Pàgines

diumenge, 11 de febrer del 2018

"los ilusionaron y despues, sólo había humo"

Julio Anguita deia ahir al FAQs que "los ilusionaron y despues, sólo había humo", referint-se a la proclamació d'independència i als fets que se'm succeïren : presó per a mig govern, l'altre mig a l'exili, 155 i eleccions el 21D.

El discurs que, més o menys, ha anat emergint és que Espanya va amenaçar amb l'aplicació de la força.

El que passa és que, realment, no va aplicar la força. Només va amenaçar... i tot va caure.

O algú, o alguns, ho van tirar?

Sí, és cert que ha hagut repressió violenta :  l'1-O es va utilitzar la violència contra la gent, però del que estic parlant ara és de l'ús d'armes de foc, de tirar a matar. En aquest sentit, no es va aplicar la força, diguem "força mortal". Només es va amenaçar amb l'ús d'aquesta mena de força.

L'estat ha tingut prou amb anar de farol amb l'ús de la "força mortal". No s'ha vist obligat a fer-la servir.

Això vol dir que l'estat encara té camp per córrer amb l'ús de la força : Als Balcans van haver desenes de milers de morts abans que els EUA (disfressats d'OTAN) bombardegessin Belgrad. Europa s'exclamava molt, però no feia res. Tot aquest és el camp per córrer que encara té l'estat.

El que està clar és que Espanya pot fer servir la força mortal, en cas extrem, si realment la secessió de Catalunya és produeix, perquè no volen perdre el 20% del PIB que consideren que és propietat seva.

És més : per a l'estat és menys dolent ser expulsat de la UE que la secessió de Catalunya. A la UE s'hi tornaria més o menys tard, Però la secessió de Catalunya seria definitiva. Per la seva banda, la UE s'ho rumiarà molt abans de fer fora Espanya perquè, primer, entre membres del club d'estats s'ajuden; i segon i més que cap altre cosa,  perquè saben que sense Catalunya Espanya fa fallida i això els toca la butxaca, i molt, als socis europeus de l'estat espanyol.

El cas, però, és que la desmobilització que es va produir immediatament després de la declaració d'independència es va ordenar des de Barcelona, no des de Madrid.

I qui i per què es va desmobilitzar a la gent? no ho śe, però el 2017 Catalunya va créixer per sobre la mitja espanyola i de la mitja europea (si més no, van créixer els indicadors econòmics que fan feliços a determinada elit).

Tant a Barcelona com a Madrid n'hi han que s'ho rumiaran molt abans d'arribar a un conflicte entre les forces armades espanyoles i una resistència armada catalana que, evidentment, oposaria força a la força. És cert que ara mateix no existeix una força armada catalana -i els mossos no compten. Però sense ser un expert en moviments d'insurgència, estic casi segur que apareixerien ràpidament proveïdors disposats a vendre armament a una República que demostrés la capacitat de pagar-lo.  La idea clau és que un conflicte armat entre Catalunya i Espanya seria un desastre. En particular per a l'economia, i no només la catalana i l'espanyola.

Del que hem viscut se'n poden treure algunes conclusions:

No és possible fer una secessió pacífica i democràticament guanyant  en referèndum amb un 50% + 1. L'estat espanyol no ho respectarà.

Que suposant que arribem algun dia al 70% a favor de la independència, la situació serà la mateixa : L'estat espanyol no ho respectarà i ens amenaçaran amb la força, en l'extrem no dubto que l'amenaça es farà realitat.

Arribats a aquest punt : crec que es pot afirmar que la independència, o el desplegament de la República, no es podran fer pacíficament. Això només deixa la via insurreccional o revolucionària. El fet és que a tota insurrecció hi han baixes i es produeix un daltabaix a l'economia.


La pregunta és : què farà el lideratge independentista quan, malgrat el 70% de suport a la secessió de la República, es trobi que l'estat espanyol amenaça amb la força? faran el mateix que han fet ara? o acceptaran liderar la via insurreccional i oposar força a la força?

Per cert ¿i quina força podria oposar, de forma contingent, abans que el flaire del negoci de la guerra i els beneficis ràpids apropessin als proveïdors? el que està clar és que el 155 s'està aplicant per destruir l'autogovern català i les seves estructures administratives, i no només : també els serveis públics catalans (educació, sanitat...) . I d'altra banda, aquest projecte de desmantellament de serveis públics no es pot dir que sigui aliè a al programa de determinats partits catalans (el que passa és que les mans privades que es quedaran el pastís potser no són les esperades...)

Com sigui, el 155 pel invalida a la Generalitat per liderar i mobilitzar el carrer. la mobilització del carrer, meś que mai, ha de ser liderada des del carrer. Més que mai la defensa i desplegament de la República s'ha de fer des del carrer. Ho dèiem a les manifestacions i ha de ser cert : els carrers seran sempre nostres.

Qualsevol opció de tirar endavant una República democràtica, integradora, ecosocial i feminista passa per activar, reforçar i sumar les forces d'esquerra a aquest programa comú. cal, en particular des de l'esquerra, mobilitzar el carrer, liderar, impulsar i mantenir la defensa i el control republicà del territori.


Coses, totes elles, que ara mateix no hi són. El lideratge del procés està empantanat en una successió cap a no se sap què però, això sí, amb un carrer que va ser desmobilitzar, conscientment, des del mateix lideratge del procés en el seu moment més crucial.

No crec que se'ns vengués fum; crec que, sincerament hi havia qui creia (jo mateix!) en una via democràtica i pacífica cap a la independència (i avui són a la presó per ...violents!!); però també crec que n'hi han que sempre han tingut clar que aquesta via no era possible i que, malgrat tot, han mantingut l'aposta. Potser encara la mantenen. Hi han més interessos que no en sabem en tota aquesta història.

Sigui com sigui, hi ha molta feina a fer. És evident que cal, immediatament, aturar la destrucció que suposa el 155, però cal, sobretot, comprendre en quin punt estem i aprendre les lliçons que es poden extreure del que hem viscut. No hi han solucions màgiques. Ens necessitem a tots i ser molts més que els que som avui. Amb tot, encara que siguem molts més que el 50% no podem equivocar-nos i pensar que n'hi haurà prou. No n'hi haurà prou. Caldrà lluitar pels nostres somnis.

Hem de mantenir la mobilització i sumar. Cal un projecte de República engrescador, molt clar i comunicar-lo molt bé. El procés constituent és, doncs, fonamental.

Cal guanyar els caps i els cors dels compatriotes que encara no són republicans perquè, tinguem-ho clar, tots haurem de defensar la República amb determinació, coratge i sacrifici. Potser no immediatament, però passarà més d'hora que tard.

Donec perficiam.