense amenaces ni coaccions.
Ja se que això és el normal, però vet aquí que no tots els governs del món són civilitzats.
Molta sort, en particular, amics independentistes d'Escòcia. Tant de bo que assoliu el vostre anhel, el vostre desig. Felicitats, en tot cas, perquè passi el que passi demà, avui ja heu guanyat i el vostre país farà un pas endavant en el seu autogovern. Que sigui un gran pas.
Us desitjo una gran victòria.
#YesScotland
dissabte, 13 de setembre del 2014
Reflexions abans del Dragon Khan.
Algunes idees i reflexions a l'endemà de la Diada.
Ahir va quedar ben explicitat que la gent vol votar. Avui, a hores d'ara, resulta inversemblant pensar en cap altre escenari. Resten dos mesos. Hi ha alguna possibilitat que aquest desig minvi? hi ha quelcom que ho pugui fer canviar?
Personalment, crec que no. L'agenda fins el 9N fa pensar que, més aviat, aquest desig anirà in crescendo. Per què? perquè la setmana que ve, vota Escòcia. Els escocesos votaran. El greuge comparatiu està servit. Més enllà dels resultats, el que és democràtic és votar. Això ho entén tothom i aquesta carta s'ha de jugar a fons.
Amb bon criteri, l'endemà del referèndum escocès, s'aprovarà la llei de consultes i, immediatament, la consulta del 9N. També immediatament l'estat recorrerà la llei i la convocatòria i, en pocs dies,el tribunal constitucional resoldrà contra totes dues.
En aquest punt els ànims estaran prou exaltats. Cada negativa de l'estat ¡, ja sigui del "gobierno" o del constitucional no farà mes que escalfar els ànims. La pressió popular per fer la consulta anirà creixent.
Tot seguit a la sentència del constitucional contra la consulta es pot esperar una cimera dels partits pro-consulta que, en aquest moment, hauran de prendre la decisió definitiva: acatar o no acatar.
Personalment, jo crec que no acataran, és dir, que es farà la consulta, almenys per un parell de raons:
- Perquè ja s'ha fet abans. No acatar el constitucional és quelcom que passa amb una certa freqüència: per exemple, sistemàticament l'estat no acata les resolucions del constitucional sobre la llengua catalana al País Valencià. O aquesta altre: El Parlament de Catalunya no va acatar la resolució del Constitucional sobre la declaració de sobirania.
- perquè ara mateix les plebiscitàries suposarien un enfonsament electoral catastròfic per CiU que, de pas, s'enduria per davant el procés d'independència. Al meu entendre, la forma "elegant" de perdre és anant a les plebiscitàries.
Vull remarcar el "a dia d'avui". Els propers dos mesos sí que seran un Dragon Khan. No se m'acut quins fets i de quina magnitud podrien ser capaços de canviar la percepció majoritària de la inevitabilitat de votar el proper 9N. Però no crec que es pugui descartar algun tipus d'acció per part de l'estat. També molt probablement qualsevulla gran acció de l'estat, es veuria contestada per una nova gran mobilització. Igual com jo ho veig, a l'estat també ho veuen, així que si en fan alguna, haurà de ser molt grossa i molt ben pensada. Alerta, doncs.
Sobre els desacataments, dir que desacatar és fàcil, sobretot quan no hi ha qui et pugui coercir. L'estat desacata resolucions del tribunal constitucional simplement perquè els membres del tribunal poden dir el que vulguin, però qui té la força per coercir i imposar les resolucions és el mateix estat. És el resultat lògic de ser a l'hora acusat i botxí. Només s'executen aquelles sentències que queden bé a la foto. Coses de la no-separació de poders.
La clau és qui pot coercir. L'estat pot coercir perquè té la policia per a fer complir sentències. A Catalunya, però, la policia no depèn de l'estat si no de la conselleria d'interior. A Catalunya, l'estat no té capacitat plena de coerció. Per tant, no pot obligar de forma rotunda i inevitable a que s'acati la sentència del constitucional.
Una de les claus per a votar el 9N serà, doncs, la fidelitat dels mossos a la conselleria d'interior. No és que els mossos hagin de fer res especial aquell dia. Només s'espera que facin les tasques habituals d'una jornada de referèndum.
Cosa que no vol dir que l'estat decideixi enviar la guàrdia civil a tancar col·legis, o que el govern civil assumeixi la direcció dels mossos, o que es retirin les competències de seguretat a la Generalitat. En fi, estem en un punt en que cal esperar algun tipus d'acció d'aquesta mena. Cometran un nou error. El definitiu.
Per votar el 9N, caldrà que la Generalitat, molt probablement, desacati al TC. I després caldrà que el poble desobeeixi anant a votar.
Desobeirem nosaltres al votar, no la Generalitat. Convé tenir-ho present. Per tant, el 9N, cal anar a votar. Indubtablement. Fins i tot diré que en aquest punt és poc important el sentit del vot. El fet mateix de votar serà un acte de rebel·lia. Poca broma.
Anem directes al desacatament i la desobediència i, qui sap, si a alguna cosa més.
Sobre les plebiscitàries: avui he llegit un argument al Periódico que venia a ser que el cas escocès i el cas català no són paral·lels perquè a Escòcia el referèndum d'independència l'ha impulsat un govern independentista, mentre que a Catalunya, el partit del govern no es va presentar amb la Independència al programa. Es pot contestar que el partit del govern a Catalunya es va presentar amb la consulta al programa, que és el que s'espera fer el 9N. En tot cas, és indubtable que si en comptes de la consulta s'hagués portat la independència al programa la resposta per part de l'estat hauria estat la mateixa: no a tot. Des de l'òrbita del (que queda) del PSC oficial encara pretenen que la gent tingui paciència.
Paciència? Catalunya va deu anys per davant d'Espanya. El 2004, amb el govern Maragall es va tancar el'etapa del pujolisme: sis legislatures seguides de CiU. Va ser un terrabastall. Van aparèixer actors nous: ERC i ICV. Maragall va resultar ser un visionari. L'oasi català es va esquerdar. I es va escriure un estatut que hauria permès un encaix còmode pels catalans dins l'estat espanyol. Aquell estatut va anar a Madrid on va ser esqueixat. Amb tot, aquell text es va aprovar en referèndum... per tornar a ser mutilat després pel constitucional i amb aquesta darrera humiliació va esclatar la revolta. Tot ben amanit amb la crisi i l'esclat de la bombolla immobiliària. El retorn del PP més involucionista dominat ideològicament per la FAES. Reformes laborals. La mediocritat del PSOE. A Catalunya va aparèixer l'ANC, pel front independentista. Per la seva banda, el front dels moviments socials estava en erupció: PAH, Marea Groga per l'educació pública, 15M... Conflictivitat social pels EROS, pels desallotjaments. Poc a poc tot va confluint. La gran manifestació del 2010 pel dret a a decidir, la gran manifestació de Diada del 2012, la Via Catalana del 2013 i la V d'enguany. La reclamació, finalment, de votar el 9N. I fer-ho, de forma natural, inevitablement, en rebel·lia. Volem la Independència per canviar-ho tot, com diu l'eslògan més lúcid de la CUP.
A Espanya, però, encara estan en la fase de trencar el règim del PPSOE. Qui sap. Potser Podemos o alguna cosa semblant propiciaran un canvi. Però encara té molt recorregut per fer. Massa. Potser anys. Aquesta és, per mi, la gran dificultat i el gran trencament: Catalunya està a punt per completar la seva revolució. A Espanya, tot just ara està començant a visualitzar-se. No anem a l'hora. Els desitjo molta sort. Els desitjo la llibertat. Crec que la Independència de Catalunya és també una grandissima oportunitat pels espanyols. Serà el darrer servei dels catalans a Espanya. I prou. No vull esperar. Al meu entendre, no anem a l'hora. No som ni millors ni pitjors. El que passa és que no anem amb els mateixos temps.
Per nosaltres, ara és l'hora. El 9N, votarem. Sí i Sí.
Ahir va quedar ben explicitat que la gent vol votar. Avui, a hores d'ara, resulta inversemblant pensar en cap altre escenari. Resten dos mesos. Hi ha alguna possibilitat que aquest desig minvi? hi ha quelcom que ho pugui fer canviar?
Personalment, crec que no. L'agenda fins el 9N fa pensar que, més aviat, aquest desig anirà in crescendo. Per què? perquè la setmana que ve, vota Escòcia. Els escocesos votaran. El greuge comparatiu està servit. Més enllà dels resultats, el que és democràtic és votar. Això ho entén tothom i aquesta carta s'ha de jugar a fons.
Amb bon criteri, l'endemà del referèndum escocès, s'aprovarà la llei de consultes i, immediatament, la consulta del 9N. També immediatament l'estat recorrerà la llei i la convocatòria i, en pocs dies,el tribunal constitucional resoldrà contra totes dues.
En aquest punt els ànims estaran prou exaltats. Cada negativa de l'estat ¡, ja sigui del "gobierno" o del constitucional no farà mes que escalfar els ànims. La pressió popular per fer la consulta anirà creixent.
Tot seguit a la sentència del constitucional contra la consulta es pot esperar una cimera dels partits pro-consulta que, en aquest moment, hauran de prendre la decisió definitiva: acatar o no acatar.
Personalment, jo crec que no acataran, és dir, que es farà la consulta, almenys per un parell de raons:
- Perquè ja s'ha fet abans. No acatar el constitucional és quelcom que passa amb una certa freqüència: per exemple, sistemàticament l'estat no acata les resolucions del constitucional sobre la llengua catalana al País Valencià. O aquesta altre: El Parlament de Catalunya no va acatar la resolució del Constitucional sobre la declaració de sobirania.
- perquè ara mateix les plebiscitàries suposarien un enfonsament electoral catastròfic per CiU que, de pas, s'enduria per davant el procés d'independència. Al meu entendre, la forma "elegant" de perdre és anant a les plebiscitàries.
Vull remarcar el "a dia d'avui". Els propers dos mesos sí que seran un Dragon Khan. No se m'acut quins fets i de quina magnitud podrien ser capaços de canviar la percepció majoritària de la inevitabilitat de votar el proper 9N. Però no crec que es pugui descartar algun tipus d'acció per part de l'estat. També molt probablement qualsevulla gran acció de l'estat, es veuria contestada per una nova gran mobilització. Igual com jo ho veig, a l'estat també ho veuen, així que si en fan alguna, haurà de ser molt grossa i molt ben pensada. Alerta, doncs.
Sobre els desacataments, dir que desacatar és fàcil, sobretot quan no hi ha qui et pugui coercir. L'estat desacata resolucions del tribunal constitucional simplement perquè els membres del tribunal poden dir el que vulguin, però qui té la força per coercir i imposar les resolucions és el mateix estat. És el resultat lògic de ser a l'hora acusat i botxí. Només s'executen aquelles sentències que queden bé a la foto. Coses de la no-separació de poders.
La clau és qui pot coercir. L'estat pot coercir perquè té la policia per a fer complir sentències. A Catalunya, però, la policia no depèn de l'estat si no de la conselleria d'interior. A Catalunya, l'estat no té capacitat plena de coerció. Per tant, no pot obligar de forma rotunda i inevitable a que s'acati la sentència del constitucional.
Una de les claus per a votar el 9N serà, doncs, la fidelitat dels mossos a la conselleria d'interior. No és que els mossos hagin de fer res especial aquell dia. Només s'espera que facin les tasques habituals d'una jornada de referèndum.
Cosa que no vol dir que l'estat decideixi enviar la guàrdia civil a tancar col·legis, o que el govern civil assumeixi la direcció dels mossos, o que es retirin les competències de seguretat a la Generalitat. En fi, estem en un punt en que cal esperar algun tipus d'acció d'aquesta mena. Cometran un nou error. El definitiu.
Per votar el 9N, caldrà que la Generalitat, molt probablement, desacati al TC. I després caldrà que el poble desobeeixi anant a votar.
Desobeirem nosaltres al votar, no la Generalitat. Convé tenir-ho present. Per tant, el 9N, cal anar a votar. Indubtablement. Fins i tot diré que en aquest punt és poc important el sentit del vot. El fet mateix de votar serà un acte de rebel·lia. Poca broma.
Anem directes al desacatament i la desobediència i, qui sap, si a alguna cosa més.
Sobre les plebiscitàries: avui he llegit un argument al Periódico que venia a ser que el cas escocès i el cas català no són paral·lels perquè a Escòcia el referèndum d'independència l'ha impulsat un govern independentista, mentre que a Catalunya, el partit del govern no es va presentar amb la Independència al programa. Es pot contestar que el partit del govern a Catalunya es va presentar amb la consulta al programa, que és el que s'espera fer el 9N. En tot cas, és indubtable que si en comptes de la consulta s'hagués portat la independència al programa la resposta per part de l'estat hauria estat la mateixa: no a tot. Des de l'òrbita del (que queda) del PSC oficial encara pretenen que la gent tingui paciència.
Paciència? Catalunya va deu anys per davant d'Espanya. El 2004, amb el govern Maragall es va tancar el'etapa del pujolisme: sis legislatures seguides de CiU. Va ser un terrabastall. Van aparèixer actors nous: ERC i ICV. Maragall va resultar ser un visionari. L'oasi català es va esquerdar. I es va escriure un estatut que hauria permès un encaix còmode pels catalans dins l'estat espanyol. Aquell estatut va anar a Madrid on va ser esqueixat. Amb tot, aquell text es va aprovar en referèndum... per tornar a ser mutilat després pel constitucional i amb aquesta darrera humiliació va esclatar la revolta. Tot ben amanit amb la crisi i l'esclat de la bombolla immobiliària. El retorn del PP més involucionista dominat ideològicament per la FAES. Reformes laborals. La mediocritat del PSOE. A Catalunya va aparèixer l'ANC, pel front independentista. Per la seva banda, el front dels moviments socials estava en erupció: PAH, Marea Groga per l'educació pública, 15M... Conflictivitat social pels EROS, pels desallotjaments. Poc a poc tot va confluint. La gran manifestació del 2010 pel dret a a decidir, la gran manifestació de Diada del 2012, la Via Catalana del 2013 i la V d'enguany. La reclamació, finalment, de votar el 9N. I fer-ho, de forma natural, inevitablement, en rebel·lia. Volem la Independència per canviar-ho tot, com diu l'eslògan més lúcid de la CUP.
A Espanya, però, encara estan en la fase de trencar el règim del PPSOE. Qui sap. Potser Podemos o alguna cosa semblant propiciaran un canvi. Però encara té molt recorregut per fer. Massa. Potser anys. Aquesta és, per mi, la gran dificultat i el gran trencament: Catalunya està a punt per completar la seva revolució. A Espanya, tot just ara està començant a visualitzar-se. No anem a l'hora. Els desitjo molta sort. Els desitjo la llibertat. Crec que la Independència de Catalunya és també una grandissima oportunitat pels espanyols. Serà el darrer servei dels catalans a Espanya. I prou. No vull esperar. Al meu entendre, no anem a l'hora. No som ni millors ni pitjors. El que passa és que no anem amb els mateixos temps.
Per nosaltres, ara és l'hora. El 9N, votarem. Sí i Sí.
dijous, 11 de setembre del 2014
11 de setembre. Ara és l'hora.
Ha estat un gran dia.
Un dia lluminós, càlid i xafogós, d'aquest setembre amb vocació d'agost.
Un dia de grocs i vermells, i de triangles blaus i estels blancs. M'atreveixo a dir que l'estelada blava s'ha imposat com a símbol preferit de l'independentisme majoritari.
Hem fet la V. Reconec que hem arribat justs de temps i que en comptes de ser al sector que ens tocava hem estat un parell de sectors més enllà. No passa res.
Hem estat fent la V, de groc. Des de les franges estant, costava molt fer-se una idea del mosaic. La veritat, mentre érem allà, jo no tenia gens clar que allò quedés bé. Les imatges aèries, però, han fet palès que el mosaic ha sigut ben visible. Rècord mundial. El mosaic més gran del món.
La megafonia ha avisat que arribaríem a les 17:14 amb música. Hem escoltat l'emocionant i solemne versió catalana del "Saule, Perkons, Daugava" (Sol, Tro, (el riu) Daugava). En català la cançó s'ha titulat "Ara és l'hora".
"Saule, Perkons, Daugava" va ser l'himne de la via Bàltica a Letònia. Un himne per la Independència.
En aquest post del blog de Miquel Strubell podeu trobar la lletra de la cançó original i un vídeo amb la interpretació.
La versió catalana compta amb aquest vídeo rodat al mercat del Born, pel Cor Jove de l'orfeó Català.
Nus a la gola.
No recordo amb quin ordre ha anat. Per la megafonia també hem sentit, i cantat, el Cant de la Senyera. Un altre moment emocionant.
Però la solemnitat no ha estat, ni molt menys, la tònica. No podria ser-ho. Aquest és un país de llum. Aquest és un país que s'emociona, que riu i que balla. Aquest país és dona, és femella. És bonica, dolça, i també sensual, seductora, i ardent. Per això, junt amb aquests dos himnes solemnes i èpics ha sonat la versió que Peret, el rei de la rumba, trapella i enamorat de les dones, va fer al Concert per la Llibertat. Catalunya té poder.
I qui més qui menys, s'ha deixat dur per la rumbeta.
Com m'estimo aquest país que sap fer de la rumba cantada per un avi gitano, un himne nacional. Peret, et trobem a faltar.
S'han fet discursos vibrants per reclamar el vot el proper 9 de novembre. S'ha fet algun experiment poc rumiat (això de la gigaona s'ho ha empescat el Quim Masferrer tot sol, oi?). Poc a poc la gent ha anat abandonant la via. La Gran Via, en el nostre cas.
I per on anessis trobaves el groc i el vermell, l'or i flama, com els agrada dir als compatriotes al nord del Pirineu.
Parada a un bar, meitat grocs, meitat vermells, i les teles amb imatges del gran mosaic. Allà ens hem adonat que sí, que el mosaic ha sortit bé. Que a les imatges aèries la senyera és ben visible. Arribant a casa, Internet i comprovació que el Twitter i el Facebook bullen. Als fòrums: fotos, vídeos, comentaris, reaccions als mitjans internacionals. L'hem feta grossa. Un altre cop.
També he descarregat les meves fotos i els vídeos que he gravat. Records d'un dia per la història.
Però, més que records, crec que aquestes fotos i vídeos són com el pessigar-se la galta davant d'un fet sorprenent. Tot això està passant. Ara és el moment. Ara és l'hora. Ens n'adonem. Estem fent un nou país. Estem fent la Independència. El millor record d'aquests dies, d'aquí uns anys serà la mateixa Independència. Com quan tens un fill. Les fotos ajuden a fixar aquells moments mentre creixia. Sí. Però al teu fill no et cal recordar-lo, que és ben present, i és aquest ganàpia que ara es al teu costat i és riu amb tu de les fotos velles.
És la vida mateixa la que passa. El que he vist avui. Aviat hi haurà un nou estat a Europa. Som nosaltres.
El 9 de novembre votarem. No en tingueu cap dubte. I guanyarem la independència. Tampoc ho dubteu això.
Un dia lluminós, càlid i xafogós, d'aquest setembre amb vocació d'agost.
Un dia de grocs i vermells, i de triangles blaus i estels blancs. M'atreveixo a dir que l'estelada blava s'ha imposat com a símbol preferit de l'independentisme majoritari.
Hem fet la V. Reconec que hem arribat justs de temps i que en comptes de ser al sector que ens tocava hem estat un parell de sectors més enllà. No passa res.
Hem estat fent la V, de groc. Des de les franges estant, costava molt fer-se una idea del mosaic. La veritat, mentre érem allà, jo no tenia gens clar que allò quedés bé. Les imatges aèries, però, han fet palès que el mosaic ha sigut ben visible. Rècord mundial. El mosaic més gran del món.
La megafonia ha avisat que arribaríem a les 17:14 amb música. Hem escoltat l'emocionant i solemne versió catalana del "Saule, Perkons, Daugava" (Sol, Tro, (el riu) Daugava). En català la cançó s'ha titulat "Ara és l'hora".
"Saule, Perkons, Daugava" va ser l'himne de la via Bàltica a Letònia. Un himne per la Independència.
En aquest post del blog de Miquel Strubell podeu trobar la lletra de la cançó original i un vídeo amb la interpretació.
La versió catalana compta amb aquest vídeo rodat al mercat del Born, pel Cor Jove de l'orfeó Català.
Nus a la gola.
No recordo amb quin ordre ha anat. Per la megafonia també hem sentit, i cantat, el Cant de la Senyera. Un altre moment emocionant.
Però la solemnitat no ha estat, ni molt menys, la tònica. No podria ser-ho. Aquest és un país de llum. Aquest és un país que s'emociona, que riu i que balla. Aquest país és dona, és femella. És bonica, dolça, i també sensual, seductora, i ardent. Per això, junt amb aquests dos himnes solemnes i èpics ha sonat la versió que Peret, el rei de la rumba, trapella i enamorat de les dones, va fer al Concert per la Llibertat. Catalunya té poder.
I qui més qui menys, s'ha deixat dur per la rumbeta.
Com m'estimo aquest país que sap fer de la rumba cantada per un avi gitano, un himne nacional. Peret, et trobem a faltar.
S'han fet discursos vibrants per reclamar el vot el proper 9 de novembre. S'ha fet algun experiment poc rumiat (això de la gigaona s'ho ha empescat el Quim Masferrer tot sol, oi?). Poc a poc la gent ha anat abandonant la via. La Gran Via, en el nostre cas.
I per on anessis trobaves el groc i el vermell, l'or i flama, com els agrada dir als compatriotes al nord del Pirineu.
Parada a un bar, meitat grocs, meitat vermells, i les teles amb imatges del gran mosaic. Allà ens hem adonat que sí, que el mosaic ha sortit bé. Que a les imatges aèries la senyera és ben visible. Arribant a casa, Internet i comprovació que el Twitter i el Facebook bullen. Als fòrums: fotos, vídeos, comentaris, reaccions als mitjans internacionals. L'hem feta grossa. Un altre cop.
També he descarregat les meves fotos i els vídeos que he gravat. Records d'un dia per la història.
Però, més que records, crec que aquestes fotos i vídeos són com el pessigar-se la galta davant d'un fet sorprenent. Tot això està passant. Ara és el moment. Ara és l'hora. Ens n'adonem. Estem fent un nou país. Estem fent la Independència. El millor record d'aquests dies, d'aquí uns anys serà la mateixa Independència. Com quan tens un fill. Les fotos ajuden a fixar aquells moments mentre creixia. Sí. Però al teu fill no et cal recordar-lo, que és ben present, i és aquest ganàpia que ara es al teu costat i és riu amb tu de les fotos velles.
És la vida mateixa la que passa. El que he vist avui. Aviat hi haurà un nou estat a Europa. Som nosaltres.
El 9 de novembre votarem. No en tingueu cap dubte. I guanyarem la independència. Tampoc ho dubteu això.
dijous, 4 de setembre del 2014
Comissió d'investigació pel cas Pujol.
Ahir el ministre Montoro es va despatxar molt a gust contra l'independentisme i el dret a decidir amb l'excusa de Pujol.
Era d'esperar. Quan Pujol va confessar que tenia diners a Andorra va donar munició de la bona als nacionalistes espanyols. Que la confessió es produís en un determinat moment i d'una determinada forma és quelcom que fa pensar. Jo crec que Pujol sabia que tard o d'hora l'escàndol saltaria i, preu per preu, al menys jugar la carta de tractar de gestionar els temps per a fer que la notícia no provoqués gaire trencadissa. No se si ho han aconseguit. En tot cas, la resposta del govern espanyol ha estat l'esperada. Han vist carn i s'hi han llençat a mossegar.
Sigui com sigui, Pujol va cometre un delicte i ha de pagar pel que va fer. Segon, hi ha l'agreujant del discurs d'ètica i esforç que durant tants anys va ser marca de la casa i que ara es revela com un discurs mentider. Tercer: que Pujol tractes de controlar els temps amb la confessió va ser una tàctica que li haurà donat resultat, o no, però que, en tot cas, no és acceptable que s'intenti repetir amb la compareixença al Parlament de Catalunya. No val a dir que ara no toca. Si el Parlament diu que toca, toca. Per tant, ja que no és per les bones, haurà de ser amb una comissió d'investigació.
El cas Pujol ha fet mal. Ha fet mal no només pel delicte fiscal en si. Ha fet mal, i és molt greu, perquè Pujol era un referent. Són molts, molts, els votants i militants de CDC, i de CiU, però també d'altres partits que veien en Pujol una figura respectable. Una figura amb un discurs i uns valors. Algú amb el que es podia discrepar a fons sobre les polítiques, però del que se'n pressuposava una fidelitat i un patriotisme.
Aquesta imatge s'ha esquerdat quan no s'ha esbocinat. Hi ha molta gent de CDC, i de CiU, però també d'altres partits, que senten una barreja de tristesa, ràbia i vergonya quan parlen del cas Pujol. A mi mateix, que mai vaig votar Pujol, però que vaig créixer a, i amb, la Catalunya de Pujol al si d'una família pujolista, tot aquest afer em sap molt greu. Pujol podia representar una dreta a la que jo em podia oposar, però Pujol era honest i coherent en els seus plantejaments. Pujol feia el que creia. O això era el que jo i molts ens pensàvem. La fidelitat popular a Pujol, a més, en molts casos era, fins i tot, anterior a la transició i ja venia de la campanya "Pujol-Catalunya" que va demanar el seu alliberament quan va ser empresonat i torturat pels fets del Cant de la Senyera al Palau de la Música al 13 de juny de 1960, amb els ministres de Franco escoltant. Aquesta història me la van explicar a casa. Aquestes fidelitats tan antigues s'han vist ferides. És molt greu.
Pujol ha de pagar pels delictes que ha comès. Pel fiscal, i sobretot, per l'engany . Espero, desitjo de tot cor, que pagui i que ho faci amb dignitat. A mi m'agradaria que Pujol recuperés el seu bon nom. I estaria bé, per començar, que anés al Parlament. Que no calgués una comissió d'investigació. Diu que no ho farà i tant de bo que rectifiqui, perquè és una qüestió de respecte i confiança envers la institució que representa el poble de Catalunya. Pujol fa mal quan menysté al Parlament de Catalunya. Sobretot ell, que ha estat durant tants anys President de la Generalitat.
Que Montoro i el PP es dediquin a escampar merda sobre l'independentisme, el sobiranisme i els defensors del dret a decidir amb l'excusa de Pujol era previsible. Ni cas. Que investigui el Parlament, que és qui té el dret i el deure, per ser el representant del Poble. I també és molt important que demà, i l'altre, i cada dia seguirem mirant als ulls als nostres veïns, als nostres amics, seguirem mirant-nos als ulls els uns als altres i continuarem veient al veí, a l'amic, al company i continuarem sentint confiança. Em fa l'efecte, crec percebre, que és el que està passant i sento que això és bo. La corrupció, vingui d'on vingui, ni trenca ni trencarà, no pot trencar, la confiança en nosaltres mateixos com a poble. Així ha de ser.
Arriba el moment que el poble actuï. Al Parlament, els nostres representants tenen l'encàrrec de fer net. Ben aviat, al carrer, el Poble en persona reclamarà una nova forma de fer.
Era d'esperar. Quan Pujol va confessar que tenia diners a Andorra va donar munició de la bona als nacionalistes espanyols. Que la confessió es produís en un determinat moment i d'una determinada forma és quelcom que fa pensar. Jo crec que Pujol sabia que tard o d'hora l'escàndol saltaria i, preu per preu, al menys jugar la carta de tractar de gestionar els temps per a fer que la notícia no provoqués gaire trencadissa. No se si ho han aconseguit. En tot cas, la resposta del govern espanyol ha estat l'esperada. Han vist carn i s'hi han llençat a mossegar.
Sigui com sigui, Pujol va cometre un delicte i ha de pagar pel que va fer. Segon, hi ha l'agreujant del discurs d'ètica i esforç que durant tants anys va ser marca de la casa i que ara es revela com un discurs mentider. Tercer: que Pujol tractes de controlar els temps amb la confessió va ser una tàctica que li haurà donat resultat, o no, però que, en tot cas, no és acceptable que s'intenti repetir amb la compareixença al Parlament de Catalunya. No val a dir que ara no toca. Si el Parlament diu que toca, toca. Per tant, ja que no és per les bones, haurà de ser amb una comissió d'investigació.
El cas Pujol ha fet mal. Ha fet mal no només pel delicte fiscal en si. Ha fet mal, i és molt greu, perquè Pujol era un referent. Són molts, molts, els votants i militants de CDC, i de CiU, però també d'altres partits que veien en Pujol una figura respectable. Una figura amb un discurs i uns valors. Algú amb el que es podia discrepar a fons sobre les polítiques, però del que se'n pressuposava una fidelitat i un patriotisme.
Aquesta imatge s'ha esquerdat quan no s'ha esbocinat. Hi ha molta gent de CDC, i de CiU, però també d'altres partits, que senten una barreja de tristesa, ràbia i vergonya quan parlen del cas Pujol. A mi mateix, que mai vaig votar Pujol, però que vaig créixer a, i amb, la Catalunya de Pujol al si d'una família pujolista, tot aquest afer em sap molt greu. Pujol podia representar una dreta a la que jo em podia oposar, però Pujol era honest i coherent en els seus plantejaments. Pujol feia el que creia. O això era el que jo i molts ens pensàvem. La fidelitat popular a Pujol, a més, en molts casos era, fins i tot, anterior a la transició i ja venia de la campanya "Pujol-Catalunya" que va demanar el seu alliberament quan va ser empresonat i torturat pels fets del Cant de la Senyera al Palau de la Música al 13 de juny de 1960, amb els ministres de Franco escoltant. Aquesta història me la van explicar a casa. Aquestes fidelitats tan antigues s'han vist ferides. És molt greu.
Pujol ha de pagar pels delictes que ha comès. Pel fiscal, i sobretot, per l'engany . Espero, desitjo de tot cor, que pagui i que ho faci amb dignitat. A mi m'agradaria que Pujol recuperés el seu bon nom. I estaria bé, per començar, que anés al Parlament. Que no calgués una comissió d'investigació. Diu que no ho farà i tant de bo que rectifiqui, perquè és una qüestió de respecte i confiança envers la institució que representa el poble de Catalunya. Pujol fa mal quan menysté al Parlament de Catalunya. Sobretot ell, que ha estat durant tants anys President de la Generalitat.
Que Montoro i el PP es dediquin a escampar merda sobre l'independentisme, el sobiranisme i els defensors del dret a decidir amb l'excusa de Pujol era previsible. Ni cas. Que investigui el Parlament, que és qui té el dret i el deure, per ser el representant del Poble. I també és molt important que demà, i l'altre, i cada dia seguirem mirant als ulls als nostres veïns, als nostres amics, seguirem mirant-nos als ulls els uns als altres i continuarem veient al veí, a l'amic, al company i continuarem sentint confiança. Em fa l'efecte, crec percebre, que és el que està passant i sento que això és bo. La corrupció, vingui d'on vingui, ni trenca ni trencarà, no pot trencar, la confiança en nosaltres mateixos com a poble. Així ha de ser.
Arriba el moment que el poble actuï. Al Parlament, els nostres representants tenen l'encàrrec de fer net. Ben aviat, al carrer, el Poble en persona reclamarà una nova forma de fer.
dissabte, 23 d’agost del 2014
Consells del ministeri de l'interior a les dones per evitar les violacions
Cada vuit hores una dona és violada a l'estat espanyol
Segons l'alcalde de Valladolid, però, molts cops les violacions són culpa de les mateixes dones. Que les dones poden ser molt dolentes i que, quan menys t'ho esperes, s'inventen que les has violat. A més, ho diu seriosament. León de la Riva és de la mateixa escola que Arias Cañete. Productes del PP, en definitiva. Fatxes masclistes de merda, si diem les coses pel seu nom.
És l'estil PP: Masclisme ranci. La dona, violada, és la culpable. És víctima, sí, però també culpable. Per això aquests "consells" per evitar la violació es poden trobar a la web del ministeri de l'interior. Són "consells" per a les dones. Són uns "consells" que impliquen viure amb por. Amb paranoia. Si no els segueixes i et violen, aleshores, la culpa és teva, ja t'havíem avisat!
No ho diuen, però ho diuen: si et violen es culpa teva.
Vet aquí els consells del ministerio:
Ho poso com imatge, perquè diuen que ho volen canviar. Algú els ha dit que potser aquests consells no són una bona idea al carregar la responsabilitat d'evitar la violació en la víctima de l'agressió. A assumir la por a la violació com quelcom normal i que cal tenir en compte en el dia a dia.
Els consells, més aviat, haurien de ser aquests altres. Consells pel potencial violador, per deixar de ser-ho. És el violador el que està espatllat. No la dona. La dona violada és la víctima. Viure amb por no és acceptable,
(De la campanya a http://www.rapecrisisscotland.org.uk)
1. No posis drogues a les begudes de les dones.
2. Si veus una dona caminant sola pel carrer, deixa-la tranquil·la.
3. Si t'atures per ajudar una dona que se li ha avariat el cotxe, recorda't de no violar-la.
4. Si ets a un ascensor i entra una dona, no la violis.
5. No et fiquis a la casa d'una dona per una finestra o una porta sense balda. No l'assaltis a l'aparcament, ni la violis.
6. Demana ajuda als teus amics! Si no ets capaç d'abstenir-te d'agredir persones, demana a un amic que vingui amb tu quan siguis a llocs públics.
7. No te n'oblidis: no és sexe si ho fas amb algú que dorm o es troba inconscient, és una violació!
8. Porta a sobre un xiulet si et preocupa que puguis atacar a algú "per accident". també pots donar-li el xiulet a la persona amb la que estiguis per que que demani ajuda.
9. Recorda-ho: l'honestedat és la millor política. Si tens la intenció de tenir sexe amb la dona amb la que estàs independentment del que ella vulgui, digues-li directament que existeix la possibilitat que la violis. Si no li ho dius ella podria pensar que no planeges violar-la i, sense adonar-se'n, sentir-se segura.
10. No violis!
http://www.rapecrisisscotland.org.uk
http://www.thisisnotaninvitationtorapeme.co.uk/
http://www.notever.co.uk/
Segons l'alcalde de Valladolid, però, molts cops les violacions són culpa de les mateixes dones. Que les dones poden ser molt dolentes i que, quan menys t'ho esperes, s'inventen que les has violat. A més, ho diu seriosament. León de la Riva és de la mateixa escola que Arias Cañete. Productes del PP, en definitiva. Fatxes masclistes de merda, si diem les coses pel seu nom.
És l'estil PP: Masclisme ranci. La dona, violada, és la culpable. És víctima, sí, però també culpable. Per això aquests "consells" per evitar la violació es poden trobar a la web del ministeri de l'interior. Són "consells" per a les dones. Són uns "consells" que impliquen viure amb por. Amb paranoia. Si no els segueixes i et violen, aleshores, la culpa és teva, ja t'havíem avisat!
No ho diuen, però ho diuen: si et violen es culpa teva.
Vet aquí els consells del ministerio:
Ho poso com imatge, perquè diuen que ho volen canviar. Algú els ha dit que potser aquests consells no són una bona idea al carregar la responsabilitat d'evitar la violació en la víctima de l'agressió. A assumir la por a la violació com quelcom normal i que cal tenir en compte en el dia a dia.
Els consells, més aviat, haurien de ser aquests altres. Consells pel potencial violador, per deixar de ser-ho. És el violador el que està espatllat. No la dona. La dona violada és la víctima. Viure amb por no és acceptable,
(De la campanya a http://www.rapecrisisscotland.org.uk)
1. No posis drogues a les begudes de les dones.
2. Si veus una dona caminant sola pel carrer, deixa-la tranquil·la.
3. Si t'atures per ajudar una dona que se li ha avariat el cotxe, recorda't de no violar-la.
4. Si ets a un ascensor i entra una dona, no la violis.
5. No et fiquis a la casa d'una dona per una finestra o una porta sense balda. No l'assaltis a l'aparcament, ni la violis.
6. Demana ajuda als teus amics! Si no ets capaç d'abstenir-te d'agredir persones, demana a un amic que vingui amb tu quan siguis a llocs públics.
7. No te n'oblidis: no és sexe si ho fas amb algú que dorm o es troba inconscient, és una violació!
8. Porta a sobre un xiulet si et preocupa que puguis atacar a algú "per accident". també pots donar-li el xiulet a la persona amb la que estiguis per que que demani ajuda.
9. Recorda-ho: l'honestedat és la millor política. Si tens la intenció de tenir sexe amb la dona amb la que estàs independentment del que ella vulgui, digues-li directament que existeix la possibilitat que la violis. Si no li ho dius ella podria pensar que no planeges violar-la i, sense adonar-se'n, sentir-se segura.
10. No violis!
http://www.rapecrisisscotland.org.uk
http://www.thisisnotaninvitationtorapeme.co.uk/
http://www.notever.co.uk/
divendres, 22 d’agost del 2014
Propera data clau: 11 de setembre.
El consell de garanties estatutàries ha dictaminat que el projecte de la llei de consultes és constitucional, no s'ha pronunciat sobre la constitucionalitat de la doble pregunta.
Val a dir que en el dictamen del consell ha estat recolzat pel vot a favor dels consellers proposats per ERC i CIU,i el vot en contra dels proposats per PSC, PP, Ciutadans i ICV.
És curiós, oi? en teoria el consell el formen experts" que han d'emetre una valoració "tècnica". Però és evident que el dictamen "tècnic" respon a la correlació de forces polítiques. Això és, clarament, un vici del consell. És el mateix vici que es pot trobar al tribunal constitucional espanyol i a tantes altres institucions de l'estat, nominalment agnòstiques políticament, però que no fan més que reflectir les correlacions de forces del moment. Una pena. Espero que amb la República ens estalviem aquestes estructures partidistes.
En definitiva, el grup d'"experts" afirma que la llei de consultes és constitucional. No crec que se li hagi de donar gaire importància a aquest dictamen. Només que era el darrer pas abans d'entrar la llei al Parlament per votar-la i aprovar-la. Aquesta tramitació es farà el proper mes de setembre.
Està clar que l'aprovació de la llei i la convocatòria de la consulta del 9N seran una mateixa cosa i que es faran coincidint amb l'onze de setembre. Quan s'aprovarà la llei? el 10 de setembre podria ser una molt bona data, potser una mica abans i tot, amb la llei aprovada i, cinc minuts després, convocada la consulta del 9N, què es pot esperar? Quin serà el següent moviment?
Aposto a que el PP, amb la claca del PSOE, ho impugnarà tot al tribunal constitucional: la llei de consultes i, per descomptat, la convocatòria del 9N. Potser el PSOE no es mostrarà d'acord amb impugnar la llei de consultes (que probablement comptara amb l'abstenció, o potser el suport i tot, del PSC), però cridarà tant o més que el PP a l'hora d'impugnar la convocatòria.
I després? Si la llei de consultes s'aprova abans de l'onze de setembre es pot donar com cosa feta que el mateix dia que s'aprovi serà impugnada. Arribarem a l'onze de setembre, doncs, amb la prohibició expressa de la consulta per part de l'estat. Això se sabrà i es pot preveure que la resposta serà una nova manifestació massiva. Jo no se si al llarg dels onze quilòmetres de la V es dibuixarà una senyera. Personalment, crec que no, perquè la gentada no estarà per fer mosaics. Més aviat crec que es respirarà un important aire d'indignació: La gent reclamarà fer la consulta el 9N.
I què farà el govern? Al meu entendre no tindràs més opció que fer la consulta. En rebel·lia, per descomptat, i això vol dir que de l'11S al 9N poden passar moltes coses interessants: la rebel·lia en bloc i a cara descoberta de les escoles contra la llei Wert (que s'hauria de començar a aplicar aquest setembre), l'entrada d'ERC al govern, i moviments explícitament independentistes des de la Generalitat.
O potser no. Potser Mas decideix avançar les eleccions al 9N. Es una opció. És l'opció dolenta al meu entendre. Només deixaria oberta la via de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Possible, sí, però molt més difícil: en un escenari ideal caldria posar d'acord tots els partits independentistes per portar la DUI al programa amb el compromís de fer-la en cas de disposar de majoria absoluta de vots en una data determinada.
Però hi ha aquest altre escenari i em temo que és més probable: els partits no es posen d'acord amb la DUI i aquesta només és possible, doncs, si hi ha majoria absoluta clara d'un sol partit; cosa molt improbable per la, al meu entendre, saludable diversitat de l'espai electoral català, i més improbable encara si la campanya electoral esdevé una lluita fratricida entre partits independentistes. Que ningú s'enganyi, les plebiscitàries no són una bona opció. Amb les plebiscitàries, podem perdre. Podem perdre nosaltres tot sols.
La qüestió és que podem guanyar si d'aquí al 9N tothom es manté ferm. Si es fa la consulta amb la seva doble pregunta. Ara cal aguantar i quan arribi la prohibició -que arribarà en menys d'un mes- no fer-ne cas i seguir endavant. El 9N es votarà en la consulta.
La data clau a hores d'ara és l'11 de setembre. L'11 de setembre ha de ser una demostració de força indiscutible. Cal omplir la Diagonal i la Gran Via entre Francesc Macià, Glòries i la Plaçà Cerdà. De nou, tots aquells que creiem en la democràcia de baix cap a dalt haurem de sortir al carrer i donar un missatge clar i diàfan. Com va passar al 2012 i al 2013, el missatge s'adreçarà als nostres representants electes.
Als diputats del Parlament i al govern de la Generalitat, el missatge i l'encàrrec de l'11 de setembre serà aquest: volem votar en una consulta, no en unes eleccions autonòmiques. La V de l'11S serà, ha de ser, l'expressió inapel·lable d'aquest encàrrec.
El 9N votaré. N'estic segur. Votaré Independència.
Val a dir que en el dictamen del consell ha estat recolzat pel vot a favor dels consellers proposats per ERC i CIU,i el vot en contra dels proposats per PSC, PP, Ciutadans i ICV.
És curiós, oi? en teoria el consell el formen experts" que han d'emetre una valoració "tècnica". Però és evident que el dictamen "tècnic" respon a la correlació de forces polítiques. Això és, clarament, un vici del consell. És el mateix vici que es pot trobar al tribunal constitucional espanyol i a tantes altres institucions de l'estat, nominalment agnòstiques políticament, però que no fan més que reflectir les correlacions de forces del moment. Una pena. Espero que amb la República ens estalviem aquestes estructures partidistes.
En definitiva, el grup d'"experts" afirma que la llei de consultes és constitucional. No crec que se li hagi de donar gaire importància a aquest dictamen. Només que era el darrer pas abans d'entrar la llei al Parlament per votar-la i aprovar-la. Aquesta tramitació es farà el proper mes de setembre.
Està clar que l'aprovació de la llei i la convocatòria de la consulta del 9N seran una mateixa cosa i que es faran coincidint amb l'onze de setembre. Quan s'aprovarà la llei? el 10 de setembre podria ser una molt bona data, potser una mica abans i tot, amb la llei aprovada i, cinc minuts després, convocada la consulta del 9N, què es pot esperar? Quin serà el següent moviment?
Aposto a que el PP, amb la claca del PSOE, ho impugnarà tot al tribunal constitucional: la llei de consultes i, per descomptat, la convocatòria del 9N. Potser el PSOE no es mostrarà d'acord amb impugnar la llei de consultes (que probablement comptara amb l'abstenció, o potser el suport i tot, del PSC), però cridarà tant o més que el PP a l'hora d'impugnar la convocatòria.
I després? Si la llei de consultes s'aprova abans de l'onze de setembre es pot donar com cosa feta que el mateix dia que s'aprovi serà impugnada. Arribarem a l'onze de setembre, doncs, amb la prohibició expressa de la consulta per part de l'estat. Això se sabrà i es pot preveure que la resposta serà una nova manifestació massiva. Jo no se si al llarg dels onze quilòmetres de la V es dibuixarà una senyera. Personalment, crec que no, perquè la gentada no estarà per fer mosaics. Més aviat crec que es respirarà un important aire d'indignació: La gent reclamarà fer la consulta el 9N.
I què farà el govern? Al meu entendre no tindràs més opció que fer la consulta. En rebel·lia, per descomptat, i això vol dir que de l'11S al 9N poden passar moltes coses interessants: la rebel·lia en bloc i a cara descoberta de les escoles contra la llei Wert (que s'hauria de començar a aplicar aquest setembre), l'entrada d'ERC al govern, i moviments explícitament independentistes des de la Generalitat.
O potser no. Potser Mas decideix avançar les eleccions al 9N. Es una opció. És l'opció dolenta al meu entendre. Només deixaria oberta la via de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Possible, sí, però molt més difícil: en un escenari ideal caldria posar d'acord tots els partits independentistes per portar la DUI al programa amb el compromís de fer-la en cas de disposar de majoria absoluta de vots en una data determinada.
Però hi ha aquest altre escenari i em temo que és més probable: els partits no es posen d'acord amb la DUI i aquesta només és possible, doncs, si hi ha majoria absoluta clara d'un sol partit; cosa molt improbable per la, al meu entendre, saludable diversitat de l'espai electoral català, i més improbable encara si la campanya electoral esdevé una lluita fratricida entre partits independentistes. Que ningú s'enganyi, les plebiscitàries no són una bona opció. Amb les plebiscitàries, podem perdre. Podem perdre nosaltres tot sols.
La qüestió és que podem guanyar si d'aquí al 9N tothom es manté ferm. Si es fa la consulta amb la seva doble pregunta. Ara cal aguantar i quan arribi la prohibició -que arribarà en menys d'un mes- no fer-ne cas i seguir endavant. El 9N es votarà en la consulta.
La data clau a hores d'ara és l'11 de setembre. L'11 de setembre ha de ser una demostració de força indiscutible. Cal omplir la Diagonal i la Gran Via entre Francesc Macià, Glòries i la Plaçà Cerdà. De nou, tots aquells que creiem en la democràcia de baix cap a dalt haurem de sortir al carrer i donar un missatge clar i diàfan. Com va passar al 2012 i al 2013, el missatge s'adreçarà als nostres representants electes.
Als diputats del Parlament i al govern de la Generalitat, el missatge i l'encàrrec de l'11 de setembre serà aquest: volem votar en una consulta, no en unes eleccions autonòmiques. La V de l'11S serà, ha de ser, l'expressió inapel·lable d'aquest encàrrec.
El 9N votaré. N'estic segur. Votaré Independència.
dimecres, 13 d’agost del 2014
Adéu, Lauren Bacall.
"... or maybe just whistle..."
Insuperable.
Gràcies, flaca.
Lauren Bacall (1924 - 2014). Gran dama del cinema, descansa en pau.
divendres, 8 d’agost del 2014
Emergència sanitària pel virus de l'Èbola
Sembla que això de l'Èbola va de debò: L'OMS declara una emergència sanitària d'abast mundial per l'expansió del virus d'Ebola.
O potser, no tant. No ho se. Un es malfia d'aquestes alertes sanitàries mundials després d'alertes per situacions anteriors, com la de la grip "A". L'OMS és com el pastor del conte, que de tant amenaçar en fals amb el llop, quan aquest va venir de veritat ningú no el va fer cas.
Em demano vàries coses: és tan perillós el virus de l'Èbola com per a decretar una alerta mundial sanitària? quines implicacions té una alerta d'aquest tipus?
És més perillós el virus de l'èbola que -i vostès em perdonaran la demagògia, que segur que soc molt demagògic- l'exercit israelià que està massacrant palestins? quants morts porten els uns (el Tsahal) i els altres (els virus d'Èbola). He llegit a aquesta web que, des que es coneix l'existència del virus (1976), l'èbola ha matat unes 2.500 persones. El Tsahal és, sense discussió, molt més perillós. Resulta, però, que la grip comuna és molt més perillosa que el Tsahal, que ja és dir.
Però, en canvi, es fa una alerta mundial per l'Èbola.
Aleshores, per la massacre a Palestina quina mena d'alerta sanitària caldria fer? O és que com que els afectats d'aquesta epidèmia només són els palestins, no aplica l'alerta mundial? Però almenys sí que aplicaria algun tipus d'alerta o de solidaritat internacional, no?
També m'ha cridat l'atenció és el cas del missioner i la monja espanyols que han repatriat. No era possible tractar-los a Monròvia (Libèria)?
Que se m'entengui, espero que es curin. Però em sorprèn. Si realment aquesta malaltia és tan greu i és un perill tan gran, no seria millor combatre-la allà on es presenti? Exactament què es guanya repatriant aquests malalts? Millors tractaments? No sembla gaire solidari amb els malalts que es queden a Monròvia, oi?
Mireu, vaig a pensar malament. Digueu-me conspiranòic. A mi em sembla que poder estudiar el virus de l'Èbola en directe és una oportunitat única. Per a qui? doncs per a indústries vàries. Per exemple, de forma evident: la farmacèutica. Però no només. També la militar: per les seves característiques l'Ébola pot ser emprat com arma biològica. Cinisme: les armes biològiques estan prohibides per tractats internacionals. De fet només estan prohibides pels estats que no tenen prou poder com per a no fer-ne cas de les prohibicions.
O sigui que ves tu a saber quins interessos ocults hi han en aquesta repatriació tan sorprenent. Tant de bo que els afectats es curin, i tant de bo que si hi ha alguna investigació associada sigui per combatre aquesta malaltia.
Només recordar que, d'"emergències sanitàries", n'hi han algunes de més prioritàries. Per exemple, a Palestina, o a Ucraïna.
Segur que la prevenció és el més important per combatre les emergències sanitàries.
Hauríem d'estar, doncs, més previnguts del que estem contra un sistema que fa del recursos naturals i energètics, de la guerra o de la salut un negoci. Sospito que si estiguéssim més previnguts contra aquest sistema, ens estalviaríem un bon grapat d'"emergències".
Acabo. Tot just ho he vist ara i no me'n puc estar d'enllaçar-lo: Al Vilaweb han publicat "Deu preguntes i respostes sobre la transmissió i el tractament de l'Ebola".
O potser, no tant. No ho se. Un es malfia d'aquestes alertes sanitàries mundials després d'alertes per situacions anteriors, com la de la grip "A". L'OMS és com el pastor del conte, que de tant amenaçar en fals amb el llop, quan aquest va venir de veritat ningú no el va fer cas.
Em demano vàries coses: és tan perillós el virus de l'Èbola com per a decretar una alerta mundial sanitària? quines implicacions té una alerta d'aquest tipus?
És més perillós el virus de l'èbola que -i vostès em perdonaran la demagògia, que segur que soc molt demagògic- l'exercit israelià que està massacrant palestins? quants morts porten els uns (el Tsahal) i els altres (els virus d'Èbola). He llegit a aquesta web que, des que es coneix l'existència del virus (1976), l'èbola ha matat unes 2.500 persones. El Tsahal és, sense discussió, molt més perillós. Resulta, però, que la grip comuna és molt més perillosa que el Tsahal, que ja és dir.
Però, en canvi, es fa una alerta mundial per l'Èbola.
Aleshores, per la massacre a Palestina quina mena d'alerta sanitària caldria fer? O és que com que els afectats d'aquesta epidèmia només són els palestins, no aplica l'alerta mundial? Però almenys sí que aplicaria algun tipus d'alerta o de solidaritat internacional, no?
També m'ha cridat l'atenció és el cas del missioner i la monja espanyols que han repatriat. No era possible tractar-los a Monròvia (Libèria)?
Que se m'entengui, espero que es curin. Però em sorprèn. Si realment aquesta malaltia és tan greu i és un perill tan gran, no seria millor combatre-la allà on es presenti? Exactament què es guanya repatriant aquests malalts? Millors tractaments? No sembla gaire solidari amb els malalts que es queden a Monròvia, oi?
Mireu, vaig a pensar malament. Digueu-me conspiranòic. A mi em sembla que poder estudiar el virus de l'Èbola en directe és una oportunitat única. Per a qui? doncs per a indústries vàries. Per exemple, de forma evident: la farmacèutica. Però no només. També la militar: per les seves característiques l'Ébola pot ser emprat com arma biològica. Cinisme: les armes biològiques estan prohibides per tractats internacionals. De fet només estan prohibides pels estats que no tenen prou poder com per a no fer-ne cas de les prohibicions.
O sigui que ves tu a saber quins interessos ocults hi han en aquesta repatriació tan sorprenent. Tant de bo que els afectats es curin, i tant de bo que si hi ha alguna investigació associada sigui per combatre aquesta malaltia.
Només recordar que, d'"emergències sanitàries", n'hi han algunes de més prioritàries. Per exemple, a Palestina, o a Ucraïna.
Segur que la prevenció és el més important per combatre les emergències sanitàries.
Hauríem d'estar, doncs, més previnguts del que estem contra un sistema que fa del recursos naturals i energètics, de la guerra o de la salut un negoci. Sospito que si estiguéssim més previnguts contra aquest sistema, ens estalviaríem un bon grapat d'"emergències".
Acabo. Tot just ho he vist ara i no me'n puc estar d'enllaçar-lo: Al Vilaweb han publicat "Deu preguntes i respostes sobre la transmissió i el tractament de l'Ebola".
Cinema amb adolescents: "Divergent"
Tenir fills fa, entre d'altres coses, que acabis veient molt cinema infantil o juvenil. Bé. És l'excusa que faig servir per "justificar" aquest comentari sobre la pel·lícula "Divergent". Au, ja està dit, som-hi:
Divergent (2014) és la pel·lícula basada en la novel·la homònima de Verònica Roth, que és la primera part d'una trilogia de literatura juvenil de força èxit.
Després d'una guerra, a la ciutat de Chicago la societat es divideix en cinc faccions: Abnegació, Erudició, Veritat, Cordialitat i Gosadia.
Abnegació és la facció dels que es caracteritzen per viure entregats a ajudar i servir als altres i -seguint un criteri que pot resultar difícil d'entendre a un estat tan corrupte com l'espanyol- és la facció encarregada de governar-los a tots.
Abans de seguir, aquesta idea dels membres d'abnegació, bolcats del tot en el servei als demés, com a encarregats de governar al conjunt de la societat ha estat el que realment m'ha motivat a escriure aquest apunt.
Els membres d'abnegació són humils, duen una vida ascètica, sense luxes, gairebé monàstica. Totalment entregats al servei dels altres. És absolutament paradoxal quan es compara amb les elits de poderosos dels nostre món. M'ha cridat molt l'atenció.
Alerta d'spoiler! Si seguiu llegint, us desvetllaré algun element de l'argument!
Erudició és la facció dels amants de la raó, del coneixement, dels investigadors i dels científics.
Veritat és la facció dels qui estimen la veritat per sobre de totes les coses, dels que no diuen mai mentides, de les lleis i de l'ordre.
Cordialitat és la facció dels que cerquen l'equilibri, la pau, l'harmonia entre les parts i amb l'entorn. És la facció dels alegres i dels que treballen la terra.
Gosadia és la facció dels valents, dels que no tenen por, dels guerrers, dels soldats defensors de la ciutat de Chicago i del mur que la protegeix d'un exterior desconegut i amenaçador.
La jove Beatrice, criada al si d'Abnegació, en arribar a l'edat adulta, ha de triar quina serà la seva facció en una cerimònia d'iniciació.
Per ajudar als joves a triar, una prova prèvia determina amb quin grup són compatibles. Tanmateix, malgrat el resultat de la prova, els joves són lliures de fer aquesta elecció.
Però en el cas de Beatrice, la prova dictamina que és una divergent, és dir, que pertany a més d'un grup a a la vegada.
Els divergents són considerats un perill per la facció de l'Erudició que els considera una anomalia del sistema. Els divergents són buscats i expulsats del sistema i passen a formar part del grup dels pàries o Abandonats. Tanmateix, l'operadora que fa la prova a Beatrice la protegeix i la classifica manualment com a membre de la facció d'Abnegació.
Finalment, a la cerimònia de tria de facció, Beatrice acaba decidint-se per Gosadia.
La pel·lícula ens explica com Beatrice, que es canvia el nom per Tris, segueix tot el procés d'entrenament físic i mental per esdevenir un membre de ple de dret de Gosadia i com s'acaba implicant en un conflicte pel poder entre les faccions. No explico més de l'argument.
Fi de l'alerta d'spoiler.
Bé, arribats a aquest punt només es pot constatar que parlem d'una pel·lícula adreçada al públic juvenil.
És de manual: la definició de la pròpia identitat enfront la societat que pretén imposar uns models, o de la pròpia família. Col·lateralment, també es parla del primer amor. Cast, per descomptat. A la peli hi ha violència i morts, però no hi ha sexe.
D'altra banda, també hi ha una temàtica política. El conflicte, però, només es planteja cap a la part final de la pel·lícula quan la Tris ja té més clar qui és ella i en quin món es troba.
És inevitable comparar amb els Jocs de la Fam, però no crec que sigui just. Els Jocs de la Fam s'adreça a un públic d'adults joves. Divergent, en canvi, és més aviat per adolescents.
Tanmateix, és una pel·lícula distreta. Es deixa veure i la Shailene Woodley, l'actriu que fa de Tris, resol la interpretació del personatge amb prou convicció. Promet.
La veterania és una grau i cal esmentar la participació d'una elegant Kate Winslet com a cap de la facció d'Erudició i d'Ashley Judd, com a mare de Tris.
Una recomanació de cinema si es tenen fills adolescents i, ja posats, també una recomanació de lectura.
Hi ha vida més enllà de la PlayStation.
Divergent (2014) és la pel·lícula basada en la novel·la homònima de Verònica Roth, que és la primera part d'una trilogia de literatura juvenil de força èxit.
Després d'una guerra, a la ciutat de Chicago la societat es divideix en cinc faccions: Abnegació, Erudició, Veritat, Cordialitat i Gosadia.
Abnegació és la facció dels que es caracteritzen per viure entregats a ajudar i servir als altres i -seguint un criteri que pot resultar difícil d'entendre a un estat tan corrupte com l'espanyol- és la facció encarregada de governar-los a tots.
Abans de seguir, aquesta idea dels membres d'abnegació, bolcats del tot en el servei als demés, com a encarregats de governar al conjunt de la societat ha estat el que realment m'ha motivat a escriure aquest apunt.
Els membres d'abnegació són humils, duen una vida ascètica, sense luxes, gairebé monàstica. Totalment entregats al servei dels altres. És absolutament paradoxal quan es compara amb les elits de poderosos dels nostre món. M'ha cridat molt l'atenció.
Alerta d'spoiler! Si seguiu llegint, us desvetllaré algun element de l'argument!
Erudició és la facció dels amants de la raó, del coneixement, dels investigadors i dels científics.
Veritat és la facció dels qui estimen la veritat per sobre de totes les coses, dels que no diuen mai mentides, de les lleis i de l'ordre.
Cordialitat és la facció dels que cerquen l'equilibri, la pau, l'harmonia entre les parts i amb l'entorn. És la facció dels alegres i dels que treballen la terra.
Gosadia és la facció dels valents, dels que no tenen por, dels guerrers, dels soldats defensors de la ciutat de Chicago i del mur que la protegeix d'un exterior desconegut i amenaçador.
La jove Beatrice, criada al si d'Abnegació, en arribar a l'edat adulta, ha de triar quina serà la seva facció en una cerimònia d'iniciació.
Per ajudar als joves a triar, una prova prèvia determina amb quin grup són compatibles. Tanmateix, malgrat el resultat de la prova, els joves són lliures de fer aquesta elecció.
Però en el cas de Beatrice, la prova dictamina que és una divergent, és dir, que pertany a més d'un grup a a la vegada.
Els divergents són considerats un perill per la facció de l'Erudició que els considera una anomalia del sistema. Els divergents són buscats i expulsats del sistema i passen a formar part del grup dels pàries o Abandonats. Tanmateix, l'operadora que fa la prova a Beatrice la protegeix i la classifica manualment com a membre de la facció d'Abnegació.
Finalment, a la cerimònia de tria de facció, Beatrice acaba decidint-se per Gosadia.
La pel·lícula ens explica com Beatrice, que es canvia el nom per Tris, segueix tot el procés d'entrenament físic i mental per esdevenir un membre de ple de dret de Gosadia i com s'acaba implicant en un conflicte pel poder entre les faccions. No explico més de l'argument.
Fi de l'alerta d'spoiler.
Bé, arribats a aquest punt només es pot constatar que parlem d'una pel·lícula adreçada al públic juvenil.
És de manual: la definició de la pròpia identitat enfront la societat que pretén imposar uns models, o de la pròpia família. Col·lateralment, també es parla del primer amor. Cast, per descomptat. A la peli hi ha violència i morts, però no hi ha sexe.
D'altra banda, també hi ha una temàtica política. El conflicte, però, només es planteja cap a la part final de la pel·lícula quan la Tris ja té més clar qui és ella i en quin món es troba.
És inevitable comparar amb els Jocs de la Fam, però no crec que sigui just. Els Jocs de la Fam s'adreça a un públic d'adults joves. Divergent, en canvi, és més aviat per adolescents.
Tanmateix, és una pel·lícula distreta. Es deixa veure i la Shailene Woodley, l'actriu que fa de Tris, resol la interpretació del personatge amb prou convicció. Promet.
La veterania és una grau i cal esmentar la participació d'una elegant Kate Winslet com a cap de la facció d'Erudició i d'Ashley Judd, com a mare de Tris.
Una recomanació de cinema si es tenen fills adolescents i, ja posats, també una recomanació de lectura.
Hi ha vida més enllà de la PlayStation.
Llibre llegit: "La rebel·lió catalana", d'Antonio Baños.
Una altre lectura de les lectures d'aquestes vacances ha estat "La rebel·lió catalana", d'Antonio Baños.
Antonio Baños "(Nou Barris, Barcelona, 1967) és un periodista, escriptor i músic català. Ha col·laborat al programa de ràdio de RNE Asuntos Propios i a la secció Economía para idiotas. Al novembre de 2012 va publicar un article titulat "Guia pràctica de l'expulsió catalana de l'euro".[1] El 2013 publica La rebel·lió catalana a l'editorial La Butxaca. Antonio Baños Boncompain es va diplomar en ciències de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Mitjançant els seus llibres La economía no existe, publicat el 2009, i Posteconomía, del 2012, critica els esquemes econòmics actuals i el capitalisme." (de Viquipèdia).
A més del que diu la Viquipèdia, Antonio Baños també es membre del'ANC i de Súmate, memorable aquesta carta de resposta a una intervenció de la periodista i escriptora Cristina Fallarás a 8Tv. Cristina Fallarás és l'autora de "A la puta calle", la crònica del seu propi desnonament.
He llegit la versió catalana, que és de fa un any i mig, gairebé. Enguany s'ha publicat la versió en castellà que, essencialment, és la traducció amb el canvi del capítol final: en la versió catalana el capítol final "No tinguem por" s'adreça als ciutadans de Catalunya; en la castellana, "La pregunta" interpel·la directament als ciutadans espanyols demanant-los quina postura prendran enfront el procés d'independència de Catalunya.
L'argumentació d'Antonio Baños és, en línies generals, coincident amb la de l'independentisme d'esquerres (més o menys anticapitalista); és una de les diverses visions independentistes, no pas l'única i potser tampoc la majoritària, que estan empenyent en la consecució de l'estat independent. És un missatge, doncs, que pot no agradar des dels sectors de l'independentisme conservador o de dretes. O des d'una esquerra estatalista. En tot cas, és un llibre que transmet idees clares, amb força sentit de l'humor i que es llegeix molt bé i, per mi aquesta és la gran virtut, planteja la independència de Catalunya des del respecte a totes les opcions, com un exercici democràtic i de llibertat personal, i sense fer volar coloms: la independència, en ella mateixa, no és garantia de res, només és una oportunitat que ens donem de fer les coses d'una altre forma, tant de bo que millor.
A Internet he trobat vàries presentacions del llibre fetes pel mateix Antonio Baños. M'ha agradat aquesta de la versió castellana que va fer a la llibreria La Central de Madrid pel Diario.es. És una mica llarga, però està prou bé. A més demostra quina és la utilitat del llibre: parlar, debatre, amb respecte, amb aquells amics, veïns, coneguts, companys o, simplement, gent oberta disposada a escoltar i argumentar a favor o en contra de la independència de Catalunya.
Antonio Baños "(Nou Barris, Barcelona, 1967) és un periodista, escriptor i músic català. Ha col·laborat al programa de ràdio de RNE Asuntos Propios i a la secció Economía para idiotas. Al novembre de 2012 va publicar un article titulat "Guia pràctica de l'expulsió catalana de l'euro".[1] El 2013 publica La rebel·lió catalana a l'editorial La Butxaca. Antonio Baños Boncompain es va diplomar en ciències de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Mitjançant els seus llibres La economía no existe, publicat el 2009, i Posteconomía, del 2012, critica els esquemes econòmics actuals i el capitalisme." (de Viquipèdia).
A més del que diu la Viquipèdia, Antonio Baños també es membre del'ANC i de Súmate, memorable aquesta carta de resposta a una intervenció de la periodista i escriptora Cristina Fallarás a 8Tv. Cristina Fallarás és l'autora de "A la puta calle", la crònica del seu propi desnonament.
He llegit la versió catalana, que és de fa un any i mig, gairebé. Enguany s'ha publicat la versió en castellà que, essencialment, és la traducció amb el canvi del capítol final: en la versió catalana el capítol final "No tinguem por" s'adreça als ciutadans de Catalunya; en la castellana, "La pregunta" interpel·la directament als ciutadans espanyols demanant-los quina postura prendran enfront el procés d'independència de Catalunya.
L'argumentació d'Antonio Baños és, en línies generals, coincident amb la de l'independentisme d'esquerres (més o menys anticapitalista); és una de les diverses visions independentistes, no pas l'única i potser tampoc la majoritària, que estan empenyent en la consecució de l'estat independent. És un missatge, doncs, que pot no agradar des dels sectors de l'independentisme conservador o de dretes. O des d'una esquerra estatalista. En tot cas, és un llibre que transmet idees clares, amb força sentit de l'humor i que es llegeix molt bé i, per mi aquesta és la gran virtut, planteja la independència de Catalunya des del respecte a totes les opcions, com un exercici democràtic i de llibertat personal, i sense fer volar coloms: la independència, en ella mateixa, no és garantia de res, només és una oportunitat que ens donem de fer les coses d'una altre forma, tant de bo que millor.
A Internet he trobat vàries presentacions del llibre fetes pel mateix Antonio Baños. M'ha agradat aquesta de la versió castellana que va fer a la llibreria La Central de Madrid pel Diario.es. És una mica llarga, però està prou bé. A més demostra quina és la utilitat del llibre: parlar, debatre, amb respecte, amb aquells amics, veïns, coneguts, companys o, simplement, gent oberta disposada a escoltar i argumentar a favor o en contra de la independència de Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)