Pàgines

dimarts, 16 de novembre del 2010

El "rescat" d'Irlanda

Avui he escoltat una opinió molt interessant sobre la qüestió del "rescat" d'Irlanda.

Posem-nos en antecedents. Sembla ser que el govern Irlandès va demanar a la UE "informació" per si li calia demanar diners del fons de rescat. Amb una imatge que tothom entengui: com quan una parella va de gira per bancs a veure quines condicions els posen per demanar una hipoteca. El cas és que aquestes consultes s'han interpretat com que la sol·licitud del rescat és imminent.

A veure, potser ho és. Recordem que el govern d'Espanya va estar en fallida tècnica aquest passat maig però això mai s'ha reconegut des del govern. Ara bé, ningú no discuteix que aquesta va ser la realitat. Potser sí que el govern Irlanda pretén demanar ajuda en breu.

El cas, però, és que els governants irlandesos neguen aquest extrem i juren i perjuren que ells no demanaran cap rescat.

I llavors hi ha qui diu que, en realitat, són uns altres, que és des d'Europa, que es vol forçar el rescat irlandès.

Per acabar-ho d'adobar, el govern portuguès també ha dit que la seva situació és molt greu i que existeix un "alt risc" de que els calgui demanar ajuda.

Un incís, L'economia de Grècia ja ha estat intervinguda des d'Europa. Existeix la sospita fonamentada que la d'Espanya també. Si cauen Irlanda i Portugal què tenim? exacte, els PIGS (Portugal, Ireland, Greece, Spain). Els anglosaxons ho van encertar amb l'acrònim.

Un altre incís, ara diuen que potser Grècia no està fent els deures i que caldrà un nou ajustament. També es diu alguna cosa similar d'Espanya. I també es diu que si calen noves "ajudes", caldrà ser més rigoroses en les contrapartides. Tant en el cas grec com en l'espanyol, a canvi de les "ajudes" van venir retallades socials. LLegeixi's, per exemple, reforma laboral en el cas espanyol.

Tot plegat dibuixa un panorama en el que s'està produint el temut "contagi" en la crisi del deute.

Nou incís. Això del contagi és una expressió absolutament ridícula. No hi ha contagi que valgui. La crisi del deute sobirà, del deute extern d'aquest països, en definitiva, no és producte de cap contagi, sinó d'unes polítiques i d'unes estructures econòmiques que han estat conduint les economies d'aquests països, des de fa uns quants anys, directament a la situació en la que es troben ara.

EL panorama es completa amb que Irlanda rebutja de moment el rescat.

I ara ve la teoria que m'han explicat avui: des de determinats cercles europeus el que es vol fer és forçar el rescat d'Irlanda perquè, primer, el cost del rescat l'assumeix el fons de rescat, és dir diners de les arques públiques dels països membres de la UE; i, segon, el que és verdaderament interessant per els que volen forçar el rescat són les contrapartides: retallades de drets socials, baixada general de salaris, privatització de serveis públics...

És dir, s'està aprofitant la crisi per imposar reformes liberals que escombrin els "estats del benestar" a Europa, o el que és el mateix, tot allò que puguin tenir de socialista els estats europeus.

Per cert, que això encaixa la mar de bé amb la teoria del capitalisme del desastre de Naomi Klein.

La veritat és que, vistos els casos grec i espanyol, es pot afirmar que associat a cada "rescat" hi ha una retallada de drets socials, baixades de salaris i privatització de serveis públics.

El cas és que no tindria perquè ser així. En definitiva, el deute "sobirà" dels estats s'inverteix en seguretats socials, però també, i sobretot, en obres públiques, en infraestructures i en inversió que beneficia, més que d'altres, a empreses i capitals, tant nacionals com internacionals. Per descomptat, que els diners públics també s'utilitzen en mercats financers. Dit d'una altre forma, no és cert que el "rescat" del deute sobirà hagi de recaure exclusivament en els ciutadans de peu. Simplement ells no son ni els únics ni els màxims beneficiaris dels diners públics. Diners que, a més, ells mateixos ja financen via impostos.

Però s'assumeix sense gaires protestes, si més no a l'estat espanyol, que associat al rescat ha d'haver una retallada de drets. Esdevé una veritat indiscutible tot i ser, evidentment, falsa. Tanmateix aquesta idea és fonamental. I és fonamental si és que l'estratègia subjacent és, finalment, aprimar els estats fins a reduir-los poc més que a gestors de forces policies, i acabar amb tots els drets laborals i socials conquerits amb sang, suor i llàgrimes des que el primer obrer va entrar a la primera fàbrica.

Algú va dir que no és cert que hi hagi un govern mundial d'una elit d'homes immensament rics i poderosos a l'ombra, però que és útil pensar que existeix perquè permet explicar i preveure els esdeveniments. Sí, certament, és útil.