He col·laborat en un parell d'ocasions amb el bloc de "La Xarxa Republicana" de la que és l'ànima mater en Moisès Rial Medina. En Moisès també és un dels impulsors del manifest "Sindicalistes per la sobirania" (bloc) i és delegat de CGT a la Pirelli de Manresa.
Doncs bé, en Moisès ha publicat el següent post a la "Xarxa Republicana" que reprodueixo tot seguit aquí.
Abans de seguir he de dir que les dades que apunta el Moisès esglaien. No me les podia creure. Com no les podia acceptar he anat a la web del departament de treball de la Generalitat, a l'apartat corresponent a a sinistralitat laboral. Allà he descobert que la web de la Generalitat disposa d'una consulta interactiva de sinistralitat laboral accessible a tothom. He verificat algunes de les dades i m'he quedat blanc.
Parlem de més de 1000 morts a la feina en els darrers vuit anys. Quants d'aquests accidents han estat una desgràcia fortuïta? i quants altres el resultat de la gasiveria? de la cobdícia? de voler estalviar en seguretat per obtenir més benefici? quants d'aquests treballadors van anar a la mort sota l'amenaça de l'acomiadament? No és això terrorisme?
"Després de 1142 morts i 1.360.514 accidents els 8 darrers anys, ara hi haurà traspàs d´inspecció de Treball
Tenim ja confirmada després de la comissió bilateral Estat-Generalitat aprovés el traspàs de l´Inspecció de Treball i dels permisos inicials de treball d´estrangers. El traspàs es farà pel juny del 2009, quan era un tema discutit ja el gener del 2008, que va posar pals a les rodes cúpules de CCOO i UGT estatals, i com passa en tots els àmbits socioeconòmics, l´estat es resisteix a retornar marc competencial, i perpetua l´espoli fiscal, salarial i de sinistralitat, ni que sigui que s´empitjori la situació actual, ja que amb dades del propi Departament de Treball, a Catalunya a la feina hi ha hagut 1142 morts en horari laboral més 1.360.514 d´accidents lleus i greus.
Les dades parlen per si mateixes:
CATALUNYA. 2000 - 2007
2000 - 151
2001 - 155
2002 - 186
2003 - 151
2004 - 149
2005 - 102
2006 - 143
2007 - 105
En quan a accidents Lleus:
2000 - 181.755
2001 - 187.045
2002 - 181.958
2003 - 168.293
2004 - 155.852
2005 - 151.149
2006 - 161.586
2007 - 159.676
que fan un total de1.347.314 accidents Lleus en 8 anys, una epidèmia silenciada.
I si parlem d´accidents Greus:
2000 - 1.487
2001 - 1.700
2002 - 1.685
2003 - 1.601
2004 - 1.620
2005 - 1.423
2006 - 1.250
1007 - 1.292
que donen un total de 12.058 accidents greus en 8 anys, que per sort no van ésser mortals molts d´ells.
I el resultat més nefast són els mortals:
2000 - 151
2001 - 155
2002 - 186
2003 - 151
2004 - 149
2005 - 102
2006 - 143
2007 - 105
que fan 1142 persones mortes en horari laboral a Catalunya els 8 darrers anys.
En xifres globals els darrers 8 anys n´hi ha:
any
2000 - 183.393
2001 - 188.900
2002 - 183.829
2003 - 170.045
2004 - 157.621
2005 - 152.674
2006 - 162.979
2007 - 161.073
que donen un resultat escandalós de 1.360.514 accidents diversos a Catalunya en 8 anys!
Aquesta epidèmia social, si tenim en compte que a Catalunya a 1 de gener del 2008 érem 7.354.441 habitants, en el supòsit que els accidents fossin únics(que malauradament no és el cas), corregit per l´evolució a l´alça de la població, donaria que un 18,49% de la població catalana hauria patit algun tipus d´accident laboral.
Ara cal esperar la creació de l´Agència d´Inspecció de Treball d´immediat i el ple desplegament que eixampli i garanteixi unes relacions laborals amb condicions dignes, que passa per assumir el 100% dels 240 inspectors i subsinspectors de Catalunya i els 150 agents de suport que hi ha, i sobretot la reunió que l´administració catalana i l´espanyola s´han fixat per l´octubre vinent que detalli el règim econòmic, de funcionaris(170.2) i respecti el que marca l´estatut retallat a l´article 170: que ens doti de l´execució de les qualificacions professionals, la negociació col.lectiva i el registre dels convenis col.lectius de treball, i les relacions laborals per fixar convenis marc a Catalunya , davant inacció en aquest sentit pel Consell de Relacions Laborals de Catalunya, que perpetua a pitjors condicions laborals a la majoria social sotmesa a convenis estatals, al no formalitzar-se d´àmbit català. Cal que el traspàs nou reforci el marc català de relacions laborals, i no ens converteixi en una simple gestora de l´administració de l´estat, i avancem més enllà de l´esquifit marc legal espanyol ens limita a gestionar sota la seva tutela . No podem oblidar que l´estatut que tenia un suport majoritari al Parlament, el del 30 de setembre ens donava la possilibitat d´un marc català de relacions laborals , que juntament amb una Seguretat social catalana, amb els més de 3,5 milions de cotitzants/es que tenim al país ens dotaria un catàleg de prestacions que superés la recentment aprovada cartera de serveis socials de copagament, i ens acostaria a un model real d´estat del Benestar, que ens acostés als països nòrdics, davant la febre inversió pública en prestacions socials.
Moisès Rial Medina
dijous, 31 de juliol del 2008
dimecres, 30 de juliol del 2008
astrologia
No crec en l'astrologia. No llegeixo l'horòscop. L'argument és simple: la influència dels astres llunyans (més enllà de Sol i Lluna) és nul·la. Una muntanya propera té molta més influència gravitatòria que qualsevol dels planetes del sistema solar. Pel que fa a la influència del camp electromagnètic passa el mateix: el telèfon mòbil genera camps electromagnètics molt més intensos, en un munt d'ordres de magnitud, que el camp d'un planeta proper.
Aquí s'acaba la influència dels astres més llunyans. NO influeixen.
I perquè parlo d'això?
Doncs resulta que ahir vaig escriure un post parlant del catedràtic Santiago Niño Becerra i justament avui, es publica en burbuja.info que va participar en en congrés d'astrologia del 2005 a Barcelona, presentant una ponència: "LAS GRANDES CRISIS SOCIOECONÓMICAS EN LA ERA DE PISCIS", juntament amb l'astròloga Inma Fernández, del Círculo Atenea.
En aquest blog es pot trobar el text de la dita ponència. S'hi poden trobar els següents articles fets en col·laboració entre Santiago Niño y Inma Fernández:
Les prediccions de Santiago Niño són a molt llarg plaç. Diu que serà cap al 2018 quan es podrà donar per acabat el periode de crisi. Com calcula aquestes dates? Fa servir models econòmics "corregits" amb una valoració astrològica? Bé, realment crec que no. Si més no, és curiós el maridatge d'economia amb astrologia d'aquesta ponència i, certament, pot provocar que més d'un s'hi agafi per a criticar les anàlisi de Santiago Niño sense escoltar el que diu.
Sigui dit de pas, jo mateix he pensat que vist com es treballa en el món de la consultoria, com de bèsties arriben a ser algunes planificacions, com es menteix en les estimacions per a fer que les ofertes siguin comercialment òptimes, com, en definitiva, es menteix i s'enganya, tampoc estaria tant malament fer les estimacions o planificacions basant-se en la carta astral dels projectes. Per al cas de la consultoria informàtica plantejo la creació del perfil professional de l'AP. No, no vull dir el clàssic AP, Analista-Programador, em refereixo a l'AP, l'Astròleg-Programador.
Sense conyes, hi han fets objectius: el petroli barat s'acaba. N'hi han que diuen que el peak-oil ja s'ha produit, i d'altres que es produirà en un plaç màxim d'un parell d'anys; L'aturada del sector del totxo està aturant, de pas, l'economia; La crisi financera, per la seva banda també és real. Les subprime als EUA o Espanya estan posant en escac i mat el sistema financer. Pot caure un banc? quines conseqüències tindrà això? Més fets: canvi climàtic, desertització i moviments migratoris de refugiats climàtics, el pol nord és navegable, desglaç accelerat de glaceres... conseqüències? el IPCC, organisme de la ONU, porta avisant de la necessitat de poar en l'agenda els reptes climàtics. I podríem seguir. L'esgotament de recursos naturals i la crisi econòmica sembla que, efectivament refermen la idea de que aquesta és una crisi sistèmica, no cojuntural.
Com quedarà el món després d'aquesta crisi? quina durada tindrà? com ens afectarà?
Ahir vaig acabar amb uns eslògans que segueixen sent vàlids avui, diguin el que diguin els estels:
Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.
És un bon moment per a la revolució.
Un altre món és possible.
Aquí s'acaba la influència dels astres més llunyans. NO influeixen.
I perquè parlo d'això?
Doncs resulta que ahir vaig escriure un post parlant del catedràtic Santiago Niño Becerra i justament avui, es publica en burbuja.info que va participar en en congrés d'astrologia del 2005 a Barcelona, presentant una ponència: "LAS GRANDES CRISIS SOCIOECONÓMICAS EN LA ERA DE PISCIS", juntament amb l'astròloga Inma Fernández, del Círculo Atenea.
En aquest blog es pot trobar el text de la dita ponència. S'hi poden trobar els següents articles fets en col·laboració entre Santiago Niño y Inma Fernández:
- ο (Artículo - May '05) Parte I Las Grandes Crisis ...
- ο (Artículo - May '05) Parte II Las Grandes Crisis...
- ο (Artículo - May '05) Parte III Las Grandes Crisi...
- ο (Artículo - May '05) Parte IV Las Grandes Crisis...
- ● (Ponencia - Mar '05) Las Grandes Crisis Socioeco...
- ο (Artículo Premiado - Abr '04) El Gran Crash, 201...
- ● (Ponencia - Dic '03) Auge y caída del Estado de ...
- ο (Artículo - Feb '03) El Promedio Industrial Dow ...
- ● (Ponencia - Dic '02) La evolución del promedio i...
- ο (Artículo - Mar '02) La Realidad Astrológica del..
Les prediccions de Santiago Niño són a molt llarg plaç. Diu que serà cap al 2018 quan es podrà donar per acabat el periode de crisi. Com calcula aquestes dates? Fa servir models econòmics "corregits" amb una valoració astrològica? Bé, realment crec que no. Si més no, és curiós el maridatge d'economia amb astrologia d'aquesta ponència i, certament, pot provocar que més d'un s'hi agafi per a criticar les anàlisi de Santiago Niño sense escoltar el que diu.
Sigui dit de pas, jo mateix he pensat que vist com es treballa en el món de la consultoria, com de bèsties arriben a ser algunes planificacions, com es menteix en les estimacions per a fer que les ofertes siguin comercialment òptimes, com, en definitiva, es menteix i s'enganya, tampoc estaria tant malament fer les estimacions o planificacions basant-se en la carta astral dels projectes. Per al cas de la consultoria informàtica plantejo la creació del perfil professional de l'AP. No, no vull dir el clàssic AP, Analista-Programador, em refereixo a l'AP, l'Astròleg-Programador.
Sense conyes, hi han fets objectius: el petroli barat s'acaba. N'hi han que diuen que el peak-oil ja s'ha produit, i d'altres que es produirà en un plaç màxim d'un parell d'anys; L'aturada del sector del totxo està aturant, de pas, l'economia; La crisi financera, per la seva banda també és real. Les subprime als EUA o Espanya estan posant en escac i mat el sistema financer. Pot caure un banc? quines conseqüències tindrà això? Més fets: canvi climàtic, desertització i moviments migratoris de refugiats climàtics, el pol nord és navegable, desglaç accelerat de glaceres... conseqüències? el IPCC, organisme de la ONU, porta avisant de la necessitat de poar en l'agenda els reptes climàtics. I podríem seguir. L'esgotament de recursos naturals i la crisi econòmica sembla que, efectivament refermen la idea de que aquesta és una crisi sistèmica, no cojuntural.
Com quedarà el món després d'aquesta crisi? quina durada tindrà? com ens afectarà?
Ahir vaig acabar amb uns eslògans que segueixen sent vàlids avui, diguin el que diguin els estels:
Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.
És un bon moment per a la revolució.
Un altre món és possible.
dimarts, 29 de juliol del 2008
Santiago Niño Becerra
Aquests dies he descobert al catedràtic d'estructura econòmica de l'IQS: en Santiago Niño Becerra. El seu nom me l'he anat trobant com a referència en diversos fòrums d'Internet i finalment, he trobat el recull dels articles d'opinió d'aquest senyor en La Carta de la Bolsa des del juliol passat, és dir, un any d'articles.
És una veu més que avisa d'un empitjorament imminent i dramàtic de la crisi que ja estem vivint. El temps -poc temps- dirà si té o no te raó en la magnitud de la crisi que pronostica. Per mi, però, el més interessant que diu és que insisteix i reitera que la crisi és sistèmica, és dir: ens acostem al final del sistema tal com l'hem conegut per canviar a un sistema diferent.
Res a veure, doncs, amb les crisis d'ajust que cada pocs anys han colpejat l'economia.
L'altre matís en el que insisteix: la crisi és de recursos. La crisi financera no és més que la conseqüència i constatació de l'esgotament de recursos de tota mena. Una frase: la crisi esdevé perquè el sistema ha arribat als seus límits.
Déu n'hi do.
Per la seva banda, el senyor Solbes ja parla obertament de crisi. Ara diu que la crisi s'allargarà durant, almenys, dos anys. No fa tant parlava de que a finals de l'any que ve es sortiria de la crisi, o sigui que n'ha doblat la durada prevista.
Tanmateix, al seu discurs hi ha alguna cosa que no m'agrada: tot plegat ho planteja com una qüestió tècnica. La política i la ideologia no entren per enlloc. Ell mateix ho diu als seus articles. L'ètica s'esmenta només de passada.
Això em provoca una certa malfiança. Quan les valoracions es fan sobre determinats indicadors o s'actua sobre el sistema per a modificar-ne els valors es fa, sens dubte, partint d'uns models teòrics que s'han contrastat empíricament seguint un mètode científic, però la tria d'uns determinats indicadors és una tria política.
En aquest sentit, em sento més d'acord amb l'opinió que l'economia clàssica és una restricció de l'ecologia a les condicions de contorn molt ben delimitades i extraordinàriament simplificades dels hàbitats humans, i que els models de l'economia del futur hauran de tenir en compte molts més factors i interaccions
Fent un símil: en el futur l'economia clàssica serà a l'ecologia com la mecànica newtoniana a la mecànica quàntica.
Però avui una cosa és l'economia i una altre el sistema. El sistema és més que economia, el sistema és una gegantina estructura de poder i de control, el sistema és la implementació de diferents models econòmics i productius i la integració global d'aquests diferents models. El sistema inclou diferents tipus de relacions polítiques, socials, religioses, culturals...
I enmig de tot està l'home.
On és l'home? On l'humanisme? Certament que d'on no hi ha, no en raja i això és economia o, senzillament, matemàtica. Però què farà l'home? I això ja no és sociologia. Potser serà política. En tot cas, però, espero que sigui humanitat.
Hi han veus que pronostiquen temps difícils i aporten moltes raons per a fer aquest pronòstic. Patiment és patiment, que ningú no s'enganyi. Sigui el que sigui, però, el futur dependrà de l'home, de l'ésser humà, del coratge, de la caritat, de la bondat dels individus, de que siguem capaços de posar aquesta empremta en el nou món.
Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.
És un bon moment per a la revolució.
Un altre món és possible.
És una veu més que avisa d'un empitjorament imminent i dramàtic de la crisi que ja estem vivint. El temps -poc temps- dirà si té o no te raó en la magnitud de la crisi que pronostica. Per mi, però, el més interessant que diu és que insisteix i reitera que la crisi és sistèmica, és dir: ens acostem al final del sistema tal com l'hem conegut per canviar a un sistema diferent.
Res a veure, doncs, amb les crisis d'ajust que cada pocs anys han colpejat l'economia.
L'altre matís en el que insisteix: la crisi és de recursos. La crisi financera no és més que la conseqüència i constatació de l'esgotament de recursos de tota mena. Una frase: la crisi esdevé perquè el sistema ha arribat als seus límits.
Déu n'hi do.
Per la seva banda, el senyor Solbes ja parla obertament de crisi. Ara diu que la crisi s'allargarà durant, almenys, dos anys. No fa tant parlava de que a finals de l'any que ve es sortiria de la crisi, o sigui que n'ha doblat la durada prevista.
Tanmateix, al seu discurs hi ha alguna cosa que no m'agrada: tot plegat ho planteja com una qüestió tècnica. La política i la ideologia no entren per enlloc. Ell mateix ho diu als seus articles. L'ètica s'esmenta només de passada.
Això em provoca una certa malfiança. Quan les valoracions es fan sobre determinats indicadors o s'actua sobre el sistema per a modificar-ne els valors es fa, sens dubte, partint d'uns models teòrics que s'han contrastat empíricament seguint un mètode científic, però la tria d'uns determinats indicadors és una tria política.
En aquest sentit, em sento més d'acord amb l'opinió que l'economia clàssica és una restricció de l'ecologia a les condicions de contorn molt ben delimitades i extraordinàriament simplificades dels hàbitats humans, i que els models de l'economia del futur hauran de tenir en compte molts més factors i interaccions
Fent un símil: en el futur l'economia clàssica serà a l'ecologia com la mecànica newtoniana a la mecànica quàntica.
Però avui una cosa és l'economia i una altre el sistema. El sistema és més que economia, el sistema és una gegantina estructura de poder i de control, el sistema és la implementació de diferents models econòmics i productius i la integració global d'aquests diferents models. El sistema inclou diferents tipus de relacions polítiques, socials, religioses, culturals...
I enmig de tot està l'home.
On és l'home? On l'humanisme? Certament que d'on no hi ha, no en raja i això és economia o, senzillament, matemàtica. Però què farà l'home? I això ja no és sociologia. Potser serà política. En tot cas, però, espero que sigui humanitat.
Hi han veus que pronostiquen temps difícils i aporten moltes raons per a fer aquest pronòstic. Patiment és patiment, que ningú no s'enganyi. Sigui el que sigui, però, el futur dependrà de l'home, de l'ésser humà, del coratge, de la caritat, de la bondat dels individus, de que siguem capaços de posar aquesta empremta en el nou món.
Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.
És un bon moment per a la revolució.
Un altre món és possible.
dijous, 24 de juliol del 2008
la batalla del finançament?
La propera batalla que s'acosta és la del finançament. Aparentment el quatripartit està unit i farà front comú a Madrid. Fins i tot al Periódico diuen que el PSC es planteja no donar suport als pressupostos de l'estat si no s'obté un finançament satisfactori. Impressionant.
Caldrà esperar aconteixements. Encara estic molt escaldat de la negociació de l'estatutet. Per algun lloc he llegit que es fan apostes per saber qui es despenjarà primer, si PSC o CiU. Per la seva banda Esquerra diu que no donarà suport a cap acord que no tingui el vist-i-plau de CiU.
Fa l'efecte que el joc és el següent: el PSC vol ocupar l'espai de CiU i per això la duresa del seu missatge cap el PSOE. Tothom sap que un cert grau d'enfrontament amb Madrid funciona molt bé per obtenir rèdits electorals. CiU no pot deixar-se sobrepassar pel PSC en la defensa dels interessos de Catalunya, per tant, cal pensar que tibarà la corda (a menys, és clar, que es deixin enganyar de nou, com amb l'estatutet o els ofereixen algun caramel). Esquerra, per la seva banda en té prou amb demanar el mateix que CiU i, quan arribin les rebaixes, mantenir-se ferma. Si tots plegats han après alguna cosa de la negociació de l'estatutet, aquest cop no patirem tacticismes vergonyosos i tots hauran entès que, independentment qui estigui manant a Palau, hi han interessos nacionals que demanen la unió de tots i que la consecució d'aquests objectius, a la llarga, ens ha de beneficiar a tots els catalans en general i als partits en particular.
Cal anar junts i a totes. Si més no per aconseguir un bon Si ho aconsegueixen, l'endemà que arribin a Barcelona amb el finançament ja podran esbudellar-se entre ells si volen, però ara no.
Veurem si ho han après.
Tanmateix, no serà fàcil. Que hi ha crisi es una cosa que ja ho sap tothom. El gobierno ha rebaixat la previsió de creixement de l'economia per al 2009 a un 1% pelat. Quan en començar l'any la previsió era de més del 3%.
Vists els números, no crec que deixin anar els calers tan fàcilment. Un motiu més per plantar-se a Madrid units i disposats a barallar-se amb els lleons del congrés si cal.
Recordem-ho: negociar vol dir que els uns als altres es poden esclafar les pilotes, però proven d'arribar a un acord per no fer-ho o, si de cas, no esclafar-se-les totes. Doncs au, a negociar.
I una nota al marge: amb una previsió de creixement (de créixer, fer-se més gran), tot i que petita, resulta que la gent veu com li costa més arribar a fi de mes, augmenten els impagats i la morositat i, en general, la sensació és de veure-ho tot negre.
És dir: amb un creixement menor, la majoria recula en qualitat de vida. Però el cert és que hi ha creixement, no? a on va aquest creixement? doncs fàcil, a les butxaques dels que mai perden.
És un dels principis mal explicats del model neoliberal que ens volen fer empassar: ells diuen "si l'economia puja i les empreses obtenen beneficis, tothom gaudirà d'una part del pastís". El fet és que per a que això sigui "veritat" cal que les empreses obtinguin molts, però molts beneficis, o sigui, que l'economia creixi molt. Sense entrar en el fet que el creixement econòmic contamina, depreda el medi ambient, esgota recursos i exporta pobresa, el que és evidentment, perquè ho estem veient ara, és que en el model actual, amb creixements petits la majoria s'empobreix.
Si el que ens ve a sobre és una decreixement de l'economia (o fent servir l'eufemística expressió: creixement negatiu) llavors voldrà dir que alguns dels que sempre guanyen hauran de guanyar menys, o perdre.
Si això em passa a mi o a tu, m'estrenyo el cinturó, serro les dents i tiro endavant. Si això els passa a aquests, en canvi, apreten als governs, demanen subvencions, foten al carrer a milers de treballadors i si no els atura algú, se't foten a casa a veure si troben un mitjó amb calers, i s'empesquen alguna per fotre't fins la camisa. Es limita la democràcia, es reprimeix i els drets laborals es perden en nom d'una suposada eficiència i una suposada productivitat.
Compte que si les coses empitjoren, l'enemic seran els creuen que no poden perdre mai. I compte que faran el que calgui per no perdre.
Caldrà esperar aconteixements. Encara estic molt escaldat de la negociació de l'estatutet. Per algun lloc he llegit que es fan apostes per saber qui es despenjarà primer, si PSC o CiU. Per la seva banda Esquerra diu que no donarà suport a cap acord que no tingui el vist-i-plau de CiU.
Fa l'efecte que el joc és el següent: el PSC vol ocupar l'espai de CiU i per això la duresa del seu missatge cap el PSOE. Tothom sap que un cert grau d'enfrontament amb Madrid funciona molt bé per obtenir rèdits electorals. CiU no pot deixar-se sobrepassar pel PSC en la defensa dels interessos de Catalunya, per tant, cal pensar que tibarà la corda (a menys, és clar, que es deixin enganyar de nou, com amb l'estatutet o els ofereixen algun caramel). Esquerra, per la seva banda en té prou amb demanar el mateix que CiU i, quan arribin les rebaixes, mantenir-se ferma. Si tots plegats han après alguna cosa de la negociació de l'estatutet, aquest cop no patirem tacticismes vergonyosos i tots hauran entès que, independentment qui estigui manant a Palau, hi han interessos nacionals que demanen la unió de tots i que la consecució d'aquests objectius, a la llarga, ens ha de beneficiar a tots els catalans en general i als partits en particular.
Cal anar junts i a totes. Si més no per aconseguir un bon Si ho aconsegueixen, l'endemà que arribin a Barcelona amb el finançament ja podran esbudellar-se entre ells si volen, però ara no.
Veurem si ho han après.
Tanmateix, no serà fàcil. Que hi ha crisi es una cosa que ja ho sap tothom. El gobierno ha rebaixat la previsió de creixement de l'economia per al 2009 a un 1% pelat. Quan en començar l'any la previsió era de més del 3%.
Vists els números, no crec que deixin anar els calers tan fàcilment. Un motiu més per plantar-se a Madrid units i disposats a barallar-se amb els lleons del congrés si cal.
Recordem-ho: negociar vol dir que els uns als altres es poden esclafar les pilotes, però proven d'arribar a un acord per no fer-ho o, si de cas, no esclafar-se-les totes. Doncs au, a negociar.
I una nota al marge: amb una previsió de creixement (de créixer, fer-se més gran), tot i que petita, resulta que la gent veu com li costa més arribar a fi de mes, augmenten els impagats i la morositat i, en general, la sensació és de veure-ho tot negre.
És dir: amb un creixement menor, la majoria recula en qualitat de vida. Però el cert és que hi ha creixement, no? a on va aquest creixement? doncs fàcil, a les butxaques dels que mai perden.
És un dels principis mal explicats del model neoliberal que ens volen fer empassar: ells diuen "si l'economia puja i les empreses obtenen beneficis, tothom gaudirà d'una part del pastís". El fet és que per a que això sigui "veritat" cal que les empreses obtinguin molts, però molts beneficis, o sigui, que l'economia creixi molt. Sense entrar en el fet que el creixement econòmic contamina, depreda el medi ambient, esgota recursos i exporta pobresa, el que és evidentment, perquè ho estem veient ara, és que en el model actual, amb creixements petits la majoria s'empobreix.
Si el que ens ve a sobre és una decreixement de l'economia (o fent servir l'eufemística expressió: creixement negatiu) llavors voldrà dir que alguns dels que sempre guanyen hauran de guanyar menys, o perdre.
Si això em passa a mi o a tu, m'estrenyo el cinturó, serro les dents i tiro endavant. Si això els passa a aquests, en canvi, apreten als governs, demanen subvencions, foten al carrer a milers de treballadors i si no els atura algú, se't foten a casa a veure si troben un mitjó amb calers, i s'empesquen alguna per fotre't fins la camisa. Es limita la democràcia, es reprimeix i els drets laborals es perden en nom d'una suposada eficiència i una suposada productivitat.
Compte que si les coses empitjoren, l'enemic seran els creuen que no poden perdre mai. I compte que faran el que calgui per no perdre.
dimarts, 22 de juliol del 2008
Karadzic detingut
Radovan Karadzic ha estat capturat. Karadzic va ordenar i comandar el setge de Sarajevo (del 5 d'abril de 1992 al 29 de feber de 1996) que va provocar més de 12000 morts i 50000 ferits. Va ordenar i comandar la neteja ètnica de les zones de Sarajevo que els serbis van controlar; va ordenar i comandar la matança de 8000 homes bosnis a Srebrenica (juliol de 1995), una ciutat que, en teoria, era segura perquè estava protegida per uns 400 cascos blaus.
A Karadzic, aprenent de Hitler, l'han atrapat viu i el jutjaran i si es demostren les acusacions que se l'imputen, el condemnaran.
No. No seré jo qui condemni ningú a mort. Ni tan sols a aquest monstre.
Demanem-nos com a les acaballes del segle XX el feixisme va ser capaç de cavalcar de nou per Europa i dur a terme un genocidi.
Quan el 1984 a Sarajevo es van celebrar els jocs olímpics d'hivern, cap dels seus ciutadans no es podia imaginar que deu anys més tard, la seva ciutat es convertiria en un camp de batalla i en l'escenari del darrer genocidi racista que ha viscut Europa.
Alguns tertulians espanyols de l'època deien, quan encara no estava clar que tot allò esdevindria un genocidi racista, que Castilla era la Serbia de Espanya. Ningú no s'ha retractat d'aquelles paraules. No només això, el mateix comentari l'he sentit recentment per referir-se a la independència de Kosovo.
I hom pensa si no és impossible que un boig racista arribi al poder a Espanya i que llenci exercit i paramilitars a una neteja ètnica dels Països Catalans, Euskal Herria i Galiza.
Els ciutadans de Sarajevo no ho creien possible.
A Karadzic, aprenent de Hitler, l'han atrapat viu i el jutjaran i si es demostren les acusacions que se l'imputen, el condemnaran.
No. No seré jo qui condemni ningú a mort. Ni tan sols a aquest monstre.
Demanem-nos com a les acaballes del segle XX el feixisme va ser capaç de cavalcar de nou per Europa i dur a terme un genocidi.
Quan el 1984 a Sarajevo es van celebrar els jocs olímpics d'hivern, cap dels seus ciutadans no es podia imaginar que deu anys més tard, la seva ciutat es convertiria en un camp de batalla i en l'escenari del darrer genocidi racista que ha viscut Europa.
Alguns tertulians espanyols de l'època deien, quan encara no estava clar que tot allò esdevindria un genocidi racista, que Castilla era la Serbia de Espanya. Ningú no s'ha retractat d'aquelles paraules. No només això, el mateix comentari l'he sentit recentment per referir-se a la independència de Kosovo.
I hom pensa si no és impossible que un boig racista arribi al poder a Espanya i que llenci exercit i paramilitars a una neteja ètnica dels Països Catalans, Euskal Herria i Galiza.
Els ciutadans de Sarajevo no ho creien possible.
dissabte, 19 de juliol del 2008
Balança fiscal dels Països Catalans - 15/07/2008
Apunt bloc - 15/07/2008
Punt u. Fiscalitat no és solidaritat. La solidaritat és un valor que hom practica voluntàriament. La fiscalitat, pagar impostos, és quelcom amb el que hom pot no estar d'acord o que en pot estar en contra de les motivacions i conseqüències polítiques, però que l'estat. en força, imposa, el pagament, si cal amb coacció.
Per tant és fals dir que Catalunya és més solidària. Catalunya? No, no són solidaris els territoris. Si de cas ho són els catalans i, segons les balances publicades, els balears i els valencians. Els ciutadans dels Països Catalans.
Però no ho són. No ho som.
Senzillament només som els que paguem més impostos.
I els paguem estant-hi o no d'acord o amb o sense la por de la coacció. Són impostos. Que ve de imposar. Pagar impostos no és ser solidaris. Amb els impostos es paguen l'exercit, la policia i les presons i les vacances del rei i família. Es paga o es pagava la fundació Francisco Franco i l'Archivo de Salamanca. Amb els impostos es paguen algunes coses que em repel.len.
Amb els impostos, en canvi, no es "rescaten" els peatges, ni es milloren les rodalies, ni les infraestructures (malgrat la mala excusa de l'AVE); No veig millores a l'educació, a la sanitat, a les pensions. Amb els impostos no es paguen algunes coses que em semblen imprescindibles.
Amb els impostos no veig que es construeixin els Països Catalans , en canvi, sí que es construeix certa idea d'estat espanyol.
Que no em vinguin amb punyetes ni amb la mentida de la solidaritat. Si pago es perquè no tinc alternativa que si per mi fos, ni un puto duro s'aniria a Madrit.
Punt u. Fiscalitat no és solidaritat. La solidaritat és un valor que hom practica voluntàriament. La fiscalitat, pagar impostos, és quelcom amb el que hom pot no estar d'acord o que en pot estar en contra de les motivacions i conseqüències polítiques, però que l'estat. en força, imposa, el pagament, si cal amb coacció.
Per tant és fals dir que Catalunya és més solidària. Catalunya? No, no són solidaris els territoris. Si de cas ho són els catalans i, segons les balances publicades, els balears i els valencians. Els ciutadans dels Països Catalans.
Però no ho són. No ho som.
Senzillament només som els que paguem més impostos.
I els paguem estant-hi o no d'acord o amb o sense la por de la coacció. Són impostos. Que ve de imposar. Pagar impostos no és ser solidaris. Amb els impostos es paguen l'exercit, la policia i les presons i les vacances del rei i família. Es paga o es pagava la fundació Francisco Franco i l'Archivo de Salamanca. Amb els impostos es paguen algunes coses que em repel.len.
Amb els impostos, en canvi, no es "rescaten" els peatges, ni es milloren les rodalies, ni les infraestructures (malgrat la mala excusa de l'AVE); No veig millores a l'educació, a la sanitat, a les pensions. Amb els impostos no es paguen algunes coses que em semblen imprescindibles.
Amb els impostos no veig que es construeixin els Països Catalans , en canvi, sí que es construeix certa idea d'estat espanyol.
Que no em vinguin amb punyetes ni amb la mentida de la solidaritat. Si pago es perquè no tinc alternativa que si per mi fos, ni un puto duro s'aniria a Madrit.
Vida i destí (i II) - 14/07/2008
Apunt bloc - 14/07/2008
Avui he acabat la lectura de"Vida i destí". Una crítica contundent a l'autoritarisme. Una lloa a la llibertat de l'individu i la defensa del dret al lliure pensament enfront el poder de l'estat.
La referència a "Guerra i pau" apareix sovint. Crec que el llibre és un homenatge a l'obra de Tolstoi. Tolstoi també és referenciat sovint, no només com geni literari, sinó també en la seva vessant filosòfica-religiosa. Justament en un capítol, Grossman fa l'acarament entre un ideòleg nazi i un bolxevic stalinista. El nazi prova de demostrar al bolxevic que l'estat nazi i l'estat soviètic no són més que les dues cares de la mateixa moneda, i que en ambdós casos, és l'individu feble, el que no segueix els dictats de l'estat i no n'és intèrpret o encarnació, el que uns i altres proven d'anihilar. El personatge que representa a aquest individu dèbil és un vell ''tolstoista" que escriu que la bondat humana, la que neix de forma espontània, sense cap altre motivació, és més forta que els estats que l'ofeguen.
En tot cas, Tolstoi és una referència necessària, no només per a copsar "Vida i destí'', sinó també per copsar l'anima russa.
Tanmateix, aquesta bondat es veu perseguida i anorreada. És brutal la seqüència de capítols que corresponen al viatge en tren dels presoners jueus fins la mateixa sala de ''dutxes'' on són assassinats. Llegir aquets capítols ens fa partícips d'alguna forma de l'agonia de les víctimes. En acabar la lectura dius"jo vaig morir a Auschwitz".
Però''Vida i destí" és molt més que això. La seva denúncia i descripció abasta les esferes paral.lels que es dibuixen: els soldats i els civils que lluiten i estan atrapats en la batalla i els dos estats omnipotents que aboquen acer i sang de forma despietada i inhumana. La descripció de la relació entre aquestes dues esferes i com certs individus esdevenen l'encarnació de l'estat i d'altres, víctimes.
Malgrat ser un llibre centrat en la batallà d'Stalingrad és un llibre que ens adverteix avui. L'autoritarisme del poder es manifesta avui també. Avui va més enllà dels estats i avui és més subtil que l'adoctrinament polític.
No, avui hi ha "llibertat" i tenim ''democràcia'', però es tanquen les fronteres i tenim una directiva de retorn i anem a les 65 hores quant encara sentim l'eco de la promesa de les 35.
I avui tenim "pau'' malgrat la dotzena de conflictes armats arreu del món i la seixantena de conflictes de "baixa intensitat" que esquitxen el mapa.
Per no parlar dels treballs precaris, o dels obrers morts en accidents laborals.
Per no parlar tampoc de tantes i tantes injustícies.
Avui podem "denunciar'' fins i tot a mitjans oficials totes les injustícies, i el poder ens diu "veieu? Sou lliures!''
Però, demanem-nos, no estem parlant, en realitat, d'una forma de submissió? No hi ha, en el fons, la por a perdre, a no tenir? A ser exclosos de la nació dels "consumidors''?
No és aquesta la nova cadena del poder?
Avui he acabat la lectura de"Vida i destí". Una crítica contundent a l'autoritarisme. Una lloa a la llibertat de l'individu i la defensa del dret al lliure pensament enfront el poder de l'estat.
La referència a "Guerra i pau" apareix sovint. Crec que el llibre és un homenatge a l'obra de Tolstoi. Tolstoi també és referenciat sovint, no només com geni literari, sinó també en la seva vessant filosòfica-religiosa. Justament en un capítol, Grossman fa l'acarament entre un ideòleg nazi i un bolxevic stalinista. El nazi prova de demostrar al bolxevic que l'estat nazi i l'estat soviètic no són més que les dues cares de la mateixa moneda, i que en ambdós casos, és l'individu feble, el que no segueix els dictats de l'estat i no n'és intèrpret o encarnació, el que uns i altres proven d'anihilar. El personatge que representa a aquest individu dèbil és un vell ''tolstoista" que escriu que la bondat humana, la que neix de forma espontània, sense cap altre motivació, és més forta que els estats que l'ofeguen.
En tot cas, Tolstoi és una referència necessària, no només per a copsar "Vida i destí'', sinó també per copsar l'anima russa.
Tanmateix, aquesta bondat es veu perseguida i anorreada. És brutal la seqüència de capítols que corresponen al viatge en tren dels presoners jueus fins la mateixa sala de ''dutxes'' on són assassinats. Llegir aquets capítols ens fa partícips d'alguna forma de l'agonia de les víctimes. En acabar la lectura dius"jo vaig morir a Auschwitz".
Però''Vida i destí" és molt més que això. La seva denúncia i descripció abasta les esferes paral.lels que es dibuixen: els soldats i els civils que lluiten i estan atrapats en la batalla i els dos estats omnipotents que aboquen acer i sang de forma despietada i inhumana. La descripció de la relació entre aquestes dues esferes i com certs individus esdevenen l'encarnació de l'estat i d'altres, víctimes.
Malgrat ser un llibre centrat en la batallà d'Stalingrad és un llibre que ens adverteix avui. L'autoritarisme del poder es manifesta avui també. Avui va més enllà dels estats i avui és més subtil que l'adoctrinament polític.
No, avui hi ha "llibertat" i tenim ''democràcia'', però es tanquen les fronteres i tenim una directiva de retorn i anem a les 65 hores quant encara sentim l'eco de la promesa de les 35.
I avui tenim "pau'' malgrat la dotzena de conflictes armats arreu del món i la seixantena de conflictes de "baixa intensitat" que esquitxen el mapa.
Per no parlar dels treballs precaris, o dels obrers morts en accidents laborals.
Per no parlar tampoc de tantes i tantes injustícies.
Avui podem "denunciar'' fins i tot a mitjans oficials totes les injustícies, i el poder ens diu "veieu? Sou lliures!''
Però, demanem-nos, no estem parlant, en realitat, d'una forma de submissió? No hi ha, en el fons, la por a perdre, a no tenir? A ser exclosos de la nació dels "consumidors''?
No és aquesta la nova cadena del poder?
iPc - iPhone - 11/07/2008
Apunt bloc - 11/07/2008
Per la ràdio han dit que l'IPC ha pujat al 4.9%. La llet un 23% i els ous un 14%. El petroli, barril Brent, ha superat els 147€. Des d'Europa estiren les orelles als governs espanyols per la vista grossa que han fet del mercat immobiliari.
Avui, però, arribava el nou iPhone a les botigues. A Barcelona, cues d'hores per obtenir l'aparell. Un senyor estava fent cua per comprar la maquineta per regalar-se-la al seu fill per celebrar que el nen ha acabat la primària.
"Compreu, compreu, maleïts! El món s'acaba! ''
Per la ràdio han dit que l'IPC ha pujat al 4.9%. La llet un 23% i els ous un 14%. El petroli, barril Brent, ha superat els 147€. Des d'Europa estiren les orelles als governs espanyols per la vista grossa que han fet del mercat immobiliari.
Avui, però, arribava el nou iPhone a les botigues. A Barcelona, cues d'hores per obtenir l'aparell. Un senyor estava fent cua per comprar la maquineta per regalar-se-la al seu fill per celebrar que el nen ha acabat la primària.
"Compreu, compreu, maleïts! El món s'acaba! ''
Represa
Després d'uns dies desconnectat de tot (digues-li vacances!), reprenc el bloc. Un any més la meva mai prou valorada Zire 31 m'ha permès prendre alguns apunts per aprofitar les tardes de pluja.
Variat: crisi, iphone, "Vida i destí", balances fiscals...
Variat: crisi, iphone, "Vida i destí", balances fiscals...
dimarts, 8 de juliol del 2008
No és aquesta Europa
Cada dia que passa Europa fa més por. Segons "El Periódico", la UE pacta acceptar immigrants "a la carta". En què consisteix això? doncs, entre d'altres coses "Els Vint-i-set es comprometen d'aquesta manera a expulsar de la UE tots els immigrants irregulars que es trobin al seu territori, a cooperar entre tots per poder facilitar aquesta expulsió, a combatre amb la màxima fermesa els que exploten els sense papers, a establir els visats biomètrics i un control electrònic d'entrades i de sortides dels visitants a la UE el 2012, i també a fomentar acords de readmissió amb els països d'origen.". A qui deixaran passar? segons el diari, es "potenciarà la captació de persones altament qualificades i afavorirà que la immigració extracomunitària sigui temporal".
Un cop dins, a més de treballar, també hauran "d'integrar-se". Sembla ser que han tret el "contracte d'integració" del text però a canvi en demanen una "integració harmoniosa".
Doncs resulta que a mi, això de fer passar a la gent per un registre biomètric i un control electrònic i triar-ne els altament qualificats em recorda als processos de selecció dels nazis. No aconsegueixo treure'm del nas el tuf racista d'aquest text que ha aprovat la immaculada, democràtica i lliure Unió Europea.
Papers per a tothom? no seré jo qui els demani, però tinc clar que hi ha un dret fonamental, indefugible, que tenim tots que és el dret a recollir les coses i buscar-nos la vida a una altre banda. Jo tinc dret a emigrar i com jo, tothom. Tu tens dret a no deixar-me entrar al teu país? Potser el tens. Però no tens dret a impedir que em busqui la vida. No tens dret a ensenyar-me el menjar i dir-me no n'hi ha per tu, mentre aboqueu a les deixalles el que no podeu menjar de tant farts com esteu. I jo tinc gana i tinc dret a menjar. És el teu dret contra el meu dret. Però tu m'amenaces a mi que no tinc més que les meves mans, les meves pors, la meva esperança i el meu coratge. Tu, en canvi, no defenses el pa dels teus fills, sinó el marge de beneficis obtingut de manllevar del meu país el meu pa i el dels meus fills.
Potser tenim dret a fer d'Europa una fortalesa. Però potser llavors també tindran el dret i el deure d'assaltar-la. No seré jo qui digui que fan mal fet. Tots tenim el dret i el deure de buscar un lloc on poder viure. Sense fer fora ningú, segur, però quan el món es torna petit, la propietat privada es relativitza. Demanem-nos, si de cas, com és que hi ha tan pocs que tenen tant, i tants que tenen tan poc.
Un cop dins, a més de treballar, també hauran "d'integrar-se". Sembla ser que han tret el "contracte d'integració" del text però a canvi en demanen una "integració harmoniosa".
Doncs resulta que a mi, això de fer passar a la gent per un registre biomètric i un control electrònic i triar-ne els altament qualificats em recorda als processos de selecció dels nazis. No aconsegueixo treure'm del nas el tuf racista d'aquest text que ha aprovat la immaculada, democràtica i lliure Unió Europea.
Papers per a tothom? no seré jo qui els demani, però tinc clar que hi ha un dret fonamental, indefugible, que tenim tots que és el dret a recollir les coses i buscar-nos la vida a una altre banda. Jo tinc dret a emigrar i com jo, tothom. Tu tens dret a no deixar-me entrar al teu país? Potser el tens. Però no tens dret a impedir que em busqui la vida. No tens dret a ensenyar-me el menjar i dir-me no n'hi ha per tu, mentre aboqueu a les deixalles el que no podeu menjar de tant farts com esteu. I jo tinc gana i tinc dret a menjar. És el teu dret contra el meu dret. Però tu m'amenaces a mi que no tinc més que les meves mans, les meves pors, la meva esperança i el meu coratge. Tu, en canvi, no defenses el pa dels teus fills, sinó el marge de beneficis obtingut de manllevar del meu país el meu pa i el dels meus fills.
Potser tenim dret a fer d'Europa una fortalesa. Però potser llavors també tindran el dret i el deure d'assaltar-la. No seré jo qui digui que fan mal fet. Tots tenim el dret i el deure de buscar un lloc on poder viure. Sense fer fora ningú, segur, però quan el món es torna petit, la propietat privada es relativitza. Demanem-nos, si de cas, com és que hi ha tan pocs que tenen tant, i tants que tenen tan poc.
dilluns, 7 de juliol del 2008
Vida i destí (I)
El que porto de lectura -un terç, aproximadament- de "Vida i destí" ja m'ha proporcionat alguns moments de gran intensitat. Un d'aclaparador: la carta que la mare aconsegueix enviar al seu fill burlant els filats del ghetto jueu. Li explica l'experiència al gueto i li parla de la maldat i la bondat humanes. Li diu que ella morirà aviat, perquè ja han cavat la seva fossa. Li deman al seu fill que, sobretot, ell visqui.
No es pot resumir en quatre línies l'intensitat de la carta de la mare que és el capítol18.
Com tampoc puc deixar de destacar la reflexió sobre la llibertat i sobre la submissió que es fa al capítol 50. Perquè hi han majories silencioses que tol·leren o participen, malgrat no estar d'acord, en genocidis? en injustícies i en crims? a la vegada, perquè, enmig de la repressió més terrible apareix l'espurna de la revolta i de la insurrecció?
Diu Vassili Grossman:
"[...]l'instint de llibertat en l'home es invencible. Havia estat reprimit, sí, però existia. L'home condemnat a l'esclavitud es converteix en esclau per destí, no per natura.
L'aspiració innnata de l'home a la llibertat és invencible; pot ser aixafada, però no anihilada. El totalitarisme no pot renunciar a la violència. Si ho fes, moriria. La violència ininterrompuda, constant, directa o emmascarada és la base del totalitarisme. L'home no renuncia a la llibertat per pròpia voluntat. Aquesta conclusió és la llum dels nostres temps, la llum del futur".
No es pot resumir en quatre línies l'intensitat de la carta de la mare que és el capítol18.
Com tampoc puc deixar de destacar la reflexió sobre la llibertat i sobre la submissió que es fa al capítol 50. Perquè hi han majories silencioses que tol·leren o participen, malgrat no estar d'acord, en genocidis? en injustícies i en crims? a la vegada, perquè, enmig de la repressió més terrible apareix l'espurna de la revolta i de la insurrecció?
Diu Vassili Grossman:
"[...]l'instint de llibertat en l'home es invencible. Havia estat reprimit, sí, però existia. L'home condemnat a l'esclavitud es converteix en esclau per destí, no per natura.
L'aspiració innnata de l'home a la llibertat és invencible; pot ser aixafada, però no anihilada. El totalitarisme no pot renunciar a la violència. Si ho fes, moriria. La violència ininterrompuda, constant, directa o emmascarada és la base del totalitarisme. L'home no renuncia a la llibertat per pròpia voluntat. Aquesta conclusió és la llum dels nostres temps, la llum del futur".
dimecres, 2 de juliol del 2008
llibre i crisi
Estreno apunts de juliol. Lectures: Acabo de fer-me amb un exemplar del "Vida i destí" de Vassili Grossman. Ed. Galàxia Gutenberg per a Cercle de Lectors. Traducció de Marta Rebón.
Llarg: 1085 pàgines.
És per allò de la "confiança". Cal mantenir l'estabilitat dels mercats i, per això, és necessari transmetre "confiança", i si per "transmetre confiança" cal mentir o negar la realitat, doncs que així sigui. És un principi neoliberal: mentir com a tècnica per a transmetre "confiança". El ZP i els seus són bons seguidors de l'escola econòmica neoliberal. Dels millorets, tu, perquè ho fan des de l'etiqueta "socialista".
És per això que sorpren el cinisme de la segona part de la declaració, cito "El Periódico": Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica, si bé s'ha d'intentar que el repartiment sigui "just i honest". Solbes va situar en aquest marc la moderació salarial, així com l'austeritat en la despesa pública per compensar l'inevitable augment de la protecció a la desocupació. "Perquè quedi clar, tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada". Bestial.
"Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica" qui? jo? he de deduïr que és culpa meva la crisi econòmica? Soc jo qui especula als mercats o explota recursos i treballadors? Dec ser-ho. Per sort, en Solbes serà "just i honest" i per a ser justos i honestos tindrem moderació salarial i reducció de la despesa pública! I no han pensat que potser augmentar la presió fiscal sobre els beneficis seria també una solució? Com pot ser que al parlar de solucions a la crisi sempre es comenci per tocar el crustó als que, segons el mateix Solbes, ja som més pobres que abans. No haviem quedat que la riquesa de l terra se la repartia una minoria privilegiada? Aquesta minoria ja paga?
Per sort, com és "just i honest", tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada! Hosti tu! El meu avi diria que aquests cabrons compten amb retallar per aquí. En definitiva, perquè no pensar-ho? la mentida és un principi neoliberal.
Doncs en això estem. A veure com va això de la crisi. Ara ja diuen ells mateixos que l'acabament de l'any serà dur i el que ve, pitjor.
Sort dels 200€ per les rebaixes. Solucions ZP. Estem salvats.
Per si les mosques, però, plantarem carbassons al balcó. I quina gran inversió que ha estat apuntar-se al bicing
Llarg: 1085 pàgines.
L'he començat. Promet. Serà la primera lectura de l'estiu. Pel poc que porto llegit ja veig que no serà una lectura fàcil. Hi ha una legió de personatges, potser em caldrà anar fent un quadre de personatges o un esquema. Ja es veurà. Els crítics parlen d'aquesta obra com "la gran novel·la russa del segle XX". Certament, crec que si arribo a disposar d'hores de lectura continuades el gaudiré.
Copio la contraportada:
"Vida i destí emociona, commou i pertorba al lector des de la primera frase i ha estat comparada justament amb obres mestres com Guerra i pau i El doctor Jivago. Durant el setge de Stalingrad, l'exercit nazi i les tropes soviètiques escriuen una de les pàgines més terribles de la història, però la història també està feta de vides, dels sentiments, de les misèries humanes o la bondat dels seus protagonistes en el marc de la batalla de Stalingrad, des de camperolsfins a científics, des de soldats rasos fins a Hitler o Stalin.
"Vida i destí és una novel·la de guerra, una saga familiar, una novel·la política, una novel·la d'amor, amb la qual Vassili Grossman potser volia canviar el món i que les autoritats soviètiques van prohibir implacablement. La lectura d'aquesta novel·la, traduïda ara per primera vegada al català, és una experiència que sacseja la consciència, que permet comprendre les grans tragèdies de la història recent i descobrir que l'home, fins i tot davant l'horror màxim, pot sobreviure gràcies a la seva pròpia bondat".
Canvi de tema: el senyor Solbes ha declarat que "Hem d'assumir que som més pobres que abans", i afegeix ""Si seguim utilitzant el mateix petroli que abans i resulta que és tres vegades més car, una de dues, o deixem de consumir energia o deixem de consumir altres coses""
És per allò de la "confiança". Cal mantenir l'estabilitat dels mercats i, per això, és necessari transmetre "confiança", i si per "transmetre confiança" cal mentir o negar la realitat, doncs que així sigui. És un principi neoliberal: mentir com a tècnica per a transmetre "confiança". El ZP i els seus són bons seguidors de l'escola econòmica neoliberal. Dels millorets, tu, perquè ho fan des de l'etiqueta "socialista".
És per això que sorpren el cinisme de la segona part de la declaració, cito "El Periódico": Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica, si bé s'ha d'intentar que el repartiment sigui "just i honest". Solbes va situar en aquest marc la moderació salarial, així com l'austeritat en la despesa pública per compensar l'inevitable augment de la protecció a la desocupació. "Perquè quedi clar, tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada". Bestial.
"Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica" qui? jo? he de deduïr que és culpa meva la crisi econòmica? Soc jo qui especula als mercats o explota recursos i treballadors? Dec ser-ho. Per sort, en Solbes serà "just i honest" i per a ser justos i honestos tindrem moderació salarial i reducció de la despesa pública! I no han pensat que potser augmentar la presió fiscal sobre els beneficis seria també una solució? Com pot ser que al parlar de solucions a la crisi sempre es comenci per tocar el crustó als que, segons el mateix Solbes, ja som més pobres que abans. No haviem quedat que la riquesa de l terra se la repartia una minoria privilegiada? Aquesta minoria ja paga?
Per sort, com és "just i honest", tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada! Hosti tu! El meu avi diria que aquests cabrons compten amb retallar per aquí. En definitiva, perquè no pensar-ho? la mentida és un principi neoliberal.
Doncs en això estem. A veure com va això de la crisi. Ara ja diuen ells mateixos que l'acabament de l'any serà dur i el que ve, pitjor.
Sort dels 200€ per les rebaixes. Solucions ZP. Estem salvats.
Per si les mosques, però, plantarem carbassons al balcó. I quina gran inversió que ha estat apuntar-se al bicing
diumenge, 29 de juny del 2008
Visca la selecció catalana!
Avui la selecció nacional ha guanyat la Blanes Golden Cup 2008, memorial Àlex Ros, d'hoquei patins.
Enguany han participat, a més de Catalunya i el club d'hoquei Blanes, les seleccions nacionals de Suïssa, França, Itàlia i Angola.
Estic content per aquesta victòria i espero que sigui un altre pas endavant en la consecució del reconeixement oficial de les seleccions nacionals catalanes.
Una gran alegria per l'èxit dels valents nois de la selecció nacional de hoquei.
Felicitats als component de la selecció, al club de hoquei Blanes per organitzar l'event, i a les seleccions participants per l'esperit esportiu demostrat.
Junts l'acabarem portant.
Una nació, una selecció!
Enguany han participat, a més de Catalunya i el club d'hoquei Blanes, les seleccions nacionals de Suïssa, França, Itàlia i Angola.
Estic content per aquesta victòria i espero que sigui un altre pas endavant en la consecució del reconeixement oficial de les seleccions nacionals catalanes.
Una gran alegria per l'èxit dels valents nois de la selecció nacional de hoquei.
Felicitats als component de la selecció, al club de hoquei Blanes per organitzar l'event, i a les seleccions participants per l'esperit esportiu demostrat.
Junts l'acabarem portant.
Una nació, una selecció!
divendres, 27 de juny del 2008
Crisi, Klein i Bassas
La "Doctrina del xoc" de Naomi Klein és un referent d'aquest bloc. El llibre desenvolupa la teoria que el Capitalisme neoliberal aprofita situacions traumàtiques; dictadures, guerres -àdhuc provocant-les- desastres climàtics, per a aplicar "teràpies de xoc" econòmic encaminades a transferir empreses públiques i serveis socials de titularitat pública a mans privades; a desregular el mercat de treball i les mesures de protecció social; i a eliminar les barreres proteccionistes per permetre l'entrada d'inversió i capital estranger. En el seu llibre la Naomi Klein denuncia que els pretesos èxits econòmics associats a aquestes teràpies de xoc provoquen en el social l'aparició d'una minoria rica que ha liderat la implantació de la teràpia de xoc i una majoria pobre, explotada i reprimida que n'ha estat i n'és la víctima.
Se m'acut que questa teoria la podrem aplicar a nosaltres mateixos durant aquesta crisi: Se'ns ve a sobre una crisi general: financera, energètica, de recursos. Les elits neoliberals veuen en aquesta crisi l'oportunitat de l'aplicació de la teràpia de xoc a escala planetària. Ja han començat. A la UE tenim les directives de les 65 hores, una retallada flagrant i vergonyosa i, de forma sorprenent, sense contestació per part de la població; i tenim la directiva del retorn o de la vergonya que criminalitza als treballadors immigrants sense papers, i els desposseeix de qualsevol dret. També, de forma indignant, no hi ha contestació.
Com pot ser que no hi hagi contestació? tan bé es viu a la UE, tan convençuts estem que no ens atraparà la crisi? que podem permetres aquestes directives que atempten contra els treballadors? quin és l'argument, que jo desconec, que ningú ha sabut donar-me'n raó, per a tanta tranquil·litat? Potser és l'Eurocopa? Panem et circenses? I quan falti el panem, què?
Canvi de tema. El Bassas plega. Serà que el Joan Ferran, del PSC se n'ha ensortit? Està carregant-se la "crosta nacionalista" dels mitjans de comunicació de la Corpo. En nom de la "pluralitat" buscarà substituir-la per una "crosta socialista" a l'estil de l'RTVE?
El Bassas plega per discrepàncies amb la direcció. En el seu comiat parla de diferencies de format i continguts entre el que proposava la direcció de l'emissora i la seva pr`pia concepció del programa. No ha explicat més que això. Que cadascú interpreti el que vulgui.
Tanmateix, un apunt: jo vaig passar de ser un seguidor fidel del Bassas fins que amb el govern de Maragall, vaig començar a sentir cada cop més incomoditat com a militant d'Esquerra quan escoltava la tertúlia "El matí". Durant el govern Montilla, la sensació de desassossec en escoltar la tertúlia era habitual. La meva impressió és que tertúlia esdevenia un cos a cos entre col·laboradors pro-convergents i col·laboradors pro-govern d'Entesa, però amb un factor comú, la crítica constant, desqualificadora, molts cops fregant l'insult al votant, des de totes dues bandes, cap a Esquerra. La sensació que tenia molts cops en escoltar la tertúlia era que Esquerra era la culpable de tot, fos on fos i passés el que passés, al final uns i altres acabaven fent d'Esquerra la bèstia dels cops.
I vaig fer el que s'acostuma a fer quan no t'agrada una cosa: vaig deixar d'escoltar la tertúlia.
Res d'estrany, tampoc escolto la COPE.
Però, en tot cas, que el Bassas plegui em sembla una pèrdua terrible. El Bassas és un referent. Personalment podria no estar d'acord amb les seves opinions o amb el discurs dels seus col·laboradors, però d'això a tractar de censurar-lo van moltes passes i és inacceptable.
Si en Bassas plega perquè el PSC l'ha fet fora, perquè a la seva tertúlia tot sovint es repartia estopa contra el govern aleshores estem parlant de censura. D'atac a la llibertat d'expressió. D'atac a la llibertat de tots.
A veure si ho entenen els senyors del PSC: vostès no tenen dret a decidir el que escolto o no escolto. Això ho trio jo. No em prenguin per imbècil, que no ho sóc. Sàpiguen vostès, per si encara no els han dit, que la censura és una cosa que fa molt fatxa.
Se m'acut que questa teoria la podrem aplicar a nosaltres mateixos durant aquesta crisi: Se'ns ve a sobre una crisi general: financera, energètica, de recursos. Les elits neoliberals veuen en aquesta crisi l'oportunitat de l'aplicació de la teràpia de xoc a escala planetària. Ja han començat. A la UE tenim les directives de les 65 hores, una retallada flagrant i vergonyosa i, de forma sorprenent, sense contestació per part de la població; i tenim la directiva del retorn o de la vergonya que criminalitza als treballadors immigrants sense papers, i els desposseeix de qualsevol dret. També, de forma indignant, no hi ha contestació.
Com pot ser que no hi hagi contestació? tan bé es viu a la UE, tan convençuts estem que no ens atraparà la crisi? que podem permetres aquestes directives que atempten contra els treballadors? quin és l'argument, que jo desconec, que ningú ha sabut donar-me'n raó, per a tanta tranquil·litat? Potser és l'Eurocopa? Panem et circenses? I quan falti el panem, què?
Canvi de tema. El Bassas plega. Serà que el Joan Ferran, del PSC se n'ha ensortit? Està carregant-se la "crosta nacionalista" dels mitjans de comunicació de la Corpo. En nom de la "pluralitat" buscarà substituir-la per una "crosta socialista" a l'estil de l'RTVE?
El Bassas plega per discrepàncies amb la direcció. En el seu comiat parla de diferencies de format i continguts entre el que proposava la direcció de l'emissora i la seva pr`pia concepció del programa. No ha explicat més que això. Que cadascú interpreti el que vulgui.
Tanmateix, un apunt: jo vaig passar de ser un seguidor fidel del Bassas fins que amb el govern de Maragall, vaig començar a sentir cada cop més incomoditat com a militant d'Esquerra quan escoltava la tertúlia "El matí". Durant el govern Montilla, la sensació de desassossec en escoltar la tertúlia era habitual. La meva impressió és que tertúlia esdevenia un cos a cos entre col·laboradors pro-convergents i col·laboradors pro-govern d'Entesa, però amb un factor comú, la crítica constant, desqualificadora, molts cops fregant l'insult al votant, des de totes dues bandes, cap a Esquerra. La sensació que tenia molts cops en escoltar la tertúlia era que Esquerra era la culpable de tot, fos on fos i passés el que passés, al final uns i altres acabaven fent d'Esquerra la bèstia dels cops.
I vaig fer el que s'acostuma a fer quan no t'agrada una cosa: vaig deixar d'escoltar la tertúlia.
Res d'estrany, tampoc escolto la COPE.
Però, en tot cas, que el Bassas plegui em sembla una pèrdua terrible. El Bassas és un referent. Personalment podria no estar d'acord amb les seves opinions o amb el discurs dels seus col·laboradors, però d'això a tractar de censurar-lo van moltes passes i és inacceptable.
Si en Bassas plega perquè el PSC l'ha fet fora, perquè a la seva tertúlia tot sovint es repartia estopa contra el govern aleshores estem parlant de censura. D'atac a la llibertat d'expressió. D'atac a la llibertat de tots.
A veure si ho entenen els senyors del PSC: vostès no tenen dret a decidir el que escolto o no escolto. Això ho trio jo. No em prenguin per imbècil, que no ho sóc. Sàpiguen vostès, per si encara no els han dit, que la censura és una cosa que fa molt fatxa.
"Espanya tortura com a la dictadura!"
Del Vilaweb del dijous. Espanya no difondrà una campanya de la UE contra la tortura ("La tortura és inacceptable"). Perquè? doncs perquè Espanya en surt retratada: l'any passat divuit persones van morir mentre estaven "custodiades" per un policia o un funcionari de presons.
Hi ha alguna cosa pitjor que la pena de mort "legal": la pena de mort encoberta i amb tortura.
Els governs són els responsables últims de les forces de seguretat. Dit d'una altra forma: els polítics tenen les mans tacades de sang. El poder mata.
La notícia del Vilaweb:
Hi ha alguna cosa pitjor que la pena de mort "legal": la pena de mort encoberta i amb tortura.
Els governs són els responsables últims de les forces de seguretat. Dit d'una altra forma: els polítics tenen les mans tacades de sang. El poder mata.
La notícia del Vilaweb:
DIJOUS, 26/06/2008 - 06:00h
Espanya no difon una campanya europea contra la tortura
Avui és el Dia Internacional contra la Tortura · Més de dues-centes denúncies per tortura al nostre país l'any passat
Al nostre país es presentaren, l'any passat, dues-centes set denúncies de tortura, segons un informe de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura. La majoria es presentaren a Catalunya, però també al País Valencià, on gairebé es van duplicar, i a les Illes Balears, on es van reduir a la meitat, amb relació al 2006. Aquestes dades s'han fet públiques amb vista al Dia Internacional contra la Tortura, que és avui. I la Comissió Europea hi participa llançant una campanya contra aquesta xacra, que Espanya no difondrà.
El Ministeri d'Afers Estrangers espanyol diu que participa en la campanya, perquè es fa des de la Comissió Europea, i que ha distribuït el material a les ambaixades, però no té constància que es faci a territori de l'estat espanyol.
Aquest fet no sorprèn la Coordinadora, que recorda que Espanya apareix als informes d'Amnistia Internacional (pdf) i als dels dos últims relators especials de les Nacions Unides contra la Tortura, perquè encara la practica.
S'han adherit a la campanya onze dels vint-i-set estats membres de la Unió: Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, França, Hongria, Malta, Portugal, Regne Unit, Romania i República Txeca.
Augmenten les denúncies de tortura
Segons l'informe de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, les denúncies per aquesta pràctica han augmentat força aquests últims anys al nostre país. Ara, això no vol pas dir que hi hagi més tortures, sinó que hi ha més consciència de la importància de denunciar-la als tribunals.
Així mateix, s'hi exposa que els mossos d'esquadra són els més denunciats a Catalunya i els funcionaris de presons, els tercers; en canvi, al País Valencià, és la policia local, la més denunciada; i a les Illes Balears, on solament van presentar-se set denúncies, aquestes concernien la policia espanyola, la guàrdia civil i la guàrdia municipal.
Finalment, s'hi diu que divuit persones van morir mentre es trobaven sota custòdia d'algun funcionari públic (policia o funcionari de presons), el doble de l'any 2006.
dimecres, 25 de juny del 2008
guanyarem menys
Tots guanyarem menys. El Trichet avisa que el Banc Central Europeu potser tornarà a apujar els tipus d'interès, o sigui, que els préstecs seran més cars, d'aconseguir i de tornar; i també diu que cal moderació salarial, és dir, que els salaris pugin menys que els preus.
És dir, que tots hem de guanyar menys. Bé, tots, tots, no. Només la majoria.
També és estrany quan ens diuen que la "desacceleració" ens fa a "tots" guanyar menys però, en canvi, també parlen de creixement de l'economia, menys del previst això sí. Si l'economia creix, com és que tots hem de guanyar menys? de fet, aquesta és la pregunta del milió: si la "riquesa" del planeta en els darrers 40 anys no ha parat de créixer, com és que no s'han eradicat la fam, la pobresa, l'analfabetisme i la violència?
Doncs potser és que aquesta economia és l'economia dels que guanyen més i per a que pocs guanyin, tota la resta hem de guanyar menys. No només hem de guanyar menys nosaltres, també hauran de guanyar menys els nostres fills i els nostres nets.
Dic guanyar menys i no ser pobres. Ser pobre vol dir estar mancat de productes essencials i bàsics: menjar, aigua, roba, medecines, habitatge, educació bàsica, seguretat, temps de lleure i de descans.
Ser pobre te una doble vessant: és pobre qui, objectivament, no assoleix un determinat nivell econòmic atenent a l'entorn social en el que es mou. Ser pobre és també la percepció subjectiva de la insatisfacció material
Tanmateix, si l'entorn social és tot el món, aleshores resulta que la majoria de la gent del món és, objectivament, pobre comparant-la amb el nivell mig de la UE o dels EUA. La percepció objectiva i subjectiva de pobresa són suficients per explicar l'emigració.
Jo em pregunto. Quina és la percepció objectiva i subjectiva de riquesa o pobresa que tenim a casa nostra? com ens està afectant la crisi? què farem quan comencem a dubtar de forma seriosa que les nostres necessitats essencials i bàsiques estiguin garantides? dit d'una altra forma: quan no ens atrevirem a afirmar que no som pobres? què farem si caiem en la pobresa?
I sobretot, com hem permés que n'hi hagi tanta arreu?
"Tots" serem més pobres, que és la forma que no et sàpiga tant greu.
Si més no, a la majoria.
És dir, que tots hem de guanyar menys. Bé, tots, tots, no. Només la majoria.
També és estrany quan ens diuen que la "desacceleració" ens fa a "tots" guanyar menys però, en canvi, també parlen de creixement de l'economia, menys del previst això sí. Si l'economia creix, com és que tots hem de guanyar menys? de fet, aquesta és la pregunta del milió: si la "riquesa" del planeta en els darrers 40 anys no ha parat de créixer, com és que no s'han eradicat la fam, la pobresa, l'analfabetisme i la violència?
Doncs potser és que aquesta economia és l'economia dels que guanyen més i per a que pocs guanyin, tota la resta hem de guanyar menys. No només hem de guanyar menys nosaltres, també hauran de guanyar menys els nostres fills i els nostres nets.
Dic guanyar menys i no ser pobres. Ser pobre vol dir estar mancat de productes essencials i bàsics: menjar, aigua, roba, medecines, habitatge, educació bàsica, seguretat, temps de lleure i de descans.
Ser pobre te una doble vessant: és pobre qui, objectivament, no assoleix un determinat nivell econòmic atenent a l'entorn social en el que es mou. Ser pobre és també la percepció subjectiva de la insatisfacció material
Tanmateix, si l'entorn social és tot el món, aleshores resulta que la majoria de la gent del món és, objectivament, pobre comparant-la amb el nivell mig de la UE o dels EUA. La percepció objectiva i subjectiva de pobresa són suficients per explicar l'emigració.
Jo em pregunto. Quina és la percepció objectiva i subjectiva de riquesa o pobresa que tenim a casa nostra? com ens està afectant la crisi? què farem quan comencem a dubtar de forma seriosa que les nostres necessitats essencials i bàsiques estiguin garantides? dit d'una altra forma: quan no ens atrevirem a afirmar que no som pobres? què farem si caiem en la pobresa?
I sobretot, com hem permés que n'hi hagi tanta arreu?
"Tots" serem més pobres, que és la forma que no et sàpiga tant greu.
Si més no, a la majoria.
dissabte, 21 de juny del 2008
Contra la Directiva de Retorn
La directiva de retorn es va aprovar el passat 18 de juny al Parlament Europeu per 376 vots a favor, 206 en contra i 109 abstencions.
Populars (grup on s'integren PP i UDC) i liberals (CDC), en general la dreta europea fins a l'extrema dreta, ha votat a favor en bloc. El grup socialista, ha votat dividit, segons els "interessos" de cada estat. En particular, el PSOE ha votat a favor amb l'excepció de tres europarlamentaris del PSC: Josep Borrell i Raimon Obiols que van votar en contra, i Martí Grau, que es va abstenir. Per aquest motiu, tots tres han vist com el PSOE els obria un expedient per haver trencat la disciplina de grup.
En contra han votat els verds (IC), l'Aliança Lliure Europea (Esquerra) i l'Esquerra Unitària, que aplega diversos partits comunistes europeus.
CGT ha emès el següent comunicat en què explica en què consisteix la directiva de Retorn i convidant a participar en els actes i mobilitzacions:
La Directiva de Retorn d’Immigrants instaura el feixisme a Europa
Aquest dissabte 21 hi ha manifestacions i concentracions en diferents ciutats contra la Directiva de Retorn.
El dimecres 18 de juny ha estat el dia de la vergonya, el dia europeu de la caça de la persona immigrant, el dia que els drets humans van deixar de ser universals. Aquest dia ha estat aprovada la Directiva sobre la detenció i l’expulsió de les persones estrangeres pel parlament Europeu., en el seu redactat aprovat anteriorment pels governs de la Unió Europea.
La Directiva de la Vergonya es construeïx bàsicament sobre dues mesures repressives: la generalització antidemocràtica de tancament arbitrari fins a 18 mesos de les persones sense papers; i la tornada forçosa sense possibilitat de tornar a trepitjar territori europeu durant 5 anys. Europa es transforma en una fortalesa militaritzada al mateix temps que un paradís per al moviment de capitals, productes i serveis, i militaritza i criminalitza el simple fet de ser immigrant sense recursos ni papers, éssers humans que seran forçats a retornar, sense possibilitat de tornar a trepitjar sòl europeu, com si de perillosos delinqüents es tractés.
La Directiva de Retorn aprovada, constitueïx l’expressió màxima de la reculada calculadament dissenyada per les elits polítiques i econòmiques europees en matèria de drets humans. Aquesta agressió se centra ara en la legitimització de la inexistència de drets per a les persones immigrants, per a qui tenim preparats presons especials sense garanties jurídiques i amb temps de detenció arbitraris a més de la tornada forçosa sense possibilitat de tornar.
Però una vegada donat aquest pas qui assegura que en breu termini no eliminin drets fonamentals a qui ostentem el dubtós títol de ser ciutadans/es? Ara amb més afany i menys traves les forces de seguretat dels països de la UE podran dedicar-se amb impunitat a la caça de l’immigrant, esport despreciable de tonalitats feixistes iniciat a la Itàlia de Berlusconi, però que amb una mica més d’hipocresia la resta de països europeus estan disposats a posar en pràctica. Aviat veurem les estadístiques d’aquestes indignes i particulars olimpíadas, en les quals es disputa el primer lloc de ser el país que més immigrants caci i expulsi. Molt ens temem que els primers llocs caminaran entre el regne d’Espanya i la república d’Itàlia.
Però la vergonya d’aquest dia, no l’ostenten només els governs i europarlamentaris, és sens dubte la vergonya de tots i totes, dels qui som europeus/es, de les societats embriagades de consumisme i por, és la vergonya de la nostra incapacitat per a donar resposta al capitalisme totalitari d’una UE, que més enllà de la crisi provocada pel no irlandès al nou Tractat, està disposada a imposar el seu govern antidemocràtic de les multinacionals i de les finances per sobre dels drets i necessitats de les persones. El problema no resideix en la Directiva de Tornada, ni en la Directiva de les 65 hores, el problema és la UE com projecte polític del capitalisme globalitzat i esclavizador de països, pobles, treballadors/es i immigrants.
La CGT reitera el seu compromís en la denúncia i en la lluita contra la UE, i ens seguim preguntant “UE, per a què?, per a qui?”. I les respostes són desgraciadament tossudes: per a crear una superpotència militaritzada i antidemocràtica i per als rics de la política, el comerç, la indústria i les finances. Cridem a unir esforços contra la UE del capital i la guerra, contra la precarietat i l’exclusió, contra la distribució desigual dels drets i de la riquesa. Aquest el nostre únic camí.
Aquest dissabte 21 hi ha manifestacions i concentracions en diferents ciutats contra la Directiva de Retorn. Fem una crida a participar i mobilitzar-nos en totes elles, i en les pròximes mobilitzacions que els col·lectius immigrants organitzin.
Secretaria d’Acció Social Comitè Confederal CGT
Populars (grup on s'integren PP i UDC) i liberals (CDC), en general la dreta europea fins a l'extrema dreta, ha votat a favor en bloc. El grup socialista, ha votat dividit, segons els "interessos" de cada estat. En particular, el PSOE ha votat a favor amb l'excepció de tres europarlamentaris del PSC: Josep Borrell i Raimon Obiols que van votar en contra, i Martí Grau, que es va abstenir. Per aquest motiu, tots tres han vist com el PSOE els obria un expedient per haver trencat la disciplina de grup.
En contra han votat els verds (IC), l'Aliança Lliure Europea (Esquerra) i l'Esquerra Unitària, que aplega diversos partits comunistes europeus.
CGT ha emès el següent comunicat en què explica en què consisteix la directiva de Retorn i convidant a participar en els actes i mobilitzacions:
La Directiva de Retorn d’Immigrants instaura el feixisme a Europa
Aquest dissabte 21 hi ha manifestacions i concentracions en diferents ciutats contra la Directiva de Retorn.
El dimecres 18 de juny ha estat el dia de la vergonya, el dia europeu de la caça de la persona immigrant, el dia que els drets humans van deixar de ser universals. Aquest dia ha estat aprovada la Directiva sobre la detenció i l’expulsió de les persones estrangeres pel parlament Europeu., en el seu redactat aprovat anteriorment pels governs de la Unió Europea.
La Directiva de la Vergonya es construeïx bàsicament sobre dues mesures repressives: la generalització antidemocràtica de tancament arbitrari fins a 18 mesos de les persones sense papers; i la tornada forçosa sense possibilitat de tornar a trepitjar territori europeu durant 5 anys. Europa es transforma en una fortalesa militaritzada al mateix temps que un paradís per al moviment de capitals, productes i serveis, i militaritza i criminalitza el simple fet de ser immigrant sense recursos ni papers, éssers humans que seran forçats a retornar, sense possibilitat de tornar a trepitjar sòl europeu, com si de perillosos delinqüents es tractés.
La Directiva de Retorn aprovada, constitueïx l’expressió màxima de la reculada calculadament dissenyada per les elits polítiques i econòmiques europees en matèria de drets humans. Aquesta agressió se centra ara en la legitimització de la inexistència de drets per a les persones immigrants, per a qui tenim preparats presons especials sense garanties jurídiques i amb temps de detenció arbitraris a més de la tornada forçosa sense possibilitat de tornar.
Però una vegada donat aquest pas qui assegura que en breu termini no eliminin drets fonamentals a qui ostentem el dubtós títol de ser ciutadans/es? Ara amb més afany i menys traves les forces de seguretat dels països de la UE podran dedicar-se amb impunitat a la caça de l’immigrant, esport despreciable de tonalitats feixistes iniciat a la Itàlia de Berlusconi, però que amb una mica més d’hipocresia la resta de països europeus estan disposats a posar en pràctica. Aviat veurem les estadístiques d’aquestes indignes i particulars olimpíadas, en les quals es disputa el primer lloc de ser el país que més immigrants caci i expulsi. Molt ens temem que els primers llocs caminaran entre el regne d’Espanya i la república d’Itàlia.
Però la vergonya d’aquest dia, no l’ostenten només els governs i europarlamentaris, és sens dubte la vergonya de tots i totes, dels qui som europeus/es, de les societats embriagades de consumisme i por, és la vergonya de la nostra incapacitat per a donar resposta al capitalisme totalitari d’una UE, que més enllà de la crisi provocada pel no irlandès al nou Tractat, està disposada a imposar el seu govern antidemocràtic de les multinacionals i de les finances per sobre dels drets i necessitats de les persones. El problema no resideix en la Directiva de Tornada, ni en la Directiva de les 65 hores, el problema és la UE com projecte polític del capitalisme globalitzat i esclavizador de països, pobles, treballadors/es i immigrants.
La CGT reitera el seu compromís en la denúncia i en la lluita contra la UE, i ens seguim preguntant “UE, per a què?, per a qui?”. I les respostes són desgraciadament tossudes: per a crear una superpotència militaritzada i antidemocràtica i per als rics de la política, el comerç, la indústria i les finances. Cridem a unir esforços contra la UE del capital i la guerra, contra la precarietat i l’exclusió, contra la distribució desigual dels drets i de la riquesa. Aquest el nostre únic camí.
Aquest dissabte 21 hi ha manifestacions i concentracions en diferents ciutats contra la Directiva de Retorn. Fem una crida a participar i mobilitzar-nos en totes elles, i en les pròximes mobilitzacions que els col·lectius immigrants organitzin.
Secretaria d’Acció Social Comitè Confederal CGT
divendres, 20 de juny del 2008
obres, rodalies i aves
Els mesos abans de l'arribada de l'AVE a Barcelona van estar marcats pels incidents continuats, per les avaries i per la desesperació de milers d'usuaris. L'arribada de l'AVE no va millorar gaire les coses i el mateix dia de l'estrena es van produir incidents.
El tram de via que entra a Sants està potes enlaire. El monstruós calaix que s'alça a la Rambla Badal segueix les obres implacablement deixant entreveure de forma cada cop més clara l'aberració urbanística que s'està perpetrant. El carrer de Sant Antoni té la banda que dona al Parc de l'Espanya Industrial amagat als vianants. El mateix parc té la sortida que dóna a la rampa espiral tancada a causa de les obres del túnel d'accés a Sants-Estació. A Sants el malson de l'AVE continua. És evident i innegable.
D'altra banda, però, només parant atenció als mitjans, podria semblar que les coses s'han arreglat.
El cas, però, és que no s'ha arreglat. Segurament el problema no té la mateixa intensitat que abans de l'arribada però existeix i no se'n parla, o se'n parla poc. L'arribada de l'AVE a Barcelona no ha restaurat un servei en condicions. Millor que el dels moments més caòtics potser sí, però en cap cas amb una qualitat acceptable.
La continuació de les obres en direcció a Girona no fan més que assegurar que el mal servei continuarà per una bona temporada.
Els usuaris ho saben. Ho saben perquè ho pateixen. Ahir: una avaria a Montgat, combinada amb una avaria a Montcada. La gota que va vessar el vas va ser quan quan es va obligar als usuaris a fer transbordament del tren que ja anava amb mitja hora de retard. Els usuaris, exasperats, van tallar les vies a Montcada durant mitja hora més.
AVE, Alta Velocitat per a Ex-usuaris de pont aeri, és dir, usuaris d'empresa que paguen molt més que els usuaris de rodalies, i que han de poder arribar amb els seus vestits elegants immaculats a la propera reunió.
No com els usuaris de rodalies, que poden ser tractats com ramat.
Jo soc dels que van en ramat. Punyetera gràcia que fa.
És el que passa quan es privatitza un servei public. Millor dit quan un servei públic es converteix en monopoli privat: que el negoci de debò està en el servei d'elit, i que el servei popular és, més aviat, una molèstia per al proveïdor del servei que tracta de reduïr-ne els costos tant com pot.
I en això estem. Per a permetre a uns milers d'executius moure's amb facilitat entre Barcelona i Madrid, a les rodalies de Barcelona, abans pel sud, ara pel nord, que les bombin. Entre nord i sud, enmig, les obres del túnel (ai! la Sagrada Família!) i resarem perquè no passi cap desgràcia.
Molts milers d'assalariats (assalariats dels caps, comandaments i recursos humans que fan servir l'AVE) que depenen de les rodalies per anar a la feina cada dia han de fotre's.
Després els de l'AVE voldran que els de rodalies treballem 60 hores setmanals, end diran que cal moderar els salaris i que ens hem d'apretar el cinturó
Això sí, ells viatgen amb AVE.
El tram de via que entra a Sants està potes enlaire. El monstruós calaix que s'alça a la Rambla Badal segueix les obres implacablement deixant entreveure de forma cada cop més clara l'aberració urbanística que s'està perpetrant. El carrer de Sant Antoni té la banda que dona al Parc de l'Espanya Industrial amagat als vianants. El mateix parc té la sortida que dóna a la rampa espiral tancada a causa de les obres del túnel d'accés a Sants-Estació. A Sants el malson de l'AVE continua. És evident i innegable.
D'altra banda, però, només parant atenció als mitjans, podria semblar que les coses s'han arreglat.
El cas, però, és que no s'ha arreglat. Segurament el problema no té la mateixa intensitat que abans de l'arribada però existeix i no se'n parla, o se'n parla poc. L'arribada de l'AVE a Barcelona no ha restaurat un servei en condicions. Millor que el dels moments més caòtics potser sí, però en cap cas amb una qualitat acceptable.
La continuació de les obres en direcció a Girona no fan més que assegurar que el mal servei continuarà per una bona temporada.
Els usuaris ho saben. Ho saben perquè ho pateixen. Ahir: una avaria a Montgat, combinada amb una avaria a Montcada. La gota que va vessar el vas va ser quan quan es va obligar als usuaris a fer transbordament del tren que ja anava amb mitja hora de retard. Els usuaris, exasperats, van tallar les vies a Montcada durant mitja hora més.
AVE, Alta Velocitat per a Ex-usuaris de pont aeri, és dir, usuaris d'empresa que paguen molt més que els usuaris de rodalies, i que han de poder arribar amb els seus vestits elegants immaculats a la propera reunió.
No com els usuaris de rodalies, que poden ser tractats com ramat.
Jo soc dels que van en ramat. Punyetera gràcia que fa.
És el que passa quan es privatitza un servei public. Millor dit quan un servei públic es converteix en monopoli privat: que el negoci de debò està en el servei d'elit, i que el servei popular és, més aviat, una molèstia per al proveïdor del servei que tracta de reduïr-ne els costos tant com pot.
I en això estem. Per a permetre a uns milers d'executius moure's amb facilitat entre Barcelona i Madrid, a les rodalies de Barcelona, abans pel sud, ara pel nord, que les bombin. Entre nord i sud, enmig, les obres del túnel (ai! la Sagrada Família!) i resarem perquè no passi cap desgràcia.
Molts milers d'assalariats (assalariats dels caps, comandaments i recursos humans que fan servir l'AVE) que depenen de les rodalies per anar a la feina cada dia han de fotre's.
Després els de l'AVE voldran que els de rodalies treballem 60 hores setmanals, end diran que cal moderar els salaris i que ens hem d'apretar el cinturó
Això sí, ells viatgen amb AVE.
dimarts, 17 de juny del 2008
Gore, Huguet i Académie
Tres notícies que m'han cridat l'atenció:
Al Gore dóna suport a Barack Obama. Recordo la campanya "We can solve it" de la Live Earth Community, un dels invents de Gore.T enia en el seu lema alguna cosa del "yes we can" d'Obama. Segons diu el Vilaweb, Gore donarà tot el seu suport al candidat demòcrata. Per mi, aquesta era una connexió necessària i, en certa mida, previsible. Si s'aconsegueix ficar a Hillary en el ticket, els demòcrates ja han guanyat.
Tanmateix, m'agradarà veure quina mena de suport dona Gore a Obama. Tornarà a l'arena política? Participarà del govern o es mantindrà fora, com una mena de consciència crítica? Jo crec que avui, Gore és més a la vora de ser un líder mundial, capaç de remoure consciències i incitar a accions, que el que pugui arribar a ser Obama com a president. El subtil poder de Gore és un poder que pot transformar el món. Tanmateix, el poder de Gore és menys aprehensible que el del propietari del botó nuclear. No dubto que a Gore el motiva el poder, però quina mena de poder? Canviarà ser una veu que parla a les consciències per un lloc de comandament als EUA?
Segona: Josep Huguet, al seu bloc, critica l'assemblearisme al congrés d'Esquerra. Diu que: "un model de congrés assembleari depèn absolutament de la casualitat de qui s'inscrigui i de la casualitat dels que hi vagin. És una ruleta russa. Pensar que els presents al congrés representem els 10.000 militants d'Esquerra és un error. Això no és democràtic."
Doncs no hi estic gens d'acord. Per mi, el fet de poder anar lliurement al congrés i que el meu vot valgui tant com el de Carod-Rovira, Puigcercós, Carretero, Bertran o de l'Avi Papitu de Can Carallot, militant des del temps de la República, o de la Súper-Xènia de l'IES Gran Barrufet, militant de les JERC des de la setmana passada, és una gran cosa. La meva crítica és que si no vaig poder anar lliurement va ser: primer perquè calia pagar; segon perquè el plantejament era de sessions maratonianes; tercer, perquè fins molt tard no es va dir on es faria el congrés. En la meva opinió, es podia haver dividit el congrés en sessions més curtes, posem que de 9 a 18:00; segona, la documentació s'hauria d'haver pogut adquirir de forma voluntària allà, en comptes d'incloure-la al preu del congrés; tercera: el transport dels congressistes hauria d'haver anat a càrrec d'Esquerra.
Entenc que a priori no se sabia quanta gent assistiria i que era difícil fer previsions de locals. Llavors potser que fem un pas al front i per a cites futures comencem a parlar de congressos virtuals, no? potser es podria començar a pensar en interconnectar per xarxa els casals i dotar-los de xat de veu i de videoconferència. Potser la e-democràcia és un pas massa gran i encara prematur per a aplicar-lo al país, però potser sí és una opció viable, més barata, més ecològica i més democràtica, més assembleària, per al meu partit
Tercera: El senat francès ha iniciat el debat per al reconeixement del català, tanmateix, això espanta a l'acadèmia francesa que exigeix la retirada de l'esmena constitucional que ho permetria. Segons l'Académie, això és un atemptat, ull, a la identitat nacional (francesa).
És dir, la identitat nacional francesa es una cosa tan feble que el simple reconeixement que existeixen llengües regionals és percebut com un atac.
I saps què? que tenen raó. Perquè la identitat nacional francesa, com l'espanyola, no és diversa. És monolingüe i uniforme.
Jo ara podria dir que una altra visió de França és possible. Que es possible ser francès parlant català, basc, occità o bretó. Que no hi ha cap atac a la unitat de França per reconèixer oficialment aquestes llengües.
Però seria mentida. Espanya i França són models unitaris. Les llengües autòctones són un gra al cul dels estats. Estats que fan la nació. Que són la nació, amb una llengua i una cultura, i punt.
Aquestes llengües regionals, pròpies o autòctones -llengües, i prou, en realitat- són un atac a la identitat nacional de la mateixa forma que els nouvinguts immigrants han de renunciar a les seves cultures d'origen per a "integrar-se" en el model únic. Només hi ha una forma de ser francès, com només hi ha una forma de ser espanyols. No hi ha més identitat que l'oficial. Per tant, cal negar la simple existència de la diferència. Es la negació de les identitats. No parlo d'identitats nacionals, parlo d'identitats personals, parlo de la identitat lingüística. Parlo de que l'estat et nega el "jo". Et diu que una part teva, de tu mateix, és una raresa, o un perill, a extingir. L'estat et vol mutilar. La teva llengua, autòctona, regional, pròpia, el teu patois, no és el de l'estat i, per tant, t'estigmatitza, l'has d'amagar i negar-ne la teva pertinença a la comunitat lingüística rebel.
Tot això és el que ha dit l'Académie quan parla d'atemptat a la identitat nacional. O el que diuen a Madrid quan reclamen "llibertat" per poder parlar castellà a Catalunya. Quin cinisme.
Tal vegada, però, potser la nova generació dels polítics francesos han entès que el món està canviant i donaran aquest pas tímid de reconèixer que, malgrat que tota la Gal·lia està ocupada pels romans, hi han, però, unes petites viles on uns gals irreductibles continuen parlant les velles llengües dels ancestres. I que, potser, només potser, aquests són els autèntics herois de la Gal·lia.
Al Gore dóna suport a Barack Obama. Recordo la campanya "We can solve it" de la Live Earth Community, un dels invents de Gore.T enia en el seu lema alguna cosa del "yes we can" d'Obama. Segons diu el Vilaweb, Gore donarà tot el seu suport al candidat demòcrata. Per mi, aquesta era una connexió necessària i, en certa mida, previsible. Si s'aconsegueix ficar a Hillary en el ticket, els demòcrates ja han guanyat.
Tanmateix, m'agradarà veure quina mena de suport dona Gore a Obama. Tornarà a l'arena política? Participarà del govern o es mantindrà fora, com una mena de consciència crítica? Jo crec que avui, Gore és més a la vora de ser un líder mundial, capaç de remoure consciències i incitar a accions, que el que pugui arribar a ser Obama com a president. El subtil poder de Gore és un poder que pot transformar el món. Tanmateix, el poder de Gore és menys aprehensible que el del propietari del botó nuclear. No dubto que a Gore el motiva el poder, però quina mena de poder? Canviarà ser una veu que parla a les consciències per un lloc de comandament als EUA?
Segona: Josep Huguet, al seu bloc, critica l'assemblearisme al congrés d'Esquerra. Diu que: "un model de congrés assembleari depèn absolutament de la casualitat de qui s'inscrigui i de la casualitat dels que hi vagin. És una ruleta russa. Pensar que els presents al congrés representem els 10.000 militants d'Esquerra és un error. Això no és democràtic."
Doncs no hi estic gens d'acord. Per mi, el fet de poder anar lliurement al congrés i que el meu vot valgui tant com el de Carod-Rovira, Puigcercós, Carretero, Bertran o de l'Avi Papitu de Can Carallot, militant des del temps de la República, o de la Súper-Xènia de l'IES Gran Barrufet, militant de les JERC des de la setmana passada, és una gran cosa. La meva crítica és que si no vaig poder anar lliurement va ser: primer perquè calia pagar; segon perquè el plantejament era de sessions maratonianes; tercer, perquè fins molt tard no es va dir on es faria el congrés. En la meva opinió, es podia haver dividit el congrés en sessions més curtes, posem que de 9 a 18:00; segona, la documentació s'hauria d'haver pogut adquirir de forma voluntària allà, en comptes d'incloure-la al preu del congrés; tercera: el transport dels congressistes hauria d'haver anat a càrrec d'Esquerra.
Entenc que a priori no se sabia quanta gent assistiria i que era difícil fer previsions de locals. Llavors potser que fem un pas al front i per a cites futures comencem a parlar de congressos virtuals, no? potser es podria començar a pensar en interconnectar per xarxa els casals i dotar-los de xat de veu i de videoconferència. Potser la e-democràcia és un pas massa gran i encara prematur per a aplicar-lo al país, però potser sí és una opció viable, més barata, més ecològica i més democràtica, més assembleària, per al meu partit
Tercera: El senat francès ha iniciat el debat per al reconeixement del català, tanmateix, això espanta a l'acadèmia francesa que exigeix la retirada de l'esmena constitucional que ho permetria. Segons l'Académie, això és un atemptat, ull, a la identitat nacional (francesa).
És dir, la identitat nacional francesa es una cosa tan feble que el simple reconeixement que existeixen llengües regionals és percebut com un atac.
I saps què? que tenen raó. Perquè la identitat nacional francesa, com l'espanyola, no és diversa. És monolingüe i uniforme.
Jo ara podria dir que una altra visió de França és possible. Que es possible ser francès parlant català, basc, occità o bretó. Que no hi ha cap atac a la unitat de França per reconèixer oficialment aquestes llengües.
Però seria mentida. Espanya i França són models unitaris. Les llengües autòctones són un gra al cul dels estats. Estats que fan la nació. Que són la nació, amb una llengua i una cultura, i punt.
Aquestes llengües regionals, pròpies o autòctones -llengües, i prou, en realitat- són un atac a la identitat nacional de la mateixa forma que els nouvinguts immigrants han de renunciar a les seves cultures d'origen per a "integrar-se" en el model únic. Només hi ha una forma de ser francès, com només hi ha una forma de ser espanyols. No hi ha més identitat que l'oficial. Per tant, cal negar la simple existència de la diferència. Es la negació de les identitats. No parlo d'identitats nacionals, parlo d'identitats personals, parlo de la identitat lingüística. Parlo de que l'estat et nega el "jo". Et diu que una part teva, de tu mateix, és una raresa, o un perill, a extingir. L'estat et vol mutilar. La teva llengua, autòctona, regional, pròpia, el teu patois, no és el de l'estat i, per tant, t'estigmatitza, l'has d'amagar i negar-ne la teva pertinença a la comunitat lingüística rebel.
Tot això és el que ha dit l'Académie quan parla d'atemptat a la identitat nacional. O el que diuen a Madrid quan reclamen "llibertat" per poder parlar castellà a Catalunya. Quin cinisme.
Tal vegada, però, potser la nova generació dels polítics francesos han entès que el món està canviant i donaran aquest pas tímid de reconèixer que, malgrat que tota la Gal·lia està ocupada pels romans, hi han, però, unes petites viles on uns gals irreductibles continuen parlant les velles llengües dels ancestres. I que, potser, només potser, aquests són els autèntics herois de la Gal·lia.
diumenge, 15 de juny del 2008
Alerta del LEAP pel segon semestre d'enguany
A la web del LEAP, en el comunicat públic GEAB, núm. 26 (especial d'estiu 2008), vaticinen que les "turbulències dels darrers dotze mesos no han estat més que un feble avançament" del que està a punt d'arribar.
Segons el LEAP, els següents fenòmens marcaran els esdeveniments dels propers sis mesos:
1 - Ensorrament del dòlar (1 € = 1,75 $ en acabar el 2008). Pànic als EUA.
2 - Trencament (desacoblament) dels sistema financer mundial.
3 - Setembre del 2008: Confirmació de l'¡ensorrament de l'economia real dels EUA.
4 - UE: La perifèria de la UE entra en recessió. El nucli s'alenteix. La perifèria som nosaltres. El nucli és l'eix franco-alemany.
5 - Àsia: Inflació i caiguda de les exportacions
6 - Amèrica llatina: Dificultats creixents, malgrat això, creixement sostingut a la major part de la regió. Mèxic i Argentina en crisi.
7 - Món àrab: els règims pro-occidentals a la deriva. Elevat risc d'explosió político-social sobre l'eix Egipte-Marroc.
8 - Increment de risc d'atac a l'Iran.
9 - explosió i col·lisió de bombolles especulatives.
La setmana passada, un professor d'ESADE venia a dir alguna cosa semblant: ens trobarem en el pinyol de la crisi en tornar de vacances, pel setembre.
Aquesta gent s'estan mullant, es juguen el prestigi i, el millor o el pitjor de tot, els seus pronòstics els podrem comprovar en breu.
Quin juju, no?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)