Pàgines

dilluns, 29 de novembre del 2010

Una altre anàlisi dels resultats del 28N

Artur Mas serà el nou President de la Generalitat de Catalunya. Ho serà després d'haver obtingut la confiança majoritària dels votants d'una forma brillant.

La majoria obtinguda per CiU té regust d'absoluta. Si es pot dir alguna cosa és: felicitats a CiU, al seu candidat i als seus votants i militants. Entre els amics i coneguts en tinc uns quants d'aquests últims i, encara que no he tingut temps de parlar amb ells, em consta que estan, lògicament, molt contents. I jo que me n'alegro per ells.

Han fet les coses bé i ara són els dipositaris d'un enorme capital de confiança que hauran d'administrar. Des d'aquest bloc, mostrar respecte pel President Artur Mas i desitjar que la institució que ell representa i que ens representa a tots els catalans sigui profitosa pel país.

Igualment, cal dir que crec que el President cessant José Montilla ha afrontat amb dignitat i voluntat de servei al País els quatre anys que ha exercit aquest càrrec institucional.


Els darrers quatre anys han donat fruits en lleis importants. Tant pel que fa al nacional, com pel que fa al social. Ara bé, també han estat marcats per cops durs. Aprofito això per introduir una anàlisi personal dels resultats del passat diumenge.

De la jornada electoral n'ha sortit un guanyador clar. Poca cosa a dir. Una campanya impecable sense errors. CiU ha rebut la confiança d'antics votants de la totalitat de la resta de formacions. Particularment d'ERC i del PSC. Hi ha qui parla de prop de 80.000 electors d'ERC que han marxat cap a CiU.

En el bàndol dels guanyadors també cal posar al PP, que ha obtingut el major nombre de diputats de la seva història. Han aconseguit mobilitzar el seu electorat de sempre i, aquest és un punt molt interessant, sembla que han captat vot provinent del PSOE, i dic PSOE i no PSC perquè és evident que el seu creixement cal interpretar-lo en clau espanyola. La cosa pinta negre per al ZP.

L'altre gran guanyador ha estat Solidaritat Catalana per la Independència. El partit de Joan Laporta ha emergit dels turbulents últims mesos amb prou força com per situar quatre diputats al Parlament. Molts factors poden ajudar a explicar aquest èxit: l'evident tirada mediàtica de Laporta; l'excitació dels somnis humits, i no ho dic per Maria Lapiedra, de votants independentistes de la via ràpida; unes aliances sorprenents, com amb el PSAN; una "transversalitat" ideològica que caldrà veure com resisteix el dia a dia del Parlament...

També en el bàndol guanyador cal posar a Ciutadans. El partit d'Albert Rivera fins i tot ha vist un petit creixement de dècimes en el % de vot rebut. La legislatura ha estat moguda per ells però han estat capaços de mantenir posicions. Objectius complerts. No són un partit de friquis. Representen una determinada visió de les coses que és minoritària però que ha estat capaç d'ordenar-se i plantar-se al Parlament.

Tots ells han aconseguit objectius que s'havien marcat i, de forma justa, poden sentir-se satisfets.

 El dia, però, va ser funest per les forces del govern.

De  les tres, només ICV-EUA va resistir. Els ecosocialistes tenen un electorat fidel, però informat i crític,  i  coherència en el discurs. A més, en una qüestió delicada i sensible com és la nacional, el seu plantejament federalista però favorable a l'autodeterminació permet la convivència d'independentistes declarats, com l'eurodiputat Raül Romeva, amb republicans espanyols, com poden ser-ho els d'EUiA.

Entre els encerts d'IC està el fet que la seva campanya ha estat la de fer valer la tasca de govern i la convicció en la defensa de la fórmula del tripartit. Certament, són els únics que han dit que estaven per repetir el govern a tres. Per ells i fins el final aquest ha estat el Govern Catalanista i d'Esquerres. El Govern d'Entesa. Malgrat que la seva tasca a les conselleries d'interior i medi ambient ha tingut moments més que delicats  i que el cap de Saura ha caigut, el cert és que la coalició, en si, ha estat la que s'ha desgastat menys.

El PSC, en canvi ha patit un daltabaix. El suport al PSC mai havia estat tan escàs. les raons poden ser moltes. Tanmateix,faig meu un article d'opinió que vaig llegir al nou diari Ara el mateix dia de les eleccions. L'article el signava David Miró: "El dia que es va espatllar el segon tripartit". Aporta una dada clau: la tendència en el suport al tripartit es torça durant el primer trimestre de 2009. Coincidint amb l'esclat de la crisi econòmica, l'increment de l'atur i la conflictivitat social.

No es pot dir que la crisi econòmica fos culpa del govern. Tanmateix, la percepció popular és que la culpa la tenen els que manen. Els que manen no ho estan fent bé. En partits d'àmplia base com poden ser-ho el PSC o CiU aquestes explicacions simplistes fan forat. S'ha escampat la percepció que el govern era impotent contra la crisi. No s'ha vist que des de Barcelona es pogués lluitar de forma efectiva contra la crisi.

Més encara, la dilució dels diputats del PSC a Madrid dins del grup del PSOE i el suport incondicional i sense matisos a les polítiques erràtiques del govern: el keynesianisme mal entès dels plans "E",  les optimistes afirmacions de ZP seguides invariablement de males notícies econòmiques que les han desmentit; el tomb cap a l'adopció de mesures neoliberals;  La creació d'un fons de rescat (de "reestructuració") per a les caixes; la baixada del sou dels funcionaris...

Per a rematar-ho: la reforma laboral que ha suposat  la primera vaga general contra ZP. La sentència de l'estatut va ser una altre cop gairebé definitiu. O la imatge de Montilla marxant escridassat de la gran manifestació del 10J només podien presagiar un gran desastre.

Tot això amarat per l'escàndol Pretòria. Ara bé, sembla ser que la nostra és una societat (de forma al meu parer molt vergonyosa) més que tolerant i permissiva amb la corrupció. No sembla que ni PSC ni CiU hagin patit gaire pels casos Pretòria i Palau. L'explicació de la patacada del PSC cal buscar-la a altres bandes. Potser també és que l'oasi català ha incorporat nous membres i està funcionant de nou. Ben bé podria ser que hagi funcionat tot aquest temps.

A mi em sembla que el PSC ha viscut les limitacions i les contradiccions  de governar una Generalitat que té en el seu ADN la voluntat d'esdevenir el govern nacional de Catalunya, i haver de compatibilitzar això  amb uns lligams i uns compromisos a Madrid que signifiquen, en la pràctica, votar en més d'una ocasió contra el govern de Catalunya.

Finalment arribem a ERC. ERC és, amb diferència, la formació que rep més càstig. Joan Puigcercós així ho va reconèixer: "Hem perdut". Sense paliatius.

La davallada d'ERC, a més, sembla que s'ha accelerat en aquests darrers mesos, probablement coincidint amb l'auge de Joan Laporta.

Dues escissions, primer la de Joan Carretero i Reagrupament, i després la d'Uriel Bertran cap a SCI no podien pronosticar res de bò. ERC no ha estat capaç de contrarestar la promesa d'"independència ja" del votants que van marxar inicialment cap a Reagrupament i, després, cap a SCI.

En consciència, ERC només pot oferir "sang, suor i llàgrimes". No és gaire engrescador. A més, per a una part majoritària dels votants d'ERC, no era el mateix acceptar i prestar suport a un President com Maragall, que fer-ho amb un com en Montilla.

En la legislatura de Maragall, ERC va resultar ser-li més fidel que el mateix PSC. En la legislatura de Montilla, ERC també ha estat un soci fidel.  Crec que hi han un parell de criteris per entendre això: La voluntat de completar els quatre anys de govern i demostrar amb els fets la voluntat i la capacitat de governar; i segon: el criteri de que val més un dia de govern que quaranta d'oposició.

En altres condicions, voler esgotar la legislatura és, a priori, un valor positiu. És bona l'estabilitat per al país. Però el càlcul ha estat erroni pel que fa a rèdits electorals. Ha fallat el control dels tempos. Potser Montilla volia esgotar la legislatura. Però ERC era lliure de sortir del govern. El càlcul seguir-no seguir, bo pel país, bo pel partit, segurament s'ha fet més d'un cop. Avui sembla que potser hauria estat millor trencar abans que esgotar la legislatura. Però realment, qui ho pot dir?

La fidelitat a Montilla, però, també ha passat factura. Montilla no és Maragall. No es pot posar en dubte la capacitat de gestió de Montilla. S'ha fet obra de govern de la que tant PSC, com IC, com ERC han de sentir-se orgullosos. S'ha avançat nacionalment i socialment. Ara bé. No s'ha pogut transmetre aquesta tasca de govern a l'opinió pública. Ha quedat eclipsada pel tsunami de la crisi i pel llarguíssim procés de la sentència contra l'estatut. Per si fos poc, Montilla és un mal comunicador.

La qüestió de l'origen andalús de Montilla no ha estat trivial. No s'ha aconseguit obviar aquest aspecte que havia de ser irrellevant. És més. En alguna ocasió s'ha volgut presentar com una demostració de la capacitat integradora de la societat catalana el fet de tenir un president andalús al qual ha donat suport ni més ni menys que un partit independentista. Un argument així només podia tornar-se en contra, com efectivament ha estat.

La qüestió del referèndum, tampoc sembla haver estat una bona idea. Posar la condició de que per formar un nou govern s'exigirà la convocatòria d'un referèndum és, a la pràctica, renunciar a formar govern. Ni PSC ni CiU convocarien un referèndum així. Si ERC no vol governar, aleshores perquè votar-los? Tanmateix, la qüestió del referèndum ha estat una petició de la militància. En l'enquesta sobre el programa electoral que es va distribuir entre afiliats i simpatitzants, aquesta era la primera pregunta. I la militància va demanar el referèndum com a condició. Era un moment en que calia fer un gest per aturar el degoteig cap a les  opcions independentistes que s'havien escindit. El cor va passar per sobre de la raó. I, evidentment, va ser un error. Diguem-ho tot: ara ho veig així, però, en aquell moment jo vaig votar a favor de posar la condició del referèndum.

La campanya electoral ha estat, al meu parer, encertada en bona part. El Gent Valenta ha estat un eslògan senzill i potent. Era una bona campanya. Positiva. Al meu entendre, es va espatllar aquest missatge en el tram final de campanya quan es va  plantejar el "ens juguem ser la tercera força enfront del PP". No venia a res treure el fantasma del PP. 

Segurament a faltat èpica. La sentència del TC era un moment propici. Es va optar per l'estabilitat. Bo pel país però dolent pel partit. Ha passat uns quants cops aquesta legislatura. Tot plegat ha contribuit a una identificació entre ERC i tripartit i de tripartit amb PSOE que ha provocat un rebuig frontal de la meitat dels votants d'ERC. I dic tripartit i no "govern d'entesa" com, en canvi, sí ha aconseguit fer-ho IC amb el seu electorat.


El PSC també va intentar fer-se seva la marca "catalanista i d'esquerres", però en el seu cas, la identificació amb el PSOE és més que evident. I, pel que fa a la part d'"esquerres" de l'eslògan, el fet és que les polítiques del PSOE són, avui per avui, indistingibles de les d'un govern de dreta. I compte que la crisi encara pujarà de grau, i les mesures neoliberals per "combatre-la" també.

En fi. Aquesta és una blocada d'anàlisi d'emergència dels resultats del diumenge. Dins d'ERC la reflexió ha de continuar. I cal fer-la de forma desapassionada. Cal desenvolupar una comprensió correcta del que ha passat.

La única cosa bona que se m'acut és que el partit ha quedat purgat. Després de 7 anys de governs de coalició d'esquerres, els votants que avui té ERC són d'un perfil ben concret. A partir d'aquí toca construir. Avui, al Twittter, una piulada aportava una dada fonamental: el nombre de votants del PSC ahir només era una mica superior al nombre de votants que va obtenir ERC a les eleccions generals  espanyoles del 2004. La lectura és que existeixen votants per a un partit o una coalició d'esquerra nacional. ERC i ICV podrien assumir aquest rol. Jo ho veuria bé.

En fi. En continuarem parlant.