Pàgines

dimecres, 24 de novembre del 2010

biopolítica contra la crisi

Ja se sap d'on treurà el govern d'Irlanda els diners, amb interessos, que costarà tornar el seu "rescat". Com era d'esperar el pagaran el seus ciutadans.

S'apujarà l'IVA al 23%, reduirà el salari mínim i retallarà prop de 25.000 llocs de treball de funcionaris.

Per contra, l'impost de societats seguirà mantenint-se al 12,5%. Dels més baixos de la UE.

Evidentment, amic meu, evidentment... el govern irlandès defensa uns interessos, que no tenen perquè ser els mateixos que els dels ciutadans de la república.

Evidentment. No podia ser d'una altre forma. És dir, sí que ho podia ser. Segur que hi han altres formes de fer per a poder tornar els deutes. Segurament hi havien altres formes de fer per no haver d'arribar als extrems d'endeutament als que s'ha arribat. Tanmateix, la història i les accions que porten a les mesures d'avui han servit, qui ho dubta, per enriquir una determinada elit. I per empobrir a una majoria. I les mesures que s'han pres avui segueixen aquesta mateixa direcció.

Els ciutadans d'Irlanda estan veient en què consisteix això d'aquesta Europa neoliberal. Ja ho han vist els ciutadans de Grècia i també -via reforma laboral- estan començant a ensumar-ho els ciutadans de l'estat espanyol. Que ningú ho dubti: Espanya anirà després de Portugal.

A Portugal, com que també saben que la P de PIGS va per ells i que en aquesta crisi hi han unes quantes peces de caça major, i Portugal porta una diana pintada, avui han fet vaga general.

Servirà per alguna cosa? No, si es fa com a Espanya. Seria diferent si els portuguesos entressin al seu Parlament i pengessin pels ous als seus suposats "dirigents"? Potser sí. Però no ens enganyem. Això no passarà. No ha passat a França, on Sarko es passeja tranquil·lament amb la Bruni després d'un any de vagues continuades i d'aldarulls. Els treballadors francesos han demostrat molta dignitat i capacitat de lluita. Tanmateix, però, no ha estat suficient. Cal lluitar d'una altre forma.

Un francès fa una proposta: Eric Cantona proposa treure els calers dels bancs el 7 de desembre. Treure'ls per guardar-los a casa. Deixar al banc just allò que calgui per fer front als pagaments. Prescindir dels bancs en la mida del que sigui possible.



La CGT i l'esquerra alternativa encara proposen una altre acció: vaga de consum el 21 de desembre per donar continuïtat a la vaga general.




El que hi ha de fons en aquestes propostes és el mateix: Viu d'una altre forma. El món pot ser diferent si una massa crítica som capaços de canviar fets puntuals de la nostra vida. Tan senzill i tan difícil com això.

Inspirat en Michel Foucault, Toni Negri parla del biopoder, al qual s'hi oposa la biopolítica.

El biopoder és el control que exerceix el sistema sobre els individus d'una forma tan subtil, però a l'hora tan brutal que és capaç de regular fins i tot els seus ritmes biològics. Això que escrit així pot semblar una exageració no ho és tant si ens fem la pregunta de "Perquè de dilluns a divendres m'he de llevar a les 7:00" i no ens quedem amb una resposta superficial.

La biopolítica seria la utilització de la pròpia vida com arma contra el sistema: aquí hi entrarien els fenòmens de la emigració i, en el seu extrem, el terrorisme suicida. Doncs bé, vet aquí una altre via, biopolítica també ho pot ser la vida quotidiana quan escapa del sistema. La vida quotidiana quan renuncia a consumir. Quan renuncia a la "protecció" del sistema. Quan diu no a menjar, beure, moure's, treballar, divertir-se o estimar segons dicta el sistema i ho fa per una via pròpia.

En aquest moment biopolítica és la proposta d'Eric Cantona de prescindir dels bancs, és biopolítica la vaga de consum. És revolució baixar-se del sistema i dir prou.

Un altre món és possible.

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (11)

101. El pressupost destinat a educació ha augmentat en un 76,39% respecte el 2003.

102. Al 2003 no hi havia cap aula d’acollida per a alumnes nouvinguts. Actualment n’hi ha 1.181.

103. Sabies que des del 2004 s’han creat 31.000 places d’escola bressol i actualment n’hi ha 15.000 en procés?

104. Assumpció de diverses competències que atorga l’estatut: Centres especials de Treball, integració laboral de persones discapacitades...

105. El Projecte de llei de l’Agència Catalana d’Inspecció de Treball desplega les competències de l’Estatut en aquesta matèria.

106. Suport a l’emprenedoria amb el Pla Avalis, que facilita el crèdit a nous projectes o el Nosaltres Empresàries per a dones emprenedores.

107. S’han multiplicat per 3,5 els recursos destinats a la formació ocupacional i s’ha desenvolupat el Pla Qualifica’t per a les persones aturades.

108. Hem destinat 45 M€ a l’associacionisme juvenil, que han permès la construcció o reforma de 119 equipaments i més de 2.000 projectes.

109. L’Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral 2009-2012 ha fet disminuir la sinistralitat laboral en un 10% respecte el 2003.

110. S’ha aprovat la Llei d’aeroports i el Pla d’aeroports i s’ha construït el primer aeroport
de la Generalitat a Alguaire.

dimarts, 23 de novembre del 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (10)

91. Aposta per la mediació per tal de resoldre els conflictes jurídics, descongestionant la justícia i guanyant agilitat.

92. Aprovació del Pla de qualitat lingüística per promocionar i consolidar el català a la justícia.

93. En 3 anys s’han construït 3 presons, mentre que en els 23 anys anteriors només se n’havien fet dues.

94. El II Pla General d’FP té com a objectiu potenciar un model de formació flexible i obert
a les necessitats de les empreses.

95. L’aprovació de la LEC blinda el català a l’escola i consagra la igualtat de drets i deures d’escoles públiques i privades.

96. Millora de l’anglès a les escoles mitjançant l’elaboració de plans per a la intensificació de l’anglès.

97. El 2005 es van atorgar 36.580 beques menjador, per el 2010 es preveu arribar a 50.000 ajuts

98. Millorem qualitativa i quantitativament l’FP augmentant el pressupost destinat i desenvolupant l’FP a distància.

99. S’ha continuat el desplegament del mapa de llars d’infants passant de 465 places el 2003 a 718 el 2008.

100. Implementació de les aules d’acollida i els plans educatius d’entorn, que permeten integrar els nouvinguts a les escoles catalanes.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Llibre llegit: "L'oasi català"

Fa cosa d'un parell de setmanes vaig trobar a una llibreria de llibres descatalogats, oportunitats i restes de sèrie el llibre "L'oasi català", dels periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs. Ed. Planeta.

A rel del cas Millet, es va tornar a parlar de l'Oasi català i recordo que en alguna TV es feia menció explícita d'aquest llibre, i en particular d'una frase que hi apareix més d'un cop "Som uns quatre-cents, però sempre som els mateixos" que els autors posen en boca, precisament de Fèlix Millet.

El llibre és una anàlisi periodístic que aporta un munt de da dades sobre aquests "quatre-cents" noms de l'elit barcelonina, atenció a la dada, de l'any 2001, moment de la publicació. L'anàlis ens parla de les relacions de parentiu familiar, però també de les de companys de determinades escoles, o de determinades societats i institucions d'accés reservat.

També ens parla dels interessos personals ja siguin econòmics, polítics o religiosos, que són el motor de les aliances, els pactes o les traicions d'aquesta elit.

Es descobreix com en aquell llunyà 2001, gairebé fa una dècada, l'elit dirigent del país era format per un conglomerat unit per llaços familiars, o d'amistat, o d'interès que abraçava totes les forces de l'arc parlamentari en major o menor mesura. Certament amb més pes als partits de la dreta oficial catalana, com CiU i PP, però amb molts i molt notables representants al PSC, que en aquell moment estava més aviat dominat pel sector "catalanista", i amb algun nom que hauria mig renegat del seu origen a IC, o inclús a ERC.

En aquests deu anys, però, han passat moltes coses. La foto que presenta aquest llibre s'ha mogut en aquesta dècada, tot i que sembla que ens trobem a les portes de veure com un dels personatges que despuntaven en aquell moment, Artur Mas, és a punt d'assolir un objectiu que fa deu anys semblava a tocar i que, sorprenentment, llavors no va ser.

EL que és interessant d'aquest llibre és que ens dona el punt de partida per un relat del que ha passat després. Un relat. El meu. No dic que sigui "el relat", ni que es correspongui amb la realitat.

I és que en 10 anys han passat algunes coses. L'Aznarat va mostrar-se amb tota la seva duresa i va provocar una reacció que en part va capitalitzar una ERC que, en aquells moments estava controlada pel que s'anomenaria "grup de Tarragona", amb Carod i Benach com a noms principals.

Justament, gent que no pertanyien a l'elit barcelonina. Aquella ERC, juntament amb IC i PSC van trastornar aquell "oasi català" en els que uns es tapaven les vergonyes als altres, però en el que el poder polític estava repartit d'una forma molt concreta.

L'entrada de la gent d'ERC cal entendre-la com fonamental en aquest entramat. Es trencava el monopoli del poder de l'elit barcelonina i, de cop, gent de l'esquerra, gent que no pertanyia al "Círculo de economia", ni al "Círculo Ecuestre", ni eren del "Cercle del Liceu", ni del "Palau de la Música", ni havien posat mai els peus a la llotja del Barça, ni pertanyien a les nissagues de financers o industrials, o dels grans cognoms dels senyors de Barcelona entraven al Palau de la Generalitat, amb un President, això sí, amb l'il·lustre cognom Maragall.

Però d'alguna manera l'esquema ja s'havia trencat. Uns nouvinguts ocupaven conselleries i l'elit de Barcelona i nouvinguts, tots plegats, havien de trobar una nova forma de negociar.

Les coses mai van ser fàcils per aquell primer govern tripartit i la reforma de l'estatut, que mai va ser ni tan sols plantejada amb el Pujolisme va esdevenir un camp de mines, sabotejat des de Madrid, i sobretot, des de Barcelona. El pacte Mas-Zp cal veure'l com la penúltima punyalada per l'esquena al govern tripartit d'una CiU (és dir, els interessos que representa) que pretenia recuperar a Madrid el que va perdre a Barcelona.

I llavors la història va donar un altre gir interessant. Dins del PSC el "grup del Baix" capitanejat per Montilla donava un cop d'estat intern. EL "grup del Baix" eren encara més estrangers des del punt de vista de l'elit barcelonina que el "grup de Tarragona", però amb una diferència important: estaven molt ben organitzats i portaven anys al front de governs municipals al Baix LLobregat, però també al Barcelonès nord, i al Vallès. Aquest "grup del Baix", en ells mateixos representaven (i representen) una elit amb forts interessos immobiliaris (com s'ha destapat després amb el cas Pretòria).

I el pacte tripartit es va refer, però aquest cop "El grup de Tarragona", amb el ripollenc Joan Puigcercós com a nom ascendent, va pactar amb el PSC, sector "grup del Baix", i amb IC el nou govern tripartit que deixava fora, de nou, a tot un sector de l'elit barcelonina del repartiment del poder polític. Aquest cop, el cognom Montilla substituia al de Maragall.

L'actual, i gairebé sortint, govern tripartit les ha vist de molts colors: la primera i més greu, una crisi econòmica d'abast planetari que ha afectat, afecta i afectarà a Catalunya i que ha deixat l'economia de la Generalitat tocada i ben tocada. Una crisi que ha abocat milers de treballadors a l'atur i que ha destruït al sector de la construcció. En una dramàtica reacció en cadena, la caiguda de la construcció ha ensorrat economies municipals, a tocat seriosament el sector de l'automoció i al sector financer. L'economia s'ha gripat després d'anar sobrerevolucionada durant gairebé dues dècades.

Però no només això: els escàndols de corrupció, Palau i Pretòria, i d'altres. Tanmateix, aquests casos s'han ventilat a l'opinió pública però sense arribar a fer massa sang. Crec que poden ser dues coses: o bé l'oasi català s'està recomposant, amb nous actors. Diguem que l'elit barcelonina ha après a negociar i a considerar com "dels seus" al "grup del baix". I és que, en definitiva, els taurons no es mosseguen entre ells i, fins i tot, poden arribar a caçar en grup. O bé és que l'entramat de l'oasi català original ha superat amb facilitat aquest set anys d'escassedat de poder polític. Ben mirat, van sobreviure a quaranta anys de franquisme i, no només això, van ser capaços de prosperar i fer-se forts. Per tant, sent com son ells els qui tenen la paella pel mànec al món financer i de negocis, i que mai ho han vist perillar, perquè no pensar que, simplement, ara tornen després d'un breu parèntesi en que s'han dedicat als seus negocis i a preparar el retorn a "la seva casa"?

O encara millor: totes dues a l'hora. L'Oasi català ara té nous membres que sabran fer negocis junts. Ara toca posar de nou un cognom que soni ben català. I cal foragitar als autèntics forasters de la casa gran: ERC i IC.

Perquè aquesta és la qüestió: ERC i IC són les úniques forces que plantegen seriosament la ruptura amb l'antic règim. La resta, CiU, PP i PSC, d'una forma o d'una altre estan defensant uns interessos que enfonsen les arrels molt lluny en el temps i que estan molt ben relligades. Interessos que són econòmics, polítics o, com he dit abans, àdhuc religiosos. Interessos, molts cops, familiars o de clans. Tanmateix, els missatges que dirigeixen CiU, PSC i PP són capaços de generar l'adhesió de la majoria dels votants. El fet incontestable és aquest: La majoria els vota.

És més que probable que, a partir del proper dilluns ERC i IC encetin una llarga travessa pel desert. Ara bé, ERC i IC tenen esperit de Tuaregs. El seu plantejament, però, difereix de l'elit de l'"Oasi Català", la gent d'ERC i IC no són elits. Són, més aviat, militàncies d'esquerra de la vella escola. Gent que es mouen a nivell de col·lectius de base, per barris, sindicats, associacions i ajuntaments petits i mitjans. i també treballadors i professionals amb fort component ideològic. ERC i IC no són tan diferents. El matís independentista és el que els distingeix. Són l'esquerra parlamentària nacional catalana. La de debò. Molt més que "L'elit del Baix" i els seus interessos immobiliaris.

Bé, son reflexions motivades per la lectura d'un llibre. Un relat opinable. Opinions que caldrà revisar a la llum del que passi el diumenge. Però en la meva opinió i per acabar, més que cap altre cosa, més que el nombre d'escons que obtingui cada partit, el que caldrà veure serà quanta gent haurà anat a votar.

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (9)

81. Garantim l’ús social de l’habitatge gràcies al preu concertat, al lloguer social amb opció de compra, a la cessió d’habitatge o a l’Aval-Lloguer.

82. El Pacte Nacional per a l’Habitatge suposa 150 M€ per a la millora de 48.000 habitatges i un augment del 136% d’habitatges protegits.

83. L’Agència de l’Habitatge de Catalunya, ha rehabilitat el parc d’habitatges, mirant de canviar la tendència especulativa de la construcció.

84. 94 Àrees Residencials Estratègiques edificaran habitatges en 80 municipis, donant resposta a les futures necessitats d’augment de població.

85. S’ha desenvolupat la competència exclusiva en matèria d’habitatge, assumint les competències i el finançament que corresponien a l’Estat.

86. Impuls a la Xarxa de Mediació per al Lloguer Social, amb Borses d’Habitatge que treballen per una política de lloguer just.

87. Aprovació de la Llei del dret a l’habitatge, exercint la competència exclusiva en matèria d’habitatge atorgada per l’Estatut del 2006.

88. S’ha aprovat el nou Codi Civil Català, que adapta la legislació a les noves realitats de parella, parentiu i família.

89. La Ciutat de la Justícia fa més còmoda, accessible a la ciutadania i modernitza la justícia.

90. e-justicia.cat és un dels passos per a la creació de l’Oficina Judicial en línia

diumenge, 21 de novembre del 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (8)

71. S’ha millorat l’assistència sanitària aplicant el diagnòstic ràpid en alguns tipus de càncer i reduint el temps d’espera a les proves.

72. La recerca biomèdica a Catalunya ha captat el 30% dels fons estatals de recerca.

73. Des del 2009, les persones diabètiques o amb malalties vasculars gaudeixen d’atenció podològica com a prestació pública. ("peu diabètic")

74. La despesa mèdica per persona i any ha augmentat de 860€ el 2003 a 1.250€ el 2008.

75. La Llei de l’Institut Català de la Salut garantirà una atenció més ràpida i amb més professionals.

76. Els governs territorials de salut ens porten cap a un model sanitari més proper, que permet la participació del món local en la sanitat.

77. La ràtio d’habitants per metge/metgessa ha passat a 250 pacients menys per professional que fa 5 anys.

78. 8 de cada 10 ciutadans/es té hora en menys de 48 hores. Reducció de les llistes d’espera a 14.00 persones.

79. Hem liderat el Pacte Nacional per a l’Habitatge, que garanteix l’accés a un habitatge digne.

80. Hem signat l’Acord de Mesures d’Ocupació Juvenil, que recull 68 mesures concretes i que compta amb 200 M€ per fer front a l’atur juvenil.

dissabte, 20 de novembre del 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (7)

61. S’han creat itineraris històrics a tot el territori i s’ha elaborat un cens de desapareguts a la Guerra Civil i del franquisme.

62. S’ha aprovat la Llei del memorial democràtic, que vetlla pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya.

63. L’Oficina de Promoció de la Pau i Drets Humans dóna resposta a les demandes de la societat civil en aquest àmbit.

64. L’aprovació de la Llei de fosses garanteix el dret de la ciutadania a conèixer el parador dels seus familiars i dignificar-los.

65. El comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya i el Consell de Seguretat de Catalunya, són pioners a Europa;la transparència com a objectiu.

66. Traspàs dels permisos inicials de treball per a estrangers, i acord per participar en les decisions estatals sobre immigració.

67. La Llei de salut pública de Catalunya amplia els drets de la ciutadania i consolida els serveis i prestacions que ha de donar el sistema.

68. S’ha fet la major inversió dels últims 15 anys en renovació dels parcs de bombers: de 7,77 M€ el 2003 a gairebé 32 M€ el 2008.

69. El nou finançament sanitari permet que es destinin 1.250€ a la salut de cada ciutadà/ciutadana, un 45,3% més respecte el 2003.

70. Gràcies al Govern d’Entesa, els infants de 7 a 15 anys gaudeixen de dentista gratuït.

Centenari de la mort de Tolstoi



Un vell rodamon ha arribat a l'abaixador de tren d'Astapovo, un petit poble de Rússia. La tardor ha portat el fred i la neu a l'estepa russa. Ningú no se n'ha adonat de la presència d'aquest home corpulent i vell.

Es troba cansat i malalt, la pneumònia que pateix s'ha complicat de forma definitiva i, literalment, està a punt d'arrabassar-li la vida.

Amb les seves últimes forces s'asseu a un banc. Sap que és el final. No te por. Ha viscut aquests darrers dies d'acord amb les seves conviccions, deslliurat de tot el material. Tanca els ulls. Quins son els seus últims pensaments? lentament la vida se li en va, i mor. Passarà una estona fins que algú s'adoni del cadàver.

Fa cent anys d'aquesta història. En realitat, aquesta només és una aproximació personal a una de les versions, potser la més literària, de la mort de Lev Tolstoi. Hi ha confusió sobre com va morir Tolstoi i hi han altres versions, potser més fidels als fets. Podeu consultar aquest, o aquest altre (1 i 2, el film sobre els darrers dies de Tolstoi) .

Fa cent anys de la mort de Tolstoi. Jo vull creure que Tolstoi va morir d'acord amb les seves idees. Ves quina cosa: vell, malalt i sol. Com tants i tants d'altres. Quina gran contradicció, no?

Tolstoi és, per mi, una referència necessària. Crec que és, de fet, una referència necessària per a tothom. Algú, una determinada reflexió de la vida, la mort, i sobre la condició de l'home amb la que es pot estar d'acord o no, però que és bo fer-se-la en algun moment. Una experiència vital que, en to cas, serà enriquidora. Crec que llegir Anna Karènina o Guerra i Pau són experiències personals que hom agraeix. Crec que llegir Tolstoi ens fa més lliures i més persones.

Llegiu Tolstoi.

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (6)

51. El Consorci per a la Normalització Lingüística ha passat d’oferir 2.616 cursos de català el 2003, a oferir-ne 4.359 el 2009.

52. Sabies que el nombre de parelles lingüístiques ha augmentat de 4.600 el 2004 a 10.510 el 2009?

53. Abans del 2004 només hi havia 3 federacions esportives catalanes reconegudes internacionalment. Avui ja en tenim 17.

54. Hem passat de 10 a 61 Borses Joves d’Habitatge, i cada dia s’hi han signat 5 contractes de lloguer i 8 joves s’han emancipat.

55. Amb l’acolliment lingüístic, l’Optimot i el Parla.cat, el català s’ha convertit en pilar d’integració.

56. Catalunya és pionera amb l’EsportParc, un parc tecnològic per reforçar la sinergia entre esport i empresa.

57. Sabies que s’ha apostat per l’esport com a motor de l’economia catalana?

58. Hem acabat de desplegar els Mossos d’Esquadra a tot el territori

59. La limitació a 80km/h ha reduït els accidents de trànsit i el nombre de ferits greus ha baixat a la meitat.

60. Sabies que un 37% dels reclusos estan matriculats en ensenyaments reglats i que 2.948 interns estan treballant?

dijous, 18 de novembre del 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (5)

41. Sabies que en els darrers set anys hem construït 122 noves biblioteques?

42. Des del 2003, gairebé hem doblat el nombre de visites a museus i col·leccions.

43. El 2009, 17.000 joves s’han pogut beneficiar de les subscripcions gratuïtes per als joves de 18 anys.

44. Amb la Llei del Consell Nacional de la Cultura i les Arts de la CCMA avancem cap a una gestió més participativa de la cultura i els mitjans.

45. La Llei del cinema de Catalunya farà que el català passi de tenir una presència del 2,7% actual al 50%.

46. Amb el Pla d’Equipaments Culturals, democratitzem la cultura, reduïm les distàncies i modernitzem les instal·lacions.

47. Mitjançant l’ACCD, hem signat convenis amb l’ONU i hem augmentat l’eficiència dels programes de cooperació.

48. Sabies que cada mes s’estrenen 6 llargmetratges produïts a Catalunya gràcies a les ajudes de l’ICIC?

49. Per primer cop s’ha planificat la política exterior de la Generalitat, amb el primer Pla d’Acció Exterior i obrint delegacions a l’estranger.

50. Hem projectat la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, de Guanajuato i la biennal de Venècia, amb l’Institut Ramon Llull.

dimecres, 17 de novembre del 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (4)

31. ACC10 fusiona competències del CIDEM i el COPCA, per tal d’internacionalitzar l’economia catalana.

32. S’han creat els Centres d’Acolliment Turístics, que aposten per un model turístic de qualitatque remarqui els trets identitaris.

33. Amb la Llei del comerç, s’ha defensat un model català de comerç: proper, urbà i generador d’ocupació i cohesió.

34. Amb el programa NEXPIPE, 250 empreses catalanes han pogut augmentar les seves exportacions un 130%, i un 20% la seva facturació.

35. El 2002 hi havia 951 establiments de turisme rural amb 7.774 places, i al 2010 ja hi ha 1.947 establiments i 15.194 places.

36. Al 2002, la despesa en R+D a Catalunya era de 1.628.042 milers d’€. Al 2008, de 3.286.376 milers d’€.

37. Mentre que al 2002 hi havia 20 centres de recerca, en set anys arribem als 39.

38. Impulsem un Espai Nacional de Comunicació, amb l’ACN, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura i la reciprocitat de canals.

39. El Pla de Foment de la Lectura inclou subscripcions gratuïtes per generar l’hàbit de la lectura entre el jovent.

40. Sabies que hem donat suport a les activitats de cultura popular i tradicional, passant de 6,36 M€ el 2003 a 11 M€ el 2010?

dimarts, 16 de novembre del 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (3)

21. Hem liderat la creació de l’Oficina Antifrau, garantint transparència en la gestió de partits i de l’administració.

22. S’ha apostat per la col·laboració amb el món local amb la remuneració d’alcaldes/esses de petits municipis.

23. Tots els nuclis de població de més de 50 habitants tenen garantit l’accés a les TIC arreu.

24. S’han aprovat la Llei de Vegueries i la de l’Àrea Metropolitana, amb l’objectiu d’organitzar el territori des de Catalunya.

25. Sabies que s’han incrementat en un 21,7% els recursos en recerca en el Pressupost 2010?

26. Saps que gràcies a l’esforç negociador del Govern, Nissan i Seat mantenen la producció a Catalunya fins el 2012?

27. Gràcies al Pla Autocat, el sector de l’automoció ha augmentat la venda de vehicles en un 12%

28. S’ha assessorat a més de 14.500 emprenedors/es i finançat a més de 200 persones autònomes.

29. S’ha signat El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació que fixa la despesa en R+I per avançar cap a un model econòmic d’alt valor afegit.

30. La Xarxa d’Oficines de Gestió Empresarial fa d’interlocutora entre administració i empresa per agilitzar les tasques administratives.

Els Castells i la Sibil·la.

Els Castellers i el Cant de ls Sibil·la han estat declarats patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.

Els Castellers i el Cant de ls Sibil·la s'afegeixen a La Patum de Berga, a la Festa d'Elx i al Tribunal de les Aigües de l'Horta de València per completar l'actual aportació dels Països Catalans al Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

És un orgull que aquestes tradicions rebin aquest reconeixement.

En particular, com a principatí, em sento molt orgullós del reconeixement dels castellers. Una tradició de valentia, de força, d'habilitat, d'esforç col·lectiu... Valors dels castellers i que voldríem per a tots els catalans i per Catalunya.

Avui a Valls i a Tarragona s'ha fet festa grossa en conèixer la notícia, doncs si bé els castellers han conquerit el cor de molts catalans, són les comarques tarragonines la seva pàtria natal i allà es viuen amb un sentiment especial... Però no només allà. M'imagino que al carrer Vallespir del barri de Sants també estaran fent festa grossa: allà s'hi troba la seu social dels Borinots de Sants, la colla castellera de la camisa grisa. Grisa pel sutge i el fum dels vapors de les històriques fàbriques d'aquest barri de passat obrer.

Ernest Benach, casteller i President del Parlament de Catalunya ha adreçat aquest petit discurs a la Unesco en saber-se que els Castellers havien obtingut el reconeixement.

"Representants del comitè i a la UNESCO,

Comissió impulsora de la candidatura ‘Castells, patrimoni de la humanitat’,

A tot el món casteller...

Els castells són una tradició cultural viva que emergeix del poble, i s’han convertit en una de les millors expressions de la cultura tradicional i popular de Catalunya, singular i universal. Els elements, però, que n’expliquen la projecció mundial són els valors que els són intrínsecs i que projecten.

En un món cada vegada més individualista, els castells requereixen la conjunció d’un seguit de valors, com la solidaritat, la integració, la cultura de l’esforç i l’acceptació de les persones pel que són. No hi són importants ni la condició social, ni el color de la pell, ni l’edat, ni el gènere. El que hi importa és el treball en equip, la perseverança, l’enginy, la valentia i, sobretot, donar sense esperar res més a canvi que la satisfacció de la feina ben feta.

Avui és un gran dia per als castells, per als castellers i per a tothom que admiri aquesta tradició cultural viva. Els catalans ens sentim orgullosos que les nostres aportacions al conjunt de la humanitat siguin úniques, originals, enriquidores, creatives i arrelades a la tradició, però alhora vives i amb la mirada posada en el futur."

El "rescat" d'Irlanda

Avui he escoltat una opinió molt interessant sobre la qüestió del "rescat" d'Irlanda.

Posem-nos en antecedents. Sembla ser que el govern Irlandès va demanar a la UE "informació" per si li calia demanar diners del fons de rescat. Amb una imatge que tothom entengui: com quan una parella va de gira per bancs a veure quines condicions els posen per demanar una hipoteca. El cas és que aquestes consultes s'han interpretat com que la sol·licitud del rescat és imminent.

A veure, potser ho és. Recordem que el govern d'Espanya va estar en fallida tècnica aquest passat maig però això mai s'ha reconegut des del govern. Ara bé, ningú no discuteix que aquesta va ser la realitat. Potser sí que el govern Irlanda pretén demanar ajuda en breu.

El cas, però, és que els governants irlandesos neguen aquest extrem i juren i perjuren que ells no demanaran cap rescat.

I llavors hi ha qui diu que, en realitat, són uns altres, que és des d'Europa, que es vol forçar el rescat irlandès.

Per acabar-ho d'adobar, el govern portuguès també ha dit que la seva situació és molt greu i que existeix un "alt risc" de que els calgui demanar ajuda.

Un incís, L'economia de Grècia ja ha estat intervinguda des d'Europa. Existeix la sospita fonamentada que la d'Espanya també. Si cauen Irlanda i Portugal què tenim? exacte, els PIGS (Portugal, Ireland, Greece, Spain). Els anglosaxons ho van encertar amb l'acrònim.

Un altre incís, ara diuen que potser Grècia no està fent els deures i que caldrà un nou ajustament. També es diu alguna cosa similar d'Espanya. I també es diu que si calen noves "ajudes", caldrà ser més rigoroses en les contrapartides. Tant en el cas grec com en l'espanyol, a canvi de les "ajudes" van venir retallades socials. LLegeixi's, per exemple, reforma laboral en el cas espanyol.

Tot plegat dibuixa un panorama en el que s'està produint el temut "contagi" en la crisi del deute.

Nou incís. Això del contagi és una expressió absolutament ridícula. No hi ha contagi que valgui. La crisi del deute sobirà, del deute extern d'aquest països, en definitiva, no és producte de cap contagi, sinó d'unes polítiques i d'unes estructures econòmiques que han estat conduint les economies d'aquests països, des de fa uns quants anys, directament a la situació en la que es troben ara.

EL panorama es completa amb que Irlanda rebutja de moment el rescat.

I ara ve la teoria que m'han explicat avui: des de determinats cercles europeus el que es vol fer és forçar el rescat d'Irlanda perquè, primer, el cost del rescat l'assumeix el fons de rescat, és dir diners de les arques públiques dels països membres de la UE; i, segon, el que és verdaderament interessant per els que volen forçar el rescat són les contrapartides: retallades de drets socials, baixada general de salaris, privatització de serveis públics...

És dir, s'està aprofitant la crisi per imposar reformes liberals que escombrin els "estats del benestar" a Europa, o el que és el mateix, tot allò que puguin tenir de socialista els estats europeus.

Per cert, que això encaixa la mar de bé amb la teoria del capitalisme del desastre de Naomi Klein.

La veritat és que, vistos els casos grec i espanyol, es pot afirmar que associat a cada "rescat" hi ha una retallada de drets socials, baixades de salaris i privatització de serveis públics.

El cas és que no tindria perquè ser així. En definitiva, el deute "sobirà" dels estats s'inverteix en seguretats socials, però també, i sobretot, en obres públiques, en infraestructures i en inversió que beneficia, més que d'altres, a empreses i capitals, tant nacionals com internacionals. Per descomptat, que els diners públics també s'utilitzen en mercats financers. Dit d'una altre forma, no és cert que el "rescat" del deute sobirà hagi de recaure exclusivament en els ciutadans de peu. Simplement ells no son ni els únics ni els màxims beneficiaris dels diners públics. Diners que, a més, ells mateixos ja financen via impostos.

Però s'assumeix sense gaires protestes, si més no a l'estat espanyol, que associat al rescat ha d'haver una retallada de drets. Esdevé una veritat indiscutible tot i ser, evidentment, falsa. Tanmateix aquesta idea és fonamental. I és fonamental si és que l'estratègia subjacent és, finalment, aprimar els estats fins a reduir-los poc més que a gestors de forces policies, i acabar amb tots els drets laborals i socials conquerits amb sang, suor i llàgrimes des que el primer obrer va entrar a la primera fàbrica.

Algú va dir que no és cert que hi hagi un govern mundial d'una elit d'homes immensament rics i poderosos a l'ombra, però que és útil pensar que existeix perquè permet explicar i preveure els esdeveniments. Sí, certament, és útil.

dilluns, 15 de novembre del 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (2)

11. La Llei de polítiques de joventut regula l’única competència exclusiva pendent de desplegar.

12. La Llei d’acollida estableix el català com a llengua d’integració de la immigració.

13. La Llei de dependència ha permès atorgar 148.239 prestacions i crear 223.000 nous llocs de treball.

14. Hem aprovat la Llei dels drets i oportunitats de la infància i l’adolescència, d’acord a les noves necessitats i circumstàncies.

15. El pressupost d’Acció Social i Ciutadania ha passat de 600,8 M€ a 1.706,2 M€, augmentant un 283% en 6 anys.

16. En sis anys hem passat de 17.605 places de residència per a gent gran i 2.158 places de centres de dia, a 28.116 i 6.441 respectivament.

17. Des del 2005, el pressupost per lluitar contra la violència masclista ha augmentat en un 165%.

18. Els alumnes als cursos de català per a associacions d’immigrants, han passat dels 1.945 inscrits el 2005, als 9.798 el 2009.

19. Som pioners en legislar pel dret a decidir, impulsant la Llei de consultes, que permet celebrar consultes a nivell nacional.

20. Gràcies a la Llei de consultes, el Parlament ha admès a tràmit la proposta d’un referèndum per la independència.

diumenge, 14 de novembre del 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (1)

Enceto avui una serie de de 14 blocades amb 10 accions de govern que ha protagonitzat o han tingut el suport d'ERC. 14 blocades o 140 piulades al Twitter. 7 anys de govern.



1. El Pacte Nacional per a la Immigració defineix un espai d’integració amb la cultura i la llengua catalanes.

2. Amb la Llei de serveis socials avancem cap a la universalització dels serveis socials.

3. La Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista subratlla la prevenció i detecció precoç com a principis bàsics.

4. Hem consolidat les polítiques de dones garantint la incorporació de la perspectiva de gènere a totes les polítiques del Govern.

5. Apostem per les polítiques de joventut: Acord per l’ocupació juvenil, Pla Nacional de Joventut i Xarxa d’oficines d’emancipació juvenil.

6. El Títol de Famílies Monoparentals equipara aquestes amb les nombroses.

7. S’ha elaborat el Pla estratègic sobre usos del temps, i s’han impulsat mesures per compaginar la vida laboral, familiar i personal.

8. Hem creat 6 noves places de residència cada dia, avui en tenim: 26.580.

9. Hem recollit en un Pla les polítiques específiques per a les persones homosexuals i transsexuals.

10. El llibre IV del Codi Civil català, reconeix la filiació de les parelles homosexuals i els mateixos drets a totes les formes de parella.

dijous, 11 de novembre del 2010

Espot de campanya d'Esquerra

Tot just ha acabat la intervenció de Joan Puigcercós al "Tinc una pregunta per a vostè". El missatge: ERC som independentistes i d'esquerres, els nostres eixos són, de forma indestriable, el social i el nacional, per això treballem.

El missatge que s'ha donat amb les respostes a les preguntes s'ha emès amb senzillesa, de forma clara, directa i contundent. Ben fet!

La campanya està en marxa. ERC ha presentat el seu spot de campanya al YouTube. Un espot senzill, clar, directe i contundent. Com el candidat.

Vet-ho aquí.



El proper 28N serà un dia per ser valents.

Esquerra, gent valenta!

dimecres, 10 de novembre del 2010

Recursos al TC contra el català. El 28N caldrà ser valents.

Avui s'ha conegut que el  tribunal constitucional ha admès a tràmit la llei del cinema i la llei del consum catalanes.
 
El TC continua així  el costum espanyol de dur al constitucional totes les lleis catalanes que puguin significar algun pas endavant en el reconeixement nacional,o en l'equiparació del dret a l'ús entre la llengua catalana i la castellana.

És d'un cinisme brutal que l'argument dels impulsors d'aquests recursos sigui precisament defensar el dret a fer servir el castellà.

Es veu que el castellà és una llengua perseguida i en reculada a Catalunya.

Només cal anar a un quiosc per veure que totes les revistes i els diaris són en català, o anar a un comerç o a una gran superfície per comprovar fefaentment  que tot l'etiquetatge és en català, o encendre la tele per comprovar com dels 70 canals de TDT la majoria llarga són en català, i un estil per la ràdio.

Sí, és del tot cert que el castellà a Catalunya està perseguit i que el dret a usar el castellà està en perill.

Ironia? no, cinisme.

Això sí, que ningú no es sorprengui. Aquests que es posen en contra del català i en contra dels catalans fan el que sempre han fet. S'emparen en un joc, les regles del qual es van establir durant "la transició" i que es resumeixen en negar-nos com a nació, i en procurar la desaparició de la nostra llengua.

Ara bé, el proper 28 de novembre els electors podran triar els seus representants, si més no, unes llistes tancades de representants que diuen que defensaran unes determinades polítiques.

Doncs bé, hi ha unes determinades polítiques que són les adequades per a defensar la llengua catalana i poden fer que es pugui utilitzar amb normalitat, i que efectivament, i sense ironies, sigui la llengua majoritària a les etiquetes, al comerç, a la TDT, als diaris i revistes, a la ràdio. Hi han unes determinades polítiques que poden fer que cap tribunal de Madrid pugui tenir la última paraula sobre les lleis que es fan al Parlament del Parc de la Ciutadella. Hi han unes determinades polítiques que poden fer que els catalans no hàgim de pagar en impostos molt més del que rebem a canvi en serveis. Hi han unes determinades polítiques que poden fer que l'eix mediterrani s'acceleri; que s'accelerin infraestructures necessàries; Hi han unes determinades polítiques que poden fer que la sortida de la crisi econòmica sigui una realitat.

Hi han unes determinades polítiques que permeten fer tot això i que es resumeixen en una paraula: independència.

El proper 28 de novembre cal ser valents i triar independència. Si som valents i fem aquest pas, notícies com les d'avui seran aviat una anècdota o el record d'un moment infame que ràpidament s'esborrarà de la memòria.

El 28 de novembre serà un dia per a la gent valenta

Les regles les hem de posar nosaltres.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Independentistes i d'esquerres

Amb prou feines queden tres setmanes. El 28 de novembre seran les eleccions al Parlament de Catalunya.
 
Doncs bé, per si algú encara no ho tenia clar, en aquest bloc som d'ERC. O el que és el mateix, que som:


Endavant la bona gent! Endavant la gent valenta!

dijous, 4 de novembre del 2010

Presentació del Col·legi Oficial d'Enginyers Tècnics i Perits de Telecomunicació de Catalunya (COETTC)

Avui ha estat un dia assenyalat en el món de les TIC a Catalunya: Després d'un procés de segregació que ha estat llarg i complex, finalment avui s'ha presentat el Col·legi Oficial d'Enginyers Tècnics i Perits de Telecomunicació de Catalunya (COETTC) que, finalment, s'ha separat del col·legi espanyol (COITT).

Es tracta d'una notícia important. Dins de l'esforç de "fer país", aquest és un pas important que organitza aquesta professió amb una organització que té caràcter nacional català (si més no, principatí).

Com enginyer tècnic de telecomunicació vull agrair, primer de tot, a l'actual junta directiva l'esforç que han realitzat per aconseguir-ho. Un esforç d'anys i que no ha estat mancat d'alts i baixos. Sens dubte l'equip del degà Ferran Amago ha fet una bona feina.

Els Enginyers Tècnics de Telecomunicació, doncs, veiem com amb aquesta independència s'assoleix una reivindicació històrica. Ara ja no caldrà anar a Madrid a signar projectes, ara som nosaltres, els enginyers tècnics de telecomunicació catalans, els que decidim com ens organitzem, a què destinem les nostres quotes, som nosaltres els que prenem la iniciativa en tot el que afecta a la nostra professió. I tot això es fa i es farà amb vocació de país i de fer país.

Avui, a la seu de la CMT, en una assemblea prou concorreguda, s'han aprovat els estatuts i s'ha presentat oficialment el COETTC.

Potser no és una notícia que fora de l'àmbit dels enginyers tècnics de telecomunicació arribi a tenir molta volada, però és una notícia important. Així ho sento. Una aspiració de la que parlàvem els companys de l'escola universitària de Vilanova i la Geltrú, quan encara estudiàvem, allà pel 1990. Una vella aspiració fet realitat.

Avui som una mica més independents. Avui som una mica més eficients. Avui un grup d'enginyers han fet país i me'n sento orgullós.


diumenge, 31 d’octubre del 2010

Un país dempeus

Aquest vídeo ens parla de com es construeix una nova cultura.

Una nova cultura de l'aigua, del territori, de la ciutat...

Una nova cultura, en definitiva, de la democràcia i de la participació.

Des del poder en diuen "la cultura del no", però la realitat és que és la cultura de la democràcia, de la participació, del fer-se responsables del propi país, de la pròpia feina, de la natura...

El primer pas és adonar-se que la democràcia es fa dia a dia. La democràcia no consisteix en triar als que manen. La democràcia és participar en la presa de decisions i això vol dir anar molt més enllà que la delegació a uns diputats. Diputats que, per cert, no són triats per manar, sinó per a representar-nos. Encara que després sembla que més aviat representen interessos enfrontats als del poble.

El documental "un país dempeus" ens parla de com un país es fa responsable, poc a poc, de les decisions que afecten al territori. De com es construeix una nova cultura de la democràcia.

Un país dempeus from TransformaFilms on Vimeo.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Lipdub per la Independència

Ahir parlava de que ens perd l'estètica i, de fet, sí que ens perd.

Ara bé, quan el resultat és tan brillant com amb el Lipdub per la Independència, aleshores un només pot treure's el barret.

Tant de bo que aquesta Lipdub serveixi per motivar més i més compatriotes a mobilitzar-se per la independència: res no pot aturar a un poble alegre i combatiu. Així sigui. Amén.

Per cert, què és un lip dub? doncs, segons la viquipèdia:  "Un lip dub (o bé lipdub, en català: doblatge labial) és un tipus de vídeo que combina sincronització labial i doblatge d'àudio per fer un vídeo de música. Es fa filmant una successió contínua, i sense talls, d'individus o de grups que vocalitzen de manera que sincronitzen els llavis amb la lletra d'una cançó que escolten des d'una font aliena, com ara un àudio enregistrat en un enginy d'àudio mòbil; és a dir, els participants canten un tros de la cançó fins que són substituïts in situ per un altre participant que continua per on anava l'anterior participant, i així successivament, fins el final de la cançó. Posteriorment, s'edita la gravació resultant afegint l'àudio original de la cançó a la pista d'àudio del vídeo final." (però millor llegiu tot l'article).

I què és el Lipdub per la Independència? Millor que ho expliquin ells mateixos: "Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic. Aquest vídeo té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La iniciativa sorgeix de la gent del poble català. Es vol fer saber, a tot el món, que Catalunya és una nació i com a tal necessita la independència per assegurar-se la supervivència i el futur. La cançó escollida ha estat La Flama, del grup Obrint Pas. "

Segons TV de Catalunya, el Lipdub està sent ser un dels vídeos més vistos del Youtube.

No hi ha alternativa! és necessari veure aquest Lipdub! Dit i fet, doncs, aquí el teniu: El Lipdub per la Independència! Visca Catalunya Lliure!




dijous, 28 d’octubre del 2010

paraules i fets

El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha dictaminat, i pot fer-ho emparant-se en la sentència sobre l'estatut del Tribunal Constitucional, que la normativa de l'ajuntament de Barcelona que dona preferència al català no s'ajusta a dret.

La reacció ha estat diversa, des de la satisfacció al PP passant per crides a la calma del PSC, o el "és que no ens volen" de CiU, o la crida a la insubmissió d'ERC.

Segurament que el treball del dia a dia i el tracte entre els ciutadans del Barcelona amb els funcionaris de l'ajuntament no patirà el més mínim canvi, si més no d'entrada. Ja es veurà.

El qe sí que he vist és mostres de satisfacció de part dels promotors d'aquesta sentència: Peperos i afins. Mostres de satisfacció que en algun cas han  ratllat la provocació.

"Provocació? a mi no em provoca qui vol sinó qui pot, o sigui, ningú". És clar, és clar, podem fer com si això no anés amb nosaltres. Per tant, ignorarem la provocació i, ja posats, acatarem la sentència del tribunal. Aquí no hi ha cap conflicte lingüístic (però hi han més de 500 normes que discriminen a favor del castellà a Catalunya).

Podem fer que volem la independència, ens manifestarem de forma festiva i  alegre; votarem en consultes populars per la independència; penjarem estelades als balcons. Som un país sotmès i ocupat, però això no ens treu el son perquè no ens ofèn qui vol sinó qui pot, o sigui, ningú.  Per tant, a les properes eleccions, és molt probable que el nombre total de diputats  independentistes, la suma de diputats d'ERC, més els de la Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) de Laporta, més els de Reagrupament (RCat) de Carretero sigui menor que els de l'actual legislatura.

Sí, és cert, en part per l'extraordinària estupidesa fratricida que estan demostrant SCI i RCat; en part per una segona legislatura tripartita que sembla que tindrà un cost important per ERC; en part per que sembla que la vella tàctica de l'ambigüitat i del "dret a decidir" que pot voler dir molt, però que no diu res, de CiU donarà resultat i, a més, funcionarà el mateix eslògan que feia servir el PSOE amb el PP,  però amb el tripartit. CiU es ven com la garantia de que no tornarà a haver tripartit. I vet aquí com es passa de ser indepe a votar al Duran.

Podem fer que som d'esquerres, però després, la reforma laboral s'empassa com si res, perquè no ofèn qui vol, sinó qui pot, o sigui, ningú, i això de protestar és cosa que està molt mal vista i només ho fan els ploramiques. Per això la protesta contra la reforma laboral es redueix a un dia de vaga que, vist el panorama, cal reconèixer que en determinats sectors va anar bé i tot, però en d'altres, com el sector serveis, o al comerç, pràcticament no va existir o si es va fer va ser per l'acció dels piquets. A França, avui -sí, avui també- han tornat a fer vaga. En porten 10. Encara n'han de fer alguna més. La major part d'aquests protestes les  han fet quan la llei encara estava en tràmit parlamentari. Amb la llei de la reforma de les pensions tot just aprovada fa cosa d'un parell de dies continuaran les mobilitzacions. Per mostra, la vaga d'avui mateix.

Els conflictes són conflictes justament perquè algú s'ofèn per alguna cosa i protesta i lluita i s'enfronta com calgui i amb qui calgui per canviar la situació d'ofensa.

Algun dia ho entendrem. O potser ja ho hem entès i aquest és el millor dels mons. Tot allò que podem esperar. Algú dirà que ens perd l'estètica. Però hom també va dir que qui vol fer alguna cosa en troba els motius; i qui no, les excuses.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Llàtzer Escarceller

I el darrer post de caràcter necrològic, espero, d'aquest mes d'octubre: ahir, 26 d'octubre, l'actor Llàtzer Escarceller també va traspassar.

Al Llàtzer Escarceller el recordarem per ser l'avi del Filiprim, aquell peculiar concurs de la primitiva TV de Catalunya allà pels finals de la dècada dels 80. Tanmateix, aquell vellet amb cara de vellet i riure trapella va actuar de secundari en un munt de pel·lícules.

Un personatge popular i entranyable. També un record per ell.



Adéu, Llàtzer!

Benoît Mandelbrot

Un altre nom il·lustre que ens ha deixat aquest octubre és el de Benoît Mandelbrot.

Mandelbrot?


Mandelbrot va morir el passat 14 d'octubre. Aquest matemàtic d'origen polonès que va emigrar primer a França i després als Estats Units, adquirint en tots dos casos la nacionalitat respectiva, és conegut per ser inventor, o millor, el descobridor com diria Roger Penrose, de la geometria fractal.

Els fractals són una mena d'objectes matemàtics que resulta que apareixen a la natura tot sovint descrivint patrons de creixement d'estructures biològiques d'animals i plantes, o de cristalls de minerals, o models geogràfics i se'ls ha trobat aplicació en, per exemple, economia. Tanmateix, més enllà de els aplicacions, els fractals són en ells mateixos uns objectes sorprenents i sens dubte, bells. La matemàtica té molt d'estètica.

Alguns haureu vist algun cop aquesta imatge del "Conjunt de Mandelbrot". I segur que us recorda a aquells estampats amb motius fractals que es van posar de moda fa uns anys.


o aquesta altre imatge, força més espectacular:


Si voleu veure una seqüencia d'imatges, espectacular, de successives ampliacions del conjunt de Mandelbrot, podeu mirar aquí.

El descobridor d'aquest món fascinant dels fractals també ha marxat aquest octubre.



Benoît Mandelbrot, matemàtic, descansi en pau.

Joan Solà

Octubre ens deixa un reguitzell de defuncions de noms il·lustres en diferents àmbits.

Des d'aquest bloc, un comentari de comiat i homenatge per a ells.

Avui mateix s'ha conegut la notícia de la mort de Joan Solà. Va ser nomenat Premi d'Honor de les Lletres Catalanes del 2009 en reconeixement  a la seva vida dedicada a la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Potser alguns en recordareu les seves darreres intervencions per la TV, justament a rel de l'obtenció del reconeixement del Premi d'Honor, en les que demanava un esforç a la societat catalana en defensa de la nostra llengua. Llengua que ell considerava en seriós perill.

Es tracta d'una pèrdua sentida i dolorosa per la nostra cultura.


Joan Solà, descansi en pau.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Vaga a França. Punt àlgid.

La situació de la reforma de les pensions a França sembla trobar-se en moments crucials. Avui, el diari Público presentava aquest matí aquesta notícia: la votació de la reforma al senat francès s'ha retardat un dia i, pel que es veu, no és tan clar que Sarkozy obtingui la majoria necessària per a aprovar-la, doncs sembla ser que la virulenta batalla social que s'està esdevenint està decantant les posicions dels partits frontissa a votar-hi en contra seva.

L'estratègia de l'esquerra era, pel que es veu, retardar els debats i guanyar temps per construir una majoria suficient per oposar-se a la llei.

Però la dreta de Sarkozy ha optat per la drecera. Al migdia es començava a parlar del "Vote unique": (Le Monde) (Liberation)

"13h15. Des parlementaires confirment que le gouvernement pourrait demander cet après-midi au Sénat le recours à la procédure de «vote bloqué», appelée aussi vote unique, pour accélérer les débats. Le gouvernement utiliserait l'article 44 de la Constitution, qui prévoit dans son troisième alinea cette procédure.
Cet alinéa prévoit que «si le gouvernement le demande, l'assemblée saisie se prononce par un seul vote sur tout ou partie du texte en discussion en ne retenant que les amendements proposés ou acceptés par le gouvernement», ce qui aurait pour effet d'accélérer la discussion."


16h30 Au Sénat, Eric Woerth demande le «vote unique» sur une partie des articles additionnels du projet de loi pour accélérer les débats. «Non, il n'est pas justifié de consacrer à nouveau 50 heures à des articles adidionnels. On n'est pas obligés de faire deux fois le débat.» C'est une procédure «normale», temporise le ministre, qui redit que «le Sénat votera d'ici la fin de la semaine», le projet de loi. «Le débat va encore continuer pendant une quinzaine d'heures.» Objectif: le vote d'ici vendredi soir.

És dir, Sarko vol evitar la reorganització de l'enemic, si més no al front parlamentari. Aquest procediment és, però, vist com una excepcionalitat des de l'esquerra que ho denuncia:

18 heures Martine Aubry dénonce le «coup de force permanent du gouvernement» après la décision de recourir au vote unique. «Après le débat interdit à l'Assemblée nationale, ce nouveau contournement du Parlement est scandaleux.»


Està per veure si es forçarà aquest vot únic i quin serà el resultat. En una carrera contra-rellotge ¿els partits de l'esquerra i els partits frontissa seran capaços de construir un front comú?

Independentment del que passi al senat, però, els sindicats francesos han convocat dues noves jornades de mobilització general.

Que els sindicats francesos segueixin les mobilitzacions independentment del que passi al senat es pot llegir de moltes formes, però una, la meva, és que aquests sindicats saben que a les institucions les cartes estan marcades i que les lleis es fan per afavorir uns interessos. Dit d'una altre forma: els sindicats francesos saben que el senat pot fer unes lleis que el carrer pot canviar.

Mentrestant, a l'estat espanyol, els sindicats estudien de presentar una ILP per fer enrere la reforma laboral.  De debò que CCOO i UGT es creuen que el PSOE votarà a favor de la ILP? jo crec que ni els més rucs dins CCOO i UGT ho poden pensar. Votarà a favor el PP? també ho dubto. Qui votarà a favor d'aquesta ILP? només les esquerres: IU, ERC i BNG. Potser també Aralar i algun altre del grup mixt. Qui votarà decididament en contra? CiU i PNB. No cal ser massa espavilats per veure que aquesta ILP no prosperarà. Ves a saber si s'arribarà a votar mai.

Però durant un cert temps tindrem a sindicalistes de CCOO i UGT recollint firmes. La militància estarà distreta i els treballadors tindran la consciència tranquil·la. Alguns es pensaran que són uns antisistema i tot. Està bé la jugada: al final, la culpa de que la reforma progressi la tindran els polítics que no hauran fet cas de la ILP. No caldrà ni manifestar-se ni fer vagues. Tot justificat. Una derrota gens traumàtica i amb molta vaselina. Diria més: impecàblement democràtica.

A diferència dels sindicats francesos, els sindicats de l'estat espanyol volen seguir jugant a fer de polítics, a presentar lleis i a defugir les mobilitzacions com qui fuig de la pesta.

No se si els treballadors francesos se'n sortiran, el que tinc claríssim és que els treballadors espanyols no ho faran si renuncien a la mobilització.

Amb mi que no comptin per signar paperots i perdre el temps.

Ara bé, si parlem de vaga general potser ens posarem d'acord.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

canviar-ho tot perquè no canviï res.

Del canvi de ministres es poden dir, i es diran, moltes coses. Està per veure també quina és la intenció d'aquesta crisi del "gobierno".

Probablement el criteri sigui, simplement, tractar d'arribar a les properes eleccions en les millors condicions per evitar un desastre. I potser fer algun gest "d'austeritat", com eliminar l'extraordinàriament inútil ministeri "de Igualdad". Ja sabeu, el que portava aquella noia tan ocurrent del "miembras y miembros". Una perla. Bibi, et trobarem a faltar.

També s'han carregat un altre ministeri absolutament imprescindible: el de "Vivienda". Ministeri absolutament necessari a l'estat espanyol que compta, segons diuen alguns, amb un milió  de pisos buits a preus inabastables. Un lloc on el nombre d'habitatges construïts en els darrers anys ha superat de llarg  la suma  d'habitatges construïts en el conjunt d'estats europeus. Ben mirat, potser sí que calia un ministeri però amb la missió d'impedir o, si més no, de controlar aquesta orgia constructora que és en bona part responsable de les característiques particulars de la crisi que estem patint per aquestes latituds.

Tenim també l'ascens imparable de Rubalcaba. Un enemic declarat de l'independentisme. Del basc, sens dubte, però també i convé no oblidar-ho, del català. Rubalcaba és la personificació de l'ambició. Aquell personatge que poc a poc va escalant. Un Darth Vader que encara no ens ha mostrat tot el poder del cantó fosc.
 
Ara bé, per mi el canvi de titular que trobo més significatiu, em causa més sorpresa i m'està fent pensar més malament és el de treball.

Fet, el 18 de juny es va aprovar una reforma laboral lesiva per als treballadors. Fet, CCOO i UGT han fet una oposició de pa sucat amb oli a aquesta reforma laboral. Fet: malgrat tot, malament i tard, es convoca una vaga general que, fet, es pot considerar un èxit raonable de participació. Això últim va passar el darrer 29 de setembre. Més fets, el govern espanyol diu que, malgrat la vaga, la reforma segueix exactament igual i, no només això, està preparant una reforma de les pensions.

En un país civilitzat, on civilitzat vol dir, entre d'altres coses, que els seus naturals són gent responsable del que passa en el propi país, més o menys amb hàbits i actituds democràtiques i participatives, en un país així, posem França, per exemple, a reformes com les que planteja el govern espanyol, el poble li hauria clavat ja una altre vaga general o alguna cosa pitjor.

Doncs bé, sembla que això, aquí no passa. De fet, i de forma extraordinàriament sorprenent, Rodríguez ha triat a Valeriano Gómez de nou ministre de treball, un senyor que és membre de la UGT i que, segons diuen, està en contra de la reforma laboral.

Això vol dir que tirarà enrere la reforma laboral? Sospito que no. No calia canviar de ministre per tirar enrere la reforma. No, el que farà serà continuar amb la reforma de les pensions. El Corbacho estava cremat i calia un ministre nou. Què millor que posar a algú d'UGT.

D'aquesta forma encara hi haurà qui pensarà que amb això es guanya alguna cosa. Per descomptat UGT ara te  l'excusa perfecte per dir que han guanyat interlocució o alguna bajanada per l'estil, però, evidentment, la reforma segueix com estava.

Un sindicat com cal estaria plantejant una nova vaga general per a la setmana que ve, vist que el Rodríguez i la seva camarilla no afluixen però, en canvi, CCOO i UGT pensen en mobilitzacions per al desembre! i, mentrestant, es plantegen una cosa tan marciana com una ILP (Una Iniciativa Legislativa Popular, recollir mig milió de signatures i portar-les al Congrés) per fer marxa enrere la reforma.

És clar, és clar! ja sabem com funcionen les ILP en aquets país! Em sembla que la única que ha funcionat mai ha estat la de la prohibició dels toros a Catalunya. La resta, han estat rebutjades com la recent ILP per la Televisió sense Fronteres que volia demanar que es pogués veure TV de Catalunya al País Valencià i que no ha estat, ni tan sols, admesa a tràmit malgrat complir amb tots els requisits legals. De les ILP per la consulta popular per la independència no cal ni parlar. Democràcia, en diuen.

Però l'estat espanyol, els seus naturals i les seves organitzacions sindicals o bé tenen la sang d'orxata, que podria ser; o bé encara no s'han adonat que els drets es lluiten i es guanyen al carrer, perquè legalment, les cartes estan marcades i les regles les posa el capital; o bé és que a CCOO i UGT ja els està bé la partida, perquè, de fet, ells juguen en l'equip contrari i resulta que és tot un èxit  poder col·locar un dels seus de ministre, encara que sigui per trair i vendre als treballadors.

Però ves, que tot això se m'acut perquè tinc moltes paranoies. Tot es fa a fi de bé. Segur.

Quina enveja em fan els treballadors de França, Déu meu!

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Nota publica de GEAB N°48

Un cop més el butlletí del LEAP. En aquesta ocasió  es pot resumir l'article en la primera gràfica adjunta. EL LEAP estima que la "fase de desarticulació geopolítica" es traduirà en convulsions diverses i de diversa intensitat arreu del món. En la gràfica fan un recull de les diferents convulsions que ja s'han viscut entre 2009 i 2010. El que ve, segons el LEAP, és un increment de la conflictivitat.


Anticipació del LEAP/E2020 de 39 risc-país 2010-2014: Caiguda col·lectiva encara que diferenciada, en la fase de desarticulació geopolítica mundial

En aquest GEAB N° 48, el nostre equip presenta l'actualització anual del «risc-país» enfront la crisi. Fundat sobre una anàlisi que enguany integra onze criteris, aquest instrument d'ajut per a la presa de decisions ja ha demostrat la seva pertinència anticipant fidelment els desenvolupaments dels últims dotze mesos. La identificació, a començaments de 2009, d'una nova fase de la crisi (la fase de desarticulació geopolítica mundial) va imposar tenir en consideració nous paràmetres (el 2009 s'hi havien seleccionats nou indicadors) per copsar eficaçment les tendències que van reformar al sistema global (1). En aquest final de 2010 el LEAP/E2020 considera que a partir d'ara els diferents països del món estan sent arrossegats a una caiguda col·lectiva, en els aspectes socioeconòmic i estratègic (2), en el nucli d'aquesta fase de desarticulació geopolítica. Els nostres treballs ens permeten continuar la presentació de l'anticipació del LEAP/E2020 de «risc-país» en el període 2010-2014 (3), adaptant les classificacions a l'evolució de la crisi, via quatre grups de països (4) caracteritzats per impactes diferenciats d'aquesta caiguda en la fase de desarticulació geopolítica de la crisi sistèmica global (5).

D'altra banda, en aquest número del GEAB, presentem les nostres anticipacions sobre l'evolució de les relacions Eurolandia-Rusia d'aquí 2014. En les nostres recomanacions, ens proposem en particular a ajudar els nostres lectors a fer front a un mercat monetari en situació de conflicte mundial, conseqüència anticipada fa més de 18 mesos pel nostre equip, a causa de la desarticulació geopolítica. A més, amb motiu de la publicació de seu llibre «Crisi mundial: Encaminats cap al món de demà - França, Europa, el Món en la dècada 2010-2020», Franck Biancheri, director de LEAP/E2020, i les edicions Anticipolis, ens han autoritzat a publicar la seva anàlisi del desenvolupament de la desarticulació geopolítica global actual.





Problemes socials documentats 2009-2010 - Font: IILS, 09/2010

Problemes socials documentats 2009-2010 - Font: IILS, 09/2010


El fracàs ja evident del G20 (o de l'FMI) per aconseguir una cooperació internacional eficaç a fi de corregir les deficiències estructurals de l'actual sistema monetari internacional il·lustra perfectament la previsió del LEAP/E2020 que, el març de 2009 abans del G20 de Londres, havia explicat que aquesta cimera constituïa l'única finestra d'oportunitat per revisar profundament el sistema monetari mundial, al cor de la crisi actual. En no aprofitar-la, havíem indicat que el món iniciaria la fase de desarticulació geopolítica global a partir de finals del 2009. En aquesta data, a tall d'introducció per a aquesta nova fase de la crisi, el món va poder comprovar l'explosió en ple vol en el moment de la cimera de Copenhaguen de tot el procés internacional sobre l'escalfament climàtic global. Després, cada mes aporta el seu seguici de crisi de finances públiques d'un estat o un altre, de mesures dràstiques d'austeritat que provoquen un augment dels disturbis socials (6), de reunions internacionals que desemboquen en actes de desacord, de proliferació d'amenaces entre Estats a propòsit dels desequilibris comercials, etc. tot enmig del descens als inferns de la potència central del sistema mundial, Estats Units (7).





Canvi en la participació en la força de treball entre el primer quart de 2009i 2010 (Indonèsia, Mèxic, Brasil, Alemanya, França, Corea del Sud, Argentina, Itàlia, Canadà, regne Unit, Japan i Estats Units) - Font: IILS, 09/2010

Canvi en la participació en la força de treball entre el primer quart de 2009 i 2010 (Indonèsia, Mèxic, Brasil, Alemanya, França, Corea del Sud, Argentina, Itàlia, Canadà, regne Unit, Japan i Estats Units) - Font: IILS, 09/2010
l

Des de fa alguns mesos, assistim a l'esclat d'una vasta guerra monetària mundial, a la imatge del que el LEAP/E2020 havia anticipat fa prop de dos anys i recordada al seu calendari d'anticipació de la crisi (8). En poques setmanes, el fracàs inevitable (9) del tàndem FMI/G20 per resoldre aquestes tensions monetàries-comercials (10) proporcionarà una nova prova marcant un nou punt d'inflexió de la desarticulació geopolítica mundial: salvi's qui pugui serà la norma (11).

D'aquí a dues setmanes, amb l'anunci dels detalls concrets del vast pla de reducció de despeses públiques, el Regne Unit finalment s'enfrontarà amb la crisi socioeconòmica sense precedent (12) que intenta desesperadament camuflar des de fa mesos (13) i haurà de fer-ho sol (ja que Estats Units no es troba en condicions d'ajudar-lo i ha rebutjat el salvament financer europeu).

I simultàniament, en tres setmanes, Estats Units s'exposa (14) a una paràlisi política sense precedents arran de les eleccions de meitat de període (15), mentre que la seva Reserva Federal es llançarà a una nova temptativa de rescat de l'economia nord-americana monetitzant un pla de reactivació que el Govern Federal no és troba ja en condicions de posar en marxa . Aquesta temptativa, l'amplitud del qual serà menor del que els mercats financers esperen (ja que les forquilles la FED també ara està pressionat, en aquest cas són les forquilles d'actius nominats en USD: Xina, Japó, Europa, països petroliers...) (16) però més que suficient per donar lloc a una nova caiguda del dòlar i a la caiguda del sistema monetari mundial en un estat de conflicte encara més greu, pla que de tota manera fallarà ja que la societat nord-americana va entrar en una fase d'austeritat, els dirigents de la qual hauran de reconèixer durant el 2011 que també ella s'ha d'imposar a la política pressupostària i monetària del país (17).

La seqüència global dels quatre pròxims anys pot, llavors, resumir-se molt simplement del costat dels dirigents mundials (18): últimes temptatives d'EUA per a «tornar al món anterior a la crisi» (estímul al consum, manteniment dels dèficit, monetització del deute) que fracassaran (19), últimes temptatives occidentals de fer front a la crisi amb mètodes sorgits del «Consens de Washington» (limitació dels dèficit per reducció de les despeses socials, sense alces d'impostos a les altes rendes, privatització dels serveis públics) les que generaran un caos sociopolític creixent, una acceleració de la sortida del BRIC de la immensa majoria dels circuits occidentals financers i monetaris (en particular dels dos pilars financers, Wall Street i Londres) que augmentarà la inestabilitat monetària, enfortiment de les guerres comercials (en simultani amb les guerres monetàries (20)), arribada al poder a partir de 2012 d'equips de direcció decidits a intentar noves solucions (21) per sortir de les conseqüències socials, econòmiques i polítiques de la crisi, prenent nota del fet de què el «Consens de Washington» va morir... perquè hi va deixar d'haver consens i perquè Washington és una potència mundial moribunda.

Per a la resta, el manteniment de la qualificació Triple A del deute nord-americà pertany al mateix món virtual que la recent declaració de final de la recessió per les seves autoritats econòmiques (22): la creixent desconnexió entra la paraula dels protagonistes claus d'un sistema que s'enfonsa i la realitat que perceben la majoria dels ciutadans i dels agents socioeconòmics és un indici infal·lible de desarticulació sistèmica (23). D'altra banda els mercats financers no s'equivoquen, ja que l'elevació del cost de l'assegurança del deute nord-americà li trepitja els talons a Irlanda i Portugal: amb un creixement del 28% d'aquest cost en el tercer trimestre, Estats Units es convirte així al tercer país per al qual els mercats del deute temen sorpreses molt desagradables (24).





Evolució comparada dels dèficit d'EUA (en milers de miliards USD) i de l'import de les reserves mundials conegudes detingudes en USD (1999-2009) - Fonts: Reuters/FMI/White House OMB, 10/2010

Evolució comparada dels dèficit d'EUA (en milers de miliards USD) i de l'import de les reserves mundials conegudes detingudes en USD (1999-2009) - Fonts: Reuters/FMI/White House OMB, 10/2010


----------
Notes:

(1) Des de l'inici de 2006, al GEAB N°5, l'equip del LEAP/E2020 havia anunciat que la crisi sistèmica global es desenvoluparia en 4 grans fases. «Una crisi sistèmica global es desenvolupa segons un procés complex que es pot dividir en quatre fases que poden superposar-se:
. Una primera fase denominada «fase d'inici» en la que una sèrie de factors, fins a llavors desunits, convergeixen de sobte i comença a interactuar romanent perceptible essencialment per als observadors atents i els actors principals
. La segona fase qualificada de «acceleració» que està caracteritzada per l'abrupta presa de consciència per la gran majoria dels actors i observadors que la crisi s'ha instal·lat, perquè comença a afectar cada vegada a major quantitat de components del sistema
. La tercera fase qualificada de «impacte» que està constituïda per la transformació d'arrel del sistema mateix (implosió i/o explosió) sota l'efecte dels factors acumulats, i que afecta simultàniament tot el sistema;
. I finalment, la quarta fase de «decantació» en la que es veuen sorgir les característiques del nou sistema nascut de la crisi». Font: GEAB núm. 5, 15/05/2006.
. A l'inici de 2009, en el GEAB núm. 32, l'equip del LEAP/E2020 va identificar la cinquena fase de la crisi, denominada de desarticulació geopolítica mundial, que es presenta a finals d'aquell any 2009, en resposta al fracàs del G20 a llançar un procés creïble d'instauració d'un nou sistema internacional, particularment en el sector monetari. Aquesta nova fase ha estat integrada sense dubtar al calendari anticipatiu presentat l'any passat en el GEAB núm. 38.

(2) La aptitud dels Estats per enfrontar els disturbis socials, en augment durant en els trimestres i anys pròxims, està estretament vinculada a la seva capacitat de contenir els efectes socials més traumatizantes de la crisi, el nostre equip va introduir un desè indicador correlacionat a la pressió fiscal d'aquests vint últims anys més un onzè indicador per avaluar la capacitat de resiliència en una guerra monetària mundial.

(3) Hem optat per mantenir com a perspectiva el 2014 perquè considerem que a nombrosos països importants (La Xina, USA, Rússia, França) sobrevindran canvis de dirigents polítics el 2012 el que constitueix el principal factor potencial positiu en el lapse dels pròxims quatre anys, no tindran conseqüència sensible sobre aquests riscs-països abans de 2014, moment que eventualment les noves polítiques començaran a mostrar resultats.

(4) El nostre equip ha analitzat els indicadors per a 39 països més Eurolandia.

(5) Aqiests anàlisi de risc-país poden ser eines particularment per a aquells que preveuen una inversió, que pretenen instal·lar-se o que desitgen efectuar una inversió en actius vinculats a un país determinat.

(6) França és un exemple impressionant amb una impopularitat creixent d'un executiu que no aconsegueix impedir l'agitació social contra les seves reformes i que en el que segueix s'arrisca a una vaga general (France 24, 14/10/2010). Simultàniament, a tot Europa, s'observa un manifest augment de les forces polítiques extremistes. Font: Le Point, 20/09/2010 .

(7) Todos els indicadors viren cap al vermell. El transport terrestre comença de nou a declinar (Los Angeles Times, 13/10/2010). Els embargaments immobiliaris van continuar creixent l'últim mes mentre que tot el sistema legal en el qual reposen està ja col·lapsat (per les raons legals exposades en el GEAB fa ja un any) pertorbant-ne encara més a un mercat immobiliari sotmès perfusió monetària de la FED i pel govern federal (CNBC, 14/10/2010 ; USAToday, 14/10/2010 ; USAToday, 11/10/2010). Les ciutats s'enfonsen en dèficit abissals (com al de les jubilacions dels seus empleats, considerat en més de 500 miliards d'USD, CNBC/FT, 12/10/2010) i han de recórrer als estats per recuperar-se (CNBC/NYT, 05/10/2010) mentre que aquests últims ja no aconsegueixen equilibrar els seus pressuposts i han de pagar taxes d'interès superiors a la dels països en vies de desenvolupament (així Illinois ha de pagar més que Mèxic per aconseguir préstecs, Bloomberg, 05/10/2010.

(8) Veure especialment el GEAB núm. 43.

(9) La història no es repeteix. Si hem insistit tant (inclòs al preu d'una pàgina sencera en l'edició mundial de Financial Times) perquè els dirigents mundials aprofitessin l'oportunitat del G20 de la Primavera boreal de 2009, va ser perquè érem conscients que aquesta oportunitat no es tornaria a repetir. En endavant, Estats Units serà massa feble per continuar orientant el joc mundial, cap altre actor no es troba en situació de canviar la direcció dels assumptes i el sistema financer mundial s'assembla cada vegada més al «El Vaixell ebri» del poema de Rimbaud, que planteja el viatge inacabable al voltant de visions delirants per mars i rius inexplorats, la descripció perfecta del curs del món actual.

(10) Com per a les negociacions sobre el canvi climàtic, un «Occident» dividit (aquí entre Dòlar, Lliura, Ien i Euro) intenta fer pagar als països emergents en particular al Iuan) el cost de l'adaptació d'un sistema que van inventar i que ja no funciona. I no és tancant el joc, com el manifesta la voluntat nord-americana d'impedir a l'agència de qualificació xinesa actuar als Estats Units, que les tensions es dissiparan als BRIC. Recordem l'espectacle de Copenhaguen, que serà una pàl·lida imatge comparada amb el que ens espera a la reunió de G20 a Seül. D'altra banda, l'augment de l'or és un indicador molt fiable: fins i tot els bancs centrals europeus cessen les seves vendes. Fonts: New York Times, 21/09/2010 ; Vigilie, 29/09/2010 ; PrisonPlanet/FT, 27/09/2010 ; Bloomberg, 10/10/2010 ; ChinaDaily, 27/09/2010.

(11) Com el resumeix admirablement el Telegraph de l'11/10/2010, «L'Amèrica de la desocupació amenaça amb enfonsar-nos a tots». Signe dels temps, Bloomberg del 08/09/2010 anuncia l'obertura d'una plataforma de canvi iuan-ruble a Shangai per a operar en els intercanvis comercials sino-russos.

(12) Els temors creixen al Regne Unit respecte a la posició social i política del país en el context de «súper austeritat» prevista pel govern a causa de la crisi financera i pressupostària: pèrdua de prop d'un milió d'ocupacions, crisi social, agitació ... Fonts : Independent, 02/10/2010; Telegraph, 13/10/2010; Guardian, 11/09/2010; MarketWatch, 21/09/2010.

(13) Era d'altra banda la principal raó de ser de la «crisi grega esdevinguda crisi de l'Euro» en la primavera de 2010, sostinguda en particular pels articles de Financial Times: desviar l'atenció de Londres i de la Lliura. Veure el GEAB del primer semestre 2010.

(14) Las recents declaracions de Steve Schwarzman, amo del gegant financer Blackstone, comparant la voluntat de Barack Obama de gravar més fortament a les societats financeres amb la invasió de Polònia per Hitler, il·lustren l'atmosfera explosiva que regna al si de les elits nord-americanes. Font: NewYorkPost, 14/10/2010.

(15) A causa de la magnitud dels dèficit existents i del bloqueig polític de Washington.

(16) A propòsit d'això, el nostre equip creu útil recordar que el misteri de l'alça simultània de diferents classes d'actius, com les accions o l'or per exemple, no té res de misteriós: els operadors eviten les Borses (com el mostrem en el GEAB precedent) i transformen als seus actius financers i monetaris en or (o altres formes d'actius menys perillosos) i la FED (i els seus socis) injecten liquiditat als llocs financers per evitar un enfonsament generalitzat. L'únic problema serà quan la música s'aturi, el mercat borsari experimentarà una situació tràgica. Font : CNBC, 08/10/2010

(17) La situació és tan dolenta que la lectura del New York Times del 13/10/2010 comença a assemblar-se a un tallar i enganxar dels GEAB`s de fa un any o dos... que no és poca cosa! L'article de Michael Powell i Motoko Rich que descriu la «reprise» com una simple continuació de la recessió que es mostra a la crua llum del desemparament de les classes mitjanes de tot el país, mentre que el mateix dia Paul Reyes lliura una notable col·lecció de fotografies que intenten mostrar els estralls de la «Grandíssima Depressió nord-americà» com ve anomenant-la el LEAP/E2020 des de finals de 2006.

(18) Franck Biancheri proposa una presentació detallada dels dos principals escenaris factibles per a 2010-2020, en seu llibre «Crisi mundial: encaminats al món de demà».

(19) Font: SeekingAlpha, 24/09/2010

(20) El molt recent anunci de Singapur que a partir d'ara els marges de fluctuació de la seva divisa respecte a l'USD seran més importants, és l'últim exemple. Cada dia porta una novetat sobre les actituds cada vegada més defensives que estan prenent els diferents Estats. Cadascú prova d'augmentar els seus marges de maniobra per afrontar l'imprevist. De passada, és interessant notar que Singapur va sofrir una disminució del PBI del 19% en el tercer trimestre, la qual cosa prova que a l'Àsia també l'ambient torna a ser ombrívol. Font : YahooFinances, 14/10/2010 ; MarketWatch, 13/10/2010

(21) Per a la Xina, una de les solucions consistirà certament a injectar en l'economia del país les seves immenses reserves d'USD com ho preconitza ja la nova generació de banquers xinesos. Cosa que no arreglarà els negocis de l'USD. Font: Dallasnews, 19/09/2010

(22) Es el National Bureau of Economic Research (NBER) que és l'encarregat de «inflar el soufflé» referent a això.

(23) Com ho descriu exactament MSNBC del 06/10/2010, és una vegada al mes, a mitjanit, que als supermercats es mostra l'Amèrica de la grandíssima depressió, quan desenes de milions de beneficiaris dels bons d'alimentació es presenten a fer les seves compres. Segons l'estudi del Center for Economic and Policy Research publicat el 16/09/2010, ara un nord-americà de cada  tres no arriba a final de mes (uns cent de milions de persones).

(24) Font: CNNMoney, 12/10/2010

dissabte, 16 d'octubre de 2010

divendres, 15 d’octubre del 2010

Blog Action Day 2010. Aigua!

Enguany el Blog Action Day va destinat a conscienciar sobre la mancança d'aigua potable al món.

No és cap broma. Fins i tot un país com Catalunya va patir per l'aigua farà cosa d'un parell d'anys -el 2008 es van veure les orelles al llop- quan les seves reserves d'aigua van caure fins nivells alarmants a conseqüència d'un consum que s'havia disparat per sobre de les capacitats hídriques del país, capacitats que a més estaven minvades per una sequera de tres anys.

Però va ploure i la situació es va salvar. Es va guanyar el temps suficient per a que les des-saladores entressin en funcionament.

Recentment, però, la qüestió hídrica s'ha tornat a plantejar perquè amb des-saladores i tot el nostre país segueix anant curt d'aquest recurs.

La població catalana, en particular la barcelonina, ha interioritzat aquesta mancança i el consum d'aigua per habitant és, a la ciutat de Barcelona, dels més baixos d'Europa, 108,4 litres per persona i dia de mitja, rècord europeu d'estalvi d'aigua al 2009.

Ara bé, Barcelona és una ciutat europea de primer nivell. La situació canvia radicalment a altres llocs del món.

Aquesta pàgina d'Intermón-Oxfam és un estudi sobre el consum d'aigua arreu del món i presenten aquesta taula:

 Territori
Terme mitjà de litres
per habitant i dia
 Amèrica del Nord
 333 - 666
 Europa
 158
 Àsia
 64
 Àfrica
 15 – 50
 Espanya
 147
 

Impressionant, oi? de mitja un europeu consumeix al dia 10 cops més aigua que un africà.

Pensem què fariem nosaltres amb només 15 litres d'aigua al dia.

Ara pensem una mica més. I si aquesta aigua és tota l'aigua que tens? i si també és l'aigua que ha de servir per beure? i si està bruta? i si està infectada?

A Barcelona ens ho vam prendre seriosament i la consciència d'estalvi d'aigua existeix. Però i si amb això no n'hi hagués prou? 


El resultat de l'escassedat el coneixem: malalties per manca d'higiene, per infeccions, per diarrees... mortalitat. Tanmateix, l'escassedat d'aigua és més aviat el símptoma que no la causa de problemes greus previs, com poden ser la contaminació, la sobreexplotació, canvis demogràfics, canvi climàtic i desigualtat social. La web del Paula ho explica molt bé.

Combatre l'escassedat d'aigua és prioritari quan es produeixen les emergències, però no n'hi ha prou: el que cal és atacar les causes de fons. 


Un altre món és possible.

Homenatge a Lluís Companys

15 d'octubre de 1940. De matinada Lluís Companys és afusellat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.

Avui, 70 anys després recordem un cop més al President màrtir. L'únic president triat democràticament d'un país europeu que va ser assassinat per forces feixistes. L'únic.

Un cop meś, en commemoració d'aquest afusellament infame, ERC ha fet la seva marxa de torxes. Torxes de respecte. Torxes per il·luminar una nit fosca. Aquest ha estat l'homenatge que el partit de Companys ha volgut retre al seu nom més honorable. Institucions i partits també han homenatjat a Companys.


Convé llegir l'editorial d'avui del Vilaweb per Vicent Partal amb una ajustada reflexió sobre com de singular és el cas Companys i de la pervivència del franquisme en la democràcia espanyola.

Fem memòria perquè hem de saber d'on venim, perquè aquesta és l'explicació de com hem arribat al que som avui i, sobretot, perquè hi ha un camí que s'encetà aquell dia fatídic.

El camí que porta a la independència.