Llibre llegit: "El món blau. Estima el teu caos" d'Albert Espinosa.

"El món blau. Estima el teu caos" (Albert Espinosa, ed. Penguin Random House, 214 pàgines) es va publicar el passat mes de març i és, per ara, la darrera novel·la d'Albert Espinosa.

Espinosa no requereix presentació: és "actor, director, guionista de cinema, teatre i televisió", a més d'enginyer industrial. En el meus cas, el vaig descobrir amb la segona temporada de "Polseres vermelles". Per mi va ser molt inesperat. Aquella sèrie era un Dragon-Khan emocional. Després he llegit el "Brúixoles que busquen somriures perduts". Encara tinc per llegir "El món groc" (ho faré! no em pressioneu!).

Quan Espinosa escriu parla ell, i parla d'ell. Parla del que ha après i del que ha meditat en una vida marcada per la lluita contra el càncer. El "món blau" és una reflexió sobre la vida i la mort. Hi ha una continuïtat, doncs, amb "El món groc" i amb les "Polseres vermelles" (i també una menció al "Brúixoles"). Una trilogia de colors. Però dels tres colors aquest blau és el que se'm fa més diferent.

El "Món blau" sorprèn. Si llegeixes l'índex del llibre sense conèixer-lo, et penses que es tracta d'un manual d'autoajuda. Un d'aquests llibres que donen consells sobre com viure. Qui sap, potser sí que ho és d'alguna manera, però formalment  és una novel·la.

El "Món blau" és la història dels darrers dies de vida d'un noi amb una malaltia terminal. El noi va a viure aquests dies finals al "Grand Hotel". Una residència diferent per a malalts terminals.

En aquesta residència ningú hi roman gaire més de pocs dies. De fet, el noi no va ben bé al "Grand Hotel" si no a una illa que és una mena de ressort de platja on els residents passen els dies anteriors al seu ingrés definitiu al "Grand Hotel".

És en aquesta illa on el noi és acollit per un grup de joves terminals. Aquest grup són una "generació" que s'"acaba" i dona pas a la següent, a la del noi. Aquesta "generació" té unes regles i uns rituals propis que el noi va aprenent.

El que viu el noi és un aprenentatge. Un aprenentatge sobre el que vol dir viure i morir. El que descobreix el noi és el seu sentit de la vida i de la mort. Aquest aprenentatge el porta al seu alliberament particular. A l'acceptació -no a la resignació- de la mort i del dolor i, sobretot, aprèn a viure.

Les diferents fases d'aquest aprenentatge, l'ascensió pel far on viuen tots, els rituals, els personatges fantàstics que habiten a l'illa empremten un caràcter oníric a la novel·la, gairebé surrealista, però també poètic.

Jo diria que aquesta novel·la deu ser la cosa més personal i més elaborada que ha escrit Espinosa. El seu treball més intel·lectual. És el seu pensament destil·lat. No m'atreveixo a dir que el seu testament, perquè entenc que tenim Espinosa per anys, però en alguns moments ho sembla. Potser el testament d'una etapa de la seva vida.

Em sembla que el pensament més important de tots és que per viure cal tenir present la mort. La mort és la que dona sentit a la vida. Espinosa ens diu que no ens ensenyen a morir si no a viure, però com si no existís la mort. Amb el resultat que es perd el sentit de la vida. Jo diria que ni tan sols se'ns ensenya a viure: se'ns ensinistra a fer que el sistema funcioni. A que el sistema no s'aturi. El sentit de la vida que aprenem és el de ser peces del sistema, productors o consumidors. La mort no es té en compte.

Certament, si fóssim conscients que la vida té un final, que el temps es limitat, potser l'aprofitaríem més. No en ser parts del sistema, si no en ser nosaltres mateixos. En fer allò que en veritat desitgem. Allò que de debò ens cal. Potser ens adonaríem que l'important, i l'urgent, el que és crític, és estimar. El que de debò cal és donar, i rebre. El què? Un mateix. El propi caos. El que som.

Potser per això s'ha bandejat la mort de la quotidianitat. Perquè ens posa a lloc i, qui sap, si ens alliberaria. No hi ha res més antisistema que la consciència de la mort. La mort per donar, ara sí, sentit ple a la vida. Per valorar el present i el que de debò desitgem. Viure, enlloc de produir i consumir.

Morir. Viure. Viu. Mor. La mort és la que dona valor a la vida. Els personatges del "Món blau" en són plenament conscients de la mort i, fins i tot, tenen el privilegi de conèixer el moment. La major part de nosaltres no tenim aquesta consciència ni aquest coneixement i malbaratem el temps.

El "Món blau" és fàcil de llegir, però difícil d'assumir. No som eterns. Morirem. Què faràs amb el temps que tens? T'has recordat d'estimar i ser estimat? I sabent que el temps se t'escapa: pots fer que un instant valgui per tota una vida? Ets capaç de viure aquest moment, aquí i ara, plenament? No seria aquest el més gran dels aprenentatges?

Ensopiment constitucional

Fa molt de temps que la tele, els diaris i ràdios els veig, llegeixo o escolto online. Només puntualment faig servir el, diguem-ne, mètode tradicional d'accés als mitjans.

El resultat és que he "perdut el contacte". No sabria dir quina és la sèrie de moda a la TV, o quina és la notícia política del dia, o de la setmana. O, més ben dit, quina és la notícia, "oficial", del dia.

Aquesta introducció ve de que acabo d'adonar-me que avui és 6 de desembre, o sigui, el dia de la Immaculada Constitució. Aquesta és la noticia, "oficial", del día.

I què? doncs res. Res. Ni fred, ni calor. Un diumenge de desembre més aviat lletjot a Barcelona. Més aviat ensopit i avorridot.

Resulta que avui hi havia una mani de "constitucionalistes", o del "bloc constitucional". Els "constitucionalistes" es queixaven que "cada cop som menys". Cada cop són menys, els pobres. La constitució ja no és el que era.

Vet aquí un assaig d'explicació: tots, tothom, fins i tot el "bloc constitucional", saben, sabem, que això de la constitució tal com està, no serveix.

Uns estem per fer una constitució nova per a un país nou, els altres estan per fer una constitució nova d'un país vell, i uns altres diuen que, al menys, cal fer una reforma constitucional.

Els que diuen que no cal tocar res són la minoria. Si hi ha un consens és que la constitució, tal com esta, ja no serveix.

Millor que li donin un final. No serà un final digne i honorable perquè ni va ser digne el seu orígen ni ha estat honorable el seu desenvolupament. I la resistència al canvi, a acabar, que està mostrant no la redimeix.

Es resisteix a acabar, i els reformistes pretenen allargar la vida de la constitució artificialment. És un fet que no són pocs els que treuen un profit de la constitució tal com està, i que en seguiran treient si se'n surten amb els seus plans reformistes. Si aconsegueixen repetir la jugada de la transició i deixar-se una constitució feta a mida.

A Catalunya, si les coses no es torcen o, més aviat, si es redrecen, estem en una altre partida: una nova constitució per a un nou país. Un procés constituent de base popular. Amb amplis consensos. Una carta magna inclusiva. La base per a institucions més democràtiques i que siguin resistents a l'assalt de la corrupció i estiguin preparades per a foragitar-la.

Això vull i, crec, en aquest punt estem: fer una nova constitució per a un nou país. Una Carta Magna per a la República Catalana. Vet aquí la cosa.

Avui és el dia de la vella constitució. Res a celebrar doncs. Però algunes coses a aprendre. No la menystinguem. Si més no, serveix d'exemple del que no s'ha de fer.

Tres alliçonadors gags (La vida de Brian, de Monty Python)

Avui, el darrer post sobre la qüestió del desacord entre JxSí i CUP.

Ḿireu, si no hi ha acord serà un ridícul. Fer el ridícul és l'únic que no es pot permetre un polític o una causa política. Doncs jo dic que si no hi ha acord es farà el ridícul (els indepes, s'entén).

El pitjor -o el millor, segons com es miri- és que ni tan sols serem gaire originals. Fer el ridícul en política és una constant al llarg de la història i de la geografia.

Hi ha una pel·lícula, diguem-ne que de caràcter històric, que té alguns gags que il·lustren a la perfecció el ridícul que es pot arribar a cometre si no hi ha acord: "La Vida de Brian" (1979) del grup Monty Python.

La peli es pot veure al youtube en aquest enllaç.

Els gags: EL front judaic popular. Diu el Front Popular de Judea: "Als únic que odiem més que als romans és al Front del Poble Jueu... i al Front Popular del Poble Judaic... i al Front Popular de Judea... ai no, que aquests som nosaltres!". Doncs això.



L'esquadró suïcida. Perquè guanyar una batallà quan tenim superioritat i tot és a favor si, en canvi, podem suïcidar-nos i provocar l'admiració de l'enemic en demostrar-li el nostre valor més enllà de la mort? (traducció: la derrota com a zona de confort!)



I, mentrestant, els Romans saben, perfectament que cal espanyolitzar, perdó, volia dir romanitzar, o llatinitzar, els països ocupats. Vols revoltar-te? fes-ho en espanyol, perdó, volia dir llatí. Quan parlis i escriguis correctament en espanyol, perdó, volia dir llatí, serà quan començarem a parlar de repressió. Aquest gag està patrocinat per l'ex-ministre Wert.



En fi. Alguns perden el temps i s'entesten a perdre, i d'altres, no perden el temps i continuen la seva tasca colonitzadora.

La cosa té molta gràcia. A més de fer castells i grans performances ara mostrarem al món la nostra insuperable capacitat d'enfotre'ns de nosaltres mateixos. I és que som l'hòstia els catalans!

Si al final no hi ha acord, em plantejo substituir l'estelada del blog per un caganer. He de madurar la idea.

Inés, presidenta?

EL d'ahir va ser un post amb un punt de happyflowerisme. El d'avui serà més brut. Potser més proper a la realitat.

La pregunta és: per què? per què no es posen d'acord JxSí i CUP?

La resposta és, perquè estan negociant.

Negociar, per definició, significa els bàndols que negocien han de cedir en algun punt per a poder arribar a un acord. Ara bé, negociar només és possible quan cada bàndol té la possibilitat de trencar-li les cames (metafòricament, és clar) al bàndol contrari. Aleshores, es negocia quan la possibilitat d'arribar a un acord suposa un guany per a tots dos bàndols o, si més no, és menys dolorós que no arribar a cap acord.

Els capitans de JxSí creuen que poden doblegar a la CUP: tota l'artilleria mediàtica està llançada contra els cupàires. A per ells! Per què no? avui he llegit aquesta opinió que m'ha semblat prou interessant per saber en quin punt de conflicte estem. En resum i reciclant una mica la idea, potser el gruix de la CUP no cedirà però tampoc es necessita doblegar a tota la CUP. N'hi ha prou amb provocar una escissió i que un parell de diputats cupàires, disposats a votar a Mas, passin al grup mixt.

El grau d'hostilitat d'aquest plantejament és brutal: es planteja, directament, la destrucció de l'oponent. On l'oponent és, de forma paradoxal, amb qui pretens arribar a un pacte.

La CUP, per la seva banda, ha tancat files i es disposa a resistir el setge mediàtic i el #pressingCUP. Si els cupàires poden resistir empresonaments i repressió física, el que diguin els mitjans no els ha de fer ni fred ni calor. Potser. Però potser descobreixen que "el carrer", aquest espai ideal on desenvolupen les seves lluites i la seva activitat, també està transitat per un munt de gent que no són gaire de manis, o només de les manis de l'ANC, i només si són aptes pels nens. Gent que sovint senten simpatia per la CUP però que ara no entenen què passa. Aquesta gent exerceixen una pressió molt més gran que la dels mitjans. La CUP patirà, ja està patint, aquest setge emocional.

A mi em sembla que la CUP ha fet aquest càlcul: El sector CDC de JxSí va de ful i no es plantegen arribar a noves eleccions al març perquè saben que, si ho fan, JxSí no repetirà, ERC i CDC aniran per separat i CDC es clavarà una patacada. CDC recularà molt si es repeteixen les eleccions. Amb aquest càlcul, doncs, des del punt de vista de la CUP, resistir és vèncer. No cediran amb la investidura de Mas.

A menys, és clar, que les concessions fossin tantes, tan clares, i amb garanties, que els permetessin justificar el suport a Mas de forma convincent al seu electorat. No perden res de seguir parlant i la CUP diu que ells no s'aixequen de la taula i que estan disposats a seguir "negociant".

Per tant, uns i altres estan "negociant", on negociar de moment significa cedir el mínim i, simultàniament, retorçar-se mútuament els pebrots (disculpin la metàfora). El primer que afluixi, perd. El sector Masista de JxSí, actualment CDC i, amb la boca petita, també ERC (bon gripau s'estan empassant els republicans) aposta que la CUP cedirà. La CUP, en canvi, es disposa a resistir el setge perquè intueix que JxSí va de ful.

Jo no se si JxSí va de ful. EL que sospito és que si es repeteixen les eleccions al març, la majoria independentista d'avui al Parlament es perdrà. La social, espero, no. La de diputats, sí. Les enquestes deien fa uns dies que en cas de repetir-se les eleccions, CDC perdria un bon nombre d'escons, i ERC i la CUP en guanyarien. Es podria reeditar la majoria independentista? i amb quines condicions? Seria possible una majoria alternativa d'esquerres? Però les enquestes també deien que la majoria creia que s'arribaria a un acord. Si, finalment, no es produeix l'acord, la meva opinió personal és que l'efecte serà demolidor. L'independentisme social tindrà un bon motiu per quedar-se a casa, vista la inutilitat, comprovada amb fets, dels seus representants. Jo crec que l'abstenció pujaria molt i la deserció de vots la patiria l'independentisme que hauria perdut el partit per incompareixença. Un espantós ridícul... i, qui sap, si Inés Arrimadas presidenta? Oh my God!

JxSí (i la CUP també?), però, potser està "fent comèdia" tot esperant a veure què passa el 20D. M'explico: el 20D passarà que, guanyi qui guanyi, guanyarà Ciutadans. PP o PSOE, sigui qui sigui, necessitarà els vots d'Albert Rivera per fer govern. Albert Rivera posarà condicions, i les seves condicions inclouran alguna barbaritat amb l'autogovern català. Potser a JxSí (i CUP?) esperen que sigui el nacionalisme espanyol, un cop més, el que vingui al rescat per impulsar el procés, o qui justifiqui una aliança "contra natura". Qui sap. Però no em sembla una bona idea comptar amb que l'adversari (aquest sí que és l'adversari) cometrà errors. En tot cas, també s'havia dit d'obrir una nova tongada de "negociacions" tot just després del 20D.

En fi. "Negociacions". La bàula més dèbil són, ja es va veure el 9N, els polítics. Excés de tacticisme i d'interessos personals i de partit. Vull creure, però, que s'adonaran que si es repeteixen les eleccions, tots perden. Tots perdem.

O potser és incompetència. Hanlon, sempre Hanlon, riu per sota el nas a la darrera fila del teatre.

#RespecteCUP

Avui la CUP està decidint en reunió de treball com afrontar els resultats del passat 27S.

Aquests dos mesos des de les votacions plebiscitàries han posat una pressió immensa sobre la coalició anti-capitalista (o post-capitalista, com algun dels seus portantveus ha dit amb encert). El #PressingCUP ha estat alguna cosa més que un hashtag. Se'ls ha dit de tots els colors als cupaires.

Jo crec que la CUP té tot el dret del món a no votar la investidura de Mas. No tinc tan clar que no permetre la investidura de Mas sigui el més adequat al moment, però, en tot cas, el dret a no fer-lo president el tenen.

Perquè la figura del President no és, en cap cas, decorativa. EL govern de la Generalitat no és especialment presidencialista però, tanmateix, el President té uns poders específics i propis. Entre ells, ni més ni menys que el de convocar eleccions i el de signar les lleis. Acaba tenint la responsabilitat última de les lleis i, sobretot, la possibilitat de controlar els temps d'aplicació.

La CUP no se'n refia. I fan bé. Mas és una animal polític. Una bestia. De llarg el polític en actiu amb més preparació, habilitat, astúcia i intel·ligència de l'estat. No estic parlant de polítiques, estic parlant d'habilitats. Mas és un polític de primer nivell.

Per això preocupa tant. Mas defensa uns plantejaments coneguts públicament. Aquests són, però, els que menys haurien de preocupar. Els que , en canvi, sí que haurien de posar a tothom en alerta són els que no són coneguts. Quina és l'agenda oculta de Mas? Per què és tan important que Mas sigui el President i no ningú altre?

Ja passava abans del 27S i encara es manté: Mas és l'únic dels candidats que ha mostrat obertament el seu interès en ser President de la Generalitat. Mas té aquesta ambició. La resta de candidats, en canvi, han dit que a ells no els motiva la Presidència, si no que els motiva la consecució dels objectius polítics. És molt curiós.

Mas, en canvi, considera obtenir la Presidència com un dels objectius polítics, i personals, irrenunciables. De fet, té raó. EL President no és una figura decorativa per a res. És la figura amb més poder del tauler. La peça clau.

I la CUP fa bé d'estar preocupada. Perquè permetre, o no, que la peça clau sigui una o una altre pot tenir, o no, molta influència en el disseny del nou estat. No és una decisió fàcil. I és una decisió a prendre a l'ull de l'huracà estant. Aquests dos mesos passats des del 27S han posat pressió a la CUP. Tothom mira la CUP i opina i diu, de forma més o menys irada, què han de fer o deixar de fer els cupaires.

Potser faríem bé, però, de rumiar tots plegats com hem arribat a aquest punt. Què volem fer. Per a què estem fent això. Què estem disposats a perdre i què volem guanyar.

Entenc que els diferents actors tenen dret a tractar d'influir en la decisió de la CUP i d'aquí el #PressingCUP. La CUP ha d'assumir, doncs, aquesta pressió.

Només demano, però, que sigui quina sigui la decisió que prengui, que em semblarà encertada, o no, se'ls respecti. Des de totes dues direccions. No seran traïdors a Catalunya si es mantenen ferms en el rebuig a Mas, ni traïdors a la classe treballadora si, en canvi, permeten la seva investidura. Segur que sigui quina sigui la seva decisió, que em semblarà encertada o no i això es podrà discutir, serà, en tot cas, una decisió presa amb honestedat i tenint en compte tant l'eix social com el nacional. Jo demano, doncs, #RespecteCUP.

Respecte, doncs, per la CUP. Per a fer un nou país ens necessitem totes i tots. I, mireu, us diré també que, malgrat el tràngol que estan passant i el pressing que s'exerceix sobre ells, els envejo. Envejo la seva honestedat i l'esforç per explicar-se i ser coherents. Justament per aquestes virtuts tenen ara aquesta responsabilitat (i pateixen aquesta pressió).

I envejo, i confio, també, en la seva imaginació. En aquest atzucac en que ens trobem, quan sembla que no hi han sortides caldrà inventar-se un camí per seguir.

Jo confio en que sabran, sabrem entre totes i tots, trobar-lo.

Un vídeo per començar a entendre el perquè de la guerra a Síria

Provar d'explicar el que passa a Síria, les causes i els grups enfrontats en deu minuts és força ambiciós, però aquest vídeo mira de fer-ho bo i utilitzant un llenguatge força planer.

Es tracta, però, de no quedar-se només amb el que diu el vídeo, si no fer-lo servir de punt de partida per informar-se més profundament i, perquè no, per tornar a revisar-lo més endavant, però aquest cop amb més informació i més criteri.

Vet aquí, doncs, aquest vídeo "#WHYSYRIA : La crisis de Siria bien contada en 10 minutos y 15 mapas".



I, finalment, tinguem present que les conseqüències del conflicte a Síria són les víctimes i els refugiats. Gent, com tu i com jo, que pateix i que ha de fugir de casa seva per salvar la vida.

No podem restar-ne indiferents.

Pau, Paix, Paris.

Odi. Un odi tan absolut que porta a l'auto-immolació.Com és possible?

També ens diuen que els autors dels atemptats han estat fills i nets de la immigració, de segona i tercera generació. Han estat, doncs, europeus que s'han regirat contra la societat de la que nominalment en son part integrant des de fa generacions. Aquest odi, doncs, ha nascut i crescut a Europa.

Se'ns diu també que aquests atemptats estan relacionats amb la guerra a Síria. Interessos geoestratègics poc coneguts també estan darrera del desastre.

Víctimes. Mort indiscriminada. Per què? Sense resposta. Però por, mort, dolor, i odi, que ara canvia de bàndol en una espiral maligna.

Ara és el moment de plorar les víctimes, de consolar als familiars i amics. També és el moment d'evitar que l'espiral giri un cop més.

Plora ara, París. Recorda que no estàs sola. T'estimem. Je t'aime. T'abracem. Je t'embrasse.

No busquis venjança, París. No t'emmetzinis amb el verí del seu odi. Sense odi, tu guanyes. Sense odi, farem que alguna cosa bona en surti de tot això.

Les víctimes de l'odi ens ho reclamen.

Pau, Paix, Paris.

Dutxa escocesa (i 2).

Dutxa escocesa al Parlament: Una de freda i una de calenta. Diuen que és molt tonificant.

A més de la resolució independentista, avui també s'encetava el debat d'investidura. Mas és el candidat de JxSí. Mas necessita dels vots de la CUP per ser President, però la CUP ja ha dit que no l'investirà. la CUP demana, i proposa, altres candidats.

Però, de moment, JxSí no es planteja cap altre candidat. De moment.

Jo crec que Mas no serà investit. I no em crec que es repeteixin les eleccions al març. No és que no m'ho cregui és que em sembla impossible. Si hi ha alguna forma de perdre, de malbaratar l'impuls i el moment adquirit en aquests darrers cinc anys seria, exacatment, ser incapaços de fer govern i anar a eleccions al març.

Estic segur que per alguns aquest és l'escenari ideal. I no parlo dels unionistes. No. Estic parlant de "nacionalistes" i "d'independentistes" que senten vertigen, que tenen por, que busquen la forma "honorable" de perdre i seguir en la seva zona de comfort.

Però jo, i crec que molts com jo, el que volem és guanyar. D'una vegada. Volem guanyar per moltes i molt bones raons. I ara ve la part més difícil: quan es lliurarà la batalla definitiva amb l'estat. Quan potser tocarà fer d'escuts humans al Parlament, quan caldrà defensar la República amb la paraula, amb el cor, amb les mans i amb el cos. Estem a punt d'arribar a aquesta situació. Vencerem, o no, però l'hora de la veritat arriba.

Cerc que  resolució del Parlament compta amb aquest compromís del poble per dur-la endavant. I dic el poble. Segur que també els parlamentaris que el representen.

Però avui, després de la resolució hem vist com els nostres representants, els uns i els altres, s'entesten a un enfrontament que, sincerament, crec que ens el podríem estalviar. Ens diuen que si no hi ha un determinat govern "el procés queda encallat".

És broma, no?

Ahir ho deia, només m'explico aquesta investidura fallida com un moviment tàctic que no soc capaç de copsar. No vull ni pensar que hi hagi algú que tingui ganes de perdre, a propòsit, i que aquesta sigui la forma de fer-ho.

En fi. Dutxa escocesa. Per una banda, la contundent resolució independentista. El món ja sap que això va de debò i que estem en la fase institucional. Per l'altre, una investidura que fracassarà. Gol en pròpia porta. Necessari a aquestes alçades? què hi ha darrera d'això? interessos ocults o incompetència? Hanlon, on ets?

No posar-se d'acord, un cop arribats a aquest punt, després d'anunciar al món l'inici del procés, seria el pitjor de tots els escenaris. Seria, ni més ni menys, que fer el ridícul. Com deia Tarradellas, és l'únic que no està permès en política.

En fi. Una mica de paciència i no dramatitzem. Encara no.

Resolució Independentista del Parlament de Catalunya.

Dutxa escocesa al Parlament: Una de freda i una de calenta. Diuen que és molt tonificant.

Avui s'ha aprovat aquesta resolució  que és, pràcticament, una declaració d'Independència. Pràcticament, en el sentit de "de forma pràctica". Perquè només una Declaració d'Independència pot dir coses com que el constitucional ja no té autoritat a Catalunya.

Què li manca a aquesta Declaració d'intencions per ser, completament uns DUI? Molt poc: fer-se efectiva. La clau de volta és això. Que es faci efectiva. Que es demostri per la via dels fets que el poder real, que l'autoritat que es reconeix entre els ciutadans de Catalunya és a aquesta banda del mapa. Es tracta de tornar a posar en pràctica l'esperit, i els fets, del 9N2014.  En parlarem.

A continuació, el text de la resolució independentista extret d'aquest enllaç de Vilaweb.

«El Parlament de Catalunya:

PRIMER. Constata que el mandat democràtic obtingut a les passades eleccions del 27 de setembre del 2015 es basa en una majoria d’escons de les forces parlamentàries amb l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i amb una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat.

SEGON. Declara solemnement l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.

TERCER. Proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana.

QUART. Insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions.

CINQUÈ. Considera pertinent iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.

SISÈ. Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat prèviament pel poble en referèndum, entre d’altres.

SETÈ. Adoptarà les mesures necessàries per a obrir aquest procés de desconnexió democràtica, massiva, sostinguda i pacífica amb l’Estat espanyol de tal manera que permeti l’apoderament de la ciutadania a tots els nivells i en base a una participació oberta, activa i integradora.

VUITÈ. Insta el futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol.

NOVÈ. Declara la voluntat d’inici de negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’una estat català independent en forma de República i, així mateix, ho posa en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.»

Annex:

«1. Pobresa energètica 
Per tal de garantir que cap persona es vegi privada de l’accés als subministraments bàsics, el futur Govern desplegarà les mesures per evitar la pobresa energètica aprovades a la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, de manera que es garanteixi el dret d’accés als subministraments bàsics d’aigua potable, de gas i d’electricitat a les persones i unitats familiars en si­tuació de risc d’exclusió residencial, mentre duri aquesta situació.

2. Habitatge 
Per tal de garantir que cap persona es vegi privada de l’accés a un habitatge digne, el futur Govern treballarà en l’aplicació del nou marc normatiu que re­gula la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. En aquest marc, el futur Govern es compromet a garantir ei principi de reallotjament adequat de les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial que estiguin en procés d’ésser desnonades de llur habitatge habitual, per a poder fer efectiu el desnonament.

Així mateix, de forma urgent, es realitzaran modificacions normatives per tal de fer efectives les previsions de la Llei 24/2015, com és el cas del reglament de funcionament de les Meses de valoració per l’adjudicació d’habitatges per a situacions d’emergències econòmiques, socials i altres casos amb necessitats especials de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.

3. Sanitat 
En l’àmbit de les polítiques de salut per a tota la ciutadania, el futur Govern garantirà l’accés universal a l’atenció sanitària pública i de qualitat, mitjan­çant el CatSalut, a totes les persones que viuen a Catalunya.

Cap persona en podrà quedar exclosa per raons d’origen, tinguin o no la con­dició d’assegurats o beneficiaris del Sistema Nacional de Salut, i amb indepen­dència de si consten o no al padró. Així mateix, cap ciutadà no es veurà privat d’assistència farmacèutica per motius econòmics.

D’acord amb les diferents resolucions aprovades per aquest parlament, no es realitzaran nous concursos per a la gestió de Centres d’Atenció Primària.

4. Educació 
El Parlament de Catalunya va interposar un recurs d’inconstitucionalitat con­tra bona part de l’articulat de la LO 8/2013 de 9 de desembre de Millora de la Qualitat Educativa, recurs que va ser admès a tràmit el passat 3 d’abril del 2014. En aquesta impugnació, avalada pel dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, s’argumentava com els preceptes indicats de la LO 8/2013 són contraris a les competències establertes en favor de la Generalitat de Catalu­nya, al model educatiu català determinat per la LEG i als consensos obtinguts per la comunitat educativa en el seu conjunt. En coherència amb aquest re­curs, el futur Govern vetllarà en la seva actuació en matèria d’educació per la plena vigència i respecte de les competències establertes en favor de les admi­nistracions catalanes i per mantenir-­hi els consensos obtinguts per la comunitat educativa en el seu conjunt.

5.­ Garantia de les llibertats públiques.­
El Parlament de Catalunya va interposar un recurs d’inconstitucionalitat con­tra alguns articles de la LO 4/2015 de Seguretat Ciutadana, recurs que va ser admès a tràmit el passat 21 de Juliol de 2015. En aquesta impugnació, avalada pel dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, s’argumentava com els preceptes indicats de la LO 4/2015 són contraris a drets fonamentals previstos en els textos internacionals com la Declaració Universal de Drets Humans, el Conveni Europeu dels Drets Humans i la Jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans. En coherència amb aquest recurs, el futur Govern vetllarà en la seva actuació en matèria de seguretat ciutadana per la plena vigència i, respecte dels drets fonamentals esmentats.

6. Administracions locals 
Amb l’afany de garantir les plenes competències de les Administracions Locals catalanes per servir l’interès general, el futur Govern proporcionarà les eines de suport necessàries per deixar sense efecte els preceptes de la LRSAL (Llei orgànica 2/2012 de 27 d’abril d’estabilitat pressupostaria dictada en desenvolupament del article 135 de la Constitució Espanyola) relatius a la limitació de competències als ens locals, els de control del cost dels serveis i l’obligació de la priorització de l’activitat econòmica privada.

7. Persones refugiades
A fi de poder donar resposta a la greu situació humanitària que viuen les per­ sones refugiades, el futur Govern generarà un marc de relacions amb l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (AGNUR) amb l’objectiu de donar acollida i asil al màxim nombre de persones més enllà de les decisions adopta­ des al respecte pel Govern espanyol.

8. Avortament 
En matèria de dret a l’avortament, el futur govern es regirà pel que estipula la Llei 17/2015, de 21 de Juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes.

9. Finançament d’un pla de xoc social i gestió del deute 
Per tal d’alliberar recursos per a dotar financerament un pla de xoc social, el futur Govern, entre altres mesures, establirà vies de negociació per tal de re­duir la càrrega del deute en el conjunt de la despesa.

Prioritàriament, el futur Govern impulsarà la renegociació de tots els finança­ments estructurats, separant els pagaments que compensen un servei (inversió i manteniment) d’aquells que constitueixen un pagament excessiu respecte als tipus d’interès i a les taxes d’inflació actuals. Així mateix, el futur Govern insta­rà els concessionaris o superficiaris a redefinir els contractes estructurats, transformant l’amortització de les inversions en finançament ordinari mitjan­çant deute públic i eliminant el cost excessiu del capital.

Aquesta transformació, que ha de permetre una rebaixa de costos per a la Ge­neralitat que es pugui aprofitar per finançar un pla de xoc social, ha d’anar acompanyada d’una revisió a fons dels programes pressupostaris de despesa que permeti avaluar i contrastar la seva utilitat en moments on atendre la urgència social ha esdevingut la màxima prioritat de la despesa de la Generali­tat, expressada en l’esmentat pla de xoc. Els estalvis que s’obtinguin de la revi­sió de programes aniran íntegrament dedicats a un pla de xoc social.

Per tal de fer un seguiment de l’efectivitat d’aquest objectiu i compromís, el futur govern crearà un grup de treball obert als grups parlamentaris. Així mateix, el futur govern establirà un calendari de reunions amb els respon­ sables de la banca resident per estudiar la possibilitat de renegociació del pa­gament dels interessos amb finalitats socials.»

Pas a pas

El dilluns que ve passaran coses al Parlament.

Potser la més important serà la declaració conjunta de JxSí i la CUP amb la que es declararà solemnement l'inici del procés per la creació d'un estat català independent. Com han dit alguns, una Declaració d'Independència anticipada.

En aquesta mateixa direcció, es declararà que el Tribunal Constitucional ja no té autoritat a Catalunya.

Us semblarà molt fort, però, en realitat, no és més que el reconeixement institucional del que ja va passar tot just farà un any el mateix dilluns: la consulta del 9N. Aquella consulta que es va fer, i que va ser un èxit de participació malgrat que el constitucional l'havia prohibit. Aquell dia va quedar demostrat per la via dels fets que el constitucional no tenia, ni té, ni tindrà mai més, autoritat a Catalunya.

I aquesta declaració serà un gran pas endavant. I tot seguit, vindrà l'intent, es quedarà en intent, d'investidura d'Artur Mas. La CUP no votarà a favor de Mas com han deixat molt clar. Per tant, serà un intent d'investidura fallit.

Em demano quin a necessitat hi ha de fer un pas important endavant per tot seguit fer un (petit, tampoc dramatitzem) pas enrere.

Ho rumio i només se m'acut que es pretén guanyar temps. Que es pretén arribar a les eleccions del 20D al congrés de diputats per veure què hi ha. Qui surt. Qui es posarà d'interlocutor a l'altre banda. Podria ser.

Però d'altra banda, això tampoc és cap misteri. El 20D el nacionalisme espanyol obtindrà la majoria absoluta llarga al congrés de diputats. O és que algú dubta de la victòria aclaparadora de PPSOEC's? De fet, és molt probable que la victòria del nacionalisme ultra de PP i C's obtingui la majoria absoluta. Això ho sabem aquí, i ho saben allà.

O és que potser es vol afavorir una formació o algun altre? o és un problema que cal interpretar en clau catalana: que els partits que defensen un referèndum pactat amb l'estat vegin com la seva proposta queda definitivament derrotada.

Però tampoc em convenç. A aquestes alçades només poden creure sincerament en un referèndum pactat amb l'estat aquells que també creuen sincerament en els unicorns de colors (o en els superpoders de Merkel i Hollande).

O és que potser es pretén, just el contrari, afavorir la victòria del nacionalisme espanyol més ultramuntà amb la idea de que "com pitjor, millor". És dir, fer que es posi al 120% la màquina de fabricar independentistes.

Però aquesta tampoc me la crec. Mireu: com pitjor, pitjor. Si es vol una separació el més amistosa i civilitzada possible, el que cal és gent amistosa i civilitzada a les dues bandes. Si en comptes de gent civilitzada hi han bàrbars, acabaran fent-se barbaritats.

En fi, doncs, espero que uns i altres sàpiguen què estan fent. Dur la iniciativa i controlar els temps acostuma a portar a la victòria. El tacticisme és útil si respon a una estratègia. EL problema ve quan l'estratègia és el tacticisme.

I l'estratègia, o l'objectiu estratègic primari -després n'hi han més i diferents, fins i tot oposats- és la independència. Em sembla que en això estem tots d'acord, no?

Doncs si tenim clar aquest punt estratègic, només espero que s'adoptin les tàctiques més adequades per assolir-lo. Estic segur que entre tots ho farem ara i bé.

Tinguem confiança.

Feliç castanyada!

Els que tenim una edat (que s'entengui, tampoc tanta!) hem pogut viure la mutació lenta de la revetlla de Tots Sants, o  la castanyada.

No fa tants anys, aquesta data prenia un caràcter més greu, més solemne. Potser per les gairebé obligades visites als cementiris. La idea de la mort hi era present i impregnava les dates. Una sensació de ritual fúnebre amb un punt de tristesa.

Fins i tot es diria que aquestes dates eres mes fredes i més fosques.

Res a veure amb com es viu avui.

D'aquelles revetlles de Tots Sants es diria que només han sobreviscut, amb energia i excel·lent salut, val a dir, les tradicions culinàries. No es poden, jo no puc, almenys, concebre aquestes dates sense panellets, castanyes  i moniatos.

La data ha passat a ser una festa més pels nens. No cal dir que el comerç té molt a veure amb aquesta mutació, i que no s'escapa que una bona via d'atac per a provocar el consum de les famílies és, precisament, pels nens.

I els nens, i les escoles, i els negocis al voltant dels infants han copiat el model del Halloween nord-americà.  És un fet. O potser és a l'inrevés: és la tradició del Tots Sants la que ha evolucionat. Digues-me antropòleg aficionat.

El cas és que fa un moment que hem pujat de la carretera de Sants, perquè hem sortit a comprar vi dolç i ratafia, i els panellets (sí, què passa? els comprem fets!)  del forn Baltà.

A la carretera, des de la cantonada amb Begur, fins gairebé la Plaça Espanya, avui i demà hi fan la Fira de Tots Sants.

Doncs bé, molta gent. Aprofitant que el dia és molt agradable a les terrassetes muntades enmig de la carretera. Molta música. Molta animació. Moltes disfresses, entre la gent que passeja i entre els dependents de les parades.

A més coincideix que aquest cap de setmana és el Saló del Manga. Els cosplays de les series d'animació japoneses es barregen amb bruixes, carbasses i panellets.

És un canvi més que evident. Avui parlem d'una festa, quan fa una anys parlàvem d'una tradició fúnebre.

Fins i tot, demà, la visita als morts que molts seguiran fent als cementiris no serà la cosa trista i excessivament seriosa d'altres temps. Demà als cementiris hi hauran quartets de corda i rapsodes. Hi hauran flors i colors. La forma com es percep la mort també ha canviat. Sens dubte que el preu (incinerar  és més barat que enterrar) influeix, però no crec que sigui l'únic factor que estigui fent que cada cop més gent opti per la incineració.

En fi. Canvis. Personalment, prefereixo com és ara. M'agrada que aquesta sigui una festa per als nens i prefereixo treure-li gravetat al record dels morts.

Una tradició que està evolucionant i em sembla bé així.

Perquè la reflexió personal de cadascú sobre d'on vinc, on vaig, quan de temps em queda, què és la meva mort? en realitat, pot sorgir en qualsevol moment. No em calen dates assenyalades per meditar sobre la mort, que no és més, en definitiva, que reflexionar sobre la vida.

Feliç castanyada a tots! I no abuseu dels panellets!

#JoTambéSócAnarquista

Que els anarquistes són un ull de poll per als estats, per a qualsevol estat, o projecte d'estat, és una evidència.

Perquè l'anarquisme va molt més enllà de la visió caricaturesca d'uns estranys esquerrans barallats amb tothom i entre ells i tot, o del punkie, o del hippie, o de l'esperantista friki.

La veritat és que darrera de l'anarquisme, o a la seva empara, hi han construccions intel·lectuals molt sòlides i diverses i amb propostes que discuteixen el sistema fins als seus fonaments. Com podria ser el decreixentisme, que no és una ideologia anarquista en si mateixa, però que sí sembla més fàcil que pugui prosperar en una utopia anarquista (Carlos Taibo, "Per què el decreixement?") .

Hi ha activisme anarquista, alguns cops d'acció directa i al carrer, però sobretot n'hi ha un de no-violent però que potencialment té la capacitat de subvertir i capgirar la direcció i l'execució del poder.  Penso per exemple, en la investigació i desenvolupament de cripto-monedes.

Doncs bé, avui s'ha realitzat una nova acció contra els anarquistes. La policia ha entrat a diversos locals, entre ells l'Ateneu Llibertari de Sants, en una operació contra el "terrorisme anarquista".

Terrorisme? Au va. I la policia que ha entrat han estat Mossos d'Esquadra, executant una ordre de l'"Audiencia Nacional". La policia del projecte d'estat executant les ordres del vell estat, contra els que en cap cas obeiran i es sotmetran a cap estat, sigui vell o nou.

Si d'una cosa estic segur és que les anarquistes de l'Ateneu Llibertari no són terroristes. Si estic segur d'alguna cosa és que no són els meus enemics. Els detinguts avui ho han estat per motius polítics i no se'm convencerà del contrari. Els ataquen perquè planten cara. I ens cal a tots plantar cara.

 Solidaritat, doncs, amb els detinguts. Amb atacs com el d'avui, tinc clar de part de qui em poso i, avui, #JoTambéSócAnarquista.

Jo vull ser torero. (Cursos CEAC)

Aquesta setmana ens ha portat les declaracions davant el jutge de  Rigau, Ortega i Mas, aquesta última el mateix dia que es commemorava el 75 aniversari de l'assassinat a mans dels franquistes del President Companys.

Mirem-ho així: alguna cosa ha millorat a la "democràcia" espanyola. Ara ja no es dediquen a assassinar presidents de la Generalitat: ara només tracten d'empresonar-los. El motiu és, recordem-ho, haver posat urnes per a la consulta el passat 9N.

És tot un senyal de com funcionen les coses al país veí, però, de fet, el senyal més poderós de com funcionen les coses i el que ens espera si seguim sent súbdits de l'estat espanyol. És dir, si continuem pagant els impostos i sotmetent-nos a "l'autoritat" de Madrid va venir ahir: el PP prepara una FP de tauromaquia.

Ja seria penós que es muntés com extra-escolar: "El nen fa classes de repàs", "La nena fa alemany", "El petit del 1er-2na, piano" i "el gran dels de la merceria, torero". Però és que la cosa no serà extra-escolar, serà una FP: "Nen, com és que has suspès l'assignatura de banderilleru? és que el toro en té mania!"

Una pregunta, es podrà fer a distància?

És molt friki, oi? Són moltes ganes de desprestigiar la FP. No en saben més els del PP.

Fa riure. Tarradellas deia que en política l'únic que no es pot fer és el ridícul. Doncs bé, vet aquí un exemple de ridiculesa extrema.  

Això és el que ens espera si no assolim la independència, i ara perdonin que jo entri en el joc de fer por, però és que en fa: una democràcia fallida, una educació i un ensenyament públics adoctrinadors i inútils, uns serveis públics inexistents... sense comptar amb AVES a enlloc, rodalies col·lapsades, aeroports buits i unes despeses creixents de manteniment de totes aquestes infraestructures que no serveixen per a res.  Tot amanit amb corrupció  legal i institucionalitzada. Menys que súbdits. D'aquí al dret de cuixa hi va poc.

En fi, no ens posem tràgics i prenguem-ho per la via de l'esperpent. Si algú té la vocació, doncs, alguna cosa caldrà fer. Si un bon dia el nen t'arriba amb un "Papa, jo vull ser torero", assumeix-ho. Segons com vagin les coses, encara el podràs apuntar a fer aquesta FP.

Potser aquesta FP obrirà una via d'accés a la universitat (estudis de veterinària? faran una carrera nova?). Ves per on. Igual allà troba una nòvia militant del PACMA que el recondueixi. No perdis l'esperança.

Per acabar: em sembla adequat il·lustrar aquest post amb aquesta cançó que, segurament, ha estat la que en última instància ha inspirat aquesta nova genialitat del ministeri d'educació (aquesta competència no estava transferida? no sobra aquest ministeri?). Nens i nenes, amb tots vosaltres, Albert Pla:



(el meu fill que sent aquesta cançó per primer cop, diu que fa por... una mica de mal rotllo sí que dona, sí..)

En fi. Quines coses passen a Espanya. La veritat és que la realitat supera la ficció i que els guionistes dels programes de sàtira ho tenen difícil. O fàcil. Ahir el twitter anava ple de piulades enfotent-se'n. A mi em va agradar aquesta imatge, el rei d'Espanya es quadra davant una cabra:

... i això, nens i nenes, ho explica tot.

12O. Res a celebrar.

Déu mos en guard de de dir-li a ningú què ha de celebrar i què no: si algú troba motius de celebració el 12 d'octubre, no seré pas jo qui se'ls discuteixi.

Per exemple: a Saragossa estan de festa major. És la festa de la Pilarica. Doncs que s'ho passin bé, segur que avui Saragossa és un bon lloc per ser-hi.

Nn discutiré pas els motius per celebrar res i encara menys si són lúdics.

Ara bé, igual com jo no discuteixo motius per celebrar res, espero que tampoc ningú em discuteixi els motius per a no "celebrar." o "commemorar".

No és la meva festa nacional. Jo ja tinc la meva identitat nacional i em sembla molt lleig que de fora me'n vulguin imposar una de diferent. No em sorprèn gens que aquest mateixos que em volen imposar una identitat nacional neguin la simple existència d'una identitat nacional diferent a la que volen imposar. Supremacisme nacionalista, se'n diu. Res a celebrar.

No es pot celebrar "el descubrimiento y la conquista de América". Com es fa notar prou bé en manifestos i comunicats de protesta contra el 12O, Amèrica ja estava descoberta des de feia temps per la gent que hi vivia. Fixa't si estava descoberta que grans civilitzacions van prosperar, i caure, a Amèrica abans de l'arribada de Colom, i dels víkings abans que ell.

Encara menys es pot "celebrar" la "conquesta". Segur que en el seu moment, a l'Europa de l'època, no es podia esperar res més que el que va passar: la invasió, la colonització imperialista, l'extermini de poblacions indígenes senceres, la "catequització", la reducció a l'esclavatge dels habitants del lloc i l'espoli sistemàtic... Segurament, fins i tot, dins dels esquemes de l'Europa de l'època això era el que tenia més sentit de fer, el que "èticament" i religiosament era més justificable. Potser com un encàrrec diví i tot. Per descomptat, per als americans que es van veure espoliats, esclavitzats i morts allò va ser l'apocalipsi. Hi van haver dues visions principals d'aquella ocupació: l'euro-cèntrica i la dels americans. EL 12O vist com una "conquesta" heroica respon a la visió i relat euro-cèntric.

La qüestió és que aquesta visió i aquest relat es van forjar fa cosa de 500 anys. Aquest relat ha justificat segles de dominació, de supremacisme nacionalista, ha emparat la creació d'estructures polítiques excloents que han abocat  a tants i tants països de l'Amèrica Llatina a dictadures i "democràcies" de fireta (llegiu, paga l'esforç, el llibre "Why nations fail"). Aquell relat potser podia valdre a l'Europa de fa mig mil·lenni, potser en segles posteriors, però encara avui?

De fet, sí que val. És el relat imperial del nacionalisme supremacista espanyol. El mateix que pensa que cal "españolizar" als nens catalans i malda per aconseguir-ho. El mateix que sistemàticament s'oposa a l'ús del català a les institucions de l'administració de l'estat i les europees, el mateix que dificulta i s'oposa a l'eix mediterrani, el mateix que justifica línies d'AVE al no res i aeroports sense avions... I el mateix que s'embolica en una bandera "rojigüalda" per amagar que han convertit l'estat en el seu feu particular, on els mals usos i la corrupció institucionalitzada s'han generalitzat; i on tot aquell que denuncia aquesta podridura es converteix en "anti-espanyol".

Com si Espanya només pogués ser corrupte. Com si ser espanyol obligués a acceptar aquesta corrupció de forma natural. Com si la "picaresca" (eufemisme de corrupció) fos un tret distintiu de la hispanitat. Desperteu! Ningú us ha de dir com heu de ser espanyols! ni hi ha una única identitat possible! La vostra identitat la feu cadascun de vosaltres. Des del respecte als altres, tothom té dret a treballar i esforçar-se per aconseguir ser allò que vulgui ser. El jo de cadascú és cosa de cadascú.

Per tant, no. Mentre no canvii el discurs nacionalista i supremacista del 12O, no veig motius per celebrar res avui. I saps què? que ara mateix per la tele fan una desfilada militar!

Aigua a Mart (i una recomanació de TV)

Vivim tan centrats en el nostre món i en els nostres quefers diaris que se'ns passen, o no som capaços de valorar, notícies sorprenents amb la capacitat de canviar la interpretació de la nostra pròpia existència.

O, si més no, això penso quan recupero aquesta notícia dels passat dilluns: La NASA ha trobat aigua salada a Mart.

Aquesta notícia, no per esperada, deixa de ser extraordinària. Se suposava, es tenia la forta intuïció, les sondes exploradores l'estaven buscant amb avidesa. Finalment, s'ha trobat. Es confirma, doncs, la sospita. Hi ha aigua a Mart.

Aquesta notícia dona molta esperança que aviat es confirmi una segona sospita: que a Mart hi ha vida. Probablement bacteriana. Potser quelcom semblant als bacteris extremòfils terrestres.

Seria la prova definitiva que no estem sols a l'univers. La vida estaria present  a, ni més ni menys que dos planetes del nostre sistema solar. Guanyaria força l'especulació que la vida també seria present a la lluna Europa, de Júpiter. Se sospita que hi ha un oceà sota l'escorça de gel, que es manté líquid per l'escalf del nucli del satèl·lit. On hi ha aigua, la vida és possible. Ja hi ha una missió amb destí a la lluna Europa.

Hauríem passat d'estar sols a l'univers a descobrir que la vida és quelcom de comú. Ens podríem replantejar coses tan íntimes com la nostra identitat. Les preguntes "qui som? d'on venim? on anem?" prendrien, de cop, una nova dimensió. La filosofia i les religions demanarien una profunda revisió. I la política, i la història. La Terra seria més que mai, la casa de tots. Més que mai tots els humans, tots els éssers vius de la Terra seríem una mateixa i única família.

Jo crec que aquesta notícia arribarà aviat. El cel ja no serà el límit, si no el camí. Serà el nou oceà. Veurem nous vehicles i noves fonts d'energia que permetin aquests desplaçaments còsmics. Caldrà posar fars i ports. Exploradors, investigadors salparan en direcció als estels. Després comerciants. Més endavant, qui sap, potser també ambaixadors! Hi haurà uns ports de destí, fora del nostre planeta. Lluny de casa, de la nostra bola de marbre blau.

Potser no tan nostra. Insisteixo. La presència de vida bacteriana a Mart ens hauria de fer reflexionar sobre la vida mateixa i la cura del nostre planeta:  Molt abans que res semblant a un homínid aparegués sobre la superfície del planeta, ja hi vivien bacteris a la Terra. És molt probable que molts milions d'anys després que l'espècie humana s'extingeixi, a la Terra segueixin havent-hi bacteris. Quan diem que cal protegir la vida a la Terra caiem en l'antropocentrisme. Hauríem de ser més humils. La vida a la Terra ja hi era abans dels humans i hi serà després. Quan parlem, pomposament, de tenir cura de la vida a la Terra hauríem de parlar, en realitat, tenir cura de la supervivència de l'espècie humana a la Terra. La vida, i uns microscòpics bacteris marcians ens ho demostraran, va molt més enllà que el destí de la nostra espècie al planeta blau. És la terra que ens acull, i hauríem de ser més agraïts i respectuosos, amb la Terra i amb nosaltres mateixos.   

Tot això, a més, coincideix amb que des de fa un parell de setmanes a casa estem veient la sèrie Cosmos de Carl Sagan, de l'any 1980. Fa 35 anys de la Cosmos original.

En veure avui aquells antics capítols es va evident que hi han hagut grans avenços en tecnologia i investigació. La sèrie Cosmos es va "actualitzar"  l'any passat amb Cosmos: una odissea de l'espai-temps, aquest cop presentada per Neil deGrasse Tyson. La tinc pendent.

Tanmateix, tot i el pas del temps, és un plaer recuperar aquells episodis del Cosmos original. La sèrie és pura bellesa. La combinació de música, imatges, les explicacions pausades, entenedores, emocionants, l'encert de les veus de doblatge... el conjunt és poesia. La metàfora de la fràgil flor de dent de lleó (de xicoia) que esdevé la nau espacial de la imaginació és d'una tendresa i una brillantor corprenedores. 

I res. Només era això. Em venia de gust comentar-ho. Han trobat aigua salada a Mart. Podria ser la notícia més gran que ens hagin donat mai.

Qui sap, potser ben aviat en rebrem una encara més gran.

Ens haurem d'interrogar, de nou: Qui som? D'on venim? On Anem?

la màquina de fabricar independentistes torna a funcionar a ple rendiment.

El PP ha tornat a engegar la màquina de fer independentistes.

Es veu que la majoria absoluta independentista  en escons i la relativa en vots no han estat prou avís i, per si de cas, ara encausen a Mas, Rigau i Ortega.

A Mas se li poden retreure moltes coses: ser el responsable de polítiques liberals que han generat divisió social, ser el responsable de retallades públiques i privatitzacions ser el responsable d'un partit empastifat per greus casos de corrupció. Aquests són fets reals i Mas o n'és responsable directa o indirectament.

Però no és per cap d'aquests fets que Mas, Rigau i Ortega han estat encausats. Ho han estat per ser els responsables últims de la consulta del 9N2014 (per cert, sembla evident la correlació entre els resultats del 9N i els vots obtinguts per JxSí+CUP ,sí-sí; CSQEP, sí-no; i Unió, no).

Els volen empresonar perquè van posar les urnes el 9N. Al meu poble d'això se'n diu judici polític. Si s'empresona a algú a conseqüència d'un judici polític, aquest esdevé un presoner polític. Espanya vol que Mas, Rigau  i Ortega siguin presoner i presoneres polítiques.

És escandalós.

Ara mateix se sent el repic d'atuells al carrer. No sóc l'únic que creu que això és escandalós.

És una ironia del destí (no vull pensar que hagi estat triat a propòsit, com una provocació) que la data de la compareixença de Mas sigui el mateix dia que farà 75 anys de l'assassinat de Companys pels feixistes després de, oh sorpresa! un "judici" polític.

Mirem-ho pèr la banda positiva, l'estat espanyol ja no assassina presidents de la Generalitat, ara es conforma amb mirar d'empresonar-los. Ah! la democràcia!

Suposo que els votants del No, o una majoria, diguem que els de C's i PP, deuen trobar això molt graciós, oi? 

Res de nou d'altra banda. També va ser escandalós que els votants catalans a Itàlia es quedessin sense poder votar per culpa de "correus extraviats",  a afegir a les habituals dificultats per al vot exterior. D'això al meu poble en diem frau electoral.

El govern espanyol no pretén convèncer. Només és planteja vèncer. jugant brut, si cal. Volen vèncer als independentistes, però també als que malden per capgirar l'ordre establert mitjançant, potser,  un procés constituent unilateral, o "no subordinat". A aquests també els volen vèncer. No només vèncer. A tots plegats, l'estat espanyol ens vol anorrear.

En la seva ceguesa, però, l'estat espanyol s'ha cregut la pròpia propaganda que diu que diumenge van "guanyar en vots". Ara van molt forts i creuen que el cop de gràcia serà empresonar Mas. Escapçar el moviment independentista és el seu càlcul. Segueixen sense entendre res: si Mas no és president, ho serà Romeva, o Forcadell,  o Casals, o Junqueras.. o algún dels 71 diputats de JxSi i CUP, sense comptar Mas.

Avui la màquina de fer independentistes del PP s'ha posat a funcionar a ple rendiment i, segurament, més d'un ja s'ha penedit de no haver votat una opció independentista el 27S. Que no pateixin. Tindran l'oportunitat d'involucrar-se aviat en el procés constituent i de votar la Constitució de la República quan arribi el moment, d'aquí menys de 18 mesos.

Referèndum pactat... No em feu riure. No, mireu, JxSí i CUP han de posar-se d'acord, que s'hi posaran, i tirar endavant amb el procés constituent i, com diu Baños, més aviat que tard es farà la Declaració d'Independència.

Espero que CSQEP entenguin de quina banda està la democràcia i que no es pot demanar a l'escorpí que canvii la seva natura. Que ho vagin rumiant.

Mentrestant, els independentistes seguim endavant.

La victòria necessària per seguir. Seguim.

Amb una participació de prop de 77,44% que correspon a 4.115.807 vots emesos tenim els següents fets (totes les dades extretes de l'especial eleccions del NacioDigital.cat ):

El nombre de vots independentistes (JxSí +  CUP) és de 1.957.348.

Aquesta quantitat de vots superat el nombre de vots independentistes del 9N2014, que es van obtenir 1.897.274 vots favorables, i es podia votar  a partir de 16 anys.

Aquests vots han permès que per primer cop el Parlament de Catalunya compti amb majoria absoluta d'escons independentistes. 72 en total.

 Els vots de les forces del no a la independència C's + PP + PSC sumen 1.605.563, i obtenen 52 escons.

Els vots independentistes són, doncs  351.785 més que els unionistes.

CatSíQueEsPot, segons diuen ells mateixos, no es pot quantificar a cap dels bàndols. Són 366.494 vots i 11 escons.

UDC no entra al Parlament perquè els seus 102.870 votants no superen el 3% de la participació a les eleccions. Em quedo amb el dubte de si sumar-los al bloc del no a la independència (nominalment són confederalistes) o comptar-los al bloc dels "no alineats", juntament amb CSQEP.

Els números són els que són. No ha estat una victòria en vots  suficient com per invalidar el més que previst moviment unionista d'acaparar els vots de CSQEP i Unió. Amb aquesta suma, l'unionisme guanya en vots.

La pregunta és si és lícit que facin aquesta suma. Jo penso que no. En tot cas, aquestes eleccions, que han tingut un caràcter plebiscitari, no són un plebiscit perfecte precisament perquè hi ha, almenys, un grup que explícitament renuncia a ser comptat a cap dels bàndols, i el nombre dels seus votants és massa gran com per no tenir-lo en compte. 

Tenint en compte aquesta anomalia, i fent cas del que diu la mateixa CSQEP, el resultat és una victòria còmoda de l'independentisme en vots afirmatius, però no és el 50% + 1 que alguns demanàvem, justament per evitar caure en la possibilitat d'interpretacions.

Però és una victòria suficient per seguir endavant. Ho crec així.

Probablement Mas no serà president. Ja veurem qui ho serà. Espero, de tot cor, que s'arribi a un candidat de consens que sigui no només el candidat de consens  de JxSí i CUP, si no també un bon candidat per a CSQEP, a la qual se l'espera en el procés constituent que ha de començar de forma imminent.

Els passos següents estan clars, doncs: buscar el necessari consens entre JxSí i CUP i, en la mida del possible, també de CSQEP. A continuació la declaració solemne de l'inici del procés d'independència, tot seguit, encetar el tram civil del procés constituent que ha de ser autènticament participatiu i democràtic.

Pel camí es farà desembre i arribaran les generals espanyoles. Si a Madrid hi ha algú intel·ligent, arribarà una proposta de referèndum vinculant que s'hauria d'escoltar a Catalunya. Si, en canvi, com sembla més probable, ens trobem amb una majoria absoluta de PP + C's + PSOE (facin o no facin govern) aleshores tots els ponts estaran trencats i ja no hi hauran excuses per tirar pel dret amb la declaració d'Independència.

Encara cal lluitar. Persistir fins  aconseguir-ho. Donec perficiam. Però ahir es va donar el pas més important.

Ahir es va obtenir la victòria necessària. Va ser, doncs, una gran victòria.

Victòria que fa lícita l'esperança, i que foragita falses eufòries.

Diputats, no afluixeu.

Els independentistes al carrer, no afluixarem.

Per què crec que tot i no ser independentista hauries de votar Independència?

Resta només un  dia de campanya electoral. Dissabte serà la "jornada de reflexió" i diumenge es votarà.

A aquestes alçades ja és clar que les eleccions tindran un marcat caràcter plebiscitari. No serà estrictament plebiscitari perquè tot i que podem trobar dos blocs ben definits sobre la independència de Catalunya, en cap dels dos bàndols hi ha unanimitat sobre el model a seguir. Fins i tot no es pot afirmar que tots els partits del bàndol oposat a la independència siguin estrictament unionistes.

A aquests votants m'adreço. No només, però em sembla que majoritàriament, són els votants que avui potser ja s'han decidit per "Catalunya Sí Que Es pot" (CSQEP). Els demanaria, des del respecte i la cordialitat, una última reflexió.

Potser no l'encerto però crec que aquests votants, majoritàriament, desitgen un canvi profund en les formes de fer de l'estat espanyol. Un canvi en la línia dels projectes i ideals que es van formular al voltant del moviment 15M, aquell març de 2011. Podemos (P's) s'ha auto-proclamat hereu d'aquell esperit. A Catalunya P's es presenta dins CSQEP, junt amb ICV, EUiA i EQUO.  Doncs bé, jo el que dic és que a Catalunya l'esperit del 15M està, també, i sospito que majoritàriament, al bàndol independentista.

També els diré que crec que si hi ha alguna possibilitat de canvi, regeneració, reforma, ruptura democràtica amb el R78 a l'estat espanyol, aquesta passa necessàriament per una victòria independentista el proper diumenge.

Perquè l'única forma que haurà d'evitar una declaració d'Independència serà amb un referèndum pactat i vinculant. Això significaria, en qualsevol cas, la fi de l'actual constitució i l'apertura per la via dels fets consumats d'un procés constituent a Espanya.

Per què? perquè s'hauria reconegut el caràcter nacional de Catalunya i el seu dret a autodeterminar-se, esmenant així els primers articles de la constitució espanyola.

Si guanya l'independentisme la pressió internacional per organitzar un referèndum vinculant serà molt alta. I també la interior. Més encara quan el desembre hi hauran eleccions espanyoles.

Madrid claudicarà. Hi haurà un referèndum d'independència. Aposto per això.

L'escenari alternatiu, tanmateix, és possible: el PP podria conservar la majoria, potser amb un pacte amb el PSOE, i/o amb C's. En aquest cas la declaració d'independència no hauria de trigar gaire a produir-se.

Certament, si PPSOEC's és la majoria que es donen  els espanyols a ells mateixos, caldrà reconèixer que els canvis constitucionals a l'estat espanyol són impossibles, i Catalunya se separarà de l'estat per la via de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI).

Però crec que el més probable és que acabi produint-se el referèndum i la reforma constitucional per la via dels fets. Si el resultat del referèndum és, finalment, la independència, serà un somni acomplert. Si es perd, en tot cas el dret d'autodeterminació i el caràcter nacional de Catalunya hauran quedat preservats i estarem davant l'oportunitat d'escriure una constitució espanyola amb subjectes constituents nous i feta amb llibertat (amb tota la llibertat que pugui propiciar l'apadrinament de la UE, però aquest és un altre tema.)  

Aclareixo que jo vull la independència. El proper diumenge votaré per la independència. Crec que a Catalunya hem d'encetar ja el nostre procés constituent i que no hem d'esperar al de l'estat. Sóc conscient que el que passi a Catalunya tindrà conseqüències a Espanya. Al meu entendre si es guanya diumenge de forma inqüestionable (escons i vots amb el 50%+1) no cal esperar referèndums pactats i hem de tirar pel dret i diria que això és el que proposa la CUP. Tanmateix, tot i pretendre obtenir una "majoria inqüestionable", Junts pel Sí (JpS), seguint el seu full de ruta, encetarà el procés constituent però encara no llençarà la DUI, i esperarà, com a mínim, fins al desembre per veure si hi ha algú amb qui parlar a Madrid.

Tot això suposant, insisteixo, que l'independentisme guanya en vots i escons.

Torno als votants de CSQEP. Tot el discurs anterior és per dir-vos: la reforma, el canvi, la ruptura amb l'R78, un nou procés constituent a Catalunya i Espanya, el que voleu, ho podeu aconseguir si doneu suport al bloc independentista perquè aquesta victòria forçarà exactament un procés constituent a Catalunya i, de retruc, a Espanya. Evidentment que la segona part d'aquesta història serà aconseguir una victòria d'un bloc favorable a aprofitar la victòria independentista a Catalunya per encetar el procés constituent a Espanya al desembre. Per construir aquest bloc caldrà el suport dels partits independentistes catalans. A canvi, per descomptat, del referèndum vinculant.

És a les vostres mans. El vostre vot pot servir per mantenir l'status-quo o pot servir per, ara sí, forçar un canvi.

El diumenge es vota per la independència de Catalunya. Arriba l'hora de decidir.

Anaven lents perquè anaven lluny (CUP 27S)

Jo penso que estem enmig de la campanya electoral de les eleccions més decisives de la nostra vida. És la meva opinió.

Però, tanmateix, la campanya electoral no m'interessa gens. No li trobo el què a les campanyes electorals. Ni tan sols a aquesta que correspon a les que, per mi, són les eleccions més importants que he viscut i que, sospito, viuré.

Soc dels que es desconnecten de les campanyes. No m'agraden els blocs electorals als mitjans i els espots de campanya em semblen avorrits, en el millor dels casos, o una manca de respecte tot sovint.

Per això, ahir, en acabar veure el vídeo de campanya de la CUP vaig alçar les mans al cel i amb els ulls negats vaig donar les gràcies als olímpics pel regal.

El vídeo de la CUP és autoparòdic, crític i divertit. Els cupaires s'ho deuen haver passat d'allò mes bé amb la seva realització. Els gags i referències són continuats. Has d'estar atent per no perdre-te'ls.

Primer de tot, el vídeo:



Un mini road-movie "basat en realitats polítiques" de set minuts i mig. "Anaven lents perquè anaven lluny".

Alerta d'spoilers. Si no heu vist el vídeo, no seguiu i mireu-lo ara. Sapigueu que, a continuació, tots els misteris de la pel·lícula seran desvetllats.

El vídeo que comença amb la furgoneta en la que van els cupaires aturada i amb fum al motor. Cau l'espardenya que David Fernández va ensenyar al (gàngster) Rodrigo Rato i el David hi carrega el peu. Estilisme torrentià.

El Fernández, "Alguna cosa s'ha trencat". No sabem que ha passat, però podria tractar-se del "nucleo irradiador" de Íñigo Errejón.

Deuen haver estat "les pedres del camí, les que ens posen ells i les que ens posem nosaltres..." però mira, tu, nosaltres sempre anem pel dret, i després passa el que passa".

No és només el motor. També la roda ha punxat. Isabel Vallet s'ofereix a canviar-la. No és que en sàpiga gaire, però s'ha vist M Gyver sencer i alguna cosa es podrà aprofitar. De moment sap que cal un gat.

Antonio Baños li dona el gat. Un gat xinès, d'aquests daurats que mouen el braç. El Baños confessa que duia la broma preparada de casa. Moment surrealista: la  Internacional accelerada sona durant un parell de segons, mentre el moviment del braç del gat recorda el tradicional gest comunista del puny alçat.

Toca fer reparacions. O buscar una roda, o trucar a la grua. El Busqueta fa els càlculs. No hi han calés. "La despesa la controla la Troika. O deixem de pagar el deute o no arriba ni per una roda de bicicleta". "Tocarà desobeir un altre cop", respon Arrufat.

Diàleg entre Fernández i Vallet: "correm massa",  "A vegades sembla que avancem i a vegades sembla que estiguem  al mateix lloc que al 2012". Baños intervé. Segon moment surrealista amb referència a "Atrapat en el temps" (Groundhog Day, Harold Ramis, amb Bill Murray i Andie McDowell).

La Gabriela (Recorda moltíssim a la Carbonell de Plats Bruts!) ha trobat una roda, "al maleter, sota una caixa de samarretes zapatistes", tots miren a l'Arrufat, que fa un gest de "jo no es sé res". Gag en clau interna? Que no ets ordenat, Quim?

La Gabriela diu que ella posa la roda i el Quim respon que encara quedarà per arreglar el motor. David, que baixa de nou a la terra, "cita" a Henry Ford: "un cotxe sense motor és com un poble sense futur". La mirada del Quim no té preu.

Isabel retreu el referent fordià. David respon amb una nova cita, aquest cop de l'Ovidi, no m'ha quedat clar si  Montllor o el clàssic llatí: "ni referents, ni preferents".

Arriba un cotxe. S'atura. Una polsera indepe. "Voleu pujar?" Noooo! "És que no anem al mateix lloc. A més no heu passat la iteuve", "Ha, ha ha, nosaltres som la itevé" i marxa. Gag potentíssim. En un moment, la negativa de la CUP a anar amb JpS, una critica a l'independentisme de postureig i un clatellot a la corrupció dins de CDC.

En fi, la furgo tampoc està tan malament, encara que no corri gaire, però va on ells volen. El problema gros és que falta una peça. Quina peça? en tot cas, Baños veu la metàfora: "Sense justícia no hi ha llibertat. Sense sobirania no hi ha democràcia. Sense les dones no hi ha revolució." i Gabriela rebla: "I sense totes les peces no hi ha motor".

Un altre cotxe, que va molt de pressa, en sentit contrari. Tant de pressa que esclafa la Queta. Dins el cotxe que va molt ràpid se sent a Sabina. Veig aquí una referència a Podemos. "I on van aquests?", "cap enrere". Van al Madrid de 1978.

Desconcert. Quim convoca una assemblea per decidir si "anem bé per aquesta via". David demana qui té el mapa. El Baños apareix amb un mapa d'Europa i fa lloc a la taula amb un cop de braç que aboca al terra tota la paramenta per dinar que havia preparat el Busqueta. "Collons, Baños!"

El cas és que hi ha massa mapa. El Busqueta el plega fins deixar només els Països Catalans. Moment palilleru del David en veure com de petit és el nostre país. "No som res". En fi, anem per feina. Som a algun lloc de les terres de Lleida. On és Ítaca? Privatitzada. En mans alemanyes, concretament, es podria afegir.

Quim ho veu clar: calen reforços. Truca a l'Anna Gabriel que és a l'Ateneu. Demana ajuda. L'Anna respon citant a Gramsci: "Necessitem tota la força. Necessitem tota la intel·ligència. Necessitem tot el coratge".

Gabriela ha arreglat la roda i arriben els reforços just a temps. La gent empeny la furgoneta que, de nou, es posa en marxa. La gent empeny la furgoneta. Per si no havia quedat clar, la furgoneta representa el Procés d'Independència.

Per cert, que la furgoneta va pel carril de l'esquerra "perquè per la dreta mai s'avança"... i si els mossos els paren, ja es faran els escocesos.

Merda! (Isabel, aquest vocabulari!) s'han deixat el mapa. Però no passa res. Tenim memòria i sabem on volem anar.

La road movie acaba amb la furgoneta empesa per la gent allunyant-se mentre el gat xinès ens diu adéu.

Els crèdits finals també tenen la seva cosa.  "...quan el motor és la gent." "Governem-nos", càsting cupaire, "basada en fets reals" i "encara que no ho sembli, això és un vídeo electoral" i finalment, el millor de tot, "vota't", amb t.

Moltes gràcies, David, Quim, Isabel, Antonio, Busqueta, Gabriela, Anna i Albert. I a tots els que heu fet aquest vídeo.

Espero que molta gent us faci confiança el proper 27S.

Espero que el 27S tots guanyem. El 27S guanyarem la Independència.

L'endemà de la diada

En el seu parlament Jordi Sánchez anunciava ahir que "alguns mitjans parlen de 2.000.000 d'assistents a la Via Lliure". Déu n'hi do.  Baños, de la CUP, deia que entrar en el ball de xifres no era adequat, que en tot cas ahir érem molts. Entre poc i massa... La meva estimació personal, basant-me en que a la web de la Via Lliure hi consten apuntades prop de mig milió de persones i que, ni de bon tros, tothom que va ser ahir a la Meridiana estava apuntat, és que un milió de manifestants és una quantitat versemblant, o curta fins  i tot.

Un milió de manifestants organitzats és una força immensa. Però és una força que serveix per al que serveix. La pregunta és: servirà per a donar a l'independentisme una majoria suficient i incontestable el proper 27S?

Encara més: què és una "majoria suficient i incontestable"? Jo soc dels que pensen que l'escenari òptim és una majoria en vots i en escons, però m'adono que la majoria en escons és el mínim necessari.

Per vàries raons. JpS i la CUP han dit que volen la independència però que optaran per un full de ruta els uns, i per una DUI més procés constituent els altres. Fins i tot des de CSQEP o, si més no, des de corrents interns, diuen que cal propiciar un procés constituent unilateral. L'independentisme, doncs, no es presenta completament unificat. Per la banda del no, les diferències són encara més grans i, per exemple, nominalment el PSC continua presentant-se com federalista. El cas és que no existeix en la banda del No un intent de concentració del vot equivalent al de JpS.

És dir, hi ha dispersió de vot tant entre el sí, com en el no a la independència, per tant, la suma directa de vots a favor del sí o del no, sobretot si els resultats són ajustats no serà senzilla o, simplement, no serà possible.

El resultat en escons, en canvi, no hauria de plantejar molts dubtes. En principi, una majoria absoluta d'escons independentistes hauria de conduir a un govern independentista. Quin govern? Dependrà de la composició d'aquesta majoria d'escons. És molt probable que, cas que JpS  no obtingui la  majoria absoluta, la CUP tingui molt i molt a dir, en particular, en l'acceleració i caràcter que prengui el procés.

També és possible que, en virtut de la llei electoral catalana, la majoria d'escons independentistes no correspongui directament a una majoria absoluta de vots. Això podria passar. Realment, però, no hi haurà cap altre opció que seguir endavant amb el full de ruta. Per reducció a l'absurd: un govern que té majoria absoluta en escons, o gairebé majoria absoluta, amb una oposició que no és capaç d'articular una majoria alternativa; aleshores, per les carències de l'oposició, l'opció majoritària ha de renunciar al propi programa? No és lògic. Si hi ha un govern de JpS, està obligat, per compromís amb els seus votants, a tirar endavant amb el full de ruta. Per això se'ls ha votat, i contra aquest programa, anunciat i conegut, serà l'oposició la que no haurà estat capaç d'articular una alternativa. El problema, si de cas, el tenen ells.

Tanmateix, ja s'ha dit,  més d'un cop, que el full de ruta es pot canviar per un referèndum pactat. Ahir ho va tornar a repetir el President.

La qüestió és si aquest referèndum es convocarà. No pas amb l'actual govern del PP. El govern del PP té data de caducitat al proper desembre, però ben bé podria ser, amb el suport de C's, que el seu mandat s'allargués quatre anys més. No cal dir que amb una coalició PP i C's un referèndum pactat a Catalunya encara és més impossible que avui. L'alternativa seria un govern de PSOE, amb P's i, qui sap, si amb el suport de JpS, PNB i i altres forces nacionalistes i regionalistes que s'avingués a un referèndum pactat a Catalunya. Però aquest escenari també és inversemblant.

Inversemblant perquè en cas de referèndum, fins i tot perdent-lo, per  l'independentisme seria una victòria. Perquè l'estat espanyol hauria reconegut explícitament el caràcter nacional de Catalunya i el seu dret a l'autodeterminació. Res no seria igual després del referèndum. Encara més: no només hauria estat una victòria de l'independentisme, també ho hauria estat de les forces que malden per un nou procés constituent, a Catalunya i a Espanya i, de fet, serien els més beneficiats. Justament per això, el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat és inacceptable pel nacionalisme espanyol de PP, PSOE i C's ja que significaria el desmantellament del blindatge constitucional que els garanteix la preeminència a les institucions, i es difícil d'empassar, en aquest cas per motius purament identitaris, pels corrents nacionalistes de P's. En particular, el  PSOE no pot portar al seu programa un referèndum per Catalunya sense que això signifiqui una implosió i una debacle electoral.

Remarcar que, a hores d'ara, qualsevol possibilitat de canvi a Espanya passa per una victòria independentista a Catalunya que posi a l'estat en la disjuntiva d'enfrontar-se a una DUI o pactar un referèndum i obrir, per la via dels fets consumats, el canvi constitucional. Única forma com es pot canviar la constitució.

Perquè la improbable coalició d'esquerres i nacionalistes seria dèbil i, en tot cas, un procés de canvi constitucional per la "via legal" demana unes majories amples i duradores en el temps. Si ja resulta difícil pensar en una majoria que permeti donar aquest primer pas de canvi constitucional, la probabilitat que es repeteixi i s'ampliï la majoria  en una segona legislatura disminueix dràsticament.

Tot això, a més, suposant que aquest canvi constitucional fos acceptable pels partits catalans. En definitiva, el PP en algun moment també ha parlat de canvis constitucionals... de caràcter recentralitzador.

Amb tot, l'única opció intel·ligent per desactivar la mobilització independentista, si més no per ara, passa per un referèndum en el que es voti explícitament independència sí o no, sense matisos, i confiar que siguin veritat les enquestes del CIS que diuen que la majoria dels catalans no volen la independència.

Però, en fi, com ja he dit, aquest referèndum pactat, ni hi és ni se l'espera. Com no sigui que des de la UE, o dels EUA, es faci algun tipus de toc al govern de torn a Madrid. Podria ser. Com també que des de Madrid s'ignorin aquestes advertències. Pronostico que no hi haurà cap resposta intel·ligent des de Madrid.

De fet, vull veure com el constitucional encara presta un darrer servei a la causa independentista inhabilitant a Artur Mas. Això seria, simplement, definitiu.

Per tot això, aquest 27S serà diferent. Perquè és la via possible. Perquè per canviar el món hem de començar per canviar nosaltres i casa nostra. Hem de començar per guanyar a Catalunya.

Es poden imaginar tots els escenaris que es vulguin però potser val més esperar una mica: d'aquí dues setmanes hi haurà un resultat electoral i una realitat concreta. Tindrem l'escenari que podria ser el definitiu.

Espero que sigui el de la majoria absoluta ample, en vots i escons, de l'independentisme.

Ahir vam omplir la Meridiana, el 27S omplirem les urnes.

Esperança

11 de setembre. Pel balcó encara se senten els tambors de la marxa de torxes que  diversos grups independentistes de Sants han organitzat com a vigília de la Diada Nacional. És un homenatge als herois de l'11 de setembre de 1714. Un dels molts que arreu de Catalunya s'estan fent aquesta nit.

A la tarda farem la Via Lliure a la Meridiana que espero i desitjo que sigui l'última "performance". No per l'esforç que representa, que és ben poca cosa, si no per que no m'hi vull acostumar, perquè vull avançar, perquè tinc pressa. Perquè ja he tingut molta paciència. Faré la Via Lliure amb l'esperança que ja no caldrà fer-ne més.

Això sí, tant de bo que la Via Lliure surti molt bé; que es pugui exhibir al món com un nou exemple de la Revolució dels Somriures; que sigui massiva, plural, colorista, lluminosa, esperançada i alegre; que el sol s'apunti i que no plogui. Si més no mentre duri la concentració. Tant de bo que tot sigui així.

Però el que de debò interessa, el que compta de veritat, és que el 27 de setembre l'independentisme assoleixi una victòria que no es pugui discutir. Cal una victòria suficient i útil per a endegar el full de ruta.

Espero, tinc l'esperança, que el 27S es veurà la majoria absoluta en escons de l'independentisme, i també en vots.

Crec que serà una gran victòria. Una victòria cívica. Una victòria sense perdedors, perquè tots tindrem dret a fer el nou país. Una victòria de l'esperança. Hi han uns herois anònims enterrats al Fossar de les Moreres. Van morir per defensar les seves vides i les dels que estimaven, per la seva ciutat i per les llibertats i els drets dels catalans. Jo crec que si van lluitar en condicions terribles fins al final és perquè tenien esperança. Ell llegat dels herois de l'11 de setembre de 1714 és l'esperança.

Esperança. Com ara. Perquè d'això va la Independència. Podem guanyar. Espero, tinc l'esperança, que aquest cop sí, que guanyarem tots, que farem un país millor. Per nosaltres i pels nostres fills.

Aquesta és la meva esperança.

Aquí sí, Catalunya acull. #CATAcull

Un nen de tres anys ofegat a Turquia. Trens de refugiats que arriben a un camp d'internament a Hongria. Un home amb els braços escorxats per filats de ganivetes  a Melilla.

Aquests atrocitats fa molt de temps que s'esdevenen. Ara la tragèdia pren la forma mediàtica dels refugiats sirians, però no fa tant era la dels immigrants a Ceuta i Melilla i fa més temps, la de les pasteres de l'estret. I podríem anar més enrere i trobaríem casos i més casos de refugiats, d'emigracions i deportacions.

Hi ha un dret fonamental que tenim tots els humans que és el dret a la vida, el d'anar a on sigui per tractar, senzillament, de poder viure: d'alimentar-nos, de tenir refugi. El dret a buscar un lloc on poder créixer, estimar, educar-nos i guarir-nos les malalties. El dret a buscar, i l'esperança de trobar, algun lloc on, si es pot, tractar de ser feliços. En certa manera és força ambiciós. Però, tanmateix, tots hi tenim dret.

Ara bé, el dret a emigrar s'exerceix, preferentment, com últim recurs. Se'm fa difícil qualificar-lo de dret al d'emigrar quan resulta que el desplaçament és forçat. Quan marxar és una fugida. Quan la guerra, el terrorisme, la repressió, però també la desertització, l'esgotament dels recursos, o l'empobriment, o la raó que sigui, fan que la vida sigui impossible.

No es pot dir, tampoc, que emigrar sigui un dret quan la fugida acaba sent  tràfic de carn. Quan ets la mercaderia d'uns mafiosos. Quan la barca que creua la Mediterrània és més valuosa, pels traficants, que totes les vides que s'hi amunteguen.

Què es pot fer? Els refugiats són la conseqüència d'un problema previ. Entenc que la resposta al "què es pot fer" és, doncs, complexa i té moltes implicacions que demanarien parlar d'ètica, de política, de democràcia, de poder, d'interessos econòmics, de valors morals i religiosos, d'energia, de recursos...  Aquesta anàlisi i el disseny de solucions és important fer-lo i debatre'l i, sobretot, dur-lo a la pràctica tan aviat com es pugui, aprofitant les oportunitats que apareguin.

Però també cal actuar sobre l'emergència. Sobre el que és crític. Perquè és crític actuar ja per salvar la vida dels refugiats que ara mateix estan surant a una barca enmig del Mediterrani, o asfixiant-se dins un contenidor.

És en aquest context de criticitat que hi ha la mobilització del “Aquí sí, Catalunya acull” #CATAcull de la plataforma STOP MARE MORTUM (manifest) que demana la creació d’una xarxa de municipis acollidors de persones refugiades a Catalunya.

Davant l'urgència, crec que aquesta és una bona iniciativa.

Reprodueixo els detalls proposats per al pla #CATAcull (extret del blog d'Stop Mare Mortum)


Des de la plataforma es demana a la Generalitat i als ajuntaments:

"La coordinació entre totes les administracions responsables: Ajuntaments, Generalitat, Estat espanyol i Unió Europea.

Que s’augmenti el nombre de places d’asil a Catalunya. Les 28 que s’ofereixen és un nombre ridícul per a més de 7,5 milions d’habitants i per a les més de 1.600 sol.licituds que es preveuen enguany.

Que s’augmenti la qualitat de la plaça d’acollida.

Actualment el temps d’asil és de 6 mesos. Creiem que això és un temps insuficient perquè una persona superi l’experiència traumàtica de l’exili i pugui ser autònoma (aprendre la llengua, conèixer el país, trobar feina...). Després d’aquests 6 mesos la persona queda desprotegida. Per això creiem que hauria de ser d’un mínim de dos anys.

Crear uns serveis d’acollida i suport adequats a les necessitats ( psicòlegs, treballadors socials, intèrprets, advocats...) i individualitzat.

Accés universal als serveis públics (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, serveis d’ocupació...).

Crear una Xarxa catalana de municipis acollidors. Volem que altres poblacions segueixin la línia de Barcelona, Sabadell o St. Feliu de Llobregat.

Crear una Xarxa de famílies acollidores amb els recursos necessaris i les garanties necessàries.

Dotar dels uns recursos adequats a les entitats que treballen amb les persones refugiades per poder atendre-les amb garanties.

Endegar i garantir polítiques municipals de cooperació per al desenvolupament amb vocació transformadora.

Per a tot això pensem que el pressupost de 100.000 euros que la Generalitat ha destinat al Pla de Protecció Internacional de Catalunya del 2014 és insuficient i, per tant, demanem un augment de pressupost de caràcter urgent.

Per altra banda, Stop Mare Mortum elaborarà una proposta que farà arribar a tots els grups polítics per a que la portin als seus plens municipals"

No l'acaben d'encertar

Compte enrere per la Diada i la Via Lliure.

Enguany, l'11 de setembre estrenarà la campanya electoral del 27S. La oficial, perquè la campanya electoral en la pràctica ja fa temps que està en marxa.

I val a dir que si hi ha una campanya que sembla que serà reeixida és la independentista. No només perquè els independentistes estan - o estem: dins les meves possibilitats, jo també faig campanya- mobilitzats i tractant de mobilitzar electors, si no perquè els unionistes no "acaben d'encertar" amb els seus arguments o, directament, estan oferint un reguitzell d'arguments nous per a la Independència, i gratis.

No l'acaben d'encertar quan un ex-president del govern la fot pel broc gros i, menys bufons, ens diu de tot. Un ex-president del govern que no és exactament un sant baró.


No l'acaben d'encertar quan un altre ex-president (li en diré ex-president A) afirma que l'altre ex-president (posa-li ex-president F) que diu coses pel broc gros té raó. I que "Cataluña se está desgarrando". Ai caram. Catalunya s'esquinça. No només ho diu A, també ho diu la vice-presidenta (aquesta serà  S³).

Catalunya s'esquinça i jo que no m'havia adonat. Sospito que no soc l'únic que no ho sabia. De fet, sospito que som molts els que no ens havíem adonat i això em porta a pensar que Catalunya no s'esquinça, ni s'esberla, ni cap falla  ni  fenomen sísmic ensorrarà mig país ni provocarà l'aparició d'una nova serralada. No ho crec. En canvi sí que crec que l'argument de Catalunya s'esquinça és wishful thinking, o dit més planer, un somni humit d'F, A i S³.

Molta gent ha contestat la "carta" d'F. De les que he llegit m'agraden aquestes respostes: la de Ramon Cotarelo (us recomano el seu blog), la de Vicenç Navarro, i la del sempre combatiu i incisiu Vicent Sanchís.  N'hi han moltes més (cerca a google).

No l'acaben d'encertar quan es passen pel folre una cosa tan bàsica com la separació de poders, i fan una reforma exprés del Tribunal Constitucional pensada per inhabilitar a Mas.

No l'acaben d'encertar quan creuen que en tindran prou inhabilitant a Mas.

Sobre això de la reforma exprés del constitucional, el més interessant ho va dir S³: "Ningú ha de témer aquesta mesura". O sigui, que no tinguem por. O sigui, que S³ ens diu, en realitat, que més ens val estar acollonits. Qui ha de témer, doncs, aquesta mesura? Els indepes tots.

No cal espantar-se. Però és molt significatiu com aquests personatges fan servir les institucions de l'estat com instruments de poder, però d'un poder que exclou, que amenaça i que reprimeix. Segur que no han llegit Why Nations Fail. En fi.

Com acabarà això? doncs qui sap. Potser sí que inhabilitaran a Mas. En aquest cas, Mas no seria president. Tant se val. Ho serà Romeva, o Forcadell, o qui sigui que decideixin els diputats del nou Parlament. Cal tenir present que la llei espanyola només es trencarà un cop de forma indiscutible: amb la DUI. Fins aleshores, les accions del govern es mouran dins el marc de la legalitat o vorejant-ne els extrems. A menys, és clar, que des del gobierno es perverteixi la legalitat fins a límits impossibles per anti-democràtics... oh! wait! en aquest cas, la DUI s'avançaria uns mesos.

No l'acaben d'encertar, finalment, quan van de xèrifs i xulopiscines, fent servir un llenguatge de trinxeraire, com cert ex-alcalde (aquest serà X) que diu que amb aquesta reforma del tribunal constitucional "s'ha acabat la broma".

Però vet aquí que és aquesta la frase més reveladora de totes. Es pensen que la cosa va de broma. Que tot plegat és un ful. No reconeixen l'adversari. L'ignoren i el menystenen. Els perd el seu nacionalisme supremacista. la política segons X,F,A i S³ és exercici del poder de dalt a baix. En el millor dels casos, despotisme il·lustrat; en el pitjor i més habitual, saqueig, corrupció i repressió.

Allà ells. Ja us dic que no l'acaben d'encertar. No se si va ser Napoleó,  Sun Tzu, o el mestre Yoda, o potser tots ells,  que van dir  "quan vegis que el teu enemic la caga, tu deixa'l fer". Segur que no ho van dir exactament així, però aquesta és la idea. Doncs això.