Julio Anguita deia ahir al FAQs que "los ilusionaron y despues, sólo
había humo", referint-se a la proclamació d'independència i als fets que
se'm succeïren : presó per a mig govern, l'altre mig a l'exili, 155 i
eleccions el 21D.
El discurs que, més o menys, ha anat emergint és que Espanya va amenaçar amb l'aplicació de la força.
El que passa és que, realment, no va aplicar la força. Només va amenaçar... i tot va caure.
O algú, o alguns, ho van tirar?
Sí,
és cert que ha hagut repressió violenta : l'1-O es va utilitzar la
violència contra la gent, però del que estic parlant ara és de l'ús
d'armes de foc, de tirar a matar. En aquest sentit, no es va aplicar la
força, diguem "força mortal". Només es va amenaçar amb l'ús d'aquesta mena de força.
L'estat ha tingut prou amb anar de farol amb l'ús de la "força mortal". No s'ha vist obligat a fer-la servir.
Això
vol dir que l'estat encara té camp per córrer amb l'ús de la força :
Als Balcans van haver desenes de milers de morts abans que els EUA
(disfressats d'OTAN) bombardegessin Belgrad. Europa s'exclamava molt,
però no feia res. Tot aquest és el camp per córrer que encara té l'estat.
El que està
clar és que Espanya pot fer servir la força mortal, en cas extrem, si
realment la secessió de Catalunya és produeix, perquè no volen perdre el
20% del PIB que consideren que és propietat seva.
És més : per a l'estat és menys dolent
ser expulsat de la UE que la secessió de Catalunya. A la UE s'hi
tornaria més o menys tard, Però la secessió de Catalunya seria definitiva. Per la seva banda, la UE s'ho rumiarà molt abans de fer fora Espanya perquè, primer, entre membres
del club d'estats s'ajuden; i segon i més que cap altre cosa, perquè saben que sense
Catalunya Espanya fa fallida i això els toca la butxaca, i molt, als
socis europeus de l'estat espanyol.
El cas, però, és que la desmobilització que es va produir immediatament després de la declaració d'independència es va ordenar des de Barcelona, no des de Madrid.
I
qui i per què es va desmobilitzar a la gent? no ho śe, però el 2017
Catalunya va créixer per sobre la mitja espanyola i de la mitja europea
(si més no, van créixer els indicadors econòmics que fan feliços a
determinada elit).
Tant a Barcelona com a Madrid n'hi han que
s'ho rumiaran molt abans d'arribar a un conflicte entre les forces armades espanyoles i una resistència armada catalana que, evidentment, oposaria força a la força. És cert que ara mateix no existeix una força armada catalana -i els mossos no compten. Però sense ser un expert en moviments d'insurgència, estic casi segur que apareixerien ràpidament proveïdors disposats a vendre armament a una República que demostrés la capacitat de pagar-lo. La idea clau és que un conflicte armat entre Catalunya i Espanya seria un desastre. En particular per a l'economia, i no només la catalana i l'espanyola.
Del que hem viscut se'n poden treure algunes conclusions:
No és possible fer una secessió pacífica i democràticament guanyant en referèndum amb un 50% + 1. L'estat espanyol no ho respectarà.
Que suposant que arribem algun dia al 70% a favor de la independència,
la situació serà la mateixa : L'estat espanyol no ho respectarà i ens amenaçaran amb la força, en l'extrem no dubto que l'amenaça es farà realitat.
Arribats a aquest punt : crec que es pot afirmar que la independència, o el desplegament
de
la República, no es podran fer pacíficament. Això només deixa la via
insurreccional o revolucionària. El fet és que a tota insurrecció hi han baixes i es
produeix un daltabaix a l'economia.
La pregunta és : què farà el lideratge independentista quan, malgrat el 70% de suport a la secessió de la República, es trobi que l'estat espanyol amenaça amb la força? faran el mateix que han fet ara? o acceptaran
liderar la via insurreccional i oposar força a la força?
Per cert ¿i quina
força podria oposar, de forma contingent, abans que el flaire del negoci de la guerra i els beneficis ràpids apropessin als proveïdors? el que està clar és que el 155 s'està aplicant per destruir
l'autogovern català i les seves estructures administratives, i no només : també els serveis públics catalans
(educació, sanitat...) . I d'altra banda, aquest projecte de
desmantellament de serveis públics no es pot dir que sigui aliè a al
programa de determinats partits catalans (el que passa és que les mans
privades que es quedaran el pastís potser no són les esperades...)
Com sigui, el 155 pel invalida a la Generalitat per liderar i mobilitzar el carrer. la mobilització del carrer, meś que mai, ha de ser liderada des del carrer. Més que mai la defensa i desplegament de la República s'ha de fer des del carrer. Ho dèiem a les manifestacions i ha de ser cert : els carrers seran sempre nostres.
Qualsevol opció de tirar endavant una
República democràtica, integradora, ecosocial i feminista passa per
activar, reforçar i sumar les forces d'esquerra a aquest programa
comú. cal, en particular des de l'esquerra, mobilitzar el carrer, liderar, impulsar i mantenir la defensa i el control republicà del territori.
Coses, totes
elles, que ara mateix no hi són. El lideratge del procés està empantanat
en una successió cap a no se sap què però, això sí, amb un carrer que
va ser desmobilitzar, conscientment, des del mateix lideratge del procés en el
seu moment més crucial.
No crec que se'ns vengués fum; crec que, sincerament hi havia qui creia (jo mateix!) en una via democràtica i pacífica cap a la independència (i avui són a la presó per ...violents!!); però també crec que n'hi han que sempre han tingut clar que aquesta via no era possible i que, malgrat tot, han mantingut l'aposta. Potser encara la mantenen. Hi han més interessos que no en sabem en tota aquesta història.
Sigui com sigui, hi ha molta feina a fer. És evident que cal, immediatament, aturar la destrucció que suposa el 155, però cal, sobretot, comprendre en quin punt estem i aprendre les lliçons que es poden extreure del que hem viscut. No hi han solucions màgiques. Ens necessitem a tots i ser molts més que els que som avui. Amb tot, encara que siguem molts més que el 50% no podem equivocar-nos i pensar que n'hi haurà prou. No n'hi haurà prou. Caldrà lluitar pels nostres somnis.
Hem de mantenir la mobilització i sumar. Cal un projecte de República engrescador, molt clar i comunicar-lo molt bé. El procés constituent és, doncs, fonamental.
Cal guanyar els caps i els cors dels compatriotes que encara no són republicans perquè, tinguem-ho clar, tots haurem de defensar la República amb determinació, coratge i sacrifici. Potser no immediatament, però passarà més d'hora que tard.
Donec perficiam.
diumenge, 11 de febrer del 2018
dissabte, 10 de febrer del 2018
Llibre llegit : « No n'hi ha prou amb dir no » de Naomi Klein
Llibre llegit : « No n'hi ha prou amb dir no », de la periodista, assagista i activista canadenca Naomi Klein.
Naomi Klein no necessita presentació. L'autora de "No logo", "La doctrina del xoc" o "Això ho canvia tot" és una de les veus més potents, respectades i seguides pels moviments alter mundialistes, de resistència global, o d'esquerra anticapitalista, i des de fa anys.
"No n'hi ha prou amb dir no" és diferent dels llibres anteriors. En aquest llibre, Klein no desenvolupa cap tesi si no que, més aviat, aplica les idees i arguments desenvolupats a "La doctrina del xoc" i "Això ho canvia tot" per explicar com és que Trump ha arribat a president dels Estats Units i quines conseqüències, nefastes, no cal dir, es poden preveure.
Klein conclou que el fet que la presidència Trump, aparentment contra tot pronòstic, és la conseqüència lògica de l'acceptació per les "esquerres reformistes" dels principis ideològics del neoliberalisme i del lliure mercat. El triomf de idees del tipus "l'egoisme és bo", "els pobres ho són perquè s'ho mereixen", "la natura està per explotar-la", "la supremacia dels blancs sobre les altres races" o "la supremacia dels homes sobre les dones", entre d'altres.
L'autora reparteix uns bons pals a l'"esquerra", però descriu també com la dreta neoliberal està fent servir xocs, en forma de desastres econòmics, natural, bèl·lics o, simplement, la crisi econòmica permanent, per retallar drets i llibertats de tota mena, per a des-regular sectors econòmics complets, per desballestar i privatitzar tota mena de serveis públics i escampar la por i la idea que no hi ha res a fer, que aquest és l'únic món possible.
Ens diu que el canvi climàtic, la privatització del que és públic, la degradació de la democràcia, els refugiats, el racisme, la violència i discriminació de gènere, l'increment de la violència global... són sub-productes del capitalisme global i a la vegada el re-alimenten, quan no són, directament, part del negoci.
Klein ens reclama actuar ja. El rellotge del judici final ja ha tocat mitjanit pel que fa al clima i ara només podem aspirar a mitigar els efectes, però fins i tot això cal una resposta immediata... que no es produirà pas.
Tanmateix, diu que hi han motius per tenir una certa esperança. Que es pot derrotar a Trump. Però que no és tant derrotar a Trump com fer una canvi, un salt -ja no hi ha temps per gradualismes- a un model econòmic respectuós i protector de la vida del planeta; inclusiu amb la diversitat, racial, de gènere, cultural; un canvi a models de major autogovern de les comunitats... És la darrera part del llibre i, certament, la més utòpica, tot i que, com diu, ha arribat el moment en que només tenim la utopia. El llibre es tanca amb el manifest per al salt (The Leap Manifesto). Un document de consens de bona part de les forces de l'esquerra canadenca per oferir un programa alternatiu al neoliberalisme dominant. Un document que s'ofereix com a base per a debatre a les esquerres de tot el món.
És un llibre que es llegeix ràpidament. una bona eina de debat. A més, en el cas català, resulta molt fàcil establir paral·lelismes entre les situacions de xoc descrites i la "teràpia de xoc" que s'està aplicant a Catalunya via 155. El pla dels del 155 no és només acabar amb la república catalana. Va molt més enllà. Pretén aprofitar el xoc per escombrar drets, llibertats i posar en mans privades, o canviar de mans, els serveis públics catalans
La conclusió per a nosaltres, per mi, és evident : hem de resistir, hem de buscar la transversalitat i hem d'incloure'ns a tots en la resistència i oposició al 155. De fet, hem de passar a l'ofensiva, i el procés constituent i la mobilització persistent passen a estar més que plenament justificats.
No es tracta de revertir a la situació anterior a l'1-O, o del 27-O, es tracta de superar aquelles situacions (que ens han conduit on som avui) i anar a escenaris nous, de retorn del poder al poble i integració de les lluites transversals.
Es tracta de revertir la degradació ètica que el model neoliberal necessita per triomfar.
Es tracta de que cal derrotar el model neoliberal que es tradueix en retallades de drets i llibertats, desballestament de l'estructura administrativa de la Generalitat i destrucció de l'autogovern.
Es tracta, justament, de construir un autogovern encara més gran i, sobretot, més proper als ciutadans. Certament, un municipalisme molt més fort on el poder pugi des de les organitzacions i assemblees dels pobles i barris als plens dels ajuntaments.
Es tracta de més drets i més democràcia, de més igualtat i justícia social, d'acolliment, de més responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres envers els altres i el nostre medi ambient.
Aquesta és la proposta de Klein. Es pot derrotar a Trump, però hem d'anar més lluny. Es pot derrotar el 155, però hem d'anar més lluny. Es pot fer, però ens necessitem tots. És una gran proposta. Passem a l'acció.
Si teniu temps i ganes, us proposo uns quants vídeos per conèixer el missatge de Naomi Klein.
Això ho canvia tot. La conferència al CCCB
La doctrina del xoc. El documental.
"Naomi Klein i Ada Colau a les Cotxeres de Sants. Fer front a les polítiques de la confusió i la por : la justícia social com a repte global"
Naomi Klein no necessita presentació. L'autora de "No logo", "La doctrina del xoc" o "Això ho canvia tot" és una de les veus més potents, respectades i seguides pels moviments alter mundialistes, de resistència global, o d'esquerra anticapitalista, i des de fa anys.
"No n'hi ha prou amb dir no" és diferent dels llibres anteriors. En aquest llibre, Klein no desenvolupa cap tesi si no que, més aviat, aplica les idees i arguments desenvolupats a "La doctrina del xoc" i "Això ho canvia tot" per explicar com és que Trump ha arribat a president dels Estats Units i quines conseqüències, nefastes, no cal dir, es poden preveure.
Klein conclou que el fet que la presidència Trump, aparentment contra tot pronòstic, és la conseqüència lògica de l'acceptació per les "esquerres reformistes" dels principis ideològics del neoliberalisme i del lliure mercat. El triomf de idees del tipus "l'egoisme és bo", "els pobres ho són perquè s'ho mereixen", "la natura està per explotar-la", "la supremacia dels blancs sobre les altres races" o "la supremacia dels homes sobre les dones", entre d'altres.
L'autora reparteix uns bons pals a l'"esquerra", però descriu també com la dreta neoliberal està fent servir xocs, en forma de desastres econòmics, natural, bèl·lics o, simplement, la crisi econòmica permanent, per retallar drets i llibertats de tota mena, per a des-regular sectors econòmics complets, per desballestar i privatitzar tota mena de serveis públics i escampar la por i la idea que no hi ha res a fer, que aquest és l'únic món possible.
Ens diu que el canvi climàtic, la privatització del que és públic, la degradació de la democràcia, els refugiats, el racisme, la violència i discriminació de gènere, l'increment de la violència global... són sub-productes del capitalisme global i a la vegada el re-alimenten, quan no són, directament, part del negoci.
Klein ens reclama actuar ja. El rellotge del judici final ja ha tocat mitjanit pel que fa al clima i ara només podem aspirar a mitigar els efectes, però fins i tot això cal una resposta immediata... que no es produirà pas.
Tanmateix, diu que hi han motius per tenir una certa esperança. Que es pot derrotar a Trump. Però que no és tant derrotar a Trump com fer una canvi, un salt -ja no hi ha temps per gradualismes- a un model econòmic respectuós i protector de la vida del planeta; inclusiu amb la diversitat, racial, de gènere, cultural; un canvi a models de major autogovern de les comunitats... És la darrera part del llibre i, certament, la més utòpica, tot i que, com diu, ha arribat el moment en que només tenim la utopia. El llibre es tanca amb el manifest per al salt (The Leap Manifesto). Un document de consens de bona part de les forces de l'esquerra canadenca per oferir un programa alternatiu al neoliberalisme dominant. Un document que s'ofereix com a base per a debatre a les esquerres de tot el món.
És un llibre que es llegeix ràpidament. una bona eina de debat. A més, en el cas català, resulta molt fàcil establir paral·lelismes entre les situacions de xoc descrites i la "teràpia de xoc" que s'està aplicant a Catalunya via 155. El pla dels del 155 no és només acabar amb la república catalana. Va molt més enllà. Pretén aprofitar el xoc per escombrar drets, llibertats i posar en mans privades, o canviar de mans, els serveis públics catalans
La conclusió per a nosaltres, per mi, és evident : hem de resistir, hem de buscar la transversalitat i hem d'incloure'ns a tots en la resistència i oposició al 155. De fet, hem de passar a l'ofensiva, i el procés constituent i la mobilització persistent passen a estar més que plenament justificats.
No es tracta de revertir a la situació anterior a l'1-O, o del 27-O, es tracta de superar aquelles situacions (que ens han conduit on som avui) i anar a escenaris nous, de retorn del poder al poble i integració de les lluites transversals.
Es tracta de revertir la degradació ètica que el model neoliberal necessita per triomfar.
Es tracta de que cal derrotar el model neoliberal que es tradueix en retallades de drets i llibertats, desballestament de l'estructura administrativa de la Generalitat i destrucció de l'autogovern.
Es tracta, justament, de construir un autogovern encara més gran i, sobretot, més proper als ciutadans. Certament, un municipalisme molt més fort on el poder pugi des de les organitzacions i assemblees dels pobles i barris als plens dels ajuntaments.
Es tracta de més drets i més democràcia, de més igualtat i justícia social, d'acolliment, de més responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres envers els altres i el nostre medi ambient.
Aquesta és la proposta de Klein. Es pot derrotar a Trump, però hem d'anar més lluny. Es pot derrotar el 155, però hem d'anar més lluny. Es pot fer, però ens necessitem tots. És una gran proposta. Passem a l'acció.
Si teniu temps i ganes, us proposo uns quants vídeos per conèixer el missatge de Naomi Klein.
Això ho canvia tot. La conferència al CCCB
La doctrina del xoc. El documental.
"Naomi Klein i Ada Colau a les Cotxeres de Sants. Fer front a les polítiques de la confusió i la por : la justícia social com a repte global"
divendres, 2 de febrer del 2018
"Buscant les claus del procés independentista català" per Miguel G. Gómez
Estem en un moment convuls i calen anàlisis i reflexions. Ens cal comprendre que està passant, el què i el com. També ens cal, atenent a l'anàlisi fet, prendre decisions sobre com actuar i quines accions emprendre.
Dels anàlisis que he llegit m'ha cridat molt l'atenció aquest que hi ha publicat a la revista Catalunya del mes de gener.
La revista Catalunya és l'orgue de comunicació del sindicat CGT Catalunya. Aquest mes gairebé la meitat de la revista va dedicada a l'anàlisi i opinions sobre la situació a Catalunya. La CGT és un sindicat anarcosindicalista i, per tant, les opinions i anàlisis vessats tenen aquest biaix ideològic. Tanmateix, al meu parer, l'extens anàlisi "Buscant les claus del procés independentista català", per Miguel G. Gómez, militant d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya és molt lúcid i , tot i que no el comparteixo plenament, diu moltes coses pel seu nom i crec que val la pena que siguin escoltades. Està clar que fer l'anàlisi des de l'òptica llibertària li permet una certa mirada "des de fora" que resulta més difícil de fer des de les organitzacions i partits independentistes.
Us recomano que llegiu l'article a l'enllaç PDF de més amunt (i, de pas, que llegiu la resta de la revista). Però, pel seu interès, el reprodueixo aquí :
«1.- L’1 d’Octubre va ser una insurrecció potencial que es va evitar per poc.
No hauríem de cansar-nos de repetir que el Referèndum d’autodeterminació de Catalunya del passat 1 d’Octubre només va ser possible gràcies a la consciència popular, al poble, que es va autoorganitzar extraordinàriament perquè tingués lloc. Des de les institucions havien fet bastant poc perquè es pogués celebrar, i en alguns casos s’esperava secretament que l’Estat ho impedís per seguir indefinidament amb el «processisme».
No obstant això, els errors del Govern de Rajoy durant les setmanes prèvies al Referèndum van generar una ira generalitzada a Catalunya. Van provocar un «Ja n’hi ha prou!». El poble va acceptar la convocatòria del Referèndum, la va fer seva per expressar un gran «No» al Govern espanyol i un gran «Sí» a la llibertat i la democràcia (les idees-força del nou sobiranisme català). Era una gran victòria discursiva, ja que col·locava amb el bàndol independentista aquella gent que només volia votar.
Però per exercir el dret a vot el poble va haver d’autoorganitzarse. Es van generar dotzenes de comitès de base per tot el territori, els ja famosos Comitès de Defensa del Referèndum (CDR). Aquests es van formar per defensar els col·legis electorals i que es pogués votar. En molts altres casos, a barris i pobles, ni tan sols es van crear aquests comitès si no que espontàniament la gent es va organitzar per si mateixa a peu de col·legi. El Govern de la Generalitat va aconseguir que els censos, les urnes i les paperetes arribessin a la seva destinació a causa d’una hàbil jugada de l’ANC i del Govern (i de tota la gent que va col·laborar-hi pel seu compte).
A partir de llavors ja no hi havia votants del «Sí» o del «No» sinó votants (a seques) i gent que es quedava a casa. Resultava curiós veure a gent votar amb la bandera d’Espanya al coll sent aplaudida per tota la cua. Després alguna gent que havia votat «No», en veure el que havia passat asseguraria que si tornés a votar ho faria pel «Sí». Això exemplifica com són els Referèndums de volàtils i perquè els últims que se n’han fet arreu del món han fet llufa. Els pobles estan farts dels seus governs i de les seves polítiques antipopulars. Aquesta és l’única fórmula que es concep avui dia per expressar-se legítima-
ment. I a Catalunya ni això: Votar estava prohibit.
El Govern espanyol, que havia enviat 10.000 policies emmagatzemats en creuers (els infames “piolins”), va fer el que se li pressuposava: reprimir. Centenars de col·legis electorals van ser assetjats i assaltats per forces policials militaritzades. Van provocar més de mil persones ferides, una d’elles va perdre un ull, i una altra va tenir un infart que va causar un coma. Amb tot, prop del migdia es va emetre l’ordre d’interrompre els atacs i permetre votar.
Un altre moment històric que emmarca el moment: veure els Mossos d’Esquadra dividits i dubtant si obeir o no les ordres de l’Estat. En molts llocs van fer complir la llei i de fet van tancar més col·legis electorals que la Policia Nacional i la Guàrdia
Civil juntes. Però en molts altres llocs van mirar cap a un altre costat i van deixar votar. No només això, sinó que també van manifestar el seu suport a la gent (així ho afirmaven en converses privades). Sigui com sigui tenien ordres contradictòries: tancar col·legis i fer la vista grossa. Desprès segons les circumstàncies (si no hi havia prou gent defensant un col·legi el tancaven, com així van fer en molts casos de matinada) i segons els posicionaments personals dels caps. És a dir que l’Estat no podia exercir el monopoli de la violència al 100%. Hi havia una força policial que no era plenament «lleial».
En aquest cas hi ha diverses versions que expliquen aquesta ordre de dalt d’aturar la violència policial contra els votants. Una d’elles diu que l’ordre va venir d’Europa. De fet la Guàrdia Civil va disparar pilotes de goma davant d’observadors internacionals i algun fins i tot va ser empès i agredit. Una altra versió diu que el Gobierno de España va adonarse que la repressió bruta era pura munició per als independentistes que sens dubte la utilitzarien políticament. La sensatesa indicava que no tenia sentit reprimir una votació que seria invalidada per la teva pròpia propaganda.
Però hi ha una altra versió que comparteixo. La població estava tan decidida a resistir que entrava dins del probable que corregués la sang. Dit d’una altra forma, que hi hagués morts. Avui dia corroboren aquesta versió les declaracions de membres del Govern de la Generalitat que diuen que tenien informació en aquest sentit. No sabem si això és cert o no. Probablement sí que ho sabien. El que sabem és que els qui vam estar a peu d’urna no ens n’anàvem a anar a casa. Estàvem escoltant la ràdio. Miraven les xarxes socials. Sabíem que hi havia càrregues i persones ferides. Que s’atacava el poble del costat. Que potser nosaltres érem el següent col·legi en ser atacat... I ningú marxava enlloc. Ans al contrari, seguia arribant gent. En cada col·legi centenars de persones, milers en alguns. Els col·legis amb menor cens tancaven per anar-se a fer pinya amb els més grans. En alguns casos els tractors barraven el pas, en altres hi havia barricades tallant carrers. Els aplaudiments als bombers animaven a tothom, i a canvi saludaven amb el puny en alt o amb la sirena. La imatge era poderosa.
La pregunta que em faig és: què hagués ocorregut en cas d’haver-hi morts? D’haver continuat amb la seva actuació salvatge, la policia espanyola els hauria provocat sens dubte, no (En qualsevol cas hi havia una clara falta de lideratge que hauria desanimat qualsevol resposta més enllà d’una resposta immediata.)
Resposta: d’haver-hi morts hauria esclatat una insurrecció. A partir d’aquí s’entén tot la resta.
2.- L’Estat venjatiu
L’Estat espanyol va prendre mesures immediatament. Feia temps que en prenia, però actuava sense articulació. El Gobierno d’en Rajoy d’una banda, la fiscalia per un altre, la judicatura per l’altre, el clavegueram per darrere... A partir de llavors va haver-hi una unanimitat sorprenent. El Rei es va posicionar amb el Govern. L’oposició socialista i podemita va fer bloc amb el PP. I Ciutadans no cal esmentar-ho...
En aquells moments es rumiava una resposta contundent per part de l’Estat a tots els seus nivells. Se sap que hi havia unitats de l’exèrcit preparades. No amb el fusell a la mà, si no de guàrdia per si se’ls cridava. 10.000 policies no havien pogut contenir un poble determinat, apoderat i organitzat dividit en
mil focus petits. No ho oblidem mai.
L’Estat esperava la proclamació de la República amb cautela. No se’n refiaven. Malgrat la força popular, les accions de la Generalitat van decantar la balança amb aquella no-proclamació del dia 10. Uns dies després el Govern i l’Estat van poder respirar alleujats i van passar a l’ofensiva. Es produeix la intervenció de l’Autonomia, s’anima a la sortida d’empreses fora de Catalunya, l’aplicació del famós article 155 i es detenen als líders de l’independentisme popular.
Després, el Govern de la Generalitat s’exilia a Bèlgica. D’aquesta manera s’internacionalitza el conflicte català, ja que la Unió Europea (i l’OTAN, tot cal dir-ho) s’havien posat de part de l’estat espanyol. Bona jugada. Però uns dies més tard uns tornarien obedientment per rebre el seu càstig quedant-se d’altres en rebel·lia.
La convocatòria d’eleccions el 21 de Desembre i la seva acceptació per part dels partits sobiranistes indica aquesta victòria de l’Estat. Es tracta d’una tornada a l’autonomisme. El relat és «recuperem les institucions», «recuperem el nostre govern», «recuperem la democràcia»... Clar i català: processisme.
La dreta espanyola mediàtica i paragovernamental (o sigui, aquella dreta sociològicament d’ultradreta que envolta el Partit Popular) entén que l’Estat ha guanyat la partida i exigeix la venjança en forma d’il·legalització de partits independetistes, l’empresonament d’Anna Gabriel, de retallades de llibertats, d’encausar mestres d’escola per suposadament incitar a l’odi contra la policia, de canviar la Constitució... a pitjor.
I a més a més està tenint un procés paral·lel d’atac a altres territoris (a Euskadi, a Castella-la Manxa, a Madrid...) a fi de destruir els seus enemics més acèrrims: Podemos i el nacionalisme basc. Ara Rajoy diu que de reforma federal d’Espanya –com volia en Pedro Sánchez– res de res; si de cas, recentralització. Segurament l’atac baixarà de nivell ara que controlen Catalunya un altre cop, però vae victis.
Això sí, com a mínim ara té 2 milions de persones desafectes a Catalunya.
3.- El retorn del processisme
Com s’ha indicat anteriorment els partits PDCAT i ERC van acceptar les eleccions del 21-D i les van presentar com una oportunitat per recuperar el poder que els havia usurpat l’Estat (i que no havien fet res per mantenir o fer valdre). Ara ERC està passant comptes amb el PDCAT. Suposem que s’han empassat massa gripaus dins el govern d’unitat que era Junts pel Sí. Però el President Puigdemont, que a l’estiu va dir que després d’aquesta història ho deixava, torna a la càrrega i lidera la seva coalició juntament amb independents del sobiranisme civil.
Sigui com sigui el resultat, es pot observar com tots dos partits li han estat llençant flors als Comuns. Els veuen com una necessitat per recuperar la democràcia. No és el mateix tenir majoria amb un 50% que un 70-80% dels vots. Però pactar amb els Comuns significa una cosa: la renúncia a la República. Fins i tot un pacte ERC-Comuns-CUP significa una renúncia a la República.
Diguem-ho clar: a les jornades de l’1-O, 3-O o 8-N tothom va ser desbordat. La proclamació de la República el 27-O va ser una decepció col·lectiva perquè el poble no va ser interpel·lat en cap moment. A l’inrevés, des de les institucions i des de les entitats sobiranistes (ANC i Òmnium) es va cridar a la desmobilització. Ningú va defensar el territori. Ningú va prendre la iniciativa ni tan sols d’intentar-ho. És clar que un poble desarmat no té res a fer amb l’exèrcit i la policia. Per tant, a la pràctica s’estava evitant un enfrontament en el qual possible-
ment el poble hauria sortit malmès...
Ara bé, qui és el Govern per dir-nos quines guerres cal lluitar? No estàvem fartes de cantar al carrer que «No tenim por»? «Por» de què? Celebrant la República la gent bromejava amb què vindrien els tancs. Encara que es veia com a llunyà, entrava dins dels càlculs de totes les ments. Una altra vegada s’estava evitant la possibilitat d’un nou enfrontament, d’un nou desbordament.
Per això no es va proclamar la República el dia 10 d’Octubre. Al contrari, es va suspendre la proclamació en un gir retòric indigerible. No van ni consultar a la CUP i en canvi van parlar amb els Comuns. Les dimissions de consellers i diputats del sector de PDCAT els dies previs a la proclamació del 27-O o les declaracions (falses sembla ser, però significatives) de Forcadell dient que «la DUI no anava de debò», mostren el dilema del Govern. La Guàrdia Civil diu ara que hi havia una bateria de 40 decrets preparada per engegar la llei de transitorietat jurídica. Perquè no es va implementar? Per la violència «desproporcionada» de l’Estat? Que fàcil és desmuntar-ho tot llavors! N’hi havia prou amb fer el cafre per que se n’ensorrés tot.
Volien la independència (assumirem que sí que la volien, que a hores d’ara fins i tot es dubte d’això) però sense que les coses abandonessin la via pacífica i legal. Volien que Catalunya entrés a la Unió Europea sense trencar un plat (seria un precedent inassumible per la UE donant peu a un seguit de conflictes territorials). Com un joc. I que Espanya ho acceptés. Que ens defensés no se sap qui, però que no fos el poble qui hagués de treure-li les castanyes del foc al Govern (és a dir, desbordament). Per tant no es va fer res. El territori va seguir sota control de l’Estat. Ni tan sols es va retirar la bandera espanyola dels edificis oficials! Ni tampoc es va publicar la declaració en el DOGC.
Aquí apareix un relat que juga en contra de la independència. Relat molt arrelat en l’independentisme popular. És el que un company anomena l’«independentisme màgic».
4.- L’independentisme popular
Així que d’un dia per l’altre d’estar fent front a l’estat espanyol i la seva brutalitat habitual... ens vam veure defensant «el nostre Govern» i «les nostres institucions». Se li va donar la volta al discurs com a un mitjó. A més es va difondre espectacularment per les xarxes socials i la missatgeria de mòbil que «els catalans som gent de pau», i que rebutgem la violència sempre segons sembla. Si no potser no som catalans.
Es va començar a corejar cada acció del Govern de la Generalitat amb Puigdemont al capdavant com una «jugada mestra». Ara a més som un poble super-hàbil dirigit per un geni de l’estratègia que li faria ombra a Putin si ho volgués. Tot el que feia el Govern era per aconseguir suport internacional. El reconeixement estava (està) molt a tocar dels dits.
Quan els Jordis van ser detinguts, de sobte, Catalunya tenia presos polítics. Inacceptable. Com és això possible? Al carrer! Però aquí ja teníem a la Marina i la Lola sense que ningú se'n recordés d’elles, o els centenars de casos repressius on la mateixa Generalitat és acusació particular. En fi.
Més tard els consellers es van lliurar de manera obedient, pacíficament i democràtica, i la justícia espanyola els va enviar a la presó. Tothom es va portar les mans al cap. Inaudit. Anaven de bona voluntat i l’Estat els engarjola. Això no passa en una democràcia.
Ah, no? Segur? Si una regió de França hagués proclamat la independència de forma unilateral li haurien enviat a l’exèrcit. I Gran Bretanya...? Se’ns presenta l’exemple d’Escòcia on el govern Britànic sabia que anava a sortir el «No», i per poc s’equivoca. Però se’ns oblida l’exemple d’Irlanda del Nord, encara ocupada per l’exèrcit de la seva Majestat.
Un altre símptoma. El feixisme el tenim al carrer. La resposta: «fem-los el buit, es quedaran sols», «el dia que surtin ens fiquem a casa perquè no els vegi ningú». No es plantegen entrar en conflicte. I quan la cosa és més tèrbola, com la infame «Operació Catalunya» de les clavegueres del Ministeri de l’Interior, la resposta torna a ser «marxem com més aviat millor d’aquest país». «No tenim res a fer aquí». Sabem que ignorar un problema no significa arreglar-ho, però en l’imaginari màgic se solen obviar alguns problemes... com ara que Espanya lluita per la seva supervivència i que farà tot el possible per sobreviure. O que mitja Europa té conflictes amb els pobles sense estat i que no està disposada a deixar caure Espanya perquè darrere anirà un altre estat.
Resumint, l’independentisme popular es basa en un discurs que apel·la als sentiments, que exalta els valors positius presents en la societat, però nega la resistència activa. Les coses es resoldran per si soles. No només això, sinó que tampoc apel·la als altres pobles d’Espanya. Totes les mirades són cap al parlament de Finlàndia, a Bèlgica, etc. esperant un miracle: Que ens reconeguin com a República quan no som capaces d’imposar-la. Valdria més tenir a Rússia d’aliada.
És necessari desactivar aquest independentisme màgic, irracional, per poder avançar. És clar que té les seves coses bones. Té una capacitat de mobilització espectacular. Té una organització envejable. Una coreografia digna d’uns Jocs Olímpics. Una capacitat perquè arribin els seus missatges i consignes fins a l’últim racó de Catalunya. Tenen al poble pendent de cada whatsapp. Surten iniciatives precioses de tot arreu. La gent vol contribuir a la seva manera. I no obstant això, se la tracta com a menor d’edat. No se la diuen les coses tal com són i se li nega la seva maduresa política.
És un reflex de l’estatus de les societats occidentals. Anys de despolitització i de negació de la lluita de classes han creat societats còmodes d’ideologia de classe mitjana més pendents dels miracles que de la seva pròpia acció positiva. El món seria preciós si funcionés una manifestació a Brussel·les. Són miracles allunyats de la materialització de la política, de les coses tangibles. Gabriel García Márquez estaria content.
5.- L’independentisme revolucionari
En aquest repàs no podem passar per alt el paper de l’Esquerra Independentista i de la CUP. El seu gran valor ha estat arrossegar cap al Referèndum al Govern de la Generalitat i acabar (momentàniament) amb el processisme. El veto a Artur Mas s’ha demostrat un encert total, ja que Puigdemont sí que ha estat per fer la feina. Amb tot, la Generalitat que prometia crear «estructures d’estat» no les ha fet (o les ha fet però no les ha engegat) enganyant tant al seu electorat com a la CUP, que no va ser capaç de veure-ho, de fiscalitzar-ho. S’ha fet un Referèndum gràcies a la pressió que va fer la CUP a força de gairebé autodestruir-se acceptant els pressupostos neoliberals d’aquest any. És a dir, que com a grup parlamentari CUP-Crida Constituent han portat endavant el seu programa i han propiciat aquesta situació excepcional. És dubtós que sense aquesta pressió Oriol Junqueras i companyia haguessin aconseguit res semblant.
Un altre punt molt positiu ha estat impulsar el moviment de base que són els CDRs. En alguns llocs van ser les assemblees de la CUP i de l’Esquerra Independentista que pretenien ampliar la seva base. Més tard el testimoni va ser recollit a nivell popular i els CDR van ser desbordats totalment. Ara són de tots i de ningú. A cada poble o barri predomina una o una altra tendència i és difícil arribar a algun acord comú amb cara i ulls donada la disparitat de criteris i expectatives. A alguns pobles els participants són membres dels partits i les entitats sobiranistes, a d’altres provenen dels moviments socials, a molts una barreja dels dos móns que no s’havien trobat en una dècada.
El que s’ha trobat a faltar són consignes clares. En tot moment la CUP va estar capficada en les qüestions de palau i mai es va comportar com un partit revolucionari. Des d’agost, quan ja es coneixia la convocatòria, van anar passant les setmanes i no hi havia res convocat. Es partia d’un complex d’inferioritat pel que fa al bloc ANC-Òmnium Cultural que impedia qualsevol progrés. Segurament tampoc no creien que hi hauria un Referèndum l’1-O. O potser s’esperaven un altre 9-N?
Però més endavant tampoc hi ha hagut un programa i ningú ho ha posat sobre la taula. Aquest rol era per la CUP i ho van deixar en mans de les microorganitzacions de l’esquerra anticapitalista (comunistes, llibertàries, autònomes, anarcosindicalistes) que no aconseguim estar a l’altura. Ni l’independentisme partidista, ni l’independentisme popular, ni l’independentisme revolucionari han convocat Juntes Republicanes per disputar el control del territori. Ni el Govern a l’exili ha fet cap manifest en el sentit d’establir i exercir un doble poder. L’Estat del 155 queda com a únic sobirà de Catalunya.
Passaven les setmanes i els CDR seguien sense programa. Tots miraven al 21-D com si fos la data del judici final. Per tant quedaven novament supeditats a la convocatòria d’uns altres. La dreta espanyola reconeix els seus enemics i ara passa a l’ofensiva contra la CUP i els CDR. Viurem moments difícils. Els llops han olorat la sang i no hi ha resposta.
6.- El potencial dels CDR i les vagues
El sindicalisme alternatiu té pànic de convocar una vaga i que no hi vagi ningú. Li passa a tots els sindicats. Però als sindicats petits amb raó de més. Un sol error i quedes desacreditat. Per això la convocatòria del 3-O va ser problemàtica. A priori no es veia clara.
Això va canviar quan va arribar l’1-O. Llavors la va convocar TV3, la va convocar el Govern de la Generalitat, la va convocar el Barça. Però cridaven a una «aturada de país» intentant capitalitzar la protesta social. Era obvi que calia donar una resposta contundent a la repressió de l’1-O. La vaga ja estava convocada i la van aprofitar. L’ANC i companyia van intentar blanquejar a unes CCOO i UGT que havien quedat fora de joc per la seva ineficàcia política.
La vaga també va desbordar les expectatives del sobiranisme. La gent tenia ganes d’una protesta «de debò» i va haver-hi una allau de piquets. A la tarda una nova manifestació-monstre. Tot el que va tenir lloc aquell dia va desbordar tant als convo-
cants d’una «aturada cívica» –ja que va ser una vaga general– i també va desbordar als convocants de la vaga –ja que també va ser una aturada en clau de país. Sense els dos conceptes no s’entén la situació.
De la composició social dels sindicats s’entén que una part d’ells no estigués a favor d’una vaga. S’entenia com que seria aprofitada pel moviment independentista i que seria ballar al ritme que marca el Govern de la Generalitat. En alguns llocs els sindicalistes no volien saber res de la vaga per estar aquest moviment liderat per la classe mitjana, que hi conté empresaris.
Però calificar l’independentisme com a un moviment de burgesos és una acusació que et fa arquejar una cella. Tres milions de persones són burgeses? És una mala interpretació del concepte de «classes populars». Es tracta d’una barreja entre classe mitjana, classe obrera, camp, funcionariat, autònoms, professionals liberals i alguns empresaris. Molt pocs dels últims realment recolzen la independència, ja que el gran capital català és pro-Espanya i el capitalisme mitjà gairebé que també.
Tot i aquests motius els sindicats s’ho pensaran dues vegades abans de tornar a convocar una altra doncs els tensiona massa internament. També podem veure quant nociu que és per la causa independentista dependre per al seu avenç del Govern de la Generalitat o d’entitats sobiranistes que són percebudes «pels de a baix» com a burgeses. Si el sobiranisme vol créixer haurà de fer-ho cap a l’esquerra, i això implica per necessitat comptar amb els sectors més colpejats pel capitalisme.
Quant a la vaga del 8 de Novembre, veiem com hauria d’haver estat la reacció a la proclamació de la República. Exactament aquesta. I durant diversos dies. Cal destacar que les vagues no van ser atacades per la policia. D’haver-ho fet és segur que s’hauria produït un problema d’ordre públic de primera magnitud. Com aquelles vagues de principis del segle XX que eren batalles de classes. També resulta destacable la intervenció dels pagesos. El món rural ha pres partit en aquest conflicte de forma activa malgrat el boicot d’alguna de les seves organitzacions.
Les qui hem viscut algunes vagues generals podem alegrar-nos per la revitalització d’aquest instrument de lluita i la seva adopció per la política. Les vagues són política. Punt. Benvinguda sigui l’obvietat. Per això les vagues polítiques estan prohibides. I per això les vagues «d’abans» esdevenien revolucionàries. Bloquejaven l’economia i el flux de mercaderies. I pretenien tombar el govern, duraven fins que queien o bé fins que els concedien suficients guanys.
El 8-N va ser la vaga dels piquets. I es va fer sense sindicats. L’instrument van ser els CDR, igual que en la majoria de pobles petits el 3-O. Els CDR són la sensació del moment entre l’esquerra «de carrer» o «d’intenció revolucionària» (em nego a dir extrema esquerra i molt menys esquerra radical). Hi ha alguns articles que els arriben a comparar amb els soviets russos, ara que estem de centenari.
No obstant això hi ha una gran diferència. Els soviets van tenir una vocació de poder. Volien controlar el territori. Prenien el poder a micro-escala anul·lant el poder estatal. Després va venir Lenin, que va saber llegir el moment, i va dir que els soviets havien de prendre totes les atribucions de l’estat, fins que un cop forts i armats el fessin inútil. Això era la jugada del doble poder.
En canvi els CDR no serveixen per exercir el poder (avui). Serveixen per mobilitzar-se i per mobilitzar. Ara estan en plena tasca d’educació popular, molt necessària, de bolcar el capital cultural de l’activisme dels moviments socials en el nou perfil militant recentment mobilitzada. Un altre ensenyament de Lenin fou que no es pot pretendre estar permanentment com a embrió de poder alternatiu perquè et podreixes. O sigui, que o els CDR es converteixen en un moviment popular en si mateix, o es buidaran per si sols perquè la majoria de la gent els deixarà de veure necessaris. Els CDR necessiten un programa propi. I és responsabilitat de les organitzacions (que s’autoreconeguin com a) revolucionàries proporcionar-lo.
Una oportunitat per a això podia venir el dia 2 de Desembre amb una trobada en clau de Procés Constituent des de l’esquerra. Ja veurem. També és necessari que els CDR acceptin el que vagi sortint d’aquests llocs i no sempre serà tan fàcil.
Finalment tampoc cal capficar-se amb què el programa assumible pels CDR serà socialista o no serà. Malauradament, no és el socialisme el que anhela la nostra societat sinó una democràcia amb justícia social. Això és molt menys del que esperen molts activistes... però és el que hi ha. Els CDR actuals mai acceptarien un programa que percebessin com d’ultraesquerra (socialista avançat). Em sorprendria moltíssim que ho fessin. Pas a pas. Sabem que l’única sortida del laberint català és el socialisme en llibertat. Però encara una majoria social és partidària del liberalisme, seguida de la partidària de la socialdemocràcia. Les portes tancades per l’Estat i la UE canviaran les correlacions.
7.- L’equidistància desmobilitzadora
De tot aquest Procés d’aquests mesos, l’espai polític dels Comuns queda com el menys clar. D’esquerres però en el bàndol de l’Estat. Han tingut la clau de la victòria a la mà i no l’han utilitzat: l’Ajuntament de Barcelona. A grans trets s’han posat del costat del Gobierno per inacció. Estan en una postura incòmoda perquè tots dos bàndols els veuen com de l’enemic. No obstant això, què era el que deien de desobeir?
Un partit que va arribar al govern municipal apel·lant a la desobediència, al poder de la gent, al moment que li passa per la porta una rebel·lió popular, se la tanca. Això és ser un «partit d’ordre». Perquè l’ordre és que no passi res i que tot segueixi igual per als grans negocis. No poden plantar cara als desnonaments i han de convocar a l’activisme per Twitter. No poden revertir la invasió de Barcelona per veritables hordes de creueristes armats amb càmeres de fotos a la caça del nadiu barceloní en perill d’extinció. No poden paralitzar la venda d’edificis als fons voltor, que es converteixen en els nous latifundistes del nostre temps. No poden netejar la Guàrdia Urbana d’ultradretanes i d’antisocials, que s’han convertit en un poder fàctic intocable (curiosament igual que a Madrid).
La nova política apareix com a incapaç de generar grans canvis en les relacions socials urbanes. I ara es revesteix de respectabilitat a causa de l’equidistància, que els fa presentar-se com si tinguessin «seny». Però no és «seny», és oportunisme. Esperen que el poder els caigui a les mans. Ara ERC els va darrere, i el PSC...
Per aquest motiu el gest d’Albano Dante o Àngels Martínez és per treure’s el barret per la dignitat que implica. Enmig del conflicte es van jugar el seu futur polític. Van demostrar que els diputats no tenen per què ser robots sense ànima que vo-ten el que diguin els seus partits, com sempre. I es van intentar rebel·lar fútilment contra la maquinària. Van perdre.
Aquí la CUP no ha estat hàbil i no sé ben bé el motiu (diuen que per falta de temps – de reflexos diria jo), va renunciar a establir un pacte amb aquest sector i amb el Procés Constituent d’una Teresa Forcades, que de fet ha estat desapareguda en els últims temps. Aquest error polític evitarà que puguin atreure nous votants cap a les seves files procedents dels Comuns.
Un altre aspecte d’aquesta esquerra ha estat el PSC. En aquest cas l’adjectiu «esquerra» li queda massa gran. Ara com ara juga el paper de nova dreta mentre la seva militància més d’esquerres abandona el partit, potser amb rumb als Comuns o per crear alguna cosa nova. Un altre tant ocorre amb CCOO i UGT. Es posicionen amb l’estat espanyol, tret que com tenen molta afiliació són una presa anhelada per l’independentisme.
Però què dir de la manca de projecte territorial de l’esquerra espanyola? A aquestes alçades de la pel·lícula ens trobem amb que l’esquerra no aposta per la República. Ni tan sols per la República espanyola. Han tingut la República federal a l’abast de la mà. D’haver-ho proposat en la primera setmana del mes d’Octubre la Monarquia hauria caigut. Sap l’esquerra espanyola les implicacions d’això? Probablement sí i per això no vol despertar al poble, als pobles. Millor que segueixin consumint propaganda, no? Han creat un nou Pacte de la Moncloa i sem-bla que ho pagaran ben car a les eleccions.
La desgràcia del nostre temps és que l’esquerra que ho ha vist clar (organitzacions d’alliberament nacional, organitzacions llibertàries i comunistes) és tan residual que no és tinguda en consideració a nivell polític
8.- El Despertar de la Força. L’Espanya ultra
La moguda catalana ha aconseguit despertar el monstre adormit que feia temps que evitàvem: la ultradreta patriòtica (espanyola). És la que a mig Europa ja és al parlament, però aquí no. Bé, tenim al Partit Popular, però com està molt preocupat
emportant-se calés als paradisos fiscals potser no semblen
tant fatxes.
Però en aquests mesos hem pogut constatar que la judicatura està presa per les idees de la dreta extrema. La Constitució s’esgrimeix per reprimir al poble, no per garantir drets. La Fiscalia actua d’ofici com una arma del Govern. Els tribunals també. La policia caçant una llista cada cop més àmplia de subversius. L’exèrcit a la rereguarda. És com una gran mà, sent cada element un dit, que es tanca sobre les llibertats civils.
Animats per la situació els grups i partits d’extrema dreta han sortit de l’armari. Convoquen manifestacions, fan piquets, ataquen llibreries, escoles i mitjans de comunicació, colonitzen la policia... Sí, la policia. Un altre dels aspectes d’aquesta temporada ha estat assabentar-nos que la Guàrdia Urbana de mig Catalunya té simpatitzants de la ultradreta. Potser no són militants, però se sap que alguns ho van ser als anys 80. Era una forma de treure’ls del carrer. Avui dia els famosos “piolins” han hagut d’estar avorridíssims en els vaixells. No tinc cap mena de dubte que hauran fet un llarg curs de formació en els valors patris i que ara hi haurà bastants partidaris de la «línia dura». Per a això van venir a Catalunya al crit de «a por ellos».
I si el Partit Popular, la judicatura o les forces policials comencen a tenir biaixos de dreta extrema o directament d’extrema dreta no hem de culpar a Catalunya. Haurien sorgit igual de produir-se una onada de vagues. O de guanyar les eleccions Podemos (ja veiem l’atac continu contra l’Ajuntament de Madrid). És la vella Espanya que es nega a morir.
Per molts casos de corrupció que tingui el Partit Popular podem estar segurs que seguiran rebent aquests 7, 8 o 10 milions de vots. No els voten perquè la gent accepti que la robin. Es vota una idea d’Espanya. El robatori és conjuntural. Un mal menor. Era la idea que tenien molts paisans d’allò que era l’èxit. L’èxit és fer-te ric com sigui. Això era l’educació «no adoctrinadora». Mentrestant es persegueix professors catalans per «delicte d’odi» per dir el que pensen, es tanquen tuitaires o es prohibeix dir que hi han presos polítics. Orwellià
com a mínim. #HolaDictadura
Si a Madrid, València o Saragossa el feixisme o l’extrema dreta al carrer és més o menys conegut, a Barcelona encara és una cosa nova. La resposta unionista a la independència ha estat tornar al carrer i ho ha fet barrejada amb la ultradreta. Un altre dels arguments unionistes cau en aquesta falsedat: que l’espanyolisme és de classe obrera. Potser ho és l’«equidistantisme», però l’unionisme més militant convoca les seves manifestacions des de Sarrià. Per alguna cosa serà. Després hi ha uns 500 manifestants que estan de «tour» per tots els pobles de Catalunya fent manis unionistes.
Un aspecte col·lateral: la resposta antifeixista no és massiva com seria d’esperar, donat el boicot a mobilitzar-se i enfrontar-los des de l’independentisme popular i majoritari, que fins i tot veu malament que s’insulti als fatxes. Aquest pacifisme i bonisme que ens impedeix ser eficaços i resolutius, es justifica per la por al fet que l’estat espanyol utilitzi qualsevol imatge de violència a Catalunya per dir que aquí regna el caos. Pot tenir el seu punt de raó, però el feixisme o es combat o es normalitza. I un feixisme normalitzat al carrer és un perill inacceptable.
És evident que el feixisme és una eina més. L’atac a Blanquerna no és pas una excepció. No és casual que es deslliurin d’anar a presó nazis enganxats amb armes de guerra o amb evidents negocis de drogues mentre engarjolen rapers, perio-distes, vaguistes, anarquistes o els nois d’Altsasu. A Ucraïna gent d’aquest perfil neonazi tèrbol va ser l’organitzadora de les milícies progovernamentals, algunes de caire neonazi. Per cert, una d’aquelles milícies, l’infame batalló Azov, s’ha ofert per intervenir a Catalunya contra el separatisme. S’imaginen una milícia conformada per ultres de futbol neonazis, ultranacionalistes o feixistes? Sí, el batalló Azov. Això clarifica com entenen el conflicte català els feixistes europeus a nivell geoestratègic. El veuen com una lluita progressista que han de combatre.
L’independentisme ha de deixar d’intentar tenir raó. Mai convencerem a la dreta i els seus partidaris. L’esquerra i l’independentisme han de preparar-se per derrotar-los per tots els mitjans. Una República podria ser una eina. Una independència també. Però Espanya necessita una ruptura ja.
9.- La proposta
No hi ha dubte que el 21-D acaba alguna cosa. No és la fi de la partida però el que vingui a partir del 22-D ja serà diferent. Ja estarem a una altra cosa. Segons totes les evidències Espanya és un país enmig d’una greu crisi, atès que l’Estat s’ha fos ja la guardiola de les pensions, o que el BCE ha decidit no comprar-nos més deute. Per pagar les pensions estan parlant de vendre tots els hospitals! Arribarà un altre cicle de mobilitzacions socials? Fins a on seran capaços d’arribar?
Ens deien els representants de la «nova política» que les mobilitzacions al carrer demostraven tenir un «sostre de vidre» que impedien realitzar canvis profunds a partir de la pressió. Ja hem vist que estar en les institucions tampoc en garanteix res, perquè també té el seu sostre de vidre, atès que l’«estat profund» i les «circumstàncies» t’impediran realitzar els teus projectes. Això si no et vens a l’enemic.
En aquests moments tot canvi profund passa per tornar al carrer. Però no podem fer-ho de la mateixa forma que després del 15M perquè ja hem vist els seus límits. L’atomització de les manifestacions, per molt massives que fossin en alguns casos, va impedir fer quallar un projecte col·lectiu de masses, una alternativa de país. Les Marxes de la Dignitat ho van intentar bastant bé i van formar un programa de punts prou seriós. Però no va tenir continuïtat. Necessitàvem anys sota el mateix format intentant assolir una extensió territorial màxima. Entre les pugnes de lideratge entre organitzacions de l’esquerra i que Podem va voler canalitzar aquestes peticions cap a la legalitat... es va acabar tot.
El que estem defensant és tenir un moviment popular de masses, ampli i plural amb un programa propi i una agenda de mobilitzacions pròpia. Tan fàcil de dir i tan difícil de fer. El moviment ha de comptar amb grans sindicats, capaços de convocar vagues generals i que els treballadors les segueixin.Una altra de les tasques immediates és la de consolidar una sèrie de mitjans de comunicació d’esquerra afins als moviments que propaguin un altre tipus de relat diferent de l’hegemònic. És vital que siguin massius i plurals, on hi càpiguen diferents visions de la realitat en clau transformadora. Els nostres moviments no poden dependre d’aparèixer en TV3 o LaSexta. Apareixeran quan siguin significatius, però mentrestant han d’oferir un relat diferenciat i sistemàtic en uns mitjans concrets (incloent-hi la televisió) i massius.
En aquest mateix sentit, una altra cosa que podem aprendre d’aquest procés és que treure 1 milió de persones al carrer no serveix de res si no tens un relat convincent per la gent que s’ha quedat a casa. El Govern és capaç de donar-li la volta a la situació fent algunes declaracions a la televisió a les notícies del vespre. Treus 1 milió i la guàrdia urbana diu que són 200.000, els contraris en treuen 170.000 i diuen que han tret 1,5 milions. Què importa la veritat? Tenen els mitjans, poden inventar-se-la. Coses de la postveritat.
Si els CDR decideixen tenir un programa i convertir-se en un moviment autònom, han d’aspirar a respondre aquestes qüestions. Una de les claus és la convergència entre aquests comitès de base de caràcter independentista i republicà amb les idiosincràsies dels barris obrers i els sindicats de classe. Si el moviment independentista aspira a guanyar, haurà de fer-ho per la seva esquerra.
Aquí entrem en la qüestió de les legitimitats, del doble poder, el control territorial... però això (de moment) és una altra història.
Com veiem són tasques titàniques... Hi ha algú disposat?»
Dels anàlisis que he llegit m'ha cridat molt l'atenció aquest que hi ha publicat a la revista Catalunya del mes de gener.
La revista Catalunya és l'orgue de comunicació del sindicat CGT Catalunya. Aquest mes gairebé la meitat de la revista va dedicada a l'anàlisi i opinions sobre la situació a Catalunya. La CGT és un sindicat anarcosindicalista i, per tant, les opinions i anàlisis vessats tenen aquest biaix ideològic. Tanmateix, al meu parer, l'extens anàlisi "Buscant les claus del procés independentista català", per Miguel G. Gómez, militant d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya és molt lúcid i , tot i que no el comparteixo plenament, diu moltes coses pel seu nom i crec que val la pena que siguin escoltades. Està clar que fer l'anàlisi des de l'òptica llibertària li permet una certa mirada "des de fora" que resulta més difícil de fer des de les organitzacions i partits independentistes.
Us recomano que llegiu l'article a l'enllaç PDF de més amunt (i, de pas, que llegiu la resta de la revista). Però, pel seu interès, el reprodueixo aquí :
"Buscant les claus del procés independentista català"
Per Miguel G. Gómez, militant d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya.«1.- L’1 d’Octubre va ser una insurrecció potencial que es va evitar per poc.
No hauríem de cansar-nos de repetir que el Referèndum d’autodeterminació de Catalunya del passat 1 d’Octubre només va ser possible gràcies a la consciència popular, al poble, que es va autoorganitzar extraordinàriament perquè tingués lloc. Des de les institucions havien fet bastant poc perquè es pogués celebrar, i en alguns casos s’esperava secretament que l’Estat ho impedís per seguir indefinidament amb el «processisme».
No obstant això, els errors del Govern de Rajoy durant les setmanes prèvies al Referèndum van generar una ira generalitzada a Catalunya. Van provocar un «Ja n’hi ha prou!». El poble va acceptar la convocatòria del Referèndum, la va fer seva per expressar un gran «No» al Govern espanyol i un gran «Sí» a la llibertat i la democràcia (les idees-força del nou sobiranisme català). Era una gran victòria discursiva, ja que col·locava amb el bàndol independentista aquella gent que només volia votar.
Però per exercir el dret a vot el poble va haver d’autoorganitzarse. Es van generar dotzenes de comitès de base per tot el territori, els ja famosos Comitès de Defensa del Referèndum (CDR). Aquests es van formar per defensar els col·legis electorals i que es pogués votar. En molts altres casos, a barris i pobles, ni tan sols es van crear aquests comitès si no que espontàniament la gent es va organitzar per si mateixa a peu de col·legi. El Govern de la Generalitat va aconseguir que els censos, les urnes i les paperetes arribessin a la seva destinació a causa d’una hàbil jugada de l’ANC i del Govern (i de tota la gent que va col·laborar-hi pel seu compte).
A partir de llavors ja no hi havia votants del «Sí» o del «No» sinó votants (a seques) i gent que es quedava a casa. Resultava curiós veure a gent votar amb la bandera d’Espanya al coll sent aplaudida per tota la cua. Després alguna gent que havia votat «No», en veure el que havia passat asseguraria que si tornés a votar ho faria pel «Sí». Això exemplifica com són els Referèndums de volàtils i perquè els últims que se n’han fet arreu del món han fet llufa. Els pobles estan farts dels seus governs i de les seves polítiques antipopulars. Aquesta és l’única fórmula que es concep avui dia per expressar-se legítima-
ment. I a Catalunya ni això: Votar estava prohibit.
El Govern espanyol, que havia enviat 10.000 policies emmagatzemats en creuers (els infames “piolins”), va fer el que se li pressuposava: reprimir. Centenars de col·legis electorals van ser assetjats i assaltats per forces policials militaritzades. Van provocar més de mil persones ferides, una d’elles va perdre un ull, i una altra va tenir un infart que va causar un coma. Amb tot, prop del migdia es va emetre l’ordre d’interrompre els atacs i permetre votar.
Un altre moment històric que emmarca el moment: veure els Mossos d’Esquadra dividits i dubtant si obeir o no les ordres de l’Estat. En molts llocs van fer complir la llei i de fet van tancar més col·legis electorals que la Policia Nacional i la Guàrdia
Civil juntes. Però en molts altres llocs van mirar cap a un altre costat i van deixar votar. No només això, sinó que també van manifestar el seu suport a la gent (així ho afirmaven en converses privades). Sigui com sigui tenien ordres contradictòries: tancar col·legis i fer la vista grossa. Desprès segons les circumstàncies (si no hi havia prou gent defensant un col·legi el tancaven, com així van fer en molts casos de matinada) i segons els posicionaments personals dels caps. És a dir que l’Estat no podia exercir el monopoli de la violència al 100%. Hi havia una força policial que no era plenament «lleial».
En aquest cas hi ha diverses versions que expliquen aquesta ordre de dalt d’aturar la violència policial contra els votants. Una d’elles diu que l’ordre va venir d’Europa. De fet la Guàrdia Civil va disparar pilotes de goma davant d’observadors internacionals i algun fins i tot va ser empès i agredit. Una altra versió diu que el Gobierno de España va adonarse que la repressió bruta era pura munició per als independentistes que sens dubte la utilitzarien políticament. La sensatesa indicava que no tenia sentit reprimir una votació que seria invalidada per la teva pròpia propaganda.
Però hi ha una altra versió que comparteixo. La població estava tan decidida a resistir que entrava dins del probable que corregués la sang. Dit d’una altra forma, que hi hagués morts. Avui dia corroboren aquesta versió les declaracions de membres del Govern de la Generalitat que diuen que tenien informació en aquest sentit. No sabem si això és cert o no. Probablement sí que ho sabien. El que sabem és que els qui vam estar a peu d’urna no ens n’anàvem a anar a casa. Estàvem escoltant la ràdio. Miraven les xarxes socials. Sabíem que hi havia càrregues i persones ferides. Que s’atacava el poble del costat. Que potser nosaltres érem el següent col·legi en ser atacat... I ningú marxava enlloc. Ans al contrari, seguia arribant gent. En cada col·legi centenars de persones, milers en alguns. Els col·legis amb menor cens tancaven per anar-se a fer pinya amb els més grans. En alguns casos els tractors barraven el pas, en altres hi havia barricades tallant carrers. Els aplaudiments als bombers animaven a tothom, i a canvi saludaven amb el puny en alt o amb la sirena. La imatge era poderosa.
La pregunta que em faig és: què hagués ocorregut en cas d’haver-hi morts? D’haver continuat amb la seva actuació salvatge, la policia espanyola els hauria provocat sens dubte, no (En qualsevol cas hi havia una clara falta de lideratge que hauria desanimat qualsevol resposta més enllà d’una resposta immediata.)
Resposta: d’haver-hi morts hauria esclatat una insurrecció. A partir d’aquí s’entén tot la resta.
2.- L’Estat venjatiu
L’Estat espanyol va prendre mesures immediatament. Feia temps que en prenia, però actuava sense articulació. El Gobierno d’en Rajoy d’una banda, la fiscalia per un altre, la judicatura per l’altre, el clavegueram per darrere... A partir de llavors va haver-hi una unanimitat sorprenent. El Rei es va posicionar amb el Govern. L’oposició socialista i podemita va fer bloc amb el PP. I Ciutadans no cal esmentar-ho...
En aquells moments es rumiava una resposta contundent per part de l’Estat a tots els seus nivells. Se sap que hi havia unitats de l’exèrcit preparades. No amb el fusell a la mà, si no de guàrdia per si se’ls cridava. 10.000 policies no havien pogut contenir un poble determinat, apoderat i organitzat dividit en
mil focus petits. No ho oblidem mai.
L’Estat esperava la proclamació de la República amb cautela. No se’n refiaven. Malgrat la força popular, les accions de la Generalitat van decantar la balança amb aquella no-proclamació del dia 10. Uns dies després el Govern i l’Estat van poder respirar alleujats i van passar a l’ofensiva. Es produeix la intervenció de l’Autonomia, s’anima a la sortida d’empreses fora de Catalunya, l’aplicació del famós article 155 i es detenen als líders de l’independentisme popular.
Després, el Govern de la Generalitat s’exilia a Bèlgica. D’aquesta manera s’internacionalitza el conflicte català, ja que la Unió Europea (i l’OTAN, tot cal dir-ho) s’havien posat de part de l’estat espanyol. Bona jugada. Però uns dies més tard uns tornarien obedientment per rebre el seu càstig quedant-se d’altres en rebel·lia.
La convocatòria d’eleccions el 21 de Desembre i la seva acceptació per part dels partits sobiranistes indica aquesta victòria de l’Estat. Es tracta d’una tornada a l’autonomisme. El relat és «recuperem les institucions», «recuperem el nostre govern», «recuperem la democràcia»... Clar i català: processisme.
La dreta espanyola mediàtica i paragovernamental (o sigui, aquella dreta sociològicament d’ultradreta que envolta el Partit Popular) entén que l’Estat ha guanyat la partida i exigeix la venjança en forma d’il·legalització de partits independetistes, l’empresonament d’Anna Gabriel, de retallades de llibertats, d’encausar mestres d’escola per suposadament incitar a l’odi contra la policia, de canviar la Constitució... a pitjor.
I a més a més està tenint un procés paral·lel d’atac a altres territoris (a Euskadi, a Castella-la Manxa, a Madrid...) a fi de destruir els seus enemics més acèrrims: Podemos i el nacionalisme basc. Ara Rajoy diu que de reforma federal d’Espanya –com volia en Pedro Sánchez– res de res; si de cas, recentralització. Segurament l’atac baixarà de nivell ara que controlen Catalunya un altre cop, però vae victis.
Això sí, com a mínim ara té 2 milions de persones desafectes a Catalunya.
3.- El retorn del processisme
Com s’ha indicat anteriorment els partits PDCAT i ERC van acceptar les eleccions del 21-D i les van presentar com una oportunitat per recuperar el poder que els havia usurpat l’Estat (i que no havien fet res per mantenir o fer valdre). Ara ERC està passant comptes amb el PDCAT. Suposem que s’han empassat massa gripaus dins el govern d’unitat que era Junts pel Sí. Però el President Puigdemont, que a l’estiu va dir que després d’aquesta història ho deixava, torna a la càrrega i lidera la seva coalició juntament amb independents del sobiranisme civil.
Sigui com sigui el resultat, es pot observar com tots dos partits li han estat llençant flors als Comuns. Els veuen com una necessitat per recuperar la democràcia. No és el mateix tenir majoria amb un 50% que un 70-80% dels vots. Però pactar amb els Comuns significa una cosa: la renúncia a la República. Fins i tot un pacte ERC-Comuns-CUP significa una renúncia a la República.
Diguem-ho clar: a les jornades de l’1-O, 3-O o 8-N tothom va ser desbordat. La proclamació de la República el 27-O va ser una decepció col·lectiva perquè el poble no va ser interpel·lat en cap moment. A l’inrevés, des de les institucions i des de les entitats sobiranistes (ANC i Òmnium) es va cridar a la desmobilització. Ningú va defensar el territori. Ningú va prendre la iniciativa ni tan sols d’intentar-ho. És clar que un poble desarmat no té res a fer amb l’exèrcit i la policia. Per tant, a la pràctica s’estava evitant un enfrontament en el qual possible-
ment el poble hauria sortit malmès...
Ara bé, qui és el Govern per dir-nos quines guerres cal lluitar? No estàvem fartes de cantar al carrer que «No tenim por»? «Por» de què? Celebrant la República la gent bromejava amb què vindrien els tancs. Encara que es veia com a llunyà, entrava dins dels càlculs de totes les ments. Una altra vegada s’estava evitant la possibilitat d’un nou enfrontament, d’un nou desbordament.
Per això no es va proclamar la República el dia 10 d’Octubre. Al contrari, es va suspendre la proclamació en un gir retòric indigerible. No van ni consultar a la CUP i en canvi van parlar amb els Comuns. Les dimissions de consellers i diputats del sector de PDCAT els dies previs a la proclamació del 27-O o les declaracions (falses sembla ser, però significatives) de Forcadell dient que «la DUI no anava de debò», mostren el dilema del Govern. La Guàrdia Civil diu ara que hi havia una bateria de 40 decrets preparada per engegar la llei de transitorietat jurídica. Perquè no es va implementar? Per la violència «desproporcionada» de l’Estat? Que fàcil és desmuntar-ho tot llavors! N’hi havia prou amb fer el cafre per que se n’ensorrés tot.
Volien la independència (assumirem que sí que la volien, que a hores d’ara fins i tot es dubte d’això) però sense que les coses abandonessin la via pacífica i legal. Volien que Catalunya entrés a la Unió Europea sense trencar un plat (seria un precedent inassumible per la UE donant peu a un seguit de conflictes territorials). Com un joc. I que Espanya ho acceptés. Que ens defensés no se sap qui, però que no fos el poble qui hagués de treure-li les castanyes del foc al Govern (és a dir, desbordament). Per tant no es va fer res. El territori va seguir sota control de l’Estat. Ni tan sols es va retirar la bandera espanyola dels edificis oficials! Ni tampoc es va publicar la declaració en el DOGC.
Aquí apareix un relat que juga en contra de la independència. Relat molt arrelat en l’independentisme popular. És el que un company anomena l’«independentisme màgic».
4.- L’independentisme popular
Així que d’un dia per l’altre d’estar fent front a l’estat espanyol i la seva brutalitat habitual... ens vam veure defensant «el nostre Govern» i «les nostres institucions». Se li va donar la volta al discurs com a un mitjó. A més es va difondre espectacularment per les xarxes socials i la missatgeria de mòbil que «els catalans som gent de pau», i que rebutgem la violència sempre segons sembla. Si no potser no som catalans.
Es va començar a corejar cada acció del Govern de la Generalitat amb Puigdemont al capdavant com una «jugada mestra». Ara a més som un poble super-hàbil dirigit per un geni de l’estratègia que li faria ombra a Putin si ho volgués. Tot el que feia el Govern era per aconseguir suport internacional. El reconeixement estava (està) molt a tocar dels dits.
Quan els Jordis van ser detinguts, de sobte, Catalunya tenia presos polítics. Inacceptable. Com és això possible? Al carrer! Però aquí ja teníem a la Marina i la Lola sense que ningú se'n recordés d’elles, o els centenars de casos repressius on la mateixa Generalitat és acusació particular. En fi.
Més tard els consellers es van lliurar de manera obedient, pacíficament i democràtica, i la justícia espanyola els va enviar a la presó. Tothom es va portar les mans al cap. Inaudit. Anaven de bona voluntat i l’Estat els engarjola. Això no passa en una democràcia.
Ah, no? Segur? Si una regió de França hagués proclamat la independència de forma unilateral li haurien enviat a l’exèrcit. I Gran Bretanya...? Se’ns presenta l’exemple d’Escòcia on el govern Britànic sabia que anava a sortir el «No», i per poc s’equivoca. Però se’ns oblida l’exemple d’Irlanda del Nord, encara ocupada per l’exèrcit de la seva Majestat.
Un altre símptoma. El feixisme el tenim al carrer. La resposta: «fem-los el buit, es quedaran sols», «el dia que surtin ens fiquem a casa perquè no els vegi ningú». No es plantegen entrar en conflicte. I quan la cosa és més tèrbola, com la infame «Operació Catalunya» de les clavegueres del Ministeri de l’Interior, la resposta torna a ser «marxem com més aviat millor d’aquest país». «No tenim res a fer aquí». Sabem que ignorar un problema no significa arreglar-ho, però en l’imaginari màgic se solen obviar alguns problemes... com ara que Espanya lluita per la seva supervivència i que farà tot el possible per sobreviure. O que mitja Europa té conflictes amb els pobles sense estat i que no està disposada a deixar caure Espanya perquè darrere anirà un altre estat.
Resumint, l’independentisme popular es basa en un discurs que apel·la als sentiments, que exalta els valors positius presents en la societat, però nega la resistència activa. Les coses es resoldran per si soles. No només això, sinó que tampoc apel·la als altres pobles d’Espanya. Totes les mirades són cap al parlament de Finlàndia, a Bèlgica, etc. esperant un miracle: Que ens reconeguin com a República quan no som capaces d’imposar-la. Valdria més tenir a Rússia d’aliada.
És necessari desactivar aquest independentisme màgic, irracional, per poder avançar. És clar que té les seves coses bones. Té una capacitat de mobilització espectacular. Té una organització envejable. Una coreografia digna d’uns Jocs Olímpics. Una capacitat perquè arribin els seus missatges i consignes fins a l’últim racó de Catalunya. Tenen al poble pendent de cada whatsapp. Surten iniciatives precioses de tot arreu. La gent vol contribuir a la seva manera. I no obstant això, se la tracta com a menor d’edat. No se la diuen les coses tal com són i se li nega la seva maduresa política.
És un reflex de l’estatus de les societats occidentals. Anys de despolitització i de negació de la lluita de classes han creat societats còmodes d’ideologia de classe mitjana més pendents dels miracles que de la seva pròpia acció positiva. El món seria preciós si funcionés una manifestació a Brussel·les. Són miracles allunyats de la materialització de la política, de les coses tangibles. Gabriel García Márquez estaria content.
5.- L’independentisme revolucionari
En aquest repàs no podem passar per alt el paper de l’Esquerra Independentista i de la CUP. El seu gran valor ha estat arrossegar cap al Referèndum al Govern de la Generalitat i acabar (momentàniament) amb el processisme. El veto a Artur Mas s’ha demostrat un encert total, ja que Puigdemont sí que ha estat per fer la feina. Amb tot, la Generalitat que prometia crear «estructures d’estat» no les ha fet (o les ha fet però no les ha engegat) enganyant tant al seu electorat com a la CUP, que no va ser capaç de veure-ho, de fiscalitzar-ho. S’ha fet un Referèndum gràcies a la pressió que va fer la CUP a força de gairebé autodestruir-se acceptant els pressupostos neoliberals d’aquest any. És a dir, que com a grup parlamentari CUP-Crida Constituent han portat endavant el seu programa i han propiciat aquesta situació excepcional. És dubtós que sense aquesta pressió Oriol Junqueras i companyia haguessin aconseguit res semblant.
Un altre punt molt positiu ha estat impulsar el moviment de base que són els CDRs. En alguns llocs van ser les assemblees de la CUP i de l’Esquerra Independentista que pretenien ampliar la seva base. Més tard el testimoni va ser recollit a nivell popular i els CDR van ser desbordats totalment. Ara són de tots i de ningú. A cada poble o barri predomina una o una altra tendència i és difícil arribar a algun acord comú amb cara i ulls donada la disparitat de criteris i expectatives. A alguns pobles els participants són membres dels partits i les entitats sobiranistes, a d’altres provenen dels moviments socials, a molts una barreja dels dos móns que no s’havien trobat en una dècada.
El que s’ha trobat a faltar són consignes clares. En tot moment la CUP va estar capficada en les qüestions de palau i mai es va comportar com un partit revolucionari. Des d’agost, quan ja es coneixia la convocatòria, van anar passant les setmanes i no hi havia res convocat. Es partia d’un complex d’inferioritat pel que fa al bloc ANC-Òmnium Cultural que impedia qualsevol progrés. Segurament tampoc no creien que hi hauria un Referèndum l’1-O. O potser s’esperaven un altre 9-N?
Però més endavant tampoc hi ha hagut un programa i ningú ho ha posat sobre la taula. Aquest rol era per la CUP i ho van deixar en mans de les microorganitzacions de l’esquerra anticapitalista (comunistes, llibertàries, autònomes, anarcosindicalistes) que no aconseguim estar a l’altura. Ni l’independentisme partidista, ni l’independentisme popular, ni l’independentisme revolucionari han convocat Juntes Republicanes per disputar el control del territori. Ni el Govern a l’exili ha fet cap manifest en el sentit d’establir i exercir un doble poder. L’Estat del 155 queda com a únic sobirà de Catalunya.
Passaven les setmanes i els CDR seguien sense programa. Tots miraven al 21-D com si fos la data del judici final. Per tant quedaven novament supeditats a la convocatòria d’uns altres. La dreta espanyola reconeix els seus enemics i ara passa a l’ofensiva contra la CUP i els CDR. Viurem moments difícils. Els llops han olorat la sang i no hi ha resposta.
6.- El potencial dels CDR i les vagues
El sindicalisme alternatiu té pànic de convocar una vaga i que no hi vagi ningú. Li passa a tots els sindicats. Però als sindicats petits amb raó de més. Un sol error i quedes desacreditat. Per això la convocatòria del 3-O va ser problemàtica. A priori no es veia clara.
Això va canviar quan va arribar l’1-O. Llavors la va convocar TV3, la va convocar el Govern de la Generalitat, la va convocar el Barça. Però cridaven a una «aturada de país» intentant capitalitzar la protesta social. Era obvi que calia donar una resposta contundent a la repressió de l’1-O. La vaga ja estava convocada i la van aprofitar. L’ANC i companyia van intentar blanquejar a unes CCOO i UGT que havien quedat fora de joc per la seva ineficàcia política.
La vaga també va desbordar les expectatives del sobiranisme. La gent tenia ganes d’una protesta «de debò» i va haver-hi una allau de piquets. A la tarda una nova manifestació-monstre. Tot el que va tenir lloc aquell dia va desbordar tant als convo-
cants d’una «aturada cívica» –ja que va ser una vaga general– i també va desbordar als convocants de la vaga –ja que també va ser una aturada en clau de país. Sense els dos conceptes no s’entén la situació.
De la composició social dels sindicats s’entén que una part d’ells no estigués a favor d’una vaga. S’entenia com que seria aprofitada pel moviment independentista i que seria ballar al ritme que marca el Govern de la Generalitat. En alguns llocs els sindicalistes no volien saber res de la vaga per estar aquest moviment liderat per la classe mitjana, que hi conté empresaris.
Però calificar l’independentisme com a un moviment de burgesos és una acusació que et fa arquejar una cella. Tres milions de persones són burgeses? És una mala interpretació del concepte de «classes populars». Es tracta d’una barreja entre classe mitjana, classe obrera, camp, funcionariat, autònoms, professionals liberals i alguns empresaris. Molt pocs dels últims realment recolzen la independència, ja que el gran capital català és pro-Espanya i el capitalisme mitjà gairebé que també.
Tot i aquests motius els sindicats s’ho pensaran dues vegades abans de tornar a convocar una altra doncs els tensiona massa internament. També podem veure quant nociu que és per la causa independentista dependre per al seu avenç del Govern de la Generalitat o d’entitats sobiranistes que són percebudes «pels de a baix» com a burgeses. Si el sobiranisme vol créixer haurà de fer-ho cap a l’esquerra, i això implica per necessitat comptar amb els sectors més colpejats pel capitalisme.
Quant a la vaga del 8 de Novembre, veiem com hauria d’haver estat la reacció a la proclamació de la República. Exactament aquesta. I durant diversos dies. Cal destacar que les vagues no van ser atacades per la policia. D’haver-ho fet és segur que s’hauria produït un problema d’ordre públic de primera magnitud. Com aquelles vagues de principis del segle XX que eren batalles de classes. També resulta destacable la intervenció dels pagesos. El món rural ha pres partit en aquest conflicte de forma activa malgrat el boicot d’alguna de les seves organitzacions.
Les qui hem viscut algunes vagues generals podem alegrar-nos per la revitalització d’aquest instrument de lluita i la seva adopció per la política. Les vagues són política. Punt. Benvinguda sigui l’obvietat. Per això les vagues polítiques estan prohibides. I per això les vagues «d’abans» esdevenien revolucionàries. Bloquejaven l’economia i el flux de mercaderies. I pretenien tombar el govern, duraven fins que queien o bé fins que els concedien suficients guanys.
El 8-N va ser la vaga dels piquets. I es va fer sense sindicats. L’instrument van ser els CDR, igual que en la majoria de pobles petits el 3-O. Els CDR són la sensació del moment entre l’esquerra «de carrer» o «d’intenció revolucionària» (em nego a dir extrema esquerra i molt menys esquerra radical). Hi ha alguns articles que els arriben a comparar amb els soviets russos, ara que estem de centenari.
No obstant això hi ha una gran diferència. Els soviets van tenir una vocació de poder. Volien controlar el territori. Prenien el poder a micro-escala anul·lant el poder estatal. Després va venir Lenin, que va saber llegir el moment, i va dir que els soviets havien de prendre totes les atribucions de l’estat, fins que un cop forts i armats el fessin inútil. Això era la jugada del doble poder.
En canvi els CDR no serveixen per exercir el poder (avui). Serveixen per mobilitzar-se i per mobilitzar. Ara estan en plena tasca d’educació popular, molt necessària, de bolcar el capital cultural de l’activisme dels moviments socials en el nou perfil militant recentment mobilitzada. Un altre ensenyament de Lenin fou que no es pot pretendre estar permanentment com a embrió de poder alternatiu perquè et podreixes. O sigui, que o els CDR es converteixen en un moviment popular en si mateix, o es buidaran per si sols perquè la majoria de la gent els deixarà de veure necessaris. Els CDR necessiten un programa propi. I és responsabilitat de les organitzacions (que s’autoreconeguin com a) revolucionàries proporcionar-lo.
Una oportunitat per a això podia venir el dia 2 de Desembre amb una trobada en clau de Procés Constituent des de l’esquerra. Ja veurem. També és necessari que els CDR acceptin el que vagi sortint d’aquests llocs i no sempre serà tan fàcil.
Finalment tampoc cal capficar-se amb què el programa assumible pels CDR serà socialista o no serà. Malauradament, no és el socialisme el que anhela la nostra societat sinó una democràcia amb justícia social. Això és molt menys del que esperen molts activistes... però és el que hi ha. Els CDR actuals mai acceptarien un programa que percebessin com d’ultraesquerra (socialista avançat). Em sorprendria moltíssim que ho fessin. Pas a pas. Sabem que l’única sortida del laberint català és el socialisme en llibertat. Però encara una majoria social és partidària del liberalisme, seguida de la partidària de la socialdemocràcia. Les portes tancades per l’Estat i la UE canviaran les correlacions.
7.- L’equidistància desmobilitzadora
De tot aquest Procés d’aquests mesos, l’espai polític dels Comuns queda com el menys clar. D’esquerres però en el bàndol de l’Estat. Han tingut la clau de la victòria a la mà i no l’han utilitzat: l’Ajuntament de Barcelona. A grans trets s’han posat del costat del Gobierno per inacció. Estan en una postura incòmoda perquè tots dos bàndols els veuen com de l’enemic. No obstant això, què era el que deien de desobeir?
Un partit que va arribar al govern municipal apel·lant a la desobediència, al poder de la gent, al moment que li passa per la porta una rebel·lió popular, se la tanca. Això és ser un «partit d’ordre». Perquè l’ordre és que no passi res i que tot segueixi igual per als grans negocis. No poden plantar cara als desnonaments i han de convocar a l’activisme per Twitter. No poden revertir la invasió de Barcelona per veritables hordes de creueristes armats amb càmeres de fotos a la caça del nadiu barceloní en perill d’extinció. No poden paralitzar la venda d’edificis als fons voltor, que es converteixen en els nous latifundistes del nostre temps. No poden netejar la Guàrdia Urbana d’ultradretanes i d’antisocials, que s’han convertit en un poder fàctic intocable (curiosament igual que a Madrid).
La nova política apareix com a incapaç de generar grans canvis en les relacions socials urbanes. I ara es revesteix de respectabilitat a causa de l’equidistància, que els fa presentar-se com si tinguessin «seny». Però no és «seny», és oportunisme. Esperen que el poder els caigui a les mans. Ara ERC els va darrere, i el PSC...
Per aquest motiu el gest d’Albano Dante o Àngels Martínez és per treure’s el barret per la dignitat que implica. Enmig del conflicte es van jugar el seu futur polític. Van demostrar que els diputats no tenen per què ser robots sense ànima que vo-ten el que diguin els seus partits, com sempre. I es van intentar rebel·lar fútilment contra la maquinària. Van perdre.
Aquí la CUP no ha estat hàbil i no sé ben bé el motiu (diuen que per falta de temps – de reflexos diria jo), va renunciar a establir un pacte amb aquest sector i amb el Procés Constituent d’una Teresa Forcades, que de fet ha estat desapareguda en els últims temps. Aquest error polític evitarà que puguin atreure nous votants cap a les seves files procedents dels Comuns.
Un altre aspecte d’aquesta esquerra ha estat el PSC. En aquest cas l’adjectiu «esquerra» li queda massa gran. Ara com ara juga el paper de nova dreta mentre la seva militància més d’esquerres abandona el partit, potser amb rumb als Comuns o per crear alguna cosa nova. Un altre tant ocorre amb CCOO i UGT. Es posicionen amb l’estat espanyol, tret que com tenen molta afiliació són una presa anhelada per l’independentisme.
Però què dir de la manca de projecte territorial de l’esquerra espanyola? A aquestes alçades de la pel·lícula ens trobem amb que l’esquerra no aposta per la República. Ni tan sols per la República espanyola. Han tingut la República federal a l’abast de la mà. D’haver-ho proposat en la primera setmana del mes d’Octubre la Monarquia hauria caigut. Sap l’esquerra espanyola les implicacions d’això? Probablement sí i per això no vol despertar al poble, als pobles. Millor que segueixin consumint propaganda, no? Han creat un nou Pacte de la Moncloa i sem-bla que ho pagaran ben car a les eleccions.
La desgràcia del nostre temps és que l’esquerra que ho ha vist clar (organitzacions d’alliberament nacional, organitzacions llibertàries i comunistes) és tan residual que no és tinguda en consideració a nivell polític
8.- El Despertar de la Força. L’Espanya ultra
La moguda catalana ha aconseguit despertar el monstre adormit que feia temps que evitàvem: la ultradreta patriòtica (espanyola). És la que a mig Europa ja és al parlament, però aquí no. Bé, tenim al Partit Popular, però com està molt preocupat
emportant-se calés als paradisos fiscals potser no semblen
tant fatxes.
Però en aquests mesos hem pogut constatar que la judicatura està presa per les idees de la dreta extrema. La Constitució s’esgrimeix per reprimir al poble, no per garantir drets. La Fiscalia actua d’ofici com una arma del Govern. Els tribunals també. La policia caçant una llista cada cop més àmplia de subversius. L’exèrcit a la rereguarda. És com una gran mà, sent cada element un dit, que es tanca sobre les llibertats civils.
Animats per la situació els grups i partits d’extrema dreta han sortit de l’armari. Convoquen manifestacions, fan piquets, ataquen llibreries, escoles i mitjans de comunicació, colonitzen la policia... Sí, la policia. Un altre dels aspectes d’aquesta temporada ha estat assabentar-nos que la Guàrdia Urbana de mig Catalunya té simpatitzants de la ultradreta. Potser no són militants, però se sap que alguns ho van ser als anys 80. Era una forma de treure’ls del carrer. Avui dia els famosos “piolins” han hagut d’estar avorridíssims en els vaixells. No tinc cap mena de dubte que hauran fet un llarg curs de formació en els valors patris i que ara hi haurà bastants partidaris de la «línia dura». Per a això van venir a Catalunya al crit de «a por ellos».
I si el Partit Popular, la judicatura o les forces policials comencen a tenir biaixos de dreta extrema o directament d’extrema dreta no hem de culpar a Catalunya. Haurien sorgit igual de produir-se una onada de vagues. O de guanyar les eleccions Podemos (ja veiem l’atac continu contra l’Ajuntament de Madrid). És la vella Espanya que es nega a morir.
Per molts casos de corrupció que tingui el Partit Popular podem estar segurs que seguiran rebent aquests 7, 8 o 10 milions de vots. No els voten perquè la gent accepti que la robin. Es vota una idea d’Espanya. El robatori és conjuntural. Un mal menor. Era la idea que tenien molts paisans d’allò que era l’èxit. L’èxit és fer-te ric com sigui. Això era l’educació «no adoctrinadora». Mentrestant es persegueix professors catalans per «delicte d’odi» per dir el que pensen, es tanquen tuitaires o es prohibeix dir que hi han presos polítics. Orwellià
com a mínim. #HolaDictadura
Si a Madrid, València o Saragossa el feixisme o l’extrema dreta al carrer és més o menys conegut, a Barcelona encara és una cosa nova. La resposta unionista a la independència ha estat tornar al carrer i ho ha fet barrejada amb la ultradreta. Un altre dels arguments unionistes cau en aquesta falsedat: que l’espanyolisme és de classe obrera. Potser ho és l’«equidistantisme», però l’unionisme més militant convoca les seves manifestacions des de Sarrià. Per alguna cosa serà. Després hi ha uns 500 manifestants que estan de «tour» per tots els pobles de Catalunya fent manis unionistes.
Un aspecte col·lateral: la resposta antifeixista no és massiva com seria d’esperar, donat el boicot a mobilitzar-se i enfrontar-los des de l’independentisme popular i majoritari, que fins i tot veu malament que s’insulti als fatxes. Aquest pacifisme i bonisme que ens impedeix ser eficaços i resolutius, es justifica per la por al fet que l’estat espanyol utilitzi qualsevol imatge de violència a Catalunya per dir que aquí regna el caos. Pot tenir el seu punt de raó, però el feixisme o es combat o es normalitza. I un feixisme normalitzat al carrer és un perill inacceptable.
És evident que el feixisme és una eina més. L’atac a Blanquerna no és pas una excepció. No és casual que es deslliurin d’anar a presó nazis enganxats amb armes de guerra o amb evidents negocis de drogues mentre engarjolen rapers, perio-distes, vaguistes, anarquistes o els nois d’Altsasu. A Ucraïna gent d’aquest perfil neonazi tèrbol va ser l’organitzadora de les milícies progovernamentals, algunes de caire neonazi. Per cert, una d’aquelles milícies, l’infame batalló Azov, s’ha ofert per intervenir a Catalunya contra el separatisme. S’imaginen una milícia conformada per ultres de futbol neonazis, ultranacionalistes o feixistes? Sí, el batalló Azov. Això clarifica com entenen el conflicte català els feixistes europeus a nivell geoestratègic. El veuen com una lluita progressista que han de combatre.
L’independentisme ha de deixar d’intentar tenir raó. Mai convencerem a la dreta i els seus partidaris. L’esquerra i l’independentisme han de preparar-se per derrotar-los per tots els mitjans. Una República podria ser una eina. Una independència també. Però Espanya necessita una ruptura ja.
9.- La proposta
No hi ha dubte que el 21-D acaba alguna cosa. No és la fi de la partida però el que vingui a partir del 22-D ja serà diferent. Ja estarem a una altra cosa. Segons totes les evidències Espanya és un país enmig d’una greu crisi, atès que l’Estat s’ha fos ja la guardiola de les pensions, o que el BCE ha decidit no comprar-nos més deute. Per pagar les pensions estan parlant de vendre tots els hospitals! Arribarà un altre cicle de mobilitzacions socials? Fins a on seran capaços d’arribar?
Ens deien els representants de la «nova política» que les mobilitzacions al carrer demostraven tenir un «sostre de vidre» que impedien realitzar canvis profunds a partir de la pressió. Ja hem vist que estar en les institucions tampoc en garanteix res, perquè també té el seu sostre de vidre, atès que l’«estat profund» i les «circumstàncies» t’impediran realitzar els teus projectes. Això si no et vens a l’enemic.
En aquests moments tot canvi profund passa per tornar al carrer. Però no podem fer-ho de la mateixa forma que després del 15M perquè ja hem vist els seus límits. L’atomització de les manifestacions, per molt massives que fossin en alguns casos, va impedir fer quallar un projecte col·lectiu de masses, una alternativa de país. Les Marxes de la Dignitat ho van intentar bastant bé i van formar un programa de punts prou seriós. Però no va tenir continuïtat. Necessitàvem anys sota el mateix format intentant assolir una extensió territorial màxima. Entre les pugnes de lideratge entre organitzacions de l’esquerra i que Podem va voler canalitzar aquestes peticions cap a la legalitat... es va acabar tot.
El que estem defensant és tenir un moviment popular de masses, ampli i plural amb un programa propi i una agenda de mobilitzacions pròpia. Tan fàcil de dir i tan difícil de fer. El moviment ha de comptar amb grans sindicats, capaços de convocar vagues generals i que els treballadors les segueixin.Una altra de les tasques immediates és la de consolidar una sèrie de mitjans de comunicació d’esquerra afins als moviments que propaguin un altre tipus de relat diferent de l’hegemònic. És vital que siguin massius i plurals, on hi càpiguen diferents visions de la realitat en clau transformadora. Els nostres moviments no poden dependre d’aparèixer en TV3 o LaSexta. Apareixeran quan siguin significatius, però mentrestant han d’oferir un relat diferenciat i sistemàtic en uns mitjans concrets (incloent-hi la televisió) i massius.
En aquest mateix sentit, una altra cosa que podem aprendre d’aquest procés és que treure 1 milió de persones al carrer no serveix de res si no tens un relat convincent per la gent que s’ha quedat a casa. El Govern és capaç de donar-li la volta a la situació fent algunes declaracions a la televisió a les notícies del vespre. Treus 1 milió i la guàrdia urbana diu que són 200.000, els contraris en treuen 170.000 i diuen que han tret 1,5 milions. Què importa la veritat? Tenen els mitjans, poden inventar-se-la. Coses de la postveritat.
Si els CDR decideixen tenir un programa i convertir-se en un moviment autònom, han d’aspirar a respondre aquestes qüestions. Una de les claus és la convergència entre aquests comitès de base de caràcter independentista i republicà amb les idiosincràsies dels barris obrers i els sindicats de classe. Si el moviment independentista aspira a guanyar, haurà de fer-ho per la seva esquerra.
Aquí entrem en la qüestió de les legitimitats, del doble poder, el control territorial... però això (de moment) és una altra història.
Com veiem són tasques titàniques... Hi ha algú disposat?»
dimarts, 30 de gener del 2018
Guanyar temps.
Un company de la meva època de profe universitari deia : « els problemes complexos demanen solucions complexes », i és ben cert. És una frase que fa mal perquè el que ens agradaria seria que els problemes complexos fossin fàcils de resoldre, que en general els problemes tinguessin solucions senzilles.
És cert que molts cops la solució a un problema es basa en una idea clau sobre la qual es pot bastir la solució, i potser aquesta idea és senzilla, o fàcil d'explicar, però, tanmateix, la implementació de la solució topa amb infinitat d'altres problemes que fan que el resultat final sigui una construcció amb molts detalls i que demana equilibris, compromisos i proves per garantir que els objectius s'assoleixen de forma raonablement satisfactòria.
Tot això ho dic a la vista del que ha passat avui al Parlament, en resum: La investidura de Puigdemont s'ha aplaçat. Es guanya temps per trobar una solució que haurà de ser complexa a un problema que és complex.
Potser el problema més gran de tots és que s'està desactivant el carrer. Em fa l'efecte que l'estat major (o els estats majors) de l'independentisme o no volen portar la situació fins al punt de tensió que es va viure el 27O o, en tot cas, han renunciat a portar l'enfrontament amb l'estat al nivell de la resistència pacífica massiva, o a l'acció directa al carrer.
Em fa l'efecte que es vol minimitzar la acció al carrer i centrar-se exclusivament en el combat institucional.
Però això té una pega molt grossa : en el combat institucional sempre hi haurà subordinació i, per tant, sempre hi hauran cartes marcades i regles que es canviaran a conveniència de l'estat.
Si es porta el xoc al pla institucional i es descarta el carrer ja hem perdut.
La qüestió és diàfana : si es fa president a Puigdemont, per exemple telemàticament, amb desobediència explícita del 155, però el xoc es redueix a l'institucional el resultat serà que hi haurà repressió : Tindrem més electes tancats i continuació de la intervenció de les institucions via 155. Estaríem com ara. En realitat pitjor, perquè hi haurien més presoners.
Si el xoc inclou el carrer de ben segur que tindrem repressió i escalada de la repressió. Però en aquest cas es plantejarà el repte del control efectiu de Catalunya per part de l'estat, cosa que no sembla possible vista la resistència l'1 d'octubre, o la vaga general del 3 d'octubre o la vaga general i els tall de vies del 8 de novembre. Hauria de ser, també una resistència persistent en el temps i, en particular, caldria preservar la llibertat dels electes i del Parlament.
Només veig aquestes opcions. Aquest moviment ha començat al carrer, i el carrer és l'únic que té prou força per menar-lo a port.
Segur que m'equivoco i no tinc en compte molts aspectes. Com sigui, entenc que el President del Parlament estigui tractant de trobar una solució que ens permeti avançar en el desplegament de la República i, en aquest sentit, entenc l'aplaçament d'avui com una forma de guanyar una mica de temps.
Però el problema és diabòlic : investir Puigdemont significa repressió. No investir-lo és la victòria del 155. Investir Puigdemont sense comptar amb la força del carrer resistint i defensant el Parlament vol dir, en el millor dels casos, que més electes aniran a presó i la situació no haurà millorat, de fet, al acceptar el joc de la repressió sense cap resistència estarem acceptant també que el tribunal constitucional alteri -com ja ha alterat- el resultat de les eleccions i no es pot descartar, a mig plaç un govern del 155 amb Inés Arrimadas de presidenta, amb l'únic objectiu de desballestar completament les institucions catalanes, el model educatiu i els mitjans públics de comunicació.
Investir Puigdemont, per tant, només pot anar acompanyat d'una demanda explícita a la població de la defensa de les institucions. Tal com ho veig ara mateix.
Hi han altres vies, segur, però amb elles l'autogovern català sembla que queda tocat i recula i, en certa forma, suposen la victòria potser no absoluta, potser no completa, del 155.
En fi. A veure què passa. Només espero que, aquest cop, els nostres electes, els nostres representants, entenguin que en aquest combat hi hem de ser tots.
Jo vull, almenys, tenir la possibilitat de defensar la República.
És cert que molts cops la solució a un problema es basa en una idea clau sobre la qual es pot bastir la solució, i potser aquesta idea és senzilla, o fàcil d'explicar, però, tanmateix, la implementació de la solució topa amb infinitat d'altres problemes que fan que el resultat final sigui una construcció amb molts detalls i que demana equilibris, compromisos i proves per garantir que els objectius s'assoleixen de forma raonablement satisfactòria.
Tot això ho dic a la vista del que ha passat avui al Parlament, en resum: La investidura de Puigdemont s'ha aplaçat. Es guanya temps per trobar una solució que haurà de ser complexa a un problema que és complex.
Potser el problema més gran de tots és que s'està desactivant el carrer. Em fa l'efecte que l'estat major (o els estats majors) de l'independentisme o no volen portar la situació fins al punt de tensió que es va viure el 27O o, en tot cas, han renunciat a portar l'enfrontament amb l'estat al nivell de la resistència pacífica massiva, o a l'acció directa al carrer.
Em fa l'efecte que es vol minimitzar la acció al carrer i centrar-se exclusivament en el combat institucional.
Però això té una pega molt grossa : en el combat institucional sempre hi haurà subordinació i, per tant, sempre hi hauran cartes marcades i regles que es canviaran a conveniència de l'estat.
Si es porta el xoc al pla institucional i es descarta el carrer ja hem perdut.
La qüestió és diàfana : si es fa president a Puigdemont, per exemple telemàticament, amb desobediència explícita del 155, però el xoc es redueix a l'institucional el resultat serà que hi haurà repressió : Tindrem més electes tancats i continuació de la intervenció de les institucions via 155. Estaríem com ara. En realitat pitjor, perquè hi haurien més presoners.
Si el xoc inclou el carrer de ben segur que tindrem repressió i escalada de la repressió. Però en aquest cas es plantejarà el repte del control efectiu de Catalunya per part de l'estat, cosa que no sembla possible vista la resistència l'1 d'octubre, o la vaga general del 3 d'octubre o la vaga general i els tall de vies del 8 de novembre. Hauria de ser, també una resistència persistent en el temps i, en particular, caldria preservar la llibertat dels electes i del Parlament.
Només veig aquestes opcions. Aquest moviment ha començat al carrer, i el carrer és l'únic que té prou força per menar-lo a port.
Segur que m'equivoco i no tinc en compte molts aspectes. Com sigui, entenc que el President del Parlament estigui tractant de trobar una solució que ens permeti avançar en el desplegament de la República i, en aquest sentit, entenc l'aplaçament d'avui com una forma de guanyar una mica de temps.
Però el problema és diabòlic : investir Puigdemont significa repressió. No investir-lo és la victòria del 155. Investir Puigdemont sense comptar amb la força del carrer resistint i defensant el Parlament vol dir, en el millor dels casos, que més electes aniran a presó i la situació no haurà millorat, de fet, al acceptar el joc de la repressió sense cap resistència estarem acceptant també que el tribunal constitucional alteri -com ja ha alterat- el resultat de les eleccions i no es pot descartar, a mig plaç un govern del 155 amb Inés Arrimadas de presidenta, amb l'únic objectiu de desballestar completament les institucions catalanes, el model educatiu i els mitjans públics de comunicació.
Investir Puigdemont, per tant, només pot anar acompanyat d'una demanda explícita a la població de la defensa de les institucions. Tal com ho veig ara mateix.
Hi han altres vies, segur, però amb elles l'autogovern català sembla que queda tocat i recula i, en certa forma, suposen la victòria potser no absoluta, potser no completa, del 155.
En fi. A veure què passa. Només espero que, aquest cop, els nostres electes, els nostres representants, entenguin que en aquest combat hi hem de ser tots.
Jo vull, almenys, tenir la possibilitat de defensar la República.
dissabte, 27 de gener del 2018
30 de gener. Defensem el Parlament.
És notícia d'última hora : el tribunal constitucional espanyol diu que no es pot impugnar ni la sessió ni la candidatura de Carles Puigdemont. Es rebutja, per tant, la petició del "gobierno". Ara bé, introdueix el factor de la presencia necessària del candidat al Parlament i impedeix el vot delegat dels consellers que són a Brussel·les.
Per tant, segons els colpistes del 155, la investidura de Puigdemont reclama el retorn del candidat i dels consellers de Brussel·les. No cal ser un geni per veure que el que pretén el constitucional és, precisament, forçar el retorn per a poder empresonar al President i als consellers.
Què passarà? El Parlament podria actuar ignorant al tribunal constitucional i acceptant el vot delegat dels consellers i del president amb una investidura telemàtica. Es tractaria de la desobediència al 155 i la restauració del govern legítim de Catalunya.
Una investidura telemàtica és perfectament legítima, per molt que digui el constitucional. Sense disposar de mitjans telemàtics, Catalunya ha vist com s'investien dos presidents de la Generalitat a l'exili : Josep Irla i Josep Tarradellas, La legitimitat de la investidura de tots dos presidents és inqüestionable. Tan legítima com ho seria la investidura de Puigdemont. En realitat, amb la legitimitat democràtica reforçada per l'altíssima participació i els vots del 21D en el cas de Puigdemont.
Ens trobem en el cas que Catalunya -la República de Catalunya- està ocupada i els representants de la nació alguns són a l'exili i els altres a la presó. En aquesta situació tan greu és perfectament legítim -i legal segons la legalitat catalana- que la República faci el que calgui per defensar-se i per a triar i investir els seus electes.
Només faltaria que, a sobre, haguéssim de posar-lis les coses fàcils als ocupants i als colons.
Suposo, doncs, que una investidura telemàtica és el més probable. No cal dir que una investidura telemàtica veuria, de nou, el filibusterisme parlamentari dels unionistes i colons; i que es veuria immediatament seguida de més repressió emparada en el 155. Caldrà plantar cara a aquesta nova onada de repressió.
Una altre possibilitat és que Puigdemont i els consellers apareguin al Parlament. Que aconsegueixin participar a la sessió d'investidura. Jo crec que arribat aquest cas, la policia espanyola no cometrà la barbaritat d'entrar per la força al Parlament de Catalunya, per definició, inviolable, i protegit pels mossos d'esquadra. Tanmateix, no es pot descartar. Si el Parlament és assaltat i pres per la força amb la intenció de detenir Puigdemont, caldrà defensar-lo, i amb ell a la República. Com que no es pot descartar res, el proper dimarts 30 de gener, tothom que pugui ha de ser al Parlament.
En realitat, ni tan sols es pot descartar un assalt per la força en cas d'investidura telemàtica amb l'objectiu d'impedir-la i detenir els diputats rebels, per tant, ho repeteixo: com que no es pot descartar res, el proper dimarts 30 de gener, tothom que pugui ha de ser al Parlament.
Espanya no vol negociar res. Vol la derrota i la rendició de la República. Vol el genocidi cultural i lingüístic de Catalunya. Vol l'assimilació i la reducció de Catalunya a la categoria de "provincias del nordeste". Defensant la República, per tant, defensem la democràcia i la llibertat, però defensem molt més : defensem la nostra supervivència com a nació, defensem la supervivència de la nostra llengua i defensem el model de vida plural i integrador del nostre país.
Ens en sortirem, o no. Podem perdre. Però el que no podem fer és deixar de lluitar, per por o per desànim. Vam demostrar una dignitat immensa el passat 1 d'octubre. Vam demostrar autèntic valor plantant cara a la violència policial. Hem de tornar a fer-ho. Hem de persistir. Vencerem o no, però no podem defugir la nostra responsabilitat envers tots plegats, envers la República.
Persistim. Encara queda molt fins al dimarts i caldrà veure què se'ns demana i què podem fer, i segurament no ho sabrem fins el mateix dimarts. Però estiguem preparats. Hem de tenir ben clar que la nostra força és al carrer. La República només ens té a nosaltres per a defensar-la.
Fem honor a aquesta gran i greu responsabilitat.
Per tant, segons els colpistes del 155, la investidura de Puigdemont reclama el retorn del candidat i dels consellers de Brussel·les. No cal ser un geni per veure que el que pretén el constitucional és, precisament, forçar el retorn per a poder empresonar al President i als consellers.
Què passarà? El Parlament podria actuar ignorant al tribunal constitucional i acceptant el vot delegat dels consellers i del president amb una investidura telemàtica. Es tractaria de la desobediència al 155 i la restauració del govern legítim de Catalunya.
Una investidura telemàtica és perfectament legítima, per molt que digui el constitucional. Sense disposar de mitjans telemàtics, Catalunya ha vist com s'investien dos presidents de la Generalitat a l'exili : Josep Irla i Josep Tarradellas, La legitimitat de la investidura de tots dos presidents és inqüestionable. Tan legítima com ho seria la investidura de Puigdemont. En realitat, amb la legitimitat democràtica reforçada per l'altíssima participació i els vots del 21D en el cas de Puigdemont.
Ens trobem en el cas que Catalunya -la República de Catalunya- està ocupada i els representants de la nació alguns són a l'exili i els altres a la presó. En aquesta situació tan greu és perfectament legítim -i legal segons la legalitat catalana- que la República faci el que calgui per defensar-se i per a triar i investir els seus electes.
Només faltaria que, a sobre, haguéssim de posar-lis les coses fàcils als ocupants i als colons.
Suposo, doncs, que una investidura telemàtica és el més probable. No cal dir que una investidura telemàtica veuria, de nou, el filibusterisme parlamentari dels unionistes i colons; i que es veuria immediatament seguida de més repressió emparada en el 155. Caldrà plantar cara a aquesta nova onada de repressió.
Una altre possibilitat és que Puigdemont i els consellers apareguin al Parlament. Que aconsegueixin participar a la sessió d'investidura. Jo crec que arribat aquest cas, la policia espanyola no cometrà la barbaritat d'entrar per la força al Parlament de Catalunya, per definició, inviolable, i protegit pels mossos d'esquadra. Tanmateix, no es pot descartar. Si el Parlament és assaltat i pres per la força amb la intenció de detenir Puigdemont, caldrà defensar-lo, i amb ell a la República. Com que no es pot descartar res, el proper dimarts 30 de gener, tothom que pugui ha de ser al Parlament.
En realitat, ni tan sols es pot descartar un assalt per la força en cas d'investidura telemàtica amb l'objectiu d'impedir-la i detenir els diputats rebels, per tant, ho repeteixo: com que no es pot descartar res, el proper dimarts 30 de gener, tothom que pugui ha de ser al Parlament.
Espanya no vol negociar res. Vol la derrota i la rendició de la República. Vol el genocidi cultural i lingüístic de Catalunya. Vol l'assimilació i la reducció de Catalunya a la categoria de "provincias del nordeste". Defensant la República, per tant, defensem la democràcia i la llibertat, però defensem molt més : defensem la nostra supervivència com a nació, defensem la supervivència de la nostra llengua i defensem el model de vida plural i integrador del nostre país.
Ens en sortirem, o no. Podem perdre. Però el que no podem fer és deixar de lluitar, per por o per desànim. Vam demostrar una dignitat immensa el passat 1 d'octubre. Vam demostrar autèntic valor plantant cara a la violència policial. Hem de tornar a fer-ho. Hem de persistir. Vencerem o no, però no podem defugir la nostra responsabilitat envers tots plegats, envers la República.
Persistim. Encara queda molt fins al dimarts i caldrà veure què se'ns demana i què podem fer, i segurament no ho sabrem fins el mateix dimarts. Però estiguem preparats. Hem de tenir ben clar que la nostra força és al carrer. La República només ens té a nosaltres per a defensar-la.
Fem honor a aquesta gran i greu responsabilitat.
dimarts, 23 de gener del 2018
Recuperar les institucions per alliberar la República.
Tinc moltes ganes, moltes, de que es donin passes efectives per al desplegament de la República.
L'u d'octubre es va votar per la República. Més de dos milions de vots. Resistint la violència policial. Oposant resistència pacífica a les porres i els cops. Vam votar i vam guanyar.
El 3 d'octubre vam aturar el país per protestar contra la violència salvatge de la policia nacional espanyola i la guàrdia civil contra la gent que volia votar
La República es va proclamar el 27 d'octubre, però es va renunciar a desplegar-la.
De resultes d'aquest no desplegament i la renúncia a defensar la República al carrer, es va produir la citació del govern a declarar i, immediatament, la detenció de mig govern. El president i l'altra meitat del govern no van anar a declarar perquè eren a Brussel·les. Aquest moviment els va permetre demanar l'empara de la justícia belga que va veure com, sorprenentment, primer es rebia una petició per extraditar als cinc de Brussel·les... que era retirada quan es feia evident que aquesta petició anava a ser rebutjada.
Avui, a gener de 2018, Carles Puigdemont, president del govern legítim de Catalunya, les consellers Clara Ponsatí i Meritxell Serret, i els consellers Toni Comín i Lluís Puig gaudeixen de llibertat de moviments per Europa, però no poden tornar a Catalunya sota l'amenaça de ser fets presoners per l'estat espanyol.
També, a gener de 2018, Oriol Junqueras, vice-president del govern legítim de Catalunya i Quim Forn, conseller d'interior del govern legítim de Catalunya (avui ha renunciat a l'acta de diputat), romanen segrestats a Estremera.
Segrestats, que no empresonats. Són hostatges.
Igual com són hostatges de l'estat espanyol Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.
De resultes de la renúncia a la defensa de la República es va aplicar l'article 155 de la constitució espanyola, que ha servit d'excusa per perpetrar un cop d'estat contra el govern legítim de Catalunya i portar-la a un estat d'excepció encobert.
Tanmateix, el 21 de desembre, en unes eleccions il·legals i il·legítimes, fruit del cop d'estat del 155, convocades amb l'amenaça de la força, fetes amb la presó de líders independentistes destacats, fetes sota amenaça de presó als líders independentistes lliures, fetes sota l'amenaça d'il·legalització dels partits polítics independentistes, fetes sota atacs, agresions i violència de la ultradreta nacionalista espanyola, fetes sota la campanya mediàtica contra l'independentisme més brutal de tots els temps per part de tots els mitjans públics i privats de l'estat (amb l'excepció del mitjans de la CCMA que van mantenir un grau notable de pluralitat informativa)... el 21 de desembre l'independentisme tornava a guanyar amb majoria absoluta d'escons en les eleccions amb més participació que han hagut mai a Catalunya.
Ja no existeix la majoria silenciosa. El resultat del 21D diu que la majoria dels catalans vol la República. Com a mínim, la minoria majoritària, potser encara no la majoria absoluta, perquè els vuit diputats de Catalunya En Comú segueixen negant-se a ser comptabilitzats a favor o en contra de la independència (i de la República?).
El resultat del 21D, a més, restaurava el govern legítim amb la legitimitat dels vots.
El 21D el govern espanyol va ser derrotat (un altre cop) clara i netament, malgrat tot el joc brut, la violència, la propaganda... Tanmateix, com la República no es va defensar al carrer quan tocava, l'estat pretén imposar per la força i amb amenaces un govern i un president diferent del que han votat els catalans.
Malgrat tot, la recuperació de les institucions ha començat.
La recuperació de les institucions és només el primer pas. Els passos que vindran a continuació són clars : cal desplegar la República.
Nosaltres ja no som independentistes. Nosaltres som Republicans. Jo ja no soc independentista. Jo sóc republicà, de la República de Catalunya i el meu capteniment és com fer per desplegar-la, ara que ja està proclamada i estem recuperant les institucions i foragitant els ocupants.
Tinguem-ho clar : caldrà defensar la República al carrer. El 27O no ho vam fer i per això tenim gent bona i honesta segrestada o exiliada. Caldrà fer-ho ara, doncs. Caldrà plantar cara als feixistes i a la seva violència. Caldrà defensar el Parlament i la Generalitat, com vam fer-ho l'1 d'octubre quan vam defensar la llibertat i la democràcia. Caldrà defensar al president Puigdemont si al final opta per una investidura presencial. No el deixarem sol.
Està en joc la llibertat i la independència de la República. Però hi ha molt més en joc : hi ha en joc la llibertat mateixa i la democràcia.
Persistirem, resistirem i alliberarem la República. Preparats. Llum als ulls i força al braç.
L'u d'octubre es va votar per la República. Més de dos milions de vots. Resistint la violència policial. Oposant resistència pacífica a les porres i els cops. Vam votar i vam guanyar.
El 3 d'octubre vam aturar el país per protestar contra la violència salvatge de la policia nacional espanyola i la guàrdia civil contra la gent que volia votar
La República es va proclamar el 27 d'octubre, però es va renunciar a desplegar-la.
De resultes d'aquest no desplegament i la renúncia a defensar la República al carrer, es va produir la citació del govern a declarar i, immediatament, la detenció de mig govern. El president i l'altra meitat del govern no van anar a declarar perquè eren a Brussel·les. Aquest moviment els va permetre demanar l'empara de la justícia belga que va veure com, sorprenentment, primer es rebia una petició per extraditar als cinc de Brussel·les... que era retirada quan es feia evident que aquesta petició anava a ser rebutjada.
Avui, a gener de 2018, Carles Puigdemont, president del govern legítim de Catalunya, les consellers Clara Ponsatí i Meritxell Serret, i els consellers Toni Comín i Lluís Puig gaudeixen de llibertat de moviments per Europa, però no poden tornar a Catalunya sota l'amenaça de ser fets presoners per l'estat espanyol.
També, a gener de 2018, Oriol Junqueras, vice-president del govern legítim de Catalunya i Quim Forn, conseller d'interior del govern legítim de Catalunya (avui ha renunciat a l'acta de diputat), romanen segrestats a Estremera.
Segrestats, que no empresonats. Són hostatges.
Igual com són hostatges de l'estat espanyol Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.
De resultes de la renúncia a la defensa de la República es va aplicar l'article 155 de la constitució espanyola, que ha servit d'excusa per perpetrar un cop d'estat contra el govern legítim de Catalunya i portar-la a un estat d'excepció encobert.
Tanmateix, el 21 de desembre, en unes eleccions il·legals i il·legítimes, fruit del cop d'estat del 155, convocades amb l'amenaça de la força, fetes amb la presó de líders independentistes destacats, fetes sota amenaça de presó als líders independentistes lliures, fetes sota l'amenaça d'il·legalització dels partits polítics independentistes, fetes sota atacs, agresions i violència de la ultradreta nacionalista espanyola, fetes sota la campanya mediàtica contra l'independentisme més brutal de tots els temps per part de tots els mitjans públics i privats de l'estat (amb l'excepció del mitjans de la CCMA que van mantenir un grau notable de pluralitat informativa)... el 21 de desembre l'independentisme tornava a guanyar amb majoria absoluta d'escons en les eleccions amb més participació que han hagut mai a Catalunya.
Ja no existeix la majoria silenciosa. El resultat del 21D diu que la majoria dels catalans vol la República. Com a mínim, la minoria majoritària, potser encara no la majoria absoluta, perquè els vuit diputats de Catalunya En Comú segueixen negant-se a ser comptabilitzats a favor o en contra de la independència (i de la República?).
El resultat del 21D, a més, restaurava el govern legítim amb la legitimitat dels vots.
El 21D el govern espanyol va ser derrotat (un altre cop) clara i netament, malgrat tot el joc brut, la violència, la propaganda... Tanmateix, com la República no es va defensar al carrer quan tocava, l'estat pretén imposar per la força i amb amenaces un govern i un president diferent del que han votat els catalans.
Malgrat tot, la recuperació de les institucions ha començat.
La recuperació de les institucions és només el primer pas. Els passos que vindran a continuació són clars : cal desplegar la República.
Nosaltres ja no som independentistes. Nosaltres som Republicans. Jo ja no soc independentista. Jo sóc republicà, de la República de Catalunya i el meu capteniment és com fer per desplegar-la, ara que ja està proclamada i estem recuperant les institucions i foragitant els ocupants.
Tinguem-ho clar : caldrà defensar la República al carrer. El 27O no ho vam fer i per això tenim gent bona i honesta segrestada o exiliada. Caldrà fer-ho ara, doncs. Caldrà plantar cara als feixistes i a la seva violència. Caldrà defensar el Parlament i la Generalitat, com vam fer-ho l'1 d'octubre quan vam defensar la llibertat i la democràcia. Caldrà defensar al president Puigdemont si al final opta per una investidura presencial. No el deixarem sol.
Està en joc la llibertat i la independència de la República. Però hi ha molt més en joc : hi ha en joc la llibertat mateixa i la democràcia.
Persistirem, resistirem i alliberarem la República. Preparats. Llum als ulls i força al braç.
divendres, 5 de gener del 2018
Els reis són els pares i les mares.
Mireu, nens i nenes que llegiu aquest bloc, pel broc gros : els reis són els pares i les mares. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
I no em digueu que no ho sabíeu. De debò algú pot creure que tres tipus vinguts de no se sap on es fiquen a les cases de la gent per portar-hi regals? Ningú, evidentment. Igual com ningú pot creure que un tros de fusta pugui cagar caramels o que un tipus obès i vestit de vermell perpetri un numeret similar al dels reis el dia de Nadal.
No. Els reis són els pares i les mares. Als pares i mares els costa guanyar els diners que cal pagar pels regals. A vegades costa tant guanyar diners i costa tant viure que, simplement, els regals no es poden fer, o són molt més humils que el que la publicitat i la societat exigeixen.
Els reis són els pares i les mares. Si ho sospitàveu, us ho confirmo. Us confirmo també algunes coses més que potser també sospitàveu, o potser encara no.
Pareu atenció :
El mal i la injustícia existeixen. Són ben reals i poderosos. Molts cops s'imposen. El mal guanya sovint. L'odi és, manta vegades, més, molt més poderós que l'amor. Els bons perden i els dolents guanyen. És més habitual que no pas us penseu ara.
En aquesta lluita entre el bé i el mal, la principal dificultat és que els límits entre el bé i el mal són, gairebé sempre, difusos i, per si fos poc, la tàctica preferida del mal és, precisament, camuflar-se de bé. Potser ja ho havíeu descobert. Si no, ja ho descobrireu.
Descobrireu també que, en general, el mal és de la banda dels poderosos i el bé de la dels dèbils. No és que ser malvat sigui conseqüència o causa de ser poderós i, certament, la bondat no és ni causa ni conseqüència de ser dèbil. Però observareu que sovint aquestes categories morals es reparteixen així. Tenint en compte, a més el que he dit abans : que tot sovint el mal i el bé, que la bondat i la maldat, es barregen de formes subtils i perverses.
És una simplificació útil pensar en termes de dèbils i poderosos més que no pas en termes de bons i dolents, o d'esquerres i dretes, o qualsevol altre divisió que se us acudeixi. Descobrireu, si no ho heu fet ja, que el bé i el mal es barregen sovint en cadascú de nosaltres i que, en realitat, és aquesta la natura humana.
Descobrireu el que vol dir el poder i sovint us trobareu que haureu d'exercir el poder i encara més sovint que us haureu de sotmetre al poder. A vegades tindreu l'oportunitat d'oposar-vos al poder. Descobrireu que el poder té cares. A vegades cares que coneixeu i que us són properes. Altres cops no sabreu quina és la cara del poder, potser perquè s'amaga darrere una institució, o potser perquè la cara del poder és la cara de la multitud. però podeu estar segurs que el poder sempre té, almenys, la cara d'algú.
La pedra de toc de la vostra categoria ètica serà, ja ho veureu, la relació que tingueu amb el poder : com l'exerciu, com el patiu, com el combateu. El poder serà conseqüència i causa de la vostra ètica i de la vostra essència com a persones. Serà conseqüència i causa de la vostra relació amb els altres. L'amor i l'odi són causes i conseqüències del poder.
Avui hi han més regles, normes i lleis per a regular-ho tot que en cap altre moment de la història. Se'ns diu que avui som més lliures que mai, precisament per tot aquest conjunt de regles, normes i lleis. Però no és cert. En realitat el món té molt poques regles i lleis realment dignes d'aquest nom. En tot cas, la llibertat no depèn de regles i normes. Depèn en canvi de la vostra categoria ètica, de com exerciu, patiu i combateu el poder. La llibertat és, sempre, una tria vostra. Les lleis del món les podeu dictar, acatar o combatre, però en cap cas són causa de llibertat.
El món, la llibertat, el bé i el mal, el poder. Us toca viure i, si pot ser, espero que estigueu motivats amb la idea de la construcció d'un món més just, net, democràtic amb la dificultat que té, per començar, definir el significat d'aquestes paraules.
Ja ho sabíeu, nens i nenes que llegiu aquest bloc, tot el que he escrit. No us descobreixo res que no sabéssiu però ara, almenys, està escrit.
Ho escric avui que unes persones segueixen a la presó pel fet de combatre un determinat poder.
Són a presó però són, èticament, ben lliures. Molt més que els seus carcellers i jutges.
Sobretot, són un exemple per a tots els que creiem que el poder que els reté ha de ser combatut sense descans fins a derrotar-lo completament.
Hem triat ser lliures.
I no em digueu que no ho sabíeu. De debò algú pot creure que tres tipus vinguts de no se sap on es fiquen a les cases de la gent per portar-hi regals? Ningú, evidentment. Igual com ningú pot creure que un tros de fusta pugui cagar caramels o que un tipus obès i vestit de vermell perpetri un numeret similar al dels reis el dia de Nadal.
No. Els reis són els pares i les mares. Als pares i mares els costa guanyar els diners que cal pagar pels regals. A vegades costa tant guanyar diners i costa tant viure que, simplement, els regals no es poden fer, o són molt més humils que el que la publicitat i la societat exigeixen.
Els reis són els pares i les mares. Si ho sospitàveu, us ho confirmo. Us confirmo també algunes coses més que potser també sospitàveu, o potser encara no.
Pareu atenció :
El mal i la injustícia existeixen. Són ben reals i poderosos. Molts cops s'imposen. El mal guanya sovint. L'odi és, manta vegades, més, molt més poderós que l'amor. Els bons perden i els dolents guanyen. És més habitual que no pas us penseu ara.
En aquesta lluita entre el bé i el mal, la principal dificultat és que els límits entre el bé i el mal són, gairebé sempre, difusos i, per si fos poc, la tàctica preferida del mal és, precisament, camuflar-se de bé. Potser ja ho havíeu descobert. Si no, ja ho descobrireu.
Descobrireu també que, en general, el mal és de la banda dels poderosos i el bé de la dels dèbils. No és que ser malvat sigui conseqüència o causa de ser poderós i, certament, la bondat no és ni causa ni conseqüència de ser dèbil. Però observareu que sovint aquestes categories morals es reparteixen així. Tenint en compte, a més el que he dit abans : que tot sovint el mal i el bé, que la bondat i la maldat, es barregen de formes subtils i perverses.
És una simplificació útil pensar en termes de dèbils i poderosos més que no pas en termes de bons i dolents, o d'esquerres i dretes, o qualsevol altre divisió que se us acudeixi. Descobrireu, si no ho heu fet ja, que el bé i el mal es barregen sovint en cadascú de nosaltres i que, en realitat, és aquesta la natura humana.
Descobrireu el que vol dir el poder i sovint us trobareu que haureu d'exercir el poder i encara més sovint que us haureu de sotmetre al poder. A vegades tindreu l'oportunitat d'oposar-vos al poder. Descobrireu que el poder té cares. A vegades cares que coneixeu i que us són properes. Altres cops no sabreu quina és la cara del poder, potser perquè s'amaga darrere una institució, o potser perquè la cara del poder és la cara de la multitud. però podeu estar segurs que el poder sempre té, almenys, la cara d'algú.
La pedra de toc de la vostra categoria ètica serà, ja ho veureu, la relació que tingueu amb el poder : com l'exerciu, com el patiu, com el combateu. El poder serà conseqüència i causa de la vostra ètica i de la vostra essència com a persones. Serà conseqüència i causa de la vostra relació amb els altres. L'amor i l'odi són causes i conseqüències del poder.
Avui hi han més regles, normes i lleis per a regular-ho tot que en cap altre moment de la història. Se'ns diu que avui som més lliures que mai, precisament per tot aquest conjunt de regles, normes i lleis. Però no és cert. En realitat el món té molt poques regles i lleis realment dignes d'aquest nom. En tot cas, la llibertat no depèn de regles i normes. Depèn en canvi de la vostra categoria ètica, de com exerciu, patiu i combateu el poder. La llibertat és, sempre, una tria vostra. Les lleis del món les podeu dictar, acatar o combatre, però en cap cas són causa de llibertat.
El món, la llibertat, el bé i el mal, el poder. Us toca viure i, si pot ser, espero que estigueu motivats amb la idea de la construcció d'un món més just, net, democràtic amb la dificultat que té, per començar, definir el significat d'aquestes paraules.
Ja ho sabíeu, nens i nenes que llegiu aquest bloc, tot el que he escrit. No us descobreixo res que no sabéssiu però ara, almenys, està escrit.
Ho escric avui que unes persones segueixen a la presó pel fet de combatre un determinat poder.
Són a presó però són, èticament, ben lliures. Molt més que els seus carcellers i jutges.
Sobretot, són un exemple per a tots els que creiem que el poder que els reté ha de ser combatut sense descans fins a derrotar-lo completament.
Hem triat ser lliures.
diumenge, 31 de desembre del 2017
Bon Any 2018
Últim post d'enguany.
Dedicat a Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Dedicat a Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Posatí, Toni Comín i Lluís Puig.
Us volem lliures, us volem a casa.
Junts farem la República.
Que aquest 2018 ens acosti o ens porti l'assoliment dels nostres projectes i dels nostres somnis, dels de cadascú i dels col·lectius.
Que tinguem un bon any.
Dedicat a Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Dedicat a Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Posatí, Toni Comín i Lluís Puig.
Us volem lliures, us volem a casa.
Junts farem la República.
Que aquest 2018 ens acosti o ens porti l'assoliment dels nostres projectes i dels nostres somnis, dels de cadascú i dels col·lectius.
Que tinguem un bon any.
dissabte, 30 de desembre del 2017
L'any que hem proclamat la República.
Demà serà cap d'any.
L'any que vam proclamar la República, però que no la vam desplegar, per evitar una escalada de la violència que, tanmateix, va ser ben present l'1 d'octubre, i a les concentracions de la ultradreta espanyolista.
Quatre presos polítics catalans. Consellers que van passar moltes nits a presó, i el president legítim i quatre consellers exiliats a Brussel·les.
Tanmateix, la gran victòria del 21 de desembre.
I els espanyols que no entenen com pot ser que ni amb la violència, ni amb les amenaces, ni votant amb les cartes marcades les catalanes i els catalans no ens hàgim rendit.
No ens hem rendit.
Acaba l'any. Persistim.
Hi ha un President a l'exili, que el ratificarem, i si cal, presidirà el govern des de l'exili. Fixeu-vos que Rajoy i Soraya pretenen presidir la Generalitat des de Madrid, i només compten amb quatre diputats. Puigdemont compta amb 70.
Hi han uns presoners, que els alliberarem. No ens aturarem fins alliberar-los. Junqueras és el vicepresident.
Hi ha una República per desplegar. La desplegarem, des del carrer, des de les institucions quan les recuperem. Si cal també les recuperarem des del carrer.
Cal encetar el procés constituent. És fonamental en el desplegament de la República.
Hi han molts conciutadans que encara no saben que són republicans. Els hi ho hem d'explicar. Els hem de convèncer. Han de participar al procés constituent i al desplegament de la República. Nosaltres creiem en aquest país i un país és, abans que res, la seva gent. Tota. Ni ens han dividit ni ens dividiran. Desplegarem la República entre totes i tots. Farem el procés constituent entre totes i tots.
Hi ha molta feina per fer. Ens en sortirem. No afluixem.
Enguany hem proclamat la República. 2018. Seguim.
L'any que vam proclamar la República, però que no la vam desplegar, per evitar una escalada de la violència que, tanmateix, va ser ben present l'1 d'octubre, i a les concentracions de la ultradreta espanyolista.
Quatre presos polítics catalans. Consellers que van passar moltes nits a presó, i el president legítim i quatre consellers exiliats a Brussel·les.
Tanmateix, la gran victòria del 21 de desembre.
I els espanyols que no entenen com pot ser que ni amb la violència, ni amb les amenaces, ni votant amb les cartes marcades les catalanes i els catalans no ens hàgim rendit.
No ens hem rendit.
Acaba l'any. Persistim.
Hi ha un President a l'exili, que el ratificarem, i si cal, presidirà el govern des de l'exili. Fixeu-vos que Rajoy i Soraya pretenen presidir la Generalitat des de Madrid, i només compten amb quatre diputats. Puigdemont compta amb 70.
Hi han uns presoners, que els alliberarem. No ens aturarem fins alliberar-los. Junqueras és el vicepresident.
Hi ha una República per desplegar. La desplegarem, des del carrer, des de les institucions quan les recuperem. Si cal també les recuperarem des del carrer.
Cal encetar el procés constituent. És fonamental en el desplegament de la República.
Hi han molts conciutadans que encara no saben que són republicans. Els hi ho hem d'explicar. Els hem de convèncer. Han de participar al procés constituent i al desplegament de la República. Nosaltres creiem en aquest país i un país és, abans que res, la seva gent. Tota. Ni ens han dividit ni ens dividiran. Desplegarem la República entre totes i tots. Farem el procés constituent entre totes i tots.
Hi ha molta feina per fer. Ens en sortirem. No afluixem.
Enguany hem proclamat la República. 2018. Seguim.
dilluns, 25 de desembre del 2017
QUAN SOMRIUS . Us volem a casa.
Bon nadal.
Tant de bo que fóssiu a casa, però un segrest cruel i injust us ho impedeix.
Us alliberarem.
Us volem a casa.
Una nadala per vosaltres.
Llibertat Oriol, Quim, Jordi C. i Jordi S.
QUAN SOMRIUS
Josep Thió (adaptada per Òmnium Cultural)
Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Quim Forn: us volem a casa.
Ara que la nit s’ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó.
Ara que els carrers estan de festa
Avui que el fred du tants records.
Ara que importen les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no ens permeten veure-us,
Ni podeu parlar
Ens teniu sempre al vostre costat.
És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
quan s’acabi aquest malson.
I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.
És el buit que et deixa comptar els dies,
i les nits tant lluny de casa, sense llibertat.
Sou homes de pau i us volem lliures.
Com queda al jersei un detall groc.
Vam dir que mai ens rendiríem, Seguim
dempeus i confiats
El vostre exemple és de fermesa i dignitat,
Us volem junts al nostre costat.
És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
Quan s’acabi aquest malson.
I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.
Tant de bo que fóssiu a casa, però un segrest cruel i injust us ho impedeix.
Us alliberarem.
Us volem a casa.
Una nadala per vosaltres.
Llibertat Oriol, Quim, Jordi C. i Jordi S.
QUAN SOMRIUS
Josep Thió (adaptada per Òmnium Cultural)
Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Quim Forn: us volem a casa.
Ara que la nit s’ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó.
Ara que els carrers estan de festa
Avui que el fred du tants records.
Ara que importen les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no ens permeten veure-us,
Ni podeu parlar
Ens teniu sempre al vostre costat.
És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
quan s’acabi aquest malson.
I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.
És el buit que et deixa comptar els dies,
i les nits tant lluny de casa, sense llibertat.
Sou homes de pau i us volem lliures.
Com queda al jersei un detall groc.
Vam dir que mai ens rendiríem, Seguim
dempeus i confiats
El vostre exemple és de fermesa i dignitat,
Us volem junts al nostre costat.
És Nadal i al meu cor
hi batega l’esperança
que aviat sereu a casa
Quan s’acabi aquest malson.
I les llums i el color
Que lluïm en aquests dies
denuncien la injustícia,
no caminareu mai sols.
divendres, 22 de desembre del 2017
Hem guanyat la batalla. Seguim. Fem la República.
Hem guanyat.
Ja s'ha dit : malgrat tenir tota la força de l'estat en contra, malgrat que Oriol, Quim, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a presó, malgrat que Carles, Meritxell, Clara, Toni i Lluís són a l'exili, malgrat les amenaces, malgrat la manipulació mediàtica... hem guanyat. Ahir vam guanyar.
Ahir vam guanyar perquè, primer de tot, no es va perdre cap vot independentista dels que van sortir a votar l'1 d'octubre passat; no només, nous votants, votants sortits de l'abstenció, votants potser d'altres formacions però que han vist que la dignitat i la democràcia es defensarien millor des del bloc republicà han incrementat la xifra de vots per la independència que es va obtenir l'1 d'octubre.
Han guanyat el desig de fer república, la reclamació de llibertat per als segrestats, la reclamació del retorn dels exiliats, el rebuig frontal al 155.
I ara tocarà administrar aquesta victòria.
Els presos i els exiliats han de ser amnistiats. S'han de recuperar les institucions i el govern legítim. S'ha d'iniciar un diàleg de bona fe que reconegui el fet inqüestionable de la majoria per la independència. A Europa, les veus que reconeixen la victòria independentista són cada com més potents (com la d'Angela Merkel).
Tanmateix, el que es digui o es deixi de dir a Europa no ens hauria de capficar gaire. Prou que hem vist que aquesta Europa dels estats s'allunya de l'ideal de valors cívics i democràtics que ens pensàvem que constituïen la seva essència.
El que sí que hem de fer és actuar com un estat, com una república. Des d'ara mateix. Certament, un estat ocupat militarment, però justament, per això, disposat a lluitar per la seva llibertat. Serem un estat si ens captenim com estat. La mobilització, doncs, ha de ser permanent fins que l'objectiu de restitució i desplegament de la República sigui assolit. Dic restitució, perquè la república ja va ser proclamada com a conseqüència del mandat de l'1 d'octubre, que amb el resultat d'ahir, esdevé encara més legítim del que ja ho era.
Som República. Fiqueu-vos-ho al cap. I ara la desplegarem.
Alliberarem els presos i el govern legítim retornarà.
La batalla d'ahir la vam guanyar al carrer, amb la mobilització contínua, amb les vagues, amb tots els actes, amb les cassolades, amb les vetlles, amb les manifestacions, amb els llaços grocs, amb els debats i opinions, amb les denúncies, amb la resistència pacífica i passiva, ara sabem també que amb els grans actes de les diades, amb l'auto-organització i la imaginació, amb els somriures (i potser el més gran pecat del 155 és que molts somriures s'han apagat, però això també ho superarem), amb la valentia que vol dir vèncer la por, amb la fidelitat al país i al poble de tots i cadascun dels que s'han mobilitzat cada dia, com formigues, però tossudament alçats i rabiosament lliures.
Hem guanyat una batalla important. Però ja ha passat i avui la guerra continua: L'estat espanyol vol imputar per rebel·lió -la condemna pot ser de 30 anys de presó- més electes i dirigents independentistes. Quan toquen a una ens toquen a totes. Caldrà plantar cara amb mobilització.
Encara han de retornar els presoners i els exiliats. La victòria d'ahir va per ells. Moltes gràcies. Estem en deute amb vosaltres. La democràcia està en deute amb vosaltres. Sou els més valents de tots. Us volem lliures. Us volem a casa.
Ahir vam guanyar. Una victòria important. Seguim.
Ja s'ha dit : malgrat tenir tota la força de l'estat en contra, malgrat que Oriol, Quim, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a presó, malgrat que Carles, Meritxell, Clara, Toni i Lluís són a l'exili, malgrat les amenaces, malgrat la manipulació mediàtica... hem guanyat. Ahir vam guanyar.
Ahir vam guanyar perquè, primer de tot, no es va perdre cap vot independentista dels que van sortir a votar l'1 d'octubre passat; no només, nous votants, votants sortits de l'abstenció, votants potser d'altres formacions però que han vist que la dignitat i la democràcia es defensarien millor des del bloc republicà han incrementat la xifra de vots per la independència que es va obtenir l'1 d'octubre.
Han guanyat el desig de fer república, la reclamació de llibertat per als segrestats, la reclamació del retorn dels exiliats, el rebuig frontal al 155.
I ara tocarà administrar aquesta victòria.
Els presos i els exiliats han de ser amnistiats. S'han de recuperar les institucions i el govern legítim. S'ha d'iniciar un diàleg de bona fe que reconegui el fet inqüestionable de la majoria per la independència. A Europa, les veus que reconeixen la victòria independentista són cada com més potents (com la d'Angela Merkel).
Tanmateix, el que es digui o es deixi de dir a Europa no ens hauria de capficar gaire. Prou que hem vist que aquesta Europa dels estats s'allunya de l'ideal de valors cívics i democràtics que ens pensàvem que constituïen la seva essència.
El que sí que hem de fer és actuar com un estat, com una república. Des d'ara mateix. Certament, un estat ocupat militarment, però justament, per això, disposat a lluitar per la seva llibertat. Serem un estat si ens captenim com estat. La mobilització, doncs, ha de ser permanent fins que l'objectiu de restitució i desplegament de la República sigui assolit. Dic restitució, perquè la república ja va ser proclamada com a conseqüència del mandat de l'1 d'octubre, que amb el resultat d'ahir, esdevé encara més legítim del que ja ho era.
Som República. Fiqueu-vos-ho al cap. I ara la desplegarem.
Alliberarem els presos i el govern legítim retornarà.
La batalla d'ahir la vam guanyar al carrer, amb la mobilització contínua, amb les vagues, amb tots els actes, amb les cassolades, amb les vetlles, amb les manifestacions, amb els llaços grocs, amb els debats i opinions, amb les denúncies, amb la resistència pacífica i passiva, ara sabem també que amb els grans actes de les diades, amb l'auto-organització i la imaginació, amb els somriures (i potser el més gran pecat del 155 és que molts somriures s'han apagat, però això també ho superarem), amb la valentia que vol dir vèncer la por, amb la fidelitat al país i al poble de tots i cadascun dels que s'han mobilitzat cada dia, com formigues, però tossudament alçats i rabiosament lliures.
Hem guanyat una batalla important. Però ja ha passat i avui la guerra continua: L'estat espanyol vol imputar per rebel·lió -la condemna pot ser de 30 anys de presó- més electes i dirigents independentistes. Quan toquen a una ens toquen a totes. Caldrà plantar cara amb mobilització.
Encara han de retornar els presoners i els exiliats. La victòria d'ahir va per ells. Moltes gràcies. Estem en deute amb vosaltres. La democràcia està en deute amb vosaltres. Sou els més valents de tots. Us volem lliures. Us volem a casa.
Ahir vam guanyar. Una victòria important. Seguim.
dimecres, 20 de desembre del 2017
Demà guanyarem.
Demà guanyarem.
Guanyarem perquè el nostre projecte és millor. Perquè la República és el millor projecte per a Catalunya.
Guanyarem perquè és el primer pas per aconseguir el retorn del President Carles Puigdemont, de la consellera Meritxell Serret, de la consellera Clara Ponsatí, del conseller Toni Comín, i del conseller Lluís Puig.
Guanyarem per dignitat. Perquè els exiliats i empresonats ho estan per defensar les seves idees, que també són les nostres. Els nostres presos i els nostres exiliats són infinitament més dignes que els mafiosos corruptes que els ha tancat i exiliat.
Guanyarem per dignitat. Perquè no callem la veu enfront les injustícies, les arbitrarietats i l'autoritarisme. Perquè ningú pot prohibir el groc, el vermell, el violeta, el verd, el blanc, el negre ni cap color.
Guanyarem per dignitatt, com la que vam demostrar el primer dia d'octubre, quan vam votar i vam guanyar. I ara tornarem a guanyar.
Guanyarem perquè la lluita per la llibertat de Catalunya és també la lluita pels drets socials. La vaga del 3 d'octubre va ser contra la violència i pels drets del poble treballador català.
Guanyarem perquè som valents, perquè ens van amenaçar amb policies, amb armes, amb helicòpters... i no vam tenir por, o potser sí que la vam tenir, però vam vèncer la por i vam anar a votar i a guanyar. Demà és molt més fàcil : no ens amenacen amb la força serà molt més fàcil guanyar.
Guanyarem perquè transformarem la ràbia en força constructora. Farem la República. La República que ja està proclamada i que ara hem de desplegar. Guanyarem la República.
Guanyarem per recuperar les institucions que els colpistes del 155 han ocupat. Els farem fora, amb determinació. No cedirem a la seva violència. No hi ha alternativa : si cedim a la seva violència els estem dient que sempre podran usar la violència per a fer-ńos retrocedir. Això ho saben tots els estats : no es pot cedir al xantatge dels violents i nosaltres hem après a ser estat. No cedirem. Els violents són ells i els guanyarem.
Guanyarem perquè som una nació que ha après a ser estat, i ens captindrem com estat, per tant, cal votar i guanyar les eleccions. I guanyarem totes les batalles democràtiques a els urnes que se'ns plantegin, i no cedirem als xantatges de la violència i dels violents. Els violents són ells.
Guanyarem perquè és des del respecte, des de la inclusió i des de la democràcia que es construeix la llibertat. I això ho saben tots els estats verdaderament democràtics.
Demà tornarem a guanyar. Serà una victòria neta i clara. Necessària. Guanyarem. Seguim.
#Dempeus #FemRepública
Guanyarem perquè el nostre projecte és millor. Perquè la República és el millor projecte per a Catalunya.
Guanyarem perquè estimem la llibertat i la democràcia. Guanyarem perquè guanyar és el pas necessari per a la llibertat del vicepresident Oriol Junqueras, del conseller Joaquim Forn, del president de l'ANC, Jordi Sànchez i del president d'Òmnium, Jordi Cuixart.
Guanyarem perquè és el primer pas per aconseguir el retorn del President Carles Puigdemont, de la consellera Meritxell Serret, de la consellera Clara Ponsatí, del conseller Toni Comín, i del conseller Lluís Puig.
Guanyarem per dignitat. Perquè els exiliats i empresonats ho estan per defensar les seves idees, que també són les nostres. Els nostres presos i els nostres exiliats són infinitament més dignes que els mafiosos corruptes que els ha tancat i exiliat.
Guanyarem per dignitat. Perquè no callem la veu enfront les injustícies, les arbitrarietats i l'autoritarisme. Perquè ningú pot prohibir el groc, el vermell, el violeta, el verd, el blanc, el negre ni cap color.
Guanyarem perquè la lluita per la llibertat de Catalunya és també la lluita pels drets socials. La vaga del 3 d'octubre va ser contra la violència i pels drets del poble treballador català.
Guanyarem perquè som valents, perquè ens van amenaçar amb policies, amb armes, amb helicòpters... i no vam tenir por, o potser sí que la vam tenir, però vam vèncer la por i vam anar a votar i a guanyar. Demà és molt més fàcil : no ens amenacen amb la força serà molt més fàcil guanyar.
Guanyarem perquè transformarem la ràbia en força constructora. Farem la República. La República que ja està proclamada i que ara hem de desplegar. Guanyarem la República.
Guanyarem per recuperar les institucions que els colpistes del 155 han ocupat. Els farem fora, amb determinació. No cedirem a la seva violència. No hi ha alternativa : si cedim a la seva violència els estem dient que sempre podran usar la violència per a fer-ńos retrocedir. Això ho saben tots els estats : no es pot cedir al xantatge dels violents i nosaltres hem après a ser estat. No cedirem. Els violents són ells i els guanyarem.
Guanyarem perquè som una nació que ha après a ser estat, i ens captindrem com estat, per tant, cal votar i guanyar les eleccions. I guanyarem totes les batalles democràtiques a els urnes que se'ns plantegin, i no cedirem als xantatges de la violència i dels violents. Els violents són ells.
Guanyarem perquè és des del respecte, des de la inclusió i des de la democràcia que es construeix la llibertat. I això ho saben tots els estats verdaderament democràtics.
Demà tornarem a guanyar. Serà una victòria neta i clara. Necessària. Guanyarem. Seguim.
#Dempeus #FemRepública
Subscriure's a:
Missatges (Atom)