Pàgines

dilluns, 22 de novembre del 2010

Llibre llegit: "L'oasi català"

Fa cosa d'un parell de setmanes vaig trobar a una llibreria de llibres descatalogats, oportunitats i restes de sèrie el llibre "L'oasi català", dels periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs. Ed. Planeta.

A rel del cas Millet, es va tornar a parlar de l'Oasi català i recordo que en alguna TV es feia menció explícita d'aquest llibre, i en particular d'una frase que hi apareix més d'un cop "Som uns quatre-cents, però sempre som els mateixos" que els autors posen en boca, precisament de Fèlix Millet.

El llibre és una anàlisi periodístic que aporta un munt de da dades sobre aquests "quatre-cents" noms de l'elit barcelonina, atenció a la dada, de l'any 2001, moment de la publicació. L'anàlis ens parla de les relacions de parentiu familiar, però també de les de companys de determinades escoles, o de determinades societats i institucions d'accés reservat.

També ens parla dels interessos personals ja siguin econòmics, polítics o religiosos, que són el motor de les aliances, els pactes o les traicions d'aquesta elit.

Es descobreix com en aquell llunyà 2001, gairebé fa una dècada, l'elit dirigent del país era format per un conglomerat unit per llaços familiars, o d'amistat, o d'interès que abraçava totes les forces de l'arc parlamentari en major o menor mesura. Certament amb més pes als partits de la dreta oficial catalana, com CiU i PP, però amb molts i molt notables representants al PSC, que en aquell moment estava més aviat dominat pel sector "catalanista", i amb algun nom que hauria mig renegat del seu origen a IC, o inclús a ERC.

En aquests deu anys, però, han passat moltes coses. La foto que presenta aquest llibre s'ha mogut en aquesta dècada, tot i que sembla que ens trobem a les portes de veure com un dels personatges que despuntaven en aquell moment, Artur Mas, és a punt d'assolir un objectiu que fa deu anys semblava a tocar i que, sorprenentment, llavors no va ser.

EL que és interessant d'aquest llibre és que ens dona el punt de partida per un relat del que ha passat després. Un relat. El meu. No dic que sigui "el relat", ni que es correspongui amb la realitat.

I és que en 10 anys han passat algunes coses. L'Aznarat va mostrar-se amb tota la seva duresa i va provocar una reacció que en part va capitalitzar una ERC que, en aquells moments estava controlada pel que s'anomenaria "grup de Tarragona", amb Carod i Benach com a noms principals.

Justament, gent que no pertanyien a l'elit barcelonina. Aquella ERC, juntament amb IC i PSC van trastornar aquell "oasi català" en els que uns es tapaven les vergonyes als altres, però en el que el poder polític estava repartit d'una forma molt concreta.

L'entrada de la gent d'ERC cal entendre-la com fonamental en aquest entramat. Es trencava el monopoli del poder de l'elit barcelonina i, de cop, gent de l'esquerra, gent que no pertanyia al "Círculo de economia", ni al "Círculo Ecuestre", ni eren del "Cercle del Liceu", ni del "Palau de la Música", ni havien posat mai els peus a la llotja del Barça, ni pertanyien a les nissagues de financers o industrials, o dels grans cognoms dels senyors de Barcelona entraven al Palau de la Generalitat, amb un President, això sí, amb l'il·lustre cognom Maragall.

Però d'alguna manera l'esquema ja s'havia trencat. Uns nouvinguts ocupaven conselleries i l'elit de Barcelona i nouvinguts, tots plegats, havien de trobar una nova forma de negociar.

Les coses mai van ser fàcils per aquell primer govern tripartit i la reforma de l'estatut, que mai va ser ni tan sols plantejada amb el Pujolisme va esdevenir un camp de mines, sabotejat des de Madrid, i sobretot, des de Barcelona. El pacte Mas-Zp cal veure'l com la penúltima punyalada per l'esquena al govern tripartit d'una CiU (és dir, els interessos que representa) que pretenia recuperar a Madrid el que va perdre a Barcelona.

I llavors la història va donar un altre gir interessant. Dins del PSC el "grup del Baix" capitanejat per Montilla donava un cop d'estat intern. EL "grup del Baix" eren encara més estrangers des del punt de vista de l'elit barcelonina que el "grup de Tarragona", però amb una diferència important: estaven molt ben organitzats i portaven anys al front de governs municipals al Baix LLobregat, però també al Barcelonès nord, i al Vallès. Aquest "grup del Baix", en ells mateixos representaven (i representen) una elit amb forts interessos immobiliaris (com s'ha destapat després amb el cas Pretòria).

I el pacte tripartit es va refer, però aquest cop "El grup de Tarragona", amb el ripollenc Joan Puigcercós com a nom ascendent, va pactar amb el PSC, sector "grup del Baix", i amb IC el nou govern tripartit que deixava fora, de nou, a tot un sector de l'elit barcelonina del repartiment del poder polític. Aquest cop, el cognom Montilla substituia al de Maragall.

L'actual, i gairebé sortint, govern tripartit les ha vist de molts colors: la primera i més greu, una crisi econòmica d'abast planetari que ha afectat, afecta i afectarà a Catalunya i que ha deixat l'economia de la Generalitat tocada i ben tocada. Una crisi que ha abocat milers de treballadors a l'atur i que ha destruït al sector de la construcció. En una dramàtica reacció en cadena, la caiguda de la construcció ha ensorrat economies municipals, a tocat seriosament el sector de l'automoció i al sector financer. L'economia s'ha gripat després d'anar sobrerevolucionada durant gairebé dues dècades.

Però no només això: els escàndols de corrupció, Palau i Pretòria, i d'altres. Tanmateix, aquests casos s'han ventilat a l'opinió pública però sense arribar a fer massa sang. Crec que poden ser dues coses: o bé l'oasi català s'està recomposant, amb nous actors. Diguem que l'elit barcelonina ha après a negociar i a considerar com "dels seus" al "grup del baix". I és que, en definitiva, els taurons no es mosseguen entre ells i, fins i tot, poden arribar a caçar en grup. O bé és que l'entramat de l'oasi català original ha superat amb facilitat aquest set anys d'escassedat de poder polític. Ben mirat, van sobreviure a quaranta anys de franquisme i, no només això, van ser capaços de prosperar i fer-se forts. Per tant, sent com son ells els qui tenen la paella pel mànec al món financer i de negocis, i que mai ho han vist perillar, perquè no pensar que, simplement, ara tornen després d'un breu parèntesi en que s'han dedicat als seus negocis i a preparar el retorn a "la seva casa"?

O encara millor: totes dues a l'hora. L'Oasi català ara té nous membres que sabran fer negocis junts. Ara toca posar de nou un cognom que soni ben català. I cal foragitar als autèntics forasters de la casa gran: ERC i IC.

Perquè aquesta és la qüestió: ERC i IC són les úniques forces que plantegen seriosament la ruptura amb l'antic règim. La resta, CiU, PP i PSC, d'una forma o d'una altre estan defensant uns interessos que enfonsen les arrels molt lluny en el temps i que estan molt ben relligades. Interessos que són econòmics, polítics o, com he dit abans, àdhuc religiosos. Interessos, molts cops, familiars o de clans. Tanmateix, els missatges que dirigeixen CiU, PSC i PP són capaços de generar l'adhesió de la majoria dels votants. El fet incontestable és aquest: La majoria els vota.

És més que probable que, a partir del proper dilluns ERC i IC encetin una llarga travessa pel desert. Ara bé, ERC i IC tenen esperit de Tuaregs. El seu plantejament, però, difereix de l'elit de l'"Oasi Català", la gent d'ERC i IC no són elits. Són, més aviat, militàncies d'esquerra de la vella escola. Gent que es mouen a nivell de col·lectius de base, per barris, sindicats, associacions i ajuntaments petits i mitjans. i també treballadors i professionals amb fort component ideològic. ERC i IC no són tan diferents. El matís independentista és el que els distingeix. Són l'esquerra parlamentària nacional catalana. La de debò. Molt més que "L'elit del Baix" i els seus interessos immobiliaris.

Bé, son reflexions motivades per la lectura d'un llibre. Un relat opinable. Opinions que caldrà revisar a la llum del que passi el diumenge. Però en la meva opinió i per acabar, més que cap altre cosa, més que el nombre d'escons que obtingui cada partit, el que caldrà veure serà quanta gent haurà anat a votar.