Nota publica de GEAB N°28

La nota publica del mes d'octubre del GEAB, el Global Europe Anticipation Bulletin. La publicació periòdica del LEAP, Laboratoire européen d'Anticipation Politique. Aquesta gent fan anàlisi de prospectiva, o sigui, en provar de saber com serà el futur fent servir el mètode científic.

Val la pena llegir-lo. Traducció al català cortesia del traductor.gencat.net i algun retoc personal.

El GEAB N°28 està disponible! Alerta Crisi Sistèmica Global - Estiu de 2009: Suspensió de pagaments del govern nord-americà

- Nota publica de GEAB N°28 (18 d'octubre de 2008) -

El GEAB N°28 està disponible! Alerta Crisi Sistèmica Global - Estiu de 2009: Aturada de pagament del govern nord-americà

En ocasió de la publicació del GEAB Núm. 28, el LEAP/E2020 ha decidit realitzar una nova alerta en el context de la crisi sistèmica global perquè els nostres investigadors creuen que a l'estiu de 2009, el govern dels EUA. entrarà en suspensió de pagaments i, per tant, no podrà pagar als seus creditors (titulars de Bons del Tresor d'EUA., títols Fanny Mae i Freddy Mac ...). Aquesta situació de fallida tindrà òbviament conseqüències molt negatives per al conjunt de les forquilles d'actius nomenats en USD. Segons el nostre equip, el període que començarà llavors serà favorable per a la instauració d'un «nou $ » destinat a remeiar brutalment el problema de l'aturada de pagament i la fugida massiva de capitals dels Estats Units. Aquest procés resultarà dels següents cinc factors que s'analitzen amb més detall en el GEAB N°28:

1. La recent evolució, de pujada, de l'USD és una conseqüència directa i provisòria de la caiguda de les borses mundials

2. El «baptisme polític» de l'Euro, que acaba de tenir lloc dóna una alternativa a la crisi de l'USD, com «valor refugi» creïble

3. El deute públic nord-americà s'expandeix ja incontrolablement.

4. El col·lapse actual de l'economia real dels Estats Units impedeix qualsevol altra solució que no sigui la suspensió de pagaments.

5. «Forta inflació o hiperinflació als Estats Units en 2009», aquest és l'únic dubte.

Ja podem fer-nos una idea de la futura evolució observant Islàndia, la qual el nostre equip segueix amb lupa des del començament de 2006. Aquest país constitueix, en efecte, un bon exemple del que espera als Estats Units i també al Regne Unit. És possible considerar, igual com molts islandesos avui, que el col·lapse del sistema financer islandès es va produir perquè havia estat sobredimensionat amb relació a la mida de l'economia del país.

Evolució de la inflació a Islàndia 2003-2008 - Font Banc Central d'Islàndia

Islàndia ha adoptat, de fet, en matèria financera el Regne Unit (1). Com el Regne Unit en matèria financera ha seguit els Estats Units i aquest al seu torn és tingut en compte per tot el planeta; val la pena reflexionar sobre el precedent islandès (2) per agafar l'evolució dels esdeveniments dels pròxims dotze mesos a Londres i Washington (3).

Assistim actualment a un doble fenomen històric:

. Per una part, des de setembre de 2008 (com es va anunciar en el GEAB N° 22 de febrer de 2008), tot el món ja és conscient de l'existència d'una crisi sistèmica global caracteritzada per un col·lapse del sistema financer nord-americà i el seu contagi a la resta del planeta.

. Per una altra, un creixent nombre d'actors mundials comencen a actuar per si mateixos davant de la ineficàcia de les mesures adoptades o recomanades pels Estats Units, el centre del sistema financer mundial des de fa dècades. L'exemple de la 1a Cimera d'Eurolandia (o Eurozona ), celebrada el diumenge 12 de setembre de 2008, les decisions del qual pel seu abast (prop de 1.700 milions d'euros) i la seva naturalesa (4), han permès una recuperació de la confiança en els mercats financers de tot el planeta, aquest títol és completament exemplar «el món post- setembre de 2008».

Mapa de les garanties dels dipòsits bancaris en la Unió Europea Font AFP -09/10/2008

Ja hi ha un « món postsetembre de 2008.» Per al nostre equip, ara està clar que aquest mes passarà a la història dels llibres de tot el planeta com el que «datarà» l'esclat de la crisi sistèmica global. Tot i que es tracta, en realitat, de la fase de «decantació» l'última de les quatre fases d'aquesta crisi, identificada per LEAP/E2020 (5) des de de juny de 2006. Com sempre quan es tracta de grans grups humans, la percepció del canvi per la majoria es produeix només quan el canvi ja és un fet.

El que ha passat en setembre de 2008 constitueix la major explosió del «detonador financer» de la crisi sistèmica global. Segons LEAP/E2020, aquest segon semestre de 2008 és el moment en que «el món s'enfonsa en el nucli de la fase d'impacte de la crisi sistèmica global» (6). Això significa, per als nostres investigadors, que a finals d'aquest semestre el món entrarà en la fase d'ho «decantació» de la crisi, és a dir, la fase en què veiem les conseqüències de la commoció establerta. És de fet l'etapa més llarga de la crisi (entre tres i deu anys depenent del país) i afecta directament un gran nombre de persones i països. És en aquesta etapa que es veurà, emergir els components del nou equilibri mundial del qual el LEAP/E2020 presenta les dues primeres il·lustracions gràfiques en aquest GEAB Núm. 28 (7).

Així, com hem repetit diverses vegades des del 2006, aquesta crisi és bastant més important quant a l'impacte i les seves conseqüències, que la de 1929. Històricament, tots som protagonistes principals, testimonis i/o víctimes d'una crisi que afecta a tot el planeta, amb un grau sense precedents d'interdependència entre països (a causa de la globalització dels últims vint anys) i les persones (pel grau d'urbanització dependents de les necessitats bàsiques - aigua, aliments, energia... l'actualitat no té precedent en la Història). Tanmateix, l'antecedent dels anys 1930 amb les seves conseqüències terribles i destructores els semblen als nostres investigadors bastant present en la memòria col·lectiva per permetre'ns, si els ciutadans estan atents i lúcids els dirigents, evitar un bis repetita que condueixi a una (o diverses) gran(s) conflagració (ns).

Europa, Rússia, la Xina, Japó,....constitueixen sens dubte alguns els actors col·lectius que poden assegurar que la implosió en curs de la potència dominant d'aquestes últimes dècades, els Estats Units, no condueixi al planeta a una catàstrofe. En efecte, a excepció de l'URSS de Gorbachov, els imperis tendeixen en va a intentar revertir el curs de la Història quan senten el seu poder erosionar-se. Està en les potències sòcies canalitzar pacíficament el procés, així com als ciutadans i a les elits del país els concerneix tenir senys i enfrontar-se lúcidament amb el període que s'acosta.

Evolució dels préstecs de les institucions financeres de la Reserva Federal d'EUA (08/01/1986 -09/10/2008) - Font Federal Reserve Bank of St. Louis

La «reparació d'emergència» dels canals financers internacionals, realitzada abans que res pels països de l'Eurozona, al principi d'octubre 2008 (8), no ha d'emmascarar tres fets essencials:

. aquesta «reparació d'emergència» necessària per evitar el pànic que amenaçava amb enfonsar tot el sistema financer mundial en un parell de setmanes, tracta provisòriament només un símptoma. Es limita a guanyar temps, màxim de dos a tres mesos a causa de la recessió mundial i al col·lapse de l'economia d'EUA (el quadre precedent mostra el vertiginós creixement dels fons prestats als bancs nord-americans per la Reserva Federal) que s'accelerarà i es crearan noves tensions econòmiques, socials i polítiques que cal tractar amb anticipació des del pròxim mes (una vegada que els «paquets financers» es posin en funcionament)

. els enormes recursos financers destinats a la «reparació d'emergència» del sistema financer mundial seran tants que no podran posar-se a disposició de l'economia real per fer front a la recessió global. El que és absolutament necessari per posar en marxa el sistema creditici.

. La «reparació d'emergència» constitueix una marginalización, i en conseqüència un debilitament suplementari dels Estats Units, perquè estableix processos contraris als predicats per Washington per als 700 mil milions USD del TARP d'Hank Paulson i Ben Bernanke: una recapitalització dels bancs pels Governs (decisió que Hank Paulson es veu obligat a seguir ara) i una garantia dels préstecs interbancaris (de fet els governs de la zona euro substitueixen els asseguradors de crèdit, una indústria fonamental per a les finances mundials i essencialment nord-americana des de fa dècades). Aquests esdeveniments aparten cada vegada més la presa de decisions i els fluxos financers lluny de l'òrbita d'EUA. en un moment en què la seva economia i l'explosió del seu deute públic (9) i privada la necessiten més que mai, per no parlar de les jubilacions que es van fer fum (10).

L'últim punt il·lustra com, en els pròxims mesos, les solucions a la crisi i les seves diferents seqüeles (financeres, econòmiques, socials i polítiques) divergiran cada vegada més: el que és bo per a la resta del món no ho serà per als Estats Units (11) i d'ara endavant, Eurolàndia al capdavant, i la resta del planeta hauran de fer les seves pròpies eleccions.

La commoció brutal que generarà la suspensió de pagaments dels Estats Units a l'estiu de 2009 és en part una conseqüència del desacoblament de la presa de decisions de les grans economies del món amb relació als Estats Units. És previsible i pot ser esmorteïda si tots els actors comencen ara a anticipar-la. Aquest és un dels temes desenvolupats en aquest GEAB Núm. 28. El LEAP/E2020 només espera de què el col·lapse de setembre de 2008 haurà «ensenyat» als responsables polítics, econòmics i financers del planeta a comprendre que s'actua millor per anticipat que en l'emergència.

Seria una llàstima si l'Eurozona, Àsia i els països productors de petroli, igual com els ciutadans d'EUA, de sobte descobrissin a l'estiu de 2009, després d'un llarg cap de setmana o un tancament administratiu de les entitats de crèdit i borses en els EE.UU, per diversos dies, que els seus Bons del Tresor i els seus USD només conservarien el 10% del seu valor ja que s'hauria instaurat (12) un « nou $ »

---------
Notes:

(1) Islàndia ha adoptat després de més de 10 anys tots els principis de desregulació i de finançament de l'economia que s'han desenvolupament i lloc en pràctica als Estats Units i el Regne Unit. Reykjavík ha esdevingut en una sort de «Mini-jo» financer de Londres i Washington per representar el personatge del film molt britànic-nord-americà Austin Powers. I els tres països es van proposar jugar financerament a «la granota que volia fer-se tan gran com el bou» pareixi repetir la Fàbula de Jean de la Fontaine el final de la qual és fatal per a la granota.

(2) Així la Borsa islandesa es va enfonsar el 76% després d'haver estat tancada alguns dies per així «evitar» el pànic! Font : MarketWatch, 14/10/2008

(3) Sobre aquest punt anem a la suma del «paquet financer» anunciat per Londres, és a dir 640 mil milions d'EUR entre els quals hi ha 64 mil milions d'EUR per recapitalitzar als bancs i 320 mil milions d'EUR per reflotar els deutes de mitjà termini d'aquests mateixos bancs (font: Financial Times, 09/10/2008). Amb una economia en caiguda lliure similar al mercat immobiliari, una inflació galopant, jubilacions per capitalització que s'evaporen, i una moneda en el punt més baix, a part d'augmentar el deute públic i debilitar encara més la Lliura, malament veiem com això pugues «salvar» a bancs ja en molt mala situació. A diferència dels bancs dels països de la immensa majoria de l'eurozona, el sistema financer britànic, com el seu homòleg americà, estan al cor de la crisi, i no és una víctima col·lateral. I Gordon Brown pot jugar a Churchill i Roosevelt a l'hora (Font: Telegraph, 14/10/2008), però en el seu desconeixement evident de la Història, oblida que ni Churchill, ni Roosevelt no estaven en càrrecs dels seus països des de feia 10 anys quan se'n van haver d'enfrontar cada un a la seva «gran crisi». Això val, d'altra banda, per als Estats Units i l'administració de Bush (Paulson i Bernanke inclòs). Ells són part del « problema » i és doncs molt poc probable que siguin part de la «solució». Això sense dir que van organitzar les cimeres com Ialta o Teheran, deixant francesos i alemanys a la porta, mentre que ara són ells els que s'han quedat fora anés de la Cimera d'Eurolàndia.

(4) Font : L'Express, 13/10/2008

(5) Font : GEAB N°5, 15 Juny 2006

(6) Font : GEAB N°26, 15 Juny 2008

(7) El LEAP / E2020 presenta així una síntesi de les seves anticipacions de la fase de decantació de la crisi gràcies a un mapa mundial de l'impacte de la crisi que diferencia entre 6 grans grups de països; així com un calendari anticipat 2008-2013 per a cada una d'aquestes regions de les 4 seqüències financeres, econòmiques, socials i polítiques.

(8) En veritat va ser l'Eurozona, Eurolàndia, qui va contribuir a detenir l'espiral de pànic global. Des de feia setmanes les iniciatives nord-americans-britàniques es venien succeint sense èxit. És la irrupció d'un nou actor col·lectiu, la «Cimera d'Eurolàndia», i les seves decisions d'envergadura, que van constituir el fenomen nou i tranquil·litzador. És d'altra banda un nou actor a qui Washington i Londres li van impedir sistemàticament emergir des del llançament de l'Euro fa 6 anys. Va fer falta, d'altra banda, tota una posada en escena diplomàtica (reunió prèvia, foto de grup precimera) per permetre-li al Primer ministre britànic fer creure que no va estava marginat d'aquest procés, ja que no pertany, de facto, a les cimeres de l'euro zona. En aquest GEAB N°28, el LEAP / E2020 torna sobre aquest fenomen i les conseqüències sistèmiques duradores de l'actitud de l'1° Cimera d'Eurolàndia

(9) El pla de rescat financer americà ja va augmentar en 17.000 USD el deute de cada nord-americà. Font : CommodityOnline, 06/10/2008

(10) Son en efecte 2.000 mil milions d'USD de jubilacions per capitalització que es van esfumar aquestes últimes setmanes als Estats Units. Font USAToday, 08/10/2008

(11) En tot cas a curt termini. Ja que el nostre equip està persuadit de que per al poble nord-americà, no està malament que el sistema, dominant en Washington i Nova York, qüestioni els seus fonaments en el termini mitjà i llarg. Aquest sistema que va submergir aquest país en dramàtics problemes i desenes de milions de nord-americans que es debaten, com l'il·lustra perfectament aquest article del New York Times de 11/10/2008

(12) Encara que és una mesura de poca magnitud amb relació a la perspectiva de suspensió de pagaments dels Estats Units, aquells que pensen que ja és hora de tornar a invertir als mercats financers pot ser-los útils saber que el Nova York Stock Exchange acaba de revisar tots els seus llindars d'interrupció de les cotitzacions a causa de l'actual caiguda massa forta. Font: NYSE/Euronext, 30/09/2008

Divendres 17 Octubre 2008

la paradoxa PSC

El PSOE aprovarà els seus pressupostos amb el suport de BNG i PNB.

El PSOE pagarà als governs de Galícia i el País Basc el servei prestat. La política espanyola va així: Peix al cove. Després portaran al Lehendakari davant del jutge i llavors el Lehendakari els muntarà un referèndum, o no. D'entrada, però, canviaran cromos com bons amics.

Bé, és igual, BNG i PNB han jugat bé les seves cartes i ben fet que fan.

Hi ha un parell de fets que cal tenir presents:

De Catalunya van sortir 25 diputats del PSC per al grup del PSOE. Després dels 36 d'Andalusia, és la segona aportació més gran de diputats.

A Catalunya es va votar majoritàriament al PSC. És un fet. Els motius personals del vot al PSC els té cadascun dels votants i jo no els jutjo. Pel que sigui el PSC va rebre la confiança de molts catalans a les eleccions espanyoles. Més que cap altre partit.

Espero que votants del PSC es demanin avui perquè el PSOE injecta liquidesa als bancs i caixes i, en canvi, als treballadors de Nissan, Tyco, Seat, Frigo, Simon... que els bombin.

Espero que el votants del PSC s'adonin que els seus diners no aniran a "solidaritat" amb "regions pobres" d'Espanya, sinó a les butxaques dels "pobres banquers" per cortesia de ZP.

Espero que els votants del PSC s'adonin que des del govern del PSOE i amb la traca final dels recursos al Tribunal Constitucional, alguns d'ells plantejats per federacions de "regions pobres" del PSOE, s'ha sabotejat i desfet completament la tasca del primer govern tripartit i s'estan posant pals a les rodes de la tasca del govern d'Entesa.

Espero que els votants del PSC s'adonin que els diputats del PSC a Madrid votaran uns pressupostos que deixen pendent el finançament de la Generalitat i que, per tant, contribuiran a a ofegar més la societat i l'economia catalana. Quina paradoxa: els vots al PSC serviran per ofegar l'economia i l'entorn social de molts dels seus votants.

Espero que els votants del PSC s'adonin que tenir 25 diputats a Madrid no te premi. Que el premi se l'han endut el BNG i el PNB. Quines coses!

La meva conclusió és que a Madrid el PSC és PSOE. Diguin el que diguin Chacón, Castells o Montilla. A Madrid el PSC no existeix. Tinc força clar que no hi ha la més mínima possibilitat d'una posició de força del Principat que no passi per que el PSC tingui un grup propi al congrés.

Espero que els votants del PSC siguin conscients d'aquestes coses. Espero que tot plegat sigui coherent amb els plantejaments ideològics particulars de cadascun d'ells i que això no els faci mala sang.

Potser per ells tot això no té massa importàcia.

A mi no em deixaria dormir tranquil.

Companys, 68 anys.

Fa 68 anys que el president Companys va ser assassinat pels feixistes.

Avui, el govern espanyol encara no ha demanat perdó. Ni tan sols ha anul·lat la pantomima de judici al que fou sotmès.

Avui, encara ens jutgen i ens condemnen. Ens creuen vençuts.

Però no estem vençuts. La lluita continua. Lluitarem fins fer d'aquesta una nació lliure d'homes i dones lliures.

Lluís Companys i Jover, president màrtir.

Ahir, com avui i com sempre, glòria i honor pels herois. Lluís Companys, exemple de fidelitat i compromís.

Descalç sobre la gespa fresca i humida per la rosada, que anava a xopar amb la seva sang, abans de morir va cridar:

Visca Catalunya!

Blog Action Day 08 - Poverty - Pobresa

Avui és el Blog Action Day, una iniciativa que demana que els blocs adherits avui dediquin un post al tema escollit. El tema per aquest any és la pobresa. Es pretén conscienciar a la gent d'arreu sobre aquest problema.

La idea és que cada blog parli des de la perspectiva i l'estil propis.

Aquest bloc s'ha adherit a la campanya i aquest és el post que dedico a la pobresa.

Pobresa, i els seus afins fam i malaltia. Fam i malaltia que segons publica "El Periódico" en aquesta notícia, es podrien combatre i vèncer arreu del món amb molts menys mitjans que els que s'estan destinant a salvar el sistema financer: copio literalment "amb 3.000 milions d'euros n'hi hauria prou per curar 19 milions de nens desnodrits".

Quants diners s'han dedicat a salvar el sistema financer? 700.000 milions de dòlars als EUA. Més del doble a la UE.

Cada dia moren 10.000 nens desnodrits.

Enguany es pot arribar per primer cop a la història la xifra de 1000 milions de persones afamades.

Però això sí, salvarem el sistema financer. Diuen que per evitar mals majors. Mals majors? algú em pot dir qui ha provocat que mil milions de persones arreu del món passin fam?

El comunisme va fracassar. Per les raons que fossin. Doncs bé, avui estem veient el fracàs del sistema capitalista neoliberal. El comunisme potser va ser vençut. El neoliberalisme, en canvi, s'ha autodestruït per la seva cobdícia caníbal i, en el seu suïcidi, deixa un món esgotat, contaminat, misèria i fam.

Avui, la pobresa que és al paisatge i a la vida diària de continents sencers, producte d'un sistema diabòlic, truca a les nostres portes.

Truca i entra. Segons Ferran Casamitjana, de Càritas, "Davant l’actual crisi econòmica, Càritas cada dia està atenent a més persones. Durant el primer semestre de l’any hem vist incrementar-se gradualment el nombre de persones que se’ns adrecen demanant ajuda".

La pobresa ja estava aquí. Sempre hi han hagut pobres. Però ara n'hi han més. N'hi hauran més. Ja no seran anònims. Ja no seran la llunyana estadística de la fam. Ara seran els avis, o els pares, o els germans, o els amics, ara seré jo, ara ho seràs tu.

Què es pot fer contra això? els partits polítics, els sindicats majoritaris, la patronal... S'han alineat en la defensa del sistema. Un bloc sense fissures. Qui s'ha alineat en la defensa dels pobres? De quina banda estàs? El PP i el PSOE fan pinya. No, que ningú digui que això testimonia la inexistència d'esquerra i dreta. Existeixen. PP i PSOE són dreta tots dos. L'esquerra senzillament no diu ni piu. Per què?

Perquè no hi ha resposta des de l'esquerra? ni tan sols ara que la pobresa entra per la porta? per què aquesta inacció? aquests braços caiguts i el campi qui pugui? Com és que no s'està anant a buscar a la gent porta per porta i se'ls diu: "no els necessitem, podem fer un món nou!"

Segur que molts es quedaran a casa. Per orgull, per por... tant és. Estic segur que molts escoltaran. Estic segur que molts esperen que els vinguin a buscar. Estic segur que podem canviar el món. Un altre món és possible. Aquesta crisi és un bon moment per començar a canviar. Podem combatre la pobresa. Podem girar la truita. Podem defensar-nos si estem units: el poble, els treballadors, els aturats, els joves, els grans, els d'aquí, els immigrants... Tots aquells que tinguem Confiança. No Confiança en el sistema sinó Confiança en l'Ésser Humà.

Ja sabem qui "salvarà" als "pobres" bancs.

Qui salvarà als nens?

Canviarem el món. Podem fer-ho. Hem de fer-ho.

muntanya russa.

Aquest cap de setmana s'han aprovat les directrius del "pla de rescat" europeu. Es volia evitar un altre dilluns negre i s'ha aconseguit. Avui l'IBEX ha pujat com mai en la seva història. Dijous i divendres negre. Dilluns d'eufòria. Muntanya russa.

Eufòria cocaínica, histèrica. Fa basarda l'espectacle orgiàstic de la borsa.

Tanmateix, es podia preveure. Rebot tècnic catapultat pel pla de rescat. La borsa ensuma diners frescos i els especuladors llencen com taurons sobre la sang.

Què ha canviat de divendres a avui? Res. Les mesures aprovades pels governs europeus encara trigaran a executar-se i a tenir un efecte real al mercat. La tendència avui segueix sent la de la setmana passada. L'atur creixerà. La morositat continuarà augmentant. Més empreses tancaran. Continua havent més d'un milió de pisos vuits a un preu inabastable. El panorama segueix sent dolent. Les previsions de tempesta perfecta no han canviat.

I ara seré molt demagògic, o no: l'estat rescatarà els bancs que calguin. ¿Qui collons rescatarà als treballadors de Nissan, de Frigo, de Tyco... a tants i tants d'altres?. A aquests no els rescatarà ningú. Però a dia d'avui, aquests treballadors ajudaran amb els seus impostos a rescatar els bancs que, ironia, potser els estan collant amb la hipoteca.

I tornaré a ser demagògic, o no: ¿perquè en els ratings de confiança de bancs i caixes, les basques apareixen primer i les catalanes, com a molt, només a mitja taula? no tindrà alguna cosa a veure el model de finançament? jo crec que sí.

El govern espanyol ens robarà part dels nostres impostos per donar-los als bancs. És un robatori que ens fa a cadascun dels treballadors assalariats. Fins que són. A més, pel fet de pertànyer als Països Espoliats (recordem: Illes Balears, País Valencià i Principat), se'ns endinyarà un finançament que garantirà el dèficit fiscal i més espoli, amb el conseqüent ofec de l'economia i la privació dels mitjans per afrontar la crisi.

Com treballadors som agredits. Com valencians, balears i catalans som agredits.

Ahir, festa de la hispanitat, o del genocidi indi, que ve a ser el mateix, la manifestació dels feixistes a Montjuïc va transcórrer plàcidament amb la crema final d''una estelada. La manifestació antifeixista, en canvi, va ser reprimida amb violència. Casualitat? No.

El mateix sistema que estomaca a les esquerres antifeixistes, a les esquerres independentistes, als anarquistes... és el mateix sistema que fa servir els diners dels treballadors per "rescatar" bancs per a que puguin quadrar els seus comptes i per a major glòria dels seus accionistes i dels especuladors de la borsa.

Mentrestant, ERE a Nissan, a Frigo, a Simon ...

El crack?

Ahir va ser el dia que l'IBEX queia per sota dels 10000 punts... i avui ha estat el dia que ho ha fet per sota dels 9000.

Brutal.

Tornava cap a casa i m'he fixat en el transit, en les llums dels comerços, en l'activitat i el moviment de la gent que anaven amunt i avall i pensava: tot el daltabaix financer canviarà aquest paisatge humà?

Avui potser serà un dia històric per al sistema financer. Dependrà, en gran mesura del que passi el proper dilluns. De fet, la setmana ha estat devastadora i la reculada de l'IBEX ha estat de més del 20% del seu valor.

Què passarà dilluns? jo segueixo pensant que ha d'haver un rebot, però, el cert és que el gràfic de la borsa d'avui ha tingut un rebot a mitja sessió on, de ben segur, molts especuladors han obtingut beneficis, però després la sessió ha continuat a la baixa, en caiguda lliure, fins ensorrar-se per sota dels 9000 punts. Potser els rebots tècnics ja no seran prou grans com per a capgirar la tendència. doncs semblava que si la sessió hagués durat més, més hagués baixat l'índex.

En definitiva, potser avui ha estat el dia que quedarà marcat com el del crack, sempre i quan, és clar, les borses no ens sorprenguin a tots amb una nova caiguda en picat. Hi ha qui diu que el nivell que correspondria a l'economia real està encara uns quants milers de punts per sota del valor de tancament d'avui. De fet, avui els diaris parlaven de la "jornada històrica" d'ahir però la d'avui ha estat molt pitjor.

Però no se sap. El futur és incert. Ja es veurà.

En tot cas, la borsa està allà. La borsa és un dels taulers de joc del sistema, però també és un indicador. Els senyals d'avui, de tota aquesta setmana, han estat clars i potents.

A les dues terceres parts de la població activa que és mileurista o submileurista, aquesta crisi financera, per ara, no és més que una gota més en la dura lluita del dia a dia. Lluita que ja ve de lluny. Tanmateix, el sistema també engloba aquest sector. Sense cap mena de dubte, els més dèbils seran els que patiran més .

I què fa l'estat? l'estat diu que injectarà liquiditat al sistema de la següent forma: comprarà als bans i caixes "actius solvents", és dir, hipoteques prestades a pagadors segurs. D'aquesta forma, amb els diners rebuts els bancs ja disposaran de líquid. La segona part del pla és que llavors els bancs podran utilitzar aquests diners i tornar a donar crèdit. El que no diu el ministre del ram és que els bancs poden decidir utilitzar aquests diners rebuts de l'estat per quadrar els seus comptes sense donar cap crèdit.

Quan ho sentia per la tele pensava que no es pot ser més idiota.

Cal ser un imbècil integral per confiar que els mateixos que han demostrat ser els monstres més cobdiciosos de tota la història de la humanitat, ara, de cop i segons el ZP, es posaran a pensar en els altres, ni que sigui per concedir préstecs.

¿Seran tan bones persones com els directius d'AIG que per "celebrar" la fallida de l'asseguradora s'han anat a Mònaco a gastar-se els calers, els molt cabrons?

O sigui: o bé el ZP i els seus ministres són uns imbècils integrals, o bé els han promès càrrecs als consells d'administració de bancs per a quan acabi la legislatura. En aquest cas, no serien imbècils sinó corruptes i traïdors.

Tinc una proposta: en comptes del sistema ZP, crec que la solució passa per tancar a la presó als consells directius dels bancs que han provocat aquest daltabaix a la mateixa galeria que els violadors i els assassins. I nacionalitzar la banca. Ara ja es pot dir. Ho estan fent els EUA i diversos països d'Europa

De fet, caldria continuar amb la nacionalització de l'energia i de l'aigua i dels recursos naturals. I segur que també caldria nacionalitzar una bona part de la indústria.

Perquè resulta que encara que avui només es parla de la crisi financera i econòmica, la realitat és que, a més, també hi han en marxa una gran crisi energètica i una gran crisi climàtica. Cadascuna d'aquestes crisis és, per ella mateixa, un motiu de preocupació formidable. Requeriran un gran esforç sostingut en el temps, no per aturar-les o revertir-les, que no es pot, sinó per adaptar-nos com espècie i com a civilització a les noves condicions que se'n derivaran o a mitigar-ne els efectes.

Avui ja està clar que el mercat no s'autoregula. De fet, el mercat lliurat a les seves forces a arrasat el mar, el cel i la terra. Cal controlar el mercat, i no només el mercat. També cal regular la producció industrial per a fer-la racional. Però no "racional" en el sentit d'incrementar-ne el benefici econòmic, sinó en el sentit de beneficiar a tothom.

Cal regular el mercat i la industria per una raó fonamentalment: per a respectar la vida.

No. No soc comunista. Ja se que el mur va caure, i que la URSS no existeix. Però també se que avui els neoliberals ja no poden piular i dir que ells han guanyat i que la Història es va acabar. En tot cas, ara ja no parlem de neoliberals, o liberals, o social-demòcrates, o socialistes, o comunistes. No, en definitiva, ara ja només queda parlar d'ètica contra bogeria assassina.

Perquè totes aquestes Crisis, per cert, tenen en el seu origen la mateixa causa que la crisi financera: la cobdícia. Una cobdícia pregona, exagerada, malaltissa i maníaca, que ha dut a esgotar fonts d'energia, desforestar selves, extingir espècies a terra, mar i aire, a contaminar rius i oceans, a empastifar l'atmosfera amb gasos tòxics, a disparar l'efecte hivernacle i a condemnar a milions d'éssers humans a la guerra, la gana, la malaltia i la mort.

És el moment de fer girar la roda. Cal posar la dignitat de l'ésser humà al lloc que ara ocupa el pitjor dels seus pecats. Ara és el moment de ser valents i recuperar el món per als nostres fills.

La Història no ha acabat. La Història no ha fet més que començar.

ens volen espantats

Més notícies de la crisi. Una allau. Destacada: l'IBEX cau sota dels 10000 punts malgrat les rebaixes els tipus d'interès a tot el planeta en una operació coordinada i sense precedents dels bancs centrals més importants. Tot i que, amb això de l'IBEX, tampoc m'extranyaria veure algun rebot aviat. Amb crisi o sense, els especuladors sempre guanyen, i en els rebots fan els calers.

Avui, però, escoltant la ràdio que parlava d'institucions, empreses, empresaris, bancs, borses... jo pensava, i la gent? ningú diu que fa la gent? aquesta crisi com està afectant a la gent i quina reacció té?

Parlen de pànic, però, com vaig llegir fa poc, la gent avui no en té de pànic. Pànic n'hi haurà el dia que hi hagin cues de 100 metres a les portes de les caixes i els bancs. Això no passa, si més no, avui. El cas, però, és que parlen de pànic. Ens volen espantar? Qui guanyaria provocant el pànic? Tinguem en ment "la doctrina del xoc" de Naomi Klein.

Qui guanya quan hi ha pànic, caos, desordre i xoc és l'economia de la por i de la violència. Oh, sorpresa! el darrer negoci dels neoliberals: la industria de guerra i de la seguretat. I qui perd? el poble, la democràcia, la llibertat perden.

Un cop d'estat des de dalt. Retallades de llibertat i repressió. Nacionalitzacions, sí, però no per a fer accessibles serveis i bens al poble, sinó per preservar la riquesa dels poderosos. Què és això? Mentrestant, els directius d'AIG se'n van de farra per celebrar el rescat i es gasten milions i el president dels promotors i constructors espanyols diu que "abans que els pisos baixin un 30%, els regalaran als bancs". L'avarícia, la cobdícia. Ara tots podem ser les seves preses i no vindrà pas l'estat a defensar-nos a nosaltres. Com ells són els que manen i voten en urnes apart, som nosaltres els delinqüents si no paguem.

Compte que amb l'excusa de la crisi, ens voldran fer pagar els plats trencats i represaliaran als que es neguin a creure. Compte que ens volen espantats. Compte que si els deixem, ens fotran alguna cosa més que els calers.

No és aquest el moment del pànic. Al contrari. És, si de cas, el moment de la ira. És el moment de preparar la defensa i la rebel·lió. No hem de tenir por. Ara menys que mai, que ens volen espantats.

Diada Nacional del País Valencià

Avui, 9 d'octubre és la Diada Nacional del País Valencià.

Avui, la manifestació valencianista encapçalada de la comissió 9 d'octubre formada per Acció Cultural del País Valencià, Societat Coral El Micalet, Federació Escola Valenciana, Revolta, Comissions Obreres, Intersindical Valenciana, Sindicat CAT, Espai Alternatiu, EUPV, BLOC, ERPV, Els Verds PV, Iniciativa pel Poble Valencià marxava sota la pluja amb el lema "Pels nostres drets, pel nostre país", amb l'objectiu de denunciar la política del PP contrària a la llengua catalana, i als drets socials dels valencians. També, sota el lema "Els Països Catalans decidim independència" s'han manifestat les organitzacions Endavant, Maulets i CAJEI. Llegiu la crònica al Vilaweb.

9 d'octubre. Diada nacional i jornada de lluita.

Una abraçada, amics, germans del País Valencià. El combat continua.

Visca el País Valencià!

07/10. Mani contra les 65 hores

Ahir, 7 d'octubre, va ser una jornada que havia de ser de lluita i reivindicació obrera i sindical.

Per una banda, estava la "Jornada Mundial pel Treball Digne", convocada per la CSI (Confederació Sindical Internacional) a la qual pertanyen i a la que han prestat suport CCOO, UGT, USOC , a més de la participació de diversos partits. Els actes associats a aquesta jornada han estat diversos, però, n'hi havien dos de principals: aturades de 15 minuts en algunes empreses i la manifestació a les 18:30h a Via Laietana amb Urquinaona.

La reivindicació dels sindicats majoritaris es pot trobar en el seu manifest conjunt que, en resum, són els quatre punts següents:

"La modificació radical o la derogació de la directiva del temps de treball.
Als nostres governs i empresaris, polítiques que combatin la sinistralitat i la precarietat laborals.
La universalització de les normes fonamentals del treball adoptades per l'OIT que recullen, entre altres, l'eradicació del treball infantil i del treball forçós i l'eliminació de tot tipus de discriminació i el reconeixement efectiu de la llibertat sindical, el dret de vaga i a la negociació col·lectiva.
El compliment dels Objectius del Mil·lenni de Nacions Unides, els quals preveuen, fonamentalment, l'eradicació de la pobresa extrema i la fam, l'extensió de l'educació primària, la igualtat entre gèneres i la reducció de la mortalitat infantil."

Comentari al marge. Per sort, al comunicat es parla de "treball digne" i no de "treball decent" com vaig sentir i llegir ahir molts cops. Cada vegada que sentia parlar de la jornada pel "treball decent" em sonava a campanya d'associació ultraconservadora per fer que les putes canviïn de feina. Fi del comentari.

Interessants i nobles objectius. Tanmateix, una mica eteris, no? No, no tant. El primer d'ells fa referència a la "derogació de la directiva del temps de treball". Aquest és un punt que ens afecta de ple. La reivindicació, però, quedava diluïda i amagada.

Per sort, però, ahir, coincidint amb aquesta jornada mundial pel treball digne, també s'encetava la campanya contra la directiva del treball de la UE, la de les 65 hores, i estava convocada una manifestació com a tret d'inici de la campanya.

Aquesta manifestació la convocava la Xarxa Contra els Tancaments i la Precarietat . Un consell per a la Xarxa: Milloreu la web. L'actual fa pena. Un bloc és una opció fàcil i ben bona.

Entre els participants, els "altres" sindicats: CGT, CNT, CSC, CO.BAS, IAC... partits i grups de l'esquerra alternativa...També trobem en la llista d'adhesions a la campanya a seccions sindicals de CCOO, UGT i USOC.

El lema de la manifestació va ser: "No a les 65 hores de la UE, sí a les 35, que la crisi la paguin els rics".

Segons kaosenlared vam ser uns 3000 manifestants els que vam marxar des de la seu de la UE a Barcelona, a la cantonada entre Provença i Passeig de Gràcia fins a la plaça Catalunya, al davant de Telefònica.

Un cop allà es van fer diversos parlaments i la manifestació es va dissoldre.

Avui, els mitjans oficials no han dedicat gaire temps a parlar de la jornada aquesta pel treball digne. Està clar que la notícia avui és la crisi financera i no es pot perdre temps amb les reivindicacions dels treballadors. Els mitjans no han informat de les movilitzacions d'ahir. Amb prou feines de la manifestació dels sindicats del sistema. En cap cas res de la dels sindicats, diguem-ne, anti-sistema.

De fet, segons els mitjans de comunicació "oficials" ahir només va haver una manifestació, la dels sindicats majoritaris (sorprenent excepció de "La Vanguardia" amb aquest vídeo. Potser es van confondre?). L'altre no va existir. Escriure la història segons convé és la tècnica del gran germà orwellià a 1984. De fet, res de nou.

Sí que hi va haver una manifestació combativa. Jo vaig ser-hi. Sí, per molt que provin d'amagar-ho sí que va ser una jornada de lluita i reivindicació.

El manifest de la campanya contra la directiva de les 65 hores és aquest:



FORA LA DIRECTIVA EUROPEA DE LES 65 HORES SETMANALS!
VOLEN FER-NOS RETROCEDIR UN SEGLE!
QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS I ELS BANQUERS!

El passat 9 de juny, els ministres de Treball de la Unió Europea van aprovar, sense cap vot en contra, una “proposta de modificació” de l'actual Directiva sobre el temps de treball. Amb això van engegar un procés que acabarà en la votació del Parlament Europeu, en principi, el pròxim 19 de desembre.



QUÈ DIU LA DIRECTIVA?

Segons la nova proposta de Directiva, els Estats podran permetre augments de la jornada de treball setmanal fins a les 60-65 hores, que s'aplicarien a través de pactes individuals entre l'empresari/a i el treballador/a, encara que els convenis fixin una jornada inferior. Això representa la tornada a jornades “legals” de 10 a 12 hores i sis dies per setmana. La proposta de Directiva estableix també que els períodes de descans en les guàrdies de col·lectius com el personal sanitari o bombers deixaran de considerar-se temps de treball efectiu.



PER QUÈ CAL TIRAR ENDARRERE AQUESTA PROPOSTA INFAME?

1. Perquè pretenen fer-nos retrocedir un segle, invalidant la jornada màxima setmanal de 48 hores que l'OIT va oficialitzar el 1917, després d'una lluita llarga, dura i plena de sacrificis del moviment obrer internacional per la jornada de 8 hores.

2. Perquè, en tractar d'imposar l'augment de jornada mitjançant acords individuals treballador/a-empresa, ataquen una de les majors conquestes de la lluita sindical: el dret de la classe treballadora a la representació i la negociació col·lectiva, deixant el treballador a mercè de l'empresa.

3. Perquè, quan estan enviant milers de treballadors/es a l'atur, en comptes de reduir la jornada (començant per les 35 hores) o rebaixar l'edat de jubilació als 60 anys, és a dir, treballar menys per treballar tothom, pretenen prolongar la jornada, provocant així encara més desocupació.

4. Perquè la Directiva és un instrument per abaratir uns salaris ja devorats per la carestia de la vida.

5. Perquè la prolongació de la jornada comporta un augment inevitable de la fatiga, que porta forçosament a un greu increment dels problemes de salut laboral i de la sinistralitat.

6. Perquè, mentre els governs s'omplen cínicament la boca amb la conciliació de la vida laboral i la vida familiar i personal, les jornades de 10 i 12 hores de la Directiva la converteixen en un somni impossible, afectant en primer lloc la dona treballadora.

7. Perquè la prolongació de la jornada és un complement necessari de les polítiques de privatització dels serveis públics, que van de la mà del seu deteriorament i de la precarització de les condicions laborals.

8. Perquè no és veritat que la Directiva sigui quelcom llunyà, que no ens afecta. Si s'aprova, el seu impacte serà immediat, tot i que no s'hagi traslladat encara a una llei espanyola. Per començar, la patronal podrà subcontractar personal de països on la jornada de 60-65 hores hagi estat legalitzada. Ens faran xantatge també des del principi amb amenaces de deslocalització als països on la Directiva estigui ja implantada. Els empresaris individuals, a més a més, tampoc tardaran gaire a aplicar-la, a l'empara del Tribunal Europeu de Justícia, encara que la llei espanyola no s'hagi modificat, tal com succeeix ara amb la Directiva Bolkestein.

La pretensió del capitalisme europeu és —si no ho impedim— ben clara: començar pels països i sectors més desprotegits (com els precaris i precàries i les persones immigrants) per acabar, al cap d'un temps, generalitzant la prolongació de la jornada a les noves generacions.

9. Perquè la Directiva no és quelcom aïllat sinó una peça, sens dubte fonamental, de l'ofensiva de l'Europa del Capital. Ve de la mà de la Directiva de Retorn contra milions d'immigrants (que presenta com a culpables de la desocupació), del pla Bolonya de privatització de la Universitat, de la Directiva Bolkestein per liberalitzar i privatitzar els serveis públics o de la permanent pressió per allargar l'edat de jubilació i retallar i privatitzar les pensions públiques.

La Unió Europea ha mostrat el seu caràcter d'instrument del capitalisme europeu i el destí que aquest ens ofereix. Estem davant un sistema en què els avenços tecnològics no serveixen per millorar la vida de la població sinó per tornar-nos al pitjor passat d'explotació. Un sistema que, per sobreviure, necessita carregar sobre les nostres espatlles les calamitats de la crisi que ells mateixos provoquen, després d'enriquir-se a costa nostra.



ENS HI JUGUEM MOLT, CAL UNA VAGA GENERAL EUROPEA DE 24 HORES

Res no podem esperar del Parlament Europeu, que va aprovar al seu dia la Directiva de la Vergonya i que està a les mans dels mateixos governs que promouen la Directiva de les 65 hores. Entre els promotors hi ha els Berlusconi i Sarkozy, juntament amb el Partit Laborista britànic i la socialdemocràcia alemanya. El Govern Zapatero, que afirma estar en contra de la Directiva, no hi va votar en contra sinó que es va abstenir.

Una agressió d'aquesta envergadura exigeix una resposta contundent a tot Europa. La proposta de la CES (Confederació Europea de Sindicats, de la qual formen part CCOO i UGT) està ben lluny del que es necessita. Una barbaritat com aquesta no es pot aturar amb pressions diplomàtiques a eurodiputats i governs, ni negociant “millores” d’una cosa que és innegociable, ni limitant la mobilització a protestes testimonials. La jornada del 7 d'octubre només té sentit com a preparació d'una vaga general de 24 hores abans que el Parlament Europeu voti la Directiva. Convocar aquesta vaga general és l'obligació de totes les forces sindicals i en primeríssim lloc de la CES, sobre la qual recau la principal responsabilitat.

Exigim als europarlamentaris el rebuig directe de la Directiva, i al Govern Zapatero que, si de debò s'hi oposa, faci un crida urgent al seu repudi i exigeixi la seva immediata retirada.


NO A LA DIRECTIVA DE LES 65 HORES!
SI A LAS 35 HORES!
NO A L’EUROPA DEL CAPITAL!

CAMPANYA CONTRA LA DIRECTIVA DE LES 65 HORES

(No65hores@llistes.moviments.net)

però tothom callava

Enèsim dilluns negre de la crisi financera. Acabava el post que vaig dedicar a l'aprovació del pla rescat amb un vaticini: les borses se n'alegraran. El cas, però, és que la reacció va ser freda. Un manteniment de posicions i pocs dies més tard, l'allau d'informacions sobre entitats financeres europees que han estat rescatades o que es troben en situació de fallida tècnica han causat el pànic i les borses, tant Wall Street, com les asiàtiques, com les europees, han viscut un nou daltabaix, un altre dilluns negre.

S'està imposant el convenciment que el pla de rescat dels USA només serà un pegat que no arreglarà res. Només servirà per retardar una mica l'entrada en una recessió de l'economia nord-americana que pot arrossegar en la caiguda les economies asiàtiques i europees. Tonto l'últim i els governs europeus preparen plans de rescat cadascú pel seu compte. La Merkel salva l'Hypo quan la fallida era imminent.

El Castells i el ZP que diuen que cal injectar liquidesa al sistema i augmentar el fons de garantia (el fons que, en cas que un banc faci fallida, serveix per a retornar una part dels diners dipositats als clients del banc) .

Torna a haver por a les borses. Una por que, de moment, no ha saltat al carrer o, si més no, encara no ha provocat corredisses cap a les sucursals bancàries per a treure'n els calers allí dipositats. Els que puguin, és clar, que la resta es trobaran amb les oficines tancades. Això ja ha passat a altres llocs. A l'Argentina li en van dir "corralito".

Penso que hi han motius per a la por. Els missatges són contradictoris. Els governs diuen que volen garantir els diners dels estalviadors. Per exemple incrementant els fons de garantia. N'hi ha prou? No. També cal garantir el crèdit. Salvar els estalvis per a que garanteixin el crèdit? Tant de poder tenen els estalvis? Això soluciona alguna cosa en un estat espanyol on el deute de les famílies arribava a més del 80% del PIB l'any 2007? com estarà enguany?

Tanmateix, ara, malgrat els sous mileuristes o submileuristes de l'ample majoria de la població activa, el sistema va tirant. Hi ha més aturats, és cert, i en nombre creixent (el país on més puja l'atur de la UE). Però la gent no està particularment emprenyada. Avui, un diari gratuït s'atrevia a afirmar que el personal esta, fins hi tot, satisfet amb la feina (això sí, tirant d'una enquesta del 2007). La vida continua i aquí no es nota res. No hi ha por al carrer.

De moment, potser millor que sigui així. Potser no hi han motius per a estar preocupats. Potser la feina no perilla. Potser no passarà res. Oi que de moment anem tirant? Per què hauria de canviar?

...La gent es miraven als ulls, interrogant amb la mirada, esperant que algú digués que no anava a passar res.

Preguntes i respostes sobre la directiva de les 65h.

El propers dimarts dia 7 d'octubre es realitzaran un seguit d'actes i movilitzacions contra la directiva de les 65 hores.

El següent és un recull de preguntes i respostes sobre la directiva que ha preparat la Intersindical-CSC i que reprodueixo aquí pel seu interès:

1. Què és una directiva de la Unió Europea?

La Directiva de la Unió Europea o Directiva comunitària és un acte normatiu aprovat pel Consell de la UE (consell de ministres) o la Comissió Europea (format per un comissari o comissària de cadascun dels 27 Estats membres) i ratificat pel Parlament Europeu. La Directiva no és d'aplicació directa, sinó que marca uns objectius en base als quals cada estat ha de legislar per tal d'assolir-los, amb la forma i mitjans que consideri adients, però sempre amb el vistiplau dels òrgans comunitaris.

2. Què suposa la Directiva Europea d'Organització de la Jornada Laboral?

Aquesta directiva, més coneguda com a Directiva de les 65 hores, permet als estats regular de tal manera que es permetin jornades laborals de 60 hores setmanals, o de 65 hores, en cas de certes professions que realitzin guàrdies.

3. Com es decidiria l'aplicació de la jornada laboral?

En un principi, la legislació general no pot ser superior a les 48 hores, així que l'aplicació d'aquesta jornada laboral hauria de ser un acord bilateral entre cada treballador o treballadora i l'empresari o empresària. Segons la directiva, no pot haver-hi coaccions ni pressions, ni es pot acomiadar ningú per negar-se a augmentar la jornada laboral, però està clar que no té la mateixa capacita de pressió la part contractant que la part contractada. Així mateix, la negociació bilateral debilita enorment l'acció col·lectiva i el paper dels sindicats.

4. Aquesta legislativa obligarà a legislar per permetre les 65 hores de jornada laboral?

No, simplement permet que així es faci. Tanmateix, el fet d'acceptar-ho pot provocar una deslocalització interna entre aquells països que legislin en aqueste línia i els que no, aprofitant el mercat únic i la facilitat per moure-hi productes i serveis entre els seus diferents estats. De la mateixa manera, dóna cobertura a les patronals per fer pressió als governs per avançar en aquesta línia.

5. Per què cal oposar-se a aquesta mesura?

El fet de permetre una jornada laboral de 65 hores suposaria un retrocés històric en els drets laborals i obre la porta a què les classes treballadores realitzin jornades de feina un 35% majors del que l'Organització Internacional del Treball considera com a excessives, podria augmentar l'atur en un 33% a nivell europeu (menys persones treballant més hores poden fer la mateixa feina), els riscos d'accidents augmenten com més hores es treballin, les dones veurien truncades les polítiques encarades a la corresponsabilitat en les tasques de la llar, els i les joves patirien jornades abusives en ser un dels elements més dèbils del món laboral i, en definitiva, l'empresariat podria fer xantatge a l'estat perquè permetés aquesta legislació i podria fer xantatge a la persona treballadora perquè, de no acceptar la jornada màxima, es contractaria una altra persona. A més, suposa igualar els drets laborals per baix, adaptant-los als països menys reguladors, i no al revés.

6. Què marca la legislació actual?

Actualment, a nivell europeu, els estats no poden permetre jornades laborals majors de 48 hores setmanals. Als Països Catalans sota domini espanyol, això es tradueix en jornades d'un màxim de 40 hores i, a la Catalunya Nord, en jornades de 35 hores (malgrat que actualment aquest límit s'està esmicolant).

7. En quin punt es troba la directiva?

El passat 10 de juny va ser aprovada pel Consell de la Unió Europea i ara ha de passar encara alguns tràmits. Per una banda, aquest mes de juliol o el setembre, el mateix Consell de de la UE ha de formalitzar la seva proposta. Llavors, el Parlament Europeu tindrà tres mesos per pronunciar-s'hi. En cas d'aprovar-se, ja serà vàlida i els estats podran adaptar la seva legislació en aquesta línia; en cas que el Parlament introdueix-hi esmenes, aquestes hauran de ser aprovades llavors pel Consell de la UE (una qüestió molt difícil); i si el Parlament rebutja la Directiva, caldrà crear una mesa que acosti posicions entre ambdós organismes, per tal de mirar de trobar una altra proposta alternativa (que, si no apareix, invalidaria la proposta actual i mantindria la legislació prèvia). El juny vinent hi haurà eleccions al Parlament Europeu, un fet que també pot entorpir el procés.

8. Qui està a favor i qui s'oposa a la Directiva?

No semblaria tan estrany que la Directiva no fos aprovada al Parlament Europeu o, com a mínim, que s'hi introduïssin esmenes que després el Consell de la UE no acceptés (i, per tant, es bloquegés la mesura). Així, la majoria absoluta la marquen 393 diputats/des i els Grups Socialista (217 diputats/des), Esquerra Unitària (41 diputats/des) i Els Verds (43 diputats/des) ja han mostrat el seu desacord amb la directiva (en total, 301 diputats/de). Per la seva banda, el Partit Popular Europeu votarà dividit, ja que algunes delegacions més conservadores han decidit votar-hi a favor (de moment, 115 dels 288 diputats/des totals), mentre que la delegació espanyola hi votarà en contra (24 diputats/des) i els altres vots en seran una incògnita. La paraula la poden tenir els grups minoritaris, com l'Aliança Demòcrata Liberal (amb 100 diputats/des totals, i la delegació francesa ja ha avançat el seu vot contrari i CDC, malgrat no confirmar-ho, s'ha mostrat contrària a la directiva en algunes mocions locals), l'Europa de les Nacions (amb 43 diputats/des, que inclou partits com ERC, probablement hi votaran en contra gairebé en bloc), el Grup Independència i Democràcia (22 diputats/des euroescèptics/ques) o els i les 32 diputats/des no inscrits/es a cap grup.

Aprovat el pla de rescat

La càmera de representants dels EUA acaba d'aprovar el pla de "rescat" modificat.

Els demòcrates han donat suport al pla per 172 vots a favor i 63 en contra. Els republicans, en canvi, s'han mostrat en contra, tot i que amb una diferència de vots menor: 91 a favor i 108 en contra.

En total el pla de "rescat" ha estat aprovat per 263 a favor contra 171 en contra.

Cal esperar que les borses del món, i sobretot Wall Street, faran festa grossa.

Servirà per alguna cosa? les xifres d'atur als EUA s'han incrementat i la dada s'ha utilitzat durant el debat tant a favor com en contra del pla de rescat.

Resulta interessant, però, el resultat. Els republicans són els que rebutgen el pla del president republicà. Els demòcrates són els que salven el pla de Bush. Obama i McCain donen suport al pla. McCain queda desautoritzat pels representants del seu propi partit. Obama, el candidat del canvi, és l'avalador de la política de Bush. El canvi salva els mobles del vell sistema, i n'assumeix una hipoteca que està per veure si podrà pagar.

No hi ha una única explicació per a tots aquests moviments. Juguen interessos econòmics i electorals poderosos.

No és cap sorpresa que el pla hagi prosperat. Però tot plegat té un aire de deja-vu important. Fa l'efecte que, en realitat, només es pretén salvar els mobles sense assumir canvis estructurals importants. El sistema devorarà ara els recursos públics. Obama ha contractat una hipoteca amb Bush que veurem com pagarà. S'adona que és una aposta a una carta? S'adona que si el pla de rescat falla, ja no quedaran recursos per a un nou pla de rescat?

Tanmateix, l'alternativa era deixar que s'ensorressin els bancs i que petés el sistema financer EUA i, de retruc, el sistema financer mundial.

Potser, tot plegat, el pla de rescat no és més que una voladura controlada degut al perill d'allaus. Potser s'ha guanyat una mica de temps. Però, per a fer què?

calma

Doncs no. No ha estat un dimarts dramàtic. Al contrari. Tranquil·litat. Un dia tranquil. Les borses s'han mantingut als nivells d'ahir, inclús han pujat lleugerament. No hi han hagut notícies, ni bones ni dolentes.

És la calma que precedeix a la tempesta?

Aprofitant la calma avui faré un comentari sobre un article d'opinió al Periódico: "Històries d'amor per al metro" de Dimitri Polikàrpov.

Obro parèntesi històric que no té res a veure (off-topic, en llenguatge internet) amb el fil argumental del sermó d'avui: Polikàrpov. Nom propi dels I15, els "chatos" i els I16, els "mosca". Els legendaris avions de caça russos de la força aeria de la República i que van combatre més endavant a la segona guerra mundial. Tanco parèntesi.

En resum, al seu article el senyor Polikàrpov ve a queixar-se de que el metro de Moscou es respira l'ambient d'una biblioteca amb tothom llegint. D'això es queixa? No, es queixa de que la literatura consumida és de molt baixa qualitat: històries d'amor per a consum ràpid amb una trama que difereix poc: noia russa marxa a Europa on després de moltes aventures acaba casant-se amb milionari. Final feliç.

Bé, realment l'argument no dona per gaire, però es veu que aquests llibres es venen molt. Es una evasió literària típica i tòpica.

No és el primer cop que sento parlar del costum de llegir dels russos. Es veu que durant la presidència de Putin va tornar el costum de llegir. Una herència de la època soviètica on la manca d'espectacles i distraccions deixava els llibres com a única via per somiar.

Aquest costum es va perdre amb l'ensorrament de la URSS. La societat russa va patir una degradació general. Ara, però, amb el resorgiment econòmic, s'estan recuperant valors de l'època soviètica. Sembla que la societat russa s'enmiralla en la URSS .

I un dels valors que s'han recuperat és l'amor per la lectura. El senyor Polikàrpov es queixa del baix nivell literari que fa que al metro la gent només llegeixi noveletes d'amor, i destaca una campanya "revolucionària" per a pujar el nivell general de lectura tot fent que les parets d'un dels metros més concorreguts de Moscou estiguin escrites amb textos de grans novel·les d'autors russos.

No és gaire revolucionària. Recordo que al metro de Barcelona fa uns anys es podien llegir versos de poetes catalans escrits a les finestres. No recordo el nom de la campanya, em sembla que anava del foment de la lectura.

Aquí és on vull anar a parar. Quina enveja. Quina diferència. Allà es preocupen per que la gent no llegeix "bona" literatura i fan una campanya per a promocionar la lectura dels clàssics.

Aquí, en canvi, cal fomentar la lectura.

Per recordar-nos que no és tant difícil llegir, ens diuen que cada dia llegim l'equivalent a tres pàgines d'un llibre només pel que llegim anant pel carrer.

Senyor Polikàrpov, espero que Déu l'escolti i els moscovites redescobreixen als grans mestres de la seva literatura nacional.

Però si s'acosta per aquí descobrirà que n'hi ha que encara estan molt pitjor.

dilluns negre

La cambra de representants del EUA acaba de tombar el pla de rescat.

Als EUA els representants no segueixen una disciplina de partit sinó que són responsables directament davant dels seus electors. Malgrat que el sistema per triar-los presenta alguns dubtes democràtics importants cal reconèixer, tanmateix, que aquesta responsabilitat directa presenta una superioritat clara sobre el sistema partitocràtic que patim aquí on el poder es concentra a les cúpules dels partits i als electors que els bombin.

Doncs aquests representants han escoltat els seus electors que no veuen gens clar això de destinar diners públics a ...rescatar? salvar? A esmenar el caos i la misèria provocats per la cobdícia salvatge, bestial, infrahumana, demoníaca dels depredadors de Wall Street en primera instància, i pel sistema financer i capitalista, en definitiva.

Els han escoltat i han votat que no al pla. No es destinarà els diners de les escoles, les carreteres i els ajuts socials a engreixar encara més les butxaques dels estafadors.

És una batalla guanyada, però no la guerra. El sistema es defensarà amb urpes i dents i el pla, d'una forma o una altre, serà aprovat. N'estic bastant convençut. La pregunta, però, segueix sent la mateixa: servirà per alguna cosa? apart, és clar, de per a permetre que els lladres segueixin robant i estafant alguns dies més?

En tot cas, avui ha estat un dilluns negre a les borses (i ja en són uns quants de seguits).

L'hora en que s'ha conegut aquesta notícia, ja cap al vespre, ens garanteix un dimarts dramàtic i una altre setmana de presses, corredisses i por que es pot veure agreujada fins al pànic si les males notícies del sector financer continuen. I continuaran.

És l'inici de la tempesta perfecta?

víctimes o còmplices

Poso aquí la reproducció parcial d'un article d'opinió frapant, "Demagògia i realisme", de Santiago Alba Rico. publicat a Rebelion.org.

[Traducció del castellà al català, cortesia de traductor.gencat.cat]

"El mateix dia en el qual la FAO informa que la gana afecta ja a gairebé 1.000 milions d'éssers humans i valora en 30.000 milions de dòlars l'ajuda necessària per salvar les seves vides, l'acció concertada de sis bancs centrals (EUA, UE, Japó, Canadà, Anglaterra i Suïssa), injecta 180.000 milions de dòlars als mercats financers per salvar els bancs privats.

Davant una dada com a aquest només hi ha dues alternatives: o som demagògics o som realistes. Si invoco la llei natural de l'oferta i la demanda i dic que al món hi ha molta més demanda de pa que d'operacions de cirurgia estètica i molta més de remeis contra la malària que de vestits d'alta costura (i molta més també d'habitatges que de crèdits hipotecaris); si reclamo un referèndum kantià que pregunti als ciutadans europeus si prefereixen destinar les reserves monetàries del seu país a salvar vides o a salvar bancs, estic sent sens dubte demagògic. Si, contra la raó i l'ètica, accepto que és més urgent, més necessari, més convenient, més eficaç, més profitós per a la humanitat, impedir la ruïna d'una companyia d'assegurances i la fallida d'una institució bancària que donar menjar a milers de nens, socórrer les víctimes d'un huracà o curar el dengue, llavors està sent realista.

No hi ha en les meves paraules ni un bri d'ironia. Les coses són així: una veritat rodona que no consent aplicació és demagògica; una monstruositat punteguda que no admet alternativa és realista. Per tenir-ne molt o tenir-ne poc -o fins i tot per tenir només les ganes de tenir alguna cosa- cal deixar de costat totes les rodoneses i acceptar totes les puntes i totes les punxes. La minoria organitzada que gestiona el capitalisme -ministres, banquers, executius multinacionals, corredors de borsa i periodistes econòmics- pot invocar Hayek amb arrogància en moments de bonança i exigir amb aplom la intervenció de l'Estat quan està a punt d'estimbar-se perquè sap que la seva impunitat és proporcional a la nostra dependència. Per això mateix -admetem-ho- els ciutadans europeus convocats a un hipotètic referèndum kantià ("el banc o la vida") respondríem sens dubte amb realisme a favor dels bancs, conscients que tot el que ens importa -des de l'abraçada de les nostres núvies fins al somriure dels nostres nens- és una concessió seva. La minoria organitzada que ens governa ha pres com a ostatge la humanitat i, si no acudim en ajuda dels segrestadors, pot ara rematar-nos tots."

(Continua. Podeu seguir el link de més amunt per a llegir-lo sencer)

Déu n'hi do...

1000 milions d'éssers humans passen gana. amb 30.000 milions d'euros els rescatariem de la gana. Això no es fa. En canvi ja s'han destinats 170.000 milions per "salvar" als bancs, i se n'injectaran 700.000 més només als EUA, si el pla de "rescat" prospera.

Suposo, espero, que un efecte col·lateral del "rescat" dels bancs serà evitar que en comptes de 1000 milions, en siguin 2000, o més, els éssers humans que siguin víctimes de la gana i, en particular, evitar-ho al, diguem-ne, primer món.

Però això no és cap excusa o justificació. Acceptant el pla de rescat pels bancs, sense més, ens convertim -de fet ja ho som- en còmplices del sistema que condemna a la gana a mil milions, o més, d'éssers humans.

Demagogia o realisme? víctimes o còmplices?

Ni víctimes ni còmplices. Un altre món és possible.

Adéu, Paul.

Paul Newman s'ha mort.

Gràcies, senyor Newman, pel seu llegat. Gràcies per les interpretacions d'"Èxode"; o "La gata sobre la teulada de zinc" amb Elisabeth Taylor, mai tan bella com en aquest film; o "El llarg i càlid estiu"; o per la del dur i cínic "Harper"; o per la del rebel presoner a "La Llegenda de l'indomable"; o pel perdedor i antiheroi Eddie Felson a "The Hustler" ("El buscavidas") que va reprendre a "El color dels diners"; o per travessar el teló d'acer amb Julie Andrews a "La cortina esquinçada"; o per ser un lladre encantador i llegendari a "Butch Cassidy and the Sundance Kid" ("Dos hombres y un destino") fent parella amb el seu amic Robert Redford, o per tantes altres interpretacions.

Gràcies. I adéu.

Adéu, ulls blaus. El més gran s'ha anat.

nou gadget: Google Translate

He afegit un nou gadget a la pàgina: el Google Translate (encara en beta). A partir d'avui, aquest bloc es podrà traduir a les llengües que ofereix l'invent.

Tot i que, si he de dir la veritat, el veig una mica verd encara. He provat amb l'anglès i l'italià i els resultats no m'han satisfet gaire. Suposo que anirà millorant amb el temps. Hi ha la possibilitat de suggerir-li traduccions millors

Com ho fa? El Google Translate és, en realitat, un gegantí sistema expert de traducció multilingüe en fase d'entrenament? Quins algorismes d'Intel·ligència Artificial empra? No puc deixar de sentir que a cada dia que passa Google substitueix una mica més a Microsoft en el paper de Gran Germà global. Això espanta. Però el prodigi tècnic és fascinant.

un sistema sòlid

El sistema financer espanyol és el més sòlid del món. La primera reacció ha estat interrogar-me, incrèdul, està sonat? Després, però, he pensat que no es pot dir una cosa així sense tenir algun argument i m'ha vingut al cap l'entrevista que van fer-li fa uns dies a un professor d'economia d'ESADE. Aquell senyor deia que les diferències entre el sistema financer dels EUA i de l'estat espanyol són: 1-aquí els deutes es paguen i no funciona el sistema de tornar les claus al banc quan no es pot pagar la hipoteca. Aquí, si no pagues el deute tu, ho faran els teus fill, o els teus nets, o el pobre desgraciat que acabi sent el teu hereu; i 2-La gent deixa de menjar abans que deixar de pagar els deutes.

Potser aquesta és la gran fortalesa del sistema financer espanyol: que tots aquests fills i nets que encara no han nascut acceptaran de bon grat (?) pagar els deutes de la generació dels seus pares.

A la propera generació ja li estava quedant el regal enverinat d'un món contaminat i esgotat, i ara, a sobre, se'ls està deixant la càrrega dels deutes financers de la generació dels pares.

Potser el ZP pensava en això. O potser sap alguna cosa més que la resta dels pobres mortals no hem albirat. O potser és un mentider, que tampoc seria la primera vegada que se'l pesca amb la nàpia creixent.

El dia d'avui ha estat espectacular: primer l'anunci de l'apocalipsi (apocalipsi per a qui?) segons sant George Bush. Obama i McCain corren a Washington per aprovar el pla de rescat (rescatar a qui?) amb diners públics i, com a conseqüencia previsible, les borses, histèriques elles, han repuntat tot i que sense l'eufòria cocaínica del passat divendres.

Ja em pensava que ho havia vist tot, però no, els empresaris de la CEOE diuen que cal abaratir els acomiadaments. Aquesta és la forma de combatre la crisi: Poder acomiadar sense indemnització. Extraordinari. Els afortunats que conservin la feina que treballin 65 hores a la setmana, o 70, o les que calguin, i si no al carrer, que de treballadors disposats en sobraran.

Són mesures que ajudaran a "millorar" la productivitat.

No tinc molt clar que entenen aquests mafiosos per productivitat, però jo tinc clar què és la productivitat pe mi: guanyar més diners fent la mateixa feina.

Bé, doncs no cal ser un crac per veure que si els salaris no pugen al ritme de l'IPC, l'única forma d'augmentar la meva productivitat personal és treballar menys. És una simple qüestió de ràtios.

Evidentment, com això no puc fer-ho, la meva productivitat personal està disminuint. Les 65 hores són un cop definitiu a la meva productivitat personal.

Ho accepto: des del punt de vista de la patronal cal abaratir el cost del treball per augmentar la seva productivitat, en resum, els seus beneficis. Pagar salaris d'esclavatge és una forma de fer-ho.

Però llavors el que hi ha aquí és un conflicte d'interessos: defensar la productivitat segons el punt de vista d'uns pocs, la patronal, o fer-ho des del punt de vista dels assalariats.

Els de la CEOE que no em demanin comprensió. Si ells guanyen, jo perdo.

Doncs mirin, faré el que calgui per guanyar jo.

... i crisi

El divendres era el dia de l'eufòria després de la tempesta. Avui, dimarts, dos dies laborables més tard, l'eufòria s'ha esvaït i tornen les pors i els mals averanys a les borses.

Després d'un curt període d'eufòria, la crisi ha tornat.

És molt interessant el que ha fet el petroli. El preu del petroli que la setmana passada havia arribat a fregar els 85$ ha remuntat fins superar els 100$ el barril Brent. Evidentment, aquest rebot del preu del cru no te a veure amb un increment del consum i confirma la sospita que una part important del seu encariment és deguda a l'especulació. L'especulació fuig del mercat financer i retorna a les matèries primeres i ja veurem si això afecta als cereals.

Tanmateix, el preu del petroli sense l'efecte de l'especulació és prou alt i la seva tendència era alcista. Per sota de la crisi financera hi ha una crisi energètica. I s'amplifiquen entre elles.

Per la seva banda, el Pedrito Solbes, el més espavilat de l'insti, va i diu que aquesta és la crisi més greu que recorda des de que té ús de raó. Brometa fàcil: quant de temps deu ser això? però, ja sense conyes, anuncia que als propers mesos l'economia de l'estat potser entra en recsessió, i el que alguns ens preguntem és si no serà, més aviat, que ja fa mesos que ha entrat.

A casa nostra: a Catalunya, País Valencià i Balears, els Països Espoliats, això té un parell de traduccions ràpides: la primera, més atur, més dificultats per arribar a fi de mes, estalvis i equilibris per anar passant; i segona: un finançament autonòmic que a mida que passa el temps es preveu més minso i escarransit, insuficient per atendre els compromisos dels tres governs amb els respectius administrats. Perillen els serveis, les prestacions i l'obra pública.

Comença la tardor. Demà serà la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. Segur que plou, si fem cas de la tradició que parla del boicot atmosfèric de Santa Eulàlia, ex-patrona de la ciutat comtal, que cada any protesta amb pluja per haver estat desposseïda d'aquell l'honor.

A ciutat ha refrescat, però aquesta serà una tardor calenta.

Eufòria?

Ahir els mercats bursàtils estaven enfonsats en la misèria (o això semblava) i avui, en canvi, es parla d'eufòria i s'ha registrat la jornada amb més guanys dels darrers 20 anys. Per què? Doncs per les mesures d'intervenció del govern dels EUA a Wall Street.

Mesures que no són pas poca cosa, segons diu el Vilaweb entre les mesures aprovades s'inclou la prohibició de l'operació temporalment a empreses especialitzades en l'especulació a borsa.

Es podria arribar a pensar que el que s'ha viscut avui és com el "mercat" ha aplaudit la intervenció i regulació d'un estat, contrariant així algun dels principis sagrats del neoliberalisme: desregulació i no intervenció.

Però jo crec que es pot fer una lectura més prosaica: Estan contents perquè han vist que la festa continua. Que l'estat garanteix els calers.

Avui és festa grossa a les borses perquè els han dit: Podreu seguir acumulant beneficis. Avui, finalment, els diners públics emprenen el camí que els ha de portar a mans dels especuladors.

Que ningú no s'enganyi.

Els EUA han anat a "rescatar" el sistema financer. Què és això? Res més que l'altre gran principi del sistema neoliberal: "privatitza els beneficis, socialitza les pèrdues". Aquesta intervenció dels EUA és, en realitat, una gran victòria neoliberal: els EUA garanteixen que el negoci continua. El govern dels EUA s'ha rendit a Wall Street. Ja tenim les proves de qui mana de veritat.

I ara ens diran que s'ha salvat el sistema financer i, conseqüentment, l'economia i el sistema productiu, que avui, potser s'han salvat molts llocs de treball...

Ho dubto. Durant aquest any la borsa ha acumulat pèrdues. És una tendència que ve de l'any passat. Avui ha canviat la tendència? Una cosa que he après és que la borsa es comporta de forma histèrica: una mala notícia provoca pèrduesi una bona notícia, guanys. Es parla de pujades i baixades tècniques o per recollida de beneficis. És en aquestes pujades o baixades on els especuladors fan negoci, però aquesta ziga-zaga constant no amaga les grans tendències. Diria que avui s'ha viscut la típica eufòria histèrica de la borsa i una pujada esperable i, diguem-ne, tècnica. Com estarà la borsa d'aquí un mes o en acabar l'any? o la setmana que ve, si continua el degoteig de males notícies econòmiques?

Què ha canviat d'ahir a avui? que potser, de cop els deutes acumulats han estat pagats? No. Es va gastar el que es tenia i el que no es tenia, el fet és aquest. Però avui, a Wall Street, un munt de taurons i especuladors han vist com el mateix estat els garanteix que el joc continua. Que podran seguir especulant, ara ja, finalment, amb els diners públics.

D'aquesta forma, amb aquesta entrada de l'estat com a nou proveïdor de liquiditat al sistema (liquiditat que són diners públics, és dir, dels impostos dels ciutadans, és dir, diners que havien de servir per fer escoles, carreteres, pensions...) potser s'han salvat per ara llocs de treball, i estalvis de petits inversors.

Però potser no. El problema és que realment no se sap. El problema, per dir-ho suaument, és que de debò no s'ha resolt res i que no es pot dir molt bé si aquestes mesures van a favor de tots o només d'uns quants.

A les borses hi ha eufòria, però tant pot ser del riure histèric d'algú desquiciat pels aconteixements, com el riure psicòtic d'Hannibal Lecter que ha trobat una nova presa en els diners públics.

Si ara és bona la intervenció, també ho era abans. Abans era quan calia de debò. Quan encara es podia evitar l'especulació i que l'estafa de les subprime és dugués a terme amb la permissivitat i complaença de l'administració. Però llavors no es va intervenir, perquè l'estat servia als poderosos i milers de petits van quedar atrapats en la gran trampa hipotecària. I ara quan l'estafa es gira contra els seus promotors, de nou l'estat els protegeix, ara de forma activa, entregant-lis directament diners públics.

Jo crec que ara ja és segur, estem sols. L'estat no ens protegirà perquè no som nosaltres els que comptem. L'estat utilitzarà els nostres diners per salvar de la crisi als rics. L'estat retallarà les pensions als jubilats, no donarà ajudes, deixarà de fer carreteres, escoles i hospitals, i aquests diners s'aniran a protegir "el sistema".

Però el sistema no som nosaltres. Per a ells, nosaltres només som un cost del sistema.

Aquest és "el seu sistema". No el meu. No el nostre.

Un altre món és possible.

Crisi

El sistema financer mundial trontolla. Em sembla que això ja s'ha notat. D'un temps cap aquí, les notícies en van plenes de desastres econòmics: nacionalització de les grans hipotecàries dels EUA Fanny Mae i Freddie Mac (que no són una parella còmica, com es podia suposar pels noms), la caiguda de Lehman Brothers (que tampoc és una parella de ballarins, o de trapezistes) o la nacionalització d'AIG, la més recent.

Pel camí la baixada del preu del petroli que en molt poc temps a reculat dels gairebé 150$ a posar-se sobre els 90$ el barril Brent. Per la contracció del consum, diuen, tot i que poden haver més causes. Tanmateix es veu que la producció no ha augmentat o sigui que pot ser realment això. En aquest cas és un símptoma clar d'una aturada econòmica a escala planetària.

Les (males) noticies econòmiques no venen només dels EUA: Al Regne Unit, l'entitat hipotecària més important està en negociacions per a ser comprada per un gran banc. Un ensenyament d'aquest dies és que això de posar-se a la venda es fa quan van mal dades i cal un comprador que salvi del trencament.

El resultat és que les borses baixen. Les pèrdues acumulades enguany són importants i preocupants.

Ahir vaig poder veure part d'una entrevista a un professor d'ESADE que van fer pel 3/24. El senyor aquest deia que aquesta baixada de les borses afectaria, sobretot a la gent que està a punt de jubilar-se i que ha basat els seus plans de jubilació en renda variable, o sigui, en bosra. Aquesta gent han vist com els estalvis d'anys han minvat molt en pocs dies.

Diguel'ls anys col·laterals.

Aquest senyor, però, no semblava excessivament preocupat pel sistema financer local.

És curiós: el Leopoldo Abadia, ex-professor de l'IESE (el professor de la crisi NINJA), en una altre entrevista sí que ho semblava de preocupat.

Potser, tot plegat, només és una qüestió de punts de vista.

Em va fer l'efecte que el professor d'ESADE representava un punt de vista més porper al de la banca. L'home deia amb un somriure que aquí no és com als EUA, on qui no pot pagar un deute hipotecari, agafa les claus, les torna al banc i s'ha acabat el deute, i llavors és el banc el que s'ha de menjar la casa amb patates. Aquí no. Aquí si algú no pot pagar el deute, el banc executa la hipoteca, subhasta la propietat i si encara queden deutes, aleshores aquell senyor ha de continuar pagant, i si no paga ell, ho faran els seus fills i si no, els seus nets.

Ho deia somrient. Per vomitar.

Una altre perla del professor de l'ESADE: en aquest país la gent abans deixa de menjar que deixa de pagar la hipoteca.

Potser sí.

Se m'acut una alternativa: la gent deixa de menjar un dia, dos, una setmana... però llavors cauen en el compte que són milers, centenars de milers... i la cosa s'embolica. No només deixen de pagar la hipoteca sinó que, fixa't tu, saquegen els comerços i potser tallen alguns caps.

S'ha gastat el que es tenia i el que no es tenia. Segurament que molta gent ha estat enganyada i segurament també s'ha deixat enganyar. Tot plegat, cobdícia a menor i major escala.

El que passa és que al cobdiciós petit la lletra petita de la hipoteca l'encadena a ell i a la seva descendència a un esclavatge econòmic a mans del cobdiciós gran.

Al cobdiciós gran, en canvi, quan es declara en fallida li ve el Banc Central a rescatar-lo. No fos cas que el sistema econòmic petés. El Banc Central juga amb els calers de tots. El Banc Central rescata al cobdiciós gran amb els diners públics dels petits, siguin cobdiciosos o no.

Grans mentides s'estan desvetllant aquest dies.

Són només mentides? Noooo! És només pànic injustificat per la manca de confiança? Noooo! hi ha més gent a l'atur. Quants nous aturats coneixeu des del juny? Tenen motius els aturats per sentir-se confiats? Noooo! i els treballadors en actiu? Tampooooc!

Coincidència d'experts i d'institucions: La crisi pot durar molt. La crisi pot ser molt intensa. Encara no se sap fins on arribarà ni quina durada ni quina profunditat tindrà. Ens els darrers dies i setmanes sembla que està agafant velocitat. És dir, la percepció és que les coses empitjoren de pressa en comptes de millorar quan ja portem una mica més d'un any des que el món va sentir per primer cop el mot subprime.

Això se'n va a fer punyetes?

Bé, de moment, anem passant, però els que en saben diuen que el pitjor encara ha d'arribar.

En tot cas, avui s'ha distribuït una publicació gratuïta, crisi, que val la pena llegir. Demolidor, alliçonador, subversiu, alliberador (consulteu la web http://www.17-s.info).

Potser és el moment d'anar despertant consciències. Anar pensant en desempallegar-se de la tutela interessada de governs i bancs. Anar pensant de forma seriosa en formes autogestionades i solidàries per a fugir del control del sistema, o simplement per a abastir-se del necessari i de sobreviure: potser cooperatives de consum, potser sistemes d'intercanvi, potser voluntariats socials...

Potser està arribant el moment...

Suspens en començar el curs

Hi han més barracons que l'any passat. Aquest setembre, uns 20000 alumnes han iniciat el curs en un 940 barracons, 144 més que l'any passat.

És inacceptable.

Si no hi han calers, es treuen d'on sigui: es demanen crèdits o es deixa de fer una carretera, però les escoles han de funcionar com un rellotge. Aquestes xifres no són tolerables.

L'any passat, tot just cop encetat el govern d'Entesa, segon govern de les esquerres al Principat, i primer, diguem-ne, de regular, és a dir, amb l'objectiu únic de governar i fer-ho bé sense les estridències i les distorsions de la negociació de l'estatutet, es podia arribar a admetre -o no, que coi- amb un gran esforç el fort increment en el número de barracons que es va viure.

Pel camí fins avui és cert que s'han encetat les obres de moltes escoles noves i reformes i apliacions. Pel camí s'ha viscut l'emergència nacional de la manca d'aigua que al final la intervenció divina va acabar salvant. Pel camí també s'ha viscut la crisi financera i darrerament l'aturada de l'economia. Pel camí resulta que la població real de Catalunya està fregant, si no ultrapassa ja, els 8 milions d'habitants. El creixement poblacional que semblava que havia de moderar-se ha continuat al mateix ritme vertiginós, provocant l'obosolescència prematura de no pas pocs plans d'infraestructures. Tot això és cert i contrastable.

Però la realitat d'avui és que 20000 nens fan classe a 940 barracons.

Pel camí no s'ha arribat a resoldre aquest problema. Aquest és un problema tan estructural com puguin ser-ho les rodalies o l'aigua. Aquesta és una greu mancança de país. Com és que està passant això? És que no han estat capaços de preveure el creixement? Havent vist el ràpid creixement dels darrers anys, no han estat capaços de fer un seguiment estadístic i sociomètric més precís i continuat que els permetés saber en cada moment quines eren les necessitats reals actuals i la projecció de les futures? Tan ofegada està l'economia de la Generalitat que no es podia prendre el pols a les necessitats del país o és que, senzillament, ja no hi havia caixa per emprendre la construcció de les escoles que manquen?

No és només el problema dels barracons. Els mestres estan en peu de guerra. La USTEC amenaça amb vagues. El Pacte Nacional per l'Educació va alçar grans expectatives. La Llei de l'Educació a Catalunya, en canvi, està alçant molts i greus recels.

No hi han excuses.

El Govern del Principat comença el curs amb suspens en educació.

11 de setembre

L'11 de setembre.

Encara hi ha combat. En molts fronts. També és un dia de festa i d'ajuntar-se les famílies. Que tingueu una bona Diada, sigui quin sigui l'esperit que li doneu al dia.

Visca Catalunya Lliure!

100 anys d'estelada

Seguint la crida de la Mar Roca Sol, per commemorar el centenari de l'estelada, i com que demà és la Diada Nacional de Catalunya, penjo l'estelada roja al bloc.

100 anys d'estelada. Bandera de Combat.

Visca Catalunya Lliure!

dues notícies

Un recordatori: Avui és 9 de setembre i és commemora el 180 aniversari del naixement de Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910). Autor d'obres monumentals com Anna Karenina o Guerra i Pau.

En dates recents he gaudit el plaer de la lectura de Guerra i Pau i en l'actualitat estic amb la lectura d'Anna Karenina, que també està satisfent les expectatives.

Segueixo. Una parell de notícies frapants: un de cada quatre nens de l'estat viuen en condicions de pobresa; dues, la meitat de la població entre 25 i 64 anys de l'estat només té els estudis obligatoris.

M'agradaria conèixer les dades referides als Països Espoliats. Em temo que estaran per l'estil.

Molt més enllà que les infraestructures hi ha una aposta fonamental, estructural, estratègica per al futur d'un país: la infància. Molt més enllà del país que volem hi ha quelcom tan gran com la simple dignitat humana. És inacceptable que la infància estigui desprotegida. És inacceptable que la quarta part dels infants d'aquest país estiguin en condicions de pobresa.

Obrint el camp, resulta que això passa perquè una quarta part de les famílies amb fills viuen en condicions de pobresa. Com s'ha arribat a aquesta situació? Els anys de la "bonança" econòmica no han repercutit en una taxa d'atur baixa. De forma sorprenent ha calgut fer ma de l'immigració per a mantenir la "bonança" econòmica. A la llum d'aquest fet, les declaracions del ministre de treball resulten incomprensibles: Abans, la força de treball de l'atur propi no s'adequava a l'oferta de treball i calia l'arribada de la immigració; ara, l'oferta de treball minva, però fa l'efecte que el perfil de l'atur propi és essencialment el mateix que abans. El resultat es pot esperar: increment de l'atur, amb el de perfil propi més el de la immigració que perdrà la feina que va venir a ocupar.

Aquest perfil d'atur propi s'explica per la segona notícia. Tots aquests anys de "bonança", inclús els anys anteriors, podríem dir-ne la època de la generació dels nostres pares, van veure un país en reconstrucció o en construcció. Un país on no calien gaires estudis. Un país, a més, que va créixer sota el jou d'una dictadura feixista que llançava eslògans com "menos latín y más deporte" - eslògan que, per cert, avui encara té molta predicamenta- i que és tota una declaració d'intencions. Un estat poc propici, combinat amb una forma de pensar on predominava el "No perdré el temps estudiant perquè vull treballar i guanyar-me la vida. Tindré una casa, un cotxe, em casaré i tindré fills". Això llavors es podia fer. Però aquesta combinació ens duu a l'estat actual de baix nivell de preparació de la meitat de la població activa. Dues generacions perdudes.

Què es pot fer? protegir les famílies és una frase molt bonica. M'entusiasma això de les "polítiques actives de protecció". Tampoc entenc gaire bé què vol dir "actives" i em penso que només és una més de les moltes paraules i frases fetes del màrqueting polític. Paraules buides.

En tot cas, em penso que la millor protecció seria un atur baix, uns salaris dignes, escola i sanitats públiques gratuïtes i de qualitat i, en general, una seguretat social que funcionés.

I confiança, és clar, confiança en el propi país i en el propi futur.

Tot això no s'inventa ni es construeix d'un dia per l'altre. Tot això és un país fort convençut de les seves forces i disposat a usar-les.

No som un país fort o, si més no, tenim poca confiança en les nostres forces.

El dijous és l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.

Començant per la confiança, tant de bo que aquest dia marqui un positiu canvi de tendència.

Unitat catalana

El germà del Juan Guerra y el Chaves estan emprenyats amb la unitat catalana. Jo gairebé els diria que tinguin una mica de paciència que, en aquest país, totes aquestes coses són focs d'encenalls. Tanmateix, que estiguin nerviosos potser vol dir algunes coses.

Potser vol dir que la crisi està debilitant al govern de Madrid i que això des de Barcelona es veu com una oportunitat única d'obtenir un bon finançament, que sigui dit de pas, és imprescindible doncs la crisi també està debilitant al govern de la Generalitat.

Potser vol dir que la crisi és prou bèstia com per a que a Barcelona s'hagi entès que cal anar a per totes i cal estar disposats a morir matant.

Potser vol dir que a Madrid també ho han vist això i que la revolta per un finançament just que aixecaria un front Català-Valencià-Balear davant Madrid es veu com el pitjor dels escenaris.

Un canvi profund en el model de finançament de l'estat que deslliurés els Països Espoliats del seu dèficit fiscal suposaria un aprimament de l'estructura administrativa central que les xarxes clientelars sobretot del PSOE no podrien suportar.

El cas és que el Guerra diu que des de Catalunya es vol derrocar al govern d'Espanya.

Com si això fos possible. A l'inversa sí que ho és: ja sabem com en ZP es va carregar a Maragall, va timar a Mas, va enganyar a tots els catalans amb les mentides sobre l'Estatut.

Però des d'aquí no es pot tombar el govern d'allà. No es disposa de tanta potència de foc. Això sí: com va dir en Ridao, Si Catalunya cau en un pou econòmic i social, Espanya la seguirà. No és cap amenaça, és la simple constatació de que el sistema econòmic i social està interrelacionat i que no es pot deixar que s'ensorrin Catalunya, el País Valencià i les Balears sense que les conseqüències econòmiques siguin devastadores per a l'estat.

El millor del cas és que no s'està demanant ajuda. El que s'està demanant és pagar el mateix que la resta pels mateixos serveis. El que s'està demanant és que s'aturi l'espoli. El que s'està demanant és un model de finançament que aturi l'espoli fiscal.

I llavors al Guerra li surt la vena "socialista". "O s'és socialista, o no se n'és". Com si ell fos massa socialista. Com si algú d'aquest govern que aplica mesures tan ultraliberals com els 400€, o els xecs nadó, o els xecs lloguer (on a més, ha mentit perquè no els dóna) fos socialista. Quin socialisme és aquest que vol mantenir un sistema de finançament que espolia Catalunya, on hi viuen més d'un milió de pobres, més pobres que ciutadans té Extremadura, comunitat autònoma on el 25% de la població activa són funcionaris del PSOE. Tots ben pagats i fidels votants. I això és el que vol mantenir el Guerra: els vots comprats amb els diners robats.

Aquest govern del PSOE és dreta econòmica com el PP. La diferència entre PSOE i PP és que el PSOE no és la ultradreta social carca del PP. Què vol dir això? Si el Rajoy aconsegueix treure's de sobre el fantasma dels Aznar, Zaplana i Acebes i s'envolta dels col·laboradors correctes, ja no servirà de res el gran recurs electoral del PSOE: "que ve el PP!".

Els del PSOE que ja han vist les orelles del llop i ara es despengen amb una llei sobre el suïcidi assistit, per excitar l'ala més carca del PP, a veure si així es distreu l'atenció sobre la crisi.

Ves a saber. Igual preveuen que la crisi serà tan bèstia que caldrà regular que la gent és llenci des dels gratacels.

Al PSOE li aniria la mar de bé un gran debat sobre el dret a morir i tota la pesca. Però no se'n sortiran. El problema és que el gran debat el tenim ja sobre el dret a viure. El dret a a viure quan no tens feina, quan la cistella de la compra puja, quan la hipoteca també, quan l'atur puja... Els grans debats filosòfics van bé quan és època de vaques grasses. Com la cultura, que és filla de l'oci. Quan les vaques són famolenques la gent es preocupa de menjar cada dia i amb això ja en té prou i no s'està per animalades.

Més o menys com sembla que està passant amb la unitat catalana. No és que siguin amics de cop. No. Entre ells es matarien. Inclús els tres partits del govern català. Però hi ha un fet: una crisi al carrer, diuen que una crisi com la del 29 o pitjor. No sabem quant durarà ni quina profunditat tindrà.

Potser, per una vegada, han entès que cal anar junts perquè la percepció és que o ens en sortim amb un finançament adequat o les conseqüències seran molt greus. Greus per a les nostres butxaques. Greus per a la qualitat de vida que sembla, amb tot, destinada a empitjorar o a canviar o a decréixer.

O potser no. Potser tot és escenificació i estan esperant el millor moment per deixar-se timar i tmar-nos a tots.

En tot cas, des de Madrid s'han reservat la carta del constitucional. Al final, passi el que passi, sempre podran carregar-se l'estatutet.

Tot plegat, cap sortida. O, si més no, cap sortida dins el seu esquema constitucional espanyol. El que ens cal de debò és la nostra constitució de la República Catalana.

Veurem com acaba el culebrot però no tinguem moltes esperances. Ni tan sols en l'hipotètic i inversemblant cas que s'aconsegueixi un bon finançament ens escaparem de la crisi. Ja hi som. ja hem fet tard per a posar-hi mesures. Caldrà capejar el temporal sols. La crisi ens l'haurem de menjar. Molta sort.

Amadeu Casellas abandona la vaga de fam

Acabo de visitar la plana del Vilaweb i em trobo amb la següent notícia: "El pres Amadeu Casellas abandona la vaga de fam".

El que interessa: "Amadeu Casellas va abandonar ahir la vaga de fam que protagonitzava des de feia setanta-sis dies. L'advocada del reclús anarquista, Diana Reich, explicà a VilaWeb que el Síndic de Greuges va traslladar a Casellas el compromís del departament de Justícia d'atorgar-li dos permisos de 48 hores quan es recuperi de la vaga de fam i després, obtindrà un tercer grau penitenciari restringit que el permetrà treballar fora de la presó i anar-hi a dormir"

Espero que Amadeu Casellas es recuperi aviat i que pugui gaudir un altre cop de la llibertat, si més no del tercer grau.

La història d'Amadeu Casellas continuarà. Està per veure per quins camins. Està per veure si es farà honor de les promeses fetes.

Tant de bo que el cas d'Amadeu Casellas serveixi per alguna cosa. Però avui, si més no, me n'alegro que hagi abandonat la vaga de fam.

Més enllà de grans paraules i d'èpiques de lluites i combats. Avui, potser, ha salvat la seva vida.

Llibertat per Amadeu Casellas (i 2)

Al darrer apunt em feia ressò de la campanya en solidaritat amb Amadeu Casellas. Vaig afegir al text aquest article de Vilaweb del dia 22/08/2008.

Avui he trobat aquest article posterior publicat també a Vilaweb que amplia una mica el primer. Hi diu el següent:

"Abans de la condemna del 1986 per atracament a mà armada, Amadeu Casellas ja havia estat a la presó. El 1973 va entrar en un grup anarquista que va començar a atracar bancs el 1976 per aconseguir diners per a les famílies treballadores que feien vaga i recursos per al grup. El 1979 el van agafar i empresonar; quan va sortir, el 1981, continuava pensant igual i va tornar a la lluita armada; un any més tard el van tornar a agafar i empresonar. El 1985 reincidí i un any més tard fou empresonat de bell nou. Des de llavors és a la presó, tot i que ha tingut uns quants permisos en tot aquest temps. L'any 2000, a més, va fer anticossos de sida quan era a la presó i va aprofitar una revisió mèdica per escapar-se. Va trucar a Institucions Penitenciàries per dir que no volia tornar a la presó on s'havia contagiat, però aviat el van tornar a detenir. Més ençà, encara va cometre més delictes, trencaments de condemna, però el 2006 va reincidir i va atracar una entitat bancària de Vic, fet que li va costar quatre anys i mig de presó més."

No puc negar que quan ho he llegit m'ha decebut. He rumiat una estona sobre això. Què volia dir amb el meu post anterior? que l'estat mantenia empresonat un anarquista només pel fet de ser anarquista? que l'estat el mantenia tancat saltant-se fins-hi tot les mateixes lleis de l'estat?

Però, el cas és que les lleis de l'estat sí que s'estan aplicant en aquest cas. De fet, l'estat pot al·legar que el pres no està penedit ni rehabilitat segons les seves mateixes paraules i que si està en presó és per un delicte que va cometre el 2006.

Vist així ja no és tan clar, no?

Però, d'altra banda què vol dir penedir-se o rehabilitar-se? estem parlant d'un anarquista que considera que atracar un banc és una forma de lluita contra el capital. És el seu enfoc. En aquest cas, què vol dir penedir-se ? vol dir abandonar els propis ideals? Penedir-se vol dir que renuncia explícitament a la lluita armada? En aquest cas, penedir-se seria trair-se. Donar la raó i acceptar el càstig del sistema opressor.

És dir: cal acceptar que si Amadeu Casellas surt amb vida d'aquesta vaga de fam i és alliberat, existix la possibilitat real que torni a atracar un banc.

Tornem a les lleis. Pel que sembla concloure's de les informacions aparegudes, existeix la possibilitat legal d'agrupar les condemnes de forma que es podria arribar a obtenir el tercer grau penitenciari.

Sí, en aquest cas, però, cal que un jutge estigui de prou humor per fer-ho, tot i que em fa l'efecte que hi ha la recomanació de ser "benèvols".

Jo m'he decebut abans perquè la història ja no era tan senzilla? ja no estic parlant d'un heroi innocent i idealista tancat a presó per uns errors de joventut? No és el cas.

No. Potser ni tan sols parlo d'algú que té unes conviccions i que ha actuat seguint aquestes conviccions. Potser, inclús, només parlo d'algú que viu a la marginalitat.

El cas, però, és que no se exactament de qui parlo. Només he sentit que hi ha alguna possibilitat que aquesta persona sigui lliure si les lleis s'apliquen d'una determinada manera.

I llavors la cosa es redueix al següent: Aquest home està en vaga de fam a la presó per demanar que se li apliquin les lleis de forma favorable per a que pugui ser lliure. Està disposat a deixar-se morir en aquesta lluita per ser lliure.

M'és igual si el primer que farà si surt és atracar un banc.

És un home que està lluitant per la seva llibertat i està disposat a morir per ser lliure.

Per mi, amb això n'hi ha prou.

Amadeu Casellas, Llibertat!

Llibertat per Amadeu Casellas

Amadeu Casellas porta més de 70 dies de vaga de fam. La seva salut és precària. Dit clar i català: s'està morint.

Qui és Amadeu Casellas? Per què fa això? Aquest resum de l'Enric Borràs Abelló al Vilaweb ens posa en antecedents:

"Amadeu Casellas compleix condemna des del 1986 per atracament a mà armada, entre més delictes,però mai no ha estat condemnat per haver fet mal a ningú. Però ja havia estat a la presó abans. El 1973 va entrar en un grup anarquista que, per aconseguir diners per a les famílies treballadores que feien vaga i per sufragar-se va començar a atracar bancs el 1976. El 1979 el van agafar i empresonar però, quan va sortir, el 1981, continuava pensant igual i va tornar a la lluita armada. Va tornar a sortir el 1985 i un any més tard el van tornar a empresonar. Així, doncs, des del 1979 tan sols ha passat dos anys fora de la presó.

Durant tot aquest temps Amadeu Casellas ha passat per moltes presons i ha viscut el traspàs del sistema penitenciari del govern espanyol al de Catalunya. Diu que les condicions higièniques i el menjar han millorat, però que tota la resta continua igual, que hi ha maltractaments de moltes menes i que la presó no serveix precisament per reintegrar els presos. Sempre ha lluitat per millorar les condicions de vida dels presos, ha participat en força protestes i vagues de fam i Francesc Arnau considera que això l'ha perjudicat i ha fet més difícil que li fessin informes favorables perquè sortís de la presó. L'advocat Francesc Arnau considera que la situació de Casellas és com la de molts altres presos que no tenen ningú a fora que vetlli pels seus drets."

El mateix Amadeu Casellas ha escrit aquest comunicat en el que es presenta i ens explica la seva situació:

Comunicat d’Amadeu Casellas: "Vull agrair públicament el suport que estic rebent"

D’entrada em presentaré, per als qui no em coneguin. Em dic Amadeu Casellas Ramon, i fa més de dues dècades que sóc la presó. Estic en vaga de fam des del dia 22 de juny de 2008. Hi haurà gent que estarà d’acord amb mi, i altra que no; tots mereixen el meu respecte, perquè en això es basen les llibertats individuals.

Els motius que m’han portat a aquesta vaga (fins a les últimes conseqüències) són: denunciar i protestar per la situació en què es troben, a les presons catalanes i de tot l’estat, companys meus, i jo mateix. Perquè darrera aquests murs es cometen tota mena d’abusos i tortures per part de les institucions penitenciàries, amb la permissivitat i complicitat dels jutjats de vigilància, i amb la ceguesa, cinisme i hipocresia a què ens tenen acostumats els polítics i la justícia.

La majoria dels qui estem dintre aquestes parets no demanem un tracte de favor ni de privilegi per part de les institucions penitenciàres, ni dels jutges, ni dels polítics; ben contràriament als Julián Muñoz, Javier de la Rosa, els Alberto, Mariano Rubio, els del cas Filesa, Mariano Conde, Barrionuevo, Conde, Rafael Vera, Puigneró…i un llarg etcètera. Perquè tots sabem que ells poden comprar la seva llibertat, amb diners i influències.

La meva denúncia i protesta és per als qui, com jo, són pobres, obrers, o gent que, simplement, venim de llocs marginats. Ni nosaltres, ni les nostres famílies, no podem comprar la llibertat, i hem de lluitar amb els pocs mitjans de què disposem. En el meu cas, com en el de tants altres companys, he acomplert el màxim de presó establert pel codi penal vigent: 20 anys, o 30 amb el codi antic.

Però se’m nega la llibertat perquè jo no sóc submís amb un sistema penal i penitenciari podrit i corrupte, tal com es demostra en el dia a dia, en què aquesta constitució i aquestes lleis catalanes i espanyoles de què tant parlen els polítics i els jutges no s’apliquen. Per què no em concedeixen la limitació de condemna? La resposta és molt senzilla: perquè vaig néixer pobre, com tants altres companys. I no hem d’oblidar que, en democràcia, es gaudeix de llibertat sempre i quan no s’utilitzi.

No sé com acabarà aquesta vaga. Tinc l’esperança que se’m doni el que, per dret i per llei, em correspon, i que sigui lliure, a la fi. També espero que aquesta vaga serveixi perquè els meus companys tinguin una mica més de llum i d’esperança; perquè molts d’ells no tenen la mateixa fortalesa i es queden en el camí i en l’oblit.

També vull aprofitar aquest comunicat per agrair públicament el recolzament que estic rebent per part de la meva mare, a qui estimo moltíssim; agrair-lo també a la CNT de Manresa i d’altres llocs; als meus grans amics (…) i a tants d’altres que no dic, perquè la llista seria inacabable. A tots , gràcies pel vostre recolzament. També vull donar les gràcies a tots els qui m’estan escrivint i animant: perquè, sense el vostre suport, el més segur és que em faltaria la força. Gràcies a tots.

També vull agrair d’una manera molt especial la tasca de la meva advocada i del seu company. Perquè, malgrat les dificultats que tenen, no m’hn deixat ni un minut.

Gràcies a tots! La vaga de fam continua, i la lluita serà llarga. Però, entre tots plegats, amb el vostre suport, guanyarem i seré lliure.

Una abraçada fraternal i llibertària.

Llibertat o mort!

Salut i anarquia!

Post Data: Avui som nosaltres, els qui estem dins de la presó, però…i demà? Podeu ser vosaltres?

Amadeu Casellas Ramon.

Hospital Penitenciari de Terrassa.

27 d’agost de 2008."

Per demanar la llibertat d'Amadeu Casellas, es pot escriure...

...Al responsable de la reducció de la condemna que és:

Jutgessa Erika López Gracia

Jutjat Penal núm. 2 de Manresa

C/ Alfons XII, 7. Manresa

Descarregar escrit model [PDF]

...Als responsables de donar-li el tercer grau que són:

Secretari Albert Batlle i Bastardas

Direcció general de Serveis Penitenciaris.

C/ Aragó, 332. Barcelona.

Descarregar escrit model [PDF]

També se li pot demanar al

Excel·lentíssim Senyor Rafael Ribó i Massó

Síndic de Greuges de Catalunya

C/ Josep Anselm Clavé, 31. 08002 – Barcelona

Descarregar escrit model [PDF]

Finalment, també pots escriure-li a ell mateix i mostrar-li el teu suport:

Amadeu Casellas Ramón

Hospital de Terrassa-Pabelló Penitenciari

Carretera de Torreblanca S/N

08227 Terrassa

Amadeu Casellas, llibertat!